Catalunya - Cossetània Edicions · 2017-08-29 · fira, com fóra el cas dels jueus d’Hostalric,...

• Col·lecció Khroma - 18 •

Catalunya 50 indrets jueus de l’edat mitjana

TEXTOS

Manuel Forcano

FOTOGRAFIES Javier García-Die Sánchez-Guardamino

(Chopo)

50 indrets jueus bonissim.indd 3 29/8/17 11:44

Primera edició: octubre del 2017

© del text: Manuel Forcano

© de les fotografies: «Chopo» García-Die

© de l’edició: 9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 [email protected]

www.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Anfigraf

ISBN: 978-84-9034-650-1

DL T 936-2017


5

5. Girona ................26

6. Sant Feliude Guíxols ..............30

7. La Bisbal d’Empordà ..............32

8. Torroella de Montgrí ..................34

9. Peratallada ..........36

10. Figueres ............38

11. Castelló d’Empúries ..............40

12. Peralada ............44

Índex

13. Vilafrancade Conflent.............46

14. Perpinyà ...........48

15. Berga .................54

3. Besalú ..................22

4. Banyoles .............24

1. Puigcerdà ............18

2. Camprodon ........20


6

22. Igualada ............70

24. Vilafranca del Penedès .............74

25. L’Arboç .............78

26. Montblanc ........82

27. L’Esplugade Francolí ..............84

28. Sarral ................86

29. Santa Coloma de Queralt ..............88

30. Valls ..................90

31. Vallmoll ............92

23. Castellfollit de Riubregós ...........72

18. Cardona ............60

19. Manresa ............62

20. Vic ....................64

21. Barcelona ..........66

32. Alcover .............94

33. La Selva del Camp ................96

17. Solsona .............58

16. Bagà ..................56


7

34. Reus ..................98

35. L’Aleixar ..........100

36. Alforja .............102

37. Tarragona .......104

38. Falset...............108

39. Móra d’Ebre ....110

40. Tortosa............112

50. Cervera ...........138

41. La Seu d’Urgell .................118

42. Àger ................120

43. Camarasa ........122

44. Balaguer ..........124

45. Castelló de Farfanya ................126

46. Lleida ..............128

47. Agramunt ........132

48. Bellpuig ...........134

49. Tàrrega ...........136


8

«Gota a gota fa riu»Jafudà Bonsenyor, segles XIII-XIV

Làpida funerària que es troba al Museu d’Història dels Jueus, de Girona.

Catalunya va ser un país de jueus. Potser per això el nostre folklorista Joan Amades (1890-1959) fins i tot arriba a recollir la tradició popular que afirmava que els jueus van ser els inventors de l’escudella catalana, ja que era un menjar de força aliment, poc preu i fàcil de fer, i d’aquí que se l’anomenés brou jueu. La seva presència, datada d’antic en inscripcions i especialment en molts documents notarials i de cancelleria durant l’edat mitjana fins a l’edicte d’Expulsió dels Reis Catòlics de 1492, ens dibuixa un mapa d’assentament prou impactant en unes 150 viles i ciutats catala-nes. Les fonts documentals en llatí o català que avui es troben als nostres arxius i que fan referència als jueus possiblement siguin les més riques de la història dels jueus d’Europa. Amb elles descobrim qui eren, què feien i com vivien els jueus catalans. El llegat que també deixaren escrit en hebreu ens proporciona encara més da-

des sobre els seus assumptes interns i reflecteixen com era la vida religiosa, social, quotidiana i familiar dels membres de les seves comunitats, establertes ça i lla del nostre país.

L’estesa de població jueva pel territori català és desigual, però arreu, i sovint en funció de la puixança econòmica del lloc o de la submissió a una jurisdicció. El rei, el noble o el bisbe rivalit-zen perquè els jueus s’estableixin als seus dominis i en dinamitzin l’economia i, en competència d’un amb l’altre, els oferien avantat-ges fiscals, privilegis i concessions per retenir-los als seus termes jurisdiccionals i, així, treure’n profit. A banda de la Vall d’Aran i de les valls més remotes del Pirineu català, hi ha testimonis de la presència de jueus en la majoria de comarques de Catalunya, des dels Pallars fin a l’Ebre, del Segrià a l’Empordà i del Camp de Tarragona al Rosselló.

En alguns pobles i ciutats catalanes que acolliren comunitats jueves, aquestes s’organitzaren en aljames, paraula àrab que sig-nifica ‘reunió’ i que fa referència al Consell intern de la comunitat que, com un organisme jurídic, gestionava amb consellers, secre-taris, tresorers i jutges les institucions pròpies com la sinagoga, l’escola, la carnisseria, el tribunal i el fossar o cementiri, amb serveis que garantien l’acompliment a la plena de la vida litúrgica i tradicional dels seus membres segons les normes del judais-me. La primera aljama jueva documentada a Catalunya és la de Barcelona el 1244, però la seguirien les altres grans comunitats jueves del país com Girona, Lleida, Perpinyà, Tortosa, Cervera o Tàrrega. Altres aljames importants foren les de Falset, San-


9

El carrer Major de Peratallada.

ta Coloma de Queralt, Montblanc, Tarragona, Valls, Castelló d’Empúries, Besalú, Figueres, Agramunt o Vilafranca del Pene-dès. Tanmateix, algunes vegades petits vilatges acollien aljames de jueus, com fou el cas de Castellfollit de Riubregós, Camarasa, Verdú, Castelló de Farfanya, Móra d’Ebre, Banyoles, Torroella de Montgrí o l’Aleixar.

En d’altres viles i ciutats, per contra, la presència de jueus a vegades és minsa, en grups petits que ni formaven comunitat jueva i que depenien dels serveis comunals que donaven les aljames més properes: és el cas, per exemple, dels jueus de Vallmoll, Sarral, l’Espluga del Francolí, Ponts, Jorba, Vilanova del Camí, Sant Feliu de Guíxols o dels petits nuclis judaics de l’Empordà, com Peralada,


10

El castell de Cardona.

Bàscara, Monells, Pals, Peratallada, Cabanes o Sant Llorenç de la Muga. D’altres vegades, la presència de jueus en una vila s’esmenta en alguns documents de manera esporàdica i gairebé fortuïta: es tracta de grups testimonials que s’establien isoladament en alguna vila de pas, o puntualment per comerciar-hi en un mercat o una fira, com fóra el cas dels jueus d’Hostalric, Prades, Xerta, Vulpe-llac, la Selva del Camp, Amer, Conesa o Cabra del Camp, entre d’altres.

Aquest llibre és una selecció de cinquanta indrets de Catalunya que, d’antic o durant l’edat mitjana, acolliren jueus, ja sia organit-zats en aljama o bé en petites comunitats i que pagaven les seves talles i quísties a la Corona segons col·lectes recaptatòries, els caps de les quals foren les grans aljames del país: Perpinyà, Girona,

Lleida i Barcelona —aquesta darrera la més gran i extensa de to-tes, amb subcol·lectes com les de Tortosa, Tarragona, Sabadell i Vilafranca del Penedès—. És per això que els cinquanta indrets seleccionats provenen diversificadament d’aquestes províncies recap-tatòries jueves: de la Catalunya Nord, amb Perpinyà al capdavant i Puigcerdà; la de Girona, amb Besalú i les comunitats empordane-ses; Lleida, amb Tàrrega i les comunitats de l’antic comtat d’Ur-gell, i Barcelona, amb tentacles en tota la Catalunya Central i a les comarques tarragonines fins a la vall de l’Ebre. Alguns més grans i imponents, d’altres més xics o insignificants, avui molts d’aquests indrets són cèlebres en la història del judaisme a casa nostra per les restes materials que ens n’han quedat, per la preciosa docu-mentació que miraculosament ha subsistit als seus arxius, pel gruix


11

El portal de la Saura, a Alcover.

poblacional jueu que arribaren a tenir, o bé per ser l’origen de per-sonalitats insignes del judaisme català en àmbits tan diversos com la literatura, la ciència, la teologia, la càbala, l’administració reial o les finances. Tanmateix, els indrets escollits en aquest llibre són dels tres tipus: viles amb aljama de jueus, com Perpinyà o Tarrago-na; localitats amb grups poblacionals jueus mitjans, com Igualada o la Seu d’Urgell, i indrets on només uns pocs jueus apareixen esmentats als documents, com Sant Feliu de Guíxols i Àger.

L’any 1179 es va celebrar a Roma el Concili III del Laterà, punt de partida d’una actitud cada vegada més intransigent de l’Església catòlica envers els seus opositors. Aquesta radicalitza-ció es va traduir, al concili, en una sèrie de cànons dictats con-

tra sarraïns, jueus i heretges cristians com ara càtars i valdesos. Pel que fa als jueus, l’Església pretenia separar-los definitiva-ment dels seus conciutadans cristians, i va dictar obligar-los a viure en barris concrets de les ciutats. A partir d’aquest final del segle XII, doncs, a poc a poc els jueus es veuran comminats a agru-par-se i viure plegats en un barri específic de cada població, sovint tancat i vigilat, que prendrà el nom de call en català —mot derivat de la paraula llatina callum, és a dir, ‘carrer’ o ‘carreró’—, i anomenat també cali en occità, juiverie en francès, judería en castellà, giudecca en italià, Judengasse en alemany o jewry en anglès.

A Catalunya, una majoria de pobles i ciutats van forçar els seus jueus a traslladar-se a viure en carrers específics, on van es-


12

El carrer dels Jueus, a Sarral.

tablir les seves sinagogues, escoles, carnisseries i forns propis i on, quan sovint anaven maldades, també podien protegir-se. En moments d’aldarulls i destrosses, els portals dels calls es tancaven amb pany i forrellat, especialment els dies de Setmana Santa, els pitjors moments de l’any per als jueus, atès que les soflames que els sacerdots llençaven contra ells des de les trones eclesials sobre la seva culpa en la condemna i mort de Jesús de Natzaret, enar-dien la població a entrar als calls en tropell a tall de venjança. De ben segur que molts esvalotadors, més que per odi religiós, només cercaven destruir els registres on es consignaven els deutes encara per saldar amb els creditors jueus. Durant el regnat d’Al-fons II (1285-1291), els atacs als calls ja eren tan freqüents que els jueus van ser autoritzats a instal·lar-hi portals i reixes que també es tancaven durant les nits.

Quan, per decret, els jueus es van veure obligats a viure tots junts dins els calls, esclataren molts problemes de convivència en-tre ells a causa de l’amuntegament i l’estretor, especialment en els calls populosos. Les cases, pisos o cambres on vivien les famílies podien ser de propietat o bé llogades. Sovint els edificis s’aixeca-ven al voltant d’un pati o cort, i els seus habitants hi compartien serveis com el lavabo, el pou o les cuines on preparar el menjar. Quan les famílies creixien, els que podien aixecaven pisos superiors als terrats, o bé construïen ponts sobre els carrers estrets del call. Aquest mètode d’engrandir la casa només era possible si la família posseïa els dos edificis a banda i banda del carrer, o bé si es posaven d’acord amb els propietaris de la finca del davant per compartir el nou espai. D’aquesta solució immobiliària neix l’aspecte sempre estret i voltejat dels carrers dels jueus als calls catalans i d’arreu, car


13

La placeta de Malla, a Vic.

El carrer de Sant Genís, a Torroella de Montgrí.


14

la població creixia i l’espai era escàs. Molts dels documents dels jutjats jueus que s’han conservat tracten disputes veïnals amb quei-xes pels fums de les cuines que embrutaven i fumaven els pisos superiors, baralles perquè l’aigua de la pluja d’una teulada inundava la teulada del davant si era més baixa, protestes perquè les finestres obertes d’un pis permetien veure l’interior del pis d’enfront, denún-cies als propietaris d’una cort per part dels veïns que patien les pu-dors d’una fossa comuna mal drenada, enfrontaments per si un nou habitatge al terrat robava llum o vista als veïns del davant… Les cases estaven tan juntes unes de les altres que qualsevulla reforma o obra de millora en una comportava grans desperfectes en la del costat. Els tribunals jueus feien el possible per construir xemeneies i així conduir els fums, per drenar el clavegueram i eliminar pudors, per pactar acords d’obres i posar pau entre els contrincants… No era fàcil la convivència als calls atapeïts, on vivien amuntegats com aranyes de forat en carrers estrets i insalubres.

En algunes viles i ciutats catalanes ens ha quedat el record d’aquests barris específics i de les seves dependències en el seu tra-çat urbà medieval —com l’espectacular cas de Girona—, en restes arqueològiques d’envergadura —com el cas del micvé o bany ritu-al de Besalú—, en pedres amb mezuzà —escletxa a la llinda dreta de la porta per beneir l’entrada de les cases jueves, com a Falset i Girona—, així com en les làpides disperses amb inscripcions en hebreu provinents dels fossars jueus de Tarragona, Castelló d’Em-púries, Girona, Falset, Barcelona o Tortosa, entre d’altres. En mol-tes altres viles el record del barri dels jueus roman al nomenclàtor de molts carrers coneguts com a carrer del Call, dels Jueus, de l’Escola o l’Escoleta o de l’Estudi, com passa per exemple a Tàrrega, Falset, Barcelona, la Seu d’Urgell, Peralada, Berga, Manresa, Montblanc, Valls, Sarral o Reus, mentre que altres poblacions han modificat el nomenclàtor i ja no és perceptible el record d’aquella presència jueva a la ciutat, per bé que la documentació ens en dóna testi-moni, com és el cas de moltes viles com ara Figueres, Vilafranca del Penedès, l’Aleixar, Solsona, Lleida, Bellpuig o Perpinyà. No obstant això, també cal dir que no en totes les ciutats i viles cata-lanes els jueus habitaven obligatòriament en un call, sinó que, a voltes, els documents certifiquen que vivien perfectament barre-

jats amb la resta de la població cristiana. Són els casos, per exem-ple, de la Selva del Camp, Alforja, Àger, Camarasa o Cardona.

Els calls eren espais assetjats. L’any 1321, Jaume II va fer pre-gonar a Barcelona les penes que s’imposarien a aquells barcelonins que, com a insult i menyspreu envers els jueus, tenien per costum deixar brossa, runa i excrements a la porta del call que comunicava amb la plaça de Sant Jaume. Pere III el Cerimoniós, el 1369, tam-bé faria publicar un ban a Tortosa amb les penes imposades a tots aquells que llancessin pedres al call o a les cases dels jueus, especi-alment durant la Setmana Santa. Tot i això, els jueus catalans que hi malvivien encara foren capaços de dedicar-se a la gramàtica, la medicina, l’astronomia, la filosofia, la traducció, la poesia, la teo-logia o als estudis del Talmud i la càbala. També alguns dels seus artistes i escribans copiaren i il·luminaren joies manuscrites com bíblies, llibres de resos, tractats filosòfics i les cèlebres hagadàs o rituals pasquals del segle XIV, fetes segurament als obradors cristi-ans i jueus de Barcelona en el més pur estil del gòtic català i avui conservades en biblioteques i museus públics d’arreu del món com a joies d’un valor incalculable.

Aquest llibre que teniu a les mans pretén fer visible tan sols una part del passat jueu del nostre país, a partir de la descripció d’alguns dels espais que ocuparen, així com de sumaritzar en po-ques línies la documentació que conservem sobre les seves acti-vitats i les dissorts que els tocà viure: els atacs durant l’any de la pesta de 1348, els tràgics avalots de 1391, les prèdiques constants a principis del segle XV perquè es convertissin i el decret d’expul-sió de 1492, que va acabar fent realitat una de les malediccions que els jueus juraven davant un plet amb un cristià o quan deixa-ven a deure diners en un mercat: «Maleït sies a la ciutat i maleït fora de la ciutat: que vinguin les malediccions sobre casa teva i sobre tots els teus béns, que casa teva es vegi deserta i no hi hagi qui l’habiti!» I així fou. I amb el pas dels segles, molts d’aquests indrets han quedat emmudits i poca gent coneix el passat jueu de moltes de les nostres actuals viles i ciutats de Catalunya. Ara és temps de dar-los veu. Això és el que aquí us oferim, amb aquests textos i aquestes fotografies: l’espectacle de veure com la boca d’un mut s’omple de paraules.


15

45 44

43

36

39

1210 1211

16

19

21

15

26

28

24

23

35

1. Puigcerdà2. Camprodon3. Besalú4. Banyoles5. Girona6. Sant Feliu de Guíxols7. La Bisbal d’Empordà8. Torroella de Montgrí9. Peratallada10. Figueres11. Castelló d’Empúries12. Peralada13. Vilafranca de Conflent14. Perpinyà15. Berga16. Bagà17. Solsona18. Cardona19. Manresa20. Vic

21. Barcelona22. Igualada23. Castellfollit de Riubregós24. Vilafranca del Penedès25. L‘Arboç26. Montblanc27. L’Espluga de Francolí28. Sarral

29. Santa Coloma de Queralt30. Valls31. Vallmoll32. Alcover33. La Selva del Camp34. Reus35. L’Aleixar36. Alforja37- Tarragona38. Falset

39. Móra d’Ebre40. Tortosa41. La Seu d’Urgell42. Àger43. Camarasa44. Balaguer45. Castelló de Farfanya46. Lleida47. Agramunt48. Bellcaire d’Urgell49. Tàrrega50. Cervera

Localització dels 50 indrets jueus

50

17

49

9

3738

1

2

3

4

5

6

7

8

13

14

1820

22

25

27

30

3132

33

34

40

41

42

46

47

48

29


18

Puigcerdà1

Per bé que el primer esment de jueus a Puigcerdà data de 1243, és possible pensar que la seva presència a la capital de la Cerdanya fos bastant anterior. No obstant això, els privilegis que Jaume I atorgà a la vila al segle XIII —exempció de servei militar i con-cessió d’un mercat setmanal i de dues fires anuals— crearien el marc idoni perquè s’hi conformés una important aljama, a la qual també s’uniren jueus arribats de Carcassona, Tolosa i Nimes, que fugien de les mesures restrictives del crèdit per als jueus francesos dictades per Lluís IX i pel seu germà Alfons de Poitiers el 1246, el 1250 i el 1254.

Mai no més d’un 10% de la població local, els jueus de Puig-cerdà depenien de la col·lecta de Perpinyà i eren drapers, enqua-dernadors, treballadors del cuir, tintorers, brodadors de fils d’or, rellotgers, comerciants i prestadors: el radi d’acció de les seves activitats creditícies abastava els comtats de Cerdanya i Rosselló, Tolosa i el Llenguadoc, la Garrotxa i el Berguedà. Entre els pres-tadors jueus destaquen unes quantes dones, com Regina Decza Grassa, Maria de Turri, Aster o també Regina, dona de Bondio Coras. Molts altres documents testimonien la malsana afecció dels jueus puigcerdanesos pels jocs d’apostes, així com les baralles i disputes que provocaven entre jueus i entre jueus i cristians, de tal manera que la vila de Puigcerdà, en una ordenança de 1295, pro-hibia el joc durant les festes jueves i, especialment, entre germans a les celebracions de noces.

Sembla que, en un principi, els jueus vivien barrejats entre la població cristiana de la vila anomenada Vella, i només a par-tir del segle XIV disposen d’un barri específic a l’anomenada Vila Nova, ço és, en el que avui seria l’espai entre la rambla Josep Maria Martí, la plaça de Barcelona, el carrer de Sant Agustí al nord i el carrer o plaça del Call a l’est. El call disposava de sina-goga i escola, d’hospital i casa de la caritat, de bany ritual a la zona del llac i a Rigolisa, on també hem de situar el primer cementiri

al segle XIII, en una zona coneguda com la Sèquia. A causa de les grans pestes del segle XIV, fou necessari un segon cementiri, situat actualment dins el terme de la Guingueta d’Ix, entre l’església i la via principal, i del qual tampoc no ens n’ha quedat cap ins cripció hebrea. Durant les excavacions arqueològiques que es feren el 1994 dins el recinte de l’antic Fort Adrià, que construí el duc de Noailles el 1708 i que derruí el call, aparegueren un frag-ment de llàntia de Hanukà i un segell de fusta per marcar els pans àzims de Pasqua, amb una inscripció en àrab, ambdues restes conservades al Museu Cerdà.

Durant l’any de la pesta de 1348, molts jueus puigcerdanesos, espantats i amenaçats, deixaren la vila per refugiar-se a Llívia. Dels avalots de 1391 no en tenim notícies, però és reveladora la davalla-da de protocols notarials referits a jueus, potser perquè molts mar-xaren o bé es convertiren. Des de 1462 i fins a 1493, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaren a mans franceses, amb la qual cosa l’edicte d’expulsió de 1492 no tingué efecte sobre els jueus de Puig-cerdà. No obstant això, Ferran el Catòlic recuperà els dos comtats el 1493 i aplicà tot seguit l’ordre de conversió o expulsió.

Segell per marcar el pa àzim i, a la pàgina dreta, fragment d’una hanukià (làmpada ritual).


19


20

2 Camprodon

Fornícula amb l’estrella de David i, a la dreta, el pont Nou de Camprodon.

Des de finals del segle XIII comptem amb documents sobre jueus a Camprodon, en concret des de 1273, on ja coneixem al-guns noms propis com David i Jacob, dos germans de Besalú però anomenats «jueus de Camprodon», que obtenen llicència reial per ingressar a la col·lecta de Girona. Els aleshores jueus de Campro-don no degueren ser gaire nombrosos i no formaven una veritable comunitat, a banda que el 1285, durant la invasió francesa, Cam-prodon va ser arrasada i amb ella les cases i propietats dels seus jueus. El 1286, Pere II es va vendre la jurisdicció de la vila al ves-comte Jaspert de Castellnou, i aquest obtingué permisos per fer-hi residir jueus, molts d’ells provinents de viles com Besalú, Vic, Puigcerdà o Perpinyà. Més tard també hi arribaren jueus francesos que fugien de la política antijueva del rei Felip IV.

Retornada a la jurisdicció reial el 1301, Camprodon acollí més contingents de jueus francesos, expulsats el 1306, i Jaume II, el 1312, els concedeix permís de residència permanent a la vila. La comunitat la degueren formar aleshores una quinzena de fa-mílies que habitaven les cases d’algun punt del carrer Major, a tocar del pont Nou, a recer dels murs de l’antic castell, i sabem que disposaven d’una sinagoga a tocar del portal de la Cerda-nya, per a la qual, el 1372, es recaptà una taxa per pagar un rotlle nou de la Torà, un armari per desar-la i bancs per als fidels. Si hi ha hagut mai un pont dels jueus a Catalunya, és el de Camprodon.

Tot i ser una comunitat petita, els jueus camprodonins varen te-nir una gran activitat en el comerç i l’artesania, i moltes dones eren expertes teixidores de draps i de fil de seda. Però especialment foren actius en l’ofici del préstec, on destaquen tres grans famílies: la de Verzelay Cabanes, la de Samuel Bonsenyor i la de Vidal Mai-mó. També destacaren en la pràctica de la medicina: cal esmentar la nissaga dels Desportal, originaris de Girona, que durant cinc generacions, entre 1329 i 1492, exercirien de metges municipals a Besalú, a Sant Feliu de Guíxols i a Girona, a més de Campro-

don. D’entre ells sobresurt el camprodoní mestre Mossé Abraham Desportal, líder de la seva comunitat durant els anys trenta del segle XIV i metge de la vila el 1370.

A causa dels avalots de 1391 degueren haver-hi moltes conver-sions, però el veritable descens de població jueva a la vila s’esdevé després de la Disputa de Tortosa, el 1413 i el 1414, arran de la qual molts jueus optaren per abraçar el cristianisme definitivament. El darrer jueu documentat a Camprodon és Maimó Vidal el 1423.


Catalunya - Cossetània Edicions · 2017-08-29 · fira, com fóra el cas dels jueus d’Hostalric,...

Documents

Transcript of Catalunya - Cossetània Edicions · 2017-08-29 · fira, com fóra el cas dels jueus d’Hostalric,...