ALÍCIA EN EL PAÍS DE LES MERAVELLES - 150 ANYS

Butlletí Núm. 55 gener - març 2015

4RATLLES

Alicia - 150 anys

Els disbarats

Cinema

Bibliografia

Contingut:

C harles Lutwidge Dodgson, matemàtic, sacerdot anglicà i escriptor va escriure aquesta obra entre el

1862 i el 1863 amb el pseudònim de Lewis Carroll. Aquest pseudònim sorgeix de la llatinització del seu nom i cognom, Lutwidge va ser llatinitzat com Ludovicus, i Charles com Carolus. El r e s u l t a n t ,

Ludovicus Carolus, va tornar una altra vegada a l'idioma anglès com Lewis Carroll.

El 1865, es va publicar per primera vegada Les aventures d'Alicia al país de les meravelles de Lewis Carroll amb il·lustracions de John Tenniel. La primera tirada de 2000 exemplars es va repetir perquè Tenniel no estava d’acord amb la qualitat d'impressió. Al desembre d'aquell mateix any es llança una nova edició però portant la data de 1866. Tota la tirada es va esgotar ràpidament. Alicia va ser un èxit editorial, ha estat traduït a, almenys, 97 idiomes. De la primera edició només se’n conserven una vintena d’exemplars de gran valor.

El conte està ple d'al·lusions satíriques als seus amics, a l'educació anglesa i a temes polítics de l'època. El país de les meravelles que es descriu a la història és creat fonamentalment mitjançant jocs amb la lògica, d'una manera tan especial, que l'obra ha arribat a tenir popularitat en els més variats ambients, entre nens i matemàtics fins a psicòlegs.

A Alicia... hi apareixen alguns dels personatges més famosos de Carroll, com el Conill Blanc, el Barreter, el Gat de Cheshire o la Reina de Cors. El llibre té una segona part, menys coneguda, anomenada A través de l'espill : i tot allò que Alícia hi va trobar, de 1871.

A lice Liddell, És el nom de la nena que va inspirar el personatge d’Alicia a Carroll, ell inventava històries com aquesta per distreure Alicia i les seves germanes.

Carroll era, a més, un apassionat de l’art, la seva manca de destresa amb la pintura i el dibuix va fer que acabés dedicant-se amb molta intensitat a la fotografia. Aquest va ser també el mitjà que li va facilitar tenir relacions socials i, en molts casos, amistat amb nenes. Aquesta tendència ha provocat molts comentaris sobre l’amor que sentia vers Alice i les nenes en general però en cap cas s’ha pogut demostrar que existís una relació inadequada.

El conill blanc és el primer personatge que troba Alícia. El segueix quan entra al forat que resulta ser l'entrada al País de les Meravelles. És nerviós i sempre té pressa. En certa

manera, és una mena de guia que porta Alicia a través de les meravelles que va descobrint. El Conill Blanc no té un nom; però el 2010 a la pel·lícula de Tim Burton, el van anomenar Nivens McTwisp. Carroll descriu el Conill Blanc com la contrapart d’Alicia, la joventut, audàcia i vigor versus la timidesa la feblesa i la indecisió. Henry Liddell, degà de l'església de Crist a Oxford i pare d'Alicia, podria haver estat la inspiració per aquest personatge del Conill Blanc a causa de la seva fama d’arribar tard a tots els serveis.

Cohen , Morton N. Lewis Carroll ; traducción de Juan Antonio Molina Foix. Barcelona : Anagrama, cop. 1998

Página 2

Alícia al país de les meravelles és un viatge a una realitat alternativa on les referències al sentit comú són desafiades, i on els significats figurats passen a ser realitat, tot provocant situacions còmiques entre l’Alícia i la resta de personatges que es va trobant en la seva aventura. Per tant, si pretenem entrar

dins el món de Lewis Carroll, ho haurem de fer des de la premissa bàsica que l’ha guiat en tota la seva obra: no hi ha un sentit estricte racional dins les seves pàgines, tot està articulat dins la rica

tradició del nonsense. Nonsense : Modalitat literària, en especial de la literatura anglesa, en la que el que es diu està molt clar, però hi manca el sentit. En la literatura, el disbarat, seria aquell joc del llenguatge que consisteix en retòrcer les formes sintàctiques o semàntiques per forçar “prestidigitacions” literàries que siguin absurdes per endinsar-nos en la il·lògica del que se’ns presenta. Wim Tigges en el seu llibre “An anatomy of literary nonsense, 1988” enumera els quatre elements essencials que caracteritzen la literatura nonsense:

<<Què vols dir amb això?>>, va dir l’Erugot. <<Explica’t>> <<No em puc explicar, senyor, ho lamento>>, va dir l’Alícia;

<<perquè ja no sóc jo mateixa, ho entén?>> <<No entenc res>>, va dir l’Erugot.

<<Lamento no poder-ho dir més clar>>, va replicar l’Alícia molt educadament; <<perquè, per començar, ni jo mateixa

ho puc entendre; i tenir tantes mides diferents en un sol dia és molt desconcertant>>

La tensió no resolta entre la presència i l’absència de significat. Allò que té sentit per l’Alícia no ho té per la resta de personatges, i a l’inrevés. Això fa molt difícil establir la diferència entre el sentit i el sense sentit. El següent fragment transmet la idea que dir el que un vol dir i

pensar el que diu, no són la mateixa cosa.

“<<Doncs aleshores hauries de dir el que penses>>, va continuar la Llebre de Març.

<<Ja ho faig>>, va replicar l’Alícia al moment. <<Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, no?>>

<<De cap manera!>> va dir el Barreter. <<Amb el mateix argument podries dir que “Veig el que menjo” és el mateix que dir “Menjo el que veig”!>>

La manca d’implicació emocional . El mar de llàgrimes on gairebé s’ofega l’Alícia, com a càstig per haver cedit a les seves pròpies emocions, n’és un exemple: <<Tant debò no hagués plorat tant!>>, va dir l’Alícia mentre nedava d’una banda a l’altre intentant trobar

la sortida. <<Suposo que ara, com a càstig, m’ofegaré en les meves pròpies llàgrimes! Això sí

que serà estrany. Però, de fet, tot és estrany avui.>>

El joc i les endevinalles com a representació de l’ús del nonsense. L’Alícia no para de jugar a créixer i decréixer, ajudada per certes “eines”. Tant sols ha de seguir unes senzilles instruccions: <<BEU-ME>> i <<MENJA’M >> Aquests

canvis la confonen sobre la seva identitat i poden al·ludir a la dolorosa transició de la infantesa a l’edat adulta. Per altre banda, les endevinalles sembla que no tinguin resposta i estan només enfocades a perpetuar la confusió i el desordre.

<<Per què un corb s’assembla a un escriptori?>>

La darrera característica és l’èmfasi , més accentuat que en cap altre tipus de literatura, de la seva naturalesa verbal. El llenguatge és objecte de debat pels personatges,

que discuteixen sobre el significat de les paraules.

<<Per quina raó?>>, va dir l’Alícia <<Has dit “Quina por”?>>, va preguntar el conill

<<No, no ho he dit>>, va respondre l’Alícia: <<No en tinc de por. He preguntat “Per quina raó?”>>

Un altre exemple d’aquesta confusió paraules/significat, el qual mostra de quina manera “el país de les meravelles” distorsiona el llenguatge, la trobem en aquests fragments on veiem com l’efecte nonsense s’aconsegueix dirigint la conversa a les definicions, enlloc de a les indicacions:

<<Doncs, què he de fer, sisplau, vadir l’Alícia, <<per entrar a dintre?>> <<Trucar potser tindria sentit>>, va continuar el Lacai sense fer-li gaire

cas, <<si la porta estigués entre nosaltres dos. Per exemple, si tu fossis a dintre, podries trucar, i jo et podria deixar sortir.>>

<<Sisplau, em podies dir quin camí he d’agafar des d’aquí?>>

<<Això depèn molt d’on vulguis arribar, va dir ell.>> <<M’és força igual..>>, va replicar l’Alícia.

<<Així, doncs, pots agafar el camí que vulguis>>, va dir el Gat. <<Mentre vagi a algun lloc>>, va afegir l’Alícia com explicació.

<<D’això en pots estar segura>>, va dir el Gat; <<només cal que caminis una distància prou llarga.>>

Si Lewis Carroll volia fer una novel·la per a nens havia de plasmar l’autèntic pensament d’aquests abans de ser engolits per l’adulta normativitat i, per aconseguir-ho, tot el que ell escrivís hauria de mancar de tot sentit normatiu tant en la forma, com en el fons.

<<Però jo no tinc ganes d’estar entre bojos>>, va observar l’Alícia.

<<Oh, no hi pots pas fer res, tu>>, va dir el Gat; <<tots som bojos, aquí: jo sóc boig i tu

ets boja.>> <<Com ho saps, que jo sóc boja?>> va dir

l’Alícia. <<Segur que ho ets; si no, no hauries pas

vingut aquí.>>

ELS DISBARATS

Página 3 CINEMA

Alicia al cinema . Des dels inicis del segle XX hi ha un gran nombre d’adaptacions cinematogràfiques de l’obra. Se’n troben de tota mena: les que segueixen l’obra original, les adaptacions lliures, les d’animació, les tele movies, les versions teatrals, les musicals... Fem-ne un repàs!

1903: Alice in Wonderland . Pel·lícula muda britànica dirigida i produïda per Cecil Hepworth i Percy Stow. És la primera adaptació cinematogràfica del mon d’Alicia. Actualment només se’n conserva una còpia que dura uns 12

minuts. El British Film Institute ha restaurat parcialment la pel·lícula i el seu tintat original, recuperant uns 8 minuts. Aquesta primera adaptació destaca, encara que limitats per l’època, pels efectes especials, com la reducció de mides d’Alicia al saló de les portes o l’augment a la casa del conill blanc on queda encallada i demana ajuda per una finestra. Visionar a : https://www.youtube.com/watch?v=-2tKnOACDFg

1915: Alice in Wonderland . Versió muda, estrenada el 15 de gener de 1915, escrita i dirigida per l’americà W.W. Young i interpretada per Viola Savoy (Alicia) i Herbert Rice (conill blanc) entre altres. Aquesta adaptació sorprèn per la representació del poema You are old father William

que Alicia recita en el capítol 5 del llibre original i també per incloure un dibuix de John Tenniel, il·lustrador original de la obra de Carroll. Visionar a : https://www.youtube.com/watch?v=fuMfB-9vvzw

1910: Alice’s Adventures in Wonderland . Segona versió muda, nord-americana dirigida per l’americà Edwin S. Porter i interpretada per la jove actriu del cinema mut, Gladys Hulette (Alicia). La pel·lícula té una durada de 10 m. Malgrat les limitacions varen crear un producte afí a l'esperit de l'obra original, seguint el disseny de les il·lustracions originals de John Tenniel.

1931: Alice in Wonderland . Aquesta és la primera adaptació sonora de Alicia i per tant la primera en utilitzar els diàlegs originals de Lewis Carroll. Pel·lícula nord-americana dirigida per Bud Pollard i interpretada per Ruth

Gilbert(Alicia) i Vie Quinn (reina de cors), entre d’altres. Visionar a: https://www.youtube.com/watch?v=XAYC3yzarTY

2010. Alice in Wonderland . Pel.lícula nord-americana produïda i distribuïda per Walt Disney Pictures, dirigida per Tim Burton i interpretada per Mia Wasikowska (Alicia), Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hathaway i Crispin Glover entre altres. Estrenada el 16 d’abril del 2010 en Disney Digital 3D i en IMAX 3-D. Tim Burton en la seva lliure adaptació cinematogràfica es va centrar en un dels poemes que apareixen en el primer capítol de A través del mirall i el que va trobat allí.: la casa del mirall. La Alicia de Burton té

19 anys i està a punt de casar-se a un lord anglès, situació que no li agrada gaire i decideix perseguir al conill blanc. És una adaptació plena de colorit, ambient gòtic i amb escenaris de gran bellesa. Nominada a tres premis Oscar i guanyadora al Oscar com millor direcció d’art i al millor vestuari.

1951. Alice in Wonderland . Film de producció britànic-nord-americà, dirigida per Clyde Geronimi, Wilfred Jackson i Hamilton Luske. És el llargmetratge d’animació tradicional de Walt Disney i una de les adap tac ions m és rec ordades . Curiosament va tenir una freda acollida a la seva època però s’ha anat revalorant amb el temps fins a convertir-se en un clàssic. Els crítics opinen que té una animació magistral i una imaginació visual desbordant. Visionar part del film a: http://vimeo.com/44555181

I si voleu llegir més Carroll... ● The Hunting of the Snark (La caça del Merma en la traducció catalana) és una de les darreres obres de Carroll, escrita el 1874 i publicada el 1876. És un poema sense sentit i, com uns comentaristes de l’època van dir, “descriu amb humor infinit el viatge impossible d’una tripulació improbable, per trobar a una criatura inconcebible”. Nou personatges estrafolaris, amb noms i oficis que en anglès comencen amb la lletra B (bellman, broker, banker, butcher... i fins i tot un beaver (castor!), empaiten un misteriós animal denominat Snark, del qual no se’ns proporcionen pistes. Van navegant per l’oceà, del qual en tenim un mapa, tot ell en blanc (una broma més de l’autor).

C/Baldiri Aleu 6-8

Telèfon: 93-630-97-60 Fax: 93-630-97-58

b.st.boillo.jrb@diba.cat www.biblioteques-santboi.org

Bibliografia

Hivern: Dilluns, de 15 a 21 Dimarts a divendres, de 9 a 21 h Dissabtes, d’11 a 19 h Estiu (juliol/agost): Dilluns a dijous de 14 a 21 h Divendres, de 9 a 16 h Setmana Santa i Nadal: Consulteu a la Biblioteca, web o xarxes socials. Tancat diumenges i festius.

Servei Local de Català de Sant Boi de Llobregat Pl. Montserrat Roig, I (L’Olivera)

Tel. 936 529 585 - Fax 936 306 188 A/e: santboià@cpnl.cat - www.cpnl.cat/xarxa/cnleramprunya

Com aconseguir un certificat oficial de català El certificat d'assistència i assoliment que expedeix el Consorci per a la Normalització Lingüística si se supera la prova del nivell Bàsic 3, Elemental 3, Intermedi 3 o Suficiència 3 té el mateix valor que el certificat de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL). Podeu consultar a qualsevol IES si per estudis teniu dret a algun certificat de català equivalent a un d’oficial. Podeu consultar les equivalències a: http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/acreditacio_coneixements/certificats_de_catala/equivalencies_i_acreditacio_de_coneixements_de_catala/ Una altra opció per aconseguir un certificat oficial és presentar-se a les proves anuals que organitza la DGPL. Trobareu tota la informació a: http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/acreditacio_coneixements/certificats_de_catala/ Al febrer hi ha el període d’inscripció a les proves, que es fan al maig.

L’il·lustrador de l’Snark fou Henry Holliday (Londres 1839-1927). Era un il·lustrador i pintor conegut de Carroll. Treballava en l’estil dels pre-rafaelites, moviment artístic realista de Londres del segle XIX que optava per tornar al Quattrocento i rebutjar les idees de l’escola de Rafael. Els dibuixos fets per a aquest llibre són molt detallistes. El llibre és molt curt, ha estat editat infinites vegades i Martin Gardner en va fer un dels seu llibres anotats: The Annotated Snark, de 1982.

● A Niñas podem copsar l’amor que Carroll sentia per la fantasia i per la fotografia. També sentia autèntica passió per les nenes, amb les quals va fantasiejar i fotografiar. Roger Taylor, autor de Lewis Carroll, Photographer, calcula que una mica més de la meitat de la seva obra fotogràfica conservada està dedicada a retratar nenes. Al llibre hi ha una introducció de Brassai i, tot seguit, una sèrie de cartes que Carroll va escriure a diferents nenes amb les quals mantenia correspondència juntament amb algunes fotografies. Les nenes solen anar disfressades de diferents personatges, amb un posat malenconiós i en les quals mai miren a càmera. L’obra de Carroll fou reconeguda pòstumament, juntament amb la de Julia Margaret Cameron, gràcies a la reivindicació per part dels fotògrafs del pictorialisme i al suport del Cercle de Bloomsbury, en el qual es trobava Virginia Woolf. En l’actualitat és considerat un

dels fotògrafs victorians més importants i un dels més influents en la fotografia artística contemporània.

● El paraguas de la rectoria i Cajón de sastre són dues revistes de durada efímera escrites, il·lustrades i editades pel jove Carroll, quan encara no havia complert divuit anys. Els articles, que són relats per entregues, poemes còmics i il·lustracions a l’estil d’Edward Lear (i que componen ambdues revistes) resulten bàsics per a comprendre l’obra carrolliana.

● A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar és la continuació d’Alícia al país de les meravelles, tot i que no fa referències al que passa en aquest llibre. Moltes coses de les que succeeixen al llibre semblen, metafòricament, reflectides en un mirall. Mentre que el primer llibre juga amb cartes vivents, en aquesta ocasió l’Alícia es veu implicada en una boja partida d’escacs. Carroll ens proporciona una llista de moviments que s’hi produeixen, tot i que algun d’ells van en contra de les regles del joc, com si fos un infant menut el que estigués jugant.