HISTORIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA

1. INDICACIONS BIBLIOGRÀFIQUES

LA HISTORIOGRAFIA CATALANA

Catalunya participa intensament del corrent romàntic europeu, l’argument general del qual ésl’HISTORICISME, és a dir, l’evolució històrica com a element clau per entendre l’esperit, lamanera de ser dels pobles.

El segle XVIII es considera el “segle dels filòsofs” mentre que el XIX el “segle dels historiadors.”L’historiador pren un paper molt importat en la cultura de la primera meitat del segle XIX. ACatalunya se li afegeixen les reflexions històriques produïdes des del segle XVIII, com aconseqüència de 1714. Sobretot a les elits, perquè Catalunya havia perdut unescaracterístiques idiomàtiques, polítiques, i ideològiques particulars, hi havia una sensibilitathistòrica molt important per contrarestar aquesta coartació; és un element de resistènciadavant de la castellanització de l’alta cultura.

L’au Fènix esdevé el leiv motiv del moviment de la Renaixença (1833); si hi ha renaixença ésperquè hi ha consciencia de l’existència d’uns elements previs. Una gran part de la poblaciócomparteix aquesta sensibilitat. Es produeixen obres d’història que contenen elements desensibilització, de patriotisme. La història romàntica combina elements de recerca històrica(fonamentada amb documentació) i mites i llegendes (identificats com “l’invent de la tradició”,una invenció de la historiografia romàntica perquè té una voluntat d’alliçonament de lasocietat.) Es tractava d’una historiografia literària que no de rigor científic, que el contrarestavael POSITVISME, que basava la història en el document.

L’autor més destacat de la historiografia romàntica catalana fou VICTOR BALAGUER, historiadorque escriu en castellà tot i ser catalanista (degut a la castellanització de l’alta cultura): “Historiade Cataluña y de la Corona de Aragón” (1860) que tenia com a finalitat difondre, i convèncer elpoble. També troben a ANTONI DE BOFARULL, positivista amb base romàntic. A “Historia crítica(civil y eclesiàstica) de Cataluña” (1866) critica a Balaguer i al seu ús de la llegenda con a discursúnic. ANTONI AULESTIA I PIJUAN, a “Història de Catalunya” (1889) escrita en català percontrarestar la castellanització cultural. Tots aquests autors s’inclouen en el moviment de laRenaixença.

Amb Felip V es van tancar tots els centres universitaris (incloent la Universitat de Barcelona), ies va crear un centre universitari a Cervera. Barcelona va crear centres d’estudis superiorsparauniversitaris, fonamentalment tècnics, a servei de l’economia moderna. La Universitat deBarcelona torna el 1837 amb el liberalisme, al menys legalment, i es basà en un sistemauniformista. No és fins a la Segona República que la UB no va poder expedir títols de Doctor

(que fins aleshores només podia fer la Universidad Central a Madrid). Els professors i elsprogrames d’estudis eren uniformes, per a tots el mateix.

Paral·lelament, els països del sud prenen consciència que l’Europa del nord era més fortaeconòmicament i més imperialista. Amb el programa de pensionats a l’estranger, s’escollienbecats perquè estudiessin a les millors universitats del món (a Europa i als Estats Units). Launiversitat d’història més important estava a Alemanya. Un grup de becats van assistir-hi.Alemanya tenia un model amb seminaris (docència i recerca) molt moderna. Aquests jovesbecats van haver de tornar amb la Primera Guerra Mundial i van ser el motor de reforma delmodel universitari. Van guanyar prestigi amb el lligam entre docència i recerca. Entre ells estavaPERE BOSCH GIMPERA, prehistoriador.

Des de la Renaixença es consolida una segona via historiogràfica més patriòtica iextrauniversitària. Es va crear una estructura parauniversitària: els Estudis UniversitarisCatalans (1903-1904), on especialistes feien classes paral·leles voluntàries, lloc on esprodueixen els contactes amb la història patriòtica. Dins de la historiografia no universitàriatrobem a ANTONI ROVIRA I VIRGILI, especialista en història dels moviments nacionals a escalamundial. Va fer història de Catalunya molt sòlida, però no universitària, amb termes moltreivindicatius.

Van sorgir veus a les universitats que reivindicaven que la historiografia “correcta” era la ques’elaborava pels historiadors universitaris, i no per la historiografia patriòtica. FERRANSOLDEVILA, amb la referència universitària de la República va dirigir el Seminari d’Història deCatalunya.

Alguns van intentar desqualificar la historiografia patriòtica. El 1935 sorgí la polèmica entre unahistoriografia universitària de JAUME VICENS VIVES contra la historiografia patriòtica deROVIRA I VIRGILI, és a dir, entre la història científica i la història literària.

Després de la Guerra Civil, la historiografia no universitària va ser silenciada / exiliada /clandestinitzada. La universitat va ser novament intervinguda i uniformitzada pel règimfranquista, cosa que va significar la depuració de més del 40% del professorat. A Barcelona,però, es va produir la reaparició de Jaume Vicens Vives, a través de cert col·laboracionisme ambel franquisme, que va suposar la possibilitat de recuperar la historiografia catalana (quasi totsobre prehistòria o història medieval). Jaume Vicens Vives es va adonar de la necessitatd’evolucionar al pas d’Europa, i començar a estudiar les èpoques moderna i contemporània perpoder entendre la gran crisi espanyola; era necessari donar explicacions de la Guerra Civilemmarcada en el període d’entreguerres. El 1950 va assistir al Congrés d’Història Mundial, onva entrar en contacte amb els nous mètodes historiogràfics, sobretot amb l’escola francesa delAnnals [que s’havia dedicat a fer monografies locals, en un intent de fer història total a partirde l’anàlisi geogràfica, en el qual tots els factors entressin en valor.]. Aleshores començà ainnovar la historiografia catalana, com a punta de llança per a la historiografia espanyola.Jaume Vicens Vives va provocar un gran xoc en la historiografia del país, tot i que només va

poder aplicar-ho durant deu anys, atès que va morir el 1960. Va crear l’editorial Teide i unarevista “Estudios de Historia Moderna”, on van publicar grans historiadors (Pierre Vilar, JosepFontana, Emili Giralt) i la fundació el 1949 del Centres d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI)(Pavelló de la República). Va abandonar la història medieval i va iniciar-se en la història delAnnals, amb una proposta metodològica per a la història d’Espanya (“Aproximación a la historiade España”, 1952) per tal d’adaptar-la a la història de Catalunya. A “Historia General Moderna”vol analitzar la història del continent després de les guerres mundials i busca elements comunsdesprés de la confrontació. El 1954 publica “Notícia de Catalunya”. La seva obra va tenir un fortimpacte en l’Espanya franquista, ja que per a ell no existia la història d’Espanya, sinó leshistòries regionals.

En “El capità d’indústria espanyol dins dels darrers cent anys” (1958), una conferència al Cercled’Economia en la seva inauguració, explica la tesi que la història que fa Espanya s’ha d’enfrontaramb la història recent, i posa èmfasi en el fet que al llarg del XIX la burgesia que havia estateconòmicament revolucionària perd gas i és dominada per la burgesia basca i perd capacitatd’incidència i autonomia, i que els joves han de culminar l’obra inacabada. No la revolucióindustrial, perquè no ha tingut força, sinó que hi ha hagut una industrialització perquè no haestat possible de transformar tota la realitat i no ha influït en política. S’ha produït una illa(espai aïllat) d’industrialització. EL 1957 publica “Historia social y económica de España yAmérica”. Va impulsar una comunicació en el Congrés de Ciències Històriques dels 60 sobre larelació entre la dinàmica obrera i l’econòmica. Amb la seva mort, l’escola historiogràficacatalana es fonamenta en els seus deixebles (no només a la UB, sinó també a la restad’Espanya). Als anys 70 es consolida la influencia del marxisme i el materialisme històric a lesuniversitats.

Queda una historiografia extrauniversitària: Casimir Martí, Josep Benet, Albert Manent, EnricJardí...

2. L'ESPAI FÍSIC I LA CONTEMPOANEÏTAT REGIONAL

Es parla d’una Història de Catalunya (i no de Països Catalans) no només pel fet de tenir unesdivisions administratives arbitraries, sinó també una dinàmica històrica particular (no des delpunt de vista lingüístic). Tot i el lligam político-administratiu, existeixen divergències.

Fronteres (justificables. S’expandeixen elements culturals i lingüístics):

• Àrea pirinenca i prepirinenca. Se situa la frontera el 1659 amb la Pau dels Pirineus, llocde confrontació entre els comtats catalans i la monarquia francesa. Històricament, és unhàbitat segur i ric. No era una línia física. Llacunes de Leucata: paludisme perinsalubritat. Zona desèrtica i àrida per les filtracions d’aigua en els sòls calcaris de lesmuntanyes de Corberes. Aquí es troba el Castell de Salses, on es defensava el pas perentrar a les planes catalanes.

• Línia de costa: permet l’expansió catalana pel Mediterrani

• Oest. Procés de repoblació a Aragó des de Navarra. No hi ha diferències en el paisatge.La zona del desert de Los Monegros està despoblada i es considera una frontera natural.

• Sud. Els aiguamolls de l’Ebre eren insalubres. Estrets profundament fortificats i Ports deBeseit. Ja eren frontera en la Roma imperial, i zona d’interaccions en època preromana.

Distribució interna: en un territori descohesionat hi ha menys estructures econòmiques.

• Àrea pirinenca i prepirinenca: hàbitat inicial dels catalans. Planes a la Cerdanya i alBerguedà. Empordà tallat pel Prepirineu i la Serralada Litoral.

• Corredor mediterrani: entre serralades, històricament és un espai de pas id’assentament.

• Depressió Prelitoral: zona d’inseguretat en temps de conflictes.

• Depressió Central: zona de clima sever.

Catalunya és un territori petit, variat i complicat. Amb molt de relleu, la integració territorial veajudada pel sistema fluvial. La vida catalana tindrà lloc al corredor.

• Llobregat + Cardener + Anoia (cultiu intens del blat): comunica l’àrea més dinàmica imuntanyosa (indústria de la fusta) amb la plana i la costa

• Besòs + Congost: Plana de Vic, contacte amb muntanya i riu Ter

• Ebre + Noguera

• Francolí

Acabarà per concentrar-se l’activitat a Barcelona, que esdevindrà capital.

Cronologia:

El creixement demogràfic i el creixement econòmic fomenten una situació òptima per a lafuncionalitat moderna. El Pirineu i el Prepirineu són àrees d’expansió. Els factors orogràficsdeterminen els factors expansius.

Perquè es produeixi el creixement d’una àrea tan petita, sense cursos d’aigua, poques planes,molta fusta i poc metall (i de baixa qualitat), ha de modernitzar-se i integrar-se amb força devoluntat i d’especialització econòmica. Aquests factors depenen de l’existència d’unatranquil·litat a Catalunya i a la de la resta d’Europa per poder produir i importar. Això significaque es pugui combinar la revolució agrícola, la revolució demogràfica, la revolució comercial i larevolució artesanal i industrial. Catalunya comença a plantejar a la corona espanyola la sevaintenció de separació, que convergeix amb el plet europeu de consolidar l’estat nacional.

Aquí es troba la frontera entre la modernitat i la contemporaneïtat, perquè Catalunyas’emmarca en la dinàmica del model nord-occidental (holandès) d’especialització de laimportació.

1714: es produeix la derrota militar de l’exèrcit franco-espanyol i la frustració internacionald’autonomia amb la Pau d’Utrecht1793/5: les guerres napoleòniques i la Guerra Gran (1814), interrupció que planteja laimplantació del sistema liberal.

3. LA SIGNIFICACIÓ GLOBAL DEL SEGLE XVIII (1680-1792)

La historiografia romàntica es pregunta si el 1714 va iniciar-se realment la contemporaneïtatcatalana, o si bé va ser abans. La historiografia espanyola diu que fou amb la implantació delDecret de Nova Planta (1716), com a resposta de la derrota de 1714, la uniformitat i lamodernització de l’administració (directius procedents de França, primera potència) i aprofitarla desaparició de l’encarcarament de les institucions catalanes. S’acaba l’autonomia, el quesignifica el desenvolupament de Catalunya. Es tracta de dues postures oposades.

1714: Fi de la Guerra de Successió (1705-1714), resultat d’una confrontació internacional quedirimeix la supremacia continental o bé de França o bé de l’imperi austríac, produïda per lamort sense descendents de Carles II d’Espanya, detonant d’un conflicte més profund, el de triarbàndol borbònic o austríac,segons les relacions internacionals que vénen del segle XVII.

Aquesta guerra entre Borbons i Àustries ve de lluny, amb un episodi fonamental en la Guerradels Trenta Anys, que va acabar amb la Pau de Westfàlia (1648), la primera pau on les potèncieseuropees s’adonaren que l’enfrontament debilitava a tot el continent i impedia lamodernització econòmica i l’expansió continental. A tothom li interessa la pau. S’intentaordenar el mapa europeu. La pau dura poc i es trenca amb el rerefons de la dinàmicainternacional, no la concreta, i s’accentua l’alarma perquè amb la situació continuada deguerres es debilitava el continent i s’impedia el desenvolupament modern.

Dinàmica peninsular: 1640. Episodi que provoca l’intent dels Àustries d’acabar amb el pactismei introduir l’autoritarisme, que va causar aixecaments per la presència militars als territoris:aixecament popular català que desemboca en un aixecament polític. Es porten noves tropesaustríaques. Aixecament de Portugal, que s’independitza. Espanya intenta recuperar-la senseèxit. Els Borbons aprofiten la decadència dels Àustries per recuperar la seva influència aEspanya i a les seves colònies.

Marc català: Intent d’independització en busca de la protecció francesa (enemiga dels Àustries)que comporta una presència francesa i la firma de la pau que torna Catalunya a Espanya(1652). França, es pot dir, va trair Catalunya amb el pacte amb Espanya.

El 1659 se signà el Tractat dels Pirineus, el qual va comportar la pèrdua dels territoris catalansal nord del Pirineu i la imposició d’unes condicions lliurecanvistes que treuen les barreres decomerç: penetració de la producció francesa que debilita la catalana.

El retorn de Catalunya a la corona espanyola es produeix en un moment de gran debilitat (entots el àmbits) de la monarquia espanyola. Aquesta captació de Catalunya significà unescondicions d’autonomia financera, però no política. Catalunya aprofita el creixement econòmicper potenciar uns indicatius de dinamisme demogràfic; la situació de bonança és general a totEuropa. S’aprofiten les elits catalanes del litoral i prelitoral per consolidar un procés decreixement econòmic modern, que depèn de les possibilitats i de l’autonomia de Catalunya.

El 1680 es produeix el sanejament de la moneda, com a símbol de la represa econòmica. Larepresa ve condicionada per la dinàmica internacional entre França i Espanya: les Guerres delsNou Anys (1689-1697), els francesos volen imposar més condiciona a Espanya quan observen laseva feblesa, i s’intueix un xantatge sobre la monarquia espanyola (Carles II, sense hereus), unapressió que significa un lloc de privilegi quan morís el monarca. Aquesta guerra afectà sobretota Catalunya, que va servir de ‘teatre d’operacions’. L’any 1696/7 les tropes franceses assetjarenBarcelona per amenaçar la corona: això suposa un greuge econòmic, ja que es permet lacirculació lliure de les tropes (que perjudica a la ciutadania) que fonamenta el sentimentantifrancès popular. Les elits (des de 1680), que tenen el mercat americà vetat i amb unamonarquia empobrida i una competència economia i política francesa, els convé un canvid’orientació. La “Generació de 1680” pren com a model a Anglaterra i a Holanda [Anglaterra,després de la Gloriosa, té un sistema liberal conservador i pactista, on el rei és l’àrbitre.Aquesta és l’aspiració catalana. Amb aquest sistema, Anglaterra s’està convertint en unimpulsor marítim. És un exemple a seguir per a Catalunya.] Desgast de la simpatia profrancesa iun gir proanglès i proholandès. Quan es produeix la mort de Carles II, es decanten per Felipd’Anjou com a successor al tron espanyol (nét de Lluis XIV).

A la cort espanyola hi havia un partir austriacista que reaccionava contra la pressió francesa.Quan Felip V arriba, molts s’exilien a Madrid. Felip V va arribar amb una gran cort, i amb lapretensió de dominar l’administració central austríaca i el comerç colonial (especialment eld’esclaus). Sentiment antifilipista entre membres de la cort espanyola, un sentimentaustriacista cap a l’arxiduc Carles.

Felip V va actuar amb intel·ligència a Catalunya, perquè sap que ha de captar les províncies mésreticents. El 1701 va convocar Corts a Barcelona seguint la legislació antiga per no alarmar a lesinstitucions i elits catalanes. Es compromet (és a dir, segueix el principi de pactisme) a canvi dediners, concedir el reconeixement dels vells privilegis i institucions, i allò que la nova burgesia(és a dir, la Generació de 1680) vol: la concessió de Barcelona com a port franc, el permís delcomerç amb Amèrica amb pas per Sevilla, i la formació d’una companyia comercial. Per tant, lesinstitucions i les elits catalanes participen de la política de Felip V, a més d’obtenir beneficiseconòmics sense dificultats.

El conflicte prové a nivell internacional per la signatura d’un pacte entre l’imperi austríac iAnglaterra, que veuen el perill de la subordinació d’Espanya i les seves colònies a la monarquiafrancesa.

Anglaterra i Holanda enviaren agents amb ofertes i avantatges per a Catalunya. Amb el pactes’inicien les hostilitats cap a França i Espanya, i els aliats introdueixen tropes pel frontMediterrani. Els austriacistes s’aixecaren a Catalunya, en el món rural (allà on les tropesfranceses havien fet més mal) i el partit vigatà foren els primers resistents antiborbònics. Eldefinitiu decantament a Catalunya (populars i elits) amb els aliats europeus es va produir apartir de la contraofensiva francesa de 1707. A la batalla d’Almansa cauen a mans dels Borbonsels reialmes d’Aragó i de València; va significar una eliminació total del seu sistema jurídico-institucional. Els catalans, veient què els esperava, veu que es legitimen els alçaments perquès’han trencat els pactes signats el 1701. Catalunya es proclama austriacista, tant entre lesclasses populars com entre les elits.

Fins el 1710 es veu una certa recuperació dels territoris aliats, però el 1711 hi ha unareactivació borbònica: en el món rural es comencen a declarar filipistes (com a prevenció; sónels anomenats BOTIFLERS). A l’abril de 1711 es produí la mort sobtada del germà de l’arxiducCarles, Josep I, i aquest es convertí en emperador austríac, per això ha de marxar a Viena (ideixa a la seva esposa com a delegada a Barcelona). Segueix un dilema entre els aliats: si lluitencontra una hegemonia francesa, no poden acceptar l’incipient hegemonia austríaca. S’imposa,doncs, el pragmatisme, i es firma la Pau d’Utrecht el 1713 per intentar establir un status quo alcontinent. S’introdueix així el concepte de “balance of power” per evitar que els problemesinterns de les monarquies esdevinguin un conflicte internacional que bloqueja econòmicamenttots els països europeus. Aquesta pau deixa penjats els catalans. Amb la Pau d’Utrecht, lestropes borbòniques entren a Catalunya i castiguen els rebels, que no podran comerciar ni aFrança ni als països aliats ni a Itàlia. Catalunya resisteix i intenta contraatacar. El setge deBarcelona (amb les defenses descuidades) va ser molt dur, amb més soldats que habitants a lapròpia ciutat. Bombardejos, assalts que provoquen una alta mortaldat. Les elits van fugir cap alMaresme, sobretot a Mataró.

Després de la capitulació de Barcelona, hi ha una ocupació i repressió militars:empresonaments, execucions exemplars (com la del cap militar Moragues), exilis de les elitsaustriacistes (que tenen una activitat molt important a la cort de Viena fins el 1725 amb la Paude Viena, quan Felip V i Carles retornen presoners i propietats. Les esperances de recuperar lacorona i els territoris s’esvaeix per als Àustries.)

Es va completar el control militar de Barcelona (que ja s’establia des de Montjuic) amb laconstrucció de la Ciutadella, dissenyada per l’arquitecte Verboom, qui va projectar unafortalesa en estrella per la qual s’havien de reduir 10.000 cases al barri de la Ribera, el mésactiu comercialment i artesanalment. Això va significar que més de 4000 persones (en unaciutat d’entre 30 i 40 mil habitants) que havien de ser reubicades a partir de 1719 a laBarceloneta (barri racional), cosa que no va passar fins al 1750. La Barceloneta es va convertiren un barri símbol de la repressió.

La Catalunya que al segle XVII havia iniciat una recuperació econòmica, entre 1705 i 1725 varebre un cop molt fort. En el món rural, la situació de guerra va provocar la creació de partidesde la defensa de la causa austriacista i de la mobilització per la inestabilitat que dificultava elcomerç. Degut a la interrupció, es viu una depressió econòmica temporal.

La recuperació econòmica del segle XVIII s’ha d’entendre com una continuïtat de la recuperaciódel segle XVII. A finals del XVII hi ha una immigració del sud de França i mobilització financeraque promogueren un creixement sostingut i modern. Fins aleshores, tant la població coml’economia es mantenien estables, amb una lleugera tendència al creixement, tot i les crisis desubsistència, no tant fortes, que tenien una lògica regional: les reserves de gra ereninsuficients, i es necessita produir més per alimentar a la població. Es rompen les terres ermes,se sobreexploten i baixa el rendiment. Com a conseqüència, hi ha fam i epidèmies queestanquen l’agricultura i provoquen el descens demogràfic. El conjunt de la població es mantéestable.

La revolució agrícola a Anglaterra, Holanda i França: havia d’existir un mètode que millorésqualitativament la producció agrícola (introduir noves eines, adob orgànic per estabulació delbestiar per no deteriorar el terreny, tècniques de dessecació de zones humides, compra degra... es necessita una situació pacífica, diners, cultius rendibles... introduir cultius en elsmercats interregionals que puguin ser venuts.) Inicialment no es produeix un canvi ple, peròs’atenuen les crisis de subsistència: la població augmenta i es fa necessari augmentar laproducció.

Abans del XVIII ja s’havia produït a Catalunya el trencament de les crisis de subsistència, que vaacompanyat d’una modernització i del canvi de mentalitat. A Catalunya es creen zones queentren en el mercat mundial perquè produeixen productes per ser venut. Això és possible pel“balance of power” que permet la situació pacífica.

A partir de 1714, s’ha de reprendre la dinàmica de la societat catalana; no serà fàcil. Entre 1714i 1725 Catalunya va estar sotmesa a un règim de ‘terror militar’ (incendis, càstigs...) sumat alcost de la guerra.

Amb la introducció del Decret de Nova Planta, se suprimeix tota l’administració catalana, queva ser substituïda per càrrecs estrangers i que depenien directament de la monarquia; a més desuprimir les institucions i constitucions catalanes. Es va implantar un Capità General.

La Reial Audiènciaera un organisme amb branques administrativa i judicial, totalmentcastellanitzat [existeixen problemes d’adaptació en l’administració municipal.] Es va imposar unnou tribut el cadastre, que es dividia en: el cadastre reial, que afectava a terres i finques, i elcadastrepersonal, sobre les activitats artesanals i comercials, calculada en funció de la poblaciói la riquesa. Va ser un impost molt dur a Catalunya, fins al punt que el 1759, quan regna CarlesIII, va veure’s obligat a condonar el cadastre de Catalunya perquè era impossible pagar-lo.

Va tenir lloc la reforma gremial; els gremis, que tenien un pes important en l’elecció delscàrrecs municipals, van passar a ser regulats per la Reial Audiència.

Pel que fa al dret civil català, aquest va ser respectat.

La reacció de Catalunya es produeix entre 1720 i 1792, ja que el 1793 s’inicia el ciclerevolucionari + cicle napoleònic, que torna a representar un conflicte internacional i lainterrupció del període de pau; no serà fins el 1815, amb el Congrés de Viena, que finalitzarà elconflicte. Va ser novament un període prou llarg que interromp les transformacions a nivelleuropeu que permetien una tendència al creixement. Dins del sud d’Europa, Catalunya fou unade les zones que en el segle XVIII consolida les seves diferències estructurals amb la restad’Espanya. [Al País Basc fou més tard, al segle XIX.]

Fases:1. 1720-1745/8: creixement quantitatiu2. 1748-1753/5: recessió3. 1755-1793: transformacions quantitatives i qualitatives

Dins de Catalunya, no totes les regions tenen el mateix ritme:

• Roses-Salou: ports petits de la costa que intervenen en el procés

• Litoral + prelitoral: les dues àrees es connecten i es produeix la integració territorialmoderna.

Durant el XVIII es produeix la integració de la resta del territori, facilitada pels rius, queconnecten les planes litorals amb les zones de muntanya. També va significar la pèrduad’importància i el trasllat de població i de dinamisme econòmic, de la muntanya en favor de lacosta. Flux migratori que tendeix de nord a sud, d’interior i de muntanya a costa.

Demografia:1. Creixement demogràfic sostingut: creixement continuat de la població (segons regions

hi ha crisis de subsistència atenuades que no afecten la tendència general) De 407.000d’habitants el 1714 a 900.000 habitant el 1790. Hi ha un creixement de l’1% anual. Entotal ha crescut el 121,3%.

2. Consolidació de la capitalitat: Barcelona esdevé l’àrea més dinàmica, de 30.000habitants el 1714 a 90/95.000 habitants el 1790. Els pobles de les rodalies de Barcelonatambé es dinamitzen.

3. Redistribució de la població4. Integració del territori

La Barcelona emmurallada (amb terrenys interiors no edificables, d’ordres religioses i militars)amb una superfície habitable reduïda: especulació del sòl urbà. La burgesia urbana, principal

poder econòmic, edifica i sobreedifica. [Amb el procés industrialitzador, Barcelona és una ciutatpoc airejada. Noves causes de mortalitat degut a l’economia moderna.]

En un territori de muntanya amb poca superfície cultivable i amb clima mediterrani (pocs rius iprecipitacions) és necessari alimentar a la població. A la primera meitat del segle XVIII hi ha uncanvi de tendència que consisteix en la reducció de l’àrea dedicada al gra i l’augment de lasuperfície en vinya (tot i que és un producte de baixa qualitat, tenen sortida al mercat enaquesta conjuntura político-econòmica), com passa en el Penedès, per la seva proximitat alport, permet estimular la producció i la comercialització extraregional. Com que el mercatinterior té un límit, la saturacióprovoca l’exportació dels productes (tot i que comerciar pelMediterrani és un risc atesa la pirateria): el creixement és irregular i moderat. S’estimulal’especialització interior a la vegada que es depèn de la importació del blat.

“Negocis de la barca”: un individu lloga una barca i s’arrisca amb una inversió petita. Inicialmentés de cabotatge, per aconseguir la màxima protecció davant la pirateria. Després s’amplia cap ales illes del Mediterrani i la costa del sud de França. El cabotatge era important en els ports deSalou, Torredembarra, Mataró... fomentats perquè no estan controlats pels senyors (que gravenels productes amb l’impost del peritatge). Cal recordar que el comerç amb Amèrica estavavetat.

A la segona meitat del segle XVIII, els emprenedors catalans transformen els seus negocis:CAPITALITZACIÓ, és a dir, dinamitzar el mercat amb productes atractius amb preus més baixos,el que implica una major producció i un volum de negoci més gran. Es fan competitius. Laburgesia catalana imita els models anglès i holandès, i importen les idees de les companyiesasseguradores, germen del primer capital modern.

Mercats catalans: Es feien pressions constants a la corona per comerciar amb Amèrica.Aconsegueixen dos vaixells anuals a través del port de Sevilla. El 1778 s’estableix el Decret deLliure Comerç amb Amèrica, per sancionar una situació preexistent. L’altre mercat català ésamb el centre nord d’Europa, a través del sud de França i el nord d’Itàlia, on hi ha competènciaamb altres mercats. També existeix el mercat interior amb Espanya.

En aquests viatges, els productes agrícoles són insuficients per al mercat d’exportació i s’hauràde complementar amb artesania (de luxe) i productes tèxtils. El grup gremial artesà ésestimulat per la producció ‘capitalista’, ja que aquesta s’escapa del control senyorial. Es fomental’acumulació de capitals per implantar la industrialització.

Catalunya, per tant, és una economia subsidiària. No és potent, en comparació amb la restad’estat europeus. Necessita vendre productes de més qualitat, més diversificats i més barats.Aquests elements indiquen modernitat, guany i una nova moralitat. Per a Catalunya,l’estructura de l’Antic Règim és antiquada, feta per al control del senyor i amb una tributaciófixa, que no té concepte de benefici, a diferència de la moralitat moderna. Es viu un període de

canvi, en el qual conviu una regulació antiga amb la necessitat de construir una economiabasada en el benefici: això causa problemes.

S’observa una transformació de l’activitat agrícola. Irrompen capitals urbans destinats a fernegocis amb el món rural: apareixen nous elements tècnics amb la idea de comercialitzarràpidament el producte. Es requereix menys mà d’obra, l’excedent de la qual migra cap alsnuclis urbans, que són capaç d’absorbir-les si no hi ha prou activitat artesanal, però en aquestmoment viu un creixement de la demanda comercial.

Els oficials volen treballar al marge de la regulació gremial i senyorial, de manera queaprofiten les hores lliures de la pagesia per destinar-la a activitats no rurals. Els pagesoscomplementen les seves tasques agrícoles i disposen d’ingressos per invertir-los en novetatstècniques. Com queda fora del control senyorial, tant el patró com la família aconsegueixenbeneficis, ja que no es tracta de la seva activitat principal i per tant, cobren menys. Aquestesacumulacions de capitals importants fonamenten la fase prèvia a la industrialització. Aquestaconsolidació depèn de la capacitat exportadora; per a Catalunya és un factor inestable perquèno té la força productiva necessària.

Catalunya combina l’exportació exterior i amb la introducció de productes catalans al mercatinterior cap a la península ibèrica; a partir d’aquest fet s’observen les diferències econòmiques isocials de Catalunya amb la resta d’Espanya, i la interdependència del mercat interior.

En el món urbà, la burgesia abandona el negocis de la barca per bellugar capitals més grans. Esprodueix aleshores l’escissió entre una burgesia petita i una oligarquia (endogàmica i nobiliària)que s’independitza dels gremis; aquesta pressiona a la corona per constituir organismes quepermetin treure la seva activitat de la regulació gremial i que els negocis depenguin de lesseves pròpies institucions, mitjançant la concessió de privilegis. Es vol formar, dins de l’AnticRègim, un cos de comerç particular.

A Catalunya la petició va adreçada a Carles III. El 1758 es comença a negociar la Junta Particularde Comerç, com a organisme de l’oligarquia, els membres de la qual entren a ella d’acord ambla seva riquesa i volum de negoci. [Existeix, fins i tot, una clàusula d’expulsió si no es compleixel codi comercial establert o si s’arruïna. Perfecte exemple d’una situació capitalista, que valorael benefici i no l’origen.] La Junta de Comerç serà molt important a Catalunya i perviurà fins alsegle XIX. La Junta de Comerç estava regulada per la corona, que genera noves institucions ambdoble funcionalitat. Són el reflex de la cultura il·lustrada a Catalunya, però també un succedanid’universitat. Com que Catalunya no té Estudis Superiors en un moment en què es reben lesidees il·lustrades, el dèficit de persones preparades, fa que la Junta decideixi crear acadèmies iescoles especialitzades: Nobles Arts, Nàutica, Cirurgia, Mèdico-pràctica (preocupació per lasanitat, relacionada amb el creixement urbà, els fums... a Barcelona), Agricultura. Eren escolestècniques i adaptades als canvis, molt dinàmiques i amb professors molt bons. No hi hapensament filosòfic i teòric; és més coneixement d’aplicació. No poden donar títolsuniversitaris (només ho pot fer Cervera).

ANTONI DE CAPMANY (Barcelona 1742-Cadis 1813) és el prototipus d’il·lustrat. Treballa a laJunta de Comerç, però també a la corona. Representa els interessos catalans a Madrid. Elaboramemòries tècniques i reflexiona sobre les transformacions a Barcelona. Fou el primer enexplicar la realitat barcelonina i catalana a partir de la dinàmica econòmica i social. I és aquestaevolució que l’ajuden a explicar les transformacions de l’àrea. “Memorias históricas sobre laMarina, comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona” (1779) El seu pensament fa depont entre els segles XVIII i XIX, i l’acosten al romanticisme modern. [“El catalán está muertopara la república de las letras”: el català el relega a una llengua popular i familiar, no literària,perquè s’ha de contribuir a la unificació lingüística de la monarquia, necessitat decastellanitzar-se en els àmbits de projecció.]

El 1760, amb l’inici del regnat de Carles III, els representants polítics de Barcelona, Palma,València i Saragossa van escriure un text [“representación”] al monarca; en ella diuen que elDecret de Nova Planta instaurat per Felip V no s’adequava a Catalunya (de fet, a la coronacatalano-aragonesa) i es demanava el restabliment de l’anterior estructura jurídico-institucional. Es la constatació que no s’havia perdut la memòria de la situació anterior. El 1765 es va crear la Sociedad Vascongada de Amigos del País, i la corona de Carles III vaapropiar-se de la idea i va fomentar la creació d’associacions a altres regions del país, ordenadael 1774, per impulsar el creixement agrícola i el comerç de productes de luxe. El 1776, la Juntade Comerça va escriure una nova representación a la corona dient que el model de associacionsuniforme no servia per a Catalunya, perquè les funcions ja es feien als organismes de la Junta,millor adaptades a les particularitats catalanes; es torna a veure una diferenciació amb la restad’Espanya.

4. L'INICI DEL SEGLE XIX: DE 1793 A 1833

El període comprès entre 1793, inici de les guerres importants que es generalitzen a Europa, i1833, any de la mort de Ferran VII i inici del nou estat liberal, va ser una època de canvi, amb lacrisi de l’Antic Règim.

Periodització:

- 1793-1808: guerres entre Espanya i Anglaterra (1797 – 1807) amb un interregne de pau entre1803 i 1805.- 1808-1814: guerres napoleòniques - 1814-1833: regnat de Ferran VII. Inclou el Trienni Liberal (1820 i 1823). Intent de restituirl’absolutisme.- 1833-1840: Primera guerra carlista, que allarga la irregularitat del liberalisme.

Enmig d’aquest període té lloc la revolució francesa (que només té ressò en elits molt petites) ila implantació d’idees contrarevolucionàries en sectors populars. Hi ha explosions de revolta

(que no revolucionaries) que s’apaguen ràpidament amb l’ajuda de la repressió. La societatbenestant sap que hi ha aixecaments. Càrrega ideològica en les expressions culturals.

Se substitueix un període de certa relativa tranquil·litat social per un d’irregularitats,d’interrupcions de les comunicacions per la guerra, que obliguen a dirigir-se cap a dins. Elcomerç amb Amèrica i les Filipines, que representava 1200 milions de rals el 1792, va reduir-seespectacularment a 154 milions el 1827 amb la independització de les colònies americanes. Laprimera davallada va tenir lloc el 1795 arran de les guerres amb Anglaterra pel domini delcomerç atlàntic. El 1805 Anglaterra derrota l’armada espanyola a la batalla de Trafalgar i esdevéla primera potència atlàntica.

França està implicada en el procés revolucionari, i no actua en contra de l’armada espanyola,però ven ‘patentes de corso’ per permetre l’atac de naus espanyoles, cosa que afecta el trànsitcomercial a l’Atlàntic. La única possibilitat d’Espanya és la de comerciar a través de vaixellsneutrals, però aquest sistema suposa un negoci molt menor ja que s’han de pagar les despesesde l’arrendament de les naus.

En aquesta etapa d’interrupció, es produeix el deteriorament de l’Antic Règim. No és suficientla nova legalitat per parlar de crisi en l’Antic Règim (1833-1833, es té la idea que la crisi partiade la implantació d’una nova legalitat i de la burgesia revolucionària que tira del món liberal),sinó que es tracta d’un procés llarg, que ha de tenir, a més, una mentalitat per poder produir-seel canvi. Al sud d’Europa no es pot parlar de crisi de l’Antic Règim en e període 1833 i 1835perquè encara persisteix la importància de l’aristocràcia en la societat. Ha d’haver canvis en elcomportament social que deterioren les estructures. Segons Maier, el procés culmina el 1914quan es deteriora el pes aristocràtic en la societat.

Com es nota la interrupció d’aquest model dinàmic a Catalunya?

Els símptomes estan en un seguit de problemes agrícoles, degut a les crisis de subsistència,comença a fer fallida el sistema, i de problemes a Barcelona, de caràcter social atesa la mancade feina, la superpoblació d’origen rural... el pol bàsic de l’exportació és molt sensible alsefectes de la dinàmica internacional i a la interrupció del flux d’intercanvis econòmics.

Es viu una situació de violència el febrer de 1789 quan a Barcelona té lloc una important criside subsistència que anomenem “Els rebomboris del pa”. L’estiu del 88 el preu del blat haviaarribat al seu nivell més alt a França degut a les caresties. Des del 84 s’estava anunciant aquestaugment de preu. A Catalunya s’hi suma l’èxode de la població rural als nuclis urbans, on hi hamolta gent desocupada. A mitjan dels anys 80 hi ha una gran activitat constructora a Barcelona.La recessió que comença el 1787 en l’activitat comercial va provocar l’augment de l’atur i, pertant, també la crispació social.

Les bullangues són el nom que reben els avalots, les revoltes catalanes. A Barcelona es vanmobilitzar 8000 bullangaires cremaires que van calar foc als arxius i burots (on es pagaven les

taxes d’entrada dels productes), amenacen l’ajuntament i demanen l’alliberament de presos.Aquests fets es reproduïren a altres punts de Catalunya: Valls, Vic, Mataró... fins al punt derebutjar els cossos de protecció de la ciutat, que van haver de demanar reforços perneutralitzar les bullangues (amb bombardejos).

La societat barcelonina va experimentar una divisió interna: el de la societat implicada en larevolta i l’oligarquia que recolza les tropes.

El general Lacy, cap militar de les tropes que entren a Barcelona el 1789, va fer sentències demort, va sotmetre la ciutat, i l’oligarquia i la Junta de Comerç, que havien fet moltes crítiques,van ser acusats per la manca de col·laboració amb la repressió de les autoritats locals.

Les tensions es mantenen: atur, paràlisi econòmica... els serveis de beneficència no sónsuficients per assistir a la població. Es creà l’OLLA PÚBLICA, servei que es veurà desbordat. El1791 es torna a produir una recuperació econòmica que arriba al seu punt més àlgid el 1793,amb un alt volum d’intercanvis. Aquest auge econòmic va anar acompanyat de la fundació del”Diario de Barcelona, diario de avisos y noticias” que va néixer com a portaveu comercial dirigitquasi exclusivament a l’activitat econòmica local. Quan comencen les guerres, el diari introduíelements que ja no són estrictament econòmics, sinó polítics.

El 1793 contrasta amb l’any anterior degut a l’inici de les guerres. En el mes de gener el rei LluisXVI va ser guillotinat, i aquest fet desencadena les coalicions contra els revolucionaris. Prússia iÀustria es posen en contra del règim republicà francès, La Convenció. El conjunt de guerres queencercla la França revolucionaria, sobretot en el món rural, posa en perill la supervivència de larevolució.

Espanya va declarar la guerra a França: només es van produir accions militars al País Basc i aCatalunya. Impacten tant, que a Catalunya se la coneix com la GUERRA GRAN. Es produeix enun moment decisiu de la monarquia espanyola, la qual té un exèrcit feble: necessita reclutarsoldats, i l’atur del moment afavoreix que hi hagi homes per allistar-se. Tanmateix, hi haproblemes per vestir-los i armar-los. L’exèrcit regular era petit, sense instrucció ni armament,desorganitzat. [A França hi ha bons militars. S’estén la propaganda d’enfortiment que asseguraque es pot fer front a la coalició.]

El gruix de l’exèrcit està a la frontera esta, cap a Prússia i Àustria. A la frontera sud no hi ha tantde perill: primer creuen la frontera dels Pirineus fins a arribar a Perpinyà. Els francesos trobenque els departaments francesos són pràcticament catalans i molts aristòcrates i capellansrefractaris han fugit cap al sud, i són col·laboracionistes amb Espanya (sentiment antifrancès ianticatalà).

El 1793 la guerra a la frontera sud es basa en guerrilles. Reorganització de l’exèrcit francès:agents de propaganda, 30.000 efectius. Entre 1794 i 1795, el territori català entra en guerra,molt violenta. La fan servir com a camp de proves per a l’armament que s’emprarà a les guerres

napoleòniques. Les autoritats espanyoles es repleguen a Barcelona: sentiment de traïció i debuit de poder. Es necessita autodefensa. El castell de Figueres cau i les tropes arriben a Girona.La població s’autorganitza en partides, al capdavant de les quals hi havia el capellà trabucaire,amb coneixements i proximitat a la població. [D’aquesta base social es conformaran les guerrescarlistes.] Es formà una junta que vol crear una estructura de defensa del Principat.

Es torna a parlar de les llibertats perdudes el 1714: ÁNGEL OSSORIO Y GALLARDO, a “Historiadel pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República Francesa (1793-1795)” diu que l’error va estar en la manca d’acció governamental i de capacitat militar, a mésd’injustícies sobre el territori català per part de la monarquia espanyola. Hi havia una guerracontra els francesos, però també una mobilització contra el mal govern, que recordava al 1714.Procés particularista produït per defectes per la presència de la monarquia espanyola sobreaquest territori, que necessita una atenció especial. [Ossorio va ser governador civil deBarcelona el 1909 durant la Setmana Tràgica, i va decidir no reprimir l’aixecament popular.

La guerra del Francès

Els primers anys del segle XIX van ser convulsos, de crisi profunda a Catalunya:

• Inflació monetària que desestabilitza la sensible economia catalana, afectada perl’ensorrada del preu del vi

• Descens del comerç atlàntic, s’interromp el flux de productes colonials degut a lesguerres amb Anglaterra; augmenta el contraban i la pirateria.

• Decreixement de la població: èxode rural, mortaldat... A Barcelona la població vaminvar un 25%

• Crisi social, a causa de l’atur: comença a funcionar l’olla pública, que en un any ja haviadonat 2,4 milions de racions de menjar. L’any 1800, Barcelona inicia un programad’obres públiques per ajudar l’atur. Augment del bandolerisme per a la supervivència.

Les elits burgeses i eclesiàstiques fan lectures diverses de les noves idees que circulen des de larevolució francesa, però entenen que la crisi social està connectada amb el perill revolucionari.La crisi es magnifica: no té res a veure amb el passat. És una situació nova.

En la conjuntura de les guerres napoleòniques, la invasió estrangera provoca un buit de poder,atès que la monarquia absoluta abandona les seves obligacions. Per aquesta raó hi ha unaautoorganització basada en les juntes localsque funcionen com a contrapoder a la novalegalitat imposada per Josep I Bonaparte.

Entre 1808 i 1814, les guerres napoleòniques constitueixen una guerra europea, ja que s’ocupapolíticament i militarment un territori que va des d’Espanya fins a la Rússia tsarista, amb laconnivència de les regions ocupades; són els anomenats afrancesats, que identifiquen aNapoleó amb la fase moderada dels moviments revolucionaris, amb un govern més racional.

L’ocupació francesa provoca el caos, perquè es va desmuntar tot l’aparell institucional anterior.

Amb el Tractat de Fontainebleau entre la corona espanyola (Godoy) i Napoleó, es negocia unainvasió hispano-francesa pactada per envair Portugal, justificada perquè l’enemic francès ésAnglaterra, però és difícil d’atacar: ideen neutralitzar Anglaterra amb el bloqueig continentalper evitar que els vaixells anglesos comerciïn amb els ports europeus. Portugal és aliadaanglesa, i amb la seva invasió es culmina el bloqueig. Això permeté l’entrada de l’exèrcit francèsal març de 1808, el qual es quedarà a la península ibèrica. Es força a la família real a querenunciï: fugen el 2 de maig. Ferran VII abdica el 10 de maig. A Espanya hi ha un buitinstitucional.

Des del mes d’abril es constaten aixecament a nivell local. La historiografia diu que l’aixecamentno podia ser automàtic, sinó que ja devien d’existir institucions auto-organitzades en funció dela conjuntura de la crisi social. L’ordre local es fracciona, un fet característic a Espanya.Mobilització de capellans de poble, que aglutinen les partides. Són els representants de lareligió, elements d’identitat col·lectiva.

Moviments justificats per l’ensorrament del poder tradicional. El buit de poder es combina ambla crisi social. A Catalunya trobem moviments de negatives a pagar impostos, ja sigui alssenyors, monarques o monestirs. Aquest factor atempta contra un dels pilars de l’Antic Règim:“fidelitat i tributació a canvi de protecció.” És evident que els senyors poden considerar-lo unmoviment revolucionari que acabaria amb el règim senyorial. Napoleó parla de fer un impostprogressiu basat en el nivell de riquesa de les persones.

• Campanyes militars

• Problemes d’ocupació francesa a Catalunya (i Barcelona)

• Debat polític que ha de concórrer a la convocatòria de corts constituents (1809): Cortsde Cadis (1810-1812). Radicalització ideològica dels bàndols.

Les juntes locals a Catalunya tendeixen a subordinar-se a una Junta Superior a Barcelona, quefa funcions de coordinació. Intenten crear milícies nacionals que no s’enfronten als francesos,sinó que només controlen l’ordre públic local.

Es concreta novament el caràcter diferencial de Catalunya. En el mateix moment, també esprodueix l’augment de la idea que es lluita contra un invasor estranger per recuperar almonarca legítim. Es detecta entre les elits un sentiment de co-pertinença espanyolaimportant, no contradictori amb la identitat catalana, situada en subordinació de la identitatespanyola.

Una altra qüestió és el sector popular: no es qüestionen la identitat fins que no ve qüestionadades de fora. La presa de consciencia social va donada per la inestabilitat, sempre en oposició a,per autoreafirmar-se, bé en forma de trencament o de continuïtat.

Catalunya és tractada de manera diferent: el 1810, quan Napoleó s’adona de la necessitatestratègica de crear una frontera, intenta convertir Catalunya en una marca hispànica moderna.Substitueix el General en cap de les tropes d’ocupació a Catalunya, Duhesme, per mariscalAuguerau, i inicien una política de propaganda de fidelitat catalana per tal d’assimilar Catalunyaa l’imperi. Com va passar a la revolució francesa (divisió territorial racional, en departaments)intenten dividir Catalunya en dos departament: Ter i Boques de l’Ebre. Bona part de la burgesiadel segle XVIII es fa col·laboracionista perquè l’administració francesa és més moderna i perquèregula la competència comercial

Procés de convocatòria de les Corts de Cadis (1810)

La Junta Suprema Central convoca corts constituents davant del buit de poder. Les juntesparticulars s’encarreguen de discutir i teoritzar la convocatòria i buscar-ne els participants.Existia una doctrina generada per la Junta Central que és vàlida a tota Espanya, i que had’inspirar els diputats.

1. Liberals doctrinaris: inspirats per la Il·lustració que entén les idees moderades de larevolució i el procés revolucionari desencadenat. Senten la necessitat de crear un ordrenou que respongui a la situació política del moment.

2. Reaccionaris: pertanyen a l’aristocràcia o al món eclesiàstic; s’adonen de la necessitatde canvis, però també de la pervivència dels privilegis i de l’ordre social i econòmicanterior. Busquen l’equilibri. Tindran càrrecs importants com la presidència de les Corts:RAMON DE LLATZER DOU, rector de la Universitat de Cervera.

3. Conservadors moderats: entenen la necessitat de canvis fonamentals però busquenl’equilibri social, entre la modernitat i la tradició. Grup molt significatiu de lestransformacions que havien sorgit de les Juntes de Comerç. Sobresurt ANTONI DECAPMANY.

L’assetjament francès a Cadis precipita el procés. S’aprova la Pepa el 19 de març de 1812. Ésuna constitució molt radical que serà presa com a model per als revolucionaris liberals de l’àreadel Mediterrani a les primeres dècades del segle XIX.

El maig de 1814 es produeix el retorn pactat de Ferran VII, un cop les tropes franceses s’estanretirant. Va actuar amb una repressió sistemàtica; intenta desarmar l’oposició liberal. Retorna laInquisició i reprèn el sistema de l’Antic Règim. Vol restaurar el sistema fiscal, però l’esforçfinancer per dur a terme la Guerra del Francès ha esgotat l’economia espanyola. Es restaural’absolutisme en un moment de fallida econòmica.

Des del món rural i urbà de Catalunya l’eufòria antifrancesa s’esvaeix amb rapidesa. A Catalunyaes gesta la idea que hi ha un mal govern, i que cal respondre amb un sistema d’autoorganització(no indica separatisme). El juntisme esdevé una pràctica sistemàtica, i s’adreça com un estímulper al canvi a nivell espanyol. També en aquest moment es consolida la burgesia lliberalmoderada, hereus de la burgesia de les Corts de Cadis, que no és radical ni revolucionaria, peròque necessita ordre social per aplicar mesures modernes (no liberals radicals). Tampoc elsinteressa el retorn a l’Antic Règim perquè significa la paralització dels negocis, però tampocsegueixen les mesures extremes de les Corts de Cadis.

A la monarquia de Ferran VII és inviable econòmicament el retorn a l’Antic Règim. Aquí es trobala gran contradicció del regant: manté l’ortodòxia però aplica polítiques dinamitzadores ques’apropen a la modernització liberal. Molts seguidors, com a resposta, inicien una oposicióinterna pel seu incipient “liberalisme”.

Apareix a Catalunya un nucli liberal-moderat contrari a les partides de saqueig realista: EUDALJAUMEANDREU: frare agustí proper a les idees liberals d’Adam Smith. Membre de la Junta deComerç, té una càtedra en Economia. El 1816 publica “Rudimentos de Economía Política” onparla de les reformes modernes, amb una diferència respecte d’Adam Smith: una de les clausde Smith era el mercat mundialitzat el transit del qual regula la riquesa; Jaumeandreu teoritzaque tot s’ha de basar en la protecció i en el foment de la riquesa interior. Arrenca elPROTECCIONISME ECONÒMIC (establir traves als productes externs) que adopta la burgesiacatalana, i que és fonamental en el sector industrial en tot el segle XIX (i que s’enfrontarà a lapropietat agrícola espanyola.)

El 1817 hi ha un aixecament a Catalunya dirigit pel general Lacy (repressor dels Rebomboris delpa). Aquest aixecament tindrà una junta civil formada per comerciants, primers nuclisindustrials, intel·lectuals i representants de les professions liberals. Durament reprimit, Lacy fouempresonat a Mallorca i executat. [Van promoure una plataforma a Barcelona que va agrupar40 mil signatures a favor de l’indult a Lacy, una fita impressionant per a l’època, que demostral’existència d’una important trama social al darrera.]

El 1820 hi ha l’aixecament de Riego, que costa consolidar, però que derrota l’exèrcit de FerranVII. El març de 1820 hi ha un pronunciament a favor de l’aixecament i de la creació d’una novajunta (continuïtat amb la de 1817)

Trienni Liberal:

Té dos períodes:

• 1820-1821: intent de consolidar el sistema liberal amb la signatura coaccionada deFerran VII perquè signi la Constitució de 1812.

• 1821-1822: ràpidament hi ha una reacció absolutista. Es consolida la guerra civil (1822)que serà molt violenta. Primer carlisme que té en les ciutats petites de l’àrea

rural/muntanya el seu pes més important. Es mobilitza amb l’eslògan: “Déu, Pàtria iRei”. Al davant té un món liberal que parla d’una monarquia constitucional.

Primeres manifestacions del sector liberal més radical: DEMÒCRATES, i un primer radicalismeREPUBLICÀ (que busca abolir la monarquia, perquè representa l’Antic Règim i fonamenta elpoder dels senyors i de l’Església.) Es mobilitzen amb les armes. Es produïren crides a lamobilització catalana amb “Mobilitzeu-vos, catalans!” o “La nostra pàtria està en perill.”

Es van crear clubs liberals, societats secretes que tenen manifestacions locals, però queconstitueixen una xarxa que s’estén per tot el sud d’Europa, ja que mantenen contactes fluids ifreqüents. A partir d’aquí pesa el context internacional: la Santa Aliança per preservar lamonarquia absoluta al sud d’Europa. En el Congrés de Verona (1812) se signa el Tractat deVerona en la qual la Santa Aliança decideix la intervenció a la península ibèrica, amb el propòsitde vetllar per l’estabilitat de l’Antic Règim.

L’exèrcit del 10.000 fill de Sant Lluís, per exemple, està finançat per la branca francesa de lafamília de banquers Rothschild, d’origen germànic, que tenen la idea d’enviar els fills a les granscapitals europees per crear una xarxa de bancs que es consoliden amb el préstec de diners a lesmonarquies. A més de fer negocis, aconsegueixen una gran influència en la monarquia, tan ésaixí que van aconseguir la concessió per a la construcció del ferrocarril.

Un cop restaurat l’ordre monàrquic, les tropes franceses romanen fins al 1827. Es van formartambé partides contra els afrancesats, que van provocar accions de pillatge a Catalunya.

El trienni liberal precipita l’aixecament de les colònies del sud d’Amèrica: els criolls observenque Espanya és incapaç de protegir el comerç colonial, que es debilita a mida que Anglaterras’enforteix i que l’exèrcit espanyol s’ha de repatriar per fer front als afrancesats. Amb el buit depoder a les colònies, les elits, que no estan prou controlades i han begut de les ideesil·lustrades i liberals, aprofiten la conjuntura (guerres amb Anglaterra, guerra del Francès,trienni liberal...) per radicalitzar postures; entre 1820 i 1830 els aixecaments colonialscomporten l’ensorrament de l’imperi espanyol a Amèrica, la qual cosa va tenir greusconseqüències a la Hisenda espanyola: COL·LAPSE ECONOMIC TOTAL. Espanya en la bancarrotai sense les colònies (no tenen recurs per a la recuperació) provoquen que l’estat liberalespanyol tindrà dificultats per consolidar-se en una situació d’inviabilitat econòmica.

Entre 1808 i 1840, la creixent militarització (exèrcit regular, milícies, partides) provoca queFerran VII integri les partides a l’exèrcit regular: SOBREDIMENSIO DE L’EXERCIT. Quan esprodueixi la derrota a les colònies, com que l’exèrcit colonial també torna, encara essobredimensionarà més.

Amb la bancarrota, serà impossible mantenir l’exèrcit. La política espanyola estaràcaracteritzada per pronunciamientos, cops d’estat protagonitzats per l’exèrcit.

El mateix Ferran VII va veure la deriva econòmica del país. El 1827 va accedir a les peticionscatalanes per introduir mesures proteccionistes al tèxtil. No tenien recursos, per la qual cosavan haver d’accelerar les desamortitzacions eclesiàstiques. La venda afavoreix a l’aristocràcia il’alta burgesia; és un atac directe a l’Església.

El setembre de 1833 mor Ferran VII, la qual cosa permet l’arrencada del sistema liberal.

La interrupció econòmica que caracteritza el període entre 1793 i 1833 permet la concentracióde l’artesania; els negocis són petits i propers. Es consolida en moments d’irregularitats(perquè avituallen l’exèrcit francès) per això estan molt actius amb el juntisme. Persisteix enaquest nucli la gent de la Junta de Comerç que inspira a professionals liberals i intel·lectuals.Mantenen el lligam amb la burgesia comercial. De la Junta de Comerç sorgeixen els símptomesde recuperació de l’espai català.

CRONOLOGIA (basada essencialment en aspectes situats a Catalunya)

1833 – 1839 Intent de muntar l’estat liberal i la primera guerra carlista1840 – 1843 Trienni progressista d’Espartero1844 – 1854 Dècada Moderada1854 – 1856 Bienni progressista1856 – 1866 Unión Liberal 1866 – 1868 Crisi1868 – 1874 Sexenni democràtic

1874 Restauració

5. EL CARLISME CATALÀ

1833. Mort de Ferran VII fins al trienni esparterista.

Intent de construcció del nou règim liberal a partir de 1833. S’alternen en aquest període elsgoverns de signe més liberal progressista, als mes conservadors, més repressius. No podemperdre de vista, el context europeu. Ve determinat pel triomf a França de la revolució burgesade 1830 i instauració d’una monarquia, impacte constitucional important. Els liberals apostenper un règim de carta otorgada, entre la teoria de l’antic règim i el constitucionalisme. Es unmoment en el que el model d’estat que sabem que tendeix a ser el model d’estat liberal és unmodel que no te prou força per imposar-se i ser hegemònic. El que es manté obert a la realitatpolítica espanyola és un debat sobre quin model d’estat liberal ha de tenir Espanya. Amb lamort de Ferran VII es impossible mantenir la situació d’Antic Règim. L’ambient està en l’evoluciócap al liberalisme, però no hi ha una força social hegemònica prou potent com per a imposar unmodel. La dinàmica espanyola marcarà la catalana, i a la dinàmica espanyola hi ha un panoramapolíticament obert on no hi ha ningú que imposi un model. Només es podrà imposar amb larestauració a partir dels anys 70. Hi ha un panorama de gran inestabilitat, gran confrontacióentre projectes. A més a més, afegim la dinàmica catalana. Es un panorama d’una societat en

procés de modernització relativa, en procés de canvi. Les societats sotmeses a canvis, sonsocietats tenses, com per exemple el moviment obrer. En el sentit social i econòmic. Lainestabilitat espanyola més les transformacions catalanes fan que la realitat catalana sigui unaàrea de revolta permanent. Ja als anys 30, la política madrilenya parla de la revolució catalana.Ja identifiquen a Catalunya com a problema.

Cada sector té una tendència a auto-organitzar-se de manera molt potent. Tenim una situaciópermanent de creació de juntes, de violència, i de repressió governamental. Aquesta repressiógovernamental s’exerceix per la força. Ens trobem amb una Catalunya molt militaritzada, unaBarcelona amb successius bombardejos sobre la ciutat, amb entrades de les tropes violentes,execucions massives, etc. Fa que creixi a Catalunya un sentiment anti-estatista, un sentimentmolt popular que arrela molt. Això genera una diferència de la realitat catalana en aquestmoment. No parlem encara de catalanisme, sinó un sentiment d’identitat pròpia molt acusat.Es fa per oposició a... parlem de particularisme.

En el camp, es produeix amb igual intensitat. Des de finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII,ens trobem amb un canvi accelerat al món rural. Un món rural que es mercantilitza, que es fa“capitalista”. En aquest sentit, diem que hi ha una transformació al món rural, es manté deforma quasi permanent una vida econòmica al món rural, però també la persistència de gentrebutjada per l’evolució moderna de l’agricultura. Gent que anima partides de bandolers quetenen un cert programa, però que mantenen una inestabilitat permanent en el camp.

S’organitzen i són les que animaran al carlisme. El carlisme a Catalunya tindrà una capacitatd’estendre’s territorialment molt gran. Ara també comença a haver un sentiment anti-militarista, comencen a reclutar quintes, i les famílies es troben que els nois en edat detreballar, marxen. L’estat liberal és l’hereu de l’estat de l’antic règim. L’estat de l’antic règim, ésun estat en bancarrota, i per consolidar-se ho té negre, ha d’augmentar la tributació. Il’augment de tributació no és gens popular.

Existeix tot un substrat de violència en el món rural, que es va reorganitzant, i aquest substratel mou el sentiment de que es va transformant el món rural. El món rural tradicional estransforma molt ràpid. Hi ha gent que es veu obligada a migrar cap a les ciutats, es veu obligadaa combinar amb el putting out System; la gent del món rural està veient que li canvia el medi enel que ha viscut sempre. Li canvien les famílies nuclears i la protecció. Hi ha mobilització degent que veu que el seu medi natural se li ensorra, hi ha una queixa antropològica, sociològica,econòmica; no ideològica. Gent que reacciona quan se li canvia la vida involuntàriament. El quecomença a agredir el món rural amb tributacions noves és l’estat liberal. Serà molt fàcil reclutartota aquesta gent que es queixa amb el carlisme.

La primera guerra Carlista esclata per la successió de Ferran VII, amb un partit a la cort deCarles MariaIsidre, que el que vol és fer-se seu el domini de la corona per retardar al màxim lasubstitució de l’antic règim per el nou règim liberal. Defensa de l’antic règim amb déu, pàtria irei, que simbolitza l’essència de l’antic règim. Aquest programa polític convencerà a molts

sectors de l’aristocràcia i de les àrees on hi ha una major mobilització pagesa prèvia. Endefinitiva, càrrecs eclesiàstics sotmesos a desamortitzacions, aristocràcia, es converteixen en elnucli dur d’aquesta reacció que té un programa polític. Aquesta gent aconseguirà mobilitzar aunes tropes, i enfrontar-se militar i territorialment a la regent, que en aquest enfrontamentradicalitzen una postura liberal que no tenien en un origen. Són liberals moderats. Això genera,en aquest país tan inestable i tant pobre de recursos, una guerra civil de 7 anys d’una violènciaextrema.

Situació general

S’inicia un moviment carlista que activament perviurà tot el segle XIX. El carlista anirà adaptantla seva realitat al pas del temps. El carlisme tindrà dos focus principals:

De l’Ebre cap a munt trobem dues subzones diferenciades:

• Un focus en el País Basc i Navarra: guerres d’un exèrcit contra l’altre. L’exèrcit carlistabusca sempre l’aprovisionament d’armes a través de la frontera francesa. Tindrà unatendència a ocupar les institucions, a institucionalitzar-se. Institució carlista alternativaa l’estat.

• A l’àrea catalana: ens trobem amb un carlista que mai s’organitzarà en un exèrcit únic,sinó que s’organitza a través de partides, alguns molt nombrosos com Cabrera alMaestrat, que arriba als 10.000 efectius. Les partides tenen una base local. A Catalunyael territori carlí es el territori de les ciutats petites, la seu Solsona, Berga, Vic, etc. Enaquests llocs és on hi trobem el contrast més fort o directe entre el vell i el nou món.Aquí els sectors d’aquestes ciutats petites que viuen de la propietat rural, aquestspropietaris són uns actius propagadors del carlisme. Això promourà que a l’àreacatalana hi hagi una presència carlista gairebé ininterrompuda, amb alguns episodis deguerra oberta. De manera que, a l’àrea catalana hi ha tres guerres carlistes. Amb el pasdel temps, aquest carlisme també entrarà en el particularisme. Alguns diuen que elcarlisme és un dels ingredients que acabarà desembocant o integrant el catalanismeposteriorment.

El Carlisme s’acaba al País Basc amb el famós “abrazo de Vergara”, de 1839. A Catalunya perviuuns mesos, i s’acaba als anys 40. Costa molt més vèncer les partides.

Tensions entre el camp i la ciutat. La tensió entre el món rural i món urbà el carlisme li donaràforça. El carlisme radicalitza les postures en aquest inici del règim liberal. Es produeixen actesde gran violència, execucions massives, pillatge, etc. Això obliga que a Catalunya amb uns15.000 carlins bellugant-se hi hagi 70.000 de l’exèrcit liberal per intentar frenar-los. Intentencontrolar ciutats, les vies de comunicació, no hi ha prou efectius.

Una preocupació important és la divisió territorial. Tenim la divisió provincial de 1833. El nouestat liberal centralista, imposa una divisió nova, trencant la lògica territorial tradicional pròpia.

Això és cert i no és cert. Aquesta divisió, ja s’estava estudiant des de finals del segle XVIII, quanno es pensava en un estat liberal centralista. S’estudiava per racionalitzar no nomésl’administració general, sinó l’administració de justícia. Des de finals del XVIII, s’estudia la divisiódels partits judicials per fer-los més racionals, més funcionals. En aquest estudi, hi participengent catalana. No és una imposició de la corona, sinó que hi ha una participació de gentcatalana. El que passa, és que amb aquesta participació local apareixen les autoritats locals deles petites ciutats, de Catalunya, cadascú volent imposar els seus interessos. Això vol dir, que lacosa s’eternitza. Des del 1793 comencen les guerres, i es una situació d’emergència difícil.

Posteriorment, durant el trienni liberal, es va determinar que servint de base aquell estudi departits judicials, el nou règim liberal i amb la seva constitució, servirà de base per la divisióprovincial. Imposa l’administració perifèrica de l’Estat. L’Estat necessita estar present sobre elterritori. Entre l’estat i el municipi, s’ha de generar una administració intermèdia que faci decadena de transmissió. Aquesta divisió en un primer moment divideix Catalunya en tresprovíncies: Barcelona, Tarragona i la de la Seu d’Urgell. La Seu d’Urgell es justifica per laprovíncia de frontera. Durant el trienni, és quan sorgirà la província de Girona. Posteriorment,la de Lleida. Al 1833, amb el Ministeri de Javier de Burgos, per decret llei s’imposen les quatreprovíncies. Hi ha una imposició d’un projecte que hi ha hagut una participació de Catalunya enla concepció d’aquesta divisió. Aquestes províncies representen: la presència de un jefe político,que és el que posteriorment denominarem el governador civil. Al costat del jefe militar. Es totun seguit d’oficines d’administració on s’ha d’anar per diferents tràmits, s’ha d’anar a la capitalde província.

L’altre element a destacar, és les bullangues o avalots. Es produeixen al món urbà, l’exemple ésBarcelona. És el reflex de la situació de tensió, revolta o crispació. En diversos moments saltauna espurna i encén una bullanga o avalot. Aquestes bullangues o avalots, tenen una evoluciósimilar al carlisme. Progressivament és va organitzant. Hi ha una clara instrumentació delsavalots per part d’un sector que com a tal no té força per oposar-se a l’estat central. Trobaremque hi ha un mecanisme que així que esclata un moviment, genera una Junta, que aniranprenent noms diferents. Sobretot, els progressistes veuen que hi ha permanentment la por a lainvolució. Hi ha l’aprofitar aquest moviments socials per interès de pressionar sobre l’Estatcentral.

Ens trobem tot un seguit d’episodis que són de dos tipus:

• Fan referència a canvis polítics que es produeixen en el conjunt d’Espanya, i queaprofitant la crisi política, Barcelona es converteix en la primera ciutat que s’afegeix a lacrisi, i que s’autoorganitza.

• Altres avalots que no tenen a veure amb la dinàmica espanyola.

Aquests dos tipus també podem diferenciar-los per subperíodes:

• De 1833 fins a 1837-38: són més sociològics.

• Abarca el trienni esparterista : tenen estructura i programa polític.

El primer gran avalot es produeix al 1835, i hi ha dos causes de fons: una carestia d’aliments il’arribada de notícies de barbaritats comeses pels carlistes a la ciutat de Reus. Aquest ambientes concretarà la tarda del dia de Sant Jaume, juliol de 1835. A la plaça de Braus, toros, la gentempipada mata als toros i els arrossega pel carrer. També cremen una església. Contra elgeneral Bassa, que és autoritat militar a Barcelona i encarregat de la lluita contra el carlisme. Sel’acusa de manca de voluntat d’acabar amb el carlisme. El van a buscar a palau i el maten.Arrosseguen el seu cadàver rambla amunt i davant de la Boqueria el tiren a la foguera. Assaltenla policia i cremen els arxius. Assalten la oficina dels burots. Motí amb intenció socioeconòmicai social claríssima. Un altre episodi, és el de la crema de la fàbrica més moderna que hi ha aBarcelona, la fàbrica que incorpora el vapor i que té dins un taller de reparació de màquines, iocupa a una població nombrosa, és l’únic edifici civil que es crema. La fàbrica en principi dónafeina, la crema es estranya. Però sembla ser, que la fàbrica del vapor vell, es cremada per unstreballadors del port sense feina pagats per altres industrials per evitar la competència d’unafàbrica moderna. Aquesta crema de la fàbrica no s’ha de considerar com a acte propi del’avalot.

Amb aquest avalot passa que ve la repressió. Cau sobre la ciutat la repressió. Quan arriba larepressió governamental, (a Catalunya són Ciutadella i Montjuic) no hi ha cap burgésprogressista que es pugui trobar. El qui pateix són els sectors populars. S’incrementa l’anti-estatisme i es genera una certa tensió social interna. Aquest mecanisme es va reproduint acada un dels avalots. Són avalots inorgànics però mica en mica hi ha una organització.

Hi ha dues organitzacions: n’hi ha una que és la més progressista, però hi ha una de méspopular. En la organització popular, comença a tenir líders. Líders de membres de societatssecretes, sobretot carbonaris, gent de idees republicanes, sectors radicalitzats on hi trobem lesclasses baixes menestrals.

Els burgesos progressistes creen juntes, en el sector popular hi ha una sensibilització a travésde les cançons revolucionaries, proclames revolucionaries. “Auxirivit” és una cançórevolucionària. Una altre es diu “la bandera” D’aquests líders, d’alguns sabem que també sónels primers líders obrers. Són els primers sindicalistes, són gent de lluita, de combat, molt aprop del poble. En el poble tenen la seva força. Mobilitzacions violentes, l’avalot comportaviolència, foc. Per Europa s’estén la branca més extrema del liberalisme, que es comença a dirsocialista utòpica. Tots provenen de la il·lustració i són pacifistes. Hi ha un contrast a Catalunyaentre l’expansió del socialisme utòpic i aquests líders revolucionaris que s’acosten més alrepublicanisme, perquè són actius i no són pacifistes. Són radicals. En el fons hi ha la convicciópopular de que la veritable revolució francesa, no s’ha consumat, que l’aristocràcia segueixenmanant i que la opressió popular és potser una mica nova, però es la mateixa de l’antic règim.Això només es pot defensar per la violència, no hi ha diàleg possible.

A la fase segona, a partir del cop de força d’Espartero, ens trobem amb un altre elementimportant: les mobilitzacions que sorgeixen de Barcelona, aquestes incorporen un altreargument, que és que hi ha la idea d’organitzar-nos en funció de Catalunya, i fem una junta aBarcelona que es manté operativa fins que l’evolució del conjunt d’Espanya no permeti quenosaltres ens desmobilitzem. Junta per impulsar el canvi polític progressista en el conjuntespanyol. Es crea una Junta amb la voluntat de ser Junta pel conjunt de Catalunya; juntes desalvació, juntes de vigilància.

En aquestes juntes trobem una burgesia progressista radicalitzada amb un programa políticmés acabat. Ens trobem amb un altre element significatiu: totes elles, com una primeramesura, es proposen l’enderrocament de la ciutadella. A la ciutadella hi havia la torre de lapresó. Significava donar feina a la població desocupada, per tant, fer-se seus a tota una sèrie desectors que d’aquesta manera els hi dones un objectiu, una bandera, i a sobre els hi donesfeina.

Quan es produeix la repressió, l’estat central per primer cop un govern progressista, però larepressió és la mateixa. És pitjor perquè Espartero inaugura el bombardeig des de Montjuic.Quan les tropes pacifiquen la ciutat, la primera mesura que pren Espartero es que l’Ajuntamentamb els seus diners reconstrueixi el que s’ha tirat a terra de la ciutadella. Tornar a construir elque s’ha enderrocat pagant el propi municipi. Element que reafirma anti-ciutadella, reafirmaanti-estatisme. Tenim bullangues al 41-42-43, la bullanga del 43 la “Ajamàcia” s’enfronten iresisteixen més d’un mes contra l’exèrcit regular i fins i tot, aconseguiran pactar les condicionsde la rendició.

6. LA INDUSTRIALITZACIÓ AL SEGLE XIXParlar de revolució industrial no és correcte, a Catalunya es produeix un procésd’industrialització, és llarg i té un procés precoç (des del segle XVIII) i també podem identificarla primera revolució (XVIII-XIX) i la segona revolució (XIX-XX) a Catalunya no hi ha poder políticpropi per poder legislar, sense aquest poder polític no podem parlar de revolució, és unacontradicció.

Per a que es produeixi el procés d’industrialització, fins i tot, al cas anglès s’ha de donar unasèrie de condicions:

1. Existència d’excedent de mà d’obra: creixement de la població 2. Existència d’un procés previ d’una certa revolució agrícola (permet un inici de major

productivitat amb menys mà d’obra - Revolució demogràfica - Revolució agrícola)

Precondicions per que es doni un procés d’industrialització

• Intercanvi entre món rural i món urbà.

• Possibilitat de conquista de mercats es fa inicialment amb mercats interiors, i desprésamb mercats exteriors (on col·locar els nous productes)

Es necessari la superació del control senyorial: les barreres, les través senyorials. Es superapassant del gremi a una activitat nova a través del putting out system. Genera una població enel món rural però que es una població preparada per al treball industrial. Algunes àrees,aquesta producció a domicili serà tant important que serà un retardament de laindustrialització.

Existència d’unes persones que es dediquen a pensar en la seva feina i es dediquen amodernitzar les eines de treball partint de ser mestres de l’ofici. No hi ha grans inventors quefacilitin el canvi del treball artesanal que es fa dins dels gremis a unes màquines que permetinuna producció major i millor: mecanització .

Parlem del pas del gremi a la fàbrica. Quan mes petit es el cas, aquest procés està molt sotmèsa les conjuntures no té la conquista suficient de mercats com per tenir una inèrcia. Sobretotconjuntures desfavorables volen dir que invertir en una activitat nova es massa aventurat, i pertant aquesta irregularitat en el procés de industrialització, el que va ser es una dificultat percrear una burgesia industrial estable. Inicialment els emprenedors en industria ho soncomplementàriament. Haurà de passar força temps per a que trobem una burgesiaexclusivament industrial. Els propietaris i els comerciants continuen sent el bloc fonamental dela tributació de Barcelona. No es genera una classe industrial de cop, per una altre banda elque hi ha es molt cainisme incial, molta baralla entre ells, perquè el mercat es molt petit i lacol·locació d’una fabrica que representa una innovació es converteix en un enemic, ens trobemamb actes de sabotatge per part dels propis industrials.

Els patrons benefactors: té un peu en el gremi i un peu en la nova industria. Dins del gremi, elmestre a part d’aprofitar-se dels aprenents, els hi paga el salari de la part del seu guany, elsmanté fins i tot al propi domicili, perquè d’uns bons aprenents en sorgeix una millor producció.Es una fase del gremi en que la habilitat manual es molt important. El pas es així que es vamecanitzant la industria, la habilitat personal cada vegada serà menys important. Els patrons nos’atreveixen a acomiadar als seus empleats, perquè la massa d’empleats es una massa que saptreballar.

Tot procés d’industrialització necessita matèries primeres i fonts d’energia. Catalunya aquí teuna dificultat important, perquè no té fonts d’energia. La burgesia catalana buscaràdesesperadament en el Pirineu el carbó i en aquí hi ha fracassos importants. Trobaran carbópobre i això es un dèficit. Catalunya no té planes suficients per produir cotó o matèriesprimeres per a la industria. Per tant, també es veu obligada a viure de la importació. tot ha devenir pel Port i això encareix el producte.

Hi ha una inèrcia que ve del XVIII però també hi ha una voluntat de produir-se. Aquestavoluntat es traduirà en la creació d’organismes industrialistes, institucions que volen reunir elspatrons de la industria per a defensar els seus interessos. Grups econòmics de pressió.Intenten influir sobre l’estat, que es el que pot legislar favorablement els interessos d’aquesta

industria. Pot influir sobre organismes locals, al 33 en les Diputacions.

Ens trobem amb una gent molt organitzada, però que si els haguessin de descriure, són unsfrustrats permanents que tenen molt clares les coses, que tenen teòrics molt bons.Reivindiquen el proteccionisme econòmic, una activitat jove que dona bons rendiments, peròuna activitat tan petita que no pot competir amb les grans potències.

Del segle XVIII cap al XIX, existeix Cuerpo de Fábricas de Hilados, Tejidos y Estampados deAlgodón, aquest organisme sota el regnat de Ferran VII tindrà una activitat clandestina. Vindràcontinuat per la Junta de Fàbriques (inicis del XIX) al 1861 serà substituïda pel denominatInstitut Industrial de Catalunya, dins del sexenni democràtic que inaugura una política molttípica de l’esquerra liberal progressiva espanyola, que es lliurecanvista, responent en aquestnou atac lliurecanvista es crearà al 1869 el Fomento de la Producción Nacional, com unaescissió d’aquest fomento, al 1876 Fomento de la Producción Española, i encara es crea unaltre organisme Instituto del Fomento de la Producción Española, al 1879, finalment al 1889 esvan fusionar generant el Fomento del Trabajo Nacional.

La màquina que en el XVIII revoluciona els telers antics, es una denominada la Jenny, que esperfeccionarà i a principis del XIX apareix la Mull Jenny, ja funciona un espionatge a través deFrança, i a l’àrea del nord de Catalunya apareix una adaptació d’aquesta Mull Jenny una micamés modernitzada, que rep el nom de la ciutat on s’implanta, es dirà la Berguedana. LaBerguedana es la màquina de la primera industrialització catalana. Més endavant, quan s’ajuntiel vapor, ens trobem amb una màquina copiada d’Anglaterra que rep el nom de la Selfactina(Self facting) serà la màquina moderna del XIX. Ja té el carro mòbil. Tot això ve de d’Anglaterraperò l’adaptació es tant o més important. 1a industrialització on la base es el teixit.

La millora tècnica d’aquesta fase és limitada. La revolució tècnica no és l’element clau. És lamillora constant d’allò que ja havia començat al XVIII. També hi ha altres industries menors queacompanyen al tèxtil en la primera revolució industrial:

• Industria del ferro, molt primitiva encara. Hi ha una màquina molt adaptada perCatalunya a l’àrea de muntanya, que es denomina la Farga catalana. Fundició de ferromolt casolana.

• Transformació de productes alimentaris, la més important branca d’aquestatransformació son les pastes, els derivats del blat.

La segona diversificació dins del tèxtil es produeix en el moment, en el que sobretot fruit de laguerra de Crimea, s’encarirà molt el preu del cotó en brut. Són els anys de la fam de cotó.Aquesta fam de cotó obliga a diversificar, i apareix amb força una industria nova que és la llana.Significa la gran arrancada industrial de ciutats com Sabadell i Terrassa.

A Barcelona, el sector del teixit es el que també ha tingut els obrers que venien del gremi i quetenien una gran habilitat manual en el seu pas lent cap a obrer explotat i modern. Aquí trobem

una mecanització menor, perquè la habilitat manual supleix la modernització mecànica. Al 1841estava mecanitzat un 1% del sector, i al 1861 el 44,5% del sector, hi ha una resistència obrera ala modernització i una resistència que al patró li surt rentable.

El filat es un subsector que genera a posteriori, no ve del XVIII, sinó que es un sector modern.Aquest sector passa de tenir a finals dels anys 30 una mecanització del 4%, al 1861 estàmecanitzat el 99% del sector. Es un sector modern. Un sector en el que no es necessita lahabilitat manual, el sector de la màxima explotació, de l’entrada de la dona i el nen al treball. Latendència obrera és mes clara al Raval que al Barri de Sant Pere, es molt ràpid i impacta més ala població afectada.

L’aparició de la màquina de vapor i uns mitjans de comunicació millors permet deslocalitzar laproducció industrial. Això porta a l’aparició de les colònies industrials. Són una invencióanglesa, els anglesos imposen a partir de mitjans del segle XIX, una política lliurecanvista anivell mundial. Això ve representat per la primera exposició universal que es va realitzar aLondres al 1851. Això feia que el procés global es retardés. Ara estem a la època nova. Primerdiscurs de globalització econòmica. Ara hem de fomentar els intercanvis, i d’aquí sortirà unaeconomia general més dinàmica i tots ens beneficiem. Això es una trampa, això ho feiaAnglaterra, ningú podia competir amb ella. El que feia es obertura de mercats on endossar elsseus productes. Anglaterra comença a viure no només de l’exportació dels seus productes, sinóde vendre tecnologia. Apareix una nova forma d’explotació industrial, les colònies. Aquestmodel es troba a l’Índia, al Brasil, es un model universal de l’expansió que fa Anglaterra amitjans del XIX.

La colònia industrial és un invent rodó. Es situa en medi rural i molta gent inicialment treballa ala colònia a temps parcial, però no eren de fiar perquè volia dir que tenien una família que viviade l’agricultura i no li anava la pell del treball de la colònia. Es va fer una industria que atraguéspoblació i la fidelitzés. En base a crear un tancat, un territori tancat, el territori de la colònia enel qual hi ha la fàbrica, amb l’església i la casa del senyor, que recorden la vella autoritat (senyorfeudal i eclesiàstic del món tradicional) i un poble, a dins de la colònia. Aquest poble té serveismoderns, com una escola molt millor que la escola parroquial del poble, i un colmado (unsupermercat) . Aquest treballador arriba a la colònia amb casa, amb escola gratuïta, amb uncolmadoamb preus simbòlics, i amb un salari de subsistència. Un salari que només li val pelmanteniment setmanal i diari, es paga a jornal. Moltes es paguen amb un tiquet, que li val perla casa o l’escola. Això vol dir que aquest treballador que cobra poc perquè a canvi té serveis, elque li costa al senyor es poquíssim. No té res a veure amb el salari que cobra un treballador deBarcelona, es molt menor. Però a aquest treballador no pot estalviar. Si marxa de la colòniamarxa sense possibilitats de reinstal·lar-se en un altre lloc, es un cercle viciós que fidelitza a lamassa. A canvi d’això, una explotació creixent.

Aquestes colònies industrials es localitzen fonamentalment en la xarxa hidrogràfica delLlobregat i a la xarxa hidrogràfica del Ter mitjà. Un Ter mitjà que és el que passa per la plana deVic. Aquestes colònies que necessiten l’aigua els hi falten les vies de comunicació. Aquestes

vies de comunicació seran un dèficit brutal per al procés d’industrialització catalana. A partir de1846 ens trobarem amb un projecte liderat per la Diputació de Barcelona, que intentacomprometre a les altres tres diputacions, per crear un projecte de construcció de carreteresmodernes comptant amb els recursos propis. Preveuen augmentar la tributació per finançar elpla de carreteres. Oposició frontal del govern central. Acusen a les Diputacions de a través delpla de carreteres, voler reconstruir la vella unitat del principat de Catalunya. No podran evitarque al 1848 es creí la Junta de Carreteres de Catalunya, aquesta serà dissolta pel sexennidemocràtic al 1868. Però ja haurà construït en aquest vintenni, la totalitat del sistema vital decarreteres de Catalunya. Afegim la construcció de la xarxa ferroviària, inauguren al 1848Barcelona-Mataró (primer ferrocarril de la península) Barcelona-Granollers, Barcelona-Martorell, al 1862 arriba el ferrocarril a Girona, i al 1878 arriba a la frontera francesa, aTarragona arriba al 1865, a Valencia al 1867, i al 1861 s’iniciarà la construcció de la líniaBarcelona-Zaragoza. La particularitat de la xarxa ferroviària és que es fa fonamentalment ambcapital català. Per a la creació d’aquesta xarxa, es crea el denominat Banc de Barcelona, creatper la gran burgesia local. Es una font de finançament del projecte de modernització. No hi hainversió estrangera. Es una inversió local sotmesa a l’existència, persistència d’una economiaflorescent. (2n text, Vicens Vives)

7. L'ÈPOCA DE LES GRANS BULLANGUES I EL FEDERALISME8. LA DINÀMICA POLÍTICA FINS EL 1868

Període de relativa intranquil·litat.

– Nova guerra carlista a Catalunya

– Bullangues

– Repressió militar contra el món rural i urbà català

– Canvi en el sistema lliurecanvista espanyol: proteccionisme econòmic i industrial

En la guerra, seguia havent un aire antic. A la segona guerra carlista: fets socioeconòmics +politització. El carlisme en aquest període ja planteja programes polítics que no són el retorn al’Antic Règim i es comença a connectar amb el particularisme (“catalanisme”)

A Catalunya prendrà el nom de Guerra dels Matiners (9/1846 – 5/1849), basada en guerrilles ique s’estén territorialment. Les partides estan formades per camperols i obrers en atur. No ésigual que en la primera guerra. També hi ha joves que s’escapen de les quintes (el reclutamentmilitar de l’estat). També hi ha carlins de la primera guerra, a més de delinqüents comuns.

La guerra s’estén per la província de Girona, Tarragona, nord de Barcelona, i s’ocuparan ciutatsimportants (Solsona, Seu d’Urgell, Olot) que significa una gran presència militar i repressió.

El 1845 s’havia produït una revolta urbana a Barcelona en contra de les quintes, gent quedesprés s’incorporarà a les partides. D’aquesta guerra hi ha dos subperíodes:

1. Acció bàsica de les partides, en l’espai català2. Fase d’accentuació de la politització del conflicte carlista, que arriba a un extrem: es

produeix una certa aliança tàctica entre els carlistes i els federalistes (en aquest sentit,els polítics moderats catalans i espanyols ho critiquen) per institucionalitzar l’expressióde la resistència contra el centralisme espanyol: DIPUTACIO GENERAL DE CATALUNYA,no és una diputació provincial, sinó un intent de crear una plataforma que reuneixi atots els grups i sectors que estan en contra de la política lliurecanvista i repressiva“tirania moderada”. El màxim dirigent d’aquesta institució, progressista i proper alfederalisme: Tomàs Bertran i Soler. El 1848 crea un programa molt significatiu:

• Catalunya era un estat en època medieval

• Caràcter distintiu de Catalunya vs. Espanya

• Catalunya és una nació

• Realitat de la opressió econòmica i política de la corona

• Imprescindible la reforma de la monarquia i del règim moderat, que sónimmorals.

A Catalunya hi ha una mobilització social important, que arriba gairebé al modern movimentobrer. Hi ha una quantitat d’associacions, revolucionaries i secretes, petites però moltassentades en el territori, formades per persones de diferents sectors (burgesia, menestralia,classe obrera) que marca un dinamisme, allò que la monarquia denomina com a “revolucióncatalana”, una constant organització que mobilitza a la població. Contra això segueix larepressió i la policia paral·lela, bandes sota una relativa protecció oficial que terroritzen elspetits líders (gent molt compromesa) d’aquest moviment. Un d’aquests grups a Barcelona “Laronda d’en Tarrés”

L’estat moderat intentarà integrar aquesta revolta, i crear una amnistia d’aquestes formacionsparamilitars catalanes.

Dins d’aquestes tensions catalanes hi ha un últim aspecte que cal ressaltar, i és l’impacteeuropeu. A Europa s’inicia un període de grans crisis generalitzades, sobretot al nord i est,fonamentalment agrícola, entre el 1845 i el 1847, que encariran els productes de primeranecessitat, que afectaran també al món urbà. Les revolucions democràtiques europees de 1848tenen un preparació socioeconòmica en aquesta crisi prèvia, amb la participació de sectorspopulars, que van generar l’alarma entre la burgesia. Existia encara el fantasma de la primerarevolució que s’havia estès territorialment per Europa (excepte a Espanya, Anglaterra i Rússia) ien els sectors de poder espanyols i catalans el ressò de les revolucions van ajudar a assentar lesposicions. El Bienni Progressista (1854-56) és la representació d’aquest fet a Espanya en unmoment més retardat. També apareix el Manifest comunista de Marx i Engels, doctrinaexclusiva i pròpia per a la classe obrera. Tot plegat espanta a la burgesia, per això la sevareacció i repressió són més dures.

Des de la perspectiva ideològica, l’impacte no afecta només als teòrics, sinó que contribuirà a lamodernització dels sectors progressistes i populars. Aquesta teoria que arriba de fora es potresumir en l’arribada de les idees del socialisme utòpic, que prové de la catalogació despectivaque Marx farà dels socialistes previs a ell. Marx implanta el socialisme científic, que esfonamenta en el coneixement científic de la realitat. L’utòpic surt de la realitat, i els seussocialistes penses que en l’aplicació d’una idea mare es podrà arribar a la transformació de totala societat humana. Aquests primers socialismes comparteixen les idees del pacifisme iuniversalisme. No creuen en la violència com a arma de transformació de la realitat. Creuen enel convenciment. Sorgeixen escoles a Anglaterra. Les primeres idees surten del cristianismesocial, que deixen de ser servents de les classes poderoses i que han de servir a les mésnecessitades. La primera a Catalunya és la de Saint-Simon, aristòcrata il·lustrat francès quetreballa ja abans de la revolució francesa, però que en el seu transcurs posa a punt els seuspostulats i que no és fins a la caiguda de Napoleó que arrelen en la societat parisenca del nord.La seva reflexió prové de la crítica profunda de l’Antic Règim i de tot allò que encara perviu enla situació post-revolucionària. La seva idea és que la societat és distingeix entre els paràsits iels actius. El món ha d’estar dirigit pels sectors productius. En aquesta societat en què elssectors ociosos han estat apartats del poder, per a Saint-Simon, els nous dirigents seran elsindustrials i el tècnics, atès que ells reuneixen el màxim coneixement, el risc d’inversió i l’ofertade feina. Es tractaria d’una tipologia modera del despotisme il·lustrat.

A Catalunya ens trobem amb un sector industrial prou dinàmic i amb una sensibilitzaciócreixent en contra de les classes altes i eclesiàstiques. Les idees de Saint-Simon van difondre’sgràcies a la premsa progressista: El Vapor, El Europeo... Aquí es forma un nucli de gentpartidària als corrents ideològics de Saint-Simon, majoritàriament intel·lectual i que aposta perla creació d’un front industrialista i per les idees socialitzants i humanistes. Després hi ha unprotagonisme de les elits intel·lectuals, que generen una propaganda molt activa en contra dela superstició – Església –, del pensament reaccionari, l’ociositat i també es critica “laissez-faire”, principi moderat del liberalisme que es basa en el descontrol de qui té més i qui témenys. Es necessita corregir-lo. Les idees revolucionàries van provocar la revolució en funciódels interessos de la burgesia. Els beneficis de la revolució havien de fer una altra passa iabraçar els interessos socials.

Als anys 30, a Catalunya es realitza propaganda periodística i a la planificació per tal de portaren pràctica les idees. Es troba la figura de Pere Felip Montblau, metge higienista, amb textoscom “Abajo las murallas” on justifica que s’ha de derruir les muralles perquè són un fre a lacirculació d’aire en una ciutat contaminada perquè s’està industrialitzant i creixentdemogràficament; “Supresión de la mendicidad y organización de las juntes de caridad” (basaten el seu assaig “Rudimentos del pauperismo”) on realitza un programa realment molt avançatque va des de la realització de cases barates per a obres a la reubicació de les fàbriques perevitar la concentració de fums tòxics i a l’aprovisionament alimentari de la ciutat, el control del’adulteració dels aliments, la creació d’una xarxa de guarderies degut a la introducció de ladona en el món laboral que s’està convertint en un problema d’ordre públic, concedir unatargeta de control mèdic als obrers...

Aquests socialistes pacifistes es troben amb una Barcelona en radicalització creixent:bullangues de 1835 i incendi de la fàbrica Bonaplata? Per tant se’ls fa difícil connectar amb lesclasses populars. Ràpidament aquest corrent perd iniciativa en les ciutats catalanes mésindustrials, com ara Barcelona, Reus... Seran substituïts per un socialisme utòpic més activista,dirigit per Etienne Cabet, que basa la seva ideologia en la transformació de l’individu, quebusca crear una organització alternativa a la burgesa liberal, la de les desigualtats. Aleshoresescriu el llibre “Viatge a Icària” que va tenir molt ressò a Europa.: l’organització del món a partirde cèl·lules que es van superposant en el territori que acabarien transformant tota la realitatmundial. Pensa en una organització mundial basada en províncies simètriques, circulars,organitzades en barris, i amb una organització interna de gran control i rigidesa. El principi quefonamenta la vida d’aquestes cèl·lules és el de la igualtat; la forma organitzativa, la planificació.Cadascú ha d’actuar segons les necessitats col·lectives. Tothom té els mateixos drets i éselegible per a tasques de nomenament i organització. El Cabetanisme o el moviment icarià vatenir una acceptació molt gran a tota Europa de manera inicial. A Barcelona fou important elgrup icarià amb membres importants com Narcís Monturiol o Ildefons Cerdà; cert comunisme.A la dècada dels 40, els igualitaristes cabetians van entrar en contacte amb els sectorsrepublicans (insurreccionalistes, partidaris a l’acció), de manera que el cabetisme es vaconvertir en la injecció teòrica del republicanisme. La premsa més important del grup icariàs’anomenava “la Fraternidad”. La crisi dels icarians es va iniciar perquè davant del creixentrevolucionarisme europeu va sorgir el vessant pacifista, i es van separar del movimentrevolucionari. Cabet va intentar portar a la pràctica el seu model als Estats Units (país nou,sense el bagatge històric ni els vicis europeus) on va crear una colònia icariana, formada permolta gent europea. Aquesta colònia va col·lapsar-se degut a la rigidesa en la regulació, alsproblemes de distribució d’aliments, a les epidèmies... El fracàs va ser total i va desaparèixer.

Tant dels saint-simonites i icarians, entre la premsa, moltes idees es van mantenir, com ara lademolició de les muralles de Montblau, que esdevé una reivindicació popular.

Els programes perviuen perquè les idees connecten amb individus i nuclis organitzats(associacions secretes com els masons, els carbonaris...), i amb els republicans.

REPUBLICANISME

Dins de la mobilització social europea del XIX es va sentir que el liberalisme, matriu inicial,s’havia quedat curt, ja que era el representant de la gran burgesia i no era igualitari, quedonava suport al sufragi censatari. De manera que excloïa al poble de la participació política. Lademocràcia va obrir-se pas. El seu fonament teòric és el liberalisme però recolzava el sufragiuniversal masculí. Els demòcrates passen a ser, en societats secretes perseguides, els mésavançats i radicals del món liberal. El límit que tenen és el seu programa social i econòmic: sónavançats políticament però neguen la intervenció de l’estat o de qualsevol organisme queinterfereixi en l’evolució econòmica. els demòcrates també són pacifistes. Comencen aaparèixer sectors que sorgeixen de les idees de la revolució francesa en la seva fase més radical

que s’autonomenen “republicans”; aquests ja no són pacifistes perquè no creuen en la soluciódels problemes; aposten per la intervenció armada. Són molt radicals en la crítica a l’AnticRègim, perquè pensen que el moviment revolucionari va acabar pactant amb els sectors antics,amb l’Església, noblesa i monarquia. Per tant, són antimonàrquics.

El poder dels republicans és l’insurreccionalisme, i per això, es troben al costat del pobles. Sónels líders que donen la cara en les bullangues, quan la burgesia s’amagava, i estan en contacteamb l’organització i planificació. Els republicans són els primers líders en el moviment obrer,perquè considera que cal estar al costat de la gent en les mobilitzacions. Quan els grupsesdevenen elitistes, les classes populars els abandonen.

La dinàmica de bullangues i repressió és contestada per repressió militar institucional. Quanacaba la repressió (deportacions, empresonaments, execucions...) a Catalunya se li aplica unanova forma de repressió, que són els estats d’excepció, una situació que s’aplica a un territoriconcret on les garanties constitucionals queden reduïdes. Els delictes són aleshores jutjats pertribunals militars: jurisdicció militar. Les penes són més severes. A la província de Catalunya esvan veure més anys d’estat d’excepció que d’estat constitucional. Aquest fet va ser fortamentcriticat per la burgesia, perquè Catalunya, i especialment Barcelona, vivia un tractediscriminatori.

Abdó Terrades fou un dels principals líders republicans.

Tot i que el republicanisme es fa des de l’acció, va tenir una projecció doctrinal i moderna quees coneix com afederalisme. Aquest va tenir un veritable arrelament ja que va estar encontacte amb el moviment associatiu. A la resta d’Espanya hi ha grups federals molt aïllats, pocnombrosos, però amb poc contacte popular. El federalisme pot considerar-se com una doctrinade síntesi, amb un substrat que parteix de la filosofia il·lustrada (Hegel, Kant...), del socialismeutòpic, i que participa de la idea que la revolució francesa va ser una revolució de classe enbenefici de la burgesia. Si realment es vol acabar amb l’Antic Règim, els efectes de la revoluciós’han d’estendre a tot el tercer estat. El centre de la doctrina federal està en acabar l’AnticRègim i fer extensiu entre la població dels beneficis de la revolució. Aquest és el motor delprojecte federal.

El seu representant més important és Francesc Pi i Margall, barceloní, nascut al barri menestrali obrer de Santa Maria del Mar. Gràcies al clergue de l’església pot estudiar a l’escola. És unpersonatge culte, amb una bona formació acadèmica (seminari). La seva infantesa i joventut lespassa en contacte amb les bullangues. Finalment marxa a Madrid el 1847 per fer el doctorat.S’instal·la definitivament. La seva formació intel·lectual és romàntica (especialitzat en la històriade l’art) i que està molt en contacte amb la revolució a Barcelona, però la vida del qual està aMadrid.

Podríem establir una cronologia del corrent federalista:

1. Fase de praxis, i de bullangues, fins als 1849.2. 1849 – 1861: el principal definidor del federalisme i un grup important conjunt de

seguidors s’afilien al Partido Democrático, amb Francesc Pi i Margall al capdavant i aMadrid, com a partir avançat però el programa socioeconòmic del qual és liberal.Conflicte entre el sector fonamental entre els demòcrates que aposten en el sufragiuniversal i entre els demòcrates socialistes o federals, per aquest programa. L’estat had’intervenir i regular els desequilibris socials i econòmics. Mentre que els demòcrates,com a liberals, no recolzen la intervenció estatal.

Encara que Pi i Margall viu a Madrid està en contacte amb les mobilitzacions catalanes. Enfunció del nou govern progressista que es produirà en el Bienni Progressista (1854-56), Pi iMargall teoritzarà i farà estratègia per a la classe obrera de l’àrea barcelonina. A partir de lapraxis formularà el primer programa federal, que serà el que entrarà en conflicte amb elsdemòcrates, s’escindiran i que intentarà entrar en pràctica durant el Sexenni. Concretarà aquestprograma en un diari obrer “El Eco de la Revolución”v i que acabarà d’arrodonir en el llibre “Lareacción y la revolución” (1854): “Cojo la pluma para decir que la reacción es la guerra y larevolución es la paz” (parafrasejada). Vol donar sortida al conflicte social amb una participacióimportant del conflicte obrer. Per a ell la reacció té un dobleaspecte: la pervivència de lesforces de l’Antic Règim i la negació de l’accés als drets de part de la població treballadora, queha esdevingut en un tercer estat de l’Antic Règim que ha quedat marginada. Vol donar solució ala desigualtat de manera teòrica, i també inclou una part pràctica amb un programa social. Laidea motora de Pi i Margall: no és pot solucionar els problemes amb la desigualtat. La idearadical és la igualtat, a la qual la gent ha de tendir per no haver de viure subordinat a un altres.

Pi i Margall diu que tota societat està integrada per individus que han de viure col·lectivament.Que aconseguir-ho han d’establir pactes, des del mateix individu (que cedeix part de la sevallibertat per formar part de la col·lectivitat). Pi i Margall els anomena “pacte sinal·lagmàtic”,contracte fet en el si de la família, en el municipi, en la regió... Aquest pacte ha d’arribar a ser elde totes les nacions i que generi l’estat universal. L’estat universal comença en el pacte entredos individus, és a dir, que va de la base a la cúspide. Un cop establert, es planteja unproblema: per que un individu sigui subjecte de pacte no pot ser un subordinat a un altres, iaixò passa en les relacions personals, polítiques, socials... La condició de la igualtat és lapropietat (Idea que també apareix amb John Locke, Adam Smith) i per això l’estat intervé perregular aquestes diferències, entre el propietari i el no propietari, però aquest ha de tenir unesgaranties per poder actuar sense coacció. Aquesta és la naturalesa del pacte federal. AleshoresPi i Margall no és un utòpic, sinó que estableix el programa socioeconòmic que vincula elprincipi federalista mb l’anarquisme, perquè considera que l’estat ha d’intervenir buscant decompensar les desigualtat fins que la compensació estigui assegurada, atès que la millorsocietat és aquella que té menys poder estatal. L’estat és una necessitat passatgera, no unafinalitat en ella mateixa, fins que hagi acomplert la seva funció en la recerca de la igualtat.

Durant el Bienni Progressista Pi i Margall dóna classes particulars a Madrid, i entre els seusalumnes està Anselmo Lorenzo, un dels grans anarquistes teòrics. Els contactes entres els doscorrents, doncs, són reals.

Un altres element per accedir a la petita propietat és fomentar el cooperativisme, elmutualisme, i aleshores fomentar l’equivalent en seguretats: perquè pugui funcionar ambrelativa autonomia, per tal de poder pactar.

Aquestes teories s’enfrontaven radicalment amb les del partit demòcrata, per això es vanescindir.

1. Sexenni democràtic, fins a 1876, quan Pi i Margall publica “Las Nacionalidades”2. La Restauració, quan el federalisme es converteix en un partir polític petit, i perd

presencia electoral, no participa en les eleccions de la Restauració, i encara que nointervé com a força electoral, si que ho fa intel·lectualment i com a componenimportant en el moviment obrer, i fins i tot en l’anarcosindicalisme.

El moviment obrer estava molt interessat per les teories de Pi i Margall. A les cases dels obrers,a més de les icones de sants, també tenien làmines amb la imatge de Pi i Margall, com areferent de l’imaginari obrer a Barcelona. Pi i Margall sempre va mantenir la fama de proximitata la gent i de incorruptible.

Cal tenir en compte que el concepte de classe obrera és un terme restrictiu, ja que agrupa a laclasse treballadora industrial, que sent que és un personatge nou i que necessita unes novesestructures administratives. Inclou als obrers en el món industrial rural, on el conflicte esmanifesta en revoltes o partides carlistes. Són aixecaments moltes vegades esporàdics (p.e.Andalusia, on no hi ha moviment organitzat pagès fins a moments més avançats, al segle XX). Ales ciutats, la tensió produïda pel canvi del sistema antic a liberal, per les guerres carlistes i perles tensions produïdes pels canvis en el comportament dels patrons, en les fluctuacionseconòmiques del mercat... fa que tinguin lloc les bullangues, que per un cantó tenen unamotivació política, però que també comporten una mobilització social, en forma de violència,incendis... En el conjunt de les bullangues també s’està produint l’organització de la classetreballadora, i entre ells, la classe obrera, que es va conformant en el procés d’industrialització.

En la història general del moviment obrer també hi ha una cronologia; permet generar dosgrans períodes, marcats per les dates 1864-1869, quan a Europa es forma la AIT, l’AssociacióInternacional de Treballadors, a Londres el 1864, i el 1869 a Espanya. A Espanya disposaràd’una organització pròpia i exclusiva per a obrers, i nega la col·laboració de tendències que nosiguin obreres (ni tan sols s’apropen a la burgesia més radical).

Organització gremial antiga, quan l’estat liberal acabi legislativament amb les estructures delsgremis com a formes d’organització obrera, els nous treballadors de fàbrica no tindran l’emparade cap organització, de manera que volen traspassar la idea d’allò que significava els gremis per

als que no mestres. Per això les primeres associacions obreres apareixeran com a institucionsde beneficència sota protecció religiosa: Asociación de Nuestra Señora de la Ayuda. Els obrerscobraven per jornal, de manera que accidents i malalties suposava no cobrar.

Per sota de la protecció religiosa, el Monte Pio estava més o menys tolerada: mobilització detreballadors.

El pas de gremi a la fàbrica representa que el patró passi a ser un patró benefactor, que comque té un grup d’obrers que coneix i que no sap si podrà tenir treballadors tan qualificats iconeguts, quan s’ atura la producció, els manté.

En aquest moment encara no s’ha produït la migració de població rural cap a la ciutat, per tantno té tanta mà d’obra disponible. Quan això passi, el patró tindrà un contingent de treballadorsde reserva. També disposarà de mecanització. La conjugació dels dos factors implica que alpatró ja no li interessa ser benefactor: esdevé més agressiu i pot prescindir de la valoraciósocial dels seus treballadors (una herència dels gremis: si un treballador pot ser substituït, perdaquest valor social). Es produeix un canvi en la consciència de la nova condició a la qual eltreballador està sotmès. L’estat liberal nega la possibilitat de l’organització, i fins i tot de lescomissions de fàbriques esdevenen il·legals i clandestines, molt més les obreres. Constantvigilància de les associacions, que són una forma de coacció a la llibertat.

Es va produir una reacció primitiva de la classe obrera: van localitzar el problema en lamàquina. Es produeixen les destruccions de màquines, sembla que originades per l’escocèsLudd. El Ludisme com a l’inici del moviment obrer, que continua tot el XIX.

També va tenir lloc un ludisme intern entre els treballadors: la mecanització i la integració deltreball femení. Sorgeix la dona com a font de competència deslleial, perquè treballa el mateixper la meitat del salari. Els homes es neguen a ensenyar el treball a la dona.

L’organització clandestina i sindical

Les associacions El 1840, en les fases inicials de l’etapa esparterista, hi ha evidències de laMutua de Teixidors de Barcelona. En els sectors progressistes o s’aprova cap llei que permet laorganització sindical, però sí major tolerància. Primer sindicat: Sindicat d’Obrers Teixidors; en elram tèxtil hi ha una tradició de treballadors més llunyana, i per tant, una consciència d’ofici id’organització. També és el sector amb una mecanització més lenta (vs. la ràpida mecanitzaciódel filat). Joan Munts.

Els sindicats tenen un programa basat en la demanda de polítiques progressistes per acabaramb l’Antic Règim, al reconeixement del dret d’associació, en l’establiment dels jurats mixtos(obrers i patrons amb un àrbitre polític que asseguri i avala la negociació i impedeix lesrepresàlies posteriors. Els obrers solen dirigir-se al municipi.) i al permís per a l’acció sindicaleconòmica (els primers sindicats s’adonen de que un treballador que fa vaga no cobra; per tant

cal preparar-se per fer front a la vaga. Per això els sindicats tenen preparada una caixa deresistència, on els treballadors aporten part del salari per possibilitar la vaga. Quan els poderspúblics vulguin reprimir el moviment obrer, busquen la caixa per decapitar la possibilitat deresistència. Per lluitar contra això es creaven sindicats petits que eren més difícils de localitzar.El moviment sindical és important per la suma dels petits sindicats. Una de les condicions perser expulsats dels sindicats és la manca de cotització perquè debilita la capacitat de resistència.La progressió del moviment obrer ja durant la primera meitat del XIX anirà amb l’intent decoordinar els sindicats i crear plataformes que serveixin perquè els líders sindicals acudeixin areunions i col·laborin en els problemes obrers que poden desembocar en conflictes generals.Cal mantenir el sindicalisme petit per dificultar la repressió constant que caracteritza aCatalunya en aquest moment. Té una elaborada consciència obrera.

Els sindicats participen tant del conflicte social obrer com del polític, ja que se sumen en elsaixecaments obrers de caire progressista, per la pròpia consciència de repressió que viuen.

En una situació de conflictivitat extrema, l’obrerisme es camufla. La seva obsessió és assegurarla filiació en els moments més desfavorables.

Pi i Margall, durant el Bienni Progressista, elabora un programa i una estratègia enfocada al’obrerisme barceloní.

7/11/13Sindicat d’Obrers Teixidors: estratègia de crear una empresa dirigida pel líder Munts,“Compañía Fabril de Tehedores de algodón de Barcelona” (1792?-1848), que donava feinaespecialment a obrers en vaga, que estaven en conflicte amb patrons. Aquesta companya vaanar relativament bé. Va ser un símbol de la maduresa del moviment obrer català.

Aquesta maduresa es deixà veure amb motiu de l’esclat a la política espanyola delpronunciament progressista de juliol de 1854 (“dictadura moderada”), que vol acabar amb elpredomini conservador. Aquest pronunciament, per darrera vegada, Barcelona és la primera enalçar-se i organitzar les seves juntes i produir el moviment de radicalització social. Formen partprogressistes i obrers (organitzats en sindicats) en aquestes juntes. El moviment obrer català,tot i que la massa obrera és una minoria en el món laboral, és un moviment potent, madur, queparticipa de les influències dels socialismes utòpics, amb iniciativa... però que està fraccionat;ha de buscar la manera d’integrar els sindicats petits en plataformes de coordinació peraconseguir pressionar amb major força a la patronal.

En aquest pronunciament progressista, el moviment obrer pressionarà a Barcelona: convocauna vaga general en el sector del filat (sector del Raval, que havia patit una mecanització mésràpida i que tenia pitjors condicions laborals) amb actuacions luddites. El líder d’aquestmoviment obrer radical fou Josep Barceló.

Es dóna a conèixer un moviment obrer moderat, que no està a favor del movimentinsurreccionalista; el plantejament radical només provoca més repressió, i retreure a la classeobrera d’afiliar-se. Es crea, doncs, una ala moderada, liderada per Joan Miralles.

Governador civil a la província de Barcelona demòcrata progressista molt favorable i coneixedorde la realitat obrera: Pascual Madoz. Enlloc de respondre amb la repressió, pacta i promet queles noves Corts (creades després del cop progressista) discutiran la problemàtica industrialcatalana. Això permet aturar el conflicte momentàniament, i a més sorgeix la idea que esvotaran pressupostos per acabar amb la demolició de la Ciutadella (símbol de la repressióborbònica) i de l’enderrocament de les muralles (que són terreny militar, i que per estarsotmeses a una legislació especial, entre altres, a la construcció d’edificis permanents a unadistància determinada, impedeixen l’expansió urbana de la ciutat). Si no es tiren les muralles noes podria haver construït l’Eixample de Barcelona. No és només una reivindicació urbana sinótambé legal (Barcelona era una plaça capital en el sistema defensiu de la corona espanyola).Aleshores es pot parlar de la unificació de Barcelona amb les localitats del pla de Barcelona.

Aquesta política d’obertura, i les obres d’enderrocament, són una obra de gran envergadura i,per tant, són una forma de donar treball a les persones en atur. Té lloc un dels brots epidèmicsestiuencs de febre groga i còlera, relacionades amb els problemes digestius, aliments en malestat i aigües residuals, que ajuda a la radicalització de la situació.

Pascual Madoz, a l’octubre, és nomenat ministre d’Hisenda del nou govern progressista deMadrid, i serà substituït per Cirilo Franquet, en principi aquest segueix la mateixa políticad’obertura tot i que amb el pretext de la manca de recursos econòmics, restableix els drets deportes i consum, un dels problemes centrals en la mobilització popular: la gravació delsaliments que Madoz havia abolit per atenuar la revolta popular. Franquet incrementa l’ordrepúblic.

Quan es consolida el Bienni Progressista, té lloc un fet inèdit en el moviment obrer, quan espresenten a les eleccions municipals per primera vegada, entre els quals està Joan Miralles, isón elegits. En una situació progressista es consolida l’opció moderada del moviment obrer, ique quedarà reafirmada perquè es donarà permís per crear una plataforma de coordinació:Junta Central de Directores de la Clase Obrera; els sindicats adherits a aquesta plataformaenvien un representant per tal de coordinar. Un dels principals assessors de la Junta és FrancescPi i Margall.

La maduresa de la plataforma obrera culmina a la primavera del 1855, que aprofita la novasituació i es convoca la primera vaga general de la historia de l’obrerisme espanyol:reivindiquen contractes i convenis col·lectius, la limitació de la jornada laboral, millora delssalaris... que tindran com a conseqüència espantar les autoritats progressistes, i que amb laintervenció de Franquet, començaran a introduir limitacions. Paral·lelament, la classe obreraenvia memoràndums al govern provisional progressista de Madrid (on en aquest moment s’estàdiscutint la nova constitució progressista i demòcrata) amb les seves demandes (llibertat

d’associació, jurats mixtes, escoles i guarderies gratuïtes, prohibició de treball als menors dedeu anys, limitació de la jornada laboral...)

Aquesta situació permissiva s’interromp per dues vies: les Corts discuteixen els articles referitsa la situació problemàtica industrial i obrera. Les progressistes demòcrates, doctrinalmentliberals (laissez faire), legislen que la intervenció de l’estat no és possible en l’àmbit laboral.Constitucionalment és impossible aprovar les reivindicacions obreres que demanenl’organització obrera i la regulació del treball, perquè es veu com una interferència en lallibertat de treball. Legalment, doncs, s’ha de desautoritzar el moviment obrer.

En la segona part del Bienni Progressista es produeix el retrocés, que es materialitza aBarcelona amb l’arribada d’un nou capità general, Juan Zapatero. Desarticula el movimentpopular i obrer, i reprimir qualsevol problema d’ordre públic. Zapatero va idear un assalt violenta una masia (a prop de Montserrat?) per imputar al cap dels radicals, Josep Barceló, i executar-lo, sense cap prova que sustentés l’atac. També s’assassinen a dos industrials (un d’ell és unapreciat exdiputat). Així es desencadena l’onada de repressió, entre les quals està mantenirl’estat de guerra (judicis per tribunal militar). Zapatero vol acabar amb l’organització obrera,republicana, popular... i cerca i captura les caixes de resistència, i empresona, deporta i liquidaa tots els líders de les petites associacions, veritables dinamitzadors del moviment (entre ells, aAbdó Terrades)

Després de la repressió s’acaben els conflictes i la resistència obrera, i es normalitza la situaciólaboral, que aprofita Zapatero per anar contra l’associacionisme barceloní, que és moltimportant.

La desorganització del moviment obrer és aparent, i viu en la clandestinitat perquè és proupetit per amagar-se.

Crisi del bienni progressista: es produirà un nou pronunciament militar, amb un reagrupamentde militars important amb la corona d’Isabell II en contra dels militars progressistes ques’havien alçar el 1854, com Espartero. O’Donell i Narváez, volen intentar aprofitar la inèrcia delbienni per calmar la radicalització. Atenuen el conflicte amb poca repressió i aprofiten lasituació més calmada per culminar la modernització de l’estat liberal. Generen un partit polític“La Unión Liberal”. O’Donell no comptarà que Zapatero a Catalunya aposta per la repressióbrutal i que aprofita l’estat de guerra per acabar definitivament amb el moviment obrerorganitzat de Barcelona. A la ciutat comtal es formen juntes de resistència i una revolta el 18 dejuliol de 1856; tindrà lloc una repressió molt forta. Barcelona fou bombardejada des deMontjuïc (dirigit als nuclis de la Barceloneta i Sants) i a la vila de Gràcia. Reprimeix els avalots (abase de barricades en carrers estrets) amb carros blindats (ideat per Cavaignac, precedent delstancs) que s’havien posat en marxa a Europa arrel de les revolucions de 1848. Se suspenen elscentres de beneficències, i la creació d’una carta per als obrers que cal estar signada perl’alcalde per tal de poder sortir de la ciutat.

Modernització de l’estat espanyol: cal parlar que el món conservador barceloní es modernitza.A Barcelona tots els sectors socials convivien amb la revolta a la ciutat. A partir d’aquestmoment la burgesia crea un grup conservador català que comença a fer política, amb unsentiment català, i amb un projecte comú al de La Unión Liberal. El coordinador d’aquestaagrupació política, molt cohesionada, fou Joan Mañé i Flaqué, que de jove fou un liberal exaltati que es convertí al conservadorisme, és el director del Diario de Barcelona, responsable de lamodernització i politització de la publicació. Va generar un pensament polític amb el qual laburgesia catalana s’hi identifiqués i que veia Catalunya com una entitat diferent tot i el projectecompartit amb La Unión Liberal. O’Donell li demana que fundi un diari amb els mateixosprincipis modernitzadors a Madrid.

Nova política colonial: els països europeus avancen en la conquesta i el colonialisme. O’Donellcreu que una guerra colonial al Marroc podria ser un fet engrescador. (Isabel II com acontinuadora de l’expulsió musulmana d’Isabel la Catòlica, i que pel seu anacronisme fou undesastre). Fou la burgesia catalana, que coordinada per la Diputació de Barcelona, arriba apagar un cos d’exèrcit (espardenyes i barretina) dirigit pel general Prim. Aquest cos va a Àfrica ité poques victòries importants, com la de Tetuán. Darrere d’aquesta actuació de la burgesiacatalana està l’interès colonial nou, que creu que si ajuden en l’empresa, podran serrecompensats amb beneficis comercials en les zones conquerides. S’està creant una burgesiamoderna a Catalunya que ja es veu en cor de no ser només reaccionària i que aplaudeix larepressió, sinó que crea una consciència de classe col·lectiva, una unitat de criteri i una políticapersonal de Catalunya.

Dins d’aquest període, la burgesia que vol ser particularista compta amb el suport (no directe)d’un corrent cultural com és La Renaixença. S’identifica amb els postulats europeus delromanticisme (=conservadurisme: d’orientació germànica, d’arrel historicista i retrospectiva,que busca en la historia la identificació cultural, i escocès. A Catalunya tindrà poca influència elromanticisme liberal francès, que aquest sí que tindrà ressò a Madrid.) i aprofita la influènciacultural de la Il·lustració, que implanta la raó i els valors absoluts i universals, “llibertat, igualtati fraternitat”; aquestes idees il·lustrades es van identificar amb el procés revolucionari francèsque ben aviat va contradir-se amb la resta d’Europa; van provocar una reacció en contra que esva accentuar quan la revolució va culminar amb les guerres napoleòniques. (Il·lustrat =afrancesat = traïdor) El romanticisme intenta buscar l’ànima de cada poble allà on hi hal’essència que diversifica els pobles, especialment en les llengües, que sempre són imposadespel poder, i per tant es denota una violència; a l’alta cultura es pateix la castellanització, mentreque el poble és el mantenidor de la llengua. La llengua com la essència diferencial i ànima delpoble. El filòlegs (com l’alemany Herder) i els poetes són els primers impulsors d’aquest intentde recuperar l’ànima dels pobles. La voluntat més acadèmica de cercar i fixar la llengua a travésde diccionaris; cal normativitzar la llengua (popular, arcaica, desconnectada de la ciència i l’altaliteratura). Poetes que comencen a escriure en català i gent de l’alta cultura, com filòsofs ihistoriadors i economistes... que busquen les arrels catalanes però que escriuen en castellà.L’arrencada del moviment és l’aparició de “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau (1833) i queva donar origen a un grup de poetes que empraren el català, entre els quals es troba Joaquim

Rubió i Ors, que va publicar poesies al Diario de Barcelona en català i sota pseudònim, que vanestimular a altres poetes. Rubió i Ors va reunir les poesies es un llibre (1841) i va escriure unpròleg on afirma; “La nostra intenció és propiciar la independència cultural de Catalunya ja queés impossible la seva independència política” consciència que s’avança cap a la creació d’unacultura, privativa i exclusiva de Catalunya.

8/11/13El corrent de la Renaixença arriba a la seva culminació el 1859: s’està transformant Catalunyaen una conjuntura de conflicte. Col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona amb els poetescatalans, i s’institueixen els Jocs Florals, que se celebren anualment: una invenció romàntica,com si es recuperessin els certàmens poètics medievals; s’hi prohibeix escriure en castellà. Enel teatre també es fa un pas important per integrar els sectors populars, ja que es tracta d’ungènere més dinàmic, que permet arribar a sectors que no són d’alta cultura. Hi trobarem a ungrup important, com ara a Serafí Pitarra.

Ens trobarem aleshores amb la divisió del corrent de la Renaixença, perquè apareix una líniapopular, contraposada al sector més culte, condemnat pel seu arcaisme, que no aconsegueixconnectar amb la gent, ja que no usa el català com ho fa el teatre. [Prohibició que l’obra fosíntegrament en català.]

Un altre aspecte característic del corrent germànic és l’estudi de la història: Catalunya no téuniversitat fins el 1837 a Barcelona. A Cervera la universitat està arraconada territorialment idesprestigiada, sense suport institucional català. Aquest fet és important en el conreu de lahistoriografia: ens trobarem amb historiadors que es mouen en el moviment de la Renaixençaperò fora de la universitat [Acadèmia de les Bones Lletres, Junta central, Arxius (arxivística,molt important al segle XVIII i XIX. Arxiu de la Corona d’Aragó, dirigit per la família Bofarull:poden fer una historiografia)]

En l’edat medieval es té l’origen de les institucions que identifiquen Catalunya, així com els seusherois. Els historiadors pretenen construir una historia de Catalunya i de la corona d’Aragó, quesense trencar amb la història d’Espanya, demostri la particularitat de Catalunya consolidar laindependència cultural. Historiadors vuitcentistes importants, que amb el pas del segle,consoliden la historiografia positivista (mètode que pretén que el producte sigui científic per tald’atenir-se als continguts dels documents). Es produirà una síntesi entre aquesta intencióromàntica de fons i el mètodes científic. La historiografia romàntica té com a fi fer proselitisme,en canvi, perquè pretén convèncer i sensibilitzar la gent, per això construeix un discurs basat enimatges de les quals el sector popular adquireix com a certeses i que acaben formant part de lahistoria general. El positivista critica durament que la intenció educativa pugui arribar aprostituir la realitat, sense haver fonamentat els fets amb proves documentades. Es tractad’una hibridació?

L’exemple de la historiografia romàntica és un liberal, Víctor Balaguer; que també va tenir unafaceta política: va escriure una obra exitosa en volums, “Historia de Cataluña y de la corona de

Aragón” (1850-1863); Antoni de Bofarull contraposa el 1866 “Historia crítica de Cataluña” onexpressa el seu desacord amb la hibridació imatge-realitat de Balaguer. Joan Cortada també ésun exemple del pas de “Cataluña y los catalanes” (1860) on numera tots els elements quesustenten el particularisme.

El 1865 Balaguer publica “Las calles de Barcelona” en dos volums, en castellà i encarregat perl’Ajuntament de Barcelona perquè el 1859 s’havia aprovat definitivament el pla de l’Eixamplede Barcelona des del govern de Madrid, després d’un concurs organitzat per l’ajuntamentbarceloní, que va presentar un candidat, però que va acabar guanyant el candidat espanyol,Ildefons Cerdà, enginyer i urbanista (possiblement el podríem considerar el primer urbanistamodern europeu). Cerdà era un socialista utòpic, cavetià desenganyat, que va realitzar unestudi sobre la situació de la classe obrera de Barcelona a través de l’estadística, per poderconèixer la realitat socioeconòmica de la ciutat. El seu projecte d’Eixample es basa en lareorganització del pla de Barcelona, per integrar Barcelona que ja ha enderrocat les muralles iels pobles de l’entorn (Gràcia, Sants...); idea una ciutat ideal per harmonitzar la vida, l’habitatgei els serveis en convivència de la burgesia i la classe obrera. Sobretot la fa habitable; amb llargsboscos per oxigenar, i inicialment amb parcs interiors a les mançanes... En definitiva, un pla desocialista utòpic. Tanmateix, la realitat varia el projecte: especulació del sòl. Sobreconstrucciódels edificis, passatges, etc. El projecte genera la quadrícula virtual i s’assenyalen els carrers.L’ajuntament li encarrega a Balaguer que posi nom a les vies, i crea una denominacióalliçonadora per a la gent: referents de la historiografia, tant personatges com episodishistòrics. “Las calles de Barcelona” és, per tant, un intent de pedagogia nacional a través del’urbanisme.

Pel que fa all dret i al món jurídic, la influència que es troba clarament és del món alemany,“Escola històrica del Dret” que sota la direcció del jurista Savygni i oposant-se a la Il·lustració. ACatalunya Felip V havia mantingut el dret civil català amb el Decret de Nova Planta (1716), codipropi medieval. Es constitueix una escola jurídica important a Catalunya, amb personalitatscom Manuel Duran i Bas.

També fou important l’Escola de Filosofia, on destaca Ramon Martí d’Eixalà i deixebles comXavier Llorenç i Barba, perquè a través de la influència escocesa introdueixen la filosofia delsentit comú, base que permet la consolidació del tòpic del “Seny” català, fonament filosòficque connecta amb el nou conservadorisme modern (té com a principi que semblacontradictori: el tradicionalisme evolutiu, perquè són partidaris de modernitzar sobre la basede la tradició).

Dins de la Renaixença i del romanticisme destaca la música, en paral·lel a la poesia, perquè volconnectar amb l’ànima popular postergada per la castellanització: cançoner popular. Tambéconnecta amb el socialisme utòpic: volen que els obrers participin en llocs de sociabilitat i deformació (i per tant, de comunicació d’idees i de consciència) corals, com la de Josep AnselmClavé, Sociedad Coral Euterpe (1859), on es reunia el cant coral, amb altres serves com classesnocturnes i un sistema d’assistència sanitària. Es van produir festivals. Aquest moviment es va

catalanitzar, i a estendre’s des del món urbà i obrer cap a altres territoris fins a donar origen el1891 a l’Orfeó Català (Morera, Amadeu Vives, Lluís Millet).

A partir de 1871, el corrent de La Renaixença entra en fase de maduresa amb l’aparició de lapublicació quinzenal: “La Renaxensa”, que després es feu diària. Sobresurten Pere Aldavert i eldramaturg Àngel Guimerà. S’introdueix la catalanització de l’alta cultura i la novel·la perentregues, i també d’infantils, que després es recullen en un llibre.

La Renaixença i la política, en el període del Sexenni, viuran una acceleració històrica. A partirde 1868 es produeix un canvi polític en sentit democràtic i, per tant, d’obertura, permissivitat,tolerància, de debat públic... que acceleren la reflexió política: debat, assaig, literatura... Peraltra banda es confirma el paper creixent de la premsa, vehicle modern de creació d’opiniópública [a tot Europa.]

Organització de la cultura política burgesa: Cercle de Lectura de Reus, 1859. A Barcelona escrea l’Ateneo Catalán el 1860, que serà un centre de cultura política i lleure per a sectorsburgesos, que acostumarà als intel·lectuals a conviure amb els burgesos que es dediquen alcomerç i a l’economia. L’Ateneo es fusionà amb el Círculo Barcelonés, de manera que el 1872esdevé “Ateneo Barcelonés” primera institució de la ciutat de Barcelona on es reuneix el sectorintel·lectual, econòmic i polític important, i que crearan una biblioteca amb obres modernes,molt especialitzada (en comparació amb la biblioteca envellida de la universitat.)

9. EL SEXENNI DEMOCRÀTIC

El període la Unión Liberal s’havia començat a esgotar cap al 1866. O’Donnell s’havia envellit imorí el 1865. El seu successor fou el general (i col·laborador) Narváez, més reaccionari. Escomencen a produir les queixes de la interrupció del període de major llibertat i dinamisme,perquè tornen els moviments repressius, i que afecta econòmicament a Catalunya sobretot, iper les queixes de la corrupció administrativa. La situació de conflicte va anar focalitzant-se enla figura de la reina Isabel II (eufemisme: “Obstáculo tradicional”). Es va crear un correntd’opinió que volia el sanejament de la vida pública.

Es va formar una facció quan es va produir un pronunciament al quarter de San Gil de Madrid,que va acabar amb la seva repressió, on federals, carlins... van conspirar per acabar amb lamonarquia isabelina. Es va acabar de pactar el complot a Brussel·les a l’exili, en què la UniónLiberal també s’integra. Darrera del complot estan els militars dels sectors que participaren, demanera que tenien forces militars. A partir d’aquí es comença a concretar el cop militar. Perprimera vegada es prepara un cop d’estructura civil i militar com a garantia d’un recanvi polític,amb el predomini de les forces monàrquiques. Es va desembocar amb l’aixecament a Cadis d’ungrup de militars, que en l’exili (Prim) o desterrats a Canàries (Topete) que s’anomena “LaGloriosa Revolución” (setembre de 1868); va tenir com a meta l’entrada d’un períodeplenament democràtic que s’ha de reflectir en una nova constitució, la de 1869, i queconsolidarà Espanya com un règim de monarquia parlamentària amb sufragi universal masculí

com a sistema electoral i amb la condició que la monarquia no sigui dels Borbons. Sorgeixaleshores el problema de cercar un nou monarca: el general Prim, pels seus contactes, ésescollit per buscar-lo. Prim busca en el món germànic, on des del Congrés de Viena de 1815amb la reducció de les entitats polítiques (de 115 a 40) hi ha membres de la reialesa sensecàrrec efectiu. Prim localitza a Leopold Hohenzollern Sigmaringen, que va suposar l’origen de laguerra franco-prussiana. Després d’altres candidats es va decidir per Amadeu de Savoia, unaelecció difícil perquè per ser de la casa de Savoia, que havia dinamitzat la unificació italiana,s’havia enfrontat al papat; en la política catòlica de la cort va assentar malament ja que haviaestat excomunicat.

Barcelona ja té altres formes organitzatives, una projecció política més important. La vida enaquest Sexenni, es pot dividir en:

1. Fase constituent2. Monarquia d’Amadeu de Savoia3. I República

Cal entendre com es mou la dinàmica catalana dins d’aquest Sexenni.

Amadeu va arribar a Espanya al 1870 enfrontant-se a un període força complex i sense elrecolzament del general Prim. S’enfrontava amb l’aristocràcia, Cánovas del Castillo i el seu partitalfonsí, amb una mobilització de la burgesia de negocis, amb l’esglèsia. Es trobarà amb laprimera guerra de Cuba i conflictes interns i la crisi econòmica. Es produeix la mobilitzaciópolítica i insurreccional dels federals. La classe obrera s’organitzarà a nivell internacional amb laAIT. Seran molt fronts oberts a resoldre.

L’impacte internacional de la guerra francoprussiana i la comuna de Paris, representarà eltriomf obrer en un govern, la seva post fallida farà que tots aquests es traslladin a Itàlia i aEspanya produint-se un fortíssim debat sobre l’i legalització de AIT espanyola (1872).

Al febrer de 1873, Amadeu de Saboia renunciarà al càrrec provocant el vuit de poder amb totsels problemes que hi ha, Les corts, amb una majoria monàrquica, votaran una sortidarepublicana, presidencialista i sense determinar-ne la forma (11 de febrer de 1873). ABarcelona no es produirà la junta revolucionària després del canvi del govern perquè ja estanorganitzades. Dins de la política catalana el pes dels federals ja seran força nombrosos(dinàmica diferent a la resta d’Espanya) sobretot amb Pi Margall.

La radicalització del federalisme català anirà més enllà quan es posi en contacte amb la AIT,faran política però també insurreccions amb aixecaments federals contra el dret de portes iconsums.

L’internacional buscarà una persona que conegui el sud d’Europa i enviarà a Josepe Fanelli al1869, seguidor de Bakunin, provindrà del federalisme italià. Formularà uns programes socialsmolt progressistes i radicals.

Quant arriba es posarà en contacte amb els federals catalans els quals els trobarà ja moltorganitzats i radicalitzats. Els hi explicarà el programa bakuninista fent veure que és elprograma de l’internacional. Tots ells s’adheriran a l’internacional ja que seguiran actuantdiferent però amb una cobertura internacional (casi tota la perifèria del llevant), amb la crisi dela 1era internacional triaran inscriure’s a l’ala bakuninista.

Més tard vindrà un representant marxista que tindrà un ressó entre nuclis obrers de Madrid.Els ajuntaments es negaran a votar una constitució monàrquica, grup anomenat federalsintransigents. Els que si la votaran seran anomenats benèvols. A Catalunya hi haurà mésintransigents ja que els líders republicans han de mantenir-se aprop de les masses. Es fundaranels clubs dels federalistes estenent-se amb molta rapidesa. Crearan un diari anomenat “elestado catalan”. Els benèvols fundaran el “Club republicano democrático federal” que serà elnom oficial del partit republicà amb el diari “La Razón”.

Al 1870 els intransigents provocaran un nou aixecament contra les quintes ja que s’accelerenper la guerra carlina. Aquesta organització federal voldrà teoritzar el moviment.

Valentí Almirall el 1869 farà aprovar un text titulat “bases para una constitución federal de lanación española y para el estado de Cataluña”. Convocarà el “pacte de Tortosa” que serà unareunió on acudeixen representants federals de l’antiga corona d’Aragó (mallorquins, valencians,aragonesos i catalans). Aprovaran un document amb 4 punts:

• Constatar l’aliança tàctica dels federals per produir un canvi a Espanya.

• Acordar que l’únic que valdrà per a Espanya serà la proclamació d’una repúblicademocràtica federal.

• El seu federalisme és una forma d’organització que parteix del municipi i que va cap a laprovíncia, l’estat i Espanya (de baix cap a dalt).

• Busquen el canvi pacíficament.

Tot això no tindrà cap èxit pel poc pes que tenen, així com el 1869 a Barcelona només hi haviauna abstenció electoral del 20%, al 1872 ja és més del 70%.

La guerra carlina tindrà una presència molt forta a Navarra i al Pais Basc, tallaran lescomunicacions i crearan un govern alternatiu a Madrid, encunyaran una moneda nova, tindranla facilitat de la frontera amb França. Tindran partides guerrilleres amb una proliferació moltgran a causa de l’època de crisi. El carlisme a Catalunya aconseguirà ,l’ocupació en moltesciutats, victòries davant l’exèrcit. Totes aquestes victòries provocarà la creació d’un exèrcit que

contrarestarà aquests aixecaments. Pel que fa Catalunya tot i aquest exèrcit, les partides esmantindran fins 1876.

El procès del sexenni es veurà afectat per l’abdicació d’Amadeu de Saboia. Els republicanismefederal tindrà una mobilització molt gran. Ocuparan els ajuntaments a Catalunya ja que eral’institució més pròxima al poble.

Pi Margall serà el primer ministres de la governació republicana que anirà a Barcelona a ferdesmobilitzar els republicans federals.

Durant la primera república Les Corts aniran allargant el procès constitucional i voldran crearuna pressió fora de Les Corts. Aquest moviment es dirà “El moviment dels federalsintransigents” que muntaran els moviments cantonals. Tindran aspectes importants per cadalocalitat, serà un moviment irregular i tindrà cantons més importants que altres (Cartagena).Aquests cantonalistes seran els qui provoquin l’aixecament del exèrcit, a Catalunya no hi hauràmoviment cantonal perquè ja hi hauran federals organitzats.

La burgesia serà contraria al sexenni per una raó ideològica ja que hi ha polítiquesradicalitzades que es mantindran amb constants crisis, motins, etc. Treuran capitals del paisdesestabilitzant l’economia. La constitució de 1869 consolida una política lliurecanvista mésradical que les anteriors (aranzel de Figuerola). Això evita que l’industria es modernitzi i esquedi estancada fet que organitza encara més la burgesia en contra del sexenni. En aquestaorganització hi haurà gent del Institut Industrial de Catalunya i es coordinarà amb la burgesiaagrària. Hi haurà la mobilització dels sectors intel·lectuals al Ateneo Catalan on més tard escrearà el Ateneo Barcelonès, es confrontaran en contra del sexenni al 1872 i es posaran encontacte amb el grup conservador de Cánovas del Castillo. El grup burges barceloní ja que ellstenen la seva pròpia organització conservadora. Dins de totes aquestes organitzacions delsexenni apareixeran les primeres organitzacions del catalanisme.

10. LA RESTAURACIÓ: TRETS GENERALS

La Restauració s’entén d’es d’una triple perspectiva:

1. Restauració de la monarquia-episodi polític fonamentat en la constitució de 1876.2. És un període històric en el qual estarà vigent la constitució de 1876 (vigent fins la 2na

república ja que ni Primo de River la va revocar).3. Restauració com una solució política dins del marc europeu de l’època.

Constitució de 1876 vigent fins a la II República (1931), perquè a dictadura de Primo de Riverala va tenir en suspens però no la va derogar. Es va produint un canvi social que no es veureflectida a la constitució. Els historiadors no han considerat la Restauració com el règim que esmanté fins a la crisi colonial. No per la seva puresa constitucionalista. La Restauració des de laperspectiva d’un canvi de règim en un moment determinat com a període històric, i com a

solució política dins del marc europeu de l’època. Contrasta entre els problemes espanyols i elconjunt d’Europa.

La Restauració comença legalment el desembre de 1874, però la I República cau el desembrede 1873. En aquest interregne es produeix la caiguda de la I República (inestabilitat total), quees precipita amb l’entrada del general Pavía a les corts. El període entre Pavía i MartínezCampos (capità general de Catalunya), es produeix un interregne, on s’ha aturat l’esforçconstituent dels federals. Serà formalment una república presidencialista; el president té elpoder, i hi ha un gran pes militar (dedicat a liquidar la guerra carlista i la sublevació cantonal, lamobilització obrerista internacionalista, el federalisme, i per donar un cop a l’aixecament cubà.)Aquest interregne ja té elements contrarevolucionaris i repressius. S’està preparant laRestauració.

Organització del procés restaurador dissenyat per Antonio Cànovas del Castillo, que aprofita elcaos per sensibilitzar les oligarquies monàrquiques i crear un partit que aglutina les autoritatsprovincials que coordinin les elits burgeses, agràries. No busca un partir de massa, sinóorganitzar els quadres provincials per assegurar l’aplicació de la Restauració a tota Espanya.

Els conservadors catalans de la Unió Liberal i del Diario de Barcelona (els Brusi, famíliafundadora), Mañé i Flaqué... es neguen a integrar-se en el partit canovista. No s’hi identifiquenperquè ja s’havien organitzat anteriorment.

La política espanyola viu en un sentit de la necessitat d’enfrontar-se a la revolució.

Per tota Europa occidental es té una sensació similar provocada per l’esclat de la comuna deParís, i per Europa hi ha la sensació burgesa que cal reaccionar contra el perill d’una alternativaobrera internacionalista i revolucionària. Volen desprestigiar l’experiència revolucionària.

A Espanya es considera el Sexenni com un moment revolucionari.

Visió combinada de la necessitat de donar una alternativa per frenar el procés revolucionari: laRestauració

Cánovas és una personalitat política, conservadora i monàrquica, però molt intel·ligent en elsentit que entén què ha significat la primera meitat del segle XIX per a Espanya, que ha estatuna història d’inestabilitat permanent amb pronunciaments revolucionaris constants perderrotar l’enemic i imposar el model propi: ha estat una guerra civil constant, que enfrontavados models. Sempre hi havia un derrotat, i per tant, la fórmula de no acceptar el model.Cánovas té una preocupació: crear un model per al retorn dels Borbons però que no es veiéscom una imposició degut a una derrota. S’havia d’intentar superar el cop. El segon propòsit eraque l’estat s’havia de modelar en el marc de l’Europa occidental. Tenia la intenció d’actuar en lacort d’Isabel II (en exili a París) perquè abdiqués en favor del seu fill Alfons. Va costar queacceptés. El retorn de la monarquia no es fa en la mateixa persona. Cánovas va anar a

Anglaterra per convèncer-lo que la seva monarquia s’integri en les tendències del moment.Cánovas precipita l’ambient per aconseguir que el mateix poble cridi l’hereu, sense imposició.

Els plans de Cánovas es frustren per causa del militars. Martínez Campos, general amb moltscontactes amb la burgesia industrial catalana, fa un pronunciament militar. Cánovas renuncia ala presidència i hi col·loca un militar, Jovellar, que tindrà la missió de convocar eleccionsconstituents per sufragi universal (seguint les lleis electorals de 1870). Guanya el partitalfonsista. El militar renuncia i torna Cánovas a la presidència de manera legal. L’obsessió deCánovas és la d’acabar amb el fantasma dels pronunciaments i crear una política consensuada.Qui no s’impliqui en aquesta nova fórmula, queda marginat.

La Restauració s’ha de considerar no com un simple canvi de règim sinó com una solucióhistòrica d’imposició i inestabilitat. Es podrà entrar en un període històric de normalitzaciópolítica de manera formal.

Model polític: com França soluciona la crisi després de la comuna de París. NO hi participaGran Bretanya, al marge del procés revolucionari europeu, perquè ha anat perfeccionat elmodel parlamentari anglès (encara que no és seguit per cap altre estat) tot i que no té sufragiuniversal, si que viu un procés de democratització.

França era la primera potència continental, i París la seva referència. La derrota vergonyosadavant de Prússia (que no era considerada una gran potència). S’analitza que França cau perquèera en realitat una potència nominal, no real. S’havia creat una imatge (esperit nacional,disciplina social, economia creixent i eficaç, comunicacions modernes i ràpides) que quedaarrabassada per Prússia. Triomfa l’economia moderna i potent, així com una potència militarcohesionada i nombrosa. La derrota va provocar un desànim a França (exèrcit aristocràtic ilent). Es genera un sentiment de pessimisme, molt viu al sud d’Europa; si una potència comFrança ha estat derrotada, què passaria amb els altres estats. A més, hi ha una escalada en lacarrera colonial, cada vegada més dura i que implicava una gran força milita i econòmica.[Regeneracionisme, moviment cultural i literari espanyol, que respon a la cerca d’aquestesnoves estratègies davant del pessimisme del període.]

França crea un sistema polític (III República, 1875) en què el poder està concentrat en militarsconservadors per tal d’acabar amb qualsevol dissidència i disciplinar el país. Després es creenlleis parlamentàries per preparar el terreny a la futura constitució, que havien d’estardestinades a intentar que no hi pogués haver la crisi parlamentària que desestabilitzés elsistema. S’aconseguia a partir del compromís de totes les forces polítiques, que pactenl’estabilitat i creen una assegurança parlamentària, un control electoral: CACIQUISME, a basede la corrupció electoral. Normalitat constitucional des de 1877.

A partir de 1876 es va produir un canvi radical en la política del països d’Europa meridional del’entorn del Mediterrani. Coincidència? Adapten la solució francesa per recuperar l’espaiperdut. A Portugal es consolida un sistema de “rotativisme” (els grans partits pacten el torn

pacífic de partits). A Espanya igual. Importa instaurar un règim polític basta en l’estabilitatparlamentària. Pugen les esquerres a Itàlia, amb el sistema del “transformisme”, un pacte entreles forces polítiques i començar a construir el nou estat liberal italià i evitar les crisis iradicalismes. A Grècia passa el mateix amb l’acord de les dues grans forces polítiques, unaliberal i una nacionalista. El fonament d’aquest sistema és, formalment, el liberalismeparlamentari.

A Espanya això es consolida amb la constitució de 1876, que pren el sentiment francès iformalment copia el model anglès.

Política anglesa: funciona la idea de Primer Ministre i cap de l’oposició. Gabinet en l’ombra percontrolar el ministeri. Quan el govern anglès entra en crisis, el Prime Minister, que perd elsuport parlamentari, presenta la dimissió a la reina. Aquesta obre període electoral, i sorgeix unnou parlament que ha de proposar a la reina un nou cap de govern. La reina està obligada arespondre al nomenament.

Política espanyola: la crisi del govern provoca la renúncia del govern, presentada al monarca.Aquest negocia amb els caps de les forces polítiques i pacta amb un o altre. El nou escollit inicianegociacions dins del seu partit per consensuar un nou equip ministerial, que ha de convocareleccions. El Ministre de Governació s’encarrega de convocar eleccions, que és e mateix quecontrola la xarxa caciquista provincial. S’assegura la victòria electoral.L’interès és desterrar lescrisis parlamentàries, perquè amb elles es discuteixen els programes alternatius que duen a ladesestabilització política. S’ha de crear un sistema estable.

La Restauració com una solució a la conjuntura política.

Triomf del partir conservador (alfonsí) i que governarà sense problemes fins el 1881, momenten què es posa en marxa el mecanisme: govern de Sagasta davant del partir liberal. El “turnopacífico de partidos” es formalitza el 1885, quan mori el rei. La reina està prenyada. Es crea unbuit de poder, sense successor presencial. Regència de Maria Cristina, molt catòlica, però senseautoritat mediadora. S’accentua necessàriament el pacte del Pardo, que aplica el torn departits. Es fa evident que el sistema de pacte constitucional funciona.

Participació de Catalunya: els sectors burgesos estan compromesos amb aquest sistema, però“a la seva.” Hi ha burgesos com Antonio Lopez y López, (marquès de Comillas) amo d’unanaviera transatlàntica, que finança part del partit conservador: aconsegueix el monopoli delsvaixells correu de la corona espanyola (correu + immigrants legals + comandes reials). Es veuobligat en temps de guerra a deixar la seva flota com a transport de tropes i vaixells hospital noarmats (s’impliquen a la guerra cubana).

La burgesia catalana i els conservadors seran molt més radicals que no pas els madrilenys.Cánovas vol aplicar un sistema homologable a europa, però els catalans (amb obrers,

revolucionaris i federals) creuen que no es pot aplicar amb èxit perquè sempre acaben amb unafase revolucionària. Mañé i Flaqué, i Duran i Bas, molt implicats.

Carlisme mobilitzat, de guerrilla, a Catalunya fins el 1877. Per Espanya el carlisme, en canvi,està derrotat. Partides reduïdes. Paral·lelament, el federalisme català amb forta organitzaciópolítica, ha estat derrotat. Obrerisme de la I Internacional que és perseguit des del 1874. En elcas català, doncs, hi ha una veritable derrota dels aspectes característics del Sexenni.

A Catalunya triomfa el partit liberal, segurament perquè els conservadors catalans, que s’estanbarallant amb els conservadors espanyols, perden recolzament. Es nota a Barcelona, ja que esconsolida la figura de Rius i Taulet, del partit liberal. A partir de 1881, el partit liberal controlal’ajuntament barceloní, i que té com a portaveu La Vanguardia (família igualadina, els Godó).Mentre que el partit conservador té el Brusi com a portaveu.

En principi, a l’àrea catalana hi ha inestabilitat. Es contraresta amb l’auge econòmic, quearrenca de la crisi econòmica internacional. Com que l’economia espanyola és de segon ordre,és subsidiària de les economies del voltant. Espanya pot aprofitar la situació conflictiva.Extensió de la fil·loxera a França: Espanya aprofita la circumstància per recuperar terreny.Aquest creixement econòmic (1876-1886) es coneixerà com “la dècada d’or” que servirà peratenuar els conflictes i facilitar la integració social, dins del període restaurador. A Catalunya:consolidació de la indústria alimentària, mecànica i naval, modernització de la indústria tèxtil iespeculació borsària (+ bombolla immobiliària edificació de l’Eixample i monumentalitzaciómodernista). “La febre d’or” de Narcís Oller reflecteix aquesta situació d’alegria del diner.

Culmina amb la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, projectada des demolt abans. Es va fer en una fase ja recessiva. Es reben crítiques per haver de celebra-la en unmoment de crisi, i altres consideren que s’ha d’aprofitar com una segona onada de dinamismede Barcelona. L’autor del projecte fou Rius i Taulet.

Naixement del procés de politització del catalanisme.

11. LA CRISI FINAL DEL SEGLE XIX I L'ORIGEN DEL CATALANISME POLÍTIC

22.11.13Dinàmica del catalanisme en el període de la Restauració.

Per entendre el sentit de la dinàmica: es produeix una dinamització política. Tot es polititza. ACatalunya el corrent de la Renaixença tenia una expressió fonamentalment literària, amb pesimportant de la poesia i de la celebració dels Jocs Florals. En funció d’aquest corrent de fons, enel Sexenni es produirà un intent d’organització extra-literària a partir de 1869, degut a l’impactedel corrent romàntic. L’organització rep el nom de “La Jove Catalunya” (també a la restad’Europa Es publica una revista, La Gramalla. Al llarg del període del sexenni s’observa com el todels articles es va radicalitzant a la vegada que ho fa el moviment. A partir de 1873 es produeix

la confrontació clara entre el grup dels progressistes, que lliguen bastant la formulació delcatalanisme, el progressisme polític (federals) i els conservadors (historicistes); ja tenim quedins del sexenni hi ha una diversificació en el catalanisme en funció del debat polític general,que també s’està radicalitzant. La confrontació desemboca en la crisi de la Jove Catalunya,perquè es va fer impossible la convivència entre mentalitats tan diverses.

Els Jocs Florals intentaran superar l’acció literària amb la creació d’un quinzenari (1871) titulat“La Renaxensa”, que esdevindrà el vehicle més important per exposar l’avenç de les teoriescatalanistes. El 1881 es converteix en diari. Sobresurten Pere Aldavert i Àngel Guimerà, iapareix la figura de Josep Narcís Roca i Ferreras, el primer que fa el pas des del federalisme alcatalanisme. És un teòric que s’adscriu a l’ala federalista i que més tard serà el primer enidentificar Catalunya com a nació i el catalanisme com a nacionalisme. (Aporta, doncs, elllenguatge que emprem en l’actualitat: Catalunya és un poble amb característiques pròpies queva tenint consciència d’identitat nacional, un procés que s’ha anat formant amb el temps i demanera natural.) Connotacions tant culturals com polítiques. Destaca el canvi nominal.

A partit d’aquest moment ens trobem amb l’inici de la Restauració, que aconsegueix imposarun model polític únic, i arriba després de la derrota de federals, cantonistes, carlins... A partirde la constitució de 1876, ja no es possible fer política fora del sistema constitucional, demanera que tots els conservadors i federalistes catalans del sexenni entren a la Restauraciócom a derrotats. La gent adscrita en el partit federal, o bé s’integren en el sistema, o viuensense poder fer la seva política federal. Aleshores, en funció d’això ens trobem en un períodede desconcert en el qual la gent comença a pensar en política des de la derrota: no els éspossible creure que podran imposar un model uniformitzador perquè ja se n’ha aplicat un. Comno es pot plantejar una alternativa, abandonen la reflexió sobre Espanya i accentuen la deCatalunya: la possibilitat d’estendre el model federal espanyol s’ajornava en el temps.Mentrestant s’havia d’aplicar el procés de reflexió a Catalunya, el qual portà a molts federals, expolítics, per composar un projecte particular per a Catalunya, que fins aleshores només l’haviendut a terme poetes i historiadors. Preocupació per a la formulació política. Aquesta polititzaciódel catalanisme culminarà amb la presentació d’un partir catalanista a unes eleccions el 1901,any que es considera com l’entrada a una nova etapa.

Valentí Almirall (1841-1904) era un federal aturat, que havia tingut un protagonisme enl’Estatut de Tortosa. A partir de 1871 comença a publicar textos, fonamentalment articles depremsa, on critica la societat de la Restauració, tant del cantó conservador (endarreriment de laburgesia barcelonina i de la societat pagesa. “Aristocràcia de l’espardenya” per desqualificar laclasse propietària catalana) S’adscriu en el Regeneracionisme. A partir de maig del 1879 vaeditar un diari “Diari Català” dirigit per “escriure, pensar a la catalana” i que havia de servir peragrupar a tots els sectors i personalitats que a Catalunya tenien una sensibilitat catalanista.També havia de servir per convocar el I Congrés Catalanista, l’octubre de 1880 i que reunia agent de molt diversa orientació i sensibilitat política, que va arribar a tres conclusions:

1. Crear una comissió de defensa del dret civil català. Un dels aspectes de la Restauracióera l’uniformització d’Espanya; el dret civil propi que s’havia mantingut després delDecret de Nova Planta es volia suprimir, perquè suposava una diferència amb la restad’Espanya. Aquest intent de revisió va ser un dels agents més importants en contra delcentralisme.

2. La llengua catalana, com a element d’identitat propi, havia de normativitzar-se inormalitzar-se per evitar la seva desaparició.

3. Creació d’una plataforma que reunís a totes les forces catalanistes, sense tenir encompte les seves orientacions polítiques; crear una única unitat d’acció que havia de serde disciplina exclusivament catalana. Tenia com a paradigma el cas irlandès. El 1881 vahaver d’escindir-se del partit federal, ja que era espanyols. En els estatuts del grup esrequeria que els seus membres no tinguessin cap relació amb grups espanyols.

El 1882, com a conseqüència del congrés, es creà el Centre Català. Un dels punts inicials del seuestatut quedava prohibit parlar de religió o de política. Era necessari posar aquest criteri en elRegistre Civil per evitar conflictes, tot i que evidentment es tractaven aquests membres. El 1883 es convoca el II Congrés Catalanista on es promou l’acció catalanista reivindicativa.Aquesta actuació cada vegada més política culminà el gener de 1885 (rei malalt de tuberculosi)amb la reunió a la Llotja de Barcelona on els catalanistes es reuneixen amb tots els grupseconòmics i industrials de pressió, i altres entitats catalanes. Aquesta serà ja una tendència detot el període: la confluència entre grups econòmics de pressió que segueixen lluitant per laimplantació de la política proteccionista a Espanya i perquè a Catalunya ja s’ha propagat lafil·loxera, fins al Maresme. Per altra banda, Espanya ha firmat un conveni lliure-canvista ambAnglaterra. Tots aquests factors van resultar en la redacció d’un text “Memoria de defensa delos intereses morales y materiales de Cataluña”, també conegut com El memorial de Greuges.Es va acordar que es presentaria el text al rei. Els temes que es tractaven eren:

• la presentació al rei de la idea que Espanya estava composta per unitats diferents “Blocshistòrico-racials-geogràfics diferents”, No era una Espanya uniforme i per tant no espodia fer una política uniforme que respongués a tots els interessos de les regions.

• es reconeixia que a Catalunya no hi havia separatisme

• reivindicació del proteccionisme com a política adequada

• defensa del dret civil particular

• reivindicació de l’ús del català entre els funcionaris per permetre la comunicació realamb la població, ja que el nivell de coneixement del castellà entre la població era moltbaix.

El catalanisme aconsegueix portar les seves reivindicacions a la monarquia, de maneracol·lectiva de les forces político-econòmiques de Catalunya. En funció d’aquesta confiança,Almirall va voler explicar i fixar la doctrina del moviment catalanista, a partir de diversos articlespublicats el 1885 a La Renaxensa, sota el títol general de “Aspecte social i polític delrenaixement català” on formula qüestions que el 1886 reunirà en un únic llibre, primer tractat

del catalanisme “Lo Catalanisme”. En ell proposa el concepte de particularisme, que només espreocupa dels afers de Catalunya, en relació amb la resta de regions d’Espanya. (Uneix elsconceptes de catalanisme i de regionalisme)

Almirall va definir el catalanisme en base històrica, però el va interpretar des d’una perspectivarevolucionària, fent partir la tradició política en què s’havia d’adscriure a la revolució francesa, itransposava el programa federal al programa catalanista. Comet l’error d’identificar un correntuniformitzador amb un de particularista. Com a conseqüència, el 1887 es van escindir membresdel sector conservador, que per la seva banda van crear “La Lliga de Catalunya” i que va acabarper marginalitzar el Centre Català.

El 1887 ja existiu un debat molt viu a Barcelona sobre la conveniència de realitzar una exposicióuniversal. Com a intel·lectual radical i esquerrà va crear una plataforma d’oposició a la sevacelebració, perquè considerava que en un moment de crisi i sense estat propi, la burgesia de laqual era miserable en relació amb la burgesia europea... El catalanisme conservador aprofita lesrelacions amb la burgesia industrial per, en canvi, esdevenir els propagandistes de la realitzacióde l’exposició, la qual consideren que serà un estímul important tot i la crisi econòmica, perquèla corona espanyola s’hi traslladarà. Es funden congressos obreristes: la UGT (1887).

Aspectes fonamentals que serviran en el catalanisme:

• Aliança amb la burgesia industrial amb la burgesia urbanista (injecció espectacular en ladarrera fase de construcció de l’Eixample). Realitzaran canvis amb l’acord del’Ajuntament de Barcelona, amb la cessió de terrenys per construir edificis. Amb motiude l’Exposició es produeix la connexió entre el Paral·lel i la Rambla, o la Rambla deCatalunya i la Plaça de Catalunya. Molts d’aquests propietaris que cedeixen els terrenysreben a canvi la muntanya del Tibidabo (entre ells, el senyor Andreu)

El relatiu èxit de l’Exposició provoca el creixement més gran dels sectors conservadors i la crisidel Centre Català, de manera que Almirall en resulta el perdedor.

Reacció teòrica dels conservadors: Mañé i Flaqué el 1886 publica “El regionalisme”,desenganyat de l’evolució de la Restauració. No es fa catalanista, però és el principalpersonatge de a ciutat que a través de les editorials del Diario de Barcelona està oferint idees iprojectes a la burgesia catalana.

L’Església, que era oficial durant la restauració, que es va fent regionalista amb el pas deltemps. Quan Almirall identifica catalanismes amb federalisme, l’eclesiàstic Torres i Bagespublica articles aquell mateix any en què identifica el catalanisme amb el compromís de ladirecció de l’Església amb el catalanisme, i nega l’existència d’un catalanisme federalista i a-religiós. Els va publicar el 1892 en un llibre titulat “La tradició catalana”. Els capellanscatalanistes, entre els quals està l’activista Jaume Collell, canonge de Vic, es mobilitzen en unnucli catalanista catòlic que té el Seminari de Vic com a epicentre (“El filó de Vic”). Tots els

seminaristes traspassen al catalanisme una nova influència: Vic, com a capital on el carlismehavia estat molt important, segueix representant una moralitat reciclada. “La Veu delMonstserrat” El 1891 es crea una nova forma de Centre Català d’inspiració conservadora, coma plataforma de coordinació de grups conservadors: La Unió Catalanista. Farà el pas cap a laformulació política. La Unió Catalanista posa com a declaració d’intencions que cada anyrealitzarà una assemblea per discutir temes sobre el catalanisme i sobre la gestió de Catalunya,i sempre en una localitat diferent (com si fossin les corts medievals i modernes). La primeraassemblea de 1892 té lloc a Manresa, i es va debatre bases sobre la constitució regionalcatalana. És a dir, que van intentar formular per primera vegada el que es denominaria ara unEstatut d’autonomia, “Les Bases de Manresa”, un projecte polític que es fonamenta en l’intentde fixar tot allò que fa referència a la capacitat d’auto-organització de Catalunya i la necessàriadiferenciació d’esferes de competències entre Catalunya i l’estat central.

EL REPUBLICANISME I LA SETMANA TRÀGICALA POLÍTICA CATALANISTA I LA SOLIDARITAT CATALANALA MANCOMUNITAT DE CATALUNYAL'IMPACTE DE LA GRAN GUERRA SOBRE CATALUNYALES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA EN LA POLÍTICAELS ANYS DE LA 'GUERRA SOCIAL'

Les bases de Manresa

Es convertiran en una fita important i seran les bases per la constitució regional catalana(primer intent d’un text estudiantil).

Estava dividit en 18 punts de les quals ressaltava:

-Atribucions que Catalunya reservava pel poder central i com s’institucionalitzava aquest poder.-El català era l’única llengua oficial a Catalunya-Poder judicial, havien de conèixer i parlar el català per treballar a Catalunya.-La dimissió territorial interior establida en comarques.-Exèrcit voluntari a Catalunya, l’establiment dels mossos d’esquadra i un sistema de finances iregulació de la banca.

El moviment catalanista és un moviment amb un % de gent jove molt elevat. Hi participen:-Propietaris i hisendats (35,2%)-Fabricants (11%)-Professionals titulats (32%)-Professions intel3lectuals (7,1%)-Estudiants (0,26%)-Comerciants (13,6%)-Professions populars (1,7%)

Molta gent a finals del s.XIX viu a BCN però prové del món rural. Els de la ciutat treballen enprofessions liberals majoritàriament. Sociologia del 1er catalanisme polític.

El pes, geogràfic, del catalanisme és el Barcelonès. La consolidació del catalanisme es fa perindividus en associacions, on ens expliquen per on s’estén.

El catalanisme és un moviment que afecta a la Catalunya Vella principalment i s’estén a la Novapel litoral i prelitoral aturant-se al tarragonès (sobretot a la ciutat de Reus ja que era la segonaciutat de Catalunya).

Hi ha petits nuclis a ponent (Lleida i Balaguer) però poca cosa. Defineixen el catalanisme“d’accidentalisme”. Al 1891 l’estat espanyol comença a introduir mesures proteccionistes en elcomerç de les Antilles.

-En les assambleas catalanistes es discutien temes concrets i el predomini dels lliberals seràmajoritària.-Al maig del 93 amb el tema d’organització per portar a la pràctica les bases decidides enl’assamblea anteriors.-La de Balaguer al 94, el tema serà el de les infraestructures essencials pel desenvolupamentdel territori.-al 95 es produeix l’inici de la guerra de Cuba i proclamació de l’estat de guerra i per tant moltesreunions de l’Unió Catalanista queden prohibides. No tornaran a reunir-se fins al 1904 aBarcelona.-Domènech Martí i Julià es converteix en president de l’Unió Catalanista, deixant la baseconservadora i proveint de l’esquerra. Dins d’aquesta Unió hi participaven la Lliga Catalana i elCentre Escolar Catalanista d’una vessant conservadora.

A finals del s.XIX es crearà el Centre Nacionalista Català en quant a portaveus hi havia laRenaixença i la Veu de Montserrat (que es trasllada a Barcelona) que crearan un seminari titulatla Veu de Catalunya on a partir de 1899 es convertirà en diari i serà el més important. Amb laVeu de Catalunya hi treballaran el grup més dinàmic de l’associació de joves.

Començaran a destacar un grup de joves de Dret que iniciaran un conflicte contra la velladirecció de l’Unió Catalanista. Els motins de discussió són els mètodes d’acció:

• La vella direcció afirma que s’ha de mantenir la veu dels literats i l’acció a travésd’assamblea, anar catalanitzant a la societat catalana. Condemnen tota l’acció política jaque aquesta és corrupta i caciquista.

• Les noves bases volien una participació directe en les institucions per modificar-les iinfluir millor dins la societat. Presenten candidats a les principals institucions deCatalunya per demostrar que poden influir millor. Faran servir personalitats, utilitzant asimpatitzants. Serà el primer pas per obrir-se a la societat.

Al 1898 hi haurà crisi per la pèrdua de les colònies, els joves polítics tindran un aliat per donarel primer pas.

Aquesta crisi posa a sobre la taula que nomes poden ser metròpolis les que tenen suficientforça per defensar-se i territoris per explotar-se. Es crea una divisió entre paissos amb potenciali d’altres que no.

La pèrdua de les colònies no serà simés no un problema econòmic. Al 1893 esclata la primeracrisi al Marroc, abans que la de Cuba i finalitza al 98 amb la guerra contra la Marina americana.

-El general Pola Vieja, tot i tornar de filipines amb una derrota, arribarà dient que vol assegurarel pais fent-se sentir entre la burgesia. Crearà una plataforma de la burgesia industrial “lista deadhesiones al programa del general Pola Vieja”. Aquest programa entrarà en crisi, propiciadaperquè el govern conservador incrementarà els impostos en el sector industrial i comercial.Genera un moviment de protesta fins al 1899 amb la negativa de pagar els impostos (movimentdel tancament de Caixes).

Alguns comerciants aniran a la presó, generant una plataforma dita “L’Unió regionalista”.Aquests fets provoquen que els joves de l’Unió Catalanista es presentin a les eleccions,englobant moltes entitats, inclosa a la gent de l’Unió regionalista per les eleccions legislativesde 1901. Els 4 diputats seran els presidents de les 4 entitats dels grups catalanistes. Els jovespactaran una aliança secretament amb l’idea de que si tenen èxit formalitzaran l’aliança.Apareixerà la Lliga Regionalista com a plataforma del catalanisme polític (industrials,comerciants, catalans de dretes i d’esquerres).

A part del catalanisme hi ha dos moviments més que tindran un protagonisme important alBarcelonès: el republicanisme i l’obrerisme.

D’aquest dos, hauria quedat força desorganitzat amb la restauració. Al llarg de la restauració esconsolida el sistema urbà i modern de Barcelona i el seu creixement demogràfic.

Les indústries químiques i elèctriques i més tard la metal·lúrgia de la construcció, alimentària,etc, genera l’atracció de molta població. S’integraran pobles del voltant a les ciutats. Al 1887 esprodueix l’annexió de pobles del plà (actuals barris).

-El sector dels serveis serà el important i juntament amb l’obrerisme apareixerà una classe novaentre la mitja i l’obrera. Són sectors radicalitzats. En aquest medi social es produirà l’últimaradicalització dels republicans i obrers. Al 1890 es votarà la llei del sufragi universal masculí atot l’estat espanyol, no es materialitzarà fins al 91-92. Serà un estímul per l’organització demoviments desapareguts com el nou republicanisme.

La transformació de la dinàmica barcelonina va comportar un camí en la transformació social,un canvi demogràfic (amb l’ajuda de l’exposició universal i la 2na revolució industrial).

Molt d’aquest obrerisme és fruit de la població arribada del món rural.

El problema del republicanisme va ser la no integració durant la restauració.

-Luis Zorrilla havia marxat a l’exili i des d’allà animava un grup autoconsiderat federal il’alternativa esquerrana dels republicans. Mor finalment al 1895 i es desmorona el seu grup.-En funció de l’aplicació del sufragi universal es va formular el nom republicanisme organitzatuna plataforma, per tenir un pes, dita Unió Republicana.-L’apertura de la crisi colonial també va afavorir el seu retorn, tot i que es va demostrar que eramolt espanyolista sobretot en l’oficialitat jove i durant la guerra colonial.-Es va beneficiar de les organitzacions obreres ja fetes i influint en ells.

Els canvis culturals que es produïren també influenciaven molt (Nietzsche, Stiner). Es vaintroduir la cultura del anarcocomunisme, l’individualisme anarquista, etc. Aquestsintel·lectuals vitalistes va aportar el corrent artístic del modernisme, on els joves d’aquestcorrent artístic es comprometien amb la lluita obrera i per tant també seran reprimits (PereCoromines).

Amb la repressió hi va haver una propaganda governamental molt fàcil. Molts periodistes vanaprofitar l’onada de repressió per reorganitzar el republicanisme i començar unes campanyesverbals populistes.

Els més destacats van ser Alejandro Lerroux, periodista que lluita contra la repressió estatal delmoviment obrer.

Al 1901 anirà a BCN pagat pel ministeri de governació espanyol per centrar-se en elrepublicanisme i deixar l’obrerisme. Des de la plataforma de l’Unió Republicana comença aorganitzar el republicanisme on al 1902 es consolida com a primer força política de BCN.

-el moviment obrer s’havia internacionalitzat a partir del 69, superarà l’escissió del 1872després dels fets de la comuna de Paris i es reorganitza a tot el llevant espanyol (FTREAI):Federació de Treballadors Regional Espanyola de l’Associació Internacional.

Al 1888 la segona organització s’auto dissol, a Barcelona seguirà havent-hi alguna plataformapro obrera (socialistes templats) alhora que en termes generals es radicalitza, introduintelements radicals com l’anarcocomunisme (acció directe).

El moviment més sindicalista reivindicava les 8h de feina, 8h de lleure i 8h de son. Lluitaven encontra de la reducció dels salaris i de la repressió patronal (Lock-out= tancament patronal).

A partir de 1890 semblava que es podia construir un moviment internacionalista. Aquest any esva posar el dia 1 de maig com a festiu i dia del treballador. A BCN es van manifestar unes 25.000persones entre socialistes, anarquistes i altres.

Al novembre de 1886 va haver-hi un atac amb bomba davant de foment del treball. Elssocialistes van condemnar els atacs per evitar la desorganització.

Al setembre del 93, Paulí Pallar, atempta contra Martínez Campos tot i que no ho aconsegueix iprovoca moltes detencions i execussions. Al novembre, Santiago Salvador, llença dues bombesa la platea del Liceu provocant 20 morts.

El 6 de juny del 96 (dia de Corpus) durant la processó, hi ha un atac amb una bomba provocant6 morts i ferits entre els obrers (pretenien fer atacs indiscriminats).

A partir de 1900 es va mantenir les bombes tot i no afectar a ningú. Barcelona passa a se laciutat de les bombes.

L’estat va aprovar unes lleis contra el terrorisme i va posar en marxa la brigada politico-social.Llei aprovada pel govern de Cánovas del Castillo, es van estendre a tots els conflictes.

Al maig del 1897 va succeir el procès de Montjuic, hi va haver una frase prèvia amb un ressóeuropeu de les tortures al castell de Montjuic. El procès en si van ser 5 afusellaments.

Al agost següent un italià va disparar a Cánovas del Castillo.

Al 1910 es formarà la Confederació General del Treballador (CGT), durant el primer congrès de1911 se li canvia el nom pel de CNT.

Al 1901 hi haurà una onada de vagues a les valls dels rius per la davallada dels atacs. Seran a lesconques dels rius perquè eren els llocs més difícils.

A les colònies industrials també hi haurà vagues però al 1902 a BCN també hi haurà persolidaritat amb les altres.

Ja entrats al s.XX es pot dir que l’obrerisme ha superat la desorganització, numèricamentimportant, amb un moviment republicà important on s’ha generat una política de masses (elsistema del torn de la restauració ha estat en decadència).

El món republicà de Lerroux serà un sucedani d’organització obrera abans de la formació de laCNT. El catalanisme encara li falta la massa al darrera i sectors de la societats importants.

Al 1901, la Lliga Regionalista (una agrupació que pacta per presentar-se a les eleccions senseparlar de la política interna). Dins d’aquesta Lliga hi havia un nucli conservador encapçalat perEnric Prat de la Riba, Puig i Cadafach, hi ha joves catalanistes amb una sensibilitat republicanad’esquerres. Hi ha un altra grup afavoridor de la patronal del foment del treball.

Al 1902 Prat de la Riba serà empresonat on es posarà malalt retirant-se al sud de França. Elrelleu l’agafarà Albert Rossinyol (empresari de l’ala dura) el qual ha provocat conflictes obrers.Rossinyol dona una orientació radicalment conservadora i a l’hora la Lliga entre en contacteamb el “Comitè de defensa social” (conservadors i catòlics), on tots els sectors esquerransestaran incòmodes i marginats.

En aquest any, Alfons XIII adquireix la majoria d’edat tot i haver-se criat a la cort de MariaCristina. En quant inicia el seu mandat utilitzarà les prerrogatives democràtiques per intervenirdins del govern.

Iniciarà el regnat amb un viatge a Catalunya on s’acordarà un boicot (Abril de 1904) contra elrei. Al arribar al ajuntament de Barcelona, Francesc Cambó trenca el boicot fent un discurs pro-catalanista al monarca. Aquest discurs serà utilitzat d’excusa per trencar la Lliga Regionalista onels esquerrans crearan un diari (El Poble Català).

-Prat de la Riba retorna del sud de França on s’estava recuperant i es farà càrrec de lareorganització convertint la Lliga en un partit amb una ideologia única.

La gran majoria del republicanisme de Lerroux serà un dels problemes que tindrà per laquantitat de gent que tenen. Primer s’haurà de consolidar amb una massa al darrera.

Un dels èxits de la Lliga serà celebrar amb un banquet, “el banquet de la victòria”, el qual seràaprofitat per una premsa satírica important a Catalunya. El 25 de novembre de 1905, 200oficials militars de Barcelona assalten la direcció del diari satíric per la mofa anterior. Aquestassalt serà denunciat a Madrid pels grups catalanistes on se n’adonaran que aquests temes hanarribat fins al centre del estat.

S’aprovarà una llei contra els atacs a la pàtria i l’exèrcit on aquests atacs seran jutjats per unjudici militar.

Nicolas Salmeron intervindrà en aquesta protesta a favor dels diputats catalans i en forma deprotesta es retiraran de Les corts. Al 1906 el catalanisme intentarà aprofitar políticamentaquest acte, per programar el 20 de maig la festa del homenatge als diputats que hanabandonat Les Corts (Lerroux estarà en contra).

L’organitzador serà Francesc Cambó. Al mateix moment des de La Veu de Catalunya, Eugenid’Ors publicarà pamflets dirigits a la jove intel·lectualitat catalana perquè la gent s’unifiqui enun criteri. Aquest corrent (el del s.XX-noucentisme), promourà la finalització de l’ideologia dels.XIX.

La Lliga li demanarà a Prat de la Riba que escrigui un llibre explicant la doctrina del moviment,“la nacionalitat catalana”. Pretenen crèixer culturalment, econòmicament, enfortir-seinternament mirant Estats Units com l‘exemple a seguir.

Durant la festa hi havia convocada una manifestació que reunirà a 200.000 persones d’arreu(feia 5 anys que tenien 500.000 de població total a Barcelona).

La Lliga es convertirà en un partit de masses, les quals seran l’estímul per dinamitzar elcatalanisme. La vessant d’esquerres antiga de la Lliga que s’havia escindit crearà “el CentreNacionalista Republicà”.

Es crearà també un corrent d’unió de totes les forces catalanes on pactaran un programa comú.Tots ells acorden proclamar president de la diputació de Barcelona a Prat de la Riba al 1907.Això acabarà prenent forma, aquesta unió en la plataforma de Solidaritat Catalana, presentant-se a les eleccions legislatives. El catalanisme es converteix en un dels principals problemespolítics del estat ja que havia deixat enrere a la 1era força política de Lerroux.

Solidaritat Catalana començarà a tindre esquerdes entre les esquerres i la Lliga Regionalista.

Cambó serà disparat un dia abans de les eleccions pels Lerrouxistes, fet que l’ajudarà a tindremillor impacte polític.

-En aquell moment governava Antonio Maura (conservador) on intenta aplicar la seva políticaregeneracionista. Iniciarà un projecte de llei de la reforma de l’administració local (sanejar elsufragi, modernització de l’administració, atenció especial a la reforma dels municipis i ajuntarels mitjans de diferents municipis per mancomunar-los.

Aquest projecte de llei provocarà els conflictes dins de la minoria de Solidaritat al 1908, ja quela llei preveu que algunes eleccions municipals es fagin per sufragi corporatiu (es votenrepresentants els quals seran ells qui votin als demès).

Es van discutir pels pressupostos extraordinaris de cultura ja que les públiques i les religiosesestaven dins un moment de renovació pedagògica important. Això comporta la crisi desolidaritat Catalana i derrota electoral davant dels Lerrouxistes.

Lerroux crearà una estructura de partit modern on haurà d’arrosegar masses. Copiarà delssocialistes del Pais Basc “la casa del pueblo” (local on es reuneix el poble i on hi troba oci,classes, sortides, preus barats, etc) on es barreja la cultura i l’oci.

Lerroux crearà una classe política professional on hi haurà gent professional (amb pancartes,enganxines, etc). Convocaran aplecs amb el nom de “meriendas fraternales” les qualss’acabaven amb un míting, es crea una ambient a Barcelona de tensió Lerrouxista sobretot abarris marginals.

Aquest ambient explotarà al 1909 ja que paral·lelament hi hauran desastres militars espanyolsal Marroc i la part del Riff. Al 1909 hi haurà necessitats de crear un cos d’intervenció ràpida al

Marroc. L’estat central decreta la mobilització extraordinària de Catalunya afectarà alsreservistes (està vist com un càstig).

Aquests reservistes tenien molt present les conseqüències de la guerra de Cuba.

En aquestes circumstàncies es comença l’embarcament de tropes per enviar-les cap a l’Àfrica.Les dones de l’alta burgesia van anar al port a repartir estampes per protegir-los.

Van haver-hi protestes fins que l’última setmana de juliol es va acordar provocar una vagageneral.

Es van incendiar edificis religiosos (maristes de Sant Andreu), simbolitzant que la revoltaprevalia per sobre de la vaga general. Així començarà els fets de la Setmana Tràgica. Elgovernador civil de Barcelona, Angel Ossorio y Gallardo, no treurà l’exèrcit al carrer, consolidantel moviment.

Aquesta situació es produirà a diversos llocs, encreuaran vies ferroviàries per impedir eltransport de tropes.

A partir del dijous arribaran tropes de València per pacificar la ciutat. Aquests actes serancontestats amb una dura repressió com l’execussió simbòlica de Ferrer i Guardi a Montjuic. Aixòproduirà una repercussió política on la Lliga serà acusada de convivència i tolerància amb larepressió, per part dels obrers i es veurà afectada. El Lerrouxisme estarà una temporada ensilenci però s’anirà recuperant.

Ferrer i Guardia publicava pamflets anarquistes. Alguns dels autors dels atemptats de lesbombes de principis del s.XX havia tingut relació amb la seva editorial fet que justificarà la sevaexecució després de la setmana tràgica.

La campanya de protestes per la seva mort serà arreu d’Europa engegant l’espanyola ambl’eslògan de “Maura no”.

El maurisme al 1910 caurà com a cop de govern. Dins de Catalunya, Joan Maragall es vaconvertir en un poeta molt escoltat i respectat. Maragall redactarà dos articles a La Veu deCatalunya: L’esglèsia cremada; La ciutat del perdó. Volia posar que amb la revenja de laburgesia amb els fets de la setmana tràgica, encara generava més confrontació i tiravaendavant el conflicte de classe.

Prat de la Riba, censura aquests articles per por dels fets, cosa que demostrava que estava afavor de la repressió brutal i indiscriminada. Aquesta convivència comportarà una crisi quereorganitzarà el catalanisme d’esquerres ja que la Lliga Regionalista estava tocada.

Amb les eleccions de 1910, la Lliga va perdre tants vots que el representant a Les Corts vadeixar de ser-ho.

L’esquerra (Centre Nacionalista Republicà i El poble Català) crearà una plataforma per reunir lesesquerres catalanes (Unió Federal Nacionalista Republicana) on el seu líder serà Perecoromines. Aquesta formació tindrà èxit provocant que la Lliga hagi de recuperar-se de copelectoral.

L’acte d’homenatge a Prat de la Riba per Joan Maragall provocarà la revisió del programa políticde la diputació de Prat, reeditaran la Nacionalitat Catalana.

Al 1911 iniciaran una campanya per demanar al govern central una creació d’unamancomunitat de les 4 diputacions.

Volien unir els recursos de les 4 províncies per ser més òptims. La diputació de Barcelona ambcontacte de les altres es posarà a redactar el testament de la mancomunitat per presentar-lo ales Corts. Maura caurà i serà substituït per partit liberal dirigit per Jose Canalejas oncomençaran les negociacions. Mai es podia fer amb transparència de l’educació primària encatalà.

Les Corts aprovarà el projecte de llei havia de passar el Senat. Al novembre de 1912 Canalejasva ser assassinat i s’iniciarà la lluita dins del partit lliberal pel seu successor, molts dels qualss’havien mostrat contraris al projecte de la mancomunitat.

Oficialment el 6 d’abril de 1914 s’inaugurarà la Mancomunitat de Catalunya amb Prat de la Ribacom a President. Al agost començarà la 1era guerra iniciant un període amb una tensió políticamolt gran. Haurà de viure gestionant els pressupostos de les diputacions.

Prat de la Riba posarà a les conselleries, els millors, sense tindre en compte el partit del quefossin. Forma l’escola industrial posant en un socialista al seu capdavant.

El projecte de la Mancomunitat tindrà un projecte d’infraestructures, cultural i educatiu. Entots ells no va actuar sols a Barcelona sinó a tota Catalunya. Pretenia crear vies fèrriessecundàries perquè no hi hagués cap problema que no estigues lligat i no es quedessin sensetelèfon. Hi haurà la coordinació del món universitari amb la creació de l’acadèmia catalana.

A Pompeu Fabra se li demanarà la culminació de l’obra de la llengua catalana. Crearà unagramàtica i un diccionari catalans, una escola d’agricultura i una de vins.

Prat de la Riba mor a l’agost de 1917 i serà substituït pel govern de Puig i Cadafalch el qualcontinuarà l’obra de Prat en una època socialment molt complicada. Cadafalch preteniademanar l’autonomia política (1918-19), s’haurà redactat el projecte d’estatut d’autonomia.

L’impacte de la 1era guerra mundial a Catalunya:

Va ser anunciada però no soltar a tothom quan va esclatar. La declaració del exèrcit alemanyprovoca la mobilització dels exèrcits europeus.

Totes les potències imperialistes havien iniciat uns programes d’armament molt fort. Ademèsdel creixement de la població del armament, de les vies ferroviàries, etc.

Els fronts que es creen durant la guerra crearan immobilisme. Era una guerra de desgastimplicant a totes les industries en l’esforç bèl·lic i no tolerant a la gent crítica perquè minava lamoral.

Es començarà a parlar d’una guerra total. Els paissos no seran capaços de suportar l’esforçcontinuat, orientant la producció per la guerra i lo demès demanant-ho a fora (indústriamanufacturera).

Va fer augmentar la població al voltant de les industries catalanes que venien a Europa.L’immigració va ser molt quantiosa: Barcelona al 1900 tenia 533.000 habitants, al 1909 tenia582.000 habitants i al 1917 tenia 630.000 habitants i al 1936 arriben al milió.

Els patrons no podien permetre que els obrers es posessin en vaga per no fallar a la demanda.Aquest fet va ser aprofitat pel sindicat per millorar les condicions. Els sindicats (sobretot la CNT)creixeran. Al 1915 té 15.000, al 1918 en té 75.000. Al 1919 té 720.000. els salaris pugen aixícom l’inflació, el preu de l’habitatge i els productes de 1era necessitat.

També va tenir un impacte en el món de la burgesia, el qual generarà uns sectors nous:

-Burgesia tradicional del s.XIX: S’havia agrupat molt al voltant del foment del treball (grup depressió).-Els nous rics: Aprofiten aquest desenvolupament econòmic per muntar industries i tenirguanys molt ràpids. Creen unes costums morals i públiques noves (Barcelona té una modernitatamericana). No tenen suficient visió de futur per reinventar en les noves indústries i quantvingui la crisi després de la guerra desapareixeran.-Burgesia dels grans negocis: Els grans constructors de fabricació de maquinària ferroviària od’aviació. Aquestes indústries necessiten comandes d’estat. Aquesta burgesia es descatalanitzaja que el foment del treball els hi ve petit. És la més agressiva i modernitza els comportamentspatronals, alimentarà el pistolerisme. Al 1919 fundarà la Federació Patronal.El gran creixement industrial i urbà fan necessària l’existència de serveis i de planificació, elsector terciari (ni burgesos ni obrers)—petita burgesia.Serà ara quant a l’àrea catalana apareixen molts negocis d’aquest àmbit, els quals dependrandel que puguin vendre.

Els immigrants seran un focus de radicalitat social.

Aquest context de guerra aporta una situació de crisi global, es produirà al 1917, any més durde la guerra on hi ha motins pels soldats, vagues als paissos en guerra, de crispació creixent,etc. Es produiran a Catalunya afectant a Espanya i comparada amb la resta d’Europa. Hi hauràuna triple crisi:

1-Crisi militar: consistia amb la mobilització de l’oficialitat baixa i mitja. Crearan les juntesmilitars a Barcelona. L’exèrcit té l’estigma de la pèrdua colonial i les derrotes del nord d’Àfrica.Això dins d’una estructura militar que no ha deixat de crèixer ademès de tindre unadesproporció entre oficials i tropa molt gran (1 a 7). S’han anat configurant 3 blocs d’exèrcit:

• els quartels

• una cúpula aprop de la cort on se’ls hi puja el sou i participen en empreses, etc;

• Exèrcit africà aquartelat al Marroc el qual entrarà en combat.

Tots els paissos abocaran molts diners dins l’exèrcit dels paissos en conflicte. A Espanya tambécreixen els pressupostos a la cúpula de La cort i al exèrcit africà però no als quartels normals.Els oficials dels quartels se n’adonen que la guerra fa disminuir el seu nivell de vida. Seranaquests qui crearan les juntes per demanar reformes dins l’exèrcit i reformes polítiques(radicals). Pressionaran sobre el seu capità general perquè les reconegui. Al principi del 1917 esconsoliden les juntes i estendran el moviment per Catalunya, ademès de convertir-lo en un fetd’honor. L’oficial que no hi estava era expulsat del exèrcit. A finals del 17 s’estendran per totaEuropa. El govern intentarà frenar les juntes obrint expedients. Això crearà una forta crispacióon al final s’haurà de negociar el govern.

Una de les reformes serà l’ascens de l’estructura per entrar en combat. Aquest exèrcit generaràun clima de provocar un canvi dins la política espanyola. La reacció del govern serà de tancarLes corts actuant sense control parlamentari pels diversos debats ideològics que es produeixen.El sistema constitucional ha envellit.

2-Crisi parlamentària: Francesc Cambó demanarà la reobertura de Les Corts dins d’un procèsconstituent, els socialistes, republicans, del partit liberal ho afavoriran però el govern central honegarà.

Els partidaris es reuniran per realitzar el programa de reforma política general. Aquestaassemblea serà declarada de sediciosa i dissolta per la Guardia civil.

Es va tornar a convocar a Madrid per fer una reforma constitucional, una de defensa del’educació, de justícia i una pels problemes socials i econòmics (dirigida per Pablo Iglesias).

L’esclat del moviment obrer junt amb el problema del exèrcit, al setembre de 1917 es va crearun govern de concentració nacional que aplegava ministres de tots els partits deixant al marge

la confrontació. La Lliga Regionalista entrarà a formar part del govern i es trencarà la coaliciódels partits que demanen les reformes.

3-Crisi social: Hi ha un increment de les condicions de vida i dificultats econòmiques, l’arribadad’immigració radical però per altra banda un creixement dels sindicats (CNT, UGT) i una millorcapacitat d’acció.

Hi ha una conjuntura de crisi que afavoreix la mobilització. És una reunió de Saragossa al 1916entre la CNT i l’UGT arribant a l’acord d’una vaga revolucionària d’una idea. Paral·lelament esproduirà una vaga ferroviària a València amb repercussions polítiques.

Es produirà un moviment dogmàtic important a Catalunya que s’estendrà per Espanya. Seràdurament reprimida i es produiran els conflictes interns entre CNT i UGT on es neutralitzaran.

-Dins del món anarcosindicalista, l’experiència interna per si es canvien les estratègies. Elssindicats únics de cada sector, es convertiran a partir de 1918 en una estructura poderosíssimaformant part de la CNT.-LA UGT, acaba acceptant la necessitat d’un canvi polític a Espanya. El socialisme accentua unaestratègia francesa la conjunció republicano-socialista.

En definitiva aquest fet de la vaga provoca una modernització de les estratègies.

La Lliga Regionalista demanarà una major autonomia de Catalunya guanyant ademès leseleccions autonòmiques. A travès de la Mancomunitat es redactarà un text en forma d’estatut.El 97% dels ajuntaments aprovarà el text. A l’estat central es mourà una política d’intentarcontrarestar la demanda de textos complementaris.

S’abordarà el projecte autonòmic ja que la Lliga no veu bé el moviment obrer revolucionari iademès entrarà dins del govern. El document serà la base del estatut durant la 2na república.Dins del període de guerra hi ha una radicalització del debat polític, aquest debat estava entrela democràcia i l’autoritarisme (França i Alemanya).

Aquestes confrontacions estaran molt presents. Molts sectors de la Lliga seran afavoridors de lapart alemanya i demès discussions internes dins dels partits.

L’Unió Federal Nacionalista Republicana tenia l’obsessió de lluitar contra la Lliga. PereCoromines, d’esquenes al seu partit, pactarà amb Lerroux per lluitar contra la Lliga peròs’enfrontaran fins a desaparèixer.

Dins d’aquest republicanisme català es dividirà en Esquerra Catalanista (grup petit) i un méssocial, el Partit Republicà català, on hi formaran part Francesc Macià, anys després començarà aparticipar Lluis Companys. Hi haurà un tercer grup amb un perfil baix contra la corrupció idirigit per Francesc Macià. Acabarà inflant-se gràcies a parlar a les idees separatistes. Al 1919

Macià crearà la Federació Democràtica Catalanista, base del que al 1922 serà la base d’EstatCatalà.

El debat catalanista al final de la guerra s’accentuarà pel context internacional ja que elpresident del EUA ha llençat un programa per edificar la pau (un dels punts parla delreconeixement de l’autodeterminació dels pobles).

19.12.13

3. LA DICTADURA DE PRIMO RIVERA I CATALUNYA

Balanç de la Gran Guerra

• Radicalització del catalanisme. En el pla polític es concreta en la creació de l'Estat Català

• Escissió de la Lliga Regionalista

• Relació entre nacionalisme i socialisme

• Avortament de la possibilitat d'autonomia de 1918-19

• Cambó passa a col·laborar amb les autoritats de Madrid: ministres del governcentralisme

Procés de canvi en el món del catalanisme. Electoralment, el catalanisme no tradueix laimportància de la radicalització social del període. La gent que radicalitza el catalanismeacostuma a treballar en ateneus i centres culturals. Importància de l'associacionisme aCatalunya, que viu al marge de la política. Aquesta importància no te una traducció electoral.Almenys no la té fins a la constitució de la esquerra republicana a Catalunya. Per tant, s'estanproduint uns canvis que no tindran traducció electoral.

En el pla social: vagues de 1917-18 i radicalització de l'anarcosindicalisme i la creació delssindicats únics de ram d'indústria, que havien crescut molt durant la guerra, i que en acabaraquesta van acabar-se les condicions econòmicament favorables, i sobrevé la crisi econòmica ilaboral. Tenim un sindicalisme molt important i unes circumstàncies generals molt dures -->plantejament d'una guerra social. Contínues vagues: principis de 1919, la Vaga de la Canadenca(empresa elèctrica), ja que el seu dissenyador fou el canadenc Pierson (dissenya la xarxahidroelèctrica). A partir de la vaga de la Canadenca, s'inicia un conflicte social fortíssim. Lapatrona, lligada a l'Estat espanyol, comença una actuació violenta i física en contra del obrers:pistolerisme blanc. Els pistolers maten els líders obreristes. Els obrers assassinats mésimportants foren Salvador Seguí i Francesc Layret. Els obrerismes responen: pistolerisme roig.Morts constants (anys 1919, 1920 i 1921). Aquest pistolerisme va espantar a la classe obrera, jaque es perdia el benefici d'estar sindicat, ja que mataven als membres no anònims.

S'ha de comparar amb la tensió social que hi ha a Itàlia després de la guerra, i que serà l'origendel feixisme italià. S'hi va posar l'estructura de l'Estat: Estat Civil i Capitania General, càrrecs

ocupats per Martínez Anido i Arlegui. Aquests dos començaran la repressió sistemàtica delmoviment obrer, amb l'aplicació de la llei de fugues.

La patronal i l'Estat, per altra banda, van organitzar i fomentar, per un cantó la presència delsometent, recuperat com a cos rural, de manera excepcional com a cos urbà. Esdevé un noucos del món burgès per lluitar contra el terror roig.

Creació d'un nou sindicalisme que va rebre el nom de Sindicats Lliures. Fomentats per lapatronal sota la protecció dels poders públics, i que per tant la seva pertinença suposava laseva protecció. Anys 20-21-22-23 aquests sindicats lliures van augmentar en detriment delsindicats únics (els sindicats únics havien tingut un gran creixement per la immigració de lapoblació rural.)

Davallada del sindicalisme a Catalunya, perquè la Dictadura de Primo de Rivera va prendre coma excuses, per justificar el cop d'estat, la necessitat de lluitar contra el separatisme, l'obrerismeo el sindicalisme revolucionari. A 1923 la força de la repressió contra el movimetn obrer haviafet el seu efecte. Havia estat una força coordinada, patronal-Estat, d'una envergadura moltgran.

Per altra banda, tenim el tema polític.

1. Evident crisi del sistema de la Restauració. El sistema de Cànovas de 1876 es manteniasense tocar. El país havia canviat moltíssim. El canvi estructural ha estat total. La GranGuerra respon a un canvi històric de primer ordre. La constitució de 1876 es manteniaintocable tot i els canvis, perquè es volia evitar que les noves estructures socialsimpedissin el control de la vida política per part de les noves categories socials. -->Desequilibri degut al canvi social però a l'immobilisme politic.

2. Creixement del pes de l'exèrcit en la vida pública espanyola. Aquest exèrcit vedeterminar pel un problema important: el rei Alfons XIII ha tingut un paper creixent enla vida política i pública a Espanya, un clar germanòfil. S'havia rodejat d'alts càrrecsmilitars i empresaris, entre els quals va repartir títols nobiliaris. S'està creant al voltantde la corona un grup que determina la vida política del país.

El món colonial: el Marroc, es té com un veritable problema per a Espanya. S'organitzarà unaoperació militar amb molts efectius, i amb una propaganda política destinada a pacificar icontrolar definitivament el nord d'Àfrica, una zona que Espanya té assignada en col·laboracióamb les tropes franceses. D'organitza una operació militar destinada a recuperar el prestigi.Aquesta oligarquia, que està al voltant del rei, vol recuperar el prestigi i evitar l'oposició en elpaís, i els desequilibris. Aquesta operació militar es concreta amb a batalla d'Annual (1921): vaser un desastre. Abd-el-Krim, líder. Derrota que es produeix en un panorama de crisi general,en un moment en què la polñitica espanyola viu en “governs de situació nacional” en el qual elsdos partits col·laboren conjuntament en el govern del país. Comissió de responsabilitats,creada per dirimir responsabilitats de la derrota, i dirigida pel general Picasso. El principal

imputat com a responsable és el rei. La comissió treballa entre 1922 i 1923. A partir d'aquestmoment s'organitza un complot militar, que té com a nord de la seva mobilització la lluitacontra la classe política corrupta, que ha minat la moral del país i desatès l'exèrcit.L'argumentació del complot: l'exèrcit ha de reaccionar ja que la societat no ho fa, en beneficide la nació. És necessari recuperar el bon ofici polític del sistema liberal. L'exèrcit és elrepresentant de tota la població; com diu la propaganda “l'exèrcit és la veritable instituciónacional del poble.”

Ambient internacional: per Europa hi ha més corrents que ataquen directament elparlamentarisme. Aquest representa el corrent liberal democràtic, el sistema polític de laburgesia. La Gran Guerra ha estat generada pels interessos egoistes de la burgesia a partir delsistema política parlamentari. Amb la primera guerra mundial es concreta a Europa correntsclaríssims antiparlamentaris. Evidentment, l'antiparlamentarisme dóna sentit als aixecamentscontra el parlamentarisme i en la qual l'obrerisme hi participa. No es pot deixar de tenirpresent l'estat general antiparlamentari.

Exemple Itàlia: ascens del feixisme el 1922, assalt del parlament a Roma. El parlamentarismeromà no ofereix oposició.

A Espanya té lloc un complot militar, amb presència de generals relacionats directament ambel rei: Saro, Davan, Cavalvanti... Un complot que es coneix el maig de 1923, i entre el qualtrobem a Miguel Primo de Rivera. Procedia d'una familia de militars liberals. L'envien aCatalunya, on es posa en contacte amb la burgesia catalana mobilitzada en contra delmoviment obrer.

L'11 de setembre de 1923. Des de la guerra, aquest dia tenia lloc una manifestació cada vegadamés radicalitzada amb presència dels sectors separatistes. En la manifestació de 1923 acabaamb dos morts. Pacte entre els nacionalistes catalans, bascos i gallecs: pacte Galeusca, en quèels tres nacionalismes perifèrics es comprometen a una acció conjunta per aconseguir elreconeiximent dels nacionalismes. La matinada del 12 al 13 de setembre, Primo de Riveras'aixeca des de la Capitania General (s'avança al complot militar de Madrid, tot i que el rei elconsuma el cop d'Estat uns dies després).

El cop d'Estat té com a objectiu el sanejament de la política: depuració de la vida política entres mesos. No té la intenció d'establir un nou règim polític.

Pocs dies després de fer efectiu el cop, quan s'entra en un període no constitucional, té lloc unincendi al Ministeri de la Governació: on es guarda l'expedient Picasso de les responsabilitatsde la batalla d'Annual.

Regeneració de la política: moltes de les idees s'extreuen del corrent regeneracionista del segleXIX.

Dictadura que es perllongarà fins el 28 de gener de 1930. Uns 7 anys de dictadura, que en elprimer moment no tindrà cp tipus d'oposició. Es consolidarà sense reaccions en contraimportants: exiliats (obreristes, anarcosindicalistes, intel·lectuals catalans, polítics deconcentració nacional, polítics separatistes...) Bona part de les institucions es queden senselíders. El cop que ha rebut el moviment obrer, que merma la capacitat de resistència i dereacció per part del moviment obrer.

Subperíodes de la dictadura:

1. Setembre 1923 – Desembre 1925. Període del Directori Militar: l'exèrcit ocupa elscàrrecs de responsabilitat. Fins i tot arriben a ocupar alcaldies. Es militaritzaen les autoritatsinstitucionals. Es reorganitzarà l'exèrcit i es busca la col·laboració amb França per realitzar lapacificació del Marroc (que havia de retornar el prestigi). Batalla de Alhucemas (1927) en laqual Abd-el-Krim és empresonat. El desembre de 1923, Primo de Rivera, el rei i una delegacióespanyola visiten a Mussolini, i li reconeixen que ell ha estat l'inspirador de la regeneració de lapolítica que volen dur a terme.

Fins el crack del 29, hi ha uns anys d'auge econòmic internacional, de manera que la dictaduraes beneficia de la bonança econòmica. A Espanya, degut al seu endarreriment, la crisi no arribafins més tard.

2. Directori Civil. Progressiva retirada dels militars, però mantenint la dictadura. Voliamodernitzar l'estructura econòmico-administratives de l'Estat: període constituent. UniónPatriótica, partit. Col·laboradors: Eduardo Aunós (reforma laboral i sindical), conde deGuadalhorce (modernització de les infraestructures: creació de la política de los FirmesEspeciales – estructura radial de carreteres nacionals pavimentades que partien de la Puerta deSol; programa de Cuencas Hidrográficas, que es materialitza en l'Ebre i que encara funciona,intent d'aprofitament integral de la conca fluvial a base de la cració d'explotacions agrícoles,indústries de transformació,etc.) i Calvo Sotelo (catolicista reaccionari, s'encarrega de lareestructuració del sistema financer. Es van crear bancs especialitzats “BancoHispanoamericano”. Van procedir a la creació de monopolis d'Estat: Telefónica y Campsa.Bancs+Monopolis=Enemistat amb el capital mundial, de manera que la dictadura va començara trontollar, sobretot amb la intervenció directa d'alguns bancs nordamericans.) Política deprestigi. Ensenyar allò que estava fent Espanya al món, concretat amb dues grans exposicions:Exposició Universal de Barcelona 1929 i Gran Exposición Iberoaméricana de Sevilla 1929.L'exposició de Barcelona va suposar un gran salt per a la ciutat. Ja s'havia intentat celebrar el1917, titulada Exposició de les Indústries Elèctriques. Tot i que es va anul·lar, ja s'havia projectatla celebració a Montjuïc. Grup important (Francesc Cambó) que s'implica en la transformaciótotal de la muntanya de Montjuïc.

Pel que fa a Catalunya, la dictadura s'havia iniciat amb un acord entre la burgesia catalana i ladictadura, ja que aquesta assegurava la pau social i el reconeixement del regionalisme. LaMancomunitat de Catalunya, presidida per Josep Puig i Cadafalch, va veure la possibilitat

d'adherir-se a la dictadura, per aconseguir que el Primo de Rivera mantingués laMancomunitat, degut al seu caràcter administratiu, gràcies a aquest regionalisme.

Baixador de Passeig de Gràcia: espai on s'acomiadaven les personalitats, de maneramultitudinària. El dia 15 de setembre es va acomiadar a Primo de Rivera.

El 19 de setembre va llençar el Butlletí Oficial de l'Estat un decret contra el separatisme (Primode Rivera incompleix les promeses) i es consoliden les bases de la prohibició de les principalsinstitucions catalanes, de l'ús de la llengua catalana, de la celebració de festes populars i del'exhibició de símbols, castigades des de penes administratives a penals). Es pot considerar laprimera lluita contra el catalanisme. Aquestes prohibicions varen ser molt fortes, però el règimdictatorial de Primo de Rivera es va caracteritzar pel seu caos administratiu. Es va intentarperseguir el catalanisme. Els diaris estaven censurats (espais en blanc que demostraven lafortíssima censura). Es va començar a canviar el nom de pobles i carrers per treuredenominacions catalanistes. Es van tancar institucions importants o bé es van retirar elspressupostos. Es va clausurar el Camp Nou per haver sonat la Marsellesa i xiular a l'himneespanyol.

La persecució va ser tant gran, que a partir de 1925, la intel·lectualitat castellana va començar aprotestar a favor del reconeixement de la cultura catalana, fins que el 1927 es va organitzar unagran exposició del llibre català a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Les reaccions en contra: destaca l'aixecament de Francesc Macià el 1926 contra la dictadura,que va organitzar unes columnes militars que es van reunir al sud de França, a prop de lafrontera, al poble de Prats de Molló (Complot de Prats de Molló). Tenia previst que aquestacolumna envaís l'estat espanyol, a la vegada que grups anarcosindicalistes preparaven unamanifestació a Barcelona i que molts militars volien provocar aixecaments revolucionaris a lescasernes. Aquesta revolució és un fracàs.

Un parent de Garibaldi, va sumar-se al complot. Portaven armes. Era personal de la políciasecreta italiana, de manera que va avisar a França de la preparació del complot en territorifrancès. Van ser empresonats. La cúpula va ser jutjada a París. Tot i el fracàs de l'aixecament, varesultar un èxit perquè el separatisme català es va convertir en l'únic que s'havia aixecat contrala dictadura. I com la premsa internacional va seguir el judici, van donar un prestigiinternacional a Francesc Macià.

20.12.13El moviment obrer va arribar el 1923 en males condicions. El dictador va col·laborar amb elPSOE-UGT, la qual cosa li permeté un cert auge en nombre de socis. Durant la dictadura esproduirà la persecució del moviment obrer, per la qual cosa es considera un movimentclandestí. Es dóna la confluència del marxisme amb el socialisme, de manera que a Catalunyaes creen partits marxistes-nacionalistes, que després tindran un cert paper duran la República ique tindran punts en comú amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Aproximació

entre marxisme i nacionalisme. Un dels grups serà el Grup Obrer i Camperol. Des d'abans de ladictadura, i durant aquests anys, es produeix la organització obrera en el món rural, amb unorganisme molt combatiu amb un arrelament molt gran a Lleida: la Unió de Rabassaires, de laqual Lluís Companys fou un dels seus advocats. Són tan anys de repressió com d'organització enel món obrer.

En el període de la dictadura, la CNT està en la clandestinitat. En un congrés a València el 1927es crearà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a partit d'aquest moment dins de la CNT hi haun moviment molt radicalitzat La CNT té un segment de l'anarcosindicalisme clàssic, amb gentmolt preparada (Salvador Seguí, ja assassinat en aquest moment, o Joan Peiró). També hi ha unanarcosindicalisme “flotant” que s'afilia segons les circumstàncies, i que de vegades fa eltransvassaments cap als sindicats lliures. I també tenim un grup molt radicalitzat, al voltant dela FAI, que agrupa a gent de la nova immigració. Aquest sector de la FAI tira endavant el sectormés radical de la revolució del 36.

Malestar dins dels sectors anarcosindicalismes més tradicionals: Manifest dels 30. Són apartatsde la CNT: El Trentisme.

Evindències de la crisi de la dictadura. Primo de Rivera ha arribat al poder amb la idea denetejar la política de la corrupció caciquista, que fa sobretot durant el primer període de ladictadura. Al final va resultar un pas greu: la política espanyola es queda sense un dels podersidonis per mantenir el poder polític, econòmic i administratiu. Després de la proclamació de laRepública, la dreta espanyola tornarà a crear aquesta xarxa de caciquisme espanyol tanimportant en els sectors municipals.

Persecució dictatorial contra la cultura i llengua catalanes, i sobretot contra la relació que esmantenia entre cultura catalana i cultura popular, molt important per a la consistència i cohesióque tindria la identitat catalana. Catalunya, des de finals del XIX, té una cosa que la diferènciade la resta d'Espanya: institucions catalanes repartides per tot el territori, que agrupen iorganitzen el sector popular en funció de les acivitats concretes, per exemple l'excursionisme,esbarts dansaires (de sardana), ateneus, etc. Aquestes institucions tenien un organismesinterns, unes juntes que es regeixen a partir d'uns estatuts que obliguen a la gent a funcionrd'una manera determinada; serveix per mantenir viu un seguit d'expressions culturals populars,que agrupen fins i tot membres de la burgesia. Actuen democràticament. Al marge de lapolítica, a Catalunya aques món institucional és una expressió democràtica i de sociabilitat.Aquestes institucions, però, són apolítiques, en el sentit que no tenen presència electoral(encara que sí parlen de política). Algunes d'aquestes institucions van ser clausurades, iaquelles que es van mantenir van posar-ne dificultats econòmiques.

A Catalunya va haver una reacció cultural des dels sectors populars: reacció cultural deresistència. Això va permetre que la cultura i llengües catalanes tinguessin una major força dela que tenia abans de la seva prohibició. Es van reestructurar per fer front a l'adversitat. Vadonar peu a una reacció que va enfortir la cultura catalana.

Molta gent es va converit en mecenes: es va produir una obra de mecenatge molt important,entre les quals destaca Francesc Cambó i Rafael Patxot (industrial del suro) que van finançarmoltes obres culturals. [Francesc Cambó va continuar la seva labor de mecenatge després de laguerra.] Hi ha una gran producció cultural que es publica.

9.1.2014La banca, comunicacions i energia, van ser nacionalitzades per Primo de Rivera (no té a veureamb el Crack del 29). Espanya entra en un procés de crisi degut al boicot internacional. Primode Rivera seguia exercint una autoritat que era progressivament arbitrària i personalista, toto ique en els últims temps de la dictadura volgués institucionalitzar el seu partit únic, la UniónPatriótica, i intentar un retonrn al parlamentarisme, amb una cambra d'inspiració italiana.

Parlamentarisme ''descafeinat'' que va molestar als sectors més recalcitrants. Es va enemistaramb els grans grups econòmics afectats per aquest boicot.

Successió de vagues: estudiantils (universitàries) i complots que no van tenir cap èxit. Elpersonalisme de Primo de Rivera va començar a molestar al monarca i als grans caps del'exèrcit. És probable que el monarca també s'enemistés amb el dictador, en veure quel'oligarquia econòmica comença a desautoritzar la dictadura. El rei li retira la confiançaprogressivament.

Al desembre 1929 i al gener de 1930, comença a iniciar una ronda de consultes als capitansffgenerals de les diverses regions militars per demanar-los la reafirmació de la confiança dePrimo de Rivera en la dictadura. Primo de Rivera també diu en els seus: "A mi no me borboneanadie" fent referència que el monarca no se'l podrà treure de sobre així com així. D'aquestaconsulta només van respondre afirmativament dos capitans generals, de manera que el reiaprofita per treure'l del govern. S'exilia a París, on el mes de març el troben mort per causesnaturals. així s'acaba la dictadura.

A partir d'aquest moment s'obre la disjuntiva de mantenir la dictadura amb un altre dictador ocanviar la situació política. Al final trien un punt mig i s'entra en un període deprovisionalitat/transició entre la Dictadura i la Segona República (tot i que en aquell momentno se sabia): introducció de reformes per aplicar una política monàrquica parlamentària.Aquesta transició es farà a base de col·locar el General Berenguer (batalla d'Annual), afí aAlfons XIII. El rei, tant per el suport que ha donat a la dictadura de Primo de Rivera i com laimposició d'un nou general afí als seus interessos, el rei se'l comprometrà sempre amb ladictadura. Protagonisme i compromís directe del monarca amb el fenomen dictatorial.

Durant el períod e govern del general Berenguer es relaxarà el control militar i policial, i obriruna mica el panorama polític i social espanyol, sense cap reconeixement en la línia liberal.Simplement hi ha una major tolerància: la DICTABLANDA.

Dinàmica catalana:- Nombre important de presos socials- Nombre no tan important de líders en l'exili (com Francesc Macià)- Set anys d'inactivitat política: la qual cosa significa que els quadres politics que s'han quedat alpaís haan de reunir-se clandestinament, marxen a l'exili... Inoperància política. No hi hacontacte amb les bases polítiques. Problemes personales, baralles... Dificultat per retornarautomàticament a l'acció política. No es reprèn la lluita política d'oposició fins el mes de marçde 1930, data important perquè es reactiva el país des de l'oposició. El mes de mar´esprodueixen diversos moviments: molts partits politics d'abans de la dictadura comencen aadaptar-se a la nova siatuació en funció del previsible retorn del parlamentarisme. Entreaquests partits se situes: la Lliga Regionalista (un partit que no ha fet res per oposar-se a ladictadura, encara que el seu líder, Cambó, a fet crítiques a les mesures econòmiques. Haviaparticipat en els ministeris del govern central).

Partits:

• Acció Catalana, que semblava que centraria la política catalana del període anterior.Durant la dictadura s'havia produït una escissió: Acció Republicana, davant de la qualestava l'historiador Rovira i Virgili. El març de 1930 es tornen a unir i configuren un blocque sembla que havia de ser el nucli fonamental de la política catalanista.

• L'Estat Català era el partit de Macià, a l'exili

• Unió... de Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, socialistes catalanistes.

S'uneixen per arribar a un procés electoral per retornar a la normalitat institucional: Constitucióde 1876 encara vigent (Canovas del castillo, que Primo de Rivera la tenia en suspens). Des del'oposició es demanava que fos un procés constituent, ja que la Constitució del 76 ja no eravàlida.

Conjunció d'Esquerres: el març de 1930 volia agrupar representants d'aquests grups politics ique tots ells aprovessin un programa de mínims:

1. Retorn a la normalitat política. Llibertat vs. Dictadura2. Demanda d'amnistia dels presos polítics i socials. 3. Autonomia de Catalunya, que reprenia el projecte d'autonomia plantejat el 1918-19

“Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia”: es repeteix el mateix programa de mínims durant laTransició.

Hi ha un altre grup polític que va arribar a ser important. El 1928, en la fase última de ladictadura, es va crear a Barcelona la publicació “L'Opinió”, una revista de caire republicà isocial-democràta i catalanista. No era un partir, però cap al 1930 se'l considerava com un grup.Hi havia personalitats que després s'integrarien a ERC. Es pot dir que és l'ala més tècnica delrepublicanisme.

Apart es produeix un altre fet: arran de la mobilització contra la persecució de la cultura illengua catalanes, el 1930 un grup d'intel·lectuals catalans conviden als intel·lectuals espanyolsper agrair-los el suport que havien rebut d'ells durant la Dictadura.

Durant la Dictablanda, estan creant un ambient favorable al retorn de la normalitat política, iper a la institució d'una República que substituís el règim dictatorial. Un personatge moltdestacat fou Manuel azaña, intel·lectual republicà, president de l'Ateneu de Madrid. En aquestperíode es produeix la conjunció d'intel·lectuals madrilenys, a títol personalitat, i unsintel·lectuals catalans que sí tenen representació política d'oposició: mantenen contactesdirectes en favor al retorn de la normalitat constitucional. Es comença a establir la idea deprecipitar la caiguda del règim, sobretot quan el general Berenguer no canvia la situació. Elmarç del 1930, doncs, s'inicia el complot revolucionari per fer caure la Dictablanda. Pacte pro-revolució.

Per acabar de concretar-ho, el mes d'agost de 1930 es convoca una reunió a Sant Sebastià depersonalitats, en part provocada perquè el PSOE, que encara no està integrat en el projected'oposició, demana que hi hagi un principi d'acord entre tots els altres partits. [El PSOE haviacol·laborat amb el govern de Primo de Rivera]

Personalitats monàrquiques que passen a considerar-se republicanes, de manera moltmoderada: Aniceto ... Desprestigi de la monarquia.

Se n'adonen que l'organització republicana més important està a Catalunya, per tant no podenfaltar a la reunió del Pacte de Sant Sebastià: tres representants catalans. En aquesta reuniós'aproven dues coses:

1. L'organització del cop d'estat que s'havia de produir el desembre de 19302. Disseny del programa posterior al cop d'estat. En aquest s'acorda: convocar eleccions

constituents per mitjà de sufragi universal masculí; que el procés només puguidesembovcar en la creació d'un règim republicà; i que aquest procés contemplil'autonomia de Catalunya [es tracta d'un procés independent dins del retorn a lanormalitat política i de la democratització del país]

Tanmateix, el fet de ser un complot, no un pacte per se, no se signa, i els punts estan oberts ainterpretació.

Avança el complot revolucionari, que havia de funcionar a partir de la cració d'un ComitèRevolucionari, que havia de ser el futur govern provisional que iniciaria el procés constituent, ique desapareixeria un cop fetes les eleccions.

S'havia de produir una vaga general desestabilitzadora

S'havien de produir els aixecaments d'algunes dotacions de l'exèrcit. Militars masons,republicans i pseudoanarquistes entre els oficials menors, que havien de protagonitzar lasubversió. Serà, però, un aixecament drustrat perquè una guarnició de Jaca s'aixecà abansd'hora, amb Gabriel Galán y García Hernández al capdavant, que dirigeixen una columna cap aOsca, que serà interceptada i els caps van ser executats (convertits en els primers màrtirs de laRepública). Aixecament del camp d'aviació de Madrid, Cuatro Vientos, que van a Portugal. Elgovern provisional és empresonat. El cop d'estat de desembre de 1930 fracassa. Però esdemostra fins a quin punt hi havia una organització molt generalitzada, el descontentamentcreixent, i la participació dels partits polítics.

4. LA SEGONA REPÚBLICA: LA PROCLAMACIÓ CATALANA I L'AUTONOMIA

El monarca decideix treure Berenguer, i el substitueix per un altre militar, almilrall Aznar, perprocedir amb cautela cap a un procés electoral. Es produeix la discussió de si l'oposició ha departicipar en unes eleccions que es veu que estan amanyades, i per part del gover, quineseleccions es convoquen. A Catalunya, el debat sobre la participació en les eleccions és molt viu.Si no hi ha amnistia política i el reconeixement dels partits, no pot haver eleccions. Es produeixun acord el 1931 per reconèixer-los i encetar un procés d'eleccions graduals: municipals-provincials-generals. Plantegen les eleccions municipals (administratives) com una prova incial.Intents de retorn de Macià des de l'exili. Macià torna dos cops, una la policia el retorna a lafrontera, i la segona es tolera la seva presència a Barcelona, cosa que demostra una certanormalització. [És aclamat per la població, perquè és el líder que ha encarat l'enfrontamentamb la dictadura] Macià contacta amb els partits per veure si es pot fer una presentacióelectoral unitària, però la negativa el fa prepara una Conferència d'esquerres: a ella aporta elsdirigents d'Estat Català, el grup de L'Opinió i molts polítics i representants dels ateneusrepublicans i catalans d'arreu de Catalunya. Entre aquests frups diversos s'acorda crear unaplataforma [ERC, fundada el 19 de març de 1931] per presentar-se a les eleccions municipals,que han estat convocades per al 12 d'abril de 1931. Esquerra Republicana de Catalunya no ésun grup homogeni. Per primera vegada participen partits de Lleida de manera forta, irepublicans poc catalanistes en els seus programes (són més aviat socialistes, que no pasnacionalites, com és el cas de Lluís Companys). Companys era una de les persones properes al'anarcosindicalisme i un dels refundadors de l'organisme Unió de Rabassaires. És un pes dinsdel nou partit però que com a contrapès al nacionalisme radical d'Estat Català. Macià demana aAcció Catalana republicana que integrin alguns noms, però s'hi neguen. D'aquesta manera leseleccions municipals presenten grups amb estratègies pròpies.

Pel que fa a la Lliga Regionalista de Cambó es declara monàrquic, separat-se dels partitsd'oposició de Catalunya. Cambó crea una aliança amb sectors monàrquics liberals madrilenys, icreen el grup politic Centro Constitucional per a les eleccions.

A nivell espanyol, les eleccions, per nombre de regidors, guanyen les candidaturesmonàrquiques. Segons un article, nº 29, si només es presentava una candidatura, quedavaguanyador de manera automàtic, un fet que succeïa en els petits pobles, sobretot en aquells

que encara eren caciquistes. En canvi, a les grans ciutats espanyoles guanyen les candidaturesrepublicanes. Aleshores es produeix un desconcert perquè , si tècnicament havien guanyat elsmonàrquics, en les zones urbanes, de pes, havien guanyat els republicans.Es produeixen dos bàndols entre els monàrquics: un que vol mantenir la mà dura, i un altrebàndol que és conscient del pes del republicanisme en el país.

A Barcelona, ERC va vèncer per majoria absoluta. Els altres partits pràcticament no tenenrepresentació. Eren les primeres eleccions des de 1922, de manera que molta gent que mai havotat ha arribat a la majoria d'edat, i altres que eren abstencionistes (que no vol dir apolítics).En ser unes eleccions municipals però que s'entén que estan implicades en un canvi de règim,es crea una situació d'eufòria política: torna a votar més del 70% del cens electoral. S'haproduït un referèndum pro-república. Ningú les pren simplement com unes eleccionsmunicipals.

El món obrer entén que amb monarquia, ja sigui constitucional o dictatorial, la repressió éssistemàtica. Molta gent que pertany al món anarcosindicalista participa en les eleccions,inequívocament en clau republicana.

ERC era un grup creat recentment, però amb Macià, es veu el símbol de la lluita republicana i esvota per ell.

Problemes entre ERC i anarcosindicalisme: no hi havia un acord polític clar. [Manifest delsTrenta, signat per trenta membres de la FAI: Àngel Pestanya i Joan Peiró, els més destacats.Apareix dins de l'anarcosindicalisme un corrent moderat, els trentistes; proximitat del'anarcosindicalisme amb ERC]

El 14 d'abril Lluís Companys es dirigeix a l'Ajuntament de Barcelona, amb una banderarepublicana tricolor, per proclamar la República Espanyola. Macià rep la notícia i decideix visitarles casernes per veure si hi ha moviments; com no és el cas, es dirigeix a l'edifici de la Diputacióper proclamar la República Catalana dins de la República Espanyola, és a dir, que fa unaproclama conferderal de l'estat català. Es tracta d'una acte doblement recvolucionari, ja que estrenca la unitat de l'estat espanyol en anunciar una fórmula confederal: es federen unitatsprèviament independents. La federació dóna atribucions determinades als estats federats. Encanvi, en la confederació, cada estat és independent i pacta una federació, no reb atribucionsdel govern central, sinó que les té com a estat independent i fa acords per coordinar-les ambels altres.

Anterior a la de Barcelona, ja hi havia hagut una proclama basca a Éibar, però no té laimportància que té la de Barcelona. La població ... Des de Madrid, es proclama la RepúblicaEspanyola aquella nit.

El rei marxa i s'exilia a Roma.

S'entén que es podarà en marxa el programa pactat a Sant Sebastià. El tema de l'autonomia deCatalunya era complicat, perquè com s'havia avançat, Catalunya reclama no només un canvi derègim sinó també de model de país. Resulta ser un problema perquè el que estava pactat eraque l'estat central acceptaria la solució política que proposés Catalunya. Però el 1930 espensaven que es presentaria un Estatut d'Autonomia, no pas un estat confederal. S'envia unadelegació ministerial per intentar negociar amb Macià. Aquests ministres són: Marcelí Domingoi Nicolau d'Olwer, membres del Comitè Revolucionari i ministres del govern provisional,catalans, i un jurista, Fernando de los Ríos, no català. Arriben en avió: urgència que té el governper negociar.

La negociació que tenen amb Macià és tensa i acaba amb una proposta del jurista: s'acceptal'Estatut d'Autonomia, però dins de la normalitat institucional, per evitar la reacció militar icaciquista. Proposen organitzar el govern a partir de la Generalitat de Catalunya. Maciàaccepta, la qual cosa provoca problemes dins del partit, que es considera com una traïció.

5. LA SEGONA REPÚBLICA: DINÀMICA POLÍTICA I L'OBRA DE LA GENERALITAT

Estat Català Proletari: partit creat a partir de l'escissió dins d'ERC. El primer que tira endavantl'organització de la Generalitat és la creació d'un Estatut que havia de ser paral·lel ala discussióde la nova Constitució, toto i que el reconeixement de la Generalitat de Catalunya jacomportava la supeditació; era una concessió que emana del poder central.

Macià farà una comissió a partir dels regidors, a l'hotel de Núria. L'elaboració del text és moltràpida, perquè fan servir el projecte de 1918 com a base. A finals de juliol de 1931 s'haviainiciat el procés constituent. El 2 d'agost s'aprovarà, per part de l'assemblea de municipia deCatalunta, l'Estatut de Núria. Quan s'aprovi la constitució, s'ha de veure si s'ha de disctutir eltext estatutari català. Aquest text es discuteix en sessions de tarda dilluns i dimecres, enparal·lel a la discussió parlamentària de la nova llei agrària.

President República: Aniceto Alcalá ZamoraCap de govern: Manuel Azaña

Quatre reformes essencials: agrària, exèrcit, eclesiàstica i autonòmica.

Comença a debatre's temes, com la llengua, l'ensenyament, ordre públic, finances, justícia, lapresència de l'Estat a Catalunya, i la discussió de l'Estatut planteja una nova onada de debatsober el "Problema català", i esdevé un tema central en la política. "L'encaix" de Catalunya dinsd'Espanya. Bona part dels intel·lectuals, que amb la dicttadura havien recolzat la llengua icultura catalanes, ara es convertiran en detractors de les aspiracions de Catalunya doncsconsideren que atemptat a la unitat de la pàtria: Unamuno, Ortega y Gasset... La discussió del'Estatut es va encrispant, igual que les relacions de Catalunya amb el govern central.

Un dels temes que havia discutit i innovat la Constitució de 1931 er el tema del caràcter laic dela II República. Ja inicialment va tenir una reacció important en l'estructura de l'Església Catòlia.Rebuig dels republicans. Participació de l'Església en els complots en contra de la República,liderats pel Cardenal Segura (que arriba a ser expulsart del país). Una de les qüestions quehavia motivat la crispació de l'Església són els avalots contra l'Església i els incendis enesglésies, especialment a Madrid (no a Catalunya, ja que no s'ha produït, però sí que hi ha unadivisió important de la cúpula eclesiàstica, que es pot personificar entre el bisbe monàrquic,integrista, de Barcelona, Irurita, i el cardenal català, Vidal i Barraquer, un catalanista, fillespiritual del bisbe Torres i Bages, de la línia conservadora, però que representa la viacatalanista de l'Església catalana. Vidal i Barraquer haurà de marxar a l'exili i Irurita seràassassinat més endavant.

La declaració constitucional de repblica laica promou a Catalunya la creació d'un partit catòlic,que s'enfronta a aquesta laïcitat, tot i que és fidel a la república, ja que col·labora. Aquest partités Unió Democràtica de Catalunya, liderat per Manuel Carrasco i Formiguera.

Paral·lelament es produeix una crispació importantíssima entre als caps de l'exèrcit, fidels a lacúpula d'Alfons XIII. El 10 d'agost de 1932 desemboca en l'aixecament dirigit pel GeneralSanjurjo, cop avortat que va donar un justificant al govern republicà per iniciar la reformamilitar. Aquest cop va precipitar l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, retallat, que es produeixel 9 de setembre de 1932: 214 vots favorables, 14 vots negatius, i un centenar d'abstencions. Eldia 15 de setembre, el President de la República, signa el decret de l'Estatut a Sant Sebastià(ciutat simbòlica). El preàmbul de l'Estatut de Núria diu que Catalunya es constitueix com Estatautònom dins de la República espanyola, un terme que és substituït per "regió autònoma".

El problema no és només l'aprovació de l'Estatut, sinó els traspassos de competències i els seuspressupostos. El govern de Catalunya viu en una precarietat econòmica important fins a 1936:la Generalitat ha de viure dels pressupostos de l'ajuntament de Catalunya, més dotadaeconòmicament. Gravetat de la situació: el 1930 la població catalana representa l'11% del totalespanyol. La inversió catalana és del 19% i l'espanyola representa el 5,5% del total. Dèficit fiscal.Afecta a la capacitat de la Generalitat per crear infraestructures per dinamitzar els serveis ques'ha de prestar a la població, i que a més indiquen la potència de la Generalitat.

Això és important perquè la Generalitat fa una gran obra cultural i educativa, hereva de l'esforçpedagògic de la Mancomunitat: escola de funcionaris, escola de mestres... personal que haviade fer funcionar aquests serveis. Sobre aquest personal, la Generalitat podria improvisar unaestructura perquè ja se l'ha format. Amb el nou sistema es podrà encetar un programa en elgovern provisional (abans de l'aprovació de l'Estatut de 1932). L'Estatut limita les competèncieseducatives i culturals per part del govern central: control educatiu a través dels inspectors del'Estat. L'obra de la Generalitat sempre està sotmesa, però és igualment important.

Reforma des de l'escola de base, la recreació de colònies escolars estiuenques, sistema pilotd'institus-escola (que també es produeix des del govern central), reforma universitària (el

govern central cedeix potestats a Madrid i Barcelona per esdevenir autònomes: problemaeducatiu, lingüísitic i també polític, perquè la Generalitat intervé en el patronat de la UAB, queha de regular la reforma universitària, que vol introduir a la universitat professors que no sónper oposició, sinó contractats --> recels en la política central perquè creuen que catalanitzen elsistema educatiu, el que significa desepanyolitzar la universitat - maltractament de la llenguacastellana.) L'educació com a un instrument per crear separatistes.

En el pla social, des de l'arrancada de la República, hi ha una neutralitat per part del'anarcosindicalisme. Amb el pas del temps, però, esdevé en una creixent oposició, que té uncaràcter més radical en el conjunt espanyol, però gradual en el cas català. El motiu està enl'efecte del crack del 29 a Catalunya (problema historiogràfic). La crisi del 29 va afectar a leseconomies més interconnectades (exportació, circulació monetària amb EUA, etc.), les qualsreaccionen negativament amb més rapidesa. Les economies subsidàries reben l'impacte ambretard. L'impacte a Espanya es deixa sentir en el sector de l'exportació agrària i mineral(productes no elaborats), de manera que no se sent tant a Catalunya, perquè la indústriacatalana és tan secundària que gairebé no li afecta. Els primers símptomes no se senten fins afinals del 32, i en la indústria tèxtil de cotó: grans aixecaments faistes de les colònies de l'altLlobregat. Es generalitza la crisis a 1933, i afectarà sobretot a la construcció, que vivia de lesgrans comandes oficials (exposicions, metro...) Oposició generaltzada: sindicalisme. LaGeneralitat s'haurà d'enfrontar a una creixent oposició sindical que crispa la vida quaotidiana.

Una altra iniciativa de la Generalitat és l'estudi de la divisió territorial de Catalunya, dirigit pelgeògraf Pau Vila, fa una enquesta: a partir dels mercats, el que permet elaborar el mapacomarcal de Catalunya, aprovat el 1936.

El setembre de 1932 s'aprova l'Estatut. Es fan eleccions autonòmiques, les quals assenyalenuna bipolarització de la vida política catalana. L'oposició: lideratge a la Lliga. Procés dereadaptació de la Lliga a la nova situació republicana, liderada per Cambó. Desemboca el mesde febrer de 1933 amb la refundació del partit, ara amb el nom de Lliga Catalana, modern i queno para de créixer, esdevé important dins del sistema polític català del període. Les primereseleccions autonòmiques marquen la preeminència d'ERC, tot i el desgavell intern (recent,heterogeni, importància dels personalismes) Existeixen: bloc de Companys, bloc escindit d'EstatCatalà, i partits conservadors que s'integren a la Lliga i altres que evolucionen cap a ERC, i laUnió Socialista de Catalunya i la Unió de Rabassaires, petits numericament, però importantsper la seva captació entre el moviment obrer. Atreu a les masses populars sense contactedirecte amb el món sindical.

En les eleccions autonòmiques venç ERC, que consolida la seva hegemonia. Interpretacions desdel marxisme (Joaquim Maurim) que diuen que d'està complint una evolució històricasociològiconacional, tot i que és difícil de justificar. El comunisme dels anys 30 iniciarà aquestainterpretació. La victòria d'ERC porta a Macià a seguir en la presidència de manera oficial (noprovisional). Macià té de l'Estat català un estret col·laborador seu, Ventura Gasol, que s'ocupadel Departament de Cultura. De l'etapa provisional va ascendit Josep Tarradellas, que prové

dels nuclis catalanistes radicals, la FALÇ. Pràcticament es converteix en el secretari de Macià, iva guanyant un lloc molt important dins d'ERC i tot i la seva joventut, esdevé conseller. Comque Tarradellas és un “animal polític” representa a Macià en el grup parlamentari a Madrid,que estan discutint la Constitució i l'Estatut. L'activisme més radical de Tarradellas escontraposa amb la voluntat d'organitzar l'estructura interna de Catalunya: Tarradellas es vaacostant al grup de L'Opinió (tècnics) a la vegada que se separa d'Estat Català (verbalmentdescarats, però poc organitzatius) que és la gent més propera de Macià.

Macià s'adona del poder creixent de Tarradellas en el partit: inici del problemes entre ells.

Amb la normalizació política, Companys es converteix en el president del Parlament. Aquí esdiscuteix i s'aprova l'estatut interior de Catalunya, el qual ha de regular el funcionament internde l'Estatut de Catalunya. Un dels articles d'aquest estatut diu que en cas de desaparició delPresident de la Generalitat (no per la via normal d'eleccions) el President del Parlamentocuparà el càrrec. Precisament el dia de Nadal de 1933, va morir Macià. Recanvi segons elreglament interior de Catalunya: votació per ratificar el president del Parlament com apresident de la Generalitat.

El novembre de 1933 s'havien produït noves eleccions legislatives a Espanya (diputats a Corts)en un ambient social de crispació degut a l'oposició obrera creixent a la República i pel fet queel govern central s'havia anat desgastant electoralment. [La conjunció republicanosocialsta]Aquest govern es presenta a les eleccions amb un altre hàndicap: el context europeu i mundialés també de creixent crispació del període d'entreguerres (efecte del crack del 29, incrementdel nazisme i feixisme...) a més de les reformes que han anat transformant la realitat espanyolade manera legislativa (els efectes en la societat són més tardans). En aquestes eleccions a nivellestatal, guanya la dreta: coalició entre la Confederación Española de Derechas Autónomas(CEDA) i el Partido Radical de Lerroux. Es produeix un gir important dins de la políticaespanyola.

La Lliga Catalana és el partit mes votat a Catalunya, però gràcies a la coalició que lidera ERC, elpoder es manté a les seves mans. ERC s'havia debilitat per una nova escissió deTarradellas+L'Opinió, que creen el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. A Catalunya esmanté el govern d'esquerres, tot i que tocat per l'ascens de la Lliga.

En aquesta perspectiva del manteniment de l'esquerra a Catalunya. Azaña diu que Catalunyaés el baluard de la República.

Complot contra el govern conservador, que està catalogat des de l'esquerra com a tenircontactes amb l'ascens del feixisme a Europa.

Polèmica historiogràfica sobre la responsabilitat de les dones en la derrota de les esquerres:primeres eleccions en què el sufragi és plenament universal. Moltes dones importants s'havienoposat al vot de la dona perquè no tenien preparació política, sinó una vida familiar

manipulada pel seu contacte amb l'església. Argument que es manté en discussióhistoriogràfica.

Moment de canvi en la II República. S'inicia el govern conservador espanyol, que es dedica adesmuntar l'obra del bienni reformista. No aconseguirà acabar amb l'autonomia de Catalunya,però la dificulta pressupostàriament.

Intent de revisar els contractes de conreu en motiu de la crisi econòmica general. Elspropietaris agrícoles demanen la revisió dels contractes de rabassa morta, que volen que siguincontractes arrendataria a termini mig. Organisme de pressión: Institut Agrícola de Sant Isidre(IADSI). Presenten una proposta per discutir el tema amb l'aval política de la Lliga Catalana, quees converteix en el representant polític dels propietaris, que degut al rerefons de crisi social esva crispant. El Parlament acaba per aprovar una llei de contractes de conreu que beneficia alsarrendataris.

La Lliga catalana havia abandonat el Parlament com a senyal de protesta. Presenta recursconstitucional en contra de la llei aprovada pel Parlament: Tribunal de GarantiesConstitucionals, el qual dóna la raó a la Lliga. Com a conseqüència, crisi política i social deprimera magnitud a mitjan del 1934.

Confluència entre crisi política + crisi social + situació de complot de les esquerres per produirun aixecament desestabilitzador del panorama radical general --> Pronunciament de LluísCompanys el 6 d'octubre de 1934.

16.1.2014Lluita contra les dretes es focalitza amb la convocatòria d'una vaga general el 4 d'octubre de1934, generada per l'Aliança Obrera, però no es secundada per la CNT. A Catalunya la vagafracassa, senyal que la Catalunya té unes forces obreres pròpies, que denota la diferència de lamarxa de la república entre Catalunya i la resta d'Espanya (a Catalunya sí que hi havia una baserepublicana ferma, una mobilització que no té paral·lel a la resta d'Espanya, perquè no téaquesta base que sustenti la república)

El dia 6 Companys fa una proclama sediciosa. El capità general de Catalunya, Batet, consulta(vol el mínim de violència) al govern què ha de fer, i aquest respon amb la repressió. ACatalunya Batet intenta frenar la situació; les víctimes són poques i no hi ha la sortida detropes. Es produeix la detenció de les autoritats republicanes de Catalunya, tant del Parlamentcom, més tard, de les institucions municipals, coom l'alcalde de Barcelona (Pi i Sunyer).

Judici dels sediciosos: el govern català és condemnat a 30 anys de presó. Hi ha algunesabsolucions, com també la reducció de les penes.

Declaració de l'estat de guerra que es manté fins a l'abril de 1935 i la suspensió de l'autonomiade Catalunya. Es crearà un governador general de Catalunya que tindrà les funcions de

president de la Generalitat: coronel Francisco Giménez Arenas, substituït el 1935 pel civilManuel Portela Valladares.

A nivell espanyol, el govern republicà de dretes encetarà la contrareforma de totes les mesuresaplicades durant el primer bienni. Es formaran grups de dretes radicals (Falange) i es fomenta lacreixent conspiració contra la República des de 1935. S'orquestren diverses formes d'oposició:la Falange va ser un intent de crear un partit feixista, explícitament antiparlamentari. ACatalunya també existeix aquesta dinàmica però de manera més minoritària. Un altre fetimportant és que la Lliga Catalana intentarà col·laborar per mitigar la tasca repressiva aCatalunya (segueixen notant-se les diferències de la situació republicana entre Catalunya iEspanya)

Les eleccions de febrer de 1936 obren la possiblitat de retorn de les autoritats catalanes. Lesdretes estan més organitzades. La dictadura de Primo de Rivera havia deixat el poder caciquistaminvat, per això va sorprendre l'arribada dels republicans. Per això, ara les xarxes caciquistesvan poder remprendre la seva activitat, es reestructuren les eines del món conservador.

El 1936 va ser un any de violència creixent. A part de donar raó sociològica als que pretenentirar endavant les conspiracions, trobem l'excés de confiança de les esquerres en creure quehan recuperat el govern, un sentiment de triomfalisme. El nou govern considera que lesconspiracions que s'estan produint són avortables.

El govern, però, no té la mateixa força social per permetre el suport de l'acció governamental:té lloc l'aillament del govern republicà.

A Catalunya la represa de l'esquerra permet una ràpida reestructuració de l'anarcosindicalsime:CNT-FAI. Radicalitazció política i social, recuperació de la memòria històrica (del greugehistòric), conspiracions i creixement del sindicalisme: SITUACIO TENSA.A Catalunya no hi ha unes conspiraciones ni una base ideològica suficientment potent perjustificar un canvi. Per altra banda, a Espanya la conspiració civil és prou important. Comença aformar-se la conspiració militar: el cop té una implantació inicial molt significativa.

S'assenta amb relativa comoditat al sud i oest de la península. L'acció de la contrareformaagrària havia fet retornar als camperols a una situació de pobresa i de desànim. No hi ha, pertant, només un cràcter ideològic: per sobre el terreny hi ha molta gent que no tenen capacitatde reacció. L'acció militar és rapidíssima.

6. LA GUERRA CIVIL: LA DINÀMICA GENERAL (REVOLUCIÓ I GUERRA)7. LA GUERRA CIVIL: LA RERAGUARDA, LA GUERRA A CATALUNYA I LA RETIRADA

La primera fase de la guerra (juliol 1936 i maig de 1937)

A Catalunya: el cop d'estat es produeix el 19 de juliol de 1936.

intent d'organització des de punts neuràlgics de Barcelona. Companys intenta controlar elsesdeveniments des de la Via Laietana amb pocs efectius de les guàrdies d'assalt; la guàrdia civilno s'implica en l'aixecament.

La població va armar-se a partir de l'assalt de les casernes.

Triomf final amb el general Goded empresonat.

La victòria popular deixa l'estructura política del govern de la Generalitat en minoria. És unpoder buidat de poder real, que està en el carrer. Situació de revolució s'instal·la a Catalunyades del primer moment.

Tenim, per tant, un problema greu d'organització política, de resolució de problemes socials, degestió de l'ordre públic, de gestió econòmica, i finalment un problema de gestió del propi fet dela guerra. Aquests problemes es plantegen de cop. El president Companys ha de lidiar en totsaquests fronts, però el seu poder està molt limitat. Aquí es pacta la creació d'un organisme querepreenti la institucionalització del poder popular: Comitè Central de Milícies Antifeixistes,òrgan on Generalitat i representants político-sindicals que s'atribueixen la representació delpoble s'organitzen. L'organisme però està desbordat per la situació.

El problema principal és el desfermament de la revolució; una revolució que produeix unasituació caòtica sobretot durant l'any 1936. El caos està produït per l'aflorament de gentd'idealisme total dins del corrent revolucionari, però quedarà tapat per grups d'indesitjablesviolents (provenen encara de la Setmana Tràgica) que busquen passar comptes: ataquen al'Església.

Les col·lectivitzacions són un element molt important, doncs els amos de les empreses hanmarxat i les indústries ara són controlades pels mateixos tècnics. La massa col·laboradoratambé pren part de la gestió de les empreses després de carregar-se els amos.

Le col·lectivitzacions agràries van ser imposades des de fora, cosa que va provocar problemesgreus entre piquets i treballadors del camp.

El problema prové quan s'intenta dur a terme una política econòmica, a partir de 1937s'intentarà regular aquest sistema econòmic: problemes financers, problemes per a la comprade matèria primera per a les indústries.

Inici d'improvisació seguit per un procés lent i complex de conversió a una política econòmicanormalitzada: Josep Tarradellas dirigeix els equips que redacten els Decrets de S'Agaró (1937),entre els quals treballa Joan Cerdà (UDC).

Josep Tarradellas, empresonat pels fet d'octubre (però no fa ser imputat perquè no formavapart del govern), està un temps sense fer política. Tot i que Tarradellas era un gran crític de

Companys, el 19 de juliol marxa a la Via Laietana per posar-se al seu servei. Es convertirà enconseller primer. Tarradellas serà nomenat per Companys com el representant de la Generalitaten el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Fa una bona tasca com a interlocutor amb la CNT(que no de la FAI). Ell s'encarregarà de les finances, amb la incautació de l'or d'Espanya.Independitza Catalunya financerament. Finalment, un altra tasca important qque farà és laconcepció i direcció de les Indústries de Guerra, una estructura de reconversió de les indústriescatalanes en indústries de guerra: municions, armes, armes químiques, proves de coets,blindats... una manifestació de que Catalunya podia gestionar l'esforç bèl·lic er ella mateixa.

Des de la dualitat de poder es crea la màxima independència de facto de Catalunya. Es veucada vegada més aillada de Madrid.

Gestió de recursos per alimentar la reraguarda, cada vegada més difícil; la Generalitat perd elcontrol de la impartició de la justícia, per tant la sensació d'inseguretat afegida a Catalunya ésmolt gran.

La gestió de l'esforç bèl·lic es farà des del mateix 20 de juliol, quan cada partit forma les sevescolumnes de militants (la República havia dissolt l'Exèrcit regular! com a mesura preventica)amb les armes que han arreplagat. No hi ha unificació d'armament (en moltes ocasions lesmunicions repartides no s'avenen amb els tipus d'armes). És una gestió voluntària i entusiasta,però ineficaç. Hi ha tropes catalanes que defensen el front d'Aragó, però també a Madrid. [Desde la historiografia espanyola es retreu que Catalunya no havia fet res per defensar la Repúblicadurant la guerra, una polèmica que és equivocada.]

Interessos internacionals: Espanya esdevé un banc de proves per a la imminent IIGM. Presènciamassiva i activa d'Alemanya i Itàlia: tècniques militars (bombardejos de la reraguarda civil,Gernika i tot el llevant espanyol). Participació de tècnics alemanys en cartografia (Franco feiaservir la guia Michelin).

Les potències democràtiques, però, s'alien en un pacte de no-intervenció, però hi hal'aprofitament de la guerra per part de l'stalinisme com a banc de proves. Porten armes(obsoletes), aliments, i influència política dirigida a contrarrestar el trostkisme i l'anarquisme.Aquesta lluita passa per enfortir el comunisme local.

En la primera fase de la guerra hi ha:

1. l'acció del caos revolucionari2. protagonisme de la Generalitat en la normalització de la situació3. comunisme intenta controlar i arraconar l'improvisació

S'estableix una tensió a tres bandes, amb ramificacions internacionals: FETS DE MAIG DE 1937.Amb aquest enfrontament s'acaba la primera fase de la guerra.

El govern central està interessat en recuperar el control: l'exccusa és centralitzar el poder perguanyar la guerra. Pèrdua de competències per part de la Generalitat de Catalunya. Trasllat dela capitalitat a Barcelona: convivència del govern central, Parlament català i govern basc.

La segona fase de la guerra (maig 1937 i abril de 1938):

Les tropes franquistes avancen i deixen territori espanyol ocupat. Sobre la Catalunya urbana, el1938 hi ha mig milió de refugiats que viuen a costa de la Generalitat i de les recol·lectes. Es viuuna situació de carestia molt important. A partir de febrer-març comencen els bombardejossistemàtics sobre la població civil de Catalunya, especialment sobre les places fortes, comFigueres.

El triomf del comunisme i de l'aliança entre el món republicà catalanista sobre l'anarquisme i eltrostkisme té conseqüències de tipus ideològiques importants: l'anarcosindicalisme eral'expressió catalana del moviment obrer, mentre que el comunisme era una aportació foràniaque volia aconseguir el poder. Evolució durant l'exili que tendeix a reduir el republicanisme perprimer el comunisme, que té un suport internacional que li permet créixer.

Sensació d'aillament: estan sols en la defensa de Catalunya.

Existència a Catalunya, encara que de manera localitzada i minoritària, hi ha una quintacolumna amb maniobres de sabotatge, a favor del bàndol franquista.

Exili a partir de 1936, per por a les patrulles de control, a la revolució... Salvoconduits entregatsper la Generalitat, reintegració de franquistes (“quarentena” per assegurar-se la seva afiliació),en serveis de propaganda adreçats als bàndols franquistes, republicans o a nivell internacional.Milícies catalanes profranquistes: Columna de Nuestra Señora de Montserrat.

Tercera fase de la guerra (abril 1938 - 1939)

L'exèrcit franquista avança per territori lleidatà (entrada a Lleida: Franco suprimeix l'Estatutd'autonomia). Objectiu de separar el territori republicà de Catalunya per l'area de Castelló.

Intent de la república de trencar el setge: batalla de l'Ebre. Importància de les BrigadesInternacionals, que lluiten contra el feixisme. Tipologies i ideologies molt diferents segons laseva procedència. En acabar la batalla de l'Ebre es planteja el seu acomiadament. Estratègiadubtosa. Sense capacitat de resistència davant de les tropes franquistes. Intents secundaris perevitar l'avanç cap a Barcelona.

Retirada civil i militar de les columnes republicanes, que van en direcció a la frontera. Lacolumna franquista arriba a Barcelona el 26 de gener i ocupa la ciutat. Entre gener i febre esprodueix l'exili: aproximadament mig milió de persones, la meitat de les quals ja havien tornatabans del setembre del 1939. rebuts de manera hostil a França, on van ser allotjats en centres

de concentració a les platges. La mala situació fomenta el retorn de gran part dels exiliats. Elssoldats van quedar concentrats en camps de treball i després van ser reenganxats a l'exèrcitfranquista.

8. EL COST DE LA GUERRA I L'INTENT DE REPRESA DELS ANYS 60

Víctimes:

• la repressió republicana --> 9000 persones mortes (30% religiosos)

• la repressió franquista --> 4000 afusellats

• bombardejos civils --> 5500 morts (Barcelona 8/3/1938 – Coliseum, UB; Lleida)

• republicans catalans en combat --> 40.000 baixes

• franquistes catalans --> 1000 baixes (de 15.000 )

• mortalitat indirecta (fam i malaltia) --> 20.000 baixes (sobretot nens i ancians)

TOTAL: 75.000 baixes, que representarien el 2,7 del total de la població catalana de l'època.

Ferits i afectats per la retirada i exili incial: 170.000 dones i nens, 40.000 homes no combatents,10.000 soldats ferits, 220.000 combatents.

L'exili definitiu (que no torna abans de 1945): 60-70 mil individus, pèrdua molt sensible en elcamp professional, intel·lectuals i dirigents. Aquesta pèrdua representarà una injeccióintel·lectual de qualitat molt important per a països llatinoamericans (Mèxic).

Entre exiliats i morts, el total de gent desapareguda a la guerra: 150.000 individus (4,% de lapoblació). Han desaparegut uns 100.000 treballadors (que representaven el 8% de la poblacióactiva catalana) i incapacitats per al treball (uns 60.000) que augmenta el precentatge al 13%.

Servei militar obligatori: 100.000 joves.

Suposa un gran impacte demogràfic i un greuge en la recuperació econòmica. Se li ha de sumarla devastació material que afecta a ciutats, edificis, comunicacions i infraestructuresd'aprovisionament de fonts energètiques. El saldo psicològic produït per les divisions a nivellfamiliar per raó ideològica, i el xoc del terror que provocarà la repressió franquista posterior.

Després de 1945 l'aillament internacional d'Espanya dificulta la recuperació. Aquest aillamentté dues cares: organismes com la ONU, FMI... El triomf del bàndol democràtic a la IIGM nosignifica el fi del règim franquista, de la qual estaven convençuts molts exiliats. Es produeix undesengany brutal en el món exiliat a partir del moment en què es veu que les potènciesdemocràtiques accepten la pervivència de la dictadura com un mal menor.

1959: data en què s'aproven els plans d'estabilització, s'integra Espanya en el FMI, i es produeixel gran canvi de la políitica econòmica de l'autarquia al “desarrollismo”: incorporació de

tecnòcrates, política econòmica agressiva imposada per FMI: fomenta la indústria en detrimentde l'estabilitat rural. Catalunya: onades immigratòries i canvis de residència en poblaciócatalana (1961-965: canvis de residència, unes 75.000 persones, despoblament rural cap a lesurbs industrials) Emigració catalana cap a Europa.

1950-1964: la població catalana passa de 3,2 milions a -- milions.

En els anys del desenvolupament incontrolat, la població catalana es dobla: de 2,5/3 milions a 6milions en època de la Transició. Xoc sociològic, cultural i identitari de primera magnitud. Lesautorittat franquistes declaren que aquest serà el final de la identitat catalanista particular, jaque acabarà diluïda per la cultura dels nous immigrants.

Desarrollismo: es produeix una creixent concentració urbana de les ciutats grans, ambdinamisme demogràfic, on el clima moral, polític i associatiu són imparables. Reflex del canvisociològic que s'està produint a Catalunya. Hibridació de la població. Provoquen canvis de fonsque encara no es tradueixen políticament.

Manifestacions cultural i polítiques explícitament catalanes i antifranquistes que van des delboom editorial (abans de la guerra civil la producció catalana representava el 20% del totalespanyol) dels anys 60 (Edicions 62, revistes...); al món laboral i de la classe treballadora, ques'inflitra en el sindicats verticals: CCOO; la lluita universitària 1964-66 (UB, Madrid); catolicismeen contra del franquisme especialment a Catalunya (País Basc: ETA); política: formació delPSUC, desplaça l'hegemonia d'ERC, referent polític de la lluita contra el franquisme.

Pacte ASSEMBLEA DE CATALUNYA (1971) acord de mínims de la lluita de posició per encarar ladarrera etapa de la dictadura. “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, el mateix eslògan dela plataforma per l'Amnistia els presos socials dels anys 30. El retorn a la normalitat significaràla solució als problemes autonòmics (Galícia, País Basc i Catalunya), tot i que la Transiciósignificà la rebaixa de les aspiracions autonòmiques. Element de ruptura --> derogament delDecret de Burgos: restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya (institució d'origenrepublicà)