Post on 23-Jul-2016
description
DIMECRES, 23 SETEMBRE 2015 O P I N I Ó LAVANGUARDIA 29
ElbenestardesigualQuin tipus de desigualtat és més
important per al mantenimentd’una societat decent, d’una economia innovadora i d’una demo
cràcia saludable? La desigualtat d’ingressos i riquesa o la desigualtat d’oportunitats? Sens dubte, els dos tipus dedesigualtat són importants per aconseguir aquests tres objectius. Però crec queen aquests moments la més important inociva al nostre país és la creixent desigualtat d’oportunitats.Com és sabut, Espanya és el
país de la Unió Europea enquè des de l’inici de la crisi hacrescut més la desigualtat derenda. Bona part d’aquestadesigualtat s’ha produït perl’efecte de l’atur i la devaluacióde salaris. No hauria d’haverestat tan intensa, però, almenys en part, aquest augment de la desigualtat erainevitable.Es coneix menys que Espa
nya és a més el país europeuonmés s’ha deteriorat la igualtat d’oportunitats. Parlo de lesoportunitats per a una bonaeducació infantil, secundària iuniversitària; de l’oportunitatde trobar una feina digna, ambun salari que permeti arribar afi de mes i estalviar alguna cosa per al futur; de l’oportunitatd’emanciparse als 19 anys i noel que passa ara, que més dedos terços dels joves continuen vivint a casa dels seuspares fins als 33 anys; o, l’oportunitat de tenir expectativesque si t’esforces podràs aconseguir allò que honestamenttens dret a desitjar ser. A diferència del quehapassat amb ladesigualtat d’ingressos, aquestdeteriorament de les oportunitats és menys explicable.Per què s’ha produït aquest
deteriorament de la igualtatd’oportunitats? Fixeuvos en un detall.Les retallades de despesa social hanrecaigut gairebé totalment en les partidesde despesa pública que tenen a veureamb la igualtat d’oportunitats: educació,salut i atur. Per contra, els programesque es relacionen més directamentamb la idea de benestar –les pensions–
s’han mantingut relativament estables.Vist des d’un altre angle, aquesta dada
ens diu que el nostre sistema de prestacions socials ha protegit relativament béla gent gran i els pensionistes, però hadeixat desprotegits els més joves. És a dir,estem davant d’un conflicte intergeneracional en el repartiment del benestar.Ara que la crisi econòmica va remetent
és el moment de repensar el funcionament de l’Estat de benestar. Aquesta erauna qüestió que ja estava en l’ambient
abans de la crisi. Venia provocada per lademografia, la innovació de les tecnologies sanitàries i els canvis econòmics i laborals. A aquests factors s’afegeixen araels efectes de la crisi i les polítiques d’austeritat. És per tant, elmoment de repensarel funcionament de l’Estat de benestar peraconseguir un repartiment d’oportunitatsmillor.Una aportació singular a aquest debat
és l’assaig que ha aparegut aquests dies a
les llibreries obra del professor GuillemLópez Casasnovas. El títol és suggeridor:El bienestar desigual. Qué queda de los derechos y beneficios sociales tras la crisis(editorial Península, 2015). És un esforçrigorós i honest d’acostarse al problemade repensar l’Estat debenestar i el sistemasanitari a Espanya, sense defugir donar laseva opinió sobre les qüestions méscandents.Aquestes qüestions giren engranmane
ra al voltant de les tres dimensions quedefineixen un sistema sanitari(la “caixa sanitària” de Buse):la població atesa, les prestacions reconegudes i el grau departicipació en el pagamentdirecte de les prestacions cobertes. Per l’autor els canvisintroduïts en aquestes tres variables des del 2008 fan que elsistema sanitari espanyol navegui avui entre dues aigües,sense saber ben bé quin és elrumb.Alhora que constata l’èxit
del sistema nacional de salutespanyol, el professor LópezCasasnovas crida l’atenció sobre els reptes pendents. El seutemor és que les “marees actuals i les que s’acosten” empitjorin encara més la posadaen relleu del sistema i delsseus assoliments”, en la mesura que poden “inflar irresponsablement” les expectativessocials sobre l’Estat de benestar. D’aquí la urgència d’abordar aquest debat amb unaperspectiva racional.Un debat d’aquest tipus no
és només una qüestió tècnica.Implica judicis de valor a nivell social i fixació de prioritats polítiques. L’autor ho sap icrida a aquest debat de valors iprioritats. Es decanta per unsistemanacional de salut, peròamb un repartiment més clar
de responsabilitats entre tots els actors.Seria ideal que en els debats electorals
que tenim davant s’abordessin aquestesqüestions. Però probablement no seràaixí. La batalla gira al voltant del repartiment del poder polític. Però, en qualsevolcas, hem de ser conscients que, si nos’afronten aquestes qüestions, el benestardesigual anirà en augment. Amb el consegüent risc per a la pau social, el dinamisme econòmic i la democràcia.c
ÓSCAR ASTROMUJOFF
Feia tant que no passava queencara estic intentant pair lanovetat. Finalment aconsegueixo estar d’acord amb
una afirmació de Rajoy, la qual cosam’omple, comdiria algú, d’orgull i satisfacció. O no, però poc importa.Perquè el que importa és que enaquest ring de sorolls ha sorgit unaparaula assumible per les dues voreres del conflicte: la paraula saludable.El senyorMariano ha dit que el cara acara que avui protagonitzaran el ministre Margallo i Oriol Junqueras acan Cuní és “molt saludable”, i fins itot ha afegit que “pot aportar cosesmolt positives”. Per descomptat, Rajoy no ha dit res de l’atac de nervisque els va agafar als de la campanyadel PP, de l’enuigmonumental al carrer Génova i, fins i tot, dels intentsd’aturar el debat. Però oblidem lesmisèries, que tot això és passat ranci il’única cosa que importa és el sucóspresent d’una confrontació dialècticaque caldrà veure amb crispetes incloses.Per fi dues persones que pensen di
ferent, que defensen diferent i quevolen arribar a diferents horitzons,accepten debatre els seus argumentssense xarxa, ni preguntes pactades, ni
condicions. Tots dos són forts en dialèctica i en caràcter, i goso dir queambdós són passionals en el que defensen. A més, tant Margallo comJunqueras han llegit quatre llibres –opotser una biblioteca sencera– i espot presumir que ningú no caurà enarguments barroers o en simplesllocs comuns. Es tracta, doncs, d’undebat intens, interessant i sens dubtenecessari. Però això ja ho sabíem,perquè sempre hem sabut que debatre és millor que barallarse, que a larelació CatalunyaEspanya sempre lihan faltat paraules i que el conflictees basa en arguments, i no en consignes. Ergo per això mateix fa anys quedemanem un referèndum per poderconfrontar els arguments de quedarse o d’anarse’n. També fa anys quesabem que això és, justament, el quevolen evitar la majoria dels unionistes: els arguments. On hi hagi amenaces, que no hi hagi paraules; on hi hagi menyspreus, que no hi hagi debats.Aquí tenim l’esquerpa campanyaelectoral que estem vivint, amb mestre Albiol i la seva marca blanca Arrimadas utilitzant la por, el menyspreui l’amenaça a tot arreu. En aquest sentit, que el ministre Margallo hagi acceptat conjugar el verb debatre ambalgú tan allunyat dels seus postulats itan bregat com Junqueras, diu moltd’ell i tot bo: valentia, empatia i ganesde vèncer amb la solidesa dels arguments i no amb la barroeria de lesamenaces.Crispetes, doncs, per a aquesta nit
de festa de la paraula.Nodiré allò queguanyi elmillor, perquè lameva vorera és clara i no dissimularem a horesd’ara. Però més enllà de qui venguimillor la sardina, el veritable vencedor d’aquest cara a cara seran la paraula i la democràcia. Per aquí haviend’anar els trets des de fa molt. Llàstima que per aquells verals de laMeseta no hi hagi més Margallos...c
Saludable
MargalloJunqueras, unaconfrontació dialècticaa can Cuní que caldràveure amb crispetes
LaUnió i elCercleH i ha qui pensa que pertànyer
a la Unió Europea reportamés problemes que beneficis, però per a lamajoria, per
ignorància, per responsabilitat o per fervor, és millor serhi. A aquesta majoria liinteressa molt, juntament amb el futurde les pensions i de l’empresa, saber siuna eventual independència deixariaCatalunya fora de l’organització o no,fins al punt que en depèn el sentit del seuvot en les properes eleccions.Just el dia que vam conèixer les decla
racions de laComissióEuropa sobre l’estatus d’unaCatalunya independent, es vasaber també que segons un informe delComitè per a les Regions del 2012, unaregió que s’independitza ha de tornar a
complir tot el tràmit previst en l’article49 del tractat de la Unió per ingressarcomanouEstat, tot i que la sevapoblacióhagi tingut fins la secessió la ciutadaniaeuropea. Estructuralment té sentit demanar el tràmit, ja que, entre altres coses, s’ha de comprovar si es donen elsquatre criteris de convergència que laUnió demana als països per formarnepart, encara que resulti un pèl xocantque un ciutadà europeu perdi una condició que s’entén criteri d’atribució d’unseguit de drets inalienables, sobretot enel cas d’aquelles persones que no vulguinrenunciar (i no se’ls hi pot sostreure) a laseva nacionalitat espanyola d’origen. Defet el dictamen jurídic sobre el tema nos’ha emès mai, perquè necessitats polítiques han doblegat la legalitat comunitària i ho podrien tornar a fer.
Les declaracions europees impliquen,però, que la independència catalana ésuna possibilitat; de fet el Comitè de lesRegions diu que “negarse a llarg terminial diàleg (…) ignorar els desitjos i les necessitats regionals (...) pot donar lloc areivindicacions d’independència i, en casos extrems, a la secessió”.Estopa per a tothom, arrenglerada
amb l’opinió emesa pel Cercle d’Economia, i que permet concloure que restornarà a ser igual després del que s’haviscut a Espanya des del 2012, que calnegociar justament perquè la independència és possible i que, per tant, benvingut el ministre José Manuel GarcíaMargallo, disposat a parlar sobre el tema,ni que sigui per l’íntima sospita quel’interlocutor pot tenir un trosset de laveritat absoluta.c
Antón CostasPilar Rahola
Montserrat Nebrera
M. NEBRERA, professora facultat de Dret, UIC Barcelona
A. COSTAS, catedràtic d’Economiade la Universitat de Barcelona