DIMECRES, 23 SETEMBRE 2015 O P I N I Ó LAVANGUARDIA 29

ElbenestardesigualQuin tipus de desigualtat és més

important per al mantenimentd’una societat decent, d’una eco­nomia innovadora i d’una demo­

cràcia saludable? La desigualtat d’ingres­sos i riquesa o la desigualtat d’oportuni­tats? Sens dubte, els dos tipus dedesigualtat són importants per aconse­guir aquests tres objectius. Però crec queen aquests moments la més important inociva al nostre país és la creixent des­igualtat d’oportunitats.Com és sabut, Espanya és el

país de la Unió Europea enquè des de l’inici de la crisi hacrescut més la desigualtat derenda. Bona part d’aquestadesigualtat s’ha produït perl’efecte de l’atur i la devaluacióde salaris. No hauria d’haverestat tan intensa, però, al­menys en part, aquest aug­ment de la desigualtat erainevitable.Es coneix menys que Espa­

nya és a més el país europeuonmés s’ha deteriorat la igual­tat d’oportunitats. Parlo de lesoportunitats per a una bonaeducació infantil, secundària iuniversitària; de l’oportunitatde trobar una feina digna, ambun salari que permeti arribar afi de mes i estalviar alguna co­sa per al futur; de l’oportunitatd’emancipar­se als 19 anys i noel que passa ara, que més dedos terços dels joves conti­nuen vivint a casa dels seuspares fins als 33 anys; o, l’opor­tunitat de tenir expectativesque si t’esforces podràs acon­seguir allò que honestamenttens dret a desitjar ser. A dife­rència del quehapassat amb ladesigualtat d’ingressos, aquestdeteriorament de les oportu­nitats és menys explicable.Per què s’ha produït aquest

deteriorament de la igualtatd’oportunitats? Fixeu­vos en un detall.Les retallades de despesa social hanrecaigut gairebé totalment en les partidesde despesa pública que tenen a veureamb la igualtat d’oportunitats: educació,salut i atur. Per contra, els programesque es relacionen més directamentamb la idea de benestar –les pensions–

s’han mantingut relativament estables.Vist des d’un altre angle, aquesta dada

ens diu que el nostre sistema de presta­cions socials ha protegit relativament béla gent gran i els pensionistes, però hadeixat desprotegits els més joves. És a dir,estem davant d’un conflicte intergenera­cional en el repartiment del benestar.Ara que la crisi econòmica va remetent

és el moment de repensar el funciona­ment de l’Estat de benestar. Aquesta erauna qüestió que ja estava en l’ambient

abans de la crisi. Venia provocada per lademografia, la innovació de les tecnolo­gies sanitàries i els canvis econòmics i la­borals. A aquests factors s’afegeixen araels efectes de la crisi i les polítiques d’aus­teritat. És per tant, elmoment de repensarel funcionament de l’Estat de benestar peraconseguir un repartiment d’oportunitatsmillor.Una aportació singular a aquest debat

és l’assaig que ha aparegut aquests dies a

les llibreries obra del professor GuillemLópez Casasnovas. El títol és suggeridor:El bienestar desigual. Qué queda de los de­rechos y beneficios sociales tras la crisis(editorial Península, 2015). És un esforçrigorós i honest d’acostar­se al problemade repensar l’Estat debenestar i el sistemasanitari a Espanya, sense defugir donar laseva opinió sobre les qüestions méscandents.Aquestes qüestions giren engranmane­

ra al voltant de les tres dimensions quedefineixen un sistema sanitari(la “caixa sanitària” de Buse):la població atesa, les presta­cions reconegudes i el grau departicipació en el pagamentdirecte de les prestacions co­bertes. Per l’autor els canvisintroduïts en aquestes tres va­riables des del 2008 fan que elsistema sanitari espanyol na­vegui avui entre dues aigües,sense saber ben bé quin és elrumb.Alhora que constata l’èxit

del sistema nacional de salutespanyol, el professor LópezCasasnovas crida l’atenció so­bre els reptes pendents. El seutemor és que les “marees ac­tuals i les que s’acosten” em­pitjorin encara més la posadaen relleu del sistema i delsseus assoliments”, en la mesu­ra que poden “inflar irrespon­sablement” les expectativessocials sobre l’Estat de benes­tar. D’aquí la urgència d’abor­dar aquest debat amb unaperspectiva racional.Un debat d’aquest tipus no

és només una qüestió tècnica.Implica judicis de valor a ni­vell social i fixació de priori­tats polítiques. L’autor ho sap icrida a aquest debat de valors iprioritats. Es decanta per unsistemanacional de salut, peròamb un repartiment més clar

de responsabilitats entre tots els actors.Seria ideal que en els debats electorals

que tenim davant s’abordessin aquestesqüestions. Però probablement no seràaixí. La batalla gira al voltant del reparti­ment del poder polític. Però, en qualsevolcas, hem de ser conscients que, si nos’afronten aquestes qüestions, el benestardesigual anirà en augment. Amb el conse­güent risc per a la pau social, el dinamis­me econòmic i la democràcia.c

ÓSCAR ASTROMUJOFF

Feia tant que no passava queencara estic intentant pair lanovetat. Finalment aconse­gueixo estar d’acord amb

una afirmació de Rajoy, la qual cosam’omple, comdiria algú, d’orgull i sa­tisfacció. O no, però poc importa.Perquè el que importa és que enaquest ring de sorolls ha sorgit unaparaula assumible per les dues vore­res del conflicte: la paraula saludable.El senyorMariano ha dit que el cara acara que avui protagonitzaran el mi­nistre Margallo i Oriol Junqueras acan Cuní és “molt saludable”, i fins itot ha afegit que “pot aportar cosesmolt positives”. Per descomptat, Ra­joy no ha dit res de l’atac de nervisque els va agafar als de la campanyadel PP, de l’enuigmonumental al car­rer Génova i, fins i tot, dels intentsd’aturar el debat. Però oblidem lesmisèries, que tot això és passat ranci il’única cosa que importa és el sucóspresent d’una confrontació dialècticaque caldrà veure amb crispetes in­closes.Per fi dues persones que pensen di­

ferent, que defensen diferent i quevolen arribar a diferents horitzons,accepten debatre els seus argumentssense xarxa, ni preguntes pactades, ni

condicions. Tots dos són forts en dia­lèctica i en caràcter, i goso dir queambdós són passionals en el que de­fensen. A més, tant Margallo comJunqueras han llegit quatre llibres –opotser una biblioteca sencera– i espot presumir que ningú no caurà enarguments barroers o en simplesllocs comuns. Es tracta, doncs, d’undebat intens, interessant i sens dubtenecessari. Però això ja ho sabíem,perquè sempre hem sabut que deba­tre és millor que barallar­se, que a larelació Catalunya­Espanya sempre lihan faltat paraules i que el conflictees basa en arguments, i no en consig­nes. Ergo per això mateix fa anys quedemanem un referèndum per poderconfrontar els arguments de quedar­se o d’anar­se’n. També fa anys quesabem que això és, justament, el quevolen evitar la majoria dels unionis­tes: els arguments. On hi hagi amena­ces, que no hi hagi paraules; on hi ha­gi menyspreus, que no hi hagi debats.Aquí tenim l’esquerpa campanyaelectoral que estem vivint, amb mes­tre Albiol i la seva marca blanca Arri­madas utilitzant la por, el menyspreui l’amenaça a tot arreu. En aquest sen­tit, que el ministre Margallo hagi ac­ceptat conjugar el verb debatre ambalgú tan allunyat dels seus postulats itan bregat com Junqueras, diu moltd’ell i tot bo: valentia, empatia i ganesde vèncer amb la solidesa dels argu­ments i no amb la barroeria de lesamenaces.Crispetes, doncs, per a aquesta nit

de festa de la paraula.Nodiré allò queguanyi elmillor, perquè lameva vore­ra és clara i no dissimularem a horesd’ara. Però més enllà de qui venguimillor la sardina, el veritable vence­dor d’aquest cara a cara seran la pa­raula i la democràcia. Per aquí haviend’anar els trets des de fa molt. Llàsti­ma que per aquells verals de laMese­ta no hi hagi més Margallos...c

Saludable

Margallo­Junqueras, unaconfrontació dialècticaa can Cuní que caldràveure amb crispetes

LaUnió i elCercleH i ha qui pensa que pertànyer

a la Unió Europea reportamés problemes que benefi­cis, però per a lamajoria, per

ignorància, per responsabilitat o per fer­vor, és millor ser­hi. A aquesta majoria liinteressa molt, juntament amb el futurde les pensions i de l’empresa, saber siuna eventual independència deixariaCatalunya fora de l’organització o no,fins al punt que en depèn el sentit del seuvot en les properes eleccions.Just el dia que vam conèixer les decla­

racions de laComissióEuropa sobre l’es­tatus d’unaCatalunya independent, es vasaber també que segons un informe delComitè per a les Regions del 2012, unaregió que s’independitza ha de tornar a

complir tot el tràmit previst en l’article49 del tractat de la Unió per ingressarcomanouEstat, tot i que la sevapoblacióhagi tingut fins la secessió la ciutadaniaeuropea. Estructuralment té sentit de­manar el tràmit, ja que, entre altres co­ses, s’ha de comprovar si es donen elsquatre criteris de convergència que laUnió demana als països per formar­nepart, encara que resulti un pèl xocantque un ciutadà europeu perdi una condi­ció que s’entén criteri d’atribució d’unseguit de drets inalienables, sobretot enel cas d’aquelles persones que no vulguinrenunciar (i no se’ls hi pot sostreure) a laseva nacionalitat espanyola d’origen. Defet el dictamen jurídic sobre el tema nos’ha emès mai, perquè necessitats políti­ques han doblegat la legalitat comunità­ria i ho podrien tornar a fer.

Les declaracions europees impliquen,però, que la independència catalana ésuna possibilitat; de fet el Comitè de lesRegions diu que “negar­se a llarg terminial diàleg (…) ignorar els desitjos i les ne­cessitats regionals (...) pot donar lloc areivindicacions d’independència i, en ca­sos extrems, a la secessió”.Estopa per a tothom, arrenglerada

amb l’opinió emesa pel Cercle d’Econo­mia, i que permet concloure que restornarà a ser igual després del que s’haviscut a Espanya des del 2012, que calnegociar justament perquè la indepen­dència és possible i que, per tant, ben­vingut el ministre José Manuel García­Margallo, disposat a parlar sobre el tema,ni que sigui per l’íntima sospita quel’interlocutor pot tenir un trosset de laveritat absoluta.c

Antón CostasPilar Rahola

Montserrat Nebrera

M. NEBRERA, professora facultat de Dret, UIC Barcelona

A. COSTAS, catedràtic d’Economiade la Universitat de Barcelona