HISTORIA DELS POBLATS MARITIMS

FELIP BENS Culturs-plaza http://www.valenciaplaza.com/el-grau-un-port-furtat-a-la-mar

Els marins del Cabanyal i TorrevellaI és que de Torrevella i del Cabanyal es rifaven a mariners i capitans. L’Armada espanyola pouava cabanyalers per a servir en Marina. Hi havien galtades per assignar-se’ls a una tripulació. Així fon durant dècades. A l’altra cara del just orgull, el drama per a les famílies, que veïen com la pàtria se’ls emportava la font d’ingressos.

La relació del Cabanyal amb Torrevella és antiga i estreta. En 1796 un gran incendi destruí un centenar de barraques en el Cabanyal. Les tragèdies mai vénen a soles. Durant tot el segle XVIII i el XIX la persecució de la pesca del bou fon terrible. Un centenar de famílies, ja deprimides per la situació econòmica, es trobaren de sobte sense casa. Les barques sobrevisqueren a les flames, varades en la platja. I en Torrevella calien mans de cuiro per a treballar en les Salines de la Mata. L’èxode, cantat, ens l’explica detalladament l’erudit i croniste Ximo Díez en les seues «Crónicas del Marítim». 

Vora mar els cabanyalers arribats establiren l’assentament. Alçaren humils barraques d’esquena al vent del llevant i paral·leles a la mar, com tenien costum de fer en el seu poble d’orige, i vararen les barques en la platja. Amb ells deixaren la memòria, els llinatges i alguna tradició, com la del fantasma que eixia pels carrers sempre que els contrabandistes havien de fer descàrrega, casualment. Amb el pas dels anys alguns tornaren al poble i establiren una llar de Torrevella en el cantó de Josep Benlliure i Teatre de la Marina, on es cantaven havaneres en estiu. El capità Giménez era un d’aquells hòmens i els seus descendents viuen en el Canyamelar. La mar no mira pèl, iguala a tots. Això ho sabien Nemo, Giménez i Melnitxenko, qui, si haguera nascut en un altre temps, haguera reclutat els seus marins en Torrevella, en el Cabanyal o en Marstal. Ho saben tots els capitans que han tingut hòmens al seu carrec, encara que no tingueren una fortuna exorbitant, encara que no tingueren un gallet.

Marstal i les dones contra la marLa història de Marstal, la ciutat danesa novel·lada amb mestria per Carsten Jensen, és com la del Cabanyal-Grau: dos pobles bolcats a la mar on un dia les dones, fartes de parir hòmens per a que se’ls engolisca la mar, decidixen posar fi a una existència esguitada de tragèdies. No fon gens senzill, ni allà ni ací. A banda de substituir el sustent vital, calia arrancar d’arrel l’ànima indefugiblement marinera de tot un poble. Ho

aconseguiren. Hui a penes queden deu barques de pesca en el moll habilitat de la dàrsena sud i la febril activitat comercial del port queda llunt de la vista dels passejants.

Penjar la xapa, pegar la xapa i no pegar ni xapaHan desaparegut quasi per complet els pescadors i també els hòmens de tors nu que aplegaven de bon de matí a les casetes dels encarregats per vore si calien els seus lloms per a buidar algun mercant, sac a sac, basquet a basquet. Sovint no hi havia faena. Llavors penjaven la xapa identificativa en la casella d’un tauler. Això significava què estaven disponibles i localitzables si entrava un vaixell. Alguns, els més llandosos o els més necessitats, pegaven la xapa per a treballar. Uns altres no “pegaven ni xapa”, que és prou distint.

(segueix amb comentaris diversos recordant moments passats del segle XX al port, amb fotografies molt boniques )

MENJARS I TAVERNES IDENTITAT GATRONÒMICA DEL CABANYAL

http://www.valenciaplaza.com/la-identitat-gastronomica-del-cabanyal

http://valenciaplaza.com/la-leyenda-del-viejo-faro-de-valencia-el-monumento-aislado-donde-el-maritim-se-daba-el-lote

FRANQUISME http://www.valenciaplaza.com/jose-ballester-gozalvo-lassot-de-franco-des-de-lexili