Un cor trencat

Marcos Morales Peláez (Riba-rojade Túria, 1994), és estudiant en elGrau de Biologia de la Universitatde València i ha guanyat diversospremis de literatura breu.

Amb Un cor trencat, la seua primera novel·la, ha aconseguit el IXè Premi Benvingut Oliver deNarrativa Juvenil de l’ajuntamentde Catarroja.

UncortrencatMarcos Morales

perifèric edicions

Prem

i nar

rati

va ju

ven

il B

envi

ng

ut

Oli

ver

2013

31

perif

èric

Mar

cos

Mor

ales

Un

cor

tren

cat

Una mescla de passió amorosa, música en valencià i literatura universal desemboca en el misteri de les pàgines d’aquest llibre hipnòtic que ens farà recórrer els racons més fascinants de la nostra terra de la mà dels seus protagonistes. El secret d’un llibre per escriure amb les cobertes blavescom la mar, la presència inconcreta d’ombres d’un caràcter literari i l’essència d’un amor adolescent marcaran la història de dos joves que descobriran al capdavall quin és el secret que s’amaga en una brusa tacada.

narrativa

31Títols de la col·lecció

25. El Club dels Quatre SecretsFrancesc Gisbert

26. Jo sóc aquell que em dicEmpar Talens i Grau

27. El meu món en quatre estacionsMaría Ángeles Chavarría i Josep Lluís Doménech

28. Més enllà del marEnric Lluch

29. A cor obertManel Joan i Arinyó

30. L’altra joCathy MacPhail

31. Un cor trencatMarcos Morales

32. Pel·lícula verge. Contes perversosJordi Sierra i Fabra

33. Això era una volta...Jordi Raül Verdú

PORTADA NOVA COR3:Maquetación 1 09/09/14 13:21 Página 1

1a edició, setembre 2014

Un cor trencat va rebre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenilorganitzat per l’Ajuntament de Catarroja i amb el suport de FloridaUniversitària en la convocatòria de 2013.El jurat estava format per Jesús Figuerola, Francesc Rodrigo i AlbertHernández.

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada otransmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia iescrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si sen’esmenta la procedència.

© Del text, 2014

Marcos Morales

© D’aquesta edició, 2014

Perifèric Edicions

C. Sèquia de Montcada, 13

46470 Catarroja (València)

Tel. 609 426 131

Fax: 961 270 038

e-mail: [email protected]

www.periferic.es

Disseny col·lecció i maquetació: Estudi ARO

Fotografia portada: Enrique Algarra

Impressió: Guada Impressors

ISBN: 978-84-92435-71-5

Dipòsit Legal: V-1837-2014

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 4

Uncor

trencatMarcos Morales


«Demane disculpes a totes aquelles ànimes

que no apareixen en aquest llibre»

Gràcies a Ivan, a Rosa, a la meua família i a Aitana,

per fer que la història torne a començar.


11

Capítol ITaques i records

Cec en un camp d’arena; ones, dunes d’arena fina esdeixen caure en els poals mig plens. Tinc els peus enfon-sats davall d’ella, de l’arena; i davall d’ella, que em som-riu amb els ulls xicotets que se li amaguen en la cara;davall d’ella, de Marta, d’ella. Dreta, al meu costat, ompliel poal roig d’ansa groga i la deixa caure damunt els meuspeus que ja no es veuen davall la mar d’arena, que ja noes veu davall d’ella.

Em gite mentre ella continua amagant-me amb elspoals d’arena, el cel blau adverteix de la proximitat d’unestiu calorós i el sol des d’allà dalt em somriu calfant-mela cara. Davall el pitet de fines línies blaves corre unamiqueta d’aire sufocant la calor que hi ha en la meua pell,les mànigues arromangades fins als colzes aconsegueixenalleugerir la calor que sent. El meu cos, en forma de creu,estovat en aquella arena, davall d’ella, davall de Marta,amb els braços sostenint-me el cap mentre el sol continuacalfant-me la cara.

Amb els ulls tancats arribe a veure la llum que aconse-gueix passar-hi a través. Escolte omplir els poals, la cridò-ria dels altres xiquets que juguen en aquell parc, al pati d’a-


quella escola, i continue amb els ulls tancats. En ells veiguna llum roja, una llum roja que amb l’escalfor del sol enla cara fa que em vaja adormint a poc a poc en aquella mard’arena. Una ombra fosca apareix en el color roig dels ullsi l’escalfor desapareix de la cara a poc a poc. Els òbric len-tament i veig que estic davall d’ella, davall d'un petit muntd'arena que hi ha a sobre de les meues cames, soterratdavall d’ella, davall de Marta que em somriu assegudadamunt meu. La seua cara es desdibuixa pels rajos del solque s’escapen de darrere del seu cap, però reconec el seusomriure. Un somriure de dents blanques desalineades queixen de la boca i t’encisen cada vegada que les veus.

—T’he soterrat els peus —somriu mentre em mira desde dalt i assenyala les meues cames amagades.

—Ja ho veig. Somric mentre alce el cap per mirar-me els peus.

Xicotetes taques verdes ixen contínuament allà on mire.Tinc la mirada encara una miqueta estranya per haverestat tombat en l’arena amb la cara mirant cap al sol. Lesseues dents imperfectes em somriuen mentre que les rat-lles de llum, que s’escapen cada vegada que es mou, reta-llen la seua figura. M’agafa les mans i les neteja en el seupitet de ratlles roses i blanques somrient mentre s’embru-ta la roba d’arena. Són els seus ulls negres, o la son queencara tinc, que em fan endinsar-me en un somni des-pert. Continue mirant-la mentre somriu damunt meu; joli somric també i li faig un senyal just on té el cor, amb eldit índex, dibuixant-hi un senyal que no vull que s’esbor-re mai i li dic:

—Tens una taca al pitet.Ella abaixa lleugerament el cap sorpresa, avergonyida,

com si s’haguera destrossat la seua perfecció que encarapreval en aquell pati, i mira el senyal imaginari que he fetal seu cor, on no hi ha cap taca, només línies blanques i

12


roses. Li faig un xicotet colp amb el dit al nas, lleu, méslleu que un acaronament, més tendre que un bes. Un colpen el qual havia dibuixat el camí des del seu cor net finsal seu nas, i des del meu índex fins a ella.

—Has caigut. Ric i ella s’agafa ràpidament el nas mentre enrogeix

sense voler, tant que fins i tot es tapa la cara perquè no laveja. És com si li haguera furtat alguna cosa, com si l’ha-guera despullat d’alguna cosa que no sap massa bé què és,tal vegada la vergonya, i ara es tapa per tal que no la vejamentre encara ric, nadant en la meua mar de somnis d’a-rena de realitat.

—Eres un babau, Jaume.Em colpeja els muscles intentant tirar-me cap enrere i

estovar-me a l’arena, mentre riu en la calor del nostremenut col·legi sense que ningú s’assabente de la nostraexistència. Continuem rient quan ja a terra girem i donemvoltes, i jo, ara damunt de Marta, li aguante el canells per-què no es moga.

—I ara què? Somric fent-li una ganyota i ella intenta desfer-se de

mi, però cedeix finalment i somriu, estovada amb el sol ala cara, i jo damunt d’ella. La solte i em gite al seu costat,les nostres respiracions accelerades s’intenten tranquil·lit-zar mentre el somriure no ens deixa respirar, el forceja-ment ens ha fet suar més encara i ara l’arena s’apega alsnostres cossos banyats. Em gire, la seua pell morena sem-bla reblanir-se amb el sol, igual que la xocolata. Li faig unbes, un de xicotet a la galta que fa sabor de sal de l’arena;dolç, amb sabor de xocolata de la seua pell, i ella es gira permirar-me.

—Dis-me alguna cosa bonica —es queda mirant-meamb els seus ulls negres, que són el reflex de la por quesent en tindre-la prop.

13


—Jo no en sé, d’això —li dic mentre les nostres veus estopen en el camí de l’un i l’altre.

—Per què no? —pregunta, estranyada per la resposta.—Perquè jo no en sé parlar, d’això.M’alce i sostinc el meu cos amb les mans, que s’enfon-

sen a poc a poc en l’arena, m’agenolle i ella em mira estra-nyada, encara estovada a terra. Pose l’índex a l’arena, elmateix amb què havia dibuixat al seu cor, i el moc, i s’em-bruta en el seu passeig, acaronant el seu cos fi fet d’or queningú veu, que rellueix davall del sol i el trac en acabar.

—Jo sé escriure.Davall la meua ombra, la figura d’un cor es veu dibui-

xada amb lletra d’arena i llapis de dit; amb les vores malfetes i la cal·ligrafia amorfa dels sentiments dels quatreanys impregnada en la seua forma. Marta alça una mique-ta el cos per veure millor la figura que he dibuixat i ambels ulls ben oberts de la sorpresa em diu:

—De major seràs escriptor.—Per què? —pregunte jo amb els ulls clavats en el

reflex dels seus.—Perquè saps escriure la paraula amor.Posa les mans damunt del cor que acabe de dibuixar i

les hi deixa marcades; jo faig el mateix i ens tornem agitar sobre el nostre cor de mans per veure com el fullamdels arbres comença a moure’s per un lleu vent calent quecalfa les nostres mirades que es dormen l’una al costat del’altra. Quan darrere d’ella veig l’ombra d’un arbre que esmou, amagant-se de totes les mirades curioses menys dela meua, intente cridar-la perquè ho veja, però és inútil, jadorm i mai vorà l’ombra en què vaig aprendre a escriurela paraula amor.

14


Capítol IIUna altra vegada somiant

La platja del Saler acarona lentament la vesprada que jacau a les ones taronja del reflex del sol tènue, moribund,que es perd en la foscor de la seua inexistència. Assegut,envoltat de dunes, somie recordant el vell pati de l’escolai les meues aventures de pala i poals d’arena. Que llunyqueden ara que la mire somriure, no massa lluny de mi,no massa prop dels meus pensaments, deixant-se acaronarpel vent capritxós que juga amb el seu cabell negre que emfa perdre’m en un món desconegut que vull explorar; enel repertori dels olors del seu coll, en la col·lecció de saborsdel seu cos de sal, en la seua mirada negra feta de vidre iarena.

Agafe grapats d’arena i els deixe volar al vent de la marque els durà a platges d’illes inhòspites, desconegudes, onningú no es ningú i l’arena corre per fer passar el tempsmort en les ones que les banyen. Mentrestant la mire, i nola deixe de mirar, i el seu nom recorre el meu cap, i el seurecord evoca un silenciós «Marta» que conserva l’eco enla meua memòria.

—Una altra vegada somiant?

15


Sent un colp sec en la banda posterior del coll i el riuredivertit de Vicent que seu al meu costat amb cura per nopunxar-se amb cap cosa.

—A veure quan t’hi llances d’una vegada i li dius a laxicona que t’agrada, que a la pobra la tens a pa i aigua —elseu somriure és contagiós, fins i tot la manera de parlar queté fa gràcia.

—El dia que tu em demanes eixir, li ho demanaré jo aella —li dic somrient mentre faig com si li llançara un besa l’aire.

—Ho sent però és que a ell no li agraden els homesamb ulleres —Sara apareix de darrere seu i li dóna unbes—. Què feu que ja esteu renyint?

—Res, ací el pardal, que estava somiant una altra vega-da —Vicent es gira cap a Sara mentre li ho explica i s’aco-moda entre els seus braços, mentre ella juga amb els seuscabells.

—Una altra vegada, Jaume? —pregunta fent cara d’a-vorriment.

—No estava somiant res, només estava...—Què passa xics? —Miquel apareix pegant colps de

peu a una pilota de futbol.—Res, el xiquet que està una altra vegada fantasiejant

amb Marta —aclareix Sara mentre Vicent intenta mosse-gar-li els dits amb els quals l’acaronava.

—Una altra vegada? —pregunta sorprés mentre comen-ça a fer tocs amb la pilota—. Xe, demana-li eixir ja, quedus mitja vida enamorat d’ella. Al final te la furtaran.

—Sí, ja li ho he dit jo, que al final la xiqueta volarà,però ell ni cas —especifica Vicent, que ara s’ha gitat dei-xant el coll sobre els genolls de la seu xica.

—Que jo no estava fantasiejant, ni somiant ni res—men tisc, però és el que cal fer en aquests casos—, jonomés estava ací meditant sobre les meues coses.

16


—Sí, ja! —contesten els tres alhora mentre fan una llar-ga riallada que crida l’atenció dels pocs que encara hi havora la mar.

—I què estaves meditant, com fer-li besos? —diuVicent mentre riu com tots.

—Vicent, no sigues roí! —riu Sara, mentre l’intentaescarmentar— Que el xic és paradet.

—Aquest no és paradet, és una esfinx, que no es mouni a pedrades!

Vicent s’agafa la panxa mentre riu com si s’anara a par-tir per la meitat i els altres intentem amagar el somriureque se’ls escapa entre les dents, fins i tot a mi.

—Que no, de de veres, que només estava pensant.—I què pensaves? Tots ens girem de sobte, la seua veu m’ha glaçat la sang

i els seus ulls negres em registren com si fóra un bagul ones guardaren velles històries per revelar. De sobte, me n’a-done que he de contestar i caic en la realitat.

—En records, pensava en records.Marta em mira somrient i darrere seu veig el món de

petjades que ha deixat a la platja. M’he quedat encisat pelseu gest, per la seua expressió en fer la pregunta i pels seusulls en rebre la resposta.

—Bé, xiquets —diu Vicent mentre s’alça espolsant-sel’arena—, qui ve a passejar?

—Jo! —diuen Sara i Miquel alhora mentre alcen elsbraços demanant anar-hi.

—Jo no —diu Marta mentre seu al meu costat i deixala bossa damunt l’arena.

—Jo tampoc —dic sense deixar de mirar-la i escoltantlleugerament com trenca el seu cos la mar en caure enforma d’ona.

—No, si jo ja sabia que tu no vindries... —xiuxiueja

17


18

Vicent maliciosament mentre em mira. Sara li fa un pessical braç i li fa cara de desaprovació—. Ah! D’acord, ja pare.

Marta somriu mentre veu com Sara du a Vicent d’unbraç com si fóra un xiquet de dos anys, i els tres s’allunyenmentre els colps de pilota de Miquel s’escolten cada vega-da més llunyans. No sé què dir-li, no sé parlar, m’han em -mudit els nervis que ara em fan mirar la mar infinita quees perd i es difumina amb un blau més fosc mentre el solens calfa l’esquena.

—I bé, quins records són eixos? —pregunta Martamentre encara mira cap als nostres companys que s’allu-nyen i es perden en l’arena.

—Res, ximpleries de quan era menut —conteste ràpi-dament abaixant la mirada per por a que puga endevinar-hi alguna cosa.

—I quines ximpleries eren? —insisteix mentre em clavaels ulls perquè no em puga escapar de la seua pregunta.

Intente eixir-ne d’alguna manera, però és inútil, a ellano li puc mentir, li he de dir la veritat.

—Un de quan estàvem a preescolar, quan jugàvem alparc d’arena i jo et vaig dibuixar un cor.

Amague el meu sentiment de vergonya en el clot queintente excavar amb les mans a la terra que es veu cadavegada més humida, quan veig que el seus ulls s’il·lumi-nen i s’obrin perquè els puga veure millor, o per poderveure’m millor ella.

—Encara te’n recordes d’això? —pregunta amb un som-riure que li creua la cara—. Creia que te n’havies oblidat.

Somric, ella també se’n recorda, no sabia que se’n recor -dara, tal vegada signifique alguna cosa, tal vegada no.Amagats entre les dunes del temps, els dubtes comencen adesaparèixer i els somriures cada vegada són més fortsquan ja no hi ha ningú a la platja, excepte ella i jo.


—Per cert, quan marxes cap a Castalla? —preguntareplegant-se el serrell que li ha caigut damunt dels ulls.

—Demà, les festes de moros i cristians començarenahir i els meus pares volen estar allà uns quants dies. Amés celebraré el meu aniversari allà amb tota la família;tornaré per al començament del curs.

Amaga els ulls com si una pena invisible s’hi haguerainstaurat i juga amb l’arena que li taca els peus d’arena. Iara les gavines vénen a sobrevolar la mar, cada vegadamés fosca, fent-se confondre amb l’escuma blanca quedesitja tenir ales per volar amb elles.

—Odie que sigues de Castalla —diu amb un somriuretrist.

—Per què? —la resposta em sorprén. Amaga la miradacom si es penedira del que ha dit i mira lluny, a cap lloc.

—Perquè sempre he de donar-te el teu regal d’aniver-sari abans d’hora —somriu i fa una ganyota mentre es giraper buscar en la bossa. Trau una cosa embolcallada en unpaper de regal—. Tin, feliç aniversari.

—Gràcies —dic sense saber què dir. Intente obrir l’em-bolcall amb cura de no esgarrar-lo, a poc a poc.

—Oh, em poses dels nervis —posa la mà al damunt delpaper i l’esquinça totalment— Ho veus? Ja està —somric,i ella encara sosté el paper esquinçat a la mà quan el veig,amb trossos de paper que encara li pengen—. Què?T’agrada?

La seua pregunta anhela la resposta que jo encara nodone. Hi passe la mà per damunt, és vell, antic, té les vorestrencades, la tela blava que el cobreix comença a desapa-rèixer pels costats, però encara així està en bon estat. Mireràpidament l’interior i gire els ulls nerviós cap a ella.

—M’encanta, on l’has trobat? —passe la mà perdamunt del llom, de tacte aspre, que té unes lletres gra-vades, escrites, que sobreïxen.

19


—A València, en una xicoteta llibreria que hi ha al cos-tat de l’estació del Nord, només de veure’l em vaig recor-dar de tu. El llibreter em va dir que és màgic.

És un llibre, un llibre blau tret d’un somni, d’un conte,d’un llibre; un llibre tret d’un llibre. Un llibre amb els cos-tats trencats i desgastat que ha aparegut de les entranyesde València i ara roda a les meues mans. Mire les lletresque havia sentit en passar les mans pel llom i les veig bor-roses, difuminades, pel pas del temps.

—Quin és el títol? No aconseguisc veure’l —preguntequan la trobe penjant del reflex dels meus ulls.

—Títol? —pregunta sorpresa—. No té títol, és a dir, nohi ha res escrit, te l’he regalat perquè l’escrigues tu —obriel llibre i em fa veure els fulls en blanc del cos—. Noméshi ha una xicoteta inscripció al començament feta a mà—passa els fulls ràpids, igual que fa la tardor per a arribara l’hivern, i ella per a arribar al principi d’eixa història defulls en blanc—. Ho veus? —em diu mentre assenyala lainscripció amb el dit.

Enmig de la pàgina, un grapat de lletres s’arremolinenconstruint paraules i aquestes, frases, amb una cal·ligrafiadolça, digna dels més grans escriptors, i hi trobe un enig-ma que no arribe a entendre: «Qui les tinga hi podràescriure la seua pròpia història i el millor de les històriesescrites és que es poden tornar a viure».

—Entens què vol dir? —li pregunte intrigat.—No —contesta mentre no aparta els ulls de la ins-

cripció. És fascinant com un grapat de paraules podencaptar la nostra atenció sense dir-nos res.

—Encara així —reprenc el meu argument. Li agafe lamà i li la duc fins al llom del llibre, no perquè el llija, sinóperquè en senta el títol, per fer-li’l sentir—, notes com síque hi ha alguna cosa escrita.

20


El tacte aspre del llibre contrasta amb la suavitat de lamà de Marta, tendra, amb tacte d’arena, de platja, de sal.La solte i deixe que ella recórrega el camí infinit de les lle-tres borroses en aquell llom. Du una brusa fina que esdeixa dur a la voluntat del vent mentre el seu cos la reté iels seus cabells comencen a embravir-se quan l’aire juga-ner els fa voletejar lliurement.

—Sí, ho note —diu quan lleva la mà del llibre—. Perquè li posaria algú títol a un llibre que no arribaria aescriure?

—No ho sé. Tal vegada volia que l’escriguera algú altre—dic pensatiu.

—Bé —diu ella enèrgica mentre s’alça—, ara és teu, tuli pots posar el títol que vulgues i escriure aquesta histò-ria de fulls en blanc —em presta la mà per alçar-me.

La poca llum que queda s’ha perdut en el reflex de lamar capritxosa, que l’ha engolida, i ara la fa restar en l’obs-curitat del seus misteris, de les seues històries no contades.

Alce el meu cos arenós abandonant l’escalfor del meuseient d’arena, on es queden les nostres petjades, que elvent esborrarà, per fer el camí de tornada a casa.

—Anem a veure on està la resta —diu mentre replegala bossa de l’arena i comença a seguir el camí de les pet-jades dels altres.

La mire caminar des de darrere i somric confonent-laamb la sirena d’algun conte o la bruixa d’un altre, quanles ones ja han tancat el seu cant i les gavines descansenfins l’endemà.

—Marta —dic quan encara no és massa lluny per noescoltar-me.

Es gira i la mire, mire el seus ulls menuts i la seua bocafina contestant-me. Alce la mà i li assenyale el cor, just onanys abans havia dibuixat un cor invisible.

21


—Tens la brusa tacada.Abaixa la mirada avergonyida, igual que anys enrere,

per trobar la marca neta del seu cor, sense res que la pugatacar. Aguante el somriure fins que la veig alçar la miradacabrejada per haver caigut en l’engany.

—T’odie! —diu mentre fa la volta i camina sensemirar-me.

Em quede acaronant el llibre que m’acaba de regalar ipense que aquest en podria ser un començament, mentrela veig desaparèixer com en els somnis, com si somiara;una altra vegada somiant.

22


Un cor trencat

Documents

Transcript of Un cor trencat