RESUMEN MATERIALS TIPOGRAFÍA · GRAU DE DISSENY DIGITAL · UOC

MÒDUL 1 – LLETRES La tipografia prové del grec typos (“segell”, empremta”) i grapho (“escriure). Té com objectiu fer l’aparença d’un text tan atractiva i funcional com sigui possible per tal de captar l’atenció del lector, i convertir la seva lectura en una experiència eficaç i plaent.

TIPOGRAFIA, RETOLACIÓ I CAL·LIGRAFIA

En els últims anys s’han fet populars la cal·ligrafia, la tipografia i la retolació (lettering).

La cal·ligrafia està relacionada amb l’art de l’escriptura.

La retolació és més propera a l’art del dibuix. Amb el lettering es construeixen signes alfabètics

amb una eina de dibuix.

La tipografia està relacionada amb les màquines i l’automatització.

ESCRIPTURA I PROCÉS DE LECTURA

L’escriptura és una forma de comunicació humana. Creada a partir de signes visuals definits mitjançant convencions creades al llarg dels segles. Introduir molts canvis en les formes i proporcions de les lletres desemboca en una pèrdua de llegibilitat.

Quan llegim reconeixem el significat de les paraules. En realitat no ens parem lletra a lletra sinó parem l’atenció en la silueta dels grups de paraules.

- Salts sacàdics – Els ulls es queden quiets en un punt concret i fan moviments curts i ràpids

sobre el seu entorn immediat. - Regressió – L’ull fa enrere quan no acaba d’entendre alguna cosa.

FACTOR LINGÜÍSTIC I FACTOR GRÀFIC

La tipografia és híbrida: té un component lingüístic i funcional i un altra component gràfic i

expressiu.

Dins del disseny gràfic existeix:

- La tipografia d’edició – S’enfoca a la llegibilitat. Té en compte per damunt de tot els factors que faciliten el procés de lectura.

- La tipografia creativa – Entén la comunicació d’una altra manera. El text funciona com a imatge

En un llibre, per exemple, la portada es podria classificar de tipografia creativa i la maquetació dels

interiors es correspon més amb la tipografia d’edició. El text corregut té com a finalitat que el contingut es pugui retenir de forma ràpida i fàcil. En canvi, el punt prioritari d’una porta, d’un

anunci, d’un cartell o d’un titular és atreure l’atenció del lector abans de res.

Un bon treball tipogràfic és el que aconsegueix una bona unió entre forma i contingut.

BREU HISTÒRIA DE LA TIPOGRAFIA

- Protoescriptura – Son les primeres manifestacions gràfiques de la humanitat. Signes en

el fang, incisions sobre os o fusta, pintures sobre roca. Són imatges que transmetien

missatges. Van sorgir 3.000 anys abans de Crist.

- Escriptura cuneïforme sumèria (aprox. 300 a.C.) – Va anar evolucionant cap a petits

codis de representació, entrant en un procés d’esquematització i codificació bàsica donant lloc a l’ideograma (signe que és a mig camí entre l’escriptura referencial i formes amb

finalitats lingüístiques).

- Alifar fenici (1200 a.C.) – Primer alfabet conegut, del qual prové l’alfabet llatí. Va estar

basat en el sistema egipci de jeroglífics. De l’alifat fenici surt la versió grega de l’alfa bet i

posteriorment apareix l’alfabet llatí. Els grecs afegiren les vocals a les 22 consonants fonètiques fenícies.

- Escriptura lapidària romana, monumental o capital – Cada caràcter de l’alfabet es basa en les forms simples del quadrat, el cercle i el triangle i rigoroses lleis de

proporcionalitat. Encara són les bases de l’alfabet llatí d’avui dia.

Versions

o Capital quadrada

o Capital rústica o Cursiva romana ( s. I-IX) basades en el moviment natural del braç i de la ma

- Escriptura uncial i semiuncial (s. IV – V) – Intenten conservar la proporcionalitat de la

capital romana però aporta una reinterpretació cap a les formes corbes, modulació i inclinació de tipus cal·ligràfic.

- Minúscula carolina (any 800 aprox.), temps de Carlemany, hi provenen les lletres

minúscules o de caixa baixa. L’emperador va imposar una tipografia que es pogués escriure

i llegir ràpidament, perquè era conscient del valor del text com a difusor d’idees i com a instrument de governabilitat.

Se’n deriven dues branques: o La gòtica – Condensada, procedent del nord d’Europa

o La humanística – Procedent d’Itàlia, formes més obertes i estructurades

- Johannes Gutemberg (1440) – inventa la fosa de tipus mòbils. La producció abans era

manuscrita. Els textos però van seguir imitant les formes dels textos escrits a mà. La producció més important va ser la Bíblia de Gutemberg (1452-1454) escrita en llatí i amb tipografia gòtica.

- La Romana – A partir del s. XV. Unió de la capital romana (lletres majúscules) i la

escriptura humanística (lletres minúscules). El nostre alfabet es basa en aquests dos

alfabets. Aldo Manuzio crea Bembo que és una fusió entre capitals romanes i humanístiques. Manuzio va dissenyar les primeres cursives, aldines o itàliques.

- S. XVI – XVII – No hi ha canvis profunds però sí evolució i perfeccionament de les formes.

Destaca la Garamond (1540) de Claude Garamond.

- S. XVIII – Aparició de fonts modernes, amb marcat contrast, influenciades pel gravat en

coure. Desapareix l’escriptura cal·ligràfica. Es normalitzen les mesures tipogràfiques.

- S. XIX – Industrialització. Apareix la publicitat, el cartellisme i els periòdics. Apareixen les

egípcies i les primeres sense remats, anomenades grotesques.

- Primera meitat del s XX – Recuperació dels antics models tipogràfics. Renaixement de

les fonts sense serif. Gill Sans (1916) d’Eric Gill, Futura (1932) de Paul Renner, Univers (195/) d’Adrian Frutiger i l’Helvetica (1956) de Max Miedinger.

- 1970 – Apareix la fotocomposició i desapareix la composició amb tipus de plom

- 1980 – Dècada de l’autoedició. El dissenyador pot compondre tipogràficament un projecte

sense proveïdors externs.

ANATOMIA DEL TIPUS

- Lletres – Forma gràfica usada per a representar un so lingüístic. Les lletres o caràcters

també s’anomenen glifs.

- Famílies – Conjunt de caràcters de l’alfabet dissenyats amb uns criteris de coherència i

amb la mateixa línia gràfica. L’Helvètica i la Tipes són famílies perquè tenen personalitat pròpia.

- Font – Varietat dissenyada dins d’una mateixa família de tipus. Ex. Helvètica Light Italic

(fina i cursiva) i la Times Bold (negreta i rodona)

Avui en dia ens referim com a font quan volem referir-nos a una família. És molt habitual en disseny gràfic.

- Estils – Fan referència a les característiques d’una lletra. Ex. rodona, cursiva, itàlica,

negreta, fina, condensada, expandida, etc.

LÍNIES DE REFERÈNCIA

- Línia base (4) – línia sobre la qual jeu el cos principal dels caràcters.

- Línia mitjana, Alçària de la x o ull mitjà (3) – alçària de les minúscules

- Alçària de majúscules (2)

- Línia d’ascendents (1) – En algunes famílies coincideix amb l’alçària de les majúscules i

en altres no.

- Línia de descendents (5) – No necessàriament guarda relació de simetria amb la línia d’ascendents.

PARTS I ELEMENTS DELS CARÀCTERS

- Vèrtex (1)

- Asta transversal (2) - Asta (3)

- Contrapunxó o contaforma (4) - Cua(5)

- Descendent (6) - Ascendent (7) - Remat, gràcia o serif (8) - Arc o espatlla (9) - Espina (10) - Ungla o ganxo (11) - Llàgrima o gota (12) - Coll (13)

TRETS FONAMENTALS

- Contrast – Diferència entre els traços gruixuts i prims de la lletra

- Eix – Ve suggerit per la posició dels traços prims i gruixuts. Pot ser inclinat o vertical. En

general, una modulació inclinada respon a un tipus més proper a l’escriptura manual.

- Ull mitjà – Alçària de la minúscula respecte a la majúscula sense tenir en compte els

ascendents i descendents. Generalment les tipografies de pal set tenen un ull més gran que les romanes

COMPONENTS DE LA FONT: LLETRES, NOMBRES I CARÀCTERS ESPECIALS

- Caixa baixa – Minúscules. Deriven de l’escriptura medieval.

- Caixa alta – Majúscules. Deriven de les romanes

- Versaletes

- Nombres – Els nombres de caixa alta estan alineats a la base i són de la mateixa alçària,

mentre que el de caixa baixa estan dissenyats i compostos amb ascendents i descendents.

- Versions text i display – Hi ha lletres que tenen diferents dissenys segons s’utilitzin en

text corregut o en titulars respectivament

CLASSIFICACIÓ TIPOGRÀFICA

- Clàssiques o Humanes o venecianes – Modulació obliqua i contrast suau entre traços

gruixuts i prims.

o Garaldes (Garamond i Aldo) – Romanes renaixentistes. Modulació obliqua,

contrast mitjà entre traços gruixuts i prims.

o Reials – Romanes de transició cam a la lletra moderna. Modulació vertical.

Contrast mitjà entre traços gruixuts i prims.

- Modernes

o Didones – ús de recursos tipogràfics com les gotes. Modulació vertical. Contrast

molt alt entre traços gruixuts i prims. Actualment transmeten moda, elegància i feminitat.

o Mecànica o egípcia – Modulació vertical. Sense contrast de traços. Terminals

horitzontals del mateix gruix que les astes.

o Lineals grotesques – Primers caràcters de pal sec del s. XIX. Petit contrast de

modulació.

o Lineals neogrotesques – Contrast menor que el de les grotestes. La “g” de caixa

baixa té el traç inferior obert.

o Lineals geomètriques – A partir de formes geomètriques bàsiques. El gruix és

constant i regular.

o Lineals humanístiques – Inspiren el les romanes, cal·ligràfiques.

- Cal·ligràfiques

o Incises – Basades en els caràcters tallats en pedra o metall. Modulació mitjana i

remats insinuats.

o Escriptura i manuals – Imiten traços manuals

o Fractures – Escriptura densa. Destaquen les línies verticals i les terminacions

punxegudes i anguloses.

- Noves romanes de lectura – Ideals per a la reproducció i l’edició de textos de baixa

qualitat, principalment diaris i revistes. Són d’aquesta categoria: Georgia, Miller, Chronicle, Century, Bookman, etc.

MESURES TIPOGRÀFIQUES

En composició amb tipus metàl·lics, el cos era la cara que contenia el caràcter i determinava la

grandària de la lletra. El punt tipogràfic és la unitat més petita i més utilitzada avui dia per a concretar la grandària, i correspon a l’alçària del bloc de metall on figuraria el caràcter amb l’anti c

sistema d’impremta.

- Un punt equival a 1/72 polzades. - Una polzada equival a 25,4 cm. - Un punt representa 0,352 mm. - La pica equival a 12 punts.

Finalitats:

- 5-8 punts – Notes al marge, notes al peu, guies telefòniques, diccionaris, etc.

- 8-12 punts – Text corregut, llibres - A partir de 14 punts – Display, titulars, rètols, cartells, ensyals, etc.

TIPOGRAFIA DIGITAL

L’any 1985 va aparèixer el llenguatge PostScript d’Adobe i va suposar una revolució del món gràfic

i tipogràfic. També l’ordinador personal amb interfície gràfica Macintosh. És el començament de l’autoedició: un ordinador personal, un programa, un llenguatge i una impressora.

PostScript és la tecnologia que permet que tot el programari que intervé en el procés d’autoedició parli el mateix llenguatge. És universal i independent del maquinari.

Les primeres tipografies eren bitmap (píxels), però les fonts actuals són totes vectorials. Tipus:

- PostScript Type 1 (Adobe) – Primera tecnologia tipogràfica vectorial, per mitjà de

corbes Bézier. Estan formades per dos arxius relacionats, un per visualització i l’altre per a la impressió.

- TrueType (Apple) – Finals de la dècada de 1980. A diferència del PostScript només fa

servir una única descripció per a la visualització i la impressió. Es va convertir en l’estàndard de l’industria multimèdia, en canvi els PostScript es va fer servir principalment en la indústria gràfica.

- OpenType OTF (Adobe i Microsoft) – Finals de la dècada de 1990. Format

Multiplataforma real. Disposa d’un únic arxiu per a cada font, admès per tots els sistemes operatius actuals sense necessitat de programari addicional. Es basa en la codificació internacional Unicode, que assigna 2 bytes per caràcter. Representa un gran nombre de signes especials: versaletes, nombres de caixa baixa, lligadures, fraccions, etc.

ADQUISICIÓ I GESTIÓ DE TIPOGRAFIES D’ESCRIPTORI

Les tipografies d’escriptori són les que vénen incloses en el sistema operatiu i també les que

instal·lem posteriorment.

Existeixen empreses dedicades a la creació i venda de fonts digitals, anomenades foneries.

L’ús d’un gestor de fonts ens permetrà alliberar memòria del sistema activant i desactivant les fonts en funció del treball que fem.

TIPOGRAFIA PER A INTERNET

Durant els primers anys d’Internet no hi havia la possibilitat de controlar ni triar la tipografia per a una pàgina web, però l’any 1995 es va incloure l’etiqueta <font> en el llenguatge HTML. A partir d’aquest moment es va poder determinar la font triada i la llista de possibles substitutes,

anomenada font stack. L’últim element de la cadena de les font stack fa referència una família

estilística perquè el navegador triï una font el més semblant possible en el cas de no trobar les anteriors.

Els dissenyadors que volien fer servir tipografies no convencionals havien de transformar el text en imatge.

L’any 1998 es va llançar el CSS2 que permetia instal·lar una font en el servidor que es pogués

baixar. Però va plantejar problemes amb les llicències.

El format finalment triat pel W3C es tracta d’una font OpenType però comprimida per a la web i que no es pot instal·lar de manera permanent. Hi ha dues alternatives per a aquest sistema: La

subscripció a un servei extern com Adobe Typekit, i el servei gratuït Google Fonts.

MÒDUL 2 – PARAULES

L’ESPAIAT DEL TIPUS I EL QUADRATÍ

El quadratí és una unitat de mesura no absoluta que equival a un quadrat. Te per a cada costat tants punts com el cos al qual pertany. És l’herència tipogràfica anterior a la digitalització de les

lletres. Quan componem en un tipus de 12 punts, el quadratí és un quadrat de 12 punts de costat i el mig quadratí és un rectangle de 6 x 12 punts. El quadratí s’utilitza com a base per a la separació

entre paraules, que oscil·la entre 1/3 i ¼ de quadratí.

INTERLLETRATGE: TRACKING I KERNING

El tracking és la quantitat d’espai que separa els caràcters. Determina la llegibilitat d’un text.

Reduir el tracking permet la cabuda d’un nombre més gran de lletres en un espai però també provoca la condensació de traços negres. Així mateix, un tracking massa ampli pot dificultar una

lectura fluida.

El kerning és l’espai existent entre un parell de lletres concretes en una font. Algunes lletres, pel

seu disseny, són conflictives perquè generen espais peculiars que trenquen la continuïtat de la lectura. Les correccions de parelles de lletres ja es troben integrades en les fonts comercials

digitals. De fet, quan més acurada resulta la taula de parells de kernings, més qualitat té la font.

En definitiva, el kerning és una excepció del valor general de tracking que s’aplica en totes les lletres.

MÒDUL 3 - FRASES

JERARQUIA TIPOGRÀFICA

La tasca fonamental per al dissenyador és l’ordre dels elements. La jerarquia visual ordena els continguts i permet una comunicació àgil i clara donant més o menys importància a cada el ement.

Els pot fer mitjançant sagnat, interlineat, ubicació, escala, estil, color. És essencial ma ntenir el mateix criteri per a evitar confondre el lector (tots els subtítols del mateix nivell amb la mateixa sèrie).

Es recomana utilitzar el mínim de recursos

per a cada nivell (mai més de tres)

Una família tipogràfica completa ofereix molts recursos. Un contrast baix és poc eficaç i un contrast alt s’ha d’utilitzar amb moderació.

És recomanable evitar combinacions de famílies del mateix estil o similars. Exemple: la Times amb Georgia i la Futura amb Avenir.

Per a ressaltar una paraula dins d’un text n’hi ha prou amb un sol recurs.

Es pot organitzar la mateixa informació amb nombroses variacions només amb una família tipogràfica. Es tracta de destacar la informació prioritària que permeti comprendre al més ràpidament possible el missatge que es pretén comunicar.

L’índex és un dels elements més importants d’un llibre. La seva funció és ajudar als lectors a trobar

la informació rellevant. El seu disseny ha de ser funcional i atractiu.

LLEGIBILITAT

La finalitat de la composició de textos és aconseguir una lectura fàcil i contínua. Les condicions de lectura són diferents entre els textos continus i els secundaris (titulars, destacats, anotacions, etc.).

Disseny regularitzat contra decoratiu

Les lletres d’una tipografia amb disseny regularitzat solen tenir formes més obertes i clares que

faciliten la lectura. El disseny decoratiu té característiques estranyes que distreuen al lector.

Contrast i serifs

El contrast o diferència de gruix en els traços de les lletres produeix menys confusió al lector que els traços uniformes. Els serifs milloren el flux horitzontal de la vista al llarg de la línia.

Algunes tipografies lineals són molt llegibles, com la Meta d’Erik Spiekermann, perquè els seus traços tenen una mica de contres i certes terminacions que funcionen gairebé com serifs.

Caixa baixa i caixa alta

Les formes de caixa baixa són més llegibles. Les de caixa alta tenen una alineació horitzontal uniforme que és difícil de llegir còmodament. La caixa alta s’ha de fer servir amb moderació.

Sèrie o estil: eix, pes i contragrafisme

Les sèries o estils d’una tipografia ofereixen diferents nivells de llegibilitat. La cursiva i la negreta

són molt útils per a contrastar o diferenciar determinats conceptes en un text, però no per a compondre tot un text seguit.

La rodona presenta la màxima llegibilitat i la cursiva perd llegibilitat per la inclinació. El pes mitjà

de la rodona és més llegible, però si és massa prim perd el seu contrast amb el fons i si és molt gruixut es redueix el contragrafisme i les seves formes són menys obertes.

Reproducció i mitjà

La qualitat de reproducció repercuteix sobre la llegibilitat. Mala llegibilitat: impressió feble, papers

de textures rugoses, etc.

Totes les tipografies han estat dissenyades per a un mitjà determinat. Per exemple, Georgia (1993) dissenyada per a Microsoft per a ser vista en pantalla.

La majoria de tipografies tenen seriosos problemes de llegibilitat en cossos inferiors a 10 punts.

Les seves formes no estan concebudes per a ser reproduïdes en una pantalla de baixa resolució. Quan es sotmeten a l’antialiàsing per a suavitzar l’escalonat dels traços, es tornen indefinides.

Color i contrast

El contrast entre el color del text i els fons és essència per a una bona llegibilitat. La millor

combinació és els text negre sobre fons blanc. L’invers pot enlluernar el lector i per tant es limita a aplicacions en les quals la prioritat sigui l’impacte.

Kerning i tracking

El kerning és l’ajust automàtic que elimina l’espai entre grups de dues o tres lletres concretes i va incorporat a la font digital. S’ha d’evitar que les lletres mai arribin a encavalcar-se.

El tracking ha de ser equilibrat, ni molt obert ni molt tancat.

Cos

Un tipus massa gran o massa petit cansa al lector. S’ha de tenir en compte la distància de lectura

en cada cas (llibre, cartell, rètol, etc.) i el públic al qual va dirigit.

Longitud de línia o amplada de columna

Una columna massa estreta cansa el lector en haver de canviar de línia massa sovint.

Si la columna és massa ampla li resulta difícil trobar el començament de la línia següent.

Interlineat

L’interlineat va en relació amb el cos de la lletra i l’amplada de columna. Cada tipografia demana un interlineat diferent en un mateix cos, depenent de l’altura de la x i de la longitud d’ascendents i descendents.

Un interlineat massa estret genera una taca massa densa que dificulta la localització de la línia

següent. En cas contrari interromp contínuament la lectura.

Alineació

Són més llegibles l’alineació a l’esquerra i la justificada. En textos curs es pot fer l’alineació a la

dreta o centrada.

MÒDUL 4 - TEXTOS

La tipografia es divideix en:

- Lletres – És la unitat mínima de qualsevol contingut textual.

- Paraules- Es formen a partir de la combinació de lletres. - Frases – Són una successió de paraules.

- Paràgrafs – Si la frase s’estén més enllà d’una línia genera una ordenació consecutiva d’aquestes fins que arriba a un punt i apart en l’última línia. Això forma el paràgraf.

- Textos – Estan formats per paràgrafs que guarden relació entre si. Cada paràgraf expressa una idea.

COMPOSICIÓ DE CARÀCTER I COMPOSICIÓ DE PARÀGRAF

En les aplicacions de maquetació solen diferenciar la composició de textos en dos apartats:

- La composició de caràcter – Agrupa paràmetres com la font, la sèrie, el cos, l’interlineat, el tracking, el kerning, etc.

- La composició del paràgraf – Permet editar paràmetres com l’alineació de paràgraf, la sagnia, l’assignació d’espais entre paràgrafs, etc.

ALINEACIÓ

Hi ha quatre estructures tipogràfiques bàsiques:

- Alineació a l’esquerra o És la més habitual en els textos de lectura occidental o Cada línia comença en el mateix punt però acaba on acaba l’ultima paraula que té

cabuda en l’amplada de la línia sense partició o Els espais entre paraules són uniformes

- Alineació a la dreta

o S’utilitza menys perquè costa trobar el principi de la línia successiva o Es reserva per a la composició de textos curts, peus d’imatges, anotacions o textos

secundaris.

- Alineació al centre

o Imposa simetria en el text assignant el mateix valor als dos extrems de cada línia.

o Dificulta greument la lectura de textos continus. o Resulta interessant per a titulars, textos en ressalt o fórmules gràfiques equivalents.

- Alineació justificada

o El text s’alinea tant per l’esquerra com per la dreta. o Es presenta com un bloc que dóna sensació d’ordre funcional o L’alineació es fa automàticament, augmentar l’interlletratge i l’espai entre paraules.

o Es poden obrir espais excessius entre paraules que fragmentin el text. En aquest cas dóna lloc als rius de blanc tipogràfic.

COLOR I TEXTURA TIPOGRÀFICA

La tria de la tipografia, el cos, el pes i l’interlineat afecten la textura i el color del text (la taca tipogràfica). La taca te text ideal te un valor mitjà de gris (a) i no s’ha de percebre com una sèrie de

franges (b).

La diferència entre tipus s’expressa no només en les lletres individuals, sinó també en el conjunt

de línies tipogràfiques que s’uneixen per a constituir els blocs de text.

Textura segons el disseny de la tipografia

Un text amb un format idèntic on només variï la tipografia ofereix diferents textures a causa del

gruix o el contrast entre els traços, l’altura de la x o la longitud d’ascendents i descendents.

Segons el cos

Segons el pes

Segons el interlineat

INTERLINEAT

És l’espai vertical entre línies de text. Es mesura des de la línia de base d’una línia de text fins a la línia de base de la línia següent. Un interlineat adequat és primordial per a aconseguir una

distinció clara en la lectura de línies de text consecutives.

Convé que els descendents i els ascendents de línies successives no arribin a tocar-se per a evitar una difícil lectura. Però també un interlineat massa ampla distreu el lector.

Les majúscules necessiten menys interlineat perquè no tenen ascendents ni descendents i fan més

evident l’espai entre línies.

El valor de l’interlineat es configura en relació directa amb el cos. Però per a aconseguir un interlineat òptim s’han de tenir en compte: el cos, l’altura de la x, amplada de columna i la longitud d’ascendents i descendents.

Les aplicacions de maquetació solen tenir una opció d’interlineat automàtic predeterminada que defineix l’interlineat en el 120% de la grandària del text. Per exemple, per un text de 10 pt assigna

un interlineat de 12 pt.

LONGITUD DE LÍNIA O AMPLADA DE COLUMNA

Per a decidir l’amplada de columna correcta es considera el cos del tipus i l’interlineat.

Els dissenys que tenen gran quantitat de text sovint opten per una retícula de columnes. Aquesta partició d’espai facilita la lectura i ajuda a donar cabuda a tot el text en l’espai disponible.

En la composició de textos és una bona regla que la longitud de línia es mantingui entre els 35 i 65 espais (mai més de 75).

Les columnes de menys de 35 espais són pels peus de foto, titulars, notes al marge, etc.

AJUSTOS DE PARTICIÓ I JUSTISFICACIÓ

Per a compondre un bloc de text justificat els programes de maquetació van omplint les línies

d’esquerra a dreta fins arribar al final de la columna. Si l’ultima paraula no hi cap poden tallar-la o no, depenent del que hem indicat. Després s’acomoden els espais perquè la línia arribi exactament

fins a l’extrem dret de la columna. En primer lloc es modifiquen els espais entre paraules i després els espais entre lletres.

Indesign té una taula de configuració de separació per síl·labes on es pot modificar manualment els ajustos de partició entre paraules.

També els ajustos de justificació entre paraules i lletres.

Els valors per defecte d’Indesign són 80%, 100% i 133% d’espaiat entre paraules i 0%, 0% i 0% d’espaiat entre lletres.

SEPARACIÓ DE PARÀGRAFS

Els canvis de paràgraf distingeixen els punts i a part dels punts i seguit. Això és molt útil en textos

llargs.

Mètodes per a marcar els salts de paràgraf.

- Utilitzar el símbol de paràgraf

- Deixar un espai més gran que el que es deixa entre paraules

- Fer sobresortir la primera línia (sagnat francès)

- Deixar una línia en blanc

- Fer un sagnat convencional

ORTOTIPOGRAFIA

L’ortotipografia és el conjunt de pautes per les quals e regeix l’escriptura amb signes tipogràfics. És un camp que es troba entre l’ortografia i la tipografia i varia segons la llengua.

ESTÈTICA TIPOGRÀFICA

És qüestió d’estètica no permetre que en un text apareguin vídues i òrfenes.

- Vídua – L’ultima línia d’un paràgraf que apareix com la primera en la columna següent.

- Òrfena – Línia que apareix al final d’una columna i que és el principi d’un paràgraf que té la

seva continuació en la columna següent.

- Partícules – Són articles, pronoms, paraules molt curtes, lletres soltes, etc, al final de línia i

de paràgraf.

- També evitar partició de paraules al final d’una columna

-

ESTRUCTURA DE LA PÀGINA

La proporció, grandària i forma de la pagina és una de les primeres decisions d’un projecte gràfic. Qualsevol material que s’hagi d’adaptar a fotocopiadores o impressores haurà de tenir un format adaptat al sistema DIN.

En els projectes editorials s’ha de treballar sempre a doble pàgina.

Els blancs de les pàgines són tant importants com la taca.

Tècnicament, els noms dels marges de la pàgina són:

- A) Marge de llom / interior - B) Marge de tall / exterior - C) Marge de cap / superior - D) Marge de peu / inferior

El corondell cec (castellà: medianil) és la separació entre columnes i ve determinat per la relació

entre el cos de la tipografia, l’interlineat i l’amplada de columna.

La retícula és una estructura subjacent que permet organitzar i situar els diferents elements.

S’utilitza per a garantir la coherència visual entre les pàgines.

Diferents sistemes reticulars

Retícula de manuscrit

Estructura senzilla. Defineix els marges i una columna. Es fa servir en llibres de novel·la.

Retícula de columnes

La divisió de columnes permet situar-hi qualsevol tipus de contingut: text, titulars, imatges, peus de foto, etc.

Retícula modular

Està composta per mòduls de la mateixa grandària. És una modalitat bastant més complexa . Es molt adequada per a revistes i diaris.

Retícula jeràrquica

La seva estructura és construeix sobre la base d’una organització de continguts més gran. Els projectes de pàgines web tenen aquesta estructura.