TFM TAA i benestar en la 3a edat · CONTEXTUALITZACIÓ.!MARCTEÒRIC! PERSONESDELATERCERAEDAT!...
40
Transcript of TFM TAA i benestar en la 3a edat · CONTEXTUALITZACIÓ.!MARCTEÒRIC! PERSONESDELATERCERAEDAT!...
RESUM Aquest document pretén comprovar si la teràpia assistida amb animals (TAA) pot
contribuir a millorar el benestar de les persones de la tercera edat. L’estudi es centra en
un grup d’usuaris de la Residència i Centre de Dia per a Gent Gran Lleida-‐Balàfia. Per
realitzar la investigació s’ha utilitzat un mètode pretest / posttest amb el qüestionari The
Satisfaction With Life Scale (SWLS) i Positive and Negative Affect Schedule (PANAS). La
intenció de l’estudi és complementar la nombrosa recerca que hi ha envers la teràpia
assistida amb animals i els efectes positius que aquesta pot tenir en les persones de la
tercera edat. Nombroses investigacions corroboren els beneficis de TAA a curt termini i en
aspectes concrets a nivell físic, cognitiu, emocional o social, però no existeixen estudis
científics a Espanya que analitzin els possibles efectes positius en el benestar i la qualitat
de vida d’aquestes persones.
Paraules clau: teràpia, gos, teràpia assistida amb animals, tercera edat, benestar,
psicologia positiva, felicitat, qualitat de vida.
SUMMARY This document expects to check if the animal-‐assisted therapy could contribute to improve
the well-‐being of the elderly. The study is focused on a user group of the retirement home
and OAP day care center Lleida-‐Balafia. To research the selected topic it has been used a
pre-‐test/post-‐test method with The Satisfaction With Life Scale (SWLS) and Positive and
Negative Affect Shedule (PANAS) questionnaire. The aim of this study is to complement the
extended existing research around the animal-‐assisted therapy and the positive effects it
can have on the elderly people. Many research confirm the benefits of it in a short-‐term
period and in specific aspects of physical, cognitive, emotional or social appearance but
there are no scientific studies in Spain that analyze the possible positive effects on the
well-‐being and quality of life of these people.
Keywords: therapy, dog, animal-‐assisted therapy, elderly, well-‐being, positive psychology,
happiness, life quality
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 2
CONTEXTUALITZACIÓ. MARC TEÒRIC 3
Persones de la tercera edat 3
Psicologia positiva: benestar 7
1. Orígens 7
2. Què treballa 8
3. Benestar Hedònic i Eudaimònic 12
Teràpia Assistida amb Animals (TAA) 14
1. Orígens 14
2. Concepte actual 16
3. Tipologia 18
Teràpia Assistida amb Gossos i benestar en la tercera edat 21
PREGUNTA DE RECERCA 25
DISSENY DE LA RECERCA 25
Metodologia 25
Mostra 26
Instruments 27
Procés 28
Resultats 30
DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS 33
BIBLIOGRAFIA 36
INTRODUCCIÓ
En la societat actual, la preocupació per les persones d’edat avançada va en augment.
L’increment de població anciana representa un repte per les generacions del futur. El
procés d’envelliment de la població, que s’està vivint a nivell mundial, fa que la societat
prengui consciència de la necessitat de millorar la qualitat de vida d’aquest segment de
població. La psicologia positiva ha influït en la manera com veiem la malaltia, tant en la
joventut com en l’edat adulta i la vellesa. Així, ha canviat la forma com entenem la curació i
s’ha evolucionat a un pensament que no només busca la manera de sanar sinó que intenta
prevenir aquesta malaltia fen incís en els aspectes positius de la persona i buscant teràpies
i procediments mèdics que treballin a partir de la prevenció. Actualment, són moltes les
teràpies innovadores que pretenen alentir el procés d’envelliment i el conseqüent
deteriorament cognitiu. Algunes com la TAA estan resultant molt positives en residències
de la tercera edat. Per poder comprovar si es pot millorar el benestar d’aquestes persones
a través de la TAA primer hem considerat fer un repàs per dades referents a la gent gran i
a l’envelliment progressiu de la població i constatar com el deteriorament cognitiu sumat a
l’aparició de malalties depressives pot afectar a aquestes persones. Veurem també què és
la Psicologia Positiva, com sorgeix i en quins aspectes ens pot ajudar a entendre la malaltia
des d’una altra perspectiva. Entendre el benestar des del punt de vista d’aquesta branca de
la psicologia es fonamental per poder abordar el concepte en la seva totalitat. Finalment,
fem un recorregut des del naixement de la TAA per arribar conèixer com l’entenem avui
en dia. Actualment, molts estudis científics corroboren els beneficis que aquest tipus de
teràpia aporta a les persones de la tercera edat. Repassar aquestes investigacions ens
aproparà a estudis sobre el benestar i la TAA amb aquest segment de la població. Desprès
d’aquesta contextualització s’aborda el disseny de recerca i els resultats i les conclusions
que se’n deriven. S’inclou també referències bibliogràfiques i annex.
CONTEXTUALITZACIÓ. MARC TEÒRIC
PERSONES DE LA TERCERA EDAT
S’entén per persones de la tercera edat o gent gran aquelles persones que tenen 65 anys o
més, ja que és l’edat estipulada de la jubilació i per tant de l’abandonament del mercat
laboral (IMSERSO, 2013). El concepte d’envelliment es refereix al deteriorament
progressiu i generalitzat de les funcions, la qual cosa provoca un a pèrdua de resposta
adaptativa a l’estrès i un risc més elevat de patir malalties relacionades amb l’edat (OMS,
2007). Així doncs, l’envelliment és un procés que converteix als adults en subjectes fràgils
amb una disminució dels sistemes fisiològics i major vulnerabilitat a les malalties (Stuar-‐
Hamilton, 2002).
L’envelliment progressiu de la població és un fenomen global. Segons dades oficials de
l’IMSERSO, l’any 2011 un 17,3% de la població espanyola era major de 65 anys i es preveu
que l’any 2050 hi hagi a Espanya més de 15 milions de persones de la tercera edat, de les
quals un 14,9% seran majors de 80 anys (Taula 1).
*TAULA 1: EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE LA TERCERA EDAT A ESPANYA, 1900-‐2050. IMSERSO. MINISTERIO DE
SANIDAD, SERVICIOS SOCIALES E IGUALDAD (2010). Informe 2012: Las Personas Mayores en España. Datos Estadísticos Estatales y por Comunidades Autónomas. Colección de Documentos. Série Documentos Estadísticos.
Les projeccions de la població d’Espanya 2014-‐2064, publicades per l’Institut Nacional
d’Estadística (INE) el 28 d’octubre del 2014, deixen veure el canvi progressiu que
experimentaria la piràmide de població d’Espanya si es compleixen les prediccions.
*GRÀFIC 1: PIRÀMIDE DE POBLACIÓ A ESPANYA 2014-‐2064. INE: Proyección de la población de España 2014-‐2064
S’espera que al 2064 hi hagi 15,8 milions de persones de 65 i més anys, el 38,7% del total
de població mundial. Actualment, representen el 18,2%. Els principals motius per aquest
accelerat envelliment de la població són el gran augment en l’esperança de vida i la
reducció de la natalitat (Gràfic 1).
Segons dades de l’INEM del 2011 (Taula 2), el 3,75% de les persones majors de 65 anys a
Espanya resideixen en establiments col·lectius. De l’informe de 2012 publicat per
l’IMSERSO es desprèn que els Centres Residencials han experimentat un gran creixement
des de l’any 2000.
*TAULA 2: CENTRES RESIDENCIALS A ESPANYA 2000-‐2011. IMSERSO. MINISTERIO DE SANIDAD, SERVICIOS SOCIALES E
IGUALDAD (2010). Informe 2012: Las Personas Mayores en España. Datos Estadísticos Estatales y por Comunidades
Autónomas. Colección de Documentos. Série Documentos Estadísticos.
Actualment, la depressió és un dels símptomes psiquiàtrics més freqüents i incapacitant
dels centres geriàtrics (Campos, Ardanaz i Navarro, 2004). El deteriorament cognitiu és un
factor de risc de depressió i aquesta, a la vegada, es relaciona amb el desenvolupament de
la demència (Izquierdo i col., 2003), que és la tercera causa de mortalitat als països
industrialitzats desprès de les malalties coronaries i el càncer.
Els trastorns depressius augmenten amb l’edat. A més, la institucionalització en persones
de la tercera edat s’associa a factors que fan que incrementi l’aparició de símptomes
depressius (Cerque, 2008). Tot i que no hi ha un consens dels investigadors pel que fa a les
causes que porten a la depressió, aquestes es relacionen amb el baix nivell de formació
acadèmica, presentar un deteriorament funcional, ser dona i tenir dependència per
realitzar les activitats diàries (Ordóñez i Osorio, 2013).
Les alteracions que un estat depressiu pot desencadenar a una persona de la tercera edat
(Imatge 5) poden ser tant emocionals, com físiques i cognitives:
*IMATGE 5: POSSIBLES ALTERACIONS DE LA DEPRESSIÓ EN LA TERCERA EDAT. DSM IV i Peña-‐Solano, 2009.
Segons Berry i els seus col·laboradors (2012), “l’envelliment es caracteritza per la pèrdua
progressiva de la capacitat d’afrontar reptes externs, la qual cosa porta a una condició de
fragilitat que pot desencadenar patologies associades a l’edat”. Quan arriben a un centre
d’atenció a llarg termini, la majoria de persones d’edat avançada, es senten deprimits, sols
i desorientats. Segons aquests autors, la presència d’un animal proporciona una
oportunitat per la interacció social i la discussió amb altres residents (Le Roux i Kemp,
2009).
Cal tenir en compte que, els pacients que avui resideixen en un geriàtric, anteriorment
tenien una vida “lliure”, vivien a casa seva, amb la seva família i gaudien d’un cert grau
d’autonomia. Així doncs, ara aquestes persones es troben recloses en un centre on, la seva
llibertat es veu privada i la seva autonomia, generalment, és força limitada. A més, molts
dels pacients han sofert pèrdues importants i presenten un deteriorament cognitiu i físic
considerable. Tots aquests canvis generen un “desgast” o deteriorament del benestar
d’aquestes persones.
• ACTITUD DEPRIMIDA que es pot traduir en queixes somàtiques • IRRITABILITAT O ANSIETAT • Excés de plor o incapacitat de plorar o per experimentar EMOCIONS • ANHEDONIA: incapacitat per gaudir de les activitats que abans gaudía
Alteracions en l'estat d'ànim
• DISMINUCIÓ DE LES CAPACITATS COGNITIVES: memòria, atenció, concentració, resistència a la fatiga, velocitat mental, etc. • DISTORCIONS COGNITIVES: en la valoració de l'entorn, del passat i del futur, de la pròpia persona.
Alteracions cognitives
• FATIGA o pèrdua d'energia • Pèrdua de l'apetit • Disminució de l'activitat i el desig sexual • MOLÈSTIES CORPORALS (mal de cap, esquena, marejos, vòmits, estrenyiment, etc.) • Molèsties cardiorespiratories • TRANSTORN DEL SON, insomni o hipersomni • TRANSTORN PSICOMOTOR: agitació o alentiment psicomotor
Alteracions {ísiques
PSICOLOGIA POSITIVA: BENESTAR
1. ORÍGENS
Durant molts anys la psicologia s’ha centrat principalment en tractar i intentar curar els
trastorns de la ment, es a dir que s’ha basat en l’estudi de la patologia i de la debilitat.
“Aquest epicentre en lo negatiu ha fet caure en l’oblit les característiques positives de
l’ésser humà” (Seligman i Csikszentmihalyi, 2000).
Segons Csikszentmihalyi (2000), abans de la II Guerra Mundial, la psicologia tenia tres
missions: la curació de les malalties mentals, fer que la vida de les persones fos més
productiva i satisfactòria, i la identificació i foment del talent. Però amb l’inici de la guerra,
la figura del psicòleg se centra en un model basat en la cura de la malaltia per intentar
donar resposta a les problemàtiques i necessitats derivades d’aquest conflicte bèl·lic de
gran envergadura (Lineley, Joseph, Harrington i Wood, 2006).
L’any 1946 es crea la Veterans Administration i un any desprès el NationalInstitute of
Mental Helthdues entitats que fomenten aquest epicentre en la curació de les malalties
mentals i l’abandonament de les dues de les missions restants que tenia la psicologia: la
vida satisfactòria i productiva i la promoció del talent. D’alguna manera, el sorgiment de la
psicologia positiva és un intent de seguir amb aquestes dues vessants oblidades (Seligman
i Csikszentmihalyi, 2000).
La corrent humanista de la psicologia, desenvolupada durant els anys 50 i 60 i promoguda
per autors com Abraham Maslowi Carl Rogers, entre d’altres, obria ja les portes a un nou
enfocament dins la psicologia. Tot i que aquesta corrent evocava a un cert egocentrisme,
focalitzant en el propi individu i allunyant-‐se de les preocupacions pel benestar col·lectiu,
algunes de les seves aportacions evocaven ja aspectes positius de la psicologia (Seligman i
Csikszentmihalyi, 2000). La insistència de Carl Rogers en el ple funcionament de les
persones i els estudis d’Abraham Maslow envers les persones sanes i el concepte
d’autorealització, són alguns dels enfocaments que apropen la psicologia humanista a la
psicologia positiva (Seligman, Steen, Park i Peterson, 2005).
Durant la guerra, Csikszentmihalyi es planteja perquè al perdre possessions, diners, la
feina i l’estatus social alguns individus s’enfonsen i es senten impotents i desanimats i
d’altres, en canvi, mantenen la seva integritat. En aquest moment es formulen preguntes
per entendre d’on sorgeix la resistència i la força de les persones que es sobreposen a
aquestes situacions i per comprendre quins condicionants fan que algunes persones siguin
més fortes i resistents a les adversitats. La resiliència, un terme important dins la
psicologia positiva que prové de la física i va ser introduït en l’àmbit psicològic als anys 70
pel psiquiatra Michael Rutter, es refereix a aquesta capacitat de sobreposar-‐se a períodes
de situacions adverses o de dolor emocional.
El concepte de ‘psicologia positiva’ va ser desenvolupat pel professor de la Universitat de
Pennsilvanià, Martin Seligman que, anteriorment, havia estat centrat en la curació de les
malalties mentals i el desenvolupament de conceptes com la indefensió apresa. Seligman,
va canviar la seva perspectiva de la psicologia gràcies en gran part a la pròpia experiència
com a pare. Desprès d’analitzar alguns aspectes de la relació amb la seva filla Nikki,
Seligman es va adonar que calia anar més enllà de la simple idea de curar el que va
malament. A partir d’aleshores els seus estudis es centrarien en identificar i fomentar les
qualitats dels individus.
L’interès en la última dècada per la prevenció ha donat força a l’enfoc positiu d’aquesta
ciència. L’any 1998, el tema principal a la convenció de l’Associació Americana de
Psicologia va ser la preocupació per la prevenció d’algunes malalties mentals i d’altres
conductes com l’abús de substàncies i la depressió en els joves. Aquest interès per la
prevenció sumat a una perspectiva centrada en la construcció de competències i no en la
correcció de la debilitat, esdevé l’impuls definitiu a la psicologia positiva (Seligman i
Csikszentmihalyi, 2000). El discurs inaugural d’aquest esdeveniment, a càrrec de Martin
Seligman, va focalitzar en aquesta necessitat de redirigir els esforços de la psicologia a la
prevenció i l’enfoc positiu “la psicologia no és només l’estudi de la debilitat i la malaltia, es
també l’estudi de la fortalesa i la virtut. El tractament no és només arreglar el que està
trencat, és també alimentar el millor de nosaltres” (Seligman, 2003).
A finals dels anys 90’, Martin Seligman, juntament amb Mihaly Csikszentmihalyi, Director
del Departament de Psicologia a la Universitat de Chicago, proposa la creació de la
psicologia positiva com a una nova corrent dins la psicologia.
2. QUÈ TREBALLA
Com hem vist,la Psicologia Positiva vol canviar el centre d’atenció en el qual ha estat
arraigada la psicologia, passar del model de malaltia i de reparació de danys a la
construcció de qualitats positives. El naixement d’aquesta nova rama de la psicologia, vol
conèixer la manera de fomentar virtuts com la mentalitat de futur, l’optimisme,
l’esperança, l’honestedat i la perseverança, entre d’altres, les quals són forces humanes
que ens allunyen de les malalties mentals i ens enforteixen com a persones ajudant-‐nos a
afrontar la vida. “La Psicologia Positiva investiga les fortaleses i les virtuts humanes amb
l’objectiu d’amplificar-‐les” (Seligman i Csikszentmihalyi, 2000).
Alguns dels estudiosos més importants d’aquesta nova corrent dins la psicologia la
defineixen com “l’estudi científic del funcionament humà òptim” (Sheldon, Frederickson,
Rathunde, Csikszentmihalyi i Haidt, 1990). Es defineix també com l’estudi científic de les
fortaleses i virtuts humanes, les quals permeten adoptar una perspectiva més oberta
respecte al potencial humà, les seves motivacions i capacitats (Sheldon i King, 2001). Així
doncs, la Psicologia Positiva esdevé una branca de la psicologia que estudia les qualitats i
les característiques positives de l’ésser humà.
Existeixen tres nivells d’exploració dins aquest enfoc positiu: subjectiu, individual i de
grup (Imatge 1)(Seligman i Csikszentmihalyi, 2000):
*IMATGE 1: CLASSIFICACIÓ DE LA PSICOLOGIA POSITIVA SEGONS NIVELLS D’EXPLORACIÓ.
Seligman, M. I Csikszentmihalyi, M. (2000). Positive Psychology.
La psicologia positiva estudia diferents temàtiques que han estat desenvolupades des
de l’acotació del propi terme l’any 1999. Algunes d’aquestes vessants que aborda són:
la qualitat de vida, el perdó com a recurs psicològic, la resiliència, emocions positives,
espiritualitat i religió, bon humor, intel·ligència emocional, optimisme, saviesa,
lideratge, autoestima, amor i motivació.
Per Seligman i Csikszentmihalyi (2000) la psicologia positiva engloba tres temes
principals: l’experiència positiva, el que fa que un moment sigui millor que un altre; la
personalitat positiva, basada en el benestar subjectiu, l’optimisme, la felicitat i
l’autodeterminació; i la influència d’un context social determinat.
D’altra banda, en publicacions posteriors, Seligman i els seus col·laboradors estableixen
que l’estudi de la felicitat és el centre vertebrador de la psicologia positiva i destaquen
tres rutes d’accés a la felicitat: les emocions positives i el plaer (vida plaent), el
compromís (vida compromesa) i el significat (vida significativa) (Imatge 2) (Seligman,
Steen, Park i Peterson, 2005).
*IMATGE 2: PRIMER MODEL DE LA PSICOLOGIA POSITIVA PER SELIGMAN
La primera, la vida plaent te la finalitat d’augmentar les emocions positives, emplenar
la vida de plaers. Per gaudir-‐los de la millor manera, Seligman ens diu que han de ser
compartits amb els altres i s’ha d’aprendre a descriure’ls i a recordar-‐los. A més, aquest
plaer no només existeix en el present (plaer immediat), sinó també en les emocions
positives derivades del passat: sentir-‐se satisfet pel que s’ha fet, capacitat de
compliment, orgull, etc.; i del futur, emocions positives com l’esperança, la fe, la il·lusió,
l’optimisme o la confiança, entre d’altres.
La vida compromesa tracta de la pràctica de les fortaleses personals per obtenir més
experiències òptimes i flux de consciència (flow). Per a aconseguir-‐ho cal conèixer les
pròpies virtuts, habilitats i talents per tal d’organitzar la vida en base a les mateixes i
intentar posar-‐les en pràctica el màxim possible. Segons Seligman (2006), la falta
d’aquest compromís amb la vida pot ser desencadenant de depressions i trastorns
d’ansietat.
La tercera, la vida significativa, fa referència al sentit de la vida i el desenvolupament
dels objectius que van més enllà de la individualitat. Es refereix a posar els teus talents i
PLAER Vida plaent
COMPROMÍS Vida
compromesa
SIGNIFICAT Vida
signi{icant FELICITAT
les teves virtuts al servei d’altres o d’una causa externa, més gran que un mateix.
Aquest tipus d’activitats aporten sentiment de felicitat, això proporciona satisfacció
personal i la sensació que s’ha viscut bé.
Actualment però, el propi Martin Seligman ha canviat el que es considera el centre
vertebrador de la psicologia positiva. En el seu últim llibre, “Flourish” (2011), Seligman
indica que el benestar, i no la felicitat, és el tema d’estudi de la psicologia positiva.
L’autor fa referencia al benestar com a un constructe el qual no es pot definir
exactament però que es compon de diferents elements mesurables que contribueixen a
la seva consecució. Aquests factors són: les emocions positives, el compromís, les
relacions positives, el significat i l’assoliment. En anglès les inicials dels mateixos creen
les sigles amb les quals s’identifica el nom del model: PERMA (Imatge 3).
*IMATGE 3: MODEL PERMA DE LA PSICOLOGIA POSITIVA
“Cap element defineix per sí mateix el benestar, però cadascun d’ells contribueix a
aconseguir-‐lo” (Seligman, 2011). A més, Seligman indica que cada element per ell
mateix és motivador i cadascun és mesurable de forma independent.
En realitat, s’afegeixen dos factors més, les relacions positives i l’assoliment, als tres
que ja havia acotat anteriorment. El terme “relacions positives” es refereix a la
satisfacció de compartir les experiències. Partint del fet que l’ésser humà és social per
naturalesa, el desenvolupament de relacions positives es converteix en un factor pel
seu benestar. Per “assoliment” s’entén el fet d’aconseguir alguna cosa concreta pel
simple motiu d’experimentar el benestar que ens aporta aconseguir-‐la.
Així doncs, per Seligman, el propulsor de la psicologia positiva, intentar ser feliços
equival a desenvolupar els factors PERMA.
BENESTAR
P positive emotions
E engagement
R positive
relationships
M meaning
A accomplishment
Aquests avanços en la psicologia positiva s’apliquen actualment en diferents àmbits
com són l’educatiu, el clínic, l’organitzacional o àmbit laboral. En educació s’ha
focalitzat en les fortaleses personals, reorientant el terme ‘educació’ a l’aprenentatge i
la felicitat (competències bàsiques i educació en valors).
Pel que fa a l’àmbit clínic, han sorgit diferents tipus d’intervencions que aporten més
beneficis que els models clàssics centrats en les emocions negatives. Un exemple és al
Teràpia del Benestar de Fava que te com a finalitat fomentar el creixement personal,
establir un propòsit a la vida, l’autonomia, l’autoacceptació i enfortir les relacions amb
els altres. Aquesta teràpia s’ha utilitzat amb èxit en el tractament del trastorn
d’ansietat, el trastorn obsessiu-‐compulsiu i la depressió, entre d’altres (Berrocal, Ruini i
Fava, 2008). Altres intervencions com la Teràpia de Qualitat de Vida o la Psicoteràpia
Positiva són alguns exemples de les aportacions de la psicologia positiva en l’àmbit
clínic (Hervas, Sanchez i Vazquez, 2008). Mitjançant tècniques narratives concentrades
en experiències positives del passat (carta del perdó, el millor record, tres tècniques
narratives, etc.) s’ha aconseguit augmentar els estats afectius positius i millorar la salut
física (Fredrickson, 2009).
Finalment, en l’àmbit laboral, la influencia de la psicologia positiva és molt amplia i s’ha
concretat en l’anomenada Psicologia de la Salut Ocupacional Positiva (PSOP). Segons
l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball, la Salut Ocupacional és “l’aplicació
de la psicologia per a millorar la qualitat de vida laboral i la protecció i promoció de la
seguretat, la salut i el benestar dels treballadors”.La PSOP es dedica a investigar les
causes de la salut al treball i les possibles conseqüències de les mateixes, es centra en
els aspectes positius de la feina. “Un enfoc centrat en la PSOP ens pot mostrar com els
contexts de treball afecten i es veuen afectats per les relacions positives, les emocions
positives i els significats positius” (Fredrickson i Dutton, 2008).
En definitiva, veiem com la psicologia positiva està influenciant en els diferents àmbits
de la investigació actual. Per sí mateixa, és una branca que experimenta canvis
importants constantment al ser un enfoc relativament nou de la psicologia que encara
ha de madurar.
3. BENESTAR HEDÒNIC I EUDAIMÒNIC
El debat teòric generat al voltant de la psicologia positiva i la concepció del benestar i la
salut, ve marcat per dues vessants filosòfiques: l’hedonisme i l’eudaimonia.
L’hedonisme entén el benestar com la presència d’afecte positiu i l’absència del negatiu.
La segona proposa que el benestar és conseqüència d’un funcionament psicològic
complet a partir del qual la persona desenvolupa el seu potencial.
Els dos termes sorgeixen en l’antiga Grècia. Segons l’empirista Epicur, un dels
precursors més aferrissats de l’hedonisme, la finalitat última de l’ésser humà és la cerca
del plaer. En canvi, l’eudaimonia, terme molt analitzat en els escrits d’Aristòtil i que es
tradueix com a “felicitat”, sosté que la finalitat de la vida és la plenitud de ser, és a dir, la
perfecció de les activitats intel·lectuals i de les virtuts amb les quals hem estat dotats
(Imatge 4). Altres autors com Plató també apuntaven al raonament i la saviesa com a
rutes cap a la felicitat.
*IMATGE 4: COMPONENTS DEL BENESTAR HEDÒNIC I DEL BENESTAR EUDAIMONIC
Quan parlem de benestar subjectiu o felicitat ens referim a la valoració que les persones
fan de la seva vida. Així doncs, la satisfacció amb la vida es defineix com el grau en el qual
la persona es troba subjectivament satisfeta amb la seva vida vista des d’una perspectiva
general (Diener, 1984).
Prenent com a punt de partida les rutes a la felicitat que van establir Seligman i els seus
col·laboradors (2005), el benestar eudaimonic està relacionat amb la vida compromesa i la
vida significativa, idees que s’aproximen a un nivell més elevat de satisfacció amb la vida.
En canvi, la vida plaent es troba més relacionada amb el benestar hedònic, molt més lligat
a buscar la satisfacció immediata.Així doncs, podem dir que el benestar eudaimonic
s’aproxima més al que entenem per satisfacció amb la vida.
Benestar Hedònic
plaer
emocions
satisfacció vital
afecte
balanç afectiu
positiu / negatiu
Benestar Eudaimonic
virtuts
metes i necessitats
fortaleses psicològiques Autorealitza-‐
ció
coneixement psicològic
La satisfacció amb la vida és un assumpte que ha estat motiu de reflexió des de fa
moltíssims anys, però és gràcies als avanços en mètodes d’investigació estadística en
l’àmbit social, que s’han pogut desenvolupar mesures de satisfacció amb la vida que
actualment són força vàlides i ens permeten avaluar amb certa fiabilitat aquests aspectes
intangibles de la persona. Alguns dels mètodes més coneguts i acreditats per avaluar la
felicitat subjectiva són Oxford Happiness Inventory (OHI), realitzat per Argyle, Martin i
Crossland (1989), Oxford Happiness Questionnaire, de Hills i Argyle (2002), Satisfaction
with Life Scale (SWLS), per Pavot i Diener (1993), i Depresión-‐Happiness Scale (DHS),
Joseph I Lewis (1998), entre d’altres.
En un primer moment, les investigacions es van centrar en la correlació del benestar amb
característiques com l’edat, el sexe, el nivell d’ingressos, etc. Actualment, el focus dels
estudis es centra en entendre els processos que condueixen al benestar.
Diener, Emmons, Larsen i Griffin (1985) consideren que el benestar subjectiu està format
per tres components relacionats entre ells: afecte positiu, absència d’afecte negatiu i
satisfacció per la vida com un tot. Existeix un consens en quant a què per l’estudi del
benestar cal avaluar per separat els elements emocionals, com l’afecte positiu i negatiu,
més variables i de curt termini, i els cognitius, com el grau de satisfacció amb la vida, que
tracten una perspectiva més amplia i estable en el temps (Diener, Oishi i Lucas, 2003).
TERÀPIA ASSISTIDA AMB ANIMALS (TAA)
1. ORÍGENS
La relació entre animals i persones i els possibles efectes curatius de la mateixa s’intueix
des de fa moltíssims anys. El metge grec Hipòcrates (460-‐377 a.C.) ja apuntava a què
l’activitat amb cavalls tenia efectes relaxants en els seus pacients. Al segle IX, els habitants
de Gheel (Bèlgica), aplicaven l’anomenada “Therapia Naturelle” en la qual s’ensenyava als
pacients a cuidar dels animals de companyia. Durant el S. XVI el Dr. Calcius, un metge de la
reialesa britànica, aconsellava que els malalts tinguessin contacte amb gossos.
Però no és fins al S. XVII, concretament l’any 1792, a Asilo de York (Anglaterra), que
trobem els primers informes sobre l’efectivitat de les teràpies amb animals de companyia.
El metge angles William Tuke va ser el primer, del qual tenim constància, en utilitzar als
animals com a co-‐terapeutes per millorar les condicions infrahumanesque aleshores
predominaven en els sanatoris mentals. Fins a finals del S. XVII la majoria de sanatoris
mentals confinaven als interns sense possibilitat de contacte amb l’exterior i els que eren
considerats “violents” s’immobilitzaven utilitzant grillons i cadenes (Siguan, 1991).
L’anomenat York Retrear era un centre de malalts mentals que, al contrari del que era
habitual en aquella època, tractava als pacients com a persones i els deixava tenir contacte
amb la natura i tenir cura dels animals. William Tuke ja va intuir aleshores que els animals
podien proporcionar valors humans a malalts emocionals, aprenent autocontrol
mitjançant el reforç positiu. Va ser la primera vegada que els éssers humans utilitzaven
animals de companyia per canviar el comportament de malalts mentals (Jones, 1995).
Progressivament es va incorporant l’ús d’animals en tractaments mèdics. El conegudíssim
metge psiquiatra austríac Sigund Freud (1856-‐1937) també efectuava consultes
acompanyat pel seu gos que era un facilitador de la comunicació amb els seus pacients.
L’any 1867 s’inaugura Bethel, un centre per epilèptics a Bielefeld, Alemanya, on els
pacients convivien amb animals de granja i fauna. Avui en dia, els animals segueixen
formant part del tractament que ofereix el centre a més de 5.000 pacients.
Durant la Primera Guerra Mundial, a França, es va escriure un assaig mèdic que
relacionava els soldats ferits amb els gossos i narrava com la companyia dels mateixos
reconfortava i els ajudava a recuperar-‐se a nivell emocional. També en la Segona Guerra
Mundial, l’any 1942, la presència dels gossos tindrà un ús terapèutic. És aleshores quan la
Creu Roja Americana organitza el Centre per a Convalescents de l’Exèrcit de l’Aire a Nova
York. Aquest programa era el primer de la seva índole que posava en contacte als animals
amb els pacients que havien sofert lesions i traumes emocionals.
Però no va ser fins l’any 1953, quan Boris M. Levinson, metge i psiquiatra dels EUA va
plantejar les bases de la TAA. Jingles, el gos del Dr. Levinson, va ser utilitzat com a co-‐
terapeuta d’un nen retret i amb dificultats comunicatives, per a permetre-‐li desenvolupar
la confiança amb l’entorn terapèutic. Levinson va comprovar com la presència de Jingles
creava una interacció positiva amb el nen.
Levinson va constatar que amb la simple presència de Jingles, les pors i inhibicions dels
seus pacients més introvertits desapareixien. Això feia possible millorar la comunicació i
la confiança en l’entorn terapèutic.L’any 1962, publica el conegudíssim llibre The dog as a
co-‐therapiston descriu un gran nombre de casos en els quals els pacients psiquiàtrics,
principalment nens, experimentaven millores al ser tractats amb Jingles com a company
de jocs. Deu anys desprès, al 1972, publicaria l’obra Pets and Human Development.
L’any 1970 es crea la IAHAIO (International Asociation of Human-‐Animal Interaction
Organizations) amb el propòsit de fomentar la investigació i compartir informació del rol
terapèutic que sorgeix de la interacció entre animals i pacients. L’any 1995, a Gènova, es
van llistar per primera vegada resolucions referents a la interacció entre humans i
animals, l’anomenada The IAHAIO Geneva Declaration. La IAHOAIO segueix en
funcionament actualment amb reunions i conferències anuals.
Més tard, entre els anys 1977 i 1980, Samuel i Elisabeth Corson, dos psiquiatres
americans, seguirien la línia de treball de Levinson introduint l’ús d’animals en la
psicoteràpia. La seva investigació s’ocupa de casos concrets amb pacients considerats
“especialment difícils”, és a dir, pacients que no responien al tractament convencional.Els
doctors,van introduir la figura d’un gos que podria interactuar lliurement amb els pacients
internats a la unitat psiquiàtrica. Els resultats dels estudis van ser considerats com a
espectaculars pels propis Corsonja que tots els pacients van presentar millores. Tot i
queen manca un seguiment exhaustiu i a llarg termini, els resultats a priori mostraven un
augment de la comunicació i l’autoestima, a més de millorar la independència i la capacitat
d’assumir responsabilitats envers la cura dels animals.
Des dels any 70, la presència d’animals en tot tipus de teràpies rehabilitadores ha anat en
augment. Apareixen doncs gran quantitat d’investigacions i experimentacions que donen
suport a la figura de l’animal com a co-‐terapeuta(Levinson, 1972), (Mugford, M’comisky,
1975), (Friedmann, Katcher i Lynch, 1980), (Gondelberg, 1983), (McElroy, 1989).Diversos
estudis al llarg dels anys (Anderson, 1991), (Andrew i Edney, 1995), (Barker i Dawson,
1998), (Cole, Gawlinski, Steers, Kotlerman, 2007), (Snyder i Lindquist, 2012),suggereixen
que la presència d’un animal de companyia pot reduir l’estrès, l’ansietat, la tensió arterial,
i en general ajudar a disminuir els problemes de salut. La Universitat de Pennsylvania va
ser la pionera en aquest tipus d’estudis que es van iniciar l’any 1977 a partir del treball
d’Aaron Katcher i Alan Beck.
2. CONCEPTE ACTUAL
Actualment, s’està treballant per a què les intervencions terapèutiques amb animals siguin
considerades com a una disciplina psicopedagògica i de medicina complementària. És per
això, que els difusors i promotors de la TAA estan establint cursos de formació a nivell
universitari per obtenir les qualificacions professionals necessàries per desenvolupar
aquesta tasca. Alguns exemples al nostre país són: el Postgrau en Instrucció d’Unitats
IAA Intervencions Assistides amb
Animals
TAA Programa terapèutic
professional
EAA Programa educatiu amb objectius curriculars
AAA Activitats Assistides
amb Animals
Canines de Teràpia i Activitats Assistides amb Gossos que ofereix la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB), el Postgrau en Equitació Terapèutica de la Universitat de Vic, Màster
en Intervenció Assistida amb Animals i Etologia Aplicada de la Universitat Autònoma de
Madrid (UAM), Màster en Intervenció Assistida amb Animals de la Universitat de Jaén o el
Postgrau de Teràpia Assistida amb Cavalls que també ofereix la UAB, entre d’altres.
Les Intervencions Assistides amb Animals (IAA) es refereixen a programes
terapèutics,programes educacionals o activitats amb la participació d’animals i que
pretenen millorar la salut, l’educació o el benestar dels usuaris. Les IAA engloben: la
Teràpia Assistida amb Animals (TAA), l’Educació Assistida amb Animals (EAA) i les
Activitats Assistides amb Animals (AAA) (Imatge 6).
*IMATGE 6: TIPUS D’INTERVENCIONS ASSSISTIDES AMB ANIMALS
Ens interessa especialment la Teràpia Assistida amb Animals per les seves condicions
estructurals més pròximes a l’estudi i el coneixement científic en l’establiment d’objectiu,
la creació i implementació de les sessions terapèutiques i l’objectivació dels resultats
obtinguts.
Podem definir la TAA com la introducció d’un animal dins de l’entorn immediat d’un
individu o grup, o com a un intermediari d’interacció amb un propòsit terapèutic (Valde,
Cripriani i Fisher, 2005). Una altra definició més amplia que ajudarà a aclarir el concepte
és la que descriu la TAA com una intervenció directa d’objectes predissenyats, on participa
un animal amb criteris predeterminats com a part indispensable per a un tractament, amb
la finalitat d’obtenir beneficis físics, socials, emocionals o cognitius (Alonso 2000). Berget i
DIRIGIDES PER PROFESSIONALS
OBJECTIUS CONCRETS
RESULTATS DOCUMENTATS I AVALUATS
SENSE DIRECCIÓ PROFESSIONAL
SENSE OBJECTIUS CONCRETS
SENSE AVALUACIÓ POSTERIOR
Braastard (2011) defineixen la TAA com “qualsevol intervenció que inclogui o incorpori
intencionadament als animals com a part d’un procés terapèutic o de millora”.
Es tracta de programes complementaris on l’animal és el facilitador de la teràpia o
l’educació. Aquestes activitats estan dissenyades per ajudar en diferents àrees: cognitiva,
motriu, social i emocional. Són sessions documentades prèviament i avaluades
posteriorment, amb uns objectius específics envers al pacient. Cal tenir en compte que és
un procés que s’ha de mesurar i analitzar.
El programa de treball d’una sessió de TAA hauria d’incloure tres fases (Imatge 7)
(Levinson, 2006; Barak, 2001):
*IMATGE 7: LES TRES FASES DE LA TERÀPIA ASSISTIDA AMB ANIMALS
En les sessions de TAA participen, a més del pacient, un tècnic i un professional, que de
vegades són la mateixa persona. Entenem com tècnic el responsable de l’animal i com a
professional la persona especialitzada que interactua amb el pacient i que dissenya les
intervencions perquè compleixin els objectius prèviament establerts.
3. TIPOLOGÍA
La TAA s’ha dut a terme al llarg de molts anys i fins l’actualitat amb l’ajuda de gran varietat
d’animals entre els quals destaquen: gossos, cavalls, gats, ocells, conills i dofins. D’aquí que
també es conegui a aquest tipus de programes amb el nom de Zooterapia. Com hem dit, en
aquestes activitats l’animal és l’ajuda als tractaments i teràpies per a pacients amb
• Conèixer el target • Documentar-‐se • Establir objectius generals i individuals • Establir metodologia
Fase 1: Plani{icació i estudi
• Rutina d'inici • Desenvolupament de la sessió • Rutina {inal
Fase 2: Desenvolupament de les sessions • Mesurar les respostes
obtingudes. Escales pre i post activitat: Test Isaac, Escala de Comunicació de Holden, Tinetti, etc.
Fase 3: Anàlisi {inal i conclusions
problemes que els debiliten tant a nivell social com emocional, físic o cognitiu. En cap cas
parlem d’un substitut al tractament convencional sinó d’un complement al mateix.
Segons Palley i els seus col·laboradors (2010) cal plantejar-‐se quin animal utilitzarem
abans de començar amb la interacció terapèutica entre humà i animal. La selecció dels
animals en les TAA poden significar-‐n’hi l’èxit o el fracàs, i han de ser seleccionats segons
les característiques dels pacients, les necessitats del programa i el comportament de
l’animal (Martínez Abellán, 2009; Canals Sisteró, 2011).
Beneficis específics de les teràpies segons animal:
CAVALLS DOFÍNS GOSSOS GATS ALTRES BENEFICIS FÍSICS
Treballa i afavoreix la motricitat
Treball de la motricitat fina i grossa
Relaxació de la musculatura i els lligaments
Regulació i enfortiment del to muscular
Desenvolupament del moviment coordinat i d’equilibri
Treballa l’equilibri
Treballa la coordinació
Tractament de disfuncions neuromotrius
Autoregulació dels processos corporals, desbloqueig i reequilibri
Relaxació: reducció de l’ansietat i l’estrès
Reducció de l’ansietat i l’estrès
Reducció del ritme cardíac i la tensió arterial
Reducció de l’estrès, disminució de la pressió sanguínia i freqüència cardíaca
BENEFICIS COGNITIUS
Treballa la memòria
Utilització de la memòria de treball i la memòria remota
Desenvolupament del llenguatge
Estimula la utilització del llenguatge
Ajuda a verbalitzar sentiments i records
Millora de la capacitat d’atenció
Millora del nivell d’atenció
Augment de l’atenció i la concentració
BENEFICIS EMOCIONALS I SOCIALS
Major autocontrol de les emocions
Regulació emocional
Fomenta les emocions positives
Augment de l’autoconfiança i l’autoestima
Millora de l’autoestima
Millora de la confiança i autoestima
Proporciona seguretat i confiança
Augment de la satisfacció amb un mateix i
l’autoestima Augment de la interacció
Augment de la receptivitat i interacció
Incrementa la interacció durant i desprès de les sessions
Més presència i participació
Desenvolupa qualitats socio-‐integratives com la comunicació no verbal
Augment de la interacció social, fomenta el contacte social i físic
Increment de la socialització
Treballa la tolerància i la paciència
Treballa la paciència
Augmenta la percepció de sentir-‐se útil
*TAULA 3: BENEFICIS DE TERÀPIA SEGONS TIPUS D’ANIMAL
En general, cavall i gos són els animals que més beneficis ens poden aportar en les
sessions de teràpia. Registren multitud de millores tant en aspectes físics, com cognitius i
emocionals i socials (Taula 3). Cal tenir en compte que, les dels cavalls i els gossos, són les
teràpies més estudiades al llarg de la història.
El cavall destaca com l’animal que en major grau ens permet treballar aspectes físics i
motrius. En canvi, els gossos, ens aporten més beneficis a nivell cognitiu, social i emocional
(veure Annex).
*IMATGE 8: BENEFICIS ESPECÍFICS DELS GOSSOS
GOSSOS
CONDUCTA GREGARIA: el gos te una gran dependència amb l'home. Efectua conductes a{iliatives com recolzar el cap als nostres genolls, deixar-‐se acariciar,
banyar o pentinar i moltes més (Signes Llopis, 2009).
VINCLE AMB L'ÉSSER HUMÀ: En els gossos s'observa l'habilitat i capacitat de generar vincles afectius forts amb els éssers humans, semblants o inclús majors que amb els de la seva mateixa espècie. Per això és l'animal més utilitzat en la TAA
(Serpell, 2003).
FACILITAT EN L'ADIESTRAMENT: S'ha demostrat que els gossos tenen una habilitat especial per comprendre senyals verbals i no verbals del éssers humans (Bentosela i Mustaca, 2007). Això els possibilita l'aprenentatge i la participació en
jocs, la qual cosa facilita la implementació de programes terapèutics.
ACCESSIBILITAT: La {lexibilitat per portar-‐lo a residències i centres mèdics, aventatge sobre altres animals de teràpia molt populars com els do{íns o els
cavalls.
Pel que fa a persones de la tercera edat que habiten en una residència, resulta molt més
viable a nivell de comoditat i de poder realitzar la teràpia al centre, sense grans
desplaçaments, centrar-‐nos en la Teràpia Assistida amb Gossos (TAG) (Imatge 8). En
general, el gos sembla l’animal que pot connectar més amb aquests tipus de pacients amb
gran necessitat d’afecte, d’abraçar i ser estimats, fomentat millores en l’àmbit cognitiu,
emocional i social que són els que ens interessa en, en major grau, treballar amb aquesta
tipologia d’usuaris.
TERÀPIA ASSISTIDA AMB GOSSOS I BENESTAR EN LA TERCERA
EDAT
Quan parlem de salut en la gent gran, els estudis han abandonat ja la idea de salut com
l’absència de la malaltia i per tant, la intervenció mèdica derivada. Actualment, es
considera una definició més amplia que inclou la responsabilitat personal com la qualitat
de vida (Janssen, 2004).
Gràcies a les aportacions de la psicologia positiva, algunes problemàtiques associades a la
tercera edat, com la depressió, han deixat de considerar-‐se només com la presència
d’emocions negatives i s’han centrat també en l’absència de les emocions positives. Així,
investigacions centrades anteriorment en l’eliminació d’emocions negatives han donat pas
a tècniques i teràpies d’intervenció basades en l’estimulació de l’individu depressiu fent
incís en emocions positives com l’alegria, la participació, la il·lusió, entre d’altres (Vera,
2006).
La teràpia assistida amb gossos (TAG) és un complement, relativament nou, al tractament
d’aquestes persones a través del reforç de les emocions positives. Estudis preliminars han
demostrat que la teràpia facilitada per mascotes pot ajudar a millorar la interacció social,
el funcionament psicosocial, la satisfacció a la vida, la competència social, i el benestar
psicològic, mentre redueix la depressió en residents de geriàtrics (Schulte, 2011).
L’any 1991, Verdeber va demostrar que els pacients amb Alzheimer es beneficien del
contacte amb animals degut a que aquests fan que l’estància sigui més tranquil·la i
propicien les conductes socials. En un altre estudi, es va demostrar com la interacció amb
l’animal reduïa l’agressió verbal entre pacients de la tercera edat (Fritz, Farver, Kass i
Hart, 1995).
En estudis més recents, s’han obtingut evidències, amb investigacions a partir de
l’aplicació de l’Inventari de Depressió de Beck (BDI) i un Registre d’Observació, que
mostren que la teràpia assistida amb gossos pot contribuir a la disminució dels símptomes
de depressió (Ríos, Tanny i Martínez, 2006). Altres estudis com el de Le Roux i Kemp
(2009) evidencien, també a través del BDI i amb l’ajuda de l’Inventari d’Ansietat de Beck
(BAI), millores significatives en la depressió i l’ansietat desprès de sessions de teràpia amb
gossos en residències de la tercera edat.
També s’ha comprovat que es pot millorar la socialització mitjançant la tasca dels gossos
de teràpia (Enrico, M., 2011). també afirmen que la presència d’un gos a una residència
de la tercera edat pot reduir l’agressió i l’agitació als pacients amb demència. Sembla que
altres tipus de presència dels gossos en com la teràpia gos-‐visites, quan el gos acompanya
al pacient per rebre als visitants, redueix la incidència de sorolls i crits entre els residents i
en disminueix la freqüència cardíaca (Williams i Jenkins, 2008).
Les intervencions de TAG amb persones de la tercera edat no només es treballen amb
pacients amb Alzheimer o amb pacients amb trastorns mentals. Cada vegada és més
freqüent que s’utilitzi en centre geriàtrics amb persones de la tercera edat,
independentment de l’afectació física o psíquica dels mateixos. Aquest tipus d’intervenció
és molt utilitzada amb gent gran degut al cicle vital en el qual es troben, ja que pot resultar
molt beneficiós per millorar la socialització, augmentar la motivació i reduir el sentiment
de soledat, entre d’altres (Gutiérrez, Granados i Piar, 2007).
El primer programa oficial de TAG dut a terme a un centre geriàtric es posa en
funcionament l’any 1981 a l’Hospital Geriàtric Caulfield, Melbourne (Austràlia), de la mà
de Salmon, Hogarth-‐Scott i Lavelle. Aquest consistia en incorporar un gos de raça Golden
Retriever a la vida del centre, concretament en dos pavellons de cures de llarga estància.
Els resultats van ser molt positius especialment pel benestar emocional dels residents.
Salmon (1981) va observar com la presència de la gossa augmentava l’alegria entre els
usuaris, el sentit de l’humor i la sensibilitat i una actitud relaxada per gaudir. A més,
millorava les relacions entre els pacients i el personal.
A Espanya, una de les primeres associacions que va dur a terme teràpies assistides amb
gossos va ser la Fundació Purina (actualment Fundació Affinity) l’any 1987. El seu objectiu
era disminuir l’abandó dels animals i promoure’n el seu ús terapèutic amb la col·laboració
de la Societat Espanyola de Psiquiatria. Aquests programes, que segueixen existint en
l’actualitat, es dirigeixen a persones de la tercera edat, delinqüents, hospitals, escoles,
centres per persones amb trastorns físics i mentals, etc.
A Catalunya, en diferents residències per a gent gran: Residència de Gent Gran de Reus
(Reus), Parc Serentill (Badalona), Residència de Felanitx (Mallorca), va quedar
demostrada, en estudis realitzats per la Fundació Affinity, la influència positiva de la TAA
en l’estat d’ànim, els nivells de comunicació verbal, l’atenció i la percepció, la reducció de
moviments involuntaris o estereotipats i l’augment de moviment corporal, disminució del
sentiment de soledat i aïllament, a més de la millora en memòria i orientació. El fet
d’assumir responsabilitats augmenta l’autoestima i es va comprovar com la presència dels
gossos incrementava les visites dels familiars al centre.
La ciutat de Lleida, i més concretament el CAP de la Bordeta-‐Mangraners, va ser pioner a
Espanya en l’àmbit de la sanitat pública quan l’any 2008, i de la mà de l’Associació Ilerkan,
va establir un programa de TAG pels pacients d’edat avançada amb problemes cognitius.
Els resultats, que van ser presentats al Congrès del 2010de la Fundació Affinity, van
indicar una millora de la funció física, social i emocional dels pacients.
Berry i els seus col·laboradors (2012) van realitzar un estudi per avaluar el valor de les
intervencions assistides per gossos com a una eina innovadora per augmentar la qualitat
de vida en la població geriàtrica. Per fer-‐ho varen seleccionar 19 residents de l’Institut San
Michele de Roma, amb una edat mitja de 85 anys. Es van dur a terme dos tipus
d’intervencions (de fisioteràpia i de socialització) amb gossos dos dies a la setmana durant
5 mesos. Es va avaluar el comportament mitjançant gravacions en vídeo analitzades pel
software The Observer 3.0.; valoració fisiològica a través de mostres de saliva per mesurar
els nivells de cortisol, i avaluació psicològica mesurant el grau de depressió mitjançant la
forma curta de GDS amb 15 preguntes. Els resultats van mostrar, a nivell de
comportament, un augment de la disposició dels pacients a participar en les activitats,
augment de les interaccions espontànies amb els animals, major nombre d’expressions
facials i disminució de l’estat apàtic. Les mostres de cortisol van servir per veure com, tant
en la teràpia física com en la de socialització, les interaccions amb els gossos disminuïen
els nivells d’aquesta hormona relacionada amb l’estrès. Tot i els canvis en l’estat apàtic,
l’estudi no va trobar diferències significatives en els resultats de l’escala de GDS.
Principalment, es destaca en aquesta investigació, la capacitat de les IAA per millorar les
condicions de vida de les residències de la tercera edat i superar la inactivitat que els
caracteritza.
Nordgren i Engström (2013), també van assenyalar en la seva investigació Animal-‐Assisted
Intervention in Dementia: Effects on Quality of Life, que tot i que a llarg termini els efectes
de les IAA poden no ser perceptibles, en períodes curts de temps poden ajudar a millorar
la qualitat de vida a les persones amb malalties de demència. Com ve diu en aquest estudi,
són poques les eines científiques per analitzar la repercussió de la TAG en la qualitat de
vida dels pacients. En general, s’acostuma a fer mitjançant observacions i informes
subjectius de treballadors i familiars. Nordgren i Engström utilitzen un d’aquests pocs
qüestionaris científics, Qualitat de Vida en l’etapa tardana de la demència (Qualid; Weiner
i col., 2000).
Tot i la dificultat de mesurar científicament els resultats de millora en la qualitat de vida
dels pacients, els beneficis que la TAG te sobre les persones de la tercera edat són cada
vegada més acceptats dins els cercles mèdics més rellevants. D’aquesta manera,
actualment, existeixen multitud de programes de TAG en centres geriàtrics, promoguts per
diverses associacions, particulars i fins i tot per entitats públiques. Alguns exemples a
Lleida són el projecte Anima’ls de la Residència Centre de Dia Lleida-‐Balàfia, subvencionat
per l’Ajuntament de Lleida; El Meu Amic del CAP: el Gos, del CAP Bordeta-‐Mangraners, o el
Projecte Sanitas Residencial Ilerda on s’han registrat resultats que evidencien la millora en
l’estat d’ànim i la participació dels pacients durant i desprès de la realització de les
sessions de TAG (Imatge 9).
*IMATGE 9: RESULTATS PROJECTE SANITAS RESIDENCIAL ILERDA.
A la resta del país també existeixen nombrosos centres residencials que acullen
programes de TAG destacant-‐n’hi els beneficis físics, cognitius, emocionals i psicosocials
que tenen sobre els seus residents. Alguns exemples són les residències Adavir de Madrid i
Castilla la Mancha, la residència per gent gran Casaquinta de Madrid o la residència Amma
d’Alcorcón, entre moltes d’altres.
Com hem vist, s’ha demostrat com alguns programes de Teràpia Assistida amb Gossos
poden millorar components socio-‐psicològics com la depressió i la socialització. En
diferents estudis que s’han analitzat s’ha provat com aquest tipus de teràpia disminueix
l’apatia i augmenta la interacció dels residents en centres de la tercera edat i com, a curt
termini milloren la qualitat de vida dels usuaris que hi participen.
PREGUNTA DE RECERCA
En l’actualitat, són moltes les activitats i teràpies que es duen a terme a les residències de
la tercera edat per intentar alentir el deteriorament cognitiu derivat del procés
d’envelliment i contribuir al benestar dels usuaris d’aquests centres. Sembla demostrat
que a curt termini la TAG aporta beneficis tant emocionals com socials i físics a les
persones de la tercera edat. D’altra banda, no existeixen evidències científiques que
aclareixin si aquest tipus de teràpia pot millorar el benestar d’aquestes persones. Es per
això que dissenyem aquesta recerca plantejant-‐nos la següent pregunta:
Pot la teràpia assistida amb gossos millorar el benestar dels usuaris d’una
residència de la tercera edat?
DISSENY DE LA RECERCA
METODOLOGIA
S’ha realitzat un mètode de disseny d’investigació pretest / posttest. L’estudi s’ha dut a
terme a un centre per la tercera edat de Lleida, la Residència i Centre de Dia per a Gent
Gran Lleida-‐Balàfia, amb l’aprovació de la seva junta directiva.
La investigació s’ha realitzat en el context del projecte Anima’ls, un programa de Teràpia
Assistida amb Gossos, finançat per l’Ajuntament de Lleida, amb la finalitat d’aportar
beneficis físics, cognitius, socials i emocionals als pacients del centre. El programa
terapèutic el du a la pràctica l’Associació Ilerkan de Lleida, amb el propòsit de contribuir
en l’alentiment del procés d’envelliment i millora de la qualitat de vida dels usuaris.
El projecte, que és el segon any que es realitza a la residència, te una duració de 16
setmanes amb una sessió setmanal, un total de 16 sessions. Aquestes es duen a terme amb
dos grups de residents. Els dilluns s’apliquen amb pacients diagnosticats entre 1 i 3 GDS a
la Global Deterioration Scale (GDS) de Reisberg (veure Annex) i els dimecres amb pacients
amb GDS entre 4 i 6. Ambdues sessions tenen una duració d’una hora i mitja
aproximadament, de les 17.30h a les 19h, tot i que l’horari s’adapta a les necessitats dels
residents. La investigació es centra en el primer grup de teràpia, els usuaris amb GDS
d’entre 1 i 3.
MOSTRA
En el programa hi participen tant usuaris del centre de dia com residents permanents del
centre. Es formen grups, sempre intentant que siguin persones que encara no hagin
participat a les sessions d’Anima’ls. Abans d’incloure els pacients al programa, es parla
amb ells i amb la família per si hi volen participar i se’ls demana que signin un
consentiment escrit.
Per a fer efectiva la investigació s’han creat dos grups, grup focus i grup control, amb 10
persones per grup, alguns d’ells membres del centre de dia i d’altres usuaris permanents
de la residència. La selecció del grup focus la realitza el mateix centre residencial tenint en
compte els usuaris que encara no han participat al projecte Anima’ls. Són usuaris valorats
amb GDS entre 1 i 3, que accepten participar en el programa de TAG.
Criteris de selecció pel grup control:
El grup control s’ha creat expressament per l’aplicació de l’estudi. S’han seleccionat les
persones que no han participat mai al projecte o ve aquells que feia més temps que no n’hi
formaven part. A més, s’ha tingut en compte que el nombre de participants del centre de
dia i de la residència coincidissin amb el del focus grup. S’han seleccionat també usuaris
diagnosticats amb GDS de l’1 al 3.
INSTRUMENTS
Per dur a terme la investigació s’han utilitzat dues eines principals: The Satisfaction With
Life Scale (SWLS; Diener i col., 1985), en versió curta en castellà adaptada per Atienza,
Pons, Balaguer i Garcia-‐Merita (2000), i Positive and Negative Affect Schedule (PANAS;
Watson, Clark i Tellegen, 1988) en versió curta en castellà, validada per Sandín, Chorot,
Lostao, Joiner, Santed i Valiente (1999).
Per l’estudi del benestar psicològic s’ha considerat utilitzar aquests instruments per
analitzar tant el camp emocional, de caràcter variable i més enfocat en l’experiència a curt
termini, com el cognitiu, que fa referència a una perspectiva més amplia i més estable en
el temps.
El component emocional s’ha mesurat a través del PANAS, un instrument que valora l’estat
afectiu negatiu i positiu actual. Consta de 20 ítems, 10 referents a l’afecte positiu i 10 a
l’afecte negatiu. Cada ítem es puntua segons una escala de l’1 (gens o gairebé gens) al 5
(molt o moltíssim). El PANAS és una de les mesures d’afecte més utilitzades i s’indica que
te excel·lents propietats psicomètriques. La versió utilitzada en espanyol conté una
estructura bidimensional (afecte positiu i negatiu) estable i una gran consistència interna
(Sandín, Chorot, Lostao, Joiner, Santed i Valiente;1999).
El SWLS ens permet avaluar el concepte de la satisfacció vital, una mesura bàsicament
cognitiva que pot fer referència a un judici global sobre la experiència vital general
(Diener, Emmons, Larsen i Griffin, 1985), o a diversos aspectes com la família, la salut,
l’habitatge, etc. (Huebner, 1994, 2001). Tot i que la satisfacció vital pot ser interrompuda
per la memòria i dependre de l’estat d’ànim actual, les investigacions han demostrat que el
judici general de satisfacció amb la vida és un constructe molt sòlid (Diener i col., 2012;
Schimmak i Oishi, 2005). La SWLS és la mesura de satisfacció vital més citada en la
literatura científica. Consta de 5 ítems sobre la satisfacció amb la pròpia vida, amb opcions
de resposta de l’1 (fortament en desacord) al 7 (fortament d’acord). Per obtenir els
resultats es sumen les respostes dels ítems. Com més puntuació major satisfacció amb la
vida, essent el total de puntuació màxima de 35.
Per la recerca hem complementat el SWLS amb el Overall Life Satisfaction (OLS, Cummins,
2003). Es tracta d’una mesura d’un sol ítem:“teniendo en cuenta el conjunto de mi vida,
podría decir que soy”, amb resposta del 0 (extremadament infeliç) al 10 (extremadament
feliç). Els resultats ens indiquen, en una escala de l’1 al 10 i de forma global, el nivell de
satisfacció en la vida dels usuaris.
S’han tingut també en compte per la investigació, aspectes cognitius i de comunicació.
S’han utilitzat el test cognitiu de Isaacs (Isaacs i Akhtar, 1972) i l’escala de comunicació de
Holden (Holden i Woods, 1982) (veure Annex).
El test d’Isaacs és un qüestionari d’avaluació cognitiva per detectar demència. Consta de 4
categories (colors, animals, fruites i ciutats). El pacient ha de dir noms de la categoria que
s’indica consecutivament i durant 1 minut. Cada ítem correcte suma 1 punt fins a un
màxim de 10 ítems puntuables en cada categoria. La puntuació oscil·la entre 0 i 40 punts.
El punt de tall per detectar una demència és igual o inferior a 27 en l’aplicació a persones
de la tercera edat.
L’escala de comunicació de Holden consta de 12 ítems referents a diferents aspectes del
pacient (observació, coneixement de la realitat i comunicació) . Es tracta d’una valoració
subjectiva del professional en base a l’observació de l’usuari. Les puntuacions per cada
ítem van del 0 al 4, essent el 0 la millor valoració i 4 la més baixa. Existeixen 3 rangs de
resultats segons puntuació total: si és major de 25 es considera que el pacient te un nivell
de comunicació bàsic, entre 15 i 25 comunicació estàndard i menys de 15 comunicació
avançada.
PROCÉS
Prèviament a l’inici del programa de TAG Anima’ls, s’ha passat els tests OLS, SWLS i PANAS
a cadascun dels membres del focus grup i del grup control de forma individual. A més, al
focus grup s’han realitzat els pretests de comunicació i cognició Holden i Isaacs
respectivament. Posteriorment, s’han dut a terme les 16 sessions de TAG, un dia a la
setmana, amb inici el dia 22 de febrer i finalització prevista pel dia 27 de juny, a les quals
s’ha estat present. Finalment, els dos dies posteriors a l’acabament del programa
terapèutic Anima’ls, es passaran els tests OLS, SWLS i PANAS, als dos grups, i el Holden i
Isaacs al focus grup, per a la seva correlació amb les dades obtingudes anteriorment. En
les sessions hi participa la professional i tècnic, Meritxell Solé, Doctorada en Educació,
Societat i Qualitat de vida, i les seves dues gosses, la Neu, una Golden Retriever de 6 anys
amb més de 4 anys d’experiència en TAA, i la Nata, un Caniche Toy de 8 mesos. A més, es
compta amb la presència d’un fisioterapeuta del centre durant la realització de les
sessions.
Per recollir els resultats s’han creat les taules de resultats pretest del SWLS (Imatge 10),
on s’ha afegit també un espai per la pregunta del OLS i per qüestions com l’edat i la
situació socioeconòmica dels usuaris.
IMATGE 10. TAULES DE RESULTATS PRETEST OLS i SWLS
També s’han elaborat taules de resultats pretest del PANAS (Imatge 11) pel focus grup i
pel grup control respectivament.
IMATGE 11. TAULES DE RESULTATS PRETEST PANAS
Per facilitar la resposta a l’OLS i el SWLS s’han elaborat dos documents visuals (Imatge 12 i
13). S’ha considerat que això ajudaria a què la resposta fos més clara i ajustada a la
realitat. El primer suport de resposta (Imatge 12) s’ha creat per la pregunta de l’OLS. El
segon (Imatge 13), permet assenyalar de forma més exacta el grau d’acord amb els ítems
del SWLS.
*IMATGE 12: SUPORT DE RESPOSTA LA PREGUNTA DE L’OLS
*IMATGE 13: SUPORT DE RESPOSTA PREGUNTES DEL SWLS
A banda d’aquestes eines de mesura, s’ha estat present a totes les sessions de TAG a la
residència, de manera que s’ha pogut comprovar “in situ” l’existència de respostes i
reaccions derivades de la teràpia amb animals.
RESULTATS
1. PRETEST En ambdós grups de 10 participants 6 han estat dones i 4 homes, i 4 d’ells del centre de dia
i 6 de la residència. La mitja d’edat del focus grup és de 83 anys, en edats compreses entre
els 68 i els 100 anys. L’edat mitja del grup control és de 84 anys, en edats compreses dels
74 als 92 anys.
Dos dels participants del focus grup han estat diagnosticats amb demència vascular i dos
de trastorn depressiu. Del grup control dos són diagnosticats amb trastorn distèmic, un
amb trastorn ansiós depressiu i un d’Alzheimer.
En el grup focus el recolzament familiar i nivell de visites és en 9 usuaris alt i en 1 baixa, la
situació socioeconòmica en 9 de nivell mig i en 1 de nivell alt i en quant al nivell d’estudis
2 tenen estudis secundaris, 3 estudis primaris i 5 sense estudis, 4 d’ells saben llegir i
escriure. En el grup control el nivell de visites és alt en 8 usuaris, mig en 1 i baix en 1, la
situació socioeconòmica de tots els usuaris és mitja (pensions entre 500€ i 800€), i en
quant al nivell d’estudis 1 te estudis secundaris, 2 primaris i 7 sense estudis, 6 dels quals
saben llegir i escriure.
En el pretest de OLS (Taula 4), les puntuacions obtingudes en el focus grup van del 10,
extremadament feliç, a l’1, extremadament infeliç, amb una mitja de valoració global de
satisfacció amb la vida de 6,3. En el grup control les puntuacions obtingudes en el pretest
del OLS van del 10 al 5, amb una mitja de 7,8.
Taula4. Resultats pretests OLS focus grup i grup control
RESULTATS PRETEST OLS USUARIS
FOCUS GRUP GRUP CONTROL U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐FC U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐GC 10 8 9 5 10 6 7 6 1 1 6,3 8 10 10 6 8 10 8 8 5 5 7,8
La mitja dels dos grups en l’estat global de satisfacció amb la vida és de 7,05 en una escala
on el màxim de satisfacció és 10.
Pel que fa als resultats obtinguts en el test SWLS (Taula 5), les puntuacions en el focus
grup van del 35, la puntuació màxima a l’escala de satisfacció amb la vida, al 5, amb una
mitja de 22,8. En el grup control les puntuacions de resposta es troben entre el 35 i el 12,
amb una mitja de 24,2.
Taula 5. Resultats pretests SWLS focus grup i grup control
RESULTATS PRETEST SWLS USUARIS
FOCUS GRUP GRUP CONTROL U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐FC U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐GC
22 25 25 14 31 35 21 28 5 22 22,8 26 35 33 21 24 35 22 18 16 12 24,2
La mitja total dels dos grups en la SWLS, que fa referència al judici global sobre la
experiència vital, és de 23,5. Un usuari del focus grup, U6, i dos del grup control, U2 i U6,
han obtingut la puntuació màxima a l’escala que és de 35.
Els resultats del PANAS (Taula 6) en el focus grup són d’una mitja de 2,85 en estats
afectius positius i de 2 en estats afectius negatius. En el grup control els resultats d’estats
afectius positius són 2,61 i en els negatius de 2.
Taula 6. Resultats pretest PANAS focus grup i grup control
La mitja de la puntuació total dels estats afectius negatius ha estat de 2 mentre que la dels
estats afectius positius és de 2,75.
Pel que fa als dos tests passats només al grup control (Taula 7), en l’escala de comunicació
Holden els resultats són d’ entre el 3, la puntuació més alta i el 23, la més baixa, amb una
mitja de 9. En el test d’Isaacs les puntuacions van de l’usuari amb millor conservació
cognitiva amb un 39, al que menys puntuació obté en aquest àmbit, un 8, amb una mitja de
25,6.
Taula 7. Resultats pretest Holden i Isaac grup control
RESULTATS PRETEST HOLDEN I ISAACS -‐ FOCUS GRUP
HOLDEN U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐FC
8 12 8 7 3 6 7 11 23 5 9
ISAACS U1 U2 U3 U4 U5 U6 U7 U8 U9 U10 M-‐GC
22 28 24 25 39 8 26 37 9 38 25,6
L’usuari amb un nivell de comunicació més baix segons els resultats del l’escala Holden,
U9, amb un total de 23 punts, és també el que obté menys puntuació al test d’Isaac, amb un
total de 9 punts.
DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS
En primer lloc, cal comentar que en el cas del SWLS i el PANAS hi ha hagut algunes
dificultats a l’hora de passar el pretest. Pel que fa al SWLS les respostes indiquen el grau
d’acord o desacord amb cada ítem. És una forma que resulta complicada en cert grau per
la gent de la tercera edat, tots ells amb dificultats cognitives. Majoritàriament, la memòria
immediata dels usuaris està afectada i el seu nivell de comprensió de l’escala de resposta
era dificultosa. En aplicar els suports de resposta el procés s’ha simplificat ja que
únicament havien d’assenyalar amb el dit. D’altra banda, considerem que hauria sigut més
adequat no situar una cara neutra al nivell de resposta 4, ja que pot propiciar que sigui la
resposta indicada amb més freqüència.
En el cas del PANAS també s’han detectat dificultats en la comprensió dels ítems afectius
positius i negatius. En alguns casos, els usuaris no copsen la paraula en la seva totalitat.
S’han produït confusions concretament amb els termes: “de malas”, “firme”, “alerta”,
“decidido” i “inquieto”. Això podria afectar als resultats del test.
Després de la realització dels pretest OLS, SWLS, PANAS, Holden i Isaacs i de participar en
les sessions d’Anima’ls podem preveure que els resultats no seran significatius. Durant les
sessions es detecten canvis en els estats d’ànim i es genera un nivell elevat de respostes
positives a nivell de comunicació verbal i no verbal. Aquests beneficis contribueixen en la
millora dels pacients amb depressió com s’indica en multitud d’estudis científics
(Verdeber, 1991; Ríos, Tanny i Martínez, 2006; Le Roux i Kemp, 2009). D’altra banda, hem
pogut observar que uns dies desprès de la TAG l’estat general de l’usuari torna a ser
l’habitual. Seria interessant proposar l’aplicació dels testos abans i desprès de cada sessió
per objectivar aquests resultats positius i comprovar si influeixen en els nivells de
benestar dels subjectes. Cal analitzar però els resultats que s’obtindran amb l’aplicació del
posttest i en les correlacions entre les diferents puntuacions.
Alguns estudis que s’han analitzat prèviament, ja indicaven que els resultats positius són
visibles a curt termini, però plantegen dubtes en relació a l’extrapolació dels mateixos a
llarg termini. És el cas de la investigació de Le Roux i Kemp (2009) que assenyala que
s’observen millores significatives en la depressió i l’ansietat just desprès de les sessions de
TAA però que els efectes no s’aprecien a llarg termini.
D’altra banda, tal com ja apuntava Salomon l’any 1981, a través de l’observació
comprovem com la presència dels gossos propícia una actitud relaxada, incrementa
l’alegria i millora el sentit de l’humor dels usuaris. En aquest estudi s’ha descartat el
registre observacional ja que és un anàlisi recurrent en les investigacions de TAA i ha
quedat provat que mitjançant aquests registres s’obtenen resultats positius que resulten
significatius en la reducció de l’ansietat i l’estrès (Walsh, 2009; Varas Álvarez, 2010; Cirulli
i col., 2011), millores en la comunicació i la interacció (Signes, 2009) i beneficis
psicològics com l’augment d’autoconfiança i de relaxació (Bonilla C., 2009), entre d’altres.
Pel que fa als testos Isaacs i Holden, podem veure com existeix una marcada correlació
entre els factors analitzats (cognitiu i de comunicació). Els usuaris amb puntuacions més
altes al test cognitiu Isaac són també els que obtenen millors puntuacions en capacitats de
comunicació i viceversa. Serà interessant correlacionar els resultats dels pretests amb els
dels postests.
En els resultats veiem que no sempre els usuaris amb un menor grau de satisfacció amb la
vida (SWLS) es corresponen amb aquells que estan diagnosticats amb depressió. En canvi,
sembla que l’ítem de l’OLS si que es correlaciona amb aquesta malaltia. Els usuaris U9 i
U10 del grup control han obtingut una puntuació d’1 en el OLS i els dos estan diagnosticats
de depressió. Això es pot deure a què el OLS valora de forma global la satisfacció amb la
vida en una única pregunta en canvi, el SWLS consta de 5 preguntes que sembla que fan
venir a la memòria qüestions de la família, del passat i de les diferents etapes que ha viscut
l’individu i això fa que es creïn més contradiccions. D’altra banda, tal com apunten autors
com Diener i els seus col·laboradors (2012) i Schimmak i Oishi (2005), sembla que ha
quedat demostrat que el judici general de satisfacció amb la vida és un constructe molt
sòlid.
En general, al passar els pretests OLS i SWLS els usuaris han expressat records i vivències
intentant englobar-‐ho tot en una resposta adequada als seus sentiments. Els més
recurrents han estat la família, la parella, els diners, la feina i la salut. Però podríem dir
que, en la majoria dels casos, aquests records han estat equilibrats en quant a positivitat i
negativitat.
Amb l’aplicació del PANAS, hem pogut veure com majoritàriament l’ítem que es refereix a
sentir-‐se avergonyit ha estat negat rotundament obtenint puntuacions notablement més
baixes que la resta d’estats afectius valorats. En general, sembla que per qüestions
relacionades a la seva educació sentir-‐se avergonyit d’un mateix no és una possibilitat o no
és acceptable.
Finalment, a l’espera de recollir els resultats posttests, podem dir que no s’intueix que hi
pugui haver un canvi significatiu en el benestar dels usuaris propiciat per la TAG. Sembla
que en general, el benestar i la qualitat de vida van més enllà d’una única activitat. D’altra
banda, les millores tant a nivell cognitiu com emocional, social i físic durant les sessions de
TAG són visibles en la majoria dels usuaris. Sembla evident que l’enfoc preventiu de la
psicologia positiva és totalment necessari en la població de la tercera edat. Amb aquests
usuaris l’esforç terapèutic no està tant enfocat a la cura de la malaltia sinó a fomentar els
màxims estats d’ànims positius i la màxima felicitat possible per alentir el procés
d’envelliment i proporcionar als subjectes un major benestar i satisfacció en la última
etapa de les seves vides.
BIBLIOGRAFIA -‐ Abellán, R. M. (2008). La terapia asistida por animales: una nueva perspectiva y línea de
investigación en la atención a la diversidad. Indivisa: Boletín de estudios e investigación, (9), 117-‐146.
-‐ Alarcón, R. (2006). Desarrollo de una escala factorial para medir la felicidad. InteramericanJournal of Psychology, 40(1), 95-‐102.
-‐ Andrew TB, Edney BA (1995). Companion animals andhumanhealth: anoverview. Journal of the Royal Society of Medicine.
-‐ Bakker, A. B., Muñoz, A. R., &Derks, D. (2012). La emergencia de la psicología de la salud ocupacional positiva. Psicothema, 24(1), 66-‐72.
-‐ Berry, A., Borgi, M., Terranova, LL.,Chiarotti, F., Alleva, E., Cirulli, F. (2012). Developingeffective animal-‐assisted intervention programs involving visiting dogs for institutionalized geriatric patients: a pilotstudy. Pychogeriatrics, 12 (3), 143-‐150.
-‐ Cabra Martínez, C. A. (2013). Terapia asistida con animales. efectos positivos en la salud humana. Journal of Agriculture and Animal Sciences, 1(2). Recuperat el 2 de desembre del 2015 de http://repository.lasallista.edu.co:8080/ojs/index.php /jals/article/view/379
-‐ Elipe López, I. (2013). La terapia asistida con animales: una nueva dimensión en la rehabilitación neuropsicologica. Asociación Española de Psicología Clínica Cognitivo Conductual (AEPCCC). Recuperat el 15 de desembre del 2015 de http://www.aepccc.es/blog/item/la-‐terapia-‐asistida-‐con-‐animales-‐una-‐nueva-‐dimension-‐en-‐la-‐rehabilitacion-‐neuropsicologica.html
-‐ Estivill S. (2005). Tu mascota, fuente de salud. Tikal ediciones, Barcelona.
-‐ Fredickson, B.L. (2001). The role of positive emotions in positive psychology. American psychologist 56:218-‐226.
-‐ Gallegos, W. L. A. (2013). Psicología clínica y psicoterapia: Revisión epistemológica y aportes de la psicología positiva. Revista peruana de psicología y trabajo social, 2(1), 137-‐154.
-‐ Izquierdo Munuera, E., Fernández, E., Sitjas, M., Elias, M., & Chesa, D. (2003). Depresión y riesgo de demencia. Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, (87), 31-‐52.
-‐ Le Roux, M. C., i Kemp, R. (2009). Effect of a companion dog on depression and anxiety levels of elderly residents in a long-‐termcare facility. Psychogeriatrics, 9(1), 23-‐26.
-‐ Levinson BM (1972). Man, animal, nature. Modern Veterinary Practice.
-‐ Martínez Artime, A., Todó Llorens, M., & Matilla Martínez, M. (2010). Terapia asistida con perros. Recuperat el 2 de desembre del 2015 de http://ddd.uab.cat/ pub/trerecpro/2010/80131/terapia_asistida_con_perros.pdf
-‐ Montenegro, A. O., & Pérez, A. L. (1997). Reflexiones sobre el envejecimiento y la calidad de vida. Cultura de los cuidados: Revista de enfermería y humanidades, (2), 60-‐63.
-‐ Muñoz Lasa S, Máximo B.R, Valero A, Atín Arratibela M.A, Varela E, Ferrieroca T. Intervenciones asistidas por animales en neurorehabilitación: una revisión de la literatura más reciente. Neurología. 2013. doi:10.1016/
-‐ Ordóñez Molina, J., & Osorio Gómez, J. (2013). Síntomas depresivos en adultos mayores institucionalizados y factores asociados. Univ. Psychol. Bogotá, Colombia, 12(1), 81-‐94.
-‐ Peña-‐Solano, D. M., Herazo-‐Dilson, M. I., & Calvo-‐Gómez, J. M. (2009). Depresión en ancianos. Rev Fac Med, 57, 347-‐55.
-‐ Resúmenes del 5º Congreso Internacional “Animales de Compañía, Fuente de Salud” (2001). Fundación Purina.
-‐ Ríos, G., Tanny, S. G., & Martínez Barrientos, A. (2006). Depresión en personas de la tercera edad y terapia asistida por perros. Ajayu Órgano de Difusión Científica del Departamento de Psicología UCBSP, 4(1), 118-‐139. Recuperat el 2 de desembre del 2015 de http://www.scielo.org.bo/scielo.php?pid=S2077-‐21612006000100006& script=sci_arttext.
-‐ Ríos, G., Tanny, S. G., & Martínez Barrientos, A. (2006). Depresión en personas de la tercera edad y terapia asistida por perros. Ajayu Órgano de Difusión Científica del Departamento de Psicología UCBSP, 4(1), 118-‐139.
-‐ Rodrigo, E. (2011). Los perros en las terapias para la tercera edad. Universitat de Veracruz, Facultat de Medicina Veterinaria i Zootecnia.
-‐ SAN JOAQUÍN, M. Z. (2002). Terapia asistida por animales de compañia. Bienestar para el ser humano. Temas de hoy, 143-‐149. Recuperat el 2 de desembre del 2015 de http://www.elmedicointeractivo.com/ap1/emiold/publicaciones/ctrosalud20 02/3/143-‐149.pdf
-‐ Schulte, S. Health Library Animales y Su Salud: Terapia Facilitada por Mascotas.
-‐ Seligman, M. E., & Csikszentmihalyi, M. (2000). Positive Psychology. Recuperat el 2 de març del 2016 de https://www.researchgate.net/profile/Mihaly_Csikszentmihalyi/ publication/11946304_Positive_Psychology_An_Introduction/links/561be36c08aea8036724324e.pdf
-‐ Seligman, M.; Steen, T.; Park, N. & Peterson, C. (2005). Positive Psychology progress: Empirical validation of interventions. American Psychologist, 60 (5), 410-‐421.
-‐ Trigo, J. A. L., de Bienestar Social, A., & ESPAÑA, A. D. M. (2001). LA DEPRESIÓN EN EL PACIENTE ANCIANO. Revista electrónica de Geriatría y Gerontología [revista electrónica], 3(2).
-‐ Valverde, C. V., Torres, G. H., Rahona, J. J., & Gómez, D. (2009). Bienestar psicológico y salud: aportaciones desde la psicología positiva. Anuario de psicología clínica y de la salud= Annuary of Clinical and Health Psychology, (5), 15-‐28.
-‐ Veenhoven, R. (1994). El estudio de la satisfacción con la vida. Intervención psicosocial, 3, 87-‐116.
-‐ Yamamoto, J., & Feijoo, A. R. (2007). Componentes éticos del bienestar: Hacia un modelo alternativo de desarrollo. Revista de Psicología (Lima), 25(2), 197-‐231.
-‐ (2012) Informe 2012. Las Personas Mayores en España. Datos Estadísticos Estatales y por Comunidades Autónomas. Recuperat el 14 de gener del 2016 de http://www.imserso.es /InterPresent2/groups/imserso/documents/binario/infoppmm2012.pdf
