En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

TEMPS DE FRANJA 122

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

8 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Fulls de llibre. Foto ©Carles Terès

Suport a Somescola des delMatarranya

Clarió, Associació de Mares i Pares del Ma-tarranya en Defensa del Català, va donar su-port i es va solidaritzar amb les entitats con-vocants de la manifestació de l’ampli col·lec-tiu Somescola que va tindre lloc el dissabte14 de juny a Barcelona i que va concentrargran quantitat de manifestants que recla-maven la continuïtat del sistema educatiud’immersió lingüística a Catalunya com el mi-llor sistema per a una normalització de lallengua catalana en el territori. I, per tant, essitua contra els atacs al sistema educatiu encatalà que reiteradament es fan des del go-vern espanyol i aragonès.

ClarióVall-de-roures 14 de juny del 2014

L’ABC i la Llei de LlengüesSegons una notícia apareguda en el diari

ABC, del 23 de maig, en activar la nova Lleide Llengües el Govern d’Aragó manifestaque a la Franja d’Aragó que limita amb Ca-talunya hi haurà tant classes en aragonèsoriental –LAPAO– com en català oficial. Sibé este últim amb el mateix tractament de lesllengües estrangeres. Així que els mateixospolítics que criticaven l’anterior Llei deLlengües perquè suposava una despesa moltgran admetre com a llengua pròpia de laFranja el català i que no es podia assumir en

època de crisi econòmica i retallades, ara estreuen de la màniga una altra llengua nova:l’aragonès oriental. Ara caldrà crear una Aca-dèmia de la Llengua Aragonesa per estudiar-la a fons amb totes les varietats existents, ela-borar una nova normativa, formar especia-listes per aplicar-la a les escoles, modificar elcurrículum escolar amb una nova matèria enun molt carregat pla d’estudis, elaborar ma-terials per als professors... I tot això els eixiràde franc, deu pensar l’executiu.

Si em permeteu faré un suggeriment al go-vern aragonès. Observeu el mapa comunitarii veureu que les viles franjolines d’Aiguavi-va, la Ginebrosa, la Sorollera, Torredar-ques, Mont-roig i Pena-roja es troben més aprop de les comarques valencianes que de lescatalanes i, per tant, en els centres escolarsd’estes viles s’hauria, lògicament, d’introduirl’estudi del valencià oficial, atenent al crite-ri raonat de proximitat geogràfica. Méscomplicat, i caldria estudiar-ho més a fons, se-ria establir la llengua triada a les escoles deles viles situades equidistants entre el País Va-lencià i Catalunya com és el cas de la Torrede Vilella, la Codonyera, la Canyada de Be-ric, Fórnols, Ràfels, la Portellada i Fondes-patla on s’hauria de fer una consulta popu-lar o referèndum entre la població per decidirdemocràticament el currículum de cada es-cola.

Està clar que al Govern d’Aragó se’ls hiha girat faena en desplegar la seua nova Lleide Llengües que ha estat guardada al calaixdurant un any.

Arnau Timoneda

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA. 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

EDIT

OR

IAL

Amb aquest número de la revis-ta encetem l’estiu un any més, co-brint els mesos de juliol i agost, pe-ríode habitual de celebracions de lesfestes patronals d’estiu de la majo-ria de les viles, i també de les set-manes culturals que d’uns anys ençàs’han establert en un marc d’habi-tualitat per terres de la Franja i mésenllà. Tal vegada el seu inici va es-tar motivat per la manca d’actes cul-turals dins de les celebracions pa-tronals de tota la vida, la qual cosano deixa de ser encoratjadora per lesassociacions culturals, centres deestudis i persones individuals, acti-vistes de la cultura i de la llengua.

Les associacions editores de larevista ens hem lliurat aquest anyen la promoció d’actes relacionatsamb la commemoració de l’AnyDesideri Lombarte (1989-2014), iaixí ens n’hem fet ressò a les pàgi-

nes de la revista en diversos núme-ros mensuals. L’última i ben recentcelebració ha estat la Trobada Cul-tural d’ASCUMA, dedicada alpoeta pena-rogí i en la seua vila na-diua. Trobareu, encartat a la re-vista, el primer Styli locus dedicata Desideri amb un parell articles(de C. Sancho i J. Llambert) i unsquants poemes de diversos autors.L’èxit i ressò de l’Any DesideriLombarte ha estat força important,quant a publicitat en els mitjans decomunicació i assistència de públic,en tots els llocs on s’ha celebrat.Estem segurs que així serà tambéen els actes que es faran en tot elque resta d’aquest any.

A tots vosaltres, subscriptors ilectors de Temps de Franja, us de-sitgem un bon estiu, i que un bon lli-bre sovintejo les vostres mans, i sipot ser, escrit en la nostra llengua.

EDITORIAL

Desideri més que mai

Ha trobat el govern aragonès,des de fa temps, una fórmula ma-gistral força eficaç, quasi definitiva,per a fer desaparèixer administra-tivament el català de la comunitatautònoma.

En primer lloc, la gran jugadamestra va ser incloure el català de laFranja, a l’articulat de la nova Lleide Llengües, dins de l’amalgama devarietats que van anomenar LlenguaAragonesa, dividida en dues “gransbranques”: la Pirenaica i Pre-pire-naica (lingüísticament l’aragonès), il’Oriental (el català).

El segon gran pas en aquesta líniaexterminadora està consistint endesenvolupar els aspectes més con-crets de la Llei aprovada a les Corts,solament en el que pertoca a l’ara-gonès (LAPAPYP). Així, el català ollengua aragonesa pròpia de l’Ara-gó Oriental (LAPAO) cau, comuna fruita madura, de la Legislacióconcreta i de qualsevol mesura deprotecció.

Ja va passar així amb el projecteeducatiu Luzía Bueso d’animaciócultural, on les escoles on s’impar-

“I penso que a les hores baixes reconforte tindre

amics... I llibres, tindre llibres a l’abast. I un poema

inacabat, que anem escrivint cada dia, vers a vers “

Epistolari (1981-1989) p. 204

Placacommemorativa

a Pena-rojaARXIU

teix català quedaven excloses d’a-quest tipus d’activitats, després de lasupressió del Projecte Jesús Mon-cada.

Ara, amb la redacció de les noveslínies mestres del currículum edu-catiu aragonès, es donen unes pau-tes de normalització ortogràfica perals mestres d’aragonès i no es diu niuna paraula del català. Amb la uni-ficació de les non nates acadèmies dela Llengua Aragonesa i Catalanaque contemplava la Llei derogada,en una sola, l’Aragonesa, sembla quees seguirà el mateix camí.

Finalment, el català en les esco-les de la Franja rebrà definitiva-ment el tractament de “llengua es-trangera”, però sense els mitjansmaterials i les prerrogatives legalsi didàctiques de les llengües estran-

geres de sempre. Un altre pas enl’obsessiva voluntat d’exterminid’aquest govern.

Lo Català, fora del currículum

TEM

PS D

E FR

AN

JA. 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

4

Obsolet (?) // Carles Terès

Sóc dels que, 10 anys després del seu “assassinat”, continuatreballant principalment amb un programa de dibuix vectorialanomenat Freehand (FH) —és a dir, ‘mà lliure’. No sóc l’únicque ho fa, però això no deixa de ser motiu d’escarni per partde les generacions més joves i, sobretot, dels informàtics. El pro-blema gran al qual ens enfrontem els “FH lovers” és que, pera poder treballar-hi en els equips actuals, hem de fer mil gira-gonses. Si haig de ser sincer, a banda d’algun petit detall ambel qual ja he après a conviure, no hi trobo a faltar res, en aquestprograma. Tot el que vull fer, m’ho fa de manera ràpida i efi-cient. Jo que vinc del disseny pre-digital, encara em merave-llo d’aquestes eines tan potents. Lletrasets, rotrings i paral·le-xos dormen el son dels justos en calaixos que mai no em calobrir. De fet, si els hagués de tornar a utilitzar, hauria de ferun curs de reciclatge.

El tema de l’obsolescència em porta de cap —igual que a mol-ta gent, pel que vaig veient. M’ha llevat la il·lusió d’adquirir nous

equips, tant si són per a la feina com per a ús domèstic. Teles,cotxes, telèfons, tablets o el que hi vulgueu afegir. Per nous ifantàstics que pareguen als catàlegs o quan te’ls ensenya el ve-nedor, saps que al cap de poc hauran quedat superats. I en nogaire temps més, obsolets. Són matrimonis de curta durada: men-tre pronuncies ‘sí, vull’, ja saps que aviat hauràs de buscar-te’nuna altra.

Miro les eines de treballar la terra que tenim al poble. Al-gunes, quan les colpeges, canten. “Bon acer”, em deia mon parea l’obrador d’esmolar. En un racó d’armari hi tinc també unaampliadora Durst, petita però de qualitat, a la que vaig com-prar un nou i lluminós objectiu Comparon (Schneider Kreuz-nach) per aconseguir uns millors resultats. Un dia o altre en fa-rem un museu, a Torredarques. Em pregunto, però, que els que-darà a les nostres filles quan tinguen la nostra edat. Tot és tanvirtual, es consumeix tan de pressa, que potser només hi hau-rà imatges mentals transferides de cervell a cervell. En fi.

L’ ESMOLET

A l’agost de 2011 escrivia: “L’úl-tima campanada de les hores es per-llongava esmorteint-se lentamentdurant un període de temps indefi-nit. Un to potent i melodiós moviaamb decisió el nostre timpà a la ve-gada que l’acaronava sense embuts:era una rodona sensació musical” [...]“El temps i la vida es feien música através de la campana de la Codo-nyera, tot i que el ple gaudi de la Va-lera, així es deia la campana, es pro-duïa els dies de festa major i a les ves-pres, quan uns quants mossos valentspujaven ansiosos les escales del cam-panar i un cop apartades la maça delrellotge i el fre, començaven a em-pènyer la campana cap a fora perapropar el capçal” [...] “Mai he es-coltat un volteig (“bandeig”) ni mésharmoniós, ni de millor cromatismesonor, ni una nota musical de cam-pana tan ben sostinguda” [...] “Comparlo en passat de la campana, el lec-tor es preguntarà si la campana grande la Codonyera ja no existeix, doncsbé, si existeix, però està gairebémuda, amb veu trencada (“cascallo-sa”), sense to i menys encara, resso-nància: està esberlada, té una es-querda, està gairebé morta”.

El 15 de maig passat, se la van em-portar cap a Saragossa, la volen fon-dre per a fer-ne una de nova. Llàsti-ma! Malgrat d’utilitzar el mateix

aliatge i formes, el so forçosamentserà diferent. Qui sap com era el mot-llo d’argila que van utilitzar a laBasseta, o les condicions climàti-ques de l’any 1851 de la Codonyera,o els temps de refredament...? Teniaentès que es podia soldar amb la ga-rantia de mantenir exactament el sooriginal. No sé quins han estat els mo-tius de la decisió de fondre-la, supo-so que econòmics, però el cert és quela Valera deixarà d’existir definiti-vament. Tindrem una altra campana

amb un altre so, però lluny del de laValera. Només ens quedarà el record.Jo no l’hagués mai fos, l’hagués dei-xat a terra com a una peça històricaper a ser contemplada i admirada.Qui gosaria fondre una històrica i va-luosa joia d’or, en tenir algun des-perfecte, per a fer-ne una de nova?O més encara, qui gosaria en el pre-sent utilitzar les pedres d’una esglé-sia romànica en ruïnes per a aixecaruna de nova? El mateix penso de laValera.

La campanaValera de laCodonyeraJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

S’han endut la Valera de la Codonyera// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4M

ATA

RR

AN

YA

5

El Camí Natural del Matarranya-Algars// CARLES SANCHO

Un dels projectes més ambiciososde la Comarca del Matarranya és lacreació del Camí Natural dels riusMatarranya-Algars. Durant la pri-mera fase del projecte que consta de9 etapes, durant tot el 2014, es co-municarà a través de les vies natu-rals les poblacions per on passa elriu: Beseit, Vall-de-roures, la Torredel Comte, la Freixneda, la Vall delTormo, Queretes, Calaceit, Massaliói Maella. En una segona fase es faràel camí de retorn pel riu Algars quemarca la línia divisòria entre Aragói Catalunya. Esta via vol aprofitar elpotencial turístic del territori i posaren valor els espais naturals i el pa-trimoni monumental de les nostresviles. A més es buscarà enllaçar-laamb altres recorreguts ja existents ala comarca com la dels Primers Po-bladors, les Necròpolis Preibèri-ques i les Rutes Ibèriques. En esteprojecte també és molt interessantl’adequada senyalització del recor-regut i la interpretació dels espaisnaturals i patrimonials. Com que ésun projecte en què participen trescomarques: Matarranya, Baix Ara-gó-Casp i Terra Alta, s’ha constituïtuna entitat, Associació Matarra-nya-Algars que promou la iniciati-va recolzada pel Ministeri del MediAmbient. L’empresa de Transfor-mació Agrària S. A. –TRAGSA–serà l’encarregada de dur a terme elprojecte.

Durant la passada Setmana San-ta vam poder comprovar que ja es-

tava traçat una part de l’etapa 2 queuneix Beseit amb Vall-de-roures.Concretament visitàrem el tramque va del Tossal de les Forques, onestava situat l’antic càmping de Be-seit, fins l’abandonada central elèc-trica de Bonet que a principi de se-gle donava llum a Vall-de-roures.Des del cim del Tossal de les Forqueses pot contemplar una panoràmicaexcepcional de Beseit i de les mun-tanyes dels Ports. Després es vabaixant i el camí ens porta a una an-tiga calçada on encara conserval’empedrat originari. La gent del ter-ritori el coneix com el camí romà.Un arc imponent de pedra permetbaixar un cingle de grans propor-cions i accedir al costat del riu.Aquí la vall que forma el Matarra-nya és molt estreta, només permetel camí natural per una banda i lacarretera de Beseit per l’altra, caphort. Per l’esquerra del Matarranya,seguim el curs d’aigua, abundant ala primavera, i anem a parar a l’an-tiga sèquia que donava aigua a lacentral. En este lloc el riu es va en-dur un pont que travessava la sèquia,encara es pot observar la base delpont i la sèquia que continua a l’al-tra banda del riu. La via per on cir-culava l’aigua, una obra hidràulicaespectacular encaixada al cingleamb parets de pedra de 2 a 3 metres,s’ha restaurat adequadament perquèdes que estava abandonada hi vanhaver despreniments de terra i ro-ques que havien rebentat la sèquia

en diferents trams. Ara s’ha convertiten un confortable camí per on espassa pel seu interior fins arribar aprop de l’antiga central elèctrica.Des de la sèquia es contempla el pasdel riu on hi solen baixar a beure ai-gua i a pasturar les cabres salvatgesen plena llum del dia. En deixar lasèquia, el camí travessa el Matarra-nya per unes passeres de ciment percontinuar el recorregut en direccióa Vall-de-roures. Les recuperacionsde l’antic camí empedrat romà o me-dieval de Beseit i la sèquia de la cen-tral elèctrica de Bonet són dos bonsexemples de com el Camí del riuMatarranya-Algars pot, a més demostrar la riquesa dels paisatges na-turals, salvar una part del nostre pa-trimoni oblidat.

Contrastant (3): La llista de Corbeil/Archambault // Vicent de Melchor

En les dos entregues anteriors (TdF, febrer i juny 2012) ha-víem usat dos llistes de termes preexistents i “arbitràries” (ono dependents de l’autor) a fi de mostrar que tres parlars dis-tints i distants compartien una mateixa porció significativa d’è-tims de vocabulari –que eren la mateixa llengua: el català. Lesque proposo en aquest article i el següent, però, són de campssemàntics que vénen donats “naturalment”. La llista d’avui,en primera instància, no dóna resultats tan definitius. Està ex-treta de l’English/French visual dictionary (Quebec 1987), delsterminòlegs J.C. Corbeil i A. Archambault. He buidat d’aquíels 49 termes de les dos làmines referides al cos humà, comoreille, bouche, cou, coude, mamelon, rein, épaule, genou, etc.Sis dels termes han estat descartats per no tindre equivalèn-

cies clares en català no estàndard (torax, tronc, avant-bras,hanche, pubis, scrotum). Les comparacions s’han fet entre lesparles no estàndard de Fórnols de Matarranya, (F), Barcelona(B) i València (V). Si seguim estrictament els supòsits de Swa-desh i reduïm la llista inicial “als conceptes més bàsics”, com:cap, orella, boca, ull, nas, coll, etc. (descartant d’altres com tem-pla-polsos, cabells-monyo, galtes, barbeta, etc.), llavors podemdreçar una llista 20 ítems, la comparació dels quals sí que essituen al voltant dels 80 punts o més proposats per Swadeshper distingir dos llengües: F/B = 76,2%; F/V = 83,7%; B/V =81,2% (mentre que les coincidències del castellà i el catalàestàndards queden notablement reduïdes: 50,0%). (Conti-nuarà.)

VANITAS VANITATIS

Tram delCamí Natural

CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4M

ATA

RR

AN

YA

6

Europa: mite i realitat // Juli Micolau

L’ ARGADELL

Sempre m’havien parlat molt bé del llibre Memorias deAdriano, de M. Yourcenar, un llibre que, llegint-lo, m’ha trans-portat en un viatge pel temps i m’ha dut a pensar en la Hispa-nia Citerior Tarraconensis, des de Tarraco a Caesaraugusta, pas-sant per la Via Fraterna. Sí, i he pensat com deuria ser Romapassejant per la Via Appia, visitar el teatre de Marcello i el tem-ple de Giove, banyar-se a les termes de Traiano i Nerone, me-ditar a la basílica Giulia, divertir-se pels amfiteatres, córrer perl’estadi de Domiziano, veure el temple de la Concòrdia o salu-dant al Pontifex Maximus de l’Imperi romà, però avui és obli-gat parlar sobre Europa.

Diu la mitologia grega que Agènor (fill de Posidó, déu delsoceans) i de Líbia (filla d’Èpaf, rei d’Egipte) va ser un rei de Fe-nícia que va casar-se amb la nimfa Telefaassa. Van ser pares deCadme, un heroi i inventor de l’alfabet; de Cílix, que va regnara Lícia; pares igualment de Fènix, que segons les llegendes, vafer construir embarcacions i començaren a viatjar pel Mediter-rani estenent la seua cultura, la fenícia. I, sí, Agènor i Telefaassatambé foren els progenitors d’Europa –la nostra protagonista–i princesa de Fenícia. Un dia Zeus (déu suprem de l’Olimp) vaveure a Europa i s’hi va enamorar... va transformar-se en unbou blanc i ella, veient-lo, va atansar-se per acariciar-lo, li va

muntar a damunt i van fugir cap al mar... el rapte d’Europa vainspirar el nom del continent europeu.

No puc presumir gaire d’haver viatjat molt. Les meues eixideseuropees es limiten a Amsterdam, La Haia, Marsella, Paris, Avi-nyó, Roma, Perugia, Torí, Lisboa, Porto i moltíssimes visites iestàncies pels Països Catalans i les Espanyes. Tots els països elsguardo al cor i a la seua gent la tinc en un racó especial de la me-mòria. Tots ells m’han fet més lliure i tolerant. A tots els hi decuna gratitud immensa.

Europa ha tingut i té una Història de llums com a bressol decultures que és. I una Història bèl·lica irrepetible. Lo millor an-tídot per evitar noves confrontacions i enlluernar de nou és anarde la mà...

La realitat és que no fa massa que s’han celebrat les eleccionsal Parlament Europeu 2014. He anat a votar –sempre hi vaig– ivotar és un exercici sà, opcional i gratuït. Votem per la interre-lació ciutadana, la seguretat, economia, ecologia, model de fu-tur i un munt de coses que afecten a les persones d’una maneraquotidiana. Votar Unió Europea és també votar per un marc deconvivència i cohabitar bonament. Votar per Europa és brindarpel que som. Votar és un acte simbòlic de Llibertat. Votar és do-nar confiança a qui s’ho mereix.

A la 24a Trobada Cultural delMatarranya a Pena-roja d’enguanyes presentaren quatre novetats edi-torials. Al matí, després de la taularedona “25 anys de l’AssociacióCultural del Matarranya”, els dos úl-tims volums de la col·lecció Lo Trin-quet, els números 4 i 5 de la matei-xa, editats per l’Instituto de EstudiosTurolenses. La presència a l’acte dela vicedirectora de la institució Ma-ría Luisa Esteban va fer que fos ellaqui iniciés els parlaments agraint lallarga i fructífera col·laboració des defa molts anys entre l’entitat que ellarepresentava i ASCUMA, a més,

l’aposta de la institució per la col·lec-ció que promocionen en la llenguapròpia del Matarranya com es potcomprovar en la publicació delsnous dos volums. En acabar es pas-sà al torn de les presentacions. Pri-merament Carles Sancho parlà de lanovel·la de Desideri Lombarte Lesaventures del sastre Roc d’Arça, no-vel·la històrica ambientada a la Pena-roja del segle XVI, escrita el 1985que fou finalista del Primer PremiGuillem Nicolau 1986 convocat pelGovern d’Aragó. En acabat ArturQuintana presentà el poemari deCesc Gil Lombarte originari i parentde Desideri Lombarte Menú: la cui-na del cor. Quintana destacà, l’en-trada en els seus textos, els diferentsregistres del català, les suggeridoresrimes dels seus versos i l’original bar-reja que fa l’autor entre literatura icuina. L’escriptor, present a l’acte,agraí la presentació i la publicació delseu primer poemari en la seua vilad’origen.

Després del necessari parèntesi deldinar, al restaurant Tastavins, es con-tinuà les presentacions en el replà delcarrer del Rosari, davant de la casa

de Desideri Lombarte i Maties Pa-llarés. Primer el nou poemari de JuliMicolau Àtic antic. Maria Dolors Gi-meno fou la presentadora del llibreon destacà els constants referentsgrecs i del món clàssic i la pròpia ex-periència del poeta en els textos. L’o-bra suposa la maduresa poètica del’escriptor freixnedenc, segons Gi-meno. Seguidament Juli Micolauexpressà la influència dels poemarisde Desideri Lombarte i recità dife-rents textos seus i del poeta pena-rogí. I, finalment, Artur Quintana,presentà Resposta a cartes imperti-nents de Marta Momblant propostateatral basat en les cartes escrites perMaria Aurèlia Capmany en la dèca-da dels setanta. Per acabar, l’autoraposà en escena una de les cartes querecull el volum.

Durant l’acte Ramon Mur oferí alsassistents el butlletí del Centro deEstudios del Bajo Aragón VII (1995)on recull el text autobiogràfic de De-sideri Lombarte “A ti no te conoz-co” que l’autor presentà al Concursde Memòries del Baix Aragó. Un re-lat que explica el seu pas per les Es-coles Pies d’Alcanyís.

MartaMomblantrepresentantResposta a CartesImpertinentsSIGRID SCHIMDT

VON DER TWER

Les presentacions de llibres// CARLES SANCHO

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

MA

TAR

RA

NY

A24 Trobada Cultural del Matarranya// JÚLIA LLAMBERT

El dia 21 de juny s’ha celebrat aPena-roja aqueixa trobada, conce-buda també com a homenatge a enDesideri Lombarte i Arrufat en elvint-i-cinquè aniversari de la seuamort. Davant de la casa on va nài-xer l’escriptor Maties Pallarés i onva viure en Desideri Lombarte haobert oficialment la Trobada el bat-lle de Pena-roja Francisco Esteve, aqui hem vist després en molts delsactes que s’hi han anat descabde-llant. Abans el Políglota Teatre hapresentat uns jocs infantils a la Pla-ça Major. Aqueixa trobada ha co-incidit amb els vint-i-cinc anys de lafundació de l’Associació Cultural delMatarranya i és així com en una tau-la redona s’han comentat els pre-cedents que van dur a la fundaciód’ASCUMA el 1989, i les activitatsde les diverses juntes i els seus pre-sidents –tres dels quals hi eren pre-sents – fins al dia actual. S’ha desta-cat especialment la forta activitateditorial ja des del primer momenti que continua malgrat els molts en-trebancs, exposicions sobre la llen-gua catalana i la cultura que con-forma a l’Aragó, i les moltes accionsen la defensa i foment de la llenguaa la comarca... Voldria subratllar quenomés en tenir notícia dels projec-tes de comarcalització al nostrepaís, Ascuma va proposar que s’ha-via de mantenir la unitat de tota lacomarca, tenint en compte que undels criteris fonamentals era la uni-tat cultural del territori i que la llen-gua és el criteri més important de talunitat. Com sabeu això no es va te-

nir gens en compte i la comarca delMatarranya ha estat desmembrada:un tros ha anat a parar al BaixAragó-Casp i un altre al Bajo Ara-gón. Es fàcil d’imaginar quines hanestat les raons de fer semblant des-membració. Per respecte a vosaltresi a mi mateixa us les estalvio. De caraal futur es va remarcar l’escassetatde gent jove entre els associats, lacompeténcia de les institucions ofi-cials de cultura de les actuals co-marques matarranyenques, que engeneral no són gaire (Baix Aragó-Casp, Matarranya) o poquíssim(Bajo Aragón) sensibles a la llenguacatalana, així com també les actitudsobertament contràries tant del go-vern autonòmic com de l’estatal enaquests darrers anys. Malgrat totaixò, i el fet de trobar-nos a casa comen terra enemiga, com algú ha co-mentat, s’ha conclòs que els resultatsaconseguits, tot comptat i debatut,són força considerables i que les nos-tres activitats són ara més necessà-ries que mai.

Tot seguit s’ha fet la presentacióde la novel·la Les aventures del sas-tre Roc d’Arça d’en Desideri Lom-barte i del poemari La cuina del cord’en Francesc Gil i Lombarte,també de Pena-roja. Presidia l’acteuna representant de l’Instituto deEstudios Turolenses, entitat editorade les dues obres a la seua col·lec-ció ‘Lo Trinquet’. El dinar de ger-manor ha tingut lloc a l’Hotel Tas-tavins amb un àpat ben fet, i unpersonal atent, efectiu i molt ama-ble, tret de la llengua: el català de

nosaltres, clients en un restaurantd’una vila de llengua catalana, elshi era malauradament del tot es-trangera. A la vesprada, al mateixindret que al matí, s’ha fet la pre-sentació-recital de dues obres: Àticantic de Juli Micolau de la Freix-neda i de Resposta a cartes imperti-nents de Marta Momblant de Be-seit. El grup teatral pena-rogí ‘LaQuiquereta’, en homenatge a Desi-deri Lombarte, hi ha fet una inte-ressant lectura teatralitzada de lacomèdia d’aqueix autor Lo pobrellop. Això podria ser el camí per-què es decidesquen a representaraltres comèdies lombartianes, quetanta falta fa. En acabat hem anat ala Plaça Major on els jóvens dePena-roja, dins del marc dels con-certs de rock que havien començatel dia abans, han iniciat un debatcom cal sobre el ‘Bergantes no setoca. Plataforma de defensa de l’E-bre. AturandoYesa’. Tot i que laproblemàtica és d’allò més esfere-ïdora, feia goig de veure com el de-bat es desenvolupava en castellà icatalà, sense que ningú no alcés laveu per a exclamar allò tan tètricde ‘En castellano!’, o ‘Nos robáis elarte, nos robáis el agua!’ dirigit alscatalans presents a la mesa. Final-ment hi ha hagut un esplèndid con-cert-recital de ‘Túrnez & Sesécanta Desideri Lombarte’, on no-més m’hi ha mancat l’Esparver d’a-les fines jo vull ser. L’atapeïdadiada ha finalitzat amb el concertde cloenda de Boikot, Atzembla,Vadebo, i La Llitera Tropical.

DolorsGimeno, JuliMicolau iArturQuintanadurant lapresentacióde llibresSIGRID SCHIMDT

VON DER TWER

Branquil, associacióheterogènia

L’associació Branquil es de-fineix com a “entitat recrea-tiva, esportiva i cultural senseafany de lucre”, i seguintaquest lema organitza activi-tats de tota mena, des de cur-ses populars o tornejos depòquer fins a edicions de lli-bres. En aquest sentit, l’edicióde la Història de Saidí. Èpocamedieval va ser tota una fitad’aquesta associació. El lli-bre inclou escrits i documentsde l’historiador de Saidí JoséMaría Pascual Panadés, mortfa dos anys, i del també histo-riador Joaquín Salleras Clarió,que va coordinar la publicació.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4BA

IX C

INC

A

El passat dissabte 14 dejuny prop de 500 especta-dors van gaudir de les dossessions de l’obra Per les ga-nes d’heredar, que es va re-presentar al cinema de Sai-dí. Aquesta obra va serduta a terme pel grup deteatre de l’Associació Cul-tural Branquil, dirigit per laincombustible Pili Agustín(vegeu la galeria de perso-natges d’aquest número).

L’obra també va comptaramb la col·laboració de l’A-juntament de Saidí i la Co-marca del Baix Cinca, en elmarc dels seus programesde promoció de la cultura.La junta directiva de Bran-quil, en una nota a la seuapàgina web, va qualificard’èxit rotund aquesta ex-periència, ja que “va deixarun pòsit de satisfacció, tantentre els assistents com en-tre els actors”. És per aixòque l’entitat té previst con-tinuar programant més es-deveniments teatrals.

XIV TROBADA COMARCAL DE GIMNÀSTICA RESPIRATÒRIA, RELAXACIÓ I TAI-CHI

Gran èxit de participació a Mequinensa// ROSA ARQUÉ

La localitat de Mequi-nensa va acollir el diu-menge 8 de juny la XIVTrobada comarcal deGimnàstica Respiratòria,Relaxació i Tai Chi or-ganitzada per la Comar-ca del Baix Cinca i l’A-juntament de Mequi-nensa.

Hi van participar alvoltant de cent persones,de tots els pobles de laComarca i de la veïnaLleida. José Cónsul, mo-nitor esportiu responsable dels di-ferents grups de la Comarca, vaimpartir una classe conjunta moltvistosa amb tres parts: escalfament,exercicis i relaxació.

part de l’Alcaldessa de Mequinen-sa, Magda Godia i el monitor de l’ac-tivitat. La Trobada va finalitzar ambfoto de grup i un aperitiu per als par-ticipants i acompanyants.

Després de gairebé una hora d’ac-tivitats coordinades, i molt aplaudi-des pel nombrós públic assistent, esva passar al lliurament d’obsequis idiplomes a tots els participants, per

Èxit a Saidí de l’obra Per les ganes d’heredar// REDACCIÓ

Participantsde la jornadaROSA ARQUÉ

9

Pindulí és una hiena joveneta que desitja aprendre a caçar ianar al seu aire per la sabana. La seva mare n’està enamorada:«ets la hiena més bonica del món». Tal dit, tal fet, un matí se’nva il·lusiona a la recerca d’aliment per la família. Els primers ani-mals amb qui coincideix a l’abeurador són uns licaons, que deseguida fan burla sobre el seu aspecte: «si no tingués la pell rat-llada, amb aquestes orelles que té m’hauria pensat que era unnadó d’elefant!». Just més tard, ensopega amb un lleó, que li en-galta: «aquest serrell punxegut no t’afavoreix gens, noieta.» I,per acabar d’espessir el suc, es troba amb una zebra, acompa-nyada d’amigues, que li etziben, amb menyspreu, que la pell dehiena és una «desagradable vaguetat dels dibuixos». Arran detantes mofes, queda convençuda que «les seves ratlles estavenesgarrades». Un espiral inesperat d’esdeveniments capgira el dis-sortat passeig de la hiena. Però no us contarem res més. El des-enllaç és tan feliç que la mare queda convençuda que la filla, amés de ser la més bonica, també és «la hiena més intel·ligent delmón».

Janell Cannon (Minnesota, 1957), l’autora de Pindulí, títol quecoincideix amb el nom de la protagonista, va constatar que hiha una sèrie d’animals que, a causa dels seus costums, són tit-llats de maleïts, lletjos, antipàtics. I que aquesta mala fama és aconseqüència d’un fals mite, que els associa a la por, el perill, elfàstic. Aleshores Cannon es va proposar, per mitja de rondalles,

trencar l’estigma que els persegueix. En aquest sentit, Janell Can-non també ha dedicat relats a murcegots; serps; escarabats... Quanen una ocasió, la rondallaire nord-americana fou interpel·ladaper una periodista sobre perquè escrivia a propòsit de bèstiesi bestioles que ningú estima, Cannon va dir que aquestes cria-tures no són tan diferents de les més populars: «cada animal téuna funció important a la natura encara que a vegades no sa-bem quina és, m’inspiro quan vaig al zoo, observo tant als hu-mans com als animals, poso atenció en les reaccions de la gent,els que desencadenen un impacte més negatiu són candidats im-mediats per un conte». En les darreres pàgines de Pindulí, hi haapunts dels animals que tenen ratlles, dels que tenen orelles gransi detalls sobre el món de les hienes.

Janell Cannon és una primera espasa de la literatura infantil.La tendresa que desprèn envers la fauna erròniament repudiadaencomana entusiasme. És una línia a seguir aplicable en el mónde les llengües: n’hi ha que són tractades com a maleïdes, llet-ges, antipàtiques. La llengua pròpia de la Franja de Ponent, lacatalana, és menyspreada per la majoria de les institucions degovern. Les llengües tenen una funció a la natura: expliquen, po-sem per cas, com és l’entorn.

Tant a la vida com en els contes, les possibilitats per canviarallò que no ens plau passa per actuar. No fer res, és pitjor. «Ferés la millor manera de dir», afirmava el poeta.

Una Franja de possibilitats // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

BAIX

CIN

CABeques “Joaquín Torres” a Mequinensa

// ROSA ARQUÉ

Les beques estan destinades a jovesde Mequinensa que estiguin cursantestudis universitaris. Enguany s’hanpresentat 38 sol·licituds i la Junta dela Fundació s’ha de reunir per deter-minar quantes de les sol·licituds pre-sentades compleixen els requisits deles bases i per fixar la quantitat de l’a-juda que es donarà per a cadascundels becats.

Aquestes beques es nodreixen d’u-na generosa donació que, a principisde la dècada dels noranta, va fer Joa-quín Torres (Mequinensa, 1901-Bue-nos Aires, 1991), un mequinensà queva fer fortuna a Sud-Amèrica al móneditorial. Els diners es destinen ex-clusivament a estudiants universitarisde la localitat i es gestionen a travésde la Fundació que porta el seu nom.Torres va treballar a les editorials “Es-pasa”, “Seix Barral” i “Cervantes”, laqual cosa el va portar en 1926 a Bue-nos Aires, i en 1931 es va convertir enpropietari de l’editorial “JuventudArgentina”.

Des que es van convocar les bequesper primera vegada, en 1993, s’han dis-

tribuït 454.000 euros en ajudes a l’es-tudi entre un total de 168 joves de Me-quinensa. Per accedir a aquestes be-ques els estudiants han d’estar cursantsegon de la carrera universitària es-

collida, reunir els requisits acadè-mics que l’Estat exigeix en la legisla-ció de beques, haver sol·licitat beca al’Estat i haver residit els últims 10 anysininterrompudament a Mequinensa.

JoaquínTorres

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Comencem per la teua in-fància. Quins records tens de l’es-cola de Bot on vas aprendre les pri-meres lletres i vas viure els primersanys?Resposta. De l’escola de Bot ho re-cordo absolutament tot. Vaig estarmolt afortunada de poder anar aaquella escola. La meua mare eramestra allí i vivíem a unes casetesque hi havia a l’escola. Era comuna mestra del circ: tot el dia i la nita l’escola! Recordo el calendariamb l’home el temps, la senyoretaGlòria, la Dolors, les figuretes deplastilina, la verema, el carnaval, elspasseigs a Horta de Sant Joan, elcometa Halley, el teatre...També lamort d’uns companys i la vida: elmeu germà Guille. Bons fonamentsper al meu ‘Jo’ adult! A l’escola deBot vaig aprendre tantes coses quequan vam anar a viure a Casp jofeia segon de primària i durant unany vaig viure de rendes en els es-tudis. La Terra Alta és com un pro-fund oceà; el lloc on penetres it’embolica. Baixar cap a Bot des dela carretera de dalt, venint de Mae-lla, era entrar en un món misteriós,i a l’estació solitària, al tard, sen-tíem un tren imaginari que xiulavalluny... A Bot, entre vinyes, oliveres

i ametllers, hi ha diversos tresorsamagats que la fugaç partida em vaimpedir rescatar: allí estan esperanta un altre nen somiador de la TerraAlta.P. I de la teua infància a Nonaspamb la teua mare, els teus iaios i co-sins?R. De Nonasp recordo molt a lameua iaia Mercedes (que era Do-nya sentències) amb les seues frasesrotundes, plantada al mig de lacuina, mentre el iaio i jo llepàvemun plat d’escopinyes amb vermutdel poble i sifó. Els estius eren me-ravellosos al costat del Matarranya,encara sento el cant de les granotesi el mal de les pedres del riu quanvolíem caminar per sobre; la Múria,les pinyeres de la Verge, l’olor deles serradures de la fusteria deliaio... Passàvem del Matarranya al’Algars per l’ermita i era quelcommisteriós. Es feien menjars popu-lars al costat dels rius, i el ball alPortal on tiraven petards al méspur estil valencià. A la casa dels ia-ios no hi havia tele i els estius elspassàvem a la fresca on els granscontaven històries. És una sort te-nir l’herència genètica d’un poblecom Nonasp; jo sé què significa ar-ribar a un lloc i sentir que, d’alguna

Marta CastellóMERXE LLOP manera, formes part d’ell i que els

seus habitants ho saben. El meuiaio, postrat en la seua cadira de ro-des i lluny ja de la seua vila, en l’úl-tima visita em va dir molt orgullós:“Ja parle com nantros”, referint-sea la meua filla d’any i mig.P. Bilingüe de naixement i amant deles llengües, vas estudiar Traducció iinterpretació. Com ha estat que etdediquis a altres coses?R. En acabar la carrera va succeirun esdeveniment que va canviar elmeu rumb. Vaig tenir l’oportunitatde fer pràctiques de traductora al’ONU, sis mesos, que m’oferien lapossibilitat d’un treball amb bonfutur entre vestits grisos, passadis-sos i dies pocs solejats... el somni dequalsevol traductor! En lloc de tan-car-me per a tota la vida en una ca-bina insonoritzada repetint en cas-tellà, francès, català...allò que unsenyor em deia a l’orella, vaig op-tar per una beca d’assistent de llen-gua en un col·legi-institut a Limo-ges. Allí vaig començar a endevinarque jo podia transmetre moltes co-ses als nens.P. I vas tornar a la teua terra?R. Sí, vaig tornar a les meues arrelsi va sortir el sol: unir espectacle ambaprenentatge a partir de la meua

MARTA CASTELLÓ, POLIGLOTA, MAGA, EMPRESÀRIA I MARE

Projecta amb il·lusió la seua sensibilitathumana i artística en tots els seus projectes // MERXE LLOP

M’agrada molt la definició: Dona

de Frontera. Pràcticament vaig ser

concebuda així: frontera entre Bot de

la Terra Alta, i Nonasp del Matarra-

nya: triangle cultural ple d’energia

que uneix molts territoris. Gràcies a

la frontera he desenvolupat aquesta

capacitat de comunicació tant ne-

cessària en aquest temps de canvi i

de mestissatge cultural. Els nostres

fills seran poliglotes i nosaltres, els pa-

res i educadors, hem d’estar prepa-

rats. És un moment d’oportunitats i

de fer les coses be.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

ENT

REV

ISTA

Actuació deMarta CastellóMERXE LLOP

aquest museu fotogràfic, els passa-dissos que no em canso de recórrerper tal d’assaborir de nou els sonsd’aquell temps; tota aquesta màgiaencara present, és el motiu pel qualvull treballar per als nens. Vull om-plir la seua infància d’experiènciesinoblidables, que els facin crítics igrans persones, amb sensibilitat hu-mana i artística. Cada activitat quepreparo intento fer-ho amb dili-gència i cura pensant en cada par-ticipant. Tinc la responsabilitat quel’experiència d’aprenentatge arribicorrectament. Com veus, no estemparlant d’una monitora de tempslliure que fa tallers de polseretes degoma; és una altra cosa.P. Quins valors hi trobes a viure alcamp com a elecció de vida?R. Quan has viscut en grans ciutats,treballant en altres països, has co-negut altres espais i diferents cul-tures, valores molt més la teuaterra natal. La Terra Alta i el Ma-tarranya és un triangle ple d’ener-gia que uneix molts territoris. Amés vic enganxada al Mar d’Aragó,en la línia imaginària per on passael Meridià Zero, també en la fron-tera entre la muntanya i l’aigua,respiro olors d’infància. Quan vaigarribar al lloc on tinc la meua casapensava que solament m’hi queda-ria un temps curt i ara he deciditcrear el meu espai vital aquí on in-tento pertorbar el menys possibleel medi ambient; de vegades és durperò apassionant. Jo volia que els

meus fills donessin els primers pas-sos en terra i no en asfalt. No veiguna altra manera de viure.P. Políglota és el nom de la teua em-presa; no és molt difícil portar en-davant una activitat professional re-lacionada amb l’espectacle actual-ment?R. El nom de la meua empresa ésPolíglota no solament per les dife-rents llengües en les quals treba-llem sinó també per la diversitatd’activitats que realitzem. Els meustrets personals són la raó per laqual m’agrada treballar al món delteatre, l’animació, l’art i l’educacióno formal: perquè cobreixo totesles meues facetes i necessitats crea-tives. Inclosa la docència, és clar;porto diversos anys realitzant clas-ses extraescolars en format de ta-ller creatiu bilingüe.P. Com a persona “de frontera cul-tural”, què ens podries dir d’aquestfet?R. M’agrada molt aquesta defini-ció.. Pràcticament vaig ser conce-buda així: frontera entre Bot de laTerra Alta i Nonasp del Matarra-nya. Gràcies a la frontera he des-envolupat aquesta capacitat de co-municació per sobre de tot tan ne-cessària en aquest temps de canvi ide mestissatge cultural. Els nostresfills seran poliglotes i nosaltres, elspares i educadors, hem d’estar pre-parats. És un moment d’oportuni-tats i de fer les coses be.Moltes gràcies.

formació. Penso que d’alguna ma-nera és la fusió entre un pare mag iuna mare mestra.P. Però la teua activitat professionalés més artística que intel·lectual,cóm ho expliques?R. La meua feina és molt intel·lec-tual, al contrari d’allò que es puguipensar.P. La diversitat i món de la infànciasón l’ànima de la teua professió,tens algun secret o vocació especial?R. La meua vida sempre ha estatuna dualitat; transcórrer entre dosmons: d’una banda Bot i d’una al-tra: Nonasp. La mama a l’escola i elpapa venedor de sabates ambulant.La mare en un centre de formaciódel professorat i el meu pare, mag.Durant cinc dies a la setmana erauna nena “normal” que va a l’es-cola i realitza les rutines pròpies dela infància, però els caps de set-mana em convertia en la partenairedel mag que em clavava espases,que em tancava a caixes màgiques,que em feia desaparèixer... ara encatalà, ara en castellà. No és difícilcomprendre la meua necessitatpermanent de diversitat.P. Una dona treballadora, empresà-ria, mare a quines coses ha de re-nunciar? R. L’any 2005 em vaig fer autò-noma i un anys després era empre-sària en el mitjà rural: 26 anys i em-barassada del meu primer fill. En-tre criar i crear s’ha desenvolupatla meua vida des de llavors. És undesig complet. La meua vida éscrear, crear, crear. I tot això no haestat en detriment de cap cosa. Tincun fill i una petita filla que són elmotor, la bellesa i el món; i una pa-rella que és la meua finestra obertaal mar.P. Dona del Renaixement amb inte-ressos múltiples?R. Sempre he necessitat estar em-prada en diverses activitats al ma-teix temps. Ara és quan he aprés afer que tots ells arribin a bon fi. En-cara no he aprés a frenar. Tots elsmeus projectes estan carregatsd’una gran dosi d’il·lusió des de laseua gestació. Això em dona força.P. Vocació? Perquè treballar ambnens?R. Aquesta col·lecció de vivènciesextraordinàries de la meua infàn-cia, aquest tapís d’aprenentatge,

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4LL

ITER

A Antiguitats// JOSEFINA MOTIS

potser ningú tenia.A un altre apartat on

s’hi puja amb una escalad’aquelles de fusta, hi hatota mena de forques i se-dassos de diferent mida,algun bagul, i gàbies on estancaven els pollets ambla gallina.

Hi ha guardada unamàquina de ventar.

No menys curiosa ésl’exposició de mobles an-tics. Hi ha una taula i ca-dires de fusta massissa, un armari dedues portes que es tancava amb rios-ta, i un foc de llenya amb les seveseines per atiar-lo i escalfar el men-jar. Una cuina de ferro que s’escal-fava amb llenya, cuina econòmicadeien a Albelda. Llits de barrots a lacapçalera i als peus, i un de ferro bentreballat, models de llits de pobledels que ens aixecàvem, en aquellstemps, que anàvem a mestra. O si-gui a l’escola on les taules eren pu-pitres per a dues criatures amb el seutinter, i els seients tot d’una peça;Carles també té un pupitre d’a-quests guardat, i una taula amb ca-diretes de parvulari.

A més hi ha una bodega amb unespremses per xafar raïm. Una que fanservir. L’altra molt gran de seglespassats que es feia girar amb somers.

En aquest mateix viatge els anti-quaris visitaren a Pinseque, un po-ble de més amunt de Saragossa, albesnét d’un ferrer. On hi té com unmuseu relacionat amb la ferreria,perquè recorda l’ofici de ferrer tan

necessari als nostres pobles.Hi ha tota mena d’eines guardats

pel col·leccionista, martells, junc,astrals, ganivets, claus de serrallaenormes que forjaven aquests arte-sans. Escopetes, un trabuc, ràdios igramoles antigues, fins i tot una ar-madura.

Ensenya un carro, un bolquet queés petit per descarregar, i el morralque es penjava al cap del animalamb el pinso. També aladres i estrisde fer moure la terra.

Inevitablement es parla de somersi d’altres cavalleries per tirar delscarros i treballar la terra desgastantels cascs per al que els ferrers tenientanta feina a fer ferradures i ferrar.

Els antiquaris del reportatge co-mentaven el valor en euros quetindrien alguns mobles carros i ob-jectes. Els col·leccionistes diuen queno te valor. O que el valor que te totaixò no es tassa amb diners

*Algunes dades d’un reportatge de Aragón a

la carta

Els antiquaris David Murién iRicardo Ostalé en la seva recercavan estar a la a la localitat d’Albel-da. Allà hi ha una col·lecció d’ob-jectes relacionats amb el camp i laramaderia de temps més antics, queCarles S. C. agricultor i ramader, ésaficionat a guardar i col·leccionar.

Va ensenyar uns espais grans i benendreçats amb moltíssims objectesi mobiliari antic tot ben conservat,restaurat i ordenat.

A l’entrar, una renglera d’esque-lles penjades amb collar de fusta ibadall d’os inicia un cordial diàlegentre el col·leccionista i els anti-quaris.

A una estància es veuen exposatsjous, samugues i tota mena de cis-telleria al estants; es parlà de coms’esquilaven les ovelles amb tisoresespecials; hi havia un sac de llanarentada, que tanta feina donava i va-lor tenia pels millors matalassos.

Com a peça de museu una “sella”d’anar a cavall artesana i estètica, esveu que era per a núvies en tempsmolt antics. El col·leccionista diu quela va comprar per a la seva dona.

A un passadís gran hi ha carrosque aquest noi d’Albelda ha com-prat i restaurat. Un d’ells molt llargcarregat amb carretells; una tartanatal qual, que servia pels desplaça-ments pel terme de la gent de dinersdels temps dels cacics.

Un cotxe de cavalls molt ben pre-sentat, que sembla una calessa deciutats d’Andalusia, però que devienser els que es feien servir abans delmotor, i que per aquests pobles

CarroMANUEL ARRIBAS

El duo Recapte portarà en plena canícula d’agost l’es-pectacle “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat a la poe-sia de Desideri Lombarte, per terres lliteranes després d’ha-ver-ho fet en dues localitats del Baix Cinca i a Saragossa al’abril i al maig, dins dels actes d’homenatge al poeta de Pena-roja amb motiu del XXVèé aniversari de la seua mort.

El divendres 8 d’agost, el grup poètic musical format perAntoni Bengochea i Màrio Sasot actuaran a la sala d’actesde la Casa de Cultura d’Albelda a les 10:30 hores de la nit.

L’endemà dissabte 9 d’agost, a la mateixa hora i dins de les

Actuacions del Duo Recapte a Albelda, el Campell i Torredarques // FELIP BERENGUER

ja famoses Nits a la Fresca, Recapte portarà la poesia i la tra-jectòria vital de Desideri Lombarte a la Plaça Major del Cam-pell.

Ambdues activitats han estat organitzades amb el suportdels Ajuntaments, biblioteques i associacions culturals d’a-questes localitats.

Després d’aquesta mini gira lliterana, el Duo Recapte par-ticiparà, el 19 d’agost, a les 7:30 de la tarda en l’apertura dela vespra de les festes majors de Torredarques, al Matarra-nya, invitats per la Comissió de Festes.

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

RIB

AG

OR

ÇA

13

La dansarem pas pus la borrèia d’Auvernha,la dansarem pas pus: lo violon es romput.“Lo fau racomodar”, ço faguet la chambrièira,“lo fau racomodar e tornarem dansar”La borrèia (en francès bourrée) és un ball occità, propi de

l’Alvèrnia i d’altres regions sobretot del nord d’Occitània, queté alguna similitud en els seus passos amb la jota, si bé sol serinterpretada amb acordió diatònic, violí i, de vegades, ambgaita de bot o sac de gemecs. Al sud, i a la Gascunya, és méspopular el rondèu, més pròxim al nostre ball pla, encara que,pel fet de ballar-se en rotllana, pot recordar la sardana.

Tots els pobles ballen, toquen i canten. Tots els pobles i, pelque sabem, en tots els temps. No tenim, així, notícia d’ètnies ocultures amusicals. Ben al contrari, el que sí que hi ha sónnacions que fan de la música un dels seus principals signes d’i-dentitat. Cada cop que he participat en trobades entre, perexemple, gascons i catalanòfons, he experimentat una certasensació entre la vergonya i l’enveja. Per a ells, la cançó és unamanifestació col·lectiva tan important com ho és per a nosal-

tres el menjar i el beure. Nosaltres no podem celebrar unafesta sense una taula ben parada; ells tampoc, però a més amés segur que acaben (o comencen!) cantant –i cantant bé–alguna cançó tradicional. Com a torna, nosaltres ens veiemlimitats a cançons obscenes o de borratxos fetes per a desafi-nar com un orgue de gats, a alguna jota esgargamellada o a lainefable i avorridíssima Estaca. Ens guanyen per golejada.

De tota manera, potser som un poble que cantem poc per-què parlem molt. M’explico. Els occitans fan bandera de lamúsica, i els occitanistes també de la llengua. Per a ells, la llen-gua occitana és un símbol i tal vegada –alguns– li reconeixenel seu valor patrimonial, però la seua presència en la vidaquotidiana és molt reduïda, i per a molts, potser la majoria,nul·la. Per a nosaltres, en canvi, el català configura el nostrepensament i permet majoritàriament les nostres relacionssocials. Ara, fins quan? Haurà pres nota el govern d’Aragó dela política lingüística que duen a terme els seus col·leguesfrancesos? Ens faran passar literalment amb cançons mentrela llengua esdevé objecte d’estudi arqueològic?

Borrèia o Jota? // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Cada mes de maig el dia 9 és Sant Gregori, patró de Sopeira, toti que la festa es celebra el cap de setmana més proper.

Tothom assisteix als actes que consisteixen en jocs per a la cana-lla i sessió de ball a la nit per a grans i xics. I el diumenge, missa al’ermita, dedicada a Sant Antoni i a Sant Gregori, que aquest any pre-sentava un aspecte magnífic amb la nova pintura. En acabat, com sem-pre, benedicció dels camps i repartiment de la coca i el vi per als nom-brosos assistents, que mentre menjaven i conversaven, escoltaven algrup d’acordionistes ribagorçans “Ribatònics”. El dinar, on hi haviamés de cent comensals, a la carpa, i a continuació ball amb el grup“Texas” fins esgotar la tarda i la festa.

Durant la Diada de Sant Jordi vatenir lloc al carrer Camp de la Vila ia la Confraria Nova del Pont de Suertun recital i exposició de poesia, pro-sa poètica i cançons, acompanyats del’Escola Municipal de Música.

Dins l’acte, els alumnes del Con-sorci per a la Normalització Lin-güística i altres participants van lle-gir diversos poemes de DesideriLombarte i Joan Vinyoli per com-memorar els Anys respectius.

Així mateix, es va editar un qua-

El Pont de Suert commemoral’Any Desideri Lombarte//REDACCIÓ

dernet que incloïa la biografiad’ambdós poetes i algunes mostresde la seua obra.

Aquestes activitats van estar or-ganitzades per l’Ajuntament delPont de Suert i el Consorci per a laNormalització Lingüística, amb lacol·laboració del Consell Comarcal,la Biblioteca Municipal, l’Escolade Música, el Centre de RecursosPedagògics, el Centre de Formaciód’Adults i l’Institut del Pont deSuert.

Sopeira celebra la Festa Major// GLÒRIA FRANCINO

TEM

PS D

E FR

AN

JA12

2 /

juli

ol-a

gost

201

4C

ULT

UR

A

14

S’amplia l’ensenyament en LAPAPYP i s’obvia el de LAPAO// NATXO SOROLLA

firmen que qui tira de la corda se-cessionista és el PAR, i no tant elPP, a qui la cosa li importa poc. Enl’interior del Departament es parladel “català” quan es refereixen alLAPAO, i és només amb presènciade càrrecs polítics del PAR que evi-ten la paraula maleïda. Si això noés prou clar, en el mateix debat deCorts María Herrero (PAR) corre-gia a Dolores Serrat (PP) quans’havia referit al LAPAPYP comaragonès, “sin la coletilla”, la qualcosa podria portar a pensar quel’altra llengua és el no-aragonès. Ien esta nova batalla secessionistadel PAR no hi ha res més no-ara-gonès que el català. En la (pre-sumpta) defensa d’allò aragonèspoden arribar a enrevessar la iden-titat aragonesa, si cal, per tal queningú dubte que si d’alguna ma-nera es defineix l’aragonesitat ésperquè està contraposada a la cata-lanitat. I aquí resideix la paradoxad’esta (presumpta) aragonesitat ca-vernària: si per a defensar l’antica-talanisme han de renunciar a allòaragonès, no dubteu que ho faran. Iaixí ho explicava Ramon Sistac fapoc en un article a La Vanguàrdia:“Lo más triste de todo esto es quepara hacer daño al catalán tambiénestán dañando el aragonés, y éstaes una forma extraña de entenderel patriotismo”. Herències de laCorona d’Aragó.

En tot cas, noteu que la Llei i laConsellera, i fins i tot el PAR, trac-ta sobre “dues llengües”. És possi-ble que el PP haja aturat la preten-sió del PAR de tractar l’aragonès iel català com una única llengua. Entot cas, sabem que ni el propi PARcreu que el català no és català.

Com a conclusió, s’ha de remarcarque en el debat de l’aniversari de laII Llei de llengües l’única parlantd’una llengua pròpia d’Aragó era laConsellera Serrat. I per a augmen-tar la paradoxa, és nascuda a Cata-lunya, la terra del dimoni. Un paíssurrealista del qui ni el propi Buñuelestaria orgullós.

Lapao & Cía. VINYETA DE MANEL

FONTDEVILA PER A

ELDIARIO.ES. LLICÈNCIA

CC-BY-NC

El Govern d’Aragó ha aprovat elcurrículum d’educació primària,amb una important ampliació del’ensenyament d’aragonès (article19). En l’articulat no se li diu “ara-gonès”, o “llengua aragonesa”. No-més se la reconeix amb l’eufemisme“lengua aragonesa propia de lasáreas pirenaica y prepirenaica de laComunidad Autónoma, con sus mo-dalidades lingüísticas”. Esta ocul-tació de l’aragonès no és tant un in-tent d’ocultar la llengua privativad’Aragó com una forma de negarl’existència del català a la Franja. Calque el català aparega de manera benclara amb la seua filiació aragone-sa, també cal que es destaque la seuadiversitat en “modalitats”, i sobre-tot, cal que el català no es diga ca-talà. Així que per a evitar la seua re-lació amb els endimoniats, denomi-nen la Franja com “zona de utiliza-ción histórica predominante de lalengua aragonesa propia del áreaoriental de la Comunidad Autóno-ma, con sus modalidades lingüísti-cas”. 21 paraules per a evitar dir laparaula “català”. Crea perplexitatque alguns encara no entenguen l’è-xit de les sigles LAPAO i LAPAPYP,més que no pas el “nom” amb quetracten l’aragonès i el català.

El currículum desplega l’ense-nyament de l’aragonès. Però te-mem que la intenció no és de po-tenciar l’aragonès. Com bé sabeu, el

món de l’aragonès viu dividit en di-ferents corrents ortogràfics enquis-tats en batalles internes. El currícu-lum ha privilegiat deliberadamentun dels sectors, amb la intenció pre-visible que això realce el sectormenys institucionalizats de l’ara-gonès, i a la vegada, incrementel’escletxa. Esta intencionalitat eracorroborada per Miguel Navarro, di-putat del PP nascut a Alcanyís, quanafirmava en el debat sobre la II Lleide Llengües (12/6/2014) que “ese es-tándard ortográfico viene a suponerun torpedo en la línea de flotaciónde la política utilizada por CHA demimar al Consello d’a Fabla Ara-gonesa”. És previsible que el PPabandone este sector en un temps,amb la intenció que cresca la divisióinterna. Amb tot, l’aragonès podràevitar intel·ligentment esta intenció,i a la vegada a aprofitar l’incrementde classes en LAPAPYP per a con-solidar l’ensenyament de l’aragonèsde cara al futur.

Tot i l’avenç brindat a al LAPA-PYP, en l’annex s’explicita que peral LAPAO no s’ha desplegat currí-culum: “en posteriores desarrollosnormativos se determinará el cur-rículo de la lengua aragonesa propiadel área oriental”. Veurem en quequeda este desplegament, i quinanormativa acadèmica es pren com areferent.

Amb tot, multitud de pistes con-

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

AR

AG

Ó

16

Diverses entitats socials i culturalsde Mequinensa, junt amb l’Ajunta-ment de la localitat, han sol·licitatque es mantingue l’assignatura deLlengua Catalana al currículum ara-gonès d’Ensenyament Primari re-centment presentat pel govern ara-gonès, i no se substituixque per la deLlengües pròpies de l’Aragó Orien-tal (LAPAO), conjunt de modalitatslingüístiques del català que no apa-reixen citades ni desenvolupades alCurrículum.

Quant a la Llengua Aragonesapròpia de les àrees Pirenaica i prePirenaica (Lapapyp), el Currículumde Primària en fa esment dient quees compromet a fixar una ortografiaunificada i que de moment s’atendràa la proposta ortogràfica de l’ano-menada Acadèmia de Filologia Ara-gonesa.

L’elaboració del nou Currículumde l’Educació a Aragó i l’aplicacióde la Llei de Llengües d’Aragó, mo-dificada el 2013, elimina del seu texttota referència a l’assignatura deLlengua Catalana, que s’imparteix ales escoles aragoneses des de fa tresdècades, i el substitueix per la dellengües pròpies d’Aragó. Aquestasituació, en opinió de les entitatsmequinensanes al·legants, posa enperill el marc jurídic sobre el qual sesustenten les classes de català, queen l’actualitat formen part de l’o-ferta educativa dels centres escolars

de l’Aragó Oriental, i la convalida-ció de l’assignatura per obtenir el‘nivell B’ de català.

En el document, remès al Depar-tament d’Educació del Govern d’A-ragó per aquestes entitats, sol·licitenque la “assignatura de català, com asenyal d’identitat consubstancial alpatrimoni cultural aragonès i espa-nyol i com a àrea plenament assen-tada en el sistema educatiu d’Aragó,sigui contemplada en aquesta ordrede currículum així com el seu reco-neixement d’aquests ensenyamentsper a l’obtenció del certificat B de ca-talà”. També es demana que “sigui re-coneguda en tots els desenvolupa-ments legislatius del sistema educa-tiu d’Aragó i que es mantingui l’ha-bilitació del seu professorat per im-partir l’àrea de català i altres àrees delcurrículum en aquesta llengua”.

La xifra d’alumnes aragonesos que

Mequinensa reclama el catalàal Currículum de Primària// MÀRIO SASOT

estudien i són avaluats de català o encatalà ha anat incrementant des de1984, moment en què van començara impulsar els ensenyaments del ca-talà a Aragó, fins a superar els 5.000anuals. El 2007 es va impulsar la im-plantació de projectes lingüístics enllengua catalana amb instruccionsper al seu desenvolupament d’acordamb els nous currículums i en 2008 esva acreditar el nivell B de català alsalumnes que compleixen els requisits,cosa que afavoreix la inserció laboralde l’alumnat aragonès.

Entorn a aquesta polèmica, laConsellera d’Educació, Cultura i Es-ports del Govern d’Aragó, DolorsSerrat, s’ha limitat a dir que, tot ique aquesta matèria no apareix enel nou currículum, el seu Departa-ment “no té intenció de treure l’as-signatura de Català dels centres ons’imparteix”.

Reunió per laDeclaració deMequinensacelebradaaquest estiuAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

Leda Valladares (Tucumán, 1919-Buenos Aires, 2012) // M. Llop

DONES

Fou una compositora, musicòloga, cantant, poeta...Va viure una infància i adolescència entre blues, jazz, música

clàssica que va aprendre del seu pare. Graduada en filosofia a laUniversitat Nacional de Tucumán i llicenciada en Ciències de l’e-ducació. A la seua joventut va formar un grup de música ambamics, més endavant, amb el pseudònim de Ann Key cantava jazzque li apassionava des de molt petita. Però la seua gran passióva estar la música del folklore argentí. Als 21 anys va descobrirla baguala a partir del cant de tres dones en una nit de carnaval.Mai no havia escoltat un cant com aquell que estava pràcticamentdesaparegut i que representava la tradició de molts segles. DiuLeda, que aquell cant esquinçador i solitari li va obrir les portes

a la gran passió de ressuscitar la història musical tradicional delseu país que s’estava morint. Es va dedicar durant tota la vidaa recuperar el cant anònim de valls i muntanyes argentines bus-cant pels ranxos, carrerons, corrals... Ella va fer un mapa musi-cal de l’Argentina. Als anys 50 va viure a París i allí trobà a laMaria Elena Walsh amb qui va formar el duo folklòric Leda iMaria actuant per Europa fins que van tornar a l’Argentina. Vaobtenir el premi Konex, Diploma al mèrit el 1984 i el 1994 i el2005 va rebre la Menció Especial per la seua aportació a la mú-sica argentina. Té una discografia amplíssima. Ella es defineixcom una cantadora que investiga. Nos us perdeu gaudir una es-tona d’aquesta veu tan apassionant!

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Sapigueu el primer desenllaç: Jo no sóc més que un arbre re-tort on s’enrosca l’heura dessota les estrelles, un arbre que s’a-llunya de l’ombra del bosc cremat de cedres vells perquè algúl’ha cridat amb veu ronca, aspra i profunda. És hora, ja, de dirla primera paraula: Tostemps tinc massa por i encara més tempsperdut.

No esborreu, si us plau, els viaranys i els caminals obscurs niles paraules antigues; només estrafeu-les perquè per ésserpoeta cal bastir sempre en el buit, sense fi, paraula a paraula unaobra que es perd endins de l’espai; ser-ne tan sols un manobrei no sentir-se mai pobre, ni no desistir-ne mai. És l’edifici tan altque mirar-lo fa vertigen; té en el meu nucli l’origen; qui, però,en sap el final?

Recordeu els antics: Al punt que hom naix, comença de mo-rir. Cada moment és el moment de néixer i cada instant és l’ins-tant de morir. No temo ser capdavanter del son entre els des-perts. Prou he jugat a vida i ja no és temps de fer una altra par-tida. Miro el gran riu passar dessota el pont. Sóc quasi vell, elpeu a l’esglaó primer que porta al fons de la caverna, però m’a-trau el so de la galerna que va creixent i la nocturna olor. Novull guiar-me per estels o far, que ja s’ha proclamat el veredic-te i em toca ser només un derelicte: m’enfonso, doncs, a poc apoc en jardins ocults.

No invertiu en causes perdudes: No recordeu els dies de la fe-

licitat bevent, no compliqueu gaire més els records purs. De-maneu els mots indispensables per fer sorgir les imatges per-fumades de les coses passades. Des dels meus ulls massa cansatsperò no cecs, veig ombres que retornen pel camí de les llanternesapagades. Hi ha un silenci pietós, un ert secret en cada cosa: Amida que ens envellim tornen les coses primeres. Els dies véneni se’n van: Els records i la soledat que m’envolta ho són tot.

No devasteu mai el temps ignorat. És lluny de mi tota fragànciade tarongers en fruit; és lluny de mi l’engronxament fantàsticde l’arbreda. Desisteixo de ser com un vent per l’espai, m’abatun falliment de somnis, i una queixa muda i encara una preguntapugen de mi davant del foc.

Apropeu-vos a hores petites sense por; mireu-me la cara en-cesa de sàtir vell, color de vida prou viscuda. Que no us pertorbicap moviment, es poden fer moltíssimes coses, que no són res.Nu del tot en l’univers, ara res no m’és advers. Us parlaré sem-pre baix del temps que s’atura. No sé per on camino, sé nomésque vaig cap al no-res. Un altre cop, graó rera graó, he de pu-jar l’escala cap a res.

Tots ho sabem: On són les hores, l’horitzó, els camins, l’espaiobert, la llum, el gris perfum de la humanitat més gerd, l’aire deles elevades frondes, pel vent i per l’enyor gronxades? Petjadaarreu és l’herba tènue que treu lluc; se’ns evaporen com a l’al-ba el rou els goig eteris: tot és ara i res.

Joan Vinyoli: ara i tot // Esteve Betrià

La Maria Pilar Agustín (Fraga,1960) és ben coneguda de tota la po-blació fragatina, tant per la seua tra-jectòria com actriu i directora de di-ferents agrupacions de teatre ama-teur, com per haver assumit la Re-gidoria de Joventut, Ensenyament iRelacions exteriors durant l’etapadel PSOE.

La seua biografia va lligada al tea-tre des que als 10 anys va entrar aformar part d’un grup de teatre ín-tegrament femení, les Barbarelas,per integrar-se després, amb el pasa l’institut, al grup de teatre del’INB Ramón J. Sender. En la ma-teixa època, fets els 14 anys pre-ceptius, va entrar a formar part dela Penya Fragatina –l’entitat queaglutina el gruix de la joventut fra-gatina–, on va entrar en contacteamb la gent de Génesis.

El grup de teatre Génesis va de-butar la dècada dels 70, anys d’e-fervescència cultural, i va inclinar-se per obres de denúncia política,com Este jefe no le tiene miedo algato, de José Ricardo Morales, que,

Maria Pilar Agustín Villas, el teatre a la sang// CARME MESSEGUER

U12

ja en la dècada dels 80, va merèixerel 1r premi al Festival de TeatroAmateur d’Alfajarín (Saragossa),així com el premi a la direcció en elFestival de Graus.

«En aquells anys a Fraga es veiamolt bon teatre, hi havia cultura tea-tral –ens explica la nostra biogra-fiada amb veu de vellut–; els assajoses feien al CEICU –Centro de Ini-ciativas Culturales, mítica sala deFraga que congregava el joventamb inquietuds culturals–, on lagent seguia els assajos pel caliuque s’hi respirava.» De fet, els di-ferents membres que van anar pas-sant per Génesis han estat en unmoment o altre membres actius enla vida cultural i política de la ciu-tat.

L’any 88 van portar a l’escenariNelo Bacora, sainet de l’autor va-lencià Josep Peris Celda, i Génesisva obrir un parèntesi que no va tan-car fins 2013, en què un renovat Gé-nesis 2.0 reprenia l’activitat amb unnou Nelo Bacora que ha portatamb èxit a banda i banda del límit

administratiu. En l’ínterim, aquestallicenciada en Història contempo-rània i mare de dos fills, ha dirigitteatre escolar, la companyia Or-quídea dorada del Jubilat i els sainetsdel Dia de la faldeta, mentre altrescompanys deixaven la vocació perl’escena en stand by, a l’espera d’u-na nova sala de teatre que mai ha es-tat prioritària per als gestors públicsfragatins.

En l’actualitat, la Maria PilarAgustín coordina la Casa de la jo-ventut de Fraga.

Maria PilarAgustín Villas

CARME MESSEGUER

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Aquests dies he pensat sovint en aquesta forma de raona-ment, en el moment en què arreu de l’àmbit lingüístic català,tothom s’ha manifestat per defensar-se de l’atac contra lanostra llengua orquestrat per l’Estat espanyol i, en concret,per la piconadora del PP.

Si la teua (la meua) llengua pròpia és el català, si els que te-nen el català com a llengua pròpia responen contra els atacsque els infligeix l’Estat, aleshores tu i jo hem de respondrecontra qui ens ataca; i encara, Si la teua llengua és el català iels qui tenen el català com a llengua pròpia es reconeixend’una mateixa col·lectivitat, aleshores tu i jo som d’aquestacol·lectivitat... Sí, suposo que aquí ve allò de la voluntat: un ésel que vol ser. D’acord, però si anem a les prioritats, és a dir,a la importància de la llengua com a component de la “per-sonalitat” com a poble (ací, la Franja), vull pensar que la gentamb personalitat de Franja ha de voler ser identificada coma catalanoparlant i, en conseqüència, ha de voler i desitjaramb tota la força defensar aquesta personalitat; i si la defensade la “personalitat lingüística passa sobretot, i en primer lloc,per l’escola, ERGO cal que posem tots els esforços per de-manar i exigir una escola al servei d’allò més nostrat que ésla nostra llengua catalana.

Doncs, amb tots els sil·logismes del món resulta que de la

Franja, de manera col·lectiva –associacions, col·lectius, enti-tats–, no hi havia cap representació a la manifestació del dia14 de juny a Barcelona contra la llei Wert, per reivindicar l’es-cola catalana en llengua i continguts, on van acudir repre-sentants d’arreu de tot l’àmbit lingüístic: de les Illes, que pa-teixen una política antieducativa contra el català que ha pro-vocat fins i tot la vaga de fam del que ja és un heroi, en JaumeSastre; del País Valencià, on milers i milers de famílies no po-dran escolaritzar en valencià els seus xiquets; de la Catalu-nya Nord, els pobrets, més desvalguts que ningú, amb l’escolai els pobles cada vegada més buits de català. Només nosal-tres no hi érem i no em digueu que, a l’escola, no estem orfes,desemparats i perduts de llengua com els qui més i a expen-ses de la política anticatalana dels governs RR (Rajoy-Rudi).

Ara, a punt d’enllestir l’article amb els sil·logismes, m’arri-ben les notícies de les accions dels ajuntaments del Campelli Mequinensa contra la possible desaparició de la referènciaexplícita de la llengua catalana en el currículum escolar, i eltemor de perdre la vigència del reconeixement del nivell B...Ací no hi sé fer cap sil·logisme. Només em torna al cap unaidea de sinonímia: a la Franja l’ensenyament de llengua ca-talana és sinònim d’ensenyament de llengua estrangera. Ipunt.

Sil·logismes del català a l’escola // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

El Cens d’entitats de foment de lallengua catalana agrupa fundacionsi associacions que duen a terme ac-tivitats per fomentar la llengua ca-talana, dins del seu àmbit d’actuació.S’entén per foment de la llengua ca-talana la realització d’activitats quepromouen actituds positives enversel català o tendeixen a incrementar-ne el coneixement o l’ús entre la po-blació en general o en col·lectiuscontrets. L’Associació Cultural delMatarranya forma part d’aquestCens.

Presidida pel conseller de Cultu-ra de la Generalitat, senyor FerranMascarell, va tenir lloc el passat 17de juny, al Palau Moja de Barcelo-na, la reunió Cens d’entitats de fo-ment de la llengua catalana. A la tau-la, acompanyant al president, la di-rectora General de Política Lin-güística, Ester Franquesa i Marta Xi-rinacs. tècnica de Planificació Lin-güística.

Obrí l’acte el conseller agraint als

Reunió del Cens d’entitats de foment de la llengua catalana// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Reunió delCens d’entitats de foment dela llenguacatalanaJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

assistents, representants de les en-titats, la seua presència, Va fer es-ment a la importància del català coma 9a llengua d’Europa. La directo-ra General atribuí el creixement delCens d’entitats —va camí de les140— a l’acció del govern, però persobre de tot, als dirigents i als milersde persones que treballen a les en-titats culturals. El català guanyapresència dia rere dia, evitant unasocietat dual. Després van interve-nir representants de deu entitats, ben

diverses en els seus orígens, objec-tius primers i territoris, però toteselles compromeses amb la defensadel català. Va fer la cloenda el con-seller, posant en valor el treball deles entitats de foment de la llengua,de voluntat incombustible, i tan ne-cessari segons s’ha demostrat. Re-llegint el passat, confià en superar elsreptes actuals i del futur. La cultu-ra i la llengua són les bases més im-portants per la supervivència d’unpoble, digué entre altres coses.

TdF122.qx8:TempsdeFranja 02/07/14 20:30 Página 18

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA 1

22 /

ju

liol

-ago

st 2

014

OPI

NIÓConsellera Serrat, la Magnànima

// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

pulada i interessada expressió, dita,popular. Té el catxirulo tan benaferrat que fins i tot li priva del sen-tit del ridícul, senyora LAPAO.

No sé si per curiositat analíticadels seus pensaments, o per unamorbosa, en tant que enjogassada,forma de voler interpretar els seussentiments, més d’una vegada hepensat que li produiria molta satis-facció prohibir el català a l’Aragó.De bon grat invitaria a una copad’un bon cava a aquell que em do-nés proves afirmatives fefaents dela meua sospita.

De preguntes retòriques estanplens els mitjans de comunicació. Jo,per no ser menys, des de la modès-tia de Lo Finestró li pregunto: enspodria explicar, senyora Serrat, laMagnànima, que pensa fer per de-fensar i protegir les modalitats lin-güístiques d’Aragó? Ha passat un

any i no han fet res de res: qui diapassa, any empeny. Amb quins equi-ps professionals compta? Fins on ar-riba els seu pressupost per acomplirles obligacions que l’imposa la seuallei? Fixi-s’hi si hagués estat fàcil feruna llei de llengües amb només unarticle: “Queda derogada la llei delPSOE i la CHA”. Ara no seria la se-nyora LAPAO, ni hauria de pensar,si és que ho fa, en la manera de pro-tegir i defensar totes i cadascuna deles innumerables modalitats lin-güístiques —lapaos i lapapyps i to-tes les seues derivacions, comarcals,locals i familiars— que s’estenen pertot l’Aragó. En quin bullit s’han fi-cat, senyora Dolors Serrat, millor dit,señora Dolores Serrado! Consellera,com a cada porc li arriba el seu SantMartí, bon vent i barca nova! Ja famassa temps que penso que ambvostès no hi ha res a fer.

La consellera d’Educació, Uni-versitat, Cultura i Esport del Go-vern d’Aragó, Dolors Serrat, va as-segurar el dijous 12 de juny que ala Comunitat autònoma “no s’haprohibit” l’ensenyament del català,si bé reclamava que “tenim l’obli-gació de defensar les nostres mo-dalitats lingüístiques”. Així ho vaassenyalar la consellera en la seuacompareixença al ple de les Corts, aproposta del grup parlamentari deChunta Aragonesista (CHA), perinformar del desenvolupament iaplicació de la Llei 3/2013, de 9 demaig, d’ús, protecció i promoció deles llengües i modalitats lingüísti-ques pròpies d’Aragó.

Quina meravella, senyora Serrat!Quina comprensió i magnanimitatde part seua i de tot el govern delPP-PAR! A l’Aragó no han prohi-bit “encara” l’ensenyament del ca-talà, ni sortir al carrer en texans, niensenyar a nedar als nens, ni pren-dre una cervesa després de les set dela tarda, ni obliguen a portar catxi-rulo a la plaça del Pilar, ni hanaprovat cap llei que ordeni fuetejara qui gosi parlar català a l’esmentadaplaça saragossana, ni tan sols hanprohibit menjar torró d’Alacant, nibeure cava del Penedès. Són vostèsuns grans lliberals, és vostè unagran indulgent i generosa. Supososenyora consellera que vostè voliadir que “encara” no s’havia prohi-bit l’ensenyament del català a les es-coles d’Aragó en general, i de laFranja en particular. El que no va dirés que només havien prohibit el nomdel català de la Franja, perquè noexistia aquesta llengua, esclar, segonsvostès, malgrat que es parla des defa molts centenars d’anys. Tampoc vadir que no hi ha cap institució cien-tífica o acadèmica, ni cap personainstruïda i amb un xic de seny, queestiguin d’acord amb la seua llei.Miri, senyora Serrat, vostè sempreserà coneguda, s’hi posi com s’hiposi, com la senyora del LAPAO.Vostè va nàixer amb barretina, peròun bon dia la canvià per un catxiruloanticatalà que l’impedeix veure larealitat i no distingir el coneixementcientífic de les llengües de la mani-

DoloresSerrat a lesCorts perexplicar elpressupostdel seudepartamentper a 2014CARLOS MONCIN