Societat(actual(...1er$Grau$Com.$Audiovisual.$Societat$Actual.$Albert$Gradolí$Vivas.$$ $ 3$ 3....

1er Grau Com. Audiovisual. Societat Actual. Albert Gradolí Vivas.

1

Societat actual I. Societat de la informació

1. Introducció Es produeix un canvi en la societat de la informació, gràcies a la gran difusió dels mitjans de comunicació i a les noves tecnologies. A demés s’introdueix l’ús de grans xarxes socials amb una gran difusió. La nostra societat no és la primera en la qual es produeix l’acte comunicatiu sinó que a cada moment històric té unes tecnologies comunicatives determinades ja que tots els col·l3ctius humans tenen la necessitat de generar, conservar i transmetre la informació. Segons siguen les tecnologies permeten un tipus o altre de comunicació. El que passa, és que les nostres tecnologies són digitals i són el desenvolupament de les tecnologies que existien anteriorment.

1.1. Alguns noms i denominacions Era digital, societat de la comunicació, societat del coneixement, societat del coneixement i de la informació, societat xarxa… Tots aquests noms o denominacions de la nostra societat actual fan referencia al mateix fenomen: la forma en la que generem, transmetem i emmagatzemem s’ha convertit en un element més estructural de la nostra societat. 2. Conceptes estructurals Procés: seqüència de moments que ens porta a un esdeveniment concret. La societat de la informació actual no és només la culminació d’un procés d’evolució i desenvolupament sinó que també és una idea o ideologia. Per a que hi haja una idea o una ideologia és necessari que hi haja una definició que li done sentit, és a dir, existeixen quan algú és capaç de atribuir-‐li característiques a un fet. Progrés: quan escoltem aquesta paraula sempre la relacionem amb les tecnologies i amb les coses que podem fer amb aquestes tecnologies. Aquesta relació amb la tecnologia la identifiquem amb el progrés modern, i no relacionem el progrés amb millores no materials. És progrés modern perquè aquesta nova idea relacionada amb la tecnologia naix a l’època moderna. Procés

Idea/Ideologia

Progrés (Modern)

S. XVIII


2

2.1. Les societats preindustrials (s. XVIII) -‐ Tecnologia: són aquelles en la que la tecnologia no està evolucionada. Són

societats endarrerides en la presencia de tecnologies en qualsevol àmbit de la vida quotidiana. Nosaltres ens centrarem en les que existien a Europa al s. XVIII. Els processos de producció i comercialització no formen part de la vida quotidiana.

-‐ Economia: les societats preindustrials es caracteritzen per no estar

tecnificades i són essencialment artesanals i poc productives.

-‐ Informació: aquesta és escassa i es concentra a les ciutats que són els nuclis on el concentra el poder, sempre vinculat a l’existència de la informació. La transmissió de la informació és molt lenta.

-‐ Coneixement: ell coneixement està vinculat a formes arcaiques de

producció, transmissió i emmagatzemament. No hi havia un model unificat ja que les institucions (escoles, universitats…) no estaven consolidades i no contribuïen a un model de coneixement sistemàtic.

2.2. Le societats industrials (s. XIX) Es caracteritza per tindre uns procediments econòmics i tecnològics més desenvolupats que les societats anteriors. Comencen a produir-‐se grans quantitats d’objectes que la societat necessita. Aquest augment en l’activitat industrial provoca que la contaminació comenci a fer acte de presència. La informació continua sen escassa i segueix concentrada al grans nuclis de població i la premsa es consolida com a mitjà de comunicació i esdevé un element estructurador de la societat. És el segle (XIX) en el que es consolida el coneixement a les institucions educatives el que provoca que el coneixement humà s’institucionalitze i s’estandaritze.

2.3. Les societats capitalistes (s. XX) L’economia ja no es pot entendre sense la tecnologia i la seua intervenció la qual ha experimentat un gran desenvolupament. La informació tampoc es pot entendre sense un sistema de comunicació altament tecnificat. La premsa esdevé el mitjà de comunicació hegemònic. Després de la premsa vindrà la radio i a la fi la televisió. Definitivament, el model de generació, transmissió i emmagatzemament de la informació estan perfectament assentades (escoles i universitats).


3

3. La societat de la informació actual Els processos de gestió de la comunicació i de la informació han passat a ser un dels més importants, pel seu abast, en les societats contemporànies. Els mitjans de comunicació, les industries culturals... cobren una gran importància. Era evident als principis dels anys 70 i Daniel Bell és el primer qui defineix aquest concepte. Seran un element estructurador de la societat en un futur i ens ajudarà a entendre-‐lo. Es produeixen un conjunt de canvis després de la Guerra Freda, la crisi del petroli, canvis culturals... És un moment en el que els societats industrialitzades comencen a mostrar símptomes de transformacions i crisi del sistema anterior. En l’àmbit de la comunicació, els sistemes massius de telecomunicacions es consoliden en l’anomenat “Mas Media” o “estructura.com”. En tercer lloc, es produeix una ruptura de l’espai i del temps, símptoma de la crisis que ens denomina com a societat post-‐industrial. També moren les ideologies à Mort dels sistemes polítics ß Ineficàcia del marxisme.

3.1. Eixos de canvi. Paradigma: sistema de referència per a l’explicació de qualsevol àrea del coneixement. Serveix per a parlar de l’univers de referències, idees i normes que configuren una determinada àrea del coneixement.

-‐ Paradigma productiu i de consum: hi ha un canvi a causa de la especialització i la deslocalització de les empreses i la creació de nous llocs de treball.

-‐ Paradigma de la divisió del treball: els treballs antics desapareixen, com l’escat, la passadora o el segador.

-‐ Paradigma científic i tecnològic: l’accés a la tecnologia és un privilegi del primer món. Poc a poc la tecnologia que es va descobrint es converteix en imprescindible (mòbil, internet...).

-‐ Paradigma polític: les estructures polítiques tenen el seu origen a finals del s. XIX. Els països es denominaven estats-‐nació i aquests mostraven símptomes d’esgotament i en l’actualitat manen els estats econòmics.

-‐ Paradigma ecològic: actualment hi ha una degradació del medi ambient i té una importància vital per a entendre la nostra societat.

-‐ Paradigma comunicatiu: des de fa 15 anys les Tecnologies de la Informació i la Comunicació estan canviant i reconstruint la nostra forma de treballar. Als 60 va canviar, però actualment s’estan reconfigurant.

-‐ Paradigma social i cultural: canvien les formes de relacionar-‐se i canvia el paper d’una persona en un col·lectiu.


4

3.1.1 Societat informacional Modes de producció Modes de coneixement Benefici – Capitalisme Pre Industrial àAgrícola: subsistència Poder -‐ Estatisme Industrial àIndustrial: producció Informacional à Informacional: informació En l’evolució del capitalisme, l’últim esglaó és aquell que combina un capitalisme amb la gestió de la informació. Aleshores la societat de la informació és una societat informacional perquè el model del capitalisme és informacional. Característiques: la tecnologia que permet gestionar la informació és definitòria. També implica una tecnologia digital que implica un canvi en la manera d’accedir a la cultura, l’oci... La informació té una capacitat enorme de concentració gràcies a la tecnologia à concentració en els aparells à podem fer més coses en sols un aparell (mòbil: foto, cridar, escriure, escoltar música...). També podem gestionar la informació i distribuir-‐la en una xarxa de comunicació digital d’un abast mundial.

Cada tecnologia per a emmagatzemar o transmetre informació necessita d’un procés d’investigació i d’un altre de producció. Quan la tecnologia digital apareix, tot es centrifica, agrupa tots els aparells en uns pocs ß Concentració de la informació. II. Modernitat i societat de masses. 1. Què és la modernitat? La modernitat és un espai històric on es canvia la visió que es té sobre molts àmbits. Aquesta apareix al s. XVIII i els seus arrels estan en el renaixement (ss. XIV – XV – XVI) perquè apareix els termes de: “coneixement” i “generació de coneixement”. Hi ha autors que neguen aquest nou espai modern. Aquest període s’acaba en 1945, no d’una manera exacta sinó que a partir de la segona mitat del s. XX es comencen a donar una sèrie de circumstancies que replantegen les característiques de la modernitat. És un període on ocorren fets que mostren una transformació profunda de les estructures socials – el món canvia (rev. Industrials, burgeses, socials, guerres mundials...). Espai històric: la modernitat comença a qüestionar-‐se la idea de déu i comencen a explicar-‐se coses d’una manera científica que abans se li donava explicació a través de la idea de déu, i serà al segle XX quan els coneixements científics adquirits

Societat xarxa: té a verua amb la interconexió.


5

durant molts anys cristal·litzen en la societat i es produeix un canvi de perspectiva. Es passa d’una realitat i societat deista a una antropocentrística, el canvi de perspectiva comporta l’aparició de meta-‐relats (conceptes com el de justícia). Canvien les idees de temps i espai, conceptes clau per a entendre la modernitat. El temps passa a ser flexible perquè a través de la tecnologia podem utilitzar-‐lo d’altra manera à aparició de la llum. En quant a l’espai, les noves tecnologies de la comunicació faciliten la comunicació i acurten les distàncies perquè es tarda menys en arribar als llocs i en fer arribar la informació. Les persones deixen d’estar limitades a les seues capacitats humanes, açò provoca que es creguen totpoderoses (èlits)à Aquestes estan relacionades amb la ciència i la raó. Lucidesa: és la capacitat que tenim, a través de la raó, de construir una definició de la realitat sense recórrer a la explicació divina. 2. Què és la societat de masses? La nostra societat de masses és una de les conseqüències de la modernitat, és a dir, hi ha hagut un procés d’homogeneïtzació i uns processos progressius de socialització molt pareguts en les persones. Institucions Aquest procés d’homogeneïtzació té aspectes positius i negatius i, tot i ser un individu independent tenim moltes cosses en comú.

v Concepte de “massa” (Societat de masses)

a) Segons el pensament públic conservador del s. XX. -‐Resultat d’una progressiva industrialització. -‐Resultat de les successives revolucions: científica, transports... -‐Resultat de la difusió dels valors d’igualtat i llibertat. -‐Resultat de la pèrdua gradual de l’exclusivitat de les classes dominants. -‐Debilitament dels vincles tradicionals: família, germans, religió... -‐Procés d’individualització, aïllament i alienació de l’individu.

Primàries Família Amics

Secundàries Escoles Exèrcit Mitjans de com.

Són el resultat d’un hàbit i una necessitat comuna.


6

b) Segons el model qualitatiu de “l’home massa”. -‐Resultat de la integració de les classes dominants. -‐Ortega i Gasset: “És l’antítesi de l’humanista culte”. -‐Representa el pensament dels incompetents. -‐Recorre tots els estats de la societat. -‐Funda el coneixement en el saber cientificotècnic, no en l’humanista. -‐La massa arrasa amb la diferència i la singularitat. -‐Benestar per a la identificació amb la resta de persones. -‐L’home massa no és solidari amb les causes del seu benestar.

c) Segons la dinàmica que hi ha en l’individu i la massa. -‐Les masses són una agregació homogènia (se senten iguals a la resta encara que formen part de diferents àmbits socials). -‐No es coneixen i hi ha poques possibilitats d’interacció. -‐Està desproveïda de tradicions/regles de comportament/lideratge o estructura organitzativa. No tenen arrels. -‐Estan sotmesos a una comunicació que va més enllà de l’experiència. -‐Segons l’univers de referències comunies: el seu interès es dirigeix a àrees de coneixement desestructurat. -‐Si l’individu es troba aïllat, això explica el poder manipulador dels Media i la comunicació com a procés. Tres més importants:

-‐ Indiferència. Contingent social igual a tot el món, que homogeneïtza unes determinades característiques que són compartides i que ens equiparen amb la resta de les persones.

-‐ Relacions personals (Comunicació). La creixent falta d’espai de comunicació que hi ha entre les persones. La societat de masses es podria equiparar amb una incomunicació amb el nostre entorn immediat. És de les que millor caracteritza la societat actual, ja que la societat de masses està molt influenciada per les innovacions tecnològiques. (+ IMPORTANT)

-‐ Institucionalització del diferents àmbits de la societat. Apareixen una sèrie d’institucions que regulen e intenten donar resposta a diferents necessitats que hi ha a les societats modernes. Al mateix temps, a més, les defineixen. Si tots en exposem a uns determinats missatges dels mitjan de comunicació, si tots comencem a pensar igual..., perdem la nostra essència, i és el que fa que arribem a la indiferència.

Tot i les aparents diferències entre les persones hi ha poca diferenciació entre els grups socials. Fins un cert punt, la societat de masses és una societat de la incomunicació, a poques persones es pot accedir sense la intermediació d’una o altra tecnologia ß Influència greu de les tecnologies.


7

A causa de la modernitat apareixen una sèrie d’institucions que regulen diferents necessitats en societats modernes àProvoca indiferència (mateixa educació, mateixos valors, vida similar... àComporten part de la nostra manera de ser). Rodrigo Alsina, M. (2004) “Teorías de la comunicación” SPUAB, Barcelona. “És un procés continuat que comença i acaba constantment en funció d’un desenvolupament, que és teòrica ja que s’emmarca en un espai i temps concrets, que és interactiu perquè requereix de subjectes, que és simbòlic ja que utilitza símbols carregats de significat, que a més construeix la realitat social, que és compartit pels membres duna comunitat a la qual ha de conservar (preserva l’estabilitat) i controla i transforma aixa comunitat (en funció d’unes necessitats).” 3. Paradigma de la modernitat i la societat de masses.

3.1 Paradigma de la reproducció i el consum

3.1.1 Introducció. El model productiu que defineix la societat de masses és aquell en el que la tecnologia s’empra en la economia per a millorar els processo productius ànova manera d’organitzar el treball. Parlem d’un nou paradigma de producció i construcció quan les persones que formen part de la societat han de participar majoritàriament en els nous processos de producció àTAYLORISME: nova distribució del treball àaugment de la producció ßFORDISME: producció en cadena.

3.1.2 Claus del paradigma.

-‐ Aplicacions de la tecnologia -‐ Nova divisió del treball -‐ Aparició de nous espai de treball (la fàbrica) -‐ Estructura administrativa funcional

3.1.3 Característiques del nou model productiu. 1. Economies d’escala: producció en massa. 2. Optimització dels processos productius 3. Producció d’energia i recursos àNecessitat d’optimitzar rutines i processos de producció. 4. Organització piramidal compartimentada i estamentada. 5. Especialització del treballador en funcions molt específiques que tendeixen a ser simples. 6. El treballador és un cost, no un valor afegit.


8

7. Augment de la diversificació dels productes. Competència àsolució: diferenciació dels productes. 8. Només s’entén des de la perspectiva del coneixement de la producció, de les vendes i de l’activitat econòmica. Pel·lícula Network: es té una percepció del poder que té la TV fins el punt de que una persona en un moment concret apareix en TV i puga mobilitzar a quasi tota la societat.

Ø Evolució del paradigma Necessitat que s’autoimposa el sistema d’un augment del beneficis, de l’eficiència, de l’activitat... àa llarg termini provoca una sèrie de problemes, bàsicament perquè les cosses no poden créixer infinitament. Són una sèrie de desequilibris que afecten a tota la societat.

-‐ Curt i mig termini: Les societats estan totalment implantats i desenvolupades. Comença a ser un problema quan s’implanta en tots els àmbits de la societat, tant cultural, com econòmic, com social, etc. La implementació del sistema de consum i de producció, implica una sèrie de conflictes per control i domini de totes aquelles claus que defineixen la economia. I allò que es considera com a final paradigmàtic, és la Segona Guerra Mundial. Que servia per a controlar per la força aquelles claus competitives de l’economia.

-‐ Llarg termini: els desequilibris canvien la seua naturalesa o la forma de definició, per arribar al que ara parlem de una societat globalitzada. Les relacions econòmiques entre les diferents àrees superen eixa fase de la guerra oberta. Aquells països que protagonitzen la guerra d’eixa primera fase, es retiren i deixen les guerres per als països del segon i tercer món. Es fa la guerra, però en un altre nivell que no implica la utilització de les armes en territori del primer món. És a dir, les empreses comencen a implantar un procés de internacionalització que implica aprofundeixen en uns processos de internacionalització. En una fase pràcticament simultània, les empreses es transnacionalitzen. Una vegada es transnacionalitzen vendria la fase anomenada, la multinacionalització. Com a conseqüència d’eixe procés ara parlem de globalització.

El paradigma entra en crisi quan ja està plenament desenvolupat i vigent a els societats industrialitzades que són el resultat de la industrialització. Entra en crisi perquè els desequilibris fan evidents malformacions en diferents àmbits: cultura, educació, treball... A partir de la segona meitat del s. XX els desequilibris canvien. Els estats per les empreses (necessitat de créixer) àguerres colonials per controlar el comerç.


9

Les primeres conseqüències a curt i mig termini d’eixe model productiu, el sistema genera una interdependència entre països i empreses. En última instància és l’origen de la globalització actual i es produeix un procés bèl·lic. A llarg termini apareix la necessitat de controlar, si fa falta a través de la força, la economia i desapareix el termini de guerra oberta, iniciada en etapes anteriors, la guerra es deixa sols al tercer món, la guerra es desenvolupa a un nivell no armamentístic. Les empreses en aquest moment inicien un procés d’internacionalització, de transnacionalització i de multinacionalització àconseqüència: GLOBALITZACIÓ

3.1.4 Paradigma de l’economia informacional

a) Productivitat i Competitivitat = Gestió de la informació i el coneixement. Es centra exclusivament en la informació i en el coneixement que fa falta per a dissenyar un aparell, com un iPhone per a que siga un èxit arreu del món. Idees pel·lícula Network: -‐ No hi ha nacions ni pobles, s’han transformat en multinacionals (el món és un negoci). -‐ No hi haurà guerres ni violència física. -‐ El sistema monetari regeix totes les coses aparents per a les persones. En l’actualitat aquest sistema està en crisi. És una crisi de la classe de capitalisme per les incoherències que hi comporta. -‐ L’única opció de futur és la pròpia del negoci capitalista, totalment diferent a la comunista de Rússia. -‐ Mort ideologies: entendre de manera diferent un mateix esdeveniment. -‐ Poder dels mitjans de comunicació sobre la opinió pública. -‐ Les oposicions a l’ordre establert són irrellevants per als que tenen el poder. Es dona a entendre que les actuacions que van en contra del sistema no tenen sentit ni raó de ser. Illich, Ivan (2012) “La convivencialidad” Virus Editorial, Barcelona Latouche, Serge (2011) “En defensa del decreixement” 3i4, Velència.

3.2 Paradigma de la divisió del treball.

3.2.1 Introducció

-‐ Es caracteritza per la simplificació de les tasques productives: un operari és més productiu si té unes funcions simples i contínues.

-‐ Optimització del temps: cadascú del segons d’una hora han de contenir algun tipus d’activitat.


10

-‐ L’anterior punt augmenta l’eficiència de la cadena productiva. Aquesta és la base que permet a les empreses acumular capital per a seguir invertint i pagar a la ma d’obra.

3.2.2 Característiques del paradigma -‐ Distinció entre treball artesanal i treball assalariat: el treball es mesura en diners, la capacitat de treball de les persones es mesura en un sou. Els treballadors i les treballadores aporten el seu treball i a canvi reben uns diners que els permeten participar en la societat de consum. à Implica una separació absoluta de l’objecte produït: a causa de l’especialitat de la faena el treballador sols controla una xicoteta part del que fa falta per a produir el producte. -‐ Separació entre treball físic i treball intel·lectual:es separen els treballs que impliquen un esforç físic i un esforç mental. -‐ Optimització del temps: que els treballadors estiguen tota la seua jornada fent tasques productives i no fent d’altres. -‐ Execució de tasques prèviament definides: no es permet la improvisació sinó la realització de les tasques segons les regles definides. -‐Foment de la idea de la propietat privada: quan rebem uns diners per dur a terme uns treballs comprem coses amb aquestos per a la nostra propietat. -‐ Estabilitat: persones que han estat fent durant molts anys la mateixa feina, sense tenir capacitat, aparent, de canviar de feina.

v Evolució del paradigma

El fet que caracteritza la matisació i el canvi d’aquest paradigma de treball és una característica geogràfica. A mesura que el model evoluciona es produeix un desplaçament de l’activitat econòmica cap a països que estan molt allunyats del punt inicial del treball. Els oficis associats al paradigma del treball, perquè desapareix la activitat econòmica que li donava una raó de ser. Que es trenque la unitat geogràfica significa des del punt de vista del treball que donen lloc a unes generacions que necessàriament s’haurien de re-‐especialitzar. La idea de la ruptura de la unitat geogràfica és molt important perquè és un procés que se desenvolupa en molts nivells.

3.2.3 La divisió del treball a l’economia informacional

-‐ Mobilitat dels treballadors i treballadores entre les diferents àrees geogràfiques d’un mateix sistema econòmic.

-‐ Temporalitat: intervals molt més breus per l’augment en la rotació dels treballs. Les dedicacions professionals duren cada vegada menys temps.


11

-‐ Flexibilitat: Possibilitat de que persones no especialitzades puguen intercanviar els llocs de treball.

-‐ Precarietat: és un sistema inestable Tot açò comporta que parlem de nous treballs i vells treballs. à 4t món: nou grup social que es caracteritza per la exclusió de qualsevol activitat industrial, el formen els persones que de mons avançats queden exclosos del sistema productiu per no tenir els coneixements suficients i no participen en aquesta divisió del treball.

3.3 Paradigma polític

3.3.1 Introducció

Juntament amb tots els processos de transformació social en l’espai de societat humana està el model d’organització política que està per a donar-‐li sentit a tots els canvis que s’estaven donant en les diferents societats que formen part del procés de canvi. És un nou model d’organització política, d’organització ciutadana. Actualment el significat que li donem a la paraula “polític” és una persona a la que se li atribueix, a través d’un procediment democràtic, les capacitats de treballar en l’organització d’una societat humana. El terme Estat – Nació sorgeix a causa de la modernitat, és una forma d’organització social que sorgeixen a través del procés de transformació produïts en l’època moderna. Venen definits per una sèrie de característiques, que són les de paradigma polític.

3.3.2 Característiques

1. Un estat – nació és un espai territorial perfectament delimitat i concret de fronteres i comença i s’acaba en un punt determinat d’un territori. 2. Té una forma de govern definida. Al llarg dels segles de conformació han hagut diferents formes de govern. 3. Tenen una població estable. Serveixen per a administrar un nombre de persones que sempre és constant. Aquestes persones també li donen estabilitat a l’estat. 4. L’estat defineix una sèrie d’interessos comuns de cara a les persones que integren i formen eixe estat – nació. L’estat garanteix la relació que tenen els individus amb la societat. 5. L’estat – nació és un estat racional. És producte de la capacitat humana de crear a partir d’un procés reflexiu. Les decisions que afecten als estat estaran guiades per principis racionals. 6. L’estat defineix la identitat de les persones que formen part de l’estructura política i organitzativa.


12

v Evolució del paradigma Capacitat real i actuació de maniobra en el sentit de delimitar, d’estructurar, d’organitzar una determinada nació, país... Progressivament, de manera molt imparable, els estat han anat perden aquesta capacitat real d’organitzar els països a una altra classe d’organitzacions o institucions de caràcter polític i econòmic i d’àmbit supranacional i/o intranacional.

3.3.3 Política i societat actual.

3.4 Paradigma Ecològic

3.4.1 Introducció

Relats sobre l’aparició de la humanitat. Tradicions: Gènesi, Maia i Xinesa. Similituds dels relats: Entitat divina, diferenciació entre dia i nit, es parla de l’establiment d’un ordre en el caos àL’aparició d’aquest ordre provoca l’aparició de la vida (naturalesa) ß Ésser humà, el qual és entés com una part de la natura i és indistingible a qualsevol altre animal. A partir de la modernitat, el ser humà el que fa és atribuir-‐se les capacitat d’una entitat divina. El ser humà s’exclou de la naturalesa, afirma que té la capacitat de dominar-‐la àDistinció entre coses natural s i els humans.

3.4.2 Característiques

-‐ Perspectiva mecanicista de la naturalesa: des d’una perspectiva humana la natura i les coses que la formen han de tenir una utilitat per a servir a les persones àDeixem de pensar en la naturalesa com a una entitat viva, com una entitat igual a nosaltres i la veiem com a nua entitat morta (Distinció entre persones i sers vius).

-‐ Humanisme antropològic: a partir de la modernitat la idea d’humanisme que es desenvolupa és una idea antropològica, és a dir, el ser humà és el centre de tot i en aquesta absolutització del ser humà la natura es queda fora.

-‐ Mercantilisme: la naturalesa es mercantilitza. La natura i els animals estan

per a servir a els persones es converteixen en objecte de comerç.

-‐ Racionalisme positivista: en el moment les persones s’atribueixen la qualitat d’ordenar-‐ho tot (naturalesa) és perquè tot s’ha de posar al servei de les persones i deixem de pensar en les conseqüències que poden tindre determinades decisions humanes sobre la naturalesa.


13

-‐ Colonització del temps i l’espai: per a ordenar la vida de les persones i de la natura era indispensable distingir entre dia i nit. Aquesta distinció deixa de ser important a partir del desenvolupament de les tecnologies del transport, comunicació... ja que la intervenció d’aquestes limiten la importància del temps i l’espai permetent comunicar-‐se a qualsevol moment del dia -‐ nit.

-‐ Predomini del sistema social sobre els sistemes naturals: abans els sistemes

socials formaven part dels naturals però a partir de la modernitat, els sistemes socials es situaran per damunt i en una posició de domini.

v Evolució del paradigma

Emergència d’una sèrie de discursos alternatius que reben d’una manera genètica l’etiqueta de discurs ecològic. El terme “ecològic” s’utilitza per primera vegada en els anys 50 i es desenvolupa i és un discurs visible als anys 70. Tots aquestos discursos ecològics venen a qüestionar la validesa del paradigma ecològic de la modernitat, és a dir, si la visió de les persones sobre la natura és adequada o no.

v -‐Segona llei de la termodinàmica-‐

L’evolució del paradigma parteix a partir d’aquesta. Aquesta llei també s’anomena llei de l’entropia, terme el qual és contrari al de redundància. És una característica que contenen tots els sistemes la qual significa que tenen una tendència natural a desorganitzar-‐se. El cos humà és un exemple de sistema que es desorganitza. Tots els sistemes tenen dos tipus d’entropia; baixa i alta. La baixa fa referència a les seues pròpies característiques d’evolucionar (canviar/evolucionar). “Entalpia” àTendència de tots els sistemes a reorganitzar-‐se. La entalpia i la baixa entropia estan directament relacionades. L’alta entropia està introduïda per un element extern al propi sistema i també modifica els sistemes, però no el fa evolucionar, sinó que el degrada. Segons Von v, Ludwing (1993); “Teoría de los sistemas” Fondo de cultura económica, México. Els sistemes naturals estan directament lligats als naturals, uns funcionen com a contenidors dels altres, i els dos formarien part d’un gran sistema. Els discursos ecologistes plantegen a partir d’aquesta idea que els sers humans ens estem carregant la natura ja que fem canviar la natura introduint nous elements (alta entropia) i així degradem el sistema. Pel·lícules: “Un mundo feliz” à La natura és vista per les persones com una cosa mala. Hi ha una programació genètica – fet no molt llunyà a la realitat (modificacions genètiques per a tindre fills per a salvar a altres...). La visió mecanicista del ser humà sobre el sistema natural no veu els límits que té. Recursos no renovables, socials (nivells alts de vida de les persones ßRenuncia voluntària?), polítics (organització del sistema), econòmic (renunciar al model que les ha fet riquíssimes).


14

“Cuando el destino nos alcance” àAliments escassos a causa de la superpoblació.

3.4.3 La societat del risc

Ullrich Beck planteja e terme de “La societat del risc”. Noms alternatius:

-‐ Postmodernitat: espai històric que es desenvoluparia després de la modernitat. Aquest no és equivalent al concepte de Beck.

-‐ Sobremodernitat, hipermodernitat, postmodernitat... cadascun amb el seu matís, però fa referència al mateix període de temps.

Aquest espai arranca després de la IIGM i es materialitza en l’obra “La Postmodernitat” de Françoise Lyotard (73-‐74). Aquestes societats que es consideren modernes comencen a patir una sèrie de crisis que convida a replantejar-‐se el funcionament d’aquestes. La postmodernitat implica el trencament dels discursos legitimadors entren en crisi, és necessari posar-‐los en qüestió. També implica una idea de crisi en el model econòmic ja que el capitalisme industrial ja no funciona com a sistema. Crisi dels discursos de representació (a tots els nivells). Evidenciació d’una crisi ecològica, crisi de la idea que es té de la naturalesa. Crisi de les institucions que organitzen la societat i que aquesta té com a referència i que havien sorgit de la modernitat.

3.5 Paradigma social i cultural

-‐ Per quins motius es casen les persones? Per amor, tradició, seguretat, compromís, per la festa, compromís social, créixer en classe social, conveniència, diners, ingenuïtat, imposició social/familiar, coses inesperades, per fama, descendència, religió, independitzar-‐se, por a la soledat,

-‐ Què caracteritza l’espai privat de les persones? -‐ Què entenem per identitat?

*Blisset, L.; Brünzels, S. Y Grupo Autónomo AFRIKA (2004) “Manual de guerra de la comunicación: Como acabar con el mal” Virus editorial, Barcelona. Aquestes tres preguntes estan relacionades amb el paradigma social i cultural. En quins sentits les societats europees van començar a transformar-‐se? En quin sentit van canviar aquestes societats a partir de la modernitat?

o Formes de relacionar-‐se de les persones = moviment migratori del camp a la ciutat à canvi en les formes de comportament, horaris laborals tancats à s’han de buscar noves maneres de relacionar-‐se fora del treball.


15

o Aparició d’unes institucions vinculades a la cultura que condicionen molts aspectes de les relacions entre les persones i entre el coneixement necessari per a estar en la nova societat o nou model social (escoles, exèrcit, sanitat....).

o Instauració d’unes institucions simbòliques dirigides a orientar la cultura d’una manera determinada (família) [Simbòlic= representacióà construcció = són una sèrie de construccions necessàries per a construir un nou model cultural arrel de la modernitat] à Visió/definició de la realitat, és com un codi que permet a les persones entendre una part de la societat.

3.5.1 Característiques I. Cultures nacionals vs. Cultures locals

Se genera una oposició en l’àmbit de les cultures nacional i les cultures locals. En les cultures locals entra un poc les característiques que hi ha vinculades a un territori físic. Tradicions orals i escrites que entra dins de l’àmbit de la cultura local. A partir de la modernitat queden integrades en un àmbit territorial molt ampli definit però simbòlic. Necessiten un grau d’elaboració superior. Integració de les cultures locals en les cultures nacionals, aquesta és la funció de l’Estat nació. Dualitat i clara distinció entre cultures locals i cultures nacionals. II. Sentit i identitat Es dona també una dualitat entre el que és el sentit i la identitat d’un “jo” col·lectiu, és a dir, la definició de la idea de realitat per a les persones que estan en societat, adquireix un pes molt important aquestes dos idees vinculades a la idea de cultura nacional i cultura local. És com si una part important del que la societat pensa com a conjunt estiguera diferenciat entre cultura nacional i cultura local. Del procés d’especialització entre cultures locals i nacionals hi ha una part del sentit de la realitat que prové de l’àmbit comú d’experiències compartides, que la majoria de vegades és inconscient i es produeix a través d’un procés d’assimilació. III. Progressiva desterritorialització Incorpora aquesta idea de progressiva desterritorialització que es contraria a les dos anteriors. Per a que la cultura local es puga considerar com membre sense que en realitat ho siga d’aquest territori es necessita una desterritorialització. Hem de ser capaços d’identificar-‐nos amb unes idees que compartim amb altres persones que viuen a territoris diferents als nostres. IV. Públic vs. Privat Transformació de lo que s’entén per públic i privat. Els usos privats i pública tenen marcat el caràcter des de el punt de vista de la privacitat o publicitat de l’acció. Per primera vegada en la història d’occident hi ha una delimitació claríssima en el àmbit del que es públic i del que és privat.


16

Les següents característiques passen a definir-‐se únicament en l’ambient de la intimitat. V. La família

Es en el ambient de la privacitat on encontrem l’àmbit familiar, en la parella, etc. El que passa en la família es queda en la família. Eixa idea de intimitat queda inscrita en les persones que són família immediata. VI. Transformacions del “jo”. Expressions de la personalitat: La persona no es un jo deslligat de les altres persones en les que conviu de la societat. En un primer nivell podem entendre la educació com la idea de integració de la societat. VII. Transformacions de la intimitat.

v Evolució del paradigma. El paradigma comença a evolucionar per la dimensió dels fenòmens. El propi sistema en la seua necessitat de créixer trenca en les limitacions que té (implosiona). Per a créixer, per a ser cada vegada més gran, arriba un moment que les fronteres del territori nacional es queden curtes (l’economia no està sols al nostre país, les comunicacions són molt més amplies, la incidència de la tecnologia és molt elevada) progressivament els fenòmens associats a les relacions entre les persones excedeixen els límits del països, s’internacionalitza el fenòmens. ß Desterritorialització. Examen: Segmenta l’examen en 30 epígrafs com a mínim. Consisteixen en preguntar per ex: família, modernitat, rev. Industrial... de tots hem de triar 7, els que millor conegam. Hem de sintetitzar entre 10-‐20 línies cadascun. Es tracta que des de les 7 paraules expliquem tot el tema en 15-‐20 fulles cadascun. Com a mínim s’ha de traure un 3-‐3.5


17

III. Realitat social com a construcció comunicativa. Zeit Geist Significa l’esperit del temps. El concepte ve a sintetitzar una determinada idea d’aquelles qüestions que són importants en cada època històrica concreta. Amb la flexibilitat que té la idea d’època històrica té un Zeit Geist, una sèrie de qüestions per a comprendre aquesta època. Açò és traslladable a la història.

1. Introducció

Realitat social: esdeveniments quotidians (socials, esportius,culturals, científics)à Comunicació. à No podem desvincular la idea de Realitat social del fenomen de la comunicació. Fenomen complex, multidireccional i present en tots els moments de la nostra vida. Allò que entenem per realitat social és una construcció comunicativa, tant si prové d’un àmbit proper o llunyà a nosaltres. Hem de tenir clara una diferenciació bàsica: La mediatització i la immediat. Bàsicament parlem de fenòmens de la comunicació immediats i de fenòmens de la comunicació mediatitzats. Aquesta diferència consisteix en que la “immediata” tots els interlocutors estan presents en el procés comunicatiu i no es necessiten tecnologies que actuen com a intermediaris cosa que en la “mediatitzada” si que ocorre ja que tots els interlocutors no estan presents, físicament, al procés comunicatiu. En la realitat immediata els filtres de la informació són menors que en la mediatitzada ja que la capacitat de seleccionar la informació és molt més elevada sempre que utilitzem una tecnologia com a intermediària en el procés comunicatiu. Açò significa que per a accedir de manera immediata a la realitat adquirim una sèrie de filtres que enes ajuden a reconstruir la realitat social (tradicions, llengua, cultura...). La diferència entre uns filtres i altres es que el filtres associats als processos de comunicació mediada són uns filtres que deriven de la tecnologia, es a dir, de les pròpies tecnologies i aparatatge que serveix per a fer possible el procés de comunicació.

2. Eixos d’un nou Paradigma de la comunicació.

a) Premsa, ràdio, TV. à Aquestos, durant els últims 200 anys s’han convertit e un dels principals interlocutors entre les persones i la realitat, és a dir, a través dels seus diferents continguts el que fan és aportar-‐nos una determinada visió sobre aspectes importants de la realitat. Han sigut les formes de comunicació mediatitzada per a accedir a una part de la realitat social. La premsa necessita d’una revolució en els transports per a poder transportar físicament els diaris. En el cas de la TV i la Radio aquesta informació es transmet mitjançant una xarxa elèctrica.


18

b) Comunicació com a indústria àNo podem desvincular mai els anteriors mitjans amb la idea de que són una empresa, tots, fins i tot els públics tenen una dimensió econòmica. c) Industries culturals à Tot aquell sistema que genera contingut per als mitjans de comunicació. d) Accés a la informació à Estem sotmesos diàriament a una gran quantitat de processos comunicatius que tenim un excés d’informació. Estem sobrepassats per la quantitat d’informació a la que tenim accés. Mai abans, una persona qualsevol ha tingut accés a la quantitat d’informació com la que tenim nosaltres. Per a capes molt amples de la població tenim accés a una quantitat de la informació inimaginable. Aquest excés acaba convertint-‐se en un problema i es dona una paradoxa: tenim un gran accés il·limitat a les fonts d’informació i estem obligats a triar la informació, a seleccionar aquella que més ens interessa. e) Paradigmes de la comunicació. Hi ha diferents paradigmes que expliquen el paradigma de la comunicació de masses en les societats contemporànies. Trobem que àrees del coneixement tenen molts segles (matemàtiques....) i altres són més actuals (història). La teoria de la comunicació seria una de les últimes branques de coneixement que apareixen. Un procés de molts anys que es posa en marxa en la modernitat implica l’aparició de la comunicació de masses, té la seua pròpia àrea de coneixement teòric i que es concreta en l’aparició d’uns paradigmes de la comunicació que intenten explicar el paradigma de la comunicació. S’intenta explicar el paper dels mitjans de comunicació en l’actualitat a través d’unes teories. f) A partir d’un moment determinat del s. XX aquestos processos comunicatius sofreixen un procés de digitalització. En aquest procés hi ha dos fases:

-‐ La digitalització de la radio i la TV -‐ La digitalització que comporta l’ús d’internet com a ferramenta de

comunicació. A partir d’aquesta segona fase comencem a parlar de comunicació multitudinària. Implica que comencem a canviar la idea o concepte de massa. Implica que les tecnologies digitals ens permeten parlar d’una tipologia d’usuari de la comunicació que té una sèrie de característiques diferents a la massa. (Idea de MULTITUD) à té a veure amb el fet de que els usuaris de la comunicació fem un us personal de les ferramentes de comunicació que ens permeten entrar en contacte directe en grups de persones amb les quals compartim una sèrie d’interessos. Significa que els lectors del nostre blog són una determinada multitud...

2.1 Comunicació i propaganda

La propaganda és un tipus de discurs que relacionem a aquells que tenen un caràcter polític, encara que aquesta no és exclusiva de la política. Per definició, els mitjans de comunicació de masses fan una comunicació propagandística, programació que està molt limitada en la seua capacitat explicativa.


19

2.1.1 Estats d’opinió pública

És una idea que només s’entén a partir dels mitjans de comunicació de masses. Hem d’associar-‐li la idea del consens social. Per a què serveix l’opinió pública, què és? Que els mitjans de comunicació són uns dels principals referents influenciadors d’eixa idea d’opinió pública. En les societats contemporànies el mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en la conformació dels estats d’opinió púbica. Són conceptes diferents els de: opinió pública i estat d’opinió pública. La diferència és una noció temporal. La opinió pública és la projecció d’una sèrie d’idees a llarg termini. Els estats d’opinió són aquelles idees de consens que tenen a veure amb una línia temporal més concreta i breu.

v Les ideologies del segle XXI No és possible no tindre una ideologia. Sobretot a partir del segon terç del segle XX la transmissió de les ideologies aprofita el que son les tecnologies de la comunicació en eixe procés de reproducció i autoreproducció. La idea d’opinió pública, de consens, de propaganda tenen a veure amb aquest procés, i que, en definitiva acaba significant que una part important d’allò que pensem, si ho entenem com una suma d’idees, prové del que hem heretat o absorbit quan ens posem en contacte amb els mitjans de comunicació. En eixe procés en que les idees aprofiten els mitjans de comunicació per a transmetre’s hem de dir que ha hagut un procés paral·lel de apropiació indeguda o usurpació d’idees. És a dir, hi ha una sèrie d’agents socials que volen representar una sèrie d’idees i la ideologia que puga adaptar-‐se a eixa sèrie d’idees. A finals dels 70 i sobretot en la dècada dels 80 apareix un nou terme o etiqueta anomenat “ el fi de les ideologies”.

v Xarxes d’opinió i ideologies al s. XXI La transmissió de les idees està molt vinculada als modes de comunicació. La idea d’opinió pública, consens, propaganda, tenen a veure amb aquest procés que acaba significant que una part d’allò que pensen, si ho entenem com una suma d’idees prové d’allò que hem absorbint a través dels mitjans de comunicació, però no significa que pensem el que els medis volen. En eixe procés, en el que les idees s’aprofiten de les noves tecnologies, ha hagut una apropiació indeguda que hem heretat del s. XX. Les idees estan representades per una sèrie d’interlocutors. Apareix un nou terme “final de les ideologies”.


20

2.2 El vell i el nou paradigma de la comunicació.

El sistema de comunicació de masses tal i com el coneixem ja no existeix, l’estructura de comunicació de masses està en recomposició... en definitiva de transformació. Canvi amb el paradigma de la comunicació. Característiques del nou paradigma: 1. De l’audiència a l’usuari. En la comunicació de masses actual es pensa el contingut de la programació segons l’audiència la qual es segmenta per variants. A partir d’aquesta segmentació, d’aquest intent de comprendre al receptor, l’emissor elabora una sèrie de continguts. Com a conseqüència la participació de l’emissor sempre és passiva. En contraposició de l’audiència estan els usuaris els quals s’han d’entendre amb una actitud individual i unitària. 2. De mitjà a espai. El mitjà de comunicació es defineix per la seua naturalesa unidireccional en el procés comunicatiu i l’espai permet una multidireccionalitat i una interacció que el mitjà no permet. Quan passem al nou paradigma el valor ja no és el que vinculem al mitjà de comunicació sinó el que vinculem al contingut. En el cas del mitjà el valor econòmic és l’audiència i en de l’espai el valor econòmic està vinculat al contingut. 3. De format/suport a multimèdia. La premsa, la ràdio i la TV estan molt limitades per la tecnologia . En els espais de comunicació aquestes limitacions d’espai, temps, de transmissió es neutralitzen, desapareixen. En aquest sentit la capacitat que la tecnologia digital li dona a l’espai de comunicació fa que pugam parlar de multimèdia, formes de comunicar amb una nova sintaxi comunicativa, una nova manera de comunicar no convencional. 4. Escassesa/Abundància d’informació: canvi d’un entorn comunicatiu amb escassesa d’informació i que és un bé escàs, és a dir, és un valor que no abunda. Aquesta informació té un valor afegit ja que és escassa a un entorn amb una gran abundància d’informació àSignifica que els mitjans de comunicació comencen a aportar la informació a la societat. Serà fins els 70 quan la informació estiga controlada per uns pocs grups de mitjans de comunicació i es considere que hi ha escassetat de informació. Actualment, gràcies a les aplicacions de la tecnologia digital i la seua popularitat ha fet que tots els usuaris ens convertim en xicotets emissors d’informació a més de seguir exposats als tradicionals mitjans de comunicació. à el paper del receptor ha passat a ser també el d’emissor. 5. Temps lineal/ Temps actual: Els continguts d’un mitjà de comunicació tradicional només eren accessibles en un règim de temporalitat lineal, significa que els diaris eixien pel matí i ja no hi havia un fins al següent matí, els programes de TV sols els podien vore quan s’emetien i a la ràdio passava igual, tot açò canvia al temps actual ja que tots els productes estan disponibles les 24 hores del dia. 6. Intermediació/No intermediació: el vell paradigma es caracteritza perquè tots els processos de comunicació associats tenen un cert nivell de mediació i estan


21

certament mediatitzats. En el procés comunicatiu hi ha només un emissor, és una de les característiques associades a la unidireccionalitat, l’emissor decideix el contingut, la forma i les seues característiques. Intermediat significa que l’únic emissor controla i mediatitza el procés comunicatiu. Amb els espais digitals tot canvia ja que el receptor també pot adquirir la capacitat d’emissor. Com a usuaris ja no estem obligats a acceptar els continguts que en vulguen imposar i podem triar quins volem utilitzar. 7. Distribució/Accés: Ja no són els mitjans els que distribueixen els continguts com passava en el vell paradigma de la comunicació, sinó que ara s’accedeix als continguts. La tecnologia ens permet accedir a les bases de dades, xarxes socials.... 8. Unidireccionalitat/Interactivitat: Els mitjans són unidireccionals, no permeten el diàleg, la conversa... i quan la permeten sempre és amb unes característiques molt definides, reduïdes... en definitiva, una capacitat de conversa molt limitada. Aquesta capacitat d’interacció contrasta amb la capacitat d’interacció que tenim hui en dia. 9. Lectura lineal/ Lectura hípertextual: ja no hi ha un consum lineal del contingut. És una lectura hipertextual, se busca el que ens interessa i el que ens agrada. Hipertext: és la capacitat que tenen els conceptes de portar-‐nos a altres conceptes. Significa que hi ha una interconnexió entre els conceptes major de la que podríem imaginar. Tots els textos són hipertextuals, tots tenen la capacitat de connectar-‐nos amb altes continguts. Les lectures en els mitjans de comunicació tradicionals són lineals ja que no ens detenim a meitat lectura a enllçar-‐ho amb uns altres. Ara amb la tecnologia digital aquest procés d’enllaçar textos és molt més simple i quotidiana. 10. Informació/Coneixement: es visualitza un canvi entre la dea de informació en estat pur a la idea de coneixement. Les tecnologies digitals aporten coneixement o informació complexa. La informació en estat pur no serveix de res, sols serveix si tenim la capacitat de interrelacionar les paraules entre si. Els mitjans de comunicació tradicionals són rics en informació però és una informació que apareix com en un diccionari, està present però per ella mateixa no significa res més. En els espais digitals de informació tenim la possibilitat de ser més constructius i tindre la capacitat d’entendre la informació a la qual tenim l’accés a través de la tecnologia digital.

v Característiques del discurs propagandístic (segons Goebbels) trobem 11 principis:

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l'adversari en un únic enemic.

2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris han de constituir-‐se en suma individualitzada.


22

3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".

4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.

5. Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant

el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Quant més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen gran facilitat per oblidar.

6. Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-‐se a un nombre petit d'idees i repetir-‐les incansablement, presentar-‐les una i altra vegada des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-‐se en veritat».

7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments

nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai no han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.

9. Principi de la silenciació. Apaivagar les qüestions sobre les que no es

tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contra-‐programant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.

10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer molta gent que pensa «com

tot el món», creant una falsa impressió d'unanimitat.

Societat(actual(...1er$Grau$Com.$Audiovisual.$Societat$Actual.$Albert$Gradolí$Vivas.$$ $ 3$ 3....

Documents

Transcript of Societat(actual(...1er$Grau$Com.$Audiovisual.$Societat$Actual.$Albert$Gradolí$Vivas.$$ $ 3$ 3....