ELS BISBES DE FRANÇA

PROPOSAR LA FEEN LA SOCIETAT ACTUAL

Títol originalProposer la foi dans la société actuelle. IIILettre aux catholiques de France.© Les Éditions du Cerf, 1996.

Versió catalana de Pere Codina i Mas

Edició privada per a ús pastoral

PRESENTACIÓ

Els documents presentats en aquest llibre, sobre el tema de laproposició de la fe en la societat actual, marquen la tercera etapa dela reflexió de l'Assemblea plenària dels bisbes de França que tinguélloc á Lorda el novembre de 1996.

Els bisbes han demanat que «aquest rapport redactat per a laConferència dels bisbes sigui adreçat als catòlics de França com uninstrument de treball i de diàleg».

Com cada any, els treballs d'aquesta Assemblea es recopilen enun llibre. Però ens ha semblat convenient, com ho hem fet en el 1994 iel 1995, presentar els texts de la «Proposició de la fe» en un llibret es-pecífic que es pugui posar a l’abast de tothom.

Primer que res, dos texts oficials : un del president de la Conferè-ncia, mgr Louis-Marie Billé, que introdueix el document en nom delsbisbes; l'altre, el rapport mateix redactat per mgr Dagens que té com atítol Proposar la fe en la societat actual i com a subtítol : Carta als catò-lics de França. En cadascuna de les etapes de la reflexió, es proposaun qüestionari per permetre un intercanvi en grup.

Després, la presentació que mgr Claude Dagens va fer del docu-ment a l'Assemblea el 8 de novembre de 1996, a Lourdes.

Finalment, un guia de lectura, redactat pel p. Joseph Doré, teòleg.

Tenim el sentiment que aquesta carta serà una bona eina de tre-ball per als catòlics,en el moment en què entren en la fase preparatò-ria al Jubileu de l'any 2000. Però pensem també que serà un mitjàdetrobada i de diàleg amb els qui estan interessatsa interrogar i a con-èixer la cristiana.

Mgr BERNARD LAGOUTTE,

Secretari general

de la Conferència dels bisbes de França.

PREFACI

En el transcurs de la nostra Assemblea plenària dels bisbesde França, el novembre de 1996, á Lourdes, mgr Dagens ens hapresentat un rapport, preparada per ell mateix i un equip. Hemadoptat aquest rapport i li hem donat per títol Proposar la fe enla societat actual. És aquest text que publiquem avui en formad'una «Carta als catòlics de França».

El terme de «carta» pot semblar estrany, ja que es tractad'un document força voluminós, la lectura del qual demanaràuna mica de temps. Però la paraula expressa bé el nostre desigque aquestes pàgines siguin rebudes i siguin llegides pel majornombre possible de catòlics, que siguin objecte de la seva refle-xió i de les seves converses.

Aquesta carta és el fruit d'una feliç i fructuosa col·laboracióentre bisbes i teòlegs, i recull els fruits de nombrosos i variatsdiàlegs suscitats en els diòcesis de França pels dos documentsanteriors. Conjumina feliçment la fidelitat a la Tradició amb elfet de tenir en compte aquest món que és avui el nostre. Agraei-xo a mgr Dagens, i també a tots aquells i aquelles que hancol·laborat amb ell, que ens permeti de tenir a l’abast aquestaeina de discerniment i aquestes proposicions per al nostre com-promís comú en la fe, i al servei de l'anunci de la fe en el Déu deJesucrist, en la comunió d'una mateixa Església. Aquesta cartaens permetrà copsar millor de quina manera la nostra fe pot sersempre viscuda i proposada, siguin els que siguin els canvisque afecten la nostra cultura. En efecte, si aquesta carta ensconvida sobretot a «comprendre la nostra situació de catòlics»en la societat francesa d'avui, és perquè puguem « anar al cordel misteri de la fe» i «formar una Església que proposi la fe».

Em sembla que una característica important d'aquesta car-ta és que arriba en el moment desitjat. Forma part d'aquests do-

5

cuments que, sense renunciar al que es vivia i es volia ahir,donen cos a allò que s’intueix, a allò que es busca, a allò que en-cara no se sabia formular gaire bé. Documents així expressenunes experiències que tot just comencen, unes esperances quegairebé no es gosava reconèixer. Per tot això, crec que aquestacarta serà fecunda i contribuirà per la seva part a posar-nos encamí tots, catòlics de França, cap a l’any de l'any jubilar.

Que puguem emprendre de tot cor la ruta que d’aquestamanera se’ns obre!

Mgr LOUIS-MARIE BILLÉ,President

de la Conferència dels bisbes de França.

6

ELS BISBES DE FRANÇA

PROPOSAR LA FE

EN LA SOCIETAT ACTUAL

Carta als catòlics de França

Informe redactat per mgr. Dagens per a la Conferència delsbisbes de França.

Benvolguts amics,

1. Les raons d’aquesta carta

Aquesta carta que us adrecem se situa en la línia dels nom-brosos intercanvis que han tingut lloc des de 1994 sobre la basede l’informe dedicat a «la proposició de la fe en la societat actual».A aquells i aquelles que van prendre la iniciativa d’aquests inter-canvis, a aquells qui els continuen i en transmeten els resultats,els volem expressar el nostre agraïment.

Gràcies a tot aquest treball, sabem molt millor que la comu-nicació de la fe és possible entre nosaltres, que no exclou les dife-rències de sensibilitats, expressions, experiències i compromisos,sinó que a més deixa clara una voluntat compartida de practicar ianunciar l’Evangeli de Crist com una força per viure i per donarun sentit a la vida en aquesta societat que és la nostra.

Arran de la seva visita pastoral a França al setembre de1996, el papa Joan Pau II va subratllar la importància d’aquest

7

treball sobre la proposició de la fe i tot el que hi ha en joc:«Aquest treball aprofundit, que implica nombroses persones,mostra la vitalitat real dels catòlics de França. Estic convençutque a partir de les orientacions de conjunt que doneu, l’anuncide l’Evangeli serà impulsat entre els fidels, cada vegada mésconscients de la seva responsabilitat i de la seva missió de bate-jats» (Discurs als bisbes, 3). I en la seva homilia a Reims el papava expressar la seva pròpia convicció: «L’Església és sempre unaEsglésia del temps present. No mira la seva herència com el tre-sor d’un passat superat, sinó com una poderosa inspiració pera avançar en la peregrinació de la fe per camins sempre nous»(Homilia de Reims, 5).

D’acord amb la nostra missió de bisbes, volem esbossaralguns d’aquests camins nous pels quals anirem avançant capa l’any 2000, celebrant el Jubileu de la nostra fe i proposantaquesta fe en la societat actual.

Criem que ha arribat l’hora de posar l’accent en els puntsforts i sobre els punts sensibles de la vida i la missió cristianesenel món actual. No es tractad’elaborar una estratègia.Es tractadeprecisar i d’aprofundir el nostre compromís en la fe en el Déu deJesucrist, tal com la vivim en la comunió de l’Església.

Volem examinar les condicions relativament noves amb quèla fe i l’Església es confronten avui a França.

Volem comprendre de quina manera la fe cristiana es potinserir en la nostra societat, en el llindar del segle XXI.

Volem també formar de manera més lliure i més solidàriauna Església que estigui disposada a evangelitzar, proposant lafe en tota la seva veritat i vivint-la ella mateixa de forma efec-tiva.

2. A l’estil dels apòstols

Aquesta carta no és, doncs, cap tractat sobre l’evangelitza-ció a França. És una crida adreçada a tot el poble de batejats,per tal de compartir més àmpliament i d’anunciar amb decisióla fe que ens anima.

Com a bisbes, som servidors d’aquesta fe catòlica rebudadels apòstols, i en som també els testimonis. En cadascuna de

8

9

les nostres Esglésies locals, i també en nombrosos serveis i mo-viments de joves i d’adults, constatem que el do de Déu és sem-pre nou. Tant pel que fa als catecúmens com pel que respectaals qui tornen a la fe o als joves que demanen el baptisme i laconfirmació, i també en el marc de nombroses trobades amb elpoble dels creients, se’ns permet la possibilitat de reconèixerfins a quin punt l’adhesió al Déu de Jesucrist afaiçona i sostéunes existències humanes, donant a moltes persones la joia decreure i de posar-se al servei dels altres.

També sabem què són els obstacles, les inèrcies, les resis-tències o els abandons. Mesurem el pes de la indiferència ambquè moltes persones –joves sobretot– viuen confrontats. Sovintveiem de prop situacions de misèria, de soledat, d’exclusió, quefan tremendament difícils la fe i sobretot l’esperança.

No es tracta d’amagar-nos les condicions crítiques en quès’ha de viure i s’ha de comunicar en l’actualitat la fe en Jesu-crist. Malgrat tot, aquestes realitats negatives no ens poden im-pedir de donar gràcies –com ho fa l’apòstol Pau en moltes de lesseves cartes– per la part que molts dels batejats prenen efecti-vament en l’anunci de l’Evangeli (cf. Flp 1,5).

Aquesta carta és doncs, i abans que res, un acte de confian-ça: a l’estil dels apòstols, com a bisbes que som, vinculats a lavida del poble de Déu, tenim la llibertat de testimoniar el treballde la fe que es duu a terme en les nostres Esglésies locals, so-bretot quan s’hi aprèn a compartir efectivament responsabili-tats i quan sacerdots i laics, cadascú segons la seva vocació, esposen al servei de l’Evangeli, acollint-lo, practicant-lo i anun-ciant-lo «amb fets i de veritat» (1Jn 3,18).

Aquesta solidaritat viscuda en la fe ens obliga a compren-dre encara més les exigències actuals d’aquesta experiènciacristiana de Déu, que és el bé comú de l’Església. A quines con-versions personals som cridats, si volem practicar i la llibertatde la fe en una societat pluralista? Quins canvis institucionalssón necessaris perquè l’Església, tota entera, es posi més deci-didament en disposició d’acollir i de proposar el do de Déu enJesucrist?

3. En aquest temps que és el nostre

Aquests són els objectius d’aquesta carta que adrecem alscatòlics de França, com una crida i un encoratjament a abordaruns temps nous per a l’evangelització.

Ara que ens acostem a l’any 2000, no podem oblidar que elpapa Joan Pau II ens convida a fer d’aquest temps un momentprivilegiat «per a l’enfortiment de la fe i del testimoniatge delscristians» (cf. Tertio millennio adveniente, n. 42).

Tampoc no podem oblidar que som els hereus d’una llargahistòria, a voltes gloriosa, a voltes dramàtica i marcada pel pe-cat dels homes. Si fem memòria dels grans testimonis de la fedels orígens en el nostre país, des dels màrtirs de Lió fins a santMartí de Tours, hi trobem també una invitació a testimoniar laforça de l’Evangeli per a aquest temps que és el nostre.

Això és encara més cert pel fet que la societat francesa, ambles seves crisis i les seves incerteses, és inseparable de les altressocietats europees, també pel fet que som conscients igualmentde la nostra vinculació amb altres pobles del món, especialmentamb l’Àfrica, l’Orient Mitjà, l’Àsia i l’Amèrica del Sud, i encaraperquè hem de practicar sens parar «l’intercanvi de dons» ambaquests altres pobles, en l’àmbit de la fe viscuda i proposadacom a recurs per viure i per servir la vida dels altres.

Tot i que aquesta carta es refereix a la nostra experiènciafrancesa, això no priva que siguem conscients de la nostra per-tinença a una realitat universal: a aquesta Església catòlica es-tesa per tot el món; en una època en què les interdependènciesde la fe i de la vida cristianes són tan reals com les interdepen-dències polítiques i econòmiques.

4. Els destinataris i el contingut d’aquesta carta

Aquesta carta us l’adrecem a vosaltres, membres de l’Esglé-sia catòlica que és a França. Les experiències, les dificultats, lescrítiques i els desitjos a què es refereix, són els vostres.

Però estem segurs que el seu projecte i el seu contingut con-cerneixen també els nostres germans i germanes de les Esglésiesprotestants i ortodoxes: la fe en el Déu vivent, que és Pare, Fill iEsperit Sant, i també el baptisme en el seu nom, són el nostre bé

10

comú, amb la nostra responsabilitat igualment compartida d’a-nunciar l’Evangeli de Crist en la societat que és la nostra.

També vosaltres, que pertanyeu a altres tradicions religio-ses, esteu presents en la nostra reflexió, perquè hem de reflexio-nar conjuntament sobre el lloc i el paper de les religions en lasocietat francesa.

A vosaltres igualment, que us interesseu pel lloc i el futurde la fe cristiana en la nostra societat laica, fins i tot sense com-partir aquesta fe, us proposem aquesta carta, amb el desig quefaci possibles confrontacions reals i debats lleials.

Perquè la nostra intenció és, sobretot, pedagògica i pasto-ral. Ens adrecem a unes llibertats personals, no pas per impo-sar coses sabudes i adquirides, sinó per suscitar la continuaciódel treball de discerniment que s’ha començat.

Per això, aquesta carta comportarà tres fases o etapes queconsiderem inseparables i en les quals volem comprometre’nsamb totes les nostres Esglésies locals, amb la diversitat delsgrups i d’organismes que les constitueixen.

— Es tracta, primerament, de mirar de cara la situació realde la fe viscuda: Comprendre la nostra situació de catòlics en lasocietat actual.

— Seguidament, es tracta de subratllar els punts forts i elspunts sensibles de l’experiència cristiana, tal com sorgeixend’aquest esforç de comprensió: Anar al cor del misteri de la fe.

— Finalment, es tracta de formular projectes perquè l’Evan-geli de Crist sigui viscut i proposat efectivament en i per l’Esglé-sia: Formar una Església que proposa la fe.

El nostre desig primordial és que aquesta carta tingui unadifusió tan àmplia com sigui possible i esdevingui per a moltsuna eina de treball, un instrument de reflexió i de diàleg, unmitjà per a progressar en l’experiència i en l’anunci de la fe en elDéu de Jesucrist.

11

12

1. Aquest text es refereix als nombrosos intercanvis ques’han desenvolupat a partir de l’informe sobre «la proposicióde la fe en la societatactual». També vol obrir perspectives no-ves i marcar un nou compromís.

És important, doncs, que aquesta carta vagi adreçada iconfiada com una eina de treball a tots els qui ja van reaccio-nar davant l’informe inicial.

Al mateix temps, serà útil de comprendre el que hi ha denou en el text actual,en la seva estructurai en les seves invita-cions.

2. Aquesta carta va adreçada, en primer lloc, als catòlicsde França. Però no com a destinatarisexclusius. Cal prendreiniciativesper a comunicar-laa persones que, sense compartirla fe cristiana,s’interessen per la situació de la fe i de l’Esglé-sia en la nostra societat.

PRIMERA PART:COMPRENDRE

LA NOSTRA SITUACIÓ DE CATÒLICSEN LA SOCIETAT ACTUAL

En aquesta primera part, no es tracta d’analitzarsociològica-ment les dades de la situacióen què es troben els catòlicsen la so-cietat francesa.

Es tractade fer veure de quina manera els catòlics francesosviuen la seva fe en aquesta situació, i de posar en relleu, si s’es-cau, els reptes amb què es veuen confrontats.

1. UNA SOCIETAT EN CRISI

1. Una situació crítica

En aquest final del segle XX, els catòlics de França sónconscients que han d’enfrontar-se amb una situació crítica, elssímptomes de la qual són nombrosos i de vegades percebutsamb inquietud. Certament, la crisi actual no ha de ser sobre-valorada: l’informe sobre la proposició de la fe ja ha demostratque, al bell mig de les dificultats, el repte de la fe és assumit permolts creients, que troben en l’Evangeli unes raons per creure,per enfrontar-se amb les dificultats de la vida i per assumir lesseves responsabilitats en la societat.

Tanmateix, no podem dissimular els indicis preocupantsque es refereixen a la minva de la pràctica religiosa, a la pèrduad’una certa memòria cristiana i a les dificultats del relleu genera-cional. El que hi ha en joc en la nostra societat és el lloc i fins i totfutur de la fe.

Però la consciència de l’amplitud de les dificultats no sem-pre és bona consellera. Aquesta consciència pot covar el ressen-timent, tant envers l’Església com envers la societat civil.També pot suscitar un sentiment malsà de culpabilitat, amb elrisc permanent de generar sospites, i fins i tot acusacions, que

13

com una arma d’atac els membres de l’Església es poden llançarels uns contra els altres, en funció de les diferents sensibilitats itradicions espirituals a què cadascú s’adhereix.

Davant la temptació del ressentiment, que porta a buscar ia denunciar responsables d’aquesta crisi, nosaltres volem rea-firmar tot el que l’informe sobre la proposició de la fe ja va deixarclar: nosaltres, com a catòlics, estem d’acord a situar-nos sensevacil·lar en el context cultural i institucionald’avui, marcat princi-palment per l’emergència de l'individualisme i pel principi de lalaïcitat.

Refusem tota nostàlgia d’èpoques passades, en les quals elprincipi d’autoritat semblava imposar-se de manera indiscuti-ble. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situacióque s’anomenava la cristiandat.

És en el context de la societat actual on volem posar enpràctica la força de proposició i d’interpel·lació de l’Evangeli,sense oblidar que l’Evangeli té la capacitat de qüestionar l’ordredel món i de la societat, quan aquest ordre tendeix a fer-seinhumà.

En resum, pensem que els temps actuals no són més desfa-vorables per a l’anunci de l’Evangeli que els temps passats de lanostra història. La situaciócríticaen què ens trobem ens impulsa,més aviat,a anara les fonts de la nostra fe i a esdevenir deixeblesi testimonis del Déu de Jesucrist d’una forma més decidida i mésradical.

2. Un context general de mutacions profundes

Davant les culpabilitats malsanes o davant la temptació detrencar la comunió de la fe a base de buscar culpables, ens calser tan clars com sigui possible.

La crisi que travessem no és deguda bàsicament al fet quedeterminades categories de catòlics hagin perdut la fe o hagingirat l’esquena als valors de la Tradició cristiana.

No cal dir que cadascun de nosaltres s’ha d’interrogar sobrela seva adhesió real a Crist, al seu Evangeli i al seu Cos eclesial.Tots –persones, grups i moviments diversos– poden reconèixerque la seva pròpia participació en la missió de l’Església ha tra-

14

vessat períodes foscos, amb temptacions d’abandó o de desafec-ció. Però, malgrat tot, és inimaginable pensar que n’hi hauriaprou amb mobilitzar les nostres energies de forma voluntaristaper a tornar a crear amb alguna probabilitat d’èxit la situacióanterior, suposadament més fàcil.

D’altra banda, tampoc no podem atribuir les nostres difi-cultats presents a l’hostilitat dels adversaris de l’Església. Cer-tament, seria una ingenuïtat negar que en la nostra societatn’hi ha que s’alegren de l’afebliment social i institucional del’Església catòlica, i que no se n’estan a l’hora de fomentar-lo.Però seria simplista imputar a la virulència de la seva acció lesdificultats amb què ens trobem confrontats.

La crisi per la que passa avui l’Església és deguda en bonapart a la repercussió, dins l’Esglésiamateixai en la vida dels seusmembres, d’un conjunt de mutacions socials i culturals ràpides,profundes i que tenen un abast mundial.

Estem canviant de món i de societat. Un món desapareix iun altre està emergint, sense que hi hagi cap model preestablertper a la seva construcció. Uns equilibris antics estan desaparei-xent, i els nous es van constituint amb dificultat. Ara bé, per raóde tota la seva història, especialment a Europa, l’Església estroba solidaritzada –força pregonament– amb els equilibris an-tics i amb la figura del món que desapareix. No només s’hi tro-bava ben inserida, sinó que havia contribuït àmpliament a laseva constitució, i en canvi la figura del món que es tracta deconstruir, se’ns escapa.

Dit això, nosaltres no som els únics que tenim dificultat perentendre tot el que està passant. Les innombrables recerquesactuals en els àmbits de la sociologia, de la filosofia política, oreflexions sobre el futur de la cultura i de les tradicions nacio-nals mostren a bastament el calat de les preguntes dels nostrescontemporanis sobre una situació de crisi que afecta tots elssectors de l’activitat humana.

3. Les fractures socials

En la societat francesa actual, hi ha un fenomen que veiemespecialment preocupant: l’agreujament de les fractures so-cials. Sabem bé que en el pla mundial no para de créixer la

15

distància entre els països pobres i els països rics i que la globa-lització dels circuits financers i econòmics tendeix a agreujaraquesta separació.

Però, a França mateix, veiem des de fa molts anys com crei-xen l’atur i la precarietat laboral, com apareixen unes capessocials que semblen no tenir altre destí que la misèria. En aquestcontext, no podem oblidar la situació difícil dels immigrantspresents en el territori del nostre país, mentre que l’agreu-jament de la crisi i dels sentiments d’inseguretat contribueixena augmentar uns sentiments xenòfobs amb prou feines dissi-mulats.

Després d’uns decennis d’expansió econòmica que haviennodrit l’esperança d’un millorament continu de les condicionsmaterials d’existència per a totes les capes de la població, rea-pareix avui la sensació aclaparadora que la misèria és una fata-litat que toca sofrir i que pot portar fàcilment a l’exclusió.

En aquesta societat trencada, la fe s’ha de proposar no comuna actitud de resignació davant l’inacceptable, sinó com unacrida a mantenir la torxa de l’esperança, amb el seu cost decoratge i d’iniciativa. També com una crida exigent a l’exercicide la solidaritat entre tots els homes, sense cap distinció, i al re-coneixement del valor inalienable de cada ser humà, per des-guarnit que es trobi davant la vida.

Només podem proposar la fe si ens fem presents efectiva-ment en les fractures de la nostra societat i en les persones quesofreixen aquestes fractures, i si tenim la llibertat de testificarque aquesta fe en Jesucrist no és per a nosaltres una referènciavaga i implícita, sinó la raó primera de la nostra acció i la font dela nostra esperança, fins i tot en les condicions més rebels al’esperança.

4. Una crisi de transmissió generalitzada

Una altra evolució profunda afecta la nostra societat. Sotales escomeses conjuminades de la generalització de l’esperit crí-tic, de la trobada de les cultures i dels progressos de la tècnica,els models bàsics de conducta, transmesos per les grans tradi-cions, han fet fallida. És la gramàtica elemental de l’existènciahumana el que es troba a faltar: tant si es tracta d’acceptar la

16

diferència sexual, de ser pare o mare, o de donar sentit a tot elque concerneix el naixement i la mort.

En molts àmbits de l’existència, i particularment per a lesjoves generacions, ja no és possible de reposar tranquil·lamentsobre les tradicions i usos rebuts, sense estar disposats a fer unesforç d’apropiació personal.

Aquesta situació resulta descoratjadora per a les persones,que es veuen obligades a pouar al més pregon d’elles mateixesels recursos necessaris per afrontar les situacions de precarie-tat amb què es troben confrontades.

Quan aquest esforç d’apropiació personal sembla impossi-ble, és gairebé inevitable que es perdin els punts de referènciaètica, i ve la temptació o bé d’enfonsar-se en el dubte i el desà-nim, o bé de perdre el sentit de les pròpies responsabilitats.

Aquesta crisi de transmissió generalitzada comporta moltesfragilitats personals i permet també de comprendre que la nos-tra societat tota entera viu sota el signe d’una fragilitat idènticaen tot el referent a les seves raons de viure i de construir el seufutur.

5. La nostra responsabilitat de creients

Encara que, com a cristians, estem obligats a respondred’una Paraula de veritat i de vida, no per això deixem de com-partir la condició humana dels homes i dones de la nostra so-cietat. D’aquí ve que la missió i la responsabilitat que ens hanestat confiades en aquest món, no ens confereixen cap preten-sió –ni tampoc cap mitjà– per a mirar-lo amb altivesa o amb unaactitud de predomini.

Som aquí, doncs, cridats a verificar la novetat del do de Déudes de dins mateix de la nostra fe, viscuda en aquestasocietat in-certa que és la nostra.

Som aquí, cridats a anar a les fonts de la nostra fe per pouarnosaltres mateixos el valor i l’esperança necessaris per fer fronta les nostres responsabilitats, sense crispació ni ressentiment.

Som aquí, cridats a proposar l’Evangeli, no com un contra-projecte cultural o social, sinó com una força de renovació que

17

crida els homes, tot ser humà, a fer una remuntada cap a lesfonts de la vida.

Per dir-ho amb unes altres paraules, l’exigència de l’evange-lització es presenta com una crida que nosaltres mateixos hemd’escoltar, ja que es tracta de buscar i trobar en l’Evangeli i en lapersona de Crist, en comunió amb l’Església, punts de suport ide referència, que puguin inscriure’s alhora en les nostrespròpies existències i en les incerteses de la nostra societat.

2. CATÒLICS EN LA SOCIETAT ACTUAL

La nostra situació de catòlics en la societat francesa es tro-ba condicionada en gran mesura per la història d’aquesta socie-tat i per les seves evolucions actuals.

També aquí cal un esforç de lucidesa: hem de mirar de caraaquesta història i aquestes evolucions, amb les conseqüènciesque n’hàgim de treure per a l’anunci de l’Evangeli.

1. Una llarga història

Vulguem-ho o no, com a catòlics a França, nosaltres somels hereus d’una llarga història que sempre podrem interpretar,però que mai no podrem negar.

A l’origen d’aquesta història, hi ha la tradició judeocristianaque, fonamentada sobre la Bíblia –amb tots els valors i imatgesde què aquesta és portadora–, ha tingut un paper indiscutible.La fe en el Déu d’Abraham i de Jesucrist forma part dels ele-ments constitutius de la nostra tradició nacional, com passa enla majoria dels altres pobles d’Europa. Si mai arribéssim a obli-

18

1. En quins aspectes de la situació de crisi descrita enssentim implicats,tantpel que fa a les fractures socials com a ladificultat de la transmissió?

2. Com viuen aquests reptes les nostres parròquies, lesnostres comunitats, els nostres moviments i els diferentsgrups?

dar aquests elements fundadors, moltes obres literàries i mo-numentals ens ho recordarien. No es pot refusar aquestadimensió cristiana del nostre patrimoni cultural.

Però la història que hem heretat també ha estat marcada, alllarg dels segles, per crisis –a voltes violentes– i per ruptures detradicions. No n’hi ha prou amb evocar les guerres de religió, elperíode de la Revolució o la separació de l’Església i l’Estat. Cal-dria esmentar a més els nombrosos conflictes entre el poder tem-poral de reis i emperadors i el poder espiritual de papes i bisbes,sempre amb les possibles intromissions d’un poder en el terrenyde l’altre, des de l’Edat Mitjana fins a l’època moderna.

2. Les lliçons de la història per a la nostra societat laica

Des d’aquest punt de vista, la separació de l’Església i del’Estat, després d’un segle d’experiència, es pot presentar comuna solució institucional que, pel fet de permetre efectivamentdistingir entre el que «és de Déu» i el que «és del Cèsar», ofereixals catòlics de França la possibilitat de ser actors lleials de lasocietat civil.

Fer aquesta afirmació equival a reconèixer el caràcter posi-tiu de la laïcitat, no la que va ser en el seu origen, quan es pre-sentava com una ideologia conqueridora i anticatòlica, sinó laque ha esdevingut al cap d’un segle d’evolucions culturals i po-lítiques: un marc institucional i, ensems, un tarannà que ajudaa reconèixer la realitat del fet religiós, i especialment del fet reli-giós cristià, en la història de la societat francesa.

Però, a tall de reciprocitat, com a catòlics hereus d’aquestahistòria durant tant de temps conflictiva entre l’Església il’Estat, i també entre la tradició catòlica i la tradició laica, enspertoca de treure les conseqüències d’aquestes evolucions perals temps actuals.

— Per començar, sempre és important de fer un bon ús de lanostra memòria i de la nostra història. Fer un bon ús vol dir res-pectar la realitat dels esdeveniments, situar-los en el seu con-text i no projectar-los artificialment sobre la nostra època. Desd’aquest punt de vista, no n’hi ha prou amb els records histò-rics. Una teologia de la història pot ser molt útil també per com-prendre la manera com la nostra història continua sent una

19

història de salvació, en la qual les crisis mateixes poden esdeve-nir moments de renovació missionera, tant si es tracta de l’èpo-ca de les invasions bàrbares com del període revolucionari.

Desxifrar la nostra història amb la mirada de la fe permetd’afrontar des de la fe les dificultats actuals.

— Pel que concerneix la importància del fet cristià dins lanostra història nacional, ens hem de mantenir vigilants. Ja quela fe no pot ser reduïda a una tradicióreligiosaque algú podria uti-litzar amb finalitats culturals, socials o polítiques. La tradiciócatòlica és inseparable de l’Evangeli de Crist que l’inspira, i delpoble dels creients que la reconeix com a pròpia.

En altres paraules, volem ser reconeguts no sols com a he-reus, solidaris d’una història nacional i religiosa, sinó també coma ciutadans que participen en la vida actual de la societatfrancesa, que en respecten la laïcitat constitutiva i que desitgenmanifestar-hi la vitalitatde la seva fe.

— Per acabar, tenim un desig que volem expressar ben fort:en aquest final del segle XX, després de dos segles d’enfronta-ments de vegades violents entre la tradició catòlica i la tradiciólaica, desitgem que s’arribin a superar els ressentiments i lesquerelles recíproques.

O és que avui no som, potser, més lliures a l’hora de reconèi-xer que molts valors de les nostres dues tradicions, particular-ment el desig de la justícia per a tots i el sentit de la rectitud enels comportaments personals i socials, eren i continuen sent va-lors comuns?

O és que no hem de reconèixer que, davant les fractures so-cials i la crisi de transmissió generalitzada, ens enfrontem a unrepte comú que consisteix a desvetllar en les joves generacionsaquells valors dels quals les nostres dues tradicions sónportadores?

A cadascun de nosaltres li pertoca d’assumir les sevespròpies responsabilitats, tot mirant de no despertar velles dis-còrdies i fent un bon ús de la mateixa laïcitat.

Per la nostra part, com correspon a la nostra ciutadaniai a lanostra fe, volem contribuir al «voler-viure» de la nostra societat imostrar-hi activament que l’Evangeli de Crist està al servei de lallibertat de tots els fills de Déu.

20

3. Un context de pluralisme

Molt relacionat amb el principi de laïcitat, el pluralisme, es-pecialment en l’àmbit religiós, és una situació de fet que dema-na ser reconeguda, amb totes les seves implicacions.

I això és encara més cert si tenim en compte que la dimen-sió religiosa de l’existència humana, després d’haver estat sot-mesa durant molt de temps a sospita o a repressió, avui esveu rehabilitada de forma gairebé general, i que unes novestradicions religioses i espirituals, especialment l’islam i elbudisme, ja estan presents en el nostre país i hi manifesten laseva vitalitat.

Per a nosaltres, catòlics de França, que de vegades ens hemacostumat a ocupar en el nostre país una posició hegemònica oexclusiva, aquest pluralisme de fet és un encoratjament al dià-leg i a la confrontació, especialment en el terreny de l’experièn-cia religiosa i espiritual.

A nosaltres, en primer lloc, ens pertoca de comprendre quel’experiència de Déu no s’imposa mai des de fora, sinó que arre-la en el desig religiós, en el pressentiment del sagrat que habitaen cada ser humà.

El diàleg amb creients que pertanyen a altres tradicions re-ligioses no és, doncs, facultatiu per a nosaltres. Permet de re-conèixer de quina manera la recerca de Déu i la relació amb Ellafaiçonen, encara que de maneres diferents, una existència hu-mana.

Contràriament al que de vegades es tem, el diàleg entrecreients de religions diferents, quan tracta veritablement sobrela recerca i l’experiència de Déu i sobre les seves implicacionsen l’existència humana, no condueix pas al relativisme. Mésaviat, crida a comprendre millor de quina manera les llibertats iles consciències personals estan en recerca de l’Absolut. L’a-nunci de l’Evangeli ha esdevingut avui inseparable d’aquestdiàleg interreligiós.

4. El segrest de les religions

Tanmateix, no podem ignorar que avui en aquest àmbit delpluralisme religiós hi ha riscos seriosos:

21

— El primer és el de la manipulació mercantil de les reli-gions, que tenen la seva parada en el gran mercat del consum.La nostra societat, tot i que per altra banda reivindica la racio-nalitat tècnica, es veu sovint seduïda per tot el que hi pot haverd’irracional, de màgic, de «misteriós» en l’experiència religiosa.La lògica mercantil copsa fàcilment aquesta seducció de l’irra-cional i l’utilitza per treure’n rendibilitat i profit econòmic.

Amb d’altres creients, vinculats a d’altres tradicions religio-ses, hem de lluitar contra aquesta perversió de l’experiència deDéu, que mai no ha de ser instrumentalitzada i sotmesa alpoder del diner.

— Tampoc no podem ignorar l’altra sospita que recau ac-tualment sobre les religions, acusades de ser de manera gairebéautomàtica causes de violència i de comportaments fanàtics. Elque ara està passant a molts països del món, a Europa, al Ma-grib i a l’Orient Mitjà, especialment, i també tot el que ha passaten la nostra pròpia història religiosa, ens obliga a reconèixerque aquesta sospita té a voltes el seu fonament.

Amb més raó encara ens pertoca de denunciar i de desem-mascarar els segrestos polítics, i de vegades bel·licosos, de totsels missatges religiosos, i mostrar que aquests missatges han deser coneguts en ells mateixos, independentmentdels usos perver-sos que alguns Estats o societats tendeixen potser a fer-ne.

Finalment, nosaltres mateixos hem de fer un bon ús delpluralisme de què ens beneficiem en la societat francesa, i de lalliure expressió de la fe que aquest pluralisme permet.

— Serà bo que recordem, per començar, que l’experiènciacristiana que nosaltres proposem és la de la fe que s’adreça a lli-bertats personals. En tots els àmbits, l’educació de la fe cristia-na ha de ser inseparable de l’educació de la llibertat, que sovintdemana ser alliberada d’allò que la trava o la lesiona per obrir-se al do de Déu.

— Quan afirmem el nostre projecte de proposar la fe en lasocietat actual, apel·lem a aquesta llibertat personal i pensemque el context actual de pluralisme ens obliga a verificar cons-tantment allò que proposem i la manera com fem aquesta pro-posició. Volem ser senzillament els testimonis del que hemrebut, tot participant en aquest diàleg ininterromput entre Déu

22

i la humanitat que constitueix la història de la salvació i que ésvàlid també per a la nostra societat actual, en la diversitat delsseus components.

5. Una relació nova de l’Església amb la societat

La laïcitat i el pluralisme de la nostra societat comporten,sens dubte, una relació nova de l’Església amb la societat.

És indispensable comprendre en quins aspectes és novaaquesta relació, sense deixar de tenir en compte les reflexionsque fan sobre aquest tema sociòlegs, historiadors i fins i tot ob-servadors estrangers.

Amb la intenció de contribuir a aquest treball de compren-sió, farem aquí algunes anotacions que necessiten ser reexami-nades, completades i aprofundides.

És cert que en aquest final del segle XX la situació del’Església catòlica a França és molt diferent de com era a princi-pis d’aquest segle. Les relacions entre l’Església i l’Estat, almarge de si han estat difícils o fàcils, han esdevingut avui moltmenys importants que no pas la presència de l’Església en elconjunt de la societat entera.

I això és encara més cert quan a l’interior de l’Església es re-coneix un pluralisme de fet en compromisos, en formes de ser-vei, en preses de posicions polítiques.

Tanmateix, a l’hora de caracteritzar la relació actual de l’Es-glésia amb la societat, no és gens fàcil formular judicis categòrics.

En termes polítics, podrem dir que l’oposició entre una tra-dició catòlica, contrarevolucionària i conservadora, i una tradi-ció republicana, anticlerical i progressista, es troba gairebé deltot superada.

Si es volen utilitzar més aviat categories sociològiques, sug-gerirem que els catòlics han passat d’una situació majoritària auna situació minoritària.

Un diagnòstic com aquest suscita nombroses discussions:en termes de pràctiques i de creences, és cert que la pertinençaal catolicisme ha retrocedit força. Però, en termes de memòria ide cultura, moltes persones continuen referint-se a la tradició

23

catòlica, ja que, en opinió d’observadors estrangers, continuasent fonamental a l’hora de caracteritzar la identitat francesa.

És sobretot en el terreny de la presència efectiva de l’Esglésiaen la societat i de la fe viscuda pels catòlics, on hem d’avaluarlleialment les evolucions que ens estan marcant.

És evident que l’Església catòlica ja no es troba en la posiciódominant, fins i tot exclusiva, de què s’ha beneficiat durantsegles.

Es pot afegir, fins i tot, que l’afirmació pública de la fe, la re-ferència explícita a l’Evangeli i a l’Església, apareixen sovintcom a fenòmens minoritaris. Es dóna el cas de joves, particular-ment, que pateixen perquè se senten marginats, tan bon puntes declaren batejats i confirmats.

Caldrà desenvolupar, certament, aquestes anàlisis i aques-tes observacions. Però a partir d’aquestes anàlisis i aquestesobservacions, la nostra responsabilitat comuna de catòlics con-sisteix a assumir aquesta situació relativament nova, des del’interior de la nostra fe, com a deixebles de Crist, alhora quedes de l’interior de la nostra societat laica i pluralista, com aciutadans lleials i actius.

6. La nostra missió com a catòlics

D’aquesta doble perspectiva deriven algunes obligacionselementals:

1. No podem resignar-nos a una privatització total de la nos-tra fe, com si l’experiència cristiana hagués de restar colgadaen el secret dels cors, sense impacte sobre la realitat del món ide la societat.

La nostra Església no és cap secta. No formem cap gueto.Refusem tota temptació de replegament eclesial.

2. Aquest refús de qualsevol marginació no treu que siguemrealistes. L’Església catòlica no és superposable a la totalitat dela societat francesa. L’Església no ha de somiar de tenir una po-sició privilegiada, més o menys afavorida pels poders públics.

Aquesta situació relativament nova ens obliga a comprendrede manera més radical on arrela la nostra identitat catòlica, ones troben les referències fonamentals per a la nostra vida i per a

24

la nostra acció, a quines conversions estem cridats per tal deviure l’Evangeli.

És un treball permanent de formació i de reapropiació de lanostra fe, el que necessitem de debò. La nostra Església, totaentera, s’ha de posar encara més en estat d’iniciació, percebenti acollint més decididament la novetat de l’Evangeli per tal queella mateixa el pugui anunciar.

3. Però l’Església, encara que no sigui superposable amb lasocietat, i encara que hagi renunciat a tota posició dominant, ellacontinua sent missionera: és a dir, adreçada a tothom i oberta atothom, per raó de la invitació de Jesús que demana als seusdeixebles que siguin «llum del món i sal de la terra».

Altrament dit, nosaltres no renunciem a ser una Esglésiaper a tothom. Aquesta orientació s’expressa essencialment enl’acció de Jesús, «quan passa d’aquest món al seu Pare estimantels seus fins a l’extrem» (Jn 13,1).

Per això tindrem ocasió de dir més endavant per què els sa-graments de l’Església, fonamentats sobre el misteri de Crist,són actes públics que s’insereixen en la vida social, i que com atals els hem de practicar i els hem de proposar.

En resum, la presència de l’Església catòlica a França, ambtotes les seves evolucions actuals, continua sent una presènciasacramental: nosaltres som «signe i mitjà de la unió íntima ambDéu i de la unitat de tot el gènere humà» (Lumen Gentium, 1) enaquesta societat que és la nostra.

25

1. Com experimentem aquesta relació nova de l’Esglésiaamb la societat que acabem de descriure?

2. On i de quina manera participem, en virtut de la nostrafe, en debats i accions que concerneixen la nostra vida comu-na i a l’esdevenidor de la nostra societat?

3. L’ESGLÉSIA I LA PROPOSICIÓ DE LA FE

Si hem pres la mesura de la situació relativament nova del’Església en la nostra societat laica, n’hem treure les conse-qüències per a la nostra manera de proposar la fe.

1. De l’herència a la proposició

En els temps en què l’Església feia pràcticament cos amb lasocietat global, tot i les moltes contradiccions i enfrontaments,la transmissió de la fe es realitzava d’una forma gairebé au-tomàtica, amb els mecanismes d’aquesta transmissió integratsen els funcionaments normals de la societat. No resultava gensfàcil de comprovar aquella dita segons la qual un no neix cristià,sinó que se’n fa.

Amb la perspectiva del temps, hem de reconèixer els incon-venients d’aquesta situació antiga: quan l’anunci de la fe es re-dueix més o menys a posar en marxa uns procediments gairebéautomàtics de transmissió, es poden produir alteracions imper-ceptibles. Algunes han portat a una mena de «mundanització»de la fe, en la mesura en què la religió catòlica tendia a esdeve-nir una funció de la societat, i l’Església tendia a ser entesa comun simple servei de la societat.

La situació actual comporta unes dificultats noves. Efecti-vament, és la comunicació de la fe la que avui es veu comprome-sa o amb moltes dificultats en amplis sectors de la societatfrancesa.

Paradoxalment, aquesta situació ens obliga a mesurar comcal la novetat de la fe i de l’experiència cristiana. Ja no ens po-dem acontentar només amb una herència, per rica que sigui.Hem d’acollir el do de Déu en unes condicions noves i retrobaralhora el gest inicial de l’evangelització: el de la proposició sen-zilla i decidida de l’Evangeli de Crist.

Al mateix temps, per part dels qui escolten la Paraula, es ve-rifica un aspecte correlatiu de la fe: són empesos a acolliraquesta Paraula mitjançant un acte d’adhesió personal.

26

2. Unes exigències noves

Aquesta experiència es verifica en moltes situacions, comen-çant per les famílies més ancorades en la fe catòlica: es constataque les joves generacions no poden acontentar-se assumintpassivament una herència. L’exigència d’una apropiació perso-nal s’ha fet imperativa. Ara els hereus mateixos ja han fet uncamí de conversió. Sovint han fet una experiència espiritual for-ta en comunitats vives i actives.

Cal subratllar, d’altra banda, que aquests dos aspectes,personal i comunitari, de la fe no s’exclouen ni rivalitzen entresi. Tampoc no s’han de jerarquitzar: es condicionen l’un a l’al-tre. Per tant, als qui estan implicats en itineraris d’iniciació comaquests, se’ls ha de permetre que es puguin integrar en el cor-rent de la tradició cristiana presa en el seu conjunt i en total’amplitud de la comunió eclesial, i la «gran Església» ha d’a-prendre a acollir de debò aquests nouvinguts a la fe.

A l’hora de posar en pràctica la missió de l’Església segonsles seves modalitats més habituals, especialment en la vida deles parròquies i en la pastoral dels sagraments, s’està produintuna transformació del mateix tipus. Institucions eclesials «clàs-siques», que semblava que no reclamaven res més que la confor-mitat a uns procediments ben experimentats, avui, per tal de nodecandir, reclamen ser millorades, verificades, reactivades cons-tantment. Coses que fins no fa gaire només demanaven un mante-niment, avui han de ser volgudes, i reafirmades. Tota mena de cosesa fer que ens demanava una població majoritàriament catòlica, i queencaixaven en uns automatismes ben vistos per tothom, d’ara en en-davant hauran de ser proposats com objecte d’una opció.

De manera que la pastoral que diem «ordinària», viscudasovint com una pastoral de l’acollida, ha d’esdevenir també,com més va més, una pastoral de la proposició. Aquesta evolucióté els seus costos. Alguns la viuen com una autèntica prova.Però són cada vegada més nombrosos els preveres i els laicsque diuen d’aquest procés que els fa sentir més madurats irenovats en la seva fe. Un nombre creixent de pastors i, més engeneral, d’agents de la pastoral entenen que es tracta d’unaexigència de la missió. I alhora reconeixen que estan invitats aanar encara més al cor mateix de la fe.

27

3. L’Església està destinada a centrar-se en el cor de la fe

La situació present, tot i ser de vegades una prova, és tambéuna oportunitat que hem d’aprofitar. Ens és imprescindible queanem plegats a l’essencial, a allò que ens fa viure com a creients.

Ho podem reconèixer sense cap dubte: avui, a França, no hiha gaire perill que els qui treballen a la missió de l’Església hofacin com a funcionaris! De quina manera es podria perseveraren el servei de l’Evangeli sense saber en qui s’ha posat la con-fiança, i sense haver-se posat a l’escolta de la seva crida? Tan-mateix, no ens enganyem: tots necessitem ajudar-nos els unsals altres per a anar plegats al cor de la fe.

a) Aquesta crida a anar decididament al cor de la fe, l’Esglésial’ha escoltada moltes vegades en el curs de la seva història. Ésfins i tot una llei constant del creixement en la fe. En períodescrítics, les grans reformes religioses i espirituals, els movimentsde renovació teològica i apostòlica, sempre han derivat d’unaprofundiment de la fe.

En cada època, els creients estan cridats a reapropiar-sed’una manera particular el sentit de la Paraula que Déu elsadreça. Vet aquí per què el misteri de la fe en la seva totalitatens restaria fosc si no el consideréssim decididament a partirdel seu centre: a partir del Senyor Jesús, Fill del Déu viu, reve-lat i donat en la força de l’Esperit.

b) Constatem també que encara avui quan l’Església escoltala crida per anar al cor de la fe, és quan és més viva.

No costaria gaire de trobar exemples convincents entre lesgrans iniciatives apostòliques, teològiques i espirituals, realit-zades al llarg de tot aquest segle i també en l’actualitat. Aques-tes iniciatives mai no s’han reduït a ser unes simples rentadesde façana o bé unes operacions de propaganda religiosa.

El correu rebut de l’Informe sobre la proposició de la fe n'éstestimoni: els catòlics francesos desitgen i practiquen aquestretorn a les fonts. Avui ja no són simplement deistes: estandescobrint la importància de la comunió trinitària de Déu.Impressiona també la profunditat de la seva adhesió al misteripasqual. Una concepció de la fe massa estrictament moralistava deixant pas a una comprensió infinitament més àmplia de lavida cristiana com a vida en l’Esperit.

c) Hi ha nombrosos indicis que ho demostren: els nostrescontemporanis es troben, si no a la recerca de l’essencial, sí con-

28

frontats amb qüestions radicals, tant si es tracta de l’experiènciaamorosa en temps de la SIDA, com del sentit que es pugui donara l’existència humana, especialment quan aquesta és posada aprova, o del valor de la persona humana, davant les múltiplesmanipulacions tècniques o econòmiques de què és objecte.

El diàleg amb els nostres contemporanis no tindria cap possi-bilitatde desenrotllar-se si nosaltres, per la nostra part, no fóssimtambé radicals. Què tenim, doncs, d’essencial per proposar?

4. L’acte de proposició de la fe

És a partir d’aquesta exigència d’anar a l’essencial del do deDéu en Jesucrist, des d’on cal comprendre això que anomenem«proposició de la fe» en la societat actual.

El que pretenem no és presentar res de nou, sinó reconèixerles condicions noves en què hem de viure i anunciar l’Evangeli.En aquestes condicions noves, sense deixar de ser els beneficiarisde l’herència rebuda, hem d’esdevenir «proposadors» de la fe. Ambaquest propòsit, estem cridats a viure nosaltres mateixos sotael signe de la novetat del Do de Déu, tal com es manifesta enJesucrist, en la força de l’Esperit Sant. Ara bé, inseparablementhem de comprovar l’actualitat del misteri de la fe i hem deformar una Església que evangelitzi vivint d’aquest misteri iresponent a la invitació del seu Senyor: «Que brilli la vostra llumdavant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaranel vostre Pare del cel» (Mt 5,16).

29

1. Al llarg de la història de la nostra pròpia fe, quins esdeve-

niments ens han portat a una conversió o a un procés d’apropia-

ció personal?

2. Com ens sembla que ha evolucionat, en els últims vint

anys, la qüestió de la transmissióde la fe? En particular,com ens

situem personalment pel que fa a l’anàlisi que hem fet aquí sota

el títol «de l’herència a la proposició?

3. Com entenem per a nosaltres mateixos l’expressió «anar al

cor de la fe»? Quines condicions creiem necessàries perquè

aquest camí afavoreixi avui la proposició de la fe?

SEGONA PART:ANAR AL COR DEL MISTERI DE LA FE

En aquesta segona part no tenim la intenció de proposar unnou tractat orgànic i complet de la fe. Remetem per a això al Cate-cisme de l’Església Catòlica i al Catecisme dels bisbes de Fran-ça. Fem només una crida a favor d’aquesta «concentració sobrel’essencial»: n’acabem de subratllar la importànciai fins i tot la ne-cessitat.Recolzant-nos sobre els punts forts de l’experiència cris-tianad’aquest temps, volem destacarunes línies d’orientacióambvistaa l’aprofundiment i la proposició de la fe. Ens sembla que no-més parlarem al cor i a la consciència dels nostres contemporanisquan sabrem fer veure de quina manera el missatge de la Revela-ció enllaça estretament la «causa de Déu» i la dels homes (1), dequina manera aquesta Revelació permet enfrontar la prova il’escàndol del mal (2) i per què aquest missatge de la fe incloupunts de referència moral per viure i per actuar (3).

1. FIAR-SE DEL DÉU DE JESUCRIST

Nosaltres, catòlics de França, compartim les preguntes delshomes i dones d’avui davant les moltes incerteses que marquenla condició humana i l’estat actual de la nostra societat. Però,igual que molts dels nostres contemporanis, tenim aquestaconvicció: l’existència humana només es pot reconèixer a si ma-teixa un sentit digne d’aquest nom a condició que no se cir-cumscrigui completament en la categoria d’allò que és produït iorganitzat, sinó que es refereixi també a realitats gratuïtes i nocontrolables. Altrament dit: pressentim que la nostra existènciadescansa sobre una confiança fonamental i fins i tot sobre una fe.

Però amb més raó encara tenim la responsabilitat d’expli-car en què consisteix la fe cristiana que escollim professar.Dient això, ens posem en situació de donar raó de la nostra

30

especificitat cristiana, però també d’ensenyar que els nostrescamins poden convergir amb els dels nostres contemporanisquan reconeixen a la seva manera que la seva vida d’homes ide dones lliures implica actes de confiança, conviccions, com-promisos presos i mantinguts.

Per la nostra part, no pretenem creure només en el futur o enla humanitat,ni tampoc creure només en Déu. Per dir-ho més pre-cisament, ens fiem del Déu revelat en Jesucrist. Si aquí s’hi ama-ga un «gran misteri», és per la relació estreta que, en Jesucrist,enllaça l’un amb l’altre, Déu i l’home, i pel mateix fet revela al-hora la humanitat de Déu i la salvació dels homes.

1. Déu i l’home

Com a catòlics, no tenim el monopoli de la fe en Déu, i hosabem. Sabem també que d’altres, diferents de nosaltres, prac-tiquen el servei a l’altre, i treballen efectivament per la pau i lajustícia entre els homes.

No ignorem tampoc que la indiferència religiosa coexisteixavui –i no pas poc– amb expressions diverses del desig religiós.

Aquest context general ens convida a redescobrir la nostraespecificitat. Tant des del punt de vista de la doctrina com desdel punt de vista de l’ètica, el caràcter propi de la fe cristianaconsisteix a refusar tota separació entre la causa de Déu i ladels homes.

Pretendre això no és dir res de nou. És només anar al cormateix de la fe cristiana, del tot centrada en Jesucrist, confes-sat per la mateixa fe com a vertader Déu i vertader home.

De manera que pel fet de ser deixebles de Jesucrist, no hemde fugir del món, ja que Déu mateix ha vingut en aquest món. Icorrelativament, no ens allunyem de Déu quan ens impliquemen el món per servir-hi els homes, ja que la voluntat del Pareque està en el cel és que el seu Regne germini al si de la nostrahumanitat.

És des de dins mateix de l’experiència i de la condició huma-nes des d’on aprenem a adherir-nos al Déu de Jesucrist i afiar-nos d’aquestasalvació, d’aquestavida nova que Ell ens reve-la i ens comunica.

31

A causa d’aquesta Revelació de Déu en l’home Jesús, hemd’aprendre també que entre Déu i l’home, no hi ha mai una rela-ció de forces, sinó una relació de llibertats, i, en última instàn-cia, una relació de confiança i d’amor.

2. El misteri

Hi ha una paraula molt tradicional, i ja veterotestamentà-ria, que designa aquesta sorprenent conjunció entre Déu i l’ho-me: és la paraula «misteri». Tres raons, si més no, ho expliquen.

Per començar, aquest terme remet de forma immediata aallò que és sorprenent, allò que supera l’horitzó immediat de lacomprensió humana.

D’altra banda, en la societat actual, pot traduir un cert re-descobriment de les realitats religioses, quan ja no se les consi-dera com a supervivències arcaiques. Cal precisar tanmateixque s’utilitza el terme «misteris», en plural, quan es vol al·ludir aaquesta «cultura de l’estrany», a què recorren sovint el cinema,la televisió i els còmics, i en la qual els somieigs religiosos esbarregen amb la màgia, amb la violència i de vegades amb elsatanisme.

Finalment, el «misteri» és present en el cor mateix de l’acteque identifica l’Església, ja que és aquesta l’aclamació que, en eltranscurs de la missa, segueix la consagració del pa i del vi:«Proclameu el misteri de la fe!».

Tanmateix, aquestes múltiples ressonàncies no dispensende fer un ús assenyat d’aquest terme. Segons la gran tradicióbíblica, el misteri es refereix primer de tot a la iniciativa gratuïtaque Déu ha pres de revelar-se als homes, per tal de segellar ambells una Aliança indefectible. Per què «Aquell que els homesanomenen Déu» (Sant Tomàs) ha decidit vincular així la sevapròpia causa transcendent amb la causa, tan amenaçada, delshomes? I «què és l’home, perquè te’n recordis? què és un mor-tal, perquè el tinguis present?» (Sl 8,5).

Confessant que Déu envià el seu propi Fill perquè s’encar-nés en Jesús, la fe cristiana no rebaixa el misteri. Més aviat enmostra la profunditat i alhora el caràcter sorprenent: com com-prendre que l’Etern i el Totpoderós se solidaritzi fins a aquestextrem amb la feblesa humana, comprometent la seva pròpia

32

causa amb la de l’home? I per què sorprendre’s que els homes,pressentint aquest misteri sense poder-lo desxifrar ells sols, enbusquin la solució en tantes direccions, de vegades tan fosqueso tan perilloses?

Al més profund del ser humà hi ha inscrita una expectaciód’aquest «misteri», del qual cadascun de nosaltres és portador ique ens remet al misteri mateix de Déu.

La fe inclou aquesta mena d’esbalaïment davant la Presèn-cia amagada de Déu al cor del misteri de l’home. A aquest nivellde l’experiència religiosa, som convidats a entrar en diàleg ambtots els buscadors de Déu, perquè, per a nosaltres, aquestaPresència divina s’irradia sobre el rostre d’aquest home anome-nat Jesús, que és el Fill únic del Déu viu.

3. La humanitat de Déu

L’apòstol Pere dóna un testimoni definitiu d’aquesta Veritattrasbalsadora de Jesús: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu» (Mt16,16). D’aquesta manera es troba reconeguda i confessada pú-blicament la humanitat de Déu, al mateix temps que la profun-ditat trinitària d’aquest misteri, ja que Jesús, el Fill, no pot sercomprès si no és en la seva relació íntima amb Aquell que ano-mena Pare i amb el qual està unit en l’Esperit.

a. Misteri de Déu com a Déu

Pel fet d’esdevenir així un de nosaltres, en Jesucrist, Déu nodevalua la seva divinitat. La revela en la seva plenitud, ja quecontinua sent el Déu sempre més gran, el Tot-Altre, fins i tot enl’acte pel qual assumeix la nostra humanitat: És ell mateix «elqui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminatsamb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre deJesucrist» (2Co 4, 6).

Algú podria pensar que un coneixement com aquest de Déués reservat a una elit d’espirituals i de místics. Però l’experièn-cia ordinària de l’Església ho testifica: pobres i petits, homes idones desarmats davant la vida, però que saben pregar i esti-mar, perceben aquesta llum de Déu i l’irradien. L’acció degràcies de Jesús es verifica: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i

33

de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que hasamagat als savis i entesos» (Mt 11,25).

No hem de dubtar a l’hora de proposar aquesta experiènciade Déu a tot el poble de batejats: diverses pedagogies espiritualshi poden contribuir i, en aquest pla de la recerca de Déu i del’experiència cristiana de Déu revelat en Jesús, uns creients, di-ferents pels seus compromisos, se senten pròxims els uns delsaltres, i tendeixen tots cap al mateix horitzó, cap a la mateixaPresència.

b. Misteri de Déu com a Pare

Aquesta Presència és la del «Pare del cel», que nosaltresgosem anomenar «Pare nostre». Confessar d’aquesta manera lapaternitat de Déu, equival a dir que Déu s’ha girat cap elshomes i ens manifesta incansablement la seva benvolença i laseva misericòrdia. És el Benvolent i el Misericordiós per excel-lència.

És cert que també d’altres religions posen en relleu la pater-nitat de Déu i la relació filial que nosaltres podem manteniramb el Tot-Altre. Però aquesta percepció compartida de Déu noens impedeix de precisar que la paternitat de Déu exercida enrelació amb Jesús ho és d’una manera única. Efectivament, Je-sús viu en una relació d’intimitat total amb Aquell que anomena«Abba» i a qui ho confia tot, en una confiança absoluta. D’a-questa manera es troba revelada l’existència en Déu mateixd’un misteri infinit de Donació.

Déu és aquest Pare que no desespera de cap dels seusfills, com ho mostra Jesús amb la paràbola del fill pròdig (Lc15,11-32). A partir d’una revelació com aquesta, es pot parlardel cor de Déu, de la seva misericòrdia activa: ja que «Déu,que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor gran»(Ef 2,4).

Ens correspon a nosaltres comprendre que aquesta afirma-ció de la misericòrdia de Déu no és facultativa o vinculada a tra-dicions particulars, sinó que és constitutiva de la Revelaciócristiana de Déu com a Pare. No es pot descobrir la Veritat deDéu i viure’n, sense sentir-se agafat per la força d’aquesta mise-ricòrdia que es manifesta en l’Encarnació i la Passió del Fill.

34

c. Misteri de Déu com a Fill

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únicperquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguinvida eterna» (Jn 3, 16). Del seu naixement a la seva mort i a laseva resurrecció, tota l’existència terrestre de Jesús el presentaen referència total al Pare, de qui tot ho rep, i del tot compromèsamb l’obra de la salvació, de la qual el Pare és la font.

Però el que sorprèn no és només l’Encarnació del Fill, que vea viure entre nosaltres per manifestar l’Amor del Pare.

El que sorprèn és també que en Jesús, el Verb fet home, Déus’hagi mostrat tan humà. Humà, primer que res, perquè es mos-tra més humà que els homes mateixos: va a trobar els més per-duts dels homes, els petits i els exclosos, els malalts i elspecadors. Però humà, també, perquè de la nostra humanitat,ho comparteix tot: el sofriment i la violència, la injustícia i lamort, fins a la Creu. Totalment humà, fins a oferir-nos de com-partir la seva pròpia vida: «Pare, vull que els qui m’has confiatestiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòriaque m’has donat» (Jn 17,24).

La fe en Jesús, el Fill, inclou aquesta gosadia que consisteixa acollir la vida mateixa de Déu en la nostra vida humana. Siproposem als homes la Paraula de Déu i els sagraments de la fe,no és més que per a això: perquè coneguem l’alegria de viure id’estimar com a fills de Déu, a imitació del Fill, en la força del’Esperit.

d. Misteri de Déu com a Esperit

Mitjançant el do de l’Esperit, a partir de l’esdeveniment dePentecosta, el Pare associa els homes a la vida del seu propi Fill.

D’aquesta manera el misteri pasqual viscut per Jesús s’in-sereix en les nostres existències: ens ha estat donada la possibi-litat de viure la nostra vida i la nostra mort en aquesta dinàmicade donació que l’Esperit Sant suscita i anima. I aquesta dinàmi-ca nova es fa extensiva al conjunt de la història i de la creació,que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22), «però mantél’esperança que també ella serà alliberada de l’esclavatge de lacorrupció» (Rm 8,20-21).

35

L’Esperit Sant, que ve de dalt, del Pare del cel i que passaper Jesús, ens és enviat per convertir els nostres cors a l’Amorde Déu i dels altres, però també perquè a l’interior de la nostrahumanitat, neixi una nova creació, alliberada del mal i de lamort (cf. Rm 8, 22-23).

No hem de separar aquestes dues accions de l’Esperit Sant,que vol suscitar un nou naixement en la intimitat dels cors i deles consciències, i al mateix temps en la complexitat del món ide la història. L’experiència cristiana de l’Esperit Sant té sem-pre aquesta doble dimensió: personal i històrica, interior al corde l’home i interior a tota la història de la salvació.

e. El misteri de Déu i l’Església

Davant aquesta revelació de la profunditat trinitària i de lahumanitat de Déu, és evident que necessitem una iniciació per-manent. Ja que no n’hi ha prou amb ensenyar als catecúmens ials joves que demanen el baptisme i la confirmació, aquests ele-ments fonamentals del Credo. Tots nosaltres som cridats a anara la descoberta del Déu viu i vertader, a buscar-ho, a conèixer-lo i a pregar-lo tal com se’ns revela en Jesucrist.

La necessitat d’una iniciació així, al començament de totaexperiència de fe, però també al llarg de tota la nostra vida cris-tiana, manifesta ben clarament la naturalesa pregona de l’Es-glésia. Aquesta no és només una institució pedagògica, amb unpaper que s’acabaria en el moment de l’admissió al baptisme. Aalguns catecúmens els pot costar deixar el grup d’acompanya-ment que els ha ajudat a preparar-se per al sagrament del bap-tisme, i a entrar en una comunitat eclesial «ordinària». Peròaquest pas és una condició de la seva perseverança en la vidacristiana, i nosaltres, a canvi, hem de preguntar a les comuni-tats ja constituïdes de quina manera presten atenció, o no, a l’a-collida d’aquests nous cristians.

És el senyal que tots tenim necessitat de l’Església com d’a-quest medi nutrici on arrela l’experiència de la fe. L’Església, enefecte, no és exterior al misteri que anuncia. No és només elgrup dels «amics de Crist», o l’associació dels que es recordend’Ell. L'Església, ens diu el Concili Vaticà II, «és en Crist com unsagrament, o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i

36

de la unitat de tot el llinatge humà» (Lumen gentium, 1). En ella iper ella la humanitat del nostre Déu pot fer-se conèixer en elmón, avui i fins al final dels temps. L’Església, Cos de Crist iTemple de l’Esperit, ha de fer ressonar per a tots els homes lacrida que Déu els vol adreçar.

4. El Déu Salvador i les dimensions de la Salvació

Hi ha hagut èpoques en què un deisme difús semblava sos-tenir naturalment la fe cristiana. Ja no és el cas, avui. D’aquí veque encara som més lliures per comprendre la novetat de Déu,tal com ve a nosaltres en Jesucrist. Només serem creïbles alsulls dels altres quan hàgim après o reaprès nosaltres mateixosen quin Déu creiem i tot el que Déu fa en favor nostre.

El Déu de qui ens fiem és el Déu que s’implica «per nosaltresels homes i per la nostra salvació», fins a donar-nos el seu propiFill.

a) No hauríem de pensar que aquestacategoriade la Salvaciósigui com exterior a la Veritat de Déu. El Déu que es revela és enell mateix el Déu Salvador. De manera que tot esdeveniment itota paraula de revelació passa a ser un esdeveniment i unapromesa o un gest de salvació. És així l’Aliança pactada ambAbraham i Moisès, aquesta Aliança primordial per la qual Déus’escull un poble cridat a testimoniar, enmig de les nacions, elseu compromís fidel en favor dels homes.

La Verge Maria testimonia d’una manera única aquesta fi-delitat del Déu de l’Aliança al seu poble: «Ha protegit Israel, elseu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordatdel seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre»(Lc 1,54-55). Maria manifesta també tot el que pot ser la respos-ta humana a la proposició d’Aliança per part de Déu: hereusd’una llarga tradició, els cristians han considerat sempre Mariacom el model del nostre pelegrinatge en la fe.

Jesús, nascut de la Verge Maria i Fill del Déu viu, és ell ma-teix l’acompliment d’aquesta Aliança que esmenta ja en la sevaprimera predicació a Natzaret: «Avui es compleix aquesta es-criptura que acabeu d’escoltar» (Lc 4,21).

L’Evangeli de Crist és el testimoni i l’anunci d’aquesta novaAliança realitzada des de l’interior de la nostra humanitat i ofer-

37

ta en endavant a tots els pobles i a cada ésser humà, començantpels pobres i els pecadors, ja que, segons l’advertència de Je-sús, «el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sold’aquests petits» (Mt 18,14).

b) Necessitem aprendre o reaprendre la història i la realitatintegral d’aquesta Aliança del Déu que viu amb nosaltres, d’a-quest compromís ple que es realitza en el misteri del Crist i quees troba al cor de la missió cristiana. Ens sembla útil subratllaraquí algunes de les dimensions constitutives d’aquest misteride la salvació, del qual som alhora els hereus i els testimonis.

1. L’Aliança nova acomplerta en Jesucrist és inseparable del’Aliança primordial segellada amb Abraham i la seva des-cendència. L’Evangeli no pot ser dissociat de les promeses fetesal poble d’Israel, per la raó fonamental que el Pare de Jesús és elDéu de l’Aliança, el Déu d’Abraham i de Moisès.

Per a nosaltres, cristians, és doncs un deure permanent i devegades urgent, lluitar contra totes les expressions de la fe quepodrien introduir una oposició entre l’Antic i el Nou Testament,entre la llei de Moisès i l’Evangeli de Crist, fins i tot entre el Déude Moisès i el Déu de Jesús. La fe en Jesucrist suposa la histò-ria total de l’Aliança de Déu amb els homes i el respecte aaquesta història.

2. Al mateix temps, tenim la llibertat de reconèixer que la sal-vació de Déu s’ha acomplert de manera definitiva gràcies a unhome, que ha viscut la nostra vida d’home, les nostres lluites i elsnostres sofriments humans, i que va morir de mort humana.Acollir la salvació no pot ser considerat doncs com humiliant, com siens hagués estat atorgada des de l’exterior: en Jesucrist, Déu havingut i ve al si de la nostra humanitat i de la nostra història «abuscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,10).

Si és tan significativa l’experiència dels catecúmens i delsqui tornen a la fe, és per aquesta raó: aquests homes i aquestesdones descobreixen i viuen l’actualitat del misteri de la salvaciódes de dins mateix de les seves expectatives i de la sevaexistència sovint precària. Comprenen que Déu ve a actuar al’interior mateix d’allò que dificulta la seva vida i que ell els dónaconfiança en la seva pròpia llibertat.

38

3. Si Déu és així el Déu Salvador –el Déu que es revela comestant integralment i apassionadament per a nosaltres i ambnosaltres–, llavors la nostra fe en Déu mai no pot excloure elcompromís al servei dels homes, sobretot quan la seva dignitatde fill de Déu és oblidada o escarnida.

No podem deixar que algú pensi que hàgim d’escollir entreDéu i els homes, entre la fe en Déu i el servei als homes. Tot alcontrari: la fe vertadera i integral en el Déu de Jesucrist implica–pel mateix fer, que és també el del Fill–, l’obertura al Pare il’amor al proïsme.

Però per les mateixes raons, quan ens comprometem, demaneres diverses, al servei dels homes, tenim la llibertat de dei-xar que apareguin, i de vegades de dir-les clarament, quinessón les nostres raons per actuar així, precisant que la nostraraó última, és Jesús, el Senyor que es fa Servidor i que ens cridaa servir com ell.

4. Finalment, creure en aquesta salvació de Déu canvia lanostra manera de contemplar tota existència humana i permettambé de comprendre d’una manera diferent la nostra històriaen aquest món i fins i tot l’acabament d’aquesta història. Ja que«ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el presentni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res del’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’hamanifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8, 38-39).

Tot i compartir les angoixes del nostre món, nosaltrescreiem que l’existència humana és com portada i agombolada perun amor sense condicions, que res no podrà qüestionar, i que lagràcia de Déu acompanya i acompanyarà en totes les circums-tàncies la nostra història. I esperem també que la mort, a voltestan violenta, no segellarà el nostre destí, ja que estem destinatsa la resurrecció de la carn i a la vida eterna.

Davant totes les pors de la nostra època, nosaltres no podemsilenciar aquest acabament de la nostra condició humana, a lallum de l’Amor. L’Aliança de Déu arriba fins a aquest món nou,transfigurat, on som esperats. Aquella esperança continua sos-tenint aquells i aquelles que lluiten contra la mort i les forces demort, i que gosen donar la seva vida, a causa de Jesucrist.

39

2. AFRONTAR LA PROVA DEL MAL

L’experiència ens ho ensenya a tots i cada un de nosaltres: larealitat i l’escàndol del mal constitueixen la dificultat més gran de lafe en Déu. És possible creure després dels horrors dels camps deconcentració nazis i del Gulag soviètic, i després d’altres episodissagnants de la nostra història? És possible afirmar encara labondat de Déu, quan som testimonis d’aquestes irrupcions d’odii de violència, que destrueixen persones i pobles? Com podemgosar dir que l’Amor de Déu és més fort que el mal, quan mesu-rem la força de les pulsions de mort que habiten la nostra condi-ció humana i que ens habiten a nosaltres mateixos?

1. Una pregunta de redoblada intensitat

El mal és avui omnipresent, banalitzat, de vegades negat odisfressat. Mediatitzat, esclata constantment. Múltiple, supe-ra en horror allò que es creia infranquejable. Provoca reac-cions de culpabilitat o d’impotència. Més que més perquè faalguns anys, la divisió del món en dues grans ideologies anta-gonistes permetia fàcilment de donar una explicació al mal i a lesdesgràcies: en funció del seu propi camp, cadascú podia atribuira l’altre la responsabilitat de les violències i de les guerres. La cai-

40

1. Tenim imatges diverses de Déu. Podem expressar-les i

confrontar-les amb el que s’ha dit a propòsit de la humanitat de

Déu revelat en Jesucrist?

2. En quins aspectes una confrontació d’aquest tipus ens

motiva i ens aclareix a l’hora de dialogar amb membres d’altres

religions?

3. La fe cristiana presenta el Déu revelat en Jesucrist com a

Salvador. Quina experiència tenim d’aquesta salvació? Si veiem

que sí, en quins aspectes en resulta modificada i il·luminada la

nostra manera d’entendre i de conduir la nostra existència?

guda dels murs i el declivi de les ideologies fan que sigui impossi-ble aquest tipus de justificacions. Avui, el mal apareix nu.

I com que el mal apareix nu, els motius religiosos interve-nen en l’anàlisi dels conflictes que esquincen països i pobles.Passa fins i tot que el mateix fet religiós és presentat com l’ori-gen dels mals que fan estralls sobre la nostra terra, i encaramés pel fet que alguns embats nacionalistes són vinculats so-vint a formes d’integrismes religiosos.

No podem menystenir aquest context relativament nou quebarreja religió amb violència, religió amb fre a la llibertat. Aixòens obliga encara més a afrontar el misteri del mal, anant a lesfonts de la Revelació cristiana.

2. Deixebles de Jesucrist davant el mal

El Déu en què creiem, no sols no és exterior a la realitat delmal, sinó que es revela plenament al cor mateix del poder delmal. Sobre la Creu, Jesús serà per sempre més el Just sofrent,aquell que el deliri dels homes rebutja i fa morir. Però Jesús es-devé també el «primogènit d’entre les morts», el Ressuscitat, enqui l’Amor del Pare es mostra vencedor de tot mal.

Si el misteri pasqual de Jesucrist mort i ressuscitat fona-menta la nostra existència cristiana, no esdevenim vertadera-ment deixebles de Jesucrist si no és per una profunda conversió.

Sobretot, no podem considerar el mal com una realitatabso-lutament exterior a la nostra història humana, ja que Déu mateixs’introdueix dins la nostra història per assumir el nostre mal. Alllarg dels segles i avui, hi ha homes que assagen tota mena d’in-cursions per trobar resposta a la qüestió del mal: en els astres,en l’esoterisme, en les forces misterioses del més enllà.

Hem de refusar tots els sistemes maniqueus que concebenla creació i la història humana com el resultat d’un conflicte en-tre les forces del Bé i les forces del Mal, i que proposen als seusadeptes que superin aquest conflicte arrenglerant-se al costatde les forces del Bé i creient-se indemnes de tot mal. És fins i totindispensable desemmascarar, arribat el cas, aquesta tempta-ció maniquea, en aquesta o aquella manera de concebre la vidacristiana i l’Església.

41

En tant que cristians, no intentem –d’entrada– explicar l’o-rigen del mal. Nosaltres fem front a la realitat del mal, en la nos-tra història personal i en la història del nostre món, a l’estil deJesús. Ell, el Senyor, s’ha enfrontat a l’Adversari, Satanàs, queli proposava de dominar el món amb els mitjans del poderhumà. Jesús va superar aquesta temptació i sobretot, va exer-cir la seva missió de Salvador en favor de totes les persones queel venien a trobar, molt particularment en favor dels malalts,dels sofrents, dels exclosos i dels pecadors.

Fer-se deixebles de Jesucrist, el Salvador, no és doncs unacrida només a afrontar el mal, sinó a ser testimonis d’aquestaforça de salvació que té en Jesús la seva font i que engendra unmón alliberatdel mal i de la mort. La resurrecció de Crist obre en-tre nosaltres el camí de la vida renovada, camí en el qual els mal-ferits, els exclosos de tota mena són reconstituïts en humanitat,restaurats en la seva dignitat de fills de Déu. En la seva accióconcreta, Jesús manifesta l’obra del Déu de la vida, i dóna alshomes i les dones la certesa que, si les seves opcions se situendel costat la vida rebuda i donada, ells es troben dins el dina-misme de la seva Pasqua.

3. Sentit de la llibertat i sentit del pecat

La tradició bíblica i eclesial sempre ha afirmat la responsa-bilitat dels homes en la història: la violència i el mal neixen delcor i de la consciència dels homes. Fins i tot l’afirmació del pecatoriginal és una manera de fer valer la llibertat de l’home, que jano s’ha de exonerar de la seva responsabilitat mitjançant bocsexpiatoris.

Si «la Paraula de Déu discerneix les intencions i els pensa-ments del cor» (He 4,12b), el seu anunci condueix a una educa-ció de les consciències. El fet que un ésser humà reconegui el malque fa, forma part de la seva dignitat,i subratllala seva responsa-bilitat pel que fa als actes que realitza i que poden ferir i fins i totdestruir els altres. De cara a l’experiència del mal, la fe cristianainclou aquesta crida primordial a la llibertat personal.

I això és més cert encara si tenim present que tota la peda-gogia de Crist, al llarg de tot l’Evangeli, comença per aquestaconfiança primordial en la llibertat dels homes i dones amb quies troba, pecadors i ferits pel mal. Si els revela la seva condició

42

de pecadors, ho fa des d’aquesta confiança primordial i amb eldesig d’alliberar les seves llibertats captives amb vista a unavida nova. L’experiència del pecat desemboca llavors en l’expe-riència de la conversió, com va ser el cas per a la dona de Sama-ria (cf. Jn 4,1-12) o per al publicà Zaqueu (Lc 9,1-10).

L’Església entera és invitada a posar en pràctica aquesta ma-teixa pedagogia, gràcies a la qual la confessió del pecat desembo-ca en l’alliberament d’homes i dones que poden ser testimonisdel perdó de Déu, comunicat personalment en Jesucrist. Mentrela cultura dominant insisteix en el caràcter ineluctable dels con-dicionaments de la llibertat, la fe cristiana afirma el poder de lallibertat mateixa, tan limitat com sigui, per «fer la veritat» i per«anar amb la veritat». Una afirmació així és també una manerade participar en el combat per a l’alliberament dels homes.

En altres paraules, el Déu de Jesucrist no és de cap manerani l’autor del mal, ni l’inquisidor de les consciències humanes.Quan Déu segella una Aliança amb la humanitat, no és per po-sar traves a la nostra llibertat. Tot al contrari, Déu ve incessant-ment a crear-la, a promoure-la i a salvar-la. I quan Déu s’had’enfrontar al rebuig dels homes, va fins a l’extrem de la Dona-ció de si, en Jesús, el seu Fill, «que passa d’aquest món al seuPare estimant els seus fins a l’extrem» (Jn 13,1).

4. El misteri de la Creu

El signe de la Creu, el «misteri» de la Creu revelen plena-ment la humanitat de Déu en la prova del mal, sota totes les se-ves formes: violència, traïció, renegament, abandó. Però Jesús,quan és lliurat, fa de la seva mort un acte de llibertat, fins alpunt d’esdevenir semblant al gra de blat que cau en terra, quemor i que dóna fruit (cf. Jn 12, 24).

Passant així d’aquest món al seu Pare, Jesús inscriu dins elmón una lògica diferent, que no és d’aquest món: la d’un Amordesarmat que, en ple cor del mal, vol i crea un món reconciliat.«Ha fet morir en ell l’enemistat » (Ef 2,16).

Moltes vegades al llarg de la història, i encara avui, es cons-tata aquesta fecunditat de la Creu, viscuda per cristians quedonen la seva vida fins al final. Però aquesta vocació és també lanostra en tot moment. Estem cridats, seguint Jesús, a afrontar

43

la prova del mal, amb la força de la fe, obrint-hi camins de resur-recció.

Aquest afrontament exigeix que ens mantinguem ferms ique actuem allí on hi hagi éssers humans que sofreixen, deses-peren i esperen un alliberament. En la nostra societat, sovintdura i inquieta, hem de defensar la humanitat dels homes con-tra tot el que la desfigura: injustícia, violències, menyspreu delsfebles i dels petits.

Però la lluita no és pas la nostra última paraula. L’últimaparaula, si es pot dir, és a la resurrecció. En aquest món quecontinua «gemegant i sofrint els dolors del part» (Rm 8,22),som testimonis d’una creació nova, de la qual ja tenim els sig-nes aquí, i en especial aquest signe del do de si, de l’abnegació,de l’amor desinteressat que es manifesta, inclús en les pitjorscondicions de violència i d’odi, i fins i tot sense cap referència ala professió de la fe cristiana.

De tota manera, en les nostres trobades entre cristians, hemd’aprendre a practicarmés aquestalectura pasqualde tots els es-deveniments de la nostra existència i de la nostra història. Siobrim les Escriptures, com Jesús ho fa amb els deixebles d’Em-maús (cf. Lc 24,27), és per comprendre de quina manera en elssofriments del temps present s’està preparant la glòria que undia s’ha de revelar.

I sobretot, creiem que el lloc principal on s’inscriu en aquestmón el misteri pasqual, és el sagrament de l’Eucaristia. A travésdels gestos i les paraules del pa partit i de la copa compartida estroba vertaderament actualitzada per a nosaltres la força de re-surrecció que té la seva font en el sacrifici del Crist, i nosaltresmateixos som convidats a esdevenir el Cos total del Crist per ala vida del món.

44

1. Tots estem confrontats amb el mal. Prenguem-nos eltemps que calgui per compartir fraternalment la nostra expe-riència en aquest punt.

2. Els punts 2 i 3 ens conviden a un intercanvi en la fe. Aquina formació i a quin aprofundiment ens invita això?

3. VIURE I ACTUAR SEGONS L’ESPERIT

La nostra experiència de deixebles de Jesucrist és descon-certant: implica alhora crits de sofriment, lluites i la joia de par-ticipar en l’infantament d’un món nou. És la prova que l’Esperitensenya als cristians a «voler el que Déu vol». Com més ens dei-xem guiar per aquest desig, més determinem els nostres actesen una dinàmica d’amor, l’Amor mateix que animava el Crist i elfeia complir la voluntat del Pare (cf. Flp 2,6-11). Si és així l’expe-riència cristiana específica, ens és impossible deixar l’Esperitfora del camp del nostre actuar diari.

1. Fe cristiana i vida moral

Efectivament, des de fa 2.000 anys, la fe en el Déu de Jesu-crist, do de l’Esperit Sant, ha tingut un impacte en la vida dels ho-mes i ha configurat la seva forma d’actuar. Interessa veure enquines condicions s’esdevé això. L’exigència evangèlica no subs-titueix la Llei ètica que s’imposa a tota consciència (Rm 1,19- 21),sinó que ve a transformar des de dins la relació amb la Llei i ambel seu caràcter d’obligació. Representa així un paper específic enla formació de la consciència, fent ressonar la invitació a reves-tir-se dels sentiments de Jesucrist (Fl 2,5) i a viure del seu amor.Per la fe, els cristians reben un suport i un medi de vida que mo-dela una manera de veure el món i les formes d’actuar a partir dela incorporació al Cos del Crist pel baptisme.

De fet, la vida moral modelada per la fe apareix sempre em-motllada per una interpretació, que té en compte el contingut dela vida ètica i l’exigència crítica de la fe. Uns costums efectius,una moral concreta, certes concepcions de comportaments hu-mans preexisteixen a la fe en les diferents cultures influïdes pel

45

3. De quina manera nosaltres mateixos i les nostres comu-nitats ens fem solidaris concretament amb els homes i donesque estan malalts, ferits o confrontats amb el mal? En quinamesura veiem en això una missió essencial de l’Església?

cristianisme. La història de les ètiques cristianes ens obliga areconèixer la importància d’aquest treball d’interpretació i elcaràcter relatiu de les possibles invencions.

I tanmateix, aquesta creativitat ètica de la fe cristiana noexpressa l’autonomia de l’home centrat sobre ell mateix. És unacreativitat humana oberta a l’acció de l’Esperit. Quan algunsdels nostres contemporanis diuen que la fe no representa grancosa en les seves decisions pràctiques, ja que serien el resultatd’un discerniment purament racional, corren el perill de ficar-se en l’atzucac a propòsit d'allò que hi ha d’específic en el sentitde l’existència aportat per la fe, i de l’arrelament del nostreactuar en el misteri del Crist.

Quan no ens preocupem de relacionar la nostra acció amb lanostra fe, no som fidels ni a la presència de Déu en les nostres vides,ni a l’expectativa dels nostres contemporanis pel que concerneixpunts de referència ètica. Aquesta expectativa es manifesta sobre-tot en joves que es preparen per al sagrament de la confirmació ique es fan sovint preguntes radicals: «Per què viure? I per què esti-mar la vida, sobretot quan és dura? Per què no treure's la vida? Enqui confiar, quan es vol estimar? Per què servir la vida i la llibertatdels altres, sobretot quan aquests no ens comprenen? On trobarraons per viure i per esperar que no siguin enganyoses?»

Si és aquest el vaitot de la nostra fe, no podem renunciar al’exigència ètica que porta vinculada. Però davant una exigènciaaixí... que n’hi ha de resistències, d’obstacles i de malestars!

2. La crisi de l’anunci moral cristià

Alhora que es constata un veritable retorn del discurs èticen el debat públic, el desconcert continua sent gran davant l’a-febliment de l’autoritat normativa de l’Església que, en els seuspropis rengles, no aconsegueix la unanimitat sobre certs com-portaments. A partir de la crisi generada arran de la recepció del’Encíclica Humanae vitae, les consciències, modelades en unasocietat permissiva, s’han fet cada vegada més impermeables al’ensenyament del Magisteri, sobretot en l’àmbit de la moral se-xual. Fins al punt que, dins l’experiència pastoral de molts res-ponsables de l’anunci de la fe, es pot notar un real malestar desdel moment que es tracta d’avançar-se en el terreny de la moral.

46

Algú, fins i tot, espot arribar a preguntar si és oportú, o àdhucfonamental per al sentit mateix de la fe, el fet de vincular la pro-posició de la fe amb una ètica. Quan es proposa la fe cristiana,no hauríem de concentrar-nos només en el cor de la fe, que s’a-nomena el kerigma (cf. 1Co 15,3-5), tot excloent-ne la moral? Obé caldria fer de la moral l’àmbit privilegiat per a l’educació de lafe i la crida a la conversió?

De fet, assistim a una redefinició implícita de la identitatcatòlica que no implicaria opcions morals específiques, sinóque tindria només com a garantia l’acollida del kerigma i el tes-timoni públic de la fe. La moral esdevindria aleshores perifèricai deixada a l’apreciació de la consciència autònoma de cadascú.Nombrosos cristians consideren que no és necessari tenir la feper portar-se bé i que no hi hauria una moral cristiana específi-ca en el seu contingut normatiu o en la seva metodologia. Com aproves: un increient humanista es pot comportar de la mateixamanera o potser millor que un cristià, i uns cristians practi-cants poden tenir opcions ètiques diversificades. O en el millordels casos, cadascú seria cridat a trobar gestos i a fer opcionsen coherència amb la seva fidelitat a Jesucrist, però la unitatdel testimoni cristià no caldria buscar-la en la coherència d’unscomportaments que l’Església garantiria.

Vol dir doncs que «la fe no s’ha de confondre amb la moral».Però si aquesta afirmació és vertadera, ens trobem amb un pe-rill: el de no veure ja en quin aspecte la trobadaamb el Déu de Je-sucrist pot modificar i il·luminar d’una manera nova el sentit deles nostres vides i a partir d’aquí l’àmbitdel nostre actuar concret.És possible separar l’actuar cristià de les seves arrels teologals,confinant la fe a un reremón sense cap relació amb l’actuar decada dia? Ara bé la radicalitat de les preguntes ètiques, sobretotles que es formulen els més joves de les nostres comunitats, ensconvida a comprendre per què i de quina manera les nostresformes de viure i d’actuar són inseparables de la nostra propo-sició de fe.

3. Lligar el kerigma a una ètica: una exigència de l’acte de fe

Si, de sempre, l’anunci de l’Evangeli ha estat exigent, és per-què s’ha de fer testimoniatge.Testimoniatge d’aquesta font viva

47

que ha canviat la nostra vida i que nosaltres gosem proposar ala llibertat d’altres, però també testimoniatge pràctic del fet queuna vida resulta realment transformada quan proposa una fecom aquesta. Les primeres comunitats cristianes no es vanconformar amb anunciar el Crist ressuscitat, sinó que van tes-tificar també la força transformadora de la fe i la van encarnaren un actuar que tenia com a referència la pràctica de Jesús.

Encara que la moral és un dels assumptes més espinososavui per a la nostra Església, ens hem d’atrevir també a vincularla proposició de la fe amb la moral, ja que ens hi juguem la defini-ció mateixa de l’acte de fe en Jesucrist. Dir «crec» no comprometnomés una confiança en la gràcia de l’Esperit, fins i tot un co-neixement personal de Déu, sinó també un actuar que testificaque vivim certament moguts per l’Esperit. «Si vivim gràcies al’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit!» (Ga 5,25). Lafe és més que el coneixement de tot el que Déu ha fet per a nos-altres. És més que un assentiment intel·lectual, o més que l’es-perança de tot el que Déu farà per a nosaltres. És també lanostra participació efectiva en tot el que Déu està fent avui ennosaltres mitjançant seu Esperit.

Com és possible deixar-se agafar per l’Esperit de Crist, totconfessant que pel baptisme hem esdevingut membres que for-men part del seu Cos, i no veure que tota la nostra existència éscridada a realitzar-se en un combat espiritual i ètic, on es tractad’accedir a la nostra plena humanitat, servint Déu en el serveials nostres germans i germanes?

La vinculació entre la fe i la moral és doncs constitutiva de l’ex-periència cristiana: tota separació tornaria vana l’adhesió de la fe,ja que la privaria de la seva naturalesa específica de resposta al’amor sol·lícit de Déu. La resposta a aquest amor gratuït de Déuno es redueix a un discurs, sinó que es realitza en un testimoniat-ge concret d’amor que s’expressa en actes. «Fills meus, no esti-mem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat» (1 Jn 3,18).Els gestos més senzills de bondat i de compassió fets a «un d’a-quests més petits» (cf. Mt 25,45) poden expressar la nostra rela-ció amb Déu. Tota opció, en l’instant present, és una presa deposició de la nostra llibertat davant Déu.

48

4. El vincle entre la fe i l’actuar renova la moral cristiana

La vida moral cristiana no es pot separar de les seves arrelsteologals. Però aquesta exigència fonamental no fa de la fe niuna supermoral, ni una moral del codi. És tanmateix una temp-tació que ens té sempre a l’aguait, per exemple quan interpre-tem les Benaurances com un programa de vida ideal, en lloc deveure-hi una paraula del Crist que proposa al nostre desighumà que acompleixi la seva vocació.

Si la fe cristiana es caracteritza pel fet de desvetllar i posaren marxa la nostra llibertat humana, cridada a inventar els ca-mins concrets de la seva fidelitat en l’Esperit, aleshores la moralcristiana, fundada en el manament de l’amor, no s’esgota en elmer acomplimentde les prescripcions de la Llei. El que està en jocen el procés de la conversió no és altra cosa que l’accés a la vidanova en Jesucrist instaurada per l’Esperit. Quan l’apòstol Pau,adreçant-se als Gàlates, els diu: «per l’amor, feu-vos serventsels uns dels altres» (Ga 5,13), no demana res més que no siguidesplegar l’ésser nou suscitat pel baptisme.

La vida cristianadoncs no es constitueixoriginàriamentper lasola conformitat a unes normes ètiques, sinó fonamentalmentperuna disposició i una orientació de la llibertat humana que l’acolli-da de la salvació de Déu en Jesucrist ha suscitat. L’experiènciadels nouvinguts a la fe ho mostra clarament: a la persona en-gendrada per l’Esperit, la fe no li dicta el seu comportament desde l’exterior, segons uns principis matemàtics que s’haurienpassar a la realitat. Sinó que suscita una llibertat inventiva,animada per la caritat i per l’esperança. I l’Esperit no demana atothom les mateixes coses. La diversitat de carismes i de voca-cions és un fet essencial, per més que tots hàgim estat convi-dats a configurar-nos amb el mateix Esperit de Crist.

Com en la paràbola del fill pròdig (Lc 15,11-32), després demoltes marrades i proves lluny de casa seva, a la terra d’esclavi-tud, la llibertat humana descobreix que té per davant el perdódel Pare que el ve a trobar. La llibertathumana, tot i les seves fra-gilitats, té la possibilitatde viure de manera estable en aquest dode Déu, perquè aquest do s’ha fet perdó per la Creu de Crist, unavegada per sempre.

49

Ja no es tracta doncs de preguntar-se només: «Què he de ferper actuar bé?», sinó també: «Qui he de ser, què he d’esdevenirperquè la meva vida sigui realment resposta al do que m’haestat fet?» Llavors Crist esdevé la norma moral concreta, per-sonal i universal, per al cristià, segons la seva promesa: «Us hedonat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu tambévosaltres» (Jn 13,15).

Aquesta referència a la presència del Crist és exigent, peròamb una exigència alliberadora. Només un camí permet arri-bar-hi: la contemplació de la figura de Crist i l’escolta de la sevaParaula il·luminen i modelen la llibertat humana, i la fan entraren una visió de l’existència conforme al voler de Déu.

5. «Viure en Crist»

Si la moral cristiana es veu afectada avui per un malestarcert, és encara més necessari, sobretot en aquest àmbit, anar –oretornar– a la font: és a dir a aquest «viure en Crist» que l’apòstolPau evoca tan sovint (cf. Rm 8,1-2) i que és l’arrel i la norma dela nostra llibertat i del nostre actuar, a causa de la nostra voca-ció a la santedat.

Per Crist som salvats. Amb ell superem la prova de la impo-tència, ja que Crist ha estat com impotent davant el pecat delmón i davant la mort en creu. Des del cor d’aquesta impotènciava clamar al Pare i va ser ressuscitat pel Pare. En Ell podem, perla nostra part, adreçar-nos cap al Pare quan experimentem lanostra impotència davant la violència, la mentida, les injustí-cies, i també quan mesurem les nostres pròpies dificultats al’hora de practicar les normes morals, perquè Ell mateix ens haobert el camí de la Vida mitjançant la prova del mal i el combatespiritual.

Quan practiquem la vida moral sota l’impuls de l’Esperit,descobrim que la vida bona per a nosaltres i amb els altres éspossible, ja que en Jesucrist Déu ens dóna la possibilitat decreure en nosaltres mateixos i ens fa capaços de transformaraquest món segons el seu desig. Continua viva la qüestió difícilde les vel·leïtats de la voluntat, de les seves falles i de la seva in-constància. El combat espiritual forma part de la vida moral:aprenent a purificar la nostra intenció, verificant el que ens ani-

50

ma, fem que el nostre actuar torni a tenir la possibilitat de servertaderament moral.

Finalment, la moral vinculada a la fe retroba una dimensiócomunitària. Ja que la subjectivitat moral inspirada per l’Espe-rit, fins i tot en el que té de més íntim, remet a la comunitatanimada per l’Esperit, a l’Església. El subjecte deixa de ser unsubjecte tancat sobre ell mateix dins una autonomia closa, perentrar en el subjecte nou que és el Crist. «Viure en Crist» suposasempre que estem i vivim amb germans i germanes en la fe.Rebem de l’Església encoratjament, formació, i fins i tot orien-tacions per al nostre comportament. Tota comunitat cristianaés un lloc de discerniment de la rectitud cristiana de les deci-sions. Per estar segurs de respondre en la nostra vida a lescrides de l’Esperit de Crist, necessitem verificar amb la comu-nitat habitada per l’Esperit de quina manera es manifesten elsfruits de l’Esperit: «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bon-dat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix: la Llei no és contrà-ria a res d’això» (Ga 5,22-23).

51

1. Podem enumerar les resistències, obstacles i males-tars que trobem quan es tracta d’expressar o de donar punts de re-ferència morals?

2. Podem identificar circumstàncies en què la nostra ad-hesió a Crist ha decidit, de fet, les nostres opcions ètiques? Coms’ha fet això? Quin creixement hi hem trobat?

TERCERA PART:FORMAR UNA ESGLÉSIA

QUE PROPOSA LA FE

Aquesta tercera part és més directamentpastoral:mirarem defer aparèixer les línies de força per al treball actual d’evangelitza-ció, tenint present la nostra situació de catòlics en la societat fran-cesa i l’exigència primordial d’aprofundir per a nosaltres mateixosel «misteri de la fe». Ja que es tracta de comprendre per què i de qui-na manera l’Església tota entera se sent cridada a practicar mésdecididament i més solidàriament una pastoral de la proposició dela fe, tot acceptant de ser evangelitzada dins ella mateixa.

1. PROGRESSAR EN L’EXPERIÈNCIADE L’EVANGELITZACIÓ

Comprendre la nostra situació de catòlics en la societat ac-tual i anar nosaltres mateixos a les fonts de la nostra fe: aquestssón els dos processos dels que hem volgut subratllar el caràcterindispensable i fins i tot urgent.

Però aquests dos processos no acaben pas en ells mateixos.Es justifiquen en el projecte primordial que anima l’Església desdels seus orígens: ser en el món el signe sensible i eficaç del Déuviu, a través de l’anunci de l’Evangeli, mitjançant la proposiciód’aquesta fe que ens fa viure.

Davant aquesta missió, el repte que es presenta avui dia ésreal: perquè alguns cristians consideren que la fe en Crist és su-ficient per ella sola, que ha de continuar sent una experiènciapersonal, i no esdevenir una acció de l’Església. Altres persones,fora de l’Església, temen les temptatives de proselitisme, ques’oposen a la llibertat de consciència i infringeixen les regles dela laïcitat.

Com fer-ho per comprendre nosaltres mateixos que l’expe-riència de l’evangelitzacióés interior a la vida de l’Església, que fapart de la seva identitatmés pregona i que, al mateix temps, estàal servei dels homes i les dones de la nostra societat?

52

1. Plantejaments diferents

Sabem prou bé que hi ha maneres diferents de plantejar-sel’evangelització.

Un és el plantejament directament teològic, com el que tro-bem en aquesta carta magna de l’evangelització proposada perPau VI en 1975, en l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi,on es contemplen successivament els fonaments cristològics del’acte d’evangelitzar, les etapes i els mètodes de la tasca d’evan-gelització, el seu contingut i els seus destinataris.

Un altre és el plantejament pastoral, amb el qual s’examinenaquells sectors humans i socials (perifèries de les grans ciutats,bosses de pobresa, categories socio-professionals, etc.) en quèl’Evangeli demana ser viscut i anunciat de forma totalment nova.

Un altre és encara el plantejament històric i sociològic, ambqual es tracta de distingir els diferents models d’evangelitzacióque s’han anat succeint a França des de fa bastants decennis,des dels que proposaven projectes de conquesta fins als que re-comanen una simple presència, que pot arribar fins a l’ocultació.

Nosaltres reconeixem la importància i la utilitat de cadascund’aquests plantejaments, però aquí volem ser fidels a la intuïcióprimordial que ha inspirat el nostre Informe inicial sobre la pro-posició de la fe. De la mateixa manera que hem mirat de cridarl’atenció sobre l’experiència de la fe viscuda, també intentaremara de parlar sobre l’experiència de l’Església que evangelitza, és adir, sobre els actes i les pràctiques que esdevenen actes efectius deproposició de la fe, i que poden ser reconeguts com a tals per totsels actors de la pastoral i de la missió cristianes.

2. Expectatives múltiples

Des d’aquesta perspectiva, l’experiència dels «nouvinguts ala fe» i de la seva acollida en l’Església ens sembla no normativa,però sí significativa.

Volem parlar doncs, en primer lloc, dels catecúmens, peròtambé dels qui tornen a la fe i, més àmpliament, de tots aquells iaquelles, joves i adults, que estan o van estant progressivamenta l'aguait d’alguna cosa, que no sempre saben dir pel seu nom,però que els pot portar fins al descobriment de Crist, de la sevaParaula, dels seus sagraments i del seu Cos eclesial.

53

L’experiència actual de l’evangelització implica aquesta cons-tatació inicial: hi ha actualment en la nostra societat un cert nom-bre de persones que esperen alguna cosa de l’Església i que tenenla possibilitat de manifestar aquesta expectativa quan, d’una ma-nera o d’una altra, entren en relació amb l’Església: tant si és perdemanar els sagraments del baptisme o del matrimoni; com si ésen ocasió d’esdeveniments especials, alegres o dolorosos, que mar-quen la seva existència; o també gràcies a trobades fortuïtes ambuna comunitat cristiana, amb un grup més o menys informal, ofins i tot amb un moviment organitzat que els proposa un camíd’iniciació a l’Evangeli, en funció de la seva situació humana.

¿No haurem d’admetre que aquest tipus de trobades qüestio-na i fins i tot capgira la lògica missionera que dúiem arrelada ennosaltres? Ja que, de fet, ens hem pogut imaginar, segons unalògica més o menys comercial, o si més no exclusivament fun-cional, que a l'hora d'evangelitzar l’Església hauria de fer inter-venir una mena de llei de l’oferta i la demanda, situant-se ellaen el costat de l’oferta, i els altres, les persones que esperen, delcostat de la demanda.

En la realitat concreta, en l’experiència efectiva que l’Esglé-sia se sent cridada a fer quan es troba amb aquestes persones,¿què passa realment i com es presenta el procés que duu fins ala proposició de la fe?

3. La llibertat de Déu

Aquestes persones que esperen no han de ser consideradespurament i simplement com uns clients de l’Església, segonsuna lògica comercial, disposats a consumir passivament el quetenim per proposar. Són, per sobre de tot, homes i dones que, perla seva expectativa i el seu procés, donen testimoni de la llibertatde Déu i de l’actuació de l’Esperit Sant, que pot desvetllar en totser humà el desig d’anar més enllà d’allò que està vivint de for-ma immediata. A la seva manera, que de vegades és desconcer-tant, aquestes persones ens recorden que el terreny primordialde l’evangelització és el de l’existència humana, i que no hi haevangelització autèntica sense aquesta confrontació efectivaentre l’Evangeli de Crist, la Revelació de Déu, i les expectativespregones de les quals tot ser humà és portador.

54

Però, recíprocament, a l’hora de comprendre aquestes ex-pectatives humanes i de donar-hi resposta, l’Església té la res-ponsabilitat de mostrar que no es conforma a respondre a unesdemandes immediates, sinó que exerceix una missió que ha re-but de Crist i que consisteix a assenyalar i obrir els camins quecondueixen fins a ell.

L’Església, en la diversitatde les seves comunitats i del seusgrups, és cridada, per tant, a exercir no solament una acollidaàmplia i desinteressada,sinó també una vigilància activa: ja quees tracta de percebre els senyals de l’imprevist de Déu a travésd’aquestes demandes múltiples i alhora de comprendre queaquestes demandes reclamen una iniciació prolongada al mis-teri de Crist, a la seva Paraula, als seus sagraments i a la vidanova de la qual ell és la Font.

4. La crida a la conversió

Però si l’Església vol proposar la fe, no es pot conformaramb aquesta actitud de vigilància activa. Ha de fer sentir tam-bé, tan explícitament com sigui possible, la crida de l’Evangeli ala conversió: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és aprop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.» (Mc 1,15).

Efectivament, quan a aquestes persones se’ls proposen ca-mins d’iniciació, en funció de les seves demandes i situacionspar-ticulars,sovint es constataque s’estàposanten marxaun autènticprocés de conversió. Es percep un decalatge entre tal o tal situa-ció i les exigències de l’Evangeli. La confiança en un mateix esva fortificant o reconstruint, i la mateixa fe és rebuda com unaforça per viure i per afrontar les dificultats de la vida.

És llavors quan, més enllà dels processos i de les conver-sions personals, l’Església és reconeguda com un medi de vida,en el qual les opcions dels individus troben el suport de la co-munitat dels creients, i sovint també com un lloc d’esperançaenmig de les precarietats de la societat.

L’Església no en té prou de percebre les crides de Déu através d’aquestes persones en estat de conversió, ni tampoc derespondre a aquestes crides. També té la responsabilitat d’ac-tualitzar la crida de l’Evangeli a la conversió, a l’estil de l’apòstolPau quan s’adreçava als cristians de Roma: «No us emmotlleu al

55

món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre inte-rior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allòque és bo, agradable a ell i perfecte» (Rm 12,2).

Una Església que convoca així a la conversió pot esdevenirun signe de contradicció. Ja que, com escrivia Pau VI, l’Esglésiano ha de tenir por de transformar «amb la força de l’Evangeli elscriteris de judici, els valors determinants, els punts d’interès,les línies de pensament, les fonts inspiradores i els models devida de la humanitat que estan en contrast amb la Paraula deDéu i amb el designi de salvació» (Evangelii nuntiandi, 19).

La proposició de la fe comporta sempre una dimensió profèti-ca: ja que l’Església no pot cridar uns homes i unes dones a viuresegons l’Evangeli, a buscar la justícia del Regne de Déu, senseassenyalar i sense combatre els comportaments, les mentalitats,les estructures i els engranatges econòmics i socials que s’opo-sen a aquesta vida segons l’Evangeli i a aquesta justícia del Reg-ne de Déu.

Així, en nom de la nostra fe, som conduïts a participar en elsdebats i en les opcions que concerneixen les finalitats de la nostrasocietat, sobretot quan es tracta de reconèixer la dignitat inaliena-ble de tota persona humana, en tota circumstància, i de denun-ciar aquesta lògica perversa que massa sovint fa passar elsimperatius de les tècniques o de la rendibilitat econòmica per da-vant de les persones.

5. La comunió de l’Església i l’evangelització

Tanmateix, l’Esglésiamai no es veu dispensadade donar res-posta, ella també, a aquestes mateixes crides que adreça a la so-cietat. Per a anunciar l’Evangeli al món, l’Església l’ha d’acolliralhora i l’ha de practicar, de la mateixa manera que s’organitza ique exerceix la seva missió.

a) Des d’aquesta perspectiva, l’Església que és a França té,des de fa alguns anys, una doble experiència. Al mateix tempsque constata la seva pròpia pobresa, el seu afebliment institucio-nal i una certa pèrdua de reconeixement social, està aprenent aviure a l’interior d’ella mateixa el misteri de comunió que la consti-tueix.

56

Gràcies al treball dut a terme per nombrosos sínodes dioce-sans, i gràcies també a la col·laboració que es desplega entrepreveres, diaques i laics en nombrosos àmbits de l’acció pas-toral, moltes persones tenen l’oportunitat de descobrir quel’Església no és una estructura els sigui exterior, sinó un Cosviu i organitzat, afaiçonat i construït per la Paraula de Déu iels sagraments de la fe, i en el qual cada batejat pot trobar elseu lloc, en funció de la seva vocació i de la seva missió parti-culars.

Tenim per tant tot el dret a sorprendre’ns, i fins i tot a sofrir,quan observadors exteriors parlen de l’Església segons unescategories alienes a la realitat eclesial, i especialment a aquestarealitat de comunió alhora sacramental i social que nosaltresexperimentem. No ens podem resignar al fet que el Cos de Cristque ens fa viure, es vegi reduït a un espectacle amb el qual uns’interessa provisionalment, o a una empresa de la qual s’inten-ta avaluar la rendibilitat.

b) Però nosaltres mateixos, com a membres que som del’Església, tenim una responsabilitat molt més gran per tal quel’Església sigui efectivament fidel a la seva identitat i a la sevamissió. Creiem que questa responsabilitat comporta, almenys,dues exigències:

– En primer lloc, cal fer tot el que calgui perquè, en el reparti-ment de tasques i de responsabilitats dins l’Església, no hi hagimai com a referència una lògica utilitària, o fins i tot només fun-cional i prou, en virtut de la qual les persones, purament i sim-ple, s’identificarien amb les seves funcions i serien apreciadessegons els resultats de la seva acció.

Allò que identifica un membre de l’Església és la seva ma-nera de viure la fe, d’obrar segons l’Esperit, de «viure en Crist» ide donar testimoniatge de Crist en el món. Hem de vetllar enfavor d’aquest reconeixement i respecte mutus de la nostraidentitat i de la nostra missió de creients i de testimonis. Tam-bé és necessari dotar les comunitats cristianes de mitjans pera practicar efectivament aquest reconeixement i respecte, totafavorint la comunicació de la fe i de l’experiència cristiana en-tre tots.

57

– Amb aquest objectiu, l’Església de França ha posat enmarxa profundes revisions dels seus funcionaments, i fins i totreformes estructurals importants, gràcies a la constitució deConsells presbiterals, de Consells diocesans de pastoral, deConsells pastorals parroquials i de zona. D’altra banda, verta-ders càrrecs eclesials ja es confien a laics, en el camp de la cate-quesi i de l’animació litúrgica i espiritual, sense oblidar lesresponsabilitats financeres i administratives. Hi ha molt a ferencara per tal de trobar formes d'organització, de concertació ide presa de decisió adaptades a la naturalesa i la missió del’Església. Totes les diòcesis hi estan treballant, sovint gràcies al’impuls donat per nombrosos sínodes.

Però, per molt importants que siguin aquestes reorganitza-cions institucionals, mai no s’ha de perdre de vista que no cons-titueixen cap fi en elles mateixes. No es poden comprendre dedebò si no és en relació amb el misteri de la fe, que es troba al’origen de l’Església, i amb la proposició de la fe, que consti-tueix la seva missió.

Com més implicada està la nostra Església en una tasca derecomposició internai de reforma estructural,més ha de mirar capamunt i cap avalld’ella mateixa. Ha de mirar amunt: és a dir, capa la Revelació que Déu fa d’ell mateix en Jesucrist, amb la cridaa acollir aquesta revelació per a viure’n, d’ella. Ha de miraravall: és a dir, cap a aquesta societat actual, on, en una situacióde crisi, apareixen expectatives relativament noves que dema-nen una evangelització plantejada de bell nou.

c) A partit del moment en què es prenen seriosament aques-tes dues exigències, ja no és possible d’oposar el misteri del’Església i la seva missió en el món. Ja que l’Església que viu elmisteri de fe i de comunió que la constitueix se sent més soli-dària i més lliure per a evangelitzar; i recíprocament: la tascad’evangelització li demana constantment un aprofundiment enla fe i la comunió que fonamenten la seva existència.

De manera que estem cridats a respondre, en el temps ac-tual, a la crida decisiva que Jesús adreçava a Simó Pere a lavora del llac de Tiberíades: «Endinsa’t cap a aigües profundes!»o «Vés mar endins!» (Lc 5,4). Aquesta doble traducció fa resso-nar dues experiències inseparables: l’Església que va a les fontsde la fe és al mateix temps una Església que accepta d’anar mar

58

endins per a anunciar l’Evangeli. Avui dia, alhora que fem l’expe-riència de la nostra pobresa, progressem efectivament en l’ex-periència de l’evangelització, a mida que nosaltres mateixosdescobrim la fe com una Font i ja no dubtem a l’hora de conduiraltres persones fins a aquesta mateixa Font, allí on sempre ésoferta, en l’Església sagrament de Crist i de la seva Vida.

2. FORMAR L’ESGLÉSIA SAGRAMENT DE CRISTEN LA NOSTRA SOCIETAT

Sabem prou bé que una hipoteca pesa permanentment so-bre les relacions que l’Església manté amb aquesta societat laicaque és la nostra, i especialment amb l’opinió pública i els mitjansde comunicació. L’Església que nosaltres formem es troba més omenys identificada amb una força política o social, i la seva accióés interpretada a través de categories polítiques i socials, adés deconservació i de progrés, adés d’avanços i de reculades.

En la mesura en què l’Església arrela la seva vida i la sevaacció en la història de la nostra societat, no hem de refusar sis-temàticament aquestes interpretacions. Però tenim el dret deprotestar quan aquestes interpretacions esdevenen sistemàti-ques; i nosaltres tenim, sobretot, la responsabilitat, des de dinsl’Església, de fer valer la nostra pròpia comprensió de l’Esglésiai de la seva naturalesa específica, que és inseparable del «miste-ri de la fe».

59

1. De quines renovacions de les nostres comunitatssom testi-monis o agents?

2. Com vivim la diversitat de la vida cristiana en les nostresparròquies, moviments, grups d’oració? Quins mitjanstriem per aservir la unitat de les nostres comunitats eclesials?

3. Quines iniciatives s’han pres per a l’evangelització de lanostra zona pastoral o del nostre ambient? De quina manera hihem participat?

1. La sacramentalitat de l’Església

No ens podem escapar de la història, que, de fa molts se-gles, ha marcat l’evolució de les relacions entre l’Església i la so-cietat, sobretot si aquestes relacions vénen marcades amb elsigne d’una progressiva emancipació de la societat respecte del’Església.

Nombrosos debats certifiquen la persistència d’aquesta inter-pretació. D’una banda, s’afirma que les societats guanyen en ma-duresa quan accepten de separar les identitats cíviques de lesconviccions religioses, i se subratllen les derives que es pro-dueixen quan la llei religiosa s’imposa a l’Estat i a la societat civil.Però, d’altra banda, s’expressa la por que les societats derivin capa lleis i comportaments inhumans, des del moment que s’aban-dona tota referència a la llei divina.

En aquesta mena de debats, els arguments es poden recar-golar fins a l’infinit. Als que denuncien el caràcter perillós i tota-litari de tota religió, d’altres els repliquen enumerant els crimscomesos en nom de la Raó deixada a ella mateixa.

Nosaltres no ens volem tancar en aquesta mena de debats,al cap i a la fi, estèrils. L’experiència viscuda pels catòlics deFrança ens mostra que nosaltres no ens trobem en la situaciód’haver de triar entre els «drets de Déu» i els «drets de l’home».Som deixebles del Fill de Déu fet home per a la salvació de tots, isabem, per experiència humana i històrica, que allí on els dretsreals dels éssers humans són escarnits, la invocació de Déu éshipòcrita; i que a la inversa, allí on la llibertat d’adorar i de ser-vir el Déu Salvador del món no és reconeguda com un dret cívic,la llibertat política no és més que un argument de propaganda.

Per sortir d’aquestes oposicions insuportables, tenim a màla gran afirmació del concili Vaticà II a propòsit de la sacramen-talitat de l’Església, ja que «l’Església és en Crist com un sagra-ment, o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de launitat de tot el llinatge humà» (Lumen Gentium, 1).

Amb prou feines si hem començat a mesurar les implica-cions i les conseqüències d’una afirmació com aquesta, i neces-sitem comprendre’n totes les apostes teològiques i pastorals,precisament per a formar amb una més determinació l’Esglésiasagrament de Crist en la nostra societat laica i pluralista.

60

a) Afirmar la naturalesa sacramental de l’Església significasubratllar en primer lloc el seu arrelament en el misteri que laconstitueix i que l’obliga sense parar a descentrar-se d’ella matei-xa. Ja que l’Església és signe de Crist, que la precedeix, que la faviure i que l’espera.

b) Al mateix temps, l’Esglésiasagramentde Crist té un caràc-ter històric i una constitució socialment identificable. «Sota lesespècies» d’aquesta societat particular, és permès de rebre i deviure la Presència de Déu en el nostre món.

És inevitable, doncs, que la percepció de l’Església oscil·lide forma permanent entre una afirmació massa estreta de laseva singularitat com a «institució divina» i una reducció abusi-va de la seva originalitat a les categories generals de la religió.Hem d’assumir que no sempre som compresos com desitjaríem.Aquesta mateixa incomprensió torna a posar en relleu la neces-sitat i fins i tot la urgència d’una iniciació permanent per aentrar en l’experiència cristiana.

Però amb més raó encara cal que nosaltres mateixos com-prenguem que el millor servei, el servei específic que podem ofe-rir als homes i les dones de la nostra societat, consisteix a donarraó de la nostra esperança. (cf. 1P 3,15), vivint i proposant la ferebuda dels apòstols, amb tot el que comporten aquesta vida iaquesta proposició.

Llavors apareix concretament que l’Església, mostrant-secom a sagrament de Crist, no sols és anterior a les societats mo-dernes. Els és també interior. L’Església es troba «a casa seva»dins les societats democràtiques d’avui dia, dins la nostra so-cietat laica. I això, senzillament, perquè aquesta és la societat ala qual pertanyem i en el si de la qual volem viure la nostra fe.

En aquesta societat, la nostra Església no s’identifica ambtal o tal realització cultural. Sap prou bé que l’Evangeli de Cristha de ser anunciat als homes i a les dones de totes les races detotes les llengües i de totes les cultures, i que ella mateixa, coma Església de Crist, continua sent un llevat d’universalitat con-creta, sobretot quan la nostra societat se sent temptada de tan-car-se sobre ella mateixa. De fet, la presència en les nostrescomunitats cristianes de famílies provinents de la immigracióens recorda l’exigència i la realitat d’aquesta catolicitat efectiva.

61

En el si mateix de la nació francesa, amb tot el que ha con-tribuït progressivament a la seva constitució al llarg dels segles,l’Església catòlica crida cadascun dels seus membres a viurecom a ciutadà conscient, es trobi on es trobi, i proposa a totsque es reconeguin com a germans i germanes en humanitat. Oés que no ha estat enviada com ambaixadora per convidar albanquet preparat pel Pare del cel per a tots els seus fills?

Ja que ella és fidel al seu Senyor, al que és la llum de les na-cions, Lumen Gentium, l’Església no pot renunciar mai a estaren aquest món, en la nostra societat, que és com l’esbós, imper-fecte, però real, del Regne de Déu en què tot serà reconciliat.

2. L’Església i el servei a la societat

Com a deixebles de Crist, nosaltres no pretenem ser mésben compresos que ell, i els nostres pecats, evidentment, noméspoden acréixer aquest sofriment. Així doncs, hem d’acceptar defer-nos preguntes sobre la manera com ens percep i ens presen-ta l’opinió pública.

Tanmateix, en la mesura en què som ciutadans de la societatfrancesa, pretenem gaudir dels mateixos drets i estar obligats alsmateixos deures que els altres ciutadans. També desitgem sertractats equitativament pels diferents organismes de l’Estat. Noens neguem a admetre els nostres límits, les nostres manques ifins i tot les nostres faltes. Reivindiquem solament el dret a pro-posar a tots els nostres contemporanis allò que constitueix l’ex-periència fundant de les nostres existències humanes, i el dretde donar raó, fins on sigui possible, de les nostres opcions.

Quan convidem els qui ho volen a acceptar i a reconèixerJesucrist com a Senyor i Mestre de la seva vida, ens guien duesconviccions fonamentals:

— Ni fem tort a ningú ni constrenyem cap llibertat, ja queJesús de Natzaret, Messies crucificat, no va fer més que practi-car el servei i la humilitat per tal de revelar-nos l’infinit amor delseu Pare.

— Als qui es volen implicar en el seu seguiment, els propo-sem un estil de vida, d’acció i de comunió amb conseqüènciespràctiques que poden repercutir en un servei real als homes, unservei que s’inscriu en el nostre món i en la nostra història.

62

Aquestes dues conviccions fonamentals ens autoritzen aexplicar de quina manera s’exerceix i es vol exercir la missió del’Església en la societat actual.

a) Essent com és signe del do de Déu, l’Església no preténposar- se en el lloc de cap institució política i social necessàriapera la vida en comú. Reconeix l’autonomia de les famílies, de la so-cietat civil i de l’Estat. Els ciutadans que són o esdevenen cris-tians mai no són exonerats de les seves obligacions socials. Noconstitueixen cap Estat dins l’Estat.

Tanmateix, com que és signe de la unió íntima amb Déu i dela unitat de tot el gènere humà, l’Església és portadora d’un do-ble missatge, amb dos elements que no poden ser separats:

— Només Déu és digne d’adoració. Tots els ídols fabricats imanipulats pels homes, siguin els que siguin, poden esdevenirperillosos.

— Als ulls de Déu, tots els homes són de la mateixa raça idel mateix llinatge. Per molt legítimes que siguin les institu-cions particulars que regeixen la nostra societat, llur poder téuns límits, i la seva única raó de ser no és una altra que servir elbé comú de tots.

Aquest doble anunci pot esdevenir profètic en certes situa-cions de la història, quan l’Església xoca amb les pretensionstotalitàries de l’Estat o quan les lleis i les estructures polítiques,econòmiques o socials s’oposen al respecte de les persones i a laseva dignitat inalienable. L’Església se sent cridada llavors a re-sistir –amb la paraula i amb els fets– a tot allò que comprometila veritat de Déu i la dignitat de les persones. Aquesta re-sistència pot arribar fins al martiri, que fa honor a l’Església i ala humanitat, ja que palesa al mateix temps la força de l’Esperiti la grandesa de la llibertat humana.

b) Essent també com és mitjà d’allò que significa, l’Esglésiapermet als deixebles de Jesús caminar efectivament en el seu se-guiment. Perquè no n’hi ha prou de dir: «Senyor! Senyor!», sinóque cal complir també la voluntat de Déu. És precisament enaquest compliment on es revela al món l’Amor de què som testi-monis.

L’Església, quan invita els seus membres a viure uns sa-graments, a implicar-se en la formació de la fe, en la recerca

63

teològica i en l’experiència espiritual, no està contribuint no-més a la formació dels seus membres. També contribueix aldesenvolupament cultural i social de la nació on viuen. Ja quela pràctica de la pregària i de la reflexió teològica, la compren-sió de les realitats humanes a la llum de la fe, l’experiència delperdó rebut i practicat, permeten a la nostra humanitat desco-brir-se tal com és: fal·lible i limitada, però infinitament estima-da per Déu i arrelada en aquest Amor.

Aquestes experiències i aquestes pràctiques, proposades iviscudes com a Església, tenen, evidentment, un abast confes-sional. Però tenim la convicció que també contribueixen a laconvivència i a la voluntat de viure de tota la nostra societat.

c) Per tal de donar cos i visibilitat social a les realitats que anun-cia, l’Església, avui com ahir, es dota d’organismes i institucionsque ocupen un lloc en el conjunt de la societat. Les esglésies, elscentres escolars, els moviments organitzats, els serveis socials ocaritatius tradueixen, a vegades millor que paraules, la identitatd’aquest «poble nou» que intentem de ser, en Crist i per al món.

Tanmateix, no tenim pas la pretensió de portar les regnesde la nostra societat. Reivindiquem solament la llibertat de pro-posar i de posar en obra aquesta Paraula que hem descobert ique fonamenta la nostra esperança. Ens alegrem sense cap re-serva quan la nostra societat pot assumir ella mateixa totes lesfuncions necessàries per a la vida en comú. Convidem alesho-res tots els membres de les nostres comunitats a assumir laseva part de servei, com els altres ciutadans, en el si de les insti-tucions públiques, sense dubtar a donar raó, si s’escau, de la feque és a la font de la seva presència i de la seva acció.

Finalment, quan ens reunim per a pregar, per a estudiarles Escriptures o per mirar la manera de compartir els talentsque Déu ens ha confiat, som conscients d’estar servint la so-cietat a la qual pertanyem en cos i ànima, tot compartint lesseves incerteses i els seus projectes. Però, alhora, tenim laconvicció de ser ja, enmig dels nostres germans i en favord’ells, com la llavor d’aquest poble immens que l’apòstol Joan,segons el llibre de l'Apocalipsi, veia ja en la glòria de la Jerusa-lem celestial (cf. Ap 7,9).

64

3. PRECISAR LES NOSTRES LÍNIES D’ACCIÓ

Acabem de parlar de l’Església i de situar-ne la missió en lasocietat actual. Ara es tracta de preguntar-nos de quina mane-ra, avui com sempre, la nostra Església és cridada a realitzar-seella mateixa segons les seves tres modalitats tradicionals:

— la confessió de la fe,

— el servei de la humanitat,

— la pràctica litúrgica i sacramental.

Cadascú segons les seves sensibilitats diverses, els membresde l’Església tendeixen a posar l’accent sobre un o altre d’aqueststres aspectes. Voldríem fer veure que cal relacionar-los els unsamb els altres, assignant a cada un el lloc que li pertoca.

1. Celebrar la salvació («leiturgia»)

L’Església és dipositària d’un missatge que ella té la missiód’anunciar (martyria). També té la missió de servir la vida delshomes (diakonia). I no és menys veritat que aquesta transmissiódel missatge i aquest servei a la humanitat culminen en la cele-bració litúrgica (leiturgia), en el curs de la qual la comunitat repla Paraula del seu Senyor i prega per la salvació del món.

Aquesta és la raó que fa que invitem a prendre en conside-ració primerament aquesta dimensió litúrgica i sacramental dela vida de l’Església.

65

1. El concili VaticàII va dir de l’Església que és, en Crist, comel sagramentde la salvació. Com l’entenem, aquestapresentaciódel misteri de l’Església?

2. Estem atents per discernir en els esdeveniments una cri-da de Déu? Quins esdeveniments ens han marcat personalmento en la vida de les nostres comunitats?

3. En quines activitats socials o educatives participem? Hitrobem el sentiment d’una certa competència entre les institu-cions civils i les institucions eclesials?

No tenim cap intenció de replantejar les dimensions de con-fessió i de servei que necessitarien ser revalorades per tal que lavida de l’Església no quedés reduïda al «culte». Però si la cele-bració sacramental és realment el punt del qual tot parteix i alqual tot és cridat a retornar, no serà aquesta celebració la quehaurà de donar el seu ple abast teologal tant al compromís en-vers el món com a l’anunci de la fe? ¿No hi ha un perill real que,separant-se de la vida litúrgica i sacramental, l’anunci del mis-satge es transformi en propaganda, el compromís dels cristiansperdi el seu sabor propi, i la pregària degeneri en evasió?

Tanmateix, tot i ser important que la litúrgia ocupi el centrede la vida cristiana, és important també no fer-ne el tot, perquèaleshores perdria la seva pròpia substància. Per això, encara quecomencem parlant de la litúrgia, no deixarem de situar-la en re-lació amb les altres dues modalitats essencials de la vida eclesial.

a) Vers una pastoral sacramental de la proposició

Des de fa alguns anys, les dificultats trobades han portat aposar en pràctica una pastoral d’acollida de les demandes sa-cramentals, amb el desig d’entrar efectivament en diàleg ambles persones que presenten aquestes demandes, i de reorientarles seves motivacions cap a la fe.

Però amb aquest objectiu, si no es vol «vendre amb rebaixa»el misteri de la fe ni, a la inversa, posar els demandants davantunes exigències que no comprendrien, cal que la pastoral de l’a-collida vagi acompanyada d’una «pastoral de la proposició», envirtut de la qual l’Església no té por de prendre la iniciativa,convi-dant a trobar-se amb Crist en els sagraments.

b) Una dinàmica ja iniciada

En totes les nostres diòcesis ja es practica aquesta pastoralsacramental de la proposició pel que fa al sagramentde la confir-mació, i aquesta pastoral dóna fruits, com ho poden testificarbisbes, preveres i educadors de joves.

En el mateix sentit, els moviments cristians de personesgrans i els acompanyants de malalts han contribuït a renovar elsignificat del sagrament dels malalts, que se sol proposar forçasovint en el marc de celebracions comunitàries.

66

En circumstàncies excepcionals i, tanmateix, relativamentfreqüents (peregrinacions, convivències de joves organitzadesper centres d’espiritualitat o per comunitats noves, etc.) s’em-prenen iniciatives semblants pel que fa a la proposició del sagra-ment de la reconciliació, que deixa de presentar-se com unaexigència legal, i que apareix en canvi com una ocasió per a re-conèixer-se pecador, acollit per Crist i membre personalmentreconciliat del seu Cos.

En aquesta mateixa perspectiva cal enfocar la pastoral delsagrament del matrimoni. Això implica prestar realment atencióa les condicions actuals de la vida conjugal: precarietatssocials, incerteses davant l’avenir, inestabilitat creixent de lesparelles, transformació de la condició femenina, problemesplantejats per la regulació dels naixements. Tenint en compteaquestes circumstàncies, es poden presentar les exigències del’Evangeli pel que fa al matrimoni com un camí practicable peredificar una vida de parella i de família. Un camí practicable, vala dir, un camí en què els esposos no se’ls deixa sols, sinó quese’ls convida a comprendre ells mateixos, amb el suport d’ungrup o d’una comunitat cristiana, que la Paraula de Crist apropòsit de l’amor humà respon a allò que en ells hi ha de méspregon i fins i tot de més fràgil.

Pel que fa a l’Eucaristia, les comunitats han progressat en laconsciència de la seva importància per a la vida de l’Església.Però continua sent vital que es renovi arreu el sentit de la cele-bració dominical com a moment en què el poble de batejats facos de manera visible, responent a la proposició que Cristadreça als seus deixebles per tal que aquests siguin associatsal do de la seva pròpia vida per a la vida del món.

Tots fem l’experiència de celebracions acollidores i càlides,que gairebé fan sensible la salvació que Déu ens ofereix, refentles nostres forces per continuar el camí. Això no és pas un idealinabastable per a les nostres comunitats, sobretot si totes lessensibilitats i tradicions espirituals accepten de conjugar milloraquestes exigències, que de vegades –i sense motiu– es contra-posen: el respecte a la tradició litúrgica, la crida a la participa-ció de tots i la contribució de diverses expressions estètiques iartístiques.

67

Una pràctica així de l’Eucaristia és inseparable de la presade consciència que concerneix els ministeris ordenats per a lavida i per a la construcció del Cos eclesial. La pastoral vocacio-nal contribueix àmpliament a aquesta presa de consciència.N’és la prova, entre altres, els fruits que ella ha produït amb eldiaconat permanent. Si encara no passa el mateix amb les vo-cacions al presbiterat, és degut, sense dubte, al fet que actual-ment, per molt enèrgica que sigui, la pastoral de les vocacionspresbiterals pateix la repercussió de les dificultats trobadesmés àmpliament en la pastoral dels joves.

c) Vida sacramental i experiència espiritual

Valorar així la vida sacramental en l’Església només tésentit quan correlativament se li reconeix el lloc que li corres-pon a l’experiència espiritual. Ja que, al marge d’aquesta expe-riència, els itineraris sacramentals perdrien la seva profunditat.Per això és important de vincular constantment la pastoralsacramental amb la proposició d’una vida animada per l’EsperitSant, en el seguiment de Crist, una vida nodrida per la pregàriai la lectura de les Escriptures.

Des d’aquest punt de vista, molts monestirs i comunitats devida religiosa, contemplativa i apostòlica, tenen un paper deci-siu, no només pel testimoniatge dels seus membres, sinó tambéper l’acollida que ofereixen, sobretot en la seva litúrgia, a molts«cercadors de Déu». Persones amb itineraris religiosos de vega-des agitats troben d’aquesta manera la possibilitat de deixar-seil·luminar, val a dir, evangelitzar, tot acceptant de configurar laseva pròpia experiència amb la viva tradició de la pregària del’Església.

En un sentit més ampli encara, si la litúrgia és el culte re-tut al Déu de Jesucrist en l’Església, els qui hi participen estancridats a configurar la seva vida amb el «misteri de la fe» quecelebren i, alhora, a arriscar-la al servei dels altres. Es pot afir-mar doncs que, participant en la celebració dels sagraments,els cristians serveixen ja la vida del món i són esperonats per adesplegar aquest servei en les realitats i esdeveniments d’a-quest món.

68

2. Servir la vida dels homes («diakonia»)

No es pot celebrar amb autenticitat el misteri de la fe limi-tant-se exclusivament a l’acció cultual. Perquè el Déu salvadorque ve a nosaltres en Jesucrist s’ha identificat ell mateix amb elspobres i amb els petits. Hi ha, per tant, un vincle indissoluble en-tre el culte cristià i la vida dels homes, en allò que té de més fràgili amenaçat. No es pot servir i estimar el Déu que no veiem sensehonorar-lo en els més desvalguts dels nostres germans. El mi-nisteri dels diaques ens recorda molt especialment aquest vinclefonamental entre servei de Déu i servei dels homes.

Entre els catòlics de França, actualment, aquesta preferèn-cia evangèlica pels pobres i els exclosos, vistos com a «sagramentsde Crist», inspira compromisos molt nombrosos, personals i ins-titucionals. Entre els qui posen en pràctica aquesta insistènciacreix el convenciment que d’aquesta forma acompleixen la sevavocació cristiana i anuncien l’Evangeli mitjançant la sevamanera de servir els homes.

— Per tal d’honorar una missió com aquesta, l’Església invi-ta els seus membres a ser conscients de les seves condicionsconcretes de vida, animant-los a fer-se càrrec del món que elsha estat confiat, amb les exigències de solidaritat i d’iniciativesque això comporta. Per fer això, els moviments, particularmentels de l’Acció Catòlica, preparen els seus membres perquè inspi-rin evangèlicament la seva acció a l’hora de fer-se càrrec de lavida personal i social dels homes. Els ajuden a exercir una acciócol·lectiva sobre les mentalitats.

— L’Església disposa al mateix temps de mitjans que li sónpropis per a inspirar, sostenir i fins i tot organitzar l’acció delscatòlics en el seu servei a la comunitat humana, gràcies a orga-nismes com poden ser el «Secours Catholique» o el CCFD1, igràcies també a institucions sanitàries i d’ensenyament, o amoviments educatius i caritatius.

69

1. Secours Catholique neix a les acaballes de la segona guerra mundial, per ferfront a les situacions de misèria que sorgien arreu. L’any 1962 va ser recone-guda d’utilitat pública. És l’equivalent a Caritas fins al punt que el logo habi-tual és el de «Secours Catholique-Caritas France». CCDF (Comité catholiquecontre la faim et pour le développement) representa el braç actuant en l’àmbit so-cial de 28 Moviments i Serveis d’Església. (N. del T.)

Queden encara per discernir els terrenys nous en els qualss’esperen iniciatives creatives: com poden ser la integració en elsbarris perifèrics, l’analfabetisme, la solidaritat amb els immi-grants, o la presència a les persones ancianes o amb disminu-cions.

— Malgrat tot, la caritatno es confon amb l’assistènciaen si-tuacions de pobresa. Ja que es una tradició ben documentadaen l’Església el fet d’interessar-se per tot allò que contribueix aldesenvolupament de les potencialitats de la nostra societat, id’encoratjar la reflexió i l’acció dels qui tenen responsabilitatspúbliques, especialment quan es tracta de decidir opcions cab-dals i finalitats de la vida econòmica o de la vida política.

— Cal precisar també que la preferència evangèlica pelspobres només s’acompleix veritablement quan aquests no sóntractats amb «paternalisme», com a beneficiaris potencials deles «bones obres», i són considerats com vertaders iguals.L’Església ha d’aprendre a esdevenir cada vegada més aquestacomunitat original en la qual marginats i fins i tot «oblidats» dela societat civil veuen com els és reconeguda la dignitat demembres actius del Cos de Crist.

Això s’esdevé en barris desfavorits, on habiten famíliescatòliques provinents de la immigració, les quals, amb algunsmilitants i també comunitats de religiosos o de religioses, sónsovint les úniques que asseguren una presència significativa del’Església. En aquests barris, en què el moviment catecumenalté força vitalitat, aquestes persones i aquests grups fan aparèi-xer amb nitidesa la dimensió internacional i intercultural de lescomunitats cristianes.

— La pastoraldels malaltsconeix també avui un desenvolu-pament notable, gràcies a la formació de persones que es com-prometen no sols a visitar malalts, sinó a fer possible queaquests es reconeguin ells mateixos com a membres de ple dretde la comunitat cristiana. Una presència així al costat dels ma-lalts obliga l’Església entera a anar sense por al cor del misteride l’home sofrent, allí on l’experiència cristiana passa, sovint deforma radical, per l’abandó en mans de Déu, per l’obertura a laseva bondat i per la consciència d’una comunió personal ambCrist Salvador.

70

3. Anunciar l’Evangeli («martyria»)

La preferència pels pobres no és una paraula buida per al’Església de França. Però podem desitjarque un compromís sem-blant es manifesti en l’àmbit de l’anunci efectiu de la fe.

Des de fa molt de temps, els catòlics de França ja coneixenaquest debat, que vol contraposar el rigor doctrinal amb l’aten-ció a la vivència.

— D’una banda, alguns tenen por que la insistència sobrela solidaritat faci oblidar les exigències de la fe. Demanen ense-nyaments més sòlids i referències clares a la tradició catòlica.

— A la inversa, d’altres s’inquieten davant allò que con-sideren un anunci bel·ligerant, fins i tot fonamentalista, de laParaula de Déu, que corre el perill, segons ells, de reforçarl’hostilitat contra la mateixa fe cristiana. Aquests insisteixensobre la necessitat d’un compromís social dels cristians.

Aquest debat entre els partidaris d’una doctrina ferma i elspartidaris d’una presència activa en la societat és avui en viesde superació, per raons pràctiques sobretot:

— Perquè d’una banda, pares tradicionalment cristianshan constatat que la comunicació de la fe als seus fills suposa-va bastant més que la transmissió pura i simple d’unes veritatsdoctrinals: la iniciació a una experiència espiritual i l’educacióen l’amor al proïsme.

— D’altra banda, nombrosos laics compromesos en les se-ves tasques profanes acaben preguntant-se sobre la naturalesade les seves motivacions cristianes, i estan cercant una autènti-ca espiritualitat.

a) Desenvolupar la formació doctrinal

En la major part de les diòcesis de França s’han anatposant en marxa progressivament estructures de formació doc-trinal pensades per als laics. En molts llocs s’han obert centresteològics, mentre que facultats de teologia han programat cur-sos de formació accessibles a públics nous. Actualment moltscatòlics compromesos en la vida de l’Església tenen l’oportuni-tat de comprendre les seves raons de creure i d’actuar segonsles exigències de la seva fe.

71

De fet, aquest aprofundiment doctrinal de la fe es trobavinculat, generalment, al desig de servir la missió de l’Església,i a les motivacions espirituals i apostòliques de les personesque se’n beneficien. Aquesta mateixa formació doctrinal ésproposada explícitament a les persones que han d’assumir no-ves responsabilitats en la vida de l’Església en diversos àmbits,des de la iniciació catequètica fins a les càrregues pastoralsassumides en una comunitat parroquial. Fent-ho així, l’àmbitde la formació doctrinal i teològica ja no apareix com un àmbit se-parat, més o menys independent, sinó, tot al contrari, com unàmbit vital per al creixement de la fe i de l’Església.

b) Per una pastoral de la iniciació

Aquest esforç d’aprofundiment doctrinal no hauria de tenirnomés com a destinataris els laics cridats a prendre part activaen la missió de l’Església. En un gran nombre de catòlics adultsi joves podem comprovar no sols el decalatge, sovint denunciat,entre cultura cristiana i cultura profana moderna, sinó, mésprofundament, un dèficit considerable en el pla de la formaciócristiana elemental. Fins i tot entre aquells que freqüenten lesnostres assemblees dominicals amb una certa regularitat, cadavegada menys podem considerar com cosa sabuda els punts fo-namentals de la iniciació cristiana. Podem pensar que aquestamancança és una de les raons que fan que alguns catòlics esde-vinguin vulnerables a les propostes de les sectes i d’altres movi-ments religiosos.

Quan insistim en la necessitat d’una proposició de la fe quevagi al cor mateix del misteri, això val per a la totalitatdel poblecristià, i no solament per als creients que es troben al llindar o alsmarges. Amb aquesta finalitat és indispensable de posar en re-lleu els elements essencials de la fe rebuda dels Apòstols i de l’e-xistència modelada per aquesta fe. Tota comunitat cristiana téavui la llibertat, i fins i tot el deure, de prendre iniciatives per aassegurar aquesta formació elemental, tot adaptant-la a les ne-cessitats i capacitats de les persones a les que s’adreça.

72

c) Els nouvinguts a la fe i els joves

Ens alegrem sincerament del moviment que està conduintun nombre creixent de catecúmens a demanar a l’Església queels rebi en el seu si. El baptisme, la confirmació i l’Eucaristiaque reben, fan redescobrir el valor fonamental de la iniciaciócristiana i les possibilitats noves de desplegar-ne la proposiciód’una manera orgànica. Però ¿som prou conscients a canvi deltreball que això suposa per a les nostres comunitats? En l’àmbitde la litúrgia, i en molts altres també, ha esdevingut necessàriauna veritable reapropiació de la tradició catòlica per tal que lesnostres comunitats sàpiguen fer lloc a aquests nouvinguts.Com que no són «catòlics» per herència, se senten de vegadestan estranys en les nostres comunitats que alguns les van dei-xant a poc a poc. Calen diàlegs i confrontacions entre aquestsnouvinguts a la fe i els catòlics de vella soca, per tal d’inventar unestil de vida eclesial que tingui en compte la interconnexió creixentde les cultures.

Aquest punt concerneix molt especial el jovent. Malgrat elsesforços empresos en l’àmbit de la pastoral juvenil, i malgrat elsresultats positius que es poden esperar en endavant, com éspossible no escoltar un cert nombre d’entre ells quan diuen quese senten com estrangers a tot el que perceben de l’Església? Icom és possible no buscar la manera de recolzar aquells que nodubten a manifestar la seva fe cristiana enmig dels altres i queassumeixen sense cap complex la seva situació minoritària?

És una de les lliçons que cal treure de l’Assemblea extraor-dinària dels bisbes de França dedicada a la pastoral juvenil, l’a-bril de 1996. Tota la nostra Església és convidada a accentuar,a favor dels joves, la pastoral de la iniciació, tot situant aquestapastoral en el context de les incerteses i les precarietats socialsque marquen actualment la vida i la consciència dels joves.

«On t’estàs?», «Veniu i ho veureu» (Jn 1,38-39): aquesta pre-gunta dels primers deixebles i aquesta resposta de Jesús, queconstitueixen el tema de les pròximes Jornades mundials de laJoventut que se celebraran a París l’agost de 1997, marquen leslínies directrius d’aquesta pastoral de la iniciació, especialmentper a joves que es pregunten alhora per la manera de buscarDéu i per l’orientació de la seva existència en la societat actual.

73

74

Tots estem cridats,adults i joves, a entrar en aquest diàleg vi-tal, gràcies al qual les nostres preguntes humanes s’obren a laRevelació de Déu. Avui, més que en altres èpoques relativamenttranquil·les, l’Església que proposa la fe en el Déu de Jesucristha d’arrelar constantment en aquesta fe, i no ha de defugir lesinterpel·lacions, ni tampoc les proves difícils, que l’obliguen aanar també ella a la font de la fe, a comprendre’n la novetat i aanunciar-la amb fermesa.

1. En les nostres comunitats de quina manera vivim

aquesta relació fonamental entre les tres modalitats de la missió

de l’Església: litúrgia, servei, anunci?

2. S’han fet molts suggeriments per a l’acció en aquest

capítol. Després d’identificar-los, preguntem-nos quin o quins es

troben ja en curs de realització en la nostra comunitat. Quins

fruits ens sembla que han produït ja?

3. De quina manera la nostra pregària unifica l’atenció

al món i el testimoniatge de la grandesa de Déu?

4. El document insisteix en la necessitat d’una pastoral

de la proposició a propòsit dels sagraments. Quines condicions

creiem que ens demana la seva aplicació en les nostres comuni-

tats, les nostres diòcesis, els nostres moviments, etc.?

5. Us ha estat proposada una formació cristiana?Com l’hem aprofitada? Quines millores us semblen neces-sàries en aquest àmbit?

CAP AL TERCER MIL·LENNI

1. «Avançar per camins sempre nous»

El mes de setembre darrer, la visita pastoral de Joan Pau IIa França ha estat un esdeveniment profundament revelador:revelador de l’herència cristiana que tenim a les mans, i revela-dor de la vitalitat actual de la nostra Església, que va cap al ter-cer mil·lenni, amb la voluntat de viure i d’anunciar l’Evangelidel Crist.

Catòlics de França, no podeu oblidar la crida realista i con-fiada que Joan Pau II ens ha adreçat: «Justament, perquè teniurere vostre tants segles de cristianisme, esteu cridats a actuarde manera digna de la vocació cristiana. La vocació de batejatsté una dimensió constant, eterna, i té una dimensió particular,temporal. En un sentit, els cristians del nostre temps tenen lamateixa vocació que les primeres generacions de cristians de lavostra terra i, al mateix temps, la vostra vocació és determinadaper l’etapa present de la història. L’Església és sempre unaEsglésiadel temps present. No mira la seva herència com el tresord’un passat superat, sinó com una poderosa inspiració per aavançar en la peregrinació de la fe per camins sempre nous» (Ho-milia de Reims, 22 setembre de 1996).

La Carta que d’ara endavant teniu a les mans té com objec-tiu concretar en la pràctica aquesta crida del Papa i celebrar elgran Jubileu de l’any 2000, de tal manera que aquesta celebra-ció ens comprometi tots a «avançar en el pelegrinatge de la feper camins sempre nous».

Reconeixem sense dificultat que la nostra Carta no aborda,ni de bon tros, tots els problemes que estan relacionats avuitant amb la situació de l’Església en la nostra societat, com ambel contingut de la Revelació cristiana de Déu, com també ambles múltiples exigències d’una nova evangelització.

No hem pretès dir-ho tot sobre la fe, la seva situació, el seucontingut i la seva pràctica. Ens hem estimat més d’anar a l’es-sencial i presentar la proposició de la fe com una tasca que potmobilitzar tota l’Església de França, en la diversitat dels seuscomponents, i obliga cadascun de nosaltres, com a membres de

75

l’Església, a respondre a les tres crides que aquesta Carta expo-sa i que os demanem que no les separeu, les unes de les altres.

Efectivament, només si comprenem amb realisme la nostrasituació de catòlics en la societat actual, serem empesos a anarmés decididament al cor del misteri de la fe i a formar unaEsglésia que proposa la fe d’una manera més solidària. Recípro-cament, fins i tot en el cas que algú ja estigui compromès en lavida i en la missió de l’Església, mai no es pot dispensar d’apro-fundir la seva fe i de situar-la en el context global de la nostrasocietat.

En endavant, se us confia aquesta Carta. Desitgem que vul-gueu fer-vos-la vostra com un instrument de treball, de reflexió,de diàleg, i també de confrontacions lleials amb persones queno comparteixen la nostra fe i que pertanyen o bé a altres reli-gions, o bé a altres corrents de pensament.

Us convidem a un treball tenaç de discerniment, d’aprofun-diment de la fe i de compromís cristià, amb la convicció que ser-vint així la causa de l’Evangeli, servim també la nostra societatd’una manera que contribueix en profunditat a la seva «volun-tat de viure», en un temps d’incerteses.

2. Santa Teresa de l’Infant Jesús i Madeleine Delbrêl

Tanmateix, tot i que la proposició de la fe en la societat ac-tual constitueix un projecte pastoral per a la nostra Església,sabem bé que cap projecte pastoral no podria fer-nos oblidarque Déu ho té tot a les seves mans, què els seus dons són total-ment gratuïts i què té sempre la llibertat de sorprendre’ns,obrint camins que no havíem ni tan sols imaginat.

Els sants i les santes són, en la nostra història, els testimonisvivents de tot el que Déu dóna a l’Església,de vegades de maneraimprevista, per tal de renovar alhora la profunditat de la seva fe il’impuls de la seva missió.

Aquest any en què celebrem el centenari de santa Teresa del’Infant Jesús, reconeixem en la vida i la mort de la jove carmeli-ta de Lisieux la relació que es pot establir entre la pregonesa dela fe viscuda fins a final i la participació a la missió cristiana enel món. De fet, oferint-se totalment a l’Amor misericordiós del

76

Pare del cel, Teresa ha esdevingut «apòstol dels apòstols» isuport dels missioners.

Aquesta vocació sorprenent de santa Teresa de Lisieux haestat reconeguda per una altra dona de casa nostra, MadeleineDelbrêl, que ha viscut, per la seva part, el combat de la fe i de lamissió cristianes al si del món obrer. Efectivament, ella escriu :«Potser Teresa de Lisieux, patrona de totes les missions, va serdesignada al començament d’aquest segle perquè visqués undestí en el que el temps era reduït al mínim, les actuacions erenposades en minúscula, l’heroisme resultava indiscernible alsulls que el miraven, la missió es reduïa a uns pocs metresquadrats, per tal d’ensenyar- nos que determinades eficàcies noes deixen mesurar amb rellotge, que no sempre la visibilitatrecobreix els actes, que a les missions extensives s’hi vindrien aafegir missions amb densitat, en el fons de les masses humanes,en profunditat, allí on l’esperit de l’home interroga el món i oscil·laentre el misteri d’un Déu que el vol petit i desguarnit, o el misteridel món que el vol poderós i gran» (Ville marxiste, terre de mission,París, 1995, pàg. 147-148).

Sens dubte ens cal aprendre sempre més a conjugar aixòque Madeleine Delbrêl anomena les «missions extensives» i les«missions amb densitat», i a practicar una confrontació apas-sionada entre l’esperit de l’home, el misteri del món i el misteride Déu.

3. Profunditat de la fe i amplada de la missió

Aquesta exigència que consisteix a enllaçar la profunditatde la fe en Jesucrist i l’ amplada de la missió en el món arrela enl’experiència dels apòstols i molt particularment en la de SimóPere, a partir del moment en què troba Jesús i rep d’ell una pri-mera crida que es revelarà decisiva per a tota la seva vida. Elstermes que expressen aquesta crida en l’Evangeli de Lluc per-meten una doble traducció: «Endinsa’t cap a aigües profundes»o bé «Ves mar endins» (cf. Lc 5,4).

En l’experiència de l’apòstol Pere, com en la de santa Teresade l’Infant Jesús i en la de Madeleine Delbrêl, aquests dos movi-ments es mostren inseparables: aquell o aquella que es deixaendur, per la fe, cap a la profunditat del misteri de Jesús cruci-

77

ficat i ressuscitat, d’una manera o d’una altra, es troba enviat almón per anunciar-hi l’Evangeli. L’amplada de la missió no potser dissociada de la profunditat de la fe.

És aquesta l’experiència viscuda pels sants i les santes, iper tots els testimonis de l’Evangeli que Déu ens ha donat i enscontinua donant avui: amb un mateix impuls, aquests homes iaquestes dones estan radicalment oberts al misteri de Déu i to-talment disponibles a tots els seus germans. La seva vida i laseva mort parlen al cor i a la consciència dels qui a les palpentesestan buscant la llum.

És aquesta també l’experiència que la nostra Església éscridada a fer, si es vol mantenir fidel a l’exemple dels Apòstols idels sants i si accepta el fet que la proposició de la fe en la so-cietat actual sigui molt més que un projecte pastoral: unaautèntica experiència espiritual. Llavors podem comprovarque hi ha una solidaritat essencial entre els qui escullen bus-car Déu en la vida contemplativa i els qui es comprometen aanunciar l’Evangeli enmig del món. I sobretot podem compren-dre que cadascun de nosaltres, cadascú i cadascuna a la sevamesura i segons la seva vocació, mai no podem separar lapregària i la caritat, la meditació de l’Evangeli i la participacióen les lluites socials, la pràctica sacramental i el compromís deservei als pobres.

Com els Apòstols, com els sants i les santes, l’Església no-més emmena els altres cap al Déu vivent quan, d’una manera ouna altra, es deixa agafar ella mateixa pel seu Amor. Ja que,com ens ho recordava Joan Pau II a Reims, referint-se al conciliVaticà II, l’Església no té altre objectiu que el de «continuar,sota la direcció de l’Esperit Consolador, l’obra del mateix Crist,que vingué al món a donar testimoniatge de la veritat, a fi desalvar i no pas condemnar, servir i no pas ésser servit» (Gau-dium et spes, 3).

No tenim cap altre desig, ni cap altre projecte, quan propo-sem la fe en la societat actual i quan convidem tots els membresde l’Església que és a França, perquè prenguin la seva part d’a-questa missió, a les portes del tercer mil·lenni.

Al final de la nostra Assemblea de bisbes de França, reunitsa Lorda, hem decidit enviar-vos aquesta Carta.

78

A tots vosaltres que la rebreu i la llegireu, us dirà la nostraconfiança i la nostra solidaritat en la fe en Jesucrist, sota el sig-ne de la Verge Maria, «ella que ha cregut en l’acompliment de lesparaules del Senyor» (cf. Lc 1,45).

79

1. Aquesta Carta és també un instrument de reflexió i de tre-ball per celebrar el Jubileu de l’any 2000, perquè obre camins per«avançar en el pelegrinatge de la fe», com el papa Joan Pau II enshi ha invitat a Reims.

Va doncs especialment confiada a tots els qui, en les dife-rents diòcesis, ja estan implicats en la preparació del Jubileu.Serà pràctic unir-la a tots els altres instruments de treball, de re-flexió i de pregàriaque estan ja disponibles amb vistaal Jubileu.

2. Aquesta conclusió apel·la a l’experiència espiritual i, sobre-tot, al lloc dels sants i de les santes en la història del poble deDéu.

En cada Església diocesana i en cada comunitat cristiana,serà bo de preguntar-se de quina manera el testimonide la sante-dat és efectivament reconegut com a element decisiu de l’expe-riència cristiana, de la fe i de l’amor viscuts fins al final.

PRESENTACIÓ DE LA«CARTA ALS CATÒLICS DE FRANÇA»

1. PER QUÈ ARA AQUEST TEXT?

1. La fidelitat a un projecte

El text que us presentem no és només la tercera etapa d’undossier, obert arran de la nostra Assemblea de novembre de1994 amb l’informe sobre «la proposició de la fe en la societatactual», que va ser i és encara –cal que ho recordem constant-ment– una obra d’autoria compartida.

A l’hora de presentar avui aquest text, el novembre de 1996,la primera cosa que he de fer és donar compte de la fidelitat a unprojecte, i a un projecte que s’ha anat precisant a mida que s’haanat desplegant.

Efectivament, al cap de dos anys, gràcies al treball realitzaten nombrosos grups, i en la majoria de les nostres diòcesis, delsnostres serveis i dels nostres moviments, adés de manera moltconcertada, adés amb força improvisacions i imprevistos, po-dem testificar que hem estat fidels a les dues intuïcions fona-mentals i fundadores que inspiraven el nostre rapport inicial.

Primera intuïció: no era la nostra intenció fer balanç delcatolicisme a França, a les acaballes del segle XX. Més aviat, elque volíem era suscitar una reflexió realista, un treball de dis-cerniment que permetés localitzar i comprendre, com ja hemdit, «allò es va diluint i allò que va emergint des del punt de vistade la fe i de l’experiència cristianes, a l’interior de les mutacionsactuals de la societat i de l’Església».

Aquesta crida va ser àmpliament escoltada, sobretot perlaics i per preveres, que de vegades sofreixen en pròpia carn elfet d'haver-se d’enfrontar a situacions noves, que tenen por quela fe els deixi sense grapa sobre unes realitats noves i que alho-ra desitgen descobrir el que està naixent i comprendre de quinamanera l’Evangeli és una força de renovació i de transformaciópersonal i social.

80

Aquest nou text intenta respondre a aquestes demandes.Vol ser un instrument de treball que permeti, no sols analitzarsituacions noves, sinó viure en elles el repte de la fe i de sa-ber-se membres d’una Església que amb els recursos pouats al’Evangeli de Jesucrist, està disposada, tota ella, a assumiraquest repte.

La segona intuïció, present en el nostre rapport inicial, iigualment present en el text actual, es refereix precisament al’Església, cridada a evangelitzar, d’una manera més lliure itambé més solidària, la societat on vivim i en la qual moltes per-sones i grups no veuen clar el seu futur.

És banal de dir, i fins i tot de comprendre, que abordem unstemps nous per a l’evangelització, per raó de les innombrablesmutacions esdevingudes des de fa una trentena d’anys al nos-tre panorama social, religiós i eclesial. Però és molt importantsobretot reconèixer que, per evangelitzar els altres, l’Esglésiaque nosaltres formem, ha d’aprendre constantment a descobrirla novetat de l’Evangeli, del do de Déu en Jesucrist.

En altres paraules, no ens podem conformar a fer que fun-cionin uns mecanismes més o menys automàtics. Ni tan sols noens podem acontentar d’explorar les riqueses innegables de lanostra herència cristiana. Tot i continuar sent hereus –i ens ensentim orgullosos–, hem d’aprendre a esdevenir també «propo-sadors de la fe», per tal de seguir el nostre pelegrinatge en lahistòria. El mateix Joan Pau II ens ho ha dit rotundament aReims: «L’Església és sempre una Església del temps present.No mira la seva herència com el tresor d’un passat superat, sinócom una poderosa inspiració per a avançar en la peregrinacióde la fe per camins sempre nous» (Homilia de Reims, 5).

Aquest text no pretén altra cosa que respondre a la crida deJoan Pau II i traçar, amb tota la nitidesa que sigui possible, al-guns d’aquests camins nous, per on avançarem cap a l’any 2000,celebrant el Jubileu de la nostra fe i proposant la fe en la societatactual.

2. Un context favorable

Per què dissimular-ho ? Aquest nou text, encara que se si-tua en continuïtat amb el treball iniciat ara fa ja dos anys, és in-

81

separable evidentment del context global en què es troba avui lanostra Església de França.

Pobra i santa Església, amb una riquesa de prop de vint se-gles d’experiència cristiana i de tradició catòlica, però de vega-des també criticada, o fins i tot menyspreada a causa d’aquestaexperiència i d’aquesta tradició! Què no hem hagut de sentirdurant les setmanes prèvies al viatge de Joan Pau II entre nos-altres!

Avui més val, si no oblidar, sí almenys anar més enllàd’aquestes turbulències que s’han manifestat finalment sensecap proporció amb l’esdeveniment real. Ja que l’esdevenimenten si, és a dir, la presència de Joan Pau II entre nosaltres, deTours a Reims, les seves paraules, el seu valor, la seva atenció ales persones amb qui s’ha trobat, la seva crida al testimoniatgesenzill i fort de la llei del nostre baptisme, són fets que han tin-gut un efecte de revelador.

L’Església de França s’ha revelat, potser a ella mateixa, i entot cas a molts d’altres, com allò que vertaderament és: més po-bra sens dubte que en altres èpoques, però lliure i solidària perviure i per anunciar l’Evangeli, com una força per viure i per do-nar un sentit a la vida de moltes persones que cerquen sentit,Veritat i Amor autèntics en la nostra societat incerta.

Als catòlics de França els volem dir senzillament, en conti-nuïtat amb Joan Pau II: «No tingueu por de ser també vosaltresportadors del signe de Jesucrist i d’estar disposats a donarcompte de l’esperança que té en ell la font, sobretot en situa-cions humanes i socials rebels a l’esperança! I que, com diul’apòstol Pere, ho feu sempre «suaument i amb respecte, mante-nint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos els quiara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manerade viure com a cristians» (1P 3,16).

Aquest text té doncs el valor d’una convocatòria i tambéd’un compromís col·lectiu: a l’alba del segle XXI, ens semblaque és possible proposar la fe en la societat actual, no com unaestratègia, i menys encara com un projecte de conquesta, sinócom l’expressió d’alguna cosa que portem molt endins del cor ide la consciència i que pot arribar a ser també un vertader ser-vei a la nostra societat.

82

¿Caldrà precisar també que aquesta crida i aquest compro-mís són també una manera de celebrar activament el Jubileude l’any 2000, subratllant els punts forts i els punts sensiblesde l’experiència cristiana per als temps actuals?

3. Punts forts i punts sensibles

Ja que aquest text té valor pedagògic i pastoral. Vol prolon-gar i aprofundir el treball de discerniment que el nostre rapportha suscitat. S’insereix en la mateixa perspectiva o més exacta-ment recorre al mateix mètode que ha estat utilitzat per a la di-fusió i la recepció del nostre rapport.

És aquí que cal explicar l’opció que hem fet. L’any passat, aLourdes, s’havia plantejat la possibilitat d’una carta magna(charte), és a dir d’un document de referència, o fins i tot d’untext més o menys normatiu, que hauria marcat orientacions,hauria indicat punts d’atenció i hauria formulat algunes direc-trius.

Aquest mètode hauria tingut el seu valor, ho reconeixem,però ens ha semblat millor no deixar el camí encetat amb el nos-tre rapport, és a dir ens hem estimat més recórrer a aquest mèto-de dialogal, que consisteix a no pretendre un text acabat,indiscutible, sinó més aviat proporcionar un text que pugui pro-vocar reflexions, intercanvis, confrontacions i fins i tot debats.

La carta que adrecem als catòlics de França vol ser aquestinstrument de diàleg. Certament, insistim sobre un cert nom-bre de punts forts, afirmem conviccions, tant si es tracta d’ac-ceptar el context actual de laïcitat i pluralisme (és el segon puntde la primera part) com si es tracta d’enllaçar de manera mésestreta vida sacramental, servei dels homes i anunci de l’Evan-geli (és el darrer punt fort de la tercera part).

Però el que sí que desitgem, de manera permanent, és queaquesta carta provoqui preses de consciència, que posi unscreients en estat de responsabilitat cristiana, que encoratgi elseu desig de proposar efectivament l’Evangeli com una font po-derosa de vida.

Sobre un bon nombre de punts sensibles, no només s'ha decontinuar la reflexió i la confrontació, sinó que esperem viva-ment que aquesta carta hi contribueixi.

83

Caldrà comprendre millor (és l’últim punt de la primerapart) de quina manera uns hereus es fan proposadors de la fe ide quina manera aquesta proposició implica que nosaltres ma-teixos anem al cor del misteri de Jesucrist, vertader Fill de Déu ivertader Salvador dels homes.

Caldrà afrontar una exigència (és el tercer punt de la sego-na part): la d’aconseguir que la proposició de la fe no resti sepa-rada de la moral, comprenent bé per què la fe en Crist suscitaindissolublement una vida en Crist, una existència configurada itransformada per l’Esperit.

Caldrà també copsar manera com l’Església serveix la so-cietat pel fet de ser ella mateixa, en la seva forma sacramental ipel fet de construir-se com una comunió orgànica, configuradaper la Paraula de Déu i pels sagraments (és el segon punt de latercera part).

En resum, aquesta carta, igual que el rapport que l’ha pre-cedit, demana una recepció. Sobre unes bases relativament cla-res, vol afavorir aquesta lliure comunicació de la fe que avui ésindispensable a l’interior de l’Església.

Catòlics de França, el treball de la fe continua! Us ha estatadreçada aquesta carta per afavorir aquest treball i perquè lanostra Església conegui l’alegria d’anunciar l’Evangeli, vivint-loella mateixa amb més tenacitat.

Com ho ha afirmat amb força el cardenal Vlk en la conclu-sió del recent simposi dels bisbes d’Europa a Roma: «Sobretotno s’ha d’oblidar que la contribució més decisiva i més eficaç del’Església prové del fet que ella viu de la força de l’Evangeli quese li ha confiat. És d’aquesta manera una benedicció per a la so-cietat» (veure Gn 12, 2).

2. PER A UN BON ÚS D’AQUEST TEXT

Deixo a d’altres membres del nostre grup de treball la tascade donar-vos explicacions sobre l’estructura i del contingut d’a-quest text, i també sobre el mètode amb què el podrem discutir,corregir i completar.

Voldria simplement arriscar-me a formular algunes indica-cions, o fins i tot algunes exigències que es refereixen al bon ús

84

d’aquest text, és a dir, sobre com utilitzar-lo perquè sigui con-forme a la seva finalitat i a les seves intencions.

1. Llegir-lo i rebre’l

Primera exigència, que és de l'ordre de les evidències: estracta en principi de llegir i de rebre de debò aquest text, de talmanera que fem venir a d’altres les ganes de llegir-lo i de rebre’lells també.

Certament, aquest text no ho diu tot, i cadascú tindrà la lli-bertat de constatar absències i silencis, tant sobre la situació dela fe, com sobre el seu contingut i sobre la seva pràctica.

Però, sense discutir aquests límits i aquestes llacunes, te-nim també la llibertat de cridar l’atenció sobre l’estructura fo-namental d’aquest text, és a dir, sobre les tres crides que conté ique nosaltres intentarem fer veure que són inseparables: com-prendre la nostra situació de catòlics en la societat actual; anaral cor del misteri de la fe; formar una Església que proposi la fe.

De nosaltres depèn que aquestes tres expressions esdevin-guin les gran línies d’un treball concertat, d’una reflexió cohe-rent, tot deixant a cadascú, a cada grup, a cada moviment, lallibertat d’escollir el seu punt de sortida, en funció de la seva ex-periència i de les seves necessitats.

Hi haurà comentaris que serviran també de guies i de grae-lles de lectura. Però res no ens impedeix, per a cadascuna de lesnostres Esglésies locals, d’introduir i presentar aquest text, ex-plicant-ne l’objectiu i destacant el projecte pastoral en què s’in-sereix.

2. Assumir-lo i presentar-lo com un instrument de treball

Per a aquells i aquelles que ja han reflexionat entorn delnostre rapport sobre la proposició de la fe en la societat actual,no els serà difícil de fer-se seva aquesta carta. Vindrà a ser comun prolongament directe del treball ja realitzat i com un enco-ratjament a continuar aquest treball.

Però no seria convenient que es consideressin desqualifi-cats els qui no han pogut o encara no han pogut endinsar-se en

85

el nostre rapport inicial. Tenen tota la llibertat, o bé de supliraquest retard, o bé d’acollir immediatament la nostra carta.

En qualsevol cas, a tots i a cadascú ens toca presentaraquestes pàgines com un acte de confiança. Donem gràcies dedebò per la part que cadascú assumeix en l’anunci de l’Evange-li, i volem encoratjar les comunitats cristianes, les parròquies iels diferents grups perquè s’impliquin de bell nou en aquest tre-ball d’apropiació de la fe, amb vista a l’evangelització. Volem diruna vegada més a tothom que la intenció d’aquesta carta és fo-namentalment missionera: per al renovellament de la missiócristiana en la nostra societat.

Sobre molts aspectes particulars (la presència cristiana enuna societat laica i pluralista, la relació entre l’heretatge i laproposició de la fe, el centrament sobre el misteri del Déu fethome per a la nostra salvació, la necessitat de practicar unapastoral de la proposició, i no només de l’acollida), aquesta car-ta vol provocar preses de consciència i confrontacions.

Haurem d’examinar, en el marc de les nostres diòcesis, lamanera com haurem de seguir i orientar aquestes preses deconsciència i aquestes confrontacions. Una vegada més, enefecte, la paraula, la tenen els creients, perquè puguin «com-prendre la seva situació en la societat actual, anar a les fonts dela fe i formar una Església que proposi la fe».

A tots els catòlics de França, aquesta carta els és lliuradacom una eina de treball, com un instrument de reflexió i de dià-legs, com un encoratjament a progressar en l’experiència i a l’a-nunci de la fe en el Déu de Jesucrist.

Res no ens impedeix de presentar també aquest text a ac-tors de la societat civil, creients o allunyats de la fe. I aprofitemtambé l’ocasió per a convidar tothom qui ho desitgi, a interro-gar-se sobre la lloc i sobre el futur de la fe i de l’Església en lanostra societat entera. Per què no ens hauríem d’atrevir nosal-tres també a fer aquesta mena de diàlegs, en tota l’amplitud enquè són possibles i desitjats?

3. Joventut de l’Església

Al final d’aquesta presentació, em resta només una convic-ció que vull compartir amb tots vosaltres. Aquest treball sobre

86

la proposició de la fe ens ha superat una mica a nosaltres ma-teixos. No respon a cap estratègia, només pretén manifestar lallibertat d’aquesta fe en Jesucrist que ens fa viure al servei del’Església i de cadascuna de les nostres Esglésies locals.

És una alegria profunda verificar així la joventut de l’Esglé-sia, a tocar del segle XXI, a França. És una alegria profunda delqual Joan Pau II ha estat alhora el testimoni i, a la seva manera,l’artífex.

Deixo a una dona de casa nostra, una laica missionera, Ma-deleine Delbrêl, de Mussidan i d’Ivry, la tasca de recordar-nosquin és el secret d’aquesta alegria. «Tot allò que els cristians te-nen en comú, és l’Església la que ho guarda: guarda el testa-ment de Jesús el Crucificat, el nostre Déu... És que l’Església,en cadascun de nosaltres, sembla guardar sobretot allò que co-mença. Ella guarda activament. No conserva passivament. Peròaquesta joventut incansable, aquesta joventut tendra, l’Esglé-sia sembla irradiar-la perquè brilli en ella el testament de Jesu-crist... / No es fa broma amb el paper que un presoner intentatreure fora. El paper es fa feixuc si aquest presoner és a les por-tes de la mort. Quan un és cristià i no s’escarrassa, cadascú desdel seu lloc, a anunciar com sigui l’Evangeli de Crist, el roba, enroba la sang, ja que és al preu de la seva sang que Jesús ha con-querit el seu dret a prendre la paraula fins als límits de la terraper sempre, cada dia, fins a la fi del món. Però no sols seriatrair-lo, a Ell. Perquè, d’ençà del seu procés, Jesús continuaparlant, anunciant el seu Evangeli, a través d’homes que viuenla mateixa vida que Ell, a través de nosaltres, els cristians» (Ciu-tat marxista, terra de missió, 1995, pàg. 199-201).

No es pot dir més fort el caràcter vital de la fe i de l’evangelit-zació. A la llum d’aquestes paraules, m’atreviria a resumir enuns pocs mots el text que us és presentat: «Siguem cristiansallà on som, en aquesta societat que és la nostra, i verifiquemaixí la força de l’Evangeli i la joventut de l’Església del Crist, dela nostra Església i de la nostra fe !

Mgr CLAUDE DAGENS,Bisbe d’Angulema.

87

GUIA DE LECTURA

L’Església del Crist és com el just de la carta als Romans(Rm 1,17): viu i va de la fe a la fe. Viu de la fe, i no deixa de rebredel seu Senyor la gràcia d’aquesta fe. I viu per a la fe, la quall’empeny sempre a obrir camins als homes a través dels temps il’espai.

La present Carta als catòlics de França s’inspira tota ella enaquesta doble convicció de la fe cristiana. Deixant aquí de ban-da Introducció i Conclusió, ja que no necessiten explicació,aquesta guia de lectura presentarà el cos del text, parant-se demanera successiva encara que breument en cadascuna de lesseves parts –tres parts a les quals hem posat intencionadamentper títol un verb en infinitiu, per tal de convidar clarament elslectors a una implicació activa.

1. COMPRENDRE LA NOSTRA SITUACIÓ DE CATÒLICSEN LA SOCIETAT ACTUAL

Primer que res, es tracta de mirar fit a fit la situació real dela fe viscuda. Aquí no proposem cap anàlisi sociològica del cato-licisme en el context francès. Recollint els fruits d’un treballd’observació i de reflexió iniciat ara fa més de dos anys, ens li-mitem a apuntar algunes indicacions que poden ajudar elscreients d’aquest país a percebre millor avui la seva situaciócom a creients, per tal d’orientar millor demà la seva actitud decreients.

1. Comencem per destacar que actualment coneixem unacrisi... però no en fem tota una història! Ens limitem a prendrenota d’aquesta dada evident, com un fet. Un fet que és el resul-tat d’un conjunt de mutacions considerables que caracteritzentota la nostra societat ben abans d’afectar la mateixa Església.Un fet que es tradueix particularment en una crisi generalitza-da de la transmissiódel models bàsics de conducta i d'uns indi-cadors de valors que, fins no fa gaire, vehiculaven les granstradicions de què provenim.

88

Davant aquest fet –a partir del qual un bon nombre de con-temporanis arriben sense més ni més a la conclusió que «la reli-gió» es troba compromesa sense remei– ens plantegem, per lapart que ens toca, una sola pregunta: quina ajuda ens ofereix lanostra fe per enfrontar una incertesa tan generalitzada? Quinesnoves possibilitats fins i tot hi podria trobar, arribat el cas, lanostra fe?

2. Quan ens fem aquests preguntes, ens volem guardarmolt d’enfilar cap a una direcció que algú, per treure’s el proble-ma del damunt i prou, podria titllar de culte al passat, de cleri-calisme, de proselitisme, etc. Abans d’anar més lluny, prenemcura de precisar bé alguns punts. No oblidem les lliçons de lanostra història passada, amb la tradició de laïcitat que la marcaen context francès; però tampoc no ens precipitem sobre lespossibilitats que creiem que ens podria oferir un suposat «des-pertar religiós».

Nosaltres declarem que ens situem ja –i que si és possibleens volem situar millor encara–, com a catòlics dins el contextcultural i intel·lectual d’avui, marcat sobretot per l’emergènciade l’individualisme, el principi de la laïcitat i un pluralisme ge-neralitzat. I en aquest context, declarem, correlativament, elnostre propòsit de col·laborar per la nostra part en els modelsbàsics de conducta de la nostra societat, tot mostrant activa-ment que l’Evangeli del Crist està al servei de la llibertat de totsels fills i filles de Déu.

3. A partir d’aquí, doncs, podem acabar de definir el quenosaltres anomenem «la nostra situació de catòlics en la socie-tat actual». Precisem tanmateix que aquesta mateixa situacióens crida a passar decididament d’una actitud marcada sobre-tot per la preocupació de conservar i de transmetre un heretat-ge, a una altra actitud en què els hereus –que, certament, nodeixem de ser– passen decididament a la proposició.

Proposició de la fe en la societat actual! Proposició que deixaals altres conciutadans tota la seva llibertat; proposició que re-serva absolutament els sempre insondables «possibles de Déu».Però proposició vinculada en tot cas a la constatació següent:allò que molt sovint i fins no fa gaire només calia mantenir i ani-mar, d’ara endavant ha de ser volgut i suscitat. Totes aquelles

89

variades actuacions que una població majoritàriament catòlicaens demanava, i que es buidaven i emmotllaven en uns auto-matismes força acceptats generalment, avui en dia han de serproposades com l’objecte d’una opció.

Tanmateix, una proposició com aquesta inclou per ella ma-teixa una exigència: anar (o tornar) al cor de la fe cristiana. Estracta doncs, ens diem en una segona part, de subratllar elspunts forts i els punts sensibles de l’experiència cristiana, talcom ens els fa veure l’esforç de comprensió de la situació pre-sent que hem intentat en la primera part.

2. ANAR AL COR DEL MISTERI DE LA FE

En aquesta part, la nostra pregunta és bàsicament aques-ta: en la situació d’incertesa, àdhuc de desconcert –en qualsevolcas, de crisi– en què hem entrat, què tenim d’essencial per pro-posar? La resposta es formula en tres moments: fiar-se del Déude Jesucrist, enfrontar la prova del mal, viure i actuar segonsl’Esperit.

No proposem aquí ni un succedani ni un substitut de la«exposició orgànica i completa de la fe» que d’altra banda ofe-reixen el Catecisme dels bisbes de França i el Catecisme del’Església universal. Basant-nos en allò que creiem que podemreconèixer com a punts forts de l’experiència cristiana en aquesttemps, i després d’haver-ne discutit entre nosaltres, hem re-tingut aquestes tres línies d’orientació prioritàries. Creiem queles podem suggerir com a referències que cal adoptar tant pera la proposició com per a l’aprofundiment de la fe cristiana enla societat d’avui.

1. Fiar-se del Déu de Jesucrist. Reconeixem que compartimmolts interrogants dels nostres contemporanis. D’altra bandarespectem moltes altres maneres diferents que la nostra de do-nar sentit a l’existència humana. Però de part nostra, conside-rem un deure subratllar que si creiem –si realment creiemtambé nosaltres– no creiem pas en el futur de la humanitat, nitan sols en Déu i prou. Ben concretament afirmem això: posemla nostra confiança en el Déu que s’ha revelat en Jesucrist.

90

Reconeixem certament en aquest Déu «un gran misteri» ;però ens sembla també que, cap a aquest misteri, que és d’amori de gràcia, orienta ja aquest altre «misteri» que cada home ésper ell mateix, aquest misteri del qual tot ésser humà és porta-dor i que duu inserit al més pregon del seu cor.

En nom de Jesucrist, en virtut de Jesucrist, nosaltres con-fessem aquest misteri d’amor i de gràcia: com un misteri de pa-ternitat, que ho recobreix tot, que és de sempre i per sempre, delqual tot prové i al qual tot retorna; com un misteri de filiació, enel qual, per pura gràcia i alhora pels nostres propis actes, po-dem ser indefectiblement associats; com el misteri d’un Esperitque, tot alhora, parla a l'íntim del nostre cor i s’ofereix per a re-novar la faç de la terra.

Aquest misteri, que en Jesucrist ha vingut al nostre conei-xement i alhora al nostre encontre, és per a nosaltres comuni-cació de vida per sempre i, en aquest sentit, salvació –salvacióper ara i per sempre.

2. És bonic confessar aquest misteri, però continuem en-frontats a l’abrupte i incomprensible problema del mal. No hemvolgut fer com si –també per a nosaltres creients– les coses nofossin així. Per tant, immediatament després haver dit que ensfiem del Déu que s’ha revelat en Jesucrist, no ens hem estat dereferir-nos al mal que amenaça constantment la humanitat. Endiem allò que la nostra fe en la dolorosa i gloriosa Creu de Je-sús, cor del misteri que confessem i celebrem, ens suscita i al-hora ens autoritza perquè ens n'atrevim a parlar.

3. Acabem aquesta segona part amb un punt que potsersorprendrà en una exposició de la fe, però que ens sembla es-sencial: viure i actuar segons l’Esperit.

En la mesura en què fiar-se del Déu de Jesucrist pertany alcor de la fe, en la mesura en què fiar-se d’aquest Déu no dispen-sa d’enfrontar-se al mal (es pot dir fins i tot que la intolerabilitatdel mal es fa aleshores més intensa!), nosaltres no podem dei-xar de subratllar que hi ha un vincle indissoluble entre la fe i lavida. És aquesta la raó per la qual, sempre amb el propòsitd’«anar al cor del misteri de la fe» (títol de la nostra segona part),proposem de situar bé que –i en què– la trobada del Déu de Je-

91

sucrist pot modificar i aclarir d’una manera nova el sentit de lesnostres vides i, per tant, l’àmbit del nostre actuar concret.

Resta llavors a dir, en una tercera part, de quina manera elnostre aprofundiment en la confessió creient del misteri de la fe(segona part) pot fer aparèixer unes línies de força per a la tascaactual d’evangelització, tenint present tot el que havíem comen-çat per precisar en relació amb «la nostra situació de catòlics enla societat actual» (primera part). És el sentit del nostre últim tí-tol.

3. FORMAR UNA ESGLÉSIA QUE PROPOSI LA FE

Partint d’una mirada creient sobre la societat en què vivimcom a cristians, hem passat a la doctrina i a la moral cristianes.Arribem ara, més directament, a la pastoral. A partir de tot elque hem dit, es tracta ara de formular projectes perquè l’Evan-geli del Crist sigui efectivament viscut i proposat per i a l’Esglé-sia del nostre temps.

1. Per començar, invitem a progressar en l’experiència del’evangelització. Aquí, insistim sobretot en un punt: no hem dedissociar l’un de l’altre, d'una banda, un moviment de retorn ales fonts o al cor de la fe, un treball de recomposició interior, i del’altra un moviment d’anar mar endins, d’obrir-se ad extra peranunciar l’Evangeli i testimoniar enmig del món. En una bonamesura, cadascun d’aquests dos moviments, ho subratllem, éscriteri d’autenticitat i de validesa de l’altre.

2. En un segon moment, precisem això: realitzant-se detota manera aquest doble moviment «dins la societat», és impor-tant que sigui concebut i conduït de tal manera que, en aquestasocietat, l’Església tingui totes les possibilitats d’aparèixer coma sagrament del Crist.

El misteri de vida i de salvació que constitueix l’Església enella mateixa, té un caràcter històric i una organització social-ment localitzableque fan que aquesta Església sigui també inte-rior a la nostra societat moderna. Això comporta, si més no,dues conseqüències. D’una banda, l’Església és cridada aacomplir un vertader servei en la societat, però sense substituirtanmateix cap institució secular, política o social, que hi hagi.

92

D’altra banda, l’Església ha de poder dotar-se també dels mit-jans i organismes que li permetran de prendre lloc, cos i visibili-tat específics en el conjunt del context social en què de fet estroba inserida.

3. Després d’haver situat així l’Església i la seva missió en elsi de la societat actual, acabem preguntant-nos de quina mane-ra la mateixa Església és cridada, avui com sempre, a realitzar-se ella mateixa segons aquestes tres modalitats tradicionals: lacelebració del misteri de la salvació (leiturgia) el servei de la vidadels homes (diakonia), l’anunci de l’Evangeli (martyria).

És inútil que recollim aquí, ni que sigui en resum, tot el quediem sota aquestes tres apartats: la intenció del text és prouclara. Precisem només dos punts. Primer que res: amb tota in-tenció, després d'haver parlat, immediatament abans, de l’Es-glésia en la societat, esmentem aquí en primer lloc la leiturgia (ino, per exemple, la martyria). I després: val la pena de miraramb una mica de detall la formulació que donem a aquestes «lí-nies d’acció» ja que, sota la seva forma tradicional i volguda coma tal, posen uns accents precisos, que els donen potser un in-terès renovat. Efectivament les formulem així: en la línia d’unapastoral sacramental que seria més de proposició (i no nomésd’acollida) ; en l'afany d’un servei dels homes que privilegiï efec-tivament els qui són prioritaris segons l’Evangeli (i que per tantno es quedi en una intenció massa general de «testimoni»); iamb la preocupació d’una autèntica formació doctrinal (i no no-més de manteniment o de posada al dia de coneixements consi-derats més o menys adquirits ja abans o en altres llocs).

El nostre rapport «Proposar la fe en la societat actual» enssituava davant la crida del papa Joan Pau II a una «nova evan-gelització». Com ho diu la conclusió d’aquesta carta, l’endega-ment del projecte que ella formula permetrà que ens encaremdecididament, com ens hi convida el mateix Joan Pau II, «cap altercer mil·lenni».

P. JOSEPH DORÉ,Institut catòlic de Paris.

93

ÍNDEX

PRESENTACIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5

PREFACI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

PROPOSAR LA FE EN LA SOCIETAT ACTUAL1. Les raons d’aquesta carta . . . . . . . . . . . . . . . 92. A l’estil dels apòstols . . . . . . . . . . . . . . . . . 103. En aquest temps que és el nostre . . . . . . . . . . . 124. Els destinataris i el contingut d’aquesta carta . . . . . . 12

PRIMERA PART: COMPRENDRE LA NOSTRA SITUACIÓDE CATÒLICS EN LA SOCIETAT ACTUAL

1. Una societat en crisi . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151. Una situació crítica . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152. Un context general de mutacions profundes . . . . . . . 163. Les fractures socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174. Una crisi de transmissió generalitzada . . . . . . . . . 185. La nostra responsabilitat de creients . . . . . . . . . . 19

2. Catòlics en la societat actual . . . . . . . . . . . . . . 201. Una llarga història . . . . . . . . . . . . . . . . . . 202. Les lliçons de la història per a la nostra societat laica . . 173. Un context de pluralisme . . . . . . . . . . . . . . . 234. El segrest de les religions . . . . . . . . . . . . . . . 235. Una relació nova de l’Església amb la societat . . . . . . 256. La nostra missió com a catòlics . . . . . . . . . . . . 26

3. L’Església i la proposició de la fe . . . . . . . . . . . . 281. De l’herència a la proposició . . . . . . . . . . . . . . 282. Unes exigències noves . . . . . . . . . . . . . . . . . 293. L’Església està destinada a centrar-se en el cor de la fe . 304. L’acte de proposició de la fe . . . . . . . . . . . . . . 31

SEGONA PART: ANAR AL COR DEL MISTERI DE LA FE

1. Fiar-se del Déu de Jesucrist . . . . . . . . . . . . . . . 331. Déu i l’home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342. El misteri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353. La humanitat de Déu . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

a. Misteri de Déu com a Déu . . . . . . . . . . . . . 36

b. Misteri de Déu com a Pare . . . . . . . . . . . . . 37

94

c. Misteri de Déu com a Fill . . . . . . . . . . . . . . 38

d. Misteri de Déu com a Esperit . . . . . . . . . . . . 38

e. El misteri de Déu i l’Església . . . . . . . . . . . . 394. El Déu Salvador i les dimensions de la Salvació . . . . . 40

2. Afrontar la prova del mal . . . . . . . . . . . . . . . . 43

1. Una pregunta de redoblada intensitat . . . . . . . . . . 43

2. Deixebles de Jesucrist davant el mal . . . . . . . . . . 44

3. Sentit de la llibertat i sentit del pecat . . . . . . . . . . 45

4. El misteri de la Creu . . . . . . . . . . . . . . . . . 46

3. Viure i actuar segons l’Esperit . . . . . . . . . . . . . 48

1. Fe cristiana i vida moral . . . . . . . . . . . . . . . . 48

2. La crisi de l’anunci moral cristià . . . . . . . . . . . . 49

3. Lligar el kerigma a una ètica: una exigència de l’acte de fe 51

4. El vincle entre la fe i l’actuar renova la moral cristiana . 52

5. «Viure en Crist» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

TERCERA PART: FORMAR UNA ESGLÉSIAQUE PROPOSI LA FE

1. Progressar en l’experiència de l’evangelització . . . . . 55

1. Plantejaments diferents . . . . . . . . . . . . . . . . 56

2. Expectatives múltiples . . . . . . . . . . . . . . . . . 56

3. La llibertat de Déu . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

4. La crida a la conversió . . . . . . . . . . . . . . . . . 58

5. La comunió de l’Església i l’evangelització . . . . . . . . 59

2. Formar l’Església sagrament de Crist en la nostra societat 62

1. La sacramentalitat de l’Església . . . . . . . . . . . . 63

2. L’Església i el servei a la societat . . . . . . . . . . . . 65

3. Precisar les nostres línies d’acció . . . . . . . . . . . . 68

1. Celebrar la salvació («leitourgeia») . . . . . . . . . . . . 68a) Vers una pastoral sacramental de la proposició . . . . 69

b) Una dinàmica ja iniciada . . . . . . . . . . . . . . 69

c) Vida sacramental i experiència espiritual . . . . . . . 71

2. Servir la vida dels homes («diakonía») . . . . . . . . . . 72

3. Anunciar l’Evangeli («martyría») . . . . . . . . . . . . . 74

a) Desenvolupar la formació doctrinal . . . . . . . . . 74

b) Per una pastoral de la iniciació . . . . . . . . . . . 75

c) Els nouvinguts a la fe i els joves . . . . . . . . . . . 76

95

CAP AL TERCER MIL·LENNI . . . . . . . . . . . . . . . 781. “Avançar per camins sempre nous” . . . . . . . . . . . 782. Santa Teresa de l’Infant Jesús i Magdalena Delbrêl . . . 793. Profunditat de la fe i amplada de la missió . . . . . . . 80

PRESENTACIÓ DE LA «CARTA ALS CATÒLICS DE FRANÇA» 83

1. Per què ara aquest text?. . . . . . . . . . . . . . . . . 831. La fidelitat a un projecte . . . . . . . . . . . . . . . . 832. Un context favorable . . . . . . . . . . . . . . . . . . 843. Punts forts i punts sensibles . . . . . . . . . . . . . . 86

2. Per a un bon ús d’aquest text . . . . . . . . . . . . . . 871. Llegir-lo i rebre’l . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 882. Assumir-lo i presentar-lo com un instrument de treball . . 883. Joventut de l’Església . . . . . . . . . . . . . . . . . 89

GUIA DE LECTURA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 911. Comprendre la nostra situació de catòlics

en la societat actual . . . . . . . . . . . . . . . . . . 912. Anar al cor del misteri de la fe . . . . . . . . . . . . . 933. Formar una Església que proposi la fe. . . . . . . . . . 95

96