SIOP2
-
Upload
dani-perez -
Category
Documents
-
view
56 -
download
7
Transcript of SIOP2
Sistemes operatius propietarisJosep Esteve Estruch
Sistemes operatius monolloc
Sistemes operatius monolloc Sistemes operatius propietaris
Índex
Introducció ............................................................................................... 7
Objectius ................................................................................................... 8
1. Instal·lació de sistemes operatius propietaris ................................ 11
1.1. Requisits tècnics del sistema operatiu
que s’ha d’instal·lar ..................................................................... 13
1.2. Selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar ................. 15
1.3. Mètodes d’instal·lació i de planificació dels paràmetres
bàsics d’un disc dur ..................................................................... 15
1.3.1. Partició d’un disc dur ....................................................... 16
1.3.2. Sistema de fitxers d’un sistema operatiu Windows ..... 17
1.3.3. Formatació d’un disc dur ................................................. 20
1.3.4. Clonació d’un disc dur ...................................................... 20
1.4. Instal·lació de sistemes operatius i configuració
de paràmetres bàsics .................................................................. 22
1.4.1. Instal·lació del sistema operatiu ..................................... 22
1.4.2. Comprovació de la instal·lació del sistema
operatiu .............................................................................. 23
1.4.3. Configuració del sistema operatiu instal·lat ................. 23
1.5. Creació d’escenaris duals amb els diferents sistemes
operatius instal·lats ..................................................................... 23
1.6. Configuració del gestor d’arrencada ......................................... 25
1.7. Normes d’utilització del programari ......................................... 27
1.8. Documentació del procés d’instal·lació i incidències ............ 28
2. Realització de tasques bàsiques de configuració i de manteniment sobre sistemes operatius propietaris ............... 30
2.1. Arrencada i parada del sistema. Sessions ................................ 30
2.1.1. Comptes d’usuari .............................................................. 30
2.1.2. Arrencada del sistema ...................................................... 32
2.1.3. Tancar el sistema .............................................................. 32
2.1.4. Procés d’arrencada i d’aturada del sistema
informàtic .......................................................................... 33
2.2. Utilització del sistema operatiu: mode ordre i mode
gràfic ............................................................................................. 35
2.2.1. Història dels sistemes operatius ..................................... 35
2.2.2. Modes d’interacció de l’usuari amb el sistema
operatiu .............................................................................. 37
2.3. Interfícies d’usuari ...................................................................... 38
2.4. Gestió d’arxius i directoris ......................................................... 41
Sistemes operatius monolloc Sistemes operatius propietaris
2.4.1. Sistemes operatius en entorn text ................................. 41
2.4.2. Sistemes operatius en entorn gràfic .............................. 53
2.5. Compressió i descompressió de fitxers .................................... 61
2.6. Actualització del sistema operatiu ............................................ 62
2.6.1. Configuració d’actualitzacions automàtiques ................ 65
2.6.2. Funcionament de la descàrrega
de les actualitzacions ........................................................ 66
2.6.3. Funcionament de la instal·lació
de les actualitzacions ........................................................ 66
2.6.4. Service pack ...................................................................... 66
2.7. Agregació, configuració, eliminació i/o actualització
de programari del sistema operatiu .......................................... 67
2.8. Configuració de l’entorn de xarxa ............................................. 67
2.9. Implantació de pedaços del sistema i mòduls de codi ............ 74
2.10.Funcionament correcte de les configuracions fetes ............... 74
2.11.Inventari del programari instal·lat ........................................... 75
2.12.Documentació del procés de configuració.
Interpretació de la documentació tècnica ................................ 75
3. Administració dels sistemes operatius propietaris ....................... 77
3.1. Creació i gestió d’usuaris i grups. Gestió de perfils
d’usuaris i de grups locals. Contrasenyes. Permisos ............... 77
3.1.1. Comptes d’usuari .............................................................. 78
3.1.2. Gestió d’usuaris ................................................................ 78
3.1.3. Grups d’usuaris ................................................................. 80
3.1.4. Gestió de grups d’usuaris ................................................. 81
3.1.5. Perfils dels usuaris ........................................................... 81
3.2. Gestió del sistema d’arxius. Eines gràfiques i de consola ...... 82
3.3. Gestió dels processos del sistema i d’usuari.
Activació i desactivació de serveis ............................................. 83
3.4. Optimització de la memòria i del funcionament
dels dispositius d’emmagatzematge ......................................... 85
3.5. Rendiment del sistema. Eines del sistema de seguiment
i de monitoratge .......................................................................... 89
3.6. Compartició de recursos ............................................................ 92
3.6.1. Configuració de xarxes en grup de treball ..................... 94
3.6.2. Compartir recursos en xarxa ........................................... 95
3.6.3. Explorar els equips de la xarxa ....................................... 97
3.6.4. Mapejar unitats lògiques ................................................. 97
3.7. Interpretació del comportament del sistema operatiu .......... 97
3.8. Automatització de tasques ......................................................... 100
3.9. Execució de programes i guions administratius ...................... 101
3.10.Mètodes per a la recuperació del sistema operatiu ................ 106
3.10.1.Punts de restauració ........................................................ 108
3.10.2.Inici en mode a prova d’errors ........................................ 108
3.10.3.Consola de recuperació ................................................... 110
Sistemes operatius monolloc Sistemes operatius propietaris
3.10.4.Disc de reparació d’emergència ..................................... 110
3.10.5.Altres procediments de recuperació del sistema
operatiu .............................................................................. 110
3.10.6.Còpies de seguretat .......................................................... 110
3.11.Comprovació del funcionament del sistema operatiu ........... 111
3.12.Documentació referent a l’administració, a les incidències
i a la informació tècnica ............................................................. 112
Sistemes operatius monolloc 6 Sistemes operatius propietaris
Sistemes operatius monolloc 7 Sistemes operatius propietaris
Introducció
L’ordinador està format per diferents components que han d’estar coordi-
nats perquè funcioni correctament. L’encarregat de coordinar tots
aquests components del maquinari és un programari bàsic que cal tenir
instal·lat i configurat. Aquest programari bàsic s’anomena sistema opera-
tiu. En aquesta unitat formativa estudiareu la instal·lació, la configuració
i l’administració de sistemes operatius propietaris, que tenen com a carac-
terística principal que cal pagar per poder-los utilitzar.
En l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” s’estudia el
procés d’instal·lació de sistemes operatius: com es fa un estudi previ de les
necessitats i la selecció consegüent del sistema operatiu que més s’adapta
als requisits que se li demanen, com s’instal·la seguint el procediment que
estableix la documentació tècnica. Veureu com es configura aquest siste-
ma operatiu, és a dir, com s’adapta a les necessitats que té cada usuari, i
com es comprova que el sistema funciona correctament i dóna el rendi-
ment que s’havia previst. També treballarem com es documenta el procés
dut a terme.
En l’apartat “Realització de tasques bàsiques de configuració i manteni-
ment sobre sistemes operatius propietaris” estudiarem com es pot acce-
dir al sistema informàtic. I com s’utilitzen els sistemes operatius
propietaris tant des del mode text com del mode gràfic. Això vol dir que
aprendreu a comunicar-vos amb el sistema operatiu utilitzant les ordres
específiques de què disposa el sistema operatiu (mode text) i mitjançant
les eines gràfiques (mode gràfic).
En l’apartat “Administració dels sistemes operatius propietaris” estudia-
reu petites tasques d’administrador en el sistema informàtic: la gestió
d’usuaris i grups d’usuaris, la compartició de recursos, la configuració del
sistema operatiu per poder treballar en xarxa, i altres activitats no menys
importants.
Aquesta unitat formativa és bàsica per poder entendre i saber utilitzar cor-
rectament un sistema operatiu monousuari de tipus propietari tant en
mode text com en mode gràfic.
Per poder assolir els objectius que es demanen en aquesta unitat formati-
va, és molt important que practiqueu amb algun sistema operatiu monou-
suari de tipus propietari; podeu utilitzar qualsevol distribució del sistema
Windows (per exemple, Windows XP Professional Edition, Windows Vis-
ta, Windows 7, etc.). Un altre aspecte que heu de considerar és la impor-
tància de saber instal·lar i configurar sistemes operatius monousuaris de
tipus propietari en màquines virtuals.
Sistemes operatius monolloc 8 Sistemes operatius propietaris
Objectius
En acabar la unitat heu de ser capaços del següent:
1. Interpretar les diferents fases d’instal·lació dels sistemes operatius.
2. Establir els principals objectius per poder determinar els requisits tèc-
nics en la instal·lació dels sistemes operatius.
3. Fixar les possibles fases que cal desenvolupar per a la selecció d’un sis-
tema operatiu que s’ha d’instal·lar.
4. Interpretar la documentació tècnica dels sistemes operatius que cal
instal·lar i configurar.
5. Instal·lar sistemes operatius.
6. Configurar sistemes operatius instal·lats.
7. Comprovar el procés d’instal·lació i de configuració dels sistemes opera-
tius.
8. Instal·lar i configurar sistemes operatius duals.
9. Interpretar el funcionament dels gestors d’arrencada dels sistemes ope-
ratius.
10. Dissenyar la documentació d’utilització dels sistemes operatius instal·-
lats i configurats.
11. Documentar tot el procés d’instal·lació i de configuració dels sistemes
operatius.
12. Determinar l’estat de l’accessibilitat als entorns gràfics actuals.
13. Utilitzar les ordres corresponents per gestionar els directoris, els fitxers
i els permisos dels sistemes operatius propietaris en mode text.
14. Executar les eines gràfiques corresponents per gestionar els directoris,
els fitxers i els permisos dels sistemes operatius propietaris en mode
gràfic.
15. Utilitzar els programes de compactació i de compressió en els sistemes
operatius propietaris tant en mode text com en mode gràfic.
Sistemes operatius monolloc 9 Sistemes operatius propietaris
16. Actualitzar el sistema operatiu.
17. Gestionar els diferents tipus de formats de paquets informàtics.
18. Instal·lar pedaços dels sistemes operatius.
19. Configurar els sistemes operatius per poder treballar en xarxa.
20. Comprovar les actualitzacions o els manteniments fets en el sistema
operatiu.
21. Documentar el procés de manteniment en el sistema operatiu.
22. Manipular els usuaris i els grups d’usuaris.
23. Configurar els perfils dels usuaris del sistema informàtic.
24. Manejar els processos.
25. Utilitzar els serveis.
26. Optimitzar els dispositius d’emmagatzematge.
27. Seleccionar i aplicar el tipus d’ordre o d’eina adequades per avaluar di-
versos aspectes del sistema informàtic relacionats amb el rendiment
del sistema.
28. Configurar xarxes LAN en grup de treball.
29. Compartir recursos en xarxa.
30. Explorar els equips de la xarxa.
31. Identificar i interpretar les dades de configuració del sistema operatiu.
32. Fer el manteniment del programari propi del sistema operatiu.
33. Aplicar processos d’automatització de tasques.
34. Executar programes i guions.
35. Usar procediments per recuperar el sistema operatiu.
36. Documentar les tasques administratives.
37. Interpretar la documentació tècnica.
38. Utilitzar el manual d’usuari.
Sistemes operatius monolloc 10 Sistemes operatius propietaris
Sistemes operatius monolloc 11 Sistemes operatius propietaris
1. Instal·lació de sistemes operatius propietaris
Per poder utilitzar els diferents components que formen un ordinador
cal tenir instal·lat i configurat un programari bàsic anomenat sistema
operatiu.
Un tipus de sistemes operatius que podem aplicar a la nostra tasca d’apre-
nentatge són els sistemes operatius anomenats propietaris. Podem clas-
sificar els sistemes operatius en funció de qui n’és el propietari. Els
sistemes operatius que cal comprar per poder-los utilitzar s’anomenen
propietaris.
Podem definir el sistema operatiu a partir de diferents paràmetres de va-
loració:
1) Segons la funció que tingui:
2) Des del punt de vista de l’usuari:
3) Des del punt de vista de gestor de recursos:
4) Des del punt de vista del sistema i d’operació:
Un sistema operatiu és el suport lògic que controla el funcionament
de l’equip físic.
Un sistema operatiu és un conjunt de programes i funcions que
amaguen els detalls del maquinari i que donen a l’usuari un camí
senzill i flexible d’accés al sistema.
Un sistema operatiu és l’administrador de recursos oferts pel ma-
quinari per obtenir un rendiment eficient.
Un sistema operatiu és el conjunt de programes relacionats entre
ells que contribueixen al fet que l’ordinador faci correctament el
seu treball.
Sistemes operatius monolloc 12 Sistemes operatius propietaris
5) En funció de la comoditat i de l’eficiència:
6) Des del punt de vista de comunicació entre l’usuari i el maquinari:
El sistema operatiu és un component del programari; de sistemes opera-
tius, n’hi ha molts i diferents. Per això, podem classificar els sistemes ope-
ratius seguint els criteris següents:
1) Segons la utilització de recursos. Aquesta classificació fa referència al
nombre de programes que es vol executar simultàniament. Podem distin-
gir entre sistemes monoprogramats i multiprogramats.
2) Segons el nombre d’usuaris. Classifiquem els sistemes en funció del
nombre d’usuaris que poden accedir a un ordinador. Podem distingir en-
tre sistemes monousuari i sistemes multiusuari.
Un sistema operatiu és un conjunt de programes que actua com a
intermediari entre l’usuari i el maquinari de l’ordinador i el seu pro-
pòsit és proporcionar l’entorn en el qual l’usuari pot executar pro-
grames. Aleshores, l’objectiu principal d’un sistema operatiu és
aconseguir que el sistema de computació s’utilitzi d’una manera cò-moda; l’objectiu secundari és que el maquinari de l’ordinador s’uti-
litzi d’una manera eficient.
Un sistema operatiu és un conjunt de programes que controla
l’execució de programes d’aplicació i que actua com una interfície
entre l’usuari i el maquinari d’un ordinador; així, un sistema ope-
ratiu explota i administra els recursos de maquinari de l’ordinador
amb l’objectiu de proporcionar un conjunt de serveis als usuaris
del sistema.
Els sistemes monoprogramats només admeten un programa en
el sistema i no permeten fer ús de les tècniques de multiprogra-
mació. El programa és carregat en memòria i s’hi queda fins que
acaba de ser executat. Durant aquest període de temps no es pot
executar cap altre programa.
Els sistemes multiprogramats o multitasca utilitzen tècniques de
multiprogramació i poden admetre un o més programes d’un o di-
versos usuaris simultàniament.
Sistemes operatius monolloc 13 Sistemes operatius propietaris
3) Segons el nombre de processadors. Aquesta classificació es basa en la
quantitat de processadors de què disposa l’ordinador. Podem distingir en-
tre els sistemes monoprocessadors i els sistemes multiprocessadors.
4) Segons el propietari del sistema. Dóna la possibilitat de la lliure dis-
posició del sistema. Podem distingir entre sistemes lliures i sistemes
propietaris.
1.1. Requisits tècnics del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar
La fase d’instal·lació d’un sistema operatiu és una fase crítica dins d’un
sistema informàtic, ja que cap usuari no podrà utilitzar el sistema infor-
màtic si el sistema operatiu no està instal·lat i optimitzat correctament.
No n’hi ha prou que executem el programa d’instal·lació del sistema ope-
ratiu i ja està, sinó que hem de tenir en compte moltes més coses perquè
el sistema funcioni correctament.
Els sistemes monousuari només permeten en un determinat mo-
ment la connexió d’un únic usuari a la vegada en el sistema.
Els sistemes multiusuari utilitzen tècniques de multiprogramació i
ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada
al sistema; també es pot utilitzar temps real i temps compartit.
En els sistemes monoprocessadors l’ordinador disposa d’una única
CPU i, per tant, tots els programes s’han d’executar en la mateixa
CPU.
En els sistemes multiprocessadors o multiprocés l’ordinador dis-
posa de diverses CPU, la qual cosa permet que un mateix treball
o diferents treballs s’executin en diferents CPU.
Els sistemes lliures, o també anomenats sistemes oberts, donen
la llibertat als usuaris sobre el producte adquirit i, per tant, una
vegada obtingut, de poder ser utilitzat, copiat, estudiat, modificat
i redistribuït lliurement.
Els sistemes propietaris, o també coneguts com a sistemes no lliu-res, són sistemes en què els usuaris tenen les limitacions següents:
la utilització, la modificació, la redistribució (amb modificació o sen-
se) o el codi font no estan disponibles o l’accés està restringit.
Sistemes operatius monolloc 14 Sistemes operatius propietaris
Pot succeir que, tot i haver planificat el procés, es presentin problemes,
però el que sí que és segur és que si no planifiquem es presentaran més
problemes que haurem de resoldre. També cal incloure la temporalització
de la planificació i la documentació.
En el procés d’instal·lació dels sistemes operatius podem indicar com a
base d’una bona planificació les fases següents:
1) L’estudi previ o anàlisi prèvia consisteixen a estudiar i avaluar el pro-
cés d’instal·lació i de configuració del sistema operatiu.
2) En la fase d’instal·lació, s’instal·la el sistema operatiu en el maquinari
corresponent.
3) En la fase de configuració adaptem el sistema operatiu a les necessi-
tats de funcionament de l’usuari i del programari del sistema informàtic.
4) Una vegada hem configurat el programari instal·lat, cal comprovar-ne
el funcionament individualment (com un programa independent) i global-
ment (en conjunt amb els altres components del sistema informàtic). A
partir dels resultats obtinguts caldrà fer modificacions en la instal·lació i
en la configuració o no fer-les.
5) Finalment, caldrà documentar tot el procés d’instal·lació i de configu-
ració definitiu, i també les diferents incidències presentades i les solucions
emprades en el procés.
Tant si volem desenvolupar una instal·lació nova com si volem actua-
litzar el sistema operatiu ja existent, hem de pensar que el més im-
portant del procés que cal dur a terme és establir una planificació
escrupolosa. La planificació d’un procés que cal executar és l’orga-
nització de les diferents accions implicades en el procés.
Cal ser rigorós en la planificació i que les coses no durin més
temps del necessari, i, en definitiva, cal intentar que l’impacte en
el funcionament del sistema d’informació sigui tan petit com sigui
possible.
En la majoria dels casos, totes les dificultats tècniques són per una
única causa: la no-utilització de la documentació. Tots els sistemes
operatius disposen de documentació referent a les seves caracte-
rístiques tècniques i normes d’utilització. Moltes vegades aquesta
informació s’emmagatzema en el mateix suport en què està el pro-
gramari del sistema operatiu.
Planificació
Una planificació, bàsicament, té tres components:
1) L’enumeració de les tasques que s’han de dur a terme.
2) L’estimació del temps que durarà cada tasca.
3) L’assignació de recursos disponibles a les tasques existents.
Sistemes operatius monolloc 15 Sistemes operatius propietaris
En la fase corresponent a l’estudi previ de la instal·lació del sistema ope-
ratiu, s’estableixen els objectius per a la possible instal·lació del sistema
operatiu. A partir d’aquests objectius, determinarem els requisits tècnics
que ha de tenir el sistema operatiu que s’ha d’instal·lar.
1.2. Selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar
Una vegada coneixem els requisits tècnics que demanem al sistema ope-
ratiu que s’ha d’instal·lar, caldrà seleccionar el sistema operatiu que
s’adapta més bé als requeriments tècnics exigits.
1.3. Mètodes d’instal·lació i de planificació dels paràmetres bàsics
d’un disc dur
Una vegada hem seleccionat el sistema operatiu que cal instal·lar en el
nostre equipament informàtic, cal establir tot un seguit de paràmetres
que afectaran el disc dur en el qual instal·larem el sistema operatiu i
que s’han de fixar abans de començar el procés d’instal·lació del siste-
ma operatiu. Aquests paràmetres són les particions, el sistema de fit-
xers i la formatació.
Abans de començar a fer res, és molt bon costum llegir el manual
que acompanya cada producte i els fitxers d’ajuda a la instal·lació
que alguns productes inclouen en el suport (disquet, CD/DVD, etc.).
En aquests arxius, s’emmagatzema informació que no es pot inclou-
re en els manuals o incompatibilitats amb altres productes. Cal lle-
gir la documentació amb tranquil·litat. Els fabricants inclouen
aquesta informació perquè ens sigui útil.
Els requisits tècnics del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar són
tot allò que volem que tingui el nostre sistema operatiu, és a dir, tots
els serveis que necessitem en el nostre sistema informàtic per po-
der-lo utilitzar d’una manera còmoda i eficient.
La selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar és el procés
mitjançant el qual s’avaluen les característiques dels diferents sis-
temes operatius disponibles en cada moment, i en el qual es con-
trasten les seves característiques amb els requeriments tècnics
establerts.
Procés de selecció del sistema operatiu
El procés de selecció del sistema operatiu que cal instal·lar implica uns coneixements molt exhaustius de les característiques i de les possibilitats dels diferents sistemes operatius disponibles en cada moment. Aquest procés de selecció s’ha de fer a partir dels requeriments tècnics establerts i de les característiques específiques de cada sistema. La decisió s’ha d’estudiar i justificar a partir d’un equip de treball específicament creat. Aquest equip de treball ha de ser format per diversos especialistes relacionats amb el tema per tractar.
Sistemes operatius monolloc 16 Sistemes operatius propietaris
1.3.1. Partició d’un disc dur
Per poder instal·lar un sistema operatiu en un disc dur cal que tingui una
partició preparada per poder contenir el sistema operatiu. La partició fa
que un disc dur, o una part d’ell, es pugui utilitzar com a medi d’emmagat-
zematge.
Hi ha tres tipus de particions:
1) Partició primària. Són les divisions primeres del disc i només n’hi pot
haver quatre. Depenen de la taula de particions. Un disc físic completa-
ment formatat consta, en realitat, d’una partició primària que ocupa tot
l’espai del disc i té un sistema d’arxius. Qualsevol sistema operatiu pot de-
tectar aquest tipus de particions i assignar-hi una unitat sempre que el sis-
tema operatiu en reconegui el format (sistema d’arxius). Les particions
primàries, per tant, seran el lloc on instal·larem el sistema operatiu.
2) Partició secundària o estesa. És un altre tipus de partició que actua
com una partició primària; serveix per contenir moltes unitats lògiques
en el seu interior. Va ser ideada per tal de trencar la limitació de quatre
particions primàries en un únic disc dur. Només hi pot haver una partició
d’aquest tipus per disc dur i només serveix per contenir particions lògi-
ques. Per tant, és l’únic tipus de partició que no suporta un sistema de fit-
xers directament.
3) Partició lògica. Ocupa un tros de la partició estesa o la seva totalitat, la
qual s’ha formatat amb un tipus específic de sistema de fitxers (FAT32,
NTFS, EXT, etc.), i s’hi ha assignat una unitat si el sistema operatiu reco-
neix les particions lògiques o el seu sistema de fitxers. Només alguns sis-
temes operatius, per exemple, OS/2, Linux i qualsevol Windows amb
motor NT tenen la capacitat d’arrencar des d’una unitat lògica; per això,
es diu que les unitats lògiques s’han d’utilitzar només per emmagatzemar
Una partició del disc dur és el nom de qualsevol divisió d’un disc
dur. La tècnica consisteix a dividir un disc dur en diverses parts, les
quals actuen i són tractades pel sistema com a discos independents;
no obstant això, aquestes divisions són presents en un mateix disc
físic. Quan un disc és dividit en particions, el sistema reconeix el
disc físic en tants discos electrònicament com particions creades.
Cada partició pot tenir el seu propi sistema de fitxers i, d’aquesta
manera, tenir un disc dur físic que funciona en realitat com a diver-
ses unitats d’emmagatzematge independents. Això és útil en els
usuaris que necessiten o volen tenir diversos sistemes operatius en
una mateixa màquina o en un mateix disc dur.
Taula de particions
La taula de particions d’un disc dur és una estructura que conté informació de les diverses particions d’un disc dur.
OS/2 és l’abreviatura d’operating system/2, i NT, de new technology.
Sistemes operatius monolloc 17 Sistemes operatius propietaris
arxius de configuració o de l’usuari i no del sistema, encara que hi ha ex-
cepcions.
Com a mínim, és necessari crear una partició per a cada disc dur. La par-
tició pot contenir la totalitat de l’espai del disc dur o sols una part.
Cal indicar que només les particions primàries i les lògiques poden conte-
nir un sistema de fitxers propi. Les particions esteses només serveixen
per contenir particions lògiques. Les particions esteses són un tipus de
partició primària, però, a diferència d’altres particions primàries, només
hi pot haver una partició estesa en tot el disc.
1.3.2. Sistema de fitxers d’un sistema operatiu Windows
Un sistema de fitxers és un component del sistema operatiu que permet
gestionar la informació dels dispositius d’emmagatzematge. És responsa-
ble de l’organització de la informació en arxius i directoris. Generalment,
un sistema de fitxers té directoris que associen noms d’arxius amb ar-
xius, normalment connectant el nom d’arxiu a un índex en una taula
d’assignació d’arxius d’algun tipus, com FAT (file allocation table, ‘tau-
la d’assignació de fitxers’) en sistemes d’arxius DOS.
El sistema operatiu DOS utilitza el sistema d’arxius FAT. Aquest sistema
consisteix en un taula en què hi ha registrats els blocs de disc ocupats per
cada fitxer i l’espai lliure disponible.
Cada partició té el seu propi sistema de fitxers, és a dir, la pròpia
manera d’organitzar i localitzar la informació. Per exemple, el Win-
dows 98 utilitza el sistema de fitxers FAT32 i el Windows 2003 Ser-
ver utilitza els sistema de fitxers NTFS.
Un sistema d’arxius és una estructura que permet desar la informa-
ció d’una partició. Aquesta estructura la creem quan es formata la
partició. Hi ha diferents sistemes d’arxius i, molts cops, un mateix sis-
tema operatiu és capaç de reconèixer múltiples sistemes d’arxius.
El sistema de fitxers divideix conceptualment el medi d’emma-
gatzematge en un conjunt de blocs de grandària fixa que s’anome-
nen clústers. Cada fitxer ocupa un conjunt d’aquests clústers no
necessàriament contigus. La taula d’assignació d’arxius és un ín-
dex que determina els blocs que pertanyen a cada arxiu.
Creació de múltiples particions lògiques
Davant la necessitat de crear més particions, hauríem de crear les particions lògiques a partir de l’ús d’una partició primària com si fos extensa. A partir d’aquí, podrem crear totes les particions lògiques que vulguem. En alguns casos, no ens serviran per instal·lar-hi el sistema operatiu, però ens permetran desar-hi dades, com si es tractés d’una carpeta.
Partició de discos magnètics i de memòries flash
Pràcticament, qualsevol tipus de disc magnètic i memòria flash (per exemple, una memòria USB) es pot particionar. No obstant això, per disposar de més particions en un mateix disc, s’utilitzen les particions esteses, les quals poden contenir moltes particions lògiques. No és recomanable utilitzar aquest tipus de particions per instal·lar determinats sistemes operatius, sinó que són més útils per desar informació no indispensable per al funcionament del sistema. Els disquets i els discos òptics (per exemple, els CD i els DVD) no suporten les particions.
Tipus i mida de particions
A l’hora d’escollir el tipus i la mida de les particions, haurem de tenir en compte dos aspectes:
1) L’espai del disc dur.
2) Els sistemes operatius que hi volem instal·lar.
El fet de fer particions en el disc dur ens ajuda a millorar l’organització de les dades i a tenir més d’un sistema operatiu instal·lat, i no es desaprofita tant l’espai del disc dur.
Sistemes operatius monolloc 18 Sistemes operatius propietaris
Com a sistemes de fitxers, en podem indicar els següents:
1) FAT16. Va aparèixer l’any 1987. El principal defecte del FAT16 és que
en crear particions de disc molt grans es perd molt espai, ja que la grandà-
ria dels clústers s’incrementa notablement (taula 1).
Taula 1. FAT16
Exemple de límit físic de FAT16
1) Calculeu el límit físic de FAT16.2) Calculeu el nombre de sectors per clúster en FAT16.
Solució:
1)
2)
2) FAT32. Aquest sistema d’arxius va ser introduït en Windows 95 OSR2 i
és utilitzat per Microsoft en Windows 98. El principal avantatge d’aquest
sistema d’arxius és que la grandària de cada clúster es manté petita encara
que la partició sigui gran. És la resposta per superar el límit de FAT16, al
mateix temps que es manté la compatibilitat amb FAT16. S’utilitzen adre-
ces de clúster de 32 bits (encara que només 28 s’utilitzen realment). Per-
met una grandària d’emmagatzematge de l’ordre de TB (taula 2).
Taula 2. FAT32
Grandària del clúster Grandària de la partició
2 kB 32 MB
4 kB 256 MB
8 kB 512 MB
16 kB 1 GB
32 kB 2 GB
Un clúster és format per diversos sectors i, a més, són potències de
2, és a dir, un clúster pot tenir 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64... sectors.
Grandària del clúster Grandària de la partició
512 bytes Menys de 260 MB
4 kB 260 MB - 8 GB
8 kB 8 GB - 16 GB
16 kB 16 GB - 32 GB
32 kB Més de 32 GB
Grandària d’un clúster
Si el clúster és gran es perd espai ja que cada clúster només pot ser utilitzat per un arxiu; per exemple, en un fitxer d’1 kB, en una partició de 2 GB en un sistema FAT16, hi perdem 31 kB de clúster.
Les adreces dels clústers són de 16 bits, això permet un nombre de clústers de 65.536 (216). Això obliga a utilitzar clústers de 32 kB amb 512 bytes per sector (64 sectors/clúster), i així es fixa el límit definitiu de FAT16 en 2 GB. El sistema Windows 95 utilitza aquest sistema de fitxers.
32 KB 2.097.152 KB 1 MB65.536 clústers 1 GB 2 GB
1 clúster 1.024 KB 1.024 MB× = × × =
32 KB 1 sector 1.024 bytes64 sector/clúster
1 clúster 512 bytes 1 KB× × =
TB és l’abreviatura de terabyte.
Noves versions de FAT
Atès que Microsoft no continuarà suportant sistemes operatius basats en DOS, és poc probable que es desenvolupin noves versions de FAT. FAT és, avui dia, el sistema d’arxius habitual en medis d’emmagatzematge tipus extraïble (excepte CD i DVD). El suport FAT32 en Windows 2000 i XP es limita a discos de 32 GB, la qual cosa obliga als usuaris de discos durs moderns a utilitzar NTFS o utilitats de tercers al marge de Windows.
Sistemes operatius monolloc 19 Sistemes operatius propietaris
El sistema d’arxius FAT és format per quatre seccions:
a) El sector d’arrencada. Sempre és el primer sector de la partició i hi ha
informació bàsica, punters a altres seccions i l’adreça de la rutina d’arren-
cada del sistema operatiu.
b) La regió FAT. Hi ha còpies de la taula d’assignació d’arxius (per motius
de seguretat). Això són mapes de la partició, que indiquen els clústers lliu-
res i els ocupats pels fitxers. Una partició es divideix en un conjunt de clús-
ters de grandària idèntica. La grandària del clúster depèn de la variant
FAT utilitzada. Varia entre 2 i 32 kB. Cada fitxer ocupa un o més clústers,
de manera que un fitxer queda representat per una cadena seqüencial de
clústers (llista enllaçada). Cada clúster de la cadena no cal que sigui con-
tigu. Això provoca la fragmentació.
c) La regió del directori arrel. És l’índex principal de carpetes i de fitxers.
És un tipus especial de fitxer que emmagatzema les subcarpetes i els fit-
xers que formen cada carpeta. Cada entrada del directori té el nom del fit-
xer o de la carpeta (màxim vuit caràcters), la seva extensió (màxim tres
caràcters), els seus atributs, la data i l’hora de creació, l’adreça del primer
clúster en què hi ha les dades i la grandària. El directori arrel ocupa una
posició concreta en el sistema de fitxers, però els índexs d’altres carpetes
ocupen zones de dades com qualsevol altre fitxer.
d) La regió de dades. És on s’emmagatzema el contingut de fitxers i de
carpetes. Cada clúster s’enllaça amb el següent mitjançant un punter.
En la taula 3 teniu un resum dels sistemes de fitxers de tipus FAT.
Taula 3. Resum FAT12, FAT16 i FAT32
Llista enllaçada
Una llista enllaçada és una tècnica que permet la comunicació entre els diferents clústers que utilitza un fitxer.
Fragmentació
La fragmentació és la situació que es pot donar quan hi ha clústers lliures entre els clústers utilitzats per un fitxer.
FAT 12 FAT16 FAT32
Desenvolupador Microsoft Microsoft Microsoft
Nom completTaula d’assignació d’arxius
Versió de 12 bits
Taula d’assignació d’arxius
Versió de 16 bits
Taula d’assignació d’arxius
Versió de 32 bits
Introduït 1977 (Microsoft) 1988 (MS-DOS 4.0) 1996 (Windows 95 OSR2)
Contingut de carpeta Taula Taula Taula
Ubicació d’arxiu Llista enllaçada Llista enllaçada Llista enllaçada
Grandària màxima d’arxiu 32 MB 4 GB 4 GB
Nombre màxim d’arxius 4.077 65.517 268.435.437
Longitud màxima del nom d’arxius (caràcters)
11 255 255
Grandària màxima del volum 32 MB 4 GB 2 TB
Atributs Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum
Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum
Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum
Permisos No No No
Sistemes operatius monolloc 20 Sistemes operatius propietaris
3) NTFS (new technology file system). És un sistema de fitxers dissenyat
específicament per a Windows NT (ara també s’utilitza en les versions de
Windows 2000, Windows 2003, Windows XP, Windows Vista i Windows 7),
amb l’objectiu de crear un sistema de fitxers eficient. Permet definir una
grandària de clúster a partir de 512 bytes (grandària mínima d’un sector) de
manera independent de la grandària de la partició. És un sistema adequat
per a les particions molt grans. Pot manipular volums en teoria de 232 – 1
clústers (aproximadament 16 TB utilitzant clústers de 4 kB).
1.3.3. Formatació d’un disc dur
Una vegada hem establert el tipus de partició, la grandària del disc dur i el
tipus de sistema de fitxers que s’ha d’utilitzar, cal implementar-ho en un
disc dur. Per fer aquest procés s’utilitza la formatació.
Programari per gestionar les particions
Podem trobar diferent programari que ens pot ajudar a gestionar còmodament les particions enel nostre disc dur, per exemple, el Partition Magic, el BootIt Next Generation, el Paragon Parti-tion Manager, l’FDISK, el QParted, el QtParted, el Disk Druid, l’Acronis Disk Director Suite, etc.
1.3.4. Clonació d’un disc dur
Una de les opcions més utilitzades pels informàtics que es dediquen al
manteniment d’equips informàtics és la clonació de la informació contin-
guda en els discos durs. Una manera d’automatitzar el procés d’instal·-
lació d’un sistema operatiu en una màquina nova, o bé moure la
instal·lació d’un disc dur a un altre de més capacitat de la mateixa màqui-
na o en una màquina diferent, és clonar un sistema existent.
Hi ha diversos tipus de clonació de la informació:
• Clonació física. Permet fer una còpia de tot el disc dur d’un ordinador.
La formatació és un procés mitjançant el qual es creen les pistes, els
sectors, els cilindres i el clústers. També es crea el sistema de fit-
xers corresponent mitjançant el qual el sistema operatiu podrà ges-
tionar el sistema.
La clonació informàtica és el procés que consisteix a fer una còpia
exacta de la informació d’una màquina en una altra màquina. L’ob-
jectiu d’aquest procés és salvaguardar la informació, o bé utilitzar la
informació clonada per poder-ne disposar d’una manera ràpida i cò-
moda en altres equipaments informàtics.
Preparació del disc dur durant la instal·lació
Un dels mètodes utilitzats per a la instal·lació de sistemes operatius implica la preparació prèvia del disc dur en el qual es durà a terme la instal·lació, és a dir, gestionar les particions, instal·lar el sistema de fitxers i la formatació. Avui dia, podem gestionar les particions del sistema de fitxers i la formatació d’un disc dur durant el mateix procés d’instal·lació del sistema operatiu, ja que el mateix sistema operatiu que cal instal·lar ja disposa de les eines de preparació del disc dur.
Avantatge de la clonació
La clonació ens permet tenir una còpia exacta de la informació continguda en diferents tipus de dispositius informàtics.
Sistemes operatius monolloc 21 Sistemes operatius propietaris
• Clonació de particions. Permet fer còpies exactes de particions.
• Clonació de CD/DVD. Permet fer còpies d’aquests tipus de dispositius.
• Clonació de màquines virtuals. Consisteix a fer una còpia d’una màqui-
na virtual. La màquina origen de la còpia s’anomena màquina virtual
pare i la còpia de la màquina virtual s’anomena màquina virtual fill.
Dins de la clonació de màquines virtuals podem parlar de:
– Clonació de màquines virtuals completes. És un tipus de clonació en
què la còpia d’una màquina virtual és independent de la màquina vir-
tual de què s’ha copiat. No hi ha comunicació entre la màquina virtu-
al fill i la màquina virtual pare.
– Clonació de màquines virtuals enllaçades. És un tipus de clonació en
què hi ha comunicació entre la màquina virtual pare i la màquina vir-
tual fill.
Les particions dels discos durs, els sistemes de fitxers, la formatació dels
discos durs i les tècniques de clonació d’unitats magnètiques i d’equips in-
formàtics influeixen en els mètodes d’instal·lació d’un sistema operatiu.
Independentment del mètode utilitzat en la instal·lació del sistema opera-
tiu, cal seguir les etapes següents en la instal·lació:
1) Definir els objectius del procés.
2) Analitzar els diversos mètodes d’instal·lació disponibles.
3) Seleccionar i justificar el mètode d’instal·lació escollit.
4) Saber aplicar el mètode d’instal·lació seleccionat.
5) Comprovar el resultat del procés.
Hi ha diversos mètodes d’instal·lació d’un sistema operatiu. En
funció del dispositiu destinació que acollirà el sistema operatiu
que s’ha d’instal·lar, podem destacar els mètodes d’instal·lació
següents:
1) Serà una instal·lació nova en un disc dur buit o en una màquina vir-
tual que no conté cap sistema operatiu, o bé en un disc dur o en una mà-
quina virtual que ja contenen altres sistemes operatius.
2) Serà una actualització d’un sistema operatiu ja existent.
3) Serà una migració d’un sistema operatiu a un altre sistema
operatiu.
En funció de l’origen del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar,
podem parlar dels mètodes d’instal·lació següents: instal·lació a
partir de CD/DVD, via disc dur, via xarxa, a partir de dispositius
clonats, etc.
Utilitat de la clonació
Podem fer còpies de seguretat o clonar el sistema operatiu, discos durs o particions, ja sigui per clonar per xarxa un nombre indefinit d’ordinadors amb la mateixa configuració dins d’una empresa o per salvaguardar la seguretat de les dades, els sistemes i les configuracions dels ordinadors i, si és necessari, poder-ho restaurar.
Programari per fer la clonació
Alguns sistemes operatius disposen d’eines per gestionar la clonació de la informació. També podem utilitzar programari tant lliure com privat per fer aquesta funció (per exemple, Symantec Norton Ghost, Clonezilla, VMware Workstation, XXClone, Paragon Drive Backup Express i DriveImage XML, EASEUS Disk Copy, CloneDVD, Acronis True Image, etc.).
Sistemes operatius monolloc 22 Sistemes operatius propietaris
6) Documentar el mètode utilitzat en la instal·lació d’un sistema operatiu.
1.4. Instal·lació de sistemes operatius i configuració de paràmetres
bàsics
Una vegada s’han determinat les especificacions tècniques que demanem
al sistema operatiu que cal instal·lar, s’han avaluat els sistemes operatius
disponibles, s’ha seleccionat el sistema operatiu que s’adapta millor a les
nostres necessitats i s’ha establert el procediment d’instal·lació del siste-
ma operatiu, ja hem arribat a la fase anomenada d’instal·lació i configura-
ció del sistema operatiu seleccionat.
1.4.1. Instal·lació del sistema operatiu
La fase d’instal·lació d’un sistema operatiu és una etapa bàsica per al fun-
cionament correcte del sistema informàtic i, per tant, cal dur-la a terme
amb les garanties de qualitat i de responsabilitat màximes.
Per instal·lar un sistema operatiu seleccionat en un equipament informà-
tic en general cal seguir les etapes següents:
1) Establir els objectius del procediment.
2) Fer una anàlisi inicial del procediment que cal dur a terme. En aquesta
fase, cal definir si no s’ha fet en les etapes prèvies els aspectes següents,
entre d’altres:
a) La classe d’instal·lació que volem aplicar al sistema operatiu seleccionat
(per exemple, una instal·lació nova, una actualització, una migració, etc.).
b) L’origen del procés d’instal·lació que estableix la font a partir de la qual
instal·larem el sistema operatiu (per exemple, format CD/DVD, via xarxa,
via clonació, etc.).
c) La destinació de la instal·lació estableix on es farà (per exemple, en un
disc dur, en una màquina virtual, etc.).
d) L’existència d’escenaris duals de sistemes operatius instal·lats o per
instal·lar.
La instal·lació d’un sistema operatiu és un procediment mitjançant
el qual situem el sistema operatiu prèviament seleccionat en el disc
dur d’un ordinador.
Preparació de la instal·lació d’un sistema operatiu
Per poder dur a terme el procés d’instal·lació d’un sistema operatiu cal:
1) Haver establert prèviament els requeriments tècnics demanats al sistema operatiu que s’ha d’instal·lar.
2) Avaluar els sistemes operatius actuals que s’adapten millor als requeriments tècnics demanats.
3) Seleccionar el sistema operatiu més adient.
4) Fixar els mètodes d’instal·lació del sistema operatiu que cal instal·lar.
Sistemes operatius monolloc 23 Sistemes operatius propietaris
e) La necessitat de fer còpies de seguretat.
f) La preparació del sistema de partició i del sistema de fitxers.
g) La certesa de tenir la capacitat per poder desenvolupar el procés
d’instal·lació.
3) Executar el procés d’instal·lació. En aquesta fase es posa en pràctica el
procés d’instal·lació del sistema operatiu seleccionat. Per poder-la fer, cal
disposar i saber interpretar la documentació tècnica i el manual d’instal·-
lació del sistema operatiu.
4) Comprovar el resultat de la instal·lació.
5) Documentar el procés dut a terme.
1.4.2. Comprovació de la instal·lació del sistema operatiu
Una vegada hem finalitzat la fase d’instal·lació del sistema operatiu cal
comprovar-ne el funcionament correcte.
1.4.3. Configuració del sistema operatiu instal·lat
Una vegada instal·lat el sistema operatiu i comprovat el seu funciona-
ment, cal configurar els paràmetres bàsics de funcionament del sistema
operatiu.
1.5. Creació d’escenaris duals amb els diferents sistemes operatius instal·lats
Moltes vegades ens podem trobar amb sistemes informàtics en què en el
mateix ordinador ha de conviure més d’un sistema operatiu; aquesta situ-
ació s’anomena sistemes duals de sistemes operatius.
La comprovació del funcionament del sistema operatiu instal·lat és
la fase amb la qual podem comprovar i avaluar el funcionament del
sistema operatiu instal·lat i actuar en conseqüència.
La configuració del sistema operatiu és la fase del procés d’instal·-
lació del sistema operatiu mitjançant la qual podem adaptar el fun-
cionament del sistema operatiu a les necessitats dels usuaris i
també a la millora del rendiment del sistema informàtic en general.
Comprovació de la configuració del sistema
Una vegada configurat el sistema operatiu, caldria comprovar el resultat de la instal·lació i de la configuració fetes i a partir d’aquí actuar en conseqüència.
Sistemes operatius monolloc 24 Sistemes operatius propietaris
Durant l’arrencada, l’ordinador amb un sistema dual de sistemes opera-
tius, el sistema informàtic preguntarà a l’usuari quin del sistemes opera-
tius instal·lats vol arrencar i, feta aquesta etapa, es començarà la càrrega
només del sistema operatiu seleccionat. La capacitat de poder escollir el
sistema operatiu d’arrencada és possible gràcies al carregador de l’arren-
cada o bootloader.
Podem indicar com a avantatges principals en la utilització de sistemes
operatius duals:
• L’execució de diverses aplicacions informàtiques en diferents sistemes
operatius.
• Una configuració d’arrencada dual permetrà a un usuari utilitzar totes
les seves aplicacions en un únic ordinador.
• L’aprenentatge en la utilització d’un nou sistema operatiu sense aban-
donar el sistema operatiu antic. L’arrencada dual permet a un usuari
conèixer un sistema operatiu nou, configurar totes les aplicacions ne-
cessàries i migrar les dades abans de fer el pas final d’eliminar el siste-
ma operatiu antic.
Iniciació a Linux
Els nous usuaris de Linux que migren des de Microsoft Windows, normalment, comencen instal·lantun sistema d’arrencada dual, la qual cosa permet provar Linux sense perdre la funcionalitat i les pre-ferències ja establertes en Windows. Això és possible utilitzant un carregador d’arrencada que potarrencar més d’un sistema operatiu, per exemple, NTLDR, LILO o GRUB.
• L’arrencada dual també pot ajudar als desenvolupadors de programari
en situacions que requereixen utilitzar diversos sistemes operatius per
al desenvolupament i per a l’execució de les proves de funcionament.
Això pot ajudar a reduir costos de maquinari.
La doble arrencada o l’arrencada dual són diferents maneres d’ano-
menar la capacitat d’un ordinador per poder tenir i iniciar més d’un
sistema operatiu que funciona en un mateix disc dur o equip.
El carregador de l’arrencada o bootloader és un programa informàtic
que té com a finalitat preparar tot el que necessita el sistema operatiu
per funcionar. Normalment s’utilitzen els carregadors d’arrencada
multietapes, en què diversos programes petits se sumen els uns als al-
tres, fins que l’últim carrega el sistema operatiu.
El bootloader és el gestor de l’arrencada dels sistemes operatius.
Desavantatges del sistemes duals
Com a desavantatges en la utilització de sistemes duals podem indicar:
1) Incompatibilitats entre diferents sistemes operatius que comparteixen el mateix disc dur.
2) Un sistema operatiu pot no ser capaç de reconèixer el sistema de fitxers dels altres sistemes operatius i intentar-los formatar en el seu propi sistema de fitxers, de manera que eliminarà la informació existent.
Sistemes operatius monolloc 25 Sistemes operatius propietaris
1.6. Configuració del gestor d’arrencada
En un moment determinat, un usuari pot necessitar instal·lar més d’un
sistema operatiu en un PC. En aquest cas, cal tenir una manera eficient
d’arrencar en cadascun dels sistemes operatius.
En engegar l’ordinador, el BIOS inicia el procés de verificació per compro-
var que tot funcioni correctament: la pantalla, el teclat, la memòria RAM,
els perifèrics, etc. A continuació, es traspassa el control del sistema al car-
regador de l’arrencada, també anomenat bootstrap loader. Aquest s’en-
carrega de buscar el sector d’arrencada, que és en el primer sector del disc
dur (també podria ser en un disquet, CD, etc.), i de carregar-lo en memò-
ria. En el cas del disc dur, ocuparia els primers 512 bytes. Aquest sector
també s’anomena MBR i conté una taula de particions en què s’especifi-
quen les particions i, a més, un petit programa (gestor d’arrencada), que
és l’encarregat d’arrencar una partició. En la figura 1 podeu veure l’estruc-
tura de la gestió d’arrencada d’un ordinador.
Figura 1. Estructura de la gestió d’arrencada en un disc dur
En cas que tinguéssim més d’un sistema operatiu, si volguéssim canviar
l’ordre d’arrencada, hauríem de canviar la partició activa (opció poc en-
certada). Per evitar aquest procés, hi ha els gestors d’arrencada, que ens
ofereixen l’opció d’escollir un sistema operatiu a partir d’un menú. Nor-
malment, tenen seleccionat un sistema operatiu predeterminat i un
La taula de particions és una estructura de dades que defineix la
manera com un disc dur pot estar dividit i que pot tenir fins a quatre
entrades. En aquesta taula, s’especifiquen les particions del disc a
partir dels camps següents: indicador d’arrencada, inici de partició,
indicador del sistema operatiu i final de partició.
BIOS és l’abreviatura de basic input output system.
MBR és l’abreviatura de master boot record.
Recordeu que, sense la taula de particions, no es podria utilitzar el disc dur.
Sector d’arrencada
Cada partició primària conté un sector d’arrencada situat al principi de cada partició, a excepció de les particions extenses. Ocupa un total de 512 bytes d’espai i permet guardar codi, que pot ser executat pel sistema operatiu que resideix en la partició.
Sistemes operatius monolloc 26 Sistemes operatius propietaris
comptador de temps. Si en un temps establert no s’escull cap opció, el
sistema predeterminat es carrega automàticament.
Una de les condicions principals és que el gestor d’arrencada escollit re-
sulti adequat per als sistemes operatius que vulguem gestionar. Malgrat
que els gestors d’arrencada tenen les mateixes funcions, n’hi ha de dife-
rents tipus:
1) Gestors d’arrencada que s’instal·len obligatòriament en l’MBR. Aquest
tipus instal·la, en primer lloc, els arxius propis del programa en una parti-
ció del disc dur i el gestor s’instal·la en l’MBR. És interessant poder crear
disquets d’inici, per recuperar el gestor en cas que s’esborri l’MBR. Dins
aquest grup de programari, trobaríem el gestor BootMagic.
2) Gestor d’arrencada Windows. En instal·lar un sistema operatiu Win-
dows, es desen els arxius necessaris per a l’arrencada: ntldr, ntdec-tect.com i boot.ini (és l’arxiu de configuració del selector d’arrencada). En
la partició primària, a mesura que hi instal·lem més sistemes operatius,
també s’hi desen els fitxers dels sistemes operatius implicats, per la qual
cosa no es podran arrencar directament, sinó que, de primer, caldrà arren-
car la partició que conté els arxius d’arrencada i, des d’allà, executar el se-
lector d’arrencada de Windows.
En fer la instal·lació, es crea un arxiu boot.ini, en la partició activa. El
programa NTLDR (gestor d’arrencada) llegeix l’arxiu boot.ini. Si té més
d’un sistema operatiu, ens en permetrà seleccionar un. En cas que no
fem cap selecció, de manera predeterminada, se’ns carrega l’últim que
es va instal·lar.
Els gestors d’arrencada permeten mantenir diversos sistemes ope-
ratius en un ordinador i alternar el procés d’arrencada. L’usuari es-
cull aquest procés per mitjà d’un menú que apareix per pantalla.
Una vegada iniciat un sistema operatiu, si volem fer un canvi, hau-
rem de reiniciar la màquina.
L’arxiu boot.ini és un arxiu que es troba en la primera partició ac-
tiva del sistema (habitualment en la unitat C:) i serveix per esta-
blir diverses opcions d’arrencada del sistema operatiu. És un
arxiu de text (per tant, pot ser modificat i llegit amb qualsevol
programari de tipus ASCII). És essencial per al sistema i la seva
corrupció o mala gestió pot ser causa que no arrenqui el nostre
sistema operatiu.
Modificació del fitxer boot.ini
En principi, el fitxer boot.ini no s’ha de modificar manualment, però s’hi poden introduir alguns modificadors. Si no s’està segur del que farem o no es necessita canviar res, millor no tocar el boot.ini.
Sistemes operatius monolloc 27 Sistemes operatius propietaris
El fitxer boot.ini té dues seccions:
1) La secció boot loader. Aquesta secció conté informació sobre quina
és la partició per defecte en què arrencarà el sistema i, si tenim una ar-
rencada dual, quant de temps tindrem el menú d’arrencada en pantalla
abans que arranqui el sistema operatiu per defecte. L’encarregat de
presentar el menú de sistemes operatius és el fitxer NTLDR i si només
tenim un sistema operatiu, aquest menú no apareix en el moment d’ar-
rencada del sistema.
2) La secció operating systems. Aquesta secció conté una llista dels siste-
mes operatius, els programes d’arrencada i on se situen.
Exemple de l’estructura del fitxer boot.ini
[boot loader]timeout=0default=multi(0)disk(0)rdisk(0)partition(1)\WINDOWS
[operating systems]multi(0)disk(0)rdisk(0)partition(1)\WINDOWS="Microsoft Windows XP Profesional" /fastdetectmulti(0)disk(0)rdisk(1)partition(1)\WINNT="Microsoft Windows 2000 Profesional" /fastdetectmulti(0)disk(0)rdisk(1)partition(2)\WINDOWS="Microsoft Windows 2000 Server" /fastdetectC:\CMDCONS\BOOTSECT.DAT="Microsoft Windows Recovery Console" /cmdconsC:\="Microsoft Windows Millennium Edition"
1.7. Normes d’utilització del programari
Una vegada hem fet la instal·lació i la configuració dels sistemes opera-
tius, cal elaborar la documentació corresponent a les normes d’utilització
del programari instal·lat i configurat.
La documentació o el manual d’usuari d’utilització del sistema operatiu
conté tota la informació que necessita l’usuari per poder utilitzar d’una
manera correcta el sistema operatiu instal·lat i configurat. Aquesta infor-
mació es pot fer arribar als usuaris mitjançant cursos de formació sobre el
funcionament de determinats aspectes del sistema informàtic o mitjan-
çant la documentació corresponent en què s’explica el funcionament del
sistema que s’ha d’utilitzar. El manual d’usuari té com a objectiu principal
instruir l’usuari en l’ús del sistema i donar solucions als possibles proble-
mes que es poden presentar durant la utilització del sistema.
El manual d’usuari o la documentació de la utilització del sistemaoperatiu instal·lat i configurat és un conjunt de normes o de propos-
tes dirigides als futurs usuaris del sistema operatiu i que tenen com
a objectiu principal donar a conèixer la manera d’utilitzar aquest
programari amb la finalitat que els usuaris en puguin obtenir el mà-
xim rendiment d’una manera còmoda i eficient.
Sistemes operatius monolloc 28 Sistemes operatius propietaris
1.8. Documentació del procés d’instal·lació i incidències
Una de les tasques que normalment els informàtics odien fer és la creació
de la documentació del procés d’instal·lació i de configuració de sistemes
operatius.
La documentació consisteix en material que explica les característiques
tècniques i l’operació d’un sistema operatiu. És essencial per proporcio-
nar comprensió d’un sistema a qui el vagi a utilitzar per mantenir-lo, per
permetre auditories del mateix sistema i per ensenyar als usuaris com hi
han d’interactuar i com han d’interactuar amb als operadors, i als admi-
nistradors com l’han de fer funcionar.
Tota documentació que es relacioni amb el procés d’instal·lació i de confi-
guració d’un sistema operatiu, ja sigui creada d’una manera manual o
d’una manera automàtica, sigui senzilla o complexa, ha de reunir tot un
seguit de requisits bàsics. Els estàndards bàsics de disseny de la documen-
tació proposen seguir les pautes següents:
• Ha de ser clara i ben organitzada, amb seccions clarament indicades i
estructurades en blocs.
• Els digrames, si n’hi ha, han de ser clars i entenedors.
• La documentació ha de ser completa.
• La documentació sempre s’ha de conservar actualitzada.
La documentació del sistema informàtic pot contenir, entre d’altres, les
informacions següents:
1) La documentació del cicle de vida del sistema informàtic conté tota
la documentació que fa referència a l’historial del sistema informàtic.
La documentació del procés d’instal·lació i de configuració d’un sis-tema operatiu és el conjunt d’informació que diu què fa el sistema
operatiu, com ho fa i per a què serveix. La documentació del procés
d’instal·lació i de configuració no s’ha de deixar per al final del pro-
cés sinó que s’ha de fer durant el mateix procés.
Una documentació adequada i completa del procés d’instal·lació i de
configuració d’un sistema operatiu que es vol implantar, mantenir i
actualitzar d’una manera satisfactòria, és essencial en qualsevol sis-
tema d’informació; no obstant això, freqüentment i erròniament és
la part a la qual es dedica menys temps i atenció.
Necessitat de documentar el procés d’instal·lació
Sempre s’ha de documentar el procés d’instal·lació i de configuració d’un sistema operatiu encara que estigui a punt de desaparèixer per sempre. Si la documentació del sistema és incompleta l’administrador hi estarà involucrat contínuament i no podrà dedicar-se a un altre projecte.
Estàndards i normatives de documentació
Moltes organitzacions segueixen els seus propis estàndards i normatives de documentació: format de documents –fonts, marges, capçaleres, peus...–, nomenclatura, etc. És important tenir la seguretat que els estàndards siguin complets, actualitzats, documentats i llegibles. Naturalment, l’estàndard ha de ser apropiat i no una barrera que impliqui més problemes que avantatges.
Sistemes operatius monolloc 29 Sistemes operatius propietaris
Una manera d’organitzar aquesta informació pot ser de la manera se-
güent:
a) El bloc general descriptiu del sistema informàtic (documentació gene-
ral del sistema informàtic) conté la informació que fa referència a les ca-
racterístiques generals del sistema.
b) El bloc general descriptiu dels dispositius del sistema informàtic (do-
cumentació del maquinari) conté les característiques generals dels dispo-
sitius del sistema (per exemple, els ordinadors, les impressores, els
commutadors –switches–, els encaminadors –routers–, etc.).
c) El bloc general descriptiu del programari del sistema informàtic (do-
cumentació del programari corresponent al sistema operatiu instal·lat i
configurat) conté les característiques generals del sistema operatiu
instal·lat i configurat.
2) La documentació o manual d’usuari del sistema operatiu conté tota la
informació que necessita l’usuari per poder utilitzar de manera correcta
el sistema operatiu instal·lat i configurat. Aquesta informació es pot fer ar-
ribar als usuaris mitjançant cursos de formació sobre el funcionament de
determinats aspectes del sistema informàtic o mitjançant la documenta-
ció corresponent en què s’explica el funcionament del sistema que s’ha
d’utilitzar.
3) La documentació d’incidències, de solucions i les propostes de milloradel sistema operatiu instal·lat i configurat conté informació de les situa-
cions especials succeïdes en el sistema i que han provocat modificacions
en el rendiment del mateix sistema. També contenen les possibles pro-
postes de solucions i la justificació de l’opció adoptada. Aquesta documen-
tació també pot contenir estudis referents a la viabilitat en un moment
determinat del sistema i avaluar-ne la continuïtat. Moltes vegades la do-
cumentació d’aquest apartat pot ser inclosa en la documentació del cicle
de vida d’un sistema informàtic (documentació general del sistema infor-
màtic, documentació del maquinari i documentació del programari).
Commutadorsi encaminadors
Els commutadors (switches) són dispositius per inteconnectar dispositius en xarxes d’àrea local (local area network, LAN).
Els encaminadors (routers) són dispositius per connectar xarxes.
Sistemes operatius monolloc 30 Sistemes operatius propietaris
2. Realització de tasques bàsiques de configuració i de manteniment sobre sistemes operatius propietaris
Una de les funcions de l’administrador d’un sistema informàtic és la gestió
de l’accés dels usuaris al sistema informàtic. Això què vol dir? Doncs que l’ad-
ministrador ha de cercar la manera que només puguin accedir al sistema in-
formàtic els usuaris que ell hagi determinat. No tots els sistemes operatius al
llarg de la història de la informàtica han suportat aquesta possibilitat.
2.1. Arrencada i parada del sistema. Sessions
La majoria dels sistemes operatius propietaris en mode text, com, per exem-
ple, l’MS-DOS no disposava per defecte de les eines per gestionar l’accés dels
usuaris al sistema. Qualsevol usuari podia entrar en el sistema sense cap pro-
blema i això podia provocar un problema de seguretat de la informació greu.
Posteriorment, van sortir eines que es podien afegir al sistema operatiu per
millorar la seguretat de l’accés al sistema. El mateix va passar en els sistemes
operatius propietaris en mode gràfic, per exemple, Windows 95 i Windows 98.
A partir de les distribucions Windows basades en el motor NT, per exemple,
Windows NT Workstation i Windows NT Server, Windows 2000 Professional
Edition i Windows 2000 Server, Windows XP Professional Edition, Windows
2003 Server, Windows Vista i Windows 7, aquest forat en la seguretat d’accés
al sistema ha estat resolt amb la utilització dels comptes d’usuari.
2.1.1. Comptes d’usuari
Per poder accedir avui dia a la majoria dels sistemes informàtics tant en
mode text com en mode gràfic hem de disposar d’un compte d’usuari de-
finit en el sistema informàtic corresponent.
Quina informació conté un compte d’usuari d’accés a un sistema informà-
tic? Bé, això depèn del sistema operatiu utilitzat. En el cas de sistemes
operatius Windows, podem especificar la informació següent:
• El nom d’usuari o login que utilitzarem en la connexió.
Un compte d’usuari és una identificació que utilitzen els sistemes
operatius per gestionar l’accés dels usuaris al sistema informàtic.
Aquests comptes són gestionats per l’administrador del sistema in-
formàtic.
MS-DOS és l’abreviatura de Microsoft-disk operating system.
El login representa el nom d’usuari que utilitzarem per accedir al sistema informàtic.
Sistemes operatius monolloc 31 Sistemes operatius propietaris
• La contrasenya o password.
• El tipus de compte creat. Això vol dir que podem crear diferents ti-
pus de comptes d’usuaris que impliquen diferents graus d’utilització
del sistema, per exemple, comptes administratius, comptes d’invi-
tats, etc.
• En els sistemes Windows configurats per poder treballar en xarxa, com
a grup de treball o com a controlador de domini, a més de la informació
anterior, hem de definir, entre d’altres:
– El tipus d’estructura en xarxa utilitzada, per exemple, el grup de tre-
ball o el domini.
– El nom del grup de treball o del domini.
– El protocol utilitzat, que serà normalment el protocol TCP/IP.
– La configuració del protocol TCP/IP. Això implica establir el tipus
d’assignació de l’adreça IP, la màscara de la subxarxa, la IP de la
passarel·la predeterminada (o gateway) per defecte, el servidor
DNS, etc.
– La funció del client, del servidor o del controlador de domini.
– El tipus de servei ofert, si escau: la compartició de fitxers, la compar-
tició de dispositius, etc.
– Etc.
Passarel·la
La passarel·la o gateway per defecte és un dispositiu (per exemple, l’encaminador) que rep tota la
informació que té com a destinació una xarxa diferent de la xarxa a la qual pertany l’estació de tre-
ball que envia la informació.
Hem de comentar que el compte de l’usuari administrador, per exem-
ple, el compte administrador s’ha d’utilitzar de manera molt restricti-
va. Què volem indicar amb aquesta afirmació? Doncs que aquest
compte només l’ha d’utilitzar l’administrador del sistema i en tasques
administratives. No és un compte per experimentar en el sistema ni
per utilitzar el diferent programari instal·lat en el nostre equipament
informàtic. En aquestes situacions, hem d’utilitzar comptes d’usuaris
diferents dels comptes d’administració. Això ens permet utilitzar el sis-
tema i si en un determinat moment tenim un problema amb la utilitza-
ció del compte de l’usuari tenim a la nostra disposició el compte de
l’administrador per fer qualsevol operació de manteniment que neces-
sitem.
Un administrador d’un sistema operatiu és l’usuari que té tots els
drets, permisos i atributs en el sistema en què és definit. El compte
administrador és un exemple de compte d’administrador.
El password representa una clau d’accés secreta que té cada usuari per accedir al sistema informàtic.
Grup de treball i domini
Un grup de treball és un tipus d’arquitectura en xarxa en què hi pot haver estacions de treball del tipus clients, servidors i/o clients servidors.
Un domini és també un tipus d’arquitectura en xarxa en què hi ha estacions de treball que gestionen l’accés (controladors de domini) de les altres estacions al sistema. En aquests tipus d’organització podem utilitzar una estructura jeràrquica.
TCP/IP és l’abreviatura de transmission protocol/Internet protocol.
Comptes administrador i convidat
Durant el procés d’instal·lació dels sistemes operatius es creen per defecte alguns comptes d’usuari, per exemple, en el cas dels sistemes Windows amb motor NT, es creen els comptes administrador i convidat.
Sistemes operatius monolloc 32 Sistemes operatius propietaris
2.1.2. Arrencada del sistema
El procés de connexió a un sistema operatiu es pot fer tant en mode text
com en mode gràfic. Una vegada gaudim d’un compte i d’una contrasenya
que ens ha assignat l’administrador podem iniciar una sessió en el siste-
ma Unix.
L’usuari pot connectar-se al sistema informàtic com a:
a) Administrador del sistema operatiu. Sempre que vulguem treballar en
sistemes en xarxa (per exemple, controladors de dominis), cal que el ser-
vidor del sistema estigui en marxa. La persona encarregada de l’arrencada
i de l’aturada és l’administrador del sistema. L’arrencada del sistema con-
sisteix a engegar l’ordinador que forma la consola del sistema i, en un mo-
ment determinat, el sistema pregunta:
login: password:
b) Usuaris del sistema. Per connectar-nos com a usuari al sistema infor-
màtic cal assabentar-nos que el sistema està en funcionament i que l’ad-
ministrador ens ha donat permís per fer aquesta connexió. Posem en
marxa el nostre equip informàtic i, en un moment concret, en la nostra es-
tació de treball apareix:
login:password:
Cal respondre amb la informació assignada per l’administrador del siste-
ma. Si la informació és correcta accedim al sistema en un entorn text o en
un entorn gràfic segons el procés d’arrencada seleccionat. En aquest mo-
ment, ens trobem en sessió en el sistema i podem començar a utilitzar el
sistema en mode text o en mode gràfic.
2.1.3. Tancar el sistema
Avui dia, per tal d’acabar la utilització d’un sistema operatiu cal seguir un
procediment determinat que no calia en alguns dels sistemes operatius
Iniciar una sessió en un sistema informàtic és el procés mitjan-
çant el qual accedim al sistema informàtic per poder-lo utilitzar.
Una sessió representa l’estat en què s’utilitza el sistema informà-
tic.
Client/Servidor
Els clients en un sistema informàtic són els equips que demanen serveis a altres equips com, per exemple, els servidors.
Els servidors són equips que ofereixen els seus serveis a altres equips com els clients.
A vegades, un mateix equip pot ser a la vegada client i servidor.
Inici de sessió
A la pregunta login cal respondre amb la paraula corresponent i a la password amb la contrasenya que haurem fixat. Si tot ha anat correctament, apareixen diversos missatges en funció de si el sistema arrenca en mode text o en mode gràfic. En aquest moment, ja ens trobem en una sessió.
Sistemes operatius monolloc 33 Sistemes operatius propietaris
més antics; per exemple, en l’MS-DOS, podíem apagar l’ordinador en qual-
sevol moment sense cap problema.
En els sistemes operatius actuals, hem de seguir un procediment anome-
nat acabar la sessió en el sistema.
2.1.4. Procés d’arrencada i d’aturada del sistema informàtic
Abans de poder iniciar una sessió un usuari en un sistema informàtic cal que
el sistema informàtic estigui en funcionament. El procés d’arrencada del sis-
tema operatiu fins a la fase de poder iniciar una sessió als usuaris pot ser bas-
tant complicada i llarga, tot dependrà del sistema operatiu utilitzat.
Cada sistema operatiu utilitza un sistema d’arrencada diferent, encara que la
majoria de sistemes operatius segueixen un mateix procediment bàsic.
La persona responsable de posar en marxa el servidor del sistema infor-
màtic és l’administrador del sistema. En el cas d’una estació de treball se-
rà el mateix usuari en coordinació amb l’administrador del sistema
informàtic. Una vegada activat el procés d’arrencada, s’esdevenen una sè-
rie de fets que explicarem tot seguit:
1) En posar en marxa l’ordinador es comencen a executar una sèrie de ru-
tines de la ROM-BIOS, la funció de les quals és fer un test de la màquina.
Aquest test s’anomena POST (power-on self test) i comprova que tots els
paràmetres desats en la memòria CMOS coincideixin amb els valors de-
tectats en el test (per exemple, la memòria instal·lada, les característiques
dels discos durs, etc.).
Posteriorment, el BIOS presenta en pantalla els valors que agafen aquests
paràmetres i procedeix a arrencar el sistema.
2) El BIOS investiga els dispositius (disqueteres, discos durs, unitats de
CD/DVD, etc.), per comprovar quines són arrencables en l’ordre indicat
per l’usuari. Actualment els ordinadors tenen un programa d’instal·lació
(setup) que permet configurar el nostre ordinador en el moment d’arren-
car prement una combinació de tecles determinades. Aquest programa
ens permet fixar la memòria RAM disponible, tipus de disqueteres, discos
durs, etc. Una de les possibilitats disponibles d’aquest programari és la de
Acabar una sessió en un sistema informàtic consisteix en un procés
que pot ser més o menys complicat que dependrà del sistema ope-
ratiu utilitzat i en el qual no podrem utilitzar el sistema operatiu a
partir d’aquest moment.
Desconnexió de l’usuari del sistema informàtic
El procés d’acabar una sessió implica, d’alguna manera, la desconnexió de l’usuari del sistema informàtic. Això representa tancar una sèrie de fitxers i finalitzar els processos que estaven creats.
Cal dir que mai no es pot acabar una sessió del sistema apagant directament l’ordinador.
ROM-BIOS és l’abreviatura de read only memory-basic input output system.
CMOS és l’abreviatura de complementary metal oxide semiconductor.
Programa d’instal·lació
El programa d’instal·lació (setup) d’un ordinador és un programa que podem executar en el moment d’arrencar l’ordinador i serveix per configurar determinats components de l’ordinador.
Sistemes operatius monolloc 34 Sistemes operatius propietaris
poder fixar l’ordre que ha de seguir el sistema en els dispositius per buscar
una informació determinada durant el procés d’arrencada (per exemple,
D, C, A; en què D representa la unitat de CD/DVD; C representa la unitat
de disc dur i A representa la unitat de disquets).
En cas que l’ordre sigui (A, C), el BIOS comprova si hi ha algun disquet in-
troduït en aquesta unitat A. Si fos així, intentaria fer el procés d’arrencada
des del disquet. En cas de no trobar el disquet va a la unitat C (disc dur pri-
mari) i busca l’MBR (master boot record).
3) L’MBR és el primer sector del disc dur i és des d’on es carrega el pro-
grama que gestiona l’arrencada del sistema. Aquest, al mateix temps, hau-
rà de carregar el sector d’arrencada de la partició d’un disc dur, que conté
el sistema operatiu i que ha estat marcada com a activa, és a dir, que pot
ser carregada per a l’arrencada. En el cas de disquets i CD/DVD, en carre-
garà directament el sector d’arrencada.
Tradicionalment, l’MBR tenia el sistema d’arrencada de l’únic sistema
operatiu instal·lat, però avui dia és comú que en un ordinador convis-
quin més d’un sistema operatiu en el mateix disc dur. Per arrencar,
aleshores, necessitem un programari anomenat carregador de siste-
mes operatius, que en el moment de l’arrencada ens permeti seleccio-
nar el sistema operatiu que volem utilitzar (per exemple, el programari
NTLDR en els sistemes Windows).
En el sistema s’executa el carregador del sistema operatiu i, visual-
ment, observem en la pantalla un menú amb els sistemes operatius
instal·lats. Aquest és el moment en què podem decidir en quin sistema
operatiu volem arrencar l’ordinador. Cal dir que, en cas que hagi passat
un cert espai de temps i no hàgim seleccionat cap sistema, aleshores
l’ordinador activa un sistema operatiu per defecte.
Una vegada hem seleccionat el sistema operatiu, en una taula anomenada
taula de particions, s’obté el lloc dels disc dur en què comença la partició
del sistema operatiu seleccionat.
4) Una vegada som en la partició del sistema operatiu seleccionat, es car-
rega el nucli (kernel) del sistema operatiu que està situat en el sector d’ar-
rencada d’aquesta partició.
5) A partir d’aquest moment, el procés d’arrencada pot ser diferent per a
cada sistema operatiu i també depèn del mode d’arrencada que utilitzem
(per exemple, el mode text o el mode gràfic).
6) Al final del procés d’arrencada i si tot ha anat de manera correcta, l’usu-
ari pot començar el procediments d’inici d’una sessió en el sistema.
NTLDR és l’abreviatura de new technology loder.
Taula de particions
La taula de particions d’un disc dur és una estructura en què es desa informació de les diferents particions d’un disc dur.
Sistemes operatius monolloc 35 Sistemes operatius propietaris
7) Durant la fase d’inici de sessió, s’executen també tot un seguit de fit-
xers entre els quals podem destacar els fitxers relacionats amb l’entorn de
treball de l’usuari que inicia la sessió (per exemple, el fitxer autoexec.bat
en el sistema operatiu MS-DOS, etc.).
2.2. Utilització del sistema operatiu: mode ordre i mode gràfic
Si estudiem l’evolució dels sistemes operatius utilitzats en els equips ano-
menats microordinadors des dels seus orígens, veurem que la comunica-
ció entre els usuaris i els sistemes operatius utilitzats no ha estat sempre
de la mateixa manera.
Un sistema operatiu és un conjunt de programes que té com a objectiu
permetre la comunicació entre l’usuari i l’ordinador d’una manera efi-
cient, còmoda i ràpida. Per aconseguir aquests objectius, els sistemes
operatius utilitzen diverses capes de programari, cadascuna de les
quals fa unes tasques específiques. Una d’aquestes capes és la interfí-
cie de l’usuari.
2.2.1. Història dels sistemes operatius
Es pot fer una descripció històrica breu de l’evolució dels sistemes opera-
tius en equips anomenats microprocessadors tenint en compte el mode
de comunicació entre els usuaris i els sistemes operatius. L’evolució dels
sistemes operatius monousuari de tipus propietari en mode text, en mode
menú i en mode gràfic pot ser la següent:
1) Mode text. Uns dels primer sistemes operatius monousuari que es van
utilitzar en els ordinadors de tipus microordinadors va ser el sistema ope-
ratiu CP/M (Control Program Monitor) de l’empresa Digital Research
Corporation. Era un sistema de 8 bits i s’utilitzava en processadors del ti-
pus 8080/85 de l’empresa Intel. Aquest sistema operatiu utilitzava com a
procediment de comunicació usuari/sistema operatiu el mode text, és a
dir, la utilització d’ordres escrites.
La interfície d’usuari en un sistema operatiu és un entorn de treball
de què disposem els usuaris per poder interaccionar amb els siste-
mes operatius, és a dir, per poder-nos comunicar i donar ordres als
sistemes operatius. Aquesta interfície d’usuari (UI) es pot basar en
la utilització d’un intèrpret d’ordres, o shell, en mode text, en la uti-
lització d’un intèrpet en mode menú i en la utilització d’un intèrpret
en mode gràfic.
Microordinadors
Els microordinadors són un tipus d’ordinadors que es caracteritzen per tenir unes prestacions mitjanes tant en memòria, velocitat de processador, etc. (per exemple, la família d’ordinadors Pentiums, Dual Core, Core 2 Duo, etc.).
El shell és l’intèrpret d’ordres d’un sistema operatiu.
Intèrpret d’ordres
L’intèrpret d’ordres és un llenguatge de programació mitjançant el qual els usuaris i els programes es comuniquen amb el sistema operatiu. Per exemple, podem parlar d’intèrprets d’ordres o shell, com el fitxer command.com, utilitzat en el sistema operatiu MS-DOS, el fitxer cmd.exe en Windows XP Professional Edition, etc.
Sistemes monousuari i sistemes multiusuari
Els sistemes monousuari només permeten en un determinat moment la connexió d’un únic usuari a la vegada en el sistema. Utilitzen tècniques de monoprogramació executant un únic programa o poden ser sistemes multiprogramats, de manera que faciliten a l’usuari l’execució de diversos programes a la vegada.
Els sistemes multiusuari utilitzen tècniques de multiprogramació i ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada al sistema, i es pot utilitzar també el temps real i el temps compartit.
Sistemes operatius monolloc 36 Sistemes operatius propietaris
Cap al començament de la dècada de 1980 surten els processadors de 16
bits i IBM introdueix el sistema operatiu DOS en els equips de tipus mi-
croordinadors (per exemple, el PC). Aquest sistema operatiu utilitza, tam-
bé, el mode text. Altres sistemes operatius basats en el DOS s’utiitzen a
partir d’aquest moment, com, per exemple, l’MS-DOS, el DR-DOS,
l’OpenDOS, el FreeDOS, etc. Cap a l’any 1995, l’empresa Microsoft deci-
deix acabar el suport al sistema MS-DOS. Actualment, l’única versió del
sistema DOS de la qual es fa un cert manteniment és la versió FreeDOS.
2) Mode menús. Algunes versions del sistema MS-DOS donaven la possi-
bilitat d’interactuar amb el sistema operatiu utilitzant eines en forma de
menús de comprensió i utilització fàcils, que permetien fer el mateix que
el mode text però d’una manera més senzilla.
3) Mode gràfic. Tant l’empresa Microsoft com Apple en el seu moment
van entreveure que el futur de la informàtica estava encaminat a propor-
cionar una interfície gràfica d’usuari (GUI, graphical user interface) als
ordinadors personals, que al començament de la dècada de 1980 tenien
molt d’èxit en el mercat. Per aquest motiu, es va començar a treballar en
una interfície gràfica que pogués representar els arxius amb icones i els
directoris amb carpetes i que, a més, ho organitzés tot en finestres. En
aquella mateixa època Microsoft havia adquirit part dels drets de les pa-
tents d’Apple, atès que aquesta es trobava immersa en la programació de
l’editor de textos Word. Una vegada que Microsoft va adquirir aquests
drets, i basant-se en el treball d’Apple i de Xerox, va crear el Windows 1.0.
Microsoft va anar perfeccionant el sistema per tal de poder competir amb
les altres interfícies gràfiques. Però no va ser la qualitat del producte el
que li va atorgar l’èxit, sinó l’estratègia de màrqueting brillant i magistral
que li va proporcionar la possibilitat de concedir la llicència de Windows a
diferents empreses fabricants de maquinari (hardware). Amb això, Mi-
crosoft aconseguia poder vendre el seu sistema operatiu tant a IBM com
a Toshiba o a un fabricant taiwanès, la qual cosa permetia que els fabri-
cants de marques desconegudes poguessin oferir un ordinador amb Win-
dows de qualitat equiparable a la d’un ordinador de la companyia IBM,
però a un preu més baix.
Fent una mica d’història de l’evolució dels sistemes operatius monosuari
de tipus propietari en entorns gràfics de la família de Microsoft (Win-
dows), podem parlar de dos grups:
a) Els sistemes operatius monousuari propietaris basats en el motor MS-
DOS.
• Aquests sistemes utilitzaven com a sistema operatiu de base el sistema
MS-DOS. Durant l’any 1993, l’empresa Microsoft va comercialitzar una
PC és l’abreviatura de personal computer.
DOS és l’abreviatura de disk operating system; MS-DOS, de Microsoft-disk operating system, i DR-DOS, de digital research-disk operating system.
Sistemes operatius monolloc 37 Sistemes operatius propietaris
primera versió de Windows amb un cert èxit anomenada Windows 3.1
(versió de 16 bits) i la versió Windows 3.11 (versió de 32 bits) dissenya-
da per treballar en xarxa.
• L’any 1995, Microsoft treu al mercat el Windows 95 que no és realment
un sistema operatiu, ja que funciona amb un motor de DOS però utilit-
za un entorn gràfic.
• L’any 1998, Microsoft comercialitza l’entorn Windows 98 que, igual que
l’entorn Windows 95, no és realment un sistema operatiu, ja que utilit-
za com a motor el sistema MS-DOS.
b) Els sistemes operatius basats en el motor NT.
• Aquests sistemes operatius utilitzen com a sistema operatiu base la tecno-
logia anomenada NT (new technology). A partir de l’any 1996, l’empresa
Microsoft comença a comercialitzar una nova família de sistemes opera-
tius basats en el motor anomenat NT. En aquest mateix any apareixen els
sistemes Windows NT Workstation i Windows Server.
• L’any 2000, surten les versions de Windows 2000 Professional Edition
i la versió Windows 2000 Server.
• L’any 2001, surten les versions de Windows XP Professional Edition.
• L’any 2003, apareix la versió Windows 2003 Server.
• L’any 2006, apareix la família de versions anomenada Windows Vista.
• L’any 2009, surt la versió Windows 7.
2.2.2. Modes d’interacció de l’usuari amb el sistema operatiu
La interacció de l’usuari amb el sistema operatiu es pot fer, actualment,
utilitzant dos recursos: la interfície gràfica i l’intèrpret d’ordres.
Mitjançant la interfície gràfica, l’usuari va seleccionant icones i opcions
dels menús, generalment utilitzant el ratolí. Per executar una aplicació
informàtica només necessitem saber on és la icona que representa
l’aplicació.
El funcionament de l’intèrpret d’ordres és, amb algunes excepcions,
sempre el mateix: espera que li diguem quina ordre volem executar i
l’executa.
L’intèrpret d’ordres és un component del sistema operatiu encarre-
gat de llegir les ordres que tecleja l’usuari i de convertir-les en ins-
truccions que el sistema operatiu sap interpretar.
Vigència de l’intèrpret d’ordres
Malgrat que la utilització de les interfícies gràfiques en la interacció de l’usuari amb el sistema operatiu ha anat guanyant terreny gràcies a la facilitat del seu ús, l’intèrpret d’ordres, que va ser l’element central dels primers sistemes operatius d’usuari, sobreviu avui dia tant per raons històriques com de seguretat i eficiència.
Sistemes operatius monolloc 38 Sistemes operatius propietaris
2.3. Interfícies d’usuari
Si heu utilitzat el sistema Macintosh d’Apple o el sistema Windows de Mi-
crosoft, ja estareu familiaritzats amb la comoditat de les interfícies gràfi-
ques d’usuari (GUI).
Una pantalla GUI té petites figures anomenades icones, que representen
programes i funcions. Una GUI fa servir un ratolí per permetre a l’usuari
fer seleccions, situant el punter i fent clic o doble clic amb el ratolí. Una
GUI també ofereix barres de desplaçament, botons, quadres de diàlegs i
menús. Tot això fa que Windows sigui fàcil d’utilitzar.
Algunes persones poden tenir limitacions físiques en la utilització de
l’equipament informàtic tant pel que fa al maquinari com al programari.
L’evolució ràpida del programari lliure ha fet que en relativament poc
temps s’hagi ampliat significativament el nombre d’àrees en les quals po-
dem trobar solucions basades en aquest tipus de programari. El fenomen
Actualment, els sistemes operatius tenen els modes bàsics de funcio-
nament següents:
1) Menús. La comunicació entre usuari i sistema es fa mitjançant la
utilització de diferents menús d’opcions disponibles en el mateix
sistema operatiu que s’ha d’utilitzar. Només cal seleccionar l’opció
del menú que interessa perquè el sistema faci una acció determina-
da (per exemple, algunes versions del sistema MS-DOS, etc.).
2) Gràfics (GUI). La manera més fàcil de comunicació entre usuari
i sistema es basa en la utilització d’una sèrie d’elements gràfics (les
finestres, les icones, etc.), a partir dels quals s’executen les accions
(per exemple, l’entorn Windows de l’empresa Microsoft, etc.).
3) Text. La comunicació amb el sistema es fa mitjançant ordres es-
crites segons un llenguatge determinat. En el cas del sistema opera-
tiu MS-DOS, podem utilitzar com a intèrpret d’ordres el fitxer
command.com i, en els sistemes Windows, podem utilitzar com a in-
tèrpret d’ordres el fitxer cmd.exe.
En els sistemes operatius de la família Windows i Mac OS X d’Apple,
les GUI són integrades en el mateix sistema operatiu.
Gestor de finestres estandarditzat
Les plataformes Windows i Mac OS X ofereixen un gestor de finestres estandarditzat i integrat en el mateix sistema operatiu.
Sistemes operatius monolloc 39 Sistemes operatius propietaris
del programari lliure està tenint cada cop més importància en l’àmbit de
les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), i s’observa dia
rere dia que té més acceptació tant en el sector privat com en el públic.
No és estrany la quantitat d’estudis i d’anàlisis que se n’han fet en aquests
últims anys, amb la intenció d’avaluar la viabilitat d’utilització d’aquest ti-
pus de solucions en diferents àmbits, les seves capacitats i limitacions, i
l’interès que pot tenir la seva aplicació en funció dels interessos generals
dels ciutadans.
L’accessibilitat és un requisit fonamental a l’hora de desenvolupar aplica-
cions.
Un cas especial d’accessibilitat que té actualment gran importància és
l’accessibilitat web, orientada a les pàgines i aplicacions web, per la qual
hi ha definits uns estàndards específics (Directives d’accessibilitat per al
contingut del W3C).
Tornant al concepte d’accessibilitat informàtica, en general hi ha dife-
rents tipus de discapacitats i cadascuna ha de ser tractada d’una manera
adequada segons les seves particularitats.
• Discapacitats físiques. Les característiques poden ser molt variables i
van des del control muscular reduït o debilitat fins a la paràlisi parcial
d’alguna part del cos. En general, no afecten la manera de percebre la
informació de la pantalla. Les possibles mesures per millorar l’accessi-
bilitat d’aquest grup seria evitar requisits de temps de resposta, donar
accessos de teclat a totes les opcions, no interferir amb les funcions
d’accessibilitat del sistema.
• Discapacitats auditives. Són persones amb un nivell d’audició redu-
ïda o total. No representen gaires complicacions en general. No obs-
tant això, es pot millorar dotant les aplicacions d’alertes visuals per
als temes d’àudio i oferint interfícies còmodes per regular el volum
del maquinari.
Per accessibilitat entenem que les persones amb algun tipus de dis-
capacitat poden participar de les activitats normals de la vida, que in-
clouen la feina, l’ús de serveis i productes, i l’accés a la informació.
En el context informàtic, les eines d’accessibilitat són les que prete-
nen facilitar l’ús de les noves tecnologies en general a les persones
amb alguna discapacitat.
Logotip del World Wide Web Consortium (W3C)
Sistemes operatius monolloc 40 Sistemes operatius propietaris
• Daltonisme. Per ajudar aquest grup s’ha de dotar de redundància la in-
formació que s’ofereixi mitjançant color i, si és possible, utilitzar colors
que es diferenciïn entre ells per la lluminositat i no solament per la to-
nalitat.
• Persones amb baixa visió o restes visuals. Algunes mesures per ajudar
aquest grup poden ser la possibilitat de personalitzar la grandària de
les fonts i dels cursors, els temes d’estils d’alt contrast, el disseny de
manera consistent de la interfície gràfica, d’oferir accessos a les dife-
rents opcions mitjançant barres de menús, la utilització d’eines especí-
fiques, etc.
• Invidents. Les eines principals per fer accessibles les noves tecnolo-
gies a aquest grup són, principalment, els lectors i els revisors de
pantalla. Aquestes utilitats s’integren, normalment, en aplicacions
d’assistència, com Jaws per a Windows; a la vegada integren i utilit-
zen altres aplicacions com sintetitzadors de veu, de reconeixement
i de gestió de perifèrics especials com el teclat Braille, magnifica-
dors de pantalla, etc.
• Discapacitats de llenguatge o cognitius. Aquest grup presenta una
gran variabilitat; per tant, les mesures recomanades que cal seguir
són complicades de determinar amb precisió. Inclou des de persones
amb dislèxia, defectes específics com en la memòria a curt termini o
problemes per recordar noms, persones amb epilèpsia, disminuïts
psíquics, persones amb danys cerebrals localitzats, problemes en el
procés d’aprenentatge, etc. A més, dins de cada grup es poden obser-
var característiques diferenciades i diversos graus. En general, s’han
de plantejar interfícies senzilles, intuïtives i funcionals, i tenir cura
del llenguatge de l’aplicació i la documentació.
Fa aproximadament uns vint anys es van començar a desenvolupar petites
aplicacions independents d’accessibilitat que oferien una interfície d’usu-
ari alternativa per a persones amb diverses discapacitats. Aquesta prime-
ra generació d’aplicacions eren per a entorns basats en consola d’ordres
com l’MS-DOS, CP/M o Apple II. La segona generació ja disposava d’eines
que oferien interfícies gràfiques d’usuari senzilles.
Al començament de la dècada de 1990 es va veure la necessitat de disposar
d’una capa que oferís aquests serveis d’una manera natural, ja que mitjan-
çant aquestes tècniques no era possible dotar de l’accessibilitat necessària
algunes aplicacions importants si no eren elles mateixes les que l’oferien.
Alguns exemples d’aquests intents van ser una API per a Macintosh, una
capa sobre el servidor X en sistemes Unix i Microsoft va publicar una API
per al seu sistema Windows.
Eines destinades als invidents
Les eines destinades als invidents són tècnicament les que exigeixen més requeriments per poder fer accessible tota la informació de l’entorn visual; per tant, és on els desenvolupadors concentren més esforços per integrar un entorn prou potent, còmode i flexible que possibiliti el desenvolupament de bones solucions accessibles i flexibles.
Sistemes operatius monolloc 41 Sistemes operatius propietaris
Al final de 1996, Sun Microsystems va publicar una API per a la seva pla-
taforma Java i, al contrari que Microsoft, ho va fer d’una manera oberta i
col·laborativa.
Una vegada assegurada aquesta API d’accessibilitat en la plataforma Java,
Sun va començar a treballar en l’accessibilitat de l’escriptori UNIX/Linux
i va elegir GNOME com l’entorn gràfic per a la implementació d’aquesta
infraestructura a causa de les seves característiques tècniques i legals.
2.4. Gestió d’arxius i directoris
Les principals operacions que podem fer tant en els directoris com en els
fitxers es poden veure tant en un entorn text com en un entorn gràfic.
2.4.1. Sistemes operatius en entorn text
Els sistemes operatius propietaris van ser els primers sistemes operatius
que es van utilitzar en el món dels microprocessadors. Primerament uti-
litzaven un entorn de tipus text (per exemple, el CP/M, el DOS, l’MS-DOS,
el DR-DOS, el FreeDOS, etc.).
Amb l’aparició dels sistemes en entorns gràfics del tipus Windows (per
exemple, Windows XP Professional Edition, Windows 2003 Server, Win-
dows Vista, Windows 7), el DOS ha anat quedant relegat a un segon pla a
causa de la utilització de l’entorn gràfic. No obstant això, en els sistemes
operatius propietaris en entorns gràfics (per exemple, Windows), continu-
em tenint compatibilitat amb el sistema operatiu MS-DOS, és a dir, si som
Els sistemes operatius són abans que res administradors de recur-
sos. El principal recurs que administren és el maquinari de l’ordina-
dor (els processadors, els medis d’emmagatzematge, els dispositius
d’E/S, les dades, etc.).
DOS és una família de sistemes operatius per a PC. El nom són les
sigles de disk operating system (sistema operatiu de disc). Va ser
creat originalment per als ordinadors de la família IBM PC, que uti-
litzaven els microprocessadors Intel 8086/8088 de 16 bits, i va ser el
primer sistema operatiu popular en aquesta plataforma. Hi ha di-
verses versions de DOS. La més coneguda és l’MS-DOS, de Micro-
soft. Altres sistemes són el PC-DOS, el DR-DOS i més recentment
el FreeDOS.
Accessibilitat dels diversos sistemes operatius
En l’actualitat, cada fabricant del seu respectiu gestor d’escriptori intenta millorar l’accessibilitat al sistema oferint als usuaris diverses solucions.
Paper del sistema operatiu
Podem imaginar un sistema operatiu com els programes que fan utilitzable el maquinari. El maquinari proporciona la “capacitat bruta d’operació”; els sistemes operatius posen aquesta capacitat d’operació a l’abast dels usuaris i administren d’una manera segura el maquinari per aconseguir-ne un bon rendiment.
PC-DOS és l’abreviatura de personal computer disk operating system.
Sistemes operatius monolloc 42 Sistemes operatius propietaris
en un sistema operatiu en un entorn gràfic podem executar la majoria
d’ordres del sistema MS-DOS en mode text. D’aquesta manera, podem fer
la majoria de les tasques en un sistema monosuari tant en mode text com
en mode gràfic.
Per executar les ordres del sistema operatiu MS-DOS en un sistema ope-
ratiu gràfic (figura 2) –per exemple, Windows–, ho podem fer de les mane-
res següents:
• Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem a Pro-
grames i Accessoris i finalment seleccionen l’opció Símbol del sistema.
Apareix una finestra anomenada consola o terminal de text en què po-
dem interaccionar amb el sistema operatiu a partir d’ordres.
• Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem al
menú Executar i executem l’ordre cmd. El fitxer cmd.exe és l’intèrpret
d’ordres dels sistemes Windows.
Figura 2. Consola de text en Windows
Característiques del DOS
El DOS no té interfície gràfica i no utilitza ratolí. És incapaç de detectar
el maquinari (no existia el Plug and Play), per tant, cal configurar-lo
manualment.
El DOS no és ni multiusuari ni multitasca. No podia treballar amb
discos durs molt grans. Originalment tenia limitacions del pro-
gramari, no podia manipular més de 64 kB de memòria RAM. A
poc a poc, amb les millores en l’arquitectura dels PC, es van poder
arribar a manipular 640 kB i després fins a 1 MB. Més endavant, van
aparèixer mecanismes que permetien manipular diversos MB.
Orígens de DOS
Les inicials DOS indiquen que és un sistema operatiu dissenyat específicament per a la gestió de les dades dels discos magnètics, així les primeres ordres d’aquest sistema estaven destinades a organitzar l’emmagatzematge de les dades en el disc. Com tot sistema operatiu, el DOS té la funció de portar la gestió dels perifèrics i de les ordres internes de l’ordinador, i genera els missatges d’error corresponents quan les operacions no s’han fet correctament.
Plug and Play
Les paraules Plug and Play (‘connectar i executar’) identifiquen un tipus de maquinari en què el sistema operatiu d’un ordinador és capaç d’identificar-lo automàticament.
Sistemes operatius monolloc 43 Sistemes operatius propietaris
Funcionament del DOS
Si en el nostre ordinador arrenquem el sistema operatiu DOS, al final del
procés s’executa un fitxer anomenat COMMAND.COM. Aquest fitxer és
l’intèrpret d’ordres, és a dir, quan es tecleja alguna cosa, aquest fitxer ana-
litza la informació i la intenta interpretar. De primer, comprova si l’ordre
és una de les definides com a rutina pròpia del COMMAND.COM (aques-
tes ordres s’anomenen ordres internes) i, per tant, es troba permanent-
ment en la memòria. Si l’ordre no és una ordre interna, busca la unitat
activa i dins d’aquesta fa una recerca d’un fitxer executable que coincideixi
amb l’ordre que cal executar; aquests tipus d’ordres es coneixen pel nom
d’ordres externes. Tant si és una ordre interna com externa serà executa-
da. En cas que no sigui cap ordre interna ni externa, el sistema donarà un
error en la pantalla.
Ordres externes
Les ordres externes són programes executables (fitxers amb extensió: EXE, COM, BAT) situats endiscos magnètics. Per tant, no resideixen en memòria.
Si tot ha anat correctament, en pantalla visualitzarem l’indicador del sis-tema (també anomenat, prompt), que en cas que l’arrencada s’hagi fet a
partir del disc dur podria ser C:\>, o si s’ha fet a partir d’una unitat de dis-
quet podria ser A:\>.
Quan visualitzem en la pantalla aquest indicador, significa que el sistema
DOS s’ha carregat i que està esperant executar alguna ordre. En aquest
moment, el sistema agafa el paper d’intermediari entre l’usuari i el ma-
quinari.
Ordres del DOS
El DOS és un sistema operatiu de disc, és a dir, gestiona les dades del disc.
Per fer aquesta funció, cal especificar l’estructura de les dades. El DOS
treballa o bé organitza la informació, segons una estructura en forma d’ar-bre. Això queda justificat, perquè les dades queden organitzades segons
tres elements principals: les unitats de disc, els fitxers i els directoris.
1) Les unitats són els dispositius d’emmagatzematge temporal no volàtil
de la informació. Aquestes unitats poden er internes, com el disc dur, o ex-
ternes, com els disquets gestionats per les unitats de disquets, amb una
capacitat més limitada; també podem utilitzar altres unitats per gestionar
la informació com les unitats de cintes magnètiques, les unitats de CD-ROM i les unitats de DVD. Respecte al disc dur cal fer referència al con-
cepte d’unitat física o real. Una unitat física és el nom que s’assigna a un
dispositiu físic real que té l’ordinador per fer les funcions d’emmagatze-
matge. Així la representació de les unitats lògiques i físiques es fa per mit-
jà d’una lletra de l’alfabet seguida per dos punts.
Evolució del sistema MS-DOS
L’MS-DOS actual no té res a veure amb les primeres versions que van sorgir d’aquest sistema. Aquest sistema ha hagut d’anar evolucionant per adaptar-se als canvis tecnològics que ha sofert el maquinari, especialment en els microprocessadors. Des de la primera versió (la PC-DOS 1.0) fins a la més actual (l’MS-DOS 6.x), l’MS-DOS ha sofert moltes revisions no totes de la mateixa importància. Bé, actualment, ja no hi ha cap empresa que subministri actualitzacions d’aquest sistema operatiu. El projecte FreeDOS és l’únic que periòdicament va traient actualitzacions del sistema DOS.
Indicador del sistema
L’indicador del sistema (o prompt) són un conjunt de símbols que utilitzen els sistemes operatius per indicar que estan preparats per rebre ordres. En el cas de l’MS-DOS, els indicadors típics són: C:\> o A:\>.
Unitat física o real
Una unitat física és el nom que assigna el sistema operatiu a un dispositiu amb existència física real que s’utilitza per a l’emmagatzematge de la informació.
Sistemes operatius monolloc 44 Sistemes operatius propietaris
En les unitats A: i B: coincideixen la unitat física i la unitat lògica. En el
cas del disc dur, s’associa una unitat lògica per cada partició, així hi pot ha-
ver en un disc dur diverses unitats lògiques. Generalment, la primera par-
tició del disc dur rep la designació d’unitat lògica C:. Si hi ha particions
extenses, les anomenem amb les lletres successives de l’alfabet (D:, E:,
etc.). Aleshores, els altres dispositius són identificats per les lletres se-
güents que els corresponen segons l’ordre alfabètic. Cal indicar que aques-
tes denominacions poden ser modificades.
2) Un fitxer és el nom que donem a un conjunt d’informació relacionada,
és a dir, a una col·lecció d’informació homogènia, amb un distintiu comú
de referència. Aquest distintiu pot constar de dues parts:
a) Nom: com a màxim, de vuit caràcters.
b) Extensió: com a màxim, de tres caràcters (vegeu la taula 4).
Taula 4. Extensions i significats
Les unitats físiques es representen de la manera següent:
1) Unitat de disquets: A: (unitat principal de disquets).
2) Unitat de disquets: B: (unitat secundària de disquets).
3) Unitat de discos durs: C: (primera unitat de disc dur).
A les altres unitats magnètiques o òptiques, se’ls assignen les lle-
tres següents per ordre alfabètic.
Extensió Significat
BAK Còpia de seguretat d’arxius
BAS Programa font en llenguatge BASIC
C Programa font en llenguatge C
COBOL Programa font en llenguatge COBOL
FOR Programa font en llenguatge FORTRAN
BAT Arxiu BATCH
COM Programa d’ordres
EXE Programa executable
OBJ Programa objecte, resultat de la compilació d’un programa font
PAS Programa font en llenguatge PASCAL
SYS Programa especial del sistema
TXT Arxiu de text ASCII
DAT Arxiu de dades
BIN Arxiu binari
DOC Arxiu tipus document
Unitat lògica
Una unitat lògica és el nom que assigna el sistema operatiu a cada unitat física o parts d’aquesta unitat física.
Cal evitar les extensions que tinguin significats especials per al sistema operatiu MS-DOS: COM, EXE, BAT i SYS.
Sistemes operatius monolloc 45 Sistemes operatius propietaris
3) Un directori és una taula de fitxers en què cadascuna de les entrades
desa informació referida a aquests fitxers. Una unitat d’emmagatzematge
pot estar dividida en diferents directoris i cadascun, a la vegada, pot con-
tenir fitxers i/o subdirectoris nous. Cal indicar que, igual que en els fitxers,
els directoris han de tenir un nom i les regles d’assignació són les matei-
xes que les indicades en el cas dels fitxers. No és normal assignar extensi-
ons als directoris.
Format de les ordres
Com tot llenguatge, les ordres han de complir unes normes d’escriptura
correcta que determinen el format de l’ordre. Tota ordre és formada per
un nom de l’ordre (com a màxim vuit caràcters), els paràmetres (opcio-
nals) i les opcions (opcionals).
1) Nom de l’ordre. Indica el nom de l’ordre DOS. Només podem fer servir
les específiques del sistema operatiu DOS, s’han d’escriure de la mateixa
manera que fixa la seva sintaxi. Poden ser ordres internes o externes.
2) Paràmetres. En algunes ordres no hi ha paràmetres. Són opcionals. In-
diquen a una ordre sobre què ha d’actuar.
3) Opcions. Les opcions indiquen a una ordre com volem que s’executi; ai-
xò ho podem interpretar en el sentit que hi ha ordres que podem ordenar
que s’executin de maneres diferents en funció de les nostres necessitats.
Són opcionals. S’identifiquen, perquè comencen pel caràcter / i, a continu-
ació, tenen una lletra o un nombre que identifiquen l’opció.
Per tal d’executar totes les ordres del sistema operatiu MS-DOS, hem de
ser en l’indicador o símbol del sistema operatiu (unitat:\>, per exemple:
C:\>; A:\>). També cal recordar que al final de cada ordre del sistema ope-
ratiu MS-DOS, cal prémer la tecla return (retorn).
Si l’entorn de treball és l’entorn Windows, en qualsevol de les seves versi-
ons podem executar el sistema operatiu MS-DOS. Cal seguir el procedi-
ment següent:
1) Fer clic en el menú Inici de l’escriptori de Windows.
2) Seleccionar l’opció Programes.
Totes les ordres internes i externes s’executen introduint el nom
de l’ordre i els paràmetres i les possibles opcions en la línia d’or-
dres del DOS:
ordre paràmetres opcions
Subdirectori
Un subdirectori és un directori que “penja” d’un altre directori o subdirectori. La funció principal és organitzar la informació. En l’entorn Windows els subdirectoris són equivalents a les carpetes.
Sintaxi d’una ordre
És indiferent escriure la sintaxi d’una ordre en el sistema operatiu DOS en majúscules com en minúscules. La sintaxi d’una ordre és l’esquema de representació d’aquesta ordre.
Sistemes operatius monolloc 46 Sistemes operatius propietaris
3) Seleccionar l’opció Accessoris.
4) Seleccionar l’opció del símbol del sistema.
o bé:
1) Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem al
menú Executar.
2) Executem l’ordre cmd.
Per acabar la sessió en l’entorn Windows del sistema operatiu MS-DOS,
només cal tancar la finestra del símbol del sistema.
Tipus d’ordres
El sistema operatiu MS-DOS en mode text pot executar dos tipus d’ordres:
internes i externes.
Sistema d’ajuda
El sistema operatiu MS-DOS té moltes ordres i algunes tenen diverses
opcions. Això pot provocar que en determinats moments d’aplicació
d’alguna ordre tinguem el dubte de la seva aplicació correcta. El siste-
ma operatiu MS-DOS ens dóna la possibilitat de demanar-li ajuda en
qualsevol moment que ho necessitem (per exemple, nom_ordre /?,
help nom_ordre o help).
Comodins
Si volem fer una mateixa tasca per a un conjunt de fitxers, no és neces-
sari repetir l’ordre corresponent una vegada per a cada fitxer, sinó que
podem utilitzar els comodins per especificar el conjunt de fitxers.
Les ordres internes o residents són les que es transfereixen a la
memòria en el moment en què es carrega el sistema operatiu i
resideixen mentre el sistema operatiu DOS està en funciona-
ment. Se situen en el fitxer command.com. Algunes ordres inter-
nes són: del, md, rd, etc.
Les ordres externes són programes que no estan carregats en la
memòria mentre funciona el sistema operatiu DOS. Es troben
emmagatzemades en les unitats de disc per a la seva utilització.
Una vegada donada l’ordre de l’execució es transporten des del
suport corresponent a la memòria, s’executen i es descarreguen
de la memòria. Les ordres externes tenen com a extensió EXE,
COM i BAT.
Les ordres internes s’executen d’una manera més ràpida que les externes.
Alguns exemples d’ordres externes són format, tree, chkdsk, etc.
Sistemes operatius monolloc 47 Sistemes operatius propietaris
En les figures 3 i 4 teniu exemples d’ús dels comodins ? i *.
Figura 3. Ús del comodí ?
Figura 4. Ús dels comodins ? i *
Gestió dels directoris
DOS disposa de moltes ordres per fer diferents operacions, algunes orien-
tades cap a la gestió dels seus recursos, l’organització del disc, la manipu-
lació de dispositius, etc.
Els comodins són una sèrie de caràcters que podem utilitzar en el sis-
tema operatiu DOS per identificar diferents arxius. Els comodins es
poden utilitzar tant per representar els noms de fitxers com per a l’ex-
tensió dels fitxers. Hi ha dos caràcters que actuen com a comodins:
1) Interrogació final (?). Aquest símbol s’utilitza per substituir
un sol caràcter i qualsevol caràcter.
2) Asterisc (*). Aquest símbol s’utilitza per substituir una cadena
de caràcters.
Sistemes operatius monolloc 48 Sistemes operatius propietaris
Per organitzar les dades en els discos, el sistema operatiu DOS fa servir
una estructura en arbre. Aquesta estructura té com a base: les unitats, els
directoris i els fitxers.
Unitats
Les unitats són els suports en què s’emmagatzema la informació. Es re-
presenten per una lletra. En la taula 5 teniu informació referent a la ges-
tió de les unitats.
Taula 5. Gestió de les unitats
Per poder gestionar correctament les unitats de disc, cal diferenciar el
concepte d’unitat física i unitat lògica.
No ens hem d’oblidar del concepte d’unitat activa. És aquella unitat en la
que estem situats en el moment d’executar una ordre. Una manera de sa-
ber-ho cal només observar l’indicador del sistema. La primera lletra que
s’indica en ell es correspon amb la unitat activa (C:\> aquest indicador del
sistema operatiu ens informa que tenim com a unitat activa la C).
La posició que adopten les unitats, els directoris i els fitxers dins de
l’organització de les dades recorda un arbre al revés, en el qual tenim
les unitats (arrels), el directori principal o arrel (tronc), format per al-
guns subdirectoris (branques) en què es troben els arxius (fulles).
UNITAT:
UNITAT:
Objectiu
Permet canviar d’unitat activa i fer referència a una unitat.
Exemples de l’ordre Resultat de l’ordre
A: Canvia o fem referència a la unitat A.
C: Canvia o fem referència a la unitat C.
Una unitat física és la que podem veure i tocar, és a dir, té una
existència física real. És formada per un tot. Per exemple, les
unitats A i B (unitats de disquets), C (unitat de disc dur), E (uni-
tat de CD), etc. Una unitat lògica és la que s’obté a partir d’una
unitat física per successives divisions. Per identificar-les s’utilit-
zen les lletres no aplicades en les unitats físiques. Podem utilit-
zar fins a la lletra Z. Per exemple, en una unitat de disc dur (C:),
podem crear diverses unitats lògiques que poden tenir els noms
de H:, I: i J:.
Estructura d’arbre
L’estructura en arbre és una manera d’organitzar la informació en un disc, semblant en la forma, a la d’un arbre, però al revés.
Sistemes operatius monolloc 49 Sistemes operatius propietaris
Directoris i subdirectoris
Els directoris i els subdirectoris són components bàsics en l’organització
de la informació en els sistemes operatius monousuari (per exemple, el
DOS).
En una estructura en arbre podem diferenciar els directoris següents:
1) Directori arrel o principal. Aquest directori es crea en el moment de
formatar el disc, és únic i és el directori principal dels discos. Hi podem
posar altres directoris i/o fitxers dins. El directori arrel es representa pel
símbol \.
2) Subdirectori. És un directori creat dins d’un altre directori. S’hi poden
emmagatzemar fitxers i/o subdirectoris nous.
3) Directori actiu. És el punt de l’estructura en arbre on se situa l’usuari,
preparat per executar una ordre. El directori actiu canviarà segons anem
navegant per l’estructura en arbre. L’indicador del sistema informa de la
unitat i del directori actiu en cada moment.
També cal indicar que en tota estructura en arbre hi ha dos directoris es-
pecials: el directori <.> i el directori <..>.
Desplaçament en l’estructura en arbre
Una manera que té el sistema operatiu DOS d’organitzar la informació és
a partir d’una estructura en arbre. Per poder accedir als diferents llocs on
és aquesta informació necessitem utilitzar un determinat camí.
Un directori és una taula de fitxers en què cadascuna de les entra-
des desa informació relacionada amb aquests fitxers. Cada unitat
activa té una zona situada en el primer sector d’arrencada de cada
unitat activa en què se situa el directori arrel a partir del qual s’or-
ganitza l’estructura en arbre.
El directori . representa en l’estructura en arbre el directori on ens
situem. El directori .. representa el directori pare del directori actu-
al en l’estructura en arbre.
El camí en una estructura en arbre fa referència a la trajectòria que
cal seguir per arribar a un determinat lloc d’aquesta organització.
Directori i carpeta són termes equivalents.
Identificació d’un directori
Un directori s’identifica per un nom. La manera d’identificar un directori és la mateixa que la utilitzada pels fitxers. Hi ha una norma no definida per ningú, però acceptada per tothom, que s’exclou el punt i l’extensió del nom d’un directori per diferenciar-lo d’un fitxer.
Sistemes operatius monolloc 50 Sistemes operatius propietaris
Per fer referència al camí cal indicar: el nom de la unitat, els noms dels
diferents directoris pels quals hem de passar amb el símbol \ com a sepa-
ració entre cadascun d’ells i el nom del fitxer.
Manipulació dels directoris
Tots els directoris tenen l’origen en el directori arrel i dins dels directoris
i subdirectoris s’emmagatzemen els fitxers. El sistema operatiu monousu-
ari DOS disposa d’ordres que permeten crear, modificar, eliminar, despla-
çar el contingut, fer-ne una llista, moure, visualitzar l’estructura d’arbre,
etc. (per exemple, md, cd, rd, dir, move, xcopy, tree, deltree, etc.).
Gestió dels fitxers
El treball amb fitxers és la base del sistema operatiu DOS.
Podem diferenciar els tipus de fitxers següents en el sistema operatiu DOS:
• Executables. Són un tipus de fitxers que el sistema és capaç d’executar.
El sistema operatiu DOS els únics fitxers que pot executar són els que
tenen l’extensió COM, EXE i BAT.
• Usuari. Són fitxers creats pels usuaris i que el sistema no pot manipu-
lar d’una manera directa, cal utilitzar programes de suport. Per exem-
ple, els fitxers amb l’extensió DOC, C, COB, FOR, SYS, etc.
El sistema operatiu monousuari DOS disposa d’ordres que afecten els fitxers
i que permeten crear/editar, modificar, eliminar, canviar el nom, moure, vi-
sualitzar, etc. (per exemple, copy, xcopy, del, ren, move, type, attrib, etc.).
Editors i processadors de textos
Una de les operacions més importants en el món informàtic és la creació
de fitxers de tipus text. Per crear un fitxer d’aquest tipus, cal, de primer,
Hi ha dues maneres d’indicar el camí en una estructura d’arbre:
1) Mitjançant el camí absolut. És el camí en què sempre es co-
mença en el directori arrel o principal de l’estructura en arbre.
2) Mitjançant el camí relatiu. És el camí en què sempre es co-
mença a partir del lloc on som situats en l’estructura en arbre.
Un fitxer o arxiu és un conjunt d’informació homogènia emmagat-
zemada en un directori del disc.
Sistemes operatius monolloc 51 Sistemes operatius propietaris
analitzar-lo i després escriure’l mitjançant algunes de les eines anomena-
des editors i/o processadors de textos. Al mercat, hi ha molts programes
que ens permeten fer aquestes tasques.
Les eines de què disposa el món informàtic per crear i modificar els fit-
xers de tipus text es poden classificar en:
1) Els processadors de textos són programes que permeten gestionar fit-
xers d’una manera especial.
Usos dels processadors de textos
Els processadors de textos permeten, per exemple, gestionar el tipus de lletra, la grandària i el co-lor, els paràgrafs, les ombres i els marcs, els formats de columnes i periodístics, els correctors or-
togràfics, els gràfics estadístics, les imatges, les taules, les plantilles, etc.
2) Els editors de textos són els programes que permeten escriure docu-
ments de tipus text en format ASCII. Són programes en què les prestaci-
ons d’escriptura no estan al nivell dels processadors de textos, però són
suficients per escriure fitxers destinats, per exemple, a la creació de pro-
grames font, fitxers de lots (batch), etc.
Podem classificar els editors de textos en:
a) Editors de línies. Són un tipus d’editors que només permeten modifi-
car una línia a la vegada. Actualment no s’utilitzen, a causa de la dificultat
de treballar-hi. El representant principal n’era EDLIN, fitxer incorporat
en algunes versions del sistema operatiu MS-DOS.
b) Editors de pantalla. Són editors que permeten modificar qualsevol in-
formació que en aquells moments visualitzem en pantalla. Són fàcils de
gestionar i normalment els editors d’avui dia són tots d’aquest tipus. El
principal representant n’és l’EDIT.
Els processadors de textos són programes específics per dissenyar
documents escrits. Cal tenir en compte que internament utilitzen
unes marques determinades per saber quina acció han de fer en
cada moment. En determinades situacions, pot ser que no interessi
aquesta manera de treballar i que sigui més convenient utilitzar una
altra tècnica.
Els editors de textos no posen marques internes per controlar el
format d’escriptura a diferència dels programes que pertanyen al
grup dels processadors de textos.
Pertanyen al grup de processadors de textos, entre d’altres, els programes següents: Microsoft Word, OpenOffice, etc.
Sistemes operatius monolloc 52 Sistemes operatius propietaris
Canvis d’adreça
Les ordres del DOS reben les dades a partir del teclat i donen els resultats
per pantalla; en resum, l’entrada estàndard de dades és per teclat i la sor-
tida estàndard és per pantalla. Algunes vegades, interessa modificar
aquesta forma d’entrada o sortida de l’ordre. Per fer-ho, s’utilitzen els can-
vis d’adreça.
Per al canvi d’adreça, s’utilitzen una sèrie de símbols o operadors (vegeu
la taula 6).
Taula 6. Canvis d’adreçament
Pipelines i filtres
Una altra tècnica que també s’utilitza en el sistema operatiu DOS és la que
s’anomena pipeline.
L’EDIT és un editor de fitxers que permet crear, modificar i impri-
mir el contingut dels fitxers de tipus text amb format ASCII d’una
manera ràpida i senzilla.
Un canvi d’adreça és una tècnica que consisteix a canviar l’entrada
o la sortida de les dades per un altre dispositiu diferent de la panta-
lla o el teclat.
Canvi adreça d’entrada <Canvia l’origen de l’entrada de dades.
Canvi adreça de sortida >Canvia la destinació de la sortida de dades.
Canvi adreça d’addició >>Incorpora la informació de la sortida d’una ordre en el contingut d’un fitxer.
Operadors: >; <; >>; < > Ordre operadors dispositiu | fitxer
Objectiu
Canviar l’entrada o la sortida estàndard d’una ordre.
Exemples de l’ordre Resultat de l’ordre
DIR C: \*.* > PRNTreu el contingut de l’arrel de la unitat C per la impressora paral·lela que està connectada al primer port.
TYPE C: \ALFA\landa.c > fita Copia el contingut del fitxer landa.c en un fitxer anomenat fita, també situat en el directori ALFA.
DATE < A: \hora.docL’ordre DATE agafa els valors de la data del fitxer hora.doc que representa que conté els valors de la data.
TYPE C: \omega.doc >> fita.docPosa el contingut del fitxer omega.doc a continuació del contingut del fitxer fita.doc i el desa com a fita.doc.
TYPE <C: \omega.doc> A: \fitaAgafa de la unitat C el contingut del fitxer omega.doc i el copia en la unitat A, amb el nom de fita.
Sistemes operatius monolloc 53 Sistemes operatius propietaris
La tècnica de pipeline normalment s’utilitza juntament amb una sèrie
d’ordres anomenades filtres.
Les ordres more, sort i find són exemples de la tècnica dels filtres.
2.4.2. Sistemes operatius en entorn gràfic
Els sistemes operatius en mode text es basen a utilitzar tot un seguit d’or-
dres que els ordenin que facin les accions que els usuaris necessitem. Això
implica recordar el nom de l’ordre i escriure-la seguint la sintaxi establer-
ta. De cara als usuaris, tota aquesta situació pot implicar una complicació
en la utilització del sistema operatiu.
Per intentar millorar l’entorn d’utilització dels sistemes operatius de cara
als usuaris van aparèixer els sistemes operatius en entorns gràfics.
Totes les operacions disponibles en els sistemes operatius en mode text
(per exemple, la gestió dels permisos, la gestió dels directoris i la gestió
dels fitxers), les podem fer utilitzant eines gràfiques que avui dia tenen la
majoria dels sistemes operatius. No pretenem fer un estudi exhaustiu de
la utilització d’aquestes eines sinó simplement indicar que existeixen i
que les podem utilitzar en l’entorn gràfic.
Els sistemes operatius en entorns gràfics tenen algunes eines gràfiques
que permeten fer les accions següents:
• La gestió dels directoris: crear-los, visualitzar-los, eliminar-los, mou-
re’ls, canviar-los el nom, desplaçar-los per l’estructura d’arbre, etc.
• La gestió dels fitxers: crear-los, visualitzar-los, copiar-los, eliminar-los,
canviar-los el nom, etc.
El processament pipeline és una tècnica que consisteix que la infor-
mació de sortida d’una ordre s’utilitza com a entrada d’una altra or-
dre. El símbol dels pipelines és |.
Els filtres són unes ordres que ens permeten seleccionar la infor-
mació.
Els sistemes operatius en entorns gràfics permeten una utilització
còmoda, flexible i eficient del sistema operatiu.
Símbol de pipelines
Si el símbol dels pipelines no apareix en el teclat, per seleccionar-lo cal prémer a la vegada les tecles <ALT> i <124> (símbols de la zona numèrica).
El sistema operatiu DOS disposa de tres ordres de tipus filtre: el MORE, el SORT i el FIND.
Elements dels entorns gràfics
Els sistemes operatius en entorns gràfics utilitzen tot un seguit d’eines gràfiques, com, per exemple, les finestres, els botons, les caixes de text, les icones, els enllaços, etc., per aconseguir que la utilització del sistema operatiu sigui més fàcil i còmoda per a l’usuari.
Comoditat dels entorns gràfics
La majoria de les accions que podem fer utilitzant els sistemes operatius monousuari i multiusuari en entorn text, les podem fer d’una manera més còmoda en entorns gràfics.
Sistemes operatius monolloc 54 Sistemes operatius propietaris
• La gestió dels permisos: la creació, la modificació, la gestió del propie-
tari, del grup del propietari i dels altres usuaris.
Gestió de directoris i fitxers
L’evolució dels sistemes operatius en mode gràfic ha estat constant des de
la dècada de 1980 i podem destacar dues empreses en aquest sector: Mi-
crosoft i Apple. Per qüestions diverses i de màrqueting, l’empresa Micro-
soft és fins a aquests moments la que té un índex més alt d’utilització dels
seus sistemes operatius en mode gràfic en els equips microoinformàtics.
Per tot això, les eines gràfiques que es comentaran seran les relacionades
amb les de l’empresa Microsoft i en particular l’entorn Windows.
Per a la gestió dels directoris i dels fitxers en mode gràfic, els sistemes
Windows disposen d’eines gràfiques que podem utilitzar per gestionar
tots els aspectes relacionats amb aquest tema, per exemple, MiPC (fi-
gura 5).
Figura 5. Finestra MiPC en Windows XP
Gestió dels permisos d’accés a fitxers i directoris
Un element bàsic per articular la seguretat és la possibilitat de dotar els
fitxers i directoris de permisos d’accés als usuaris. Per això, cada arxiu o
directori pertanyerà a un usuari, que serà l’encarregat de concedir permi-
sos a la resta perquè puguin accedir a aquest recurs.
Però cal destacar que una estructura de directoris s’ha de protegir. El pro-
pietari o el creador de la carpeta i/o fitxer n’ha de tenir el control i ha de
Entorns gràfics Windows
De sistemes operatius en l’entorn gràfic Windows, n’hi ha diversos, per exemple, el Windows XP Professional Edition, Windows 2003 Server, Windows Vista i Windows 7.
Sistemes operatius monolloc 55 Sistemes operatius propietaris
decidir qui els pot utilitzar, qui hi té accés i què pot fer; és a dir, ha de do-
nar permisos a diferents usuaris sobre la carpeta i/o fitxer. Els tipus d’ac-
cés que es poden donar són els següents: llegir, escriure, executar, afegir,
esborrar, etc.
En Windows, aquest tipus de permisos es concedeixen a dos nivells:
1) Els permisos per compartir en xarxa. Es concedeixen als fitxers i direc-
toris quan el nostre sistema operatiu està configurat per poder treballar
en una arquitectura de xarxa d’àrea local, cosa que en aquests moments
no és el cas i, per tant, no en comentarem el funcionament.
2) Els permisos locals. Són els que permeten restringir l’accés als nos-
tres arxius i directoris a altres usuaris del nostre equipament informà-
tic. En Windows, aquests permisos estan disponibles per a unitats
formatades amb el sistema NTFS; no obstant això, no existeixen en uni-
tats FAT.
Podem destacar dos tipus de permisos estàndard NTFS:
• Permisos estàndards NTFS per a fitxers. Són els següents:
– Permís de lectura. Aquest permís permet veure el contingut del fit-
xer, les seves dades, els seus atributs i permisos, i tenir-hi accés.
– Permís d’escriptura. Permet afegir dades al fitxer, escriure’n els atri-
buts i visualitzar-ne els permisos.
– Permís de lectura i permís d’execució. Permeten veure el contingut
del fitxer, els seus atributs i permisos, executar-lo i tenir-hi accés.
– Permís de modificació. Amb aquest permís es pot llegir, escriure i/o
eliminar el fitxer.
– Control total. Permet llegir, escriure, modificar i/o eliminar el fitxer,
a més de canviar permisos i prendre la possessió del fitxer.
• Permisos estàndards NTFS per a un directori. Són els següents:
– Permís de lectura. Permet veure els fitxers i subdirectoris del direc-
tori corresponent i fer-ne una llista.
– Permís d’escriptura. Permet afegir fitxers i subdirectoris al directori
corresponent.
– Permís de lectura i permís d’execució. Permeten veure fitxers i sub-
directoris del directori corresponent i fer-ne una llista, a més d’exe-
cutar fitxers.
– Permís de modificació. Conté els permisos d’escriptura, de lectura i
d’execució, a més de poder eliminar el directori.
– Permís de fer una llista del contingut de la carpeta o directori. Per-
met veure fitxers i directoris i fer-ne una llista.
Permisos NTFS
Els permisos NTFS només els pot establir i canviar el propietari o l’usuari que hagi rebut el permís del propietari.
Una vegada establerts els permisos, afectaran els arxius i directoris que en depenen, tant els que es creen posteriorment com els que ja hi eren prèviament (aquest fet s’anomena herència). Si no volem que s’heretin caldrà indicar-ho expressament quan s’indiqui el permís.
Sistemes operatius monolloc 56 Sistemes operatius propietaris
– Control total. Té totes les acciones permeses per a la resta de permi-
sos; a més, pot canviar els permisos del directori, prendre possessió
de qualsevol subdirectori o fitxer i eliminar-los.
Cal destacar que, si un usuari té control total sobre una carpeta, pot elimi-
nar els fitxers que conté independentment dels permisos dels fitxers. Po-
dem indicar que:
• Els permisos s’associen a un usuari i a grups d’usuaris.
• Els permisos es poden concedir, denegar o simplement no preveure’ls
i sempre preval la denegació. Si, per exemple, un usuari no té concedit
el permís de lectura sobre un arxiu, ni com a usuari ni com a grup, no
podrà accedir al contingut. Així mateix, si, d’una banda, té concedit el
permís i, de l’altra, el té denegat explícitament, tampoc no podrà acce-
dir al fitxer.
• Els permisos de directoris i fitxers poden ser contradictoris, en cas que
prevalgui el permís sobre el fitxer. De totes maneres, si un usuari pot
eliminar arxius d’una carpeta, els permisos sobre el fitxer no ho podran
impedir.
• Per defecte, els permisos s’hereten des del directori pare. Això provoca
que s’alterin en copiar un arxiu o directori, encara que es conserven si
es tracta de canviar-los d’ubicació dins de la unitat lògica.
Generalment, tot el que necessitarem per protegir els directoris i els fit-
xers són els permisos estàndard (indicats anteriorment). No obstant això,
si volem poder crear un sistema personalitzat de permisos, podem utilit-
zar els permisos especials.
Podem establir permisos especials per a directoris, per a arxius. Aquests
permisos només els pot establir i canviar el propietari o l’usuari que hagi
rebut el permís del propietari. Només és possible establir permisos espe-
cials per a arxius d’unitats formatades en el sistema NTFS.
Els permisos especials per a directoris i arxius són:
• Recórrer carpetes / executar arxiu. El permís recórrer carpeta (només
afecta els directoris) implica el desplaçament per les carpetes. El per-
mís executar arxiu implica l’execució d’arxius de programa.
• Fer una llista de carpetes / llegir dades. El permís fer una llista de car-
petes (només afecta els directoris) implica visualitzar els noms dels ar-
xius i directoris de la carpeta. El permís llegir dades implica visualitzar
les dades dels arxius.
Sistemes operatius monolloc 57 Sistemes operatius propietaris
• Atributs de lectura. Implica visualitzar els atributs d’un arxiu o di-
rectori.
• Atributs estesos de lectura. Implica visualitzar els atributs estesos
d’un arxiu o directori.
• Crear arxius / escriure dades. El permís crear arxius (només afecta els di-
rectoris) implica la creació d’arxius dins de carpetes. El permís escriuredades (només afecta els fitxers) implica els canvis en els arxius.
• Crear carpetes / annexar dades. El permís crear carpetes (només afecta
els directoris) implica la creació de directoris dins de la carpeta. El permís
annexar dades (només afecta els arxius) implica afegir contingut a l’arxiu
però no canviar, eliminar ni sobreescriure les dades existents.
• Atributs d’escriptura. Implica el canvi dels atributs d’un arxiu o di-
rectori.
• Atributs estesos d’escriptura. Implica el canvi dels atributs estesos
d’un arxiu o directori.
• Eliminar subcarpetes i arxius. Implica l’eliminació de subcarpetes i
arxius.
• Eliminar. Implica l’eliminació de l’arxiu o directori.
• Permisos de lectura. Implica visualitzar els permisos de l’arxiu o di-
rectori.
• Canviar els permisos. Implica el canvi dels permisos dels arxius o di-
rectoris.
• Prendre possessió. Implica agafar la possessió de l’arxiu o directori.
El propietari d’un fitxer o d’una carpeta sempre en pot canviar els
permisos, independentment dels permisos existents que protegei-
xen l’arxiu o la carpeta.
En la taula 7, teniu informació de la relació entre els permisos estàndard
i els permisos especials NTFS.
Taula 7. Relació entre els permisos estàndard i els permisos especials NTFS
Permisos especials
Control total
Modificar Llegir i executarVisualitzar el contingut
de la carpetaLlegir Escriptura
Recórrer carpeta o executar arxiu
X X X X
Visualitzar llista de carpetes o llegir dades
X X X X X
Llegir atributs X X X X X
Llegir atributs estesos
X X X X X
Sistemes operatius monolloc 58 Sistemes operatius propietaris
Si el vostre sistema operatiu és Windows XP, és possible que abans de co-
mençar a gestionar els permisos hagueu de desmarcar la casella de verifi-
cació “Utilizar uso compartido simple de archivos”. Per fer-ho, cal anar a
MiPC, seleccionar el menú Eines, escollir Opcions de carpeta, obrir el me-
nú Veure i desmarcar la casella indicada anteriorment (figura 6). D’aques-
ta manera, els menús contextuals sobre els arxius i les carpetes, apareixen
i, en particular, la fitxa Seguretat que ens permet gestionar els permisos
dels fitxers i directoris.
Figura 6. Gestió de la utilització de l’ús compartit simple de fitxers
Permisos especials
Control total
Modificar Llegir i executarVisualitzar el contingut
de la carpetaLlegir Escriptura
Crear arxius o escriure dades
X X X
Crear carpetes o afegir dades
X X X
Escriure atributs X X X
Escriure atributs estesos
X X X
Eliminar subcarpetes i arxius
X
Eliminar X X
Permisos de lectura
X X X X X X
Canviar permisos X
Prendre possessió
X
Sistemes operatius monolloc 59 Sistemes operatius propietaris
El procés que cal seguir per gestionar els permisos és el següent:
1) Seleccionar la unitat.
2) Seleccionar la carpeta i, si escau, el fitxer que cal gestionar (figura 7).
Figura 7. Selecció de carpeta
3) Obrir el menú contextual (botó dret del ratolí) i seleccionar Propietats
(figura 8).
Figura 8. Propietats des del menú contextual
Sistemes operatius monolloc 60 Sistemes operatius propietaris
4) Seleccionar la fitxa Seguretat (figura 9).
Figura 9. Fitxa Seguretat
5) Gestionar el permisos adequats (figures 10 i 11).
Figura 10. Permisos estàndard
Sistemes operatius monolloc 61 Sistemes operatius propietaris
Figura 11. Permisos especials
2.5. Compressió i descompressió de fitxers
A vegades, ens podem trobar que hem d’enviar informació utilitzant su-
ports magnètics o òptics o potser, també, via d’Internet i que tenim una
limitació en la grandària dels fitxers enviats. Aquesta limitació en la
grandària de la informació per enviar pot ser determinada per la capa-
citat del suport que s’ha d’utilitzar o bé per la bústia de recepció de la
informació.
En aquestes situacions és quan podem utilitzar les tècniques anomenades
de compactació i de compressió de fitxers i/o directoris.
Per dur a terme els processos de compactació/descompactació i compres-
sió/descompressió els sistemes operatius disposen de tot un conjunt d’ei-
nes que podem utilitzar en mode text i en mode gràfic.
La compactació o l’empaquetament de fitxers i/o directoris és una
tècnica que consisteix a agrupar en un únic fitxer diversos arxius i/
o directoris. El procés contrari s’anomena descompactació o desem-paquetament.
La compressió de fitxers i/o directoris és una tècnica basada a apli-
car un algorisme que farà que l’arxiu i/o directori ocupi menys espai
en el suport. El procés contrari s’anomena descompressió.
Un algorisme és el conjunt d’accions que hem de dur a terme per aconseguir un objectiu determinat.
Sistemes operatius monolloc 62 Sistemes operatius propietaris
Avui dia la majoria de les eines de compactació/descompactació i de com-
pressió/descompressió dels sistemes operatius són eines dissenyades per
ser utilitzades en entorns gràfics. D’eines d’aquests tipus, en podem tro-
bar moltes, per exemple, el WinRaR, el WinZip, el KGB Archiver, el Com-
plete Compressor, etc.
2.6. Actualització del sistema operatiu
Un sistema operatiu és un conjunt de programes destinats a permetre la
comunicació de l’usuari amb l’ordinador i gestionar-ne els recursos d’una
manera eficient. El programari pot plantejar problemes de seguretat: vi-
rus, programes maliciosos, etc. El fet de treballar cada cop més amb Inter-
net també agreuja la vulnerabilitat.
Quan es llança un sistema operatiu, s’hi van trobant vulnerabilitats impor-
tants que no s’havien tingut en compte i són els mateixos fabricants de
programari els que posen a la disposició dels usuaris actualitzacions per
compensar-ne les deficiències.
Els sistemes operatius necessiten actualitzacions periòdiques per diver-
sos motius:
• Actualitzacions de maquinari: com que el maquinari dels diferents dis-
positius que formen els ordinadors evoluciona, és necessari crear pro-
grames capaços de gestionar aquest nou maquinari.
• Actualitzacions dels programes: de vegades, es detecten vulnerabilitats o
errors en els programes que són resolts en actualitzacions posteriors.
• Funcionalitats noves: amb freqüència, els sistemes operatius incorpo-
ren noves funcionalitats que els usuaris poden aprofitar descarregant-
se-les en les actualitzacions.
En alguns sistemes (per exemple, en els sistemes Windows), les actualit-
zacions s’ofereixen en forma de pedaç o de seguretat. Quant als tipus d’ac-
tualitzacions, en trobem de diferents nivells i en podem destacar els tipus
següents:
• Alta prioritat. Són les actualitzacions crítiques, les de seguretat, els
service packs i els paquets acumulatius de revisions.
• Programari (opcional). Són les revisions no crítiques per a aplicacions.
• Maquinari (opcional). Són les revisions per a controladors i altres dis-
positius de maquinari, com les targetes de so, les impressores, etc.
Exemples d’actualitzacions
Les actualitzacions dels sistemes operatius contenen programari nou que permet mantenir actualitzat l’equip informàtic. Alguns exemples d’actualitzacions són els service packs, les actualitzacions de versions, les actualitzacions de seguretat i els controladors.
Sistemes operatius monolloc 63 Sistemes operatius propietaris
Les actualitzacions crítiques són essencials per al funcionament de
l’equip i, en molts casos, tenen per objecte la resolució de problemes de
seguretat, per la qual cosa es recomana instal·lar-les sempre.
Abans de fer la migració a un altre sistema operatiu, cal fer tot un seguit
de comprovacions per esbrinar si en podem fer l’actualització sense pro-
blemes:
• Assegurar-nos que el maquinari suporta el sistema operatiu nou.
• Comprovar que els perifèrics seran compatibles amb el sistema opera-
tiu nou.
• També cal comprovar que el programari instal·lat funcionarà correcta-
ment amb el sistema operatiu nou.
• També hem d’assegurar-nos que el sistema nou i la versió que tenim
instal·lada es pot actualitzar en el sistema nou.
Abans de fer-ne l’actualització cal fer tot un seguit d’operacions per inten-
tar minimitzar els riscos que es poden presentar i per intentar que l’actu-
alització es dugui a terme amb èxit:
• En primer lloc, cal fer una còpia de seguretat de les nostres dades.
• Si hi ha algun programa incompatible amb el nostre sistema, l’hem de
desinstal·lar.
• També hauríem de desinstal·lar tots aquells perifèrics que no siguin
compatibles o que necessitin controladors nous.
• Hauríem de deshabilitar (o millor desinstal·lar) qualsevol antivirus re-
sident i els tallafocs que poden ser causa de problemes a l’hora de fer
l’actualització del sistema operatiu.
• S’han de seguir molt atentament els missatges de l’instal·lador del sis-
tema operatiu nou.
• Una vegada instal·lat el sistema operatiu nou s’han d’instal·lar els con-
troladors dels diferents perifèrics.
Windows Server Update Services subministra actualitzacions de seguretat
per als sistemes operatius Microsoft. El lloc web de Windows Update (fi-
gura 12) és format per un repositori de paquets d’actualització de Micro-
soft, un servei que descarrega les actualitzacions d’un servidor que permet
comprovar si tenim instal·lades les actualitzacions crítiques. En cas que
no, ens en suggereix la descàrrega i la instal·lació posterior. Un cop fet
aquest procés prioritari, podrem mirar quines actualitzacions queden pen-
dents de descarregar i decidir el tipus d’actuació.
Un tipus d’actualització pot estar relacionada amb el canvi de versió
(anomenada també migració), per exemple, de Windows XP Profes-
sional Edition a Windows Vista.
Mitjans d’actualització
Les actualitzacions es poden fer per mitjà de CD/DVD o via Internet. Avui dia, aquesta última opció és la que s’aplica més.
Sistemes operatius monolloc 64 Sistemes operatius propietaris
Figura 12. Lloc web de Microsoft Update
En qualsevol moment, podem visitar Windows Update per conèixer el
nostre historial. Amb aquesta opció, podrem veure quines actualitzacions
ja s’han aplicat, en quines dates i quin n’ha estat el resultat. En aquest pro-
cés, podem escollir entre fer la instal·lació ràpida o personalitzada. La pri-
mera opció és la més senzilla i ens permet fer actualitzacions d’alta
prioritat fent un sol clic. En el segon cas, la personalitzada ens permet
instal·lar tant les actualitzacions més importants, com les opcionals, se-
leccionant-les una a una (figura 13).
Figura 13. Finestra d’instal·lació personalitzada de Windows Update
Reinstal·lació d’actualitzacions
En cas que es faci el procés de reinstal·lació del sistema operatiu, és important instal·lar-hi novament les actualitzacions. Normalment, en aquest procés, se’ns demana reiniciar la màquina.
Sistemes operatius monolloc 65 Sistemes operatius propietaris
2.6.1. Configuració d’actualitzacions automàtiques
Una vegada hem utilitzat Windows Update per actualitzar el sistema
operatiu, disposem de l’eina servei d’actualitzacions automàtiques per
mantenir-lo al dia. La configuració, la farem des d’Inici/Configuració/
Panell de control/Centre de seguretat/Actualitzacions automàtiques
(figura 14).
Figura 14. Centre de seguretat de Windows XP
Tipus d’actualitzacions automàtiques
Windows Update ens dóna les opcions d’actualització següents:
1) Automàtiques (recomanat). En aquest cas, es configura un dia i una hora per carregar i instal·larles actualitzacions. Recordeu que són les actualitzacions crítiques. Després d’això, ens podem des-preocupar totalment de les actualitzacions, ja que el mateix sistema busca les actualitzacions no-ves. És recomanable configurar aquesta opció perquè s’activi cada dia.
2) Descarregar automàticament. Ens demana que escollim el moment de la instal·lació.
3) Notificació. Aquesta opció ens avisarà quan hi hagi actualitzacions noves i ens permetrà selec-cionar les que volem descarregar i instal·lar.
En la figura 15 podeu veure la finestra d’actualitzacions automàtiques.
La diferència entre les actualitzacions automàtiques i l’aplicació
web de Windows Update és que, en el primer cas, tan sols ens ofe-
reix actualitzacions d’alta prioritat.
Sistemes operatius monolloc 66 Sistemes operatius propietaris
Figura 15. Actualitzacions automàtiques
2.6.2. Funcionament de la descàrrega de les actualitzacions
En connectar-nos a Internet, el sistema operatiu envia informació al lloc
web Windows Update, el qual detecta si ens falta algun tipus d’actualitza-
ció. En cas que hi hagi algun error en la descàrrega, en tornar la connexió,
continua en el punt en què havia finalitzat la connexió. Aquesta descàrre-
ga es fa en segon pla i així no interfereix amb altres descàrregues.
2.6.3. Funcionament de la instal·lació de les actualitzacions
Una vegada hem fet la descàrrega, cal iniciar el procés d’instal·lació, te-
nint en compte que si hem escollit l’opció automàtica, les actualitzacions
noves s’instal·laran en l’hora i en el dia que hàgim escollit. En cas que
haguéssim programat el procés en un moment en què l’ordinador està
apagat, la instal·lació es faria quan tornéssim a iniciar l’ordinador.
2.6.4. Service pack
Els programes anomenats service pack (SP) són un grup de pedaços
que actualitzen, corregeixen i milloren aplicacions i sistemes opera-
tius. Aquesta denominació va se popularitzada per Microsoft quan va
començar a empaquetar grups de pedaços que actualitzaven els seus
sistemes operatius (per exemple, el Service Pack 1, 2 i 3 de Microsoft
Windows XP i el Service Pack 1 i 2 de Microsoft Windows Vista).
Classificació dels service pack
Els service pack es poden classificar en:
1) Incrementals: en què cada SP no conté actualitzacions anteriors, per la qual cosa s’ha d’instal·lar l’SP anterior abans de l’SP següent.
2) Acumulatius: en aquest cas, cada SP conté l’SP anterior, això fa més fàcil i ràpida l’actualització.
Sistemes operatius monolloc 67 Sistemes operatius propietaris
2.7. Agregació, configuració, eliminació i/o actualització de programari del sistema operatiu
De la mateixa manera que podem actualitzar el sistema operatiu, també
podem afegir, eliminar i/o actualitzar i configurar el programari de dife-
rents tipus que s’utilitza en el sistema operatiu utilitzant eines tant de ti-
pus text com de tipus gràfic.
En el cas de sistemes operatius propietaris en entorn gràfic com poden
ser els sistemes Windows, la gestió del programari corresponent al siste-
ma operatiu (figura 16) es pot operar a partir del menú Inici/Configuració/
Panell de control/Afegir o treure programes/Afegir o treure components
de Windows.
Figura 16. Gestor de components de Windows
2.8. Configuració de l’entorn de xarxa
Avui dia seria molt difícil trobar una persona que no hagi vist mai un ordi-
nador i que tampoc no l’hagi utilitzat. Un ordinador o computadora és for-
mat per molts dispositius o màquines.
Un ordinador és un conjunt de dispositius connectats d’una manera
lògica i racional i que tenen com a objectiu final el tractament de la
informació de manera automàtica.
Instal·lació de perifèrics
Per poder utilitzar els perifèrics hem de tenir instal·lats i configurats els seus controladors corresponents. Avui dia, molts sistemes operatius ja disposen de la majoria dels controladors necessaris per poder utilitzar els principals perifèrics que s’estan comercialitzant. En el moment en què fem la instal·lació del sistema operatiu els controladors incorporats al sistema queden a la seva disposició per poder-los utilitzar. Avui dia també gràcies a la característica que tenen molts dispositius de ser Plug and Play, el procés d’instal·lació i de configuració dels perifèrics es fa d’una manera automàtica.
Sistemes operatius monolloc 68 Sistemes operatius propietaris
No tots els dispositius que formen l’ordinador són del mateix tipus. Així
podem parlar dels dispositius:
• D’entrada: la seva funció és entrar la informació en els dispositius de
procés. Per exemple, el teclat, el ratolí, el micròfon, etc.
• De procés: s’encarreguen de tractat o manipular la informació. També
se’ls coneix com a UCP o CPU. Per exemple, podem destacar la memò-
ria principal, el processador, etc.
• De sortida: la seva funció és agafar la informació manipulada en els dis-
positius de procés i distribuir-la externament. Per exemple, podem des-
tacar les impressores, el monitor, etc.
• D’entrada/sortida: són dispositius als quals el mateix mecanisme per-
met entrar i dels quals fan sortir la informació dels dispositius de pro-
cés. Per exemple, els dispositius magnètics com els discos durs, els
disquets, etc.
Els dispositius també poden ser identificats amb el nom de perifèrics. Per
poder utilitzar els perifèrics els usuaris necessitem els sistemes operatius.
Aquests actuen d’intermedi entre l’usuari i el perifèric. Per fer aquesta
funció, els sistemes operatius utilitzen programes específics per a cada pe-
rifèric anomenats controladors (drivers).
Els dispositius que gestionen alguns perifèrics s’anomenen controladors
o targetes controladores.
Que passa quan un sistema no disposa dels controladors correctes? Doncs
molt senzill, que no podrem utilitzar el dispositiu fins que els hàgim obtin-
gut, instal·lat i configurat.
Els controladors són un tipus de programari que permet als sis-
temes operatius gestionar els diferents perifèrics que formen un
ordinador. Així, podem parlar dels controladors de la targeta de
so, dels controladors de la targeta gràfica, dels controladors
d’una determinada impressora, dels controladors de la targeta de
xarxa, etc.
Els controladors o targetes controladores són uns dispositius nor-
malment formats per circuits integrats que utilitzant un programari
específic com poden ser els drivers gestionen el funcionament d’al-
guns perifèrics.
La controladora de xarxa d’àrea local, la targeta gràfica, etc., són alguns exemples de targetes controladores.
Sistemes operatius monolloc 69 Sistemes operatius propietaris
Els sistemes operatius d’avui dia disposen d’eines automàtiques per obte-
nir, instal·lar, configurar, verificar, actualitzar i desinstal·lar els controla-
dors dels perifèrics que formen l’ordinador.
El procés per poder gestionar els perifèrics pot ser el següent:
1) Determinar els objectius del procés.
2) Obtenir els controladors corresponents, si escau (per exemple, per a
una instal·lació, per a una configuració, per a una actualització, etc.).
3) Executar el procés segons la documentació tècnica.
4) Comprovar-ne els resultats.
5) Documentar el procés dut a terme.
Els sistemes operatius Windows disposen de moltes eines de tipus gràfic
per gestionar els controladors utilitzats en els diferents perifèrics que for-
men l’ordinador.
Seguidament indiquem algunes de les accions que podem fer en els peri-
fèrics:
• Determinació dels dispositius instal·lats (figura 17).
Figura 17. Administració del maquinari
• Gestió dels dispositius: habilitar/deshabilitar, gestionar el controlador,
les propietats, etc. En la figura 18 teniu un exemple d’administració
d’una targeta de xarxa.
Sistemes operatius monolloc 70 Sistemes operatius propietaris
Figura 18. Administració de la targeta de xarxa
• Gestió de controladors: via Windows Update (figura 19) i firma de con-
troladors (figura 20).
Figura 19. Windows Update per gestionar controladors
• Una altra situació que ens podem trobar és que el mateix sistema no
disposi dels controladors corresponents per poder gestionar el perifè-
Sistemes operatius monolloc 71 Sistemes operatius propietaris
ric. En aquest cas, hem de cercar el controlador en el material tècnic
que acompanya el perifèric corresponent, o bé en la pàgina web del fa-
bricant o a Internet. Seguidament, cal dur a terme el procés de gestió
del perifèric: la instal·lació, la configuració, l’actualització, etc. Normal-
ment aquest procés es fa utilitzant algun tipus d’assistent de què dispo-
sa el mateix programari de gestió del perifèric.
Figura 20. Firmes del controlador
Una manera de poder utilitzar els diferents components que tenim en un
sistema informàtic pot ser d’una manera privada o local o d’una manera
compartida. Cada sistema té els seus avantatges i els seus inconvenients.
Una manera de compartir els diferents recursos disponibles en un siste-
ma informàtic (per exemple, les impressores, els fitxers, les unitats de
CD/DVD, etc.) és utilitzant un sistema informàtic en xarxa.
Una manera de classificar els sistemes informàtics en xarxa pot ser en
funció de l’àmbit d’acció; així, podem diferenciar:
• Les xarxes d’àrea local o LAN. Són xarxes de dimensions no gaire grans
(per exemple, d’una extensió de 2.000 metres). Aquests tipus de xarxes
són les que utilitzarem per configurar els sistemes operatius per treba-
llar en xarxa.
Un sistema informàtic en xarxa és aquell que gràcies a un conjunt
d’elements tant de maquinari com de programari permet compartir
tot un seguit de recursos entre els usuaris del mateix sistema o al-
tres sistemes informàtics.
Sistemes operatius monolloc 72 Sistemes operatius propietaris
• Les xarxes metropolitanes o MAN. Són xarxes de dimensions de prop
de 50 km (per exemple, la xarxa informàtica de la UPC de Barcelona).
• Les xarxes esteses o WAN. Són xarxes de dimensions de milers de km
(per exemple, la xarxa Internet).
Utilitzarem les xarxes d’àrea local per poder compartir recursos informà-
tics entre usuaris del mateix sistema informàtic o entre usuaris de dife-
rents sistemes informàtics. Per poder dissenyar un sistema informàtic en
xarxa d’àrea local, cal definir tot un seguit d’elements que afecten:
• La instal·lació física de la xarxa: com poden ser l’arquitectura, la topo-
logia, el tipus de mitjà de transmissió (per exemple, la xarxa per cable
o sense cable), les normatives que afecten la instal·lació del cablatge,
dels armaris de comunicacions, els sistemes de seguretat, etc.
• El maquinari implicat en el seu funcionament, com poden ser els repe-
tidors (hubs), els commutadors (switches), els encaminadors (rou-
ters), la targeta de xarxa o NIC, etc.
• La lògica de la xarxa i que correspon a com s’identifiquen els diferents
components dins de la xarxa, per exemple, l’adreça MAC de cada màqui-
na, l’adreça lògica o IP, l’adreça de xarxa de cada màquina, els protocols
TCP/IP, l’adreça de la passarel·la o porta d’accés per defecte, l’adreça IP
dels servidors DNS, servidor intermediari (proxy), DHCP, Web, etc.
Hem de saber configurar els sistemes operatius per poder funcionar com
un sistema en xarxa. Avui dia, la majoria de sistemes operatius poden fun-
cionar en xarxa d’àrea local (per exemple, els sistemes Windows). Això es
possible gràcies al fet que aquest sistema incorpora el protocol TCP/IP.
El procés de configuració d’un sistema operatiu en xarxa es pot fer seguint
les fases següents:
1) Determinar els objectius del procés.
2) Interpretar la documentació tècnica.
3) Executar el procés establert en la documentació tècnica del sistema
operatiu. Aquest procés el podem resumir en les accions següents:
a) Gestionar la targeta de xarxa.
b) Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP: normalment, els sistemes
operatius actuals ja porten instal·lat el protocol TCP/IP i només cal confi-
El procés per configurar un sistema operatiu en xarxa d’àrea local es
pot fer en alguns sistemes durant la instal·lació del sistema operatiu
o bé posteriorment, és a dir, una vegada instal·lat el sistema operatiu.
UPC és l’abreviatura d’Universitat Politècnica de Catalunya.
NIC és l’abreviatura de network interface card.
MAC és l’abreviatura de media access control address; DNS, de domain name service, i DHCP de dynamic host control protocol.
Sistemes operatius monolloc 73 Sistemes operatius propietaris
gurar-lo. Això pot implicar establir l’adreça IP, cosa que podem fer de ma-
nera manual o automàtica (per exemple, utilitzant un servidor DHCP);
també hem de fixar l’adreça de la màscara de subxarxa i, si volem inter-
connexió entre xarxes d’àrea local, cal establir l’adreça IP de la porta d’en-
llaç predeterminada o passarel·la, i si volem connexió a Internet les
adreces IP dels servidors DNS.
c) Cal fixar el tipus d’arquitectura de xarxa que s’ha utilitzar: és a dir, per
exemple, si es tracta d’una arquitectura en grup de treball o una arquitec-
tura amb un sistema de controlador de domini.
Un sistema informàtic configurat com a grup de treball (també anomenat
d’igual a igual o peer-to-peer) és un sistema en xarxa en què les màquines
que formen la xarxa poden ser totes màquines clients i/o màquines servi-
dores. Això implica que no hi ha una estructura jeràrquica i, per tant, hi
pot haver tantes màquines servidores i clients com vulguem. També s’ha
d’indicar que una mateixa màquina pot ser a la vegada client i servidora.
Els dominis poden ser jeràrquics i no jeràrquics. Un sistema en xarxa de con-
trolador de domini és un conjunt de màquines una de les quals actua com a
servidor i les altres actuen com a màquines clients, és a dir, funcionen com
un domini. La màquina servidora s’anomena també controlador de domini,
ja que gestiona l’accés al sistema dels usuaris a partir de les màquines clients.
d) Una vegada definit el tipus d’arquitectura en xarxa (grup de treball o do-
mini), cal establir un nom identificatiu per al grup de treball o per al domini.
e) Seguidament hem de fixar el tipus de servei que farà el maquinari, és
a dir, si serà un client i/o servidor.
4) Una vegada feta la configuració del sistema operatiu en xarxa, cal com-
provar-ne el funcionament. Una de les eines que podem utilitzar són les
ordres ping i ipconfig.
5) Finalment, hem de documentar el procés dut a terme.
Un grup de treball és un conjunt de màquines connectades en xar-
xa. Les màquines poden actuar com a clients i/o servidors.
Un domini és el nom que s’assigna a un conjunt de màquines con-
nectades en xarxa una de les quals actua com a servidor (controla-
dor del domini), i les altres actuen com a clients.
Un servidor és la màquina que ofereix els seus serveis a altres mà-
quines i un client és la màquina que demana determinats serveis a
altres màquines.
Servidors i clients
Podem parlar de servidors i clients de fitxers, de pàgines web (servidors HTTP), d’adreces IP (servidors DHCP), de transmissió de fitxers (servidors FTP), de servidors DNS, etc.
HTTP és l’abreviatura d’hypertext transmission protocol; FTP, de file transmission protocol.
Sistemes operatius monolloc 74 Sistemes operatius propietaris
2.9. Implantació de pedaços del sistema i mòduls de codi
El sistema Windows, igual que altres sistemes operatius, ve amb actualit-
zacions per resoldre errors (bugs), millorar-ne el rendiment i afegir-hi ca-
racterístiques noves. Aquesta actualització pot tenir dues formes: una
nova versió completa del nucli (kernel) o un pedaç. Els nuclis nous com-
plets treballen bé per a gent que no té el nucli complet baixat. Per a aquells
que tenen un nucli complet, els pedaços són la millor solució perquè no-
més contenen el codi modificat.
Els pedaços es poden aplicar tant a un programa binari executable com al
codi font; qualsevol programa, inclòs un sistema operatiu, pot ser objecte
d’un pedaç.
Molt sovint un pedaç consisteix en una actualització de l’arxiu executable
d’un programa. Es poden actualitzar sistemes operatius a còpia de peda-
ços utilitzant Internet.
Podem destacar els tipus de pedaços següents:
• Pedaços de depuració: l’objectiu d’aquest tipus de pedaç és reparar er-
rors de programació.
• Pedaços de seguretat: s’utilitzen freqüentment en programes que són
atacats per pirates (crackers) i se centren a resoldre les vulnerabilitats
dels programes.
• Pedaços d’actualització: consisteixen a modificar un programa per con-
vertir-lo en un programa que utilitzi metodologies més noves.
2.10. Funcionament correcte de les configuracions fetes
Una vegada fetes les configuracions corresponents als diferents tipus de
manteniments que podem efectuar en els sistemes operatius hem de
comprovar que el nou estat del sistema informàtic funciona correctament
i dóna el rendiment esperat. Quines actuacions podeu desenvolupar per
tal de comprovar el funcionament del nou programari instal·lat i configu-
rat i del mateix sistema informàtic en general? Doncs, entre d’altres, po-
dem dur a terme les accions següents:
• Determinar prèviament els objectius del procés.
• Establir un pla de treball.
Un pedaç és una secció de codi que s’introdueix en un programa.
Aquest codi pot tenir diversos objectius: substituir codi erroni, afe-
gir funcionalitat al programa, aplicar una actualització, etc.
Els pedaços nous per al nucli els podem trobar en molt llocs d’Internet.
Sistemes operatius monolloc 75 Sistemes operatius propietaris
• Establir procediments per avaluar el funcionament del programari
instal·lat.
• Fixar procediments per determinar la correcta compatibilitat entre el
programari configurat nou i el sistema informàtic existent.
• Avaluar els resultats de les comprovacions i actuar en conseqüència.
• Documentar el procés desenvolupat.
2.11. Inventari del programari instal·lat
Una vegada acabada la configuració del sistema operatiu i comprovat
el seu funcionament correcte, hem de documentar el programari
instal·lat; dit d’una altra manera, hem d’inventariar o documentar el
programari utilitzat en l’actualització o en el manteniment del sistema
operatiu.
Aquest inventari o documentació formen part de l’anomenat bloc gene-
ral descriptiu del programari del sistema informàtic (documentació
del programari). La documentació del programari conté les caracterís-
tiques generals del programari del sistema (per exemple, el programari
base dels ordinadors i d’altres dispositius, les aplicacions informàti-
ques, etc.).
Un tipus de documentació que forma part de la documentació del progra-
mari del sistema informàtic és la documentació corresponent a les actua-
litzacions o als manteniments fets en els sistemes operatius.
2.12. Documentació del procés de configuració.
Interpretació de la documentació tècnica
Hem de documentar tot el procés de configuració del sistema operatiu fet.
El procés que cal seguir podria ser el següent:
1) Establir els objectius del procés.
2) Explicar el procediment desenvolupat.
3) Indicar les incidències aparegudes i les actuacions adoptades.
4) Avaluar la documentació produïda i actuar en conseqüència.
5) Incorporar la documentació del procés de configuració d’un sistema
operatiu a la documentació del cicle de vida del sistema informàtic.
Per inventari o documentació del programari utilitzat en l’actualit-
zació del sistema operatiu podem interpretar el procés que consis-
teix a recollir tota la informació del programari utilitzat en el
manteniment del sistema operatiu i documentar-ho.
Per a més informació sobre la gestió de la documentació, podeu consultar el subapartat “Documentació del procés d’instal·lació i incidències”, dins de l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” d’aquesta mateixa unitat.
!!
Sistemes operatius monolloc 76 Sistemes operatius propietaris
La interpretació de la documentació tècnica en la configuració de siste-
mes operatius s’utilitzarà com a guia durant el procés d’instal·lació i de
configuració i en la fase de comprovació per avaluar els resultats obtinguts
i les incidències detectades.
Sistemes operatius monolloc 77 Sistemes operatius propietaris
3. Administració dels sistemes operatius propietaris
Qualsevol sistema informàtic, des del més petit fins al més gran, necessita
la figura de l’administrador del sistema. Aquesta persona (o grup de per-
sones en el cas d’un sistema gran) és l’encarregada de mantenir en perfec-
tes condicions tot el sistema informàtic de l’empresa, tant el programari
(software) com el maquinari (hardware).
Una de les eines de què disposa un administrador per gestionar la segure-
tat del sistema informàtic és la gestió dels usuaris.
3.1. Creació i gestió d’usuaris i grups. Gestió de perfils d’usuaris
i de grups locals. Contrasenyes. Permisos
Una de les funcions de l’administrador d’un sistema informàtic és la gestió
de l’accés dels usuaris al sistema informàtic. Això què vol dir? Doncs que l’ad-
ministrador ha de cercar la manera que només puguin accedir al sistema in-
formàtic els usuaris que ell hagi determinat. No tots els sistemes operatius al
llarg de la història de la informàtica han suportat aquesta possibilitat.
La gestió de la seguretat ha anat evolucionant amb el temps. En un primer
moment, es va idear un nivell de seguretat anomenat accés simple, de
manteniment molt fàcil. Utilitzava el parell usuari/contrasenya per con-
trolar l’accés als recursos del sistema i, una vegada validat l’usuari, aquest
ja tenia accés no restringit a tots els recursos.
Més endavant, es va veure que aquest sistema no protegia uns usuaris dels
altres del mateix sistema. Això va fer concebre un nivell de seguretat su-
perior, anomenat accés als recursos, que tractava de donar a determinats
usuaris autorització per accedir a determinats recursos.
Un administrador d’un sistema informàtic és la persona responsa-
ble del funcionament del sistema informàtic. A vegades, aquesta
funció és compartida entre diverses persones quan les tasques per
desenvolupar poden ser molt extenses.
Per mantenir un bon nivell de seguretat que garanteixi la privacitat
i la integritat de les dades, és indispensable fer una bona gestió dels
usuaris.
Tasques d’un administrador del sistema
Entre les tasques més habituals que ha de dur a terme un administrador, en podem indicar les següents:
1) La instal·lació i la configuració del maquinari.
2) La instal·lació i la configuració del programari.
3) La seguretat de l’accés al sistema.
4) La seguretat de la informació.
5) La instal·lació i la configuració dels diferents servidors del sistema informàtic.
6) La gestió de diferents tipus de documentació.
Sistemes operatius monolloc 78 Sistemes operatius propietaris
Era una mica més costós de mantenir, ja que calia conservar les altes i les
baixes d’usuaris i dels recursos autoritzats. A més, es va descobrir que tam-
bé presentava limitacions, ja que no es podia definir per a cada usuari un
tipus d’autorització depenent del recurs (no és el mateix tenir permís per
llegir que per modificar); així que es va dissenyar un nivell encara més
complex de seguretat anomenat accés d’usuari.
Per gestionar l’accés dels usuaris als sistemes informàtics els administra-
dors utilitzen els comptes d’usuaris.
3.1.1. Comptes d’usuari
Avui dia, per poder accedir a la majoria dels sistemes informàtics tant en
mode text com en mode gràfic hem de disposar d’un compte d’usuari de-
finit en el sistema informàtic corresponent.
La gestió dels usuaris implica, entre d’altres, les tasques següents:
• Altes, baixes i modificacions dels comptes d’usuari.
• Definició dels diferents nivells de seguretat dels usuaris.
• Altes, baixes i modificacions dels comptes de grup.
• Definició dels diferents nivells de seguretat dels grups.
• Instal·lació i gestió dels equips informàtics.
• Control del rendiment dels equips i del sistema en general.
3.1.2. Gestió d’usuaris
Durant la instal·lació dels sistemes operatius de la família Windows el pro-
cés ens pregunta qui utilitzarà l’ordinador i ens obliga a posar-hi un nom
com a mínim. Però si volem crear altres comptes d’usuari, en cas que al-
tres persones vagin a utilitzar l’equip, serà possible en qualsevol moment
sempre que disposem de la contrasenya de l’administrador.
L’accés d’usuari consisteix en la creació de diferents tipus d’autorit-
zacions relacionades amb les accions que un usuari o grups d’usua-
ris poden dur a terme amb cada recurs.
Un compte d’usuari és una identificació que utilitzen els sistemes
operatius per gestionar l’accés dels usuaris al sistema informàtic.
Aquests comptes són gestionats per l’administrador del sistema in-
formàtic.
Utilització d’un compte d’usuari
En el nivell de seguretat d’accés d’usuari, un compte d’usuari s’utilitza per:
1) Autentificar la identitat de l’usuari.
2) Autoritzar o denegar l’accés a determinats recursos.
3) Auditar les accions efectuades amb el compte d’usuari.
Seguretat de les dades
El primer que ha de tenir clar tot administrador de sistemes és que el més important són les dades i, per tant, la gestió de la seguretat de les dades ha de ser el tema cabdal de la seva tasca. Per mantenir un bon nivell de seguretat de les dades, s’ha de fer una bona gestió d’usuaris i dels grups d’equips.
Sistemes operatius monolloc 79 Sistemes operatius propietaris
Quan vulguem crear un usuari nou, cal decidir de quin tipus serà entre
dues possibilitats:
1) Administrador. És el propi dels usuaris que no tenen restricció d’accés
i que poden administrar els recursos del sistema. Aquest usuari pot canvi-
ar tota la configuració de l’equip, instal·lar-hi programes nous, té accés a
tots els arxius, i pot crear, modificar i eliminar comptes d’usuaris.
2) Limitat. Pot canviar o eliminar les seves contrasenyes, canviar la seva
imatge, el seu tema i altres configuracions de l’escriptori; també pot visu-
alitzar els seus arxius creats i veure els arxius de la carpeta “Documents
compartits”. No pot instal·lar programes.
Un altre tipus de classificació dels usuaris pot estar relacionada amb l’àm-
bit d’acció que un usuari o un grup d’usuaris poden fer en cada recurs. En
Windows, hi ha els tipus d’usuaris següents:
1) Usuaris globals. Es tracta d’usuaris que es creen en equips que són con-
troladors de domini i que es poden utilitzar per connectar-se als dominis
que decidim.
2) Usuaris locals. Es tracta d’usuaris que només controlen la màquina en
què van ser creats i que, per tant, no es poden connectar a cap domini. En
Windows 2003/XP tenim dos usuaris predefinits (per exemple, els usuaris
administrador i invitat), que ens serveixen per iniciar sessions i tenir ac-
cés als recursos. Així, doncs, podem destacar els tipus de comptes d’usuari
següents:
a) El compte d’usuari d’administrador. És el propi dels usuaris que no te-
nen restricció d’accés i que poden administrar els recursos del sistema.
Tot sistema informàtic ha de ser segur i, per tant, ha de garantir la priva-
desa i la integritat de les dades, impedir que usuaris no autoritzats acce-
deixin a recursos i permetre l’accés als recursos als usuaris que hi estan
autoritzats i els necessiten.
b) El compte d’usuari limitat. Aquest compte té limitades les acciones
que es poden fer en el sistema. Pot canviar o eliminar les seves contrase-
nyes, canviar la seva imatge, el seu tema i altres configuracions de l’escrip-
tori; també pot visualitzar els seus arxius creats i veure els arxius de la
carpeta “Documents compartits”. No pot instal·lar programes.
c) El compte d’usuari invitat. Normalment aquest compte es troba desha-
bilitat i serveix per entrar al sistema sense necessitat de contrasenya
(password), tant en els dominis com en els equips. Igual que el compte
d’usuari limitat, no pot instal·lar cap tipus de programari ni maquinari, pe-
rò pot tenir accés als programes instal·lats. No pot canviar ni el tipus de
Domini
Un domini és un tipus d’organització en xarxa en què un la utilització d’un conjunt d’ordinadors anomenats clients és gestionada a partir d’un altre ordinador anomenat controlador de domini.
Compte deshabilitat
Un compte deshabilitat és un tipus de compte d’usuari que no podem utilitzar fins que l’administrador del sistema operatiu l’activi (habiliti).
Sistemes operatius monolloc 80 Sistemes operatius propietaris
compte, ni la imatge, ni crear una contrasenya. Aquest compte només el
pot activar o desactivar un administrador de l’equip.
En la taula 8, es presenten els permisos disponibles per a aquests tres ti-
pus de comptes d’usuari en Windows XP Professional Edition.
Taula 8. Tipus d’usuaris en Windows XP
Gestió de comptes d’usuari en sistemes operatius del tipus Windows
En els sistemes operatius de tipus Windows (per exemple, Windows XP Professional Edition), po-
dem gestionar els comptes d’usuari de dues maneres:
1) Administració simple. Podem gestionar els usuaris d’una manera molt fàcil. El volum d’in-
formació implicat en la gestió és reduït (per exemple, el nom del compte, el tipus de compte,
etc.).
2) Administració avançada. Permet gestionar els usuaris d’una manera més completa. En aquesta
gestió està implicat, per exemple, el nom del compte de l’usuari, el seu nom complet, la descripció
del compte, la gestió de la contrasenya i l’estat del compte habilitat.
3.1.3. Grups d’usuaris
Moltes vegades ens podem trobar que necessitem gestionar diversos usu-
aris amb les mateixes característiques (per exemple, els mateixos permi-
sos). Una manera de fer-ho és gestionar-los d’una manera independent
repetint les mateixes accions per a cada usuari, o bé gestionar-los d’una
manera conjunta o en grup d’usuaris.
Permís Administrador Limitat Invitat
Crear comptes d’usuari X
Canviar els arxius del sistema X
Canviar la configuració del sistema X
Llegir arxius d’altres comptes d’usuari X
Afegir o treure maquinari X
Canviar les contrasenyes d’altres comptes d’usuari
X
Canviar les contrasenyes del propi compte d’usuari
X X
Instal·lar qualsevol programa X
Instal·lar la majoria dels programes X X
Desar documents X X X
Utilitzar els programes instal·lats X X X
Un grup d’usuaris és un conjunt de comptes d’usuaris que tenen ca-
racterístiques comunes i, per tant, en alguns aspectes es poden ges-
tionar d’una manera conjunta. Un grup d’usuaris o un compte de
grup d’usuari és un compte definit en el sistema.
La contrasenya (password) és una clau d’accés.
Utilitat dels comptes de grup d’usuaris
La utilització dels comptes de grup per agrupar diferents usuaris permet no fer una limitació usuari a usuari, sinó de grups en grups. Els comptes de grup són molt útils a l’hora de controlar el sistema, ja que, gràcies a ells, es pot tractar diferents usuaris de la mateixa manera i no cal configurar usuari a usuari, sinó que configurant el grup ja es configuren tots els usuaris que hi pertanyen. En cada grup, hi pot haver tants usuaris com facin falta; a més, un usuari pot pertànyer a diferents grups.
Sistemes operatius monolloc 81 Sistemes operatius propietaris
Cal eliminar els usuaris del sistema que no s’utilitzen, ja que si s’hi deixen
poden crear molta confusió a l’administrador, perquè, a l’hora de contro-
lar els usuaris, no sap si un usuari encara està en ús i, per tant, si se li han
de mantenir totes les dades intactes.
Els sistemes operatius incorporen diferents tipus d’eines per gestionar
els comptes de grups d’usuaris.
3.1.4. Gestió de grups d’usuaris
Durant la instal·lació dels sistemes operatius de la família Windows es cre-
en per defecte una sèrie de grups d’usuaris que tenen funcions específi-
ques. Podem classificar el grups d’usuaris segons l’àmbit d’aplicació en:
1) Grups d’usuaris de dominis. Són comptes de grups d’usuaris definits
en equips que són controladors de dominis.
2) Grups d’usuaris locals. Són comptes definits en equips que no són con-
troladors de dominis. Dins d’aquest grup, podem destacar els grups d’usu-
aris següents:
a) Administradors. Aquest grup té privilegis gairebé totals en el sistema, té
potestat d’accedir, veure, crear, modificar quasi tots els fitxers del sistema, i
també establir privilegis a altres grups d’usuaris o usuaris específics.
b) Usuaris. Els usuaris només tenen privilegis d’accés però no d’escriptu-
ra en els directoris del sistema, bàsicament aquest és el grup que caldria
utilitzar per al nostre treball normal.
c) Usuaris avançats. Els usuaris d’aquest grup tenen més permisos que
els del grup usuaris, però menys que els del grup administradors; per
tant, podem dir que són usuaris amb permisos intermedis. Els usuaris
avançats no poden modificar arxius del sistema, no poden instal·lar ser-
veis nous, no poden fer instal·lacions de programes que impliquin modifi-
cacions en arxius del sistema ni creació de serveis, no es poden afegir com
a usuaris administratius ni tampoc tenen permís d’accés per visualitzar
els documents d’altres usuaris.
d) Invitats. El grup d’invitats realment té molt pocs privilegis; només po-
den accedir a poques zones i escriure en directoris predefinits com el di-
rectori de “Documents compartits”.
3.1.5. Perfils dels usuaris
Una de les característiques dels sistemes operatius actuals és que perme-
ten als usuaris i als administradors del sistema informàtic configurar l’en-
Gestió dels comptes de grups
Per gestionar els comptes de grups, s’han de seguir uns passos molt similars als que se segueixen quan es gestionen els usuaris.
Sistemes operatius monolloc 82 Sistemes operatius propietaris
torn de treball de cada usuari, és a dir, que cada usuari pot decidir la
manera d’iniciar una sessió i l’aparença i el contingut de l’escriptori. Això
és possible gràcies als perfils dels usuaris.
En els sistemes operatius en mode gràfic (per exemple, l’entorn Win-
dows), podem diferenciar depenent del lloc des del qual s’hi accedeixi, els
tipus de perfils següents:
1) Perfil local. Aquest perfil d’usuari va associat a cada usuari i s’emma-
gatzema a cada estació de treball; així, si l’usuari entra en diferents esta-
cions de treball, tindrà un perfil local associat a cadascuna. Aquest perfil
només és accessible des de l’estació de treball en què va ser creat.
2) Perfil de xarxa. Els perfils també es poden emmagatzemar en el servi-
dor de la xarxa; llavors aquest perfil serà accessible des de qualsevol esta-
ció de la xarxa. D’aquests perfils, en podem trobar de dos tipus:
a) Perfil mòbil. Si bé aquest perfil és especificat pels administradors de
xarxa, els usuaris en poden modificar les característiques, i els canvis es
conservaran quan surtin de la sessió.
b) Perfil fix. Si bé els usuaris també poden modificar aquest perfil, quan
tornin a entrar en una altra sessió, els canvis s’hauran perdut. Això serveix
perquè tots els usuaris tinguin el mateix entorn de treball quan s’hi con-
nectin.
Aquests perfils defineixen l’escriptori, els favorits, les impressores, el me-
nú d’inici, els meus documents, l’entorn de xarxa, les dades de programes,
la configuració local, les galetes, els documents recents, les plantilles i les
imatges.
3.2. Gestió del sistema d’arxius. Eines gràfiques i de consola
Els sistemes operatius actuals de Windows fan servir una estructura je-
ràrquica de fitxers en forma d’arbre. El sistema permet crear directoris
i inserir dins de cada directori fitxers i directoris nous. Tota l’estructu-
ra comença des de l’arrel que constitueix el directori principal o direc-
tori arrel. Aquest directori es representa mitjançant el símbol \ i conté
Els perfils dels usuaris contenen la informació que descriu l’entorn
de treball de cada usuari. Són una de les eines més potents que hi
ha associada als usuaris. Els perfils poden especificar l’aspecte de
l’escriptori, la barra de tasques, el contingut dels menús de l’escrip-
tori, etc.
Sistemes operatius monolloc 83 Sistemes operatius propietaris
els altres directoris i fitxers. Des d’aquest directori neix tota l’estructu-
ra en arbre.
Un sistema de fitxers és un component dels sistemes operatius que ens
ajuda a organitzar la informació en un suport. En els sistemes operatius
(per exemple, Windows), tenim eines tant en mode text com en mode grà-
fic per gestionar el sistema de fitxers. En mode gràfic podem seguir el pro-
cés següent:
1) Seleccionem la icona MiPC.
2) Seleccionem la unitat que cal manipular.
3) Seguidament, seleccionem l’acció que s’ha de desenvolupar: gestionar
directoris i/o gestionar fitxers.
També via MiPC, podem gestionar les unitats: formatar, crear el sistema
de fitxers, etc.
3.3. Gestió dels processos del sistema i d’usuari.
Activació i desactivació de serveis
Hi ha diverses eines per mostrar i manipular els processos en sistemes
operatius propietaris. En els sistemes operatius en mode gràfic (per
exemple, el sistema Windows), podem utilitzar l’eina anomenada admi-
nistrador de tasques per controlar i gestionar els processos del sistema.
Ho podem fer mitjançant la combinació de les tecles Ctrl + Alt + Supr o
situar-nos en la barra de tasques i fer clic amb el botó dret i seleccionar-hi
administrador de tasques. Aquesta eina ens subministra informació que fa
referència:
• A les aplicacions en què podem gestionar els programes que s’estan
executant (per exemple, passar a, posar al davant, finalitzar la tasca i
anar al procés), tal com es veu en la figura 21.
• Als processos (figura 22) en què podem gestionar els processos asso-
ciats als programes (per exemple, acabar, finalitzar l’arbre de pro-
cessos, depurar i fixar-ne la prioritat). En el moment d’executar un
programa aquest es converteix en procés. Això ho podem veure en
seleccionar un programa i amb el botó dret podem anar al procés as-
sociat.
En els sistemes Windows podem veure unitats individuals, és a dir,
cada unitat té la seva estructura en arbre corresponent.
Sistemes operatius monolloc 84 Sistemes operatius propietaris
Figura 21. Apartat d’aplicacions dins de l’administrador de tasques de Windows XP
Hi ha molts processos que el sistema operatiu manté actius que per als
usuaris passen desapercebuts; aquestes tasques o processos s’anomenen
dimonis (o daemon).
Normalment, els dimonis són processos que es comencen a executar en
iniciar-se el sistema i no es paren d’executar fins que s’apaga la màquina,
encara que també els podem iniciar i aturar manualment. Un tipus de pro-
cessos dimoni que contínuament s’estan executant en segon pla són els
processos anomenats serveis.
Els dimonis són processos que normalment es comencen a executar
en arrencar el sistema i no ho deixen de fer mentre funciona.
Els serveis són programes que llança el sistema operatiu i que s’es-
tan executant d’una manera continuada i que tenen com a objectiu
donar respostes a determinades peticions.
Exemples de serveis
Alguns exemples de serveis són els serveis d’impressió per poder imprimir, els serveis de pàgines web per poder visualitzar pàgines web, els serveis de xarxa per fer comunicacions amb altres dispositius, etc.
Sistemes operatius monolloc 85 Sistemes operatius propietaris
Figura 22. Apartat de processos dins de l’administrador de tasques de Windows XP
Els sistemes Windows actuals disposen d’eines gràfiques (figura 23) per
gestionar els serveis. Podem establir el tipus d’inici del servei: manual, au-
tomàtic, habilitat o deshabilitat. També podem gestionar l’estat del servei:
parar, posar en pausa, iniciar i reiniciar. El camí per gestionar els serveis
en Windows pot ser: Inici/Configuració/Panell de control/Rendiment i
manteniment/Eines administratives/Serveis.
3.4. Optimització de la memòria i del funcionament dels dispositius d’emmagatzematge
L’ordinador és un conjunt de dispositius que té com a objectiu principal
executar programes, però per poder-ho fer necessita disposar de la me-
mòria.
La memòria és un conjunt de components electrònics encarre-
gats de l’emmagatzematge dels programes i de les dades que ha
d’executar.
Sistemes operatius monolloc 86 Sistemes operatius propietaris
Figura 23. Eina gràfica de gestió dels serveis en Windows
En la memòria podem diferenciar els elements següents:
• La capacitat d’emmagatzematge. Fa referència a la quantitat d’infor-
mació que pot emmagatzemar. S’utilitzen les mateixes unitats de me-
surament que per a la informació, per exemple, MB, GB, etc.
• La velocitat d’accés. El temps que triga l’ordinador a dipositar la infor-
mació a la memòria o obtenir-la’n, des que es fa una operació d’escrip-
tura o lectura. Dit d’una altra manera, el temps que implica la
transferència de les dades entre el processador i la memòria. Es mesu-
ra en ms, μs i ns.
• El temps de cicle de la memòria. És el temps passat entre operacions
fetes en la memòria.
Dins del sistema informàtic tenim diferents tipus de memòria, cadascuna
amb les seves característiques:
1) La memòria principal, central o convencional és la memòria en què
s’emmagatzemen les dades i els programes que ha d’executar el proces-
sador. Té poca capacitat d’emmagatzematge comparada amb la d’un dis-
positiu d’emmagatzematge secundari (per exemple, un disc dur), però
té una gran velocitat de procés. Per executar un programa, prèviament
es carreguen les instruccions i les dades en la memòria principal i el pro-
cessador va executant les diferents ordres del programa que estan situa-
des en la memòria principal. Una vegada acabada l’execució del
programa, la memòria principal queda lliure per poder-hi carregar un al-
tre programa.
1 ms = 10–3 s
1 μs = 10–6 s
1 ns = 10–9 s
En l’apartat “Caracterització dels sistemes operatius, tipus i aplicacions” de la unitat “Introducció als sistemes operatius” s’estudien diversos aspectes relacionats amb la memòria. Seria convenient que féssiu un recordatori dels seus continguts, ja que us ajudaran a entendre com gestiona la memòria el sistema operatiu i la importància de la seva optimització.
!!
Sistemes operatius monolloc 87 Sistemes operatius propietaris
2) La memòria cau és un tipus de memòria que proporciona una velocitat
d’accés molt superior a la memòria principal, encara que avui dia té un
preu molt elevat. La majoria dels ordinadors disposen d’una petita quan-
titat de memòria cau suficient per accelerar el rendiment del sistema.
3) Els registres de memòria són petites memòries d’emmagatzematge
temporal de dades del processador que tenen un accés molt ràpid i que
s’utilitzen per desar informació mentre el processador les manipula. Són
més ràpides que la memòria cau, però tenen menys capacitat.
L’administració de la memòria la fa el sistema operatiu i la manera de fer-
ho és diferent en els sistemes monousuari, multiusuari i multiprocés. A
més a més, per poder executar un programa en un ordinador cal que
aquest estigui carregat en la memòria principal. Què passa quan un pro-
grama és més gran que la memòria principal disponible? Antigament suc-
ceïa que no es podia executar el programa, ja que havia d’estar tot carregat
en la memòria principal. Avui dia, aquest problema està resolt mitjançant
la utilització de la tecnologia de la memòria virtual.
Els sistemes operatius disposen d’eines per gestionar la memòria virtual.
Per efectuar aquesta gestió en els sistemes Windows el camí pot ser:
MiPC/Botó dret/Propietats/Opcions avançades/Rendiment/Configuració/
Opcions avançades (figures 24 i 25).
Figura 24. Gestió de la memòria en Windows
La memòria virtual és una tècnica de gestió de la memòria principal
que permet executar programes més grans que la memòria princi-
pal disponible. Com ho fa? Doncs d’una manera molt senzilla, carre-
gant en la memòria principal només els trossos del programa que
en aquells moments ha d’executar el processador.
Tipus de memòria cau
Hi ha dos tipus de memòria cau:
1) La memòria cau de primer nivell (L1) és en la part interna del mateix processador.
2) La memòria cau de segon nivell (L2) és en la part externa del mateix processador.
Sistemes operatius monolloc 88 Sistemes operatius propietaris
Figura 25. Eina gràfica de gestió de la memòria virtual en Windows
La utilització de la memòria virtual per a l’execució dels programes infor-
màtics implica la utilització d’una certa quantitat d’espai del disc dur ne-
cessària per a la creació de la memòria virtual, és a dir, necessitem
dispositius d’emmagatzematge per crear la memòria virtual.
Com podem gestionar alguns d’aquests dispositius d’emmagatzematge
que tenen tanta relació amb la memòria virtual? Doncs en el cas de siste-
mes Windows ho podem fer de la manera següent: el mateix sistema ope-
ratiu ja disposa d’eines per fer aquesta tasca de gestió com l’administrador
de discos (figura 26), al qual podem accedir pel camí Inici/Configuració/Ei-
nes administratives/Administració d’equips/Administració de discos. En-
tre altres accions podem executar: obrir, explorar, marcar la partició
activa, formatar, eliminar propietats, etc.
També hi ha eines específiques per dur a terme una gestió més completa
dels dispositius d’emmagatzematge que les eines aportades pels mateixos
sistemes operatius. Entre aquestes eines específiques, en podem destacar
el programari Partition Magic, Qparted, Paragon Partition Manager, Qt-
parted, Acronis Disk Director Suite, etc.
Els dispositius d’emmagatzematge o memòries secundàries són els
suports d’informació que tenen com a característica principal que la
informació no es perd quan no hi arriba el corrent elèctric a diferèn-
cia de la memòria principal. En podem indicar com a exemples, els
discos durs, les unitats de CD/DVD, etc.
Sistemes operatius monolloc 89 Sistemes operatius propietaris
Figura 26. Administrador de discos en Windows
3.5. Rendiment del sistema. Eines del sistema de seguiment
i de monitoratge
Hi ha diferents mecanismes per obtenir informació del sistema. Podem
obtenir informació gràcies a diverses eines del mateix sistema durant l’ar-
rencada i durant el funcionament, tant informació instantània del mo-
ment, com la que es va enregistrant sobre tot allò que li passa al llarg de
la seva vida útil. Amb aquestes dades, podrem prendre decisions per mi-
llorar, mantenir i reparar tot el sistema. Aquestes decisions també tenen
a veure amb l’administració de dispositius, de recursos, d’usuaris i de ser-
veis, per la qual cosa aprendrem a gestionar-los des del punt de vista de la
diagnosi i del rendiment.
El sistema ens aporta informació tant durant l’arrencada com durant el fun-
cionament. Aquesta informació és molt important per conèixer la integració
de cada component del maquinari, per detectar-lo en el sistema operatiu, i
per detectar-ne i diagnosticar-ne amb certesa les possibles fallades.
Quan un sistema arrenca, acostuma a estar configurat per mostrar infor-
mació del BIOS relativa a la detecció del maquinari. Hi podem trobar in-
formació sobre el processador, la freqüència i el tipus, la memòria RAM,
l’autodetecció de dispositius d’emmagatzematge com discos i lectors de
CD/DVD, i sobre targetes de Plug and Play, PCI, etc.
Posteriorment, dins el primer disc dur se cerca el primer sector d’infor-
mació, el registre MBR. Aquest sector conté el codi que detecta particions
Rendiment de l’equip informàtic
En instal·lar el sistema operatiu, aquest es configura automàticament amb unes opcions per defecte que determinen el rendiment de l’equip.
El rendiment de l’equip informàtic pot ser superior o inferior en funció de les característiques gràfiques, la memòria virtual assignada, la gestió dels dispositius d’emmagatzematge, etc.
PCI és l’abreviatura de peripheral component interconnect.
Sistemes operatius monolloc 90 Sistemes operatius propietaris
i va a la partició activa a iniciar el seu sector d’arrencada. Dins aquest sec-
tor, hi pot haver un programa selector de sistema operatiu. En Windows,
es gestiona amb l’arxiu BOOT.INI.
Cada sistema operatiu ofereix mecanismes perquè l’administrador del sis-
tema investigui les interioritats del sistema operatiu i per configurar els
paràmetres quan ho necessiti. Les distribucions de Windows ho permeten
fer en un cert grau mitjançant la consulta del registre.
Per iniciar l’editor del registre de configuracions seleccionem el menú Ini-
ci, escollim Executar i executem el fitxer regedit.exe (figura 27). El resul-
tat de la consulta és una pantalla que es troba dividida en dues parts. En
la part esquerra hi ha les categories i en la part dreta es visualitza el nom
de l’entrada, el tipus de dades i el valor actual (figura 28).
Figura 27. Utilitat regedit.exe
El rendiment del sistema depèn de com s’utilitzen els diferents recursos
d’una manera eficient. La demanda dels recursos, la generen els diversos
treballs que funcionen en el sistema.
Quan ens manca algun recurs, tenim principalment dues opcions per in-
tentar-ho solucionar: augmentar-lo o reduir-ne el consum. Ens fan falta ei-
nes que ens permetin mesurar l’ocupació d’un recurs.
El registre és una base de dades en què es desa la configuració del
sistema Windows instal·lat i configurat. Podem visualitzar el contin-
gut del registre a partir de l’editor del registre de configuracions.
Missatges d’estat i missatges d’error
Durant la utilització del sistema, diverses parts generen missatges d’estat. A més, també es generen missatges d’error quan sorgeixen problemes de maquinari o de programari.
Recursos del sistema i rendiment
Els aspectes dels recursos de sistema més importants des del punt de vista del rendiment són els següents:
1) El processador.
2) La memòria.
3) Les entrades i les sortides de disc.
4) Les entrades i les sortides de xarxa.
Sistemes operatius monolloc 91 Sistemes operatius propietaris
Figura 28. Components del registre
Pel que fa a l’emmagatzematge, podem estudiar el rendiment dels discos en
dos vessants: la velocitat en les transferències i l’aprofitament de l’espai.
Mitjançant l’ús de les alarmes, definim valors que provoquen accions,
com, per exemple, enviar un missatge, executar un programa o iniciar un
registre (log).
Les alarmes són útils si no estem contínuament pendents del control d’un
paràmetre particular perquè volem ser notificats quan supera un valor
predefinit o quan en queda per sota i, d’aquesta manera, poder intentar
esbrinar la causa del canvi.
Pel que fa a les alarmes que podríem tenir en un sistema, dividim el tema
en dos àmbits ben diferenciats:
• Alarmes externes. Considerem alarmes externes tots els sistemes inde-
pendents del sistema operatiu dissenyats per detectar alguna anomalia.
Les alarmes són un altre tipus d’eina de què disposen alguns siste-
mes operatius que ens serviran per notificar a un usuari o a nosal-
tres mateixos si s’ha excedit algun paràmetre del sistema o si ha
fallat alguna configuració específica.
Els registres (log) són uns fitxers de tipus ASCII que contenen in-
formació corresponent als missatges generats en el sistema infor-
màtic corresponents a situacions determinades. Aquests fitxers
tenen l’extensió log (per exemple, missatges.log).
Funcions d’una alarma
Algunes de les funcions d’una alarma són:
1) Escriure una entrada en el registre dels esdeveniments.
2) Iniciar un registre quan s’excedeix el comptador relacionat amb el paràmetre que volem controlar o quan en quedem per sota.
3) Enviar un missatge.
4) Executar un programa.
Sistemes operatius monolloc 92 Sistemes operatius propietaris
Habitualment, el sistema rep una notificació i actua en conseqüència.
Aquí, encabim tots els tipus d’alarmes que es poden programar en el BIOS.
Hi ha ordinadors que permeten programar alarmes acústiques i d’apaga-
da; de manera que, quan el processador arriba a una temperatura llindar
extrema, i per tal d’evitar que el maquinari es malmeti, el sistema s’apa-
ga, i fins i tot sense avisar-ne el sistema operatiu.
• Alarmes internes. Hi ha utilitats i BIOS que permeten conèixer l’estat
del maquinari al sistema. Amb els controladors adequats dins el siste-
ma operatiu, aquest pot detectar algunes anomalies com, per exemple,
un ventilador que gira a molta menys velocitat de l’adequada, o que,
fins i tot, ha deixat de girar. Normalment, s’automatitzen els avisos
perquè arribin al compte de correu de l’administrador; per exemple,
per fer la reparació corresponent. Fixem-nos que aquest tipus de detec-
cions les fa el mateix sistema, per la qual cosa les podem anomenar
alarmes internes.
L’avaluació del rendiment del sistema, la podem fer utilitzant eines gràfi-
ques. Les eines gràfiques ens permeten gestionar el rendiment del siste-
ma d’una manera més fàcil i còmoda. Molts sistemes operatius disposen
de les seves pròpies eines per fer aquesta gestió.
3.6. Compartició de recursos
La utilització dels recursos d’un sistema informàtic, l’ha de fixar l’admi-
nistrador del sistema i es poden establir de manera que només els puguin
utilitzar els usuaris locals de l’equip o també que els puguin utilitzar altres
usuaris no locals de l’equip. La possibilitat que tant usuaris locals com usu-
aris remots puguin utilitzar els mateixos recursos té els seus avantatges i
també els seus inconvenients. El procés de poder utilitzar els mateixos re-
cursos per usuaris diferents s’anomena compartició de recursos. La ma-
nera per posar en pràctica aquest tipus de sistema implica la utilització de
sistemes de comunicacions especials com poden ser les xarxes d’àrea local
i sistemes operatius que funcionin en xarxa d’àrea local.
Cal destacar que, abans de poder compartir recursos amb altres equips,
l’equip ha de tenir un programari client (customer software) instal·lat
i ha de ser client d’una xarxa. (Aquest procés depèn del sistema operatiu
que es faci servir i del sistema operatiu de xarxa amb què es treballi.) Des-
La compartició de recursos en una xarxa és posar a disposició dels
usuaris d’aquesta xarxa qualsevol recurs (des d’una carpeta i/o fitxer
fins a una impressora) i, per tant, és important establir qui i com pot
accedir a aquests recursos.Sistema operatiu de xarxa
Un sistema operatiu de xarxa és un sistema que manté dos o més equips informàtics units a partir d’algun medi de comunicació, ja sigui físic o no, amb l’objectiu principal de compartir diferents recursos i informació.
Sistemes operatius monolloc 93 Sistemes operatius propietaris
prés, s’ha de permetre la configuració del recurs i definir els privilegis
d’accés per als recursos.
Els recursos que es poden compartir són els següents: carpetes, fitxers,
unitats de disc i impressores. La compartició de fitxers és la manera més
senzilla de compartir un recurs, ja que només caldrà connectar dos equips
mitjançant el port de comunicacions sèrie (COM) de cada equip. Per fer
aquesta connexió, només es requereix un determinat tipus de cablejat i un
programari de comunicació (communication software).
Una altra manera de compartir un recurs és fer-ho en un grup de treball;
és a dir, es comparteixen les dades pel que fa a unitats de disc o carpetes.
En aquest model de compartició cada usuari és el responsable de configu-
rar la manera de compartir el recurs, independentment del sistema ope-
ratiu que es faci servir, perquè només cal habilitar l’opció de compartir
fitxers i/o carpetes i impressores (que depèn del sistema operatiu amb què
es treballi).
El procés de configuració d’un sistema operatiu en xarxa es pot dur a ter-
me seguint les fases següents:
• Determinar els objectius del procés.
• Interpretar la documentació tècnica.
• Executar el procés establert en la documentació tècnica del sistema
operatiu. Aquest procés el podem resumir en les accions següents:
– Gestionar la targeta de xarxa.
Un grup de treball és un conjunt de màquines connectades en xar-
xa. Les màquines poden actuar com a clients i/o servidors. Un siste-
ma informàtic configurat com a grup de treball (també anomenat
d’igual a igual o peer-to-peer) és un sistema en xarxa en què les mà-
quines que formen la xarxa poden ser totes màquines clients i/o mà-
quines servidores. Això implica que no hi ha una estructura
jeràrquica i, per tant, hi pot haver tantes màquines servidores i cli-
ents com vulguem. També cal indicar que una mateixa màquina pot
ser a la vegada client i servidora.
Un servidor és aquella màquina que ofereix els seus serveis a al-
tres màquines i un client és aquella màquina que demana deter-
minats serveis a altres màquines. Per exemple, podem parlar de
servidors i clients de fitxers, de pàgines web (servidors HTTP),
d’adreces IP (servidors DHCP), de transmissió de fitxers (servi-
dors FTP), servidors DNS, etc.
Sistemes operatius monolloc 94 Sistemes operatius propietaris
– Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP: normalment, els siste-
mes operatius actuals ja porten instal·lat el protocol TCP/IP i no-
més cal configurar-lo. Això pot implicar establir l’adreça IP, la qual
cosa podem fer d’una manera manual o automàtica (per exemple,
utilitzant un servidor DHCP); també hem de fixar l’adreça de la
màscara de subxarxa i, si volem interconnexió entre xarxes d’àrea
local, cal establir l’adreça IP de la porta d’enllaç predeterminada o
passarel·la, i, si volem connexió a Internet, les adreces IP dels ser-
vidors DNS.
– Cal fixar el tipus d’arquitectura de xarxa que s’ha d’utilitzar: és a dir,
per exemple, si es tracta d’una arquitectura en grup de treball o una
arquitectura amb un sistema de controlador de domini. Dels contro-
ladors de domini es tractarà específicament en el mòdul formatiu
anomenat “Sistemes operatius en xarxa”.
– Una vegada definit el tipus d’arquitectura en xarxa (grup de treball
o domini), cal establir un nom identificatiu del grup de treball o del
domini.
– Seguidament hem de fixar el tipus de servei que farà el maquinari,
és a dir, si serà un client i/o un servidor.
• Una vegada configurat el sistema operatiu en xarxa, cal comprovar-ne
el funcionament. Una de les eines que podem utilitzar són les ordres
ping i ipconfig.
• Finalment, hem de documentar el procés dut a terme.
Per tal de configurar una xarxa per compartir recursos necessitem:
• Disposar d’uns determinats requisits de maquinari.
• Integrar l’equip en un grup de treball.
• Assignar una adreça IP a cada equip dins de la mateixa xarxa física.
• Fixar l’equip client i/o servidor.
• Fixar els recursos que cal compartir en xarxa.
3.6.1. Configuració de xarxes en grup de treball
Les fases que cal desenvolupar en la configuració de xarxes LAN del tipus
PPP (protocol punt a punt) per compartir recursos són les següents:
1) Configurar els dispositius de maquinari per treballar en xarxa LAN
com a grup de treball.
2) Identificar i integrar l’equip en un grup de treball.
3) Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP.
4) Establir els equips clients i/o clients/servidors i assignar-los el tipus de
servei que han de dur a terme.
5) Comprovar el procés executat.
PPP és l’abreviatura de protocol punt a punt (point-to-point protocol).
Sistemes operatius monolloc 95 Sistemes operatius propietaris
3.6.2. Compartir recursos en xarxa
Perquè els usuaris del mateix grup de treball puguin compartir i utilitzar
un recurs d’un equip en xarxa és necessari que:
• El nostre equip tingui un nom diferent de qualsevol altre del grup de
treball.
• L’equip pertanyi al mateix grup de treball.
• L’equip tingui una adreça IP diferent de la de qualsevol equip del grup
de treball.
• La màscara de subxarxa sigui la mateixa en tots els equips del grup de
treball.
En els sistemes Windows podem trobar dos tipus de recursos compartits:
1) Els recursos compartits especials. Són un tipus de recursos que crea el
sistema operatiu per a tasques administratives i que, en la majoria dels ca-
sos, no han de ser eliminats ni modificats encara que els usuaris puguin
crear aquest tipus de recurs compartit. Podem destacar els següents re-
cursos compartits especials (figura 29):
a) ADMIN$. És un recurs que utilitza el sistema durant l’administració
remota de l’equip. És el directori en què s’instal·la el sistema operatiu
Windows.
b) PRINT$. És el recurs utilitzat per l’administració remota de les im-
pressores.
c) Lletra_unitat$. És un recurs que permet connectar amb el directori ar-
rel d’un dispositiu d’emmagatzematge.
Figura 29. Carpetes compartides especials
Sistemes operatius monolloc 96 Sistemes operatius propietaris
2) Els recursos de carpetes compartides. Són directoris que l’administra-
dor del sistema ha decidit compartir entre els equips d’un mateix grup de
treball.
Un element que afecta les carpetes compartides són els permisos assig-
nats a aquestes carpetes i que tenen per nom el de permisos de carpetes
compartides.
Quan s’estableixen els permisos d’un directori compartit, únicament són
efectius quan es té accés al directori per la xarxa, és a dir, no protegeixen
els directoris quan s’obren localment en el servidor. Per als directoris lo-
cals s’han d’utilitzar els permisos NTFS.
Els permisos sobre carpetes compartides es poden definir en unitats for-
matades segons els sistemes de fitxers NTFS, FAT32 o FAT. Únicament
poden establir aquests permisos els membres dels grups administradors,
operadors de servidors o usuaris avançats.
Els permisos de carpetes compartides són aquells permisos assig-
nats a les carpetes compartides i que afecten determinats usuaris o
grups d’usuaris.
Els permisos sobre carpetes compartides s’apliquen a tots els arxius
i subdirectoris del directori compartit i especifiquen l’accés màxim
per mitjà de la xarxa.
Els permisos de carpetes compartides que es poden assignar són:
1) Sense accés. No té assignat cap permís sobre el directori.
2) Canvi. Té els mateixos permisos que Llegir i, a més, crear sub-
directoris i arxius, modificar arxius, eliminar arxius i subdirecto-
ris.
3) Llegir. Permet veure els noms dels arxius i subdirectoris, veu-
re dades dels arxius i executar programes.
4) Control total. Assigna tots els permisos anteriors i, a més, en
un sistema d’arxius NTFS permet modificar permisos i prendre
possessió.
Sistemes operatius monolloc 97 Sistemes operatius propietaris
3.6.3. Explorar els equips de la xarxa
Una vegada ja tenim configurats els equips de la xarxa i hem creat els di-
rectoris compartits en els servidors, els usuaris hi poden accedir des d’al-
tres equips de la xarxa. El procés per accedir-hi dependrà del sistema
operatiu en xarxa utilitzat.
3.6.4. Mapejar unitats lògiques
Quan estem utilitzant un recus compartit d’una altre equip de la xarxa,
podem assignar a una carpeta compartida una unitat lògica; d’aquesta
manera, podem accedir més ràpidament a aquest recurs que utilitzant
l’entorn de xarxa. Aquest procés s’anomena mapatge d’unitats lògi-
ques.
3.7. Interpretació del comportament del sistema operatiu
Una de les funcions d’un administrador d’un sistema informàtic és la
identificació i la interpretació de les dades de la configuració del sistema
operatiu, del maquinari i de les aplicacions instal·lades. Això ho podem de-
terminar per diferents camins i, entre d’altres, podem estudiar els aspec-
tes següents:
• El procés d’arrencada del sistema informàtic.
• La utilització de la CPU.
• L’optimització de la memòria.
• La verificació del rendiment del sistema.
• L’administració dels dispositius.
• L’administració del programari corresponent al sistema operatiu.
Les distribucions actuals de Windows disposen d’eines que permeten co-
nèixer la configuració del sistema operatiu utilitzat i a partir d’aquí en po-
dem interpretar les característiques. Entre la informació que podem
obtenir, cal destacar-ne la següent:
1) Informació general: el nom del sistema operatiu, la versió, el fabricant, el
tipus de sistema, el processador, el BIOS, el directori del sistema, el nom de
l’usuari, la zona horària, la memòria física total, la memòria física disponible,
la memòria virtual total, la memòria virtual disponible, etc. (figura 30).
El mapatge d’unitats lògiques consisteix a assignar una unitat lògi-
ca a una carpeta compartida de d’una xarxa.
Informació sobre el sistema operatiu
La majoria dels sistemes operatius disposen d’eines que ens permeten obtenir informació sobre el sistema operatiu instal·lat i configurat. També podem utilitzar programari disponible tant de caire públic com privat.
Sistemes operatius monolloc 98 Sistemes operatius propietaris
Figura 30. Resum del sistema en Windows
2) Recursos de maquinari: els recursos compartits, DMA, E/S, IRQ, la me-
mòria, etc. (figura 31).
Figura 31. Recursos de maquinari utilitzant Windows
3) Components: multimèdia, CD-ROM, dispositiu de so, infrarojos, en-
trada (per exemple, el teclat), mòdem, xarxa (per exemple, l’adaptador,
el protocol, etc.), ports (per exemple, sèrie i paral·lel), emmagatze-
matge (per exemple, les unitats, els discos, SCSI, IDE), imprimir, USB.
En la figura 32 teniu com a exemple la informació obtinguda d’un
adaptador.
DMA és l’abreviatura de direct memory access; E/S, d’entrada/sortida, i IRQ, d’interrupt request.
IDE és l’abreviatura d’integrated drive electronics; USB, d’universal serial bus, i SCSI de small computer system interface.
Sistemes operatius monolloc 99 Sistemes operatius propietaris
Figura 32. Característiques de l’adaptador de xarxa utilitzant Windows
4) Entorn de programari: controladors del sistema, variables d’entorn,
treballs d’impressió, connexions de xarxa, tasques que s’executen, mòduls
carregats, serveis, programes d’inici, informes d’errors.
5) La majoria de les distribucions actuals de Windows són capaces
d’executar aplicacions de tipus DOS, Windows 3.x, Windows 9.x i Win-
dows NT. És a dir, poden executar aplicacions de 8, 16 i 32 bits. També
hi ha en el mercat distribucions de Windows dissenyades per executar
aplicacions de 64 bits.
Per instal·lar una aplicació, podem fer doble clic en el fitxer executable
que conté l’aplicació, o bé en alguns casos en la icona Instalar, Install oSetup que incorporen alguns programes.
Per gestionar el programari en algunes distribucions de Windows podem
utilitzar l’opció Afegir o treure programes disponible en la distribució Win-
dows (figura 33).
En l’entorn Windows, després de desinstal·lar una aplicació algunes ve-
gades no s’elimina per complet tota la informació corresponent a les
entrades del registre. A vegades, les aplicacions instal·lades no estan
preparades per eliminar completament la informació que es genera en
el registre; per això, en el mercat hi ha disponibles aplicacions (per
exemple, RegCleaner) que podem utilitzar per eliminar completament
entrades en el registre que no s’utilitzen i que l’únic que fan és que
l’equip vagi cada vegada més lent.
El registre
El registre és una base de dades en què es desa informació del maquinari, del programari i dels usuaris del sistema informàtic.
Sistemes operatius monolloc 100 Sistemes operatius propietaris
Figura 33. Administració del programari corresponent al sistema operatiu Windows
3.8. Automatització de tasques
En la majoria dels sistemes operatius, i en particular en les distribucions
de Windows, és possible automatitzar l’execució de determinades tasques
o determinats procediments.
L’automatització de tasques en els sistemes operatius propietaris es pot
fer en mode text i en mode gràfic. Seguidament, comentarem tot un se-
guit d’ordres que ens permeten gestionar l’automatització de tasques.
La majoria de les distribucions de Windows donen la possibilitat de plani-
ficar tasques des de la línia d’ordres utilitzant les ordres at i schtasks.
1) Ordre at. L’ordre at és una ordre Windows que s’utilitza per programar
tasques. La podem utilitzar per programar una ordre, una seqüència d’or-
dres o un programa que s’ha d’executar en una data i hora específiques.
L’automatització de tasques és una tècnica a partir de la qual, mitjan-
çant la utilització de determinades eines de què disposen alguns siste-
mes operatius, podem crear uns programes que s’executaran en uns
dies i hores determinats sense la intervenció de l’usuari (per exemple,
la compactació del disc, la impressió de determinats documents, etc.).
Programació d’una tasca
L’automatització respon a la necessitat que podem tenir els usuaris de fer tasques repetitives d’una manera periòdica. Les tasques es programen quan volem utilitzar determinats programes informàtics i amb una freqüència determinada. A l’hora de programar una tasca es pot indicar:
1) El període d’execució: diària, setmanal, mensual, etc.
2) El moment en què s’executarà: en engegar l’ordinador, quan està inactiu, quan està en mode de suspensió (baix consum d’energia), etc.
Sistemes operatius monolloc 101 Sistemes operatius propietaris
També podem utilitzar aquesta ordre per visualitzar les tasques programa-
des existents. De manera predeterminada, les ordres s’executen a partir
del compte de sistema amb privilegis administratius. Hi ha la possibilitat
que altres usuaris puguin executar aquesta ordre.
2) Ordre schtasks. L’ordre schtasks (scheduler, ‘planificador’, i tasks,
‘tasques’) és la utilitat que substitueix l’ordre at i que habilita un adminis-
trador a crear, eliminar, consultar, canviar, executar i acabar tasques pro-
gramades en un sistema local o remot.
Aquesta automatització de tasques en els sistemes operatius que utilitzen
l’entorn Windows es poden fer actualment d’una manera més fàcil utilit-
zant eines específiques de l’entorn gràfic.
3.9. Execució de programes i guions administratius
Un ordinador és un conjunt de màquines connectades d’una manera lògica
i que tenen com a objectiu el tractament automàtic de la informació. Tots
aquests dispositius no tenen la capacitat per resoldre ni el problema més
senzill que puguem imaginar. Per poder-ho fer, cal descriure amb detall i en
el seu llenguatge tots els passos que s’han de fer per resoldre el problema.
Per aconseguir-ho, utilitzem el que s’anomena programa informàtic.
El disseny dels programes informàtics no és una feina fàcil i implica diver-
ses fases que les podem resumir en les següents:
1) Anàlisi. Consisteix en l’estudi detallat del problema amb la finalitat
d’obtenir unes especificacions a partir de les quals queda totalment defi-
nit el procés d’automatització del problema. Es tracta d’obtenir una solu-
ció o un algorisme del problema plantejat. Aquesta solució es dissenya
utilitzant una notació intermèdia (pseudocodi), o bé mitjançant algunes
de les notacions gràfiques com els ordinogrames, sense tenir en compte
el llenguatge de programació que s’utilitzarà en l’etapa següent.
Un programa informàtic és el conjunt d’accions que ha d’executar
un ordinador per resoldre un problema determinat.
Un algorisme és una tècnica mitjançant la qual s’especifiquen les
accions que s’han de seguir per resoldre un problema determinat.
Podem utilitzar algorismes de tipus natural o pseudocodi (les acci-
ons s’especifiquen utilitzant el mateix llenguatge natural), o bé de
tipus gràfic, també anomenats ordinogrames (les accions s’especi-
fiquen utilitzant un símbols estàndard gràfics).
Tipus d’algorismes
Un algorisme és el conjunt d’accions que hem de seguir per resoldre un problema determinat. Podem parlar de dos tipus d’algorismes:
1) El pseudocodi és un tipus d’algorisme en què les acciones s’especifiquen utilitzant un llenguatge molt proper al llenguatge natural.
2) L’ordinograma és un tipus d’algorisme en què les accions s’especifiquen utilitzant uns elements gràfics estàndard.
Sistemes operatius monolloc 102 Sistemes operatius propietaris
2) Programació. En aquesta etapa, actua el programador i s’utilitzen les
tècniques de disseny de programes com la programació estructurada i el
disseny modular. En aquesta fase es codifica l’algorisme.
El desenvolupament de les capacitats del maquinari ha experimentat una
importància molt gran en els últims anys, però l’aprofitament d’aquestes
possibilitats no és òptim si no es disposa del programari adequat. Amb
aquesta finalitat, s’han dissenyat diversos llenguatges de programació: els
uns de propòsit general, és a dir, per a tot tipus d’aplicació, i els altres
d’aplicació particular en alguns dels camps de l’àmbit informàtic.
Els llenguatges de programació els podem classificar de moltes maneres;
una pot ser tenint-ne en compte la proximitat al llenguatge màquina o al
llenguatge de les persones (llenguatge natural):
a) Llenguatges de baix nivell. Un exemple dels llenguatges de baix nivell
és el llenguatge màquina, l’únic que entén directament l’ordinador. Utilit-
za l’alfabet binari, que consta de dos símbols, 0 i 1, anomenats bits. Va ser
el primer llenguatge utilitzat en la programació dels ordinadors, però es
va deixar d’utilitzar a causa de la seva dificultat i complicació, de manera
que va ser substituït per altres llenguatges més fàcils d’aprendre i d’utilit-
zar. Generalment, en la codificació dels programes s’utilitzava el sistema
hexadecimal per simplificar el treball d’escriptura.
b) Llenguatges intermedis. Un exemple de llenguatges de programació és el
llenguatge d’assemblador. El llenguatge d’assemblador és el primer intent de
substituir el llenguatge màquina per un altre més similar als utilitzats per les
persones. En aquest llenguatge, cada ordre equival a una instrucció en llen-
guatge màquina, que utilitza en la seva escriptura paraules mnemotècniques
en lloc de cadenes de bits. D’altra banda, tant el llenguatge màquina com el
llenguatge d’assemblador tenen l’avantatge d’ocupació de memòria mínima
i d’un temps d’execució mínim en comparació del resultat de la compilació
del programa equivalent escrit en altres llenguatges de programació.
La codificació és la fase del procés de creació d’un programa infor-
màtic en la qual un algorisme s’escriu utilitzant un llenguatge de
programació.
Un llenguatge de programació és una notació per escriure progra-
mes amb els quals ens podem comunicar amb el maquinari i donar
les ordres adequades per dur a terme un determinat procés. Un
llenguatge és definit per una gramàtica o un conjunt de regles que
s’apliquen a un alfabet format per un conjunt de símbols utilitzats.
Programació estructurada
La programació estructurada és una tècnica de programació mitjançant la qual determinades accions que s’han de dur a terme dins del programa s’han d’especificar de determinades maneres per intentar aconseguir una millor eficiència del programa.
Disseny modular
El disseny modular és una tècnica de disseny de programes basada en la programació per trossos, és a dir, dividir el programa en parts amb la finalitat de fer-lo més llegible i manipulable.
Bit és l’abreviatura de binary digits.
Sistema hexadecimal
El sistema hexadecimal és un sistema de codificació que utilitza 16 símbols: deu de numèrics (0, 1, ..., 9) i sis d’alfabètics (A, B, C, D, E i F).
Sistemes operatius monolloc 103 Sistemes operatius propietaris
Problemes del llenguatge d’assemblador
El llenguatge d’assemblador té com a inconvenients:
1) Cada model d’ordinador té un llenguatge d’assemblador propi diferent.
2) El programador ha de conèixer perfectament el maquinari de l’equip, ja que treballa directamentles posicions de memòria, els registres i altres components físics.
3) Totes les ordres són elementals, és a dir, en el programa s’han de descriure amb el màxim detalltotes les operacions que s’han de fer en la màquina per executar qualsevol procés.
c) Llenguatges d’alt nivell. Els llenguatges d’alt nivell apareixen a conti-
nuació dels anteriors amb els objectius següents:
• Aconseguir independència de la màquina: el mateix programa es pot
utilitzar en diferents equips amb l’única condició de disposar d’un pro-
grama intèrpret o del programa compilat.
• Aproximar-se al llenguatge natural, perquè el programa es pugui es-
criure i llegir d’una manera més senzilla.
• Incloure rutines d’ús freqüent, com funcions matemàtiques, etc., que
figuren en una espècie de biblioteca del llenguatge de manera que es
poden utilitzar sempre que ho necessitem sense necessitat de progra-
mar-les cada vegada.
3) Edició. L’edició és la fase en la qual transcrivim l’algorisme a l’ordi-
nador i emmagatzemem el programa en una memòria auxiliar per mit-
jà d’algun programa editor. Aquests programes emmagatzemats a
l’ordinador i escrits utilitzant algun llenguatge de programació s’ano-
menen programes font.
4) Traducció. Perquè un ordinador pugui executar un programa cal que
aquest programa estigui codificat en llenguatge màquina. Com que és
molt complicat treballar en llenguatge màquina, s’utilitzen els llenguatges
de programació d’alt nivell. Aquests llenguatges de programació són fàcils
i còmodes d’utilitzar per un programador, però l’ordinador no els entén i,
per tant, no els pot executar. Per això, necessitem un traductor.
Hi ha dos tipus de traductors:
a) Compiladors. Els compiladors són un tipus de programes traductors
que entre altres coses comproven la sintaxi de les ordres del programa
font i si no hi ha cap error creen un programa anomenat programa objecte
Un traductor és un tipus de programa que converteix un programa
font en un programa executable.
Problemes dels llenguatges d’alt nivell
El principal problema que presenten els llenguatges de programació d’alt nivell és la gran quantitat que hi ha en ús actualment (per exemple, podem indicar els llenguatges Fortran, Cobol, C, Java, Ada, etc.).
Compilador universal
Alguns llenguatges de programació treballen amb compiladors. No tots els llenguatges de programació tenen compilador ni existeix un compilador universal. Cada llenguatge de programació té el seu compilador. Així, per exemple, hi ha els compiladors dels llenguatges C, C++, Cobol, Pascal, Ada, etc.
Sistemes operatius monolloc 104 Sistemes operatius propietaris
codificat en llenguatge màquina però no executable encara. Seguidament,
perquè el programa objecte sigui executable cal dur a terme el procés ano-
menat enllaç o link.
L’enllaç d’un programa és un procés mitjançant el qual un programa ob-
jecte es transforma en un programa executable. Aquest procés consisteix
a integrar el programa objecte juntament amb algunes rutines de determi-
nades biblioteques i construir un programa nou anomenat programa exe-
cutable. El programa executable ja està escrit en llenguatge màquina i, per
tant, l’ordinador el pot executar.
b) Intèrprets. Els intèrprets són un tipus de programes traductors que trans-
formen un programa font en un programa executable. Per fer-ho, agafem
cada línia del programa font i en comproven la sintaxi, i si no hi ha errors pas-
sen l’ordre a llenguatge màquina i l’executen. Això ho fan per cada ordre del
programa. Si en alguna ordre hi ha algun error de sintaxi avorten el procés.
Aquest procés es repeteix cada vegada que s’executa un programa que utilitza
llenguatges de programació interpretats. Els llenguatges de programació in-
terpretats també es coneixen amb el nom de llenguatges de scripts o de
guions o llenguatges d’ordres. Podem indicar com a exemples de llenguatges
interpretats els intèrprets d’MS-DOS i de Windows amb motor NT, etc.
En els sistemes operatius del tipus MS-DOS o Windows 9x (16 bits) els
llenguatges d’ordres s’anomenen processos per lots (batch) i els fitxers
generats tenen l’extensió .bat. Utilitzen com a intèrpret d’ordres el fitxer
COMMAND.COM. En Windows amb motor NT (32 bits) els llenguatges
d’ordres s’anomenen guions i els fitxers generats tenen l’extensió cmd.
Utilitzen com a intèrpret d’ordres el fitxer CMD.EXE.
Exemple de fitxer batch
Seguidament, teniu un exemple d’un fitxer de lot:
@echo offrem Això és un exemple de fitxer bat
Els programes executables generats a partir del procés de compila-
ció en els sistemes propietaris tenen l’extensió .exe.
El nom de llenguatges d’ordres que reben els llenguatges de progra-
mació interpretats es refereix al fet que el guió es planteja bàsicament
com una seqüència d’ordres que es van executant successivament. His-
tòricament, van aparèixer com un mecanisme per governar en lot
(batch) (sense interacció amb l’usuari) el funcionament dels primers
ordinadors i sistemes operatius.
PHP és l’abreviatura de preprocessador d'hipertext de pàgina d'inici personal (PHP hypertext preprocessor).
Sistemes operatius monolloc 105 Sistemes operatius propietaris
clsecho “Hola. Benvingut al sistema!!!”echo “Premeu tecla per continuar.”pause>nulclsexit
5) Execució. Una vegada ja tenim el programa executable o el programa
interpretat és el moment en el qual el podem executar.
Els programes els podem executar en diversos entorns:
a) Text o mode ordre. En aquest mode, es tracta d’escriure el nom del pro-
grama o el camí on és el programa que volem executar. En el sistema MS-
DOS, només cal indicar el nom o el camí i els noms del programa per exe-
cutar en el símbol del sistema. En el sistema Windows, cal obrir una con-
sola de text i seguidament indicar el nom o el camí del programa per
executar. Per saber més sobre la manera d’executar programes en el mode
text, podeu consultar la taula 9.
Taula 9. Execució de programes en mode text
Un programa, per poder-lo executar en els sistemes propietaris, ha
de tenir l’extensió .exe, .bat o .cmd.
nom_programa_executable
1) nom_programa_executable.extensió
2) nom_programa_executable
3) unitat:\camí\nom_programa_executable. extensió
4) unitat:\camí\nom_programa_executable
5) nom_programa_executable.extensió arg1 arg2...argn
6) nom_programa_executable arg1 arg2...argn
7) unitat:\camí\nom_programa_executable. extensió arg1 arg2...argn
8) unitat:\camí\nom_programa_executable arg1 arg2...argn
Opcions
extensió: indica el tipus de programa i és opcional.
arg1 arg2...argn: representa la informació que passem al programa executable des del mode ordre.
Objectiu
1) 2) 3) i 4): maneres d’executar els programes executables en mode ordre.
5) 6) 7) i 8): maneres d’executar els programes executables en mode ordre amb pas d’arguments o paràmetres. Els arguments o els paràmetres són informació que es manipularà dins del fitxer executable (normalment el pas d’arguments o paràmetres s’utilitza principalment en els fitxers de lot i en els guions de Windows (motor NT; és a dir, amb l’intèrpret CMD.EXE)).
Exemples de l’ordre Resultat de l’ordre
C:\ exemple.exe
Buscarà el programa exemple.exe a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.exe és un programa compilat, ja que té l’extensió .exe.
C:\ exempleBuscarà un programa anomenat exemple que tingui l’extensió .exe, .bat, .cmd o .sys a l’arrel de la unitat C i l’executarà.
Execució de programes
Els programes executables els podem executar durant el procés d’arrencada o bé una vegada ja arrencat el sistema. En el primer cas, caldrà configurar el sistema i la manera de fer-ho dependrà del sistema operatiu utilitzat.
Sistemes operatius monolloc 106 Sistemes operatius propietaris
b) Entorn gràfic. Una altra manera d’executar els programes en sistemes
operatius propietaris és utilitzar el mode gràfic que és una manera més cò-
moda i ràpida. Normalment, els programes o les aplicacions informàtics
instal·lats en mode gràfic tenen grups de programes, icones o enllaços que
podem seleccionar i que ens permeten executar el programa.
3.10. Mètodes per a la recuperació del sistema operatiu
Els ordinadors són màquines i, per tant, estan exposades a problemes de
funcionament. Els ordinadors són cada vegada més utilitzats per més gent
i, en conseqüència, és més freqüent l’aparició de problemes amb els siste-
mes operatius. Les causes d’aquests problemes les podem resumir en les
següents:
• Ús indegut del programari. Atès què els usuaris han perdut la por per
la manipulació del sistema originen a vegades una certa imprudència i
s’instal·len a l’ordinador tot el que els arriba a les mans.
• Ús indegut del sistema operatiu. Com en el cas anterior, la pèrdua de
la por origina que qualsevol persona es vegi capacitada per modificar
aspectes de la configuració del sistema que no sempre produeixen els
resultats volguts.
• Aparició de virus. La instal·lació indiscriminada de programari com-
porta l’aparició de virus que ataquen l’ordinador i desestabilitzen el sis-
tema operatiu.
Exemples de l’ordre Resultat de l’ordre
C:\ exemple.bat
Buscarà el programa exemple.bat a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.bat és un guió o, també dit d’una altra manera, un fitxer de lot. El programa exemple.bat és un programa interpretat, ja que utilitza l’intèrpret COMMAND.COM.
C:\ prova\prova1\exemple.cmd
Buscarà el programa exemple.cmd en el directori prova1 que penja del directori prova que se situa a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.cmd és un programa interpretat pel fitxer CMD.EXE.
C:\ exemple.pepDonarà un error, ja que l’extensió del programa no correspon a la dels programes executables.
C:\ exemple.bat josep esteve estruch
Buscarà el programa exemple.bat a l’arrel de la unitat C i l’executarà. Aquest és el cas de l’execució de programes amb pas de paràmetres. Els valors josep, esteve i estruch corresponen al primer, segon i tercer argument, respectivament, que són passats al programa perquè els utilitzi. El programa exemple.bat és un guió o, també dit d’una altra manera, un fitxer de lot. El programa exemple.bat és un programa interpretat, ja que utilitza l’intèrpret COMMAND.COM.
Sistemes operatius monolloc 107 Sistemes operatius propietaris
• A més de les causes comentades, en les quals l’usuari té un paper pro-
tagonista, n’hi ha d’altres que no són fruit de la mala manipulació, sinó
més aviat qüestió de l’atzar i, per què no dir-ho, de la mala sort: fallades
en el sistema d’alimentació elèctrica, mal funcionament d’algun dels
components de l’ordinador, problemes amb la font d’alimentació, el
disc dur, la placa base...
Com diu una dita “val més curar-se en salut”. Això és el que s’ha d’inten-
tar: plantejar una sèrie d’accions per prevenir aquests problemes:
• Fer ús dels punts de restauració. És necessari fer de manera periòdica
punts de restauració del sistema i sobretot cada vegada que es duu a
terme qualsevol manipulació del maquinari del sistema o la instal·lació
de qualsevol programari que pot comprometre l’estabilitat del sistema.
D’aquesta manera, sempre podrem restaurar el sistema operatiu al
punt anterior davant de qualsevol problema que sorgeixi com a resultat
dels canvis.
• Mantenir el sistema actualitzat. Mantenir el sistema actualitzat és ne-
cessari mitjançant les actualitzacions o pedaços de seguretat.
• Actualitzacions dels controladors. També cal mantenir actualitzat el
programari que acompanya el maquinari que tenim instal·lat a l’ordi-
nador. Molts fabricants proporcionen actualitzacions i pedaços que evi-
ten les fallades dels controladors.
• Còpies de seguretat. Cal fer còpies de seguretat de totes les dades que
considerem importants i, si és possible i la seva capacitat ho permet,
dividir el disc dur en particions independents per al sistema operatiu i
per a les dades, fins i tot utilitzar discos independents.
Una vegada detallats els problemes i plantejades les recomanacions, hem
d’abordar com podem recuperar un sistema operatiu quan no arrenca.
Una manera que tenen algunes distribucions de Windows de poder recu-
perar un sistema és el component anomenat restaurar sistema, que po-
dem utilitzar per restaurar l’equip a un estat anterior, si es produeix algun
problema, sense perdre els arxius de dades personals. Restaurar el siste-
ma supervisa els canvis que es fan en el sistema i en alguns arxius d’apli-
cació i crea automàticament punts de restauració que es poden identificar
fàcilment.
Recuperar un sistema operatiu és el conjunt de processos que ens
donen la possibilitat de poder arrencar un sistema operatiu i ens
permeten tornar-lo a tenir operatiu.
Sistemes operatius monolloc 108 Sistemes operatius propietaris
3.10.1. Punts de restauració
Si ens trobem davant de la situació que, després d’instal·lar un dispositiu
i/o programa o després de fer canvis en la configuració del sistema, detec-
tem un mal funcionament del sistema operatiu, una eina molt útil de què
disposen alguns sistemes operatius (per exemple, algunes distribucions
de Windows) són els punts de restauració, que és una manera de restaurar
el sistema operatiu.
Observacions sobre els punts de restauració
Sobre els punts de restauració, s’ha de tenir en compte:
1) Si es restaura el sistema a un punt anterior a la instal·lació d’un programa, aquest programa nofuncionarà posteriorment. Si volem utilitzar el programa caldrà instal·lar-lo novament.2) Restaurar el sistema no substitueix el procés de desinstal·lació d’un programa.3) Restaurar el sistema no restaura el contingut de cap opció de configuració associada amb elsperfils dels usuaris mòbils.4) Restaurar el sistema únicament restaura les particions i les unitats per les quals està configurat.5) Les utilitats antivirus poden afectar la capacitat del sistema de restaurar-se a un punt anterior.
Una característica important d’algunes distribucions de Windows és el fet
de poder crear punts de restauració, amb la finalitat de desar-hi la confi-
guració del nostre equip en un moment determinat. D’aquesta manera, en
el cas de tenir un problema de configuració per causa d’un programa o per
una altra causa similar, podrem restaurar la configuració del nostre equip
en el moment en què vam crear el punt de restauració, configuració en
què el nostre equip funcionava correctament. El mateix sistema crea els
seus punts de restauració, però és recomanable crear-ne alguns quan es-
tem a punt de fer un canvi important de programari o maquinari en el nos-
tre equip.
3.10.2. Inici en mode a prova d’errors
La majoria de les versions de Windows tenen la característica que permet
reparar un sistema que no es pot iniciar o carregar utilitzant el mètode
d’inici del sistema en mode a prova d’errors. Aquestes característiques
són útils quan alguns dels arxius del sistema estan danyats o són eliminats
Els punts de restauració representen un estat d’emmagatzematge
de l’equip. Els punts de restauració els crea el sistema a intervals es-
pecífics i quan detecta el començament de la realització de canvis
en l’equip. A més, els punts de restauració es poden crear manual-
ment en qualsevol moment. Aquests punts de restauració permeten
recuperar el sistema a un estat anterior. Es creen diàriament i quan
es produeixen successos importants en el sistema (per exemple, en
instal·lar una aplicació o un controlador). També podem crear punts
de restauració propis en qualsevol moment i assignar-los un nom.
Sistemes operatius monolloc 109 Sistemes operatius propietaris
accidentalment, o quan s’ha instal·lat programari o controladors de dispo-
sitius que fan que el sistema no funcioni correctament.
Les opcions d’inici en mode a prova d’errors són:
• Mode segur. Permet iniciar el sistema únicament amb els arxius i con-
troladors bàsics (per exemple, el ratolí, el monitor, el teclat, les unitats
de disc, el vídeo VGA, els serveis predeterminats del sistema i cap con-
nexió de xarxa).
• Mode segur amb funcions de xarxa. Permet iniciar el sistema única-
ment amb els arxius i els controladors bàsics indicats anteriorment
juntament amb les connexions de xarxa.
• Mode segur amb símbol del sistema. Permet iniciar el sistema única-
ment amb els arxius i els controladors bàsics indicats anteriorment.
Després d’iniciar una sessió, es presenta el símbol del sistema.
• Habilitar el registre d’inici. Permet iniciar el sistema mentre es re-
gistren tots els controladors i els serveis que el sistema carrega en
un arxiu.
• Habilitar el mode VGA. Permet iniciar el sistema amb el controla-
dor bàsic de vídeo VGA. S’utilitza quan s’ha instal·lat un controlador
nou per a la targeta de vídeo que fa que no arrenqui correctament el
sistema.
• Habilitar l’última configuració vàlida coneguda. Permet iniciar el sis-
tema amb la informació del registre que el sistema tenia abans dels úl-
tims canvis desats fets en el registre i que provoquen que el sistema no
s’iniciï.
• Mode de restauració de servei de directori (Servei directori). S’utilitza
únicament en equips que són controladors de domini de Windows.
• Mode depuració. Permet iniciar el sistema mentre s’envia informació
de depuració a un altre equip per un cable sèrie.
El mode a prova d’errors permet iniciar el sistema amb un mínim
de controladors de dispositius i de serveis. D’aquesta manera, si un
nou controlador de dispositiu o un programa instal·lat impedeix que
l’equip s’iniciï, ho podrà fer en mode segur i després podrem elimi-
nar el programari o el controlador del dispositiu de l’equip respon-
sable del problema.
Fracàs del mode a prova d’errors
El mode a prova d’errors no funcionarà si els arxius del sistema estan danyats, o no són presents, o si el disc dur està danyat o té errors.
VGA és l’abreviatura de video graphics adapter.
Registre
El registre és una base de dades que tenen algunes distribucions del sistema Windows en què es desa informació de la instal·lació, configuració del sistema operatiu i del programari instal·lat.
Sistemes operatius monolloc 110 Sistemes operatius propietaris
3.10.3. Consola de recuperació
Si el mode a prova d’errors i altres opcions d’inici no funcionen, podem
considerar la possibilitat d’usar la consola de recuperació.
3.10.4. Disc de reparació d’emergència
Una altra manera de reparar un sistema que no es pot iniciar o carregar
és mitjançant el disc de reparació d’emergència (per exemple, en distribu-
cions de Windows).
3.10.5. Altres procediments de recuperació del sistema operatiu
Quan tots els mètodes de recuperació del sistema operatiu no permeten
arrencar-lo en les condicions exigides caldrà fer-ne una instal·lació nova o
utilitzar algun mètodes de recuperació utilitzant algun tipus de clonació.
3.10.6. Còpies de seguretat
Què passaria si per error, distracció, etc., es produeix una pèrdua de dades
important? Doncs no passaria res si disposem d’un bon sistema de còpies
de seguretat de les dades que permeti restaurar la informació pràctica-
ment al mateix nivell que es trobava abans de la pèrdua.
Disposem de diversos mètodes per fer les còpies de seguretat:
• Còpia de seguretat diària. Es fa amb arxius seleccionats que s’hagin modi-
ficat en el dia en què es fa la còpia de seguretat. Els arxius no es marquen
com a copiats de tal manera que es puguin tornar a copiar.
La consola de recuperació permet reparar problemes del sistema
utilitzant un nombre limitat d’ordres des de la línia d’ordres. Aques-
ta característica concedeix un control màxim sobre el procés de re-
paració i, per tant, caldria ser utilitzada únicament per usuaris
avançats i administradors. Mitjançant la consola de recuperació po-
dem habilitar i deshabilitar serveis, formatar unitats, llegir i escriu-
re dades en unitats locals i fer altres tasques administratives.
El disc de reparació d’emergència (ERD) ajuda a reparar els proble-
mes relacionats amb els arxius de sistema, de l’entorn d’inici i de la
partició del sector d’arrencada del volum del sistema.
Per poder utilitzar el disc d’emergència és necessari crear-lo prèviament.
Clonar
La clonació és l’operació que ens permet tenir una còpia exacta de la informació continguda en diferents tipus de dispositius informàtics.
Administrador i còpies de seguretat
Alguns administradors deixen els processos de còpies de segureta a usuaris individuals, cosa que significa que cadascun es responsabilitza de desar els seus propis fitxers. Aquesta manera d’actuar no és bona, ja que els usuaris no dediquen el temps ni la periodicitat necessaris per fer la còpia de seguretat adequada dels seus arxius. Per tant, és molt més positiu que sigui l’administrador, com a responsable de mantenir el funcionament i el manteniment del sistema, qui s’encarregui de les tasques de còpies de seguretat o delegui algú que tingui els permisos necessaris per fer-ho.
Sistemes operatius monolloc 111 Sistemes operatius propietaris
• Còpia de seguretat diferencial. Es fa amb els arxius creats o modificats
des de l’última còpia de seguretat normal o incremental. Els arxius no
es marquen com a copiats de tal manera que es puguin tornar a copiar.
• Còpia de seguretat incremental. Es fa amb els arxius creats o modifi-
cats des de l’última còpia de seguretat normal o incremental. Els arxius
es marquen com a copiats i ja no es podran tornar a copiar fins que es
modifiquin.
• Còpia de seguretat intermèdia. Es fa amb tots els arxius seleccionats.
Aquests arxius no es marquen com a copiats de tal manera que es pu-
guin tornar a copiar.
• Còpia de seguretat normal. Es fa amb tots els arxius seleccionats.
Aquests arxius es marquen com a copiats i ja no es podran tornar a co-
piar fins que es modifiquin.
L’intèrpret d’ordres cmd ens ofereix l’ordre ntbackup per gestionar les cò-
pies de seguretat de la mateixa manera que la versió gràfica, però des del
símbol del sistema.
Les operacions de gestió de les còpies de seguretat en mode text també les
podem fer actualment d’una manera més fàcil i còmoda utilitzant eines
específiques de l’entorn gràfic.
3.11. Comprovació del funcionament del sistema operatiu
Qualsevol operació duta a terme en el sistema informàtic com a adminis-
trador del sistema s’ha de comprovar que s’ha fet correctament.
Per comprovar el funcionament del sistema, una vegada hem executat
tasques d’administració, podem fer les accions següents:
1) Determinar prèviament els objectius del procés.
2) Establir un pla de treball.
3) Establir procediments per avaluar les tasques d’administració
desenvolupades específicament.
4) Establir procediments per determinar el funcionament correc-
te del sistema globalment.
5) Avaluar els resultats de les comprovacions i actuar en conse-
qüència.
6) Documentar el procés.
Tipus de protecció de les dades
Hi ha dos tipus diferents de protecció de les dades:
1) Les còpies de seguretat.
2) La còpia d’arxius.
La diferència bàsica entre els dos sistemes està en el motiu de la seva realització.
Normalment es fa una còpia de seguretat del sistema per protegir les dades dels errors mecànics i humans. Les còpies de seguretat protegeixen dels problemes de maquinari (per exemple, errors del disc dur).
La còpia dels arxius es fa per desar determinats arxius al llarg del temps.
Sistemes operatius monolloc 112 Sistemes operatius propietaris
Una vegada comprovat el funcionament de les diferents tasques d’admi-
nistració, hem d’inventariar i documentar els processos desenvolupats en
el sistema informàtic.
L’inventari permet disposar d’informació referent a diversos aspectes
relacionats amb la part del maquinari i de la part del programari impli-
cat en el funcionament del sistema informàtic. L’inventari forma part
del bloc general descriptiu del sistema informàtic (documentació gene-
ral del sistema informàtic), del bloc general descriptiu dels dispositius
del sistema informàtic (documentació del maquinari) i del bloc general
descriptiu del programari del sistema informàtic (documentació del
programari).
3.12. Documentació referent a l’administració, a les incidències
i a la informació tècnica
Una de les tasques que ha de desenvolupar un administrador d’un sistema
informàtic és la gestió de la documentació referent al sistema informàtic
que administra. Normalment, els informàtics odien fer aquesta feina, pe-
rò és bàsica per un a bon i correcte funcionament del sistema informàtic
i, per tant, s’ha de fer i d’una manera correcta.
En tot procés d’administració, un dels elements que hem de tenir en
compte és la interpretació de la documentació tècnica de la tasca d’admi-
nistració que s’ha de desenvolupar. Aquest aspecte cal tenir-lo molt pre-
sent, ja que ens donarà la informació necessària i ens permetrà establir i
avaluar el procés més adient per a l’administració per desenvolupar. La
documentació tècnica s’utilitza principalment durant les fases de l’anàlisi
prèvia, de la instal·lació i de la configuració.
La documentació referent a les tasques d’administració d’un siste-
ma informàtic no s’ha de deixar per al final del procés sinó que s’ha
de fer durant el mateix procés.
La documentació de les tasques d’administració és el conjunt
d’informació que diu què fa el sistema informàtic, com ho fa i per
a què serveix.
La documentació tècnica d’un producte és un conjunt d’informació
en què se n’especifiquen les característiques generals.
Per a més informació sobre la gestió de la documentació, podeu consultar el subapartat “Documentació del procés d’instal·lació i d’incidències”, dins de l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” d’aquesta mateixa unitat.
!!
Sistemes operatius monolloc 113 Sistemes operatius propietaris
D’exemples de documentació tècnica, n’hi ha molts; per esmentar-ne
alguns tenim la compra d’un televisor. L’equip s’acompanya d’una do-
cumentació en què s’especifiquen les característiques tècniques del
producte (la fitxa tècnica), el procés d’instal·lació i de configuració (ma-
nual d’usuari), la garantia, etc.
Un altre exemple que podem comentar de la importància de la documen-
tació tècnica és la recuperació del sistema operatiu. Abans d’executar cap
procediment de recuperació del sistema operatiu, és necessari consultar
la documentació tècnica del sistema operatiu que s’ha de recuperar i la do-
cumentació del sistema informàtic en el qual és implementat el sistema
operatiu en qüestió i, a partir d’aquesta documentació, avaluar-ne la con-
veniència del procediment. Quin tipus d’informació hem d’interpretar?
Bé, en podríem indicar la següent:
1) La descripció general del programari. En aquesta part es descriuen els
objectius d’aquest programari, la seva funció i aplicació (per exemple, en
el cas del programari VirtualBox, l’objectiu és la virtualització de platafor-
mes del tipus x86, i d’aplicació podem indicar que el podem instal·lar en
sistemes Windows, Linux, Mac OS X i Solaris).
2) Les versions disponibles. Algunes distribucions disposen de versions
lliures i versions privades. Hem d’avaluar els avantatges i els inconveni-
ents de cada distribució. També hem d’avaluar la versió que volem instal·-
lar del programari.
3) El format del programari. També un altre element que cal tenir en
compte és el format del programari que cal instal·lar (format binari, i per
tant executable, o en format comprimit).
4) L’obtenció del programari. El procediment d’obtenció del programari
que s’ha d’instal·lar estarà en funció de si el programari és de tipus lliure
o propietari. En el cas de programari obert, la font d’obtenció del progra-
mari serà a partir d’un lloc web del qual podrem descarregar l’aplicació in-
formàtica. El programari propietari es pot obtenir a partir d’algun
distribuïdor del producte.
5) Els requeriments de maquinari. Un element que hem de tenir en
compte són el requeriments mínims de maquinari que necessita el pro-
gramari informàtic.
6) Els requeriments de programari. És un altre aspecte que hem de tenir
en compte i fa referència a quin programari hem de tenir instal·lat i con-
figurat per poder instal·lar el programari. Per exemple, per poder instal·-
lar el programari de creació de màquines virtuals necessitem tenir
instal·lat i configurat algun sistema operatiu amfitrió com, per exemple,
Sistemes operatius monolloc 114 Sistemes operatius propietaris
Windows XP Professional Edition o alguna distribució del sistema GNU/
Linux amb el seu programari complementari corresponent (per exemple,
els Service Packs de Windows XP).
7) El manual d’usuari. Finalment, hem de saber d’interpretar el manual
de l’usuari corresponent a la tasca d’administració que cal desenvolupar.
En aquest document podem trobar informació sobre el procediment que
s’ha de seguir per dur a terme la tasca d’administració fixada. El manual
d’usuari pot ser en diversos formats, però el típic és el format pdf. Alesho-
res necessitarem tenir instal·lat el programari corresponent per editar el
document corresponent (per exemple, en els formats pdf necessitem el
programari Adobe Reader).