1

Rue Traversière

Domènec Ribes i Mateu

Rue Traversière

Adliteram

Primera edició digital a Adliteram: gener 2009

© Domènec Ribes i Mateu© d’aquesta edició: Adliteram, 2009

Disseny de la col·lecció: AdliteramFotografia de la coberta: Domènec Ribes

AdliteramC. Reding, 23, 4t43001 - Tarragona

www.adliteram.com

Tipografia: Bembo 11/14

Als meus avis Josep, Teresa, Mingo i Lluïsa, que també feren la guerra i la perderen.

ÍNDEX

L’EscorçaUn dia de primaveraVoluntaris cap al frontEnllaç en la desfeta finalEl silenci dels passos perdutsSaint-CyprienVeremaLa ResistènciaObrint un nou pasEls carboners del bosc i la família del gran plaUna trobada inesperadaLa llarga espera obté recompensaBarcelona, La Corunya, MadridEl pas de la impremta i el company PlatéEstació d’Austerlitz33 Rue TraversièreL’odeur du café chez la concierge Estiu del 64Propera estació: Rue de Lyon. Final de trajecteEpíleg: un passeig pel bosc

Notes

11

L’ESCORÇA

El llenyataire baixava pel camí de Prades amb la mula carregada de

feixos de llenya. S’havia passat el dia tallant troncs i recollint llenya seca

prop del coll del Roure, al barranc de Castellfollit, i ara calia portar la

càrrega cap a Montblanc, d’on era fill. Abans, però, calia passar pel monestir

de Poblet i deixar una part dels feixos en compliment de les ordenances

reials que obligaven a tots els veïns de la rodalia a compensar el dret que

els monjos tenien sobre aquell bosc. Al ser davant la porta del monestir,

el montblanquí llençà de mala gana el primer tronc que li vingué en mà,

ja que considerava aquell dret anacrònic i abusiu. Però un monjo que

tenia al davant li recriminà la seva actitud i li va recordar que havia de

complir fidelment la consuetud establerta. El llenyataire s’hi va negar i així

començaren a tindre’s raons, dient-se el nom del porc i altres subtileses.

Després de fortes discussions, el de Montblanc fou obligat a descarregar

tota la llenya de la mula per tal que el monjo pogués escollir la part que

millor li plagués. De mala gana ho va fer i, mentre el monjo s’acotava per

triar un dels feixos, el llenyataire va brandar la destral que feia servir per

fer llenya i que duia penjada en el bast de la mula. Cec d’ira, la deixà anar

amb tanta força sobre el cap del monjo que aquest va sortir rodolant com

una pilota.

Els rancors i els apassionaments que van seguir a aquests fets foren

tals, que els monjos de Poblet van disposar que cap montblanquí pogués,

en el futur, ingressar a la seva comunitat. Els de Montblanc, per la seva

part, tampoc es van quedar curts i decidiren que a partir d’aquell moment

quedava prohibida l’entrada a la Vila Ducal, ni que fos de pas, als monjos,

conversos, mossos i altres habitants de Poblet. Així és que, quan aquests

12

tenien necessitat de traslladar-se al Camp de Tarragona, quan es trobaven

davant de Montblanc havien de deixar el camí ral que passava per l’interior

de la Vila Ducal i trencar per un senderol conegut com el dels esmoladors

i que encara existeix a l’altra banda del riu. I també des d’aleshores, les

dones de les famílies benestants de Montblanc han parit els fills cabalers al

poblet veí de la Guàrdia dels Prats o en qualsevol altre de la rodalia per tal

d’esquivar la prohibició del monestir cistercenc.

De petit escoltava, a la vora del foc, històries i llegendes com aquesta

que ens parlaven d’un temps en què els boscos de Poblet i les muntanyes

de Prades eren sovint motiu de disputa entre els habitants de Montblanc,

l’Espluga de Francolí i Vimbodí amb els monjos cistercencs. D’un temps,

no gaire llunyà, en què el bosc constituïa la principal font de subsistència

de molta gent humil que no disposava de terres per conrear. I qui sap si

el meu besavi, que feia de carboner pels boscos de Poblet i de Prades, no

fou protagonista d’alguna d’aquestes històries. Com aquella altra que ens

parla d’uns veïns de Montblanc que, trobant-se fent llenya per les seves

llars a la partida de la Coma de la Pena del Bosc de Poblet, foren sorpresos

pels guardaboscos armats del monestir. Al constatar que havien carregat la

llenya d’un pi caigut, els guardaboscos els confiscaren tres ases i colpejaren

un dels montblanquins i el seu fill amb la culata del fusell fins a deixar-los

gairebé morts.

En aquell temps, el bosc era una font de recursos valuosíssima, ja que

se n’extreia fusta per a la construcció d’immobles i per a la construcció de

vaixells, s’utilitzava per fer-hi pasturar la ramaderia, per instal·lar-hi arnes

d’abelles i aprofitar els seus recursos, per extreure’n pedra, per anar-hi a

caçar i a pescar, es feien roturacions per conreus agrícoles i era la principal

font de combustible, ja que proporcionava llenya, carbó vegetal i escorça.

El meu besavi, i potser també els seus avantpassats, va treballar i viure en

aquests boscos. Es dedicava a fer carbó d’alzina que posteriorment baixava

13

de les muntanyes de Prades per comercialitzar-lo com a combustible,

principalment per al consum domèstic (per cuinar els aliments i per escal-

far-se) però també per als forns de pa, de vidre, de teules, de guix i de calç

que aleshores poblaven les viles. Passava llargues temporades vivint en una

barraca construïda al bell mig del bosc, al costat de la carbonera de manxa

que aixecava en una clariana o plaça que havia desembrossat i aplanat

prèviament. Bitllava als Plans de Sant Joan, a la Vall de Montblanc, a

Rojals, al Bosc de Poblet... Com la resta de carboners, era expert en

detectar per on bufaria el fum i en mantenir una crema constant de

la pila (ni massa ràpida ni massa lenta) que procurés un carbó de bona

qualitat1.

La desamortització de l’any 1835, en què es posaren a subhasta pública

els béns que havien estat propietat del monestir de Poblet, va suposar una

esperança per a tots aquells que depenien directa o indirectament dels

boscos. La realitat, però, va ser una altra ja que la gran majoria va perdre

els drets de pastura i allenyament. Els pagesos de la rodalia ben aviat talaren

tot el bosc i l’indret va quedar desforestat.

Una de les principals fonts de subsistència del meu besavi, l’escorça

de les alzines dels boscos on treballava, li proporcionà el renom. A ell i a

tots els que hem vingut darrere seu. Ca l’Escorça ha estat el nom de casa

nostra durant diverses generacions, tant a Montblanc com a París, ja que

malgrat l’exili, el nostre domicili parisenc sempre ha estat conegut amb

aquest nom per tots aquells que ens han visitat al llarg dels anys.

El vell Escorça, com la majoria dels carboners d’aquella època, devia

portar una vida una mica «fora de la llei»: el fet de viure en els boscos

els convertia en personatges poc controlables que no sempre seguien les

pautes socials tradicionals; apareixien i desapareixien a voluntat, i les seves

vides sempre estaven envoltades en un cert halo de misteri. Poc sospitava

jo, en la meva infància, que de gran compartiria tantes coses amb ell...

14

El meu avi no va continuar la professió de carboner. Qui sap si fou per

la desforestació del bosc de Poblet i perquè cada cop calia anar a carbonejar

més lluny de la vila i els comptes no sortien... La qüestió és que, malgrat el

nom, els Escorça abandonaren els boscos i es dedicaren a la pagesia.

Abans que la Febre d’Or convertís la comarca en un monocultiu

de vinya, els avis vivien d’una agricultura que combinava la producció

de blat, civada, moresc, ordi, avellanes, ametlles, olives, llegums, trumfes,

etc. Tant l’Antoni Jové Rosich com la Francisca Llauradó Bernat, el Pau

Blavi Roselló i l’Àngela Gaya Casanovas —els avis paterns i materns,

respectivament—, visqueren de ple l’enriquiment massiu previ a la fil·loxera

i el posterior enrunament econòmic, també massiu. Foren anys difícils en

què es sobrevivia a base de pa sec i arengades. Els que tingueren més

sort es podien permetre el luxe de menjar tonyina i badejo, que era una

calderada feta amb fesols i bacallà. Els pares, per la seva banda, visqueren la

infància en un context generalitzat de fam, misèria i ruïna. Potser per això

decidiren dedicar-se al comerç i evitar els riscos sempre imprevisibles de

la vida del pagès.

El Josep Jové Llauradó, el meu pare, era el quart de sis germans: la

Mercè, la Paula i l’Antoni eren els grans, mentre que el Joan i l’Úrsula eren

els petits. Tots plegats visqueren amb els meus avis al carrer Pla de Dalt,

número 55. Per la seva banda, la mare, Teresa Blavi Gaya, visqué fins que

es casà amb els seus pares i el seu germà Josep al carrer Riuot número 15,

no gaire lluny de l’església de sant Marçal.

Durant moltíssims anys (concretament fins el 1966), a la meva partida

de naixement dipositada al Jutjat de Pau de Montblanc hi va figurar un

error que no era pas de detall: constava que havia nascut el 13 d’octubre

de 1916. En realitat la meva mare em va portar al món un dia abans, el 12

d’octubre. Però per aquelles coses d’abans —els pares no sabien de lletra i

els secretaris no sempre eren escrupolosos amb les seves funcions—, ningú

15

va esmenar aquell error. Caldria que passessin cinquanta anys, en una de

les meves primeres vacances a Montblanc després d’exiliar-me a França,

per a què posés al dia el meu registre.

Tant jo com el meu germà Joan, nascut tres anys després, vinguérem al

món a Ca l’Escorça quan Ca l’Escorça era al número 28 del carrer River,

ben a prop de la plaça dels Àngels. Allí hi visquérem, com a mínim, fins

el 1924. Posteriorment, i suposo que per necessitats del negoci del pare,

anàrem a viure no gaire lluny: de fet, a dos carrers més enllà però en un

lloc molt més assolellat i de pas. Ca l’Escorça passava a ocupar un immoble

que feia cantonada entre el carrer Major i el carrer Civaderia, just davant

de la plaça de sant Miquel.

Conservo molts bons records del meu pas per l’escola a Montblanc

i, sobretot, del mestre Cabré, un home d’esquerres i d’idees progressistes

que es preocupava pels seus alumnes. En aquella època, més que una sola

escola existien diverses aules escolars repartides per diferents pisos i cases

de la vila. De cada aula se’n responsabilitzava un mestre o una mestra que

havia estat contractat pel municipi. Jo vaig tenir la immensa sort que,

malgrat que els pares mai havien anat a l’escola i no sabien ni llegir ni

escriure, sempre es preocuparen per la nostra educació i consideraren molt

important que anéssim cada dia a classe. Això que ara pot semblar una

obvietat, aleshores no ho era tant, i molts nens i nenes deixaven d’anar a

l’escola ben aviat perquè calia que es posessin a treballar.

Crec que des de temps immemorials, els xiquets i les xiquetes de

Montblanc hem tingut un lloc predilecte per anar a jugar i fer volar la

nostra imaginació: hem estat incomptables les generacions que, a la sortida

de l’escola, ens hem dirigit al Pla de Santa Bàrbara, conegut senzillament

com «el Pla», on construíem cabanes o perforàvem túnels. Es tracta d’un

turonet, encara existent avui dia, que corona la vila per darrera l’església

de Santa Maria la Major i que proporciona unes estupendes vistes sobre

16

tota la Conca. És un erm amb poca vegetació on, en altre temps, s’hi

edificà el castell damunt les restes d’un poblat ibèric. Avui dia no queda

cap rastre ni del castell ni del poblat, però malgrat el poc atractiu del

lloc —pedregós i lleig—, és un dels indrets emblemàtics ja que, segons

conten, va donar origen al nom de la vila: Munt Blanch, pel color de la

terra. El lloc també gaudia d’una dimensió misteriosa i enigmàtica ja que,

segons ens explicaven a la canalla, antigament hi havia hagut una presó. I

encara més: al turonet hi havia enterrats diversos tresors! No cal dir que

tot plegat feia que somiéssim amb cofres plens d’or i passadissos secrets

per descobrir...

L’altre indret que conforma el paisatge de la meva infància és la plaça

Major. La plaça era el lloc inevitable on succeïen totes les coses importants

de la vila, i en un moment o altre del dia sempre acabaves per passar-hi.

A la plaça hi tenien lloc els principals actes festius: el Carnestoltes, les

representacions del Ball d’en Serrallonga, els concerts i els balls... També

era el lloc on es reunien les colles que feien esquellots, on es feien les

fires i on actuaven els còmics ambulants, on s’aixecaven castells i pilars

(que a Montblanc en dèiem «torres»...) i on es feien dansar els coneguts i

tradicionals gegants. La imatge que recordo és la d’una plaça sempre alegre

i bulliciosa a la que certs elements la convertien en única: penso en els seus

porxos i en les antigues mesures oficials de la vila que van estar en ús fins

el 1905, per exemple.

Però els moments que els xiquets vivíem més intensament a la plaça

es produïen els dies de mercat. Cada dimarts i cada divendres, el recinte

que delimitava la plaça es convertia en una autèntica olla de grills on ni

un sol pam de terra quedava sense ocupar. Gent de tots els pobles acudia

per firar-se i fer negocis, pagesos amb bestiar i hortalisses, mestresses amb

cistells d’ous, pollastres i conills, carros i tartanes anant amunt i avall,

mirons i passavolants... Era un rebombori de colors, sorolls i olors que

17

fascinava els nostres sentits. Hi passaven tantes coses, a la plaça, que fins

i tot una vegada em va mossegar un gat esquerp i mal girbat. La meva

reacció fou tant immediata que, sense donar-li temps per fugir, li vaig

donar una puntada de peu que el deixà mort. A mi, però, m’hagueren de

posar la vacuna antiràbica.

La vila de Montblanc sempre havia tingut, tradicionalment, una sòlida

vida cultural i associativa que s’havia caracteritzat moltes vegades per la

seva catalanitat: colles castelleres («els Torraires de Montblanc»), equips

de futbol, l’orquestra La Música Vella, l’Orfeó Montblanquí, la Joventut

Nacionalista, el Centre de Lectura, multitud de centres republicans i

sindicats... I també hi havien els gegants de Montblanc, admirats a tot

Catalunya per ser uns dels més antics. Se’ls data pels volts de l’any 1864.

Es tracta d’una parella que sortia durant les principals diades del poble, i

anava acompanyada de vuit nans i nanes: quatre amb tricorni i perruca i

quatre més amb còfia.

Durant uns quants anys vaig ser portador d’una de les nanes, i recordo

que fèiem ballar els gegants i els nans al so dels populars pasdobles d’aquella

època que interpretava la banda municipal. Principalment actuàvem a

Montblanc, i van ser molt poques les ocasions en què sortírem de la vila.

Però encara em ve present una sortida a l’Espluga de Francolí on ens vam

fotografiar tota la colla a la portalada de l’església vella: el Pere Mixó i

l’Anton Ferran portaven el gegant; el Moix Moliner i el Josep Pallissé la

geganta; el Josep Farré Taleia, el Meieta i el Joan Pallissé duien els nans

amb el tricorni i perruca; i el Jaume Ferran, el Cartanyà Camilo i jo

mateix, les nanes amb la còfia. També ens acompanyaven el Gumersind

Maseras, el Sebastià Panxó i altres de qui ja he oblidat els noms.

Ca la Calamanda, Ca l’Adrogueret, Ca l’Adroguer Nou, Cal Poca,

Cal Mixó... Aquests eren alguns dels comerços que hi havia en la meva

infància. Però el més important de tots, pel que va representar per a mi, fou

18

la botigueta del pare. A Ca l’Escorça, com també es coneixia el comerç,

s’hi dispensaven principalment fruites i verdures. Les taronges de València

que veníem a la botiga arribaven amuntegades en vagons que vessaven de

tant plens com anaven. Diverses dones contractades per a l’ocasió en feien

una tria a la mateixa estació del ferrocarril, ja que una gran quantitat no

resistien el transport i arribaven fetes malbé. Les que es rebutjaven feien

cap directament al Riuot, on s’hi arribaven a acumular quilos i quilos.

Però encara moltes d’aquestes taronges eren aprofitades per xiquets de

cases necessitades que voltaven per l’estació i el riu. A la tardor, en el temps

de les castanyes, el pare treia un bidó al carrer i les torrava per vendre-les

acabades de fer.

Però no només veníem al comerç del carrer Major: el pare, amb el

carro carregat, anava a «baratar», és a dir, a intercanviar uns productes per

uns altres: sortia de Montblanc amb fruites i verdures i en tornava amb

draps, els quals emmagatzemava en un local que tenia llogat. D’aquesta

draperia en feia paques i les venia posteriorment. Principalment anava als

pobles de més a la vora, com Solivella, Blancafort o Barberà de la Conca.

Però en més d’una ocasió havia arribat a Belltall, i fins i tot a Ciutadilla, ja

a l’Urgell. De menut jo l’acompanyava sempre que podia i l’ajudava en tot

el que calia: a carregar i descarregar el carro, donar de menjar les bèsties o

vendre el fato. Eren sortides divertides i distretes perquè el pare era molt

de la conya i sempre en tenia alguna per explicar. Però els trajectes amb el

carro a vegades es feien interminables, sobretot quan havíem de pujar la

serra del Tallat a través del coll de Belltall.

Anys més tard, quan jo ja tenia l’edat per conduir vehicles, vaig

convèncer-lo per a que comprés un camió vell de segona mà. Com que

ell no s’acabava d’entendre amb les màquines modernes, jo vaig assumir

la responsabilitat d’anar a fer les vendes i repartiments fora de Montblanc.

I fou així com vaig passar a estar tot el dia amunt i avall amb el camió,

19

coneixent tots i cadascun dels poblets de la comarca. A vegades m’he

preguntat si aquesta no hagués estat la meva professió si la Guerra Civil no

hagués sobrevingut. Una vida, sens dubte, molt més tranquil·la i plàcida de

la que he tingut. Però ni de bon tros tant intensa.

El pare era una persona amb un caràcter força peculiar, allò que avui

dia en diríem «extravagant». La primera cosa que feia quan es llevava del

llit pel matí era posar-se la seva gorra, i l’última que feia abans d’anar a

dormir era treure-se-la. Afirmava, orgullós, que mai a la vida s’havia rentat

els peus. Era de costums fixes (no podia anar a dormir si abans no s’havia

pres unes sopes de farigola) i una de cada tres paraules que deia era un

renec: renegava constantment i no respectava cap sant del cel.

Aquest assumpte dels renecs li va comportar més d’un maldecap: el

capellà de Montblanc, i fins i tot la Guardia Civil, li havien hagut de cridar

l’atenció. Ell es defensava dient que no faltava al respecte a ningú perquè

es cagava en coses en les quals no creia. No obstant això, cada volta que

les monges clarisses del convent de la Serra feien la col·lecta per la vila,

acudien a Ca l’Escorça per vendre-li al pare els productes que havien

recollit: confiaven plenament en ell i sabien que els hi faria un bon

preu.

Malgrat que no els hi tenia cap simpatia, el pare també es permetia

fer broma amb els guàrdies civils. Amb aquests tampoc els faltava sentit

de l’humor, i per tornar-li les bromes al pare tenien una estratagema

preferida: la mula del pare estava tant ben ensenyada i coneixia tant bé el

camí, que un cop dalt del carro ell s’ajeia i es posava a dormir. La mula

sabia on havia d’aturar-se i el pare a quina hora havia de despertar-se. La

Guardia Civil, que estava al corrent de les excentricitats del pare, enlloc

d’aturar-lo i multar-lo l’esperava al mig del camí i, sense fer gens de soroll,

li giraven la mula. Aquesta, que també es coneixia a la perfecció el camí de

retorn a Montblanc, continuava pausadament fins que s’aturava davant de

20

Ca l’Escorça, on el pare acabava per despertar-se i iniciava la seva infinita

llista d’improperis.

La mare —la «Gaieteta»— adorava el seu marit, i ben segur que mai

li va faltar distracció amb ell. Una vegada el pare, que tenia un humor

força negre, es va fer passar per mort. Era estirat al llit de la seva alcova,

amb la bava caient i la llengua fora. Tot molt versemblant. Als crits de la

seva dona ell no responia ni mot. Quan la mare va aparèixer a l’alcova per

veure què passava, el va creure ben mort i corrents escales avall va sortir al

carrer cridant: «El Josep s’ha mort!!! El Josep s’ha mort!!!» El pare va sortir

darrere d’ella tot recriminant-li que el donés per mort abans de mirar

d’auxiliar-lo.

Al pare també li agradava explicar el que li va passar el dia abans de

casar-se. La nit anterior se la va passar jugant als daus a la taverna de Cal

Marcelino. Les hores van anar passant i ell va anar bevent. De matinada ja

anava ben trompa i s’havia oblidat de la cita que tenia per aquell dia. Amb

un company seu que també es casava aquell dia anaven buidant gots i més

gots d’aiguardent, fins que finalment un dels dos va preguntar: «Quin dia

tenim avui?» «Collons de Déu, que no ens casàvem?» I corrents i una mica

torts anaren cap a casa per canviar-se i casar-se.

Aquesta no fou l’única anècdota que els va passar als pares abans de

casar-se. Quinze dies abans de la data assenyalada, el pare va tindre un

accident amb el carro: va caure de tal manera que una roda li va passar

per sobre. Afortunadament, però, sense ferir-lo. Els pagesos que eren a la

vora l’auxiliaren i la notícia s’escampà ràpidament per la vila. Un veïna se

n’assabentà i anà corrents a informar a la mare de l’accident:

—Ai, Gaieteta! Al Josepet li ha passat el carro per sobre!...

—Que és mort? —li preguntà esverada la mare.

—No ho sé. Només sé que ha caigut i que una roda l’ha aixafat.

I la Gaieteta, abans de comprovar la defunció del futur espòs o el

21

seu estat, el primer que féu va ser anar corrents a la botiga per tornar les

arracades que el Josepet li havia regalat. Si era mort, ja no es casava i, per

tant, aquelles arracades ja no tenien sentit.

D’anècdotes dels pares n’hi ha a cabassos. L’última que explicaré els

hi va passar a la botiga. Un bon dia va entrar a comprar una senyora que

parlava en castellà. Li va preguntar a la Gaiateta si tenien «perejil», a la qual

cosa ella no va saber què respondre perquè mai abans havia sentit aquesta

paraula:

—Perequil? Josepet, que tenim perequil? —li va preguntar la mare.

—Què perequil ni què perequil!... D’on ho treus això de perequil? En

castellà es diu «julio-verde»! —va respondre el pare, segur del que estava

dient i, excepcionalment, sense fer broma.

En resum, podríem dir que el Josep Jové Llauradó era tot un personatge,

un «tremendo». I malgrat el seu caràcter renegaire i la seva falta absoluta

de fe en la religió, era una persona respectada, admirada i considerada per

tothom, incloent-hi els més rics i poderosos de la vila, els capellans i la

mateixa Guardia Civil. Fins i tot en els pitjors anys de la postguerra, quan

un dels seus fills va haver de fugir cap a França.

22

UN DIA DE PRIMAVERA

La botiga de Ca l’Escorça ocupava la gran part dels baixos de l’edifici

del carrer Major. Un petit espai era destinat a magatzem i encara una altra

part feia les funcions d’estable on guardàvem la mula que el pare utilitzava

per carretejar la fruita, la verdura i els draps. Com que l’espai era limitat,

la palla per la mula la teníem guardada en un petit local proper al Portal

de sant Jordi, potser la torre-portal medieval més ben conservada de totes

les que s’alcen a les muralles de Montblanc, i on la llegenda conta que sant

Jordi matà el drac. El pare em tenia encomanada la tasca d’anar a buscar la

palla i tenir ben alimentada a la bèstia. Per fer-ho, només calia que creués

la plaça de sant Miquel i pugés pel carrer de Poblet i Teixidó. Era un

trajecte curt que feia molt gustosament, sobretot després d’haver clissat a

la que seria la meva futura esposa: la Maria Huguet Roselló.

La Maria era de Ca l’Aigüet, una família de pagesos sense propietats

que vivia a mig camí del trajecte que jo feia diàriament per anar a cercar

la palla. El seu pare, l’Antoni Huguet, s’havia casat amb una dona de

l’Espluga, l’Abdonina Roselló, i anaren a viure al número dos del carrer

Fra Anselm Turmeda. Allà visqueren durant anys amb l’avi i una tieta també

anomenada Maria. Pel temps que jo rondava per allí, també hi vivien la

germana gran de la Maria, la Isabel, i el germà petit, el Ramon Maria.

No em feia pregar gaire quan el pare em deia que calia donar de menjar

a la mula: agafava ràpidament un sac i, al passar per davant de Ca l’Aigüet,

em feia el ronso i el distret tot esperant poder veure la Maria i dir-li alguna

cosa. Ella, però, sempre era a l’aguait i, a la que em veia pujar pel carrer,

m’esperava darrere el portelló de casa seva per saludar-me. I més endavant,

fins i tot s’atrevia a acompanyar-me un tros del camí. Això sempre i quan,

23

esclar, no hi fossin els seus pares. Perquè tot i que l’Abdonina i l’Anton

tenien molt bona relació amb els Escorça, no acabaven de veure de bon

grat que algú rondés la seva filla en una edat que ells consideraven massa

precoç. Si no recordo malament, devíem tindre entre 15 i 17 anys (ella

havia nascut dos anys més tard que jo, el 1918) i la República era encara

en les beceroles.

El que està clar és que a la mula del pare mai li va faltar de menjar. Més

endavant, quan el nostre festeig es va poder formalitzar, anàvem plegats al

ball tots els diumenges, que era el principal lloc de socialització de la vila.

Tot plegat va culminar en el nostre casament en plena turbulència de la

Guerra Civil, en un context molt caòtic que determinaria la nostra relació

durant anys: per culpa de l’exili, ens vam veure forçats a viure separats fins

l’any 1951. Després de casar-nos, la Maria va anar a viure a Ca l’Escorça,

tot esperant que el meu retorn seria imminent. Primer va estar uns anys

ajudant els pares a la botiga de fruites i verdures, però més endavant —i

suposo que per allò de no haver de dependre en tot dels sogres— va

trobar feina en una pastisseria que era una mica més avall de Ca l’Escorça,

al mateix carrer Major. Es va casar, immediatament després l’home es va

haver d’exiliar i va anar a petar a casa dels sogres. No fou una situació gens

fàcil per a ella i que, per desgràcia, no va ser una excepció en aquells anys

tant moguts.

Quan rememorem els moments més intensos de la nostra vida, aquells

que han marcat un abans i un després en la nostra existència, tendim a

distorsionar o, si més no, a modelar al nostre gust el record i la percepció

d’aquell moment únic. I el pas del temps no fa sinó «acomodar» encara

més aquest record a la nostra memòria.

La recordança que guardo d’aquell dia és que era net i clar, un d’aquells

radiants de primavera en què es palpa una certa inquietud. En aquella

jornada, l’ambient que es respirava prometia l’arribava imminent d’un

24

aconteixement commovedor. Només sortir al carrer, un tenia l’estranya

sensació que alguna cosa important havia de passar.

I efectivament, poques hores després els aconteixements es precipitaven

i confirmaven aquella insòlita intuïció. Era el 14 d’abril de 1931 i s’acabava

de proclamar la República espanyola.

Dos dies abans, el 12 d’abril, s’havien celebrat unes eleccions

municipals en què va participar el 80% de l’electorat de Montblanc. La

Candidatura d’Esquerres va obtindre una àmplia victòria sobre el Centre

Català, que va quedar en minoria, i la Candidatura Popular (dinàstics),

que gairebé va desaparèixer del mapa polític. Suposo que la proclamació

oficial de la República era una qüestió de dies o d’hores, i segurament

tothom ja ho devia tindre en ment. No obstant això, el moment va ser

tant transcendental que va deixar gravada a la nostra memòria, i per tota

la vida, aquella gloriosa data.

Com també se m’ha quedat impresa a la memòria la cara d’alegria i

satisfacció de la gent que s’anava felicitant pel carrer. A primera hora de

la tarda ja s’havien esbombat rumors per tot el poble de que la República

havia estat proclamada des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Jo

tenia catorze anys i mig, i amb els amics ens dirigírem a la plaça Major

de la vila per veure què passava. Quan arribàrem, la plaça ja era plena de

gent que duia senyeres i banderes tricolors. Com vam poder, ens férem

un lloc just a sota del balcó de l’ajuntament per escoltar els parlaments

dels oradors que en aquells moments estaven intervenint: el metge senyor

Ros, el Jaume Foguet i el Francesc Pino. Havien acudit a la Casa de la Vila

després de reunir-se amb un dels candidats de la coalició guanyadora, el

Maties Guarro. El Maties havia convocat, a casa seva, els regidors electes

de Montblanc i a personalitats d’orientació dinàstica per discutir quina

estratègia calia seguir per efectuar el traspàs de poder d’una manera

assenyada i democràtica.

25

Mentre retiraven el retrat del rei del saló de sessions de l’ajuntament,

al balcó hissaven les banderes republicana i catalana a petició de la multitud

que ens havíem reunit a la plaça. Tots vàrem aplaudir fervorosament aquell

gest, entre visques a la República i a Catalunya. La primera decisió que va

prendre el nou consistori fou designar el metge, Lluís Ros i Costa, com a

nou alcalde provisional de la vila.

Tot i la meva joventut, i a diferència de la majoria dels meus amics,

jo ja tenia aleshores alguna que altra inquietud política. Aquell catorze

d’abril també va significar un punt d’inflexió en aquest sentit, ja que vaig

prendre la ferma determinació d’ingressar en alguna organització juvenil

de caire polític. Aleshores a Montblanc només existien les Joventuts del

Bloc Obrer i Camperol, que tenien el seu centre neuràlgic al local de

l’Associació d’Esquerres situat al cafè del Badó. El BOC havia nascut un

any abans gràcies a la fusió del Partit Comunista Català i la Federació

Comunista Catalanobalear, i s’oposava al comunisme oficial de la Tercera

Internacional. També defensava la creació d’una federació espanyola de

nacions socialistes i insistia en la importància de l’organització tant del

proletariat urbà com del rural. La seva vida fou breu ja que el 1935, i

com a resultat del fort cop que va rebre com a conseqüència de la seva

participació als Fets d’Octubre de 1934, el partit es va escindir, integrant-

se la fracció majoritària al Partit Obrer d’Unificació Marxista i una de

minoritària al PSUC.

Gràcies a un amic em vaig assabentar que a Reus hi havia una seu de

les Joventuts Comunistes de Catalunya. Després d’aconseguir-ne l’adreça,

vaig anar al seu local i els vaig preguntar si, malgrat no ser de Reus, podia

formar part de la seva organització. Em digueren que sí, esclar, i d’aquesta

manera, l’octubre d’aquell 1931, ingressava oficialment en la primera

organització comunista de la meva vida. Una militància que he mantingut

inalterable fins a dia d’avui.

26

Després va vindre l’afiliació al sindicat. Tot i treballar a la botiga

de fruites i verdures dels pares, estava profundament convençut que els

petits comerciants érem explotats de la mateixa manera que el proletariat.

Aquestes consideracions varen provocar més d’una discussió amb el pare,

ja que no entenia com em podia afiliar en un sindicat si treballava en

família.

—Que potser jo sóc el teu patró que t’explota? Que potser no

treballem pel bé comú de tota la família? —solia repetir-me.

Jo li deia que no es tractava d’això, que el tema era que els petits

comerciants érem controlats i expoliats pels més grans, de la mateixa manera

que ho feien els patrons als seus treballadors. El pare no era, evidentment,

un revolucionari, però sí que sabia veure i reconèixer les injustícies allà on

eren. Així que ben aviat les nostres discussions polítiques desaparegueren

o, si més no, baixaren de to.

Al Montblanc d’aquells anys tant polititzats, així com a la resta de

la Conca de Barberà i a la majoria del camp català, la central sindical

hegemònica era la CNT. Considerava que el seu ideari era el més

revolucionari de tots, i fou per aquest motiu que vaig decidir afiliar-m’hi.

Militar en un partit comunista i estar afiliat en un sindicat anarquista no em

suposava, aleshores, cap conflicte ideològic. Malgrat les dures i freqüents

pugnes entre ambdues tendències, en aquells moments incipients de la

República era força freqüent aquesta doble militància. La negativa dels

cenetistes a participar en la vida política va fer que l’Esquerra Republicana

recollís el seus vots en nombroses conteses electorals, sobretot en les que es

produïren els primers anys de la República. La gent tenia ànsia per canviar

coses que havien romàs massa temps inalterades, i allò que comptava era

implicar-se en aquest procés de transformació. Els enfrontaments seriosos

que convertirien gairebé en impossible la comunicació entre els comunistes

i els anarquistes vindrien poc temps després, quan començaren a mesclar-se

27

ambicions personals, interessos particulars, voluntat de control i ideologia

adulterada, tot barrejat en un còctel explosiu que no podia acabar bé de

cap manera.

Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, els caps del Sometent del Partit

Judicial, Francesc Pino i Enric Pujades, repartiren armes entre els afiliats de

les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres de la vila. Les vagues i

les barricades aixecades al bell mig de la carretera van paralitzar Montblanc

aquell dia. Però a Barcelona, el moviment insurreccional fracassava i el

president Companys es veia obligat a rendir-se i era empresonat. Les noves

autoritats municipals de la vila ordenaren retornar les armes que s’havien

repartit, però com que ningú havia fet cap inventari ni s’havia pres nota

de cap nom, jo vaig optar per amagar la pistola que m’havien lliurat a Ca

l’Escorça, sense que els meus pares en sabessis res. En un racó de l’estable

romandria amagada durant gairebé dos anys, fins el juliol del 1936, quan

sortiria al carrer amb la pistola amagada.

Aquell octubre del 34 vaig tindre sort i no m’empresonaren, però

molts dels meus companys van ser capturats i tancats al vaixell «Manuel

Arnús» el qual, des del port de Tarragona estant, va servir d’improvitzada

presó, a l’igual que ho feren al port de Barcelona l’«Uruguay», el «Ciudad

de Cádiz» i l’«Argentina».

Després d’aquells fets, la repressió va ser dura i generalitzada, i l’ambient

polític de la vila cada dia s’anava crispant més. El mes d’abril del 1935, els

meus companys Joan Abellà i Ramon Gaya van sol·licitar permís a l’alcaldia

per a celebrar una manifestació commemorativa del 14 d’abril. El permís

els hi fou inicialment concedit, però poc després la Delegació d’Ordre

Públic de Tarragona denegava la celebració d’altres actes commemoratius

que no fossin els estrictament oficials. Fins i tot a la vigília del 14 d’abril

es va fer un pregó anunciant que quedava prohibida qualsevol manifestació

per a l’endemà. Però malgrat això, la petita colla que aleshores formàvem

28

ens vam reunir clandestinament i decidírem, tot i ser conscients del què

ens hi jugàvem, tirar endavant aquella celebració. Tot just feia quatre anys

de la proclamació de la República i ja ens prohibien celebrar un senzill

acte commemoratiu!

Aquell dia, el destacament de la Guardia Civil de la vila estava

mobilitzada i en toc d’alerta en previsió dels aldarulls que es poguessin

produir. Ja des de primera hora del matí, un brigada i dues parelles de civils

es passejaven amunt i avall del carrer Major. Malgrat la por generalitzada

i l’estat d’excepció que vivia el país, nosaltres aconseguírem reunir una

quarantena de persones per mirar de tirar endavant el nostre propòsit, que

no era altre que sortir al carrer i celebrar un breu i pacífica manifestació.

Amb senyeres i banderes republicanes, ens amagàrem darrere la porta del

cafè dels Quatre Cantons (l’actual «Cortijo»), espiant tots els moviments

que feien els policies. Deuria ser al punt del migdia que vam veure la

parella de civils girar cap al carrer del Ducat per enfilar cap a la plaça

Major. En aquell moment vam aprofitar per sortir a corre-cuita del cafè

amb les banderes desplegades i donant crits de «Visca la República» i

«Visca Catalunya». Amb pas lleuger caminàvem carrer Major avall per

dirigir-nos a la carretera i d’allà al Teatre Principal on, innocentment,

crèiem que podríem celebrar un míting.

Ràpidament la Guardia Civil girà cua i ens atrapà a l’alçada del barri

de Sant Roc. Allà va dispersar la manifestació a cops de culata. El Joan

Abellà i el Ramon Gaya, els companys que havien sol·licitat el permís a

l’ajuntament, van caure per terra plens de sang i foren detinguts juntament

amb altres companys i traslladats a la presó. Tots foren deixats en llibertat

poques hores més tard, excepte ells dos, ja que foren traslladats a la presó

de Tarragona i reclosos durant dos dies. Els que anàvem una mica més al

capdavant de la marxa vam poder escapolir-nos, i salvar la nostra integritat

física i la de les banderes que amb tant d’orgull —i temor— havíem fet

29

onejar durant uns brevíssims minuts. Tot i així, crec que Montblanc va ser

de les poques poblacions de Catalunya (si és que no en fou l’única) on es

desplegaren aquelles banderes el 14 d’abril de 1935.

Malgrat els temps difícils i la repressió del que després els historiadors

anomenarien el «Bienni Negre» republicà, continuàvem reunint-nos al

local del sindicat. Les discussions i les controvèrsies eren a l’ordre del

dia, i jo em sentia més identificat amb les opinions de Miquel Olivé

—juntament amb Porté, una de les figures emblemàtiques dels cenetistes

montblanquins— i de Ramon Gaya i Jové —que fou Tinent d’alcalde

pel BOC a les eleccions de 1934—. El trencament definitiu arribaria

com a conseqüència de les disputes al voltant de l’actitud de la CNT

davant les eleccions generals convocades pel febrer de 1936. El problema

ja venia de lluny, de finals de 1933, quan el sindicat es va negar a participar

políticament a la convocatòria electoral d’aquell any. Aleshores un grup

força significatiu de militants va decidir fer política al costat d’Esquerra

Republicana de Catalunya.

En aquesta ocasió, tres anys després, els companys Olivé i Gaya

defensaren en un acte la necessitat d’anar a votar per derrotar i parar els

peus a una dreta que persistia en el seu intent de dinamitar la República, i

també per aconseguir l’amnistia dels presos polítics. Enmig d’un ambient

molt crispat, alguns s’alçaren acusant-los de traïdors i, abans que la sang

arribés al riu, els dos optaren per tocar el dos. Molts els seguiren, entre ells

jo. Ja no tornaríem més. L’escissió de la Confederació s’havia consumat, i

un grup considerable vam ingressar a la UGT. Poc temps després fundaríem

les Joventuts Socialistes Unificades i el PSUC, que fusionaria els socialistes

i els comunistes de Catalunya.

30

VOLUNTARIS CAP AL FRONT

No passareu! i si passeu, serà damunt d’un

clap de cendres; les nostres vides les prendreu,

nostre esperit no l’heu de prendre. Mes no serà!

per més que feu, no passareu!

Apel·les Mestres

El juliol de 1936 es produí la sublevació militar del general Franco.

A Catalunya, però, el poble armat aconseguí derrotar els insurrectes. A

Montblanc alguns elements dretans del poble, entre els quals hi figuraven

Josep Contijoch i Carol (ex-alcalde de la CEDA i aleshores delegat

comarcal de Renovación Española), Màrius Pedrol i Bellvé (un monàrquic

alfonsí) i Josep Alabart i Fàbregues (un dretà tradicionalista que havia estat

secretari de l’ajuntament), gestaren aquella insurrecció des del triomf del

Front d’Esquerres sobre el Front Català d’Ordre en les eleccions de febrer

d’aquell any. El 17 de juliol foren convocats a l’Hotel Europa de Tarragona

pel capità Josep Sentís Simeó, un tortosí de Comunió Tradicionalista que

havia estat Comissari d’Ordre Públic a Tarragona durant el bienni dretà,

per tal de fer un seguiment dels esdeveniments.

L’endemà, un grup de joves dretans de Solivella també es dirigiren

a Tarragona per reunir-se amb les forces insurrectes, però a l’altura de

Valls la Guardia Civil, alertada per l’alcalde de Solivella, els impedí el

pas i foren detinguts. En assabentar-se dels fets els seus coreligionaris del

poble, aquests s’agruparen sota el comandament de Gregori Travé Iglesias,

31

el principal cap de la reacció, i es feren forts en dues cases del poble. Allò

fou l’inici dels anomenats «Fets de Solivella», i significarien un dels dies

més dramàtics de la seva història. Els revoltats exigien l’alliberament dels

detinguts a Valls a canvi de deposar les armes, però un tret que matà un

jove que res tenia a veure amb tot allò va encendre la flama i precipità els

fets.

La majoria de Comitès Antifeixistes de la comarca foren alertats del

que passava a Solivella: acudiren al poble i l’encerclaren per tal d’evitar que

els insurrectes poguessin escapar. Jo també hi vaig acudir amb la camioneta

que fèiem servir amb el pare per repartir la fruita i verdura, a la vista de

que calia evacuar els nombrosos ferits i conduir-los als centres hospitalaris.

L’intercanvi de trets va durar més d’un dia, fins que els milicians pogueren

entrar, aixecant les teules, en una de les cases on s’havien fet forts i els feren

rendir. Tot plegat va significar la mort d’una trentena de persones, entre

ambdós bàndols. El Fets de Solivella, temps després, serviren d’excusa

als franquistes per justificar la seva brutal repressió un cop tingueren la

guerra guanyada: per acabar afusellat davant d’un escamot o passar una

llarga temporada a la presó, n’hi havia prou amb que algú t’acusés d’haver

participat als esmentats fets, ni que hagués estat com a simple espectador.

Jo em vaig assabentar de la notícia de l’alçament a l’Àfrica el migdia

del 18 de juliol, i durant tota la tarda d’aquell dissabte no vaig apartar

l’orella de la ràdio, la qual anava desgranant detalls i assegurava que el

Govern controlava els esdeveniments a tot el país. Aquella nit la vaig

passar en vetlla: tots els militants de les organitzacions polítiques vam

acudir als respectius locals per estar atents de qualsevol novetat, mentre

intercanviàvem les nostres impressions sobre el que havia passat i, sobretot,

sobre el que podia passar a partir d’aleshores.

A la vila no vam trigar gaire a constituir l’anomenat Comitè Antifeixista

de Montblanc, integrat per l’alcalde popular de la vila, Jaume Foguet, i

32

per una representació paritària de les forces republicanes i obreres locals:

Ramon Porté Dalmau i Francesc Vinyes Anglès, per la CNT; Francesc

Pino Tarragó i Josep Floch Folch, per l’ERC; Ramon Gay Escoté i Josep

Civit Pere, pel POUM; i Josep Gay Escoté i Ramon Gaya Jové, pel

PSUC-UGT. El Comitè no tenia presidència i els acords es prenien per

majoria d’assistents. Per tant, eren autònoms i gaudien de certa llibertat

d’acció, tot i que existien unes normes generals dictades pel Front Popular

Antifeixista.

Des d’un principi, el Comitè es reuní gairebé diàriament i va acordar

estructurar-se en diferents àrees de treball: Ordre Públic, que tenia al

seu càrrec els presos; Assistència Social i Sanitat; Custòdia dels edificis

incautats, que a més a més s’encarregava de la intervenció de valors de

banca; Proveïments i Control d’Existències; Trànsit, que havia de conservar,

controlar i reparar els automòbils i altres vehicles, i finalment l’àrea de

Treball. Entre els mesos que el Comitè Antifeixista de Montblanc va

estar operatiu (fins l’octubre d’aquell any), es va municipalitzar l’aigua,

l’ensenyament i la sanitat; es confiscaren béns propietat de persones

considerades afins als insurrectes, i es col·lectivitzaren les fàbriques d’al-

cohols i de gomes. A més, la col·lectivització va introduir tractors en el

conreu de la terra i va començar a explotar les primeres granges de gallines

del nostre terme.

La tensió general que es vivia al carrer era prou manifesta, i el Comitè

Antifeixista no n’era una excepció: un dels punts calents que va encendre

els ànims aquells primers dies va vindre motivat per la discussió de si calia

destruir els elements religiosos d’esglésies i capelles. Ja hi havia hagut un

intent de cremar Santa Maria la Major, però l’incendi fou apagat a temps.

Finalment el Comitè decidí, després de llargues i acalorades hores de

discussió, la total destrucció dels emblemes religiosos però respectant les

parets nues i els edificis ben despullats. I així fou com centenars d’objectes

33

de temples i capelles foren portats a camionades i llençats daltabaix del

Pont Nou, on anaren cremant durant dies en una gran pira.

Tan bon punt ens assabentàrem que diferents organitzacions obreres

començaven a organitzar columnes de milicians per anar a combatre al

front, cinc dels companys que el primer d’abril havíem format part de la

fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya decidírem

allistar-nos voluntaris i anar a defensar la República. Cal dir que fórem

la punta de llança dels joves voluntaris de la Conca que decidiren anar

al front; després de nosaltres, seguiren els anarcosindicalistes de la

CNT —responent a la crida de la caserna barcelonina Bakunin— i els

comunistes del POUM.

El cinc d’agost agafàvem el tren en direcció a Barcelona. Els meus pares

no sabien res de les meves intencions de fer-me voluntari, i vaig creure

que seria més fàcil dir-los-ho un cop els fets ja estiguessin consumats.

Trobar el moment, però, em va costar molt. Finalment vaig fer-ho per

carta i un cop ja em trobava al front de Tardienta. A la Maria però, amb la

que ja feia dies que festejava, no vaig tindre altre remei que dir-li-ho abans

d’enfilar-me al tren.

La destinació a Barcelona era la caserna Carles Marx, situada prop de

les Drassanes de la ciutat. Els companys del PSUC que ens van rebre ens

felicitaren per la nostra valentia però, al veure’ns tant joves i inexperts (jo

tenia vint anys), consideraren que necessitàvem fer prèviament una mica

d’instrucció, i per aquest motiu ens adreçaren a una caserna que les JSU

havien establert en un convent situat a Sarrià.

En aquella caserna ens prengueren nota del nom, la data de naixement

i el nostre domicili. L’endemà arribà una centúria de les JSU provinent de

Sabadell i que era comandada per Serafí Espinosa. També els acompanyava

el seu comissari polític, Wenceslau Colomer, que dos o tres dies després

va haver d’abandonar la caserna perquè fou nomenat secretari general

34

de les JSU. Els cinc companys de Montblanc i quinze més arribats de les

comarques de Girona vam ser adscrits en aquesta centúria i començàrem

la instrucció militar.

Amb apenes un mes per aprendre els rudiments bàsics de l’art de la

guerra, la nostra manca d’experiència fou suplida per grans dosis d’il·lusió i

ganes de lluitar contra els feixistes. A començaments de setembre la nostra

centúria, que era formada per 120 companys, sortí en direcció a Tardienta

per tal de reforçar les tropes que lluitaven al front d’Aragó. Altres columnes

de milicians —com la Pinenaica, Lenin, Ascaso, Aguiluchos, Carod-Ferrer,

Durruti, Macià-Companys, Martínez-Peñalver o 19 de Juliol, la majoria

provinents de Catalunya— havien recuperat ràpidament la meitat oriental

d’Aragó i n’estabilitzaren el front. Allà vam rebre el nostre bateig de foc, i

sentirem per primer cop les bales enemigues ben a prop.

La defensa de Tardienta era a mans d’una columna organitzada pel

PSUC comandada per José del Barrio, coneguda com «Carles Marx» o

«Del Barrio». Aquesta columna, que havia sortit de Barcelona el 26 de

juliol, duia al comandant Sacanell com a tècnic militar i estava formada

per uns dos mil homes i tres bateries d’artilleria. El Comitè Central de

Milícies Antifeixites li havia encomanat la missió d’ocupar la zona compresa

entre la ciutat de Tardienta i la serra d’Alcubierre, fixant el seu post de

comandament a Orañén i ultrapassar amb la seva acció Osca pel sud fins a

poder ocupar Zuera. Allò que distingia aquesta columna de la resta era que

comptava amb un grup estranger format per exiliats antifeixistes alemanys

que havien acudit a la Olimpíada Popular que s’havia d’inaugurar el 19

de juliol. Aquest grup se’l va conèixer amb el nom de «Thaelmann» i fou

dirigit pel conegut militant del Partit Comunista Alemany, Hans Beimler.

Un cop arribats a Tardienta, ens correspongué defensar una gran

explanada situada davant del cementiri del poble per tal de barrar el pas

al viaducte als feixistes. Quinze dies després, l’exèrcit franquista va iniciar

35

l’ofensiva per recuperar la població. La cavalleria mora ens va atacar i se’ns

va apropar a tota velocitat enmig d’uns crits i uns xiscles espantosos que

ens posaven la pell de gallina; però nosaltres responguérem disparant a

tort i a dret contra ells. Tombàrem a terra molts genets, i vèiem els cavalls

espantats córrer solitàriament en totes direccions. L’enfrontament va ser

realment seriós, i es produïren moltes baixes en ambdós bàndols.

Al costat de Tardienta, en un turó, s’hi trobava l’ermita de Santa

Quiteria, des de la qual es controlava un territori molt extens. Es tractava

d’un punt estratègic que els dos exèrcits desitjàvem controlar. Durant

els dos mesos que va durar la batalla pel control de l’ermita, els meus

companys i jo vàrem descobrir les dificultats i penalitats que entranyava

una guerra. Allò anava de debò: allà perdíem, cada dia, algun company, i

ben aviat aprenguérem que la supervivència era, en molts casos, només

una qüestió de sort.

Quan les bales ens deixaven respirar una mica, miràvem de relaxar-

nos tot el que podíem. Era el moment de fer guàrdia, fumar un cigarret i

mirar de gaudir del plat de sopa i ranxo que, donades les circumstàncies,

trobava prou bo. Els que formàvem part de la representació de la Conca en

aquell racó del front d’Aragó —de Montblanc érem jo, el Moix, el Cantó

i el Maseres de Cal Calces, i de Barberà de la Conca l’Abellà de Cal Toyo

i el Joan de Cal Xafarroques— miràvem de fer el més lleugeres possibles

aquelles jornades lluny de casa.

Després d’aquells dos intensos mesos, ens traslladaren del front de

Tardienta cap al de Zuera, el qual vivia una situació molt més tranquil·la

en aquells moments. No estava gens malament per haver rebut el nostre

bateig de foc en aquell aspre i desolat indret al bell mig dels Monegros

aragonesos.

Zuera ocupava una situació estratègica respecte l’eix del riu Gállego, i

també per trobar-se a només una trentena de quilòmetres de Saragossa i a

36

una quarantena d’Osca. L’enemic que teníem al davant era la força de xoc

franquista, els anomenats «requetés». La nostra divisió va decidir crear grups

de guerrillers amb l’objectiu d’infiltrar-se a les línies enemigues. Els grups

eren formats, normalment, per cinc persones i les seves missions diverses:

anaven des d’aconseguir informació sobre les característiques i moviments

de les tropes franquistes (determinar el seu emplaçament, la quantitat

d’armament de què disposaven, si estaven integrades per efectius de lleves,

voluntaris estrangers o marroquins...) fins a realitzar accions de sabotatge.

Jo em vaig incorporar de seguida en un d’aquests grups de guerrillers, amb

el qual vàrem realitzar tres operacions darrere les línies enemigues (una

d’elles de sabotatge). Fou en aquells dies quan el comandant Sentín, cap

del meu batalló, em nomenà responsable de les JSU de la meva centúria.

A finals d’abril de l’any 37 el comissari polític de la centúria em

va suggerir que prengués uns dies de descans i em va donar permís per

retornar a Montblanc. No cal dir que la rebuda dels pares fou d’allò més

sentida: amb només una vintena d’anys, la mare considerava que era massa

jove per anar per aquells móns de Déu, en una guerra on no se m’hi havia

perdut res i que ells no acabaven d’entendre. El seu patir era indefinible,

però jo només podia tancar l’orella als seus laments mentre m’abraçaven

en un mar de llàgrimes.

Però aquells dies al poble també vaig descobrir que no tots els

problemes de la guerra eren al front, sinó també a la reraguarda.

Després dels Fets de Maig d’aquell any, quan s’enfrontaren comunistes

i anarquistes pels carrers de Barcelona arran de l’assalt de l’edifici de la

Telefònica per part dels Guàrdies d’Assalt, l’ambient s’havia enrarit al

bàndol republicà. La crispació també es va deixar notar a Montblanc, on

el conseller municipal en representació de la CNT, Antoni Clofent, va

aprofitar l’absència de les principals autoritats del consistori —l’alcalde

Jaume Foguet i el primer tinent d’alcalde Francesc Pino es trobaven a

37

Barcelona, i el segon tinent d’alcalde era estirat al llit víctima d’un atac

de pedra— per ocupar l’ajuntament, desarmar els guàrdies municipals i

repartir armes als milicians de la CNT i del POUM. Escamots armats

d’aquestes organitzacions passaren a vigilar les entrades i sortides de la

vila, i instal·laren el seu quarter general a l’exconvent de les Carmelites,

a la plaça Castellví. Quan em vaig assabentar d’aquesta ocupació forçosa

del consistori, vaig anar a buscar el company Ramon Gaya a casa seva i

plegats en dirigírem a l’ajuntament. Després d’una breu conversa entre

Gaya i Clofent, el representant cenetista va acceptar de deposar la seva

actitud, retornar les armes als guàrdies municipals i retirar dels carrers les

patrulles.

Tot i que l’alcalde Foguet recuperava el seu càrrec i la situació

retornava a la normalitat, els nervis continuaren a flor de pell i el conflicte

podia esclatar en qualsevol moment entre els membres de les diferents

organitzacions polítiques i sindicals. Durant els dies que vaig gaudir de

permís a Montblanc, el POUM va organitzar un míting al Teatre Principal

on intervingueren poumistes vinguts de Lleida. Als tradicionals discursos

animant la classe treballadora a guanyar la guerra, va seguir una enumeració de

les forces considerades «revolucionàries», entre les quals no es va anomenar

en cap moment les JSU. I és més: quan es va parlar de l’organització en la

qual jo militava, fou només per dir que estava fent el joc al feixisme. Això,

evidentment, no ens va caure gens bé ni a mi ni als dos companys que en

formàvem part i que m’acompanyaven a l’acte. Poc després les noies del

POUM passaren entre les files dels assistents a vendre les banderetes del

partit. Nosaltres, que ens sentíem ofesos per les paraules que s’havien dit

allí, vam rebutjar ostensiblement de comprar-les, cosa que fou percebuda

clarament en tota la sala. Aleshores s’aixecà un fort rumor de desaprovació

cap a la nostra actitud. En acabar-se l’acte, els tres companys ens aixecarem

seriosos i sortírem cap al carrer entre algunes mirades hostils. Però tot just

38

hi fórem, se’ns acostà un militant del POUM i, mentre ens recriminava la

nostra actitud dins la sala, ens amenaçà ensenyant-nos la pistola que duia.

Jo no vaig dir ni mot, però obrint suaument amb la mà l’americana que

portava, li vaig donar a entendre que no anava indefens pel món.

Durant aquells dies hi havia un altre fet novedós a la vila que em va

cridar força l’atenció: un munt de gent forastera, que parlava en castellà

i que no havia vist mai abans, s’hostatjava en cases incautades i anava a

comprar a les botigues del poble. Eren els refugiats que la guerra ens havia

portat; famílies extremenyes, la majoria del poble de Guarenya, madrilenys,

bascos, asturians... Eren la prova palpable que la guerra també havia arribat

a Montblanc.

La resta de dies els vaig passar als bars i cafès de la vila, al cinema

Principal (on cada dia s’hi projectaven pel·lícules) i als locals del PSUC i

la UGT (on s’hi celebraven lluïts balls). I també, és clar, festejant amb la

Maria, amb qui ja parlàrem de casar-nos. Però en el millor dels moments,

vaig haver d’incorporar-me de nou al front.