Premis Sant Jordi 2014 Eugeni d'Ors

Setmana Cultural 2014Institut Eugeni d'OrsVilafranca del Penedès

Recull de treballs premiats i fotografies


Índexpàg

Llista d'alumnes premiats 3

Tornar 6 Laia Igual (4t ESO C)

Mi paraíso oscuro 10 Maria Rodríguez (2n Batx C)

La nostra realitat és cada vegada més virtual? 12 Anna Canals (2n Batx)

Love 14 Paula Catasús (2n ESO A)

Ella y sólo ella 15 Israa El Aakel (2n ESO A)

Carta a una somiadora 16 Alba Esteve (2n ESO D)

La història del nombre pi 20 Bernat Descalzi (2n ESO D)

Souvenirs d’enfance 21 Arnau Rovira (2n ESO D)

¿Conseguirán poner un título? 22 Cheyenne Marcos (3r ESO B)

Destinació: Londres 26 Marcos Séneca García (4t ESO B)

Smoke Charlie 30 Alex Turner López (1r ESO C)

El gran robo del cuadro de la Mona Lisa 32 Judit Juárez Palma (1r ESO D)

Fulles daurades 34 Núria Pérez (2n Batx B)

Retrouvailles et autres histoires 38 Assutzena Nin (4t ESO B)

Futurs 40 Laura Salat (2n Batx. C)

Amor, rencor 42 Assutzena Nin (4t ESO B)

Magic love 43 Débora Ruiz (3r ESO C)

Para Elisa 44 Ferran Sadurní (1r Batx. C)

La pluja 46 Paula Catasús (2n ESO A)

La Daine 49 Ferran Sadurní (1r Batx. C)

La taca de tinta 50 Mariona Àvalos (1r ESO D)

¡Una etapa más! 52 Laia Igual (4t ESO C)

Snakes in Spurts 56 Paula Nef (4t ESO B)

Les tres portes 57 Mariona Àvalos (1r ESO D)

Porque hay noches en las que no se duerme 58 Lucía Martínez (3r ESO B)

L'avi Ton 64 Aina Soler (1r Batx. C)

Fighting against bullying 66 Neus Mill (1r Batx. A)

Conillets matemàtics 68 Omayma El Aakel (2n Batx. A)

Mira mar enllà 72 Assutzena Nin (4t ESO B)

Camino por escribir 75 Marc Parellada (1r Batx. C)

An English Love 78 Ariadna Baldomà (CF Gestió Adm.)

Pensaments amb les delícies 82 Carla Aullón (1r ESO D)

El jardín de la alegría 83 Alexandra Girón (2n ESO E)

Fotografies de la Setmana Cultural fetes per diferents alumnes i professors.Portada: cartell de la Setmana Cultural dissenyat per Laura Ramos i Maria Jané.

Maquetació: Eduard Barrobés.


Llista d'alumnes premiatsModalitat Nivell Premi Alumne Grup

Castellà A 1r Judith Juárez 1r ESO D

2n Alexandra Girón 2n ESO E

3r Israa El Aakel 2n ESO A

B ex aequo Laia Igual 4t ESO C

ex aequo Cheyenne Marcos 3r ESO B

ex aequo Lucía Martínez 3r ESO B

ex aequo Assutzena Nin 4t ESO B

C 1r Maria Rodríguez 2n Batx C

2n Ferran Sadurní 1 Batx C

3r Marc Parellada 1 Batx C

Català A 1r Mariona Àvalos 1r ESO D

Accèssit Alba Esteve 2n ESO D

Accèssit Paula Catasús 2n ESO A

Accèssit Carla Aullón 1r ESO D

Accèssit Jordi Tàpia 1r ESO B

B 1r Assutzena Nin 4t ESO B

2n Laia Igual 4t ESO C

3r Marcos García 4t ESO B

C 1r Aina Soler 1r Batx C

2n Laura Salat 2n Batx C

3r Núria Pérez 2n Batx B

Anglès A 1r Paula Catasús 2n ESO A

2n Alex Turner 1r ESO C

B 1r Débora Ruiz 3r ESO C

2n Paula Nef 4t ESO B

C 1r Neus Mill 1r Batx A

2n Ariadna Baldomà CF Gestió Adm.

Francès A 1r Arnau Rovira 2n ESO D

B 1r Assutzena Nin 4t ESO B

C 1r Ferran Sadurní 1r Batx A

Assaig filosòfic breu 1r Anna Canals 2n Batx

Contes matemàtics 12-14 1r Mariona Àvalos 1r ESO D

finalista Bernat Descalzi 2n ESO D

14-18 accèssit Omayma El Aakel 2n Batx A

Fotografia matemàtica A 1r Israa El Aakel 2n ESO A

B 1r Sandra Marín 4t ESO

C 1r Júlia Oliver 2n Batx


TornarLaia Igual (4t ESO C) .

-PAAAAM! Sí, sí, rajos desintegradors! Mor, mor petit Oncetià Torna-te’n al teu planeta Aigoloncet, que el faré explotar i vull que hi siguis present..

- Pompeu, deixa de jugar a la maquineta, no creus que ja està bé...? – deixant la mare desesperançada.

- Noooo, mutació no, he dit que moris –Tan sols soroll de trets, cap resposta d’en Pompeu.

- Fill meu, espero que ens escoltis bé, perquè el teu pare i jo ja estem cansats d’aquesta dependència que tens amb aquest videojoc d’estrelletes, extraterrestres i planetes inexistents, i per això hem decidit que d’aquí una setmana marxaràs de campaments amb nens i nenes de la teva edat, amb ganes de fer amics, jugar i passar-s’ho d’allò més bé! Ens has entès? Tant ens en fa si t’agrada la idea o no, és el que hem decidit i així ho faràs. Alguna cosa a dir?

I un silenci astronòmic es va fer en aquella habitació quadrada, tot i que a les cantonades tenia petits coixins que feien que semblés rodona. En una de les quatre parets hi havia el seu llit, que havia quedat massa curt per en Pompeu -ell ja mesurava més d’un metre seixanta- i els s peus li sobresortien del llit tocant la seva taula d’estudi. Allà hi havia una mena de via làctia feta de cristalls de colors, tot i que hi havia certs planetes una mica... peculiars... Tan peculiars que no se’n sabia de la seva existència científicament. Era un univers diferent al nostre: sota els planetes hi posava “ Planetes Submarins”. Ell era l’únic d’aquella casa que entenia què significava allò, i pòsters que tenia enganxats a la paret del costat amb planetes, estrelles i universos que devien sortir d’algun inventor de Sony amb una gran imaginació. Sota els pòsters hi havia un gran sofà, on en aquell moment estava assegut Pompeu posseït per una gran caixa lluminosa que tans sols emetia sons i colors irreals.

La mare seguia sense obtenir una resposta però ella ja s’ho esperava; estava acostumada que el seu fill només respongués als efectes que produïa aquella galàxia on tenia companyia d’altres extraterrestres com era ell dins d’aquell joc.

Va passar la setmana, ja era el dia! Però el jove seguia com aquell dia en què la mare el renyava perquè fes la maleta, que li apagava la corrent d’electricitat, que l’amenaçava perquè deixés de jugar. L’expressió d’en Pompeu mai canviava, sempre era la mateixa, sense cap mostra d’interès, d’alegria, de vida... Era una mena de terrícola a qui els extraterrestres haguessin fet un rentat de cervell,i l’única cosa que recordava era que ell, en Pompeu, havia de lluitar i salvar la humanitat.

Aquell dia va ser dur, els pares s’enfilaven per les parets només de pensar que el seu fill passaria 15 dies lluny d’ells, lluny de la seva protecció, de la seva estima i de qualsevol tracte amb ell, ja que allà, al mig del bosc, no es podrien comunicar amb els pares, ni amb ningú de cap manera. Pompeu seguia amb l’expressió de sempre; ell encara no s’imaginava ni de bon tros el canvi que viuria aquells dies, no tenia ni la preocupació d’allunyar-se del seu “món paral·lel”, no va pensar-ho, simplement observava aquell dia asssolellat d’estiu i prou.

Va pujar a un autobús ple d’altres nens diferents a ell: aquells nens cantaven, cridaven, reien, els ulls els brillaven d’alegria i d’il·lusió, el pensament d’aquells nens era alegre,


tenien moltes ganes de passar-s’ho bé. En canvi, en Pompeu seguia a la Lluna sense pensar ni reaccionar per res.

Un noi es va acostar a ell i va preguntar-li:

- Com et dius? Jo Marc, i voldria saber si puc seure aquí amb tu...- Va dir el noi tímid i somrient.

Pompeu es va limitar a dir el seu nom i contestar “sí” fredament. I així van ser totes les respostes fins que en Marc i la resta de companys es van cansar d’intentar encetar una conversa amb aquell noi desconegut tan peculiar.

Van arribar i les hores passaven i passaven. Feien jocs, activitats, curses amunt i avall, darrere d’una pilota, de les nenes o dels monitors, però ell es mantenia assegut sense cap companyia que pogués molestar-lo sota un vell pi, però sense deixar de mirar el cel. Aquell bosc era un lloc on, en tancar els ulls i pensar en ell, una ona de calor s’apoderava de tu i et feia sentir a la sabana on l’única salvació que tenies eren els arbres que et protegien d’aquella sufocació que produïen aquelles elevades temperatures.

Volia estar sempre sol, cada dia feia més cara de pal·lidesa, d’inquietud i malestar. Ningú sabia què fer per aconseguir parlar amb ell i tampoc entendre què és el que li estava passant... Es passava els dies mirant el cel de dia i de nit, i de nit sempre era l’últim en anar a dormir, si és que veritablement anava a dormir.

Era el quart dia i encara no s’ havia relacionat amb ningú... Hi havia una monitora que feia dies que se’l mirava, i que no parava de donar-li voltes, no podia treure’s del cap aquell noi tan difícil... Va decidir anar a parlar amb ell, però com...? Va esperar que fos mitja nit, i com cada dia hi havia en Pompeu mirant les estrelles. Quan va arribar al seu costat va preguntar-li que si veia l’ossa major, la menor i sagitari... Totes aquelles coses que el noi se sabia de bon grat, poc a poc pogué apropar-se més i més a ell fins que finalment, després de preguntar-li quina era la seva estrella preferida, el noi, de cop, trencà a plorar. La noia no estava gens trista, més aviat preocupada i alhora intrigada, tot i que mostrava estar-ho perquè el noi es sentís més còmode i comprès:

- He marxat molt lluny de casa meva... Vull tornar d’una vegada, enyoro la meva família, els meus amics... No puc estar sense la seva presència, no puc respirar aquest aire tan pur de la muntanya, necessito el meu ambient i haig de marxar de seguida, però això es el pitjor de tot! No sé com fer-ho, per aquí no hi ha cap nau...

Després de dir l’última paraula es va penedir d’haver dit allò, tot i que es sentia més lliure i menys pesat que mai. Feia molt de temps que no sentia aquella sensació, era molt estrany. Ell no sabia ben bé d’on venia, tampoc on era ni on anava però en aquell moment es va oblidar de tot, només volia viure aquell instant. No entenia res, ja que era una gran tonteria sentir-se com un núvol lleuger tan sols per haver dit allò que sentia i que portava pensant des de feia dies...

Ella va trencar els seus pensaments per contestar-li:

- Tots els nens en un moment volen tornar a casa seva, és normal, qui no troba a faltar els seus pares i el seu fabulós llit? Sentir-te desprotegit, sol, sense aquella companyia que t’agradaria tenir, poder abraçar a la persona que estimes... Totes aquestes coses són d’allò més reconfortants, però aquí pots trobar una felicitat molt familiar a la que sents a casa teva al costat dels teus, i fer de tots aquests desconeguts que estan aquí amb tu els teus companys en les nits fosques on l’única llum que hi ha és la de la lluna i les seves petites estrelles. Si no hi pensessis tant, segur que deixaries de preocupar-te i viuries el moment, i


de ben segur que les ganes de marxar fugirien del teu cap de seguida. Ja saps que marxarem quan s’acabin els campaments, i no pas en una nau, més aviat en un autobús.

Pompeu va somriure.

- No puc, he de tornar al meu planeta de seguida. Em queden poques reserves d’aire, sigui com sigui ho necessito.

- Apa! Però què dius tu ara, ets un extraterrestre ara? – Va dir la monitora aguantant-se el riure.

- Volia mantenir-ho en secret... Però m’has fet sentir com mai ningú ho havia fet. Vinc d’un planeta anomenat Óiccida, sóc un superguerrer de l’espai i mato qualsevol que es posi davant del meu camí. La meva missió és pujar de nivell perquè així quan arribi a trobar-me el cap dels meus rivals pugui deixar-lo sense vida, només així guanyaré.

Ella no entenia res, quan va sentir aquella definició dels superguerrers només li va venir al cap un joc que havia sortit a la venda feia un temps, on eres un heroi d’una galàxia, i la foscor envaïa tots els planetes que poc a poc havies de salvar de les mans d’un enemic anomenat Rocsof. Va seguir-li el joc, va fer veure que estava molt il·lusionada amb ell, ja que mai havia conegut a ningú tan important com un superguerrer. Va dir-li que podia ajudar-lo, no pas per marxar, però si per parlar amb la seva família. Ella explicà que tenia una màquina que podia enviar telemissatges allà on volguessis; Pompeu ràpidament escriví en un full el que volia que els digués. En el missatge demanava ajuda, que necessitava reforç per tal de marxar d’aquell estrany forat negre anomenat planeta Terra, i demanava tot de materials que no sabia ni pronunciar.

El dia següent a la mateixa hora la noia va tornar i allà on estava ell, esperant-la. Ella duia respostes:

“Estimat Pompeu, no podem enviar-te ajuda. El nostre telecercador no coneix aquest lloc tan estrany, necessitem que contactis amb els terrícoles d’aquell lloc, parla amb ells, comunica’t, aprèn coses d’ells. Les primeres vegades segur que no et diuen res però, poc a poc, potser t’ajuden a trobar el teu camí.”

Però no podia parlar amb cap dels seus companys de tendes de campanya, estava massa obsessionat amb el seu planeta, tot el dia esperava que arribés la nit per rebre noves notícies portades per la seva monitora.

No va aconseguir adaptar-se a aquell medi tan natural i tan pur com un bosc habitat per nois i noies alegres i somrients que viuen el seu dia a dia amb els altres companys sense estar pendents de mòbils, missatges o jocs, com farien als seus pobles o ciutats.

Va arribar l’última nit i la monitora, trista, va arribar abans que el noi al seu lloc de trobada. Estava decidida a dir-li la veritat. Ell va arribar, semblava entusiasmat i tot, devia saber que era l’última nit i que ja podria marxar a casa seva per sempre més. La monitora no va estar-se de res, “sé que es difícil entendre-ho...” no parava de repetir. En Pompeu tornava a tenir la cara d’amargor i fredor que portava el primer dia, no va dir res, mentre ella seguia parlant i explicant que les cartes se les havia inventat només perquè no estigués sempre sol, que tenia una total dependència d’un videojoc i que no podia oblidar-se’n perquè s’havia passat totes les seves hores jugant. Minuts perduts, minuts que podrien haver estat plens de rialles, converses, carícies, bons moments... S’havien quedat simplement en punts extres, nivells superats, i mons irreals salvats d’un enemic que ningú hagué vist mai.

I de sobte, Pompeu, se n’adonà de tot.


Mi paraíso oscuro Maria Rodríguez (2n Batx C)

Mark miraba aquel cuadro tan extraño. Tenía algo atrayente que no sabía definir demasiado bien. Pese a haberse graduado en Bellas Artes y Historia del Arte y conocer desde la técnica más remota hasta el significado de la forma más extravagante…no sabía qué era. No sabía si era el fondo…no, no podía ser el fondo teniendo simples tonos azulados y grisáceos…demasiado simple. Quizás fuera la figura.

Lo miraba desde todos los ángulos posibles, y seguía sin descifrar qué era. Las curvas de aquella silueta tenían una suavidad visual fuera de lo común…era como si al tocarlas, sus manos fueran a sentir la calidez y tersura de las caderas de una muchacha joven. ¿Por qué nadie se paraba a mirar el cuadro tan atentamente como él? ¿Era el único a quien provocaba una atracción tan intensa? Mark sabía que solo era un cuadro…y que la mayoría de ricachones que habían asistido a la exposición “Pintores sin nombre” no sabían de arte, sino que simplemente iban a escoger con qué nuevo juguete iban a decorar su salón. ¡Menuda exposición…! Una casa entera cubierta por cuadros encontrados en varios lugares del mundo, que no habían sido firmados ni identificados. Ninguno de aquellos cuadros mostraba rasgos característicos de ningún pintor en concreto. Por eso eran un misterio. Pero el verdadero misterio era qué contenía el cuadro de la figura de la mujer. Llevaba ya más de dos horas sin moverse de la zona…solo andaba de una punta a la otra. El gran lienzo era de tamaño natural, es decir, en aquel marco podría caber una persona de pie.

“¡A la porra, me lo compro!”-se dijo. “No puedo pasarme aquí tanto rato de pie, en público, mirando y mirando. Van a pensar que no tengo dinero para comprarlo. Y lo único que sí tengo es dinero.-“pensó”-“Lo haré llevar a casa, y colocar en la pared principal de mi habitación, donde lo podré observar con calma y todas las veces que quiera.”

Pocas horas después, el cuadro estaba justo donde Mark quería. Mark Sullivan era uno de los millonarios más jóvenes que había en el Londres de los años ochenta. Asombrosamente, no llegaba a los treinta años. No tenía pareja, y nunca la había tenido, hecho que a veces le convertía en un ser melancólico y triste. Pese a haber adquirido una gran fortuna, además de la heredada, era un hombre sencillo. No sencillo de cabeza, precisamente, sino de costumbres. No solía aparecer en grandes eventos. Disfrutaba sobremanera de cosas tan sencillas como de un buen libro, acompañado de una buena música; y como no, del arte. Era su gran placer. Aunque no era pintar lo que le encantaba, lo hacía con una precisión y encanto maravillosos. Mark podía pasarse horas y horas estudiando una pieza que le fascinara, aunque aquello sucedía muy pocas veces. Su trayectoria de estudios le había abierto muchas puertas de observación.

Aquella noche, después de cenar y de haberse aseado para ir a acostarse, el hombre se tumbó en el diván de su habitación, frente al gran cuadro. El leve toque amarillo en la silueta femenina parecía producir luz, calor. El fondo, oscuro, estaba dotado de profundidad; como si, al tocarlo, su mano fuera a hundirse. Mark siguió observando cada detalle del lienzo, cada parte del cuerpo de la silueta volteada levemente hacia al espectador, cada hoja oscura del fondo…hasta que un profundo sueño se apoderó de él.

El millonario siguió haciendo aquello todas las noches, antes de ir a dormir. Incluso posponía las pocas citas o eventos a los que era invitado (si tenía fama de ser algo huraño, ahora estaba claro) para pasar la noche delante de su “musa”, a la que cada vez quedaba más aferrado. Cuando miraba aquel cuerpo hecho a escala real, aquella mirada baja, aquellos cabellos largos y sedosos que se intuían entre las sombras, sentía que algo le atrapaba. No podía apartar la mirada de ella, hasta que terminaba por dormirse…y así todos los días.

Pero Mark no se daba cuenta de que, día tras día, el poco color amarillo que había


habido en un principio en una parte del dibujo de la mujer, se expandía.

Era medianoche. Mark estaba echado sobre el diván, destapado. Tiritaba dormido. La calefacción se paraba automáticamente a las doce, para volverse a encender a las siete de la mañana. Si las luces, que también se apagaban de modo automático, no hubieran estado apagadas; y si Mark no hubiera estado dormido, habría podido ver una figura moviéndose por la habitación. Unas piernas ligeras de pies descalzos y delicados…unas caderas graciosas…una cintura fina…un pecho terso y redondo…unos brazos deliciosos…unas manos exquisitas que le pasaron una manta por encima…un cuello blanco…y, finalmente, un rostro sin rostro.

La silueta, que no podía separarse a penas unos centímetros del cuadro, absorbía cada noche un poco de la vida real del hombre, cobrando más vida ella misma. Una especie de corriente de aire salía del rostro de Mark, para depositarse por todo el cuerpo de la figura ahora animada, dándole atributos realistas.

Por eso Mark se sentía cada día más apático, y con solo ganas de permanecer frente al cuadro. Seguía sin entender qué tenía para que le provocara aquella atracción. No quería hablarlo con nadie. Tampoco nadie se interesaba por su vida privada, ni por sus sentimientos…a Mark solo le invitaban a los eventos de beneficencia para sacarle el dinero, eso estaba claro.

Mark también acercaba cada vez más el diván al lienzo. Sentía la necesidad de notar ese algo que no sabía explicar, ese algo que ansiaba y temía a la vez en sus sueños, en los que había visto a un ser sin rostro, bello y horrible a la misma vez. Una antítesis existencial…¿era vida o era sueño?

El ente seguía saliendo todas las noches del cuadro, pudiendo separarse un poco más del lienzo, a medida que adquiría más fuerza vital, y hasta lograr tener un cuerpo definido al detalle. Ya tenía ojos, nariz, labios, dientes, ombligo, uñas, venas. Pero a costa de aquello, Mark estaba sin fuerzas, indiferente, abúlico. Mark ya no quería hacer nada. Solo se quedaba ahí tumbado, como inconsciente, pensando en todo aquello que la gente más sencilla tenía pero de lo que él jamás había disfrutado.

Cuando la silueta, que ya era más mujer que silueta, salió a la realidad el día que supo que Mark iba a perder el último rastro de vitalidad que quedaba en su ser, y que por lo tanto, era el día en que iba a morir, se acercó tanto que le agarró del brazo. Mark alzó la mirada. Era la primera vez que la veía estando consciente. Era una mujer de carne y hueso, de colores normales…pero sabía qué era ella. Entonces, abrió mucho los ojos, y se sorprendió sobremanera al ver que ella lo arrastraba con una fuerza fuera de lo común. “¡Espera!”, “¿Dónde me llevas?”- le decía. Pero ella aún no tenía la capacidad de hablar. Siguió tirando de él, hasta que, frente a la pared principal de la habitación, ella le abrazó, absorbiendo el último resquicio de humanidad que quedaba en el cuerpo del hombre, tapando así su rostro con su propio cuerpo; y entrando en el cuadro de nuevo, con Mark pegado a ella.

Cuando Mark abrió los ojos, se encontró en un lugar muy oscuro. Había hojas de distintas tonalidades de gris y azul…el césped era de un morado oscuro…el cielo, completamente negro, no mostraba estrellas, ni luna, ni nubes…era un paisaje onírico. Al girarse, vio a la chica que había habido en su habitación. Sus colores no eran los mismos que en la realidad. Ella se acercó a él, y, con una voz suave aunque amarga, le dijo: “Mira”, señalándole. El hombre se miró a sí mismo. Su piel era de colores oscuros…azul, gris…y tenía algunos toques amarillos. Se frotó la piel. Era como si estuviera cubierto de pintura al óleo…pero no se iba por mucho que frotara. De pronto alzó la mirada, alarmado.

-¡Estos eran tus colores cuando te traje a casa! ¿Qué has hecho conmigo?

La mujer, girándose y haciendo que su cabello largo ondulara con un viento que no había, sonrió un poco, y dijo: -Compartir mi paraíso oscuro contigo.


La nostra realitat és cada vegada més virtual?

Anna Canals Des que naixem, els éssers humans tendim a ajuntar-nos amb altres persones per tal de

sentir-nos protegits. Actualment, ja no necessitem ajuntar-nos. De fet, des de 1969 que existeix Internet, l’invent que va revolucionar el món. Fa més o menys 20 anys que la “virtualització” es va començar a apoderar del món.

La nostra realitat és cada vegada més virtual. Som esclaus de les noves tecnologies. Com ja s’ha dit abans, fa 20 anys que el món s’ha omplert de tecnologies que fan més còmode la nostra vida. Aquestes ens connecten a persones llunyanes -o properes- sense necessitat de sortir de casa. És molt possible que ho veiem com un avantatge, però a la llarga és un desavantatge: Al tenir ganes de sentir-nos importants, protegits o estimats, estem tot el dia pendents d’aparells que ens puguin fer sentir així (com per exemple: el telèfon mòbil, el qual ens permet connectar-nos amb qualsevol persona que també en disposi), és a dir, som capaços de prestar més atenció a un aparell que no pas als familiars que comparteixen vivenda amb nosaltres.

La nostra realitat és cada vegada més virtual. Ha arribat a ser tant virtual que fins i tot se n’han pogut fer representacions virtuals. Aquest seria el cas del famós joc The Sims, aquest et permet crear un ésser humà i viure una vida qualsevol. El fet que tinguem la possibilitat de crear una vida ideal fa que no visquem la nostra amb la intenció de ser feliços amb el que tenim, sinó que fa que visquem en un constant estrès, per tal d’aconseguir allò que creiem que ens podria fer feliços. Els jocs de realitat virtual són jocs que no es poden prendre a la lleugera, són additius. Ens creen l’addicció de voler viure una vida imaginària on tothom ens estima i ens coneix, on no tenim cap enemic ni ningú que ens vulgui/pugui fer mal, on obtenim qualsevol cosa que desitgem sense esforç, etc.

La nostra realitat és cada vegada més virtual. Anteriorment, els mals entesos eren provocats per terceres persones. Actualment, aquests són provocats per aparells. Tot i que cada vegada la gent està més sola degut a estar tot el dia lligats a alguna cosa que contingui una mica de tecnologia, ens neguem a desprendre’ns d’allò que provoca aquesta soledat. Això es deu a que el fet de poder “parlar” les 24 hores del dia amb qualsevol persona ens crea la sensació que no estarem mai sols, encara que físicament no podem gaudir d’una mirada còmplice, una abraçada amistosa o fins i tot un petó dissimulat. El fet de deixar enrere aquella societat física -amb obligació de veure una persona per poder parlar amb ella i sense distraccions de noves tecnologies- i passar a ser una societat virtual -que està pendent d’un missatge i no escolta a la persona que té físicament al davant- ha provocat que ja no sapiguem donar la cara per qualsevol cosa que fem malament, que ens amaguem rere una pantalla. De fet, a les persones cada cop ens fa més por sortir sense tecnologia al carrer, el fet de pensar que podem estar totalment incomunicats quan sortim de casa ens aterra, això fa que constantment estiguem atents a l’aparell que ens ha d’acompanyar i ens perdem tot el que hi ha al nostre costat (una moneda al terra, una oferta de treball penjada a un arbre, etc.). Ens perdem moltes coses del món exterior i creem masses coses dins del món d’un aparell electrònic.

La nostra realitat és cada vegada més virtual. Sí, ho és. Depenem d’aparells electrònics i aquests no ens faran feliços, però de moment ens fan viure en una falsa felicitat i, per tant, no en neguem l’existència i utilització. Fins que no veiem la realitat fora de la pantalla que


sempre ens acompanya. Deixant de banda la pregunta inicial, que pràcticament és obvia, ens hauríem de preguntar si som capaços de poder ser feliços en una realitat virtual.


LoveWhy are you so bad?

You make things seem worst,You make a lot of people sad.You don’t care who goes first.And you steal what we had.

Why are you inappropriate?You always come when you want,

Although you are sometimes great.You always go away when you want,And you injure our emotional state.

Why can’t you be forever?I wish I could sayNever say never,

But now I just sayOh, Love, whatever!

Paula Catasús (2n ESO A)


Ella y sólo ellaElla me quiere,ella me mima,ella me cuida,

durante la noche y el día.

Cuando lloro me abraza,Cuando me sonríe me anima,Me da la mano si la necesito,

Y cada noche me da un besito.

Yo la quiero,Yo la amo,

Yo la adoro por sobre de todo.

Sus consejos y sus lecciones,los guardo como un tesoro,Sus deseos y sus alegrías,

Son para mi grandes maravillas.

Yo la quiero,Yo la amo,

Yo la adoro por sobre de todo.

Es mi madre la que me dio la vida,Por ella yo suspiro,Y por ella escribo,

Y a ella se lo dedico.

Israa El Aakel (2n ESO A)


Carta a una somiadoraAlba Esteve (2n ESO D)Petita ballarina somiadora, quan ens vas deixar vaig decidir i em vaig prometre a mi

mateixa que jo compliria tots aquells somnis que tenies a la capsa rosa de la nostra habitació.

Ara soc a l’avió direcció Londres, sí, Londres, vaig passar el càsting;: tu eres molt més bona ballarina que jo, eres la germana bessona perfecta, em vaig esforçar molt per començar a ser una mica més feliç i per poder complir un dels teus petits però grans somnis perquè tu et sentissis orgullosa de la teva germana gran per un minut i dotze segons.

Estic segura de què haguessis arribat molt més lluny d’on sóc jo ara mateix. Espero que aquest any m’ajudi en la meva experiència com a ballarina i com a persona;escriuré totes les vivències i cremaré les cartes, perquè les pugis llegir detalladament, siguis allà on siguis.

Tothom t’enyora molt, en nou mesos les coses han canviat molt, al matí no veig el teu somriure trapella davant meu, o a la nit no tinc amb qui parlar de nois; a l’institut les classes no són tan divertides, l’àvia ja no fa d’aquella forma tan especial el pastís de xocolata, els pares no tenen tantes ganes de fer aquells super viatges que féiem a l’estiu, fins i tot el Puc et troba a faltar, ja no remena la cua quasi mai, només ho fa quan li dono les restes de menjar. Bé, que tot és diferent sense tu, i jo, com que l’únic que vull és que siguis feliç, i sé que tu seràs feliç veient que nosaltres som feliços, intento recordar el teu somriure al matí, a la nit parlo de nois amb mi mateixa, a l’institut intento que tot continuï igual de divertit, ajudo a l’àvia a fer pastissos, munto viatges jo i els ho proposo als pares, i dono restes de menjar més sovint al Puc perquè d’alguna forma o altra remeni la cua.

Ara estic nerviosa, m’he passat tot l’estiu fent classes d’anglès, no sé si ho recordes però jo no he estat mai molt bona estudiant, però, si vaig un any a Anglaterra, sola, a fer classes de dansa i no entenc l’idioma, ho tinc bastant cru, no creus? Per això he anat practicant i ara ja domino l’idioma perfectament, no era tan difícil com creia. Aquest estiu ha estat esgotador, cada matí anava a classes de dansa i a la tarda d’anglès; tot molt cansat, però la il·lusió venç el cansament. Això es una de les coses que he après aquest estiu, que per molt que cansi una cosa, si la fas amb il·lusió, val molt la pena.

No paro de mirar per la finestra, primer he passat per la Costa Brava: recordes les colònies amb l’insti, a 2n d’ESO, que ens ho vam passar genial? Els monis l’últim dia encara ens confonien, que els hi féiem bromes, quan tu deies “soc la Beth” i jo “soc la Lídia” i que no sabien si creure’ns o no perquè durant 10 dies havíem estat fent el mateix... Eren les mateixes colònies on vam conèixer al Toni, aquell noi del que vam estar bojament enamorades les dues, però que finalment es va quedar amb nosaltres dient-nos que tenia nòvia... També he passat per Marsella, hi havíem estat amb els pares, quan érem petites, tenim aquell àlbum amb unes fotos molt maques on sortim molt guapes, com sempre tu més que jo però cadascuna amb el seu encant. No he passat per París però sí que he passat molt a prop, i he recordat el viatge amb tota la família, tot l’avió conquerit per la família Màrquez, per anar a veure al petit Luca, per cert, que està molt gran i guapo, els tiets sempre envien fotos d’ell, ara ja té sis anyets, com diria l’àvia Dolors, com passa el temps, eh, nena! (segur que ho faria agafant-te la galta amb els dits de la mà dreta).

Saps que tothom t’estima i que et trobem a faltar tots; cada carta la faré per un desig


complert, aquí la primera;i perquè vegis que mai ningú oblidarà totes les petites coses que has fet, que sí, que potser en quinze anys no has tingut una gran vida, però tu has disfrutat i has fet somriure moltíssima gent. He après que els somnis es poden complir, que en aquest món tot és possible i que tot està per fer, que podem ser tot el que vulguem ser. Que per molt que veiem el final negre, podem sortir d’alguna forma, que els somnis de la teva germana bessona, per molt complicats que siguin, es poden complir amb un estiu esgotant de classes de dansa i d’anglès, que la recompensa de tot l’esforç i la feina feta tard o d’hora arriba, que el sol un dia brillarà més que un altre, que tots som persones, que si busques, trobes, que una imatge val més que mil paraules, que a vegades és necessari saber reaccionar, per adonar-se que el temps que ens queda no està per malgastar-lo, que cada segon al teu costat és molt més que un tresor, que quan perds algú, és quan t’adones de tot, quan t’adones de tot el que han fet per tu, per tots els somriures compartits, per les llàgrimes, pels viatges, per les bogeries, les paraules, per tots els sentiments, per cada any, tots els minuts, els segons, tots els pastissos de l’àvia Dolors, cada passeig darrere el Puc, totes les colònies, mils fotos, totes i cadascuna de les entremaliadures, mil idees de bomber, pels banys al riu del costat de casa, pels passejos en bici, les nits de Nadal, les llargues tardes d’hivern vora la llar de foc amb els pares, cada conte, i per una història i una vida que sé que he de continuar.


La història del nombre piBernat Descalzi (2n ESO D)Vinga Pau, puja al cotxe!!!- era un nen de tretze anys i aquell dia anaven amb la seva

família al Museu d’Història de la ciutat. Havia de fer un treball pel crèdit de síntesi de l’escola sobre els egipcis. Van arribar-hi de bon matí i el seu pla era quedar-s’hi a dinar. Un cop allà van comprar l’entrada i van entrar. Van començar per l’edat prehistòrica i van anar avançant fins la sala dels egipcis. Era una gran sala amb alguns audiovisuals i moltes vitrines. No hi havia gaire gent. Primerament, en Pau, va anar a veure uns audiovisuals que parlaven dels diferents faraons de l’Antic Egipte. Després va veure una imatge que representava com es transportaven les estàtues a l’Antic Egipte. Llavors es va fixar que enlloc de fer servir rodes, els egipcis, utilitzaven troncs per fer avançar les plataformes per on viatjaven les estàtues. Va preguntar-ne el motiu als seus pares però no li van saber explicar. Llavors un home vell que portava barret se li va atansar i li va dir:

-Hola, bon dia. Em dic Joan i sóc un arqueòleg, historiador i matemàtic especialitzat en l’Antic Egipte. He sentit que estaves parlant dels troncs que feien servir per transportar les estàtues i construccions i m’agradaria ajudar-te. Els egipcis, com ja deus saber, eren una civilització molt avançada i van ser els primers en utilitzar les matemàtiques. També van inventar les rodes, però feien servir troncs, que més o menys tenien la mateixa forma que les rodes. Els seus carros també tenien rodes, aquestes sí, fetes de fusta. Però tenien un problema. Que les seves rodes eren molt diferents les unes de les altres perquè no tenien un perímetre igual i així anaven molt lents. I això era així perquè no coneixien la fórmula per calcular-ne el perímetre. π·D. Com que no coneixien el nombre pi no en podien fer el càlcul. No va ser fins l’any 212 aC, una mica després que els egipcis fossin conquerits pels romans, quan Arquímedes, un matemàtic i inventor grec que vivia a la ciutat de Siracusa (va inventar moltes màquines, armes d’assalt i el cargol d’Arquímedes, que servia per extreure aigua des d’un lloc baix fins a un de més elevat, etc.) va fer la primera aproximació del nombre pi. Ho va aconseguir construint una roda de diàmetre 1m (50 cm de radi) i va marcar de color vermell el punt des d’on començava a fer la volta. La va anar fent girar en línia recta fins que va veure que la marca feia una volta completa. Llavors va veure que la roda havia avançat una mica més que tres metres. Això, és clar, en les unitats de mesura que feien servir abans, els peus. 1 metre=3 peus. Així va veure que per calcular el perímetre d’una circumferència s’havia de multiplicar el seu diàmetre per un nombre exacte al que va anomenar nombre pi i li va posar aquest símbol: π (símbol de la lletra grega pi, d’on li ve el nom). Aquest símbol tindria el valor de 9 peus, quasi 10. Aquest va ser un gran avenç per les matemàtiques i per la construcció de les rodes, ja que ja se’n podia calcular el perímetre. Però no va ser fins al cap de molts anys, quan es va anar avançant matemàticament que es van anar descobrint noves formes i maneres més exactes per calcular el nombre pi. Al final van arribar a descobrir que era un nombre amb valors infinits i que per fer-lo servir l’hauríem de simplificar a 3,1416, però que realment comença per 3,14159265... i no acabaria mai de dir-te’n els nombres que el formen. I aquesta és la història simplificada del nombre pi i de la roda.

-Moltes gràcies, senyor. A partir d’ara no oblidaré el que és el nombre pi.


Souvenirs d’enfanceArnau Rovira (2n ESO D)Quand j'avais sept ou huit ans, les étés ont été les fleurs du printemps, la neige en hiver,

une fête sans fin. J’ai passé tous mes étés dans la maison de mes grands-parents dans un petit village au ‘’Baix camp’’. Dans la ville, j’ai eu un petit groupe d'amis et nous avons passé les étés à jouer ensemble, nous avons passé la moitié de l'été au soleil.

Pour nous divertir, nous avons passé nos journées à faire des cabanes: la première chose que nous avons fait c’est de chercher un endroit pour la cabane, après nous avons dissimulé la cabane avec des herbes et de la ferraille abandonnée. Une fois que nous avions fait ça, nous avions fait le plus important. Je me souviens que nous avions une cabane près de la rue et que quand quelqu'un passait nous nous cachions derrière les branches, mais un jour les enfants de la ville ont découvert la cabane et nous n’avons pas voulu la partager. Nous l’avons détruite et nous sommes allés ailleurs.

Nous avons aussi fait des circuits sur le quad d’Oriol, nous sommes allés dans une petite forêt qui était à côté de la ville et entre les arbres nous avons fait des sauts et des figures. Je me souviens qu’une fois, le quad est resté coincé entre les pierres et on n’a rien pu faire. L’agriculteur s’est fâché et nous ne sommes jamais revenus. Nous avons changé l'emplacement du circuit et on a recommencé.

Je garde ces souvenirs comme un petit trésor, chaque fois que je passe par un mauvais moment je pense aux bons moments que j’ai passé quand j’étais un enfant. Maintenant je suis plus grand et tout est différent, je ne regarde pas le monde avec les mêmes yeux qu’un enfant et faire des cabanes ne me fascine plus comme quand j’étais plus jeune. Je pense que tout le monde devrait se souvenir de son enfance et penser et réfléchir sur les bons moments de sa vie.


¿Conseguirán poner un título?Cheyenne Marcos (3r ESO B)Era un día lluvioso de invierno, encerrados en un manicomio o así lo llamábamos. Era y

es el mayor infierno que te encuentres en esta vida, algo llamado instituto. Los días en ese sitio transcurren lentos entre sollozos sordos y grandes torturas con deberes y castigos. Tal vez no fuese tan horrible al fin y al cabo porque los amigos que haces te divierten, si no moriríamos al contemplar a través de las verjas y puertas acorazadas la libertad, niños pequeños jugando, gente paseando, pero no, tú sigues aquí encerrado. Eso pensaba cada vez que entraba al instituto.

Miriam, una chica de 15 años de pelo negro como la noche, ojos verdes hierba, pero de personalidad triste y apagada, aunque su mejor amiga le animaba.

Todos los días, menos sábado y domingo, acudía al instituto donde pasaba las peores horas haciendo clase, excepto por física y química que, aunque no se considerase de las que estudian, era la que siempre sacaba las mejores notas y se entregaba, por ello nunca sacaba menos de un 9. También disfrutaba con su mejor amiga Juliana, una niña de su edad de pelo castaño claro más rubio que marrón y con ondas de mar, sus ojos más azules que el cielo en un día de verano, y una personalidad alegre que animaba con una gracia a todas. Ella hacía de ese infierno uno de los lugares favoritos de Miriam al poder verla a todas horas.

Cada día al salir, se dirigía a su casa donde su madre la esperaba para hacer la comida. Ella no vivía en el mismo pueblo que acudía al instituto y tenía que coger el autobús para volver a su pueblo.

En el autobús se sentaba con Lucía, una chica de su pueblo, de pelo rubio, ojo marrones miel, que le gustaba vestir de manera estrambótica y que le hagan caso y se fijen en ella. También era verdad que en su pueblo no había muchos chicos y chicas, era muy pequeño, en diez minutos te lo llegabas a recorrer entero. La mayoría de gente eran abuelos o gente mayor, y algunos chicos y niños pequeños. Era muy rural, se encontraba en una parte de la montaña donde por todos lados se observaban los árboles y los prados. También se veía una carretera sinuosa, serpenteante a su paso, con el alquitrán de la carretera brillante con el reflejo del sol, que hacían de ese pueblo especial y único.

Su padre, al acabar el trabajo, iba directo a casa a pasar la tarde con Miriam. Salían a pasear, la ayudaba a hacer los deberes... A Miriam le encantaban las tardes que pasaba con él y, si no podía, las pasaba con Juliana. En el instituto, sufría en silencio al no juntarse con nadie excepto con Juliana. No se querían juntar con ella porque la veían diferente, sin darle la oportunidad de hablar con ella y conocerla. Además, Miriam tampoco quería. Ya se había acostumbrado a esa vida de soledad y tristeza. Eso hizo que se sintiese bien sola. Al no confiar en nadie, pensaba que no la podían herir de ninguna forma, aunque eso era mentira. Pero, poco a poco, Juliana conseguía que Miriam descubriese lo que era la vida y un motivo para ella. Todo el mundo la intentaba ayudar sin saber que ella no lo quería, le gustaba todo tal y como estaba, era feliz.

Un día, asomada por la ventana, observaba el campo de delante de su casa. Se encontraba prácticamente al final del pueblo, escondida en una calle sin final, acabada en un camino de tierra que se dirigía a las viñas y


al pueblo de al lado, un largo camino del que no se veía el final, sólo el principio, y el horizonte se veía acabado en prados de hierba verde con gotas de rocío a causa de la humedad, y los últimos rayos de sol regalaban un hermoso paisaje que pocos ven y admiran.

A esas horas de la tarde, si hacía frío, Miriam se asomaba por la ventana de su habitación para contemplarlo y pensar en lo que había transcurrido en esos días y, estudiando física y química, deseaba llegar a ser una física cuántica famosa en el mundo. Si hacía buen tiempo, salía a su columpio casero, hecho con un neumático de coche colgado entre dos árboles, meciéndose leyendo algún buen libro. Cuando oscurecía del todo, entraba a casa a cenar delante del fuego, en tierra, mirando la tele mientras las llamas rozaban su piel causando un efecto apacible y aliviador.

Ese día, su prima Chaymaa la llamó por teléfono para quedar con ella al día siguiente, ya que era sábado y solían quedar para desfogarse y hablar de cómo están y qué les ha pasado durante la semana, o hacer el tonto.

Al día siguiente, se levantó tarde, más tarde de lo habitual. Se despertó con una música de las que estaban de moda en ese momento. Se vistió, pero antes de eso, el paso más difícil para ella: ¡escoger la ropa! Tarea difícil para una niña indecisa. Ese día, hacía un calor bastante raro para estar cerca del inicio de la primavera. Decidió coger unas mallas básicas negras y una camiseta naranja de tirantes un tanto larga, acompañada con una sudadera de color turquesa con una inscripción en inglés.

Al bajar al piso de abajo, entro en la cocina y allí estaba Chaymaa esperándola. Miriam se sorprendió de verla, no se la esperaba tan temprano, desayunó y subieron a su habitación. Chaymaa le propuso una idea que ella aceptó.

− ¿Y si hacemos un canal de YouTube o Internet?

− Claro, ¿por qué no?-dijo con entusiasmo-.

− Bueno, ¿Y de qué lo hacemos?

− Yo he pensado de hacerlo de humor ¿o algo así no?- dijo Chaymaa mientras miraba la ventana como si esperase una idea o una señal-.

− ¡Sí!, jajaja.- se empezaron a reír un buen rato.-

Al cabo de unas horas de darle vueltas a la idea, escribir ideas, pensar como lo podían grabar.... Sin pensar en lo más importante, un título al canal y al primer vídeo.

Se izo tarde y Chaymaa se tubo que ir a su casa a dormir, al día siguiente ya lo hablarían mejor.

Al irse Chaymaa, Miriam se puso a escuchar música con sus auriculares tumbada en la cama mirando el techo rosa pastel de su habitación, dándole vueltas a esa idea que podría cambiarles la vida para siempre, si fracasaban todos se reirían, en cambio si lo lograban serian famosas, tantas cosas que plantear en tan poco tiempo, además no era la única cosa que tenía que pensar, se acercaba el momento donde tenía que decidir que quería estudiar en bachillerato, tantas cosas se le juntaban en la cabeza y no se decidía, sabía que quería dedicarse al mundo de la física pero no se veía capaz. Entre estos pensamientos se quedó dormida.

A la mañana volvió a quedar con su prima para seguir hablandolo, cuando llegó volvieron a su habitación y cogieron la “super libreta de ideas” según Chaymaa de ahí podían sacar oro, Miriam creía que era una estupidez pero les gustaba la idea y eso es lo


que importaba. La ojearon poco a poco hasta que encontraron la idea definitiva:

− ¡Ya está!, lo hemos tenido delante todo este tiempo.- dijo Chaymaa mientras asustaba a Miriam de como lo dijo.-

− ¿Qué pasa?- dijo dudosa.

Chaymaa le empezó a susurrar la idea que por la sonrisa que se les puso en la cara parecía una buenísima idea. Miriam cayo en un dilema que les llevaría más tiempo pensarlo, como lo llamarían al canal.

− ¡Chaymaa! ¿Cómo llamaremos al canal?

− Buah no havía pensado en eso.¿Cómo te gustaría llamarlo?

− Mmmmm ¿Te acuerdas como nos llamaban de pequeñas?

− ¡Ai! Sí, las pequeñas escarlatas.

− Vale no queda bien jajaja- reían por esos viejos tiempos.

Decidieron ponerse a grabar lo que habían pensado, ya tenían tiempo de pensar el título. Al acabar el vídeo Chaymaa se fue, Miriam se puso a editarlo y cortar partes para que no se alargara demasiado, poner efectos chulos y distintas cosas.

A la noche Miriam volvió a pensar sobre lo de bachillerato y esta vez se consiguió decidir, decidió hacer física y química, un bachillerato científico porque ante todo quería llegar a cumplir su sueño, algún día llegar a estudiar cosas que le gustan sin tener que preocuparse porque conocerá a gente que comparta los mismos gustos “¡Aré lo que yo quiera sin preocuparme por los demás esta vez!” pensaba cada vez más, ya no lo veía tan oscuro todo, podía verlo más claro, lo importante era pasarlo bien con sus amigas y hacer lo que más le guste.

Lo del canal ya se decidirán aún tienen mucho tiempo para planteárselo todo mejor, no con una idea de título de canal que no convencía a nadie y ¿Conseguirán ponerle un título?


Destinació: LondresMarcos Séneca García (4t ESO B)Em vaig despertar de sobte, encara era tot fosc i tothom dormia, però jo no tenia més

son. Vaig mirar el rellotge, encara eren les 5 de la matinada, però jo em sentia ple d'energia. Em vaig llevar, avui era el gran dia: després de tant de temps per fi aniria a Londres! I podria visitar un munt de coses! Em vaig vestir ràpidament i vaig anar directe cap a la cuina. I em vaig preparar el mateix de sempre, un te verd amb llet d'arròs, quan me l'estava prenent vaig pensar en tot el que podria visitar al cap de només 5 hores: visitaria el Big Ben, el “London Eye”, aniria pel Tàmesis amb barca, pujaria al metro de Londres... en fi un munt de coses. Quan me'l vaig acabar vaig donar un cop d'ull a la motxilla que havia acabat de preparar el dia anterior. Després vaig agafar el mòbil i em vaig acomiadar d'alguns amics que eren connectats a aquella hora. Finalment es van despertar els meus pares, que m'acompanyarien fins l'aeroport on havia quedat amb l'Amy, la meva millor amiga. L'Amy era escocesa però mai havia visitat Londres. Ella era pèl-roja i amb un munt de pigues marró fosc esquitxades en una pell molt blanca, tenia ulls marrons però depèn de com els miris es veien rojos. Em van fer les preguntes de sempre: “Ho portes tot, Eric?, “Has esmorzat prou?” i preocupant-se massa, com sempre. Finalment després d'una hora vam sortir de casa, direcció a l'Aeroport del Prat. Vàrem anar per les costes del Garraf, que es per on la meva mare diu que s'arriba més ràpid. I al final vam entrar a la terminal 2 de l'aeroport, i vam aparcar el cotxe, i el més ràpid possible per facturar la maleta. Quan ens vam posar a la cua, vaig veure la seva preciosa cabellera pèl-roja des de darrere. Em vaig acostar i la vaig saludar i em va contestar en el seu peculiar català, amb accent escocès. La seva sola presència va fer que em posés vermell, en veritat era la meva millor amiga però m'agradava i molt, jo ignorava si era correspost o no... mai havia reunit el valor suficient per declarar-me, a part que això podria trencar la nostra amistat, potser per sempre. Quan va ser el nostre torn, una amable noia jove va facturar les nostres maletes amb un somriure radiant. I després, em vaig acomiadar dels meus pares, i vaig anar a asseure amb l'Amy: ens quedaven dues hores esperant asseguts que la veu sintètica de l'aeroport digués que era hora d'embarcar. Vam estar parlant de coses vàries, ja que feia una mica de temps que no ens vèiem, parlàvem pel “whattsapp” quasi cada dia, això sí. Quan parlàvem era inevitable, per a mi, no mirar els seus pits o perdre'm mirant els seus llavis, encara que intentava que no em passés sovint. Em va explicar com li anava el curs i per la meva sorpresa ella treia quasi tot excel·lents, molt al contrari que les meves notes que eren pèssimes. Finalment, després de molt de temps parlant, van anunciar el nostre vol, i vam pujar a l'avió. Després de seguir les mesures de seguretat i apagar els nostres mòbils, vam tornar a seguir parlant del que veuríem. De sobte, vaig pensar que aquell era el moment més apropiat per dir-li ja que encara que em digués que no, podríem seguir parlant durant els dies que ens quedaven i al final seria como si no hagués passat res. Ara parlàvem en anglès per anar-me acostumant als dies que passaríem allà; tot i això, el meu anglès estava una mica rovellat. Em va fer practicar algunes frases bàsiques per millorar la pronunciació, ja que sinó potser no m'entendrien.

Encara quedava mitja hora de viatge i m'havia d'arriscar, com abans millor, així ja ho sabria i tindria un pes menys al damunt. Li vaig preguntar... i es va quedar callada... durant un bon temps... durant el qual el meu cor palpitava a 100 per hora. Finalment es va moure, però no per dir res, sinó que es va acostar als meus llavis... i ens vam besar, em va semblar que era etern, però va acabar. Tot seguit em va preguntar si allò contestava els meus dubtes, però jo no sabia què contestar. Finalment, tímidament vaig dir que sí, i em va dir


que no n'estava segura del tot, però que podríem sortir durant el temps que estiguéssim a Londres i després decidiríem què fer. Em va semblar una bona idea, ja que mai havíem estat tant de temps junts, o sigui no sabíem com acabaria tot. I vam seguir parlant, però jo estava molt feliç, encara que tenia ganes de tornar a provar els seus llavis... De sobte , l'avió es va sacsejar i em vaig espantar, va haver-hi un moment de calma i es va tornar a sacsejar, aquest cop dues vegades. L'Amy s'havia abraçat a mi i li vaig acaronar el cabell, seguidament el pilot, amb veu d'alarma va dir que ningú s'espantés que eren només turbulències i que en sortiríem aviat. Però l'avió es va seguir sacsejant, i tothom estava quiet com si fos el més normal del món, en canvi Amy cada vegada s'abraçava més fort a mi, quasi tant que pensava que m'ofegaria, notava els seus pits en la meva espatlla. Algunes turbulències eren més fortes que altres... a més cada vegada més gent es va preguntar què passava, ja que, que hi haguessin tantes turbulències, no era normal realment. Al final, hi va haver un cop molt més fort que els altres i ara sí que tothom va perdre el control i van començar a cridar com bojos, l'Amy i jo estàvem confusos, ja que no sabíem què passava. Jo vaig acabar abraçant-me a ella, ja que no sabia si podríem sobreviure; allò pintava molt malament, a dures penes ens vam besar, però els forts cops ho feien impossible. Se'm va gelar la sang, quan el pilot va dir, el més calmat possible, que era molt probable que caiguéssim al mar, però que intentarien fer un aterratge d'emergència. Això va aconseguir que tots el passatgers s'espantessin encara més, i que utilitzessin els mòbils per intentar comunicar-se amb les seves famílies. Però al veure que no tenien cobertura es van esverar encara més, el pànic es va apoderar de l'avió. Les hostesses intentaven tranquil·litzar la gent, però per molt que ho intentaven no ho aconseguien. Jo continuava enganxat a l'Amy, esperant algun miracle, però tot seguia igual i inclús empitjorava; ella i jo ens dèiem coses a cau d'orella per si moríem aquell dia. Finalment, l'avió es va posar en picat, i quasi caiem cap endavant... el pilot diu unes últimes paraules, que no arribo a sentir per culpa del soroll. Se sent l'avió enfonsant-se, i l'aigua comença a entrar. Ens abracem molt fort, com si fóssim només un sol cos, i ens fem el petó d'acomiadament per sempre més... L'aigua ens arriba fins el coll, tinc por de la mort, espero que no sigui molt dolorosa, però morir amb l'Amy em fa feliç. L'aigua està a punt de enfonsar-nos completament... li dic a cau d'orella que l'estimo molt, i que si ho hagués sabut li hauria dit abans... l'aigua puja encara més... ella em diu a mi: Jo, també t'estimo molt, Eric... i ens enfonsem completament... amb aquelles últimes paraules ressonant en el meu cap, que s'anava quedant sense oxigen, fins que tot es va acabar...

Fa uns quants dies, vaig despertar de nou, estava a una habitació blanca, estirat a un llit. Durant aquell temps vaig escriure gran part d'aquest relat i l'estic acabant ara a poques hores de la meva sortida. Quan surti, probablement em suïcidaré quan pugui res té sentit sense ella... encara que la coneixia poc, l'estimo massa. Aquesta és la meva nota, és el que la gent acostuma a fer, escriure una nota, no? La meva nota de suïcidi.


Smoke CharlieAlex Turner López (1r ESO C)Charlie is a young man of 19 years old, and when he was 2 years old he had an accident.

That day, mysteriously, he got some especial powers, kind of smoke powers. He could shoot smoke and become smoke. Since then, Charlie used his powers to become evil. He used his powers to rob banks and to rob houses.

Then, the government created a special army against these people. The army was called O.A.P, which had some kind of artificial power. The O.A.P organized a strategy to catch Charlie or his nickname “Smoke Charlie”. The soldiers should follow him to the next bank he would rob. But that day, a soldier called Rorke, a Charlie’s friend, told him about the O.A.P plan and he warned him to be very careful.

That same day, Smoke Charlie thought of robbing the central bank of New York but he forgot about the O.A.P soldiers following him. Once he was in the bank, suddenly, an alarm, he had never heard before, sounded. Hundreds of O.A.P soldiers appeared in the bank. Then, Smoke Charlie thought of becoming smoke but Charlie’s powers, unfortunately, didn’t work. The soldiers put on him some sort of special powder so that he couldn’t use his powers. They put him in a truck and took him to a prison where there were other people with magic powers like him: Fire powers, water powers... but all of them looked sad.

Ten years later Smoke Charlie had already learnt all the powers of his friends, about a thousand of different powers. All the prisoners wanted to escape. That day was a 29th of July, and everyone remembers that date like “the rebellion of weirdos”. A year later, there was a war between humans and “weirdos”. Then the “weirdos” won the war and they killed every single human left on earth. From that moment on, every person on earth had his own powers and could decide if they could do good or evil.


El gran robo del cuadro de la Mona Lisa Judit Juárez Palma (1r ESO D)Todo empezó cuando Julia , Enrique , Alejandra , Álvaro , Patricia y Carlos fueron de

viaje a París con el colegio, para hacer un trabajo sobre la cultura de Francia y sus obras más famosas.

El segundo día de su estancia en París fueron de visita al museo del Louvre. Cuando llegaron tuvieron a un guía que les iba explicando y guiando por el museo. La visita fue tranquila y divertida hasta que llegaron a la planta donde estaba el cuadro de la famosa Gioconda , también conocida como la Mona Lisa. Las profesoras decidieron hacer un pequeño descanso, pero cuando volvieron todos de nuevo a la visita se dieron cuenta de que el cuadro de la Mona Lisa había desaparecido ! Los sistemas de seguridad estaban desactivados! Todo el mundo se alarmó. Alguien había robado la obra de arte de Leonardo Da Vinci. ¿Quién había podido cometer esa atrocidad ? Era la obra de arte más conocida del mundo , y la original ! Los guardias de seguridad pidieron que todo el mundo desalojara el museo. Al poco tiempo empezaron a venir policías , prensas , la televisión … Mientras tanto los alumnos del colegio aprovecharon y dieron una vuelta por París.

Iba oscureciendo y se hacía tarde ,así que se marcharon al hotel a descansar . Después de cenar los alumnos subieron a sus habitaciones menos Julia , Alejandra, Carlos , Álvaro , Patricia y Enrique, que se quedaron en el salón comentando lo que había pasado ese día en el museo. Mientras pensaban y hablaban sobre el hecho ,la intriga los hizo escaparse ésa misma noche al museo para poder investigar y averiguar quién había sido el presunto ladrón. Fue difícil escaparse, pero lo consiguieron. Una vez se encontraban en la calle iniciaron camino hasta el museo. Lo que parecía fácil se fue complicando poco a poco. El primer inconveniente fue encontrarse el museo cerrado y con alarmas para que nadie pudiera entrar. Álvaro se dio cuenta de que la puerta trasera estaba abierta , entonces fue cuando apareció entre ellos la sospecha de que había alguien más , pero eso no les impidió entrar. Una vez estaban dentro se encontraron con el segundo inconveniente, el museo estaba lleno de una especie de hilos rojos eléctricos, pero de pronto se desactivaron. Eso afirmaba la sospecha de antes. No podían perder tiempo por miedo de ser descubiertos, así que rápidamente de dirigieron a la planta donde había estado la Mona Lisa y buscaron alguna especie de pista, pero no encontraron ninguna. Desesperados decidieron marcharse hasta que escucharon unas voces malignas. Se escondieron y pudieron observar a dos hombres vestidos de negro con una especie de gorro en la cabeza que les impedía ver su cara ,y con un enorme saco entre sus manos que no parecía estar vacío. Empezaron a reír y a robar todas las obras de arte que quedaban en el museo. Carlos sintió impotencia al ver como podían estar tan contentos con lo que estaban cometiendo, que se levantó seguro de sí mismo y se dirigió a los dos ladrones. Los dos delincuentes se sorprendieron al ver cómo un niño de quince años se dirigía a ellos con toda la naturalidad del mundo. Uno de ellos lo empujó , pero Carlos no se dejó intimidar y le devolvió el empujón. Los amigos de Carlos al ver que su amigo estaba en apuros,decidieron ayudarlo. Los dos ladrones al verse acorralados,echaron a correr con el saco entre sus manos. Pero los amigos no se rindieron y corrieron detrás hasta salir del museo. Una vez en la calle les perdieron de vista. Siguieron caminando a ver si los encontraban, cuando de pronto , ¡zasssss! . Los cogieron, los metieron en un saco y se los llevaron. Despertaron por la madrugada , medio aturdidos y se dieron cuenta de que los habían secuestrado. No se podían mover ya que tenían las manos y los pies atados con una cuerda. No sabían dónde se encontraban exactamente , así que decidieron gritar y aparecieron los dos ladrones con la cara destapada. Una de aquellas


caras , a los chicos les resultaba familiar , ¿quien era ? Por más que pensaban no les venía a la mente dónde habían podido ver antes a ese hombre. Hasta que uno de las niñas lo reconoció. Era el hombre que les había hecho de guía por la mañana! Cuando Patricia lo acusó , él empezó a reírse

Faltaba poco para que los compañeros de clase de los chicos despertaran. ¿Qué pasaría cuando se dieran cuenta de que no estaban en el hotel ? ¿Volverían a ver a sus familiares y a sus amigos o su vida acabaría aquí , en París ? Empezaron a tener hambre y pidieron a los ladrones si les podían traer algo para desayunar. Los ladrones asintieron y marcharon .Los chicos se quedaron solos. Tenían tiempo para pensar en alguna estrategia para poder escapar de allí.

Alejandra se acordó de que se había llevado el teléfono móvil pero de momento no podría usarlo ya que no sabían exactamente dónde se encontraban . El móvil lo necesitarían para más tarde. Ahora lo más importante era intentar liberarse de aquellas cuerdas que no los permitía moverse. Una vez se liberaron intentaron salir de esa habitación. La puerta estaba cerrada, por eso con la ayuda de una orquilla que Julia llevaba en el pelo pudieron salir. Volvieron a escuchar las voces de los ladrones , así que se apresuraron a esconderse. Aprovecharon el momento en que los delincuentes se asombraron al ver que habían escapado para tirarse encima de ellos y atarlos de tal manera que no pudieran escapar. Cogieron todas la obras que habían robado del museo, especialmente el cuadro de la Mona Lisa y salieron de aquel edificio donde los habían tenido retenidos .Con el teléfono móvil de Alejandra llamaron a la policía explicándoles todo lo que había sucedido y luego al hotel para informar a los profesores de cómo estaban y de lo que había pasado. Al cabo de cinco minutos llegaron los policías , ambulancias, el colegio.... y también la televisión ! Detuvieron a los dos ladrones , y el jefe del museo se disgustó mucho al ver que uno de sus trabajadores era un delincuente. Cuando todo el mundo vio las grabaciones de todo lo que habían hecho esos seis niños ( ya que en el museo habían cámaras y los ladrones también tenían para vigilar el edificio) el jefe les dio las gracias y los recompensó. Y todos declararon a esos seis niños los héroes de París. A partir de ese día pasaron a llamarse los seis héroes parisinos. Y policías de todo el mundo, muchas veces les encargaban misiones muy complicadas , que sólo ellos podían resolver.


Fulles dauradesAra que el fred arriba,

que les fulles –grogues– cauen;l’any es fa vell, i amb elltots els records viscuts.

Els vents gelats clamennoves històries i velles ferides

que es cusen amb el pas del temps,lent, inexorable, inevitable.

I tu, vell amic, conegut,altre cop a la vora del foc

apuntes un altre any a la teva llibreta,recull del teus pensaments.

Envoltat dels qui estimes,cada any n’hi ha més,

però com una paràbola, arribarà el momenten què cada cop en seran menys.

Però tu, encara jove i fort,com el Sol que s’alça sobre la muntanya,

imponent i poderós,desafiant el vent.

Però tu, encara bell i ferm, com l’arbre que encara la tempesta,

sense recular ni vèncer,tan sols esguardant la primavera.

La teva època dauradatot just comença,

les fulles velles cauenperò tens l’esperança dels nous brots.

La teva època dauradatot just comença,

els vells errors s’oblidenperò tens un ventall de noves oportunitats.

Només cal obrir les ales,voler veure el blau cel davant teu,

embranzida i coratge,saltar com si no existís res més.


I tu, vell amic, conegut,que ja no sé ni com et dius,

encara pots canviar les cartes,encara pots menjar-te el món.

No deixis que el vent t’aturi,se t’endugui, o et faci desistir;

–recorda–ets invenciblementre sàpigues qui ets.

I si el fred arribano deixis que t’envaeixi,

acompanya’l, respecta’l per a què et respecti

i conserva el teu caliu.Eternament.

Núria Pérez (2n Batx B)


Retrouvailles et autres histoiresAssutzena Nin (4t ESO B)Chaque matin, il était en retard pour prendre le premier train et il devait toujours

attendre le prochain. Mais ce n'était pas un problème pour Alan, durant ce temps d’attente il faisait attention aux histoires des gens, ces histoires qui dans une gare disparaissent aussi vite qu'elles apparaissent, et peut-être qu’il réfléchirait aussi à des choses. Le stress n'était pas présent dans sa vie, mais ce vide qu’il ne pouvait pas remplir était sa frustration.

Un matin, à la fin de l'automne, quand Alan écoutait la discussion d'un couple, une femme s'assit à côté de lui et elle le regarda avec étonnement.

- ¡Alan!

- ¡Gisela!

Après tout ce temps, ils pouvaient encore se reconnaître parfaitement. Les deux restèrent silencieux pendant un moment, ils se souriaient seulement l'un à l'autre, émus et surpris par les sensations qu’ils avaient.

Quand ils finirent de dire des choses superficielles, qu’ils disaient seulement pour se tranquilliser, ils se levèrent et commencèrent à marcher avec ce silence si typique et agréable pour tous les deux. Après, ils se rappelèrent leurs jours en couple, ces pièces de théâtre où elle riait tellement et où lui était déjà heureux juste en la regardant. Quel merveilleux sourire! C’est à cause de lui qu’il était tombé amoureux de Gisela. Elle lui rappela son amour pour la musique, leurs jours à la maison en écoutant tomber la pluie, le chat qu’ils avaient adopté, leur première rencontre.

Les deux se souvenaient parfaitement de cette partie de leur vie et ils aimaient que l'autre s’en souvienne aussi.

- Parfois, je sens encore ton parfum, comme cent lavandes au printemps-dit Alan- et je me souviens de ces jours passés.

- On dit ne pas regarder le passé, mais quand je me souviens de ce passé avec toi, il me fait sourire- avoua-t-elle doucement.

Ils soupirèrent et après un moment où ils ne voulaient écouter que la respiration et le pas de l’autre :

- Prenons le train suivant, peu importe où il va, partons d’ici tous les deux ensemble!

- Gisela, je ne peux pas.

Elle se doutait de sa réponse, mais elle eut mal quand même, et tous ses espoirs s’effondrèrent. Elle revint prendre son bras et lui fit signe de continuer à marcher. Elle commença à dire tout ce qu'elle aimait le plus chez lui et elle essaya, ainsi, d’oublier le voyage qui les séparerait, ce voyage qu'elle ferait et où il ne voulait pas venir.


FutursLaura Salat (2n Batx. C)És veritat, per què mentir-te, no corren temps fàcils. En poques setmanes aquell lloc que

vas anomenar casa ja no ho serà, i nosaltres passarem a ser ànimes mundanes del carrer. Fugirem del dolor com qui fuig d'una flama, buscarem el refugi i trobarem el buit del silenci i la música del vent, però tranquil·la, vida, enfrontarem els reptes del carrer. Cada obstacle ens el prendrem com un pas a superar i, un cop superat, sabrem que estem més a prop d'un futur millor.

No som causants dels terribles problemes que viu el món, i tu encara menys. Espero que no jutgis el futur que ara escullo, potser no és el millor, però tampoc el pitjor. Afrontarem la decisió i, vés a saber, potser ens agradarà i tot. Així doncs, guardem els petits records, el poc que ens queda d'aquella vida que deixem enrere i cremem els dies d'hivern moribunds i febles sense resguard. Aprofitarem la oportunitat que se'ns ha donat i prometo ajudar-te en l’ única formació que he pogut aconseguir per a tu. Al principi ens costarà perquè no sabem res sobre la professió, però hem hagut de buscar un camí completament diferent del que ja teníem construït. Aquell trajecte que estàvem recorrent totes dues soles i que haig de confessar que, en alguns moments ja fa molt de temps, pensava que es destruiria abans però, sorprenentment, va anar resistint fins que un dia, de manera inesperada, ens va fer fora. I ja veus tu, petita, ens tens davant una gran carpa, jo amb una maleta a la mà i tu agafant-me l'altra, transmetent-me que el canvi et feia por.

I aquí estem, els teus diminuts peus recorren la corda que la companyia t'ha col·locat perquè aprenguis aquest art que esperem que en uns anys pugui ser el teu futur. Només aparto els meus ulls de tu quan em toca maquillar els artistes, els artistes que s'han convertit en part de la teva nova família, i m'hi fixo i crec que, gràcies a ells, has tornat a recuperar el somriure que vas perdre un dia qualsevol quan et vas adonar que mai més tornaríem a casa. Ara són ells qui et donen la mà per ajudar-te a tirar endavant, però el que no sabia ningú de nosaltres era que en poc temps establiries un contacte especial amb els animals, un contacte que cap membre d'aquella peculiar família havia aconseguit.

Al cap de pocs anys miraves i acariciaves els felins com si fossis un d'ells, muntaves els cavalls amb una extrema facilitat que semblava que tothom ho pogués fer i hipnotitzaves els elefants que seguien el ritme que marcava la teva veu.

Suposo que et deus haver preguntat algunes vegades què escrivia durant tants i tants dies sota la llum de la làmpada dels camerinos, i a hores d'ara ja saps la resposta. Feia mesos que m'havien diagnosticat un càncer que era operable, però que molt possiblement hauria repercutit desfavorablement en el meu cos, així doncs vaig escollir l'opció de gaudir dels últims moments que em quedaven amb la meva filla i veure el gran triomf que has aconseguit. Molt probablement pensaràs que sóc una mala mare al no voler acomiadar-me de tu, però filla, jo no marxo enlloc. Jo estaré entre el públic de cada una de les teves actuacions, seré jo qui et sostingui en els moments més delicats de l'espectacle i, recorda que, potser, aquells dies pels carrers buscant refugi dia sí i dia també poden haver estat fruit del destí. Un destí que vam afrontar amb valentia i que t'ha transformat en el que avui ets.

La meva mare va fer tot el que va poder perquè jo pogués disposar d'un futur estable, i que em donés tot el que, quan era petita, se'm va arravatar davant dels meus ulls. Qui sap què podria haver estat la meva si no haguéssim perdut la casa, si una companyia no ens


hagués acollit quan més ho necessitàvem, si la meva mare s'hagués rendit. Qui sap el que hauria pogut ser jo, o el que no, però per què pensar-hi. La qüestió és que havia de ser el que sóc ara, una gran estrella reconeguda per tot el país que en pocs segons està a punt de sortir a l'escenari amb 53 anys, per donar l'últim adéu al circ.


Amor, rencor

Amor, no me guardes rencorsi no he librado una batallasi no he dañado su muralla

si no querías mi calor.

Pues yo ya combatí por tu afectoTú caíste en su laberinto

y ahora buscas mi cobijo ¡Si antes eras tú mi consuelo!

Amor, no me guardes rencor

si no ves lágrimas en mísi de la oscuridad volví

si ya no soy un pobre servidor.

El dolor consumió mi serPero nací como ave fénix

y mi pasión ya no está débil,pues entendí tu parecer.

Ahora no vuelvas, amor.No te ilusiones aunque sepasque por las noches te espera

mi necio y frágil corazón.

Vuelve mi leal amor, vuelve.Mas solo recuerdo tu apodo; mi memoria olvidó tu rostro,

tu dulce piel y tu ansiada fuente.

Amor, no recuerdo tu ternura.

Assutzena Nin (4t ESO B)


Magic loveYou’re my loveYou’re my life

You’re the light That enlightens me every day.

Without you I am sad,Without you I am not happyNext to you I have learned

How to smile.

I feel happy,I feel cheerful

When I see youWith me in the present.

Every dayI feel different

Because with you everything is exciting.

I want to continueI want powerLoving you

Until the dawn.

Débora Ruiz (3r ESO C)


Para ElisaFerran Sadurní (1r Batx. C)He subido a la montaña, como solíamos hacer y me he sentado en la piedra donde

solíamos sentarnos. Encima de mi cabeza, el cielo parece triste; las nubes están a punto de romper a llorar y un frio viento me despeina y se lleva las hojas de los árboles hacia Nuevos horizontes. ¡Eso querría para mí!

Observo esta Vetusta en la que se ha ido convirtiendo este, nuestro, querido, viejo pueblo. Y me pregunto ¿A quién le importa a quien quiero querer?

Porque solo diría adiós al mundo en el que sé que creíamos vivir, porque el que realmente me correspondía ya no me va a conocer.

Y me distraigo apartando la vista de estas viñas, ya invernales, y en el suelo de graba, a mis pies, veo una hilera de orugas; la primera guía a las demás. Que fácil parece dejarse llevar… Pero no nací para esto. Y las verdes orugas me hacen pensar en aquel día, cuando paseábamos por el monte, y presenciamos el apareamiento de esos escarabajos naranjas con manchas oscuras, mientras lo hacían, uno andaba de cara al camino, y el otro con los ojos al pasado, de modo que era uno el que, unidos en su marcha, guiaba al otro. Y recuerdo, recuerdo que entonces me preguntaste si la pareja de escarabajos debía sentir placer, y me sacaste una sonrisa.

En la ciudad debe haber empezado a llover porque las nubes han subido y forman una perfecta línea sobre las cabezas de las gentes de nuestra triste, atareada villa.

Y dicen ellos que les gusta la lluvia, pero se esconden bajo el paraguas, y dicen que les gusta el sol, pero buscarán la sombra cuando lo haya. Por eso no quiero que me gustes como gustan las cosas a las gentes. Quiero quererte como le quiso la lluvia al viento, y como esos dos escarabajos.

Las hormigas de la ciudad buscan ahora algún porche donde resguardarse y sobre mí cae una lluvia magnifica, solo me hace pensar en ese día, cuando en el colegio de pequeños, nos castigaron por habernos mojado durante el recreo en el que había llovido. Volvería a hacerlo.

Cierro los ojos y te veo, sé que estés donde estés, estarás sonriendo, esto es lo que hace a todos felices: los pequeños gestos. Y está llegando el momento en que se me acaba lo que puedo decirte, porque no quiero aburrirte con mis memeces.

Pero quiero que sepas que cada momento a tu lado ha sido un milagro, y que sin tu vivo carácter, no creo que pudiera haber sido yo como he sido hasta hoy. Y esperaría poder seguir así durante muchos años, y sé que esperarías tú

lo mismo. Y que viviéramos en nuestra, esa, cabaña de barro y madera, y que fuéramos cada día al bosque, a ver cómo crecen los árboles, como hemos hecho siempre, y miro nuestra ciudad y la quemaría, no sabes tú hasta qué punto. Pero después pienso en lo buena que es la gente, y no quiero culparla por lo que han hecho las paredes, porque así fue. Lo que nos pasó lo hicieron las paredes, quizás ayudadas por un tejado, porque cuando he preguntado nadie nos quería mal, todos sentían nuestra situación y todos querían ayudar. Sabes tú lo amable que es la gente a veces.

Y pienso en ti, y creo que no querrás escuchar lo que te digo, y ahora veo que las orugas se han separado, la lluvia las ha separado, y las cojo y las escondo debajo de una gran


piedra, y me escuecen las manos ahora, pero me da igual, porque lo he hecho por ti, por ti i por ese amor a todo, ese amor que me has contagiado y que me ha hecho perdonar a todos. Incluso a él.

Y leo lo que he escrito y me rio de mí mismo, pero el listón está demasiado alto para alcanzarlo, no son todas las mujeres, las que tienen una obra de Beethoven para ellas solas.

Pero quería que supieras que estamos los dos, que no tenemos por qué estar separados, que siempre estaremos en el monte, quería que pensaras en nuestra casa de barro y madera, y que te olvidaras del olvido. Que recordaras el recuerdo, que gritaras el grito, y que lloraras el llanto. Porque quiero que cuando vuelva a estar a tu lado vivamos la vida.

Que es ya tiempo de orugas.


La plujaPaula Catasús (2n ESO A)

I La carta

M’encanta escoltar com plou. És una cosa no gaire habitual i omple els silencis amb un ritme mullat. Tot i que m’agrada la pluja, aquell dia la vaig odiar. Va ser el dia que el pare me la va donar: la carta. Recordo que vaig arribar a casa després de l’escola, feliç perquè havia tret un deu a l’examen de matemàtiques, i que tota aquella felicitat es va acabar quan vaig veure la cara del pare. Abans d’obrir la carta, em va explicar que l’havien destinat un any a Cantàbria, i que era molt perillós que jo hi anés.

La carta era d’un color gris fosc, i estava mullada a causa de la pluja. Tot i que estava xopa, vaig poder llegir-la perfectament: “Benvolgut senyor Milà, li informem que la sol•licitud que va enviar fa tres mesos ha estat acceptada; la seva filla Maria podrà unir-se al nostre internat d’aquí a dos dies, i podrà marxar quan rebem aquesta ordre del seu propi pare”.

No vaig dir res. Vaig anar a l’habitació i, sola, em vaig posar a plorar.

La pluja colpejava el vidre de la finestra, i això encara em posava més furiosa. L’únic que volia en aquell moment era marxar d’aquella casa, anar a l’internat; no pas per gust, sinó per no veure més el pare. Un home que m’enviava a un internat abans de parlar amb la meva mare. Oh, com m’hauria agradat anar amb la mare...

II L’internat

Els darrers dos dies a casa van ser molt incòmodes: les úniques paraules que van sortir de la boca del pare van ser “adéu, i recorda que t’estimo” just abans d’agafar el taxi.

Aquell dia també plovia, però no li vaig donar gaire importància. Només em vaig concentrar en mirar el paisatge i imaginar-me com seria l’internat: l’edifici, les companyes, el menjar... Però totes les meves imaginacions eren molt bones, inclús les més lletges, en comparació amb la realitat. L’internat era una casa vella, d’aspecte costaner, però amb la façana negra i grisa. La teulada, feta de fusta, era plena de forats per on s’escapava l’aigua de la pluja i, a sota d’un gran porxo, unes cadires negres, velles i de fusta mal conservada, s’estaven movent soles, potser allà hi bufava el vent.

A dins, ningú em va rebre. Des de lluny podia escoltar veus de dones, més aviat joves, discutint sobre el menú del dia de Nadal. Sense saber on anar, vaig decidir seguir les veus, que em van conduir fins a una habitació gegant, amb trenta lliteres com a mínim, i cinc grans finestrals. Assegudes en una taula a prop d’un dels finestrals, hi havia dues dones: una que semblava treta d’un circ, amb el cabell encrespat i un bigoti espantós; i un altra d’una bellesa descomunal, alta i prima amb els cabells d’or. Quan em van veure, de seguida em van fer desfer la maleta i van posar-me un uniforme. Era horrorós, una espècie de túnica negra amb botons blancs i coll també blanc. Mai vaig arribar a saber el nom d’aquelles dues dones, però no em va importar.


III El club

Els dies en aquell internat passaven molt lents. Tot sempre era el mateix: esmorzar, classe, dinar, classe, sopar i dormir. No teníem temps lliure; excepte als caps de setmana, que, si els aprofitaves bé, podies aconseguir tenir una hora lliure cada diumenge.

Va ser un diumenge quan les vaig conèixer.

Era un diumenge plujós, el primer dia plujós des de la meva arribada a l’internat. Tenia pensat passar la meva hora lliure escoltant la pluja mentre llegia algun llibre de la biblioteca, però quan vaig arribar a l'habitació, vaig descobrir que estava insonoritzada. I com ella, la majoria de l’edifici. Després de passar-me més de mitja hora buscant un racó on llegir amb el so de les gotes, vaig trobar una sala comuna de parets marrons plena de butaques verdes a tort i a dret, on més de vint persones estaven llegint.

Quan ja portava cinc minuts concentrada amb la lectura, quatre noies van entrar a la sala. Van estar mirant-me i parlant una bona estona, fins que, finalment, em van venir a saludar.

-Nova a l’internat? – Em va preguntar una d’elles.

- Sí, perdoneu si us he molestat.

- En absolut, de fet, ens agradaria que t’apuntessis al nostre club de lectura.

I així ho vaig fer. Cada nit, exactament a dos quarts de dotze, ens trobàvem a la biblioteca, i comentàvem llibres i revistes. No era la millor activitat de l’internat, ni la més divertida; però sí la més útil a l’hora de fer bones amistats.

IV El turó de la pluja

La meva vida a l’internat va ser més o menys igual durant tres mesos. Però no m’importava, jo amb el club de lectura era més que feliç. Sí que trobava a faltar al pare, però encara trobava més a faltar a la pluja...

Com cada setmana, totes anàvem d’excursió al camp de futbol; però jo no hi volia anar: estava plovent! No em podia perdre un dia de pluja! Necessitava estar tranquil•la! Així que, després de pensar-ho molt, vaig fingir un mal de panxa. No vaig anar al partit de futbol, sinó que em vaig quedar a la sala de les butaques a llegir amb el so de la pluja. Però no estava sola: una noia de cabell llarg i morena, alta i prima, estava a l’altra punta de la sala, llegint un llibre sobre l’efecte que la pluja fa a les abelles. Jo notava que aquella noia m’observava, i molt. Quan les nostres mirades es van creuar per primer cop, ella va començar a parlar.

- M’encanta la pluja. – va dir amb un to tranquil. – És com si els núvols ploressin.

- Sí, tens raó. M’agradaria sortir a fora, es pot sortir?

- En teoria no... Però no hi ha ningú a l’internat! T’agradaria anar a un turonet a prop d’aquí? Molts diumenges hi vaig a llegir, té fins i tot un petit porxo, no ens mullarem.

Em va dur fins a un parc vell, però ple d’arbres, arbustos i flors acolorides. Era encantador. A dalt d’una petita muntanya, hi havia un banc cobert per una pèrgola de fusta. Allà s’hi llegia la mar de bé.


Ens disposàvem a marxar quan vam veure a una noia que s’acostava a nosaltres corrents. Era una companya del club de lectura, i semblava que hagués corregut una marató.

-Maria! Acabem de rebre una trucada... – va dir quasi sense respiració. – Sento comunicar-te que el teu pare ha mort avui mateix. Ha estat un bala d’escopeta.

V La vident

Dues setmanes després de la mort del pare vaig reaccionar, necessitava trobar la mare. Mai l’havia vista, va marxar quan jo només tenia una setmana de vida, però tenia les seves raons. Ella i el pare tenien un amor impossible, la mare era filla d’una família molt rica i poderosa, i volien que la propera representant de la família es casés amb un home ric, al qual la mare no estimava. Ella se’n va anar a viure dos anys a Anglaterra amb el pare, sense el consentiment de la seva família, i allà em van tenir. Després van haver de retornar a Catalunya, però ella no em podia veure. Tot i així sempre em felicitava amb targetes i regals pel meu aniversari, dient-me que no passava ni un sol dia en que no pensés en mi.

No sabia com trobar-la, però sí que havia sentit parlar d’una dona, que deia ser vident, que trobava persones arreu del món. Així que vaig agafar tots els meus estalvis, i un diumenge vaig anar a Barcelona a visitar aquesta vident.

-Maria, passa si us plau.

- Com sabies que em deia...

- Portes el nom a la samarreta. Digue’m, en què et puc ajudar? Qui necessites buscar?

- Míriam Pilar Bosch.

- Maria, quin és el teu cognom?

- Milà, senyoreta. Per què el necessita?

- Ja he trobat la teva mare.

- De debò? I on és?

- Al teu davant.


La Daine Ferran Sadurní (1r Batx. C)

Je marche sous la pluie, je la suis, elle ne s’arrête pas, elle ne regarde pas en arrière, elle ne sait pas que je la suis.

Mais tout à coup, le bruit d’une branche cassée la met en alerte ; elle ne marche plus, et moi, je me cache. Pendant un moment j’ai l’impression qu’elle m’a vu, mais ce n’est pas vrai, et l’instant d’après elle se remet à marcher.

Après quelques minutes, on arrive dans la forêt, les arbres sont de plus en plus hauts et je la vois de moins en moins. Elle traverse la rivière, comme si elle savait que quelqu’un était derrière elle, et déjà de l’autre côté elle laisse la lumière de la lune illuminer son visage ; elle est simplement parfaite.

Durant un instant nos yeux se croisent, ce regard, à peine de cinq secondes a tout dit, intense, tension… Je ferme les yeux et quand je les rouvre elle n’est pas là, mais derrière un arbre. Elle m’attend là, mais quand je m’approche elle se met à courir. –« Je ne la verrai jamais »-je pense, je la cherche en vain, je pleure ; la passion est partie, elle n’existera jamais, tout est perdu. On ne parlera jamais, je ne pourrai jamais lui dire-« Je t’aime ! »-.

Tous mes espoirs s’évadent devant moi.

Rien n’est possible. Rien.

Le bruit de la pluie a cessé et on n’entend que ce silence qui m’entendra mourir. Je n’ai plus la raison, je suis maintenant perdu. La pluie, la forêt, la rivière, moi. Sans elle. Elle, qui pourrait me sauver de toute ma douleur, mais elle n’existe que dans mes rêves. Elle n’est pas vraie.

Je tombe dans les feuilles d’automne, qui a leur tour sont tombées des arbres d’été, un jour nous serons la terre de cette forêt.

Tout à coup j’entends. J’entends un rire. Son rire. Un rire doux et quand je me retourne, je la vois : ses cheveux de feu, ses yeux verts qui me rendent fou, ses joues de porcelaine, et son sourire d’étoile. Elle me tend la main et on se promène dans la clairière, cette clairière qui a permis à un rayon de lune de me montrer son parfait visage. Cette clairière de contes de fées.


La taca de tintaMariona Àvalos (1r ESO D)Des de fa anys que a la nostra família se’n parla molt, de la famosa taca de tinta que està

present en totes les nostres peces de roba. No es pot treure ni amb el llevataques més potent del mercat. És un misteri. Cap de nosaltres sap d’on ve, ni què pot simbolitzar. Així que, un dia qualsevol, vaig posar-me a investigar dins de casa. Em dic Marc, tinc dotze anys i això és el que va passar.

Era dissabte al matí, perfecte per començar a buscar per tota la casa. Abans, però, em poso a esmorzar una mica de pa amb tomàquet i pernil dolç. Començo per l’habitació de la meva germana petita de tres anys. És una entremaliada i sembla que només vulgui empipar. En un dels seus vestits, hi trobo una taca. La poso a contrallum i hi entreveig una lletra: la O. Ostres! Ara hauré d’anant trobant taques amb lletres i formar una paraula! Em sento com un d’aquells detectius d’aquelles sèries de la tele que tant li agraden a la mare, a punt de descobrir un gran misteri. Vaig a la següent habitació: la dels pares. Allà trobo una taca a la cortina. Però abans de saber de quina lletra es tracta, la mare em pregunta què estic fent i no li cal la meva resposta perquè ella també veu al mateix temps que s’hi dibuixa una C. Li pregunto si això es una espècie de joc que m’han preparat els pares, però em diu que ella no en té ni idea, ni que mai li havien aparegut lletres, sinó taques sense cap sentit. Com és que ara es converteixen en lletres? Sospito que és màgia, però ja sóc bastant gran per creure-hi. Sento una esgarrifança al pensar en què pot acabar tot això.

Em concentro de nou en el meu propòsit. De moment tinc formada la paraula ‘OC’. Bé, no té cap sentit aquesta paraula, però tinc la sensació que m’espera un final extraordinari. Avanço a poc a poc a la meva habitació i en els meus pantalons hi trobo la lletra E. El pare és queda fascinat pel que està veient, igual que la mare. El pare em comenta que ell també creu que estem molt a prop de desvetllar el secret de les taques de tinta. Les ajunto i tinc ‘OCE’. Encara no té cap sentit, però queden poques habitacions i cada vegada estic més nerviós. És molt estrany, no trobo cap lletra en cap més habitació, però baixo a la piscina del jardí i veig que una lletra borrosa està flotant per l’aigua de la piscina. M’hi acoto a agafar-la, però desapareix. Caic a l’aigua i se m’emporta el corrent de l’aigua cap a un orifici amagat en la piscina. Em porta cap a una zona totalment fosca, no hi veig cap llum. Però espera! El meu voltant està ple de lletres. Em fa molta ràbia perquè estava a punt de descobrir el misteri! I ara on sóc? Estic envoltat de plantes que no havia vist mai. De cop, hi puc apreciar una ombra negra que té a la mà un botó vermell i en l’altra, un de verd. No em dóna cap indicació, però al fons hi veig dues portes. Deurà ser una de les portes la que en conduirà a resoldre el misteri?. Però abans he de prémer el botó correcte, em quedo rumiant una bona estona i decideixo prémer el botó verd. S’obre una porta, i a dintre hi veig com tinta de color negre que cau sense parar en un full blanc. Forma la lletra: ‘LL’. Ja ho tinc! La paraula és ‘ocell’! De sobte, veig com un ocell, completament blanc, vola pel cel. Puc veure com a sobre de les ales hi porta pintades amb tinta negra unes sanefes precioses, però mica en mica se li van despintant i la tinta cau al terra. És clar! Ja ho tinc! Les taques de tinta venen d’aquest ocell! Quan la mare estén la roba, hi cau al damunt. Les sanefes de l’ocell recorden els brodats que la meva àvia brodava a les estovalles o als llençols sota les seves inicials. L’ocell deu ser ella. Ens deu voler enviar senyals que està present encara que s’hagi mort! Els ho he d’explicar ràpid als pares, segur que s’emocionaran i es posaran molt contents. S’obre un cercle en els seus peus i em desperto de cop al llit. Tot ha estat un somni, després del trasbals de la mort de la iaia. Desperto els pares i els explico el somni. A la mare li cau una llàgrima. La meva germana es desperta i aplaudeix, encara que no


entengui res. És difícil entendre que els que ens estimem, de cop, ja no són entre nosaltres. És difícil entendre la mort. Suposo que per això, conscientment o inconscientment, ens esforcem a trobar senyals que ens mostrin que encara són entre nosaltres.


¡Una etapa más!Laia Igual (4t ESO C)

Llega una edad en que piensas y piensas, ya que es lo único que puedes hacer, pero no siempre es bueno hacerlo. Yo, por ejemplo, creo que lo hago demasiado y cada día brindo por ella, será pensar mucho. Será recordar el pasado o será amar demasiado.

Siempre hay inconvenientes y problemas. Entonces, la vida te hace cambiar, cambiar de ambiente, de gente o de lugar… Cada día me levanto pensando en qué me depara el futuro. Y cuando me he levantado esta mañana me he dado cuenta que no puedo seguir así. Estas preocupaciones me inundan, me inundan como la marea, mi más fiel compañera. No es una novedad para mí que la subida del mar empiece un nuevo capítulo en mi vida.

Recuerdo el día en que todo esto empezó, yo debía de tener unos 20 años cuando participaba en una gran ONG, con el eslogan “ningún pez atrapado en las ruinas del pasado” sí, largo y bonito eslogan. No entendía muy bien la frase, pero ahora, reconozco muy bien que no se equivocaba en nada. Nuestra gran preocupación era el calentamiento global. Todos los ciudadanos nos creían locos, pero teníamos razón, ¡Vaya cretinos! Los polos se desasieron y se unieron al gran mar, que año tras año no dejó de aumentar, el nivel del agua era tan alto que superaba al de las casas y los grandes gobernantes tomaron una decisión, ¿Acertada? Quién sabe, aunque yo, habría optado por otra alternativa… Decidieron sobrepasar los límites y subir el nivel de las casas. Todos nosotros pensamos que era imposible y que lo correcto era parar de contaminar y valorar más las cosas, así, teniendo la esperanza de que el mundo, por poco que fuera, mejorara.

Pero nadie nos escuchó, cerraron las puertas a nuestra propuesta y así, todo el pueblo levantó una casa arriba de otra, resultó ser factible por un tiempo, pero, siguieron contaminando y el nivel de la marea subió, subió y subió, los que permanecimos desde el principio podemos llegar a tener 10 casas distintas, una encima de la otra, pero a partir de ahora sumarán 11.

Ahora ya soy mayor para intentar cambiar esta pequeña aldea. La mayoría de personas se fueron hace muchos años. Quedamos pocos, los pocos que aún tenemos la esperanza de ver tierra firme, junto a nuestras primeras casas. Cuando nos encontramos pescando o descansando nos decimos los unos a los otros, “recuerda que nada es imposible”; Ya somos mayores, nos olvidamos de las cosas rápidamente y más vale recordárnoslo entre nosotros, ya que si no, llegará el día en que nos olvidemos de todo lo que pasamos juntos, y de porque luchamos tanto.

Estaremos unas cuantas semanas para rehacer nuestras pequeñas casas, hoy empezaré yo. Será duro, pero es lo único que puedo hacer para sobrevivir. Todo el tiempo que esté construyendo mi nueva casa, tendré más tiempo para reflexionar y relajarme un poco, no sé si es lo mejor opción, pero es la que tomo. Yo y mi pipa favorita llegamos a hacer grandes construcciones, y esta no será menos. Creo que sin ella no habría logrado hacer lo que he hecho, siempre ha estado a mi lado y nunca me separaré de ella.

Soy lento, soy mayor, pero siempre cumplo todo lo que me planteo, pero ¡dios mío! Lo que me acaba de pasar es un gran desastre, no voy a poder seguir sin ella. No, esto no puede acabar así, no puedo perderla de esta manera, es mi mayor apoyo ahora y la he visto hundirse, despidiéndose de mí lentamente, mi más preciada pipa, abatida y naufragando mientras saca unas burbujas de despedida.

Esta despedida me recuerda a mi querida mujer, que en paz descanse, era la chica más


bonita que había visto nunca con 20, 50 o 70 años. De ella me pude despedir, pero, ¿de mi pipa? No puedo hacer menos…

Dios mío, qué estoy haciendo… Comparo la mujer de mi vida con un objeto, esto me hace sentir más solo que nada, no tengo a nadie en quien apoyarme y asigné la tarea de estar a mi lado a una simple pipa, una pipa vieja, que estuvo conmigo en todo momento, pero creo que es más el valor que le doy a ella, porque me la regaló Julia … Es lo que me recuerda a ella, que ella siempre me decía que luchara por las cosas que quiero, por todo lo que me merezco y todo lo que no quiero perder. La perdí a ella, pero no quiero perder a la pipa, el único recuerdo físico que me queda de ella.

Ella era muy aventurera, le encantaba descubrir mundos. Creo que lo de construir casas se convirtió en una cosa emocionante gracias a ella, porque ella, lo hacía todo más bonito y feliz, empezamos una vida nueva. Empezamos a formar nuestra querida familia. Nos creíamos aventureros, descubriendo nuevos lugares. Siempre decía que me había de aventurar con todo lo que pudiera, que hiciera que mi voz se escuchara más alto que las olas.

Y eso hago. Tengo en traje de submarinismo, que para mí es el billete de ida y vuelta a mi pasado. No me veo capaz de mucho. Siempre he dicho que sin ella, una parte de mí faltaba, estoy incompleto, pero he de seguir el consejo que siempre me decía. Estoy seguro que estaría muy contenta de mí.

1… 2… 3… ¡sin pensarlo! Aquí estoy, inseguro pero firme, sin tener muy claro qué acabo de hacer, que me acabo de tirar al agua en busca de mi pipa, adentrándome en la base de mi casa, de mi vida. Qué sensación más extraña que tengo... Realmente lo que he vivido en este lugar, ocupa un largo querido espacio de tiempo. ¡Ah! Ahí está mi pipa, la pipa de tantos bellos recuerdos y de tantos momentos felices. Ahora veo que tengo la necesidad de seguir, para explorar mis memorias y mis emociones.

Voy a profundizar en el pasado, a revisar mis años de gloria, lo primero que recuerdo, es la despedida, ella estaba muy enferma, sabíamos que no podría aguantar mucho más, ya que para ella era un esfuerzo enorme seguir viviendo el día a día. Sabíamos que pronto llegaba su fin, pero yo no lo quise aceptar. Negué completamente que pudiera haber perdido su vida. Negaba que me hubiera quedado solo. Por nada del mundo aceptaba aquella tragedia, pero tarde o temprano había que admitirlo…

Con este recuerdo, el más triste de todos y el que más difícil es, de recordar. Quiero seguir. No me quiero quedar con este mal gusto… Con unos pocos metros negativos más y una piso menos bajo mis pies, voy a la parte de mi vida, donde más unión hubo, donde mi hija se casó con aquel cocinero tan simpático. Hijos y nietos unidos entre unos pocos ladrillos, vivían su día a día, donde convivían y aprendían a compartir, a dar y a recibir. Fue una época de nuestra vida muy bonita, pero también se acabó. Mi hija creía que necesitaba más espacio, que estaban muy lejos de las escuelas y muchas excusas más, y con los argumentos, ellos se fueron y ya hace muchísimos años que no se dignan a visitarme, espero que todo les vaya muy bien, espero que mejor que a mí…

El agua como símbolo de tiempo… tiempo feliz, triste, lleno de sonrisas y lágrimas, lleno de emociones y sentimientos difíciles de olvidar, llega uno de los días más felices de mi vida, mi pequeña hija nació, tan preciosa y deslumbrante. No había visto ninguna cosa igual, era tan pequeñita y tan dulce que realmente no tengo palabras para poderla describir. Era la alegría de la casa, siempre estaba feliz, con una sonrisa tan bonita como el arco iris. Pasó su infancia en varias casas. Yo siempre creí que estaba bien, que le gustaban


las mudanzas, ella siempre decía que de mayor sería arquitecta y así fue, se sacó la carrera y ahora hace de las casas más modernas y exuberantes.

En la vida, siempre te planteas varias cosas, como decía Shakespeare “ser o no ser”. Lo bonito de la vida es sentirla, no vivirla y nada más, sentir la naturaleza, sentir a las personas que te rodean, sentir las emociones y sentimientos sin miedo. Mi mujer siempre me decía todas estas cosas, yo no entendía nada, pero veo que tenía mucha razón, y lo entiendo ahora, con más de 70 años, me voy dando cuenta de las cosas.

Cuanto más me sumerjo, más rejuvenecen mis recuerdos, mis bellos y felices recuerdos… Pero ahora llega una de la etapas más espectaculares de toda mi vida, mi juventud, cuando conocí a Julia, la primera mujer a la que le abrí el corazón, la primera persona con la que me sentía tan comprendido, la primera persona con la que aprendí a llorar riendo, con la que las semanas se convertían en unos pocos días y las horas se convertían en pocos minutos. El tiempo pasaba tan deprisa, que la echaba de menos en todo momento.

Poco a poco me he dado cuenta, estamos tan acostumbrados a seguir el sistema, a aceptar cualquier límite que nos pongan, que no éramos conscientes de qué pasaba, cerrábamos nuestras mentes, nos adaptábamos a lo que nos decían sin pararnos a pensar lo que estaba pasando. Si hubiéramos hecho una pequeña pausa, nos habríamos dado cuenta del problema que teníamos, ¿Nuestro problema? La subida del nivel de la marea continuamente. Una buena solución habría sido cambiar de idea y de pensamiento, pensar en el pueblo y no en las ganancias. ¿Qué nos habría salvado de tanto estropicio? Una fácil y buen solución. Cambiar las casas por barcos, eso nos habría ahorrado muchos problemas, pero aquí estamos, anclados a nuestros recuerdos.

¿Podemos volver al pasado? Yo creo que lo he hecho, no físicamente, pero si mentalmente. Qué viaje tan profundo. Siento una gran melancolía, con ella me di cuenta de lo bonita y bella que era la vida y la recuerdo como la más dulce y tierna de las flores, el tiempo junto a Julia haciendo cualquier cosa, incluso, sin hacer absolutamente nada era precioso.

He tenido una visión total de mi vida, ahora toca volver al presente donde, el pueblo, vive a contracorriente, luchando continuamente por subir más arriba que la marea, aunque no me puedo quejar de nada, pues he tenido una vida estupenda y maravillosa.

Yo siempre pensaré que por lejos que sea, las viñas siempre crecen porque el buen vino que yo bebo, viene de tierra firme. Y hoy brindo por todas esas cosas y porque un día podamos vivir con los pies en la tierra.

Inspirado en La Maison en Petits Cubes.


Snakes in SpurtsPaula Nef (4t ESO B)The last day the news reported that we were at the snakes Apocalypse. Snakes have

rebelled and killed every living thing that crosses their path. Until now I thought these things only happened in movies. I'm wrong. There are snakes everywhere, people are very afraid and no one leaves their house. This is too unreal, this can’t be happening.

Hidden spent a week at home, the provisions have ended. I'm hungry, I'm bored, and I don’t know what to do. I eat some food and watch the news, snakes continue attacking everyone. I'm fed up with this situation; we should scare them and not the opposite!

I decide to stop thinking about this. I turn off the television and I go to sleep.

I am deep asleep; suddenly I feel something in my right leg and startled I awake. My bed is full of snakes, there are snakes everywhere. I scream and I get up, I run to my parents' room but the floor is full of snakes and they are gone. I start to mourn. Someone grabs my arm and drags me into the street. It's my father. We get in the car very nervous, we want to escape away from here. My father starts to drive but there is something under the car, and he leaves the car and puts his hand behind the wheel to see what it is. A huge serpent bites him and he begins to fade. An ambulance arrives and takes him among my screams and cries.

I start to go home. Suddenly everything I touch turns into a snake. All objects that I touch, absolutely everything becomes a snake. I run, I keep yelling, all the snakes that I have created are very fast.

I go into a building and start climbing stairs. I get to the roof of the building with snakes in my back; all I can do so that they do not catch me is throwing myself. Before all these creatures come to me I decide that, before they can catch me, I throw myself. Obviously I prefer to finish with this as soon as possible.

I start to run and I jump, I do, and I throw. Then I start to rush into the void, I start to fall to the asphalt road. It is my end, it's all over, the snakes have managed to kill me. These are the thoughts I have while I am falling. Suddenly I hear screams and voices of people who see how I'm getting on the floor, time seems to stop, and I seem to fall in slow motion. Everything becomes quiet, for the first time that day I am relaxed. I will think of my father, will you be okay? Suddenly a giant snake with open mouth appears at the point where I have to fall; the tranquility I felt two seconds ago is gone. I close my eyes, I despair, I cry and cry.

I can only hope it gobbles me, now everything is over. I open my eyes and see the mouth with the deadly teeth of the snake waiting for me, I cry for the last time. Now everything is over, now.

And I fall into that huge black mouth.


Les tres portesMariona Àvalos (1r ESO D)Vet aquí un poble que era governat per un rei molt estricte. La seva filla, alegre i bonica,

es va enamorar bojament d’un jove del poble. No cal dir que el drama estava servit: el rei no deixaria mai que la princesa es casés amb el camperol. Un dia, quan el rei es va despertar de la migdiada, els servents del rei li van dir que la princesa festejava amb un noi del poble. El rei es va enrabiar molt, no sé si pel disgust de la notícia o perquè ja es va llevar de mal humor. Un dels consellers del rei, molt aficionat als enginys li va proposar una solució: donar una oportunitat al camperol proposar-li un repte del que ben segur no se’n sortiria.

Al dia següent el rei va fer venir el camperol i li va dir:

-Sé que estimes la meva filla i et donaré una oportunitat per provar que la mereixes. Demà de matinada sortiràs a l’arena i et trobaràs davant tres portes. Darrera d’un una hi haurà un gladiador que et clavarà la seva llança, darrera d’una altra porta hi haurà un lleó que et devorarà a l’instant, i darrera l’ última porta hi haurà la princesa esperant que li demanis que es casi amb tu. Tria bé i que la sort t’acompanyi.

El jove va pasar la nit al calabós rumiant com obrir la porta de la princesa. Ell també era donat a calcular coses al camp: llavors a plantar, bous a bescanviar, arbres a tallar…I va decidir calcular la probabilitat d’encertar: va calcular el total d’encerts (100%) entre les 3 portes. Això li va donar 33,3% d’encertar-ho. Aquest resultat el va animar força.

I va arribar l’hora de fer la tria. Va avançar lentament cap a la porta de la dreta, però de sobte va decidir triar la del mig.

I va obrir-la. I…va aparèixer la seva estimada. Quina alegria! . El rei estava enfurismat però era el tracte que havia fet i ho havia d’acceptar. El jove i la princesa van viure feliços per sempre més i van tenir fills. A l’avi rei li agradava explicar-los la història del jove i les portes, ja que al final el camperol va demostrar ser un bon jove. Bé, el que no sabia el rei és que la princesa, a diferència del noi, li va semblar que el 33% d’encertar la seva porta era molt poc i va decidir enviar un missatger al jove per dir-li en quina porta estaria ella. Qui sap! Potser gràcies a les matemàtiques, l’atzar i recursos, la sort ens pot somriure a nosaltres també.


Porque hay noches en las que no se duerme

Lucía Martínez (3r ESO B) Todavía recuerdo aquella noche sin luna. Aunque por aquel entonces era aún muy

joven, la vida ya me había dado un par de cosas en las que pensar:

1- Hay troupes itinerantes las cuales no tienen itinerario.

2- Cinco peniques, una fortuna.

Aquella noche pude comprobarlas las dos.

No necesito hablar de cómo acabé así para saber que era un gran afortunado. Estaba en la calle, tumbado en las escaleras de la iglesia mirando hacia el cielo, como decía, sin luna. Si hubiera tenido al menos un mendrugo de pan a lo mejor la hubiera visto, pero no lo tuve, lo único que tenía en mis manos era hambre.

Oscuridad, cerré los ojos con esperanzas de encontrarme allí un gran banquete, lo encontré. Estaba yo presidiendo una gran mesa alargada la cual no tenía fin, repleta de enormes platos llenos, carne, ¡por fin!, parecía que ponías una pequeña semilla de trigo más sobre la mesa y las patas cederían del peso y caerían. Luego me levanté de mi gran trono y le dije al bufón que hiciera el favor de salir de la estancia, su actuación daba asco. Recogió su gran caja y con pasos torpes se marchó, y ¡plof! Al torpe se le cae la caja al suelo. Al torpe… o a los torpes. Me levanté sobresaltado y volvía a estar en las escaleras de la iglesia, ni bufón, ni trono, ni banquete, solo unos imbéciles que no sabían transportar lo que parecía ser un ataúd, supe que era mi oportunidad de ganarme el pan.

-Hola, amigos. –los asusté saliendo de en medio de la penumbra -¿Qué tal va con eso? –señalé el ataúd con la barbilla.

-¡Por el amor de dios! –dijo jadeante uno de ellos, no podía oír su pulso pero juraría que lo había asustado, ¿a quién le gusta que una pequeña sabandija hambrienta le sorprendiera en medio de la noche cuando transportas un cadáver? Por lo menos a mí no.

-¡Aparta, idiota! –No, no dijo “idiota” exactamente – No es asusto tuyo.

-¿No querréis que le diga a mi amo que habéis matado a alguien y no os vais a confesar? –dije decepcionado con la voz más inocente que pude sacar de mí. –Usted es el señor Stilson y usted es su hijo.

Los dos se miraron. Podría decir que lo sabía, que sabía sus planes y lo que habían estado haciendo toda la semana, que sus comportamientos eran sospechosos, pero estaría volviendo a mentir. Mencioné a esas personas porque eran las más tacañas a la hora de recoger las ofrendas en misa, simplemente me daban rabia. Ya que me estoy sincerando me permito decir que tampoco era, ni fui, monaguillo, ni siquiera tenía como amo al sacerdote, pero como me colaba para recoger las ofrendas pues todo el mundo lo pensaba y eso ya me estaba bien; hasta el día en que me pillaron, que fue demasiado pronto como me hubiera gustado.

-Cinco peniques y me largo calladito. –no sé cómo había acertado, no dejé que me sorprendiera para no estropear la imagen triunfal que me había creado en segundos.

-¡Como se aprovecha el niño!


-Seis peniques.

-Tres y ya te quiero ver corriendo.

-¡Padre Mat…! –me tapó la boca la boca con una mano mientras que me daba las dos monedas que faltaban a mi trato original con la otra.

-¡Márchate! –dijo a regañadientes.

Lo hice, fui directamente a despertar al calderero. Pero él ya se había ido, no me dejaron salir de las murallas. La muerte había llegado y nadie me había avisado; de vez en cuando estoy hecho un poeta y nunca he usado servilleta, por no decir que he dejado la frase incompleta.

-Lo siento chico, nuevo aviso del Rey, protegemos a nuestros habitantes. –dijo firme el centinela clavando de nuevo la lanza en el suelo.

Justo en ese momento me di cuenta. ¿Se puede saber que hacían padre e hijo transportando un muerto a las tantas de la madrugada? ¡¿Cómo no se me había ocurrido antes!?

-¿Me vais a dejar morir aquí sin más? –Me tiré al suelo, mis huesudas rodillas se rasparon con la dura piedra del camino – ¿Pero qué va a ser de mí? Aquí solo…

El guardia seguía inflexible, pasé al segundo plan.

-Déjame salir, tú también deberías irte, ¿acaso quieres que te infecten la enfermedad?

Silencio.

-¡Oh, no! –Grité – ¡Ya me han infectado! ¡Qué calamidad! –me arramblé hasta sus pies suplicante, arrastrándome como pez por tierra –Por favor, buen hombre déjeme salir. ¡Si le toco morirá también!

Bajó la mirada hasta mí sin necesidad de mover la cabeza; lo único que había conseguido era poner mi poca dignidad por los suelos, literalmente.

-“Protegemos a nuestros habitantes” –repetí en voz burlona, me levante y me fui con la cabeza bien alta –Solo sois gente pobre que protege a gente rica de la gente pobre.

Todavía hoy, no estoy muy seguro si el centinela me escuchó, cabe decir que fue el guardia que nunca me quitaría los ojos de encima los días de mercado, ya no te dejan ni robar tranquilo, oye.

Caminando por las lúgubres calles sin ningún rumbo determinado, llegué a la calle comercial, ya habían apagado los faroles. Si hubiera estado allí por la mañana, fijo que el guardia cascarrabias de la puerta de la muralla me hubiera cogido del cuello de lo que yo aún llamaba camisa y me tiraba fuera antes de que nadie me viera. <<Nadie que no se pueda permitir zapatos puede pasar por aquí. >> Hubiera añadido.

Pero era por la noche y me permitía el lujo de caminar por allí. Me estiré los sucios trapos que tenía por ropa, me repeiné el pelo hacia atrás, e irguiendo la espalda con la cabeza bien alta, me miré en el reflejo del cristal de un escaparate. Podría haber jurado, después de un despiojo, que me podría haber casado con la hija de un noble de haber sido unos años mayor. Que digo de la hija de un noble, ¡La mismísima reina hubiera dejado el trono para venirse conmigo!

Caminé con elegancia a lo largo de la calle, me paraba en los escaparates y no perdía ninguna ocasión de recordarme en lo asquerosamente rico que era.


-Compraría la tienda entera –dije con un dedo debajo de la nariz haciendo de bigote, con la voz grave y con la otra mano en la enorme barriga que me imaginaba tener –la compraría entera si no fuera tan basta, ¡por el amor de dios, esos colgantes se los pondría a un caballo y no dudaría en darme una coz!

Reí.

-Perdone, señorita –dije a continuación haciendo una reverencia a la nada –Sería usted tan amable y aceptaría que la invitara a tomar un trago. –Al levantar la cabeza tras la reverencia hice una mueca de horror – ¡Por favor señora, tape de nuevo ese besugo que tiene como cara! ¡Ni te querría como criada para limpiar letrinas!

Oí carcajadas al final de la calle. Decidí ir en dirección contraria para dejar de hacer más el ridículo.

-¡Ey, tú! –Se dirigía a mí -¡Ven y distráenos un poco más, anda!

Giré en el primer cruce que pillé, pero me encontré con dos figuras mucho más grandes que yo impidiéndome el paso.

-¿No has oído? –Dijo una mientras me cogían los dos por los brazos –Ven, anda.

No siendo honesto diré que tuve miedo solo porque no me robaran el dinero que recién acababa de conseguir.

Me llevaron hasta el carromato de donde provenían las risas. Si hubiera sabido leer me habría dado cuenta de que eran una troupe itinerante, pero como no pude leerlo aumentaba mi miedo a que… ¡me robaran mi dinero, claro, no me asusto con cualquier cosa!

-¡Finnick! ¿Qué nos has traído? –Dijo una mujer de una treintena mirándome con asco -¡Esto no se come!

-Tranquila, mujer –la tranquilizó una anciana cogiéndome por el brazo, a mí no me tranquilizó en absoluto – ¡Seguro que puedo hacer algo con este enclenque!

La anciana que tenía un ojo de cristal torcido, no sabía con qué ojo me miraba realmente, me inspeccionó de arriba abajo.

-¡Como mucho podré hacer puchero con este saco de huesos!

Puchero; habría sonado mejor si no hubieran hablado de hacerlo con mis huesos, así yo no podría comerlo.

-¡Dejad al payo! –Se acercó una mujer ya bastante mayor haciendo sonar cascabeles colgados de su falda de todo tipo de telas de colores –Primero hay que saber su futuro.

-¡Su futuro es acabar siendo puchero y a callar todo el mundo! –Replicó la vieja haciendo castañetear los dientes -¡Que la que cocina soy yo! –y con un golpe de bastón lo dejó bien claro.

-¡Esa pelea de gatas! –gritó un joven recostado en un saco al fondo del carromato.

Todo el mundo se calló y se giró hacia el joven que afinaba un laúd.

-Votos a favor de que se le cocine –propuso sin levantar la mirada del instrumento.

La abuela y la mujer de treinta levantaron la mano.

-Votos en contra. –hizo sonar una cuerda y acto seguido volvió a echarle mano a las clavillas.


La gitana de falda de colores y cascabeles, Finnick, y yo por supuesto.

-¿Qué votamos? –un hombre canoso entró justo en ese momento en el carromato detrás de mí. Me pareció demasiado joven para tener canas, tendría más o menos la misma edad que la mujer treintañera.

-Vamos a cocinarlo. –dijo la anciana que todavía me tenía cogido por el brazo. –Voy a hacer puchero.

-Voto a favor, tengo un hambre de no haber comido en dos semanas –se sentó en una silla suspirando.

-Pues voto en contra. –Dijo el muchacho que había comenzado la votación ¡Empate! ¡Aleluya! –Eres el único que comiste ayer, no me parece justo.

-Que infantil eres, Derek. –dijo el joven canoso fastidiado. –Pues lo cocinamos y nos lo comemos todos y se acabó.

Me estaban sorteando como si fuera un cerdo en oferta después de malas cosechas. Y no podía decir nada. Estaba por darles todo el dinero que llevaba encima y suplicarles de que me dejaran marchar pero en los pliegues de mi ropa no encontré ni rastro de las monedas.

-Pues Derek que no coma, vamos, Ellie. –dijo la mujer.

La abuela me acercó a la olla humeante que había colgada sobre un hogar.

-Chicos. –Cortó el hombre canoso –No nos vamos a comer a nadie. –Me miró con sus ojos penetrantes y sonrió con amabilidad –Nuestra época de caníbales ya pasó la semana pasada.

Lo decía solo para asustarme pero en esa circunstancia yo me lo creí.

-¡Oye! –gritó la gitana -¡Que tiene parné!

-¿¡Cuánto?! –chilló la mujer soltando el cuchillo con el que me iba a preparar para la sopa.

-“Sinco” penique’.

-¡No nos da ni pa’ tres días! Nos quedamos con el dinero y lo cocino –concluyó la vieja. –aunque vendría mejor un tocino.

-¿De verdad queréis comeros esto? –Me solté de la mano de la anciana y me señale a mí mismo – ¡Si no tengo nada que podáis comeros y estoy echo mugre!

Finnick se echó a reír.

-Por favor –suplicó al canoso con ojos de cachorro – ¿nos lo podemos quedar? ¡Es tan gracioso!

¡Como si fuera un perro! ¿¡Pero que se creía esta gente!?

-No, hijo –le siguió el juego el joven balanceándose hacia atrás con la silla –A saber cuántas pulgas tiene.

-¡Devolvedme el dinero! –grité y me abalancé sobre la gitana perdiendo los nervios. Puso el brazo en alto la tal cosa que no llegaba a cogerlo.

-¿Ves lo que te he dicho Finnick? Tiene la rabia, no nos lo podemos quedar.

La calé solo necesitó ponerme una mano sobre la cara para apartarme, con la otra


buscó en la estantería del carromato. Estaba llena de botellas de todo tipo de colores, había alguno que no había visto en mi vida, solo había visto oscuridad hasta ahora. Cada una de las botellitas tenían etiquetas que no pude leer, me hizo pensar que aquello eran todos hechizos y mejunjes con los que hacían magia negra y todo tipo de cosas que pudiera hacer aquella gente rara que me quería comer. Si lo hubiera leído habría sabido que solo eran hierbas de té y medicinas caras, tan caras que muy pronto las necesitaríamos y no nos las pudimos permitir; otros frascos por el simple hecho de adornar el carro y dar una especie de aire mágico a los clientes que pasaran por allí, por ejemplo yo, pero no sabría decir si era un cliente alguien que lo atrapan, hay un debate sobre si comérselo o no y finalmente le quitan el dinero; a lo mejor esa es la clase de clientes que tenían esa troupe, a juzgar por sus pintas.

La gitana lo único que sacó de la estantería fue un pañuelo de tela fina, ni un frasco de colores con etiqueta, ni un hechizo. No, sí que sacó algo más, polvo, mucho polvo que fue lo único que comí en una semana.

-¡Juguemos! –gritó la gitana envolviendo las monedas en el pañuelo.

Una cuerda rota sonó al fondo del carromato, una abuela se atragantó con el potingue de la olla, un hombre se cayó de espaldas de una silla, otro se reía de él y una mujer enfadada se opuso.

-¡El primero que lo encuentre se lo queda! –deslió el nudo del pañuelo y el dinero ya no estaba en él. –Espero que no te hayas portado mal porque vigilan padre, hijo y animal, solo contando veintitrés mírate los pies.

-¡Vámonos! –dijo el hombre canoso saltando fuera del carro. -¡Tonto el último!

Todos los hombres más una vieja lo siguieron corriendo gritando calle abajo << ¡Siempre lo esconde en la fuente!>> se escuchó ya a lo lejos << ¡En la fuente siempre suele haber dinero tontolaba!>> es lo último que se pudo percibir.

-Vaya manada de críos –rebufó la mujer asqueada. – ¡No os soporto más! ¡Menos mal que nos han encerrado en este maldito pueblo, a ver si se os contagia algo raro y os calláis ya!

-Ve a buscá’ a esta fauna antes de que despierten a to’ la aldea, anda. –dijo la gitana estirándose acompañada de un gran bostezo campechano.

-¡Pero si has sido tú quien ha provocado todo esto! –y siguió y siguió, allí ya no me llamaban.

Arrastrando los pies por los adoquines, fatigado y sin un duro me alejé sin saber dónde ir. Considerando mi hambre apostaría que mañana era domingo, hora de la recolecta, hora de comer algo. ¡A saber dónde habrá puesto el dinero aquella señora, solo había sido una actuación de distracción para robarme!

Aún no sé cómo conseguí las fuerzas para subir las largas escaleras de la iglesia. De nuevo en la puerta, de nuevo en casa. Me agaché para acostarme y me senté en algo bastante tierno para haber sido la piedra de los escalones, y allí estaba el polvoriento pañuelo envolviendo un trozo de pan moreno. Me precipité escalera abajo, veintitrés peldaños. Engullí el pan empapado en lágrimas, mucho mejor. Unas simples monedas de cobre no sabrían tan bien como aquello.


L'avi TonAina Soler (1r Batx. C)Al meu besavi sempre li havia dit avi Ton, la meva mare i les meves tietes li deien així, i

jo també, els altres el coneixien com “el de la faixa”. L'avi Ton era gran, vivia amb la iaia Mercè, la meva besàvia, a qui també li deia iaia.

Tenien un pis petit, crec que llogat, en un carreró de Vilafranca. A fora al pati hi tenien coloms. Mai vaig entendre el per què dels coloms. La gent té gats, gossos, conills... Però coloms? Bé, el cas és que a mi no m'agradava aquell pis, em feia por, era vell i sempre feia pudor de tancat. Els dissabtes a la tarda, després de dinar a casa els meus avis, sempre els anàvem a veure una estona.

La iaia Mercè mai em va caure gaire bé. També em feia por. Tenia el cabell molt negre i era pàl·lida, tenia la pell arrugada i un nas estrany i, a més, sempre anava amb vestit. Potser d'aquí ve que la meva àvia sempre vagi amb faldilla... Però la iaia Mercè semblava una bruixa de cap a peus. Es veu que, quan sortia a comprar, portava els diners en una bossa de plàstic de supermercat.

Sempre m'han dit que l'avi Ton portava els gegants per la Festa Major de Vilafranca, que sempre portava faixa i boina, que havia estat exiliat durant la guerra, que va estar en un camp de concentració, que al seu germà el van matar tirant-li unes roques des d'un penya-segat simulant un accident, que ell i la iaia Mercè es van conèixer a França, que eren masovers d'una masia amb molts cavalls i altres animals que no em van cridar tan l'atenció... A més, l'avi Ton surt fotografiat en una postal assegut en un dels bancs de la plaça de l'ajuntament.

Recordo bastants coses de l'avi Ton, tot i que jo només visqués 3 anys de la seva vida, penso que quan una persona et marca de debò, mai oblides els millors moments amb aquesta i que una cosa insignificant et pot seguir tota la vida. Penso que els records són un recull de tot allò que més aprecies i, l'avi Ton és un dels protagonistes dels meus records.

La taula del menjador era bastant gran, les cadires quedaven arrambades a les parets. L'avi Ton m'asseia sobre la seva falda, agafava un euro i el feia rodar per tota la taula. Sempre m'ho feia, i m'encantava. Ara no sé com una cosa tan senzilla com fer rodar una moneda s'ha fet tan important per a mi. És genial ser petita, tot ho trobes meravellós...

Però llavors, l'avi Ton es va posar malalt. No sé què tenia, només sé que estava malament. Ell li havia dit a la meva àvia que no voldria mai seguir vivint per una màquina, que preferia morir per ell sol. Així que l'avi Ton va estar ingressat però no va estar mai connectat a una màquina.

Nosaltres l'anàvem a veure a la clínica, però jo em quedava a fora. Deien que no podia entrar perquè no podia veure'l de la manera que estava. I jo em quedava plorant a fora. No va aguantar gaire, unes setmanes potser.

Sé que no podia parlar, igual que també sé que un dia que el vam anar a veure i el meu pare se’n va acomiadar amb un “Fins demà!”, sé que ell va fer que no amb la mà i sé que l'endemà l'avi Ton es va morir. Potser és veritat que hi ha un secret molt important en les nostres vides, i que quan descobreixes la veritat, estàs preparat per morir i començar una altra vida.


És curiós que recordi el tacte de les teves mans i el teu somriure.

És curiós com es pot recordar tant sabent-ne tan poc.

És curiós que tenint tres anys una persona et demostri que t'estima tant amb tan poc.

És curiós com es parla encara de l'avi Ton a casa i a tots els tremola la veu.

És curiós que trobi tant a faltar a una persona que no vaig tenir temps de conèixer.

És curiós plorar tant de temps per qui hi va estar tan poc.


Fighting against bullyingNeus Mill (1r Batx. A)

-And, today we are having the visit of a former -student, who is going to talk about bullying. A warm welcome to Electra Jones.

-Hello teenagers, my name is Electra, and I was a student in this high school. Your teachers have begged if I could talk about bullying. I know, that some of you may think that it’s stupid, and no one is going to bully you because they are your friends, or it might be you do it, and you think it’s just a joke, but it is not. In fact, it is the worst thing you could do. If they are doing you bullying it is good not to tell it to anybody. All this, I’m not saying for any reason, or because I am a psychologist. It’s because when I was young, like all of you, everybody did me bullying.

“When I was at high school a few years ago, one day for any reason, everybody turned around the face when I tried to talk them. At lunch time, they threw food to my hair, or took my desert away. Even at the playground, they made groups and all of them let me apart from their conversations. At P.E. classes, they always threw the ball to me without compassion. That lasted for a year. One day I was annoyed to myself, and I said to me – “OK, Electra you have got enough. - I needed to talk to my supposed friend to ask her why they were doing bullying on me, but when I just was near her, she went away.

That afternoon, I decided to get away all the bad things in my mind and went to the park to read something. I was sitting under a tree’s shade, reading Romeo and Juliet when someone talked to me; it was the first person, apart from my mother that talked to me.

-Hi- he said me. - What book are you reading?

-Hi- I said. – This book? It Is Romeo and Juliet. Do you like it?

-Yes of course! I love it, it’s my favourite book. – He answered me. - My name is Alexander, but you can call me Alex, and what’s your name?

-My name is Electra.

-Nice to meet you Electra. Can I sit down with you, and read together? –He asked me.-

-Yes of course! –I said amazed.-

We talked, instead of reading, and we became very good friends. The days at high school were so horrible but the afternoons with Alex were the best moments in my life.

One day when at the park I decided to buy some snacks, I saw Alex talking to Sarah (my supposed friend), while I was coming back where Alex was, Sarah ran away from me. I asked Alex, what she had said to him, and he just hugged me strongly, and asked me if I wanted to be his girlfriend. I accepted, but I insisted on his talk to Sarah. He said, she was trying to convince him to leave me alone and do me bullying. He had been in love with me since he had seen me for the first time me but when he knew all I had suffered , he saw me much more attractive and stronger.

That night at my bedroom I realised, that I didn’t have to take care about what the other persons though about me. The next day I told my mom what it was going on at high school and with all my schoolmates.


After two weeks, teachers controlled the situation, and I didn’t have any problems, any more.”

Nowadays, I try to help everybody who has problems about anything, and if you ever have any problem, you will not be a coward if you tell your parents or any adult that can help you. So that’s my story, if you have any questions, now you can ask me.

-Good morning, Mrs Jones, I’m Jessica, and I would like to ask you, what’s going on with Alex now? –A girl asked. -

-Well, Alex and I married last year, and we have a little daughter, 2 years old now. –Electra answered. - Any other questions?

-Yes, here, -said, a boy. – Why did your classmates do bullying on you?

-I have to say, that it’s a funny story, after a month when all had finished, Sarah came to me and asked to be forgiven, because she had started all the rumours that started my bullying, saying to my class partner:

“-She is only a little girl without self-esteem, she always copies at exams, and the good marks she has, they are just because I always do her homework. “

But those lies didn’t surprise me, what surprised me was that she had made up this, just because she had heard James “the most handsome” guy in class was in love with me, what it was completely false.

So, you know guys, never judge anybody, and don’t start doing bullying, as you wouldn’t like other people do it on you.


Conillets matemàticsOmayma El Aakel (2n Batx. A)

Hi havia una vegada tres conillets que vivien en un cos C. El primer era molt confiat, el segon molt vago i el tercer i últim molt savi. Un tarda va visitar-los el seu amic 1. En molts cossos com aquest, era de costum que l' 1 fes visites cada cert temps característic. Malauradament, aquell dia, el seu amic els va portar males notícies.

— Ho sento amics meus, però us haureu de separar. El congrés acaba d'aprovar una llei coneguda com "Teorema d'unicitat d'elements neutres per a la suma" que prohibeix l'estada al cos de més d'un zero.

— ¡Oh, vaja!, Dos de nosaltres hauran de marxar-, va dir un dels conills.

- Ho sento, però el lloc ja està agafat per un zero amb endoll. Diuen que és cosí del famós Zero de Hilbert. Temo que haureu de anar-vos tots tres.

Entristits, els conills van agafar les seves pertinences, i es van anar molt més enllà de les extensions finites, a un espai normat propietat d'un multimilionari anomenat Hausdorff, amic dels conills, el qual els va deixar viure.

Com que hi havia molt terreny lliure per habitant, pel fet que la topologia emprada en la construcció de l'espai era molt fina, van decidir construir-se una caseta per a cada un.

- Jo em faré una caseta amb hiperplans -va dir el conillet més confiat. El conillet era tan confiat, que quan anava al metge a fer-se un anàlisi matemàtica, sempre se'ls feia sense cap tipus de rigor.

- Jo em construiré una casa amb matrius -va dir el conillet més vago. Males llengües explicaven que era tan vague, que a la fàbrica d'equacions on treballava, només produïa equacions amb solució trivial.

I per últim el conillet savi va dir:

- Però hauríeu de fer-vos cases més fortes, ja que si per aquí ronda una esfera descentrada molt ferotge, us menjarà quan tingui l'oportunitat. Diuen que aquest conillet era tan savi que fins i tot va aprendre a dividir nombres!

- Bah, no tenim por d'aquesta esfera, les nostres casetes ens protegiran!

- Feu el que vulgueu, però jo em faré una casa forta i compacta- . I dit això, va marxar.

Al cap d'un temps, cada conill havia acabat la seva caseta. El conill confiat tenia la seva caseta feta de hiperplans i el conill vago la seva caseta composta enterament de matrius. Al conill savi li va costar molta feina fer la seva casa, ja que primer va haver de comprar un 3- cub compacte i començar a parametritzar la casa. Quan va acabar, es va adonar que la teulada tenia algunes discontinuïtats evitables que produirien goteres quan plogués, així que va haver de comprar uns quants oberts per recobrir els forats per continuïtat.

Un cop acabada la casa, va començar a construir-li una cota al voltant, però com havia tingut la precaució de fer la casa diferenciable va poder localitzar fàcilment els punts més allunyats i a partir d'aquí construir la cota. Com veieu al conill savi li van ser molt útils els seus coneixements sobre derivades, que va aprendre de les seves múltiples peregrinacions per la Ruta Jacobiana.


Va passar el temps, i l'esfera es va adonar d'ells.

- Sembla que tenim aquí menjar deliciós. M'alegro, començava a estar fart d'alimentar de restes de divisions euclidianes. I dit això, la malvada esfera va anar directa a casa del conill confiat (com estava descentrada , la malvada esfera podia moure per on volgués) . (Atès que tots els punts han de distar sempre el mateix del centre).

No va trigar gaire a trobar el conillet confiat, ja que mirés per on mirés, sempre veia part de casa, (una recta i un hiperplà projectius sempre es tallen, en aquest cas, la recta és la mirada de l'esfera i el hiperplà el material que està feta la casa del conill confiat) així que va ser cap allà.

- Conill, si no obres la porta bufaré, bufaré i la casa projectaré! - va amenaçar l'esfera.

- No et tinc por, esfera cruel, casa meva és tota de hiperplans dobles i aguantarà -va respondre el conill. Però el que no sabia el conill era que l'esfera havia perdut un punt en un accident amb un equip estereogràfic (la projecció estereogràfica parametritza tota l'esfera menys un punt). Es va inflar pel punt que li faltava, i va bufar tan fort, que va dualitzar la casa del conill convertint els hiperplans d'aquesta en una pila de punts insignificants. El conill espantat, va sortir corrent per una successió que convergia directament a casa del conill vago.

La malvada esfera va sortir corrent darrere del conill, però el nostre amic va aturar per una subsuccessió que el va portar al seu destí més ràpidament. Per sort, l'esfera va preferir no endinsar-se en la subsuccessió per por de perdre (aquí es fa palesa la ignorància de l'esfera de no conèixer el Teorema Fonamental del Límit: en una successió que convergeix, qualsevol subsuccessió convergeix al mateix lloc), amb la qual que el conill va arribar amb temps d'avisar al conill vago i de protegir-se en la caseta feta de matrius.


Al cap d'una estona va arribar l'esfera i va cridar:

- Jo, jo, és igual dos zeros que n zeros o un de sol, no podeu res contra mi, sortiu immediatament o bufaré, bufaré i la casa reduiré !

- No vull sortir, esfera, casa meva és totalment hermítica i aguantarà ! - Va respondre el conill.

Llavors l'esfera bufar i bufar tan fort que va reduir totes les matrius de la casa per columnes ( si l'esfera hagués bufat cap amunt o avall, hagués reduït les matrius per files), convertint la casa en un esquelet compost d'incògnites (el conill vago havia fet servir matrius d'equacions sense molestar tan sols en resoldre ). Per si fos poc els dos conills haguessin sortit volant de no ser perquè es van agafar a un pivot d'una matriu que encara quedava de m peus. Però per què era tan dolenta l'esfera? Segons s'explica, l'esfera va estar treballant en una banda criminal anomenada La Banda de Moebius, d'aquí el seu caràcter retorçat. Però tornem al nostre conte.

Els conills van sortir corrent a casa del conill savi. El van trobar muntat en una tractriu, plantant grafs en el seu hort. Corrien tant que van saltar la cota de la casa d'un salt.

- Socors, socors, ajuda'ns conill savi, l'esfera ens vol devorar!

- No us preocupeu, entreu a casa meva, veureu com l'esfera no pot fer-nos mal -va dir el conill savi. I dit això, es van ficar a la casa.

Al cap d'una estona va arribar l'esfera malvada. No li va costar treball trobar el camí perquè un dels conills va trepitjar un punt de tinta de manera que només va haver de seguir la cicloide (si una circumferència roda sobre una recta, la corba que descriu qualsevol dels seus punts es diu cicloide, no oblidem que els conills són rodons) que anaven deixant darrere seu.

Quan va arribar, va cridar amb totes les seves forces:

- Per fi us tinc als tres junts, sortiu o bufaré, bufaré i la casa destrossaré!

- Mai ! - Va dir el conill savi - casa meva és forta i aguantarà.

Llavors la malvada esfera bufar i bufar, però com la casa era compacta, només van arribar a ella un nombre finit de bufades, cosa que no va arribar a afectar molt. L'esfera, obstinada, va bufar i bufar amb totes les seves forces, però el conill savi havia tingut la precaució de fer-se una casa amb superfície Gaussiana, amb la qual cosa tots els bufades de l'esfera es van repel·lir mútuament.

L'esfera va quedar exhausta, i el conill savi va aprofitar aquest moment per deixar caure sobre ella un pesat atles de 6 tones que la van recobrir totalment Llavors els conillets agafar a l'esfera per una de les seves geodèsiques i tirant, tirant, van aconseguir fer-ne una corba, i fet això la van portar a R ^ 2 on ara podria portar una vida amb paràmetre natural.

Fet això, els conills van agrair al conill savi la seva ajuda i van prometre ser més treballadors i menys confiats.

I conte, corol·lari colorit, aquest conte s'ha acabat.

(Il·lustració: Eduard Barrobés)


Mira mar enllàAssutzena Nin (4t ESO B)“Tu tens el poder de decidir el teu propi futur, ell no pot decidir ni quines onades el

trepitgen.” Aquestes són les paraules que més recordaré de Logan, un home que tenia tot allò que sempre he admirat d’una persona. Les seves paraules,senzilles i sinceres, ofegaven qualsevol turment que m’estigués emboirant els pensaments i la seva companyia adormia tota preocupació. Però la principal causa de la meva admiració envers Logan fou la seva esperança i fortalesa davant la vida.

La tardor de 2008, vaig marxar de la ciutat on havia crescut per viure a prop de la ciutat on havia passat un estiu i que m’havia enamorat: París. Per raons econòmiques, vaig instal•lar-me en un barri allunyat del centre de la ciutat i tot i així, per a mi, no va perdre el seu encant. Però la història de com vaig conèixer realment Logan comença el vespre que em vaig perdre per aquells carrers de París.

Aquell vespre havia decidit voltar pel barri i conèixer una mica més l’ambient al qual hauria de pertànyer fins vés a saber quan. Caminava confiat que la meva orientació no em fallaria fins que vaig tenir la sensació que ja havia passat dos o tres cops per aquell carrer. Incapaç de situar-me, vaig entrar en el primer bar decent que vaig veure. A la taula on era i després que em portessin la segona copa de whisky, em vaig sentir molt sol. Feia massa temps que no mantenia una conversa amb algú. Tal i com estava d’ànim, no vaig agafar una borratxera gràcies a què se’m va acostar aquell home.

- Perdoni’m si el molesto, però la seva cara m’és familiar. No és el primer cop que ve a París, oi?

- Exacte, no és el primer cop. Vaig passar-me un estiu a París i des de fa unes setmanes que visc al barri de Belleville.

- Ja m’ho semblava –va dir, mentre seia davant meu-. Jo també visc en aquest barri.

Vam estar xerrant una estona. M’explicà que, en les seves estones lliures, feia de guia sense demanar res a canvi, només perquè li agradava ensenyar a la gent la part de París que no hi és en les guies turístiques.

- Quan vulgui li mostro tot el que necessita saber del barri de Belleville, de la seva gent i del seu ambient.

- Per mi perfecte, avui l’únic que necessito saber és el camí per tornar a on visc. Per cert, com es diu?

- Logan Fabère.

- Martí Armengol – i seguidament ens donàrem la mà.

Poc després vam marxar del bar. Li vaig dir l’adreça de casa meva i ens vam dirigir cap allà. A l’arribar a una cantonada més ampla que les últimes cantonades passades, em digué que aquí hi havia casa seva i que jo només havia de seguir tres cases més amunt per arribar a la meva.

A finals de desembre ja ens consideràvem amics. M’havia ensenyat cada racó d’aquest barri, m’havia convidat a casa seva i m’havia ajudat en tot el que necessitava. Li havia agafat molta confiança i jo també intentava ajudar-lo en el que fos, tot i així poques vegades necessitava res, qualsevol problema el sabia solucionar tot sol. Res aconseguia apagar el seu somriure tranquil•litzador, ni res aconseguia minvar aquella mirada que et


comprenia tal i com tu volies que et comprenguessin.

Un matí assolellat de gener, cosa ben estranya a París, Logan tocà el timbre de casa meva i em demanà que baixés. Un cop a baix, em digué -amb la seva típica naturalitat-que em convidava a un cafè. No era la primera vegada que ho feia, molts cops li venia de gust fer coses espontànies. Per tant, sense cap objecció per part meva, ens vam dirigir cap al bar on sempre anàvem.

Durant els últims cops que havia parlat amb ell, m’havia adonat que la seva conversació no era res en especial comparada amb els seus gestos i les seves idees;sempre parlava de coses superficials. Per això, quan de sobte va canviar de tema per dir-me que necessitava que sabés una cosa molt important d’ell, em vaig sorprendre.

- Jo visc constantment amb la sensació que el passat m’arrossega i l’únic que vull és avançar, però sense oblidar aquest passat, perquè és massa important per a mi, forma part de mi.

>>No m’agrada parlar sobre el tema i per això necessito que m’acompanyi allà on vull anar i que no em pregunti el perquè. No em malinterpreti, normalment no m’agrada demanar favors a algú sense que sàpiga de què es tracten i encara menys demanar un favor com aquest sense que sàpiga res de mi. Però m’ha d’ajudar, si us plau, acompanyi’m avui al mar.

La seva petició em semblava tan fàcil d’acceptar que em va sorprendre que s’hagués posat nerviós -aquell home que mai perdia la calma- només per demanar-me que l’acompanyés al mar. Vaig dir-li que sí i de seguida vam sortir del bar.

El viatge va ser llarg i desconcertant. Havíem agafat el cotxe d’en Logani ell conduïa mentre xerrava tranquil•lament, com si no se’n recordés del neguit que havia passat al bar. Però a mesura que avançàvem quedava menys d’aquell Logan que coneixia; primer parà de parlar, després el seu somriure anà desapareixent, i finalment vaig notar com la tristor envoltava tot l’aire del cotxe. I llavors arribàrem a una platja –a prop de la ciutat Le Havre- que semblava que intentés amagar-se de la gent. Allà va ser quan l’home fort i encoratjador que aparentava ser s’enfonsà. Jo mai havia sabut actuar davant de situacions com aquesta, però havia d’ajudar-lo.

El vaig portar a seure a la sorra per tal que el so del mar el tranquil•litzés. Un cop asseguts mirà el mar i començà a tremolar. No li volia preguntar res, notava que era part del meu favor acompanyar-lo i no dir-li res. Però de sobte va començar a parlar.

- Era l’estiu del 1998, tot just feia tres anys que ens havíem conegut i ens havíem enamorat. Estàvem tots dos asseguts en aquesta sorra. Ella havia volgut venir perquè li agradava molt el mar. Li encantava veure’l, nedar-hi, sentir-lo i volia aprofitar aquells dies d’estiu on els raigs de Sol il•luminaven i escalfaven el seu mar.

>>Ella no parava de saltar i córrer per aquesta sorra, estava feliç. Ara la veig i es movia com una ballarina, la felicitat que deixava a l’aire eren polsims de vida que et transmetia. Però aleshores no li feia cas, simplement perquè aquell dia volia quedar-me a casa i ella havia insistit a venir. Al veure que no li feia gens de cas, em preguntà si podia fer alguna cosa per tal d’alegrar-me el dia, fins i tot va ser molt considerada al demanar-me perdó per si m’havia molestat anar avui a la platja. Tot i així no li vaig contestar. No em mereixia aquella joia, ara ho veig, era molt estúpid per no veure-ho. Ella s’enfadà i plorà, i es posà a córrer cap al mar. Jo llegia tranquil•lament mentre sentia que ella remugava.


>>Cada cop la seva veu era més llunyana fins el punt que ja no la sentia. Vaig estar una estona més llegint i em vaig adormir. Al despertar-me vaig veure que es feia fosc, així que vaig dirigir-me cap al mar per dir a Rosalie que ja era hora de marxar. Però no la vaig veure. Vaig estar cridant-la desesperadament i ningú em responia.

>>Recordo ser al seu funeral i notar que era un estrany entre tota aquella gent. Després de portar-li el primer ram de flors al cementiri, el món em va caure a sobre.

Vam estar una estona més asseguts a la sorra fins que vaig notar com de mica en mica Logan tornava a ser el de sempre. S’aixecà i,amb la seva característica elegància, em digué que havíem de tornar.

A partir de llavors, vaig notar cada pas que feia per guanyar el passat. Vaig veure com de difícil era fer el que feia i ser com era tenint aquella lluita constant dins seu. Qualsevol altre home hauria caigut esgotat.

Aquell dia de la platja, abans d’entrar al cotxe, va mirar per últim cop enrere i em digué:

-Mai no deixis de mirar endavant ni mai oblidis el passat. L’únic que has de fer és mirar el mar i no deixar-te intimidar per ell, per molt gran que sigui, per molt feroç que sigui. Tu tens el poder de decidir el teu propi futur, ell no pot decidir ni quines onades el trepitgen.


Camino por escribirMarc Parellada (1r Batx. C)

Como un lobo solitario, sin rumbo, por el camino inseguro por escribir. Un carruaje y dos acompañantes, Valero y Nimfa, caballo y yegua que había conseguido tres meses atrás en un trueque con un americano. Viajaba con lo suficiente, pues necesitaba ser ligero pero cargar todos sus utensilios a la vez, y llevaba siempre consigo un arma por si era atracado por bandidos.

Epímolo se consideraba un poeta, un filósofo medieval a ratos músico, que dedicaba su vida a la enseñanza básica de jóvenes aspirantes a caballeros. Se trasladaba de pueblo en pueblo, ciudad a ciudad, con su carruaje que ya muchos conocían, ya que era un tipo muy sociable y un cordial señor. En los lugares donde se instalaba pasaba tres meses, organizados siempre de la misma forma: dos semanas para dar-se a conocer en el pueblo, “hacer amigos” como le gusta llamar-lo a Epímolo; dos meses de entrenamiento con los jóvenes del pueblo o ciudad a 8 seisenos la semana, y las dos últimas semanas de competición. Siempre le habían gustado particularmente estas dos últimas semanas, ya que los chicos disfrutaban demostrando lo que habían aprendido y se enfadaban entre ellos como si se tratara de feroces guerreros en el frente de batalla.

Epímolo se encontraba hoy, una tarde de Abril de 1356, al porche de una casita en Olmedillo de Roa, un pueblo entre las grandes ciudades de Burgos y Valladolid, frente a sus aprendices, a los que contaba sus historias del pasado como un abuelo a sus nietos, con tono calmado, exageración, i elementos mágicos que entretienen a grandes i pequeños…

“Llovía i llovía cuando llegué al hostal en el que iba a refugiarme toda la semana. La calle era llena de movimiento, pues algo había pasado en la iglesia mayor de la ciudad condal. Yo no le di importancia, el largo viaje se notaba en mis ojos cansados i mis delgadas piernas, y llevaba ya dos horas lloviendo sin parar, por lo que la delgada capa de tela de mi carruaje había cedido y mis pertinencias estaban todas mojadas. De repente, un señor, que aparentaba tener 80 años, de mirada fría y acusante se me acercó y me preguntó si buscaba refugio. Agradecido le conté con detalle mi día, mientras me acompañaba a la habitación. No me escuchaba, pero no iba a quedar mal yo en lugar donde previamente había ganado especias y dinero!

Barcelona era preciosa. Un llanto me creaban sus sombras desde la ventana de mi diminuta habitación. Cogí la biblia de la mesa de noche y leí unos versos antes de acostarme. La mañana siguiente tenía que estar fresco para realizar mi trabajo a la perfección, tener las ideas claras. Me di cuenta de que un olor raro venía de mis sabanas pero no le di importancia, necesitaba descansar…

El sol brillaba la mañana siguiente y unos de sus rayos se colaban por mi ventana, mandándome levantarme y comer algo, pues estaba hambriento. Salí a fuera y pasé por delante de una herrería, una barbería e un horno que la noche anterior no pude distinguir en la poca luz de la luna nueva. Veía un gran fuego al otro extremo de la calle y no conseguía encontrarle el sentido, así que decidí acercarme. La gente lo miraba desde lejos, algunos lloraban, algunos discutían por razón ajena, hasta se gritaban, mientras yo me abría paso para ver que se ocultaba en las llamas. Todo empezó a parecerme oscuro, algo grave había sucedido. Un tipo me critica por empujarle, a otro le piso el pie, pero nadie ni nada me distrae de lo que ven mis ojos. El fuego ardía sobre una montaña de cadáveres. No


guerreros, sino niños, mujeres y hombres de todas las edades entre llamas, y no eran pocos. No podía creerlo, y fue entonces que le di sentido a todo el movimiento de la noche anterior, al ruido, y también a las decenas de personas que aquella mañana habían dejado la ciudad… También el hostal me había parecido vacío… Pero podía ser verdad… ¿la peste negra?

El terror empezó a tomar parte en mi cuerpo, temblaba. Di unos inseguros pasos atrás mientras pensaba en qué debía hacer. Todos conocíamos la mortífera peste, que se había llevado consigo millones de personas en Europa y que no dejaba de sorprender apareciendo en nuevos territorios. Me decidí i comencé a caminar hacia la parte trasera de la fonda, donde había dejado atados a Valero y Nimfa. Me sorprendí de que aún estuvieran ahí con el caos que había desencadenado la llegada de la enfermedad, pero en seguida lo tuve todo listo para dejar ese lugar.

Llevaba ya unas horas viajando sur, a buen ritmo, inseguro sobre qué camino tomar, qué hacer para sobrevivir, cómo comer o dónde refugiarme. Nunca había salido de la Corona de Aragón, pero ahora mi principal preocupación era escaparme de una muerte segura. Me paré a comer cerca de un puente, en un pueblo muy pequeño travesado por un río poco caudaloso. Y fue entonces que se me acercó una dama. Sus ojos eran de mar, su sonrisa de plata y sus gestos se balanceaban suavemente al ritmo del tierno viento del atardecer. Me miró i se me acercó, parecía preocupada por algo, algo muy oscuro. No debía de tener más de 15 años, pero al verla me di cuenta de que todo era un sí por la dulzura de su encanto. Yo era muy joven entonces, y no muy sabio para pensar en las consecuencias de un acto repentino, pero al contarme esa joven cómo había encontrado a su padre al llegar a casa, muerto con síntomas claros de la peste, la invité a acompañarme en mi exilio frente la enfermedad, hacia el sur. Durante horas estuvimos hablando, sentados a la parte delantera del carruaje, que se movía al ritmo del irregular camino, y como más hablaba más atraído me sentía por ella. Me habló de su infancia, de cómo trabajaba en el campo los calurosos veranos desde que tenia memora, de su prima, a quien amaba y que murió de tuberculosis; mientras yo, bobo, escuchaba sin decir nada. Cada palabra le salía de la boca con una gracia e musicalidad propias del arte de los poetas.

Oscurecía, e iba siendo hora de encontrar un lugar para pasar la noche. No podía quitar los ojos de encima de mi nueva acompañante, de la cual me había enamorado des del primer momento. Su rostro, su cuerpo eran complementados por un aire tranquilizante en su hablar. Dormimos juntos, bajo la luna, en un valle solitario, inhabitado, iluminado por la ternura de dos amantes y su pasión.

Pasaron 2 días, que fueron los más felices de mi vida. Junto a ella me sentía libre y feliz. Quería que ese viaje fuera eterno, me sentía afortunado y por primera vez parte de algo, la mitad de un todo.

Una mañana, en una playa donde habíamos pasado la noche, noté un cosquilleo extraño. Una hoja me había caído a la nariz. Me levanté y busqué a mi alrededor, distraído sacando la arena de mi ropa, contemplando el precioso paisaje que me rodeaba. Me giré para contemplarla, y vi que hacia muy mala cara. Me acerqué y noté que estaba ardiendo. No podía creer mi mala fortuna. La cogí entre mis brazos, hablándole sin respuesta. La presencia de bubón en su cuello confirmó mi diagnóstico, y mi paraíso se volvió negro al ver cómo desaparecía aquella parte de mí que tanto había amado esos últimos días…

Y seguí caminando, cabalgando, pensando en mis penas, en un presente ya pasado y en un porvenir. Solitario, sin rumbo, por el camino inseguro por escribir.”


Epímolo dio un suspiro inspirado en viejos recuerdos, contemplando cómo, atónitos, le miraban sus aprendices. Siempre contaba su historia, una historia lúgubre de amor joven, una tragedia ya pasada que marcó una etapa en su camino.

- ¿Y dónde fuiste maestro? –preguntó Arturo, el más pequeño de los niños-.

“Me fui lejos, muy lejos, pues sufriría cada vez que veía o oía algo que me hiciera pensar en ella”. Ella había dado sentido a su vida durante esos días, le había hecho sonreír, disfrutar del momento, olvidar sus distracciones. Porque el futuro ya es presente, y pronto pasado para un hombre de cierta edad; pero todo era presente para él junto a su amada; todo amor, todo.


An English Love Ariadna Baldomà (CF Gestió Adm.)

Hello! I’m Egea. I’m 17 years old and I’m going to tell you my English summer camp in London on 15th,16th,17th,18th,19th June.

It was 15th June. In the morning, I woke up and I went to the airport with my parents, because it was the day that I had to leave. When I arrived at the airport, I said goodbye to my parents and my sister and I went to the place where my friends were waiting for me.

We spoke about the long holidays that we were going to have, while we were waiting for our flight Barcelona-London. At 9:00 we took the plane. The flight was very short. We arrived in London in two hours. We went to our summer camp where there were some English boys and girls. First we said our names and they told us their names and we started to talk.

While we were speaking our monitor came and told us that we had to go to our rooms to prepare the beds and the room groups, because we had to sleep mixed, half Spanish, half English because we came there to learn English. When we finished we went to the dining room to have lunch. While I was waiting for the tray with the dinner, a boy came to me; he was an English boy, with honey colour eyes and brown hair. He was very nice. He asked me my name and I asked him his name, he was called Shasha. “A beautiful name’’. After that, two more friends came with us. Shasha seated at my table. I was very nervous because he was a very nice boy. My friends told me that I had to speak with him more. But I couldn’t speak with him because no words got out of my mouth, because I’m so shy and speaking to someone is difficult for me. Finally, when I could tell him some words, we had to visit the London City but this wasn’t an inconvenient, because I could go with my friends and he and his friends. The monitor wanted us to make groups of people to pay the visit. I went with some friends, Anna, Sara, Nuria, Tania and my friend Sasha wanted to come with us! I was very happy because I could stay with him more time. My friends wanted us to go with his friends but I didn’t think so.

Next, we started with the visit. Each group went to an important monument, place or building. One group went to visit the Big Ben tower, others the Buckingham Palace, The London Eye and more places. Our group went to visit the Big Ben. While we were going where Big Ben was, Sasha was telling a lot of things of the city. I liked to hear his voice, it was very sweet. My friends told me that I was very crazy with him, it wasn’t true but I liked him a little. When we arrived at the place, the monitor told us a summary of the history of it and Sasha told me some more things. After paying the visit, we went to the street with more shops to walk. We went to the Harrods’s, a big shopping center, I bought something. When it was late, we went back to the camp.We stayed talking about the day, with my friends, only because Sasha was with his friends, but I wanted that he stayed with us.

Later, dinner time arrived. We went to the dining room and during the dinner I spoke some English with some of the boys and girls that were with me, at my table. I talked to them during the day. When we finished our dinner, we went to our bedrooms. We stayed awake, speaking a lot of time. While Sasha was with us, he seated next to me. I was very nervous, because he was near me. I felt very well when I was next to him. When it was midnight, we went to sleep and Sasha told me goodnight. Later, we stretched out in bed and we made a lot of noise but the English in our room were sleeping while we were talking.

Next day, I woke up and I had a shower. Then, I woke up my friends because they were


still sleeping and we went to have breakfast. All the boys were in the dining room when we arrived, because we arrived a little late. After that, we had free time to do anything that we wanted. We went to the garden, and we had an English class, to learn some more words. When we got tired, we went for a walk around the house. After that, we went to have lunch but Sasha asked me if I wanted to go with him and his friends at his table with the other friends and boys. I accepted. Those boys and girls started to ask me a lot of things because Sasha had told them that I was a Spanish girl. I was very nervous, because I stayed alone with him and his friends, because my friends didn’t want to come with me. When we finished, I went with my friends and Sasha came, as usual. The monitor told us that we were going to visit Madame Tussauds Museum, the biggest museum in the world. When we arrived at the museum, a guide told us things about the museum, and Sasha told me more things that he knew. We could visit all the museum. There were a lot of famous people perfectly made, they looked like real people. My friends and I took photos to all sculptures. When we finished we searched famous people that we knew, we took photos of them. I had a photo with Sasha next to the sculpture of a very famous English musician. I liked having a photo next to him. After the visit and the photos we went to visit the London Eye, its’ amazing! It’s very big. Because it was late, that was the last thing that we did in the afternoon. When we came to the camp I met a typical soldier, the soldier that has a big black hat, and we took a photo with him. He was very angry in the photo. When we arrived at the camp, we stayed in the garden speaking. I stayed all the time speaking with Sasha, because the only time that I spoke to him was in the museum. Later he went with his friends and I went with my friends. I spoke a little bit of Catalan because we could only speak in English during the day! Suddenly, it started to rain, and we went to the camp. We started to play a table game that one of my friends brought. At nine, more or less, we had to go to have dinner, we were very hungry at that time. When we finished, the monitors and the English boys explained to us a game that consisted of looking for some envelopes with some questions about the monuments and different things of London and we had to answer as soon as possible; it was by teams. The team that had better questions and answers won. That team was Sasha my friends and me- I think that we won for him. At midnight, more or less, we went to our rooms because we were tired. Sasha, didn’t come because he was very tired, but my friends and I spoke a lot of time. We spoke about those two days that we had been there and that had been the best days in summer for all of us.

On 17th, I woke up very early, my friends too. We spoke loud because our English boys and girls were sleeping and they didn’t wake up, because it was very early, it was only 6:00! We couldn’t sleep. Suddenly, Sasha came to our room because he couldn’t sleep and for this reason he stayed speaking with us. We spoke about the activities that we were going to do. At eight, all the people woke up, and we went to have breakfast. When we finished, we went to the River Thames to sail on a boat. We crossed the river. It’s very long! We could see amazing landscapes of London. It was a sunny day; it was strange, because the majority of days it is cloudy and sometimes it is rainy. After doing this, we went to the London Centre and we could go for a walk around the shops, like the first day. When we were tired, we went to eat something at a restaurant. When we finished, we went back to the camp because we were a little tired. We stayed in the garden doing a little English class, the monitor talked about the day and we had to guess what activities we were going to do the next day. Whe we were hungry, we went to have dinner. That day I stayed with Sasha at dinner time, but my friends wanted to come with us, and we stayed all the time speaking. I was very happy because I could speak to him without problems. Afterwards, we went to a room and we watched a film, but we were a bit tired, and some of the guys went to sleep and the others watched it. I watched the film with Sasha and my friends and other few


guys. But at the end of the film, we went to sleep, because we were so tired too, it was a very tiring day, for all the activities that we had done.

One 18th, it was the day before coming back to Spain. I woke up early, because I couldn’t sleep again. But that day, my friends could sleep until 8 o’clock. It was the time everybody woke up. We had to enjoy the day because the days were finishing, but we didn’t want it, because we were enjoying the summer camp. Then we went to have breakfast. Sasha was ill, he had a temperature and a headache, for this reason, after having breakfast I went to visit him at his room. He was alone; his friends were at the garden with the others. But I stayed with him, because I didn’t want him to stay alone because he wasn’t feeling very well. At lunch time, he was a little bit better, because his headache had disappeared, but not the temperature. Some of his friends asked him how he felt and some didn’t. After having lunch, we had free time again, so we went to the park next to our camp. I stayed with my friends and Sasha sat on a bench, while the others were playing a football match, we were watching them. I felt a little bad too, because I had stomach ache, but I didn’t complain about it. When it was six we decided to visit the London Bridge, it’s a long bridge that crosses the river Thames. At night, it is very nice, like the London Eye, because they are illuminated. When we went back to the camp, we did another English class, we had to think about one famous person and we had to tell the other guys some indications so that the boys could guess what people we were thinking of. It was very funny because some of them imitated a person. At nine, we went to have dinner. Sasha didn’t have a temperature and he felt well. After that, we went to our rooms, because we didn’t have anything to do. We stayed speaking about the day, which was a little accidental for what had happened to Sasha, but in general, it went very well. We could enjoy London at night and watched two elements with light. At midnight, we went to sleep, everybody in his room except Sasha who stayed with us.

On 19th, the last day of our summer camp, we woke up very early, because we wanted to enjoy the day to the limit. We went to have breakfast early, the other guys were sleeping. When they came to have breakfast, we had finished. That day, we went to visit Hyde Park, that’s a big park were you can go for a walk. There are a lot of plants, a lot of silence, it’s the ideal place to relax. We walked across it for a long time, and then we went to eat something because we were hungry. After that, we went to walk in the streets. While we were walking, we listened to music, and then Sasha told us that it was the music festival that London celebrates every 19th of June. We went to see what happened, and when we arrived at the place, we could see some famous musicians that were playing and singing songs. It was very cool, because there were a lot of young people like us singing all the songs. Later, we went to the Buckingham Palace, which is the place where the queen lives some days. It was very big and it had a lot of guards out, keeping it. When we arrived at the camp, we had some time to play, before we had to say goodbye to our English guys. This moment was very sad, because we made a lot of friends that would never see again, but we had them in our minds. All the guys were crying and it arrived the hour we had to leave the camp, we had to say goodbye and we thanked all the monitors. Then, we went to the airport where we had to wait for the flight to Barcelona. While I was speaking with my friends, someone touched my shoulder. I turned back, and I saw Sasha, who before, when I was saying goodbye in the camp, didn’t stay there. He told me that he didn’t want me to leave without kissing me. Then I watched his eyes and I kissed him, and then he hugged me, some tears fell out of our eyes, and then he told me that he loved me. The flight was good, and when I arrived in Barcelona my parents were waiting for me so happy. That was a summer that I will never forget!!


Pensaments amb les delíciesCarla Aullón (1r ESO D)L’Alba estava avorrida i cansada de fer deures. Era diumenge a la tarda i no podia sortir

de casa. Plovia a bots i barrals, i sentia com queien les gotes de la pluja. A fora feia molt fred. Els vidres estaven entelats, plens de gotes. Estava trista per no poder estar amb les seves amigues. Va decidir anar a descansar una estona però el so continu de les gotes de la pluja no la deixava descansar amb tranquil·litat.

Va anar al despatx a buscar un llibre per llegir i, de cop i volta, li va cridar l’atenció el quadre que tenia al davant: “El Jardí de les Delícies”. Sempre hi havia estat però avui el veia diferent.

Per un moment li va semblar que els personatges tenien vida: es movien. Es va fregar els ulls i va sacsejar el cap, va tornar a mirar cap al quadre però segur que havia estat una al·lucinació. Va decidir que el millor que podia fer era anar a descansar una estona. Es va ficar dins del llit però no podia dormir, donava voltes d’un costat a l’altre. Estava neguitosa, la imatge del quadre l’havia desvetllat. Volia comprovar si el que havia vist era real o fictici. Va anar cap al despatx, es va plantar davant del quadre i se’l va mirar fixament.

Una multitud d’homes i dones, sense cap fill, festejaven, nus sense cap mena de vergonya en plena natura . S’ho va tornar a mirar i va veure que molts dels personatges tenien relacions sexuals, només per plaer. Llavors es va fixar en un gran llac on només s’hi banyaven dones. Els homes estaven al voltant cavalcant sobre tot tipus d’animals, esperant les seves estimades dones.

Va quedar al·lucinada amb tot allò que havia vist, tant que es va quedar immòbil. Un calfred li va recórrer per tot el cos. Tant de temps aquell quadre a la paret i no s’hi havia fixat mai. “On havia estat fins ara?”, es va preguntar inquieta.

Un cop de porta d’un veí la va fer tornar en si. Va mirar per la finestra i va veure que ja havia parat de ploure. Havia sortit el sol i es veien uns rajos de llum enlluernadors els quals la van fer decidir agafar el telèfon i va trucar a les seves amigues. Necessitava relaxar-se una estona per distreure’s. Van quedar a casa la Joana on s’ho va passar molt bé parlant. L’Alba no va poder estar al cent per cent perquè va estar pensant tota l’estona en el quadre.

Al cap d’una hora va tornar a casa i les cames la van portar davant del quadre. Estava fascinada, posseïda, enlluernada per aquelles imatges de cossos humans. Va fixar-se més detingudament en tot els detalls.

- Però què havia passat!- va dir molt al·lucinada.- Però què és això? Què esteu fent? Estigueu-vos quiets!

Li va semblar que li deien coses que es movien fent-li senyals i propostes deshonestes que mai ningú s’havia atrevit a fer-li.

El quadre l’havia seduït.


El jardín de la alegríaAlexandra Girón (2n ESO E)¿Habéis oído hablar nunca del Jardín de la Alegría? Normal, supongo. Hay muy poca

gente que sepa de su existencia, y mejor que siga siendo así. El Jardín de la Alegría es un lugar mágico e impresionante; un fabuloso jardín lleno de preciosas flores de todos los colores. Un lugar fértil y hermoso, con todas las especies de flores que podáis imaginar. Un vasto territorio que parece cubierto por una alfombra infinita. Pero hay algo más… Este lugar no se trata de un simple prado, ni las flores son solo flores, sino que cada una de ellas ha nacido a partir de una sonrisa. Cada vez que nace una ilusión, un sueño, y una sonrisa aflora en el rostro de alguien, brota una nueva florecilla. Y la especie y el color de cada flor tienen su significado: reflejan el motivo y la intensidad de felicidad que provoca cada sonrisa. Los pocos afortunados que en algún momento han logrado pisar este jardín, han sentido como parece que… rezume felicidad. Y todos han coincidido en llamarle El Jardín de la Alegría. Existe una razón, pero, que hace que el jardín no sea infinito. Siempre que alguien siente odio, rabia, desprecio o envidia, sus flores se van marchitando, y consumen lentamente las que están a su alrededor. El jardín necesita alegría para poder seguir existiendo y expandiéndose.

Al parecer, este paraíso está situado en otra dimensión. ¿Y cómo es posible que alguien lo haya podido visitar jamás? A los humanos solo les es permitida la entrada cuando logran que sus sentimientos sean puros. Si logran desprenderse de hasta la última brizna de rabia o envidia, un día se irán a dormir y despertarán de las puertas de este fabuloso lugar. Estoy convencida de que hubo gente que en despertar ahí creyeron que habían muerto; menuda ultratumba, ¿no? Pero volver del Jardín de la Alegría es mucho más sencillo que volver de entre los muertos. Simplemente debes desear volver a casa, y volverás. Se supone que el Jardín ha nacido de la felicidad de la gente, y que los presuntamente afortunados visitantes de éste sientan angustia por poder quedar ahí atrapados no es su objetivo. Su verdadero objetivo es que la personas que él cree que están preparadas conozcan el poder de la alegría. Yo misma estuve ahí, pero no volví a casa inmediatamente, ya que quedé demasiado impresionada y maravillada como para pensar en otras cosas. Vi que a cada segundo nacían nuevas flores y un sentimiento de esperanza y tranquilidad me envolvía, pero al mismo tiempo observaba como muchas flores se marchitaban, y dejaban una especie de niebla oscura en su lugar. Un espectáculo realmente fascinante. Pero algo no iba bien. El número de flores bajaba de manera alarmante, y parecía que los malos sentimientos le ganaban terreno a la felicidad. Los sentimientos de la gente cada vez eran más impuros y malintencionados, y se estaban perdiendo todos los valores. La nueva generación crecía maleducada y sin buena fe, y eso repercutía en todas las personas. El Jardín estaba seriamente afectado. No podíamos seguir así. Debía recuperarse la ilusión, y no dejar que los tiempos de crisis hundieran la moral a todo el mundo. Y por eso escribo este relato, para lograr que llegue a oídos de todos la existencia de este jardín, y la repercusión que tienen nuestros sentimientos sobre él, y sobre todos en realidad. Está en nuestras manos ser más felices, y espero de corazón que lo logremos.

Premis Sant Jordi 2014 Eugeni d'Ors

Documents

Transcript of Premis Sant Jordi 2014 Eugeni d'Ors