Opuscle Eugeni Molero

Barcelona, 1943 - Sant Pere de Ribes, 1984

25è aniversari d’Eugeni Molero i Pujós

25 Aniversari d’Eugeni Molero3

Josep AntoniBlanco i AbadPresident del Consell Comarcal del Garraf

El 2009 es compleix el 25è aniversari d’Eugeni Molero i Pujós (Barcelona, 1943 - Sant Pere de Ribes, 1984), un dels peri-odistes més rigorosos i compromesos de la nostra comarca, motiu pel qual editem aquest opuscle, que inclou entrevistes a amics, familiars i persones que varen influir a la seva vida, així com una nota biogràfica realitzada pel periodista vilanoví Francesc Escribano.

Impulsor de nombrosos projectes en l’àmbit cultural i col·laborador de diferents publicacions, Molero va deixar empremta al diferenciar-se del tipus de periodisme que es feia durant la seva època. Eren temps de transició cap a la democrà-cia i, a través dels seus articles demostrà el seu compromís amb la llibertat dels pobles i la seva crítica cap el franquisme.

Molero va ser redactor del setmanari “Canigó” i “Pre-sència”, i va col·laborar en publicacions com “Tramuntana”, “Àncora”, “El Correo Catalán”, “l’Eco de Sitges” i “La Comarca del Garraf ”. Fou impulsor i ànima del “Setmanari de Vilanova i la Geltrú”, primera publicació en català que es va fer al Gar-raf, entre els anys 1977 i 1978, i també va crear la publicació mensual “Montgros”, a Sant Pere de Ribes.

Fundà l’Associació Catalana de Crítics d’Art, i la seva passió per la música el va portar a escriure les biografies d’Eduard Toldrà, Rafael Ferrer i Francesc Mas i Ros, i a publicar “La Prin-cipal de la Bisbal: cobla de la Generalitat de Catalunya” i “Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i compositors”. Fou guardonat, en cinc edicions, amb el premi Pau Casals d’assaig musical català als Jocs Florals de la Llengua Catalana, a l’exili.

El Consell Comarcal del Garraf, institució que dóna serveis als municipis i la ciutadania, per impulsar la cohesió, l’equilibri i el desenvolupament de la comarca, ret homenatge a la seva figura amb l’entrega dels “Premis Eugeni Molero de periodisme i investigació”, que s’atorguen anualment des de l’any 1992.

Presentació

25 Aniversari d’Eugeni Molero4 25 Aniversari d’Eugeni Molero5

Francesc Escribano

L’Eugeni Molero

Era l’any setanta sis. Érem joves. De fet, en aquells temps tot era jove. La ciutat, el país, el món... Eren temps de revolta i de passió, tot estava per inventar, tot per fer. Catalunya es desvetllava amb força i enterrava el record de la guerra, l’olor de la misèria i el pes de la dictadura. Calia enterrar també el silenci i la por que havien cuallat en l’ànima de molta gent. Calia obrir finestres, parlar clar i no callar res.

Després d’anys de repressió i de censura amb el procés de transició a la democràcia havia d’arribar també el temps del periodisme. A Vilanova això volia dir fer una publicació lliure, independent, en la nostra llengua i que digués les coses pel seu nom. El Setmanari de Vilanova va néixer gràcies a l’entusiasme i a la tossuderia de dos homes, en Miquel Adrià, que va donar l’impuls empresarial i, especialment, l’Eugeni Molero, que va posar el seny, la rauxa i el sentit periodístic. La iniciativa va durar poc, com tantes coses que es van intentar en aquella època, però va ser intensa i interessant. Al costat d’en Sixte Moral, d’en Xavier Capdevila, d’en Ramon Farré i de tants altres jo també vaig formar part d’aquell projecte agosarat. Feia poc temps que m’havia matriculat a la Facultat de Ciències de la Informació, ple de somnis i d’il·lusions. Després d’una bona dosi de teoria entrar al Setmanari de Vilanova va suposar, per a mi, descobrir la realitat de la meva professió. L’Eugeni Molero va ser el primer periodista de raça que vaig conèixer. El primer mestre en aquest ofici que, com diu Ryszard Kapucinsky, no està fet per als cínics.

L’Eugeni era tenaç, rigorós i apassionat, però si alguna cosa vaig aprendre d’ell va ser, sobretot, a no tenir por i a buscar sempre, en tot el que fes, la intenció i el sentit. Tinc un record clar i precís de l’Eugeni i és la manera com ens explicava, amb un somriure que ho rebufava tot, l’article que

estava preparant. L’Eugeni, per la manera com escrivia, era allò que alguns anomenarien un periodista incòmode. Pensant en ell em ve a la memòria aquell poema de Joan Oliver que diu “Jo no soc la vaca cega, soc la vaca de la mala llet”. Després d’anys d’un periodisme cec i poruc, gràcies a persones com l’Eugeni Molero, amb una dosi justa i precisa de mala llet, varem divertir-nos enormement vivint el periodisme com una aventura. Amb èxits i fracassos. Amb penes i treballs. És per això que, com més va, més grans em semblen les figures com l’Eugeni, persones que en temps difícils van estar allà on havien d’estar, fent el que calia fer. Contra el que diuen els llibres d’història, els autèntics herois de la transició són figures derrotades i oblidades, és tot un privilegi, per tot el que va fer, que aquest no sigui el cas de l’Eugeni Molero.


Laura Marín AlvarezPeriodista del Diari El Punt

Eugeni Molero Pujós va néixer un 25 d’agost de 1943 a Barce-lona i la seva trajectòria professional el va portar a convertir-se en un del majors experts sardanistes del país i també una de les plomes periodístiques més rellevants de la comarca del Garraf. Amb dotze anys, la seva família es va instal·lar a Vilanova i la Geltrú: el seu pare era ferroviari i la família havia residit inicialment a Sant Vicenç de Calders, des d’on es van traslladar a Vilanova i la Geltrú. Va estrenar un dels habitatges annexos a l’estació de trens de la capital del Garraf, on encara resideix la seva mare. Molero va destacar ràpidament d’entre els seus companys de classe pel seu domini de les lletres i per la facilitat amb la que elaborava les redaccions i treballs encomanats pel professorat local. En aquell moment, la seva passió per la sardana ja s’ha-via despertat com a conseqüència de la relació familiar amb l’Empordà on es desplaçaven els caps de setmana per visitar els cosins i, de pas, seguir les cobles locals. Molt aviat, amb 19 anys, va iniciar la seva trajectòria perio-dística al Diari de Vilanova com a redactor i articulista. Més tard, en els inicis de la transició política va liderar el projecte Setmanari de Vilanova i la Geltrú, un nou mitjà de comunica-ció nascut de la necessitat de canvis en una societat canviant i de la voluntat d’un grup de joves periodistes que tenien ganes d’oferir una informació diferent, més oberta i plural, de la que existia fins al moment i, sobretot, en llengua catalana. Amb el suport econòmic del galerista Miquel Adrià, Eugeni Molero va fer-se càrrec de la direcció real del setmanari, des d’on va liderar iniciatives populars com ara la creació del monument a Francesc Macià que actualment presideix la rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú i a centralitzar els actes commemoratius del 150 aniversari del naixement del

president de la Generalitat a la seva ciutat natal. Però les seves col·laboracions periodístiques no es van limitar a la comarca del Garraf, ja que va participar com a articulista en moltes altres publicacions en plena efervescència com ara Presència, Canigó, Serra d’Or, Montgrós...Si el seu paper al periodisme local va ser rellevant, més ho va ser la seva trajectòria vinculada a la música i, especialment a la sardana. Amant de la música clàssica, el jazz i la música de cobla, va tenir una passió especial per la cobla La Principal de la Bisbal, a la que es va sentir lligat durant tota la seva vida i a la que va dedicar les millors crítiques. Molero va elaborar un dels llibres monogràfics sobre la història cobla més amplis i detallats i va participar en l’edició de bona part dels discos de La Principal amb la redacció de la informació complementària dels autors i les composicions. Però la seva estima a la música també va fer que amb 20 anys publiqués el seu primer llibre, la primera biografia editada sobre el músic vilanoví Eduard Toldrà, i posteriorment va ser una altra biografia del també músic i director d’orquestra Rafael Ferrer.Eugeni Molero va morir el 6 d’agost de 1984 a Sant Pere de Ribes, on residia amb la seva dona, Montserrat Olivella, i els seus dos fills Esteve i Eugeni. Amb una breu trajectòria professional, ja que morí amb només 41 anys víctima d’una greu malaltia, Molero va aconseguir diversos reconeixements a nivell nacional, de fet, va ser guardonat cinc vegades amb els Jocs Florals de l’exili en el premi Pau Casals d’assaig en l’àmbit musical. La seva vàlua en el món de la sardana ha estat reconeguda recentment en un dics que recopila totes les composicions que diversos autors contemporanis han dedicat en aquests 25 anys a Molero, per la seva estima a la música de cobla i per la seva tasca de recuperació de moltes obres.

Biografia


Eugeni Molero presentant l’any 1975…

Totes les entrevistes estan realitzades per Laura Marín AlvarezPeriodista del Diari El Punt

Entrevistes


“Tenia una oïda extraordinària”

Mare d’Eugeni Molero. El recorda com una persona amb una qualitat extraordinària, una oïda privilegiada que va marcar la seva infància i la seva trajectòria professional posterior. La família Molero Pujós va viure a Sant Vicenç de Calders i es van traslladar a Vilanova i la Geltrú quan Eugeni Molero tenia uns deu anys. El seu pare era ferroviari de professió i el domicili familiar es troba encara a l’estació de Vilanova i la Geltrú, on Molero va dedicar moltes hores a escoltar música, malgrat el pas del trens, una cosa que li molestava especialment, com el soroll en general, com recorda la seva mare.

Maria Pujós

Com va descobrir i es va enamorar de la sardana Eugeni Molero?Els estius anàvem a Lloret de Mar i allà es fan sardanes des del juny fins el setembre, cada dissabte. Allà vivia un germà del meu pare i jo de petita hi anava molt... després vam anar sovint a veure el meu cosí, que era 25 anys més gran que jo i el tenia com un oncle amb qui teníem molta relació. Així és que anàvem amb l’Eugeni a passar moltes estones, l’apreciaven molt perquè era un nen que es feia estimar i allà aprofitava per anar a jugar amb altres nens a la plaça i aprofitar per escoltar les sardanes. Crec que així va començar a estimar-la

Tant que es va convertir en un dels millors crítics sardanistes?Doncs pràcticament sí, sentia la sardana i li agradava moltís-sim la seva música i va investigar molt per emprendre tot el que va poder. Era d’una manera de ser que, quan una cosa li agradava, s’hi llençava de cap.

L’afició li venia de casa?No, jo sóc d’un poble del Maresme on no hi ha gaire tradició sardanista, com passava a Vilanova i la Geltrú, pràcticament es ballaven sardanes per festa major i poca cosa més. Crec que va ser a Lloret on es va aficionar a la música i des d’aquell moment no va parar d’aprendre coses. En les estades a Girona, dormia en una habitació que estava justament a sobre del local on assajaven uns músics i recorda que tot just després de sopar marxava corrents a dormir per poder escoltar els assajos. Lla-vors tenia uns deu anys i li era igual que hi hagués altres nens a la casa, per ell allò era molt important, molt interessant.

I com era l’Eugeni estudiant?Era molt bon estudiant, tenia vocació cap a les lletres des de ben petit. Crec que tenia clar el que volia ser des de petit, volia dedicar-se al periodisme perquè la seva vida era la música i l’escriptura i va viure sempre de la pluma. Era una gran per-sona, molt noble, molt sincer, molt bon fill, el màxim...


On va començar a treballar?Va començar a treballar a la Fisa i va ser-hi fins que li va tocar anar a fer el soldat. Com que en aquella època encara s’hi havia d’anar a l’Àfrica, el seu pare –perquè amb ell no li preocupava gaire això- tenia molt d’interés que no li toqués. Finalment es va fer voluntari per no anar-hi i va fer el servei militar durant 20 mesos, però va tenir moltíssima sort i es va quedar a Gavà, va ser fantàstic. Va fer tota la instrucció allà i els comandaments eren catalans i molt bona gent que li van oferir un tracte molt maco. De fet, ell guardava molt bon record del servei militar i deia que havia estat una de les èpoques en que havia rigut més. Durant el servei militar, va fer oposicions a La Seda de Barcelona i les va guanyar, així que ho va arreglar per poder anar al campa-ment al matí i, a la tarda, anava a treballar al Prat. La seva feina a l’exèrcit era fer els papers, que sempre ha estat la seva cosa: feia documentació, feina d’oficina, portava l’administració... No va haver de fer mai guardies ni res d’això.

Diuen que Eugeni Molero era una persona molt visceral?Sí, s’hi abocava molt en els temes que l’interessaven de veritat i no parava d’investigar. La seva afició era la sardana, però li encantava la música en general.

I no va plantejar mai a casa la possibilitat d’estudiar música?No, perquè això ara és més habitual que en aquelles èpoques. Tenia una oïda extraordinària, ho agafava tot de seguida. A casa, es posava el tocadiscos i utilitzava dues ràdios per escoltar per una banda els greus i per l’altra els aguts per no perdre cap detall de la interpretació. Recordo una vegada que es va passar uns dies escoltant un disc sense dir res fins que finalment li va dir al seu pare que havia de dir-li al rellotger que es mirés el rellotge de l’estació, ja que devia estar brut o tenia algun defecte: que havia notat que cada mig minut feia un sorollet i sabia que els rellotges elèctrics saltaven cada mig minut. Escoltava la seva música, però va arribar a aquesta deducció, cosa que ens va deixar a tots sorpresos. Tenia una oïda i una memòria extraordinària.


Joan Claramunt

Químic i crític sardanista, va compartir l’afició per la sardana i la música de cobla amb Eugeni Molero, a qui responsabilitza de tots els seus coneixement musicals i s’haver aprés a escoltar de veritat una cobla. Claramunt ha estat un dels impulsors del disc d’homenatge a Eugeni Molero, editat en el 25 aniversari de la seva mort i que recull totes les sardanes escrites a la memòria de Molero, algunes de les quals s’enregistrades per primer cop en un estudi.

“Em va ensenyar a escoltar de veritat la música”


Quin va ser el seu primer contacte amb Eugeni Molero?Vam estudiar junts el batxillerat als Escolapis i en aquell mo-ment ja vam intimar bastant, malgrat que ell era de lletres pures i jo de ciència. Ja feia unes redaccions a classe de 10 sobre 10 i utilitzava paraules en els seus treballs que la resta no havíem sentit mai: recordo sobretot la paraula polular i que vaig venir corrents a casa després de classe per buscar-la al diccionari perquè no sabia que era, no l’havia sentit abans.Després del batxillerat, vam perdre el contacte perquè ca-dascun va fer la nostra carrera per bandes diferents, però ens vam tornar a trobar gràcies a la sardana. Ell es va fer el núme-ro 1 en la crítica musical de sardanes, i en la investigació en aquest camp: per exemple, va recuperar la sardana La cançó dels traginers, que es va reestrenar als jardins de Can Papiol, a Vilanova i la Geltrú, un dia que va venir la Principal de la Bisbal sota la direcció de Conrad Saló.

I van compartir l’afició per la sardana?Em va descobrir moltes coses de la música de cobla, em va ensenyar a escoltar-la i a descobrir tots els matisos. De fet, era un home molt respectat i valorat pels músics. Recordo que anavem plegats als aplecs i em sorprenia que els músics passaven tots a saludar-lo. I quan ell deia: “ara callarem i es-coltarem a Joan Parés –per exemple- el millor tible que hi ha hagut”, tots ho fèiem amb gran interès. Recordo també un any a Banyoles, a la festa de la Sardana, La Principal de la Bisbal va tocar una excel·lent sardana que es diu Cel amunt i també ens la va fer escoltar-la especialment. Amb tot, ell pensava que als aplecs i a les multitudinàries actuacions no es prestava la suficient atenció al músic, perquè deia que ells es preparaven amb molta dedicació l’actuació i el públic sovint estava per altres coses, o parlava o es despistava. Valorava molt la figura del músic, tot i que també li demanava que fos rigurós: recordo una vegada que van venir els Montgrins i van tocar a la Penya Barcelonista les Danses de Vilanova d’Eduard Toldrà, però el tible va rallar bastant i ell va ser molt

Joan Claramunt

Químic i crític sardanista, va compartir l’afició per la sardana i la música de cobla amb Eugeni Molero, a qui responsabilitza de tots els seus coneixement musicals i s’haver aprés a escoltar de veritat una cobla. Claramunt ha estat un dels impulsors del disc d’homenatge a Eugeni Molero, editat en el 25 aniversari de la seva mort i que recull totes les sardanes escrites a la memòria de Molero, algunes de les quals s’enregistrades per primer cop en un estudi.

“Em va ensenyar a escoltar de veritat la música”


recordo molt d’ell i abans de dir res, d’assegurar alguna cosa de la que no tinc certesa, intento informar-me bé.

Coincidint amb el 25 aniversari de la mort d’Eugeni Molero s’ha presentat un CD d’homenatge.

El disc té 12 sardanes, deu de les quals els seus autors li van dedicar a Molero directament. Una altra ha estat escrita ex-pressament per a l’ocasió pel seu fill, Esteve Molero, i una altra és del seu íntim amic, Conrad Saló, perquè vam pensar que si Molero hagués mort abans que ell, sense dubtes també li hauria escrit una sardana. De Saló vam incloure Els ocell et canten, que li va fer a la mort del seu pare, perquè vam pensar que era la més adient. Les 12 sardanes han estat interpretades per l’orquestra Marinada. El disc ha suposat l’estrena de la peça de Molero, però moltes de les altres sardanes que hi ha no havien estat tocades i enregistrades mai fins ara. I ha una cosa en comú en la majoria de les obres i és que cap d’elles, a excepció d’una, porta el nom d’Eugeni Molero, perquè els autors el coneixien i sabien que a ell no els hi hagués agradat, perquè era un home al que no li agradaven massa els reconei-xements públics.

Sabria dir alguna de les sardanes preferides de Molero?Sí, de Conrad Saló, la Festa de Sant Martirià, i de Manel S. Puigferrer, Per tu Rita, encara que la favorita del públic és Somnis. Eugeni Molero deia que la sardana era gironina i no barcelonina, cosa que comprensiblement no va caure bé a Barcelona. Era una frase molt controvertida però crec que tenia raó: qualsevol sardana de Saló era un poema amb una nota lligada perfectament a la següent i, a Barcelona, el ritme era més trencat.

crític perquè deia que era inadmissible que, venint a Vilanova i sabent que tocaria les Danses de Toldrà, no s’hagués estudiat una mica més la peça.

Així considera que va aprendre molt de Molero?Havia anat molt a casa seva, a Sant Pere de Ribes, i allà em va ensenyar a escoltar sardanes, ens descobria els matisos tor-nant a escoltar la peça tant com fos necessari. L’oïda natural la podem dirigir allà on volem, però per això s’ha d’estudiar i això ho tenia molt clar Molero i, posteriorment, recordo que vaig fer el mateix amb la meva filla.

Va ser una persona important en el món de la sardana?Eugeni Molero feia una cosa de màxima responsabilitat, que és elaborar el que coneixem com menú dels aplecs, el programa de sardanes. Feia especialment el del concert que fan a Banyoles les millors cobles del país durant la festa de la sardana. El bo i millor del país es reuneix durant les festes de Sant Martirià, que en aquell temps es feia al teatre Mercantil.Ell presentava molts concerts, i mai duia cap paper, es refiava sempre de la seva memòria prodigiosa, i sempre els presentava dret, mai assegut, excepte l’últim, que va presentar abans de morir, al Prado de Sitges: recordo que tocaven els Montgrins, ja l’havien operat, i ens va semblar que la cosa ja no anava bé.

Com el definiria com a crític musical?Era rigorós, verdader i valent. Si havia d’escriure una cosa, ho feia sense més i passés el que Déu volgués. Si tenia una cosa creuada eren els enxufats, li donava molta importància a la vàlua de la gent per ocupar un càrrec i no tenia compassió en aquest sentit. Ell no afluixava. També tenia trifulques amb altres comentaristes i crítics, perquè Molero no s’equivocava mai ja que contrastava molt les informacions i les fonts i si no ho sabia, no ho deia; però si ho deia, és que allò podia anar a missa. Ara faig un programa de ràdio a Canal Blau dedicat a la sardana i aquesta és una cosa que tinc molt present, m’en-


“La seva passió era la música, tota”

Esposa d’Eugeni Molero, amb qui va tenir dos fills, Esteve i Eugeni.

Montserrat Olivella

Recorda quan va veure per primera vegada Eugeni Molero?Va ser en una exposició de pintures al Foment Vilanoví, crec recordar que era sobre Joaquim Mir. Ell havia fet la presentació de l’exposició i jo havia acudit a la mostra amb el taller de Salvador Massana, on anava en aquell moment a pintar. Ells eren molt amics i, segons vaig saber després, l’Eugeni havia anat alguna vegada al taller i ja s’havia fixat en mi. Les seves grans passions estaven totes relacionades amb l’art: la música, la pintura, l’escriptura...

Quina creu que era la faceta que li proporcionava més satisfaccions?Crec que ell es considerava més aviat assagista, però s’apas-sionava amb tot el que feia. Era una persona tan vital que era difícil saber si li agradava més parlar o escriure de música o d’art, fer entrevistes...

Però si tenia una gran passió era la sardana?Sí, això ho portava des de petit. Va escriure molt, va estudiar molt sobre grans músics, es va preocupar per conèixer els més importants de l’època i va aconseguir una amistat tan gran que ja no era només el periodista que parlava d’ells i de la sardana, era un amic.

Era un persona molt passional?Sí, quan estimava alguna cosa o una persona era capaç de donar-ho tot. I quan dones tant, de vegades aquelles persones o aquells fets et defrauden, llavors també era capaç de sentir-ho moltíssim.

Com era el dia a dia del periodista, perquè tots aquells treballs eren al marge de la seva feina a La Seda de Barcelona?

Doncs sacrificant moltes hores. Marxava al matí al Prat, dinava allà i tornava cap a quarts de set. Llavors es dedicava a nosal-tres, als nens, preparàvem plegats el sopar, era molt de sentir la família. I els vespres ja els dedicava a escriure, escoltar música, igual que els caps de setmana: anàvem per la banda de Girona als aplecs i ens vam enganxar tots molt a la música.


Com definiria Eugeni Molero?Com a professional era una persona molt implicada i, en l’àm-bit personal, era incapaç de fer mal a ningú. Socialment era una persona molt implicada en la reivindicació del sentiment nacional, però no crec que mai s’hagués apropat a la política. De fet, va tenir l’ocasió de ser-hi en un moment clau com va ser la transició, però deia que no era per a ell. Si veiés la situació que hi ha ara, segurament seria molt crític.

La va contagiar de les seves passions?Sí, em va ensenyar moltes coses que jo no sabia de la música, igual que de l’escriptura, perquè a l’escola ho vaig fer tot en castellà. Molts pensen que la seva passió era la sardana, però la veritat és que li agradava la música en general i era molt aficionat al jazz i la música clàssica, igual que la música de cobla. Recordo especialment com ens posàvem discos i m’en-senyava a escoltar la música, a aprendre a escoltar els diferents instruments. Em va fer viure molt i descobrir moltes coses perquè ell era capaç de distingir qualsevol element de la cobla amb tota facilitat.

I als seus fills també els va enganxar a la música.Quan l’Eugeni va morir, els nens eren molt petits, tenien 7 i 9 anys, però tot i així va tenir temps per ensenyar-los a estimar la música, com feia ella. Era una pare que es tornava boig pels seus fills, i ells han acabat conduint les seves vi-des cap a la música, perquè suposo que ho portaven molt a dins. De fet, de petits els feia escoltar música, els hi comprava instruments i els feia tocar... I això els hi ha quedat gravat, encara que ells amb prou feines s’en recorden. Recordo que l’Esteve volia tocar el trombó de vares de molt petit, però és un instrument que en aquell moment no podia tocar un nen de 9 anys perquè els braços no li donaven. Tot i això, un any per Reis li va fer una tarja que valia per un trombó, però ja no li va poder regalar... Amb el temps, és curiós però ha acabat tocant el trombó l’Eugeni. Tots dos han tocat instruments musicals des de petits, han estat a cobles sardanistes, a la Big Band de Barcelona... De fet, l’Esteve treballava a televisió de guionista en un programa de sardanes i va acabar deixant-lo per anar al Conservatori de Rotterdamm, perquè la seva passió era la música.


“S’estimava la Principal, la sentia d’aprop”

Músic (tible) i representant de la cobla sardanista La Principal de la Bisbal. Es va fer càrrec de la representació de la cobla oficial de la Generalitat de Catalunya a la mort de Conrad Saló (1981), que des de 1935 va dirigir musicalment La Principal de la Bisbal, on va tocar com a segon fiscorn en la formació de cobla, i violí i piano en la formació d’orquestra. Amic perso-nal d’Eugeni Molero, Turet recorda i conserva amb especial estima la correspondència que es van intercanviar durant anys i especialment la darrera carta que va rebre de Molero en la qual el periodista s’acomiadava d’ell.

Lluís Turet

Com va conèixer Eugeni Molero?L’Eugeni estimava Conrad Saló i l’orquestra, i estic segur que hagués donat la vida per qualsevol dels dos. Vam fer amistat per la seva vinculació a la cobla i arran d’això ens vam conèi-xer, vam quedar molts cops per parlar i per compartir una afició comuna: la pintura. A mi m’agradava molt pintar i ell va col·laborar molt amb mi, fent-me les presentacions dels catàlegs i de les exposicions. De fet, em vaig especialitzar en l’aquarel·la perquè en els inicis, quan vaig ensenyar els meus primers quadres a Molero, em va dir que tenia una mà especial per aquest estil i que m’hi dediqués.

Eugeni Molero es va implicar molt en la trajectòria de la Principal de la Bisbal?

Sí, tenia una passió especial que li venia d’anys. I va fer un gran treball i es va significar molt per tal que la Principal aconseguís recuperar el títol de cobla oficial de la Generalitat de Catalunya, que ja tenia l’any 1932, però que després amb la Guerra Civil es va perdre. No sé si la seva participació va ser determinant o no, però el que és segur és que es va moure tot el que va poder, va escriure arreu i ho va defensar amb totes les seves forces, perquè deia que era una reparació que li devien a la Principal.

I què creu que era el que tant li captivava de la Principal de la Bisbal?

Ell deia que era la qualitat de la cobla, que era única, que no hi havia cap més com ella, però és que ens estimava molt. Venia molt sovint a Girona, ens feia el catàleg dels aplecs, les presentacions i unes crítiques maquíssimes.

Com era com a crític musical?Molt apassionat i recordo que moltes vegades, quan una actu-ació en què acompanyàvem algun artista no sortia del tot bé, sempre carregava la responsabilitat al cantant i no a la cobla, quan suposo que alguna vegada també devia ser culpa nostra que no sortís bé l’actuació. Però és que ell estimava molt els


músics, sobretot els més grans, els veterans de l’orquestra i fins i tot es molestava que s’haguessin de jubilar –els estatus de la cobla diuen que els músics s’han de retirar als 65 anys-.

Creu que la Principal li deu alguna cosa a Molero?Les coses ara han canviat molt, però personalment crec que en aquell moment sí li devia moltes coses, almenys aquesta era la meva sensació. Va visitar molta gent a la Generalitat per influir en la recuperació del títol oficial, però en general crec que va in-fluenciar en l’opinió pública, perquè tenia molt de pes en el món de la crítica musical. Sabia més que nosaltres de la historia de la cobla i de la institució perquè es va abocar molt en l’elaboració del llibre sobre la Principal de la Bisbal i va sortir un llibre molt maco. Era com si fos seva la cobla, la sentia molt d’aprop.



“Tenia una capacitat notable amb la ploma”

Historiador de Vilanova i la Geltrú. Va tenir una relació d’ana-des i tornades amb Eugeni Molero, del que reconeix una ca-pacitat innata per a l’escriptura tot i que considera que sovint es deixava portar massa per les seves passions.

Francesc Xavier Puig Rovira

Quan va conéixer Eugeni Molero?De molt jove, quan ell estudiava als Escolapis, jo feia de pro-fessor, tot i que no recordo haver-lo tingut a classe. Aleshores era un noi que destacava en l’àmbit de l’escriptura. Tenia 15 o 16 anys i havia fet treballs del col·legi que destacaven per sobre de la resta. I és que de molt jove ja va entrar com a redactor al Diari de Vilanova, i en aquella època jo intervenia molt en el diari. Tenia una gran capacitat per escriure, era capaç d’omplir ell sol el Diari amb facilitat, tot i que crec que seguia una línia una mica incoherent deixant-se portar per les seves fílies i fòbies. De totes maneres, la seva capacitat amb la ploma era molt notable, era un periodista vocacional i visceral, podia escriure de qualsevol cosa dins de l’àmbit local.

Tenia alguna temàtica concreta en la que destaqués en la seva trajectòria local?

Al Diari va fer la crítica d’art, i en general els seus articles, alguns dels quals signava amb seudònims, es centraven al voltant de l’àmbit de la cultura. Jo estava vinculat a la Biblio-teca Museu Víctor Balaguer i el seu centre d’estudis i aquelles dues institucions, pel motiu que fos, li despertaven certa animadversió, possiblement perquè tenien una estructura excessivament tradicional en aquell moment o perquè el cen-tre d’estudis estava més vinculat als estudis de la història no contemporània i l’arqueologia... Eugeni Molero tenia grans valors que crec que ell mateix no els va saber valorar ni ex-plotar adequadament.

Però va obtenir grans reconeixements pels seus treballs?Del tema musical havia escrit coses des de molt jove. L’any 1963 va publicar una biografia d’Eduard Toldrà i encara no tenia 20 anys. La recordo perquè estava ben escrita i esta molt bé pel que feia als continguts, però me la va deixar perquè li fes algunes aportacions per millorar l’estructura del llibre. Escriure als 20 anys una biografia del Toldrà significa tenir una passió per la música i pel personatge: és la primera biografia


que hi ha d’ell. En els últims anys del franquisme, es va anar distanciant del Diari de Vilanova, pretenia una renovació a la redacció perquè hi havia gent jove que es volia anar ficant en el món del periodisme, com ara Sixte Moral, Paco Escribano, Xavier Capdevila... noms que després han destacat en aquest món. D’alguna manera plantejaven entrar al Diari per fer-hi una renovació, però la cautela que va tenir la direcció no els va semblar la millor acollida i van crear el Setmanari de Vilanova i la Geltrú, que va ser possible gràcies a Miquel Adrià, amic de Molero al qui havia ajudat molt amb les seves crítiques.

Què va representar en aquell moment el nou Setmanari?Era un producte primerenc del postfranquisme, que va sortir en un moment en que hi havia molta efervescència i ganes de fer coses. Es va tirar endavant amb molta ambició i en el seu moment va ser una aportació important a la ciutat. Potser des d’un punt de vista periodístic, en un moment en que els gèneres no estaven tan definits com ara, li faltava un grau de definició per aclarir si era un diari d’informació miscel·lanic com sol ser la premsa local o era una revista d’opinió, com va resultar sent. De fet, per ser una revista d’opinió, estava feta per un personal molt heterogeni, amb el que això representa de dificultat per avenir-se la redacció.

Com definiria Eugeni Molero?Va ser una figura clau d’una època no gaire brillant del peri-odisme local. Però si alguna cosa el caracteritzava era la seva promoció d’algunes activitats destacades a la ciutat, com ara un homenatge a Cabanyes que es fa fer al Foment Vilanoví i la creació de la comissió del monument a Francesc Macià.



“Era visceral, lleial i compromès”

Mestre i polític de professió, les seves col·laboracions periodís-tiques en mitjans de comunicació d’abast local i nacional van iniciar-se a mitjans dels anys 70 i es mantenen a l’actualitat. Moral va ser alcalde de Vilanova i la Geltrú entre 1999 i 2005 i actualment és diputat del Partit Socialista de Catalunya al Congrés dels Diputats.

Sixte Moral

Quan va conèixer Eugeni Molero?Era l’any 1973 o 1974, quan vaig començar a publicar al Diari de Vilanova. Però hi ha dos fets que essencialment ens apro-pen. L’any 1976, amb Oriol Pi de Cabanyes i Bienve Moya, plantegem a la revista Canigó fer un dossier sobre l’estat de la ciutat de Vilanova i la Geltrú. La proposta va interessar a la revista i ens adreça a Molero, que en aquell moment n’era col·laborador. Ens posem en contacte i publiquem el dossier que repassava l’estat de la ciutat a través de la gent dels partits polítics, que encara no eren públics, però a Vilanova tothom ens coneixíem. El dossier va tenir cert ressò perquè era la primera vegada que es publicava l’opinió de la ciutat amb llibertat. I una segona circumstància que em va apropar a Molero va ser arran d’un article que vaig escriure -i que llegit ara segurament ens faria riure per innocent- que va molestar a un regidor municipal i que va provocar que l’alcalde, Josep Piqué, llencés una amenaça de denúncia i querella criminal contra mi. Llavors Eugeni Molero, sense que en aquell moment tinguéssim una amistat profunda, em va venir a veure a casa per explicar-me el que passava i per oferir-me el seu suport, ja que el Diari en aquell moment no va saber reaccionar correc-tament amb un col·laborador al que l’autoritat volia encartar. L’Eugeni va demanar hora amb l’alcalde i recordo que va fer una representació magnífica davant de Piqué posant-li una quantitat de salsa impressionant, i ho va arreglar tot. Va dir-li a Piqué que no teníem cap problema amb que posés la querella, que portaria a Solé i Barberà (un destacat advocat i polític del PSUC) i que ja se les veuria ell i amb l’escàndol mediàtic que es generaria. Per mi va ser un moment impressionant per veure com un alcalde predemocràtic davant de persones que, sense ser representatives de res, teníem una línia de conducta diferent de la seva i li estàvem fent veure que s’equivocava.

I que va ser allò tan polèmic que va provocar aquesta situació?La veritat és que l’article era una xorrada, crec que parlava sobre uns jardins i això va molestar al regidor de l’àrea. Però


ció. L’objectiu era fer una premsa local democràtica perquè estàvem en un procés nou i calien noves formes, des d’una òptica catalana. A més, també teníem la intenció que fos un projecte amb el que no es perdessin diners i la veritat és que sempre ho vam fer gratuïtament, però això de guanyar diners va costar molt: recordo que no va ser fins l’últim número de la nostra etapa que es van començar a guanyar alguna cosa, sota l’administració d’Albert Sanabra.

Com va funcionar el Setmanari?El director de facto del Setmanari era Eugeni Molero i, a més, escrivia el que calgués: des de l’entrevista a l’editorial i, si feia falta, feia quatre breus. Els dos anys que va sortir el Setmanari van servir per marcar una pauta, diferenciant-nos molt del que era la premsa a la ciutat. En aquell moment, vam trencar amb la inèrcia que hi havia de molts anys. I fruit de la feina que es feia, van sorgir històries importants com la del monument a Francesc Macià, que es va fer a partir d’una iniciativa del Setmanari que va encapçalar l’Eugeni. També vam viure amb molta expectació el tema de les primeres eleccions, l’any 1977. La veritat és que ens movíem amb molta precarietat, perquè no treballàvem amb rotativa sinó impremta, amb el que això representa pels terminis d’entrega i les formes. Però en el fons era una publicació molt correcta i això és fruit de la capacitat enorme de treball i de gene-rar dinàmiques de Molero. I vam patir els enfrontaments lògics que hi ha en tota redacció, per posicionaments, per qüestions ideològiques..., però això no va ser mai cap problema.

Però el projecte no va durar gaire temps.La història del Setmanari és dissortada, perquè finalment l’editor decideix vendre’l. Miquel Adrià ja havia perdut masses diners i en el llindar de les primeres eleccions municipals la dreta necessitava tenir un instrument que es desmarqués de la història del propi Diari.

el més impressionant va ser que Molero va venir a dir-li a l’alcalde que no representaven ningú i que no toquessin la pera perquè qualsevol fet d’aquests podia arribar a generar un conflicte que els hi esclatarà a les mans.

Així enforteixen la seva relació?Això ens va crear un vincle important que, després de parlar molt amb Bienve Moya, amb Oriol Pi de Cabanyes i amb el mateix Eugeni Molero, ens va unir en un altre projecte peri-odístic. En aquelles trobades vam creure que havia arribat el moment de reclamar una certa democratització de l’estructura del Diari de Vilanova, que en aquell moment formava part de l’anomenada Prensa del movimiento i, per tant, era un diari públic. No demanàvem pràcticament res, l’únic que li reclamàvem al director és que creés un consell de redacció i que ens incorporés a part dels que hi érem allà col·laborant. L’objectiu era crear un òrgan que democratitzés el diari, però se’ns va denegar. Llavors vam començar a treballar per fer una publicació nova: en el decurs del procés vam mantenir moltes reunions, vam pensar molt l’estructura del que havia de ser aquella publicació, vam contactar amb periodistes professi-onals... Necessitàvem un director que fos periodista i ho va ser l’escriptor Joan Randell, que només va venir el dia de la constitució de la societat i no el van veure mai més; ens va fer un favor i prou. I el tema del finançament el vam aconseguir a través de l’Eugeni, que coneixia a Miquel Adrià, vinculat al món de l’art i amb galeries a Barcelona.

Així va tirar endavant el projecte del Setmanari de Vilanova i la Geltrú?

Sí, inicialment vam ser els quatre i progressivament es va anar incorporant més gent com Paco Escribano, Ramon Fer-rer, Xavier Capdevila, Conxita Socías, Andreu Bosch, Josep Lluís Palacios... Abans que sortís el primer número, vam tenir una feina impressionant, van ser moltes hores de dedica-


I van perdre el contacte?El vam mantenir, però a nivell personal. Professionalment, ens vam tornar a trobar alguna vegada quan ell es va fer càrrec de la publicació mensual Montgròs, a San Pere de Ribes, i va organitzar un acte amb els regidors de Cultura de Sant Pere de Ribes, Sitges, Vilanova i la Geltrú i Cubelles, que segurament seria dels primers contactes comarcals que es van fer.

Com el definiria com a periodista?Era un home que tenia tres grans passions: l’escriptura, l’art i les sardanes i, per extensió, la música vinculada a la cobla. Com a periodista era una persona amb una capacitat de treball im-pressionant, molt rigorós pels temps que corrien, i, de vegades, amb una visceralitat que segurament li va fer tancar algunes portes, malgrat que demostrava una lleialtat extraordinària: la punta de visceralitat es traduïa en lleialtat i compromís. Explicava anècdotes de la seva relació amb el Diari i hi ha una que sempre em va cridar l’atenció. Ell va fer una mena de diccionari sobre la ciutat on anaven sortint personalitats, era l’època en que manava encara a la ciutat Ferrer Pi (alcalde de Vilanova i la Geltrú de 1946 a 1969): quan va arribar la F, va obviar citar-lo -evidentment el considerava un alcalde feixista i no el va treure-, però després es va trobar la sorpresa que sí que va sortir publicat, perquè algú el devia haver ficat. Crec que en un temps democràtic, Molero hagués estat una persona amb una gran capacitat no tant de fer política, que no li interessava especialment com a compromís personal, però sí d’estar al capdavant de qualsevol publicació i fer-la funcionar amb rigor i qualitat.

L’època clau que li va tocar viure va marcar molt la seva trajectòria.Va viure de ple la transició amb compromís, aportant el que podia des del terreny del periodisme, la música... Diria que va ser un personatge des del punt de vista de les lletres locals de certa rellevància no reconeguda. En un altre temps, se li hagués reconegut molt més la feina. La veritat és que el Set-manari era incòmode per tothom, no només per a la gent del



Era molt crític amb la cultura local?Era molt rigorós quan una cosa no estava fonamentada, però també era molt generós. I sí era crític amb l’estructura més rància de la cultura d’aquest poble: detestava la història del vilanovisme emprat per justificar-ho tot en el seu nom, ja fos la cosa més carca o la cosa més fatxa. I en aquells moments dir això era molt dur.

Després de la mort d’Eugeni Molero, el consell comarcal del Garraf va impulsar els premis de periodisme en el moment que era conseller de Cultura.

Em va semblar que calia reconèixer la seva feina i per això vam impulsar el premi periodístic en un moment que la intenció era que els ajuntaments i el consell comarcal elaboressin un cartell de premis literaris de certa rellevància. Va ser un homenatge i reconeixment que no havia tingut en aquells moments.

Diari, sinó per a l’Ajuntament i els partits d’esquerres, llevat d’alguna honrosa excepció. En les últimes èpoques, quan ja no teníem crèdit, vam intentar recórrer als partits perquè ens fessin una aportació econòmica i només va respondre un: els majoritaris (CiU i PSC), ens van dir que no. Era una publicació incòmode perquè es deien les coses molt clares i perquè es significar molt en lluites com la de la Tèrmica. Segurament també vam pecar d’una radicalitat exagerada o, si més no, inusual per a l’època i d’un plantejament que la pròpia societat del moment no assumia plenament. Però vam destapar moltes les situacions conflictives en un moment en el qual la gent demanava altres coses: el Setmanari va fer una cosa important que era demostrar que una altra premsa era possible, malgrat que potser el model triat no va ser el més vàlid.

Es va significar especialment en algun tema?Sobretot, en el tema de l’Assemblea d’Artistes, però aquests nivells de compromís creaven incomoditat a la ciutat, suposo que per això Molero sempre va buscar un segon terme: en la comissió pel monument a Francesc Macià, en les exposici-ons artístiques... No va voler mai protagonisme públic més enllà del que ja li tocava. I crec que en el món de la sardana va ser un dels dinamitzadors en el sentit que li va donar un nou aire i el va modernitzar i no sempre se li ha reconegut correctament.

Creu que el seu pas pel Setmanari li va buscar enemistats?Més que enemistats, li va crear incomoditats, però ell passava olímpicament de la retòrica institucional i de les autoritats. Algunes de les seves editorials destil·len un cert anarquisme molt lúdic i racional. També tenia una dèria amb la institució balagueriana, que pensava que estava morta, però crec que des de la seva crítica també va ajudar a que la gent s’espavilés.


Guardonats en la XVIIena edició dels Premis de Periodisme i Investigació Eugeni Molero

Premi Periodisme Imprès/DigitalPodien optar els articles, reportatges i treballs publicats al llarg de l’any 2008 a la premsa en format imprès o digital de difusió local, comarcal o nacional amb temàtica relacionada amb comarca del Garraf, per acord unànime dels membres del jurat, s’acorda atorgar el premi al treball “Sitges; Històries d’una illa d’ultramar”, reportatge d’autors diversos i dirigit pel Sr. Joan Morales i Morera, publicat a la Revista Descobrir Catalunya. El jurat acorda igualment fer menció especial al reportatge “Quan sonaven les sirenes”, realitzat pel Sr. Albert Jorquera i Mestres.

Premi Periodisme TelevisiuPodien optar els reportatges, programes i vídeos que s’hagin enregistrat i emès al llarg del 2008 a les televisions locals o nacionals i que tractin temes d’aquest territori per acord unànime dels membres del jurat. S’hi pot optar de manera individual o en grup. El jurat acorda atorgar el premi al treball presentant pel Sr. Bernat Deltell i Milà, coproducció d’El Far Blau Produccions i Televisió de Catalunya i emès per aquesta cadena, reportatge titulat “Leonora Milà. Música Integral”.

Premi de Periodisme RadiofònicPodien optar els reportatges, programes i guions radiofònics que s’hagin enregistrat i emès al llarg del 2008 per ràdio i que tractin temes relacionats amb la comarca del Garraf, el jurat acorda atorgar el premi al reportatge “La llarga agonia de la plata”, realitzat pel Sr. Javi Polinario i Montesinos i emès a la Cadena SER Penedès-Garraf.

Premi Periodisme GràficPodien optar fotografies o reportatges fotogràfics que s’hagin publicat al llarg de l’any 2008 a la premsa de difusió local, comarcal o nacional relacionats amb la comarca del Garraf, per acord unànime dels membres del jurat s’acorda atorgar el premi a la imatge titulada “La platja de Ribes Roges després de la Revetlla de Sant Joan”, publicada al mitjà Vilanova Digital, l’autor de la qual és el Sr. Carles Castro i Ramos.

Premi Investigació comarcalPodien optar estudis i investigacions sobre aspectes de la comarca del Garraf, el jurat acorda deixar desert el premi.

Opuscle Eugeni Molero

Documents

Transcript of Opuscle Eugeni Molero