1

Premis literarisFRANCESC D’ALBRANCA

2016

2

Edita:AJUNTAMENT DE FERRERIES

Dipòsit Legal: ME 13/2017

Imprès: Lligall Art Gràfic(Fundació per a Persones amb Discapacitat Illa de Menorca)

3

PRESENTACIÓ

Quan ens trobam davant el paper en blanc es produeix un moment màgic que fa que la imaginació volti pel cap intentant trobar aquella cosa motiva-dora sobre la qual començarem a escriure. Aquest procés és fantàstic. Mol-tes vegades, però, quedam decebuts perquè la pluja d’idees no es produeix; d’altres vegades, tenim clar el que volem dir, però no trobam com explicar-ho i donam voltes sobre formes que no ens satisfan.

Avui, per presentar aquesta publicació m’he proposat, abans de res, posar damunt la taula uns “ingredients” per preparar un “menú”. Aquest menú no tindrà altre objectiu que crear opinió i debat.

El primer ingredient és una frase del segle XVII de qui és considerat la màxima figura de la literatura espanyola, Miguel de Cervantes Saavedra. Ell va dir: “El qui llegeix molt i camina molt, veu molt i sap molt”. El segon ingredient és una notícia que vaig llegir no fa gaire en un diari nacional, que deia que segons l’enquesta del CIS de 2016 un 35% dels espanyols no llegeix mai o gairebé mai. Em va fer pensar. I anam sumant més coses. El tercer ingredient, ara una mica més filosòfic, és la frase que ens va deixar el novel•lista i poeta Ricardo León y Román, que va afirmar que “els llibres em van ensenyar a pensar, i el pensament em va fer lliure”. I podríem afegir a aquests ingredients una notícia ben nostra, i és que el 2017 la Biblioteca de Ferreries compleix 50 anys d’història, sens dubte una fita important! I què trobau si hi afegim una altra frase, en aquest cas de Francis Bacon, que va dir que “la lectura fa a l’home complet; la conversa, àgil; l’escriure, pre-cís”. Amb tots aquests apunts podríem arrencar un bon debat entorn de la importància de la literatura.

4

L’Ajuntament de Ferreries, apostant cada any pel Premi Francesc d’Albranca, pren d’alguna manera posició a favor de la literatura i de la importància de l’escriptura i la lectura. Ho fa posant en valor la creació, la imaginació i la comunicació d’aquests joves escriptors, i oferint al públic els seus relats a través d’aquesta publicació.

Per aquest motiu, volem felicitar a tots els qui heu participat en aquest premi tan nostre i agrair la col•laboració dels professors dels diferents cen-tres, que han animat els alumnes a escriure i els han ajudat en el procés de creació, convidant-los alhora a seguir esperonant els alumnes en aquesta tasca d’escriure, conscients de la riquesa que comporta. Valgui també un agraïment sincer al jurat que ha fet la selecció dels treballs d’aquesta con-vocatòria.

Benvinguts idò a aquestes pàgines que, partint del blanc, un grup de bona gent ha impregnat d’enginy i fantasia, realitat i ficció, vida i somnis, perquè en puguem fruir tots els qui apreciam la màgia de l’escriptura.

Josep Cardona TruyolRegidor de Cultura

5

ANY 2016ACTA DEL JURAT QUALIFICADOR DEL XXXV CONCURS LITERARI FRANCESC D’ALBRANCA

Dia: 18 d’abril de 2016Hora: de les 20.00 a les 20.40 hLLoc: Biblioteca municipal

Membres del jurat:

Presidenta: Enriqueta Camps Cardona, regidora

Vocals: Ana Acosta Pérez, professora de l’Escola d’Adults M. Àngels Llufriu Huguet, mestra de primària Lídia Maestre Vidal, mestra d’infantil Neus Barber Pons, membre del Grup de Lectura de Ferreries

Secretària: Francisca S. Pons Truyol

Després d’analitzar les obres presentades, se seleccionen les finalistes me-reixedores de ser publicades, d’acord amb la classificació que segueix:

Categoria A: Cinquè curs: El camp de la tristor Autora: Irati Allika Andreu Sisè curs: El carrer dels cinc mons Autor: Sergi Pons Deyà

Categoria B: 1r d’ESO: El meu poblat Autora: Teresa Pons Pons 2n d’ESO: El vaixell Autor: Xavi Martí Llull

Categoria C: 3r d’ESO: Família Autora: Marina Sansaloni Beristain 4t d’ESO: Per a tu, àvia Autora: Mercè Guasch Riera

6

A continuació, els membres del jurat passen a concedir els premis establerts d’acord amb les bases del concurs i resulten guanyadors els treballs següents:

Categoria A: Cinquè curs: S’ha espatllat l’ordinador Autora: Gibet Amengual Pons Sisè curs: El quadre encantat Autora: Marta Hidalgo Pons

Categoria B: 1r d’ESO: Àfrica Autora: Aina G. Vázquez Peña 2n d’ESO: Encara hi ha temps per observar el mar Autora: Paula Sansaloni Coll

Categoria C: 3r d’ESO: L’art de viure Autora: Núria Qi Janer Florit 4t d’ESO: L’atzar de la vida Autora: Maria Allès Bosch

Categoria D: ha quedat deserta. Categoria E: Si no pot ser blau que sigui groc Autora: Lina Bosch Marquès

El jurat fa les següents observacions:

Considera que els treballs de cinquè de primària tenen molta qualitat.Indica que hi ha categories en què les temàtiques de les obres es repeteixen i això fa que no siguin originals, especialment a la categoria C. Vol que consti en acta que dos treballs de la categoria E no van poder ser puntuats: un pel fet de tenir els fulls a doble cara i l’altre pel fet de ser massa curt; per tant, no compleixen les bases del concurs i s’han descartat.

I, perque consti, s’estén aquesta acta que, com a secretària certific.

Enriqueta Camps Cardona Francisca S. Pons Truyol (Presidenta) (Secretària)

7

Guanyadors Categoria A

S’HA ESPATLLAT L’ORDINADOR! Gibet Amengual Pons (5è curs)

Així és com cont el que li va passar a en Pau, un fillet de 7 anys.—S’ha espatllat, s’ha espatllat l’ordinador! —va cridar en Pau.—Ara vinc! —va dir la mare.—Ha desaparegut el Youtube i el tenia descarregat! —tornà a cridar en Pau.—Cerca’l pel Google —li respongué sa mare.—Igualment no funciona! —va dir, enfadat, en Pau.—Jo volia cercar la cançó “Happy”! —protestà en Pau.—Prova-ho amb el Mozilla Firefox —li va dir sa mare.—El Mozilla Firefox també ha desaparegut!—No pot ser! —va cridar sa mare.—A veure, mirarem si la wifi té cap problema, perquè açò que desapa-

reguin coses de l’ordinador és impossible —va dir més tranquil•la sa mare.—Segur que no! Jo no he tocat res! —contestà en Pau.

La wifi no tenia cap problema.—Impossible! Tot hauria de funcionar! —va dir preocupada sa mare —.

Haurem de demanar al pare i a la Gemma si han tocat res.—Gemma, sabem que has estat tu! —cridà en Pau a la seva germana de

14 anys.—Què dius? Si jo no he tocat l’ordinador des de fa mesos! —li contestà

na Gemma mirant-se el mòbil.—Sé que dius mentides! Tothom sap que ets una mentidera!—Què dius? No és cap mentida!—Que sí!

8

—Que no!—És igual, Pau, jo sé que na Gemma no l’ha tocat i ja està —els va inte-

rrompre la mare.—Idò..., pare, ahir vas emprar l’ordinador!?—No, per què?—Perquè han començat a desaparèixer coses!—Quines?—El Youtube i el Mozilla Firefox.—I el LibreOffice Writer? —demanà el pare a en Pau.—No ho sé, ara ho mir. Sí, també!—Açò no pot ser, ara hem de cridar en Toni, el tècnic.—D’acord —va dir el pare—. I la mare va telefonar.—Hola, podria venir per...—Arreglar ordinadors? Ho sent, ja tenc 145 persones que m’ho han de-

manat abans que vosaltres. Si voleu vos puc apuntar a la llista o podeu anar a la llista del meu company, n’Albert, que només té dues persones.

—I tant! Apunta’m a la llista de n’Albert.—D’acord, ja està fet. Diu que vindrà d’aquí a 10 minuts.—Gràcies, adéu.—Adéu.La mare li ho va explicar tot sense detalls i els deu minuts van passar molt

ràpid.—Riiiiing! —va fer el timbre de la porta.El pare va anar a obrir.—Hola, quin problema teniu? —va preguntar el tècnic, impacient.—Ens desapareixen coses de l’ordinador —explicà el pare.—Miri, com tots els altres clients que he tingut avui i els que vaig tenir

ahir. Als altres, no els he trobat la manera d’arreglar-los, i el meu company tampoc ho ha aconseguit. Si vol, hi puc fer una ullada.

—D’acord —respongué el pare, preocupat.Així i tot no ho va poder arreglar.—Quant li dec? —demanà el pare.—És gratuït.—No, no i no, ho ha provat. Quant li dec?—Res —respongué n’Albert—. I se’n va anar.—I ara què feim? —demanà en Pau amb tota la tranquil•litat del món.—Intentar resoldre el que passa —li va dir sa germana.

9

—Fer de detectius? —li demanà en Pau.—Sí —li va dir fent broma sa germana.—Sí, m’agrada fer de detectiu!—Era una broma!—Què? No, no era cap broma —va dir enfadat en Pau.—Aturau! És una broma, Pau, i ja està —cridà la mare. Però només amb això en Pau no va quedar satisfet i va decidir que a la

nit aniria a espiar per si era algú que volia deixar tothom sense ordinador, i descobriria qui havia estat.

—D’acord —va dir en Pau fent veure que li havia quedat clar.—Bona nit —va dir la mare a en Pau.—Bona nit —va dir en Pau a sa mare. Però no es va adormir, perquè tenia

un pla preparat.Ell va esperar que tothom estigués adormit per anar a espiar. Al cap de

vint minuts, va anar a l’habitació de na Gemma; estava adormida. Llavors va anar a l’habitació de son pare i sa mare; son pare estava adormit, però sa mare xerrava pel mòbil. Va esperar que s’adormís i va poder amagar-se darrere de la porta de l’estudi on hi havia l’ordinador. En aquell moment es va quedar amb els ulls com unes taronges mirant el que estava passant: un llibre esborrava tot el que trobava a l’ordinador! No va dir res. Aquell llibre li va resultar familiar: era Pinotxo. Quan va acabar de llevar tot el que con-tenia l’ordinador se’n va anar cap a una paret, va fer un gest i de la paret es va obrir una porta secreta: el llibre hi va entrar. En Pau el va seguir d’enfora perquè no el descobrís. La porta es va tancar. Aquell passadís que acabaven de passar era llarg i molt estret. De sobte, van entrar en una sala on hi havia un munt de llibres preparats per fer una reunió. En Pau va voler fer una foto, però no va pensar a llevar el flaix i...

—Un intrús! —va cridar el llibre Els tres porquets.En Pau es va posar a córrer, i més ràpid que un llamp va arribar a la porta,

que estava tancada.—Deixau-me sortir! —cridava en Pau mig plorant. Tots els llibres es van aturar i van dir:—Amb una condició: ens llegiràs a tots dues vegades l’any.—D’acord, però només vos llegiré si tornau tot el que tenia l’ordinador.

Però abans, una pregunta:—Per què heu començat a llevar tot el que tenien els ordinadors?

10

—Perquè nosaltres estam cansats de tanta tecnologia i volem que la gent ens llegesqui; també és perquè els llibres tenim al•lèrgia a la pols —van dir tots els contes i llibres.

—Idò, per què no m’avisàveu i ho dèieu a tothom? —demanà en Pau.—Perquè teníem por dels humans —respongué el llibre Els tres porquets.—Bé, ara ja està tot aclarit i no passarà res si tothom sap que xerrau, no?—No, supòs.—Al final tot es va aclarir de debò (amb proves que els llibres parlaven

per la foto que havia fet en Pau) i tothom cada dia llegia una estoneta; però per a en Pau el millor no va ser recuperar el Youtube, el millor va ser poder llegir i jugar amb els llibres, sense fer-los mal, i... sortir pel diari!

I açò és tot!

11

Guanyadors Categoria A

EL QUADRE ENCANTAT Marta Hidalgo Pons (6è curs)

Hi havia una vegada, a Ferreries, quatre amics: en Marc, na Judit, en Lluís i na Maria. Tots tenien dotze anys. En Marc era alt, roig, amb els ulls blaus; era simpàtic, amable i li encantava aprendre coses. Na Judit era d’altura mi-tjana, cabells castanys, pell morena i amb els ulls marrons; era bona amiga, simpàtica i li agradava molt viure aventures. En Lluís era el mes baixet del grup; tenia els cabells negres, la pell morena i els ulls castanys; li encantava menjar i sempre sabia què dir quan els altres estaven tristos o preocupats. Na Maria era alta, rossa, amb els ulls verds; era amable i sempre volia ajudar els altres.

Tot va començar quan van acabar l’escola. Començaven les vacances d’estiu amb molt de temps lliure per xalar. Un bon matí els quatre amics es van trobar i na Judit va dir:

—Tenc entrades per a l’exposició d’art que fan al Museu de la Natura. Voleu venir?

—Sííí! —van contestar els altres.I així, després de dinar, van anar al museu. Allà tots es van quedar mera-

vellats amb els quadres i les escultures que hi havia, però el quadre que els va cridar més l’atenció va ser el de Marc Jesús, que pinta els quadres de la Dona Blava. S’hi van atracar per veure’l de ben a prop i de sobte es van trobar en un lloc que no era el museu ni res semblant; tot era blau, fins i tot la pell de les persones. De sobte en Marc va dir:

—Estam dins el quadre de la Dona Blava! És fantàstic!Tots van quedar paralitzats, no sabien què fer, fins que na Judit va proposar:

12

—Venga, anam a explorar un poc!, a veure si esbrinam per què tot és blau. Em sembla que passa alguna cosa aquí.

Quan na Judit va acabar de parlar es van endinsar dins el passadís on ha-vien aterrat, però just van fer una passa un soldat els cridà:

—Qui sou? Què hi feis aquí?—Soc en Marc.—Jo na Judit.—Jo en Lluís.—I jo soc na Maria.Es van presentar tots i, en acabar, na Maria li va demanar:—Com és que tot és igual?—Sempre ha estat així i, a més, no ens agrada

cap més color. L’únic que ens agrada és el blau —va dir el soldat.—Per cert, em dic Blavós.—Encantats —van dir tots.Van continuar caminant i, de cop, van veure que totes les persones se’ls

miraven estranyats. Ells se sentien diferents als altres, però van pensar que no tenia res de dolent ser diferent. Havien de tenir una idea perquè la gent d’aquell quadre volgués afegir més colors i així segurament aconseguirien que no tot fossin tons de blau. Van pensar que podrien reunir tots els habi-tants, fins i tot la Dona Blava, que era la reina d’aquell món, i convèncer-los que serien més feliços si els agradessin tots els colors.

—Primer hauríem de conèixer més gent i, de pas, menjar un poc, que començ a tenir gana —va dir en Lluís, que ja tenia la panxa buida.

—Sí, tens raó, fa estona que no menjam. Cerquem un lloc on poder fer un mos —va dir na Maria.

Van entrar a un restaurant, tot blau, i van demanar menjar i begudes. Quan van acabar, van veure un grup de nois i noies blaus de dalt a baix. Van anar a parlar amb ells. Eren molt amables, i van decidir explicar-los el que els havia passat de debò, com havien arribat allà i demanar-los per què tot era blau.

Els nois i noies que van conèixer va resultar ser germans. Na Blaula, la major, era alta amb els cabells llargs i era molt aventurera; en Blim era el segon, baixet i de cabells curts, i al contrari de na Blaula li agradava més quedar-se a casa; en Blom, que era el tercer, era amable i amorós, i el més petit de tots; en Blum també era aventurer i sempre tenia ganes d’aprendre.

Na Maria va començar a explicar el que havia passat i de com es van tro-bar, per art de màgia, dins aquell quadre tot blau. Quan van acabar d’explicar

13

la seva aventura, els quatre germans van decidir que els ajudarien a trobar la sortida.

Quan es va fer fosc, els nous amics els van convidar a dormir a casa seva. Els seus pares es van espantar en veure que en Marc, na Judit, na Maria i en Lluís no eren blaus sinó de tots colors. Quan els pares de na Blaula, en Blim, en Blom i en Blum se’n van anar a dormir, van pensar una idea perquè els ha-bitants del quadre volguessin tots els colors. La idea era reunir tots els habi-tants del quadre i proposar-los pintar una part de tots colors, per exemple un parc, i veure si estaven millor amb tots els colors que no pas només amb un.

Van començar a treballar i al cap de poques hores ho van tenir tot pintat de colors ben alegres. La Dona Blava al principi estava una mica insegura, perquè ara només era ella la blava, però al cap de poca estona va adonar-se que no passava res, ara era única, era diferent i molt guapa, i va veure que no hi havia res de dolent en ser diferent i va acabar divertint-se com la resta d’habitants en una gran festa que van celebrar a la plaça.

Quan es va fer fosc en Marc va dir:—Ja és hora de tornar a casa, que els nostres pares estaran preocupats!—Però per on sortim? —digué na Maria, preocupada.—Hem trobat el camí —van cridar alhora els quatre germans—. Mentre

voltros pintàveu, hem trobat el lloc per on vau entrar. Havíeu deixat un rastre de color!

Es van acomiadar de tothom i la gent els va donar les gràcies per haver posat color al seu quadre. Van anar fins al lloc per on havien entrat i van tornar aparèixer al passadís on hi havia el quadre, ara tot colorit, amb les per-sones alegres i somrients. Els semblava que havien passat molt de temps dins del quadre, però en realitat al món exterior només havien passat unes hores.

Van caminar fins a casa, on els seus pares els esperaven per demanar-los com havia anat el capvespre al museu. Havia estat un dia genial i van entendre el que sempre els deien a l’escola: “ser diferents no és el problema, el problema és ser tractats diferents.”

14

Guanyadors Categoria B

ÀFRICA Aina G. Vázquez Peña (1r ESO)

Hola! Som na Carla i tenc vint-i-dos anys. Des que era petita, el meu som-ni sempre ha estat ser missionera. Els meus pares sempre m’han ensenyat a compartir, a ajudar i a no fer de banda les persones d’una altra raça o de diferent cultura. Fa uns mesos em vaig apuntar a una ONG.

Ahir, quan arribava de la feina, na Maria, una de les directores de l’ONG, em va telefonar per avisar-me que, si volia, en una setmana un grup d’al•lotes aniria a Etiòpia per fer de missioneres durant un mes, i de seguida vaig dir que sí. Els meus somnis es farien realitat. Quan ho vaig dir als meus pares, es van posar molt contents per la notícia.

Dia 1Em vaig aixecar a les 6.30 hores. Estava molt emocionada, però a

la vegada nerviosa. A les 7.30 ja era a l’aeroport. Vaig ser la primera a arribar; les segones van ser na Marta i na Berta, dues al•lotes molt sim-pàtiques, i la darrera a venir va ser na Sara, una al•lota molt divertida. A les 8.00 vam pujar a l’avió; va ser un trajecte bastant llarg. Na Maria ens va venir a recollir; és una de les ajudants de l’ONG, i la que ens mostraria les activitats que hauríem de fer. Ens va explicar moltes coses sobre els nins, que els ajudaríem a fer els deures... Quan vam arribar, ens va mostrar les nostres cabanes: a cadascuna hi havia dos llits amb una mosquitera. Na Marta i na Berta dormirien juntes en una cabana i na Sara i jo , a l’altra. Les cambres de bany eren defora. Després vam anar a sopar i aquella nit tocava ugali, que és una pasta similar a la polen-ta (farina de blat de moro) que s’acompanya amb sopes; era molt bo. Més

15

tard vam conèixer els fillets i hi vam jugar una estona, i finalment vam anar a dormir. Na Sara i jo vam xerrar una bona estona; m’explicava la raó del seu viatge. Ella sempre ha estat una persona molt aventurera i a més li agrada ajudar la gent. És una al•lota rossa amb els cabells llargs, ulls verds, prima, alta i amb un tatuatge de l’infinit a la mà dreta. Jo també li vaig contar la meva història: que aquest sempre havia estat el meu somni... Vam descobrir que tenim moltes coses en comú.

Dia 2Totes ens vam aixecar de bon matí perquè havíem de preparar el

berenar. Na Maria ens va mostrar la cuina i ens va explicar que ha-víem de repartir el menjar per igual i que als més grans els n’havíem de donar un poc més. Ens va explicar que el pou era a uns quinze minuts i que havíem d’agafar unes garrafes bastant grosses. Vam decidir que na Marta i na Sara cuinarien, i que na Berta i jo aniríem a cercar l’aigua. Mentre caminàvem, parlàvem que la vida en altres països és més fàcil; per anar a agafar aigua, només hem d’obrir l’aixeta, i xerràvem també sobre la mala alimentació. El món és injust, però podem fer alguna cosa per canviar-lo.

Més tard vam ajudar en Joan, un mestre que va venir de voluntari feia uns quants anys. Els fillets aprenen de pressa i estan molt atents a les classes. A l’hora del pati, els nins ens demanaven si els podíem mostrar jocs de la nostra terra i jugar amb ells. Vam improvisar un partit de futbol; jo vaig fer de portera i na Marta també. Na Berta i na Sara van jugar amb unes filletes a botar a la corda.

A la nit, totes les al•lotes ens vam reunir per xerrar una estona de tot el que ens havia passat, com era la nostra vida abans de venir aquí, etc. Na Berta ens va contar que estudiava per ser advocada, però que no li acabava d’agradar, així que va prendre la decisió de venir cap a Àfrica. Els seus pares sempre han estat molt estrictes i no els va fer gaire grà-cia que la seva única filla deixés d’estudiar, però van canviar d’opinió quan els va contar que era per anar a fer de missionera. La seva mare de jove també hi havia anat i li va dir que era una experiència molt bona, perquè reflexiones sobre les coses que passen al teu voltant, ajudes els altres i aprens coses noves. És una persona alta, prima, amb els ulls blaus, la pell blanca i els cabells de color marró.

Na Marta ens va contar que el seu pare va morir quan ella era pe-tita i que feia poc la seva mare també havia mort, i que ella estava molt

16

deprimida. Una amiga li havia dit que provés d’anar a una altra banda per no pensar en coses tristes i li va semblar bona idea. És una al•lota ni molt alta ni molt baixa, prima, amb els ulls grisos i els cabells de color marró fort. Na Sara i jo vam contar el mateix que el de la nit anterior.

I els dies van passar...

Darrer diaÉs el darrer dia que serem a Etiòpia. No ho puc creure, perquè fa uns

quants dies no sabia què havia de fer, tenia molta calor, les cambres de bany eren molt estranyes, anar a cercar aigua, haver de preparar menjar per a molta gent..., però a poc a poc fer aquestes coses s’ha convertit en la meva rutina. Crec que la meva mare estarà contenta, perquè he après a cuinar un poc, he fet molts amics, ens han mostrat a fer pepes amb calcetins o retalls de tela...

Ens hem aixecat de bon matí per preparar el darrer berenar i recollir totes les coses. A l’ hora de fer la classe, en Joan i els fillets ens han preparat unes cartes i un detall a cadascuna de nosaltres. Ens hem fet unes fotos i hem jugat amb ells per darrera vegada. Ha estat un moment molt polit, però a la vegada trist: ells han estat la raó principal per la qual hem vingut i cap de nosaltres s’ha penedit de la decisió que vam prendre fa un mes. Ha estat difícil, però ha valgut la pena.

Estam al camió de camí a l’aeroport. Abans de pujar a l’avió, he anat a comprar un detall per als meus pares i els he telefonat per demanar-los si na Sara podia venir a dormir a casa aquesta nit, perquè no hi haurà ningú a ca seva fins demà. M’han dit que sí i que em vindrien a recollir. Na Sara i jo ens hem fet molt bones amigues i m’ha mostrat moltes coses: a relaxar-me, a jugar a jocs que no coneixia, a cuinar... Si no fos per ella el viatge se m’hauria fet un poc dur.

Na Marta i na Berta ens han despertat, perquè na Sara i jo ens hem adormit. És de nit. En arribar, totes ens hem acomiadat. Els meus pares ens han portat a menjar a un McDonald’s per sopar. Es fa estrany menjar una hamburguesa amb unes patates xurres i beure una Coca-Cola. Quan hem arribat, na Sara i jo ens hem estirat al llit i sense adonar-nos ens hem quedat adormides. Al matí, hem anat a fer un cafè i na Sara m’ha mostrat la seva casa; diu que si un dia ens trobam, ella em convidarà a conèixer ca seva. Som a la meva habitació: trob damunt la taula de l’escriptori una pepa que havia fet na Sara i la deix al costat de les cartes dels fillets i de la foto de grup. Per res del món canviaria res del que he fet.

17

Guanyadors Categoria B

ENCARA HI HA TEMPS PER OBSERVAR EL MAR Paula Sansaloni Coll (2n ESO)

El doctor Wells estava tancat a la seva habitació recuperant les forces que els últims dies li havien llevat. Des del llit, observava la platja que es veia a través de les grans finestres, amb els vidres quasi imperceptibles a causa de la netedat que normalment hi havia en aquella casa. El silenci sempre regna-va en aquell habitacle a primera línia de mar, el qual quedava gran a l’únic home que l’habitava. Si més no, l’edifici no era petit, ja que al doctor no li faltaven diners.

Al cap d’uns minuts, l’home ja estava agafant el seu Volkswagen blau en direcció a l’hospital que durant els darrers quinze anys s’havia convertit en la seva segona llar. Conduïa pel mateix camí de cada dia, sempre el ma-teix trajecte. Sense saludar ningú, tal com feia habitualment, es va dirigir al quiròfan mentre es posava la bata. L’esperava una operació llarga tant per a ell com per al pacient, el senyor Adams. Durant la intervenció quirúrgica, Wells pensava en les poques persones que havia perdut en aquella sala. En aquestes ocasions, sempre li deien que no era culpa seva, que de totes ma-neres no s’hi hagués pogut fer res. Però en veure les cares dels familiars i amics, aquelles paraules, qui sap si sinceres o no, no servien de consol. Així era la vida del doctor, totes les emocions i tristeses es concentraven en el seu treball. Fora de la feina, sols era una persona sense res més a fer que observar com passava el temps.

Wells se sentia calmat pel bon resultat de l’operació i s’estava servint una tassa de cafè per aguantar la resta del dia.

Els primers raigs de llum traspassaven les cortines de l’habitació. El doc-

18

tor tenia un nou dia per endavant, i mentre es treia de damunt els llençols blancs que l’havien protegit de la poca fredor d’aquella nit, repassava men-talment l’agenda en la qual no s’havien realitzat canvis des de feia temps.

A la consulta, afortunadament per als pacients, no hi havia successos greus. Wells es va dirigir a l’habitació número tretze, on la seva mirada va recórrer una tauleta de fusta amb un telèfon a sobre, les parets buides, una cadira en una cantó del quartet, fins a arribar a veure el rostre pàl•lid però amable del senyor Adams.

El doctor seia damunt la senzilla cadira que una hora abans havia vist deshabitada en un costat de l’habitació. Romania allà, pendent de si sorgia un problema de cara a la salut de l’ancià, que l’observava estirat des del seu llit, estudiant els gestos i expressions que feia l’home assegut, imaginant-se en quins pensaments estaria perdut. El silenci dominava l’escena, el qual no incomodava gens cap dels dos personatges, ja que cada un estava submergit en els seus assumptes.

Quan el doctor va tornar a casa, va encendre el llum, ja que la foscor s’havia apoderat de la claror que hores abans havia il•luminat la sala que havia compartit amb el seu pacient. Es va estirar al sofà blanc i va encendre el televisor a la recerca de programes inútils que el fessin passar una estona fins que la son caigués sobre ell. Mentre ridículs anuncis anaven apareixent amb la finalitat de fer creure a l’espectador que l’objecte o una altra cosa que anunciaven podia canviar radicalment el seu estil de vida, Wells mirava fixament el marc fotogràfic col•locat damunt un prestatge, que podia mostrar la imatge feliç d’una parella amb dos nens petits al seu davant, que somreien desprenent una felicitat que el doctor es preguntava on havia anat a parar. “Tant de bo fossin aquí”, pensava. Es va aixecar, demanant-se per què tenia encara aquella fotografia. Quan va arribar al moble, va començar a mirar tot el que tenia en aquell prestatge, ple de records llunyans. Va començar a recordar aquells moments en què havia estat tan feliç i es preguntava què se n’havia fet d’aquell nen que es quedava fins tard al parc del poble, sense cap més preocupació que la de no tirar al pal la pilota aliada durant els anys de la seva infantesa. Va tornar a deixar el moble tal com estava i va sortir a la te-rrassa, es va asseure damunt una de les cadires i va contemplar aquella platja envoltada del paisatge que estava acostumat a veure però que mai es limitava a observar. “Que gran que és el mar. I que bonic”, es deia.

La platja solitària que Wells havia estat contemplant en la foscor la nit abans, ara estava il•luminada pel potent sol de juny i es començava a omplir

19

de turistes adornats amb les seves ulleres i capells que els protegien dels raigs encegadors. Mentrestant, l’home es despertava observant tota aquesta escena.

De camí a l’hospital, el doctor es va aturar al poble, ja que encara faltava una hora per començar el seu torn, però sempre acostumava a arribar-hi molt abans, si més no, no tenia res a fer. Es va aturar a un banc per fer temps men-tre mirava les persones que anaven amunt i avall, algunes parlant i rient entre elles, cosa que el va fer pensar i descobrir que la seva vida social s’havia anat fent més pobra amb el pas dels anys. També corrien pels carrers els nens que anaven cap a l’escola amb les motxilles omplertes de llibres, i el doctor va afegir banda sonora a les imatges que veia amb una cançó que li va venir al cap i que li cantava la seva mare en aquells temps en què era feliç.

La melodia sonava dins el seu cap i va ser interrompuda pel soroll del seu mòbil avisant-lo que algú el reclamava. Descobrint que s’havia despis-tat mentre observava la pel•lícula que ell mateix havia recreat dins el seu cap, l’home va agafar el telèfon. La veu de la infermera es va sentir per l’auricular de l’aparell amb un to preocupat comunicant al doctor que es dirigís a l’hospital immediatament. Quan Wells va arribar, es va posar la bata ràpidament i es va encaminar cap al quiròfan. Era el senyor Adams. L’ancià romania a la llitera, respirant amb dificultat i dirigint una dèbil mirada al doc-tor. Havia tingut un infart. Els altres metges envoltaven el senyor Adams fent tot el possible perquè el seu cor no deixés de bategar. Amb una respiració entretallada i amb poques forces, dirigint-se a Wells, l’ancià li va dir:

—Doctor Wells, no ho intenti més. Abans de pensar en els altres, pensi en vostè. No s’adona que pràcticament la seva vida és cuidar dels malalts, però que el malalt que necessita més atenció és vostè? Sempre intenta salvar-los la vida, però l’única vida que està perdent és la seva. I ara, sigui feliç d’una vegada. La vida és massa curta per perdre el temps estant tancat dins un ma-teix, no ho troba? Hi ha massa coses per veure. El mar, no creu que és bonic? Encara té temps d’observar-lo.

I, escoltant les darreres paraules del senyor Adams, el doctor Wells va comprendre que eren les úniques paraules que li havien fet veure que real-ment no valia la pena passar-se la vida lamentant-se. Hi havia millors coses a fer que tan sols existir.

20

Guanyadors Categoria C

L’ART DE VIURE Núria Qi Janer Florit (3r ESO)

Què vols ser de gran?Aquesta és la decisió més important de la teva vida, és la que et defineix

i és la que t’aporta vitalitat. Tenim la incertesa d’escollir a tan primerenca edat què serà del nostre futur quan encara no hem experimentat tots els dons meravellosos que ens ha concedit la vida. N’hi ha que posen molta tenacitat a formar-se per arribar al que un espera de si mateix i altres esperen que tot els caigui del cel. Com va manifestar Cató d’Útica, “amargues són les arrels de l’estudi, però els fruits són dolços”.

Jo ja sabia cert que volia ser un gran poeta, no d’aquells de fama recone-guda. El que em fascinava era poder arribar a ser un líric que es comunica amb els versos i les paraules formant una bella melodia. Ja de petit tenia una certa musicalitat amb les paraules, el meu destí estava escrit a les estrelles.

Cada dia, munts de llibres i poemes es reunien al meu voltant i ja no em podia aturar fins que el sol ja havia despuntat. Al meu costat creixia una malaltia sense cura que a poc a poc m’invalidaria les cames i m’acurçaria la vida. A mesura que passava el temps, el pas d’aquesta malaltia es feia notar i ja no em permetia sostenir-me amb les dues cames, per això vaig començar a fer servir una cadira de rodes. Tenir un somni per complir em va ajudar a superar-ho i a seguir endavant. Tothom pot arribar a ser un gran poeta, però has de trobar un sentit i una bellesa a la vida i a totes les coses que ens envolten.

Vaig viatjar arreu del món a la recerca de noves emocions per transmetre i noves estrofes per composar. En un d’aquests viatges vaig trobar l’amor de

21

la meva vida; no hi havia més gran bellesa, ressaltava la seva mirada, la seva figura, el seu somriure, tot era perfecte. Quan es van connectar les nostres mirades vam saber que estàvem fets l’un per l’altre. Per la meva condició, tenia la inseguretat de si m’arribaria a estimar. Ella em mirava i no veia una cadira de rodes, mai va ser un problema per a nosaltres. Cada somriure seu omplia una pàgina de versos, no podia aturar de mirar-la. Un dia l’infern se la va endur. Em va deixar vagant sol. Aquell món ple de colors i fantasia es va convertir en un món miserable i solitari.

El cant de les orenetes em va fer despertar i tornar a començar de nou. Vaig fer un recull de tots els meus poemes escrits al llarg de la meva vida i en vaig formar un llibre. No importava si no arribava als grans èxits, perquè el més valuós eren tots els sentiments guardats a dins.

Al final de la meva vida vaig refugiar-me del món per poder-me dedicar plenament a l’art d’escriure que tant estimava. Em vaig instal•lar a la petita barraca que havia compartit amb la meva estimada, aïllada als peus d’un imponent penya-segat i de cara a la mar. En els meus últims sospirs vaig entreveure un fastuós vaixell que creuava l’immens oceà enfurit en un dia de tempesta i em va fer recordar la meva estimada a qui, amb les forces que em quedaven, vaig poder dedicar aquest poema:

Ànima anheladabellesa estimadapodria jo, dement, aconseguir posseir-te.

Fortalesa desitjadavalent camaradapodria jo, supervivent,aconseguir somiar-te.

Riure que calma la mar enfollidala teva alegria no podrà fer fallidapodria jo, decent,aconseguir estimar-te.

EpílegEl meu objectiu a partir d’aquesta narració és fer entendre que els joves

22

també ens fem reflexions sobre la vida i tenim sentiments profunds però al mateix temps fràgils.

La poesia ens ensenya com és l’amor. Quan t’enamores només ets capaç de pensar en aquella persona i tens la necessitat d’estar al seu costat. Una vegada l’amor és mutu, tot sembla un camí de roses, però l’essencial és saber estimar la persona més especial.

23

Guanyadors Categoria C

L’ATZAR DE LA VIDA Maria Allès Bosch (4t ESO)

Estimats lectors, aquesta no serà la típica història on hi ha un final feliç o està plena d’aventures i fets irreals. Més bé es tractarà d’una història per re-flexionar i aprendre valors de la vida.

Us heu posat mai a pensar en el destí? En les casualitats? Us heu plantejat mai per què alguna cosa us passa a vosaltres i no a un altre? Sí, sé que això darrer sona una mica egoista... Però bé, estic segura que aquí tots ens hem de-manat alguna vegada totes aquestes preguntes o, si més no, les típiques, com ara d’on venim, on anem, per quin motiu, com hem arribat aquí, què hi feim...

Idò ara contaré la meva història. Una història que potser va ser una de les moltes altres casualitats de l’existència. Obra de l’atzar. O potser no...

M’autodefiniria com una persona atrevida, directa, a vegades impulsiva, però tot i això, sentimental. Relacionaria aquest darrer fet amb la poesia. Sí, quan em sent apagada, desconsolada, trista, etcètera, o simplement em trob en un d’aquells moments en què no saps què has de fer, escric cites per reflexionar o oracions que expressin com em sent en aquell precís instant. Aquestes són algunes d’elles: “Res és impossible. Pots viure somiant, que ningú t’ho prohi-birà. Abans de parlar, pensa. Però sobretot somriu i no pensis en el passat, que el millor està per venir.”. “Les persones que et coneixen de veritat saben com ets, et valoren, et respecten, t’aprecien, et tenen en compte. Però sobretot saps que sempre estaran al teu costat i que podràs confiar en elles passi el que passi, i que mai et trairan”. “Onades de felicitat, tristesa o alegria. Siguin del tipus que siguin, hem de ser forts i lluitar contra les tempestes que han omplert les nostres vides d’emocions.”. “Els somnis volen com les fulles al vent.”. “Estava

24

tot resolt, però arribaren temps difícils. Vaig callar i simplement vaig escoltar el vent dels arbres de la meva terra, Menorca.”. Entre d’altres, vull acabar el petit recull de cites amb una de les que crec que tothom hauria de tenir present: “Tots cometem errors. Ningú és perfecte, per això l’essencial és el respecte.”.

Jo sóc la primera que no sóc perfecta. He comès molts errors, però una cosa que sí que sé fer és reconèixer-los i demanar disculpes. M’agrada ajudar la gent i aconsellar-la quan ho necessita. Tot i que a vegades ni jo em veig amb prou valor per fer i pensar el que escric en les meves pròpies cites. Quan estàs enfadat, cansat o trist, no és fàcil treure’t la causa del cap i només penses: “És difícil somriure quan el cor està plorant. Posar bona cara quan només vols cri-dar. Fer-te present quan realment estàs absent. I evitar treure aquelles llàgrimes en públic que amolles en la soledat.”.

Una vegada un amic em va dir que no deixés anar els meus somnis. Que fes el que realment m’agrada. Com m’encantaria poder tornar enrere per poder-ho complir... Però ara ja és massa tard, i aquest és el motiu:

22 de gener de 2016. M’havia d’aixecar prest per anar a l’institut. Seria un dia més. Un dels normals de molta feina i estrès. Però jo no tenia ni idea de com acabaria realment...

Era un dia fred d’hivern. Quan vaig obrir els ulls, ma mare ja havia estirat les cortines de la meva finestra. Vaig veure com a través de les persianes pas-sava un filet de llum encegador. Em vaig aixecar i les vaig obrir. Vaig poder observar com la gespa verda del jardí estava glaçada a causa de les tempera-tures gelades de la nit. Damunt la barana del balcó hi havia un ocellet molt petit. Tenia un bec i unes cametes molt fines i la panxa roja. Piulava. Aquell so m’encantava, i pel que sabia, m’havia agradat des que era petita. La mare sem-pre m’havia contat que l’única manera de relaxar-me durant la meva infantesa era escoltant el so dels ocells i les onades de la mar, especialment les de Cala Galdana. Aquell lloc era la meva terra. On em sentia lliure. I on tenia més ima-ginació per escriure els meus versos. Em donava la pau que cap altre lloc em proporcionava. M’encantava passejar per la seva arena blanca, freda i suau, la qual donava pas a la meravellosa aigua clara i turquesa. Les seves onades eren un vals per a les meves orelles, seguit d’una música que perdia la pulsació en xocar contra els penya-segats. Podia ser un lloc tan perfecte?

Després de vestir-me, vaig baixar a berenar. Aquell dia tocaven torrades amb melmelada de melicotó i maduixa, acompanyades d’un bon suc de taronja natural. Amb prou feines m’ho vaig acabar, que feia tard. El cas és que quan vaig arribar a l’aula, la classe estava a punt de començar.

25

L’institut també era un bon lloc per posar-se a pensar. Per exemple, diria que la majoria d’estudiants quan estan realitzant una assignatura que no els agrada es demanen per què s’ha de fer. I sempre hi ha el típic graciós que fa co-mentaris inadequats que fan riure la resta d’alumnes. Així les classes finalitzen ràpidament. És quan t’adones que el temps passa, que s’acaba i que, per tant, el millor que pots fer és viure les situacions al màxim.

A l’hora del pati vam parlar sobre la pel•lícula que havien fet la nit anterior. Totes estàvem d’acord que havia estat una passada i que la pròxima que fessin l’aniríem a veure al cinema. Després vam decidir que al capvespre aniríem a fer la compra per a la festa sorpresa que preparàvem a na Núria. Era una al•lota simpàtica, molt popular i tots sabíem que li encantaria.

En sortir de classe, com és habitual, vaig anar a dinar. Com sempre, m’esperava la clau verda posada al pestell. La vaig fer rodar i vaig entrar. Automàticament vaig sentir l’olor del dinar que m’havia preparat el pare: we-llington farcit de salsa de formatge amb bolets. M’encantava aquell plat i ell ho sabia.

Després d’avançar una mica els deures, vaig quedar amb les amigues per agafar l’autobús i anar a fer les compres per a la festa. Seria una nit espectacu-lar, una celebració a la qual assistirien la majoria d’alumnes de secundària del nostre institut. El pla era senzill: na Núria només sabia que aniríem a la casa del llac a passar la nit, però no tenia ni idea de tota la gent que l’estaria esperant i la quantitat de coses que podríem fer: havíem contractat un DJ i també animadors que ens farien ballar a un bon ritme.

La casa del llac era, en general, una casa que la gent llogava per celebrar-hi esdeveniments importants. Tenia molta fama, ja que allà, a vegades, hi havia anat gent famosa. Era molt gran, amb dos pisos. Al primer, una gran entrada amb una escala de llenya d’aquelles que es veuen a les pel•lícules americanes. A mà esquerra s’hi torbava la cuina i el menjador, i a la dreta, una sala d’estar de grans dimensions. Dalt hi havia grans passadissos amb habitacions, on dor-mirien els més tiquismiquis. La resta, dormiria al jardí espectacular amb pisci-na, rodejat d’arbustos acolorits per les flors. Tot estava enllestit, només faltava dur-hi la compra que estàvem a punt de fer.

Quan vam arribar al supermercat la gent ens va començar a mirar molt. Érem una vintena de persones amb uns quants de carros plens i estàvem ben alterats. A l’hora de pagar, ho teníem tot embussat, però al final ho vam aclarir. En sortir d’allà vam començar a fer nombres per repartir-nos la suma total de la compra entre tots. Era un embull. Tots cridàvem i no ens posàvem d’acord.

26

Alguns fins i tot se’n van anar i ens van dir que ja ho aclaririen en un altre moment. Potser si jo hagués fet el mateix, res del que estava a punt de succeir hauria passat...

El tiquet va sortir volant i vaig voler anar a cercar-lo. Vaig córrer tant com vaig poder, però el maleït paper va anar a parar ben enmig del pas de zebra i vaig creuar sense mirar si passaven cotxes. Quan vaig alçar el cap vaig veure una furgoneta blanca que s’apropava a mi. Anava molt de pressa i no sé per quin motiu no vaig córrer. Em vaig quedar allà, quieta. No hi podia fer res. Vaig sentir un fort crit procedent dels meus amics, seguit d’un xiulet fi a les meves orelles. La llum es va apagar i va ser quan em vaig adonar que havia deixat d’existir.

La darrera cita que havia deixat escrita era la següent: “És quan miro el rellotge i el calendari que m’adono que les hores, els dies i els mesos passen, que el temps s’acaba. I és quan m’adono que ja no soc al teu costat i que mai tornaràs a estar amb mi”.

Aquesta és la meva història. Una història plena de versos, rimes i imagi-nació. Mai sabré per quin motiu vaig deixar de respirar. Va ser el destí que va voler complir la darrera cosa que jo havia deixat escrita? O va ser pura coin-cidència? Només puc dir que així vaig aprendre la lliçó: s’ha de viure cada moment al límit, perquè potser demà serà massa tard. Digues i fes tot el que necessitis fer avui, que demà potser ja no és possible. I, com em va dir aquell amic una vegada, llançau-vos a l’aventura de complir els vostres somnis, car llavors us sabrà greu no haver-los fet.

27

Guanyadors Categoria E

SI NO POT SER BLAU QUE SIGUI GROC Lina Bosch Marquès

La crisi és l’excusa perfecta. A casa meva se segueixen patint estrictes retallades que incideixen directament i única sobre mi i ho he d’entendre: no hi ha diners. Però a mi em costa, què voleu que us digui, i creieu-me si us dic que ho intento. De tota la vida, si no n’hi ha és que no n’hi ha, però ni per a pollastre ni per a cervesa. I a casa la cervesa vola. Conviure amb la madrastra i les seves dues filles borratxes no és fàcil. Passen de l’eufòria als plors, es barallen, mengen massa, canten “Caliente caliente” de Raffaella Ca-rrá i vomiten. Quan es recuperen, em maleeixen per no haver netejat la casa i com que no saben fer la ela em repeteixen indignades que sóc una “maua” bèstia, amb la salivera regalimant d’unes boques molsudes i pudents. I quan es recomponen van a missa, es confessen i queden tan amples.

La meva vida és frustrant. Em cruix el cos i l’ànima. I ma mareta... em fa tanta falta! Si ella em veiés, vestida amb aquests parracs, ella que em vestia sempre al darrer grinyol. A vegades, sense esperar-m’ho, sento la seva olor. Llavors voldria poder guardar-la dins un pot d’aquells amb tapa, per a més tard, per quan es fa fosc. Quan la somio em crida:

— Colomet!— i em diu colomet. I em regala un somriure amb gust de rosella. Em penso que la puc tocar i em desperto abraçada a la manta aspra que em tapa les pors. I a les fosques, cerco la bufanda que em va teixir i que m’estreny fort i em calma (ja sé que a ella no li agrada que dormi amb res enrevoltat pel coll, però no tinc altra cosa).

A mi la nova adquisició del pare no m’agrada. Jo a ella sí, fonamental-

28

ment per les meves espatlles amples i el meu fetge tot terreny. El xofer, per altra banda, està encantat amb les meves cuixes pitjades i el repte de dominar la meva mirada desafiant.

A estones estic trista, em fa vessa ser valenta i continuar dissimulant. No saben que només soc una nena i que la meva presència inflada i altívola es fon quan s’apaguen els llums. Aquests secrets només els explico al Joshua, a la llibreta blava sense tapa i al mar.

El meu dia preferit és el dijous. Mentre aquelles tres sofreixen la seva cita setmanal amb la bàscula al Club de Cel•lulítiques Cròniques Unides (CCCU), jo volo amb la bicicleta cap a la platja, i la meva cua de cavall, massa curta, es mou frisosa. Per una estona soc jo, sense cendres. Em trec la roba com si estigués sola (el mar i jo tenim prou confiança). Primer em besa els peus i, a poc a poc, em va omplint el cos de besades gelades i sanadores. Escolta la meva veu rompuda. I les meves excuses. Entrem en un diàleg transparent. Ell sap treure de mi paraules que jo no sabia que guardava. A estones discrepem. Després coincidim. I compartim. Em sé rebel i lliure, però presonera. Avui les llàgrimes s’empentegen, són moltes i cap d’elles vol quedar a dins; ho fan per curar-me, ja ho sé, però també per mesclar-se amb el mar. Lentament em tranquil•litzo, ja respiro millor i, confiada, deixo surar el meu cos al líquid confident. I el temps esdevé gustós... i saladet. Però dura tan poc...

He tornat a somiar. La mare em telefona i li explico que els cigrons que he cuinat fan fàstic. Ella troba que els cigrons no tenen cap secret i, sense traductor simultani, em recomana posar- hi un pessiguet d’això i un regali-met d’allò. S’envia les llàgrimes. Jo estic molt bé, dic, només un poc afònica. Incomprensiblemt el nas no em creix, però per compensar, ho fa la pena. Diu que m’he d’abrigar més, que encara agafaré una pulmonia i que vaig massa ràpid amb la bicicleta. Que begui més llet i que vagi al metge, que em sent una tos molt lletja i que no vagi descalça (el conegut teorema de la mare patidora). Li dic que l’estimo molt i que de tant patir em farà tonteta. I penso que no li he dit res del que volia dir-li i ara tinc por perquè no sé si tornarà i li havia de dir que els dijous soc feliç.

Quan em desperto ploro de ràbia, o de fred, ara no ho sé. Ensumo amb ànsia una bufanda i penso que tinc tot el dret a enyorar tantes coses... encara que també sé que és una equivocació. Més tard escriuré.

Tinc al davant un dia ple d’hores que no són meves, que m’ofeguen i s’apoderen de mi. Els minuts es fan vessuts, riuen, em prenen el pèl. Vaig feinejant. El cap em balla. Faig un glop d’aigua i desembolic un caramel. Els

29

caramels estan pensats per proporcionar moments de plaer, per tant puc dir que aquest és un caramel inútil. Sento renous. Arriba la senyora amb un dels seus turbants de vellut i sembla la Rània de Jordània, però en ximpleta. Em fa saber que ve esgotada, anar a fer-se la manicura francesa l’estressa. El filtre que tinc dalt el cap funciona bé i em dóna seguretat, sense ell podria donar la sensació que soc una nena maleducada i impertinent. Diu que li ha passat una cosa tristíssima i m’explica alguna cosa sobre les seves ungles i que vagi a comprar-li borratges que són tan i tan bones per a això seu. I em toca mentre m’ho ordena. Per què em toques? No em toquis. El filtre segueix treballant. Ella segueix manant i no s’hi posa per poc. La sento de fons despotricant a tort i a dret:

—Però sempre hi ha gent dolenta pel món i no estareu gaire a compro-var-ho, reinetes. Avui m’ha vingut a veure la Conxita i anava acompanyada d’una amiga seua que diu que he de conèixer per força, perquè diu que érem amigues d’infantesa. Jo, que no estat mai ximple, l’he calada a la primera. La conec massa, la Conxita, és de la pell del diable. La veritat, nenes, els seus fills mai no han estat agraciats, què dic agraciats?, ara aquí, en confiança, més lletjos que pegar a un pare, són. Deixem-nos de fineses. I amb aquells cabells oliosos que no poden negar que fa dies que no passen per aigua i sabó. Les coses clares. Estirada la Conxita, poc. Enveja és el que té. I ve a ficar els nassos a casa. Que si la filla d’en Joan està molt magre, que si fa mala careta. Quines nesples!

Plou. Però a la senyora no li importa. Els vidres s’han de netejar cada setmana. El forn, mai. Les visites no miren dins del forn, nena. Miro l’hora. Ja no sé quina hora marcava. Ho torno a mirar. Un glop d’aigua. Un alè profund. Canvio l’aigua de fregar. No m’agrada l’olor d’aquesta casa. No sé prou bé de què fa olor, només sé que ofèn els narius. És com el color de la roba vella, aquell color indefinit que fa de mal veure, però cap paraula sap dir-ne prou el que. No vull ser aquí. Aixeco el cap al cel i recordo a qui hi hagi allà dalt que quan pugi li fotré una bona coça als collons (però de mo-ment, i se la cerca, segueix pixant als vidres acabats de rentar).

A la tarda escric que a la botiga la senyora Conxita m’ha fet beure un cafè amb llet i m’ha contat coses del pare. Que era un bon home, el senyor Joan, discret i de frases curtes, i que aquestes meuques li van xuclar la sang. El llapis escriu quasi d’un sol traç lletres il•legibles que fan olor de roba bruta.

Estic perdent la meva joventut dins una cuina conreada d’aliments macro-biòtics i potingues vàries amb la penosa tasca de transformar l’intransformable.

30

Amb la mà (balba de fred) m’eixugo la mescla de mocs i penes que, amb la cendra que m’omple la cara, formen una pasteta que potser afegiré al saltejat llarg de coliflor amb puré de moniatos i xirivia (m’alegra comprovar que la fàmula resignada de tant en tant dona pas a la nena indòcil que soc). És lla-vors quan uns ulls escassos i enfonsats apareixen a la cuina i em grapegen. A continuació, uns xiscles beneits arriben escortats de dues fembres geloses. Ell observa, desenfrenat. Com sempre, la corbata quatre dits per davall del cinturó i el coeficient intel•lectual vint punts per davall de la mitjana. La meva teoria pren força: aquest paio fa més feines a aquesta casa, a part de traginar aquelles fleumes amunt i avall amb el cotxe. Li deixo el privilegi de tastar, abans que ningú, la meva creació. I en fa llepadits. Pobre superman.

M’aniria bé llegir. Ho enyoro.Em sent molt cansada, més que mai. Potser és el somni, que torna.No hauria d’haver vingut. Aquesta olor de revista caducada i desin-

fecció em descompon. Mira que ho sé i he tornat a venir, més que res per tranquil•litzar la mare. Em veig aquí, asseguda a una d’aquestes cadires i no m’ho crec.

La noia de recepció em mira amb el seu somriure d’anunci i em fa un poc de ràbia. Les cinc és una mala hora per anar al metge. La sala és plena de gent, però estic sola i histèrica. Faig esforços per controlar la respiració, els meus peus es mouen rítmicament al compàs del meu cor, inquiets.

Un nen seu a una tauleta baixa de color blau i pinta a uns fulls farcits de gargots d’altres nens aprenents de tot com ell. Neguitosa, em toco una vegada més els cabells i sento de fons converses banals. Ara un llarg silenci. Sona el mòbil, m’atabalo i no el trobo a la bossa i quan ho faig ja s’ha cansat de clamar. Em veig reflectida en el vidre de la porta que comunica la sala d’espera amb el passadís, on hi ha, idèntiques, nombroses cambres de tortu-ra. Faig una ullada a la meva figura i en tinc prou per saber que tinc la cara bruta de cendra. Intento somriure al cristall per fer-me saber que no passa res, però em surt una ganyota entendridora i ho deixo córrer.

Em miro el mòbil, que no sona. Canvio de postura. El jersei que em va fer la mare pica. Jo ja ho sabia, però avui ho fa amb ràbia. Em sento la cara colrada, unes gotes de suor em cauen esquena avall i m’arrapen la llana a la pell. M’aixeco a estirar les cames i tota la filera de cadires metàl•liques i enganxades una amb l’altra es mou.

Sento l’olor de la mare, però ara no tinc cap pot. La noia de recepció mira dissimuladament el Facebook i no en té ni un, que avui capvespre ja els ha

31

acabats. I diu que ara ja no els deixen (que la gent, ja se sap, dones el dit i t’agafen la mà). Ara els cobren. És el mòbil, altra vegada. El xofer, per saber quan tornaré a fer aquell puré.

El nen ja s’ha afartat de dibuixos i emprenya; intueix que res de divertit pot passar aquí dins.

Un home amb les cames obertes em mira i es grata les intimitats sense cap tipus de vergonya.

M’estic angoixant, tinc les mans fredes, les sabates em fan mal i aquest fil musical tan dolç i relaxant em destrossa els nervis. Ja és l’hora i no em criden; no són puntuals, aquesta gent. Trobo que me’n vaig... Fer-me esperar dins aquest quadrat blanc i impol•lut! Sospiro, tanco els ulls i em veig allar-gada a una llitera; em voldran treure molta sang i em diran que les analíti-ques surten fatal. No tens ferro, colomet. Em ve una glopada de les llenties del migdia. Em posen una bufanda pel coll i em falta l’aire. El nen vomita; la mare diu que li ha donat cervesa per dinar, però molt poca. A una llibreta blava sense tapa m’apunten totes les coses que faig malament, i jo ja ho sé que no ho faig bé, però la llista es fa molt llarga i avui és dijous. Si un cas tornaré un altre dia. Un altre dia.

I un altre dia, a punt com estic per anar-hi (amb l’abric posat, fins i tot), va i se’m gira feina. El príncep Fermí és un home madur i ric, però poc hàbil amb les dones. L’home madur i ric però poc hàbil amb les dones té remordi-ments. Ha promès al seu pare unes noces com déu mana dins el pròxim any però encara no s’hi ha posat. Així, és obligat a organitzar una festa a palau per tal de donar un bon cop d’ull a les mamelles de les seves súbdites i així satisfer el seu papà. Per aquest motiu, deia, se m’ha girat feina.

Les meves germanastres, dues criatures desproveïdes de qualsevol gràcia natural, pretenen, en dos dies, transformar allò groller en delicat, allò inso-lent en exquisit. Depilar-les, per exemple, és com treure les serres a un porc.

—Jo com aquesta, com aquesta! —m’orienta na Jenni, mostrant-me imat-ges retocades d’actrius de moda. Uns li dirien fantasiosa, d’altres insensata, ma mare (al cel sia) i jo li diríem imbècil.

Arribat el moment parteixen, embotides dins uns vestits lluents i ridículs i enfilades dalt uns talons que se’n foten, d’elles, més que jo.

S’equivoquen si es pensen que quedaré a casa netejant els banys amb Ajax pino. És trucar al Joshua i en deu minuts el tinc a casa. És el que té tenir un més millor amic incondicional i estilista. Va directe cap al meu armari. Posa els ulls en blanc i amb una positura teatral simula un cobriment de cor.

32

— Never de never pots tenir el closet en aquest estat, petita! Anem per feina.

Em posa un vestit negre, entallat, de seda i encaix chantilly, de màniga llarga. I de Varela. Stilettos de cristall.

— Com et queda, estimada! T’esgarrinxaria, punyetera! Quina genètica! I quin cutis! It’s amazing!

Fa uns xiscles que em deterioren l’oïda i que m’encanten. Mentre em dona instruccions em fa empassar una crema de carabassa que diu que té no sé quantes vitamines i antioxidants.

—A les dotze a casa, i no és negociable. I pensa en el teu amic preferit quan enganxis el príncep blau, petita.

El príncep, amb anelleta de brillants a l’orella (ahh!) i feromones al vent, em mira massa. Explica vivències impossibles a qui l’escolta amb devoció. Els temes són universals, sense probabilitat ni possibilitat de canvi: futbol, cotxes i sexe (l’ordre dels factors no altera el resultat). Riuen i rallen de mi sense dissimular i m’hi apropo.

Moc el cabell, li ric les gràcies, faig veure que m’interessa molt la monar-quia institucional (tot sigui per la pela). Ell no treu ull als meus pits. Jo, a les seves dents (sembla que hagin caigut d’un cinquè pis). Descobreixo que té la mà lleugera i la conversa pesada. Tal com va rallant em sorgeixen diversos interrogants:

a. Quina part del pressupost destina aquest paio a gomina?b. On m’he d’apuntar per fe-me republicana?c. Per on he de partir per tornar a trobar aquell enorme gos de cerámica

(ahh!) que m’he trobat al rebedor?d. Tinc un radar per als cretins?Mentre corro descalça entre els cotxes penso que en Joshua necessitarà

un temps per assimilar que no serà el personal shopper de la reina i somric a aquell de l’Audi groc. I s’atura. I s’apropa. Sí! Aquest m’agrada! I catacric catacrac, ja no puc contar res més, que el de l’Audi m’agafa de braç...

33

Finalistes Categoria A

EL CAMP DE LA TRISTOR Irati Allika Andreu (5è curs)

La casa nova era de color blau marí i verd. A la ciutat no es podia veure un casa tan meravellosa. Al davant, estava ple de cavalls i va-ques; darrere, hi havia un prat ple de flors. No em podia creure el que veia. Era un lloc tranquil, on es podia sentir el cant dels ocells; fins i tot podies sentir el vent que bufava. A la ciutat no es podia sentir res d’això, només se sentien les ambulàncies, els cotxes i moltes coses desagradables. Allà era diferent. Hi governava la tranquil•litat i la pau; estava ple de flors multicolors: blaves, roses...

Vaig caminar un poc més per l’immens prat de flors. De cop, es van acabar les flors i vaig començar a caminar per un lloc fosc i trist. Ja no se sentien els ocells cantar ni el vent bufar, ara se sentia un soroll trist, i el vent semblava que deia “ajudeu-me!”. Ja no hi havia flors multico-lors, només flors esmorteïdes; el cel ja no era blau, era d’un color gris. Cada vegada caminava més a poc a poc, intentava no fer renou.

Vaig sentir un soroll que provenia d’una roca. Pareixia el soroll d’una persona. Cada vegada era més fort i més fort, fins que va sortir una persona. Pareixia un nen d’onze anys. Tenia el cos gris, la cami-seta i els calçons grisos, tot gris menys els ulls, que eren de color blau brillant; tenia el nas petit i una expressió de tristesa. Després d’una eternitat mirant-lo, el nen va dir:

—Hola, em dic Dídac. Com et dius tu?

34

—Jo em dic Sol. Què ha passat aquí?—La guerra... Abans era com l’altra part... Hi havia flors multico-

lors, arbres verds, el cel blau...—Em sento molt malament pel teu poble. On són els altres?—Amagats.—Per què estan amagats?—Els fa por tot. Després de la guerra ningú sortia de ca seva.—Per què tu no?—Em sentia trist i sol, així que he sortit i t’he vist.—Els teus pares també estan amagats?—No, es van morir a la guerra.Qua va dir això em vaig sentir molt malament. Però a en Dídac no

li va fer res i va seguir xerrant.—Podríem fer cosa perquè el poble tornés a ser normal?—Jo crec que sí, i tu, Dídac?—També. Vam estar tot el capvespre pensant què podíem fer. Mentre pen-

sàvem, en Dídac em contava com va ser la guerra i per què ell era tot gris menys els ulls.

Quan la meva mare em va cridar per anar a sopar, ja teníem el pla. Consistia a sembrar i cuidar les flors, els arbres...

Al matí, vaig anar corrents al Camp de la Tristor (aquell era el nom del lloc ho vivia en Dídac) amb el meu kit de jardineria i unes quantes llavors. Vam estar dues hores per sembrar totes les llavors que vaig dur.

Després de fer tota la feina, ens vam estirar a l’herba esperant que sortissin les flors. Vam ser allà tot el capvespre mirant si sortia alguna flor. Quan la mare em va cridar, encara no havia sortit res. La mare em va explicar que les flors tardaven un dia o dos a sortir. En Dídac i jo vam quedar per tornar l’endemà capvespre per veure si sortien les flors.

L’endemà vaig anar al Camp de la Tristor a veure si hi havia alguna flor; en Dídac també estava molt impacient. No hi havia res! Cada dia anàvem a veure si hi havia cosa, però res. Fins que un capvespre en

35

Dídac va dir:—Això no funciona. Hem de cercar una altra manera.Ho vaig pensar i tenia raó, ja havíem esperat prou perquè les plan-

tes creixessin. De cop, vaig començar a riure com una boja, però en Dídac, ni un

sol somriure. Fins i tot la mare reia quan jo reia, i mira que ella és molt seriosa! En aquell moment em vaig adonar que en Dídac mai reia, sempre estava trist. Em vaig proposar fer-lo riure, i després, a tots els altres habitants del Camp de la Tristor. Li vaig explicar a ell i li va semblar una bona idea.

L’endemà vaig dur el meu llibre d’acudits. Aquell llibre m’agradava molt, perquè em feia riure molt. Li vaig contar tots els acudits del lli-bre, n’hi ha 200!, però ni un li va fer gràcia. Després vaig provar amb allò que fan sempre a la tele: caure de cul. Ho vaig provar moltes vegades, fins que el cul em va fer mal. Ja eren les nou i encara no ha-via aconseguit ni un sol somriure d’en Dídac. Jo estava ben esgotada, quan en Dídac va començar a riure! I li vaig dir:

—Dídac, què et passa?!—Ha ha ha ha! No ho sé! Ha ha ha ha ha!—Estàs rient, Dídac!—Ha ha ha, que bé! Ara hem de fer riure els altres. En Dídac i jo vam anar a cercar els altres. Tots eren a casa i va

ser molt difícil convèncer-los, els vam dir que era perquè el seu poble tornés a ser normal. Vam començar a contar acudits, a caure... Tots van riure, fins i tot en Dídac. Ara la seva pell ja no era grisa, era multicolor. Les plantes i les flors van créixer, el cel era blau, tot era meravellós! En Dídac i els seus companys em van donar les gràcies.

—Gràcies per la teva ajuda, podràs venir quan vulguis!—em va dir en Dídac.

Ens vam abraçar i ens vam dir adeu i fins demà.

36

Finalistes Categoria A

EL CARRER DELS CINC MONS Sergi Pons Deyà (6è curs)

Un dia a Ferreries va aparèixer un carrer per art de màgia. Hi havia gent que deia que era devora el carrer de Formentera. Altres deien que era a l’avinguda de Son Morera. D’altres deien que es movia segons la persona que volia passar-hi.

Un dia una al•lota i els seus amics van tenir curiositat i van voler anar a veure aquell carrer. Els feia la impressió que si havia aparegut un carrer així per les bones devia ser per alguna cosa.

I endevinau qui era aquella al•lota i els seus amics? Érem jo i els meus amics!

Em dic Clara i tenc 11 anys. Tenc els cabells castanys i els ulls blaus. M’agraden les històries de fantasia i els cans. Els meus amics es diuen Marc i Joan.

—I ara apareixen els reals herois de la història: en Joan i jo! —No t’inventis històries, Marc. Vosaltres no arribau ni a entrar al

carrer! —Bé, per on anàvem? Ah, sí! En Marc és el meu millor amic i no

l’abandonaria per res del món, ni a ell ni a en Joan. Però el carrer no-més em va deixar passar a mi.

Dilluns, el primer i pitjor dia de la setmana per a molta gent, jo in-closa. Però aquell dilluns va ser especial. No perquè tinguéssim Natu-rals amb el senyor Pere, també anomenat Perico Nas de Mico. Encara

37

que és l’assignatura que més m’agrada, amb en Perico Nas de Mico és la pitjor. Ens fa fer vint exercicis cada dia. I a més a més, la majoria de la classe no entén res, perquè no explica res!

Bé, no fa falta que us expliqui les meves classes de Naturals, però segur que el nom del meu mestre us ha fet gràcia!

El rellotge de la classe va tocar les onze. Era hora de sortir al pati. Em vaig reunir amb en Marc i

en Joan al banc de sempre, just a la dreta del camp de bàsquet. Vaig haver d’interrompre el partit d’en Joan i en Marc, però era per una raó important.

—Què tens ara, Clara? Estava guanyant! —es va queixar en Marc.—Què dius? Estava guanyant jo! —va replicar en Joan.—Deixau de barallar-vos! He sentit que a Ferreries ha aparegut un

carrer per art de màgia. Però diuen que només hi poden entrar les per-sones que el carrer decideix —vaig dir.

—I saps on es troba aquest carrer? —va demanar intrigat en Joan.—Crec que canvia de lloc o alguna cosa per l’estil —vaig contestar.—Ens trobam avui a la plaça, a les quatre i mitja, i provarem de

cercar el carrer —va proposar en Marc.—Idò, quedam així —vaig exclamar.Quan em vaig acabar el bistec, me’n vaig anar com un llamp cap a

l’estudi a fer els deures. Quan els vaig acabar eren les quatre i vint, i ho sé perquè havia

posat una alarma al despertador per no fer tard.Vaig arribar a la plaça a les quatre i mitja en punt i vam partir a la

recerca del carrer. Les campanes de l’església van tocar les vuit i no havíem trobat res.

En Joan i en Marc se’n van anar i jo vaig seguir cercant. Estava reben-tada i no podia més, i just quan estava a punt de girar-me i

tornar cap a casa vaig arribar a una zona de Ferreries on no havia estat mai. No hauria pogut descriure on era, però creia que l’havia tro-bat. Hi havia el típic cartellet que posava el nom del carrer: CARRER DELS CINC MONS.

38

Era un carrer molt estrany. No hi havia cases, només dues parets altes fetes de granit. A la carretera hi havia un pas de vianants, amb retxes de colors diferents. La primera era del color blau de l’aigua de la mar, la segona era de color verd brillant com les fulles d’un arbre, la tercera era del color del gel, la quarta era de color vermell intens i la darrera era de color negre. Tenia una força d’atracció rara, com si la pròpia pintura em digués: “atraca’t, atraca’t”. Vaig trepitjar la primera retxa del pas de vianants i es va obrir un trenc a l’enterra que em va absorbir i vaig aparèixer a...

El viatge em va deixar inconscient i quan vaig obrir els ulls em vaig trobar en un vaixell. Davant la meva cara hi havia un homenet amb un capell fet d’unes escames de colors molt peculiars. Duia una camiseta i uns calçons fets del mateix material. Resulta que m’havia despertat perquè aquell home m’havia tirat un poal d’aigua per damunt!

—On sóc? Qui ets tu? —vaig cridar.—Espera, espera, espera, més a poc a poc. Les preguntes una per

una —em va contestar.—Qui ets tu? —vaig tornar a demanar.—Ara millor. Em dic Zules —va dir aquell peculiar homenet.—D’acord, Zules. On sóc? —vaig preguntar.—Ets al Mar de la Promesa, situat a Utokai, al Regne Fantàstic.Em vaig quedar de pedra. El carrer m’havia duit a un regne fantàs-

tic! Era el meu somni fet realitat!—Bé, ara et toca a tu contestar. Com has arribat al meu vaixell?

—va preguntar.—Al meu poble, Ferreries, situat a la Terra, va aparèixer un carrer

per art de màgia. Hi vaig entrar i, en trepitjar el pas de vianants de colors, aquell tan estrany, vaig arribar aquí —vaig amollar a en Zules.

—Realment no m’interessa com hagis arribat aquí. Jo el que vull és que m’ajudis a dur aquest carregament de pomes ardents al poble, just al peu del Volcà Bullent —em va proposar en Zules—. Si ho fas et donaré una armadura, una espasa de llum i un sac d’arboces útokes. Les millors de tot el regne.

39

La proposta em va semblar bé, m’encanten les arboces! En Zules em va donar una armadura que semblava transparent, amb ornaments de plata. La fulla de l’espasa que em va donar era del mateix material, supòs que era de llum. L’empunyadura de l’espasa era d’una llenya que mai en la meva vida havia vist, també adornada amb plata. Em va donar també un sac de la mida d’un puny, en el qual cabien totes les arboces que un humà es podria menjar en la seva vida. Em vaig quedar flipant.

—També t’he d’explicar com van les coses a Utokai. El regne cons-ta de cinc mons: el Mar de la Promesa, el Bosc Encantat, la Terra del Gel, el Volcà Bullent i el Castell dels Reis. No pots anar a un món sense haver passat per l’anterior.

En Zules també em va donar un llit fet d’espuma de la mar. Eren les dotze del vespre i em vaig dormir com un tronc.

Ensoldemà em va despertar un crit d’en Zules, que deia:—Terra a la vista! Hem arribat al Bosc Encantat!Em vaig posar l’armadura, vaig agafar l’empunyadura de l’espasa

i vaig pujar a coberta. Vam sortir del vaixell i vam arribar a un bosc on la llenya dels arbres em resultava familiar. Era la llenya de l’empunyadura de l’espasa!

Caminàvem pel bosc i ens va aparèixer del no-res una espècie de fantasma amb una corona de fulles, que ens va dir:

—Jo sóc l’esperit del bosc. Tu ets l’elegida. Has de salvar Utokai. El Castell dels Reis s’ha convertit en el Castell de les Tenebres per cul-pa de Gabnofraf, el malvat monstre que vol governar Utokai. Només tu pots salvar Utokai. Ves al Castell de les Tenebres i rescata el rei i la reina de les mans de Gabnofraf.

L’esperit va desaparèixer i nosaltres dos vam saber que després de fer l’entrega havíem d’anar a cercar en Gabnofraf.

Ensoldemà matí vam arribar a la Terra del Gel. Just entrar, vam sentir plors, com si fossin de moix, i al cap d’una estona vam veure un estrany moix de foc que plorava. Ens vam atracar a ell.

—Per què plores? —li vaig preguntar.

40

—Uaaaaaaaaaaaaa! M’he perdut. Sóc un piromoix i visc al poble del Volcà Bullent. Em dic Labory.

—A nosaltres ens agafa de camí. Si vols t’hi podem dur —vaig proposar-li.

—Síííííí! Gràcies! —va cridar en Labory—. I, al mateix temps, tot el gel del voltant es va fondre.

Després de quatre dies i quatre nits caminant, vam veure la sortida cap al Volcà Bullent, però també vam veure al davant un gran mons-tre de neu que bloquejava el pas. Em va fer molta il•lusió, perquè ara podria provar l’espasa. Ens vam llançar a l’atac, però el monstre va ser més viu i ens va bombardejar amb míssils de neu. Vaig córrer cap a ell esquivant tots els míssils que disparava i li vaig tallar una cama. En Labory em va ajudar amb el seu alè de foc i el va fondre. Allò va ser fàcil, però la batalla contra en Gabnofraf no ho seria tant, perquè no era de neu.

Vam arribar sans i estalvis al poble del Volcà Bullent. Tothom es va posar molt content en veure que en Labory estava bé i també perquè els havia arribat l’encàrrec de pomes ardents.

Una piromoixa molt velleta i amable em va donar un llibre de mà-gia i em va dir que ho emprés contra en Gabnofraf, que em seria molt útil. Ens vam quedar a dormir a allà.

L’endemà al matí vam partir cap al Castell de les Tenebres, on ens van rebre uns guàrdies d’ombra molt poc amigables, que vaig enlluer-nar amb un encanteri de llum.

El castell era d’una sola torre. Al seu interior estava molt fosc, però amb el llibre vaig aconseguir il•luminar-ho. Al camí, per pujar-hi, ens vam trobar molts de monstres que ens barraven el pas; els vam neutra-litzar fàcilment. Quan finalment vam arribar dalt de tot, el vam veure. Era una criatura sense ulls; tenia un cos viscós, de color negre, com si fos de petroli, i tenia vuit tentacles!

—Muahahahahaha! Si l’elegida és una al•lota petita serà molt fàcil apoderar-me d’Utokai —va dir amb la seva veu ronca.

—Ho tens clar, sac de petroli! No ho permetré! —li vaig contestar.

41

Primer el vaig enlluernar amb la llum que m’havia estat tan útil. Vaig intentar tallar-li un tentacle,

però li va tornar a sortir. En Labory s’hi va atracar i va intentar cremar-lo, però no va servir de res.

Allà va ser quan vaig deduir la seva debilitat: l’aigua. Vaig utilitzar el llibre per tirar-li una cascada damunt el cap i va funcionar. En Gab-nofraf es va fondre i de dins en van sortir el rei i la reina. Em van agrair que els salvés amb un avorridíssim discurs de dues hores i després em van teletransportar a casa.

Em vaig trobar a la plaça de Menorca, mig adormida, amb en Joan i en Marc davant meu, molt preocupats per si m’havia desmaiat o al-guna cosa per l’estil, i jo els vaig dir que estava bé. Així, tot el que m’havia passat havia estat un somni? O no? Qui ho sap?

42

Finalistes Categoria B

EL MEU POBLAT Teresa Pons Pons (1r ESO)

Hola, jo som na Micea i visc amb una tribu que té com a cap en Galmés. Vivim en una terra envoltada d’aigua que es diu Nura o Me-lussa, segons diu el meu pare. Vivim en un gran poblat situat al centre d’aquesta terra, que a mi m’agrada més dir-li Nura. Jo tenc deu anys i som la petita de vuit germans, i també l’única filleta dels germans.

Al meu poblat hi ha moltes cisternes per recollir l’aigua de pluja i agafar-la per beure nosaltres i els animals per així no quedar-nos sense aigua, perquè, si no, hauríem d’anar a cercar-la de molt enfora. També hi ha magatzems per guardar-hi els animals i el menjar, una cova per fer oli i també hi ha talaiots per vigilar i protegir-nos d’altres tribus; una murada que envolta el poblat, coves per enterrar-hi els morts i una casa per adorar els nostres déus. També hi ha una casa per al cap de la tribu, en Galmés, i les cases dels ciutadans, on viuen entre deu i dotze persones entre pares i fills. Ara el meu poble és molt gran, però abans que jo i els meus germans nasquéssim, el poble era molt petit, però cada vegada es feia més gran; més cap avall, la població creixia i hi havia més construccions.

Nosaltres som agricultors i ramaders, és a dir, tenim cura dels ani-mals i cultivam cereals i llegums. Encara caçam i recol•lectam, però no és una activitat gaire important. Al nostre poblat, els animals que hi ha són cabres, bens, vaques i porcs. Aquests animals ens proporcionen:

43

els bens, llet, carn i llana; les cabres, llet i carn; les vaques, llet i carn, i els porcs, carn. Ja feim pa: aixafam el blat amb un còdol dins un reci-pient fet de ceràmica i en surt la farina; a continuació, hi afegim aigua i feim una bolla, i al final ho posam al foc. També feim oli, amb les olives, dins la cova de l’oli. Empram dues pedres redones amb un fo-rat enmig de cadascuna de les pedres, aixafam les olives amb aquestes pedres i d’aquí en surt l’oli. Sabem teixir amb la llana dels bens i el lli, un tipus de planta d’on podem treure fil. Però, sabeu què? A l’hivern duim unes túniques que ens abriguen tot el cos, però a l’estiu fa molta calor i anam nus.

Els meus germans saben emprar molt bé la fona, en canvi jo no la sé emprar gaire. Al meu poblat tots els homes la saben emprar molt bé. L’empren per protegir-nos de les tribus enemigues.

Nosaltres tenim un petit pati on sembram mongetes, ciurons, blat, civada i ordi, i quan ho recollim, ho posam dins el magatzem que compartim amb els nostres familiars més propers. Dins el magatzem, a part dels llegums i cereals, també hi tenim tres bens, tres cabres, dues vaques i dos porcs. A aquests animals, els amollam cada dia perquè pasturin.

Cada nit, tots els del poble ens reunim per fer un fester molt gros per així poder espantar els qui van amb vaixell per la mar. També el feim servir per escalfar-nos a l’hivern i per coure aliments.

Ara em ve al cap que no fa gaires dies vam acabar un magatzem. Per fer el magatzem hi van col•laborar tots els homes del poble. Ho van fer amb pedres molt grosses. Les van tallar i després les van col•locar. Damunt hi van posar pedres, palla i argila. Aquesta tècnica de cons-trucció, la posam en pràctica no tan sols amb els magatzems, sinó també amb les cases i altres edificis. Això serveix perquè l’aigua no caigui dins aquestes edificacions.

Nosaltres, els fillets, allò que feim per no estar avorrits és ajudar els nostres pares a fer feines de casa. També ajudam a sembrar els cereals i els llegums, i a tenir cura dels animals. Quan no tenc feines de casa ni he de tenir cura dels animals i les plantes, surt a jugar amb les meves tres amigues: Maika, Taila i Mia; també amb el meu amic Dick. Jugam

44

a amagar-nos, a encalçar-nos, a córrer..., però no sortim del poblat, perquè és molt perillós i, a més, ens podríem perdre.

Això és tot el que puc explicar del meu poblat i de les nostres tra-dicions.

45

Finalistes Categoria B

EL VAIXELL Xavi Martí Llull (2n ESO)

Na Joana es trobava sola al seu petit món. No tenia família ni amics, i feia feina a una cafeteria on havia de treballar moltes hores i el seu sou era baix. No estava contenta amb el que feia, ni tampoc amb la seva vida. No hi havia res que pogués esborrar la tristesa que portava al damunt.

Na Joana es trobava trista i sola. Somiava que algú, algun dia, l’aniria a rescatar. Malgrat tot, alguna cosa semblant a la resignació s’havia anant introduint dins el seu cos.

Un dia va aparèixer un home amb qui es va passar hores parlant mentre prenien un cafè. Era ben dematí i encara no hi havia clients, així que tenia temps lliure. Na Joana no va veure gaire cosa en ell, però quan se’n va anar, juntament amb els diners, l’home havia deixat un vaixell fet amb un tovalló de paper. Ella es va quedar mirant el vaixell durant una estona. Era un vaixell que no tenia gaire secret, una figura senzilla, normal i corrent.

Dos dies després, l’home va tornar i, quan va marxar, deixà un altre vaixell. Aquesta vegada tenia la part inferior pintada de verd. Na Joana el va guardar, i no sabia per què, però desitjava que l’home tornés. De cada vegada se sentia millor i era més feliç.

L’home tardà tres dies, però va tornar. Ella va sentir que la tassa trontollava sobre la safata. Aquesta vegada sí que va notar alguna cosa

46

en ell. Era un home senzill, simpàtic, agradable i humil com ella. No se la mirava gaire, però tornà a fer el vaixell. Aquesta vegada amb els costats pintats de color vermell. Per a ella, això era una manera d’acomiadar-se.

Esperava cada dia poder atendre’l, servir-li el cafè, mirar-lo, esperar la seva mirada i, per descomptat, un nou vaixell. De vegades passaven dies sense tenir-ne notícies. Quan això passava, se sentia sola i trista.

Na Joana notava com si fos la protagonista d’un conte. Una prin-cesa presonera en un món gris que necessitava ser alliberada per un príncep. Quan l’home tornava, tot començava a il•luminar-se, des de la mirada de na Joana fins els cors d’ambdós.

Passà un temps llarg de silencis, mirades, tasses de cafè i, per aca-bar, l’últim vaixell. L’home havia pintat la part superior de groc i, dins del vaixell, hi havia dibuixats un príncep i una princesa. Ja estava aca-bat. Va ser llavors quan na Joana entengué que aquell home, a través dels vaixells i dels colors, li havia enviat un missatge.

Tot això va bastar perquè s’animessin a apropar-se l’un a l’altre i s’adonessin que ja ningú no els podria separar. Ella, una jove senzilla que no vivia en un castell ni tenia una vida de princesa, fou rescatada per un home normal com ella, sense fortuna, sense espasa ni corona. La realitat superà la fantasia, tantes vegades relatada. Construïren un amor fort i sòlid en base a un simple, però màgic tovalló de paper. I bastiren un vaixell que omplí el mar de colors i sortejà tot tipus de tempestes. Un vaixell fet de materials nobles, simples com els seus cors i les seves vides. Un vaixell que navegà per sempre més amb una parella de prínceps sense corones ni castells.

47

Finalistes Categoria C

FAMÍLIA Marina Sansaloni Beristain (3r ESO)

Només quedaven tres setmanes per les vacances de Nadal i em feia la mateixa poca il•lusió de cada any. A les xerrades entre companyes no hi havia altre tema de conversa. Tothom estava encantat amb les vacan-ces. És temps de trobar-se amb família, o això és el que fa la majoria de gent, no? Una taula plena de menjar, regals davall l’arbre, cançons, poesies... Doncs jo feia dos anys que passava el Nadal sola, amb la companyia del meu moix i d’en Vicent, el netejador de l’internat, que ja era com de la meva família.

El meu pare va morir el maig de 2013 fent paracaigudisme i la meva mare, en el meu part. Des d’aquell 14 de maig vaig quedar en custòdia de la meva tia, que encara que és la persona més agradable del món, viu als aeroports, em ve a veure quan pot, però cada dia està d’aquí cap allà i li és impossible tenir cura d’una noia de 15 anys i, per molt que jo estigui segura que podria viure sola a casa i cuidar de mi mateixa, és impossible, així que em toca viure aquí. Realment, crec que he tingut sort amb el tema de l’internat i això: hi ha molts bons professors i totes les persones que tenen cura de nosaltres són molt simpàtiques; a més aquí podem tenir animals i això és un punt molt a favor per a mi. Les companyes són les millors, he fet vertaderes amistats aquí a dins. Amb això estic encantada, però no hi ha dia que no pensi en els meus pares, sobretot en el pare. En certa manera estic contenta per ell, perquè va

48

morir fent el que li agradava: volar. Sempre deia que el feia sentir lliure, com si res pogués amb ell. Però l’enyoro tant... Donaria el que fos per tenir-lo aquí al meu costat dient-me que puc amb tot, que no deixi de somriure. Aquesta és la promesa que li vaig fer, que sempre encararia les coses amb un somriure, i això intento fer.

Recordo el primer dia aquí: em sentia molt estranya, tot era nou, la gent, les instal•lacions, l’entorn... Quan vaig entrar per la porta, el Vi-cent em va rebre amb un somriure i em va presentar la que a hores d’ara és la meva millor amiga, la Cèlia. Des d’aquell moment vam encaixar a la perfecció i ara no ens separem per res. Bé, menys per Nadal, que ella es troba amb la seva família, i per l’estiu, quan viatja amb la seva mare, i a mi, quan alguns dies em ve a veure la Carme, la meva tia, per portar-me a la platja o a dinar. Per Nadal li és impossible fer-ho, ja que és quan té més feina i sé que si no treballés tant, no podria pagar-me l’internat. La Cèlia m’ha ofert moltes vegades anar a passar les vacances amb ella, però sempre refuso la proposta perquè no vull ser una molèstia i, a més, la situació seria un poc estranya.

Cada dia es notava més que s’apropaven dates senyalades. Ja no hi havia exàmens, la majoria de gent estava més contenta del que és ha-bitual i un parell de dies vam anar al centre a comprar regals per a les nostres famílies. Jo vaig comprar un detall per a la meva tia, per molt que no sabia quan la veuria; un regal per a la Cèlia, i un altre per al Vi-cent, sense oblidar-me d’en Botons, el meu moixet, a qui vaig comprar una jugueta en forma de sardina.

Un dia, quan tornava a la meva habitació, em vaig trobar una car-ta damunt del llit. La vaig obrir. Era de la Cèlia. M’hi explicava que d’aquí a cinc dies marxava a Andorra amb la seva família. Que sabia que ja hi havia insistit molt i que jo sempre deia que no, però em dema-nava que anés a passar les vacances amb ella, que ja n’havia parlat amb la seva mare i que li havia dit que sí, que perfecte. Em deia que no seria cap molèstia i que li feia molta il•lusió poder passar el Nadal juntes.

En llegir allò em vaig posar molt contenta. Realment crec que hi volia anar, tenia ganes de conèixer la seva mare de qui tan bé m’havia parlat i la seva família en general. Em sentiria estranya, sí, però esta-

49

ria molt ben acompanyada, i que a la seva mare li hagués semblat tan bona idea em va animar més. No ho vaig dubtar més i vaig anar cap a l’habitació de la Cèlia. Estava molt emocionada, però vaig intentar amagar-ho un poc.

—Hola, Cèlia! —vaig dir-li amb alegria—. He llegit la teva carta i em sembla que sí, si a la teva família li sembla bé i a tu també, és clar; em faria il•lusió.

—Home! Mira que m’ha costat convèncer-te, eh? Clar, dona! La meva família estarà encantada de rebre la teva visita!

Vam estar xerrant durant una hora o més del fet que hauríem de començar a preparar maletes, de tot el que faríem allà... La veritat és que em feia moltes ganes, seria el més semblant que havia tingut a una família en dos anys i, a més, a Andorra!, que també feia un munt que no hi anava!

Vaig tornar a la meva habitació i vaig començar a fer la maleta. Hi hauria de posar roba gruixuda i també alguna cosa un poc més arre-glada per als sopars i dinars dels dies especials. Tot d’una vaig pensar en Botons. Amb qui el podria deixar? La meva única opció era el Vi-cent, així que vaig anar a parlar amb ell. Li vaig explicar que la Cèlia m’havia convidat a passar el Nadal amb ella, que em sabia molt de greu no poder celebrar-lo amb ell i que amb motiu del viatge, on no podia emportar-me la meva mascota, li vaig demanar si em podia fer el favor de cuidar-me-la durant les dues setmanes de la meva absència. Em va dir que no em preocupés gens per ell, que estaria beníssim, que enguany venia a Barcelona un cosí que té a Anglaterra i que podria ce-lebrar el Nadal amb ell. A més, em va dir que estaria encantat de cuidar d’en Botons i que s’alegrava molt que pogués passar les vacances amb la Cèlia. Em vaig posar molt contenta en sentir allò: en Vicent passaria el Nadal amb família i en Botons estaria molt ben acompanyat, igual que jo. Què més podia demanar?

Vaig aprofitar per donar-li el regal que li havia comprat, una corbata i un llibre de fantasia, que sabia que li encantaven. Em va donar les gràcies i em va dir que no importava, i a continuació va oferir-me un petit paquet, envoltat de paper daurat. En obrir-lo, em vaig sorpren-

50

dre molt: era una cadena de plata d’on penjava una petita pedra verda; era preciós. Amb un somriure, vaig indicar-li el meu agraïment i vaig abraçar-lo.

Faltaven dos dies per les vacances i estava eufòrica. Vaig anar a veure la Cèlia per parlar una estona i quan vaig arribar a la seva habi-tació la vaig trobar asseguda al llit. Vaig asseure’m al seu costat i vaig demanar-li si tot anava bé, i em va explicar que la seva mare li havia te-lefonat i li havia dit que la seva àvia no estava bé, que havia tingut una baixada, que no semblava res greu; que s’estimava molt la seva àvia, que havia estat una segona mare per a ella. Li vaig dir que d’aquí a dos dies la veuria i que segur que es recuperava, i no li ho vaig dir perquè no sabés què més dir-li, sinó perquè realment ho creia. La vaig ajudar a fer la maleta i així ja no pensava en aquella telefonada, i després vam anar a classe; seria la darrera vegada aquell any que ens asseuríem en aquelles taules verdes.

Va arribar el dia. A les vuit i mitja del matí ja estava de peus, dutxada i vestida. Em va venir a cercar la Cèlia per avisar-me que la seva mare ja havia arribat. Ens vam acomiadar de les companyes que encara no se n’havien anat, d’en Botons i d’en Vicent, i vam sortir al carrer. La seva mare ens esperava dins del cotxe i en veure’ns va sortir, va fer una forta abraçada a la seva filla i em va saludar amb un somriure i dues besades.

El viatge es va fer molt agradable. Feia molt de temps que no anava amb avió i ja no recordava la fantàstica sensació de tenir el món als peus, literalment. Vam arribar a casa dels avis de la Cèlia, una caseta de llenya, típica dels Pirineus. El seu avi ens va rebre amb una abraçada. Vam passar a dins. Era una casa molt acollidora. Vam deixar l’equipatge i vam prendre una bona tassa de xocolata calenta. El seu avi ens va dir que l’àvia era a l’hospital, però que l’endemà ja podria tornar a casa, que s’anava recuperant. Aquesta notícia va tranquil•litzar tothom, fins i tot a mi. Vam decidir descansar una estona i buidar les maletes. Llavors vam anar cap a l’hospital. Allà ens vam trobar amb la tia de la meva amiga i la seva àvia. S’ha de dir que tenia bastant bona cara, se la veia feliç de tenir la seva neta al costat.

L’endemà era dia 24, la Nit de Nadal, i ens vam aixecar tard. Vam

51

berenar i vam anar a fer una volta pel poble. Era un poble ben petit, d’uns 800 habitants, però tenia el seu encant. Abans de dinar vam anar a buscar l’àvia de l’hospital per portar-la a casa seva. Estava nerviosa a l’hora de sopar, hi havia la tia de la Cèlia, el seu cosí petit, la seva mare i els avis, i en veure aquell entorn tan familiar vaig pensar que allò no era el meu lloc, que aquella era la família de la Cèlia i que a mi no se m’hi havia perdut res allà. La meva amiga va notar tot d’una que estava nerviosa i va venir a parlar amb mi. Com si m’hagués llegit el pensa-ment, va fer-me una abraçada i va dir-me:

—Això és casa teva. Va agafar-me la mà i em va portar al menjador on hi havia tothom,

allà em va presentar i va dir: —Ella és la Laura, la meva millor amiga, i passarà aquestes vacances amb nosaltres.

Em van venir a fer dues besades i en aquell moment els nervis es van espassar. Més tard vam jugar amb el seu cosí petit, el Toni. Era un nen molt espavilat per tenir cinc anys i em tractava com una cosina més. Aquella gent em va rebre com si formés part de la seva família i això va fer que aquelles dues setmanes fossin les millors des de feia temps. Al cap i a la fi, allà on estimes i on et sents estimat és el que anomenem família.

52

Finalistes Categoria C

PER A TU, ÀVIA Mercè Guasch Riera (4t ESO)

Hola, àvia!Sóc la teva neta Aina. Com cada dilluns, t’escric una carta. Et dius

Joana, tens 73 anys i tota la vida has viscut a Badalona, un poble petit de Barcelona. Fa dos anys i cinc mesos que et varen donar la notícia que tenies Alzheimer. Es tracta de la pèrdua de memòria i la dificultat per recordar coses apreses recentment. Una malaltia que és incurable. A poc a poc, vas perdent més informació sobre la teva vida i és per això que jo cada setmana t’escric una carta per recordar-te les coses més importants de la teva vida.

Quan eres jove no vas anar a cap col•legi, perquè en aquell temps no-més hi anava la gent que s’ho podia permetre i, desgraciadament, la teva família no podia. Encara que la teva infància no fos rica de doblers, sí que ho era de felicitat. T’encantava anar a passejar pel poble, respirar l’aire fresc i sentir el renou de la mar; t’agradava anar amb bicicleta els caps de setmana i fins i tot t’agradava estar els diumenges en família. T’encantaven i encara t’agraden les festes de Nadal i Reis, pensaves i penses que són uns dies plens d’alegria, felicitat i màgia. Els teus pares feien feina tot el dia, es deien Joan i Maria. Quan la teva mare va quedar embarassada del teu germà gran, en Toni, el teu pare va haver de fer el doble de feina per poder guanyar més doblers i que a cap d’ells dos els faltés res. El mateix va passar amb tu i la teva germana petita Rosalia.

53

Tant tu com els teus germans, quan vàreu tenir devers 15 anys, vàreu començar a treballar al restaurant familiar. No era molt gran, però era un dels pocs restaurants típics que quedaven al poble. Els plats més venuts eren els de marisc, eren els que més agradaven, ja que el peix era fresc d’aquell mateix dia perquè el pare l’anava a pescar de bon matí. Alguns dies d’estiu preferies aixecar-te de bon matí per anar amb la barca i el pare a pescar, perquè sabies que alguns dies et deixava nedar al costat de la barca mentre ell pescava a l’altra banda. Eren els moments que més t’agradava passar amb el teu pare, els dos sols.

Als 17 anys vares conèixer l’avi; m’has contat la vostra història d’amor milions de vegades. Tu estaves asseguda a un banc del parc observant el paisatge, quan ell va venir a asseure’s al teu costat. Vàreu començar a par-lar i sense adonar-vos-en ja era el vespre. Des d’aquell dia, els dos anàveu a la mateixa hora al mateix banc per poder trobar-vos i seguir parlant. Fins que un dia, l’avi, que es deia Jaume, et va demanar que fossis la seva núvia i tu vas acceptar. Des d’aquell dia fins al dia d’avui estaríeu junts, però desgraciadament, fa tres anys, l’avi va morir de càncer de pulmons. Va ser un temps molt dur per a tu; perdre l’home de la teva vida no deu ser fàcil. Amb ell, vares tenir quatre fills en aquest ordre: Jaume, Toni, Maria i Rosa. Tots els teus fills varen conèixer els teus pares, però quan la Rosa tenia 16 anys va morir la teva mare i al cap de 5 mesos, el teu pare, perquè no va poder superar la mort de la seva dona i va morir de tristesa.

El Jaume va estudiar Arquitectura, i poc després es va casar amb la Clara, una dona molt responsable i ordenada que havia estudiat Dret. Són els meus pares. Em varen tenir molt poc després de casar-se. Al cap de 4 anys, la meva mare va morir d’un accident de cotxe. En aquells mo-ments el pare va quedar en estat de xoc, i tu em vares criar i educar. Amb el temps, el pare va reaccionar i va tornar a ser el pare de sempre, que jugava amb mi, m’explicava contes, em duia a l’escola, i anàvem a fer excursions pel camp. Mentre ell era a la feina, em cuidaves tu, eres com la meva segona mare. I gràcies a tu, som qui som ara.

El Toni va anar a estudiar a Madrid, volia estudiar electricitat i en aquells moments les universitats eren millors allà. D’ençà que va co-mençar la carrera estava amb una noia que es deia Laura i estudiava Me-

54

dicina. Quan els dos varen acabar la carrera, varen decidir casar-se, i al cap de 5 anys, va néixer la Júlia, que ara té dos anys. Viuen a Madrid i quasi no els veiem, però amb les noves tecnologies ens envien fotos molt freqüentment.

La Maria és una dona molt aplicada i ja s’ha tret dues carreres, la de treballadora social i fa poc va acabar la de Dret per fer-se jutgessa. Viu amb tu, a casa teva, per fer-te companyia. No té fills, però per a ella els seus nebots i nebodes som com fills. Li encanta la fotografia i sempre que pot se’n va a fer excursions per fotografiar paisatges enormes i bonics.

La Rosa, en canvi, no va voler estudiar, però es va enamorar d’un empresari un poc ric i amb ell va tenir tres fills: en Nil, en Marc i n’Àlex. Viuen molt a prop de casa teva, a una gran casa. La Rosa no treballa, simplement cuida dels seus fills i de la casa. Quasi cada mes se’n van de viatge a algun lloc d’arreu del món. Varen començar anant per Espanya, però quan varen trobar que ja havien vist suficients ciutats, varen decidir sortir del país, començant per França, seguit d’Alemanya i Estats Units.

Àvia, molta gent em diu que no té sentit que et faci aquestes cartes, quasi sempre molt similars, però jo crec que sí, ja que quan era petita em vas ensenyar que no importa el que diguin els altres sempre i quan jo sigui feliç amb el que faig. T’ho dec tot, àvia, et mereixes que faci això i més per tu, tu ho has fet tot per mi. Potser tornaràs a perdre aquesta carta, perquè no te’n recordaràs d’on l’has deixada, però no em cansaré mai de donar-te les gràcies per haver fet tot el que has fet per mi. Per ensenyar-me a ser millor persona, per ajudar els altres sense esperar res a canvi, i si una cosa recordaré sempre són les teves paraules alliçonadores, sobretot les que em vas dir fa temps, quan estàvem, les dues soles, assegudes al sofà: “Mai creguis que res és impossible. Res no ho és, perquè no som tan bons com semblam ni tan dolents com pensen. Mai serem el que al-tres desitjarien que fóssim, ni el que voldríem ser, tan sols som el que la vida ens ensenya, o el que aprenem d’ella. Et criticaran sense motius, t’odiaran sense raons, et faran mal sense donar-te explicacions, però les ferides sanen i aprendrem a viure amb cadascuna d’elles. És important recordar, perquè gràcies a cada cosa viscuda avui som el que som. Inten-tar no costa res i somiar no porta molt de temps, així que sigues feliç i no

55

visquis donant explicacions; recorda que mentre estiguem vius el joc no està perdut.”

Aquestes paraules em varen marcar molt. Tens tota la raó del món. Seguiré escrivint-te cartes sempre, sense donar explicacions a ningú, per-què no les mereixen, simplement per ser feliç jo, perquè això em fa feliç, saber que per moments t’estic ajudant a recordar qui ets, d’on vens i què has fet en la teva vida, perquè estic segura que si em passés a mi, tu faries això i molt més. Gràcies, per tant, àvia.

Una abraçada molt forta i molts de petons de nas, que tant t’agraden.Aina

56

27

Edita Ajuntament de Ferreries