OBRES GUANYADORES DELS PREMIS

LITERARIS MODEST SALSE 2013

Títol: De peluts i calbsAutora: Clara Roura i JuliàCategoria: Narrativa B1

DE PELUTS I CALBS

Era baixet, lleig i calb. Deu n’hi do quin home!...Deveu estar pensant. Dons no,

perquè tots aquells defectes desapareixen amb un petit detall, un petit tros

d’Univers, un insignificant... gos. Sí, sí, un insignificant gos, però aquell gos era

tan bufó i eixerit que a aquell home, amb els seus quaranta anys i escaig, les

dones se li acostaven com mosques, perquè amb la pudor que feia, se li

apropaven mosques, i moltes! Però tot allò a les dones no els importava amb

aquell petitó pel mig. Tot i això, el pobre home, encara que en conegués moltes

de dones, no en trobava cap que li fes el pes. Unes eren massa grans, altres

massa joves i tot eren inconvenients. Que si una era molt alta per ell, que si

l’altra era massa intel·ligent, que si... Però no tot era negatiu, també en trobava

de bons partits, però llavors eren elles les que no el volien a ell, i no m’estranya

perquè amb les pintes que anava... La primera cita que va tenir va ser un

desastre: es podria haver mudat una mica més, la veritat, i, es que anava amb

una camisa desmanegada i amb uns pantalons de xandall mig trencats. Però

que voleu, si no tenia un duro per ell, totes les peles se les gastava amb els

gos. Entre la perruqueria, els hidromassatges facials i la teràpia de ioga per a

canins no en tenia ni per una barra de pa. Això sí, el gos vivia més content que

un gínjol.

Però un dia va trobar una noia que era perfecta en tots els sentits: era guapa,

simpàtica i se la veia bona persona, però el millor era que ella també era capaç

de suportar un senyor com aquell. Sí, aquella noia tan perfecta sóc jo. Porto

casada amb ell deu anys i aquell petit i insignificant tros d’univers també en té

una de nòvia, i petits gossets que juguen amb els nostres fills que són una mica

baixets però bastant atractius i tenen una melena que no sé d’on ha sortit.

Perquè, que quedi entre nosaltres, però els dos ja en portem perruca.

Títol: S’acosta un front fredAutora: Maria Sànchez LeivaCategoria: Narrativa B1

S’ACOSTA UN FRONT FRED.

- Ets un capitalista, beus Coca Cola i tens Facebook.

És dilluns i a primera hora toca història. El profe explica la reconstrucció

econòmica després de la segona guerra mundial. Les famílies demanaven

crèdits, les fàbriques treballaven dia i nit i el nivell de vida anava pujant. El

sistema generava riquesa.

Badallo, mandrosa em quedo mirant com plou al carrer. Mentre uns pocs

companys tafanegen el mòbil, d’altres juguen amb el portàtil a un nou joc

“super guai” on posen a prova la seva habilitat, l’hexàgon, d’altres es

connecten al hotmail i la resta s’esforcen, entre badall i badall, a seguir la

classe.

El matí promet ser avorrit... natus, castellà. Fins que sona el timbre que ens

retorna a la realitat i anuncia l’hora, o millor dir, la mitja hora del pati. Sortim

com una allau. Avui la majoria d’alumnes porten la samarreta del Barça, ahir al

vespre hi va haver partit. No cal aclarir qui va guanyar.

Abans de tornar a classe llenço l’envàs del suc de pinya. Envàs, on vas? A la

paperera del pa. La paperera recull les restes d’entrepans, alguns

pràcticament sencers.

La majoria de companyes estan preocupades pel seu físic i la manera de

vestir, fins i tot, porten el pac de maquillatge, per retocar-se al sortir d’E.F

L’ institut on estudio està situat al mig d’un grup de casetes i d’un polígon

industrial... Des d’allà puc contemplar les emissions de CO2 i escoltar la

varietat de sorolls que produeixen les fabriques que l’envolten.

Quan acaben les classes, al tornar cap casa, aprofito per ficar els peus a les

basses i recordar sensacions de la infantesa. Em giro, i apareix l’arc de Sant

Martí, és la manera que té el Sol de posar bona cara al mal temps. Avui ha

estat un dia passat per aigua.

Abans de fer els deures em concedeixo un “Kit-Kat” i miro la tele. Quan penso

que hi ha gent que no té televisor! Jo és que em podria passar hores senceres

davant de tele. A vegades trec el so i em quedo embadalida imaginant una

altra història. A mi i als meus amics en agrada ”La Que Se Avecina”. És una

paròdia de la societat d’avui en dia. Res és el que sembla.

Tot seguit vull xafardejar al “face” publicacions i fotos de la gent, però no hem

puc entretenir massa perquè m’arriba una setmana carregada d’exàmens.

Sortirem tots ministres! Bé avui en dia, potser el millor és dedicar-se a la

política. Sort que aviat arriben les vacances de Nadal...

“El Nadal ha arribat, quina il·lusió i per tots vosaltres aquest petó... “ les

cosinetes reciten el vers, mentre les taules parades esperen el dinar de Nadal.

Cares de felicitat, llums i colors. Amb dues paraules: Excés i consum.

El dia ha acabat i els nens ja esperen la nit de reis.

Com cada any, el dia de reis, anem a dinar a casa la tieta. Al cotxe s’escolta

Sopa de Cabra “Camins que ara s’esvaeixen, camins que... “Durant el viatge

em fixo en els contenidors d’escombreries. Avui s’han disfressat amb restes de

paper de regal i caixes de joguines que els dóna un toc de color.

S’acaba la cançó i a la ràdio, les notícies diuen que el regal estrella d’aquest

any han estat les “tablets”. Doncs per casa no han passat aquests reis.

El dinar de reis és la darrera celebració. L’últim atracament al consum. Els nens

rebem més regals dels que demanem... el dels avis, de les tietes, del tiet, de la

cosina, de la padrina.

S’ha fet tard i marxem cap a casa, l’endemà tornarem a la rutina. Abans de

pujar al cotxe, veig un home que remena els contenidors. Per un instant les

nostres mirades es creuen. Els seus ulls delaten la seva tristesa. Baixa el cap

amb un gest de vergonya. En un instant, amb una mirada parlem de dos mons

diferents.

Sona el despertador que anuncia la tonada a l’escola. Obro la finestra i l’aire

fred em desperta. Respiro.

Encara no s’ha fet de dia però es presenta gris i trist. Fins i tot els llums dels

fanals tremolen intermitents... Una sí una altra no, una sí una altra no. Apareix

el camió de les escombraries i els seus llums enlluernen el carrer. S’atura al

costat dels contenidors. Les bosses d’escombreries sobresurten unes sobre les

altres.

A fora, al món, hi ha persones que moren o neixen, desapareixen uns països o

apareixen uns altres, fa calor o fa fred. Aquest hivern serà llarg.

Títol: Reservat el dret d’admissióAutor: Juli Sànchez LeivaCategoria : Narrativa B3

RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ

Sola. Se sent sola. Està sola.

Sola surt al carrer. Va a buscar l’autobús per anar a l'escola. És el tercer institut

dels darrers anys però sempre segueix el mateix ritual. Mira l’hora al mòbil.

Només falten cinc minuts perquè comencin les classes. Si arribes massa aviat,

et trobaràs amb els teus companys de classe. Ja hi ets, l’ institut està just al

teu davant. Camina a poc a poc, procura endarrerir al màxim l’arribada. A

mesura que arriba, se li fa un nus a l’estómac. A l'entrada ningú a la vista. Avui

estàs de sort.

De sobte s’apropen uns companys que deixen anar comentaris esfereïdors.

Baixa la mirada i continua caminant. Sola.

Quan arriba a classe intenta esquivar les mirades. Avui toca una ronda de

preguntes. Li toca a ella. La seva resposta és incorrecta i els seus companys

riuen. No importa, un cop més. Ja n'està acostumada.

Sona el timbre que anuncia l’arribada de l’hora d’esbarjo. Pels passadissos

passa una allau de nois i noies. Ella camina, d’esma. Sap que ningú l’espera.

Surt al pati i seu en un racó on ningú la pugui veure a l’espera que passin les

minuts. Amb sort ningú es ficarà amb ella. Ningú vindrà a xerrar, ni tan sols

aquells que mai t’han fet res, perquè si ho fan, poden ser mal vistos. Aïllament

total. No importa el que hagis fet, l’únic que compta és que estàs al punt de

mira. Aquest és el teu pecat i ells són el teu càstig.

Però el pitjor moment està per arribar: La sortida. Tothom surt corrents. L’aula

queda buida i ella recull les coses amb la seva única companya, la calma.

Mentre uns quants companys l’esperen al passadís per acabar de burlar-se d'

ella. Fins l'endemà.

Vols passar inadvertida, però t’equivoques. Quan passen pel seu costat, d’un

cop, li llencen la motxilla a terra. Riures i burletes dels altres. Aguantes.

Sola surt al carrer per tornar a casa. Sense forces, sense pensar en res,

perquè pensar fa mal. S’ha tornat impermeable.

-Com ha anat el dia? -pregunta la mare.

-Bé -li respon ella.

Monosíl·labs. No vol que la seva mare li pregunti res. Es tanca a la seva

habitació. Per escoltar la mateixa cançó de sempre. Per què? Per què?...

Potser és l'única resposta per acabar amb aquest dolor.

I així passen els anys, els mesos, les setmanes, els dies, i un altre i un altre...

Com el d' ahir, com el de demà, com sempre.

Un crit: no puc més!

Quatre estius abans...

Quan acaben les classes es passa la tarda davant l’ordinador. No li agrada

practicar cap esport, tampoc sortir al carrer. Internet és l’única via. Quan es

cansa es posa l’equip de música a tot volum fins que els pares la tornen a la

realitat amb cops a la porta de l'habitació. El seu espai. El seu món.

Sempre la mateixa rutina.

Un dia li arriba una sol·licitud d'amistat d’algú al facebook. Anomenem-lo X.

Decideix tafanejar el mur de X. Ho tenia tot bloquejat, no tenia cap foto. Cap

amic en comú. El va ignorar.

Passen els dies i rep un altre missatge de X.

- T’agrada la música?- Li va preguntar. La curiositat va fer que entrés un altre

cop a la pàgina blava.

El va tornar a ignorar.

I un cop, i un altre.

Fins que va acabar amb la seva paciència i el va agregar.

-He guanyat - li va escriure X.

Silenci.

-No em felicites? - pregunta X.

-Deixa’m tranquil·la! - respon ella.- Qui ets? Què vols? Què esperes de mi?

-M’agrades.- li va publicar al seu mur.

Ella es queda parada. Elimina el comentari abans que el vegin els seus amics.

Qui era aquell desconegut? La coneixia d’alguna cosa? L’hauria d’eliminar

d’amics? Havia de descobrir qui estava a l’altre costat. Pot ser que la curiositat

matés el gat, però moriria sabent.

-Qui ets? Què vols de mi?- decideix qüestionar ella.

Així va entrar en el seu joc. Era una manera de passatemps. Li agradava el que

li deia. La feia sentir especial. Sabia que era un joc que segurament era

mentida, però la feia sentir bé. En gaudia. Ell era molt llest, estava creant

vincles. Uns vincles virtuals que la tenien atrapada.

- Tens càmera web? Connecta-la. Necessito imaginar-te. Necessito conèixer.

Ets alt, prim? Ros? Tinc moltes ganes de conèixer-te. No pensava que arribaria

a aquest punt quan vaig rebre la sol·licitud d'amistat.

- Connecta la teva primer. I després connecto la meva.

Així va ser. Ella va encendre la seva. Però a ell no el va conèixer. No el va

veure. Li va preguntar per què no encenia la seva, però X no va contestar.

Ni aquell dia, ni el següent. Ni l'altre.

Ella no va rebre notícies, potser s’havia equivocat de persona. Potser no li

interessava. Es va tranquil·litzar i frustrar alhora.

Fins que va arribar el dia.

Aquell maleït dia.

Aquell matí tot l' institut la mirava i reia. Els més agosarats li feien comentaris

desagradables. Això no pintava gaire bé.

- Et pensaves que m’havia oblidat de tu?- va penjar al mur del seu facebook. La

foto. La maleïda foto. Per això aquells somriures burletes. El cor li va donar un

tomb.

Ella no li va respondre, no sabia què havia de fer!

Però a l’endemà ell va tornar amb paraules cada vegada més amenaçadores.

Maleït covard.

No va respondre.. Es va amoïnar. Es va sentir com una aranya atrapada a la

seva xarxa. No sabia a qui havia de recórrer. Tampoc tenia ningú en qui

confiar.

A partir d'aleshores el dies i les nits van ser com un verí.

La solitud, la por i el desànim només contribuïen a incrementar el seu pes.

Un darrer intent.....

Setmanes més tard va decidir fer un vídeo perquè tots els seus amics el

veiessin i entenguessin com es trobava. El penjaria a youtube i el compartiria al

facebook.

Probablement és un dels vídeos més vistos al youtube.

Era un vídeo molt senzill. Ella i unes targetes que feia moure a una velocitat

suficientment lenta perquè és poguessin llegir.

"Hola, he decidit explicar la meva història, sense final feliç. Fa uns dies vaig

conèixer a algú per Internet. Era especial. Em deia coses molt maques. Un dia

em va demanar fer una trucada virtual. Em va demanar que em treiés la

samarreta. Així ho vaig fer. Dies més tard la impressió de pantalla es trobava a

tot arreu. Volia morir-me, em penedia de tot el que havia fet..."

Retornem al moment: “No puc més”.

És un dimecres d’un mes d’octubre. Només vol fugir d’allà, vol fugir del seu

neguit.

Us pregunto: què faríeu al meu lloc?

Llegeixo els seus pensaments. Em demana. Jo no puc fer-hi res. No estic en

situació de negar-m'hi.

Un silenci sobtat. El buit, el no res, l’absència. La seva ment ja s’ha distret. Ja

ha sortit la seva ànima. Pesa poc. Em va venir a trobar. Jeu als meus braços i

descansa. Delicadament me l'emporto. Ara només resta un llarg silenci.

Podeu pensar que sóc cruel, injusta, però no menys que vosaltres, els

humans.

I la vida segueix el seu propi i estrany camí.

En memòria de l'Amanda.

Títol: El desig

Autor: Helena Codorniu DejuanCategoria: Narrativa C

EL DESIG

Que demani un desig. «Fill, rei, demana un desig», diu. Com si res. Com si fos

tan fàcil. Amb tothom mirant-me. Tota la família reunida, expectant. I ella allà,

imponent, provocadora, divertida. Perquè és una d’aquestes dones

excepcionals que se’n surten amb desimboltura en qualsevol situació; fins i tot

en un primer encontre familiar amb la meva parentela, que és nombrosa i

inquisitiva. Per això vaig pensar que convidar-la al dinar d’aniversari era la

millor opció o, si més no, un mal menor. D’entre totes les tipologies de

cerimònies familiars, el festejament d’un natalici és, sense dubte —almenys a

casa nostra—, l’esdeveniment més distès. Més tolerable, vaja. Potser perquè el

tiberi s’amenitza generosament amb vi, cava i els xarrups d’alta graduació que

facin falta per arribar a oblidar les nostres marcades diferències generacionals,

ideològiques i temperamentals. Això sempre ajuda. O bé, en realitat,

simplement es deu al fet que es tracti d’una celebració amb un clar

protagonista, qui, ja d’entrada, accepta el rol de màrtir oficial de la festa i es

sacrifica, amb resignació, pel bé comú, acaparant, amb bona cara, la major part

dels improperis. D’aquesta manera s’eviten els llançaments de retrets i punyals

a tort i a dret propis d’altres dates assenyalades més conflictives, com ara les

festes nadalenques, sempre propenses a daltabaixos sanguinaris d’aquells

aparentment irreparables. Així doncs, vaig considerar que el meu aniversari era

la millor oportunitat per presentar la xicota i formalitzar el nostre festeig, atès

que, de totes maneres, em tocaria el rebre.

I així ha estat. Ma mare, només conèixer-la, o millor dit, només veure-la

entrar per la porta i ensumar-la de cap a peus, amb impune desvergonyiment,

ja ha hagut de sentenciar, amb el to mofeta de sempre: «fill, no fa gens per a

tu, aquesta noia», la poca-solta! Ho ha hagut de dir. No n’ha tingut prou de

pensar-ho, no; o de fer-ho palès amb la manera de sotjar-la, tampoc. Ho ha

hagut de manifestar públicament, ho hagut d’expressar en veu alta, perquè ha

de verbalitzar tot el que pensa, ella, sempre. És d’aquella mena gent que

confon la incontinència verbal amb la sinceritat i l’obstinació amb la franquesa,

la mare.

Amb la mosca al nas, però sense abandonar el meu posat de càndid

amfitrió del festeig, he procurat fer-me el desentès i m’he disposat a fer bon

paper —o, millor dit, a fer el paperot que em pertocava— per tal de tenir la festa

en pau. Tanmateix, el judici de la mare m’ha deixat tocat i no me l’he pogut

treure del cap durant una bona estona. Que no fa per a mi, diu. Que no fa per a

mi? Per què, mare? Perquè no és una noia lànguida i servicial com totes les

altres mosses que m’has conegut fins ara? Per què no sóc guapo ni atractiu i

creus que faig el ridícul al costat d’una dona tan espaterrant? Per què és obvi

que, sent tan poca cosa, aquest tros de dona farà amb mi el que vulgui?

Ja començava a estar una mica fart d’aquella cantarella. Pel matí, en

cometre la imprudència de fer cas als meus progenitors i accedir a aventurar-

me a anar a la perruqueria de sota casa, per tal d’endiumenjar-me per a

l’ocasió, ja havia hagut d’escoltar la mateixa cançó. Després d’observar

detingudament la fotografia que li havia mostrat com a model del tall de cabells

que desitjava (un pretensiós retrat de James Dean a Un rebel sense causa), el

meu barber de tota la vida m’ha deixat anar, poca-solta: «però maco, si no fa

gens per a tu, aquest pentinat!». I, a continuació, sense donar-me lloc a rèplica,

ni opció a fer-me fonedís, m’ha arreglat els cabells a l’estil escolanet de

Montserrat, carrincló, de sempre.

Què sabia ell si un pentinat feia o no feia per mi? I qui li havia preguntat

la seva opinió? Si veia que m’havia pres la molèstia de buscar, imprimir i

retallar una determinada fotografia del meu actor predilecte, hauria d’haver

comprès que ja tenia una idea prou clara de quin era tall de cabells volia i que,

per tant, no requeria cap mena d’assessorament repressor per part seva. Però

ja ho tenen això, els perruquers, que sempre t’han d’escopir què en pensen,

ells, de les teves modestes aspiracions estètiques. I jo m’havia mentalitzat per

rebre algun comentari insolent del tipus «però si aquest estil ja no es porta,

home!», però no m’havia preparat per entomar una bufetada com aquella. Que

no fa per mi, deia. Insinuava, què dic insinuava, afirmava, que el pentinat de

James Dean a Un rebel sense causa no fa per mi. «I això, per què?», m’he

preguntat. Per què no sóc guapo? Per què sóc un noi tímid? Per què es veu

d’una hora lluny que sempre he estat l’alumne aplicat de la classe que només

feia amics a canvi de regalar l’entrepà a l’hora del patí o de deixar-se copiar els

exàmens?

Quan he tornat a casa, abatut, humiliat i pentinat com un frare, he buscat

una mica de consol i comprensió a l’habitació de la meva germana, tal i com

tinc per costum des que era un marrec, malgrat haver-ne sortit escaldat moltes

vegades. Malauradament, aquesta ha resultat ser una d’aquelles ocasions en

les que m’acaba sortint el tret per la culata, doncs en sentir els meus

desesperats laments, ma germana m’ha deixat anar, rifaire: «i dius que

pretenies que et tallés els cabells com a en James Dean? Però escolta: a qui

vols enganyar? Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada? No fa gens

per tu, home, aquest pentinat! Però que no ho veus?». I aleshores jo, ferit i

indignat, he respost a totes les seves afrontoses preguntes retòriques amb un

cop de porta violent i escandalós, que no m’ha donat la raó en quant a les

meves reivindicacions, però que, si més no, ha aconseguit, sortosament,

escabellar-me una mica.

Més tard, durant l’àpat familiar, mentre tots els comensals polemitzaven

ferventment sobre els temes suats de sempre i ella, la meva xicota, s’evadia de

la cridòria general enviant compulsivament missatges amb el mòbil,

d’amagatotis per sota la taula, jo he seguit capficat pels retrets de la meva

germana. «Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada?», m’havia etzibat,

impertinent. Tal com sóc? I quin pentinat sóc? Vaig néixer amb un pentinat

predestinat a l’ADN? «A qui vols enganyar?», havia afegit. I això m’ha fet

preguntar-me: si m’esforço en convertir-me en qui m’agradaria ser, es pot

considerar un engany? És més honest mostrar-se com un és o, de fet, és més

virtuós presentar-se com un voldria ser i intentar canviar-se a si mateix? Hi he

estat cavil·lant durant una bona estona sense arribar a cap conclusió. Era difícil

de dir. Només sabia que m’hauria agradat mirar-me al mirall, al de la

perruqueria o al de casa, i veure’m bé, veure’m com voldria ser, i no veure’m

com sempre, com els altres creuen que sóc. No és el que fa tothom quan va a

la perruqueria? Tothom intenta millorar, tenyint-se les canes per semblar més

jove o fent-se la clenxa al costat bo per enriquir la fotogènia. Doncs jo volia

sotmetre’m a un canvi radical d’imatge per trobar-me més valent, seductor i

decidit, de la mateixa manera que desitjo seduir una dona exigent i espaterrant

per sentir-me un home nou, capaç de tot i més. Per canviar, per evolucionar,

per millorar.

Era evident, però, que no tothom ho veu així. El pare, per exemple,

pensa ben bé el contrari i per això, després de dinar, en quedar-nos a soles a la

cuina preparant les postres, s’ha sentit obligat a obsequiar-me amb un consell

suposadament constructiu i paternal i m’ha deixat anar, insolent: «Aquesta noia

no t’estima, fill. Però tu has vist quina faldilla tan curta que porta? No t’estima,

és obvi, per què t’enganyes? Per què no et busques una noia que t’accepti tal

com ets?». Amb tota la barra. «I quin mal hi ha?», m’han vingut ganes de

vociferar-li. De fet sí, potser sí i, fins i tot, potser és justament això, precisament

això, el que més m’atrau d’ella: no li agrado. Sí, és cert, i en sóc conscient,

pare. El que ella desitja és transformar-me de cap a peus, i el que jo vull,

justament, és que em canviï completament, que em modeli al seu gust. Vull que

em faci un home nou. Vull ser més valent, seductor i decidit, i per això sóc tan

feliç d’haver trobat una dona que no m’estima per ser qui sóc, sinó per les

ganes que tinc de canviar, per la predisposició a convertir-me en el príncep

blau, en el James Dean, que ella sempre ha somniat i que jo sempre he desitjat

encarnar en persona. De què em serviria trobar una dona lànguida i servicial

que m’adorés per ser qui sóc, si jo voldria ser un altre? Quin sentit tindria

compartir la vida amb una persona que m’estimés per ser el jove introvertit,

prudent i bondadós que tan m’agradaria perdre de vista per sempre?

Aleshores, però, tot cavil·lant sobre la multiplicitat del jo, he entrat al

menjador amb la safata de lioneses, he vist com m’han mirat tots i m’he adonat

que mai podré aconseguir que em vegin d’una altra manera. Perquè m’estimen

i perquè suposo que quan s’estima a algú ens és imprescindible creure que el

coneixem, que sabem com és, que és així o aixà, per convèncer-nos que

l’apreciem justament per això, per qui és. I he vist, en canvi, com em fitava ella,

amb aquell esguard insubstancial, la mirada d’algú que només s’estima a sí

mateix, que tan sols persegueix el seu propi somni, el seu projecte ideal de

vida, i m’he sentit massa introvertit, prudent i bondadós per enganyar-me a mi

mateix i, encara menys, per intentar entabanar-la a ella. Llavors és quan m’ha

dit, la mare, «fill, rei, demana un desig», plantant-me el pastís de Lacasitos, el

meu preferit, davant dels nassos, i m’he sentit acorralat, ofegat en un mar de

dubtes.

Entendrit i atabalat, m’he deixat endur per l’instint, o per la convenció,

ves a saber, i he tancat els ulls amb fermesa. Per pensar, suposo. Per barrinar

si havia de permetre que el meu jo introvertit, prudent i bondadós concebés la

petició insulsa i materialista de cada any o bé m’havia d’imposar un prec més

romàntic, utòpic i inaudit, que em deixés a mi mateix de pasta de moniato per la

seva pretensió i impostura. Era un dilema dels grossos, i jo tenia poc segons

per decidir-me. Així doncs, víctima de la precipitació, he obert els ulls abans

d’haver pogut arribar a cap conclusió, amb el temps just per sol·licitar, amb un

pensament fugisser i maldestre, una oportunitat per convertir-me en l’admirable

home nou dels meus somnis.

Finalment, però, no s’ha complert, no, el desig, perquè just després de bufar les

espelmes, la família m’han regalat, com cada any, la samarreta del Barça de la

nova temporada junt amb una targeta de colors vistosos, d’aquelles que

emeten musiquetes desconcertants i que et deixen tot arrebossat de purpurina,

que deia: «Moltes felicitats! Esperem que passis un gran dia, i que els 30 no

siguin res! Tu segueix així. No canviïs. T’estimem».

Títol: Les retallades

Autor: Sergi Blazquez IglesiasCategoria: Poesia B1

Les retallades

En Rajoy està de retallades

en Mas, les aplica dues vegades

i els sindicats intenten endebades

anul·lar-les totes plegades.

L’educació està tocada

gairebé morta i enterrada

els alumnes estem desatesos

i els drets dels professors malmesos.

A escoles i instituts

hi havia pancartes penjades,

pares i mestres

amb samarretes posades.

Però...

La senyora Rigau ho ha fet treure

perquè no ens puguem distreure.

La sanitat és pública, han dit,

però posar-se malalt a la nit

queda totalment prohibit,

perquè amb tantes retallades

les portes del C.A.P estan tancades.

I no parlem de les jubilacions

ni tampoc de les pensions.

Quan deixem de treballar

no en tenim ni per menjar.

Els bombers s’han negat

a participar en desnonaments

i per això seran jutjats?

per tenir sentiments?

Finalment per acabar

parlem de la llibertat d’expressió.

Existeix o és ficció?

Quan un intenta parlar

les paraules li fan mesurar

i si es fan manifestacions

compte amb el ball de bastons!!

Títol: L’acompanyament del meu pare

Autora: Libertad Muñoz Fernandez

Categoria: Poesia B2

L’acompanyament del meu pare

Comença una nova vida,

doncs tots estem en família.

Un problema es va acostant

però encara no ha arribat

poc a poc ens anem adonant

que el meu pare té un acompanyant.

Una ànima lletja,

del seu cap s’ha apoderat.

Una malaltia ens van dir

aquells homes de blanc.

Epilèpsia per més clara.

Doncs l’agressivitat d’ell s’apoderava i

la força no controlava.

Vides trencades

i somnis truncats

riures apagats

i ulls tancats.

Dia sí, dia també

entre hospitals ens trobem.

Mil·lèsimes de segon

segons

minuts

dies

setmanes

mesos

anys

Encara l’acompanyant del meu pare

no ens ha abandonat.

Lluitem amb ell

però és inútil,

doncs no serveix de res

i al meu pare vaig perdent

amb el temps.

Entre plors i hospitals

encara no ho he superat.

Comença una nova vida,

doncs tots estem en família.

Mentre veig com ens ensorrem

continuo amb l’esperança

que l’acompanyament del meu pare

marxi amb el temps.

Títol: Potser em deixo dominar

Autora: Noèlia Rodríguez MoleroCategoria: Poesia B3

Potser em deixo dominar:

Miro, busco i no em troboveig algú que fa del meu reflex.Amb gest confós actuoSabent que ell farà el mateix.

Insinua un somriure desafiantburlant-se de la meva innocènciai amb mirada vacil·lantm’incita a la demència.

Imploro llibertati em respon amb ignorància.Ordeno pietatI em menysprea amb arrogància.

La constant ànsia de controlm’impedeix conèixer els somnis.L’absurda por em fa de consoli a la vegada desdibuixa els camins.

Sorgeix la vulgar ideasobre la raó de la meva penitència:sóc una simple titelladominada per l’agonia.

Aixeco els ulls, li planto caraem deixo endur per l’impulsi per últim cop veig la seva miradadesfeta en mil bocins.

Títol: Tot mirant per la finestra

Autor: Xavier Solé Salvat

Categoria: Poesia C

TOT MIRANT PER LA FINESTRA

I

Juguen amb la llum

que entra per la finestra

paraules i silencis

mentre parlen

d'alegries vençudes

i del buit

que omple la cambra.

II

La tarda de desembre

ràpida desapareix

de puntetes

darrere una línia

irregular

de vermellor.

Els arbres només són

un rastre

de la memòria del passat.

III

On arriba la vista

les muntanyes jauen

adormides

sobre un llit de quietud

sense saber

quan despertaran.

No fem pas soroll.

IV

De darrere els mateixos vidres

diferents llums

diferents ombres

canvien els colors

canvien els paisatges.

La finestra és un calendari

que no sap comptar els dies.

V

Es mouen les cortines

amb el vent

o esbufeguen

les absències callades?

Al fons

d'armaris i calaixeres

hi resta pols

d'essències incorruptibles.

VI

Retalls de claror

s'escolen

entre llistons de fusta

paral·lels

pintats de verd

de la vella persiana.

Tardes ensopides

del mes de juny.

VII

Sota un cel

pigat d'espurnes

es barreja

el capvespre en la foscor

com la pluja en el riu

com el fum en la boira

com l'enyor en el teu record

que fuig per la finestra.