PLATAFORMA PER CATALUNYApremisrecerca.uvic.cat/sites/default/files/webform... · discurs de la...

Institut La Plana

Vic

PLATAFORMA PER CATALUNYA

TREBALL DE RECERCA

2n de Batxillerat

------------------

Tutor: -----------

Gener de 2013

Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA

2

0. Índex

1. Introducció.................................................................................................pàg. 3

2. Què és la Plataforma per Catalunya?.........................................................pàg. 5

2.1 ELS INICIS: La Plataforma Vigatana..........................................pàg. 7

2.2 ELS INICIS: Protagonisme mediàtic i naixement de PxC...........pàg. 8

2.2.1 Els partits ultradretans a Europa....................................pàg. 9

2.3 PRIMERS AVENÇOS: Les primeres eleccions........................pàg. 12

2.4 ASSENTAMENT: El desenvolupament de l’organització........pàg. 19

2.5 L’ECLOSIÓ: Les eleccions municipals del 2007......................pàg. 21

2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes..................pàg. 28

2.7 L’INTENT FALLIT: Les eleccions autonòmiques del 2010.....pàg. 33

2.8 LA RECUPERACIÓ: Les eleccions municipals del 2011.........pàg. 39

3. Evolució electoral de Plataforma per Catalunya......................................pàg. 46

3.1 Nombre de vots..........................................................................pàg. 46

3.2 Presència en les institucions.......................................................pàg. 48

3.3 D’on surten els vots de Plataforma?...........................................pàg. 49

4. Plataforma per Catalunya, avui................................................................pàg. 52

4.1 EL PARTIT: El discurs..............................................................pàg. 52

4.2 EL PARTIT: L’estructura...........................................................pàg. 61

4.2.1 Josep Anglada..............................................................pàg. 62

5. Conclusions..............................................................................................pàg. 71


3

1. Introducció

L’elaboració d’aquest treball respon a l’estímul personal

de fer un estudi sobre una de les forces polítiques que

més rellevància està tenint en el darrers anys (PxC) i

analitzar la pujada d’aquesta força en el context de la

meva ciutat, Vic. Pel que aquest treball de recerca suma

dos conceptes que m’ha agradat treballar i que es mouen

dins l’ampli espectre de la política, quelcom que trobo

d’especial interès.

El marc polític de la ciutat de Vic ha estat sempre força particular. Vic, una ciutat de

l’interior de Catalunya que supera els 40.000 habitants, és un municipi que en els

darrers anys s’ha obert a un nou panorama humà i cultural. L’arribada, des de finals dels

anys vuitanta, d’immigració estrangera i provinent, en gran quantitat, de la zona nord de

l’Àfrica, ha canviat la vida de molts vigatans i vigatanes. Les imatges ja no són les

mateixes; la ciutat ha crescut i la fisonomia dels carrers i de la gent que hi circula ha

canviat.

En un municipi acusat de ser tancat amb la gent nouvinguda, aquest fenomen hauria

pogut suposar un trencament social, i més quan l’arribada d’immigració s’ha situat per

sobre del 20% de la població total vigatana. El cert és, però, que els osonencs en general

han obert la seva ment a mesura que es dispersava la boira de la Plana, i darrerament la

ciutat és mirada com un lloc integrador i no pas com un feu del racisme i la xenofòbia.

Afirmar tot això potser sona agosarat. És cert. I més quan les portades dels diaris s’han

omplert amb reformes impulsades per l’Ajuntament que intentaven regular els serveis

públics en funció d’estar o no inscrit al padró1 o, i aquest fet és el que vull estudiar,

quan un partit d’extrema dreta amb un discurs racista ha augmentat considerablement a

mesura que la xifra d’immigrants pujava.

1 El gener del 2010, l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal va proposar restringir l’accés al padró i permetre la inscripció només als immigrants que disposessin d’algun passaport o visat, excloent-ne els irregulars. (NacióDigital.cat, 2010)


4

Aquest partit polític s’anomena Plataforma per Catalunya i ha esdevingut, en deu anys,

la segona força política de la ciutat, superant a partits històrics com el PSC o ERC. El

seu líder, un vigatà que no ha passat mai desapercebut en la vida social de la ciutat, és

Josep Anglada i ell s’ha convertit en la figura única i pública del partit a Vic i a Osona,

alhora que també arreu de Catalunya.

El discurs d’Anglada i del seu partit és molt clar: la culpa de la crisi, la precarietat

econòmica i la inseguretat ciutadana la tenen els partits polítics “habituals”, que no són

capaços de fer front a la situació, que estan corromputs i que prioritzen l’atenció als

immigrants abans que a la població “autòctona” que ho està passant malament. El

discurs de la formació ultradretana ha trobat en la crisi econòmica el millor aliat per

seguir pujant i reforçar el seu discurs aprofitant-se de la desafecció de la ciutadania

respecte els polítics “tradicionals”.

En aquest treball vull cercar els motius reals de la fundació de la PxC i els seus

objectius, així com aprofundir en la figura de Josep Anglada i de la ciutat de Vic, que

està responent amb vots al seu discurs.

Amb aquest estudi incidiré en tot això, investigant per mirar de conèixer quines són les

raons dels ciutadans que han recolzat la PxC, però també cercant la informació que em

puguin aportar historiadors i polítics que contextualitzin aquest fenomen i que m’ajudin

a comprendre per què la ciutat ha refugiat part dels seus problemes en aquest partit.

Malgrat això, Vic no pretén ser l’epicentre d’un treball focalitzat en la formació a nivell

general. Seguint aquesta premissa, aquest estudi es dividirà en dos grans blocs: el

primer, l’evolució electoral del partit. Un apartat que no es resignarà a esmentar els

resultats de la formació en anteriors comicis ni la seva constitució, sinó que buscarà

l’anàlisi i els motius dels diferents alt-i-baixos de la PxC al llarg dels anys en

comparativa amb d’altres formacions ultradretanes europees. La segona part, en canvi,

anirà enfocada al partit en l’actualitat, repassant com està estructurat i intentant conèixer

els perfils dels qui li donen suport des de dins, ajudant a construir-lo, o dels qui li donen

suport cada quatre anys a les urnes, així com introduint-nos en el seus discurs per mirar

de comprendre quines característiques té.


5

Amb tot, aquest treball té la intenció d’aprofundir en l’únic partit d’ultradreta i xenòfob

que ha aconseguit fer-se un lloc en el panorama polític català i que va tenir –i té- la seva

plataforma de llançament a la ciutat de Vic.


6

2. Què és Plataforma per Catalunya?

Plataforma per Catalunya és un partit polític fundat l’any 2002 a Vic per Josep Anglada,

un vigatà actiu en la vida social i política de la ciutat que havia set el representant local

de Fuerza Nueva (partit polític franquista) durant la dictadura del general Francisco

Franco (1939-1975).

Josep Maria Reniu, cap de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de

Barcelona, que em va atendre en una entrevista per aquest treball, va definir aquest

partit com un organisme basat en tres pilars: el populisme, la demagògia i la xenofòbia.

El primer dels punts es pot aplicar a la PxC perquè el discurs que fa Anglada busca el

que s’anomena en sociologia com a “llocs comuns”, és a dir, estereotips que serveixen

per cercar en la gent la reacció compulsiva i no pas la reflexió, intentant caçar el vot de

tots aquells que, desencantats amb el funcionament del sistema polític, cauen en paranys

discursius.

Referent a la demagògia, es pot dir que la Plataforma la utilitza perquè no té problemes

en transformar o mentir sobre la realitat amb la finalitat de dotar el seu discurs de més

arguments2. Tot i això, els elements del seu discurs sempre es vertebren al voltant de

quelcom que té un punt de certesa. Un exemple podria referir-se a les ajudes destinades

a la gent necessitada: Anglada afirma en els seus discursos que els immigrants “se les

enduen totes”, però, consultant dades, es pot comprovar que, el 2007, més d’un 80%

van anar destinades a famílies vigatanes “de tota la vida”. L’obtenció d’aquests resultats

respon a l’acurada recerca que durant la legislatura passada altres forces polítiques de

l’Ajuntament de Vic –destaca en especial la tasca d’ERC amb Joan López- van fer per

desmuntar amb arguments sòlids i objectius el discurs de la PxC.

Per últim, Reniu també afirmava que és un partit xenòfob perquè compleix a la

perfecció la definició de xenofòbia (temor o rebuig vers l’estranger). “Això queda

reflectit en el seu últim lema: ‘Primer els de casa’. Amb aquesta ambigüitat tan ben

estudiada, Anglada estava excloent dels serveis públics a tots aquells que no fossin

2 Aquests trets característics del discurs del partit estan ampliats i majorment justificats en següents epígrafs del treball, en concret al punt “4.1 EL PARTIT: El discurs” (pàg. 51).


7

nascuts aquí, cosa que va contra qualsevol dret humà”, afirmava el professor per

justificar la tercera de les grans potes que, segons ell, conformen aquest partit. El terme

“ambigüitat”, però, mereixeria aquí un matís, perquè el lema aparentment no podria

semblar-ho tant, i és que, com ja veurem, la formació ultradretana sempre s’ha

caracteritzat pel llenguatge políticament incorrecte i sense matisos. Però aquesta frase

que a priori sembla només “prioritzar els de casa” per davant “dels que no ho són” (dels

de fora), en el fons amaga un profund rebuig a l’estranger i l’exclou del sistema,

quelcom que, d’entrada, el lema semblava no transmetre. És per això que Reniu parlava

d’ambigüitat, ja que d’entrada l’oració sembla menys agressiva del que realment pot

acabar sent.

Plataforma per Catalunya, a nivell d’organització interna, utilitza l’estructura del Partito

Personale3 en que la figura del seu líder –en aquest cas la de Josep Anglada- és

indispensable en el si de la institució. Sense aquest líder no hi ha partit i, a més, no

només té poders de representativitat, sinó que té el control absolut de totes les

estructures de la seva organització.

La creació del partit consta de diversos episodis que tenen una evident correlació, i és

que Anglada va començar creant, el 2001, un primer ens polític anomenat “Plataforma

Vigatana” que acabaria sent l’embrió de la “Plataforma per Catalunya”. Amb aquest

nom, el partit s’ha presentat a diverses eleccions municipals i, fins i tot, va presentar

candidatura a les eleccions al Parlament del 2003 i el 2010, en les quals no va

aconseguir cap representant tot i esdevenir la primera força política extraparlamentària.

Prèviament a aquests fets, el partit d’Anglada ja havia aconseguit altres èxits

mobilitzant a centenars de persones en marxes contra mesquites (com el 2002 a Premià

de Mar) o aconseguint dos regidors a Vic en les primeres eleccions municipals a les

quals es va presentar.

Segons Reniu, tot plegat s’ha d’entendre com un moviment localista que s’ha estès per

la capacitat que té el seu discurs d’arrelar en llocs on hi ha problemes amb la

immigració. “El context de Plataforma és molt determinat i ha crescut a Vic, una ciutat 3 El terme Partito Personale fou creat pel politòleg italià Mauro Calise i fa referència a les organitzacions amb una estructura vertical que pivoten al voltant d’una persona, el líder inqüestionable. La definició del terme ampliada es pot trobar a l’epígraf “4.2 EL PARTIT: L’estructura” (pàg. 61).


8

amb unes característiques molt pròpies”. Quelcom que també coincideix amb les

paraules de Xavier Tornafoch, regidor d’ICV a l’Ajuntament de Vic i doctor en història

a la Universitat de Vic, que afirmava que “Vic és una ciutat molt conservadora en què

la immigració ha sobtat. Només així es pot explicar el creixement d’un partit com

aquest”.

En aquest apartat, amb l’ajuda de Reniu i Tornafoch, dividirem la breu història de la

PxC en vuit fases per explicar els passos i el creixement de la formació en els deus anys

que té d’existència, tot mirant d’entendre què ha portat un fenomen local a esdevenir la

segona força d’una ciutat com Vic i a quedar-se a les portes d’entrar al Parlament de

Catalunya.

2.1 ELS INICIS: La Plataforma Vigatana

Josep Anglada va crear, l’any 2001, la “Plataforma Vigatana”. L’historiador i polític

vigatà Xavier Tornafoch atribueix aquest nom del partit polític a un gest d’Anglada per

desfer-se del seu passat. Tal i com veurem en el punt 4.2 del bloc dos centrat en

l’estructura de l’organització i en què analitzarem la figura de Josep Anglada, el líder de

Plataforma per Catalunya va iniciar la seva carrera política a partits d’extrema dreta i de

caire franquista, unes sigles que difícilment podien arrelar en una ciutat com Vic;

caracteritzada pel seu catalanisme alhora que també pel seu esperit conservador (així es

pot explicar el monopoli polític de CiU –i d’Unió concretament- a la ciutat). Per això

Anglada va decidir crear, segons afirma Tornafoch, un partit que es desvinculés

completament d’aquests ideals evitant que se’l relacionés amb aquesta política radical i

ultradretista, perquè volia entrar en l’activitat municipal amb un discurs completament

diferent: el de la immigració. Un problema que començava a ser vigent després de

l’arribada massiva d’estrangers a Vic, especialment en la dècada dels noranta. Amb

aquest partit Anglada intentava fer front a un buit polític que hi havia a la ciutat. “La

immigració va passar d’un 5% a un 25% de la població total de la ciutat en sis anys”,

afirma Tornafoch, “però cap partit polític de la ciutat va afrontar això com un

problema i els dos grans partits (CiU i PSC) es van allunyar dels barris, creient-se que

el fenomen immigratori passaria i s’aniria diluint amb el temps”.


9

Aquesta idea, però, va resultar ser errònia i Anglada va inscriure el seu partit polític el

15 de gener de 2001 amb la intenció de presentar-se a les eleccions municipals que

s’havien de celebrar a Vic el 2003. La formació legal del partit va provocar una gran

revolada a la ciutat i el diari més popular de la comarca d’Osona en aquells moments –i

encara actualment-, EL 9 NOU, va començar a parlar del personatge i del seu discurs.

Un discurs polític que, des de la mateixa Plataforma per Catalunya, definien com a

“populista-identitari que es postulava en favor d’un millor control de la immigració per

assegurar la convivència i la seguretat dels ciutadans”.4

A Vic, una societat que Tornafoch assegura molt conservadora, el discurs va donar

resposta a un problema que les classes populars de barris com el Remei –que van

canviar completament de fisonomia- o les més benestants, que corresponien “a vigatans

de tota la vida”5, consideraven que s’havia de resoldre.

L’auge d’un partit que es considerava a sí mateix populista i que feia un discurs gairebé

xenòfob va fer “despertar la premsa vigatana”, diu Tornafoch. “Els mitjans de

comunicació, però, van fer un flac favor a Vic intentant contenir l’Anglada. Van voler

destruir-lo i, intentant això, només van aconseguir donar-li protagonisme i treure’l en

portada massa contínuament, fent-li una publicitat que ell buscava”. Segons el mateix

historiador, Anglada li ha manifestat en privat en més d’una ocasió que per a ell és

important que parlin del seu partit “tant sí és per bé com per dolent, però que en

parlin”. I els mitjans, conscient o inconscientment, ho van fer.

2.2 ELS INICIS. Protagonisme mediàtic i naixement de “Plataforma

per Catalunya”

Aquest protagonisme mediàtic del què parlàvem en el punt anterior, va ser un dels

factors pels quals el partit va créixer i va passar de ser una formació amb aspiracions tan

sols a la mateixa ciutat de Vic, a tenir la intenció de presentar-se a més d’un municipi.

D’aquesta voluntat en va sorgir la “Plataforma per Catalunya”, el partit que actualment

4 Cita extreta de la pàgina web de la Plataforma per Catalunya. 5 Entenem per “vigatans de tota la vida” aquells que tenen arrels a la ciutat, amb famílies assentades en el panorama social vigatà. Per tant, quedarien exclosos d’aquest grup els fills d’immigrants tant estrangers com nacionals.


10

lidera Josep Anglada i amb el qual s’ha presentat a totes les eleccions, des de les

municipals del 2001, fins a les nacionals del 2011.

La formació la PxC es va oficialitzar el 14 de març del 2002 a Vic, aproximadament un

any després que, en el mateix registre de la capital osonenca, s’hi registrés Plataforma

Vigatana.

El creixement del partit no es podria

entendre sense comprendre que, al mateix

temps que Plataforma per Catalunya

s’estava creant arran de la voluntat de tirar

endavant aquest projecte per part de gent de

tot el país, a Europa els partits d’ultradreta

amb discursos populistes ja començaven a

arrelar.

2.2.1 Els partits ultradretans a Europa6

El 1999, el partit ultradretà i xenòfob, FPO

(Partit per la Llibertat d’Àustria), va arribar

a ser la segona força més votada al seu país amb Jörg Haider al capdavant. De fet, un

pacte de govern amb els democristians els va permetre fer-se amb la vicecancelleria del

país, esdevenint un partit de govern en una fita mai vista. El 2002, però, les crisis

internes dins la mateixa formació i el govern, sumades a les protestes socials, van

desembocar en la convocatòria d’unes eleccions anticipades en què l’FPO va passar de

52 diputats a 18, en una regressió molt significativa.

Tot i això, a França, un altre partit polític pujava el mateix any 2002, esdevenint la

segona força després de les eleccions legislatives. Jean Marie Le Pen era el president del

Front Nacional, una formació d’extrema dreta i populista que aconseguiria fites

insospitades al colar-se a la segona volta de les eleccions presidencials franceses el

mateix 2002 amb més de tres milions de vots.

6 En l’epígraf “2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes internacionals” s’explica de manera més àmplia la participació i influència dels principals partits polítics de la ultradreta europea en la PxC.

(FIG. 2) El líder de l’FPO, el 2002, Jörg

Haider.

(FIG. 1) Jean Maire Le Pen, líder del Front

Nacional el 2002..


11

És molt important contextualitzar el fenomen de Plataforma per Catalunya dins d’aquest

context d’eufòria europea per aquest tipus de partits i és que, arran que Anglada optés

per crear un ens polític defensor d’aquestes idees, molts mitjans internacionals li van

donar ressò. Això li va permetre cohesionar, arreu del territori català, una xarxa de gent

que defensés el seu mateix discurs, podent fer créixer així el seu projecte, passant de

municipal –i estrictament vigatà- a nacional.

Una vegada registrat el partit, Plataforma per Catalunya va viure la seva primera

gran cita per veure quin suport social tenia el mateix 2002. A Premià de Mar el govern

socialista municipal havia autoritzat la construcció d’una mesquita, però PxC, encara

sense cap representació, va oposar-se a aquesta construcció i va convocar una

manifestació pel 18 de maig, que més de 3.000 premiarencs van secundar segons fonts

del mateix partit. La xifra quedava reduïda al miler per altres mitjans. Fos com fos, la

construcció de la mesquita s’acabaria anul·lant.

Aquesta manifestació amb la posterior marxa enrere del

projecte, van suposar el

primer èxit de Plataforma per

Catalunya que va convocar,

pel 27 d’octubre del mateix any,

el seu primer congrés.

Al conèixer la notícia, la

campanya en contra de Josep

Anglada es va intensificar, però

també el seu protagonisme

mediàtic. Sense anar més lluny, el

Canal 9 de València (mitjà públic

de la Generalitat Valenciana) li va

fer una entrevista tot just una

setmana després de la manifestació

de Premià. Després de la conversa

en directe, els periodistes valencians van enregistrar amb una càmera oculta paraules en

què Anglada afirmava fer “populisme” i “aprofitar-se de coses com les de Premià de

(FIG. 3) Pàgina 3 de l’edició d’EL9NOU del dia 27 de maig, en què es fa ressò de la notícia.

(FIG. 4) Portada de EL 9 NOU del dia 28 d’octubre.


12

Mar per fer campanya gratuïtament”. En les mateixes declaracions afegia dur l’àliga

(franquista) dins del cor i fer-se passar per demòcrata “perquè és el que toca”.

Els diaris comarcals com EL 9 NOU es van fer ràpidament ressò de la notícia, i és que

Anglada havia intentat repetidament desfer-se del seu passat relacionat amb partits

d’ultradreta i antidemocràtics.

Les declaracions d’Anglada coincidien amb la convocatòria de l’esmentat primer

congrés de la PxC i, per aquest motiu, les paraules del president de la formació encara

van agafar més volada. Per Xavier Tornafoch, però, això va ser més un error que un

encert “perquè es va donar protagonisme al personatge. Acabava de tenir èxit en una

concentració i, mesos abans que convoqui el congrés, està en portada de tots els

mitjans. Còctel perfecte per donar expectatives a un partit que no està dins de cap

institució des d’on tingui un altaveu”.

Mentrestant, la PxC actuava com a força extrainstitucional mostrant quines serien les

seves actuacions i mirant de “resoldre” problemes que a vegades ells mateixos creaven.

El 2 d’octubre del 2003, per exemple, EL 9 NOU publicava una notícia informant sobre

la denúncia que PxC havia fet contra un noi d’origen magrebí per agredir,

suposadament, una noia a Manlleu. Amb això, Plataforma intentava mostrar als seus

possibles electors que actuaria amb determinació contra aquests col·lectius alhora que

els criminalitzava posant-los denúncies i ajudant a formar una imatge de criminalitat,

delinqüència i perillositat en el seu entorn.

Tot plegat va fer que el 27 d’octubre el primer congrés del nou partit estigués marcat pel

clima de tensió i protestes. En les setmanes prèvies i posteriors, el diari EL 9 NOU va

fer una sèrie d’editorials molt crítics amb el seu projecte polític i, tot plegat, va

desembocar en un congrés polèmic, celebrat en un edifici del Sucre de Vic assetjat per

més de 200 persones que protestaven contra el racisme i la intolerància7. Segons fonts

de la mateixa PxC, però, la primera trobada del nou partit va servir perquè s’establissin

les seves bases futures, fonamentades en ser “un partit polític català, democràtic i amb

7 Diversos grups de joves de l’esquerra independentista, les CUP i també associacions veïnals i ciutadans independents es van agrupar al voltant de l’edifici del Sucre (protegit per una vintena d’agents dels Mossos d’Esquadra) on es celebrava el congrés formant una gran cadena humana. (EL NOU 9, 28 d’octubre de 2002)


13

vocació europea, decididament innovador, que es fonamenta en la llibertat i la igualtat.

Un projecte ètic que vol aconseguir un país socialment just.”, es pot llegir al seu web.

2.3 PRIMERS AVENÇOS: Les primeres eleccions

Després del congrés, amb les bases del partit ja consolidades i amb un full de ruta

marcat, PxC es va presentar a les primeres eleccions de la seva història. Va decidir

concórrer a diversos municipis de Catalunya obtenint resultats significatius –per això

entenem l’obtenció de regidors- a Cervera (Lleida) amb un 9,2% dels vots, Vic

(Barcelona) 7,5%, Premià de Mar (Barcelona), 6,8%, El Vendrell (Tarragona) 6,2% o

Manlleu (Barcelona) amb un 5,6%. És interessant, per entendre el per què de l’entrada

del partit en els ajuntaments d’aquests municipis, consultar les dades d’immigració

d’aquestes poblacions:

Població Percentatge de vots a PxC

Percentatge d’immigració*

Cervera 9’2% 20’6%

Vic 7’5% 21’3%

Premià de Mar 6’8% 14’1%

El Vendrell 6’2% 13’5%

Manlleu 5’6% 18’9%

*Dades corresponents a l’any 2003//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)

En posteriors apartats analitzarem

la ciutat de Vic com a contrapunt

a la resta, intentant esbrinar les

particularitats d’aquesta per

aconseguir cuinar un moviment

ultradretà com aquest.

Els mesos previs a la presentació

(FIG. 5) Pàgina 16 del diari EL 9 NOU del dia 25 d’abril del 2003.

Pere Bonet Rafael Rabassa

Josep Anglada

Cristina Rovira


14

de les llistes van estar plens d’incògnites. A Vic, Anglada va presentar els noms dels

que l’acompanyarien en la seva candidatura pocs mesos abans d’unes eleccions

municipals que es van celebrar el 25 de maig. De fet, tot just un mes abans de les

eleccions –el 24 d’abril-, es va presentar la llista per la capital d’Osona. En la imatge

adjuntada a la dreta de la pàgina anterior, es pot veure la notícia que EL 9 NOU

publicava el dia després, el 25 d’abril, en què sortien els noms dels quatre primers

integrants de la llista del partit. Josep Anglada encapçalava una llista que continuaven,

per ordre, Rafael Rabassa, Cristina Rovira i Pere Bonet. El líder del partit deia, com es

pot comprovar en la mateixa notícia, que per ell col·locar una dona entre els primers

llocs era una “obsessió”. Un discurs amb un punt feminista que buscava demostrar que

era una persona oberta i gens retrògrada, que havia oblidat el seu passat relacionat amb

partits franquistes molt conservadors.

A la part del darrere de la imatge hi havia les sis persones més que completaven el grup

que va acompanyar Anglada en la seva candidatura. Al final, nou homes i una dona

conformaven la llista, quan la legalitat estableix que siguin els mateixos que el nombre

de regidors del municipi on el partit es presenta (a Vic, 21). Per això, PxC va completar

la llista amb noms fantasma8.

El lema de la campanya no va deixar lloc a dubtes i PxC ja va ensenyar, des del

principi, quin seria el seu cavall de batalla. “Per un major control de la immigració” van

ser les paraules escollides per la seva direcció per encapçalar els cartells i els actes de

campanya. “Si una cosa se li ha de reconèixer a l’Anglada i el seu partit –deia el

catedràtic de Ciències Polítiques Josep Maria Reniu- és la seva capacitat de trepitjar

carrer. El seu missatge era inequívocament xenòfob, però va posar sobre la taula un

tema que fins el moment no es tractava i que molestava a la gent”. Xavier Tornafoch

comparteix l’opinió de Reniu: “els grans partits van obviar aquest tema, però per la

gent era un problema. L’Anglada va atendre això i va inventar-se respostes, creant

mala maror”. “Si el problema no existia, se l’inventava al bloc [de pisos] on anés a

8 Aquesta és un mecanisme que solen utilitzar els partits en alguns municipis on els falten persones per completar les llistes. Així, agafen noms de persones (amb el seu consentiment), que suposen que no entraran com a regidors, per arribar a la xifra legal, malgrat que aquests “candidats” no tinguin cap implicació política. En el cas de PxC s’ha identificat la realització d’aquesta pràctica en altres municipis, com a set de la Segarra en les eleccions municipals del 2007. (Setmanari En Directe, divendres 18 de maig del 2007).


15

buscar vots”, afegia Reniu per explicar la tàctica del partit per recollir suports en els

seus primers comicis.

Anglada, un personatge conegut però sense una estructura de partit que li permetés fer

grans despeses de campanya, va optar per trepitjar el carrer i buscar el vot de la gent

molesta pel problema de la immigració i que, alhora, se sentia desatesa pels partits

tradicionals.

Per fer aquesta campanya del carrer va escollir bé els qui l’acompanyaven a les llistes.

Amb els noms que comentàvem amb anterioritat, podem veure que PxC va recollir les

anomenades Figures Locals, persones amb una trajectòria política prèvia i amb certa

notorietat dins la ciutat que articulessin un discurs que generés confiança per la gent que

el defensaven. En el treball I’m de party: Josep Anglada, elaborat per el Departament de

Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, es destaca l’essencialitat d’aquestes

figures: “Convé destacar la importància d’aquestes figures locals, entenent-los com a

individus amb experiència política que aportaven solidesa, que han tingut en la

trajectòria política de PxC”.

Amb aquesta campanya, Plataforma per Catalunya va treure uns bons resultats, tenint en

compte que eren els primers comicis als quals es presentava. A nivell de Vic, aquests

eren les dades finals publicades al web de l’Ajuntament:

Partit Vots Percentatge Regidors

CiU 6.305 38’8% 10

PSC 3.129 19’05% 5

ERC-Progrés Municipal 2.964 18’04% 4

PxC 1.229 7’48% 1

ICV 1.090 6’64% 1

PP 794 4’83% 0

CUP 605 3’68% 0


16

Convergència i Unió, amb Jacint Codina

(l’alcalde del moment i candidat a la reelecció)

al capdavant, va guanyar les eleccions i va

obtenir deu regidors, a un de la majoria absoluta

(mantenint uns resultats molt semblants als de

les eleccions del 1999). El PSC també va

mantenir el mateix nombre de regidors malgrat

que va pujar de vots, però l’augment de la

participació no va traslladar el major nombre de

paperetes en un nou seient a la sala de plens. Els

socialistes, amb el nou candidat Josep Burgaya,

esperaven assolir l’alcaldia, però es van quedar molt lluny dels resultats que indicaven

algunes enquestes. Esquerra Republicana, amb el grup “Progrés Municipal” al seu

costat, tampoc va assolir les expectatives que alguns havien dipositat en el partit i va

mantenir-se com a tercera força amb quatre regidors. ICV, amb el nou candidat Xavier

Tornafoch, després de la marxa de Jaume Lagunas, va mantenir el seu regidor, però va

recular com a cinquena força per l’entrada de Plataforma.

El PP va ser el gran derrotat, sortint de l’ajuntament (cal recordar que, en les eleccions

del 2003, Aznar tenia majoria absoluta al govern central, però estava en el punt de mira

per la guerra de l’Iraq; amb la famosa campanya del “No a la guerra”). La CUP, que

com PxC es presentava per primer cop als comicis, va quedar lluny d’entrar amb Pep

Comeras al capdavant.

La nova situació política va complicar especialment les coses a CiU que, tot i mantenir

regidors, no va aconseguir la majoria absoluta i, a més, va perdre el que fins el moment

era el seu principal soci a l’hora d’arribar a acords: el Partit Popular.

El diari EL 9 NOU (la pàgina dedicada a les eleccions d’aquest diari està situada a la

part superior dreta d’aquesta pàgina) afirmava que els resultats havien estat

“distorsionats” per l’entrada del partit de Josep Anglada: “El vot de Plataforma per

Catalunya ha estat autènticament distorsionador, com distorsionador es pot convertir

l’escó que ha obtingut Josep Anglada en el futur consistori de Vic”, deia Miquel Erra,

el firmant de la notícia que publicava el diari.

(FIG. 6) Pàgina 2 d’EL 9 NOU amb la informació sobre les eleccions.


17

Per valorar degudament aquests resultats és necessari, també, entendre en quin context

estaven els partits polítics “tradicionals” (entenen aquests com els que, habitualment,

havien configurat l’arc polític vigatà i nacional) i el grau d’abstenció. En aquesta

darrera dada és important fer-hi incís. Segons les dades facilitades per l’Ajuntament de

Vic, va votar un 64’72% dels vigatans cridats a les urnes, és a dir, 16.481 dels 25.466

habitants de la capital d’Osona amb dret a vot.

Segons Josep Maria Reniu, incidir en això és important, perquè com més participació hi

ha, menys percentatge de vots aconsegueix PxC. “El nucli de votants de Plataforma per

Catalunya és força reduït, però sempre es mobilitza. Si agafem les dades generals

veurem que creix poc en les diverses eleccions i això fa que, a més participació, menys

regidors obtingui encara que el nombre de vots sigui similar”. El per què d’aquest fet

no és difícil d’entendre. El sistema de vots funciona com la llei de la oferta i la

demanada: com més vots hi ha (més participació), més en calen per aconseguir un escó

o un regidor; si tens mil votants en unes eleccions on voten dues mil persones

aconseguiràs un 50% dels vots, si tens els mateixos en uns comicis on hi participen deu

mil electors, el teu percentatge es reduirà fins al 10%. I a PxC, segons Reniu, sempre li

ha costat augmentar el número absolut de votants (fet, però, no extrapolable als primers

anys d’existència de la formació).

Així, doncs, per avaluar si un 64’72% de participació és una xifra alta o no, la

comparem amb la resta de dades de participació de les eleccions municipals a Vic:

Any 1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003

Participació 66’42 70’76 66’76 54’87 55’65 53’94 64’72

Amb una participació històrica mitjana del 61’2%, el nombre de votants que van

dipositar la papereta les eleccions del 2003 estava per sobre d’aquesta xifra. Cal dir,

però, que eren els primers comicis en els quals es presentava el partit i, per tant, feien

falta més cites electorals per poder avaluar si l’índex de votants de PxC augmentava o

es mantenia en relació amb la participació.


18

A banda d’això, per entendre l’entrada del partit a l’Ajuntament, és necessari fer una

avaluació de l’estat de la resta de partits:

-Convergència i Unió va viure uns mesos previs a les eleccions amb certa

tensió. Jacint Codina, d’Unió Democràtica, havia anunciat mig any abans

que no es presentaria de nou com alcaldable i això havia obert tot tipus

d’especulacions. Finalment, l’alcalde sí que es va presentar a la reelecció,

però tot plegat va generar polèmica al voltant del seu partit –i de la seva

coalició- i la seva figura.

A això, també li cal sumar l’anunci de Jordi Pujol de retirar-se del primer pla

de la política amb la consegüent arribada d’Artur Mas, un desconegut. Aquest

fet no va ajudar al partit en general i va afavorir el PSC que, recordem-ho,

acabaria sent l’inquilí de la Generalitat amb ERC i ICV en les eleccions

autonòmiques del mateix 2003.

-El PSC va canviar de candidat i Josep Burgaya va esdevenir el nou

alcaldable dels socialistes. Els sondejos previs els donaven opcions d’accedir

a l’alcaldia, però, finalment, l’augment dels seus vots va anar acompanyat

d’un augment de la participació que els va deixar amb els mateixos cinc

regidors. El partit estava en un bon moment de forma, però també ho estava

un rival directe en aquells moments, Esquerra, que va augmentar

percentualment més que els socialistes.

-Esquerra Republicana, precisament, va pujar 500 vots i es va quedar a les

portes d’aconseguir-ne 3.000. Com en el cas del PSC, el desgast de CiU els va

afavorir, però l’augment de la participació no va transformar el seu augment

de vots en més regidors. Com en les eleccions del 1999, van anar acompanyats

d’una associació civil, aquest cop de “Progrés Municipal per Catalunya”.

-Iniciativa per Catalunya Verds no es va aprofitar de la pujada de les

esquerres i va perdre un centenar de vots. Malgrat tot, es va mantenir amb

el seu regidor a l’Ajuntament i, en part, gràcies al seu nou candidat: Xavier

Tornafoch que, al contrari del seu antecessor Jaume Lagunas (més proper al


19

pacte amb CiU i soci intermitent dels nacionalistes), va optar en campanya per

atiar un discurs de forta oposició a les polítiques convergents de dretes que,

tot sovint, els nacionalistes pactaven amb el PP.

-El Partit Popular va ser, precisament, el més perjudicat en aquestes

eleccions. Part del seu electorat se’l va endur Plataforma per Catalunya i, a

aquesta competència sorgida del no-res, calia sumar-hi el desgast del govern

d’Aznar per la guerra de l’Iraq. A més, Castañé, el cap de cartell popular, va

tenir molts problemes per tancar les llistes i no va trobar recolzaments a la

comarca. L’augment de la participació va deixar els populars definitivament

fora de l’Ajuntament de Vic i, a dia d’avui, encara no han pogut recuperar mai

la cadira.

Tots aquests fets van marcar les eleccions i van facilitar l’aparició d’una nova força

política com Plataforma per Catalunya que, una vegada dins i amb un altaveu tan

potent, va revolucionar el panorama polític vigatà.

El mateix any 2003 es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. El 16 de

novembre es van dur a terme uns comicis que van deixar fora del govern Convergència i

Unió i que van permetre l’arribada a la Generalitat d’un nou govern d’esquerres format

pel PSC, ERC i ICV. Plataforma per Catalunya, impulsada pels bons resultats electorals

aconseguits a les municipals del maig, va decidir presentar-se i, alhora, va començar a

vestir embrions a altres comunitats de l’estat espanyol. Finalment, però, totes dues

iniciatives van ser un fracàs: només va aconseguir 4.900 vots a les eleccions catalanes i

els “embrions” de la PxC que Anglada pretenia fer créixer a altres comunitats no van

arribar a presentar-se a cap cita electoral. En el treball sobre aquest partit de la

Universitat de Barcelona que abans esmentàvem, es definia així l’intent fallit de créixer

territorialment de Plataforma: “El resultat d’aquestes iniciatives va ser clarament

insatisfactori. En les eleccions autonòmiques només va treure 4.900 vots, mentre que

les ‘Plataformes Autonòmiques’, que només es van arribar a presentar oficialment com

a tals a Madrid, el País Valencià i Castella-Lleó, no es van arribar a presentar a cap

lluita electoral i van deixar d’existir”. Aquestes plataformes fracassades van tenir, a

més, un cost afegit per la formació. Tres dels membres d’aquests “subgrups” es van


20

querellar contra el partit per acomiadament improcedent i el jutge els va donar la raó,

fent pagar a la direcció de PxC una multa de 52.000€.

2.4 ASSENTAMENT: El desenvolupament de l’organització (2004-

2006)

Malgrat el fracàs en l’intent de fer el salt a la política nacional, el partit va viure uns

anys de consolidació política. L’entrada a quatre ajuntaments importants i l’obtenció de

forces vots i diversos regidors esperonava al partit. Així, durant els quatre anys entre les

eleccions del 2003 i les del 2007, Plataforma per Catalunya va assentar les seves bases

amb dos congressos i va anar teixint una xarxa àmplia per tot Catalunya amb l’objectiu

de presentar-se a més poblacions de cara a les municipals del 2007.

El primer d’aquests dos congressos, que servirien per assentar la formació i la seva base

ideològica, es va celebrar a Vic el 21 de novembre del 2004. El lema que va presidir la

reunió era “Sentit Comú”, eslògan molt representatiu de la manera d’actuar del partit. El

discurs d’Anglada apel·lava al “sentit comú” de la gent a l’hora de tractar la

immigració, és a dir, considerava natural i lògic atendre primer les persones nascudes a

Catalunya abans que a les estrangeres. Amb aquest lema, volia normalitzar el seu

discurs i dibuixar-lo com a quelcom normal i lògic, com una solució simple i natural

que era la bona alternativa als missatges integradors de la resta de formacions

polítiques.

En aquest mateix congrés també es van assentar les bases polítiques del partit de cara a

les eleccions del 2007, alhora que es van establir alguns mecanismes per convertir PxC

en una formació “normal” i desvincular-la del discurs de la ultradreta. Per aconseguir

això, es va aprovar una diada oficial del partit (el dia de Sant Jordi) on hi hauria un

dinar lúdic i familiar. Aquestes mesures no són qüestions menors, perquè demostren la

intenció dels dirigents de la formació de cohesionar les seves bases i de fer créixer el

partit des de sota, evitant ser una bombolla esporàdica com esperaven que fos la resta de

formacions polítiques.

En l’altre congrés, celebrat de nou a Vic dos anys després, l’eslògan va apel·lar menys

al discurs del partit i va ser “Anem a Més”. Un missatge d’impuls que seguia dibuixant


21

la intenció de Plataforma de seguir creixent. La reunió es va celebrar sis mesos abans de

les eleccions municipals del 2007 i va servir per crear i tancar les llistes (s’ampliaven i

el partit es presentava a 39 municipis de tot Catalunya) i, també, per presentar la

ponència “El Model de Ciutat”, el full de ruta de la formació per posar en pràctica la

política identitària des dels municipis.

Aquests anys, per Josep Maria Reniu, van ser els de l’assentament de la PxC i, en part,

per culpa, un cop més, dels partits tradicionals: “Els partits polítics de sempre no van

saber gestionar l’arribada de Plataforma per Catalunya i, especialment, això li va

passar a Jacint Codina, l’alcalde”. Reniu considera que ICV o Esquerra van fer un

discurs molt dur contra la PxC i, diu, “això només va servir per donar-li protagonisme.

Enlloc d’arrambar-lo, el col·locaven al centre del debat”. El regidor ecosocialista

Tornafoch, però, defensava la seva postura: “nosaltres consideràvem que calia

desactivar el polític i, alhora, donar respostes al problema de la immigració. Amb un

regidor nosaltres no podíem donar aquestes respostes, això era feina dels partits grans

[CiU, PSC i, també, ERC] i aquests sí que no ho van saber gestionar bé”.

En aquest punt Reniu coincideix amb el regidor ecosocialista. En l’entrevista, el

professor va exposar amb un exemple pràctic com funcionava el mètode d’Anglada i

com responia l’alcalde, Jacint Codina: “L’Anglada se n’anava a un bloc de pisos on hi

havia problemes. Aquests problemes podien no ser amb la immigració, de fet no ho

solien ser; podia ser, per exemple, que el fanal públic de davant del bloc no funcionés.

L’Anglada hi anava, carregava contra l’Ajuntament i el sistema polític i prometia

donar-hi resposta. Després, se n’anava a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde i aquest,

per calmar els ànims, enviava la brigada [la brigada de manteniment de l’Ajuntament

de Vic] al bloc. Quina percepció quedava als veïns? Que la solució al seu problema

l’havia donat Josep Anglada”. Si bé aquest exemple genèric i concret, fruit d’una

conversa, no pot estar contrastat amb dades objectives, és evident que el funcionament

polític d’Anglada i el seu partit, com ja havia passat durant la campanya, era el de

trepitjar el carrer. L’estratègia, doncs, donava fruits, perquè la percepció que quedava

als veïns era que Josep Anglada donava resposta als seus problemes, malgrat que,

realment, ell ni tan sols tenia un full de ruta per actuar a efectes pràctics (tot i que sí que

havien desenvolupat un programa electoral i el document “Model de Ciutat” que


22

pretenia esdevenir aquest text vertebrador) ni tenia competències per fer-ho en cap

àmbit, encara menys el de la immigració.

Precisament sobre això, algunes veus es van alçar

contra Josep Anglada. El partit ha funcionat

sempre amb l’estructura de Partito Personale, és a

dir, una estructura pràcticament dictatorial en que

el líder ho controla tot. Aquest funcionament va

crear malestar en el si de la Plataforma i això va

provocar, el juny del 2003 (en aquesta etapa

d’assentament polític de la formació), la dimissió

del Secretari General i número 2 de les llistes per

Vic, Rafael Rabassa.

EL 9 NOU publicava la notícia el 3 de juny del 2003 (notícia adjuntada a la dreta),

recollint declaracions de Rabassa en què aquest protestava pel funcionament

personalista del partit. L’exmilitant de Plataforma afegia, a més, que el discurs

d’Anglada era d’un gran “oportunisme polític, aprofitant-se injustament de l’alt

percentatge d’immigrants i atacant un col·lectiu sense dret a defensar-se”. A aquestes

dures declaracions que sortien de dins de la mateixa formació, Rabassa hi afegia que el

partit no tenia cap tipus de democràcia interna i que tenia una estructura de

“cabdillatge”.

Aquestes disputes internes -en l’epígraf anterior ja havíem esmentat les d’altres

integrants que havien portat la formació als tribunals- serien i són una constant dins del

partit. Es podria relacionar això amb l’actitud del propi Anglada i el seu passat

franquista. Josep Maria Reniu, però, no es mulla en aquest àmbit i només afirma

compartir la idea “objectiva”, diu, que “el partit està mancat d’elements de democràcia

interna i això desgasta molt els militants però també els propis dirigents”.

2.5 L’ECLOSIÓ: Les eleccions municipals del 2007

Les eleccions municipals del 2007 van arribar en un moment de canvis polítics molt

importants a Catalunya i a Espanya. Al govern central hi tornava a governar el PSOE

(FIG. 7) Pàgina 5 d’EL 9 NOU en que s’informa de la notícia esmentada.


23

amb José Luis Rodríguez Zapatero al

capdavant i, mentrestant, la Generalitat

seguia tenyida de vermell pel govern

d’esquerres, el Tripartit o Govern

d’Entesa, que aglutinava el PSC, ERC i

ICV. Tots tres partits aspiraven a

millorar els resultats del 2003 i complir,

aquest cop sí, amb les expectatives. CiU, per la seva banda, no estava en un bon

moment polític, però seguia amb l’aspiració de ser el partit líder de la comarca, privilegi

que Esquerra li volia usurpar. Els convergents van canviar el candidat, l’alcalde Codina

va abandonar definitivament la vida política i el va substituir Josep Maria Vila

d’Abadal.

Plataforma per Catalunya, per la seva banda, va arribar als

comicis en un bon moment, després dels resultats del 2003 i

com a partit abanderat de la defensa dels interessos dels

ciutadans. Els temes de la campanya, a més, es van focalitzar

en la immigració, el cavall de batalla dels ultradretans. Així

com al 2003 el problema migratori era quelcom que afectava

als ciutadans entre moltes altres coses, el 2007 era el tema

central del debat. En el treball Desafecció democràtica o crisi

de la política tradicional? Canvi i continuïtat de les eleccions

locals a Vic, 1999-2007, el doctor Enric Castellnou9 de la

URL, explica així el canvi de centralització dels assumptes de la campanya: “Havien

desaparegut de l’agenda pública algunes de les reivindicacions polítiques dels anys

anteriors com les queixes pels purins, la problemàtica de l’aigua o el reconeixement del

Lluçanès (...) Només la immigració apareixia com a principal tema polític que

incomodava i exigia preses de posició per part de totes les formacions”. Així doncs, els

problemes relacionats amb la pagesia o les reivindicacions territorials havien passat a un

9 Malgrat no haver-hi tingut cap conversa personal, la participació d’Enric Castellnou en aquest document és molt rellevant per la utilitat del seu treball esmentat aquí (també elaborat per Josep Maria Reniu). Castellnou, a banda de doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, és també una coneguda figura política vigatana: va ser tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Vic (1987-1995 i 1999-2007), diputat al Parlament de Catalunya per CiU i membre del consell assessor de RTVE.

(FIG. 8) Josep Maria Vila d’Abadal

(FIG. 9) Cartell electoral de PxC


24

segon pla i això succeïa, segons Castellnou, per l’assumpció de responsabilitats del

govern tripartit tant a escala comarcal com a la nacional.

Amb tot, un partit que necessitava d’altaveus mediàtics per donar-se a conèixer, trobava

la situació perfecte per fer-se un espai definitiu: el seu eix central era l’eix central del

debat polític i, a sobre, donaven respostes senzilles en la teoria per a un problema, en

realitat, molt difícil de tractar i amb el qual les formacions polítiques tradicionals, que

necessitaven portar aquest tipus de qüestions des de la més alta responsabilitat, no es

sentien còmodes, a diferència de la PxC que va enfocar la campanya amb un lema que

encara avui utilitza: “Primer els de casa”.

Pel doctor Enric Castellnou, aquest nou panorama polític va beneficiar al partit

d’Anglada si bé “només va tenir repercussions en els municipis més grans [Vic i

Manlleu], perquè els canvis generals en l’agenda política no afectaven als municipis

més petits, amb situacions molt particulars”.

A nivell català, Plataforma per Catalunya va presentar per aquests comicis 39 llistes i va

aconseguir representació en nou municipis. En total, va aconseguir 17 regidors i

presència en tres consells comarcals (el d’Osona, el del Baix Penedès i també al de la

Segarra). Aquests van ser, globalment, els resultats:

Municipis Percentatge de vots

Regidors Percentatge d’immigració*

Vic 19% 4 22’3%

El Vendrell 18% 4 15’7%**

Cervera 16% 2 20’1%

Manlleu 13% 2 21%

Olot 6% 1 17%

Manresa 5’8% 1 7%

Roda de Ter 7’7% 1 8’8%


25

Tàrrega 7% 1 17’2%

St. Martí de Riucorb 20% 1 ----

*Dades corresponents al 2007//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)

**La dada correspon a la mitjana de la població immigrant a tota la comarca

Com ja havia fet en les eleccions del 2003, hem considerat necessari contextualitzar

l’augment de vots amb el percentatge d’immigració de cadascun dels municipis on PxC

va aconseguir representació. Els més importants a nivell de població són Manresa

(76.000 habitants), Vic (41.000), El Vendrell (36.000), Olot (33.000), Tàrrega (17.000)

i Cervera (9.000). Els altres dos, Roda de Ter i Sant Martí de Riucorb, tenen pocs

habitants: el primer, 6.000 i el segon no arriba als 700.

Independentment de la seva població, tots els municipis estan situats a l’interior de les

comarques de Barcelona o a les de Lleida, lluny de l’àrea metropolitana. De fet, en les

mateixes eleccions del 2007, PxC només va aconseguir 350 vots a Barcelona, mentre

que a ciutats com Lleida aconseguia el suport de només 62 persones. Sorprèn,

d’entrada, que el seu discurs cali a comarques i no ho faci als grans nuclis de població,

però per Josep Maria Reniu això té una fàcil explicació: “el seu discurs troba lloc en

municipis on hi ha problemes amb la immigració. Ara bé, a ciutats com Badalona o

Barcelona, on el fenomen migratori hi és present, l’Anglada no rasca ni un vot perquè

la seva funció la cobreix el Partit Popular”.

Amb això podem entendre perquè mentre PxC entrava a Vic el 2003 fent sortir el PP, la

mateixa formació no aconseguia fer-se un forat en el panorama polític en les poblacions

on el discurs del control de la immigració l’havien agafat els populars. Essencialment,

això passava a l’àrea metropolitana.

L’única explicació per entendre l’èxit del partit a comarques no és, però, aquesta. En el

treball I’m the party: Josep Anglada elaborat des del Departament de Ciències

Polítiques de la Universitat de Barcelona, es torna a destacar la importància –com ja

hem indicat en epígrafs anteriors- de les figures locals. A Osona, Anglada, al Baix

Penedès, Armengol, i a la Segarra, Figuerola, havien aconseguit esplèndids resultats

perquè ja eren figures polítiques de cert prestigi (o almenys conegudes) amb anterioritat.


26

A Vic, els resultats globals de les eleccions van ser els següents (dades facilitades per

l’Ajuntament de Vic):

Partit Vots Percentatge de vots

Regidors

CiU 4.899 31’88 8

PxC 2.847 18’53 4

PSC 2.434 15’84 4

ERC-Acord Municipal 1.536 10’00 2

CUP 1.176 7’65 2

ICV 1.131 7’36 1

Amb aquests resultats Plataforma per Catalunya va fer l’eclosió definitiva i es va situar

com a segona força política, superant al PSC en percentatge de vot i vots reals malgrat

tenir els mateixos regidors. CiU va acusar el canvi d’alcaldable10 i va perdre més de mil

electors, veient com se li esfumaven dos regidors que van anar a parar a mans de PxC.

Per Xavier Tornafoch, molts dels vots que Convergència va perdre se’ls va endur el

partit de Josep Anglada: “La mala política del govern de Codina i la poca capacitat de

resoldre el problema de la immigració van fer que molts votants conservadors que

optaven per Convergència marxessin a Plataforma”. L’historiador afegia, a més, que

Vic és una ciutat molt conservadora amb un votant bàsicament convergent (per

l’element nacional) “la immigració, però, va desviar aquest votant de CiU i el PP cap a

Plataforma”.

La participació en aquests comicis va baixar fins al 60%, quatre punts menys que la del

2003.

10 El relleu de Jacint Codina al capdavant de les llistes de CiU a Vic no va agradar a tothom. Josep Maria Vila d’Abadal, el substitut, era poc conegut i dins les files d’Unió Democràtica (a qui correspon escollir el número u de la llista per Vic) no hi va haver un gran consens. CDC ho va aprofitar, a més, per intentar canviar el pacte de la coalició a la capital d’Osona i aconseguir que l’alcaldable fos de la seva formació.


27

Així doncs, la formació d’Anglada no va acusar les constants polèmiques que van

rodejar el seu partit i va pujar considerablement en nombre de vots. A Vic va passar de

1.229 el 2003 (7’5%) a 2.847 el 2007 (18’5%). De fet, si mirem les xifres globals de

Catalunya, PxC va duplicar o fins i tot triplicar el número de vots en les poblacions on

ja havia aconseguit representació el 2003. Així, a banda de Vic, a El Vendrell va passar

de 774 a 2.253, un 17’75% del total. A Manlleu l’augment també va ser molt important

(de 492 a 1.022 vots) i també a Cervera, on va passar de 394 a 639, una pujada que,

traduït a percentatges, encara és més considerable: del 9’2% al 16%.

En l’anàlisi d’aquests comicis i del consegüent augment de la formació xenòfoba, Josep

Maria Reniu insistia en destacar el mal paper dels partits tradicionals. Remarcant

l’exemple abans ja comentat de la reacció de l’alcalde Codina quan Anglada reclamava

una determinada millora, el politòleg explicava l’excessiva atenció que PxC va rebre de

totes les formacions polítiques i també de la premsa comarcal. Xavier Tornafoch, en

canvi, apuntava un altre motiu per justificar l’augment del partit: el pressupost dedicat a

la campanya. “PxC es va deixar centenars de milers d’euros en aquella campanya.

Encara recordo que em vaig llevar el primer matí de campanya i tot estava ple de

cartells de l’Anglada. Un partit petit necessita un finançament extern molt important

per arribar a preparar una campanya com aquella, amb almenys més de mil cartells, el

doble que nosaltres”, afirmava Tornafoch, historiador i regidor

d’Iniciativa.

El tema del finançament de la

formació el treballarem en

l’epígraf 4.2 del treball, però en

la lectura d’aquests comicis del

2007 és indispensable fer incís

en l’augment de vots per barris

de la PxC. Que a zones com el

Remei o l’Estadi el partit

augmenti és relativament

normal, perquè el “vot de

rebuig” és important, és a dir,

Districtes

Districtes amb

fenomen NIMBY

(més vot de PxC que

immigrants)

FIG. 10


28

nuclis on la població respon a la gran immigració que l’envolta amb un vot contrari a

ella. El que sorprèn d’aquestes eleccions és que un dels llocs on el percentatge de vot va

augmentar especialment és al districte 3 de la ciutat, la zona residencial de St. Llàtzer,

acabada de construir el 2007. Aquest és un barri de gent acomodada i benestant, on no

hi ha immigració, pel que el vot de rebuig no està justificat. En canvi, PxC creix en

aquesta zona i en altres de barris benestants, on hi viu gent de classe acomodada i això

genera un dubte raonable sobre els motius d’aquest augment que, a priori, sembla

injustificat.

Josep Maria Reniu ens respon a la qüestió fent aparèixer el concepte NIMBY (Not in my

back yard). Aquesta teoria anglesa traduïda al català vol dir “No al meu pati del

darrere” i explica amb facilitat el vot antiimigració d’algunes zones de la ciutat on

aquesta no hi és present. El NIMBY defensa la idea del vot que pretén generar un

“cordó sanitari”, és a dir, són votants que rebutgen la immigració sense patir-la per

evitar que algun cop els arribi a molestar. Dit d’altra manera, és un vot preventiu: “es

posicionen en contra de la immigració per por que algun dia els arribi a afectar de

debò”, diu Josep Maria Reniu, que considera aquest fet molt preocupant “perquè

demostra que no és només la població vigatana que conviu amb la immigració la qui hi

respon negativament, sinó que també hi ha una part de vigatans que la rebutgen ja a

priori i aquests són votants potencials per a futures eleccions”, conclou el politòleg.

Tot plegat sembla reforçar la teoria de Xavier Tornafoch que Vic és una ciutat molt

conservadora, i és que els vigatans “de tota la vida”, els que viuen en les zones més

acomodades de la ciutat, rebutgen la immigració encara que no la pateixen. A més,

aquesta dada ens ajuda a reafirmar la idea que PxC atrau a votants de CiU i el PP, ja que

treu alts percentatges en districtes on habitualment CiU i, en molta menor mesura el PP,

aconseguien bons resultats.

Al final, el nou Ajuntament va esdevenir un pou d’inestabilitat per la falta de majories

que en garantissin la governabilitat i Convergència i Unió, amb un Vila d’Abadal

contrari a qualsevol acord amb PxC, va decidir obrir-se noves vies de pacte i formar el

quatripartit: un govern amb ERC, el PSC i ICV. Pocs mesos després, Xavier Tornfoch

abandonaria la coalició i el govern de la ciutat acabaria en mans de CiU, el PSC i ERC.

Un pacte amb partits d’ideologia molt diferent, però que en l’àmbit municipal podien


29

arribar a acords amb molta més facilitat, sobretot per la bona entesa personal entre Vila

d’Abadal, Josep Burgaya (PSC) i Joan López i Carol (ERC).

2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes

internacionals (2007- 2009)

Les eleccions municipals del 2007 van

ser un autèntic revulsiu pel partit que

va aparèixer de sobte al panorama

polític català. Tot i els resultats

correctes als comicis del 2003, ser la

segona força a Vic i entrar a

ajuntaments tan importants com el de

Manresa o Tàrrega, van crear un focus

d’atenció mediàtica sobre el projecte

de Josep Anglada, el líder indiscutible

encara que només fos regidor a Vic.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò dels resultats de la formació política.

El diari del grup Godó, LA VANGUARDIA, dedicava una pàgina a parlar del fenomen

de PxC i se centrava en el tracte a la immigració que defensava aquesta formació amb

un to alarmant. Altres mitjans d’escala internacional com francesos, britànics o

austríacs, van visitar Vic per parlar amb Josep Anglada11. Tot plegat va donar una gran

ressonància a la Plataforma per Catalunya arreu del continent i diversos partits xenòfobs

del continent europeu (sobretot francesos i austríacs) van contactar amb Anglada per

mostrar-li el seu suport. Així, el 10 de novembre del 2007, cinc mesos després de les

11 Destaquen les entrevistes que alguns mitjans van fer sobre la ciutat de Vic, el partit de Josep Anglada i el fenomen migratori en general. En són exemple la visita de la BBC britànica (que va entrevistar membres de la PxC, líder inclòs, però també l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal) o d’altres països on els partits d’ultradreta ja s’havien fet un lloc en el panorama polític: d’Àustria destaca la visita de la seva televisió pública el 2008 i de França també és destacable l’entrevista d’Anglada amb periodistes de la revista setmanal que acompanya el diari Le Figaro (2007).

(FIG. 11) Pàg. 6 de LA VANGUARDIA (29 de maig del 2007)


30

eleccions municipals, Anglada va viatjar fins a França, a la Borgonya, on es celebrava la

Convenció Identitària Europea.

El diari L’Yllione, un dels més importants de la regió, no va ni tan sols esmentar la

trobada, però sí que ho va fer el diari digital osona.com amb la següent notícia breu:

OSONA.COM, 08/11/2007; PxC ASSISTEIX AFRANÇA A UNA CONVENCIÓ QUE PROMOU LES IDENTITATS DELS TERRITORIS

Vic.-Una delegació de Plataforma per Catalunya (PxC), encapçalada pel seu president i regidor de l’Ajuntament de Vic, Josep Anglada, es desplaçarà aquest cap de setmana

(10 i 11 de novembre) a la regió francesa de Borgonya per assistir a la Convenció Identitària.

Aquest trobada té per objectiu la promoció i la defensa de les identitats dels territoris, ja siguin regionals, franceses o europees.

L’acte comptarà amb la presència de delegacions de nou partits d’Europa, entre els quals hi haurà formacions com la Lega Nord d’Itàlia o el Vlaams Belang de Flandes.

L’escrit es basava en una nota de premsa que Plataforma per Catalunya va enviar a diversos mitjans i que adjunto a continuació:

Una delegació de Plataforma per Catalunya (PxC) encapçalada pel president Anglada es desplaçarà a la regió francesa de Borgonya amb motiu de la celebració d’un

encontre de partits identitaris d’arreu d’Europa.

L’acte, que comptarà amb la presència de delegacions de nou partits d’Europa, entre els quals hi haurà formacions de la talla de la Lega Nord d’Itàlia o el Vlaams Belang

de Flandes, aplegarà formacions polítiques amb un denominador comú en el seu ideari: "la defensa de la identitat pròpia dels diferents territoris als que representen

des d’una vocació europeista".

“Respondre al desafiament islàmic” i “Un sostre per a les nostres famílies, una educació per als nostres infants” són alguns dels títols dels temes que s’abordaran al

llarg dels dos dies que durarà la trobada.

Vic, 08 de novembre de 2007


31

En el comunicat hi apareixen dos partits identitaris de gran rellevància en el panorama

europeu: el primer, la Lega Nord (Lliga Nord), és una formació política italiana

defensora del federalisme dins de l’estat italià i que ha arribat a plantejar la secessió de

la part nord d’Itàlia, la del Piamont i la Toscana (el que ells identifiquen com la

Padània). A banda d’aquest discurs secessionista que els ha fet populars a la zona,

també destaquen pel seu discurs clar en contra de la immigració il·legal i per la seva

defensa de les tradicions italianes. El seu líder és Umberto Bossi, que ha arribat a ser

ministre del país en coalició amb altres forces. De fet, la Lliga Nord ha tret grans

resultats des de la seva fundació el 1991. Els seus primers deu anys de vida li van servir

per entrar a diverses cambres regionals del nord, aconseguint fins a 180 diputats en les

eleccions generals de 1994 amb el suport de Silvio Berlusconi. Després de trencar el

pacte amb il cavalliere, van encarrilar una època de baixades consecutives que els van

obligar a ajuntar-se amb partits de dreta. El 2005, però, es va recuperar amb un 5’6%

dels vots a les eleccions regionals, remuntada que es confirmaria a les nacionals del

2008, quan aconseguirien un 8’5% de suport (més de 3 milions de paperetes).

L’altra gran partit en el qual es feia referència en l’anterior comunicat era el “Vlaams

Belang” (Interès Neerlandès), de Flandes. Una formació d’extrema dreta pertanyent a la

part nord de Bèlgica, la regió mencionada de Flandes on el sentiment independentista és

també present. El mateix partit es defineix com a republicà (Bèlgica és una monarquia),

independentista, de dretes i defensor dels interessos dels flamencs. Aquest darrer punt

agafa especial significació si es té en compte que el que realment vol dir és que prioritza

els interessos dels flamencs per davant dels estrangers, és a dir, dels immigrants. Com

vèiem en el partit anterior, i com també es pot comprovar a partir dels discursos de

Josep Anglada, les formacions xenòfobes amaguen el seu rebuig a la immigració sota la

capa de la defensa dels drets dels “autòctons”, és a dir, no diuen estar en contra des dels

de fora, sinó estar a favor dels de casa. Tot i això, reconeixen en el seu programa la

voluntat d’expulsar els immigrants il·legals, els que cometin delictes o els que no

aprenguin neerlandès.

El Vlaams Belang té el seu bastió a Anvers, on va obtenir el 2006 el 34% dels vots, i en

les eleccions generals belgues va treure 17 escons d’un total de 150.


32

És important conèixer els partits que formaven part d’aquesta trobada per entendre

quines són les fonts ideològiques del moviment de Josep Anglada. Com deia Josep

Maria Reniu, es tracta d’un partit populista, demagog i xenòfob, característiques que

comparteix amb els dos partits que acabem de conèixer. De fet, les similituds arriben

fins a tal punt que el lema del Vlaams Belang és Eigen volk eerst (Primer, el propi

poble), pràcticament calcat al que Anglada va utilitzar per els comicis del 2007 i que

encara avui és l’eslògan de les seves campanyes: “Primer els de casa”. Més endavant,

en els següents epígrafs, ens introduirem en el partit en l’actualitat i coneixerem alguns

noms i referents ideològics.

En aquesta Convenció Identitària

Europea Anglada va fer contactes

amb els líders d’aquests partits i hi

va trobar suports. A la dreta hi

adjunto una de les poques imatges

que van transcendir de la trobada

(cedida per Josep Maria Reniu) en

què el líder de Plataforma per Catalunya brinda amb Filip Dewlnter, president del

Vlaams Belang.

En el marc d’aquesta convenció

també va tenir la oportunitat de

reunir-se amb altres líders d’altres

formacions ultradretanes del

continent com el FPO que

esmentàvem a l’inici d’aquest

treball, un partit amb molt potencial

a Àustria a principis de dècada, però

que havia perdut molts suports en

els darrers anys després de patacades electorals el 2004 i el 2005. Tot i això, la reunió

informal amb Dewlnter i Harald Vilimsky, president del partit després de la mort de

Haider, era d’una gran significació i en va quedar constància amb la imatge que adjunto

a la dreta d’aquest text.

(FIG. 12) Anglada i Dewlnter, del Vlaams Belang, brinden en la seva trobada en el marc de la

Convenció Identitària Europea.

(FIG. 13) Vilimsky, Dewlnter i Anglada en una trobada informal a l’hotel de Borgonya on es va

celebrar la convenció.


33

En la història de PxC, i en l’anàlisi d’aquest partit, aquestes trobades eren d’una

rellevància cabdal, perquè suposaven la maduració definitiva i la consolidació de la

formació com a organisme polític d’ultradreta reconegut, també, pels seus col·legues

que a la resta del continent ja havien aconseguit resultats considerables. Per Anglada i

els seus, el FPO, el Vlaams Belang o la Lliga Nord eren els qui marcaven el camí a

seguir i, a més, el seu lideratge no solament podia ser ideològic; alguns rumors que no

podem confirmar apunten a que d’aquestes trobades PxC en va treure suports

econòmics per a futures campanyes, cosa comprensible si es té en compte l’interès

evident de les formacions europees d’atiar una iniciativa semblant a les seves a

Espanya. Tot i la coherència de les especulacions, ningú ha pogut provar la veracitat

d’aquests rumors que ampliarem a l’apartat 4.2 d’aquest treball.

De tot aquest seguit de trobades en va sorgir la idea d’elaborar una candidatura unitària

per presentar-se a les eleccions europees del juny del 2009. Un any abans, l’abril del

2008, la diputada flamenca pel Vlaams Belang, Hilde de Lobel, es va entrevistar a

Barcelona amb Anglada per configurar la candidatura. L’FPO s’acabaria sumant a una

iniciativa que, explica el treball de l’UB I’m the party: Josep Anglada., acabaria

fracassant: “La candidatura tenia com a nexe comú i eix de campanya la oposició a la

immigració musulmana i a l’Islam. Tot i que la candidatura no es va arribar a

realitzar, les relacions amb les formacions que l’havien de formar han continuat i s’han

intensificat”.

La intensificació d’aquests contactes es va veure reflectit en l’assistència d’aquestes

forces polítiques en el quart congrés de la formació que es va celebrar a Vic sota el lema

“Avancem junts”. Una frase prou suggerent del que volia PxC i que va quedar palès

durant la reunió: presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya de cara al

2010. Sota la mirada de membres del Vlaams Belang i de la Lliga Nord desplaçats fins a

Vic, Anglada va ser elegit candidat als comicis autonòmics i es van realitzar una sèrie

de ponències per parlar sobre els problemes de la immigració.

Els lligams amb el Vlaams Belang es

van estrènyer encara més i Josep

Anglada va ser convidat a un (FIG. 14) Imatge corresponent a la trobada al parlament belga entre Markus Beisicht

(esquerra) i Josep Anglada (segon per la dreta)


34

col·loqui preelectoral d’aquest partit a Brussel·les el 2009. En aquesta visita a la capital

belga, el líder de la PxC va visitar l’ajuntament d’Anvers governat pel Vlaams Belang i

el parlament nacional, en una reunió-col·loqui en que Anglada va conèixer Markus

Beisicht, del partit alemany d’extremadreta Pro-Klön, que el va convidar a un Congrés

Anti-Islamització i a una manifestació a Colònia en contra de la construcció d’una

mesquita. (Informacions extretes de notes de premsa de la mateixa Plataforma per

Catalunya)

La PxC va sortir molt reforçada de totes aquestes trobades: primer pels suports

aconseguits, però també pel reconeixement de la resta de forces que veien el partit

d’Anglada com una formació més a la qual donar suport per impulsar el discurs arreu

del continent. Fruit de les trobades es pot comprovar, a més, la similitud dels discursos

de tots els partits: els uns basats en els altres i amb unes idees compartides molt clares.

Només les reivindicacions territorials i nacionalistes del Vlaams Belang i la Lliga Nord

trencaven amb l’esquema compartit de totes les formacions ultradretanes que Josep

Anglada va conèixer en els anys de consolidació del seu partit. S’opta, però, que al PxC

no seguís els passos nacionalistes d’aquestes dues formacions homòlogues seves, tenint

en compte el territori on té el seu principal centre de suport electoral. Vic, i les

comarques de l’interior en general, destaca pel seu component nacionalista i

independentista, especialment després del fracàs de l’Estatut. Com veurem en l’apartat

4.1 referit al discurs del partit, la PxC ha evitat posicionar-se en l’eix nacional, malgrat

que el passat d’Anglada i la presència a manifestacions espanyolistes del partit,

evidencia els seus lligams amb l’espanyolisme. Tot i que la Plataforma busca

explícitament no està situada dins d’aquest eix nacional, les conseqüències d’aquesta

ambigüitat han set dolentes per a la formació, especialment en aquests darrers mesos en

que el debat econòmic ha quedat apartat per les reivindicacions nacionals d’una gran

part de la societat catalana. (Insisteixo que això s’ampliarà en l’apartat 4.1 d’aquest

treball, centrat en el discurs de la Plataforma)

2.7 L’INTENT FALLIT: Les eleccions autonòmiques del 2010

Empesa pels bons resultats de les eleccions del 2007 i pels contactes internacionals que

havien admès a Plataforma per Catalunya com un partit més entre les formacions


35

identitàries, la formació de Josep Anglada es va presentar a les eleccions autonòmiques

del 28 de novembre del 2010 amb la intenció d’entrar al Parlament.

Durant els primers mesos de 2010, Anglada va mantenir

contactes amb la resta de forces mencionades en l’anterior

apartat gràcies als diversos viatges per l’estranger que va

realitzar. De nou es va especular sobre la possibilitat que el

líder de la PxC busqués finançament per la campanya que

l’esperava. En qualsevol cas, el partit va fer un gran

desplegament al llarg dels quinze dies per cercar el vot dels

electors amb la intenció d’entrar a la cambra catalana.

Anglada va intentar transportar la seva manera de fer

política –la de trepitjar carrer- a escala nacional, amb

viatges constants per totes les poblacions catalanes ja des

d’abans de l’inici oficial de la campanya electoral.

Com que el sistema televisiu públic no preveu cobrir els actes de les formacions que no

tenen representació al Parlament i a més PxC no era encara coneguda a totes les zones

de Catalunya, Anglada va optar per una estratègia de màrqueting que el posés a tots els

titulars: la publicació del seu primer llibre.

Amb el títol Sense mordassa i sense vels, el líder de la Plataforma va desplegar la seva

ideologia identitària en aquesta obra. En ella Anglada defineix el “populisme identitari”

de la següent manera: “és un al·legat en defensa de la llibertat individual, d'un Estat

fort però limitat, una dràstica reducció d'impostos i de la defensa dels valors

occidentals enfront de la islamització que sofreix el nostre poble com a conseqüència

de la diàspora musulmana”. Per defensar els arguments que ell exposa en el llibre,

l’autor cita Christian Thorel o Michael Oakeshott. El primer dels dos era un llibreter

molt reconegut pels seus llibres, que va fundar la prestigiosa llibreria de Tolosa Ombres

Blanches. Des d’allà, va fer difusió de les seves idees contràries al món islàmic amb

diverses obres, malgrat que va reconèixer, pocs anys abans de la seva mort el 1982, que

les seves opinions sobre aquests afers s’havien de revisar. Michael Oaskeshott, per la

seva banda, fou un filòsof i teòric polític anglès del segle XX, amb una òptica molt

(FIG. 15) Portada del llibre en castellà


36

conservadora que ell reconeixia i que definia, entre d’altres coses, com a “preferir

quelcom familiar a quelcom desconegut”.

En una entrevista que un periodista del programa El Intermedio de La Sexta va fer a

Josep Anglada després de la presentació del seu llibre a Bilbao i que es va emetre el 12

d’octubre del 2010, l’autor no va saber identificar a cap de les dues suposades

personalitats que citava àmpliament en el llibre, ni tampoc era coneixedor ni de les

professions d’ells ni sabia que havien mort.

Amb això l’autor quedava desacreditat i semblava anul·lar-se el boom que Anglada

pretenia aconseguir amb les seves paraules ajudant-lo a estar als titulars dels mitjans.

Per Xavier Tornafoch i Josep Maria Reniu, però, pensar això era un error ja que,

malgrat les evidències, la publicitat del seu projecte identitari era el que més interessava

al polític i al seu partit, per davant de la veracitat o coherència de les seves paraules. I,

tenint en compte que el vídeo de l’entrevista arriba a les 200.000 visites actualment

(després de més de dos anys penjat a la xarxa), queda clar que aquest objectiu PxC el va

aconseguir.

Posteriorment a la presentació del llibre, Plataforma per Catalunya va presentar el seu

eslògan de campanya: “Primer els de casa, per a treball, ajudes o habitatge”. El lema de

les eleccions municipals del 2007 quedava així ampliat i més matisat amb les tres

paraules que deien quin era l’objecte en que els de casa havien d’anar primer. Ara bé, a

què és degut aquest canvi? Doncs sembla obvi que al nou context polític. En el període

en que Anglada va cercar i trobar suports d’altres forces polítiques populistes i

identitàries europees, a Europa, i també amb gran força a Espanya, va començar una

dura crisi econòmica. Aquest període, que encara dura, de feblesa econòmica va donar

un nou argument a Plataforma per Catalunya per lluitar contra la immigració: el factor

econòmic.

D’aquesta manera, el discurs contra l’islam –perquè cal recordar de nou que el seu

discurs antiimmigració Anglada el focalitza sempre a l’islam, tot i que, en els darrers

anys, l’arribada massiva d’orientals i llatinoamericans ha fet que variés una mica la seva

postura- va passar a un segon pla i es va potenciar la idea que els estrangers són un dels

grans problemes que ens ha dut a la precària situació actual: “Abans el discurs anava


37

contra la convivència i la religió, amb la idea que l’islam era un feu de conflictes i una

alteració de la pau social. Ara, amb la crisi, el component canvia i s’ataca tot el

col·lectiu d’immigrants, més enllà dels musulmans, amb la idea que ens prenen la feina,

que s’enduen les ajudes i les subvencions, etc.”, amb aquestes paraules afirmava el

canvi de tendència Josep Maria Reniu. Per Xavier Tornafoch la crisi també va facilitar

l’eclosió de PxC “perquè el problema de la immigració va passar a ser comú. La feina

és escassa, la gent s’ho passa malament i el discurs que la culpa d’això és dels

immigrants i que, a més, aquests tenen tot el recolzament del govern per davant dels

d’aquí, arrela amb molta més facilitat. I és que, no ens enganyem, molts cops som

nosaltres mateixos els que volem trobar culpables com sigui i Anglada apunta a un

col·lectiu dèbil amb dificultats per defensar-se”, concloïa el regidor.

La demagògia es va accentuar: “En el seu discursos Anglada va començar a fer servir

el que en sociologia es coneix com a ‘lugares comunes’, és a dir, tòpics i rumors que ell

agafava i venia com a veritats absolutes”, comentava Josep Maria Reniu. “Diu que els

immigrants s’enduen totes les subvencions i, malgrat que ell sap que això és mentida,

ven el seu discurs i el difon, sabent que hi ha gent que se’l voldrà creure”.

Aquestes mentides que el partit venia com a realitats i que explotava al màxim en el

seus discursos, necessitava d’una segona pota que, en aquest cas, es va centrar en contra

de la “casta política”. Anglada defensava la idea que tots els polítics eren iguals: uns

corruptes gens preocupats per la gent i afirmava ser diferent, “l’únic que escoltava les

persones i que utilitzava el ‘sentit comú’ per davant del discurs políticament correcte de

la resta”. Per un partit que ni havia governat ni tenia intenció de fer-ho, aquest discurs

antisistema era molt útil, perquè enganxava als votants desesperats que consideraven els

governants (els partits polítics tradicionals) culpables de la situació en que es trobaven.

Així doncs, l’entrada de la crisi en campanya va dotar Josep Anglada de més armes i de

nous arguments per bastir el seu discurs a la vegada que la gent era també més receptiva

a escoltar-lo i creixia el nombre de persones “desanimades i enfadades amb el sistema;

l’estereotip de votant de PxC”, diu Reniu.

A banda d’això, l’atac no era ara contra una determinada religió que trencava la

convivència, sinó contra tot un col·lectiu. En conseqüència, es va deixar apartada la idea


38

que l’islam era una amenaça, perquè reduïa massa el cercle (tot i mantenir aquest

discurs com a suport) i es va passar a atacar a tots els estrangers pel sol fet der ser-ho,

interpretant, com ja hem dit, que eren culpables de la situació econòmica.

Amb aquest nou discurs i aquesta nova situació, van arribar les eleccions del 28 de

novembre en que Convergència i Unió va guanyar àmpliament aconseguint 62 escons,

després de la desfeta dels partits governants (PSC, ERC i ICV) que van retrocedir

considerablement (sobretot en el cas dels dos primers partits).

Per PxC els comicis van ser històrics, més de 75.000 persones van dipositar la seva

papereta en favor d’aquest partit.

Globalment, aquest va ser el resultat de les eleccions:

Partit Vots Percentatge de vots Escons

Convergència i Unió 1.202.830 38’4% 62

Partit Socialista de Cat. 575.233 18’3% 28

Partit Popular 387.066 12’3% 18

Iniciativa per Cat. Verds 230.824 7’3% 10

ERC 219.173 7% 10

Solidaritat Catalana 102.921 3’2% 4

Ciutadans 106.154 3’3% 3

Plataforma per Catalunya 75.134 2’4% 0

//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)

Plataforma per Catalunya, tot i que no va aconseguir cap escó, va obtenir el suport d’un

2’4% dels electors, esdevenint la primera força política extraparlamentària, molt per

davant de la segona, Reagrupament, que només va aconseguir 39.834 vots (un 1’2% del

total). De fet, durant la primera part del recompte (fins que es va arribar al 50% dels

vots escrutats) PxC obtenia 3 escons, però això, per Josep Maria Reniu, té una fàcil

explicació: “En unes eleccions nacionals, primer arriben els recomptes de les

comarques interiors i és allà on Plataforma tenia el seu gruix de votants. Aquest fet


39

sumat a que va tenir molts vots, va fer que aparegués amb 3 escons durant gran part de

l’escrutini”.

La baixa participació (del 58%) també va ajudar PxC i, a més, cal fer esment a una dada

molt rellevant: 55.000 de les 75.000 paperetes del partit es van dipositar a la demarcació

de Barcelona, però malgrat tenir un suport tan ampli en aquesta zona, no va obtenir

cadira al Parlament, perquè és també aquí on és més “car” (més vots costa pel gran

nombre de gent que vota) aconseguir representació.

Seguint les afirmacions que feia anteriorment el politòleg, és interessant fer un repàs als

resultats per territoris i comprovar, així, si és certa la idea que hem defensat al llarg

d’aquest apartat i que anteriorment ja havíem comentat amb dades: que la Plataforma

aconsegueix bons resultats a les comarques de l’interior de Barcelona.

En la següent taula hi representem els resultats de PxC en algunes comarques de

l’interior de Catalunya on els totals finals en les eleccions del 2007 havien estat bons,

així com també alguns municipis, i comparem els vots entre els dos comicis:

Municipi/comarca Vots

(municipals 2007)

Vots

(autonòmiques 2010)

Vic 2.847 1.006

Osona 4.557 3.292

Manresa 1.539 1.318

Bages 1.539 3.231

El Vendrell 2.253 898

Segarra 691 195

Amb aquesta taula podem comprovar que, si bé és cert que Plataforma per Catalunya

aconsegueix un important gruix del seus vots a comarques (ho veiem en la dada d’un

dels anteriors paràgrafs), aquests baixen en els comicis autonòmics i encara més en els

generals. Això mateix ja li va passar a la formació en les eleccions autonòmiques del


40

2003, en que va rebre un suport mínim malgrat haver obtingut, mesos abans, diversos

regidors en les primeres municipals a les quals concorria.

Tot plegat deixa clar que, tot i el discurs antisistema i en que s’utilitzava la immigració

com a boc expiatori dels problemes actuals, Anglada va mobilitzar un menor nombre

d’electors que en els comicis comarcals. Això demostra, tal i com ja apuntava al

principi, que PxC és un partit localista.

2.8 LA RECUPERACIÓ: Els grans resultats de les eleccions

municipals del 2011

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 van ser la confirmació dels grans

resultats que el partit treu en els comicis de caire local. PxC va augmentar

espectacularment els seus vots amb una pujada del 500%: va obtenir 66.000 paperetes

que es van convertir en 67 regidors repartits en 39 municipis de Catalunya.

El discurs xenòfob d’Anglada va tenir de nou en aquestes eleccions un bon aliat: la crisi

econòmica. A nivell nacional -en les eleccions autonòmiques del 2010-, PxC havia

fracassat malgrat que el discurs antisistema i que utilitzava la immigració com a boc

expiatori de la situació actual, ja funcionava. A les municipals, el partit d’Anglada va

optar per seguir venen els mateixos arguments i els electors, com en la majoria de

comicis locals, el van tornar a acompanyar. Amb aquest global de resultats, s’evidencia

que, més enllà del discurs, en les eleccions locals PxC troba un major recolzament que

en les autonòmiques i nacionals, molt probablement perquè és més senzill pel partit fer

arribar el missatge als votants i, alhora, la utilització de les ja esmentades figures locals

dota el discurs de la formació d’un cert prestigi, ja que, no cal oblidar-ho, en les

eleccions municipals el vot és molt diferent que en les nacionals, perquè el candidat és

proper i prèviament conegut, pel que tenir entre les files d’un partit a persones de

rellevància en el marc de la població on es concorre és molt important.

A nivell global, la Plataforma va obtenir 66.000 vots i 67 regidors repartits, a grans

trets, de la següent manera:


41

Municipi Percentatge de vots Regidors

Vic 19’94% 5

El Vendrell 17’8% 5

Cervera 7’9% 1

Manlleu 15% 3

Olot 7’6% 2

Manresa 8’9% 2

Roda de Ter 11’3% 1

Tàrrega 6’1% 1

Sta Coloma de Gramanet 9% 3

L’Hospitalet de Ll. 7’3% 2

St. Adrià del Besós 5’3% 1

Mataró 10’4% 3

St. Boi de Ll. 10’4% 3

Globalment aquests són els municipis amb més rellevància on PxC va treure

percentatges de vot elevats que li van acabar suposant l’obtenció d’edils. A diferència

d’altres eleccions, però, aquest cop resulta difícil fer un anàlisi exhaustiu de tots els

municipis amb representació de la Plataforma, ja que en aquesta taula només se

n’indiquen 32 d’un total de 67. Malgrat la impossibilitat d’analitzar totes i cadascuna de

les poblacions, cal esmentar els bons resultats del partit a comarques com l’Anoia i el

Ripollès, indrets on fins el moment els percentatges de vot de la formació eren

paupèrrims. A altres municipis com Olesa de Montserrat, Esparraguera, St. Vicenç de


42

Cas ITV (Oriol Pujol, secretari general CDC)

Castellet o Sant Andreu de La Barca, PxC hi va obtenir un representant i també destaca

Salt, ciutat amb grans problemes de convivència amb la immigració, on el partit

ultradretà va sumar un total de 3 regidors.

Per entendre la gran eclosió de les municipals del 2011 cal que fem el mateix que ja

hem fet en l’anàlisi de les anteriors cites electorals: contextualitzar la situació política.

Ja hem indicat anteriorment que el discurs d’Anglada s’havia modificat des de

l’arribada de la crisi econòmica del 2007. El missatge contrari a la immigració pels

problemes de convivència havia quedat en un segon lloc i ara es prioritzava un discurs

contrari a la classe política tradicional a la qual se la considerava culpable de tots els

problemes del país. La immigració era acusada de ser afavorida pels partits tradicionals

per aconseguir-ne vots (tot i que la gran majoria d’immigrants no tenen dret a vot a no

ser que ja siguin fills d’immigrants). L’any 2011 aquest discurs podia arrelar amb gran

facilitat perquè després de quatre anys de crisi econòmica, la situació no havia millorat i

l’ambient estava molt caldejat després dels sis mesos de govern d’Artur Mas, amb

nombroses retallades en drets socials que havien generat un gran malestar. A aquesta

situació econòmica pèssima amb el consegüent patiment de les famílies, calia sumar-hi

els nombrosos casos de corrupció que s’aixecaven a l’entorn dels partits polítics

tradicionals. Les dues formacions principals a Catalunya, CiU i PSC, es trobaven

esquitxades per escàndols que havien acabat amb la imputació d’alts càrrecs d’ambdues

formacions. Malgrat que després han aparegut més informacions que han canviat

algunes coses, al maig del 2011 CiU i PSC es trobaven immersos en aquestes

situacions:

CiU

Cas Palau Cas Hotel del Palau

Afecten CDC arran de les investigacions al Palau de la Música i tot el seu consorci.

PSC Cas Pretòria (PSC de Sta. Coloma de Gramanet)

Casos de pressumpte corrupció del PSOE (exministre Blanco)


43

A aquest esquema prou significatiu cal sumar-li molts altres casos de presumpte

corrupció. De fet, les dades a nivell general el maig del 2011 en referent a les

irregularitats dels principals partits polítics eren esfereïdores: en aquell moment el

PSOE tenia oberts 264 casos, el PP 200, Coalició Canària 43, CiU 30 i, fins i tot, una

vintena contra membres d’Izquierda Unida (en coalició amb ICV a Catalunya).

Esquerra Republicana tampoc se salvava de la justícia i tenia cinc casos pendents

d’afrontar. En global, doncs, tots els partits polítics tradicionals estaven immersos en

algun procés judicial i, això sumat a la desafecció per la situació econòmica, donava

ales al discurs d’Anglada, que trobava un gran suport entre la gent desencantada per

l’estat de les finances i per les poques solucions que podien aportar els diversos partits

polítics. (Font: plataforma ciutadana contra la corrupció #Nolesvotes i diari 20 minutos)

El pèssim estat de l’economia i les xifres d’atur per sobre del 20% havien portat alguns

immigrants a marxar i tornar cap al seu país, de manera que el creixement de la població

al llarg de la dècada del 2000 causat en gran part per l’arribada d’estrangers, s’havia

estancat. La idea, però, que els immigrants s’enduien les ajudes per culpa de la

ineficàcia de les formacions governants era un lloc comú en el discurs d’Anglada que

seguia trobant la receptivitat de la gent i, el context cada cop més precari, va donar la

oportunitat perfecte a PxC per donar el cop definitiu i entrar en 39 ajuntaments.

Tot aquest context ajuda a comprendre els resultats que esmentàvem anteriorment. Ara

bé, també és necessari desgranar on va obtenir la Plataforma gran part dels seus 66.000

vots per entendre on havia pogut arrelar amb més força el discurs antisistema que

buscava el vot del desencantat amb la política tradicional.

Així doncs, PxC va trobar el seu principal bastió en les comarques de Barcelona,

especialment a les interiors com Osona i el Bages, llocs amb molta immigració i amb un

votant conservador. De fet, la formació ultradretana va treure 47 dels 67 edils en

aquesta demarcació, molt per sobre dels representants que va obtenir en els ajuntaments

de Tarragona (9), Girona (7) o Lleida (4). En la mateixa demarcació barcelonina,

destaca l’entrada del partit en municipis fins el moment infranquejables de l’àrea

metropolitana com Santa Coloma de Gramanet, l’Hospitalet o Sant Adrià del Besòs.


44

Aquestes ciutats, amb percentatges d’immigració propers o superiors al 20%, havien

mantingut PxC fora dels seus ajuntaments perquè el vot conservador i antiimigratori el

concentrava el PP, però els escàndols de corrupció esmentats i la crisi dels partits

tradicionals havia obert l’escletxa necessària perquè la Plataforma entrés a aquests

consistoris. Els motius de la pujada del partit a Mataró, on en eleccions anteriors havia

tret fluixos resultats, són similars.

D’altra banda, és rellevant esmentar l’augment dels suports a PxC a comarques com

l’Anoia o el Ripollès, amb baixos percentatges d’immigració. Per entendre aquests

resultats poc comprensibles esdevé de nou necessari anar més enllà de la relació PxC-

immigració. Ja hem dit que la formació triomfava amb el seu discurs antisistema i això

l’ajudava a trobar recolzament en comarques també prou conservadores i on les

formacions tradicionals s’havien desgastat perquè la crisi econòmica hi era més

accentuada per l’especial pes de l’agricultura. A la vegada, Anglada va saber col·locar

persones conegudes en aquestes poblacions i això va ajudar a recollir el vot

municipalista de proximitat (tornem a recordar el bon ús que el partit ha fet sempre de

les figueres locals) i, a tot plegat, també se li pot sumar un lleuger component de

NIMBY, aquella teoria que explicava Josep Maria Reniu que ens ha servit en epígrafs

anteriors per entendre l’alt percentatge de vots de PxC en barris de Vic amb poca

immigració. A nivell comarcal, doncs, el sistema és el mateix: per evitar que un dia

arribin molts estrangers, els seus habitants voten partits contraris a la immigració.

Després de l’anàlisi general dels resultats a Catalunya, cal remarcar la ciutat de Vic, de

nou epicentre del terratrèmol plataformista. La capital d’Osona, així com també El

Vendrell, va ser un nou pal de paller pel partit que va augmentar-hi la seva

representació. Un fet, per cert, gens aïllat, ja que, amb l’excepció de St. Martí de

Riucorb, PxC va augmentar el nombre de vots en tots els municipis en els quals ja tenia

representació: l’esmentat Vic n’és un exemple, però també compleixen això El Vendrell

(de quatre a cinc regidors), Manlleu (de dos a tres) i Olot i Manresa (d’un sol

representant a dos).

Amb tot plegat, els resultats a la ciutat de Vic en comparació amb els de les eleccions

del 2007 van ser els següents:


45

Partit 2007 2011

% Regidors % Regidors

CiU 31’8 8 33’4 8

PxC 18’5 4 19’9 5

CUP 7’6 2 10’8 2

PSC 15’8 4 8’7 2

ERC-Som Vic 10 2 8’5 2

ICV 7’3 1 5’7 1

SI - - 5’4 1

CiU va mantenir-se, mentre que ERC, el PSC i ICV –com en les eleccions

autonòmiques del 2010- es van ressentir dels anys de govern i van treure uns resultats

horribles. El vot independentista que perdia Esquerra se’l van endú en part la CUP (que

també tibava del vot antisistema) i SI.

La participació va ser mitjana, del 60’1%, dins dels intervals habituals de la ciutat de

Vic. Tots els partits presentaven el mateix alcaldable que en les eleccions del 2007 amb

l’excepció de la CUP que havia canviat la cap de cartell: Laia Jurado havia deixat pas a

Georgina Rieradavall. L’altra novetat era SI (Solidaritat Catalana per la independència),

un partit polític independentista que a les anteriors eleccions autonòmiques havia

obtingut quatre diputats i que es volia establir com a força política de primer ordre amb

representació a diversos ajuntaments. El cap de cartell dels solidaris per la ciutat era

Ivan Lapeira.

Amb aquest context polític particular però relacionat directament amb el de Catalunya,

Plataforma va veure créixer el seu número de suports: va pujar molt lleugerament de

2.847 vots a 2.993, però la lleugera baixada de la participació va provocar que el


46

percentatge total de vots augmentés més d’un punt aconseguint així el cinquè regidor.

Altres forces com la CUP o CiU també van pujar percentualment i més que Plataforma

per Catalunya, però no van aconseguir nous edils.

Amb tot plegat, el consistori vigatà va quedar molt fragmentat. La coalició de govern

CiU-PSC-ERC seguia sumant, però quedava clar per la diferència de regidors que a

l’Ajuntament hi havia dues marxes: la primera, amb CiU i PxC i, la segona, a molta

distància, amb la resta de grups que tenien entre dos i un representant.

Abans de tancar l’epígraf en que repassem els darrers resultats del partit, és necessari

comentar la participació de PxC en les últimes eleccions autonòmiques catalanes.

Impulsat per la manifestació de l’onze de setembre de 2012 i el fracàs del pacte fiscal

(l’element estrella del programa electoral de CiU), Artur Mas va decidir dissoldre el

Parlament i convocar eleccions pel 25 de novembre. L’eix de la campanya es va

desplaçar de l’àmbit econòmic al nacional, enfrontant el discurs nacionalista català amb

el nacionalista espanyol, ja que l’objectiu final de CiU és celebrar una consulta

d’autodeterminació en el marc de la legislatura oberta a partir de les eleccions del 2012.

Aquesta temàtica va fer desaparèixer Anglada del mapa, perquè el seu discurs

antisistema i contrari a la immigració no va trobar el seu espai en el nou panorama

polític. El seu perfil de votant el va absorbir el PP, mentre que els nacionalistes catalans

que habitualment havien votat CiU i que havien passat a PxC desencisats per la situació

econòmica i política, tornaven a l’anterior formació situada en l’eix nacional.

Per trobar el seu encaix, Anglada va participar en la manifestació del 6 d’octubre de la

Plaça de Catalunya en favor d’una Catalunya espanyola i sota el lema “Mejor Unidos”.

Però la seva presència va quedar en un segon pla i, lluny d’ajudar-lo, va fer que perdés

el suport de la majoria de votants de les comarques de l’interior de Barcelona, molt

majoritàriament catalanistes.

Amb tot aquest reguitzell de dificultats, PxC va quedar molt lluny d’entrar al Parlament

i va treure menys de 50.000 vots (a més de 40.000 d’aconseguir el primer escó), malgrat

que va seguir sent la primera força política fora de la cambra catalana.


47

3. Evolució electoral de Plataforma per Catalunya

Aquest apartat és un resum de l’epígraf anterior. En les pàgines que precedeixen aquest

punt, s’ha parlat àmpliament dels resultats de la formació així com també del seu

discurs i de l’obtenció de suports en les diferents zones del territori. Cal fer, però, una

síntesi general i esquemàtica de l’evolució global del partit per tancar el primer bloc del

treball destinat a l’anàlisi de la seva evolució. Posteriorment a aquest punt, ens

centrarem en el partit en l’actualitat.

3.1 Nombre de vots

Des de la seva formació l’any 2001 amb el nom de Plataforma per Catalunya, la

formació de Josep Anglada no ha parat de pujar en nombre de vots en totes les eleccions

a les quals ha concorregut. La següent gràfica n’és la mostra:

Els anys corresponen a la celebració de les diverses eleccions que ja hem comentat: les

municipals del 2003, les autonòmiques del mateix any, les municipals del 2007, les

catalanes del 2010 i les darreres locals de l’any 2011. Cal dir que no hi hem inclòs les

dels últims comicis al Parlament de Catalunya, un número de vots menor al del 2011

que canviaria la direcció de la línia del gràfic.

Malgrat tot, s’observa el que ja dèiem, un augment substancial dels suports al partit

d’Anglada i, especialment, un gran creixement electoral a partir del 2007, amb l’esclat

1229 4900

12000

59781

75321

0

10000

20000

30000

40000

50000

60000

70000

80000

2003 2003 2007 2010 2011

VOTS

(FIG. 16)


48

de la crisi econòmica. Hem comentat àmpliament com ha utilitzat el partit la situació

actual per modificar el seu discurs i treure’n rèdits polítics i sembla evident que l’hi ha

sortit bé. Tal i com deia Josep Maria Reniu “l’Anglada s’aprofita del vot del

desencantat, d’aquell que està emprenyat perquè no té feina i que n’està fart de tot” i,

evidentment, des que la situació econòmica és dolenta, d’aquesta gent cada cop n’hi ha

més i, davant la manca de resposta dels partits polítics tradicionals (sumada als

escàndols un estan immersos), opta per “vomitar sobre la urna, treure el vot

estomacal”, diu Reniu per referir-se a donar el suport a PxC més com a mostra de

rebuig al sistema de partits actual (l’anomenat “vot de protesta”), que no pas de suport a

la formació ultradretana en concret.

En sintonia amb tot això, també és destacable l’augment del partit en els primers anys

de la seva existència, fins el 2007. En quatre anys (de les primeres eleccions municipals

en les que concorre fins a les del 2007), la Plataforma multiplica per deu els seus

suports i ho fa amb un suport logístic força minso. Així com a partir d’aquest moment

els contactes internacionals li faciliten la realització de les campanyes, prèviament el

partit era desconegut i l’augment del 1.000% demostra, independentment de la veracitat

del discurs, una gran capacitat de persuasió de l’electorat també en els anys de bonança

econòmica.

En la gràfica, a més, s’hi barregen els resultats de les eleccions municipals i les

nacionals, però si les separem veiem que els augments exponencials són majors: per

exemple, si només agafem les dades dels comicis locals, PxC passa de 1.229 vots el

2003 a 12.000 el 2007 i a 75.000 el 2012. En les autonòmiques no és tan fàcil de veure,

perquè no hi ha els resultats del 2007 (no s’hi presenta) i passen set anys entre el primer

cop que decideix concorre-hi (2003) i el darrer que s’apunta en la nostra gràfica (2010).

Malgrat tot, però, el que ensenyen les dades és que el partit no ha parat d’augmentar en

valors absoluts i, a més, cada cop ho fa en comarques més diverses i en segments de

població més dispars. Això, assenyala Xavier Tornafoch en complicitat amb Josep

Maria Reniu, “és molt perillós, perquè si la tendència del partit és de créixer

[especialment després d’una crisi econòmica que no afluixa] i tots els vectors que el

beneficien segueixen existint, es veu molt difícil que el partit es desinfli”.


49

3.2 Presència en les institucions

Un dels altres factors que pot haver ajudat a Plataforma per Catalunya a pujar

constantment en el nombre absolut de vots, és la seva major presència a les institucions

públiques. Hem comentat amb insistència que el que més necessita la formació

d’Anglada és publicitat, altaveus als mitjans per fer arribar el seu missatge, perquè el

discurs populista sense arribada no té cap efecte. Per això entrar a consells comarcals o

consistoris era i és doblement important: d’entrada perquè suposa ingressos pel partit i

quotes de poder polític, però, sobretot, perquè dota PxC de nous altaveus per seguir fent

ressonar la seva veu i és que, segons Josep Maria Reniu, “el discurs de l’Anglada

només cala si els sents molt. Com més el sents més t’emprenyes i li acabes donant la

raó. És un corcó que agrada i com a més llocs estigui per anar fent de corcó, millor per

ell”.

En la següent gràfica, s’observa la presència del partit en les diferents institucions

comarcals després de les tres eleccions municipals a les quals ha concorregut PxC:

Podem veure com, en sintonia amb l’augment de vots observats en la gràfica anterior,

en aquesta hi augmenten els regidors en diversos consistoris i, a partir de les eleccions

del 2007, també els consellers comarcals. En les del 2003 va aconseguir un regidor a

Cervera, Vic, Premià de Mar, El Vendrell i Manlleu, un total de cinc en diverses

comarques que no van ser força suficient com per entrar a cap consell comarcal. A les

0

10

20

30

40

50

60

70

80

2003 2007 2011

Regidors

Consellers comarcals

(FIG. 17)


50

77%

8%

4%

11%

Barcelona

Girona

Lleida

Tarragona

del 2007, però, amb 17 regidors, el partit ja va entrar en els màxims òrgans

representatius d’Osona, el Baix Penedès i la Segarra.

La presència a aquestes institucions és important perquè ja són òrgans nacionals. Als

consells comarcals els correspon l’administració de la comarca, malgrat que els seus

poders reals són limitats i gran part de les seves funcions les absorbeixen les

diputacions. Els representants del consell comarcal sorgeixen d’entre els regidors dels

partits a les comarques.

Després de les eleccions del 2007, a les del 2011 el partit va treure els seus millors

resultats amb 67 regidors que es van convertir en presència a set consells comarcals: a

Osona (on va aconseguir 2 consellers, esdevenint quarta força política), al Baix

Llobregat, al Gironès, a l’Anoia, al Bages, al Baix Penedès i al Maresme. Intervenint en

la presa de decisions en algunes de les comarques més poblades de Catalunya.

3.3 D’on surten els vots de Plataforma?

Una vegada analitzats els resultats generals i la presència en les institucions de

Plataforma per Catalunya, sorgeix una nova qüestió ja plantejada en epígrafs anteriors:

on es vota més la PxC? I, com ja hem indicat abans, la gran majoria de suports al partit

d’Anglada es comptabilitzen a les comarques de l’interior de Catalunya, en concret a la

demarcació de Barcelona. Quelcom que representem gràficament:

(FIG. 18)


51

Aquesta gràfica l’hem elaborat sumant tots els vots que Plataforma per Catalunya ha

rebut en totes les eleccions en les quals ha participat (excepte les darreres autonòmiques

del 2012, ja que utilitzem les mateixes dades de la primera gràfica del punt 3 del

treball). I, les dades, són molt clares: un 77% del total dels vots de PxC es concentren a

la demarcació de Barcelona, mentre que només un 23% dels votants del partit es troben

a la resta del país i distribuïts de manera poc equitativa: Tarragona és la segona

província on hi concentren més suport -amb l’11%-, mentre que a Girona hi tenen un

8% dels votants, la meitat que a Lleida on només hi ha un 4% del total.

Queda clar, doncs, que el partit recull la majoria dels seus suports a les comarques

barcelonines, tot i que també cal afegir que aquesta és la demarcació amb més població

(5 milions i mig d’habitants, un 73’3% de la població total catalana) i, per tant, és el lloc

on tots els partits hi tenen la majoria de votants, tot i que no amb tanta distància respecte

la resta de províncies com passa en el cas de la formació ultradretana.

Ara bé, dins d’aquesta mateixa demarcació també hi ha diferències. La majoria dels

votants es concentren a les comarques interiors, de caràcter més conservador, mentre

que a l’àrea metropolitana el partit hi té poca incidència i només hi va obtenir resultats

considerables en les darreres eleccions municipals, les del 2011. Això és degut a que la

seva funció a la zona de Barcelona la cobreix el PP, mentre que a comarques aquesta

força es veu com a massa espanyolista i el vot conservador i antiimigració l’ha pogut

concentrar la Plataforma.

Al ser la zona amb més població, Anglada ha concentrat la campanya aquí i això també

explica la menor incidència en altres territoris, malgrat els bons resultats en algunes

poblacions de les comarques de Tarragona com El Vendrell. A Lleida els percentatges

d’immigració són baixos i l’economia agrària centralitza l’eix polític d’una manera molt

diferent (tot i això PxC ha tret bons resultats a la Segarra), mentre que a Girona l’esperit

catalanista (aquí s’hi han fet forts partits com la CUP o SI) no deixa lloc a la

Plataforma, que només recull vots –aquí sí que amb força- a la Garrotxa.

Així doncs, i a nivell global, podem constatar, al finalitzar aquest primer bloc, dues

idees: PxC no ha parat d’augmentar i els resultats no semblen indicar que això ara hagi

de passar, perquè la situació econòmica i de malestar social li va a favor i l’ajuda a


52

trobar el seu encaix, malgrat estar poc situada en l’eix nacional, fet que va deixar la

formació en fora de joc en les darreres eleccions autonòmiques del 2012. I, la segona

idea, que el discurs que cerca el desencantat ha arrelat especialment a les comarques de

l’interior de Barcelona, allà on, precisament, es va coure aquest moviment, amb

l’epicentre a la ciutat de Vic.

Ara, sabent on som, entrarem en el darrer bloc –no per més curt menys important-

centrat en el partit avui i en el perfil de les persones que acompanyen a Josep Anglada

en aquest camí que, almenys de moment, s’està teixint amb el fil de l’èxit.


53

4. Plataforma per Catalunya, avui

Aquest apartat obre el segon bloc del treball que, malgrat ser més curt, no deixa de tenir

una gran rellevància. En aquesta part analitzarem la formació en l’actualitat, entenent

com està formada i incidint especialment en el seu discurs. Per fer aquest recorregut,

serà inevitable entrar en la vida política del seu líder i home carismàtic: Josep Anglada,

així com també endinsar-nos en aspectes de caràcter més tècnic referits, per exemple, al

finançament del partit.

4.1 EL PARTIT: El discurs

Plataforma per Catalunya, com ja hem comentat prèviament, va néixer oficialment el

2002 del seu embrió previ, la Plataforma Vigatana. És un partit que no es pot classificar

dins de l’habitual marc polític “de dretes o d’esquerres”, perquè la voluntat de la

mateixa formació és quedar desmarcada d’aquest aparador on sí que hi ha classificades

la resta de formacions polítiques, les considerades “tradicionals”. Ja hem dit en

nombroses ocasions que la voluntat de la PxC és desmarcar-se d’esdevenir un partit

polític com a tal, ja que busca diferenciar-se de les formacions habituals amb el seu

discurs antisistema i que té un to molt diferent i menys políticament correcte. En la

cerca d’aquest objectiu, el partit és considera a si mateix com “la plataforma del sentit

comú”, és a dir, que no està situat en el marc polític habitual perquè simplifica les coses.

Dit d’una altra manera, pretenen acostar-se a l’elector dient que ells no són una

formació més -com la resta-, sinó que són els únics que fan un discurs simple (això ho

personifica Anglada amb el seu to col·loquial permanent) i que respon a les necessitats

de les persones (al “sentit comú”)12.

Constatant aquestes afirmacions, el líder del partit, Josep Anglada, defineix l’aparició

de la formació de la següent manera: “Plataforma per Catalunya es va constituir com

12 El darrer programa electoral de Plataforma per Catalunya (el de les eleccions autonòmiques del 2012), que es pot consultar a la seva web, la formació fa propostes en matèria econòmica després de desprestigiar els partits polítics tradicionals i acusar-los de ser els culpables de la crisi (de fet la “Presentació” del programa va únicament destinada a aquest objectiu). Entre les propostes que el partit considera de “sentit comú” hi ha la “desglobalització”, és a dir, aconseguir que Catalunya quedi al marge de la política de lliure comerç mundial que la PxC considera injusta i creada pels partits tradicionals. En el programa destaca, també, la voluntat del partit de defensar l’estat del benestar i expulsar immigrants per–i cito textualment- “mantenir els llocs de treball per als catalans i el poder adquisitiu dels salaris”.


54

un punt de trobada de totes les persones que veien com els partits majoritaris els

donaven l’esquena i es desentenien dels seus problemes [discurs antisistema: ataca els

partits tradicionals i es postula com a l’única formació capaç de donar resposta als

problemes reals de les persones]. És en aquest context, en que la classe política viu

aïllada dels problemes dels homes i les dones, quan té sentit el naixement d’aquesta

plataforma [constata l’afirmació anterior i diu de manera més clara i inequívoca que

només PxC atén a les necessitats de les persones del carrer (“els homes i les dones”) i

que, en consegüent, només aquesta formació podrà donar resposta als seus problemes].

Amb aquestes línies és inconfusible la voluntat

del partit de desmarcar-se de les formacions

polítiques tradicionals al considerar-les a totes

com a ineptes a l’hora de donar resposta als

“problemes de la gent” (aquesta expressió tan

ambigua és molt utilitzada pel partit) i, a la

vegada, situar-se com a una força preparada i

preocupada per respondre a aquests problemes.

Dins de l’àmbit discursiu en que es mou el partit,

és necessari recordar la utilització del que en politologia s’anomena “llocs comuns”. Els

llocs comuns són expressions que solen caracteritzar els discursos dels partits que

utilitzen la demagògia. Són frases que es repeteixen constantment i que simplifiquen la

realitat. A vegades la simplificació és tal que passen a ser mentides directament.

D’aquesta manera s’aconsegueix maquillar la realitat amb un concepte que arriba

fàcilment a la gent i que hi cala encara amb major facilitat, perquè el partit no para de

fer incís en aquella mateixa afirmació.

Un exemple de lloc comú seria “els immigrants s’enduen totes les subvencions”.

Aquesta frase és directament una mentida, però respon a una base de veritat perquè sí

que és cert que hi ha immigrants que obtenen, per necessitat, subvencions socials.

Partint d’aquesta idea, es crea el lloc comú anteriorment esmentat i es va repetint

constantment de manera que, al final, si l’elector està en una situació precària a nivell

informatiu i de desgast amb el sistema (cosa que passa molt ara mateix per culpa de la

(FIG. 19) Anglada escombra tots els partits polítics (representats pels seus

candidats) en el pamflet de propaganda electoral de les eleccions del 2012.


55

crisi econòmica) acabarà donant com a vàlida la frase (busquen la reacció reactiva i no

reflexiva) i, això no és tot, començarà a estendre-la, perquè una altra de les

característiques dels llocs comuns és la seva capacitat d’espersió.

Així doncs, PxC no tan sols és una formació situada fora del marc polític habitual i

reforçada pel seu discurs antiestablishment o antisistema, sinó que, a més, suma a

aquest component la utilització d’aquests llocs comuns centrats bàsicament en dos bocs

expiatoris: els polítics tradicionals i la immigració.

Tot plegat ens porta a recordar aquelles tres potes que Josep Maria Reniu ens indicava

en una de les converses que vam tenir per a l’elaboració del treball. Per Reniu, el

discurs de la Plataforma i el seu argumentari es centra en tres pilars: el populisme, la

demagògia i la xenofòbia.

Anant a pams, per entendre la capacitat d’aquest discurs per arrelar en la gent,

desgranarem cadascun dels tres conceptes:

El primer, el populisme, va referit a la utilització dels llocs comuns que comentàvem,

aquestes expressions estereotipades que busquen el vot reactiu i no el reflexiu. Dit d’una

altra manera, aquesta ala del discurs es focalitza en els votants desenganyats, la gent que

està en una situació precària per culpa de la crisi econòmica i que, davant el desencís

amb les formacions habituals per la manca de respostes que troben a les seves

necessitats, es decanta per organitzacions com la PxC, que es posicionen en contra dels

partits tradicionals i que simplifiquen un problema en realitat molt complex.

La segona pota del discurs és la demagògia. Aquesta paraula és un concepte sovint

sobreexplotat i per això cal acotar-ne la definició: la demagògia sorgeix amb Aristòtil i

ell la utilitzava per definir els “mals governs”, els que segons ell, aprofitaven el seu

poder per afavorir les masses indisciplinades i obtenir-ne així el suport. Actualment sol

anar referit com un tipus “pervers d’oratòria”, el que apel·la als sentiments i a les

emocions del votant amb arguments (que tot sovint poden no ser del tot certs) que

busquen la seva reacció estomacal (la emocional), intentant anul·lar tot allò més reflexiu

que dugui l’elector a pensar.


56

El concepte és força delicat, però, segons George Orwell13, es coneixen vuit tipus de

mecanismes d’oratòria que són utilitzats per fer demagògia:

-Fal·làcies: arguments erràtics des d’una perspectiva racional però que

s’ofusquen apel·lant a elements emocionals.

-Manipulació del significat: utilitzar el significat denotatiu d’algunes paraules

per adaptar-se a l’audiència a la qual es dirigeix el subjecte del discurs.

-Omissions: s’eviten alguns temes que comprometrien la resta del discurs, fet

que acaba ocultant informació rellevant al receptor.

-Redefinició de la llengua: s’eviten paraules, expressions o, fins i tot,

pensaments que poden menyscabar la posició del demagog, de manera que

s’anul·la part de l’argumentari contrari a ell i impossibilita el debat.

-Tàctica de despistament: el subjecte del discurs desvia el tema quan aquest no li

és còmode i evita així respondre-hi i mostrar les seves mancances.

-Estadístiques fora de context: utilització incorrecte de dades numèriques per

recolzar, aparentment de manera objectiva, el discurs i dotar-lo d’elements

racionals.

-Dimonització: associar persones, col·lectius o idees amb valors negatius de

manera generalista i tendenciosa.

-Fals dilema: fa referència a una situació on dos punts de vista alternatius són

presentats com a les úniques opcions polítiques. Com per exemple el típic: "estàs

amb mi o contra mi". Suposa una definició simplista de la realitat i d'aquesta

forma s'aconsegueix considerar la resta possibilitats.

Amb aquesta àmplia definició del terme resulta més fàcil comprovar com ho utilitza

Anglada en el seu discurs. La dimonització és una constant en els seus atacs a la

immigració o a la classe política, així com també els primers conceptes esmentats que

13 Geroge Orwell, assagista i escriptor durant la primera part del segle XX i destacat cronista durant la II Guerra Mundial. (1950)


57

van referits a la manca de claredat i a la utilització d’expressions que duen a l’engany.

Malgrat tot, però, és necessari destacar que aquestes tàctiques no només són utilitzades

per partits com la PxC, també les organitzacions “tradicionals” els utilitzen en molts

casos. Un exemple seria la “tàctica de despistament”, constantment usada per polítics de

totes les tendències, així com també el fals dilema, les estadístiques fora de context o les

omissions.

Tot i això, cal destacar l’especial ús que fa la

PxC, el partit que ens incumbeix, de les

estadístiques. L’organització ha estat sempre

acusada de fer populisme al que el seu líder

sempre respon amb les paraules: “No fem

demagògia, expliquem la veritat” (entrevista

a Ràdio La Plana, març del 2012). Però el

cert és que, tot sovint, aquesta veritat es

recolza amb dades falses (el partit ha indicat

percentatges respecte a les subvencions

socials cedides a immigrants reiteradament

falses com demostren els informes fets per

ERC de Vic en la darrera legislatura) o, en

alguns casos, verdaderes però emmarcades

enmig d’un discurs o d’altres xifres en que

es cerca una relació tendenciosa (se’n pot

veure un exemple a la imatge adjuntada).

I encara queda la tercera pota del partit: la xenofòbia, allò que s’entén com a “odi a

l’altre”. Acusar el partit de defensar l’odi vers els altres (en aquest cas, als immigrants)

pot sonar dur, però per Reniu no n’hi ha cap dubte i queda exemplificat en l’eslògan del

partit en les últimes campanyes: “Primer els de casa”. “És un lema molt ambigu, però

en realitat estan dient que volen excloure de tota l’activitat del sector públic als

estrangers [els que, per tant, no són de casa] per prioritzar l’atenció als d’aquí, per

molta necessitat que tingui el de fora”, diu el politòleg, “això –afegeix- atempta contra

tot els principis dels drets humans i és xenofòbia en estat pur”.

(FIG. 20) Pamflet de PxC repartit Durant la campanya de les eleccions autonòmiques del

2012. En ell es pot comprovar que, enmig de dades

relacionades amb la crisi econòmica (tancament d’empreses índex d’atur,

retallades…), s’hi intercalen xifres com el número de mesquites a Catalunya o el

d’immigrants. Es denota, doncs, un intent de relacionar una cosa amb l’altre.

Destaca el terme “realitat”, sempre destacant que ells diuen “la veritat”

i intentant-ho vestir amb xifres.


58

Sobre aquest tema, és necessari afegir que, dins del

vot antiimmigrant, Anglada i el seu partit van

focalitzar el seu discurs contra l’islam en un inici,

perquè era una religió diferent i molt desconeguda per

la majoria de catalans, especialment els d’edat més

avançada, amb costums radicalment diferents. Això

era útil a PxC per denunciar que l’islam atemptava

contra drets essencials de les persones i que trencava

la convivència a la ciutat. Amb l’arribada de la crisi,

però, el discurs de la Plataforma es va obrir a tots els

immigrants i el paper de l’islam i la convivència va

quedar en un segon pla per deixar lloc a la idea que

els immigrants són, en gran part i amb l’ajuda dels

polítics de sempre, els culpables de la crisi econòmica

i aquesta nova idea no podia incloure només els

estrangers d’origen àrab o musulmà.

El discurs de la Plataforma està clarament influït pel que fan la resta de partits

ultradretans europeus. PxC, com els seus col·legues de la resta del continent, ja no

adopta el discurs característic del racisme biològic que defensa la desigualtat entre una

raça i una altra, sinó que ha evolucionat cap a una postura menys radical i més

conciliadora, que defensa la diferència entre la cultura “autòctona” i l’estrangera, tot

reclamant al dret de la primera a ser diferent i, per tant, a no sentir-se amenaçada per la

que arriba de fora. Així doncs, l’argumentari ja no es centra en remarcar que la població

estrangera és inferior, com feien els partits de la ultradreta europea al llarg del segle

XX, molt influïts –cal recordar-ho- per l’esquema nazi, ara es dedica a remarcar els

defectes de la cultura estrangera i les conseqüències que les deficiències d’aquestes

característiques culturals poden tenir sobre la cultura del propi lloc.

El 2005, Jens Rydgren, professor del departament de sociologia de la universitat

d’Estocolm, va definir aquest nou esquema discursiu com el “racisme cultural”. En el

mateix treball, el professor va descriure l’èxit de la nova ultradreta europea com la suma

(FIG. 21) Imatge extreta del pamflet de propaganda electoral

de les autonòmiques del 2012. PxC fa esment dels donatius de pa i joguines que fa a persones necessitades, però només “de casa”. Exclou els estrangers

d’aquests donatius, en un acte clarament racial.


59

de dos factors ja molt comentats en aquest treball: “el seu discurs d’èxit està cosit al

voltant del ‘racisme cultural’ i de la retòrica populista antiestablishment polític”.14

FÓRMULA DEL DISCURS ULTRADRETÀ ACTUAL

En tot aquest apartat hem comentat el

discurs de la PxC, observant els dos punts

principals on ataca: la classe política i els

immigrants; i els tres pilars on es

fonamenta per bastir aquests atacs: el

populisme, la demagògia i la xenofòbia.

La Plataforma, però, ha utilitzat en les

darreres campanyes una nova estratègia

per fusionar part d’aquest discurs que

nosaltres hem anat desgranant: vendre la idea que els partits tradicionals es posicionen

al costat dels immigrants per davant de les persones “de casa”. D’aquesta manera el

partit ataca a dos flancs i els relaciona, tal i com demostra la imatge adjuntada a la dreta

d’aquestes línies.

A tot plegat encara és necessari afegir un darrer punt. Ja hem dit que PxC no es volia

posicionar en el marc habitual dels partits polítics i, per això, resultava complicat

col·locar-la com una organització de dretes o d’esquerres, malgrat que, fent cas del

passat polític de Josep Anglada, de les seves idees vers la immigració i les cultures

estrangeres i la seva relació amb partits de la ultradreta europea, situar el partit

políticament tampoc resulta tan difícil.

14 Rydren, J. (2005): 'Is extreme right-wing populism contagious? Explaining the emergence of a new party family', European Journal of Political Research.

(FIG. 22) Imatge extreta del pamflet de les eleccions del 2012.

En ella hi apareixen imatges en que es veuen líders polítics acompanyats d’immigrants.

S’acompanyen de “dades” que demostren les suposades ajudes que els dispensen.

Discurs racista-‐cultural +

discurs populista contrari a la classe política =ÈXIT


60

En la política catalana, però, hi ha un altre eix on els partits se solen posicionar: el

nacional. D’aquesta manera tenim dues distribucions en el panorama polític català: la

dreta i l’esquerra des d’una perspectiva econòmica i la mateixa disposició des d’una

perspectiva nacional. Si en la primera no està situada per pròpia voluntat, PxC tampoc

ho ha volgut fer en la segona, tot i el passat de Josep Anglada en partits d’ultradreta que

donaven suport a Franco en els darrers anys de la dictadura.

Precisament un dels problemes que ha hagut de superar la Plataforma és el de

distanciar-se de l’ultranacionalisme espanyol, normalment molt vinculat amb els partits

polítics d’extrema dreta. El passat ja comentat d’Anglada on més endavant

aprofundirem, feia encara més perillosa la qüestió, i més si tenim en compte en quins

llocs PxC aconsegueix la majoria de suports: ciutats de l’interior on el catalanisme –i

actualment l’independentisme- hi són molt presents.

Per tot plegat, el partit

mai no ha fet referència a

temes relacionats amb la

unitat d’Espanya ni

agitació política d’aquesta

qüestió tan delicada a

Catalunya. En el treball

I’m the party: Josep

Anglada de la Universitat

de Barcelona que hem

citat en diverses ocasions,

s’explica així el

posicionament nacional

del partit: “El català és

l’idioma predominant en

els seus escrits i

discursos, i la bandera

catalana és la que sol ser

utilitzada per presidir els

(FIG. 23) Comunicat de premsa de la PxC del dia 1 de desembre. En l’escrit, el partit anuncia la seva adhesió al manifest de la plataforma “Espanya som tots”, una organització ciutadana contrària a l’estat propi per Catalunya i al dret a decidir en

referèndum dels catalans. Després d’assistir a la manifestació convocada pel 12 d’octubre per aquesta plataforma en favor d’una

“Catalunya espanyola”, el partit va secundar la segona convocatòria d’aquest grup, tal i com demostra aquest comunicat.


61

actes del partit”. Josep Maria Reniu explica, però, que això no vol dir que el partit

s’hagi de situar com una força nacionalista catalana, tot el contrari. Defuig la polèmica

identitària i es situa com una formació “autonomista” i “constitucionalista”, és a dir,

contraria a la independència de Catalunya (perquè només vol ser una autonomia més) i

al dret a decidir (perquè considera la Constitució espanyola com un referent

inqüestionable).

Així doncs, malgrat no voler entrar en el fil d’aquesta batalla ideològica per quedar al

marge dels partits tradicionals, en el darrer any ha resultat impossible per a les

formacions amb pes a Catalunya no mullar-se sobre aquesta qüestió i Plataforma s’ha

decantat per donar suport a les mostres d’espanyolisme, com ho demostra la presència

de Josep Anglada a la manifestació del 12 d’octubre a Plaça Catalunya, en que 5.000

persones es van aplegar per defensar “una Catalunya espanyola”, en resposta a la

mobilització d’un milió i mig de catalans per l’estat propi del passat onze de setembre.

La imatge adjuntada a la dreta de la pàgina anterior, n’és una mostra.

La participació en aquests actes, però, no deixa de ser esporàdica i no contradiu el que

hem defensat anteriorment, que la Plataforma no es vol situar políticament. De fet, en

aquesta manifestació del 12 d’octubre en favor d’una “Catalunya espanyola” també hi

van participar el PP i Ciutadans, fet que podia acostar PxC a aquests dos partits. La

intenció de la formació ultradretana, però, és estar al marge de qualsevol debat polític

fora del seu estret terreny i per això Anglada no va tardar gens en declarar-se “molt

lluny de l’anticatalanisme de PP i C’s [Ciutadans]” (Comunicat de premsa de PxC,

octubre del 2012).

Amb tot plegat podem constatar que el partit de Josep Anglada ha intentat superar els

dos eixos principals de la política catalana: l’econòmic i el nacional, per desmarcar-se

dels partits tradicionals i centrar-se en el seu eix de batalla: “autòctons-estrangers”.

D’aquesta manera, quedant al marge de tota la resta, aconsegueix potencialment un

suport transversal de la població catalana al voltant del seu eix polític i es diferencia

encara més dels partits tradicionals. Això, però, no sempre té connotacions positives, ja

que, per exemple, la manca de definició del partit en l’eix nacional el va deixar molt

descol·locat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que giraven entorn del

dret a decidir i la independència i a PxC li resultarà molt difícil seguir aguantant un


62

discurs tan ambigu en un debat independentista que promet estar al centre de la taula en

els propers anys.

Però l’objectiu d’aquest discurs de PxC no és tan sols el de quedar al marge del debat

polític habitual i trobar un elector transversal que respongui al seu missatge, sinó també

a la necessitat del partit de “legitimar-se”, quelcom que han hagut de fer al llarg del

segle XXI totes les formacions ultradretanes a Europa per tal de desmarcar-se de la

política nazi amb la qual se les ha relacionat molt habitualment15. Per això, el seu

discurs antiestablishment no lluita ara contra el sistema democràtic, ans al contrari,

l’accepta. Però ataca amb ferocitat a tots aquells qui el conformen, incloses les elits

econòmiques i culturals. Aquest tret, però, no coincideix amb PxC que més que fer un

discurs antiestablishment (atacant a tots els elements que conformen el sistema, però

respectant el sistema com a tal), fa un discurs antipartits, és a dir, contrari al que

Anglada sol anomenar “la casta política”.

Resultava necessari fer aquest últim matís abans de tancar aquest epígraf perquè quedés

clar que la moderació del discurs de la ultradreta tant a l’hora d’atacar al sistema com a

l’hora d’atacar als immigrants (als quals, com hem comentat, ja no són considerats

inferiors, sinó un entorpiment per al correcte desenvolupament del lloc on arriben), no

és res més que una estratègia per esdevenir partits “moderns i legítims”, és a dir,

formacions que puguin competir plenament amb la resta perquè fan allò que no van fer

al llarg del segle XX: respectar les regles del joc, les regles del sistema democràtic.

4.2 EL PARTIT: L’estructura

Plataforma per Catalunya és un partit que respon a l’estructura de “Partito Personale”,

un concepte inventat per Mauro Calise que descriu l’esquema de les formacions que

pivoten al voltant d’una persona. I és evident que a PxC la persona que centralitza

l’activitat del partit és Josep Anglada, el líder indiscutible. En l’estudi consultat i citat

en diverses ocasions en aquest treball, I’m the party: Josep Anglada, s’explica així la

centralització de la figura d’Anglada dins del partit: “Des del partit es cultiva

15 La lluita del partit per “legitimar-se” està extreta de la informació donada pel treball I’m the party: Josep Anglada, de Josep Maria Reniu i el Dpt. de Ciències Polítiques de l’UB. (“El papel de PxC: la batalla por la legitimidad”, pàg. 7)


63

activament la imatge d’Anglada com a líder, amb un ‘do’ especial per connectar amb

la gent i amb una clarividència política fora del que és comú”.

Abans de continuar entrant en l’estructura del partit, cal fer una parada en la biografia

de l’eix central de Plataforma, el seu president i líder Josep Anglada.

4.2.1 JOSEP ANGLADA

Josep Anglada va néixer a Vic el 21 de juny de 1959 i actualment és regidor a

l’Ajuntament de la seva ciutat natal i president del partit que ell mateix va fundar el

2003, Plataforma per Catalunya. Destaquen en la seva biografia experiències en altres

organitzacions que són de prou rellevància per entendre el personatge i la seva

ideologia.

Durant la transició, un jove Josep Anglada es va començar a interessar en la política i va

començar a militar a Fuerza Nueva, un partit creat el 1966 per Blas Piñar que tenia per

objectiu mantenir vius els ideals i l’esperit de l’aixecament militar del 18 de juliol del

1936. Així doncs, era una organització declaradament feixista i antidemocràtica que

durant la transició defensava el manteniment d’una nova dictadura. Malgrat ser un partit

contrari al sistema democràtic, va concórrer a les eleccions del 1977 obtenint només

67.000 vots a tot Espanya, un percentatge molt baix (concreta) de sufragis que, malgrat

tot, els van servir per esdevenir el primer partit feixista espanyol en número de vots, per

davant de les FEJONS.

Va ser en aquest moment quan

Anglada es va fer militant de la

formació. Pocs anys més tard (el

1982), Fuerza Nueva acabaria

desapareixent i seria substituïda pel

Frente Nacional, un partit amb els

mateixos objectius i creat i dirigit pel

mateix líder: Blas Piñar. Després de la

seva aparició el 1985, es va presentar a

dues eleccions europees: les del 1987 i

Bandera d’Espanya amb l’àguila franquista

Josep Anglada

Blas Piñar

(FIG. 24) Imatge del 1986 en que es veu a Josep Anglada i a Blas Piñar junts en un acte de Fuerza

Nueva. FONT: Barcelona.indymedia.org


64

les del 1989. En les dues els resultats van ser molt dolents: en les primeres va recollir

només 122.000 vots a tot l’estat, malgrat tenir el suport de formacions europees com el

Front Nacional de Jean Marie Le Pen, i en les segones els resultats encara van ser

pitjors; només van obtenir 60.000 sufragis. En aquests darrers comicis el candidat del

Frente era Josep Anglada, que havia destacat per fer discursos com aquest al llarg de la

precampanya: “Seguiremos luchando, porque esto no es una lucha cualquiera, es la

lucha de Cristo. Y Cristo es nuestro comandante y amigo para guiarnos a la gloria”

(Declaracions publicades pel diari “Público” el 2010, però pronunciades per Anglada el

1986).

Després d’aquesta sèrie de fracassos, Anglada es va apartar de la vida política i es va

dedicar professionalment a la seva feina de comercial, malgrat que parlant amb vigatans

de tota la vida que el coneixien (hauries de poder identificar algú), ningú sap explicar

ben bé a què es dedicava, tenint en compte que el seu nivell graduat acadèmic mínim.

“Un dia venia camises, l’altre pernils...”, explica un dels seus coneguts que prefereix

no ser mencionat, “bàsicament remenava les cireres per acabar fent tot això que ara té

muntat”, conclou.

Després d’aquesta dècada d’inactivitat política, Anglada va formar la Plataforma

Vigatana, l’embrió -com ja em explicat anteriorment- de l’actual Plataforma per

Catalunya.

Fet aquest resum de la biografia del líder polític de la PxC, resulta més senzill

entendre el caràcter del personatge, així com aprofundir en l’estructura de la formació

que, com ja hem dit, pivota al seu voltant.

El caràcter d’Anglada és estrident i el seu llenguatge s’acosta a la col·loquialitat, amb

expressions barroeres que s’allunyen de la pulcritud de la majoria de polítics. Aquestes

característiques no defineixen el personatge d’una manera casual, perquè, en realitat,

Josep Anglada s’ha creat a sí mateix. El líder de la PxC intenta imitar els

comportaments de la resta de líders ultradretans de partits europeus, com Jean Marie Le

Pen o el difunt Jörg Haider, dels quals ja hem fet esment anteriorment. El caràcter i el

tipus d’aquestes figures polítiques tampoc és casual. El llenguatge políticament

incorrecte i les seves maneres barroeres i que tot sovint sobrepassen els límits del


65

respecte vers la resta, estan preparats. Es busca que la persona esdevingui un perfil

completament oposat al del polític habitual, de manera que encara es marquin més les

diferències ideològiques. A més, aquest tipus de comportaments tan “de carrer” ajuden

a l’elector a relacionar aquests perfils polítics amb personatges antisistema, perquè

ataquen l’establishment fins i tot amb les formes que utilitzen. Dit d’una altra manera,

aprofiten la seva manera d’actuar per revestir el personatge i diferenciar-lo encara més

del polític tradicional. I a tot això, cal sumar-li que el component de “mal educat” que

insulta a la “casta política” agrada al votant desencantat, a la persona cansada del

funcionament del sistema.

Malgrat tots aquests components, el caràcter de Josep Anglada té característiques

particulars que li han causat alguns problemes en forma de discussions internes.

Anglada exerceix un fort control del partit i això l’ha portat a enfrontaments amb

algunes figures que no es senten còmodes amb la manera de gestionar que té el seu

president. De seguida entrarem en alguns dels assumptes que l’han portat, fins i tot, a

problemes amb la justícia, però abans resulta necessari incidir en l’estructura del partit

en sí. En la conversa mantinguda amb el regidor de l’Ajuntament de Vic per ICV i

historiador, Xavier Tornafoch, l’edil expressava així el control d’Anglada sobre el

partit: “És un prepotent. Ho és de portes en fora, però també a l’interior del partit. Tot

passa per ell: des dels discursos fins a la loteria de nadal, passant per qualsevol relació

amb els comptes o amb els càrrecs interns”.

Com ja hem indicat anteriorment, el partit respon a l’estructura de partito perzonale, és

a dir, el líder de la formació té un control absolut sobre ella, tant en la vessant política

com en la tècnica, que implica els aspectes del dia a dia (gestions de caràcter

protocol·lari, etc). Josep Maria Reniu comparteix aquesta tesi i va facilitar-nos un

esquema gràfic que pot ajudar a entendre el concepte:

(FIG. 25) Imatge cedida per Josep Maria Reniu.

Està extreta de la presentació que el

politòleg va fer sobre la PxC a Londres.


66

En aquest esquema hi veiem les quatre característiques que té un “partit personal”: una

ideologia individual (un discurs que va destinat a l’atac constant d’un col·lectiu molt

concret), un líder carismàtic (un concepte d’Eatwell que definirem a continuació), un ús

intensiu dels mitjans (s’ha arribat a dir que PxC paga a alguns canals de televisió per

sortir-hi d’una manera periòdica16) i l’ús de patrimoni personal (del líder, s’entén) per

finançar la formació.

Ja hem anat veient al llarg del treball que PxC compleix la majoria de característiques

del partito personale: hem parlat àmpliament de la seva ideologia; també del seu líder,

en el qual ara entrarem més a fons; i del seu ús dels mitjans tan intensiu per fer-se una

constant publicitat, encara que sigui dolenta. L’única de les quatre potes de l’estructura

d’aquest tipus d’organitzacions que falla és la del finançament, perquè Josep Anglada

no té prou patrimoni com per finançar la formació i no hi té implicacions econòmiques

directes. Dit d’una altra manera, el partit no depèn econòmicament d’ell o la seva

família, fet que sí que es dóna en altres formacions ultradretanes europees com el Front

Nacional francès, que depèn del patrimoni de la família Le Pen.

El finançament de la PxC és una de les incògnites que no hem pogut resoldre. El partit

no dóna facilitats a l’hora d’accedir ni al seu líder ni a la seva estructura interna, pel que

tota la informació recollida –com s’explicarà més endavant en les conclusions- és

externa als òrgans de la formació en si. Referent al finançament, el silenci encara és més

gran i tot el que es pot recollir són especulacions. Cap dels experts consultats ha pogut

donar-me informació sobre aquest tema, i només Xavier Tornafoch es va atrevir a

especular sobre la possibilitat que les visites d’Anglada als diversos partits ultradretans

europeus servissin, entre d’altres coses, per obtenir finançament. Quelcom que no

sorprendria gens, tenint en compte que les campanyes del partit van començar a ser

grans a nivell de despesa a partir del 2007, després dels primers contactes internacionals

i les aparicions de líders de la ultradreta europea en els actes del partit.

Un altre punt d’especulació era la possible col·laboració econòmica de la indústria

càrnica osonenca en el finançament de la PxC. Els interessos semblaven anar a 16 A través d’un conegut, vam saber que un extreballador del Canal Taronja havia explicat que Josep Anglada pagava en efectiu al seu canal comarcal osonenc per aparèixer en la tertúlia setmanal “Gabinet de Crisi” (dirigida per David de Dios cada dilluns), malgrat que em resulta impossible confirmar aquesta informació.


67

encaminats al benefici que tenia pels empresaris que els immigrants estiguessin en el

punt de mira constantment, tenint en compte que gran part dels seus assalariats ho són.

Evidentment, però, cap empresari ni el mateix partit han volgut corroborar aquestes

informacions, ni tampoc informadors externs, pel que aquesta especulació no pot passar

de ser un rumor a una afirmació provada.

Més enllà de tot això, cal que tornem al terme de partida: la figura de Josep Anglada, la

peça clau al voltant de la qual pivota tot el partit i una de les quatre potes que fan de la

PxC un partito personale, la figura del líder carismàtic. Aquest concepte està molt ben

explicat per Roger Eatwell, un filòsof, economista i politòleg alemany que va definir

aquest tipus de líders com els que tenien les aptituds necessàries per dur a terme un

lideratge efectiu que respongués a uns objectius marcats pel mateix líder. Perquè

s’entengui més explícitament, vindria a ser un personatge inqüestionable pels seus en

tots els àmbits.

El mateix Eatwell, però, explica en el seu treball que els líders de l’extrema dreta no han

aconseguit generar aquest lideratge carismàtic sobre la població, com sí que havia

passat en èpoques anteriors de la història (l’exemple clàssic: Hitler amb el nazisme).

Eatwell va incorporar el concepte “carisma de camarilla”, és a dir, un carisma que té els

seus efectes a l’interior del partit. Els votants no veneren el líder, però sí que ho fan els

que l’acompanyen des de dins. Així doncs, es crea un nucli dur de seguidors de la

persona en qüestió, amb un alt grau de lleialtat vers ella. El mateix Eatwell conclou, al

final, que el líder no té per què rebre un suport emocional dels seus seguidors, aquests el

poden seguir per la seva eficiència o perquè s’ha convertit en la imatge i el referent de la

formació. Dit d’una altra manera, els líders carismàtics com Josep Anglada susciten un

suport molt fort en un reduït nucli a

l’interior del mateix partit, però els que els

segueixen no ho fan des d’una perspectiva

emocional, sinó de funcionalitat perquè

consideren que és el millor pel partit.

L’estructura tècnica de PxC es situa, per

tant, el voltant de Josep Anglada i aquest

pinyol de persones que l’acompanyen. Una

(FIG. 26) Marta Riera (a l’esquerra) al costat de Josep Anglada en una visita en un

mercat a Mollet.


68

de les més destacades és Marta Riera, la seva secretària i número dos a les llistes de Vic,

que està amb Anglada des del 2007 i que l’acompanya en tots els actes on participa. Se

sap que és la seva persona de màxima confiança. (Imatge dels dos a la pàgina anterior)

Més enllà d’ella, el partit està compost per un cercle força reduït de gent, deixant a

banda els diversos regidors i càrrecs electes que PxC té per tot el país. Malgrat tot, no és

fàcil trobar-ne la composició. A la pàgina web de la formació (pxcatalunya.com) hi ha

una pestanya on hi posa “organigrama del partit”, però al clicar-hi només apareix un

requadre en blanc on s’hi llegeix “no s’ha trobat la pàgina”. A la resta del web no es fa

cap referència a les persones que composen l’estructura de l’organització. Sí que hi

apareix, en canvi, el nom de tots els edils de la Plataforma a les diverses poblacions,

però sense cap referència als seus poders dins del partit. Degut el número de regidors, es

fa complicat mencionar-los tots aquí, però en el document PDF que acompanya aquest

treball poden accedir al link on apareixen: http://www.pxcatalunya.com/pagines/els-

nostres-representants.html

Més enllà d’aquests representants,

el que sí que hem pogut trobar

cercant per la xarxa és un dels

organigrames territorials del partit.

Com es pot comprovar –

l’organigrama està adjuntat a

continuació- l’estructura del partit

als territoris és vertical i es

centralitza en una determinada

persona (cosa que també passa a la

comarca d’Osona, amb Anglada al

capdavant) que, tot sovint, és una

de les mencionades figures locals i té la total confiança del president del partit, ja que

exerceix un control molt important i gairebé personal sobre la seva delegació territorial.

Aquest nucli que comentàvem i les delegacions territorials centralitzades en una persona

que, al final, acaba responent al mateix president del partit, són el principal eix

estructural de la Plataforma per Catalunya. I, per tant, es pot comprovar que Josep

(FIG. 27) Organigrama oficial del partit a les Terres de Lleida. FONT: lleidapxc.wordpress.com


69

Anglada exerceix un paper cabdal, com ja avançàvem anteriorment, en el control del

seu partit. Però això no sempre ha agradat als que l’acompanyen.

Un exemple el tenim amb Mateu Figuerola, el responsable de la PxC a les Terres de

Lleida, que després dels grans resultats de les eleccions del 2007, va abandonar el partit

tot liderant un gran escissió. Figuerola va denunciar a la seva marxa l’excessiu

personalisme d’Anglada, així com també el control abusiu sobre tots els òrgans del

partit, la seva manca de transparència i la poca capacitat del líder per delegar tasques

habituals. El resultat de la marxa de Figuerola amb gran part del seu equip a les terres

lleidatanes, va ser la pèrdua dels dos regidors de Cervera, el de Tàrrega i del conseller

comarcal a la Segarra. Tot plegat va acabar esborrant del mapa la PxC a les Terres de

Lleida.

Abans d’aquesta escissió Anglada ja havia hagut de veure com altres dels seus

col·legues de partit l’abandonaven. Un exemple és el que hem comentat en l’epígraf dos

del treball, la dimissió el 2003 del número dos de Vic i secretari general de la formació,

Rafael Rabassa, que va acusar Anglada de cabdillatge i va abandonar totes les seves

funcions un mes després que el partit entrés a l’ajuntament de la capital d’Osona.

Més enllà d’aquests fets sonats que han costat poder polític a la seva formació, la gestió

del partit controlada en alt grau pel mateix Anglada també l’hi ha portat alguns

problemes. El 2007 va ser condemnat per no pagar la seguretat social als seus

treballadors i per despatxar-los de manera improcedent. Els fets van transcórrer en els

mesos posteriors a la polèmica marxa de Figuerola i l’acomiadament indegut d’alguns

treballadors va obligar a pagar al partit una multa.

Malgrat els problemes que el caràcter d’Anglada17 ha causat en el sí del partit, el

president de la PxC també ha set capaç de crear un equip humà ampli que consolidi la

formació. Josep Anglada sempre ha defensat que per tenir èxit és indispensable atreure

a diferents perfils de gent, perquè, segons ell, una formació com la seva formada

17 Més enllà de les polèmiques internes, Josep Anglada també ha estat involucrat en altres denúncies per agressions: un jove d’origen marroquí el va denunciar el 2010 per agressió i el 2011 va ser el seu fill qui el va acusar d’haver-li propinat un cop de puny per una discussió a casa seva. A banda d’això, el 2012 també va ser denunciat per insultar un grup de joves magrebins quan sortia d’un bar de la Plaça Major de Vic amb evidents mostres d’embriagadesa.


70

únicament per membres d’ultradreta està abocada al fracàs. Per evitar això, el partit ha

cercat activament perfils polítics que els allunyessin de la imatge radical relacionada

amb l’extrema dreta, malgrat que és inevitable que antics membres d’organitzacions

feixistes donin suport a aquest tipus de partits per l’èxit i la proximitat ideològica

(segons Josep Maria Reniu, els número dos i tres de la candidatura de Manresa per les

eleccions del 2007 eren coneguts per haver format part d’agrupacions d’ultradreta com

Estado Nacional Europeo). Com dèiem, però, el partit ha trobat persones que havien

militat prèviament en altres formacions de caràcter tradicional, així com també

membres dels sindicats, d’associacions veïnals, etc. Tot amb l’objectiu que ja hem

indicat en punts anteriors: demostrar que la PxC no és un partit radical, sinó transversal,

capaç d’agrupar gent amb diferents sensibilitats. Així, el número quatre de la llista per

Vic a les eleccions del 2007 i actual regidor de la Plataforma a la capital d’Osona, havia

set president del PP de la comarca d’Osona. D’altres exemples són l’actual cap de llista

per Manlleu que havia militat al sindicat CCOO (Comissions Obreres). Un altre

municipi amb grans èxits electorals, El Vendrell, esdevé exemple d’això, perquè les

persones que formaven part de les llistes en les passades eleccions municipals provenien

del PP, del PSOE i d’agrupacions veïnals.

Tot plegat no només reforça la imatge de transversalitat i normalitat del partit que

comentàvem, sinó que també ajuda a la formació a consolidar-se en els diferents

municipis, perquè omple les seves llistes de perfils reconeguts en l’àmbit local –les ja

molt comentades figures locals- i això els permet desenvolupar de millor manera la seva

política “de peu de carrer”, és a dir, la que potencia el discurs persona a persona,

aconseguint una proximitat molt positiva en els municipis i que ajuda a entendre els

èxits del partit en les eleccions de caràcter local.

Resumint, doncs i per tancar aquest apartat, cal concloure que el partit respon a

l’estructura de partito personale: ideologia individual (àmpliament tractada en l’anterior

epígraf), líder carismàtic (concepte que ara hem acabat d’explicar) i intensiu ús dels

mitjans. Només el fet que el patrimoni del seu líder no sigui clau en la supervivència de

l’organització, ens evita completar la definició al 100%. Malgrat tot, l’epígraf que ha

tancat el segon bloc és de gran utilitat tenint en compte que ens ajuda a comprendre com

funciona el partit i el per què d’algunes discussions internes, tot facilitant que


71

entenguem els bons resultats de la PxC a les municipals, ja que com indicàvem ara al

final, l’estructura vertical però repleta de bons perfils polítics en l’àmbit comarcal, és

quelcom molt important en la consolidació de la formació identitària en els pobles i

ciutats del nostre país.


72

5. Conclusions

Al llarg d’aquest treball hem anat desenvolupant una sèrie de qüestions i aprofundint en

una sèrie de conceptes que ens han dut a un resultat final: entendre què és la Plataforma

per Catalunya. Com ja s’ha vist en la introducció, aquest document no tenia una hipòtesi

que fos el subjecte de tota aquesta elaboració posterior, doncs l’objectiu de

desenvolupar una recerca al voltant de la PxC era entendre què era el partit en tots els

seus àmbits. Uns àmbits que al llarg del treball hem anat acotant amb una sèrie de punts

que ja dibuixàvem a l’inici i que es dividien en dos grans blocs: un primer dedicat a

avaluar la història de la formació, fent especial èmfasi en els resultats de les cites

electorals i en els diversos contactes electorals, i un segon dedicat a analitzar el partit

avui, tant pel que fa a la seva estructura interna, com al seu discurs i ambivalència

política. Tota aquesta construcció del treball ha servit per aglutinar, bàsicament, el

màxim d’informació possible sobre la formació, destriant la necessària de la

innecessària i construint un propi fil argumental que ens servís per comprendre

l’evolució del partit des de totes les perspectives. Així doncs, el recollit de dades ha set

constant per mitjà de totes les fonts disponibles, des de directes -amb entrevistes amb

experts àmpliament citats en el treball-, fins a documents sonors, visuals i escrits

cercats, demanats o trobats a la xarxa, biblioteques, persones especialitzades, etc. El

resultat de tota aquesta recerca ha estat l’elaboració d’aquest document que, malgrat tot,

pateix una gran mancança: no comptar amb la visió del subjecte, la PxC, doncs tot i els

constants intents de reunir-me amb Josep Anglada o algú del partit, no ha estat possible

aquesta trobada per la manca de voluntat de l’altra part, fet pejoratiu per al correcte

desenvolupament d’aquest treball de recerca, tot i que la negativa d’atendre’ns és una

dada més a tenir en compte per avaluar l’organització i la seva obertura i transperència.

Més enllà d’aquest fet remarcable, al final hem pogut fer un ampli anàlisi que ens ha

permès veure la consolidació del partit en les cites electorals municipals, comicis en que

la formació obté resultats cada vegada millors i on mostra una gran solidesa. Els bons

resultats en aquestes cites amb les urnes contrasten amb la irregularitat amb que afronta

les eleccions autonòmiques, on no ha aconseguit aparèixer com una formació sòlida

malgrat ser la primera força en vots extraparlamentària. Gràcies a la diversa informació

exposada, també en el segon bloc, hem pogut comprovar a què és deguda aquesta


73

tendència diferent en funció de les eleccions on participa la PxC, i sembla evident que el

discurs del partit hi té una clara influència. L’atac a la classe política i el discurs

antiimigració que, amb l’ajuda de textos de politòlegs del continent hem pogut analitzar

en el punt quart del treball, hauria de ser tan útil en les cites municipals com en les

nacionals, però no és així per la manera que té la Plataforma de vendre aquest discurs.

Hem pogut anar comprovant que el partit de Josep Anglada opta per trepitjar el carrer i

no ho fa de qualsevol manera: per dotar el seu argumentari de legitimitat política i evitar

ser considerat un partit d’ultradreta radical més, la formació compta amb el suport de

persones de molts àmbits diferents (sindicats, altres partits, associacions veïnals...) i que

solen tenir un cert reconeixement dins del seu municipi (les ja molt anomenades figures

locals), amb tot això la PxC es dota de prestigi i aconsegueix que el seu argumentari

agafi una gran versemblança i que, alhora, arribi a molta gent, perquè en les eleccions

municipals desenvolupar la política de peu de carrer (quelcom que els partits

tradicionals havien deixat de fer allunyant-se dels seus electors) té un gran resultat.

La mostra de tot plegat està en el constant augment de la formació en els municipis,

però, a la vegada, el partit es troba amb problemes en l’àmbit nacional, on aquesta

manera de desenvolupar el seu discurs no arriba igual. En les eleccions nacionals és

necessari vendre l’argumentari amb grans marques que requereixen un gran pressupost

que, malgrat els evidents ajuts de la resta de formacions ultradretanes del continent que

no hem pogut demostrar per la falta d’informació que el partit dóna sobre els seus fons,

el partit sembla no tenir.

Així doncs, podem dir que la PxC està desenvolupant una estratègia de legitimació

davant la població, per a aconseguir-ho fa els passos que ja hem comentat, tot allunyant-

se de l’extrema dreta espanyola (sovint relacionada amb el franquisme com li passa al

mateix Josep Anglada) i inspirant-se amb els exitosos partits de la ultradreta europea

(amb un discurs semblant i una estructura vertical centrada en un líder, Josep Anglada,

que esdevé el centre a partir del qual pivota la resta) però amb trets diferencials.

En global, doncs, aquest document ha set l’estudi que ens ha permès endinsar-nos en el

món de la Plataforma per Catalunya, recollir-ne informació i entendre una mica més el

que jo catalogaria com a “fenomen”. La ciutat de Vic, com a epicentre d’aquest

fenomen, també mereixia un anàlisi més acurat en la seva política que hem


74

desenvolupat també en el primer bloc del treball, aturant-nos en aquest municipi en el

moment d’aprofundir en els resultats electorals del partit.

Fent una síntesi final, ens queda clar que la PxC és una formació ultradretana, amb una

estructura de partito personale, un líder carismàtic rodejat de polèmica també dins del

seu propi partit, un discurs que estiva del populisme, la xenofòbia i la demagògia per

obtenir suports i una política propera al ciutadà que ha permès a aquesta organització

fer-se sòlida en els municipis del nostre país. No ha aconseguit, en canvi, fer créixer

embrions per la resta de comunitats autònomes, però sembla que la ultradreta europea sí

que ha gestat amb èxit un aliat a Catalunya.

I vull afegir abans de cloure el document, que aquest treball ha estat fet des de la més

imperiosa objectivitat, tal com demostra la meva voluntat de parlar amb totes les parts

malgrat que algunes no hagin mostrat tota la predisposició que era d’esperar. Però, més

enllà d’una objectivitat que em sembla que serà inqüestionable, no m’agradaria tancar

l’escrit sense fer una reflexió personal en referent a la Plataforma. Un partit que, des del

meu punt de vista, ha sabut fer molt bé les coses, amb un líder polèmic i despòtic que,

malgrat tot, està gestionant bé l’únic moviment ultradretà a la península que ha triomfat.

Però que hi vegi els mèrits, no vol dir que pugui compartir ni els mètodes ni el fons,

perquè no ens hem de descuidar mai que la principal arma d’aquests partits és la

mentida (perquè el populisme i la demagògia al final i simplificadament són això) i la

ignorància dels seus interlocutors. Una ignorància que potser ve donada en un moment

donat pel context, o per la rauxa que la situació econòmica del país pot provocar en

alguns, però el vot de protesta pot ser, també, un vot dirigit a partits sensats, formacions

que no facin de l’odi vers l’altre i de la mentida generalitzada, el seu cavall de batalla.

Tot plegat és un opinió subjectiva d’algú com jo, obsessionat amb la política i el que la

rodeja perquè al cap i a la fi els nostres polítics són els nostres representants i són la

viva imatge del que és la nostra societat. Pensant en això tots ens hauríem de preocupar

una mica més per aquells qui, més enllà de governar-nos, ens representen. Són la nostra

imatge al món i l’hauríem de cuidar una mica més.


75

6. Bibliografia

La bibliografia consultada per elaborar aquest treball ha set molt diversa. Amb

l’objectiu de no obviar cap de les fonts, entre aquest punt i els annexos mirarem de

concentrar totes les persones que han aportat informació per a l’elaboració de tot aquest

document.

6.1 Bibliografia

Rius, Xavier: Xenofòbia a Catalunya. Edicions de 1984: 2011.

Erra, M. i Serra, J.: Tota la veritat sobre la Plataforma per Catalunya. Ara Llibres:

2008.

Reniu, Josep Maria: I’m the party: Josep Anglada. Dpt. De Ciències Polítiques, UB.

Reniu, Josep Maria i Castellnou, Enric: Desafecció democràtica o crisi de la política

tradicional? Canvi i continuïtat a les eleccions locals de Vic, 1999-2007. Dpt de

Ciències Polítiques UB i URL: 2008.

Diari EL 9 NOU: buidat de premsa entre els anys 2002 i 2010.

6.2 Webgrafia

-SUPORTPONENT (blog de les terres de ponent; notícia de En Directe): suporponent.net (2009). Consultada el setembre del 2012. http://www.suportponent.net/spip.php?article1614 -GENERALITAT DE CATALUNYA (històric d’eleccions): gencat.cat. Consultada l’estiu del 2012. http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.00971aa23f92ec3f8e629e30b0c0e1a0/?vgnextchannel=f6ede4f76bc87110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextoid=f6ede4f76bc87110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD http://www20.gencat.cat/portal/site/bsf/menuitem.6e02226e86d88424e42a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=263fb5e22c5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=263fb5e22c5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default -AJUNTAMENT DE VIC: vic.cat. Consultada al llarg de l’estiu del 2012. http://www.vic.cat/eleccions-municipals/eleccions-municipals


76

-YOUTUBE (video d’un fragment del programa El Intermdio): youtube.com. Consultat el novembre del 2012. http://www.youtube.com/watch?v=HJx2eEVUYig http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo http://www.youtube.com/watch?v=vYxcMe3i-z4

http://laproperaparada.wordpress.com/2012/10/13/pxc-i-limmigracio-analisi-de-la-tendencia-de-vot/ -AULA INTERCULTURAL (El portal d’educació intercultural): aulaintercultural.org (2003). Consultada el setembre del 2012. http://www.aulaintercultural.org/spip.php?article2520

-HISPANISMO (blog de política en español –Prohispanismo-): hispanismo.org (2008). Constultada el novembre de 2012) http://hispanismo.org/catalunya/6366-pxc-present-la-convencio-identitaria-franca.html -PLATAFORMA PER CATALUNYA: pxcatalunya.com (2007). Consultada al llarg del 2012. http://www.pxcatalunya.com http://www.pxcatalunya.com/pagines/carta-de-presentacio.html http://www.pxcatalunya.com/pagines/historia.html http://www.pxcatalunya.com/download/programaelectoral2012.pdf -PLATAFORMA PER CATALUNYA LLEIDA: lleidapxc.wordpress.com. (Pàgina d’accés privat des del desembre del 2012) http://lleidapxc.wordpress.com -LA VANGUARDIA, HEMEROTECA: lavanguardia.com (2003). Consultada al llarg del 2012. http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/ -LINKEDIN (informació sobre persones): uk.linkedin.com (2008). Consultada el desembre del 2012. http://uk.linkedin.com/pub/roger-eatwell/10/85a/337 -EL TRIANGLE, diari independent dels Països Catalans: eltriangle.eu. Consultada l’agost del 2012. http://www.eltriangle.eu/cat/notices/perfil_de_josep_anglada_9637.php


77

-BARCELONA (blog d’esquerres i informació antifeixista): barcelona.indymedia.org (2010). Consultat el setembre del 2012. http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/390671/index.php -ENCICLOPÈDIA CATALANA EN LÍNIA: enciclopedia.cat. Consultada al llarg del 2012. http://www.enciclopedia.cat -EL PUNT AVUI, diari del grup Hermes (diccionari de sinònims i antònims): elpuntavui.cat. Consultat al llarg del 2012. http://www.elpuntavui.cat/serveis/diccionaris/sinonims.html


78

ANNEX

L’annex d’aquest treball està compost per les dues entrevistes que vaig realitzar a Josep

Maria Reniu i Xavier Torafoch. El llapis electrònic que acompanya aquesta pàgina

inclou les converses amb tots dos mantingues de manera informal en dues cafeteries del

centre de Vic. No està de més, però, fer un repàs sintètic a la biografia de cadascun:

Josep Maria Reniu és un politòleg vigatà que es va llicenciar en Ciències Polítiques i

sociologia per l’UCM. Posteriorment, va cursar el Diploma d’Especialització en Dret

Constitucional i Ciència Política per acabar esdevenint professor de la Universitat de

Barcelona el 2001, després de presentar la seva tesi doctoral. Finalment, el curs 2009-

2010 va esdevenir el Cap d’Estudis de Ciències Polítiques i Administració de la UB. És

un assidu de les tertúlies de ràdio i televisió per la seva anàlisi acurada de la situació

política. Tot i treballar a Barcelona, viu a Vic i això facilita proximitat i coneixement

vers la política de la seva ciutat natal.

Xavier Tornafoch és doctor en història i regidor a l’Ajuntament de Vic des del 2003. És

professor de la seva especialitat a la Universitat de Vic des d’on compagina la seva

activitat política. És l’únic representant d’ICV al consistori vigatà i ha destacat sempre

pel seu to contrari a les polítiques de dretes de CiU així com també a la Plataforma per

Catalunya, contra la qual sempre ha construït un mur de gran oposició.


79

PLATAFORMA PER CATALUNYApremisrecerca.uvic.cat/sites/default/files/webform... · discurs de la...

Documents

Transcript of PLATAFORMA PER CATALUNYApremisrecerca.uvic.cat/sites/default/files/webform... · discurs de la...