PLAERDEMAVIDA - 47Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

PRIMAVERA-ESTIU-2014

Opinió

Història Local

Testimonis

Notícies d’ací i d’allà

Club de lectura

Notícies Macarella

Recomanacions

www.macarella.org

Ass

ocia

ció

Cultu

ral

Mac

arel

la

Hem fet el Plaerdemavida-47: Lluís M. Antolí G., Lluís Antolí S., Rosella Antolí, Trini Martínez, Ximo Martorell, Raquel Muñoz,

Paco Roger, Alexandre Ros, Santi Ros i Roser Santolària.Il·lustracions: Josep Vicent Ros (portada i contraportada).

Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà.Coordinació: Rosella Antolí.

Correcció lingüística: Alexandre Ros. Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana.

Edita: Associació Cultural Macarella. Dipòsit Legal: V-2407-2004

Col·labora

Del mal que pas no puc guarir,si no em mirau

ab los ulls tals, que puga dirque ja no us plau

que io per vós haja de morir.

Joan Roís de Corella

Faran lleis per nugar-nos ben fortno perdrem, però, la llibertat.Llibertat per millorar les cosestindre una millor educació.Llibertat per canviar nostres hàbitsvolem millorar el nostre entorn.Llibertat, ja hi ha prou de misèriano ens conformem amb l’atur i l’abús. Llibertat per frenar el podermentiders, ens ofenen, ens roben.Llibertat per lluitar tots plegatscontra el crim del poder financer.Llibertat per pensar un futurfraternal, intel·ligent i just.Llibertat per votar a personeshonestes, justes, per les institu-cions.Llibertat, treballem per la pauque s’acaben les guerres al món.Llibertat, estar ben informatsens tancaren ràdio i televisió.Llibertat, respirem amb gran força:Alegres, vius, lliures, sense por.

L’AIXETA LA RATETA DIGITAL

MITJANS DE COMUNICACIÓ

En estos temps que corren en què sembla que tot està perdut i que no hi ha futur per a la gent jove, vos mostrem que l’entusiasme i les idees no des-cansen en temps de crisi o fins i tot de les pitjors èpoques naixen les millors iniciatives. Els tres projectes que presentem en aquesta ocasió han sorgit de persones que no es resignen i que aposten pel nostre patrimoni cultural, humà i natural per posar en valor espais que han estat massa temps menyspreats o ignorats. Vos recomanem la visita als seus espais web per amerar-vos de la il·lusió i l’energia positiva que ens proposen.

HORTA VIVA. Projecte de dinamització i turisme rural. www.hortaviva.net

Aquest és un projecte creat a partir de l’admiració per un territori, l’Horta de València, que tracta de posar en valor les seues qualitats mediambientals, culturals, socials i gastronòmiques. L’Horta de València és una de les 6 hortes periurbanes que resten a Europa, amb més de 1.000 anys d’esforç, dedi-cada al cultiu agrícola de saboroses hortalisses. És per això que Horta Viva ha nascut com una iniciativa per conèixer la riquesa que ens ofereix aquest patrimoni. Així ens proposen diverses activitats com la realització de tallers gastronòmics, visites guiades per l’horta i tallers en escoles i instituts. Si voleu fer un turisme experiencial per el nostre entorn més pròxim no dubteu en contactar amb ells.

PLATAFORMA VALÈNCIA VIBRANT. Projecte de dinamització de la ciutat. www.valenciavibrant.es

Sempre s’ha dit dels valencians que som una gent molt emprenedora, que de qualsevol idea podem traure suc. Us presentem la plataforma València Vibrant, una iniciativa que ens proposen un economista urbà, dos periodistes i dos professionals creatius i que pretén reflexionar entorn la emprenedoria d’una ciutat que, lluny de la imatge de les grans construccions que han construït els polítics de torn, compta amb un potencial de creativitat i innovació molt gran repartit per tots els seus racons. València Vibrant vol ser una plataforma de con-nexió de professionals i creatius que treballen a la ciutat. Si et pica la curiositat o et sents una persona emprenedora: no ho dubtes i assisteix a la presentació d’aquesta plataforma, que tindrà lloc el proper 13 de juny a l’Espai Cultural Ram-bleta. Una jornada de debat que servirà per posar en contacte diferents profes-sionals, creatius i músics, cuiners, etc... Trobarem més informació sobre aquest acte en el seu espai web o les xarxes socials.

ARQ&VOLTA, PATRIMONI I SOCIETAT. www.arquivoltaps.com

Arquivolta és un terme que designa, tant en valencià com en castellà, els arcs concèntrics en for-ma de motllures que trobem a les portes d’esglésies, ermites i monestirs fets durant el romànic i el gòtic. Aquestos arcs ens ajuden a entendre també una manera de fer i d’explicar el patrimoni cultural d’un mo-ment donat en la història. Des de fa uns mesos, trobem l’empresa Arq&Volta Patrimoni i Societat, una proposta molt interessant per conéixer el patrimoni històric i natural de l’interior valencià, més en concret de la Muela de Cortes de Pallàs i els seus voltants. Així, estos joves emprenedors ens proposen activitats que van des de safaris fotogràfics per immortalitzar muflons fins a tallers educatius per entendre com per-duren en el temps les empremtes dels dinosaures i les pintures rupestres que podem trobar en la zona.

152

FUTBOL EN VIU I EN DIRECTE

@ la rateta digital

Alguns dels records d’infantesa de molta gent de la meua generació, supose, estan associats al barranc del Carraixet, en particular al camp de futbol on tantes corre-gudes van fer darrere d’una pilota d’aquelles de cuir, que solien regalar-se per les comunions, i que coneixíem amb aquella expressió un baló de reglament. Els records donen per molt: el camp no hi és al llit del riu-sec, fins i tot els vestidors han desaparegut, la petita història d’aquell club demana que algú l’escriga i amb les restes munte una ex-posició, per exemple.

Han passat els anys i a la riba esquerra del barranc hi ha ara un camp de futbol, que els diumenges torna a aple-gar a veïns i coneguts al voltant del joc del baló. Entre crits d’alè envers els jugadors s’escolten els seus xuts, es ba-rreja encara la pols del terreny de joc amb els equipatges dels futbolistes, s’imposa el xiulit de l’àrbitre per posar un poc d’ordre. Com de llunyà el xut inaugural de la màxima autoritat local d’aleshores i les paraules del sr Roig, Paco, convidat especial per l’ocasió!

Després d’un temps d’inactivitat, la represa de la competició per un equip de gent que defensa els colors

locals, groc i blau, ha portat novament a l’afició al camp. Especialment sentides són les competi-cions infantils que mobilitzen pares i mares per animar a les futures promeses, com així ho testimonia l’aparcament, ple de gom a gom de vehicles cada vegada que hi ha partit, o els nombrosos forasters que a l’eixida de la papereria Diana un dissabte al matí ens pregunten, desorientats ells, sobre l’exacta situació geogràfica del camp.

Posats en matèria, arribe on volia arribar: les campanyes periòdiques per publicitar els xocs esportius de l’equip bonrepostí. El primer cartell que em va cridar l’atenció portava retolada en castellà la pregunta Papa per què som del Bonre? i haig de confessar que la pregunta em va fer pensar molt durant els moments que me’l trobava. Sobre el paper s’observava una image d’un home al volant d’un cotxe i un xiquet al seu costat, deduint l’home era el pare i el xiquet qui feia la pregunta, donant-li a tot plegat una mena de tint cinematogràfic. Ignore si la pregunta li l’ha feta algun xiquet al seu pare de camí a un partit o un entrenament, però no ho descarte. Ignore també l’origen de l’interrogant infantil, però el trobe carregat de sentit, tot venint d’un menut que cerca les raons profundes d’una militància espor-tiva: havent tants equips a la comarca, per què el Bonre? Per què no l’Almàssera o el Foios? Igual ací les quotes són més econòmiques, o igual ací conec a qui siga. A hores d’ara per mi açò és un enigma, però no em lleva el son, la veritat. També em va sobtar açò del topònim Bonre: la gent més jove ja se sap, acurta les paraules. Certament que em sap greu perquè de Miram no en queda ni rastre, i de la i ni està ni se l’espera. Llàstima.

El Bonre va per la meitat de la taula de classificació del grup quart de la segona regional i, su-pose, alguna cosa té a veure la motivació que transmet la cartelleria. No fa moltes setmanes, davant el derbi imminent, la consigna era molt clara El 50 per cent del Derbi es juga a la grada; fa uns dies junt al rostre d’en Mourinho podíem llegir l’inspirat text No es fàcil jugar a un camp de creïlles, tot suposant feia referència a l’estat del terreny de joc local, i als mèrits dels futbolistes per guanyar-hi partits. Força campions! www.elcaudeloroneta.blog.cat

Rosella Antolí3

Diuen alguns estudiosos que la qualitat de les pel·lícules de ro-mans es mesura atenent a la llargària de les faldes que vesteixen els ac-tors i les actrius. Segons ells, les faldes curtes equivalen a films de baixa qualitat... Aquest argument és, com a mínim, discutible. Fi de la cita.

Les pel·lícules ambientades en l’edat antiga (egipcis, jueus, grecs, perses, cartaginesos, romans, bàrbars…) ens han alegrat la vista i l’existència al llarg de tot el segle XX i fins a l’actualitat. Els actors musculosos i les actrius exuberants possibilitaven i possibiliten que els espectadors s’obliden de les penúries econòmiques, s’emocionen i coneguen un poc més de la mitologia grecoromana, de la Bíblia i de la Història Antiga.

Rafael de España distingeix entre les superproduccions cine-matogràfiques sobre el món antic i els peplum. Els peplum són pel·lícules bàsicament italianes (quasi sempre en coproducció amb algun altre país europeu) i de pressupost moderat. Peplum és una paraula francesa que prové del mot grec peplos, vestit femení de l’època clàssica. El boom del cinema de romans (peplum o no) esdevé, sobretot, en els anys 50 i principis dels anys 60 del segle XX...

Ulisses (Ulisse, any 1954) és una excel·lent adaptació cine-matogràfica de l’Odissea d’Homer. Aquest film està protagonitzat per un elenc extraordinari d’actors i actrius: Kirk Douglas, Silvana Mangano, Anthony Quinn, Rossana Podestà... Tracta del tema de la lluita constant entre l’enginy humà (Ulisses) i l’arbitrarietat dels déus.

Hèrcules (Le fatiche di Ercole, any 1958) i Hèrcules encadenat (Ercole e la regina di Lidia, any 1959) són dues grans pel·lícules de temàtica mitològica que marquen l’esclat definitiu del peplum. Les dues estan protagonitzades pel musculós i guapíssim actor nord-americà Steve Reeves (no debades havia aconseguit successivament els títols de Mr Amèrica, Mr Món i Mr Univers) i per la potentíssima i guapíssima actriu italiana Sylva Koscina.

Darrerament, ha reviscolat el cinema de romans gràcies a films com són, per exemple, els següents: Troia, 300, Alexandre el Gran, Astèrix i Obèlix missió Cleòpatra, La Passió de Crist, Gladiator, Àgora... Sense anar més lluny, ara mateix tenim en cartell tres pel·lícules que també podem assimilar a aquest gènere: Noé, 300 l’origen d’un imperi i Pompeia. A més, el director Oliver Stone està rodant actualment a Almeria la seua nova pel·lícula anomenada Exodus.

Bibliografia recomanada:

• ALONSO, Jorge & MASTACHE, Enrique A. & ALONSO, Juan J. El antiguo Egipto en el cine. La antigua Grecia en el cine. La antigua Roma en el cine.

• DE ESPAÑA, Rafael. La pantalla épica. Los héroes de la antigüedad vistos por el cine.

• MOIX, Terenci. No digas que fue un sueño. (Novel·la històrica sobre l’apassionat amor que sorgeix entre Cleòpatra i Marc Antoni en el segle I abans de Crist; Elizabeth Taylor i Richard Burton encarnen magníficament a aquesta parella en la pel·lícula Cleòpatra de l’any 1963).

LLorenç d’Aràbia

FALDES MÍTIQUES

EL PLANETA DELS SIMISNOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Seguim, seguirem: mitja vida amb Obrint Pas!

Fer un article sobre el grup Obrint Pas se’m fa difícil perquè en es-tos dies que la banda ha fet els seus últims concerts són moltíssims els articles que se li han dedicat, no obstant això m’agradaria escriure unes línies molt personals sobre la meua experiència vital escoltant les seues cançons, en cassettes, Cds o, millor encara, en directe.

Quan pense en Obrint Pas no puc oblidar la meua adolescència, quan érem un centenar els joves que anàvem a escoltar-los en direc-te, érem tan joves que havíem de buscar-nos la vida per anar als con-certs i sobretot per tornar, perquè no teníem vehicle propi ni edat per conduir-lo. Així vam tornar d’Alboraia caminant després d’un concert que feren a un local que es deia l’Andana, on, crec, compartiren es-cenari amb Munlogs, i així esperàvem el primer trenet, que parava en Pont de Fusta, fent-se cerveses al riu, després d’un concert al Kasal Popular del carrer Flora, on crec que em vaig comprar, per dos-cen-tes o tres-centes pessetes, la mítica maqueta Recuperant el somni. Tampoc recorde com vam tornar d’un concert amb els Gramoxone Ska Band, però sí que tiràrem de coneguts dels nostres pares per

tornar de Ku Manises, en aquell Tirant de Rock de 1995 on, per poc, no poguérem entrar perquè els segurates no deixaven entrar menors de 16 anys. I quina vivència viure un concert històric a la sala Espiral pleníssima, on Obrint Pas era la banda telonera dels superfamosos i combatius Negu Gorriak.

Quins temps aquells de compartir cerveses al Carme entre el Vito Lumbagui, el Forn, la Selva o el Café fet Exprés! I pensar que érem quatre gats, però ens volíem menjar el món i girar del revés una València que no ens agradava gens amb les nostres botes de muntanya i les camises de quadres.

A poc a poc Obrint Pas va començar a tindre èxit amb els nous discos, als que cada vegada hi havia menys punk i més ska, reagge i fins i tot música electrònica, sense abandonar la música d’arrel valenciana i el so característic de la dolçaina. I jo vaig acabar l’institut i vaig començar químiques men-tre estudiava dolçaina. Poc després vaig començar a fer classes a l’escola de la Brama i aprofitava partitures senzilles del grup com No tingues por o Quatre vents per motivar les alumnes.

És curiós que, jo que no he desconnectat mai de l’ambient de concerts en valencià, no podria ubicar en el temps quan Obrint Pas va esdevenir grup de masses, però així va ser. El grup omplia sa-les, places i pavellons esportius i feia gires per mig món. Aleshores, una nit que els estava escoltant a Sueca, vaig pensar en com d’important havia segut aquest grup per a la dignificació i la normalització de la nostra llengua: els japonesos i els txecs cantaven en català als concerts com jo ho faig en anglés o castellà quan escolte grups que m’agraden, i els meus alumnes es declaraven fans d’Obrint Pas i de Nach en la mateixa conversació, sense prejudicis ni calfaments de cap inútils.

Ara, mesos més tard d’haver-los acompanyat a l’escenari del seu últim concert a l’Horta Nord, a Vinalesa, i sense haver assistit al seu concert de comiat al Principal de València, pense que la tria del nom del grup fou un gran encert: amb tenacitat, creativitat i sense renúncies, ni a llengua ni a les lletres combatives, han obert camí a moltíssims grups d’estils diversos i qualitat excel·lent, ens deixen un sac ple de poemes i melodies precioses, i ens han fet ballar i cantar com si estiguérem posseïts pel dimoni. Està clar que encara queda molt de camí per normalitzar plenament la música en valencià, sobretot en diferents estils, però el seu llegat és impagable, i la collita de grups i de festivals cada vegada és més variada i amb més projecció fora del País Valencià.

14

4

CLUB DE LECTURA NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

ACCIDENT DEL METRO: VOLEM JUSTÍCIA I VERITAT!

JA NO T’ESPERE

“Quins tan segurs consells vas encercant cor malastruc (...)”

A. March

A la matinada, quan brolle el dia,s’acabarà el deler de tu,branca vella, branca seca, pedra viva.Ja no ploraré més...

M’arrancaré els ulls,soterraré la meua ànima traïdora

i ompliré de buits el sentiment.

Et negaré tres vegades,quan brolle el dia,perquè...

Ja NO tinc cor,ja NO tinc pena,ja NO vull sentir res...Branca vella, branca seca, pedra viva.

RACÓ POÈTIC

Fa unes setmanes vam saber que es reobriria la causa per esclarir què va ocórrer i perquè no es va poder evitar l’accident del metro del 3 de juliol de 2006. L’Associació de Víctimes des que es va constituir mesos després de l’accident, ha eixit al carrer insistentment el dia 3 de cada mes durant 7 anys. Aquestes concentracions a la plaça de la Mare de Déu, i ja en van 90, només demanen dues coses: que es conega la veritat i que es fera un judici imparcial que responguera a les víctimes i a la ciutadania sobre les carències en seguretat que tenia la unitat que descarrilà, sobre la responsabilitat dels caps de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana i dels polítics en eixes mancances. Després de denúncies publicades a alguns mitjans de comunicació, ara s’obri una nova instrucció judicial. Moltes proves han estat destruïdes, però la fiscalia ha trobat nous motius que han fet decidir a la judicatura reobrir la investigació. Alguns veïns i veïnes de Bonrepòs i Mirambell hem assistit a les concentracions i hem de dir que l’Associació de Víctimes 3 de juliol ha estat un model de lluita i de constància. Així hem de comportar-nos tots i totes: no quedar-nos en les lamentacions i eixir al carrer per defensar els drets que ens co-rresponen com a ciutadans, amb constància i valentia.

13

SOMNIANT DIWALI

“Lluitaré pel que sent i pel que estime,

amb el vent a favor, contracorrent.

Lluitaré sí!

No seré esclava dels segons, acaronaré les hores.

Lluitaré per l’alegria de viure i

sentir-me viva

perquè sóc filla del crepuscle…Renaixeré i tornaré a creure.

(…)

Lluitaré, sí!”

Aixa

EL TEATRE A BONREPÒS

El teatre, paraula provinent del llatí theatrum, assemblea, reunió, res-sorgí a Bonrepòs precisament a par-tir d’una reunió en la qual, un grup d’entusiastes que en algun moment anterior de la seua vida havien tingut algun tipus de relació amb eixe món, uns per tradició de família, altres per-què de joves havien fet les seues pro-vatures en l’art de Talia (ja se sap que el cuc de l’escena quan te pica no hi manera d’eradicar-lo) i no pogueren re-sistir la temptació, i altres simplement perquè tenien clar que podia ser una manera de divertir-se i divertir, decidí-rem embarcar-nos en aquesta aventura tan enriquidora. I a hores d’ara, amb la perspectiva dels vora catorze anys que han transcorregut des que començàrem, podem estar molt satisfets d’haver aconseguit gran part dels objectius que ens plantejàrem en aquell moment: gaudir, lluitar per mantindre un racó de cultura en un món que intenta denigrar-la i fer arribar la nostra llengua als potencials espectadors . Però sent tot això un gran mèrit, encara ho és més la solidesa amb que, després de tant de temps, i això no sempre és fàcil, l’estructura del grup, és a dir, els que començàrem amb inusitada il·lusió aquest projecte i els que s’afegiren després, es manté amb la mateixa força i il·lusió que ales-hores. I segurament el secret sia l’esperit profundament democràtic que hem mantingut sempre. No hi ha líders, no hi ha jerarquies, tots som caps i tots som treballadors, qualsevol bona idea és ben-vinguda i cadascú aporta les seues habilitats amb un únic objectiu final: que l’espectacle ens deixe satisfets a nosaltres i al públic, que és, en definitiva, amb la seua presència i els seus aplaudiments qui ens recolza i ens fa anar endavant. Gràcies a tots i a totes les que, des que començàrem, han sigut fidels a la nostra trajectòria.

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

OPINIÓ

12

L’Associació Macarella segueix el pla d’activitats i en aquesta pàgina en fem un resum amb una valoració que quasi sempre és positiva. I és que considerem, de veritat, que les nostres activitats són interessants i pensem, també, que tenen prou èxit entre la població , els que no s’acosten a vore cine, a comentar llibres, a vore exposicions , a les excursions, als tallers... ells s’ho perden.

La Setmana de la Dona. El 6 de març MªJosep Amigó va fer una xerrada sobre les lleis de la 2ª República favorables a les dones . Va estar molt bé , ella com a advocada , especialista en dret matrimo-nial, va mostrar-nos com eren de progressistes les lleis republicanes i com després, amb la dictadura de Franco, les dones patírem un retrocés enorme en el reconeixement dels nostres drets. També comentà com, ara, amb un partit conservador al govern d’Espanya, tenim el perill de perdre el nivell d’igualtat i de llibertat que s’havia assolit. La pel·lícula documental Les mestres de la República va agradar molt a totes les assistents. Moltes dones i alguns homes assistiren a aquesta sessió de xerrada i pel·lícula, que ja és tradicional en la setmana de les dones.

La Setmana Cultural. Començà el dia del lli-bre, diada de sant Jordi, amb la lectura pública a la Biblioteca municipal de textos escrits al segle XV, per-què dedicàvem la setmana a Joan Roís de Corella, un dels escriptors valencians del Segle d’Or. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedica el 2014 al poeta es-mentat i nosaltres seguim aquesta proposta. El dia 24 d’abril projectàrem l’audiovisual “Joan Roís de Corella i el seu temps”, el dia 26 d’abril anàrem al Monestir de sant Miquel dels Reis, on poguérem visitar l’exposició amb el mateix títol que l’audiovisual referit i, a més a més, tinguérem una visita guiada al monestir que molts no coneixien. Aquesta activitat va ser molt exitosa: érem 38 persones de Bonrepòs i Mirambell. Amb el mural, que ens recorda com era de brillant en cultura i literatura la València del segle XV, acabà la Setmana Cultural 2014 que valorem molt positivament.

La Pasqua al Barranc. Tot seguit, enguany el 28 d’abril, ja estàvem fent catxerulos a la plaça de la Llar i anant a volar-los i a berenar al barranc de Carraixet. Molta gent anà al barranc. Re-cordem que el barranc és l’únic espai natural que tenim i sempre ha estat el lloc d’esplai per a infants, joves i majors. Nosaltres el reivindiquem com a espai natural protegit des de fa més de 20 anys. Volem passejar-lo, estudiar-lo, gaudir-lo i que siga el nostre parc natural, viu, net, verd, nostre. Els habitants de Bonrepòs i Mi-rambell no podem consentir la situació d’abandó que el barranc pateix. Enguany ens hem trobat amb tanta brutícia, només baixar l’escala, que hem fet una carta de protesta a l’ajuntament.

5

Sembla ser que a mesura que el Neolític va expandint-se, van assentant-se nous grups fora del nucli d’arribada (assentant-se o, senzillament, transitant pel nou territori qui sap si pasturant, qui sap si intercanviant, qui sap...) i aquest art esquemàtic va reduint les dimensions. Certament són unes expressions lleugerament diferents respecte a l’art alacantí, però aquestes ziga-zagues i meandres compostos per línies paral·leles hi són a tot el territori de l’art rupestre del vessant mediterrani de la Península Ibèrica, des d’Aragó a Múrcia i, per les similituds amb els motius docu-mentats en alguna ceràmica impresa, podríem aventurar una da-tació per als últims compassos del Neolític antic.

Així seria ben senzill: a cada horitzó cultural li correspondria un horitzó “artístic”. Però complicant tota aquesta història, tenim les expressions “llevantines”. L’Art Rupestre Llevantí arrossega al

nom el pensament decimonònic espanyol, però avui ja és un fet que aquest tipus d’expressions superen àmpliament la definició geogràfica que pretén la denominació. Resumint molt, podríem dir que l’Art Lle-vantí són les expressions rupestres prehistòriques pròpies de la façana mediterrània de la Península Ibè-rica caracteritzades per les figures de caire naturalista, amb protagonisme de la figura humana, l’arquer principalment, però també la figura femenina i els animals, especialment els herbívors com els cérvols, les cabres salvatges i els bous. Aquestes figures interactuen moltes vegades a través d’escenes de temàtica ben variada i una execució acurada que ablaneixen les ànimes més dures. Com a paradigma: les Coves de l’Aranya en Bicorp, jaciment excepcional per la quantitat i qualitat dels motius de tipus llevantins que arrecera. L’Art Rupestre Llevantí, principal protagonista dels estudis d’art rupestre del vessant medite-rrani peninsular, ha estat atorgat tradicionalment a les societats caça-recol·lectores, però els arguments que sustentaven aquesta adscripció cultural no tenien en compte dos factors. El primer és que no es pot establir una relació directa entre el que hi ha representat als jaciments i el mode de vida, la base econòmica, dels autors. És a dir, encara que les escenes de caça tingueren un pes destacat dins el lle-vantí, com sembla ser el cas, no implicaria necessàriament que els autors foren caçadors. Per que ens entenguem permeteu-me l’atreviment i farem una analogia actual. Per més tapissos que hi haja penjats de les parets dels salons de les nostres iaies on es mostren àgils genets armats amb escopeta i gossos enfurismats perseguint cérvols porucs, no podem inferir automàticament que la societat que produeix aquestes expressions “artístiques” tinga la base econòmica en la caça. És més, sabem que no ho són; sabem que són expressions realitzades per societats industrialitzades, però que expressen per aquesta via, d’aquesta manera, els seus valors socials. El segon factor a tenir en compte es fonamenta en el principi arqueològic –pres de la Geologia- que diu que el que està més baix és més antic. Fins a la data, les superposicions mostren que l’Art Lle-vantí està sempre per damunt, sempre més recent que aquell art del Neolític antic de ziga-zagues. Són ben poques les superposicions que coneixem, i de nou, les Coves de la Aranya són excepcionals en aquest sentit, doncs se’n documenta una des les escasses mostres de contacte entre els dos horitzons estilístics. Són encara més les dades que aporta el jaciment valencià a l’estudi de les societats passa-des, doncs sota la seua visera es van refugiar generacions i generacions d’homes i dones que, qui sap si de camí a casa, van passar per aquells barrancs profunds, per aquelles terres aspres. A les Coves de l’Aranya trobem un document únic al món per entendre l’evolució de les societats del Neolític, per seguir estudiant-les, per respondre tantes preguntes com encara susciten, per conèixer-les millor i seguir amb la transmissió als nostres fills i als nostres néts. L’UNESCO considera que aquestes expressions tenen un valor cultural tan alt que són Patrimoni de tota la Humanitat. La pervivència de l’art rupestre prehistòric uns mil·lennis més dependrà del com els valencians actuem, de la importància que li atorguem i els recursos que hi destinem. Cal tenir molt present la fragilitat del document, però està a les nostres mans seguir aprenent d’ell, seguir gaudint dels seus traços, dels paisatges que dominen i tot això transmetre-ho amb estima a la següent generació.

Trini Martínez i RubioArquivolta. Patrimoni i societat

Ximo Martorell BrizUniversitat d’Alacant

Fragment de l’escena de recol·lecció de mel. Coves de l’Aranya. Bicorp

116

OPINIÓHISTÒRIA LOCAL

Les cases antigues de Bonrepòs i Mirambell(2n capítol)

Casa del carrer major nº 23

La casa del número 23 del carrer Major se conserva molt pareguda a com era en el moment de la seua construcció. Està habitada per la família Rodrigo Ferriol: l’esposa, viuda de Joan Ro-drigo, Mercedes Ferriol, i la seua filla Mercedes Rodrigo . També hi tenen el seu despatx els fills, Joan i José María. Han estat molt amables en explicar-nos tot el saben de l’origen de la casa, de la qual ells són propietaris, i en deixar-nos fer totes les fotografies. Els ho agraïm molt.

És una casa construïda durant el segle XIX. Consultat un padró d’habitants de 1880 trobem que al carrer Iglesia 26 viu la família de Victorino Laguarda Bayarri i de Dolores Traver Ferrer i els seus 5 fills: Dolores Laguarda Traver, José, Rafael, Virtudes i Manuel. Això ens diu que la casa ja estava habitada abans de 1892, que és la data que trobem en la façana. 1892 seria l’any en què remodelaren o reconstruïren la casa , modernitzant-la i traient-la a la línia del carrer que marcava l’església. Potser la feren nova per al casament de Manuel Laguarda Traver amb Teodora Peris Guanter. Manuel Laguarda Traver, de sobrenom “ el Senyoret” , la seua esposa i els seus fills eren els propietaris als quals ens referim en aquest reportatge . A la planta baixa vivien les germanes de Manuel Laguarda , Virtudes i Dolores, que eren fadrines. Al primer pis vivien “el Senyoret” i la seua esposa, Teodora, i hi nasqueren els seus fills i filles, 6 en total. Explicarem alguna cosa dels seus fills: Pep va seguir el negoci del pare, l’exportació de taronges i d’altres fruites i verdures, instal·lat a Anglaterra, va casar-s’hi amb una dona anglesa; Manolo va ser metge; Conxeta va ser mestra durant molts anys a Bonrepòs i Mirambell; les altres filles eren Ascensió, Teodora i Rosario, la major. És una casa gran, amb una distribució regular, com totes les cases grans de l’Horta .

La façana Quan mirem de front la façana , ens impressiona la simetria i magnitud de les seues portes i finestres. Té porta gran d’entrada, emmarcada per dalt amb llinda de pedra formant arc, als dos costats, pedres treballades en forma de columna i en la base sengles pilons guarda-rodes de pedra treballada amb ornaments de molt bon gust. Aquests pilons protegien la fusta noble dels possibles colps pro-duïts per l’entrada del carro. A ambdós costats de la porta, dues finestres amb reixa indiquen la situació de dues habi-tacions , dormitoris, de la planta baixa. A l’esquerra veiem la porta de l’escala que puja al primer pis. Al següent nivell veiem enmig un gran balcó amb porta gran que es plega i dos balcons més xicotets, un a cada banda els tres en la mateixa línia de les inferiors que indiquen la simetria de la vivenda del primer pis , al qual s’accedeix o bé per la porta d’escala que ve del carrer o bé per una escala interior que comunica la planta baixa amb el primer pis. El següent nivell té tres finestres amb balcons més menuts, alineats amb els inferiors, són les tres finestres de l’andana. Cal destacar la bellesa dels ferros dels balcons, pocs n’hi ha al poble que siguen tan bonics.

GRAFFITERS EN LA PREHISTÒRIA

L’Art Rupestre, com a camp d’estudi per a aproximar-se a les socie-tats humanes, només necessita de l’element rupestre per a ser considerat com a tal i entrar a formar part de les dèries d’un grapat de bojos, així de senzill. Només necessita del suport rocós on s’haja expressat l’ésser humà per poder ser considerat com a Art Rupestre. En aquest cas, tan se val si vol ser art o no; als qui l’estudiem no ens importa que no acomplesca aquesta premissa indispensable per a l’objecte d’art que és que hi haja en la creació la voluntat de què siga “Art”. És més, el valor estètic que li atorguem a poste-

riori ve determinat per la càrrega cultural des de la que llegim les expressions rupestres, per això als inicis de la disciplina, ara fa quasi un segle i mig, es va titllar d’“art” quelcom que no ho era, estrictament. Igual d’important és per a conèixer l’ésser humà en un determinat temps i espai, l’estudi dels gravadors de vaixells i ballestes medievals que

plaguen els murs dels castells o les figures humanes amb xilaba –o així ho semblaria- armats qui sap si amb trabucs que, dibuixades amb carbó vegetal, anem trobant ací i allà en terres de morisc o les creus supersticioses dels pastors solitaris a les coves que els van servir de cleda. Tots tres exemples, ben co-muns a les serres del País Valencià, compten amb un extraordinari reforç que ens ajuda a conèixer les dures circumstàncies d’aquelles vides: l’escriptura amb tot aquell document que ens haja pogut arribar fins avui en dia. Però per la seua raresa, per la seua antiguitat, pel seu valor documental únic i irreemplaçable, ens criden poderosament l’atenció les expressions artístiques anteriors, aquelles que datem en l’apòcrifa pre-història. Al subconscient, pot ser, l’estranyesa que aquells gestos, carregats de vegades de delicadesa, altres de força, d’expressivitat, de vegades tan naturalistes i de vegades amb la senzillesa de l’esquema, foren realitzats per éssers humans com nosaltres. Més estranyesa, més curiositat sentim, com més anti-gues ens diuen que són. Les expressions paleolítiques en terres valencianes tenen la seua màxima expressió en la col·lecció de plaquetes gravades de la Cova de Parpalló de Gandia. Però a poc a poc, cal sumar un nombre cada cop major de coves profundes, obscures, que amaguen darrere un plec rugós de la roca un traç lleuger, subtil, molt a sovint gravat, que van fer sota qui sap quin context les persones que habitaven aquells en-contorns en el temps del fred. L’Art Rupestre Paleolític creua els Pirineus i s’estén molt lluny de la costa cantàbrica. Són les plaquetes, menudes i planes, les que continuen essent el suport preferit dels darrers caça-recol·lectors. És a Dos Aguas, al vell mig de València, on tenim millor documentat aquest gust pels traços linears, geomètrics, dels mesolítics. Però plaquetes d’aquests grups i d’aquestes edats les hi ha en altres punts de la geografia peninsular. I és en aquest moment, cap al 5500-6000 aC, que interrompen en el territori uns grups de nouvin-guts. Parlen diferent, vesteixen diferent, fan una altra olor pot ser, però sobretot porten amb ells l’estrany costum de graffitejar les parets. Preparen la pasta roja en uns vasos menuts, globulars, que decoren impressionant les vores d’una cloïssa molt especial, la Cardium edule i després pinten les parets amb estranys símbols que no volen dir res. Alguna cosa semblant devien pensar els darrers caça-recol·lectors en veure els neolítics establir-se a les muntanyes alacantines i començar a ocupar les seues terres en un avanç imparable. El Neolític, un canvi tecnològic que no s’havia superat fins fa 50 anys, duu amb ell noves espècies animals i vegetals que estaran a la base econòmica del creixement demogràfic i l’assimilació cultural del substrat indígena mesolític. El Neolític, amb les seues formes d’expressió simbòlica a través de la pintura, majoritàriament roja. Avui en dia podem dir que els primers neolítics que van arribar tenien preferència per les línies sinuoses o zigzaguejants agrupades en feixos, amb recorreguts paral·lels. Això, i les figures humanes, esquemàtiques, grans, encaramades a llocs difícils, així que els qui saben, diuen que és un art macro-esquemàtic.

El que ens conten les parets sobre les llengües perdudes

Plaqueta gravada de la Cova de la Cocina, Dos Aguas.

Arxiu Museu Prehistòria de València

710

HISTÒRIA LOCALHISTÒRIA LOCAL

La planta baixa

Si entrem per la porta principal, ens trobem amb l’entrada que té als dos costats les portes dues habitacions; seguim i veiem que l’entrada comunica amb un gran men-jador, amb xemeneia, que conclou amb una porta de vidres que deixa passar la llum del gran pati descobert, al qual aboquen també altres dependències com la cuina i el re-bost. El menjador comunica amb el pati i més al fons té la part coberta dedicada a l’espai de la llaurança, quadres, corts de porcs o vaques, lloc per al carro, per a les ferra-mentes necessàries per al treball agrícola i una pica amb bomba per a pujar l’aigua del pou. Aquest espai té eixida al carrer de darrere per una gran porta situada en línea recta amb la del carrer Major.

- Vostè era el major de la colla de collidors de morera i portava el carro, això diuen els bessons. Què recorda d’aquella època tan llunyana?

L’amo del carro i del burret, el tio Salvoret, em deia que li cuidàrem molt l’animalet perquè era la seua vida, sense el burro i el carro no podia traginar les verdures que venia. Li pagaven al tio Salvoret 6 pessetes per carretada. A mi em pa-gaven 4 pessetes. El tio Salvoret tenia dos filles que moriren i dos fills . L’un dels fills, Joan, treballava en un banc i l’altre, Salvador, en el comerç de fruites i verdures.

- Hem vist els canyissos on vivien els cucs de seda i es conserven molt bé. El senyor Laguarda , “El Senyoret”, ens deia que si les canyes es cullen en la vella de gener no es podreixen en tota la vida. També ens deia que quan deixàrem la fulla de morera als canyissos procuràrem posar-la davall dels cucs per evitar que els animalets caigueren a terra per l’entremig de les canyes. També he de dir que la millor morera que collíem era la del tio Mateu, la del camp que tenia junt a la barraca del Moro. Aque-lla morera era enorme, no te l’acabaves mai.

- Pot contar alguna anècdota divertida d’aquella etapa? El Senyoret tenia un camp d’albercocs a la partida de “Les Penyetes” de Foios i anàvem els xiquets a collir els albercocs. Ens deia Vull que canteu sense parar, perquè no volia que menjàrem albercocs. Un dia un xiquet de la colla deixà caure una panera d’albercocs; com estava cantant , es veu que es distragué. Des d’aquell dia ens deixà menjar algun albercoc que altre. El fill del “Senyoret”, Manolo, vingué una vegada amb uns fotògrafs anglesos a fer fotos mentre segàvem arròs a Catarroja. Un de l’equip de reporters ens digué que ens pagaria - nosaltres cobràvem 6 duros, o 30 pessetes de jornal- i ens ensenyà un billet de 1000 pessetes i, amb sen-yes, ens digué que era un bitllet per a cadascú. Allò era molt ! Jo em vaig comprar uns pantalons, que vaig estrenar en la festa de sant Vicent, els millors que n’he tingut en la vida. Taulells hidràulics de la primera

Ceràmica del sòcul de la planta baixa

Portes i bigues de la planta baixa

El senyor Emilio Albert era collidor

Marca de l’empresa exportadora del senyor Laguarda

13 de juny: Sopar al Pont Sec. Passejada nocturna, sopar a la fresca i concert23 de juny: Foguera de sant Joan 26 i 27 de setembre: Festa de la cultura

popular al carrer llauradors i 3r Sopar Estellés 3 d’octubre: Trobada del club de lectura Societat limitada de Ferran Torrent

9 d’octubre: Homenatge Rei En Jaume

La planta primera L’escala aboca a la primera planta, que és on habita la família Rodrigo Ferriol. La primera estança és el menjador familiar que també fa de distribuïdor dels altres espais. En-front es troba la sala amb una balconada que dóna al carrer Major i als dos costats de la sala dues habitacions correspo-nents a la sala i l’alcova, una a cada costat, amb finestres i balcons que donen també al carrer Major. A la part oposada tenim la cuina, el bany i el passadís per anar al primer pis del cobert de darrere. Des del menjador ixen unes escales per a pujar a l’andana de la casa. Aquesta primera planta té de notable l’altura del sos-tre i cal destacar la bellesa de les bigues de fusta, així com el paviment de taulell hidràulic de boniques figures.

Objectes domèstics

Properes activitats de Macarella

98

HISTÒRIA LOCALHISTÒRIA LOCAL

L’andana

A l’andana hem pogut encara contemplar els canyissos on vivien els cucs de seda que te-nien a casa, una meravella. Tenim sort de poder observar-los gràcies a que els actuals propietaris els han conservat. La producció de seda, tan impor-tant a València des de l’edat mitjana, te-nia un testimoni sòlid en l’andana de casa “el Senyoret”. Sobre aquests canyissos els cucs de seda devoraven fulles de morera i, quan volien amagar-se per fer la meta-morfosi, produïen els capolls de seda tan preuats en el comerç valencià. També a l’andana hem pogut vore sogues d’espart penjades del sostre per penjar-hi el tabac o els melons de tot l’any. En una columna de l’andana hi ha impresa la marca de l’empresa exportado-ra del senyor Laguarda.

La part de darrere

La part de darrere consisteix en una gran portalada per on entrava el carro o, més recentment, tractors, i també és la zona de treball agrí-cola i de cria d’animals. En aquest espai es preparava la llavor de creïlla, es despellorfava la dasca, s’encaixaven les hortalisses i fruites per a la venda, etc. Sobre aquest espai hi ha una pallissa i sobre ella el terrat, amb una vista grandiosa de l’horta del nord del poble i que s’allarga fins als pobles de Foios, Meliana, Vinalesa i, més enllà, fins a les muntanyes de la serra Calderona. Hi fa bo aturar-se un poc a pensar: com és de bonica la nostra horta, com és de productiva, com són de treballadors els llauradors va-lencians, com hauríem de defensar aquesta horta que ens ve de dos mil anys enrere i que pot donar-nos de menjar sa i bo a nosaltres i a les ge-neracions que vindran!

Pepe i Braulio expliquen els seus treballs

Entre l’any 1944 i l’any 1950, amb 9 o 10 anys , féiem treball d’horta: tiràvem a terra, propet de qui plantava, creïlles i cols que el plantador col·locava al clot que havia fet amb el palustre i que després tapava. Ajudàvem les dones, que venien a comprar d’estraperlo, a pujar els sacs plens de creïlles o cebes o el que fóra al tramvia i així xicotets treballs, que ens donaven algun diner. La mare deia que les sabatetes de la comunió, que la prenguérem el 18 de maig de 1944, ja havien eixit de les nostres costelletes.

Morera per als cucs de seda Primer anàvem a València, on ara estan les facultats de Blasco Ibáñez i Jaume Roig hi havia horta i moreres. Quan s’acabava la fulla en aquella zona , veníem a l’entrada de Foios a collir-ne. Anàvem nosaltres i José María Bellver, Ramon Lluch i algunes dones, que eren, no ho sabem del cert, d’Albuixech. Les dones pujaven als arbres com nosaltres i portaven pantalons. Per a nosal-tres, xiquets, vore una dona amb pantalons ens estranyava i ens divertia alhora. Emilio Albert, que era més major -potser tenia 15 anys- portava carro i burreta que eren del tio Salvoret, “el Sorno”. Pujàvem a les moreres i les deixàvem pelades. La gent de Foios eixia a escridassar-nos i una vegada un sergent de la policia , un gris, vingué i ens reclamà. Emilio portava el permís o salcon-duit i no ens digueren res. Collíem les fulles, les col·locàvem dins de sacs o cabassos i ho carre-gàvem al carro. No podíem esclafar-la perquè la fulla havia d’arribar a l’andana dels cucs tendra i tova. Un dia pujàrem en silenci, tiràrem la morera als canyissos, i baixàrem; quan tornàrem a pujar, en silenci, sentírem un rebombori enorme, era el soroll que feien els cucs menjant-se les fulles de morera. Recordem que en una ocasió portàrem molts feixos de boges; era perquè els cucs anaven a fer el capoll de seda i necessitaven boges per enganxar-los. Ens pagaven, no recordem quant, clar que no com als treballadors del camp, però teníem una aju-deta , alguna pesseteta, que bona era. Aquella producció de seda, creiem que no durà molt. El senyor Laguarda, “ El Senyoret”, i la senyora Dorotea eren aleshores molt majors. Com-praven o feien taronges , albercocs, cebes... i els enviaven en caixes a Anglaterra on estava el seu fill Pep, qui, segurament, portava el negoci. Recordem com eren les caixes d’albercocs, molt estretes i llar-gues, potser anaven amb avió. Recordem que no-saltres érem a l’escola amb el mestre don Jaime i venia un fill de Pep, el Toni, i el mestre li deia que ens ensenyara els números en anglès.

Canyissos per als cucs de seda i sogues d’espart

Bomba d’aigua del pati

Conversa amb Pepe i Braulio Esteve Marcoa propòsit de la collita de fulles de morera que feien, quan eren xiquets, per

alimentar els cucs de seda del senyor Laguarda

98

HISTÒRIA LOCALHISTÒRIA LOCAL

L’andana

A l’andana hem pogut encara contemplar els canyissos on vivien els cucs de seda que te-nien a casa, una meravella. Tenim sort de poder observar-los gràcies a que els actuals propietaris els han conservat. La producció de seda, tan impor-tant a València des de l’edat mitjana, te-nia un testimoni sòlid en l’andana de casa “el Senyoret”. Sobre aquests canyissos els cucs de seda devoraven fulles de morera i, quan volien amagar-se per fer la meta-morfosi, produïen els capolls de seda tan preuats en el comerç valencià. També a l’andana hem pogut vore sogues d’espart penjades del sostre per penjar-hi el tabac o els melons de tot l’any. En una columna de l’andana hi ha impresa la marca de l’empresa exportado-ra del senyor Laguarda.

La part de darrere

La part de darrere consisteix en una gran portalada per on entrava el carro o, més recentment, tractors, i també és la zona de treball agrí-cola i de cria d’animals. En aquest espai es preparava la llavor de creïlla, es despellorfava la dasca, s’encaixaven les hortalisses i fruites per a la venda, etc. Sobre aquest espai hi ha una pallissa i sobre ella el terrat, amb una vista grandiosa de l’horta del nord del poble i que s’allarga fins als pobles de Foios, Meliana, Vinalesa i, més enllà, fins a les muntanyes de la serra Calderona. Hi fa bo aturar-se un poc a pensar: com és de bonica la nostra horta, com és de productiva, com són de treballadors els llauradors va-lencians, com hauríem de defensar aquesta horta que ens ve de dos mil anys enrere i que pot donar-nos de menjar sa i bo a nosaltres i a les ge-neracions que vindran!

Pepe i Braulio expliquen els seus treballs

Entre l’any 1944 i l’any 1950, amb 9 o 10 anys , féiem treball d’horta: tiràvem a terra, propet de qui plantava, creïlles i cols que el plantador col·locava al clot que havia fet amb el palustre i que després tapava. Ajudàvem les dones, que venien a comprar d’estraperlo, a pujar els sacs plens de creïlles o cebes o el que fóra al tramvia i així xicotets treballs, que ens donaven algun diner. La mare deia que les sabatetes de la comunió, que la prenguérem el 18 de maig de 1944, ja havien eixit de les nostres costelletes.

Morera per als cucs de seda Primer anàvem a València, on ara estan les facultats de Blasco Ibáñez i Jaume Roig hi havia horta i moreres. Quan s’acabava la fulla en aquella zona , veníem a l’entrada de Foios a collir-ne. Anàvem nosaltres i José María Bellver, Ramon Lluch i algunes dones, que eren, no ho sabem del cert, d’Albuixech. Les dones pujaven als arbres com nosaltres i portaven pantalons. Per a nosal-tres, xiquets, vore una dona amb pantalons ens estranyava i ens divertia alhora. Emilio Albert, que era més major -potser tenia 15 anys- portava carro i burreta que eren del tio Salvoret, “el Sorno”. Pujàvem a les moreres i les deixàvem pelades. La gent de Foios eixia a escridassar-nos i una vegada un sergent de la policia , un gris, vingué i ens reclamà. Emilio portava el permís o salcon-duit i no ens digueren res. Collíem les fulles, les col·locàvem dins de sacs o cabassos i ho carre-gàvem al carro. No podíem esclafar-la perquè la fulla havia d’arribar a l’andana dels cucs tendra i tova. Un dia pujàrem en silenci, tiràrem la morera als canyissos, i baixàrem; quan tornàrem a pujar, en silenci, sentírem un rebombori enorme, era el soroll que feien els cucs menjant-se les fulles de morera. Recordem que en una ocasió portàrem molts feixos de boges; era perquè els cucs anaven a fer el capoll de seda i necessitaven boges per enganxar-los. Ens pagaven, no recordem quant, clar que no com als treballadors del camp, però teníem una aju-deta , alguna pesseteta, que bona era. Aquella producció de seda, creiem que no durà molt. El senyor Laguarda, “ El Senyoret”, i la senyora Dorotea eren aleshores molt majors. Com-praven o feien taronges , albercocs, cebes... i els enviaven en caixes a Anglaterra on estava el seu fill Pep, qui, segurament, portava el negoci. Recordem com eren les caixes d’albercocs, molt estretes i llar-gues, potser anaven amb avió. Recordem que no-saltres érem a l’escola amb el mestre don Jaime i venia un fill de Pep, el Toni, i el mestre li deia que ens ensenyara els números en anglès.

Canyissos per als cucs de seda i sogues d’espart

Bomba d’aigua del pati

Conversa amb Pepe i Braulio Esteve Marcoa propòsit de la collita de fulles de morera que feien, quan eren xiquets, per

alimentar els cucs de seda del senyor Laguarda

710

HISTÒRIA LOCALHISTÒRIA LOCAL

La planta baixa

Si entrem per la porta principal, ens trobem amb l’entrada que té als dos costats les portes dues habitacions; seguim i veiem que l’entrada comunica amb un gran men-jador, amb xemeneia, que conclou amb una porta de vidres que deixa passar la llum del gran pati descobert, al qual aboquen també altres dependències com la cuina i el re-bost. El menjador comunica amb el pati i més al fons té la part coberta dedicada a l’espai de la llaurança, quadres, corts de porcs o vaques, lloc per al carro, per a les ferra-mentes necessàries per al treball agrícola i una pica amb bomba per a pujar l’aigua del pou. Aquest espai té eixida al carrer de darrere per una gran porta situada en línea recta amb la del carrer Major.

- Vostè era el major de la colla de collidors de morera i portava el carro, això diuen els bessons. Què recorda d’aquella època tan llunyana?

L’amo del carro i del burret, el tio Salvoret, em deia que li cuidàrem molt l’animalet perquè era la seua vida, sense el burro i el carro no podia traginar les verdures que venia. Li pagaven al tio Salvoret 6 pessetes per carretada. A mi em pa-gaven 4 pessetes. El tio Salvoret tenia dos filles que moriren i dos fills . L’un dels fills, Joan, treballava en un banc i l’altre, Salvador, en el comerç de fruites i verdures.

- Hem vist els canyissos on vivien els cucs de seda i es conserven molt bé. El senyor Laguarda , “El Senyoret”, ens deia que si les canyes es cullen en la vella de gener no es podreixen en tota la vida. També ens deia que quan deixàrem la fulla de morera als canyissos procuràrem posar-la davall dels cucs per evitar que els animalets caigueren a terra per l’entremig de les canyes. També he de dir que la millor morera que collíem era la del tio Mateu, la del camp que tenia junt a la barraca del Moro. Aque-lla morera era enorme, no te l’acabaves mai.

- Pot contar alguna anècdota divertida d’aquella etapa? El Senyoret tenia un camp d’albercocs a la partida de “Les Penyetes” de Foios i anàvem els xiquets a collir els albercocs. Ens deia Vull que canteu sense parar, perquè no volia que menjàrem albercocs. Un dia un xiquet de la colla deixà caure una panera d’albercocs; com estava cantant , es veu que es distragué. Des d’aquell dia ens deixà menjar algun albercoc que altre. El fill del “Senyoret”, Manolo, vingué una vegada amb uns fotògrafs anglesos a fer fotos mentre segàvem arròs a Catarroja. Un de l’equip de reporters ens digué que ens pagaria - nosaltres cobràvem 6 duros, o 30 pessetes de jornal- i ens ensenyà un billet de 1000 pessetes i, amb sen-yes, ens digué que era un bitllet per a cadascú. Allò era molt ! Jo em vaig comprar uns pantalons, que vaig estrenar en la festa de sant Vicent, els millors que n’he tingut en la vida. Taulells hidràulics de la primera

Ceràmica del sòcul de la planta baixa

Portes i bigues de la planta baixa

El senyor Emilio Albert era collidor

Marca de l’empresa exportadora del senyor Laguarda

13 de juny: Sopar al Pont Sec. Passejada nocturna, sopar a la fresca i concert23 de juny: Foguera de sant Joan 26 i 27 de setembre: Festa de la cultura

popular al carrer llauradors i 3r Sopar Estellés 3 d’octubre: Trobada del club de lectura Societat limitada de Ferran Torrent

9 d’octubre: Homenatge Rei En Jaume

La planta primera L’escala aboca a la primera planta, que és on habita la família Rodrigo Ferriol. La primera estança és el menjador familiar que també fa de distribuïdor dels altres espais. En-front es troba la sala amb una balconada que dóna al carrer Major i als dos costats de la sala dues habitacions correspo-nents a la sala i l’alcova, una a cada costat, amb finestres i balcons que donen també al carrer Major. A la part oposada tenim la cuina, el bany i el passadís per anar al primer pis del cobert de darrere. Des del menjador ixen unes escales per a pujar a l’andana de la casa. Aquesta primera planta té de notable l’altura del sos-tre i cal destacar la bellesa de les bigues de fusta, així com el paviment de taulell hidràulic de boniques figures.

Objectes domèstics

Properes activitats de Macarella

116

OPINIÓHISTÒRIA LOCAL

Les cases antigues de Bonrepòs i Mirambell(2n capítol)

Casa del carrer major nº 23

La casa del número 23 del carrer Major se conserva molt pareguda a com era en el moment de la seua construcció. Està habitada per la família Rodrigo Ferriol: l’esposa, viuda de Joan Ro-drigo, Mercedes Ferriol, i la seua filla Mercedes Rodrigo . També hi tenen el seu despatx els fills, Joan i José María. Han estat molt amables en explicar-nos tot el saben de l’origen de la casa, de la qual ells són propietaris, i en deixar-nos fer totes les fotografies. Els ho agraïm molt.

És una casa construïda durant el segle XIX. Consultat un padró d’habitants de 1880 trobem que al carrer Iglesia 26 viu la família de Victorino Laguarda Bayarri i de Dolores Traver Ferrer i els seus 5 fills: Dolores Laguarda Traver, José, Rafael, Virtudes i Manuel. Això ens diu que la casa ja estava habitada abans de 1892, que és la data que trobem en la façana. 1892 seria l’any en què remodelaren o reconstruïren la casa , modernitzant-la i traient-la a la línia del carrer que marcava l’església. Potser la feren nova per al casament de Manuel Laguarda Traver amb Teodora Peris Guanter. Manuel Laguarda Traver, de sobrenom “ el Senyoret” , la seua esposa i els seus fills eren els propietaris als quals ens referim en aquest reportatge . A la planta baixa vivien les germanes de Manuel Laguarda , Virtudes i Dolores, que eren fadrines. Al primer pis vivien “el Senyoret” i la seua esposa, Teodora, i hi nasqueren els seus fills i filles, 6 en total. Explicarem alguna cosa dels seus fills: Pep va seguir el negoci del pare, l’exportació de taronges i d’altres fruites i verdures, instal·lat a Anglaterra, va casar-s’hi amb una dona anglesa; Manolo va ser metge; Conxeta va ser mestra durant molts anys a Bonrepòs i Mirambell; les altres filles eren Ascensió, Teodora i Rosario, la major. És una casa gran, amb una distribució regular, com totes les cases grans de l’Horta .

La façana Quan mirem de front la façana , ens impressiona la simetria i magnitud de les seues portes i finestres. Té porta gran d’entrada, emmarcada per dalt amb llinda de pedra formant arc, als dos costats, pedres treballades en forma de columna i en la base sengles pilons guarda-rodes de pedra treballada amb ornaments de molt bon gust. Aquests pilons protegien la fusta noble dels possibles colps pro-duïts per l’entrada del carro. A ambdós costats de la porta, dues finestres amb reixa indiquen la situació de dues habi-tacions , dormitoris, de la planta baixa. A l’esquerra veiem la porta de l’escala que puja al primer pis. Al següent nivell veiem enmig un gran balcó amb porta gran que es plega i dos balcons més xicotets, un a cada banda els tres en la mateixa línia de les inferiors que indiquen la simetria de la vivenda del primer pis , al qual s’accedeix o bé per la porta d’escala que ve del carrer o bé per una escala interior que comunica la planta baixa amb el primer pis. El següent nivell té tres finestres amb balcons més menuts, alineats amb els inferiors, són les tres finestres de l’andana. Cal destacar la bellesa dels ferros dels balcons, pocs n’hi ha al poble que siguen tan bonics.

GRAFFITERS EN LA PREHISTÒRIA

L’Art Rupestre, com a camp d’estudi per a aproximar-se a les socie-tats humanes, només necessita de l’element rupestre per a ser considerat com a tal i entrar a formar part de les dèries d’un grapat de bojos, així de senzill. Només necessita del suport rocós on s’haja expressat l’ésser humà per poder ser considerat com a Art Rupestre. En aquest cas, tan se val si vol ser art o no; als qui l’estudiem no ens importa que no acomplesca aquesta premissa indispensable per a l’objecte d’art que és que hi haja en la creació la voluntat de què siga “Art”. És més, el valor estètic que li atorguem a poste-

riori ve determinat per la càrrega cultural des de la que llegim les expressions rupestres, per això als inicis de la disciplina, ara fa quasi un segle i mig, es va titllar d’“art” quelcom que no ho era, estrictament. Igual d’important és per a conèixer l’ésser humà en un determinat temps i espai, l’estudi dels gravadors de vaixells i ballestes medievals que

plaguen els murs dels castells o les figures humanes amb xilaba –o així ho semblaria- armats qui sap si amb trabucs que, dibuixades amb carbó vegetal, anem trobant ací i allà en terres de morisc o les creus supersticioses dels pastors solitaris a les coves que els van servir de cleda. Tots tres exemples, ben co-muns a les serres del País Valencià, compten amb un extraordinari reforç que ens ajuda a conèixer les dures circumstàncies d’aquelles vides: l’escriptura amb tot aquell document que ens haja pogut arribar fins avui en dia. Però per la seua raresa, per la seua antiguitat, pel seu valor documental únic i irreemplaçable, ens criden poderosament l’atenció les expressions artístiques anteriors, aquelles que datem en l’apòcrifa pre-història. Al subconscient, pot ser, l’estranyesa que aquells gestos, carregats de vegades de delicadesa, altres de força, d’expressivitat, de vegades tan naturalistes i de vegades amb la senzillesa de l’esquema, foren realitzats per éssers humans com nosaltres. Més estranyesa, més curiositat sentim, com més anti-gues ens diuen que són. Les expressions paleolítiques en terres valencianes tenen la seua màxima expressió en la col·lecció de plaquetes gravades de la Cova de Parpalló de Gandia. Però a poc a poc, cal sumar un nombre cada cop major de coves profundes, obscures, que amaguen darrere un plec rugós de la roca un traç lleuger, subtil, molt a sovint gravat, que van fer sota qui sap quin context les persones que habitaven aquells en-contorns en el temps del fred. L’Art Rupestre Paleolític creua els Pirineus i s’estén molt lluny de la costa cantàbrica. Són les plaquetes, menudes i planes, les que continuen essent el suport preferit dels darrers caça-recol·lectors. És a Dos Aguas, al vell mig de València, on tenim millor documentat aquest gust pels traços linears, geomètrics, dels mesolítics. Però plaquetes d’aquests grups i d’aquestes edats les hi ha en altres punts de la geografia peninsular. I és en aquest moment, cap al 5500-6000 aC, que interrompen en el territori uns grups de nouvin-guts. Parlen diferent, vesteixen diferent, fan una altra olor pot ser, però sobretot porten amb ells l’estrany costum de graffitejar les parets. Preparen la pasta roja en uns vasos menuts, globulars, que decoren impressionant les vores d’una cloïssa molt especial, la Cardium edule i després pinten les parets amb estranys símbols que no volen dir res. Alguna cosa semblant devien pensar els darrers caça-recol·lectors en veure els neolítics establir-se a les muntanyes alacantines i començar a ocupar les seues terres en un avanç imparable. El Neolític, un canvi tecnològic que no s’havia superat fins fa 50 anys, duu amb ell noves espècies animals i vegetals que estaran a la base econòmica del creixement demogràfic i l’assimilació cultural del substrat indígena mesolític. El Neolític, amb les seues formes d’expressió simbòlica a través de la pintura, majoritàriament roja. Avui en dia podem dir que els primers neolítics que van arribar tenien preferència per les línies sinuoses o zigzaguejants agrupades en feixos, amb recorreguts paral·lels. Això, i les figures humanes, esquemàtiques, grans, encaramades a llocs difícils, així que els qui saben, diuen que és un art macro-esquemàtic.

El que ens conten les parets sobre les llengües perdudes

Plaqueta gravada de la Cova de la Cocina, Dos Aguas.

Arxiu Museu Prehistòria de València

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

OPINIÓ

12

L’Associació Macarella segueix el pla d’activitats i en aquesta pàgina en fem un resum amb una valoració que quasi sempre és positiva. I és que considerem, de veritat, que les nostres activitats són interessants i pensem, també, que tenen prou èxit entre la població , els que no s’acosten a vore cine, a comentar llibres, a vore exposicions , a les excursions, als tallers... ells s’ho perden.

La Setmana de la Dona. El 6 de març MªJosep Amigó va fer una xerrada sobre les lleis de la 2ª República favorables a les dones . Va estar molt bé , ella com a advocada , especialista en dret matrimo-nial, va mostrar-nos com eren de progressistes les lleis republicanes i com després, amb la dictadura de Franco, les dones patírem un retrocés enorme en el reconeixement dels nostres drets. També comentà com, ara, amb un partit conservador al govern d’Espanya, tenim el perill de perdre el nivell d’igualtat i de llibertat que s’havia assolit. La pel·lícula documental Les mestres de la República va agradar molt a totes les assistents. Moltes dones i alguns homes assistiren a aquesta sessió de xerrada i pel·lícula, que ja és tradicional en la setmana de les dones.

La Setmana Cultural. Començà el dia del lli-bre, diada de sant Jordi, amb la lectura pública a la Biblioteca municipal de textos escrits al segle XV, per-què dedicàvem la setmana a Joan Roís de Corella, un dels escriptors valencians del Segle d’Or. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedica el 2014 al poeta es-mentat i nosaltres seguim aquesta proposta. El dia 24 d’abril projectàrem l’audiovisual “Joan Roís de Corella i el seu temps”, el dia 26 d’abril anàrem al Monestir de sant Miquel dels Reis, on poguérem visitar l’exposició amb el mateix títol que l’audiovisual referit i, a més a més, tinguérem una visita guiada al monestir que molts no coneixien. Aquesta activitat va ser molt exitosa: érem 38 persones de Bonrepòs i Mirambell. Amb el mural, que ens recorda com era de brillant en cultura i literatura la València del segle XV, acabà la Setmana Cultural 2014 que valorem molt positivament.

La Pasqua al Barranc. Tot seguit, enguany el 28 d’abril, ja estàvem fent catxerulos a la plaça de la Llar i anant a volar-los i a berenar al barranc de Carraixet. Molta gent anà al barranc. Re-cordem que el barranc és l’únic espai natural que tenim i sempre ha estat el lloc d’esplai per a infants, joves i majors. Nosaltres el reivindiquem com a espai natural protegit des de fa més de 20 anys. Volem passejar-lo, estudiar-lo, gaudir-lo i que siga el nostre parc natural, viu, net, verd, nostre. Els habitants de Bonrepòs i Mi-rambell no podem consentir la situació d’abandó que el barranc pateix. Enguany ens hem trobat amb tanta brutícia, només baixar l’escala, que hem fet una carta de protesta a l’ajuntament.

5

Sembla ser que a mesura que el Neolític va expandint-se, van assentant-se nous grups fora del nucli d’arribada (assentant-se o, senzillament, transitant pel nou territori qui sap si pasturant, qui sap si intercanviant, qui sap...) i aquest art esquemàtic va reduint les dimensions. Certament són unes expressions lleugerament diferents respecte a l’art alacantí, però aquestes ziga-zagues i meandres compostos per línies paral·leles hi són a tot el territori de l’art rupestre del vessant mediterrani de la Península Ibèrica, des d’Aragó a Múrcia i, per les similituds amb els motius docu-mentats en alguna ceràmica impresa, podríem aventurar una da-tació per als últims compassos del Neolític antic.

Així seria ben senzill: a cada horitzó cultural li correspondria un horitzó “artístic”. Però complicant tota aquesta història, tenim les expressions “llevantines”. L’Art Rupestre Llevantí arrossega al

nom el pensament decimonònic espanyol, però avui ja és un fet que aquest tipus d’expressions superen àmpliament la definició geogràfica que pretén la denominació. Resumint molt, podríem dir que l’Art Lle-vantí són les expressions rupestres prehistòriques pròpies de la façana mediterrània de la Península Ibè-rica caracteritzades per les figures de caire naturalista, amb protagonisme de la figura humana, l’arquer principalment, però també la figura femenina i els animals, especialment els herbívors com els cérvols, les cabres salvatges i els bous. Aquestes figures interactuen moltes vegades a través d’escenes de temàtica ben variada i una execució acurada que ablaneixen les ànimes més dures. Com a paradigma: les Coves de l’Aranya en Bicorp, jaciment excepcional per la quantitat i qualitat dels motius de tipus llevantins que arrecera. L’Art Rupestre Llevantí, principal protagonista dels estudis d’art rupestre del vessant medite-rrani peninsular, ha estat atorgat tradicionalment a les societats caça-recol·lectores, però els arguments que sustentaven aquesta adscripció cultural no tenien en compte dos factors. El primer és que no es pot establir una relació directa entre el que hi ha representat als jaciments i el mode de vida, la base econòmica, dels autors. És a dir, encara que les escenes de caça tingueren un pes destacat dins el lle-vantí, com sembla ser el cas, no implicaria necessàriament que els autors foren caçadors. Per que ens entenguem permeteu-me l’atreviment i farem una analogia actual. Per més tapissos que hi haja penjats de les parets dels salons de les nostres iaies on es mostren àgils genets armats amb escopeta i gossos enfurismats perseguint cérvols porucs, no podem inferir automàticament que la societat que produeix aquestes expressions “artístiques” tinga la base econòmica en la caça. És més, sabem que no ho són; sabem que són expressions realitzades per societats industrialitzades, però que expressen per aquesta via, d’aquesta manera, els seus valors socials. El segon factor a tenir en compte es fonamenta en el principi arqueològic –pres de la Geologia- que diu que el que està més baix és més antic. Fins a la data, les superposicions mostren que l’Art Lle-vantí està sempre per damunt, sempre més recent que aquell art del Neolític antic de ziga-zagues. Són ben poques les superposicions que coneixem, i de nou, les Coves de la Aranya són excepcionals en aquest sentit, doncs se’n documenta una des les escasses mostres de contacte entre els dos horitzons estilístics. Són encara més les dades que aporta el jaciment valencià a l’estudi de les societats passa-des, doncs sota la seua visera es van refugiar generacions i generacions d’homes i dones que, qui sap si de camí a casa, van passar per aquells barrancs profunds, per aquelles terres aspres. A les Coves de l’Aranya trobem un document únic al món per entendre l’evolució de les societats del Neolític, per seguir estudiant-les, per respondre tantes preguntes com encara susciten, per conèixer-les millor i seguir amb la transmissió als nostres fills i als nostres néts. L’UNESCO considera que aquestes expressions tenen un valor cultural tan alt que són Patrimoni de tota la Humanitat. La pervivència de l’art rupestre prehistòric uns mil·lennis més dependrà del com els valencians actuem, de la importància que li atorguem i els recursos que hi destinem. Cal tenir molt present la fragilitat del document, però està a les nostres mans seguir aprenent d’ell, seguir gaudint dels seus traços, dels paisatges que dominen i tot això transmetre-ho amb estima a la següent generació.

Trini Martínez i RubioArquivolta. Patrimoni i societat

Ximo Martorell BrizUniversitat d’Alacant

Fragment de l’escena de recol·lecció de mel. Coves de l’Aranya. Bicorp

4

CLUB DE LECTURA NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

ACCIDENT DEL METRO: VOLEM JUSTÍCIA I VERITAT!

JA NO T’ESPERE

“Quins tan segurs consells vas encercant cor malastruc (...)”

A. March

A la matinada, quan brolle el dia,s’acabarà el deler de tu,branca vella, branca seca, pedra viva.Ja no ploraré més...

M’arrancaré els ulls,soterraré la meua ànima traïdora

i ompliré de buits el sentiment.

Et negaré tres vegades,quan brolle el dia,perquè...

Ja NO tinc cor,ja NO tinc pena,ja NO vull sentir res...Branca vella, branca seca, pedra viva.

RACÓ POÈTIC

Fa unes setmanes vam saber que es reobriria la causa per esclarir què va ocórrer i perquè no es va poder evitar l’accident del metro del 3 de juliol de 2006. L’Associació de Víctimes des que es va constituir mesos després de l’accident, ha eixit al carrer insistentment el dia 3 de cada mes durant 7 anys. Aquestes concentracions a la plaça de la Mare de Déu, i ja en van 90, només demanen dues coses: que es conega la veritat i que es fera un judici imparcial que responguera a les víctimes i a la ciutadania sobre les carències en seguretat que tenia la unitat que descarrilà, sobre la responsabilitat dels caps de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana i dels polítics en eixes mancances. Després de denúncies publicades a alguns mitjans de comunicació, ara s’obri una nova instrucció judicial. Moltes proves han estat destruïdes, però la fiscalia ha trobat nous motius que han fet decidir a la judicatura reobrir la investigació. Alguns veïns i veïnes de Bonrepòs i Mirambell hem assistit a les concentracions i hem de dir que l’Associació de Víctimes 3 de juliol ha estat un model de lluita i de constància. Així hem de comportar-nos tots i totes: no quedar-nos en les lamentacions i eixir al carrer per defensar els drets que ens co-rresponen com a ciutadans, amb constància i valentia.

13

SOMNIANT DIWALI

“Lluitaré pel que sent i pel que estime,

amb el vent a favor, contracorrent.

Lluitaré sí!

No seré esclava dels segons, acaronaré les hores.

Lluitaré per l’alegria de viure i

sentir-me viva

perquè sóc filla del crepuscle…Renaixeré i tornaré a creure.

(…)

Lluitaré, sí!”

Aixa

EL TEATRE A BONREPÒS

El teatre, paraula provinent del llatí theatrum, assemblea, reunió, res-sorgí a Bonrepòs precisament a par-tir d’una reunió en la qual, un grup d’entusiastes que en algun moment anterior de la seua vida havien tingut algun tipus de relació amb eixe món, uns per tradició de família, altres per-què de joves havien fet les seues pro-vatures en l’art de Talia (ja se sap que el cuc de l’escena quan te pica no hi manera d’eradicar-lo) i no pogueren re-sistir la temptació, i altres simplement perquè tenien clar que podia ser una manera de divertir-se i divertir, decidí-rem embarcar-nos en aquesta aventura tan enriquidora. I a hores d’ara, amb la perspectiva dels vora catorze anys que han transcorregut des que començàrem, podem estar molt satisfets d’haver aconseguit gran part dels objectius que ens plantejàrem en aquell moment: gaudir, lluitar per mantindre un racó de cultura en un món que intenta denigrar-la i fer arribar la nostra llengua als potencials espectadors . Però sent tot això un gran mèrit, encara ho és més la solidesa amb que, després de tant de temps, i això no sempre és fàcil, l’estructura del grup, és a dir, els que començàrem amb inusitada il·lusió aquest projecte i els que s’afegiren després, es manté amb la mateixa força i il·lusió que ales-hores. I segurament el secret sia l’esperit profundament democràtic que hem mantingut sempre. No hi ha líders, no hi ha jerarquies, tots som caps i tots som treballadors, qualsevol bona idea és ben-vinguda i cadascú aporta les seues habilitats amb un únic objectiu final: que l’espectacle ens deixe satisfets a nosaltres i al públic, que és, en definitiva, amb la seua presència i els seus aplaudiments qui ens recolza i ens fa anar endavant. Gràcies a tots i a totes les que, des que començàrem, han sigut fidels a la nostra trajectòria.

Rosella Antolí3

Diuen alguns estudiosos que la qualitat de les pel·lícules de ro-mans es mesura atenent a la llargària de les faldes que vesteixen els ac-tors i les actrius. Segons ells, les faldes curtes equivalen a films de baixa qualitat... Aquest argument és, com a mínim, discutible. Fi de la cita.

Les pel·lícules ambientades en l’edat antiga (egipcis, jueus, grecs, perses, cartaginesos, romans, bàrbars…) ens han alegrat la vista i l’existència al llarg de tot el segle XX i fins a l’actualitat. Els actors musculosos i les actrius exuberants possibilitaven i possibiliten que els espectadors s’obliden de les penúries econòmiques, s’emocionen i coneguen un poc més de la mitologia grecoromana, de la Bíblia i de la Història Antiga.

Rafael de España distingeix entre les superproduccions cine-matogràfiques sobre el món antic i els peplum. Els peplum són pel·lícules bàsicament italianes (quasi sempre en coproducció amb algun altre país europeu) i de pressupost moderat. Peplum és una paraula francesa que prové del mot grec peplos, vestit femení de l’època clàssica. El boom del cinema de romans (peplum o no) esdevé, sobretot, en els anys 50 i principis dels anys 60 del segle XX...

Ulisses (Ulisse, any 1954) és una excel·lent adaptació cine-matogràfica de l’Odissea d’Homer. Aquest film està protagonitzat per un elenc extraordinari d’actors i actrius: Kirk Douglas, Silvana Mangano, Anthony Quinn, Rossana Podestà... Tracta del tema de la lluita constant entre l’enginy humà (Ulisses) i l’arbitrarietat dels déus.

Hèrcules (Le fatiche di Ercole, any 1958) i Hèrcules encadenat (Ercole e la regina di Lidia, any 1959) són dues grans pel·lícules de temàtica mitològica que marquen l’esclat definitiu del peplum. Les dues estan protagonitzades pel musculós i guapíssim actor nord-americà Steve Reeves (no debades havia aconseguit successivament els títols de Mr Amèrica, Mr Món i Mr Univers) i per la potentíssima i guapíssima actriu italiana Sylva Koscina.

Darrerament, ha reviscolat el cinema de romans gràcies a films com són, per exemple, els següents: Troia, 300, Alexandre el Gran, Astèrix i Obèlix missió Cleòpatra, La Passió de Crist, Gladiator, Àgora... Sense anar més lluny, ara mateix tenim en cartell tres pel·lícules que també podem assimilar a aquest gènere: Noé, 300 l’origen d’un imperi i Pompeia. A més, el director Oliver Stone està rodant actualment a Almeria la seua nova pel·lícula anomenada Exodus.

Bibliografia recomanada:

• ALONSO, Jorge & MASTACHE, Enrique A. & ALONSO, Juan J. El antiguo Egipto en el cine. La antigua Grecia en el cine. La antigua Roma en el cine.

• DE ESPAÑA, Rafael. La pantalla épica. Los héroes de la antigüedad vistos por el cine.

• MOIX, Terenci. No digas que fue un sueño. (Novel·la històrica sobre l’apassionat amor que sorgeix entre Cleòpatra i Marc Antoni en el segle I abans de Crist; Elizabeth Taylor i Richard Burton encarnen magníficament a aquesta parella en la pel·lícula Cleòpatra de l’any 1963).

LLorenç d’Aràbia

FALDES MÍTIQUES

EL PLANETA DELS SIMISNOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Seguim, seguirem: mitja vida amb Obrint Pas!

Fer un article sobre el grup Obrint Pas se’m fa difícil perquè en es-tos dies que la banda ha fet els seus últims concerts són moltíssims els articles que se li han dedicat, no obstant això m’agradaria escriure unes línies molt personals sobre la meua experiència vital escoltant les seues cançons, en cassettes, Cds o, millor encara, en directe.

Quan pense en Obrint Pas no puc oblidar la meua adolescència, quan érem un centenar els joves que anàvem a escoltar-los en direc-te, érem tan joves que havíem de buscar-nos la vida per anar als con-certs i sobretot per tornar, perquè no teníem vehicle propi ni edat per conduir-lo. Així vam tornar d’Alboraia caminant després d’un concert que feren a un local que es deia l’Andana, on, crec, compartiren es-cenari amb Munlogs, i així esperàvem el primer trenet, que parava en Pont de Fusta, fent-se cerveses al riu, després d’un concert al Kasal Popular del carrer Flora, on crec que em vaig comprar, per dos-cen-tes o tres-centes pessetes, la mítica maqueta Recuperant el somni. Tampoc recorde com vam tornar d’un concert amb els Gramoxone Ska Band, però sí que tiràrem de coneguts dels nostres pares per

tornar de Ku Manises, en aquell Tirant de Rock de 1995 on, per poc, no poguérem entrar perquè els segurates no deixaven entrar menors de 16 anys. I quina vivència viure un concert històric a la sala Espiral pleníssima, on Obrint Pas era la banda telonera dels superfamosos i combatius Negu Gorriak.

Quins temps aquells de compartir cerveses al Carme entre el Vito Lumbagui, el Forn, la Selva o el Café fet Exprés! I pensar que érem quatre gats, però ens volíem menjar el món i girar del revés una València que no ens agradava gens amb les nostres botes de muntanya i les camises de quadres.

A poc a poc Obrint Pas va començar a tindre èxit amb els nous discos, als que cada vegada hi havia menys punk i més ska, reagge i fins i tot música electrònica, sense abandonar la música d’arrel valenciana i el so característic de la dolçaina. I jo vaig acabar l’institut i vaig començar químiques men-tre estudiava dolçaina. Poc després vaig començar a fer classes a l’escola de la Brama i aprofitava partitures senzilles del grup com No tingues por o Quatre vents per motivar les alumnes.

És curiós que, jo que no he desconnectat mai de l’ambient de concerts en valencià, no podria ubicar en el temps quan Obrint Pas va esdevenir grup de masses, però així va ser. El grup omplia sa-les, places i pavellons esportius i feia gires per mig món. Aleshores, una nit que els estava escoltant a Sueca, vaig pensar en com d’important havia segut aquest grup per a la dignificació i la normalització de la nostra llengua: els japonesos i els txecs cantaven en català als concerts com jo ho faig en anglés o castellà quan escolte grups que m’agraden, i els meus alumnes es declaraven fans d’Obrint Pas i de Nach en la mateixa conversació, sense prejudicis ni calfaments de cap inútils.

Ara, mesos més tard d’haver-los acompanyat a l’escenari del seu últim concert a l’Horta Nord, a Vinalesa, i sense haver assistit al seu concert de comiat al Principal de València, pense que la tria del nom del grup fou un gran encert: amb tenacitat, creativitat i sense renúncies, ni a llengua ni a les lletres combatives, han obert camí a moltíssims grups d’estils diversos i qualitat excel·lent, ens deixen un sac ple de poemes i melodies precioses, i ens han fet ballar i cantar com si estiguérem posseïts pel dimoni. Està clar que encara queda molt de camí per normalitzar plenament la música en valencià, sobretot en diferents estils, però el seu llegat és impagable, i la collita de grups i de festivals cada vegada és més variada i amb més projecció fora del País Valencià.

14

L’AIXETA LA RATETA DIGITAL

MITJANS DE COMUNICACIÓ

En estos temps que corren en què sembla que tot està perdut i que no hi ha futur per a la gent jove, vos mostrem que l’entusiasme i les idees no des-cansen en temps de crisi o fins i tot de les pitjors èpoques naixen les millors iniciatives. Els tres projectes que presentem en aquesta ocasió han sorgit de persones que no es resignen i que aposten pel nostre patrimoni cultural, humà i natural per posar en valor espais que han estat massa temps menyspreats o ignorats. Vos recomanem la visita als seus espais web per amerar-vos de la il·lusió i l’energia positiva que ens proposen.

HORTA VIVA. Projecte de dinamització i turisme rural. www.hortaviva.net

Aquest és un projecte creat a partir de l’admiració per un territori, l’Horta de València, que tracta de posar en valor les seues qualitats mediambientals, culturals, socials i gastronòmiques. L’Horta de València és una de les 6 hortes periurbanes que resten a Europa, amb més de 1.000 anys d’esforç, dedi-cada al cultiu agrícola de saboroses hortalisses. És per això que Horta Viva ha nascut com una iniciativa per conèixer la riquesa que ens ofereix aquest patrimoni. Així ens proposen diverses activitats com la realització de tallers gastronòmics, visites guiades per l’horta i tallers en escoles i instituts. Si voleu fer un turisme experiencial per el nostre entorn més pròxim no dubteu en contactar amb ells.

PLATAFORMA VALÈNCIA VIBRANT. Projecte de dinamització de la ciutat. www.valenciavibrant.es

Sempre s’ha dit dels valencians que som una gent molt emprenedora, que de qualsevol idea podem traure suc. Us presentem la plataforma València Vibrant, una iniciativa que ens proposen un economista urbà, dos periodistes i dos professionals creatius i que pretén reflexionar entorn la emprenedoria d’una ciutat que, lluny de la imatge de les grans construccions que han construït els polítics de torn, compta amb un potencial de creativitat i innovació molt gran repartit per tots els seus racons. València Vibrant vol ser una plataforma de con-nexió de professionals i creatius que treballen a la ciutat. Si et pica la curiositat o et sents una persona emprenedora: no ho dubtes i assisteix a la presentació d’aquesta plataforma, que tindrà lloc el proper 13 de juny a l’Espai Cultural Ram-bleta. Una jornada de debat que servirà per posar en contacte diferents profes-sionals, creatius i músics, cuiners, etc... Trobarem més informació sobre aquest acte en el seu espai web o les xarxes socials.

ARQ&VOLTA, PATRIMONI I SOCIETAT. www.arquivoltaps.com

Arquivolta és un terme que designa, tant en valencià com en castellà, els arcs concèntrics en for-ma de motllures que trobem a les portes d’esglésies, ermites i monestirs fets durant el romànic i el gòtic. Aquestos arcs ens ajuden a entendre també una manera de fer i d’explicar el patrimoni cultural d’un mo-ment donat en la història. Des de fa uns mesos, trobem l’empresa Arq&Volta Patrimoni i Societat, una proposta molt interessant per conéixer el patrimoni històric i natural de l’interior valencià, més en concret de la Muela de Cortes de Pallàs i els seus voltants. Així, estos joves emprenedors ens proposen activitats que van des de safaris fotogràfics per immortalitzar muflons fins a tallers educatius per entendre com per-duren en el temps les empremtes dels dinosaures i les pintures rupestres que podem trobar en la zona.

152

FUTBOL EN VIU I EN DIRECTE

@ la rateta digital

Alguns dels records d’infantesa de molta gent de la meua generació, supose, estan associats al barranc del Carraixet, en particular al camp de futbol on tantes corre-gudes van fer darrere d’una pilota d’aquelles de cuir, que solien regalar-se per les comunions, i que coneixíem amb aquella expressió un baló de reglament. Els records donen per molt: el camp no hi és al llit del riu-sec, fins i tot els vestidors han desaparegut, la petita història d’aquell club demana que algú l’escriga i amb les restes munte una ex-posició, per exemple.

Han passat els anys i a la riba esquerra del barranc hi ha ara un camp de futbol, que els diumenges torna a aple-gar a veïns i coneguts al voltant del joc del baló. Entre crits d’alè envers els jugadors s’escolten els seus xuts, es ba-rreja encara la pols del terreny de joc amb els equipatges dels futbolistes, s’imposa el xiulit de l’àrbitre per posar un poc d’ordre. Com de llunyà el xut inaugural de la màxima autoritat local d’aleshores i les paraules del sr Roig, Paco, convidat especial per l’ocasió!

Després d’un temps d’inactivitat, la represa de la competició per un equip de gent que defensa els colors

locals, groc i blau, ha portat novament a l’afició al camp. Especialment sentides són les competi-cions infantils que mobilitzen pares i mares per animar a les futures promeses, com així ho testimonia l’aparcament, ple de gom a gom de vehicles cada vegada que hi ha partit, o els nombrosos forasters que a l’eixida de la papereria Diana un dissabte al matí ens pregunten, desorientats ells, sobre l’exacta situació geogràfica del camp.

Posats en matèria, arribe on volia arribar: les campanyes periòdiques per publicitar els xocs esportius de l’equip bonrepostí. El primer cartell que em va cridar l’atenció portava retolada en castellà la pregunta Papa per què som del Bonre? i haig de confessar que la pregunta em va fer pensar molt durant els moments que me’l trobava. Sobre el paper s’observava una image d’un home al volant d’un cotxe i un xiquet al seu costat, deduint l’home era el pare i el xiquet qui feia la pregunta, donant-li a tot plegat una mena de tint cinematogràfic. Ignore si la pregunta li l’ha feta algun xiquet al seu pare de camí a un partit o un entrenament, però no ho descarte. Ignore també l’origen de l’interrogant infantil, però el trobe carregat de sentit, tot venint d’un menut que cerca les raons profundes d’una militància espor-tiva: havent tants equips a la comarca, per què el Bonre? Per què no l’Almàssera o el Foios? Igual ací les quotes són més econòmiques, o igual ací conec a qui siga. A hores d’ara per mi açò és un enigma, però no em lleva el son, la veritat. També em va sobtar açò del topònim Bonre: la gent més jove ja se sap, acurta les paraules. Certament que em sap greu perquè de Miram no en queda ni rastre, i de la i ni està ni se l’espera. Llàstima.

El Bonre va per la meitat de la taula de classificació del grup quart de la segona regional i, su-pose, alguna cosa té a veure la motivació que transmet la cartelleria. No fa moltes setmanes, davant el derbi imminent, la consigna era molt clara El 50 per cent del Derbi es juga a la grada; fa uns dies junt al rostre d’en Mourinho podíem llegir l’inspirat text No es fàcil jugar a un camp de creïlles, tot suposant feia referència a l’estat del terreny de joc local, i als mèrits dels futbolistes per guanyar-hi partits. Força campions! www.elcaudeloroneta.blog.cat

PLAERDEMAVIDA - 47Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

PRIMAVERA-ESTIU-2014

Opinió

Història Local

Testimonis

Notícies d’ací i d’allà

Club de lectura

Notícies Macarella

Recomanacions

www.macarella.org

Ass

ocia

ció

Cultu

ral

Mac

arel

la

Hem fet el Plaerdemavida-47: Lluís M. Antolí G., Lluís Antolí S., Rosella Antolí, Trini Martínez, Ximo Martorell, Raquel Muñoz,

Paco Roger, Alexandre Ros, Santi Ros i Roser Santolària.Il·lustracions: Josep Vicent Ros (portada i contraportada).

Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà.Coordinació: Rosella Antolí.

Correcció lingüística: Alexandre Ros. Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana.

Edita: Associació Cultural Macarella. Dipòsit Legal: V-2407-2004

Col·labora

Del mal que pas no puc guarir,si no em mirau

ab los ulls tals, que puga dirque ja no us plau

que io per vós haja de morir.

Joan Roís de Corella

Faran lleis per nugar-nos ben fortno perdrem, però, la llibertat.Llibertat per millorar les cosestindre una millor educació.Llibertat per canviar nostres hàbitsvolem millorar el nostre entorn.Llibertat, ja hi ha prou de misèriano ens conformem amb l’atur i l’abús. Llibertat per frenar el podermentiders, ens ofenen, ens roben.Llibertat per lluitar tots plegatscontra el crim del poder financer.Llibertat per pensar un futurfraternal, intel·ligent i just.Llibertat per votar a personeshonestes, justes, per les institu-cions.Llibertat, treballem per la pauque s’acaben les guerres al món.Llibertat, estar ben informatsens tancaren ràdio i televisió.Llibertat, respirem amb gran força:Alegres, vius, lliures, sense por.