PLANETAdossier

Deni

s Sin

yako

v / R

eute

rs

Perestroika L’herència d’un desengany

1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5D I A R I A R A

Mikhaïl Gorbatxov, que ara ha fet 84 anys, va ser elegit el març del 1985 president d’una URSS que feia aigües enmig d’una dissidència econòmica i política que ja despuntava. 30 anys després de l’inici de la ‘perestroika’, Rússia s’ha obert

a l’economia de mercat però la reforma de les seves institucions encara està pendent. Malgrat que les reserves de gas i petroli han sostingut el sistema durant tres dècades, la cleptocràcia estesa per Vladímir Putin i la seva obsessió per

recuperar l’esplendor de l’antiga Unió Soviètica han portat els encara resignats ciutadans a una situació límit

P L A N E T A ➝ 0 2 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

LES QUATRE RÚSSIES D’ARA

Si s’observa amb la perspectiva històrica de tres dècades, la perestroika –com a fase ini-cial del final de l’URSS– va representar una

intensa sacsejada política i econòmica que va culminar amb una nova estratificació social de Rússia. La sociòloga Olga Kriixtanóvskaia va ser la primera que va investigar la transformació de la nomenklatura i la màfia soviètiques en la no-va oligarquia russa. Segons els estudis d’aques-ta experta, el 60 per cent dels empresaris i el 75 per cent dels polítics i gestors econòmics van sorgir de les estructures del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Precisament un dels objectius de Vladímir Putin quan va arribar al poder l’any 2000 va ser reordenar la distribució social de la riquesa després d’uns anys caòtics de reparti-ments i subhastes delictives, en què l’estat es va privatitzar a si mateix i les classes administra-dores es van convertir en propietàries. Amb la pujada dels preus del petroli i un creixement del PIB del 7 per cent anual, Putin va optar per transferir recursos a la sanitat i a l’educació i per crear les condicions que afavorissin el desen-volupament de les classes mitjanes. Una mena de rescat del qual es van beneficiar milions de persones atrapades entre la precarietat i la mi-sèria. Un dels primers estudis que detecten can-vis en l’estratificació social de Rússia és el que va publicar el 2006 la fundació socialdemòcrata alemanya Friedrich Ebert. Aquest estudi expli-ca que entre el 20 i el 22 per 100 de la població activa urbana de Rússia podria ser considerada classe mitjana segons quatre criteris molt defi-nits: l’educació, l’estatus socioprofessional, el nivell de vida i la percepció d’un mateix. La mit-jana d’ingressos d’aquest sector social era d’uns 300 euros al mes. A Moscou, l’aparador econò-mic de l’estat, la classe mitjana superava el 25 per 100 de la població amb capacitat adquisitiva superior. Al cap de sis anys, el 2012 –poc després de les protestes contra Vladímir Putin– una in-vestigació de la sociòloga Natàlia Zubarèvitx do-nava més forma a les xifres, i dividia la societat en quatre Rússies ben definides.

dossier PLANETA ➝ 0 2 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

HA PASSAT GAIREBÉ UN MES des del dia en què els russos van veure com el valor de la seva moneda queia a la meitat. Si a l’inici del 2014 un eu-ro valia 45 rubles, el 16 de desembre la divisa va arri-bar a devaluar-se fins als 100. Dimarts negre, en van dir. Va marcar un abans i un després no només en l’econo-mia del país, sinó també en la manera de viure dels ciu-tadans. Ara caminen diferent. Ho fan amb la mirada al-ta, tot i haver de parar atenció per no relliscar amb el gel de l’hivern: miren els cartells lluminosos de les nom-broses cases de canvi que hi ha al carrer. Els leds ver-mells que tracen els números són els encarregats de re-cordar-los a diari que cal estar a l’aguait. “Cada dia em llevo amb un únic pensament al cap: «Com deu estar avui el tipus de canvi?» No confio en el ruble i vull te-nir els meus estalvis en una divisa més fiable”, diu el Ro-man, un pare de família, mentre fa cua per canviar en dòlars part del seu sou de professor. Fa una setmana que el ruble manté la seva cotització entre 65 i 70 per euro. Això ha donat un respir als russos i, sobretot, il·lu-sions per veure que la seva moneda torna a apropar-se als valors anteriors a la crisi. Però el neguit és constant. “Fins ara això ha sigut una bogeria i no me’n vull refi-ar”, assenyala. La seva següent parada no serà el banc. Com molts altres russos, després d’aquell dimarts ne-gre va retirar tots els diners del banc.

LA GRAVETAT DE LA SITUACIÓ els va fer recordar el col·lapse financer que van viure el 1998, quan el país es va declarar en suspensió parcial de pagaments. Igual que ara, la baixada dels preus del petroli hi va tenir molt a veure. La Marina treballa en una botiga de que-viures. Recorda com va perdre bona part dels seus es-talvis en aquella crisi. Ara no vol que es repeteixi la his-tòria. “Els diners estan millor sota el matalàs. Qui sap si això tornarà a empitjorar i l’estat hi ficarà mà”, afir-ma. Alarmats, els bancs van dissenyar dipòsits amb rendibilitats suggerents. N’hi ha que han arribat a ofe-rir un rèdit de fins al 20% anual. Tot i el neguit genera-litzat, el país té una base econòmica millor que abans.

ANÀLISI Bricio Segovia

Compta amb reserves internacionals per valor de 416.000 milions de dòlars, però les relacions polítiques amb Occident són molt més desfavorables que alesho-res. Les sancions que els Estats Units i la Unió Euro-pea han imposat a Rússia a causa del conflicte amb Ucraïna també han fet molt de mal. “Hem hagut d’apu-jar els preus perquè ara tot ens surt més car. Cada cop és més difícil aconseguir certs formatges que abans importà-vem d’Europa i, si els trobes, segura-ment és a uns preus prohibitius. ¿Qui es pot permetre pagar 400 rubles [uns 6 euros] per cent grams de camembert?”, es queixa aquesta bo-tiguera. Fer la compra bàsica s’ha encarit. Els plàtans, per exemple, han duplicat el seu preu. També s’ha dis-parat el cost dels electrodomèstics i els aparells elec-trònics. Des que el ruble es va enfonsar els russos van entrar en una dinàmica de consum compulsiu. Van

veure, per exemple com en qüestió de dies un iPhone passava a costar 150 euros més. Al desembre Apple va arribar a tancar la seva botiga virtual a Rússia durant uns dies a causa de les grans fluctuacions de la debi-litada divisa nacional.

EL NIKOLAI, UN ARQUITECTE DE 32 ANYS, va equipar com-pletament la seva llar. “La meva dona i jo ens acabem de comprar un pis. No ens anava bé gastar tants diners de cop, però si ho haguéssim deixat per a més tard haurí-em hagut de pagar el doble o fins i tot el tripe”, afirma. De fet, van acabar pagant un 30% més del previst per unes vacances a Roma que tenien reservades per Nadal. “Ens van enxampar els pitjors dies de la crisi”, expli-ca. Segons el president rus, Vladímir Putin, els russos encara hauran de caminar dos anys més mirant amunt, cap als leds vermells de les cases de canvi. Però l’instint patriota que regna al país és més fort que cap crisi. “Som un país lluitador. D’aquesta crisi en sortirem igual que de les moltes batalles que al llarg de la història hem ha-gut de patir”, sentencia el Nikolai amb un somriure d’aquells que ningú imaginaria en un rus. ◆

SALVAR EL SOU I CREUAR ELS DITS El neguit diari dels russos per protegir els estalvis a les cases de canvi

“NO CONFIO EN EL RUBLE, I VULL TENIR ELS ESTALVIS EN UNA DIVISA MÉS FIABLE”, DIU EL ROMAN MENTRE FA CUA PER CANVIAR EN DÒLARS EL SEU SOU DE MESTRE

Text de Llibert Ferri

1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 3 ➝ P L A N E T A 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 3 ➝ dossier P L A N E T A

El 21% de la població, concentrada en 12 ciutats de més d’un milió d’habitants. 35 milions de russos usuaris d’internet, ir-ritats amb la corrupció i l’autoritarisme, i amb ganes de viat-jar. És la nova classe mitjana anti-Putin, que pot ser el deto-nant de més mobilitzacions.

Ciutats de fins a 200.000 habitants que acullen restes de la indústria soviètica. És el 25% de la població que s’ha mantingut en la precarietat i la resignació, sense mobilitat ni capacitat competitiva. Fins ara fidel al règim, pot generar focus de malestar amb l’impacte de la crisi. En una situació límit, Vladímir Putin podria en-frontar la segona Rússia amb la primera.

Un 38% de la població, la Rússia perifèrica i agrícola, con-centrada sobretot en pobles i ciutats de petita dimensió. El final de l’URSS no va culminar amb la profunda reforma agrària que hauria sigut necessària.

Aquest 6% de la població inclou el Caucas i bona part de Sibèria. En aquesta zona, la crisi també podria fer despertar vells fantasmes, sobretot els vinculats a fets identitaris, racials i religiosos. Per a aquesta Rússia, la prioritat és assegurar les transferències i ajudes provinents dels pressupostos de l’estat.

PRIMERA RÚSSIA

”NO M’IMAGINO UN MOSCOU-MAIDAN. EL CANVI SERÀ PER DIVISIONS INTERNES”

El 1988 es va fer a Barcelona el primer simposi internacio-nal sobre la perestroika. Una

de les organitzadores, Carmen Claudín, recorda com destacats dissidents i intel·lectuals soviètics reflexionaven sobre les opcions de futur que quedaven obertes. Fins on va arribar la perestroi-ka? Era evident que no n’hi hauria prou amb un canvi polític i econò-mic. Calia una autèntica revolució cultural, de les mentalitats, de la cultura política i, per fer-ho, en el

context de l’URSS, feia falta molt de temps, i això que no comptà-vem amb la regressió que suposa-ria el govern de Putin. Malgrat tot, encara estem davant d’un país obert: la gent pot sortir i viatjar, un element que a nosaltres ens pot semblar poc rellevant però que és fonamental en la mentalitat ne-cessària per pensar i fer reformes; també ha quedat la introducció, encara que molt desvirtuada, de l’economia de mercat. El tercer ele-ment, que considero irreversible, és la desaparició de l’Imperi Soviè-tic i la independència, encara poc madura, però formal, de les anti-gues Repúbliques.

Què ha quedat pendent? La re-forma de les institucions, l’assoli-ment d’un estat de dret amb sepa-ració de poders i un sistema de partits polítics i una estructura fe-deral reals i no ficticis com el que hi ha ara. Però difícilment s’acon-seguiran aquestes reformes men-tre Putin sigui al poder. Com t’imagines el final de Pu-tin? Hi haurà un Moscou-Mai-dan? No me l’imagino! Puc imagi-nar un Maidan en qualsevol de les ex-Repúbliques, però a Moscou, si hi ha canvis, serà per les divisions internes, que després poden trobar suport en un moviment de masses

al carrer. Però, alerta, perquè les divisions internes podrien posar pressió en un sentit més democra-titzador però també en un sentit encara més nacionalista, conserva-dor i fonamentalista que Putin ara. ¿L’assassinat del líder oposi-tor Borís Nemtsov pot marcar un punt d’inflexió? Pot fer que el moviment d’oposició vegi de manera més clara la seva pròpia debilitat, les seves divisions, el fet que, un cop desaparegut Nemtsov, han quedat orfes d’un líder míni-mament conegut i respectat, ja no només a Rússia sinó també a nivell internacional.

¿Els russos donen suport re-alment al conflicte amb Ucra-ïna? Excepte en els cercles nacio-nalistes organitzats, en l’opinió pública era una idea genèrica que no preocupava gaire. El fervor pa-triòtic per l’annexió de Crimea ha sigut totalment manipulat i esti-mulat des del Kremlin. Però la gent acabarà pensant que, per molt russa que sigui Crimea, no val la pena gastar tants diners per mantenir-la artificialment mentre la situació a Rússia està empitjo-rant a marxes forçades.

Text de Teresa Turiera

“DE LA ‘PERESTROIKA’

N’HA QUEDAT PENDENT

LA CREACIÓ D’UN ESTAT

DE DRET VERITABLE I NO

FICTICI COM EL QUE HI

HA ARA A RÚSSIA I EN

BONA PART DE L’ANTIC

IMPERI SOVIÈTIC, PERÒ

DIFÍCILMENT

S’ASSOLIRAN AQUESTES

REFORMES MENTRE

MANI VLADÍMIR PUTIN ”

TERCERA RÚSSIA

SEGONA RÚSSIA

QUARTA RÚSSIA

CARMEN CLAUDÍN INVESTIGADORA SÈNIOR DEL CIDOB

Alexander Natruskin / Reuters S. K. / Reuters

S. K. / ReutersSergei Karpukhin / Reuters

P L A N E T A ➝ 0 4 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

5% de l’economia soviètica. L’imperi començava a no-tar espasmes de depressió, culminació de més d’una dè-cada d’estancament. Aquell 1982, per primer cop, el Gosplan, l’organisme central de planificació econòmi-ca, reconeix que el creixement de la producció indus-trial és d’un 2,8% i el de l’agricultura un 3%. Si la retò-rica propagandística del Gosplan reconeixia xifres tan minses volia dir que els percentatges de la realitat en-

cara eren més baixos. Eren els temps en què la dissidència començava a treure el cap aprofi-tant que l’URSS es veia empesa a complir l’ac-te de la Conferència d’Hèlsinki que ella matei-xa havia promogut amb l’objectiu –il·lusori– d’imposar per sempre la divisió d’Europa en dos blocs ideològics. Però per al règim la pitjor dissidència no era la política sinó la socioeco-nòmica, l’actitud entre mandrosa i descreguda que havia fet possible acudits com aquest: “Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veu-re que treballem”.

Mentre consumia els seus últims mesos de vida, Andrópov no pensava doncs en un refor-mista ni en un socialdemòcrata com a líder per enfrontar-se a la crisi que ofegava l’URSS. An-drópov necessitava un continuista alhora prag-màtic i intel·ligent, i prou dur per imposar me-sures impopulars. I aquest home no era pas Gor-batxov, un apparàtxik lleial però alhora massa encuriosit per la vida, massa predisposat a cap-bussar-se en la complexitat de la societat i la condició humana. Potser per això les elits van dubtar i el recanvi directe d’Andrópov va ser Konstantín Txernenko, que amb prou feines du-raria una any. La gerontocràcia s’esquerdava i l’elecció de Gorbatxov pel comitè central va ser més el resultat de la improvisació i de la neces-sitat que no pas una operació d’estat. Superat per les sacsejades històriques que va haver d’ento-mar, la indecisió i el tacticisme portarien Gorbat-

xov a substituir la reesctructuració so-cioeconòmica –l’autèntica perestroi-ka– per una reforma política que des-embocaria en la implosió i la liquidació del sistema.

TOT EL PODER AL KOMSOMOL. Tal com la planteja Gorbatxov el 1996, la peres-troika ha de ser un estímul d’eficiència per augmentar la productivitat i la re-distribució de la riquesa, i que la gent, alliberada dels hàbits de troc i de de-sídia, pugui viure millor. Però els aca-dèmics que assessoren el Kremlin avi-sen. La sociòloga Tatiana Zaslàvska-ia copsa indicis que li fan creure que la perestroika és alguna cosa més que un moviment per reestructurar l’aparell econòmic. “Més aviat –alerta Zas-làvskaia– es tracta d’una revolució de la part democràtica i radical de la nos-

tra societat contra la part conservadora i reaccionària”. És a dir, el que Iuri Andrópov mai hauria beneït. Per ter-cera vegada en sis dècades, Rússia s’enfrontava a l’ex-periment de dinamitzar l’economia incorporant-hi ele-ments de propietat privada disfressada d’eufemismes com ara propietat social individualitzda. Els plans eco-nòmics s’assemblaven a la Nova Política Econòmica (NEP) del 1922 –un assaig d’economia mixta estronca-da el 1929 per Stalin– i també a les reformes de gestió empresarial engegades per Khrusxov a partir del 1956 i liquidades pel burocratisme de Bréjnev a partir del 1964. Aquest tercer intent arriba a l’URSS en un con-text d’extrema debilitat. Gorbatxov i el seu equip ho sa-ben i encomanen a la Joventut Comunista –el Komso-mol– el paper d’avantguarda dels canvis: els joves com a esperança de futur.

Però no hi havia cap garantia que aquells joves en-filats als despatxos oficials es creguessin de debò la se-va missió redemptora. Ni tampoc que la desenvolupes-sin dins l’ortodòxia marxista leninista. Les noves lleis de cooperatives i d’empreses mixtes serveixen per obrir petites empreses de serveis i bars i restaurants. Un banc oficial mig en fallida, el Menatep, és reflotat exitosa-ment per Mikhaïl Khodorkovski, un jove del Komso-mol que amb els anys serà l’home més ric de Rússia i que

MIKHAÏL GORBATXOV

VA SER NOMENAT PRESIDENT

DE L’URSS L’11 DE MARÇ DEL 1985,

TRIAT PER IURI ANDRÓPOV

ANDRÓPOV HAURIA TRIAT PUTIN. El nomenament l’11 de març del 1985 de Mikhaïl Gorbatxov com a líder de l’URSS sovint s’associa a les recomanacions que hauria fet el seu predecessor, Iuri Andrópov, mort el febrer del 1984. Andrópov, antic cap del KGB i bon coneixedor de les misèries del sistema, podria haver-se referit a Gorbatxov com un apparàtxik capaç de fer reflotar el socialisme real. Però no hi ha cap prova documental de les preferències atribuïdes a Andrópov. Fins i tot alguns analistes rebutgen aquesta hipòtesi i, posats a fabular sobre preferències, s’inclinen per un perfil sem-blant al de Vladímir Putin. Putin mateix, amb quinze anys més, hauria destacat en les llistes de favorits que entre el 1984 i el 1985 corrien pel comitè central i el politburó. De fet, l’autèntica reestructuració del siste-ma socioeconòmic rus –i l’obertura a la globalització– la va fer Putin aprofitant la pujada dels preus del gas i del petroli en els mercats internacionals.

El 1982, quan Andrópov arriba al Kremlin, el pes de l’URSS en el comerç global amb prou feines superava el

ANÀLISI Llibert Ferri

PERESTROIKA LA REFORMA QUE MAI NO VA SER De Gorbatxov a Putin, canviar-ho tot per no canviar resdossier PLANETA ➝ 0 4 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

MIKHAÏL KHODORKOVSKI

DE JOVE PROMESA DEL

PCUS A MULTIMILIONARI,

ARA EMPRESONAT

PER PUTIN

Ria Novosti

Agència Tass

Denis Sinyakov / Reuters

1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 5 ➝ P L A N E T A 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 5 ➝ dossier P L A N E T A

Putin acabarà empresonant. Els indicis de frau i de cor-rupció que envolten els nous emprenedors fan vessar la paciència ideològica del sector ortodox del PCUS, que exigeix més control, però ja és massa tard: els primers impulsos desreguladors, afegits als hàbits burocràtics, fan que la inflació es dispari, el dèficit pressupostari augmenti, la producció s’ensorri i les botigues, un cop més –com sempre–, es buidin. La fase diguem-ne con-tinuista-renovadora de la perestroika –1985-1987– ha fracassat, però deixa rastre: s’han creat 16.000 empre-ses privades que donen feina a un milió de persones. L’URSS comença a viure un procés d’acumulació de ca-pital, l’anomenada economia del Komsomol, que conflu-eix amb altres actors: administradors de botigues i ser-veis, alguns lligats a les dotze famílies de la màfia repre-sentades al PCUS i, sobretot, una burocràcia en acti-tud expectant davant la possibilitat d’accedir a immensos recursos. Són els temps de “la privatització abans de la privatització” descrits per la sociòloga Ol-ga Kriixtanóvskaia: la pista on aterrarà el capitalisme salvatge partir del 1992.

El 1986 l’explosió nuclear de Txernòbil havia sac-sejat la consciència ciutadana. El règim no havia po-gut amagar la catàstrofe i la falta de recursos per atu-rar-la. Sense vestits de protecció, milers de soldats i de bombers s’hi juguen la vida. Txernòbil serà decisiu per empènyer la glàsnost, la transparència informati-va del poder a la societat que, empeltada amb la tra-dició bolxevic, acaba generant dinàmiques d’agitació i propaganda més que no pas de llibertat de premsa. L’efervescència social anunciada per la sociòloga Ta-tiana Zaslàvskaia, sumada a la impossibilitat de fer la reforma econòmica dins dels marges de l’aparell, i d’acord amb la ideologia, porta Gorbatxov a plante-jar una reforma política.

ENTRE EL PUNY I EL COP D’ESTAT. Una conferència extra-ordinària del PCUS l’estiu del 1988 posa les bases d’una reforma constitucional i electoral. Els partits polítics encara no són legals, però a tot el territori soviètic es mouen uns 40.000 grups informals que canalitzen el malestar social i polític des de totes les posicions ide-ològiques. Les eleccions al nou Congrés dels Diputats del Poble, el 26 de març del 1989, són les primeres sen-se llistes úniques des de la dissolució de l’assemblea constituent per Lenin el 1918. S’ha pogut presentar més

d’un candidat a cada circumscripció i a les zones ur-banes els vencedors són reformistes pro Gorbatxov, o partidaris d’una perestroika radical, com Borís Ieltsin, el candidat de Moscou que és elegit amb el 89% dels vots. Ieltsin i el dissident Andrei Sàkharov seran els portaveus de Kulak (Puny), el primer grup de diputats opositors al Parlament soviètic. Però en el nou Congrés també emergeix amb força el grup Soiuz, que representa l’ortodòxia comunista en ali-ança amb l’extrema dreta nacionalista. Radicals i ul-tres són dos dels quatre elements que ensorraran la reforma. El tercer són les Repúbliques, disposa-des a exigir l’autodeterminació: el Bàltic, Armènia, Geòrgia, Ucraïna, Moldàvia. Una potent força cen-trífuga –travessada per uns quants conflictes inte-rètnics– que serà decisiva per intensificar el procés de desestabilització. Finalment, el quart element que esquerdarà la perestroika serà al llarg del 1989 el pro-cés de democratització dels països satèl·lits –que Gorbatxov no atura– i que tenen el seu moment cul-minant en la caiguda del Mur de Berlín. Al cap d’una any la reunficació d’Alemanya –amb entrada direc-ta de la RDA a la Comunitat Europea i a l’OTAN– pro-vocarà una ofensiva de l’aparell del PCUS contra les reformes que Gorbatxov consentirà, tot i que no po-drà evitar el cop d’estat del 18 d’agost del 1991. L’apa-rell, en no aconseguir el suport de sectors clau de l’exèrcit i de la policia, provoca l’ensorrament del

PCUS, i també de la Unió Soviètica, que quedarà dissol-ta al cap de quatre mesos. En el discurs de comiat de Gorbatxov el 25 de desembre del 1991 destaca un pa-ràgraf: “La societat ha rebut la llibertat i s’ha emanci-pat políticament i espiritualment. Aquesta és la con-questa principal. Però no en som conscients perquè en-cara no hem après a utilitzar la llibertat”.

LES XIFRES DE LA TRAGÈDIA. Gorbatxov no va treure rendibilitat de la seva política de desarmament. Les ajudes econòmiques que esperava mai no van arribar, i la tardor del 1991, quan la Unió Soviètica havia en-trat en fase terminal, el Kremlin intentava desespe-radament aconseguir suports per al pla de rescat ide-at per l’economista Grigori Iavlinski: un “Pla Mars-hall per a l’URSS” basat en la inversió, a fons perdut, per part d’institucions financeres, de 35.000 dòlars repartits en un període de cinc anys. Una teràpia que els occidentals van considerar cara, i de poca rendi-bilitat ideològica. Wall Street o la City de Londres no van voler aparèixer com a salvadors del que ha-via estat “l’imperi del mal”, i ja els anava bé esceni-ficar la derrota amb tota la càrrega alliçonadora i d’escarment. Ensorrada l’URSS, l’1 de gener del 1992 l’FMI –a través de l’Institut de Harvard per al Desen-volupament Internacional, dirigit per Jeffrey Sachs– imposa una teràpia de xoc, sense anestèsia. Una desregulació que va provocar una hiperinflació del 2.500%, i un 70% de contracció del PIB. Els salaris van acabar perdent el 78% del valor i les pensions el 60%. Hospitals, escoles i serveis socials van fer fa-llida. Cap a finals del 1993 a Rússia hi havia 40 mili-ons de pobres, uns 100 milions de ciutadans en situ-ació precària i només entre 8 i 10 milions de persones amb poder adquisitiu semblant al de les classes mit-janes i benestants occidentals.

MALTA POSA FI A IALTA. El 2 i 3 desembre del 1989, quan encara no feia un mes de la caiguda del Mur de Berlín, Mikhaïl Gorbatxov i George Bush es van reunir a l’illa de Malta per posar fi solemnement a la Guerra Freda i a la divisió d’Europa que Churchill, Roosevelt i Sta-lin havien pactat el 1945 a Ialta. De tornada a Moscou, el 4 de desembre, Gorbatxov reuneix la cimera del Pac-te de Varsòvia i anuncia el final de la “sobirania limi-tada” dels països satèl·lits de l’URSS. S’obria la porta a la reunificació d’Alemanya, que arribaria al cap de deu mesos. Aquella cimera dels aliats socialistes el desem-bre del 1989 a Moscou va ser el funeral del Pacte de Var-sòvia, que es dissoldria al cap d’un any i mig, un cop es-tablerta la retirada de les tropes soviètiques de l’Eu-ropa central i oriental. Va ser la culminació de les con-cessions que el Moscou de la perestroika s’havia obligat a fer des del 1988, quan Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Re-agan van decidir l’eliminació dels míssils nuclears d’abast mitjà a Europa. El primer desarmament efectiu des del final de la Segona Guerra Mundial.◆

BORÍS IELTSIN

PARTIDARI D’UNA

‘PERESTROIKA’ RADICAL,

ENCAPÇALA EL PRIMER GRUP

D’OPOSITORS A LES

ELECCIONS DEL 1989

DE IALTA A MALTA GORBATXOV I BUSH SIGNEN LA FI DE LA GUERRA FREDA EL DESEMBRE DEL 1989

VLADÍMIR PUTIN

ANTIC OFICIAL DEL KGB ,

VA ASCENDIR

POLÍTICAMENT AMB

IELTSIN. DURANT ELS SEUS

MANDATS COM A

PRESIDENT I PRIMER

MINISTRE, DES DEL 2000

HA CONSOLIDAT UNA

FIDEL OLIGARQUIA

POLÍTICA I ECONÒMICA

Fernando Bizerra jr. / Efe

David Valdez / Efe

Grigory Dukor / Reuters

P L A N E T A ➝ 0 6 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

al govern gastar 220.000 milions per refinançar els bancs i defensar el ruble. Però el 2011 les reserves rus-ses van deixar de créixer. Els diners es van fer servir per apujar els salaris i les pensions i per finançar les for-ces armades. L’augment de la despesa militar (fins al 30% del pressupost l’any 2008) va ser el principal mo-tiu pel qual Aliksei Kudrin, el prudent ministre de Fi-nances rus, va presentar la dimissió. Alhora, les empre-ses russes van recórrer als préstecs bancaris sense me-sura. Durant els últims dos anys els negocis privats han incrementat el seu deute en divises estrangeres més de 170.000 milions de dòlars. Ievgueni Gavrilenkov, eco-nomista en cap de Sberbank CIB (el principal banc es-tatal rus), reconeix que la majoria d’aquests diners s’han invertit a l’estranger; només una petita part s’ha destinat a l’economia russa. Kiril Rogov, investigador de l’Institut Gaidar de Política Econòmica, n’assenya-la un dels motius: quan una empresa sent que l’estat po-dria absorbir-la, també sap que, com més gran sigui el seu deute, menys llaminera resulta. Rogov afegeix que aquest deute creixent implica que, en comptes de pre-parar-se per fer front a la crisi, Rússia s’està preparant una crisi per a ella mateixa.

LES RESTRICCIONS QUE PUTIN HA IMPOSAT sobre les im-portacions d’aliments per contrarestar les sancions d’Occident són més aviat una manera de preservar les reserves de moneda i estimular la producció a les gran-ges. Perquè l’economia torni a créixer caldran noves in-versions i, sobretot, reformes. El que Rússia més ne-cessita és el mateix que Putin més s’ha esforçat a evi-tar: més competència. Rússia disposa nominalment d’una economia de lliure mercat, però es tracta d’una economia disfuncional afectada per una mala distribu-ció del capital i dels recursos, en mans dels amics de Pu-tin. A través de bancs estatals, el Kremlin distribueix les rendes del petroli a determinades empreses i projec-tes, seleccionats en funció de la importància política que tinguin i del suport que mostrin a favor de Putin. La ma-joria de les empreses contractades per als Jocs de Sot-xi, que van costar la dolorosa xifra de 50.000 milions de dòlars, estaven dirigides per amics íntims de Putin. I aquests diners en forma de crèdit dels bancs estatals probablement no es podran pagar. Gran part del capital aportat pel banc central va acabar al mercat internacional de divises. Com a conseqüència, el sector financer rus va expandir-se un 11,5% l’any 2013, encara que el PIB només va créixer un 1,3% en el mateix període. Mentrestant, la companyia estatal de petroli Rosneft, dirigida per Igor Sechin, amic i confident de Pu-tin, ja està demanant diners al govern. Aquest fet seria un exemple més de la mala distribució de capital que no-dreix les debilitats de l’economia russa. El sector ener-gètic, que representa el 20% del PIB, ha crescut un mi-serable 1% durant els últims deu anys. La indústria no ha reduït costos ni desenvolupat nous sistemes de pro-ducció; el seu historial ofereix tota una tirallonga d’exemples de males pràctiques en l’empresa pública.

Mentre l’estat tenia diners, encara podia permetre’s comprar els negocis de mans privades. Ara es limita a forcejar amb els propietaris de les empreses petrolie-res fins que els hi arrabassa, com està passant amb Bashneft, una empresa mitjana que està creixent molt de pressa i que el govern rus vol expropiar a Vladímir Ievtuixenkov, un multimilionari sota arrest domici-liari. Durant els anys de vaques grasses, Putin ho ha tin-gut molt fàcil per satisfer a tothom. Ara, però, ha de fer front a una decisió difícil: donar suport a un sector energètic improductiu i reforçar el complex industri-al i militar amb diners públics, o bé confiar en les em-preses petites i mitjanes, més dinàmiques i flexibles, per fer sortir Rússia de la crisi. Mikhaïl Dmitriev, direc-tor del think tank New Economic Growth, que ja va predir amb exactitud les protestes del 2011 als carrers de Moscou, argumenta que la insatisfacció per la si-tuació econòmica està creixent: “La gent encara dó-na suport a Putin i està a favor de l’annexió de Crimea a Rússia, però ja comença a calcular-ne els costos. Ara les prioritats de la gent tornen a ser les necessitats més bàsiques: un sou, feina i ajuts socials”.◆

EL FINAL D’UNA ERA L’economia russa toca fons mentre el capital fuig del país i la societat s’empobreix

MALINA, UN RESTAURANT DE MODA en una ciutat al sud de Moscou, està buit un vespre entre setmana i alguns plats han desaparegut de la carta. “La crisi, les sanci-ons...”, diu l’encarregat, nerviós. Els senyals d’un país econòmicament estancat també es fan visibles a Mos-cou. Els operadors turístics s’estan quedant sense feina; les botigues i els petits comerços es posen a la venda, i fins i tot els cartells lluminosos de les oficines de canvi emeten un cert sentiment d’abatiment. L’economia de Rússia s’acosta, vacil·lant, cap a la recessió. El Banc Cen-tral de Rússia no espera que es produeixi cap creixement en els pròxims dos anys. La inflació no deixa de créixer. El ruble s’ha devaluat prop d’un 50% i, amb ell, les es-perances dels empresaris del país. Els bancs han desa-paregut dels mercats de capital d’Occident i el preu del petroli (la primera matèria més important que expor-ta Rússia) ha caigut en picat. El consum, el principal fac-tor de creixement fa una dècada, s’està desplomant. La gent i els diners abandonen el país.

No és com a mitjans dels 80, quan el preu del petro-li es va ensorrar, cosa que va propiciar la reforma eco-nòmica de la perestroika i, de retruc, la desaparició de la Unió Soviètica. Tampoc és com el 1998, quan el pa-ís no va poder fer front al pagament del deute. Ara hi

The Economist Traducció: Alba Fernández Candial

PREU DEL BARRIL DE PETROLI

dossier PLANETA ➝ 0 6 ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

ha un sentiment d’abatiment generalitzat i es veu que el model ha tocat fons. D’altra banda, les temeràries ac-tuacions del Kremlin a Ucraïna han topat amb les san-cions d’Occident. Alguns veuen el conflicte ucraïnès com una resposta a la dramàtica situació econòmica del país: un intent de revifar el sentiment patriòtic i refor-çar la figura del president, Vladímir Putin, que ja no pot comprar el suport dels ciutadans impulsant-ne el nivell de vida. Els economistes russos debaten quant de temps falta perquè l’economia s’enfonsi del tot. Poc abans de la crisi financera mundial, Rússia disposava d’unes reserves de 570.000 milions de dòlars (gairebé una tercera part del PIB). Aquests diners van permetre

RÚSSIA TÉ UNA ECONOMIA DE LLIURE MERCAT DISFUNCIONAL QUE NOMÉS REPARTEIX CAPITAL I RECURSOS ENTRE ELS AMICS DE PUTIN

Un panell electrònic en una oficina de can-vi al centre de Mos-cou mostra la fluctu-ació del ruble.

Grigory Dukor / Reuters

CREIXEMENT DEL PIB

DÒLAR / RUBLE

INFLACIÓ

72 $ 8,5% 1 / 25,72 8,18%2007

111 $ 3,4% 1 / 32’6 4,1%2012

50-60 $ -3,8% 1 / 60,62 15% (01/2015)

2015

Font: ‘The Economist’ i Fons Monetari Internacional

1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 7 ➝ P L A N E T A

PAÏS

OS B

ÀLT

ICS

(EST

ÒNIA

, LET

ÒNIA

I LIT

UÀNI

A)

BIEL

ORÚ

SSIA

UCRA

ÏNA

MOL

DÀV

IA

GEÒR

GIA

ARM

ÈNIA

AZE

RBA

IDJA

N

TURK

MEN

ISTA

N

UZB

EKIS

TAN

KAZA

KHST

AN

TADJ

IKIS

TAN

KIRG

UIZ

ISTA

N

0,8%

(LIT

UÀN

IA)

2,3%

9,3%

4,5%

9,1%

1,3%

11,7

%

25,1

%

24,8

%

Nivell de dependència política de Rússia

Nivell d'integració o acostament a la UE

Percentatge del PIB de cada República que representen les remeses de diners dels seus ciutadans que treballen a Rússia (Font: Banc Mundial 2013)

RÚSSIA I ELS SEUS VEÏNS Una relació entre la dependència i la gelosia

1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5 ➝ 0 7 ➝ dossier P L A N E T A

Des que, el 1991, van

assolir la indepen-dència, han quadru-

plicat les seves eco-nomies. Els tres es-

tats són membres de ple dret de la UE i de

l’OTAN i tenen l’euro com a moneda. Lituà-

nia és la República del Bàltic més lligada

a l’economia russa: hi exporta un 45% dels

seus béns i serveis.

La revolució d’Euro-

maidan i el conflicte bèl·lic posterior sim-

bolitzen el preu que ha hagut de pagar

Ucraïna per haver-se acostat massa a la UE

i l’OTAN. La pressió de Putin va obligar l’an-

terior govern a fer-se enrere, va desestabi-

litzar el país i va aca-bar amb l’annexió de

Crimea.

Geòrgia és la següent

carta estratègica de Putin després d’Ucra-

ïna: si estreny les re-lacions amb la UE i

l’OTAN, pot córrer el mateix risc de deses-

tabilització. El 2008 Rússia i Geòrgia ja es

van enfrontar en una guerra que va acabar

amb l’ocupació d’Os-sètia i Abkhàzia per

part de Rússia.

És una de les econo-

mies més fortes de l’espai postsoviètic,

gràcies a la indústria del petroli. D’elevat

interès estratègic per a la UE, com a via de

distribució del cru des del mar Caspi cap a

Europa, es deixa esti-mar també per la Xi-

na, que hi inverteix en infraestructures

de noves rutes.

S’esforça per mante-

nir les distàncies amb Rússia tot i que és el

seu primer soci co-mercial. Considerat

un aliat estratègic pels EUA en la lluita

contra el terrorisme, el seu president, Is-

lam Karímov, és for-tament criticat per les

violacions de drets humans i la falta de

democràcia.

Segons el Banc Mun-

dial, és el país del món que més depèn

(47% del PIB) de les remeses dels seus

emigrants, la majoria dels quals són a Rús-

sia. I Moscou no dubta a fer servir aquesta

carta cada vegada que vol obtenir una

contrapartida de les Repúbliques de l’Àsia

central.

Amb una economia molt dependent de

Rússia, es preveu que el 2015 caigui en re-

cessió. El 1995 ja va firmar un acord de co-

operació amb la UE, però el deteriorament

de l’estat de dret i l’empresonament de

l’oposició ordenat pel president Lukaixenko

han congelat la relació amb Brussel·les.

Després de patir una forta contracció eco-

nòmica als anys 90, va ser la primera Re-

pública de l’antiga URSS on un comunis-

ta va guanyar les eleccions. Rússia con-

tinua sent el seu pri-mer soci comercial,

mentre que a la regió de Transnístria la po-

blació russòfona lluita per la secessió.

Moscou controla bona part de la seva econo-

mia, especialment després que aquest

2015 Armènia hagi firmat la unió duane-

ra amb Rússia, un pas que ha frenat la coo-

peració oberta amb la UE des del 1999. Ar-

mènia ha donat su-port a l’annexió de

Crimea i a la pressió russa sobre Ucraïna.

Des del 1990 la seva economia ha crescut

un 400% tot i que els seus habitants man-

tenen una esperança de vida inferior als 60

anys. Té les reserves de gas més impor-

tants del món, i això li dóna certa indepen-

dència de Moscou i ara més propensió a

consolidar relacions amb la Xina.

Membre fundador de la unió duanera amb

Rússia i Bielorússia des del 2010, la seva

economia depèn del gas i el petroli, i pateix

directament les sanci-ons imposades per la

UE i els EUA pel con-flicte d’Ucraïna. Amb

un 23% de russos en-tre la seva població,

manté un joc d’equili-bris amb Moscou.

Va ser el primer país postsoviètic que va

entrar a l’Organització Mundial del Comerç, i

té un paper clau en la importació de béns de

la Xina i la seva reex-portació a bona part

de l’ex-URSS. Un terç de la seva economia

depèn de les remeses que envien els emi-

grants que viuen a Rússia.

Text

de T

eres

a Tu

rier

a / G

ràfic

de E

duar

d Fo

rrol

l

“Liderar un país no sempre vol dir navegar

amb el vent a favor”. Amb aquesta piulada a

Twitter la ministra sueca d’Afers

Estrangers, Margot Wallström, ha justificat el conflicte diplomàtic obert al seu país per la

seva crítica al govern de l’Aràbia Saudita per la

violació dels drets humans. Wallström es referia a la condemna a 1.000 fuetades que va rebre a principi d’any

del bloguer Raif Badawi. Ofès, el govern de Riad ha retirat el seu ambaixador a Estocolm

i el govern suec ha contrarestat amb l’anul·lació d’un

contracte d’armament militar. Serà interessant

veure quin altre país europeu segueix l’estela sueca en aquest viatge.

I M P A C T E S D E L M Ó N

“Estimats líders mundials: han passat quatre anys des que va començar la guerra a Síria, i la crisi humanitària és més pro-

funda cada dia que passa”. Així comença la carta que els responsables de més de 130 organitzacions no governamentals han enviat als dirigents polítics de mig món per denunciar les condicions que pateix la població civil atrapada enmig d’un conflicte en què no hi ha ni guanya-dors ni vençuts. O sí, els vençuts són els prop de 14 milions de nens que pateixen diàriament la situació de violència. El Fons de les Nacions Unides per a la In-fància, l’Unicef, avisa del perill que aquesta generació de nens es perdi en un

cicle de violència que es reprodueixi en la següent generació. Els vençuts també són els 11 milions de sirians que vaguen pels camps de refugiats o malviuen en els països on s’han pogut acollir i, evi-dentment, les 200.000 persones que ja han perdut la vida en aquesta guerra.

La coalició internacional d’ONG de-mana als governs que garanteixin el dret internacional de protegir (R2P), que estableix que la sobirania no és un dret absolut, i que si un estat en conflic-te armat no és capaç de protegir la seva població civil, la comunitat internaci-onal ha d’assumir aquesta responsabi-litat i intervenir amb mesures coerciti-ves. Però la comunitat internacional és

la suma dels interessos de cada país, i aquest principi adoptat per l’ONU és molt lluny d’aplicar-se sobre el terreny. Les ONG de-manen també que s’augmentin els recursos per poder atendre amb dignitat l’allau de re-fugiats que s’acumulen a la frontera, que tots els països facin un esforç per acollir-ne una part, i així repartir l’impacte. Cal prio-ritzar una solució política en què els drets humans siguin al cor de la decisió, diuen. Per il·lustrar la campanya, han difós imat-ges captades per satèl·lit en què es veu que el 83% de Síria ha quedat a les fosques des-prés de quatre anys de destrucció. Quina bo-na metàfora per demanar-nos a tots que si-guem capaços de tornar la llum a Síria, i de passada a la nostra consciència.

TORNEU A ENCENDRE ELS LLUMS A SÍRIA

dossier P L A N E T A ➝ 1 4 D E M A R Ç D E L 2 0 1 5

PERIODISTA @tereturi

TERESA TURIERA

D I R E C T O R : C a r l e s C a p d e v i l a ◆ C A P S D ’ I N T E R N A C I O N A L : M a r c V i d a l i C a r m e C o l o m i n a ◆ C O O R D I N A D O R A : T e r e s a T u r i e r a ◆ D I S S E N Y : I d o i a V a l l v e r d ú ◆ F O T O G R A F I A : X a v i e r B e r t r a l ◆ E D I C I Ó : R o s a R o d o n ◆ L L E N G U A : A l b e r t P l a

A ciutats com Alep, la més gran de Síria i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco

el 1986, la il·luminació ha desaparegut en un 97%. A

Damasc, la capital, tenen més sort, i ara hi queda un 35% de les llums que hi havia fa quatre anys, abans que comencés la

guerra. El satèl·lit no enganya i ofereix una imatge clara del

que pot representar la destrucció literal d’un país. Sobre el terreny, professors

que arrisquen la seva vida per mantenir les aules obertes o metges que operen mig a les

foques són les petites esperances que no es veuen a 800 km de la terra, però que aporten una imatge clara de

l’instint de supervivència dels humans.

“Síria està en flames. La comunitat

internacional ha de trobar un camí que

permeti arribar a un acord de pau. No n’hi

ha prou defensant els nostres valors des

de les nostres confortables llars, des

de les pàgines dels nostres diaris, o des

de les nostres institucions. També

hem de defensar aquests valors als

camps de refugiats del Pròxim Orient i a les

ciutats fantasma de Síria,

ara plenes de runa”

@ M A R G O T W A L L S T R O M

“Tornem a la casella de sortida.

Suspenem la nostra petició d’adhesió a la

Unió Europea”

W I T H S Y R I A . C O M # A F R A I D O F T H E D A R K

Tramuntana diplomàtica a Suècia

A N G E L I N A J O L I E ACTRIU I AMBAIXADORA DE L ’ONU

PELS REFUGIATS

Els detalls de la guerra vistos des del cel

S I G M U N D U R D . G U N N L A U G S S O N PRIMER MINISTRE D’ ISLÀNDIA

“La guerra a Síria potser no representa la fi de la humanitat, però cada injustícia que s’hi comet és

una esquerda a la façana que ens manté units”S T E P H E N H A W K I N G

FÍSIC I ESCRIPTOR

6,78milions

de personesA les xifres ja conegudes

hi hem de començar a sumar els 6,78 milions de sirians que segons l’Alt Comissionat de

l’ONU per als Refugiats necessitaran ser atesos durant aquest 2015. La

gran majoria són desplaçats interns, però

també n’arriben de l’Iraq , des d’on el 2014 hi van entrar 95.000

persones fugint de l’Estat Islàmic.