Número 18

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. Martínez

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

18Any 3

15 de gener 2009

Sumari2 Per una Festa Major amb personalitat3 La grip i els constipats. Montserrat Oliveres

4 Concurs-exposició de pessebres a Viladecans. Eduard Mondragón

5 Trobada de Nadal i Festa del Xai. Idoia Baixench

6 Memòria històrica. Víctor J. Martínez

7 El niño Chej. Rosa Mercader

8 Busos. Mercè Solé

9 Tots som Palestins? Víctor J. Martínez 10 Les nostres entitats: L’Associació de Pares de

Caviga, Mercè Solé

11 Conèixer Viladecans: Sant Ramon (el veí del pis de dalt). Víctor J. Martínez

12 El personatge: Hermínia Bundó, al quiosc de la Plaça de la Vila. Josep Ginjaume

Pensar la Festa MajorEn aquesta primera pàgina del Punt de Trobada n’hem parlat ja alguns cops, i algun article més se n’ha publicat a les pàgines interiors de la revista. Ens cal pensar en la nostra Festa Major, i donar-li una bona empenta. Perquè la Festa Major és sempre una cosa important per a qualsevol població, i per tant també ho és per a Viladecans. La Festa Major no és només uns dies en què s’acumulen actuacions musicals, actes espor-tius i activitats diverses. És, sobretot, un moment en què una ciutat sencera es manifesta com una realitat viva, col·lectiva, amb continuïtat amb el seu passat i amb la mirada ober-ta cap al seu futur. Per això cal pensar-la, la Festa Major, cal cuidar-la, cal mimar-la, cal fer-la entre tots. Cal que el 8 de setembre de cada any, i els dies que l’envolten, esdevingui un autèntic punt de referència de la vida ciutadana.Viladecans, fa anys, tenia una bona Festa Major, adequada a les seves característiques i dimensions: l’ofici i la processó, les cercaviles de gegants i capgrossos, l’envelat, la sarsu-ela o el teatre, el dinar especialment preparat... Ara, aquests elements antics ja no tenen la funció aglutinant que tenien. Però no han estat substituïts per uns altres d’adequats a les noves circumstàncies. Ara, quan ens mirem la nostra Festa Major, hi trobem a faltar aquelles característiques que en facin un moment especial, significatiu, autènticament col-lectiu.Per això, des del Punt de Trobada hem cregut que era important engegar un procés per pensar entre tots en la nostra Festa. I us convidem a participar-hi. Començarem amb una taula rodona aquest dilluns vinent. A la pàgina següent trobareu les dades concretes de l’acte. No hi falteu.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 18 - Gener 2009 2

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

[email protected]://puntviladecans.blogspot.com

Punt

Per una Festa Major amb personalitat

Taula rodona

El dilluns 19 de genera les 7 de la tarda

a la Sala de Plens de la Torre del Baró

Amb els representants dels grups municipals

T’esperem!!


Ara que ja som de ple a l’hivern i és època de grip i constipats (anomenats popularment “encostipats”) caldria saber

què és cada cosa, ja que és molt freqüent posar-ho tot al mateix sac. La grip i el re-fredat comú, o constipat, son dues afec-cions que cal diferenciar.

LA GRIP és una malaltia epidèmica, de caràcter benigne, causada per un virus (“influenza virus”) i que les seves mani-festacions més significatives són:– Febre alta que apareix sobtadament i amb esgarrifances– Dolor osteo-muscular– Mal de cap– Sensació de malestar general

– Pot presentar també manifestacions res-piratòries com tos, mal de coll...Presenta un període d’incubació de 1 a 3 dies i evoluciona favorablement en un pe-ríode de 3 a 7 dies. En persones d’edat o persones que patei-xen malalties cròniques o alguna immu-nodeficiència pot no ser tan benigne ja que pot complicar-se en bronquitis, pulmo-nia... D’aquí la gran importància de vacu-nar-se.EL REFREDAT també és produïda per vi-rus, principalment rinovirus, que afecta al sistema respiratori superior, nas i gola. Els constipats provoquen:– Secreció i congestió nasal– Esternuts– Tos– Febrícula, mal de cap....També solen durar al voltant d’una setma-na i els podem patir al llarg de tot l’any.Al tractar-se de dues malalties víriques no hi ha tractament específic, sols es tracten els símptomes. No està indicat l’ús d’anti-biòtics. Podem utilitzar antitèrmics o anti-inflamatoris per alleugerir la febre, el mal de cap i el malestar general. També podem prendre algun antitussigen per calmar la tos. Es molt convenient beure molt líquid i guardar repòs si es té febre.En principi es tracta de dues afeccions be-nignes que evolucionen espontàniament a la curació.Si la simptomatologia dura més del pre-vist o es presenten altres símptomes no cal dir que s’ha d’anar a visitar el metge.Desitjo que pugueu passar l’hivern sense ha-ver de patir cap d’aquestes dues malalties.

Montserrat Oliveres

La grip i els constipats


El passat 28 de desembre hi va haver un concurs de pessebres realitzats per diferents grups de persones i famílies de Viladecans promogut

pel Centre Cultural Sant Joan amb l’objectiu de fomentar i preservar un costum que, se-gons la tradició, va instaurar sant Francesc d’Assís per allà el 1223, encara que presu-miblement ve de més antic.El pessebre, com un acte d’expressió popular sobre el Naixement de Jesús, esdevé un lloc de trobada de tota la família, tant de grans com de petits, on es poden desvetllar, dins nostre, habilitats que mai no haguéssim po-gut creure que teníem, com poden ser la creativi-tat artística, el sentit de les proporcions, el discernir els aspectes importants dels secundaris, la combi-nació de colors i textures, la visió en conjunt de les coses, l’habilitat manual i la tècnica, la imaginació, etc. Totes aquestes habili-tats, i d’altres que de ben segur em deixo, s’han po-gut observar a les creaci-ons pessebristes que hem visitat.Realment, hi ha pesse-bres que no s’haurien de desmuntar mai donada la seva qualitat artística, però llavors, on estaria aquella il·lusió de retro-bar-nos l’any següent amb tota la mainada per fer-ne un altre que aportés qualitats diferents a l’anteri-or? Aquesta reflexió va sorgir tot escoltant una nena de 10-11 anys que ja ens explicava com organitzaria el pessebre del proper any, amb una alegria i il-lusió que demostra que val la pena preservar i do-nar continuïtat a aquesta expressió del Nadal. I per tal d’aconseguir-ho hem d’involucrar dins de cada família els més petits per tal que hi vegin tot allò d’enriquidor que aporta el fet de crear un pessebre i la càrrega simbòlica que hi ha darrere de cada una

Concurs-exposició de pessebres a Viladecans

de les escenes que en ell es repre-senten.Finalment desitjaria fer una crida a tots aquells amants dels pesse-bres perquè s’animessin a parti-cipar en aquest concurs-exposició que no té com principal objectiu la competició –que en la seva justa mesura sempre va bé per avançar, tant en l’aplicació de noves tècni-ques com en la concepció de les escenes– sinó que, com ja hem dit abans, es tracta de fomentar i pre-servar aquesta tradició sobretot en aquests moments en què se n’estan implantant altres de foranes que,

tot i que han de ser respectades, no pertanyen a la nostra cultura ni creences. Tot seguint aquesta línia el Centre Cultural de Sant Joan està treballant en la creació d’una Associació de Pessebristes per acollir-hi totes aquelles persones o entitats que hi vulguin col·laborar i participar.

Eduard Mondragón


La Xarxa Parlar per Con-viure va realitzar el passat 16 de desembre la ja tradicional Troba-

da de Nadal, i que per segon

any consecutiu s’ha realitzat al Club Sant Jordi de la Fundació Viure i Conviure.

Trobada de Nadal i Festa del XaiA la trobada hi van assistir més de 40 persones de la nostra ciu-tat, entre voluntaris i aprenents de llengua catalana i castellana, els quals van compartir dolços

fets per ells m a t e i x o s : pans de pes-sic, postres n a d a l e n c s , dolços d’ori-gen marroquí i te van com-partir taula. Va ser un bon moment per trobar-se aquelles p e r s o n e s que mitjan-çant el v o l u n t a -

riat lingüístic fomenten la con-vivència i una millor inserció social i laboral dels aprenents.

Enguany, a més, es va realitzar una tertúlia per compartir què representen les celebracions na-dalenques en l’actualitat i per conèixer la Festa del Xai, que molts viladecanencs van cele-brar el passat 8 de desembre. Hi ha molts nexes d’unió en l’espe-rit que fonamenta aquestes dues festivitats: retrobaments amb els familiars, recordar aquells qui pateixen i ser solidaris amb els més necessitats són exemples dels molts punts en comú. Tots vam coincidir que les pres-ses, les compres, el consumisme, massa sovint n’agafen el prota-gonisme...En nom de la Xarxa Parlar per Conviure i del Consell de la Con-vivencia, us desitgem un molt bon any 2009.

Idoia Baixench

Parlar per ConviureAquest és el nom de la xarxa d’entitats i voluntaris que promouen l’aprenentatge del castellà i del català de manera no reglada. La Xarxa Parlar per Conviure es va constituir ja fa més de tres anys a Viladecans, vinculada al Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania. Aquesta activitat, que ja duien a terme algunes entitats des de fa anys, està formada en l’actualitat pels següents grups i entitats: Associació de Veïns de l’Alba-Rosa, Club Sant Jordi de Viladecans de la Fundació Viure i Conviure, Grup de Can Pastera, Grup CEIP Sagrada Família, Consorci per la Normalització Lingüística i Càritas. La xarxa compta amb el suport de la Biblioteca de Viladecans i el Pla Educatiu Entorn.Aquesta tasca voluntària crea vincles entre les persones i les entitats, aproximant les persones de diferent origen i trencant estereotips, i promou l’accés dels ciutadans als diversos serveis i activitats programades a Viladecans. El treball en equip permet millorar la qualitat d’aquesta feina, a partir de l’intercanvi de noves estra-tègies i recursos didàctics, i a través de la formació; també permet donar-ne més difusió a la ciutat.Enguany el curs ha començat amb forces renovades, ja que s’ha paraticipat en la Taula Rodona de l’Exposició Expoval al mes de setembre, per fomentar els valors del voluntariat i fer-ne més difusió de la xarxa. Els voluntaris de la xarxa també han realitzat el curs “Llengua, vehicle de cohesió”durant el mes que ha aportat nous recursos necessaris per a aquest curs que ja ha començat.Si vols col·laborar amb nosaltres com a voluntari de llengua catalana o castellana, posa’t en contacte amb el Departament de Convivència i Cohesió Social al mail: [email protected] o al tlf 936351800 ext 5176.

mailto:[email protected]


No és pas difícil tro-bar en diferents po-blacions del territori espanyol llistes dels

caiguts per Déu i Espanya en l’anomenat bàndol nacional. Tots els noms resten acompa-nyats del crit “Presentes”, fent una referència que sempre se-ran honorats i recordats.En els últims anys han sorgit nombrosos moviments de recons-trucció de la Memòria Històrica. Moviments que destinen la seva feina a la recuperació de l’honor dels grups socials oblidats per la doctrina dominant durant la dic-tadura franquista.És molt possible que el nom Me-mòria Històrica no sigui historio-gràficament parlant el més adient, tot i això és indubtable l’èxit que ha tingut l’expressió i és elevat el nombre d’intel·lectuals, associa-cions, partits polítics i persones anònimes que s’han adherit a la causa per restablir aspectes obli-dats del nostre passat.És una veritable llàstima que en ple segle XXI aquest hagi estat de nou un motiu de polèmica i con-frontació. Fa pensar, que encara hi hagi ciutadans que parlin amb por quan surten a la llum públi-ca fets succeïts fa més de trenta o fins i tot seixanta o setanta anys.És per altra banda incomprensi-ble que un país que s’ha vanaglo-riat de jutjar crims executats per dictadors de l’Amèrica Llatina tingui veritables problemes per a estudiar fets succeïts en el nostre territori. És fins i tot lamentable que jutges de prestigi internacio-nal abandonin diligències d’inte-rès nacional declarant-se incom-petents quan en realitat ho fan, segurament, per pressions exter-nes.

La recuperació de la Memòria Històrica hauria de servir per treure a la llum tota la veritat d’uns fets pas-sats i avançar cap a una reconciliació since-ra. No tindria per què suposar, com molts han volgut veure, una forma de buscar cul-pables. És indubtable que n’hi ha. I no cal amagar que van realit-zar-se crims en tots dos bàndols i que aquests fins i tot és van arribar a produir ja durant l’època repu-blicana. Falta, però, que també és reconeguin públicament els de la dictadura.L’encobriment per part de di-ferents estaments socials que s’oposen a la reconstrucció del nostre passat, no els converteix en herois fidels a la seva ideolo-gia sinó en còmplices de la foscor històrica. Els veritables protago-nistes ja no necessiten la seva col-laboració. Si bé la Justícia mai els podrà castigar, la Història ja ho ha fet.I potser es hora que ho faci la so-cietat. És hora que la gent sàpiga qui van ser aquells que porten el nom del seus carrers i que aquest honor només els ha vingut per ser fidels a doctrines repressores. És hora que es conegui que no tots els rams de flors situats als vo-rals de les carreteres recorden a víctimes del trànsit, sinó que allà hi resten les despulles de perso-nes que moriren simplement per pensar diferent i no amagar-se’n.Cal comprendre que durant els primers anys de la democràcia van haver d’existir concessions i silenci per a solidificar una feble

democràcia. Però avui aquesta ja està prou consolidada com per a reconstruir els nostres manuals d’història sense maquillatges.Malauradament estem perdent una possibilitat d’or. El concep-te Memòria Històrica, si no ho evitem, acabarà sent un crit més d’enyorança vinculat amb els vençuts de la guerra.És del tot respectable que siguin beatificades i homenatjades les víctimes del bàndol anomenat nacional, això però, sempre que també ho siguin aquells que van caure durant la guerra i la dicta-dura per defensar els valors de la república.És cert que avui en dia la nostra societat té un munt de problemà-tiques socials que ens afecten més directament i que tenen prioritat per resoldre’s, però la recupera-ció del passat no és una cursa de velocitat. No cal una resposta ur-gent, ni ha de suposar una des-pesa exagerada de capital públic. Ha de ser una solució definitiva, de veritable consens nacional, fet que abaratiria els costos i que su-posaria el tancament definitiu de les ferides del passat.

Víctor J. Martínez

Memòria històrica


Este mes quiero escribir y explicar un poco de la vida de este niño, Chej Ahmed Nayen. Aunque

me resbale una lágrima, tengo la necesidad de hablar de él.Nació en los Campamentos de Refugiados Saharauis de Tin-douf, en Djala (Argelia) hace 16 años. Allí trascurrió su vida entre penas y alegrías, junto con toda su familia, con carencia de comi-da, agua, luz, juguetes y un lar-go etcétera.Cuando cumplió los 7 años, como muchos niños de los Campamen-tos, le destinaron a España, en Andalucía, a pasar los dos meses julio y agosto de colonias, lejos del calor del desierto. Esto ocu-rrió varios años. Su mala salud ya empezada a notarse, y en una de las familias de Andalucía me consta que intentaron por todos los medios buscarle un remedio, pero se encontraron que no po-dían hacer nada o casi nada por él. Cuando los niños saharauis cum-plen los 13 años, ya no pueden venir a España de colonias y a Chej le pasó como a tantos otros niños: tampoco pudo venir más.Cuando llegó a los 15 años, su salud empeoró muchísimo, sus

El niño Chej

padres se vieron obligados a ha-cer lo imposible para que viniera de colonias a España, y lo logra-ron. Esta vez le tocó Cataluña, con destino a una familia que no pienso nombrar y que lo rechazó, y Chej se quedó sin una casa y sin familia.Él sabía que ninguna familia en su estado lo acogería en su casa, pero encontró una en Viladecans, y a toda la Asociación de Vilade-cans pel Sàhara que se volcó en que el niño Chej lo pasara lo me-jor posible y le dimos una calidad de vida, se intentó que se que-dara en un centro a través de la Generalitat, después de mucho papeleo y visitas a los médicos pasaron seis meses sin ningún resultado, y el niño Chej ha teni-do que regresar a su casa con su familia, que creemos que es don-de mejor estará atendido pero seguiremos en contacto para lo que necesite.Intentaré con pocas palabras ex-plicar cómo es: fue para todos un trocito de pan, dulce, cariñoso y alegre, siempre pendiente de los demás, y por todo ello le querre-mos siempre.

Rosa Mercader


Busos

Jo em pensava que els grans combats religiosos dins d’una societat com la nos-tra, de les més secularitza-

des del món, ja havien passat a millor vida. Però veig que, com sempre, vaig errada.Hi ha la gent rabiosament anti-manifestació-pública-religiosa, que demana que aquesta dimen-sió quedi reduïda exclusivament a l’àmbit privat i que estaria dis-posada a escapçar bona part de la nostra cultura si això els garantia que la religió –de qualse-vol mena– desapareix del mapa públic. A Vilade-cans, en tenim una bona representació, d’aquest sector.N’hi ha d’altres, com ser-vidora, que voldrien que es revisessin els acords Es-glésia catòlica - Estat, per tal de garantir l’aconfessi-onalitat de l’Estat i d’aca-bar amb alguns privilegis de l’Església que em sem-bla que no aporten res de bo ni a la societat ni a la mateixa Església. Però a qui, alhora, un reconeixe-ment públic de la dimen-sió religiosa els sembla important i necessari, sen-se que calgui imposar res a ningú.N’ hi ha, al contrari, que enyoren aquells temps del cuplet en què l’Església manava molt i les lleis es feien amb “nihil obstat”.I deu haver-hi la gent normal, que no hi pensa gaire en aquests temes, a qui des d’un punt de vis-ta cultural l’Església no els pesa gaire, i que desconfien de les reli-gions “noves” a casa nostra (però que a la resta del món ja fa molts i molts anys que hi són).

Per això m’ha sorprès que ara l’associació d’ateus s’hagi des-penjat amb aquests anuncis al bus, que podeu llegir en la imat-ge adjunta.De fet, a mi ja m’agrada que es parli de Déu. Dóna peu a fer-ne conversa amb molta gent de mol-ta mena. Igual que el Codi da Vin-ci, que va resultar una mica esgo-tador i al final fins i tot avorrit, però va animar un bon nombre de sobretaules. M’estimo més la polèmica que la indiferència.

No m’agradaria, però, entrar en campanyes i anti-campanyes. Al-tra feina tenim i només faltaria peixar vells dimonis a favor o en contra de Déu.A nivell personal, només voldria fer un parell de puntualitzaci-ons: – Jo em considero cristiana i dis-fruto molt la vida. Ho dic per si serveix. Segurament hi ha qui encara continua oferint un futur ple de calderes i inferns, i un pre-

sent ple d’estranyes prohibicions, però és minoria, de debò. El fill de l’amo predicava altres coses.– Creients o no creients, hi ha co-ses de què preocupar-te, si és que els teus veïns i veïnes no et són indiferents. La preocupació, la solidaritat i la felicitat no són in-compatibles, com molt bé sabeu.I, finalment, si tot això ha de ser-vir per refinançar el transport pú-blic a base d’anuncis a veure qui la diu més grossa, encara hi sor-

tirem guanyant. De tota manera, hi ha moltes prioritats socials que agrairien tots aquests diners, es-forços i preocupacions.Perquè, en el fons en el fons, el veritable manament del déu de la nostra civilització és aquest: “Qui paga, mana”. I aquest déu no el qüestiona gaire gent, més aviat hi ha molt d’interès a “refundar-ne” el culte.

Mercè Solé


Darrerament el drama de la guerra ha tor-nat de nou a prime-ra línia informativa.

Per desgràcia els atacs de Pa-lestina, Iraq i Afganistan no són els únics que s’estan produint a l’actualitat. Tot i això són els més mediàtics per a desgràcia de congolesos, somalis, sahara-uis...Amb això no vull treure foc a la irracional violència que s’està pa-tint actualment a Gaza i crec que qualsevol moviment que es faci a favor del cessament dels atacs és, no tan sols necessari, sinó fins i tot obligatori per part dels dife-rents estats.Crec que és important que tots ens conscienciem dels fets que estan succeint i posem el nostre gra de sorra per a, com a mínim, exposar el nostre malestar i la nostra discrepància amb la im-punitat que es tracten els atacs indiscriminats contra innocents. No podem restar en silenci men-tre milions de persones pateixen la guerra i les seves conseqüèn-cies. El català ha demostrat amb es-creix que és un poble solidari amb els seus (maratons televi-sives, campanyes de recollides d’aliments, roba, joguines...) i amb la resta del món. Encara re-cordo les massives manifestaci-ons contra el terrorisme del País Basc, contra la guerra de l’Iraq, les casserolades...Tot i això discrepo totalment amb la forma que tenen alguns conciutadans de sortir al carrer. Reclamar venjança no és preci-sament la forma més coherent de demanar la pau. El poble israelià també està format per gent inno-

Tots som Palestins?

cent que enyora la pau fins i tot més que nosaltres. No crec tampoc amb famosos le-mes com “aquí tienes mi nuca” (cridat a les manifestacions con-tra ETA, “tots som palestins, ti-betans...”. Sincerament crec que a milers de quilòmetres tots som valents. Jo potser sóc més inso-lidari, però de la mateixa forma que no desitjo les desgràcies alie-nes, molt menys les vull per a mi o els meus. Igual que considero que cap exèrcit pot autonome-nar-se de pau, cap pacifista pot ser rencorós o violent.Em declaro fins i tot contrari a la defensa a ultrança i cega dels pobles represaliats. Una cosa es desitjar la fi de la injustícia i una altra és veure pobles com el tibetà o palestí com el “súmmum” o pa-radigma de la humanitat. No es-tic gens d’acord amb el tracte que oferix la Xina al Tibet, però pot-ser una teocràcia medieval com la tibetana no és la meva forma política desitjada ni la que han de recolzar la resta d’estats.

De la mateixa forma considero que, si bé el poble palestí, com tots els altres del món, tenen dret a tenir, o com a mínim decidir, el seu estat (amb el seu territori), potser aquest no hauria de ser un país en el quan hi tingues-sin cabuda grups terroristes com Hamas o moviments extremistes totalment antidemocràtics i que celebren desgràcies com les de l’11-S.Hem de cridar, cridar ben fort contra qualsevol injustícia, però qualsevol manifestació, per so-rollosa que sigui, no ha d’oblidar que el nostre és un poble amb seny. Un poble que fins i tot du-rant els dies de festa del Nadal, sense renunciar a les necessàries celebracions, ha dedicat una part del seu temps a pensar en els al-tres.



les nostres entitats

Caviga és el nom d’un taller ocupacional per a persones majors de 16 anys i que pateixen una discapacitat psíquica valorada pels serveis de la Generalitat en un 65 %. Totes elles veïnes de Castelldefels, Viladecans, Gavà, Begues i Sant Climent.

Una mirada atenta ens fa descobrir una gran diversitat de situacions en aquests nois i noies que assisteixen al taller: l’edat, la mobilitat, el grau de disminució junt amb alguna malaltia afegida, la capacitat de treball, de centrar l’atenció en determinats as-pectes. En fi. De fet la seva discapacitat no els fa diferents de les nostres pròpies disca-pacitats: també nosaltres anem patint, en moments diferents de la vida, petites o grans disfuncions físiques o psíquiques. El nostre contacte amb ells ens fa de mirall. Deixes

de veure-hi persones amb disminució, per veure-hi, senzillament, persones. Perquè la disminució passa a ser accidental, queda en segon terme. I comences a adonar-te que tu també en tens, de limitacions, i no per això penses viure amb menys intensitat.En el taller, que depèn d’una fundació que porta el mateix nom, els 90 assistents fan feines diverses. Al-guns es preparen per anar a treballar en algun centre especial de treball o en alguna empresa normalitza-da que pugui oferir-los feina. D’altres fan activitats més encaminades a la seva estimulació i al desen-volupament de totes les seves habilitats. Tots van al centre a les 9 del matí i en surten a les 5 de la tarda. S’hi queden a dinar i disposen de transport adaptat per apropar-los tant com sigui possible al seu do-micili. Treballen, com la classe obrera del Delta, per a la Roca i per a d’altres empreses, que els faciliten

feines senzilles. I, com la classe obrera del Delta, pateixen la crisi i veuen disminuir la seva activitat laboral.Els pares i mares –i altres familiars, perquè algunes d’aquestes persones ja han perdut els pares fa anys– s’han constituït en associació, amb la finalitat de donar suport al centre tant com es pugui, i de formar una mena de grup d’ajuda mútua i de formació entre els diversos familiars. El funcionament és semblant al d’un AMPA.Un dels reptes pendents com a associació és sensibilitzar per a la “normalització” de la nostra mirada sobre la discapacitat, i el treball, junt amb d’altres associacions amb objectius semblants com pot ser Asdivi en el cas de Viladecans, perquè una deter-minada disminució no sigui obstacle perquè una persona es pugui relacionar amb d’altres, aprendre, treballar... sentir-se integrada, és a dir, no només considerada com a “perceptora passiva” de no se sap quina mena de serveis, sinó com a “aportadora activa” de totes les seves habilitats, coneixements i capacitats.L’Associació té la seva seu al mateix Caviga: al carrer Andorra, 64 de Viladecans, a tocar de Can Calderón.

Mercè Solé

L’Associació de Pares de Caviga


conèixer viladecans

Un cop hem conegut els veïns del costat, pujarem una mica per veure qui tenim a dalt. I a Viladecans si mirem amunt,

des de gairebé tota la població, hi trobem Sant Ramon.La coneguda com muntanya de Sant Ra-mon es troba situada a la serralada del Montbaig. Amb una alçada de 286 metres constitueix un dels espais verds més im-portants de la zona i sobretot un dels mi-llors miradors del Baix Llobregat i el seu delta. Hi ha fins i tot qui afirma que en dies de claror amb l’ajuda d’un bon equip òptic és pot arribar a veure el perfil de Mallorca. Això sí, mai no m’he atrevit a preguntar si ho veien abans o després de visitar el bar que hi trobem a dalt del cim.Bromes a part, és molt recomanable realit-zar passejades per la zona. El nivell de dificultat es assequible per a qualsevol amb ganes de caminar i gaudir d’un paisatge típic del bosc mediterrani.La pujada i baixada es pot realitzar a peu o en bi-cicleta tant pel seu vessant viladecanenc com per Sant Boi o Sant Climent. I a cada lloc trobarem una flora i sobretot una superfície i una diversitat fores-tal diferent.Pujant per Viladecans, uns dels punts de partida es troben a la carretera de Sant Climent o a la plaça dels Voluntaris Olímpics (davant del camp de beis-bol). Des d’allà els camins no tenen pèrdua i no es perd quasi mai de vista el nostre punt de referència, l’ermita situada al cim. Cal destacar de la pujada, a més de la flora i fauna, la possibilitat de contemplar típics masos de la zona o fins i tot les restes d’antigues bòbiles que anys en-rere s’aixecaven a la vora del camí.Com he dit, el cim està coronat per una petita er-mita dedicada a Sant Ramon i que dóna nom a la muntanya.Sant Ramon és el patró de les dones en estat i és per tant habitual trobar, dins del recinte sagrat, ofrenes i peticions dedicades al sant. Es diu que la mare de Sant Ramon va morir en el moment del part i que l’infant va ser tret del ventre de la seva mare obrint-la amb una espasa. Per això és conegut com el Nonat.

Sant Ramon (el veí del pis de dalt)

L’ermita fou construïda entre 1885 i 1887, segons sembla per un propietari que es deia Ramon, i tot i les seves reduïdes dimensions encara avui en dia és la seu de diverses celebracions litúrgiques i es pot trobar oberta al públic sovint. Està formada per una nau central reservada al culte i dos laterals dedica-des a cafeteria, la del cantó esquerre i magatzem, sala de exposicions, documentals... la ubicada a la nostra dreta si ens situem enfront de la façana.El nom històric de la muntanya és de Golbes i po-pularment també es coneixia com la fita, ja que en el seu punt més alt estava situat el punt que marcava el límits de Sant Boi, Viladecans i Sant Climent.Amb el nom de Golbes també es coneix una de les fonts que trobem si es decideix pujar pel cantó sant-boià. Aquest camí, també de gran bellesa natural, ens permet al seu inici, situat a la sortida de la car-retera de Sant Climent, contemplar la torre de Ben-viure amb una arquitectura que ens recorda l’art musulmà.L’entorn de Sant Ramon és doncs un altre dels nos-tres tresors, un lloc més on portar i poder presumir de la nostra vila davant de familiars i amics. La ges-tió de l’espai des dels ajuntaments de les ciutats a qui pertany, les activitats de diferents associacions per a repoblar i protegir l’espai, i sobretot la presèn-cia dels veïns de la zona fan que avui més que mai tinguem un bosc viu a Viladecans.



El personatge

En aquest primer nú-mero de l’any al Punt de Trobada hem vol-gut conèixer de prop a

l’Hermínia Bundó, que està al capdavant del quiosc de la Pla-ça de la Vila des de fa 20 anys. Va néixer a Barcelona, es va cri-ar a Sant Climent però viu a Vi-ladecans des de 1963, així que tenint en compte la botiga que regenta, la seva ubicació privi-legiada i també –val a dir-ho– el seu caràcter afable parlem d’una persona molt coneguda al poble, concretament en el seu nucli antic. El seu és el punt de venda de diaris més antic de Viladecans. Anys enrere havia

estat just al costat, on ara hi ha el bar Ca l’Andreu, a l’antiga botiga de Ca la Ferrera i, segons sembla, va haver-hi un temps (parlem de mitjans del segle XX) en què els pro-pietaris havien d’anar a buscar a peu els diaris fins a l’estació de tren de Gavà. Déu n’hi do. Però els temps han canvi-at molt d’aleshores ençà, dels quatre diaris amb què varen començar el 1989, quan varen agafar el quiosc arran de la ju-bilació de la senyora Al-berta (l’àvia de Ca l’An-dreu que va vendre diaris durant molts anys), han passat a tenir un ampli re-guitzell de diaris, revistes, col·leccionables, joguines,

contes per la mainada, joguines, llamins... fins i tot targetes T-10 per anar en transport públic! Una autèntica feinada, segons se’ns queixa, que no para d’augmentar i que no es veu recompensada: ho justifica amb els marges de bene-fici cada vegada més magres per les vendes de diaris i revistes, que són els mateixos des de fa 25 anys i que no tenen en compte l’aug-ment de feina que representa el cada cop més nombrós i complex repertori de promocions, campa-nyes i col·leccions que promouen aquestes publicacions per atreu-re més lectors. Diu tenir més de 100 títols a la venda, dels quals

molts han de ser retornats, so-bretot de revistes especialitzades o d’àmbits com la informàtica o l’automoció, que també estan no-tant l’aturada en el consum i en la compra de vehicles. Per número d’exemplars venuts, el número 1 és el Periódico de Catalunya en castellà, el segueixen a certa dis-tància la versió en català del ma-teix diari (que ha notat bastant l’aparició de la premsa gratuïta), la Vanguardia i a més distància El País, El Mundo, l’Avui o El Punt (que són gairebé testimonials). La premsa esportiva i la del cor continuen tenint bona accepta-ció, tant entre la gent adulta com entre la gent més jove que també té la seva oferta (digui’s Qué me dices, Cuore, etc...).I tot això, aquesta munió de mit-jans escrits que analitzen l’actua-litat política, esportiva, cultural i del cor, és en gran part el motiu que el quiosc de l’Hermínia esde-vingui sovint un espai de tertúlia. Ella ho resumeix molt bé: “Aquí es parla de tot, hi ha molt de trac-te amb la gent, vénen i comenten les notícies”. En certa manera això li recorda èpoques llunya-nes, quan els pagesos del poble, en dies de pluja o de mal temps, també la feien petar al mateix lloc de la plaça, just davant del que aleshores era l’establiment d’un dels tres ferrers que hi havia a Viladecans per ferrar els animals. Sigui com sigui, ens adverteix, “segons qui ve, a l’hora de parlar de futbol cal anar amb compte”,

Hermínia Bundó, al quiosc de la Plaça de la Vila

“Aquí es parla de tot”


no fos cas de ferir susceptibilitats a flor de pell. També diu que té tots els polítics de l’Ajuntament com a clients (“tinc bona relació amb tots”) i que és curiós veure els diaris que compren, ja que és fàcil ubicar-los ideològicament (els diaris i els polítics). Sobre el futur es mostra pessimis-ta. Ens explica el perquè de tants quioscos al carrer tancats: “És un treball molt sacrificat, només hi ha tres festes a l’any (Sant Esteve, Cap d’Any i Divendres Sant), és molt lligat, diumenges, dissab-tes... A més a més, si comences de nou surt molt car, perquè has de pagar la concessió a l’Ajunta-

ment, et cobren sempre els ports i per pagar-los cal que tinguis uns guanys, que també et perme-tin viure. Hi ha molta feina amb devolucions, facturacions...”. A banda d’això, considera que la ubicació del seu quiosc ha perdut atractiu per als seus clients : “El centre ha perdut molta vitalitat, des que van tancar la circulació de cotxes la plaça hi ha perdut, tots els comerciants de la zona ens hi vàrem negar. Ara que és zona peatonal, des de fa quatre o cinc anys, la gent ha de venir a peu i no hi ha aparcament. La gent és molt comodona i tampoc no han fet res de reclam. El comerç està

més fluixet”. També es mostra crítica amb les associacions de comerciants: “Els botiguers de la part baixa no n’hem format mai part. Ens han ensorrat una mica, primer amb multes i després pro-mocionant sempre el comerç de la part alta”. En definitiva, cons-tatem una vegada més el que ja hem apuntat des del Punt de Trobada en anteriors ocasions, el progressiu abandó o deteriora-ment del nostre centre històric al qual les instàncies públiques hi haurien de dedicar possiblement més esforços.

Josep Ginjaume

Teniu alguna foto, octaveta, retall de diari, o altre material del tipus que sigui

referent a la vaga de la Roca dels anys 1976-1977?

Estem recollint tot el material possible d’aquell esdeveniment de cara a l’exposició que se celebrarà

a l’Auditori Pau Picassodel 12 al 28 de març.

Poseu-vos en contacte amb el Grup Tres Torres a través del correu electrò[email protected] o trucant al número 652 947 107 (Jaume Lligadas)

abans del 31 de gener.

En farem una còpia i us ho tornarem.

Perquè és la història de tots, i no s’ha de perdre!

Número 18

Documents

Transcript of Número 18