de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

13Any 2

15 de juliol 2008

Sumari

MamutsVa ser tota una satisfacció la notícia de la troballa, a la zona de Can Guardiola i amb mo-tiu de la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, d’un important jaciment de restes de mamuts i altres grans vertebrats, datables entre 20.000 i 100.000 anys enrere. Diu que pot ser el jaciment més important del sud d’Europa. La troballa ha estat possible gràcies al fet que la zona havia estat catalogada com d’ex-pectativa arqueològica, i per aquest motiu les obres havien de fer-se amb un permanent seguiment en aquest sentit. I certament que aquesta previsió ha valgut la pena. Ara tenim al davant un important repte: com fer perquè d’aquesta troballa se’n pugui be-neficiar la nostra ciutat. O, dit d’una altra manera, com assegurar que tota aquesta riquesa es quedi a Viladecans, i en puguem fruir, i la puguem ensenyar. Perquè seria ben trist que tot això se n’anés a qualsevol museu important de Barcelona, i a Viladecans dels mamuts només en quedés el record.Fa uns anys, si algú hagués dit que Viladecans tenia unes àmplies potencialitats turísti-ques, li haurien dit que si s’havia tornat ximple. Doncs ara ja tenim clar que sí que les té. Els mamuts de Can Guardiola s’afegeixen a la reserva del Remolar, i a l’ermita de Sales, i als carrers del centre històric, i a la Torre del Baró, i a la Torre Modolell, i a Cal Menut... Tenim de tot, i cal treballar al màxim per conservar-ho tot, i íntegrament. En aquests mo-ments, segurament que el repte més immediat que tenim és la rehabilitació de tot el con-junt de Can Modolell, sense escapçar-ne res. També, assegurar que Cal Menut es conservi com cal i pugui ser visitable. I així successivament.Perquè a Viladecans tenim moltes riqueses, i les hem de poder disfrutar.

Bon

estiu

i fins al

setembre!

2 La marxa del cranc. Miguel de la Rubia

3 Sant Ramon, en mans de les immobiliàries. Ricard Caba

4 El Jardí de l’Ajuntament. Jaume Lligadas

5 Fent lligams. Mercè Solé

6 La encrucijada saharaui. Rosa Mercader

8 Una pedra a la sabata… Mercè Solé

9 La Lira, per disfrutar cantant. Idoia Baixench

10 Indiana Jones a Viladecans? Consells per al senyor Ford. Víctor J. Martínez

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 2

A les darreres dècades del segle XIX, es van produir algunes de les mobilitza-cions més importants de la història del moviment obrer internacional. Eren les

que tenien com a objectiu l’aconseguir millores en les condicions de treball i concretament per la limitació de l’extensa jornada laboral que es tre-ballava fins aleshores. Es tractava d’aconseguir les 8 hores de treball, les 8 hores de descans i les 8 hores per al lleure. Uns fets dramàtics durant les mobilitzacions i vagues, en aquell 1886, van fer consignar la data del Primer de Maig com la festivitat internacional dels treballadors.Ara, en el segle XXI, sembla que anem en sentit con-trari a l’avenç social i les conquestes laborals acon-seguides en els segles XIX i XX. I hi ha un responsa-ble amb nom i cognoms: la Unió Europea. Una UE que podem dir que segueix la marxa del cranc, és a dir, anant enrere tant en el camp social com en el camp dels drets laborals. Una Unió Eu-ropea que està posant molts treballadors contra les cordes amb la seva política econòmica i monetària.Però aquest cranc en aquest moment està utilitzant les seves pinces agressivament:Una, per aprovar, el passat 10 de juny, una directi-va d’ordenació del temps de treball, que ens pot fer retornar als temps d’abans d’aquell Primer de Maig de 1886. Una directiva que per un costat incorpora un acord privat, inclòs desprès de signar el contrac-te de treball, entre l’empresari i el treballador que permet un increment de la jornada laboral. També introdueix la possibilitat d’ampliar la jornada labo-

ral fins a 60, 65 o 78 hores per setmana. A més es redefineix el concepte de “temps de treball” consi-derant temps de treball el temps que s’estigui en activitat, pretenent no considerar com a “temps de treball” els períodes que s’ha de romandre a l’em-presa o estant requerits: per exemple, les guàrdies mèdiques. Amb aquesta proposta difícilment es po-drà mantenir aquella realitat, de les 8-8-8, que van fer possible els nostres avantpassats.L’ altra pinça en aquest moment podria ser l’ano-menada “directiva de la vergonya” una directiva de retorn dels immigrants, que comportarà la deporta-ció, com a delinqüents, d’aquells que l’únic delic-te que han comès es no tenir papers i haver vingut buscant una vida millor. Però que a més poden ser internats, fins a 18 mesos, en centres d’internament que presenten unes condicions més que qüestiona-bles. En resum, criminalitza de nou el fet migrato-ri.Però als crancs, les dues pinces s’acompanyen de més potes, i que en aquest cas de la UE podrien suposar el Tractat de Lisboa. Un tractat, al qual Ir-landa ha dit que no i que en molts altres països ni coneixerem ni podrem opinar d’ell. Un tractat que seguint l’estela de la malmesa Constitució Europea (?) ens promet més del mateix, involució.Un cranc amb nom “Unió Europea”, al qual haurem de tallar pinces i potes si no volem veure com es va menjant tots els drets socials i laborals aconseguits durant molt de temps.

Miguel de la Rubia

La marxa del cranc

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 3

El 68’70 % del terreny forestal, en propietat de constructores i immobiliàries La Plataforma Salvem Oliveretes ha tingut accés a un expedient que conté un inventari de la propietat ca-dastral, datat el 7 de maig de 2008, en què figuren la re-lació de propietaris de la zona forestal de la muntanya de Sant Ramon en el terme municipal de Viladecans. Des de la ronda de cornisa per sobre el camp de beisbol que, segons l’ajuntament, ha de marcar el límit de la ciutat, fins al capdamunt de la muntanya de Sant Ramon, en terme municipal de Viladecans, hi ha un total de 1.213.552 m2 (121,3 Ha) dels quals segons el PGM, només el 143.121 m2 (14,31 Ha) són urbanitzables no programats, i la resta 1.070.431 m2 (107 Ha) són rústics, agrícoles i forestals, o sigui no urbanitzables. El sòl no urbanitzable Dels 1.070.431 m2 no urbanitzables, el 68’70 %, són de propietat de constructores i immobiliàries, que han anat comprant terrenys durant l’última dècada. Destaquen com a propietaris, el president de la patronal Confederació d’Empresaris del Baix Llo-bregat, Paz Dorado, que per mitjà de tres empreses relacionades amb ell, Construccions Sant Ramon Viladecans, Global Inversiones Europeas GIE, i Im-mobiliaria Cal Simon S.L., controlen el 31’67 % de la zona forestal. En la pàgina web de GIE, encara promouen el projecte urbanístic il·legal en zona fo-restal “Residencial Sant Ramon”.El segueixen Josel S.L., del Grup Núñez i Navar-ro, amb un 17’44 %, Construcciones y Promociones Apolo amb un 8’36 %, Royal Urbis amb un 3’43 % i Construcciones Facoma S.A. amb un 3’28 %. Al-tres propietaris menors són Can Clota S.L. (2,65 %), i BBVA (1’87 %). El sòl urbanitzable no programat Dels 143.121 m2 de sòl urbanitzable no progra-mat, 93.991 m2 (el 65,67%) són de la Immobiliària

Sant Ramon, en mans de les immobiliàries

La Colonial, mentre que 29.418m2 (el 20,55%) són de Construcciones y Promociones Apolo, i la resta, 19.712m2 (el 13,77 %), pertanyen als actuals propie-taris de la masia de Can Torrents. L’ajuntament vol “preservar” la zona Tot i això, el passat més de novembre, forçat per la denúncia a l’empresa GIE per part de la Plata-forma Salvem Oliveretes, l’ajuntament va aprovar una moció tot manifestant la voluntat de protecció i preservació de la zona forestal de la muntanya, ac-tivant els mecanismes necessaris per dur a terme la màxima protecció mediambiental de la zona. Fins i tot, va ordenar als seus serveis tècnics i jurídics que estudiessin la situació actual dels terrenys, i establissin contactes amb qui correspongui, per tal d’implementar sobre el territori els mecanismes de protecció ambiental més adient.No sabem com duen a terme aquest compromís, però veient aquesta situació la cosa pinta malament en el seu objectiu. És més, el conveni signat per l’ajuntament amb la Immobiliària La Colonial, per tal d’alliberar sòl urbanitzable no programat i així ampliar el parc forestal públic, veiem que hi ha un tercer interlocutor com és Construcciones y Promo-ciones Apolo que amb un 20’55 % del sol, també voldrà treure’n profit...En definitiva, tot un panorama incontrolable...

Ricard Caba i Calbet

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 4

“Aquest any 1992, és un any en el qual celebrem molts centena-

ris a tot arreu. A la nostra vila, l’edifici de l’Ajuntament també ce-lebra el seu. Ens ho diu la llinda del balcó que dóna a la plaça. Diu: Any 1892, per tant ja són cent anys.”Així comença l’Isidre Dolz el ca-pítol sobre el jardí de Can Modo-lell en el seu llibre “Un resum de la història del segle XX a Vilade-cans”, i després continua: “Cal suposar que el jardí de l’Ajunta-ment també ha de ser d’aquella data, ja que, en la transformació de la casa pagesa en la mansió senyorial que va fer la senyora Magdalena Modo-lell, el jardí havia de ser complement d’aquesta construcció i, per tant, també centenari. I permeteu-me es-criure Jardí en majúscula, ja que, al meu entendre, bé s’ho mereixen els arbres que l’embelleixen.”El desenvolupament industrial a la Catalunya del segle XIX, fa aparèixer una burgesia que utilit-zà el modernisme per expressar i reafirmar el seu estatus social. És per tant a finals d’aquest segle i principis del XX quan la cons-trucció de palaus modernistes és una constant entre les classes be-nestants del nostre país. Aques-tes construccions solen anar acompanyades d’un jardí que es converteix en una peça fonamen-tal del conjunt del palau, a on es produeix una íntima relació entra el jardí i la casa, units per l’entra-mat de pèrgoles, emparrats i es-cales d’accés, per tal de sentir-se inmersos en un mateix espai.En aquests jardins, generalment d’estil romàntic, l’aigua n’és la protagonista, amb fonts, canals, pontets, cascades i llacs, així com rocalles, grutes i ocelleres.

El Jardí de l’Ajuntament

També són característiques les línies rectes de les baranes, les balustrades i escales amb petits trams d’esglaons, convivint amb els revolts dels camins sinuosos amb racons i petits berenadors, tot plegat decorat amb un gran nombre d’espècies botàniques amb incorporació d’arbres i plan-tes exòtiques.Tots aquests elements, tots abso-lutament, es trobaven en el jardí original que Magdalena Mo-dolell es va fer construir a Can Modolell, per a gaudi de la seva família i de les amistats que els visitaven.Malauradament, la major part del jardí es va enderrocar en els pri-mers anys de la postguerra. Per sort encara ens queden, tal com explica Isidre Dolz en el seu llibre, diverses espècies botàniques com la singular xicranda (Jacaranda se-miserrata), les palmeres de vint-i-vuit metres (aquestes mides són de 1992), la Wiscania chimenis, arbust enfiladís que dóna ombra a la terrassa lateral de l’edifici, i un pebrer bord (Schinus molle) a tocar del carrer del Sol. També

és testimoni d’aquella época la fantàstica ocellera que veiem en la fotografia feta des de la porta del carrer Àngel Guimerà. I per últim, encara ens queda una part de l’arquitectura d’aquell jardí romàntic, que és la malmesa ba-lustrada de la terrassa i les esca-les d’accés des de la planta noble del palau de Can Modolell. El 2001 es redactà un document consensuat entre l’Ajuntament i la Plataforma Cívica del Casc Antic que sobre espais lliures que diu: “L’objectiu principal serà man-tenir el caràcter del jardí de la Torre Modolell, i preservar els exemplars vegetals protegits. En conseqüèn-cia, la seva posterior urbanització vetllarà per mantenir i potenciar el seu caràcter exòtic, amb el domini de la vegetació i l’ambient íntim i tranquil d’aquest racó”. Sens dub-te que la voluntat expressada en aquest document, comporta res-pectar plenament la integritat dels elements tant vegetals com arquitectònics que conformen el caràcter del jardí de la casa palau de Can Modolell.

Jaume Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 5

14 de juny. Dia intens des de prime-ra hora del matí. Segona edició de l’Entrellaça a Viladecans, una acti-vitat promoguda a partir del Con-

sell de la Convivència, en la qual hi han parti-cipat enguany un munt d’entitats dedicades a la cooperació i a la solidaritat.Els objectius són diversos: que les entitats es cone-guin, que es visualitzi de manera positiva la diver-sitat cultural de Viladecans, que les persones trobin un espai on relacionar-se diferent de l’habitual. En aquest sentit, l’activitat “estrella” és el dinar con-junt. Cadascú se’l porta… i el comparteix. Tenint en compte els diferents orígens, acabes tastant menjars molt diferents. I una bona manera d’acollir amb gust la diversitat és justament això: fer-ho a través del gust. Enguany, respecte a l’any passat, ha millo-rat l’organització i, sobretot, ha millorat la diversi-tat dels participants.L’Entrellaça ha ofert altres aspectes interessants, que potser no es veuen a primera vista, però que, al meu parer, són els que realment van teixint aquesta cohesió social que tots volem però que de vegades no sabem gaire com concretar. En primer lloc, el treball conjunt d’una comissió sorgida del Consell de la Convivència. És un treball en xarxa amb tots els ets i uts: alguns dels membres de la comissió han fet formació conjunta sobre el tema de la migració durant gairebé nou mesos; es nota molt que la seva participació no ho és a nivell personal, sinó que implica les entitats que hi són al

Fent lligams

darrere. Que hi ha ganes, vaja. La gent fa amics, cosa que mai no sobra. Les entitats descobreixen nous horitzons i perspectives i se senten més valorades i estimulades. Frueixen també de l’oportunitat de donar-se a conèixer en un marc més petit i més es-pecialitzat que el de la Mostra d’Entitats. Potser el secret és que, d’una banda, la gent fa aportacions valuoses i que, de l’altra, la regidoria les recull. O sigui, que no són reunions de pur tràmit, vaja. En segon lloc, s’ha muntat una jornada amb la col-laboració de dues regidories de l’Ajuntament (Con-vivència i cohesió social i Agermanaments, solidari-tat i cooperació internacional), de dos colors polítics diferents. Això hauria de ser el més habitual, però el treball transversal i conjunt és altament lloat sobre el paper per les administracions públiques, però em consta que a la pràctica tothom és molt gelós del propi xiringuito i que costa molt fer res en conjunt.L’Entrellaça no és una activitat “estrella”. La Mos-tra d’Entitats reuneix molta més gent.Les Festes de la Diversitat que s’han fet i es fan arreu segu-rament són més acolorides i exòtiques. Però l’En-trellaça té la qualitat d’anar avançant a poc a poc de manera sòlida, creant realment lligams entre la gent, fent real la tan suada participació ciutadana. No ens movem només a nivell de bones sensacions, sinó d’anar teixint llaçades reals entre col·lectius i entitats. Els fruits es veuran sobretot a llarg termini, però jo crec que som en el bon camí.

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 6

El pueblo saharaui padece una situación dramática. Mientras una parte de su población permanece en el Sáhara Occidental con sus derechos fundamentales pisoteados cada día, la otra sobrevive en los campa-

mentos de refugiados de Tinduf ante la pasividad de la comu-nidad internacional.

Allí, en medio de la hamada argelina, cada día son más fuertes los gritos que reclaman el retorno a la guerra. Ese paso constituiría una inmolación estéril de cen-tenares, tal vez miles de jóvenes, que de cualquier manera parecen estar condena-dos a sacrificar sus vidas y sus sueños.A poco que rasquemos en nuestra histo-ria reciente, descubrimos avergonzados cómo España cedió la administración de la última colonia africana desde la agonía de quimeras imperiales, pero que dejó inconcluso y empantanado el proceso de autodeterminación. No queremos que nuestro país participe en ningún tipo de guerra, y ante todo debemos evitar ser los causantes de cualquier masacre.En abril, el diario El País dedicó su contra-portada a Aminetu Haidar, que después

de sufrir prisión y torturas sólo tiene palabras de conciliación. Ahí reside su verdadera fortaleza y una de las pocas luces de es-peranza en este conflicto: el enfrentamiento pacífico y tenaz de la justicia y la razón contra la violencia y la arbitrariedad.Pero el pueblo saharaui no puede convertirse en un parque temá-tico para la solidaridad ni podemos arrinconarle en un callejón sin salida.El Gobierno español debe asumir sus responsabilidades y favo-recer una salida que no resulte insultante para los 250.000 refu-giados que cada día nos ofrecen una lección de civilidad. Si nos cruzamos de brazos, ¿con qué cara miraremos a los ojos de los más de 10.000 hijos del desierto -niños y niñas alegres y vivarac-hos en un exilio sin esperanza- que pasarán este verano junto a nosotros?Viladecans Pel Sàhara acoge este año a tres niños saharauis.

Rosa Mercader

La encrucijada saharaui

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 7

I si despengéssim les llumetes de Nadal?

Al juliol potser que ja toca.

Aquestes altres “plaquetes” encara fa

més temps que s’haurien d’haver despenjat!

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 8

… de les administracions públi-ques hem de ser les persones que veiem la pobresa de la vora, per tal de contribuir, amb la nostra insistència, a fer prendre, a qui correspongui, mesures polítiques que l’evitin. Així ens parlava a una bona colla de persones vin-culades a Càritas de Viladecans Mercè Darnell, treballadora social i antropòloga el passat 26 de juny.Va ser durant una xerrada sobre la necessitat de la sensibilització i arran de la presentació de la memòria de Càritas a Viladecans l’any 2007. (podeu baixar-vos la memòria de Càritas, si us interes-sa, des del bloc mateix del Punt de Trobada, en aquesta adreça: http://www.slideshare.net/puntviladecans/memor07

Un sistema complementari

Penso que la Mercè Darnell te-nia raó. I no pas per ganes de dir sempre que les administracions públiques no treballen bé, sinó perquè sovint la pobresa esdevé invisible als ulls dels ciutadans. També perquè la realitat social canvia a grans velocitats mentre que les institucions com ara el sistema de Serveis Socials, tenen estructures en general poc àgils. De fet són dos sistemes que es complementen mútuament. Les entitats socials poden detectar determinades necessitats i fins i tot donar-hi resposta més ràpida-ment, però no tenen ni els recur-sos ni la solidesa ni, òbviament, la potestat de governar o de le-gislar des d’una perspectiva àm-plia i global. I les administracions tendeixen a la lentitud i a la ru-tina per naturalesa, senzillament perquè són grans i complexes, al marge del seu nivell d’eficàcia.

Una pedra a la sabata…Fer-nos sensibles per im-pulsar canvis

Aquesta tasca de sensibilització, no només de les administraci-ons, sinó també dels ciutadans, és igualment indispensable si es vol evitar de caure en el pater-nalisme o en la beneficència. A les entitats com Càritas s’atenen les persones que pateixen deter-minades mancances justament perquè deixin de patir-les. I se-ria pretenciós i prepotent pensar que amb la nostra sola interven-ció, sovint insignificant en rela-ció a la dificultat real de la gent, les coses s’arreglen. Si anem a fons dels problemes, hem d’anar també a les causes que els provo-quen, que solen ser complexes i d’ampli abast i que solen tenir una dimensió política important. D’aquí que sigui fonamental i desitjable la vinculació entre qui s’ocupa de la gent que pateix i qui s’ocupa de la política.

El plus del voluntariat

Un altre aspecte a tenir en comp-te és que el teixit social que és en contacte amb les persones més

vulnerables pot jugar un paper insubstituïble d’acollida i norma-lització que per part dels profes-sionals difícilment es pot donar. Perquè es fan rols diferents, que requereixen un determinat marc per ser eficaços, i perquè els pro-fessionals són limitats i a més són vistos sovint com a persones amb poder. Un exemple: la psicòloga o la treballadora social que atén una persona o un grup de per-sones no pot segurament anar al cinema amb elles, o a veure una exposició o a fer un cafè; o rara-ment se les trobarà, en condici-ons d’igualtat, al mercat o al forn o a la sortida de l’escola. En canvi les relacions de bon veïnatge del voluntariat afavoreixen espais de trobada que permeten fer moltes xerradetes informals, sortides, acompanyaments i una amistat gratuïta que facilita la inserció de la gent. Això també és cohesió so-cial i no té preu.

En fi. Que en aquest món hi ha lloc per a pedres, peus i sabates, cadascú jugant el seu rol i sempre a favor dels més vulnerables.

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 9

les nostres entitats

La Lira, per disfrutar cantant

L’Agrupament Coral La Lira de Vilade-cans és una coral nascuda l’any 1945 i, per tant, una de les corals amb més tradi-ció de Catalunya. La coral va néixer com

a cor d’homes, va evolucionar com a orfeó (Massa Coral Orfeònica La Lira, l’any 1951) i es consoli-dà com a Agrupament Coral La Lira, Coral Mixta Adulta, l’any 1971. L’any 1995 vàrem celebrar el 50è aniversari de la fundació de la nostra coral. Per aquest fet es va publicar el llibre El Cant Coral a Viladecans. La Lira (1945-1995).El nostre objectiu és la divulgació dels valors artís-tics, culturals i humans del cant coral.En aquests més de seixanta anys d’història La Lira ha combinat les actuacions de caràcter local a les diferents festes de Viladecans, amb actuacions i intercanvis d’àmbit comarcal, i amb sortides arreu d’Espanya i Europa: actuacions a Osca (1975), Va-lència (1978), Calaceit (1980), Eslida (1981), Andorra (1987), Vivaro, Maniago i Morsano de la regió ita-liana de Friül (1989), Lisboa i Extremadura (1992), Ponte Arche de la regió de Trentino (1994), País Basc (1997), Baselga di Pinné de la regió de Trentino (1999), St. Herblain (2002).

Els musicals és un altre gènere molt treballat per “La Lira”. L’any 1985, al gener i setembre, la Coral La Lira i la Coral Ars Nova de Martorell van ofe-rir la representació coral i instrumental de l’obra “Jesucrist Superstar/Melodies The Beatles”; l’any 1998, juntament amb les corals Orfeó Santa Coloma de Santa Coloma de Queralt i Coral Amics del Cant de la Múnia, va presentar l’obra “ El Fantasma de l’Òpera”, de la qual se’n van fer diferents actuacions arreu de Catalunya; i l’any 2003, juntament amb la coral Orfeó Santa Coloma de Queralt, va presentar l’obra “La Bella i la Bèstia”, que es va estrenar a l’acabat d’inaugurar Àtrium de Viladecans i es va representar, també, arreu de Catalunya amb gran èxit de crítica i públic. Totes aquestes obres van ser enregistrades posteriorment.En l’actualitat l’Agrupament Coral La Lira està for-mat per prop de 20 cantaires, de totes les edats, que tenim ganes de passar-ho bé gaudint de la música. Assagem els dimecres a la nit a l’Auditori Pablo Pi-casso, i tothom a qui li agradi cantar estar convidat a sumar-s’hi, no calen coneixement musicals i els interessats podeu acostar-vos a l’Auditori per co-neixe’ns o trucar al 617603649.

Idoia Baixench

Viladecans, punt de trobada - Núm. 13 - Juliol 2008 10

conèixer viladecans

Indiana Jones a Viladecans?Consells per al senyor Ford

Fa poques setmanes va produir-se la estrena d’una nova entrega de l’Indiana Jones, l’intrè-

pid arqueòleg, professor, aven-turer… que arriscarà la seva vida per trobar i recuperar les restes més increíbles.La veritat és que de moment no he tingut l’oportunitat de veu-re a quin embolic acabarà anant a parar aquest bon senyor, que, si tingués la mateixa facilitat en trobar tresors arqueològics com embolics, no hi hauria món per encabir-los tots. Però no, desenganyem-nos. La vida de l’arqueòleg no es ben bé com l’explica el senyor Spielberg. No cal anar a l’excavació amb un fuet i una pistola, ni tampoc es troben totes les restes ben col-

locades entre mortífers paranys.Benvolgut senyor Ford, vol un humil consell? No se’n refïi més del senyor Spielberg, ni molt menys d’en George Lucas. Vosté ja no està per aquestes coses. Bus-qui’s una feina més tranquil.la o si no…. vingui a Viladecans.Aquí també tenim un jaciment arqueològic, que no és per des-merèixer les mines de Gavà, ni el magnific spa que es muntaren els romans a Sant Boi (o sigui les ter-mes), però el nostre és possible-ment el més important d’Europa dintre del seu context cronològic pel que fa a restes prehistòriques de proboscidis (mamífers de gran dimensió i amb nas en forma de trompa).Es tracta d’un conjunt de restes que daten des de 20.000 fins a

100.000 anys i demostren la pre-sència de mamuts a la nostra vila en aquells temps.Ara els viladecanencs tenim un nou motiu per sentir-nos orgullo-sos de la nostra ciutat. Si, durant les vacances, algú de Móstoles ens comenta que és del poble de l’Íker Casillas, nosaltres podrem contestar-li que som del poble dels mamuts.Per cert, senyor Ford, si finalment l’he convençut, només li indico que a Viladecans des de l’aereo-port hi pot arribar amb la Renfe. I allà, amb el Vilabús, vagi a la zona de Can Guardiola, tocant la Riera de Sant Llorenç, que és on tenim el jaciment.I recordi que aquí encara s’exca-va amb pic i pala, res de pistoles. Els catalans som així!

Víctor J. Martínez

Un mamut a qui, sí, Viladecans li ha agradat!