ABRACADABRANT!Núm.4 novembre 2011

El sociòleg anglès Anthony Giddens diu quevivim dins la Turbomodernitat, en un móndesbocat que tendeix a l’acceleració. El valorcentral de la societat és la velocitat, i d’aquíneix la tendència al fast­food, la passióautomobilística, i la valoració de fer milcoses a la vegada. No obstant això, potservull fer les coses més ràpidament però novull viure més de pressa, no vull morir aviat.La velocitat és un valor adequat dins lesnoves tecnologies i les distàncies espacials,però no és aplicable a les relacionshumanes, precisament perquè les accions oqualitats més intrínsicament humanes nodemanen rapidesa. No es pot educar ambpresses, ni estimar amb presses, ni cuidarun malalt amb presses. La velocitat ens faarribar més aviat a la meta però ens amagael sentit i la bellesa del camí, i en moltesocasions ens fa ensopegar. La velocitatrelega els últims cinc minuts al passatpretèrit, i aquest canvi accelerat provoca lanostàlgia del passat, i ens alguns casos lareacció a la novetat. Els filòsofs grecsentenien que els homes savis feien les

coses lentament, però no es tracta de lalentitud del qui romanceja o es distreu, o delqui allarga les accions o la responsabilitatper la mandra. Es referien a la lentitud delqui dedica temps a les coses que estima, delqui s’hi concentra per conèixer enprofunditat, del qui sap copsar el valor d’allòque fa i no ho relega en benefici d’altressuperficialitats. En el fons, la lentitud denotaque estimem allò que fem, i que no tenimpresses per acabar­ho. Per exemple, quanparticipem en una bona conversa i desitgemque no acabi mai, o quan estem amb lespersones que estimem i no ens en voldríemseparar. En realitat només volem que passinràpid els mals tràngols. Si sentim quenecessitem que els dies passin ràpidament,potser és que no hem escollit bé les coses oles persones a què ens dediquem. Laintimitat, allò que som, i que no és sempreallò que fem, demana lentitud, saborejar,contemplar. Sí, vull ser lenta!Nuwanda

VULL SER LENTA!

LES PALPITACIONS DEL MES:LUKE HAYNES ­ Nine and a Half Psychedelic Meditations on British Wrestling of the1970s and early '80s

Luke Haynes assegura que el seu primer disc amb The Auters vasignificar l'inici del Brit Pop, tot i que només se'n van vendre 12000còpies. Les llistes de vendes sempre han sentit al∙lèrgia pels autorsque fan el que volen, però això no sembla que l'hagi preocupat mai.Haynes és un d'aquells pocs compositors tocats per la gràcia de lamelodia, una cosa que tostemps ha demostrat com a The Auters, coma Black Box Recorder o, ara, amb el seu propi nom. Aquest "9meditacions psicodèliques i mitja sobre la lluita lliure anglesa dels anys

70 i principis dels 80" és una mena d'àlbum conceptual en què apareixen tot de personatgescom Kendo Nagasaki, Rollerball Rocco o Big Daddy, que eren, efectivament, lliutadorsd'aquella època, però també d'altres com Catweazle, que era una sèrie de televisió. El queen realitat fa Haynes és una regressió cap a aquella època i les coses que feia amb el seupare, ara greument malalt, un viatge pels racons més tendres i foscos del cor. I val la penafer­lo en la seva companyia, perquè encara que a Rock Opera ens avisi que no és LeonardCohen ni Nick Drake, és Luke Haynes.Flush

BSOCRÒNICA DEL 59 FESTIVAL DE DONOSTIA

En aquest article surto de la normalitat, deixem de banda elscomentaris de pel∙lícules amb arrel musical. La 59a edició delFestival de San Sebatian va acabar l’últim dia amb gran polèmica,per la decisió de designar la pel∙lícula Los pasos dobles com aguanyadora de la Conxa d’or (jo penso que va ser una elecciócorrecta, més que res per la qualitat que ha demostrat sempreIsaki Lacuesta). Però a part dels premis el festival amaga unavarietat extensa de “grans” pel∙lícules que no tenen tan ressòmediàtic. Destaco Kiseki/I wish del director japonès Kore­eda unfilm molt peculiar i tendre, pot ser una gran pel∙lícula per a iniciarels nens grans al setè art de qualitat, descobrim el món queveuen els nostres infants dins el món dels adults, ells sempreveuen les solucions als nostres problemes abans que nosaltresmateixos. D’aquesta pel∙lícula surt la frase del Festival, un delsnens pregunta "Què vol dir indie?" i un respon "Que s’ha

d’esforçar més..." Molts dels films presentats en el Festival tenien com a temàtica comuna lasituació actual de crisi, queda molt ben reflectida en la nova pel∙lícula de Johnnie To, Lifewithout principle, en la qual diversos personatges queden afectats per la crisi financera,inclosa la màfia. Una altra pel∙lícula a destacar és Happy End d’origen suec, en la qual elspersonatges al final tenen vincles entre ells, i en la qual la mentida i la falsedat és l’arrel delmón on viuen. Va ser la guanyadora al premi de la millor fotografia, que té una granimportància perquè la llum ens explica l’estat dels personatges. Cal destacar l’actriu MalinBuska, una de les actrius que varen deixar empremta entre els assistents del Festival. De labonica illa d’Islàndia va arribar Either Way, una road­movie en què tota la pel∙lícula transcorreal costat d’una carretera perduda d’Islàndia, i realment després de veure­la només tens ganesde comprar el primer bitllet d’avió cap a Islàndia. La història és la de dos treballadors quedurant l’estiu es dediquen a pintar les línies de la carretera. Continuo parlant ara d’ unapel∙lícula americana, Rampart, que em va deixar amb una sensació agredolça. Tracta sobreun policia corrupte, alcohòlic, drogoaddicte, misogin, egocèntric, racista de Los Angeles, i enla qual apareixen actors amb solera com Woody Harrelson, Robin Wright, Sigourney Weaver iamb el guió de James Ellroy.No sóc un gran entusiasta dels melodrames, però faig reverències per la pel∙lícula portuguesaSangue do meu sangue, en què coneixem una família que viu als afores de Lisboa, la mare fatot el possible per mantenir­la unida, amb un pare absent i una germana que encara no sap ons’ha de col∙locar a la vida, juntament amb els seus dos fills. Una pel∙lícula excel∙lent però cruade veure, encara que el final sigui molt previsible.El país d’Àustria té un problema: els austríacs estan malalts. L’obra de Michael Hanekedemostra que l’estat mental dels austríacs és un cas clínic i la pel∙lícula Still Life certificaaquesta teoria. Sota l’aparença d’una família perfecta, descobrim un pare que guarda un gransecret que amaga, tot s’acabarà quan el fill descobreix què fa el seu pare quan viatja a lacapital. El cinema marroquí per a mi és un gran desconegut, però després de veure Sur laplanche hem d’estar atents a la producció que es realitza al país nord­africà i esperar si arribaalgun film a les nostres pantalles, la directora Leïla Kilani ens explica la història d’una joveamb les idees molt clares i amb una filosofia de vida de supervivència, de dia treballa en unafabrica pelant gambes i a les nits, aprofitant l’assistència a festes particulars, es dedica

a petits furts; també coneixem les seves amigues, els petits carrers de Tanger i la presenttransformació de la ciutat portuària.Abans comentava que moltes pel∙lícules tenien en comú la temàtica de la crisi actual, com areferent tenim la pel∙lícula grega Adikos Kosmos / Unfair World guanyadora dels premis almillor director i millor actor.Sotiris és un policia molt peculiar, solitari, bevedor i justicier, l’acompanyem en unainvestigació que realitza a les nits quan ja no porta la placa. Una altra perla és Las Acaciasuna senzilla i petita pel∙lícula argentina guanyadora de la secció “Horizontes Latinos”. El filmdescriu la vida solitària d’un camioner que es veu truncada per l’aparició d’una mare amb laseva filla (estrenada el 14 d’octubre). I per acabar l’ultima pel∙lícula vista en el festival va serMadrid, 1987 del director i escriptor David Trueba. Una pel∙lícula dels vividors que existien enaquell any, una pel∙lícula nostàlgica i que al mateix temps et va donant cops de puny a lapanxa per dir­te que encara vivim en un món real. El director i la petita actriu Maria Valverde(només petita d’alçada) varen presentar i defensar el projecte que van rodar, ja que ningú esva interessar a tirar endavant una pel∙lícula així . David Trueba és una gran narradord’històries, i és un home intel∙ligent i literat, no m’estranya que sigui amic de Pep Guardiola.Em deixava d'explicar­vos que a Donostia em vaig enamorar d’una jove rossa francesa, el seunom és Catherine Deneuve. No vaig tenir l’oportunitat de veure­la en directe, però va serdurant la projecció de Peau d’âne (Pell d’ase) dins la Retrospectiva Clàssica Jacques Demyquan vaig descobrir una jove Catherine Deneuve de la qual vaig quedar fascinat. I també vullrecomanar­vos joies de Jacques Demy com Les Demiselles de Rochefort o Une chambre enville, però no us fieu del seu fill Mathieu Demy.A partir d’ara, només em queda convidar­vos a visitar la vostra sala de cine i recomanar­vos elllistat de pel∙lícules abans esmentades. I sempre a les fosques.Buscapé

RACÓ LITERARIJoseph Roth: La llegenda del Sant Bevedor

El primer cop que vaig sentir parlar de Joseph Roth va seren una carta de Juan Marsé que van llegir després de lamort de Francisco Casavella. Marsé explicava que en unaconversa sobre escriptors jueus algú va dir que Philip Rothera el millor de tots, a la qual cosa Casavella, arrepapat enla seva butaca, va respondre amb un contundent “hay otroRoth infinitamente mejor”.Joseph Roth fou un escriptor austríac que va viure unperíode convuls de la història centreeuropea. Partidari dela monarquia austrohongaresa, va combatre a la primeraguerra mundial i, com a mostra de la seva fidelitat, méstard es va convertir al catolicisme. Però això no va impedirque, amb l'ascens del nazisme, hagués d'exiliar­se, que laseva família desaparegués en un camp de concentració i que la seva dona, quepatia esquizofrènia, fos assassinada en aplicació de lallei eugènica. Després d'una peregrinació constant perhotels de tota Europa, consumit per l'alcoholisme, vaacabar a París, on el 1939 va morir en ple delíriumtrèmens.

Fa poc vaig veure una edició de La llegenda del SantBevedor en català i vaig pensar que era unaoportunitat excel∙lent per iniciar­me en la literatura deJoseph Roth. És una novel∙la breu, una petitameravella que es pot llegir en menys de dues hores.Tots els capítols comencen amb la il∙lustració dequinze ampolles que es van buidant i, com si fóssimbevedors empedreïts, anem sospitant que, quans'acabi l'última ampolla, s'acabarà ladiversió. No crec que La llegenda espugui llegir com una novel∙laautobiogràfica. Intueixo que, com enla gran literatura, la realitat i la ficcióes mesclen d'una maneraindistingible. No obstant això, tinc lasensació que reflecteix quelcom quetambé estigué present en la vida deRoth, el fet que l'alcoholisme moltscops és un símptoma i no unamalaltia. Sovint, el que encalçal'alcohòlic fins a la fi dels seus dies ésun passat del qual no pot fugir.Flush

Stefan Zweig i Joseph Roth