DESCARTESLlibertat i generositat. Textos morals

DELOS

DESCARTES

LLIBERTAT IGENEROSITAT.TEXTOS MORALS

Traducció, edició, introducció i notes a càrrec deSALVI TURRÓ

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDirecció de la col·lecció: Alicia García RuizDisseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del«copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: setembre 2010

© Selecció de textos, introducció, traducció i notes: Salvi Turró© per aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal: ISBN: 978-84-15047-19-3

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S. A. - Capellades

DescartesLlibertat i generositat. Textos morals

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

TEXTOS MORALS

FILOSOFIA, SAVIESA, MORAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43Filosofia i saviesa humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45Divisió de la filosofia: el lloc de la moral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52Els fruits de la filosofia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

VOLUNTAT I LLIBERTAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61L’experiència de la llibertat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63La llibertat com a potència positiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67Llibertat i omnipotència divina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73Com evitar l’error i el mal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78

LA MORAL PER PROVISIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83Especificitat de l’àmbit pràctic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85Màxima d’adaptació als costums . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89Màxima de la resolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91Màxima de l’autodomini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96

LES PASSIONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105La unió psicosomàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Caracterització general de les passions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113Utilitat de les passions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119Les passions principals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121De l’amor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131El nostre poder sobre les passions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152

LAMÉS PERFECTA MORAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169Les emocions interiors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171La generositat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174Bé suprem, beatitud i acontentament de si . . . . . . . . . . . . . . . . 181Professió de vida filosòfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 208

RELACIÓ DE PASSATGES SELECCIONATS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 223

INTRODUCCIÓSalvi Turró

Descartes neix el 1596 en La Hàia de Turena. Desprésd’estudiar en el col·legi jesuïta de La Flèche (1606-14) i lli-cenciar-se en dret per la universitat de Poitiers (1616),emprèn un llarg viatge per l’Europa Central (1618-22),mogut tant per interessos intel·lectuals com pel desig deconèixer món. De retorn a París, entra en relació amb elcercle intel·lectual del pare Mersenne dedicat a la defensadel mecanicisme. A partir de 1628 es trasllada a Holandaper consagrar-se en exclusivitat als estudis científics i filo-sòfics: desenvolupa les bases de la nova àlgebra geomè-trica, descobreix les lleis de reflexió i refracció de la llum,i efectua nombrosos estudis d’anatomia i fisiologia. Fruitd’aquest treball són uns primers textos inèdits (Regles pera la direcció de l’enginy de 1628, El Món: Tractat de laLlum. Tractat de l’Home de 1633). Segueix el període deles seves grans publicacions: Discurs del Mètode, Diòp-trica, Meteors i Geometria el 1637, Meditacions Metafísi-ques, Objeccions i Respostes el 1641, Principis de la Filoso-fia el 1644 i Les Passions de l’ Ànima el 1649. Aquestdarrer any, cridat per la reina Cristina, es trasllada a lacort d’Estocolm, on morirà el febrer de l’any següent.Si l’aportació de Descartes a l’aparició i desenvolupa-

ment de la nova ciència físicomatemàtica de la natura ésindiscutible, i el seu replantejament dels temes metafísics

13

en funció del primat de la consciència també és decisiuper entendre el pensament europeu del segle XVII, nosembla tenir el mateix pes la seva reflexió sobre moral. Defet, cap de les seves obres se n’ocupa temàticament. Finsi tot la darrera, el títol de la qual sembla referir-s’hi direc-tament, es decanta més vers el que ara diríem psicofisio-logia que no pas vers qüestions ètiques en sentit estricte.I tanmateix, una constant del pensament cartesià és laseva apel·lació a la necessària culminació de la saviesa enla moral: des del seu primer manuscrit, on ja remarcacom l’anàlisi de la ment és fonamental «perquè en cadasituació de la vida l’enteniment indiqui a la voluntat allòque ha de seguir» [1], a fins a la comprensió sistemàticade la filosofia en 1644, on l’arbre del saber sols assoleix elcimal en «la més alta i la més perfecta moral que... és eldarrer grau de la saviesa» [5], passant per la moral «perprovisió» del Discurs i la tematització de la llibertat coma potència positiva en la quarta de les Meditacions Meta-físiques, per no esmentar les reflexions epistolars delsdarrers anys a la princesa Elisabeth.Contrast, doncs, entre l’absència d’un text específic i

la crida ininterrompuda a la centralitat de la moral. O estracta, potser, d’una «transversalitat» tan essencial a laproblemàtica ètica que obliga a no situar-la enlloc i arreu

14

SALVI TURRÓ

a Per evitar reiteracions, en les citacions de Descartes d’aquesta introduccióremetem, entre claudàtors, a la numeració dels textos seleccionats en la nos-tra edició: en ells, encapçalant cada passatge, el lector trobarà la referènciaa l’edició canònica a les obres del filòsof (cf. Bibliografia).

Introducció

15

alhora? Tal «peculiaritat» de la reflexió moral en elcartesianisme fa dir a un del seus més recents comenta-ristes: «aquesta constatació, lluny de disminuir laimportància filosòfica de la moral, no fa més que subrat-llar l’originalitat pregona i, esperem mostar-ho, la riquesainexhaurible... Que la moral no sigui una disciplina comles altres i orgànicament lligada a elles en la totalitatd’un sistema ens sembla ser una les més profundes evi-dències del cartesianisme i no una llacuna en la filosofiade Descartes». b En tot cas, aquesta situació farà enten-dre al lector perquè un llibre com aquest, que preténeditar la «moral cartesiana», sols pot presentar-se en laforma d’un recull dels textos on Descartes reflexionasobre la moral, i a través dels quals pot intentar recons-truir-se el seu sentit i abast.Ara bé, malgrat tal dispersió textual i els quasi vint

anys que hi ha entre la primera al·lusió a la moral en laregla I i les importants cartes a la princesa Elisabeth de1645-46, no sols pot reconèixer-se un fil conductor uni-tari en la reflexió cartesiana, sinó àdhuc unes tesis cab-dals que articulen la seva comprensió de les qüestionsètiques. Per això, el recull de textos que presentem potarticular-se segons una cert «ordre» i no com a merasuccessió cronològica de manifestacions heterogènies. Esa dir, malgrat tot, hi ha certament una «moral de Des-cartes». Intentem delimitar a continuació els eixos de laseva proposta.

b P. Guenancia, Lire Descartes, París, Gallimard, 2000, pp. 202-203.

c El lloc temàtic on Descartes, partint de la constatació de la nostra existèn-cia com a principi de la filosofia, efectua l’anàlisi de les diverses facultatsde la ment fins arribar a la llibertat són les Meditacions Metafísiques, II-IV.

d Tingueu present no sols les disputes escolàstiques al respecte, sinó el mateixsegle XVII com a marc de les grans discussions teòriques i dogmàtiquessobre la llibertat entre luterans, calvinistes, jansenistes, molinistes, etc., dis-cussions que trobaran el seu correlat filosòfic en autors com el mateix Des-cartes, Spinoza, Malebranche, Locke o Leibniz.

La clau de volta de la reflexió cartesiana rau en la lli-bertat. De la mateixa manera que cadascú, reflexionantsobre si, se n’adona de la seva existència o de que posse-eix una facultat de comprensió intel·lectiva, c igualmentsom tan «íntimament conscients de la nostra llibertat»[15] que podem considerar-la com «una de les nostresnocions més comunes» [10]. Tot i les paradoxes meta-físiques i teològiques entre llibertat humana i prescièn-cia divina, d la voluntat lliure és una dada de consciènciatan immediata que «el coneixement de l’existència deDéu no ha d’impedir-nos [per la seva omnipotència]d’estar segurs del nostre lliure albir, atès que l’experi-mentem i el sentim en nosaltres mateixos» [18]. Doncsbé, tal capacitat de voler o de determinar-nos no coneixles limitacions de l’enteniment: si aquest avança lenta-ment segons els procediments d’anàlisi i síntesi per tal demantenir-se en l’evidència exigible del coneixement,aquella depassa tals restriccions puix és capaç de desitjarqualsevol cosa, fins i tot oponent-se o prescindint deles raons més entenimentades. Tant és així que «no hiha més que la voluntat, que jo experimento en mi tan

SALVI TURRÓ

16

17

Introducció

gran que no concebo en absolut la idea d’una altra mésàmplia i extensa» [9]. La diferencia entre enteniment ivoluntat és doncs radical, fins al punt que Descartes pordir que la causa de tots els errors i mals deriva «d’a-questa potència positiva que tenim de seguir el pitjortot i veure el millor» [14].Remarquem, però, el següent: precisament perquè es

tracta d’una «potència real i positiva de determinar-se»[13], és a dir, d’una causa productora que vol generarrealitat en la nostra conducta —i, a través d’ella, en elmón—, la llibertat és tant més poderosa quant més incre-menta la seva capacitat d’obrar. Doncs bé, en la mesuraque l’enteniment ofereix un coneixement adequat de larealitat i del que sigui millor, s’entén que la diferenciaentre ambdues facultats no sigui tant de contraposicióirreconciliable com de complementarietat, puix si la lli-bertat es deixa il·luminar per l’intel·lecte augmentarà laseva eficiència, i per tant, la seva capacitat creadora itransformadora de la realitat serà màximament efectiva:ni intel·lectualisme ni voluntarisme moral, sinó reci-procitat entre enteniment i voluntat. Per això, la reglad’or de que l’error pot evitar-se si contenim la llibertaten els límits de l’enteniment [20] no entra en contrac-ció amb la llibertat, puix es tracta d’una autolimitació—voluntària, per tant— que està al servei justamentd’incrementar la nostra potencia d’actuar. En aquest sen-tit i en relació a les discussions tradicionals, e pot defen-sar Descartes que la «indiferència que sento quan nom’inclino vers un cantó més que vers l’altre pel pes de

e Recordeu la coneguda paradoxa de l’ase de Buridà. Atribuïda a JoannesBuridanus (1300-1358), la paradoxa diu que un ruc va ser incapaç d’esco-llir entre dos munts de palla idèntics, i morí de gana. (Nota de l’Editor)

cap raó, és el més baix grau de la llibertat i mostra abansun defecte en el coneixement que no pas una perfecció enla voluntat» [12]. O a l’inrevés, i portant la qüestió alseu límit: «si jo conegués sempre clarament allò verita-ble i bo, no em trobaria mai en la dificultat de deliberarquin judici i quina elecció hauria de fer, i així seria com-pletament lliure sense ser mai indiferent» [12].El bon ús de la llibertat, i alhora la seva màxima efi-

ciència, depèn doncs de la seva interacció amb l’enteni-ment. En el pla estrictament cognoscitiu tal interrela-ció és clara: «si jo m’abstinc de donar el meu judicisobre alguna cosa quan no la conec amb prou claredat idistinció, és palès uso prou bé del meu lliure albir i queno m’equivoco» [20]. La cosa és diferent, però, quanes tracta de l’àmbit la conducta humana a què fa refe-rència la problemàtica moral. Sigui perquè el temps del’acció sovint no pot esperar a efectuar una anàlisi cog-noscitiva exhaustiva de cada situació, sigui perquè lapluralitat fàctica i la infinitud de circumstàncies possi-bles resultarà sempre imponderable, en qualsevol casallò específic —de jure i no merament de facto— de lapraxi és justament la seva irreductibilitat a la dinàmicacognoscitiva: «en les coses referents a la conducta dela vida humana seria certament desitjable una certesatan gran com la requerida en l’adquisició de la ciència,

SALVI TURRÓ

18

19

Introducció

però fàcilment es demostra que aquí ni s’ha de cercarni esperar una tal certesa» [26]. Com es relacionen en l’àmbit pràctic enteniment i

voluntat? Certament no pas en el sentit de decidir-nosper l’evidència, puix per definició no n’hi ha mai decompleta. Tanmateix, l’enteniment pot seguir guiantla voluntat en un altre sentit més general i que li permetprecisament respondre als imperatius de les circums-tàncies: en el cas que alguna de les alternatives possi-bles tingui més probabilitat d’encert que les altres, cal-drà decidir-se per aquesta, seguint així «les opinionsmés moderades i més allunyades de l’excés, practicadesordinàriament pels homes més sensats» [27]; i en elcas extrem de decisions on no hi ha cap mena de con-sens ni opinió més assenyada que una altra, llavors«encara que potser no apercebem més versemblançaen unes [opinions] que en altres, la raó vol que, a fi deno ajornar l’acció, n’escollim una i que, un cop esco-llida, la seguim amb tanta constància com si l’haguéssimjutjat amb tota certesa» [30].Observem com tant en el seguiment de les alternati-

ves més probables com en resoldre’ns per qualsevol deles equiprobables, Descartes no proposa pas una moraldel conformisme, sinó justament el contrari: «hem deprendre partit» [66]. La llibertat, responent als impe-ratius de la vida, ens mou sempre a obrar deslliurant-nosd’una indiferència paralitzant, i, l’enteniment, encaraque sols sigui amb aquelles recomanacions generals, lidóna la direcció que, en funció de la incertesa de cada

situació, resulta previsiblement —és a dir, en la mesurade les nostres possibilitats— la més eficaç. A més, qui escomporta segons aquest patró pot alliberar-se delsremordiments i penediments que no sols generen pati-ment, sinó que sovint obstaculitzen la mateixa accióamb prevencions inútils, car «si fem sempre allò queens dicta la nostra raó, no tindrem mai motiu per apenedir-nos, encara que després els esdeveniments ensfacin veure que ens hem equivocat, puix no haurà estatper culpa nostra» [63].Atès tot això, s’entén que la reflexió moral cartesiana

no es caracteritzi per consideracions de tipus deontològic:ni en el sentit fort d’una justificació de les normes morals,ni tan sols en el sentit feble de subratllar el paper cabalde la normativitat en les qüestions pràctiques. De fet,com el lector podrà fàcilment comprovar, en Descartesestà absent tota atenció o tematització del vessant nor-matiu de la moral. I, en efecte, si la pluralitat de circums-tàncies vitals és de jure imponderable i, per tant, cadasituació determinada comporta elements que li són pro-pis, llavors el joc entre anàlisi racional i decisió no es potmai reduir mecànicament a un sistema de preceptes: tantperquè sempre hi haurà situacions noves per les que notenim normes adequades, com perquè, àdhuc tenint-les,l’aplicació al cas demana una ponderació de dades no sub-sumible automàticament en la llei, exigint que cadascúapliqui en concret la seva voluntat i enteniment. Per això,en lloc d’entrar en la casuística de les normes i els casos,Descartes es limita a sostenir genèricament que «hi ha

SALVI TURRÓ

20

21

Introducció

prou en jutjar bé per fer bé, i jutjar el millor possible perfer-ho també de la millor manera» [71].En canvi, hi ha un altre tema de la tradició filosòfica

que sí és recollit i àmpliament discutit per Descartes,donada la incidència cabdal que té en el mecanisme de ladecisió: es tracta de la vida emotiva. Just perquè l’homees defineix fonamentalment pel dinamisme intel·lectuali volitiu, mereixen una atenció especial tots aquells ele-ments capaços d’influir en la consciència disminuint laseva capacitat d’obrar. Si la «ment» o «ànima» és sem-pre activitat conscient, «poden anomenar-se genèrica-ment passions tots els pensaments excitats en l’ànimasense el concurs de la seva voluntat i, consegüentment,sols per les impressions del cervell sense cap acció pro-cedent d’ella» [42]. A diferència, però, de les sensacionsexternes, que són percebudes certament per la ment peròen tant que procedents d’altres objectes, les passions pro-venen directament del nostre cos i les seves disposicions.I com «l’ànima està realment i substancial unida al cos,no pas per la seva situació i disposició..., sinó que estàunida al cos en una veritable unió» [38], s’entén que lespassions siguin sentides per l’ànima amb tal intensitatque «es refereixen a ella en particular» [41], és a dir,són viscudes (patides) per l’ànima en l’ànima mateixa.Considerades simplement com a sentiments deguts a

associacions d’estímuls-respostes corporals [42, 49] que«inciten i disposen l’ànima dels homes a voler les cosesa què preparen llurs cossos —el sentiment de la porincita a voler fugir, el de l’audàcia a voler combatre, i

així els altres—» [43], no sols cal concedir que les pas-sions tenen la una funció vitalment necessària, sinóàdhuc que «els homes als qui més commouen podentastar la màxima dolçor en aquesta vida» [43]. El pro-blema moral no rau en les passions mateixes, sinó enllur ús. Si la consciència es deixa endur per tals esque-mes corporals automatitzats, decreix, si no desapareixtotalment, la seva capacitat d’autodeterminació: en elsesperits febles «la voluntat no es determina en abso-lut a seguir certs judicis, sinó que contínuament es deixaendur per les passions presents que, essent sovint opo-sades unes a altres, l’empenten cadascuna vers la sevabanda i, emprant-la a combatre contra si mateixa, posenl’ànima en l’estat més deplorable possible» [53]. Enaquest sentit, el control sobre les passions equival aaconseguir la plena possessió d’un mateix, desprenent-nos de les inèrcies adquirides en un passat inconscientsedimentat en els mecanismes neurofisiològics —refle-xos condicionats i condicionaments operants originatsdes del mateix naixement i la primera infantesa [49,52]— que, en llur automatisme, ens condemna a unamena de minoria d’edat «pràctica», paral·lela a laminoria d’edat «teòrica» de qui no és capaç de des-prendre’s de les opinions rebudes.La clau per al domini sobre les passions consisteix en

una certa administració del temps que permeti distan-ciar-nos de la immediatesa obrint l’espai a la llibertat,és a dir, a la nostra capacitat d’obrar. Com el dinamismepassional remet a hàbits adquirits i aquests són sempre

SALVI TURRÓ

22

23

Introducció

una associació temporal entre estímul i resposta, calintroduir una cesura entre la vivència de la passió i lanostra resposta: «quan l’execució d’una passió potdemorar-se, cal abstenir-se de fer immediatament capjudici, divertint-se amb altres pensaments fins que eltemps i el repòs hagin apaivagat completament l’emocióde la sang..., quan la passió incita a accions que s’han deresoldre sobre la marxa, cal que la voluntat consideri isegueixi les raons oposades a les de la passió encara quesemblin menys fortes» [57]. Es tracta de practicar,doncs, una mena de distanciament respecte la nostraconducta immediata semblant al que s’opera en les repre-sentacions teatrals entre l’espectador i l’acció dramàtica[55, 60, 67, 75]. Veient-nos com en un escenari, ensseparem dels nostres automatismes i patiments: «intuï-ció» aquesta que, interrompent el temps quotidià, per-met disposar d’un temps reflexiu que, per curt que sigui,trenca ja la cadena de les associacions habituals, perme-tent així entrar en escena a la llibertat il·luminada perl’enteniment. I un cop hem tingut «algun pensamentmentre l’esperit ha gaudit de llibertat, després retorna»[65], de manera que ara la successió del temps va en sen-tit contrari a la passió, creant nous hàbits que enfortei-xen progressivament l’ús de les nostres facultats.Cal tenir present certament el límit d’aquesta teràpia

espiritual, puix tals remeis «no són suficients per impe-dir els desordres del cos, sinó solament per fer que l’à-nima no estigui ofuscada i que pugui mantenir lliure elseu judici» [58], és a dir, pressuposen almenys un

correcte funcionament de la unitat psicosomàtica. Enefecte, «nosaltres no podem respondre absolutamentde nosaltres mateixos si no és mentres estem conscients,i és menys important perdre la vida que perdre l’ús de laraó..., [i l’ànima] no tem res més perjudicial que el fetd’estar lligada a un cosa que li anul·li completament laseva llibertat» [65]. Davant les «malalties que, anul·lantel poder de raonar, impedeixen també el de gaudir dela satisfacció de l’esperit racional» [65], s’entén que perDescartes la moral també s’ocupi d’alguna manera de lasalut del cos com el seu supòsit necessari: per això, enl’arbre de la filosofia, «la més alta i perfecta mora, pres-suposant un coneixement sencer de les ciències» [4],manté una connexió amb l’altra branca aplicada del saberque és la medicina. Connexió un tant complexa i ambi-valent en el text cartesià, que sembla evolucionar proudes d’un punt inicial ben optimista, on la nova ciènciapromet una nova medicina que evitarà «una infinitat demalalties tant del cos com de l’esperit i potser també l’a-febliment de la vellesa» [6], a una consideració finalmés prudent que, constatant més avenços en la novafísica que no pas en la medicina, reconeix que «en llocde trobar els mitjans per conservar la vida, he trobatuna altra cosa molt més adequada i segura com és notémer la mort» [7].Prescindint del cas de les malalties psicosomàtiques,

doncs, «no existeix una ànima tan feble que no pugui,essent ben conduïda, adquirir un poder absolut sobreles seves passions» [53]. Si dèiem abans que el distan-

SALVI TURRÓ

24

f En el llenguatge escolàstic: les virtuts intel·lectuals i morals.

25

Introducció

ciament temporal respecte a la passió interromp el meca-nisme associatiu del cos i enceta un dinamisme en sen-tit contrari, obrint l’espai a l’acció de l’enteniment i lavoluntat, remarquem ara que aquesta activitat de lesnostres facultats també és «sentida» per la conscièn-cia, però ara no com a vivència passiva, sinó com a sen-timent de la pròpia activitat racional. A tals afeccions«excitades en l’ànima per l’ànima mateixa» [60], Des-cartes les anomena «emocions interiors», les quals, enfer-nos sentir la nostra potencialitat, «ens afecten demés prop i, per tant, tenen molt més poder sobre nosal-tres que les passions respectives» [60]. L’exerciciintel·lectiu i volitiu f provoca així un corrent emotiucapaç d’oposar-se i vèncer les passions. D’aquí que la vir-tut o emoció suprema no pot ser altra que l’originadapel constant exercici de la llibertat il·luminada per l’en-teniment, és a dir, la virtut o sentiment amb què expe-rimentem la plena possessió de nosaltres mateixos: tal ésla generositat, consistent «en que un coneix que no hiha res que li pertany de debò més que la lliure disposicióde les seves volicions, i en que un sent en ell mateix unaresolució ferma i constant d’usar-la bé, és a dir, de nomancar-li mai la voluntat per emprendre i executar lescoses que jutjarà les millors» [62].Els temors i patiments deguts a l’imperi de la fortuna

ofereixen un cas paradigmàtic d’aquesta «lliure dispo-sició de les nostres volicions». En representar-nos com

g En el cas contrari, el mateix enteniment ens presentaria els mitjans i la pos-sibilitat relativa d’aconseguir tal fi, cosa que ens retorna al tema anterior dela probabilitat i la resolució.

a possibles situacions o esdeveniments que tanmateixno ho són (almenys per a nosaltres), generem desitjos ianhels que, en no poder realitzar-se, produeixen efec-tivament neguit, dolor i les passions derivades. Enfrontd’això, cal «representar-nos que és impossible que ress’esdevingui de manera diferent a com ha estat deter-minat de tota l’eternitat per la Providència, de maneraque a la fortuna —per tal de destruir-la, puix es tractad’una quimera que procedeix d’un error del nostre ente-niment— cal contraposar una mena de fatalitat o neces-sitat immutable» [35]. En efecte, sota tal representa-ció, l’intel·lecte ens fa veure que, si realment l’objectiuproposat està completament fora del nostre abast,g no hiha forma d’assolir-lo, de manera que, en entendre talimpossibilitat com a necessària, la voluntat, renuncianta actuar per aconseguir-lo, limita l’acció però alhoraaugmenta la seva potencialitat. L’autodomini, lluny delsentit purament negatiu que d’entrada sembla tenir laseva formulació —«tractar sempre de vèncer-me a mimateix abans que a la fortuna i canviar els meus desitjosabans que l’ordre del món» [34]—, és expressió de lamàxima activitat i potencialitat de l’ésser humà: luci-desa de l’enteniment en reconèixer els nostres límits,màxim poder de la voluntat sobre les passions en elimi-nar desitjos impossibles, plena capacitat d’obrar en reo-

SALVI TURRÓ

26

27

Introducció

rientar-nos a actuar allà on efectivament la nostra acciópot ser eficaç. Si en l’àmbit teòric el fet de constatar elslímits del coneixement no és signe d’ignorància sinó desaber, en l’àmbit pràctic el fet de circumscriure els des-itjos a allò que rau veritablement en les nostres mansequival a també a la saviesa suprema.Arribem així al darrer punt de la moral cartesiana: la

reflexió dels darrers anys, arran del diàleg encetat amb laprincesa Elisabeth sobre el De vita beata de Sèneca, alvoltant del bé suprem i la beatitud [63], és a dir, sobreallò que constituiria «la més alta i perfecta moral»anunciada en els Principis de la Filosofia [4]. En aquestpunt conflueixen de fet totes les reflexions anteriors,alhora que troben llur coronació a través d’un diàlegamb les doctrines morals de l’hel·lenisme [64, 68].Sens dubte el bé suprem per a l’home sols pot consis-

tir en la reciprocitat de virtut i felicitat: «la virtut, queés el blanc, no es massa desitjable si la veiem tota sola,però l’acontentament, que és el premi, no pot adquirir-se si no és seguint la virtut» [64]. Ara bé, aquesta reci-procitat sols és tal si la concebem des d’un doble correc-tiu a les perspectives unilaterals d’estoics i epicuris. Si,com els primers, sols remarquem el cantó de l’esforç perl’autocontrol, resulta «una virtut tan severa i enemiga dela voluptat que, segons sembla, entre els seus seguidors,no ha hi hagut més que melancòlics o esperits comple-tament indiferents al cos» [64]. En tal sentit «Epicur...no ha errat pas quan diu que el bé suprem és la voluptaten general» [64]. Tanmateix, l’única voluptat que real-

ment depèn de nosaltres i, per tant, podem posseir ple-nament és la que deriva de la continuada «lliure dispo-sició de les nostres volicions» expressada per la gene-rositat. En exercir la nostra capacitat activa d’obrar expe-rimentem el poder sobre nosaltres mateixos i aquestsentiment produeix l’estat de ple «acontentament desi» en què consisteix la veritable beatitud: «el màxim imés sòlid acontentament de la vida prové exclusivamentd’aquest bon ús del lliure albir...; veiem que el repòs d’es-perit i la satisfacció interior que senten en si mateixosels qui saben que no deixen de fer el millor —tant perconèixer el bé com per adquirir-lo— és un plaer sensecomparació més dolç, més durador i més sòlid que totsels provinents d’altres llocs» [68]. I en la mesura quetal estat ens desliura intel·lectivament i volitiva de lasubmissió a la pretesa fortuna pel reconeixement delslímits de la nostra acció, «no hi ha cap dubte que elsmés pobres i els més desgraciats de la fortuna o de lanatura poden estar completament contents i satisfets,exactament igual que els altres, encara que no fruirande tants bens» [63].Altrament, aquest estat d’acontentament de si és capaç

d’imprimir una orientació tan positiva a la vida emotivaque aconsegueix alliberar les passions de la passivitatesclavitzadora a què tendeixen per si soles, inserint-lesfructíferament en el si mateix de la beatitud. Cas para-digmàtic de tal conjunció ho mostra la carta a Chanutsobre la natura de l’amor [51], on la coimplicació entreels moments intel·lectuals i passionals pot estendre’s fins

SALVI TURRÓ

28

29

Introducció

i tot a l’amor a Déu. Des d’aquesta perspectiva final de laseva reflexió moral pot dir Descartes «que la filosofiaque conreo no és tan bàrbara ni ferotge com per rebut-jar l’ús de les passions. Ans al contrari, és en elles exclu-sivament que poso tota la dolçor i felicitat d’aquestavida» [46], fins al punt que són «quasi totes bones italment útils per a aquesta vida que la nostra ànima notindria motiu per voler seguir al costat del seu cos unmoment més, si no les pogués experimentar» [45].Pot afirmar-se doncs que la plena reciprocitat entre

llibertat, enteniment, resolució i autodomini genera unamoral al servei de la vida com a ple ús de les nostres capa-citats i estat de màxima activitat respecte a nosaltresmateixos i el món: «com la mateixa raó natural ensensenya que sempre hi ha més bens que mals en aquestavida i que no hem de renunciar a les coses certes per lesincertes, em sembla que, amb això, ens està ensenyantque no hem de témer veritablement la mort, però tambéque mai no hem de cercar-la» [74]. Ple ús de totes lesnostres capacitats que, per això mateix, lluny d’oposar elvessant espiritual al corporal, inclou la nostra corporali-tat com a part irrenunciable del nostre ésser: «el plaer del’ànima propi de la beatitud no és inseparable de l’ale-gria i el goig del cos» [67], «el meu acontentament ésencara més perfecte amb la participació dels sentits, puixno sóc tan sever com per negar-los res del que un filò-sof pugui permetre’ls sense ofendre la seva consciència»[70], «la regla principal que he observat sempre en elsmeus estudis i de la que m’he servit per adquirir algun

coneixement ha estat no emprar mai més que unespoques hores per dia als pensaments que ocupen la ima-ginació i poques hores per any als que ocupen exclusi-vament l’enteniment, dedicant tota la resta del meutemps al descans dels sentits i al repòs de l’esperit» [72].Amb tal arrelament de la moral en l’existència imme-

diata el text cartesià reflecteix una concepció de la vidafilosòfica, en tant que culminació de la dimensió moral,en perfecta continuïtat amb les escoles de l’antiguitat.Lluny d’una comprensió —com potser és la nostra o dela «modernitat»— de la moral o la filosofia com a merareflexió o argumentació acadèmiques sobre qüestionsde fonamentació o principis, la filosofia cartesiana, coma saviesa capaç d’il·luminar l’ús de la llibertat potenciantla seva eficiència, transforma l’existència humana, demanera que el mateix filòsof esdevé mestre moral i laseva vida professió de vida ètica: «em vaig proposar derevisar les diverses ocupacions dels homes en la vida,per tractar d’escollir-ne la millor» [71], de manera que«he esdevingut filòsof fins al punt de menysprear lamajor part de coses usualment apreciades i d’apreciar-ned’altres que no acostumem a fer-ne cas» [70].En aquest darrer aspecte, no deixa de resultar para-

doxal que Descartes —el referent del partit dels«moderns» en la polèmica francesa del XVII contraels «antics»—, en la temàtica de la saviesa i la més per-fecta moral, que justament constitueix el cimal de laseva comprensió de la filosofia, es mogui íntegrament enl’horitzó dels antics. En aquest, com en altres punts, els

SALVI TURRÓ

30

31

Introducció

tòpics historiogràfics acostumen a ser mala companyiaenfront de la lectura directa dels textos i autors. Exposades les línies mestres de la moral cartesiana, és

hora de deixar la paraula al propi Descartes i que el lec-tor jutgi fins quin punt l’absència d’un llibre específicsobre moral queda a bastament compensada per refle-xions que, malgrat estar disseminades en tota la sevaobra, palesen un fil conductor unitari prou consistent isuggerent, com s’ha intentat mostrar aquesta introducció.

Aín, tardor del 2009

33

BIBLIOGRAFIA

L’edició de referència per a les citacions de Descartes és lade Ch. Adam i P. Tannery: Oeuvres de Descartes, 11volums, reeditat per J. Vrin, París, 1973-78 [referenciadaper AT en els textos]. En l’encapçalament dels textos d’a-questa selecció hi remetem entre parèntesi, indicant elvolum en xifres romanes i la pàgina en xifres àrabs. Hi hatambé dos bon reculls francesos de les obres i cartes prin-cipals de Descartes: A. Bridoux, Descartes, oeuvres et let-tres, París, Ed. Gallimard, 1953; F. Alquié, Descartes, oeu-vres philosophiques (3 vol.), París, Ed. Garnier,1963-1973.En relació als textos cartesians sobre moral cal assenya-lar l’antologia de N. Grimaldi,Descartes. La Morale, París,J. Vrin, 1992, i l’edició de J. M. Beyssade i M. Beyssade,Correspondance avec Elisabeth et autres lettres, París, Flam-marion, 1989.

En català tenim les traduccions següents de l’obra cartesiana

Regles per a la direcció de l’enginy, edició i traducció a curade S. Turró, Barcelona, Edicions 62, 1998.

Discurs del mètode per a ben conduir la raó i encercar la veri-tat a les ciències, traducció de J. Xirau, Barcelona, EditorialBarcino, 1929.

El Discurs del Mètode, traducció d’A. Bosch, notes de S.Codina, Barcelona, Editorial Alhambra, 1990.

Discurs del mètode, edició i traducció a cura de P. LLuísFont, Barcelona, Edicions 62, 1996.

La Geometria, edició i traducció a cura de J. Pla i P. Via-der, Barcelona, Institut Estudis Catalans, 1999.

Meditacions Metafísiques, edició i traducció a cura de R.Veciana, Barcelona, Edicions 1984, 1995.

Meditacions metafísiques, edició i traducció a cura de M.Costa, Barcelona, Edicions 62, 2008.

Tractat de les passions. Cartes sobre moral, traducció de M.Costa i edició de P. Lluís Font, Barcelona, Edicions 62,1998.

Per al lector interessat en introduir-se en l’estudi del pensa-ment cartesià, són bones exposicions generals de la seva filo-sofia els següents títols

Garin, E.; Vita e opere de Cartesio, Roma, Laterza, 1984(trad. en Barcelona, Crítica, 1989).

Gaukroger, S.; Descartes. An intellectual biography, Cla-rendon Press, Oxford, 1995.

Grimaldi, N.; L’expérience de la pensée dans la philosophie deDescartes, París, J. Vrin, 1978.

Guenancia, P.; Lire Descartes, París, Gallimard, 2000.

Rodis-Lewis, G.; L’oeuvre de Descartes (2 vol.), París, J. Vrin,1971:- Descartes et le rationalisme, PUF, París, 1971 (trad. enBarcelona, Oikos-Tau, 1971).

34

DESCARTES

- Descartes. Biographie, París, Calmann-Lévy, 1995 (trad. enBarcelona, Península, 1996).

Turró, S.; Descartes. Del hermetismo a la nueva ciencia, Bar-celona, Ed. Anthropos, 1985.

En tots els grans autors de la historia de la filosofia, per aun estudi aprofundit són extremadament útils els registres,lèxics, reculls i comentaris bibliogràfics o les revistes espe-cialitzades. En el cas de Descartes tenim

AA.VV.; Introducció als estudis cartesians. Butlletí biblio-gràfic; Barcelona, Anuari de la Societat Catalana de Filo-sofia, IV Separata, 1991.

Chappel, V., i Doney, W.; Twenty-five Years of DescartesScholarship, 1960-1984: A bibliography, Garland, NovaYork, 1987.

Crapulli, G. i Boscherini, E. G.; Ricerche lessicali su opere diDescartes e Spinoza, Edizioni dell’Ateneo, Roma, 1969.

Equipe Descartes (CNRS); Bulletin Cartésien en Archivesde Philosophie, París, 1972 i ss.

Gilson, E.; Index scolastico-cartésien, Alcan, París, 1913.

Guilbert, A.; Bibliographie des oeuvres de R. Descartes auXVIIe siècle, CNRS, París, 1976.

Marion, J.-L. i Armogathe, J.-R.; Index des Regulae ad directio-nem ingenii de R. Descartes, Edizione dell’Ateneo, Roma, 1976.- et altera.; Index des Meditationes de Prima Philosophia deDescartes, Ed. Belles Lettres, París, 1996.

Textos morals

35

Mas, S. et altera; «Introducció als estudis cartesians», Anuaride la Societat Catalana de Filosofia, IV, Barcelona, 1991.

Robinet, A.; «Cogito 75». Descartes, Méditations Métaphy-siques: texte et indexation automatisée, tableau de formes léxi-cales, J. Vrin, París, 1976.

Rodis-Lewis, G.; Descartes. Textes et débats, Librairie Géné-rale Française, París, 1984.

Sebba, G.; Bibliographia Cartesiana. A Critical Guide to theDescartes Literatur, 1800-1960, M. Nijhoff, La Haia, 1964.

Finalment consignem les principals monografies i estudissobre els diversos aspectes de la filosofia cartesiana, que sónfont de lectura i consulta recomanables per a l’investigadori una recerca ja especialitzada

Alquié, F.; La découverte métaphysique de l’homme chezDescartes, PUF, París, 1950.

Beck, L. J.; The method of Descartes: a study of the «Regu-lae», Clarendon Press, Oxford, 1952.- The metaphysics of Descartes: a Study of the Meditations,Clarendon Press, Oxford, 1965.

Beyssade, J. M.; La philosophie prémière de Descartes, Flam-marion, París, 1979.

Brunschwicg, L.; Descartes, Rieder, París, 1937.

Cavaillé, J. P.; Descartes, la fable du monde, J. Vrin, París,1991.

DESCARTES

36

Clarke, D. M.; Descartes’ Philosophy of Science, Manches-ter University Press, 1982 (trad. en Madrid, Alianza, 1986).

Dumont, P.; Descartes et l’esthétique, PUF, París, 1997.

Garber, D.; Descartes’ Metaphysical Physics, University ofChicago Press, 1992.

Gäbe, L.; Descartes’ Selbstkritik. Untersuchungen zur Phi-losophie des jungen Descartes, Meiner, Hamburg, 1972.

Gilson, E.; La doctrine cartésienne de la liberté, F. Alcan,París, 1913.- Etudes sur le rôle de la pensée médiévale dans la formationdu système cartésien, J. Vrin, París, 1930.

Gómez Pin, V.; Descartes: la exigencia filosófica, Akal,Madrid, 1996.

Gouhier, H.; La pensée religieuse de Descartes, J. Vrin, París,1924 (19702).- Les prémières pensées de Descartes, J. Vrin, París, 1958.- La pensée métaphysique de Descartes, J. Vrin, París, 1962.

Grimaldi, N.; Six études sur la volonté et la liberté chez Des-cartes, Vrin 1988.

Guéroult, M.; Descartes selon l’ordre des raisons (2 v.),Aubier, París, 1953.

Hamelin, O.; Le système de Descartes, F. Alcan, París, 1921.

Hintikka, J.; «“Cogito, ergo sum”, Inference or Perfor-mance?», The Philosophical Review, 1962, 1963.

37

Textos morals

Kambouchner, D.; L’homme des passions. Commentairessur Descartes, París, Albin Michel, 1995

Laporte, J.; Le rationalisme de Descartes, PUF, París, 1951.

Jaspers, K.; Descartes und die Philosophie, De Gruyter, Ber-lín, 1937 (trad. Buenos Aires, Leviatán, 1949).

Marion, J.-L.; Sur l’ontologie grise de Descartes, J. Vrin, París,1975.- Sur la théologie blanche de Descartes, PUF, París, 1981.- Le prisme métaphysique de Descartes, PUF, París, 1986.

Mesnard, P.; Essai sur la morale de Descartes, París, 1936.

Natorp, P.; Descartes Erkenntnistheorie. Eine Studie zurVorgeschichte des Kriticismus, Elwert, Marburg, 1882.

Ramirez, J.; Dubtar i actuar. El problema de la direccióvital des de la filosofia cartesiana, Lleida, Pagès editors,2003.

Robinet, A.; Aux sources de l’esprit cartésien. L’axe LaRamée-Descartes, J. Vrin, París, 1996.

Röd, W.; Descartes’ Erste Philosophie, Kant-Studien Ergän-zungshefte, Bonn, 1971.

Rodis-Lewis, G.; L’individualité selon Descartes, J. Vrin,París, 1950.- La morale de Descartes, Parìs, PUF, 1998.

Sales, J. et altera; Estudis Cartesians, Barcelonesa d’Edi-cions, Barcelona, 1996.

DESCARTES

38

39

Textos morals

Sirven, J.; Les années d’apprentissage de Descartes (1596-1628), Imprimerie du Sud-Ouest, Albi, 1928.

Vicens, J. A.; Meditació i metafísica en Descartes, Anthropos,Barcelona, 1991.

Vuillemin, J.; Mathématiques et métaphysique chez Descar-tes, PUF, París, 1960.

Wahl, J.; Du rôle de l’idée de l’instant dans la philosophie deDescartes, J. Vrin, París, 1953.

Weber, J. P.; La constitution du texte des «Regulae», SEDES,París, 1964.

Williams, B.; Descartes. The project of pure Enquiry, Cam-bridge University Press, 1978 (trad. en Madrid, Cátedra).

Xirau, J.; Descartes y el idealismo subjetivista moderno, Bar-celona, 1927.

DescartesLlibertat i generositat. Textos morals

Filosofia, saviesa, moral

45

FILOSOFIA I SAVIESA HUMANA

[1]. Regles per a la direcció de l’enginy, I (AT, X, 360-361)

Atès que totes les ciències no són més que la saviesahumana, que roman sempre una i la mateixa encara ques’apliqui a matèries diferents —no rebent d’aquestes mésdiversitat que la llum solar de la varietat de coses queil·lumina—, no s’ha de posar límits a l’enginy: el conei-xement d’una veritat, en efecte, no ens impedeix pas des-cobrir-ne una altra, com passa amb l’exercici d’un art,sinó que més aviat ens hi ajuda. I certament em sorprènque molts escrutin atentíssimament els costums delshomes, les virtuts de les plantes, els moviments dels astres,les transmutacions dels metalls i objectes de disciplinessemblants, i que mentrestant quasi ningú pensi en el bonsentit —ço és, en aquesta saviesa universal—, quan totesles altres coses no s’han d’apreciar tant per si mateixesquant per allò que li aporten. No és doncs sense motiuque proposem aquesta regla com la primera de totes,puix res no ens aparta més de la drecera per cercar la veri-tat que el fet de dirigir els estudis vers alguns fins parti-culars diferents d’aquest fi general. I no m’estic referintpas a fins esgarriats i blasmables, com ara la glòria vana o

el lucre vergonyós, puix és clar que les raons falses i lesil·lusions pròpies de l’enginy comú hi menen per un camímolt més curt que no pas el coneixement sòlid de la veri-tat. Em refereixo més aviat als fins honestos i lloablesque sovint ens fan errar més subtilment: així, quan cer-quem les ciències útils per a la comoditat de la vida, oper a aquell plaer que s’obté de la contemplació de laveritat i que en aquesta vida constitueix quasi bé l’únicafelicitat completa i exempta de dolor. Certament podemesperar tals fruits legítims de les ciències. Ara bé, si elstenim presents mentre estudiem, sovint ens fan ometremoltes coses que són necessàries per al coneixement d’al-tres perquè d’entrada semblen poc útils o poc interes-sants. Cal convèncer-se que les ciències estan relligadesentre si de tal manera que és molt més fàcil aprendre-lestotes alhora que no pas separar-ne una de les altres. Pertant, si algú vol esbrinar seriosament la veritat de lescoses, no ha d’escollir una ciència particular —totes estan,en efecte, unides entre si i depenen unes d’altres—, sinóque es preocupi només per augmentar la llum naturalde la raó: no pas per resoldre aquesta o aquella dificultatde l’escola, sinó perquè en cada situació de la vida l’ente-niment indiqui a la voluntat allò que s’hagi d’elegir. Iaviat se sorprendrà d’haver fet molts més progressos queels qui estudien coses particulars i d’haver aconseguit,no solament tot allò que els altres desitgen, sinó àdhuccoses més elevades de les que podia esperar.

DESCARTES

46

47

Textos morals

[2]. Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia(AT, IX-2, 2-5)

Primerament voldria explicar què és això de la filo-sofia, començant per les coses més vulgars com ara queaquest mot de filosofia significa l’estudi de la saviesa, ique per saviesa s’entén no sols la prudència en els afers,sinó un perfecte coneixement de totes les coses quel’home pot saber, tant per a la conducta de la seva vida,com per a la conservació de la seva salut i la invenció detotes les arts. Perquè aquest coneixement sigui tal, ésnecessari que sigui deduït de les primeres causes, demanera que per esforçar-se en adquirir-lo —allò quepròpiament anomenem filosofar— cal començar per larecerca d’aquestes primeres causes, és a dir, dels prin-cipis. Aquests principis han de tenir dues condicions:que siguin tan clars i evidents que l’esperit humà nopugui dubtar de llur veritat quan els considera aten-tament, i que en depengui el coneixement de les altrescoses de manera que puguin ser coneguts sense aques-tes, però no recíprocament aquestes sense ells. Des-près d’això, cal tractar de deduir d’aquests principis elconeixement de les coses que en depenen, de talmanera que, en tot el seguit de deduccions a efectuar,no hi hagi res que no sigui palès. Certament nomésDéu és perfectament savi —és a dir, té el coneixementsencer de la veritat de totes les coses—, però hom potdir que els homes tenen més o menys saviesa segonstinguin més o menys coneixement de les veritats més

importants. En tot això, crec que no hi ha res en què elsdoctes no estiguin d’acord.Després consideraria la utilitat d’aquesta filosofia,

mostrant que, com s’estén a tot allò que l’esperit humàpot saber, sols ella ens distingeix dels més salvatges ibàrbars, i que una nació és tant més civilitzada i edu-cada quant millor filosofen els homes, de manera queel màxim bé que pot haver-hi en un estat consisteixen tenir veritables filòsofs. Altrament, a cada home enparticular, no sols li és útil de viure amb aquells ques’apliquen a aquest estudi, sinó que és incomparable-ment millor que s’hi apliqui ell mateix, tal com, sensdubte, val més servir-se dels propis ulls per a guiar-segaudint així de la bellesa de les colors i de la llum, queno pas tenir-los tancats i seguir la guia d’un altre, tot ique això darrer és encara millor que tenir-los tancats ino tenir més guia que un mateix. Doncs bé, viure sensefilosofar és, pròpiament, com tenir els ulls tancats senseintentar mai d’obrir-los; i el plaer de veure totes lescoses que descobreix la nostra vista no és en absolutcomparable a la satisfacció que dóna el coneixementde les que trobem per la filosofia; i, finalment, aquestestudi és més necessari per regular els nostres costumsi guiar-nos en la vida que l’ús dels nostres ulls per guiarles nostres passes. Les bèsties, que sols han de procurarper la conservació de llur cos, s’ocupen contínuamentde cercar com nodrir-lo, però els homes, constituïtsfonamentalment per l’esperit, haurien de dedicar elsseus principals esforços a la recerca de la saviesa, que és

DESCARTES

48

49

Textos morals

la veritable alimentació, i estic segur que n’hi ha moltsque no deixarien de fer-ho si tinguessin l’esperança dereeixir-hi i sabessin com en són de capaços. No hi haànima tan poc noble que romangui tan fortament lli-gada als objectes dels sentits que no se n’aparti algunavegada desitjant algun altre bé més gran, malgrat quesovint ignori en què consisteix. Els més afavorits per lafortuna, que tenen abundància de salut, d’honors, deriqueses, no estan més exempts d’aquest desig que elsaltres: ans al contrari, estic convençut que són els quisospiren amb més ardor per un altre bé, superior a totsels que posseeixen. Doncs bé, aquest bé suprem, con-siderat per la raó natural sense la llum de la fe, no ésaltre que el coneixement de la veritat per les seves pri-meres causes, és a dir, la saviesa, de la qual la filosofian’és l’estudi. I com que aquestes coses són veritablesdel tot, no seria pas difícil de convèncer-se’n si esti-guessin ben deduïdes.Tanmateix, atès que l’experiència mostra que els qui

fan professió de filòsofs són sovint menys savis i menysraonables que altres que no s’han aplicat mai a aquestestudi, la qual cosa impedeix creure aquelles veritats,explicaria ara sumàriament en què consisteix tota laciència actual i quins són els graus de saviesa aconse-guits. El primer no conté més que aquelles nocionstan clares per si mateixes que hom les pot adquirirsense meditació; el segon comprèn tot allò que l’expe-riència dels sentits fa conèixer; el tercer allò que la con-versa amb els altres homes ens ensenya, a la qual hom

pot afegir, com a quart, la lectura, no pas de tots elsllibres, sinó particularment dels escrits per personescapaces de donar-nos bones instruccions, puix es tractad’una mena de conversa mantinguda amb els seusautors. I em sembla que tota la saviesa que hom acos-tuma posseir no s’adquireix més que per aquests quatremitjans: no poso en aquest nivell la revelació divina,car no ens condueix per graus sinó que ens eleva decop a una creença infal·lible.

[3]. Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia(AT, IX-2, 9.10)

Després d’haver fet entendre bé aquestes coses, vol-dria exposar aquí les raons que serveixen per provar queels veritables principis —principis pels quals hom potarribar a aquest més alt grau de saviesa en què consis-teix el bé suprem de la vida humana— són els exposatsen aquest llibre. Hi ha prou amb dues raons, puix talsprincipis només requereixen aquestes dues condicions:la primera és que són molt clars; la segona, que se’npoden deduir totes les altres coses. Doncs bé, provofàcilment que són molt clars: primer per la forma enquè els he trobats, a saber, rebutjant totes les coses enquè podia trobar la mínima ocasió de dubtar. Car éspalès que les coses que, en considerar-les segons tal cri-teri, no han pogut ser rebutjades són les més evidents imés clares que l’esperit humà pot conèixer. Així, en con-

DESCARTES

50

1 Al·lusió a la doctrina cartesiana de la presència connatural en l’esperit humàde les nocions primitives («natures simples») que constitueixen la base detots els nostres coneixements —vegeu text 39—. En paraules de Descar-tes: «la ment humana té no sé què de diví on les primeres llavors de pensa-ments útils estan escampades de tal manera que sovint, per més abandona-des i ofegades que estiguin per estudis inadequats, produeixen fruits espon-tanis» (Regles per a la direcció de l’enginy, IV; AT, X, 373).

51

Textos morals

siderar que qui vol dubtar de tot no pot dubtar tanma-teix que ell existeixi mentre dubta, i que allò que raonaaixí —no podent dubtar d’ell mateix mentre dubta detota la resta— no és pas allò que diem un cos, sinó allòque anomenem la nostra ànima o pensament, vaig pren-dre l’ésser o l’existència d’aquest pensament pel primerprincipi, del qual he deduït molt clarament els següents,a saber: que hi ha un Déu que és l’autor de tot el queexisteix al món i que, essent la font de tota veritat, no hacreat pas el nostre enteniment d’una natura tal que puguienganyar-se en jutjar les coses que percep molt clara-ment i distinta. Aquests són tots els principis de quèem serveixo en relació a les coses immaterials o metafí-siques, dels quals he deduït molt clarament els de lescoses corporals o físiques, a saber: que hi ha cossos exten-sos en longitud, amplària i profunditat, que tenen diver-ses figures i es mouen de diverses maneres. Tals són, ensuma, tots els principis dels que dedueixo la veritat de lesaltres coses. L’altra raó que prova la claredat d’aquestsprincipis és que han estat coneguts des de sempre, iàdhuc han estat rebuts com a veritables i indubtablesper tots els homes, 1 llevat solament l’existència de Déu,

que ha estat posada en dubte per alguns a causa ques’han refiat massa de les percepcions del sentits i Déuno pot ser ni vist ni tocat.

DIVISIÓ DE LA FILOSOFIA: EL LLOC DE LA MORAL

[4]. Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia(AT, IX-2, 13-15)

Després d’això, per entendre bé quin objectiu hetingut en publicar-los [Principis de la Filosofia], expli-caria ara l’ordre que, al meu parer, hem de mantenirper instruir-nos. Primerament, un home que encarasols té el coneixement vulgar i imperfecte que potadquirir-se pels quatre mitjans abans explicats, ha detractar, abans de tot, de formar-se una moral quepugui ser suficient per regular les accions perquè lavida no pateixi cap ajornament, puix sobretot hemde tractar de viure bé. Després ha d’estudiar la lògica:no pas la de l’Escola, puix, parlant pròpiament, no ésmes que una dialèctica que ensenya els mitjans de ferentendre a altri les coses que un ja sap o àdhuc de dirsense judici moltes paraules sobre les coses que un nosap, i així més aviat corromp el seny que no pas l’aug-menta, sinó aquella que ensenya a conduir bé la raóper descobrir les veritats que ignorem i que, en depen-dre de l’exercici, convé exercitar-se molt de temps en

DESCARTES

52

53

Textos morals

practicar-ne les regles sobre qüestions fàcils i simplescom són les de les matemàtiques. Quan ja s’ha adqui-rit l’hàbit de trobar la veritat en aquestes qüestions,hom ha de començar a aplicar-se a la veritable filoso-fia, la primera part de la qual és la metafísica, queconté els principis del coneixement, entre els quals estroba l’explicació dels principals atributs de Déu, de laimmaterialitat de les nostres ànimes i de totes lesnocions clares i distintes que hi ha en nosaltres. Lasegona part és la física en la qual, després d’haver tro-bat els principis veritables de les coses materials, homexamina en general com està composat tot l’univers, idesprés en particular quina és la natura d’aquesta terrai de tots els cossos que es troben comunament al seuvoltant, com ara l’aire, l’aigua, el foc, l’imant i altresminerals. Després també és necessari examinar en par-ticular la natura de les plantes, dels animals i sobretotde l’home, a fi de ser capaç seguidament de trobar lesaltres ciències que li són útils. Així tota la filosofia éscom un arbre, les arrels del qual són la metafísica, eltronc és la física, i les branques que surten d’aquesttronc són totes les altres ciències, que es redueixen atres principals, a saber, la medicina, la mecànica i lamoral: entenc la més alta i la més perfecta moral que,pressuposant un coneixement sencer de les altres cièn-cies, és el darrer grau de la saviesa.

ELS FRUITS DE LA FILOSOFIA

[5]. Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia(AT, IX-2, 17-19)

Tanmateix, perquè pugui veure’s en què ja he servit alpúblic, diré quins són els fruits que estic convençut quepoden extreure’s dels meus principis. El primer és lasatisfacció que hom tindrà de trobar moltes veritats quefins ara han estat ignorades, puix, encara que sovint laveritat no excita tant la nostra imaginació com ho fan lesfalsedats i les ficcions, tanmateix ens dóna un aconten-tament més durador i més ferm. El segon fruit és que, enestudiar aquests principis, un s’acostumarà poc a poc ajutjar millor sobre totes les coses que es presenten, i aixía ser més savi, produint l’efecte contrari al de la filoso-fia comuna que, com pot observar-se fàcilment, torna,als anomenats sabuts, menys raonables que no pas hoserien si mai no l’haguessin après. El tercer és que lesveritats que contenen, essent molt clares i certes, evita-ran les discussions i disposaran així els esperits a la dol-çor i a la concòrdia: tot just el contrari de les contro-vèrsies de l’Escola que, fent insensiblement més prim-mirats i obstinats al qui les aprenen, potser són la pri-mera causa de les heretgies i dissensions existents en elmón. El darrer i principal fruit d’aquests principis ésque, en conrear-los, podran descobrir-se moltes veri-tats que no he explicat pas i així, passant poc a poc d’u-nes a altres, adquirir amb el temps un coneixement per-

DESCARTES

54

55

Textos morals

fecte de tota la filosofia i ascendir al màxim grau de lasaviesa. Car, tal com veiem en les arts que, tot i ser rudesi imperfectes al començament, en contenir alguna cosade veritable que mostra els seus efectes en l’experiència,es perfeccionen a poc a poc per l’exercici, així quan unté principis veritables en filosofia, no pot evitar trobaralguna vegada altres veritats, de manera que no podriaprovar-se millor la falsedat dels principis d’Aristòtil queconstatant com, per ells, no s’ha fet cap progrés en elsnombrosos segles que se’ls ha seguit.

[6]. Discurs del Mètode, VI (AT, VI, 78)

Però tan aviat com havia adquirit algunes nocionsgenerals sobre física i, començant a comprovar-les endiverses dificultats particulars, vaig observar fins onpodien conduir i en quina mesura diferien dels princi-pis dels que ens hem servit fins al present, vaig creureque no podia tenir-les amagades sense pecar enorme-ment contra la llei que ens obliga a procurar tant comsigui possible el bé general de tots els homes. Talsnocions, en efecte, m’han fet veure que és possible asso-lir coneixements que siguin molt útils a la vida i que,en lloc d’aquesta filosofia especulativa que hom ensenyaen les escoles, pot trobar-se’n una de pràctica per la qual,coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, del’aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos queens envolten tan distintament com coneixem els diver-

sos oficis dels nostres artesans, podríem emprar-lesigualment a tots els usos que els siguin adequats, i aixíesdevenir amos i posseïdors de la natura. Cosa desitja-ble, no sols per la invenció d’una infinitat d’artificis quepermetrien gaudir sense esforç dels fruits de la terra ide totes les comoditats que s’hi troben, sinó principal-ment per la conservació de la salut, que és sens dubte elprimer bé i el fonament de tots els altres bens d’aquestavida, ja que àdhuc l’esperit depèn tan fortament deltemperament i de la disposició dels òrgans corporalsque, si és possible trobar algun mitjà que faci els homesmés savis i més hàbils del que han estat fins ara, crecque cal cercar-lo en la medicina. Certament la medi-cina actual conté poques coses d’utilitat tan remarca-ble, però, sense voler menysprear-la, asseguro que nohi ha ningú —àdhuc els qui en fan professió— que nosostingui que tot allò que sabem no és quasi bé res encomparació amb el que resta per saber, i que podria evi-tar-se una infinitat de malalties tant del cos com de l’es-perit i potser també l’afebliment de la vellesa, si cone-guéssim suficientment les seves causes i els remeis dequè la natura ens ha proveït. Doncs bé, tenint el pro-jecte d’emprar tota la meva vida en la recerca d’una cièn-cia tan necessària i havent trobat un camí que, em sem-bla, hi condueix infal·liblement, si no ho impedeix labrevetat de la vida humana o la manca d’experiències,vaig considerar que no hi havia millor remei contraaquests dos obstacles que comunicar fidelment al públicel poc que havia trobat i convidar els bons esperits a

DESCARTES

56

57

Textos morals

tractar d’anar més enllà contribuint, cadascú segons laseva inclinació i la seva capacitat, a les experiències quecaldria fer, i comunicant també al públic totes les cosesapreses de manera que, començant els darrers on elsprecedents haurien acabat, anéssim tots plegats moltmés lluny que cadascú en particular no aniria.

[7]. A Chanut, 15 de juny 1646 (AT, IV, 441-442)

No es tracta pas que jo no comparteixi el vostre parerde que el mitjà més segur per saber com hem de viureconsisteix en conèixer prèviament qui som, quin és elmón on vivim i qui el Creador d’aquest món o l’Amo dela casa que habitem. Tanmateix, a part que jo no pretencni prometo de cap manera que tot allò que he escritsigui veritable, hi ha una gran distància entre la nociógeneral del cel i la terra que he tractat de donar en elsmeus Principis i el coneixement particular de la naturade l’home, de la qual encara no he tractat. En qualse-vol cas, perquè no sembli que vull apartar-vos del vostrepropòsit, us diré, en confiança, que la noció de la físicaque he tractat d’adquirir m’ha estat molt útil per establirels fonaments certs de la moral. Estic molt més satisfeten aquest punt que en mols altres referents a la medi-cina, als que tanmateix he dedicat molt més temps. Així,en lloc de trobar els mitjans per conservar la vida, hetrobat una altra cosa molt més adequada i segura com ésno témer la mort, sense per això estar sempre entristit

como ho estan usualment els qui tenen una saviesa que,extreta dels ensenyaments d’altri, recolza en fonamentsque no depenen més que de la prudència i l’autoritatdels homes.

[8]. Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia(AT, IX-2, 20)

Atès que la major part de les veritats que resten pertrobar depenen d’algunes experiències particulars queno es trobaran mai a l’atzar, sinó que han de ser cercadesamb cura i amb despeses per homes molt intel·ligents;atès que difícilment s’esdevindrà que els mateixos quetinguin la intenció de servir-se’n bé puguin fer-les; i atèstambé que la major part dels millors esperits tenen unaopinió tan dolenta de tota filosofia —a causa de les man-cances observades en la que fins ara ha estat en ús— queno podran aplicar-se a cercar-ne una de millor, sé per-fectament que podran passar molts segles abans quehom hagi així deduït d’aquests principis totes les veritatsque poden deduir-se’n.Però si, finalment, la diferència que veuran entre

aquests principis i tots els dels altres, així com el seguitde veritats que poden deduir-se’n, els fa conèixer enquina mesura és importat de continuar en la recerca d’a-questes veritats i fins a quin grau de saviesa, a quina per-fecció de vida i a quina felicitat poden conduir, sóc delparer que no hi haurà ningú que no tracti de dedicar-se

DESCARTES

58

a un estudi tan profitós, o almenys que no afavoreixi ivulgui ajudar en tot el que pugui als qui s’hi esmerçaranfructíferament. Desitjo que els nostres descendents envegin l’èxit.

Textos morals

59