18/19

LA UNIÓ EUROPEA

UNITAT 2

MATERIAL EXTRET DE BLOG DE CIÈNCIES SOCIALS DEL PROFESSOR TONI PITARCH DE L’INS BETXÍ

INTRODUCCIÓL’ORGANITZACIÓ POLÍTICA

La geopolítica o geografia política estudia com s'organitza la societat en l'espai. L'Estat, des de fa molts anys, n'ha estat l'organització bàsica i avui continua sent una institució imprescindible, però en transformació. L'Estat tradicional es caracteritza per la seva sobirania pel que fa a l'economia, la política i la cultura. Aquesta sobirania pot exercir-la de manera democràtica o no democràtica. Els estats cedeixen part de la seva sobirania a entitats supranacionals, com l'ONU o la Unió Europea i, alhora, transfereixen competències a entitats subestatals, com les comunitats autònomes i els municipis. Per a solucionar els problemes de nombrosos països, s'estableixen relacions internacionals de cooperació, en les quals participen organitzacions supranacionals i ONG. Finalment, la diversitat que caracteritza les societats ha originat uns estats plurinacionals o multiculturals.

1. L'Estat com a organització política de la societat

● L'Estat és el conjunt de les institucions creades per a regular la vida i les activitats de les persones que viuen en un mateix territori, governades per unes mateixes lleis i sota un

mateix poder. El territori de l'Estat és delimitat per unes fronteres.

● Les persones que viuen en un mateix Estat tenen, per tant, uns drets i unes obligacions comuns. Dins d'unes mateixes fronteres poden conviure persones de cultures i nacionalitats diferents.

● Entre altres funcions de l'Estat, destaquen:

– Establir les lleis (Parlament) i vetlar pel seu compliment (poder judicial).

– Mantenir l'ordre interior (policia) i la seguretat exterior (exèrcit).

– Desenvolupar la política exterior (diplomàcia).

1

– Recaptar els impostos (hisenda), dirigir l'economia i administrar i gestionar serveis i infraestructures públiques.

2. L'exercici del poder. La democràcia

● En una democràcia, la sobirania (l'exercici del poder) resideix en el poble, que elegeix els governants.

● La democràcia és directa quan els ciutadans, reunits en assemblea o a través d'un referèndum prenen les decisions; i és representativa si els ciutadans voten en les eleccions els qui prenen les decisions i exerceixen la sobirania en el seu nom.

● Un Estat és democràtic quan els ciutadans i les ciutadanes participen en les tasques del Govern.

● Les eleccions democràtiques han de ser lliures, plurals, fer-se per sufragi universal i ser periòdiques.

● Els ciutadans solen participar en la política per mitjà

dels partits polítics, que presenten els seus programes i candidatures per tal de ser elegits en les eleccions.

● La divisió de poders pretén que cap institució no acapare el poder: el Parlament té la funció legislativa; el Govern, la funció executiva, i els tribunals, la funció judicial.

2

3. Estats democràtics i estats no democràtics

● Hi ha diferents tipus d'estats democràtics:

– En les monarquies parlamentàries el cap d'Estat és el rei, que regna però no governa, mentre que en les repúbliques parlamentàries el cap d'Estat és el president de la república, elegit per la ciutadania.

– Els estats liberals no intervenen en l'economia ni en els afers socials; els estats socials, en canvi, intervenen en alguns àmbits socioeconòmics.

– En els estats centralistes totes les decisions les pren el Govern central; en els estats descentralitzats l'Estat delega una part del poder en els governs territorials.

● Els principals tipus d'estats no democràtics són:

– La monarquia absoluta, en la qual el rei concentra tots els poders; o la dictadura, en la qual una persona governa amb un poder absolut.

3

LA UNIÓ EUROPEA

La Unió Europea (UE) és una associació d’estats independents formada per 28membres. Va ser establerta el 1992, mitjançant el Tractat de la Unió Europea (TUE) i és la successora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) creada el 1957. La UE té institucions pròpies i un ordenament jurídic comú per als estats que la integren.

1. El procés de construcció: la CEE  

1.1. El camí cap a la unitat europea.- Al final de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament entre els dos blocs, una sèrie de pensadors van creure necessari crear un Mercat Comú europeu. Es van crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), i el Consell d’Europa. El 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA). 

1.2. El Tractat de Roma: l’Europa dels Sis.- El 25 de març de 1957 es van signar a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquest acord històric van ser França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i la República Federal Alemanya amb l’objectiu de la integració progressiva entre els diversos països membres. 

1.3. L’ampliació de la CEE.- Durant la dècada de 1960 l’èxit econòmic assolit pels estats de la CEE va ser molt gran. El 1973, Gran Bretanya es va integrar a la CEE, amb Irlanda i Dinamarca. La caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1975) va propiciar més peticions d’adhesió a la CEE. 

4

2. La creació de la Unió Europea  

2.1. L’Acord de Schengen i l’Acta Única.- El 1979 va nàixer el Sistema Monetari Europeu per garantir l’estabilitat monetària, i es va crear l’ecu, antecedent de l’euro. El 1981 es va incorporar Grècia. El 1985, Bèlgica, els Holanda, Luxemburg, França i Alemanya van signar l’Acord de Schengen. Aquest acord garantia la lliure circulació de persones i la gradual supressió de fronteres entre els Estats membres. El 1986, a més de l’entrada d’Espanya i Portugal, es va ratificar l’Acta Única, que implicava la creació d’un únic espai econòmic, però també social, per a tots els països de la Comunitat. 

2.2. El Tractat de Maastricht: la Unió Europea.- El Tractat de Maastricht (1992) va consagrar oficialment el nom d’Unió Europea, i va instaurar tres grans pilars de polítiques comunes: el primer agrupa allò establert als tractats comunitaris, així com les institucions i competències supranacionals de la Unió, el segon es refereix a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, fonamentat en la cooperació entre governs, i per últim, el tercer pilar es basa en la Justícia i els Afers d’Interior. 

2.3. Els nous membres de la Unió Europea.- L’1 de gener de 1995 va tenir lloc la quarta ampliació de la Unió Europea amb l’entrada d’Àustria, Finlàndia i Suècia. Naixia l’Europa dels Quinze que va donar pas, el 2004, a l’Europa dels 25 (amb l’adhesió d’Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta) i, des del 2007 (Romania i Bulgària) i Croàcia al 2013.

5

3. Les institucions europees  

3.1. Institucions de la Unió Europea.-

-  La Comissió Europea és l’òrgan executiu de la UE: administra les polítiques comunes de la UE, elabora el pressupost i garanteix el compliment d’acords i tractats.

- El Parlament Europeu és l’òrgan legislatiu: elabora normes i aprova el pressupost, controla els altres organismes de la UE.

- El Consell de la Unió Europea exerceix una funció legislativa, juntament amb el Parlament, és el principal organisme de presa de decisions.

- El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees assegura el respecte a les normes europees i als tractats. 

4. Les polítiques comunes de la Unió Europea   (objectius)

4.1. El pressupost de la Unió Europea.- Per poder finançar-se, la UE compta amb uns ingressos, que provenen d’exaccions agrícoles, drets de duanes, quota sobre l’IVA i quota en relació amb el PIB. Els contribuents més grans de la UE són els estats més rics. 

4.2. Les polítiques de cohesió.- El 1994 es van crear els Fons de Cohesió com una transferència de recursos financers entre els països pròspers i els menys pròspers. Els fons es destinen als estats membres de la Unió amb un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana europea. Hi ha també els Fons Estructurals orientats a fomentar altres polítiques de cohesió econòmica i social dins de la UE. 

4.3. La unió econòmica i monetària.- El Tractat de la Unió Europea va establir la Unió Econòmica i Monetària per la qual es va crear la moneda única, l’euro, que havia de garantir la lliure circulació de capitals. L’euro va entrar en circulació el gener del 2002 a onze països de la UE que, des de gener de 2011, ja en són 17: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Portugal i Xipre. El Banc Central Europeu s’encarrega de coordinar les polítiques econòmiques i garantir el funcionament de la nova moneda. 

6

5. Els reptes de futur de la Unió Europea 

5.1. El Tractat de Reforma.- L’octubre de 2004 es va signar a Roma el Tractat de la Constitució europea. El primer país que el va sotmetre a referèndum va ser Espanya i va resultar aprovat.

Però va ser rebutjat a França i als Països Baixos. Arran d’aquests vots negatius, el Consell va anunciar la paralització del procés i l’obertura d’un període de reflexió. El juny de 2007, el Consell Europeu va arribar a un acord per substituir la Constitució Europea per un Tractat de Reforma, que modifica els tractats anteriors i reorganitza les institucions. El Tractat va ser aprovat a Lisboa l’octubre de 2007 i ha entrat en vigor al 2009. 

5.2. El paper de la Unió Europea al món.- Des d’un punt de vista econòmic, la Unió Europea és el centre mundial de les activitats econòmiques, les finances i el comerç. Des d’un punt de vista polític, els països que formen la Unió posseeixen interessos diversos en el camp internacional i les seves polítiques d’aliances són divergents molt sovint. La Unió Europea duu a terme polítiques importants de cooperació i d’ajuda al desenvolupament a molts països del Tercer Món i també ajuda a països en procés de desenvolupament. 

5.3. Polítiques antieuropeistes : el Brexit

7

6. La integració d’Espanya a la CEE 

6.1. Les negociacions per a l’ingrés a la CEE.- Després del restabliment de la democràcia, a partir de 1977, es va proposar l’ingrés d’Espanya a la CEE. Entre el 1977 i el 1980, Espanya va haver de ratificar diversos convenis internacionals, a més la CEE exigia a Espanya una reestructuració en profunditat de la seua economia i la seva legislació per apropar-les als països comunitaris. 

6.2. La reconversió econòmica.- L’adequació de l’economia espanyola als criteris comunitaris va exigir transformacions. En la dècada de 1980 es va realitzar una reconversió industrial important en una sèrie de sectors. Havien de produir-se canvis en l’agricultura i la ramaderia. Es van dur a terme ajustaments importants en la producció agropecuària per adequar-la al sistema comunitari. Per fer competitiva l’economia espanyola era imprescindible el descens de la inflació i la disminució del dèficit públic. 

6.3. Les reformes legislatives i socials.- Per a l’ingrés a la CEE va ser necessària la modificació de lleis i normes per adequar-les al patrimoni comunitari. Per aproximar Espanya a la resta dels països, es va realitzar una important inversió en el sector públic, especialment en polítiques socials i infraestructures. 

6.4. El Tractat d’Adhesió.- El 12 de juny de 1985, sota la presidència de Felipe González, es va signar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE, i a partir de gener de 1986 va passar a ser-ne membre de ple dret. Això significava integrar-se en un mercat de grans dimensions, en el qual productes, capitals i persones podien circular lliurement per tot el territori comunitari. 

7. Espanya, un país de la Unió Europea 

7.1. Espanya a la Unió Europea.- Espanya és un país amb un gran pes territorial i demogràfic a la Unió Europea. La seua economia, encara que

territorialment és una mica desequilibrada, també és en l’actualitat una de les més importants. En el marc de la Unió Europea, Espanya ha participat

8

plenament en les seues institucions i ha animat els processos d’integració social i política, desenvolupant un paper rellevant en política exterior. 

7.2. Les conseqüències econòmiques de la integració.- La integració d’Espanya a la UE ha estat un factor decisiu per a la modernització de la seua economia. A partir dels anys 1996-1997, l’economia espanyola va assolir unes quotes de creixement anual superiors al 3%. Respecte al comerç, el creixement ha estat espectacular. La prosperitat econòmica de la dècada del 1990 va possibilitar la creació de llocs de treball i el descens moderat de l’atur.  

7.3. Els fons comunitaris.- Moltes transformacions econòmiques dels últims anys han estat possibles gràcies a la transferència de grans quantitats de diners de la UE cap a Espanya. Durant gairebé vint anys ha estat la major beneficiària dels fons comunitaris, amb els quals s’han realitzat fortes inversions en infraestructures. També s’han desenvolupat polítiques a favor de l’ocupació i la formació ocupacional. L’ampliació de la UE a 27 membres ha suposat l’entrada de països amb una posició econòmica més desafavorida. 

7.4. La implantació de l’euro.- Espanya és un dels països de la Unió Europea que han adoptat l’euro com a moneda. Per això, des del 2002 l’euro va substituir la pesseta. La implantació de l’euro ha suposat formar part d’una àrea econòmica molt dinàmica del món, amb una moneda forta que possibilita, en tre d’altres avantatges, la importació de petroli a un preu raonable. Com a contrapartida, ha provocat una alça dels preus que porta implícita una reducció de la capacitat adquisitiva de la població i l’ajut, durant la crisi dels tres últims anys, als estats membres que han estat intervinguts per a satisfer el deute públic (Grècia, Irlanda i Portugal).

9