La transformació

Franz Kafka

La transformació

La metamorfosi

Traducció i introducció

deJordi Llovet

L'edició d'aquest llibre ha obtingut un ajutde la Institució de les Lletres Catalanes

Directors de la col·lecció:

Àlex Broch, Isidor Cònsul i Jordi Llovet

Consell assessor:

D. Sam Abrams, Rossend Arqués,

Nora Catelli i Isabel de Riquer

Disseny de la coberta:

Ferran Cartes / Montse Plass

Primera edició: novembre del 2000

Títol original alemany:Die Verwandlung

© de la traducció i la introducció, 2000 Jordi Llovet

Drets exclusius d'aquesta edició:

ECSA

Diputació, 250

08007 Barcelona

e-mail: proa@grec.com

www.enciclopedia-catalana.com

ISBN: 84-8256-840-X

Dipòsit Legal: B. 43.996-2000

Fotocomposició: Edilínia, S.L.

Impressió: Romanyà/Valls

Verdaguer, 1. Capellades (Barcelona)

La reproducció total o parcial d'aquesta obra per

qualsevol procediment, comprenent-hi

la reprografia i el tractament informàtic, com també

la distribució d'exemplars mitjançant lloguer i

préstec, resten rigorosament prohibides sense

l'autorització escrita de l'editor i estaran sotmeses

a les sancions establertes per la llei.

Introducció

Amb motiu del primer centenari de la mort de Franz Kafka, un diari va publicar, el 3 de juliol de

1983, unes declaracions de Jorge Luis Borges, antic coneixedor de l'obra de l'escriptor de

Praga, que incloïen el paràgraf següent, relatiu al relat que el lector té a les mans: «Yo traduje el

libro de cuentos cuyo primer título es La transformación, y nunca supe por qué a todos les dio por

ponerle La metamorfosis. Es un disparate, yo no sé a quién se le ocurrió traducir así esa palabra delmás sencillo alemán. Cuando trabajé con la obra el editor insistió en dejarla así porque ya se había

hecho famosa y se la vinculaba a Kafka.»1Disbarat o no, el que és cert és que totes les traduccions

d'aquest relat, el més famós i el més significatiu de tots els que va escriure Kafka, han dut

sempre a la portada el títol La metamorfosi .2

Així, els editors d'arreu del món han induït els lectors del relat a tenir la impressió que es troben

davant d'una obra pròxima a les característiques tradicionals de la literatura fantàstica, i, fins i

tot, de la literatura mitològica. La paraula «metamorfosi», sens dubte molt divulgada encara

avui però d'una ressonància arcaica i fabulosa, s'associa quasi immediatament amb alguns

monuments de les antigues literatures grega i llatina -amb Apuleu, amb Ovidi- i, per això

mateix, amb els gèneres literaris que es desmarquen de la realitat o que, a tot estirar,

l'observen i la descriuen elevant i transcendint allò real per mediació d'un registre simbòlic

d'ordre sobrenatural.

Certament, aquest procediment no té res a veure amb el de Kafka, en el cas del qual, si s'ha de

parlar d'una vinculació entre mite i realitat, només pot fer-se en un sentit invers al dels clàssics:

en el cas de Kafka la tradició o el patrimoni mitològic no s'apliquen, com alguna cosa

preexistent, a una visió i a una «lectura» de la realitat, sinó que allò real es presenta per si

mateix amb tal grau de singularitat que, en el millor dels casos, deriva a alguna cosa semblant

a una «nova mitologia», a una mitologia fabricada de nou. Aquesta «mitologia kafkiana», si pot

anomenar-se així, equivaldria a un dels diagnòstics més aguts, originals i inquietants de la

literatura i també de la civilització contemporànies.

En la seva llengua original, en efecte, la narració porta el títol de Die Verwandlung , que no

significa altra cosa que transformació, canvi de forma, mutació de l'aspecte exterior. Aquesta

paraula alemanya no suggereix cap canvi especial, i menys encara indica la participació de

causes sobrenaturals o de poders incomprensibles: en aquests casos, la llengua alemanya usa

la veu d'origen grec Metamorphose i no la més corrent, com prou bé ho sabia Borges,

Verwandlung .

Aquesta és, doncs, la primera consideració que s'ha de fer quan es parla de La transformació de

Kafka: no ens trobem davant d'un exemple de literatura fantàstica, sinó davant d'una obra

mestra de la literatura realista del seglexx. Tret del fet realment insòlit que un viatjant, Gregor

Samsa, es desperti un matí qualsevol de la seva monòtona vida convertit en un escarabat més

o menys fastigós,3no hi ha res, de principi a fi de l'obra, que desbordi els límits canònics de la

narració de tall realista: els seus pares i la germana s'acomoden a la nova situació, Samsa

s'adapta a les seves noves condicions de vida -no li ve de gust el mateix menjar que quan era

home, no corre com solia fer-ho quan tenia dues cames, no dorm al llit sinó sota el sofà, etc.- i

fins i tot el lector acaba acceptant, al cap de poques pàgines i com una cosa del tot

versemblant, que a algú pugui succeir-li una cosa així el dia menys pensat.

En les seves lliçons nord-americanes sobre La transformació,4 Vladimir Nabokov assenyalava

als seus estudiants, amb la perspicàcia pròpia del bon novel·lista que era, que Gregor Samsa

no era cap animal estrany o zoològicament inclassificable, sinó el més vulgar i habitual dels

escarabats. Només la tendència ja apuntada, a convertir La transformació en una narració

surrealista ha fet que molts lectors imaginessin Gregor Samsa metamorfosat en un animal

insòlit; i els il·lustradors d'aquest llibre han desfigurat la descripció prou clara de l'animal Samsa

oferint imatges que l'acosten a una aranya, al centpeus o a la llagosta. Res més allunyat del

mateix text: la primera pàgina del llibre estableix que es tracta d'un «insecte monstruós»

-després sabrem que l'única cosa monstruosa és la seva mida, no la seva forma-, proveït d'una

esquena com una «closca dura», amb una panxa prominent «segmentada per estreps

arquejats, com una volta». És cert que el text diu, a la frase següent, que l'animal té «les cames

molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa»,

una dada que ha donat força al supòsit que podia tractar-se d'un centpeus, o alguna cosa

semblant. Però tot lector acceptarà que sis potes -les que tenen els escarabats- poden ser

considerades molt nombroses si es comparen, en ple atordiment de l'insòlit espectacle i a

l'endormiscament del despertar, amb les dues extremitats que Samsa havia lluït fins aquell matí

desafortunat. Més endavant sabrem que l'insecte també té dues antenes, i unes poderoses

mandíbules, unes noves dades que no contradiuen en res l'anatomia d'un escarabat.

Tot i això, Franz Kafka va ser el primer a mostrar ben poc interès per la forma de la

transformació de Samsa. La va descriure amb una relativa exactitud, possiblement per fidelitat

a les lleis de la descripció heretades dels seus escriptors més admirats i de models novel·lístics

-Kleist, Dickens, Flaubert o Txékhov-, però va insistir en què l'animal havia d'entendre's de

forma al·legòrica, i va subratllar que el més important de la narració es trobava en les relacions

entre els membres d'una família sacsejada per la fatalitat de la qual Gregor Samsa és l'objecte

immediat. Així, quan va saber que Ottomar Starke, un dibuixant propens al sensacionalisme

que treballava per l'editor de l'obra, s'encarregaria de la il·lustració de la coberta, Kafka no va

vacil·lar a escriure a l'editor pregant perquè s'evités una representació de l'animal, i suggerint

qualsevol escena familiar de les que constitueixen la part fonamental del relat: «Vostès em van

escriure últimament que Ottomar Starke realitzaria la il·lustració per la coberta de La

transformació . Ara bé, pel que conec d'aquest artista [...] m'ha vingut un petit ensurt,

possiblement innecessari. Resulta que se m'ha acudit, donat que Starke serà realment

l'il·lustrador, que potser vulgui dibuixar l'insecte. Això no, per favor! No voldria reduir el seu

poder d'influència, sinó només exposar un desig, per raó del meu evident millor coneixement de

la història. L'insecte no ha de ser dibuixat. Ni tan sols ha de ser mostrat des de lluny. [...] Si jo

mateix pogués proposar algun tema per a la il·lustració, escolliria temes com: els pares i

l'apoderat davant la porta tancada, o, millor encara, els pares i la germana en l'habitació

fortament il·luminada [la sala d'estar, a la vegada menjador], mentre la porta que dóna a la

obscura cambra del costat es troba oberta.»5

En efecte, el gruix d'aquesta inquietant narració de Franz Kafka està dedicat a les diferents i

variables relacions interpersonals que s'estableixen entre els membres de la família Samsa

després que Gregor s'hagi convertit en un escarabat. Passada la primera pàgina, o potser al

cap de poques més, quan Samsa perd totalment la seva capacitat de parlar com un home i

queda reduït a una impotència quasi absoluta, amb només la possibilitat de proferir un so

estrany i gutural, la narració es converteix en una història domèstica, una història d'amors i odis

familiars, de solidaritat i de menyspreu, de compassió i d'indiferència, que passarà a ocupar la

major part del llibre. La germana de Gregor, Grete, que al principi representa un nexe entre

Samsa i els pares, es convertirà en l'aliada de la indiferència i la desesperació d'aquests davant

allò que jutgen com una brutal mala passada del destí; els pares passaran de l'espant inicial a

la indolència, adaptant-se a la nova situació i emprenent tasques mediocres en un banc -el

pare-, o domèstiques -la mare i la germana-, i de la indolència a un odi escassament dissimulat

al final del llibre. De fet, serà Grete, la germana fidel i solidària del principi, qui s'encarregarà,

en el tercer capítol de la narració, de tòrcer els sentiments lleugerament compassius dels pares

i transformar-los en una desesperació no exempta de set de venjança; un moviment que pren

forma al llarg d'aquest capítol i que acaba, finalment, amb la mort de Gregor i un sentiment

inequívoc d'alleujament per part de tota la família.

En aquest sentit, el final del relat, amb el viatge dels pares i la germana de Gregor, amb

tramvia, fins als afores de la ciutat, ens invita a considerar La transformació com una perfecta

radiografia o «fisiologia» -en el sentit que Balzac va donar a aquest terme- dels costums i les

condicions de vida dins d'una família de la petita burgesia en una capital centreeuropea a

principi de segle. La ciutat podria ser Praga, d'on Kafka no es va moure mai -tret de breus

temporades de vacances- al llarg de la seva vida, però també podria ser Berlín, Munic,

Budapest o Viena. Aquí tindríem, doncs, un possible «primer sentit» o primera interpretació de

la narració: la vida ordenada i sense sorpreses d'una família burgesa, amb un pare més aviat

mesquí que s'arruïna poc abans que comenci l'acció narrativa, i amb un fill amatent i

estalviador, que treballa per eixugar els deutes del pare, bo i esperant un «alliberament

definitiu» que s'hauria produït al cap de pocs anys; amb una germana amb excel·lents

disposicions per a la música, a punt d'ingressar al Conservatori gràcies a l'ajuda

desinteressada de Gregor; i amb una mare amorosa i comprensiva, contrapunt de la severitat i

el mal humor paterns. Aquesta plàcida, quasi tòpica vida familiar, dèiem, es veu torbada per un

incident insidiós, i les estructures que havien presidit la mitjania de la pau de la llar cauen

daltabaix d'una manera tan rotunda com inapel·lable. (I aquí sí que es podria parlar d'un

element «tràgic» o fatal, però mai d'un element fantàstic o sobrenatural.) Gregor no pot fer res

per alleugerir la nova i penosa situació dels que té a la vora si no és desapareixent d'una

escena familiar que desplega una hostilitat creixent i cada vegada més angoixant envers la

seva «persona». De fet, Gregor Samsa ofereix la seva vida en sacrifici, com a mostra d'afecte,

un cop més, a uns pares a qui s'obstina a demostrar que sempre va estimar.6Així ho entén el

mateix Kafka, segons llegim en una carta a Felice Bauer que fa referència al final de la novel·la:

«Plora, estimada, plora, perquè ha arribat l'hora de plorar! Fa una estona ha mort el

protagonista de la meva petita història. Si et pot consolar, et diré que ha mort en pau i s'ha

reconciliat amb tothom.»7I després s'esdevé l'escena final que ja hem comentat, quasi com una

«coda» en termes musicals, amb els pares i la germana viatjant amb tramvia sota un sol quasi

primaveral, que ben bé pot entendre's com una venjança pòstuma i ferotge de Gregor -més ben

dit, de Kafka- contra el mediocre benestar que la família acaba de recobrar després del

lamentable incident de la transformació: «I quan, al final del trajecte, la noia es va aixecar la

primera i va desplegar el cos juvenil, allò va ser per als pares com una confirmació dels seus

nous desigs i de les seves bones intencions» (v. pàg. 112).

Aquesta primera interpretació de la famosa obra kafkiana s'obre, de fet, immediatament, a una

interpretació de tipus biogràfic. En efecte, a pesar de totes les reticències que el mateix

Vladimir Nabokov va mostrar davant la possibilitat de llegir la narració en clau psicològica i

autobiogràfica,8el cert és que tant la resta de l'obra narrativa de Kafka com el conjunt dels seus

escrits autobiogràfics -diaris i correspondència, aforismes i pensaments- permeten de sobres

assentar la hipòtesi que La transformació seria una elaboració o transposició literària, una

al·legoria textual dels desassossecs de Franz Kafka en el si de la seva família.

Per començar, el mateix Kafka va reconèixer al seu jove amic Gustav Janouch, ja en els anys

vint, que, encara que el nom del protagonista de La transformació fos Gregor Samsa, això no

s'havia d'entendre com un criptograma del seu nom, però que la narració sencera sí que podia

veure's com una «indiscreció» literària relativa a algunes situacions de la seva existència real:

«El protagonista de la narració s'anomena Samsa [diu Gustav Janouch]. Sona com un

criptograma de Kafka. En els dos casos hi ha cinc lletres. La S de la paraula Samsa ocupa els

mateixos llocs que la K en Kafka. La A...»; «No es tracta d'un criptograma [respon Kafka].

Samsa no té gens ni mica de Kafka. La transformació no és una confessió, encara que sigui, en

cert sentit, una indiscreció.»9També a la seva promesa Felice Bauer, Kafka li havia insinuat

alguns punts de contacte entre la narració i algunes circumstàncies de la seva vida: «Estimada,

quina història més extraordinàriament repugnant acabo de deixar, per recrear-me ara pensant

en tu! La història ja ha passat un pèl de la seva meitat i en termes generals no puc dir que

n'estigui descontent, però resulta il·limitadament repugnant. I, ja ho veus, aquestes coses

vénen del mateix cor en el fons del qual vius, i toleres com a llar. No t'entristeixis per això,

perquè, qui sap, com més escrigui i com més m'alliberi, més pur i digne seré, potser, de tu.»10

Encara resulta més important, per apuntalar l'origen autobiogràfic d'aquesta narració de Kafka,

el conjunt de correspondències que poden establir-se entre algunes dades del text i alguns fets

biogràfics o de l'entorn arquitectònic de la vida de Kafka, l'any 1912. Així, per exemple, sabem

que l'habitació de Kafka tenia en part el mateix mobiliari que la de Samsa en el llibre: un armari

per guardar la roba, un escriptori, un llit i un sofà;11sabem que l'habitació de Kafka en el

domicili familiar de Niklasstrasse 36, a Praga, lloc on va escriure La transformació , era, en

paraules de l'autor, «una habitació-passadís, o millor dit, un carrer de connexió, entre la sala

d'estar i el dormitori dels meus pares»,12és a dir, que ocupava en la realitat una posició anàloga

a la que té l'habitació de Samsa en el relat, entre el dormitori de la seva germana Grete i la

sala; i també sabem que l'hospital de façana regular -neoclàssica- que apareix al llibre es

correspon fins en els detalls amb l'hospital Der Barmherzingen Brüder que existia llavors a pocs

metres de la casa de Kafka, a l'esmentat carrer de Niklas.13Per fi, cap al final del segon capítol

del llibre (v. pàg. 89) es descriu una persecució de Gregor Samsa per part del seu pare, entorn

a la taula de la sala menjador, que coincideix plenament amb el record de Kafka narrat més

tard en una carta al pare del 1919: «Una altra cosa espantosa era quan corries entorn de la

taula darrera d'un de nosaltres per atrapar-lo; evidentment no volies atrapar-lo, però ho feies

veure, i llavors la mare semblava com si el salvés.»14També la mare, al final del segon capítol

de La transformació , «amb les mans plegades al clatell del pare li suplicava per la vida de

Gregor» (v. pàg. 90). Així doncs, per tornar als arguments de Nabokov, pot resultar més o

menys discutible la legitimitat de la teoria psicoanalítica per interpretar aquesta narració de

Kafka, però és perfectament demostrable que la narració i els avatars biogràfics de Kafka

presenten molts punts en comú.

Amb tot, això no té més valor que el d'una senzilla constatació. Tota interpretació literària està

obligada a portar les coses una mica més enllà: tan lluny com sigui possible mentre els

resultats no desmenteixin o burlin les categories de veritat del text mateix. En aquest sentit, és

just donar un pas més i suposar que La transformació és l'al·legoria d'alguna cosa més intricada,

mediatitzada i obscura.

En la nostra opinió, si per un cantó aquesta narració de Kafka metaforitza una qüestió

estrictament biogràfica, per l'altre s'adequa perfectament amb les condicions sociològiques que

van envoltar tota la producció literària de Kafka i, al mateix temps, en bona part, de la seva

generació.

La transformació, en efecte, sembla tant la «fabulació» de les condicions d'extrema soledat que

Kafka va necessitar sempre per escriure, com la plasmació literària de la situació d'aïllament

que ja es veia a venir obertament sobre tot escriptor durant els anys de la vida literària de

Kafka, en el primer quart del segle xx. Per què no veure en La transformació la posada en

literatura de les condicions mateixes de la feina i el destí de l'«escriptor» -com a tipus social- en

un dels moments àlgids de la civilització industrial burocràtica, de l'ordenació social i laboral

pròpia d'allò que denominem «capitalisme» en el sentit més ampli de l'expressió?

En La transformació assistiríem, en primer lloc, a un progressiu aïllament de Gregor Samsa

respecte del seu medi laboral i del seu ambient familiar; un aïllament que va des de

l'autoconsciència de la raresa -despertar i adonar-se que un s'ha convertit, en el seu aspecte

exterior, en l'«animalot estrany» que ja era des del punt de vista psicològic, vocacional i interior-

a la mort, entesa aquesta com a lògica culminació d'una soledat per la qual tot escriptor, i Kafka

més encara, hauria donat tot el que hagués calgut. S'ha de recordar, en aquest sentit, les

paraules que Kafka havia escrit el mateix any de 1912: «Quan el meu organisme es va adonar

que el fet d'escriure era l'enfocament més profitós del meu ésser, tots els meus esforços hi van

tendir i van abandonar totes les facultats relatives als plaers del sexe, del menjar, del beure, de

la reflexió filosòfica, de la música. Jo anava aprimant-me en totes aquestes direccions. Era una

cosa necessària, atès que en conjunt les meves forces eren tan febles, que només unides

podien utilitzar-se per escriure.»15També Gregor Samsa, a causa de la gana, s'aprima fins a

provocar la compassió dels seus familiars, i sembla conservar només, entre les aficions

apuntades per Kafka en aquella cita, una lleugera atenció per la música: per exemple, en

l'escena que Grete, com si fos una figura òrfica, toca el violí davant dels tres dispesers i dels

pares. També Kafka havia escrit a la seva promesa Felice, només dues setmanes abans de

començar la redacció de La transformació : «En el fons, la meva vida consisteix i ha consistit des

de sempre en intents d'escriure, generalment no reeixits. Però quan deixava d'escriure, em

trobava immediatament tirat per terra, digne de ser escombrat.»16¿No és Gregor Samsa

igualment escombrat, després de la seva mort, i llençat al carrer, com la brossa, per la

fantàstica i ossuda assistenta? I emprant una expressió extrema, també li va dir a Felice, a

mitjans del 1913: «Per poder escriure, tinc la necessitat d'aïllament; però no "com un ermità",

cosa que no seria suficient, sinó com un mort. El fet d'escriure és, en aquest sentit, un somni

més profund, o sigui la mort; i així com a un mort no se'l pot treure de la seva tomba, a mi

tampoc no em podran treure de l'escriptori a les nits.»17Alguna cosa semblant li diria al seu

amic Max Brod, després marmessor testamentari de Kafka, en una carta del 1922: «...

l'existència de l'escriptor és en autèntica dependència de l'escriptori. En realitat, si l'escriptor vol

evitar la bogeria, no s'hauria d'allunyar mai del seu escriptori, s'hi hauria d'aferrar amb les

dents.»18¿No es resisteix també Gregor Samsa, en el relat, a l'intent de la seva mare i la seva

germana d'emportar-se l'escriptori de la seva habitació, quan aquelles el buiden pensant que

facilitaran, així, els desplaçaments de Samsa per les parets i el sostre? (v. pàg. 81). ¿No s'ha

de veure, en les petjades lineals que Gregor Samsa deixa amb els «peus» en els seus

recorreguts, la metàfora de les seves últimes restes d'escriptura?

Pel que a això es refereix, doncs, La transformació pot ser entesa com una figuració metafòrica

de les idees de Kafka sobre l'escriptura i l'ofici d'escriptor. En un fragment dels Diaris del 1911

que després es va convertir en una narració independent, «Enrenou», Kafka es referia a les

difícils condicions que regnaven a casa seva -on a més dels pares i tres germanes s'havia de

comptar amb la presència cridanera de les institutrius i el soroll de les feines domèstiques- des

del punt de vista de la necessària concentració per escriure: «Estic assegut a la meva

habitació, que és el quarter general del soroll de tota la casa. Sento colpejar totes les portes;

amb el seu estrèpit, només em salvo d'escoltar els passos dels que corren entre elles; sento

fins i tot el soroll de la porta del forn de la cuina. El meu pare obre camí entre les portes de la

meva cambra i la creua arrossegant la bata; a l'estufa de l'habitació del costat rasquen les

cendres; Valli pregunta a algú indeterminat, a través del vestíbul, cridant com si estigués en un

carrer de París, si ja han netejat el barret del pare; un xiuxiueig que està a punt de semblar-me

amistós suscita els crits d'una veu que replica. Fan córrer la balda de la porta principal i el seu

xiscle sembla sortir d'una gola constipada; després se segueix obrint la porta amb el breu cant

d'una veu femenina i es torna a tancar amb un sord arravatament masculí, que resulta ser d'allò

més desconsiderat. El pare ha sortit, i ara s'inicia el so més suau, més dispers, més

desesperant, presidit per les veus dels canaris. Ja ho havia pensat abans, però en sentir els

cants dels canaris, se'm torna a acudir que podria obrir la porta deixant únicament una petita

escletxa, arrossegar-me com una serp a l'habitació del costat i així, des del terra, demanar a les

meves germanes i a la seva institutriu que callin.»19

Kafka va fer sempre tot el que va poder per alliberar-se de les obligacions socials, per esquivar

responsabilitats excessives en el seu treball d'advocat en una companyia d'assegurances, per

tal de trobar les condicions òptimes de soledat i de tranquil·litat que havien d'assegurar la seva

producció literària. Intentant aconseguir aquesta tranquil·litat, va recórrer mitja Praga a la

recerca d'un apartament o una habitació de lloguer on poder retirar-se a escriure en pau, i per

fi, el 1916, va trobar un dels seus refugis preferits: la caseta que la seva germana Ottla tenia en

l'anomenat «carreró dels alquimistes» al Hradschin, o part alta de Praga. Per totes aquestes

raons, doncs, sembla versemblant veure enLa transformació una figuració de l'aïllament que

Kafka desitjava de totes totes: un fill d'una família petitburgesa es transforma en escarabat per

rematar una soledat que, de fet, l'embarga des de sempre al si de la seva família. Que pagui

aquest desig d'extrema soledat, aquesta raresa, amb la mateixa mort és una cosa, com hem

vist, que corona positivament la idea kafkiana de l'aïllament de l'escriptor, i que sanciona en el

seu cos la tan desconeguda necessitat de càstig per part de Kafka, que omple tant la seva obra

literària com els seus documents personals.

En segon lloc, tal com ja apuntàvem, La transformació és també l'al·legoria d'una situació

d'inferioritat de què participa no només Franz Kafka -ni més ni menys maniàtic que la resta

d'escriptors del món i de qualsevol altre moment de la història-, sinó més específicament, tota

una generació d'escriptors, en especial els que s'enquadren en el moviment cultural que s'ha

anomenat Fin-de-siècle .

L'obra completa de Kafka, com moltes altres literatures d'un ampli període que començaria a

mitjans del seglexixi acabaria, aproximadament, a la Segona Guerra Mundial, s'impregna d'un

curiós anhel de singularitat i individualització, amb unes característiques que són pròpies i

quasi exclusives d'aquesta fase de la civilització contemporània. Aquella posició de l'escriptor

dins de la societat burgesa que György Lukács hauria desitjat permanent i indestructible al llarg

de tota l'evolució de les societats industrials i capitalistes, és a dir, una posició de solvència, de

sobirania i d'equanimitat total en l'acte de «llegir la història» com a servei de clarificació i

categorització dels models de producció burgesos en tots els sentits; una posició així, dèiem,

va ser brandada, en realitat, per molt poques generacions d'escriptors en l'Europa

contemporània. És cert que entre els exemples màxims de Balzac, en l'ocàs del Romanticisme

francès, i de Thomas Mann en el crepuscle de l'hegemonia burgesa a Alemanya, hi ha

centenars d'obres i desenes d'escriptors que es van mantenir fidels als cànons de l'escriptura

«documental» i que es van captenir com a portaveus aplicats del bon sentit, del judici sa i del

recte procedir d'una classe dominant que, així va ser, no va deixar d'ascendir, materialment i

culturalment, per un camí ple de clots, però sempre practicable i sempre recorregut amb

optimisme, cosa que constitueix l'eix fonamental del procés històric entre 1789 i 1914, si és que

no és encara més dilatat. Com a motor d'aquest procés va combatre amb força i en tot moment,

tant en termes generals com segons el prisma de la microhistòria d'Europa, el mite al·ludit del

progrés. Les bases d'aquest procés històric van ser sempre la mateixa confiança en els

avenços científics, un programa social de sòlides arrels liberals que aspirava al confort

universal i a la desaparició de la misèria, i una confiança quasi cega, però intel·ligentment

operativa, en el desenvolupament econòmic.

Però no tothom -i molt menys alguns escriptors del gran període de les literatures burgeses- va

acceptar a ulls clucs aquestes premisses ni es va deixar portar per aquest optimisme que

semblava no conèixer ni fons ni final. Així les literatures d'Occident van veure desfilar, a partir

del 1848, si no abans, al costat dels grans escriptors més vinculats a aquesta ideologia, una

bona sèrie de casos que revelen una actitud oposada: es tracta, sens dubte, de fills de la

mateixa classe social, ni més ni menys il·lustrats que la resta dels seus companys, però que no

viuen gens immersos en l'optimisme general que nodreix l'esperança històrica de la seva pròpia

classe, sinó tot el contrari. Configuren una espècie de línia paral·lela a l'altra, una espècie de

«línia diferencial» caracteritzada per una distància cada vegada més gran respecte dels mites

d'una col·lectivitat alegre i confiada. No és necessari caure en el nihilisme extrem per quedar

allistat en aquest segon bloc, com seria el cas del llinatge que uneix els noms de Nietzsche,

Lautréamont o Thomas Bernhard, ja en els nostres dies. Només cal una lleugera desconfiança

cap als valors amb pretesa vàlua universal sobre els quals s'assenta la civilització industrial,

comercial i lliurecanvista de tot aquest període perquè alguns escriptors arribin a la mateixa

perplexitat final. A vegades aquesta desconfiança es tradueix en una ironia lleugeríssima -com

es llegeix en l'excepcional Felix Krull de Thomas Mann-; a vegades adquireix el to d'una

singularitat tan summament intel·ligent com estèril a efectes de coherència narrativa -com

succeeix en Monsieur Teste , de Valéry-; i altres, cau de ple ja sigui en l'esteticisme més

aparatós -com mostra l'obra de Wilde o la de Huysmanns-, o en l'experimentalisme lingüístic

més exigent -com és el cas de Joyce, entre Ulysses i Finnegan's Wake . En qualsevol cas, tots

aquests exemples corresponen a la mateixa actitud: el menyspreu de l'opinió comuna i el

consegüent refús de les formes de representació literària que aquesta doxa , aquest comú sentit

o aquesta general concepció del món de la burgesia, generava com a sanció simbòlica o

simulacre figuratiu del seu optimisme històric i de la seva esperança en el futur.

De fet, és possible que s'hagi de veure l'origen d'aquesta lucidesa inquietant en l'obra d'alguns

enciclopedistes francesos -en Diderot, en el Voltaire de Candide i de molts altres textos- i que

aquesta actitud, per tant, no sigui tant un gest de refús de les «lectures» oficials del progrés

burgès a Europa, com la lògica continuació d'un escepticisme històric molt anterior a la

Revolució Francesa: un escepticisme o un cinisme que serien, en el fons, senzillament

anacrònics, «filosòfics». A aquest respecte, efectivament, alguns contes de Hawthorne

-Wakefield-, de Melville -Bartleby, l'escrivent- o Poe -L'home de les multituds-, quasi tota la

producció de Flaubert -en especial Bouvard i Pécuchet , llibre que Kafka admirava per damunt de

tota la producció del de Normandia-, i bona part de l'obra de Joyce, Valéry, Mann, Musil, Broch

o Svevo, marcarien alguna cosa com ara un «territori diferencial», una constel·lació literària

autònoma caracteritzada per una altra consideració -cínica, escèptica o nihilista- de la mateixa i

única història protagonitzada i viscuda per tothom.

Franz Kafka és un d'aquests escriptors, i La transformació un dels relats exemplars d'aquesta

sèrie «altra» en els annals de la literatura europea dels dos últims segles. Les distàncies

sempre insalvables que presenta habitualment l'obra de Kafka entre un individu hegemònic

-sempre més llest que tots els altres, però també del tot impotent- i la màquina de la llei, o el

sistema de la burocràcia, o el pes del poder considerat com una cosa absoluta i indestructible,

no han de considerar-se com a referència o al·legoria circumscrita al seu temps històric, encara

que hi hagi molts ecos, en l'obra kafkiana, de l'imperi bicèfal regit per Francesc Josep fins al

1916: transcendeixen aquesta circumstància i s'amplien, telescòpicament, a tota la història

d'Europa presidida pel mite del progrés ja citat, un mite arrelat en el Segle de les Llums i que

possiblement no ha perdut vigència ni en els nostres dies. En el diagnòstic que ofereix l'obra

sencera de Kafka d'una societat presidida per una llei tan inqüestionable com eficaç, un Estat

tan poderós com subtil en les maneres de procedir, un poder tan eficient com invisible,

d'impossible localització, res d'això constitueix una novetat en el panorama de les lletres

europees. Si de cas, de Kafka pot dir-se que va afinar la seva perspicàcia -amb resultats

veritablement inquietants, abrusadors- en el moment i en el lloc en què s'havia fet més gran

l'abisme que separa la llibertat individual de la servitud voluntària més onerosa: just el moment

històric en què culmina la formació dela massa , màxim exponent del poder de les estructures de

l'Estat contemporani, per sobre de la sobirania intel·lectual dels individus. No ens oblidem que

també Sigmund Freud dedicaria a aquest fenomen un assaig fonamental, insubstituïble per

entendre el període d'entreguerres, és a dir, per entendre l'episodi històric en el qual es va

sembrar la llavor del feixisme i que en va veure créixer l'arbre i totes les seves ramificacions

militars, socials, culturals i, fins i tot, artístiques:Psicologia de les masses , del 1921.

No hi ha res en aquesta concepció kafkiana de la insalvable distància entre el subjecte i la llei,

entre l'individu i l'Estat, entre l'intel·lectual perplex i la massa vociferant, que no es trobés ja en

els textos sobre l'Estat de la filosofia política alemanya posterior a Schiller. Tant les Cartes sobre

l'educació estètica d'aquest, com el famós «Programa sistemàtic de l'idealisme» composat a trio

per Hölderlin, Schelling i Hegel, com les lliçons de teoria política de Fichte o els fragments

polítcs de Friedrich Schlegel, apuntaven en aquesta direcció: criticaven una forma d'Estat que

es torna altra vegada absolut, ja no gràcies a l'hegemonia de l'Església o de l'aristocràcia, sinó

gràcies a la sobirania, molt menys localitzable, de la pròpia màquina administrativa com a

rectora de la producció material, el desenvolupament industrial i el progrés econòmic de les

societats. El castell , l'última novel·la de Kafka, porta a les últimes conseqüències narratives

aquestes premisses.

En aquest sentit, doncs, Kafka no hauria fet altra cosa que il·lustrar, amb la perspicàcia més

gran que ha conegut el seglexx, un fenomen que en el seu temps ja tenia, com a mínim, cent

anys d'antiguitat: tal vegada la seva admiració per Mihail Kohlhaas , la novel·la de Heinrich von

Kleist, assenyala la justícia i la lògica de la filiació a la qual ens hem referit.

Per tornar a les pàgines de La transformació , no hi ha res que contradigui la hipòtesi que hem

presentat en aquesta introducció: les condicions de treball de Gregor Samsa en l'empresa en

què treballa; la manera com està tractat l'estalvi, els diners o el salari; la caracterització del pare

de Gregor Samsa i el seu ús de l'uniforme de petit empleat bancari; la figura composta i

articulada dels tres dispesers -lúgubres i mesquins com els empleats del jutjat en El procés -,

dos dels quals segueixen com autòmats els moviments i les opinions de l'anomenat «home del

mig»; tot això, i altres elements del mateix text, avalen la idea que ens trobem davant d'un dels

paradigmes literaris més aconseguits d'una civilització en la qual la intel·ligència o la lliure

voluntat de l'individu adquireixen una singularitat tan rara, tan insòlita i tan «desconsiderada»,

que fins sembla lògic que triomfi sobre ella el pes de la vulgaritat i de la convenció, i, més

encara, el pes inert de la maquinària de l'Estat. Tota la literatura de Kafka podria ser

considerada com una mostra sensacional de la literatura anarquista -moviment amb el qual

Kafka va simpatitzar- si no fos per dos elements en què no entrarem: el seu respecte per una

Llei veritable, que sembla haver-se esfumat -la Llei religiosa, en el seu cas la Llei mosaica-, i la

seva radical impossibilitat de compartir qualsevol credo polític -incloent-hi el dels que els

neguen tots- amb qualsevol conjunt o col·lectiu humà.

Sigui o no fruit dels seus desassossecs psicològics,20sigui o no la feliç conjunció d'una

circumstància biogràfica i un context històric, sigui o no la síntesi entre la seva condició

d'inferioritat com a jueu i la seva condició de ciutadà de l'últim gran imperi europeu, el cas és

que tota l'obra de Kafka -La transformació com a preciós exemple- ha ofert a la posteritat la

millor anàlisi dels antecedents, els fets determinants i els consegüents de tota una civilització,

de tota una cultura, els dominis de la qual són, de fet, molt més amplis que el regne de

Bohèmia, que l'imperi austrohongarès i que el continent europeu. Si la lectura de Kafka encara

ens colpeix avui, és, sens dubte, perquè Kafka va actuar, en una feliç metàfora seva, «com un

rellotge que avança»:21per una banda va assimilar tota una història literària continental, en

especial la que parteix del romanticisme alemany i dels grans realistes del seglexix, i per l'altra,

va saber intuir, amb un estil pròpiament profètic, les desventures d'allò que s'ha anomenat

«modernitat», incloent-hi les atrocitats del nazisme. Si l'obra de Kafka manté encara avui tota la

vigència i pot interessar-nos tan vivament com va interessar als seus contemporanis, això bé

pot deure's al fet que vivim en el mateix laberint de camins misteriosos en què ell va pelegrinar

tota la seva vida sense arribar a trobar mai una sortida.

Jordi Llovet

1. Jorge Luis Borges. «Un sueño eterno».El País (3.07.1983).

2. Totes menys dues. La primera traducció catalana es va titularLa transformació , encara que aquest títol va

desaparèixer en la segona edició del llibre. V. Franz Kafka. La transformació. Barcelona: Edicions Proa, 1978.

També Malcolm Pasley, un dels responsables de l'edició crítica alemanya de lesObres Completes de Kafka, ha

traduït recentment a l'anglès el nostre llibre amb el títolThe Transformation, 1992. I així es dirà, igualment, en el

volum deNarracions de lesObras Completas de Kafka editades per Círculo de Lectores - Galaxia Gutenberg, edició

dirigida per Jordi Llovet. Recordem, igualment, que Gabriel Ferrater parla deLa transformació i no deLa metamorfosi

en el pròleg a la seva traducció d'El procés, publicada per Edicions Proa l'any 1966.

3. I aquí hi ha una apreciació molt discutible dels escarabats. En la nostra opinió, Kafka hauria escollit l'escarabat

per donar nova forma a Gregor Samsa perquè es tractava d'un animal domèstic per excel·lència en la Praga del

seu temps, i no perquè es tracti d'un animal considerat repugnant. En les ciutats amb els terres dels pisos de fusta,

l'escarabat és un animal tan freqüent, que pot arribar a ser considerat com un animal domèstic més, encara que

sigui el menys domesticat de tots ells. Kafka mai va mostrar repugnància per cap animal, sinó més aviat simpatia

per molts, com es demostra en l'ús que en fa d'ells en els relats, on apareixen un talp, una manada de xacals, el

cavall d'Alexandre Magne, un rar creuament d'un gat i un corder, un ximpanzé, unes sirenes, un voltor, un gat, un

ratolí i tot un poble constituït per diferents classes de gossos. Respecte al significat dels animals, en general, en

l'obra de Kafka, vegi's: Walter Benjamin.«Dos iluminaciones sobre Kafka», dins:Iluminaciones, 1 . Madrid: Taurus,

1971, pàg. 207 i 215.

4. Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea.Barcelona: Bruguera, 1983, pàg. 361 i seg.

5. Carta de Franz Kafka a l'editorial Kurt Wolff del 25 d'octubre de 1915. Cf. Franz Kafka. Briefe 1902-1924.

Frankfurt am Main: Ed. S. Fischer, 1966, pàg. 135 i seg.

6. Es produeix una idèntica situació en la narració «La condemna» -escrita poques setmanes abans queLa

transformació , també al 1912-, en què Georg Bendemann, després d'una discussió amb el seu pare, és «castigat»

per aquest a morir ofegat. Georg es dirigeix a un pont i es tira al riu, mentre pronuncia les seves últimes paraules:

«Estimats pares, a pesar de tot sempre us he estimat.»

7. Carta de Franz Kafka a Felice Bauer del 5 al 6 de desembre de 1912. Cf. FranzKafka.Briefe an Felice. Frankfurt

am Main: Ed. S. Fischer (1967), pàg. 160.

8. Cf. Vladimir Nabokov. Ob. cit., pàg. 367 i seg.

9. Cf. Gustav Janouch.Converses amb Kafka.Barcelona: Fontanella, 1969, pàg. 58.

10. Carta de Kafka a Felice Bauer del 24 de novembre de 1912. Cf. FranzKafka.Ob. cit., pàg. 117.

11. Cf. Hartmut Binder.Kafka Kommentar zu sämtlichen Erzählungen . Munic: Winckler, 1975, pàg. 163.

12. Carta de Kafka a Felice Bauer del 21 de novembre de 1912, ob. cit., pàg 111.

13. Cf. Hartmut Binder, ob. cit., pàg.165.

14. Cf. Franz Kafka.Carta al pare. Vic: Eumo, 1989, pàg. 23.

15. Cf. Franz Kafka.Diaris 1910-1913. Barcelona: Lumen, 1975, pàg. 203.

16. Cf. Franz Kafka.Briefe an Felice , ed. cit., pàg. 65.

17. Ibid., pàg. 412.

18. Carta de Kafka a Max Brod del 5 de Juliol de 1922. Cf. Franz Kafka. Briefe. Ed. cit., pàg. 386.

19. Cf. Franz Kafka. Diaris 1910-1013. Ed. cit., pàg. 125.

20. S'ha de recordar que Kafka va sentir un enorme interès per l'obra de Freud. Heus aquí el que li va escriure en

una ocasió al seu amic Felix Weltsch: «Encara vull demanar-te un favor: en el segon volum delsTranstorns

patològics de la vida afectiva i sexual (Onanisme i Homosexualitat) del doctor Wilhelm Stekel, o alguna cosa semblant

(has de conèixer-lo, aquest vienès que posa Freud a l'abast de tothom) hi ha cinc línies sobreLa transformació. Si

tens el llibre, fes el favor de copiar-me el que diu sobre la meva obra.» Cf. Franz Kafka. Briefe. Ed. cit., pàg. 169.

21. Cf. Gustav Janouch. Ob. cit., pàg. 203.

Cronologia

1883 Franz Kafka neix a Praga el 3 de juliol, fill de Hermann Kafka (1852-1931), comerciant, i de Julie Löwy

(1856-1934).

1889-1893 Escola elemental en el denominat «Mercat de la carn».

1889, 1890, 1892 Naixement de les seves germanes Elli, Valli i Ottla. Dos germans més joves que Franz van morir

de criatures.

1893-1901 Ensenyament mitjà al Gimnasyum alemany, a Praga; amistat amb Oskar Pollak. La família viu al carrer

Zeltner.

Cap a 1899-1900 Llegeix Spinoza, Darwin i Nietzsche. Amistat amb Hugo Bergman.

1899-1903 Primers escrits (destruïts).

1901-1906 Estudis a la Universitat Alemanya de Praga: Filologia alemanya (incomplets) i després Dret.

1902 Vacances a Schelesen i Triesch, amb el seu oncle preferit, el doctor Siegfried Löwy, en qui més tard

s'inspirarà per escriure «Un metge rural». Primera trobada amb Max Brod, testamentari de Kafka i primer biògraf

seu. Amistat amb Felix Weltsch i amb Oskar Baum.

1903 Treballa en una novel·la,El nen i la ciutat (perduda).

1903-1904 «Descripció d'una lluita.»

1905-1906 Estius a Zuckmantel. Experiència amorosa amb una dona no identificada. Trobades amb Oskar Baum,

Max Brod i Felix Weltsch.

1906 Treballa en el bufet de Richard Löwy, a Praga. Juny: rep el títol de Doctor en Dret per la Universitat

Alemanya de Praga. A partir d'octubre: un any de pràctiques com a advocat en els jutjats de Praga.

1907-1908 Redacció de «Preparatius d'una boda al camp» (fragments d'una novel·la inacabada).

1907 Octubre: comença a treballar a Assicurazione Generali, companyia italiana d'assegurances amb seu a

Praga. La família es trasllada al carrer Niklas, lloc en el qual resideix quan escriuLa transformació .

1908 A partir del juliol, treballa a la Companyia d'Assegurances d'Accidents de Treball (fins a la jubilació

anticipada per causa de la malaltia, al 1922). S'estreny l'amistat amb Max Brod. Escriu els primers informes per a

la Companyia.

1909 Publicació de vuit fragments en prosa a la revistaHyperion , que s'editava a Munic. Setembre: vacances a

Riva i Brescia, amb Max i Otto Brod. Escriu «Els aeroplans a Brescia».

1910 Membre d'un cercle d'intel·lectuals a Praga liderat per Berta Fanta. Març: publicació de cinc textos en prosa

al diari alemany de PragaBohemia . Maig: inici delsDiaris (última entrada: 12 de juny de 1923). Primers contactes

amb el teatre jiddisch. Octubre: estada a París, amb Max i Otto Brod. Desembre: estada a Berlín.

1911 Gener-Febrer: viatge de negocis a Friedland i Reichenberg. Estiu: a Zurich, Lugano, Milà i París, amb Max

Brod. Plans d'elaboració d'una novel·la amb Max Brod:Richard i Samuel . Estada al sanatori d'Erlenbach, prop de

Zuric. Diaris de viatge. Escriu dos informes més per a la Companyia d'Assegurances («Mesures per la prevenció

d'accidents laborals en fàbriques i granges» i «Sobre les assegurances d'accidents laborals»).

1911-1912 Hivern: Trobades amb la Companyia de Teatre Jiddisch i amb l'actor Isaac Löwy; estudis de folklore

jueu; inici d'un assaig sobre Löwy.

1911-1914 Redacció de la novel·laAmèrica (de fet,Der Verschollene, El desaparegut).

1912 Estudis de judaisme amb H. Graetz i M.I. Pines. Febrer: conferència sobre la llengua jiddisch. Juliol: es

trasllada a Weimar amb Max Brod, després resta sol a les muntanyes del Harz (Sanatorium Just). Coneix Ernst

Rowohlt i Kurt Wolff, en aquell temps directors adjunts de l'editorial Rowohlt. 13 d'agost: coneix la berlinesa Felice

Bauer a casa dels Brod, a Praga. 14 d'agost: enviaBetrachtung (Contemplació) al seu editor. 20 de setembre: inici de

la correspondència amb Felice Bauer. 22-23 de setembre: escriu «La condemna». Setembre-octubre: escriu «El

fogoner», que després serà el primer capítol d'El desaparegut. Novembre: escriuLa transformació . Desembre:

primera lectura pública a Praga:«La condemna».

1913 Gener: publicació deContemplació . Del febrer del 1913 al juliol del 1914: llacuna en la seva producció

literària. Pasqua: primera visita a Felice Bauer a Berlín. Abril: treballa com a jardiner a Troja, suburbi de Praga.

Primavera: es publica «La condemna». Maig: es publica «El fogoner»; segona visita a Felice Bauer. Setembre:

viatge a Viena, Venècia i Riva. A Riva coneix «la suïssa». Novembre: coneix Grete Bloch, amiga de Felice Bauer;

correspondència amb ella.

1914 Pasqua a Berlín. 12 d'abril: compromís amb Felice Bauer. 12 de juliol: ruptura del compromís. Estiu: escriu

«Memòries del tren de Kalda». Viatge a Hellerau, Lübeck i Marienlyst, al Bàltic, amb Ernst Weiss. Agost: pis

independent al carrer Bilek, a Praga. Octubre: escriu «A la colònia penitenciària». Tardor: comença la redacció d'El

procés. Hivern: escriu «Davant la llei», que després serà part d'El procés. Continua l'amistat amb Grete Bloch.

1915 Gener: retrobament amb Felice Bauer a Bodenbach. Continua treballant enEl procés. Rep el Premi Fontane

per «El fogoner». Març: es muda a la Langegasse. Viatja a Hongria amb la seva germana Elli. Novembre: es

publicaLa transformació. Desembre (i gener del 1916): escriu «El mestre de poble».

1916 Trobada amb Felice Bauer a Marienbad. 20 d'agost: escriu una llista de pros i contres dedicats al

matrimoni. Redacció dels relats que conformaranUn metge rural . Setembre: aparició deLa condemna . Novembre:

lectura pública a Munic («A la colònia penitenciària»). Hivern: comença a visitar la caseta del carreró dels

Alquimistes, al Hradschin de Praga.

1917 Escriu «El caçador Gracchus». Estudia la llengua hebrea. Març: lloga una habitació al palau de Schönborn,

a Praga. Primavera: escriu «La construcció de la muralla xinesa». Juliol: segon compromís amb Felice Bauer.

Agost: escup sang. 4 de setembre: diagnòstic de la tuberculosi. Es muda a casa de la seva germana Ottla a Zürau.

12 de setembre: és donat de baixa a l'oficina. Finals de desembre: es trenca el segon compromís amb Felice

Bauer. Tardor-hivern: redacció d'aforismes («Quaderns en vuitè»).

1918 De gener a juny, a Zürau. Llegeix Kierkegaard. Continua la redacció dels aforismes. Estada a Praga i a

Turnau. Novembre: a Schelesen. Coneix Julie Wohrycek, filla d'un guardià d'una sinagoga. Projecte per a una

«Societat d'obrers pobres», de caràcter ascètic.

1919 A Schelesen. Primavera: novament a Praga. Boda de Felice Bauer. Compromís amb Julie Wohryzek,

trencat al novembre d'aquell mateix any. Maig: publicació de «A la colònia penitenciària». Tardor: es publica Un

metge rural . Novembre: escriu la «Carta al pare» a la Pensió Stüdl de Schelesen. Novembre: escriu «Ell»,

col·lecció d'aforismes.

1920 Març: coneix Gustav Janouch, el qual anotarà curosament el fruit de les seves converses amb Kafka. Es

trasllada a Merano. Coneix Milena Jesenská-Pollak, escriptora en llengua txeca. Correspondència amb ella. Estiu i

tardor, a Praga. Escriu unes quantes narracions. Desembre: a les muntanyes del Tatra (Matliary), per raons de

salut. Coneix Robert Klopstock, el metge que l'assistirà en els seus últims dies.

1921 Fins al setembre s'està a Matliary (Alt Tatra). Després a Praga; Milena.

1922 De gener a setembre: escriuEl castell . Febrer, a Spindelmühle, després a Praga. Primavera: escriuUn

artista de la fam . Maig: última trobada amb Milena. Des de finals de juny al setembre, a Planá, amb la seva

germana Ottla. Estiu: escriu «Investigacions d'un gos».

1923 Praga. Juliol: al Bàltic (Müritz), amb la seva germana Elli. Coneix Dora Dymant. Després a Praga i a

Schelesen, amb Ottla. Finals de setembre: amb Dora Dymant, al barri de Steglitz i després a Grünewaldstrasse, a

Berlín. Assisteix a classes a l'Acadèmia Berlinesa d'Estudis Hebreus. Hivern: escriu «La construcció». Kafka i Dora

Dymant es muden a Berlín-Zehlendorf. Envia «Un artista de la fam» a l'editor.

1924 Primavera: escriu «Josefina la cantant, o el poble dels ratolins». Es posa greument malalt i es trasllada a

Praga. 10 d'abril: trasllat a la clínica del professor Hajek a Wienerwald, Viena; després al sanatori de Kierling, prop

de Viena. L'acompanyen Robert Klopstock i Dora Dymant. A conseqüència de la malaltia, perd la parla i la

possibilitat d'ingerir aliments. 3 de juny: mor a Kierling. 11 de juny: enterrament al cementiri de Praga-Straschnitz.

Es publica «Un artista de la fam».

1942 Mor Ottla, germana de Franz Kafka, a Auschwitz. Les altres dues germanes moren igualment en camps de

concentració.

1944 Grete Bloch mor en mans d'un comandament nazi. Mor Milena en un camp de concentració.

1952 Agost: Mor Dora Dymant a Londres.

1960 Mort de Felice Bauer.

Principals edicions en llengües hispàniques

Obres completes

Kafka, Franz.Obras completas . Buenos Aires: Emecé editores, 1960.

- Obras completas. Barcelona: Planeta, 1970.

- Obras completas. Trad. d'Alfredo Pippig, J.R. Wilcock, Alejandro Ruiz Guiñazu i D.J. Volgemann. 3a ed.

Barcelona-Buenos Aires: Editorial Planeta / Emecé editores, 1974.

- Obras. Trad. de R. Kruger. Madrid: Edaf, 1975.

- Obras escogidas. Trad. de Carlos González Castresana. Barcelona: Acervo, 1982.

- Obras completas.Vol. I:Novelas. Trad. de Miquel Sáenz. Barcelona: Círculo de Lectores - Galaxia Gutenberg,

1999. Vol. II:Diarios y otros escritos autobiográficos. Trad. d'Andrés Sánchez Pascual i Joan Parra. Barcelona:

Círculo de Lectores - Galaxia Gutenberg (en premsa).

Narracions

- La transformació.Trad. i pròleg de Jordi Llovet. Barcelona: Edicions Proa, 1978.

- Narracions completes.Trad. Josep Murgades. Barcelona: Quaderns Crema, 1982. 2 vol.

- A la colònia penitenciària i altres narracions.Trad. Josep Murgades. Barcelona: Quaderns Crema, 1982.

- La metamorfosi.Trad. i pròleg de Jordi Llovet. Barcelona: Edicions Proa, 1985.

- La metamorfosi.Trad. i notes de Heike van Lawic i Enric Sòria. València: Edicions Bromera, 1989.

- Narracions.Trad. de Joan Fontcuberta. Barcelona: Quaderns Crema, 2000.

- La metamorfosis.Trad. i pròleg de Jorge Luis Borges. Buenos Aires: Losada, 1943.

- La metamorfosis. Trad. de Galo Sáez. Madrid: Revista de Occidente, 1945.

- La metamorfosis. Trad. Jorge Luis Borges. Madrid: Alianza Editorial, 1966.

- La metamorfosis. Trad. de Pilar Fernández Galiano. Madrid: Akal, 1980.

- La metamorfosis y otros relatos.Trad. de Julio Izquierdo. Barcelona: Orbis, 1982.

- La metamorfosis y otros relatos.Ed. i trad. d'Ángeles Camargo. Madrid: Cátedra, 1985.

- La condena.Trad. de J.R. Wilcock. Madrid: Alianza Editorial - Emecé editores, 1972.

- La muralla china. Cuentos, relatos y otros escritos.Trad. d'Alfredo Pippig i Alejandro Ruiz Guiñazú. Madrid: Alianza

Editorial - Emecé editores, 1973.

- Cuentos.Trad. de Nélida Mendilaharzu de Machain. Buenos Aires: Ediciones Orión, 1974.

- En la colonia penitenciaria.Trad. de J.R. Wilcock. Madrid: Labor, 1976.

- En la colonia penitenciaria.(Amb «Materiales para un relato», per Klaus Wagenbach). Trad. de J.R. Wilcock i

Fausto Ezcurra. Madrid: Guadarrama, 1977.

- Informe para una academia y otros cuentos.Madrid: Akal, 1982.

- El buitre.Selecció i pròleg de Jorge Luis Borges. Madrid: Ediciones Siruela, 1985.

- Bestiario. Once relatos de animales.Selecció, pròleg i notes de Jordi Llovet. Barcelona: Anagrama, 1990.

Bibliografia

Adorno,Theodor W.Prismas . Barcelona: Ariel, 1962.

Albérès,René-Marie.Franz Kafka . Barcelona: Fontanella, 1964.

Anderson,Mark (ed.).Reading Kafka. Prague, Politics and the Fin de Siècle . Nova York: Schocken Books, 1989.

Autors Diversos.Les critiques de notre temps et Kafka. París: Garnier, 1973.

Baioni,Giuliano.Kafka: letteratura ed ebraismo . Torí: Einaudi, 1984.

Barthes,Roland. «La respuesta de Kafka», dins:Ensayos críticos . Barcelona: Seix Barral, 1967.

Bataille,Georges.La literatura y el mal . Madrid: Taurus, 1959.

Beissner,Friedrich.Der Erzähler Franz Kafka. Stuttgart: W. Kohlhammer, 1952.

Benjamin,Walter. «Dos iluminaciones sobre Kafka», dins:Iluminaciones, 1 . Madrid: Taurus, 1971.

Binder,Hartmut.Kafka-Kommentar zu sämtlichen Erzählungen. Munic: Winckler, 1975.

Blanchot,Maurice. «Kafka et l'exigence de l'oeuvre». Dins:L'espace littéraire . París: Gallimard, 1955.

- De Kafka à Kafka. París: Gallimard, 1981.

Brod, Max.Franz Kafka . Madrid: Alianza Editorial, 1974.

Canetti,Elias.El otro proceso de Kafka . Barcelona: Muchnick, 1976.

Carrouges,Michel.Kafka contra Kafka . Barcelona: Muchnick, 1976.

Crespi, Guido.Kafka humoriste. Milà: Shakespeare and Company, 1984.

Emrich, Wilhelm.Franz Kafka . Frankfurt am Main-Bonn: Athenäum, 1970.

Ferenczi,Rosemarie.Kafka. Subjectivité, Histoire et Structures . París: Klincksieck, 1975.

Fischer,Ernst.Literatura y crisis de la civilización europea . Barcelona: Icaria, 1977.

González García,José M.La máquina burocrática (Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka ). Madrid: Visor,

1989.

Gray,Ronald (ed.).Kafka. A Collection of Critical Essays . Englewood Cliffs, New Jersey: Prentice-Hall Inc., 1962.

Hayman,Ronald.Kafka. Biografía. Barcelona: Argos Vergara, 1983.

Heller,Erich.Kafka. Fontana-Collins, 1974.

- Escritos de Kafka sobre sus escritos. Barcelona: Anagrama, 1974.

Izquierdo,Luis.Kafka. El autor y su obra . Barcelona: Barcanova, 1981.

Janouch,Gustav.Conversaciones con Kafka. Recuerdos y notas. Madrid: Puerta del Sol, 1956.

Kuna,Franz (ed.).On Kafka. Semi-Centenary Perspectives . Londres: Paul Elek, 1976.

Llovet,Jordi.Por una estética egoísta (Esquizosemia) . Barcelona: Anagrama, 1978.

- «La necessitat d'escriure: Franz Kafka». Dins:El sentit i la forma. Assaigs d'Estètica. Barcelona: Edicions 62, 1990.

Lukács,György.Significación actual del realismo crítico . Mèxic: Era, 1963.

Nabokov,Vladimir.Curso de literatura europea . Barcelona: Bruguera, 1983.

Neider,Charles.The Frozen Sea: A Study of Kranz Kafka. Nova York, 1948.

Northey,Anthony.El clan de los Kafka . Barcelona: Tusquets, 1989.

Pascal,Roy.Kafka's Narrators. A Study of his Stories and Sketches. Cambridge University Press, 1982.

Politzer,Heinz.Franz Kafka. Parable and Paradox . Ithaca-New York: Cornell University Press, 1962.

Robert,Marthe.Kafka . París: Gallimard, 1960.

- L'ancien et le nouveau. De Don Quichotte à Franz Kafka. París: Grasset, 1963.

- Seul, comme Franz Kafka. Editorial Calmann-Lévy, 1979.

Robertson,Ritchie.Kafka. Judaism, Politics and Literature . Oxford: Clarendon Press, 1985.

Steiner,Georges. «K». Dins:Lenguaje y silencio . Mèxic: Gedisa, 1990.

Stölzl,Christoph.Kafkas böses Böhmen. Zur Sozialgeschichte eines Prager Juden . Munic: Text+Kritik, 1975.

Unseld,Joachim.Franz Kafka. Una vida de escritor. Barcelona: Anagrama, 1989.

Wagenbach,Klaus.La juventud de Franz Kafka. Venezuela: Monte Ávila, 1969.

- Franz Kafka en testimonios personales y documentos gráficos. Madrid: Alianza Editorial, 1970.

Wilson,Edmund. «Una opinión disidente sobre Kafka». Dins:Crónica literaria . Barcelona: Barral Editores, 1972.

J. Ll.

Pròleg a aquesta edició

La primera versió d'aquesta traducció catalana de Die Verwandlung , de Franz Kafka, la vaig fer

l'any 1978. Va ser la meva primera traducció de qualsevol llengua al català i va resultar, com

era relativament comprensible cap a aquells anys, plena de cultismes i de fórmules

encarcarades que no escauen per res a l'estil força planer de Franz Kafka, i amb un bon

nombre d'errors i d'incorreccions, especialment d'ordre sintàctic i lèxic.

Al cap d'uns quants anys, quan el fons de la col·lecció «Navego a tot vent» va passar a unes

altres mans, Edicions Proa va oferir-me la possibilitat de corregir la primera versió d'aquella

traducció. Llevat del canvi de títol, que no va ser idea meva -l'obra s'havia intitulat La

transformació i va passar a dir-se La metamorfosi , un canvi que només queda justificat per raons

comercials-, la segona edició va aparèixer amb la majoria de les formes verbals de pretèrit en

forma perifràstica i no simple, pel sol fet que sempre havien sonat -al temps de la primera

edició tant com l'any de la segona (1985)- extraordinàriament arcaiques, impròpies de la

modernitat literària de Kafka, com ja he dit, i més aviat adequades a una llengua culta catalana

de molts anys enrere. A part d'aquest extrem, vaig modificar unes quantes coses més, però

amb una mica de presses i amb una dosi massa gran de precaució i d'inútil respecte per la

meva pròpia traducció del 1978.

Ara, al cap de més de vint anys d'aquelles correccions, he demanat a Edicions Proa que em

permetessin de portar a terme una revisió una mica més seriosa i més a fons. En aquesta

ocasió, tot i que encara no puc dir que aquesta traducció em satisfaci com m'agrada, per

exemple, la magnífica traducció de Gabriel Ferrater d'El procés, he modificat força més la

segona versió que no vaig modificar, al 1985, la primera. Cal dir que, de 1978 ençà, la llengua

catalana ha viscut una transformació -cap metamorfosi!- molt gran, gràcies en part als mitjans

de comunicació, i que, per tant, una sèrie de cultismes i formes gramaticals que quinze anys

enrere, deu fins i tot, podien passar per acceptables i de bon gust, ara ens semblarien d'una

pedanteria ridícula i -sobretot si pensem un cop més en l'alemany de Kafka- fruit d'unes ganes

inexplicables de fer veure que un va néixer parlant el català de Verdaguer, o sabedor dels

secrets més entortolligats de la nostra llengua.

Per tot això, em sembla que he fet bé modernitzant una mica més la llengua que vaig emprar fa

més de vint anys, i només lamento no haver tingut més temps o més paciència per tornar a

agafar la novel·leta de Kafka i fer-ne la traducció de cap i de nou, com si no haguessin existit

mai les dues versions anteriors esmentades. Sigui com vulgui, l'exercici m'ha permès arribar a

la conclusió que, com Paul Valéry deia d'un poema, una traducció no s'acaba mai del tot,

perquè els lectors de cada instant, o l'estat de la llengua parlada en cada moment històric no

solament permet, sinó que obliga a fórmules distintes i actualitzades, en qualsevol feina de

traducció: al cap i a la fi, traduir vol dir, per una banda, no allunyar-se gens de l'esperit i el sentit

original d'un llibre, però també vol dir posar un llibre a l'abast d'uns lectors que de vegades es

troben molt lluny del temps i de l'estat de la llengua del llibre original. Si els estudiants i els

estudiosos de l'art de la traducció volen posar les tres versions l'una al costat de l'altra,

trobaran, em sembla, matèria per acceptar aquesta tesi o per discrepar-hi: la qüestió és discutir

i arribar a veure totes les coses pel millor costat. Potser arribaran a trobar, ai!, que encara

queda molta feina de llenguatge i d'estil per fer al damunt de l'alemany d'aquestes quantes

pàgines de Kafka: accepto el repte, i no descarto tornar d'aquí a uns anys a l'original, si la

benevolència de l'editor encara aguanta, per convertir aquesta novel·leta en una versió

particular, i dels meus dies, del pou de les Danaides o una mostra actualitzada de l'eterna

insatisfacció de Tàntal sota la branca fecunda, carregada de fruits.

J. Ll.

La transformació

1

Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit

transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si

aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats,

com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines

s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la

grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.

«Què m'ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seva habitació, una habitació normal

per un home, per bé que una mica petita, es veia endreçada entre les parets tan ben

conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desmanegat -Samsa

era viatjant- hi penjava una imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i havia

emmarcat amb un marc daurat molt bonic. Representava una dona asseguda, encarcarada,

guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l'espectador amb un immens maniguet

de pells en el qual s'amagava tot l'avantbraç. La mirada de Gregor es va dirigir cap a la finestra,

i el mal temps -se sentia com repicaven les gotes de pluja contra l'ampit de zinc de la finestra-

el va fer posar molt melancòlic. «¿I si dormia una mica més, i em treia del cap aquestes

fantasies?», va pensar, però això era del tot impracticable, perquè tenia el costum de dormir del

costat dret, i en el seu estat actual no podia posar-se d'aquella manera. Amb quina força no va

girar-se cap a la dreta!; però es gronxava per tornar a quedar sempre d'esquena. Ho va intentar

un munt de vegades, va tancar els ulls per no veure les cames bellugant-se, i només va desistir

quan va notar un dolor en un costat, un dolor suau i sord que sentia per primera vegada.

«Déu meu! -va pensar-, quin ofici més esgotador he triat. Un dia sí un dia no de viatge. Aquests

afers porten pitjors maldecaps que si es té un negoci propi, a casa; i al damunt aquesta plaga

dels viatges, la preocupació per l'enllaç dels trens, els menjars irregulars i dolents, els contactes

efímers amb persones sempre diferents, que mai no us tracten amb cordialitat. Que se'n vagi

tot al carall!» Va sentir una lleugera punxada a la panxa; i movent l'esquena es va acostar al

capçal del llit per poder aixecar millor el cap; va localitzar l'indret que li feia picor -era ple de

nítids puntets petits i blancs que no va saber explicar-se-, i volia gratar-se'l amb una cama, però

la va enretirar de seguida perquè aquell contacte va produir-li esgarrifances.

Es va esmunyir altra vegada cap a la primera posició. «Això de llevar-se d'hora -va pensar- ens

fa tornar ben ximples. La gent ha de poder descansar de tant en tant. Hi ha viatjants que viuen

com les dones d'un harem. Per exemple, quan a mig matí torno a l'hostal per transcriure les

comandes que m'han fet, aquells tot just seuen a taula esmorzant. Si jo fes una cosa així, amb

el director que tinc, em farien fora de la feina immediatament. Fet i fet, qui sap si això no seria

el millor per mi. Si no fos que em continc a causa dels meus pares, ja faria temps que m'hauria

acomiadat de la feina. M'hauria presentat davant el director i li hauria dit sense embuts tot el

que penso. Segur que hauria caigut d'aquell seu pupitre tan alt! També és una cosa ben

curiosa, això de seure damunt del pupitre i conversar des d'allà dalt amb els empleats, que, a

més, s'han d'acostar molt al director, perquè sordeja. Bé, encara hi ha esperances. Quan hagi

reunit els diners que em fan falta per acabar d'eixugar el deute que tinc amb els meus pares -és

cosa de cinc o sis anys més-, llavors, ja ho crec que ho faré. Això assenyalarà la separació

definitiva. De moment, però, el que he de fer és llevar-me, que el tren surt a les cinc.»

I va donar un cop d'ull al despertador, que tictaquejava damunt el bagul. «Redéu!», es va dir.

Eren dos quarts de set i les agulles del rellotge continuaven avançant tranquil·lament; ja eren

fins i tot dos quarts tocats, gairebé tres quarts de set. Potser no havia sonat el despertador? Del

llit estant es veia que el despertador estava correctament posat a les quatre. Segur que havia

sonat. Sí, però, ¿com podia ser que hagués continuat dormint com si res, després d'aquell

soroll que arribava a sacsejar els mobles? Bé, un son tranquil, no l'havia tingut; possiblement

per això havia dormit tan profundament. ¿I què havia de fer, ara? El pròxim tren sortia a les set.

Si volia agafar-lo, havia de córrer com un ximple, i el mostrari encara no estava lligat; i ell

mateix tampoc no es trobava especialment espavilat. I encara que atrapés el tren, no hi hauria

manera d'evitar els crits del director, perquè el noi dels encàrrecs, que l'acompanyava cada dia

en el trajecte, devia haver anat a esperar el tren de les cinc, i ja devia fer estona que havia

comunicat la negligència de Gregor. Aquell vailet estava fet a la mida del director: era ximple i

sense empenta. ¿Què passaria si trucava dient que estava malalt? Això seria molt penós i

despertaria sospites, perquè Gregor no havia estat malalt ni una sola vegada durant els cinc

anys de servei en aquella casa. Segur que vindria el director, amb el metge de l'assegurança, i

faria retrets als pares per tenir un fill tan mandrós, i el director rebutjaria qualsevol objecció dels

pares recolzant-se en les indicacions del metge, segons el qual la gent mai no està malalta,

sinó que és gandula. I el cert és que, en aquest cas, no s'hauria equivocat gaire. De fet, tret

d'una somnolència poc explicable després d'un son tan llarg, Gregor es trobava molt bé, i fins i

tot tenia una gana molt poc habitual.

Mentre aquests pensaments es succeïen ràpidament en el seu cap sense que es pogués

resoldre a sortir del llit -acabaven de tocar tres quarts de set- algú va picar suaument a la porta,

de la banda del capçal del llit. «Gregor», va dir la veu -era la mare-, «són tres quarts de set.

¿Que no havies de sortir de viatge?» Aquella veu tan dolça...! Gregor es va espantar quan va

sentir la pròpia veu que responia i que era, sens dubte, la seva veu de sempre, però que sortia

des de molt endins, embarbollada per un piulet dolorós i incontenible, que feia que les paraules

només s'entenguessin amb claredat al principi, però que després, mentre ressonaven,

quedaven deformades de tal manera que un no sabia si les havia sentides correctament.

Gregor hauria volgut respondre extensament i aclarir-ho tot, però ateses les circumstàncies va

limitar-se a dir: «Sí, sí, gràcies, mare, ara mateix em llevo.» La porta de fusta que els separava

devia haver fet que des de fora no es notés gens el canvi de veu de Gregor, ja que la mare es

va quedar tranquil·la amb aquell aclariment i es va retirar tot arrossegant els peus. Però

aquesta petita conversació havia fet que els altres membres de la família s'assabentessin que

Gregor, contràriament al que creien, encara era a casa; i tot seguit el pare va picar a una de les

portes, suaument però amb el puny. «Gregor, Gregor», va dir, «què passa?» Immediatament,

amb una veu més greu, va tornar a fer: «Gregor! Gregor!» En canvi, a l'altra porta, la germana

es planyia en veu baixa: «Gregor, que no et trobes bé? Necessites res?» «Ja estic a punt», va

respondre Gregor a tots dos, i va procurar que no notessin res d'estrany en la seva veu,

pronunciant les paraules amb cautela i separant-les amb pauses llargues. El pare va tornar a

taula, on esmorzava, però la germana va murmurar: «Gregor, obre la porta, per favor.» Però

Gregor no tenia cap intenció d'obrir, i fins estava ufanós de la precaució -costum adquirit durant

els viatges- de tancar les portes mentre dormia, fins i tot a casa.

El primer que volia fer era llevar-se tranquil·lament, sense presses, vestir-se i, abans de res,

esmorzar. I, només després d'això, pensar en les coses que havia de fer; perquè al llit, ja se

n'havia convençut, les seves cabòries no arribarien a cap solució raonable. Recordava haver

sentit força sovint, al llit, una mica de dolor, potser a causa d'una positura incòmoda, un dolor

que després, un cop llevat, demostrava ser pura imaginació; i estava intrigat per veure de quina

manera s'esvanirien les seves fantasies d'aquell dia. Quant al canvi de la veu, no dubtava gens

ni mica que es tractava solament del primer símptoma d'un bon refredat, una malaltia molt

comuna entre els viatjants.

Desprendre's del cobrellit va ser molt senzill: només es va haver d'arquejar una mica i el

cobrellit va caure per si sol. Però la resta va ser difícil, a causa sobretot de la seva amplada

extraordinària. Hauria necessitat braços i mans per incorporar-se, però, en comptes d'això,

només tenia les nombroses cametes que no paraven d'agitar-se en totes direccions i que no

podia dominar de cap manera. Si provava de plegar una cama, aquesta es redreçava tot seguit;

i quan, finalment, aconseguia amb una cama allò que volia, llavors les altres es bellugaven

lliurement amb una excitació extrema i dolorosa. «No penso quedar-me al llit sense fer res», es

va dir Gregor.

Primer va pensar que podria sortir del llit començant per la part de baix del cos, però aquesta

part -que, d'altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa- va

resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, gairebé enrabiat,

va reunir totes les forces i va agafar embranzida cap endavant sense miraments, va equivocar

la direcció, es va donar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coïssor que va sentir li va

demostrar que precisament la part de baix del seu cos potser també era, en aquell moment, la

més sensible.

Va provar, doncs, de treure primer la part de dalt del cos, i va girar el cap, amb precaució, cap a

l'espona. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat l'amplada i la pesantor, la massa del seu cos va

començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en

l'aire, fora del llit, va tenir por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així,

seria ben bé un miracle que no es fes mal al cap. I ara sí que no podia perdre per res del món

el coneixement; era millor quedar-se al llit.

Però quan, després dels mateixos esforços, entre sanglots, va tornar a quedar ajagut com

abans i es va veure les cametes lluitant altra vegada entre si encara amb més braó, si això era

possible, i no va veure cap possibilitat de posar pau i ordre en aquell esgavell, es va tornar a dir

que no era possible quedar-se al llit i que el més raonable seria arriscar-se del tot per sortir-ne,

malgrat que les esperances fossin mínimes. Al mateix temps, no es va oblidar de fer memòria,

de tant en tant, que és millor la reflexió serena, i la més serena, que no les decisions

desesperades. En moments com aquells dirigia la mirada a la finestra amb la màxima agudesa

possible; però, per desgràcia, es podia esperar ben poc encoratjament i reconfort de la visió

d'una boira matinal que fins i tot ocultava l'altre costat del carreró. «Ja són les set», es va dir

quan el despertador va tornar a sonar, «ja són les set, i encara tanta boira». I durant una

estona es va quedar quiet, respirant fluixet, com si esperés d'aquell silenci que les coses

tornarien al seu estat natural i veritable.

Però després es va dir: «Abans que toqui un quart de vuit, sens falta, he d'haver sortit del tot

d'aquest llit. I, a més, mentrestant arribarà algú de l'oficina per preguntar per mi, perquè obren

abans de les set.» I es va posar a bellugar tota l'estesa del cos rítmicament, amb la intenció de

balancejar-se per saltar del llit. Si es deixava caure d'aquesta manera, el cap, que mantindria

vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L'esquena

semblava molt dura; segur que no es ressentiria del cop contra l'estora. El que més el

preocupava era pensar en el terrabastall que originaria i que, possiblement, provocaria

inquietud, si no angoixa, al darrere de totes les portes. Però s'havia d'exposar a aquest risc.

Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit -el nou mètode era més un joc que un esforç, només

calia anar-se gronxant cap endarrere- se li va acudir que tot seria molt fàcil si algú venia a

ajudar-lo. Dues persones robustes -pensava en el pare i la minyona- haurien estat suficients;

haurien fet lliscar els braços per sota de la seva esquena bombada, l'haurien alçat del llit,

s'haurien ajupit amb la càrrega, i llavors només haurien hagut d'esperar, prudentment, que ell,

girant-se, completés aquella operació a terra, on era d'esperar que les cametes trobarien la

funció que els esqueia. Ara bé, a part del fet que les portes estaven tancades amb clau, ¿havia

de demanar cap ajuda, realment? Malgrat la seva desgràcia, no va poder reprimir un somriure

davant d'aquesta idea.

Ja s'havia desplaçat tant, que aviat perdria l'equilibri si continuava el balanceig; i no podia trigar

gaire a prendre una decisió definitiva, perquè faltaven cinc minuts per un quart de vuit... I en

aquell moment va sonar el timbre de la porta de casa. «Deu ser algú de l'oficina», es va dir, i el

cos se li va quasi enravenar, mentre, en canvi, les cametes es bellugaven encara més de

pressa. Es va fer un gran silenci per uns instants. «No van a obrir», es va dir Gregor, sorprès

per una sospita tan poc raonable. Però, com era d'esperar, de seguida es van sentir els passos

decidits de la minyona que anava a obrir. Gregor en va tenir prou amb la primera paraula de

salutació del visitant per saber qui era: l'encarregat en persona. ¿Per què havia d'estar

condemnat a treballar en una empresa en la qual la més petita negligència despertava

immediatament el recel més gran del món? ¿És que tots i cada un dels treballadors havien de

ser per força uns dròpols? ¿No podia haver-hi entre ells ni un sol home lleial i fidel que, encara

que hagués malversat al matí un parell d'hores de feina, es turmentés amb uns remordiments

de consciència tals que, precisament per això, li resultés impossible llevar-se? ¿És que no n'hi

hauria hagut prou enviant un aprenent a preguntar què passava? -suposant que aquesta mena

d'indagació fos necessària-; ¿per què havia hagut de venir el mateix encarregat i fer evident a

tota una família sense cap culpa que la investigació d'aquell afer sospitós només es podia

confiar al discerniment d'una persona com ell? I, més a causa de l'excitació en què va caure

mogut per aquests raonaments, que impulsat per una ferma decisió, Gregor es va llançar amb

totes les seves forces daltabaix del llit. Es va sentir un cop sec, però no va ser, pròpiament, un

terrabastall. L'estora va amorosir una mica la caiguda, i també l'esquena era més elàstica del

que Gregor havia pensat; per això es va produir aquell soroll sord, no massa perceptible. Però

no havia tingut prou compte a mantenir el cap alçat, i s'hi va fer mal; el girava i el fregava a

l'estora amb ràbia i amb dolor.

«Allà dins ha caigut alguna cosa», va dir l'encarregat a l'habitació veïna de l'esquerra. Gregor

va intentar d'imaginar si a l'encarregat no li podia passar algun dia una cosa semblant a la que

avui li havia passat a ell; es podia acceptar que això era del tot possible. Però, com una

resposta brutal a aquesta suposició, l'encarregat va fer dues gambades a l'habitació del costat

picant el terra amb les botes de xarol que portava. Des de l'habitació veïna de la dreta, la seva

germana posava Gregor al corrent de la situació xiuxiuejant: «Gregor, hi ha l'encarregat.» «Ja

ho sé», va dir Gregor en veu molt fluixa; però com que no s'havia atrevit a alçar la veu, la

germana no va sentir-lo.

«Gregor», deia ara el pare des de l'habitació veïna de l'esquerra, «ha vingut el senyor

encarregat, i pregunta per què no has agafat el primer tren. Nosaltres no sabem què dir-li. I, a

més, vol parlar amb tu personalment. O sigui que fes el favor d'obrir la porta. Ja tindrà la bondat

de disculpar el desordre». «Bon dia, senyor Samsa», li deia mentrestant l'encarregat, amb

amabilitat. «No es troba bé», va dir la mare a l'encarregat mentre el pare parlava encara a

través de la porta, «no es troba bé, cregui'm, senyor encarregat. Si no, no hauria pas perdut el

tren... Si el noi no pensa en altra cosa que en la feina. Gairebé m'amoïna, que no surti mai de

nit; ara ha estat vuit dies seguits sense viatjar i s'ha quedat a casa tots els vespres. Seu a taula

al costat nostre i llegeix el diari sense dir res o estudia els itineraris. Una de les poques coses

que el distreu és fer treballs manuals a casa. Ara, per exemple, en dos o tres vespres, s'ha fet

un marquet de fusta. Ja veurà que és bonic, quedarà bocabadat. El té penjat a l'habitació. El

podrà veure així que Gregor obri la porta. Sigui com sigui, estic contenta que hagi vingut,

senyor encarregat! Nosaltres sols no hauríem aconseguit que Gregor obrís la porta; és tan

tossut! Estic segura que es troba malament, encara que al matí ho hagi negat». «Ja vinc», va

dir Gregor a poc a poc i amb esment, sense bellugar-se gens per no perdre's ni una paraula

d'aquella conversació. «Certament, senyora, no m'ho sabria explicar de cap altra manera», va

dir l'encarregat, «i espero que no sigui cap cosa seriosa. Encara que, d'altra banda, he de dir-li

que nosaltres, els homes de negocis, per sort o per desgràcia segons com es miri, sovint hem

d'ignorar qualsevol petita indisposició perquè els negocis reclamen la nostra atenció d'una

manera prioritària». «Així, ja pot entrar l'encarregat?», va fer amb impaciència el pare de

Gregor, i va tornar a picar a la porta. «No», va dir Gregor. A l'habitació de l'esquerra un silenci

penós va seguir la resposta; a l'habitació de la dreta la germana va començar a sanglotar.

¿Per què la germana no es reunia amb els altres? De fet, s'acabava de llevar i encara no

s'havia vestit. Però, per què plorava? ¿Perquè ell no s'havia llevat i no havia deixat entrar

l'encarregat, perquè corria el perill de perdre la feina, perquè el director començaria a molestar

els pares amb la qüestió dels deutes endarrerits? Ara com ara, aquestes preocupacions eren

del tot absurdes. Gregor encara era allà, i no tenia ni la més petita intenció d'abandonar la

família. De moment estava prou bé, estirat damunt l'estora, i ningú que conegués la seva

situació li hauria exigit seriosament que deixés entrar l'encarregat a l'habitació. Però a causa

d'aquella petita descortesia, per la qual no li costaria gaire trobar més tard alguna excusa, no

podien acomiadar Gregor d'un dia per l'altre. I a Gregor li va semblar que seria molt més

enraonat deixar l'encarregat en pau, en comptes de molestar-lo amb plors i amb arguments.

Però era precisament la incertesa allò que neguitejava els altres i allò que justificava la manera

com es comportaven.

«Senyor Samsa», va fer llavors l'encarregat amb veu més alta, «¿vol fer el favor d'explicar-me

què li passa? S'ha atrinxerat a la seva habitació, només respon amb sí i amb no, crea als seus

pares preocupacions greus i innecessàries, i negligeix els deures professionals -i dic això de

passada- d'una manera certament inaudita. Li parlo en nom dels seus pares i del director, i li

demano seriosament una explicació immediata i aclaridora. No me'n sé avenir, no me'n sé

avenir. Jo el considerava una persona correcta i assenyada, i ara, de sobte, sembla com si

volgués vanagloriar-se d'una actitud del tot extravagant. El director m'ha insinuat aquest matí

una possible explicació de la seva absència -en relació amb els cobraments que se li havien

confiat recentment-, però jo he compromès quasi la meva paraula d'honor assegurant que no

podia tractar-se d'això. Però ara, davant d'aquesta obstinació inconcebible, ja no tinc cap ganes

d'interessar-me gens ni mica per vostè. I la seva situació a l'empresa no és que sigui gaire

segura. Quan he arribat tenia la intenció de dir-li tot això en privat, però, com que em fa perdre

el temps inútilment, ja m'és igual que els seus pares també ho sàpiguen. Des de fa un temps, el

seu rendiment ha estat molt poc satisfactori; és cert que ara no és la millor època per als grans

negocis, ho reconeixem, però una època en què els negocis estiguin totalment aturats, això no

passa, senyor Samsa, no ha de passar».

«Però, senyor encarregat», va dir Gregor fora de si, oblidant-se de qualsevol altra cosa a causa

de l'excitació, «ara mateix obriré la porta, immediatament. Una lleugera indisposició, un

esvaïment m'han impedit de llevar-me fins ara. Encara sóc al llit. Però ja em trobo bé. Ara

mateix em llevo. Només un moment de paciència! Encara no em trobo tan bé com em pensava.

Però estic més bé. Com pot aixafar una persona, una cosa així! Ahir al vespre em trobava la

mar de bé, els meus pares ja ho saben. O, més ben dit, ahir al vespre ja vaig tenir un petit

pressentiment. Segur que se'm notava. No entenc per què no vaig dir res a l'oficina! I és que un

sempre pensa que una malaltia es podrà suportar sense necessitat de quedar-se a casa.

Senyor encarregat, no faci patir els meus pares! Els retrets que m'adreça no tenen cap

fonament; ningú no me n'havia dit res, tampoc. ¿Que potser no ha llegit les últimes comandes

que vaig trametre? De totes maneres, encara agafaré el tren de les vuit; aquestes dues hores

de descans m'han revifat. No s'entretingui més, senyor encarregat; de seguida seré a l'oficina; i

tingui la bondat d'explicar-li tot això al director i demanar-li excuses de part meva!»

I mentre deixava anar impetuosament aquest mar de paraules sense saber gairebé el que es

deia, Gregor, potser gràcies a la pràctica adquirida al llit, s'havia acostat al bagul sense

dificultats i mirava d'enfilar-s'hi. Certament, volia obrir la porta, deixar-se veure i parlar amb

l'encarregat. Sentia curiositat per saber què dirien, en el moment de veure'l, aquells que el

reclamaven tant. Si s'espantaven, Gregor no assumia cap responsabilitat i podia estar tranquil. I

si, al contrari, s'ho prenien tot amb calma, llavors tampoc no tenia cap raó per neguitejar-se; i

aleshores, si s'espavilava, podria realment ser a les vuit a l'estació. Primer va relliscar unes

quantes vegades per les parets del bagul, però per fi, donant-se un últim impuls, va aconseguir

pujar-hi damunt. No es va preocupar més del dolor que sentia a la part de baix del cos, encara

que li coïa. Es va deixar caure contra el respatller d'una cadira que hi havia prop del bagul i,

amb les cames, es va agafar amb força al caire del respatller. Això li va restituir el domini de si

mateix i va guardar silenci per poder sentir què deia l'encarregat.

«Han entès alguna cosa del que ha dit?», va preguntar l'encarregat als pares, «¿no serà que

ens vol fer ballar el cap?» «Per l'amor de Déu», va fer la mare entre sanglots, «potser està

malalt de debò i nosaltres l'estem turmentant. Grete! Grete!», va dir llavors. «Què hi ha, mare?»

va preguntar la germana des de l'altra banda. S'entenien a través de l'habitació de Gregor.

«Vés a cridar el metge ara mateix. En Gregor està malalt. Corre a buscar el metge. ¿L'has

sentit, ara, com parlava?» «Era una veu d'animal», va dir l'encarregat amb una veu

sorprenentment fluixa comparada amb els crits de la mare. «Anna, Anna!», va cridar el pare

des del rebedor en direcció a la cuina i picant de mans, «vés corrent a buscar un manyà!» I les

dues noies van arrencar a córrer, travessant el rebedor, fent soroll amb el frec de les faldilles -

¿com havia pogut vestir-se tan de pressa, la germana?-, i van obrir d'una revolada la porta de

l'escala. No es va sentir cap cop de porta. La devien haver deixada oberta, com se sol fer a les

cases on hi ha hagut una desgràcia molt gran.

Però Gregor s'havia calmat molt. És cert que les seves paraules ja no s'entenien, encara que a

ell li semblaven prou clares, més clares que abans i tot, potser perquè la seva oïda s'hi anava

acostumant. Però l'important era que ja s'havien adonat que li passava alguna cosa i que

estaven disposats a ajudar-lo. La seguretat i la fermesa amb què s'havien pres les primeres

mesures van confortar-lo. Se sentia altra vegada integrat a la comunitat dels homes i esperava,

tant del metge com del manyà -sense poder-los distingir, pròpiament-, resultats importants i

remarcables. Per tal d'aconseguir una veu com més clara millor de cara a les decisives

conversacions que s'acostaven, va estossegar una mica, tan fluix com va poder, naturalment,

perquè fins i tot aquest soroll podia sonar diferent d'un estossec humà, diferència que ell ja no

creia poder distingir. Mentrestant, a l'habitació del costat s'havia fet un gran silenci. Potser els

pares parlaven en veu baixa amb l'encarregat, tots asseguts a taula; potser paraven tots l'orella

i escoltaven, enganxats a la porta.

Gregor es va arrossegar lentament cap a la porta empenyent la cadira. Un cop allà se'n va

separar, es va repenjar a la porta, s'hi va agafar -la polpa dels peus estava impregnada d'una

substància enganxosa-, i va descansar una mica de l'esforç que acabava de fer. Després, amb

la boca, va començar a fer girar la clau dins el pany. Semblava que, per desgràcia, no eren

exactament dents, allò que tenia -així, doncs, ¿amb què devia agafar la clau?-, però, en canvi,

les mandíbules eren molt fortes. Amb aquesta ajuda va començar a bellugar la clau, tot volent

ignorar el mal que, sens dubte, es feia en un lloc o altre, perquè un líquid fluid i negrós va

començar a sortir-li de la boca i, lliscant per la clau, gotejava a terra. «Escoltin», va dir

l'encarregat a l'habitació del costat, «gira la clau». Això va significar un gran encoratjament per

a Gregor, però haurien hagut d'animar-lo tots, el seu pare i la seva mare també: «Vinga,

Gregor», haurien hagut de dir, «endavant, agafa't fort a la clau!» I, pensant que tots seguien

amb molta atenció els seus treballs, va mossegar la clau amb totes les forces de què podia

disposar, mig desmaiat. A mesura que la clau girava, ell també girava en l'aire al voltant del

pany, sostenint-se només amb la boca aferrada a la clau, ara repenjant-s'hi, ara empenyent-la

amb tot el pes del cos. El soroll clar del pany en el moment d'obrir-se el va acabar d'espavilar.

«Doncs bé, no ha calgut que vingués el manyà», i va reclinar el cap en el pom de la porta, per

acabar d'obrir-la.

Tot i que la porta va quedar un bon tros oberta, aquesta manera d'obrir-la va fer que a ell

encara no se'l veiés. Primer havia de tombar-se a poc a poc, agafat a un dels batents, fins

arribar a l'altre costat de la porta; però calia anar amb compte si no volia caure d'esquena al

llindar. Estava ocupat en aquest moviment tan difícil, sense tenir temps de pensar en res més

quan, de sobte, va sentir l'encarregat que expel·lia un «oh!» vibrant -va sonar com el xiulet del

vent-, i el va veure tot seguit, molt a prop de la porta, prement una mà contra la boca oberta i

retrocedint lentament, com si l'empenyés una força invisible, compassada. La mare -malgrat la

presència de l'encarregat encara anava tota despentinada i amb els cabells esborrifats de la nit-

va mirar primer el pare amb les mans plegades, va fer després dos passos cap a Gregor, i va

caure a terra enmig de les faldilles fetes un embolic, enfonsant completament la cara en el seu

pit. El pare movia el puny amb expressió bel·ligerant, com si volgués empènyer Gregor cap a

l'habitació; després va mirar amb incertesa al seu voltant, es va tapar els ulls amb les mans, i

plorava tant que el seu pit vigorós en tremolava.

Gregor, doncs, no va avançar cap al menjador sinó que es va quedar dins de l'habitació

repenjat en el batent fix de la porta, de manera que només se li veia la meitat superior del cos,

amb el cap inclinat, espiant els altres en aquesta posició. Mentrestant havia clarejat i a l'altra

banda del carrer es retallava nítidament un tros de l'edifici del davant, un edifici molt llarg, de

color fosc -era un hospital-, amb unes finestres simètriques que tallaven la monotonia de la

façana. Encara plovia, però ara queien unes gotes grosses, fàcils de distingir una per una, i que

també arribaven a terra ben separadament. Els plats de l'esmorzar estaven parats a taula i no

hi faltava res, perquè l'esmorzar era considerat pel pare com l'àpat més important del dia.

L'allargava hores i hores amb la lectura de diversos periòdics. A la paret del bell davant de

Gregor penjava una fotografia seva de quan feia el servei, en la qual se'l veia vestit de

lloctinent, la mà a l'espasa, somrient despreocupadament, com si la seva actitud i l'uniforme

exigissin molt de respecte. La porta que donava al rebedor era oberta, i com que la porta de la

casa també ho era, es veia el replà i el començament del ram de l'escala que baixava.

«Bé», va dir Gregor, i estava convençut de ser l'únic que havia conservat la calma, «ara mateix

em vesteixo, embolicaré el mostrari i sortiré de viatge. Em deixareu, ¿oi que em deixareu anar

de viatge? Doncs bé, senyor encarregat, ja ho veu: no sóc tossut, i treballar m'agrada. Viatjar

és cansat, però jo no sabria viure sense fer-ho. On va, ara, senyor encarregat? A l'oficina? Sí?

¿Els ho explicarà tot tal com ha passat? Hi ha moments en què un és incapaç de treballar, però

llavors justament és quan els altres s'han de recordar dels moments de bons rendiments i

pensar que més endavant, quan haurà passat la incapacitat per la feina, llavors un treballarà

amb més ganes i més energia que mai. Li estic tan reconegut, al senyor director! Vostè ho sap

prou bé. D'altra banda, m'he de preocupar dels meus pares i de la meva germana. Ara em

trobo en un destret, però estic segur que me'n sortiré. No em faci les coses més difícils del que

són! Posi's al meu lloc! Ja sé que a l'empresa no tenen simpatia pels viatjants. Es pensen que

guanyem els diners a mans vessades i que ens donem la gran vida. Encara que, de fet, no hi

ha cap raó per modificar aquest prejudici. Vostè, senyor encarregat, és capaç de veure les

coses d'una altra manera que la resta del personal. Fins i tot, i li ho dic amb tota la confiança,

vostè pot veure les coses millor que el senyor director, el qual, per la seva qualitat d'empresari,

s'equivoca sovint en el judici dels empleats, per desgràcia seva. Vostè també sap prou bé que

el viatjant, com que es passa gairebé tot l'any fora de l'oficina, esdevé fàcilment víctima de

xerrameques, enraonaments fortuïts i acusacions infundades contra les quals li és impossible

defensar-se perquè, generalment, no n'arriba a saber res fins al moment que torna a casa

esgotat del viatge; i només aleshores pateix, en la pròpia pell, les greus conseqüències d'una

cosa que ja no pot esbrinar-se. Senyor encarregat, no se'n vagi sense haver-me dit alguna

cosa que em demostri que em dóna la raó, almenys parcialment!»

Però des de les primeres paraules de Gregor, l'encarregat ja s'havia tombat, i només el mirava

per damunt les espatlles convulsivament agitades i amb els llavis embotornats. I mentre Gregor

havia parlat no va parar quiet, sinó que es va enretirar cap a la porta, amb els ulls clavats en

Gregor, però molt a poc a poc, com si una estranya interdicció l'impedís de retirar-se d'aquella

habitació. Ja era al rebedor i, d'acord amb el moviment sobtat amb què havia enretirat l'últim

peu del menjador, s'hauria dit que el terra li cremava la sola de la sabata. Un cop al rebedor va

allargar la mà dreta en direcció a l'escala, com si n'esperés una salvació sobrenatural.

Gregor va comprendre que no podia deixar de cap manera que l'encarregat se n'anés en aquell

estat, perquè, si ho feia, perillava del tot el seu lloc a l'empresa. Els pares no ho comprenien tan

bé, això; amb els anys s'havien anat convencent que Gregor es quedaria en aquella empresa

tota la vida, i, d'altra banda, estaven tan amoïnats amb les preocupacions d'aquell moment que

ni els passava pel cap la possibilitat que acomiadessin Gregor. Però Gregor sí que la va

preveure, aquesta possibilitat. Calia aturar l'encarregat, tranquil·litzar-lo, convèncer-lo i

finalment conquerir-lo; el futur de Gregor i de la seva família depenien d'això. Si hi fos la

germana! Era molt espavilada; ja se li havien escapat les llàgrimes quan ell encara jeia

d'esquena plàcidament. Ben segur que l'encarregat, sempre cortès amb les dones, s'hauria

deixat portar per ella, que hauria tancat la porta del menjador i, allà al rebedor, enraonant amb

l'encarregat, li hauria tret la por del cos. Però la germana no hi era; Gregor havia d'actuar tot

sol. I, sense tenir present que encara no coneixia tots els seus recursos per bellugar-se, sense

tenir present que, si enraonava, el més probable, per no dir el més segur, era que ara tampoc

no l'entendrien, va separar-se del batent de la porta on es repenjava, es va arrossegar per

l'espai que hi havia entre els batents, va voler anar cap a l'encarregat, que ja era al replà

agafant-se a la barana amb les dues mans, d'una manera grotesca; però, de seguida, quan

Gregor ja mirava a on agafar-se, va caure a terra, sobre les cames, fent un gemec. Tot just

acabava de caure quan va sentir, per primera vegada en aquell dia, un benestar corporal: els

peus tocaven terra ferma i les cames l'obeïen perfectament, com va comprovar amb exaltació;

fins i tot s'esforçaven a traslladar-lo allà on volia; i va començar a semblar-li que s'acostava el

final definitiu de les seves desventures. Però en el mateix moment que es va trobar a terra,

gronxant-se amb un moviment recelós i prudent, gens lluny de la seva mare, ben bé al seu

davant, ella va fer un bot enlaire, tot d'un plegat -ella que semblava tan entotsolada-, i, amb els

braços alçats i els dits estesos, va exclamar: «Prou, per l'amor de Déu, prou!»; va inclinar el

cap, com si volgués veure millor Gregor, però, en contradicció amb això, va caure endarrere

sense sentits; havia oblidat que darrere seu hi havia la taula parada; va topar-hi i,

precipitadament i com embadalida, hi va caure asseguda al damunt; i no va semblar adonar-se

que havia tombat la cafetera, i que el cafè es vessava a doll sobre l'estora.

«Mare, mare», va dir Gregor fluixet, i se la va mirar. Per uns moments va oblidar-se de

l'encarregat; en comptes de pensar-hi no va poder evitar obrir i tancar les barres en el buit, en

veure el cafè com es vessava. Aquest moviment amb la boca va provocar un altre crit de la

mare, que va baixar de la taula i va caure als braços del pare, que ja hi corria. Però Gregor no

podia entretenir-se amb els seus pares; l'encarregat ja havia arribat a l'escala i amb la barbeta

repenjada a la barana es girava per dirigir-li l'última mirada. Gregor hi va córrer d'una revolada,

fent tot el possible per atrapar-lo; l'encarregat degué imaginar-se les intencions de Gregor,

perquè va fer un salt de molts graons i va desaparèixer; i encara va fer un crit, «uh!», que va

ressonar, potent, pel forat de l'escala. Per desgràcia, la fugida de l'encarregat més aviat va

trasbalsar el pare, que fins aquell moment s'havia comportat amb relatiu conteniment; i en

comptes de córrer, ell també, al darrere de l'encarregat, o, si més no, permetre a Gregor

aquella persecució, va agafar amb la mà dreta el bastó que l'encarregat havia oblidat damunt

una cadira amb el barret i l'abric, i amb l'esquerra va abastar un diari molt gruixut que hi havia

sobre la taula, i es va posar a empaitar Gregor picant de peus i donant cops amb el diari i el

bastó per tal de fer-lo entrar altra vegada a l'habitació. Cap súplica de Gregor no va servir de

res, cap súplica no va ser compresa; si ell girava el cap submisament, el pare picava de peus

encara amb més força. Darrere el pare, la mare havia esbatanat una finestra malgrat que

fresquejava, i, abocada amb el cos molt enfora, es tapava la cara amb les mans. Entre el carrer

i l'escala es va fer un corrent d'aire molt fort, les cortines de la finestra voleiaven, els diaris es

removien, alguns fulls solts van volar i van caure per terra. El pare continuava empaitant Gregor

sense pietat i proferia uns crits sibilants, com un salvatge. Però Gregor no tenia pràctica a

caminar de reculons i la cosa anava molt a poc a poc. Si Gregor s'hagués pogut girar ja

s'hauria ficat dins l'habitació, però tenia por que el pare perdés la paciència, perquè girar-se

hauria exigit una bona estona, i el bastó que el pare brandava significava en tot moment

l'amenaça d'un cop mortal al cap o a l'esquena. Al final, Gregor va veure que no tenia cap altra

possibilitat que donar la volta, perquè va adonar-se, esgarrifat, que caminant de recules no

arribava a controlar la direcció que prenia; així, doncs, dirigint contínues i esfereïdes mirades

de reüll al seu pare, va començar a girar-se tan de pressa com va poder, és a dir, de fet molt

lentament. Potser el pare va copsar la bona voluntat de Gregor, perquè ja no el va molestar

mentre es girava, i fins i tot es va posar a dirigir adesiara l'operació, des de lluny, amb la punta

del bastó. Si almenys hagués parat aquell xiulet insuportable! Això, a Gregor, el treia de

polleguera. Ja s'havia girat gairebé del tot quan, desorientat a causa d'aquell xiulet, va

equivocar la direcció per uns moments. Però quan, per fi, es va trobar feliçment amb el cap

davant l'obertura de la porta, va adonar-se que el seu cos era massa ample per poder-hi passar

sense més ni més. Per descomptat, atès el seu estat d'aquell instant, al pare no se li va acudir

obrir una mica l'altre batent de la porta per fer-li a Gregor un pas suficient. La seva idea fixa era

només que Gregor havia d'entrar com més aviat millor a la seva habitació. Tampoc no hauria

pogut suportar els preparatius necessaris a Gregor per posar-se dret i mirar de passar la porta

en aquesta posició. Al contrari, l'empenyia cap endavant encara amb més brogit, com si no hi

hagués cap obstacle; allò que Gregor sentia darrere seu ja no li sonava com la veu d'un sol

pare; veritablement, s'havia acabat la gresca i Gregor es va llançar contra la porta, passés el

que passés. Es va aixecar de costat, va quedar-se inclinat al llindar, es va fer mal al flanc amb

aquell refrec, i la blancor de la porta va quedar clapejada amb unes taques fastigoses; no va

trigar a quedar encallat, i tot sol no s'hauria pogut bellugar mai més; les cames del costat

superior li penjaven tremoloses en el buit, les de l'altre costat havien quedat dolorosament

premsades contra terra... Llavors el pare li va etzibar per darrere una trompada certament

alliberadora, i el va rebotre lluny, a l'interior de l'habitació, sagnant abundosament. La porta va

ser tancada amb el bastó, i es va fer, finalment, el silenci.

2

Gregor no va despertar-se fins al vespre d'un son molt feixuc, que havia estat com un

esvaïment. No hauria trigat a despertar-se tot sol, perquè ja es sentia prou descansat i

deixondit, però li va semblar que el desvetllaven uns passos fugissers i el soroll de la porta que

donava al rebedor en ser tancada amb molt de compte. Els llums elèctrics del carrer es

reflectien lívidament al sostre de l'habitació i a la part més alta dels mobles; però a sota, allà on

jeia Gregor, era ben fosc. Lentament, encara inhàbil en el domini de les antenes que tot just

havia començat a valorar, es va arrossegar cap a la porta per observar el que havia passat. El

seu costat esquerre semblava una única, llarga i molesta cicatriu, i ranquejava en caminar amb

les potes d'un costat i de l'altre. A més a més, una de les potes havia quedat ferida de debò

durant els incidents del matí -era gairebé un miracle que només s'hagués fet mal en una pota-, i

l'arrossegava morta.

Quan va arribar a la porta es va adonar d'allò que realment l'hi havia empès: era l'olor d'alguna

cosa comestible. Al costat de la porta hi havia una escudella plena de llet amb sucre, amb tot

de trossets de pa que hi nedaven. Va estar a punt d'esclatar d'alegria perquè encara tenia més

gana que al matí i, tot d'una, va submergir el cap dins la llet, gairebé fins al coll. Però de

seguida el va enretirar, amb frustració, no solament perquè menjar li resultava dificultós a

causa del dolor al costat esquerre -només podia menjar si tot el cos hi col·laborava agitant-se-,

sinó també perquè la llet, la seva beguda preferida fins aquell moment, i que sens dubte per

aquesta raó li havia portat la seva germana, ja no li agradava gens ni mica. Es va apartar de

l'escudella quasi amb repugnància i va arrossegar-se de nou cap al mig de l'habitació.

Al menjador, com Gregor va veure per l'escletxa de la porta, el llum era encès. Però si

habitualment a aquesta hora el pare llegia el diari de la tarda, en veu alta i ressonant, a la mare

i de vegades també a la germana, aquell dia no se sentia res de res. Potser últimament s'havia

perdut el costum d'aquella lectura, de la qual sempre li havia parlat i escrit la seva germana.

Però regnava pertot un gran silenci, per bé que la casa, certament, no era buida. «Doncs quina

vida més agradable ha tingut, la família», es va dir Gregor; i, mentre fendia la fosca amb la

mirada, va sentir-se molt orgullós d'haver procurat als pares i a la germana una vida així, en

una casa tan ben parada. ¿Què passarà, si tota aquesta calma, aquest benestar, aquesta

felicitat s'acaben amb estralls? Per no perdre's en aquests pensaments, Gregor va preferir

posar-se en moviment i va començar a arrossegar-se d'un costat a l'altre de l'habitació.

Al llarg d'aquell vespre tan llarg es va obrir una mica un dels batents de la porta, i després

l'altre, fins a deixar una petita obertura; però la porta es va tancar immediatament. Semblava

com si algú tingués necessitat d'entrar, però s'hi repensés massa. Aleshores Gregor va plantar-

se davant la porta del menjador per mirar d'atreure el visitant indecís o, almenys, per esbrinar

qui era. Però la porta ja no es va tornar a obrir i Gregor va esperar en va. Al matí, quan les

portes eren tancades, tothom havia volgut entrar a la seva habitació, i ara que ell mateix havia

obert una porta i les altres havien estat manifestament obertes durant el dia, ja no entrava

ningú, tot i que les claus eren al pany, part de fora.

El llum del menjador no es va apagar fins ben entrada la nit; llavors Gregor es va adonar que

els pares i la germana havien vetllat fins aquell moment, perquè va sentir-se amb prou claredat

com tots tres s'allunyaven de puntetes. Segur que fins a l'endemà ja ningú no passaria a veure

Gregor; tenia, doncs, prou temps per pensar, sense que el destorbessin, de quina manera

havia d'ordenar la seva vida a partir d'aquell moment. Però aquella habitació alta i espaiosa, en

la qual es veia obligat a jeure estirat a terra, li feia una por que no sabia explicar-se, perquè, de

fet, era l'habitació on havia viscut els últims cinc anys. I d'una manera mig inconscient, no

sense sentir una estranya vergonya, va córrer cap a sota el sofà; i allà a sota, malgrat que

l'esquena li quedava una mica premsada i que no podia ni aixecar el cap, de seguida va trobar-

s'hi molt a pler. I només es lamentava que el seu cos fos massa ample per poder-lo entaforar

del tot sota el sofà.

Va quedar-s'hi tota la nit, que va passar en part mig adormit, despertant-se neguitós de tant en

tant a causa de la gana, en part capficat per preocupacions i vagues esperances que el

portaven sempre a la conclusió que, en principi, el que havia de fer era actuar amb calma i

mirar de fer suportable a la família, amb paciència i la més gran consideració, tots els

inconvenients que per força els causava la seva situació present.

De bon matí, encara era gairebé de nit, Gregor va tenir l'oportunitat de provar la força de les

resolucions que acabava de prendre, perquè des del menjador, quasi vestida del tot, la

germana va obrir la porta i va mirar encuriosida cap dins. No el va veure de seguida, però quan

el va distingir sota el sofà -per Déu, bé havia d'estar en un lloc o altre, no es podia haver

escapat volant!- es va espantar de tal manera que, en un rampell, va tornar a tancar la porta de

fora estant. Però com si es penedís del seu comportament, de seguida va tornar a obrir la porta

i va entrar de puntetes, com si es trobés davant un malalt greu o en presència d'un estrany.

Gregor havia arrossegat el cap fins gairebé fora del sofà, i l'observava. ¿S'adonaria ella que no

havia tastat la llet, i no precisament per falta de gana, i li portaria alguna altra cosa per menjar,

més adient amb els seus gustos? Si a ella mateixa no se li acudia de fer-ho, abans es moriria

de gana que no li faria evidents les seves preferències, encara que, de fet, una força

incontenible l'impulsava a sortir arrossegant-se de sota el sofà, llançar-se als peus de la

germana i suplicar-li que li portés alguna cosa bona per menjar. Però la germana va veure de

seguida l'escudella encara plena, de la qual només s'havia vessat una mica de llet, la va agafar

immediatament, no amb les mans nues sinó amb un drap, i se la va endur. Gregor tenia una

curiositat extrema per saber què li portaria en comptes de la llet, i li van passar pel cap les

idees més diverses. Però mai no hauria pogut endevinar allò que la bondat de la germana li

preparava realment. Per saber què li agradava, li va portar tota una tria de menjars, escampats

damunt d'un diari vell. Hi havia verdures sobrants, mig podrides; ossos del sopar de la nit

anterior voltats d'una salsa blanca que s'havia quallat; dues panses i unes quantes ametlles; un

tros de formatge que Gregor havia declarat incomestible dos dies abans; un rosegó, una llesca

de pa amb mantega, i una altra amb mantega i sal. A més de tot això, la germana va portar

l'escudella, que havia omplert d'aigua, i que aparentment semblava reservada al seu ús

exclusiu. I amb delicadesa, perquè sabia que Gregor no menjaria davant seu, es va retirar tot

seguit i fins i tot va tancar amb clau, només perquè Gregor s'adonés que podia instal·lar-se tan

còmodament com volgués. Les cames de Gregor tremolaven quan es va dirigir cap al menjar.

D'altra banda, les ferides també devien haver-se curat del tot, perquè ja no sentia cap molèstia;

i va quedar-ne estranyat en recordar que feia cosa d'un mes s'havia fet un tall de no res al dit,

amb un ganivet, i que abans d'ahir encara se sentia lleugerament de la ferida. «Potser és que

ara sóc menys sensible?», va pensar, i va començar a llepar àvidament el formatge, que l'havia

atret a l'acte i amb més força que cap dels altres aliments. Una cosa rere l'altra, saltant-li les

llàgrimes de satisfacció, va devorar ràpidament el formatge, les verdures i la salsa; per contra,

els aliments frescos no li agradaven, no podia ni suportar-ne l'olor, fins al punt que va

arrossegar un tros enllà les coses que volia menjar-se. Ja feia estona que havia acabat i

mandrejava estirat al lloc, quan la germana va girar la clau lentament per donar-li a entendre

que havia de retirar-se. Tot i que estava endormiscat, aquell soroll el va sobresaltar; i va córrer

a amagar-se sota el sofà. Però li va costar un gran esforç de voluntat quedar-se allà sota,

encara que només hagués de ser l'estoneta que la germana seria a l'habitació, perquè aquell

àpat suculent li havia botit una mica el cos i a causa de l'estretor del lloc, amb prou feines podia

respirar. Entre petits atacs d'ofec i amb uns ulls que li sortien de les conques va veure la seva

germana que, sense imaginar res del que li passava, recollia amb una escombra no solament

les deixalles, sinó també els aliments que Gregor no havia ni tocat, com si també fossin per

llençar, i va veure com ho abocava tot a corre-cuita en una galleda, que va cobrir amb una tapa

de fusta; i va veure com després s'ho enduia tot de l'habitació. Tan bon punt ella va haver-se

tombat, Gregor va sortir de sota el sofà, es va estirar i va respirar fondo.

Gregor va rebre diàriament el menjar d'aquesta manera: un cop al matí, quan els pares i la

minyona encara eren al llit, i un altre després del dinar que feien plegats, quan els pares

dormien la migdiada i la minyona era enviada per la germana a fer qualsevol encàrrec. No és

que els pares i la minyona volguessin que Gregor es morís de fam, però potser no haurien

pogut suportar saber dels seus àpats res més que allò que en sentien dir; potser la germana els

volia estalviar una pena -que, tanmateix, hauria estat petita- pensant que els pares, de fet, ja

tenien prou maldecaps.

Gregor no va arribar a esbrinar amb quina excusa havien estat acomiadats, aquell primer matí,

el metge i el manyà, perquè, com que a ell no podien entendre'l, ningú no va imaginar-se, ni tan

sols la germana, que ell era capaç d'entendre els altres; així, doncs, sempre que la germana

entrava a l'habitació, ell havia d'acontentar-se sentint de tant en tant com gemegava i invocava

tots els sants. Més endavant, quan es va haver acostumat una mica a aquella situació -com és

natural, mai no es podria parlar d'una habituació absoluta-, Gregor copsava sovint alguna

observació de la germana que, si bé no era amistosa, almenys podia ser interpretada com a tal

cosa. «Avui sí que li ha agradat», deia quan s'adonava que havia escurat el plat; mentre que,

en el cas contrari, cada vegada més freqüent, deia gairebé amb tristesa: «Avui ha tornat a

deixar-ho tot.»

Però, encara que Gregor no podia assabentar-se directament de cap novetat, parava l'orella

cap a totes les habitacions veïnes, i, així que sentia alguna veu, corria cap a la porta adequada

i s'hi premia amb tot el cos. Especialment els primers dies no hi va haver cap conversació que

no tractés d'ell d'una manera o altra, encara que fos veladament. Durant dos dies seguits, a

l'hora dels àpats, es van sentir deliberacions sobre el comportament que calia adoptar; però

també entre els menjars es parlava de la mateixa qüestió, perquè sempre es quedaven a casa

almenys dos membres de la família: ningú no volia quedar-se tot sol amb Gregor, i per res del

món gosaven deixar la casa sola. Quant a la minyona -no era gens clar què sabia de tot plegat,

ni si en sabia molt o poc-, tot just el primer dia havia pregat de genolls a la mare que

l'acomiadés de seguida, i quan se'n va anar, al cap d'una estona, va agrair amb llàgrimes als

ulls que l'haguessin despatxada, com si amb això li fessin el favor més gran del món; i sense

que ningú li ho hagués demanat, va fer el jurament solemne que no explicaria absolutament res

a ningú.

La germana, doncs, va començar a ajudar la mare a la cuina, cosa que no li donava gaire feina

perquè no menjaven gairebé res. Gregor sentia tot sovint com, inútilment, s'encoratjaven l'un a

l'altre a menjar i per tota resposta se sentia sempre: «Gràcies, ja en tinc prou», o alguna cosa

semblant. Possiblement tampoc no bevien gens. Sovint la germana preguntava al pare si volia

una cervesa, i s'oferia de tot cor a anar-l'hi a buscar ella mateixa i, com que el pare callava, ella,

pensant que el pare no volia destorbar-la, li deia que podia enviar-hi la portera; però llavors el

pare deia un «no» definitiu, i ja no se'n parlava més.

Durant els primers dies el pare va exposar, tant a la mare com a la germana, el conjunt de la

situació familiar i les perspectives econòmiques. De tant en tant s'aixecava de taula per anar a

buscar a la caixeta d'estalvis, salvada de la fallida de feia cinc anys del seu negoci, qualsevol

paper o un llibre de comptes. Se sentia com obria aquell pany tan complicat i com tornava a

tancar-lo després d'haver-ne tret el que buscava. Aquelles explicacions del pare van ser, en

part, la primera cosa agradable que Gregor va sentir des del seu empresonament. Ell sempre

havia pensat que al pare no li quedava absolutament res d'aquell negoci; en tot cas el pare no li

havia dit el contrari, si bé era cert que Gregor tampoc no li havia preguntat res. En aquell

temps, l'única preocupació de Gregor havia estat fer tot el possible perquè la família oblidés

com més aviat millor aquella desgràcia econòmica que els havia portat a tots a la més gran

desesperació. Per això s'havia posat a treballar de valent i havia passat, com qui diu de la nit al

dia, de dependent sense importància a tot un viatjant, amb totes unes altres possibilitats de

guanyar diners, com és natural, i amb uns èxits professionals que es traduïen a l'acte en forma

de comissions en metàl·lic que en arribar a casa es podien posar damunt la taula, per a

admiració i felicitat de la família. Van ser uns temps molt feliços, que ja no es van repetir,

almenys amb aquella brillantor, si bé Gregor va arribar a guanyar prou diners per estar en

disposició de portar el pes de la casa, i així ho feia. Però al capdavall s'hi van acostumar, tant la

família com Gregor: ells rebien els diners agraïts i Gregor els lliurava de bon grat; però es va

perdre aquella escalfor que hi havia hagut al començament. La germana sí que li va conservar

sempre l'estimació i, com que a ella, a diferència de Gregor, li agradava molt la música i tocava

el violí amb molt de sentiment, ell tenia el propòsit secret d'enviar-la l'any següent al

Conservatori, sense pensar en les enormes despeses que això li ocasionaria i que s'haurien

pogut destinar a qualsevol altra cosa. Sovint durant les estades breus de Gregor a la ciutat, el

tema del Conservatori venia a tomb en les conversacions que tenia amb la germana; però

sempre com un somni daurat, la realització del qual no podien ni imaginar. Als pares mai no els

van fer cap gràcia aquells plans innocents, però Gregor hi pensava seriosament i tenia el

propòsit d'anunciar-ho amb solemnitat la nit de Nadal.

Tots aquests pensaments, ben inútils en la seva situació present, li rondaven pel cap sempre

que es quedava dret enganxat a la porta, tot escoltant el que passava a l'altra banda. De

vegades, de pur cansament, no podia continuar escoltant i deixava caure el cap amb

negligència contra la porta, però el redreçava immediatament, perquè fins i tot aquest sorollet

que causava el sentien a l'habitació del costat i feia emmudir tothom. «Què deu fer, ara?», deia

el pare al cap d'una estona, possiblement girat cap a la porta; i després, de mica en mica,

reprenien la conversació.

Gregor, doncs, es va assabentar amb prou detall -perquè el pare sovint repetia les coses

durant les seves explicacions, en part perquè no n'havia parlat des de feia temps, en part

també perquè la mare no ho entenia mai la primera vegada- que encara disposaven d'un cabal

antic, fet i fet molt petit, conservat malgrat totes les desgràcies i augmentat lleugerament a

causa dels interessos acumulats durant tot aquell temps que ningú havia tocat per res els

diners. A més d'això, els diners que Gregor portava a casa cada mes -ell només se'n quedava

un parell de gúldens- mai no es gastaven del tot, i els estalvis havien arribat a fer un petit

capital. Darrere la porta, Gregor brandava el cap amb energia, content d'aquella previsió i

d'aquells estalvis inesperats. Cert que amb aquells diners sobrants ell hauria pogut liquidar molt

abans el deute que el pare tenia amb el director, i així hauria estat més pròxim el dia en què

hauria pogut acomiadar-se d'aquella feina; però ara li semblava indubtablement millor la

manera com el pare havia arranjat les coses.

Però aquests diners no bastaven, ni de molt, perquè la família pogués viure dels interessos;

potser serien suficients per mantenir-se durant un any, dos a tot estirar, però més no. De fet, es

tractava solament d'una quantitat que no s'havia de tocar per res, i que calia conservar per si

passava qualsevol cosa; ara bé, els diners per menjar cada dia s'havien de guanyar. Però el

pare, que ja era un home gran encara que amb molta salut, feia cinc anys que no treballava i

no es podia esperar gran cosa d'ell; durant aquests cinc anys, els primers anys de lleure en la

seva vida tan atrafegada com infructuosa, s'havia engreixat molt i s'havia tornat feixuc. ¿Havia

de ser la mare qui portés els diners a casa, una dona vella, que patia d'asma, que es fatigava

només de caminar d'un costat a l'altre del pis, que havia de passar un dia de cada dos estirada

al sofà a causa dels ofecs, amb la finestra oberta? ¿O havia de ser la germana qui s'anés a

guanyar la vida, encara una criatura de setze anys, i que fins aleshores havia tingut una vida

molt agradable, que havia consistit només a empolainar-se, dormir fins tard, ajudar en les

feines de la casa, fruir d'algunes modestes diversions i, sobretot, tocar el violí? Al

començament, sempre que es parlava de la necessitat de guanyar diners, Gregor es separava

de la porta i es tirava a sobre del sofà de pell tan fresca que hi havia al costat, encès de

vergonya i de tristesa.

Sovint s'hi quedava ajagut tota la llarga nit, sense dormir gens ni mica i esgarrapant la pell del

sofà hores i hores. Altres vegades li venia de gust fer l'esforç d'arrossegar una cadira fins a la

finestra, enfilar-se com podia fins a l'ampit i repenjar-s'hi, recolzat en la cadira, sens dubte per

recordar la sensació d'alliberament que sempre li havia causat mirar per la finestra. Perquè el

cert era que cada dia distingia amb menys claredat les coses només una mica allunyades;

l'hospital del davant, que sempre havia evitat de mirar, ja no el veia; i si no hagués estat del tot

cert que vivia a la Charlottenstrasse, un carrer tranquil però al mig de la ciutat, hauria pensat

que la seva finestra donava a un desert en el qual s'unien indistintament el cel i la terra grisos.

N'hi va haver prou que la germana, observadora, veiés dues vegades la cadira arrambada a la

finestra perquè després, cada vegada que feia l'habitació, ella mateixa, en acabar, traslladés la

cadira fins a la finestra; i, fins i tot, a partir d'aleshores, va deixar oberts els porticons.

Si Gregor hagués pogut parlar amb la germana i agrair-li tot el que feia per ell, hauria suportat

sense tanta pena els serveis que li feia; però patia perquè no era així. Cert que la germana feia

tot el possible per dissimular la molèstia que tot allò li ocasionava, i com més temps passava,

més ho aconseguia, naturalment; però també era cert, per contra, que amb el temps Gregor

s'adonava de totes les coses amb més penetració. Solament la manera d'entrar de la germana

ja li semblava terrible. Només havia passat el llindar que ja corria cap a la finestra; ni

s'entretenia a tancar la porta -i abans tant que es preocupava d'estalviar a tothom que veiés

l'habitació de Gregor-; obria precipitadament la finestra de bat a bat, com si s'ofegués, es

quedava allà dreta una estona, fins i tot quan encara feia molt de fred, i respirava fondo.

Aquestes corredisses i l'enrenou que feia espantaven Gregor dues vegades cada dia; passava

aquesta estona tremolant sota el sofà, encara que estava segur que ella li hauria estalviat amb

gust aquell destorb si li hagués estat possible quedar-se a l'habitació amb la finestra tancada.

Un dia, quan ja havia passat un mes llarg d'ençà de la transformació de Gregor i la germana ja

no tenia cap raó especial per estranyar-se del seu aspecte, va entrar a l'habitació una mica

abans que no solia i el va trobar quiet, mirant per la finestra; en una posició, doncs, que hauria

pogut espantar molt la germana. A Gregor no li hauria estranyat que no hagués entrat a

l'habitació, perquè tal com estava situat, li hauria impedit d'obrir la finestra, però no solament no

va entrar, sinó que fins i tot es va retirar i va tancar la porta; un estrany hauria pensat que

Gregor havia estat sotjant la germana amb la intenció de mossegar-la. Naturalment, Gregor es

va amagar de seguida a sota el sofà, però la germana ja no va tornar fins al migdia; i quan va

aparèixer semblava més intranquil·la que mai. Llavors ell va adonar-se que la germana encara

no podia suportar la seva presència i que havia de resultar-li insuportable per sempre més; i

també va adonar-se que ella s'havia de sobreposar molt per no arrancar a córrer davant la visió

del tros més petit del cos de Gregor, com el tros que ara li sortia per sota el sofà. Per estalviar-li

fins i tot aquesta visió, un dia va arrossegar damunt les espatlles el llençol del llit fins al sofà -va

estar-hi quatre hores-, i ho va disposar tot de tal manera que quedava del tot amagat i la

germana no l'hauria vist ni ajupint-se. Si això no li hagués semblat oportú a la germana, hauria

pogut endreçar el llençol, perquè no hi havia cap dubte que, a Gregor, aïllar-se d'aquella

manera no li causava cap satisfacció. Però va deixar el llençol on era, i a Gregor fins li va

semblar que copsava una mirada d'agraïment quan un dia, recelós, va treure el cap per sota el

llençol per veure què li havia semblat el nou parament a la germana.

Els primers quinze dies, els pares no van estar en disposició d'entrar a veure'l, i ell sentia tot

sovint com ponderaven el treball present de la germana, mentre abans no paraven de renyar-la

perquè els semblava una noia força inútil. Però ara s'esperaven tots dos, el pare i la mare,

davant l'habitació de Gregor, mentre la germana l'endreçava i, tan bon punt en sortia, li feien

explicar amb pèls i senyals l'aspecte que presentava l'habitació, què havia menjat Gregor, com

s'havia comportat aquella vegada, i si se li notava alguna millora. De fet, però, la mare va voler

visitar Gregor relativament aviat, i el pare i la germana la van dissuadir amb uns raonaments

que Gregor escoltava amb molta atenció i aprovava plenament. Però més endavant van haver

de retenir la mare amb violència, i quan exclamava: «Deixeu-me entrar a veure Gregor; al cap i

a la fi és el meu pobre fill! ¿Que no ho compreneu, que necessito veure'l?», llavors Gregor

pensava que potser sí que estaria bé que entrés la mare, no cada dia, per descomptat, però

potser un cop a la setmana; de fet ella ho entenia tot molt millor que la germana, que malgrat el

seu atreviment només era una criatura i, comptat i debatut, potser s'havia fet càrrec d'una tasca

tan dura només a causa de la seva lleugeresa quasi infantil.

El desig de Gregor de veure la mare no va trigar a satisfer-se. De dia, Gregor no volia que el

veiessin per la finestra, per respecte envers els seus pares, i tampoc no podia arrossegar-se

gaire pel terra de pocs metres quadrats de l'habitació; se li feia cada vegada més difícil jeure en

silenci tota la nit, el menjar ja no li deia res, i per això, com una distracció, va agafar el costum

d'arrossegar-se d'un costat a l'altre, amunt i avall, per les parets i el sostre de l'habitació. Li

agradava especialment aguantar-se penjat del sostre; això era ben diferent que estirar-se a

terra; al sostre s'hi respirava més lliurement; un balanceig tremolós li travessava tot el cos; i

enmig de l'embadaliment quasi feliç en què Gregor es trobava allà dalt, podia passar que es

desprengués del sostre i anés a parar a terra, per sorpresa seva. Però, naturalment, Gregor ja

tenia un domini del seu cos molt diferent del començament, i no es feia mal quan es donava

una trompada així. La germana es va adonar de seguida del nou entreteniment que Gregor

s'havia enginyat -en arrossegar-se deixava per aquí i per allà empremtes de la substància

enganxosa que tenia a les polpes dels peus-, i se li va acudir de facilitar al màxim els

desplaçaments de Gregor traient de l'habitació els mobles que podien fer-li nosa, especialment

el bagul i l'escriptori. Però ella tota sola no tenia prou força; al pare no gosava demanar-li ajuda;

i, quant a la minyona, una noieta de cap a setze anys, estava segura que no l'ajudaria, perquè,

si bé havia tingut el coratge de quedar-se a la casa en el lloc de la cuinera que tenien, havia

demanat com un favor especial poder mantenir sempre tancada la porta de la cuina i obrir-la

solament quan la cridessin per alguna cosa; així, doncs, la germana no podia recórrer sinó a la

mare quan el pare no hi fos. La mare va respondre a aquesta crida amb exclamacions de

commosa alegria, però es va tornar muda quan es va trobar davant la porta de l'habitació de

Gregor. Naturalment, primer la germana va mirar si a l'habitació tot estava endreçat abans de

fer-hi entrar la mare. Gregor, a corre-cuita, havia estirat el llençol encara més avall i penjava del

sofà formant plecs abundosos, com si algú l'hi hagués llançat sense més ni més. També

aquesta vegada Gregor es va abstenir d'espiar per sota el llençol; renunciava a veure la seva

mare en aquella ocasió; ja estava prou content que per fi s'hagués decidit a anar-hi. «Entra, no

tinguis por, que no se'l veu», va dir la germana, tot conduint la mare per la mà. Gregor només

sentia com les dues dones, sense força, enretiraven del seu lloc el bagul vell i feixuc, i com la

germana volia encarregar-se de la part més grossa del treball, sense fer cas dels advertiments

de la mare, que tenia por que es fatigués. L'operació va durar molt. Al cap d'una estona de

treballs, la mare va dir que seria millor deixar el bagul on era: primer, perquè era massa pesant,

i no l'haurien tret abans que el pare arribés, i si el bagul es quedava al mig de l'habitació

barraria tots els camins a Gregor; i segon, perquè no hi havia ni la més petita certesa que el fet

de retirar els mobles hagués d'afavorir la situació de Gregor. A ella li semblava tot el contrari; la

vista de les parets buides li oprimia el cor, ¿per què no havia de sentir Gregor el mateix? Al cap

i a la fi, s'havia acostumat a veure sempre aquella habitació amb mobles, i amb l'habitació

buida es trobaria desemparat. «No semblarà, llavors» -va concloure la mare en veu baixa,

gairebé xiuxiuejant tal com havia fet temps enrere, com si volgués evitar que Gregor, de qui no

sabia l'indret exacte on es trobava, sentís altra cosa que el to de la seva veu, perquè estava

convençuda que no podia comprendre les seves paraules-, «¿no semblarà, llavors, que traient

els mobles volem fer-li entendre que renunciem a tota esperança de millora i que el deixem tot

sol sense cap consideració? Em sembla que el millor seria intentar conservar l'habitació

exactament en el mateix estat en què estava, de manera que quan retorni a nosaltres, no trobi

res canviat i li resulti més fàcil oblidar aquesta experiència».

En sentir les paraules de la mare, Gregor va comprendre que la falta d'una relació directa amb

el llenguatge humà durant aquells dos mesos, al costat de la monotonia de la vida que portava

enmig de la família, per força li havia pertorbat la raó; altrament, no podia explicar-se que mai

hagués desitjat seriosament que li buidessin l'habitació. ¿És que volia de debò que la seva

habitació, tan agradable i tan confortablement guarnida amb mobles dels seus avantpassats, es

convertís en una caverna on certament hauria pogut arrossegar-se en totes direccions i sense

cap destorb però, al mateix temps, li podia fer oblidar de seguida i del tot el seu passat humà?

De fet, ja s'havia acostat molt a aquest punt en què podia oblidar-se de tot, i la veu de la mare,

que no havia sentit des de feia molt de temps, va ser l'única cosa que el va espavilar. No

s'havien d'endur res; tot havia de quedar-se on era; no el podien privar de la bona influència

que els mobles exercien en el seu estat; i si els mobles li feien nosa per practicar els seus

desplaçaments absurds, això no s'havia d'entendre com un perjudici, sinó com un avantatge

molt gran.

Però, per desgràcia, la germana no era del mateix parer; s'havia acostumat, i amb raó, a

presentar-se davant els pares com una experta en tot allò referent a les coses de Gregor. Per

això el suggeriment de la mare va ser suficient per decidir-la a treure de l'habitació no solament

el bagul i l'escriptori, com era la seva primera intenció, sinó també la resta dels mobles a

excepció de l'indispensable sofà. És clar que aquesta determinació no era solament fruit de la

tossuderia infantil o de la confiança en si mateixa que havia adquirit darrerament amb tanta

dificultat i d'una manera tan inesperada; realment, s'havia adonat que Gregor necessitava molt

d'espai per arrossegar-se i que, d'altra banda, no feia servir els mobles per a res, almenys en

aparença. Potser també hi jugava el temperament esbojarrat d'una joveneta, que busca

qualsevol oportunitat per manifestar-se i que en aquells moments havia temptat Grete a

exagerar l'adversitat de la situació de Gregor per tal de poder-li ser encara més útil que fins

aleshores. Perquè ningú, fora de Grete, no s'atreviria a entrar en una habitació en la qual

Gregor dominés, ell tot sol, les parets nues.

Així doncs, la germana no va deixar que la mare l'apartés dels seus propòsits i com que, de fet,

aquesta se sentia molt incòmoda i per tant insegura dins d'aquella habitació, aviat va callar i va

ajudar la germana, com va poder, a traslladar el bagul. Bé, si calia, Gregor podia estar-se del

bagul, però l'escriptori sí que havia de quedar-se on era. I tan bon punt les dones van haver

sortit de l'habitació amb el bagul, empenyent-lo amb esbufecs, Gregor va treure el cap per sota

el sofà, per veure com podia intervenir amb precaució i la màxima consideració possibles. Però,

per desgràcia, va ser precisament la mare la primera a tornar del menjador mentre Grete

encara sostenia el bagul amb els braços, sacsejant-lo tota sola d'un costat i de l'altre, sense

moure'l del lloc, naturalment. Però com que la mare no estava avesada a l'aspecte de Gregor, i

això hauria pogut indisposar-la, Gregor es va posar a córrer de reculons, esfereït, fins a l'altre

costat del sofà, sense poder evitar que el llençol que penjava per davant es bellugués una

mica. Això va ser suficient per atreure l'atenció de la mare. Va aturar-se, es va quedar plantada

un moment, i va tornar al costat de Grete.

Encara que Gregor mirava de convèncer-se que no passava res d'extraordinari i que només

canviaven de lloc alguns mobles, aviat va haver d'admetre que, de fet, aquell anar i venir de les

dones, els petits comentaris, el xerric que feien els mobles mentre els arrossegaven, l'afectaven

com un immens tumult que l'escometia per tots costats, i va haver de reconèixer, tot encongint

el cap i les cames i prement el cos contra terra, que no suportaria allò gaire estona més. Li

buidaven l'habitació; li prenien tot el que s'estimava; el bagul, on guardava la serra de mà i

altres eines, ja se l'havien endut; i ara ja movien l'escriptori sòlidament plantat a terra,

l'escriptori en què havia fet els deures quan estudiava comerç, quan feia el batxillerat i fins i tot

quan anava a escola... Ara sí que ja no podia entretenir-se mesurant les bones intencions de

les dues dones, l'existència de les quals ja gairebé havia oblidat, perquè, mortes de fatiga,

treballaven en silenci i només se sentia el soroll feixuc dels passos.

Així, doncs, va sortir de l'amagatall -en aquell moment les dones reprenien alè repenjades a

l'escriptori-, va canviar quatre vegades la direcció sense saber realment què havia de salvar

primer; llavors va veure, penjat a la paret ja nua, destacant-s'hi, el quadre de la dona guarnida

amb aquell embalum de pells, s'hi va enfilar de pressa tot arrossegant-se i es va prémer contra

el vidre, que l'aguantava i al mateix temps li donava com un benestar a la panxa calenta.

Almenys aquell quadre, que Gregor ocultava per complet, segur que ningú no se l'enduria. I va

girar el cap en direcció a la porta del menjador, per observar les dones quan tornessin.

No s'havien pres un descans gaire llarg i ja tornaven; Grete havia agafat la mare amb un braç i

quasi la sostenia. «I bé, ¿què ens enduem, ara?», va dir Grete mirant al voltant seu. Llavors la

seva mirada es va trobar amb la de Gregor agafat a la paret. Va dominar-se, cert que només a

causa de la presència de la mare, es va inclinar sobre Gregor per evitar que la mare pogués

veure res, i va dir, si bé amb una veu precipitada i tremolosa: «Vine, ¿no et sembla que serà

millor que tornem una estona al menjador?» Gregor va comprendre clarament la intenció de

Grete: volia portar la mare a un lloc segur, i després tornar a l'habitació per fer-lo baixar de la

paret sense contemplacions. Doncs bé, que s'atrevís a fer-ho! Ell continuava aferrat al quadre i

no pensava rendir-se. Abans s'estimaria més saltar a la cara de Grete.

Però les paraules de Grete més aviat van inquietar la mare, la qual es va moure cap a un

costat, va entreveure l'enorme taca grisa sobre el paper de flors de la paret i, sense tenir, de

fet, consciència clara que allò que veia era Gregor, va cridar amb una veu escanyada i ronca:

«Déu meu, Déu meu!» I va caure amb els braços estesos damunt el sofà, com qui ha perdut

tota esperança, i no es movia gens. «Ja n'hi ha prou, Gregor!», va cridar la germana amb el

puny enlaire i la mirada penetrant. Eren les primeres paraules que li adreçava directament des

de la transformació. Va córrer a l'habitació del costat a buscar algun apòzema per revifar la

mare del seu esvaïment; Gregor també volia col·laborar -ja hi hauria temps per salvar el

quadre-, i estava tan enganxat al vidre que va haver de deseixir-se'n amb violència; després va

córrer també cap al menjador, per si havia de donar algun consell a la germana, com temps

enrere; però va haver de quedar-se darrere seu sense fer res; mentre ella remenava diversos

flascons es va tornar a espantar quan va tombar-se i el va veure; una ampolleta li va caure a

terra i es va trencar; un resquill de vidre es va clavar a la cara de Gregor, i una mena de

medecina corrosiva el va ruixar de cap a peus; Grete, sense aturar-se més, va prendre tants

flascons com li cabien a les mans i va córrer cap a la mare; la porta, va tancar-la amb el peu.

Gregor es trobava ara separat de la mare, que potser estava en perill de mort per culpa seva;

no havia d'obrir la porta si no volia espantar la germana, que havia de quedar-se al costat de la

mare; no podia fer altra cosa que esperar; i, assetjat per la inquietud i els remordiments, va

començar a grimpar pertot arreu, pels mobles, per les parets, i a recórrer el sostre del

menjador; i, finalment, quan semblava que tota l'habitació començava a girar al seu voltant, va

caure al mig de la taula, abatut per la desesperació.

Va passar una estona. Gregor jeia abaltit damunt la taula. No se sentia res enlloc; potser era un

bon senyal. Llavors van trucar a la porta de l'escala. La minyona, com sempre, estava tancada

a la cuina, de manera que va haver d'anar a obrir Grete. Era el pare. «¿Què ha passat?», van

ser les seves primeres paraules; ho havia endevinat tot per l'aspecte de Grete. Ella, potser

reclinant la cara en el pit del pare, va respondre amb una veu sorda: «La mare ha tingut un

desmai, però ja es troba més bé. En Gregor s'ha escapat.» «Ja ho veia venir, això», va dir el

pare, «ja us ho deia, jo, però vosaltres, les dones, mai no feu cas de ningú». Gregor va

comprendre que el pare havia interpretat malament les notícies massa precipitades de Grete i

havia entès que ell havia estat el causant d'algun acte de violència. Per això ara Gregor havia

de procurar tranquil·litzar el pare, perquè no tenia temps ni cap possibilitat d'aclarir-ho tot. Així

doncs, va fugir cap a la porta de la seva habitació i s'hi va repenjar, per tal que el pare, en

passar la porta del menjador, pogués comprendre de seguida que Gregor tenia la bona intenció

de tornar immediatament a l'habitació sense que fos necessari que l'hi empenyessin, sinó que

n'hi hauria prou amb obrir la porta i ell desapareixeria a l'acte.

Però el pare no estava en la millor disposició per advertir aquesta subtilesa: «Ah!», va exclamar

tan bon punt va ser al menjador, amb un to furiós i exultant alhora. Gregor va separar el cap de

la porta i el va alçar cap al pare. Realment, no s'havia imaginat el pare d'aquella manera; cert

que, darrerament, ocupat en el nou estil d'arrossegar-se per les parets i el sostre, ja no es

preocupava com abans pels esdeveniments de la resta de la casa, quan, de fet, s'hauria hagut

d'anar preparant a topar amb situacions inèdites. Amb tot i malgrat tot, allò era realment el seu

pare? ¿Era el mateix home que jeia colgat al llit, abatut, quan ell se n'anava de viatge de

negocis? ¿El mateix que els vespres, en tornar de viatge, el rebia amb bata, assegut a la

poltrona, sense poder-se aixecar i fent-li un signe d'alegria amb els braços oberts? ¿Era el

mateix home que durant les rares passejades que feien plegats, un parell de diumenges l'any i

en les festes assenyalades, avançava amb penes i treballs entre Gregor i la mare -que de fet ja

caminaven prou lentament-, sempre una mica endarrerit, embolicat en el seu abric vell,

repenjant-se prudentment en el bastó a cada pas, i que, quan volia dir alguna cosa, solia parar-

se per reunir la família al seu voltant? Doncs ara anava ben garratibat; vestit amb un uniforme

sever amb botons daurats, com el que porten els nois dels encàrrecs als bancs; del coll enterc i

alt de la jaqueta li sobreeixia un sotabarba feixuc; dels ulls negres, sota les celles espesses,

sortia, punyent, una mirada fresca i atenta; els cabells blancs, abans sempre en desordre, ara

estaven allisats i pentinats amb una ratlla acuradament exacta i brillant. Va llançar la gorra, que

duia enganxades unes inicials -probablement les d'un banc-, la gorra va dibuixar una línia corba

que va travessar l'habitació fins al sofà, i es va dirigir cap a Gregor, amb els faldons del llarg

uniforme tirats enrere, les mans a les butxaques, amb una cara rabiosa. Segurament no sabia

què es proposava fer, però, sigui com sigui, va aixecar els peus més amunt que mai no s'havia

vist, i Gregor es va sorprendre de la mida gegantina de les soles de les botes que portava.

Gregor no va quedar-se allà parat, ni molt menys, perquè sabia prou bé, des del primer dia de

la seva nova existència, que el pare considerava les mesures més severes contra ell com les

més adequades. I per això es va posar a córrer fugint del pare; i es parava quan el pare

s'aturava, i arrencava a córrer altra vegada només que el pare es bellugués una mica. Així van

donar la volta al menjador unes quantes vegades, sense que arribés a passar res decisiu, i

sense que aquell espectacle, a conseqüència del ritme sincopat, no arribés ni a fer la impressió

d'un perseguiment. Per això, de moment, Gregor no abandonava el terra de l'habitació, perquè

temia que el pare no es prengués com una dolenteria malintencionada qualsevol fugida cap a

les parets o el sostre. Tanmateix, Gregor va comprendre que no resistiria molta estona aquella

cursa, perquè mentre el pare feia una gambada, ell havia de dur a terme una gran quantitat de

moviments. Aviat es va fer evident que Gregor panteixava; tampoc en altres temps no havia

pogut confiar gaire en els seus pulmons. Estava dret, tentinejant, reunia totes les forces per

córrer, amb prou feines podia mantenir els ulls oberts; enmig de l'enervament no pensava en

cap altra salvació que córrer; i ja quasi havia oblidat que les parets eren terreny lliure per a ell,

malgrat que al menjador estaven en bona part cobertes amb mobles acuradament tallats, plens

de cantells i d'arestes, quan, molt a prop seu, aviada sense força, alguna cosa va volar cap a

terra i va rodar fins al seu costat. Era una poma. De seguida en va volar una altra, en direcció a

ell; Gregor es va quedar paralitzat; continuar corrent era inútil, perquè el pare estava decidit a

bombardejar-lo. S'havia omplert les butxaques amb les pomes que hi havia a la fruitera, damunt

el bufet, i les llançava, de moment sense afinar gaire la punteria, l'una rere l'altra. Aquelles

pomes petites i vermelles rodolaven per terra com electritzades, xocant entre si. Una poma

llançada feblement va fregar-li l'espatlla sense fer-li mal. En canvi, una altra poma, llançada

immediatament després, se li va entaforar a l'esquena; Gregor va voler arrossegar-se un tros

més, com si creiés que aquell dolor inesperat i increïble desapareixeria canviant de lloc; però

es va sentir com clavat a terra, i va quedar-se allà estirat, eixancarrat i sense sentits. Encara va

veure, amb l'última mirada, com s'obria bruscament la porta de la seva habitació, i com la mare

en sortia corrents, en camisa, perquè la germana, a causa del desmai, l'havia despullada

perquè respirés més lliurement; i, al darrere, la germana que cridava; i després la mare que

corria cap al pare mentre li relliscaven pel camí els enagos deslligats; i va veure com

ensopegava amb els enagos fins anar a topar amb el pare, i tot abraçant-lo i estrenyent-lo,

unida totalment amb ell -però ara Gregor ja tenia la vista emboirada-, amb les mans plegades al

clatell del pare li suplicava per la vida de Gregor.

3

La greu ferida de Gregor, que va trigar un mes llarg a tancar-se-li -la poma es va quedar

encastada en la carn, com un testimoni visible del que havia passat, sense que ningú no

s'atrevís a treure-la-hi- va semblar que recordava al mateix pare que Gregor, malgrat el seu

aspecte present, penós i repulsiu, era un membre de la família a qui no s'havia de tractar com

un enemic; el deure familiar exigia, ben al contrari, sobreposar-se a la repugnància i suportar

Gregor amb paciència: només suportar-lo.

I si bé Gregor, a causa de les ferides i potser per sempre, havia perdut molta agilitat i en el

moment present necessitava, com un vell invàlid, llargs i inacabables minuts per travessar

l'habitació -ni pensaments de grimpar per les altures-, va rebre a canvi d'aquest empitjorament

del seu estat una compensació del tot suficient segons el seu criteri, i això era que tots els dies,

cap al tard, s'obria la porta que donava al menjador -i ell ja no treia els ulls d'aquella porta una o

dues hores abans que l'obrissin-, de tal manera que Gregor, estirat en la fosca de la seva

habitació, invisible des del menjador, podia veure tota la família asseguda a la taula il·luminada

i escoltar les seves conversacions com qui diu amb consentiment general, és a dir, en millors

condicions que fins aleshores.

És clar que ja no eren les conversacions animades d'altres temps, que Gregor enyorava en les

habitacions menudes dels hostals quan, fatigat, es ficava en un llit estrany, de llençols humits.

Generalment, les vetllades transcorrien ara en silenci. El pare s'adormia de seguida a la butaca,

després de sopar; la mare i la germana s'exhortaven mútuament al silenci; la mare, molt

encorbada sota el llum, cosia robes fines per a una casa de modes; la germana, que s'havia

col·locat de dependenta, aprofitava els vespres per aprendre estenografia i francès, potser per

arribar a aconseguir una col·locació més bona. De tant en tant, el pare es despertava i, com si

no fos conscient que havia dormit una estona, deia a la mare: «Sí que cuses, avui, també!», i

tornava a adormir-se de seguida, mentre la mare i la germana es miraven, cansades, fent un

somriure.

Per una mena d'obstinació, el pare es negava a treure's l'uniforme de treball, i el duia fins i tot

per estar per casa; i mentre la bata estava penjada inútilment a l'armari, ell dormisquejava a la

butaca totalment uniformat, com si estigués sempre a punt per a qualsevol encàrrec, i com si

esperés, fins i tot a casa, que el cridés el seu superior. En conseqüència, l'uniforme, que ja era

usat quan van donar-li, es va anar deslluint cada cop més, malgrat la gran cura que en tenien la

mare i la germana; i, tot sovint, Gregor es passava el vespre sencer mirant aquell vestit tot ple

de taques, lluent de tan tronat, però, això sí, amb els botons daurats ben polits, dins el qual el

vell dormia d'allò més engavanyat i, malgrat tot, plàcidament.

Tan bon punt tocaven les deu, la mare intentava despertar el pare parlant-li fluixet i el persuadia

d'anar-se'n al llit, perquè assegut a la butaca no dormia pròpiament i el pare necessitava dormir

bé per sobre de tot, perquè entrava a treballar a les sis del matí. Però amb l'entossudiment que

li havia agafat d'ençà que treballava d'empleat, insistia sempre a quedar-se a taula, malgrat que

després sempre tornava a adormir-se, i llavors resultava d'allò més difícil fer-li canviar la butaca

pel llit. Ja podien la mare i la germana burxar-lo amb enraonaments tant com volguessin, que

ell es quedava allà assegut, fent lentes cabotades una bona estona, amb els ulls tancats. La

mare el sacsejava per la màniga, li deia paraules dolces a l'orella, la germana deixava la feina

per ajudar la mare... però no hi havia res a fer. Ell encara s'aclofava més a la butaca. I només

quan les dues dones l'aixecaven per les aixelles, llavors obria les parpelles i mirant ara la mare,

ara la germana, deia: «Quina vida! I aquesta és la pau de la meva vellesa!» I agafant-se en les

dues dones, com si fos per a si mateix una gran càrrega, s'aixecava penosament i es deixava

conduir per elles fins a la porta; allà els feia un gest perquè el deixessin, i continuava el camí tot

sol, mentre la mare i la germana deixaven cuita-corrents els estris de costura i la ploma, i

corrien darrere el pare per assistir-lo un tros més.

¿Qui hauria tingut lleure, en aquesta família carregada de feina i de fatics, d'agombolar Gregor

més que no era del tot imprescindible? El pressupost de la casa es va anar reduint cada cop

més; la nova minyona també va ser acomiadada, i una dona de fer feines gegantina i tot ossos,

amb els cabells blancs que li voleiaven al voltant del cap, venia una estona al matí i a la tarda

per fer els treballs més durs; de tota la resta en tenia cura la mare, a més a més de la costura.

Fins i tot va arribar el moment que es van vendre unes quantes joies de família que temps

enrere la mare i la germana havien lluït, felices i plenes d'orgull, a festes i celebracions; Gregor

se'n va assabentar un vespre que parlaven plegats dels diners obtinguts per la venda. Però

d'allò que més es lamentaven era del fet que no podien anar-se'n d'aquell pis, que s'havia

tornat massa gran per les necessitats presents, perquè no podien ni imaginar com havien de

transportar Gregor. Però Gregor sabia molt bé que ell no era l'únic impediment per aquest

trasllat perquè, de fet, a ell l'haurien pogut transportar fàcilment en una caixa prou espaiosa i

amb dos forats per la ventilació; allò que veritablement privava la família de canviar-se de pis

era sobretot la completa desesperació i el pensament d'haver estat colpits per una desgràcia

com mai havia succeït a ningú del cercle familiar i d'amistats. Cap de les misèries que sofreixen

els pobres no els era estranya: el pare anava a buscar l'esmorzar d'empleats sense

importància, la mare se sacrificava per la roba de gent desconeguda, la germana corria amunt i

avall darrere un taulell tot atenent les comandes dels clients. Però havien arribat al final de les

seves forces. I a Gregor la ferida a l'esquena li feia tant de mal com el primer dia cada vegada

que la mare i la germana, després d'haver portat el pare al llit, tornaven al menjador, deixaven

les feines i s'estrenyien molt fort, assegudes galta amb galta; i també quan la mare,

assenyalant la cambra de Gregor, feia: «Tanca aquesta porta, Grete»; i també quan, llavors,

Gregor tornava a jeure en la fosca, mentre allà al costat les dones barrejaven les llàgrimes o es

quedaven mirant la taula fixament, amb els ulls secs.

Gregor passava els dies i les nits sense dormir gairebé gens. De vegades se li acudia pensar

que, quan la porta tornaria a obrir-se, prendria altra vegada a càrrec seu els afers de la família,

com feia abans; en els seus pensaments tornaven a aparèixer, després de molt de temps, el

director i l'encarregat, els empleats i els aprenents, aquell noi dels encàrrecs tan curt de

gambals, dos o tres amics d'altres establiments, la cambrera d'un hotel de províncies -un

fugisser record d'amor-, la caixera d'una botiga de barrets, a qui havia fet la cort seriosament

però amb poca insistència... Tots apareixien barrejats amb cares de gent estranya o oblidada,

però en comptes d'ajudar-los a ell i a la seva família, eren del tot inassequibles; i Gregor estava

content quan s'esfumaven. Però després, a causa d'aquestes visions, perdia totes les ganes de

preocupar-se dels maltractes de què era objecte i, per bé que no podia imaginar-se res que

pogués despertar-li la gana, es posava a rumiar de quina manera arribaria fins al rebost per

menjar-se, encara que fos sense gana, tot allò que de fet li pertocava. La seva germana ja no

es preocupava d'endevinar què podia venir-li més de gust, i al matí i a la tarda, abans de córrer

cap a la botiga, empenyia amb el peu dins l'habitació, a corre-cuita, qualsevol cosa de menjar; i

al vespre, sense fixar-se si Gregor només havia tastat el menjar o no l'havia ni tocat, com era

gairebé sempre el cas, retirava les deixes amb un cop d'escombra. Quant a l'endreç de

l'habitació, que ara Grete feia sempre al vespre, ja no podia fer-lo més de pressa. Ratlles de

brutícia, testimoni de les trajectòries de Gregor, corrien d'un cap a l'altre de les parets; aquí i

allà hi havia munts de pols i escorrialles apilotades. Al començament, quan entrava la germana,

Gregor se situava als racons més plens de brutícia per fer-li, d'aquesta manera, una mena de

retret o indicació. Però ja s'hauria pogut quedar als racons més bruts setmanes senceres, que

la germana no s'hauria esmenat; veia la brutícia tan bé com ell, però, pel que semblava, havia

decidit deixar-la on era. Amb un zel molt desconegut en ella, que tanmateix tota la família va

copsar, Grete va vetllar perquè l'endreçament de l'habitació de Gregor quedés reservat només

a ella. Un dia, la mare va emprendre una neteja a fons de l'habitació de Gregor, cosa que

només va aconseguir amb l'ajut de moltes galledes d'aigua -i tanta humitat, d'altra banda, va

perjudicar Gregor, que es va quedar tot estirat al sofà, amargament paralitzat. Però la mare no

es va poder estalviar el càstig: aquell vespre, tan bon punt la germana va haver-se adonat dels

canvis en l'habitació de Gregor, profundament ofesa, va arrencar a córrer cap al menjador i,

malgrat que la mare ja aixecava les mans demanant disculpes, va rompre a plorar

convulsivament, cosa que els pares -el pare, com era d'esperar, va fer un bot a la cadira,

sobresaltat- van contemplar, d'entrada, amb desconcert i sense saber què fer; fins que ells

també van començar a esvalotar-se; el pare, a la dreta, feia retrets a la mare per no haver

reservat a la germana la neteja de l'habitació de Gregor; a l'esquerra, per contra, cridava a la

germana prohibint-li per sempre més de netejar l'habitació de Gregor; mentrestant la mare

intentava arrossegar el pare, boig d'excitació, cap al dormitori; la germana, sacsejada pels

plors, picava la taula amb aquelles manetes que tenia; i Gregor xiulava fort i amb ràbia, veient

que a ningú no se li acudia tancar la porta per estalviar-li aquell espectacle i aquell rebombori.

Però si la germana, rendida després de la feina a la botiga, s'havia anat despreocupant de

Gregor i ja no se'n cuidava com abans, s'havia d'evitar per tots els mitjans que fos la mare qui

la substituís; no per això Gregor quedaria abandonat. Perquè ara hi havia la dona de fer feines.

Aquella viuda gran, que al llarg de la vida havia estat capaç de suportar les pitjors adversitats

amb l'ajuda de la seva constitució robusta, no sentia pròpiament cap repulsió per Gregor.

Sense ser tafanera, ni molt menys, un dia va obrir per casualitat la porta de l'habitació de

Gregor i, quan el va veure, tot esverat i corrent d'un costat a l'altre encara que no el perseguia

ningú, va quedar-se dreta, estupefacta, amb les mans plegades a la falda. A partir d'aquell dia,

no s'oblidava mai, els matins i els vespres, d'obrir una mica la porta, d'amagat, per espiar

Gregor. Al començament, fins i tot el cridava amb paraules que a ella li devien semblar

amistoses, com ara: «Vine aquí, cuca caganera!», o bé: «Mireu-lo, l'escarabat de femer.» A tals

dicteris, Gregor no contestava res, sinó que es quedava immòbil al seu lloc, com si la porta ni

s'hagués obert. En comptes de permetre aquella dona que el destorbés inútilment quan li venia

el rampell, hauria valgut més que li manessin de netejar cada dia l'habitació! Un dia, de bon

matí -una pluja forta colpejava els vidres, potser un signe que ja s'acostava la primavera-,

Gregor estava tan indignat perquè la dona de fer feines ja tornava a començar amb aquelles

foteses, que ell, com si volgués atacar-la, va girar-se contra ella, tanmateix a poc a poc i sense

força. Però la dona, en comptes d'espantar-se, es va limitar a aixecar enlaire una de les cadires

que hi havia al costat de la porta i, com que es va quedar allà dreta amb la boca molt oberta,

semblava clar que la seva intenció era tancar la boca just després d'haver atacat l'esquena de

Gregor amb la cadira que tenia a la mà. «I doncs, no volies brega?», li va preguntar en veure

que Gregor girava cua; i, tranquil·lament, va tornar a deixar la cadira en un racó.

Gregor ja no menjava gairebé gens ni mica. Només quan passava casualment pel davant del

menjar que li portaven en mossegava un bocí per distreure's, el rosegava hores i hores, i

gairebé sempre l'escopia. Al començament, va pensar que la seva desgana s'havia d'atribuir a

la tristesa que li causava l'estat de la seva habitació, però s'equivocava, perquè, de fet, s'havia

avingut de seguida als canvis que s'hi produïen. Havien pres el costum d'encabir a la seva

habitació totes les coses que haurien fet nosa en qualsevol altre lloc, i d'aquestes coses n'hi

havia un munt, perquè una de les peces de la casa havia estat llogada a tres dispesers.

Aquests senyors seriosos -tots tres portaven barba, com Gregor va comprovar un dia a través

d'una escletxa de la porta- eren partidaris d'un ordre escrupolós no solament a la seva

habitació, sinó a tota la casa, i especialment a la cuina: per alguna cosa havien triat aquella

casa per viure-hi a dispesa. No podien suportar els trastos inútils i menys encara les

rampoines. A més a més, s'havien portat el propi mobiliari. Per això, moltes coses que no es

podien ni vendre ni llençar es van tornar innecessàries. Totes aquestes coses anaven a parar a

l'habitació de Gregor. Fins i tot la cendrera i la galleda de les escombraries de la cuina. Tot allò

que de moment resultava inútil, la dona de fer feines, que sempre anava amb presses, ho

engegava sense més ni més a l'habitació de Gregor; afortunadament, Gregor només solia

veure l'objecte en qüestió i la mà que l'aguantava. Potser aquella dona tenia la intenció, si

trobava l'avinentesa, d'anar-se emportant altra vegada aquelles coses o de llençar-les totes de

cop, però el fet era que no es movien del lloc on havien anat a raure el primer dia; això si

Gregor no serpejava per aquella habitació de mals endreços i els donava una empenta, primer

senzillament per força, perquè ja no li quedava espai lliure per arrossegar-se, però després

amb satisfacció creixent, per bé que aquestes passejades el deixaven exhaust per moltes

hores, mort de cansament i de tristesa.

Com que els dispesers solien sopar a casa, al menjador familiar, la porta de la seva habitació

que donava al menjador quedava molts vespres tancada, i això a Gregor tant se li'n donava

perquè, de fet, molts vespres que l'havien oberta ell no se n'aprofitava, sinó que es retirava a

jeure al racó més fosc de l'habitació, sense que la família se n'adonés. Però un dia la dona de

fer feines va deixar la porta una mica oberta, i així estava aquell vespre quan els tres dispesers

van entrar al menjador i van encendre el llum. Van seure a taula, on temps enrere seien el

pare, la mare i Gregor, van desplegar els tovallons i van agafar forquilla i ganivet. A l'acte va

aparèixer la mare amb una plàtera de carn, i just darrere seu la germana amb una cassola

plena de patates fins al capdamunt. El menjar fumejava amb una olor molt forta. Quan les

dones van haver deixat les plàteres sobre la taula, els dispesers s'hi van inclinar al damunt,

com si volguessin examinar el menjar abans de tastar-lo i, efectivament, el que seia al mig, al

qual els altres dos semblaven considerar una autoritat en la matèria, va tallar un tros de carn a

la plàtera, segurament per comprovar si era prou cuita o si calia que tornessin a endur-se-la a

la cuina. Estava satisfet; i la mare i la germana, que havien seguit l'operació amb inquietud, es

van somriure assossegades.

La família menjava a la cuina. Amb tot, abans de retirar-s'hi, el pare entrava al menjador i amb

la gorra a la mà feia una sola reverència donant la volta a la taula. Els dispesers s'aixecaven

tots a l'una i murmuraven alguna cosa entre les barbes. Quan tornaven a quedar-se sols,

continuaven menjant enmig d'un silenci quasi absolut. A Gregor li semblava molt curiós que

sempre es sentís, entre els diversos sorolls que feien en menjar, el soroll de les dents

mastegant, com si amb això se li volgués demostrar que es necessiten dents per menjar, i que

no serveix de res tenir les mandíbules més sòlides del món si no es tenen dents. «Doncs jo tinc

gana», es deia Gregor preocupat, «però no d'aquestes coses. Com endrapen, aquests

dispesers i jo aquí, amb una fam que tomba!»

Aquell mateix vespre -Gregor no recordava haver sentit el violí en tot aquell temps-, es va sentir

una música que venia de la cuina. Els dispesers ja havien acabat de sopar, el del mig havia tret

un diari i n'havia donat un sol full a cada un dels altres dos, i ara llegien tots tres aclofats a les

butaques, fumant. Quan el violí va començar a sonar es van estranyar, van aixecar-se i van

anar de puntetes cap a la porta del rebedor, i van quedar-s'hi drets, apinyats l'un contra l'altre.

Alguna cosa devien haver sentit els de la cuina, perquè el pare va dir: «¿Que potser destorba

els senyors, aquesta música? Podem plegar ara mateix.» «Al contrari», va dir l'home que

sempre es col·locava al mig, «¿no li agradaria, a la senyoreta, venir amb nosaltres a tocar al

menjador, que s'hi està més bé i és més agradable?» «Amb molt de gust», va dir el pare, com

si fos ell qui toqués el violí. Els tres homes van retirar-se al menjador, i esperaven. De seguida

va arribar el pare amb el faristol, la mare amb les partitures i la germana amb el violí. La

germana, sense dir paraula, va preparar-ho tot per tocar; els pares, que fins aleshores mai no

havien llogat habitacions a ningú i per això exageraven la gentilesa cap als dispesers, no van ni

gosar seure a les butaques de sempre; el pare es va repenjar a la porta, amb la mà dreta mig

amagada entre dos botons de la lliurea ben cordada; però la mare va acceptar el seient que li

va oferir un dels homes i es va asseure en un racó apartat, perquè no va tocar la cadira del lloc

on aquell home l'havia deixada a l'atzar.

La germana va començar a tocar; pare i mare seguien atentament, cadascú des del seu lloc,

els moviments de les mans de Grete. Gregor, atret per la música, havia gosat desplaçar-se un

tros endavant, i el cap ja era visible del menjador estant. Ja no s'estranyava dels pocs

miraments que darrerament tenia envers els altres; abans, aquesta consideració pels altres

havia estat el seu orgull. I ara precisament era quan més raons hauria hagut de tenir per

amagar-se, perquè a causa de la brutícia que s'havia acumulat a la seva habitació i dels

remolins de pols que s'alçaven amb el moviment més petit, ell també anava cobert de pols de

dalt a baix; amunt i avall traginava al damunt, a l'esquena i pels costats, fils, cabells i restes de

menjar; la seva indiferència per tot era molt més gran que en aquells temps passats en què,

unes quantes vegades al cap del dia, s'ajeia d'esquena a terra i es refregava damunt de

l'estora. I malgrat l'estat en què es trobava, no va tenir cap vergonya d'avançar un tros més pel

terra immaculat del menjador.

Cert que ningú no es preocupava d'ell, en aquells moments. La família estava del tot captivada

pel violí; els dispesers, en canvi, que al començament s'havien col·locat, amb les mans a la

butxaca, al darrere i massa a tocar del faristol de la germana, tan a prop que fins i tot haurien

pogut seguir la partitura -cosa que, sens dubte, hauria molestat la germana-, aviat es van

enretirar tot decantant els caps i parlant a mitja veu de cara a la finestra prop de la qual es

trobaven; el pare se'ls mirava neguitós. Semblava més que evident que havien estat decebuts

en la seva suposició d'escoltar un concert de violí bonic o senzillament distret, que ja en tenien

prou d'aquella sessió, i que aguantaven aquell destorb només per cortesia. Especialment la

manera com treien el fum dels cigars pel nas i per la boca donava a entendre que ja en tenien

ben bé prou. I tan bé com tocava, la germana! Mantenia el cap inclinat cap a un costat, els ulls

seguien atentament i amb tristesa els pentagrames. Gregor es va arrossegar encara un tros

endavant, amb el cap ran de terra, per tal de topar amb la seva mirada. ¿Que potser era un

animal, que la música l'encantava d'aquella manera? Era com si davant els ulls se li obrís el

camí d'un aliment temptador i desconegut. Estava decidit a avançar fins a la germana; estirar-li

el vestit per fer-li entendre que havia d'anar a la seva habitació amb el violí, on seria molt ben

acollida, i on ell apreciaria molt la seva música, i no com allà al menjador, on ningú no li feia

cas. Un cop allà, ja no la deixaria sortir de l'habitació, almenys mentre ell visqués; el seu

aspecte fastigós li seria útil per primera vegada: correria al mateix temps a totes les portes de

l'habitació per rebutjar tots els agressors; però la germana no s'havia de quedar amb ell per

força, sinó de bon grat; seuria al seu costat, al sofà, reclinada sobre seu, i llavors ell li confiaria

a l'orella que havia tingut la ferma intenció d'enviar-la al Conservatori, i que així ho hauria dit a

tothom, sense preocupar-se de les possibles objeccions, la nit passada de Nadal -així, doncs,

¿ja havien passat les festes de Nadal?- si mentrestant no li hagués succeït aquella desgràcia.

Després d'aquesta explicació, la germana arrencaria a plorar, emocionada, i Gregor se li pujaria

a les espatlles i li faria petons al coll, que portava tot nu, sense cinta ni gorgera, d'ençà que

treballava a la botiga.

«Senyor Samsa!», va exclamar l'home del mig al pare tot assenyalant amb l'índex, sense

engegar cap altra paraula, Gregor que es movia lentament cap endavant. El violí va callar a

l'acte, l'home del mig va riure primer mirant els altres dos i bellugant el cap, i tot seguit va tornar

a mirar Gregor. Al pare no li va semblar tan necessari foragitar Gregor com tranquil·litzar els

tres dispesers abans de res, encara que no estaven gens espantats i semblava que l'aparició

de Gregor els distreia més que el violí. Va córrer cap a ells i va mirar d'empènyer-los cap a la

seva habitació amb els braços estirats, mentre els tapava amb el cos la visió de Gregor. Ara sí

que va semblar que s'enfadaven una mica, sense que quedés clar si s'enfadaven pel

comportament del pare, o perquè acabaven d'assabentar-se que havien tingut fins aleshores un

veí com Gregor sense saber-ho. Van exigir del pare un aclariment, van aixecar els braços, ells

també, es van forfollar la barba, neguitosos, i van recular a poc a poc cap a l'habitació.

Mentrestant, la germana s'havia sobreposat al desconcert en què havia caigut un cop va haver

parat sobtadament de tocar, i, després d'aguantar una estona el violí i l'arquet amb les mans

penjades lànguidament, i després de continuar mirant les partitures com si encara estigués

tocant, va reaccionar de sobte i va deixar l'instrument a la falda de la mare, que encara seia a la

butaca amb ofecs i amb el pit que li bategava, i va anar corrents cap a l'habitació del costat, a la

qual ja s'acostaven els tres homes, més i més de pressa, sota l'escomesa del pare. Es va veure

com volaven enlaire els coixins i les mantes sota les mans àgils de la germana, mentre desfeia

i feia els llits. I, efectivament, abans que els tres homes haguessin entrat a l'habitació, ella ja

havia acabat de fer els llits i s'esmunyia de nou cap al menjador. El pare semblava altra vegada

tan endut per la seva obstinació, que havia oblidat del tot el respecte que tanmateix mereixien

els dispesers. Només els empenyia i empenyia, fins que, al llindar de la porta de l'habitació,

l'home del mig va donar amb força un cop de peu a terra que va fer que el pare s'aturés. «Amb

això vull proclamar», va dir alçant la mà i buscant amb la mirada la mare i la germana, «que

d'acord amb les repulsives condicions d'aquesta casa i de la família que l'habita» -aquí, amb

una decisió sobtada, va escopir a terra- «abandono la meva habitació immediatament. Per

descomptat que no pagaré ni un cèntim pels dies que he viscut en aquesta casa, sinó que, al

contrari, consideraré fins i tot la possibilitat de demandar-los per danys i perjudicis, basant-me

en al·legacions -creguin-me- molt fàcils de comprovar». Va callar i va mirar al davant, com si

esperés alguna cosa. Efectivament, els seus dos amics van intervenir a l'acte amb aquestes

paraules: «Nosaltres també ens n'anirem immediatament.» Dit això, l'home del mig va agafar el

pom de la porta de la seva habitació, va entrar-hi i va tancar la porta amb un cop.

El pare, trontollant i ajudant-se amb les mans, va arribar fins a la butaca i s'hi va deixar caure;

feia l'efecte que s'havia estirat per la becaina de cada vespre, però les contínues i incontenibles

capcinades que feia demostraven que no dormia, ni molt menys. Gregor s'havia quedat estirat

al mateix lloc on l'havien sorprès els dispesers. El desencant causat pel fracàs dels seus plans,

però potser també la debilitat causada pel desnodriment, va fer que li resultés impossible

bellugar-se. Temia amb una certa seguretat que d'un moment a l'altre s'havia de descarregar

damunt seu un esfondrament general; i esperava. Ni tan sols el va espantar el soroll del violí

que va relliscar de les mans tremoloses de la mare i li va caure de la falda a terra, fent una nota

ressonant.

«Estimats pares», va dir la germana, donant un cop a la taula a tall d'introducció, «això no pot

continuar així. Vosaltres no us en feu el càrrec, però jo sí. Davant aquest monstre no goso ni

pronunciar el nom del meu germà, i per això em limito a dir: hem d'intentar desprendre'ns

d'aquest monstre. Hem fet tot l'humanament possible per cuidar-lo i suportar-lo; em sembla que

ningú no podrà fer-nos cap retret».

«Té tota la raó», va dir-se el pare. La mare, que continuava respirant amb dificultat, va

començar a estossegar sordament, amb una mà a la boca i una expressió de bogeria als ulls.

La germana va córrer cap a la mare i li va aguantar el front. El pare, que semblava capficat en

la interpretació de les paraules de la germana, s'havia aixecat de la butaca, jugava amb la gorra

d'uniforme entre els plats del sopar dels dispesers, encara parats a taula, i de tant en tant

mirava Gregor, que no es movia gens ni mica.

«Hem de mirar de desfer-nos-en», va repetir finalment la germana al pare, perquè la mare no

sentia res a causa de la tos, «si no, encara acabarà amb tots nosaltres, ja ho veig venir. Quan

s'ha de treballar tan durament com ho fem nosaltres, no es pot suportar, al damunt, aquest

turment interminable a casa. Ja no puc més.» I va arrencar a plorar tan fort, que les llàgrimes

relliscaven per la cara de la mare; la germana les hi eixugava amb un gest mecànic de la mà.

«Filla meva», va dir el pare compassivament i amb una evident comprensió dels fets, «però què

vols que fem?»

La germana es va limitar a arronsar les espatlles com un signe de la perplexitat que l'havia

sorpresa mentre plorava, en contrast amb la seva seguretat de feia una estona.

«Si almenys ens entengués», va dir el pare com qui fa una pregunta; la germana, entre plors,

va moure vivament la mà, volent dir que en això no calia ni pensar-hi.

«Si almenys ens entengués», va repetir el pare, i va tancar els ulls com si indiqués que

compartia la convicció de la germana sobre la impossibilitat d'una cosa així, «llavors potser

seria possible arribar a un acord amb ell. Però d'aquesta manera...»

«Se n'ha d'anar», va dir la germana, «només hi ha aquesta solució, pare. Has de mirar de

treure't del cap que aquest és en Gregor, això és tot. Haver pensat així fins ara, aquesta és

precisament la nostra desgràcia. ¿Com vols que sigui en Gregor? Si el fos, ja faria temps que

hauria entès que és impossible la convivència dels homes amb un animal així, i se n'hauria

anat per ell mateix. Llavors, ja no tindríem el germà, però podríem continuar vivint i conservar

amb honor la seva memòria. Però tal com són les coses, aquesta bèstia ens persegueix,

espanta els dispesers, vol apropiar-se clarament de tota la casa, i acabarà per fer-nos dormir al

carrer. Mira, pare», va cridar tot d'un plegat, «ja hi torna!» I amb un espant totalment

incomprensible per Gregor, la germana va deixar fins i tot la mare, es va apartar d'un bot de la

butaca, com si preferís sacrificar la mare abans que quedar-se prop de Gregor, i va córrer

darrere el pare, el qual, excitat per aquell comportament de la germana, també es va aixecar,

amb els braços mig estirats, com per protegir-la.

Però Gregor no tenia la més petita intenció de fer por a ningú, i menys encara a la seva

germana. No havia fet altra cosa que començar a girar-se per tornar a l'habitació, i solament

això els degué esverar, perquè donat el seu estat penós, per fer aquell difícil moviment de

donar la volta havia d'ajudar-se amb el cap, alçant-lo i abatent-lo a terra moltes vegades. Es va

aturar i va mirar al voltant. Semblava que havien reconegut les seves bones intencions; havia

estat solament un moment de pànic. Ara tots el miraven sense dir res, i amb pena. La mare

estava mig estirada a la butaca, amb les cames estirades i molt juntes l'una contra l'altra, els

ulls mig tancats a causa del defalliment; el pare i la germana seien de costat; la germana havia

abraçat el pare al coll.

«I bé, ara potser podré girar-me», va pensar Gregor tot reprenent la tasca. No podia contenir

els esbufecs que li causava aquell esforç, i havia de descansar de tant en tant. Tanmateix,

ningú no l'empaitava, l'havien deixat que s'apanyés tot sol. Tan bon punt va haver acabat de

donar la volta, va començar a fer, de dret, el camí de retorn. El sorprenia la gran distància que

el separava de l'habitació, i no comprenia com havia pogut recórrer el mateix camí feia una

estona quasi sense adonar-se'n en aquell estat lamentable. Capficat només per arrossegar-se

ben de pressa, amb prou feines va adonar-se que ni una paraula ni una exclamació de la

família no el destorbaven en la seva marxa. Al moment d'arribar a la porta va girar el cap, no

del tot perquè sentia que tenia el coll enravenat, però prou per veure que res no havia canviat

darrere seu, tret que la germana s'havia aixecat. La darrera mirada va fregar lleugerament la

mare, que ja s'havia adormit del tot.

Un cop va ser dins l'habitació, la porta va ser tancada immediatament, amb violència, i barrada

amb pany i forrellat. Gregor es va espantar a causa d'aquell soroll sobtat; les cames li

tremolaven. Era la germana, qui havia tingut tanta pressa a tancar. Ja estava dreta abans que

ell es fiqués a l'habitació i havia esperat el moment de llançar-se cap a la porta amb pas lleuger

i sense fer soroll. Gregor no l'havia sentida. I mentre girava la clau al pany, la germana va dir

als pares: «Per fi!»

«I ara, què?», va preguntar-se Gregor, i va fitar la foscor que hi havia tot al voltant. Aviat va

constatar que ja no podia bellugar-se ni poc ni gens. No se n'estranyava, al contrari, li semblava

quasi impossible que fins aquell moment hagués pogut bellugar-se amunt i avall amb aquelles

cametes tan primes. A part d'això, es trobava relativament bé. Cert que tot el cos li feia mal,

però era com si el dolor hagués d'anar minvant a poc a poc fins desaparèixer del tot. De la

poma podrida encastada a l'esquena i la coïssor per tota la perifèria, completament coberta

d'un polsim blanquinós, amb prou feines se'n sentia. Pensava en la família amb entendriment i

amor. Si una cosa així era possible, encara estava més fermament convençut que la seva

germana que ell havia de desaparèixer. Va quedar-se en aquest estat de reflexió plàcida i

deserta fins que al rellotge del campanar van tocar les tres de la matinada. Encara va viure

l'inici de l'ample trenc de l'alba darrere els vidres. Després va reclinar el cap inconscientment

fins a tocar a terra, i pels narius va escolar-se feblement el seu últim alè.

Quan, de bon matí, va arribar la dona de fer feines -amb les presses donava tals cops de porta,

malgrat que li havien pregat d'evitar-los, que a tota la casa era impossible continuar dormint

quan arribava-, no va notar en Gregor res d'estrany en entrar a l'habitació per fer-li la ràpida

visita de costum. Va pensar que jeia així quiet intencionadament, i que es volia fer l'ofès; el

creia capaç de qualsevol estratagema. Com que, per atzar, tenia a les mans l'escombra de pal

llarg, va mirar de fer-li pessigolles des de la porta. Com que amb això no semblava aconseguir

res, es va enfurismar i va començar a burxar Gregor amb el pal, i només quan va veure que

l'havia desplaçat un tros sense que oferís cap resistència, va quedar intrigada. Quan va adonar-

se, al cap d'uns moments, de la veritable situació, va obrir uns ulls com unes taronges i va

deixar anar un xiulet, però no es va quedar dreta gaire estona, sinó que va sortir corrents i va

obrir la porta del dormitori dels pares d'una revolada, cridant en veu alta enmig de la fosca:

«Vinguin, vinguin a veure-ho! Ha fet un pet com una gla!»

El senyor i la senyora Samsa, que s'havien incorporat al llit de matrimoni, van haver de

recuperar-se d'aquell sobresalt abans de poder entendre l'avís de la dona de fer feines. Però

després es van llevar tots dos cuita-corrents, cadascú pel seu costat del llit; el senyor Samsa es

va tirar una manta a l'esquena, la senyora Samsa anava només amb camisa de dormir; i així

van entrar a l'habitació de Gregor. Mentrestant també s'havia obert la porta del menjador, on

Grete dormia des de l'arribada dels dispesers; anava vestida de dalt a baix, com si no hagués

dormit en tota la nit, i la mala cara que feia semblava confirmar-ho. «Mort?», va dir la senyora

Samsa amb una mirada d'interrogació a la dona de fer feines, per bé que ella mateixa podia

comprovar-ho i fins i tot adonar-se'n sense necessitat de cap prova. «Jo ho diria», va fer la

dona tot empenyent el cadàver de Gregor amb l'escombra, a manera de verificació, i

arrossegant-lo un bon tros cap a un racó. La senyora Samsa va fer un gest com si volgués

aturar l'escombra, però va reprimir-se. «Bé», va dir el senyor Samsa, «donem gràcies a Déu».

Va senyar-se, i les tres dones van seguir l'exemple. Grete, que no treia els ulls del cadàver, va

dir: «Mireu que prim que estava. Ja feia molt de temps que no menjava res. Així com entrava el

menjar a l'habitació, així en sortia.» Certament, el cos de Gregor estava completament aplanat i

eixut, com era fàcil de veure, de fet per primera vegada, ara que les cames ja no el sostenien i

que podien mirar-lo bé i sense cap prevenció.

«Vine, Grete, entra una estoneta a la nostra habitació», va dir la senyora Samsa amb un

somriure nostàlgic, i Grete es va tombar i va mirar el cadàver per última vegada; i va anar

darrere els pares, cap al dormitori. La dona de fer feines va tancar la porta i va obrir la finestra

de bat a bat. Malgrat l'hora del matí, l'aire fred ja començava a barrejar-se amb una certa tebior.

I és que ja eren els finals de març.

Sortint de la seva habitació van aparèixer els tres dispesers, que es van posar a buscar per

totes bandes l'esmorzar, tot estranyats: s'havien oblidat d'ells. «On és l'esmorzar?», va

preguntar emmurriat l'home del mig a la minyona. Però la dona de fer feines es va posar un dit

als llavis i després va fer un signe ràpid i silenciós als tres homes perquè la seguissin fins a

l'habitació de Gregor. Hi van anar i van quedar-se drets, amb les mans a les butxaques de les

seves prou deslluïdes jaquetes, al voltant del cadàver de Gregor, a l'habitació ja plena de

claror.

Llavors va obrir-se la porta del dormitori, i el senyor Samsa va aparèixer en lliurea, de bracet

amb la seva dona i la seva filla, una a cada banda. Se'ls notava que havien plorat: de tant en

tant Grete enfonsava la cara en l'espatlla del pare.

«Abandonin immediatament casa meva!», va dir el senyor Samsa assenyalant la porta, sense

deixar anar les dones. «Què vol dir, amb això?», va dir l'home del mig una mica desconcertat i

amb un somriure ximplet. Els altres dos tenien les mans a l'esquena i se les fregaven sense

parar, com si esperessin delerosos una gran baralla que només a ells podia resultar-los

favorable. «Vull dir exactament el que he dit», va respondre el senyor Samsa, i va avançar amb

les seves acompanyants de dret cap al dispeser. Aquest, al començament, va quedar-se quiet i

callat, mirant a terra, com si les coses es regiressin en el seu cap per trobar un nou ordre. «En

aquest cas, ens n'anem», llavors va dir; i va aixecar els ulls cap al senyor Samsa, com si amb

un sobrat impuls d'humilitat esperés una autorització fins i tot per acomplir aquest propòsit. El

senyor Samsa es va limitar a fer-li breus inclinacions de cap amb els ulls molt oberts. Després

d'això, l'home del mig, sense pensar-s'ho gens, es va dirigir amb passes llargues cap al

rebedor; els seus dos companys, que havien estat escoltant i ja feia una estona que tenien les

mans quietes, li van anar al darrere fent saltirons, com si tinguessin por que el senyor Samsa

arribés abans al rebedor i s'interposés entre ells i el seu capitost. Un cop al rebedor, van agafar

tots tres els barrets del penjador, van agafar els bastons de la bastonera, van fer una

reverència sense dir paraula, i van sortir de la casa. Amb una desconfiança totalment

infundada, com es va demostrar, el senyor Samsa va sortir al replà amb les dues dones i,

repenjats a la barana, van mirar com els tres homes, certament a poc a poc però sense aturar-

se, baixaven la llarga escala, es perdien de vista a cada pis per un colze que feia i al cap d'un

moment tornaven a aparèixer. Com més avall arribaven, més s'esvania l'interès de la família

Samsa per ells; i quan el noi de la carnisseria es va creuar amb els homes i després els va

deixar enrere pujant per l'escala amb un cistell que portava tot cofoi damunt el cap, el senyor

Samsa i les dues dones es van separar de la barana i van tornar plegats a casa com si

s'haguessin tret un pes de sobre.

Van decidir dedicar aquell dia al descans i a passejar; no solament es mereixien aquella pausa

en el treball sinó que fins i tot els resultava indispensable. Així, doncs, van seure a taula i van

escriure tres cartes de justificació: el senyor Samsa a la direcció, la senyora Samsa a qui li

proporcionava la feina, i Grete a l'encarregat de la botiga. Mentre escrivien, va entrar la dona de

fer feines per dir que havia acabat la feina del matí i que se n'anava. Els tres van continuar

escrivint sense fer-li cas, fent solament un moviment amb el cap; però, veient que la dona no se

n'anava, van mirar-se-la molestos. «Què vol?», va preguntar el senyor Samsa. La dona estava

dreta a la porta, somrient, com si tingués una gran notícia per explicar, però donant a entendre

que només parlaria si li adreçaven la pregunta adequada. La plometa d'estruç que duia gairebé

dreta al barret, que al senyor Samsa l'havia molestat des del primer dia que havien agafat

aquella dona, es gronxava lleugerament en totes direccions. «¿Vol dir-me què vol, d'una

vegada?», va preguntar la senyora Samsa, que era a qui més respecte tenia la minyona.

«Doncs», va respondre la dona sense poder parlar de tant que se li escapava el riure, «doncs

bé, que no cal que es preocupin de desempallegar-se d'aquella andròmina d'allà al costat. Ja

està tot enllestit». La senyora Samsa i Grete es van tornar a inclinar sobre les cartes i van

continuar escrivint; el senyor Samsa, veient que la dona de fer feines estava a punt d'explicar-

ho tot fil per randa, la va aturar amb un gest enèrgic de la mà. La dona, en veure que no li

permetien d'esplaiar-se, es va recordar de la molta pressa que tenia i, visiblement ofesa, va fer:

«Passi-ho bé tothom!», es va girar enfurismada i va sortir de la casa donant uns cops de porta

que feien por.

«Aquest vespre, la despatxo», va dir el senyor Samsa, però no va rebre cap resposta ni de la

seva dona ni de la filla, perquè la dona de fer feines només semblava haver tornat a destorbar

la seva tranquil·litat, amb prou feines recobrada. Les dues dones van alçar-se, van anar cap a

la finestra i, allà dretes, van quedar-se una estona fortament abraçades. El senyor Samsa es va

girar, assegut a la butaca, i se les va mirar una estona sense dir res. Després va dir: «Apa,

veniu. No us hi capfiqueu més. Estigueu també una mica per mi.» Les dones van obeir-lo

immediatament, hi van córrer, van amanyagar-lo i van acabar cuita-corrents les cartes.

Després van sortir de casa tots tres, cosa que no havien fet des de feia mesos, i van agafar el

tramvia fins a camp obert, als afores de la ciutat. El vagó, del qual eren els únics passatgers,

estava inundat dels raigs calents del sol. Còmodament reclinats als seients, conversaven sobre

les perspectives pel futur, i van trobar que, ben mirat, aquest futur no se'ls presentava gens

fosc, tota vegada que les seves col·locacions -sobre les quals, de fet, encara no s'havien

preguntat res l'un a l'altre-, eren del tot favorables, i especialment prometedores per més

endavant. De moment, la millora més gran en la seva situació havia de produir-se, naturalment,

canviant de casa; llogarien un pis més petit i més barat, però més ben situat i, sobretot, més

pràctic que el que tenien, que l'havia triat Gregor. Mentre parlaven d'aquestes coses, el senyor i

la senyora Samsa van adonar-se quasi simultàniament, en veure l'exuberància creixent de la

seva filla, que, darrerament, malgrat tots els neguits que li havien esblanqueït les galtes, havia

crescut fins a fer-se una noia bonica i ufanosa. Sense dir-se res i entenent-se quasi

inconscientment amb la mirada, van pensar que ja s'acostava el moment de buscar-li un marit

com cal. I quan, al final del trajecte, la noia es va aixecar la primera i va desplegar el cos

juvenil, allò va ser per als pares com una confirmació dels seus nous desigs i de les seves

bones intencions.