LA ROCA DE LES PAPALLONES

Era un diumenge dels més calorosos de gener i el mercat estava arrabassat de gent, els mercaders cridaven per aconseguir la millor clientela. En Marc cercava una paradeta de productes de cosir per comprar-hi una agulla i un fil de color blau turquesa, aquell blau que es reflexava al mediterrani quan el sol li abocava la seva brillantor a qualsevol matí d'estiu.

Va trobar la paradeta perfecte per allò que cercava. Va comprar el fil i després obserbava les agulles que hi hava. Una en especial li va cridar l’atenció. Aquella agulla tenia gravat uns dibuixos japonesos molts estranys i estava plena de brutor. Ni ell mateix sabia perquè, però la va comprar.

En arribar a ca seva el primer que va fer va ser rentar l’agulla amb aigua i sabó. En acabar va veure un flaix de llum que va il·luminar tota la sala. Es va sorprendre, però no li va donar importància. Es va seure i va començar a cosir el jersei que li volia regalar a la seva al·lota, n’Esperança.

Ja portava vuit mesos amb ella. N'Esperança era una nina molt misteriosa. Cada cosa que li passava l'analitzava com si hagués de trobar alguna conclusió. Li agradava connectar amb si mateixa, reflexionar... La naturalesa era la seva passió, tenia el pati de casa seva una part plena de vegetals i a l'altre una petita font per als ocells amb més plantes. En Marc se n'havia enamorat per la seva senzillesa, no podia fer-se a la idea de viure sense ella. En canvi, n'Esperança no, ella l'estimava però donava la sensació de que si li faltés algun dia no tendria cap preocupació, donava la sensació de no tenir sentiments cap a ell.

Va tardar un mes sencer en acabar el jersei, però va merèixer la pena el seu treball, li havia quedat espectacular. Quedaren i en Marc li va regalar el jersei. Ella mínimament va fer gestos d'agraïment i li va donar un petó. Passaren tota la tarda junts i en caure la nit en Marc va acomiadar-se i va

tornar a casa.

Al dia següent no varen poder quedar perquè n’Esperança volia anar a un parc natural que li encantava a fer una volta i com no reflexionar, anava a aquest parc des de molt petita amb la seva família. Era el lloc on més segura es sentia.

Es va posar el seu jersei nou i va agafar el seu penjoll de la sort que sempre l'acompanyava.

Al arribar allà va seure a la seva roca, una roca on es seia des des del primer dia que va visitar aquell parc i va començar a tancar els ulls, a sentir el vent a la seva cara i a deixar la ment en blanc. Estava totalment relaxada i sentia que estava sola a l'univers quan de sobte notava que alguna cosa sortia de dins seu, va obrir els ulls i va veure una espècie de espectre d’un home fort; el seu cos començava des de adalt i poc a poc anava desapareixent fins al punt de no tenir cames. L’únic que feia n’Esperança era obrir els ulls com plats amb la boca tancada mentre aquest li explicava que no tingués por què ell era com un gèni què aparèixia de segons quines peçes de roba fetes amb unes agulles molt especials de les quals només hi havia unes poques per tot l’univers i que el seu treball era donar-li lo millor de la seva vida a l’amo portador d’aquesta màgia.

Qualsevol pot pensar que lo millor és ser ric o la immortalitat però, per ella, per na Esperança era simplement un viatge. Un viatge a un lloc impensable.

La va agafar de la mà i li va dir que tanqués els ulls, ella va sentir una energía molt forta que li entraba al seu cos i a la mateixa vegada la ficava a un túnel molt lluminós i amb una potència i una força que afeblia qualsevol intent que fes el seu cos.

Quan aquest gèni va dir que havien arribat, n’Esperança va obrir els ulls però era com si no els tingués, no veia res però tampoc sentía que hagués res per veure. Ell li va dir que no intentés fer cap moviment físic, què només sentís i es deixés portar per les sensacions. Va sentir la pau absoluta, una sensació que recordava als conflictes actuals solucionats. Ja no havia més fam, ni

guerres i sobretot no hi havia pensaments per la pròpia conveniència. Ara notava què estava tota sola però no tenía por, estava on volía estar. En uns segons va començar a notar un aire fresc i de cop va despertar-se damunt aquella roca.

Potser va ser curt però van ser els millors segons de la seva vida. Es va aixecar pensant que no diria res d'allà perqué les coses més bonites de la vida són les que només es recorden.

Es va adonar d’una plaqueta oxidada a la part de abaix de la roca què deia: "Roca de les papallones, mai deixes de somiar".

Al veure-la es va preguntar si la seva personalitat era així per haver estat milions de vegades asseguda en aquella pedra enorme des de petita.

No volía respostes, només es va apropar a la part de enmig de la pedra i va xixiujar, gràcies... i una papallona hermosa va reposar sobre la seva mà.