1

La mort a Vencia de Thomas Mann o la via plutarquea vers Eros1

Pau Gilabert Barber2 Universitat de Barcelona

Per a Maite Clavo, Jaume Prtulas i Jordi Binaghi

En iniciar la redacci d'un article, mai no s'hauria d'oblidar aquell educat costum de la captatio benevolentiae. Per regla general, hi ha moltes raons que fan aconsellable de cercar la indulgncia dels possibles lectors, puix que, al capdavall, fra absurd pensar que hom parteix del no-res i que la novetat, la troballa i fins i tot la veritat mai no albirada sn el resultat usual de !a recerca filolgica. Ho dic, s clar, perqu relacionar de bell nou La mort a Vencia de Thomas Mann i l'ros grec pot semblar a hores d'ara d'all ms sabut. Efectivament, al llarg de la novella l'escriptor alemany fa massa referncies a Scrates i a Fedre per poder mantenir que, quant a aquest tema, hi ha encara quelcom a esbrinar3. I, tanmateix, des que vaig traduir L'Ertic de Plutarc4 i, consegentment, vaig retenir en la memria molt ms del que d'habitud aconsegueixo de dipositar-hi, vaig sospitar d'immediat que no tot estava dit i que hi havia lloc per a nous suggeriments. O, dit altrament: a despit de les indicacions de l'autor, potser caldria perdre's un xic per altres camins a fi de descobrir la font veritable del vessant grec del text. Heus aqu, doncs, el perqu d'un nou treball sobre La Mort a Vencia, i, naturalment, espero que les anlisis que adjuntar tot seguit siguin prou suggerents per, a ms de la captatio benevolentiae inicial, no haver de presentar finalment les meves excuses per retenci indeguda de l'atenci del lector.

1 Aquest article fou publicat a LAnuari de Filologia. Filologia Anglesa i Alemanya. Volum XV, 1992, secci A, nmero 3, pp. 25-47 i el presento ara amb lleugeres modificacions. 2 Professor Titular del Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona. Gran Via de Les Corts Catalanes 585, 08007 Barcelona. Telfon: 934035996; fax: 934039092; correu electrnic: pgilabert@ub.edu; pgina web personal: paugilabertbarbera.com 3 Cal remarcar, tanmateix -i en honor a la veritat-, que, del conjunt de la bibliografia consultada, H. Kurzke (Thomas Mann, Epoche-Werk-Wirkung. Mnchen 1985, p.123) ja assenyal que Thomas Mann lleg L'Ertic de Plutarc. Diu en concret: Von Platon las Thomas Mann Symposion und Phaidros, von Plutarch ber die Liebe, beides auf Anregung von Lukcs (Sehnsucht und Form in Die Seele und die Formen, 1911). Die antiquen Quellen werden ins Nietzsche-Konzept eingeschmolzen. Die heiter-berlegene, so gar nicht todesschtige Knabenliebe des platonischen Sokrates zum Beispiel ist grundverschieden von der Verfallenheit Aschenbachs, seiner Sehnsucht, um mit Lukcs' Begriffen zu sprechen, bleibt die Form versagt, die Sokrates ihr zu geben vermag, sie fhrt ins formlose dionysische Chaos. Nogensmenys, ats que la meva anlisi pretn d'adoptar un altre plantejament, he pensat que podia exposar sense recana la meva visi sobre el tarann plutarqueu de La mort a Vencia. I, quant a la informaci de la qual Thomas Mann podia disposar sobre l'Ertic, paga la pena de citar -a ms del que acabem de llegir-: R. Volkmann. Leben und Schriften des Plutarch von Chaeronea. Berlin: Verlag von S. Calvary & Co, 1869, pp. 168-172; R. Hirzel. Der Dialog. Leipzig: Verlag von S. Hirzel, 1895, pp. 230-36; Bibliotheca Scriptorum Classicorum et Graecorum et Latinorum, Die Literatur von 1878 bis 1896 einschliesslich. Umfassend Herausgegeben von Rudolf Klussmann. Erster Band: Scriptores Graeci, O.R. Reisland, Leipzig 1911, pp. 216-245 (amb tot tipus d'informaci sobre les edicions i la bibliografia). L'edici cannica de l'poca de les Moralia de Plutarc s la de G.N. Bernardakis, 7 vols, Lipsiae: B.G. Teubner 1888-1896 (Amatorius 1892). Cal fer esment, tamb, de la tesi doctoral de C. Hubert. De Plutarchi Amatorio, Berlin 1903. La primera traducci alemanya de la qual tinc noticia s la de W. Sieveking, Plutarch, Uber die Liebe und Ehe. Eine Auswahl aus den Moralia. Herausgegeben und bersetzt von W. S., Mnchen, per ja del 1941. 4 Plutarco. El Ertico. Dilogo filosfico sobre Eros o la confrontacin de los amores pederstico y conyugal. Barcelona: PPU, 1991.

2

Nogensmenys, abans dacabar aquesta petita introducci, voldria posar lmfasi sobre alguns punts essencials que caldria tenir molt presents. En primer lloc, aquest s un treball sobre La Mort a Vencia de Thomas Mann, sobre un text concret d'un autor concret. No cal dir que les referncies a les constants de tota una obra i al tarann de lautor seran, a ms de freqents, necessries, per en cap moment no voldria donar la impressi que goso parlar en termes globals. Ans al contrari, sc conscient dels matisos, canvis i evoluci o evolucions propis d'una vida lliurada al conreu de la Literatura i, en conseqncia, pretenc ser caut i prudent. Segonament i fins i tot en el si de La Mort a Vencia, voldria moure-m'hi amb la mateixa prudncia i amb les mateixes prevencions, car pertanyo al grup dels qui pensen que molt rara vegada saconsegueix de copsar l'essncia o potser millor el misteri- d'una obra literria. I, en tercer lloc, tampoc no puc ni em perdonaria defugir les meves responsabilitats, de manera que, comptant com compto amb la critica dels lectors, m'arriscar a presentar finalment una hiptesi i a defensar-ne la versemblana. Noms em resta aclarir, doncs, un darrer punt, s a saber, quin podria ser el mtode d'exposici. Bsicament em proposo de demostrar que fou L'Ertic de Plutarc, ms que no pas El Simposi o El Fedre de Plat, el dileg escollit per Thomas Mann per a la confecci d'un discurs rigors i apassionat sobre ros o, ms concretament, sobre el paper de l'art i l'artista en la societat del seu temps i de tots els temps. ros, o la tensi ros-thnatos, o, potser encara millor, l'amor passi esdevingut dest ineludible i trgic de determinades persones, troba en les reflexions de Plutarc el pilar segur -ric en matisos i informacions- sobre el qual recolzar. Per tant, fra comprensible que em centrs en l'anlisi d'episodis concrets de L'Ertic i La Mort a Vencia. Ara b, tot i que fra comprensible, he preferit de seguir una altra via. La Mort a Vencia revela, al meu entendre, un disseny unitari, carregat d'ironia i paradoxa, que cal preservar per damunt de tot. Aquest fet m'aconsella, doncs, de no situar-me de bell antuvi en les fases segona, tercera o qualsevulla altra de la narraci, ans em decanto ms aviat per avanar a poc a poc al mateix ritme que la novella. Sens dubte, m'allargar aleshores i fins i tot incorrer en alguna reiteraci. Si reeixia finalment, per, a provar que L'Ertic de Plutarc nodreix l'essncia del discurs de Thomas Mann amb avantatge respecte d'altres dilegs platnics, fins al punt de permetre-li de crear un determinat ritme creixent de passi amorosa, crec que podria merixer la comprensi del lector. Un estudi, en suma, d'ordre filolgic basat eminentment -i necessriament- en la confrontaci de textos, al final del qual hom hauria de plantejar alguns interrogants i donar-los resposta. De moment, per, poso fi a l'obligat prolegomen i comeno tot seguit. Potser fra bo de comenar reclamant l'atenci sobre un fet rellevant i significatiu: Thomas Mann explicitar quan calgui les senyes d'identitat platniques dun home, Gustav von Aschenbach, que cerca la renovaci espiritual, per all ineludible es presentar-lo de bell antuvi donant les passes inicials d'un gran viatge, un viatge necessari i alhora trgic. Certament, la literalitat del text diu que l'escriptor Aschenbach havia sortit de casa seva per emprendre tot sol una llarga passejada. Feia mal temps i, a ms, la decisi havia estat fruit d'un mat de treball dur i pens en qu l'esfor creatiu no havia donat cap resultat apreciable. Ja en el carrer, neguits com estava, l'encontre casual amb un home d'aspecte lgubre li distreu l'atenci, per:

Mochte nun aber das Wanderhafte in der Erscheinung des Fremden auf seine Einbildungskraft gewirkt haben oder sonst irgendein physischer oder seelischer Einfluss im Spiele sein: eine seltsame Ausweitung seines lnnern ward ihm ganz berraschend bewusst, eine Art schweifender Unruhe, ein jugendlich durstiges Verlangen in die Ferne, ein Gefhl, so lebhaft, so neu oder doch so lngst entwhnt und verlernt, dass er... gefesselt stehen blieb, um die Empfindung auf Wesen und Ziel zu prfen... Es war Reiselust, nichts weiter, aber wahrhaft als Anfall auftretend und ins Leidenschaftliche, ja

3

bis zur Sinnestuschung gesteigert. Seine Begierde ward sehend... und fhlte sein Herz pochen vor Entsetzen und rtselhaftem Verlangen5 (9). Fos que laspecte vagarvol del foraster hagus impressionat la seva fantasia, fos que estigus en joc qualsevol altra influncia fsica o espiritual, el cert s que tot duna prengu conscincia dun singular eixamplament de lesperit, una mena de neguit aventurer, un deler sedegs i jovenvol de pasos llunyans, una sensaci tan viva, tan nova, o al menys tant de temps desconeguda i oblidada, que es par en sec mentre examinava la naturalesa i lobjecte daquella sensaci Era febre de viatjar que apareixia com un veritable rampell, i amb tanta de passi, que arrib a produir-li allucinacions. La seva frisana esdevingu vident sentia bategar el cor desgarrifana i de misteris anhel6 (36-7).

Sobre el significat d'aquest succs i tamb sobre la identitat concreta del misteris personatge, se n'ha parlat ja a bastament i assenyada. Eric Heller, en el seu llibre Thomas Mann, the ironic german7, no dubta a presentar la transcripci literal de tot all referent al cam de tornada a casa, s a dir, el cementiri del nord; les reixes dels marbristes amb creus; les lloses i monuments funeraris exposats per a la venda; el silenci; les ultimes clarors del dia; esttues apocalptiques i, finalment, un home sorgit de dintre del cementiri per la porta de bronze8. Com era d'esperar, els trets caracterstics del personatge en qesti s'adiuen perfectament amb el marc que l'envolta: magre, barbamec i amb nas cams, ample barret d'ales rectes, un sarr a les espatlles, a la m dreta un bast amb punta de ferro, aspecte ferotge9, etc. Heller s'arrisca, doncs, i presenta una hiptesi suggerent:

If we add the bare teeth to the description of his physical attitude, as he supports himself with the iron-shod stick resting slantwise on the ground, then a mere extension of stick and iron, and a mere disregard of the meagre flesh, bring before our eyes a Drer image of Death, the first in a little procession which will accompany Aschenbach on his journey10.

No pretenc pas discutir la versemblana o inversemblana d'una hiptesi aix, ans voldria remarcar quelcom de ms senzill i en cap cas pertorbador del que acabem de llegir. Von Aschenbach, en efecte, ha sentit la urgncia d'abandonar un mn clos on l'intellecte, voluntaris i ferm, t com a nica funci la de reconduir qualsevulla gosadia vers la seguretat d'un regne assenyat i a-sensual, lliure dels impactes de l'exterior. Conscient tot d'una -o cada cop ms conscient- de la tragdia que significa la manca de contrast i el fet de recrrer dia rere dia un cam de direcci nica, contacta de bell nou amb el mn sensible. Aleshores, per, presoner una altra vegada de la matria i de les sensacions del cos -puix que acaba de fer un viatge platnic invertit-, recupera la passi, la frisana, el deler, etc., s a dir, recupera el mn de les sensacions. Al final d'aquest cam -o a la vora, com apuntava Heller- trobar Thnatos, la

5 Els textos corresponen tots a la Fischer Taschenbuch Verlag GmbH, Frankfurt am Main 1981 i la numeraci entre parntesis shi refereix. 6 La traducci catalana s de Joan Fontcuberta. Barcelona: Edicions Proa. A tot vent 217, 1989, i la numeraci entre parntesis shi refereix. 7 South Bend, Indiana, 1958. 8 Respecte d'aquest seguit de detalls i de tot all referent a Tadzio, cal recordar que Thomas Mann assegura no haver inventat res; vegeu p.e. Th. Mann, Relato de mi vida, Madrid: Alianza Editorial, 1969, p. 43. 9 Pp. 103-4. 10 P. 104.

4

Mort, per, en darrer terme, ell no far sin cercar els reflexos vivents i tangibles d'una Veritat eterna i intangible capa de renovar-lo, de ressuscitar-lo d'una mort anterior. Encara s massa aviat per explicar que el platonisme de Von Aschenbach s un platonisme molt especial que no combrega amb visions estrictament beatfiques de la Bellesa; ser millor, per tant, que aprofundim en el coneixement de la persona. De primer, Thomas Mann, b que l'ha situada en un terreny insegur, no sembla voler descompensar aquella tensi ms o menys equilibrada fruit de pulsions i contrapulsions. Fent s del que, en opini meva, seria una probable allusi a la saviesa heraclitea11, presenta Von Aschenbach delers d'evasi, d'alliberament, d'alleujament i d'oblit:

Auch wurde denn, was ihn da eben so spt und pltziich angewandelt, sehr bald durch Vernunft und von jung auf gebte Selbstzucht gemssigt und richtiggestellt... Zwar liebte er ihn und liebte auch fast schon den entnervenden, sich tglich erneuernden Kampf zwischen seinem zhen und stolzen, so oft erprobten Willen... Aber verstndig schien es, den Bogen nicht zu berspannen und ein so lebhaft ausbrechendes Bedrfnis nicht eigensinnig zu erstickern (10-11). Ara b, aquell neguit darrerenc no trig a ser temperat i endegat a cop calent pel seny i pel domini de si mateix, adquirit a fora de practicar-lo (37) Estimava aquella feina, i gaireb ja estimava i tot la lluita enervant, represa cada dia, entre la voluntat obstinada i orgullosa, posada a prova tantes vegades Amb tot, per, semblava raonable no tibar massa larc i no ofegar per capritx una necessitat tan imperiosa quan tot just es feia sentir (38).

Aquesta saludable tensi que fins fa poc era absent de la seva persona noms podia sorgir del desig comprensible de plaer, d'alegria i de gaudi, de manera que era el moment de prendre decisions noves:

... dies wenigstens war der Vorteil seiner Jahre, dass er sich seiner Meisterschaft jeden Augenblick in Gelassenheit sicher fhlte. Aber er selbst, whrend die Nation sie ehrte, er ward ihrer nicht froh, und es schien ihm, ais ermangle sein Werk jener Merkmale feurig spielender Laune, die ein Erzeugnis der Freude, mehr als irgendein innerer Gehalt, ein gewichtiger Vorzug, die Freude der geniessenden Welt bildeten... Reisen also, -er war zufrieden 12. Els anys li havien donat almenys lavantatge de sentir-se cada vegada ms ser i ms segur de la seva mestria. Per, mentre la naci lin retia homenatge, ell no nestava content i li semblava com si la seva obra manqus daquelles mostres duna fantasia ardent i enjogassada, les quals, ms que una qualitat interna, sn fruit del plaer, de lalegria de la gent que sap gaudir, i, ensems, una valuosa prerrogativa Per tant, calia fer un viatge, el faria (39).

Hom endevina ja en aquests primers pargrafs una de les constants de l'obra de Thomas Mann, s a dir, la problemtica de l'artista en el si d'una societat burgesa en decadncia. Si Von Aschenbach no hagus donat signes evidents d'esquinament interior, si shagus mostrat desitjs de romandre per sempre ms en el parads de la seva mestria, serenor, etc., fra fcil

11 Vegeu B 51 DK. 12 Sobre tota aquesta problemtica, vegeu per exemple el llibre de Heller abans esmentat, la introducci de F. Formosa a la traducci catalana d'edicions Proa (La mort a Vencia. Barcelona, 1989, pp. 13-29); K. Schroeter. Thomas Mann. Barcelona: Edicions 62, 1990 (sobretot els primers captols), o Th. Mann. El artista y la sociedad (recull de textos de l'escriptor). Madrid: Ed. Guadarrama, 1975, pp. 293-305.

5

denumerar-ne els trets diferencials: til per a la societat, treballador, pragmtic i enemic de dubtes o de caigudes en l'abisme del desconegut, o s, mort. Per, com que el personatge sembla decantar-se per una gosadia inslita, caldr revelar qualitats ms pregones fins ara ocultes: temerari, desconeixedor del lmit, artista, o s, viu. Naturalment, no podrem reconixer el vertader Thomas Mann si es limits a aquests breus apunts, la qual cosa significa que la novella cont molts ms signes definidors d'un temperament fins ara slid. En primer lloc, avantpassats de conducta irreprotxable:

Gustav Aschenbach also war zu L., einer Kreisstadt der Provinz Schlesien, als Sohn eines hheren Justizbeamten geboren. Seine Vorfahren waren Offiziere, Richter, Verwaltungsfunktionre gewesen, Mnner, die im Dienste des Knigs, des Staates ihr straffes, anstndig karges Leben gefhrt hatten (11). En Gustav Ashenbach havia nascut a L , cap de partit de la provncia de Silsia, on el seu pare ocupava un alt crrec en la magistratura. Els seus avantpassats havien estat oficials, jutges, funcionaris administratius, homes tots que havien portat una vida compassada, decorosament mediocre, al servei del rei i de lEstat (40).

Segonament, sentit de la responsabilitat i fbia a l'oci:

So, schon als Jngling von allen Seiten auf die Leistung -und zwar die ausserordentliche- verpflichtet, hatte er niemals den Mssiggang, niemals die sorglose Fahrlssigkeit der Jugend gekannt (12). Lliurat i obligat ja des de jove a la producci literria una producci, endems, extraordinria-, mai no havia conegut loci ni la despreocupaci de la joventut (41).

En tercer lloc, lluita contra l'adversitat i les limitacions:

Und das Tapfer-Sittliche daran war, dass eine Natur von nichts weniger als robuster Verfassung und zur stndigen Anspannung nur berufen, nicht eigentlich geboren war (12). El seu coratge vital guanyava en mrit pel fet que lAschenbach era de complexi feble i shavia consagrat en un esfor i una tensi constants sense haver-hi estat predisposat per la natura (41).

En quart, la solitud i l'allament que accentua la seva singularitat:

rztliche Frsorge hatte den Knaben vom Schulbesuch ausgeschlossen und auf huslichen Unterricht gedrungen. Einzeln, ohne Kameradschaft war er aufgewachsen (12). Per motius de salut no pogu anar a lescola, dinfant, i hagu dinstruir-se a casa. Havia crescut allat, sense amics (41).

En cinqu, la causa i l'efecte de tanta integritat, o s, la disciplina:

Da er also die Aufgaben, mit denen sein Talent ihn belud, auf zarten Schultern tragen und weit gehen wollte, so bedurfte er hchlich der Zucht... begann er seinen Tag beizeiten mit Strzen kalten Wassers ber Brust und Rcken und brachte dann, ein Paar hohe Wachskerzen in silbernen Leuchtern zu Hupten des Manuskripts, die Krfte, die er im

6

Schlaf gesammelt, in zwei oder drei inbrnstig gewissenhaften Morgenstunden der Kunst zum Opfer dar (13). Per aix, com que volia portar sobre espatlles poc robustes la crrega feixuga del seu talent i arribar lluny, li calia molta de disciplina comenava de bon mat la jornada amb una dutxa daigua freda i, tot seguit sacrificava a lart, durant dos o tres hores de treball fervent i escrupols (42).

I, en sis, la manca d'inspiraci, compensada per un treball pacient que recolza sobre multitud de petites inspiracions:

Sie vielmehr in kleinen Tagewerken aus aberhundert Einzelinspirationen zur Grsse emporgeschichtet (13). (Les obres i els seus personatges): (Eren) resultat de centes i centes dinspiracions allades, successivament superposades en breus jornades de treball, fins a arribar a la magnitud definitiva (42).

Atesa la trajectria futura de Von Aschenbach, els passatges presentats es comenten per si mateixos -tenim fins i tot la sensaci de trobar-nos davant d'una tragdia de Sfocles i d'haver superat els primers mollons d'un recorregut d'ironia trgica traat pacientment i astuta-, per no s estar-me de posar l'mfasi en dos punts que ens acosten ja a la temtica de L'Ertic de Plutarc. Efectivament, en passar revista als avantpassats i a la disciplina exemplar amb qu Von Aschenbach mena la seva existncia, he oms dues indicacions del novellista que m'interessa de comentar ara:

1) Rascheres, sinnlicheres Blut war der Familie in der vorigen Generation durch die Mutter des Dichters, Tochter eines bhmischen Kapellmeisters, zugekommen13... Die Vermhlung dienstlich nchterner Gewissenhaftigkeit mit dunkleren, feurigeren Impulsen liess einen Knstler und diesen besonderen Knstler erstehen (12). La sang familiar esdevingu ms abrivada i sensual a la penltima generaci per mitj de la mare dAschenbach, fill dun director dorquestra bohemi (40) el maridatge duna conscincia professional i austera i uns impulsos obscurs i fogosos don com a resultat un artista singular (40).

2) Und Zucht war ja zum Glcke sein eingeborenes Erbteil von vterticher Seite (13). La disciplina, sortosament, era la seva herncia paterna (42). Resulta inqestionable que, contra l'esclerosi burgesa que el tenalla, el fet de comptar amb una herncia femenina feta de sensualitat i de fogositat representa gaireb la redempci. I resulta inqestionable igualment que, des de la perspectiva de l'abnegat burgs, l'herncia paterna present en el sentit de la disciplina s garantia de control contra tota mena de disbauxes. Doncs b, jo gosaria dir que, per part de Thomas Mann, el capteniment futur del seu Von Aschenbach podria significar l'acceptaci plena dels valors de la feminitat, tot i que l'adjectiu obscurs i l'adverbi sortosament de la primera i segona ens deixen un xic dubtosos. No vull pas entrar ara en disquisicions sobre l'oportunitat o no de considerar la sensualitat com un tret diferencial femen, mentre que el rigor i la disciplina ho seria de la masculinitat -admetre'n la discussi seria ja imperdonable, per s que desitjo assenyalar que aquesta s precisament la tesi -salvant les distncies, s clar- dels apologetes de l'amor pederstic a L'Ertic:

13 Sobre les possibles coincidncies entre la vida d'Aschenbach i Thomas Mann, cf. p. e. K. Schroeter. op. cit. pp. 7-23.

7

Res del que es relaciona amb el gineceu ( ) participa de lEros vertader En efecte, aix com la Natura ens mena moderadament vers el desig de pa i de carn, per lexcs () esdevingut passi () hom l'anomena voracitat o golafreria, aix tamb la necessitat que home i dona senten de donar-se mtuament plaer () forma part dall natural; ara b, quan, per ra de la seva fora i vehemncia ( ), limpuls () que els mou esdev excessiu i irrefrenable ( ), conv no dir-lo Eros. Aquest, tant bon punt es fa amo i senyor duna nima jove i capa (), t com a objectiu lassoliment de la virtut () mitjanant lamistat ( ), mentre que el saldo del desig () sentit envers la dona s, si per cas, el gaudi de la seva jventut i del seu cos () Tot plegat, doncs, direm que la meta del desig s el plaer i el gaudi ( ). Eros, per contra, quan perd lesperana dinspirar amistat, declina tenir cura de quelcom que, dhuc en la sa i la maduresa, nega el fruit: amistat i virtut () Ara b, si aquesta passi () hem danomenar-la tamb Eros, qualifiquem-lo aleshores defeminat i bastard ( ), aquell que hom practica en el gineceu com en el Cinosarges hi ha un nic i autntic Eros. Es tracta, efectivament, de linspirat pels adolescents () el veurs sobri i sencer (... ) a les escoles de filosofia ( ), o potser en els gimnasos i les palestres (), lliurat sempre a la caa de joves ( ) i exhortant amb gosadia i noblesa a la virtut ( ) als qui sn dignes de la seva atenci. En canvi, aquest altre Eros bla i casol (... ) que sojorna en els pits i en els llits de les dones (... ) i que constantment va a lencal duna vida molla () malmesa () per plaers aliens a la virilitat, lamistat i la inspiraci ( ), aquest paga la pena de proscriurel Lamistat () s, per tant, un sentiment noble i propi de ciutadans (), mentre que el plaer () s com a tots i indigne dun home lliure ()14.

Les distncies sn enormes -ja ho deia-, per cal no oblidar que l'impacte arribar a Aschenbach per mitj de la bellesa perfecta d'en Tadzio i no per mitj d'un abrivat i sensual sser femen. Von Aschenbach, consegentment, seria el prototipus d'home sencer i impassible, o, per dir-ho amb paraules del mateix Mann:

ber den neuen, in mannigfach individuellen Erscheinungen wiederkehrenden Heldentyp, den dieser Schriftsteller bevorzugte, hatte schon frhzeitig ein kluger Zergliederer geschrieben: dass er die Konzeption einer intellektuellen und jnglinghaften Mnnlichkeit sei, die in stolzer Scham die Zhne aufeinanderbeisst und ruhig dasteht, whrend ihr die Schwerter und Speere durch den Leib gehen (13-14). Ja des del comenament, un crtic saga havia escrit sobre el nou tipus dheroi preferit per lescriptor, un tipus que es repetia al llarg de la seva obra amb diferents tonalitats, tot assenyalant que era la imatge duna virilitat intellectual i jovenvola que, amb orgull

14 Ertic 750C-751B. Les traduccions al catal daquesta obra sn meves seguint ledici de R. Flacelire. Plutarque. Dialogue sur LAmour. Paris: Les Belles Lettres, 1980.

8

pudors, restava dempeus i immbil, serrant les dents, mentre les espases i les sagetes li traspassaven el cos (43).

El novellista afegeix immediatament que la figura de San Sebasti s el smbol ms bell, si no de l'art en general, si almenys d'aquell del qual s'est parlant. No ho poso pas en dubte, per, malgrat no haver arribat encara a la reproducci fidel d'arguments de L'Ertic, paga la pena d'advertir sobre la possibilitat que aquest crtic saga estigui expressant-se tamb en termes molt plutarqueus. Per qu? Perqu a L'Ertic llegim el segent a propsit de l'enamorat:

Res no l'espanta, res no l'encurioseix, ni res no el preocupa; tanmateix, capa com seria d'aguantar a peu ferm l'impacte del llamp esmolat, amb la sola presncia del seu forms estimat, s'agotna com un gall venut d'ales caigudes, perd la gosadia i el seu orgull queda ferit de mort (..., , ,)15.

Per descomptat que un llamp esmolat no s stricto sensu el mateix que espases i sagetes,

per, deixant de banda que la variant no t cap mena d'importncia, s ms que simptomtic que les darreres paraules de Plutarc apareguin reprodudes ms endavant -i de manera literal- fent referncia aquest cop a Von Aschenbach. Manca noms un tret definidor de la persona que hom no pot ometre en cap cas:

Mann kann sagen, dass seine ganze Entwicklung ein bewusster und trotziger, alle Hemmungen des Zweifels und der ironie zurcklassender Aufstieg zur Wurde gewesen war (14). Tot el seu desenvolupament havia estat una ascensi conscient i plena dobstinaci vers la dignitat, deixant enrere tots els entrebancs del dubte i de la ironia (44-5).

Fra impossible negar que tota la palindia del Fedre (244a-257b) es troba darrera d'aquesta observaci en aparena tan normal i innocent, per, com deia abans, Von Aschenbach s un sser platnic molt especial i, per tant, cal prestar-li major atenci. No s, en efecte, que anteriorment no hagus tingut cap Model ideal en qu parar esment o vers el qual ascendir, es tracta ms aviat de la irnica i paradoxal situaci en qu es trobava per un excs d'aplicaci. Quan salbira ja la Bellesa i, tanmateix, es roman en aquest mn, la vida pot esdevenir un conflicte. Dissortat aquell que accelera massa les passes vers la Perfecci o creu haver-la assolit fins al punt de no qestionar-se res ms! Sigui platnic o plotnic, cerqui la Bellesa o l'U, es convertir en un burgs incapa de deixar el cim, el seu cim, per gosar caure en l'abisme. ntegre i reprovador de tot el reprovable, pot refusar tota incertitud moral, tot abisme, per:

Und hat Form nicht zweierlei Gesicht? lst sie nicht sittlich und unsittlich zugleich, -sittlich als Ergebnis und Ausdruck der Zucht, unsittlich aber und selbst widersittlich, sofern sie von Natur eine moralische Gleichgttigkeit in sich schliesst, ja wesentlich bestrebt ist, das Moralische unter ihr stolzes und unumschrnktes Szepter zu beugen? (15-16). Per per fortuna la forma no t dues cares? No s moral i immoral alhora: moral com a resultat i expressi de disciplina, per immoral, dhuc antimoral, per tal com inclou

15 762 E-F.

9

essencialment una indiferncia moral i, ms encara, tendeix per naturalesa a subordinar la moral a limperi altvol i desptic de la forma? (46).

O, dit en termes ms prosaics, per tal vegada ms trgics:

Sein Stil entriet in spteren Jahren der unmittelbaren Khnheiten, der subtilen und neuen Abschattungen, er wandelte sich ins Mustergltig-Festsehende... so verbannte der Alternde aus seiner Sprachweise jedes gemeine Wort (16). Als darrers anys, el seu estil perd lardidesa espontnia dabans, els matisos nous i subtils, i es fu clssic i estable lanci escriptor bandej del seu lxic tota paraula vulgar. Aleshores succe que les autoritats docents inclogueren algunes de les seves pgines escollides en els llibres de lectura prescrits a les escoles (47).

Tothom necessita, doncs, renovar-se un cop i un altre, tothom necessita el contrast i l'impacte, i, si per ventura ascendia massa segur fins a l'extrem de no haver de corregir la trajectria o havia traspassat ja la meta, millor fra que es girs o caigus de bell nou que no pas morir aixafat pel pes de la mestria i el classicisme. Tot plegat, un platonisme ben original que confessa les seves limitacions. En qualsevol cas, coherent o no, el personatge resta ara plenament delineat i, un cop arribat a Vencia, el rep el du ros armat amb sagetes, el rep la Bellesa encarnada en el mn sensible, el rep Tadzio. De primer, cal posar l'mfasi en tot all que accentu el contrast entre la bellesa treballada i la Bellesa espontnia -cal, en darrer terme, castigar l'orgull de l'artista:

Mit Erstaunen bemerkte Aschenbach, dass der Knabe vollkommen schn war. Sein Antlitz, bleich und anmutig verschlossen, von honigfarbenem Haar umringelt, mit der gerade abfallenden Nase, dem lieblichen Munde, dem Ausdruck von holdem und gttlichem Ernst, erinnerte an griechische Bildwerke aus edelster Zeit, und bei reinster Vollendung der Form war es von so einmalig persnilchem Reiz, dass der Schauende weder in Natur noch bildender Kunst etwas hnlich Geglcktes angetroffen zu haben glaubte (26). Meravellat, lAschenbach repar que el miny era duna bellesa perfecta. El seu semblant pllid i graciosament sever, emmarcat de cabell de mel, amb un nas recte i ben fet, una boca amorosa i una expressi duna gravetat quasi divina tenia una retirada a les escultures gregues dpoca clssica. I juntament amb aquesta perfecci tan pura de formes, tenia un encs tan personal, tan poc corrent que lescriptor creia no haver trobat mai una cosa semblant ni en la natura ni en les arts plstiques (62).

La referncia a les esttues d'poca clssica fan pensar que, com suggereix M. Foucault a Histoire de la Sexualit en relaci a l'ideal esttic del pederasta16, el tipus de bellesa que Von Aschenbach celebra i percep en Tadzio s de fet una bellesa plenament masculina que ja es deixa intuir. En d'altres ocasions, tanmateix, la bellesa d'en Tadzio sembla adir-se millor amb aquell ideal de bellesa suau i delicada -un xic ambigua- d'poca hellenstica que M. Delcourt analitz a Hermaphrodite17:

Das englische Matrosenkostm... verlieh mit seinen Schnren, Maschen und Stickereien der zarten Gestalt etwas Reiches und Verwhntes... War er leidend? Denn die Haut seines

16 Paris: Gallimard, 1984, vol II, p. 321. 17 Bruselles 1966.

10

Gesichtes stach weiss wie Elfenbein gegen das goldige Dunkel der umrahmenden Locken ab (26-27). El vestit de mariner angls donava a la delicada figura una nota de luxe i de refinament Era de salut delicada? En tenia laspecte: la blancor de la cara, blancor divori ... (63).

Tanmateix, no sn aquestes qestions les que ens haurien de preocupar, ans remarcar el cop que tota nima platnica rep en contemplar la Bellesa i en recordar imatges que s'havien perdut en el temps:

(Aschenbach) Erschrak ber die wahrhaft gotthnliche Schnheit des Menschenkindes (29). Und zu sehen, wie die lebendige Gestalt, vormnnlich hold und herb, mit triefenden Locken und schn wie ein Gott, herkommend aus den Tiefen von Himmel und Meer, dem Elemente entstieg und entrann: dieser Anblick gab mythische Vorstellungen ein, er war wie Dichterkunde von anfnglichen zeiten, vom Ursprung der Form und von der Geburt der Gtter (33)... Und eine vterliche Huld, die gerhrte Hinneigung dessen, der sich opfernd im Geiste das Schne zeugt, zu dem, der die Schnheit hat, erfllte und bewegte sein Herz (33)... (Aschenbach) es meravell i gaireb sesglai, davant la divina harmonia daquells trets (67) La visi daquella figura plena de vida, ensems delicada i rude, de rinxols regalimants i bella com un du nascut de les fondries del mar, fugint dels elements, li evocava imatges mtiques: era com una potica llegenda dels temps primitius, referida als orgens de la bellesa i la naixena dels dus En el fons del cor, se sentia emocionat i amarat duna tendresa paternal, de la commosa agitaci de qui ha consagrat el seu geni a crear la beutat envers aquell que la posseeix (72)

Vctima de l'emoci i de l'anmnesi, Von Aschenbach opta per fugir, com si la seva naturalesa burgesa es rebells -i ho feia a estones- contra una passique encara no ha deixat de ser temperada, per que podria estar anunciant futurs estralls. Heus aqu, tanmateix, que l'atzar el mant lligat a Vencia i a Tadzio. I ara s, un cop arribat de bell nou a l'hotel, no pot defugir per ms temps la recerca seriosa del que li passa i que al seu torn li hauria de permetre identificar i identificar-se. Que abans ell ja havia fet el cim ho demostra el tipus de reflexi en qu es veu immers i que el duu a posar-se en el lloc de l'Artfex Suprem de la Natura:

Welch eine Zucht, welche Przision des Gedankens war ausgedrckt in diesem gestreckten undjugendlich vollkommenen Leibe! Der strenge und reine Wille jedoch, der, dunkel ttig, dies gttliche Bildwerk ans Licht zu treiben vermocht hatte, -war er nicht ihm, dem Knstler, bekannt und vertraut? Wirkte er nicht auch in ihm, wenn er, nchterner Leidenschaft voll, aus der Marmormasse der Sprache die schlanke Form befreite, die er im Geiste geschaut und die er als Standbild und Spiegel geistiger Schnheit den Menschen darstellte? Standbild und Spiegel! Seine Augen urnfassten die edle Gestalt dort am Rande des Blauen, und in aufschwrmendem Entzcken glaubte er mit diesem Blick das Schne selbst zu begreifen, die Form als Gottesgedanken, die eine und reine Vollkommenheit, die im Geiste lebt und von der ein menschliches Abbild und Gleichnis hier leicht und hold zur Anbetung aufgerichtet War (42). Quina disciplina, quina precisi de pensament eren expressades en aquell cos esvelt jovenvol i perfecte! Per, la voluntat severa i pura que amb treball misteris havia tingut prou fora per a donar a llum aquella obra divina, no li era per ventura coneguda i familiar, a ell, lartista? No era aquella mateixa voluntat la que obrava dintre seu quan,

11

ple duna passi temperada, alliberava del bloc marmori del llenguatge la forma grcil que havia vist en esperit i que presentava desprs als homes com a imatge i espill de bellesa espiritual? Imatge i espill! Els seus ulls abraaren la noble silueta que es dreava all baix vora el blau, i en un moment de deliri exttic cregu copsar amb aquella mirada la mateixa bellesa, la perfecci feta pensament de Du, la perfecci una i pura que viu en lesperit i de la qual tenia endavant una imatge i semblana que feia de bon adorar (85-6).

Fra intil recordar que, tant al Simposi com al Fedre18, no manquen pas referncies a aquell anar ascendint constantment. Comenant per les realitats visibles individuals i descobrint-hi quelcom de com, sarriba finalment a la Bellesa vertadera -la darrera, doncs, s'emmiralla en les primeres. Per, com no podia ser altrament, s en LErtic on es troba l'explicaci cientfica del procs:

Pareu esment en el que us dir, car la simple observaci de la realitat em fora a parlar aix. La refracci, com s ben sabut, s quelcom que s'escau en la vista tocant al fenomen de lArc Iris. T lloc quan, en adrear la mirada vers un nvol pla i d'escassa humitat i

18 Simposi 210-211: Cal (diu Diotima)... enamorar-se primer dun sol cos i engendrar en ell bells discursos; comprendre desprs que la bellesa de qualsevol cos s germana de la que hi ha en un altre i que, si calia anar a la cerca de la bellesa de la forma, s molt insensat no considerar que la bellesa que hi ha en tots els cossos s una i idntica. Un cop assolit aquest concepte, cal enamorar-se de tots els cossos bells i apaivagar la forta inclinaci a un de sol... Desprs, tenir per ms valuosa la bellesa de les nimes que la dels cossos, de manera que, si alg t lnima noble, encara que tingui poca esplendor, li basti per estimar-lo, interessar-se per ell, engendrar i cercar paraules que puguin millorar els joves, a fi que es vegi forat de bell nou a contemplar la bellesa de les normes de conducta i les lleis i a adonar-se que tot aix est emparentat amb si mateix, per tal de considerar que la bellesa del cos s insignificant. Desprs de les normes de conducta, cal que liniciador gui vers les cincies a fi que liniciat... meni la seva mirada vers aquell mar immens de bellesa i la seva contemplaci li faci infantar bells i magnfics discursos i pensaments en lamor a la filosofia, fins que... albiri una cincia nica... Efectivament, qui ha estat educat en qestions amoroses i ha contemplat en aquest ordre i com s degut les coses belles... obtindr de sobte la visi de quelcom que, per naturalesa, s bell duna manera admirable... que, en primer lloc s sempre, ni neix ni mor... (..., ,,,... , ,,,, , ... , ... ... ,... ... la traducci s meva seguint ledici de J. Burnet, Platonis Opera, vol. 2. Oxford: Clarendon Press, 1901, rpr. 1991). Fedre 249 b-c: En efecte, cal que lhome comprengui segons all que sanomena idea, i que va duna multiplicitat de percepcions fsiques a quelcom nic compendiat per la ment ( , la traducci s meva seguint ledici de J. Burnet. Platonis Opera, vol. 2. Oxford: Clarendon Press, 1901, rpr. 1991).

12

gruix, hom hi veu refractada la llum del sol, fins al punt de creure que aquella brillantor i aquella resplendor provenen del mateix nvol. Doncs b, ros empra la mateixa astcia amb les nimes dotades de talent i amor a la bellesa. Seguint lexemple de la refracci de la llum, insta la nostra memria a desviar-se des dall que aqu creiem i tenim per bell vers aquella altra bellesa veritablement divina, amable, digna dadmiraci i benaurada (.,, . )19.

Naturalment, no hi ha manera de saber encara si Thomas Mann escriv les paraules anteriors prenent com a model privilegiat LErtic o El Fedre i El Simposi, per el cert s que, en especificar que Tadzio havia desvetllat la memria d'Aschenbach fins a fites mai no assolides, el novellista afegeix:

Stand nicht geschrieben, dass die Sonne unserer Aufmerksamkeit von den intellektuellen auf die sinnlichen Dinge wendet? Sie betube und bezaubere, hiess es. Verstand und Gedchtnis dergestalt, dass die Seele vor Vergngen ihres eigentlichen Zustandes ganz vergesse und mit staunender Bewunderung an dem schnsten der besonnten Gegenstnde hangen bleibe (42). No est dit que el sol desvia la nostra atenci de les coses intellectuals vers les sensibles? s a dir, atueix i fascina la intelligncia i la memria fins a tal punt que lnima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida dadmiraci, resta captivada per lobjecte ms bell que el sol illumina (86).

Doncs b, comparem-ho amb la lletra de L'Ertic de Plutarc, i aquella dependncia de qu parlava a la introducci esdevindr inqestionable:

Es podria dir fins i tot, si la comparana no resulta massa grollera, que el sol actua en sentit invers al d'ros, per tal com mena la nostra atenci des de la realitat intelligible a la sensible, ens captiva amb l'encs de la llum que perceben els ulls, i rex a convncer-nos que s en ell i no en cap altre lloc on sojorna la veritat i tota la resta... Quan despertem a la llum clara i intensa, tot el que havem somniat fuig de lnima i ens abandona, i quelcom d'igual s'esdev quan arribem a aquesta terra des d'all dalt: sembla com si el sol ens arrabasss la memria i, vctima del plaer i l'admiraci que li causa, dhuc enciss la nostra ment fins al punt de fer-li oblidar el que abans retenia ( , , , ... ,

19 765 E-F.

13

, ) 20.

D'ara endavant, cal deixar enrera qualsevulla recana respecte d'aquella hiptesi inicial, puix que, en avanar una mica ms, llegim:

Amor frwahr tat es den Mathematikern gleich, die unfhigen Kindern greifbare Bilder der reinen Formen vorzeigen: So auch bediente der Gott sich, um uns das Geistige sichtbar zu machen, gern der Gestalt und Farbe menschlicher Jugend, die er zum Werkzeug der Erinnerung mit allem Abglanz der Schnheit schmckte und bei deren Anblick wir dann wohl in Schmerz und Hoffnung entbrannten (42). En veritat, lAmor fa com els matemtics que ensenyen a infants inhbils imatges de formes pures: el du Eros, per fer-nos visible lespiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens ladorna amb tot lesclat de la bellesa per tal dajudar-nos la memria, i la seva visi ens abranda de dolor i desperana (86).

Doncs b, a L'Ertic es llegeix aix altre:

Eros mai no s'acosta a les nostres nimes si no es a travs dun cos. Els gemetres, mentre els nens sn encara incapaos d'iniciar-se pel seu compte en el misteri de l'incorpori i de l'immutable, afaionen i els mostren cpies tangibles i visibles d'esferes, cubs i dodecaedres. I aix s precisament el que fa Eros Urani en oferir-nos imatges reflectides, com en un mirall, de la Bellesa. Sn imatges mortals, mutables i sensibles del div, immutable i intelligible, per ell sho enginya perqu, emparant-se en les formes, el color i la figura dels adolescents que es troben en la flor de la joventut, brillin i ens desvetllin a poc a poc la memria ( , . , , )21.

La confrontaci m'eximeix de cap mena de comentari, per m'agradaria de cridar l'atenci sobre el smil del mirall -que tot just fa una estona comentava a propsit de l'explicaci cientfica del fenomen de la refracci de la llum. Arribats en aquest punt, Thomas Mann creu adient de crear un petit dileg entre Scrates i Fedre, emparant-se en un somni seductor que envaeix Aschenbach. Els personatges se situen -bviament!- sota l'ombra d'aquell vell pltan no gens lluny de les muralles d'Atenes22 i no pas al peu de l'Helic, vora el santuari de les Muses23. Plat -i era previsible que fos aix en haver decidit de confessar les arrels gregues del gui- esdev ara el guia i la font, la qual cosa significa que l'escriptor alemany adapta dos fragments del Fedre i en reprodueix un altre del Simposi. En efecte, mentre a La Mort a Vencia hom troba:

20 764 E-F. 21 765 -B. 22 228 b-229 b. 23 Escenari de LErtic de Plutarc.

14

Belehrte Sokrates den Phaidros ber Sehnsucht und Tugend. Er sprach ihm von dem heissen Erschrecken, das der Fhlende leidet, wenn sein Auge ein Gleichnis der ewigen Schnheit erblickt; sprach ihm von den Begierden des Weihelosen und Schlechten, der die Schnheit nicht denken kann, wenn er ihr Abbild sieht und der Ehrfurcht nicht fhig ist; sprach von der heiligen Angst, die den Edlen befllt, wenn ein gottgleiches Antlitz, ein vollkommener Leib ihm erscheint -wie er dann aufbebt und ausser sich ist und hinzusehen sich kaum getraut und den verehrt, der die Schnheit hat, ja, ihm opfern wrde, wie einer Bildsule, wenn er nicht frchten msste, den Menschen nrrisch zu scheinen (43). Scrates allionava Fedre sobre el desig i la virtut Li parlava de lesgarrifana ardent que experimenta lhome sensible quan els seus ulls perceben un smbol de la bellesa eterna li parl de la santa temena que sempara de lhome noble quan se li apareix una fa divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa. Tot just gosa alar els ulls, venera aquell que t bellesa i fins i tot se li oferiria en sacrifici com a una detat si no hagus de tmer de passar per foll (87).

al Fedre de Plat es llegeix el segent:

Per contra, qui scaba diniciar, qui ha contemplat moltes de les coses dabans, quan veu un rostre daspecte div o alguna forma corporal que s una bona imitaci de la bellesa, de primer sent un calfred i sapodera dell una de les pors daleshores; desprs, en mirar-lo, el venera com a un du i, si no fos perqu tem passar per molt foll, li oferiria sacrificis com a una esttua o a un du (,,, , , ,)24.

Un xic ms endavant, el Scrates en qu somnia Aschenbach, assegura:

Denn die Schnheit, mein Phaidros, nur sie, ist liebenswrdig und sichtbar zugleich: sie ist, merke das wohl! die einzige Form des Geistigen, welche wir sinnlich empfangen, sinnlich ertragen knnen. Oder was wrde aus uns, wenn das Gttliche sonst, wenn Vernunft und Tugend und Wahrheit uns sinnlich erscheinen wollten! Wrden wir nicht vergehen und verbrennen vor Liebe, wie Semele einstmals vor Zeus ? (43). (Scrates) Perqu la bellesa, Fedre, i noms ella, s amable i visible alhora: ella s tingues-ho ben en compte- la sola forma de lespiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, qu fra de nosaltres, si la divinitat, la ra, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com sn? No ens consumirem i ens abrusarem damor com en altre temps Semele davant Zeus? (87).

I el Scrates del Fedre assegura - s clar- el mateix:

I, pel que fa a la bellesa, com vam dir, resplendia perqu formava part daquelles visions i, un cop arribats aqu, ats que brilla amb una claredat extrema, la copsem mitjanant el ms clar dels nostres sentits. En efecte, la visi s la ms aguda de les sensacions que ens arriben a travs del cos, amb la qual no veiem la saviesa ni tot el que

24 251 les traduccions del Fedre sn meves seguint ledici de Phaedrus, ed. J. Burnet. Platonis Opera, vol. 2. Oxford: Clarendon Press, 1901, rpr. 1991.

15

s digne dsser estimat, ja que ens proporcionaria amors terribles, si de si mateixa dons una imatge tan clara que arribs als nostres ulls ( , ,, . ,,)25.

I, per acabar, la tesi: I desprs l'auda seductor -o s, el Scrates onric d'Aschenbach- express la cosa ms subtil:

dass der Liebende gttlicher ist als der Geliebte, weil in jenem der Gott ist, nicht aber in andern (43). Qui estima s ms div que lestimat, puix que en aquell habita el du, que en laltre no (88).

tesi que el Fedre del Simposi reprodueix d'una manera gaireb literal -per b que amb una intenci diferent:

En efecte, els dus valoren fora mesura aquesta virtut en l'amor; l'admiren, tanmateix, shi complauen i la recompensen ms quan s l'estimat qui palesa el seu afecte vers l'amant que no pas quan ho fa lamant vers l'estimat, car l'amant s ms div que l'estimat pel fet que la divinitat el posseeix (, , .)26 .

Heus aqu, per tant, la confessi escrita de la dependncia platnica de La Mort a Vencia, s a dir, un reps cannic de la doctrina de la bellesa acompanyat de noms i cognoms. La dependncia plutarquea -a hores d'ara indubtable-, per contra, Mann no l'explicita en cap moment. I, si alg tenia encara certs escrpols, els hauria d'abandonar immediatament davant l'evidncia de nous prstecs. Aix s; Gustav von Aschenbach, sedut com mai per aquell espectacle div anomenat Tadzio, prenyat de bellesa -com aquells nobles amants de qu parla el discurs de Diotima del Simposi- sent un desig incontrolable d'escriure, de crear, de parir:

Er wnschte pltzlich, zu schreiben. Zwar liebt Eros, heisst es, den Mssiggang, und fr solchen nur ist er geschaffen. Aber an diesem Punkte der Krisis war die Erregung des Heimgesuchten auf Produktion gerichtet... Der Gegenstand war ihm gelufig, war ihm Erlebnis; sein Gelst, ihn im Licht seines Wortes erglnzen zu lassen, auf einmai unwiderstehlich. Und zwar ging sein Verlangen dahin, in Tadzios Gegenwart zu arbeiten, beim Schreiben den Wuchs des Knaben zum Muster zu nehmen, seinen Stil den Linien dieses Krpers folgen zu lassen, der ihm gttlich schien, und seine Schnheit ins Geistige zu tragen (43-44).

25 250c-d. Cal assenyalar, a ms, que en el Fedre aquest segon pargraf apareix en primer lloc, mentre que el primer ho fa en segon. 26 180 a-b.

16

De cop i volta li vingueren ganes descriure. Prou diuen que Eros estima loci i que per a loci ha nascut, per en aquell punt de la crisi lexcitaci daquell home tocat damor cercava una sortida en lexpressi literria El tema li era familiar, era una cosa viscuda per ell: el desig de fer-ho resplendir a la llum de la seva paraula se li fu tot duna irresistible. Per lanhel anava ms enll: sentia el desig de treballar en presncia den Tadzio, de prendrel per model, de conformar lestil a les lnies del seu cos, que li semblava div, i de treballar-ne la bellesa al regne de lesperit (88).

Certament, no revelem res de nou en assenyalar que per a tot platnic coherent la creaci original s de fet impossible, car l'artista recorda, copia o segueix un Model nic, immutable i etern. S que paga la pena d'advertir, en canvi, que aquest deler d'escriure apareix en el text contrastat amb un Prou diuen que ros estima l'oci i que per a l'oci ha nascut, present -s clar- a L'Ertic de Plutarc: Eros nasqu ocis i per a ociosos ( )27. No hi ha dubte: Thomas Mann es mou amb comoditat per L'Ertic de Plutarc, entre d'altres raons perqu Von Aschenbach ha rebut ja del platonisme tot el que aquest li podia oferir. A partir d'ara, l'escriptor necessita un personatge no pas lliurat al gaudi jois -per en el fons ser- de la Bellesa eterna28, sin un vertader amic de Thnatos, de l'abisme, capa de declarar la guerra al perills conformisme que, ple de benaurana i d'xtasi, podria sentir-se temptat dabraar. Fins aqu, l'esclat dels sentits ha perms que von Aschenbach copss l'encs sensual de la bellesa tangible d'en Tadzio fins a descobrir-hi el seu secret ms pregon. Per, ara, i desprs d'un nou trnsit vers zones ideals, esdevingut una vegada ms imitador d'un model de Perfecci -i, consegentment, esdevingut perfecte ell mateix-, no li queda cap altre opci que installar-se burgesament en un estat de benaurada contemplaci. O aix o, deixant enrere les lleis del seguiment ortodox de la Bellesa, iniciar un cam d'aprofundiment en els misteris propis de la sensualitat, de la passi i de la mort, fins a deixar-se atreure per l'abisme que el salvar de la que fra una nova i segura mort dola -i burgesa- en la Perfecci. Decidit, per tant, a presentar Von Aschenbach cada cop ms sedut i vertaderament embriac, negant-li fins i tot la voluntat de recuperar el seny -o s, venut-, considera que les paraules del filsof de Queronea sn d'all mes adients. Confrontem, doncs, de bell nou el dileg interior del Von Aschenbach actual amb la lletra de L'Ertic:

Im brigen scherzte er bei sich selbst ber seine komisch-heilige Angst. Bestrzt, dachte er, bestrzt wie ein Hahn, der angstvoll seine Flgel im Kampfe hngen lsst. Das ist wahrlich der Gott, der beim Anblick des Liebenswrdigen so unseren Mut bricht und unseren stolzen Sinn so gnzlich zu Boden drckt (45). Daltra banda, ell mateix es reia del seu pnic cmic i beneit. Esferet, pensava, espaordit com un gall que enmig de la lluita deixa caure les ales, esmaperdut! Aix no pot ser ms que obra del du Eros, que, davant lobjecte estimat, ens lleva de tal forma el coratge i abat fins a terra la nostra suprbia (90). Que potser no es sorprenent, per les Grcies, que l'enamorat gosi menysprear tota la resta, no noms amics i parents, ans tamb lleis, magistrats i reis ?! Res no l'espanta, res no l'encurioseix ni res no el preocupa; tanmateix, capa com seria d'aguantar a peu ferm

27 757. 28 Thomas Mann es distanciaria, doncs, de la visi de l'art de Schopenhauer o, com explica Heller (op. cit. p.114): Schopenhauer is left behind. For Schopenhauer accepted, transforming it into a metaphysical psychology of art, Kants definition of beauty as something that pleases without appealing to any self-interest in the beholder, something that gives pure, desinterested pleasure; cf. F. Savater. Schopenhauer, la abolicin del egosmo. Madrid: Montesinos, 1986, pp.69-82.

17

l'impacte del llamp esmolat, amb la sola presncia del seu forms estimat, s'agotna com un gall venut d'ales caigudes, perd la gosadia i el seu orgull queda ferit de mort (... ,, , , , , , )29.

Desprs d'aquest soliloqui, s evident que Thomas Mann ha marcat ja el punt d'inflexi i que els esdeveniments menaran Von Aschenbach vers un final inequvoc. Venut, sense coratge i buit de la suprbia que el seu treball metdic i rigors li havia donat, noms li manca precipitar-se per un pendent cada cop ms pronunciat. Tot perseguint un sser estimat la bellesa del qual no pot expressar amb paraules -amb les seves de bon escriptor-, conscient que quelcom li exigeix lliurar-se fins al final, avana lentament vers la Mort per carrers plens de mort30: berwltigt und mehrfach von Schauern berlaufen (48) (aclaparat i estremit per un seguit de calfreds-95), per Haupt und Herz waren ihm trunken, und seine Schritte folgten den Weisungen des Dmons, dem es Lust ist, des Menschen Vernunft und Wrde unter seine Fsse zu treten(51)(Amb el cap i el cor embriacs, els seus passos seguien les traces del diable, que troba gust a llenar al fang la ra i la dignitat humanes-99)31. Al capdavall, qu hi podia fer? No res, per el seu capteniment d'enamorat deixa entreveure ressons molt antics,

29 762 E-F. 30 Paga la pena de recordar que el pretext que impell Thomas Mann a escriure La mort a Vencia fou el de novellar l'amor que el vell Goethe sent per una noia de disset anys, Ulrike von Levetzow, i que signific la denigraci (Entwrdigung), una mort anterior a la mort; vegeu p. e. P. Mendelsohn. Der Zauberer. Frankfurt am Main: Fischer Verlag, 1975, p.868. 31 No s aquesta la primera ocasi en qu Thomas Mann sembla condemnar el que seria una follia reprovable. Per cal restar ben amatents, puix que, ms enll de la primera impressi, s sacralitzada si cal: Er warf sich auf eine Bank, er atmete ausser sich den nchtlichen Duft der Pflanzen. Und zurckgelehnt, mit hngenden Armen, berwltigt und mehrfach von Schauern berlaufen, flsterte er die stehende Formel der Sehnsucht, unmglich hier, absurd, verworfen, lcherlich und heilig doch, ehrwrdig auch hier noch: ich liebe dich! (48) (Es deix caure en un banc i, esmaperdut, aspir les olors nocturnes de les plantes. I tot tirant-se enrera, amb els braos penjant, aclaparat i estremit per un seguit de calfreds, murmur la frmula immutable del desig amors impossible en aquest cas, absurda, abjecta, ridcula, per no per aix menys sagrada i fins i tot venerable: Testimo) (95-6). I no noms aix, sin que, quan es presenta lavinentesa, no deixa dincloure en largument petites allusions a les culpes de les convencions socials, expressades en opini meva amb una agudesa psicolgica inqestionable: Seltsamer, heikler ist nichts als das Verhltnis von Menschen, die sich nur mit den augen kennen, -die tglich, ja stndlich einander begegnen, beobachten und dabei den Schein gleichgltiger Fremdheit grusslos und wortlos aufrecht zu halten durch Sittenzwang oder eigene Grille gentigt sind. Zwischen ihnen ist Unruhe und berrezte Neugier, die Hysterie eines unbefriedigten, unnatrlich unterdrckten Erkenntnis- und Austauschbedrfnisses und namentlich auch eine Art von gespannter achtung. Denn der Mensch liebt und ehrt den Menschen, solange er ihn nicht zu beurteilen vermag, und die Sehnsucht ist ein Erzeugnis mangelhafter Erkenntnis (46-47) (Res no s ms singular ni ms incmode que la situaci recproca de persones que noms es coneixen de vista, per que cada dia, gaireb cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences duna distanciaci indiferent per culpa de les convencions socials. Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara ms, una mena destimaci impacient. Perqu lhome estima i respecta el seu semblant fins a tant que no pot jutjar-lo, i el desig s el resultat duna coneixena imperfecta 93).

18

ressons de L'Ertic de Plutarc, constatables de bell nou en la confrontaci de dos textos agermanats espiritualment:

So wusste und wollte denn der Verwirrte nichts anderes mehr, als den Gegenstand, der ihn entzndete, ohne Unterlass zu verfolgen, von ihm zu trumen, wenn er abwesend war, und nach der Weise der Liebenden seinem blossen Schattenbild zrtliche Worte zu geben. Einsamkeit, Fremde und das Glck eines spten und tiefen Rausches ermutigten und berredeten ihn, sich auch das Befremdlichste ohne Scheu und Errten durchgehen zu lassen, wie es denn vorgekommen war, dass er, sptabends von Venedig heimkehrend, im ersten Stock des Hotels an des Schnen Zimmertr haltgemacht, seine Stirn im vlliger Trunkenheit an die Angelder Tr gelehnt und sich lange von dort nicht zu trennen vermocht hatte, auf die Gefahr, in einer so wahnsinnigen Lage ertappt und betroffen zu werden (51-2). Aix, doncs, Aschenbach, tot trasbalsat prou se nadonava-, no tenia altra voluntat ni altre pensament que perseguir sense treva lobjecte que el seu cor delejava, somiar-lo quan no el tenia a la vora i parlar dolament si ms no a la seva ombra, a la manera dels enamorats. La solitud, lexotisme i la felicitat dun enardiment tard i profund lesperonaven i el persuadiren a permetres les coses ms extravagants sense recel ni vergonya, com havia succet aquell mateix dia, en tornar de Vencia cap al tard, quan shavia aturat al primer pis de lhotel, davant la cambra den Tadzio. Havia recolzat el front en el marc de la porta com un embriac i no havia pogut separar-se daquell lloc durant molta estona amb perill que el sorprenguessin en un estat tan deplorable (101). La follia que ros provoca, quan de deb ha fet efecte en el cor de l'home i el consumeix, no hi ha cap obra d'art, ni cap encanteri mgic, ni cap fugida vers un altre lloc que pugui reeixir a minvar-la. Al contrari, si l'amant t vora seu el jovenet, l'estima; si es absent, sospira perqu torni, esmera el dia seguint-li les passes i la nit fent gurdia davant de la seva porta... i tot aix no com les fantasies potiques que, per ra de la fora amb qu s'imposen, alg anomen somnis de gent desperta. En efecte, el cas dels amants s fora mes greu, per tal com parlen amb l'estimat, l'abracen i li fan retrets com si realment fos all ( , , . , , ,,)32.

No crec pas exagerar si mantinc que a Thomas Mann noms li calia escollir el marc ms adient per a una histria d'amor que havia estat creada ja segles enrere. Von Aschenbach tem en alguns moments les crtiques ferotges que la societat li dedicaria si tingus coneixement del seu episodi veneci. I, per fer-hi front, teoritza sobre les exigncies d'un art incomprs per la burgesia, alhora que apella al testimoni de l'Antiguitat:

Auch er hatte gedient, auch er war Soldat und Kriegsmann gewesen, gleich manchen von ihnen, -denn die Kunst war ein Krieg, ein aufreibender Kampf, fr welchen man heute nicht lange taugte. Ein Leben der Selbstbenwindung und des Trotzdem, ein herbes, standhaftes und enthaltsames Leben, das er zum Sinnbild fr einen zarten und

32 759 B-C.

19

zeitgemssen Heroismus gestaltet hatte- wohl durfte er es mnnlich, durfte es tapfer nennen, und es wollte ihm scheinen, als sei der Eros, der sich seiner bemeistert, einem solchen Leben auf irgendeine Weise besonders gemss und geneigt. Hatte er nicht bei den tapfersten Vlkern vorzglich in Ansehen gestanden, ja, hiess es nicht, dass er durch Tapferkeit in ihren Stdten geblt habe? Zahlreiche Kriegshelden der Vorzeit hatten willig sein Joch getragen, denn gar keine Emiedrigung galt, die der Gott verhngte, und Taten, die als Merkmale der Feigheit wren gescholten worden, wenn sie um anderer Zwecke willen geschehen wren: Fussflle, Schwre, instndige Bitten und sklavisches Wesen, solche gereichten dem Liebenden nicht zur Schande, sondern er erntete vielmehr noch Lob dafr (52). Tamb ell havia servit la ptria, tamb havia estat soldat i combatent, com molts dells, puix que lart era una guerra, una lluita extenuant, a la qual, en els nostres dies pocs eren capaos de sostenir-se gaire temps. Una vida de violncia envers si mateix i dobstinaci, una vida aspra, perseverant i austera, que ell havia plasmat en les seves obres com un smbol de lheroisme exquisit i fet a mesura de lpoca. B podria qualificar-la de baronvola i dintrpida, aquesta vida: dhuc li semblava que Eros, el du que shavia ensenyorit dell, era en certa mesura propici, partidari duna vida semblant. Per ventura Eros no havia gaudit dun prestigi preferent entre els pobles ms braus? No es deia que va reeixir en les seves ciutats grcies a la intrepidesa? Nombrosos herois de lantigor havien portat de bon grat el seu jou, perqu no entenien que fos un rebaixament acceptar el que el dus els destinava, i fets que haurien estat criticats com a mostres de covardia si shaguessin esdevingut per altres motius posar-se de genolls, fer juraments, suplicar encaridament i lliurar-se com a un esclau-, no solament no avergonyien lenamorat, sin que dhuc li valien lloances (102).

I, com era previsible, L'Ertic diu quelcom d'igual:

Finalment dir tamb que els ms belicosos no sn noms els pobles que ms veneren ros: beocis, lacedemonis i cretencs, sin tamb alguns herois de lAntiguitat: Meleagre, Aquilles ... ( , ,,...) 33.

Essent sobretot un combatent, der Gedanke an Heimkehr, an Besonnenheit, Nchtemheit, Mhsal und Meisterschaft widerte ihn in solchem Masse... (la idea de tornar a casa, a la prudncia, a la sobrietat, a lesfor i a la mestria li repugnava (115. (61). A Thomas Mann, doncs, noms li queda ja un ltim recurs: envoltar l'enamorat d'una atmosfera dionisaca que expliqui la dimensi real del seu pas endavant vers Thnatos34. No s pas l'hora d'Apollo, que havia estat tan idoni per simbolitzar l'harmonia escultural que Von Aschenbach endevinava en la Natura illuminada per la presncia de Tadzio. Aleshores, quan cada mat baixava a la platja cercant la ms sublim de les contemplacions i l'Aurora s'anava afermant a poc a poc:

33 761C-D. Ara b, tot i la impossibilitat de recollir altres passatges per ra de la seva extensi, caldria tenir ben present el que es diu a 760 E-762 respecte de diversos herois i pobles, a 759-760 E, en el mateix sentit, o a 753 E, en relaci a la histria de Semramis i Ninus el Gran. 34 Respecte del component dionisac de La mort a Vencia, vegeu p. e. A.M. Gonzlez Toba; M. E. Mangariello. Proyeccin de Las Bacantes de Euripides en La muerte en Venecia de Thomas Mann. Separata de Letras, Revista de la Facultad de Filosofia y Letras de la Pontificia Universidad Catlica Argentina Santa Mara de los Buenos Aires, Diciembre 1984 - Abril 1985, n XI-XII.

20

Der Glanz ward zum Brande, lautlos, mit gttlicher bergewalt wlzten sich Glut und Brunst und lodernde Flammen herauf, und mit raffenden Hufen stiegen des Bruders heilige Renner ber den Erdkreis empor. Angestrahlt von der Pracht des Gottes sass der Einsam-Wache, er schloss die Augen und liess von der Glorie seine Lider kssen (46). La claror esdevenia incendi; en silenci, amb puixana divina, el flamareig envaa el cel, i els corses sagrats de Febus Apollo comenaven llur cursa per lunivers. El guaita solitari seia illuminat per lesplendidesa del du; clogu els ulls i deix que la glria li bess les parpelles (92).

No, no s el moment d'Apollo, sin de Dions, l'nic capa de procurar-li amb el seu llegat la vivncia de l'afirmaci recproca de la vida i de la mort. E. Heller ho ha explicat molt b:

He, the classical writer of his age and country, who has rejected the abyss and entered into a covenant with Apollo, determined as he is to let his art do service in the humanisation of man, unwittingly goes out in search of Dionysus and dies in his embrace. As the messenger of Death will come back, so the vision of the fertile chaos will recur and each time death will be in an ever closer alliance irresistibly strong in its attack upon the disciplined forms of human spirit. But as the disciplined forms of art require for their being the most intimate association with the dark ground of creativity, Death in Venice is Thomas Manns first tragic allegory of art35.

I aix, a l'empara de L'Origen de la Tragdia de F. Nietzsche la influncia del qual ha estat admesa sempre36- enmig d'un somni, t horribles visions. Per a Von Aschenbach, tanmateix, el pitjor no s no poder distanciar-se del que veu, sin que:

Sie waren er selbst, als sie reissend und mordend sich auf die Tiere hinwarfen und dampfende Fetzen verschlangen, als auf zerwhltem Moosgrund grenzenlose Vermischung begann, dem Gotte zum Opfer. Und seine Seele kostete Unzucht und Raserei des Unterganges (62). Aquells que veia en el somni eren ell mateix: quan es llenaven sobre els animals esquinant-los la carn i engolint pelleringues de carn tufejant, era ell qui ho feia; quan comen la barreja de cossos amuntegats sense fre ni mesura sobre lherbei esponjs, en sacrifici al du, ell tamb hi era. I la seva nima tast la luxria i la frenesia de la caiguda abissal i destructora (118).

La mort senyoreja ja von Aschenbach fins a endur-se'l definitivament mentre contempla, com d'habitud, el seu du vora el mar. Moments abans, Thomas Mann presentava l'heroi meditant sobre el seu dest -de nou com si Scrates s'adrecs a Fedre. Que siguin, doncs, les seves paraules les que cloguin una tesi personal i intransferible:

Die Meisterhaltung unseres Stiles ist Lge und Narrentum, unser Ruhm und Ehrenstand eine Posse, das Vertrauen der Menge zu uns hchst lcherlich, Volks- und Jugenderziehung durch die Kunst ein gewagtes, zu verbietendes Unternehmen. Denn wie

35 Op. cit., p. 105. 36 Tota la bibliografia citada fins ara -tocant a Thomas Mann, s clar- se'n fa ress en algun moment. Aix no obstant, vegeu, per exemple: Th. Mann. Relato de mi vida. Madrid: Alianza Ed., 1980, pp. 23-26. Th. Mann, El artista y la sociedad (citat abans), tercera part Prlogo a una conmemoracin musical de Nietzsche, pp. 148-52. E. Trias. Conocer Thomas Mann y su obra. Barcelona : Ed. Dopesa, 1978, pp. 20-8, 84-7.

21

sollte wohl der zum Erzieher taugen, dem eine unverbesserliche und natrliche Richtung zum Abgrunde eingeboren ist? Wir mchten ihn wohl verleugnen und Wrde gewinnen, aber wie wir uns wenden mgen, er zieht uns an. So sagen wir etwa der auflsenden Erkenntnis ab, denn die Erkenntnis, Phaidros, hat keine Wrde und Strenge; sie ist wissend, verstehend, verzeihend, ohne Haltung und Form; sie hat Sympathie mit dem Abgrund, sie ist der Abgrund. Diese also verwerfen wir mit Entschlossenheit, und fortan gilt unser Trachten einzig der Schnheit, das will sagen der Einfachheit, Grsse und neuen Strenge, der zweiten Unbefangenheit und der Form. Aber Form und Unbefangenheit, Phaidros, fhren zum Rausch und zur Begierde, fhrenden Edlen vielleicht zu grauenhaftem Gefhlsfrevel, den seine eigene schne Strenge als infam verwift, fhren zum Abgrund, zum Abgrund auch Sie. Uns Dichter, sage ich, fhren Sie dahin, denn wir vermgen nicht, uns aufzuschwingen, wir vermgen nur auszuschweifen. Und nun gehe ich, Phaidros, bieibe du hier; und erst wenn du mich nicht mehr siehst, so gehe auch du (66). La mestria del nostre estil s falrnia i follia leducaci del poble i del jovent a travs de lart, una empresa perillosa que cal prohibir. Perqu, com pot servir per a ensenyar aquell que ha nascut amb una tendncia incorregible i natural a labisme? per ms que ens hi girem desquena, labisme ens atreu. I aix renunciem, per exemple, al coneixement corrosiu, perqu el coneixement, Fedre, no t dignitat ni rigor; s savi, comprensiu, condonador; manca de fermesa i de forma; t simpatia per labisme, ell s labisme. Per aix nosaltres el rebutgem amb decisi i dara endavant la nostra sola aspiraci ser la bellesa, s a dir, la simplicitat, la grandesa i la nova rigidesa, la nova llibertat desperit, la nova forma. Per forma i llibertat, Fedre, porten a lembriaguesa i a la cobejana: menen potser lesperit noble vers el cim esgarrifs del sentiment porten a labisme i jo dic: a nosaltres, escriptors, ens hi porten perqu no poden enlairar-nos, perqu noms poden esgarriar-nos. I ara men vaig, Fedre, tu resta, i no ten vagis fins que ja ni em vegis (123-4).

Fins aqu l'anlisi acurada d'un text en cerca de la font primordial que el nodreix i afaiona. Nogensmenys, aquest treball restaria incomplet si defugs trobar la resposta a dos interrogants tan inevitables com evidents: 1) Per qu Thomas Mannn sembla recolzar ms sobre L'Ertic de Plutarc que sobre dilegs platnics tan coneguts i significatius com el Simposi i el Fedre ?, i 2) Per qu Thomas Mann no noms no dna en cap moment la menor indicaci daquesta dependncia, sin que fins i tot podria fer la impressi que l'amaga emparant-se en la presentaci comprensible al llarg de la novella de petits dilegs entre Scrates i Fedre, els quals, bviament, ens menen de manera inequvoca vers Plat? No cal dir que qualsevol pronunciament en aquest respecte implicar un cert grau de gosadia, per hi ha un bon nombre de raons que al meu entendre permeten d'aventurar-se sense crrer riscos excessius. En efecte, en abordar el primer punt, jo exhortaria tothom a no oblidar all ms evident, o s, La Mort a Vencia narra, per damunt de tot, una histria d'amor i de mort amb caiguda conscient en l'abisme, amb acceptaci igualment conscient de la passi, amb assumpci plena d'un dest trgic i, en darrer terme, entenent l'art com un perill ineludible que garanteix el triomf sobre qualsevol tipus d'esclerosi existencial. Doncs b, L'Ertic de Plutarc era el dileg idoni a partir del qual poder construir un relat d'aquesta mena. Fent abstracci de la voluntat amb qu l'escriptor-filsof el cre -qesti aquesta que preferiria de tractar ms endavant-, Thomas Mann hi descobr tot el necessari. En primer lloc, si es tractava de fer un cant a la Bellesa eterna i pura, aliena a l'esfor de l'home, espontnia i desobedient a qualsevol dictat o pretensi humana, L'Ertic era gaireb perfecte. El seu tarann platnic assegurava tota mena de referncies a la forma i al model, a l'artista com a reproductor o imitador privilegiat d'un paradigma excels i div, i fins i tot assegurava -per descomptat- un reguitzell de crides a la

22

memria del parads perdut i a l'enlairament de les nimes -sense oblidar que totes elles apareixen exposades en la forma inconfusiblement sistemtica i cientfica prpia d'un dileg del segle II d. C. Ara b, L'Ertic li oferia molt ms que el llegat platnic adient per a delinear una de les fases del viatge singular de Gustav von Aschenbach. L'Ertic li oferia, sobretot, personatges abrandats i a vessar de passi tant en les files dels defensors de la pederstia com en les dels apologetes del matrimoni. I, per acabar, L'Ertic, essent com s ja un dileg hereu de la tradici aristotlica i de la diatriba cinicoestoica, s a dir, erudit i didctic, comptava amb un recull de notcies sobre ros realment inestimable. Val a dir que Plutarc, en inclinar-se per la pau matrimonial, dna a entendre que l'ros que ell saluda t ms a veure amb llars tranquilles i acollidores que amb histries apassionades de final dissortat. Aix no obstant, el creador de les Vides Paralleles, interessat sempre per la persona exemplar capa d'esdevenir paradigma de noblesa i lluita contra els vaivens de la vida, sembla no poder resistir-se a l'encant dels humans que assumeixen la caiguda heroica en l'abisme. En aquest sentit, les histries de la glata Camma, occint per amor l'assass del seu esps i occint-se alhora ella mateixa per tal de dur a terme l'ajusticiament37, o la histria no menys encisadora d'Empone, vctima de la crueltat de l'emperador Vespasi, per fidel al seu esps fins a la mort compartint orgullosa el seu trgic dest, son d'all ms captivador38. Per no ens deixssim pas enganyar; a Thomas Mann, ultra aix, de ben segur que l'interessaren molt i molt certes reflexions presents en L'Ertic sobre l'amor entusiasme, l'amor passi, l'amor extraviament, l'amor follia, sempre abocat -no cal dir-ho- a finals veritablement trgics, etc. Heus-les aqu:

A) Segons Plat, hi ha una follia indmita, cruel i malsana que es transmet del cos a lnima, la causa de la qual sn humors malignes o b el pas d'una exhalaci nociva. N'hi ha una altra, en canvi, suscitada per la mateixa divinitat i que no t cap mena d'origen intern; ben a l'inrevs, es tracta d'una exhalaci vinguda de l'exterior, d'una prdua de la ra i de l'enteniment dita entusiasme, la font i el capteniment de la qual depenen d'un poder superior39.

B) I resta encara, Dafneu, un altre tipus d'extraviament i d'alienaci de lnima humana, igualment poders i violent (i. e. ros) el ms exaltat i ardent dels entusiasmes, generador en nosaltres del sentiment d'amistat envers joves virtuosos i dones honestes40.

C) La follia que ros provoca, quan de deb ha fet efecte en el cor de l'home i el consumeix, no hi ha cap obra dart, ni cap encanteri mgic, ni cap fugida vers un altre lloc que pugui reeixir a minvar-la. Al contrari, si l'amant t vora seu el jovenet, l'estima. si s absent sospira perqu torni; esmera el dia seguint-li les passes i la nit fent gurdia davant la seva porta41.

D) Tot aix (i. e. l'enamorament) lempeny (i. e. lenamorat) a recrrer en un instant un llarg cam, o, com diuen els cnics, ateny la virtut per una drecera, recta i curta alhora ja que lnima es veu transportada immediatament a l'amistat i a la virtut, com si, ajudat per un du, navegus sobre una ona de passi42.

E) (Tot parlant d'Ismenodora, vdua enamorada del jovenet Bac): Per Zeus que l'estima i es mor per ell!, diran tal vegada; qui li impedeix, nogensmenys, d'arribar-se a casa

37 768 B-E. 38 770 D-771 D. 39 758 D-E. 40 759. 41 759 B-C. 42 759D

23

seva enmig de cants i danses; qui li prohibeix de plorar davant de la seva porta, de guarnir amb garlandes el seu retrat o de plantar cara als rivals? Perqu sn aquests els actes que ros inspira. Que renunci, per tant, a l'orgull i l'altivesa i que adopti una actitud prpia de la seva passi43.

F) I, per acabar, la prova que Plutarc no s ali al sentit de l'humor: Flautistes smies, ballarines, Aristnica, Enant amb el tambor i Agatoclea aconseguiren de tenir als seus peus corones de reis. La sria Semramis, per la seva part, fou serventa i concubina d'un esclau reial nascut a palau. Un cert dia, Ninus et Gran hi par esment, se n'enamor i fou tal el poder que ella obtingu i tal la familiaritat amb qu arrib a tractar-lo, que li deman que li deixs despatxar els assumptes d'estat, encara que noms fos per un dia, asseguda al tron i cenyint la corona. Ninus acced al seu desig i exhort tothom a servir-la i obeir-la com si es tracts d'ell mateix. De primer, les seves ordres foren mesurades, puix que volia posar a prova la gurdia. Per quan vei que mai no li deien que no i que no dubtaven a complir-les, resolgu primer que fessin presoner el rei, desprs que l'encadenessin i, finalment, que l'executessin. Aix es fu i Semramis regn a lsia amb encert durant molts anys44.

Tot plegat i a despit de semblar dogmtic, jo diria que per a l'escriptor alemany LErtic de Plutarc es convert no noms en la font d'inspiraci sin en el compendi privilegiat de visions diferents d'ros, d'exemples, d'anlisis construdes amb rigor, etc. Quins inconvenients podien presentar, per contra, El Simposi i El Fedre de Plat? No hi ha dubte que la teoria platnica dros recolza sobre aquests dos pilars de la literatura i de la filosofia occidentals, que Plutarc s'hi inspir i que Thomas Mann coneixia perfectament els deutes que L'Ertic t contrets amb les reflexions del filsof atens. Jo mateix he assenyalat abans les parts de La Mort a Vencia que reprodueixen -de manera fora literal- pargrafs de la palindia del Fedre on es descriu l'esgarrifana ardent que s'apodera de l'home sensible davant qualsevulla smbol de la Bellesa eterna. I, tanmateix, sn episodis molts puntuals, mentre que la resta de la novella palesa un cop i un altre una inspiraci de paternitat plutarquea. Per qu? De primer i tractant-se de dilegs platnics, hom constata que, com d'habitud, el gran mestre atens, Scrates, proposa capteniments assenyats i decorosos. Tant s que es pari esment en un dileg o en l'altre; el discurs de Scrates es repeteix: a poc a poc els humans han de saber prescindir de la bellesa concreta dels cossos concrets per albirar finalment el tronc com i etern de la Bellesa-B, essncia -el terme s massa aristotlic, ja ho s- de totes les belleses. Tot i ser presoners de la matria, presoners dels seus propis cossos, els humans han d'enlairar-se ms i ms vers el cim. I, si se'm permet ser cru i parlar sense embuts, el Scrates del final del Simposi no necessita fregar el seu cos amb el del bell Alcibades ni que aquest darrer sofereixi voluntriament. No, no necessita cap cos, sin la ment atenta dels qui vulguin aprendre les regles d'una cincia nica i indispensable: la Virtut. El Scrates madur, si de cas, s un enamorat o amant de la Bellesa-B, per no l'amant dels seus deixebles. Ell s un mestre conductor d'nimes-intelligncies, per no un sser apassionat a l'encal d'un cos conductor, d'un cos mirall. El Scrates madur, en suma, s'assembla molt al Gustav von Aschenbach de l'inici de la novella. Prudent, sobri, temperat, amb domini de si mateix, voluntaris i fins i tot superb, no t res a oferir als febles d'esperit; ans al contrari, exigent amb tots i amb si mateix, no pot emmotllar-se a temperaments insegurs. Aquest Scrates s ja en un cert sentit un xic "burgs" -perdoneu l'anacronisme-, massa ferm en les seves conviccions i, per damunt de tot, incapa d'esquinar-se. En L'Ertic, en canvi, el discurs platnic sobre la bellesa fsica

43 753 B. 44 753 D-E.

24

"conductora" i la Bellesa-B que es troba al final de l'ascensi no suposa cap impediment per a parlar de passions. Hi trobem follies incontrolades i incontrolables, morts trgiques que semblen complir un dest prefixat. L'Ertic era, doncs, una font d'inspiraci, quasi un manual, idoni. I, quant al segon interrogant, o s, per qu Thomas Mann no dna cap pista sobre la dependncia plutarquea de La Mort a Vencia o potser fins i tot lamaga -admetent, s clar, que el creador pot no voler desvelar tots els secrets de la seva obra per raons bvies-, jo em limitaria a assenyalar que La Mort a Vencia contradiu de fet l'esperit de L'Ertic. Com s ben sabut, el filsof de Queronea escriv aquest dileg amb una intenci molt concreta: comparar l'amor pederstic i el matrimonial tot arribant a la conclusi que, malgrat els nobles exemples d'amor mascul que es poden adduir, res no garanteix una pau espiritual equiparable a la que els esposos, marit i muller, assoleixen en el marc dol i amable de la llar. Ultra aix, tanmateix, calia reivindicar per a la dona els atributs que els mascles s'havien atorgat en exclusiva durant segles: noblesa, coratge, seny i un llarg etctera. Mancada d'aquests trets diferencials, la dona quedava reduda a la categoria d'sser sensual, forassenyat i incapa de desvetllar sentiments tan nobles com l'amor (ros) i l'amistat (phila). Doncs b, quan ha arribat el seu moment, no m'he estat de dir que el Gustav von Aschenbach que Thomas Mann afaiona sembla assumir l'anomenat vessant femen i sensual del gnere hum per satisfer les exigncies d'un temperament artstic que no defuig el risc. En aquest sentit, l'actitud d'aquest nou heroi trgic podria ser interpretada com a redemptora del sexe femen i capgiradora d'un menyspreu de segles, si no fos per algun dubte raonable que el text de la novella tamb introdueix. Naturalment, no m'endinsar ara en elucubracions d'aquesta mena, per el cert s que tant l'aparici d'en Tadzio com la consegent adoraci per part de Von Aschenbach contradiuen totalment la tesi central de L'Ertic:

Les causes que hom considera generadores dros no son pas exclusives d'un sexe o de l'altre, ans els sn comunes. Car, quant a les imatges que penetren els cossos dels enamorats... que potser noms poden tenir com origen els nens, per no les dones? I, alhora, aquests bells i sagrats records que hom diu que els menen vers aquella Bellesa divina, vertadera i olmpica, i grcies als quals l'home pren ales, qu impedeix que provinguin de nens i d'adolescents, per tamb de verges i de dones... ? (, ,. ... , , , ,...;) 45.

La pregunta fra, doncs, per qu no la bellesa femenina com a esper creatiu en La Mort a Vencia? Per qu no la dona com origen d'un esquinament total i regenerador en un home massa segur, massa consolidat? Certament, no es pot adduir que es tracta d'un tpos literari que no es considera convenient d'abandonar, entre d'altres raons perqu all que Plutarc mant amb rotunditat s que aquest tpos secular es basa en la falsedat i fins i tot constitueix un insult -em permeto puntualitzar, d'altra banda, que Plutarc noms accepta els nobles exemples d'amor mascul per emfasitzar, des de la condescendncia, la superioritat de l'amor matrimonial. Potser s arribat el moment, en conseqncia, d'acudir als Diaris i de cercar la confessi. Heus aqu, per exemple, un pargraf corresponent a les notes del divendres 20-XII-1918:

45 766 E; vegeu tamb 769 B, C i D.

25

Mich beschftigte ein eleganter junger mann mit anmutig-thrichtem knaben gesicht, blond, feiner deutscher Typus, eher zart, etwa an Requad erinnernd, dessen Anblick mir ohne Frage einen Eindruck gemacht hat, von der Art, wie ich ihn seit langem nicht festzustellen hatte... 46. Em crid poderosament latenci, fins al punt de sumir-me en ladmiraci, un jove elegant, amb un rostre de jovenet, gracis i picardis, ros i daquest fi tipus alemany ms aviat delicat... el fet de contemplar-lo em caus, sens dubte, una forta impressi, de lndole que no havia comprovat en mi des de feia molt de temps.

Per, s clar, aix ens duria forosament a una qesti molt ms mplia que exigeix un tractament monogrfic. Em refereixo, com s evident, a la concepci que Thomas Mann tenia de l'homosexualitat o del que hom podria anomenar esteticisme ertic. No mhi detindr, per tant, per raons bvies. Per contra i degut a la naturalesa dels arguments de L'Ertic que de manera tan fidel segueix en alguns moments, si que em permetr de destacar que Thomas Mann no sap o no vol prescindir de certs tpics misgins tan antics com clssics. N'hi hauria prou de parar esment en el comentari que l'escriptor dedica a les germanes d'en Tadzio:

Was ferner auffiel, war ein offenbar grundstzlicher Kontrast zwischen den erzieherischen Gesichtspunkten, nach denen die Geshwister gekleidet und allgemein gehalten schienen. Die Herrichtung der drei Mdchen, von denen die lteste fr erwachsen gelten konnte, war bis zum Enstellenden herb und keusch. Eine gieichmpssig klsterliche Tracht, schieferfarben, halblang nchtern und gewollt unkleidsam von Schnitt, mit weissen Fallkrgen als einziger Aufhellung, unterdrckte und verhinderte jede Geflligkeit der Gestalt. Das glatt und test an den Kopf geklebte Haar liess die Gesichter nonnenhaft leer und nichtssagend erscheinen. Gewiss, es war eine Mutter, die hier waltete, und sie dachte nicht einmal daran, auch auf den Knaben die pdagogische Strenge anzuwenden, die ihr den Mdchen gegenber geboten schien. Weichheit und Zrtlichkeit bestimmten ersichtlich seineExistenz. Man hatte sich gehtet, die Schere an sein schnes Haar zu legen wie beim Dornauszieher lockte es sicti in die Stirn, ber die Ohren und tiefer noch in den Nacken (26). El que ms li cridava latenci era el contrast, evidentment fundat en principis pedaggics, entre els diferents criteris en qu semblaven inspirar-se la manera de vestir i el capteniment dels germans. Labillament de les tres noies, la ms gran de les quals era ja tota una dona, era auster i pdic fins a la lletgesa. Un vestit de to pisarrs, bastant llarg, sobri i mal cossat a gratcient, amb coll posts de color blanc com a nica nota alegre, abolia o destorbava tot moviment airs del cos. El cabell llis i fermament encastat al cap, donava a les cares una aparena de monja, buida i inexpressiva. De segur que era la mare qui feia i desfeia en aquells afers, i mai no se li havia acudit daplicar al miny la severitat que li semblava indispensable per a les noies. Era fcil de veure que lexistncia de ladolescent estava marcada per la blanor i la tendresa. Hom shauria guardat prou daplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de linfant de lespina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell (62).

I aix no s tot, car, en delinear la persona de Gustav von Aschenbach, Thomas Mann ho fa atorgant-li trets fora significatius i en opini meva molt simptomtics:

46 Diarios. Barcelona: Plaza y Jans, 1986, p. 56. Traduccin de Pedro Glvez. (Thomas Mann, Tagebcher 1918-21. Frankfurt am Mein: Fischer, 1981, p. 111).

26

Nach einigen Jahren der Unruhe, einigen Versuchsaufenthalten da und dort whlte er frhzeitig Mnchen zum dauernden Wohnsitz und lebte dort in brgertichem Ehrenstande, wie er dem Geiste in besonderen Einzelfllen zuteil wird. Die Ehe, die er in noch jugendlichem Alter mit einem Mdchen aus gelehrter Familie eingegangen, wurde nach kurzer Glcksfrist durch den Tot getrennt. Eine Tochter, schon Gattin, war ihm geblieben. Einen Sohn hatte er nie besessen (16). Al cap duns anys de vida inquieta i dhaver assajat breus sojorns aqu i all, fix definitivament la seva residncia a Munic, amb prou temps per a portar-hi una vida honorable i burgesa, com poques vegades escau en sort a un intellectual. El matrimoni que havia contret de molt jove amb una noia de famlia lletrada fou truncat per la mort de la muller desprs dun breu lapse de felicitat. Lin quedava una filla, ja casada. No havia tingut cap fill bar (47).

s a dir, morta la muller i casada la filla, podria donar la impressi que hom ha volgut un sser gaireb pur de dona i apte per experimentar sense entrebancs l'encs embriac de la Bellesa. Per, probablement, hi ha encara quelcom de ms definitiu. Pgines enrere viem com Von Aschenbach somniava en Scrates expressant a Fedre el pensament ms subtil: Qui estima es ms div que l'estimat, puix que en aquell habita el du, que en l'altre no. Naturalment, Plutarc va comprendre que calia capgirar o, millor dit, emmotllar aquesta subtil reflexi -present, recordem-ho, al Simposi de Plat- als dictats de la seva tesi sobre el matrimoni. I aix, desprs de nombroses allusions als avantatges de l'amor matrimonial respecte de l'amor pederstic, Plutarc substitueix la sentncia anterior per una altra de ms adient: Per tant, estimar en el matrimoni es un b major que sser estimat47. Doncs b, tenint en compte que Thomas Mann oblida la correcci i adopta de bell nou l'original, podria haver decidit de no donar massa pistes sobre els lligams entre L'Ertic i La Mort a Vencia a fi d'evitar possibles retrets. I, per acabar aquest meu treball, voldria bandejar un perill evident, s a saber, el de semblar -arran dels darrers comentaris- que la valoraci que faig de La Mort a Vencia es ms negativa que no pas positiva. En absolut. All que no creia correcte era deixar sense resposta interrogants que, vulgues no vulgues, era lgic i fins i tot fors de plantejar-se. Aix no obstant, fra injust de no destacar els mrits d'una obra literria en opini meva notable. Amb independncia dels silencis de Thomas Mann, caldria remarcar sobretot l'eficcia en la construcci d'una histria trgica carregada de significat. Per a Von Aschenbach o per al mateix Thomas Mann la vida ancorada en conviccions i esclerosis mltiples mena l'home vers la buidor ms absoluta. El remei noms pot ser un dest o missi personal assumit amb coratge i decisi. Per a ell, l'existncia s un procs creatiu ininterromput on no hi ha lloc per a veritats sense contrast. L'artista -o l'home artista que tothom hauria d'esdevenir- s'adona, descobreix tard o d'hora que el treball i l'esfor fonamentat en creences inamovibles r