17

LA CATEDRAL

La catedral:notes històriques a les concrecions d’un concepteMarc Sureda i Jubany

Què deu ser una catedral? El que aparentment moltsdefinirien com una església gran i preferentment gòti-ca és en realitat un terme que ha tingut diverses con-crecions al llarg de la història i que, a partir d’una defi-nició única en sentit estricte, pot designar realitats proudiferents. Sense pretensió d’aprofundir en tots els aspec-tes que poden sorgir a l’entorn d’aquest plantejament,tindrem com a objectiu partir de la definició generalper veure com aquesta s’ha anat encarnant en diver-ses circumstàncies.

El concepte original i les seves derivacions

Una catedral és l’església que és seu principal del bis-be resident d’una diòcesi, de tal manera que a cadadiòcesi n’hi correspon una. El nom deriva del setial desd’on el bisbe instrueix en la fe el poble fidel, en greccathedra; encara que hi ha nombrosos exemples decàtedres mòbils i que el seu ús perdurà molt, ben aviataquests mobles esdevingueren també fixos en deter-minades esglésies, com ara algunes basíliques romanesa partir del segle IV. Per causa d’aquest objecte, l’esglé-sia on habitualment celebra el bisbe d’una diòcesi ésanomenada església catedral, ecclesia cathedralis, un ter-me que apareix al segle X però que es popularitzasobretot a partir del segle XIII. La catedral, doncs, és unlloc de culte com tota església cristiana, però a més,essent com és l’episcopat el grau suprem del sacerdo-ci i el bisbe, el cap i el pastor d’una església particular,les celebracions litúrgiques a la catedral constitueixenla màxima i més plena expressió del culte diocesà (iaixí ho defineixen els documents oficials de l’Esglésiacatòlica, com ara la constitució Sacrosanctum Concilium

sobre la litúrgia en el seu número 41, un documentgenerat l’any 1963 en el marc del Concili Vaticà II).

Tanmateix, que a cada diòcesi li correspongui unacatedral no vol pas dir que a cada bisbat hi hagi d’ha-ver sempre i per força un sol edifici amb aquesta dig-nitat. Existeixen les anomenades «cocatedrals» o esglé-sies que comparteixen la dignitat catedralícia. Aquestamultiplicitat sol explicar-se per raons històriques. Potdonar-se que la seu d’una diòcesi hagi canviat de nucliurbà per causes demogràfiques, bèl·liques, adminis-tratives, etc. i que en el nou emplaçament una sego-na església sigui elevada a catedral, o fins i tot construï-da de bell nou amb aquest objectiu. Un trasllat de seud’aquesta mena fóra el cas de la diòcesi de Segorb-Castelló, designada precisament amb aquest nom doble.També pot succeir que per raons diverses dues o mésdiòcesis hagin quedat foses en una de sola, amb la qualcosa en aquesta diòcesi hi haurà dues o més catedrals.És el cas de la diòcesi d’Albarrasí-Terol. I, finalment, potser que s’anomeni catedral, encara que ja no ho sigui,una església que ho hagués estat en algun moment,com seria el cas de diverses esglésies d’Itàlia (a tantespoblacions, antigues seus de bisbats minúsculs, no ésrar de trobar que la parroquial conserva el títol d’an-tico duomo) o tantes altres de França que deixaren deser-ho a causa de les reorganitzacions diocesanes escai-gudes sobretot entre 1790 i 1820 i que encara avuireben aquest nom.

Davallant un altre graó en la generalització d’aquestconcepte, popularment s’anomena també catedral totaesglésia de certa envergadura, preferentment gòticao goticitzant, sobretot quan domina el paisatge urbàd’una determinada població; a Barcelona, per exem-ple, no és infreqüent sentir parlar de les catedrals deSanta Maria del Mar o de la Sagrada Família, quan cap

18

MOT SO RAZO

de les dues no ha estat mai seu episcopal. Perquè mésenllà del seu concepte més estricte, la catedral és unfenomen d’abast universal i, especialment per bé queno de manera única, europeu: no es pot negar queaquestes siluetes punxegudes i imponents formen partde la imatge de moltes ciutats europees i, tant elles comallò que les envoltava, constitueixen una especificitat del’urbanisme del vell continent. La catedral se’ns revelallavors com un monument de valor altament simbòlic,que participa més o menys en la definició de la identi-tat de cada lloc, fet traslladable a la identitat del cristia-nisme europeu i mundial: el mot s’empra per designartambé doncs, encara que més impròpiament, qualsevolgran església monumental de l’arquitectura cristianamedieval, edifici imponent i complex, amb racons i raco-nets per descobrir, llegendes, fins i tot lectures simbòli-ques (no oblidem una llarga tradició d’interpretació eso-tèrica i alquímica de les catedrals que no ha deixat detenir pes en la formació d’aquest concepte popular).

Per últim, el mot ha passat a tenir una dimensió gai-rebé emocional, relativa a la immensitat; és la porta perla qual hom passa a designar amb el mot «catedral»espais que impressionen per les seves dimensions, laseva rellevància o les seves connotacions comunitàrieso identitàries, com ara una nau industrial, una gran esta-ció, un estadi de futbol, un bosc… o que volen fer-ho, com ara una discoteca. Una ho ha fet recentmenta les comarques gironines, tot adoptant, precisament,motius gòtics i romànics en la seva decoració.

Entre el concepte inicial i estricte (catedral com aprincipal temple diocesà) i el concepte derivat i mésampli (catedral com a gran església monumental del’arquitectura cristiana medieval, preferentment gòti-ca o, més enllà, lloc de grans dimensions que pot aple-gar un gran nombre de gent i amb certes connota-cions comunitàries) hi ha hagut un llarg camí que haconduït a aquesta curiosa convivència, no exempta deconfusions. Endinsar-nos, encara que sigui només durantunes pàgines, en la història de les catedrals ens servi-rà per entendre aquesta evolució conceptual i per valo-rar correctament l’abast de l’ús del terme en cada cas.

El naixement de les catedrals

Des del mateix segle I es coneix l’existència de comu-nitats cristianes en ciutats d’arreu de la Mediterrània.El cristianisme és una religió essencialment urbana, que

trigà molt, en termes generals, a introduir-se definitiva-ment en els ambients rurals; la parròquia és, en aquestsentit, un fenomen tardà. La catedral s’ha d’entendredoncs com un fet essencialment urbà indestriable dela primera cristianització: la seva presència reflecteix laconsolidació d’una estructura eclesiàstica que se sobre-posa a l’administració de l’imperi, basada en les civita-tes i fonamentada en els seus nuclis poblacionals. I, efec-tivament, fins als segles finals de l’Antiguitat l’esglésiaepiscopal conservà unes funcions pròpies i exclusiveslligades a aquesta vocació inicial, com ara el baptismei el catecumenat a càrrec del bisbe. En diversos casosi en el moments més alts de la cronologia, doncs, l’es-glésia del bisbe era simplement l’església de la comu-nitat cristiana de l’indret.

Tot i que la figura d’un cap de la comunitat o bis-be és testimoniada amb prou versemblança a partir delsegle II, val a dir que abans de la promoció imperial delcristianisme al segon quart del segle IV les comunitatscristianes no havien pogut desenvolupar una tipologiapròpia de llocs de reunió i celebració litúrgica. Els casosconeguts consisteixen en l’adaptació d’edificis o de sales,en alguns casos semblants als locals que empraven lescomunitats jueves. L’impuls decisiu que l’emperadorConstantí donà a l’Església ocasionà la seva regularitza-ció institucional i administrativa i la manifestació d’a-quest fet a través de la construcció de grans edificis deculte directament promoguts per l’emperador en per-sona; assenyaladament, a Roma, la gran església dedica-da al Salvador i les no menys monumentals de sant Perei sant Pau. S’admet que el model arquitectònic bàsic fouel de la basílica civil o judicial romana, tot i que a Orientno deixa de notar-se una preferència per les plantescentrades (en serà un exemple paradigmàtic la roton-da del Sepulcre de Jerusalem, associada tanmateix a unabasílica) i sobretot les cúpules, que constituiran en aques-ta zona una característica compositiva essencial.

Planta de Sant Joan del Laterà al segle IV.

19

LA CATEDRAL

Cal notar tanmateix que dels tres grans edificisromans només el dedicat al Salvador, conegut més tardcom sant Joan del Laterà, estava destinat al culte dio-cesà, mentre que els altres nasqueren com a memò-ries martirials i per tant lligades a la commemoració deltraspàs heroic dels dos Prínceps dels Apòstols, comhavia de succeir amb els altres martyria de Roma i d’a-rreu. Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, foudoncs en molts aspectes la primera catedral en termesabsoluts. Val la pena destacar que més enllà de l’es-glésia, construïda com les seves dues germanes segonsel model de la basílica clàssica, la catedral de Roma teniatambé una altra dependència per a un ús litúrgic con-cret, el baptisteri: un edifici de planta octogonal i des-connectat físicament de la basílica, i que comptava igual-ment amb una connexió amb el palau Lateranense,residència durant segles dels bisbes de Roma i encaraavui seu del Vicariat de la diòcesi romana.

Aquesta disgregació arquitectònica constitueix, enrealitat, una de les característiques definidores d’aques-tes primeres catedrals, de tal manera que en aquestperíode inicial, més que simplement de «catedral»,fóra més propi parlar de «grup catedral» o «grup epis-copal». Casos com el de Barcelona contribueixen afer-nos veure que el que els bisbes fan alçar és en rea-litat un complex format per un lloc de culte, un bap-tisteri i una residència-edifici administratiu (episcopium),eventualment acompanyats de construccions dedica-des a la beneficència (hospital o xenodochium). I nonomés això, sinó que en diversos indrets (Trèveris,Milà, Ginebra, Lió, Grenoble,Viviers, Brescia) les cate-drals consistiren en una doble església tot sovint uni-da per un tercer edifici, sovint destinat a baptisteri. Les

esglésies d’aquests conjunts rebien títols complemen-taris: a Lió, per exemple, l’edifici principal es col·locàsota l’advocació de sant Joan, el menor sota la de lasanta Creu i el baptisteri sota la de sant Esteve. Altrescombinacions habituals inclouen el títol de santa Mariaper a l’església principal així com sants locals si s’es-cau. La tríada santa Maria – sant Pere – sant Miquelés relativament habitual en diversos grups episcopals,assenyaladament en aquells que, segles més tard, encontextos altmedievals, s’identifiquen a la Catalunyavella. El conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terras-sa, malgrat les diverses modificacions a les que ha estatsotmès, constitueix un bon exemple d’aquest fet, toti que caldria precisar el seu estat en el moment enquè es podria adscriure a l’antiga seu d’Egara. S’ha esti-mat que les raons d’aquesta duplicitat poden obeir al’ús d’una església en temps d’hivern i l’altra a l’estiu,o bé una per a catecúmens i l’altra per a batejats o,millor encara, una per al culte diocesà i l’altra per ala comunitat de clergues que assistia el bisbe o viviaamb ell. Aquest col·lectiu clerical inspirat en la vidaapostòlica, ja conegut pels textos a la Hispània visigo-da i perllongat fins avui a l’Orient bizantí per la carac-terització monàstica del clergat catedralici, serà cab-dal per al posterior desenvolupament de les catedralsa partir d’època carolíngia, quan el coneixerem coma capítol de canonges.

La instal·lació d’aquests conjunts més o menys vas-tos en el context de les ciutats de l’Imperi es va dura terme de maneres molt diverses, segons quins fos-sin els condicionants urbanístics, el moment d’implan-tació i el marge de què disposava l’església local encada cas. Així doncs, tant podem trobar conjunts cate-drals que se situen tan aviat com poden al centre dela ciutat, tot substituint l’antic centre cultural i repre-sentatiu romà (Trieste,Aosta), en general escassos, comd’altres que se situen en espais urbans més allunyatsdel centre, propers a les muralles i en alguns casos rela-tivament marginals (Florència, Barcelona,Tolosa,Autun),així com disposicions, no gaire abundants però no pasinaudites, al defora de les muralles urbanes, en posi-cions suburbanes, relacionables o no amb contextoscementerials (Girona). Cal entendre, en termes gene-rals, que els conjunts catedrals s’instal·laven en l’espaidisponible a la ciutat, depenent de les seves dimen-sions, en un context en què durant alguns segles lesantigues estructures cíviques degueren conservar, enmolts llocs, la seva utilitat pública.

Maqueta de la catedral doble de Trèveris a finals del segle IV.

Bisbe, canonges i catedral en la «renovatio» carolíngia

És obvi que aquesta línia esquemàtica amaga les varia-cions i evolucions que un període de quatre seglesaconsellaria de tenir en compte. Tanmateix, l’arriba-da del segle vuitè, en el qual per diverses raons anemtendint a situar el final de l’Antiguitat en molts aspec-tes, representa també per a la història de les catedralsun punt d’inflexió que no pot ésser preterit, menysencara a la Catalunya vella, on es participà d’aquestprocés des dels moments gairebé inicials de la sevacronologia.

En aquest moment podem donar per perfectamentconsolidada la parroquialització del territori rural de lamajoria de l’Europa romanitzada (per bé que les per-sistències de la religió ancestral hagin de perdurar entants aspectes), així com la difusió dels centres monàs-tics amb els seus propis llocs de culte, de tal maneraque la catedral ja no és l’únic edifici del culte cristià enuna diòcesi. N’és un exemple la potestat parroquialdel bateig, el qual, a més, ja s’administrava a infants. Elpaper que adquireix l’Església en el context de l’impe-ri restaurat, que implica l’aliança estratègica del bisbede Roma amb l’emperador dels Francs, atribueix al bis-be un reforçat paper de funcionari imperial, que depèndel poder civil i rep d’ell importantíssimes concessions,entre les quals cal no oblidar la possessió de vastosterritoris als comtats de la diòcesi. En correspondèn-cia, la catedral ocupa una nova posició de cares enfo-ra, més implicada que mai en l’administració diocesa-na (els canonges auxilien el bisbe en el govern espiritualde la diòcesi, fet reflectit en la dimensió geogràfica delsardiaconats) però també un nou paper de cares endins,que no es pot deslligar de la reforma eclesiàstica ende-gada per Carlemany a cavall dels segles VIII i IX, queinclogué tant aspectes organitzatius com culturals comtambé litúrgics. Val la pena incidir de passada en el fetque la nova litúrgia romanofranca, o romana reforma-da, era un pas més en un procés de mistificació deles celebracions que progressivament les allunyava dela par ticipació comunitària i les convertia en actessagrats en mans de professionals, que el poble fidelcontemplava més que no pas hi participava. No cal dirque aquestes novetats havien de reflectir-se podero-sament en l’arquitectura.

El sínode d’Aquisgrà (816-817) regularitzà els esta-bliments monàstics a l’interior de l’imperi tot impo-

sant-los la regla benedictina: per a molts autors, aixòrepresentà també l’adopció definitiva d’un model arqui-tectònic basat en el claustre. Pel que fa a les catedrals,objecte de normatives eixides de la mateixa assem-blea eclesiàstica, aquesta correlació no és així de cla-ra ni de bon tros. Nogensmenys s’hi fa esment explí-cit d’aquest col·legi de clergues que envolta el bisbe:malgrat que aquestes normes representen en moltscasos la represa o l’actualització d’allò que ja prescri-vien antigues tradicions o reglaments, com els delsconcilis toledans del regne hispanovisigot, es pot dirque el món carolingi proporciona les primeres notí-cies dels capítols catedrals tal com arribaren al mónmedieval, amb les primeres assignacions de rendespròpies i independents de les episcopals. Aquest fetcabdal, progressivament consolidat, cristal·litza arqui-tectònicament en la construcció de dependències des-tinades a la vida comuna d’aquests clergues, com dèiemde més mal identificar i molt mòbils en la cronologiasegons les circumstàncies de cada indret, alhora quela casa del bisbe es va separant també d’aquest recin-te. I igualment cal esmentar que el conjunt catedrali-ci continua dotat d’un hospital en molts casos i, sobre-tot, es configura com a centre d’ensenyament «reglat»,segons el programa d’estudi de les set ar ts liberalsarticulat per Alcuí de York, és a dir, el trivium (gramà-tica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica,geometria, astronomia i música), coneixements neces-sàriament previs a l’estudi de la teologia. La catedralqueda ben definida com a lloc de culte, de caritat iespecialment també de cultura.

Pel que fa als edificis de culte, a nivell arquitectònicles novetats poden ser més cabdals o més subtils. Enalguns indrets l’emmirallament amb la litúrgia romanai la seva condició estacional afavoreix la presència dediversos edificis que permetin mantenir una comple-xitat litúrgica i topològica, com és el cas del grup epis-copal de Metz. També perviuen les catedrals dobles,on més clarament que mai una de les dues esglésiesés assignada al capítol canonical. En altres indrets, sobre-tot de l’àrea central de l’imperi, la combinació de lesmirades a Roma (on les grans esglésies com sant Joano sant Pere estaven occidentades) i a Terra Santa (onla rotonda de l’Anàstasi es trobava també a ponent dela basílica) juntament amb la tendència a girar-se cap allevant per al sacrifici eucarístic, conduïren a una bipo-larització dels temples (absis oriental i occidental) i enun tractament particular dels extrems de ponent, on

20

MOT SO RAZO

21

LA CATEDRAL

es bastiren torres o grans massissos amb capelles altesdotades d’usos litúrgics de caire pasqual. Això, que ésperfectament testimoniat en alguns edificis monàs-tics, valgué també per a les més importants catedralsde l’imperi. En tot cas, s’experimenta una certa ten-dència a la concentració que eclosionarà a partir delssegles següents.

La catedral medieval i postmedieval

La situació del món carolingi deixà indubtablementassentades les bases del que hauria d’ésser la cate-dral medieval i, de fet, en molts aspectes més enllà enca-ra, fins als canvis que acabà representant la fi de l’An-tic Règim.

El creixement demogràfic i l’eclosió del sistema feu-dal acabaren de consolidar, amb la seva empremta,determinades dinàmiques i s’arribà a una situació queen molts aspectes perduraria fins fa poc. Al segle XI, entermes generals, el bisbe i els canonges s’han integraten el nou sistema de relacions polítiques i, en les ciu-tats episcopals, passen a ser poders de gran rellevàn-cia, a vegades els únics que queden o els més notables,en concurrència amb els magnats laics. Això va anarimpulsant la construcció d’edificis que adquiririen unadimensió simbòlica molt notable, sobretot des del puntde vista social. La catedral esdevé un edifici de granprestigi, correlatiu al prestigi del bisbe i progressiva-ment encara més dels canonges; però,a més d’aquests poders religiosos, sóntambé els notables laics els qui, haventtrobat en la catedral el lloc ideal onexpressar la seva preeminència social(en concurrència segons l’època ambmonestirs i especialment convents enàmbit urbà i a partir del segle XIII), pug-nen per esdevenir promotors delsnous edificis.

Aquestes noves esglésies es carac-teritzen per un disseny que integraels llocs de culte; és a dir, s’abando-na la multiplicitat d’edificis en benefi-ci d’un sol temple de notables pro-porcions. Ara bé, aquest temple únicno està constituït per un gran àmbitunitari, sinó que hi ha una notablefragmentació interior d’espais, a diver-

sos nivells. Fruit de l’acumulació de funcions en un soledifici, s’accentuen les separacions entre els tres espaisdel temple: el santuari, destinat a la missa; el cor, con-tigu, que és l’espai propi dels canonges; i la resta dela nau, que és l’indret destinat als fidels. No pas secun-dària en aquest procés fragmentador és la progressi-va tendència, nascuda a l’època anterior, a considerarla missa com a sacrifici devocional, fet que assegurala proliferació de misses privades i obliga a l’apariciód’altars diferents del major. Des del segle X les plan-tes de grans edificis sobretot monàstics ja mostrencorrentment solucions consistents en absidiols enbateria, situats als transseptes, a banda i banda de l’ab-sis major, i, poc després en la cronologia, d’altres dis-posicions com la de la girola amb capelles radials, queserà la solució preferida en el gòtic i s’estendrà alsmurs perimetrals de les esglésies a par tir d’aquestperíode. Neix també en aquest context, molt a granstrets, l’anomenada «façana harmònica», una entradacentral flanquejada per dues torres. La fórmula té èxita bona part de l’Europa septentrional, juntament ambaltres trets relativament comuns com ara les naus múl-tiples amb diferència notable d’alçada o la planta cru-ciforme; a par tir de les darreries del segle XIII escomençaran a construir edificis de proporcions maivistes. L’arquitectura meridional, per contra, desenvo-luparà altres preferències no menys monumentals,com ara la tendència a la nau única i a la façana sen-zilla, que si no formen part de la imatge típica d’una

catedral és a causa, com veurem, delsprejudicis historiogràfics i estètics delromanticisme.

Però malgrat que l’antic conjuntepiscopal, o l’antiga catedral doble,s’hagi convertit en un sol edifici deculte, aquesta catedral medieval nodeixa de cap manera de tenir unarepercussió definitiva en el seu entornurbà immediat. La nova rellevànciadel bisbe i del col·legi canonical queesbossàvem a l’inici d’aquest apartat,sumada als diversos moviments queconstituïren a les darreries del segleXI el que s’anomena la «reforma gre-goriana» i que havien d’incidir en laprogressiva regularització de moltscapítols catedrals, tindrien també laseva correspondència en la materia-Planta de la catedral romànica de Girona.

litat arquitectònica. A partir del segle XI assistim a laconstrucció de nous conjunts integrats per als canon-ges, que constitueixen amb l’església i a vegades ambel palau episcopal autèntiques «ciutats santes» dins laciutat. D’això cal retenir-ne la no independència del’edifici catedral respecte del seu entorn immediat.Aquestes «ciutats santes», promogudes pels bisbes imés tard pels canonges, que esdevenen en bona parthereus seus en l’autoritat urbana, arriben a rivalitzaramb els castells comtals. A Castelló d’Empúries, perbé que no es pugui parlar pròpiament de catedral, latopografia reflecteix aquesta oposició simbòlica: la ciu-tat santa al Puig Salner, patrocinada pel bisbe i capítolde Girona, s’oposa, en les cronologies inicials de la vila,al Puig del Mercadal, al voltant del qual s’aglutina elpoder comtal. L’oposició simbòlica és confirmada, bensignificativament, per la usurpació de la casa de la canò-nica que dugué a terme Hug II el 1078. L’afany dereforma canonical i d’aïllament d’aquesta ciutat santapot ser tan gran que dugui, en alguns casos extrems,a la separació absoluta de tot el complex ben lluny dela ciutat, en un lloc apar tat: és el cas de la catedralde Magalona, prop de Montpeller, que el bisbe Arnau(1030-1060) decidí instal·lar en un illot fortificat.

Tot i això, aquesta ciutat santa dista de ser homo-gènia. Molts capítols no acceptaren les noves mesu-res restrictives o es relaxaren en les intencions pri-mitives, de tal manera que aparegueren, als entornsde les catedrals, les cases dels canonges. Això crea unaltre fenomen associat a les catedrals: el barri cano-nical, que és més aviat ober t a les nostres contra-des però que en molts casos, especialment a Fran-ça, pot esdevenir una autèntica ciutat dins la ciutat,fins i tot amb portes i muralles (és el cas de Lió, deViviers o de Lo Puèg). La independència dels canon-ges a l’hora de regular el seu espai de vida, a mésde ser testimoni del relatiu fracàs de les mesures refor-mistes especialment a partir del s. XII, ens manifestaigualment que els capitulars han pres el relleu al bis-be a l’hora de fer-se seu el recinte canònic i el tem-ple catedral, de monumentalitzar-lo i de mantenir-lo. N’és un exemple arquitectònic la construcció, apartir d’aquesta centúria, de nombrosos claustres cate-drals, en una circumstància en què aquest dispositiuja no és del tot necessari per a la vida comuna. El capí-tol de canonges, més que qualsevol altra persona oinstitució, esdevé el principal promotor de les obresde les grans catedrals.

Més enllà de la materialitat de l’edifici, per compren-dre bé què era una catedral en època medieval i moder-na cal seguir el fil de les seves diverses funcionalitats,ja aparegudes en els períodes anteriors però cristal·lit-zades en molts aspectes en aquest moment. Per exem-ple, la funció assistencial. Que la catedral era un llocd’assistència als necessitats ja quedava clar des de laconstrucció dels primers hospitals urbans, en els pri-mers segles d’història de les instal·lacions episcopals. És,però, a partir dels inicis del segon mil·lenni que es fun-den, des de les catedrals, institucions reglades de bene-ficència a les quals es destinen rendes i administracionsespecífiques, de manera que la beneficència, per bé quefora de la catedral, hi continua estretament lligada. Ésel que a Catalunya coneixerem com l’Almoina de laSeu, per exemple les de Barcelona o de Girona, aques-ta darrera fundada el 1228 per Arnau d’Escala.

A partir de les bases posades ja en època caro-língia, la catedral medieval es consolida com a lloc d’a-prenentatge i de producció cultural. Després delsmonestirs, les catedrals es constitueixen en llocs onla cultura es fa present al cor de l’àmbit urbà, un feno-men que en diversos punts d’Europa es relaciona ambel naixement de les universitats. A les catedrals hi hascriptoria, biblioteques i arxius; l’ensenyament hi és, agrans trets, reglat (trivium i quadrivium) i obert als infantsde les classes benestants, que han de formar els qua-dres dirigents de l’Església i de la societat; a més, no caldir que s’hi aprèn el funcionament de la litúrgia i delcant (el mestrescola o cabiscol fa igualment les fun-cions de cantor i director de la schola cantorum), fetque es troba en relació amb l’esplendor de les cerimò-nies catedralícies. La combinació dels estudis ordinarisamb els musicals, amb més o menys fortuna, perdu-

22

MOT SO RAZO

El barri catedral de Lió al segle XVI.

23

LA CATEDRAL

rarà en les escolanies d’època moderna i en les queresten encara avui dia, a casa nostra o assenyaladamentals països anglosaxons.

Però la catedral també és un lloc d’aprenentatgeno formalitzat, és a dir, també els qui no van o no hananat a cap escola hi aprenen coses: els grans progra-mes iconogràfics contribueixen a l’aprenentatge delscontinguts de la fe per part d’una majoria illetrada, anivells més bàsics o més complexes, complementats ien diàleg amb les prèdiques i exhortacions; al costatd’això, els escenaris artístics que construeixen a la cate-dral els poderosos, religiosos o laics (promoció de cape-lles, d’objectes d’art, de monuments funeraris, amb úsprivilegiat dels senyals heràldics sobretot a partir de labaixa Edat Mitjana), fan també aprendre el llenguatgesimbòlic del poder. En aquest sentit les tombes i lesexpressions artístiques que les acompanyen es confi-guren com a autèntics indrets on es troba codificadal’expressió del poder i el seu anhel de memòria.

Seguint aquest mateix fil ens cal caracteritzar lacatedral com un lloc d’efervescent activitat econòmi-ca. Per començar, s’ha de tenir en compte l’entitat dela catedral com a actor econòmic i possessor de béns:el capítol gestionava un fons de propietats immobilià-ries rurals i urbanes molt important, així com una sèriede drets en la seva major part monetaritzables i fins itot alguns monopolis d’interès: en efecte, els capítolspoden posseir el propi forn de pa, carnisseria, peixate-ria, etcètera. Aquest paquet, procedent de donacionsimperials i particulars i també de compres és, des delsegle XI, clarament independent dels béns episcopals.Des del segle XIII, les administracions diocesana i capi-tular queden també separades progressivament i elscanonges comencen a desenvolupar el seu propi sis-tema administratiu, basat a Catalunya en les pabordies.La prebenda comuna era repartida en paquets de pro-pietats sota l’administració d’un paborde, de tal mane-ra que cadascun d’ells havia de mantenir els canon-ges durant un determinat període de l’any. El creixentnombre de beneficiats també va anar lligant a la cate-dral un nombre creixent de propietats.

Aquests recursos de la catedral es gasten, comen-tada ja la funció assistencial que representen els hos-pitals, en el sosteniment d’un ampli espectre de cler-gues (i per tant d’un bon sector de la població) benbé fins la depressió o desaparició, al final de l’AnticRègim, dels béns eclesiàstics. La despesa es fa tambésense perdre de vista la raó d’existir d’aquests cler-

gues de la catedral: l’acompliment de les seves fun-cions litúrgiques. I és precisament el culte el que gene-ra també una llarga sèrie de despeses, tant ordinàries(els ciris, les estores, la fusteria, les reixes, les tovalles idraps d’altar, els llibres de l’administració…) comextraordinàries (vasos sagrats, custòdies, reliquiaris,arquetes, creus processionals, imatges, retaules, robesprecioses i indumentària sacra, ornaments tèxtils, lli-bres litúrgics, orgues…). La catedral és doncs tambéun lloc de creació artesanal i de promoció artística:més enllà dels pobres i dels clergues, un ampli sectorde l’artesanat urbà (cosidores, enquadernadors, can-delers, campaners…) i una porció dels circuits artís-tics d’abast més o menys internacional viuen en partdels encàrrecs poc o molt substanciosos que rebende la primera església diocesana.

A par t d’això, que sempre havia acompanyat lavida dels grans centres de culte, en el món medie-val, especialment a partir del segle XIII, el gran movi-ment econòmic a l’entorn de l’obra d’art és la cons-trucció de la pròpia catedral, la reconstrucció parcialo ben sovint total del mateix edifici de culte. És lamàxima expressió de la voluntat d’aquests bisbes icapítols que han esdevingut els personatges més relle-vants de la ciutat i del territori, i també dels podero-sos laics que hi impliquen part del seu prestigi. Efec-tivament, el concepte gòtic de la catedral solcorrespondre a una obra massiva, de gran volum, ambformes modernes i agosarades, de preeminència espa-cial pel damunt de la ciutat i alhora oberta al nucli depoblació i en franca comunicació amb ell. La façanagòtica incorpora com a element essencial el portal, elgran accés obert cap enfora que testimonia una pre-ocupació per la presència urbana, una cura per l’im-pacte en l’espai urbà immediat, i fins i tot una volun-tat d’acolliment; alhora, domina la silueta de la ciutat.La nova construcció vol ser un reflex del poder i delprestigi dels qui l’encarreguen, a vegades en compe-tència amb el castell o palau que s’alça en altres indretsde la ciutat. Això explica els projectes ambiciosos, lescompres costoses de terrenys, les obres inacabablesque caracteritzen aquests edificis únics i, per què no,ostentosos. És conegut el cas dels canonges de Sevi-lla, que el 1402 admetien que la seva intenció era lade «construir una catedral tan gran que aquells qui laveuran acabada ens prendran per bojos». Però no calanar tan lluny: davant la decisió que es prengué a Giro-na el 1386 de continuar la catedral a tres naus, fona-

mentada bàsicament en criteris tècnics, el tresorerBerenguer de Font, el canonge Dalmau de Vilalleonsi el prevere de capítol Pere de Montcorb, tres mem-bres del clergat catedralici, no es resignaven a accep-tar l’oblit d’un projecte tan original i esplèndid com elde la nau única i reclamaven que, si s’havia d’acceptarla vulgaritat de les tres naus, almenys es compensésamb «alguna obra molt bella i excel·lent com un cim-bori, campanar o altra cosa amb què dita església siguiconeguda i honorada i totalment decorada». De fet,la pretensió de notorietat d’aquests clergues visionaris,la seva ardidesa més enllà dels consells tècnics i la sevaresistència al projecte disminuït, a la recerca d’una obraesplèndida i única, havien de tenir continuïtat trentaanys després, amb la decisió de reprendre, ni més nimenys, la construcció de la nau única gòtica més ampladel món.

L’altra cara de la moneda d’aquesta ambició des-mesurada era la prolongació de les obres, sovint tam-bé desmesuradament. Uns edificis de tals pretensionsi dimensions no podien ser escomesos unitàriament,en una sola campanya constructiva, ni tan sols seguintun sol projecte, que era modificat en tantes ocasionsal llarg de les dècades o fins i tot dels segles segonsel parer dels mestres majors, dels promotors, de lamoda o, més imperativament, segons la disponibilitateconòmica. A més, el culte, raó d’ésser fonamentalde la construcció, no podia cessar, i ben sovint les vellesestructures s’havien de mantenir en servei fins que lanova obra no fos suficientment acabada. La imatge uni-tària que, com d’aquí a poc veurem, se sol tenir de lacatedral gòtica, de la catedral per antonomàsia, deri-va d’una formulació tardana i sovint lligada a l’acaba-ment també tardà d’aquests monuments. La imatgemés habitual d’una catedral medieval era molt sovint,doncs, la d’un edifici mixt, format per una construcciónova i una de vella en convivència, la nova segons elscasos visiblement a mig fer, en construcció, perenne-ment per acabar : el que anomenem col·loquialmentl’«obra de la seu». Fou aquesta, per exemple, la imat-ge de la catedral de Girona fins que el 1701 s’ende-rrocà el que quedava de la seu romànica o el 1760 esdeixà raonablement (però no del tot) enllestida la faça-na i coronat el campanar; i és encara l’aspecte de l’am-biciosíssima catedral de Beauvais, on diverses catàstro-fes constructives van deixar, finalment, una capçaleragòtica de 50 m d’alçada adossada a la minúscula, encomparació, oeuvre basse romànica de la nau.

És clar que no totes les catedrals participen d’aques-ta ambició renovadora: diòcesis petites, o pobres, ocreades tardanament en nuclis modestos, aprofiten elsedificis que tenen, que no s’adiuen als grans projectesgòtics del nord d’Europa. Però és igualment cert queaquesta onada va influir en la consideració del quehavia d’ésser una catedral des del punt de vista mate-rial i concretament arquitectònic a bona part de lacristiandat. Sense anar més lluny, el concepte de lacatedral com a edifici de prestigi amb centralitat urba-na que aboca a aquests excessos està perfectamentreflectit en el cas de la parroquial de Santa Maria deCastelló i les seves circumstàncies històriques. Certa-ment, en el cas del gran edifici gòtic que avui podemadmirar no es pot parlar de la promoció directa perpart de bisbes ni de canonges, encara que l’esglésiapertanyés en efecte al capítol de la catedral de Giro-na. En tot cas l’església se’ns manifesta com un edificique, a banda del campanar, participa de les innova-cions de l’arquitectura del moment i constitueix unexemple ben remarcable del gòtic meridional. No des-mereix gens, així, del fenomen de les grans catedralsgòtiques europees en la seva dimensió eminentmentsimbòlica: no només l’església es troba en el lloc pre-eminent del nucli urbà, sinó que està en clara corre-lació topogràfica amb la seu del poder comtal. Peròla lectura, en el cas de Castelló, és a la inversa, i peraixò prou il·lustrativa d’aquest concepte monumentalde la catedral: en aquest cas no es tracta d’un capí-tol o d’un bisbe que refan la seva catedral, sinó d’unpoder polític que pretén, mitjançant la construcciód’un edifici equiparable als grans projectes del momenti digne del títol catedralici, la restauració d’una diò-cesi extingida feia més de mig mil·lenni. Els comtesd’Empúries (assenyaladament Joan I, 1364-1399) havienprevist que l’existència de la catedral ajudés a reviure

24

MOT SO RAZO

Planta de la catedral deBeauvais. Als peus, les restes de l’obra romànicaadossada al creuer gòtic.

25

LA CATEDRAL

l’antiga diòcesi emporitana, cosa que mai no es vaaconseguir. Això ens demostra fins a quin punt la mate-rialitat de l’edifici era important en l’imaginari medie-val i com un edifici que escaigués al que havia d’és-ser una catedral era apreciat a l’hora d’ajudar a obtenirla dignitat diocesana.

Molt a grans trets podem entendre que la cate-dral en època moderna no veu modificades, en allòessencial, les funcions i les condicions que queden defi-nides a l’Edat Mitjana. El concili de Trento comportàcanvis importants en l’espiritualitat, en la teologia, enles formes artístiques i en alguns aspectes de la litúr-gia, així com en l’estructuració i administració ecle-siàstiques, però no va incidir de manera determinanten el món de les catedrals. Cal notar potser determi-nats canvis en la disposició dels presbiteris, en el dis-seny de les plantes o en aspectes decoratius com araels retaules; els nous conceptes de l’espai obvien laimportància de la llum exterior que s’observava en elgòtic en virtut d’altres concepcions progressivamentmés teatrals, i per tant el tractament dels murs i de laseva decoració esdevé també diferent. I això encaraen els edificis que es fan de cap i de nou, sobretot ennoves diòcesis. Les funcions de la catedral medievalperduren, adaptades a les penúries, limitacions i reta-llades de cada circumstància històrica. En aquest sen-tit, més que els edificis de culte pròpiament, són elsbarris catedrals i els edificis a redós seu els que patei-xen en major mesura aquestes penúries. La catedralfins al segle XIX, fins i tot a Espanya després de la des-amortització i la reorganització del concordat de 1851,continua funcionant amb els esquemes apedaçats dela catedral medieval.

La catedral, tòpic romàntic

Al s. XIX, tanmateix, era cada cop més clar que s’haviaacabat el món de les catedrals tal com s’havia entèsfins llavors: s’obre un període de desorientació i de nos-tàlgia, identificable en tants altres aspectes de la histò-ria, en concret de la història de l’Església catòlica, quees manifesta en part en la represa d’estils artístics delpassat medieval, considerat l’època d’or de les cate-drals. Paradoxalment, aquestes, més enllà de les sevesfuncions estrictes, que començaven a esgotar-se, revis-colen, i entren en una nova vida on hi ha l’origen del«fenomen catedral» contemporani.

En efecte, és del romanticisme d’on prové aques-ta rellevància en l’imaginari col·lectiu. En paraules deProust, la importància de la catedral era molt menorper a un devot del segle XVII que per a un ateu del segleXX. La catedral medieval és per als romàntics un monu-ment fascinant que transcendeix la seva funció cultu-ral i religiosa. Només per les seves qualitats estètiquesja és apreciada com una icona: és el moment de recor-dar, encara que pertanyent a cronologies prou més tar-danes, la sèrie de teles que Claude Monet dedicà alsefectes que la llum produïa sobre la catedral de Rouen(1892-1894). I concretament, com es reflecteix tam-bé en aquesta sèrie pictòrica, és el gòtic l’art que s’iden-tifica més plenament amb aquests conceptes. La rela-ció entre l’ar t gòtic i les catedrals perdura en lahistoriografia: només cal recordar la monumental mono-grafia de Georges Duby sobre l’art europeu entre 1140i 1280, que és titulada, no pas per casualitat, L’Europedes Cathédrales (1966). Per a un historiador de tantarellevància la catedral gòtica i la seva gènesi és el sím-bol que identifica perfectament el període descrit. Depassada, en un context més concret, aquest lligam indis-soluble, en l’imaginari, entre catedral, edifici gran i arqui-tectura gòtica és el que fa semblar impossible o inade-quat que un edifici com Santa Maria de Castellód’Empúries no sigui una catedral.

Per què el gòtic i per què les catedrals? Especial-ment la generació de 1830 havia redescobert l’ar tgòtic i l’havia erigit en essència de la cultura europeai, més encara, de les cultures i esperits nacionals. Ésnormal doncs que els grans edificis gòtics, entre elsquals excel·lien les catedrals, esdevinguessin llavorsno només símbols de potència estètica sinó autènti-ques pedres de toc de la construcció de les identi-tats nacionals arreu d’Europa en aquest període cru-cial. A França, per exemple, cal considerar per damuntde tot la figura senyera de Victor Hugo qui, amb laseva universalment coneguda novel·la Notre-Dame deParis (1831), consolida una concepció romàntica inacionalista de la catedral: aquest gran ésser palpitant,no pas una massa iner ta de pedra, és el lloc on esmanifesta la unicitat de les arts, presidides per l’arqui-tectura; és el lloc on la lliber tat de la ciutat, la bur-gesia urbana, manifesta el seu geni col·lectiu en con-traposició a la teocràcia jeràrquica que produí elsmonuments romànics. La catedral esdevé el lloc deperfecta realització del geni col·lectiu de les classesmitjanes, de la burgesia, dels integrants de la nació

romàntica i burgesa que esdevenen per primer copactors històrics en primer pla. Altres nacions expe-rimentaren moviments semblants, com els que a Ale-manya es generaren al voltant de la catedral de Colò-nia, que finalment s’enllestí (no podia ser d’altramanera) en estil neogòtic vers 1880. A la Gran Bre-tanya hi ha una predilecció semblant pels monumentsi per l’art gòtic, amb un biaix particular cap a l’espiri-tualitat, tot entenent que el gòtic és l’art que més ade-quadament i profundament expressa l’esperit del cris-tianisme occidental i en concret de la tradició del’Església d’Anglaterra. No cal dir que això implica-va, en una certa mesura, el menyspreu de les formesd’expressió ar tística posteriors, clàssiques o barro-ques: en visitar la catedral de Girona el 1863, l’ar-quitecte anglès G.E. Street oposava l’esplèndida nauúnica, gòtica, a la façana barroca, que jutjava «d’estilcompletament pagà». El propi Parlament de West-minster (una altra «catedral» nacional) és reconstruïten estil neogòtic després de l’incendi de 1834.

Aquestes concepcions triomfaren ràpidament enla pintura, en la literatura i en altres arts; però és espe-cialment en l’arquitectura que es desplegaren amb lamàxima vigoria. I això tant en la creació de noves esglé-sies (el neogòtic, esclaridorament anomenat Gothic revi-val a Anglaterra) com, especialment, en la restauraciómonumental segons els criteris del que avui anome-nem restauració d’estil. Es congreguen en aquesta acti-vitat la fascinació pels grans espais gòtics i la idea de lagenialitat encarnada en l’ar tesanat de la maçoneriamedieval; la concepció de monument artístic, d’obrad’art total, i la recerca històrica de talls positivistes al’encalç de l’esperit nacional i de l’autèntic passat on elpresent de la nació s’emmiralla.

Sense cap mena de dubte cal invocar aquí el per-sonatge irrepetible d’Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879),arquitecte i amic de Prosper Merimée, qui a més deliterat fou responsable dels monuments nacionals deFrança i li encarregà nombrosos projectes arreu delpaís. Profund estudiós, segons els més avançats crite-ris de l’època, del passat medieval, de les seves con-cepcions artístiques i de la tècnica constructiva que s’hiemprava,Viollet provà en diversos indrets d’organitzarel treball tot mirant de reproduir les llotges de picape-drers del segle XIII i envestí la restauració dels edificistot intentant de restituir-los el seu aspecte original, aixòés, la seva fesomia ideal, fins i tot si la construcció nohavia mai arribat a quedar enllestida segons aquestsuposat projecte primigeni. La idea de Viollet quant auna catedral, com la de tants altres arquitectes de laseva època, especialment a França, era la d’un edificidel segle XIII ple, el moment en què el gòtic francèses manifesta amb puresa i plenitud. No ens ha de sob-tar doncs que en la seva obra escrita cabdal, el Diction-naire Raisonné de l’Architecture, dediqui part de l’epígrafconsagrat a la catedral a definir i dibuixar una catedralideal, i per tant alhora irreal. La reflexió que duia aaquest model fou el que guià sens dubte les seves inter-vencions arquitectòniques, és a dir, el que l’impulsava adestruir sense remordiments els elements «posteriors»a aquest estat ideal (del segle XIX o del segle XV, tantera) i alhora restituir-hi parts que potser mai no havienexistit. La seva escola marcà profundament la teoriade la restauració arquitectònica i el tractament delsmonuments per tot Europa durant una llarga època,no sense contestació.

A Catalunya cal recordar en aquest context lareconstrucció del monestir de Ripoll a càrrec de l’ar-

26

MOT SO RAZO

La catedral ideal de Viollet-le-Duc.

27

LA CATEDRAL

quitecte Elies Rogent (1886-1893), que constitueix unclar exemple paral·lel de les preses de partit de la res-tauració d’estil per a la reinvenció d’un monument. Enaquest cas, la mancança de l’element gòtic (de fet, ladestrucció material d’allò de gòtic que quedava a l’es-glésia de l’abadia) obeeix a unes coordenades estric-tament corresponents, ja que en el cas de l’epopeiacatalana la parcel·la artística que ha estat considera-da com a nacionalment significativa –és a dir, l’estil nacio-nal– ha estat i ja era llavors, sens dubte, el romànic.

Aquest concepte romàntic de la catedral va ser tanfructífer a tants nivells que és encara el dominant enl’imaginari col·lectiu. Alain Erlande-Brandenburg havalorat amb una expressió feliç l’acció dels romànticscap a la catedral: van cometre errors tan grans com lapassió amb què van mirar de comprendre-la. I algunsd’aquests encerts i errors han perdurat i han influït sig-nificativament en la imatge actual de la catedral. Perexemple, la consideració del gran edifici gòtic va duren molts casos al seu aïllament físic, fet que indueix ala incomprensió de la seva realitat urbanística original,molt allunyada de la singularitat i unicitat de l’obra d’artromàntica.

Epíleg: la catedral, avui

L’esperit del romanticisme, doncs, ha deixat petja defi-nitiva en la història de les catedrals, de manera que laidea del terme que en prové passa molt al davant, enl’imaginari col·lectiu, del significat estricte del mot. I jahem vist que aquest concepte ampli continua la sevavida pròpia, emprat per a la designació tant d’autènti-ques catedrals com d’edificis religiosos que no ho són,així com d’altres construccions que ni tan sols tenenun ús o una finalitat religiosa.

Avui dia cal que ens preguntem quina relació man-tenen aquests dos conceptes, l’estricte i l’ampli. Pertal que una catedral –la seu d’un bisbe- sigui recone-guda avui com a tal, cal que s’hi manifestin les con-dicions de grandària, monumentalitat i, si se’ns per-met, «goticitat» dels edificis medievals i dels que,segons el seu model, construïren els romàntics? Totfa pensar que avui, a la llum del que fou el Concili Vati-cà II i considerant les dinàmiques del cristianisme enla societat contemporània, l’Església, sense menyste-nir i aprofitar quan cal la versatilitat d’aquesta ideaàmplia de catedral, tendeix a repensar el primer tem-ple diocesà en altres coordenades més fidels al con-cepte estricte i, fins i tot, més semblants a la origina-litat que representaren, al segle IV, les primerescatedrals; és a dir, com a casa comuna de la diòcesipresidida pel bisbe.

Bé és cert que es continuen construint i acabantcatedrals derivades de les antigues tipologies tradicio-nals i fins i tot, com al segle XIX, emmirallades en elsestils medievals (per exemple la catedral de l’Almu-dena de Madrid, enllestida fa relativament poc ambun interior gòtic i un exterior classicista que potservol evocar els segles més puixants en la història de lavila i cort). Però en altres llocs es fa l’esforç, com alsprimers segles, de pensar l’edifici en virtut de les neces-sitats de l’Església d’avui. És el cas, per exemple, de

Panoràmica de la catedral d’Evry.

la catedral d’Evry, diòcesi sufragània de París recent-ment creada, que es construí entre 1988 i 1995. Ungran edifici cilíndric de rajol al centre d’una plaça, cap-çat per un jardí, segons projecte encarregat a un arqui-tecte de prestigi com determinen els cànons contem-poranis, recupera plenament el principi de centralitati de visibilitat característic de temps passats tot incor-porant alhora, al seu interior, una església (evident-ment), però també un museu i centre de promocióde l’art sagrat, dependències de l’administració dio-cesana, sales polivalents i tota mena d’equipamentsnecessaris a una diòcesi situada a la perifèria de lacapital francesa. Independentment de l’apreciació estè-tica de l’edifici, cal admetre que aquest acompleix ple-nament el que es demana en el concepte estricte decatedral, i encara algun element de l’ampli, com ara lamonumentalitat.

I què passa amb les catedrals antigues? En una cir-cumstància de descristianització com la present, aquestsedificis poden aprofitar la interacció dels dos concep-tes per recuperar tot el seu potencial de lectura entant que llocs de culte, testimonis històrics, conjuntspatrimonials, símbols identitaris.Tantes d’aquestes cate-drals no podran mai deixar d’ésser un símbol, encaraque sigui només per la seva posició topogràfica i perla seva incidència en l’skyline urbà. La catedral té avuila missió d’assumir i aprofitar tota la seva potència sim-bòlica, reconeguda més o menys instintivament pelscorrents turístics, per tal de presentar els seus valorsradicals: culte cristià, comunitat, espiritualitat, bellesa,història, vida. Una lectura que pot oferir perfectament,encara que no pugui fer-ho des de la catedralitat stric-to sensu, la recentment nomenada basílica de SantaMaria de Castelló.

28

MOT SO RAZO

Bibliografia

ARMINJON, Catherine, i Denis LAVALLE

(dir.), 2001: 20 siècles enCathédrales, París: Centre desmonuments nationaux.

BARRAL, Xavier, 1994: Les catedrals deCatalunya, Barcelona: Edicions 62.

CHEVALIER, Michel, 1997: La France desCathédrales, du IVe au XXe siècle,Rennes: Ouest-France.

La conservación del patrimoniocatedralicio, Madrid: Instituto deConservación y Restauración deBienes Culturales, 1993.

ERLANDE-BRANDENBURG, Alain, 1989: LaCathédrale, París: Fayard. [ed.castellana, Madrid: Akal, 1993].

ESQUIEU,Yves, 1994: Quartier Cathédrale.Une cité dans la ville, París: Rempart– Desclée de Brouwer.

NAVASCUÉS, Pedro, 2004: La Catedral enEspaña. Arquitectura y Liturgia,Barcelona: Lunwerg.

Proposta de restitució de la seu romànicade Girona i els seus edificis adjacents versel s. XIII (Dibuix de Jordi Sagrera).