EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES HISTÒRIQUES · EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES...

EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES.NOTES HISTÒRIQUES

Llorenç Ferrer i Alòs i Jaume Plans i Maestra1

Dossiers Agraris ICEA · La varietat picapoll 9Núm. 9 (març 2006), p. 9-28

RESUM

Aquest treball és un recull històricde les referències històriques sobre lavarietat picapoll —present a la comarcadel Bages des de fa alguns segles— i deles descripcions que es troben en dife-rents fonts documentals. S’ha intentatreconstruir l’abast geogràfic del pica-poll a Catalunya abans i després de lafil·loxera. També s’hi descriu el nomdel picapoll en altres llengües i la sevasinonímia. Finalment, s’analitza la im-portància de la varietat a la comarca delBages, en especial a la demarcaciód’Artés, on ja eren apreciats els seus«vins daurats», com a mínim des del dar-rer terç del segle XIX.

RESUMEN

El trabajo es una recopilación de lasreferencias históricas documentalessobre la variedad picapoll —presenteen la comarca del Bages desde hace al-gunos años— y de sus descripcionesque se encuentran en diferentes fuentesdocumentales. Se ha intentado recons-

truir el ámbito geográfico del picapollen Cataluña antes y después de la fi-loxera. También describe el nombre delpicapoll en otras lenguas y su sinoní-mia. Por último, analiza la importanciade la variedad en la comarca del Bages,en especial en la demarcación de Artés,donde ya eran apreciados sus «vinosdorados», al menos desde el último ter-cio del siglo XIX.

Com sia que la classe del vi depencapitalment de la del rahim y que lafama del vi d’Artés estava fonamenta-da sobre ser el picapoll l’únich cepd’aquesta encontrada, la conservaciódel picapoll se fa necesaria pera conser-var el tipo comarcal de vi que vosaltresteniu ja format y acreditat.

RAVENTÓS, 1909, p. 14.

No hi ha cap treball específic sobrela varietat de cep que anomenem pica-poll i els documents no acostumen adonar-nos-en gaires referències. És peraixò que hem procurat aplegar infor-macions disperses de fonts molt va-riades per veure si és possible, contras-tant-les totes, valorar la importànciaque havia tingut aquest cep tant a Cata-lunya com a la comarca del Bages i in-

1. Centre d’Estudis del Bages. Tel. 938 736 525.A/e: [email protected].

01-88 Dossiers agraris 9 11/5/2006 10:31 Página 9

tentar interpretar per què al Bages haassolit la rellevància que avui té.

LES REFERÈNCIES MÉS ANTIGUESDE LA VARIETAT PICAPOLL

La referència més antiga que tenimdel picapoll es troba en el llibre deFrancesc Eiximenis redactat entre 1381i 1386, quan escriu: «picapoll de Ma-llorque roset o dels clarets d’Avinyó».2

La segona referència la trobem en unmanuscrit del segle xv: «de podar pica-polla en cartes». La tercera referència jaés del Bages i la trobem en un inventaridel monestir de Sant Benet de Bages,realitzat a la mort de l’abat Pere de Fri-gola, l’any 1568. En el celler del mones-tir hi ha una carga de «claret de pica-poll», entre altres vins. El detall ésimportant perquè ens diu que, d’aques-ta varietat de raïm ja se’n feia un vi es-pecífic, cosa que en denota la qualitat(Ferrer Alòs, 1998, p. 34).

Hem d’anar a parar al 1785 per tro-bar-ne una referència al Rosselló: «pica-polla negra [...] picapolla grisa». L’any1796 tenim la segona referència delBages, d’una venda en el terme de SantIscle, en un dels pactes de la qual s’es-criu: «Li prometem donar y entregar cadaany en sa casa lo dia de Sant Miquel deSetembre comensant també en lo cor-rent any dos arrobas de rahims triatsbons y rebedors, esto es una de picapollsper a penjar y la altre de pansas valencia-nas eo escarrans a punt per fer pansas.»3

L’any 1797 tenim una relació deta-llada dels principals ceps que es conrea-ven a Catalunya: «las principales de laclase de las que dan la uva blanca sonlas sanjuanas, las pansas valencianas, lasmoscatell, las macabeus, las picapollsblanchs, las xerel·los, las trobats, lasmartorellas, las multonachs, las isagas,las maslvasias y las del que producennegra, las garnatxas, las sumolls, las llo-ras, las picapolls negres, las monastrells,las carañenas y las castellanas» (NavarroMas, 1797, p. 13).

A partir d’aquí es troba l’entrada endiferents diccionaris, fet que ens indicaque es descrivia una varietat que era viva(Favà Agud, 2001); en alguna referèncialiterària, com en el llibre de Martí Felgue-ra, de Reus, l’any 1875: «los grans de ra-him guaytavan per entremitg de lesfulles: per assí el moscatell, per allà la fos-ca garnacha, lo verdós picapoll, la blancamalvasia», o en algun contracte aïllat comel que se signa l’any 1870 en el mas Ser-vitja prop de Manresa, en què se sugge-reix quines varietats s’han de plantar: «nopudiendo plantar otras cepas que las lla-madas sumolls, negrenyons y picapolls».4

A partir d’aquest moment les descrip-cions en memòries agrícoles o altres notí-cies indirectes són més freqüents i són lesque utilitzarem a les planes següents.

LES DESCRIPCIONS DEL PICAPOLL

Per què era apreciat el picapoll?Com se’l descriu? Quines dificultats te-nia el seu conreu? Hem pogut localitzardiverses descripcions que arrenquendel segle XVIII i que ens ajuden a res-

10 Dossiers Agraris ICEA · La varietat picapoll

2. Algunes d’aquestes referències són tretes de l’ar-ticle picapoll del llibre de X. Favà (2001).3. Not. Raures, 1796, 22 de juny de 1796, ArxiuHistòric Comarcal de Manresa (AHCM). 4. Not. Puig i Mas, 1870, f. 163-166, esc. 59, AHCM.


pondre aquestes preguntes. Les orde-narem cronològicament:

1784. Josep Navarro Mas (1784):

El estado de las uvas es otro objetoa que debe también atenderse para lavendimia, porque es mucho mejor quese cojan algo verdes, que no quandoempiezan a pudrirse, como sucede mu-chas veces, y lo esperan casi siemprenuestros labradores de la parte del ríoLlobregat, que cultivan la planta de losque llaman picapolls [...]. En efecto lasuvas picapolls, que son las mejores quetenemos en las inmediaciones de Bar-celona, y aun en toda la provincia, paracomerlas frescas, hablo de las blancas,si se cogen después que ha empezadoa pudrirse la piel de sus granos, danmucho más vino...

1797. Josep Navarro Mas (1797, p. 13-14):

Para plantar-las , si es con la ideade vender sus uvas frescas, debensiempre preferirse las blancas y de estaso las Sanjuanas, o las Pansas Valencia-nas o las Moscatells o las Montonachs olas Picapolls por ser las más sabrosasy las más delicadas [...]. Los para vino noprueban indistintamente en todos losterrenos [...]. En los de montaña si sonarcillosos la cuarta parte pansa, otrasaumoy, otra trobat y otra picapoll conalguna martorella [...]. En los de mon-taña que sean delgados o areniscos, lacuarta parte Garnatxa, otra trobat, otrasaumoy y otra picapoll y martorellas apartes iguales [...]. El picapoll tiene elinconveniente de madurar tarde y poresto se debe poner en el parage más ca-liente.

1840. Diccionari de Pere Labèrnia (1840):

Picapoll. Especie de rahïm blanchprimerench, de pellofa molt tendra y pri-ma, molt gustós y suau al paladar. Tam-bé ne hi ha de negre. Castellà: Albilla.

1869. Bonaventura Castellet (1869):

[...] uvas abundantes y sabrosas,con las cuales se obtienen vinos blan-cos y muy apreciados.

1874. Memòria agrícola del Vallès (Gar-rabou i Planes, 1998, p. 232):

Albillo (picapoll blanc). De muchaimportancia es esta cepa por lo excelentede su mosto, que llega a tener una densi-dad de 15,5° y por el aromático y finovino que produce. Como a cantidad noes de las más apreciable, pues sus uvasson pequeñitas y sus granos muy carga-dos de pepitas. Esta uva por si sola, daunos vinos exquisitos y muy apreciados.

1880. Pere Rovira, viticultor de Sant Sa-durní (Colomé Ferrer, 2003):

[...] lo rahim es blanc, de gra petit,molt llis de pell y molt dols, poch gra dellevor, generalment, y quan madur té uncolor ros molt daurat que’l fa molt agra-dable a la vista en termes que no hi hacap rahim tan bonic, ja que sembla fetde cera. En cuan a gust se pot dir que éslo millor en finor y que ell y lo moscatellper son gust carácterístic son los rahimsde taula que tenen lo primer puesto.

Maspons, l’any 1874, deia dels vinsde picapoll «esa uva, por si sola, daunos vinos exquisitos y muy aprecia-dos».

Dossiers Agraris ICEA · La varietat picapoll 11


1890. Roig Armengol (1890, p. 35):

Picapoll: S’acostuma a cultivar enterrenos montañosos, essent raïm debastant apreci per a taula. Ha augmen-tat son cultiu en algunas localitats de laprovincia, ab destí al mercat de la capi-tal y com a rahim de postres. Sarments:estirats, curts, meritallos mitjans, nogayre borrosos, ab poch banyolins, fu-llas mitjanas o petitas, senos en formade cor, dividint-las en tres o cinch lò-buls, poch carnosas, vert-foscas en lacara superior, ab borrissol adherent enla inferior, vora dentada y seno peciolaragut. Rahim: mitjà, cònich, compost,molt fluix. Fruyt: petit, quasi igual,oblongo, transparent, verdós i dols.

1898. Rafael Mir (Fargas, 1901, p. 17):

Picapoll o picapolla, picapoll blanc,picapoll català en Cataluña, albarinblanco en Asturias, Mari Sancho en Va-lencia, sembla ésser lo que Roxas Cle-mente denomina Albillo Castellano, al-billo Cagalón. En lo Languedoc loconeixen ab lo nom de Pic poule, laFolle Blanche, cual vi per destil·laciódonan los coneguts aiguardents de Co-gnac, és a lo que sembla’l picapoll. Pro-dueix regularment y té molta estimason fruyt, lo que fa que en algunas co-marcas l’explotin amb preferència per afruyta que pera vinificar-lo. Es blancperò hi ha una varietat negra.

1901. Fargas i Catllà de Manresa (Far-gas, 1901, p. 8-9):

Picapoll. Aquest és un dels cepsmés universalment conegut; això probala bona varietat que és; ab lo seu fruyts’hi elabora’l tan renomenat vi d’Artés.

Lo conegut propietari D. Leonci Soler yMarch portà una mostra de vi de pica-poll a la Fira concurs de Barcelona (quefou premiada) que no tenia res de en-vejar al millor vi de Jerez [...]. Nosaltresja fa molts anys que’l cultivem ab moltéxit, portant una gran part del seu fruytal mercat que sempre és molt demanatcom a raïm de postres y del restant enfem vins rancis y mistelas molt espe-cials que no podrian obtenir ab capmés classe de raïm conegut [...]. Tépoques exijencias de cultiu, no obstantvol terrenos especials perque en certspunts com per exemple a Artés pro-dueix uns raïms molt granuts y grossosy’ls sarments d’allà mateix empeltats enaltres parts s’hi nota una gran desigual-tat de fruyt per ser los raïms més petitsy el gra molt més petitet també [...].Això no vol dir que no’s puga cultivar; atot arreu es una bona classe y cap pa-gès que tinga ceps vol estar sense,perque amb dits raïms se fa aquell vique a Catalunya tothom coneix pervi de la bota del racó.

1926. Diccionari Alcover-Moll (1985,vol. VIII):

Raïm de pellofa molt prima i ten-dra, molt saborós, del qual n’hi ha deblanc i de negre. Castellà: Albilla.

D’aquestes descripcions podem de-duir que hi havia una varietat de pica-poll blanc i una varietat de picapollnegre, però que la varietat més aprecia-da era la blanca, la producció de la qualservia com a raïm de taula o per guar-dar, i produïa vins blancs i rancis gene-ralment molt apreciats. Era, doncs, unavarietat valorada com una de les millorsgairebé a tot arreu.



LA GEOGRAFIA DEL PICAPOLLABANS DE LA FIL·LOXERA

Podem reconstruir la geografia delpicapoll abans de la fil·loxera a Catalu-nya de dues maneres: a partir de les en-questes filològiques i a partir de les

dades de la Junta Consultiva Agronómi-ca. Els filòlegs s’han interessat per re-collir en els seus diccionaris els llocs onhan trobat que la paraula es feia servir.Cal dir que són informacions no sis-temàtiques, ja que és una recollida dedades aleatòria.


MAPA 1. Llocs on s’utilitza la paraula picapoll segons diverses enquestes lingüístiques


Així, la paraula picapoll apareix citadaa la Llitera; Alcover i Moll la troben a Ber-ga, el pla del Bages, Cardona, Solsona,Penedès, Camp de Tarragona, Gandesa,Calaceit i Tortosa (Alcover i Moll, 1985); aCastellfollit del Boix (Favà, 2001); a Alp,Queralbs, Planoles, les Llosses, Canallera,Prats de Lluçanès, Santa Eulàlia de Riupri-mer, Peracamps, Cardona, Llagostera,Balsareny, Moià, Tossa de Mar, Cànoves,Sant Salvador de Guardiola, Sentme-nat, Sant Jaume Sesoliveres, Santa Mariade Barberà, Cervelló, Sants (Barcelona),Sant Pere de Ribes, Cambrils, Isona, Àger,Peralta de la Sal, Cubells, Agramunt i Li-nyola (citats per X. Favà a partir de l’Atleslingüístic del domini català), i a Santa Co-loma de Farners, Artés, Esparreguera,Alella, Creixell de Mar, Sarral, Vilves, elCampell, Riudoms i Corbera d’Ebre (X.Favà, enquestes personals).

Tant les referències de l’enquestade l’Atles lingüístic com les realitzadespersonalment per X. Favà, que són lesmés fiables i sistemàtiques, s’han repre-sentat en el mapa 1, un mapa dels Paï-sos Catalans on podem observar enquins llocs els informants van manifes-tar conèixer la varietat picapoll (elspunts fins són els llocs on els infor-mants no el coneixien).

Deixant a part que X. Favà fa equi-valer picapoll i verdiell (i com veuremés una interpretació equivocada), elmapa dibuixa una concentració d’infor-mants que coneixen el nom picapoll al’entorn de l’eix del Llobregat (especial-ment la zona del Bages), una altra demenor al voltant de Lleida i una mica aTarragona, i una concentració del nompicapolla a les comarques gironines.

Cap a finals del segle XIX, i arran dela pressió que exercia el problema im-minent de la fil·loxera, es van elaborardiferents estudis que informen de lesvarietats que hi havia plantades als dife-rents partits judicials. A partir d’aquí po-dem cartografiar on apareix la varietatpicapoll, tot i que el fet que aparegui enun partit judicial no ens diu el pes queté dins del vinyar d’aquell partit. Pertant, s’ha considerat com una aproxi-mació indicativa.

La primera relació és de tots els par-tits judicials de Catalunya l’any 1889,poc abans que la fil·loxera comencés aafectar àrees importants, i prové d’unavenç estadístic sobre la vinya a Espa-nya (Dirección General de Agricultura,1891). Els partits judicials que decla-ren que s’hi conrea picapoll són elssegüents i els hem representat en elmapa 2:

Província de Tarragona

Partit judicial de Tarragona: craxent,picapoll, pamal, macabeu.

Partits sense picapoll: Falset, Gan-desa, Montblanc, Reus, Tortosa, Valls iel Vendrell.

Província de Lleida

Partit judicial de les Borges Blan-ques: pansé, moscatell, trobat, mataró,sumoll, garnacha, macabeu, ribot, tre-pat, picapoll, rojal, neral, salsench, mos-catel, parrell, malvasia, ysaga.

Partit judicial de Cervera: mataró,morastel, pansé, sumoll, garnacha, tro-bat, picapoll, trepat, macabeo, rojal, cua-



tendra, salsench, neral, bromet, parell,ysaga.

Partit judicial de Lleida: pansé, ma-taró, morastel, trobat, garnacha, su-moll, trepat, picapoll, macabeo, ribot,rojal, ull de llebre, bromet, cuatendra,malvasia, neral, moscatel, tempranillo,tintorero, hibrido, Pedro Jiménez, palo-mino.

Partit judicial de Solsona: morastel,pansé, trobat, trepat, mataró, salsench,macabeo, sumoll, garnacha, neral, rojal,malvasia, picapoll, bromet, ysaga, par-rell, vidamone.

Partits sense picapoll: Lleida, la Seud’Urgell, Sort i Tremp.

Província de Girona (no apareix encap partit judicial)

Província de Barcelona

Partit judicial de Barcelona: sumoll,xarelo blanco, garnacha, moscatel, SanJuan, picapoll blanco, macabeo blanco,bones llavors.

Partit judicial de Granollers: sumoll,xarelo, trobat, terrasench, macabeo,pansa valenciana, picapoll blanco y ne-gro, moltonach.

Partit judicial de Manresa: sumoll,terrasench, garnacha, picapoll blanco.

Partit judicial de Sabadell: sumoll, xa-relo blanco, moscatel, picapoll blanco,picapoll català, porrilla de gra menut.

Partit judicial de Sant Feliu de Llo-bregat: sumoll, xarelo, garnacha, mos-

catel, San Juan, picapoll blanco, maca-beo blanco, bones llavors.

Partit judicial de Terrassa: sumoll,xarelo, terrassench, garnacha, trobat,picapoll, pansa valenciana, ull dellebre, tintilla de Aragón.

Partit judicial de Vic: monastrell, pi-capoll, macabeo.

Partits sense picapoll: Berga, Iguala-da, Mataró, Vilafranca del Penedès i Vi-lanova i la Geltrú.

La segona relació és només dels par-tits judicials de la província de Barcelonai correspon a la Memoria que es va ela-borar el 1890 (Roig Armengol, 1890). Enaquesta relació els partits judicials en quèhi ha plantat picapoll són els següents(també ho hem recollit en el mapa 2):


MAPA 2. Partits judicials on és citat el pi-capoll el 1889 i el 1890 (només a laprovíncia de Barcelona)


— partit judicial de Vic: picapollblanc i picapoll negre

— partit judicial de Granollers: pi-capoll blanc i picapoll negre

— partit judicial de Sabadell: pica-poll blanc i negre

— partit judicial de Terrassa: pica-poll blanc

— partit judicial de Sant Feliu deLlobregat: picapoll

— partit judicial d’Arenys de Mar iMataró: picapoll blanc i negre

— partit judicial de Manresa: pica-poll blanc.

No hi ha picapoll: Igualada, Berga,Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Pe-nedès.

Sobre la província de Lleida tenimmés dades d’aquests anys (Gardeñes Ro-sell i Vicedo Rius, 1993, p. 49 i s.), que

contradiuen en part la relació de 1889.En un informe de la Junta ConsultivaAgronómica, també de l’any 1889, nos’esmenta el picapoll en cap partit judi-cial i en una informació general del 1911s’esmenta que les varietats plantades el1895 eren: moscatell, trobat, pansa, su-moll, macabeu, mataró, garnatxa, trepat,picapoll i ribot. En canvi, entre les varie-tats plantades després de la fil·loxera elpicapoll no s’esmenta. Aquestes infor-macions contradictòries i el fet que, en larelació que hem donat abans, en els par-tits on apareix el picapoll ho fa entremigde moltes varietats de ceps, fan pensarque el picapoll era molt poc important ales terres de Lleida.

Una altra informació prou interes-sant és l’enquesta que Claudi Oliverasva realitzar en els pobles de la provínciade Tarragona i en què es recull informa-


MARGALEF LA MORERADE MONTSANT LA FEBRÓ

VILELLA ALTA

LA GALERA

MAS DE BARBERANS

EL PERELLÓ

VANDELLÒS

TORRE DEFONTAUBELLAMARÇÀ

ELS GUIAMETSCORBERAD’EBRE

VALLSTORROJA

EL MOLARGRATALLOPS

PORRERARIUDOMS

PRADELLBELLMUNT

MÓRA LA NOVA

VALLMOLL

CONSTANTÍMONT-ROIGDEL CAMP

L’ALEIXAR

EL LLOARPOBOLEDA

EL MASROIG CAPÇANES

VILAPLANAPERAFORT

RIERABORGESDEL CAMP

RIUDECANYES

Poblacions on apareix esmentat el vinyar antic de la varietat picapoll (negre)

Poblacions on apareix esmentat el vinyar antic de la varietat picapoll (blanc)

MAPA 3. Pobles de la província de Tarra-gona on surten esmentats el picapoll blanci el negre abans de la fil·loxera segonsl’enquesta de Claudi Oliveras

LA MORERADE MONTSANT

VILELLA ALTA

EL PERELLÓ

VANDELLÒS

TORRE DEFONTAUBELLA

MARÇÀ

ELS GUIAMETSCORBERAD’EBRE

VALLS

GRATALLOPS

PORRERARIUDOMS

PRADELLBELLMUNT

MONT-ROIG

L’ALEIXAR

EL LLOAR POBOLEDA

EL MASROIGCAPÇANES

VILAPLANA

BORGESDEL CAMP

RIUDECANYES

Poblacions on s’ha reconstituït la vinya amb presència de picapoll (negre)

Poblacions on s’ha reconstituït la vinya amb presència de picapoll (blanc)

AIGUAMÚRCIA

GANDESA

MAPA 4. Pobles de la província de Tarra-gona on surten esmentats el picapoll blanci el negre després de la fil·loxera segonsl’enquesta de Claudi Oliveras


ció de les varietats predominants a cadapoble abans i després de la fil·loxera(Oliveras Massó, 1915). De les dades re-collides es desprèn que en aquesta zonael picapoll era força conegut i estès, es-pecialment la varietat negra; abans de lafil·loxera, en set pobles (i cinc del Campde Tarragona) el picapoll negre eraconsiderat varietat principal i en vint-i-vuit, varietat secundària. El picapollblanc, en canvi, sols apareix citat com avarietat secundària en nou pobles, es-pecialment en el Priorat. Després de lafil·loxera el picapoll negre apareix coma predominant en cinc pobles i el blancen tres pobles. Hom pot deduir que elpicapoll negre era una varietat molt co-muna a les comarques del Camp deTarragona i especialment al Priorat.Aquestes informacions les hem reco-llides en els mapes 3 i 4.

Encara que no sapiguem quina pro-porció de picapoll hi havia plantat acada partit judicial, amb totes aquestesdades recollides procedents de diversesfonts, podem perfilar una certa geogra-fia del picapoll abans de la fil·loxera. ATarragona predominava el picapollnegre al Camp de Tarragona i al Priorati no era un cep majoritari; a Lleida, onla vinya ja era poc important, el pica-poll tampoc no ho deuria ésser enmigd’una gran quantitat de varietats deceps; a Girona tampoc no s’esmenta encap partit judicial i, per tant, el picapolles concentrava sobretot a les co-marques del Bages, Baix Llobregat iVallès. Aquesta geografia coincideixamb l’enquesta lingüística que hem co-mentat més amunt.

Al Bages, a més, apareix el picapollde manera especial. Tant en la relació de

1889 com en la de 1890 apareix coml’única varietat blanca que es plantava,fet que no passa a cap partit judicial, iaixò significa que era la varietat blancamajoritària.

ELS NOMS DEL PICAPOLLEN ALTRES LLENGÜES

La introducció d’aquest apartat esdeu a una certa confusió en la identifi-cació de la varietat en altres llocs, o al-menys això es dedueix de la literaturaque hem consultat. X. Favà (2001,p. 276-277) és qui aporta diferents refe-rències sobre la denominació del cepen llengües romàniques. Les denomina-cions equivalents que troba són:

— espanyol: picapol— francès: picpoul, piquant Paul,

piquepoul, pique-poul gris, picapoll ni-gri

— occità: picapolle, picapoùt, pic-capoule, picquepole, pico-poul, pico-pout (gascó), pique-pouigt (bearnès),pico-poul negre, pico-poulié, picopou-liè, pico-poulo, piquapol, piquepoulh,piquepout

— portuguès: pica-olho, pica-po-lho, pical, pical-poio, pical-polho, pi-cao-pollo, picael-pelo.

Segurament, en ésser un treball defilologia, busca només les paraules ques’assemblen fonèticament, però la si-nonímia d’aquesta varietat apareix moltcomplexa i és difícil de precisar si es-tem parlant del mateix segons quin si-gui el lloc.

X. Favà arriba també a la conclusióque picapoll es sinònim de verdiell, unavarietat de cep que apareix anomenat



sobretot al País Valencià. Són un parellde referències el que el fa pensar enaquesta possibilitat: «Crec que es potacceptar la sinonímia de verdiell (o ver-dil ) amb picapoll del moment que haestat recollit en dos diccionaris, proudiferents, del tombant de segle [...]. Enaquesta geosímia en concret, la carto-grafia esdevé un ajut, perquè atorga apicapoll una àrea septentrional i a ver-diell/verdil una àrea meridional quepràcticament encaixen a la perfecció»(Favà Agud, 2001, p. 372).

Tot i així, en castellà verdiell és tra-duït per verdejo i en portuguès verdelhoi, en canvi, picapoll és traduït unànime-ment per albillo. Per tant, aquesta si-nonímia la posaríem en qüestió, encaraque algunes descripcions puguin ferpensar que es tracta de la mateixa va-rietat.5

En castellà Pere Albèrnia (1840)l’anomena albilla. La memòria de Gra-nollers de 1874 també l’identifica coma albillo (Garrabou i Planes, 1998,p. 232). Rafael Mir l’identifica com a al-barín blanco a Astúries, Mari Sancho aValència —no parla de verdiell—, i encastellà l’identifica amb albillo castella-no i albillo cagalón (Fargas i Catllà,1901, p. 17). Claudi Oliveras classificael picapoll blanc com a Vitis orientalis idins les varierats Racemosissima i es-menta les sinonímies següents: «albillo,albillo blanco, albillo común, albillocastellano = albillo cagalón en Sevilla yCádiz, albarín blanco en Oviedo; gualen Canarias, picapoll en Huesca y Léri-

da; Mari Sancho en algunos puntos deValencia» (Oliveras Massó, 1915). Alco-ver i Moll també l’identifiquen com aalbilla (Alcover i Moll, 1985, vol. VIII).La coincidència fa pensar, per tant, queel picapoll es correspondria amb l’al-billo castellà.

Però quin albillo ? No és la nostraintenció entrar en el tema, però hom téla impressió que, dins dels vins blancs,l’albillo forma una gran família dins laqual hi havia moltes variants. Actual-ment, és un dels ceps característics dela subzona de San Martín de Valdeigle-sias de la DO Vinos de Madrid, que tra-dicionalment ha produït uns vins blancsmolt preuats, i també forma part de laDO Ribera del Duero. N’aportem al-gunes descripcions actuals que hemtrobat:

De su presencia en España se tienenoticia escrita desde el siglo XV. Alonsode Herrera en su Agricultura generalhace una descripción exhaustiva deesta cepa y describe su vino como «muyclaro, de gentil color y sabor». Dice quepuede guardarse durante bastante tiem-po, pero que mejora sensiblementemezclado con otras variedades como laCigüente, la Moscatel o la Hebén. Rojas,por su parte, en su Viticultura publicadaen el XIX destaca el carácter azucaradode su mosto. Según Alain Huetz deLemps, ocupaba el 36 por ciento de losviñedos de Toro hacia el 1751 y gozabade gran fama en estas tierras. Tambiénpor estas fechas jugaba un papel secun-dario en los vinos de Tierra de Medina,siempre oscurecida por la preponde-rancia de la Verdejo. El autor francésdeja constancia asimismo de su presen-cia en la Rioja Alta, relegada aquí por la


5. Juan Piqueras, un autèntic especialista en la viti-cultura valenciana, no relaciona en cap moment ver-diell amb picapoll (Piqueras, 2000).


Viura y la Malvasía; y de su interven-ción en la elaboración del txakolí en laprovincia de Vizcaya.

En realidad, la Albillo era la uva demesa de toda Castilla y estaba conside-rada como la mejor cepa para elaborarvinos rancios. Como los muy afamadosde San Martín de Valdeiglesias (llama-dos blancos pardillos) que, en un sigloXVII dominado por jereces, ribadavíasy ruedas, sedujeron a la corte madri-leña, a las provincias limítrofes y a losvascos del norte. Tan cotizado era estevino enviado a envejecer en las gélidaslatitudes de Ávila, que inspiró la popu-lar frase «Vino de San Martín enceradoen Ávila vale más que un florín».<http://www.vilaviniteca.es>

O alguna descripció de la seva eno-logia actual, que ens ha de permetrecomparar:

El Albillo posee una larga tradicióncomo uva de mesa y se comercializabaen Madrid durante los meses de agostoy septiembre, con la denominación Al-billo como el Oro. Su tradición en losvinos no es menor pues se empleabaen los famosos vinos de San Martín quetanto gustaban en el siglo XVI en lacorte de Madrid. Actualmente ha deja-do de consumirse como uva de mesadesplazado por otras variedades másproductivas y más vistosas como elMoscatel Romano o Italia. Como vinojoven con fermentación controlada dalugar a caldos blancos con algo decuerpo, glicéricos y muy aromáticos,con un alto índice de azúcar que le danal vino cierta calidad y un toque muypersonal. Actualmente se está elabo-rando con crianza en barrica de roble o

con fermentación en dichas barricasdando unos vinos muy personales ycon gran aceptación de mercado. Elproblema de los vinos de Albillo es subaja acidez y la tendencia que tiene aoxidarse en botella, por esta razón seaconseja su consumo entre los mesesde enero y junio que es cuando se en-cuentra la variedad en su mejor mo-mento.

Les sinonímies que es donen des deCastella són les següents: albilla (Gua-dalajara), albillo de Cebreos (Àvila), al-billo de Madrid, albillo de Toro (Zamo-ra), blanco/a del país (Burgos i Sòria),castellano (Cadis i Castelló), gual(Canàries) i Nieves Tempano (Saragos-sa). Tot i així, aquests autors reco-neixen que és difícil saber si sota elnom d’albillo estem parlant de la ma-teixa cosa. A Andalusia aquesta sinoní-mia encara complicava més les coses.Simón Rojas Clemente esmenta el al-billo loco, albillo castellano, albillo ca-galón, albillo negro, albillo pardo, al-billo de Huelva, albillo de Granada, etc.(Rojas Clemente Rubio, 1879).6

Respecte a la denominació d’aques-ta varietat a França i que X. Favà re-dueix a variants clares de picapoll, enaltres referències s’identifica amb altresnoms. Rafael Mir (citat per Fargas iCatllà, 1901, p. 17) especifica que en el«Languedoc lo coneixen amb lo nomde Pic-poule, la Folle Blanche, cual viper destil·lació donan los coneguts ai-


6. Podem trobar altres descripcions de l’albillo cas-tellà a García de los Salmones, 1935; Hidalgo Tabla-da (1896) diu que «las especies de Albillo se usangeneralmente para fruta, aunque cultivadas en bue-nas condiciones, el mosto azucarado que prestan davino de buenas cualidades».


guardents de Cognac». Una pàgina webdefineix el picapoll com «grape varietalnative to the Languedoc area of Francewith a history dating back to the 17thcentury. Along with Clairette, it was thebasis of Picardan, a hugely popularwine that was exported from Langue-doc to Northern Europe. Following theinvasion of phylloxera plantings ofthe Picapoll varietal dwindled. At theend of the 19th century growers plant-ed hardier, more disease resistents va-rietals» <http://www.hormel.com>. Se-gons aquesta pàgina aquest cep tambéera conegut amb el nom de «FolleBlanche, Piquepoul (Languedoc), GrosMeslier (Côtes de St. Mont), Picapoll(Spain), Picpoul, Avello and PicpouleBlanc».

Pablo Pacotet, en un tractat de1918, identifica el picapoll amb l’albilloi amb la clairette de França: «racimomediano, compuesto, cilindrocónico,apretado. Fruto pequeño, blanco dora-do, muy dulce, madura en la terceraépoca» (Pacotet, 1918). De fet, en elsdiccionaris i tractats de viticultura fran-cesa sempre apareix la varietat picapollamb les diferents variants que ja hemesmentat més amunt. En el diccionarillenguadocià-francès del segle XVIII, quevolia ajudar els ciutadans a saber el sig-nificat de paraules específiques delLlenguadoc, apareixen les paraulespico-pou i picopoulo per referir-se a va-rietats de ceps (Dictionnaire, 1785). Elcomte Odart fa una llarga descripció dela picapulla (que situa als Pirineus i aEspanya), la petite picpouille noire, pic-pouille grise ou rosé i la picpouilleblanche, de la qual diu «est la sourcedes eaux de vie d’Armagnac, eaux devie presqu’aussi renommées que celle

de Cognac» (Odart, 1845). Situa aquestavarietat de cep a Var, Boques del Roine,Gard i Hérault.

Quan estem parlant del mateix cep iquan estem parlant d’una altra cosa,malgrat que es digui de la mateixa ma-nera? És molt difícil de saber-ho i cal-dria anar a recerques de tipus botànic ino històric. Aquí només hem pretèsaportar algunes de les sinonímies mésimportants o almenys aquelles que atri-bueixen els tractadistes.

EL PICAPOLL A LA COMARCADEL BAGES

Les notícies sobre la presència delpicapoll a la comarca del Bages noabunden en els documents més habi-tuals (contractes pagesos on s’especifi-ca que s’ha de plantar vinya); com amolt es pot arribar a especificar ques’ha de plantar de bones varietats. L’any1769, per exemple, s’especificava en unarrendament de prop de Manresa que«lo arrendatari haurà de plantar cadaany mil seps tots de planta y mena ne-gras», i el 1850, en un contracte del masServitja de Vallformosa, es deia: «plan-tarà de ceps de bonas menas, no po-dent-hi plantar cap payó, ni cuas demoltó de las menudas».7 Només ho po-dem explicar perquè la varietat de cepno era important de cara a una vinifica-ció que barrejava tots els raïms o, com amolt, el pagès ja plantava aquells que,segons el consens general, eren els queanaven més bé.


7. Arrendament de l’heretat de la Riera, 1769,AHCM. Not. Mas, 1850, AHCM.


Tot i així, el picapoll deuria ésser pre-sent a la comarca des de molts anys enre-re i, fins i tot, hi tenia alguna estima espe-cial. Hem vist més amunt que la primeranotícia ens apareix en l’inventari del mo-nestir de Sant Benet de Bages, aixecat ala mort de l’abat Frigola el 1564,8 quan enel celler, entre molts altres tipus de vi, hiapareix «claret de picapoll». És clar queno sabem si fou elaborat al monestir,però és possible i, si més no, hi havia unvi específic de picapoll, cosa que no espodia pas dir de tots els vins.

La segona referència és d’una vendade Sant Iscle de l’any 1796, en què el pa-

gès havia de donar cada any dues ar-roves de raïm, una de les quals havia deser de «picapolls per a penjar».9 I tenimaquí una segona utilitat, remarcada endiverses referències que hem aportat,que era el de raïm de taula o per guar-dar. La tercera referència és d’uncontracte de 1870, en què es pacta «nopudiendo plantar otras cepas que lasllamadas sumolls, negrenyons y pica-polls».10 No en tenim cap altra, peròen aquella llista de ceps que tenienconsens hi havia el picapoll, com es de-dueix de la indicació d’aquest contracte.

A partir d’aquí anem trobant in-dicacions més precises. El 1889, perexemple, al partit judicial de Manresaes diu que les varietats que més abun-den són: «sumoll, terrassench, garnatxai picapoll blanc» (Dirección General deAgricultura, 1891). En aquesta llista no-més hi ha una varietat de blancs, el pi-capoll, i això ens fa pensar que deuriaésser molt estès al Bages. Aquest ma-teix treball ens informa que les varietatsque es destinaven a verdeo, és a dir, queservien per menjar i guardar, eren lapansa valenciana i el picapoll, i l’únicavarietat que s’utilitzava per fer vinsblancs era el picapoll.

El 1890, la Memoria de Roig i Ar-mengol feia constar que les varietatsnegres que es conreaven a la comarcaeren el sumoll, el terrassench, la gar-natxa i el monastrell, i l’única varietatblanca, el picapoll (Roig Armengol,1890, p. 86). Trobem altra vegada lapreponderància del picapoll com araïm blanc a la zona.


8. Inventari del monestir de Sant Benet de Bages del’any 1564, Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Mo-nacals Universitat, lligall 81.

FOTOGRAFIA 1. Picapoll després de dos me-sos de ser penjat en el mas de Sant Iscle(Bages) per conservar-lo (foto J. Plans)

9. Not. Raures, 1796, 22 de juny de 1796, AHCM.10. Not. Puig i Mas, 1870, f. 163-166, esc. 59, AHCM.


L’any 1893 Rafael Mir va visitar lacasa Cererols de Súria i va publicarunes cartes al Setmanari Català (núm.33, 27 de juny de 1893, p. 518-519), enquè descrivia la viticultura de la zona:

Per aquesta encontrada només hereconegut lo Mussoll [entengueu sumoll ]y’l picapoll com a classe preponderant,classes que ja coneixem perfectamentper ser la que més abundan en nostraterra especialment lo musoll [sic]. Tambés’hi conresa lo Carregaruchs (o carregasumers com diuen per aquí), lo lladonéde rahim blanc, gra dolcet i planta vigo-rosa y’l blanquet de fruyt un poch aspre,pell dura, fullas llisas, vert clar y de mol-ta producció, de classe blanca y’l ne-grelló que se sembla la monastrell entots sentits però que’ls pagesos no el te-nen per tal y’ls salzench de gra rodó, ra-him llarch i de gust agradable.

Del text hem de deduir que el su-moll i el picapoll eren les varietats pre-ponderants a la banda de Súria. El ma-teix passava a Sallent, segons EmiliBové, el 1897 (Capdevila i SánchezAgustí, 1992, p. 58):

Sin duda alguna que el cultivo de lavid es en esta localidad el más impor-tante... En algunas tierras de éste térmi-no se cultivan con ventaja las varie-dades denominadas por los agricultorespicapoll y saumell (sic), las cuales pro-porcionan vinos claros, bastante al-cohólicos y de buen pasto. Pero apartede éstas dos que son las más abun-dantes, cultívanse en esta villa, si biende un modo escaso, otras variedades,tales como las conocidas con losnombres trobat blanc, cua sec, ull dellebra, negrelló, grumet, malvasia, etc.

Ramon de Rocafort, el 1890, posavaun anunci que deia que era «propietari,colliter de vins negres i clars de supe-rior qualitat [...] fent exportació de raïmpicapoll a la plassa de Barcelona» (RoigArmengol, 1890, p. 116). De nou unade les possibilitats del picapoll era co-mercialitzar-lo com a raïm de taula.

Què va passar després de la fil·loxe-ra? A començaments del segle XX, el dis-curs sobre la millora de vinificació pas-sava també per evitar la barreja de cepsa les vinyes i buscar varietats ade-quades. Cal, doncs, suposar que lafil·loxera, que va matar tots els ceps i vaobligar a replantar, va permetre una se-lecció de varietats i plantar aquelles quees creia que podien anar millor. El1911, per exemple, a la província deBarcelona s’afirmava que s’havien re-plantat vuit varietats, entre les quals elpicapoll, mentre que abans de lafil·loxera n’hi havia setze, és a dir, s’ha-vien reduït a la meitat (Ministerio de Fo-mento. Dirección General de Agricultu-ra, 1911).

Jaume Raventós, en una conferèn-cia pronunciada a Santpedor el 1909,afirmava: «Dues classes de raïm, sem’ha dit formen la principal collita devostra comarca: el picapoll com a blanci el sumoll com a negre» (Raventós Do-mènech, 1909, p. 3), i això ens fa pen-sar que al Bages no es va fer altra cosaque aprofundir l’especialització que jahi havia abans de la fil·loxera. Tot i així,el 1929 hom va respondre un qüestio-nari sobre la vinya en què es demanavaquins eren els principals ceps de lazona. La resposta era que les varietatsper a la venda en verd eren el roset,sant Jaume i margarit; les varietats



negres eren el sumoll, la malvasia roja iel mandó i les varietats blanques, lamalvasia, la pansa valenciana, el maca-beu, el picapoll, la garnatxa i el xa-rel·lo.11 Tornem a tenir el problema deno disposar de les extensions, però hihavia altres varietats plantades, a mésdel picapoll.

A partir dels anys trenta es va entraren un procés de reducció constant de lasuperfície vitícola, que ja no es va atu-rar fins que es va aconseguir la denomi-nació d’origen Pla de Bages el 1995.L’any 1969 es va realitzar un estudi atota la comarca del Bages i es va dividir

en dotze zones, de les quals tenim notí-cies sobre les varietats que hi eren méspresents. La relació és la següent:12

Zona I. Cardona (sense informació)

Zona II. Súria, Castellnou i Navàs Blanques: macabeuNegres: sumoll

Zona III. Sallent, Balsareny i NavàsBlanques: macabeu, picapoll, gar-

natxaNegres: sumoll


FOTOGRAFIA 2. Anuncis de venda de picapoll a Barcelona

11. Qüestionari sobre la vinya a Manresa, 1929, lli-gall 11, AHCM.

12. Organización sindical. Consejo económico sindi-cal provincial. Gabinete Técnico Barcelona, La agri-cultura en la provincia de Barcelona, octubre de1969.


Zona IV. Sant Feliu Sasserra, Avinyó iSanta Maria d’Oló

Blanques: 40 % macabeuNegres: 60 % sumoll

Zona V. Sant Mateu, Fonollosa, Aguilar,Rajadell i Castellfollit del Boix

Negres: sumoll

Zona VI. Callús, Santpedor, Manresa,Sant Fruitós, Navarcles i Sant Joan deVilatorrada

Blanques: 65 % macabeu exceptealgunes plantacions de picapoll i xa-rel·lo

Negres: 35 % sumoll

Zona VII. ArtésBlanques: 85 % dels quals 60 % ma-

cabeu i 40 % entre picapoll, pansa, pa-rellada i garnatxa

Negres: 15 % sumoll

Zona VIII. Moià i l’Estany (no hi ha vi-nya)

Zona IX. Sant Salvador de GuardiolaBlanques: macabeu i una ínfima

part de xarel·lo i picapollNegres: 90 % de sumoll

Zona X. Castellbell, Monistrol de Mont-serrat i Santa Cecília de Montserrat

Blanques: 50 % de xarel·lo i maca-beu

Negres: 50 % de sumoll

Zona XI. Talamanca i Mura (no hi ha vi-nya, ha desaparegut)

Zona XII. Calders i Monistrol de CaldersBlanques: 25 % de macabeuNegres: 75 % de sumoll

Les dades són molt clares: hi haviauna varietat negra hegemònica que erael sumoll, ja que apareix citat de mane-ra única; el raïm blanc predominant erael macabeu —fins i tot a Artés— i el pi-capoll quedava relegat a segon terme,juntament amb algunes altres varietatscom el xarel·lo o la parellada. El pica-poll resistia a Artés i a pocs llocs més.Només el Sindicat d’Artés va produir unvi anomenat Picapoll Artium que eraun vi blanc envellit fet de picapoll (Fer-rer Alòs, 1998, p. 268). No hi ha dubteque, en aquests moments, no sols la vi-nya estava a punt de desaparèixer alBages, sinó tota la tradició que s’havia ge-nerat al voltant del conreu del picapoll.

ELS «VINS DAURATS» DEL TIPUSARTÉS O LA REVALORITZACIÓDEL PICAPOLL

Si com deien Fargas i Catllà (1901),«aquest és un dels ceps més universal-ment conegut; això prova la bona varie-tat que és», l’hem trobat a uns quantspartits judicials de Barcelona i moltesnotícies que l’elogien tant com a raïmde taula, com per produir vins rancis ovins blancs molt apreciats. Al Bages ha-via estat un cep majoritari, però amb elpas del temps havia anat desapareixent,com gairebé a tot Catalunya.

Què el va mantenir a Artés i de retrucli ha permès convertir-se en un cep em-blemàtic de la DO Pla de Bages? Lescondicions geològiques d’una part delterme d’Artés feien que el cep picapollfos molt més productiu que en altresllocs, ja que normalment era una varietatque, malgrat la qualitat del seu raïm, erapoc productiva. Fargas i Catllà, quan par-



len del picapoll, ja esmenten aquesta es-pecificitat d’Artés (Fargas, 1901, p. 8-9):

[...] té pocas exijencias de cultiu, noobstant vol terrenos especials perque encerts punts com per exemple Artés pro-dueix uns raims molt granuts y grossosy’ls sarments d’allà mateix empeltats enaltres parts s’hi nota una gran desigual-tat de fruit per ser los raims més petits yel gra molt més petitet també.

Aquesta especificitat ja fou recollidaper Bonaventura Castellet l’any 1869(Castellet, 1869, p. 25):

Otra cepa es el Albillo blanco o cas-tellano, picapoll en Cataluña [...]. Así esque en ciertas comarcas como la de Ar-tés y pueblos inmediatos, en la provin-cia de Barcelona, presentan los albillosuna prosperidad considerable, rindien-do uvas abundantes y sabrosas, con lascuales se obtienen vinos blancos, ex-quisitos y muy apreciados. Trasplanta-do el Albillo de Artés a varios puntosdel Principado, vuélvese por lo comúnraquítico o enfermizo, produciendomenor número de racimos, cuyos gra-nos son menos voluminosos y máspobres de azúcar.

Aquesta peculiaritat és confirmadatambé per pagesos de la zona que, amés, assenyalen les zones més alterosesdel terme com les més adients per al pi-capoll. Eren les de més difícil accés i lesprimeres que foren abandonades quanes començà a produir una reducció del’àrea conreada.

Fou aquesta «especificitat» del pica-poll a Artés el que va permetre produirun vi especial que va acabar tenint una

denominació d’origen a la comarca i ar-reu de Catalunya, que donà un valorafegit a la producció del vi d’Artés, comes desprèn de diverses notícies que sónmolt clares en aquest sentit.

La notícia més antiga és de l’any1869 en el tractat de Bonaventura Cas-tellet (Castellet, 1869). A més del quehem esmentat més amunt, diu en unaltre lloc:

[...] mientras que Artés y varios pue-blecitos inmediatos, en la provincia deBarcelona, ostentando sus admirablesviñedos poblados casi exclusivamentecon el albillo blanco, nos suministranlos vinos de este nombre exquisitos ymuy apreciados.

En la Memoria de Roig Armengol(1890, p. 8) es fa una referència aaquells vins que per la seva personalitathavien assolit una certa denominaciód’origen:

[...] conserva lo vi lo mateix caràctertípic, lo matex sabor que li es propi,distingint-lo dels demes. Las especiali-tats conegudas per malvasia en el termede Sitges, moscatell de Vilafranca, lo viblanch de Artés, los negres de Vilanova,los licorosos de Arenys i Mataró, losfrescos de Valls, los clarets del Pla deBages y los celebrats d’Alella, etc.conserven sempre un tipus propi.13

Com podem veure, entre aquestsvins apareixia el vi blanc d’Artés. Un


13. Més endavant el mateix autor esmenta l’existèn-cia d’algunes especialitats i cita Sitges i Vilanovaamb la producció de malvasia, Sitges i Vilafran-ca amb la producció de moscatell i Artés i Martorellamb la producció de vins blancs (Ib. p. 38).


anunci en el mateix llibre sobre els vinsque es produïen a la comarca de Man-resa deia: «se cullen vins negres pasto-sos de 12 a 14º graus d’esperit, de facilconservació, bon tast y demes circuns-tancies que’ls recomanan com a vi detaula y ademés la especialitat de vi clard’Artés que tan justa anomenada a ad-quirit en lo comerç» (Roig Armengol,1890, p. 108). Altra vegada el vi clard’Artés. I aquesta referència és d’abansde l’arribada de la fil·loxera.

Fargas i Catllà (1901, p. 8-9) tambél’esmenten: «ab lo seu fruyt [del pica-poll] s’hi elabora’l tan renomenat vid’Artés». Ara ja sabem que el vi d’Artéses feia amb picapolls. En el Diario deAvisos de l’any 1901 s’escrivia: «La co-marca privilegiada de todo el Pla deBages es la villa de Artés, cuyo terrenoespecialmente en los alrededores de lavilla, es excelente; y se cultivan lasviñas con mucho esmero, pero nóteseque hay una gran diferencia entre elvino que se produce y el que se pudie-ra producir» (Diario de Avisos núm.1541, 9 de febrer de 1901). El mateixautor creia en les enormes potenciali-tats del vi d’Artés: «pero entiéndasebien, los buenos vinos a que está desti-nada a producir la comarca de Artés yel Pla de Bages en general, no son losvinos rancios, sino vinos de mesa y depoca graduación y buen paladar, comoel que produce el inteligente cosecherodon José Codinach, quién ha merecidopremios en las Exposiciones Univer-sales» (Diario de Avisos, ib.).14 L’any

1917, a les planes de la revista La Page-sia, s’escrivia: «Aquesta manera de vini-ficar el vi blanc només s’usa en algunescomarques en què aquest tipus consti-tueix el vi comarcal. Així passa a Artés.Els consumidors d’aquell vi, que són lescomarques bergadana i vigatana nos’acaben d’acostumar als vins verges.Adverteixi’s que tenen allí molt bonesclasses de raïms, picapoll i garnatxaprincipalment» (La Pagesia, núm. 131,agost 1917). El 1928, escrivia qui feia laTopografía médica de Talamanca: «sinel esmero y cuidado que se tiene enpueblos vecinos como Artés, en dondedado a su grado y sabor, se considerancomo los mejores del Pla de Bages»(1928, p. 81).

Però la informació més reflexivasobre el vi d’Artés la proporciona Jau-me Raventós, que l’any 1909 va venir apronunciar unes conferències, primera Santpedor i després a Artés, que es vanpublicar. En la introducció de les deSantpedor deia: «Amb aquests raïms(sumoll de varietat negra i picapoll devarietat blanca) podeu vosaltes elaborartres classes de vins: vins verges o sienvins fermentats sense la brisa; vins dau-rats tipo d’Artés o sien vins de raïmsblancs fermentats amb la brisa y vinsnegres o sia vi de raïms negres fermen-


14. En el programa de la XVI Fira d’Artés, de 1976,hi ha una petita nota biogràfica de Pius CodinachSantamaria (1869-1924) del qual se’ns diu: «col·labo-rant amb el seu pare registrà un vi embotellat amb

una etiqueta que duu el nom de “Vino picapoll” delPla de Bages on es destaquen les medalles gua-nyades una a l’Exposició de Chicago de l’any 1883,una altra a l’exposició Internacional (1900) a laRepública Francesa i una altra a la Feria ConcursoAgrícola del Ayuntamiento de Barcelona i la darreraa l’Exposició Internacional de Barcelona (1912)»(programa de la Fira d’Artés de l’any 1976, Ajunta-ment d’Artés). Jaume Gibert Arissa conserva una eti-queta de vi ranci d’aquest fabricant en què s’esmen-ten aquests premis guanyats.


tats amb la brisa» (Raventós Domènech,1909). Fou en la seva estada a Artésque va parlar del vi específic d’Artés, quequalifica de «verdader vi de marca co-marcal». Abans de la fil·loxera l’únic cepque es conreava a Artés era el picapoll,«més al replantar, s’hi han barrejatsaltres espécies, principalment sumollmolt extés en altres comarques del Plade Bages. Ha quedat no obstant el pica-poll en lloc preferent. La costum delpaís ha estat fer un vi que presenta al-gun color vermell més o menys daurat,producte de fermentar el most amb lapallofa dels rahims blancs ab lo queestà en contacte bastants dies».

Jaume Raventós tenia molt clar queArtés era la seu d’un vi comarcal i que ca-lia mantenir com fos aquesta originali-tat que s’havia creat al llarg del temps:«que no crech hagi estat prudent la subs-titució del picapoll pel sumoll. Un delsremeys de la crisi vinícola [...] es laconstitució de marques comarcals de vi.Com sia que la classe del vi depen capi-talment de la del rahim y que la famadel vi d’Artés estava fonamentada sobreser el picapoll l’unich cep d’aquesta en-contrada, la conservació del picapoll sefa necessaria pera conservar el tipo co-marcal de vi que vosaltres teniu ja for-mat y acreditat» (Conferències, 1909).Després es va estendre en com s’haviade seleccionar i trepitjar el raïm, els diesque la rapa havia de bullir amb el mostde picapoll, les trascolades, etc. La sevagran aportació és assenyalar amb clare-dat que el vi d’Artés ja tenia una famaque anava més enllà de la comarca, queera fruit d’un determinat cep i d’una de-terminada elaboració i que el futur pas-sava per la seva potenciació. No és quese’n fes gaire cas, com hem vist en les

estadístiques que hem donat més amunti, de fet, només el Sindicat d’Artés vamantenir viu el vi de picapoll.

El vi específic d’Artés fet de picapoll—que existia almenys des de mitjansegle XIX com una autèntica especialit-zació—, lligat segurament a l’especialproductivitat del cep en aquella zona,és el que el va ajudar a perviure en lamemòria de tothom com un cep especí-fic de la zona i ho era en tant que era labase d’un vi amb personalitat pròpiaque va transcendir la pròpia comarca.Que avui l’haguem convertit en un sím-bol de la viticultura bagenca no ens had’estranyar gens, tot al contrari, no esfa altra cosa que perpetuar una tradi-ció.

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, A. M.; MOLL. F. de B. (1985).Diccionari català, valencià, balear.Palma de Mallorca: Moll.

CAPDEVILA, L.; SÁNCHEZ AGUSTÍ, F. (1992).Flora i història de Sallent. Sallent.

CASTELLET, B. (1869). Viticultura y eno-logía españolas ó Tratado sobre elcultivo de la vid y los vinos de Es-paña. Terrassa.

COLOMÉ FERRER, J. E. [coord.]. (2003). Del’aiguardent al cava: el procés d’es-pecialització vitivinícola a les co-marques del Penedès-Garraf. Vila-franca del Penedès: El tres de vuit iRamon Nadal.

Conferències que respectivament sobrecultiu de la olivera y vinificació va-ren donar a la sala d’actes del Casi-no Artesench D. Joseph Maria Puja-dor y D. Jaume Raventós (1909).Manresa: Imp. Roca.



Dictionnaire Languedocien-François(1785). Nimes: Pierre Augustin Bois-sier de Sauvages.

DIRECCIÓN GENERAL DE AGRICULTURA, IN-DUSTRIA Y COMERCIO (1981). Avanceestadístico sobre cultivo y produc-ción de la vid en España (1889).Madrid: Tip. de L. Pleant.

FARGAS, J.; CATLLÀ, M. (1901). Varietats devinífera en la rodalia de Manresa.Manresa: Estampa de Viñals Germans.

FAVÀ AGUD, X. (2001). Diccionari delsnoms de ceps i raïms: l’ampeloní-mia catalana. Barcelona: Institutd’Estudis Catalans.

FERRER ALÒS, L. (1998). La vinya al Bages:mil anys d’elaboració de vi. Manre-sa: Centre d’Estudis del Bages.

GARCÍA DE LOS SALMONES, N. (1935). «Lasclases de vid cultivadas y los vinosobtenidos». Economía y técnica agrí-cola, núm. 37.

GARDEÑES ROSELL, D.; VICEDO RIUS, E.(1993). La vinya i el vi a les terres deLleida. Lleida: Pagès Editors.

GARRABOU, R.; PLANES, J. E. (1998). Estu-dio Agrícola del Vallés (1874). Gra-nollers: Museu de Granollers.

HIDALGO TABLADA, J. de (1896). Tratadodel cultivo de la vid en España. Ma-drid: Hijos de J. Cuesta.

LABÈRNIA, P. (1939-1940). Diccionari dela llengua catalana. Barcelona: Est.dels Hereus de la V. Pla.

MINISTERIO DE FOMENTO. DIRECCIÓN GENE-RAL DE AGRICULTURA, MINAS Y MONTES

(1911). La invasión filoxérica en Es-paña y estado en 1909 de la recons-titución del viñedo. Madrid: Imp. delos hijos de M. G. Hernández.

NAVARRO MAS, J. (1784). Memoria sobrela bonificación de los vinos en el

tiempo de la fermentación y sobre lateórica y práctica del arte de hacerel vino. Madrid.

NAVARRO MAS, J. (1797). Memoria sobrela viña, su plantación, propaga-ción, reparación, conservación [...]y vendimia en el Principado de Ca-taluña. Barcelona: Real Academiade Ciencias Naturales.

ODART, C. (1845). Ampelographie outraité des cépages. París: Ed. MaisonRustique.

OLIVERAS MASSÓ, C. (1915). Datos paraun avance sobre la viticultura dela provincia de Tarragona. Reus:Talleres Gráficos de Eduardo Na-vas.

PACOTET, P. (1918). Viticultura. Barcelo-na: P. Salvat.

PIQUERAS, J. (2000). El legado de Baco.Los vinos valencianos. Desde la An-tigüedad hasta nuestros días. Va-lència: Editorial Gules.

RAVENTÓS, J. (1909). Conferències quesobre cultiu de la olivera y vinifica-ció varen donar al Casino Arte-sench [...]. Manresa: Imp. de JosepRoca, p. 14.

RAVENTÓS DOMÈNECH, J. (1909). Dues con-ferències vinícoles donades al Sindi-cat Agricol de Sampedor els dies 6 y20 de juny de 1909. Manresa.

ROIG ARMENGOL, R. (1890). Memoriaacompañatoria al Mapa RegionalVinícola de la Provincia de Barcelo-na. Barcelona.

ROJAS CLEMENTE RUBIO, S. de (1879). En-sayo sobre las variedades de la vidcomún que vegetan en Andalucía.Madrid.

Topografía médica de Talamanca(1928). [Manuscrit]



EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES HISTÒRIQUES · EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES...

Documents

Transcript of EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES HISTÒRIQUES · EL PICAPOLL A CATALUNYA I EL BAGES. NOTES...