Jocs florals 2014. Escola Pegaso.

Escola Pegaso Curs 2013-2014

1

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ ........................................................................................... 3 3r A El nen que li agradava llegir de Denis Roca ................................................ 4 El Raül, el nen prepotent de Iago Pardo ..................................................... 5 L’amor d’Aruna Gómez ............................................................................... 6 A la Míriam li agrada llegir de Graciela González......................................... 7 En Yuta, el nen mentider de Bemnet Vidal .................................................. 8 3rB La formiga que parlava de Nabil Andaloussi ............................................... 9 El gos de l’espai d’Emma Corredera ......................................................... 10 El peix que tenia cara de tigre de Carla Pujadas ....................................... 12 En Pau ploramiques de Marc Leones ....................................................... 13 Amics inseparables de Sarai Rodríguez ................................................... 14 3rC La Clàudia i el ninot vivent de Izai Sala ..................................................... 15 La bruixa malalta de Natalia Fernández .................................................... 16 Els pirates intrèpids d’Aleix Martínez ......................................................... 18 La Maria i les pessigolles de Laia Roncero ............................................... 19 El gos que podia volar d’Octavio Gómez .................................................. 20 4tA La Lliure de Martí Parra ............................................................................. 21 Les polseres de goma de Jana Sans ........................................................ 22 Viatge al passat d’Adrià Jimeno ................................................................ 24 El nen gegant d’Ainhoa Tronchi ................................................................ 25 El collaret misteriós de Judith Landa ......................................................... 26 4tB La famosa aventura de Francesca de Naiara Lara ................................... 27 Aventura espacial de Miquel Padilla .......................................................... 28 La princesa aventurera d’Ana Andrés ....................................................... 30 Salvem la Terra de Melisa El Meftahi ........................................................ 31 Valentia i cap endavant de Lena Lledós .................................................... 32 4tC El misteri de les galetes de Laia Pedragosa .............................................. 33 La Mariona i els seus amics de Yanira Hervás .......................................... 34 En Pol se’n surt d’Eloi Martín .................................................................... 36 El fantasma de París de Milagros Gómez ................................................. 37 Un partit inoblidable d’Edgar Paton ........................................................... 39


2

5èA L’illa maleïda de Tania Maqueda ............................................................... 40 Un viatge en el temps de Pablo Zamora ................................................... 42 Memòries en camí de Laura París ............................................................ 43 Les bruixes dels Pirineus d’Eva Lachica ................................................... 44 El detectiu Mirmo i el cas del virus alternatiu de Laura Martín ................... 45 5èB Lost in London de Júlia Aguilar ................................................................. 46 Youtube de Fernand Vilar .......................................................................... 48 Viatge al Paleolític de Nadia Karout .......................................................... 49 El tren volador de Lisardy Marte ............................................................... 51 Un llapis encantador d’Alícia Ávila ............................................................ 53 5èC La natura en lletres d’Amanda Ortega ....................................................... 54 La residència de Claudia Magallón ........................................................... 57 En el circ de Paula Pérez .......................................................................... 59 El nou món d’en Gael de Dídac Domingo ................................................. 61 Quin avorriment! D’Eric de San Baldomero ............................................... 62 6èA La vida més trista de Cristian Magallón ..................................................... 63 El futbolista de Pablo Márquez .................................................................. 64 La meva gata de Carles Nadal .................................................................. 65 I un altre dia serà demà de Jan Sallent ..................................................... 66 6èB El tren de mitjanit de Marina Fu Torrecillas ............................................... 68 La vida de Fluffy de Sofia Mas .................................................................. 69 Els perills de l’aviació d’Oscar Dominguez ................................................ 70 Una aventura potser massa inesperada d’Adrià Rodríguez ...................... 72 6èC El caçador de Nicolás Villamar .................................................................. 74 Preguntes de dia a dia de Martina Lacambra ............................................ 76 La primera invasió de Pol Calvo ................................................................ 77 Lliure! d’Anna Parra ................................................................................... 78 L’amistat és per sempre Paula Arroyo ...................................................... 79


3

INTRODUCCIÓ

Enguany la nostra setmana cultural girava en torn a la lectura.

Passejant per l’exposició hem pogut veure tots els treballs que heu realitzat en

torn al la lectura: cal·ligrames, punts de lectura, poemes, recomanacions de

lectures, quin és el vostre personatge de conte preferit, llibreries i biblioteques

singulars d’arreu el món, sense descuidar els clàssics i un mural en

reconeixement a la figura d’un escriptor que ens va deixava per aquelles dates,

en Gabriel García Márquez, les seves obres, quan sigueu una miqueta més

grans, segur que també us captivaran.

Ningú de nosaltres ha vist una fada, un unicorn, un gripau que després de fer-li

un petó s’hagi convertit en un príncep . Ningú de nosaltres te a casa seva una

llàntia que després de

fregar -la ens concedeixi tres desitjos. Però tots els poden dibuixar, en parlem

d’ells. I això és així perquè els hem conegut en algun dels molts contes que

recreen aquests personatges fantàstics que ens permeten somniar i que

formen part ja dels jocs i de la vida de tots nosaltres.

Llegir es converteix en una gran aventura des del mateix moment que el títol

d’un llibre ens anima a navegar en un vaixell tripulat per pirates en busca d’un

tresor. En aquest viatge, descobrirem països imaginaris i llunyans, dolents als

que combatre, herois als que admirar i imitar, princeses i prínceps als que

estimar, i amics ,molts amics que ens ajudaran a entendre un món complicat.

Són tantes les aventures que els escriptors ens han regalat que segur que tots

nosaltres trobarem aquella que reconeixerem com nostra.

Llegir també obre les portes al coneixement, ens ensenya a pensar, ens fa més

tolerants i sobre tot ens ajuda a viure.

Hi ha un munt de llibres esperant-nos per fer-nos riure, per entretenir-nos, per

emocionar-nos,o per ensenyar-nos.

No deixeu passar l’oportunitat d’apropar-vos a algun d’ells.

Equip Directiu


4

EL NEN AL QUE LI AGRADAVA LLEGIR

Vet aquí una vegada que hi havia un nen que es deia Darel. A en Darel li

encantava llegir.

En Darel tenia la cara rodona, els ulls vius, el nas ample i la boca rodona. Tenia

set anys.

Sens dubte li agradava llegir, però tenia un defecte: que no entenia res del que

llegia. En efecte, a classe, quan llegia els enunciats dels exercicis no sabia què

fer, i li preguntava al del costat. I quan havia d’estudiar treia un zero, certament

perquè no sabia què estudiava. Quan llegien a classe, ell llegia amb els altres,

però quan li preguntaven què volia dir una cosa deia:

- No ho sé.

Si li agradava llegir era perquè passava el temps, s’entretenia. Un dia, però, els

pares li van dir que havia de millorar les notes. Ell, per treure més bones notes,

es va esforçar en comprendre més bé el que llegia, perquè aquest era el

problema principal. Però, encara que s’hi esforcés, no se’n sortia bé del tot.

Així que ho va provar amb els còmics. Com que tenien dibuixos, li agradaven, i,

amb l’ajuda dels dibuixos entenia els textos.

Amb l’ajuda dels còmics va començar a entendre el que llegia (al principi

només una mica). A mesura que s’esforçava, anava entenent més.

Fins que un dia va deixar de preguntar:

-Què vol dir això?

I tots es van quedar molt sorpresos, doncs ja no havia de preguntar més el que

volia dir alguna cosa.

A en Darel li va anar tot millor, doncs ho entenia tot més bé. A més a més, va

treure un set en un examen! Total, que, resumint, tot li va anar millor.

I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.


5

EL RAÜL, EL NEN PREPOTENT

Això és el que li va passar a un nen: era un xicot que es deia Raül. Tenia nou

anys. No era ni molt alt ni molt baix, i tampoc estava ni massa grassonet ni

massa prim. Tenia el cap ovalat, els ulls vius i de color avellana, les seves

galtes eren rosades, la boca gran, amb els llavis gruixuts, i el nas era una mica

xato; tenia unes celles gruixudes i les dents molt blanques.

Era mogut i, quan sortia de l’escola, feia un esport un dia, un altre un altre dia, i

encara un altre un dia més. Quan s’havia de seure a la cadira per menjar, o bé

a la classe, ho feia perquè l’obligaven, però ell ballava com si hi hagués

xinxetes a la cadira.

Vivia a Santiago de Compostela amb la germana, el pare, la mare, l’avi i l’àvia.

Anava a l’escola del costat de casa, que es deia Escola Boquerons.

El Raül era un nen prepotent, però no sempre havia estat així: abans, quan era

més petit, en el pati li prenien l’esmorzar, o bé, quan jugava a futbol, el feien

posar de porter quan ell volia ser davanter; també alguna vegada l’havien van

tirat a un bassal, i així moltes coses més.

Així doncs, ell se’n va cansar i va decidir que ara ell manaria sempre: quan

jugava a futbol amb els companys, ell sempre volia xutar els penaltis; a la

classe, sempre volia ser ell qui sortís a la pissarra; quan estava amb els amics

sempre volia escollir el joc i sempre ell havia de dir la primera i l’última paraula.

Un dia, quan els pares van anar a parlar amb l’Helena, la seva professora, els

va dir que el seu fill, el Raül, sempre volia manar. Llavors, quan van sortir de

l’entrevista, van parlar amb el Raül i li van dir:

- Et quedaràs sense amics.

Però el Raül no els va fer cas. Els professors i els monitors també li deien:

- Et quedaràs sense amics.

Però el Raül va continuar igual. Fins que, un dia, els amics no van voler jugar

amb ell.

Llavors, al dia següent, ell va deixar que també els companys fessin coses: que

escollissin el joc a què volien jugar, que xutessin els penaltis. I ell ja no

aixecava tant la mà a classe ni volia ser el que més sortís a la pissarra.

Va comprendre que si sempre ho vols fer tot tu et quedes sense amics.


6

L’AMOR

Vaig a explicar-vos la història d’una nena que es deia Camila. Tenia vuit anys.

Era una mica baixeta, ni molt grassa ni molt prima. Tenia la cara rodona, els

ulls vius, el cabell negre, i el portava molt llarg. També tenia la boca petita, i el

nas bastant prim.

Li agradava molt el patinatge, era simpàtica, despistada i bastant valenta. No li

agradava gens estudiar, però era molt agradable amb la gent.

Vivia a Barcelona, al barri de Sant Andreu, amb la seva mare i el seu pare.

Anava a l’escola Pegaso, que era una escola molt gran.

A la Camila li agradava un nen que es deia Raül. El Raül anava a la mateixa

classe i era baix. Tenia la cara prima i rodona, els ulls tristos i grossos, el nas

de pebrot i la boca de pallasso. No li agradava gens estudiar i als exàmens

moltes vegades fallava. Això sí, li agradava molt el futbol.

La Camila tenia ganes de fer-li saber al Raül que li agradava, però no s’hi

atrevia. Les seves amigues Cecília, Aruna i Sonia li aconsellaven a la Camila

que li digués al Raül que li agradava.

Un dia, la Camila s’hi va atrevir i li va dir al Raül que l’estimava. Era un dia en

que el Raül havia de jugar un partit de futbol. Quan el partit va acabar, com que

els de l’equip del Raül havien guanyat, van anar a celebrar-ho. En aquell

moment la Camila va aprofitar per dir-li al Raül que li agradava. Les seves

amigues la van felicitar per haver estat valenta i haver dit el que volia.

Des d’aquell dia van ser nuvis, i, quan van tenir vint-i-sis anys es van casar.


7

A LA MÍRIAM LI AGRADA LLEGIR

Aquesta és la història que us contaré: la Míriam tenia nou anys i només li

faltava una mica per fer-ne deu. Era una mica alta i prima i era molt àgil. Tenia

la cara fina, amb pigues. El seu cabell era ros i rinxolat i el portava bastant curt.

Tenia els ulls de color blau cel i dolços, la boca riallera, el nas fi.

Era molt amable, perquè quan , a la classe, algú no tenia llapis, o bé una goma,

ella li deixava el que necessitava. Sempre saludava a tothom. Quan el pare o la

mare la renyaven, ella no contestava malament. Sempre jugava amb els seus

amics i, quan portava un llibre a l’escola, el deixava a tots els altres.

Vivia a Barcelona amb els pares i els seus quatre germans.

A la Míriam li agradava molt llegir: quan estudiava una lliçó, es preparava un

llibre al costat per que quan ja s’ho sabés tot es posaria a llegir el llibre. Quan

els pares miraven la tele, ella no la mirava, es posava també a llegir. Quan

s’acabava tots els seus llibres, començava amb els de la seva germana i la

germana, en comptes de llegir els seus, llegia els de la Míriam.

Però els pares es preocupaven perquè veien que la Míriam llegia massa i no es

comunicava amb ningú. Així doncs, els pares van dir als quatre germans, que

es deien Íria, Maria, Alejandra i Àlex que parlessin una mica més amb la

Míriam, i així ho van fer.

Però amb això no n’hi va haver prou. Un dia la seva mare, ja empipada, va

guardar tots els seus llibres, menys algun. Només li deixava llegir cinc pàgines

cada dia i, quan ella s’acabava un llibre, la mare l’hi guardava. La mare no volia

que la Míriam llegís més d’una hora cada dia, doncs estava preocupada per si

la nena dormia prou.

A partir d’aquell dia la Míriam va estar més tranquil·la i feliç, llegint només una

estoneta. La mare anava deixant-li més llibres a mesura que ella se’ls acabava

i així tenia temps per a tot.


8

EN YUTA, EL NEN MENTIDER

Voleu que us expliqui un conte? Doncs comença així:

El Yuta era un nen de vuit anys. Era una mica massa alt per la seva edat. Tenia

la cara ovalada, el nas xato, els ulls rodons i la boca molt petita. El Yuta tenia el

cabell negre i una mica rinxolat.

El Yuta no tenia ni pare ni mare, només li quedava la seva germana , que era

gran. Els pares havien patit un accident i, evidentment, la germana no el podia

cuidar tan bé com ho farien els pares.

Vivia a Madrid, i anava a l’escola de més a prop de casa seva.

Era una mica xerraire, però sobre tot era molt mentider. Quan era a classe,

sempre parlava amb el del costat. Quan anava al cinema, sempre parlava amb

els amics i, és clar, les persones del voltant seu s’enfadaven. Però us dic que

era mentider perquè acusava els altres quan en realitat no li havien fet res o,

bé, quan li explicava coses a un amic gairebé mai deia la veritat i inventava tot

el que li contava. El Yuta deia tantes mentides que ja ningú no el creia.

Un dia, per fi, va dir la veritat, però com que no el van creure el van castigar per

una cosa que no havia fet.

Així que al final es va adonar que dir tantes mentides no està bé i es va

proposar que a partir de llavors sempre diria la veritat.


9

LA FORMIGA QUE PARLAVA

Hi havia una vegada un nen que vivia al camp, vivia amb el seu pare i la seva

mare. Un dia el nen, que es deia Marc, va sortir a jugar al camp i va veure

moltes formigues que una darrere l' altra transportaven el pa cap al seu cau.

Al nen li agradava molt investigar, va agafar amb molta cura una formiga i

després d’observar-la la va posar dins un pot i se la va emportar cap a casa.

Estava molt interessar i encuriosit per observar que feia la formiga i va col·locar

el pot al costat del seu llit. Aquella nit va dormir amb la formiga i al matí quan

en Marc es va llevar va escoltar una veueta molt llunyana que deia :

- Allibera' m!!!, allibera' m !!!, allibera’m si us plau!.

En Marc va parar l' orella i......que?. Una formiga que parla!! Impossible que

una formiga parli!.

Va escoltar atentament i molt sorprès va dir:

-He fet un gran descobriment una formiga que parla! . Seré molt, molt però que

molt famós.

Molt nerviós li va dir als seus pares:

- Mare, pare, he descobert una formiga que parla!.

- No diguis bajanades les formigues no parlen Marc. - li va dir la seva mare.

- Ja ho se, jo també em pensava que... era impossible però aquesta formiga

parla.

- Vinga, calla Marc, ves i canvia 't que encara faràs tard a l' escola.

El nen va alliberar la formiga i va dir:

- Si la meva mare no em creu perquè et vull jo a tu? . Ets lliure petita formiga .

I aquest conte es tant veritat com que ja s 'ha acabat.


10

EL GOS DE L' ESPAI

Vet aquí una vegada un gos que tenia la cara prima , els ulls rodons i blaus,el

nas molt xato i la boca riallera què no era un gos com el què nosaltres

coneixem, era un gos extraterrestre.

Aquest era un gos molt especial perquè vivia al planeta Mart. No penseu que

aquest gos bordava com els altres,parlava com un humà.

Lluny d’allà en un altre planeta, un grup de gats ,que el seu somni era viatjar

van decidir fer-ho realitat anant a conèixer el planeta Mart,el seu planeta

preferit.

Els gats van agafar un coet nou que els havia regalar un altre gat,i apa ja els

tenim en la seva aventura cap al planeta Mart!!.

Durant el viatge, mentre un d' ells estava programant el coet per arribar a

aquest planeta un altre gat els hi va dir:

− Vosaltres creieu què hi haurà algú més en aquest planeta?.

I un altre gat li va contestar:

− Jo crec què és possible, però si és un gos jo no hi vaig ni boig.

Al cap d' una estona el capità dels gats va dir:

− Però nois ningú sap el futur, per saber-ho necessitarien una màquina del

temps i jo que soc molt i molt savi us dit què no és possible que algú l'

hagi construït.

Com estaven tan interessats en la conversa el viatge se’ls hi va fer curt i ja els

tenint al planeta Mart. El gat al que no li agradaven els gossos va ser el primer

en sortir de la nau i .........allí estava el gos, a la porta de la nau. El gat quan el

va veure va fer un crit tan immens que els altres gats van tenir un ensurt terrible

i van sortir a investigar què passava. Quan el capità dels gat va veure el gos va

dir:

− Gos dolent aquest és el nostre planeta!.

Llavors el gos li va dir:

− Els planetes no són de ningú, si algú vol viure en un planeta hi viu.

Després un gat va dir:

− Crec què aquest gos té tota la raó, perquè no compartim el planeta?


11

El capità molt pensatiu els hi diu:

-- Sí compartirem el planeta Mart i farem una ciutat gegant perquè hi pugui

viure tot el que vingui.

I tots, gos i gats van viure feliços.


12

EL PEIX QUE TENIA CARA DE TIGRE

Hi havia una vegada un peix de color verd i groc que tenia cara de tigre i , per

això, perquè semblava un tigre li deien peix tigre.

El senyor Pol, un pescador de la ciutat de Barcelona, anava sovint a pescar al

Mediterrani. En Pol tenia una afició, a casa seva tenia una peixera molt gran

amb molts dels peixos que pescava. Una tarda va pescar aquest peix tigre i el

va posar a la seva peixera amb els altres peixos. Al peix tigre com, estava

acostumat a nedar en el mar, els altres peixos el molestaven i es va enfadar i

va començar a donar cops de cua als seus companys de peixera. Com era un

peix tigre tant ferotge i estava tan enfurismat mossegava també a tots els altres

peixos, estava enrabiat sense la seva família.

A en Pol li agradava molt pescar al mar Mediterrani i un altre dia que va anar a

pescar va pescar uns peixos de la mateixa espècie que el peix tigre. També els

va portar a la peixera gran que tenia a casa i quina casualitat, el peix tigre va

reconèixer de seguida la seva família perquè eren de la mateixa espècie i, per

fi, és van ajuntar.

Ja no estava enrabiat perquè ja estava amb la seva família i se sentia molt

estimat. Però encara desitjava tornar al Mediterrani perquè allí se sentia més

lliure per nedar.


13

EN PAU PLORAMIQUES

Una vegada hi havia un nen que es deia Pau i com li agradava molt jugar es va

entretenir massa i es va oblidar de fer els deures. No penseu malament, en

Pau era molt treballador. Al dia següent, quan va arribar a la classe el professor

li va reganyar i en Pau es va a posar a plorar . Els altres alumnes es van posar

a riure,però el professor els va dir:

− No us rigueu d' en Pau,perquè això li pot passar a tothom.

Cada tarda quan en Pau sortia de l' escola anava a jugar al parc. Allà en un

raconet va trobar un llapis però no era com els demés,era un llapis estrany.

El Pau no sabia que el llapis era màgic i quan va arribar a casa seva va treure

la motxilla per fer els deures i es va trobar amb la sorpresa de que ja estaven

fets. Va sospitar del llapis que s' havia trobat al parc i va provar a fer un dibuix.

El llapis no era com els nostres perquè aquell llapis tenia un ordinador dintre

que si tu li donaves ordres el llapis les feia.

Quan el Pau anava a fer el dibuix va pensar ja se que faré, faré un castell.

El llapis va escoltar els pensaments d' en Pau i al full va aparèixer ........el dibuix

d' un bonic castell. El Pau es va quedar amb un pam de nas, però va pensar

“si utilitzo aquest llapis per fer les meves feines seria com si hagués fet

trampa”.

En Pau el va llençar per la finestra i el llapis es va trencar i des d’ aquell dia en

Pau va deixar de ser ploramiques.


14

AMICS INSEPARABLES

Hi havia una vegada una noia que tenia una gossa petita i molt bonica.

Responia al nom de Reina.

Aquesta noia, que es deia Martina , havia anat de vacances a Barcelona amb el

seu amic,Víctor.

Martina era una noia molt guapa. Tenia el cabell llarg de color entre castany i

ros. Portava, quasi sempre, un vestit blau amb estrelletes que brillaven. Era el

seu vestit preferit.

Víctor era un noi alt i prim amb el cabell negre curt. Sovint portava uns

pantalons curts de color blau i una camisa de màniga curta de color taronja.

Quan van arribar a Barcelona van anar a un hotel que estava a prop de la

platja. De seguida, van baixar a passejar per la platja amb la seva gossa. Van

portar posat el banyador i van aprofitar per banyar-se. Ells sabien nedar i van

entrar a l’aigua corrents. Però l’aigua estava molt freda i van començar a

tremolar.

Desprès de passar una estona a la platja, van tornar a l’hotel per dutxar-se. A la

nit van baixar al menjador per sopar. Tenien molta gana.

Mentre sopaven van parlar de les coses que podien visitar al dia següent.

Tenien molta il·lusió de veure tota la ciutat. Aquest era un viatge que havien

somiat durant molt de temps.

Al dia següent, de bon matí, van sortir de l’hotel i van agafar un autobús que els

va portar al centre de la ciutat. Allà hi ha moltes botigues i ells van comprar-se

roba. També van comprar un vestit per la gosseta.

Desprès d’uns dies, quan va arribar el moment de tornar cap a casa, van sentir

tristesa. Havien estat molt a gust i s’ho havien passat d’allò més bé.

El conte s’ha acabat i aquí m’he quedat.


15

LA CLÀUDIA I EL NINOT VIVENT

En un país molt llunyà vivia una nena que es deia Clàudia. La Clàudia tenia set

anys, era prima, mitjana i amb el cabell ros. Vivia en una casa de poble amb els

seus pares. La casa estava cap al nord i envoltada per un prat.

Un dia, durant les vacances de Nadal, la Clàudia va fer un ninot de neu. Quan

va acabar-lo els seus pares van dir:

- Clàudia, va vine que anem a sopar.

I la Clàudia va respondre:

- Sí, ja vaig !

Després de sopar, quan va acabar, va veure que el ninot de neu que havia

construït s’estava movent. Llavors va anar on estava el ninot, i per sorpresa

d’ella , el ninot li va dir:

- Hola Clàudia, sóc el ninot vivent!

- Hola ninot vivent! - va contestar la Clàudia molt , molt sorpresa.

Tot seguit el ninot li va dir:

- Mira Clàudia, jo me’n vull anar al País de les Meravelles. Vols venir?

I ella va dir que sí.

La Clàudia es va adonar que el ninot era màgic. El ninot de neu li va dir que li

donés la ma i ella li va donar. Llavors el ninot va petar els dits i tots dos van

aparèixer al País de les Meravelles.

Quan van arribar es van quedar els dos sorpresos perquè, a més a més, de

moltes llaminadures ben dolces hi havia molts unicorns i altres elements del

món de la fantasia...

Van estar tot un dia fruint de les meravelles , molt divertits, però més tard van

tornar els dos al seu món.

Un dia la Clàudia es va fer una foto amb el ninot i també li va fer un retrat

dibuixant-lo.

Fins que ja va arribar la primavera i la caloreta . El ninot es va anar desfent i la

Clàudia es va sentir molt trista. La Clàudia va penjar el retrat i la foto a la seva

habitació . Ella es va anar fent gran però encara se’n recordava del ninot de

neu que va construir.

Conte contat, conte acabat i qui s’ho vulgui creure que ho vingui a veure !!!


16

LA BRUIXA MALALTA

Vet aquí que en aquell temps dels vents hi havia una bruixa que estava malalta

per un encanteri que li havia fet un bruixot dolentíssim. Aquesta bruixa era molt

lletja, tenia berrugues, el nas molt gran i era molt velleta. Anava vestida amb

roba atrotinada i apedaçada. Els símptomes de la malaltia eren que, de sobte,

tenia molta febre i se li posava la cara molt, molt pàl·lida .

Vivia en una caseta de pedra i tenia un gat i un lloro per companyia . Eren uns

animals molt curiosos. El lloro no parava de parlar però a la nit callava .El gat

era molt mimós però esgarrapava .

Un dia que es trobava més bé va decidir aixecar-se del llit i marxar al bosc a

buscar maduixes i herbes remeieres. Els seus animals van estar d’acord i van

veure com marxava cap al bosc .

Quan va arribar el bosc va sentir uns sorolls que feia el bruixot dolent, que es

deia Wicked Wizard. Quina mala sort ! Aquest bruixot era el de l’encanteri que

l’havia posat malalta. I tot ho havia fet perquè volia el bosc per ell sol. Era un

egoista.

En realitat el bruixot volia quedar-se amb tot el que el bosc produïa pels

encanteris i pocions de bruixot. Li va fer un segon encanteri:

- Tris-tras, del dret i a través !!! Et sortirà la màgia a l’inrevés !- va dir fent el

bruixot, fent uns moviments estranys amb els braços.

- Plof !! – es va sentir.

La bruixa va tornar a casa i va provar la seva màgia amb el lloro :

- Ota , Ota , Ota ....Que et converteixis en granota !!! -va dir la bruixa.

Però de cop i volta, ella, la bruixa, era una granota que raucava. Una granota

tota verda i llefiscosa .

- Rauc rauc rauc !!- va dir la bruixa-granota.

- Plof!!- es va sentir. De sobte ja tornar a ser una bruixa .

- Uix, menys mal que ja torno a ser jo mateixa. Què incòmode ser un amfibi !.

- Però torno a estar malalta ! Me’n vaig a dormir! - va remugar la bruixa.

Quan la bruixa es va despertar no estava el seu lloro i es va preocupar. Va

protegir el gat perquè tenia por que vingués el bruixot i el capturés. Va agafar

l’escombra i el gat i decidí anar a buscar el lloro .Va sortir de la casa molt

amoïnada buscant el seu lloro.

-Lloro, lloro, lloro,...-se sentia la veu del bruixot a prop.


17

-Estàs aquí lloro!! -va dir la bruixa .

Com ja l’havien trobat van tornar tots a casa. La bruixa va buscar i llegir els

seus apunts de màgia fins que va trobar la poció .La poció es deia ''Antivitis'' i

tenia de posar en una caldera granotes i un ull de monstre. S’ho va prendre i

es va curar.


18

ELS PIRATES INTRÈPIDS

En un temps remot el temible pirata Butterfly i la seva tripulació estaven

navegant i no trobaven cap illa. Fins que en Robert, que era un grumet, va dir:

-Terra a la vista!

Van arribar a l’illa i van ancorar en una cala. Van baixar i van estar una bona

estona buscant si havia un tresor. Butterfly era alt i prim, portava un barret de

capità i anava vestit amb roba vella. Com tothom sabia Butterfly era simpàtic i

amable. Sempre compartia les troballes però quan anaven a buscar un tresor

es posava molt nerviós.

Més tard van trobar una creu i van cavar molt profund. Desprès d’haver cavat

tant van trobar el mapa del tresor de l’illa dels fantasmes i se’n van anar.

Després d’haver-se’n anat, van trobar a un pop gegant. Butterfly va agafar un

bolquer ple de caca del Daniel, va tirar el bolquer i el pop se’l va menjar. El pop

se’n va anar i es va amagar per poder vomitar i els pirates es van riure molt.

Desprès de tant riure van veure que venia una tempesta gràcies a que els

ocells volaven en rodones. El vaixell s’estava trencant i van haver d’ ancorar en

la primera illa que van trobar que resulta que no era l’illa dels fantasmes. Van

haver de buscar si hi havia un poble. Per sort si que n’hi havia un. Van agafar i

se’n van anar. Van trobar una persona que arreglava vaixells, li van donar tres

joies perquè arregles el vaixell i ho va fer. Desprès de que ho fes van marxar.

Per fi van trobar l’illa dels fantasmes que era molt tenebrosa i van desembarcar

en una cala . Tota la tripulació va baixar excepte el Daniel i la seva mare. L’illa

estava plena de lamines i fantasmes. Van trobar la creu que buscaven però tots

els fantasmes es van posar davant del capità Butterfly i la seva tripulació. El

capità Butterfly va dir:

-Anem a agafar el tresor.

I van entravessar tots els fantasmes perquè clar són fantasmes.

Tothom sap que els fantasmes no et poden tocar.

Van agafar el tresor i se’n van anar molt feliços.


19

LA MARIA I LES PESSIGOLLES

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria, era alta amb el cabell ros, els

ulls blaus, era molt prima i tenia cinc anys. Era el primer dia d’escola i

començava preescolar . I després del pati, al començar la classe, va notar unes

pessigolles a la panxa i li va dir a la mestra. I van trucar a la seva mare però, la

seva mare no contestava al telèfon.

Llavors la mare va veure una trucada perduda, va trucar aquell número de

telèfon i va dir:

- Hola! Per que m’heu trucat?

- Perquè la seva filla es troba malament, pot venir? - li va dir la directora.

- És clar que si ! - La mare va dir.

La mare va anar cap a l’escola i va recollir a la Maria . La mare la va portar al

metge i el metge li va dir:

- A veure què li passa a la Maria? I la Maria li va dir:

- Que a la classe he notat com unes pessigolles a la panxa . Llavors el metge li

va mirar el cos i no va veure res de res.

- Hauríeu d’anar a un hospital.

Llavors el metge va investigar el que tenia, i li va descobrir que tenia una

al·lèrgia als fulls i per comprovar-ho li van posar un full al davant. El metge li va

recomanar escriure en una pissarreta.

Al cap d’un dia va tornar a classe i era l’aniversari d’un company que es deia

Martí. En Martí , de record, volia que tots els de la classe li signessin en un full.

En Martí li va dir a la Maria que li fes una signatura. Però la Maria li va fer a la

pissarreta. Amb el temps es va cansar de la pissarreta. Per sort la Maria, quan

es va anar fent gran, va poder llegir en llibres electrònics i escriure en trossos

de roba i tablets.

La Maria ha solucionat el que les pessigolles li van crear.


20

EL GOS QUE PODIA VOLAR

Temps era temps quan els animals parlaven que hi havia un gos que tenia

super-poders: sabia parlar, volar i moltes més coses fantàstiques.

Un dia va anar de viatge amb el seu amo en avió. Va ser un viatge bastant

llarg.

Quan van arribar, de seguida, van buscar una caseta perquè volien descansar.

El seu amo, era un noi de nom Alex, que no sabia que el gos era un super-

heroi. En un moment que el noi es va despistar, el gos va desaparèixer.

El gos era molt aventurer així que va marxar cap a les muntanyes fins arribar a

un volcà. Però quan estava allà no li va agradar perquè feia molta calor.

Llavors va decidir baixar al llac per beure aigua. Per allà nedaven tot tipus de

peixos: dofins, taurons i balenes petites. Es va submergir a l’aigua que estava

molt fresqueta i va trobar una cova. De sobte, va aparèixer una sirena

meravellosa. Era un món aquàtic fabulós.

L' Alex preocupat va sortir a buscar al seu gos. El va veure que caminava tot

mullat i amb cara d’al·lucinat. Alex li va preguntar:

- D'on vens? Que t’ha passat? - amb una veueta.

Però el gos aquella vegada no va contestar. Va callar per sempre i va guardar

el secret de tot el que havia vist com un tresor.

Catacrac, catacric conte finit.


21

LA LLIURE

Hi havia una vegada una conilleta d’índies que es deia Lliure. Ella era la

mascota del Martí i l´Anna.

Cada dia la treien a passejar pel passadís amb la seva corretja. Ella mai havia

anat a una altra casa, sempre havia estat a la mateixa. Quan el Martí o l´Anna

miraven la televisió, la ficaven en el seu sofà i li raspallaven i a ella li

encantava.

La Lliure, quan tenia mesos, era de color blanc, marró clar i negre però després

va ser de color blanc, gris , marró fosc i negre.

Un dia, quan estava passejant pel passadís, en Martí i l'Anna es van despistar

un moment i quan van anar a buscar-la JA NO HI ERA!!!!

Es van espantar i van començar a buscar-la per tot arreu, fins que la van trobar

en un lloc que no podien ni imaginar: estava sota la nevera!

Llavors en Martí va tenir una idea: posar una pastanaga en una canya de

pescar i ficar-la sota la nevera. Però a l'Anna no li va semblar una bona idea i

va provar de tot per treure-la, però no ho va aconseguir. Ella cada cop estava

més nerviosa i plorava, així que en Martí, va aprofitar que l'Anna no hi era a la

cuina i va provar el seu mètode.

Va trigar força, va tenir paciència, com un pescador, però finalment va

aconseguir alliberar la Lliure.

En Martí i l'Anna van aprendre que havien de prestar molta atenció a la Lliure

cada cop que la treien a passejar, i així ho van fer i la conilleta va estar molt

ben cuidada per sempre més.


22

LES POLSERES DE GOMA

La Martina i la Xènia eren dues amigues íntimes. A totes dues els agradaven

molt les joies, així que un dia, sortint de l’escola, van anar a comprar gomes per

fer-se uns braçalets. Van comprar gomes de molts colors: blaves, roses,

grogues, liles....

Van anar a casa de la Martina i es van fer unes polseres fantàstiques.

L’endemà les van portar a l’escola i totes les seves companyes van quedar

bocabadades de tan maques com eren.

A l’hora del menjador, es van adornar que havien perdut les polseres, així que

van pujar a la classe per veure si les trobaven. Al entrar va sentir uns sorollets

com si algú estigués parlant i van descobrir que venien de sota una taula.

Sorpreses, s’hi van acostar i van tenir una gran sorpresa: les polseres

parlaven!!! Van parar l’orella perquè xiuxiuejaven en un to molt misteriós. A

elles no els agradava haver sortit de la botiga i tenien ràbia a les nenes perquè

les havien comprat.

Aquells dies a la botiga estaven preparant una festa d’aniversari per a la filla

petita de l’amo, que les estimava molt i cada dia anava a veure-les, parlava

amb elles i els deia que eren molt maques, que tenien uns colors preciosos...

Quan van sentir tot això que deien, les nenes van quedar molt trites, van

reflexionar i van apropar-se sota la taula. Les polseres es van espantar molt,

perquè pensaven que els hi anaven a fer mal. Ràpidament, la Xènia les va

tranquil·litzar i els va dir:

- No estigueu tristes, no us volem fer cap mal, al contrari. Hem pensat que

us podríem ajudar i tornar-vos a la botiga per poder continuar preparant

la festa de la vostra amigueta.

Elles es van posar molt contentes. Quan van sortir del cole, les van desfer i les

van deixar a la mateixa prestatgeria on les havien agafat.


23

La Martina i la Xènia se’n van anar molt orgulloses i felices perquè havien pogut

arreglar aquella situació tan difícil.


24

VIATGE AL PASSAT

Hi havia una vegada un nen que es deia Marc. Tenia el cabell negre i els ulls

també. Es portava molt malament amb els seus pares i tenia un gos que es

deia Quiber, que era un golden.

Un dia al lavabo, mentre es rentava les mans per sopar, va caure aigua, va

relliscar ,es va fer un cop i es va desmaiar.

Quan es va desmaiar va aparèixer a la prehistòria i va dir:’’on soc?’’.Uns

cavernícoles el van portar a la seva tribu, el van lligar amb unes cordes i el

volien cuinar. Però de sobte van escoltar uns passos, el terra tremolava i els

cavernícoles van fugir a una cova.

Va aparèixer el seu gos Quiber ,va trencar les cordes on estava capturat i va

aparèixer un T-rex. El Marc va dir al Quiber amb la veu molt baixeta que no

mogués ni un múscul, que ho havia llegit en un llibre, però el gos no el va

entendre i va lladrar i perseguir al T-rex fins a una cova.

El Marc va sortir darrere d’ells, perquè estava preocupat pel Quiber i quan

volien sortir de la cova, el T-rex d’una queixalada es va menjar al nen .

Quan es va despertar, es va trobar a l’ hospital del barri amb els seus pares en

dues cadires preocupats i el Marc va comprendre que els seus pares

l’estimaven moltíssim i no es va portar malament mai més amb ells.


25

EL NEN GEGANT

Una vegada una mare i un pare van tenir un fill que creixia i creixia molt i cada

vegada es feia més gran. El pare i la mare estaven molt preocupats. Van haver

de comprar un llit gran, una cadira gran i una taula gran. També uns pantalons

grans, un jersei i unes sabates, tot gran. I havien de fer molt menjar.

Al final van decidir comprar una casa gran perquè el nen pogués estar bé.

Però un dia el nen se’n va anar al carrer i tota la gent es va espantar de veure

un nen gegant. Els seus pares van sortir a buscar-lo però el nen s’havia amagat

darrera d’un edifici i no el trobaven.

Al cap d’una estona va sortir perquè tenia molta gana i va anar a buscar menjar

en un mercat. Va menjar però encara seguia tenint gana i va comprar més

menjar. També va comprar menjar i beguda per tots els nens.

Quan va sortir va donar menjar a tots els nens i tots van estar molt contents i es

van fer amics. El nen els va convidar a casa seva.

El pare i la mare van tornar a casa i els van trobar tots junts menjant a la taula

gegant. I tots van estar molt contents.


26

EL COLLARET MISTERIÓS

La Xènia i la Martina eren dues germanes molt diferents perquè la Xènia era

alta amb el cabells castanys i per dintre rossos, ulls blaus i sempre portava

unes arracades amb forma de cor. I en canvi, la Martina era alta, rossa amb

metxes naturals castanyes, ulls verds molt clarets i mai portava arracades.

Un dia van trobar un collaret lila i blau clar, el van agafar i el van mirar.

Semblava el collaret d’una reina, però en el seu poble no tenien reis. Van anar

corrents a casa, i li van dir a la mare:

- Mare, en el bosc hi havia aquest collaret que sembla de reina!!!

La mare va anar corrents

- Què dieu?. És impossible!

- No, vine a veure- ho, ja ho veuràs.

La mare va dir que era un collaret misteriós. Van portar-lo a la policia i allà els

van dir que sí semblava misteriós. Llavors, van dir al collaret que fes aparèixer

un llapis i el va fer aparèixer. La Xènia va caure a terra i, com portava el collaret

a la mà i hi havia una claveguera al costat, li va caure el collaret dins.

- Noooooo!!!!!! - van cridar les dues.

Van obrir la claveguera, però la Martina va caure dins quan intentava agafar-lo.

Llavors la Xènia es va ajupir per buscar-la, però no la trobava i també va caure.

Era un tub que hi havia rates, serps, ratolins etc. I el collaret va anar a parar a

un contenidor. Sobre el collaret va caure la Martina i després la Xènia.

Quan la mare va anar a llençar les escombraries van cridar:

- AUXILI!!!!! Que algú ens ajudi!!!!

La mare les va agafar ben fort i van tornar a casa. Com era l’hora de dinar, van

dinar albergínies de carn i de postres un gelat. Mai més van tornar a veure

aquell collaret, però pel poble van sentir que uns nens feien màgia i van pensar

“Segur que és el collaret misteriós!”


27

LA FAMOSA AVENTURA DE FRANCESCA

Hi havia una vegada una noia que es deia Francesca. La Francesca tenia

divuit anys, els ulls blaus i la pell clara. Els cabells eren llargs, llisos i els

portava tallats fent un escalat.

La Francesca vivia en un barri pobre de New York, i encara que era pobre, es

dedicava a cantar pels carrers.

Cada dia sortia de casa amb la guitarra espanyola a l’esquena i buscava barris

rics. Posava la funda de la seva guitarra al terra i cantava tot el dia. La

Francesca era feliç.

Un dia com qualsevol altre en que estava cantant, se li va acostar una senyora

d’aspecte elegant i es va quedar sentin-la una bona estona. Quan va acabar

l’actuació la senyora li va proposar que anés amb ella a cantar a la ràdio, ja que

era una locutora molt famosa. La Francesca no s’ho podia creure. Però la va

acompanyar i va veure que era veritat. Van pujar a la planta cent divuit i allí va

trobar un estudi ple de micròfons. De seguida la Francesca es va sentir

contenta i feliç i va començar a cantar.

La noia no s’adonava del que estava passant mentre cantava, ja que van

començar a arribar trucades de gent que volia sentir més cançons d’ella. La

Francesca es va emocionar molt i cada dia tornava a l’emissora per cantar

noves cançons que composava ella mateixa per la nit.

Ràpidament la Francesca va ser coneguda i li van proposar fer concerts i

passar de la ràdio a la televisió. Això no va ser cap problema per a ella, ja que

cada dia es trobava més còmoda i segura fent el que més li agradava. La

Francesca es va fer famosa però no va oblidar mai el barri d’on procedia i va

obrir una escola de música gratuïta on els nens i nenes poguessin aprendre.

Algunes vegades anava ella mateixa a fer classes, i a ajudar, i va ser feliç sent

cantant i ajudant els altres.


28

AVENTURA ESPACIAL

Ja fa molt de temps, quan tenia nou anys, que tenia un gran somni: anar al

espai. En aquell temps era un nen llest i eixerit que vivia a casa amb els meus

pares i una germana que es deia Núria.

Quan explicava a la meva família el meu somni, ells es reien i vaig decidir que

no els hi parlaria més, però que seguiria lluitant per aconseguir-lo. Jo volia ser

astronauta per acabar allò que el meu avi no havia pogut fer. Arribar a la lluna!

Quant vaig complir vint anys, vaig sortir al jardí i vaig veure una nau espacial i

una nota que deia: “Això es per fer el que jo no vaig poder fer. L’avi que més

t’estima”. Vaig entrar a la nau espacial i a dintre i hi havia el capità que em va

dir:

- Sóc al capità d’aquesta nau, i et portaré a fer el teu somni realitat.

Va sonar el conte enrere... tres, dos , un.... Vam enlairar-nos i en poc vam

arribar a l’espai. Era preciós. Es veia la terra com si fos una mandarina. De

sobte alguna cosa no anava bé, i ens vam ficar dins d’una pluja de meteorits !

Ens va començar a trontollar i trontollar i el capità em va fer posar l’equip

espacial a temps per caure a la superfície de la lluna.

Tot d’una em vaig despertar i vaig veure que la nau s’havia espatllat. Vaig

cridar:

- CAPITÀ!!!! Ningú em va contestar i vaig pensar que no era el moment de

buscar al capità. Havia d’arreglar la nau.

Primer vaig analitzar com estava la nau, quines peces faltaven i on podia

trobar les eines que necessitava. A la nau no hi quedava res, així que vaig

començar la meva aventura per la superfície lunar. Vaig veure tres camins i em

vaig decidir pel camí de la dreta. Era un túnel molt llarg, ple de foscor. De

sobte vaig sentir un soroll molt estrany, com si fos el meu estómac mort de

gana, però era el so d’un monstre dins la cova que olorava la por. El monstre

se’m va apropar i vaig sortir corrents com un boig perquè estava mort de por.

Quan vaig sortir del túnel vaig veure una ciutat lunar. L’aspecte dels habitants

era pacífica, així que em vaig presentar i vaig demanar ajuda. Però tenia un

problema, no parlàvem el mateix idioma. Vaig preguntar fins que vaig trobar a

un extraterrestre que m’entenia i vaig deduir que no era el primer humà que

havia arribat allí. Em vam ajudar a arreglar la nau i vaig tornar al meu planeta.


29

Vaig explicar als meus amics les meves aventures i sobretot al meu avi . I

enmig de tanta explicació em vaig adonar que m’havia oblidat el capità a la

lluna. Però ja tinc una raó per tornar-hi.

I si és veritat un sac de blat i si és mentida un sac de farina.


30

LA PRINCESA AVENTURERA

Fa molt de temps vivia en un castell una princesa aventurera que volia sortir i

veure coses noves. El seu pare el rei, no volia que ella sortís del castell, perquè

la veia petita, i no volia que li passés res. La princesa volia sortir, però si sortia

per la porta, el seu pare la veuria. Va pensar que podria sortir per la finestra de

la seva habitació, i així ho va fer.

Quan va sortir va veure coses que mai havia vist ni imaginat. Va veure coses

que li van agradar com la gent del poble que era molt amable i coses que no li

van agradar tant com la gent pobre que passava gana. Estava molt contenta i

la gent la mirava com si no la coneixés però sabien que era la princesa encara

que mai l’havien vist de veritat. Quan anava passejant tranquil·lament va veure

una caixa vella. Es va apropar i va veure una gosseta petita de color blanc amb

taques marrons. Era tan bonica que va pensar que se la podria emportar i

cuidar-la. Així ho va fer. La va agafar sense pensar que el seu pare no la

deixaria. Desprès quan va arribar al castell, va obrir la porta molt lentament,

però la gosseta va començar a bordar i el rei i la reina van anar corrents a

veure què passava. Van veure la gosseta i el rei es va enfadar molt, primer

perquè s’havia escapat del castell, i després perquè havia portat un animal.

El rei va voler que la princesa tornés al gos al carrer, però la princesa es va

negar i la van fer fora del castell.

La princesa va marxar al poble, i allí la gent la va recollir i la van cuidar.

Al cap d’uns dies la reina i el rei estaven molt tristos i van parlar. La reina li va

dir al rei:

- No ens hauríem d’haver enfadat. Només és una nena que vol una gosseta. Li

fa falta algú que li faci companyia.

Llavors van sortir a buscar-la. Van preguntar per les cases i quan la gent van

veure els reis tristos els van portar fins a la princesa. La princesa i la seva

gosseta van veure la carrossa real i es van amagar, però el rei va sortir trist i li

va demanar que tornés al castell. La princesa va dir que sí, però només si li

deixava quedar-se la gosseta. El rei li va dir que sí. Quan van arribar la

princesa se’n va anar al jardí a jugar amb la gosseta i van ser feliços per

sempre.

A partir d’aquell dia també la van deixar sortir del palau, i anar al poble.


31

SALVEM LA TERRA

L’Elisa era una nena que li agradava molt investigar. Tenia un grupet d´

amigues amb les que anava a berenar a un bosquet que hi havia a prop d´allí.

Totes portaven lupes i observaven els petits animalets , les floretes, les

plantes...

Un dia que estaven xerrant darrere d´ unes mates força altes ,van sentir un

soroll fortíssim; espantades van córrer cap al lloc d´ on sortia el soroll i enmig

d´ una clariana van veure un enorme platet volador. De cop i volta es va obrir

una porta i van sortir uns petits extraterrestres que anaven discutint. Parlaven

de destruir la Terra però n’hi havia un que no ho volia. Els extraterrestres van

tornar a la nau, tots menys el que no volia destruir la Terra, que es va quedar

assegut damunt d´ una pedra molt trist. L’Elisa i les seves companyes s’hi van

apropar i després d’una estona de parlar amb ell, li van preguntar si sabia com

evitar que destruïssin la Terra. Ell si que ho sabia però no ho podia fer sol, les

necessitava. Elles van estar d’acord i van decidir fer-ho tots junts. Es van posar

en marxa fins a trobar un pou molt fondo però sec. Es tractava de baixar al pou

amb una corda i agafar un diamants màgics que hi havia al fons en unes

roques. Les nenes van lligar la corda a la cintura del petit extraterrestre i el van

anar baixant. Ràpidament va agafar tots aquells preciosos diamants i el van

tornar a pujar. Entre tots van aixafar-los damunt d’unes roques i amb unes

canyetes foradades van bufar molt i molt fort. Aquell polsim es va escampar per

tot el món i va protegir la Terra de la destrucció.

Es van fer molt amigues d’en Dok, que era com s deia l’extraterrestre. El van

portar a l’escola i li fan fer una festa de disfresses on hi havia moltes

llaminadures i pastissos. Ell va ser molt feliç i es va quedar a viure al bosquet

en una cova ben acollidora que hi havia. L’Elisa i les seves amigues l l’anaven

a veure gairebé cada dia, ja que ara tenien un nou amic.


32

VALENTIA I CAP ENDAVANT

Les meves amigues i jo estàvem emocionades perquè anàvem a Madrid amb

l’Ave a veure l’actuació del nostre grup musical preferit: One Direction. Quan

vam arribar a l’hotel ens vam vestir amb els nostre millors vestits i com que

actuaven fora de la capital, vam agafar un taxi. El taxista feia una cara estranya

i no parava de mirar-nos pel retrovisor. Quan érem a mig camí es va desviar de

la carretera i ens va portar a un càmping abandonat. Va treure una pistola i ens

va fer entrar en un bungalow de fusta. Ens van prendre els mòbils i ens va dir

que si ens portàvem bé al cap de dos dies ens deixaria anar.

Ens vam trobar soles i vam arribar a la conclusió que ens havia segrestat.

Nosaltres estàvem intrigades i preocupades perquè no sabíem el motiu pel qual

ens havia segrestat. Des de fora se sentien moltes veus i semblava que es

discutien. Vam comprendre que havíem caigut en mans d’una banda. Ens vam

seure en uns coixins fent rotllana i vam analitzar la raó per la qual estàvem

presoneres, però no la trobàvem. De cop i volta la meva millor amiga Júlia, va

dir-nos que el seu pare que era un científic molt conegut havia fet un invent

molt important i segurament era per això.

Havíem d’avisar els nostres pares com fos i la Núria que era molt intel·ligent

s’havia amagat a la bota el telèfon de color rosa que li havíem regalat nosaltres

el dia del seu aniversari i que el segrestador no havia vist.

Ràpidament va trucar el seu pare i li va dir on ens trobàvem. Camí de l’estadi

abandonat on tocava el nostre grup, en un càmping abandonat.

El seu pare va trucar la policia i al cap d’una hora ens van rescatar. En un cotxe

de policia ens van portar a l’estadi i encara vam tenir temps d’escoltar les tres

últimes cançons que eren les que més ens agradaven.

Quan va acabar l’actuació els músics de One Direction ens van felicitar perquè

havíem estat molt valentes i ens vam donar a cada una fotografia del seu grup

amb les seves firmes. Va ser un dels millors dies de la meva vida.


33

EL MISTERI DE LES GALETES

Era la tercera setmana del curs i ja tothom tenia amics. Tots menys una nena

que havia arribat a l’escola feia poc. Es deia Rita. Tenia nou anys. Quan anava

al pati no jugava amb ningú i es passava l’estona sola en un racó. I a la classe

ningú no parlava amb ella.

De cop i volta a l’escola van començar a passar coses estranyes. Els nens

cada vegada estaven més moguts i més nerviosos. Cap professora no sabia

per què . Fins que un dia una d’elles va preguntar:

- Què us passa? Darrerament esteu molt inquiets!

- El que passa és que misteriosament cada dia, rebem galetes en forma de

trèvol i no sabem de qui són - van dir els nens.

-Qui pot ser? -va preguntar la professora.

- Alguns nens pensen que és la cuinera, d’altres pensem que ets tu perquè ens

portem bé i uns altres pensen que és un company de classe.

- Haurem de fer alguna cosa per descobrir qui les fa –va dir la mestra.

Al dia següent totes les professores es van reunir i després, van dir que farien

un concurs de galetes. Així elles podrien descobrir qui feia aquelles galetes tan

bones en forma de trèvol de quatre fulles.

Va passar una setmana i va arribar el dia del premi. A l’hora del pati hi havia

taules molt grans plenes de tota mena de galetes tapades per estovalles. Van

començar a destapar les galetes lentament fins que van arribar a la safata més

gran. Era la de la nena nova .Van veure que hi havia una galeta per a cada nen

de la classe amb un paperet amb el seu nom. I totes tenien forma de trèvol!

La Rita va ser la guanyadora del concurs de galetes. Les professores i els nens

van descobrir qui era la cuinera misteriosa.

I des d’ aquell dia tots van estar molt contens i tots van voler ser amics de la

Rita.


34

LA MARIONA I ELS SEUS AMICS

La Mariona era una nena de deu anys a la que li agraden molt els animals.

Tenia un gos blanc i negre que es deia Toby que era molt juganer i trapella i un

conill blanc amb un ull verd i un altre blau al que li agradava molt amagar-se

darrera del sofà. La Mariona sempre es tornava boja buscant-lo i era per això

que ella li deia Rebelde.

Un dia d’estiu de bon mati, la seva mare, va sortir a comprar al mercat, i la

Mariona es va quedar sola amb el Toby i el Rebelde. Mentre ella jugava a

l’ordinador en la seva habitació, els dos animals estaven sols. Al cap d’una hora

la mare va arribar molt carregada del mercat i es va trobar el menjador

destrossat: els coixins per terra, la taula i els plats trencats, la llum espatllada,

la porta del pati oberta...

- Mariona, què has fet?

- Jo? Jo no he fet res.

- I què és tot aquest caos ?

La Mariona es va posar trista i va marxar plorant a la seva habitació.

- Mariona, Mariona...! Estàs castigada dos dies sense jugar a la consola,

ni veure la tele..., i si torna a passar, mai més no tindràs un animal! No

et puc deixar sola...

La nena es va passar tota la tarda d’aquell dia d’estiu tancada a l’habitació

mirant per la finestra com jugaven els nens.

A la nit la mare de la Mariona va posar el Rebelde a la seva gàbia. Però quan la

mare se’n va anar a dormir el conillet amb la seva ungla va obrir la porta i se’n

va escapar.

L’endemà, la Mariona volia portar els animals al parc. Quan va arribar al

menjador va veure la gàbia amb la porta oberta i que el conillet no hi era. Es va

espantar molt i va decidir anar a buscar-lo. Va fer olorar la gàbia al Toby i van

sortir.

Van estar caminant més de mig hora i quan estaven a punt de tornar a casa, el

Toby va aixecar les orelles i la cua. Havia trobat alguna cosa. La Mariona va

veure una boleta de pèls i de seguida es va adonar que era el Rebelde. El va


35

agafar en braços, li va donar les gràcies al Toby i van tornar cap a casa molt

contents.

La mare els estava esperant a la porta i la Mariona li va explicar el que havia

passat. Aleshores se’n va adonar que el conillet era molt trapella i de que

potser la seva filla no era la responsable de la destrossa del menjador. Van

decidir anar amb molta cura amb aquells dos animalets tan moguts. I des

d’aquell dia van ser feliços perquè el conillet va aprendre la lliçó.

I vet aquí un conill i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.


36

EN POL SE’N SURT

Hi havia una vegada un lladre que es deia Pol. Tenia trenta-dos anys. Era alt

com una girafa i prim com un pal. Tenia el cabell negre i curt. Sempre duia una

gorra negra. Era poc espavilat i cada cop que robava, l’enxampaven. Ja havia

anat tres cops a la presó!

Un dia, va decidir robar unes piranyes al Cosmocaixa. Es va vestir amb una

samarreta de ratlles blanques i negres, uns pantalons foscos i unes sabates

suaus i flexibles. A la cara portava una màscara perquè no el reconeguessin i

en el cap una gorra.

Abans d’entrar al Cosmocaixa es va assegurar que no hi havien vigilants a la

porta. Aleshores va entrar i va anar al Bosc Inundat. Va agafar les seves pinces

i una bossa de plàstic amb aigua. I va provar de pescar una piranya del Bosc

Inundat però quan l’anava a ficar, li va mossegar la mà i se li va quedar

enganxada. No hi havia forma de treure-se-la de sobre.

Cada cop li premia més. Va arribar un moment que la ma se li va posar

vermella i estava a punt d’explotar. Va començar a cridar i aleshores van venir

vint policies. Li van ajudar a treure la piranya... i després van començar a

riure... cada cop més i més... perquè mai no havien vist ningú ficant la ma dins

una bassa plena de piranyes...

Aleshores va aprofitar que estaven distrets per anar-se per la teulada. Aquest

cop no l’atraparien i no hauria d’anar a la presó. L’únic problema era que no

havia aconseguit robar res. Així que ho tornaria a provar al cap d’una setmana,

però enlloc de pinces faria servir un caçapapallones. Però això ja us ho

explicaré un altre dia.

I vet aquí una piranya i vet aquí un lladre aquest conte continuarà la propera

setmana.


37

EL FANTASMA DE PARIS

Era una nit molt tranquil·la del mes de maig quan dues amigues, la Sònia i la

Mireia, jugaven com sempre al parc. Sovint les dues anaven a un parc a prop

de la torre Eiffel. Però aquella tarda era molt diferent. La Mireia no parava de

mirar el gronxador i, de sobte, va cridar tota esverada:

- Un FANTASMA !!!!!!

La Sònia va preguntar amb incredulitat:

- Quin fantasma?

- Al gronxador, mira al gronxador !!!

- Oh!! Jo sé qui és. Li diuen el fantasma de París. Explica una llegenda

que és un antic soldat que va morir fa noranta-cinc anys. Té fama de fer

coses dolentes. Corre, corre, em sembla que ens ha vist!

Al dia següent la Mireia es va llevar d’hora i va mirar per la finestra. Va veure

una cara:

– Ajuda, el fantasma !!!!

Va anar corrents a la cuina i va agafar l’aspiradora i va xuclar al fantasma, que

es va quedar a dins de la bossa.

Quan ja estava una mica més tranquil·la va trucar per telèfon a la seva amiga

Sònia i li va dir rient tota contenta:

- He caçat al fantasma!

La Sònia no s’ho podia creure i va anar corrents a casa de la Mireia. Mirant

l’aspiradora van sentir pena i van pensar que havien d’enterrar-la.

Aleshores, van recordar que a l’escola els hi havien explicat com s’han de

reciclar tots els electrodomèstics per no fer malbé el medi ambient. Llavors elles

van agafar-la i van anar a una deixalleria perquè la reciclessin i van tornar molt

contentes cap a casa.


38

Aquest conte s’ha acabat i si no és mentida serà veritat.


39

UN PARTIT INOBLIDABLE

En Xavier i en Marc eren dos amics que s’havien conegut a l’institut.

Tenien divuit anys i els encantava el futbol. Vivien a Barcelona i el

Barça era el club del seus somnis.

A finals de gener es jugava el partit més important de la lliga: el Barça

contra el Madrid i això no s’ho podien perdre per res del món. Com que

les entrades eren molt cares i ells no tenien els diners, van pensar

posar-se a treballar i estalviar per a poder-hi anar. No podien deixar d’anar

a l’institut i es van buscar un treball de cambrers a l’hora de sopar.

El treball era molt dur perquè els clients de vegades eren molt mal educats

però ells van tenir molta paciència perquè van calcular que treballant

només un mes aconseguirien els diners de les entrades.

Quan anaven a comprar els tiquets al camp del Barça van llegir al diari

que les entrades s’havien esgotat. Van quedar destrossats però hi van

anar igualment.

Quan ja eren prop de les taquilles van veure un senyor que tornava

dues entrades perquè no hi podia anar. Resulta que el seu fill havia

tingut un accident, era a l´ hospital i li havia de fer companyia. De cop i

volta es van posar molt contents. Per fi tindrien les entrades. Corrents les

van comprar i es van posar més que feliços .

Va arribar el dia del partit. El Barça va jugar genial i va golejar al

Madrid. Va ser un partit inoblidable!!!


40

L’ILLA MALEïDA

Tot va passar en una illa deserta a l’oceà Pacífic, va ser molt estrany perquè

uns quants nens es van trobar perduts. Tots junts es van fer molt amics i per

això van formar un grup que es deia”TORNATRÓ”. Els nens i nenes eren

aquests: El Teo que era espanyol, el Tom que era anglès, la Xin-lhu que era

xinesa, el Jean-Louc que era francès, el Kairó que era africà, la Magda que era

catalana i la Lia que era russa. En aquest grup passen aventures i quasi

sempre s’ho passen d’allò més bé.

Una nit de lluna nova, el Tom va sentir un soroll, i els hi va dir a tots el que

havia sentit, com un rugit de tigre, els altres no s’ho creien però ho va tornar a

sentir i aquesta vegada tots, no només el Tom. Ja s’ho creien de veritat i

aleshores van anar a buscar unes llances i uns ganivets que s’havien fet entre

tots.

Aquell soroll ara, era més seguit i més intens, però de mica en mica s’anava

fent més fi, com un plor. Allò venia d’un arbust, estaven davant, i el Kairó tot

decidit va apartar les branques de l’arbust, i no us podeu imaginar el que van

trobar:UNA PANTERA!!!. Tots es van espantar, la que més ella, la pantera. No

els hi va fer res perquè no podia, i ara us preguntareu per què no, doncs

perquè estava ferida! Tenia una llança clavada a la cuixa dreta. Com que la

mare de la Lia era metgessa i li havia ensenyat uns quants trucs de

supervivència li va treure la llança de la pota i es va dessagnar, però no del tot.

Se la van endur a la seva cabana i el dia següent ja estava millor, però, es va

escapar i desprès se la van trobar morta.

La Magda com cada dia va anar a estendre la roba acompanyada de la Xin-lhu

al darrera de la cabana, es van endur un ensurt quan van veure aquell home

tan vellet que rondava per allà. El Jean-Louc que també hi era li va preguntar:

-I vostè, què hi fa aquí? Ens pensàvem que en aquesta illa no hi havia ningú, a

part de nosaltres.

-Sóc un savi, em conec l’illa com el palmell de la meva mà. Jo visc en un arbre,

no en una cabana com vosaltres.

-Pots quedar-te a viure amb nosaltres, va dir la Magda.


41

-D’acord, va respondre.

Amb el temps es van anar fent molt amics, al final era com un avi per ells,

però, el pobre ja era molt vellet i al cap de poc temps es va morir. A tots els hi

va provocar una pena molt gran al saber-ho, però, menys mal que ell ja els hi

havia ensenyat moltes coses, fins i tot, a comunicar-se amb el fum.

I així que es van fer grans..., van construir una canoa i van fugir d’aquella illa

maleïda.


42

UN VIATGE EN EL TEMPS

En el 3205, en una vulgar caseta hi vivia el Professor Boig. El Professor Boig

portava un barret i una jaqueta molt elegants. Però, el Professor no era tan

elegant, perquè portava uns pantalons dels colors de l’arc de Sant Martí. Tenia

un conill que es deia Robo, tal com indicava el seu nom, era un robot amb dues

potes biòniques.

El professor era l’inventor de la màquina del temps que es recarregava amb 3

fragments d’un cristall, el cristall del temps. Hi havia algú en el món que volia

aquells fragments fos com fos, i aquell algú era Kenet un robot defectuós del

professor.

El professor sabia que una vegada a l’any, els tres fragments es

teletrasportaven en el temps, i això és exactament el que va passar, es van

dispersar en el temps. I el professor i el Robo es van anar a buscar els

fragments perduts. Com el professor ja sabia més o menys la ubicació dels 3

fragments, van aterrar a la Prehistòria i van córrer fins a la cova on sempre

estava el cristall, el van agafar i es van dirigir a l’antic Egipte.

Els dos van entrar a la piràmide i es van dirigir cap a la tomba de Thirkin. A en

Robo sempre li feia por aquesta part perquè havien d’obrir la tomba i arrancar-li

el cristall de la boca però ho van fer i... cap a l’edat Mitjana a Montblanc, a

l’època de Sant Jordi. En aquesta època havien de robar-li el cristall al rei. No

va ser fàcil però li van aconseguir robar el cristall al rei enganyant-lo com a

bufons. Després van tocar el dos cap el futur, a la seva època.

Quan van arribar, el professor va tornar a posar els cristalls a la màquina i en

Kenet es va decidir, no us penseu que era una intenció dolenta, el que va

decidir era que: va intentar robar tantes vegades els fragments que com que ja

no podia més, va decidir unir-se al seu creador el Professor Boig.


43

MEMÒRIES EN CAMÍ

Fa qui sap quants dies en un poble molt proper, vaig fer servir el cap per treure

les memòries d’aquella vella història en la que els meus amics i jo caminàvem

per aquell camí misteriós del meu poble. L’havíem descobert feia poc, no

sabíem on portava i en teníem molta curiositat. Al dia següent, vam quedar tots

a les 8:00 del matí per anar al camí, ens vam trobar a la Plaça de la Font.

Aquí, començà l’aventura. Era hivern, i per tant es feia fosc de seguida. Ja eren

les12:00 del migdia i vam parar a dinar. La Jana, la presumida, portava

espaguetis, la Maria, la trapella, portava amanida, la Margaret, la creguda,

portava sopa, l’Aleix, el normalet, portava tortel·linis, com jo, el Miquel no

portava res, com sempre, l’Aïna portava amanida, com la Maria. Va anar

passant el temps i ja eren les 16:00.El camí no ens portava en lloc, o sí? Més

endavant vam trobar una pujada, i sí!!

La pujada portava a un arbre molt gran on hi apareixia un forat amb la mateixa

forma que el penjoll que em va regalar l’àvia ja feia molt. El vaig posar allà i

encaixava, l’arbre va girar d’una forma estranya i vam aparèixer en un altre

món on uns senyors ens miraven estranyament. ”Però perquè ens miren així si

som nosaltres els que els hauríem de mirar estranyament, si van amb fulles a

les parts íntimes, eeecs!”, vaig pensar rient.

Vam seguir com si sentíssim ploure i no ens van fer res, vaig tornar a posar el

penjoll al forat de l’arbre i vam tornar a la normalitat. Ja sabíem on portava el

camí així que ja estàvem prou contents, aquesta història em ve al cap cada

vegada que passo per aquell camí, per mi són memòries en camí.


44

LES BRUIXES DELS PIRINEUS

Hi havia una vegada, uns amics que varen anar a esquiar a les muntanyes dels

Pirineus. Quan van parar a dinar, els nens van preguntar als pares s’hi podien

anar a fer un vol per la neu. Els pares els hi van dir que sí, aleshores els nens

varen escampar la boira.

A l’arribar al cim van trobar una casa vella, llavors van observar si hi havia algú.

Van entrar a la casa, però, al veure unes bruixes es van espantar llavors van

tocar el dos, però, les bruixes no els van deixar escapar llavors es van

presentar: jo em dic Malaespina, jo Laila i jo Flower! Els van dir que elles eren

unes bruixes bones, però, que quan s’enfadaven no eren gens agradables.

També van dir que no podien dir res a ningú de que elles estaven allà, perquè

sinó les farien fora. Quan ja era l’hora de marxar els pares van començar a

cridar:

-Neeeens marxem!

-Neeeens on esteu?

Però els nens no contestaven...

Les bruixes els hi van dir si volien una tassa de xocolata, varen dir que no que

havien de marxar. Els nens van marxar corrents cap els pares, els hi van

preguntar:

-On estàveu?, ens havíeu espantat.

Els nens no es van poder resistir i els hi van explicar als pares, que hi havia

unes bruixes al cim, però, els hi van dir que no podien explicar res d’això a

ningú, tots van anar en un tres i no res al cim.

-Perquè heu portat a gent aquí?

Els nens van dir:

-No us espanteu, no explicaran a ningú que esteu aquí.

Les bruixes els van dir si podien anar amb ells al poble que aquesta casa

estava molt vella. Van fer un tracte que si els pares els hi deixaven anar a casa

seva no destruirien res. Els pares van dir que sí, els primers dies no van anar

molt bé, però els altres dies ja es van anar acostumant. I vet aquí, que encara a

dia d’avui, alguns dies es senten sorolls i es sospita que són les bruixes...


45

EL DETECTIU MIRMO I EL CAS DEL VIRUS ALTERNATIU

Tot va passar un dia a Barcelona, al carrer Dublín, a l’institut Príncep de Viana,

on hi estudiaven tres noies amb el nom de Cassandra, per a les amigues

Cass, Zelda, molt intel·ligent i Roxane, amb una veu única. Totes elles

formaven el club.

Cadascuna d’elles tenia un follet. La Cass tenia a Mirmo, el nostre protagonista,

Zelda tenia a Osset Polar, que sempre tenia les mans fredes, i Roxane tenia a

les bessones entremaliades, Fiona i Diana.

Aquell dia, el club va rebre una trucada que els obriria les portes a un nou cas.

A la trucada deien que havien d’anar a l’avinguda Duixambe número

221B,perquè allà es reunirien.

Quan tots van arribar, es van adonar que la casa estava feta de marbre blanc, i

en aquells moments era molt car. Així que van entrar i els van servir una tassa

de te fred, perquè feia molta calor.

Els van explicar que, quan es connectaven a l’ordinador, els apareixia una

estranya criatura. Quan van donar més detalls sobre aquella estranya criatura,

en Mirmo va recordar que li era conegut, i al final va dir que era el Virus

Alternatiu.

Apareixia quan algú deia moltes mentides i molestava a la persona fins que no

demanava perdó per haver dit tantes mentides. Així que van solucionar el

problema i van tornar contents per haver ajudat a aquella gent a penedir-se del

que havien fet.


46

LOST IN LONDON

Al mes de maig del 2015 els nens i nenes de sisè de primària van anar de

colònies a una casa rural als afores de Londres. Era una casa gran i antiga, no

estava malament, tot i això, era prou àmplia per a tots els nens.

Un dia havien d’anar al centre de la ciutat per poder veure-la i conèixer-la

millor, però hi havia un problema, havíem d’anar en metro i me’n feia molta por.

“I si caic a les vies, i si em despisto, i si ...” - vaig començar a pensar. Era

massa tard, vam començar a pujar dins del vagó, jo estava agafada a la barra

del metro intentant no perdre de vista a la mestra. Però, a la tercera parada va

pujar molta gent de cop i jo em vaig despistar, no trobava ningun dels

companys i estava molt, però que molt espantada.

Havien passat unes quantes parades quan vaig decidir sortir del metro, vaig

veure que hi havia unes cabines telefòniques, vaig pensar que podia trucar a la

policia o a la meva família, però tenia euros, no lliures!, que són les monedes

britàniques, així que ni ho vaig intentar. Després vaig pensar en preguntar a la

gent que passava pel carrer, els hi vaig dir:

-Perdoneu, em podeu dir on és la casa rural “Flower of Nature” ?

-Sabeu on és el carrer “Queen street”?

Però ells parlaven en anglès i jo no els entenia res de res, i ells no m’ entenien

a mi. No em venia al cap idea, la única cosa que podia fer era caminar cap

endavant i intentar guiar-me per els senyals.

Vaig estar de sort perquè al terra m’hi vaig trobar un mapa on es podia veure

tota la ciutat, així que em vaig guiar gràcies a ell, i vaig acabar en front d’un

edifici en construcció. Em vaig descuidar de llegir el dors del mapa on estava

escrit amb números i lletres ben grans: “Map of 2002”.

De sobte, vaig perdre l’equilibri i vaig caure dins un esvoranc. Era un forat ben

gran que conduïa a una mena de galeria de túnels que semblaven no tenir fi.

Tot era fosc i no veia la llum del carrer perquè havien tapat el forat per on havia

entrat. Al terra vaig trobar una llanterna que algú s’havia descuidat, la vaig


47

encendre i vaig començar a caminar. No sé quants túnels havia travessat, ni si

quan hi havia tres camins havia agafat el correcte o no.

Estava molt cansada de caminar, i ja havia perdut la noció del temps i l’espai,

quan vaig veure una llum i la vaig seguir. “Visca! Hi havia una sortida!”- vaig

pensar. I vet aquí, que es veia la casa rural, en aquell moment em vaig posar a

fer salts d’alegria, per fi hi havia arribat! .

Poc a poc vaig anar escoltant: “desperta, desperta que ens n’hem d’anar,

vinga, aixeca’t ...”

Quan estava desperta i amb prou forces vaig preguntar:

-“Mestra, mestra, què m’ha passat?”

-“Per sort res, només t’has caigut de la llitera, i crec que has tingut un malson” –

va respondre.

Aquesta experiència em va fer aprendre que el present és un regal i no l’hem

de desaprofitar pensant en el futur, perquè aquest ja arribarà.


48

YOUTUBE

Un dia normal com qualsevol altre, va néixer Youtube, era petit, petit com una

mala cosa. S’alimentava dels vídeos i cançons que la gent veia i penjava. Va

anar creixent poc a poc, al final va ser un home dret i fet gracies a grans

cançons.

Un dia, no se sap perquè, però Youtube es va debilitar i cada cop era mes petit.

No podia permetre això! Així que va agafar les seves coses i va anar a buscar

la causa de tot això. Va viatjar per molts llocs on va fer molts amics com:

Google, Facebook, Twitter... L’últim lloc on va viatjar era un indret estrany,

solitari, tot estava desert, tot, menys un petit mòbil. Hi va entrar i va trobar un

individu molt peculiar. Era gros i fornit, com si s’hagués estat alimentant

moltíssim. Youtube li va preguntar com es deia i l'individu li va dir que es deia

WhatsApp. Mare meva, era el fugitiu més perillós de la galàxia electrònica!!! Va

intentar fugir, però, era massa tard! El WhatsApp l'estava apuntant amb el

connector universal per xuclar-li l’energia. Estava apunt de desaparèixer i...

Pam! Els seus amics van trencar la pantalla i van entrar de seguida, però ja li

havia tret casi tota l’energia i estava massa dèbil per moure’s. Els amics,

enfurismats es van llençar al damunt del criminal i el van capturar.

Ell es va riure i va dir: ja es massa tard, ara ell morirà i jo em faré molt mes

poderós . Al final van trobar un descarregador d'última generació i tot va tornar

a la normalitat, tots els que van ser destruïts van renéixer dels seus xips i

Youtube va tenir mes energia que mai. Tots estaven molt agraïts i per això, el

van nomenar rei de la galàxia electrònica. Des d'aleshores tothom va estar

content i feliç.


49

VIATGE AL PALEOLÍTIC

Quina aventura li va passar a en Xavi!

Fa tres anys aproximadament, estava des de feia ja temps mirant la finestra,

pensant en el partit de basquet que havia jugat aquell dissabte.

Però de sobte va escoltar la veu de la Montse, la professora d’història, que

deia:

-Xavi, em pots dir com vivien els humans a la prehistòria?

El Xavi es va posar nerviós I se’n van anar corrents al lavabo.

Quan ja era al lavabo es va posar davant del mirall a pensar, però no podia

pensar allà, I va decidir seure's a sobre de la tapa del vàter. En Xavi va sentir

uns sorolls que venien de dins del vàter, va obrir la tapa, i el vàter el va xuclar.

Es va despertar I es va trobar al terra, envoltat d’homes primitius, no es va

quedar allà estirat, es va aixecar i va donar una volta per la plaça.

Estava caminant I va veure a una nena pèl-roja, amb tres pigues a cada galta,i

amb un vestit de margarides. I, es va enamorar com no s’havia enamorat mai.

La nena es deia Sara. El Xavi li va explicar el que li havia passat, i la Sara li va

dir que estaven a l’any 3.500.000 a C. Resulta que ella també va ser

transportada. El Xavi va fer un crit I va dir:

-Això ha de ser un somni!!

Però la Sara li va dir que no era cap somni. Però la ella l’ajudaria a tornar al seu

any. Al dia següent va veure unes persones que estaven fent armes de pedra I

d’ós, pintant a les parets de les coves, fent foc, vigilant... També per la nit va

observar que dormien en coves I cabanyes fetes amb pells d’animal.

Passats dos dies, en Xavi no sabia com podia tornar, en aquella època no hi

havien lavabos! Però va tenir una idea, va decidir seguir les seves passes per

tornar al lloc on es va trobar tirat a terra.


50

I això es el que va fer, però no va funcionar. La Sara va tenir la idea de

construir una escola amb ajuda dels homes de la prehistòria. Va ordenar als

homes que facin L’escola com la volia ell. Al cap de 10 hores ja estava feta I

era exactament igual que la del seu any, fins i tot va posar de professora a una

dona que era igual a la Montse.

La idea de la Sara era aquella dona que feia de professora d’història els hi

preguntés al Xavi i a la Sara com creuen que serà la vida al futur, I que llavors

es transportessin.

Quan van començar las classes, el Xavi estava mirant a la finestra pensant en

lo guapa que era la Sara I de sobte va escoltar la veu de la professor que deia:

-Xavi, Sara, em podríeu dir com creieu que serà la vida al futur?

Llavors, va aparèixer un núvol lila i blau que els va tornar al seu any.

Per fi el Xavi va sortir del lavabo i va respondre la pregunta el que havia vist en

el viatge. Tot i que havia respost bé la pregunta estava trist perquè no tornaria

a veure mai més a la Sara. I es veritat, mai més l’ha tornat a veure.

Qui sap on està ara, potser al neolític, o a l’edat antiga, o a l’edat mitjana… No

se sabrà mai, o sí....


51

EL TREN VOLADOR

Hi havia una vegada una nena que es deia Marisa. Aquesta nena vivia en un

poble una mica màgic que es deia Miberlon. En aquell poble hi havia un tren

molt especial.

Un bon dia la Marisa i la seva família van haver de marxar a un país llunyà. Ella

ho va explicar als seus amics molt il·lusionada perquè seria un viatge llarg i

espectacular. Llavors ells li van dir:

- Agafa el tren del poble amb ell pots volar per on tu vulguis.. Es divertidíssim.

- Esteu bojos els trens no volen! – va contestar ella rient.

Marisa no els hi va fer cas pensant que eren uns crèduls. Sabien cregut la

llegenda que explicaven els avis de que el tren volava en circumstàncies

especials.

Quan van arribar a l’aeroport van sentir que el seu vol havia estat cancel·lat per

problemes meteorològics. El pare es va posar nerviós perquè, tan si com no,

havien de sortir de viatge.

De sobte, la Marisa se’n va recordar del tren. Els hi dir als seus pares i tots van

córrer per agafar-lo. Van pujar al tren i en uns minuts ja estava en marxa.

- Ostres!!!! no m’ho puc creure. Aquest tren esta volant – van dir tots a l’hora.

Durant una estona va volar però, de cop i volta, va començar a caure. Alguna

cosa estranya li passava.

El conductor del tren va dir:

- Aquest tren només funciona amb alegria i en aquest país ningú està content.

Aleshores, la Marisa se’n va recordar d’un poema molt bonic i va començar a

recitar-lo. A poc a poc, tothom se’n va anar posant content.


52

Tothom ha de ser feliç com en un paradís. Tot ha de ser meravellós, res de

seriós.


53

UN LLAPIS CANTADOR

Hi havia una vegada un llapis que li agradava molt la música, en especial

cantar. Però tenia una vida molt trista , el seu amo que es deia Manel només el

feia servir per escriure, ell estava molt trist perquè ell volia cantar.

Va arribar un dia en que es va complir el seu somni i va cantar ,tot va començar

així...

Es va trobar amb una goma que es feia dir “El cometa”. Ell era una goma molt

presumida com tots els famosos era ric, cregut i molt mentider i va veure al

llapis cantador, va decidir enganyar-lo per quedar-se amb els seus diners.

Li va dir al llapis “Vols ser famós?” i va contestar el llapis “ Si m’agradaria

cantar !” “Doncs... el teu somni s’ha fet realitat !.”.Van anar a casa de El

cometa , i van parlar.

Van quedar que avui a la nit faria un concert. Quan el llapis es va anar a casa

seva, El cometa va planejar posar-lo en ridícul. Va arribar l´ hora i la goma volia

fer caure fang sobre el llapis en mig del concert i... li va sortir el tret per la

culata, se li va assecar i el llapis es va adonar ,quan va acabar de cantar es

va fer famós i a tothom li va agradar molt com cantava, desprès va dir a la

goma : “No confiaré en ningú estrany. Perquè sinó m’enganyaran i no vull que

m’enganyin”.

El llapis va demandar a la goma per intentar enganyar-lo i va ser condemnat a

estar a la presó fins que pagués la multa de 200$ (dòlars).

A la setmana vinent va pagar la multa. Quan va arribar a casa, la seva mare li

va fer un cop de colze, i la goma li va dir a la seva mare “Mare, però que fas?”

“Havia d’assabentar-me per les noticies, estàs castigat!!” va respondre la seva

mare:

“Nooo !!”.

I el llapis va ser molt feliç el seu amo Manel li va posar el sobrenom Núria i tots

van ser molt feliços per sempre menys la goma.


54

LA NATURA EN LLETRES

Em vaig entossudir a jugar amb la caseta de nines de la meva germana. Quan

vaig apartar la caseta em vaig trobar un forat.

Ai! M’oblidava de presentar-me! Hola, em dic Mozart, Amadeus Mozart.

Et vull aclarir una cosa: Tot el que posa als llibres, el que diuen els historiadors,

mestres...són errors incorregibles! Abans de tot jo odiava la música però

m’encantava la literatura, els contes. Era un autèntic fan de l’inventor de

l’escriptura! Si sabés qui havia estat em sortirien estrelletes al cap, només

veure’l!

Bé, per on anava? Ah, sí...Us explicaré fil per randa on vaig aprendre a

escriure.

Vaig mirar aquell forat negre, profund i fosc. Vés a saber on arribaria. Vaig

entrar. El petit túnel era horripilant. Quan vaig sortir era a el país dels somnis.

Una gran estepa de flors violetes i margarides unes rere altres. Al final de l’

immensa esplanada, els arbres s’hi alçaven amb orgull i estaven ben plantats,

en fi , majestuosos com si fossin els arbres i la natura del jardí d’ una princesa

bella. Vaig seure a l’ ombra d’ un arbre amb una llibreta i l’ inspiració em va

dominar el cor. Mentre escrivia se m’ anàvem tancant més els ulls, fins que

al final vaig adormir-me. Somiava en poder viure allà i que algun dia els

ocellets, tots junts m’ agafessin i en fessin volar, m’ entrenessin fins que un dia

prendria el vol amb ells. Seria fantàstic.

Més tard en vaig despertar i vaig tornar cap a casa. Els meus ulls brillaven i

resplendien d’ alegria i il·lusió. Vaig explicar als pares i a la meva germana el

que havia vist, malgrat que, no em van creure.

Cada dia anava al món de natura. Feia els deures i escrivia textos i llibres amb

paraules que em sortien directes de l’ànima. Totes les tardes els pares s’

estranyaven que anés a jugar amb els meus suposats “amics”. Sí, se que no

està bé mentir però què voleu que faci? Si no em creien, ells mateixos, els

havia de dir una “bola”.

Un dia, mentre contemplava algun arbre avançat que ja li queia alguna fulla

perquè aviat arribaria la tardor, van arribar unes màquines d’aquelles tan

estrambòtiques per fer edificis luxosos, d’aquelles que només tenien els

paletes, grises i d’ acer, dures i fortes amb maons. Va ser llavors quan hi vaig


55

caure: volien fer uns edificis! Em vaig aixecar valent i energètic, com l’ heroi

de les pel·lícules, i vaig dir:

-Què fareu amb aquestes màquines?

-Un palau per a uns nobles rics, amb piscina, parcs, supermercat, una gran

torre... - va dir-me un home rabassut amb el cabell negre com la nit i les orelles

gegantes com "Dumbo".

-No, jo no em rendiré! Aquest camp de flors es natura! No em vencereu! - els

vaig respondre.

-O, t’apartes o trucarem la policia! Tu i la teva família anireu a la presó on

morireu de tristesa!- va dir un altre home, aquest prim com un fideu, - Així

doncs, aparta’t!

Les meves celles es van arrufar. Estava ben enfadat. Vaig anar corrents cap a

ell, ningú insultava a la meva família. Li vaig donar un cop de puny que li va

anar directe a la cara. S’ho va esquivar i em va immobilitzar a terra. Jo feia

força però no podia aixecar-me. Al final quan ja m’estava incorporant va venir l’

altre home i ell em va atrapar. Ara ja estava tot perdut. Després tots els paletes

van començar a descarregar totes les andròmines per a fer l’edifici.

Tot plorant i cap per avall em van obligar a marxar a casa. Vaig dir adéu a la

natura, als ocells que miraven com dient: “Què passa aquí?”. Vaig fer una

repassada ràpida al país dels somnis , a l' estepa , als arbres, les flors... i em

vaig ajupir per marxar pel forat. Vaig arribar a casa i em vaig posar a plorar a

llàgrima viva sense parar. No, no sóc cap nen petit, però quan estimes alguna

cosa de debò després costa desempallegar-se.

Vaig passar-me molt de temps en la meva subconsciència fosca i negra. Allà

vaig fer el meu propi llibre, el primer.

Un mes després vaig tornar al lloc on vivia la natura. Però ara ja no hi hauria

natura, només un palau de vidre brillant. I quan vaig entrar al forat vaig sentir

una sensació estranya. No veia llum en cap moment. Fins que al final em vaig

adonar que davant meu hi havia paret, havien tapat el túnel! Per sort i havia

una escletxa i des d' allà vaig poder observar. Quan m’hi vaig fixar em vaig

adonar què hi havia. El que m’imaginava: un castell bonic. Els arbres, l’estepa,

les flors, tot estava perdut i se' m va congelar el cor. Em vaig desmaiar.

Vaig notar com algú em sacsejava. Era la meva germana. Vaig mig obrir els

ulls. La natura s’havia acabat. Per sort no visc a la teva època on la natura ja


56

s’està extingint. Algun dia el món explotarà, l’atmosfera es destruirà i tot,

absolutament tot, s’haurà acabat.

Temps després ens vam mudar cap a la platja. Allà em vaig inventar aquest

poema:

Miro per la finestra de la meva habitació

i veig la platja

contaminada fins l’horitzó

No hi ha remei, sense raó

per a que la gent embruti

la nostra satisfacció

A la paperera van les brosses

i no a la mar que està plena de brutes coses...

Un poema curt però un d’aquells que et traspassen com si fossin una fletxa.

Trobava a faltar la natura. Allà on anava portava aquest mateix poema. El llegia

amb tristesa i malenconia. Anys més tard quan el vaig rellegir se’m va dibuixar

un somriure, un de veritat.

Amadeus Mozart


57

LA RESIDÈNCIA

Un bon dia una família decideix ficar a l’avi a una residència

-Pare, ho sentim, però no et podem mantenir a casa. La Carlota és a l’ atur i jo

sóc un trist repartidor de pizzes amb un salari de cinc-cents euros al mes.

-M esteu dient que m’hauré d’anar a una residència?

- Sí, pare.

-D’ acord, us en recordareu!- va dir l’Enric

Pel camí tots estaven ben callats. L’Enric no volia anar a la residència. Ell

sempre havia estat envoltat de gent que coneixia. Era dur donar aquest pas

però no hi havia un altre remei.

Va arribar l’hora d’ acomiadar - se

- Pare, cuida’t molt. Fes amics . Aviat vindrem a visitar-te - es va

acomiadar en Jordi

A la Carlota li començaven a caure les primeres llàgrimes! Ella li va donar dos

petonets i en Jordi una forta abraçada. L’home estava rígid com una pedra.

L’Enric , va avançar cap endavant, va obrir la porta de la residència gratuïta.

- Bon dia , senyor la seva habitació és la 122. La compartirà amb un senyor

que es diu, Carles Bravo Fernández . Adéu! - va dir la recepcionista.

- Gràcies

Aquell senyor es deia igual que un amic seu. Quina casualitat!. L’Enric va pujar

amb l’ascensor a la planta tres. Quan va arribar, va buscar la porta deu. La va

obrir, es va sorprendre molt!

- Hola, sóc en Carles Bravo Fernández i tinc noranta-tres anys. Això ho va

repetir cinc cops.

- Bon dia , em dic Enric tinc vuitanta-tres anys i seré el teu company d’

habitació .- va saludar ell.

- Per què repeteixes tant les mateixes coses? -va preguntar l’Enric

- Tinc Alzheimer - va explicar-li en Carles i comença a fallar-me la

memòria.

- Perdó.

- No passa res. Presenta’t

- Quins dies que m’esperen... Em dic Enric. Jo jugava amb tu a futbol

quan eren petits. No te’n recordes- li va preguntar.

- Doncs, no.


58

- Hauré canviat en setanta anys. Tu tampoc estàs fet un “ xaval”- va riure

l’Enric

- Però, com et deies?

- Enric!- va cridar una mica enfadat

- Karim, quin nom més estrany!

- E-N-R-I-C!!!!!

- Aaaaah.... Enric. Es que em falla una mica l’orella.

Els dies passaven. L’Enric cada dia feia més amics. Estava molt content, l’únic

defecte que tenia la residència era que el menjar estava fred. Va arribar el

Nadal i els seus familiars van anar a veure’l.

- Pare, que prim que et trobo, què no menges bé?- li va preguntar el seu fill

- No, no , estic bé, potser és la gimnàstica que fem.

- Segur?

- Sí tinc molts amics. Comparteixo habitació amb un senyor que coneixia de

quan era nen, que està mig sord i té Alzheimer , és una mica pesadet

l’home.

- Així m’agrada que estiguis feliç. Hem de marxar - va comentar en Jordi.

Com tota la gent l’Enric va canviar d’opinió i s’ho passava la mar de bé, a la

residència ja que estava acompanyat.


59

EN EL CIRC

Hi havia una vegada una nena que es deia Laia, li encantava anar al circ, però

els seus pares no es podien permetre portar-la perquè eren pobres.

La Laia estava decebuda perquè no podia anar, però també comprenia que

s’havien de gastar els diners en comprar el menjar, pagar la casa, la llum, el

gas, l ’aigua…….

A la Laia, de cop i volta, li va venir una idea al cap : si rescatava tres animals

de la gossera (d’aquells que no tenen on viure i necessiten ajuda), hauria de

pagar només per una tasca , el pinso pels tres animals que feia trenta euros.

Aquests diners els trauria dels estalvis de la seva vida. Tenia cinc-cents euros

estalviats durant la seva vida….

Li va preguntar als seus pares que si podia fer-ho,i els pares li van dir que

sí,però que ella seria la responsable. Si cap animal havia d’anar al veterinari ho

hauria de pagar ella o donar l’animal, o sigui que ella hauria de resoldre el

problema soleta . Ella va acceptar.

Va anar a la gossera i va adoptar a en Nik,un galgo, a en Rock ,un lloro verd i a

en Puma, un gat negre….

Van passar uns dies coneixent - se i adaptant-se a l’ entorn, fins que al final van

anar al parc i la Laia va dir :

- Nik, el teu recorregut serà pujar a aquella roca a sis metres d’alçada i llançar-

te a la piscina de vuit metres de fons.

- Puma ,el teu recorregut és pujar-te a aquella corda vella que he posat a

quinze metres d’alçada, saltar i passejar-te per davant del semicercle que he

fet, creient–te que ets “el millor “.

-I tu, Rock dóna dues voltes pel semicercle i cau al terra en picat ,com si

haguessis perdut el vol i torna a pujar a tota pastilla.

Quan tots estaven en la posició perillosa la Laia va cridar :

- Un, dos, tres ,salteu!

Els tres animals van saltar i va quedar de meravella l’ exercici .Ho van practicar

durant un mes fins que la Laia va decidir ensenyar –s’ ho als seus pares. Els

pares van quedar al·lucinats i van prendre una decisió i van dir:

- Et mereixes que, entre tota la família, et paguem una petita cabana de circ per

que puguis practicar les teves actuacions.

Van començar a penjar uns rètols que deien :


60

-“Veniu al circ d’animals amb una actuació de tres animals fantàstics i la seva

domadora la Laia, una nena de deu anys. Les entrades costen tres euros. És

una oferta que no se us pot escapar de les mans “.

- Aneu a comprar les entrades al carrer Plis Plau nº 24 , pis 2 porta 1. Allí un

home o una dona de mitjana edat us vendrà les entrades .

- Entrades a la venda del 4 de setembre del 2014 fins al 27 de setembre,

esperem la vostra col·laboració .

Van aconseguir vendre mil dues-centes entrades i la Laia va fer vint actuacions

perquè a cada actuació entraven seixanta persones.

Quan va començar a fer la primera actuació, el dia setze de setembre, estava

molt nerviosa perquè pensava que als animals no els hi sortiria l’actuació. Però,

la veritat és que va sortir de meravella. Després de tot el que havia preparat ...

Va guanyar tres mil sis-cents euros en total. La gent estava molt feliç amb

aquelles actuacions i a més a més ho havia fet una nena de deu anys .

La seva família va guanyar uns dinerets extres i a la Laia la va contractar un

circ molt famós, el circ Cric Cric. S’ho passava pipa fent aquell treball i cobrava

mil euros al mes.

Ella estava molt feliç fent el petit treball que feia i els seus pares molt contents

perquè ajudava a la família.


61

EL NOU MÓN D’EN GAEL

Dilluns 1 de març

Estimat diari tinc un problema ,però no el vull explicar a ningú perquè no fa

gaires dies que el tinc .

L’altre dia em vaig acabar de llegir un llibre d’aventures que es trobaven una

pedra màgica i...la qüestió és que em va passar el mateix a mi. Llavors vaig

pensar que si llegia un llibre per exemple d’un robatori es cometia un en el meu

barri i… així va ser . Estava molt preocupat ,no sabia què fer .

A la nit ho vaig somiar, el lladre era l’Enric ,el pare del meu millor amic. No

podia ser, era horrorós!.

Dimecres 3 de març

Ja ha passat un dia des del somni . He parlat amb la mare sobre el “problema” i

…la veritat és que no sabia que dir-ne .

Dijous 4 de març

Avui la mare s’ha llevat i m’ha dit que anéssim al menjador a parlar sobre el

“problema”. Ens hem assegut . M’ha dit que si tenia tants problemes amb els

llibres que en podia escriure jo un. I la idea m’ha sorprès, era genial.

Ja és de nit he agafat paper i boli i he començat a escriure, no podia parar,

estava molt inspirat.

Divendres 5 de març

Ja he acabat d’escriure el llibre i estic preparat per llegir-lo.

Uns mesos més tard me’l vaig acabar de llegir.

Dimarts 12 de juny

M’he llevat el món ha canviat. La gent és amable, solidaria, no hi ha guerres ni

pobres, he recuperat els amics...és un món millor.

Aquest és el meu nou món.


62

QUIN AVORRIMENT!

Hola! Em dic Marc sóc un noi de 12 anys de pèl castany, ulls verds oliva. Sóc de

mida mitjana i vaig a 6è de primària. Trec unes notes normals tirant cap a

notable alt. Però a l’assignatura que més insuficients trec és en història , és una

assignatura molt avorrida i poc interessant. El pitjor de tot s que avui ens toca

classe d’història durant una hora i mitja! Quin avorriment!

Mentre estava explicant-vos tot això, hem arribat a l’aula on fem classe

d’història. És una aula poc espaiosa perquè gairebé tot l’espai l’ocupen les

taules i totes les andròmines antigues que li agraden al professor penjades per

les parets i mobles, com si això fos un museu d’ història.

El professor és de lo més peculiar, no m’estranya, amb els taquets d’anys que

porta ja; té un bigoti d’aquells dels anys vuitanta, una camisa vella, un pantaló

de color marronós passat de moda i unes ulleres d’aquelles de cul d’ampolla.

Molt antiquat ho veieu?. No sé encara com algú pot anar així vestit?

Ara mateix ha començat la classe i m’acaben de comunicar que demà hi haurà

un examen! I ara què faré?

Sense adonar-me em trobo a casa meva. Estic al menjador. Xitttts! S’apropa

algú! És el meu besavi! M’ha vist! Ara m’acaba de saludar! Bé es el meu

besavi, no un monstre, així que el saludaré. Li he comentat el problema de

l’examen i ara no para de explicar-me les seves historietes sobre la història!

Però ara no és tan avorrida com sembla. És força interessant.

Què? Ostres! M’he dormit a classe! Ja és de nit, me’n aniré a casa...

Ja he fet l’examen. I era molt fàcil! Ja els han corregit i he tret un deu!

Ara he sortit de l’escola i els meus pares m’han dit que em compraran el que jo

vulgui, i els he dit que vull un llibre de història.


63

LA VIDA MÉS TRISTA

Hi havia una vegada una família que vivia a Madrid. Estava composta per tres

persones: la mare que es deia Maria i era cantant, el nen que es deia Aleix i

tenia dotze anys i el pare que es deia Josep i es dedicava a treballar a la

construcció.

Un dia el pare i la mare havien d’anar a un enterrament i van haver de deixar el

nen a casa dels avis. Quan va acabar l’enterrament van tornar cap a casa però

de cop i volta va aparèixer un cotxe per darrera i van xocar.

El matrimoni va quedar inconscient.

Se n’anava fent tard i els avis ja estaven preocupats. Al final van trucar a la

policia. La policia va buscar el matrimoni i quan els van trobar els van portar a

l’hospital. El nen i els avis van anar-hi corrents i van veure que el pare i la mare

havien mort.

La resta de família vivien lluny, a uns altres països, i quasi mai s’havien vist.

Així a l’enterrament només van anar-hi els avis i l’Aleix

Passaven els anys. L’Aleix en tenia vint i els avis ja havien mort de vells.

L’Aleix estava molt trist perquè es trobava molt sol. Aleshores va pensar en

agafar les claus de casa dels avis i hi va anar a viure fins que va morir d’un

atac al cor als cinquanta anys. Ningú va anar al seu enterrament.

Al pas dels anys van enderrocar la casa.

Un dia van aparèixer uns cosins de l’Aleix que venien d’Austràlia i van decidir

fer una estàtua en honor a L’Aleix perquè havia viscut sol en aquella casa.

Van anar a visitar als avis, l’Aleix i els seus pares al cementiri i els hi van portar

flors. A la setmana següent els cosins van tornar a marxar cap Austràlia.

L’estàtua la van acabar de fer i era preciosa perquè estava feta d’or .


64

EL FUTBOLISTA

Fa temps un nen que es deia Frank volia ser un futbolista com els de la

televisió.

Estava tot el dia jugant a futbol i pensant que algun dia seria un gran futbolista.

Els seus amics estaven tot el dia rient del nen perquè sabien que no podria ser

un bon futbolista.

Però un dia el nen es va posar a jugar i a jugar per ser millor. Al dia següent el

nen era cada vegada millor .Però un dia es va fer mal a la cama amb la que

xutava la pilota. El metge li va dir que no podria jugar a futbol en dues

setmanes.

Dues setmanes eren molt poc temps, s’havia d’esperar, durant aquestes dues

setmanes el nen no podia sortir de casa però jugava a la consola al joc de

futbol. No es rendia de jugar perquè volia ser futbolista fins la mort. Va passar

molt de temps i el Frank ja era gran per ser jugador de futbol. Però no sabia en

quin equip estaria i havien molts equips.

Es va decidir pel Barça, perquè era un gran equip, perquè li pagaven molts

diners i perquè els jugadors eren molt alts i divertits. El Frank va tenir una vida

molt interessant. El nen va ser un jugador molt bo, els seus amics es van

equivocar, ell era l’únic que va ser futbolista, la resta van acabar en altres

treballs.


65

LA MEVA GATA

La meva gata és peluda amb el cabell gris. És molt juganera i divertida. És diu

Misha i té 15 anys.

Va néixer el vint-i-dos de maig del dos mil un. Quan va néixer la seva mare es

va morir. Era una gata molt bona però una mica trapella. De petita era una

gateta molt juganera.

Un dissabte, onze de desembre del dos mil cinc, es va fer un concurs dels gats

més ràpids del món. La Misha s’hi va presentar i va quedar primera. Ens vam

alegrar molt, va ser uns dels millors dies de la meva vida.

El vint-i-vuit de desembre del dos mil cinc i la va atropellar un camió. La Misha

va estar tres dies seguits sense fer res. Vam estar a l’hospital els tres dies però

al final va sobreviure. Quan els metges ens van donar la bona notícia vam

plorar d’alegria.

Ara segueix igual de juganera que abans. Està molt peluda i molt guapa. És la

millor gata del món.


66

I UN ALTRE DIA SERÀ DEMÀ

Em vaig despertar un altre cop al terra d’aquella barraca amb tots els meus

companys, va entrar un soldat i ens va portar a la plantació de sucre on

treballàvem.

Quan gairebé s’havia acabat la nostra jornada vaig veure un noi que era de la

mateixa alçada que jo, però hi havia una diferencia, era blanc. Duia un vestit

molt elegant i anava acompanyat d’una persona que jo ja coneixia, i em feia

molta por.

Es van anar apropant on jo estava i l’home em va dir:

-Tu, inútil, serveix el meu fill en tot el que et demani.

Jo no vaig dir res només vaig fer sí amb el cap.

-Vine, que tinc l’habitació feta una porqueria- Em va ordenar el nen.

Quan vam arribar a la casa, més ben dit una mansió, em vaig posar a treballar

mentre el nen amb mirava.

-Com et dius?- Va dir el nen amb to amenaçador.

-No ho se- vaig contestar.

-Doncs llavors, quants anys tens?

-No ho se.

-Com que no ho saps, jo se que em dic Jean Luc i tinc onze anys.

-I quan tens temps lliura a que jugues- Em va preguntar.

-Jo no en tinc de temps lliure.

-A no, llavors que has de fer ?

-Treballar- Vaig contestar amb to trist.

-A, jo no he de fer res , però no tinc a ningú amb qui jugar.

Llavors mica amb mica ens vam anar fent amics, però només parlàvem i jo

treballava , fins que un dia em va em va dir:

-Vols que juguem a alguna cosa.?

-No puc, estic cansat de treballar.

-Doncs no pateixis, jo t’ajudaré a que no hagis de treballar i pugis jugar amb mi

va dir convençut.

L’endemà al matí abans de que em poses a treballar dos soldats em van dur a

la mansió a parlar amb aquell home, que segurament devia ser el propietari. Es

va acostar i em va dir:


67

-Noi, el meu fill a pres una decisió, a partir d’ara seràs el seu servent.

I de cop va aparèixer en Jean Luc. Com el Jean Luc podia ser el fill de aquell

home tant cruel. Es va acostar i em va dir:

-A partir d’ara dormiràs amb mi, menjaràs amb mi i el millor de tot es que jugar

amb mi i no hauràs de treballar més en aquella plantació.

Lògicament em vaig emocionar, com m’havia canviat la vida en un minut, havia

passat de estar treballant tot el dia i viure en una barraca a viure en una mansió

i no haver de treballar.

-Anem, que t’ensenyaré un lloc tranquil- em va dir.

Vam agafar provisions, em va donar roba adequada i unes botes i vam anar

caminant, fins que al cap d’una hora vam arribar a una plana amb un llac, vam

treure el menjar.

Vam jugar unes quantes hores i quan es va començar a pondre el sol vam

decidir tornar a casa.

Quan va ser l’hora d’anar a dormir i estava a punt de anar a l’habitació el pare

d’en Jean Luc em va dir:

-Ei tu, on et penses que vas, tu has de dormir al soterrani.

-Com?

-Pare, ell a de dormir amb mi

-Si home, i que mes?

Finalment vaig anar a dormir al soterrani, feia molt de fred i estava molt fosc.

L’endemà al matí em van venir a despertar dos soldats diferents, vaig esmorzar

i vaig anar a l’habitació.

Quan vaig entrar estava molt trist, em va dir que havia de tornar a la seva casa

antiga,llavors li vaig dir que podríem anar tot el dia a algun lloc especial per ell.

Quan portàvem unes quantes hores jugant a fet-i-amagar vaig sentir un soroll

estrany, com si fossin tambors i gent caminant. De cop va sortir del no res un

gran exercit que en veurem van córrer cap a mi, es pensaven que era un

esclau que m’havia escapat. En Jean Luc no podia fer es, estava amagat i no

s’havia que passava.

-Pep, para de dormir que t’has de dutxar

-Quin somni més estrany he tingut, em vaig dir a mi mateix.


68

EL TREN DE MITJANIT

Estàvem en ple febrer, feia fred i una mica de vent suau.

Com cada dia al despertar-se, anava cap a la cuina, es preparava un cafè amb

llet, agafava la seva càmera i se n’anava directe a l’oficina pels carrers de

Barcelona. Mentre caminava, l’aire li remolinava els cabells rossos. Les ganes

de tindre una nova experiència amb la fotografia, li envaïen tot el cos.

Quan hi va arribar, es va quedar mut i sorprès, no entenia res. L’oficina tancava

per falta de diners. Havia perdut el seu treball.

Va entrar encara que no s’hi podia i es va trobar amb la seva cap. Ella li va dir

que ho sentia molt però que no seguirien, que hi havia molt poca gent que

treballés i que els faltava gran part dels diners que havien perdut al llarg del

temps.

Era sol a casa, estava trist i deprimit. Era mitjanit i no podia dormir, tota l’estona

es preguntava; que faig jo ara? Haig de buscar treball? En trobaré? Deixo de

ser fotògraf?

Totes aquelles preguntes sense cap resposta.

Recordava quan tenia tretze anys i se n’anava a fer fotos per la ciutat i que

sempre,

com deia la seva mare, es tornava boja buscant-lo. Era estrany, però tot allò

sempre el reconfortava per continuar endavant amb la seva afició.

Així que ara, com que era lliure a fer el que volgués, pròxima parada: Fer

realitat el seu somni, viatjar per tots els llocs que sempre havia volgut anar, per

les seves característiques i perquè li encantaria fotografiar tot el que li resultés

important i li transmetés coses a ell.

Adéu oficina per un llarg temps, del treball ja se n’ocuparia més endavant.


69

LA VIDA DE’N FLUFFY

Hola,em dic Fluffy. Sóc un gat i tinc onze anys. Vull explicar-vos la meva vida.

Començaré per quan vaig arribar a casa.

Tenia un any. El primer que vaig veure a l' aixecar la vista va ser una criatura

peluda de quatre potes que remenava la cua, llavors vaig pensar : Vaja que bé

un gos que em donarà la llauna cada dia! Després de dos mesos de malifetes i

baralles amb la Patty ... espereu no us he explicat qui és la Patty ! La Patty és

la gossa que vaig veure al arribar a casa. Bé per on anava ... ah,si, després

d’unes quantes baralles amb la Patty un dia va passar la pitjor cosa del món. La

Patty es va cruspir el meu menjar i després es va posar a dormir davant els

meus nassos, això no tenia ni caps ni peus. El pitjor de tot va ser que els meus

amos no es van adonar de res, absolutament de res. Després de això vaig

sentar cap i la vaig deixar en pau.

Però després de deu anys suportant la Patty (que ja com jo, és vella) de

vegades ens ajudem si ho necessitem (com per no acabant suportant-se). Però

jo sento que la Patty en el fons no és tan mala companyia en aquesta casa

perquè estar sol deuria de ser molt avorrit.

Ara us diré una cosa , els humans penseu que som molt avorrits i que només

dormint i fem caca, però també servim per estimar-nos i perquè vosaltres ens

expliqueu les vostres penes i preocupacions. També tenim sentiments com

vosaltres i sabem tot el que passa a casa .

Bé, ara que ja he explicat la meva vida i com pensa un animal domèstic he

acabat. De fet i en realitat tos som animals.


70

ELS PERILLS DE L'AVIACIÓ

Un dia, el meu pare em va explicar una història que comença així: L’any 1997

van morir centenars de famílies a un dels accidents mes catastròfics de

l’aviació a Berlín, Alemanya.

El 14 d’agost de 1997 la família Sogar anava cap a Barcelona,Espanya, per

visitar la ciutat, la família es composava de quatre membres: la mare, que es

deia Sarge, el pare, Jou i els dos nens l' Algar i el Lords .Quan estaven

embarcant l’avió va fer un soroll estrany com el d' un martell colpejant metall,

però la família no li va donar importància, es van asseure a la filera dotze,

seients vuit, set, sis i cinc, el pilot es va presentar i va comunicar que tardarien

una estona perquè el copilot encara no estava . Justament en aquell mateix

instant va entrar un home amb una vestimenta i un barret de pilot, l' avió va

girar-se cap a la pista va anar accelerant i va enlairar-se cap un cel blau i

il·luminat. passats deu minuts de vol el motor esquerra va explotar. Tothom va

començar a cridar menys l' Algar, que no tenia por a res, però gracies a Deu no

es va incendiar res, ara l’avió anava d' un costat al altre i amb només un motor

-Manteniu la calma, esta tot controlat- Va comunicar la hostessa. Llavors l’altre

motor va explotar en mil i un trossets. Aleshores el pilot va comunicar a crits. -

Aterratge de emergència,caps a baix-

L’avió anava baixant cent metres per segon, els pilots no trobaven cap lloc

suficientment gran per aterrar i lo pitjor imaginable,va passar, l’avió va quedar-

se totalment a les fosques, només a sis-cents metres d' altura, el copilot per fi

va trobar un lloc entre tot aquell bosc i de sobte pum! Van impactar contra el

terra. Els supervivents van sortir a cames ajudeu-me perquè l' aeronau estava

apunt d' explotar i Pataplum!. L' avió va quedar en res, van sobreviure tres-

centes noranta-quatre persones de les sis-centes setanta-quatre que viatjaven,

una de les famílies supervivents va ser la Sogar, menys el pare que no va sortir

a temps.

Els investigadors de tota Alemanya, van anar al lloc de l' accident i van arribar a

la conclusió que l’accident va ser provocat per un martell oblidat a el motor

esquerre i per una clau anglesa al motor dret, aquells tècnics van ser


71

condemnats a vint anys de presó per assassinar accidentalment a dues-centes

vuitanta persones.


72

UNA AVENTURA POTSER MASSA INESPERADA

Basada en fets reals

Vet aquí una història sobre dos joves anomenats Lurtz i Angar, d’alguna època

antiga, crec que era a la Edat Mitjana, o la Antiga, o la Moderna, ningú ho sap.

Vivien en un poble més o menys pobre amb cases de fusta podrida i troncs

sencers que aguantaven un sostre de palla ben seca. Un dia mentre estaven

parlant de la noia que els hi agradava, se’ls va acostar una pluja de meteorits.

- Ei Angar, no escoltes un soroll com un tro? - va preguntar en Lurtz fent cara

d'espantat.

-Home, és clar que si, he llegit un llibre de meteorits i...-va contestar sense

acabar la frase mentre mirava el cel tremolant.

Van pensar sense parar com salvar-se fins que al final va sorgir una idea: Van

agafar unes pales oxidades i es van posar a excavar. Després d’un mes

excavant van sortir corrents cap a la superfície i respirar aire fresc un altre cop.

Però van resultar ser al triangle de les Bermudes! Al veure tota la vegetació,

natura, etc. van pensar: “Caram, quin paisatge més bonic.” Hi havia arbres amb

més de 9 km d’altura i uns arbustos amb fruits desconeguts! Però ells no

sabien on estaven.

- Mmmm... Angar, has vist aquell esquelet de diplodocus? -va preguntar en

Lurtz confós.

-I tu aquest poble?- va preguntar l’Angar- Però és més pobre que el nostre...

El poble era petitíssim: només hi havia tres cases eren gairebé com els

excrements dels porcs senglars. Tot seguit es van anar acostant i quan ja eren

a dins va alçar els ulls i el que van veure va ser el cap d’una serp gegant!!!

- Ja ho entenc no eren ni coves, ni cases...-va xiuxiuejar ben fluixet l’Angar-.

Van córrer cames ajudeu-me i per sort la serp no es va despertar. Llavors van

començar a comentar idees per saber on estaven:

- No se m’acut res...-va comentar cinc cops l’Angar.

-Ja ho tinc, podem pujar aquell cim i mirar al voltant per situar-nos - va cridar en

Lurtz.

Van passar dies de pluja, tempesta, sequera, fins que van arribar al cim. Allà

dalt estava ple de diamants, maragdes, robins, or, i altres minerals.

Seguidament van escalfar les mans i van començar a agafar tot el que van

poder, però encara més alt hi havia un volcà que tocava el cel, va entrar en


73

erupció. Van córrer cap a baix com bojos però en Lurtz al veure un diamant

immens va quedar-se intentant-lo treure. La lava anava baixant ràpidament, i

per mala sort en Lurtz va morir cremat, tot i que va ser culpa seva haver-se

aficionat per el diamant. L’Angar tant afortunat va salvar-se pujant a un arbre

altiu i gruixut. Una hora després els peus se li estaven adormint, però de sobte

va veure una cabana de fusta. Allà vivien uns avis molt manetes que es

dedicaven a fer escultures de fusta tot el dia.

Va quedar-se allà tota la vida gràcies a l'hospitalitat dels avis. Vint anys

després va venir un desconegut molt ben plantat i amable... JRR Tolkien!!! Un

escriptor molt conegut per les seves obres: El Hobbit, El senyor dels anells, etc.

Que durant el temps li va explica la seva aventura que el va portar a aquí. Al

pas del temps es va anar aficionant a la literatura, llavors uns sis mesos

després va decidir escriure aquesta història, i a més a més la va escriure

gairebé en dos setmanes! Però ell seguia sense saber on estava.


74

EL CAÇADOR

En un bosc lleig, dominat per la tristesa i la soledat, hi vivia un caçador de

quaranta-set anys. Tenia la cara plena de cicatrius. Portava una camisa que

posava: “caça”.

Aquell home era despietat, matava per plaer i satisfacció. Vivia en una casa

feta amb troncs i el seu interior era ple de caps d’animals que havia matat amb

les seves pròpies mans.

Un dia de caça normal, havia destrossat un cérvol majestuós que estava

menjant en una extensa explanada. El seu pròxim objectiu era un conill molt

singular perquè era de color blanc. El conill, innocent, no sabia el que li

esperava. El caçador estava nerviós però, al mateix temps, animat per les

ànsies de matar. Va disparar, però va fallar. Aquest esdeveniment va

desencadenar una sèrie de emocions de ràbia, còlera i irritació.

Amb tota la fúria del seu interior, va fer un moviment ràpid i va treure un gran

ganivet afilat. Mentre ho feia, el conill va tenir suficient temps per escapar. Al

dia següent, estava cuinant el cérvol amb foc alt. Encara tenia aquesta fúria

interior destructiva i incontrolable. Recordava el seu fracàs. De sobte, el va

veure. Aquell conill singular s’estava burlant d’ell. El caçador va sortir corrents

amb l’idea de matar al conill. El va perseguir per tot el bosc, com un tigre que

ha fixat la seva pressa i no li deixarà una oportunitat de viure. Desprès d’una

llarga persecució estava cansat, així que el va deixar escapar.

Una mala intuïció va recórrer el cos del caçador i se’n va adonar que no sabia

on era casa seva. Amb la frustració i el cap baix va continuar caminant amb

desgana. Cada pas que feia, una pedreta rebia un cop del seu peu.

Els ànims havien desaparegut, no suportava la idea d’ haver- se perdut, d’haver

fallat el tir, i de no haver matat al conill.

Fins i tot, amb aquesta situació, continua sent la mateixa persona sanguinària.

De sobte, va olorar fum, i va córrer. Amb una tristesa immensa, el caçador

contemplava com casa seva estava ardent. Amb les presses de matar aquell

conill, va deixar el foc encès.

En aquell moment, el caçador va tirar la seva arma, el seu ganivet, i va estripar

la seva camisa. Volia canviar però ja era massa tard. Ja ho havia perdut tot, ja

no tenia res. I no podia suportar anar per la vida amb aquesta maldat i crueltat


75

que s’allotjava en el seu interior. Així que no va tenir mes remei, va acabar amb

la seva miserable vida.


76

PREGUNTES DEL DIA A DIA

Habitualment, tant nens i nenes com adults et pregunten:

- “I tu, què vols ser de gran?”

I quan tens de tres a deu anys (més o menys) respons que vols ser doctor, o

perruquera, o veterinària. A mesura que anem creixent i anem coneixent

diferents coses ens adonem que ja no tenim tant clar allò de ser veterinària.

Tot això del teu futur, de que treballaràs... Ho vas decidint tu influenciada per

l’entorn. Vas provant diferents esports o veient coses noves que t’agraden i

d’altres que ja no tant i quan vas creixent et vas encaminant.

Jo de petita deia que volia ser doctora. Després vaig començar a fer música i

d’altres extraescolars. I tot i que encara, no ho tingui gaire clar , sé que a mida

que va canviant el meu entorn i jo vagi madurant, tot s’anirà decidint mica en

mica.


77

LA PRIMERA INVASIÓ

La guerra no havia acabat, començava una nova etapa en que els Plurians

havien trencat la barrera electrostàtica del nostre planeta: Neos, un planeta lilàs

amb grutes que utilitzem com cases.

Neos estava, ara, més en perill que mai. Els Plurians començaven a penetrar

dins la nostra estratosfera. Cada cop eren més a prop! Ells ja podien arribar a

disparar-nos amb les metralladores làser de triple boca. Semblava que un

diluvi verd fosforescent estigués caient sobre Neos en aquell precís moment.

Aleshores, els Green Team, vam intentar defensar el nostre planeta amb els

nostres poders. Va ser inútil. Fins que se’ns va acudir un pla (Més aviat se’m va

acudir a mi): entre tots vam formar un camp de força per protegir el planeta, i...,

al final va funcionar (sembla mentida a les pelis mai no funciona).Però era una

trampa, ara ens havia enviat un exèrcit molt més extens i nosaltres havíem

abaixat la guàrdia...

Sis anys més tard...

Seguíem allà, però ara envaïts pels Plurians. Tot estava vigilat, però vam

aconseguir arribar fins on era el savi de Neos, vam dir-li que necessitàvem més

poder del què teníem; ens va donar uns collarets amb unes pedres brillants.

Les seves últimes paraules, abans que se l’emportessin els Plurians , (ja sé

que queda una mica estrany, però no es podia morir ara) van ser: “cada penjoll

té el seu propietari i el ...mmm.....mmm.... L’havíem de salvar! Llavors vaig

recordar els símbols de la mà; també n’hi havia als penjolls, ens els vam

repartir segons els símbols. Fins i tot Dragos en tenia un.

Quan ens els vam posar tots vam notar una força molt gran, però necessitàvem

un pla (una altra vegada em tocava a mi pensar): primer salvaríem el savi i

després ens carregaríem els guàrdies i tots els Plurians que retenien i

torturaven al nostre exèrcit.

L’aventura estava a punt de començar.


78

LLIURE!

La Lliure és la meva conilleta d’Índies. És molt bonica i simpàtica, juganera i

carinyosa.

Li agrada molt l’enciam i la pastanaga igual que a mi. També li agrada molt el

pinso, tant com que l’acaroni sota el cap i darrera les orelles. Sempre es queda

molt quieta.

És de color negre i marró i té el pèl molt llarg i despentinat. Moltes vegades la

pentino mentre ella està calenteta mig tapada amb la meva bata. Quan li faig

un petonet em llepa la mà i es torna a estirar. Quan corre sempre fa un soroll

molt estrany, llavors, m’estiro al terra i es fica dins la màniga de la bata.

Per nosaltres la Lliure és molt més que un simple animaló de companyia, és

com un altre membre de la família. Em sento molt a gust al seu costat, perquè

jugo amb ella i m’ho passo molt bé.

La Lliure és la millor!!!!


79

L’ AMISTAT ÉS PER SEMPRE

Una família va anar al camp a fer un volt i van agafar llenya .Quan van arribar

a casa van encendre la xemeneia i per la nit mentre dormien, va saltar una

espurna al sofà i la casa es va incendiar. Per sort un veí va veure la casa i

corrent va trucar als bombers.

Quan estaven a la porta de la casa, la família es va despertar pel soroll , i van

sortir de la casa .Van apagar el foc però la casa va quedar destrossada i van

haver d’anar a viure a casa dels avis durant un temps.

Totes les coses que tenien a casa: la roba, els llibres i més coses de valor es

van cremar i s’havien de comprar de nou. Com que no tenien diners, van haver

d’anar amb roba molt vella, i els nens no tenien llibres per la escola.

Un veí es va cansar de veure’ls així i va fer una recol·lecta per guanyar diners i

que es poguessin comprar les coses necessàries, perquè ells sempre feien

coses pels altres .Quan van aconseguir molts diners van comprar roba, llibres

etc . I també una casa nova. En arribar a la casa nova encara tenien una

sorpresa més, els havien comprat una estufa elèctrica perquè no se’ls tornés a

cremar la casa.

Aquell dia s’ho van passar molt bé perquè van estar amb totes les persones

que els havien ajudat. Tots el recordarien com el millor dia de les seves vides.


80

ESCOLA PEGASO Carerr Dublín, 5-15 08027 Barcelona

Tel. 93 340 94 04 – 93 340 91 50

Fax. 93 4084700

[email protected] http://www.xtec.cat/ceip-pegaso

El dibuix de la portada ha estat realitzat per l’alumna Judit Cortiella, de 3rB.

Jocs florals 2014. Escola Pegaso.

Documents

Transcript of Jocs florals 2014. Escola Pegaso.