INFORME SOBRE ELS GITANOS ROMANESOS A BARCELONAtransports públics i carrers on mendiquen, en els...

INFORME SOBRE ELS GITANOS ROMANESOS A BARCELONA

NOVEMBRE 2002

ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ 5

1.1. DEMANDA 7 1.2. METODOLOGIA DE TREBALL 8

1.2.1. APROXIMACIÓ QUANTITATIVA 8 1.2.2. APROXIMACIÓ QUALITATIVA 12 1.2.3. APROXIMACIÓ DOCUMENTAL I FONTS DIVERSES 14

1.3. PROFESSIONALS QUE HAN PARTICIPAT EN L’INFORME 15

2. CONTEXT DE LA POBLACIÓ 17

2.1. CONTEXT SOCIO-POLÍTIC DEL PAÍS D’ORIGEN 18

2.1.1. HISTÒRIA GEOPOLÍTICA DE ROMANIA 18

2.2. PROCÉS DE LA IMMIGRACIÓ 19

2.2.1. CAUSES DE LA IMMIGRACIÓ DELS PAÏSOS DE L’EST 19 2.2.2. CAUSES DE LA IMMIGRACIÓ DELS GITANOS ROMANESOS 22 2.2.3. L’ARRIBADA A L’ESTAT ESPANYOL 25

2.3. DIMENSIÓ I LOCALITZACIÓ DEL COL·LECTIU 29

2.3.1. QUANTIFICACIÓ 29 2.3.2. UBICACIÓ 30

2.3.2.1. HABITATGE 30 2.3.2.2. PUNTS DE TROBADA 31 2.3.2.3. LLOCS ON ES PRACTICA LA MENDICITAT 31 2.3.2.4. MAPES D’UBICACIÓ 33

3. LES FAMÍLIES GITANES ROMANESES ENTREVISTADES 44 3.1. NOMBRE DE PERSONES I NUCLIS FAMILIARS 45 3.2. GÈNERE I EDAT 48

4. CARACTERÍSTIQUES DEL COL·LECTIU 51

4.1. ESTRUCTURA FAMILIAR 52

4.1.1. ELS ROLS, ORGANITZACIÓ DE LES TASQUES FAMILIARS 54 4.1.2. RELACIONS, LA FAMÍLIA EXTENSA. 56

Índex

4.1.3. CONNEXIONS ALTRES NUCLIS GITANOS ROMANESOS DE L’ESTAT 59 4.1.4. LES MÀFIES / MÀFIES A PETITA ESCALA / XARXES 60

4.2. HABITATGE, RESIDÈNCIA, MOBILITAT 64

4.2.1. HABITATGE 64 4.2.1.1. TIPUS I RÈGIM DE TINENÇA. 65 4.2.1.2. EXPECTATIVES VERS L’HABITATGE 66

4.2.2. RESIDÈNCIA A LA CIUTAT. 67 4.2.2.1. TEMPS D’ESTADA A BARCELONA I RECORREGUT ANTERIOR. 67 4.2.2.2. RAONS PER VENIR A BARCELONA 70 4.2.2.3. EXPECTATIVES DE TEMPS DE RESIDÈNCIA A BARCELONA 71

4.3. FORMACIÓ / LLENGUA / ESCOLARITZACIÓ 73

4.3.1. NIVELL D’INSTRUCCIÓ DELS ADULTS 73 4.3.2. CONEIXEMENT DE LA LLENGUA 74 4.3.3. L’ESCOLARITZACIÓ DELS INFANTS 75 4.3.4. VALORACIÓ DELS PARES SOBRE L’ESCOLARITZACIÓ DELS FILLS 78

4.4. ASPECTES LEGALS 79

4.5. ELS RECURSOS ECONÒMICS 85

4.5.1. LA MENDICITAT 86 4.5.1.1. L’ÚS DELS INFANTS 87

4.5.2. PRESTACIONS SOCIALS 89 4.5.3. ALTRES OCUPACIONS NORMALITZADES 90 4.5.4. ALTRES ACTIVITATS NO NORMALITZADES 97

4.6. IDENTITAT DEL COL·LECTIU, COSTUMS I TRADICIONS 98 4.6.1. IDENTITAT DEL COL·LECTIU 98 4.6.2. L’OCUPACIÓ D’ESPAIS PÚBLICS. 101 4.6.3. ELS DOLS 102 4.6.4. LA RELIGIÓ. 102

4.7. NECESSITATS I PERSPECTIVES DE FUTUR 104 4.8. INCIDÈNCIA D’AQUESTA POBLACIÓ SOBRE LA VIDA DE LA CIUTAT I

ELS SEUS RECURSOS 107

4.8.1. L’ÚS QUE FA EL COL·LECTIU DELS SERVEIS PÚBLICS. 107 4.8.2. RESPOSTA /INCIDÈNCIA ADMINISTRACIONS SOBRE EL COL·LECTIU. 110 4.8.3. RELACIÓ AMB LA POBLACIÓ AUTÒCTONA. 114 4.8.4. OPINIÓ PÚBLICA 115

Índex

5. CONCLUSIONS I PROPOSTES D’ACTUACIÓ 117

5.1. CARACTERÍSTIQUES DEL COL·LECTIU 118 5.2. ELEMENTS DE COMPRENSIÓ 122 5.3. RECOMANACIONS I PROPOSTES D’ACTUACIÓ 124

1. INTRODUCCIÓ

Introducció

5

1. INTRODUCCIÓ

Presentem l’informe de la població gitana romanesa a la ciutat de Barcelona,

desenvolupat al llarg dels mesos de juny a octubre de 2002.

L’objectiu ha estat el de proporcionar un coneixement genèric de la seva

situació, tot determinant la seva tipologia i característiques bàsiques, així com

la seva mobilitat i dependència.

Hem tractat de determinar els elements que envolten a aquesta població,

aprofundir en la seva idiosincràsia, conèixer les intervencions socials que

s’han efectuat , saber quina és la seva situació legal, els antecedents i tipus

d’atenció institucional que han rebut a Barcelona i a altres ciutats. Amb

l’objecte de, un cop finalitzada aquesta anàlisi, realitzar una proposta

d’intervenció amb el col·lectiu gitano romanès, que s’ajusti a la realitat

d’aquesta població i que serveixi als actors implicats en el seu tractament, com

a eina per a conèixer la realitat amb la qual han de treballar.

Per a realitzar el present informe, hem dissenyat una sèrie de fases amb

objectius diferenciats però complementaris, per tal d’obtenir la informació,

anàlisi i reflexió necessàries per a la redacció final d’aquest document.

Aquestes fases han estat les següents:

Fase 1. Documentació

Fase 2. Treball de camp: aproximació a través d’institucions i entitats

Fase 3. Treball de camp: aproximació a través del col·lectiu

Fase 4. Explotació i anàlisi de les dades recollides

Fase 5. Elaboració de l’informe

Així mateix, des de que es va realitzar la proposta d’investigació el passat mes

d’abril, l’equip de professionals que ha participat, ha realitzat entre d’altres, una

Introducció

6

tasca continua d’observació i informació sobre l’evolució de la realitat d’aquest

col·lectiu a la nostra ciutat.

Parlarem d’un col·lectiu homogeni pel que fa al seu perfil i característiques, així

com pel tipus de relació i contacte que mantenen entre ells i per la importància

que donen a la informació. La informació respecte a l’atenció institucional de

la que poden o no gaudir , juntament amb la informació procedent de

l’experiència en la seva estada en altres països i ciutats de l’Estat espanyol,

els fa prendre opinió i decisions molt semblants entre les diverses famílies.

És a partir de l’any 1999, quan comencem a sentir parlar dels gitanos

romanesos a través de notícies procedents de ciutats com Madrid i València;

notícies que destacaven la gran quantitat de famílies que presumiblement

composaven el col·lectiu, els trets relacionats amb la seva ètnia , i el seu desig

de residir al nostre país practicant la mendicitat com activitat laboral principal.

A principis del 2001, part d’aquest col·lectiu de gitanos romanesos es desplaça

a Barcelona i rodalies. Uns fugen de la pressió social i policial exercida en les

altres ciutats, i d’altres venen directament de Romania seguint el fil dels

familiars que els han fet saber que a Barcelona poden disposar d’uns recursos

mínims i de bones condicions per a desenvolupar les seves activitats de

subsistència.

L’interès per part de les administracions públiques s’inicia quan es comprova

que la mendicitat és exercida per adults acompanyats de menors, o menors

sols o en grup. Comencen a donar-se les primeres incidències en els

transports públics i carrers on mendiquen, en els immobles on viuen, i en els

espais públics propers als domicilis on es reuneixen per trobar-se diàriament.

Esporàdicament es concentren en espais més amplis per a celebrar algun

esdeveniment familiar.

La complexitat d’aquesta realitat ha requerit de la intervenció de diferents

agents socials, com per exemple els cossos de seguretat ciutadana i via

Introducció

7

pública, serveis socials, justícia i serveis especialitzats en l’atenció i protecció

dels menors. Malgrat els esforços per aturar la pràctica de la mendicitat i

canalitzar les necessitats del col·lectiu a través de la xarxa d’atenció social

habitual, ens trobem que la seva presència als carrers no ha disminuït i que es

fa molt difícil la interacció amb ells.

1.1. DEMANDA

Com ja s’ha esmentat, les característiques del col·lectiu gitano romanès

(ludari), presenta un seguit de formes de comportament que fa que siguin

persones susceptibles de ser subjectes d’intervenció per part d’un número

important d’instàncies de l’administració pública.

Les actuacions de persones gitanes romaneses a la ciutat de Barcelona i el

seu “modus vivendi”, presenta una problemàtica diferent de la d’altres

col·lectius d’immigrants presents a la ciutat i per tant ha de ser abordada de

manera diferent. La seva presència és visible a la via pública i als transports

metropolitans de la ciutat on venen La Farola, mocadors, i demanen almoina

sovint en companyia de menors. Presenten així, entre d’altres característiques,

una forma de viure que els identifica.

Per tal de preveure la dimensió que pot prendre la permanència d’aquestes

famílies a la nostra ciutat, des de la Direcció Tècnica d’Afers Socials als

Districtes de l’Ajuntament de Barcelona s’encarrega la redacció d’un informe al

Sr. Francesc X. Rodríguez, director de l’entitat Vincle.

Aquest informe es proposa a partir de la necessitat de cercar solucions

efectives a la situacions generades per la presència continuada als carrers de

persones gitanes romaneses que practiquen la mendicitat amb infants - o els

menors sols - i les incidències que a nivell de seguretat ciutadana i via pública

es donen.

Introducció

8

1.2. METODOLOGIA DE TREBALL

La metodologia de treball d’aquest estudi ha vingut caracteritzada per la

demanda realitzada i per l’especificitat i les característiques pròpies de la

població objecte d’estudi. En aquest sentit, la complexitat i multidimensionalitat

de la població estudiada ha obligat a realitzar una aproximació pluralista

metodològicament parlant. Això és, la combinació d’una metodologia

quantitativa i una metodologia qualitativa, que ens ha permès observar la

realitat social des de diferents punts de vista.

Per tant, el discurs i les interpretacions d’aquest informe s’han construït a partir

de diverses fonts d’informació: entrevistes en profunditat a tècnics i

professionals; anàlisi documental de fonts secundàries; enquesta semi-oberta

a la població gitana romanesa; observació directa i diaris de camp.

Juntament amb l’enquesta per qüestionari, i degut a les característiques

pròpies d’aquest col·lectiu, s’ha recollit una part d’informació qualitativa a

través d’un diari de camp i d’entrevistes tant a les persones del col·lectiu com a

professionals i informadors claus d’aquesta realitat.

1.2.1. Aproximació quantitativa

Un dels objectius fonamentals de l’estudi era una aproximació a les

característiques bàsiques de la població gitana romanesa que viu a la ciutat de

Barcelona. Això és, les seves característiques sociodemogràfiques, tipus de

família, nivells educatius i escolarització dels infants, ocupació i mitjans de

subsistència, salut, necessitats i problemàtiques bàsiques, etc.

Per tant com el que es volia era conèixer i fer una descripció quantitativa de les

seves condicions de vida, la tècnica que es va escollir va ser l’enquesta per

qüestionari , annexada en aquest document.

Introducció

9

L’enquesta que es va dissenyar recollia els indicadors bàsics, tant quantitatius

com qualitatius (opinions, actituds, expectatives, etc.) dels següents àmbits

temàtics:

- Residència a la ciutat de Barcelona: barri, districte, temps de residència,

motiu de vinguda, expectatives de residència, etc.

- Estructura de la llar i composició de les famílies: parentiu, sexe, edat, lloc

de naixement.

- Nivells educatius i escolarització.

- Situació laboral, ocupacions i mitjans de subsistència.

- Itineraris de mobilitat.

- Tipus i característiques de l’habitatge: tipus, necessitats, desigs, etc.

- Relacions socials.

- Necessitats i dificultats.

- Aspectes legals.

- Llengua d’ús i coneixement d’idiomes.

- Opinions i actituds de la vida a Barcelona.

- Religió.

- Ús dels serveis i coneixement de les institucions públiques.

- Identitat i sentiment de ser gitano.

A l’hora de dissenyar els instruments de recollida de la informació s’ha tingut

molt en compte l’especificitat i les característiques pròpies de la població

estudiada. En aquest sentit, i fugint de les situacions estandarditzades

d’interrogació, l’enquesta estava fonamentalment composada per preguntes

obertes, en les que es recollien les situacions particulars i les pròpies paraules

de les persones entrevistades. En aquest sentit, tot i que parlem d’una

enquesta la tècnica que realment s’ha emprat ha estat una entrevista dirigida.

Introducció

10

Població

La població objecte d’estudi és el col·lectiu de gitanos romanesos que resideix

a la ciutat de Barcelona. El que primer cal assenyalar és que les dades que

proporcionem són aproximatives, recollides amb rigor, però són una

aproximació a les característiques fonamentals d’aquest grup. I això, degut a la

dificultat existent en dur a terme un recompte d’aquesta població, ja que no

existeixen dades secundàries complertes i fiables sobre aquesta a la ciutat de

Barcelona. Per aquest motiu, s’han utilitzat totes les informacions disponibles

(serveis personals, serveis comunitaris, fiscalia, unitat de policia, etc.) per

poder partir, en un primer moment, d’una aproximació al nombre i localització

de la població gitana romanesa a la ciutat de Barcelona.

Aquesta aproximació es va completar amb el treball de camp: visites i

observació directa als llocs on es podia localitzar aquesta població. A més a

més, s’ha de tenir en compte el fet de què es tracta d’una població molt difícil

de localitzar i amb moltes reticències a participar en un estudi.

En conclusió, els aspectes anteriorment assenyalats fa que no es pugui parlar

de mostra o de representativitat estadísticament parlant. La representativitat,

validesa i fiabilitat està garantida per la informació i coneixement qualitatiu i

substantiu. La lectura de l’estudi és una rigorosa i contrastada aproximació a la

realitat social d’aquest col·lectiu.

La unitat d’anàlisi ha estat la família, recollint-se, per cada una de les persones

que formen el nucli familiar, tota una sèrie d’indicadors demogràfics i socials

(gènere, edat, lloc de naixement, escolarització, situació laboral, etc.).

La selecció de les persones a entrevistar i que han format la població objecte

d’estudi s’ha efectuat combinant dues tècniques de mostreig: la intencional i la

bola de neu. Aquestes són les tècniques més adequades quan es desconeix la

grandària de la població objecte d’estudi i també quan és difícil la seva

localització. Per tant, s’han entrevistat de forma intencional a aquelles

persones que havien estat localitzades a partir de contactes i dades

Introducció

11

secundàries i s’han emprat les xarxes de relacions i contactes de la pròpia

població que ens indicaven altres persones a enquestar.

Per tot el que s’ha esmentat anteriorment, cal assenyalar que el treball de

camp ha estat la fase més llarga en proporció al temps disponible. S’ha de

tenir en compte la dificultat de localització; les seves reticències a participar en

qualsevol estudi; la petició constant de contraprestacions a l’equip de treball; la

necessitat de fases prèvies a la recollida de la informació que assegurés una

bona entrada al treball de camp i la mínima confiança de la població d’estudi –

entrevistes i converses prèvies, observacions directes—; i la dificultat

idiomàtica han estat els handicaps més importants en la realització del treball

de camp per aquest informe

El treball de camp, pròpiament dit, de les entrevistes dirigides s’ha dut a terme

durant els mesos de juliol a octubre de 2002.

L’anàlisi de les dades ha tingut una doble vessant. En primer lloc, per les

dades quantitatives tota la informació s’ha codificat i traduït a suport informàtic

per realitzar l’anàlisi estadística (el programa informàtic emprat ha estat

SPSS/WIN).

Per acabar amb aquest apartat comentar els aspectes relatius a la

representativitat i el control de la informació recollida. En aquest tipus

d’estudis, en què es desconeix la població total, l’avaluació es duu a terme a

partir de la consistència interna de les dades, de la fidelitat en l’aproximació a

la realitat i de la seva credibilitat. Totes aquestes qüestions, creiem que s’han

acomplert tal i com es veurà en la interpretació dels resultats. De totes

maneres, som del parer que aquest informe proporciona una primera

aproximació, un panorama general a la realitat social i a les condicions de vida

de la població gitana romanesa de Barcelona.

Introducció

12

1.2.2. Aproximació qualitativa: entrevistes amb entitats

Amb l’objectiu de conèixer i analitzar la realitat actual del col·lectiu de gitanos

romanesos a Barcelona, hem contactat amb aquelles institucions i entitats que

de forma directa i/o indirecta treballen amb aquestes persones, per tal de

saber quines són les actuacions que es realitzen. Així mateix, hem volgut

obtenir dels professionals informació referent a: els itineraris migratoris, les

causes, i perspectives de futur d’aquest col·lectiu en base a les necessitats

detectades i els recursos dels que disposen.

Les activitats prèvies realitzades abans de les entrevistes amb les entitats van

ser les següents:

1. Elaboració d’un llistat d’organismes / entitats i nom dels responsables amb

els qui contactar.

2. Elaboració d’un guió d’entrevista a fer a les entitats

3. Establir contacte telefònic amb els responsables tècnics que atenen a

famílies gitanes romaneses

4. Elaboració d’una carta per establir el primer contacte amb serveis socials

d’altres municipis.

Posteriorment vam procedir a realitzar les entrevistes amb les entitats per tal

d’obtenir informació sobre la situació d’aquestes famílies a Barcelona. En

relació als professionals el guió de l’entrevista es va estructurar a partir d’uns

blocs temàtics:

1. Organisme, dependència institucional, competències, tipus de serveis que

ofereixen, i tipologia d’usuaris que atenen.

2. Motiu de contacte del col·lectiu gitano romanès i tipus de relació que

mantenen ( puntual, de seguiment...).

3. Coneixement del col·lectiu a través de dades relacionades amb:

- territori

- quantificació

- habitatge

Introducció

13

- temporalitat d’estada

- formació / laboral

- necessitats manifestades

- cultura / costums

- documentació legal

- percepció professional sobre: sanitat, higiene, habilitats socials,

interessos,...

- pronòstic / valoració professional

Inicialment, es va prioritzar el contacte amb aquells serveis dels districtes que,

per dades estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona i des de la Direcció

Tècnica d’Afers Socials, se’ns va indicar. Posterioment, també amb aquells

que es donaven major número de casos atesos, per incidències relacionades

amb l’ocupació de la via pública i per les pràctiques habituals de subsistència.

Els professionals amb els que hem contactat i entrevistat procedeixen d’àmbits

diversos:

- Serveis Socials d’Atenció Primària de Barcelona.

- Serveis Socials Especialitzats de Barcelona.

- Entitats de serveis socials d’iniciativa social de la ciutat de Barcelona.

- Cossos de seguretat: Guàrdia Urbana, Mossos d’Esquadra.

- Direcció General d’Atenció a l’Infancia i a l’Adolescència.

- Serveis Socials d’Atenció Primària d’altres municipis de la província de

Barcelona.

- Serveis municipals i privats d’altres comunitats autònomes (Madrid i

València).

Aquesta recerca i la selecció dels professionals de les institucions, entitats o

serveis que hagin tingut contacte amb persones del col·lectiu de gitanos

romanesos, va permetre, a través de l'entrevista, conèixer la realitat del

col·lectiu des del punt de vista de les persones que més directament els

atenen.

Introducció

14

Al llarg del període que ha durat el treball de camp amb les entitats, es van

realitzar els contactes i reunions amb cadascuna elles.

Cal dir que, en aquest apartat, l'efecte de la bola de neu també s'ha donat i ha

contribuït a estendre la xarxa d'interventors interessats que han facilitat

informació per a la redacció del present informe.

1.2.3. Aproximació documental i fonts diverses

Amb l'objectiu de conèixer el context social, econòmic i polític que afecta al

col·lectiu de gitanos romanesos hem tingut en compte: el seu país d'origen, la

realitat europea i la del nostre país. Així, hem realitzat per una banda, una

recerca d'informació bibliogràfica sobre Romania, Europa i l'Estat Espanyol, en

temes referents a: història, política, economia, immigració, i a la situació de les

minories ètniques i en concret dels gitanos. D’altra, hem contactat amb

aquelles entitats i administracions que han desenvolupat projectes socials amb

població gitana romanesa itinerant.

Per a la tasca de recerca, s'ha treballat amb documentació escrita en les

diverses temàtiques que són tractades en aquest estudi. S'han fet consultes a

través d’Internet. S’ha consultat diversa bibliografia per accedir a un gran

nombre de documents, s'ha consultat la premsa diària, la premsa

especialitzada amb les revistes: I Tchatchipen i Gitanos, editades

respectivament per la Unión Romaní i el Secretariado General Gitano. A més a

més, s'ha consultat la documentació publicada per diferents entitats que han

treballat en aquesta temàtica, tals com: ACCEM (Acción Comisión Católica

Española de Migración. Madrid ) i Creu Roja.

Introducció

15

Totes les fonts de recollida d’informació que s’han emprat, ens han permès

encarar-nos a una realitat: la de la població gitana romanesa, la qual és

complexa, difícil i amb múltiples cares –algunes de les quals se’ns presenten

emmascarades i invisibles-. En aquest sentit, la presentació dels resultats és

fonamentalment descriptiva i explicativa, qualitativa-quantitativa, sociohistòria i

crítica.

Al llarg de l’informe, es presenten els resultats organitzats per cada un dels

àmbits, tant a partir de les dades que s’han obtingut per l’enquesta per

qüestionari, com de la informació més qualitativa que s’ha recollit amb els

diaris de camp i altres fonts.

1.3. PROFESSIONALS QUE HAN PARTICIPAT EN L’INFORME

Direcció Francesc Rodríguez i Burch

Direcció

Dolors Camats

Suport a direcció / documentació

Equip de treball Oscar Aguilera

Treball de camp amb famílies

Antropòleg i periodista

Toni Segués

Documentació i treball de camp amb famílies i entitats. Elaboració i redacció de l’informe

Antropòleg

Joana Ramos

Coordinació Treball de camp amb entitats. Elaboració i redacció de l’informe

Treballadora Social

Introducció

16

Col·laboracions

Paco Estellès

Supervisió, i suport en la redacció i edició de l’informe

Treballador Social

Judith Cobacho

Supervisió

Educadora Social

Màrius Dominguez

Supervisió de la metodologia i explotació i anàlisi de les dades Suport en la redacció i edició de l’informe

Sociòleg, Professor Universitat Barcelona

Rosa Llopis Suport en la documentació, l’elaboració i redacció de l’informe

Antropòloga

17

2. CONTEXT DE LA POBLACIÓ

Context de la població

18

2. CONTEXT DE LA POBLACIÓ 2.1. CONTEXT SOCIO-POLÍTIC DEL PAÍS D’ORIGEN

2.1.1. Història geopolítica de Romania

Romania és un dels països que al 1989 amb la implementació de la perestroika

a Rússia, abandonà el règim comunista per tal d’iniciar els pas cap a una

economia de mercat i amb un govern democràtic, a l’estil occidental.

En aquest sentit, Romania ja ha demanat la seva entrada a la Unió Europea, la

qual es farà efectiva, previsiblement al 2007.

Així mateix segons l’Informe de Desenvolupament Humà de l’any 2002,

Romania tenia un PIB al 2000 de 6.423 dòlars, mentre que altres països del

voltant com Alemanya o Itàlia era de 25.103 i 23.626 $ respectivament, i a

Espanya de 19.472 $ . Aquest decalaix ha portat que en els darrers 15 anys

hagi abandonat aquest país pràcticament un terç de la seva població.

Romania es divideix en tres estats: Transilvània, Valàquia i Moldàvia. La

població viu principalment en les zones urbanes ( 55%), tot i que la part

agrícola té una importància molt alta, tant a nivell econòmic, humà i polític.

Hi ha diferents ètnies o grups minoritaris, el més nombrós es l’hongarès ( ±

20%), i entre aquests grups hi ha els gitanos que s’apropen al 2%.

Des dels inicis de la seva història Romania s’ha trobat, per la seva situació

estratègica, entre cruïlles de disputes, les quals l’han portat a tenir diferents

tipus de règim polític, i de divisions territorials. L’actual confirmació geopolítica

és de finals del segle XIX.


19

2.2. PROCÉS DE LA IMMIGRACIÓ

2.2.1. Causes de la immigració dels països de l’Est

El desmembrament de la Unió Soviètica i els canvis que el van seguir

provocaren, entre d’altres conseqüències, el fenomen de les grans migracions

procedents de l’Est.

El Teló d’Acer havia dividit Europa i la tendència de l’univers comunista a

replegar-se sobre si mateix i la repressió política, va impedir durant molt temps

els moviments migratoris.

En efecte, durant els anys 70 i fins la primera meitat dels 80 del segle passat,

només 100.000 persones van abandonar l’Est d’Europa. Aquesta xifra és molt

modesta en relació amb la població total d’aquesta àmplia regió.

A partir de la segona meitat de la dècada de 1980, la perestroika i altres canvis

transformaren radicalment aquesta situació.

El fenomen de la migració a Europa es caracteritza per ser una “migració

ètnica”, ja que entre els emigrats procedents de l’Est, alguns grups ètnics tenen

predomini numèric sobre altres. Aquest fet es produeix per molts motius, i en

particular, pels vincles de caràcter cultural i històric que existeixen entre les

poblacions d’arribada i de partida i els vincles de caràcter polític, social i

econòmic.

Aquestes minories ètniques representen un volum important de la població dels

països de l’Est, on es dóna la casuística de què alhora són societats

ètnicament diversificades. Així doncs, la facilitat de conflictes ètnics pot brollar

amb molta facilitat per les desconfiances històriques, per diferències religioses i

lingüístiques, i per sentiments nacionalistes i tendències independentistes que

cimenten algunes ideologies.


20

A finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, el flux migratori de

països de l'Est cap a Europa Occidental, coneix la fórmula del "turisme laboral".

Aquestes persones es traslladen cap a occident de forma temporal o

estacional, a la recerca de bens de consum, especialment de productes de

luxe i en definitiva, per assegurar-se un lloc de treball. Durant molt temps

aquesta forma de guanyar divises va ser un incentiu per a la població de

l'Europa Oriental.

També durant aquest període, una altra forma d’immigració va ser la del flux de

persones dels països de l'Est que cercaven asil. Aquesta fórmula contenia

també un pretext econòmic de considerable importància.

Altrament, influïren també en aquest procés migratori unes altres variables tals

com:

- Una desil·lusió per la economia del propi país, acompanyada de la

creació d’un miratge sobre l’economia i el món d’occident.

- Inseguretat i tensió ètnica, per la discriminació de les minories,

especialment els gitanos, en els països de l’Europa de l’Est.

- Necessitat de reagrupament en els països occidentals per part de les

comunitats ètniques per diversos motius: lligams culturals, formació de

xarxes socials i familiars, solidaritat ètnica, millors perspectives

econòmiques, major desenvolupament de les prestacions socials i fins i

tot una climatologia més favorable.

A aquests condicionaments anteriors, cal afegir-hi l’aspecte lingüístic, ja que

l’interès per l’emigració augmenta considerablement cap aquells llocs en els

que es poden superar les barreres lingüístiques.

El coneixement de les cadenes migratòries que es donen en l’actualitat ens

permet saber que la immigració és un fenomen molt complex. On hi actuen

gran quantitat de factors, tals com:


21

- El cost del transport, que pot exigir préstecs en l’origen, hipoteques sobre

les propietats familiars, o concentració de recursos familiars per a pagar el

viatge de la persona que emigra.

- El pagament a les persones encarregades del reclutament, empreses del

país d’origen o receptor, màfies a petita escala que s’organitzen per aquesta

finalitat.

- La informació sobre les oportunitats realment existents en el lloc de destí.

- Les informacions falses, difoses interessadament, per les màfies que

controlen els viatges, pels mateixos governs que tracten d’atraure als

immigrants, o bé per carència de fluxos adequats per obtenir notícies.

- A tot això cal sumar el cost de la instal·lació en el lloc d’arribada, que no

només és econòmic, sinó també psicològic i emocional.

En els països d’acollida, generalment la immigració és necessària per realitzar

tres tipus d’activitats:

- Tasques molt dures que les persones autòctones no volen realitzar:

- Les tasques socialment pitjor considerades i més mal pagades del

sector serveis .

- Tasques en el sector agrari.

En realitat, i en relació amb tot això, es compren que no siguin els més pobres

els que emigren, sinó els més audaços i els que tenen informació o recursos

per fer-ho.

En relació a Romania, la immigració regular que arriba al nostre país treballa

principalment en el sector serveis (40,36%), en la construcció (10,16%), la

indústria (9,50%) i l’agricultura (9,13%). Alguna part d’aquest contingents són

treballadors contractats en origen que venen al nostre país per un temps

determinat i retornen a Romania, a través d’un Conveni Bilateral sobre

Regulació de Fluxos migratoris Laborals que signaren el govern d’ambdós

països al gener de 2002.


22

Es tracta de persones de tots els àmbits formatius, que han creuat les fronteres

a la recerca d’una vida millor. Algunes d’elles s’han establert al nostre país,

aconseguint en part aquest somni. Per exemple, només a la comarca del

Montsià, es comptabilitzen uns 1000 romanesos, treballadors d’una fàbrica de

mobles, provinents d’una mateixa fàbrica que va tancar a Romania, trobaren

una segona oportunitat en aquesta comarca en una altra fàbrica de les

mateixes característiques. 1

D’altra banda, no es cert que els que emigren vulguin marxar per sempre dels

seus llocs d’origen. En realitat, poden adoptar estratègies diverses respecte a

la continuïtat en el lloc d’immigració. Poden tornar en el moment en què

disminueixen les oportunitats reals en lloc d’arribada – per ex. una crisi

econòmica que afecti al país de destí -; o en el moment en que milloren les

oportunitats en el seu país d’origen.

L’immigrant generalment desitja tornar. Marxa del seu país amb l’idea de

retornar: de retornar enriquit, amb capital suficient per fer alguna cosa que no

pot fer amb el que obté al seu país – comprar una terra, obrir un negoci, etc...,

retornar amb noves experiències i nou prestigi. Però de vegades no pot fer-ho o

decideix no fer-ho. No pot fer-ho: perquè la situació ha empitjorat en el seu

país. O decideix no fer-ho: perquè descobreix que té millors oportunitats en el

lloc on ha arribat

2.2.2. Causes de la immigració dels gitanos romanesos

L’any 1993, la Universitat de Bucarest va realitzar un estudi sobre les

condicions socials, econòmiques i culturals dels romá a Romania. Cal destacar

la baixa formació del col·lectiu. Els resultats indicaven que el 80% de la

població no tenia formació professional i només el 50% dels menors anaven a

1 Informació extreta del programa Karakia. C33.


23

escola. Amb aquests condicionants formatius no és estrany que només el 23%

del col·lectiu tingués feina.

Amnistia Internacional ha denunciat reiteradament violacions dels drets humans

en contra dels gitanos amb atacs contra les propietats i les persones. A

Romania, tal i com han demostrat els informes realitzats per aquest organisme,

pateixen la violència i la discriminació entre 500.000 i 2.000.000 de persones

d’origen gitano o romà.

En la dècada de 1990, la crisi econòmica del país, amb una inflació que va

arribar a sobrepassar el 150%, va provocar la reestructuració de grans

empreses en les que els gitanos portaven anys treballant. La baixa qualificació

professional del col·lectiu va propiciar que els gitanos fossin dels primers

treballadors en ser acomiadats. Així mateix, en el camp, els romà es trobaren

que per no haver sabut, o no haver pogut, complir amb les formalitats

administratives, no els hi era permès reclamar les terres que havien treballat

com esclaus, i per tant no van poder formar part de les cooperatives que es van

creat arran de la liberalització.

Malgrat això, una minoria de gitanos van saber fer fortuna i van poder gaudir de

comoditats, tot i que la creença i l’opinió popular adjudica a tots els romà

aquesta posició de riquesa obtinguda al mercat negre. La gran majoria, però,

s’empobriren, registrant-se un evident augment de la delinqüència, de la petita

delinqüència entre aquest col·lectiu, amb la finalitat de garantir-se la

supervivència. A l'hora, els romà han patit les discriminacions en els àmbits de

l’habitatge, de la feina, de les relacions amb l’administració i de l’educació,

sense oblidar el tracte estigmatitzador que reben els gitanos en els mitjans de

comunicació.

Els gitanos de l’Europa de l’Est preferien una migració temporal o estacional,

generalment desitjaven tornar al seu país ja que allí hi continuaven mantenint

els llaços familiars i les xarxes relacionals i afectives. Aquest tipus de migració

va ser la que es va realitzar a finals dels anys 80 i principis del 90, però ja en


24

l’entrada del segle XXI, la situació, bàsicament econòmica, ha canviat i ha fet

que tot allò que és primordial per a la cultura gitana s’hagi d’abandonar, en pro

de la subsistència. Així, la família, el llinatge i els amics que són la pedra

angular de l’organització social romaní, s’han de deixar per anar a cercar la

millora en altres indrets de l’Europa rica.

La emigració dels gitanos cap a Europa, pràcticament en la seva totalitat, ha

estat feta de manera clandestina. Per poder arribar encara que sigui

irregularment a la República Federal d’Alemanya, els gitanos es veuen obligats

a confiar en els anomenats “passadors”, qui previ pagament, organitzen el

traspàs per la frontera. Un cop en el territori occidental, aquests "passadors"

reclamen un nou pagament per regularitzar la situació dels immigrants gitanos

clandestins.

No podem oblidar que a Romania, els gitanos s’han hagut d’enfrontar a

pogroms (assassinats de gent indefensa per una multitud enfurismada, sovint

seguit de robatoris) i matances per partidaris dels partits ultra-nacionalistes o

per unitats paramilitars. Aquestes situacions, que havien restat sota control al

llarg del període comunista, amb l’obertura política han ressorgit de forma

virulenta.

Els gitanos de Romania s’han convertit en objecte de l’odi en aquells llocs on

han arribat, principalment en l’Europa Central. Les famílies arriben a Alemanya

(el lloc elegit principalment) completament desprotegides, després de molts

dies de viatge. Allí les deixen aquells “professionals” que les han ajudat a

creuar la frontera. A partir d’aquí, sols resta sobreviure intentant fugir de les

persecucions de grups violents i vandàlics i de la policia que els cerca per

deportar-los - hi ha un acord signat entre Romania i Alemanya -. Aquests

acords han estat, principalment, els que han portat als romá a intentar trobar la

solució als seus problemes en l'àmbit de l'Europa Mediterrània.


25

2.2.3. L’ arribada a l’Estat espanyol Els condicionants econòmics i socials de Romania són de forma decisiva els

motius de la immigració de la població per gran part de l’Europa comunitària.

A finals de la dècada de 1990, molts ciutadans de Romania, van demanar ja a

la Comunitat de Madrid, permisos de residència que van ser denegats al no

considerar-se justificades les demandes fetes per persecució que s’al·legaven

en les sol·licituds d’asil.

La presència de l’ètnia gitana procedent de Romania a la Comunitat de Madrid,

es va iniciar amb un degoteig de persones que es va anar concentrant en un

descampat del barri de Malmea a Fuencarral, l’any 1998. El seu mode de

subsistència era la mendicitat i la venda dels diaris: La Farola i La Calle.

A mitjans de l’any 1999, en aquest mateix poblat es comptabilitza unes 500

persones, entre elles 200 nens. El campament no comptava amb cap tipus

d’infrastructura higiènico-sanitària i va arribar a ser un focus d’infeccions per a

tot el col·lectiu allí establert. En aquest moment només alguns grups de

voluntaris s’havien apropat al campament per intervenir en la millora de les

condicions de vida. La conselleria de Benestar Social de l’Ajuntament de

Madrid es va comprometre a escolaritzar als infants i garantir un servei de

guarderia pels infants de 0 a 3 anys, amb la finalitat de evitar que les mares

duguessin menors mentre mendicaven o venien els diaris.

Però l’incendi d’una tenda de campanya i la mort d’un nadó van precipitar els

fets. Arran del succés, l’Administració va actuar en el front higiènico–sanitari

amb un programa realitzat per l’Ajuntament i la Creu Roja i en l’educatiu, amb

un programa a càrrec del Ministeri d’Educació (MEC).

S’inicia un procés de reallotjaments en campaments que correspon a una

política iniciada des del govern autonòmic a través del pla ACUMA. En aquest

projecte hi prenen part ACCEM (Asociación Comisión Católica Española de


26

Emigración) i Creu Roja Espanyola. Comunitat de Madrid. El projecte ACUMA,

posteriorment pren el nom d ‘APOI.

Aquest pla contextualitza la proposta de creació d’una xarxa de campaments

dispersos per la comunitat de Madrid, perimetrats, amb capacitat limitada de

persones, amb caràcter temporal i amb un proposta d’intervenció

individualitzada per la integració socio–laboral del col·lectiu, incloent en aquesta

proposta l’accés a un habitatge de lloguer.

Els tècnics consultats a ACCEM, ens han fet palesa la dificultat d’integració

d’aquestes famílies ja que tenen un hàbits força arrelats en les formes de

subsistència que practiquen i es mostren reticents a respectar els pactes

establerts en el contracte social que aquestes famílies tenen acordat per formar

part del programa.

La construcció de diversos campaments no s’arribà a realitzar, dels 4 projectats

només 2 van entrar en funcionament, ja que una part del col·lectiu es va

desplaçar cap a Alacant, València i Barcelona on pensaven que l’estiu els hi

oferiria millors expectatives de supervivència. Era l’estiu de 1999. Amb aquesta

sortida dels campaments van perdre la possibilitat de tornar a formar part del

programa.

Malgrat aquestes baixes, les persones que sí que van romandre als

campaments i van seguir el programa establert, segons l’avaluació feta per

ACCEM, van assolir en gran part els objectius del programa.

A la ciutat de València, la primera aparició de gitanes romaneses data de l’any

1998 que procedeixen de Madrid i practiquen la mendicitat amb menors. A l’any

2001, es pot parlar d’una arribada força nombrosa de persones d’aquesta ètnia.

Els diversos professionals de l’Ajuntament de València, amb els quals es va

mantenir una entrevista, ens indiquen que inicialment se’ls va oferir ajut social i

es va projectar un dispositiu en coordinació amb el servei d’atenció als menors


27

que finalment no es va posar en marxa ja que el col·lectiu va rebutjar la

intervenció dels serveis socials, i no feia cap demanda ni acceptava cap

orientació professional. Les seves activitats de subsistència són la venda de La

Farola, la neteja de vidres a vehicles i la mendicitat, no detectant-se cap

persona que utilitzés instruments musicals per demanar almoina. El gruix del

col·lectiu s’allotjava en dues pensions cèntriques de la ciutat, per tant no

necessitaven desplaçar-se gaire per arribar als llocs de mendicitat -centres

comercials, cruïlles de carrers i avingudes força transitades, etc...-

L’equip social, juntament amb Fiscalia de Menors, van decidir prendre l’acord

d’aplicar la llei de menors en aquelles famílies reincidents. La mesura va

foragitar a les famílies gitanes romaneses però no va resoldre el problema de la

mendicitat als carrers de la ciutat. En l’actualitat es detecta un augment de

mendicitat exercida per disminuïts romanesos però no són gitanos.

A Galícia, a la ciutat de Vigo, en els darrers mesos han arribat un centenar de

romanesos. La majoria són gitanos que exerceixen la mendicitat en els carrers i

els mitjans de comunicació ja en parlen d’aquest tema. Expliquen que uns dels

motius possibles d’aquesta arribada és el rumor que córrer entre el col·lectiu de

en altres ciutats properes a la capital, podien obtenir el permís de treball abans

que a Madrid.2

A Barcelona, els primers indicis de forta presència del col·lectiu daten de l’any

2001, amb la presència als carrers i en la xarxa de transport públic de dones

d’ètnia gitana procedents de Romania. Aquestes dones exerceixen la

mendicitat i la venda de La Farola amb nadons als braços i/o infants al seu

costat. Amb el pas dels mesos, es detecta que la mendicitat també

l’exerceixen els menors sols, els joves i els homes. Venen mocadors, netegen

vidres dels cotxes en les cruïlles de carrers força transitats i toquen instruments

al metro i a les terrasses del centre de la ciutat.

2 Nevipens Romaní. 1-15 de octubre de 2002


28

En una o altre mida, perquè hi viuen o perquè practiquen la mendicitat, el

col·lectiu de gitanos romanesos ja és fa present en quasi tots els districtes de

Barcelona.


29

2.3. DIMENSIÓ I LOCALITZACIÓ DEL COL·LECTIU

2.3.1. QUANTIFICACIÓ És difícil dir la quantitat exacta de gitanos romanesos que hi ha a Barcelona,

per diferents raons:

- Es tracta d’immigrants en situació irregular.

- Tenen una gran mobilitat.

- Es relacionen poc amb els serveis socials.

- No escolaritzen als menors.

Per tot això ha estat difícil trobar fonts fiables que ens servissin com a referent

per quantificar el col·lectiu. Tot i així hem fet un recull de tots els domicilis que

s’han detectat a través de:

- Treball de camp.

- Informes de fiscalia sobre la recollida de menors.

- Dades facilitades per serveis socials.

A partir d’aquestes fonts hem pogut determinar que hi ha 52 habitatges on

resideix aquest col·lectiu a Barcelona, aquests estan ocupats per unes 113

famílies, com a mínim. Diem com a mínim ja que en alguns habitatges no hem

pogut determinar quantes famílies hi viuen i en aquests casos només hem

pogut comptabilitzar una família. Si volguéssim fer una aproximació al nombre

de persones, podríem prendre com a mesura el nombre mig de persones per

habitatge al que hem arribat a partir del treball de camp, que és de 4 persones

per família, la qual cosa ens donaria un nombre orientatiu de 387 persones.

Si en lloc de comptabilitzar una família a cadascun dels habitatges en els que

no hem pogut fer cap indagació, comptabilitzem les dues famílies que hem

determinat a l’estudi que hi ha com a mitja en un habitatge, estaríem parlant de

113 famílies i per tant de 452 persones.


30

Altres fonts, Guàrdia Urbana, parlen d’unes 580 persones censades que

pensen que són gitanos romanesos pels cognoms característics de l’ètnia; però

calculen que n’hi un miler a la ciutat de Barcelona.

2.3.2. Ubicació 2.3.2.1. Habitatge La distribució per districtes dels pisos i les famílies és la següent:

Districte Habitatges Famílies

I. Ciutat Vella 4 7

II. Eixample 1 2

III. Sants-Montjuïc 4 11

IV. Les Corts 0 0

V. Sarrià-Sant Gervasi 1 2

VI. Gràcia 4 7

VII. Horta-Guinardó 7 18

VIII. Nou Barris 15 19

IX. Sant Andreu 7 13

X. Sant Martí 9 17

Aquestes famílies es concentren a aquelles zones de Barcelona on els

habitatges de lloguer són més assequibles, i per tant assumeixen el gruix de

població més important.


31

2.3.2.2. Punts de trobada

Com es podrà veure més endavant, en la descripció de les característiques

d’aquest col·lectiu, els gitanos romanesos tenen tendència, igual que totes les

persones que prenen la decisió d’immigrar, a anar allà on hi poden trobar

parents, família extensa. A més acostumen a mantenir un lligams entre ells

molt estrets, la qual cosa fa que tendeixen a buscar moments per restar tots

plegats. Com que a més a més es tracta de famílies de 4-5 membres, com

mitjana, quan un grup familiar vol trobar-se, ha de cercar un espai a l’aire lliure

per fer-ho, ja que és difícil que puguin restar tots en un habitatge.

Un altre factor que els porta a trobar-se al carrer són els seus trets culturals, es

tracta d’ un col·lectiu acostumat a restar a l’aire lliure, per la qual cosa, aquí si

poden, repeteixen aquest esquema.

Tot això fa que puguem veure grups de gitanos romanesos a diferents parcs i

places de Barcelona, normalment a prop d’una zona on podem localitzar un

petit grup de pisos llogats per ells. Aquests grups estan formats per homes,

dones i infants, ja que, tal i com hem dit, acostumen a immigrar en família, i en

una edat productiva i reproductiva.

En determinats moments, per exemple en la celebració d’un dol familiar,

l’ocupació d’una zona pública, pot ser més evident pel gran número de

persones que venen d’altres barris i fins i tot d’altres ciutats de l’Estat espanyol.

2.3.2.3. Llocs on es practica la mendicitat Una de les idees que s’ha estès sobre el col·lectiu, és que tenen repartides les

zones de treball i que fins i tot han fet fora altres col·lectius de mendicants. Això

no ho hem pogut contrastar, tot i que si que és cert que el fet de que es

desplacin en grup a la zona que han escollit, pugui fer que altres possibles

mendicants se sentin pressionats i marxin.


32

Com es podrà veure en el plànol que adjuntem, les persones que practiquen la

mendicitat es desplacen dels barris on viuen, a altres zones més propícies, que

es caracteritzen per ser zones comercials o bé turístiques. També són zones

interessants pel col·lectiu els semàfors concorreguts on sempre hi ha cua i els

permet abordar varis cotxes a la vegada.

Així mateix, des de la G.U. ens han fet saber que és freqüent trobar-los en les

zones limítrofes dels districtes, ja que és possible que s’hagin adonat que la

vigilància policial és més present en el centre. Un altre motiu que ens

argumenten és que si hi ha cap incidència i cal que la G.U. hi vagi, el temps

que es triga en determinar a quin districte pertany el carrer i enviar el dispositiu

corresponent, és el temps utilitzat pels mendicants per marxar abans que arribi

la policia.

Els llocs on també es freqüent trobar persones d’aquest col·lectiu són els

mercats força transitats i la xarxa de Metro i de FF.CC. No podem dir que

destaquin més unes línies que altres, ja que els podem trobar a qualsevol línia.


33

2.3.2.4. Mapes d’ubicació


34


35


36


37


38


39


40


41


42


43

44

3. LES FAMÍLIES

GITANES ROMANESES ENTREVISTADES

Les famílies gitanes romaneses entrevistades

45

3. LES FAMÍLIES GITANES ROMANESES

ENTREVISTADES

3.1. NOMBRE DE PERSONES I NUCLIS FAMILIARS

Descripció

La unitat d’anàlisi que s’ha utilitzat és la família i dins de cada una d’elles el

conjunt de persones que la formen. Primer de tot cal dir que no s’ha de pensar

en família com en una llar, ja que aquesta darrera és el conjunt de persones

que viuen sota un mateix sostre.

Tot i que ens hem trobat que una de les característiques fonamentals de la

població gitana romanesa que s’ha estudiat és que generalment conviuen en

una mateixa llar diverses famílies i no necessàriament tenen parentiu entre

elles. En certes situacions s’ha observat que fins i tot no conviuen amb altres

gitanos romanesos.

És la necessitat de tenir un habitatge juntament amb el seu baix nivell

d’ingressos econòmics el que fa que en la majoria de casos convisquin en una

mateixa llar diverses famílies.

En total s’han entrevistat 12 famílies gitanes romaneses la qual cosa ha

representat obtenir informació de 63 persones. El nombre de famílies i de

persones es distribueix de la manera següent:


46

Llars

contactades

Nombre total

de famílies

Nombre total

de persones

que viuen a la

llar

Nombre de

famílies

enquestades

Nombre de

persones

enquestades

1 4 17 3 14

2 3 20 1 4

3 1 10 1 10

4 3 15 1 5

5 2 8 1 4

6 1 7 1 7

7 4 18 2 9

8 3 11 1 6

9 4 17 1 4

Total 25 123 12 63

Nombre de famílies

que viuen en una llar Nombre de famílies %

Una 2 16,7%

Dues 1 8,3%

Tres 3 25,0%

Quatre 6 50,0%

Total 12 100,0%

Així doncs, cal remarcar com tant sols dues famílies de les que s’han

enquestat viuen soles en una mateixa llar, i la gran majoria (50%) de les

famílies conviuen en llars amb quatre famílies. Pel que fa al tema de les llars i

de la seva grandària, esmentar com les 12 famílies que s’han enquestat viuen

en 9 llars diferents i que la grandària mitjana de les llars és de gairebé 14

persones per llar. Tret aquest, que és molt significatiu de les condicions de

vida de la població gitana romanesa que s’ha enquestat, tal com després

s’analitzarà al parlar del tema de l’habitatge


47

Pel que fa a la grandària de les famílies, es pot comprovar com de mitjana les

famílies tenen aproximadament 5 membres. Tal com es pot veure en la taula

següent, les grandàries de les famílies majoritàries són aquelles de 4 i 5

persones.

Nombre de persones per

família

Nombre

de

famílies %

Nombre

de

persones %

3 persones 1 8,3 3 4,8

4 persones 4 33,3 16 25,4

5 persones 3 25,0 15 23,8

6 persones 2 16,7 12 19,0

7 persones 1 8,3 7 11,1

10 persones 1 8,3 10 15,9

Total 12 63

Per acabar amb aquesta primera descripció de la població gitana romanesa

enquestada es presentarà la seva distribució per lloc de residència a la ciutat

de Barcelona o municipis que l’envolten:

Lloc de residència Núm. % Barri

Sant Martí

3

25,0

Clot

Horta-Guinardo 2 16,7 Vall d’Hebrón

Nou Barris 1 8,3 La Guineüeta

Sants-Montjuïc 1 8,3 Sants

Hospitalet 3 25,0 Collblanc

Badalona 1 8,3

Sant Adrià del Besòs 1 8,3

Total 12 100,0


48

La taula anterior mostra com 4 de les famílies viuen en municipis veïns a la

ciutat de Barcelona. S’han inclòs en l’estudi perquè tota la seva vida

quotidiana està en la ciutat de Barcelona i elles mateixes ens diuen que hi

viuen.

3.2. GÈNERE I EDAT

Del grup estudiat, 35 homes i 28 dones, el que cal destacar de forma

significativa és la seva distribució d’edat. En aquesta cal assenyalar com el

tret característic és el tractar-se d’un grup molt jove: una mica més del 50% té

menys de 15 anys i no hi ha cap persona que tingui 50 o més anys. Més

concretament, els resultats mostren com ens trobem davant una població amb

un percentatge molt elevat de població infantil (20,6% té menys de 5 anys i un

11% de 5 a 9 anys). Aquesta descripció fa tenir molt en compte les

característiques pròpies i les seves necessitats en aspectes d’escolarització,

salut, etc., per destacar les més importants. D’altra banda, i si ens fixem en la

població adulta cal observar com ens trobem davant una població en edats

productives i reproductives (i la seva influència en els aspectes d’activitat i

projectes de vida futurs), conseqüència del procés migratori que han seguit,

essent inexistent l’envelliment en aquesta població.

Edat en grups de 5 anys Edat en grups més amplis

0-4 anys 20,6% 5-9 11,1% 10-14 19,0% menys 15 anys 50,8% 15-19 3,2% 15-19 3,2% 20-24 12,7% 20-29 22,2% 25-29 9,5% 30-39 6,3% 30-34 4,8% 40-49 17,5% 35-39 1,6% 40-44 11,1% Total 100,0% 45-49 6,3% Total 100,0%


49

Les dades anteriors respecte a la distribució de la població estudiada segons

gènere i edat, a part de les característiques esmentades (alt percentatge de

població infantil i edat adulta central), ens assenyala també com, a diferència

d’altres grups d’emigrants, aquests gitanos romanesos venen a l’Estat

espanyol amb tota la família al complert: els homes, les dones i els fills/es

petits/es. Tot i que de la informació qualitativa també s’ha recollit com és força

habitual en aquestes famílies que algun fill/a més gran es quedi a Romania, a

causa del cost, i de característiques culturals.

Lloc de naixement

Com a col·lectiu immigrant que és, i amb una arribada a Espanya recent, la

característica fonamental d’aquest grup és que la gran majoria són nascuts a

Romania. A més a més, ja concretament, dues són les localitats de Romania

que apareixen com a lloc de naixement més freqüentment: Constanza i

Tzanderei en la regió de Transilvània.

Cal assenyalar com un 11% ja ha nascut a Espanya, dels quals el 8% ha

nascut a Barcelona. Estem parlant dels infants més petits, els menors de 4

anys, i fonamentalment infants que han nascut a Barcelona el darrer any.

Fet aquest, que si tenim en compte l’edat de les persones que s’han

enquestat de ben segur que anirà creixent en els pròxims anys.

Lloc de naixement resta Espanya

3%

Romania87%

Argentina2%

Barcelona8%


50

D’igual manera es va preguntar directament quin/s van ser els motius

principals perquè van marxar de Romania. El motiu fonamental ha estat per

“buscar un treball” que els permeti millorar els seus mitjans de subsistència i

les seves condicions de vida (58%). Desprès apareixen els motius del racisme

que patien a Romania (25%) i en tercer lloc perquè familiars seus ja havien

immigrat a Espanya (17%).

Respecte al tema de quins han estat els mecanismes que han utilitzat per

arribar a Espanya, cal dir que tant de la informació quantitativa com de la

informació qualitativa no s’ha observat cap tipus de xarxa organitzada. El que

sí que apareix clarament, reconegut per ells mateixos, és l’ús de les relacions

i xarxes primàries (bàsicament la família) que ajuda econòmicament per poder

immigrar de Romania.

51

4. CARACTERÍSTIQUES DEL COL·LECTIU

Característiques del col·lectiu

52

4. CARACTERÍSTIQUES DEL COL·LECTIU 4.1. ESTRUCTURA FAMILIAR

Quan analitzem aquest col·lectiu, un dels trets que el caracteritzen i que el

distingeixen d’altres grups d’immigrants que arriben al nostre país, és el fet de

que venen tota la família des del primer moment. En els altres col·lectius

d’immigrants s’acostuma a desplaçar en primer lloc un dels dos caps de

família (pare o mare, depenent de la zona d’origen) i un cop que aquest ha

aconseguit una certa estabilització, va venint la resta de la família, normalment

de forma escalonada i en alguns casos fins no arriba a venir tota.

En el cas dels gitanos romanesos, hem detectat que normalment, ve tota la

família, el marit, la dona i els fills petits i que conviuen en un habitatge amb

altres famílies. No obstant això, hem conegut famílies que han deixat a

Romania els fills més grans a l’espera d’un estalvi econòmic que els permeti el

reagrupament familiar.

Com a mostra d’això tenim el que s’ha recollit a traves de les enquestes. Tal i

com s’ha vist anteriorment, al punt tres, l’enquesta s’ha realitzat a 12 unitats

familiars, que composaven un total de 63 persones. Totes aquestes unitats

familiars estaven composades per més d’un membre, de fet, la grandària

mitjana de les famílies és d’aproximadament 5 membres. Aquests membres

acostumen a ser pare, mare i fills. Si tenim en compte que s’han enquestat 12

famílies i que el total de fills/es és 33, la mitjana per família és de 2,75 fills/es

convivint amb ells a l’habitatge. Hem detectat que algunes famílies tenen més

fills petits que s’han quedat a Romania i fills ja casats que fins i tot han

immigrat com ells a l’Estat espanyol.


53

Número de fills Núm. %

1 1 8,3

2 5 41,7

3 3 25,0

4 2 16,7

5 1 8,3

Total 12 100

Val a dir que fins i tot, aquestes famílies no venen soles o si ho fan acaben

convivint amb altres familiars propers, normalment de 1r grau. Únicament dues

de les famílies es poden considerar “família extensa” (conviuen avis/es,

pares/mares i fills/es casats /des).

Per aprofundir sobre aquesta dada podem dir que dels 10 habitatges en que

s’ha realitzat alguna mena d’intervenció a 9 d’ells hi havia alguna classe de

parentiu entre les famílies que hi vivien:

Habitatge Nuclis familiars

Existència de parentiu

HABITATGE 1 4 3 nuclis són parents

HABITATGE 2 3 1 nucli són parents habitatge 1

HABITATGE 3 4 2 nuclis són parents habitatge 1

HABITATGE 4 3 3 generacions mateixa família


HABITATGE 6 4 3 generacions mateixa família + 1 parent

HABITATGE 7 2 No tenen parentiu



HABITATGE 10 3 3 generacions mateixa família


54

Aquestes són les dades quantitatives respecte a l’estructura familiar de la

població gitana romanesa estudiada. Ara bé, a partir d’altres informacions que

s’han recollit en l’enquesta, i que aprofundirem en el seu moment, cal

assenyalar certs trets definitoris d’aquesta estructura familiar.

4.1.1. Els rols, organització de les tasques familiars

En aquest aspecte destaquem que es repeteixen els rols tradicionals del

col·lectiu gitano genèric, on les dones s’encarreguen de les tasques de la llar,

de la cura dels infants i d’obtenir ingressos econòmics. Així podem veure que

el rol de la dona continua sent el de mare i esposa, a més de contribuir a

l’economia familiar.

L’enculturació o socialització de les noies s’inicia

molt aviat, quan comencen a actuar com a petites

mestresses de casa. És l’aprenentatge per arribar

a l’objectiu final de tenir un marit i fills, ja que

romandran a la llar tenint cura dels seus germans

més petits o bé acompanyaran a les dones adultes

en l’exercici de la mendicitat.

Com hem pogut constatar, a través del treball de

camp, aquestes nenes, tenen la funció cuidadora

no només dels seus germans sinó d’altres parents

petits mentre els adults romanen durant el dia fora

de casa. Aquesta responsabilitat arriba fins i tot al

punt de quedar-se soles amb els nens quan els

pares marxen de viatge, per ex. per tramitar

documentació a una altra ciutat, per assistir a un dol per la mort d’un familiar,

etc.

La tendència general és que les nenes no estiguin escolaritzades sobretot a

partir dels 11-12 anys, tal i com marquen els cànons gitanos tradicionals. Una


55

nena de 12 anys que practica la mendicitat al carrer ho manifesta així: “no voy

a la escuela porque me voy a casar y tener hijos... “.

Les dones, pel que fa a les relacions amb els serveis institucionals, romanen

en un segon terme, ja que són els homes els que mantenen el contacte i fan

les demandes i gestions. El que sí que es pot afirmar és que les dones

presenten una participació equivalent als seus cònjuges en els mitjans de

subsistència familiar (ens referim principalment a la venda de La Farola i la

mendicitat). Ja que, com es veurà més endavant, elles guanyen més diners

que ells.

En el món masculí, els homes s’encarreguen d’organitzar / decidir la vida

diària de la família, de les relacions socials i dels tràmits burocràtics que s’ha

de seguir per obtenir la documentació legal, com a mínim per a ells. I de

l’obtenció d’ajuts socials, sempre que els considerin avantatjosos. Són els

portaveus de la família.

Tot i que tradicionalment en la cultura gitana l’home no practica la mendicitat,

pel que fa als gitanos romanesos, s’observa una evolució en les activitats de

subsistència. Ells també exerceixen la mendicitat a través de la venda de La

Farola, tocant instruments musicals i netejant vidres. Però cal tenir present que

en la seva cultura es considera un treball perquè realitzen una activitat a canvi

de diners.

Cal dir que en les activitats diàries per obtenir ingressos econòmics hi

participen gairebé tots els membres de la família. Les estratègies utilitzades

són diverses (veure apartat 4.6. els recursos econòmics).


56

4.1.2. Relacions, la família extensa

En primer lloc, donada la importància de l’estructura familiar en la vida

quotidiana i la forma de vida dels gitanos romanesos –un dels motius

fonamentals de venir a aquesta ciutat és perquè ja tenien familiars vivint aquí -

és una constant en els seus discursos el desig de poder viure juntament amb

els seus familiars. És a la família que tenen a Barcelona a qui recorren de

forma principal en cas de tenir dificultats d’ingressos econòmics, d’habitatge,

etc. Això fa que, tot i que la família nuclear és el tret característic d’aquesta

població, la importància de la família extensa i el seu desig de conviure junts,

fa que pensem que quan puguin viuran en família extensa.

La pertinença a la família implica compromisos de solidaritat: ser present en

les celebracions, socórrer en casos de desgràcia, etc.. En situació

d’immigració aquests lligams de parentiu s’enforteixen, ja que per l’immigrant

és fonamental disposar abans d’arribar al país o ciutat d’acollida, d’una xarxa

que li pugui facilitar una infrastructura mínima: accés a l’habitatge, a treball i/o

activitats de subsistència, suport econòmic i emocional. Així mateix, li pot

proporcionar informació referent a les característiques de la societat d’acollida,

de la legislació que s’aplica en matèria d’estrangeria i els recursos socials i

econòmics dels que poden gaudir.


57

Com ja hem dit anteriorment a Barcelona, comprovem que en un mateix

domicili conviuen diversos nuclis familiars vinculats entre ells per llaços de

parentiu. Així mateix en el seu funcionament diari, procuren trobar-se amb

altres parents i coneguts de la seva mateixa ètnia que viuen a la ciutat i

rodalies. Per tant les relacions familiars i d’amistat són quotidianes i properes.

En l’actualitat els mitjans de telefonia també els permet comunicar-se amb

parents d’altres ciutats del país de manera fluida.

Les relacions entre les diferents branques familiars conformen una xarxa social

amb una sèrie d’objectius funcionals com poden ser el suport emocional i de

supervivència com a grup familiar, i el de garantir uns mínims recursos de

subsistència econòmica.

Les comunitats romanís s’articulen en famílies extenses, en ocasions de varis

centenars de membres, on tots es reconeixen com a descendents d’un

avantpassat comú. En el passat, la pertinença familiar definia la identitat de

l’individu.

Tot i que es fa difícil poder comprovar si a Barcelona els gitanos romanesos

continuen mantenint la seva organització familiar, si que podem afirmar que la

família extensa i el llinatge pren en ells una forta connotació.

Entenen que és la família la que els pot ajudar a resoldre les dificultats i això

coincideix amb el comportament tradicional del poble gitano, el qual té en la

família el suport i la solidaritat necessàries per poder afrontar les situacions

diàries.

Les relacions de parentiu, d’amistat i de solidaritat coincideixen, i això respon

al fet que es compta amb la família com a puntal de l’organització. Un cop s’és

lluny de casa, els llaços familiars es faran més estrets i el grau de parentiu, per

llunyà que sigui, passarà a un segon pla, atenent que el que compta és la sang

que els uneix - el mateix llinatge o el mateix clan -.


58

En aquest mateix sentit, tot i que la llunyania física, passa a ser un obstacle

per les relacions, a l’hora aquesta mateixa distància apropa a famílies. Això vol

dir, que es donarà segurament més relació amb gitanos romanesos residents

a l’estat espanyol, que no amb d’altres possiblement més propers que encara

són a Romania. Tret, es clar, que aquests siguin pares, germans o fills.

Tot i la disgregació familiar que comporta el fet de viure escampats per

diferents països d’Europa, influïts per la informació de què disposen i les

diferents realitats que han conegut, per les famílies gitanes romaneses el punt

de referència mental i de trobada familiar continua sent Romania.

Relacions socials Un altre aspecte que és d’interès són les relacions socials que mantenen. En

apartats anteriors ja s’ha donat compte que un dels trets definitoris d’aquest

col·lectiu és el fet de mantenir relacions molt estretes amb familiars o bé altres

gitanos romanesos. I són aquestes xarxes de relació primària les que empren

majoritàriament tant en la seva vida quotidiana així com en situacions de

dificultats.

Aquesta taula reflexa amb qui mantenen relació les famílies enquestades:

Relacions fora del barri

Amb familiars 75%

Gran Via Guineüeta Badalona St. Adrià del Besòs

Amb altres gitanos romanesos 50% Badalona

Hospitalet Amb paios 0%

Els resultats mostren com es manté la descripció que s’ha fet anteriorment,

importants xarxes de relacions amb familiars i altres gitanos romanesos. Totes


59

les persones entrevistades en el seu temps lliure es dediquen a visitar a amics

i a la família.

Aquesta tendència de no relacionar-se amb persones fora de la seva ètnia és

corroborada també per la presidenta de l’Associació Romanesa de Catalunya

-ASOCROM- que ofereix orientació legal i social a la població immigrant

romanesa que arriba a Barcelona per a establir-se. En referència al col·lectiu

gitano romanès, ens ha comentat que en diverses ocasions els ha ofert el seu

suport però que ells no s’han mostrat interessats.

També durant aquest període hem seguit de prop el procés d’un grup de

gitanos romanesos que volen associar-se i han fet els tràmits per constituir-se

legalment. Aquesta associació està formada per unes quaranta famílies que

procedeixen en la seva majoria de Tanderei i el seu president com a objectiu

més immediat, manifesta la necessitat d’aconseguir una seu per a poder

reunir-se i anar configurant els serveis que volen prestar en un futur.

4.1.3. Connexions amb altres nuclis de gitanos romanesos de l’Estat espanyol

Les relacions que s’estableixen amb altres nuclis de gitanos romanesos

ubicats en altres ciutats del país, formen part de la xarxa social i logística

comentada, que els permet mantenir una forta cohesió com a grup immigrant

de la mateixa ètnia. Amb aquestes relacions s’estableixen xarxes funcionals de

relació i transmissió d’informació actualitzada sobre les possibilitats que

ofereix cada medi; coneixement que és després utilitzat per la resta de

famílies.

Aquesta informació els permet conèixer el modus de vida dels seus

compatriotes de la mateixa ètnia en altres llocs. Aquesta informació és

decisiva alhora de decidir nous llocs de destí i / o assentament, ja que pel seu

caràcter nòmada, es desplacen allà on pensen que les circumstàncies els


60

poden afavorir, De fet, tenim constància de què la realitat canviant en ciutats

com Madrid o València, que en un moment donat no els va facilitar la seva

estada i els va dificultar l’exercici de la mendicitat amb menors, els va fer

decidir desplaçar-se a altres ciutats on poder continuar vivint i desenvolupant

les seves activitats.

La intervenció des de l’Administració ha estat diferent en cada ciutat. Per

exemple a Madrid se’ls va oferir viure en diferents campaments sempre i quan

signessin un contracte d’inserció social i complissin una sèrie de normatives

d’estada. El resultat és que una gran part del col·lectiu va marxar

voluntàriament a l’arribada de l’estiu cap altres ciutats. A València -donat que

el col·lectiu rebutjava qualsevol intervenció social per part dels professionals-

les mesures que es van aplicar van ser coercitives i les famílies van abandonar

la ciutat davant la pressió policial i de Fiscalia de Menors que iniciava

processos de retirada de tutela si les famílies eren reincidents en la pràctica de

la mendicitat amb menors.

4.1.4. Les màfies/ màfies a petita escala / xarxes

Des de les diferents fonts policials i socials consultades el que es comú és la

percepció general de que aquest col·lectiu conforma un grup ben organitzat i

comunicat, amb gran mobilitat geogràfica, que sap subsistir amb les activitats

que practiquen i que fins i tot tenen repartides les zones d’actuació a la

mateixa ciutat i els municipis propers. En definitiva, té una economia de

subsistència, típica de les societats pre-industrials i/o tribals.

A través del treball de camp amb les famílies hem pogut constatar fets o

situacions que ens apropen més a aquesta percepció de xarxa social, que el

col·lectiu utilitza davant la manca de medis:

- per arribar al nostre país, ho fan a través d’autocars o han contactat amb

persones que viatjaven en les seves furgonetes, sufragant les despeses

econòmiques del viatge. El desplaçament de Romania a Espanya té una


61

durada de dos a tres dies i les condicions dels autocars no són gens

confortables, però els hi assegura que creuaran les fronteres fins arribar al

nostre país sense cap problema. És possible que per a facilitar la mobilitat

d’aquestes persones, algú hagi organitzat la manera, fent d’aquesta

necessitat de desplaçament un negoci rendible.

- com a modus vivendi desenvolupen aquelles activitats que els permeten,

obtenir el màxim benefici econòmic amb unes mínimes habilitats, per ex. la

mendicitat amb menors.

- comparteixen la informació que tenen dels circuits legals per defensar-se

davant qualsevol identificació o detenció policial. Tant els menors com els

adults semblen tenir molt present el missatge i la informació que han de

donar en qualsevol d’aquestes situacions.

- utilitzen aquells serveis professionals privats que els assegurin que els

tràmits es resoldran seguint el curs legal, i això els proporciona garanties

per a continuar residint al nostre país.

- pel que fa a l’habitatge, se sap que les famílies canvien sovint de domicili,

que no sempre estan empadronades allà on diuen, i que el més habitual

és que no disposin de contracte de lloguer al seu nom. Així mateix, sabem

que fins i tot existeixen persones, que no pertanyen a aquest col·lectiu,

que han llogat a Barcelona uns quants pisos. Aquestes persones actuen

com a intermediaris per després llogar les habitacions a famílies gitanes

romaneses i d’altres persones immigrants.

Els medis de comunicació en els darrers mesos han parlat de màfies de l’Est

- generalment romaneses – que recerquen a Europa Oriental persones

disminuïdes per importar- les a la UE i posar- les a mendicar. També s’han fet

ressò de la desarticulació a València d’una màfia romanesa que es dedicava al

negoci d’enganyar a compatriotes, alguns disminuïts, que traslladaven a

València i els obligaven a demanar almoina. A Madrid, la policia parla de

l’existència de bandes organitzades que capten dins dels sectors més

desafavorits de Romania a aquelles persones amb disminucions físiques. Les

porten a l’Estat espanyol i les obliguen a mendicar, tenint-les controlades


62

durant la jornades de treball per tal de fer-se amb la seva part de la recaptació

econòmica.

També a través d’ una denúncia de l’Associació Ares – Espanyols a Romania

presentada en data 7/ 4/ 02 a la Direcció Gral. De Transports per carretera,

informen de existeixen almenys set empreses d’autocars “ pirates” romaneses

que organitzen viatges des de diverses regions de Romania a Espanya,

lucrant-se de la immigració irregular de romanesos. Els recorreguts que

anuncien poden ser Romania- Alemanya, Romania-Itàlia, etc. Però el

recorregut final dels “falsos turistes” pot ser per ex. Bucarest–Torino o Gènova

i entren en territori francès des d’Itàlia per rutes secundàries, per carreteres

nacionals i comarcals per evitar punts de control, fins arribar a Espanya entrant

per la Jonquera.

Bucarest

Madrid


63

L’abús cap a aquestes famílies també ve donat per ciutadans espanyols que

s’aprofiten de la situació de pobresa, i de vegades d’irregularitat en la que es

troben, per llogar-los pisos en precàries condicions a preus força elevats. A

València en relació als delictes immobiliaris, es va emetre un reportatge que

mostrava com un ciutadà espanyol -dedicat a la compra i lloguer de pisos-

obtenia guanys econòmics extraordinaris allotjant a famílies gitanes

romaneses en habitacions de pisos i naus industrials de la seva propietat.

També proposava els seus serveis a propietaris d’edificis interessats en

desallotjar pisos llogats de renda antiga sense pagar cap indemnització als

llogaters. El procés que se seguia a través d’ell, era el d’allotjar a 4 i 5 famílies

en un mateix pis d’aquesta finca, fent-los un contracte de lloguer de temps

limitat per ex. un any. Els sorolls i conflictes fruit de l’amuntegament de 17

persones en un espai reduït i la deixadesa per part del propietari, que

intencionadament no feia les reparacions i manteniment ordinari de l’immoble,

generava el rebuig dels veïns cap aquestes famílies i els llogaters acabaven

marxant. Les famílies romaneses un cop la finca es quedava buida de veïns,

eren reallotjades i utilitzades de nou en un altre indret.

En aquest sentit, nosaltres, a través del treball de camp amb les famílies no

hem pogut corroborar que aquesta extorsió la patís alguna de les persones

amb les que hem parlat.

La idea que s’ha estès de màfia organitzada, pot ser d’utilitat si respon a

l’objectiu de conscienciar als ciutadans de què donar almoina no soluciona els

problemes que pateix aquest col·lectiu. Ja que mentre això els hi sigui

rendible, no els obliga a desenvolupar d’altres activitats econòmiques més

coherents a la realitat actual de les ciutats europees. Si no és així, no entenem

el perquè es parla de bandes organitzades que funcionen com autèntiques

multinacionals, ja que no hem observat cap indici de que això pugui ser

veritat.


64

4.2. HABITATGE, RESIDÈNCIA I MOBILITAT

4.2.1. Habitatge

Abans d’analitzar els resultats d’aquest àmbit s’ha d’assenyalar que trobar un

habitatge - ja sigui aquest de lloguer o en propietat- esdevé un problema afegit

a l'arribada a un lloc nou sent una persona amb pocs recursos, El fet és que

les possibilitats d'accedir a un habitatge es redueixen, i per tant només els

queda la possibilitat de llogar pisos de vegades amb mancances estructurals,

generalment en zones deprimides dels nuclis urbans. A tot això s'hi ha d'afegir

dificultats derivades de la idiosincràsia cultural, social i personal. És a dir, les

costums, el comportament, trets ètnics, poden generar el rebuig del veïns

“població d'acollida” .

En aquests moments, l’Estat espanyol no disposa d’una política de construcció

d’habitatges públics de lloguer o d’accés a l’habitatge per als grups amb

rendes mitja-baixes.

A Catalunya, segons un estudi recent3, només un de cada vint-i-cinc

habitatges és de protecció oficial i els preus del lloguer, des de 1998 fins avui,

s’han apujant un 35%. Aquests fets afecten al total de la població així com als

immigrants. A més a més, recordem que a l’Estat espanyol, la proporció

d’habitatges de lloguer és la més baixa de tota Europa4

Llogar un pis no és fàcil per als immigrants i especialment a les grans ciutats.

Es demana contractes de treball, nòmines, informes i diners per avançat com a

pràctica habitual per a accedir al lloguer d’un pis. Si aquesta situació ja de per

sí és complicada per la població del propi país, per a una persona immigrada

la situació és complica encara més, per quan se és una persona

indocumentada o no regularitzada.

3 Capel, H. “ Las políticas de atención a las necesidades de los inmigrantes extranjeros de

escasos recursos”. 4 Idem.


65

Respecte a les dades extretes sobre l’habitatge, el primer que cal assenyalar

és que totes les famílies gitanes romaneses que s’han enquestat viuen en

pisos de lloguer a excepció de dues d’elles: una viu en un local i l’altra es troba

en una situació realment precària ja que viuen al carrer sota un pont (s’està

parlant d’una família de 10 membres amb 5 menors de 10 anys).

Com s’ha analitzat anteriorment, els habitatges es troben disseminats pels

districtes de la ciutat defugint d’altres barris on hi ha d’altres concentracions

de població immigrant.

La idea fonamental que estructura tot aquest àmbit de l’habitatge, és

l’important amuntegament de persones en un pis. S’ha de tenir en compte que

totes les famílies enquestades conviuen amb d’altres famílies que són gitanes

romaneses o immigrants d’altres països (així per exemple una de les famílies

enquestades conviu al pis amb dues famílies d’origen sud-americà).

Cal assenyalar com de mitjana conviuen 3 famílies i 14,6 persones en cada

pis. Si tenim en compte que majoritàriament els pisos tenen 3 (75%) o 4 (25%)

habitacions, es pot observar com en cada una de les habitacions s’hi

amunteguen de mitjana 5 persones.

Podem assenyalar que degut a l’elevat preu dels lloguers, es veuen abocats a

conviure en una mateix habitatge diferents nuclis familiars, vivint amuntegats

en espais reduïts. Tantes persones convivint en un mateix sostre,

inevitablement, generen soroll, la qual cosa fa que es puguin donar conflictes

amb els veïns. A més a més les condicions higièniques no són les més

adequades.

4.2.1.1. Tipus i règim de tinença.

Com s’ha comentat, tots ells estan en pisos de lloguer que moltes ocasions no

han estat llogats per ells, sinó per una tercera persona que fa d’intermediària i

que facilita el lloguer –no s’ha pogut esbrinar si aquesta rep una comissió per


66

aquest tràmit—. S’ha de tenir en compte la dificultat que suposa el llogar un pis

sense tenir una documentació que pugui avalar els pagaments de les

mensualitats.

A més a més, tot i la dificultat de preguntar el preu de lloguer, en alguns casos

sí que ens hi hem pogut aproximar: els gitanos romanesos diuen pagar

aproximadament uns 150 € de lloguer per família que viu a l’habitatge. S’ha de

pensar que si un mes una família no pot fer front al pagament se’n va del pis

que vivia i entra a viure una altra família d’immigrants . Degut a això s’ha

observat una certa mobilitat de persones en els pisos, fruit de vàries

possibilitats. La primera és per evitar el conflicte amb els veïns, que com ja

hem dit, el soroll que es genera al viure moltes persones en un pis provoca

que el veïnat es queixi i llavors intervingui la Guardia Urbana. La segona, és

per la impossibilitat de fer front als pagaments del lloguer del pis. La tercera

és la utilització d’habitatges com a pisos pont, és a dir, habitatges que són la

primera residència al arribar a la ciutat i que serveixen de punts d’acollida.

4.2.1.2. Expectatives vers l’habitatge

Tota aquesta descripció inicial fa que l’habitatge sigui un dels temes que més

apareixen al preguntar sobre les seves necessitats i desigs: voldrien un pis

més gran on viure amb la seva família tots sols sense haver de compartir-lo

amb altres famílies (molt més accentuat en aquelles famílies que comparteixen

l’habitatge amb famílies que no són gitanes romaneses). L’habitatge ideal pels

gitanos és una casa, en propietat, gran on hi pugui viure tota la família

extensa, o si més no, pisos en un mateix edifici, o en el seu defecte en el

mateix carrer o en el mateix barri.

Així, la gran majoria de famílies enquestades manifesta una satisfacció

negativa amb l’habitatge actual i el desig de canvi per poder accedir a un pis

més gran per la família sola, amb habitacions separades pels membres, amb

cuina i bany complert, amb la possibilitat de poder tenir una rentadora.


67

Habitatge que desitgen

0

1

2

3

4

5

pis granamb

familiars

bany idutxa

rentadora millorar podercuinar

un sostre

Ara bé, com desprès comprovarem, els seus mitjans econòmics de

subsistència els impedeixen d’accedir a aquests tipus d’habitatges desitjats.

A més a més, la situació de viure en pisos molt petits i compartits per altres

famílies pot fer entendre que aquest col·lectiu es caracteritzi també per un ús

important dels espais públics. Fonamentalment els parcs, que són espais on

els nens i nenes juguen i passen el dia i on es reuneixen els adults per beure,

xerrar i mantenir les seves relacions quotidianes amb altres gitanos

romanesos. Pels gitanos la vida “al carrer” és molt important, la casa és per

l’aixopluc i l’aire lliure és on desenvolupa la vida: el treball, les relacions

socials, la recerca, enfortiments d’aliances, etc.

4.2.2. Residència a la ciutat. 4.2.2.1. Temps d'estada a Barcelona i recorregut anterior.

Els diferents serveis/entitats consultats ens mostren que la incorporació a la

ciutat de Barcelona del col·lectiu, és recent. Concretament es pot parlar de les

primeres intervencions amb gitanos romanesos al llarg de l’any 2001. Això no


68

vol dir que alguna de les famílies ja portés algun temps a la ciutat, però la seva

incidència no era significativa.

En la taula següent es pot observar el temps que porten residint a la ciutat de

Barcelona. D’aquí es destaca com es pot parlar de nouvinguts i d’un fenomen

migratori molt recent. La meitat de la població estudiada porta menys d’un any

a Barcelona, i la resta, entre un i dos anys de residència a la ciutat. A més a

més, tot i que porten poc temps aquí, dins de la ciutat de Barcelona es

caracteritzen per ser molt estables ja que totes les famílies menys una d’elles

ha viscut sempre en el mateix barri de la ciutat. I en el cas de canviar

d’habitatge una de les seves estratègies principals és intentar mantenir-se en

el mateix barri.

Temps de residència a

Barcelona Núm. %

% Acumulat

5 mesos 2 16,7 16,67

7 mesos 1 8,3 25,00

8 mesos 1 8,3 33,33

9 mesos 2 16,7 50,00

1,4 anys 1 8,3 58,33

1,6 anys 2 16,7 75,00

2 anys 2 16,7 91,67

3 anys 1 8,3 100,00

Total 12 100

Juntament a la residència a la ciutat de Barcelona, era de molt d’interès

establir els itineraris complerts que havien seguit abans de la seva vinguda a la

ciutat.


69

En la taula següent, s’estableixen els itineraris següents:

Itineraris de mobilitat Núm %

Romania - Barcelona

4 33,3

Romania- Granollers -Barcelona 1 8,3

Romania - Alacant - Barcelona 1 8,3

Romania -Madrid- Barcelona 1 8,3

Romania- Madrid- Granollers- Barcelona 2 16,3

Romania- Madrid- València - Alacant - Granollers -Bcn

Romania - València- Madrid- Barcelona

1

1

8,3

8,3

Romania- Argentina- Barcelona 1 8,3

Total 12 100

Pel que fa als itineraris, s’observa com es poden descriure dos grups

fonamentals. El primer d’ells són aquelles famílies que han vingut directament

de Romania a Catalunya –la gran majoria directament a la ciutat de Barcelona-

(42%); i el segon grup són aquelles famílies que han vingut majoritàriament de

València i/o de Madrid. Tant sols en dues de les famílies enquestades es pot

observar un itinerari llarg de mobilitat passant per diversos lloc amb

anterioritat. Cal dir que arran d’altres informacions obtingudes d’altres fonts

ens fa pensar que els itineraris que segueixen les famílies són més llargs, i

que han passat primer per països més propers al seu, és a dir que han estat

primer a Itàlia o Alemanya.

Aquests resultats confirmen el que es va extreure de la fase qualitativa en què

sorgia com que l’arribada a Barcelona passa, per una estada prèvia a la ciutat

de Madrid en la majoria dels casos, on encara hi mantenen algun tipus de

vincle, ja sia administratiu, ja sia de relacions personals. El pas per Madrid

marca el temps de residència a l’Estat espanyol, com una diferència per

aquells que Barcelona és la primera ciutat de residència.


70

4.2.2.2. Raons per venir a Barcelona

Al preguntar-los-hi quins havien estat els motius principals per venir a la ciutat

de Barcelona, dos han estat els motius que es destaquen: en primer lloc,

degut a que familiars seus ja havien vingut a Barcelona. Aquest és un clar

exemple de la importància de les relacions familiars i socials com a raó de

vinguda a Barcelona. En segon lloc, s’esmenta el buscar un treball que els hi

permeti viure amb unes condicions dignes que no tenien ja sigui a Romania ja

sigui en altres municipis d’Espanya – motiu que és pot considerar més

instrumental i crematístic. Ja que per a ells, Barcelona és una ciutat industrial

en què hi ha més facilitats per poder obtenir uns ingressos econòmics.

Sobretot aquest motiu és l’esmentat per aquelles persones que en anterioritat

havien viscut en altres llocs de l’Estat Espanyol com Madrid i València .

Aquestes són les previsions que tenen, ja que desprès, quan ja estan a

Barcelona, molts pocs d’ells poden aconseguir uns ingressos estables i

“normalitzats” (d’aquí moltes de les expectatives frustrades que tenen).

Motiu de vinguda a la ciutat de Barcelona

0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00%

familiars que havien vingut

treball

coneguts que havien vingut

abans en campament i volien un pis

millor vida


71

4.2.2.3. Expectatives de temps de residència a Barcelona Pel que fa a les seves previsions de quedar-se a Barcelona, cal fer esment a

la gran homogeneïtat de les seves respostes: tots ells expressen el desig de

quedar-se a viure i esperen poder quedar-se molt temps a la ciutat. Cap

família té previsió de marxar de la ciutat.

Per acabar aquest apartat, era d’interès aproximar-se d’una forma més

qualitativa a quina opinió tenien de la seva vida a Barcelona –comparant-ho

amb les seves residències anteriors— i quins eren els seus desigs.

Al respecte, avaluant la seva vida a la ciutat, la gran majoria de respostes que

han proporcionat són positives. Tant sols dues d’elles fan referència a

aspectes negatius, les dues respostes que anomenen aspectes negatius són:

el fet de no poder tenir un treball i la crítica respecte a la policia que sempre

els deté per vendre La Farola.

En quant a les respostes positives de la seva vida a Barcelona, per la riquesa

de les seves expressions, en la taula següent es mostren els resultats tal qual

són expressats per ells mateixos. S’observa com els aspectes positius

respecte a tenir la família i els amics a prop, la possibilitat de poder tenir un

treball, el clima i el que es viu millor que en altres llocs són les respostes més

comunes.


72

Què li sembla la vida que porta a Barcelona

Núm.

respostes

Respostes positives

bé 1

molt bé 1

aquí hi ha treball 3

hi ha la família 2

amics estan a Barcelona 1

viuen millor que a Romania 2

millor que altres llocs 1

no es senten rebutjats 1

ara tenen un pis on viure 1

es viu millor que al campament de

Madrid 1

clima bo 2

Respostes negatives policia deté al vendre farola 1

no agrada no tenir treball 1

Total de respostes 19

Les dades anteriors donen compte de l’opinió que tenen respecte a la vida que

porten a Barcelona, però el que assenyalen els enquestats sobre com els hi

agradaria viure a la ciutat de Barcelona, és una resposta àmpliament

majoritària. Al 75% li agradaria poder viure amb la família, ells sols en un pis i

no tenir que compartir l’habitatge amb altres persones.

Altres respostes ja molt minoritàries, però que poden donar compte de les

seves necessitats són: diners per poder menjar, papers que regularitzin la

seva situació, i un treball normalitzat.


73

4.3. FORMACIÓ / LLENGUA / ESCOLARITZACIÓ Aquest és un dels apartats en el que creiem que és més necessari incidir per

diferents raons:

- Analitzar el nivell de formació dels adults per veure la capacitat d’inserció

que podrien tenir si cerquessin una feina.

- Veure la capacitat d’inserció a través del coneixement de la llengua

autòctona.

- Comprendre les diferents situacions anòmales que s’han detectat en

referència a la presència de menors al carrer fent mendicitat o sols.

4.3.1. Nivell d’instrucció dels adults

El col·lectiu gitano romanès pateix, ja des del seu país d’origen, una manca de

formació important. A Romania el 27’3% dels gitanos adults són analfabets. El

55% d’ells només té una educació bàsica (els quatre primers cursos) o mai ha

assistit a l’escola. Del 73’3% restant, el 39% té la educació secundària inferior,

el 5% la educació secundària superior i el 1% té estudis post secundaris. La

població gitana amb educació superior representa menys d’un 0,1%5.

Aquestes dades les hem pogut contrastar a través de les diferents enquestes

que hem realitzat sent el resultat el següent:

Escolarització

majors de 16 anys sí 15 51,7%

no 14 48,3%

Total 29 100,0%

5 Jigau M. “Rumania – La minoria étnica gitana”


74

En la taula anterior poden observar que dels majors de 16 anys, el 48% no ha

estat mai escolaritzat a Romania. Es detecta que no hi ha una gran variació

amb el que és la situació general dels gitanos de Romania. No podem parlar

doncs, d’una immigració “formada”.

A través de les enquestes s’ha detectat també, que dels que van estar

escolaritzats, la majoria d’ells hi van romandre entre 3 i 8 anys com a màxim. A

més a més també hem constatat una tendència a que les dones hagin estat

menys escolaritzades que els homes ja que o bé no anaven a l’escola o bé hi

deixaven d’anar molt joves.

4.3.2. Coneixement de la llengua

L’àmbit de la llengua i del coneixement d’idiomes era un dels aspectes que des

d’un bon inici es volia aprofundir ja que els coneixements previs d’aquest

col·lectiu ja indicaven com aquesta és una de les principals mancances i

dificultats que tenien. Els resultats confirmen aquesta idea inicial ja que el

100% utilitza com a llengua habitual el romanó. A més, el coneixement d’altres

llengües, ja sigui el català com el castellà, és, de forma preocupant, molt baix

com s’observa al gràfic següent: en la meitat de les famílies gitanes

romaneses estudiades els pares no coneixen el castellà i tant sols es conegut

per algun dels fills/es .

Coneixement català-castellà

castellà-català adults 8%

castellà adults 42%

castellà tant sols fills/es

50%


75

A més a més, aquest coneixement s’ha de matisar, ja que en cas de què el

coneguin, s’estan referint a què entenen l’idioma. Comprovem que la seva

capacitat de parlar-lo és gairebé nul·la o amb moltes dificultats, fora de les

poques paraules que utilitzen en la venda de La Farola.

Aquesta és la situació objectiva, però encara és més preocupant la seva

actitud davant el tema: el coneixement de la llengua castellana en cap cas és

assenyalat per ells mateixos com una necessitat no coberta i, per tant, no fan

res pel seu aprenentatge. Creiem que aquest és un dels aspectes en què més

s’ha d’incidir si es pretén millorar les condicions de vida d’aquesta població a la

ciutat de Barcelona per la seva importància en els aspectes laborals,

d’escolarització i de convivència.

4.3.3. L’escolarització dels infants

La gestió de la diversitat lingüística i cultural, el projecte vital de les famílies

nou vingudes que no saben si romandran al país, a la ciutat, al barri; és una

tasca difícil per als centres escolars. On calen, per atendre aquesta realitat,

estructures específiques de suport a l’ensenyament de les matèries que s’han

d’impartir i que s’han d’adequar als projectes educatius individuals dels

alumnes nou vinguts.

L’arribada a un país comporta per als fills dels immigrants, una adaptació a un

nou sistema educatiu, a una nova llengua. D’aquesta forma, es pot suposar

que han de menester un esforç pedagògic més gran per part de l’escola

d’acollida, amb una dotació complementària i activitats de suport. Això no

sempre es ben acceptat pels nois/es i no sempre es pot donar en la mesura

que ells/es necessiten. Aquesta realitat pot provocar, fins a cert punt, una certa

inadaptació i per tant una major dificultat per mantenir una escolarització

continuada.


76

A aquests factors generals que afecten als col·lectius d’immigrants, cal afegir

la idiosincràsia pròpia del col·lectiu gitano, pel qual la formació i

l’escolarització, no tenen cap tipus de funcionalitat. Per als gitanos el fet de

guanyar-se la vida no està directament relacionat al nivell de formació. Per

ells, el que cal saber és el necessari per poder tirar endavant la família.

En aquesta línia, l’edat i el gènere són factors a tenir en compte també en

l’escolarització dels menors. Recordar que en la cultura gitana, les noies són

les que més pateixen la manca de formació degut a les càrregues familiars

que se’ls imputen des de molt joves. Els nois poden allargar uns anys més la

permanència a l’escola, però la proximitat de l’edat de contraure matrimoni, és

un factor també a considerar. En el cas del col·lectiu estudiat, aquestes

característiques fan que ens trobem amb menors que ja tenen càrregues

familiars i per tant amb una escolarització molt complicada.

Per il·lustrar aquests arguments podem recórrer de nou al que hem detectat a

través de les entrevistes, segons aquestes l’escolarització dels/de les menors

és la següent.

Escolarització

11 a 16 anys

Sí, a Romania 3 33,3%

No, mai 2 22,2%

Si, actualment a Bcn i abans

a Romania

4 44’4%

Total 9 100,0%


77

Escolarització

6 a 10 anys

No, mai 5 55,5%

Si, a Romania 1 11’1%

Si, actualment a Bcn 2 22’2%

Si, abans a Bcn, actualment no 1 11’1%

Total 9 100,0%

Pel grup de població d’11 a 16 anys, s’observa com el percentatge

d’escolarització és més elevat que els seus pares i mares, del 78%. Ara bé,

recordem que estem parlant de la seva escolarització a Romania i que, per

tant, ens permet observar com era més elevada que en les generacions

anteriors. A més a més, una part d’aquests ha estat escolaritzat a la ciutat de

Barcelona. Tot i així, el que cal destacar és que la seva escolarització a

Catalunya és del 44% .

Cal parar força atenció per la seva importància en aquells menors de 6 a 10

anys. En aquests s’observa com el

percentatge de no escolaritat és molt

elevat, el 55’5 %, i tant sols 44’5 %

ho ha estat durant alguns anys, ja

sigui a Barcelona ja sigui a Romania.

El que realment és interessant

d’assenyalar és com de la totalitat de

nens i nenes que tenen entre 6 i 16

anys (i que per tant haurien d’estar escolaritzats) tant sols 6 d’ells ho estan.

Es a dir, el 66’6 % dels nens i nenes gitanes romaneses que hem estudiat no

està escolaritzat. A més a més, s’observa clarament com les nenes assisteixen

menys a l’escola que els nens ja que normalment s’han de quedar a casa per

a tenir cura dels germans i germanes i fer les tasques de la llar, sense oblidar

els matrimonis primerencs.


78

Tots aquests resultats permeten extreure dues conclusions fonamentals. En

primer lloc, indiquen el baix nivell formatiu i educatiu de la població gitana

romanesa. Així com, en segon lloc, parar atenció a la preocupant situació dels

infants aquí a Barcelona que no estan escolaritzats i que tenen una

escolarització més baixa que quan estaven vivint al seu país d’origen (si

comparem l’escolarització dels més petits en relació als adolescents que

havien estat escolaritzats a Romania).

4.3.4. Valoració dels pares sobre l’escolarització dels fills

Aquesta és la situació que s’observa, però quina és l’opinió que tenen les

persones enquestades sobre l’escolarització dels seus fills i filles? Doncs els

resultats mostren com les opinions són molt positives i estan absolutament

d’acord amb què els menors vagin a l’escola (de les 12 famílies gitanes dues

d’elles expressen que no volen i que no és necessari). I això és així, perquè

tots ells assenyalen com aspectes positius de l’escolarització: la necessitat de

poder treballar i guanyar diners i perquè l’escola és un factor de canvi que pot

fer que els menors puguin modificar l’estil i les condicions de vida respecte als

seus pares. Per tant, pensen en l’escola com un mitjà per a millorar les

condiciones de subsistència i de condicions de vida. Sobretot en el cas dels

nens ja que en aquestes opinions s’observa com l’actitud dels pares i de les

mares respecte a l’escolaritat de les nenes gitanes romaneses no és tant

positiva: certes respostes afirmaven que no era tant necessari per les nenes.

Què pensen de l'escolarització

és bo que els nens hi vagin 3

necessari per treballar 6

per canviar de vida 2

nenes no cal 2

no és necessari 2

Total de respostes 15


79

Observant doncs, els resultats pel que fa a l’opinió que els pares i mares tenen

de la necessitat d’escolarització dels seus fills i filles, sembla apuntar-se que hi

ha un salt entre el que són els desigs i la realitat. Això ens apunta a haver

d’analitzar quines són les raons i quines dificultats s’observen que ens poden

explicar la baixa assistència a l’escola dels menors.

A aquesta informació ens hi hem pogut aproximar tant de forma directa, a

partir del que directament ens deien, com de forma indirecta a partir de les

necessitats d’aquest col·lectiu. En aquest sentit, els resultats mostren com les

dificultats que s’assenyalen el pares en l’escolarització dels fills/es són

bàsicament dues: aspectes econòmics (no tenen diners pels materials i per

menjador) i el desconeixement de la llengua castellana i catalana que creuen

impedeix l’assistència a l’escola.

A més a més, cal assenyalar una altra raó, ja no declarada per la població

enquestada: la necessitat dels menors en els mitjans de subsistència de les

famílies romaneses gitanes estudiades. Els nens i les nenes menors es

dediquen, juntament amb els seus familiars o sols, a la mendicitat i a la venda

de La Farola, és a dir, fan la seva aportació al manteniment de l’economia

domèstica, en la mesura que els correspon i com a membres que són de la

llar.

4.4. ASPECTES LEGALS

La convivència dels gitanos amb els no gitanos, en una societat on són

minoritaris, ha portat que aquests hagin d’acatar i sotmetre’s a la normativa i a

la regulació general, la qual cosa, en moments determinats els hi ha suposat

veritables trastorns i problemes. D’aquesta experiència han extret el que

podríem dir que és el sentit contrari, és a dir, a donar una importància per

damunt del que seria considerat normal als “papers”.


80

Tenir cura dels papers legals és tenir cura del futur i del present, assegurar la

supervivència, i evitar situacions de desemparament o d’indefensió, per això

pels gitanos és important tenir i atresorar qualsevol tipus de paper en què surti

el seu nom.

D’altra banda, en relació als aspectes legals, cal tenir en compte la importància

que pel poble gitano té la llibertat ( lí o mastepén, en romanó ). Per ells perdre

la llibertat és com perdre la vida, i per això trobar-se dins els límits de la

normativa vigent és tant important.

En aquest sentit podem dir que la figura de l’advocat és de les més valorades

dins de la comunitat gitana, i mai es discutirà el preu que aquest pugui cobrar

pels seus serveis. Dins d’aquest paràmetres, ens trobem, també que per

assolir la “legalitat” els gitanos són capaços de pagar importants sumes de

diners, recórrer a persones que saben moure’s dintre dels marges o “buits “

existents en les restriccions de les lleis, i fer les gestions i els desplaçaments a

altres ciutats que calgui per aconseguir la documentació necessària que els

permeti mantenir-se en la legalitat.

La situació legal del col·lectiu de gitano romanesos al nostre país ve regulada

per la llei d’estrangeria i per tant hauran de complir la normativa prevista pels

estrangers. Pertanyen com ja hem dit, a un país candidat a ingressar a la

Unió Europea en el 2007, i no necessiten visat per a moure’s en territori

europeu. Això ha provocat que l'Estat espanyol es converteixi en un destí de la

immigració romanesa, tant regular com irregular.

Una de les fórmules legals utilitzades fins ara per aquest col·lectiu ha estat la

d’entrar com a turista a Espanya, i posteriorment sol·licitar la condició d’asil.

Com aquestes sol·licituds no són admeses a tràmit perquè no poden

demostrar que actualment estiguin perseguits i no defensats en el seu país per

motius polític, d’ètnia o religió, el pas següent que segueixen és continuar

sufragant les despeses dels serveis jurídics privats per a instar recursos


81

contenciós administratiu que els permet allargar l’estada legal fins que surt la

resolució que normalment és negativa.

Una altra de les fórmules conegudes, és la regularització del permís de

residència per motius d’arrelament, sempre i quan puguin demostrar que fa 3

anys que són a Espanya en situació irregular i disposin d’una oferta de treball;

o bé demostrin que fa cinc anys que hi són al nostre país encara que no

disposin d’una oferta de treball però tinguin medis econòmics per a mantenir-

se.

Aquest sembla ser un pas automàtic de la irregularitat a la regularitat. Per

exemple coneixem algun cas que per aquesta via ha obtingut el permís de

residència temporal - d’un any de durada- i també permís de treball per compte

aliena per treballar en activitats concretes – per ex. neteja industrial - en la

Comunitat Autònoma on ha cursat els tràmits.

Així mateix hem comprovat a través del treball de camp amb famílies que

alguns dels residents en aquests moments a Barcelona, van cursar en el seu

moment la seva documentació per aconseguir l’estada legal al país a Madrid o

Santander i continuen mantenint el vincle amb aquestes ciutats a través de

familiars o coneguts que tenen contacte amb els serveis jurídics privats fins

que resolen els tràmits.

Un cop obtingut el permís de residència, tenim casos a Barcelona que han

presentat sol·licituds de permís de treball per compte pròpia per exercir

l’activitat d’agents de venda de premsa social ( venda de revistes com La

Farola )

En referència a la situació regular de les famílies del col·lectiu gitano romanès

enquestades, 9 de les 12 de les famílies enquestades tenen permís de

residència. D’aquestes ens trobem amb permisos de treball i/o de residència –

bastant esmentada l’opció d’agent de premsa social. Algunes d’elles van

demanar tots els papers legals a Madrid: majoritàriament va ser mitjançant un


82

advocat que, segons ens han explicat, cobra per presentar els papers

aproximadament 450 €.

Són els homes els primers membres de la família que sol·liciten la

regularització de la seva residència i treball; després ho faran les dones i els

fills / es emparant-se en el dret al reagrupament familiar. Així es corrobora en

les dades recollides ja que en moltes ocasions els papers legals de residència

els té tant sols un dels cònjuges, normalment l’home, i la dona es troba en una

situació d’irregularitat.

Com ja hem apuntat, això pot ser perquè aquestes famílies perceben els

papers legals com a necessaris per aconseguir una feina estable i

normalitzada. I com que aquestes feines estables i normalitzades tant sols es

limiten als homes, per a les dones no és tant necessari regularitzar la seva

situació de residència. Aquí doncs, està operant una discriminació per raó de

gènere que aboca a les dones a situacions d’irregularitat. D’altra banda perquè

si l’home regularitza la seva situació d’estada al país, la dona i els fills poden

fer el mateix argumentant motius d’arrelament.

Tot i així, aquells immigrants que sol·liciten per primera vegada el permís de

residència, durant el període d’espera a què aquest tràmit es resolgui- a

Barcelona la durada d’espera oscil·la entre un o dos anys- no estan emparats

legalment i són considerats irregulars, per la qual cosa basant-nos en l’actual

llei d’estrangeria es pot dir que la majoria romanen al nostre país de forma

irregular.

En cas que es denegui la sol·licitud de residència, la persona és informada de

que ha d’abandonar el territori espanyol. Hem conegut persones d’aquest

col·lectiu que ja han rebut notificació escrita de denegació de sol·licitud de

residència i ens han verbalitzar la por a ser detinguts i expulsats del país.


83

L’expulsió d’un immigrant irregular està condicionada pels convenis existents

entre els països afectats, i hem de tenir present que entre l’Estat espanyol i

Romania existeix un conveni que és l’Acord de Readmissió.

Des del Ministeri de l’Interior de Madrid, a través de la seva oficina de

Relacions Informatives i Socials, informen que aquest acord s’està aplicant

regularment. I que ha possibilitat aquests any l’expulsió de 300 romanesos que

havien entrat irregularment al país. També destaquen que la principal via

d’expulsió d’aquests immigrants és l’Acord de Readmissió, l’Hispano-Francès,

que possibilita la devolució immediata diària de 150 romanesos interceptats a

la frontera a través dels controls mòbils.

A Barcelona, es donen casos de detenció de gitanos romanesos per no

disposar de documentació legal per romandre al país i han estat portats al

Centre d’Internament de La Verneda per a fer efectiu el tràmit d’expulsió.

Tenim com a exemple un cas de detenció per manca de papers que va

aparèixer a la premsa. L’ advocat va interposar recurs a l’ordre d’internament i

el jutge d’un jutjat d’instrucció de Barcelona, va estimar la seva posada en

llibertat argumentant que el jove gitano romanès, havia mostrat respecte per

les normes de convivència al nostre país, que havia sol·licitat la documentació

necessària, tenia domicili conegut i gaudia d’una situació laboralment

sostinguda.

No obstant, no es fàcil que l’expulsió per no disposar de documentació legal

vigent es doni de forma sistemàtica, doncs es un tràmit llarg en el temps, les

persones afectades no són fàcils de localitzar, i quan finalment se’ls insta a

abandonar el país abans d’un termini establert no és pot fer un seguiment

policial tan acurat com per comprovar que finalment es compleix la marxa del

país. Des de fonts policials en comenten que tot i que aquest és el

procediment legal existent, en la pràctica és poc efectiu. D’una banda, per la

complexitat i el cost del procés d’expulsió i per l’altra, per la varietat de

supòsits tant personals com pels que tenen a veure amb el país de


84

procedència de l’immigrant. Sembla que l’expulsió és més immediata en els

casos de persones immigrants que tinguin antecedents penals per delictes

greus.

El que tenim clar és que regularitzar la documentació legal és prioritari per

aquest col·lectiu, i tot i les restriccions que marca la llei per regularitzar l’estada

al nostre país, d’una o altra manera intentaran obtenir els permisos necessaris

per a romandre entre nosaltres. Hem de pensar que qualsevol incidència

legal, obligació d’abandonar el país per indocumentat, afecta a tot grup familiar

i condiciona la seva permanència unida.

En general la informació legal sempre la buscaran en serveis privats, que a

canvi de les minutes econòmiques corresponents faran els tràmits necessaris

per a obtenir la documentació necessària; si les sol·licituds són denegades

també cursaran els recursos administratius adients per perllongar la regularitat

de la seva permanència.

Entre el col·lectiu aquesta informació també serà ràpidament estesa, i tots

intentaran saber el que han de fer i a qui han de recórrer en cada moment.


85

4.5. ELS RECURSOS ECONÒMICS

Hi ha dos pilars fonamentals en aquest àmbit d’estudi:

1. El gitano ha de saber buscar-se la vida

2. El gitano viu al dia.

A partir d’aquests dos paràmetres s’articula l’àmbit econòmic del poble gitano.

En aquest sentit, aniran molt lligats els àmbits del treball, de la formació, de

l’estalvi i de la distribució dels diners.

Com ja s’ha assenyalat el nivell de formació del col·lectiu gitano romanès és

molt baix, la qual cosa suposa que únicament poden dedicar-se a tasques que

no requereixin ni una especialització ni una titulació. Per tant els podem trobar

treballant en feines que generalment estan mal pagades, o en feines per

compte propi - el cas de la venda ambulant -.

La gestió dels recursos econòmics més enllà del que suposa un dia,

representa una situació difícil d’ imaginar per a un gitano. El fet de cobrar el

jornal per mesos, ha suposat per a moltes famílies l’haver de passar una

temporada amb pujades i baixades.

La importància que pels gitanos té l’economia, els diners, està en funció de la

necessitat del moment, i del “poder menjar cada dia”. És més important poder

passar una estona amb els amics i la família celebrant qualsevol cosa que no

pas no gastar-se els diners amb ells per poder tenir-ne pel cap de cinc o sis

dies.

Aquesta concepció porta al fet que el tema estalvi sigui quelcom complicat, a

l’hora que aprendre uns mínims d’economia domèstica, i a fer previsions a un

termini de trenta dies, es visqui com un fet que “mai pot arribar”. La frase “Déu


86

proveirà” quan es fa una despesa de diners, que conscientment o inconscient,

es percep com inabordable, és el més habitual i fins i tot es podria dir que

s’espera com a resposta per part dels altres.

Per “buscar-se la vida” qualsevol activitat és lícita, sempre i quan no es

perjudiqui directament a un altre gitano, o no es produeixi un mal irreparable al

veí. Es considera un home a aquell que sap mantenir-se i mantenir a la seva

família. Així, la venda ambulant amb el farcell, el vendre en els semàfors, el fer

música, el captar, el recollir ferralla són activitats que possibiliten l’ingrés de

diners de manera honesta i més o menys assegurada.

4.5.1. La mendicitat.

La mendicitat és una altra de les situacions en què deriva la pobresa, una

situació marginal extrema que, des de sempre, ha afectat a un nombrós

col·lectiu de persones. El mendicant és receptor d’un sentiment de pena o de

llàstima per la seva indumentària, per la seva aparença. L’activitat del

mendicant és molt visible, pot recórrer la

ciutat, a la recerca del millor lloc on exercir la

mendicitat, i realitzar aquella “variant

d’activitat” que més beneficis li reporti.

Sembla ser, i de les dades es desprèn, que

l’exercici de la mendicitat esdevé una de les

principals fonts d’ingressos del col·lectiu.

En un inici, l’exercici de la mendicitat a la

ciutat de Barcelona va començar al barri de Ciutat Vella, per posteriorment

anar descobrint noves zones aprofitant els transports públics, metro, els trens

de rodalies i ferrocarrils catalans. Estenent la xarxa a d’altres indrets dins i fora

de la ciutat.


87

Amb tot, ja hem dit, que hi ha algunes activitats que són típicament femenines

dins del poble gitano, i aquestes són el de captar, i per “captar” també es té el

fet d’anar a demanar ajudes a la treballadora social, siguin del tipus que siguin.

Hem de dir però, que el fet de poder rebre prestacions socials ha convertit a

algunes persones gitanes en autentiques professionals dels serveis socials,

alhora que també ha perjudicat la capacitat que tenien els gitanos per

precisament saber-se buscar la vida.

La pràctica de la mendicitat s’entén com una tasca femenina, que les dones

practiquen generalment acompanyades d’altres dones i dels seus nadons.

L’acompanyament de menors per exercir la mendicitat es correlaciona amb la

falta d’escolaritat del infants i com un ús per a l’obtenció de més diners.

Si bé en un principi eren les dones les que realitzaven aquesta tasca,

posteriorment es dóna una evolució consistent amb la implicació de la resta de

la família en la recerca de diners.

4.5.1.1. L’ús dels infants

Practicar la mendicitat en companyia de menors està penat per la llei, el Codi

Penal en el seu article 232 diu:

1. Los que utilizaren o prestaren a

menores de edad o incapaces para

la práctica de la mendicidad,

incluso si ésta es encubierta, serán

castigados con la pena de prisión

de seis meses a un año.

2. Si para los fines del apartado

anterior se traficare con menores

de edad o incapaces, se empleare

con ellos violencia o intimidación, o

se les suministrare sustancias perjudiciales para su salud, se impondrá la

pena de prisión de uno a cuatro años.


88

L’existència d’aquest article no significa que a Barcelona, fins al moment,

s’apliqui la mesura punitiva.

L’itinerari que es segueix quan s’ha detectat menors practicant la mendicitat en

companyia d’adults és el següent: detinguts els adults i els menors per part

dels cossos de seguretat, el menor/s són traslladats a la DGAIA, mentre que

als adults se’ls hi pren declaració a comissaria. Un cop finalitzada la

declaració, els adults recullen al menor a la DGAIA. Cal dir que la DGAIA no hi

té competències perquè no són casos de desemparament.

De la documentació consultada referent a menors que han estat identificats i

que Fiscalia ha demanat informació a Serveis Socials sobre la seva situació

social i familiar, hem comptabilitzat en aquest darrer any 52 casos, dels quals

10 han estat reincidents. A aquests caldria afegir 9 menors d’un mateix domicili

als que es va obrir diligències per abandonament.

Les raons per les quals s’han efectuat diligències són: per mendicitat, venda

de mocadors o neteja de vidres, venda de La Farola i per furt, com s’observa

en el gràfic següent. En aquest sentit es comprova com les activitats per les

quals van ser identificats els menors es relacionen amb els mitjans de

subsistència, és a dir, en la col·laboració a l’economia domèstica. La primera

causa va ser la venda de La Farola, això significa un 31% dels motius pels

quals es va identificar als menors, seguit per un 29% per mendicitat, un 13’5%

per furt i un 13’5% per neteja de vides.


89

0 10 20 30 40

venda ambulant

mocadors

neteja vidres

furt

mendicitat

venda farola

En quant a les característiques d’aquests menors és interessant assenyalar

com el 60% són masculins i com, per edat, majoritàriament són adolescents

(entre els 13 i 17 anys). Així mateix, les dades mostren com les noies estan

més presents en aquelles activitats de venda; i els nois, per la seva banda, en

les activitats de furt.

Pel que fa a l’ edat per la qual aquests menors han sigut identificats, es pot

veure que es registra un augment quan aquests menors han assolit, segons

criteris culturals, una majoria d’edat i ja es pot contribuir decisivament en

l’economia domèstica.

4.5.2. Prestacions socials

A través de les entitats/serveis que hem consultat, la única relació que tenen

amb Serveis Socials arriba a través d’altres instàncies, DGAIA, Guardia

Urbana o serveis sanitaris.

L’ús que fan d’aquests serveis és puntual per realitzar demandes concretes

sempre relacionades amb l’obtenció de recursos econòmics immediats i no en

volen rebre cap tipus de suport per a la inserció laboral. Els tècnics destaquen

que és un col·lectiu que té dificultats per entendre els protocols i els processos


90

que són necessaris per obtenir solucions a la seva problemàtica; gairebé mai

estan disposats a mantenir un pla de treball amb els serveis socials.

Arran del treball de camp amb famílies i serveis socials, només hem sabut

d’una família que està en seguiment social i es beneficiària de la renda

mínima d’inserció.

Si finalment s’inicien processos de seguiment per part dels Serveis Socials,

aquests s’interrompen amb freqüència, perquè la família perd el contacte o

perquè marxen del barri o municipi.

Les prestacions socials que reben estan lligades a l’escolarització dels menors,

i els tràmits més freqüents són la recerca de plaça escolar i la concessió de

beques de menjador i ajuts per a material escolar.

Els adults exigeixen a l’administració aquestes prestacions si el que volen és

que portin els nens a escola; dipositen en l’administració i en l’escola aquesta

responsabilitat, i es mostren contraris a implicar-se en el procés d’educació

dels fills.

Des d’alguns serveis, en alguna ocasió se’ls ha adreçat a parròquies per

obtenir ajuts en aliments i vestir, però la relació ha sigut esporàdica. El propi

col·lectiu ens manifesta que els aliments que els ofereixen no són suficients i

que els productes no són els que ells consumeixen diàriament. Tampoc no

volen que pel fet de rebre aquests ajuts se’ls demani cap contraprestació.

4.5.3. Altres ocupacions normalitzades

En aquest punt tractarem dels aspectes referits a la situació laboral de les

persones gitanes romaneses que hem enquestat i abans d’entrar en la seva

situació laboral hauríem de fer una consideració: analitzarem la situació laboral

d’aquells membres que s’han considerat com a actives.


91

Per tant no s’estableix un tall per edat, majors de 16 anys, ja que en aquest

col·lectiu l’edat activa laboral comença abans. Ara bé, en els nostres anàlisis

diferenciarem sempre segons l’edat.

En primer lloc, cal assenyalar com la característica fonamental d’aquest grup

és el no tenir feina: cap dels majors de 16 anys té un treball regularitzat. I dins

d’aquest grup tant sols tres d’ells manifesten estar aturats i estar inscrits en

l’atur (tres homes).

En quant als menors de 16 anys, tant sols un 33’4 % està escolaritzat –aquest

aspecte s’ha comentat anteriorment—, tres d’ells es consideren com que no

tenen feina i la gran majoria es considera com menor.

Edat

Situació laboral

expressada Núm. %

Majors de 16 anys no feina 26 89,7

atur (inem) 3 10,3

Total 29 100

Menors de 16 anys estudiant 7 20,6

no feina 3 8,8

es diu que és menor 24 70,6

Total 34 34

Ara bé, aquesta informació quedarà molt matisada a l’analitzar de què es

guanyen la vida. En aquests resultats es mostra clarament com el mitjà de

subsistència fonamental per les famílies gitanes romaneses és la venda de La

Farola, sigui com a únic mitjà, sigui combinat amb altres activitats com la

construcció de forma molt irregular o bé amb la prestació de la renda mínima

d’inserció.

Juntament a aquests mitjans declarats, s’ha de destacar com la mendicitat

està molt present i associada a la venda de La Farola: venen la farola i

demanen caritat. Per tant, s’apunta a que l’estructura de subsistència


92

fonamental és la venda de La Farola-mendicitat juntament amb la música , la

neteja de vidres i venda de mocadors de paper als automobilistes (aquestes

darrers proporcionen més diners que la venda de La Farola).

En quant als menors de 16 anys, ja hem indicat en l’apartat referent a

l’estructura familiar, que un dels rols dels membres de la família és el d’ajudar

al sosteniment de la llar, i això s’espera de tothom, en la mesura de les

possibilitats de cadascú. Si a més hi afegim el fet que dins del col·lectiu gitano

romanès no existeix l’adolescència, és a dir, que d’infant es passa a adult, el

fet que menors “treballin” és quelcom normal des de la perspectiva de la

cultura gitana, i en aquest sentit, també des de l’òptica d’una societat pre-

industrial com és la caló.

En aquest sentit i centrant-nos en els menors de 16 anys, els propis

enquestats expressen que 6 d’ells es guanyen la vida amb la mendicitat i 4

d’ells venen La Farola. Si recordem que tant sols 6 dels menors estan

escolaritzats, ens permet concloure que la resta d’ells no fa res.

Ara bé, i ja de forma més qualitativa ja sigui per les informacions d’altres

serveis com de certs problemes que els propis enquestats assenyalen, s’ha de

destacar com molts d’aquests menors que no fan res són un sosteniment

fonamental per la subsistència de les famílies ja que intenten guanyar-se la

vida ja sigui venen La Farola ja sigui amb la mendicitat.

Edat De què es guanya la vida Núm. %

majors de 16 anys ven farola 27 93,1%

construcció: irregular 1 3,4%

ven Farola-PIRMI 1 3,4%

29 100,0%

menors de 16 anys menors 24 70,6%

ven Farola 4 11,8%

mendicitat 6 17,6%

Total 34 100,0%


93

Es va intentar també aproximar-se a quants diners guanyen venent La Farola.

Encara que s’ha d’assenyalar la gran dificultat de què ho expliquin, per certes

informacions podem aventurar què “un dia normal” un home pot guanyar entre

5/6 € per dia i una

dona entre 10/15 €

per dia (sobretot si

està embarassada

o acompanyada per

un infant). I això 6

dies a la setmana ja

que el dilluns és

festiu per La Farola.

Aproximadament i de mitjana, podem dir que aconsegueixen uns 150 € per

persona tot i que assenyalen que és el que es treuen per la venda de La

Farola, cal tenir present que aquí també s’inclou el que obtenen de la

mendicitat.

En la pràctica de la mendicitat i en la venda de La

Farola s’hi dediquen els dos cònjuges i els fills/es.

Els menors més petits també són utilitzats per les

mares ja que d’aquesta manera guanyen més

diners. Tot aquest panorama mostra una situació

de supervivència.

El que caldria preguntar-nos per aprofundir en

aquest aspecte és si desitgen i volen aquesta

situació de supervivència o bé els hi agradaria una

altra forma de guanyar-se la vida. Tot i que és molt

difícil respondre a aquest interrogant, s’ha intentat

aproximar-se als seus desigs i previsions. És a dir,

de què els hi agradaria guanyar-se la vida i de què se la guanyaven quan

vivien a Romania.


94

Abans d’entrar en aquestes informacions cal contextualitzar la situació ja que a

Romania, la situació econòmica i política dels darrers temps, amb una recessió

important, ha propiciat una davallada en els índex de treball i un augment de

l’atur. Les reformes econòmiques i socials dels darrers anys, privatitzacions,

retorn de terrenys de cultiu als seus propietaris, ruptures bancàries i la

finalització de l’activitat en grans indústries, ha reduït de forma considerable la

demanda de mà d’obra poc qualificada.

Pel que fa a la població d’ètnia gitana, a partir de l’any 1989, es constata que

el 80% de la població activa d’aquesta ètnia no té cap qualificació professional.

D’aquests, només el 50% són registrats com aturats per les agències oficials

d’atur. La resta es distribueix com a beneficiaris de pensions de treball i del

subsidi de l’atur. L’altra població malviu amb l’exercici d’activitats de

subsistència.

Però qui concentra els índex més elevats de població en atur són les dones i

els joves. Per les dones representa un 70% de la població que no té cap feina,

per als joves més del 50% està en una situació irregular, no té un lloc estable

de feina o no està registrat com aturat6.

De què es guanyaven la vida a

Romania Núm.

Agricultura 3

Agricultura-neteja 1

Agricultura-construcció 1

Construcció 2

Neteja 3

Xofer 1

Vigilant 1

Mestressa de casa 12

No feia res 6

Total 30

6 ibídem,nº5


95

Dels resultats anteriors volem destacar: en primer lloc, el cas de les dones:

totes les dones a excepció d’una (que es dedicava a la neteja) quan vivien a

Romania no tenien cap treball remunerat sinó que eren mestresses de casa.

En segon lloc, assenyalar com treballar en tasques agràries (recollida de fruita,

etc.) sigui sola o combinada amb altres és un tret característic del sistema

ocupacional dels gitanos romanesos quan vivien a Romania: molts pocs d’ells

tenien una inserció laboral estable i “normalitzada” . I en tercer lloc, destacar

com 6 de les persones enquestades ens diuen que no feien res. Aquests són

els més joves (al voltant dels 20 anys) i que abans d’emigrar vivien a casa dels

seus pares i no feien res, o com a molt en ajudes familiars en les tasques

agràries.

Creiem que aquesta situació és molt important a tenir en compte alhora de

plantejar-se el tipus d’inserció laboral que pot tenir aquest col·lectiu. Més

encara, si es té en compte com el tema del treball és fonamental per les seves

estratègies de subsistència i una de les necessitats no cobertes que

majoritàriament s’expressen per part seva i un dels motius fonamentals

d’haver emigrat i haver vingut a la ciutat de Barcelona.

En canvi, el que sí que s’observa és una actitud oberta i positiva a l’analitzar

les seves respostes a la pregunta de què es voldrien guanyar la vida, de què

voldrien treballar. Tots ells expressen el desig de poder treballar en alguna

cosa que puguin fer i que els hi permeti una feina estable, regular i

normalitzada (recordem que ens estem referint als homes).

De què li agradaria

treballar Núm.

Qualsevol cosa 3

Neteja 3

Construcció 2

Neteja o construcció 2

Secretaria 1

Total respostes 11


96

Les dificultats expressades per ells mateixos en relació a no tenir una feina

estable i regular, assenyalen dos motius fonamentals: en primer lloc, dificultats

derivades de no disposar de papers legals i dels permisos de residència i de

treball (17%) i, en segon lloc, cap dificultat objectiva però que no troben cap

lloc de treball (83%). Juntament a això, caldria afegir que el desconeixement

de l’idioma és una de les limitacions més importants, tot i que no és

reconeguda per ells mateixos.

El que caldria plantejar-nos és fins a quin punt realitzen gestions de forma

activa per aconseguir-la. Fet aquest que tant sols es pot dir de les dues

persones que estan inscrites a l’Oficina de Treball de la Generalitat.

Juntament a aquest aspecte es va voler incidir en aquells aspectes que podien

donar compte de la possibilitat de poder inserir-se professionalment. Això és la

seva capacitació professional –es va copsar a partir de la feina que feien quan

vivien a Romania— i la possible dificultat de tenir una feina estable degut a

seguir uns horaris establerts.

En quant al primer aspecte, professió que tenien abans d’emigrar,

anteriorment ja s’ha comentat com el tret característic és la no experiència

laboral i professional estable i regular. Pel que fa al segon aspecte, tots ells

estan d’acord en tenir uns horaris establerts i així ho desitgen. Ja sigui perquè

ja els tenien a Romania, ja sigui perquè reconeixen que és l’única manera de

poder-se guanyar la vida.

Per poder contextualitzar correctament les seves respostes hem de tenir en

compte, com desprès es veurà, com el tema del treball i de la subsistència

econòmica és un dels temes fonamentals que s’argumenten com a motiu del

seu procés migratori i com a necessitat no coberta.

Un altre aspecte que s’ha observat, ja més qualitatiu, en la fase d’aproximació

al col·lectiu és com alguns d’ells també empren com a subsistència el recórrer

a les escombraries i el acudir a la caritat dels veïns/es.


97

4.5.4. Altres ocupacions no normalitzades

Per acabar aquest capítol, hem de puntualitzat que dins del col·lectiu gitano

romanès hi ha grups que per sobreviure es dediquen a activitat il·legals o

asocials, aquestes quan es tracta de faltes menors, que no representen un

gran perjudici per a qui les pateix i que tenen una motivació clarament de

subsistència, són viscudes i valorades per la comunitat gitana romanesa com a

un fet “necessari” i fins i tot “obligat” per part d’aquells que els perpetren. Però

per la societat majoritària és viscut com un greu problema d’inseguretat

ciutadana.

Consta, a través de diverses informacions, que membres del col·lectiu gitano

romanès han realitzat petits furts, en semàfors, centres comercials i transports

públics; preferentment són nois adolescents del col·lectiu els qui realitzen

aquest tipus d’activitat.

Així mateix, últimament a la premsa s’han publicat notícies que informen de

les detencions de grups i xarxes de persones de nacionalitat romanesa

acusades de delictes de robatoris de targes de crèdit a turistes, a tendes i

empreses utilitzant tècniques força especialitzades, xarxes de prostitució de

menors, etc... En cap cas hem tingut constància que es tracti de gitanos

romanesos i la dimensió d’aquests delictes ens fa pensar que els que es

dediquen a aquestes activitats no es corresponen amb les característiques

del col·lectiu objecte d’aquest informe.


98

4.6. IDENTITAT DEL COL·LECTIU, COSTUMS I TRADICIONS.

4.6.1. Identitat del col·lectiu

Es pot parlar que aproximadament 12

milions de persones a Europa són romá,

aquest nombre tant elevat ha fet que a

1996 la Unió Europea parlés ja de

minoria ètnica nacional, com els gitanos

que tenen una identitat pròpia, però que

no tenen un territori, és a dir, a

considerar-los com un poble sense estat.

El fet de ser gitano, és quelcom viscut, i

més en els darrers anys, on les relacions

amb les societats majoritàries els han

portat a adoptar algunes costums o ha

trencar amb altres, però el sentiment de

pertànyer a un poble a una cultura no

s’ha perdut, per la qual cosa, algunes

costums que donaven resposta a

situacions quotidianes, ara s’han convertit

en símbols d’identitat.

Una característica universal és la capacitat d’adaptació al medi, salvaguardant

en tot moment la pròpia cultura i el llinatge. Per aquest motiu, s’estimula

permanentment tot allò que reforci la lleialtat i impossibiliti la pèrdua de

membres del llinatge. Els gitanos aprenen a acceptar les regles i exigències

dels paios, sempre i quan no alterin totalment la seva cultura ni trenquin la

unitat del grup.


99

Malgrat haver-se perdut a causa de les persecucions i normatives, els gitanos

d’arreu tenen un idioma, el romanó, el qual ha pres diferents versions - si

volem dir-ne dialectes - segons els lloc on s’assentat aquella comunitat. Amb

tot, però, els gitanos procedents de l’Europa de l’Est continuen mantenint de

manera formal i regular, per comunicar-se entre ells, el romanó, una llengua

indoeuropea procedent del sànscrit, que encara es parla en alguns zones del

NE de la Índia.

S’estima que uns 2’5 milions de gitanos dels 12 que viuen a Europa parlen

romaní, i quasi tots parlen amb fluïdesa la seva llengua nacional. Això es

conseqüència en gran mesura de les polítiques assimilacionistes que tenien

com a objectiu eradicar l’ús de la pròpia llengua de les diferents minories.

En referència als gitanos romanesos: en aquest apartat es donarà compte

d’aquells indicadors que fan referència a la identitat d’aquest col·lectiu: si

mantenen relacions entre ells, tot allò referent a la religió, el sentiment de

gitano/a i al manteniment de costums i celebracions.

En primer lloc i respecte a les seves respostes sobre si tenen o no sentiment

de gitano el que s’observa és que la gran majoria d’ells es senten gitanos i se’n

reconeixen. Sigui perquè és la seva ètnia sigui per l’educació i socialització

que han rebut. A més a més, aquests ho manifesten constantment i se’n

senten orgullosos. Sobretot esmenten les relacions personals estretes que

mantenen entre ells i que s’ajuden. Hem de tenir en compte que les úniques

relacions que mantenen ja sigui al barri ja sigui fora del barri o és amb la

família o és amb altres gitanos romanesos.

Una actitud i posició absolutament contraposada és la que s’observa en tres

de les famílies enquestades (25%) en què al preguntar-los-hi directament

sobre aquest tema s’apunta a una ocultació i a un no reconeixement del fet

gitano. Ja d’una forma més qualitativa sembla que aquesta ocultació del fet


100

gitano és més per por i per experiències prèvies negatives que pel sentiment

negatiu del fet gitano.

En el contacte amb els Serveis Socials i amb agents policials s’identifiquen

com a gitanos depenent dels seus interessos, és a dir, si creuen que poden

obtenir algun benefici social. Si per contra, el identificant-se com a gitanos els

pot perjudicar, ho neguen o en parlen d’ètnia romi donant status a la seva

identitat. Aquest fet te a veure amb el que diu: Nicolae Gheorghe, jefe de la

Federación Étnica de los Roma de Romanía, afirmant que: “ser gitano en

Rumania no es sencillo. Muchos de ellos prefieren calificarse como rumanos o

húngaros, porque si se identifican como gitanos, ello significa situarse en las

capas inferiores de la sociedad y visto como un paria”

Desprès es va preguntar directament quin tipus de celebracions i costums

mantenen i realitzen també a la ciutat de Barcelona. En quant a costums

s’assenyala forma de vestir, que la dona s’ha de quedar a casa fent el treball

domèstic-familiar i que les noies es casen molt joves com les respostes que

donen els entrevistats. Pel que fa a les tradicions que mantenen hi ha molta

homogeneïtat al respecte: els funerals i els dols, els bateigs i els casaments. El

dol i els funerals són molt importants per aquest grup estudiat i fins i tot obliga

a realitzar viatges per acompanyar als familiars en aquest pas.

De la informació qualitativa podem extreure que, pel que fa a la llengua, els

adults parlen amb fluïdesa el romanès i el romaní segons les seves variants

dialectals d’acord amb la regió d’origen. Desconeixen pràcticament la llengua

castellana i la catalana, que només utilitzen en la seva més mínima expressió;

més els homes que les dones, semblant aquestes darreres que no entenen

res.

Els més joves i els infants parlen romaní perquè es la llengua que parlen a

casa, i parlen la llengua del país d’acollida, si han tingut possibilitat

d’interrelacionar-se amb població en espais escolars o informals. En aquest

sentit són els menors, que fan d’intèrprets, per als adults quan aquests


101

presenten dificultats per expressar-se en castellà i han de tenir contacte amb

institucions i/o serveis.

La percepció que tenen les diverses fonts consultades és que comprenen la

llengua castellana més del que aparenten, utilitzant la comprensió d’aquesta

segons els seus propis interessos. Es detecta que els anys de residència al

nostre país, ja que algunes de les famílies entrevistades porten dos/tres anys,

no sempre reverteixen en un bon coneixement de la llengua.

4.6.2. Els espais públics: ocupació i ús

Per al col·lectiu gitano és molt important poder ser i estar amb la família, la

família extensa, la qual alhora, és també, el cercle d’amistats, de relacions i

d’aliances. Això suposa un nombre important de persones que, evidentment,

no caben en l’espai reduït d’un pis. Únicament per aquesta raó ja es podria

entendre el fet que ens troben a moltes persones membres del col·lectiu gitano

fent corrua al carrer i estant-s’hi llargues estones, sense importar si és estiu o

hivern, però si a aquest fet se li afegeix l’estimació que hi ha pels espais

oberts, el resultat és que el carrer es converteix en un espai de socialització i

de sociabilitat.

Aquest tret d’utilització dels espais es repeteix en el col·lectiu estudiat, els

espais públics de la ciutat serveixen de llocs de trobada i de lleure. A través de

les informacions facilitades per les entitats/serveis de la ciutat, es constata que

els gitanos romanesos, ocupen el carrer i les places no sempre amb el vist-i-

plau dels veïns, ja que poden arribar a generar molt soroll.

Un dels principals motius perquè ocupen els espais de forma multitudinària, és

quan s’ha de celebrar algun dol.


102

4.6.3. Els dols

Una costum o una tradició, o un comportament cultural és el ritual i posterior

actuació davant la mort d’una persona.

En tractar-se d’una cultura que té els sentiments a flor de pell, o el que és el

mateix que manifesten de manera molt oberta el que senten en cada moment,

la mort d’una persona és una situació on surten a relluir les manifestacions

més doloroses, especialment per part de les dones (que arriben a desmaiar-

se). A l’enterrament, al comiat, d’un gitano, no s’hi pot faltar, no sols per

mostrar el respecte que es tenia cap aquesta persona, sinó també per tal de

donar suport a la família. La família s’hi abocarà, i en el cas que no hi hagi

diners per poder fer un enterrament digne, el recaptaran diners entre la

comunitat, i donar-ne és una obligació de qualsevol gitano.

Un cop s’ha enterrat a la persona, comença el dol. Aquest període variarà d’un

col·lectiu gitano a un altre: mentre que els caló mantindran el dol un temps

indeterminat, però llarg, en funció de la relació i el parentiu; els ludari guarden

el dol un any, i al termini d’aquest es celebra una gran festa on s’hi convida a

tothom que coneixia al difunt i es cuinen i es serveixen els menjars i les

begudes que agradaven al mort, i es menja i es beu en honor seu. Un cop

acabada aquesta cerimònia ja s’ha acabat el dol.

Els gitanos romanesos, això ho fan 6 setmanes després de la mort, quan es

realitza un menjar per agrair el suport mostrat a totes les persones que els han

visitat per donar-los-hi el condol.

4.6.4. La religió.

El gitano és religiós per definició, és a dir creu amb un ésser superior, que ha

creat tot el que el rodeja i que té cura d’ell, d’aquí també aquest gran respecte

per la natura, però tot i practicar religions diferents, el punt de trobada dels


103

membres dels diferents grups de gitanos són els difunts de la família, del

llinatge i del clan.

De forma general, els gitanos s’han adequat a les confessions vigents en els

països on viuen, però de forma superficial, prevalent els aspectes més vistosos

del cerimonial, processons, pelegrinatges...

A Romania, els processos d’assimilació per integrar a la minoria gitana, han

portat aquest col·lectiu, pel que fa a la religió, a practicar la religió catòlica

ortodoxa en la seva majoria. Tot i que també n’hi ha que practiquen la religió

evangelista.

A Barcelona, els resultats mostren com els gitanos romanesos estudiats es

defineixen com a catòlics ortodoxes (58%) i evangèlics pentecostals (33%). I la

meitat d’ells són practicants i assisteixen a ritus a: l’església de l’Hospital

Clínic, a l’església de Maria Cristina o bé a l’església de St. Adrià del Besòs.


104

4.7. NECESSITATS I PERSPECTIVES DE FUTUR

Des de les diferents fonts consultades, les necessitats genèriques que es

detecten són bàsicament d’integració social i laboral, coincidint amb les de

molts immigrants sense recursos econòmics que arriben al país. En el cas del

col·lectiu de gitanos romanesos concretament, i com ja hem apuntat en punts

anteriors parlaríem de necessitats relacionades amb :

- desconeixement de l’idioma

- la manca de qualificació i experiència professional

- possessió de la documentació legal en tràmits, si es que no la tenen

- activitats de subsistència que impliquen a tot el grup familiar incloent als

menors,

- baix o nul nivell d’instrucció escolar en adults i menors

- dificultats d’accés a l’habitatge, i en conseqüència aquest és compartit per

vàries famílies

- manca d’hàbits sanitaris i d’ higiene per les condicions en que es troben.

A aquestes necessitats s’afegeix la manca de relació existent entre el col·lectiu

i els serveis de la comunitat, que fa inviable la intervenció professional per a

incidir en qualsevol dels àmbits.

Els diferents professionals amb els que hem contactat, ja sigui de l’àmbit

social, d’ensenyament, legal, seguretat ciutadana,.... els hi copsa que tot i

aquestes carències no s’adrecin als serveis que ofereix la comunitat ja que els

hi consta que els coneixen.

Alguns pensen que amb la mendicitat no és possible subsistir, i que per tant

obtenen ingressos per altres vies que desconeixen; d’altres valoren que la

mendicitat els proporciona recursos econòmics suficients per a cobrir les

necessitats més bàsiques com l’alimentació i en alguns casos les despeses de

lloguer.


105

D’altra banda, no s’entén com alhora de “demanar” suport si és que ho fan,

mostrin una actitud força exigent i gens col·laboradora, no facilitant cap mena

d’informació sobre la seva situació i trajectòria vital fins arribar aquí.

El que més inquieta és saber si aquestes situacions de mendicitat que veiem

diàriament al carrer, i les condicions de precarietat en les que molts d’ells

viuen, es poden continuar perllongant en el temps sense conseqüències més

negatives.

Vam voler obtenir informació de les famílies sobre aquest tema a través de les

enquestes, i se’ls hi va preguntar directament sí tenien algun tipus de

necessitat no coberta i quines eren les principals dificultats en la seva vida

quotidiana. En la taula següent es mostren els resultats a aquestes dues

preguntes on s’observa com el treball, els mitjans de subsistència i l’habitatge

són les dificultats i necessitats més manifestades pels propis gitanos

romanesos estudiats.

Necessitats no cobertes Dificultats vida quotidiana treball 11 diners 6 diners 3 treball 5 habitatge 6 habitatge 3 escola fills/es 3 papers i tràmits legals 2 aliments 2 idioma 1 Total respostes 23 Total respostes 19

Davant d’aquestes dificultats s’adrecen a familiars o a altres gitanos

romanesos. Les persones entrevistades que han tingut contacte amb serveis

socials ens comenten que no els ha estat d’utilitat perquè no els donen el que

necessiten: un habitatge, diners per comprar menjar i roba, ... Així mateix ens

transmeten que no entenen la necessitat d’assistir a les entrevistes i complir

amb uns acords de seguiment social.


106

En referència a les perspectives de futur que els professionals ens han

transmès sobre aquestes famílies és força pessimista sinó es realitza cap

intervenció que impliqui un canvi en el modus vivendi del col·lectiu. Es a dir,

mentre continuïn vivint de la mendicitat, no voldran fer recerca d’altres

activitats laborals més normalitzades dificultant la seva integració social;

mentre es permeti la pràctica de mendicitat dels menors i no es prenguin

mesures punitives al respecte, els menors continuaran estant al carrer en la

mateixa situació de marginalitat que ara. L’opinió generalitzada és que les

diverses mesures aplicades no estan sent eficaces per modificar la realitat

actual d’aquest col·lectiu.

Les respostes dels gitanos romanesos que s’han estudiat poden donar compte

de les seves perspectives de futur que van encaminades a poder canviar o

millorar aquells aspectes del dia a dia, de la subsistència més elemental: un

treball que els hi permeti guanyar més diners per poder tenir un habitatge amb

els seus familiars i regularitzar la seva situació legal de residència a l’estat

espanyol.

Perspectives que s’han de contextualitzar segons les característiques i

condicions de vida fonamentals que s’han pogut interpretar anteriorment: uns

mitjans de subsistència únicament provinents de la venda de La Farola i de la

mendicitat; una important despreocupació per l’escolarització dels menors; un

desinterès per l’aprenentatge de l’idioma; un manteniment de les xarxes de

relacions primàries i un inexistent contacte amb la població autòctona i amb els

serveis i institucions públiques, etc.


107

4.8. INCIDÈNCIA D’AQUESTA POBLACIÓ SOBRE LA VIDA DE LA CIUTAT I ELS SEUS RECURSOS

4.8.1. L’ús que fa el col·lectiu dels serveis públics Ha estat d’interès en aquest informe poder copsar l’ús que aquesta població fa

dels serveis públics; si mantenen o no relacions amb institucions i serveis; i en

cas de necessitat quina és la seva percepció i opinió sobre la resposta que

reben per part de les administracions.

Es molt poc freqüent que aquest col·lectiu acudeixi als serveis públics i a

institucions en cas de necessitats: tant sols dues de les famílies enquestades

ens diu que acudeix a l’assistent social o a serveis personals de l’Ajuntament

en cas de tenir dificultats.

Cap d’elles manté el contacte en l’actualitat, ja que hi ha molta resistència a

tot allò que està institucionalitzat: tenen la percepció de què no els oferiran res,

no els ajudaran i a canvi els hi demanaran molt.

Ara bé, se’ls hi va preguntar directament si havien tingut algun tipus de

contacte amb certs serveis i institucions. En la taula següent es mostren els

resultats d’aquestes preguntes on s’observa el contacte puntual que han pogut

tenir en algun moment.

Han mantingut contacte amb

Serveis Socials 42%

Cap, Hospitals 100%

Escoles 67%

Altres: advocat, OTG,

església, policia

50%


108

Aquests resultats s’han de matisar enormement ja que ens responen si en

algun moment han mantingut algun tipus de contacte, i en molts casos és

absolutament puntual.

Podem dir que en general només contacten amb els serveis quan tenen

demandes urgents i concretes a fer. Si la resposta que reben no és la que

esperen, tornen quan tenen una altra demanda o desapareixen definitivament.

Com ja hem apuntat, l’inici de la seva relació amb els Serveis Socials gairebé

sempre ve donat per instància d’altre servei. Per exemple per notificacions de

Fiscalia de Menors que demana informació de la situació familiar i social del

menor perquè ha estat identificat exercint la mendicitat; pels serveis sanitaris

que han atès a algun menor que no ha tornat a fer el seguiment mèdic i

necessita tractament; o per informes de Guàrdia Urbana que ha detectat en

algun domicili o al carrer menors sols.

No sempre responen a les citacions de Serveis Socials, i quan ho fan

desapareixen al poc temps ja que no es mostren disposats a mantenir cap

seguiment social. Es mostren molt reacis a donar informació acurada sobre la

seva situació familiar, econòmica, regular, etc., i només ho fan si se’ls ofereix

ajut econòmic.

Així mateix, la seva relació amb els serveis socials està basada en l’exigència

continuada de prestacions de tot tipus: beques, places d’escola bressol, diners

per menjar i pagar subministres,... però no respecten els pactes que

s’estableixen com a contraprestació en el pla de treball. En aquest sentit

l’escolarització dels menors i assistència amb certa regularitat a l’escola ha

tingut molt a veure amb la tramitació de beques de menjador.

Els pares sovint aprofiten les consultes amb professionals per demanar ajut

per altres familiars o coneguts, o presentant-se directament amb ells a les

visites, no respectant el protocol d’atenció a cada servei. Un cop més ens


109

trobem amb un tret característic del seu funcionament, ja que actuen amb el

desig de que qualsevol benefici que puguin obtenir arribi a tota la seva xarxa

de relacions primària. Això provoca malestar entre els professionals, que

acaben desconfiant del col·lectiu en general.

Hem contactat també amb entitats d’iniciativa social a les que s’han adreçat

esporàdicament per demanar ajut d’aliments o allotjament, i ens han comentat

que han rebutjat les prestacions i les orientacions professionals donades, no

volent mantenir cap seguiment social.

En contacte amb escoles on assisteixen fills d’aquestes famílies, el gruix de

matriculacions l’han tingut al llarg del curs 2001-2002, corroboren aquesta

actitud exigent de les famílies, i la manca d’implicació dels pares en el projecte

educatiu del nen i de l’escola. Hi ha escoles que han fet recerca d’estratègies

perquè almenys els pares s’impliquin econòmicament en el pagament de part

del material o menjador, però no és una tasca fàcil.

Respecte als menors, se’ls ofereix reforç escolar per les dificultats inicials

d’idioma i mancances de continguts educatius. L’evolució, si s’aconsegueix

que assisteixin amb regularitat és bona. Com és lògic, l’adaptació dels nens

més petits és més ràpida i els nens més grans presenten més dificultats per

assolir els continguts, ja que la majoria no han tingut una formació educativa

prèvia.

Parlem d’un col·lectiu que manté una actitud de baixa o nul·la col·laboració i

els tècnics valoren que no sempre el problema és la comprensió dels

missatges, sinó que té més a veure amb el seu funcionament vital d’anar

cobrint les necessitats més bàsiques al moment, i no fer cap planificació de

futur a mig- llarg termini. Tenint en compte la seva escala de valors, hem de

pensar que les mancances que es detecten des del nostre punt de vista

professional, no són les que ells senten com a prioritàries, per exemple la

importància de l’escolarització del menors i la prohibició de que els menors

exerceixin la mendicitat.


110

4.8.2. Resposta o incidència de les administracions sobre el col·lectiu La incidència que té aquest col·lectiu a la ciutat ve donada principalment per la

seva presència al carrer en llocs força transitats practicant la mendicitat. El seu

aspecte, característic de l’ètnia gitana, i les seves maneres d’abordar als

transeünts, fa que la seva presència no passi desapercebuda a ningú.

Així mateix ens hem trobat davant d’un col·lectiu força tancat i desconegut -

molt diferent de la resta de col·lectius amb perfil d’exclusió social que tenim a

Barcelona - amb un funcionament de subsistència atípic i que no es relaciona

amb la població autòctona i les administracions.

A l’any ’99, ja sentim notícies als mitjans de comunicació procedents d’altres

ciutats, i és quan arriben a Barcelona i rodalies els trobem als carrers

practicant la mendicitat amb menors, que comencen les incidències i la

preocupació de les administracions públiques catalanes.

El primer contacte que l’Administració té amb aquest col·lectiu, és a través dels

cossos de seguretat de la ciutat que comencen a intervenir per demanar-los la

documentació personal d’identificació i fer-los fora dels llocs on mendiquen.

Com ja hem apuntat anteriorment, la pràctica de la mendicitat amb menors

està tipificat com un delicte a l’Article 232.1 del Codi Penal, i per tant es

produeixen les primeres detencions de mares amb fills practicant la mendicitat

portant-les davant els òrgans judicials competents.

La resposta judicial fins ara a la nostra ciutat ha estat la de no aplicar cap

procediment penal al delicte de mendicitat amb menors, i seguir el procediment

d’assistir als menors proposant com a vies altres organismes com la Direcció

General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescent i els serveis socials municipals.


111

Cal fer esment que en aquest tema existeix jurisprudència al respecte, que pot

condicionar l’aplicació d’aquesta mesura penal. A finals de l’any 2000 el

Tribunal Suprem va absoldre a una dona condemnada a sis mesos de presó

per l’Audiència Provincial. Estava acusada d’utilitzar als seus fills de 2 i 15

mesos per mendicar a la porta d’uns grans magatzems a Saragossa. El

Tribunal Suprem va considerar provat que mendicava amb els fills, però

entenen que no quedava acreditat que els nens estiguessin sent utilitzats per

fer-ho.

El portaveu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya - TSJC – en

declaracions als medis de comunicació sobre aquest tema, ha comentat que

les situacions que es troben en els jutjats són mares que declaren no tenir on

deixar als seus fills mentre exerceixen una activitat de subsistència com és la

mendicitat i els jutges valoren que aquestes situacions no es poden resoldre

des dels jutjats.

També es dóna la presència al carrer de menors sols indocumentats exercint

la mendicitat en els semàfors, en els transports públics, en les centres

comercials... i davant d’aquesta situació els menors són portats per la Guàrdia

Urbana o la Policia Nacional a les dependències de l’Oficina d’Atenció al

Menors – dels Mossos d’Esquadra - a fi de determinar si aquests menors es

troben en situació de desemparament.

Els menors, sempre faciliten almenys un número de telèfon mòbil on trobar a

un familiar, i al cap d’unes hores sempre es presenta un adult que dona

referències de les dades personals i domicili del menor a la ciutat.

Donat que els menors no presenten signes de maltractament, en el moment en

què es localitza als pares o adults que es fan responsables del menor, es fan

les diligències oportunes d’identificació i els nens són lliurats a les seves

famílies.


112

Donat que no es tracta de menors desemparats, l’actuació de la Direcció

General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) es limita a fer-se

càrrec dels menors durant el temps en què es localitza i s’identifica al adult que

es fa responsable.

Des de la DGAIA i Fiscalia de Menors s’informa als Serveis Socials municipals

perquè indaguin i aportin informació sobre la situació social i familiar dels

menors identificats per poder determinar si es troben en situació de risc.

Des de Serveis Socials ens comenten que no és una tasca fàcil, doncs en

molts casos el menor no resideix en el domicili que donen com a referència als

òrgans policials o si són localitzats la família no es mostra disposada a

col·laborar en l’aportació d’informació i per tant no se’ls pot fer un seguiment

social. Si responen a les citacions, és possible que s’arribi a l’acord de

matricular al menors, però no sempre aquestes gestions es materialitzen ja

que sovint la família perd el contacte amb els tècnics socials.

Els Serveis de Prevenció dels districtes que tenen constància de més

d’incidències referents a aquest col·lectiu, són aquells en els quals les famílies

hi viuen o han trobat zones de mendicitat rendibles. Per exemple: tenim que el

Dte. de Les Corts té moltes incidències per ser una zona de mendicitat

important i no es té constància de cap domicili on hi visquin famílies. En tenen

unes 28 dones identificades - algunes menors - que sempre són les mateixes, i

la única actuació que ens comenten que poden fer és anar avisant-les que

marxin dels semàfors o dels centres comercials perquè incomoden als

vianants i als botiguers. Al Dte. de St. Andreu és donen incidències per

ambdós motius, per queixes veïnals en domicilis i per mendicitat en els

semàfors, donant-se casos de petits furts en els darrers mesos. En el cas de

Nou Barris, en tenen famílies vivint i espais públics que són utilitzats pel

col·lectiu com punts de trobada i convivència diària. Així mateix ens informen

que les queixes veïnals en aquest barri només s’han donat en alguns casos, i


113

sempre per temes relacionats amb el soroll propi de l’amuntegament de

persones convivint.

El fet de ser persones estrangeres, moltes en tràmits d’aconseguir la

documentació legal que els permeti l’estada regular al país, fa que també

tinguin contacte amb aquells organismes competents que els puguin

proporcionar o facilitar l’estada en el nostre país. Generalment, acudeixen a

serveis d’advocats privats per a resoldre els tràmits o conflictes derivats de

l’aplicació de la llei d’estrangeria. Però ens consta que també han tingut que

ser assistits per advocats d’ofici i intèrprets quan han estat detinguts per

motius d’indocumentació o per abandó de família en el cas que hagin deixat

sol al menor mendicant.


114

4.8.3. Relació amb la població autòctona

Si recordem el que s’ha comentat amb anterioritat una de les seves

característiques bàsiques és el fort manteniment de les xarxes i relacions

socials primàries i la gairebé nul·la relació amb la població autòctona.

En quant a la imatge social i la percepció que la gent autòctona té de la

població gitana romanesa cal dir que la idea fonamental és la de rebuig per

l’assetjament continu als ciutadans lligada a l’estereotip que transmeten els

medis de comunicació sobre els gitanos romanesos: mendicitat que explota als

menors, màfies que trafiquen amb disminuïts...

La població creu que els gitanos romanesos tant sols es relacionen entre ells,

cap d’ells treballa, es dediquen a la mendicitat amb els nens/es petits/es, i no

parlen el castellà. Pel que fa a la imatge que es té dels infants romanesos,

com que alguns es dediquen a la mendicitat, la majoria no estant escolaritzats

i passen al parc gairebé tot el dia, la percepció que es té d’ells és la de estar

mig abandonats, bruts i mal alimentats.

El contacte diari que tenen amb la resta de ciutadans es a través de la pràctica

de la mendicitat, i la seva resposta estarà condicionada per la rebuda o no de


115

diners. Es freqüent que les dones més grans et desitgin bona sort en la vida si

correspons a la seva demanda; i també sentim comentaris al carrer de que són

massa insistents, i que fins i tot arriben a increpar a aquelles persones que no

els donen diners. L’actitud dels menors sols ser esquerpa i no és fàcil establir

cap conversa si no està mediatitzada pels diners.

Tot i així l’actitud que en general mostra el col·lectiu de gitanos romanesos al

carrer quan t’adreces a ells -no quan et demanen diners – acostuma a ser

evasiva i de desconfiança, en un intent de no facilitar dades concretes sobre:

la ciutat d’on venen, quan de temps fa que hi són aquí, on viuen.

Les notícies en els medis de comunicació relacionades amb aquest col·lectiu

en els darrers mesos ajuden a crear opinions contradictòries entre la població

autòctona. La gent escolta, llegeix, que la mendicitat amb menors és un delicte

penat, que no s’han de donar diners als menors perquè existeix una xarxa

d’explotació que s’aprofita d’ells, que és un negoci que mou força diners, etc..

però els ciutadans continuen veient-los a carrer com si no res. És fàcil que

s’acabi pensant que les notícies no són certes, o es que els cossos de

seguretat no treballen per aplicar la llei.

4.8.4. Opinió pública

Com ja hem comentat, els medis de comunicació s’han fet ressò al llarg

d’aquests últims anys, de la presència dels gitanos romanesos arreu de l’estat

espanyol.

La importància dels medis, tot i que poden aportar informació que apropi més

als ciutadans pel que fa a la realitat del col·lectiu, com per exemple: situació

del país d’origen, causes de la immigració, situació d’exclusió i activitats de

subsistència que realitzen, etc. també donen elements d’opinió que

predisposen negativament a la gent davant els romanesos en general o els

gitanos romanesos en concret.


116

El recull que adjuntem de premsa escrita, de ràdio, i TV, ens dóna visions molt

diferents de la situació i incidències relacionades amb els romanesos.

D’una banda, a través dels medis hem conegut la realitat d’immigrants

romanesos que han marxat del seu país per motius econòmics, venint a cobrir

la demanda de treballadors especialitzats en diversos àmbits: vitícola,

metal·lúrgic, fusteria, etc.... El seu principal interès és el de millorar el seu

nivell de benestar econòmic, alhora que volen integrar-se social i laboralment

en la nova societat que els acull.

D’altra banda, sobre la situació concreta dels gitanos romanesos, hem pogut

contrastar diferents tractaments que ens fan pensar en l’existència de diverses

realitats:

- l’existència d’una xarxa d’explotació de menors que els obliga a mendicar i

que s’aprofita d’ells i de la caritat del ciutadans per a obtenir importants

ingressos econòmics.

- l’existència d’un col·lectiu socialment desafavorit en mans de xarxes de

delinqüents - sobre tot quan es parla de persones disminuïdes -

- l’existència d’un col·lectiu força marginal, que per les seves mancances a

tots nivells , és susceptible de l’abús i manipulació de qualsevol que amb

l’engany d’ajudar-los els extorsiona i en treu beneficis econòmics.

117

5. CONCLUSIONS I PROPOSTES D’ACTUACIÓ

Conclusions i propostes d’actuació

118

5. CONCLUSIONS

Aquest capítol s’estructura en tres parts:

- una primera de síntesi de les característiques del col·lectiu investigat i la informació obtinguda de les diverses fonts consultades

- una segona part en la que analitzem i donem elements de comprensió de les

diferents situacions, comportaments, actituds del col·lectiu i de la interpretació que d’aquestes es fa des de la nostra societat.

- una tercera part en les que apuntem a tall de resum recomanacions i

propostes d’actuació.

5.1. CARACTERÍSTIQUES DEL COL·LECTIU

La greu crisi econòmica i social en la que es troba immersa Romania propicia

la immigració de ciutadans romanesos als països occidentals.

Des de una visió general en relació als romanesos que arriben a Catalunya,

podem diferenciar tres grans grups: el de persones, parelles o famílies que han

emigrat cercant treball i una millor qualitat de vida, la identificació de

romanesos entre les persones i grups dels països de l’est que es dediquen al

robatori i a la delinqüència en general (de gran difusió en la premsa) i el grup

de gitanos romanesos, molt visibles als carrers de les nostres ciutats grans.

El col·lectiu de gitanos romanesos ha estat més vulnerable a l’impacte social

de la transició econòmica de Romania que altres grups per varies raons: les

crisis econòmiques han exacerbat els nombrosos problemes econòmics dels

gitanos i els ha afectat especialment al treball i a l’habitatge; i per la situació

d’inseguretat i intolerància social que estan patint a causa dels corrents ultra-

nacionalistes han hagut de tornar a portar una vida nòmada.

La majoria comencen la seva itinerància immigrant als països occidentals

propers com són Itàlia i Alemanya, per desplaçar-se posteriorment a altres


119

països europeus com és en aquest cas l’Estat espanyol. Sovint han de

sufragar les despeses de l’obtenció de passaport juntament amb el preu del

viatge, i un cop en el país de destí intentaran fer els tràmits corresponents que

els permeti l’estada regular.

A l’any 1998 per a molts la primera ciutat d’arribada va ser Madrid, on desprès

d’un període d’estada en barraques es van crear una sèrie de campaments

d’acollida, i se’ls va proposar participar en un programa d’atenció social. Una

part d’aquest col·lectiu s’hi va acollir; l’altra part va decidir marxar a altres

ciutats en la recerca d’altres opcions de subsistència.

Els destins habituals han estat les ciutats del Llevant de l’Estat Espanyol com :

València, Alacant i Barcelona, tant per la seva situació geogràfica, com pel fet

de ser zones turístiques.

A principis del 2001 comencen a fer-se presents a la nostra ciutat. El fet que

més els caracteritza és la presència de dones amb nadons mendicant, i trets

de la seva ètnia gitana clarament distingibles – cabell llarg recollit amb trenes,

faldilles llargues i bruses estampades, arracades i dents d’or, etc.

Posteriorment es comença a veure a menors sols exercint la mendicitat en els

transports públics i adolescents i adults en les cruïlles dels semàfors, venent

La Farola , mocadors i netejant vidres als vehicles.

També amb la simple identificació de romanès exiliat i necessitat d’ajuda

econòmica, fet que mostraven en targes que oferien als vianants o viatgers de

trens.

A través del treball de camp amb famílies i entitats, s’ha pogut constatar i

contrastar una sèrie de característiques pròpies d’aquest col·lectiu i del seu

funcionament de las que destaquem:


120

1. Immigració diferenciada de la resta:

- Immigració recent, fa poc temps que tenen Barcelona com a punt de

referència (des de 2001)

- Immigració en família, els gitanos romanesos venen acompanyats

per les seves famílies, és a dir, immigra la parella i els fills des del

primer moment.

- Col·lectiu molt jove, amb un gran nombre de població infantil i

juvenil.

2. Col·lectiu visible, es tracta d’un grup que crida l’atenció de la resta de

població per:

- Realitzen la mendicitat al carrer i als transports públics, tant homes

com dones. Moltes vegades van acompanyats de menors i fins i tot

aquests l’exerceixen sols.

- Col·lectiu clarament identificable pels trets característics de la seva

ètnia: són gitanos romanesos. Aquests trets són: la roba, van

sempre en grup, relacions estretes amb la família extensa, un fort

sentiment d’identitat amb valors culturals propis (el dol, la religió

ortodoxa, els rols familiars, etc...) La majoria d’aquestes

característiques són pròpies del col·lectiu rom genèric.

- Tendència a fer vida al carrer. La importància que per ells té les

relacions familiars fa que tinguin la necessitat de trobar-se

diàriament fent servir per això els espais públics (parcs, places,

etc...)

- Conviuen moltes famílies en un mateix habitatge. Aquesta situació

genera soroll, i les condicions higièniques no són les més

adequades per la qual cosa es poden donar conflictes amb els

veïns.


121

3. Col·lectiu de difícil inserció social i laboral: - El seu nivell de formació és molt baix, tant dels adults com dels

infants.

- La llengua té un sentit funcional i s’aprèn en la mesura que es

necessita per subsistir. No consideren que l’aprenentatge de la

llengua els proporcioni una millora de les condicions de vida.

- Baixa o nul·la qualificació i experiència laboral.

- El seu estil de vida és el de “supervivència”, i està força arrelat. Es

viu el dia a dia i no es pensa en demà -concepte d’estalvi -.

- No disposen de documentació legal que els permeti treballar.

- Manca de relació amb la resta de població.

- Manca de domicili estable.

- En aquests moments la ciutat de Barcelona ofereix al col·lectiu els

recursos necessaris per mantenir el seu estil de vida. Això incideix

en què no manifestin la necessitat de marxar de la ciutat i en la

possibilitat de poder-hi romandre un temps indeterminat.

4. Col·lectiu al que és difícil atendre des de Serveis Socials:

- Inicialment, per iniciativa pròpia, no fan mai demanda d’ajuts. En tot

cas és quan tenen un requeriment de Fiscalia de Menors o de la

Guardia Urbana o per informes de l’hospital, que fan el gest

d’apropar-se als Serveis Socials i sempre amb molta desconfiança.

- Tendeixen a no escolaritzar els infants i molts d’aquests exerceixen

la mendicitat. Tot i que verbalitzen la importància de la formació dels

seus fills de cara a una millora en les condicions laborals i de vida, a

la pràctica l’escolarització no és valorada i supediten l’assistència als

col·legis en funció dels ajuts que poden rebre.

- No tenen concepte d’estalvi, no planifiquen.


122

- Acostumen a no col·laborar amb els serveis d’atenció social: no

aporten informació clara, donen dades falses i respostes evasives,

no assisteixen a les citacions.

5. Col·lectiu que genera “alarma social” perquè:

- Practiquen la mendicitat amb menors i sovint de forma agressiva i/o

insistent.

- Sovint es concentren en gran número en espais públics, i hi

desenvolupen la seva vida quotidiana ( mengen, renten la roba, ...)

- En moltes ocasions viuen amuntegats en pisos de lloguer, i per tant

generen sorolls, problemes d’higiene, etc...

- La forma com arriben al país, el fet de que no es relacionen amb la

resta de població i amb els serveis d’atenció a les persones, l’ús que

fan de menors i disminuïts per practicar la mendicitat, les notícies

dels mitjans de comunicació, etc... generen desconfiança; fins i tot

s’ha estès la idea de que formen part o depenen de màfies.

5.2. ELEMENTS DE COMPRENSIÓ VISIÓ GENERAL / EXTERNA VISIÓ PRÒPIA / INTERNA IMMIGRACIÓ VISIBLE I D’IMPACTE

Voluntat de mostrar dèficits personals, reals o no,(menors, minusvàlids, exili..) per gaudir del sentiment caritatiu i solidari de cadascú.

RELACIÓ PROGRESSIVAMENT AGRESSIVA

Descobriment de sistemes de coacció que donen major rendiment econòmic (netejavidres, mendicitat insistent i aclaparant les persones .

EXTORSIO Pacten per necessitats bàsiques, (habitatge, viatge, documentació..) en males condicions i assumint grans deutes i situacions d’abús.


123

INCIVISME Manca de formació. Despreocupació

per els hàbits de relació social. No tenen voluntat d’arrelament en el lloc concret. Nul·la identificació amb la societat majoritària.

CONSIDERACIÓ DE CONDUCTA “MAFIOSA”

Organització familiar amplia, informació en xarxa entre diferents famílies i diferents llocs, geogràficament distants. Desplegament de “serveis” entre el propi col·lectiu.

POBLACIÓ EN AUGMENT Barcelona és una ciutat on es pot viure de la mendicitat, a més a més si no hi ha gaire pressió de la policia, sorgeix el reclam dels seus.

PRACTIQUES CANVIANTS Descobreixen nous mètodes (músics, farola,..) i comença a donar-se noves formes d’emigració del país ( joves sols, sortides intermitents...)

COL·LECTIU DE DIFÍCIL INSERCIÓ.

Les seves demandes porten l’implícit i únic interès de mantenir l’activitat de mendicitat i/o pràctiques semblants, per la subsistència i l’estalvi.

SENTIMENTS DE DESCONFIANÇA I INSEGURETAT

Perfils assimilats al estereotip negatiu dels gitanos i de les bandes de delinqüents dels països de l’Est.

SON MOLTS. Van a llocs on es concentra molta gent :centre ciutat, metro, trens etc. Per tal d’obtenir major rendiment econòmic i per la fàcil comunicació i transport. Estan al carrer moltes hores.

MALTRACTE ALS INFANTS. Utilitzen als infants per la seva activitat de mendicar com a plantejament general i únic d’explotar tots els recursos del grup. Els protegeixen i atenen amb valors molt primaris.

DIFÍCIL LOCALITZACIÓ Viuen en llocs d’elevada precarietat, es desplaça tota la família en funció de l’activitat mendicant i/o activitats irregulars de baixa intensitat.


124

5.3. RECOMANACIONS I PROPOSTES D’ACTUACIÓ

L’orientació de l’informe s’ha dirigit, d’acord amb l’encàrrec, a determinar i

argumentar el tipus d’actuacions que cal emprendre entorn a la

problemàtica generada per la presència, considerable i en augment, dels

gitanos romanesos a la ciutat.

En concret, la conflictivitat generada en la via pública i les demandes de

difícil atenció efectuades als Serveis Socials, motivava disposar de uns

particulars criteris d’actuació i coneixement particular d’aquesta comunitat.

Per això era imprescindible realitzar un cert aprofundiment des de el propi

col·lectiu i des de el seu interior, menys verbalitzat i més inconscient. Això

es el que aporta el contingut de l’informe.

El veure com són, el saber que hem d’atendre i el que hem d’evitar es clau

per mantenir una línia coherent. Es tracta de preveure una atenció que

discerneixi entre el suport social que s’ha de donar i a qui pertoca, i el que

es contraproduent i falsament humanitari.

Davant el context socio-polític europeu, que ens porta a l’aparició de

diferents fluxos d’emigració, per al cas dels gitanos romanesos, entenem

que cal considerar de forma concreta el següent :

L’ATENCIÓ SOCIAL Els Serveis Socials han de disposar de un Protocol per diagnosticar de

forma clara l’interès , expectativa i intencions en relació al grau de voluntat i

compromís per la inserció social. Defugin les actituds i conductes

conjunturals que mostren per assolir els recursos socials per a altres fins.

La mediació en els serveis socials es recomanable per canalitzar de forma

comprensiva i pactada la seva inserció, quan aquesta es conscientment

acceptada.


125

Quan es dona el cas de una estada legal i documentada per part de la

família gitana romanesa , si aquesta mostra a més una voluntat i

compromís de residència i treball normalitzat, s’ha de facilitar als serveis

socio - educatius un suport formatiu i metodològic per a la seva

intervenció.

ELS MENORS Enfront de la evident situació de maltracta i desempara per l’ús de menors

per la mendicitat (art.232 Codi Penal) cal prendre una política activa a

través de una pla concertat per les instàncies municipals, la policia, la

fiscalia i la DGAIA de forma que l’actuació contundent de retirada de

menors exemplifiqui al grup de les pràctiques d’explotació no permeses.

(Veure el cas de València –ciutat)

LA VIA PUBLICA. MENDICITAT.

S’ha d’evitar la consideració de la ciutat com a un lloc que cataloguin com a

permissiu, perquè en contraposició amb altres llocs on hi ha més control,

suposa un reclam. En aquest sentit s’ha de considerar la prioritat d’abordar

en conjunt l’ús indiscriminat de la via pública (Trobades, mendicitat,

semàfors..) fent arribar la necessària pressió per assolir conductes

cíviques.

La font que alimenta l’activitat mendicant són els ciutadans que practiquen

l’activitat solidària mal entesa de facilitar diners de forma directa davant el

drama personal que mostren els captaires. En aquest sentit cal endegar

campanyes contra la mendicitat. Darrerament ja es va veient una opinió

sensibilitzada de articulistes i de lectors que escriuen als diaris per mostrar

la incorrecció de la mendicitat indiscriminada que potencia i consolida

aquestes pràctiques. Però aquesta no és una opinió que s’hagi generalitzat

suficientment.


126

LA INFORMACIÓ ACTUALITZADA.

Es aconsellable que, específicament per aquest tema es procuri tenir com a

referents propers i amb un paper informatiu i col·laborador a institucions

més properes amb aquest col·lectiu: l’Associació de Romanesos a

Catalunya, l’associació de Gitanos Romanesos, alguna parròquia. que

col·labora amb romanesos, alguna església evangelista on alguns

assisteixen.

Tot i això , per la situació hermètica que mostren, es aconsellable disposar

de referents de la pròpia comunitat (veure “cas Cercel”) per conèixer els

canvis i necessitats que se’ls hi produeixen i que cada vegada son de major

celeritat i varietat.

PERSPECTIVA La presència de gitanos romanesos a Barcelona comença a consolidar-se. Es coneix, entre les famílies romaneses, com un lloc de clima

agradable i de grans expectatives per la seva activitat econòmica. Es ja un

referent mes dels seus itineraris. Això fa que alguna família amb més temps

de residència vegi com a activitat interessant ser “interlocutor i guia” per a

gent de la seva pròpia comunitat , prestant interessadament diferents

serveis logístics (habitatges provisionals, contactes per documentació,

informació del territori, etc.)

Si no es dona un abordatge global, de prioritat , canalitzant les condicions

per el suport a l’acolliment social, i evitant pràctiques de mendicitat, serà habitual la presència de gitanos romanesos als carrers de Barcelona,

practicant la mendicitat, oberts a altres petits i ocasionals delictes, mostrant

gran capacitat de canvi i adaptació a formes de major rendiment econòmic,

amb estades temporals, i sense voluntat d’integració social en el país.

INFORME SOBRE ELS GITANOS ROMANESOS A BARCELONAtransports públics i carrers on mendiquen, en els...

Documents

Transcript of INFORME SOBRE ELS GITANOS ROMANESOS A BARCELONAtransports públics i carrers on mendiquen, en els...