EDITORIAL,3

CAL ..., 3

ON ANEM, 4

EL RACÓ DEL PORC, 5

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ (III), 6

BELLESA I SALUT, 9

EL SECRET D'UN BON MAQUILLATGE

EMPRENEDORS, 10

CARLOS GIL. CASAL AGRAMUNTÍ

CANÇONER POPULAR, 12

VIVÈNCIES, 14

DIARI D'UN NÒMADA, 15

LONDRES, AL VOLTANT DE PARCS I JARDINS.

BENESTAR I SALUT, 23

PLANTES DE LLUNY I DE PROP

L'ESPORT, 24

SENDERISME

REPORTATGE, 26

COMPRAR A PAGÈS: DE L'HORTA A CASA.

ES RODA..., 29

ON MENJAR?, 31

RESTAURANT EL CLAUSTRE

I... QUÈ MÉS?, 33

4t Trimestre de 2012

Cal

Talladó

32

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Industrial, nau 3, 25310 AGRAMUNT · Tel.: 973391267 · Fax: 973391232 · E-mail: marketing@rotecna.comDirecció: Gener Romeu · Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero · Redacció: Begoña GiménezPublicitat: Núria Chana · Col·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Cal Talladó és un lloc acollidor. En Ramon Coll em rep amablement a casa seva, on parlem fent memòria del seu renom i de les vivènci-es a la masia.

L'origen del renom neix amb l'ofici del seu besavi per part de mare (Ramona Solans) en Ramon Solans, originari d'Oliola i casat amb la Rosa Carabassa. Vivien al Plantat (el bosc del Siscar) i varen tenir 3 fills: En Miquel, en Jaumet i la Isabel. Es dedicaven a tallar llenya i l'anaven a vendre als forns de pa. D'aquí el renom. L'actual masia de cal Talladó data de 1902 i es troba en un turonet a les afores de la Vila. Originàriament era una petita cabana que el besavi Ramon i l'avi Miquel varen convertir en masia pedra a pedra.

Cal Talladó ha estat un lloc concorregut i hospitalari amb els foras-ters, tant és així que durant els anys de la Guerra Civil, més enllà de les creences i ideologies, les seves golfes van refugiar a membres dels dos bàndols, no alhora, és clar! Molts anys més tard, el republicà (membre del consistori de l'ajuntament de Barcelona) va visitar la masia per ensenyar a la seva esposa el lloc on va romandre amagat mentre les coses van caure en mans dels Nacionals i la seva vida perillava. D'aquella època és el refugi antiaeri que hi ha a pocs metres de la casa, on es refugiaven diverses famílies d'Agramunt quan tocaven a bombardeig. En Ramon no va viure aquesta època, és molt jove, però recorda que en la seva infantesa jugava dins d'aquell indret.

Actualment i des de fa 3 anys, a la masia hi ha una estació metereo-lògica de la XOM (Xarxa d'Observadors Metereològics) i cada dia en Ramon té cura de donar les dades al Servei Metereològic de Catalunya. Així que ja sabeu: les dades d'Agramunt (pluja, tempera-tura, vent) que surten als mitjans estan preses des de la masia de cal Talladó. Gràcies Ramon.

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

Resten pocs dies per acabar l'any. Un any marcat, com els últims, per l'anomenada crisi. Es nota en l'ambient, en l'ànim de les persones un esgotament pel pessimis-me generalitzat i que per a moltes famílies té una durada excessiva. Les previsions no milloren les coses. Segons tots els agents i persones enteses el proper any, no serà millor, és a dir i com diria el desaparegut Miliki: agafem-nos fort que vénen curves!

No hi ha millor manera per fer front l'adversitat que tenir una bona dosi d'ànim i positivisme. Així doncs, jo vull acabar l'any amb optimisme i compartir aquest sentiment amb tots els que em llegiu, per contagiar-vos si és possible.

A les empreses que ja portem molts anys en els mer-cats internacionals, les vendes realitzades a altres països ens ha representat un flotador per mantenir el cap fora de l'aigua durant la crisi. Contràriament al que es pensa, l'empresa, les PIME's els petits autò-noms... el que desitgem és poder tenir feina i poder contractar més treballadors. Tal com han anat les coses aquest any a Rotecna hem pogut fer noves contractacions. I això avuí, no hi han moltes empreses que ho puguin dir. En faig ressò des d'aquest editorial i dono la benvinguda a les famílies que avuí formen part de la casa i els hi desitjo que aquestes Festes siguin una mica millor que les passades i sobretot, plenes d'il·lusió.

A tots els lectors, com cada any, Bon Nadal.

Gener Romeu

32

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Industrial, nau 3, 25310 AGRAMUNT · Tel.: 973391267 · Fax: 973391232 · E-mail: marketing@rotecna.comDirecció: Gener Romeu · Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero · Redacció: Begoña GiménezPublicitat: Núria Chana · Col·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Cal Talladó és un lloc acollidor. En Ramon Coll em rep amablement a casa seva, on parlem fent memòria del seu renom i de les vivènci-es a la masia.

L'origen del renom neix amb l'ofici del seu besavi per part de mare (Ramona Solans) en Ramon Solans, originari d'Oliola i casat amb la Rosa Carabassa. Vivien al Plantat (el bosc del Siscar) i varen tenir 3 fills: En Miquel, en Jaumet i la Isabel. Es dedicaven a tallar llenya i l'anaven a vendre als forns de pa. D'aquí el renom. L'actual masia de cal Talladó data de 1902 i es troba en un turonet a les afores de la Vila. Originàriament era una petita cabana que el besavi Ramon i l'avi Miquel varen convertir en masia pedra a pedra.

Cal Talladó ha estat un lloc concorregut i hospitalari amb els foras-ters, tant és així que durant els anys de la Guerra Civil, més enllà de les creences i ideologies, les seves golfes van refugiar a membres dels dos bàndols, no alhora, és clar! Molts anys més tard, el republicà (membre del consistori de l'ajuntament de Barcelona) va visitar la masia per ensenyar a la seva esposa el lloc on va romandre amagat mentre les coses van caure en mans dels Nacionals i la seva vida perillava. D'aquella època és el refugi antiaeri que hi ha a pocs metres de la casa, on es refugiaven diverses famílies d'Agramunt quan tocaven a bombardeig. En Ramon no va viure aquesta època, és molt jove, però recorda que en la seva infantesa jugava dins d'aquell indret.

Actualment i des de fa 3 anys, a la masia hi ha una estació metereo-lògica de la XOM (Xarxa d'Observadors Metereològics) i cada dia en Ramon té cura de donar les dades al Servei Metereològic de Catalunya. Així que ja sabeu: les dades d'Agramunt (pluja, tempera-tura, vent) que surten als mitjans estan preses des de la masia de cal Talladó. Gràcies Ramon.

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

Resten pocs dies per acabar l'any. Un any marcat, com els últims, per l'anomenada crisi. Es nota en l'ambient, en l'ànim de les persones un esgotament pel pessimis-me generalitzat i que per a moltes famílies té una durada excessiva. Les previsions no milloren les coses. Segons tots els agents i persones enteses el proper any, no serà millor, és a dir i com diria el desaparegut Miliki: agafem-nos fort que vénen curves!

No hi ha millor manera per fer front l'adversitat que tenir una bona dosi d'ànim i positivisme. Així doncs, jo vull acabar l'any amb optimisme i compartir aquest sentiment amb tots els que em llegiu, per contagiar-vos si és possible.

A les empreses que ja portem molts anys en els mer-cats internacionals, les vendes realitzades a altres països ens ha representat un flotador per mantenir el cap fora de l'aigua durant la crisi. Contràriament al que es pensa, l'empresa, les PIME's els petits autò-noms... el que desitgem és poder tenir feina i poder contractar més treballadors. Tal com han anat les coses aquest any a Rotecna hem pogut fer noves contractacions. I això avuí, no hi han moltes empreses que ho puguin dir. En faig ressò des d'aquest editorial i dono la benvinguda a les famílies que avuí formen part de la casa i els hi desitjo que aquestes Festes siguin una mica millor que les passades i sobretot, plenes d'il·lusió.

A tots els lectors, com cada any, Bon Nadal.

Gener Romeu

54

Eurotier s’ha convertit en la fira de referència en l’àmbit de la ramaderia. En l’edició d’enguany ha comptat amb la presència de 2.445 expositors i 160.000 visitants, dels quals 38.000 eren internacionals. Per la seva extensió i importància atrau la majo-ria de les empreses del sector a Europa com exhibidors i a visitants de tot el món, per la qual cosa és una oportunitat ideal perquè Rotecna hi presenti els seus nous productes als clients i de pas, obtenir informació de primera mà sobre el mercat. En comparació amb 2010, els expositors han crescut un 25% i n’hi havia representats més de 50 països de tot el món.

L’estand de Rotecna va ser molt concorregut, de fet va rebre la visita de més del 80% dels seus principals clients distribuïdors a Europa, i alguns de molt importants tant d’Amèrica com d’Àsia. Fins hi tot els va visitar el seu distribuïdor de la Repúbli-ca de Sud-àfrica acompanyat d'alguns dels seus clients.

“L’estand estava a l'alçada de les expectatives que tenia Rotec-na per aquesta fira, ressaltant perfectament les últimes nove-tats, que eren moltes i van despertar molta expectació” explica l'Oscar Toledano, responsable comercial a Europa de Rotecna. L’empresa té molta cura per crear noves campanyes impactants i ho ha aconseguit, novament, amb “L’Evolució de l’Espècie” que centrarà totes les accions publicitàries i d'imatge de l'em-presa els propers 2 anys. La cita va ser el punt de partida d'aquesta campanya i la presentació del nou catàleg general de productes. Totes aquestes tasques estan dirigides i creades des del departament de màrketing disseny i publicitat de la compa-nyia, on la Montse Guerrero n'és la responsable.

Respecte a la darrera edició, es van presentar 19 nous produc-tes “fet que hem d’agrair al nostre magnífic departament tèc-nic que ha esta realment ocupat i ha fet una feina fantàstica” reconeix Toledano. Els 3 productes que més van destacar van ser les plaques de calefacció, la nova reixeta de mares 600x800mm i els nius per maternitat Ni-2, ja que son produc-tes originals, que aporten valor i beneficis als grangers.

Eurotier és la gran cita mundial en què es presenten les inno-vacions i les últimes tendències al mercat. El millor aparador al món per Rotecna. L'equip que es va desplaçar a la fira: comercials, directius, tècnics... va aprofitar l'estada a Hanno-ver per visitar altres estands i estar al dia pel que fa al sector. “Tot i que no vam sentir cap comentari de res que destaqués com a nou o important, potser els sistemes de maternitat lliure, sense gàbia, que poden ser el proper pas de les lleis de benestar animal a la Unió Europea, però no a curt termini.” comenta l'Oscar.

Participar a Eurotier suposa una inversió important però paga la pena si es compleixen els objectius. “Anar a la fira ens permet mantindre el contacte amb clients i rebre un feed back directe dels productes que hem anat llançant els dos últims anys, i això és important”, assegura Toledano.

La clau és seguint treballant, innovant i oferint al client allò que necessita per fer més rendible el seu negoci i això és possible, explica Toledano “gràcies a l’equip humà que tenim treballant a Agramunt, la seu de Rotecna”.

Un porquet ens ajuda a estalviar, ho sabíeu? No és que us esti-guem suggerint que compreu un porquet per estalviar, no, tot i que tampoc seria mala idea... En realitat us volem parlar de les guardioles, les de tota la vida, les que tenen forma de porquet amb una ranura on fiques una moneda i ja no la pots treure fins que no la trenques.

Tradicionalment les guardioles s’han fabricat amb forma de porquet, de fang sense esmaltar i més tard amb compostos ceràmics i altres materials. Quin no ha tingut alguna vegada a la seva vida una d’aquestes? Qui no ha ficat totes les monede-tes que anava trobant o que li donaven amb la il·lusió que aquests diners creixessin a la panxa del porquet? Encara hi ha qui, ja de grans, no ha perdut el costum i va ficant diners per pagar-se algun viatge o qualsevol altre caprici.

El porc sempre ha estat un animal associat a la riquesa i l’abun-dància. Cap a l’edat mitjana aquest animal es va convertir en símbol d’estalvi perquè la gent que en tenia, el reservava tot sovint per quan venien temps dolents vendre-se’l en cas de necessitat. De totes maneres, encara que no el mantinguessin viu per vendre’l, el porc va ser un gran recurs alimentari, espe-cialment en aquelles èpoques de penúries econòmiques on la gent dels pobles es veia especialment sotmesa a l’espoli dels senyors feudals. Amb el garrí es realitzava la matança per fer els embotits, salmorra, salums, fumats, etc. Així doncs, el porc era símbol de garantia de futur.

D’altra banda, les guardioles sembla que han existit des de l’època dels romans. S’han trobat restes arqueològiques d’atu-ells fets amb argila, tancats amb un orifici en forma de ranura. A dins, es van trobar monedes de sis terços; és a dir, que la gent ja tenia el costum de guardar els seus diners en algun recipient on després no es poguessin rescatar les monedes d’una mane-ra senzilla. Per recuperar-les, el recipient s’havia de trencar.

Així doncs, si unim la costum d’estalviar ficant els diners en recipients amb la idea del porc com a símbol d’estalvi, no és estrany pensar que als terrissaires de l’època se’ls acudís fer guardioles d’argila en forma de porquets.

L’altra versió

Aquesta que us hem descrit, no és l’única versió que existeix per explicar la tradició de fer guardioles en forma de porquet. Segons hem pogut llegir, a l’Anglaterra del segle XV, per fabri-car articles i utensilis de cuina, s’utilitzava un tipus d’argila, de color ataronjat, que es coneixia amb el nom anglès de “pygg”. En aquell temps, també en aquella època es van començar a fer servir olles i gerros per guardar i estalviar monedes, per la qual cosa es varen començar a dir-se’n “pygg jar”. Més tard, al segle XVIII, aquells recipients van començar a ser anomenats amb el nom amb què es coneixen a l’actualitat “Piggy Bank”. Es tracta d’un joc de paraules entre els mots de “pygg” (l’argila ataron-jada) i “pig” (porc), associats als conceptes de riquesa i abun-dància.

L’occidental no és l’única cultura que utilitza un animal per representar la riquesa i l’estalvi a la guardiola. A la cultura ori-ental, existeixen figures amb un simbolisme relacionat amb la fortuna com el “Chan Chu” (gripau o granota del diner), o el gat de la fortuna japonès “Maneki Neko” de color groc associ-at a l’economia de qui el posseeix i modernament convertit en guardiola. Un altre objecte similar és el porc senglar indone-si “celengan o celeng”, usat com a símbol en els bancs nacio-nals d’aquell país.

El porquet estalviador

EL RACÓD E L P O R C

Aquesta edició de la fira d'Eurotier és la 5a pel que fa a la participació de Rotecna. La presència de la companyia cada cop pren més rellevància en l'aparador més impor-tant a nivell mundial del sector ramander.

ON ANEM?F I R E S I C O N G R E S S O S

EUROTIER, el millor aparador del món

Quasi tot l'equip del departament comercial de Rotecna: Xavi Beneria, Bartomeu Morera, Alirio Barrios i Joan Manel Rubia a l'esquerra; l'Oscar Toledano i la Nadia Yureba a la dreta; Gener Romeu (president) pare i fill en el centre, l'Amable Izquierdo gerent, a la dreta i la Montse Guerrero responsable de màrketing a l'extrem dret.

54

Eurotier s’ha convertit en la fira de referència en l’àmbit de la ramaderia. En l’edició d’enguany ha comptat amb la presència de 2.445 expositors i 160.000 visitants, dels quals 38.000 eren internacionals. Per la seva extensió i importància atrau la majo-ria de les empreses del sector a Europa com exhibidors i a visitants de tot el món, per la qual cosa és una oportunitat ideal perquè Rotecna hi presenti els seus nous productes als clients i de pas, obtenir informació de primera mà sobre el mercat. En comparació amb 2010, els expositors han crescut un 25% i n’hi havia representats més de 50 països de tot el món.

L’estand de Rotecna va ser molt concorregut, de fet va rebre la visita de més del 80% dels seus principals clients distribuïdors a Europa, i alguns de molt importants tant d’Amèrica com d’Àsia. Fins hi tot els va visitar el seu distribuïdor de la Repúbli-ca de Sud-àfrica acompanyat d'alguns dels seus clients.

“L’estand estava a l'alçada de les expectatives que tenia Rotec-na per aquesta fira, ressaltant perfectament les últimes nove-tats, que eren moltes i van despertar molta expectació” explica l'Oscar Toledano, responsable comercial a Europa de Rotecna. L’empresa té molta cura per crear noves campanyes impactants i ho ha aconseguit, novament, amb “L’Evolució de l’Espècie” que centrarà totes les accions publicitàries i d'imatge de l'em-presa els propers 2 anys. La cita va ser el punt de partida d'aquesta campanya i la presentació del nou catàleg general de productes. Totes aquestes tasques estan dirigides i creades des del departament de màrketing disseny i publicitat de la compa-nyia, on la Montse Guerrero n'és la responsable.

Respecte a la darrera edició, es van presentar 19 nous produc-tes “fet que hem d’agrair al nostre magnífic departament tèc-nic que ha esta realment ocupat i ha fet una feina fantàstica” reconeix Toledano. Els 3 productes que més van destacar van ser les plaques de calefacció, la nova reixeta de mares 600x800mm i els nius per maternitat Ni-2, ja que son produc-tes originals, que aporten valor i beneficis als grangers.

Eurotier és la gran cita mundial en què es presenten les inno-vacions i les últimes tendències al mercat. El millor aparador al món per Rotecna. L'equip que es va desplaçar a la fira: comercials, directius, tècnics... va aprofitar l'estada a Hanno-ver per visitar altres estands i estar al dia pel que fa al sector. “Tot i que no vam sentir cap comentari de res que destaqués com a nou o important, potser els sistemes de maternitat lliure, sense gàbia, que poden ser el proper pas de les lleis de benestar animal a la Unió Europea, però no a curt termini.” comenta l'Oscar.

Participar a Eurotier suposa una inversió important però paga la pena si es compleixen els objectius. “Anar a la fira ens permet mantindre el contacte amb clients i rebre un feed back directe dels productes que hem anat llançant els dos últims anys, i això és important”, assegura Toledano.

La clau és seguint treballant, innovant i oferint al client allò que necessita per fer més rendible el seu negoci i això és possible, explica Toledano “gràcies a l’equip humà que tenim treballant a Agramunt, la seu de Rotecna”.

Un porquet ens ajuda a estalviar, ho sabíeu? No és que us esti-guem suggerint que compreu un porquet per estalviar, no, tot i que tampoc seria mala idea... En realitat us volem parlar de les guardioles, les de tota la vida, les que tenen forma de porquet amb una ranura on fiques una moneda i ja no la pots treure fins que no la trenques.

Tradicionalment les guardioles s’han fabricat amb forma de porquet, de fang sense esmaltar i més tard amb compostos ceràmics i altres materials. Quin no ha tingut alguna vegada a la seva vida una d’aquestes? Qui no ha ficat totes les monede-tes que anava trobant o que li donaven amb la il·lusió que aquests diners creixessin a la panxa del porquet? Encara hi ha qui, ja de grans, no ha perdut el costum i va ficant diners per pagar-se algun viatge o qualsevol altre caprici.

El porc sempre ha estat un animal associat a la riquesa i l’abun-dància. Cap a l’edat mitjana aquest animal es va convertir en símbol d’estalvi perquè la gent que en tenia, el reservava tot sovint per quan venien temps dolents vendre-se’l en cas de necessitat. De totes maneres, encara que no el mantinguessin viu per vendre’l, el porc va ser un gran recurs alimentari, espe-cialment en aquelles èpoques de penúries econòmiques on la gent dels pobles es veia especialment sotmesa a l’espoli dels senyors feudals. Amb el garrí es realitzava la matança per fer els embotits, salmorra, salums, fumats, etc. Així doncs, el porc era símbol de garantia de futur.

D’altra banda, les guardioles sembla que han existit des de l’època dels romans. S’han trobat restes arqueològiques d’atu-ells fets amb argila, tancats amb un orifici en forma de ranura. A dins, es van trobar monedes de sis terços; és a dir, que la gent ja tenia el costum de guardar els seus diners en algun recipient on després no es poguessin rescatar les monedes d’una mane-ra senzilla. Per recuperar-les, el recipient s’havia de trencar.

Així doncs, si unim la costum d’estalviar ficant els diners en recipients amb la idea del porc com a símbol d’estalvi, no és estrany pensar que als terrissaires de l’època se’ls acudís fer guardioles d’argila en forma de porquets.

L’altra versió

Aquesta que us hem descrit, no és l’única versió que existeix per explicar la tradició de fer guardioles en forma de porquet. Segons hem pogut llegir, a l’Anglaterra del segle XV, per fabri-car articles i utensilis de cuina, s’utilitzava un tipus d’argila, de color ataronjat, que es coneixia amb el nom anglès de “pygg”. En aquell temps, també en aquella època es van començar a fer servir olles i gerros per guardar i estalviar monedes, per la qual cosa es varen començar a dir-se’n “pygg jar”. Més tard, al segle XVIII, aquells recipients van començar a ser anomenats amb el nom amb què es coneixen a l’actualitat “Piggy Bank”. Es tracta d’un joc de paraules entre els mots de “pygg” (l’argila ataron-jada) i “pig” (porc), associats als conceptes de riquesa i abun-dància.

L’occidental no és l’única cultura que utilitza un animal per representar la riquesa i l’estalvi a la guardiola. A la cultura ori-ental, existeixen figures amb un simbolisme relacionat amb la fortuna com el “Chan Chu” (gripau o granota del diner), o el gat de la fortuna japonès “Maneki Neko” de color groc associ-at a l’economia de qui el posseeix i modernament convertit en guardiola. Un altre objecte similar és el porc senglar indone-si “celengan o celeng”, usat com a símbol en els bancs nacio-nals d’aquell país.

El porquet estalviador

EL RACÓD E L P O R C

Aquesta edició de la fira d'Eurotier és la 5a pel que fa a la participació de Rotecna. La presència de la companyia cada cop pren més rellevància en l'aparador més impor-tant a nivell mundial del sector ramander.

ON ANEM?F I R E S I C O N G R E S S O S

EUROTIER, el millor aparador del món

Quasi tot l'equip del departament comercial de Rotecna: Xavi Beneria, Bartomeu Morera, Alirio Barrios i Joan Manel Rubia a l'esquerra; l'Oscar Toledano i la Nadia Yureba a la dreta; Gener Romeu (president) pare i fill en el centre, l'Amable Izquierdo gerent, a la dreta i la Montse Guerrero responsable de màrketing a l'extrem dret.

76

Cada aula a l’escola és una amalgama de personalitats, de capaci-tats, d’actituds davant la vida i el futur força diferent. També cada jove és diferent quant a condició social, cultural, religiosa i ètnica. Es pot dir que cada aula és el reflex de la gran diversitat que exis-teix a la societat. I això és un aspecte que té molt en compte i treballa amb molta cura l’equip de professors de l’INS Ribera del Sió, l’institut d’educació secundària d’Agramunt. Aquest escenari educatiu els dóna molt bons resultats. En la darrera convocatòria de les PAU (les temudes Proves d’Accés a la Universitat) al mes de juny tots els alumnes que s’hi van presentar les van superar satis-factòriament. I això és un indicador molt important, sobretot perquè és del tot imparcial: s’avalua exactament igual tots els nois i noies independentment de l'institut de procedència i per tant, del projecte i mètode pedagògic que s’hagi aplicat. Ja fa uns anys l’INS Ribera del Sió es troba en els primers llocs del rànking d’insti-tuts de tota Catalunya segons els bons resultats dels seus alumnes.

Atendre la diversitat a les aules no és gens fàcil. Suposa estudiar de manera individualitzada cada grup i els seus components, diag-nosticar les seves capacitats i estils d’aprenentatge; suposa també flexibilitzar els espais, el temps i requereix molta col·laboració entre el professorat, l’equip de tutoria, les famílies i la comunitat educativa en general. A l’INS Ribera del Sió això es té en compte des de l’inici de l’etapa secundària obligatòria. “Per a primer i segon d’ESO tenim una mestra terapeuta i es fan grups reduïts. A partir de tercer i quart els nens i nenes amb capacitats cognitives o conductuals especials surten de l’aula i aprenen aplicant els coneixements a tasques més manuals com pintar, reparar endolls, feines de manteniment, etc. i a banda, tenen les matèries comuns de llengua, matemàtiques, etc.” ens explica Laura Bota, cap d’es-

tudis de l’institut. Aquest és el projecte de l’Aula Oberta, que funciona des del curs 2006-07. Al Batxillerat, en ser una educació no obligatòria, ja no existeixen tants recursos “tot i això, mirem de fer plans individualitzats” afegeix Laura Bota “perquè el més important és que qui vulgui estudiar tingui la seva oportunitat”.

Històricament, el sistema educatiu no tenia en compte aquesta diversitat. Això augmentava el fracàs escolar (quan no l’abandona-ment) i feia que molts joves adolescents es trobessin perduts, incompresos i tristos. L’expressió de “si vals bé, sinó, a treballar” s’ha sentit durant molt de temps en moltes llars. I el problema és que així molts nens deixaven els estudis sense haver assolit els coneixements bàsics i les eines més elementals per poder sortir-se’n amb èxit a la vida i especialment al món laboral.

Aquesta qüestió era especialment preocupant a Agramunt on mai no ha existit l’opció d’estudiar un cicle formatiu, el que fa uns anys es coneixia com a Formació Professional. En Joan Puig, professor a l’INS Ribera del Sió i director durant molts anys reconeix que “aquest és un tema pendent des de fa molt de temps i que es va plantejant cada cert temps però mai ens n’acabem de sortir”. Els joves d’Agramunt que volen estudiar cicles formatius no tenen més remei que marxar cap a Tàrrega, Guissona, Lleida o Balaguer però això, reconeix Joan Puig “és molt costós per a les famílies, tant per logística i transport, com per diners”. La majoria d’alum-nes ni es planteja aquesta possibilitat. L’Andreu estudiant al Ribera del Sió ens explica la seva experiència: “Tenia força clar que volia estudiar alguna cosa de mecànica o soldadura perquè el meu pare hi treballa també d’això i m’agrada però en arribar el moment de prendre la decisió, de matricular-me, vaig haver de deixar-ho

Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S U N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

estar. Com obligo els meus pares a portar-me cada dia a Tàrrega? Impossible”.

OrigensAconseguir que Agramunt tingués institut d’educació secundària no va ser fàcil. Fins fa quaranta anys, qui volia estudiar Batxillerat i Preuniversitari havia d’anar també a Tàrrega. Els terrenys per a la seva construcció van costar 1.700.000 pessetes i els diners van sortir de la butxaca de trenta-quatre veïns de la població. Era l’any 1970 i la vila estava “molt emocionada amb aquest avenç” explica un avi. No obstant, no va ser fins l’octubre de 1973, després d’in-nombrables impediments, que s’iniciaven les classes al centre d’Agramunt com a secció delegada del Instituto Mixto Tárrega-Bellpuig. El seu primer director com institut independent va ser Josep Maria Font, professor que encara ara imparteix classes a l’institut i ha ensenyat a unes quaranta promocions d’alumnes. Anava per químic industrial però l’ensenyament el va atrapar. “Els continguts són els mateixos, de fet m’hi fixo en les PAU de fa anys i en les d’ara es plantegen els mateixos problemes, mateixes qües-tions”. És cert, els objectius són els mateixos, no les formes ni les actituds. “Ara hi ha una gran sensibilitat per entendre l’alumnat i ajudar-lo a que assoleixi els coneixements mínims necessaris. Tot-hom hi té dret”. J.M. Font ha pogut veure com pocs, l’evolució que ha esdevingut a les aules: ordinadors, pissarres digitals, etc. “Tot això és molt positiu” explica “afavoreix l’aprenentatge”.

Pel que fa als alumnes, són com sempre, explica J.M. Font, “En realitat un adolescent és igual ara que fa quaranta anys”. L’ener-gia, l’esma pel descobriment del món adult, l’amor, la insegure-tat... són tòpics entre els 12 i els 18 anys. “Ara tenim el tema dels

mòbils i potser hàbits pocs saludables però res especialment dife-rent”. La veritat és que tothom a qui hem preguntat coincideix a dir que l’INS Ribera del Sió és un centre especialment tranquil. “Comparat amb altres zones urbanes, aquí hi ha molta disciplina i tranquil·litat” aporta Joan Puig. S’ha aconseguit a base de molta vigilància, mediació i xerrades.

l’INS Ribera del Sió no és un centre massificat, això afavoreix l’aten-ció de la diversitat. El 25% dels seus alumnes provenen de famílies immigrants, però en realitat molts d’ells són nascuts a Catalunya. “No presenten especialment diferències de nivell amb la resta, perquè en realitat la majoria ve a escola des de la infantesa” acla-reix la cap d’estudis, Laura Bota. Encara es manté l’aula d’acollida, on alguns alumnes fan un terç del seu horari, però és per a casos molt concrets. A l’institut sembla que no hi ha problemes d’inte-gració. “El que sí que fem són desdoblaments” diu Laura Bota. Són grups més reduïts que permeten poder estar més per l’alum-ne, especialment per matèries com els idiomes o els laboratoris.

Per als desdoblaments l’institut comptava amb professors assig-nats en exclusiva. La crisi, però ha fet que s’hagin de repartir entre els que són i assumir les retallades “perquè els alumnes no es vegin afectats”, explica Laura Bota. No ha estat l’única mesura que ha pres l’equip de professors. S’han hagut de posar tots d’acord per seguir una mateixa línia editorial i d’aquesta manera demanar tots els llibres a un mateix proveïdor. “Es tracta que tots els alumnes puguin tenir els seus llibres”. I és que quan la societat té proble-mes, aquests també es perceben a l’aula. Hi ha families d'alumnes que passen veritables dificultats per arribar a fi de mes i això acaba repercutint en el rendiment escolar. “A l’Institut fem el possible,

"Perquè el més important és que qui vulgui estudiar tin-gui la seva oportunitat”.

Alumnes de l'Instut curs 2011/2012 participant en un taller d'animació a la lectura. FOTO: Institut Ribera de Sió. Alumnes de l'Instut curs 2011/2012 visitant l'espai Guinovart per realitzar un treball de síntesi. FOTO: Institut Ribera de Sió.

76

Cada aula a l’escola és una amalgama de personalitats, de capaci-tats, d’actituds davant la vida i el futur força diferent. També cada jove és diferent quant a condició social, cultural, religiosa i ètnica. Es pot dir que cada aula és el reflex de la gran diversitat que exis-teix a la societat. I això és un aspecte que té molt en compte i treballa amb molta cura l’equip de professors de l’INS Ribera del Sió, l’institut d’educació secundària d’Agramunt. Aquest escenari educatiu els dóna molt bons resultats. En la darrera convocatòria de les PAU (les temudes Proves d’Accés a la Universitat) al mes de juny tots els alumnes que s’hi van presentar les van superar satis-factòriament. I això és un indicador molt important, sobretot perquè és del tot imparcial: s’avalua exactament igual tots els nois i noies independentment de l'institut de procedència i per tant, del projecte i mètode pedagògic que s’hagi aplicat. Ja fa uns anys l’INS Ribera del Sió es troba en els primers llocs del rànking d’insti-tuts de tota Catalunya segons els bons resultats dels seus alumnes.

Atendre la diversitat a les aules no és gens fàcil. Suposa estudiar de manera individualitzada cada grup i els seus components, diag-nosticar les seves capacitats i estils d’aprenentatge; suposa també flexibilitzar els espais, el temps i requereix molta col·laboració entre el professorat, l’equip de tutoria, les famílies i la comunitat educativa en general. A l’INS Ribera del Sió això es té en compte des de l’inici de l’etapa secundària obligatòria. “Per a primer i segon d’ESO tenim una mestra terapeuta i es fan grups reduïts. A partir de tercer i quart els nens i nenes amb capacitats cognitives o conductuals especials surten de l’aula i aprenen aplicant els coneixements a tasques més manuals com pintar, reparar endolls, feines de manteniment, etc. i a banda, tenen les matèries comuns de llengua, matemàtiques, etc.” ens explica Laura Bota, cap d’es-

tudis de l’institut. Aquest és el projecte de l’Aula Oberta, que funciona des del curs 2006-07. Al Batxillerat, en ser una educació no obligatòria, ja no existeixen tants recursos “tot i això, mirem de fer plans individualitzats” afegeix Laura Bota “perquè el més important és que qui vulgui estudiar tingui la seva oportunitat”.

Històricament, el sistema educatiu no tenia en compte aquesta diversitat. Això augmentava el fracàs escolar (quan no l’abandona-ment) i feia que molts joves adolescents es trobessin perduts, incompresos i tristos. L’expressió de “si vals bé, sinó, a treballar” s’ha sentit durant molt de temps en moltes llars. I el problema és que així molts nens deixaven els estudis sense haver assolit els coneixements bàsics i les eines més elementals per poder sortir-se’n amb èxit a la vida i especialment al món laboral.

Aquesta qüestió era especialment preocupant a Agramunt on mai no ha existit l’opció d’estudiar un cicle formatiu, el que fa uns anys es coneixia com a Formació Professional. En Joan Puig, professor a l’INS Ribera del Sió i director durant molts anys reconeix que “aquest és un tema pendent des de fa molt de temps i que es va plantejant cada cert temps però mai ens n’acabem de sortir”. Els joves d’Agramunt que volen estudiar cicles formatius no tenen més remei que marxar cap a Tàrrega, Guissona, Lleida o Balaguer però això, reconeix Joan Puig “és molt costós per a les famílies, tant per logística i transport, com per diners”. La majoria d’alum-nes ni es planteja aquesta possibilitat. L’Andreu estudiant al Ribera del Sió ens explica la seva experiència: “Tenia força clar que volia estudiar alguna cosa de mecànica o soldadura perquè el meu pare hi treballa també d’això i m’agrada però en arribar el moment de prendre la decisió, de matricular-me, vaig haver de deixar-ho

Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S U N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

estar. Com obligo els meus pares a portar-me cada dia a Tàrrega? Impossible”.

OrigensAconseguir que Agramunt tingués institut d’educació secundària no va ser fàcil. Fins fa quaranta anys, qui volia estudiar Batxillerat i Preuniversitari havia d’anar també a Tàrrega. Els terrenys per a la seva construcció van costar 1.700.000 pessetes i els diners van sortir de la butxaca de trenta-quatre veïns de la població. Era l’any 1970 i la vila estava “molt emocionada amb aquest avenç” explica un avi. No obstant, no va ser fins l’octubre de 1973, després d’in-nombrables impediments, que s’iniciaven les classes al centre d’Agramunt com a secció delegada del Instituto Mixto Tárrega-Bellpuig. El seu primer director com institut independent va ser Josep Maria Font, professor que encara ara imparteix classes a l’institut i ha ensenyat a unes quaranta promocions d’alumnes. Anava per químic industrial però l’ensenyament el va atrapar. “Els continguts són els mateixos, de fet m’hi fixo en les PAU de fa anys i en les d’ara es plantegen els mateixos problemes, mateixes qües-tions”. És cert, els objectius són els mateixos, no les formes ni les actituds. “Ara hi ha una gran sensibilitat per entendre l’alumnat i ajudar-lo a que assoleixi els coneixements mínims necessaris. Tot-hom hi té dret”. J.M. Font ha pogut veure com pocs, l’evolució que ha esdevingut a les aules: ordinadors, pissarres digitals, etc. “Tot això és molt positiu” explica “afavoreix l’aprenentatge”.

Pel que fa als alumnes, són com sempre, explica J.M. Font, “En realitat un adolescent és igual ara que fa quaranta anys”. L’ener-gia, l’esma pel descobriment del món adult, l’amor, la insegure-tat... són tòpics entre els 12 i els 18 anys. “Ara tenim el tema dels

mòbils i potser hàbits pocs saludables però res especialment dife-rent”. La veritat és que tothom a qui hem preguntat coincideix a dir que l’INS Ribera del Sió és un centre especialment tranquil. “Comparat amb altres zones urbanes, aquí hi ha molta disciplina i tranquil·litat” aporta Joan Puig. S’ha aconseguit a base de molta vigilància, mediació i xerrades.

l’INS Ribera del Sió no és un centre massificat, això afavoreix l’aten-ció de la diversitat. El 25% dels seus alumnes provenen de famílies immigrants, però en realitat molts d’ells són nascuts a Catalunya. “No presenten especialment diferències de nivell amb la resta, perquè en realitat la majoria ve a escola des de la infantesa” acla-reix la cap d’estudis, Laura Bota. Encara es manté l’aula d’acollida, on alguns alumnes fan un terç del seu horari, però és per a casos molt concrets. A l’institut sembla que no hi ha problemes d’inte-gració. “El que sí que fem són desdoblaments” diu Laura Bota. Són grups més reduïts que permeten poder estar més per l’alum-ne, especialment per matèries com els idiomes o els laboratoris.

Per als desdoblaments l’institut comptava amb professors assig-nats en exclusiva. La crisi, però ha fet que s’hagin de repartir entre els que són i assumir les retallades “perquè els alumnes no es vegin afectats”, explica Laura Bota. No ha estat l’única mesura que ha pres l’equip de professors. S’han hagut de posar tots d’acord per seguir una mateixa línia editorial i d’aquesta manera demanar tots els llibres a un mateix proveïdor. “Es tracta que tots els alumnes puguin tenir els seus llibres”. I és que quan la societat té proble-mes, aquests també es perceben a l’aula. Hi ha families d'alumnes que passen veritables dificultats per arribar a fi de mes i això acaba repercutint en el rendiment escolar. “A l’Institut fem el possible,

"Perquè el més important és que qui vulgui estudiar tin-gui la seva oportunitat”.

Alumnes de l'Instut curs 2011/2012 participant en un taller d'animació a la lectura. FOTO: Institut Ribera de Sió. Alumnes de l'Instut curs 2011/2012 visitant l'espai Guinovart per realitzar un treball de síntesi. FOTO: Institut Ribera de Sió.

98

Consells per a un bon maquillatge per al Nadal

una línia gruixuda en forma de “coma”; fer un degradat efecte carbó o un fumat extrem. Sigui com sigui, no ens oblidarem mai d’utilitzar la màscara de pestanyes. Amb dues capes de producte aconseguirem, fins i tot, produir l’efecte d’allarga-ment de les pestanyes.

Completarem el maquillatge posant color al llavi. Depenen de l’hora del dia i de la imatge que vulguem transmetre, seguirem una de les dues tendències: Tonalitats “nude”, que van des del beix fins el rosa pal o vermells profunds i mate o vermells llu-minosos i brillants.

Acabaren de tancar el look amb unes ungles ben arreglades i pintades. El negre és el color més modern actualment en les seves diverses tonalitats: negres amb matisos vermells, blaus, verd o marró.

S’apropen unes dates molt especials, moment ideal per aplicar un maquillatge una mica més atrevit jugant amb els negres als ulls i vermell als llavis, tendència total per aquets mesos de més fred. I durant el dia, un maquillatge més suau i natural, en tons “nude”.

La base de tot bon maquillatge és que el cosmètic no es noti a la cara, més aviat ha de donar la sensació de “cara neta” o “pell despullada”. També és molt important utilitzar un bon produc-te que cuidi de la nostra pell i a ser possible que sigui durador, aquests que es coneixen com a “efecte 24h.”. Això ens perme-trà sortir de casa ben arreglades al dematí i que quan passin moltes hores i per més que no parem, el maquillatge es man-tingui en condicions per continuar fent una bona cara.

La tendència general és mostrar un rostre clar, un cutis mate però amb llum. El coloret és molt important per donar-li forma a la cara i l’aplicarem en diferents tonalitats segons combini amb la resta del maquillatge; per exemple, amb els llavis en vermell, millor un coloret rosa per una imatge més femenina o un coloret ataronjat per un aconseguir un “look solar”.

L’efecte fumat és el que més es porta aquesta temporada per als ulls, amb tons daurats i caqui. Existeixen diferents possibili-tats per marcar els ulls amb negre, un color que sempre està de moda perquè atrau les mirades i aporta un cert aire de misteri irresistible. L’aplicació la podem realitzar de diferents maneres: Perfilar els ulls amb un traç fi negre a ras de les pestanyes; fer

BELLESA I SALUTP E R S E N T I R ´ T E B É

secció patrocinada per: L'ESPILL

fins i tot perquè qui ho necessiti pugui fer ús del servei de menja-dor”. Els joves ho saben i conscienciats, es van adherir a la darrera vaga general del 14 de novembre. Bé, en realitat gairebé tothom va fer classes, inclosos els professors, però se’ls va donar un temps per manifestar les seves reivindicacions i els alumnes van omplir de pancartes les reixes que envolten el centre.

La nova lleiL’àmbit educatiu viu ara mateix un moment molt important d’in-certesa. Per una banda, per la situació general de la societat, amb l’estat de crisi continu; d’altra banda, per la nova llei d’educació que està preparant l’actual ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, coneguda com LOMCE, el encara avantprojecte de Llei per la Millora de l’Educació Educativa.

De moment no és més que un esborrany en el qual treballa des de fa mesos el ministeri. A principis d’aquest mes de desembre, s’ha enviat una nova versió als presidents de les comunitats autònomes per la seva valoració (la darrera la van rebutjar abans de l’estiu). Les crítiques no s’han fet esperar.

Som Escola (agrupació d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que treballen en defensa del català com a llengua vehicu-lar en l’ensenyament a Catalunya), ha considerat que l’esborrany de la LOMCE del Govern d’Espanya és un “atemptat contra la llengua catalana i suposa tornar a un passat predemocràtic. L’es-borrany ataca la cohesió social i la promoció d’oportunitats, trets pels quals s’ha caracteritzat l’escola catalana”. Així mateix, ha cridat tots els centres escolars i educatius de Catalunya a fer “un pronun-

Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO

POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

Alumnes de l'Instut durant el viatge a Bristol dins del projecte d'aprenentatge actiu d'idiomes. Setembre de 2012. FOTO: Institut Ribera de Sió.

ciament unitari i a l’oportuna mobilització de tota la societat cata-lana en defensa de la nostra escola”. Des de la Generalitat de Catalunya, la consellera Irene Rigau s’ha pronunciat també en termes similars i molt contundents: “Des del 1978, el català no havia estat tan menyspreat pel ministeri”. La nova proposta esta-bleix que el català passarà a ser una llengua de les denominades d’especialitat, fet que suposa situar-la darrere del castellà i la pri-mera llengua estrangera (que són matèries troncals) i de la segona llengua estrangera (que és assignatura específica).

Quan parlem amb l’INS Ribera del Sió per redactar aquest reportat-ge encara no s’ha pet pública aquesta darrera versió de l’Avantpro-jecte. Tot i això, la directora del centre Àngels Escolà afirma que tot l’equip del centre es troba a l’expectativa però sense informa-ció suficient per poder posicionar-se. El que sí que tenen clar és que ells defensen un model educatiu no mercantilista: “És impor-tant formar els nostres alumnes per treballar, per a l’empresa, però més important és educar en valors. No podem oblidar que són nens encara”.

Plans de futurMalgrat tot, la vida a l’INS Ribera del Sió continua i també els seus plans de millora per al futur. L’Àngels Escolà destaca la millora del servei de menjador, tant el menjador tradicional com la cantina. També es vol treballar per fer de l’institut una escola integradora, amb la qual cosa hauran de desenvolupar un pla per abordar l’atenció a l’alumnat amb discapacitats.

L’any vinent segurament encara es veuran més canvis. El centre ha sol·licitat la concessió de la jornada intensiva per als alumnes de batxillerat. “Això permetrà comptabilitzar millor les classes amb feina, per als alumnes que ho necessitin. I els que no, podran organitzar-se millor els estudis”. La introducció de la jornada intensiva en molts instituts ja ha començat enguany i un total de 379 centres, el 63% de tota Catalunya, ja la fan durant el curs 2012-13.

Com veiem l’institut és un centre molt viu on l’equip de profes-sors i direcció es preocupa molt per vetllar de l’educació dels nostres joves. No són gens conformistes i per això, l’Àngels ens dóna una darrera primícia. “Estem treballant per poder oferir un Batxillerat especialitzat en música”. La direcció ja ha iniciat les converses pertinents amb l’Ajuntament i l’Escola de Música. “Seria molt bo que Agramunt comptés amb un cicle formatiu o amb un batxillerat musical i comptar així amb una oferta educa-tiva més variada”.

98

Consells per a un bon maquillatge per al Nadal

una línia gruixuda en forma de “coma”; fer un degradat efecte carbó o un fumat extrem. Sigui com sigui, no ens oblidarem mai d’utilitzar la màscara de pestanyes. Amb dues capes de producte aconseguirem, fins i tot, produir l’efecte d’allarga-ment de les pestanyes.

Completarem el maquillatge posant color al llavi. Depenen de l’hora del dia i de la imatge que vulguem transmetre, seguirem una de les dues tendències: Tonalitats “nude”, que van des del beix fins el rosa pal o vermells profunds i mate o vermells llu-minosos i brillants.

Acabaren de tancar el look amb unes ungles ben arreglades i pintades. El negre és el color més modern actualment en les seves diverses tonalitats: negres amb matisos vermells, blaus, verd o marró.

S’apropen unes dates molt especials, moment ideal per aplicar un maquillatge una mica més atrevit jugant amb els negres als ulls i vermell als llavis, tendència total per aquets mesos de més fred. I durant el dia, un maquillatge més suau i natural, en tons “nude”.

La base de tot bon maquillatge és que el cosmètic no es noti a la cara, més aviat ha de donar la sensació de “cara neta” o “pell despullada”. També és molt important utilitzar un bon produc-te que cuidi de la nostra pell i a ser possible que sigui durador, aquests que es coneixen com a “efecte 24h.”. Això ens perme-trà sortir de casa ben arreglades al dematí i que quan passin moltes hores i per més que no parem, el maquillatge es man-tingui en condicions per continuar fent una bona cara.

La tendència general és mostrar un rostre clar, un cutis mate però amb llum. El coloret és molt important per donar-li forma a la cara i l’aplicarem en diferents tonalitats segons combini amb la resta del maquillatge; per exemple, amb els llavis en vermell, millor un coloret rosa per una imatge més femenina o un coloret ataronjat per un aconseguir un “look solar”.

L’efecte fumat és el que més es porta aquesta temporada per als ulls, amb tons daurats i caqui. Existeixen diferents possibili-tats per marcar els ulls amb negre, un color que sempre està de moda perquè atrau les mirades i aporta un cert aire de misteri irresistible. L’aplicació la podem realitzar de diferents maneres: Perfilar els ulls amb un traç fi negre a ras de les pestanyes; fer

BELLESA I SALUTP E R S E N T I R ´ T E B É

secció patrocinada per: L'ESPILL

fins i tot perquè qui ho necessiti pugui fer ús del servei de menja-dor”. Els joves ho saben i conscienciats, es van adherir a la darrera vaga general del 14 de novembre. Bé, en realitat gairebé tothom va fer classes, inclosos els professors, però se’ls va donar un temps per manifestar les seves reivindicacions i els alumnes van omplir de pancartes les reixes que envolten el centre.

La nova lleiL’àmbit educatiu viu ara mateix un moment molt important d’in-certesa. Per una banda, per la situació general de la societat, amb l’estat de crisi continu; d’altra banda, per la nova llei d’educació que està preparant l’actual ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, coneguda com LOMCE, el encara avantprojecte de Llei per la Millora de l’Educació Educativa.

De moment no és més que un esborrany en el qual treballa des de fa mesos el ministeri. A principis d’aquest mes de desembre, s’ha enviat una nova versió als presidents de les comunitats autònomes per la seva valoració (la darrera la van rebutjar abans de l’estiu). Les crítiques no s’han fet esperar.

Som Escola (agrupació d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que treballen en defensa del català com a llengua vehicu-lar en l’ensenyament a Catalunya), ha considerat que l’esborrany de la LOMCE del Govern d’Espanya és un “atemptat contra la llengua catalana i suposa tornar a un passat predemocràtic. L’es-borrany ataca la cohesió social i la promoció d’oportunitats, trets pels quals s’ha caracteritzat l’escola catalana”. Així mateix, ha cridat tots els centres escolars i educatius de Catalunya a fer “un pronun-

Atendre la diversitat, el gran repte de l’ESO

POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

Alumnes de l'Instut durant el viatge a Bristol dins del projecte d'aprenentatge actiu d'idiomes. Setembre de 2012. FOTO: Institut Ribera de Sió.

ciament unitari i a l’oportuna mobilització de tota la societat cata-lana en defensa de la nostra escola”. Des de la Generalitat de Catalunya, la consellera Irene Rigau s’ha pronunciat també en termes similars i molt contundents: “Des del 1978, el català no havia estat tan menyspreat pel ministeri”. La nova proposta esta-bleix que el català passarà a ser una llengua de les denominades d’especialitat, fet que suposa situar-la darrere del castellà i la pri-mera llengua estrangera (que són matèries troncals) i de la segona llengua estrangera (que és assignatura específica).

Quan parlem amb l’INS Ribera del Sió per redactar aquest reportat-ge encara no s’ha pet pública aquesta darrera versió de l’Avantpro-jecte. Tot i això, la directora del centre Àngels Escolà afirma que tot l’equip del centre es troba a l’expectativa però sense informa-ció suficient per poder posicionar-se. El que sí que tenen clar és que ells defensen un model educatiu no mercantilista: “És impor-tant formar els nostres alumnes per treballar, per a l’empresa, però més important és educar en valors. No podem oblidar que són nens encara”.

Plans de futurMalgrat tot, la vida a l’INS Ribera del Sió continua i també els seus plans de millora per al futur. L’Àngels Escolà destaca la millora del servei de menjador, tant el menjador tradicional com la cantina. També es vol treballar per fer de l’institut una escola integradora, amb la qual cosa hauran de desenvolupar un pla per abordar l’atenció a l’alumnat amb discapacitats.

L’any vinent segurament encara es veuran més canvis. El centre ha sol·licitat la concessió de la jornada intensiva per als alumnes de batxillerat. “Això permetrà comptabilitzar millor les classes amb feina, per als alumnes que ho necessitin. I els que no, podran organitzar-se millor els estudis”. La introducció de la jornada intensiva en molts instituts ja ha començat enguany i un total de 379 centres, el 63% de tota Catalunya, ja la fan durant el curs 2012-13.

Com veiem l’institut és un centre molt viu on l’equip de profes-sors i direcció es preocupa molt per vetllar de l’educació dels nostres joves. No són gens conformistes i per això, l’Àngels ens dóna una darrera primícia. “Estem treballant per poder oferir un Batxillerat especialitzat en música”. La direcció ja ha iniciat les converses pertinents amb l’Ajuntament i l’Escola de Música. “Seria molt bo que Agramunt comptés amb un cicle formatiu o amb un batxillerat musical i comptar així amb una oferta educa-tiva més variada”.

1110

i viu a Logroño, on hi ha molta cultura del “tapeo” i els pin-xos. Per a les festes del poble sempre ve a fer-me un cop de mà a la cuina i em proposa noves receptes i intercanviem idees per millorar-les. Fem servir productes naturals de tem-porada i proximitat i també m’agrada innovar. Hi crec molt en la cuina de fusió.

T’hi fixes molt en el producte?Sí, això és clau. Per exemple amb els vins el que faig és oferir-ne de petits cellers de la nostra terra que no són tan coneguts però que fan molt bons "caldos". Amb el formatge també sóc molt especial. Cada mes ofereixo un de diferent. Durant el mes de novembre m’he centrat en els formatges italians i un altre mes oferiré d’una altra classe. Vull aprofitar per dir que en referèn-cia als productes sempre que es pot es compra aquí al poble, és molt important per a la nostra economia crear riquesa local i així sortim tots guanyant.

Teniu molta feina? Aquest últim trimestre es nota molt la crisis, però em vaig defensant; sempre tinc gent tant a dinar com a sopar. A més, en un bar sempre hi ha feina. A la cuina s’ha de ser molt escru-polós, s’ha de tenir tot molt net...

Quins plans tens ara?Tinc moltes coses a fer però no ho sé, no ho sé. M’estimo molt el meu poble però amb aquesta crisis, ja no sé si em quedaré molt temps aquí.

A casa veniu de tradició hostalera, oi?Sí, tot es va iniciar quan el meu germà gran va muntar el Goico, desprès de poc temps el van començar a gestionar el meus pares i jo vaig venir de Barcelona per estar amb ells al negoci en els inicis dels anys 90. Era un local encarat al jovent i es va convertir en un bar de referència per a tothom ja que a més van començar a fer dinars i sopars, també fèiem concerts amb música en directe amb grups de la zona. Per aquella època la gent hi venia molt, havia moviment...

Parles en passat, ja no n’hi ha, de moviment a Agramunt?Sí que n’hi ha però han passat molt anys i les coses han canviat, ara n’hi ha per sort més locals per el jovent. A Agramunt, com a la resta del nostre país, han canviat els hàbits, ja no se surt... abans els joves i no tant joves sortien cada dia i es trobaven al bar, se sortia més a sopar els divendres, els dissabtes o a fer el vermut, a prendre una copa... Ara, està tot molt parat.

Serà la crisi, no?En part sí, però també és que la gent ha perdut una mica la cultura del bar. És a dir, en sortir de la feina la gran majoria es passava pel bar i a la nit es sortia més a fer la tertúlia amb els amics. Ara no se surt tant.

Sempre has treballat amb la família?No, sovint he compaginat la feina amb la família amb un bon restaurant d’Agramunt. I també he estat dos anys a Barcelona, on vaig passar per diferents restaurants. Però on he après més és amb la meva mare que és una de les millors cuineres que

conec. Ella ha estat sempre el puntal de la família i del negoci, i encara ara, sempre que pot, ve a fer un cop de mà.

Potser això és una mica delicat, però et volia preguntar per la família, com esteu?Estem passant un moment molt difícil. El meus pares ja fa temps que tenen els seus problemes de salut i en especial la mare, però ella és molt forta.

A Agramunt la gent et coneix també per un altre establi-ment amb història...Sí, pel Xiringuito. El van iniciar dos dels meus germans fa uns 13 anys quan només era una caseta de gelats. Llavors vam canviar la ubicació i l’estil de caseta i conjuntament amb l’ajuntament, vam iniciar un servei lúdic que amb el temps també es va fer un punt de referència per a tothom.

Una altra vegada tornes a parlar en passat. Ja no funciona? Sí que funciona però com tot a la vida, s’ha d’anar millorant i adequant als temps. La intenció és fer una renovació o reforma tant de l’espai com de l’oferta lúdica i de restauració.

I per què no us hi poseu? Ja hi estem posats, de fet ja hem presentat un projecte a l’Ajun-tament molt interessant. Ja veus, són temps de crisi, però con-tinuo tenint ganes de fer coses noves.

Està clar que l’Ajuntament confia en tu com a professio-nal. Et van venir a buscar per portar el Casal Agramuntí?

No exactament, em van oferir la possibilitat de presentar-me a la licitació d’adjudicació per l’explotació, ja que des de l’Ajun-tament i amb la relació que tenim via Xiringuito, van veure que podria donar-li un altre aire al Casal, local emblemàtic que durant molts anys va ser el local més important on convivia tot tipus de gent de totes les edats.

Ara el Casal té molt bona pinta...Hem treballat molt. A banda d’alguna reforma del local, hem intentat rejovenir la carta amb cuina casolana, pizzes fetes per nosaltres, tot tipus de pasta i cada temporada afegim suggeri-ments diferents. Mica en mica ha començat a venir gent més jove i gent que mai havia entrat al Casal i per a mi és molt important ja que és un reconeixement del meu treball. També hi ha gent que no hi ha vingut més, però és normal, uns venen i d’altres se’n van.

Proposes moltes coses noves, oi?Durant l’any passat i en quatre o cinc ocasions vam oferir música en directe i de fet en tornarem a fer. A l’estiu vam fer els sopars a la fresca a la plaça i t’asseguro que s’omplia i que la gent o reservava taula o no trobava lloc. Tinc molt bones idees per dinamitzar la plaça i el comerç però és difícil portar-les a terme.

I a la cuina, què ofereixes? La meva especialitat són els “montaditos” i els pintxos. M’agrada molt fer-ne de nous i a més compto amb el consell i l’ajuda de la meva germana Carmina. Ella és també cuinera

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

CARLOS GIL. NOUS AIRES AL CASAL AGRAMUNTÍ

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

CARLOS GIL. NOUS AIRES AL CASAL AGRAMUNTÍ

El Carlos Gil, al capdavant del Casal Agramuntí.

Façana de l'emblemàtic Casal Agramuntí. Imatge de l'interior del restaurant.

La hostaleria és un sector que exi-geix molta implicació i dedicació i en Carlos Gil porta des dels 16 anys al peu del canó. Des de fa un any porta la gestió del Casal Agramuntí i qualsevol que passi per allà com-provarà el gran canvi que ha fet l’indret.

1110

i viu a Logroño, on hi ha molta cultura del “tapeo” i els pin-xos. Per a les festes del poble sempre ve a fer-me un cop de mà a la cuina i em proposa noves receptes i intercanviem idees per millorar-les. Fem servir productes naturals de tem-porada i proximitat i també m’agrada innovar. Hi crec molt en la cuina de fusió.

T’hi fixes molt en el producte?Sí, això és clau. Per exemple amb els vins el que faig és oferir-ne de petits cellers de la nostra terra que no són tan coneguts però que fan molt bons "caldos". Amb el formatge també sóc molt especial. Cada mes ofereixo un de diferent. Durant el mes de novembre m’he centrat en els formatges italians i un altre mes oferiré d’una altra classe. Vull aprofitar per dir que en referèn-cia als productes sempre que es pot es compra aquí al poble, és molt important per a la nostra economia crear riquesa local i així sortim tots guanyant.

Teniu molta feina? Aquest últim trimestre es nota molt la crisis, però em vaig defensant; sempre tinc gent tant a dinar com a sopar. A més, en un bar sempre hi ha feina. A la cuina s’ha de ser molt escru-polós, s’ha de tenir tot molt net...

Quins plans tens ara?Tinc moltes coses a fer però no ho sé, no ho sé. M’estimo molt el meu poble però amb aquesta crisis, ja no sé si em quedaré molt temps aquí.

A casa veniu de tradició hostalera, oi?Sí, tot es va iniciar quan el meu germà gran va muntar el Goico, desprès de poc temps el van començar a gestionar el meus pares i jo vaig venir de Barcelona per estar amb ells al negoci en els inicis dels anys 90. Era un local encarat al jovent i es va convertir en un bar de referència per a tothom ja que a més van començar a fer dinars i sopars, també fèiem concerts amb música en directe amb grups de la zona. Per aquella època la gent hi venia molt, havia moviment...

Parles en passat, ja no n’hi ha, de moviment a Agramunt?Sí que n’hi ha però han passat molt anys i les coses han canviat, ara n’hi ha per sort més locals per el jovent. A Agramunt, com a la resta del nostre país, han canviat els hàbits, ja no se surt... abans els joves i no tant joves sortien cada dia i es trobaven al bar, se sortia més a sopar els divendres, els dissabtes o a fer el vermut, a prendre una copa... Ara, està tot molt parat.

Serà la crisi, no?En part sí, però també és que la gent ha perdut una mica la cultura del bar. És a dir, en sortir de la feina la gran majoria es passava pel bar i a la nit es sortia més a fer la tertúlia amb els amics. Ara no se surt tant.

Sempre has treballat amb la família?No, sovint he compaginat la feina amb la família amb un bon restaurant d’Agramunt. I també he estat dos anys a Barcelona, on vaig passar per diferents restaurants. Però on he après més és amb la meva mare que és una de les millors cuineres que

conec. Ella ha estat sempre el puntal de la família i del negoci, i encara ara, sempre que pot, ve a fer un cop de mà.

Potser això és una mica delicat, però et volia preguntar per la família, com esteu?Estem passant un moment molt difícil. El meus pares ja fa temps que tenen els seus problemes de salut i en especial la mare, però ella és molt forta.

A Agramunt la gent et coneix també per un altre establi-ment amb història...Sí, pel Xiringuito. El van iniciar dos dels meus germans fa uns 13 anys quan només era una caseta de gelats. Llavors vam canviar la ubicació i l’estil de caseta i conjuntament amb l’ajuntament, vam iniciar un servei lúdic que amb el temps també es va fer un punt de referència per a tothom.

Una altra vegada tornes a parlar en passat. Ja no funciona? Sí que funciona però com tot a la vida, s’ha d’anar millorant i adequant als temps. La intenció és fer una renovació o reforma tant de l’espai com de l’oferta lúdica i de restauració.

I per què no us hi poseu? Ja hi estem posats, de fet ja hem presentat un projecte a l’Ajun-tament molt interessant. Ja veus, són temps de crisi, però con-tinuo tenint ganes de fer coses noves.

Està clar que l’Ajuntament confia en tu com a professio-nal. Et van venir a buscar per portar el Casal Agramuntí?

No exactament, em van oferir la possibilitat de presentar-me a la licitació d’adjudicació per l’explotació, ja que des de l’Ajun-tament i amb la relació que tenim via Xiringuito, van veure que podria donar-li un altre aire al Casal, local emblemàtic que durant molts anys va ser el local més important on convivia tot tipus de gent de totes les edats.

Ara el Casal té molt bona pinta...Hem treballat molt. A banda d’alguna reforma del local, hem intentat rejovenir la carta amb cuina casolana, pizzes fetes per nosaltres, tot tipus de pasta i cada temporada afegim suggeri-ments diferents. Mica en mica ha començat a venir gent més jove i gent que mai havia entrat al Casal i per a mi és molt important ja que és un reconeixement del meu treball. També hi ha gent que no hi ha vingut més, però és normal, uns venen i d’altres se’n van.

Proposes moltes coses noves, oi?Durant l’any passat i en quatre o cinc ocasions vam oferir música en directe i de fet en tornarem a fer. A l’estiu vam fer els sopars a la fresca a la plaça i t’asseguro que s’omplia i que la gent o reservava taula o no trobava lloc. Tinc molt bones idees per dinamitzar la plaça i el comerç però és difícil portar-les a terme.

I a la cuina, què ofereixes? La meva especialitat són els “montaditos” i els pintxos. M’agrada molt fer-ne de nous i a més compto amb el consell i l’ajuda de la meva germana Carmina. Ella és també cuinera

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

CARLOS GIL. NOUS AIRES AL CASAL AGRAMUNTÍ

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

CARLOS GIL. NOUS AIRES AL CASAL AGRAMUNTÍ

El Carlos Gil, al capdavant del Casal Agramuntí.

Façana de l'emblemàtic Casal Agramuntí. Imatge de l'interior del restaurant.

La hostaleria és un sector que exi-geix molta implicació i dedicació i en Carlos Gil porta des dels 16 anys al peu del canó. Des de fa un any porta la gestió del Casal Agramuntí i qualsevol que passi per allà com-provarà el gran canvi que ha fet l’indret.

1312

L’any 1987, en plena època de reconstrucció de les formes culturals i lúdiques en les nostres festes, va resorgir la popular celebració del Carnestoltes amb les connotacions emblemàti-ques de la festa, reclosa en aquell moment en celebracions escolars i poc més enllà.

L’esdeveniment es va caracteritzar per una banda, per les acti-vitats de consuetud de la festa, com són l’arribada del Rei Carnestoltes, el lliurament de la clau, judici, mort, enterrament de la sardina... i també per la disfressa de l’esmentat rei, el qual agafà la referència d’un article publicat per Sió el mateix any sota el títol “El Carnaval d’ahir”, on els nostres predecessors de carnavals gloriosos ens expliquen singularitats de les disfresses, una de les quals aquesta: Hi havia cases que llogaven “dóminos” com a disfresses; el preu era de 30 ctms. Per dia i, si era pels tres dies, tres rals; i en anar a fer el tracte encara podies fer un porronet de barreja, ja que aquest negoci es feia a la taverna de cal Paül (llavors situada on és ara el carrer de la sabateria de baix; davant de cal Viladàs, més o menys). “El dòmino” era un vestit llarg, molt virolat i amb farvalants, que es cordava pel darrera. Els qui el portaven posat feien un efecte de por. A més, el dòmino estava proveït d’unes butxaques molt grosses, com alforges, que servien per portar-hi el confetti, les serpentines i els confits de guix. Les caretes que es posaven les disfresses –principalment els homes-

CANÇONER CANÇONERP O P U L A R D ’ A G R A M U N T P O P U L A R D ’ A G R A M U N T

Xurripampi XurripampiPer Joan Pedrós Per Joan Pedrós

eren d’una tela metàl·lica fina, perquè fos transparent als ulls; per la part exterior estaven pintades; tot el conjunt del disfressat feia més por que goig; donava la sensació de tractar-se de tipus estra-falaris, agressius... El Costumari Català d’Amades també fa referència a aquesta disfressa, d’on hem tret el gravat que reproduïm.

La idea del dòmino va ser la base per crear la disfressa del rei carnestoltes agramuntí; ha quedat com una particularitat local d’aquesta festa, més tenint en compte que en no utilitzar-se la típica caputxa del dòmino, la seva fisonomia ens suggereix la forma d’una ceba.

Amb el temps doncs, ens ha quedat la ceba com un element simbòlic de la festa. L’arrelament de la ceba del carnaval agra-muntí exposada en la vestimenta del rei, va culminar l’any 2011 amb el disseny de la ceba com a reina de la festa, amb el ball d’arribada i l’atorgació d’un nom.

Per entendre el perquè del nom, direm que l’any 2005, dins de les activitats de recuperació de balls populars en els actes del Tradi-Sió de la Festa Major, es va incloure el ball del Xurripampi a conseqüència de les tonades que guarda l’antic llibre d’orgue del temple de Santa Maria d’Agramunt.

En el diccionari de la dansa de 1936 de Francesc Pujol i Joan Amades, surt referenciat aquest ball, amb la particularitat que només obté la referència agramuntina. Es dóna el cas que en la definició del ball, Amades dóna la hipòtesi que pugui ser un ball del carnaval.

No és estrany que Amades lligui el mot Xurripampi amb el Carnaval. De fet en el seu Costumari català ens confirma que és un nom aplicat al “ninot del Carnestoltes” tot i que d’una manera imprecisa i indefinida. Aquesta conclusió la ratifica un estampat a tall de romanç, que és el “testament d’en Xurri-pampi”, el qual té les característiques pròpies dels testaments típics del Carnestoltes.

A tall de curiositats, cal esmentar que la tonada “Xurripampi” del llibre de llicències agramuntí, ens dóna un parell de motius musi-cals un dels quals és força popular, ja que està igualment intro-duït en altres balls allunyats de l’essència carnavalesca, com poden ser el ball de l’àliga de Valls, la Galop de Balaguer, o moros i cristians de Lleida. També dir que tot i que no hi ha més referències del ball del Xurripampi pel territori, sí que existeix el ball del Xurrimpló, de referència a Tarragona i que es defineix com a senzill i propi del Carnaval. Actualment no es balla.

I així ho tenim. En els actes de la 25a edició celebrada el passat 2011, la ceba va tenir fisonomia pròpia amb la creació de la seva imatge com a símbol tradicional de la festa. Amb el ball ja teníem l’argument de l’antiga tonada amb referència de carnaval, i el nom de Xurripampi era una atorgació més que adient per batejar-la.

A partir d’ara, ja tenim un acte en l’arribada del carnestoltes (divendres vespre) que segur que esdevindrà emblemàtic. El Rei fa la seva aparició tot fent una mascarada amb la nostra reina i símbol: la ceba Xurripampi. Ella i els dòminos ballen i ens fan ballar el seu ball.

Cal dir que el ball de la Xurripampi, a diferència del que es fa per la Festa Major és una versió més reduïda i sota un concep-te marcadament lúdic més propi del Carnaval. També s’ha de dir que la nostra ceba té una cançó, on es mostra que és l’uni-ca ceba que fa plorar i riure quan es pela.

Així doncs, el carnaval d’Agramunt és el de la Xurripampi i les seves activitats al voltant de la ceba. La seva arribada va ser tot un èxit, i el seu esperit ens ha de dur a celebrar i fruir d’un dels carnavals més celebrats del país. Si voleu està al corrent de tot plegat, podeu entrar a la seva pàgina carnavalagramunt.blogs-pot.com.

Preparem-nos cada any per rebre el Rei... i la Reina.

ASSOCIACIÓ CULTURAL TRADI-SIÓ

El Xurripampi.

Disfressa de dòmino. Ilustració del costumari català de Joan Amades.

1312

L’any 1987, en plena època de reconstrucció de les formes culturals i lúdiques en les nostres festes, va resorgir la popular celebració del Carnestoltes amb les connotacions emblemàti-ques de la festa, reclosa en aquell moment en celebracions escolars i poc més enllà.

L’esdeveniment es va caracteritzar per una banda, per les acti-vitats de consuetud de la festa, com són l’arribada del Rei Carnestoltes, el lliurament de la clau, judici, mort, enterrament de la sardina... i també per la disfressa de l’esmentat rei, el qual agafà la referència d’un article publicat per Sió el mateix any sota el títol “El Carnaval d’ahir”, on els nostres predecessors de carnavals gloriosos ens expliquen singularitats de les disfresses, una de les quals aquesta: Hi havia cases que llogaven “dóminos” com a disfresses; el preu era de 30 ctms. Per dia i, si era pels tres dies, tres rals; i en anar a fer el tracte encara podies fer un porronet de barreja, ja que aquest negoci es feia a la taverna de cal Paül (llavors situada on és ara el carrer de la sabateria de baix; davant de cal Viladàs, més o menys). “El dòmino” era un vestit llarg, molt virolat i amb farvalants, que es cordava pel darrera. Els qui el portaven posat feien un efecte de por. A més, el dòmino estava proveït d’unes butxaques molt grosses, com alforges, que servien per portar-hi el confetti, les serpentines i els confits de guix. Les caretes que es posaven les disfresses –principalment els homes-

CANÇONER CANÇONERP O P U L A R D ’ A G R A M U N T P O P U L A R D ’ A G R A M U N T

Xurripampi XurripampiPer Joan Pedrós Per Joan Pedrós

eren d’una tela metàl·lica fina, perquè fos transparent als ulls; per la part exterior estaven pintades; tot el conjunt del disfressat feia més por que goig; donava la sensació de tractar-se de tipus estra-falaris, agressius... El Costumari Català d’Amades també fa referència a aquesta disfressa, d’on hem tret el gravat que reproduïm.

La idea del dòmino va ser la base per crear la disfressa del rei carnestoltes agramuntí; ha quedat com una particularitat local d’aquesta festa, més tenint en compte que en no utilitzar-se la típica caputxa del dòmino, la seva fisonomia ens suggereix la forma d’una ceba.

Amb el temps doncs, ens ha quedat la ceba com un element simbòlic de la festa. L’arrelament de la ceba del carnaval agra-muntí exposada en la vestimenta del rei, va culminar l’any 2011 amb el disseny de la ceba com a reina de la festa, amb el ball d’arribada i l’atorgació d’un nom.

Per entendre el perquè del nom, direm que l’any 2005, dins de les activitats de recuperació de balls populars en els actes del Tradi-Sió de la Festa Major, es va incloure el ball del Xurripampi a conseqüència de les tonades que guarda l’antic llibre d’orgue del temple de Santa Maria d’Agramunt.

En el diccionari de la dansa de 1936 de Francesc Pujol i Joan Amades, surt referenciat aquest ball, amb la particularitat que només obté la referència agramuntina. Es dóna el cas que en la definició del ball, Amades dóna la hipòtesi que pugui ser un ball del carnaval.

No és estrany que Amades lligui el mot Xurripampi amb el Carnaval. De fet en el seu Costumari català ens confirma que és un nom aplicat al “ninot del Carnestoltes” tot i que d’una manera imprecisa i indefinida. Aquesta conclusió la ratifica un estampat a tall de romanç, que és el “testament d’en Xurri-pampi”, el qual té les característiques pròpies dels testaments típics del Carnestoltes.

A tall de curiositats, cal esmentar que la tonada “Xurripampi” del llibre de llicències agramuntí, ens dóna un parell de motius musi-cals un dels quals és força popular, ja que està igualment intro-duït en altres balls allunyats de l’essència carnavalesca, com poden ser el ball de l’àliga de Valls, la Galop de Balaguer, o moros i cristians de Lleida. També dir que tot i que no hi ha més referències del ball del Xurripampi pel territori, sí que existeix el ball del Xurrimpló, de referència a Tarragona i que es defineix com a senzill i propi del Carnaval. Actualment no es balla.

I així ho tenim. En els actes de la 25a edició celebrada el passat 2011, la ceba va tenir fisonomia pròpia amb la creació de la seva imatge com a símbol tradicional de la festa. Amb el ball ja teníem l’argument de l’antiga tonada amb referència de carnaval, i el nom de Xurripampi era una atorgació més que adient per batejar-la.

A partir d’ara, ja tenim un acte en l’arribada del carnestoltes (divendres vespre) que segur que esdevindrà emblemàtic. El Rei fa la seva aparició tot fent una mascarada amb la nostra reina i símbol: la ceba Xurripampi. Ella i els dòminos ballen i ens fan ballar el seu ball.

Cal dir que el ball de la Xurripampi, a diferència del que es fa per la Festa Major és una versió més reduïda i sota un concep-te marcadament lúdic més propi del Carnaval. També s’ha de dir que la nostra ceba té una cançó, on es mostra que és l’uni-ca ceba que fa plorar i riure quan es pela.

Així doncs, el carnaval d’Agramunt és el de la Xurripampi i les seves activitats al voltant de la ceba. La seva arribada va ser tot un èxit, i el seu esperit ens ha de dur a celebrar i fruir d’un dels carnavals més celebrats del país. Si voleu està al corrent de tot plegat, podeu entrar a la seva pàgina carnavalagramunt.blogs-pot.com.

Preparem-nos cada any per rebre el Rei... i la Reina.

ASSOCIACIÓ CULTURAL TRADI-SIÓ

El Xurripampi.

Disfressa de dòmino. Ilustració del costumari català de Joan Amades.

1514

A L'amic Josep Camats que és l'ànima del Cine Club Riella d'Agramunt.De cinemaPer Josep Farreny

Tothom sap de la meva passió pel cinema i de les nombroses d'ocasions que aprofito per parlar del mal considerat, degradat i menyspreuat 7è art, ara que el seu consum és considerat oci i espectacle per l'administració, em dóna a pensar que alguna cosa no estem fent bé. No creieu?

El cinema, més enllà de les múltiples accepcions que se li puguin donar, aporta moltes més coses que el pur entreteni-ment a la vida de les persones i és en aquest punt on m'agra-daria fer una consideració.

Les pel·lícules des de l'inici del cinema sonor, han estat repro-duïdes arreu del món en versió original subtitulada. Ha estat Espanya un dels països on menys consum ha tingut (potser per l'escàs nombre de sales que les projectèssin) i aquest fet és, sinó significant, almenys curiós, quant resulta que som un dels paï-sos on menys parlem en altres idiomes que no siguin oficials (tot i ser un dels països on el turisme resulta ser un dels motors econòmics!). Curiós, no?

M'he adonat de l'enorme facilitat que tenen per aprendre idio-mes les persones que venen d'altres països, especialment els de l'est d'Europa i que van pertànyer a l'antiga Unió soviètica. Ja voldria saber quin ús i consideració en feien del cinema en concret i per extensió també de l'art, la cultura i l'educació on tothom hi tenia accès.

De pel·lícules dolentes se n'han fet sempre, ara i abans, però agrada pensar que només ara s'en fan. Hem de tenir clar que, a part del nombre de pel·lícules, només les millors han passat i continuaran passant a la història del cinema. Totes elles tenen

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

un denominador comú: l'aportació que en fan a l'art a través del propi llenguatge cinematogràfic. Les pel·lícules no són només un argument, una història, com la música no és només unes notes, una partitura; o Velázquez només era retratista de la cort del Rei. No. El llenguatge artístic, aplicat a cadascuna de les seves disciplines és molt més que això, i fa falta molta edu-cació per entendre-ho i poder gaudir de tot el que ens aporta. Si perdem de vista el que és important, arribarà el dia en què només podrem explicar d'una pel·lícula el seu argument doncs no sabrem apreciar el que realment n'hi ha més enllà d'una història explicada en imatges, i el que és pitjor: deixarem d'en-terdre una part del nostre món.

Arribat a aquest punt podria fer-vos un recital de les millors pel·lícules de la història, d'entre les que us invito a veure Los olvidados de l'aragonés Luís Buñuel, pel·lícula declarada Patri-moni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, però no. Per sintetizar, us dono unes recomanacions de les que per mi han estat les millors pel·lícules que he vist el 2012 i aporten quel-com a l'art cinematogràfic:

La invención de Hugo de Martin Scorsese.Un Dios salvaje de Roman Polansky.The artist de Michel Hazanavicius.Lo imposible de J.A. Bayona.Shame Steve McQueen.La piel que habito Pedro Almodóvar.

Feliç any nou, amigues i amics, a tots els agramuntins, grans i petits, joves i vells. Una abraçada i gràcies per llegir-me.

La ciutat de Londres potser no té el monuments que pot tenir París; ni les restes arqueològiques que hi ha a Roma; ni la convulsa histò-ria que marquen els carrers de Berlín; però te un magnetisme especial que t'envaeix. Londres és un conglomerat de barris amb personalitat pròpia que donen vida a una de les ciutats més cos-mopolites del món.

De tothom són coneguts els emblemàtics monuments, convertits en icones de la ciutat com el Big Ben, el Palau de Buckingham o la Torre de Londres, sense oblidar els grans museus com el British Museum, la National Gallery, la Tate Modern Gallery o el turístic Madame Tussauds. Un tomb per Coven Garden i Regen’s St un passeig per Hyde Park o per St James Park i acabar fent unes com-pres als magatzems Harrod’s o al mercat de Camdem Town, són les referències que trobarem en totes les guies turístiques. Però us vull parlar d'alguns barris, no tan turístics, però no menys atractius.

Victoria Park Village és un petit secret frondós a l’est de Londres a la vora del parc Victòria. Aquest “poble” se sent d’alguna manera diferent. Diuen que és el parc públic més antic de Gran Bretanya. Consta de només dos carrers amb atractives botigues. Val la pena

parar-se a “The Royal Inn on the Park” que té una excel·lent selecció de cerveses, i degustar el clàssic “fish and chips” al restaurant “ The Fish House”.

Londres, al voltant de parcs i canals

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Teresa Duran

Holland Park situat en mig d’un dels barris més elegants de Lon-dres, just desprès de la parada de metro de Nothing Hill Gate, és una idíl·lica representació del camp i l'aire lliure, un lloc per rela-xar-se i evadir-se de la congestió urbana. És més petit que altres parcs de la ciutat, amb jardins i ornamentació floral d’estil oriental on destaca el color.

Al nord de la ciutat es troba el barri de Hampstead construït en un turó al voltant del parc més gran de Londres: Hampstead Heath. Caminant entre estanys naturals i boscos s’arriba al mirador de Parliament Hill des d'on es gaudeix d’una panoràmica de la ciutat. És un barri amb una activitat intel·lectual, artística i literària molt intensa. Molts músics i artistes famosos viuen aquí. És visita obliga-da anar a “The Spaniards Inn” un dels pubs més antics de la ciutat que manté l’esperit rural. Diuen que en aquest barri és on hi ha més milionaris per metre quadrat de tot el Regne Unit.

Una caminada o passeig en barca des de Maida Vale fins a Camden Town ens portarà per la “Little Venice” seguint l’entramat de canals prenem les més significatives instantànies de la vida i la història de Londres. Vells magatzems i ponts de ferro forjat ens transporten a la revolució industrial, la part posterior de les osten-toses mansions junt a les coloristes cases flotants ens donarà la sensació d’haver descobert una més de les rutes ocultes en mig de la gran ciutat.

D'esquerra a dreta, en Josep Farreny, la Vicenta i en Pere Mora, imatge presa l'últim dia que l'antic cinema va obrir les portes.

1514

A L'amic Josep Camats que és l'ànima del Cine Club Riella d'Agramunt.De cinemaPer Josep Farreny

Tothom sap de la meva passió pel cinema i de les nombroses d'ocasions que aprofito per parlar del mal considerat, degradat i menyspreuat 7è art, ara que el seu consum és considerat oci i espectacle per l'administració, em dóna a pensar que alguna cosa no estem fent bé. No creieu?

El cinema, més enllà de les múltiples accepcions que se li puguin donar, aporta moltes més coses que el pur entreteni-ment a la vida de les persones i és en aquest punt on m'agra-daria fer una consideració.

Les pel·lícules des de l'inici del cinema sonor, han estat repro-duïdes arreu del món en versió original subtitulada. Ha estat Espanya un dels països on menys consum ha tingut (potser per l'escàs nombre de sales que les projectèssin) i aquest fet és, sinó significant, almenys curiós, quant resulta que som un dels paï-sos on menys parlem en altres idiomes que no siguin oficials (tot i ser un dels països on el turisme resulta ser un dels motors econòmics!). Curiós, no?

M'he adonat de l'enorme facilitat que tenen per aprendre idio-mes les persones que venen d'altres països, especialment els de l'est d'Europa i que van pertànyer a l'antiga Unió soviètica. Ja voldria saber quin ús i consideració en feien del cinema en concret i per extensió també de l'art, la cultura i l'educació on tothom hi tenia accès.

De pel·lícules dolentes se n'han fet sempre, ara i abans, però agrada pensar que només ara s'en fan. Hem de tenir clar que, a part del nombre de pel·lícules, només les millors han passat i continuaran passant a la història del cinema. Totes elles tenen

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

un denominador comú: l'aportació que en fan a l'art a través del propi llenguatge cinematogràfic. Les pel·lícules no són només un argument, una història, com la música no és només unes notes, una partitura; o Velázquez només era retratista de la cort del Rei. No. El llenguatge artístic, aplicat a cadascuna de les seves disciplines és molt més que això, i fa falta molta edu-cació per entendre-ho i poder gaudir de tot el que ens aporta. Si perdem de vista el que és important, arribarà el dia en què només podrem explicar d'una pel·lícula el seu argument doncs no sabrem apreciar el que realment n'hi ha més enllà d'una història explicada en imatges, i el que és pitjor: deixarem d'en-terdre una part del nostre món.

Arribat a aquest punt podria fer-vos un recital de les millors pel·lícules de la història, d'entre les que us invito a veure Los olvidados de l'aragonés Luís Buñuel, pel·lícula declarada Patri-moni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, però no. Per sintetizar, us dono unes recomanacions de les que per mi han estat les millors pel·lícules que he vist el 2012 i aporten quel-com a l'art cinematogràfic:

La invención de Hugo de Martin Scorsese.Un Dios salvaje de Roman Polansky.The artist de Michel Hazanavicius.Lo imposible de J.A. Bayona.Shame Steve McQueen.La piel que habito Pedro Almodóvar.

Feliç any nou, amigues i amics, a tots els agramuntins, grans i petits, joves i vells. Una abraçada i gràcies per llegir-me.

La ciutat de Londres potser no té el monuments que pot tenir París; ni les restes arqueològiques que hi ha a Roma; ni la convulsa histò-ria que marquen els carrers de Berlín; però te un magnetisme especial que t'envaeix. Londres és un conglomerat de barris amb personalitat pròpia que donen vida a una de les ciutats més cos-mopolites del món.

De tothom són coneguts els emblemàtics monuments, convertits en icones de la ciutat com el Big Ben, el Palau de Buckingham o la Torre de Londres, sense oblidar els grans museus com el British Museum, la National Gallery, la Tate Modern Gallery o el turístic Madame Tussauds. Un tomb per Coven Garden i Regen’s St un passeig per Hyde Park o per St James Park i acabar fent unes com-pres als magatzems Harrod’s o al mercat de Camdem Town, són les referències que trobarem en totes les guies turístiques. Però us vull parlar d'alguns barris, no tan turístics, però no menys atractius.

Victoria Park Village és un petit secret frondós a l’est de Londres a la vora del parc Victòria. Aquest “poble” se sent d’alguna manera diferent. Diuen que és el parc públic més antic de Gran Bretanya. Consta de només dos carrers amb atractives botigues. Val la pena

parar-se a “The Royal Inn on the Park” que té una excel·lent selecció de cerveses, i degustar el clàssic “fish and chips” al restaurant “ The Fish House”.

Londres, al voltant de parcs i canals

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Teresa Duran

Holland Park situat en mig d’un dels barris més elegants de Lon-dres, just desprès de la parada de metro de Nothing Hill Gate, és una idíl·lica representació del camp i l'aire lliure, un lloc per rela-xar-se i evadir-se de la congestió urbana. És més petit que altres parcs de la ciutat, amb jardins i ornamentació floral d’estil oriental on destaca el color.

Al nord de la ciutat es troba el barri de Hampstead construït en un turó al voltant del parc més gran de Londres: Hampstead Heath. Caminant entre estanys naturals i boscos s’arriba al mirador de Parliament Hill des d'on es gaudeix d’una panoràmica de la ciutat. És un barri amb una activitat intel·lectual, artística i literària molt intensa. Molts músics i artistes famosos viuen aquí. És visita obliga-da anar a “The Spaniards Inn” un dels pubs més antics de la ciutat que manté l’esperit rural. Diuen que en aquest barri és on hi ha més milionaris per metre quadrat de tot el Regne Unit.

Una caminada o passeig en barca des de Maida Vale fins a Camden Town ens portarà per la “Little Venice” seguint l’entramat de canals prenem les més significatives instantànies de la vida i la història de Londres. Vells magatzems i ponts de ferro forjat ens transporten a la revolució industrial, la part posterior de les osten-toses mansions junt a les coloristes cases flotants ens donarà la sensació d’haver descobert una més de les rutes ocultes en mig de la gran ciutat.

D'esquerra a dreta, en Josep Farreny, la Vicenta i en Pere Mora, imatge presa l'últim dia que l'antic cinema va obrir les portes.

Visita la nova col.lecció de ceràmica del F.C.B.

Visita la nova col.lecció de ceràmica del F.C.B.

2322

La Boswèl·lia és un arbre molt comú a l’Índia, l’est de l’Àfrica i Etiòpia. Aquest arbre té una alçada de quatre o cinc metres i moltes branques amb les seves fulles uniformes, mentre que les seves flors són de color rosa pàl·lid.

Aquest arbre creix normalment al costat de les roques i en terraplens. El varen començar a investigar a partir d’observar que els animals d’aquells indrets que en menjaven, de les seves fulles i branques, tenien molt bona salut.

En medicina s’utilitza un extracte a partir de la seva resina. Aquesta s’obté a partir d’un talll a l’escorça, per on surt el líquid. La resina, en contacte amb l’aire es solidifica i és quan la recullen. És d’un olor molt fort i agradable per la qual cosa es coneix també com l’encens indi.

Un dels aspectes que crida més l’atenció és el seu gust dolç i balsàmic, es pot utilitzar tant per interior com per exterior. Per exemple per a la rigidesa muscular, ferides o pel mal de cames. Les seves propietats que més destaquen són la seva acció desin-flamatòria i reforçament del sistema immunitari; és molt bona en cas de diarrees, artritis, per qualsevol tipus de dolor, així com a complement en el tractament del càncer. És un bon laxant i funciona molt bé en infeccions de la pell, l’asma, per netejar el fetge i la vesícula entre d’altres. A banda de l’ús tera-pèutic, també s’utilitza com a perfum de la roba, per als cabells i també en cerimònies religioses.

Ara bé, no cal sortir tant lluny per trobar un vegetal amb tantes propietats. La tardor és una estació en què podem gaudir de

Plantes de lluny i de prop

B E N E S T A RI S A L U T

secció patrocinada per: NATURA I DIETÈTICA

bona quantitat de fruites entre les quals destaca la magrana, amb molt poques calories i amb moltes qualitats. El seu con-sum és molt recomanat. És una de les fruites que compta amb més quantitat d’aigua sense cap mena de proteïnes ni greixos.

Destaca pel seu contingut en potassi, fosfor, magnesi, cals, vitamines del grup B i vitamines C, E i K. El seu contingut d’àcid cítric és molt important ja que fa que s’assimili la vitamina C, que és la que ens donarà energia, és un bon antioxidant i també ajuda a abaixar el colesterol així com els nivells de sucre. En aquest casos, convé prendre cada dia, ja sigui en suc com sencera. Les darreres investigacions que s’han fet han trobat en la pell de la magrana un interessant probiòtic. Amb totes aquestes propietats, no cal passar per alt aquesta fruita tan propera a nosaltres.

2322

La Boswèl·lia és un arbre molt comú a l’Índia, l’est de l’Àfrica i Etiòpia. Aquest arbre té una alçada de quatre o cinc metres i moltes branques amb les seves fulles uniformes, mentre que les seves flors són de color rosa pàl·lid.

Aquest arbre creix normalment al costat de les roques i en terraplens. El varen començar a investigar a partir d’observar que els animals d’aquells indrets que en menjaven, de les seves fulles i branques, tenien molt bona salut.

En medicina s’utilitza un extracte a partir de la seva resina. Aquesta s’obté a partir d’un talll a l’escorça, per on surt el líquid. La resina, en contacte amb l’aire es solidifica i és quan la recullen. És d’un olor molt fort i agradable per la qual cosa es coneix també com l’encens indi.

Un dels aspectes que crida més l’atenció és el seu gust dolç i balsàmic, es pot utilitzar tant per interior com per exterior. Per exemple per a la rigidesa muscular, ferides o pel mal de cames. Les seves propietats que més destaquen són la seva acció desin-flamatòria i reforçament del sistema immunitari; és molt bona en cas de diarrees, artritis, per qualsevol tipus de dolor, així com a complement en el tractament del càncer. És un bon laxant i funciona molt bé en infeccions de la pell, l’asma, per netejar el fetge i la vesícula entre d’altres. A banda de l’ús tera-pèutic, també s’utilitza com a perfum de la roba, per als cabells i també en cerimònies religioses.

Ara bé, no cal sortir tant lluny per trobar un vegetal amb tantes propietats. La tardor és una estació en què podem gaudir de

Plantes de lluny i de prop

B E N E S T A RI S A L U T

secció patrocinada per: NATURA I DIETÈTICA

bona quantitat de fruites entre les quals destaca la magrana, amb molt poques calories i amb moltes qualitats. El seu con-sum és molt recomanat. És una de les fruites que compta amb més quantitat d’aigua sense cap mena de proteïnes ni greixos.

Destaca pel seu contingut en potassi, fosfor, magnesi, cals, vitamines del grup B i vitamines C, E i K. El seu contingut d’àcid cítric és molt important ja que fa que s’assimili la vitamina C, que és la que ens donarà energia, és un bon antioxidant i també ajuda a abaixar el colesterol així com els nivells de sucre. En aquest casos, convé prendre cada dia, ja sigui en suc com sencera. Les darreres investigacions que s’han fet han trobat en la pell de la magrana un interessant probiòtic. Amb totes aquestes propietats, no cal passar per alt aquesta fruita tan propera a nosaltres.

2524

L'ESPORTA L A P R À C T I C A

Senderisme: un esport per a totes les edats

És tan antic com l’ésser humà i té el seu origen en la necessitat de desplaçar-se caminant per arribar a pobles veïns, caçar, etc. A l’actualitat, aquesta necessitat pràcticament és inexistent i ha esdevingut en un esport que apropa les persones a la natura i a la societat rural, allunyant-se així del soroll, l’estrès i la vida fre-nètica de les grans ciutats.

L’Esteban i la Marta és una parella de Barcelona la qual, un cop al mes, surt d’excursió amb les seves dues filles, de vuit i deu anys. “Nosaltres som de Barcelona i encara que per les rodalies també es poden fer excursions, acostumem a fer senderisme per Lleida”, ens expliquen. “Vam començar a fer senderisme perquè era un esport que podíem fer tots junts a l’hora. Al principi fèiem trams molt curts i senzills, perquè les nenes eren molt petites. Però ara que ja fa uns anys que hi sortim regularment, tots ple-gats aguantem molt i podem fer trajectes amb una certa dificul-tat, que són molt més divertits”. Els arguments que ens dóna la Marta coincideixen amb els avantatges que apunten els experts sobre la pràctica del senderisme. N’aporten tres: La millora de la condició física, mitjançant la pràctica de l’exercici de resistència aeròbica; la desconnexió de l’estrès quotidià en un ambient natural i relaxat que permet aparcar els problemes durant el temps que l’estem practicant; i la creació de llaços afectius amb les persones que el fan, ja que comparteixen anècdotes, situaci-ons de mútua ajuda o que requereixen un treball en equip.

Quan al 1974 el reusenc Doctor Aguadé inicia el primer mar-catge en l’estat espanyol, a la vora de l’ermita de Sant Blai a Tivissa, el que després seria el GR 7, recollint la tasca iniciada a França l’any 1945 amb l’expressió “Sentiers de Gran Rando-née”, no es podia imaginar que poc més de trenta anys des-

prés la xarxa catalana comptés amb gairebé 9.000 km senyalit-zats i milers d’usuaris i usuàries. En tota Espanya la xarxa arriba als 60.000 km.

L’itinerari dels senders homologats es senyalitza en els seus extrems, en les cruïlles i en els llocs on és difícil seguir-lo. Aques-ta senyalització pot ser en forma de rètols indicadors, estaques o de senyals pintats als arbres, pedres o altres elements. Hi ha tres tipus de senyals: els de continuïtat del sender, els de canvi brusc de direcció i els de pas barrat. Els colors dels senyals indiquen de quin tipus de sender es tracta: GR, PR o SL.

Els senders locals o SL són petits recorreguts locals que no superen els 10 km de recorregut. Els senders de petit recorre-gut o PR són itineraris d’àmbit local o comarcal i el seu trajecte no pot superar els 50 km. Els Senders de Gran Recorregut són la xarxa de camins que creuen Europa en totes direccions unint nacions i pobles. La European Ramblers Association - Federació Euro-pea de Senderisme (ERA) és l’organització responsable de la seva coordinació.

A diferència d’altres esports, el senderisme el pot practicar tot-hom. Dependrà una mica de la nostra capacitat i habilitats, però amb la gran varietat de rutes existent, segur que trobem el camí que més s’adapti a les nostres possibilitats. A diferència d’altres esports que es practiquen a la muntanya, el senderisme no inclou el factor risc. No cal dominar cap tècnica especialitzada ni cal una excel·lent forma física. Un dels pocs requisits que cal complir, això sí, molt important, és el respecte per la natura: No deixar brossa, no encendre foc, no utilitzar sabó a fonts o rius, no fer acampada lliure i no arrencar plantes.

A Catalunya el senderisme compta amb una gran tradició. Els senders de Catalunya són dels millors d’Europa, alhora que el clima suau del país els fa transitables la major part de l’any.

L'ESPORTA L A P R À C T I C A

Senderisme: un esport per a totes les edats

Algunes rutes a Lleida

Per Agramunt trobem dues etapes del GR 3, conegut com el Sender Central de Catalunya, el qual fa un recorregut circular Lleida – Lleida. Aquest sender va ser homologat el 1992 i quan estigui completat tindrà una distància de prop de 800 km, dels quals uns 500 km ja han estat senyalitzats. El recorregut projectat preveu que aquest sender tingui un traçat circular que uneixi Llei-da amb Tremp, la Seu d’Urgell, Sant Joan de les Abadesses, Manresa, Sol-sona i Tàrrega, entre moltes altres poblacions. Concre-tament, hi podem fer l’eta-pa 15, de Ponts a Agramunt i l’etapa 16, d’Agramunt a Tàrrega.

El Camí de l’Aigua són 26 km. a la comarca de l’Alta Ribagorça on els estanys són el fil argumental d’aquesta ruta. Té l’inici a l’embassament d’Esca-les a Pont de Suert i finalitza al balneari de Caldes de Boí.

La Ruta de Vallferosa a la comarca de la Segarra és un recor-regut tancat de 13,2 km. És una ruta fàcil i accessible però no es troba marcada per la qual cosa no és aconsellable sense un GPS, un guia o un mapa de camins molt detallat. Es tracta d’una ruta molt maca tota plena de restes romanes i vestigis medievals.

La ruta del Camí del Portús. Ruta pirenaica, que transcorre per la Vall d’Adons, a la part més meridional del municipi de Pont de Suert. És un camí ben senyalitzat però cal portar bona quantitat d’aigua perquè escassegen les fonts.

La Ruta de les tres Valls és també un recorregut tancat que s’inicia i acaba a Pont de Suert i es realitza en quatre etapes. Es pot fer de manera autònoma o guiada entre els mesos de maig a octubre.

Ruta d’Almatret al cingle de la Pena. Aquest itinerari dóna a conèixer els tossals d’Almatrets situats a la vora de l’embassa-ment de Riba-roja del riu Ebre, a l’extrem sud del Segrià (les Terres de Lleida). Es tracta d’una ruta força curta, uns 10 km, i de dificultat baixa-mitjana.

Ruta de la Vall dels Voltors va dirigida a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva edat. Destaca especialment per

la seva fauna, més concretament pels rapinyaires, que constitueixen el grup d’ocells més interessants.

Són uns 31km que en aquest cas, es poden recórrer a peu, en BTT o en

cotxe.

La Ruta de l’aigua - Pòrt de Vielha s’inicia a l’antic hospital de Vielha, a l’entrada de la boca sud del

túnel i, després de recórrer 15,8 km, fina-litza a la capital de la Val d’Aran. Durant la

travessa el senderista descobrirà alguns dels paisatges aranesos més desconeguts. Es recomana fer el recorregut utilitzant dos cotxes; l’un es pot deixar a la boca sud i l’altre, al final de l’itine-rari. La ruta es pot fer en 5,40 hores.

Ruta del Canal a les Garrigues. El nord de la comarca de les Garrigues és regat per les aigües del canal d’Urgell i la 4a sèquia d’aquest canal, indret on se senyalitza aquesta ruta de 18 km, que passa pels pobles de Juneda i les Borges Blanques.

Ruta del Caracremada és una travessa circular de 5 dies de marxa que uneix les principals muntanyes del Prepirineu de l’alt Berguedà i l’alt Solsonès, tenint com a punt de partida i d’arriba-da els Rasos de Peguera. Passem per zones amb força història: pobles, castells, esglésies, pistes d’esquí, centres miners, passos ramaders mil·lenaris, museus i refugis de maquis.

La Ruta dels Pastors segueix els camins i senders que utilitza-ven els pastors des de temps immemorials, per apropar-nos a un trocet de la història i les vivències dels pastors transhumants del territori ribagorçà (els Pirineus). Un punt d’inici de la ruta és El Pont de Suert ( l’Alta Ribagorça – els Pirineus) i la durada màxi-ma, de moment, és de 4 etapes, que es poden fer en 3 o 4 dies en funció del nivell físic de cadascú.

2524

L'ESPORTA L A P R À C T I C A

Senderisme: un esport per a totes les edats

És tan antic com l’ésser humà i té el seu origen en la necessitat de desplaçar-se caminant per arribar a pobles veïns, caçar, etc. A l’actualitat, aquesta necessitat pràcticament és inexistent i ha esdevingut en un esport que apropa les persones a la natura i a la societat rural, allunyant-se així del soroll, l’estrès i la vida fre-nètica de les grans ciutats.

L’Esteban i la Marta és una parella de Barcelona la qual, un cop al mes, surt d’excursió amb les seves dues filles, de vuit i deu anys. “Nosaltres som de Barcelona i encara que per les rodalies també es poden fer excursions, acostumem a fer senderisme per Lleida”, ens expliquen. “Vam començar a fer senderisme perquè era un esport que podíem fer tots junts a l’hora. Al principi fèiem trams molt curts i senzills, perquè les nenes eren molt petites. Però ara que ja fa uns anys que hi sortim regularment, tots ple-gats aguantem molt i podem fer trajectes amb una certa dificul-tat, que són molt més divertits”. Els arguments que ens dóna la Marta coincideixen amb els avantatges que apunten els experts sobre la pràctica del senderisme. N’aporten tres: La millora de la condició física, mitjançant la pràctica de l’exercici de resistència aeròbica; la desconnexió de l’estrès quotidià en un ambient natural i relaxat que permet aparcar els problemes durant el temps que l’estem practicant; i la creació de llaços afectius amb les persones que el fan, ja que comparteixen anècdotes, situaci-ons de mútua ajuda o que requereixen un treball en equip.

Quan al 1974 el reusenc Doctor Aguadé inicia el primer mar-catge en l’estat espanyol, a la vora de l’ermita de Sant Blai a Tivissa, el que després seria el GR 7, recollint la tasca iniciada a França l’any 1945 amb l’expressió “Sentiers de Gran Rando-née”, no es podia imaginar que poc més de trenta anys des-

prés la xarxa catalana comptés amb gairebé 9.000 km senyalit-zats i milers d’usuaris i usuàries. En tota Espanya la xarxa arriba als 60.000 km.

L’itinerari dels senders homologats es senyalitza en els seus extrems, en les cruïlles i en els llocs on és difícil seguir-lo. Aques-ta senyalització pot ser en forma de rètols indicadors, estaques o de senyals pintats als arbres, pedres o altres elements. Hi ha tres tipus de senyals: els de continuïtat del sender, els de canvi brusc de direcció i els de pas barrat. Els colors dels senyals indiquen de quin tipus de sender es tracta: GR, PR o SL.

Els senders locals o SL són petits recorreguts locals que no superen els 10 km de recorregut. Els senders de petit recorre-gut o PR són itineraris d’àmbit local o comarcal i el seu trajecte no pot superar els 50 km. Els Senders de Gran Recorregut són la xarxa de camins que creuen Europa en totes direccions unint nacions i pobles. La European Ramblers Association - Federació Euro-pea de Senderisme (ERA) és l’organització responsable de la seva coordinació.

A diferència d’altres esports, el senderisme el pot practicar tot-hom. Dependrà una mica de la nostra capacitat i habilitats, però amb la gran varietat de rutes existent, segur que trobem el camí que més s’adapti a les nostres possibilitats. A diferència d’altres esports que es practiquen a la muntanya, el senderisme no inclou el factor risc. No cal dominar cap tècnica especialitzada ni cal una excel·lent forma física. Un dels pocs requisits que cal complir, això sí, molt important, és el respecte per la natura: No deixar brossa, no encendre foc, no utilitzar sabó a fonts o rius, no fer acampada lliure i no arrencar plantes.

A Catalunya el senderisme compta amb una gran tradició. Els senders de Catalunya són dels millors d’Europa, alhora que el clima suau del país els fa transitables la major part de l’any.

L'ESPORTA L A P R À C T I C A

Senderisme: un esport per a totes les edats

Algunes rutes a Lleida

Per Agramunt trobem dues etapes del GR 3, conegut com el Sender Central de Catalunya, el qual fa un recorregut circular Lleida – Lleida. Aquest sender va ser homologat el 1992 i quan estigui completat tindrà una distància de prop de 800 km, dels quals uns 500 km ja han estat senyalitzats. El recorregut projectat preveu que aquest sender tingui un traçat circular que uneixi Llei-da amb Tremp, la Seu d’Urgell, Sant Joan de les Abadesses, Manresa, Sol-sona i Tàrrega, entre moltes altres poblacions. Concre-tament, hi podem fer l’eta-pa 15, de Ponts a Agramunt i l’etapa 16, d’Agramunt a Tàrrega.

El Camí de l’Aigua són 26 km. a la comarca de l’Alta Ribagorça on els estanys són el fil argumental d’aquesta ruta. Té l’inici a l’embassament d’Esca-les a Pont de Suert i finalitza al balneari de Caldes de Boí.

La Ruta de Vallferosa a la comarca de la Segarra és un recor-regut tancat de 13,2 km. És una ruta fàcil i accessible però no es troba marcada per la qual cosa no és aconsellable sense un GPS, un guia o un mapa de camins molt detallat. Es tracta d’una ruta molt maca tota plena de restes romanes i vestigis medievals.

La ruta del Camí del Portús. Ruta pirenaica, que transcorre per la Vall d’Adons, a la part més meridional del municipi de Pont de Suert. És un camí ben senyalitzat però cal portar bona quantitat d’aigua perquè escassegen les fonts.

La Ruta de les tres Valls és també un recorregut tancat que s’inicia i acaba a Pont de Suert i es realitza en quatre etapes. Es pot fer de manera autònoma o guiada entre els mesos de maig a octubre.

Ruta d’Almatret al cingle de la Pena. Aquest itinerari dóna a conèixer els tossals d’Almatrets situats a la vora de l’embassa-ment de Riba-roja del riu Ebre, a l’extrem sud del Segrià (les Terres de Lleida). Es tracta d’una ruta força curta, uns 10 km, i de dificultat baixa-mitjana.

Ruta de la Vall dels Voltors va dirigida a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva edat. Destaca especialment per

la seva fauna, més concretament pels rapinyaires, que constitueixen el grup d’ocells més interessants.

Són uns 31km que en aquest cas, es poden recórrer a peu, en BTT o en

cotxe.

La Ruta de l’aigua - Pòrt de Vielha s’inicia a l’antic hospital de Vielha, a l’entrada de la boca sud del

túnel i, després de recórrer 15,8 km, fina-litza a la capital de la Val d’Aran. Durant la

travessa el senderista descobrirà alguns dels paisatges aranesos més desconeguts. Es recomana fer el recorregut utilitzant dos cotxes; l’un es pot deixar a la boca sud i l’altre, al final de l’itine-rari. La ruta es pot fer en 5,40 hores.

Ruta del Canal a les Garrigues. El nord de la comarca de les Garrigues és regat per les aigües del canal d’Urgell i la 4a sèquia d’aquest canal, indret on se senyalitza aquesta ruta de 18 km, que passa pels pobles de Juneda i les Borges Blanques.

Ruta del Caracremada és una travessa circular de 5 dies de marxa que uneix les principals muntanyes del Prepirineu de l’alt Berguedà i l’alt Solsonès, tenint com a punt de partida i d’arriba-da els Rasos de Peguera. Passem per zones amb força història: pobles, castells, esglésies, pistes d’esquí, centres miners, passos ramaders mil·lenaris, museus i refugis de maquis.

La Ruta dels Pastors segueix els camins i senders que utilitza-ven els pastors des de temps immemorials, per apropar-nos a un trocet de la història i les vivències dels pastors transhumants del territori ribagorçà (els Pirineus). Un punt d’inici de la ruta és El Pont de Suert ( l’Alta Ribagorça – els Pirineus) i la durada màxi-ma, de moment, és de 4 etapes, que es poden fer en 3 o 4 dies en funció del nivell físic de cadascú.

2726

Menjar bé ja no és només qüestió de la quantitat o del tipus d’aliment amb què composem la nostra dieta diària. També té molt a veure amb l’origen mateix dels aliments i el recorregut que fa des que, per exemple, es recull de l’arbre una fuita, fins que arriba a la nostra taula.

Antigament el mateix productor agafava els seus productes i marxava cap el mercat a vendre’ls directament al consumidor. Era producte fresc, agafat just en el moment exacte de madu-ració on el seu gust i la seva qualitat era la màxima.

A partir dels anys 50 van entrar a jugar els intermediaris la tasca dels quals podia resultar beneficiosa tant per al consumidor –s’havia d’encarregar de buscar la millor qualitat al preu més baix- com per al productor– li permetia arribar a mercats que no li eren naturals-.

Com són la majoria de verdures, fuites i hortalisses que trobem al supermercat? No són fresques, no tenen sabor, ni color i es troben sense madurar, el que provoca una pèrdua de vitamines considerables. Això és el que ha perdut el consumidor. Però, i el productor? Per més que el consumidor pagui uns preus cada vegada més elevats per uns productes de pitjor qualitat, ens trobem diferències de fins el 450% respecte el preu que cobra el pagès per aquell mateix producte. “Qui es beneficia d’aquest despropòsit?” es pregunten molts agricultors.

Comprar a pagès: de l’hort a la taula

D’altra banda, hi ha la qüestió mediambiental. Els productes locals ens ajuden a preservar el medi ambient perquè compor-ten menys emissions de CO2 associades al transport que les que venen de lluny. “Malgrat la venda directa ve exercint-se gairebé des què hi ha humanitat, ara té d’innovador el fet de posar en valor la proximitat, el consum responsable i sosteni-ble, la recuperació de varietats i gustos i d’un contacte directe entre els pagesos i els consumidors. Són conceptes que pro-gressivament van esdevenint valors socials i que el consumidor té i tindrà més en compte a l’hora de realitzar la seva compra d’aliments” explica en una entrevista l’ex director de l’Àrea de Promoció de Comerç de la Generalitat.

Totes les veus del sector apunten que s’ha produït els darrers anys un creixement notable del nombre de persones interessades a comprar directament a l’agricultor, evitant així intermediaris.

Per donar resposta a aquesta inquietud del mercat, la Generalitat va presentar l’any 2009 la guia Compra a pagès, una iniciativa de la Unitat de Comercialització Agroalimentària del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (CCAM), ens adscrit a la Direcció General de Comerç, amb la finalitat de promoure el canal direc-te de comercialització agroalimentària, posar en valor els pro-ductes locals i oferir un servei als consumidors i professionals que, moguts per criteris de proximitat, consum responsable i sostenible, busquen un accés més directe als aliments propers i

A Catalunya més de mig mil·ler d’explotaci-ons fan venda directa al consumidor. Alguns ja ho fan directament des d’internet, d’al-tres a través de cooperatives i alguns amb la col·laboració de petites botigues.

Cal Serra ven productes comprats a pagès.

REPORTATGED ' A C T U A L I T A T

Comprar a pagès: de l’hort a la taula

de qualitat. Poc després, van llançar la versió on line, la gastrote-ca.cat, un canal interactiu i dinàmic al servei dels professionals del sector (distribuïdors, cuiners, productors, elaboradors, arte-sans alimentaris, gastrònoms, promotors del turisme gastronò-mic, etc), consumidors i entitats que treballen entorn els produc-tes agroalimentaris locals. Des del departament de comunicació de la Gatroteca ens expliquen que tant la guia com el web “és també un reconeixement als pagesos i pageses que dia a dia treballen la terra, cuiden el bestiar i del seu fruit n’elaboren els productes perquè tots puguem gaudir-ne després a la taula. Aquest és un col·lectiu que massa sovint ha quedat en l’anoni-mat: Compra a pagès pretén contribuir a posar més en valor aquests productors, pagesos i pageses que venen directament al consumidor final els seus productes.” De la comarca de l’Urgell trobem 29 entitats adherides. D’Agramunt hi trobem: El Consell Regulador IGP Torró d’Agramunt, Fira del Torró i la Xocolata a la pedra, Formatges Monber, Torrons Lluch, Torrons Artesans Felix, Torrons l’Agramuntina, Torrons Vicens, Torrons Jolonch. Recull també els següents distintius de qualitat: Artesania Alimentària, Implica’t, Producció Ecològica, Producció Integrada i Producció Slow Food. Quan els preguntem pel funcionament d’aquesta iniciativa i la seva continuïtat ens asseguren que l’interès de la gent per la guia és notable i que molta gent n’és usuària. En canvi, observem que fa mesos que pràcticament no hi ha activi-tat i que no es renoven els seus continguts. Reconeixen que el

projecte està aturat “per qüestions polítiques” i que encara no saben quina serà la seva trajectòria. Sigui com sigui, la gastrote-ca.cat és una bona iniciativa força útil per qui vol trobar un bon proveïdor de proximitat.

Catalunya és pionera en la comercialització de productes hor-tofrutícoles directament al consumidor (especialment a la pro-víncia de Lleida) i és capdavantera en l’ús d’internet com a canal per adreçar-se al consumidor. És el cas de www.recapte.com (ecològica) o www.3pfruits.com. A 3P Fruits, empresa de Térmens, les fruites i verdures no passen per càmeres frigorífi-ques; són recollides diàriament i enviades al domicili del client en 24 hores perquè no perdin un sol àpex de les seves qualitats. Ramón Barios, gerent de l’empresa ens explica com ha evolu-cionat el mercat: “Vam inaugurar la web el 2004 i fins el 2007 es feien molt poques vendes, però a partir de llavors, i gràcies a sortir als mitjans, van començar a trucar-nos i a pujar les ven-des. Ara fins i tot acabem de posar en marxa una nova pàgina web en anglès pel Regne Unit i pensem expandir-nos també al centre i nord d’Europa”.

Pels que no tenen massa clar el tema d’internet, cada vegada més sovint trobem botigues on ens porten fruites, verdures i hortalisses directament de l’hort. En Agramunt això ho trobem a la fruiteria Serra. Les seves propietàries, les germanes Cristina i Rosa Serra Torres són les encarregades de proveir el poble de verdures, fruites i hortalisses de pagès. Elles a més distribueixen a gairebé tots els restaurants de la zona tres dies per setmana. Fa ja uns anys que van començar a introduir aquest tipus de producte, tot combinant-lo amb aquell més convencional que es compra a Mercalleida, i que porten els grans distribuïdors.

Cristina i Rosa s’esforcen per comunicar als seus clients els beneficis que té la compra d’aquest tipus de producte i la gent està responent molt bé. Cada vegada ve més gent a preguntar per alguna verdura en concret i se l’emporten expressament perquè saben que és un producte de proximitat. També porten caixes a casa sense cap mena de cost addicional i pel Nadal, més d’una empresa els compra lots i paneres per regalar als seus clients o proveïdors. La Cristina s’encarrega cada setmana de canviar l’aparador per anar destacant els productes frescos de la temporada. A més, ha creat una pàgina al Facebook on penja fotos molt maques i fa suggeriments de receptes fetes justament amb els productes que ofereixen. Com a tema pen-dent tenen l’agricultura ecològica, molt més difícil d’introduir al mercat per què el producte no és tan bonic, no entre tant pels ulls i és més difícil trobar un bon proveïdor.

REPORTATGED ' A C T U A L I T A T

2726

Menjar bé ja no és només qüestió de la quantitat o del tipus d’aliment amb què composem la nostra dieta diària. També té molt a veure amb l’origen mateix dels aliments i el recorregut que fa des que, per exemple, es recull de l’arbre una fuita, fins que arriba a la nostra taula.

Antigament el mateix productor agafava els seus productes i marxava cap el mercat a vendre’ls directament al consumidor. Era producte fresc, agafat just en el moment exacte de madu-ració on el seu gust i la seva qualitat era la màxima.

A partir dels anys 50 van entrar a jugar els intermediaris la tasca dels quals podia resultar beneficiosa tant per al consumidor –s’havia d’encarregar de buscar la millor qualitat al preu més baix- com per al productor– li permetia arribar a mercats que no li eren naturals-.

Com són la majoria de verdures, fuites i hortalisses que trobem al supermercat? No són fresques, no tenen sabor, ni color i es troben sense madurar, el que provoca una pèrdua de vitamines considerables. Això és el que ha perdut el consumidor. Però, i el productor? Per més que el consumidor pagui uns preus cada vegada més elevats per uns productes de pitjor qualitat, ens trobem diferències de fins el 450% respecte el preu que cobra el pagès per aquell mateix producte. “Qui es beneficia d’aquest despropòsit?” es pregunten molts agricultors.

Comprar a pagès: de l’hort a la taula

D’altra banda, hi ha la qüestió mediambiental. Els productes locals ens ajuden a preservar el medi ambient perquè compor-ten menys emissions de CO2 associades al transport que les que venen de lluny. “Malgrat la venda directa ve exercint-se gairebé des què hi ha humanitat, ara té d’innovador el fet de posar en valor la proximitat, el consum responsable i sosteni-ble, la recuperació de varietats i gustos i d’un contacte directe entre els pagesos i els consumidors. Són conceptes que pro-gressivament van esdevenint valors socials i que el consumidor té i tindrà més en compte a l’hora de realitzar la seva compra d’aliments” explica en una entrevista l’ex director de l’Àrea de Promoció de Comerç de la Generalitat.

Totes les veus del sector apunten que s’ha produït els darrers anys un creixement notable del nombre de persones interessades a comprar directament a l’agricultor, evitant així intermediaris.

Per donar resposta a aquesta inquietud del mercat, la Generalitat va presentar l’any 2009 la guia Compra a pagès, una iniciativa de la Unitat de Comercialització Agroalimentària del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (CCAM), ens adscrit a la Direcció General de Comerç, amb la finalitat de promoure el canal direc-te de comercialització agroalimentària, posar en valor els pro-ductes locals i oferir un servei als consumidors i professionals que, moguts per criteris de proximitat, consum responsable i sostenible, busquen un accés més directe als aliments propers i

A Catalunya més de mig mil·ler d’explotaci-ons fan venda directa al consumidor. Alguns ja ho fan directament des d’internet, d’al-tres a través de cooperatives i alguns amb la col·laboració de petites botigues.

Cal Serra ven productes comprats a pagès.

REPORTATGED ' A C T U A L I T A T

Comprar a pagès: de l’hort a la taula

de qualitat. Poc després, van llançar la versió on line, la gastrote-ca.cat, un canal interactiu i dinàmic al servei dels professionals del sector (distribuïdors, cuiners, productors, elaboradors, arte-sans alimentaris, gastrònoms, promotors del turisme gastronò-mic, etc), consumidors i entitats que treballen entorn els produc-tes agroalimentaris locals. Des del departament de comunicació de la Gatroteca ens expliquen que tant la guia com el web “és també un reconeixement als pagesos i pageses que dia a dia treballen la terra, cuiden el bestiar i del seu fruit n’elaboren els productes perquè tots puguem gaudir-ne després a la taula. Aquest és un col·lectiu que massa sovint ha quedat en l’anoni-mat: Compra a pagès pretén contribuir a posar més en valor aquests productors, pagesos i pageses que venen directament al consumidor final els seus productes.” De la comarca de l’Urgell trobem 29 entitats adherides. D’Agramunt hi trobem: El Consell Regulador IGP Torró d’Agramunt, Fira del Torró i la Xocolata a la pedra, Formatges Monber, Torrons Lluch, Torrons Artesans Felix, Torrons l’Agramuntina, Torrons Vicens, Torrons Jolonch. Recull també els següents distintius de qualitat: Artesania Alimentària, Implica’t, Producció Ecològica, Producció Integrada i Producció Slow Food. Quan els preguntem pel funcionament d’aquesta iniciativa i la seva continuïtat ens asseguren que l’interès de la gent per la guia és notable i que molta gent n’és usuària. En canvi, observem que fa mesos que pràcticament no hi ha activi-tat i que no es renoven els seus continguts. Reconeixen que el

projecte està aturat “per qüestions polítiques” i que encara no saben quina serà la seva trajectòria. Sigui com sigui, la gastrote-ca.cat és una bona iniciativa força útil per qui vol trobar un bon proveïdor de proximitat.

Catalunya és pionera en la comercialització de productes hor-tofrutícoles directament al consumidor (especialment a la pro-víncia de Lleida) i és capdavantera en l’ús d’internet com a canal per adreçar-se al consumidor. És el cas de www.recapte.com (ecològica) o www.3pfruits.com. A 3P Fruits, empresa de Térmens, les fruites i verdures no passen per càmeres frigorífi-ques; són recollides diàriament i enviades al domicili del client en 24 hores perquè no perdin un sol àpex de les seves qualitats. Ramón Barios, gerent de l’empresa ens explica com ha evolu-cionat el mercat: “Vam inaugurar la web el 2004 i fins el 2007 es feien molt poques vendes, però a partir de llavors, i gràcies a sortir als mitjans, van començar a trucar-nos i a pujar les ven-des. Ara fins i tot acabem de posar en marxa una nova pàgina web en anglès pel Regne Unit i pensem expandir-nos també al centre i nord d’Europa”.

Pels que no tenen massa clar el tema d’internet, cada vegada més sovint trobem botigues on ens porten fruites, verdures i hortalisses directament de l’hort. En Agramunt això ho trobem a la fruiteria Serra. Les seves propietàries, les germanes Cristina i Rosa Serra Torres són les encarregades de proveir el poble de verdures, fruites i hortalisses de pagès. Elles a més distribueixen a gairebé tots els restaurants de la zona tres dies per setmana. Fa ja uns anys que van començar a introduir aquest tipus de producte, tot combinant-lo amb aquell més convencional que es compra a Mercalleida, i que porten els grans distribuïdors.

Cristina i Rosa s’esforcen per comunicar als seus clients els beneficis que té la compra d’aquest tipus de producte i la gent està responent molt bé. Cada vegada ve més gent a preguntar per alguna verdura en concret i se l’emporten expressament perquè saben que és un producte de proximitat. També porten caixes a casa sense cap mena de cost addicional i pel Nadal, més d’una empresa els compra lots i paneres per regalar als seus clients o proveïdors. La Cristina s’encarrega cada setmana de canviar l’aparador per anar destacant els productes frescos de la temporada. A més, ha creat una pàgina al Facebook on penja fotos molt maques i fa suggeriments de receptes fetes justament amb els productes que ofereixen. Com a tema pen-dent tenen l’agricultura ecològica, molt més difícil d’introduir al mercat per què el producte no és tan bonic, no entre tant pels ulls i és més difícil trobar un bon proveïdor.

REPORTATGED ' A C T U A L I T A T

2928 2928

LA FILLA DEL MEU MILLOR AMICEstrena: 14 de desembre de 2012Direcció: Julian Farino.

Les famílies Ostroff i Walling són els millors amics i veïns. Nina Ostroff retorna a casa seva pel sopar d’Acció de Gràcies desprès de ser-hi fora cinc anys, just en acabar la relació amb el seu xicot Ethan. La Nina, en lloc d’inte-ressar-se per Toby, el fill dels Walling, qui comp-ta amb el suport dels seus pares, s’enamora del pare del noi, el senyor Walling. Quan

l’atracció romàntica entre Nina i David arriba a ser massa gran com per a passar desapercebuda, la vida de les dues famílies es revoluciona.

ELS MISERABLESEstrena: 25 de desembre de 2012Direcció: Tom Hooper.

Drama musical anglès basat en l’homònima novel·la francesa de Victor Hugo i protago-nitzada per estrelles com Anne Hathaway, Hugh Jackman, Russell Crowe, Helena Bon-ham Carter. Jackman encarna a Jean Valjean, un individu que és enviat a la presó per robar un tros de pa amb què pretenia ali-mentar els seus nebots i la seva germana

vídua. Russell Crowe dóna vida a Javert, l’home que farà la vida impossible a l’heroi de la història, mentre que Anne Hathaway es posa a la pell de Fantine, una dona que pateix gran quantitat d’infortunis al llarg de la seva existència.

EL BOSCEstrena: 14 de desembre de 2013Direcció: Óscar Aibar

Pel·lícula de misteri protagonitzada per Àlex Brendemühl, Maria Molins i Pere Ponce entre d’altres. La història es situa l’any 1936, al voltant d’una familia del Matarranya, al Baix Aragó. S’amaga un secret ancestral: a prop de la masia on hi viuen apareixen unes misterioses llums, un fulgor sobrenatural que es fa visible dues nits cada any, entre la male-

sa d’un estrany bosc. Segons la tradició familiar les llums són una porta a un altre món, d’on ningú torna en creuar-la. És per això que amaguen la seva existència a la resta d’habitants del poble.

L’AL·LUCINANT MÓN DE NORMANEstrena: 21 de desembre de 2012Direcció: Chris Butler y Sam Fell.

Norman és considerat al seu poble un nen una mica estrany i té un do molt especial, pot parlar amb els morts. El dia que el seu poble es veu assetjat pels zombis, els seus habitants recorren a ell, ja que només l’incom-près Norman pot parlar amb ells. A més de zombis, haurà d’en-frontar-se a bruixes i, pitjor encara, a uns

adults retardats, si vol salvar el seu poble d’una maledicció llan-çada fa segles. Però aquest jove “murmurador” de fantasmes veurà les seves activitats paranormals abocades fins a límits d’un altre món. Després de la innovadora “Els móns de Corali-ne”, ”L’alucinant món de Norman” és el segon llargmetratge de feta amb la tècnica coneguda com stop-motion en 3D.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

PROPERAMENT

Perruqueria

informa't!

Participa en el sorteig.

Hi pots participar tantes vegades com vinguis. Telf. 973.39.24.71 Pentina’t

i guanya!

Te'l regalem aDemanaràs un iPad per Nadal?

2928 2928

LA FILLA DEL MEU MILLOR AMICEstrena: 14 de desembre de 2012Direcció: Julian Farino.

Les famílies Ostroff i Walling són els millors amics i veïns. Nina Ostroff retorna a casa seva pel sopar d’Acció de Gràcies desprès de ser-hi fora cinc anys, just en acabar la relació amb el seu xicot Ethan. La Nina, en lloc d’inte-ressar-se per Toby, el fill dels Walling, qui comp-ta amb el suport dels seus pares, s’enamora del pare del noi, el senyor Walling. Quan

l’atracció romàntica entre Nina i David arriba a ser massa gran com per a passar desapercebuda, la vida de les dues famílies es revoluciona.

ELS MISERABLESEstrena: 25 de desembre de 2012Direcció: Tom Hooper.

Drama musical anglès basat en l’homònima novel·la francesa de Victor Hugo i protago-nitzada per estrelles com Anne Hathaway, Hugh Jackman, Russell Crowe, Helena Bon-ham Carter. Jackman encarna a Jean Valjean, un individu que és enviat a la presó per robar un tros de pa amb què pretenia ali-mentar els seus nebots i la seva germana

vídua. Russell Crowe dóna vida a Javert, l’home que farà la vida impossible a l’heroi de la història, mentre que Anne Hathaway es posa a la pell de Fantine, una dona que pateix gran quantitat d’infortunis al llarg de la seva existència.

EL BOSCEstrena: 14 de desembre de 2013Direcció: Óscar Aibar

Pel·lícula de misteri protagonitzada per Àlex Brendemühl, Maria Molins i Pere Ponce entre d’altres. La història es situa l’any 1936, al voltant d’una familia del Matarranya, al Baix Aragó. S’amaga un secret ancestral: a prop de la masia on hi viuen apareixen unes misterioses llums, un fulgor sobrenatural que es fa visible dues nits cada any, entre la male-

sa d’un estrany bosc. Segons la tradició familiar les llums són una porta a un altre món, d’on ningú torna en creuar-la. És per això que amaguen la seva existència a la resta d’habitants del poble.

L’AL·LUCINANT MÓN DE NORMANEstrena: 21 de desembre de 2012Direcció: Chris Butler y Sam Fell.

Norman és considerat al seu poble un nen una mica estrany i té un do molt especial, pot parlar amb els morts. El dia que el seu poble es veu assetjat pels zombis, els seus habitants recorren a ell, ja que només l’incom-près Norman pot parlar amb ells. A més de zombis, haurà d’en-frontar-se a bruixes i, pitjor encara, a uns

adults retardats, si vol salvar el seu poble d’una maledicció llan-çada fa segles. Però aquest jove “murmurador” de fantasmes veurà les seves activitats paranormals abocades fins a límits d’un altre món. Després de la innovadora “Els móns de Corali-ne”, ”L’alucinant món de Norman” és el segon llargmetratge de feta amb la tècnica coneguda com stop-motion en 3D.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

PROPERAMENT

Perruqueria

informa't!

Participa en el sorteig.

Hi pots participar tantes vegades com vinguis. Telf. 973.39.24.71 Pentina’t

i guanya!

Te'l regalem aDemanaràs un iPad per Nadal?

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

1 Kg de secret ibèric,3 pomes verdes àcides,Oli d'oliva,Llet,Brandy,

250 gr de ceps,1 manat de romaní,Canyella1 cabeça d'alls,Pebre de 3 colors

RESTAURANT EL CLAUSTRE

Entre boscos i vinyes s'amaga el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Es tracta d'una antiga abadia del segle XII que es va adaptar als nostres temps per gaudir de la calma i el silenci al qual convida l'entorn i les seves parets monacals. Un restaurant, una hostatgeria, un espai d'acollida i reflexió espiritual,... el Monestir s'ha convertit en un lloc singular per visitar puntualment, i passar uns dies de descans i pau. O bé per aprofitar la seva singularitat per a reunions de treball, con-vencions i conferències.

El restaurant El Claustre és al costat del claustre, centre neuràl-gic del monestir. Mentre es gaudeix de la cuina tradicional del restaurant, el comensal pot admirar la riquesa arquitectònica del complex monumental. Des dels seus inicis, aquest restau-rant ha mantingut la mateixa filosofia en la seva cuina tradicio-nal, posant tota la cura en el producte i la seva elaboració final.

La direcció d'aquest restaurant, sempre ha tingut clar que El Claustre ha de reflectir la cuina tradicional de la comarca, a un pas del Prepirineu, al Montsec. Per això, no resulta estrany que siguin els productors locals i més propers els que donin nom a alguns dels seus plats, com els embotits de Casa Adela d'Os de Balaguer o la mel que produeixen els germans del monestir. La matèria primera es cuina amb cura i es presenta amb gust, amb un toc especial i diferent: bàsica, senzilla i propera sense caure en el minimalisme imperant de l'actual cuina.

Entre la seva oferta, un menú diari assequible per 10 euros i el menú Monestir per 20 euros, a més de la carta. Aquesta ofereix entrants com la tradicional escudella del Monestir, a l'hivern o, en l'època més calorosa, una crema de meló emulsionada amb oli de tòfona i pols de pernil ibèric. Entre els segons plats, no falten el Bacallà a la mel, molt típic de El Claustre , i el secret ibèric confitat amb puré de poma i allioli de ceps. En aquest apartat, el restaurant es planteja per a la temporada incloure plats amb carn de caça, molt adequada a l'entorn.

La carta de vins mereix una menció a part. El Claustre només ofereix vins d'elaboració pròpia del monestir o de la Denomi-nació d'Origen local "Costers del Segre". El de les Avellanes, que forma part de la Ruta de Vins de Lleida, fa el mateix amb la seva Merlot, Cabernet Sauvignon o Sauvignon blanc, vinyes cuidades amb cura per un dels germans. En el cas de Costers del Segre, la Denominació s'ha llaurat un nom entre els seus-Lleida-però també fora, amb vins que vesteixen amb elegància les cartes de vins.

Ingredients: (6 persones)

Elaboració:A una temperatura de 65 ºC, es confita la peça de secret ibèric (sencera) en l'oli amb tres grans d'alls aixafats, un parell de cullera-detes de postres de pebre de tres colors i el manat de romaní i canyella. Deixar confitar durant aproximadament dues hores. Un cop confitada, cal filetejar-la en peces d'un centímetre de gruix, i reservar.Tallar la poma en pètals i fregir-la amb una mica de l'oli del confitat. Deixar-la "pochar" a foc lent, sense que arribi a torrar massa.Per l'allioli de ceps, fregir els ceps de la mateixa manera que la poma, i deixar-los amb una textura molt tova. Afegir els ceps en un recipient juntament amb una dent d'all i una mica de llet. Batre mentre es va afegint poc a poc oli d'oliva suau, fins a aconseguir l'allioli.FEr una mica les peces de secret ja tallades i flameja-les amb una mica de brandi. Després emplatar: un fons d'allioli de ceps, a con-tinuació deixar reposar sobre aquest la carn flamejada, i finalment posarem la poma confitada. A gust, posar una mica de pebre de tres colors per sobre de la poma.

El Claustre sol acollir clients de mitjana edat, encara que última-ment han vist augmentar les visites de joves, amb curiositat per conèixer un destí singular, on no només poden gaudir de la calma sinó també de l'acció, rutes amb BTT, parapent a Àger, caminades pel Montsec,... El restaurant és obert cada dia al migdia i les nits de divendres i dissabte per reserves, sense dei-xar, naturalment, de satisfer als inquilins de la seva hostatgeria, que són ben acollits.

SECRET D'IBÉRIC CONFITAT AMB PURÉ DE POMA I ALLIOLI DE CEPS

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

1 Kg de secret ibèric,3 pomes verdes àcides,Oli d'oliva,Llet,Brandy,

250 gr de ceps,1 manat de romaní,Canyella1 cabeça d'alls,Pebre de 3 colors

RESTAURANT EL CLAUSTRE

Entre boscos i vinyes s'amaga el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Es tracta d'una antiga abadia del segle XII que es va adaptar als nostres temps per gaudir de la calma i el silenci al qual convida l'entorn i les seves parets monacals. Un restaurant, una hostatgeria, un espai d'acollida i reflexió espiritual,... el Monestir s'ha convertit en un lloc singular per visitar puntualment, i passar uns dies de descans i pau. O bé per aprofitar la seva singularitat per a reunions de treball, con-vencions i conferències.

El restaurant El Claustre és al costat del claustre, centre neuràl-gic del monestir. Mentre es gaudeix de la cuina tradicional del restaurant, el comensal pot admirar la riquesa arquitectònica del complex monumental. Des dels seus inicis, aquest restau-rant ha mantingut la mateixa filosofia en la seva cuina tradicio-nal, posant tota la cura en el producte i la seva elaboració final.

La direcció d'aquest restaurant, sempre ha tingut clar que El Claustre ha de reflectir la cuina tradicional de la comarca, a un pas del Prepirineu, al Montsec. Per això, no resulta estrany que siguin els productors locals i més propers els que donin nom a alguns dels seus plats, com els embotits de Casa Adela d'Os de Balaguer o la mel que produeixen els germans del monestir. La matèria primera es cuina amb cura i es presenta amb gust, amb un toc especial i diferent: bàsica, senzilla i propera sense caure en el minimalisme imperant de l'actual cuina.

Entre la seva oferta, un menú diari assequible per 10 euros i el menú Monestir per 20 euros, a més de la carta. Aquesta ofereix entrants com la tradicional escudella del Monestir, a l'hivern o, en l'època més calorosa, una crema de meló emulsionada amb oli de tòfona i pols de pernil ibèric. Entre els segons plats, no falten el Bacallà a la mel, molt típic de El Claustre , i el secret ibèric confitat amb puré de poma i allioli de ceps. En aquest apartat, el restaurant es planteja per a la temporada incloure plats amb carn de caça, molt adequada a l'entorn.

La carta de vins mereix una menció a part. El Claustre només ofereix vins d'elaboració pròpia del monestir o de la Denomi-nació d'Origen local "Costers del Segre". El de les Avellanes, que forma part de la Ruta de Vins de Lleida, fa el mateix amb la seva Merlot, Cabernet Sauvignon o Sauvignon blanc, vinyes cuidades amb cura per un dels germans. En el cas de Costers del Segre, la Denominació s'ha llaurat un nom entre els seus-Lleida-però també fora, amb vins que vesteixen amb elegància les cartes de vins.

Ingredients: (6 persones)

Elaboració:A una temperatura de 65 ºC, es confita la peça de secret ibèric (sencera) en l'oli amb tres grans d'alls aixafats, un parell de cullera-detes de postres de pebre de tres colors i el manat de romaní i canyella. Deixar confitar durant aproximadament dues hores. Un cop confitada, cal filetejar-la en peces d'un centímetre de gruix, i reservar.Tallar la poma en pètals i fregir-la amb una mica de l'oli del confitat. Deixar-la "pochar" a foc lent, sense que arribi a torrar massa.Per l'allioli de ceps, fregir els ceps de la mateixa manera que la poma, i deixar-los amb una textura molt tova. Afegir els ceps en un recipient juntament amb una dent d'all i una mica de llet. Batre mentre es va afegint poc a poc oli d'oliva suau, fins a aconseguir l'allioli.FEr una mica les peces de secret ja tallades i flameja-les amb una mica de brandi. Després emplatar: un fons d'allioli de ceps, a con-tinuació deixar reposar sobre aquest la carn flamejada, i finalment posarem la poma confitada. A gust, posar una mica de pebre de tres colors per sobre de la poma.

El Claustre sol acollir clients de mitjana edat, encara que última-ment han vist augmentar les visites de joves, amb curiositat per conèixer un destí singular, on no només poden gaudir de la calma sinó també de l'acció, rutes amb BTT, parapent a Àger, caminades pel Montsec,... El restaurant és obert cada dia al migdia i les nits de divendres i dissabte per reserves, sense dei-xar, naturalment, de satisfer als inquilins de la seva hostatgeria, que són ben acollits.

SECRET D'IBÉRIC CONFITAT AMB PURÉ DE POMA I ALLIOLI DE CEPS

3332 3332

S

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKU

JEROGLÍFIC

JEROGLÍFIC

Si estan desanimats...

Qui són aquests?

El nombre 1000

Aconsegueix el nombre 1000 fent servir vuit vuits (es pot fer de dos formes diferents).

Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap lí nea, columna o bloc.

2 7 5 3

9 3 4 6

3 8 7

8 7 5

3 7 5 1

1 4 3 2

7 2 3

2 5 9 7

6 4 7 1

L'ENIGMA MATEMÀTIC 2 + 3

3332 3332

S

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKU

JEROGLÍFIC

JEROGLÍFIC

Si estan desanimats...

Qui són aquests?

El nombre 1000

Aconsegueix el nombre 1000 fent servir vuit vuits (es pot fer de dos formes diferents).

Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap lí nea, columna o bloc.

2 7 5 3

9 3 4 6

3 8 7

8 7 5

3 7 5 1

1 4 3 2

7 2 3

2 5 9 7

6 4 7 1

L'ENIGMA MATEMÀTIC 2 + 3

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Bombers Agramunt 973 391 080 e-mail: bombersagra@gencat.catCreu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 390 064Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602

Pavelló poliesportiu 973 392 272Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

L'ENIGMA MATEMÀTICJEROGLÍFICS

SUDOKU

Anima'ls (animals)

Dos mestres (dos més tres)

1 2 6 7 5 4 8 3 99 7 8 2 1 3 4 5 65 4 3 8 9 6 1 7 22 8 4 1 7 5 9 6 33 9 7 6 2 8 5 4 16 1 5 4 3 9 7 2 87 5 1 9 6 2 3 8 44 3 2 5 8 1 6 9 78 6 9 3 4 7 2 1 5

888 + 88 + 8 + 8 + 8 = 1000(8888 – 888) : 8 = 1000

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Bombers Agramunt 973 391 080 e-mail: bombersagra@gencat.catCreu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 390 064Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602

Pavelló poliesportiu 973 392 272Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

L'ENIGMA MATEMÀTICJEROGLÍFICS

SUDOKU

Anima'ls (animals)

Dos mestres (dos més tres)

1 2 6 7 5 4 8 3 99 7 8 2 1 3 4 5 65 4 3 8 9 6 1 7 22 8 4 1 7 5 9 6 33 9 7 6 2 8 5 4 16 1 5 4 3 9 7 2 87 5 1 9 6 2 3 8 44 3 2 5 8 1 6 9 78 6 9 3 4 7 2 1 5

888 + 88 + 8 + 8 + 8 = 1000(8888 – 888) : 8 = 1000