EDITORIAL,3

CAL ..., 3

D’ON SOM, 4

ARGENTINA

QUÈ FEM, 6

EL RACÓ DEL PORC, 7

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ (II), 8

CUIDA EL TEU CAP, 11

ELS 7 PECATS CAPIL·LARS

L'ESPORT, 12

HÍPICA. OBRINT CAMÍ.

CANÇONER POPULAR, 14

DIARI D'UN NÒMADA, 15

EL MARROC SAHARIÀ

VIVÈNCIES, 23

EMPRENEDORS, 24

CA LA ROSA, L'ESTONETA I EL JARDÍ

REPORTATGE, 26

CAMÍ DE LA VIA DE LA PLATA

ES RODA..., 29

ON MENJAR?, 31

I... QUÈ MÉS?, 33

3r Trimestre de 2012

Cal

Barrusca

32

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Industrial, nau 3, 25310 AGRAMUNT · Tel.: 973391267 · Fax: 973391232 · E-mail: marketing@rotecna.comDirecció: Gener Romeu · Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero · Redacció: Begoña GiménezPublicitat: Núria Chana · Col·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Al carrer de la Raval de Sant Francesc, núm. 16, podem veure una façana d'obra nova. En aquell mateix indret és on d'es d'antic hi havia la casa de Cal Barrusca. Fa uns 4 anys va ser derruïda.

L'origen del renom el desconeixem però la memòria ens porta a mitjans de segle XIX quan va néixer a Cal Barrusca la Francesca Jové Anyé, primera de les 4 generacions successives que han nas-cut i viscut a Agramunt. Ho prenem com a punt de partida, doncs més enllà no en tenim dades.

La Francesca va ser la "governanta" de Cal Mas Vell, desprès el fill, en Josep Farreny Portella va fer-hi de mitger a les terres, de mane-ra que durant molts anys varen tenir un vincle molt estret les dues cases.

En Josep va casar-se amb l'Antònia Portella, de Balaguer. L'11 de setembre de 1932 va néixer en Pere Farreny, el taxista. Uns anys més tard va néixer en Josep Mª Farreny, en aquest cas dedicat a portar el taller mecànic Cal Barrusca, (que encara que avui és tancat, hi conserva el rètol). Els dos germans són coneguts com Barrusca. Els fills, uns sí els altres no se'ls coneix pel renom.

Tothom coneix el Barrusca taxista que durant 37 anys va portar el taxi. Aquesta petita secció no serviria ni per començar a explicar la quantitat d'anècdotes que ha pogut viure dins del taxi. Així doncs que ho deixarem aquí com un petit apunt recordatori del renom Cal Barrusca.

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

El nou curs ja ha començat i tenim sobre la taula un grapat de temes importants que no podrem perdre de vista en tots aquests mesos ja que els haurem d’anar avaluant a mesura que es vagin desenvolupant. Hauríem de començar ja a percebre els possibles efectes de la darrera reforma laboral que va tenir lloc a principis d’aquest any; també potser començarem a patir les con-seqüències de totes les retallades aplicades els darrers mesos; per saber com afectaran les mesures econòmi-ques preses després de l’estiu encara necessitarem uns mesos, com la pujada de l’IVA, que no podrem extreure conclusions potser fins d’aquí un temps.

Sigui com sigui, treballadors i empresaris, tota la ciutada-nia en general, haurem d’estar molt pendents de l’actu-alitat per poder dominar una mica la inestabilitat que genera tanta incertesa. De moment no hi ha altra a fer que observar i aguditzar els sentits. Per això està bé que els mitjans de comunicació aprofundeixin en els temes i ens donin les eines, a través dels seus articles, per estar ben informats i afinar el nostre esperit crític. Tot i que aquest no és un mitjà de comunicació a l’ús, que beu de l’actualitat, sí que ens agrada tractar els temes que ens interessen amb una certa extensió i profunditat.

En aquest número de l’Impuls ens tornem a centrar en el debat educatiu i tornem a recollir la preocupació de com afectaran les retallades a la qualitat de l’ensenyament. Veurem, en aquesta sèrie de reportatges polièdrics, com ha evolucionat l’ensenyament, en aquesta ocasió, en l’etapa obligatòria, de l’antic EGB a l’actual cicle de Pri-mària.

I per estar més a prop d’Agramunt, continuem entrevis-tant els seus protagonistes, veïns que per la seva trajec-tòria, els seus negocis o iniciatives omplen de personali-tat i valors el nostre poble. Així ens apropem a l’Aleix Ramon o la Rosa Fonoll, que amb els seus negocis estan demostrant que la crisi no atura els vertaders emprene-dors o al Joan Garcia qui ens explica la seva experiència en bici a la Via de la Plata. Tots plegats gent ferma que paga la pena conèixer.

Gener Romeu

32

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Industrial, nau 3, 25310 AGRAMUNT · Tel.: 973391267 · Fax: 973391232 · E-mail: marketing@rotecna.comDirecció: Gener Romeu · Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero · Redacció: Begoña GiménezPublicitat: Núria Chana · Col·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Al carrer de la Raval de Sant Francesc, núm. 16, podem veure una façana d'obra nova. En aquell mateix indret és on d'es d'antic hi havia la casa de Cal Barrusca. Fa uns 4 anys va ser derruïda.

L'origen del renom el desconeixem però la memòria ens porta a mitjans de segle XIX quan va néixer a Cal Barrusca la Francesca Jové Anyé, primera de les 4 generacions successives que han nas-cut i viscut a Agramunt. Ho prenem com a punt de partida, doncs més enllà no en tenim dades.

La Francesca va ser la "governanta" de Cal Mas Vell, desprès el fill, en Josep Farreny Portella va fer-hi de mitger a les terres, de mane-ra que durant molts anys varen tenir un vincle molt estret les dues cases.

En Josep va casar-se amb l'Antònia Portella, de Balaguer. L'11 de setembre de 1932 va néixer en Pere Farreny, el taxista. Uns anys més tard va néixer en Josep Mª Farreny, en aquest cas dedicat a portar el taller mecànic Cal Barrusca, (que encara que avui és tancat, hi conserva el rètol). Els dos germans són coneguts com Barrusca. Els fills, uns sí els altres no se'ls coneix pel renom.

Tothom coneix el Barrusca taxista que durant 37 anys va portar el taxi. Aquesta petita secció no serviria ni per començar a explicar la quantitat d'anècdotes que ha pogut viure dins del taxi. Així doncs que ho deixarem aquí com un petit apunt recordatori del renom Cal Barrusca.

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

El nou curs ja ha començat i tenim sobre la taula un grapat de temes importants que no podrem perdre de vista en tots aquests mesos ja que els haurem d’anar avaluant a mesura que es vagin desenvolupant. Hauríem de començar ja a percebre els possibles efectes de la darrera reforma laboral que va tenir lloc a principis d’aquest any; també potser començarem a patir les con-seqüències de totes les retallades aplicades els darrers mesos; per saber com afectaran les mesures econòmi-ques preses després de l’estiu encara necessitarem uns mesos, com la pujada de l’IVA, que no podrem extreure conclusions potser fins d’aquí un temps.

Sigui com sigui, treballadors i empresaris, tota la ciutada-nia en general, haurem d’estar molt pendents de l’actu-alitat per poder dominar una mica la inestabilitat que genera tanta incertesa. De moment no hi ha altra a fer que observar i aguditzar els sentits. Per això està bé que els mitjans de comunicació aprofundeixin en els temes i ens donin les eines, a través dels seus articles, per estar ben informats i afinar el nostre esperit crític. Tot i que aquest no és un mitjà de comunicació a l’ús, que beu de l’actualitat, sí que ens agrada tractar els temes que ens interessen amb una certa extensió i profunditat.

En aquest número de l’Impuls ens tornem a centrar en el debat educatiu i tornem a recollir la preocupació de com afectaran les retallades a la qualitat de l’ensenyament. Veurem, en aquesta sèrie de reportatges polièdrics, com ha evolucionat l’ensenyament, en aquesta ocasió, en l’etapa obligatòria, de l’antic EGB a l’actual cicle de Pri-mària.

I per estar més a prop d’Agramunt, continuem entrevis-tant els seus protagonistes, veïns que per la seva trajec-tòria, els seus negocis o iniciatives omplen de personali-tat i valors el nostre poble. Així ens apropem a l’Aleix Ramon o la Rosa Fonoll, que amb els seus negocis estan demostrant que la crisi no atura els vertaders emprene-dors o al Joan Garcia qui ens explica la seva experiència en bici a la Via de la Plata. Tots plegats gent ferma que paga la pena conèixer.

Gener Romeu

54

La independència de la nació argentina es va assolir l’any 1810 però Espanya i l’Argentina estan unides per molt lligams histò-rics i culturals i molts expliquen que això es percep així que hi arriben. Però també són moltes les diferències. Ballar el tango amb un “porteño”, gaudir d’un “asado” entre amics, assaborir el “dulce de leche”, perdre la mirada fins la immensitat a les planures a la Pampa o provar un bon vi de Mendoza. Tenim la ment plena de tòpics però, qui no vol comprovar-los en arribar a Argentina?

La República argentina, amb 23 províncies i 40 milions d’ha-bitants (la majoria a la seva capital Buenos Aires), té l’índex de qualitat de vida més alt de Sud Amèrica i és la segona economia més gran del continent. Degut a les enormes dimensions del país, l’avió és el mitjà de transport idoni per a les llargues distàncies, que es pot combinar amb d’altres serveis terrestres.

Buenos Aires és el principal nucli turístic. La característica nit “porteña” és un dels grans atractius per la seva variada oferta cultural, gastronòmica i d’entreteniment. Visitarem la Plaça de Mayo, el barri de San Telmo, on el principal atractiu són les tangueries i els diumenges la fira d’antiguitats a la Plaça del Borrego; podrem visitar el barri de Boca on ens trobarem amb la Bombonera, l’estadi de futbol del Boca Junior; podem conti-nuar pel barri Puerto Madero, antic port totalment renovat i pels barri de Palermo, Recoleta i Retiro. La veritat és que es necessiten uns quants dies per passejar per aquesta immensa

ciutat. I si volem sortir de Buenos Aires, Argentina té molts més indrets preciosos.

Ubicada a la regió nordoest de la Patagònia Argentina, a 1627 quilòmetres de la capital, es troba Bariloche. Depenent de l’època de l'any que la visitem, el paisatge es vestirà de dife-rents tonalitats per rebre’ns, el verd a l’estiu, els grocs a la tar-dor, la primavera multicolor i la blanca neu de l’hivern que cobreixen els Andes i permet la pràctica de l’esquí.

Un altre destacat centre d’atracció són les Catarates d’Iguazú, a la Província de Misiones, declarades el 1984 Patrimoni Natu-ral de la Humanitat per la Unesco. La caiguda del cabalós riu Iguazú es complementa amb la selva subtropical que l’envolta. Las catarates tenen 275 salts que són visitats mitjançant diver-sos accessos. Les passarel·les i les excursions nàutiques aproxi-men el visitant als salts per viure una experiència inoblidable.

Les glaceres són una de las principals atraccions de la Patagò-nia a Argentina. la més coneguda és la glacera Perito Moreno, l’accessibilitat de la qual i la seva característica ruptura periò-dica li atorguen un atractiu singular. S'expandeix sobre les aigües del Braç Sud del Llac Argentí, amb un front de 5 qui-lòmetres i una alçada per sobre el nivell del llac, d’entre els 70 i 60 metros. Aquesta paret de gel té una extensió de 230 quilòmetres quadrats. L’àrea de gels continentals i glaceres és un tresor natural, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1981.

Argentina. INDIV Argentina, tan propera i tan diferent

Les instal·lacions de INDIV, el nostre distribuidor a Argentina.

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

El barri de San Telmo, un dels més visitats pels turistes a Buenos Aires.

El mercat porcí a l’Argentina és un sector relativament nou que es troba en l'actualitat en expansió immers en un procés de tecnificació i industrialització. En té de molt potencial, gràcies a la facilitat per aconseguir matèries primeres (té una gran produc-ció agrícola). D’altra banda, el sector porcí rep el suport del Govern i existeixen importants ajudes i línies de finançament i invertir en el sector.

Per establir-se a l’Argentina Rotecna va aliar-se amb INDIV, Inter-national Division, Inc. Es tracta d’una marca de prestigi inter-nacional com a fabricant d’equips i sistemes destinats a la indús-tria avícola i porcina, des de la producció fins el processament. INDIV desenvolupa, fabrica i proveeix sistemes complets d’equi-pament per a la indústria avícola i també fa l’anàlisi de diferents alternatives tècnic-econòmiques i/o de layout segons diverses opcions d’inversió.. També representen d’altres companyies fabricants d’equipament avícola i porcí. L’encarregat comercial de la divisió Porcins és Alvaro Morra i és també l’enllaç de Rotec-na a l’Argentina. “El mercat porcí sempre va resultar molt temp-tador per a l’empresa, però no va ser fins que va trobar un aliat de renom internacional com a Rotecna, que l’empresa no va intentar establir-se”, explica Morra.

La història d’INDIV es remunta 46 anys enrere i té la seva seu central a Springfield, Missouri, als Estats Units. Si bé INDIV va ser fundada el 1964, té els seus arrels en l’any 1898. Des de l’inici, l’empresa es va preocupar de reclutar professionals amb molta experiència en negocis avícoles i relacions internacionals. A partir

del 2000, INDIV inicia un procés d’expansió internacional instal-lant plantes de producció a diferents indrets de l’Argentina i Mèxic. Actualment tenen oficines regionals a Colòmbia, Malài-sia i Veneçuela, i representants au toritzats en multitud de països. “L’experiència que hem anat adquirint durant quasi mig segle de trajectòria industrial ens ha permès ser especialistes en procedi-ments, el que ens col·loca en una posició ideal per coordinar un sòlid grup de proveïdors d’equipaments i sistemes complemen-taris a la nostra pròpia producció. Una vegada INDIV va acon-seguir posicionar-se estructural i comercialment en el sector avícola, va començar a buscar altres mercats”.

Arribats aquest punt és quan es creuen els camins i interessos de dues empreses com INDIV i Rotecna. La primera buscava un soci professional d’alt nivell i Rotecna volia ampliar també el seu mercat al gran país ramader que és Argentina. Durant diversos anys van estar en contacte fins aconseguir una relació comercial i va ser l’any 2011 que INDIV va començar a distribuir oficial-ment tota la gama Rotecna. “La relació començà amb un vincle guanyar-guanyar on ambdues empreses buscaven complir un objectiu”, puntualitza Morra.

A l’Argentina existeixen poques però grans empreses tecnifica-des i la resta de la producció es troba molt atomitzada amb sis-temes sense industrialitzar, però la tendència és cap a la profes-sionalització: “Granges de 100, 200 i 500 mares ja s’estan fent comuns. De 1000 o més mares ja són poc comunes i pertanyen generalment a les poques empreses grans del sector.”

Reunió entre l'Alvaro Morra i el Raul Domínguez, equip Comercial de INDIV amb en Bartomeu Morera; director comercial de Rotecna.

54

La independència de la nació argentina es va assolir l’any 1810 però Espanya i l’Argentina estan unides per molt lligams histò-rics i culturals i molts expliquen que això es percep així que hi arriben. Però també són moltes les diferències. Ballar el tango amb un “porteño”, gaudir d’un “asado” entre amics, assaborir el “dulce de leche”, perdre la mirada fins la immensitat a les planures a la Pampa o provar un bon vi de Mendoza. Tenim la ment plena de tòpics però, qui no vol comprovar-los en arribar a Argentina?

La República argentina, amb 23 províncies i 40 milions d’ha-bitants (la majoria a la seva capital Buenos Aires), té l’índex de qualitat de vida més alt de Sud Amèrica i és la segona economia més gran del continent. Degut a les enormes dimensions del país, l’avió és el mitjà de transport idoni per a les llargues distàncies, que es pot combinar amb d’altres serveis terrestres.

Buenos Aires és el principal nucli turístic. La característica nit “porteña” és un dels grans atractius per la seva variada oferta cultural, gastronòmica i d’entreteniment. Visitarem la Plaça de Mayo, el barri de San Telmo, on el principal atractiu són les tangueries i els diumenges la fira d’antiguitats a la Plaça del Borrego; podrem visitar el barri de Boca on ens trobarem amb la Bombonera, l’estadi de futbol del Boca Junior; podem conti-nuar pel barri Puerto Madero, antic port totalment renovat i pels barri de Palermo, Recoleta i Retiro. La veritat és que es necessiten uns quants dies per passejar per aquesta immensa

ciutat. I si volem sortir de Buenos Aires, Argentina té molts més indrets preciosos.

Ubicada a la regió nordoest de la Patagònia Argentina, a 1627 quilòmetres de la capital, es troba Bariloche. Depenent de l’època de l'any que la visitem, el paisatge es vestirà de dife-rents tonalitats per rebre’ns, el verd a l’estiu, els grocs a la tar-dor, la primavera multicolor i la blanca neu de l’hivern que cobreixen els Andes i permet la pràctica de l’esquí.

Un altre destacat centre d’atracció són les Catarates d’Iguazú, a la Província de Misiones, declarades el 1984 Patrimoni Natu-ral de la Humanitat per la Unesco. La caiguda del cabalós riu Iguazú es complementa amb la selva subtropical que l’envolta. Las catarates tenen 275 salts que són visitats mitjançant diver-sos accessos. Les passarel·les i les excursions nàutiques aproxi-men el visitant als salts per viure una experiència inoblidable.

Les glaceres són una de las principals atraccions de la Patagò-nia a Argentina. la més coneguda és la glacera Perito Moreno, l’accessibilitat de la qual i la seva característica ruptura periò-dica li atorguen un atractiu singular. S'expandeix sobre les aigües del Braç Sud del Llac Argentí, amb un front de 5 qui-lòmetres i una alçada per sobre el nivell del llac, d’entre els 70 i 60 metros. Aquesta paret de gel té una extensió de 230 quilòmetres quadrats. L’àrea de gels continentals i glaceres és un tresor natural, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1981.

Argentina. INDIV Argentina, tan propera i tan diferent

Les instal·lacions de INDIV, el nostre distribuidor a Argentina.

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

El barri de San Telmo, un dels més visitats pels turistes a Buenos Aires.

El mercat porcí a l’Argentina és un sector relativament nou que es troba en l'actualitat en expansió immers en un procés de tecnificació i industrialització. En té de molt potencial, gràcies a la facilitat per aconseguir matèries primeres (té una gran produc-ció agrícola). D’altra banda, el sector porcí rep el suport del Govern i existeixen importants ajudes i línies de finançament i invertir en el sector.

Per establir-se a l’Argentina Rotecna va aliar-se amb INDIV, Inter-national Division, Inc. Es tracta d’una marca de prestigi inter-nacional com a fabricant d’equips i sistemes destinats a la indús-tria avícola i porcina, des de la producció fins el processament. INDIV desenvolupa, fabrica i proveeix sistemes complets d’equi-pament per a la indústria avícola i també fa l’anàlisi de diferents alternatives tècnic-econòmiques i/o de layout segons diverses opcions d’inversió.. També representen d’altres companyies fabricants d’equipament avícola i porcí. L’encarregat comercial de la divisió Porcins és Alvaro Morra i és també l’enllaç de Rotec-na a l’Argentina. “El mercat porcí sempre va resultar molt temp-tador per a l’empresa, però no va ser fins que va trobar un aliat de renom internacional com a Rotecna, que l’empresa no va intentar establir-se”, explica Morra.

La història d’INDIV es remunta 46 anys enrere i té la seva seu central a Springfield, Missouri, als Estats Units. Si bé INDIV va ser fundada el 1964, té els seus arrels en l’any 1898. Des de l’inici, l’empresa es va preocupar de reclutar professionals amb molta experiència en negocis avícoles i relacions internacionals. A partir

del 2000, INDIV inicia un procés d’expansió internacional instal-lant plantes de producció a diferents indrets de l’Argentina i Mèxic. Actualment tenen oficines regionals a Colòmbia, Malài-sia i Veneçuela, i representants au toritzats en multitud de països. “L’experiència que hem anat adquirint durant quasi mig segle de trajectòria industrial ens ha permès ser especialistes en procedi-ments, el que ens col·loca en una posició ideal per coordinar un sòlid grup de proveïdors d’equipaments i sistemes complemen-taris a la nostra pròpia producció. Una vegada INDIV va acon-seguir posicionar-se estructural i comercialment en el sector avícola, va començar a buscar altres mercats”.

Arribats aquest punt és quan es creuen els camins i interessos de dues empreses com INDIV i Rotecna. La primera buscava un soci professional d’alt nivell i Rotecna volia ampliar també el seu mercat al gran país ramader que és Argentina. Durant diversos anys van estar en contacte fins aconseguir una relació comercial i va ser l’any 2011 que INDIV va començar a distribuir oficial-ment tota la gama Rotecna. “La relació començà amb un vincle guanyar-guanyar on ambdues empreses buscaven complir un objectiu”, puntualitza Morra.

A l’Argentina existeixen poques però grans empreses tecnifica-des i la resta de la producció es troba molt atomitzada amb sis-temes sense industrialitzar, però la tendència és cap a la profes-sionalització: “Granges de 100, 200 i 500 mares ja s’estan fent comuns. De 1000 o més mares ja són poc comunes i pertanyen generalment a les poques empreses grans del sector.”

Reunió entre l'Alvaro Morra i el Raul Domínguez, equip Comercial de INDIV amb en Bartomeu Morera; director comercial de Rotecna.

76

Rotecna inverteix cada any bona part del seu pressupost en innovar en els seus productes per a ser líders al mercat. Un disseny industrial afegeix valor al producte, el fa més atrac-tiu per als clients i pot, fins i tot, convertir-se en el principal motiu de compra del producte. Així doncs, la protecció dels dissenys valuosos acostuma a ser una part fonamental de l’es-tratègia comercial de qualsevol dissenyador o fabricant. També és així a Rotecna.

Cal molts d’esforç, recursos, temps i talent per trobar nous materials, descobrir noves formes de fer, idear nous usos per antics sistemes. A Rotecna tenim el departament Tècnic, que s’encarrega de la innovació. Està format per un equip de quatre persones, sent el més veterà Ramon Penella. És ell el responsa-ble de protegir tot l’I+D de Rotecna, patentant cadascuna de les coses que es desenvolupen perquè res pugui ser copiat. Tot i patentar els productes i enregistrar-los en la Propietat Indus-trial, sovint l’empresa es veu obligada a enfrontar-se en judicis amb d’altres empreses per demostrar la propietat de l’invent.

Actualment, a la base de dades de l’Invenes, el registre de l’OEPM -l’Oficina Espanyola de Patents i Marques-, hi ha gai-rebé una cinquantena de productes de Rotecna. En realitat, cada producte pot incorporar diverses patents i/o models d’uti-litat enregistrats. Perquè un producte pugui ser patentat cal que siguin invencions noves, impliquin una activitat inventiva i tinguin una aplicació industrial. Són exemples d’invencions patentades un dispositiu d’ancoratge sobre un terra enreixat o una menjadora per animals en la seva primera edat perquè

aporta una solució als problemes que presenten aquest tipus de menjadores i és que permet emmagatzemar una gran quantitat de menjar alhora que permet controlar la quantitat d’aliment subministrat gràcies al seu dosificador. En el cas dels models d’utilitat, són objectes (instruments, eines, aparells o disposi-tius) la configuració, estructura o constitució dels quals resulta una avantatge apreciable per al seu ús o fabricació.

Aconseguir una patent és un procés lent i també costós. L’OEPM triga uns 30 mesos a concedir una patent i uns 10 mesos en cas que el que es vulgui protegir sigui un model d’utilitat. Cal presentar una gran quantitat de documentació que justifiqui la invenció, una descripció de la mateixa, plànols, etc. Les reivindicacions és una de les parts més importants i més difícils de redactar. Les paraules són clau en aquesta fase per això Rotecna treballa amb dues agències especialitzades en aquest tema per gestionar tot això.

Patentar no és gens barat. A banda del cost de l’agència que se’n cuida de patentar, també s’ha de pagar el registre de la patent. En total, estem parlant d’uns 8.000 euros només per Espanya. Perquè és clar, els drets de Propietat Industrial són territorials, és a dir, que una patent espanyola només té protec-ció en el nostre país. Per protegir els drets de propietat indus-trial a l’estranger cal anar a cadascun dels països on es vol obtenir la protecció. Per a una empresa totalment internacio-nalitzada que ven en tot el món com és Rotecna, no té més remei que gestionar les patents per tots els països, el que fa augmentar encara més el pressupost per aquest concepte.

QUÈ FEM?L A N O S T R A G E N T

Rotecna, líder en innovació i patents

Seguint amb la sèrie iniciada amb el porc Mangalica, en l’ante-rior edició del Racó del Porc - a l’Impuls de gener de 1012 -, us presentem ara una raça de porc ben diferent què hi estem acostumats, la del Babyrousa babyrussa.

El babirussa és un estrany porc nadiu de les illes Célebes, al cen-tre d’Indonèsia i també en trobaríem a Mangole i Taliabu, a les illes Sula, illes de Togian i a Burú. El seu nom deriva del malai-sí båbí rûsa, que significa “porc cérvol”. Aquest apel·latiu es deu que el babirusa té uns ullals superiors que es corben cap a munt de manera tan tancada que acaben perforant la carn del morro i s’assemblen molt a un parell de banyes; a vegades, són tan llargs els ullals que poden arribar a tocar l’extrem del front de l’animal. És parent directe del porc i el senglar.

El seu pelatge és escàs i sembla dispers per la pell gruixuda i arrugada. El morro és força allargat i les potes davanteres i les del darrere tenen una longitud similar. Es tracta d’un suid de mida petita, amb fins 80 centímetres d’alçada a les espatlles i un metre de longitud. El pes ronda els 100 quilos i resulta ser una peça de caça molt valuosa entre els nadius per la seva excel·lent carn i els seus cotitzats ullals. La pressió dels humans ha fet que actualment el babirussa es trobi en perill d’extin-ció des de fa ja algunes dècades i per això forma part del pro-grama internacional de especies amenaçades.

Els babirusses són més actius a la nit i a primeres hores del matí, moment en què es dediquen a patrullar la selva a la busca de fruits i petits invertebrats, sobretot cucs. Viu sempre a prop de

l’aigua, a la vora de llacs i estanys, formant grups relativament nombrosos. Els agrada estar-s’hi a prop de l’aigua perquè s’hi passen moltes hores mig submergits. Superades les primeres hores, la resta del dia el dedica a dormisquejar i es desplacen per la nit devorant tot allò que es troben al seu pas.

Diuen que no és una espècie massa intel·ligent, en canvi té molt bon olfacte i oïda. Pel que sembla, al menys parcialment, aquest animal remuga el seu aliment, és a dir, que primer l’ingereix i l’emmagatzema en alguna cavitat del seu estómac compost, i després el regurgita a la boca per tornar-lo a mastegar i continu-ar així amb la seva digestió al seu vertader estómac.

Les femelles acostumen a tenir una sola cria per part, en lloc de les ventregades múltiples que normalment tenen la resta de membres d’aquesta família d’animals. El període de gestació és de 125 a 150 dies. En aparença, el fet de tenir tants pocs fills, en comparació amb d’altres porcs, els hi permet tenir una millor cura de les criatures.

Els ullals dels babirusses van creixent indefinidament, mai dei-xen de créixer. De fet els mascles han d’anar afilant els seus ullals inferiors fregant-se contra els troncs dels arbres. Aquestes dents canines inferiors s’utilitzen d’una manera ofensiva, men-tre que els ullals superiors corbats cap a amunt actuen, proba-blement, com a un escut de defensa. Curiosament, aquests ullals se’ls tornen en contra seva quan, a la vellesa, arriba el moment que aquestes dents es fan tan llargues que arriben fins i tot a perforar el crani, fins provocar-los la mort.

El babirussa, el porc dels grans ullals

EL RACÓD E L P O R C

Rotecna te una cinquantena de pa-tents i/o models d'utilitat a l'Oficina Espanyola de Patents i Marques. En Ramon Penella és el responsable de protegir tot l'I+D de l'empresa.

76

Rotecna inverteix cada any bona part del seu pressupost en innovar en els seus productes per a ser líders al mercat. Un disseny industrial afegeix valor al producte, el fa més atrac-tiu per als clients i pot, fins i tot, convertir-se en el principal motiu de compra del producte. Així doncs, la protecció dels dissenys valuosos acostuma a ser una part fonamental de l’es-tratègia comercial de qualsevol dissenyador o fabricant. També és així a Rotecna.

Cal molts d’esforç, recursos, temps i talent per trobar nous materials, descobrir noves formes de fer, idear nous usos per antics sistemes. A Rotecna tenim el departament Tècnic, que s’encarrega de la innovació. Està format per un equip de quatre persones, sent el més veterà Ramon Penella. És ell el responsa-ble de protegir tot l’I+D de Rotecna, patentant cadascuna de les coses que es desenvolupen perquè res pugui ser copiat. Tot i patentar els productes i enregistrar-los en la Propietat Indus-trial, sovint l’empresa es veu obligada a enfrontar-se en judicis amb d’altres empreses per demostrar la propietat de l’invent.

Actualment, a la base de dades de l’Invenes, el registre de l’OEPM -l’Oficina Espanyola de Patents i Marques-, hi ha gai-rebé una cinquantena de productes de Rotecna. En realitat, cada producte pot incorporar diverses patents i/o models d’uti-litat enregistrats. Perquè un producte pugui ser patentat cal que siguin invencions noves, impliquin una activitat inventiva i tinguin una aplicació industrial. Són exemples d’invencions patentades un dispositiu d’ancoratge sobre un terra enreixat o una menjadora per animals en la seva primera edat perquè

aporta una solució als problemes que presenten aquest tipus de menjadores i és que permet emmagatzemar una gran quantitat de menjar alhora que permet controlar la quantitat d’aliment subministrat gràcies al seu dosificador. En el cas dels models d’utilitat, són objectes (instruments, eines, aparells o disposi-tius) la configuració, estructura o constitució dels quals resulta una avantatge apreciable per al seu ús o fabricació.

Aconseguir una patent és un procés lent i també costós. L’OEPM triga uns 30 mesos a concedir una patent i uns 10 mesos en cas que el que es vulgui protegir sigui un model d’utilitat. Cal presentar una gran quantitat de documentació que justifiqui la invenció, una descripció de la mateixa, plànols, etc. Les reivindicacions és una de les parts més importants i més difícils de redactar. Les paraules són clau en aquesta fase per això Rotecna treballa amb dues agències especialitzades en aquest tema per gestionar tot això.

Patentar no és gens barat. A banda del cost de l’agència que se’n cuida de patentar, també s’ha de pagar el registre de la patent. En total, estem parlant d’uns 8.000 euros només per Espanya. Perquè és clar, els drets de Propietat Industrial són territorials, és a dir, que una patent espanyola només té protec-ció en el nostre país. Per protegir els drets de propietat indus-trial a l’estranger cal anar a cadascun dels països on es vol obtenir la protecció. Per a una empresa totalment internacio-nalitzada que ven en tot el món com és Rotecna, no té més remei que gestionar les patents per tots els països, el que fa augmentar encara més el pressupost per aquest concepte.

QUÈ FEM?L A N O S T R A G E N T

Rotecna, líder en innovació i patents

Seguint amb la sèrie iniciada amb el porc Mangalica, en l’ante-rior edició del Racó del Porc - a l’Impuls de gener de 1012 -, us presentem ara una raça de porc ben diferent què hi estem acostumats, la del Babyrousa babyrussa.

El babirussa és un estrany porc nadiu de les illes Célebes, al cen-tre d’Indonèsia i també en trobaríem a Mangole i Taliabu, a les illes Sula, illes de Togian i a Burú. El seu nom deriva del malai-sí båbí rûsa, que significa “porc cérvol”. Aquest apel·latiu es deu que el babirusa té uns ullals superiors que es corben cap a munt de manera tan tancada que acaben perforant la carn del morro i s’assemblen molt a un parell de banyes; a vegades, són tan llargs els ullals que poden arribar a tocar l’extrem del front de l’animal. És parent directe del porc i el senglar.

El seu pelatge és escàs i sembla dispers per la pell gruixuda i arrugada. El morro és força allargat i les potes davanteres i les del darrere tenen una longitud similar. Es tracta d’un suid de mida petita, amb fins 80 centímetres d’alçada a les espatlles i un metre de longitud. El pes ronda els 100 quilos i resulta ser una peça de caça molt valuosa entre els nadius per la seva excel·lent carn i els seus cotitzats ullals. La pressió dels humans ha fet que actualment el babirussa es trobi en perill d’extin-ció des de fa ja algunes dècades i per això forma part del pro-grama internacional de especies amenaçades.

Els babirusses són més actius a la nit i a primeres hores del matí, moment en què es dediquen a patrullar la selva a la busca de fruits i petits invertebrats, sobretot cucs. Viu sempre a prop de

l’aigua, a la vora de llacs i estanys, formant grups relativament nombrosos. Els agrada estar-s’hi a prop de l’aigua perquè s’hi passen moltes hores mig submergits. Superades les primeres hores, la resta del dia el dedica a dormisquejar i es desplacen per la nit devorant tot allò que es troben al seu pas.

Diuen que no és una espècie massa intel·ligent, en canvi té molt bon olfacte i oïda. Pel que sembla, al menys parcialment, aquest animal remuga el seu aliment, és a dir, que primer l’ingereix i l’emmagatzema en alguna cavitat del seu estómac compost, i després el regurgita a la boca per tornar-lo a mastegar i continu-ar així amb la seva digestió al seu vertader estómac.

Les femelles acostumen a tenir una sola cria per part, en lloc de les ventregades múltiples que normalment tenen la resta de membres d’aquesta família d’animals. El període de gestació és de 125 a 150 dies. En aparença, el fet de tenir tants pocs fills, en comparació amb d’altres porcs, els hi permet tenir una millor cura de les criatures.

Els ullals dels babirusses van creixent indefinidament, mai dei-xen de créixer. De fet els mascles han d’anar afilant els seus ullals inferiors fregant-se contra els troncs dels arbres. Aquestes dents canines inferiors s’utilitzen d’una manera ofensiva, men-tre que els ullals superiors corbats cap a amunt actuen, proba-blement, com a un escut de defensa. Curiosament, aquests ullals se’ls tornen en contra seva quan, a la vellesa, arriba el moment que aquestes dents es fan tan llargues que arriben fins i tot a perforar el crani, fins provocar-los la mort.

El babirussa, el porc dels grans ullals

EL RACÓD E L P O R C

Rotecna te una cinquantena de pa-tents i/o models d'utilitat a l'Oficina Espanyola de Patents i Marques. En Ramon Penella és el responsable de protegir tot l'I+D de l'empresa.

98

El nou curs acaba de començar i quin millor moment per fer una repassada de com ha evolucionat la manera d’ensenyar, d’edu-car i aprendre dels nostres infants a Agramunt. L’etapa de Primà-ria comença amb els sis anys i acaba sis cursos després amb 12 anys. La gran majoria dels nostres nens i nenes ho fa al mateix poble, a una de les dues escoles que tenim actualment: l’escola pública, el CEIP Macià Companys i la concertada, el Col·legi Mare de Déu del Socós. Els motius perquè les famílies escullen l’una o l’altra són diversos i moltes vegades de caire més aviat sentimental. “Els diners no són gairebé mai un problema perquè un nen o una nena vingui a la nostra institució, fem el possible perquè tothom pugui accedir-hi si li agrada i creu en el nostre projecte”, afirma Carme Bosch, representant de la titularitat de l’escola privada. Aquest col·legi acull uns 240 alumnes repartits en els diferents cicles. De fet, al Mare de Déu del Socós hi ha nissagues enteres de famílies que s’han educat en aquesta insti-tució centenària. És el cas de l’Anna Nuri Bertran i la seva mare, l’Anna Nuri Mitjavila. “De casa nostra, ja hem passat quatre generacions, per les monges”, afirmen. “En tenim molt bon record, la veritat”. Especialment la mare, ja que en la seva època, les germanes encara eren les encarregades d’impartir les classes. Amb el temps, aquestes es van anar retirant de les tasques docents. Quan l’Anna Nuri filla va anar a classe, cap els anys 80 “només la directora era monja” ens explica.

Més enllà de la titularitat pública i privada i l’aspecte religiós, els nens i nenes d’Agramunt estudien i creixen pràcticament de la mateixa manera i s’enfronten a similars problemes i situacions. Ara que comença el curs els pares han hagut d’assumir una de

les despeses en educació més importants: la compra de llibres i material escolar. Segons ens expliquen a la llibreria L’Espiga, “no és tant com diuen a la televisió” però realment és una quantitat gens menyspreable. Parlem d’uns 50 euros en el cas dels nens més petits fins els 200 que pot costar equipar un nen de sisè de primària, sense comptar vestimenta o d’altres complements com ara les motxilles. La majoria de llibreries han donat un respir als pares aquest començament de curs no aplicant l’IVA al material escolar “al menys fins que s’esgoti tot el que vam demanar amb previsió abans de l’estiu”, aclareixen a l’Espiga.

I és que el material, tot i que als nens els importa molt, tots sabem que no és més que una qüestió secundària. Que l’impor-tant són els docents i la qualitat del seu ensenyament. A l’escola pública Macià Companys el més important és aconseguir que tots els nens i nenes assoleixin el nivell educatiu que pertoca a cada cicle. Les retallades els afectaran “com a tota l’escola públi-ca” explica Ernest Caupafé, director de Col·legi Públic Macià Companys “però els nens això no ho notaran, mantindrem la qualitat de la docència i per això farem tot el que estigui en les nostres mans”, afirma rotund el director. Potser hauran de ser més creatius. En aquestes edats els nens interactuen molt amb el poble, fent tot sovint excursions a la seva biblioteca, museus, esglésies, etc. “Cal aprofitar els recursos del poble”, explica Cau-pafé, “aquesta és una escola molt oberta i participativa”. Això és percep per la bona sintonia que hi ha entre famílies i professorat. És l’època escolar en què els pares han d’ajudar més els fills amb els deures a casa i és l’edat en què la majoria s’inicia en alguna activitat extra escolar. A vegades perquè els pares necessiten

L’experiència d’ensenyar i aprendre a Agramunt L’experiència d’ensenyar i aprendre a Agramunt

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S U N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

deixar el nen en algun lloc mentre ells encara treballen, d’altres per pura afició.

Totes les escoles, han hagut d’ampliar els seus horaris d’acollida tant pel matí com per la tarda perquè els pares puguin conciliar vida laboral i familiar. Aquest ha estat un problema amb què s’han anat trobant mica en mica i s’han hagut d’anar buscant solucions depenen dels recursos. “En general, l’escola fa més feina que li correspon” afirma l’Ernest amb gest de resignació, en una època en què les retallades fan tot més difícil encara.

En 38 anys de democràcia, Espanya ha tingut set lleis que han regulat el sistema educatiu. Recordem que l’any 1970 es va esta-blir el sistema educatiu de l’EGB i va ser l’any 1990 quan es va fer una segona reforma. L’any 1985 però, es van fer canvis a la llei que tot i no afectar l’ensenyament sí va repercutir en l’autonomia dels centres i les seves normatives. Amb les diferents reformes, els col-legis s’han hagut d’anar adaptant als requisits que marcava la llei i també a les necessitats de la pròpia societat. Pensem per exem-ple, en l’antiga escola pública, situada on ara tenim l’Escola Muni-cipal de Música fins que va inaugurar les instal·lacions que actual-ment coneixem. I no eren tampoc com són ara, ja que cap a finals dels anys 90 novament va ser reformada i ampliada.

Pel camí d’aquestes reformes va morir la coneguda per molts veïns d’Agramunt Acadèmia Agrícola Mercantil, per on han pas-sat moltes generacions de nois i noies fins que va haver de tancar l’any que va desaparèixer l’EGB. Les exigències per constituir-se com a escola van ser excessives malgrat els esforços de la propi-

etat que fins i tot va invertir en reformes i ampliacions per posar-s’hi al dia amb les noves normatives. La família Villegas n’era la propietària i molt abans havia estat en mans dels frares (l’edifici és de principis del s.XIX).

Una de les filles de l’antic director i propietari, Carme Villegas, ha transformat ara aquest indret en una acadèmia on molts nenes i nenes passen per les antigues aules a fer classes de repàs. Carme Villegas és a més, professora de l’últim curs de Primària al Col-legi Mare de Déu del Socós. Li preguntem com és que tants nens necessiten ara classes de repàs, no hi ha prou amb la feina que fan a classe? “Moltes vegades es troben que a casa no els poden ajudar per diferents motius... abans potser no es necessitava tant però és que el món d’ara exigeix gent molt preparada amb un gran domini de llengües, d’internet”. Dóna la sensació que l’es-cola no sempre pot arribar a tot. “Si hem de retallar, fem-ho tots”, es queixa Carme Villegas: “De tots els anys que porto de professió – i en porto una pila – mai m’havia trobat amb un fet així”. La societat necessita gent preparada per formar els nostres infants perquè a la vegada són ells els que la faran evolucionar i créixer. La nostra professió és molt vocacional, però no podem treballar inquiets, neguitosos...”

Aquesta situació d’incertesa al sistema educatiu no beneficia a ningú. L’escola pública està en campanya. Les classes transcorren amb nor-malitat però a la Macià Companys no obliden les seves reivindicaci-ons. Alguns professors es posen samarretes grogues amb eslògans per demanar “prou retallades”. Els curs acaba de començar i pel que molts diuen, tenen por que la situació empitjori.

Continuem un número més fent una anàlisi al sector educatiu d’Agra-munt, centrant-nos en aquesta oca-sió en l’etapa de Primària, la qual és el gruix de l’educació obligatòria i una de les etapes vitals més impor-tants de qualsevol nen i nena.

L'escola concertada de primària Col·legi Mare de Déu dels Socós. L'escola pública de primària Col·legi Macià-Companys. Vista d'una de les aules de l'antiga Acadèmia.

98

El nou curs acaba de començar i quin millor moment per fer una repassada de com ha evolucionat la manera d’ensenyar, d’edu-car i aprendre dels nostres infants a Agramunt. L’etapa de Primà-ria comença amb els sis anys i acaba sis cursos després amb 12 anys. La gran majoria dels nostres nens i nenes ho fa al mateix poble, a una de les dues escoles que tenim actualment: l’escola pública, el CEIP Macià Companys i la concertada, el Col·legi Mare de Déu del Socós. Els motius perquè les famílies escullen l’una o l’altra són diversos i moltes vegades de caire més aviat sentimental. “Els diners no són gairebé mai un problema perquè un nen o una nena vingui a la nostra institució, fem el possible perquè tothom pugui accedir-hi si li agrada i creu en el nostre projecte”, afirma Carme Bosch, representant de la titularitat de l’escola privada. Aquest col·legi acull uns 240 alumnes repartits en els diferents cicles. De fet, al Mare de Déu del Socós hi ha nissagues enteres de famílies que s’han educat en aquesta insti-tució centenària. És el cas de l’Anna Nuri Bertran i la seva mare, l’Anna Nuri Mitjavila. “De casa nostra, ja hem passat quatre generacions, per les monges”, afirmen. “En tenim molt bon record, la veritat”. Especialment la mare, ja que en la seva època, les germanes encara eren les encarregades d’impartir les classes. Amb el temps, aquestes es van anar retirant de les tasques docents. Quan l’Anna Nuri filla va anar a classe, cap els anys 80 “només la directora era monja” ens explica.

Més enllà de la titularitat pública i privada i l’aspecte religiós, els nens i nenes d’Agramunt estudien i creixen pràcticament de la mateixa manera i s’enfronten a similars problemes i situacions. Ara que comença el curs els pares han hagut d’assumir una de

les despeses en educació més importants: la compra de llibres i material escolar. Segons ens expliquen a la llibreria L’Espiga, “no és tant com diuen a la televisió” però realment és una quantitat gens menyspreable. Parlem d’uns 50 euros en el cas dels nens més petits fins els 200 que pot costar equipar un nen de sisè de primària, sense comptar vestimenta o d’altres complements com ara les motxilles. La majoria de llibreries han donat un respir als pares aquest començament de curs no aplicant l’IVA al material escolar “al menys fins que s’esgoti tot el que vam demanar amb previsió abans de l’estiu”, aclareixen a l’Espiga.

I és que el material, tot i que als nens els importa molt, tots sabem que no és més que una qüestió secundària. Que l’impor-tant són els docents i la qualitat del seu ensenyament. A l’escola pública Macià Companys el més important és aconseguir que tots els nens i nenes assoleixin el nivell educatiu que pertoca a cada cicle. Les retallades els afectaran “com a tota l’escola públi-ca” explica Ernest Caupafé, director de Col·legi Públic Macià Companys “però els nens això no ho notaran, mantindrem la qualitat de la docència i per això farem tot el que estigui en les nostres mans”, afirma rotund el director. Potser hauran de ser més creatius. En aquestes edats els nens interactuen molt amb el poble, fent tot sovint excursions a la seva biblioteca, museus, esglésies, etc. “Cal aprofitar els recursos del poble”, explica Cau-pafé, “aquesta és una escola molt oberta i participativa”. Això és percep per la bona sintonia que hi ha entre famílies i professorat. És l’època escolar en què els pares han d’ajudar més els fills amb els deures a casa i és l’edat en què la majoria s’inicia en alguna activitat extra escolar. A vegades perquè els pares necessiten

L’experiència d’ensenyar i aprendre a Agramunt L’experiència d’ensenyar i aprendre a Agramunt

POLIÈDRIC: EDUCACIÓ POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S U N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

deixar el nen en algun lloc mentre ells encara treballen, d’altres per pura afició.

Totes les escoles, han hagut d’ampliar els seus horaris d’acollida tant pel matí com per la tarda perquè els pares puguin conciliar vida laboral i familiar. Aquest ha estat un problema amb què s’han anat trobant mica en mica i s’han hagut d’anar buscant solucions depenen dels recursos. “En general, l’escola fa més feina que li correspon” afirma l’Ernest amb gest de resignació, en una època en què les retallades fan tot més difícil encara.

En 38 anys de democràcia, Espanya ha tingut set lleis que han regulat el sistema educatiu. Recordem que l’any 1970 es va esta-blir el sistema educatiu de l’EGB i va ser l’any 1990 quan es va fer una segona reforma. L’any 1985 però, es van fer canvis a la llei que tot i no afectar l’ensenyament sí va repercutir en l’autonomia dels centres i les seves normatives. Amb les diferents reformes, els col-legis s’han hagut d’anar adaptant als requisits que marcava la llei i també a les necessitats de la pròpia societat. Pensem per exem-ple, en l’antiga escola pública, situada on ara tenim l’Escola Muni-cipal de Música fins que va inaugurar les instal·lacions que actual-ment coneixem. I no eren tampoc com són ara, ja que cap a finals dels anys 90 novament va ser reformada i ampliada.

Pel camí d’aquestes reformes va morir la coneguda per molts veïns d’Agramunt Acadèmia Agrícola Mercantil, per on han pas-sat moltes generacions de nois i noies fins que va haver de tancar l’any que va desaparèixer l’EGB. Les exigències per constituir-se com a escola van ser excessives malgrat els esforços de la propi-

etat que fins i tot va invertir en reformes i ampliacions per posar-s’hi al dia amb les noves normatives. La família Villegas n’era la propietària i molt abans havia estat en mans dels frares (l’edifici és de principis del s.XIX).

Una de les filles de l’antic director i propietari, Carme Villegas, ha transformat ara aquest indret en una acadèmia on molts nenes i nenes passen per les antigues aules a fer classes de repàs. Carme Villegas és a més, professora de l’últim curs de Primària al Col-legi Mare de Déu del Socós. Li preguntem com és que tants nens necessiten ara classes de repàs, no hi ha prou amb la feina que fan a classe? “Moltes vegades es troben que a casa no els poden ajudar per diferents motius... abans potser no es necessitava tant però és que el món d’ara exigeix gent molt preparada amb un gran domini de llengües, d’internet”. Dóna la sensació que l’es-cola no sempre pot arribar a tot. “Si hem de retallar, fem-ho tots”, es queixa Carme Villegas: “De tots els anys que porto de professió – i en porto una pila – mai m’havia trobat amb un fet així”. La societat necessita gent preparada per formar els nostres infants perquè a la vegada són ells els que la faran evolucionar i créixer. La nostra professió és molt vocacional, però no podem treballar inquiets, neguitosos...”

Aquesta situació d’incertesa al sistema educatiu no beneficia a ningú. L’escola pública està en campanya. Les classes transcorren amb nor-malitat però a la Macià Companys no obliden les seves reivindicaci-ons. Alguns professors es posen samarretes grogues amb eslògans per demanar “prou retallades”. Els curs acaba de començar i pel que molts diuen, tenen por que la situació empitjori.

Continuem un número més fent una anàlisi al sector educatiu d’Agra-munt, centrant-nos en aquesta oca-sió en l’etapa de Primària, la qual és el gruix de l’educació obligatòria i una de les etapes vitals més impor-tants de qualsevol nen i nena.

L'escola concertada de primària Col·legi Mare de Déu dels Socós. L'escola pública de primària Col·legi Macià-Companys. Vista d'una de les aules de l'antiga Acadèmia.

1110

Els 7 pecats capil·lars

CUÍDA EL TEU CAPQ U E N O S E R V E I X N O M É S P E R P E N S A R

5- No tallar-se el cabell.És bastant habitual confondre “portar el cabell llarg” amb “no tallar el cabell". El resultat d’aquesta pràctica és puntes obertes i un cabell que amb el temps acaba trencant-se per qualsevol lloc deixant una melena pobra i desestructurada. És aconsella-ble tallar el cabell cada 2 o 3 mesos.6- Respallar-se el cabell d’arrels a puntes.Aquest fet tant senzill pot trencar el cabell, sobretot quan està mullat. Per desenredar-lo és millor començar per les puntes i fer-lo suaument fins a l’arrel. També és important la qualitat de la pinta o raspall; ha de ser suau i adequar-se al tipus de cabell i longitud.7- Arrancar-se les canes.Aquesta pràctica és comú quan comencen a sortir-ne. El fet d’arrancar-les no és “dolent” però fa que es trenqui el procés natural de creixement i que aquell cabell neixi irregular. Als salons de perruqueria el professional, aconsellarà quina es la millor solució perquè no es vegin d'entre un gran ventall de possibilitats, però MAI arrancar-les.

Moltes vegades els hàbits que tenim assumits resulten ser un pecat per a la salut del nostre cabell. Aquí us deixo els 7 més perjudicials per poder lluir un cabell sa i bonic. No els oblideu:

1- Rentar-se el cabell amb un xampú inadequat.El xampú ha de tenir una base netejadora adient a cada tipus de cabell. L’ús de xampús que continguin condicionador o silicones, poden provocar un desequilibri en el cuir cabellut. Amb el temps això es traduirà en un cabell sense lluentor i sense vida i provo-caran alteracions fins i tots en els treballs tècnics.2- Passar la planxa sense protector tèrmic.L’ús de les planxes és habitual, per això és molt important que la planxa estigui a la temperatura adequada segons el tipus de cabell. El protector tèrmic farà que el cabell no es ressenti de l’alta temperatura perquè la cutícula del cabell quedarà total-ment estructurada i protegida.3- Exposició solar sense protecció.El sol, el clor, el iode... són enemics del nostre cabell. El deixen sec, deshidratat i sense vida. Per això és molt important, abans de començar l’època d’estiu, protegir-lo d’aquests agents. És el professional qui pot valorar quin tipus de producte serà l’ade-quat pel teu cabell.4- No cuidar el cuir cabellut.És el gran desconegut, però així com cuidem la pell de tot el nostre cos i cara, també ho hem de fer amb el cuir cabellut. Els problemes de descamació, greix o èczemes són molt comuns i cal tractar-los el més aviat possible perquè no provoquin conseqüències més greus i altres afeccions. En el mercat hi ha productes que realment poden ser molt agressius i empitjorar la salut del cuir cabellut. Cal anar en compte i demanar asserorament al professional.

secció patrocinada per: Perruqueria Pels pêls

El passat 12 de setembre va començar a Catalunya el nou curs escolar 2012-2013 sense cap mena d’incidència a les classes en cap indret del territori. Això sí, fora de les aules, l’ambient no és el mateix i bona part de les famílies i professors han iniciat el període escolar amb protestes i queixes. Al carrer el debat està servit: Com afectaran les noves mesures d’estalvi econòmic a l’educació dels nostres fills? Cal que sigui l’educació i no qual-sevol altra partida pressupostària la que pateixi les retallades?

El curs passat 2011-2012 va acabar amb una vaga de tot el sistema educatiu a Catalunya, públic i concertat, que es va realitzar el 22 de maig i va tenir un seguiment del 55%, segons els sindicats, i del 26%, segons la Generalitat. Des de llavors les problemàtiques s’han accentuat i tot fa pensar que les mobilit-zacions continuaran al llarg dels propers mesos.

El curs comença de la següent manera: Més nens per classe, menys docents -uns 3.000 menys a tota Catalunya, segons els sindicats-; disminució de beques i l’augment del preu del mate-rial escolar (degut a l’augment de l’IVA, que passa del 4 al 21%). Enguany hi ha hagut un increment d’uns 30.000 nous alumnes i s’han deixat de substituir els 1.700 professores que s’acaben de jubilar. Per part dels professionals, la cosa tampoc pinta gens bé: No es substituiran les baixes laborals dels docents fins passats els primers deu dies; s’ha precaritzat la situació del personal interí i de substitució amb la reducció de jornada i salaris i en general, s’ha eliminat la paga extra de Nadal a tots els funcionaris. No obstant això, la consellera d’En-senyament, Irene Rigau, va demanar durant la inauguració del

curs escolar “un esforç al personal docent per mantenir la qua-litat pedagògica”.

Tot i estar molt caldejat l’ambient, els sindicats, mares i pares d’alumnes, els docents i els moviments de renovació pedagò-gica han decidit donar un temps al Govern abans de convocar una vaga general de l’ensenyament mentre esperen a conèixer els pressupostos del proper any.

El debat de les carmanyoles al menjador escolar

La reducció de les beques menjador a gairebé tot l’Estat ha propiciat el debat sobre la possibilitat de portar carmanyoles amb menjar de casa als menjadors escolars. Això suposaria un estalvi per a moltes famílies que no poden permetre’s pagar la mensualitat que suposa el menú del col·legi.

Portar carmanyola, però, no és del tot gratuït ja que s’han de condicionar els espais, es necessiten neveres on guardar el menjar, i microones per escalfar-lo; monitors que se’n cuidin o pares que se’n facin càrrec de la vigilància; el servei de neteja...

Pel que fa al preu , cada comunitat autònoma està assenyalant els preus; a la Valenciana s’ha marcat un màxim d’euro i mig per nen, mentre que a Catalunya s’ha establert el pagament d’entre un i tres euros, depenent de les necessitats de cada escola. A Agramunt, pel moment, no s’ha decidit cap sistema perquè no hi ha cap família que hagi sol·licitat que els seus fills portin al col·legi el menjar de casa.

2012-2013 Inici d'un curs marcat per les retallades

POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

Retallades, protestes i debats marcaran la tònica d’aquest nou curs escolar.

Perruqueria

informa't!

Participa en el sorteig.

Hi pots participar tantes vegades com vinguis. Telf. 973.39.24.71 Pentina’t

i guanya!

Te'l regalem aDemanaràs un iPad per Nadal?

1110

Els 7 pecats capil·lars

CUÍDA EL TEU CAPQ U E N O S E R V E I X N O M É S P E R P E N S A R

5- No tallar-se el cabell.És bastant habitual confondre “portar el cabell llarg” amb “no tallar el cabell". El resultat d’aquesta pràctica és puntes obertes i un cabell que amb el temps acaba trencant-se per qualsevol lloc deixant una melena pobra i desestructurada. És aconsella-ble tallar el cabell cada 2 o 3 mesos.6- Respallar-se el cabell d’arrels a puntes.Aquest fet tant senzill pot trencar el cabell, sobretot quan està mullat. Per desenredar-lo és millor començar per les puntes i fer-lo suaument fins a l’arrel. També és important la qualitat de la pinta o raspall; ha de ser suau i adequar-se al tipus de cabell i longitud.7- Arrancar-se les canes.Aquesta pràctica és comú quan comencen a sortir-ne. El fet d’arrancar-les no és “dolent” però fa que es trenqui el procés natural de creixement i que aquell cabell neixi irregular. Als salons de perruqueria el professional, aconsellarà quina es la millor solució perquè no es vegin d'entre un gran ventall de possibilitats, però MAI arrancar-les.

Moltes vegades els hàbits que tenim assumits resulten ser un pecat per a la salut del nostre cabell. Aquí us deixo els 7 més perjudicials per poder lluir un cabell sa i bonic. No els oblideu:

1- Rentar-se el cabell amb un xampú inadequat.El xampú ha de tenir una base netejadora adient a cada tipus de cabell. L’ús de xampús que continguin condicionador o silicones, poden provocar un desequilibri en el cuir cabellut. Amb el temps això es traduirà en un cabell sense lluentor i sense vida i provo-caran alteracions fins i tots en els treballs tècnics.2- Passar la planxa sense protector tèrmic.L’ús de les planxes és habitual, per això és molt important que la planxa estigui a la temperatura adequada segons el tipus de cabell. El protector tèrmic farà que el cabell no es ressenti de l’alta temperatura perquè la cutícula del cabell quedarà total-ment estructurada i protegida.3- Exposició solar sense protecció.El sol, el clor, el iode... són enemics del nostre cabell. El deixen sec, deshidratat i sense vida. Per això és molt important, abans de començar l’època d’estiu, protegir-lo d’aquests agents. És el professional qui pot valorar quin tipus de producte serà l’ade-quat pel teu cabell.4- No cuidar el cuir cabellut.És el gran desconegut, però així com cuidem la pell de tot el nostre cos i cara, també ho hem de fer amb el cuir cabellut. Els problemes de descamació, greix o èczemes són molt comuns i cal tractar-los el més aviat possible perquè no provoquin conseqüències més greus i altres afeccions. En el mercat hi ha productes que realment poden ser molt agressius i empitjorar la salut del cuir cabellut. Cal anar en compte i demanar asserorament al professional.

secció patrocinada per: Perruqueria Pels pêls

El passat 12 de setembre va començar a Catalunya el nou curs escolar 2012-2013 sense cap mena d’incidència a les classes en cap indret del territori. Això sí, fora de les aules, l’ambient no és el mateix i bona part de les famílies i professors han iniciat el període escolar amb protestes i queixes. Al carrer el debat està servit: Com afectaran les noves mesures d’estalvi econòmic a l’educació dels nostres fills? Cal que sigui l’educació i no qual-sevol altra partida pressupostària la que pateixi les retallades?

El curs passat 2011-2012 va acabar amb una vaga de tot el sistema educatiu a Catalunya, públic i concertat, que es va realitzar el 22 de maig i va tenir un seguiment del 55%, segons els sindicats, i del 26%, segons la Generalitat. Des de llavors les problemàtiques s’han accentuat i tot fa pensar que les mobilit-zacions continuaran al llarg dels propers mesos.

El curs comença de la següent manera: Més nens per classe, menys docents -uns 3.000 menys a tota Catalunya, segons els sindicats-; disminució de beques i l’augment del preu del mate-rial escolar (degut a l’augment de l’IVA, que passa del 4 al 21%). Enguany hi ha hagut un increment d’uns 30.000 nous alumnes i s’han deixat de substituir els 1.700 professores que s’acaben de jubilar. Per part dels professionals, la cosa tampoc pinta gens bé: No es substituiran les baixes laborals dels docents fins passats els primers deu dies; s’ha precaritzat la situació del personal interí i de substitució amb la reducció de jornada i salaris i en general, s’ha eliminat la paga extra de Nadal a tots els funcionaris. No obstant això, la consellera d’En-senyament, Irene Rigau, va demanar durant la inauguració del

curs escolar “un esforç al personal docent per mantenir la qua-litat pedagògica”.

Tot i estar molt caldejat l’ambient, els sindicats, mares i pares d’alumnes, els docents i els moviments de renovació pedagò-gica han decidit donar un temps al Govern abans de convocar una vaga general de l’ensenyament mentre esperen a conèixer els pressupostos del proper any.

El debat de les carmanyoles al menjador escolar

La reducció de les beques menjador a gairebé tot l’Estat ha propiciat el debat sobre la possibilitat de portar carmanyoles amb menjar de casa als menjadors escolars. Això suposaria un estalvi per a moltes famílies que no poden permetre’s pagar la mensualitat que suposa el menú del col·legi.

Portar carmanyola, però, no és del tot gratuït ja que s’han de condicionar els espais, es necessiten neveres on guardar el menjar, i microones per escalfar-lo; monitors que se’n cuidin o pares que se’n facin càrrec de la vigilància; el servei de neteja...

Pel que fa al preu , cada comunitat autònoma està assenyalant els preus; a la Valenciana s’ha marcat un màxim d’euro i mig per nen, mentre que a Catalunya s’ha establert el pagament d’entre un i tres euros, depenent de les necessitats de cada escola. A Agramunt, pel moment, no s’ha decidit cap sistema perquè no hi ha cap família que hagi sol·licitat que els seus fills portin al col·legi el menjar de casa.

2012-2013 Inici d'un curs marcat per les retallades

POLIÈDRIC: EDUCACIÓU N À M B I T - T O T E S L E S V I S I O N S

Retallades, protestes i debats marcaran la tònica d’aquest nou curs escolar.

Perruqueria

informa't!

Participa en el sorteig.

Hi pots participar tantes vegades com vinguis. Telf. 973.39.24.71 Pentina’t

i guanya!

Te'l regalem aDemanaràs un iPad per Nadal?

1312

A pocs quilòmetres d’Agramunt, seguint la carretera de Coscó, s’hi troba l’Hípica Obrint Camí amb unes instal·lacions de 8.000 m2.

Diverses instantànees de les instal·lacions i l'activitat de l'Hípica Obrint Camí.

L'ESPORT L'ESPORTA L A P R À C T I C A A L A P R À C T I C A

Hípica Obrint Camí. Entrevista amb Aleix Ramon Hípica Obrint Camí. Entrevista amb Aleix Ramon

Des de quan té Agramunt una escola d’equitació?La primera fusta la vàrem col·locar al febrer de 2009 i ens vam posar en marxa, al gener de 2011.

D’on et ve l’afició per l’equitació i els cavalls?Jo no havia tingut mai un interès especial pels cavalls. Al desembre de 2007, és a dir, no fa més de cinc anys. Vaig tenir la meva primera experiència ho vaig fer molt malament. Vaig sentir que era un negat però tot i així em va agradar. El 2008, per al meu aniversari, en fer 22 anys, els meus pares em van regalar un cavall. Llavors ja va ser quan vaig començar a donar-li voltes al tema. Em vaig començar a apassionar pel tema i fins i tot vaig veure una possibilitat de futur, de muntar un negoci.

És llavors quan decideixes formar-te?Exacte. El 2010 vaig estar valorant les diferents opcions i final-ment em vaig decidir per La Gerencia, una escola que hi ha a Mioño (Castro Urdiales), a Cantàbria. I ha estat molt positiu. l’Almudena i el Julian han estat els millors professors que he tin-gut perquè m’han ensenyat molt, principalment el Julian que m’ha fet adonar que cal molta empenta, decisió i control i enca-ra segueixen orientant-me i assessorant-me professionalment.

Tan lluny per estudiar? No hi ha escoles prou bones a Catalunya?No, el cert és que m’oferien millors condicions, sobre la durada del cursos. Jo treballo a la granja familiar així que no em podia permetre passar-me tot un any estudiant. En aquesta escola fan els cursos molt intensius, això sí, dedicant-hi tot el dia en cos i ànima.

El que vas fer, era un curs oficial?Sí, son cursos homologats per la Federació Càntabra i desprès la Federació Espanyola d’Equitació també els valida. A més, el Departament d’Ensenyament ara et dóna el títol de Tècnic Superior en Equitació. Amb la preparació que ara mateix tinc li podria donar classes fins i tot a un genet professional.

Com va ser l’experiència d’estudiar?Amb l’equitació, hi ha tradició que la gent comença de ben joveneta, de nens. I aprenen a poc a poc així que quan arri-ben a un centre com el que jo vaig anar-hi, per treure’t una titulació oficial, diguem-ne que ja en saben molt i jo... només feia un parell d’anys que cavalcava, això és molt poca experi-ència. La veritat és quan vaig arribar jo era el pitjor de la classe.

Vas aprendre molt?A La Gerencia és on realment vaig descobrir l’equitació. M’hi vaig esforçar moltíssim i vaig fer una gran evolució. En sortir d’allà estava pràcticament al mateix nivell que la resta. Tot i això, no estava preparat per passar al següent nivell i no hi vaig tornar a l’escola fins un any i mig després.

Què vas fer durant aquell temps?Aquí a Agramunt hi ha una eugassada de cavalls àrabs. Al Bosc del Siscar gestionada per l’Amador i la a Gabi, els hi vaig dema-nar d’anar a ajudar-los i així jo podia entrenar-me i anar per-feccionament. Ella va ser qui em va presentar l’Albert Hermoso, qui després s’ha convertit amb el meu entrenador.

“L’equitació és molt més que muntar el ca-vall. Cal entendre’l i comunicar-nos amb ell”Entrevista Aleix Ramon, Tècnic en Equitació i director de l’Hípica Obrint Camí

Per qui no estem al cas, qui és Albert Hermoso? Ell és un gran genet internacional d’Os de Balaguer amb la deno-minació Els Serrats. Amb ell he descobert una visió de l’equita-ció, més sensorial i a interpretar les reaccions dels cavalls. I actualment és ell qui m’ensenya i em prepara per la competició.

Com és d’important la figura de l’entrenador per a la carrera d’un genet? És essencial. La relació amb els entrenadors va més enllà de la sessió. Són quasi com uns pares que t’aconsellen, et guien... s’estableix un vincle que es manté amb el pas dels anys. I jo intento oferir el mateix a les meves alumnes.

Com ets tu com entrenador?Sóc una persona molt exigent. Amb mi també ho han estat i crec que és la millor manera d’aprendre i avançar. S’ha de ser molt disciplinat i constant. T’has d’esforçar, del contrari no fas avances.

Des de fa dos anys, ofereixes classes per al nens com a extraescolar. Quines qualitats té?L’extraescolar d’equitació és ideal per ensenyar un esport amb valors molt importants pels nens. Els aporta tranquil·litat, satis-facció, força i noblesa i els cavalls els transmeten admiració i sincera estimació. Els ajudem a què se sentin útils i responsables i així es fan grans. També aprenen el sentit de la responsabilitat, el respecte i l’amor pels animals. És una activitat perfecta per millorar la sociabilitat, l’autoestima i la psicomotricitat.

I agafen el cavall des del primer dia?De seguida comencen a rodar amb les cordes, però és que l’equitació no és només muntar. Cal aprendre a tocar-lo, a ensellar-lo, a comunicar-te amb el cavall. L’has d’entendre i conèixer el seu caràcter. Ens hem de saber posar al seu lloc.

I a Agramunt, intentes explicar què és l’equitació?Intento sobretot treure-li elitisme. Apuntar-se a l’hípica no és molt més car que apuntar a una altra activitat, el que passa és que no hi estem acostumats. Per uns 50 euros al mes ja pots practicar-hi...

Qui són els teus clients ara mateix a l’Obrint Camí? La majoria dels clients són nenes.

És un esport més per noies?No, no és així. En primer lloc, és que són molt pocs els nens que ho intenten. A banda d’això, jo tinc una teoria: Que les

nenes i noies manifesten els seus sentiments ( plors i temors ) i en canvi son més persistents i els nois son mes tancats i per altra banda abandonen més aviat.

S’apunten els adults?No gaires, però a l’estiu o per vacances de Setmana Santa sem-pre s’animen alguns. Però en general és gent que ja havia muntat a cavall. El problema de començar d’adult és que cal-dria una bona forma física i a més les pors les tenim més accen-tuades. Però si un vol, mai és tard!

I són bones les teves alumnes?Si que ho son, però em de treballar molt i ser constants i el resultats esportius parlaran per si sols. Totes i cada una d’elles té una característica determinada i crec com a professor cal poten-ciar-la i treballar la resta, per assolir un bon nivell d’equitació.

Tenim un bon nivell a Espanya?Tenim molt bon professionals tant a Espanya com a Catalunya i anem endavant o més ben dit anem Obrint Camí.

1312

A pocs quilòmetres d’Agramunt, seguint la carretera de Coscó, s’hi troba l’Hípica Obrint Camí amb unes instal·lacions de 8.000 m2.

Diverses instantànees de les instal·lacions i l'activitat de l'Hípica Obrint Camí.

L'ESPORT L'ESPORTA L A P R À C T I C A A L A P R À C T I C A

Hípica Obrint Camí. Entrevista amb Aleix Ramon Hípica Obrint Camí. Entrevista amb Aleix Ramon

Des de quan té Agramunt una escola d’equitació?La primera fusta la vàrem col·locar al febrer de 2009 i ens vam posar en marxa, al gener de 2011.

D’on et ve l’afició per l’equitació i els cavalls?Jo no havia tingut mai un interès especial pels cavalls. Al desembre de 2007, és a dir, no fa més de cinc anys. Vaig tenir la meva primera experiència ho vaig fer molt malament. Vaig sentir que era un negat però tot i així em va agradar. El 2008, per al meu aniversari, en fer 22 anys, els meus pares em van regalar un cavall. Llavors ja va ser quan vaig començar a donar-li voltes al tema. Em vaig començar a apassionar pel tema i fins i tot vaig veure una possibilitat de futur, de muntar un negoci.

És llavors quan decideixes formar-te?Exacte. El 2010 vaig estar valorant les diferents opcions i final-ment em vaig decidir per La Gerencia, una escola que hi ha a Mioño (Castro Urdiales), a Cantàbria. I ha estat molt positiu. l’Almudena i el Julian han estat els millors professors que he tin-gut perquè m’han ensenyat molt, principalment el Julian que m’ha fet adonar que cal molta empenta, decisió i control i enca-ra segueixen orientant-me i assessorant-me professionalment.

Tan lluny per estudiar? No hi ha escoles prou bones a Catalunya?No, el cert és que m’oferien millors condicions, sobre la durada del cursos. Jo treballo a la granja familiar així que no em podia permetre passar-me tot un any estudiant. En aquesta escola fan els cursos molt intensius, això sí, dedicant-hi tot el dia en cos i ànima.

El que vas fer, era un curs oficial?Sí, son cursos homologats per la Federació Càntabra i desprès la Federació Espanyola d’Equitació també els valida. A més, el Departament d’Ensenyament ara et dóna el títol de Tècnic Superior en Equitació. Amb la preparació que ara mateix tinc li podria donar classes fins i tot a un genet professional.

Com va ser l’experiència d’estudiar?Amb l’equitació, hi ha tradició que la gent comença de ben joveneta, de nens. I aprenen a poc a poc així que quan arri-ben a un centre com el que jo vaig anar-hi, per treure’t una titulació oficial, diguem-ne que ja en saben molt i jo... només feia un parell d’anys que cavalcava, això és molt poca experi-ència. La veritat és quan vaig arribar jo era el pitjor de la classe.

Vas aprendre molt?A La Gerencia és on realment vaig descobrir l’equitació. M’hi vaig esforçar moltíssim i vaig fer una gran evolució. En sortir d’allà estava pràcticament al mateix nivell que la resta. Tot i això, no estava preparat per passar al següent nivell i no hi vaig tornar a l’escola fins un any i mig després.

Què vas fer durant aquell temps?Aquí a Agramunt hi ha una eugassada de cavalls àrabs. Al Bosc del Siscar gestionada per l’Amador i la a Gabi, els hi vaig dema-nar d’anar a ajudar-los i així jo podia entrenar-me i anar per-feccionament. Ella va ser qui em va presentar l’Albert Hermoso, qui després s’ha convertit amb el meu entrenador.

“L’equitació és molt més que muntar el ca-vall. Cal entendre’l i comunicar-nos amb ell”Entrevista Aleix Ramon, Tècnic en Equitació i director de l’Hípica Obrint Camí

Per qui no estem al cas, qui és Albert Hermoso? Ell és un gran genet internacional d’Os de Balaguer amb la deno-minació Els Serrats. Amb ell he descobert una visió de l’equita-ció, més sensorial i a interpretar les reaccions dels cavalls. I actualment és ell qui m’ensenya i em prepara per la competició.

Com és d’important la figura de l’entrenador per a la carrera d’un genet? És essencial. La relació amb els entrenadors va més enllà de la sessió. Són quasi com uns pares que t’aconsellen, et guien... s’estableix un vincle que es manté amb el pas dels anys. I jo intento oferir el mateix a les meves alumnes.

Com ets tu com entrenador?Sóc una persona molt exigent. Amb mi també ho han estat i crec que és la millor manera d’aprendre i avançar. S’ha de ser molt disciplinat i constant. T’has d’esforçar, del contrari no fas avances.

Des de fa dos anys, ofereixes classes per al nens com a extraescolar. Quines qualitats té?L’extraescolar d’equitació és ideal per ensenyar un esport amb valors molt importants pels nens. Els aporta tranquil·litat, satis-facció, força i noblesa i els cavalls els transmeten admiració i sincera estimació. Els ajudem a què se sentin útils i responsables i així es fan grans. També aprenen el sentit de la responsabilitat, el respecte i l’amor pels animals. És una activitat perfecta per millorar la sociabilitat, l’autoestima i la psicomotricitat.

I agafen el cavall des del primer dia?De seguida comencen a rodar amb les cordes, però és que l’equitació no és només muntar. Cal aprendre a tocar-lo, a ensellar-lo, a comunicar-te amb el cavall. L’has d’entendre i conèixer el seu caràcter. Ens hem de saber posar al seu lloc.

I a Agramunt, intentes explicar què és l’equitació?Intento sobretot treure-li elitisme. Apuntar-se a l’hípica no és molt més car que apuntar a una altra activitat, el que passa és que no hi estem acostumats. Per uns 50 euros al mes ja pots practicar-hi...

Qui són els teus clients ara mateix a l’Obrint Camí? La majoria dels clients són nenes.

És un esport més per noies?No, no és així. En primer lloc, és que són molt pocs els nens que ho intenten. A banda d’això, jo tinc una teoria: Que les

nenes i noies manifesten els seus sentiments ( plors i temors ) i en canvi son més persistents i els nois son mes tancats i per altra banda abandonen més aviat.

S’apunten els adults?No gaires, però a l’estiu o per vacances de Setmana Santa sem-pre s’animen alguns. Però en general és gent que ja havia muntat a cavall. El problema de començar d’adult és que cal-dria una bona forma física i a més les pors les tenim més accen-tuades. Però si un vol, mai és tard!

I són bones les teves alumnes?Si que ho son, però em de treballar molt i ser constants i el resultats esportius parlaran per si sols. Totes i cada una d’elles té una característica determinada i crec com a professor cal poten-ciar-la i treballar la resta, per assolir un bon nivell d’equitació.

Tenim un bon nivell a Espanya?Tenim molt bon professionals tant a Espanya com a Catalunya i anem endavant o més ben dit anem Obrint Camí.

1514

Fes és la més antiga i misteriosa de les quatre ciutats Imperials del Marroc, laberíntica, enigmàtica, i sorprenent, és un lloc proper, dife-rent i assequible. La seva medina manté una de les kasbes medievals mes antiga i ben conservada del món, composta per un entramat de més de 9.000 carrerons dividits en gremis, on es treballa de la mateixa manera que 800 anys enrere. Cada gremi té un so i una aroma propi. Entrar-hi és endinsar-nos en un passat exòtic.

Vam arribar-hi de nit, en Mourad ens esperava l'aeroport per por-tar-nos al Riad que teníem reservat al centre de la medina. Els carrers estaven de gom a gom i l’olor, el color i les sensacions que vaig tenir en aquells moments no em van abandonar durant tot el viatge.

Hi ha moltes coses a fer a Fes, visitar les mesquites, les madrasses, les tombes dels seus erudits, el palau reial, el barri jueu, pujar a un dels seus miradors a les afores i contemplar una entenedora panoràmica de la ciutat, relaxar-se en algun dels seus hamman, o simplement perdre’s tot passejant per la seva medina en busca del gremi dels curtidors o dels perfumistes.

Sortint de Fes cap al sud és parada obligada Ifrane, un bonic poble de muntanya, ple de parcs, llacs i cases

d’estil alpí -se’l coneix com la Suïssa del Marroc-. D’aquí sortim travessant el Mig Atles, per Azrou i Midelt cap a les gorges

Cançó popular que manté com a referència, una estrofa inicial molt característica. Aquest text rodola gairebé per tot l'àmbit de parla catalana.

De les moltes versions que ens han arribat, el text inicial es queda moltes vegades en solitari, i en d'altres hi ha variants de la inicial i/o afegits que hi lliguen.

També hi entra la possibilitat què originalment, el text surti de les tonades típiques de les follies, de les rondes, corrandes i per tant no correspongui a una cançó pròpiament dita. De fet, si es consulta el cançoner d'Amades ens condueix a aquesta tesi. També ens ho pot fer pensar el fet què les músiques recollides amb la cançó esmentada, rarament són comunes.

D'altra banda, sí que és cert que en el record de les persones que han ajudat a fer perdurar el conegut Roseret de roses blan-ques, l'interpreten sovint com una cançó amb entitat pròpia.

Sigui com sigui, el Roseret ha passat la prova del temps, i ara, les músiques recollides en diversos indrets, la configuren com una cançó amb les seves variants.

A la vila és reconeguda la lletra del Roseret, curiosament amb estrofes que poden configurar-la com a cançó, amb inici i final prou coherents. A diferència d'alguns reculls on s'hi encabeix com una estrofa variada en cants d'improvisació, les que m'han fet saber constitueixen un compendi d'estrofes semblants, les quals col·locades en un ordre adient, donen peu a una variant de la cançó digna de preservar.

Melòdicament tenim aquesta versió local, la qual entra dins de les moltes variants que s'hi apleguen, destacant que és de ritme ternari i major. De fet, si ens atenem a un origen en cants d'improvisació, s'entén que ens trobem melodies diverses del

CANÇONERP O P U L A R D ’ A G R A M U N T

Roseret de roses blanquesPer Joan Pedrós

Roseret de roses blanques,Qui ens ho hagués hagut de dir,Tan amics que n'érem antes,I ara hem hagut de renyir.

Encara que haguem renyit,Amoreta vos i jo,Renyines d’enamorats,Són fineses de l'amor.

Amor de poca durada,Qui t'ho hagués hagut de dir,Tan amics que n'érem antes,I ara hem hagut de renyir.

Roseret de roses blanques,Perquè et deixaves collir?,Tan amics que n'érem antes,I haver tingut de renyir.

Amor de poca durada,Si no t'hagués conegut,Tan amics que n'érem antes,A la fi no m’has volgut.

No em donis mirades falses,Roseret que no les vull,En el cor les tinc clavades,Totes les que em fas de reüll.

Roseret de roses blanques,Si em voleu matar aviat,Aneu fent-me mala cara,Quan us passo pel costat.

Si hem renyit per poca cosa,Rosereta del cor meu,Si hem renyit per poca cosa,De l’amor entre jo i tu.

Si hem renyit per poca cosa,A la cara t'ho diré,Per molt que te n’arrebaixos,Amic ja no t'ho siré.

Roseret de roses blanques,Pensava collir una rosa,En les mans sols m’ha quedat,Una espina dolorosa.

De Fes al desert de Merzouga

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Teresa Duran

del Ziz, un oasis de vegetació, aigua i kasbes abandonades. El poc turisme que hi ha en aquesta zona fa que puguem gaudir del contac-te amb els seus habitants, d’origen bereber, que fan honor a la seva fama de gent hospitalària i generosa.

Seguint la Vall del Ziz ens trobem amb un dels palmerals més grans del món. Diuen que hi ha milions de palmeres, és un espectacle visual en mig dels àrids penya-segats i un plaer degustar els exquisits dàtils acompanyats d’un té a la menta.

D'Erfoud a Merzouga el paisatge es torna immens. Algun que altre miratge ens permet esbrinar el que estem a punt de trobar, les grans dunes de sorra daurada d'Erg Cheby. Aquest és el desert que tots tenim en ment, un mar immens de sorra fina amb dunes de més de 150 metres d'alçada. Deixem el cotxe i comencem a recórrer a camell durant dues hores les altes dunes que ens envolten, mentre contemplem la posta de sol en mig del no res i camí de la haima on passarem la nit. És una sensació d’immensitat i profunda pau. Obser-var els estels a la llum de la lluna embolcats en el silenci, tot esperant la sortida del sol que pujats en la cresta d’una duna ens regala algu-nes de les escenes naturals més delicioses del planeta.

El Marroc interior és un gran desconegut per a nosaltres, tan proper i tan llunyà. Potser molts prejudicis i falses pors ens han impedit descobrir tota la seva bellesa i exotisme.Roseret, a la vegada que variants d'atracció melòdica sense que

hagi de correspondre a una atracció modal, ja que s'en troben unes quantes en mode menor.

En tot cas, nosaltres ens quedem amb la versió que ens ha arribat a nivell local, conservant aquest carismàtic Roseret de roses blanques.

1514

Fes és la més antiga i misteriosa de les quatre ciutats Imperials del Marroc, laberíntica, enigmàtica, i sorprenent, és un lloc proper, dife-rent i assequible. La seva medina manté una de les kasbes medievals mes antiga i ben conservada del món, composta per un entramat de més de 9.000 carrerons dividits en gremis, on es treballa de la mateixa manera que 800 anys enrere. Cada gremi té un so i una aroma propi. Entrar-hi és endinsar-nos en un passat exòtic.

Vam arribar-hi de nit, en Mourad ens esperava l'aeroport per por-tar-nos al Riad que teníem reservat al centre de la medina. Els carrers estaven de gom a gom i l’olor, el color i les sensacions que vaig tenir en aquells moments no em van abandonar durant tot el viatge.

Hi ha moltes coses a fer a Fes, visitar les mesquites, les madrasses, les tombes dels seus erudits, el palau reial, el barri jueu, pujar a un dels seus miradors a les afores i contemplar una entenedora panoràmica de la ciutat, relaxar-se en algun dels seus hamman, o simplement perdre’s tot passejant per la seva medina en busca del gremi dels curtidors o dels perfumistes.

Sortint de Fes cap al sud és parada obligada Ifrane, un bonic poble de muntanya, ple de parcs, llacs i cases

d’estil alpí -se’l coneix com la Suïssa del Marroc-. D’aquí sortim travessant el Mig Atles, per Azrou i Midelt cap a les gorges

Cançó popular que manté com a referència, una estrofa inicial molt característica. Aquest text rodola gairebé per tot l'àmbit de parla catalana.

De les moltes versions que ens han arribat, el text inicial es queda moltes vegades en solitari, i en d'altres hi ha variants de la inicial i/o afegits que hi lliguen.

També hi entra la possibilitat què originalment, el text surti de les tonades típiques de les follies, de les rondes, corrandes i per tant no correspongui a una cançó pròpiament dita. De fet, si es consulta el cançoner d'Amades ens condueix a aquesta tesi. També ens ho pot fer pensar el fet què les músiques recollides amb la cançó esmentada, rarament són comunes.

D'altra banda, sí que és cert que en el record de les persones que han ajudat a fer perdurar el conegut Roseret de roses blan-ques, l'interpreten sovint com una cançó amb entitat pròpia.

Sigui com sigui, el Roseret ha passat la prova del temps, i ara, les músiques recollides en diversos indrets, la configuren com una cançó amb les seves variants.

A la vila és reconeguda la lletra del Roseret, curiosament amb estrofes que poden configurar-la com a cançó, amb inici i final prou coherents. A diferència d'alguns reculls on s'hi encabeix com una estrofa variada en cants d'improvisació, les que m'han fet saber constitueixen un compendi d'estrofes semblants, les quals col·locades en un ordre adient, donen peu a una variant de la cançó digna de preservar.

Melòdicament tenim aquesta versió local, la qual entra dins de les moltes variants que s'hi apleguen, destacant que és de ritme ternari i major. De fet, si ens atenem a un origen en cants d'improvisació, s'entén que ens trobem melodies diverses del

CANÇONERP O P U L A R D ’ A G R A M U N T

Roseret de roses blanquesPer Joan Pedrós

Roseret de roses blanques,Qui ens ho hagués hagut de dir,Tan amics que n'érem antes,I ara hem hagut de renyir.

Encara que haguem renyit,Amoreta vos i jo,Renyines d’enamorats,Són fineses de l'amor.

Amor de poca durada,Qui t'ho hagués hagut de dir,Tan amics que n'érem antes,I ara hem hagut de renyir.

Roseret de roses blanques,Perquè et deixaves collir?,Tan amics que n'érem antes,I haver tingut de renyir.

Amor de poca durada,Si no t'hagués conegut,Tan amics que n'érem antes,A la fi no m’has volgut.

No em donis mirades falses,Roseret que no les vull,En el cor les tinc clavades,Totes les que em fas de reüll.

Roseret de roses blanques,Si em voleu matar aviat,Aneu fent-me mala cara,Quan us passo pel costat.

Si hem renyit per poca cosa,Rosereta del cor meu,Si hem renyit per poca cosa,De l’amor entre jo i tu.

Si hem renyit per poca cosa,A la cara t'ho diré,Per molt que te n’arrebaixos,Amic ja no t'ho siré.

Roseret de roses blanques,Pensava collir una rosa,En les mans sols m’ha quedat,Una espina dolorosa.

De Fes al desert de Merzouga

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Teresa Duran

del Ziz, un oasis de vegetació, aigua i kasbes abandonades. El poc turisme que hi ha en aquesta zona fa que puguem gaudir del contac-te amb els seus habitants, d’origen bereber, que fan honor a la seva fama de gent hospitalària i generosa.

Seguint la Vall del Ziz ens trobem amb un dels palmerals més grans del món. Diuen que hi ha milions de palmeres, és un espectacle visual en mig dels àrids penya-segats i un plaer degustar els exquisits dàtils acompanyats d’un té a la menta.

D'Erfoud a Merzouga el paisatge es torna immens. Algun que altre miratge ens permet esbrinar el que estem a punt de trobar, les grans dunes de sorra daurada d'Erg Cheby. Aquest és el desert que tots tenim en ment, un mar immens de sorra fina amb dunes de més de 150 metres d'alçada. Deixem el cotxe i comencem a recórrer a camell durant dues hores les altes dunes que ens envolten, mentre contemplem la posta de sol en mig del no res i camí de la haima on passarem la nit. És una sensació d’immensitat i profunda pau. Obser-var els estels a la llum de la lluna embolcats en el silenci, tot esperant la sortida del sol que pujats en la cresta d’una duna ens regala algu-nes de les escenes naturals més delicioses del planeta.

El Marroc interior és un gran desconegut per a nosaltres, tan proper i tan llunyà. Potser molts prejudicis i falses pors ens han impedit descobrir tota la seva bellesa i exotisme.Roseret, a la vegada que variants d'atracció melòdica sense que

hagi de correspondre a una atracció modal, ja que s'en troben unes quantes en mode menor.

En tot cas, nosaltres ens quedem amb la versió que ens ha arribat a nivell local, conservant aquest carismàtic Roseret de roses blanques.

2322

Hem passat la Festa Major Per Josep Farreny

Aquest any no he fet l'exposició de pintures per la Festa Major com ja era habitual des de fa no sé pas quants anys.

He vist moltes coses de la Festa Major i m'he adonat del motiu per al que no venia mai gaire gent a veure les meves obres, i no és gens estrany. Com havien de vindre, si es fan tants actes variats i extraordinaris durant aquests dies?

M'ha sigut impossible assistir a tots els actes programats. Tam-poc he fet l'article dedicat a la Mare de Déu dels Socors, que es publicava al llibret de la Festa Major. En aquest cas sí que ha estat per pròpia voluntat, encara que la regidora de Festes, Mercè Canes, comptava amb la meva participació, com cada any, no em vaig voler comprometre ja que no sóc molt ràpid escrivint en català.

Amb la gran quantitat de coses que hi ha a la vida, no es poden fer totes. Es tracta en definitiva, d'anar seleccionant segons els gustos de cadascun, però segons l'edat, doncs és important saber on arriben les nostres facultats.

A Agramunt tenim multitud d'agrupacions i associacions que acullen músics, cantants, artistes de tots els estils i coneguts i reco-neguts més enllà de les nostres contrades. També tenim altres entitats que no són tant conegudes, però que fan una feina desin-teressada per als altres i que alguns ho fan sempre de manera discreta i prefereixen quedar en l'anonimat. A tots ells hem d'agra-ir-los-hi i sentir-nos també orgullosos.

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

Assistir als actes de la Festa Major m'ha permès de veure per tot arreu persones conegudes que feia anys que no en sabia res. Trobar-te amb persones que pensava que "era la filla de" i resulta ser la neta! i és que els anys passen tant de pressa...

Amb 79 anys sembla que s'ha de fer una visita quasi obligada al cementiri. Allà em vaig trobar a un bon amic que també hi va anar aquell matí. Va estar-se una estona davant del nínxol de la seva esposa, morta feia uns anys. Va fer-se un tip de plorar. Em va dir: "Escolta Farreny, les llàgrimes eren d'alegria, ja que la vida és curta i meravellosa i el que queda són els records, que són enriquidors". Jo recordo els meus pares, la meva dona. En vida tinc els meus fills, i els meus néts.

Puc dir als joves, als nois i noies, que els que comptem amb més de 70 anys veiem la vida i acceptem la mort, treient forces de les febleses. També hem patit molt, però ara vivim la vida amb serenor, i els plors són de satisfacció (com les del meu amic), en recordar i saber que hem viscut amb humilitat, sabent que hem estimat a tothom i tenim la consciència tranquil·la.

Em sap greu per aquells amics i amigues incondicionals que venien cada any a l'exposició que feia any rere any a les golfes d'en Farreny. Si Déu vol, ja la tronaré a fer en una altra Festa Major.

2322

Hem passat la Festa Major Per Josep Farreny

Aquest any no he fet l'exposició de pintures per la Festa Major com ja era habitual des de fa no sé pas quants anys.

He vist moltes coses de la Festa Major i m'he adonat del motiu per al que no venia mai gaire gent a veure les meves obres, i no és gens estrany. Com havien de vindre, si es fan tants actes variats i extraordinaris durant aquests dies?

M'ha sigut impossible assistir a tots els actes programats. Tam-poc he fet l'article dedicat a la Mare de Déu dels Socors, que es publicava al llibret de la Festa Major. En aquest cas sí que ha estat per pròpia voluntat, encara que la regidora de Festes, Mercè Canes, comptava amb la meva participació, com cada any, no em vaig voler comprometre ja que no sóc molt ràpid escrivint en català.

Amb la gran quantitat de coses que hi ha a la vida, no es poden fer totes. Es tracta en definitiva, d'anar seleccionant segons els gustos de cadascun, però segons l'edat, doncs és important saber on arriben les nostres facultats.

A Agramunt tenim multitud d'agrupacions i associacions que acullen músics, cantants, artistes de tots els estils i coneguts i reco-neguts més enllà de les nostres contrades. També tenim altres entitats que no són tant conegudes, però que fan una feina desin-teressada per als altres i que alguns ho fan sempre de manera discreta i prefereixen quedar en l'anonimat. A tots ells hem d'agra-ir-los-hi i sentir-nos també orgullosos.

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

Assistir als actes de la Festa Major m'ha permès de veure per tot arreu persones conegudes que feia anys que no en sabia res. Trobar-te amb persones que pensava que "era la filla de" i resulta ser la neta! i és que els anys passen tant de pressa...

Amb 79 anys sembla que s'ha de fer una visita quasi obligada al cementiri. Allà em vaig trobar a un bon amic que també hi va anar aquell matí. Va estar-se una estona davant del nínxol de la seva esposa, morta feia uns anys. Va fer-se un tip de plorar. Em va dir: "Escolta Farreny, les llàgrimes eren d'alegria, ja que la vida és curta i meravellosa i el que queda són els records, que són enriquidors". Jo recordo els meus pares, la meva dona. En vida tinc els meus fills, i els meus néts.

Puc dir als joves, als nois i noies, que els que comptem amb més de 70 anys veiem la vida i acceptem la mort, treient forces de les febleses. També hem patit molt, però ara vivim la vida amb serenor, i els plors són de satisfacció (com les del meu amic), en recordar i saber que hem viscut amb humilitat, sabent que hem estimat a tothom i tenim la consciència tranquil·la.

Em sap greu per aquells amics i amigues incondicionals que venien cada any a l'exposició que feia any rere any a les golfes d'en Farreny. Si Déu vol, ja la tronaré a fer en una altra Festa Major.

2524

Quins són els inicis del negoci?Vaig plegar de la feina on hi estava i vaig començar jo sola fa nou anys amb una petita botiga de queviures als baixos de la casa familiar. Era un establiment sense pretensions, només una boti-gueta de barri.

Tot i no tenir pretensions, al poc feu ja una 1ª ampliació, oi?Sí, no havia passat ni mig any que vam començar a oferir pollastres a l’ast. Primer vam fer una petita cuina, d'un per dos metres i anàvem fent les coses com podíem. I va ser ja més tard quan vam muntar la cuina industrial... la veritat és que al llarg d’aquests nou anys hem anat evolucionant bastant...

Això és que la gent va respondre bé a la vostra oferta?Sí, la veritat és que el primer dia només vam vendre un pollas-tre però amb el temps, i gràcies al boca orella, la clientela ha anat en augment i nosaltres hem anat ampliant el nostre reper-tori de plats preparats a mesura que anàvem creixent en cli-ents. Estem molt contents amb la gent, molt i molt.

Quin és, principalment, el seu tipus de client, pel que fa als plats preparats?No ha estat sempre el mateix des de l’inici però ara, a part de la gent que ve a emportar-se el dinar per als caps de setmana, servim molt de menjar per als padrins i aquest estiu també ens ha funcionat molt bé servir a les cases rurals de les rodalies. També fem càtering per celebracions, com batejos o casaments.

I fa dos anys decideixen fer una nova ampliació...Bé, és que quan vam fer la cuina industrial ens va quedar aquest espai i com que no m’agrada estancar-me, vaig pensar que estaria bé ampliar el negoci amb una petita cafeteria, que és “l’Estoneta”. Però ens va passar que als dos mesos d’haver inau-gurat vam veure que allò era poc per la feina que podíem fer així que de seguida vam obrir un nou espai per fer de restaurant. No ho teníem previst, de fer això, però ens va funcionar molt bé.

Quanta gent hi treballeu, a Ca la Rosa? Ara mateix som cinc més jo sis. Aquest és un petit negoci fami-liar: hi treballa el meu marit, la meva cunyada, la meva filla i dues persones més que són també com de casa. Ens hem anat incorporant a mesura que el negoci s’anava fent més complex. Sense tot l’equip aquest negoci no funcionaria.

M’han dit que treballen de valent...La veritat és que no parem. A dos quarts de set ja som oberts i tenim llicència d’apertura fins a dos quarts de tres de la matina-da. És clar que a l’hivern entre setmana tanquem molt abans però després arriba el cap de setmana i amb tots els que van a la Waikiki fem ben tard. Al restaurant oferim cada dia un menú diferent, a part dels menjars per emportar i això és molta feina.

Sort de les vacances, doncs!Gairebé que no en fem... només tanquem tres dies l’any: per Sant Gos, l’1 de gener i el Divendres Sant.

I omplen cada dia o es nota la crisi?No funciona pas malament... al contrari, com que hem tingut obres a prop i amb tot el tema de la parcel·lària, clientela no ens ha faltat, això és cert. Ara són temps difícils i just s’ha aca-bat tot això, així que ja veurem com va però de moment no ens podem queixar. A més tenim uns preus força ajustats: nou euros el menú a taula i sis si és per emportar.

Aquest estiu, de nou, heu fet front a un nou repte. En què consisteix?Acabem de inaugurar El Jardí, una zona de chill-out on servim copes i sopars, en un ambient molt agradable i música molt suau. És per un públic diferent, més jove, parelles amb canalla...

També el portes tu?No, jo no. Ara és el torn de la meva filla gran, la Judith i ho fa de meravella. Ha preparat una carta molt àgil, amb torradetes i alguna amanida, plats que tenen molta sortida.

Tot el local, en general, té una decoració molt acurada i diferent segons cada espai. Quin se n’ha encarregat? Jo mateixa. M’agraden molt els colors vius i vaig fer el local segons els meus gustos. Estic molt contenta de com ha quedat.

Em pots dir un o dos punts forts del teu negoci? La qualitat. Vigilem molt el gènere que entra a la cuina. Treba-llem amb proveïdors propers, de la mateixa comarca. A més, tot està molt ben preparat, amb molta estimació. Tot és casolà i del dia i això és nota.

Un altre punt fort nostre és que hem evolucionat des del prin-cipi. Ens hem anat adaptant a les circumstàncies, a allò que crèiem calia fer per tirar endavant el negoci.

Com ho heu pogut fer per poder sempre anar a més i millor, com es finança tot això?Primer els tinc (els diners) i després me’ls gasto. Jo sempre he treballat així. Quan arriba el moment ho parlo amb el meu marit i diem “vinga, pro-vem-ho” i així, sense por, anem fent passets.

I ara, ja està tot fet? Que va! Ja tinc nous plans...

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Rosa Fonoll Bertran. Ca la Rosa, L’Estoneta i el Jardí

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Rosa Fonoll Bertran. Ca la Rosa, L’Estoneta i el Jardí

La Rosa amb les seves dues companyes, la Juli i la Marta.

La Rosa, la Judith i en _Quico porten el negoci familiar.

Acaba de fer els 54 anys i té l’energia d’una dona de 25. Amb bon seny i alguna que altra dosi d’atreviment, Rosa Fonoll va ser la prime-ra a oferir a Agramunt men-jar casolà per emportar. Se-gons ella, el seu èxit es deu al seu equip de treball, amb qui compta per a tot.

I no pots avançar-nos alguna cosa?M’agradaria molt fer alguna cosa a l’exterior. Encara no sé ben bé com ho farem però voldria posar alguna carpa amb tauletes i estufes per a l’hivern...

Llavors tenim Ca la Rosa per molt de temps...Això segur, tret que ens toqui la loteria!

2524

Quins són els inicis del negoci?Vaig plegar de la feina on hi estava i vaig començar jo sola fa nou anys amb una petita botiga de queviures als baixos de la casa familiar. Era un establiment sense pretensions, només una boti-gueta de barri.

Tot i no tenir pretensions, al poc feu ja una 1ª ampliació, oi?Sí, no havia passat ni mig any que vam començar a oferir pollastres a l’ast. Primer vam fer una petita cuina, d'un per dos metres i anàvem fent les coses com podíem. I va ser ja més tard quan vam muntar la cuina industrial... la veritat és que al llarg d’aquests nou anys hem anat evolucionant bastant...

Això és que la gent va respondre bé a la vostra oferta?Sí, la veritat és que el primer dia només vam vendre un pollas-tre però amb el temps, i gràcies al boca orella, la clientela ha anat en augment i nosaltres hem anat ampliant el nostre reper-tori de plats preparats a mesura que anàvem creixent en cli-ents. Estem molt contents amb la gent, molt i molt.

Quin és, principalment, el seu tipus de client, pel que fa als plats preparats?No ha estat sempre el mateix des de l’inici però ara, a part de la gent que ve a emportar-se el dinar per als caps de setmana, servim molt de menjar per als padrins i aquest estiu també ens ha funcionat molt bé servir a les cases rurals de les rodalies. També fem càtering per celebracions, com batejos o casaments.

I fa dos anys decideixen fer una nova ampliació...Bé, és que quan vam fer la cuina industrial ens va quedar aquest espai i com que no m’agrada estancar-me, vaig pensar que estaria bé ampliar el negoci amb una petita cafeteria, que és “l’Estoneta”. Però ens va passar que als dos mesos d’haver inau-gurat vam veure que allò era poc per la feina que podíem fer així que de seguida vam obrir un nou espai per fer de restaurant. No ho teníem previst, de fer això, però ens va funcionar molt bé.

Quanta gent hi treballeu, a Ca la Rosa? Ara mateix som cinc més jo sis. Aquest és un petit negoci fami-liar: hi treballa el meu marit, la meva cunyada, la meva filla i dues persones més que són també com de casa. Ens hem anat incorporant a mesura que el negoci s’anava fent més complex. Sense tot l’equip aquest negoci no funcionaria.

M’han dit que treballen de valent...La veritat és que no parem. A dos quarts de set ja som oberts i tenim llicència d’apertura fins a dos quarts de tres de la matina-da. És clar que a l’hivern entre setmana tanquem molt abans però després arriba el cap de setmana i amb tots els que van a la Waikiki fem ben tard. Al restaurant oferim cada dia un menú diferent, a part dels menjars per emportar i això és molta feina.

Sort de les vacances, doncs!Gairebé que no en fem... només tanquem tres dies l’any: per Sant Gos, l’1 de gener i el Divendres Sant.

I omplen cada dia o es nota la crisi?No funciona pas malament... al contrari, com que hem tingut obres a prop i amb tot el tema de la parcel·lària, clientela no ens ha faltat, això és cert. Ara són temps difícils i just s’ha aca-bat tot això, així que ja veurem com va però de moment no ens podem queixar. A més tenim uns preus força ajustats: nou euros el menú a taula i sis si és per emportar.

Aquest estiu, de nou, heu fet front a un nou repte. En què consisteix?Acabem de inaugurar El Jardí, una zona de chill-out on servim copes i sopars, en un ambient molt agradable i música molt suau. És per un públic diferent, més jove, parelles amb canalla...

També el portes tu?No, jo no. Ara és el torn de la meva filla gran, la Judith i ho fa de meravella. Ha preparat una carta molt àgil, amb torradetes i alguna amanida, plats que tenen molta sortida.

Tot el local, en general, té una decoració molt acurada i diferent segons cada espai. Quin se n’ha encarregat? Jo mateixa. M’agraden molt els colors vius i vaig fer el local segons els meus gustos. Estic molt contenta de com ha quedat.

Em pots dir un o dos punts forts del teu negoci? La qualitat. Vigilem molt el gènere que entra a la cuina. Treba-llem amb proveïdors propers, de la mateixa comarca. A més, tot està molt ben preparat, amb molta estimació. Tot és casolà i del dia i això és nota.

Un altre punt fort nostre és que hem evolucionat des del prin-cipi. Ens hem anat adaptant a les circumstàncies, a allò que crèiem calia fer per tirar endavant el negoci.

Com ho heu pogut fer per poder sempre anar a més i millor, com es finança tot això?Primer els tinc (els diners) i després me’ls gasto. Jo sempre he treballat així. Quan arriba el moment ho parlo amb el meu marit i diem “vinga, pro-vem-ho” i així, sense por, anem fent passets.

I ara, ja està tot fet? Que va! Ja tinc nous plans...

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Rosa Fonoll Bertran. Ca la Rosa, L’Estoneta i el Jardí

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Rosa Fonoll Bertran. Ca la Rosa, L’Estoneta i el Jardí

La Rosa amb les seves dues companyes, la Juli i la Marta.

La Rosa, la Judith i en _Quico porten el negoci familiar.

Acaba de fer els 54 anys i té l’energia d’una dona de 25. Amb bon seny i alguna que altra dosi d’atreviment, Rosa Fonoll va ser la prime-ra a oferir a Agramunt men-jar casolà per emportar. Se-gons ella, el seu èxit es deu al seu equip de treball, amb qui compta per a tot.

I no pots avançar-nos alguna cosa?M’agradaria molt fer alguna cosa a l’exterior. Encara no sé ben bé com ho farem però voldria posar alguna carpa amb tauletes i estufes per a l’hivern...

Llavors tenim Ca la Rosa per molt de temps...Això segur, tret que ens toqui la loteria!

2726

Vagi pel davant que qui escriu aquest article ha quedat fascina-da amb les peripècies de l’autor del llibre. Ha quedat totalment enganxada i amb unes enormes ganes de seguir les seves pas-ses per un camí poc conegut i transitat com és la Via de la Plata. Estic segura que qui llegeixi el seu llibre sentirà el mateix.

L’any 2007 en Joan Garcia, bon veí d’Agramunt, ja havia fet dos vegades el camí de Santiago i i estava més que acostumat a voltar amb la bicicleta d’aquí cap allà. Aquell any, però, es va aventurar a fer una travessa molt especial ell sol: la Via de la Plata, la ruta compostel·lana que uneix Sevilla amb Santiago.

Fruit d’aquella experiència és el llibre “Fent amics pel Camí de la Plata” que s’ha autoeditat per dues raons. Una, per donar a conèixer la seva experiència entre familiars, amics i coneguts. Per compartir amb la gent estimada unes vivències que, sense l’exercici pausat de la lectura, no sempre seríem capaços d’ar-ribar a copsar. L’altra raó i potser la més important, és que aquest llibre implica la gent en el seu projecte de solidaritat a l’Argentina, en el projecte “Aigua Neta” en què ja fa uns tres anys que hi treballa. El preu del llibre és en part per pagar el cost d’impressió i en part és una aportació solidària. En total, es paguen 15 euros.

Fent amics pel camí de la Via de la Plata

“Fent amics pel Camí de la Plata” és un llibre curtet, que es llegeix ràpid perquè enganxa. Tens la sensació de tenir algú al davant que et va explicant la història, l’experiència del Camino. És més, si coneixes el Joan, tens la sensació que és ell mateix qui et va narrant a cau d’orella la seva història. A més, el llibre està tot ple de fotografies preses pel Joan i els seus amics que ens ajuden a imaginar-nos els indrets i fer-nos una idea de les circumstàncies que hi descriu.

Qui pensi que aquest llibre és una guia de viatges està ben equi-vocat. En realitat es tracta d’una mena de dietari, unes memòries més o menys íntimes de les seves experiències personals. Ens parla dels companys del camí, dels grups que s’hi va trobant. Aquest és un aspecte clau perquè es crea una mena de germanor entre la gent, on no existeix la rivalitat ni la competitivitat. Tot el contrari, la gent intercanvia informació, s’ofereixen consells, es confia en l’altre, es comparteix taula i espai per dormir.

En Joan portava el viatge ben preparat. Acostumava a consultar la seva llibreta, la “xuleta” que diu ell, encara que la seva intu-ïció hi va jugar també un paper important. Feia una mitja de 70 quilòmetres diaris tot i que en més d’una ocasió va haver de fer més, com el dia que va arribar a fer 118 quilòmetres per poder dormir a l’alberg.

Durant les 155 pàgines, l’autor ens explica totes les coses que li van passant i que es va trobant. Des del seu ritual diari -que no pot deixar de fer ni una sola jornada o és per força major- fins el preu dels menús o les curiositats que li criden l’atenció... El seu llibre recorda molt els del periodista Josep Maria Espinàs. Cada dia en Joan prenia apunts a la nit, perquè sinó, amb tan-tes experiències i emocions, tantes anècdotes, temia que se li acabaren confonent i oblidant. Només algun dia, per pur can-sament va deixar les notes per al dia següent, però no deixava passar més temps.

En Joan no es va perdre ni una vegada i va saber aprofitar totes les ocasions que li va brindar el viatge com acudir al ball, per fer tapes, prendre xocolata a la plaça d'algun poble... es va deixar convidar i ell també ho va fer en alguna ocasió tot i que

Fent amics pel camí de la Via de la Plata. Una experiència personal

En Joan va fer el camí sense presses ni pressions. S’aturava quan volia contemplar el paisatge, descansava quan el cos li demanava. “Sembla estrany que a poblets tant petits trobis tanta amabilitat de la seva gent”.

Joan Garcia mostra el seu llibre solidari.

crec que aquestes són les que menys. Va aprofitar totes les parades per visitar els pobles. El seu costum era preguntar, a algun padrí, així que arribava a un nou indret, per quins eren els paratges o els llocs que calia i es podien visitar. “Parece extraño que en pueblecitos tan pequeños encuentres tanta amabilidad de sus gentes”. Aquesta és una dedicatòria que en Joan va deixar escrita en un dels restaurants on va dinar.

Un altre bon costum d’en Joan és ser molt agraït. A la gent que li ajudava en alguna cosa, sempre els oferia dos euros, perquè prenguessin un cafè o una cervesa. Alguns no li van admetre, d’altres li agafaven de bon grat.

Però no tot van ser flors i violes. Es va trobar trams del camí mal o poc senyalitzats que feien més difícil la travessia. De totes maneres, i gràcies al seu plantejament positivista, mai va decaure. Al paratge de la Fuentsanta va passar un dels seus pitjors moments de cansament. Fins i tot li va caldre fer alguns trams a peu tirant de la seva bici ja que el camí feia molta puja-da. De fet, és en allà on va arribar a l’alçada més important del camí, 1.200 metres i amb una calor que tirava d’esquena. Quan arribava molt cansat li servia de consol pensar que lluny té gent que li estima molt i que li està esperant. En Joan és un home de família, se li nota perquè els té sempre en els seus pensaments. Durant l'aventura, va enviar postals i fins i tot un paquet amb un pernil i d’altres embotits de Guijuelo.

La nit número 19 va ploure i el dia següent va començar també gris... això sí que complica el camí. Sort que anava acompanyat d’una parella d’amics, un italià, en Vittorio, i l’altre suïs, Peter, que va conèixer a l’inici del camí. Van fer junts el que restava

de camí malgrat que en Joan, en principi, havia decidit fer sol tot el camí. Què li va fer canviar d’idea? Es va crear un gran vincle molt especial entre aquests tres companys de viatge.

El dia 25, a la una i quart, plens de joia, van arribar a Santiago. La missió havia estat complerta. Aquella última nit va ser molt especial. Van haver d’acomiadar en Peter, qui es tornava una mica abans cap a Suïssa. Ja sols, en Joan va decidir amb el seu company Vittorio fer una prolongació Santiago, Cap de Finis-terre, Muxia. Allà van rebre la Finisterrae i la Muxiana, dues credencials més que s’afegeixen a la Compostel·lana.

L’acomiadament amb el Vittorio, ja acabat el Camino, va ser molt emotiu. Es van prometre trucar-se per organitzar alguna altra sortida, juntament amb el Peter. “Tinc la intuïció que no serà l’últim viatge que farem junts i que serem amics per sem-pre”. Varen fer plans. Si és possible, es tornaran a veure a la Ruta de la Llana, que va d’Almansa, a Albacete fins a Santiago de Compostel·la. Un vincle, per cert, que s’ha perpetuat en el temps i que els fa trucar-se per skype al menys un parell de cops al mes (per no parlar de les visites que han fet tots al país de l’altre).

En facturar de nou la bici de tornada, després de pedalejar 16 dies, el comptaquilòmetres indicava 1.274 quilòmetres, que es diu aviat! Va tornar en tren des d'A Coruña, des d’on va agafar un tren a les 6 de la tarda per arribar a Lleida a les 8 del matí. I aquí s’acaba l’aventura i també el llibre...

Si esteu interessats en comprar el llibre:Telèfon: 630451059Mail: jartigas09@hotmail.com

REPORTATGEREPORTATGED ' A C T U A L I T A TD ' A C T U A L I T A T

2726

Vagi pel davant que qui escriu aquest article ha quedat fascina-da amb les peripècies de l’autor del llibre. Ha quedat totalment enganxada i amb unes enormes ganes de seguir les seves pas-ses per un camí poc conegut i transitat com és la Via de la Plata. Estic segura que qui llegeixi el seu llibre sentirà el mateix.

L’any 2007 en Joan Garcia, bon veí d’Agramunt, ja havia fet dos vegades el camí de Santiago i i estava més que acostumat a voltar amb la bicicleta d’aquí cap allà. Aquell any, però, es va aventurar a fer una travessa molt especial ell sol: la Via de la Plata, la ruta compostel·lana que uneix Sevilla amb Santiago.

Fruit d’aquella experiència és el llibre “Fent amics pel Camí de la Plata” que s’ha autoeditat per dues raons. Una, per donar a conèixer la seva experiència entre familiars, amics i coneguts. Per compartir amb la gent estimada unes vivències que, sense l’exercici pausat de la lectura, no sempre seríem capaços d’ar-ribar a copsar. L’altra raó i potser la més important, és que aquest llibre implica la gent en el seu projecte de solidaritat a l’Argentina, en el projecte “Aigua Neta” en què ja fa uns tres anys que hi treballa. El preu del llibre és en part per pagar el cost d’impressió i en part és una aportació solidària. En total, es paguen 15 euros.

Fent amics pel camí de la Via de la Plata

“Fent amics pel Camí de la Plata” és un llibre curtet, que es llegeix ràpid perquè enganxa. Tens la sensació de tenir algú al davant que et va explicant la història, l’experiència del Camino. És més, si coneixes el Joan, tens la sensació que és ell mateix qui et va narrant a cau d’orella la seva història. A més, el llibre està tot ple de fotografies preses pel Joan i els seus amics que ens ajuden a imaginar-nos els indrets i fer-nos una idea de les circumstàncies que hi descriu.

Qui pensi que aquest llibre és una guia de viatges està ben equi-vocat. En realitat es tracta d’una mena de dietari, unes memòries més o menys íntimes de les seves experiències personals. Ens parla dels companys del camí, dels grups que s’hi va trobant. Aquest és un aspecte clau perquè es crea una mena de germanor entre la gent, on no existeix la rivalitat ni la competitivitat. Tot el contrari, la gent intercanvia informació, s’ofereixen consells, es confia en l’altre, es comparteix taula i espai per dormir.

En Joan portava el viatge ben preparat. Acostumava a consultar la seva llibreta, la “xuleta” que diu ell, encara que la seva intu-ïció hi va jugar també un paper important. Feia una mitja de 70 quilòmetres diaris tot i que en més d’una ocasió va haver de fer més, com el dia que va arribar a fer 118 quilòmetres per poder dormir a l’alberg.

Durant les 155 pàgines, l’autor ens explica totes les coses que li van passant i que es va trobant. Des del seu ritual diari -que no pot deixar de fer ni una sola jornada o és per força major- fins el preu dels menús o les curiositats que li criden l’atenció... El seu llibre recorda molt els del periodista Josep Maria Espinàs. Cada dia en Joan prenia apunts a la nit, perquè sinó, amb tan-tes experiències i emocions, tantes anècdotes, temia que se li acabaren confonent i oblidant. Només algun dia, per pur can-sament va deixar les notes per al dia següent, però no deixava passar més temps.

En Joan no es va perdre ni una vegada i va saber aprofitar totes les ocasions que li va brindar el viatge com acudir al ball, per fer tapes, prendre xocolata a la plaça d'algun poble... es va deixar convidar i ell també ho va fer en alguna ocasió tot i que

Fent amics pel camí de la Via de la Plata. Una experiència personal

En Joan va fer el camí sense presses ni pressions. S’aturava quan volia contemplar el paisatge, descansava quan el cos li demanava. “Sembla estrany que a poblets tant petits trobis tanta amabilitat de la seva gent”.

Joan Garcia mostra el seu llibre solidari.

crec que aquestes són les que menys. Va aprofitar totes les parades per visitar els pobles. El seu costum era preguntar, a algun padrí, així que arribava a un nou indret, per quins eren els paratges o els llocs que calia i es podien visitar. “Parece extraño que en pueblecitos tan pequeños encuentres tanta amabilidad de sus gentes”. Aquesta és una dedicatòria que en Joan va deixar escrita en un dels restaurants on va dinar.

Un altre bon costum d’en Joan és ser molt agraït. A la gent que li ajudava en alguna cosa, sempre els oferia dos euros, perquè prenguessin un cafè o una cervesa. Alguns no li van admetre, d’altres li agafaven de bon grat.

Però no tot van ser flors i violes. Es va trobar trams del camí mal o poc senyalitzats que feien més difícil la travessia. De totes maneres, i gràcies al seu plantejament positivista, mai va decaure. Al paratge de la Fuentsanta va passar un dels seus pitjors moments de cansament. Fins i tot li va caldre fer alguns trams a peu tirant de la seva bici ja que el camí feia molta puja-da. De fet, és en allà on va arribar a l’alçada més important del camí, 1.200 metres i amb una calor que tirava d’esquena. Quan arribava molt cansat li servia de consol pensar que lluny té gent que li estima molt i que li està esperant. En Joan és un home de família, se li nota perquè els té sempre en els seus pensaments. Durant l'aventura, va enviar postals i fins i tot un paquet amb un pernil i d’altres embotits de Guijuelo.

La nit número 19 va ploure i el dia següent va començar també gris... això sí que complica el camí. Sort que anava acompanyat d’una parella d’amics, un italià, en Vittorio, i l’altre suïs, Peter, que va conèixer a l’inici del camí. Van fer junts el que restava

de camí malgrat que en Joan, en principi, havia decidit fer sol tot el camí. Què li va fer canviar d’idea? Es va crear un gran vincle molt especial entre aquests tres companys de viatge.

El dia 25, a la una i quart, plens de joia, van arribar a Santiago. La missió havia estat complerta. Aquella última nit va ser molt especial. Van haver d’acomiadar en Peter, qui es tornava una mica abans cap a Suïssa. Ja sols, en Joan va decidir amb el seu company Vittorio fer una prolongació Santiago, Cap de Finis-terre, Muxia. Allà van rebre la Finisterrae i la Muxiana, dues credencials més que s’afegeixen a la Compostel·lana.

L’acomiadament amb el Vittorio, ja acabat el Camino, va ser molt emotiu. Es van prometre trucar-se per organitzar alguna altra sortida, juntament amb el Peter. “Tinc la intuïció que no serà l’últim viatge que farem junts i que serem amics per sem-pre”. Varen fer plans. Si és possible, es tornaran a veure a la Ruta de la Llana, que va d’Almansa, a Albacete fins a Santiago de Compostel·la. Un vincle, per cert, que s’ha perpetuat en el temps i que els fa trucar-se per skype al menys un parell de cops al mes (per no parlar de les visites que han fet tots al país de l’altre).

En facturar de nou la bici de tornada, després de pedalejar 16 dies, el comptaquilòmetres indicava 1.274 quilòmetres, que es diu aviat! Va tornar en tren des d'A Coruña, des d’on va agafar un tren a les 6 de la tarda per arribar a Lleida a les 8 del matí. I aquí s’acaba l’aventura i també el llibre...

Si esteu interessats en comprar el llibre:Telèfon: 630451059Mail: jartigas09@hotmail.com

REPORTATGEREPORTATGED ' A C T U A L I T A TD ' A C T U A L I T A T

2928 2928

TOT ÉS SILENCI Director: José Luis CuerdaEstrena: 26 d’octubre de 2012

A Noitia, un poble de la costa atlàntica de Galícia hi viuen dos amics adolescents i una altra noia de la qual estan enamorats. Un d’ells, en Fins, ha de marxar del poble per la mort dels seus pares en accident de pesca il·legal. Quan torna 20 anys després al poble com a policia, s’ho troba tot canviat. Les xarxes del narco-

tràfic es troben molt arrelades i els seus antics amics ara són parella i tenen un fill. Tota una història de rivalitats, antigues estimacions, lleialtats i el compliment del deure que posa a prova tots els personatges.

AMANECER. PART 2. (Nissaga Crepúsculo)Director: Bill Condon Estrena: 16 de novembre de 2012

Segona part de la quarta i última entrega de la nissaga de Cre-púsculo (Twilight), basada en la novel·la de Stephenie Meyer. Bella conclou la trans-formació en vampir i ara ha de familiarit-zar-se amb la seva nova condició. Amb el naixement de Renes-mee, la família Cullen haurà de prote-gir-se davant l’amena-

ça dels Volturi ja que existeix una llei per als vampirs que pro-hibeix a tots els seus clans convertir els nens.

LO IMPOSIBLEDirector: Juan Antonio BayonaEstrena: 11 d'octubre de 2012

La pel·lícula, feta el 2011, es va presentar mundialment el passat mes de setembre al Festival de Cinema de Toronto i al de Sant Sebastià i al de Sant Sebastià amb molt d’èxit. Basada en fets reals, el film explica l’arriba d’un tsunami a les costes del sudest asiàtic i com aquest colpeja la vida de milers de famílies. La pel·lícula, protagonit-

zada per Ewan McGregor, Marta Etura i Naomi Watts entre d’altres, es centra en una d’aquestes famílies. Bayona, qui es va estrenar al cinema amb “El Orfanato” estrena ara aquesta pel-lícula que res pot envejar a les de Hollywood.

CAMPANILLA. EL SECRET DE LES FADESDirector: Tom Rogers I Ryan Rowe Estrena: 09 de novembre de 2012

De la factoria Disney arriba aquesta nova pel·lícula protagonit-zada pel mític perso-natge Campanilla, la petita fada amiga de Peter Pan. En aquesta ocasió Campanilla i les seves amigues les fades inicien un viatge al món prohibit dels Bos-cos d’Hivern. La curio-sitat i la set d’aventu-res de Campanilla la porten a descobrir un

secret màgic que podria canviar la seva vida per sempre.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

PROPERAMENT

2928 2928

TOT ÉS SILENCI Director: José Luis CuerdaEstrena: 26 d’octubre de 2012

A Noitia, un poble de la costa atlàntica de Galícia hi viuen dos amics adolescents i una altra noia de la qual estan enamorats. Un d’ells, en Fins, ha de marxar del poble per la mort dels seus pares en accident de pesca il·legal. Quan torna 20 anys després al poble com a policia, s’ho troba tot canviat. Les xarxes del narco-

tràfic es troben molt arrelades i els seus antics amics ara són parella i tenen un fill. Tota una història de rivalitats, antigues estimacions, lleialtats i el compliment del deure que posa a prova tots els personatges.

AMANECER. PART 2. (Nissaga Crepúsculo)Director: Bill Condon Estrena: 16 de novembre de 2012

Segona part de la quarta i última entrega de la nissaga de Cre-púsculo (Twilight), basada en la novel·la de Stephenie Meyer. Bella conclou la trans-formació en vampir i ara ha de familiarit-zar-se amb la seva nova condició. Amb el naixement de Renes-mee, la família Cullen haurà de prote-gir-se davant l’amena-

ça dels Volturi ja que existeix una llei per als vampirs que pro-hibeix a tots els seus clans convertir els nens.

LO IMPOSIBLEDirector: Juan Antonio BayonaEstrena: 11 d'octubre de 2012

La pel·lícula, feta el 2011, es va presentar mundialment el passat mes de setembre al Festival de Cinema de Toronto i al de Sant Sebastià i al de Sant Sebastià amb molt d’èxit. Basada en fets reals, el film explica l’arriba d’un tsunami a les costes del sudest asiàtic i com aquest colpeja la vida de milers de famílies. La pel·lícula, protagonit-

zada per Ewan McGregor, Marta Etura i Naomi Watts entre d’altres, es centra en una d’aquestes famílies. Bayona, qui es va estrenar al cinema amb “El Orfanato” estrena ara aquesta pel-lícula que res pot envejar a les de Hollywood.

CAMPANILLA. EL SECRET DE LES FADESDirector: Tom Rogers I Ryan Rowe Estrena: 09 de novembre de 2012

De la factoria Disney arriba aquesta nova pel·lícula protagonit-zada pel mític perso-natge Campanilla, la petita fada amiga de Peter Pan. En aquesta ocasió Campanilla i les seves amigues les fades inicien un viatge al món prohibit dels Bos-cos d’Hivern. La curio-sitat i la set d’aventu-res de Campanilla la porten a descobrir un

secret màgic que podria canviar la seva vida per sempre.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

PROPERAMENT

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

Mig morro de porc,½ Peu de porc,4 patates petites,

Llorer, canyella, alls,orenga, claus,Conyac.

Camí d'Agramunt, 17 · Torrafeta i Florejacs (Lleida) · Tel. 973 238 144

RESTAURANT LA REDOLTAOFEGAT DE LA SEGARRAFa uns anys no era habitual que en petites localitats s'apostés

pel negoci de la restauració. Però a poc a poc, emprenedors i comensals, han sabut apreciar l'entorn rural, tranquil i inspira-dor; racons naturals pacificadors. Isabel Carboneras i el seu marit Jordi Domènech ho van fer farà gairebé ja 6 anys a la localitat lleidatana de Florejacs, en plena comarca de la Segar-ra. La mare de Jordi era d'aquest petit poble i després d'anys amb una casa per passar, es van decidir per aixecar un allotja-ment rural i el restaurant La Redolta.

La Redolta és un restaurant de cap de setmana, des de divendres a la nit fins el diumenge al migdia. L'entreteniment d'Isabel i Jordi per als dissabtes i diumenges, encara que la seva intenció inicial era que es convertís en el seu negoci, per deixar Lleida capital i traslladar-se a la tranquil·litat de Florejacs. Però el sotrac econòmic general, de moment, no ho ha permès.

Isabel és qui cuina i Jordi es dedica a la sala. La cuina de la Redolta (que significa sarment, cosa que es poda cada any i torna a renéixer) és la tradicional, amb els tocs personals d'Isa-bel, que en els fogons s'inspira en la seva mare i tia, grans cui-neres. La carta de la Redolta varia setmana rere setmana, en funció del producte fresc que la parella troba al mercat. Que hi ha bones carxofes: carpaccio de carxofes; temps de bolets: gui-sats amb fongs, quaresma: un bon bacallà amb carxofes i truita amb trampa.

Un bon menú per tastar la cuina de La Redolta és el seu arròs de secà, conill amb figues o el xai al forn, i per acabar, un tira-misú (amb el vistiplau d'una clienta italiana) o el seu pastís tatín. Els vins que reguen aquests menjars són de Costers del Segre exclusivament. Una aposta de la parella com oda als bons vins de la zona. Els negres de Costers es complementen amb algun rosat, blanc i una petita llista de caves. El menú té un preu assequible, 20 euros, i contempla un menú infantil per les famí-lies, un dels perfils de clients de la Redolta, a més de parelles de mitjana edat.

El tracte familiar de tu a tu, la cuina de veritat i l'entorn rural són els tres punts forts de la Redolta. El comensal se sent acom-panyat i mentre degusta els plats fets com tota la vida, pot contemplar el paisatge de secà segarrenc, que a la primavera es tenyeix de verd pels camps de cereals que emergeixen tope-ados amb les vermelles roselles.

El restaurant té capacitat per a 24 persones, tantes com els ciutadans de Florejacs, que pertany a una pedania de 10 pobla-

Ingredients: (4 persones)

Elaboració:

Es bull la careta i els peus amb aigua i sal, juntament amb les herbes i espècies: llorer, canyella, alls, orenga i claus, i el conyac. Es cou a poc a poc durant una hora, perquè el desossat sigui més fàcil. Després de la cocció es reserva el brou i es desossa tota la carn. Amb el mateix brou de la cocció, s'afegeix la carn, una mica de tomàquet i les patates i es deixar coure uns 15 minuts, quan les patates estiguin al punt. Per finalitzar, es piquen avellanes i xocolata i es troba guisat i un xup-xup més i llest.

cions. A més del restaurant, Florejacs, i la zona de la Segarra, és coneguda per la seva ruta de castells, visitables i que atreu turistes en una zona eminentment rural. L'allotjament rural d'Isabel i Jordi, Les Salades, té capacitat per a 12 persones.

Durant el mes de febrer, La Redolta ha participat en el PorcPas-sió, una campanya organitzada per la Federació d'Hostaleria de Lleida perquè els seus associats promocionin les seves receptes de porc. Per això, la recepta d'aquesta edició és una de les que ofereix aquest petit restaurant: el Ofegat de la Segarra. Un guisat amb careta i peus de porc, que La Redolta sempre té en la seva carta de primers a l'hivern, en ser típic de la zona.

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

Mig morro de porc,½ Peu de porc,4 patates petites,

Llorer, canyella, alls,orenga, claus,Conyac.

Camí d'Agramunt, 17 · Torrafeta i Florejacs (Lleida) · Tel. 973 238 144

RESTAURANT LA REDOLTAOFEGAT DE LA SEGARRAFa uns anys no era habitual que en petites localitats s'apostés

pel negoci de la restauració. Però a poc a poc, emprenedors i comensals, han sabut apreciar l'entorn rural, tranquil i inspira-dor; racons naturals pacificadors. Isabel Carboneras i el seu marit Jordi Domènech ho van fer farà gairebé ja 6 anys a la localitat lleidatana de Florejacs, en plena comarca de la Segar-ra. La mare de Jordi era d'aquest petit poble i després d'anys amb una casa per passar, es van decidir per aixecar un allotja-ment rural i el restaurant La Redolta.

La Redolta és un restaurant de cap de setmana, des de divendres a la nit fins el diumenge al migdia. L'entreteniment d'Isabel i Jordi per als dissabtes i diumenges, encara que la seva intenció inicial era que es convertís en el seu negoci, per deixar Lleida capital i traslladar-se a la tranquil·litat de Florejacs. Però el sotrac econòmic general, de moment, no ho ha permès.

Isabel és qui cuina i Jordi es dedica a la sala. La cuina de la Redolta (que significa sarment, cosa que es poda cada any i torna a renéixer) és la tradicional, amb els tocs personals d'Isa-bel, que en els fogons s'inspira en la seva mare i tia, grans cui-neres. La carta de la Redolta varia setmana rere setmana, en funció del producte fresc que la parella troba al mercat. Que hi ha bones carxofes: carpaccio de carxofes; temps de bolets: gui-sats amb fongs, quaresma: un bon bacallà amb carxofes i truita amb trampa.

Un bon menú per tastar la cuina de La Redolta és el seu arròs de secà, conill amb figues o el xai al forn, i per acabar, un tira-misú (amb el vistiplau d'una clienta italiana) o el seu pastís tatín. Els vins que reguen aquests menjars són de Costers del Segre exclusivament. Una aposta de la parella com oda als bons vins de la zona. Els negres de Costers es complementen amb algun rosat, blanc i una petita llista de caves. El menú té un preu assequible, 20 euros, i contempla un menú infantil per les famí-lies, un dels perfils de clients de la Redolta, a més de parelles de mitjana edat.

El tracte familiar de tu a tu, la cuina de veritat i l'entorn rural són els tres punts forts de la Redolta. El comensal se sent acom-panyat i mentre degusta els plats fets com tota la vida, pot contemplar el paisatge de secà segarrenc, que a la primavera es tenyeix de verd pels camps de cereals que emergeixen tope-ados amb les vermelles roselles.

El restaurant té capacitat per a 24 persones, tantes com els ciutadans de Florejacs, que pertany a una pedania de 10 pobla-

Ingredients: (4 persones)

Elaboració:

Es bull la careta i els peus amb aigua i sal, juntament amb les herbes i espècies: llorer, canyella, alls, orenga i claus, i el conyac. Es cou a poc a poc durant una hora, perquè el desossat sigui més fàcil. Després de la cocció es reserva el brou i es desossa tota la carn. Amb el mateix brou de la cocció, s'afegeix la carn, una mica de tomàquet i les patates i es deixar coure uns 15 minuts, quan les patates estiguin al punt. Per finalitzar, es piquen avellanes i xocolata i es troba guisat i un xup-xup més i llest.

cions. A més del restaurant, Florejacs, i la zona de la Segarra, és coneguda per la seva ruta de castells, visitables i que atreu turistes en una zona eminentment rural. L'allotjament rural d'Isabel i Jordi, Les Salades, té capacitat per a 12 persones.

Durant el mes de febrer, La Redolta ha participat en el PorcPas-sió, una campanya organitzada per la Federació d'Hostaleria de Lleida perquè els seus associats promocionin les seves receptes de porc. Per això, la recepta d'aquesta edició és una de les que ofereix aquest petit restaurant: el Ofegat de la Segarra. Un guisat amb careta i peus de porc, que La Redolta sempre té en la seva carta de primers a l'hivern, en ser típic de la zona.

3332 3332

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKUJEROGLÍFIC

JEROGLÍFIC

Fa temps que vius en aquest barri?

Vols un bistec per sopar?Troba el valor (del 0 al 9) a les lletres de la P a la Z. Et donem dues pistes: Z=4 i U=8

Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap lí nea, columna o bloc.

8 5 1 4

1 4 6

4 8 5 9

1 8 7 5

6 9 2

5 3 1 7

7 1 5

6 8 1

1 3 4 2 7

PROBLEMA NUMÈRIC

D +

+

99Q Z P S U = 28P Z U R Y = 21U V S Z P = 22S U S P R = 30V P Z U Y = 16

24 19 29 27 18 117

ESNECESSITA

PERSONA

PER DESENVOLUPAR TASQUES DOMÈSTIQUESEN DOMICILI PARTICULAR A AGRAMUNT

Es valorarà saber cuinar i experiència en cuina.

Hi ha la possibilitat de treballar a jornada complerta.Interessats trucaral telèfon 679 165 399

3332 3332

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKUJEROGLÍFIC

JEROGLÍFIC

Fa temps que vius en aquest barri?

Vols un bistec per sopar?Troba el valor (del 0 al 9) a les lletres de la P a la Z. Et donem dues pistes: Z=4 i U=8

Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap lí nea, columna o bloc.

8 5 1 4

1 4 6

4 8 5 9

1 8 7 5

6 9 2

5 3 1 7

7 1 5

6 8 1

1 3 4 2 7

PROBLEMA NUMÈRIC

D +

+

99Q Z P S U = 28P Z U R Y = 21U V S Z P = 22S U S P R = 30V P Z U Y = 16

24 19 29 27 18 117

ESNECESSITA

PERSONA

PER DESENVOLUPAR TASQUES DOMÈSTIQUESEN DOMICILI PARTICULAR A AGRAMUNT

Es valorarà saber cuinar i experiència en cuina.

Hi ha la possibilitat de treballar a jornada complerta.Interessats trucaral telèfon 679 165 399

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Bombers Agramunt 973 391 080 e-mail: bombersagra@gencat.catCreu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 390 064Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602

Pavelló poliesportiu 973 392 272Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

PROBLEMA NUMÈRICJEROGLÍFICS

SUDOKU

2 mesos (D, os, més, os)

No, un ou (nou, nou)

8 6 5 9 1 2 7 3 4

3 9 1 4 7 5 6 2 8

7 4 2 3 8 6 5 9 1

2 1 9 8 3 7 4 6 5

6 8 7 5 9 4 3 1 2

5 3 4 2 6 1 8 7 9

4 7 8 1 2 3 9 5 6

9 2 6 7 5 8 1 4 3

1 5 3 6 4 9 2 8 7

Y=1X=2P=3R=5

Q=6S=7T=9V=0

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Bombers Agramunt 973 391 080 e-mail: bombersagra@gencat.catCreu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 390 064Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602

Pavelló poliesportiu 973 392 272Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

PROBLEMA NUMÈRICJEROGLÍFICS

SUDOKU

2 mesos (D, os, més, os)

No, un ou (nou, nou)

8 6 5 9 1 2 7 3 4

3 9 1 4 7 5 6 2 8

7 4 2 3 8 6 5 9 1

2 1 9 8 3 7 4 6 5

6 8 7 5 9 4 3 1 2

5 3 4 2 6 1 8 7 9

4 7 8 1 2 3 9 5 6

9 2 6 7 5 8 1 4 3

1 5 3 6 4 9 2 8 7

Y=1X=2P=3R=5

Q=6S=7T=9V=0