IMPULS hivern 2011

8

description

Publicacio d'Endavant OSAN al Valles Occidental

Transcript of IMPULS hivern 2011

Page 1: IMPULS hivern 2011
Page 2: IMPULS hivern 2011

IMPULSÒrgan d’expressió d’Endavant OSAN al Vallès Occidental

numero 5hivern 2011

Si vols participar a l’ IMPULS escrivint articles o fent noves propostes escriu a:

[email protected]

EDITORIAL

2 EDITORIAL hivern 2011 L’IMPULS Endavant - OSAN

EN PORTADA

Ulrike Meinhof

1934 - 1976

Periodista i militant de l’esquerra alemanya.

Ulrike Meinhof va néixer a Oldenbutg el 7 d’octubre de 1934.Durant la seva etapa d’estudiant va realitzar estudis de filosofia i sociologia, i va formar part del Moviment d’Estudiants Socialistes.Més tard, i ja com a redactora de la revista d’actualitat política Koncret, va realitzar diversos escrits recolzant les tesis del moviment antinuclear alemany. És aquesta activitat dins de la primera línia política la que la fa apropar-se a les tesis del marxisme alemany.El 1970 va ajudar Andreas Baader a escapar de la presó i juntament amb ell van crear l’anomenada Red Army Fraction (R.A.F.), que realitzà diverses accions armades a Berlin.Durant aquest periode, va realitzar diversos comunicats on va exposar conceptes com el de la ‘guerrilla urbana’, i el cosiderà com a únic mètode efectiu per combatre l’agressió capitalista.Va ser capturada el 1972 i condemnada a 8 anys de presó cautelar. El cadàver de Meinhof va ser trobat a la seva cel·la durant el transcurs del judici definitiu i existeixen diverses teories respecte la causa de la seva mort.

A partir del 28,com el 27, 26...Ja està, tot fet. El senyor Laporta i companyia ens portaran a la Independència en quatre dies. No ho dic jo, ell mateix ho prometia i reprometia des del dia que va començar la campanya per les eleccions a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Flanquejat pels seus dos inseperables companys de viatge, Alfons López Tena i Uriel Bertran i l’inestimable ajuda del parlamentari per Girona Antoni Strubell, aquests quatre genets de l’apocalipsi cavalcaran pel Parlament de Catalunya donant suport només a aquelles propostes que ens encaminin cap a la Independència, i així, com per art de màgia ens trobarem de cop i volta en el procés constituent del futur estat català dins la UE. Meravellós!Lamentablement, ni tot és tant maco, ni tothom és el que sembla en aquest joc. SI, ha construït un discurs buit de contingut, amb una ambigüitat enorme, que ha fet firmar a milers de catalans un xec en blanc cap a no se sap ben bé què... per bé que el qui sí que se sabia. És així; de sobte més de 300 anys d’ocupació franco-espanyola, de lluites i de resistències no tenen sentit, doncs tot es reduïa simplement en votar a un mecenes de la pàtria que ens portarà com Moisès va portar els israelites fora de les fronteres d’Egipte segons la Bíblia. Per favor... que no tenim tres anys, i ja sabem de què va aquest joc. Malgrat l’exaltació dels darrers dies cal concretar que ens seguim trobant en la mateixa situació. La classe treballadora dels Països Catalans segueix pagant les conseqüències de la crisi del capitalisme, i les polítiques més neoliberals reprenen el seu camí, ara sense cap mena de tint progre, de la mà de Convergència i el PSOE. El procés de construcció nacional dels Països Catalans avança lentament, alhora que paral·lelament ho fan els constants atacs a la llengua i la cultura i el procés de centralització de l’Estat espanyol, que en temps d’atomització opta per la seva versió més unitarista...o per dir-ho d’una altra manera que opta per treure’s la disfressa pseudofederelista. La UE es mostra cada cop més com l’eina dels grans capitals europeus per a frenar les aspiracions de les classes populars per mantenir (ja no parlem d’ampliar) les seves cotes de poder i de protecció social... En definitiva, avança cada cop més en el desmantellament de l’estat del benestar regulant i donant una imatge democràtica a les retallades socials que es donen arreu d’Europa.Així doncs, quina és l’alternativa per als Països Catalans? Per mi és clara; l’autoorganització de les classes populars a l’entorn d’un projecte de construcció nacional que ens porti cap a la autodeterminació nacional i social. Arribats a aquesta conclusió, la nostra arma és clara, i des de fa 30 anys (quan tota aquesta colla eren autonomistes, quan no els sortia a compte la Independència) apostem per la consecució de la Unitat Popular com a mitjà per a conquerir les nostres aspiracions polítiques i socials, com a poble i com a classe. Ha de ser la nostra tasca fer veure a la gent que no hi ha dreceres, ni per sortir de la crisi ni per aconseguir la llibertat dels Països Catalans, i que els passos fets fins ara són els correctes. En els darrers anys, des de l’EI hem articulat una infinitat de projectes que ens han permès avançar en múltiples espais com la lluita juvenil o la estudiantil. La darrera vaga del 29 de setembre ens va demostrar que l’EI està teixint una xarxa de complicitats entorn de la lluita pels drets socials que va més enllà de l’àmbit del mateix sindicalisme combatiu i que ha permès avançar en la pràctica de la unitat d’acció, com a eina d’autodefensa contra les agressions del capitalisme, demostrant a moltes que la confrontació directa amb els xantatges patronals és l’única manera de conquerir els nostres drets.També en l’àmbit del municipalisme l’EI ha avançat d’una manera clara. Allunyada de personalismes, ha anat construint al llarg dels darrers deu anys un seguit de projectes que comencen a donar els seus fruits i amb els quals ha aconseguit aglutinar diverses sensibilitats. Evidentment parlo de les Candidatures d’Unitat Popular. Aquestes han anat articulant un discurs i un programa municipalista basat en la participació, la construcció nacional i la construcció d’un socialisme que ens porti cap al repartiment de la riquesa, la potenciació dels serveis públics, la primacia dels interessos col·lectius per sobre dels individuals, la defensa del territori... En definitiva, retornar al poble el que és del poble. És en aquesta direcció en què s’ha avançat, admetent la lentitud del procés i alhora la necessitat de fer-lo a pas ferm, perquè la lluita serà encara dura i llarga.Així doncs, és aquest el nostre projecte, allunyat de promeses buides de contingut, basat en el treball i la consecució de la Unitat Popular com a pas previ per avançar en l’alliberament nacional, social i de gènere al conjunt dels Països Catalans. Un projecte que avança lentament i que es fonamenta en la mobilització constant i en la unitat d’acció, mai en la fe cega en una elit que ens hagi de guiar cap enlloc. La via institucional no és en cap cas un fi en si mateixa, i ha de ser en conjunció amb la mobilització al carrer que es produiran canvis radicals i profunds en la nostra societat, o és que algú encara es creu que la acció institucional, per si sola, ens pot donar la raó? La resposta és ben simple, només cal fer memòria, doncs si el segle XX (i sembla que res ha canviat) ha tingut una constant, aquesta ha estat la por burgesa al canvi.

Page 3: IMPULS hivern 2011

hivern 2011 TRES REPTES QUE NO PODEN ESPERAR 3

Tres reptes que no poden esperarEls i les militants del Moviment Popular de Sabadell (MPS) vam decidir a la nostra VIII Plenària fer un pas endavant en la nostra feina

política i vam decidir reactivar-nos públicament amb un objectiu central: esdevenir el motor de la Unitat Popular a la nostra ciutat.

Carlos T.Desembre de 2010Sabadell, Països Catalans

D’aquest objectiu central se’n van derivar, alhora, una sèrie d’objectius estratègics i tàctics que podríem resumir en: treballar per la construcció de la UP essent un agent concret de l’Esquerra Anticapitalsita (visualització -cartells de tots els col·lectius, comunicats, web, mobilitzacions, ...-); seguir esdevenint nexe d’unió de tots els agents de l’EA (potenciar espais on ens trobem tots -per exemple Sbd x la vaga-; intentar que les dues candidatures municipals pròximes vagin juntes a les properes eleccions; impulsar espais de trobada com el debat de l’esquerra anticapitalista; etc.); que la gent d’esquerres de la ciutat veiés els col·lectius del MPS com a espais atractius (incorporació de nous militants a diversos col·lectius com RT, AJS o Casal); que la militància del MPS continués present a tots els espais de l’EA (Festa de la Diversitat, CGT, coordinadora antiracista, etc.); incidir directament en les institucions (la Taula Permanent sobre municipalisme i les seves resolucions i conseqüències); recuperar la capacitat de

mobilització social (vaga, concentració antifeixista...). No és l’objectiu d’aquest breu article fer una extensa valoració del què s’està fent i del que no (ja en tindrem temps); però sí que podríem resumir-ho tot plegat en que s’estan acomplint els objectius i els terminis d’una manera bastant satisfactòria.

Tanmateix, un moviment que es diu revolucionari no pot limitar-se a mirar enrere, llegir els seus últims documents i afirmar de forma autocomplaentment que s’està fent una bona feina. Cal, a més a més, que mantingui una actitud de reflexió constant envers la societat que vol transformar, i que vagi trencant-se el cap per donar forma a les futures apostes i iniciatives que haurà d’emprendre en un futur no gaire llunyà. Aquest text vol simplement assenyalar, breument, alguns dels reptes que ens hauríem de començar a plantejar -sempre de manera paral·lela i coordinada a la construcció de l’espai polític de la Unitat Popular.

• La necessitat de fer dels barris el nostre espai d’acció preferent.Des del meu punt de vista, és una evidència que el motor dels canvis socials són les classes populars i que aquestes es

concentren de majoritàriament als barris perifèrics de la ciutat. Tanmateix, per certes raons que no explicaré aquí, aquests barris han estat tradicionalment abandonats pel nostre moviment, i la presència en ells del discurs anticapitalista -o ni tan sols a l’esquerra del PSC- és molt escassa, per no dir nul·la. Cal que debatem sobre el sector i/o classe a què ens volem adreçar, sobre com fer-ho i on anar a trobar-los.

• La necessitat de plantejar una manera efectiva d’enfrontar-se al nou feixisme de masses.Aquest punt està força relacionat amb l’anterior (és als barris populars on PxC ha tret els millors resultats). Tanmateix, no podem dir que aquest fenomen hagi estat obviat pel nostre moviment i que no haguem fet res per anticipar-nos-hi (per exemple fa temps que s’està intentant impulsar una coordinadora antiracista que tindria com a objectiu central neutralitzar aquest moviment neofeixista), però és una evidència que la nostra efectivitat és bastant escassa, i en tot cas insuficient. Cal que analitzem els perquès d’aquest feixisme, així com les possibilitats reals de

neutralitzar-lo i/o saber com podem treballar en la seva presència.

• La necessitat d’articular un moviment “de masses” que s’enfronti a les condicions de vida a què ens empeny l’ofensiva capitalista a què estem assistint.L’ofensiva capitalista actual està provocant i provocarà un nombre infinit de persones en situació de màxima precarietat (moltes d’elles militants del nostre moviment) que no tenen un espai on protestar, socialitzar la seva situació i plantejar iniciatives concretes. Seria bastant ingenu pensar que el nostre moviment o qualsevol dels agents de l’EA local pot actualment fer aquesta funció. En conseqüència, cal que plantegem quin tipus d’estructura organitzativa seria efectiva per desenvolupar aquesta funció.

És evident que aquests són només tres dels punts que cal que el nostre moviment comenci a reflexionar, i que en tindrem molts més a desenvolupar. Però penso que aquests són d’una importància prioritària, i penso també que és urgent que ens els comencem a plantejar abans de la propera Assemblea Plenària.

Mur

al d

e la

Bri

gada

Ram

ona

Parr

a a

Sant

iago

de

Xile

Page 4: IMPULS hivern 2011

4 REFORMES LABORALS hivern 2011 L’IMPULS Endavant - OSAN

Reformes laborals,plans d’ajust i sistema de pensions.La defunció de la socialdemocràcia i l’Estat del Benestar

L’esclat de la crisi feia

pensar, com a mínim, en

una sortida endavant en

clau keynesiana, però res

de res.

per marcar perfil i prendre mesures rotundament diferents a les que preconitzaven els neoliberals. Si es tractava de reduir la despesa, haurien pogut prendre mesures amb menys impacte econòmic i social, retallar despeses polítiques prescindibles, com part del pressupost d’Interior, de Defensa, d’Afers Exteriors o de la casa reial... Haurien pogut fer una profunda reforma fiscal que augmentés els impostos a les grans corporacions i a les grans fortunes, o generar llocs de treball en sectors poc desenvolupats com el de les energies renovables, etc.En comptes d’això, però, han optat per esdevenir els portaveus dels amics de l’FMI i el BM, tot adoptant un paquet de mesures anticrisi dignes de qualsevol govern neoliberal, però en cap cas d’un govern suposadament d’esquerres. Així doncs, seguint fil per randa les directrius dels organismes financers internacionals han reduït dràsticament la inversió pública, han retallat els sous dels funcionaris i els treballadors públics, han

2009 els beneficis del banc Santander es van acostar als 9000 milions d’euros i els del BBVA superaven els 4000) i uns pocs segueixen augmentant les seves fortunes mentre la majoria perd allò més bàsic: el seu lloc de treball i el seu sou. La crisi, doncs, no només no està servint per corregir res, sinó que ha servit de punt d’inflexió per una

nova ofensiva neoliberal que avança de manera alarmant.

La defunció definitiva de la socialdemocràciaA casa nostra, l’executiu del PSOE ha estat l’encarregat d’intentar sortir de la crisi. Els socialdemòcrates espanyols tenien l’ocasió perfecta

El crackFa una mica més dos anys ens arribava la notícia de la fallida de Lehman Brothers. El 15 de setembre de 2008, la companyia nordamericana de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime.La crisi esclatava i s’estenia arreu. Polítics, economistes i empresaris es posaven les mans al cap. Amb més o menys intensitat i convicció, carregaven contra els excessos -mai contra el sistema en si mateix- que ens havien dut al col·lapse. Calia penalitzar els banquers, els grans empresaris i els polítics negligents que havien permès l’especulació financera i immobiliària. La reestructuració del sistema financer era quelcom ineludible i l’entranyable ZP fins i tot parlava de refundar el sistema capitalista...Com han canviat les coses en aquests dos anys! I què poc s’ha aprofitat el moment crític del

capitalisme. Si fa poc el teníem a la UCI, ara està més viu que mai, sorprès d’haver-se’n sortit tan fàcilment i amb les ganes de menjar-se el món totalment renovades. Si no m’han pelat ara -pensa- no sé quan ho faran...

Resulta alarmant la manca de notícies sobre les penalitzacions que havien d’ajudar a evitar futurs desastres econòmics similars. Banquers, grans empresaris, especuladors i companyia, lluny de ser escarmentats durament, segueixen veient com creixen els seus beneficis. Cap govern s’ha plantejat cap canvi estructural i segueixen amb el mateix rumb a la deriva. L’esclat de la crisi feia pensar, com a mínim, en una sortida endavant en clau keynesiana, però res de res. Les receptes que llavors semblaven inevitables ara brillen per la seva absència: res d’augmentar els impostos a les grans fortunes, res de controlar l’especulació financera ni de retallar despeses superflues, res d’acabar amb els paradisos fiscals ni d’acabar amb els fons d’alt risc. Per contra, els beneficis dels bancs segueixen creixent (el

Ignasi Bea SeguíGener de 2011Sant Cugat, Països Catalans

Page 5: IMPULS hivern 2011

hivern 2011 REFORMES LABORALS 5

Ara, però, davant la

nova crisi sistèmica,

els socialdemòcrates

demostren que, més

enllà de posar pedaços,

no ofereixen cap

alternativa al capitalisme

més salvatge

congelat les pensions...Més enllà de la injustícia d’aquestes mesures, que recauen únicament sobre els i les treballadores, el paquet de receptes ha anat acompanyat d’una perversa campanya de criminalització del sector públic encaminada a aplanar el terreny de cara a la propera tisorada. La demagògia i la utilització de l’estereotip del funcionari com a treballador privilegiat, acomodat i poc eficient n’és el millor exemple. Els serveis públics, la regulació estatal i la participació del sector públic en l’economia també han estat durament atacats i s’ha intentat associar-los a quelcom negatiu per definició. Mentrestant, les privatitzacions i l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, des de les empreses fins a la universitat, se’ns ven com l’única solució positiva i eficient, es destina una quantitat ingent de diners públics per salvar la banca privada, i es segueixen gastant milers de milions d’euros en serveis externalitzats que només serveixen per enriquir el sector privat.

Així, malgrat que la crisi econòmica tingui el seu origen en el sector financer, el PSOE ha decidit que el punt clau per superar la crisi es troba en el mercat laboral. Per a culminar més de dues dècades en què els governs europeus s’han dedicat a promoure reformes desregularitzadores del mercat de treball, l’executiu tirarà endavant una nova retallada de drets que endurirà les condicions dels i les treballadores i que només beneficiarà els empresaris. La rebaixa històrica de la indemnització per acomiadament (el 1976 era de 60 dies per any treballat i ara en serà de 33!), l’ampliació de poders als empresaris (que ara tindran encara més facilitats per reduir salaris, modificar els horaris dels seus treballadors, els torns i les tasques dels empleats en pro de la competitivitat), la condemna definitiva dels contractes juvenils (el contracte indefinit serà una utopia) i l’eliminació de les poques limitacions que tenien les ETT deixaran els i les treballadores més desemparades que mai. Amb aquesta reforma laboral doncs, el PSOE tanca 30 anys de reformes que no han fet més que fer retrocedir els

drets de la classe treballadora del nostre país.

I si el juny de l’any passat el PSOE anunciava la reforma laboral, ara hi posa la cirereta al pastís: la reforma del sistema de pensions. Totes les mesures proposades pel Govern Espanyol van en una mateixa direcció: desmantellar el sistema públic de pensions i fomentar la contractació de plans de pensions privats. Després de la reforma laboral i els plans d’ajust, doncs, amb l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys i del període per calcular les pensions, els “socialistes” tornen a atacar els i les treballadores amb unes reformes que faran minvar

considerablement la nòmina que percebran.Aquest lamentable paper de la socialdemocràcia, aquí i arreu, certifica d’una vegada per totes la defunció d’una ideologia que fa molts anys que es va equivocar de camí. Fa quasi un segle van errar en pensar que l’Estat, en comptes d’un instrument de dominació de classe, podia convertir-se en un àrbitre imparcial entre opressors i oprimits. Des de llavors, s’han dedicat a posar pedaços, uns amb més èxit que altres, per poder mantenir-se com una alternativa creïble al conservadurisme: amb la crisi del 1929 van optar pel keynesianisme i van limitar la intervenció de l’Estat als períodes de recessió del sistema per tal de combatre l’atur i corregir els errors del mercat. Després de la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu de fer front a l’amenaça del comunisme i aturar la conflictivitat social, van formular la idea de l’Estat del Benestar i la cosa els va sortir prou bé.Ara, però, davant la nova crisi sistèmica, els socialdemòcrates

demostren que, més enllà de posar pedaços, no ofereixen cap alternativa al capitalisme més salvatge, i en comptes de fer un replegament en termes “keynesians”, opten pel conservadurisme i la tercera via. Amb les seves reformes desmantellen l’incipient Estat del Benestar espanyol i provoquen un retrocés històric pel que fa a drets laborals, civils, personals i col·lectius. L’anomenada socialdemocràcia, doncs, abandona definitivament els seus principis fundacionals i es converteix al social-liberalisme; deixa ben clar de part de qui està. Ja no té, doncs, cap raó de ser.

Aglutinant forces, cap a una segona Vaga GeneralSempre, però, podem trobar quelcom de positiu, i en aquest context de crisi profunda i de regressió de drets se m’acudeixen dues coses molt positives.La primera és que teníem i seguim tenint raó. Tenim raó en advertir el caràcter cíclic -no casual- i progressivament agressiu de les crisis sistèmiques del capitalisme, i tenim raó quan denunciem la complicitat de la socialdemocràcia amb el projecte burgès. Tenim raó quan advertim que les diferències entre la dreta més reaccionària i les suposades esquerres queden reduïdes a quatre anècdotes.I la segona cosa positiva, que encara és millor que la primera, és que cada cop més gent se n’adona.Tot i que gran part de la classe treballadora encara creu que el PSOE i els seus succedanis governen a favor dels seus interessos, cada cop són més els que tenen clar que la socialdemocràcia no representa una alternativa al neoliberalisme. Ho veuen cada dia, quan renuncien a tota sobirania i acaten els plans d’ajust de l’FMI tot oblidant els desastres que han provocat allà on s’han aplicat, quan surten ràpidament a rescatar la banca mentre claven una nova estocada als més dèbils, quan abarateixen l’acomiadament fins a límits obscens, i quan cap dels 169 diputats del PSOE qüestiona ni una sola coma de la reforma laboral. Durant anys han permès l’opulència i els beneficis empresarials desorbitats, i quan toca apretar-se el cinturó només ofereixen atur i retallades. Tripartits i

convergents signen EROs sense miraments, i responen a la crisi del neoliberalisme amb més neoliberalisme. CCOO i UGT, instal·lats de ple en el pactisme social més vergonyant, acaten i miren cap una altra banda.

Se’ns gira més feina que mai, car tenim la responsabilitat de canalitzar adequadament aquest malestar creixent i convertir l’emprenyament conjuntural en una ferma voluntat de canvi estructural, amb reivindicacions econòmiques i mesures immediates per tal de sortir de la crisi que estiguin emmarcades en un programa més ampli de transformacions profundes. Les organitzacions de l’esquerra rupturista i transformadora i els sindicats de classe hem de sumar esforços i posar-nos al capdavant de la protesta. Cal crear comitès de suport a una nova vaga general a tots els barris i ciutats per poder respondre de manera contundent, sense oblidar que aquesta nova mobilització no és la finalitat, sinó el mitjà que permetrà seguir aglutinant i teixint aliances entre els sectors populars. Hem de prendre exemple dels companys grecs i entendre que només una lluita prolongada (més enllà d’una vaga general puntual) pot ser fructífera.

Ja fa molts anys que plantegem la dicotomia Socialisme o barbàrie. La barbàrie neoliberal ja fa molt que dura i ja veiem on ens ha dut. Només ens queda, doncs, el Socialisme.

Page 6: IMPULS hivern 2011

6 TEMPS DE CANVIS, TEMPS DE LLUITES hivern 2011 L’IMPULS Endavant - OSAN

Edanvant - OSANDesembre de 2011Tarragona, Països Catalans

estats espanyol i francès, no com un joc de minories i majories als Parlaments Autonòmics, sinó com una voluntat popular expressada en tots els àmbits socials i polítics dels Països Catalans.

Endavant OSAN potenciarà els espais nacionals que vertebren els Països Catalans en l’àmbit de la Unitat Popular, i donarà projecció nacional al treball que ja realitza a nivell local, dinamit-zant-ne el seu teixit associatiu. L’Esquerra Independentista no pot obviar en cap cas aquesta concepció territorial i ha de ser la millor garantia per donar un abast nacional a les lluites i per conscienciar la classe treballa-dora catalana, tot esdevenint el pal de paller d’aquests espais arreu dels Països Catalans.

Endavant OSAN treballarà per deslegitimar les divisions administratives que reforcen els projectes espanyol i francès. Aquesta aposta va lligada a la necessitat de dotar d’un sentit territorial el projecte dels Països Catalans sobre la base d’una estructuració comarcal i de vegueria que vagi d’acord amb la seva realitat econòmica, social i cultural, i no sobre la base de la imposició dels estats opressors.

Endavant OSAN aposta per treballar per vehicular el po-tencial acumulat en aquelles experiències més positives que els darrers anys s’han desenvolupat en el nostre territori, i que han permès un augment de consciència nacional. Per aquest motiu, Endavant OSAN es compro-met a engegar, conjuntament amb tots aquells sectors que ho considerin necessari, les iniciatives que calguin en de-fensa de la territorialitat dels Països Catalans.

Endavant OSAN continuarà treballant en la tasca de crear, organitzar i treballar en espais unitaris de lluita anticapitalista, com els comitès de vaga, les assemblees de drets socials i les assemblees de treballado-res i aturades.

Endavant OSAN reforçarà aquests espais amb tots els agents de l’esquerra anticapita-lista a partir de reivindicacions concretes que vinculin la lluita antipatriarcal, la defensa del territori, la defensa dels drets socials i dels serveis públics, remarcant-ne la necessitat de la independència dels Països Catalans i d’una alternativa socialista.

Endavant OSAN realitzarà passos per avançar en la cons-trucció d’un sindicat nacional i de classe a partir de les eines amb què comptem actualment, especialment la COS, però re-collint les experiències de lluita i militància en el sindicalisme combatiu català que es vulguin sumar a aquest objectiu. Alho-ra, Endavant OSAN es compro-met a dedicar-se en profunditat a la formació i capacitació de la seva militància en aquest àmbit.

La construcció nacional.Els Països Catalans com a projecte de majoria popular

Entenem que el camí cap a la in-dependència dels Països Catalans passa pel procés de construcció i vertebració nacional qual les classes populars han de ser les protagonistes que acabin amb la desnacionalització, l’alienació cultural, l’espoli econòmic i el regionalisme. Des d’Endavant volem posar les bases per cons-truir aquest subjecte polític i fer créixer la consciència nacional, entenent la ruptura amb els

Vivim temps de canvis. El capitalisme, que sortí triomfant de l’esfondrament del Bloc de l’Est a finals del segle XX, ha mostrat símptomes de debilitat amb la crisi i amb els reajusta-ments neoliberals que han estat adoptats com a solució a aquesta crisi. La debilitat del capitalisme no és tant una conseqüència de la seva incapacitat per a superar la crisi, ja que les crisis cícliques de sobreproducció són un element inherent a la pròpia naturalesa del sistema i existeixen solucions a curt termini que poden restaurar temporalment les taxes de bene-ficis, sinó una debilitat en termes d’hegemonia. És a dir, s’ha debi-litat la concepció segons la qual el capitalisme és l’únic sistema econòmic possible i alhora desit-jable entre la classe treballadora i la resta de les classes populars catalanes. Ara bé, a diferència del que prevèiem en les ponències de la V AN, la resposta popular a la crisi i als reajustaments neoliberals que han adoptat com a solució a curt termini no ha estat ni tan forta ni tan immediata com pensàvem. Això no invalida pas la nostra aposta, al contrari, la fa més necessària. Un altre element rellevant que no vàrem encertar a predir en la passada AN de fa dos anys han estat les conseqüèn-cies polítiques de la decisió del Tribunal Constitucional Espanyol de retallar la ja de per sí tímida proposta de nou estatut per a la Comunitat Autònoma Catalana. Aquesta situació política al Prin-cipat ha generat el sorgiment de noves opcions polítiques indepen-dentistes basades en una estra-tègia de front patriòtic. Aquesta situació ha agafat a contrapeu l’Esquerra Independentista per-què no hem pogut encara, com a

moviment, tenir una postura clara que ens diferenciï d’aquestes noves opcions independentistes. Cal, doncs, que les analitzem acu-radament i que definim clarament la nostra estratègia independen-tista basada en la Unitat Popular enfront de la via front patriòtica que representen aquestes noves opcions polítiques. Cal que ens centrem en les con-tradiccions i els problemes de les classes populars per tal d’oferir una alternativa real a l’ordre establert. En aquest sentit, és imprescindible tenir-hi en compte les lluites socials i polítiques que es donen actualment, i els seus protagonistes. Tenir-les en compte no vol dir considerar-les a l’hora de fer el nostre discurs; vol dir involucrar-s’hi sense reser-ves, treballar des de la base amb les activistes d’aquestes lluites, aportant-hi el nostre gra de sorra en forma de treball militant i oferint-hi un projecte polític global, la Unitat Popular, que vinculi les múltiples lluites locals i sectorials a un projecte global d’alliberament.

La lluita sociolaboral. La lluita unitària en l’àmbit social i sindical en la defensa dels drets socials, els drets laborals i els serveis públics.

Amb l’objectiu d’avançar en la construcció de la Unitat Popu-lar, Endavant OSAN continuarà apostant en els propers anys per la lluita socioeconòmica i laboral com el centre de l’activitat política, i la nostra organització treballarà perquè aquesta aposta sigui com-partida i posada en pràctica per la resta de l’Esquerra Independentis-ta. Entenem que la lluita i l’impuls de l’organització popular són les millors eines contra les mesures neoliberals que s’estan imple-mentant com a solució a la crisi a curt termini.

Page 7: IMPULS hivern 2011

hivern 2011 TEMPS DE CANVIS, TEMPS DE LLUITES 7

La lluita al carrer.Allà on els conflictes es fan explícits i on la solució es construeix entre totes.

Endavant ha apostat, des de la seva creació, per la lluita al carrer com una de les principals eines per assolir els seus objec-tius polítics. Aquesta referència constant al carrer expressa la voluntat de ser presents a l’espai públic i, per tant, fer aparèixer en l’imaginari col·lectiu de la classe treballadora una mane-ra d’entendre la lluita social i política de cara al poble, lluny dels despatxos i dels interessos privats. El carrer és, per definició, la màxima expressió d’allò po-pular, d’allò que neix de base i on tothom hi pot participar, del lloc on els conflictes es fan explícits i on la solució a aquests conflictes es construeix entre totes.

Endavant OSAN aposta per la revitalització de la lluita al carrer en totes les seves expressions, en el marc de conflictes socials concrets i de campanyes que permetin fer accions de masses.

Endavant OSAN apostarà per augmentar la combativitat i la visualització dels conflictes a través de la seva acció política, amb l’objectiu de socialitzar els conflictes socials i nacio-nals existents, d’augmentar la consciència social i nacio-nal, i també de projectar un model de lluita no assimilable pel sistema ni per les seves institucions.

La lluita municipalista i institucional.

Endavant OSAN entén que el mu-nicipalisme és un dels elements estratègics vertebradors de la llui-ta de l’Esquerra Independentista.

Diferents iniciatives populars com les Consultes per la Independèn-cia o el moviment antinuclear de les terres de l’Ebre han demostrat el potencial del municipalisme no només com un mitjà d’acumulació de forces, sinó com un element estratègic fonamental en la cons-trucció d’un contrapoder popular als estats opressors. Aquesta aposta per la lluita municipalista haurà de tenir en compte els següents condicionants:

Els resultats de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya han in-troduït canvis en la correlació de forces en el camp sobiranista, però no serà fins a les eleccions municipals que s’acabarà de configurar l’escenari polític ins-titucional sobre el qual es des-envoluparà la lluita els darrers anys. Davant d’això, l’Esquerra Independentista ha de potenciar la seva aposta per la CUP de cara a les eleccions municipals de la primavera de 2011 per reforçar un projecte d’unitat popular en clau de construcció nacional i transformació social que esdevingui determinant en la societat catalana.

El municipalisme ha resultat ser, en els darrers anys, un camp de lluita favorable a l’aparició de dinàmiques des-obedients amb l’estat, així com també, en aquest camp, s’hi ha donat una major permeabilitat de les institucions als debats i lluites impulsades pel moviment popular. És possible assentar des del municipalisme unes bases sòlides per construir un moviment popular ampli, orien-tat a la construcció nacional i a la transformació social, i arrelat en marcs territorials concrets. La CUP i, en general, el munici-palisme d’unitat popular són les principals eines per dur a terme aquesta tasca.

Els resultats de les properes eleccions municipals haurien de consolidar l’aposta municipalis-ta de l’Esquerra Independentis-ta, així com multiplicar l’aposta de la CUP per un apropament real i sincer, tant amb l’Esquerra Independentista, com amb les lluites populars, amb l’objectiu d’anar bastint una pràctica política més enllà de la proposta electoral i de plantejar alterna-tives en clau política a l’atzucac institucional espanyol i francès, i al model econòmic i social dominant.

Aprofundiment en la definició d’Endavant OSAN.

Des de la fundació d’Endavant, la nostra organització ha apostat per la construcció del MCAN i altres espais unitaris. Aquesta aposta implica la projecció pública mit-jançant òrgans unitaris i respon a la necessitat d’obtenir una capaci-tat de mobilització i incidència que sols no tindríem. Però Endavant representa una línia ideològica concreta que es podria definir pels següents punts:

Independentisme sense ambigüitats tant en relació a l’autonomisme com pel que fa a la territorialitat de la nació.

Anticapitalisme i voluntat de par-ticipar en les lluites de la classe treballadora, i vincular-les al projecte d’alliberament nacional.

Els sectors que comparteixen amb nosaltres aquests principis han crescut des d’aleshores. Però con-tinuem essent l’única organització en la qual l’adhesió a tots aquests principis alhora és inqüestionable i inqüestionada. I això fa, no nomès que la nostra organització sigui ne-cessària, sinó que ho sigui també la seva projecció exterior.Disposar d’una organització

d’aquest tipus és una garan-tia per evitar que el moviment d’alliberament nacional sigui instrumentalitzat per interessos aliens als de la classe treballadora.Endavant no és encara aquesta organització. Per ser-ho necessita:

Creixement quantitatiu de la seva militància per garantir-ne la capacitat de mobilització. No volem ser la minoria que dirigeix un moviment ampli i poc polititzat, sinó estendre al màxim el grau de politització en la línia dels principis esmentats anteriorment.

Creixement quantitatiu i quali-tatiu (formació i compromís) per incidir en totes les lluites popu-lars que es considerin rellevants.

Creixement i estructuració del moviment

Endavant OSAN assumeix el repte de participar activament en la construcció del Movi-ment Català d’Alliberament Nacional, dotant-lo de les estructures organitzatives que li pertoquen.

Endavant OSAN dóna suport al procés de confluència de les organitzacions juvenils CAJEI i Maulets i respectarà els ritmes que aquestes dues organitzacions plantegin.

Endavant OSAN fa una pro-posta de model de moviment unit i coordinat a tots els nivells que contempla des de la coordinació nacional fins a la local.

Endavant OSAN presentarà aquesta proposta a la resta d’agents de l’Esquerra Inde-pendentista com a proposta base per a un acord durador amb tots aquests agents.

Page 8: IMPULS hivern 2011