Guerra de Successió Espanyola(1701-1715)

Segona meitat del s.XVII: el rei espanyol Carles II, malalt, ja es veu que morirà sense descendència. Això desperta la cobejança de les principals potències europees que esperaven a beneficiar-se de la crisi i decadència de la monarquia hispànica. En aquest període, guerres constants enfronten els estats francès i espanyol. Apareix un seguit de tractats i projectes de partició de l’Imperi Hispànic que anuncien els interessos internacionals. El 1668 es projecta un tractat secret entre França i l’Imperi.

Es força al rei a decantar-se cap a algun candidat i ho fa a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. El 1701 entra a Madrid com a Felip V, el qual genera la resistència de la Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Habsburg, que creen la Gran Aliança. El 1702 es declara la guerra i el 1703 Portugal s’afegeix a l’Aliança i l’emperador austríac proclama l’arxiduc Carles com a rei d’Espanya a Viena. Comença la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.

Felip d’Anjou arxiduc Carles

La Corona de Castella es mostra fidel a Felip V, tot i que no tots els estaments, com ara l’alta noblesa. La Corona d’Aragó –sobretot Catalunya-, es decanten cap a l’arxiduc Carles d’Àustria i els aliats. A la guerra internacional s’hi suma una guerra civil interior.

Causes per les quals Catalunya abraça el bàndol austriacista:.La francofòbia sobretot durant la Guerra de Secessió (s.XVII), pels estralls

comesos pels francesos i per la pèrdua de territori català al nord dels Pirineus..La inflació i el col·lapse econòmic per la competència dels productes francesos

en aquella guerra..La prosperitat a final s.XVII es fonamentava en l’establiment de barreres

duaneres artificials entre França i Catalunya.

.Felip V introdueix a Espanya l’unitarisme i el centralisme francès, que es contradeia amb la tradició política i l’ordenament institucional català.

Al principi, Catalunya accepta el testament de Carles II i acull Felip V a Barcelona. El rei convoca corts catalanes a cavall de 1701-02 (Carles II, mai); es mostra generós amb les peticions dels braços i “atorga les constitucions més favorables que havia obtingut la província” (diu Feliu de la Penya). Entre elles, cal destacar aquelles que resumien prou bé les aspiracions econòmiques de la burgesia mercantil catalana (port franc, creació d’una companyia nàutica, permís de comerciar amb Amèrica via Sevilla). El rei també aprova l’edició de les Constitucions i altres drets de Catalunya (impresa el 1704). Malgrat trobar molt arrogants les exigències dels braços, supedita el seu autoritarisme reial a la necessitat d’aconseguir diners i a l’intent d’evitar un aixecament interior.

Quan l’esclat de la Guerra, els aliats utilitzen hàbilment el particularisme català per a crear un focus de rebel·lió interna a Espanya. A més de la pressió internacional, reforcen el sentiment antiborbònic del Principat: .El cobrament dels serveis votats a les corts de 1701-02 pressiona damunt l’economia catalana. .El nomenament del virrei Fdez.de Velasco i la seva política repressiva. .Grups de descontents (com a la Plana de Vic, 1705) comencen a conspirar i enceten els primers brots de rebel·lió.

Catalunya creu veure en l’arxiduc la garantia del manteniment del neoforalisme de Carles II, que permet la realització de les aspiracions econòmiques dels grups socials mercantils amb desig d’intervenir a Espanya, d’accedir al comerç amb Amèrica i de protegir-se de la competència dels productes francesos.

Malgrat les escaramusses dels ‘vigatans’, el 1704 ningú no es mobilitza per a lliurar Barcelona als aliats. Caldrà el Pacte de Gènova (1705) entre representants catalans i anglesos: En canvi de passar-se a l’arxiduc contra Felip V, Catalunya rebrà ajut militar anglès i el compromís de defensar els privilegis i l’ordenament polític del Principat. Un estol aliat arriba a Barcelona, té lloc la batalla de Montjuïc. Els barcelonins es rendeixen i l’arxiduc és proclamat Carles III. Ells i la major part dels catalans s’hi adhereixen a la seva causa i contra els filipistes. El nou rei convoca les corts catalanes (a cavall de 1705-06). Barcelona és assetjada pels borbònics però s’han de retirar.

La proposició reial a les corts, a més de tractar el tema de la successió, els drets del rei i la preparació de la guerra, busca obtenir un donatiu per a finançar la guerra, la qual cosa fa que els catalans vegin canviar el destinatari de les seves contribucions fiscals. En contrapartida, accepta la majoria de les peticions que les corts li formulen i que coincideixen amb les concessions que havia fet Felip V. També, doblen el número de vaixells que poden comerciar anualment amb Amèrica sense passar per Sevilla, i s’ocupen del foment de l’activitat econòmica (redreçar els gremis, millora de les comunicacions, foment de la indústria amb la introducció d’experts estrangers).

Els aliats ocupen Saragossa i Madrid (1706), però per poc temps ja que l’ofensiva filipista venç a Almansa-Múrcia (1707) i desintegra l’exèrcit austriacista i força la seva retirada. València i Aragó cauen en poder del Borbó i perden les seves constitucions. Hi seguiran Tortosa i Lleida el 1708 on s’imposen nous tributs de guerra i encomanen la direcció de la vida local a filipistes (“botiflers”). El 1710 els aliats poden reconquerir territori castellà, fins i tot Madrid, però també per poc temps. El setge i capitulació de Girona el 1711 obrí el camí de la Plana de Vic, quedant la resistència de Catalunya localitzada. L’abril mor l’emperador Josep I i l’herència austríaca passa al seu germà l’arxiduc Carles. Se’n va d’Espanya i deixa a la seva esposa Elisabet com a lloctinent i capità general de Catalunya, amb autoritat també sobre la resta d’Espanya. De sobte, es tem una gran potència austríaca i els aliats volen acabar ràpidament la guerra per a evitar la reconstrucció del vell imperi de Carles V. Els interessos internacionals prevalen per sobre dels interns.

Tortosa s.XVIII

El 1711 Gran Bretanya i França inicien converses secretes de pau (“preliminars de Londres”) que desemboquen el 1713-14 en el Congrés d’Utrecht, que suposa el desmembrament de la part europea de l’imperi espanyol. S’hi signa l’acord d’evacuació de Catalunya; fins i tot l’emperadriu se n’anirà. El 1713 França signa la pau amb les potències aliades, llevat de l’Imperi, tot i reconeixent-lo rei d’Espanya. El 1714 la Pau de Rastatt signa la pau dels Àustria amb el Borbó i la pau separada d’Espanya amb totes les potències. Anglaterra s’incorpora Gibraltar i Menorca. Catalunya és abandonada de tothom, desapareix l’ajut internacional i Felip V exigeix la rendició incondicional.

tractat d’Utrecht

La resta de Catalunya va sent ocupada militarment pels filipistes i s’invoca el dret de conquesta per a desmembrar les constitucions i privilegis. Sense ajuts, la resistència continua tot i que es va reduint a Barcelona i Cardona. El 1713 França envia un exèrcit de 20 mil homes comandats pel duc de Berwick. El juliol es reuneix a Barcelona la Junta de Braços, on cadascun per separat discuteix i vota l’alternativa de rendir-se o prosseguir la guerra. El braç reial o popular es decanta per la resistència, i és secundat pel braç militar. I els eclesiàstics (l’alta jerarquia) s’inhibeixen desvinculant-se dels afers polítics. La guerra dinàstica continuarà, també per a defensar les pròpies institucions i l’estructuració de la resta d’Espanya, en què una classe mitjana dinàmica vol intervenir en el destí espanyol. El 23 de juliol s’inicia el setge de Barcelona.

A la primeria de 1714, a la resta del Principat és sotmesa i dominada la rebrotada de rebel·lió contra les noves i dures pressions fiscals en un territori empobrit per la guerra i no tant per la resistència. El setge de Barcelona s’intensifica, també amb homes (40 mil) enfront els 5000 defensors barcelonins, encapçalats pel conseller en cap Rafael Casanova i pel general Antonio de Villarroel, comandant suprem. L’onze de setembre, cau la ciutat. Es decreta l’extinció del Consell de Cent i de la Generalitat.

Els Comuns resolgueren fer una nova convocatòria als civils promulgant el següent pregó:

“Ara ojats, se fa saber á tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels Senyors de la Junta de Govern, personas asociadas, nobles, ciutadans y oficials de guerra, que separadament estan impedint lo internarse los enemics en la ciutat; atés que la deplorable infelicitat de esta ciutat, en què avuy resideix la llibertat de tot lo Principal y de toda Espanya, está esposada al ultim extrem, de sujectarse á una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representant pares de la patria que se afligiesen de la desgracia irreparable que amenaza lo favor e injust encono de las armas gali-spanas, feta séria reflexió del estat en què los enemichs del Rey N.S., de nostra libertat y patria, estant apostats ocupant todas las bretxas, cortaduras, baluarts del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia. Se fa á saber, que si luego, inmediatament de ohit lo present pregó, tots los naturals, habitans y demés gents habils per las armas no se presentan en las plassas de Junqueras, Born y Plassa de Palacio, á de què unidament ab tots los Senyors que representan los Comuns, se poden retxassar los enemichs, fen lo ultim esfors, esperant que Deu misericordias millorará la sort. Se fa també á saber, que essent la esclavitud certa y forzosa, en obligació de sos empleos, explican, declaran y protestan als presents, y donan testimoni als veniders, de què han executat las últimas eshortacions y esforsos, protestant de tots los mals, ruinas y desolacions que sobrevinguen á nostra comuna y afligida patria, y extermini de tots los honors y privilegis, quedant esclaus amb los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francés; pero com tot se confía, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudirán als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya, y finalment los diu y fan saber, que si despres de una hora de publicat lo pregó, no compareixen gent suficient per ejecutar la ideada empresa, es forsós precis y necessari fer llamada y demanar capitulació als enemics, antes de venir la nit, per no esposar á la mes lamentable ruina de la Ciutat, per no esposarla a un saco general, profanació dels Sants Temples, y sacrifici de noys, donas y personas religiosas. Y pera que á tots sia generalment notori, que ab veu alta, clara e intelligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la casa del la Excma. Ciutat, residint en lo portal de S. Antoni, presents los dits senyors Excms. Y personas asociadas, a 11 de Setembre, á las 3 de la tarde, de 1714”.

Del 1714-16 les autoritats filipistes defineixen la nova ordenació del Principat a través del decret de Nova Planta (1716). Les tropes de Felip V s’estableixen a Catalunya com a exèrcit d’ocupació, i com a instrument de control i repressió per tal d’imposar un model polític i administratiu a l’estil de les lleis de Castella, tal i com perseguia mig segle abans el ‘conde-duque de Olivares’. Amb la desaparició de les corts catalanes, la relació entre governants i governats passa exclusivament pel control de la voluntat del rei i els seus ministres.

Sistema de govern borbònic basat en tres institucions polítiques: La nova Reial Audiència per fer complir les noves lleis, el Capità general que regia sobre el nombrós exèrcit que garantia l'ocupació, i el Superintendent que cobrava la gravosa fiscalitat que es va imposar als vençuts. Fins i tot els nomenaments més locals depenien directament de la monarquia.

Una de les mostres del caràcter repressiu del nou règim és la construcció a Barcelona de la fortalesa de la Ciutadella.

El tresor públic passa a ser administrat per una superintendència de l’exèrcit. Aquesta comença a confiscar totes les propietats dels anteriors organismes de govern de Catalunya, així com dels particulars que havien donat suport la causa austriacista. Posteriorment, l’intendent J.Patiño estableix un nou impost, el cadastre, que grava en funció de les propietats de cadascú i tributen els beneficis del treball, el comerç i la indústria.

El Decret de Nova Planta imposa que a la Reial Audiència de Catalunya, l'única institució de govern i de justícia, exclusivament s'hi utilitzaria com a llengua el castellà: "Las causas en la Real Audiencia se sustanciarán en lengua castellana". Instrucció secreta redactada per l'Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: «Pondrá los mayores esfuerzos para introducir la lengua Castellana, con el fin de dar las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se noten los esfuerzos.» Les cinc universitats catalanes havien estat suprimides com una mesura de càstig doncs la demanda d'universitats de proximitat era molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit i es va formar la nova Universitat de Cervera.

L'Estat Central s’organitza en Províncies governades per un Capità General i una audiència, que s’encarrega de l'administració.