Fundació Marguerida de...
112
I Jordi Tolosa
Transcript of Fundació Marguerida de...
I
Jordi Tolosa
I
Jordi Tolosa
Fundació Marguerida de Montferrato
C/ Pare Sanahüja 3 Balaguer 25600973 44 56 17
del 16 septembre al 10 de desembre de 2016
Patronat
President: Andrés Viola
Secretari:Francesc Macià
Vocals: Josep Mª Puig, Josep Mª Llovet, Sebastíà Mas, Judhit Llovet, Isaïes Peran
Gerent: Isaïes Peran
Catàleg
Textos: Teresa Blanch Malet i Jordi Tolosa
Fotografies: ETF
Disseny i Maquetació: José Carlos Balanza
Impressió
Gráficas Isasa
Dipòsit legal: DL L 1183 - 2016
ISBN: 978-84-617-4463-3
Imprès a la U.E.
Edició
Fundació Marguerida de Montferrato
Exposició
Coordinació:José Carlos Balanza
Suport tècnic i Montatge: ETF
Assegurances:Axa Art
© Dels textos, els autors© D’aquesta edició, Fundació Marguerida de Montferrato© De les fotografies, ETF
Jordi Tolosa. Un “jo” ínfim en totes direccions
Teresa Blanch Malet 10
Jordi Tolosa. Un “yo” ínfimo en todas direcciones
Teresa Blanch Malet 16
I
Jordi Tolosa 24
En el principio 26
Cultura y Barbarie 34
Como la arena se iba en el tiempo 48
Solitudes 52
Solitude 60
World Things Museum 62
Grasa 74
Plagas 82
Plaga nº 2 84
Plaga nº 4 86
Plaga nº 8 88
Plaga nº 3 90
La cabellera del vent 92
Poemes de l’infinit 96
Currículum 104
Agraïments 110
Fundació Marguerida de Montferrato6)
Convidar un artista a fer una exposició implica molt més que el fet de demanar-li una
mostra dels seus treballs; és proposar-li que es reconstrueixi als ulls dels que després
mirem les obres, des dels diferents aspectes i secrets que conformen la seva creació i en
alguns casos la seva vida.
Parant esment a aquesta premissa la Fundació Marguerida de Montferrato es complau a
presentar l’exposició I de Jordi Tolosa.
Jordi Tolosa és un artista que sembla que es fragmenti en i entre les seves imatges, el
seus objectes i les seves paraules, mostrant-se en tantes situacions i de tantes formes
com el nombre de formes i situacions. Aquesta diàspora d’allò que és personal registra
una geografia produïda com a conseqüència de les diferents ubicacions de les parts que
el componen als llocs a on arriba. Però la disgregació transcendeix el pla espacial, i es fa
present en temps diferents, passats, remots, separats per períodes infranquejables per a
qualsevol que no actuï a partir de la concepció poètica del seu entorn, com podem albirar
en la seva bella obra La cabellera del vent.
L’orografia que genera l’obra de Jordi Tolosa compta encara amb un altre factor: el
sentiment de pertinença, d’estar en els altres mitjançant la multiplicitat dels pronoms que
el nomenen, fent-nos partíceps, d’aquesta manera, del seu món, del món que ens mostra.
Un i tot que es reconstrueix, generós, mitjançant aquesta exposició titulada amb un
contundent I però reduït a la unitat de la seva pròpia existència, perquè sigui abastable
als nostres ulls.
La Fundació Marguerida de Montferrato agraeix a Jordi Tolosa aquesta exposició.
8)
Jordi Tolosa. Un “jo” ínfim en totes direccionsTeresa Blanch Malet
Crítica d’art, curadora d’exposicions i ex-degana de laFacultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona
10)
L´home contemporani ja ha pres consciència de que no és el centre del món, però
paradoxalment no deixa d´ocupar-lo i usar-lo amb despreocupació i de forma il·limitada,
quan no perillosament, amb inèrcies heretades de temps de conquestes exercides arreu.
Entretant, les societats occidentals s´han fet més complexes, les relacions entre natura
i urbanisme es resenteixen, els mitjans de comunicació s´alineen amb els poders, i s´ha
entrat en un model de creixement devastador que demana compromisos globals, encara
raquítics i poc solidaris, que demostren en bona part la fallida il·lustrada del progrés.
Jordi Tolosa busca facilitar-nos entrar dins una interiorització conscient que eixampli la
diferència entre les realitats peremptòries i els somnis que no hauríem d´haver perdut.
Amb la seva obra no ha deixat de traçar cartografies físiques, que ho són sobretot
mentals, que van d´una geografia íntima de records mantinguts fins a zones planetàries
desconegudes. I alhora que enregistra el caminar incert de les societats, penetra en el
cervell de l´individu que pugna per travessar els espais infinits d´una comprensió del món
que no li arriba. Es significatiu que l’artista hagi mirat sempre cap als horitzons com una
manera d’assenyalar la línia darrera de la qual quelcom se´ns oculta, però també quelcom
se’ns promet o ens espera i hem de saber o , millor, aprendre a penetrar. Aquesta aspiració
acompanyada d’una sana malfiança respecte al que creiem conèixer bé, també la utilitza
per travessar les temporalitats. Tolosa te una manera especial de respirar l’aire de la
història, s’hi endinsa per extraure-les i barallar-se amb les seves malaltisses fluctuacions.
D’aquesta manera estén els seus diàlegs amb l´Univers, amb la història i amb l’ excessiva
autoritat del coneixement adquirit, des d´un “jo” ínfim, minúscul però interrogatiu i
persistent, que es projecta en totes direccions.
Aquest jo alertat que es repeteix una i altra vegada, tant en els textos com en els
enfocaments artístics dels continguts que planteja, és la petita baula que ho encadena
tot, passat remembrable i futur no endevinat, però sobretot com a persona enmig de
les persones i de l’existència social, la dels processos polítics que donen lloc al món
humà tal com ho entenia la filòsofa alemanya Hannah Arendt. El jo petit, no complaent i
auto-biogràfic sinó gra de sorra humà dins les multiplicitats, esdevé en l’obra de l’artista
un crucial patró per mesurar el funcionament del món i trobar-li –potser- una certa
caracterologia, aquelles fesomies ocultes, aquelles pertorbadores situacions que ni la raó
sap nomenar ni els ulls han pogut encara veure.
Per això l’aparició del blanc sens fi, les solituds somniades, el temps nocturn d’allò íntim
o la important fractalitat dels llocs, destil·lacions importants que l´artista constata als
“Poemes de l´infinit”. Tolosa sent la projecció per entre els espais i la simultaneïtat dels
temps, com autèntiques xarxes corpòries que s’enreden en el seu jo, que el traslladen i
el retenen, que el multipliquen i el situen en el “res” i cap a l’ ”infinit”, dues concepcions
extremes dins les quals propaga presències, concita sensacions i congrega icones latents,
amb la generosa voluntat de fer partícip a l’espectador - lector de la fascinant elasticitat
de l´existència, la que ens desvetlla coses inconegudes del què som que ens desarma
cada dia.
Ho fa amb un coneixement de causa servit amb ironia, per medi d’ uns cossos escultòrics
contundents i dramàtics, que s´alien a la força subtil de la paraula per fer trontollar
certeses i fer caure mons inamovibles amb mots ben emprats. Les paraules s’acoblen a
l’obra com matèria segellada amb tendresa i arriben al receptor com a dards inflamats de
tremolor.
Tolosa contraposa el nostre cos perquè faci d’element escrutador davant el bosc mental
d’una societat polaritzada entre “la cultura i la barbàrie”. Una pregnant i metafòrica tinta
negra omple fins a la meitat els caps de vidre penjats cap avall a escala real en columnes
d´acer, que es retro-alimenten uns als altres dins aquesta dissociació bipolar, que sembla
com un tossut experiment clínic del destí dels humans.
Fotografies mítiques que han marcat una fita en la història contemporània dels mass media
son ampliades per Jordi Tolosa i troben un nou sentit, o potser el seu sentit més primigeni, al
compilar-les com a “Plagas”, i ser tractades amb sobreposicions i acompanyaments textuals
de cites bíbliques de l´Antic Testament gravades a làser, (Eclesiastés, Lamentaciones,
Genesis, Exodo, Job,....). Les proeses de l´home arribant a la lluna, la festa de la tribu
social en atrapar el mafiós John Dillinger, violències com l´atemptat a Trípoli o execucions
exemplars (homes penjats a la plaça pública) practicades a la Xina, son comparades a
les plagues de llagosta dels antics textos sagrats, o a amenaces, injustícies, expiacions,
persecucions i relats extrets d´un passat remot.
Aquest il·lustratiu paral·lelisme dels fets de la humanitat a base de paradoxals
12)
estratificacions visuals i textuals que travessen temps, cultures i religions, ens porta a
pensar en una peremptòria circularitat més que en la ja superada linealitat de la història
de l´home. Tot passa a formar part d´un reiterat procés antropològic, d´un conjunt
d’actuacions, de conductes, de reptes, fracassos i remuntaments, en que l’home sembla
reincidir inevitablement. Evidència de que les societats es transformen però el flux de
l´existència no canvia gaire en allò que li és més fonamental. El petit patró del jo íntim –
servint-se del cabdal informatiu acumulat al llarg d´una vida-, en aquesta gran instal·lació
posa a la vista les micro-històries col·lectives dels esdeveniments mundials de la segona
meitat del segle, de forma conjunta, per fer emergir grans patrons en els que es balanceja
la humanitat.
La inèrcia, els anacronismes i les falses seguretats, son el fre i tiben sempre davant els
grans canvis i la oportunitat que se li ha plantejat, tants cops, a la humanitat d´inaugurar
nous mons. I així, la dissortada societat ha de fraguar els seus propis funcionaments i
tenir cura del seu complex esdevenir. A les tres projeccions de “Solitudes” , Jordi Tolosa
fa un acostament en zoom al corpus planetari social: una lenta vista en avió sobre les
llums nocturnes de la inacabable megàpolis d´Osaka, un càmera fixa situada vora el
Cercle Polar –a Voksenlia, Oslo- on hi ha 24 hores de llum diürna, i el curiós formigueig
de les multituds que es sortegen el pas en una densa cruïlla del barri de Shibuya a Tokio.
Solitàries vides plurals disposades als nostres peus dins artefactes que semblen portables
i per tant apareixen quasi microscòpiques i indiscernibles per al receptor que, al seu
torn, es torna un macro-observador privilegiat d’una conjunció col·lectiva planetària. El
discórrer de les imatges és lent, cada fragment de món ignora la presència de l’altre
però alhora en comparteix el temps de vida i Tolosa ens fa partícips del fràgil batec de
cada lloc i comunitat, en un cronos que es desvincula del temps històric (de les cultures
predominants) i s’acompassa a l’indeturable fluir de l’home “multiplicat” que es troba
instal·lat per tot el planeta.
En una altra obra com “La cabellera del vent” prova a inventariar paisatges a mode
de plaquetes d´anàlisis sanguinis, amb imatges d’arbres gravades sobre elles que no
constitueixen una imatge única i que es presten a ser intercanviades, perquè l’ espectador
pugui conformar a voluntat el paisatge propi unint-ne varis fragments. La geografia,
deduiríem aquí, és la suma de geografies viscudes, retingudes, inclús pre-sentides per
cada individu dins la vasta experiència de la humanitat. La biologia del lloc és inabastable,
íntima i indescriptible, com ho és l’esquema mental que dibuixa les petites diferències
entre el lloc freqüentat, el lloc imaginat, el lloc intuït i el lloc compartit amb els altres.
I l’home, per tal d’endreçar i comprendre el món, pròxim o llunyà, no deixa d’inventariar-
lo, de dibuixar-lo, de catalogar-lo, que són formes diverses del voler retenir, de complir
amb el desig de reafirmar-se en el tenir, i , per tant, de deixar el coneixement fixat.
Tolosa es serveix sovint de mapes, coordenades, gràfics, corbes de nivell, numeracions i
nomenclatures que expliquen el món planimètrica i gràficament. Més d´un cop incorpora
mapes en formes gegantines que poden recordar baldufes, com qui tracta d’ auscultar
les geografies per jugar a alliberar-les a una altra sort, per sobre dels poders geo-polítics
que les han constituït. I, en particular, li interessa molt infiltrar-se per les ciències que
especulen sobre allò que som a través dels estudis tectònics, ja sigui del nostre planeta
o de planetes aliens. En la instal·lació “Las vastas aguas no tienen orillas” ja havia
rememorat humorísticament una veritat científica errònia que encara dóna nom als 27
cràters descoberts a la lluna, amb les seves poètiques denominacions de mars i oceans,
ja que erròniament en les primeres observacions lunars s’havia cregut eren superfícies
d’aigua a causa del reflex generat pels sediments minerals deixats per l’impacte dels
meteorits. Tolosa els condensa dins petites ampolles de vidre, amb aigua, que porten
incorporada les respectives informacions de localització en precises mesures de latitud i
longitud.
L’artista és conscient que el coneixement és fràgil i que s’ha construït sobre temptejos,
errors i dificultoses constatacions que s’anul·len les unes a les altres, per fer-se pas. El
coneixement és inestable alhora que dialèctic. Es “temporal”, te durades curtes però,
en canvi, la museística és la eina que s’ha creat l’home modern, per fer arribar a les
comunitats aquest esperit de catalogació i propagació de veritats inqüestionables. En
relació a la instal·lació ”World Things Museum” Tolosa ens recorda vàries coses importants,
en el seu constant interès per anar a la gènesis de la constitució de noves circumstàncies
i els vocables que les denominen, que ell tracta d’analitzar en l’actualitat buscant els
orígens del seu sentit, de vegades menys rígids i de major càrrega humana que han
quedat eclipsats i sobre els que, de vegades, caldria retornar. En aquest cas, recorda que
la paraula museu significava el temple freqüentat per les muses encarregades de vetllar
14)
pel passat com a “deesses de la memòria” i que, a l’antiguitat romana, el mateix concepte
servia per denominar les “grutes” privades dins la vil·la, usades per a meditar. Assenyala
amb aquestes dues petites indicacions, doncs, la importància del sentit originari de museu
com a lloc públic i privat destinat a la conservació i el fluir del pensament humà, per sobre
de les “coses” físiques amb que l´home tendeix a manifestar-se en el món, que és com
entenem la funció dels museus avui.
Nous espècimens geològics són mostrats amb les seves respectives plaques explicatives,
en la instal·lació del “Museu de les coses del Món”. Aquest petit museu ofert per l’artista,
pretén fer una aportació arqueològica de pedres aparentment significatives. Són en realitat
pedres que es diu són de diferents procedències amb estranys registres inscrits en elles,
petits misteris i meravelles incorporats a la seva pell que les converteix en talismans: micro-
dibuixos en forma de mapes, amb or emergint del seu interior o inscripcions temporals
a mode d’una vida pròpia amb data d’inici i de mort (ja passada, que ha de succeir aviat
o dins de milers d’anys). L’explicació annexa que es dona de cadascuna està dissociada
del que en realitat veiem, de fet l’artista sembla dir-nos que les peces col·leccionables
disposen d’una vida que encara han d’esgotar, en el sentit de que no és el museu el que
les esgota, limita i tanca per sempre, només pel fet de retenir-les i mostrar-les. Hi ha un
interessant fet inaugural en aquest subtil tractament disfuncional en les explicacions del
material “mostrable”, que és l’obertura de pas a un deixar que les coses tinguin vigència
mentre l’home hi convisqui, mentre l’home hi pugui anar construint memòria.
Potser aquesta obra sigui un al·legat precisament a la incapacitat de possessió verbal
del material museístic o exhibible, i l’aposta per una defensa de la possessió emocional
o relacional, que estaria per sobre de l’apropiació commemorativa que en fan els poders
(estatals i privats) i de les consegüents catalogacions ostentoses de les coses que han
perdurat al llarg de la història de la Humanitat, ja sigui perquè les hem fabricat, trobat,
o cregut conèixer bé. Un elogi a la pertenença de les coses a elles mateixes i als vincles
d’afecte que puguin despertar en l’home, passat i venidor, com un altre horitzó al que no
s’hauria de témer ni posar fronteres, el d’un existir dilatat en els màxims temps possibles
de les coses que transforma contínuament el seus relats i fa del saber una experiència
distesa, infinita i inexhaurible.
Jordi Tolosa. Un “yo” ínfimo en todas direccionesTeresa Blanch MaletCrítica de arte, curadora de exposiciones y ex decana de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona
16)
El hombre contemporáneo ya ha tomado conciencia de que no es el centro del mundo, pero
paradójicamente no deja de ocuparlo y usarlo con despreocupación y de forma ilimitada,
cuando no peligrosamente, con inercias heredadas de tiempos de conquistas ejercidas
por doquier. Mientras tanto, las sociedades occidentales se han hecho más complejas,
las relaciones entre naturaleza y urbanismo se resienten, los medios de comunicación
se alinean con los poderes, y hemos entrado en un modelo de crecimiento devastador
que requiere de compromisos globales, por ahora aún raquíticos y poco solidarios, que
demuestran en buena parte la quiebra ilustrada del progreso.
Jordi Tolosa pretende facilitarnos la entrada a una interiorización consciente que amplíe la
diferencia entre las realidades perentorias y los sueños que no deberíamos haber perdido.
Con su obra no ha dejado de trazar cartografías físicas, que son sobre todo mentales, y
que van desde una geografía íntima de recuerdos mantenidos hasta zonas planetarias
desconocidas. Y a la vez que registra el andar incierto de las sociedades, penetra en el
cerebro del individuo que pugna por atravesar los espacios infinitos de una comprensión
del mundo que no le llega. Es significativo que el artista haya mirado siempre hacia los
horizontes como una manera de señalar la línea detrás de la cual algo se nos oculta, pero
también algo se nos promete o nos espera, algo que hay que saber o, mejor, aprender
a penetrar. Esta aspiración acompañada de una sana desconfianza respecto a lo que
creemos conocer bien, la utiliza también para atravesar las temporalidades. Tolosa tiene
una especial forma de respirar el aire de la historia, en la que se adentra para extraer, a la
vez que dialogar con sus enfermizas fluctuaciones. De esta manera extiende sus diálogos
con el Universo, con la historia y con la excesiva autoridad del conocimiento adquirido,
desde un “yo” ínfimo, minúsculo pero interrogativo y persistente, que se proyecta en todas
direcciones.
Este yo alertado que se repite una y otra vez, tanto en los textos como en los enfoques
artísticos de los contenidos que plantea, es el pequeño eslabón que lo encadena todo, el
pasado rememorable y el futuro no adivinado, pero sobre todo como persona en medio
de las personas y de la existencia social, la de los procesos políticos que dan lugar al
mundo humano tal como lo entendía la filósofa alemana Hannah Arendt. El yo pequeño, no
complaciente y auto-biográfico sino grano de arena humano dentro de las multiplicidades,
deviene en la obra del artista un crucial patrón para medir el funcionamiento del mundo
y encontrarle -quizás- cierta caracterología, aquellas fisonomías ocultas, aquellas
perturbadoras situaciones que ni la razón sabe nombrar ni los ojos han podido todavía ver.
Por eso la aparición del blanco sin fin, las soledades soñadas, el tiempo nocturno de
lo íntimo o la importante fractalidad de los lugares, destilaciones importantes que el
artista constata en los “Poemas del Infinito”. Tolosa siente la proyección por entre los
distintos espacios y la simultaneidad de los tiempos, como auténticas redes corpóreas
que se enredan en su yo, que lo trasladan y lo retienen, que lo multiplican y lo sitúan en
la “nada” y hacia la “infinito”, dos concepciones extremas dentro de las cuales propaga
presencias, concita sensaciones y congrega iconos latentes, con la generosa voluntad de
hacer partícipe al espectador - lector de la fascinante elasticidad de la existencia, la que
nos desvela cosas desconocidas de lo que somos que nos desarma cada día.
Lo hace con un conocimiento de causa impregnado de ironía, por medio de unos cuerpos
escultóricos contundentes y dramáticos, que se alían con la fuerza sutil de la palabra para
hacer tambalear certezas y hacer caer mundos inamovibles con palabras bien empleadas.
Las palabras se acoplan a la obra como materia sellada con ternura y llegan al receptor
como dardos inflamados de temblor.
Tolosa sitúa nuestro cuerpo como elemento escrutador ante el bosque mental de una
sociedad polarizada entre “la cultura y la barbarie”. Una densa y metafórica tinta negra
llena hasta la mitad las cabezas de vidrio colgadas hacia abajo a escala real en columnas
de acero, que se retro-alimentan unas a otras dentro de esta disociación bipolar que
parece un terco experimento clínico del destino de los humanos.
Fotografías míticas que han marcado un hito en la historia contemporánea de los mass
media son ampliadas por Jordi Tolosa y encuentran un nuevo sentido, o quizá su sentido
más primigenio, al compilarlas como “Plagas”, y ser tratadas con sobreposiciones y
acompañamientos textuales de citas bíblicas del Antiguo Testamento grabadas en láser,
(Eclesiastés, Lamentaciones, Genesis, Exodo, Job, ....). Las proezas del hombre llegando a
la luna, la fiesta de la tribu social al ser atrapado el mafioso John Dillinger, violencias como
el atentado en Trípoli o ejecuciones ejemplares (con hombres colgados en la plaza pública)
practicadas en China, son comparadas a las plagas de langosta de los antiguos textos
18)
sagrados, o a amenazas, injusticias, expiaciones, persecuciones en relatos extraídos de
un pasado remoto.
Este ilustrativo paralelismo de los hechos de la humanidad a base de paradójicas
estratificaciones visuales y textuales que atraviesan tiempos, culturas y religiones, nos
lleva a pensar en una perentoria circularidad más que en la ya superada linealidad de
la historia del hombre. Todo pasa a formar parte de un reiterado proceso antropológico,
de un conjunto de actuaciones, de conductas, de retos, fracasos y recuperaciones, en
que el hombre parece reincidir inevitablemente. Evidencia de que las sociedades se
transforman pero el flujo de la existencia no cambia mucho en aquello que parece ser lo
más fundamental. En esta gran instalación el pequeño patrón del yo íntimo - sirviéndose
del capital informativo acumulado a lo largo de una vida-, pone a la vista las micro-historias
colectivas de los acontecimientos mundiales de la segunda mitad del siglo, de forma
conjunta, para hacer emerger grandes patrones en los que se balancea la humanidad.
La inercia, los anacronismos y las falsas seguridades, son el freno y la merma habituales
ante los grandes cambios y frente a la oportunidad que, tantas veces, se le ha ido
planteando a la humanidad de inaugurar nuevos mundos. Y así, la desdichada sociedad
debe fraguar sus propios funcionamientos y cuidar de su complejo devenir. En las tres
proyecciones que componen “Solitudes”, Jordi Tolosa hace un acercamiento en zoom al
corpus planetario social: observamos una lenta vista en avión sobre las luces nocturnas
de la inacabable megápolis de Osaka, una cámara fija situada cerca del Círculo Polar
-en Volksenlia, Oslo- donde hay 24 horas de luz diurna, y el curioso hormigueo de las
multitudes que se sortean el paso en un denso cruce del barrio de Shibuya en Tokio.
Solitarias vidas plurales dispuestas a nuestros pies dentro de artefactos que parecen
portables y por tanto aparecen casi microscópicas e indiscernibles para el receptor que, a
su vez, se vuelve un macro-observador privilegiado de tal conjunción colectiva planetaria.
El discurrir de las imágenes es lento, cada fragmento de mundo ignora la presencia del
otro con el que, sin embargo, comparte el tiempo de vida y Tolosa nos hace partícipes
del frágil latido de cada lugar y comunidad, en un cronos que se desvincula del tiempo
histórico (de las culturas predominantes) y se acompasa al imparable fluir del hombre
“multiplicado” que se encuentra instalado por todo el planeta.
En otra obra como “La cabellera del vent” ensaya inventariar paisajes a modo de plaquetas
de análisis sanguíneos, con imágenes de árboles grabadas sobre ellas que no constituyen
una imagen única, pues se prestan a ser intercambiadas para que el espectador pueda
conformar a voluntad el paisaje propio uniendo varios fragmentos. La geografía,
deduciríamos aquí, es la suma de geografías vividas, retenidas, incluso pre-sentidas por
cada individuo dentro de la vasta experiencia de la humanidad. La biología del lugar
es inalcanzable, íntima e indescriptible, como lo es el esquema mental que dibuja las
pequeñas diferencias entre el lugar frecuentado, el lugar imaginado, el lugar intuido y el
lugar compartido con los demás.
Y el hombre, a fin de ordenar y comprender el mundo, próximo o lejano, no deja de
inventariarlo, de dibujarlo, de catalogarlo, que son formas diversas del querer retener, de
cumplir con el deseo de reafirmarse en el tener, y, por tanto, de dejar el conocimiento fijado.
Tolosa se sirve a menudo de mapas, coordenadas, gráficos, curvas de nivel, numeraciones
y nomenclaturas que explican el mundo de forma gráfica y planimétrica. Más de una vez
incorpora mapas en formas gigantescas que pueden recordar peonzas, como quien trata
de auscultar las geografías para jugar a liberarlas a otra suerte, por encima de los poderes
geo-políticos que las han constituido. Y, en particular, le interesa mucho infiltrarse por las
ciencias que especulan sobre lo que somos a través de los estudios tectónicos, ya sea de
nuestro planeta o de planetas ajenos. En la instalación “Las vastas aguas no tienes orillas”
ya había rememorado humorísticamente una verdad científica errónea que todavía da
nombre a los 27 cráteres descubiertos en la luna, con sus poéticas denominaciones de
mares y océanos, ya que erróneamente en las primeras observaciones lunares se había
creído eran superficies de agua debido al reflejo generado por los sedimentos minerales
dejados por el impacto de los meteoritos. Tolosa los condensa dentro pequeñas botellas
de vidrio, con agua, que llevan incorporada las respectivas informaciones de localización
en precisas medidas de latitud y longitud.
El artista es consciente de que el conocimiento es frágil y que se ha construido sobre
tanteos, errores y dificultosas constataciones que se anulan unas a otras, para hacerse
paso. El conocimiento es inestable a la vez que dialéctico. Es “temporal”, tiene duraciones
cortas pero, en cambio, la museística es la herramienta que ha creado el hombre moderno
para hacer llegar a las comunidades este espíritu de catalogación y propagación de verdades
20)
incuestionables. En relación a la instalación “World Things Museum” Tolosa nos recuerda
varias cosas importantes, en su constante interés por ir a la génesis de la constitución
de nuevas situaciones y los vocablos que las denominan, que él trata de analizar en el
actualidad buscando los orígenes de su sentido, a veces menos rígidos y de mayor carga
humana que han quedado eclipsados y sobre los que, a veces, habría que volver. En este
caso, recuerda que la palabra museo significaba el templo frecuentado por las musas
encargadas de velar por el pasado como “diosas de la memoria” y que, en la antigüedad
romana, el mismo concepto servía para denominar las “grutas” privadas dentro la villa,
usadas para meditar. Señala con estas dos pequeñas indicaciones, pues, la importancia del
sentido originario de museo como lugar público y privado destinado a la conservación y el
fluir del pensamiento humano, por encima de las “cosas” físicas con que el hombre tiende
a manifestarse en el mundo, que es como entendemos la función de los museos hoy.
Nuevos especímenes geológicos son mostrados con sus respectivas placas explicativas,
en la instalación del “Museo de las cosas del Mundo”. Este pequeño museo ofrecido
por el artista, pretende hacer una aportación arqueológica de piedras aparentemente
significativas. Son en realidad piedras que se dice son de diferentes procedencias con
extraños registros inscritos en ellas, pequeños misterios y maravillas incorporados en su
piel que las convierte en talismanes: micro-dibujos en forma de mapas, con oro emergiendo
de su interior o inscripciones temporales a modo de una vida propia con fecha de inicio y
de muerte (ya pasada, que debe suceder pronto o dentro de miles de años). La explicación
anexa que se da de cada una está disociada de lo que en realidad vemos, de hecho el
artista parece decirnos que las piezas coleccionables disponen de una vida que todavía
tienen que agotar, en el sentido de que no es el museo el que las agota, limita y cierra para
siempre sólo por el hecho de retenerlas y mostrarlas. Hay un interesante hecho inaugural
en este sutil tratamiento disfuncional en las explicaciones del material “mostrable”, que es
la apertura a un dejar que las cosas tengan vigencia mientras el hombre conviva con ellas,
mientras el hombre pueda ir construyendo memoria.
Quizás esta obra sea un alegato precisamente a la incapacidad de posesión verbal del
material museístico o exhibible y la apuesta por una defensa de la posesión emocional o
relacional, que estaría por encima de la apropiación conmemorativa que hacen los poderes
(estatales y privados) y de las consiguientes catalogaciones ostentosas de las cosas que
han perdurado a lo largo de la historia de la Humanidad, ya sea porque las hemos fabricado,
encontrado, o creído conocer bien. Un elogio a la pertenencia de las cosas a ellas mismas
y los vínculos de afecto que puedan despertar en el hombre, pasado y venidero, como otro
horizonte al que no se debería temer ni poner fronteras, el de un existir dilatado en los
máximos tiempos posibles de las cosas que transforma continuamente sus relatos y hace
del saber una experiencia distendida, infinita e inagotable.
22)
I
24)
Las áreas de discurso a, b, c, d se pueden representar por líneas o planos que se cruzan entre sí, conformando un modelo
matemático que se acerca al fractal y la ramificación rizomática.
Siendo a una relación entre el yo y el Universo, b el lenguaje como abstracción, c la sociedad y también el individuo en
relación al otro, d la poética personal.
Les àrees de discurs a, b, c, d es podrien representar per línies, o plans que es creuen entre si, conformant un model
matemàtic que s’acosta al fractal i a la ramificació rizomàtica.
Essent a una relació entre l’individu i l’Univers, b el llenguatge com abstracció, c la societat i també l’individu en relació
a l’altre, d la poètica personal.
Nota de l’autor
En el principioVídeo i text
Imatges: iStockvideo
1’ 03’’
2016
Entonces aún la nada no era, ni la existencia
Rig Veda
Mandala X, hymn 129
26)
1 - Jo
l’inici o pot-ser el zero.
(a)
0 - El no res
0 - La nada
1 - Yo
el inicio, aunque quizás debería ser el cero.
(a)
28)
3 - nom. nombrar
Verb: Essència energia seminal
La paraula com a element creador, fecundant, iniciàtic
Del so a la grafia.
La formulació del Nom: nomenar, denominar, posar nom, crear, animar , “de Ànima”.
Subjecte. Inici. Acció. Voluntat.
Fonema - Verb - Inici - Creació - Logos.
Subjecte: El “mag” - El bruixot - el Déu - l’Individu.
Crear.
Generació de significat.
(c)
Silenci. Tot. Res.
...
3 - nombre. nombrar
Verbo: Esencia energía seminal
La palabra como elemento creador, fecundante, iniciático
Del sonido a la grafía.
La formulación del Nombre: nombrar, denominar, poner nombre, crear, animar, “de Alma”.
Sujeto. Inicio. Acción. Voluntad.
Fonema - Verbo - Inicio - Creación - Logos.
Sujeto: El “mago” - El brujo - el Dios - el Individuo.
Crear.
Generación de significado.
(c)
Silencio. Todo. Nada.
...
2 - Infinit
Aeternitatis.
(a)
2 - Infinito
Aeternitatis.
(a)
30)
El temps, la vida, el temps,
la mort, el temps, el silenci,
el temps, la vida,
el temps, la mort,
el temps…
i així fins l’infinit
El blanc és com silenci
El silenci és ple
El silenci és
El silenci és gris
El silenci és blanc
El blanc és pesat
El blanc és llis
El llis és silenci pesat
El silenci és o pot ser gris
Del silenci al Infinit
De l’infinit al blanc
32)
El tiempo, la vida, el tiempo,
la muerte, el tiempo, el silencio,
el tiempo, la vida,
el tiempo, la muerte,
el tiempo ...
y así hasta el infinito
El blanco es como silencio
El silencio está lleno
El silencio es
El silencio es gris
El silencio es blanco
El blanco es pesado
El blanco es liso
El liso es silencio pesado
El silencio es o puede ser gris
Del silencio al Infinito
Del infinito al blanco
Cultura - BarbarieAcer, vidre, tinta xina
Mides variables
2015
34)
36)
4 - civilització
Jo, l’individu. Jo sóc sempre l’Altre.
Jo versus Jo
0 - 1
Tot - Res.
(a)
4 - civilización
Yo - el Otro. El otro siempre es uno.
yo versus yo
0 - 1
Todo - Nada.
(a)
38)
6 - cultura
(Del lat. cultūra).
1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques
o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures,
de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització,
coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida,
d’una societat o d’un poble.
2 2 [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació
de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.
(del Diccionari de la llengua catalana. I.E.C.)
5 - el poder
(c)
6 - cultura
Del lat. cultūra.
1. f. cultivo.
2. ant. Culto, homenaje reverente que se tributa a Dios.
3. f. Resultado o efecto de de cultivar los conocimientos humanos y de afinarse por medio
del ejercicio las facultades intelectuales del hombre.
4. Conjunto de modos de vida y costumbres, conocimientos y grado de desarrollo artístico,
científico, industrial, en una época, grupo social, etc.
física.
Conjunto de conocimientos sobre gimnasia y deportes, y práctica de ellos, encaminados al
pleno desarrollo de las facultades corporales.
cultura popular
Conjunto de las manifestaciones en que se expresa la vida tradicional de un pueblo.
(del Diccionario de la Lengua Española. R.A.E.)
40)
7 - progrés
(Del lat. progressus)
[s. XV; del ll. progressus, -us ‘avenç’, der. de progrĕdi ‘caminar endavant’, i aquest, de
gradi ‘caminar’]
[pl-essos] m 1 Acció d’anar endavant, d’avançar. No pogueren deturar el progrés de
l’enemic.
2 1 Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d’un estat,
forma o grau a un altre de superior, de millor. El progrés de les ciències, de la cultura,
de la civilització. Les nostres relacions han conegut darrerament un progrés substancial.
2 Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa
sempre millor i que pot ésser o no definida d’antuvi.
(de Diccionari Català. Enciclopèdia Catalana.)
(c)
7 - progreso
(Del lat. progressus).
1. m. Acción de ir hacia delante.
2. m. Avance, adelanto, perfeccionamiento.
(c)
42)
8 - societat
objecte - nervi òptic - cervell
Direcció. fletxa
Del 0 a l’1
de l’1 al 0
Del jo a l’altre jo
Del jo als altres
De l’altre al jo
1+1+1+1+1+1?
cosa - flux - pensament
mirall
(a)
8 - sociedad
objeto - nervio óptico - cerebro
Dirección. flecha
Del 0 al 1
del 1 al 0
Del yo al otro yo
Del yo a los otros
Del otro al yo
1+1+1+1+1+1?
cosa - flujo - pensamiento
espejo
(a)
9 - flux. fluxos
societats
Així, el tub, el conducte, el flux de la comunicació com a discussió, com a diàleg, com a
estructura binària que propicia les pluralitats, com a diversitat de realitats no úniques, com
a transversalitats, com a nexe d’informacions, es pot convertir en una massa informe on
les diferències i unicitats que existien, coexistien, i es modificaven gracies a aquets fluxos,
es desfan en un únic element líquid, i queden flotant en el renou únic i constant, en aquest
gris que ho envaeix i difumina tot, en que emmascara la realitat i les realitats, i banalitza
les pors i les injustícies, els somnis personals i els desitjos col·lectius.
El que això sigui d’una o altra manera està relacionat amb el poder.
(b)
9 - flujo. flujos
sociedades
Así, el tubo, el conducto, el flujo de la comunicación como discusión, como diálogo, como
estructura binaria que propicia las pluralidades, como diversidad de realidades no únicas,
como transversalidades, como nexo de informaciones, se puede convertirse en una masa
informe donde las diferencias y unicidades que existían, coexistían, y se modificaban
gracias a estos flujos, se deshacen en un único elemento líquido, y quedan flotando en el
ruido único y constante, en este gris que lo invade y difumina todo, en que enmascara la
realidad y las realidades, y banaliza los miedos y las injusticias, los sueños personales y
los deseos colectivos.
Lo que esto sea de una u otra manera está relacionado con el poder.
(b)
44)
- Cuando yo uso una palabra – Insistió Zanco Panco con un tono de voz más bien desdeñoso – quiere
decir lo que yo quiero que diga…, ni más ni menos.
- La cuestión – insistió Alicia – es si se puede hacer que las palabras signifiquen tantas cosas diferentes.
- La cuestión – zanjó Zanco Panco – es saber quien es el que manda…, eso es todo.
Lewis Carroll. Alicia a través del espejo
Renuncio a la paraula perquè parlin les coses. El discurs, el mot, no pot ser mai justificació,
no pot justificar. El poder es recolza en el discurs. El poder utilitza en el sentit pervers del
llenguatge el llenguatge mateix, buidant-lo de contingut i el gira com un mitjó per tal de
presentar-lo com a no-representació, no com a vehiculació de sentit, no com a portador de
significats, no com a element entre realitat i subjecte, no com a complexitat de diferents
realitats, sinó com a forma que des de l’interior el fa aflorar a la superfície per a poder-lo
banalitzar. Aquesta superficialitat n’és també un buidatge del contingut a favor del discurs
del poder, en contra del mateix llenguatge com a element i comunicació, com a reflexió
i reflex, com a diversitat i complexitat, com a representació i significat, com a element
de connexió, com a indicis de realitats, fins a transformar-lo en soroll ininteligible, un
simple brogit, en una cacofonia de sons, en un garbuix de paraules sense sentit, en una
representació, en una cridòria sorda com a contraposició al Sentit.
46)
Renuncio a la palabra para que hablen las cosas. El discurso, la palabra, no puede ser
nunca justificación, no puede justificar. El poder se apoya en el discurso. El poder utiliza
en el sentido perverso del lenguaje el lenguaje mismo, vaciando de contenido y lo gira
como un calcetín para presentarlo como no-representación, no como vehiculación de
sentido, no como portador de significados, no como elemento entre realidad y sujeto,
no como complejidad de diferentes realidades, sino como forma que desde el interior
le hace aflorar a la superficie para poder banalizar. Esta superficialidad es también un
vaciado del contenido a favor del discurso del poder, en contra del mismo lenguaje como
elemento y comunicación, como reflexión y reflejo, como diversidad y complejidad, como
representación y significado, como elemento de conexión, como indicios de realidades,
hasta transformarlo en un simple ruido, en una cacofonía de sonidos, en un amasijo de
palabras sin sentido, en una representación del griterío como contraposición al Sentido.
Como la arena se iba en el tiempoAcer, fusta, impressió sobre paper arches, silicona
40 x 172 x 3 cm
2015
Siglos de siglos y sólo en el presente ocurren los
hechos; innumerables hombres en el aire, en la
tierra y en el mar, y todo lo que realmente pasa
me pasa a mí...
Jorge Luis Borges
48)
10 - repetició i diferència
(c) (b)
10 - repetición y diferencia
(c) (b)
50)
Què seríem sense el llenguatge? Ha fet de nosaltres el que som. Només ell revela, en el límit, el
moment sobirà en el qual ja no té lloc. Però, a la fi, el que parla reconeix la seva impotència.
El llenguatge no es dóna independentment del joc de l’interdicte i la transgressió.
¿Qué seríamos sin el lenguaje? Ha hecho de nosotros lo que somos. Sólo él revela, en el límite, el
momento soberano en el que ya no tiene lugar. Pero, al fin, el que habla reconoce su impotencia.
El lenguaje no se da independientemente del juego del interdicto y la transgresión.
Georges Bataille
SolitudesAcer, video en loop
Tres peces de 53 x 50 x 52 cm cadascuna
2016
52)
54)
Silenci
Silencis
11 - mirada
Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells,
tots.
11 - mirada
Yo, tu, el, nosotros, vosotros, ellos,
todos.
12 - la vida
Vida - Temps - Mort - Vida - Jo - Res - Temps - Vida
12 - la vida
Vida - Tiempo - Muerte- Vida - Yo - Nada - Tiempo - Vida
Finestra. Ventana
Exterior (a) (b)
56)
Voksenlia,Oslo
Shibuya, Tokio, Japón
Osaka, Japón
El paisatge no es pot desfer dels peus que l’han trepitjat, ni del temps que homes, bèsties
i històries l’han sotjat. Indica, denota i defineix conceptes i matisos: el blanc clar, el blanc
neu, el blanc fred, el blanc acabat de caure, ... com també els fruiters a prop del mar,
les batalles cruentes entre homes armats (atrocitats fetes), històries diverses d’amors
imsomnes o les postes de sol darrere el blat groc.
(b) (c)
58)
El paisaje no se puede deshacer de los pies que lo han pisado, ni del tiempo que hombres,
bestias y historias lo han acechado. Indica, denota y define conceptos y matices: el blanco
claro, el blanco nieve, el blanco frío, el blanco acabado de caer, ... así como los frutales
cerca del mar, las batallas cruentas entre hombres armados (atrocidades hechas), historias
de amor insomnes o las puestas de sol detrás del trigo amarillo.
(b) (c)
SolitudePaper, serigrafia, silicona
78 x 57 cm
2016
Col·lecció Fundació Marguerida de Montferrato
...en ese momento de profundo silencio - en ese momento de muerte...
(c)
60)
World Things MuseumAcer, objetes diversos
Mides variables
2013
62)
64)
13 - diccionari de coses
El Museu de les Coses del Món
En principi, el terme Museu era un temple de muses, que elles freqüentaven, i cal no
oblidar que, en el seu origen, les muses eren les deesses de la memòria. Més tard, a
Alexandria Durant L’Època de la dinastia Ptolemaica, Ptolemeu I, aixecà un museu dedicat
al desenvolupament de totes les ciències i servia a més per a les tertúlies dels literats i
savis que vivien allí, sota el patrocini de l’Estat. En aquell museu es va anar formant a poc
a poc una important biblioteca: La Biblioteca d’Alexandria.
Els escriptors llatins senyalen l’existència d’un significat addicional de “museu”. Tot
sembla indicar que així denominaven en l’antiguitat romana a unes grutes amb unes
característiques especials, i que, situades dins de les viles, els seus propietaris les
utilitzaven per retirar-se a meditar.
13 - diccionario de cosas
El Museo de las Cosas del Mundo.
En principio, el término Museo era un templo de musas, que ellas frecuentaban, y no
hay que olvidar que, en su origen, las musas eran las diosas de la memoria. Más tarde,
en Alejandría Durante La Época de la dinastía Ptolemaica, Ptolomeo I, levantó un museo
dedicado al desarrollo de todas las ciencias y servía además para las tertulias de los
literatos y sabios que vivían allí, bajo el patrocinio de la estado. En ese museo se fue
formando poco a poco una importante biblioteca: La Biblioteca de Alejandría.
Los escritores latinos señalan la existencia de un significado adicional de “museo”.
Todo parece indicar que así denominaban en la antigüedad romana a unas grutas con
unas características especiales, y que, situadas dentro de las villas, sus propietarios las
utilizaban para retirarse a meditar.
66)
15 - crear
Creació.
Penetrar les coses és canviar-les.
15 - crear
Creación.
Penetrar en las cosas es cambiarlas.
La palabra como poética, como nexo entre este exterior a nosotros, este mundo palpable,
y su representación íntima e interior, individual y única.
14 - geografia. geografies
Temps - Espai.
Apropiar-se de les coses.
El flux com a desig.
(b) (d)
14 - geografia. geografías
Tiempo - Espacios.
Apropiarse de las cosas.
El flujo como deseo.
(b) (d)
La Paraula com a poètica, com a nexe entre aquest exterior a nosaltres, aquest món
palpable, i la seva representació íntima i interior d’únic, d’individu.
68)
Qualsevol cosa ens pot meravellar.
Qualsevol cosa pot ser una meravella.
16 - història, memòria, infantesa
Paisatges de quan era petit, paisatges erms, d’herbes seques i polsoses, de garrofers
pesarosos testimonis dels jocs i les il·lusions, dels desitjos infantils i les projeccions d’un
mateix en l’espai i en el temps.
Mons dins de mons.
Cervell.
(d)
Cualquier cosa nos puede maravillar.
Cualquier cosa puede ser una maravilla.
16 - historia, memoria, niñez
Paisajes de mi infancia, paisajes yermos, de hierbas secas y polvorientas, de algarrobos
pesarosos testigos de los juegos y las ilusiones, los deseos infantiles y las proyecciones de
uno mismo en el espacio y en el tiempo.
Mundos dentro de mundos.
Cerebro.
(d)
70)
...imaginaba todo blanco y helado, aquella punta que se inclinaba hacia la Antártida, barrida por los
vientos patagónicos, inhóspita pero limpia y pura. Seno de la Última Esperanza, Bahía Inútil, Puerto
Hambre, Isla Desolación, nombres que habia mirado a lo largo de años, desde su infancia allá en el
altillo, en largas horas de tristeza y soledad, nombres que sugerian remotas y solitarias regiones del
mundo...
Ernesto Sabato. El Dragón y la princesa
72)
GrasaAcer, greix animal, pa d’or
104 x 198 x 39,5 cm
5 contenidors de 15 x 14 x 14 cm
2013
74)
76)
17 - llengües. idiomes
Altar. religió. re-ligare. Il·luminació (il·luminar, aclarir, expressar, desvetllar el que està
ocult).
(c)
17 - llenguas. idiomas
Altar. religión. re-ligare. Iluminación (iluminar, esclarecer, aclarar, expresar, desvelar lo
que está oculto).
(c)
78)
18 - repetició i diferència
La combinatòria.
El sentit de capsa, contenidor de llenguatge.
Llibre, narració, discurs. El “Sentit”.
(d)
18 - repetición i diferencia
Combinatoria.
El sentido de caja, contenedor de lenguaje.
Libro, narración, discurso. El “Sentido”.
(d)
80)
Plagas82)
Plaga nº 2
Acer, imatge, silicona gravada, textes bíblics
Text: Exode 10La Biblia. Reina Valera, 1960
27 x 41 cm
Fotografia: © Gervax Huxley. TIME-LIFE BOOKS INC. 1978Colección de la Naturaleza de Life. El Desierto. 1981
121 x 62 cm
2016
84)
Plaga nº 4
Acer, imatge, silicona gravada, textes bíblics
Text: Lamentaciones 3La Biblia. Reina Valera, 1960
44 x 40 cm
Fotografia: © Adel Karrum. European Press Photo AgencyPublicado en La Vanguardia 21 maig 2007
97 x 83 cm
2016
86)
Plagla nº 8Acer, imatge, silicona gravada, textes bíblics
Text: Apocalipsis 13La Biblia. Biblioteca de Autores Cristianos, 1968
48 x 34 cm
Fotografia: © chicagotribune
81 x 104 cm
2016
88)
21 - llenguatge
Públic - privat
Las formes de la crueltat. Les diverses formes de la crueltat
20 - religión
Lenguaje
Altar. religión. re-ligare. Iluminación (iluminar, esclarecer, aclarar, expresar, desvelar lo
que está oculto)
19 - vida. mort
La relació entre el que sabem, el que coneixem i el desconegut, el que vindrà, el que
ignorem, forma part de la cultura, i depenent del lloc i del temps varia i evoluciona
(c)
19 - vida. muerte
La relación entre lo que sabemos, lo que conocemos y lo desconocido, lo que vendrá, lo
que ignoramos, forma parte de la cultura, y dependiendo del lugar y del tiempo varía y
evoluciona
(c)
20 - religió
Llenguatge
Altar. religió. re-lligare. Il·luminació (il·luminar, aclarir, expressar, desvetllar el que està
ocult)
21 - lenguaje
Público - privado
Las formas de la crueldad. Las diversas formas de la crueldad
Plaga nº 3Text: Numeros 1La Biblia. Reina Valera, 196067 x 39 cm
Fotografia: © Associated PressEl Pais. 4 de noviembre de 2007
78 x 128 cm
2016
90)
La cabellera del ventAcer, vidres impresos, feltre.
2015
Col·lecció Fundació Marguerida de Montferrato
92)
Tornem a l’oníric: els paisatges de la memòria, la geografia dels somnis, la pluralitat de
l’espai, la pluralitat del temps...
I si tot fos mentida?
22 - la combinatoria. El Sentido
Caja, contenedor de lenguaje.
Libro, narración, discurso.
La imagen como poética. La poética de la imagen.
(c)
22 - la combinatòria. El Sentit
Capsa, contenidor de llenguatge.
Llibre, narració, discurs.
La poètica de la imatge. La imatge com a poètica.
(c)
Volvemos a lo onírico: los paisajes de la memoria, la geografía de los sueños, la pluralidad
del espacio, la pluralidad del tiempo ...
¿Y si todo esto fuera mentira?
94)
96) Poemes de l’infinitAcer, paper gravat
27 x 16 x 1,5 cm
2015
98) Paisatge desertde les imatgeries del somni.Deserts de sorra o d‘aigua,infinitud de blanc ode blau nit.Silencis sordsde solituds úniques.Móns invertebratsd’històries col·lectives.
Paisaje desiertode las imágenes del sueño.Desiertos de arena o de agua,infinitud de blanco ode azul noche.silencios sordosde soledades únicas.Mundos invertebradosde historias colectivas.
100)Les imatges s’aglopenen la superfície deles ninetes esferoïdalsdels ulls clucs,esperant omplir l’interior,tot l’interior, fluintenbombolles hexagonalsque limiten al cervell,i queper un temps nocturnes fan infinitsen un espai limitat.
Las imágenes se acumulanen la superficie delas esferoidales pupilasen los ojos cerrados,esperando llenar el interior,todo el interior, fluyendoenburbujas hexagonalesque limitan al cerebro,y quepor un tiempo nocturnose hacen infinitosen un espacio limitado.
Els llocs es repeteixen oes fractalitzen.Els llocses parcialitzen o repeteixen.Són llocs personals, meus,que he poblat i he viscut,amb altres que no ho sabeno potser sí; que hem coinciditen temps ulteriors iespais antics.Percepcions de les vides,d’una història feta de recordsi d’olors,d’experiències compartidesque cadascú viua la seva manera.Geografies del Somni,on només aquí es justificala propietat.
Los lugares se repiten ofractalitzan.Los lugaresse parcializan o se repiten.Son sitios personales, mios,que he poblado y he vivido,con otros que no lo sabeno quizás sí; que hemos coincididoen tiempo ulteriores yantiguos espacios.Percepciones de las vidas,de una historia hecha de recuerdosy de olores,de experiencias compartidasque cada uno vivea su manera.Geografías del Sueño,donde sólo aquí se justificala propiedad.
102)
CurrículumJordi Tolosa
Badalona, 1956
104)
EXPOSICIONS INDIVIDUALS. RESUM
2016
I, Fundació Marguerida de Montferrato, Balaguer (Lleida).
Les paraules i les coses, Espai Betúlia. Badalona (Barcelona).
Me and my eternity, Centre d’Art Maristany. Sant Cugat (Barcelona).
2015
World Things Museum, Can Manyé. Espai d’Art i Creació. Alella (Barcelona).
2014
Espai. Temps. Jo, Museu de Cardedeu. (Barcelona). Catàleg.
Four Horizons, Fundació Lluís Coromina. Banyoles (Girona). Catàleg.
Museu del Joguet. Figueres (Girona).
2013
“ARTESANTANDER” Urban Gallery, (Santander).
2012
Horizon, C.A.R.S.M. Centre d’Art Santa Mónica, Barcelona.
Del Plom al Dígit, El Puntal. Ajuntament de Banyoles (Girona).
2011
Planimetries - Horitzons, MAC. Museu d’Art de Cerdanyola. (Barcelona). Catàleg.
Orbis Tertius, Galeria Atelier, Barcelona
2010
Del Plom al Digit. Instalación, Palau Moja, Generalitat de Catalunya, Barcelona y Girona. Catàleg.
Interacció, Galeria Atelier, Barcelona
2009
Jocs, Poemes i Cal·ligrames. Sala Trinitaris, Vilafranca del Penedès
106) I will never die, Fundació Vilacasas. Can Mario, Palafrugell (Girona).
2006
Quienes somos... Capella de Sant Roc, Espai d’Art Contemporani, Valls (Tarragona). Catàleg DVD
1999
Sala d’exposicions “El Roser”, Lleida. Catàleg.
Exposicions col.lectives. Resum
2015
Projecte Custòdia, Espai d’Art Maleret. Sant Just d’Esvern (Barcelona).
2014
Catalunya Ciutats, Museu Marítim, Barcelona.
Urban Gallery, 20è aniversari, Urban Gallery, CC Albareda. Barcelona.
2013
Arts Libris, Centre d’Art Santa Mónica, Barcelona.
2012
“Biennal d’Art 2012”, Museu d’Art Modern Tarragona. Accèsit. Catàleg.
“Exposició 5è Anniversari”, Fundació Suñol, Barcelona. Catàleg.
“Concurs premi d’escultura”, Fundació Vilacasas. Palafrugell (Girona). Catàleg.
2011
ON-OFF, Tardor d’Art 2011, C.A.R.S.M. Centre d’Art Santa Mónica. Barcelona. Catàleg.
2010
Temps Fugit, Palau Moja, Barcelona. La nau, Tossa de Mar. Catàleg.
Temps Fugit, La nau, Tossa de Mar (Girona). Catàleg.
“Escultòric de Torrelavit 2010”. Escultures a l’aire lliure. Torrelavit (Barcelona). Catàleg.
Signes i escriptures, Fundació Suñol, Barcelona
2009
Sopa de llengües, Museu Marítim. Barcelona.
2008
Biennal d’Art. Museu d’Art Modern de Tarragona. Menció Honorífica del 34 Premi Julio Antonio de
Escultura. Catàleg.
“Colecció Fundació Suñol 1970 - 2001”, Fundació Suñol, Barcelona. Catàleg.
2005
Biennal de Valls, (Tarragona). Catàleg.
2003
Biennal de Valls, (Tarragona). Catàleg.
2000
Galeria 44, Barcelona.
1995
Galeria Artual, Barcelona.
1994
“XV Saló d’Arts Plàstiques Baix Camp”, Reus. Catàleg.
1993
“XIV Saló d’Arts Plàstiques Baix Camp”, Reus. Catàleg.
1992
Significacions, Centre Cultural Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat
“XIII Saló d’Arts Plàstiques Baix Camp”, Reus. Catàleg.
1991
“ARCO” Galeria Ferran Cano. Madrid.
Galerie Hilger, Frankfurt. Alemanya.
Galerie du Faisan. Estrasbourg. França
1990
Out of limits, Galerie Raue, Bonn. Catàleg.
“ART’ 90 Frankfurt”, Galeria Ferran Cano. Frankfurt.
“ARCO” Galeria Ferran Cano. Madrid.
Summeratelier, Encuentros internacionales de Arte. Hannover. Catàleg.
1989
Presons Imaginàries,bEspais - Centre d’art contemporani. Girona. Catàleg.
“KUNTS RAI”, Galeria Ferran Cano. Amsterdam.
“ART’89 Frankfurt”, Galeria Ferran Cano. Frankfurt.
108)
Col·leccions, premis i mencions
Premi Art-Fad 2012
Accèsit Biennal d’Art. Museu d’Art de Tarragona. 2012
Menció honorífica. 34 Premi Julio Antonio de Escultura. Museu d’Art Modern de Tarragona. 2008
Beca d’Arts Plàstiques de la Generalitat.1989
Col·lecció Fundació Marguerida de Montferrato
Generalitat de Catalunya
Fundació Lluís Coromina
Fundació Suñol
Fundació Vilacasas
Ernst Hilger Collection
Vull agrair a la Fundació
Marguerida de Montferrato que
hagi fet possible l’exposició I,
i a José Carlos Balanza que
hagi impulsat la idea de fer
un manifest, més que no pas
una catalogació de peces en
un espai.
