A

DIÀLEG ENTRE L’ESCRIPTOR

I ELS LECTORS JOVES a l a U n i v e r s i t a t d e V a l è n c i a

24 i 25 de març de 2015

MANUEL BAIXAULI

Espiral

DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA i la col·laboració de:

CENTRE INTERNACIONAL DE GANDIA

INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES

dialegescriptor.blogspot.com · #diàleg15

2

Centres participants

IES ALBAL (ALBAL)

IES BEATRIU CIVERA (ALDAIA)

IES BERENGUER DALMAU (CATARROJA)

IES CAMPANAR (VALÈNCIA)

IES CLARA CAMPOAMOR (ALAQUÀS)

IES ENRIC VALOR (PICANYA)

IES DR. FAUSTÍ BARBERÀ (ALAQUÀS)

IES JAUME II EL JUST (TAVERNES DE LA VALLDIGNA)

IES LAURONA (LLÍRIA)

COL·LEGI PÍO XII (VALÈNCIA)

COL·LEGI PUREZA DE MARÍA (VALÈNCIA)

IES EL QUINT (RIBA-ROJA DE TÚRIA)

IES REI EN JAUME (ALZIRA)

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

IES SEDAVÍ (SEDAVÍ)

3

Índex

1. Del centre a la corba ................................................................................................. 4

a. Per què escric? ............................................................................................................................... 4

b. Vida ...................................................................................................................................................... 5

c. Obra ..................................................................................................................................................... 6

d. Baixauli a El País............................................................................................................................ 7

e. Baixauli a Cultura viva | Catorze.cat..................................................................................... 9

f. Baixauli a L’Avenç: la sèrie de relats «Focs perdurables» ...................................... 10

2. Al voltant del punt ................................................................................................... 11

a. Espiral: estudi i anàlisi de l’obra ......................................................................................... 13

i. Títols ............................................................................................................................................ 13

ii. Temàtica ..................................................................................................................................... 14

iii. Epíleg ........................................................................................................................................... 22

iv. Les tècniques de la brevetat ............................................................................................. 23

v. Temps i espai ........................................................................................................................... 24

vi. Personatges .............................................................................................................................. 25

vii. Finals ............................................................................................................................................ 26

viii.Tipologies textuals i gèneres discursius ..................................................................... 27

ix. La reescriptura d’Espiral .................................................................................................... 28

b. Entorn d’Espiral .......................................................................................................................... 34

i. Ressenyes i estudis ................................................................................................................... 34

ii. Entrevistes .................................................................................................................................... 50

iii. Vídeos ......................................................................................................................................... 59

c. De l’espiral a l’hèlix ................................................................................................................... 60

i. Blog del Diàleg ......................................................................................................................... 60

ii. Tertúlia digital de Twitter ................................................................................................. 61

iii. Concurs de relats ................................................................................................................... 61

3. Com un camí d’infinits revolts: annex i bibliografia ...................................... 62

4

1. Del centre a la corba

a. Per què escric?

Escriure, per a mi, és perdre’m al

bosc. Sense plànol, sense brúixola, guiat,

només, per la intuïció. Puntualitze això del

plànol i la brúixola: abans de començar un

llibre, faig un esquema i prenc notes. A les

quatre pàgines de text, però, l’esquema i les

notes van al fem; han caducat, i he de

continuar a cegues, o, com qui avança de

nit, veient no més els pocs metres que

il·lumina la llanterna.

Per què caduca, l’esquema? Perquè el text està viu: es regeix per lleis internes

que desconec i pels seus personatges, que defugen, tant com poden, el meu influx.

Com els trie, els personatges? Entre els individus vius o morts —tant fa— que he

conegut, faig un càsting. El xofer de l’autobús que em dugué d’adolescent a Itàlia —

on deu ser, ara?—, un amic de casino del meu pare, la fornera del cantó...,

esdevenen, sense saber-ho, actors de la meua història.

Escriure, al principi, m’és dolorós; és quan tinc una primera versió del text

que comence a trobar-me a gust, i és a partir de la tercera que disfrute.

Quan la reescriptura ja no m’engresca, done el llibre per acabat.

No em documente, a penes; confie en la imaginació i en la memòria. M’és fàcil,

imaginar. Cada nit improvise als meus fills un con te diferent, sovint amb els

personatges o la posta en escena que ells demanen, com si els contes suraren dins

el fosc dormitori i jo em limitara a verbalitzar-los.

Crec que la ficció és el que més ens acosta a la veritat. Si n’exceptuem la

versemblança, no té límits. Hi ha qui diu que faig literatura fantàstica, però jo

sempre escric sobre la realitat, sobre la vida, que, tal com la veig, és un bosc per on

avancem a cegues, sense plànol ni brúixola, guiats, només, per la intuïció.

Extret de Caràcters 55, 2003, p. 23

5

b. Vida Manuel Baixauli Mateu va nàixer l’any 1963 a Sueca (la Ribera Baixa). Va estudiar

Pintura a la Facultat de Belles Arts de València i l’any 1990, entrà de professor a l’Escola

d’Art Escultor Beltran, de Sueca.

La trajectòria literària de Baixauli s’inicia amb el recull de contes que treballem

aquest any a l’edició del Diàleg, Espiral, Premi Ciutat de Badalona 1998, un llibre de

microrrelats que cridà l’atenció d’una minúscula elit però que passà desapercebut per al

públic en general. D’aquest llibre, encara en farà una segona edició l’any 2010, revisada i

amb un epíleg. L’any 2001, publicà Verso (Premi Ciutat d’Alzira 2001), una novel·la que

explora, amb estructura i forma atrevides, les falses aparences del nostre entorn i que

barreja el relat en tercera persona, l’escriptura dietarística i les reflexions sobre l’art.

És, però, a partir de la publicació de L’home manuscrit que Manuel Baixauli adquireix

un nom destacat en l’àmbit de les llengües catalanes. L’obra, que inicialment va ser

guardonada amb el Premi Mallorca 2006, l’any 2008 va rebre els premis QWERTY de

Narrativa en Català, Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Salambó

de narrativa catalana, Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i de la Crítica en

narrativa catalana. La novel·la, que va ser ben rebuda pel públic lector, explora les

obsessions per l’escriptura i la seua capacitat per transformar la vida de les persones.

L’any 2012 va guanyar el Premi Llegir de la Fundació Bromera amb l’article

Resurrecció, una reflexió sobre el valor de la lectura i la connexió entre l’autor i el futur

lector. L’article, que es va publicar al Quadern de El País de 17 de Febrer de 2011, va tornar

a aparèixer la primavera del 2013 a la revista de lletres de l’editorial Bromera, L’illa 62.

Aquest any 2014, Baixauli ha publicat La cinquena planta, una novel·la punyent en

què l’autor indaga pels camins de la ment i dels comportaments humans fins a les

construccions mentals que els exploren des dels àmbits de la literatura i de la creació

artística. Tant és així que fa dir a un dels seus personatges. «L’art no sols ha d’estar viu.

L’art ha de ser, en si mateix, vida».

Manuel Baixauli és membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del

col·lectiu literari Unai Siset, amb qui ha escrit Subsòl (Bromera, 2010), un llibre de relats

conjunt que indaga les passions i les vides internes, les frustracions i les desesperances, els

secrets i els somnis d’aquelles persones que, gràcies al procés de l’escriptura, esdevenen

personatges. Unai Siset està format pels escriptors Pasqual Alapont, Manuel Baixauli,

Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó.

Extret a partir de la informació de la pàgina web de l’autor a l’AELC:

http://www.escriptors.cat/autors/baixaulim i de la secció ‘Qui és qui’ de la ILC:

http://lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/baixauli-mateu-manuel.

6

c. Obra

Espiral (1998)

Verso (2002)

L’home manuscrit (2007)

Espiral (2010)

(Subsòl (2010), com a Unai Siset)

La cinquena planta (2014)

Les dues portades d’Espiral: la primera, de l’any 1998 amb Columna; i la segona,

del 2010, amb Proa. L’edició del 2014 amb Labutxaca reprodueix aquesta darrera

portada. Totes tres editorials formen part del Grup 62.

7

d. Baixauli a El País

Des de l’any 2008, i amb una periodicitat quinzenal, Manuel Baixauli remou i

capgira els àmbits més obscurs de l’ésser humà a Notes de cambra, la secció

d’articles de Quadern, el suplement cultural en llengua catalana que publica l’edició

del diari El País a Catalunya i al País Valencià cada dijous.

D’entre tots aquests textos, volem destacar «Resurrecció», que va ser

inicialment publicat en l’edició del Quadern del 17 de febrer de 2011 i que,

posteriorment, va guanyar el Premi Llegir 2012 de la Fundació Bromera.

Resurrecció

Isc, amb el diari, al terrat de casa. Fa un sol magnífic. Ara, a l’hivern, assegut en una

hamaca de tec, comprenc la passió pel sol de tants europeus. El sol d’hivern, a

banda de ser manta per als pobres, és vitamina contra els nervis i el pessimisme.

Vegem què diu el diari. Internacional, Opinió, Economia, Cultura... “Torna l’àngel

negre de Praga”, llig, a sota del retrat d’un home que desconec. L’àngel negre? Llig

l’article. L’àngel negre: Vladimir Holan, poeta txec que patí l’ocupació nazi i la

dictadura comunista posterior, durant la qual li fou prohibit publicar. Sí, costa de

creure, però hi ha hagut èpoques en què la poesia era considerada un perill. Holan,

des que és prohibit, es tanca dins de sa casa de Kampa, una de les illes del riu

Moldava, i a penes n’ix durant trenta anys. Trenta anys. De dia dorm, de nit escriu.

Quan l’any 1963, arran de l’efímera Revolució de Vellut, cessa la prohibició sobre

la seua obra, quan el busquen els editors estrangers, quan li atorguen premis,

Holan ja no té ganes de romanços, i prefereix continuar gaudint de la llibertat

sense límits que ofereixen els murs de sa casa. I així fins que mor, l’any 1980, quan

en té setanta-cinc. En l’article del diari es reprodueix un dels seus poemes, titulat

Resurrecció. El llig. Impressionant. D’aquells que tallen l’alé durant una estona.

Entre a casa, busque, en Internet, més obra seua. El que per a mi ha estat una

revelació, veig que ja és conegut per no pocs lectors de poesia. Me n’imprimisc

alguns poemes i torne al terrat, a l’hamaca, al sol. Són breus, enlluernadors, fàcils

de llegir, difícils d’oblidar. En acabat de llegir-los tanque els ulls i m’imagine Holan

dins de sa casa, escrivint de nit mentre Praga, i una bona part del món, dorm. Hi ha

tant de silenci que sent la fregadissa del seu llapis sobre el paper. Ara Holan

s’atura, deixa el llapis damunt la taula i es fricciona, amb els dits, els ulls. S’alça,

entra a la cuina, s’aboca aigua en un got i, a petits glops, beu. Ara Holan passeja mut

per aquelles estances que tant coneix, i s’acosta a una finestra i l’obri. A fora, sobre

el canal que banya la paret de sa casa, neva. Absort en la blancor de la neu, rebent

amb goig l’aire gèlid sobre la cara, Holan tanca els ulls i es pregunta: “Què en

8

quedarà, quan jo estiga mort, d’aquesta vida vessada sobre papers?”. I aleshores,

dins la seua ment es produeix una visió. Veu un terrat envaït per un sol esplèndid.

Un individu hi seu en una hamaca de tec. Holan ignora qui és l’individu, i en quin

lloc del món i en quina època es troba. Sap, això sí, que està llegint, car té un diari a

les mans; i sap també, per l’expressió que li veu al rostre, que aquesta lectura l’ha

commogut. Els ulls de Holan s’acosten i enfoquen, curiosos, el fragment de diari

que ha llegit l’home de l’hamaca. No és cap notícia de successos, ni de política, ni

d’economia... És un poema. Un poema breu, titulat amb una sola, una única paraula:

Resurrecció.

9

e. Baixauli a Cultura viva |

Catorze.cat

L’any 2014, Manuel Baixauli encetà una nova secció de relats breus a

Catorze.cat, una revista cultural en línia que va començar a publicar el passat 1

d’abril de 2014 i que corre a càrrec de la periodista i escriptora Eva Piquer.

Amb una vocació literària i creativa més que no pas periodística, Catorze.cat

aplega entrevistes, retrats, cròniques i reportatges del món literari i cultural, entre

els quals destaquem Breviculum, de Manuel Baixauli, un espai on l’autor descriu les

inquietuds i les divagacions personals dels éssers humans com a motiu de reflexió

de l’escriptura.

Els relats van acompanyats d’una mostra pictòrica del mateix autor. D’entre

tots, hem volgut destacar-ne el següent:

No res

Gite el meu fill menut, d’un any d’edat, al bressol. Estem sols, a casa. Com que

dorm, aprofitaré per llegir, pense. Llig poquíssim, des que tenim dues criatures.

Puge a l’àtic. Si es desperta, el sent de seguida, no és la primera volta que ho faig.

M’assec a la butaca, encenc el flexo, agafe el llibre, llig.

Sent passos, a baix. Ature la lectura. Algú puja per l’escala metàl·lica que du a

l’àtic. En efecte: el meu fill menut, de vint anys d’edat, apareix davant meu.

—Quina cara fas? —diu.

—No res. Pensava.

—Què pensaves?

—Recordava. Recordava un moment antic. Tu eres encara un nadó. Jo t’havia

gitat al bressol, havia pujat a l’àtic i m’havia assegut ací, on sóc ara mateix, a llegir.

10

f. Baixauli a L’Avenç: la sèrie

d’articles Focs perdurables

L’any 2009, Manuel Baixauli va ser l’escriptor convidat a col·laborar amb un

article mensual en la revista L’Avenç. Amb el títol de Focs perdurables, i amb una

periodicitat mensual, Baixauli inicià una sèrie d’articles a l’entorn de les obres d’art

que l’han marcat i que, d’alguna manera, tenen correspondència directa també en

les seues novel·les.

Les referències dels articles són els següents:

- Gener: «Un final», L’Avenç 342, p. 18-19.

- Febrer: «Una carta», L’Avenç 343, p. 16-17.

- Març: «Torna-la a tocar, Glenn!», L’Avenç 344, p. 14-15

- Abril: «Tertúlia exquisida», L’Avenç 345, p. 18-19.

- Maig: «Els ulls d’un boig», L’Avenç 346, p. 20-21.

- Juny: «Altres mons», L’Avenç 347, p. 18-19.

- Juliol-Agost: «Fora del temps», L’Avenç 348, p. 18-19.

- Setembre: «L’inexplicable», L’Avenç 349, p. 14-15.

- Octubre: «Mirades buides», L’Avenç 350, p. 16-17.

- Novembre: «Deu segons», L’Avenç 351, p. 14-15.

- Desembre: «Pinzells fins», L’Avenç 352, p. 18-19.

Podeu consultar els articles complets al següent enllaç:

https://drive.google.com/open?id=0B1A3Ssh3wSj_RkhDbUVLRVdNOXM&authuser=0

11

2. Al voltant del punt

a. Baixauli i el conte

L’any 2004, la revista de literatura L’Aiguadolç va publicar en el seu número 30

un monogràfic sobre el conte contemporani al País Valencià i va demanar a

diferents autors unes reflexions a l’entorn de la poètica del gènere. Manuel Baixauli

hi va participar amb aquest text titulat «Històries»:

Baixauli, M. (2004): «Històries» dins «El conte contemporani al País Valencià»,

L’Aiguadolç 30, p. 15-17.

—De tots els contes que has llegit, quin en diries que és el millor?

—El millor?… Deteste aquestes preguntes. No sé què respondre. A més, no sé amb

exactitud què és o no és un conte.

—«Narració, generalment breu, d’un fet o d’una sèrie de fets reals, llegendaris o

ficticis, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc.» Això en diu el

diccionari.

—I un relat? Quina n’és la diferència? Alguna volta m’han preguntat si el que jo feia

eren contes o relats i he hagut de fugir d’estudi.

—«Obra narrativa en prosa, d’extensió inferior a la novel·la».

—Claríssim… Deixem-ho córrer.

—Podem consultar-ho en un llibre de teoria literària…

—No me’n parles, de teoria. M’adorm.

—Una cosa queda clara: tant el conte com el relat són breus.

—Curiós, això de classificar la literatura per quilos.

—Vaig llegir que un conte no ha de semblar un fragment de novel·la.

—Per què no?

—Un conte ha de ser un tot, no una part.

—He llegit històries breus de Txèkhov que semblen fragments de novel·la.

—I ho són?

—Es publiquen com a contes.

—També he llegit que en un conte a penes ha d’haver descripció.

—Txèkhov descriu moltíssim.

—I que un conte és una idea forta, mentre que la novel·la n’és una dèbil.

—No veig, en molts contes de Txèkhov, una idea forta.

12

—T’agrada Txèkhov?

—Desassossega, fa sentir, fa pensar.

—Quins altres autors t’agraden?

—Borges té coses excel·lents. Funes el memorioso, per exemple.

—El xicot que ho recordava absolutament tot, sense repòs…

—Comença així: «Lo recuerdo (yo no tengo derecho a pronunciar ese verbo sagrado,

sólo un hombre en la tierra tuvo derecho y eses hombre ha muerto)…»

—Si t’agrada Borges, t’interessarà Calvino, supose…

—Suposes malament.

—Què n’has llegit?

—Poc. Em cau de les mans. El baró rampant (crec que li sobren dues terceres parts

del text), Marcovaldo (a penes el vaig començar) i Sis propostes per al pròxim

mil·lenni. Aquest últim el vaig llegir a gust.

—No n’és un conte.

—Ni un relat. Calvino no em convenç, ni en el contingut ni, encara menys, en la

forma.

—Què em dius de Cortázar?

—El puc llegir… Preferisc, però, Kafka, Hawthorne, Poe, Stevenson, Henry James,

Conrad, Kipling… Kipling ha escrit el final de conte que més m’ha commogut mai. a

El jardiner. Una joia. També em va commoure Conte de Tòquio, de Yasujiro Ozu.

—Això és una pel·lícula.

—Una obra mestra. La deshumanització de l’home mostrada des de la

quotidianitat més subtil, sense estridències. Un dels millors fils que he vist. Parlant

de films, te’n citaré dos més que no em lleve del cap: La paraula, de C. T. Dreyer, i

L’hora del llop, de Bergman. El primer és un miracle cinematogràfic, el segon, una

baixada lúcida a les clavegueres mentals d’algú que embogeix. L’endemà d’haver-lo

vist, el vaig reveure amb una necessitat quasi física. Poques voltes un pot

experimentar sensacions tan intenses davant una obra d’art; la palla ens oculta els

tresors.

—Què et sembla Calders?

—M’atrau el tipus d’històries que escriu, però hi trobe a faltar alguna cosa. Les

comence a gust, les acabe decebut.

—Monzó?

—Acudits, idees enginyoses… L’enginy és el que menys m’interessa de la literatura.

He llegit pocs contistes de llengua catalana, no en tinc un concepte global. El millor,

per a mi, l’únic que afegisc als preferits que he citat abans, és J. Palàcios. Alfabet em

produí un goig inoblidable.

—Has esmentat l’enginy. Què opines de Joyce?

—En acabar l’Ulisses pensí que era un brillant capbussó en la infinitud del temps

present, i que tenia moltes qualitats literàries, però és un llibre que no m’imantà,

no me’n féu presoner. Tanmateix, hi ha un conte de Joyce que recorde amb gust: Els

morts.

—Una història trista.

13

—D’una tristesa que cala. Com la tristesa de Bartelby. No he anomenat encara un

dels que més m’interessa: Melville. Bartelby, l’escrivent, Benito Cereno… Obres

mestres, sens dubte. Fins i tot Moby Dick és un conte. O no?… Continue sense

comprendre les diferències, els límits d’un conte, un relat, una novel·la, una

pel·lícula…

—Hi ha llibres de teoria que ho expliquen, això.

—Preferisc la indefinició. Diguem-ne històries, i ja ens va bé.

—Massa vague. La vida també és una història.

—En efecte. Una història contada per un idiota.

b. Espiral: estudi i anàlisi de l’obra

Carme Gregori Soldevila

Universitat de València

Espiral és un recull de microcontes o contes breus compost per 68 peces més

un epíleg, afegit per l’autor en l’edició revisada de 2010.

i. Títols

Els títols dels contes consten d’una sola paraula, en general un substantiu,

encara que també n’hi ha adjectius (Inseparables), adverbis (Lluny), preposicions

(Dins) o pronoms (Ningú). El títol és important, perquè dóna nom i identifica el

text. En la segona versió d’Espiral, l’autor canvia el títol de 19 contes (cf. l’apartat

dedicat a la reescriptura); el motiu, segons confessa a l’Epíleg, és que no vol «que el

títol explique», és a dir, no vol que el títol funcione com una clau de sentit massa

evident, en detriment d’una interpretació més oberta i matisada. Amb tot, el títol

d’un text sempre projecta una línia de significació inicial, que el text pot corroborar

o, per contra, desmentir-ne les expectatives. En «Alè», el terme triat com a títol

representa metonímicament la presència de la veïna morta que persegueix el

narrador i desemboca en la frase final, acompanyat de l’adjectiu “càlid”, inesperat

en una persona morta. En «Panteó», designa sorprenentment el cos humà,

convertit en tomba dels somnis i records, dels “jo” del passat, del personatge. En

14

«Imant», assenyala metafòricament la força misteriosa que impedeix que el

protagonista abandone l’illa.

ii. Temàtica

La temàtica dominant en el recull és aquella que ens presenta una concepció

de la realitat amb múltiples dimensions i diversitat de perspectives; una realitat,

doncs, que integra harmoniosament, sense sensació de fractura, experiències

humanes que van més enllà del que certifiquen la raó o els sentits. No es tracta

d’una proposta que negue la realitat, substituint-la per versions fantàstiques

(entenent per fantàstic irreal), sinó d’una concepció que parteix d’una idea més

àmplia i inclusiva de la realitat. Baixauli es refereix a aquesta forma d’entendre la

realitat en l’article «Altres mons», de la sèrie Focs perdurables, publicada a L’Avenç.

En aquest sentit, contes com «Autòpsia» o «Panteó» ens mostren que som allò

que hem viscut, incloent-hi el que hem imaginat, somniat, etc. En aquesta línia, en

la novel·la L’home manuscrit podem llegir: “No són reals els nostres somnis i

malsons? No esdevé real allò que som capaços d’imaginar? Què són la Divina

Comèdia, el Gargantua, el Moby Dick, les Mil i una nits, les obres d’Homer, Poe,

Stevenson, Kafka o Borges, sinó somnis o malsons? Hem de limitar-nos a allò

visible, superficial, epidèrmic?...” (p. 170).

De fet, en algunes ocasions, el somni o el desig es fan realitat, alternativa a una

existència sense sentit: la dona d’«Eclipsi» decideix no tornar d’un dels somnis on

es refugia, fugint d’una vida insatisfactòria; el protagonista de «Lluny» es troba

amb la materialització del seu desig de canvi, de trencament amb un món familiar

que se li fa irrespirable.

De vegades, l’element que ens obliga a canviar la visió que tenim de les coses

és un canvi de perspectiva, que ens ofereix una forma diferent de contemplar les

realitats habituals. Així, a«Desert», l’experiència del personatge perdut contrasta

amb aquesta mateixa experiència contemplada des de la perspectiva del narrador

que està a punt d’empassar-se’l.. O, a «Ningú», contrasta la superioritat del

15

personatge, la seua egolatria, amb la indiferència d’aquells a qui ell menysprea, per

als quals no és ningú.

Les diverses dimensions d’aquesta realitat, més condicionada per les nostres

pors, els nostres somnis o la nostra imaginació que per les estrictes lleis de la

Física, també poden alterar les coordenades del temps i de l’espai. A «Foto», l’home

que es retroba en l’escena fixada en la fotografia de la seua infantesa, té el seu

paral·lel en el nen de la fotografia que es troba una foto de l’home adult que els

contempla. Innegablement, són el mateix individu en dos moments diferents: un,

recorda; l’altre, percep aquest adult que serà un dia i recordarà. Un dels aforismes

de Timoteu, a La cinquena planta, presenta també la relació de l’individu amb el

seu jo de la infantesa: “Al retrovisor del cotxe veié l’infant que havia sigut, abans

que el temps l’atropellara” (p. 72); un altre posa de manifest de manera encara més

crua l’acció destructora del temps: “Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el

llit el cadàver del dia anterior” (p. 103). A «Piscina», l’espai acollidor i familiar on

transcorre un moment d’oci es transforma en un espai hostil i aterrador, on el

protagonista està perdut i sol, cosa que ens porta a pensar que sota l’aparent

control, hi ha l’amenaça que fa perillar un ordre que creiem sòlid, que som

individus vulnerables, exposats a l’hostilitat del món. Les forces (indefinides,

ocultes) que ens impedeixen fer la nostra voluntat poden funcionar com l’imant

que porta al fracàs tots els intents del protagonista per eixir de l’illa, en el conte

que porta per títol precisament «Imant». El temps pot desaparèixer, o la memòria

d’aquest temps, que ve a ser la mateixa cosa, com els nou anys perduts pel

personatge d’«Avís». La representació de l’espai, per la seua banda, pot assolir una

entitat real, com esdevé a «Camí» i «Intrús», amb el personatge del pintor, en el

primer, i el de l’espectador, en el segon, introduïts en els quadres. L’obra d’art com

un espai d’indagació o d’exploració, tant per a l’artista com per a l’espectador; els

dos contes de Baixauli materialitzen la metàfora i la doten d’una dimensió física.

Les múltiples dimensions o percepcions de la realitat també poden concretar-se en

la relació entre la realitat i la seua representació, com ocorre en «Fi», on les accions

sobre la representació de la Terra tenen un efecte sobre el planeta real, amb un

valor metafòric també innegable. O en el capgirament entre la causalitat habitual

entre vida i literatura (entesa ací en un sentit ampli, de crònica escrita): a

16

«Anunciació», la vida copia l’article de l’enciclopèdia, el qual anuncia els

esdeveniments de la biografia abans que es produesquen.

Un cas diferent el tenim en «Silenci», on una escena aparentment banal

desemboca en un crim; l’anècdota ens permet observar com, en ocasions, sota una

imatge de normalitat o d’harmonia, hi ha una violència soterrada que pot esclatar

en el moment més inesperat.

Si hi ha un tema omnipresent i característic a Espiral és, sens dubte, el de la

mort, la presència del qual hom pot observar a diversos nivells. En primer lloc, la

mort es fa present com una de les dimensions de la realitat, com una presència

perceptible en la nostra quotidianitat. En aquest sentit, a La cinquena planta

podem llegir: “Ell deia que els carrers no eren mai buits, que, per poc que t’hi

esforçares, s’hi intuïen els veïns desapareguts durant els últims anys” (p. 22). Els

nostres morts, les persones estimades o conegudes que hem perdut, s’integren en

la nostra percepció del món, propers i familiars. Llegiu, en aquesta mateixa línia,

l’article de Baixauli «Fora del temps» (Focs perdurables/7, L’Avenç). El record que

en tenim es materialitza convertint-los en figures que poblen el nostre dia a dia,

com a «Visita» o «Parxís». Baixauli ens en dóna una imatge positiva, com una part

essencial de la nostra experiència: a «Diari» apareixen com a éssers savis, models

de vida; poden ser una presència inesperada que, sobtadament, ens porta el record

d’un familiar desaparegut, com a «Família»; poden, també, funcionar com a

esperits tutelars que avisen d’un perill, en sintonia amb la tradició, encara que

sense el final feliç, perquè ara la fatalitat esdevé inevitable. Fins i tot quan fugim de

la presència dels morts, com a «Alè», ho fem més pel nostre sentiment de culpa que

perquè ells representen una amenaça (la veïna Assumpció somriu afectuosa i té un

gest benèvol).

La representació, els rituals o el sentit de la mort constitueixen un altre dels

desenvolupaments possibles del tema. La mort hi pot aparèixer

anunciada/representada per una xiqueta fantasmagòrica, a «Criatura», per uns

voltors minúsculs, en la seua qualitat d’animals que s’alimenten de cadàvers, a

«Àpat», o per una vella petita i silenciosa, a «Fruita». En aquest darrer cas, la mort

de la protagonista és narrada de manera el·líptica, mitjançant el correlat objectiu

de la fruita que es podreix i que dóna títol al conte. El caràcter indefugible de la

17

mort és subratllat a «Criatura», on els intents desesperats del narrador no

aconseguiran evitar la mort del pare, però també a «Dins», amb el taüt com a espai

natural dels humans. La mort sempre és el destí, present fins i tot quan menys hi

pensem: el moment dolç dels amants d’«Oceà» conté la destrucció, en un món que

es revela hostil, amb uns éssers vulnerables. Per la seua banda, «Brindis» ens

proposa la familiar escena nadalenca des la inusual perspectiva de la mort com a

desaparició i oblit; constatable en el cas dels familiars morts en el passat, imposa

una dolorosa consciència del destí a què el temps ens abocarà. A La cinquena

planta, Timoteu expressa aquesta idea amb unes sentències contundents:

“Avancem, distrets, dalt d’una cinta mecànica que porta a l’oblit” (p. 122) o “Túnel

de l’oblit, porta sempre oberta” (p. 127), entre altres. La mort es revela, una vegada

més, com el revers de la vida i no tan sols com el seu final. «Brindis» pot posar-se

en relació amb un conte que compta entre els preferits de Baixauli: «Els morts», de

Joyce (cf. l’article «Un final», a L’Avenç), amb el qual comparteix tema, escena

nadalenca, una certa atmosfera, etc. El tractament de la mort a Espiral, a més

d’omnipresent, és variat i matisat: a «Relleu» pren un caire necrofílic, en perfecta

sintonia amb una llarga tradició cultural que ha identificat la mort amb la

destrucció del cos i, per tant, amb la derrota de la bellesa i la força física, deduint-

ne una lliçó contra la vanitat. En el cas de «Voluntat», se’ns presenta un tractament

lúdic i força original del tema de la sepultura, creat a partir dels usos figurats del

llenguatge, un recurs recurrent al llibre: resulta ben adequat per a un amant de la

literatura desitjar per al seu sojorn etern l’espai acollidor d’una obra mestra.

Podem establir un altre grup de contes, amb la mort com a centre temàtic, que

es caracteritzen per desenvolupar alguna de les línies o motius propis del gènere

negre. En la tradició d’un dels subgèneres del fantàstic clàssic, caracteritzat per

l’ambigüitat entre real i irreal, per l’espai de dubte sobre la naturalesa del fenomen

esdevingut, tenim «Migdiada», amb una indefinició entre el malson i la realitat, que

sembla inclinar-se per l’evidència dels fets amb la imatge final, i amb la presència

d’éssers monstruosos (les formigues gegants assassines). «Aniversari», «Deute» i

«Canícula» proposen, renovats, motius propis del gènere de terror. En el primer, la

broma macabra desemboca en la mort del bromista, com a resultat d’una fatalitat

que no pot passar per alt una acumulació de coincidències inquietants: la data del

suïcidi de l’amic, la màscara del seu rostre, la representació de la seua mort. En

18

«Deute», ens trobem amb el tòpic del fantasma vindicador: el nen humiliat en la

infantesa se li presenta per demanar-li reparació de la falta; sembla voler passar-hi

comptes a nivell moral, però la imatge de l’escena final introdueix un colp d’efecte

amb l’assassinat que s’hi anuncia. «Canícula», per la seua banda, també participa de

l’atmosfera terrorífica del cementeri; a pesar de la calma aparent i del sol radiant

d’un escenari on res d’extraordinari, en principi, no sembla possible, la història

segueix la lògica del gènere i del llenguatge: l’ofici d’enterrador és enterrar, encara

que la víctima estiga viva i brame dins l’ossari. El fet de subratllar la canícula

pròpia de l’estació on passen els fets, amb una calor elevada, li dóna aquell punt

d’exasperació, lleument apuntada, que pot motivar la bogeria. «Forat» també es

basa en el contrast entre la placidesa de l’excursió d’algú que no té por i l’efecte

final de la trampa mortal, amb l’emergència al primer pla, com a narrador, de

l’assassí. El conte se’ns revela així com un diàleg de l’assassí amb la víctima,

element que li atorga un plus d’horror. Igualment, «Cita» s’inicia en clau

sentimental, amb la il·lusió, la trobada en un locus amoenus (jardí amb ocells) i la

dona atractiva per a girar bruscament a un registre d’horror, amb la dona objecte

de desig convertida en un monstre amb els llavis tacats de sang. Per últim, podríem

classificar «Bar» com a mostra de crim gratuït: un assassinat sense causa, amb

l’estupor de la víctima, el riure inquietant de l’assassí-amic, en un espai fosc i

solitari on, malgrat tot, el crim pot produir-se just després d’una escena quotidiana

i familiar, la de la filla de l’amo que hi entra a buscar els llapis de colors per

dibuixar.

«Novel·la» i «Veu» són dues històries de misteri, amb la presència inquietant

de fenòmens extraordianis que posen a prova les certeses de la raó a l’hora de

comprendre el món. En la primera, ens trobem amb una experiència de contacte

amb algú que posseeix el coneixement del futur, però la trobada es produeix en un

espai que sembla pertànyer a una altra dimensió, ja que mai més serà possible

retrobar-lo. El fet que el document on estan registrats els esdeveniments històrics

del futur siga qualificat com a «novel·la» permet plantejar una reflexió sobre la

fiabilitat i coneixement del món per part de la ficció, oposada a la inversemblança i

l’excés d’imaginació que el personatge atribueix als fets narrats. En «Veu» el

fenomen sobrenatural és el gos que salva la xiqueta de l’assassí boig, instaurant-hi

una dimensió màgica i misteriosa en la qual es resol l’amenaça. El conte connecta

19

amb la tradició miraculosa que protegeix els innocents per intercessió

sobrenatural, amb un animal com a instrument.

Un altre grup de contes actualitza i renova altres motius de la tradició literària.

Tenim, en primer lloc, «Tres», un conte que podem situar en la línia del gènere

meravellós: el valor simbòlic del número tres, la llunyania o exotisme de les

coordenades d’espai i temps, els poders màgics del savi Korfus, etc. A més de

l’exquisida ambientació i l’encert en la creació dels personatges, així com

l’originalitat del fenomen que origina la història (les tres orelles del fill del rei) i

l’efecte final (les tres cames de Korfus), podem fer una lectura parabòlica del conte,

en el sentit d’oposar dos ordres del món: el del poder del rei, basat en la força,

allunyat del poble i incapaç de resoldre l’obstacle que el posa en qüestió; i el de la

saviesa de Korfus, al servei de la millora de les condicions de vida de la gent, capaç

d’assumir allò que per al rei és una catàstrofe.

«Ajust» i «Reflex» desenvolupen el tema del doble. El primer, molt breu,

explota la tensió entre identitat i diferència que governa les relacions entre el jo i

l’altre (a l’interior d’un mateix individu, de natura escindida), amb el motiu clàssic,

consagrat per la tradició literària, de retrobar l’altre en la imatge reflectida a

l’espill. El doble sempre resulta pertorbador, ja que ens creiem i volem únics, però

en «Reflex» podem veure com pot arribar a ser de destructiu, amb l’apropiació de

la vida del jo per part del doble amenaçador que l’usurpa i el deixa sense família,

sense casa, sense feina,… El desenvolupament literari habitual del tema indica que

la grata sorpresa de trobar algú que és com nosaltres es torna ràpidament en

presència hostil que obliga a defensar la pròpia identitat i que sol acabar amb la

mort. En les històries de dobles, la presència insuportable de l’altre acostuma a

desembocar en l’intent d’assassinat per part del jo, però la identitat arriba a ser tan

indestriable que la mort de l’altre avorrit equival al suïcidi del jo. En el conte de

Baixauli, no es produeix la mort física sinó la derrota civil i moral del jo, substituït i

arraconat pel doble.

Un altre tema provinent de la tradició del fantàstic clàssic (encara que també

té presència en el gènere meravellós, ens interessa el tractament propi del

fantàstic) és el de l’animació de l’inanimat. L’objecte que cobra vida, trencant la

barrera entre animat i inanimat, amb un efecte esborronador el trobem a dos

20

contes d’Espiral: «Marbre» i «Lot». El primer, amb un dels elements habituals que

encarnen la indefinició entre viu-inert: l’escultura que substitueix el model

desaparegut, apareguda de manera sorprenent, amb una ferida sagnant que

imposa el dubte terrorífic sobre la seua naturalesa. En «Lot», el tema adopta el

desenvolupament que podem denominar “la revolta dels objectes”, amb els mobles

assassins que responen amb l’agressió criminal l’intent de separar un dels seus

d’una família “inseparable”.

«Gavines» narra una història de metamorfosi. A diferència de la major part

dels models (des de les metamorfosis dels mites fins a les de la literatura del

meravellós popular o del fantàstic clàssic), la metamorfosi no és un càstig o un

premi, ni tampoc funciona com un instrument per a assolir l’autèntic objectiu del

relat; l’atenció ara no se centra en les conseqüències o els motius de la

metamorfosi sinó en la descripció estricta del procés, en el moment en què l’ésser

humà es converteix en gavina, viscut com un instant d’angoixa o incertesa que,

tanmateix, deixa pas tot seguit a una sensació de llibertat, com si l’individu hagués

conquerit la seua veritable natura. Rodoreda té un conte, «El riu i la barca», que

permet ser comparat amb aquest, amb la metamorfosi d’home a peix, en aquest

cas, però amb un semblant desenllaç alliberador.

«Promesa» i «Incís» reelaboren de manera molt personal tòpics de la tradició

popular, subvertint-los i transformant-ne el sentit. «Promesa» reprén el motiu de

l’enamorat lleial que passa la prova imposada per a aconseguir el favor de

l’estimada, però, en aquest cas, el desenllaç i la lliçó moral no són que l’esforç i la

voluntat tenen la seua recompensa o que l’amor sincer és capaç de superar totes

les proves, sinó que serà l’enamorat qui realitzarà un procés de transformació, a

través de la lectura, a la fi del qual rebutjarà la dona que li havia imposat unes

condicions humiliants, sense respectar els seus sentiments ni la seua dignitat.

«Incís» parteix del model de les històries d’herois que alliberen joves indefenses

captives d’un monstre (literal o figurat); la localització de la jove al bosc pot ser

entesa com un indici que remet a contes i llegendes populars. En aquesta ocasió, a

diferència del que prescriu el desenvolupament tradicional, l’home, després d’un

primer moment de reacció moral i implicació en la tragèdia de la víctima, opta

21

finalment per “aprofitar” l’ocasió com «un episodi memorable» que trenque la

rutina de la seua grisa vida, encara que el comportament siga immoral.

La misèria humana que es fa evident en el darrer exemple caracteritza també

els contes «Inseparables» i «Botiga». En el primer, una situació de supervivència

posa de manifest l’egoisme insolidari que s’imposa i destrueix l’amistat; un retrat

amarg i verídic de les dificultats per mantenir els valors i conceptes elevats quan

aquests exigeixen sacrifici. També pot ser llegit com un recordatori de l’instint

animal que ens governa, aflorat sense control en les situacions extremes, cosa que

aconsella cautela a l’hora de proclamar conviccions morals. Per la seua banda,

«Botiga» presenta el cas d’una carrera literària fonamentada sobre un engany

inicial; en faríem una interpretació plana i esbiaixada, però, si ens limitàssem a

entendre’l com una denúncia de les misèries que pot amagar la fama. En realitat,

l’escriptor ha sigut capaç de crear una obra pròpia i original a partir del plagi

inicial, encara que no se n’ha sabut desenganxar psicològicament; això fa que hom

puga considerar aquest conte con una interessant reflexió a l’entorn dels

mecanismes de la creació artística.

Els contes «Escala», «Llegat», «Infància», «Signe» i «Espiral» tenen un marcat

caràcter metaforicosimbòlic. L’escala i l’espiral hi apareixen com a representacions

de la vida, d’una existència humana que avança amb dificultat, sense saber on

acabarà ni poder tornar enrere i amb l’atracció de l’abisme sempre present (en

«Escala») o de la vida com el vertigen del recorregut dins la caragola (un trajecte

que fa voltes sobre ell mateix ), des del silenci del desert previ i fins a l’oceà d’oblit

al qual aboca. L’oblit com a destí final és constant en l’obra de Baixauli, com ja hem

vist en parlar de la mort; el retrobem també, per exemple, en aquestes dues

sentències de La cinquena planta: “Túnel de l’oblit, porta sempre oberta” i

“Avancem, distrets, dalt d’una cinta mecànica que porta a l’oblit” El símbol de la

caragola és recurrent i significatiu en l’obra de l’autor. Ja és destacable que

“espiral” siga el terme triat per a donar títol al recull de contes, amb una

transferència de sentit al viatge que el lector es disposa a emprendre, però, a més,

retrobem la caragola en una de les frases de Timoteu, a La cinquena planta: “Dins

la caragola hi ha una mar. Dins la mar, infinites caragoles amb una mar a dins” (p.

252), un aforisme que potser ens descriu les vides possibles que hi ha dins cada

22

vida; les que ens permet viure la literatura, per exemple. «Signe» tria els parèntesis

per simbolitzar una vida estreta i limitada, insignificant, el resultat de la covardia,

de no haver tingut el valor d’afrontar el repte de superar la barrera que impedia

anar més enllà. A «Infància», el gegant que destrueix el món de la infantesa no és

altre que el progrés. I, per últim, «Llegat» proposa una mirada càustica, plena de

sarcasme (un registre estrany a la resta del recull), sobre els llepaculs, amb l’ús

literal (les llengües físiques, carnals) de l’expressió figurada (la paraula com a

expressió d’adulació).

iii. Epíleg

L’Epíleg a l’edició revisada d’Espiral (2010 i següents) és un text important que

completa la lectura dels contes. Té una primera funció informativa, la de donar a

conèixer la història del llibre i els motius i l’abast de la reescriptura duta a terme,

però també presenta al lector algunes reflexions ben interessants sobre

l’escriptura, en general, sobre la relació de l’escriptor amb la seua obra i sobre la

poètica pròpia de la narrativa breu. Dedicarem un apartat a l’anàlisi de la

reescriptura (vegeu més avall).

A més, malgrat que l’autoria d’aquest text l’hem d’atribuir sense dubtes a

l’autor real, Manuel Baixauli, i no a cap dels narradors de ficció dels contes, hi ha

un aire de família en l’atmosfera creada i en la percepció del món que convé

assenyalar perquè permetrà obrir un debat sobre els elements autobiogràfics i

com s’integren i elaboren en un text de ficció o, per contra, debatir sobre com

l’autor s’emmascara i crea una imatge semblant a la dels seus personatges de ficció.

És indubtable que la relació entre el jo de l’autor i l’ell que identifiquem amb aquell

qui era l’autor onze anys abans ens és presentada en uns termes molt semblants a

les històries de dobles (un jo idèntic però diferent, que permet el desdoblament

sense deixar de ser un mateix ésser però marcant-ne alhora la distància, temporal i

existencial, en aquest cas). Igualment, la percepció del pare mort en la incursió al

passat ens recorda els contes en què trobàvem la integració dels morts en la

quotidianitat del narrador, com una presència física activada pel poder de la

memòria. La casa de la platja on transcorre la trobada que se’ns relata a l’Epíleg és

23

també important en l’univers de l’escriptor: la podem reconèixer en alguns contes,

com ara «Parxís», i el mateix Baixauli ens en parla a l’article «Mirades buides», de

la sèrie Focs perdurables, a L’Avenç.

L’autor ens ha advertit d’una errata al final de l’Epíleg. On diu :

“Ens acomiadem. Ell puja a sopar, jo isc de casa, tanque la porta i rode acuradament,

les claus als dos panys.

Rode acuradament les claus als dos panys.

No hi ha ningú, al carrer.”

Hauria de dir:

“Ens acomiadem. Ell puja a sopar, jo isc de casa, tanque la porta i rode, acuradament, les

claus als dos panys.

No hi ha ningú, al carrer.”

iv. Les tècniques de la brevetat

Els microcontes són una modalitat de narració breu amb una poètica pròpia,

més semblant en alguns aspectes a altres textos breus, com l’aforisme i el poema,

que a narracions que es desenvolupen en extensió, com la novel·la. La brevetat no

és un simple paràmetre extern, un pur afer d’extensió; és el resultat d’una forma de

relatar, governada pel principi d’economia, que produeix unes narracions

dominades per la tensió narrativa i fortament estructurades, en les quals tots els

elements han de respondre al principi de necessitat, sense escòries ornamentals ni

afegitons sobrers (Cf. J.-P. Aubrit, Le conte et la nouvelle (1997) o D. Lagmanovich,

El microrelato (2006)). L’economia narrativa pròpia del conte breu exigeix que

cada element que hi apareix tinga una funció en el relat. Així, per exemple, si la

protagonista de «Fruita» “decideix baixar a comprar fruita” és perquè, al final, la

fruita que es podreix damunt del marbre de la cuina funciona com a símbol de la

mort. O, a «Aniversari», si el narrador precisa els detalls de la preparació de la

24

broma macabra, entre els quals la màscara de goma amb el retrat del mort, és

perquè aquesta mateixa màscara acabarà centrant l’inquietant efecte final del

conte.

La naturalesa del conte breu és el·líptica, és a dir, forma part de la seua manera

característica de contar no dir-ho tot. Aquesta condició apel·la necessàriament a la

imaginació del lector per completar les llacunes de la història que el text deixa

voluntàriament sense resoldre, de manera que el força a implicar-se en una lectura

participativa. Espiral exigeix una interpretació per part del lector que lligue els

elements del sentit i n’actualitze el significat latent, sempre amb un punt

d’incertesa o d’obertura que força a processar reflexivament la lectura. En veurem

més exemples clars quan parlem dels finals dels contes, però un cas paradigmàtic

de la necessària participació del lector el tenim a «Teofania», un microconte que

consta únicament de la citació de les paraules d’un astrònom al diari sobre el

descobriment d’un nou planeta. Cal que el lector relacione l’aspecte del planeta

amb la referència a déu del títol per a bastir-ne el significat possible.

El microconte es caracteritza per la concisió, la precisió i la depuració de l’estil.

Aquestes característiques també demanen una mena de lectura particular:

pausada, prestant atenció a les opcions lèxiques, sintàctiques, fòniques i

estilístiques i delectant-s’hi. És recomanable fer-ne lectura en veu alta, amb

claredat, significativa, evitant-ne la lectura maquinal o monòtona (D. Lagmanovich,

El microrelato (2006)).

v. Temps i espai

La brevetat imposa que allò que es conta no puga desenvolupar-se en extensió

i, per tant, calga tractar-ho amb intensitat. Baixauli, en l’Epíleg, assenyala que, amb

la reescriptura, ha guanyat tensió, “importantíssima, en un microconte” afegeix. Un

dels elements que resulten més afectats per la brevetat és el temps. El temps de la

història acostuma a ser un espai de temps limitat que es desenvolupa en una sola

escena; de vegades només un instant, com a «Autòpsia» o «Tracte». Però el

microconte també pot narrar una història amb una temporalitat d’anys, encara

25

que, en aquest cas, caldrà fer servir, a nivell de discurs, les velocitats narratives

més econòmiques: el sumari, que pot resumir molt de temps en molt poques línies,

o l’el·lipsi, que elimina el temps irrellevant per a la narració, com passa a

«Celobert», on el personatge assenyala amb “Això em passà fa vint anys” el temps

transcorregut i no narrat entre el seu intent de suïcidi i el moment present des del

qual parla. En general, les marques temporals són escasses, només les

imprescindibles, i normalment apareixen amb formulacions succintes, reduïdes a

la mínima expressió: en casos com «Migdiada», s’aproximen a la funcionalitat

d’una acotació teatral (“Agost. Quatre de la vesprada”). Aquest estil minimalista

també pot afectar un altre element, l’espai, que en el conte breu s’estilitza al màxim

i pot arribar a la desaparició absoluta. De fet, en alguns exemples, les primeres

línies del conte –de vegades, una sola frase- apunten les mínimes coordenades de

temps i espai, alhora que inicien l’acció i/o presenten el personatge, com podem

comprovar, per exemple, a «Parxís» (“Estiu. Casa dels meus pares, davant la mar.

Isc a la terrassa, amb el telèfon”) o «Novel·la» (“Un vespre de tardor, als meus vint-

i-tres anys, em vaig perdre per les frondoses muntanyes de la Tinença de

Benifassà”).

Així, doncs, quan el microconte fa referència a un espai definit i identificat és

perquè aquesta informació esdevé funcional o resulta essencial (en el sentit de

significativa) per a la narració. A «Incís», el bosc evoca a la perfecció un lloc de

captiveri, remot i ocult, alhora que apel·la a la tradició d’històries de víctimes

perdudes/segrestades també en un bosc. El xalet de muntanya del protagonista de

«Piscina» correspon a un espai familiar i acollidor, ideal per a contrastar amb

l’oceà on acabarà perdut.

vi. Personatges

La concentració pròpia de les formes breus també es deixa notar en el

tractament dels personatges. Resulta lògic pensar que el conte breu no pot

desenvolupar l’evolució psicològica dels protagonistes perquè, com ha quedat dit,

no opera per extensió sinó per intensitat. Així, el més habitual és que els

personatges no tinguen ni passat ni circumstàncies complementàries; també és

26

normal que no siguen descrits físicament i, molt sovint, ni tan sols no tenen nom. A

Espiral, són ben pocs els personatges que en tenen: Korfus, a «Tres», un personatge

singular, i Assumpció, la veïna morta, a «Alè», mentre que la immensa majoria són

identificats per un pronom (ell, ella, jo), per la inicial del nom («Aniversari»), o per

una categoria: amic («Camió»), pintor («Camí»), notari («Deute»), fill («Silenci»),

científic («Fi»), etc. El conte breu posa en funcionament un mecanisme de caràcter

metonímic mitjançant el qual selecciona una anècdota, una reflexió o un gest que

ha de fer visible una visió del món o revelar un destí (Cf. J.-P. Aubrit, Le conte et la

nouvelle (1997)). La reflexió del narrador de «Brindis», una nit de Nadal, ens

permet conèixer-ne la forma de ser, a pesar de la informació limitada que en tenim;

o, a «Canícula», els escassos trets de personalitat revelats pel personatge de

l’enterrador, en contrast amb l’acte que coneixem a la fi del conte, ens en dibuixen

un retrat exacte.

vii. Finals

La tensió narrativa pot concretar-se en una estructura del relat que aboca a un

final d’efecte sorprenent, encara que l’efecte sorpresa no és en absolut necessari..

Ho podem comprovar, per exemple, a «Canícula», amb una intriga perfectament

bastida que condueix a l’inesperat (però coherent) crim que es revela al final i ens

obliga a reconsiderar el crèdit que havíem atorgat anteriorment al narrador.

Baixauli va dedicar el primer article de Focs perdurables, «Un final», a explicar la

importància del final en el relat i en va il·lustrar l’argumentació amb alguns

exemples de les obres que, al seu parer, en fan un ús més encertat.

D’acord amb el que prescriu la poètica de la brevetat, el que el conte no diu

explícitament perquè ho confia a la interpretació activa del lector acostuma a

concentrar-se, especialment, en el final. Baixauli, a l’Epíleg, assenyala que “ha

subtilitzat alguns finals”, una de les mesures de poda duta a terme amb la

reescriptura, amb el convenciment que “pot resultar un text massa nu, però

després creix. […] Dins del lector”. També en L’home manuscrit trobem una defensa

dels finals que necessiten la participació del lector: “M’agraden els finals oberts,

amb lectors o espectadors abandonats per l’autor, depenent de si mateixos. Forçats

27

a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats?). Els finals tancats són

efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha d’excel·lents, és clar, però això no lleva que

facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida” (p. 127). Els millors

exemples de finals el·líptics possiblement són els de «Deute», «Anunciació» i

«Silenci», en tots tres casos amb una mort : la mort anunciada del pintor, ja

narrada a la nota biogràfica de l’enciclopèdia que es revelarà profètica precisament

perquè el personatge no hi creu i s’hi aboca fatalment. Tornar-la a narrar al final

resultaria redundant i n’eliminaria el punt de reconeixement gratificant per part

del lector. En «Silenci», el caràcter el·líptic ve marcat amb el final abrupte de la

darrera frase, amb una “i” que convida a completar l’acció. «Deute» proporciona el

plaer afegit de saber més que el personatge: assistim amb una tensió complaguda a

l’escena en la qual es prepara l’assassinat del notari, sense que ell en tinga

constància; més encara, quan el personatge creu estar reparant el vell conflicte. En

els tres exemples, allò no contat és una mort, possiblement perquè es tracta d’un

esdeveniment la descripció del qual sempre té el perill de resultar tòpica o

purament externa, mentre que la narració al·lusiva és capaç de convocar multitud

de matisos i possibilitats, actualitzats per la sensibilitat del lector.

viii. Tipologies textuals i gèneres discursius

El microconte és un text narratiu de ficció, és a dir, la seua característica

fonamental és l’existència d’una funció narrativa o d’una trama narrativa, encara

que aquesta es trobe molt estilitzada, desproveïda gairebé o totalment d’anècdota.

Encara que hi ha un nombre significatiu de narracions en tercera persona, amb un

narrador heterodiegètic que no participa en la narració, el tipus de narrador

dominant a Espiral és el narrador protagonista, amb un relat en primera persona,

un jo que, en ocasions, adopta un tu de caràcter reflexiu que resulta molt efectiu

com a mecanisme d’implicació del lector, el qual se sent d’alguna manera apel·lat

amb la segona persona gramatical, com, per exemple, a «Lluny», «Broma», «Dins»

o «Ningú». En algun cas, concretament a «Desert», el narrador en primera persona

emergeix en l’últim paràgraf, en una narració que semblava a càrrec d’un narrador

impersonal en tercera persona.

28

La ficció narrativa, però, pot assimilar tota mena de tipologies textuals i

gèneres discursius, com podem observar a Espiral: alguns contes poden identificar-

se amb textos argumentatius, com ara, «Dins» o «Ulls»; «Diari», com adverteix el

títol, presenta els trets de l’anotació dietarística; «Teofania» es limita a recollir les

declaracions d’un científic al periòdic; «Avís» usa el registre de l’anunci d’objectes

perduts i «Voluntat» segueix el model de la classe de textos coneguda com a

“últimes voluntats”. En aquests dos últims exemples, cal advertir el sentit lúdic i

irònic de la apropiació del format textual (en terminologia genettiana, parlaríem de

pastitx), pel contrast entre el tipus de text i el contingut: en el primer, allò que s’ha

perdut i es busca recuperar no és un objecte o propietat material, sinó nou anys o,

potser millor dit, la memòria de nou anys de vida, mentre que, en el segon, les

disposicions funeràries són clarament poètiques o simbòliques.

ix. La reescriptura d’Espiral

L’Epíleg introduït en l’edició d’Espiral editada per Proa en 2010 té com a

principal funció informar que el llibre que ara és presenta al públic correspon a la

reescriptura d’una versió anterior, publicada el 1998 per Columna i, alhora,

explicar les causes i els efectes d’aquesta reelaboració. La lectura comparada de les

dues versions permet fer una magnífic exercici d’anàlisi de l’escriptura literària, en

general, i de la depuració de l’estil de Baixauli, alhora que serveix per a prendre

consciència de les regles de funcionament de la narrativa breu. Com bé remarca

l’autor, el signe general de la reescriptura duta a terme és una operació de poda, de

reducció, de despullament a diversos nivells. En algun cas, tot i que són l’excepció,

les modificacions introduïdes afecten el nivell de la història, no solament el de

l’estil, com ara, a «Novel·la», amb canvis en l’espai i en els personatges. En general,

però, el treball de reelaboració s’ha centrat a eliminar tot allò que s’ha considerat

prescindible, superflu, en benefici, com declara Baixauli, d’una major claredat,

subtilitat i tensió narrativa.

En la segona versió, dènou contes han canviat de títol, amb la voluntat de fer-

los menys evidents, més al·lusius o de triar-ne un mot més adequat:

29

Espiral (1998) Espiral (2010)

Viatge Lluny

Vagó Tren

Taüt Dins

Sesta Migdiada

Accident Inseparables

Platja Ningú

Màscara Aniversari

Abisme Escala

Fòssils Panteó

Missatge Infància

Gos Veu

Mobles Lot

Retorn Camí

Terrat Celobert

Novençans Oceà

Subordinat Signe

Dos Reflex

Càstig Aire

Budells Intestí

La reescriptura elimina gairebé la totalitat dels nombrosos noms personals

que identifiquen els personatges en la primera versió. Desapareixen fins i tot de la

dedicatòria, que pertany a l’àmbit paratextual, on “A Pep Baixauli i Adelina Mateu”

s’ha convertit en “Als meus pares”. A tall d’exemple, sense afany d’inventari, podem

assenyalar-ne alguns casos, substituïts per un pronom, per una categoria o classe

en la qual se’ls pot classificar (professional, familiar, etc.) o per una inicial en

l’edició de 2010: Joan Cortell («Desert»), Arnau Vendrell («Anunciació»), Alícia

(«Fruita»), Maurici i Artur («Màscara»), Àngels i Jordi («Silenci»), etc.

En alguns casos, com «Fruita» i «Deute», el temps del relat passa del pretèrit al

present, amb la qual cosa la narració guanya en immediatesa i es presenta oberta,

30

en curs, en contraposició al caràcter tancat que té sempre la narració ulterior

(aquella que es fa des de l’acabament de la història narrada, necessàriament en

pretèrit). Almenys en un altre cas, «Taüt», el canvi realitzat varia del plural

original al singular de la versió revisada.

Els finals, com remarcava Baixauli, han estat subtilitzats en alguns contes.

Significativament, els nous finals han optat per el·lidir el desenllaç, fent-lo menys

obvi, com, per exemple :

Espiral (1998) Espiral (2010)

«Incís»: Per fi, als cinquanta anys, la

vida li brindava un episodi memorable.

Observà el seu rellotge. «És prompte»,

pensà, «la família no em trobarà a faltar

fins ben tard…» Resolt, sense cap mena

de dubtes, el senyor Vidagany començà

a despullar-se

«Incís»: Per fi, als cinquanta anys, un

episodi memorable.

«Marbre»: Del membre amputat

brollava, lentíssima, la sang obscura.

L’episodi exigia un replantejament: Joan

Montagut era allí; ells no eren qui per a

traslladar-lo. L’estàtua fou ubicada amb

cura en l’indret d’abans, recolzada en el

xiprer, de cara al riu. Un lloc modest

però bell, sens dubte, tocat d’infinitud,

lliure del tic-tac dels rellotges, immune

a la banalitat de la civilització... No en va

l’havia escollit Joan Montagut per

emprendre un viatge en espiral cap a

dins de si mateix.

«Marbre»: Del dit amputat en rajava,

lent, un fil de sang.

«Deute» : L’infant es tranquil·litzà ; alçà

els ulls, parsimoniós, per sobre un

muscle de Llorenç ; inicià un tímid

«Deute» : L’infant es calma i contempla,

amb els ulls humits, insistent, per dalt

del muscle del notari, la resplendor de

31

somrís.

Dos dies després, fou trobat el cadàver

de l’arquitecte surant per la sèquia.

Tenia les jugulars destrament

seccionades.

l’acer.

La reescriptura d’Espiral és, sobretot, una depuració d’estil, de llenguatge: les

frases són ara més curtes, amb l’eliminació d’un gran nombre de subordinades i de

connectors. La sintaxi del text esdevé més fluïda i més clara. A nivell lèxic, la

intervenció també és important: les opcions són ara més coherents i els termes

substituïts semblen més adequats i precisos amb les noves opcions. El conte

s’essencialitza, amb una brevetat justa. Els microcontes de Baixauli són breus en la

mesura en què són breus els textos que no poden ser ni parafrasejats ni resumits

perquè ja són exactes.

La comparació entre les versions de «Fruita», «Silenci» i «Relleu», a tall

d’exemple, servirà per comprovar els mecanismes i els resultats del treball de

reelaboració:

Versions originals dels contes «Fruita», «Silenci» i «Relleu» a BAIXAULI, M. (1998):

Espiral, Barcelona: Columna, p. 23-24, 122 i 129.

IX. Fruita

Quan va obrir l’ascensor, Alícia trobà dins una persona que no li arribava a la

ròtula. «Sembla una iaia del meu poble», pensà, «candorosa, vestida de negre. Però

és extraordinàriament petita.» L’encontre esborrà el laberint de pensaments

amargs on Alícia havia estat submergint-se. «La salude i no contesta», es va dir,

«per què no parla?» Quan va eixir de l’ascensor, els ulls de la vella eren l’únic

paisatge que habitava en el seu cap.

A la vesprada, Alícia decidí baixar per fruita i va trobar la vella dins l’ascensor.

«Què fa ací?», preguntà, «què li passa?» No hi hagué resposta. Quan tornà de la

botiga i la veié en el mateix lloc digué: «Vinga-se’n, no es quede aquí.» La vella

circulà àgil davant la porta de l’ascensor i de l’habitacle que li havien estat oberts.

«Passe al saló, ara vinc.» L’amfitriona deixà les bosses de fruita sobre el banc de la

cuina. Abans d’entrar al saló va veure, pel badall de la porta, com la vella escalava

el sofà per tal d’acomodar-se. Alícia s’hi assegué al davant, en un balancí. Es

32

miraven. No deien res. Hores. Més hores. «Estic a gust», va dir Alícia, «amb tu em

sent reconfortada.»

La vella ocupava els dies d’Alícia. No calia menjar ni dormir ni eixir als carrers

de la gran ciutat. «Tot el que necessite m’ho dónes tu», deia. La fruita es podria dins

les bosses.

Un matí sonà el telèfon com una alarma. Alícia s’hi acostà somnolenta, se’l posà

a l’orella. «Alícia?…» «Sí», respongué. «Sóc Rosa, com estàs?, com portes el tema de

Joan?… Hauries d’eixir una mica i animar-te… Tot s’oblida, és cosa del temps…»

Alícia penjà el telèfon i tornà al balancí. L’aparell continuà sonant, però havia

esdevingut aliè al seu món, com foren aliens, més tard, els drings del timbre, els

colps en la fusta i els crits apagats darrere de la porta.

No va existir res fora de la calor que irradiava la vella.

LX. Silenci

Difícil precisar en quin moment Àngels, la meua esposa, havia començat a

riure. Sota una llum lívida dinàvem ella, Jordi, el nostre fill, i jo, quan

impremeditadament es produí un silenci llarg, espès, monolític. Àngels deixa la

forqueta sobre la taula i començà a riure, amb els ulls clavats en mi. Jordi seguí

l’exemple de sa mare. Jo no comprenia res. amb un somrís, vaig demanar que m’ho

contaren. La rialla d’ells augmentà, esdevingué càustica, duríssima, mordaç. Vaig

exigir una explicació: em sentia ridícul. Ells prorromperen en un deliri ensordidor

que m’impel·lí a tapar-me les orelles. No podia suportar aquells crits, volia eixir de

la cambra. En intentar-ho vaig descobrir que les portes i la finestra s’havien

convertit en murs. El menjador era un món minúscul, hermètic, on faltava el

silenci. Jo necessitava el silenci. És per això que vaig empunyar el ganivet i vaig

degollar les persones que més estimava.

LXIV. Relleu

La meua dona escrivia cada jorn una pàgina del seu diari. Sempre es relatava

ella mateixa, el seu cos, les sensacions experimentades, els pensaments. A tal

obsessió per descriure’s hi afegia una indiferència absoluta per la vida externa al

seu físic. «Tot el meu món està en mi», deia. Jo l’estimava fora mida, i deixava que

cada nit em llegira el seu últim text. Redactava sense passió, amb una actitud

analítica, objectivista, distant. Es referia a ella mateixa en tercera persona.

El diari ocupa cent vint-i-tres llibres, que a voltes fullege per imitar-ne l’estil, ja

que ara sóc jo qui, tan bé com puc, continue l’obra. No m’hi podia negar: fou l’únic

33

que em demanà abans de morir-se, prostrada en el llit, agafant-me una mà, amb

ulls sol·lícits. Tampoc no em costa gaire. Ja fa set mesos de l’òbit i cada dia

adquiresc més pràctica en l’escriptura. Quant al contingut, és clar que em veig

restringit de narrar només l’exterior de la seua persona, avui exempta d’ànima.

Però això no em preocupa: la incessant activitat dels cucs fa que cada dia hi haja

modificacions dignes de ser anotades.

34

c. Entorn d’Espiral

i. Ressenyes i estudis

Matoses, Joan Manuel, «Dins el caragol», Caràcters 7, abril, 1999, p. 24.

La narrativa breu, brevíssima en ocasions, ofereix la possibilitat de recollir una

gran quantitat de temes, i també d’enfocar-los de maneres molt diferents. Espiral

ha triat ser un llibre greu. Durant seixanta-vuit contes, Manuel Baixauli pretén fer-

nos veure que la imaginació és una cosa seriosa. Tot i que algun d’ells incloga un

destacat component irònic, cal reconéixer que els viaranys que ens menen a la seua

conclusió, ràpida, són indubtablement profunds.

Amb una naturalitat sovint absurda, un munt de personatges experimenten

tota classe de vivències, possibles (un grup d’amics té un accident d’automòbil) i

impossibles (un home puja una escala infinita). Els desenllaços tenen un alt grau

d’impredictibilitat, independentment de la versemblança de la història.

Espiral és un llibre polifònic. Hi ha relats escrits en primera persona: són els

que més ens apropen a la vida interior de l’autor i els que més capacitat emotiva

posseeixen. Les freqüents referències a l’entorn familiar obliguen a subratllar una

sorprenent afirmació: al conte «Brindis», el narrador (en primera persona) pensa

que deu estar plovent sobre la tomba dels seus avis, els quals «poquíssimes voltes»

recorda. Curiosament, doncs, en les seixanta-quatre primeres pàgines de l’obra,

«els avis», Adelina i Servando, són esmentats cinc vegades, que no són poques en

narracions breus. He de dir, però, que recordar els avis amb afecte és una de les

activitats més saludables que un escriptor pot realitzar.

Espiral és també un llibre hipnòtic. Els contes redactats en segons persona ens

recorden una d’aquelles sessions de regressió mental. No en són els únics, però en

ells és on més aflora un altre ingredient fonamental de l’obra: l’oníric. «Viatge» ens

endinsa, ja des del començament, en el món dels somnis: «Has acabat de sopar, ixes

de casa, inicies el quotidià passeig pel teu poble»… Amb inicis així ens hem de

sentir, sense remei, intrigats envers el desenllaç, que per normal general arriba

ben prompte.

35

Baixauli escriu amb un llenguatge molt planer, sense complicacions

sintàctiques, i, tot i ser un relat banal, sense cap parèntesi. Potser per això cedeix el

coprotagonisme d’un conte, «Subordinat», a un gran signe de parèntesi obert que

un jove troba a la platja. La senzillesa del registre ens condueix a fixar la nostra

mirada en el final de cada narració, una resolució, en la major part dels casos,

fascinant.

Espiral és un llibre existencialista. Hi ha tres contes clau, estratègicament

situats, que ens remeten al mateix concepte: el viatge interior. El primer conte,

«Autòpsia», parla de «múltiples vivències», sortides d’un crani. Al conte número

29, «Marbre», el protagonista emprén un «viatge en espiral cap a dins de si

mateix», i al darrer conte, titulat sincrèticament «Espiral», els lectors són aspirats

per un immens caragol de mar.

Tots els títols són monolèxics, i sintetitzen temàticament el contingut de cada

conte. Així, cada un fa de simple pont cap al text: aporta el mínim material

significatiu, per tal que ens fixem de ple en el cos del conte.

A Espiral hi ha contes realment bons. Molts d’ells obliguen a aturar la lectura i

a reflexionar sobre el que acabem de llegir, la qual cosa és, segurament per a molts,

la raó de ser de la literatura. Hi ha una certa relació amb el Calders de la veritat

oculta, d’aquella realitat críptica que imaginadors com Baixauli s’atreveixen a

extraure. Molts finals dels contes, irreals com ells a soles, reforcen la seriositat de

l’assumpte, en un diametral contrast, posem per cas, amb el sarcàstic i també

narrador breu Josep Vicent Marqués. Caldrà, per fi, felicitar Baixauli pel seu

merescut premi Ciutat de Badalona 1998, amb Espiral.

Manel ZABALA, «Un escriptor que pinta», La Vanguardia, Culturas, nº 412 (12 de

maig 2010), p. 10.

Supe de la obra de Manuel (o Manolo) Baixauli por una pared. Si entran en

Google Maps podrán echarle un vistazo al mural de la c/ Doctor Antoni Cebolla,

esquina Enfront de la Via, de Sueca. Baixauli es el 33,33% de ese Equip Bon dia.

El pintor Baixauli había escrito una novela importante, pero no se la

publicaban porque no era lo bastante comercial. Entonces la presentó al premio

Mallorca, el mejor pagado de las letras catalanas, y ganó. Isidor Cònsul, su editor, le

felicitó por el libro y por el premio. Pero le avisó que se vendería poco, no era una

obra comercial.

Lo que son las cosas, L’home manuscrit ha sido un libro comercial. No un best

seller, pero es un libro que se ve, que se va vendiendo. No creo que haya sido por

36

las críticas –he localizado 24 reseñas de L’home manuscrit, todas elogiosas–, ni por

los premios; estoy convencido que el éxito de L’home manuscrit se ha debido al

boca a boca tecnológico. Veamos los blogs: el lamento de Portnoy lo deja bastante

bien, igual que Palimpsests, Filant Prim; eLiteratura habla de una novela

afortunada y atípica que disfrutará de una dilatada vida; a El Llibreter no le gusta

el final, pero algunos comentarios se muestran en desacuerdo…

L’home manuscrit es una obra intrigante. El protagonista va encontrando a lo

largo de su vida unos relatos dirigidos a él: en las páginas de una Bíblia infantil, las

paredes de un faro… Los personajes de esos relatos son un descriptor de olas, un

bebé muerto sabio, su otro yo… ¿Quién le habla y por qué? ¿Quién es el narrador?

Hallarán las respuestas al final del libro. ¿Quién es Escriptor? Eso pueden

averiguarlo ustedes, el libro ya dice que es vecino de Sueca, pariente de un

impreso, escribió un libro llamado alfaBet… A veces, L’home manuscrit dialoga con

alfaBet; en ambos libros encontrarán páginas en blanco sobre negro, que son un

marco ideal para tertulias entre difuntos.

Tendremos Baixauli para largo. Mientras esperaba su nueva novela he visto la

reescritura de Espiral, su primer libro. Me he zampado la nueva versión y la he

comparado con la primera. Si el primer Espiral es un libro de relatos que anuncia

L’home manuscrit, Espiral 2 es un epílogo con epílogo. En el epílogo Baixauli visita

al Baixauli que fue para anunciarle que ha reescrito su Espiral, qno vaya a

tomárselo a mal; que le ha depurado el estilo, ahora usa menos adjetivos, es más

parco en palabras, usa menos adverbios acabados en –mente… No es un epílogo, es

el relato nº 69. Lo mejor del libro.

En Espiral 1 y 2 encontrarán los mismos 68 relatos de perplejidad, de muerte y

de olvido. Testimoni es un relato que asusta, Camió también, y además gasta un

humor muy negro, Tres, la historia de Korfus el mago y el heredero con tres orejas

puede servirse como un cuento para niños muy inteligentes…

¿Les cuento una cosa? Del relato Tres existe una versión intermedia entre

Espiral 1 y 2. Se trata de un pequeño volumen a modo de recordatorio de una

primera comunión celebrada por una familia suecana con clase. Baixauli firma el

relato y los dibujos. Se tiraron 500 ejempares. No sé cuanta gente asistió al convite,

pero quedó algún que otro libro para el mercado. Es un librito hermoso. Les

apunto el ISBN: 84-932816-3-8. El que más corra, premio.

Pagés, Vicenç, «Fantasia existencial», El Periódico, 3-III-2010, p. 65

37

Manuel Baixauli (Sueca, València, 1963) no només és l’autor del llibre en català

més premiat dels últims anys, L’home manuscrit, sinó que ve de rebre els premis

més prestigiosos atorgats per crítics i escriptors. Ara recupera, després de revisar-

lo a fons, el primer llibre que va publicar, Espiral, que recull una seixantena de

microrelats apareguts el 1998.

La majoria d’aquests contes exploren els límits de la realitat: en altres

paraules, s’endinsen en l’àmbit de la literatura fantàstica. A partir d’una situació

quotidiana, assistim a la ruptura d’una frontera generalment acceptada: la de la

vida és potser la més recurrent, ja que en el recull es planteja en més d’una ocasió

la convivència entre éssers vius i d’altres que han deixat de ser-ho, però que

mantenen alguna forma d’existència, si més no als ulls d’un determinat personatge.

En altres textos, Baixauli transgredeix els límits temporals, o presenta

analogies i metàfores amb un rerefons al·lucinatori, oníric o lisèrgic. La figura del

doble o de la infantesa perduda, del solitari que dialoga amb ell mateix o amb

antics amics, serveix per indagar sobre l’encert de les decisions preses o sobre les

fronteres de la realitat. D’altres contes deriven cap a la literatura paranoica, cap a

l’aclucada d’ullet metaliterària o cap a la teologia recreativa, mentre que les

escasses trames on intervé l’amor són tractades de manera estrictament

antisentimental.

Molts contes s’inicien amb un narrador silenciós, calmat, satisfactòriament

solitari, i de sobte viren cap a la multitud o la imprecació. De fet, Baixauli ha optat

per un gènere que admet generosament els girs sobtats, les sorpreses en les

últimes línies, la concentració, el pas del microcosmos al macrocosmos: en aquest

sentit, s’adiu amb el llenguatge precís del narrador, que navega amb comoditat

entre el conte fantàstic i la interrogació existencial, entre el somieig fantàstic i la

transgressió surrealista.

En l’últim text el lector assisteix a un diàleg –amb fotografia inclosa, a la

manera de Sebald– entre l’autor novell que escrivia Espiral i l’autor multipremiat

que revisa el mateix llibre, que li diu: «Tu ets un pintor que escriu. En canvi jo, ara

mateix, sóc un escriptor que pinta». El mèrit d’Espiral és sobtar de manera

convincent.

Sòria, E., «Arabescos del temps», El País. Quadern, 4-II-2010, p. 4.

El desembre de 1998, Manuel Baixauli va publicar el seu primer llibre narratiu,

Espiral, que havia guanyat un premi a Badalona. Ara l’ha reeditat amb retocs

substantius a Proa. Llavors, Baixauli era un pintor que començava a escriure, i el

llibre va passar immerescudament desapercebut. Ara és un conegut escriptor que

38

encara pinta, i segurament obtindrà uns lectors més atents. El temps passa i les

coses canvien: els autors, els lectors i els llibres mateixos. Per descomptat, els

canvis no sempre són extrems. De vegades només refermen o només desdibuixen

trajectòries que ja s’havien tractat. Fa onze anys, jo mateix era un lector

convençudament professional i ara també crec ser-ho, potser més a desgana, o

amb més resignació. En canvi, diria que la voluntat de ser escriptor en tota

l’extensió de la paraula que Baixauli ja demostrava en el seu primer llibre no ha fet

més acomplir-se amb minuciós rigor. En 1998, la lectura d’Espiral sorprenia i de

tant en tant enlluernava. Ara produeix les mateixes sensacions, però amb més

nitidesa i amb un ressò més vast.

Crec que val la pena esmentar-ho, perquè Espiral, ara, és i no és el mateix llibre

que era fa 11 anys perquè el del temps i els seus efectes és un dels assumptes que

l’obsedeixen. Hi ha una peculiar coherència, molt literària, entre la mena de

suggestions que aquest llibre suscita i el fet que s’haja reeditat amb les correccions

que el pas del temps imposava i que l’autor subratlla en un deliciós epíleg, que és,

molt apropiadament, una conversa entre el Baixauli d’ara i el que fa anys

s’afanyava a redactar per primera vegada aquests relats, rodejat de roba estesa i

piles de diccionaris. La conversa, en una casa d’estiu abandonada enmig

d’urbanitzacions recents i alienes, té molt de diàleg d’espectres, com sempre ho

són els exercicis de memòria. Aquesta reverberació espectral ara amera tot el llibre

i el tenyeix d’una melancolia ominosa molt punyent.

Espiral era, i és, un recull de relats breus, alguns brevíssims, plens d’una

imaginació mordaç, entre luctuosa i enigmàtica, de notable ambició. Quan es va

publicar, els microrelats estaven de moda, es parlava molt del dinosaure de

Monterroso i algú – crec que Gerard Vergès – va recordar que hi havia un relat

encara més breu, del mestre Borges, que senzillament deia: “Los tres lo sabían”, i

que, en efecte, conté in nuce un drama més opressiu i intrigant que cap de les

jovials troballes de l’autor guatemaltenc. Les narracions de Baixauli no eren tan

concisses; algunes fins i tot es dilataven per més d’un parell de planes. Però les

millors – pense en l’esplèndida “Tracte”, o “Teofania”, o “Piscina” o “Mà” – sí que

tenien aquella màgia onírica i aquell ritme secret dels grans relats breus, que ens

inquieten de sobte i costen d’oblidar. En un microrelat, com un aforisme, el pes i la

irradiació de les paraules són factors decisius, tant o més que en un poema. Fa 11

anys, Manuel Baixauli ja ho sabia, i ara més de tres lectors ho podran descobrir.

Els escriptors solen retocar els seus textos quan els reediten i, massa sovint,

amb la major professionalitat que atorguen els anys, només aconsegueixen una

pèrdua de frescor i un guany d’amanerament. No és el cas de Baixauli: la revisió a

què l’autor ha sotmés el llibre no ha fet més que esmolar-lo, generalment per

substracció. Han desaparegut noms propis, referències geogràfiques o històriques,

precisions i detalls accessoris, i també una pila d’adjectius d’una lluïssor que, ara

que no hi són, reconeixem postissa. Cancel·lant els èmfasis i les explicitacions

39

sobreres, no ha difuminat els contorns de la seua matèria, sinó que els ha agusats.

Els relats, ara, s’endinsen molt més en aquell pertorbador territori que s’agita

entre el somni i la vetla i que és l’autèntica geografia de la literatura de Baixauli.

Les analogies, angoixoses o iròniques, ara se’ns suggereixen, però no se’ns

imposen, i precisament per això el seu efecte és molt més colpidor. Com l’arabesc

xifrat de les nostres aprensions, tot és més esmunyedís i més pregnant. És com si

l’autor haguera tret a la llum, per fi, el llibre que fa 11 anys volia escriure aquell

agosarat cadell d’escriptor que llavors era ell. El que volia i el que de fet va

escriure, però no del tot. Ara s’hi ha acostat molt més. En certa manera se l’ha

restituït a ell, i ens l’ha regalat de nou, i amb més amplitud, a nosaltres. Que

precisament aquest llibre es diga Espiral adquireix així un sentit molt més ple.

Ricart, J., «Microcontes», Levante-EMV, 12-III-2010, p. 5.

Després de dotze anys de la seua publicació enguany es reedita – una mica

retocada – Espiral de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) un llibre amb setanta

microcontes que tracten les dèries personals de l’autor i de la societat de hui en

dia. Perquè aquestes pàgines estan poblades per una galeria de personatges

sempre al límit i sense nord: neuròtics, frustrats, resignats davant el destí de la

vida, com un boxejador que mata a set persones o un col·leccionista de llengües

dissecades.

Malgrat que aquestes històries transcorren en ambients realistes i estan

narrades en primera persona per contribuir millor a la versemblança, l’escriptor

aprofita la llibertat que li ofereix el relat fantàstic (a la manera del geni de Calders)

per defugir el detall i avançar en línia recta cap a un desenllaç de vegades

sorprenent, però quasi sempre inquietant. A més a més, fagocita tota una sèrie de

registres i gèneres (que hi poden anar des de llegenda urbana i el conte tradicional,

fins a les històries de fantasmes, passant per anècdotes més o menys personals)

que refà segons les seues necessitats; i reescriu com en aquesta edició, en la qual

ha reduït la llargària dels textos, ha condensat a una paraula els títols i ha fugit de

l’obvietat.

Des d’un punt de vista temàtic l’omnipresència de la mort és palesa, dintre

d’una àmplia varietat: suïcidis, accidents de trànsit, homicidis, cementiris,

enterradors, etc. Tanmateix el lector lletraferit podrà gaudir amb relats

metaliteraris igual que ho va fer amb la seua novel·la anterior L’home manuscrit,

que al cap i a la fi, es tractava d’una deconstrucció d’un dietari.

Així doncs, destacaríem alguns títols com Botiga, on critica l’autor d’un sols

llibre com sobreviu en el món editorial, Novel·la i Anunciació, on l’escriptura

esdevé profecia; o Voluntat, que recull els desitjos d’immortalitat. Tanmateix, no

40

podem oblidar la riquesa temàtica d’altres com la crisi del matrimoni (Eclipsi), el

qüestionament de la normalitat (Ningú), la monarquia (Tres), la no assumpció del

fracàs (Èxit), el tema del doble i la suplantació de la identitat (Reflex) per posar

alguns exemples.

De vegades el Baixauli pintor s’imposa a l’escriptor mitjançant l’analogia més o

menys lògica, per poder transformar la realitat: una piscina convertida en oceà, un

túnel vist com un budell.

Aquesta metamorfosi en moltes ocasions es torna kafkiana amb la inclusió de

formigues gegants, mosques i altres animalots; mentre que en altres s’expressa

amb un desig de dissoldre’s en l’obra fins formar part d’aquesta, com ocorre a

Marbre, en el qual un home es transforma en escultura o Camí, on el pintor

desapareix en un dels seus quadres.

Per tot això, aquesta reedició és una excel·lent oportunitat de redescobrir la

imaginació i el talent autodidacta de Manuel Baixauli, un autor atípic, que rellisca

davant encotillaments i etiquetes, i que es reescriu a sí mateix per tal de no repetir-

se.

Merino, Olga: «Una trobada en la diada de Sant Jordi», El Periódico, 23-IV-2010,

p. 12.

Ignoro què serà de mi després d’aquesta cita. A través del correu electrònic,

vam convenir a veure’ns avui, durant algun moment de la tarda, que serà caòtica.

Hem intercanviat números dels mòbils per concretar el lloc i l’hora. Estic una mica

neguitosa; encara no sé ni com sona la seva veu.

Fa encara no un parell de setmanes i per un joc de casualitats, vaig descobrir

que tinc un germà a València, a Sueca, entre els arrossars que banya el Xúquer. El

meu germà es diu Manuel Baixauli i és escriptor i pintor (o viceversa). En realitat,

m’he arrogat el parentiu sense demanar-li permís i només perquè tots dos

compartim un úter fosc i voraç, una malaltia rar batejada com a síndrome de

Guillain-Barré, d’aquelles que tant fascinen el doctor House. El meu germà Baixauli

s’hi refereix com l’Infern; així, en majúscules. Ho explica a El llibre de la Marató de

TV-3, dedica aquest any a les patologies minoritàries. Aquest avern particular – els

inferns adopten formes molt diverses i imprevisibles – consisteix a «quedar-se, en

poques hores i sense saber per què […], completament paralític, amb tot el cos

mort excepte els ulls, les orelles i el cervell, que ho gravaran tot amb una lucidesa

terrible». Al meu germà li va tocar quedar-se 42 dies eterns en aquell «insomni

infinit».

41

En moro de ganes de conversar amb ell i, al mateix temps, tinc por. Pot ser

que avui, a la tarda, quan estiguem cara a cara asseguts a la taula d’alguna

cafeteria del centre, no tingui pilotes de dir-li una cosa. Per més que les tensis,

les paraules mai estan a l’altura. Potser millor callar. Un silenci eloqüent

només tacat pels llibres, que és el que ha vingut a fer Manuel Baixauli a

Barcelona durant la diada de Sant Jordi, firmar exemplars d’Espiral (Proa), una

antologia que aplega 68 relats brevíssims. De moment, estic llegint la seua

obra anterior, L’home manuscrit, que va obtenir els premis Mallorca de

Narrativa (2006), Nacional de la Crítica i Salambó (2007). La vaig començar

abans-d’ahir i em té atrapada. Estranyament, la novel·la arrenca així: «Ignoro

què serà de mi després d’aquesta cita».

Damià Bardera Poch, Núvol: el digital de cultura, 24-X-2013,

http://www.nuvol.com/noticies/lespiral-de-manuel-baixauli/

L’Espiral de Manuel Baixauli

Amb el llibre de contes Espiral, Manuel Baixauli va guanyar el Premi Ciutat

de Badalona 1998. Aquell mateix any, Columna en publicava la primera

versió. Dotze anys més tard, el 2010, després de l’èxit contundent i merescut

de la novel·la L’home manuscrit (Proa, Moll, 2007), l’autor de Sueca va

reescriure la seva primera obra, conte per conte, i es va convertir en un

autèntic reescriptor, «una categoria superior a la d’escriptor», segons podem

llegir en un moment de L’home manuscrit.

En aquesta segona versió del llibre ––que és la que tindrem en compte en aquest

article––, publicada per Proa, hi ha un epíleg en què el propi Baixauli ens explica

tot aquest periple vital i literari, un diàleg amb ell mateix des de la distància

temporal, tal vegada el conte seixanta-nou de l’obra, l’últim.

Diguem-ho d’entrada: Espiral és un llibre fora de sèrie, i a diferència de L’home

manuscrit, no ha tingut la recepció crítica que es mereix, ni la primera versió ni la

segona. El prejudici tan estès a casa nostra que l’escriptura de contes o relats breus

és una propedèutica per a la creació de novel·les hi ha tingut força a veure, un

prejudici que «condemna» tot un gènere que disposa de les seves pròpies

dinàmiques i lògiques a un segon pla, això és, a un pla sempre d’inferioritat

respecte a la novel·la.

Certament, hi ha autors que escriuen relats breus per al dia de demà escriure una

novel·la, i és una opció molt respectable. Ara bé, no és el cas de Baixauli, o si més

42

no, no és el cas d’Espiral en relació a L’home manuscrit. Encara que entre tots dos

llibres hi hagi, certament, un «aire de família», els contes d’Espiral gaudeixen d’una

plena autonomia. A més, els processos hermenèutics d’interpretació d’un llibre

com Espiral són força més complexos que els de L’home manuscrit, no només per la

condició del propi llibre, sinó pel fet que el gènere del conte sempre requereix una

participació més activa del lector.

Fetes aquestes consideracions, cal advertir també que com tota obra de qualitat,

Espiral permet un nombre generós de lectures, i per tant, és impossible exhaurir la

riquesa del llibre en una sola interpretació. No pretenem dir-hi l’última, ans al

contrari, som plenament conscients que la nostra interpretació serà tan sols una de

les moltes interpretacions possibles ––vegi’s, per exemple, l’article de Lluís

Muntada «La línia d’ombra»[1]––, totes elles necessàries per al bon desplegament

de l’obra en el temps i dins l’entramat cultural del qual ha emergit. Així doncs,

proposem una lectura d’Espiral en clau existencial i filosòfica.

Fixem-nos, en primer lloc, en el conte «Brindis», el lirisme contingut del qual és

francament colpidor, demolidor. En aquest relat apareix la idea, molt present en tot

el llibre i l’obra de Baixauli, del cicle de la vida. És un cicle de la vida, però, que no

comença ni acaba amb un subjecte particular, concret, sinó que es remunta en el

temps a través dels avantpassats ––fins que se’n perd la pista––, i alhora, es

projecta cap al futur a través dels que vindran. En aquest sentit, és un cicle de la

vida que no comença enlloc ni acaba mai, en el qual el subjecte tan sols n’és un

moment fugaç, una petita peça dins un engranatge fred de segles i més segles.

Podríem pensar que aquest cicle de la vida té a veure amb la concepció

judeocristiana del temps, això és, l’Escatologia, una línia ascendent que es desplega

a través de generacions i generacions amb una finalitat que li és inherent però

inescrutable. No és el cas. El cicle de la vida dels contes de Baixauli és circular ––tal

vegada un espiral sense cap mena de finalitat ni direcció––, d’adscripció clarament

pagana. És l’etern retorn nietzscheà, però desvitalitzat, això és, un etern retorn

mancat de subjectes amb prou voluntat de poder per dir «sí a la immanència de la

vida» i afirmar el seu propi destí tràgic, tant l’individual com el col·lectiu.

És precisament aquest etern retorn desvitalitzat el que fa que en comptes de

tractar-se d’un etern retorn de la Vida, tal com reclamava Nietzsche, es tracti d’un

etern retorn de la Mort, o més concretament, un etern retorn dels morts. Per a

aquest morts, però, no hi haurà cap mena de salvació ni reconciliació possibles, no

hi haurà l’apocatàstasi paulina, tal com reclamava Unamuno en el seu cèlebre Del

sentimiento trágico de la vida. Per contra, «com les gotes repetides de pluja, les

hores esborraran l’empremta dels qui fórem» (p. 38).

L’omnipresència de la mort en l’obra de Baixauli, barrejada amb la idea de l’etern

retorn, fan d’Espiral un llibre de temàtica existencialista, i més concretament,

43

heideggeriana. Fixem-nos en el conte «Dins». El narrador ens adverteix: «No ho

oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teva caixa. No la perceps, és clar,

encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada

segon.» (p. 34). En llenguatge heideggerià, la caixa seria un existenciari, és a dir,

una categoria pròpia de l’existència humana que, com a tal, ens passa inadvertida.

La caixa representaria la idea heideggeriana de l’home com a ésser-per-a-la-mort,

és a dir, un ésser finit que des del dia que neix està destinat a morir, per bé que en

pot prendre consciència i fer el primer pas per viure una vida «autèntica», això és,

una vida conscient del seu destí, fidel a si mateixa.

Aturem-nos, però, en aquestes últimes consideracions, perquè la problemàtica

existencial de l’autenticitat i el destí personals no és sinó la clau hermenèutica per

a la comprensió d’Espiral. La qüestió de l’autenticitat amb un mateix va prendre

molta rellevància en el pensament europeu d’entreguerres, no només amb

pensadors fenomenològicoexistencials com Heidegger o Sartre, sinó també amb

pensadors de tarannà vitalista-historicista com Ortega y Gasset, entre d’altres. En

la literatura catalana, la idea de destí heretada de les corrents existencialistes es va

deixar sentir amb força després de la guerra civil, sobretot a la dècada dels

cinquanta, amb llibres com ara Cròniques de la veritat oculta (1955), de Pere

Calders, Crèdits humans (1957), de Manuel de Pedrolo, Vint-i-dos contes (1958),

de Mercè Rodoreda, o en menor mesura, Mites (1954), de Jordi Sarsanedas.

Baixauli s’inscriu sens dubte en aquesta línia, per bé que la renova i l’actualitza.

Deixem de banda, per ara, la qüestió de la renovació i actualització d’aquesta

corrent i fixem-nos en allò que Espiral hi té en comú. El conte «Càlcul», per

exemple, es pot llegir com una al·legoria del fet que els éssers humans estem

abocats al món de l’existència d’una manera cega, i és precisament aquesta ceguesa

existencial la que ens empeny a l’acció, una acció que no té aturador, tal vegada

infinita, malgrat el caràcter radicalment finit de l’existència humana. El conte

«Imant» parla de la impossibilitat d’abandonar els propis orígens, sempre s’hi

acaba tornant, és el propi destí existencial, ja que els humans som éssers ubicats no

només espaciotemporalment, sinó també socioculturalment. El conte «Parxís», un

dels més emotius, tracta del retorn a l’origen de destí, que no és sinó la pròpia llar,

la llar de la infantesa, encara que en el present els pares siguin morts i la casa

estigui en ruïnes.

En d’altres contes, s’hi reflecteix la inseguretat existencial derivada del fet de dur

una vida inautèntica, això és, del fet de no acceptar el propi destí i caure en allò que

Heidegger anomenava «l’Hom», el terreny del tothom i del ningú. En tenim un bon

exemple en el conte «Oceà», una parella que viu i pensa sota els paràmetres de

l’Hom, és a dir, una parella estereotipada, que no viu ni actua autènticament

perquè no són en absolut conscients de la seva finitud, per això se’ls fa «impossible

reconèixer, sense prismàtics, els seus propis caps a gran escala» (p. 91). Si en

44

fossin conscients, si haguessin estat capaços de sortir del discurs omniabraçador

de l’Hom, aleshores haurien sentit l’alè del No-res, talment el protagonista del

conte «Piscina», que després d’haver sigut «fregat pel no-res, s’adona que està

completament sol, perdut, enmig de l’oceà, lluny de cap senyal identificable com a

terra ferma» (p. 69). No som gaire lluny de la cèlebre sentència sartriana que

l’home és un ésser condemnat a ser lliure.

Cal no confondre, no obstant, la inseguretat existencial que amara dels contes de

Baixauli amb la noció, també força existencialista, de l’absurd. Els contes de

Baixauli no mostren una tendència cap a l’absurd, ja sigui un absurd lògic,

antropològic, còsmic o literari. No, els protagonistes i narradors dels contes

d’Esipral no només pressuposen un sentit ––o sentits–– a les coses i a la conducta

dels humans, sinó que accepten de bon grat tals sentits. El problema és saber si

aquests sentits són autèntics o si, per contra, no ho són. Els contes «Signe» i

«Reflex» mostren perfectament aquesta problemàtica. En el primer, un adolescent

es troba un parèntesi gegant a la platja, i després de meditar si saltar-lo i viure a

l’altre costat del parèntesi, s’estima més «tornar per on havia vingut» (p. 101). Per

a l’adolescent, les dues opcions tenen sentit, el problema és que l’opció que tria és

l’opció de l’Hom heideggerià, l’opció fàcil, l’opció de la inautenticitat, per això la

seva vida serà sempre més «una vida insignificant». En el segon conte, «Reflex»,

apareix la figura del doble, una figura força recurrent en l’obra de Baixauli. Així, la

figura del doble representarà, precisament, l’elecció entre l’autenticitat i la

inautenticitat, així com la problemàtica de la identitat personal, un tema

eminentment existencial.

I encara podríem afegir-hi un tercer conte, «Avís», en què la desmemòria del

protagonista no és sinó una conseqüència de la inautenticitat en què viu. Aquest

conte, tot ell, amara una espècie de somnambulisme existencial molt característic de

la literatura de l’autor valencià, que de vegades pren un to més fantasmal o

espectral, com en el conte «Diari», i d’altres més realista i desesperançat, com en el

conte «Fruita», en què la vella és tot un símbol de la desesperació existencial, o

«Escala», en què el personatge narrador s’agafa a la barana i té pensaments

funestos, que «gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà» (p. 54). Aquí

tampoc no som gaire lluny d’un jove Albert Camus quan afirmava, tot just

començar el seu llibre El mite de Sísif (1942), que l’únic problema filosòfic

vertaderament seriós era el suïcidi. Baixauli en pren bona nota, fins al punt que en

un dels contes, «Celobert», la desesperació existencial és el pas previ, el punt de

partida, per a una nova vida, més autèntica, més profunda, tal com reclamava el

filòsof francès en el seu assaig filosòfic.

A més de la problemàtica sobre l’autenticitat i el propi destí, també trobem altres

temes inequívocament existencialistes, com la incomunicació i la indiferència

(«Inseparables»), l’aïllament voluntari («Canícula») o la inconsciència del lloc que

45

s’ocupa en el món («Intestí»). Sovint, l’autor fa servir la tècnica de la desrealització,

característica de narradors com Kafka, Ionesco o Calders, que consisteix a fer

virar una situació aparentment normal i quotidiana cap a una situació inquietant,

estrambòtica o il·lògica, com ara el conte «Ningú», en què la normalitat esdevé,

precisament, allò profundament anormal, estrany. Els insectes i les metamorfosis

hi solen tenir un paper rellevant, en aquesta tasca de desrealització. Així, en el

conte «Família», l’avi es reencarna en un insecte qualsevol; en el conte «Gavines»,

el protagonista es converteix en una gavina entre moltes altres gavines; o en el

conte «Migdiada», apareixen unes formigues gegants assassines. Certament, «el

territori que s’agita entre el somni i la vetlla és l’autèntica geografia de la literatura

de Baixauli», tal com afirma Enric Sòria[2].

L’aposta existencial de Baixauli també es combina, sovint, amb algunes dosis de

surrealisme. El surrealisme de l’autor, però, no poua de les idees que vehicula o

expressa, sinó que poua de la força de les imatges. En aquest sentit, no és un

surrealisme literari ni filosòfic, sinó que podríem qualificar-lo de surrealisme

pictòric, plàstic, estètic, paradoxal i desconcertant, talment com si es tractés d’un

quadre de René Magritte (vegi’s el conte «Tracte»). El propi autor ha reconegut,

en una entrevista[3], que en la seva literatura les idees van a remolc de les imatges,

una cosa gens estranya si tenim en compte que Baixauli era, abans de publicar

L’home manuscrit, un pintor que escrivia ––després va passar a ser un escriptor

que pintava, si hem de fer cas del que ens diu Manel Zabala[4].

I no deixem la pintura, perquè en molts dels contes d’Espiral, els pintors, els

quadres que pinten aquests pintors i la pintura en general hi tenen un paper prou

destacat. En aquest aspecte, els contes de Baixauli tenen un paral·lelisme evident

amb els contes de Josep Palau i Fabre, que malauradament encara són molt

desconeguts tant pel públic com per la crítica[5]. Per exemple, en el conte «Camí»,

el pintor és absorbit per la pròpia obra, o en el conte «Intrús», un personatge

anònim entra dins un quadre del Museo del Prado, tal volta Las Meninas, en una

clara referència metaliterària i/o metapictòrica, metacultural si el vol.

Val a dir que en el llibre Espiral, i en l’obra de Baixauli en general, hi ha alguns jocs

metaliteraris, no gaires, picades d’ullet que, a parer nostre, són força marginals,

sobretot si es té en compte el global de l’obra i la seva intencionalitat. Baixauli ha

afirmat que no li interessen el llibres en què no batega la vida. Si assagem lectures

diguem-ne metaliteràries o massa formalistes de la seva obra, tal com insinua J.

Ricart («tanmateix el lector lletraferit podrà gaudir amb relats metaliteraris igual

que ho va fer amb la seva novel·la anterior L’home manuscrit, que al cap i a la fi, es

tractava d’una deconstrucció d’un dietari»[6]), aleshores perdem la frescor i la vida

que el mateix autor reclama a la literatura. Del conte «Botiga», per exemple, un

dels pocs que es presten fàcilment a la incontinència verbal metaliterària, se’n pot

46

fer una lectura gens formalista: sempre calen referents als quals emmirallar-se per

assolir una veu pròpia, tant en la vida com en la literatura.

(Aprofito l’avinentesa per dir que un dels problemes de la crítica literària actual

nostrada és, precisament, les lectures covardes i formalistes que es fan de les obres

dels autors ––les quals impedeixen fer cap crítica que no sigui constructiva-

pedagògica–– així com l’endèmica manca de generositat d’alguns crítics incapaços

de reconèixer mèrits, talent i feina ben feta. Val a dir, també, que la mania mig

metaliterària, mig teoricoexperimental, ha penetrat amb força en les generacions

més joves d’escriptors, segurament a causa d’una manca de discurs literari propi.

Vegi’s els meus articles publicats a Núvol: «Literatura generacional? No, gràcies» i

«Literatura generacional? (2)»)

Finalment, cal destacar, d’una banda, la influència dels contes populars, les

rondalles, les llegendes urbanes, etc., en molts dels contes de Baixauli. Per exemple,

el conte «Tres», que rere una aparença de conte de fades amaga una reflexió sobre

els conceptes de normalitat i anormalitat (o excepcionalitat). O els contes «Veu» i

«Criatura»: en el primer, la figura del gos simbolitza el coneixement; en el segon,

apareix una criatura com a personificació de la mort. Val a dir, però, que tot i el

contingut al·legòric de molts contes, l’autor mai no utilitza les històries com a

mecanismes o tècniques moralitzadors, alliçonadors, ans al contrari.

I d’altra banda, cal no oblidar el to crític ––radicalment actual–– de molts contes

amb la realitat valenciana contemporània. Així, un relat com «Infància» es pot llegir

com una crítica ferotge i alhora desesperançada a la corrupció urbanística, el

símbol de la qual és un gegant que no mostra cap mena de respecte ni pel medi

ambient ni per la cultura, per això «només engul vegetació, dunes, cases de camp,

horta…» O el conte «Llegat», que no és sinó una crítica a l’arribisme consubstancial

al medi social i cultural humà.

En definitiva, dit breument i a tall de conclusió: Espiral és un llibre (de contes) fora

de sèrie, i tal vegada fóra bo que els funcionaris de la literatura en prenguessin

bona nota.

[1] Lluís MUNTADA, «La línia d’ombra», L’Avenç, nº 357 (maig 2010), pp. 60-61.

[2] Vegi’s: Enric SÒRIA, «Arabescos del temps», El País, Quadern, nº 502 (4 de

febrer 2010), p. 4.

[3] Adolf BELTRAN, «Som actors efímers d’una pel·lícula sense fi», El País, Quadern,

nº 502 (4 de febrero 2010), p. 2.

[4] Vegi’s: Manel ZABALA, «Un escriptor que pinta», La Vanguardia, Culturas, nº

412 (12 de maig 2010), p. 10.

[5] Vegi’s l’epíleg que va escriure Julià Guillamon al llibre Contes de capçalera, que

aplega els quatre primers llibres de contes de Palau i Fabre.

47

[6] J. RICART, Levante. Postdata, nº 702 (12 de març 2010), p. 5.

Isern, Joan Josep, «La patina dels anys (a propòsit d’Espiral, de Manuel Baixauli»,

Totxanes, totxos i maons, 5 de juny de 2014,

http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=265417

No recordo si ja havia explicat aquí o en alguna altra banda l’atracció que sento des

que era ben petit pels signes físics que evidencien el pas del temps. Em vénen ara a

la memòria, per exemple, aquells venerables graons d’accés a les estacions del

Metro de Barcelona de fa molts anys, fets amb una pedra de color gris fosc amb

fragments incrustats d’un material que brillava com petits estels. Uns graons que

es veien clarament desgastats en les zones més properes a les baranes pel frec

de milions de petjades.

Més cap aquí recordo també la pàtina agradable a la vista i al tacte del travertí amb què estan construïts els vells monuments de Roma. O l’empremta profunda dels cinc dits a la columna central del Pòrtic de la Glòria just allí on durant deu segles els pelegrins, confortats per la joia de l’arribada, han recolzat la mà en senyal d’agraïment pel trajecte que els ha portat a Compostela.

Hi ha altres exemples de com el temps ens va modelant lentament que també

m’atrauen. És el cas del pianista canadenc Glenn Gould, mort prematurament el

1982 a l’edat de cinquanta anys. El 1955, quan tenia vint-i-tres anys, va enregistrar

les “Variacions Goldberg”, de J. S. Bach, en una versió de 46 minuts i 11 segons.

Un veritable exercici de velocitat i virtuosisme al piano només a l’abast dels elegits

pels déus.

Vint-i-sis anys després -el 1981, just un any abans de la seva mort- Gould va tornar a enregistrar les “Variacions” però en aquesta ocasió amb un “tempo” molt més assossegat, paladejant gairebé cada moviment, fins a l’extrem que va necessitar 51 minuts i 15 segons per completar l’execució de l’obra. Un deu per cent més de temps.

Entre una versió i l’altra hi ha mitja vida i tot el que això representa de cúmul de vivències i saviesa per part de l’intèrpret que, d’aquell virtuosisme gairebé atlètic dels anys joves, evoluciona fins al punt d’interioritzar completament l’esperit essencial de l’obra de Bach. El significat dels seus sons i, sobretot, de les seves pauses, dels seus silencis…

A casa nostra tenim un escriptor que no fa gaire que ens ha ofert un altre exemple d’aquests que a mi tant m’agraden de com el pas dels anys ens va fent més savis i més madurs. És un escriptor que jo m’estimo molt, que va nèixer a Sueca (la Ribera Baixa) el mes d’octubre de 1963 i que es diu Manuel Baixauli.

48

Baixauli va ser un dels autors que vaig destacar fa un parell de mesos en el meu apunt de recomanacions de Sant Jordi per les seves dues darreres novel·les. És un escriptor dotat amb una cosmogonia pròpia summament interessant. Tant, que he decidit -privilegis de jubilat lletraferit- que em calia rellegir-lo de cap i de nou des del seu primer llibre. Una plaent operació en la qual ara mateix estic embarcat…

L’any 1998 Manuel Baixauli era un pintor que escrivia amb una certa traça i que va aconseguir aplegar 68 microrelats de mitja dotzena de línies els més curts fins a tres pàgines en el cas dels més llargs. El conjunt el va titular “Espiral” i el va presentar al Premi Ciutat de Badalona d’aquell mateix any que va guanyar ex aequo amb Toni Cucarella, un altre valencià.

“Espiral” va ser publicada el desembre de 1998 per Editorial Columna amb una trajectòria força discreta, tant a nivell d’acceptació del públic (l’autor encara avui el deifneix com un “llibre fantasma”) com de reaccions per part de la crítica (badavem). Una veritable pena perquè els relats d’“Espiral” configuren un esplèndid retaule sobre la mort, l’oblit, el somni (i els malsons), la por, la solitud i la pervivència del passat. Tot això situat en uns ambients obsessius presidits per arquitectures hermètiques, paisatges inhabitats i escenes surreals que els lectors dels llibres posteriors de Manuel Baixauli reconeixeran plenament.

¿Literatura fantàstica? A primer cop d’ull es podria dir que sí, però hi ha alguna cosa més. El mateix Baixauli ho va expressar en unes declaracions que tinc retallades: més que surrealisme o fantasia, el que s’explica en els relats d’“Espiral” forma part del que podríem definir com la lucidesa del moribund. L’instant fugaç de suprema claredat previ a l’ingrés en la fosca eterna.

L’any 2007 el nostre home va passar de ser un pintor que escrivia a un escriptor d’èxit que pinta gràcies a l’extraordinari reconeixement -ara sí: de públic i de crítica- de “L’home manuscrit” (Proa i Moll, 2007), una de les sis o set millors novel·les que ha generat la literatura en llengua catalana en el que portem del nou segle.

Cinc anys abans -el febrer de 2002- havia publicat “Verso” (Bromera), el seu debut en el gènere de la novel·la i dos anys abans de “L’home manuscrit” -és a dir, l’octubre de 2005- Baixauli va patir una estranya i dolorosa malaltia que el va tenir fora de combat durant una temporada. Una malaltia que (ara ho hem sabut) li va servir per disparar l’escriptura de “La cinquena planta”, publicada l’any passat.

Conta la llegenda que un bon dia de 2009 algú que se l’estimava va aconsellar a Manuel Baixauli que fes una ullada a “Espiral” per si tenia alguna cosa a dir-hi onze anys després de la seva publicació. I pel que sembla en va tenir unes quantes, de coses a dir, ja que pocs mesos després -el gener de 2010- apareixia una nova versió editada per Proa amb els mateixos textos però, en la majoria dels casos, encara més reduïts, més essencials. En paraules de l’autor li havia sortit una “Espiral” encara més “Espiral” que la primera. I amb un epíleg que dóna sentit a l’experiment i relliga passat i present com només ho podia escriure un home tocat pel do de la narrativitat com és Manuel Baixauli.

49

Als quaranta-sis anys Manuel Baixauli va reescriure el llibre que havia escrit als trenta-cinc tot esporgant barroquismes, obvietats, noms de personatges, preàmbuls innecessaris, adjectius sobrers i finals massa explícits. Això darrer sobretot perquè (torno a citar l’autor) “Narrar és seduir i per seduir el lector no li pots satisfer tota la curiositat. S’han de deixar zones de penombra”.

El resultat final de tot plegat és un exercici narratiu d’una intensitat extrema que parteix d’un material de partida de gran nivell i que la reconstrucció posterior ennobleix com un vell (i bell) travertí romà.

Tot això, a més a més, ho podreu gaudir a fons si us decidiu a posar en pràctica el mateix que he fet jo aquests darrers dies: una lectura en paral·lel, conte a conte, de cada una de les dues versions d’“Espiral”. Un experiment que recomano de manera molt especial a aquells lectors que se senten atrets per allò que se sol denominar “la cuina de l’escriptura”.

La maduresa de Glenn Gould es va demostrar posant els silencis que va considerar que Bach necessitava. La maduresa de Manuel Baixauli l’ha portat a condensar fins a l’extrem els seus textos d’anys enrere. L’un allarga, l’altre escurça però tant en un cas com en l’altre el que es demostra és que el temps mai passa en va quan sabem treure tot el profit de les lliçons que ens va donant.

I ara us deixo, que he de començar la relectura de “Verso”, llibre amb el qual Baixauli va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira de 2001.

Fixeu-vos com comença i ja m’ho sabreu dir: “Mentre tots els coneguts el feien a Roma, Arnau Micó seia en una hamaca mirant les ones, absort, des de la penúltima planta d’un edifici deshabitat, lluny de Roma, relativament prop de casa, als afores d’un poble d’estiueig…”

50

ii. Entrevistes

Capilla, J., «Manuel Baixauli, diàleg amb els clàssics», Serra d’Or, 587, novembre de

2008, p. 49-52

Manuel Baixauli (Sueca, Ribera Baixa, 1963) és pintor i escriptor. Professionalment

es dedica a l’ensenyament del dibuix i de la pintura. Com a escriptor, és autor del

recull de narracions Espiral (premi Ciutat de Badalona, Solstici d’Estiu, 1998) i de

la novel·la Verso (premi Ciutat d’Alzira de novel·la 2001). L’any 2006 va guanyar el

premi Mallorca de narrativa, un dels més ben dotats i prestigiosos de les lletres

catalanes. Després d’aquest primer reconeixement, L’home manuscrit no va deixar

d’acumular guardons: el premi Salambó de narrativa catalana 2007, i, ja l’any 2008,

el premi nacional de la Crítica catalana, el de la Crítica dels Escriptors valencians, el

de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Qwerty del

programa homònim de BTV.

Els crítics han estat unànimes a l’hora d’assenyalar les excel·lències de la novel·la

de Baixauli. Tot i aquest èxit aclaparador, abans de proclamar-se guanyadora del

premi Mallorca la novel·la va haver d’esperar uns quants anys. De fet, es va

presentar a uns quants premis, i no va guanyar; i fins i tot va haver d’encaixar la

negativa de publicar-la per part d’alguna editorial. Paradoxalment, però, s’ha

convertit en una de les novel·les més llegides i més ben valorades pels especialistes

dels darrers anys. Encara més, sobta la bona acollida que ha tingut L’home

manuscrit, perquè no és una novel·la «fàcil», sinó que més aviat s’adiu a un tipus de

lector minoritari, donat a les cabòries de caire filosòfic o psicològic.

L’home manuscrit és una novel·la polièdrica, plena de matisos, en què el lector té a

l’abast un vast terreny de possibilitats estratificades que pot anar destriant i

interpretant en virtut dels seus interessos i capacitats. La identitat és un dels temes

centrals de la novel·la. es tracta d’una identitat múltiple, diversificada, fins i tot

contradictòria. Una identitat amb voluntat de transcendència – el tema de la mort

ocupa, també, un espai considerable de la història. I hi ha, també, l’obsessió del

protagonista per l’escriptura i el món de l’art. No debades, el títol al·ludeix la

inclinació que té el personatge principal per la grafomania. La literatura, doncs, hi

apareix com una obsessió, com si es tractara d’una veritable religió per a un ésser

desvalgut, orfe, abandonat dels seus i de si mateix: una vàlvula d’escapament

enmig de la mediocritat de l’existència i, alhora, una via de fugida davant la mort –

un intent, ni que siga il·lusori, de superació de l’oblit després del decés. L’home

manuscrit és una novel·la que entronca amb la millor tradició dels clàssics

contemporanis, i un homenatge a la literatura.

51

P.: No us aclapara tant de premi? Us ho esperàveu? La crítica ha estat

unànime a l’hora de judicar l’obra.

R.: Jo tenia una fe cega en el llibre, l’havia escrit amb total llibertat, sense especular

si agradaria o no a la crítica o als possibles lectors. Cada volta que el rellegia o el

reescrivia m’ho passava millor, i mai no me’n cansava. Tanmateix, el vaig presentar

diversos anys, sense èxit, als ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes, i,

posteriorment, a distintes editorials. El premi Mallorca m’arribà quan ja tenia la

confiança afeblida i quan ja em plantejava guardar-lo al calaix.

P.: I, paradoxalment, no és una «obra fàcil», ni té, a priori, un ventall de

lectors ampli. Com expliqueu l’èxit, literari i comercial, de L’home manuscrit?

R.: L’èxit és un misteri. Davant de L’home manuscrit, els primers lectors qualificats i

els crítics coincidien: «És un llibre difícil, gens comercial.» En tot cas, és un llibre

que, abans de ser un èxit de vendes, ha estat un èxit de crítica. Són els lectors

especialitzats, els malalts de literatura, els qui han engegat, als diaris i a Internet, el

boca a orella. La meua hipòtesi sobre l’èxit comercial és que, contràriament al que

semblava, és un llibre que permet distints nivells de lectura, i per tant pot

interessar un ventall ampli de lectors. De fet, tracta d’assumptes essencials, que

ens afecten a tots.

P.: L’obra no es basa en una «acció trepidant», sinó més aviat en una trama

psicològica, de recerca personal. La identitat és una constant en els clàssics

contemporanis. És el tema principal de la vostra obra?

R.: La identitat, la rectificació de la pròpia identitat, el destí, la lluita obsessiva i

alhora inútil contra el destí. Els humans som insignificants, però, a diferència de les

formigues o els estruços, lluitem cada dia per deixar de ser-ho.

P.: La identitat del protagonista és diversa, múltiple, plena de possibilitats,

gràcies a, o per causa dels altres «jo» (Ell i l’Albat) que suplanten o

diversifiquen les seues potencialitats. Us és una obsessió aquesta qüestió de

la identitat?

R.: Cadascú de nosaltres som moltes persones alhora. Som un bosc de

contradiccions i de possibilitats insospitades. Els qui escrivim projectem variants

del nostre jo en els nostres personatges. Això és enriquidor i fins i tot terapèutic,

psicològicament parlant. Escriure una novel·la ens pot salvar de caure en

l’esquizofrènia, en la delinqüència o en la política. Si Hitler o Stalin s’hagueren

dedicat a escriure novel·les, pot ser no haurien fet una obra mestra, però ens

haurien estalviat molts disgustos.

P.: És inevitable veure-hi la influència o, si més no, una línia literària de

treball entorn de la identitat explorada pels autors europeus contemporanis:

52

Kafka, Ionesco, Beckett, Pessoa… L’home manuscrit és també un homenatge

als clàssics?

R.: No hi ha cap homenatge deliberat. Però com que som no sols el que mengem,

sinó també el que llegim o veiem o escoltem, potser es nota que sóc, sobretot, un

consumidor de clàssics. I no sols literaris. Potser Bach o Bergman m’han influït tant

com els que esmenteu.

P.: L’amor – jo diria obsessiu – per la literatura, per llegir i, sobretot, per

l’escriptura hi és també omnipresent. El protagonista de L’home manuscrit

consagra la vida a elaborar un Dietari immens (que al final es quedarà en

dues-centes pàgines); les seues llibres, els seus escrits a les parets…

R.: No m’agraden les coses a mitges. O tot o res. en l’art, cal ser radical. Ben vinguts

siguen les obsessions, les dèries, els excessos.

P.: Llegint L’home manuscrit és difícil no identificar el narrador amb Manuel

Baixauli. De fet, hi ha molts elements que inciten a identificar-vos amb el

protagonista. Fins a quin punt el narrador de la novel·la difereix de l’autor

real o s’hi assembla?

R.: Tota obra d’art, si és sincera, esdevé un autoretrat. Per moltes invencions que

continga. O, millor: a causa de les invencions que conté. En la ficció, un pot ser més

sincer que quan parla de fets reals. I a L’home manuscrit hi ha molta ficció.

P.: Situeu la història en el vostre entorn més pròxim: Sueca, València,

l’Albufera… (un altre element que fa pensar en la proximitat entre narrador i

autor real). La literatura depèn més de la imaginació que no de les peripècies

personals de cadascun…

R.: La literatura, i l’art en general, depèn del caràcter, de la personalitat, de la veu

de l’autor. I això és una fatalitat. Un autor sedueix o no sedueix. I punt. Si el que

conta és real o fictici importa poc.

P.: Hi ha també una presència explícita: la de l’escriptor Josep Palàcios, que

no s’esmenta pel nom en cap moment, però sí la seua obra més «coneguda»,

Alfabet. Us considereu un deixeble de Palàcios…

R.: Deixeble… No. El que he rebut d’ell no és una ensenyança, sinó, en tot cas, una

influència. Però també l’he rebuda de Borges o de Melville, i ningú no me’n diria

deixeble. De Palàcios em considere amic i admirador. Som molts els qui admirem

Palàcios. Pocs ho manifesten en públic.

P.: Tot i que no hi apareix, Fuster també us deu ser una referència literària i

personal ineludible.

53

R.: I tant. Cap escriptor valencià actual no seria exactament el que és sense

l’existència prèvia de Fuster. Ens ha marcat a tots.

P.: És veritat que Fuster va escriure una novel·la?

R.: Ho diu ell, en una carta. Sembla, però, que la seua autoexigència era massa alta i

la féu desaparèixer abans que la llegira ningú.

P.: Una de les coses que sorprenen de la vostra obra és la inserció de

fotografies, cosa que no és gens habitual en la literatura contemporània.

Creieu que era necessari, això? No limita una mica la imaginació del lector?

R.: Deteste el superflu. No vull donar-me-les d’experimental ni pretenc sorprendre

per sorprendre. Si vaig incloure-hi fotos és perquè potenciaven la història i

n’augmentaven la versemblança.

P.: També inclou jocs narratològics, com ara la inclusió d’històries («Origen»,

«Saviesa», «Passió»…) dins de la història principal, i tipogràfics (lletres

blanques sobre pàgines negres).

R.: Això d’incloure unes històries dins d’altres ja ho feien Ramon Llull, Cervantes,

Rabelais… I els jocs tipogràfics ja els feia Sterne. No invente res, simplement he

combinat distintes estratègies narratives per construir un llibre seductor. La forma

d’una obra d’art ha d’estar, pense, al servei de la seducció.

P.: El protagonista de L’home manuscrit és un ésser més aviat auster, solitari,

ermità, un «boig» aliè a les temptacions mundanes i materials. En la vostra

condició d’artista doble, com a escriptor i pintor, valoreu el món de l’art per

damunt de totes les coses?

R.: No. El més important, per a mi, és la vida, i els seus minúsculs plaers quotidians.

Sí que és cert, però, que per als qui en som addictes, l’art ho impregna tot. És la

nostra religió.

P.: Hi ha també una crítica del diner fàcil, contra l’especulació urbanística.

R.: L’obsessió per acumular diners, la incultura i la insensibilitat són, per a mi, les

pitjors malalties de la nostra societat.

P.: Un altre tema important és el de la transcendència més enllà de la mort.

S’hi percep una confiança bastant ferma en la literatura com a possibilitat de

superar la mort o anar-hi més enllà…

R.: La literatura ens pot dur una mica més enllà de la mort, però no gaire. El nostre

destí indefugible és l’oblit. I això cal assumir-ho amb filosofia, sense fer-ne un

drama.

54

P.: També hi ha un gust per l’escatologia mortuòria, per la necrologia, com es

constata en una de les històries, «Saviesa».

R.: Mirar frontalment a la mort obri els ulls. Els cementeris són una font de

lucidesa.

P.: Jo us imagine, després de mort (espere que, com més tard, millor), dins

d’un nínxol, amb una espelma, un llibre i unes quantes llibretes escrivint in

saecula saeculorum…

R.: Millor imagineu-me amb els ulls tancats, escoltant eternament la mar o, ja

posats, les Variacions Goldberg.

P.: Abans d’això, però, per a quan una altra obra de Manuel Baixauli?

R.: Aquesta és, sens dubte, la pregunta més difícil. Només puc contestar: no ho sé.

Beltran, Adolf, «Som actors efímers d’una pel·lícula sense fi», Entrevista a Manuel

Baixauli, El País, 4-II-2010

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és un escriptor capaç de prendre's la molèstia d'agrair a un lector una crítica negativa, perquè el fa pensar i l'ajuda a millorar la seua obra. Potser això passa perquè han estat pocs i matisats, enmig d'una mar d'elogis, els retrets que ha rebut la seua novel.la fascinant L'home manuscrit (2007), llibre multipremiat, llegit i comentat amb admiració en un àmbit, el de la literatura en llengua catalana, on no sovinteja aquestes efusions. O potser és conseqüència d'una predisposició perfeccionista davant d'un ofici que viu apassionadament. Siga com vulga, Baixauli, que també és pintor, trau ara a les llibreries Espiral (Proa), una col.lecció de relats breus que havia publicat l'any 1998 i que ha reescrit per fer encara més colpidores les imaginacions que s'hi despleguen.

"No sóc un intel·lectual, sinó un imaginaire. 'Espiral' és un inventari d'imaginacions"

Pregunta. Reescriure Espiral és una manera d'alleugerir la pressió per l'èxit de L'home manuscrit i donar-se temps per a la pròxima novel·la?

Resposta. No, no n'és aquest, el plantejament. He reescrit Espiral , bàsicament, perquè em feia il·lusió. Molts lectors de L'home manuscrit el buscaven a les llibreries i no el trobaven, estava exhaurit. Me'l vaig mirar i, a banda de trobar-hi defectes formals, propis d'una opera prima, l'essència dels contes em semblà viva.

55

Rellegint-los i reescrivint-los, al cap de dotze anys, m'he tornat a emocionar i a divertir.

P . Estaria d'acord a reconèixer que Espiral és un recull de relats plens de fantasmes?

R. Fantasma sona a literatura gòtica, i Espiral no va per aquest camí. Els contes parlen d'una cosa tan real com és que els nostres avantpassats, i la seua empremta, són presents en la nostra vida quotidiana: en els nostres pensaments, en els objectes, els edificis i els carrers que ens envolten... Nosaltres, com ells, som actors efímers d'una pel·lícula sense fi. La meua visió de la mort no és gòtica, sinó en la línia melancòlica, lluminosa, del Rèquiem de Fauré.

P. S'identifica amb la idea que a vostè li interessa la metaliteratura?

R. Tinc al·lèrgia a aquestes paraules, a aquestes etiquetes. Com que me la penjaven damunt i no sabia exactament què volia dir, la vaig buscar en el diccionari. I..., sorpresa!: no apareix en cap diccionari, és una paraula fantasma. M'interessen, m'obsessionen, la literatura i l'art en general, amb el "meta" davant o no.

P. La vida i els llibres són la mateixa cosa?

R. La vida són moltes més coses, a banda dels llibres, però no em fa gràcia imaginar una vida sense llibres. Tampoc no m'interessen els llibres en què no batega la vida.

P. La seua escriptura es fa més complexa o més depurada? Quina pensa que és l'evolució del seu estil?

R. Crec que evolucione vers una forma més depurada i, alhora, vers un contingut més subtil, menys obvi. La prosa que somie té el nervi, l'harmonia i el misteri d'un foc. Voldria assolir, mentre escric, la seducció hipnòtica del foc.

P. Hi ha un aspecte visual molt evident, en la seua literatura, a l'hora de construir els escenaris. Influència de la seua faceta de pintor?

R. És possible. Jo no sóc un intel·lectual, sinó un imaginaire. Espiral , per exemple, és un inventari d'imaginacions. Mai no he partit d'una idea, en els contes, sinó d'una imatge. Les idees van a remolc de les imatges.

P. En quin llibre està immers en aquest moment? Què llig i què escriu ara?

R. Acabe de llegir dues novel·les situades en manicomis: Els espectres, d'un rus anomenat Andréiev, i Sophia , d'un cert Thubron, anglès. Ara mateix estic immers en el primer manuscrit d'una novel.la. N'havia fet un esquema, per orientar-me, però les paraules han pres un camí molt diferent i ara avance a les palpentes. Ignore què escriuré demà. En tot cas, serà un llibre manicomial.

P. Una vegada José Saramago li va donar un consell: "No tingues pressa. No perdes el temps". L'ha seguida, aquesta recomanació?

56

R. I tant! La pressa, d'una banda, i la peresa, de l'altra, són dos enemics mortals de l'art.

Vilaweb, «Manuel Baixauli: “Sóc partidari de refer el propi passat”», 15-I-2010.

Entrevista amb Manuel Baixauli, autor de 'L'home manuscrit', que ara presenta 'Espiral' (Proa), el seu primer i darrer llibre, tot alhora.

Aquesta nova edició de 'Espiral' (Proa) inclou un epíleg en què Baixauli parla amb si mateix, però onze anys més jove, quan escrivia 'Espiral', i li explica per què s'ha decidit a rescriure els relats del llibre.

'No tingues pressa, no perdes el temps'

Explica Baixauli a l'epíleg que l'any 1993 va participar en un aplec de joves escriptors espanyols i llatinoamericans, amb figures com Saramago, Benedetti, Roa Bastos, Arreola, Matute, Jorge Amado, Juan Goytisolo, Wole Soyinka... Escriu: 'De tots els assistents, jo era, sens dubte, qui menys escriptor se sentia. Entre poetes, narradors i assagistes apassionats, alguns amb obra sòlida al darrere, s’havia infiltrat un pintor. Potser per aquest complex d’inferioritat, o per l’interès propi de qui comença, jo era un dels més atents als actes: conferències, tertúlies, lectures públiques, etc. Seia, sempre, a primera línia, prenia molts apunts i solia fer preguntes, ara ho sé, ben ingènues. En recorde una que vaig fer durant una tertúlia amb Goytisolo, Saramago i alguna patum més. L’acte era a punt d’acabar i ningú no hi intervenia; vaig alçar el braç. 'Quin consell doneu, vaig dir, a algú que tot just comença?' Vaig sentir rialles d’alguns col·legues, darrere meu. 'El meu consell, féu Goytisolo, és que no hi ha cap consell útil.' Saramago, en canvi, sí que s’hi aventurà: 'No tingues pressa, va dir. No perdes el temps'.'

També confessa Baixauli: 'Ignore per què comencí a escriure. Quan m'ho demanen no sé què dir. (...) Hi havia el tracte recent amb J. Palàcios, l'obra del qual em seduí per l'enorme autoexigència.'

'No escric igual que tu, he canviat prou', diu el Baixauli d'ara al Baixauli més jove. 'De fet, continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb 'Espiral', malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo.'

—Què has canviat, de 'Espiral'?

—Coses. És el nostre primer llibre, encara ets verd. No sóc molt més expert que tu, però ara use menys adjectius, menys adverbis acabats en 'ment', evite la grandiloqüència, el barroquisme… Busque claredat.

57

(…)

—He subtilitzat alguns finals. He canviat, també, alguns títols.

(…)

—Què creus que has guanyat, amb això?

—Tensió. Importantíssima, en un microconte. Alguna història, com ara 'Novel·la', l’he escrita de nou; de 'Màscara', que ara es titula 'Aniversari', n'he extirpat dos terços del text… M’he pres totes les llicències. Però l’essència del llibre és manté. O millor: 'Espiral' és, en aquesta nova edició, més 'Espiral' encara.

—No esdevindrà castració, tanta poda?

—No. Pot semblar un text massa nu, però després creix.

—Creix, on?

—Dins del lector.

Podeu seguir l’entrevista completa en l’enllaç següent: http://www.vilaweb.tv/manuel-baixauli-soc-partidari-de-refer-el-propi-passat

Abella, Anna, «Manuel Baixauli: “Quiero tener la lucidez del moribundo sin serlo”», El Periódico, 18-I-2010.

El autor del multipremiado 'L'home manuscrit' se reinventa reescribiendo los inquietantes relatos de su primer libro, 'Espiral' (Proa).

Lejos de su apacible Sueca natal, Manuel Baixauli pasea los miedos cotidianos que pueblan sus brevísimos cuentos por la Rambla del Raval de Barcelona. Lo suyo era la pintura pero decidió emular a sus amigos escritores y en 1998 presentó su ópera prima, Espiral, al Ciutat de Badalona y lo ganó. Ahora reedita este «inventario de imaginaciones, de ficción concentrada», dos años después del éxito de su novela L’home manuscrit.

–En el epílogo de Espiral dice que cuando lo publicó hace 12 años, usted era un «pintor que escribe y que ahora es un escritor que pinta».

58

–En Sueca la gente me conoce como pintor, aunque ahora pinto poco porque escritura y familia me ocupan mucho tiempo. Pintar y escribir me hacen sentir realizado. Escribir es bueno, nos hace reflexionar. Yo vengo del mundo del arte y para mí la literatura es un arte. En la pintura me gusta combinar textos e imágenes y en lo que escribo hay mucha imagen, como en Espiral.

–¿Por qué reescribirlo?

–Porque fue un libro fantasma, ganó un premio y se publicó pero no tuvo difusión, aunque entusiasmó a la poquita gente que lo leyó. Un amigo me sugirió que lo reeditara. Hacía 11 años que no lo miraba y al hacerlo aún me emocionó. Lo he reescrito por respeto a los lectores, porque vi que no estaba al nivel de L’home manuscrit. Tenía las típicas imperfecciones del principiante: ser demasiado obvio y explicar demasiado. Así que quité adjetivos y podé mucho para ser más sutil. Los cuentos ahora son más claros y fáciles de leer y menos obvios. Narrar es seducir y para seducir al lector no le puedes satisfacer toda su curiosidad ¿no? Hay que dejar zonas de penumbra.

–Es un «reescritor» que habla con el Baixauli de hace 12 años.

–Necesitaba explicar la historia del libro y convertí el epílogo en un cuento donde hablo con el primer autor de Espiral. Cuando yo tenía 20 años ¿qué quería ser, a qué aspiraba? Dialogar con esa persona que eras para ver lo que has llegado a ser, dónde quedan las expectativas... Me gusta mirar atrás y ver qué ha aguantado el paso del tiempo y qué no. Soy partidario de rehacerlo todo, de reinventarme. Reescribiendo Espiral he saneado un poco mi pasado.

–¿Cuál es su fuerte?

–La imaginación es lo único que me ha regalado la genética. Soy un ignorante en casi todo pero tengo facilidad para inventar. Cada noche me invento un cuento y lo cuento a mis hijos. Improviso. Tengo mil ideas pero escribiendo soy lento. Ando en la oscuridad, en el vacío. No sé qué voy a hacer en la próxima página, en la próxima pincelada, pero las que se salvan te llevan a lugares insospechados. Me interesa lo imprevisible. Partir de lo conocido y lo cotidiano hacia lo desconocido, el misterio.

–Suicidios, atropellos, homicidios... la muerte es omnipresente.

–La conciencia de la desaparición, la muerte, el olvido, que ya aparecía en L’home manuscrit, cohesiona los 68 relatos. Me gustaría poder mirar las cosas con la lucidez del moribundo, del que sabe que se va, pero sin serlo. Eso me obsesiona desde niño.

–Y están plagados de fantasmas.

–Yo vengo de la tradición clásica del cuento, la de la Biblia, Las mil y una noches, Poe, Borges... Hay otra moderna, la de Chéjov, Hemingway, Pàmies o Monzó. Como lector me gustan las dos, como escritor, la clásica. Vengo del cuento oral, del de

59

fantasmas y terror, pero no hago fantasía, ya que siempre hablo de lo cotidiano aunque mezcle sueño y realidad.

–Los personajes son solitarios.

–Es que siempre estamos solos. Cuando te pasa algo grave te das cuenta de lo solo que estás. Yo lo viví: tuve una enfermedad muy rara que me dejó 42 días paralizado, igual que una piedra pero consciente. En el libro de la maratón de TV-3 lo explico. Era un síndrome que no se sabe por qué se produce ni cómo se cura. No podía expresarme, comer, respirar. Tenía la sensación de estar en un pozo oscuro viendo arriba un agujero por donde se asomaban mis familiares pero no podía decirles nada. ¡Estaba solo! Era insoportable. Mi nueva novela parte de esa experiencia.

–¿Aquello le cambió?

–La visión de la vida no. Hay que valorar el presente porque es irrepetible y se acaba. Pero ahora soy más radical y tengo poca paciencia, no me gusta esperar. La vida es demasiado corta.

iii. Vídeos

Manuel Baixauli llegeix Espiral: http://www.vilaweb.tv/escriptors-tv-manuel-baixauli

Entrevista a Manuel Baixauli a TV3, 10-IV-2008:

http://www.tv3.cat/videos/367959

60

d. De l’espiral a l’hèlix

i. Blog del Diàleg

El blog del Diàleg (http://dialegescriptor.blogspot.com) vol ser un espai de

trobada entre els diferents participants en l’activitat abans i després de la trobada

amb l’escriptor. Des que es va posar en marxa l’any 2008, ha crescut i ha

evolucionat gràcies a les diferents iniciatives d’alumnes i de professors i, en

participar, a partir del moment en què es va convertir en la plataforma per al

premi literari del Diàleg.

Qualsevol persona pot llegir el blog, però no hi pot publicar tothom. Només les

professores i els professors que participen al Diàleg poden tindre-hi compte

d’usuari, de manera que poden publicar-hi totes les entrades que consideren. Els

alumnes, en canvi, no tindran cap dret d’accés ni modificació al blog, llevat de la

participació (que pot ser d’allò més intensa) en els comentaris que acompanyen les

entrades. Una altra cosa, naturalment, és que cada docent permeta als alumnes

elaborar els textos que ella o ell publicarà –com, de fet, passa amb el concurs.

La major part de les professores i professors que participen al Diàleg ja s’han

registrat com a usuaris del blog. Els que no ho hagen fet encara poden posar-se en

contacte amb Gonçal López-Pampló (goncal.lopez-pamplo@uv.es) perquè els done

les instruccions pertinents.

Al blog, es podrà fer el seguiment del Diàleg d’engany al voltant de l’obra

Espiral de Manuel Baixauli. A banda de recordar les dates de l’activitat, s’hi

publicaran diferents recursos, des d’enllaços a pàgines web sobre l’autor fins a les

bases i els textos del concurs, passant per aquest mateix dossier. Després de la

trobada amb l’autor, el blog serà un lloc idoni per a penjar fotografies o cròniques

de l’acte. Cal recordar, finalment, que el blog és un arxiu de les activitats dutes a

terme en anys anteriors, cosa que no només serveix per a fer memòria, sinó per a

trobar inspiracions i models per al Diàleg d’enguany.

61

ii. Tertúlia digital de Twitter

Al costat del blog, l’ús de les noves tecnologies es fa present en el Diàleg per

mitjà de Twitter. Per tercer any consecutiu, i seguint la iniciativa de l’IES el Quint

de Riba-roja del 2012, es promourà una tertúlia digital sobre Espiral. Dins del

termini temporal d’unes setmanes concretes fixades prèviament, i segons uns

criteris anunciats abans de començar, els alumnes dels col·legis i instituts

col·laboradors participaran en una tertúlia a l’entorn de la novel·la, en la qual

també podran intervindre altres usuaris de Twitter.

La iniciativa d’aquesta edició, seguint el funcionament de l’any passat, abastarà

la comunicació entre els alumnes dels diferents centres educatius, possible gràcies

a la creació de l’etiqueta (hashtag) #diàleg15. El període de tertúlia oficial establit

en la reunió de treball es decidirà en la sessió de treball.

A títol informatiu, us comuniquem que l’usuari de Twitter de l’autor és

@homemanuscrit.

iii. Concurs de relats

Des de fa sis anys, una de les activitats del Diàleg consisteix en un premi

literari, per al qual els alumnes han de crear unes composicions breus a l’estil de

l’obra que es treballa. Seguint amb la dinàmica d’edicions anteriors, el blog es

converteix en la plataforma des d’on els alumnes podran fer arribar els seus escrits

i participar en el certamen.

Com l’any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors es comunicarà

durant els dos dies de trobada amb Manuel Baixauli. A banda de l’obsequi, es

donarà a cada premiat un diploma signat per l’autor.

Per a participar en el concurs, cal tindre en compte les quatre normes

següents. Fora d’això, la imaginació i el trellat guiaran les diferents propostes:

1. Només hi poden participar textos que responguen a la temàtica establerta

en la sessió de treball del dia 9 de desembre de 2014.

2. Tots els textos han d’ajustar-se a la data límit de publicació al blog, la qual

també es decidirà en la sessió de treball.

3. Els textos hauran de tindre al voltant de 200 paraules com a màxim.

4. Només es valoraran els textos publicats al blog.

62

3. Com un camí d’infinits revolts:

bibliografia

AUBRIT, J.-P. (1997): Le conte et la nouvelle, Paris: Armand Colin.

BAIXAULI, M. (1998): Espiral, Barcelona: Columna.

— (1999): «Focs perdurables», 1-11, L’Avenç, 342-352.

— (2010): Espiral, Barcelona: Proa.

— (2014): La cinquena planta, Barcelona: Proa.

LAGMANOVICH, D. (2006): El microrrelato: teoría e historia, Palencia:

Menoscuarto.