A L’INTERIORANÀLISI: UN ANY DE 15M27M: EL DIA QUE VAM DERROTAR LA POLICIA15M: UN ANY DE FEMINISMES

A L’INTERIORA L’INTERIOR

OCUPEMELS CARRERSPER FER-LOSFORA12M MOBILITZACIÓ GLOBAL15M DIA D’ACCIONS

maig 2012 | nº14 | 1,20€ Preu ajut 2€

www.enlluita.org

anticapitalisme i revolucióen lluita

El moviment estudiantil al Canadà en vaga indefi nidaPàgina 2

El pacte PSOE-IU a Andalusia: una cruïlla inevitablePàgina 5

El sector educatiu del País Valencià vota sis dies de vaga intermitentPàgina 10

Olga Rodríguez sobre les revoltes al món àrabPàgina 9

maig 2012 | en lluita2

RedaccióA mitjans el passat mes de fe-brer els i les universitàries de Quebec van iniciar una vaga indefinida que, en el moment de tancar aquesta edició, supera ja la seva dotzena setmana. És, de llarg, la major vaga de la història de Canadà i ha estat secundada per més de 170 mil estudiants.

Tot va començar quan el primer ministre de l’estat fed-eral de Quebec, el liberal Jean Charest, que s’havia reunit amb Artur Mas a l’octubre de l’any passat, va anunciar una pujada del 75% –1.625 dòlars– de les taxes universitàries durant els propers cinc anys. La resposta del moviment es-tudiantil quebequès va ser im-mediata i rotunda. Vaga general indefinida per la congelació de les taxes. Durant aquestes dotze setmanes, de les assemblees massives han sorgit múltiples i diverses mobilitzacions en-torn d’aquesta reivindicació unitària. Els campus han estat ocupats, s’han boicotejat en

nombroses ocasions els òr-gans de govern universitaris i les manifestacions han estat diàries. Més de 160 en dos mesos i mig!

Algunes d’aquestes mani-festacions han estat de les més massives de la història de Quebec, amb més de 300.000 persones als carrers de Mon-treal.

I és que les mobilitzacions del moviment estudiantil que-bequés ha aconseguit ja dues petites victòries. La primera és el suport de tot el sector educa-tiu i de la societat en general. El moviment s’ha estès als instituts i a part del professorat, i en els mitjans de comunicació són freqüents les declaracions de suport de la ciutadania.

La segona és que les vagues estan començat a trencar la intransigència del govern. A finals d’abril Charest, que s’ha negat fins llavors a discutir ni una coma del decret, va oferir dilatar la pujada de les taxes dels cinc anys inicials a set.

Luis Zhu@irene_grau

La crisi i les brutals retallades socials que està fent el govern del PP han fet d’aquest 1 de maig un Dia del Treballador diferent, més massiu i més radical. Els càntics per una nova vaga general no només s’escoltaven a les ma-nifestacions alternatives, sinó també i de forma abundant a les dels sindicats majoritaris.

Davant l’anunci de Rajoy que cada divendres hi haurà refor-mes antisocials, cada vegada hi ha més persones convençudes que és l’hora de lluitar. Per això, aquest 1 de Maig ha estat el més multitudinari dels últims anys, amb marxes en gairebé 80 ciutats i prop d’un milió de persones protestant contra les retallades.

A Sevilla, entre la manifes-tació alternativa i la de CCOO i UGT més de 20.000 persones van omplir els principals carrers de la ciutat. Les convocatòries de Madrid i Barcelona van ser les més massives, amb 100.000 cadascuna, però altres ciutats que estan sofrint la crisi i les retallades de forma especial-ment severa també van viure protestes multitudinàries, com a València, on es van congregar més de 60.000 persones. En tot el País Valencià, que tindrà un maig calent en l’educació (veure pàg. 10), van sortir el carrer més de 100.000 persones.

Els dirigents de CCOO i UGT han augmentat el to del seu discurs sense arribar encara a convocar una segona vaga gene-ral, quelcom que seria històric a

l’Estat espanyol. No obstant això, han anunciat que les mobilitza-cions no cessaran, en resposta als constants atacs del PP i a la progressiva radicalització de la societat.

Això també és palpable per l’augment en l’assistència a les manifestacions alternatives, an-ticapitalistes, de l’1 de Maig. El millor exemple va ser Barcelona, on la convocatòria llançada per la Coordinadora Laboral i de Suport Mutu del 15M va ser un èxit sense precedents als últims anys. Més de 22.000 persones van desafiar i van vèncer un dispositiu policial de més de 1.000 agents entre antidisturbis

i policies d’infiltrats. Malgrat les identificacions, els registres i les provocacions, la manifestació va discórrer amb normalitat i sola-ment va haver-hi dos detinguts que van ser posats en llibertat la mateixa nit. L’operació policial era un assaig per a la cimera del Banc Central Europeu i un intent de criminalitzar i dividir el moviment contra les retallades.

Aquest 1 de Maig també ha estat diferent a nivell internacio-nal, especialment a Estats Units. Allí, el moviment Occupy Wall Street va convocar manifestaci-ons i vaga general en més de 60 ciutats. A EUA l’1 de maig no se

celebra el Dia del Treballador, ho fan el primer dilluns de setembre des de 1882, quan el president demòcrata Grover Cleveland va fixar aquesta data per frenar la creixent influència del moviment socialista.

Occupy Wall Street ha inten-tat, 130 anys després, que l’1 de maig fos un dia de lluita i de reivindicació dels drets dels tre-balladors i treballadores també a EUA. Les manifestacions han transcorregut sense incidents en la majoria de ciutats, excepte en Oakland, on hi ha hagut enfron-taments amb la policia, que ha disparat gasos lacrimògens i ha detingut algunes persones.

170 mil estudiants en vaga indefinida al Canadà

França: uneseleccions perilloses

Mariña Sánchez TestasEls resultats de la primera volta de les eleccions franceses van revelar el que tots els pronòstics ja vaticinaven: el progressiu es-gotament de la imatge de Sarkozy a causa de les seves mesures neoliberals en un clima pola-ritzat que, mancant una sòlida proposta per part de l’esquerra, converteix a l’extrema dreta de Le Pen en la gran vencedora amb un 18,12 % dels vots.

El descrèdit d’una presidèn-cia rendida al llegat de Berlín, i unes polítiques cada vegada més al servei de les oligarquias fi nanceres, precipiten a Nicolás Sarkozy a un segon lloc, a un punt i mig del seu rival François Hollande. Encapçalant les llis-tes, i amb un 28,5 % dels vots, el candidat socialista es presenta com l’alternativa a l’afeblida centredreta gaullista, mitjan-çant una propaganda purament electoral i populista amb lemes com “La banca és l’enemic”. No obstant això, malgrat que la seva victòria podria suposar un lleuger canvi de rumb en la UE, Hollande no deixa de ser un polític del sistema, el progra-ma del qual, clarament social liberal, no pot donar resposta als problemes de base com la precarietat laboral, la solució al deute públic, les privatitzacions o l’atur.

Per això, davant el desgast de l’actual socialdemocracia, els partits que han governat fi ns ara perden força, mentre que cada vegada més gent busca una alternativa antisistema; bé sigui en l’extrema dreta lepenista, o en una esquerra dividida entre la coalició del Front du Gauche (Front d’Esquerra), el NPA (Nou Partit Anticapitalista) de Potou i Lutte Ouvrière.

D’aquesta manera, aprofi tant la crisi ideològica de l’esquerra, i un creixent augment de la in-certesa i del temor propiciat per la crisi econòmica, Le Pen cerca treure partit mitjançant una estratègia basada en un discurs xenòfob i de caràcter “popular”, que pren la islamofòbia com a pedra angular. La candidata del Front Nacional, proposa un projecte antisistema i antielitis-ta, centrat en un “soberanisme” allunyat de la UE.

Des de l’esquerra anticapita-lista, Potou, va obtenir un 1,5% dels vots. Encara que va postular la seva proposta dignament, no va ser capaç d’oferir una alter-nativa consolidada. Per això, ha de reconstruir la seva estratègia amb la fi nalitat d’assentar-se com una esquerra forta, que vagi més enllà del reformisme, centrant la seva visió en una perspectiva encaminada a formar un bloc so-cial contrahegemònic, que sigui capaç de fer front a l’amenaçador ascens de l’extrema dreta i a les mesures neoliberals.

Es tracta d’una tasca difícil, però urgent perquè la infl uència de Marine Le Pen està creixent dia a dia i amença amb aconseguir molts diputats en les properes eleccions legislatives de juny.

Primera Línia

L’1 de maig d’aquest any ha mostrat el rebuig generalitzat a l’austeritat.

2

Borja Garcia@borjagm4

Les jornades Idees per canviar el món, realitzades entre el 20 i el 22 del passat mes d’abril, van servir per debatre les idees del 99% per guanyar a l’1%. El con-text de greu crisi econòmica, de retallades i repressió ha estat un dels factors que han d’aquestes jornades una de les més grans de la història d’En lluita.

De fet, la primera de les xerrades de divendres, amb la Rosa Canyadell i el Kostas Ka-tarachias (sindicalista grec i membre del col·legi de metges) va aplegar 150 persones al saló d’actes de l’espai Jove la Fonta-na. Aquesta xerrada ens va fer veure que només la lluita, les vagues i l’autoorganitació de la classe treballadora són l’únic camí per sortir de la crisi. Els exemples de Grècia ens han demostrat que una vaga pot tombar un govern i que tant un hospital com un diari poden ser gestionats únicament pels seus treballadors.

La jornada de dissabte vam fer dues xerrades alhora om-plint dues sales. Ni tan sols el partit de futbol va impedir que la cloenda estigués plena de gent. Diumenge vam fer la ruta del POUM, que va ser una ma-nera excel·lent de posar fi a les jornades. Amb un bon clima, cançons de lluita històriques i un ambient de camaraderia, unes 75 persones vam recórrer els principals edifi cis del centre de Barcelona vinculats a la his-tòria del POUM. En defi nitiva, un homenatge a la nostra his-tòria i unes jornades que també han fet història.

Idees per canviar un món en crisi

@RosaCanyadell Un 70 % de la població pensa que la política de retallades no és el camí per la recuperació. A qui representen els nostres governants?

Un 1er de Maig massiu i combatiu reforça la lluita contra les retallades

maig 2012 | en lluita 3

Un dels resultats de l’escalada repressiva que estem patint no s’ajusta certament als desitjos de la Conselleria d’Interior. El temps

i la determinació de la gent ens diran si canvis legislatius, criminalització i repressió permetran assolir l’objectiu d’escampar la por i la resignació en el cos social. En canvi un resultat ja visible de l’assetjament militar-mediàtic és la voluntat de crear un front comú, una resposta col·lectiva i solidària en la diversitat, entre sectors de moviment sovint allunyats i poc interconnectats.

Després de la vaga del 29 M i davant l’onada de detencions, la denuncia de múltiples episodis de violència gratuïta i desproporcionada per part de la policia, els nombrosos casos de persones greument ferides, des de l’associació Stopbalesde-goma i el col·lectiu de Querellants pel desallotjament de plaça Catalunya va sortir la proposta de trobar-nos amb el màxim número possible d’organitzacions socials en un espai de debat i intercanvi on poder abocar inquietuds, preocupacions i anàlisis elaborades des dels diversos àmbits.

En el respecte més absolut de les car-acterístiques i voluntats polítiques de tots els col·lectius que ja porten temps treballant

per resistir les agressions judicials, admin-istratives i policials del sistema, es tractava d’ajuntar esforços i experiències per articu-lar una sèrie de respostes en els àmbits de la defensa legal, de la reacció mediàtica, de les estratègies comunicatives i d’altres.

Des de la primera reunió, el 20 d’abril, a la qual van assistir més de 80 persones provinents de vint organitzacions i amb un ampli ventall de posicionaments polítics, va ser assolit ràpidament el consens sobre la necessitat que la resposta s’articuli a partir d’una base política que no es limiti a l’aspecte repressiu. Posar en comú les diverses valoracions de la fase de reestruc-turació capitalista que estem travessant, analitzar conjuntament els mecanismes de producció i reproducció del discurs dominant, estudiar conjuntament les res-postes, que socialment ja s’estan produint, al projecte capitalista que consisteix en fer recaure tots els costos de la refundació del model damunt de les classes treballadores, són passos necessaris cap a l’elaboració de línies estratègiques bàsiques, a compartir amb el més ampli nombre possible de sub-jectes socials transformadors.

El consens també va ser immediat sobre el rebuig ferm al joc pervers de la divisió

entre manifestants bons i dolents, imposada per governs i mitjans de comunicació, i sobre la creació d’una caixa de resistència col·lectiva per afrontar els atacs presents i futurs.

I sobre la necessitat de bastir una interlo-cució capaç d’interpel·lar sectors cada cop més amplis de la societat civil catalana, es-panyola i internacional (mitjançant campa-nyes o denuncies als organismes internacio-nals de defensa dels drets humans).

En reunions posteriors, amb la par-ticipació de més col·lectius i entitats, l’assemblea autoconstituida, a més de reafi rmar-se en el reconeixement de TOTES les persones represaliades en els diversos contextos de lluita social, va decidir la creació de tres comissions encarregades de les tasques d’ampliació i consolidació d’aquest nou espai polític -denominat provi-sionalment Plataforma antirepressiva i pels drets civils-: comunicació, jurídica i caixa de resistència.

La nostra resposta al seu “divide et im-pera”: solidaritat, suport mutu i intel·ligència col·lectiva.!

*Intèrpret y participant de la Querella col·lectiva pel desallotjament de plaça Catalunya

RedaccióEl PP està deixant clar que l’educació i la sanitat no són importants, mentre no siguin un negoci. Els milers de mi-lions d’euros que retallarà en educació no aconseguiran reduir el dèficit, però sí que deixaran a molts joves sense uni-versitat, aules massificades i milers de docents engrossint les files de l’atur.

A l’àmbit de l’educació superior, les matrícules pujaran un 66%. Si el grau en Biotecnologia costava 1.300 euros a l’any, ara passarà a costar 2.100 euros. Les matrícules de les assignatures re-petides poden arribar a doblar-se. El preu dels màsters també patiran un augment de fins a un 75%.

Les retallades de plantilla i el no cobrir les places de baixes i jubilació poden deixar a prop de 100.000 perso-nes sense treball. A més, l’augment del ràtio d’alumnat professorat accentuarà encara més la massificació a les aules, cosa que no ajudarà en absolut a bai-xar l’alt percentatge de fracàs escolar (28%).

En termes globals, sense tenir en compte la nova tisorada, l’educació ja havia perdut 3.000 milions d’euros. L’Estat espanyol dedica solament un 4,3% del PIB a educació, respecte al 5,5% de la mitjana europea. Amb les noves retallades, la despesa per estu-diant es reduirà en més de l5% calcula CCOO.

Davant aquesta situació de pràcti-cament emergència, el sector educatiu sembla que per fi ha aconseguit una data de mobilització estatal unitària. Els sindicats majoritaris han convo-cat vaga en tota l’educació el dia 22 de maig. Aquesta vegada la marea verda inundarà els carrers de tot l’Estat es-panyol. A aquesta vaga cal sumar-li els sis dies d’aturada completa que la comunitat educativa del País Valencià farà el mateix mes.

A l’àmbit universitari, la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública de Catalunya ha convocat una vaga estu-diantil el dia 3 de maig contra la puja-da de taxes. Encara que el professorat no s’ha unit a la convocatòria, sí que han manifestat el seu suport.

El PDI-Laboral (professorat i in-vestigadores no funcionàries) han ex-pressat el seu rebuig frontal a les polí-tiques del govern i afirmen que “s’està tornant a la universitat classista en un moment en el qual les famílies traves-sen més dificultats”. Un altre exemple és el professorat de la facultat de Ge-ografia i Història, molts d’ells faran classes fora de les aules en senyal de protesta.

A més, el moviment estudiantil està organitzant un calendari de mobilitza-cions que permeti connectar la vaga del 3 de maig a les manifestacions del 12 i 15 de maig. En la Universitat de Barce-lona s’ha plantejat acampar després de la vaga, mentre que en la Universitat Autònoma de Barcelona estan inten-tant ocupar diverses facultats.

La idea de la continuïtat de les pro-testes és clau per frenar les retallades. Connectar les diferents lluites per do-nar massivitat i constància en les mo-bilitzacions és el repte que tenim per davant. Si cada divendres el PP ens re-talla, hem de ser capaços de contestar als carrers, a les aules i en els centres de treball cada setmana.

Necessitem un moviment ampli

A mesura que es van imposant els plans d’ajustament i les polítiques d’austeri-tat, els problemes d’aquestes polítiques es fan més palesos que mai. I més que apagar el foc de la crisi, el que fan és llençar-hi gasolina. A fi nals d’abril, l’Estat espanyol entrava en recessió —dos trimestres seguits de caiguda del PIB. A més, cada cop són més les veus que dins les pròpies classes dirigents pensen que potser l’austeritat no és el camí. Les divisions comencen a sorgir i la possible victòria d’Hollande a les eleccions fran-ceses, amb un discurs anti austeritat, pot acabar trencant aquest consens que hi havia fi ns ara entorn a la classe dirigent europea. Aquesta divisió obre les portes a un debat on les idees anticapitalistes hi tenen molt a dir.

L’altre problema al que s’enfronta el Govern del PP i el de CiU a Catalunya és la creixent oposició a les retallades. L’últim any, amb l’explosió del 15M, hem vist mobilitzacions que no es veien des de fa dècades. L’èxit de la vaga general del 29M i les massives manifestacions del primer de maig són la darrera mostra d’aquest fet. La seva preocupació és proporcional al grau (ben alt) de repressió al que ens enfrontem.

De fet, l’única raó per la qual el govern de Rajoy i el de Mas no s’enfronten encara a més problemes és la dèbil oposició fron-tal que estan duent a terme les direccions de CCOO i UGT. La convocatòria de noves mobilitzacions no és sufi cient. Després de la vaga general, continuen apostant pel diàleg, amb por que l’Estat espanyol arribi al nivell de mobilització social grec. Però la realitat és que si les retallades són com a Grècia, l’única sortida que ens quedarà serà lluitar com a Grècia.

La pressió sobre les direccions de CCOO i UGT perquè convoquin una nova vaga general abans que s’acabi el mes de juny ha de ser cada cop més gran. I és que la classe treballadora està mostrant voluntat de lluita. L’últim exemple és el vot massiu a favor d’una Vaga General intermitent per part del sector educatiu del País Valencià.

L’ambient anti PP ha crescut molt ràpidament, i en cada mobilització es mostra una voluntat de lluita i una radica-litat cada cop més creixent. Persones que fi ns avui no s’havien potser ni plantejat de sortir al carrer, s’estan veient amb l’obligació de fer-ho per defensar els drets més bàsics. El 12M i el 15M seran un bon moment per, un any després, omplir els carrers per mostra-los que continuem aquí, que no hem marxat i que estem dis-posats seguir batallant. Això ens planteja el debat real de com ens relacionem amb totes aquestes persones que fi ns ara no estaven als carrers. Si volem un moviment ampli que tingui possibilitats de derro-tar les mesures d’austeritat, cal deixar el sectarisme estèril i establir un debat amb aquestes persones sobre com podem aconseguir victòries.

Hem d’aprofi tar el moment i no deixar passar l’oportunitat de construir un moviment ampli contra les retallades i l’austeritat. Això és el que realment ater-reix els governs. Qualsevol cosa diferent a tirar endavant la lluita, ja sigui negociant o esperant que ens ofereixin solucions des de dalt, és donar força als que ens estan imposant la degradació de les nostres condicions de vida.

Què pensa En lluita

L’altra opinióRepressió? Solidaritat!Per Rolando De Alessandro*

En lluita | redaccio@enlluita.org | www.enlluita.orgTelf. 93 176 68 56 | 646 788 180Imprès a IMPRINTSA, Sant Fruitós de BagesDiposit legal B121732011

L’educació pública plantarà cara al maig als greus atacs del PP.

Les retallades desfermen onades de vagues als centres d’ensenyament

Educació pública

maig 2012 | en lluita4

En poques paraules

La repressió de l’estat#

El problema energètic és sens dubte molt important per a la nostra soci-etat. Fa uns anys, la temàtica apa-regué públicament amb l’aparició de l’ecologisme en totes les seves vessants i les crítiques a fonts ener-gètiques no renovables es succeïren. Tot i així, a dia d’avui, a causa del context de crisis sistèmica del ca-pitalisme, el tema ha quedat en se-gon lloc. La tasca que ens proposem amb aquest article és refl exionar de manera diferent al voltant d’una qüestió tan fonamental com són les fonts d’energia i la necessitat de de-mocratitzar-les.

Per parlar de fonts d’energies, es fa indispensable parlar de tecnolo-gia, ja que al cap i a la fi , una central nuclear o un panell solar no és més que una tecnologia. Ara bé, creiem convenient explicar un nou concep-te de tecnologia que sobrepassa el típic concepte que comunament te-nim com artefacte o com aparell. Si nosaltres consideram la tecnologia com un mer artefacte, estam renun-ciant a una serie d’anàlisis indispen-sables a dia d’avui. Tots hem sentit la frase “una tecnologia no és bona ni dolenta, sempre depèn de l’ús que en fem”. Però realment és així? I encara que fos així, no hauríem de poder parlar de responsabilitat so-cial? Per exemple, quina culpa po-dem donar a l’inventor de la bomba atòmica dels desastres ocorreguts a Hiroshima o Nagasaki? Cap? Tota?

Enfront d’aquesta visió artefac-tual de la tecnologia actualment es defensa una visió sistèmica que diu que la tecnologia no és sols un arte-facte, sinó que és qualsevol tipus de relació sociotècnica que cerqui la re-solució d’un problema. Aquesta visió posa èmfasis en el que algunes per-sones anomenen impacte social de la tecnologia en tant que qualsevol tecnologia condiciona d’una manera o d’una altra l’activitat humana. De-rivat d’aquest impacte, es pot extreu-re que és necessari que els mateixos usuaris d’aquell sistema tecnològic hagin de gestionar de qualque mane-ra aquella tecnologia a fi de gestionar

dit impacte. Una manera de gestio-nar-los seria de manera democràti-ca, una altra seria de manera tecno-cràctica, és a dir, basada en l’opinió d’uns pocs “experts”. Perquè ens fem una idea, un sistema educatiu o un pla urbanístic serien exemples de tecnologies perquè venen a resoldre un problema, bé sigui d’educació o de mobilitat, i a més tenen un impac-te fort dins l’estructuració de la vida quotidiana de la gent.

Però anant al tema que ens ocu-pa aquí, què pot dir aquesta nova manera d’entendre la tecnologia que no s’hagi dit abans? Seguint un poc el que plantegen autors com Langdon Winner i Lewis Mumford, ambdós autors analitzen les tecno-logies i arriben a la conclusió de que les tecnologies tenen un component polític, i que a més aquest compo-nent polític en certs casos pot ser de caire autoritari i inherent a la prò-pia tecnologia. Si analitzem certes tecnologies actuals podem arribar a il·lustrar aquest concepte. Internet, per exemple, té càrrega política, no sols pels seus efectes pràctics, com la seva facilitat per convocar ma-nifestacions, sinó perquè la seva pròpia estructura interna afavoreix l’horitzontalitat.

Ara bé, ningú ha pensat en fer d’Internet una eina horitzontal, simplement s’ha anat confi gurant així i difícilment podria ser d’altre manera. És en aquest sentit que una tecnologia pot tenir un component inherentment polític. El mateix podem dir de les centrals nuclears, encara que aquí ja no parlaríem d’horitzontalitat sinó de verticalitat i inclús d’autoritat.

Horitzontalitat contra verticalitatEl que pretén tota central energè-tica és, mitjançant una tècnica de-terminada, reconduir les energies transformant-les en altres energies, elements o accions. Aquest procés, pot ser de caràcter autoritari o de-mocràtic. En el cas de les centrals nuclears, veim que si volem que aquesta sigui efi cient i funcioni és

necessària una cadena de coman-dament vertical, jerarquitzada i gairebé militar. Ningú va pensar en fer la central d’aquella manera de-terminada, però la cosa és que per-què funcioni és necessària aquella organització jeràrquica. La praxis revolucionaria pretén alliberar els mitjans de producció i que aquests siguin gestionats de manera demo-cràtica, assembleària i autogestio-nada. Per això, les centrals nuclears, deixant de banda problemes de cai-re material com la gestió de residus, no serien òptimes per a la possible societat emancipada ja que sempre implicarien certa relació de subor-dinació d’uns enfront d’uns altres.

Això pel que fa a la gestió interna de la central, però a part la incidència o la gestió que pugui fer la ciutada-nia des de fora de la mateixa central també és mínima, perquè amb l’exis-tència de les centrals nuclears estam legitimant l’existència d’uns tècnics, científi cs i industrials sense els quals l’energia nuclear no seria possible i que prendran totes les decisions. Una revolució des de baix, podria obrir la porta a la democratització de la tec-nologia creant models d’intervenció ciutadana forts, que a la vegada obri-ria la porta al desenvolupament de tecnologies horitzontals accessibles per a tots i totes on els experts ja no serien una elit, sinó un engranatge més d’un procés democràtic.

Les energies renovables per con-tra no tenen aquest element inhe-rentment autoritari pel que fa a la seva gestió. És difícil imaginar, per exemple, un monopoli de panells solars que siguin efi cient. A part, aquestes semblen adaptar-se molt millor a sistemes locals d’autogestió o de petites comunitats autònomes. Finalment, la seva estructura és molt més comprensible a la ciutada-nia, cosa que fa que sigui més fàcil de democratitzar. Així doncs, po-dem dir que les energies renovables són més democràtiques que les no renovables i això permet una gestió pública i comuna més directa i més participativa.

Debat

Són les energies renovables més democràtiques?

@rasputin65 Si ells fan la #llistadepuig, jo faig la #llistadelavergonya amb gentussa com: Millet, Urdangarin, Núñez, Camps, Alavedra, Prenafeta, Matas

Albert Portillo

Com s’enfronta a les vagues? Com respon als moviments socials? Fins a on està disposada a arribar la classe dirigent i el seu estat? Per què l’estat actua com actua?

Comencem per defi nir que és l’estat capitalista. Com assenyalava Bukharin aquest és en el fons una “associació de capitalistes”. És a dir, l’estat és composa de la direcció política, el govern, que canvia cada “x” anys i de la maquinària estatal, o administració publica, que és permanent. La direcció política està formada per la classe política que rendeix comptes al capital (d’aquí l’ “associ-ació de capitalistes”); De Guindos era president executiu de Lehman Brothers, el Ministre de Defensa era conseller d’una empresa armamentís-tica, etc., i la maquinària estatal està formada per les institucions públiques i els seus agents. Donat que l’estat té el monopoli de la violència a través de dues institucions, les forces armades i la poli-cia, té la capacitat de reprimir aquells moviments que amenacen l’status quo.

D’entrada tot l’aparell mediatic que va des del propi govern fi ns als grans mitjans de comuni-cació (premsa i televisió) desqualifi ca i tergiver-sa allò que fan els moviments de protesta. Les accions de desobediència civil són titllades de terrorisme, un contenidor cremat és “kale borro-ka”, mentre que obvien i amaguen descaradament el terrorisme d’estat a l’interior i les barbaritats imperialistes a l’estranger. A continuació quan la intensitat de la protesta augmenta, quan milions de persones fan vagues, ocupacions lluitant pels seus drets i posen en perill el capital i les propie-tats de la classe capitalista, llavors, l’estat empra la policia per assegurar-se que restin inaltarades les condicions socials i polítiques que permeten l’explotació.

Quan el conseller Puig clamava el dia de la Vaga General “ordre i seguretat” i “cal crear por, perquè això no es repeteixi” mostrava l’actitud de qui està disposat a emprar tots els mitjans (recordem la utilització de gasos lacrimògens per primera vegada en 16 anys) per protegir la propi-etat i el règim econòmic capitalista.

Si fi ns ara l’estat del benestar i la democràcia liberal pretenien acontentar la classe treballa-dora amb ajuts i representació, les retallades socials en educació i sanitat i la legislació jurídi-ca antisocial (que regala l’acomiadament i que en cas de confl icte resol a favor de l’empresari) estan acabant amb totes les formes de protesta institucionalitzada. La única manera efi caç de defensar els nostres drets és amb la mobilització activa i combativa al carrer, als barris, a la feina... I l’estat respon amb la repressió, amb l’empreso-nament injustifi cat de manifestants, amb trets, agredint periodistes i reporters que graben les pallisses dels Mossos, etc.

Però, com explica Lenin, ”l’estat és el producte i la manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe”. Els mossos també pateixen retallades salarials, els mossos en estar organitzats jeràrquicament també tenen divisi-ons de classe, d’aquí que els sindicats policials (SPC, CAT i SME-CCOO) es mobilitzin contra el conseller Puig i en surtin reaccions com els mosso fl autes o l’escamot 19 (19 sindicalistes que protesten allà on va Artur Mas). Això vol dir que els Mossos no són una eina tan dòcil com voldria Puig per això ha creat la Divisió d’Assumptes Interns dels Mossos. Aquesta policia, que té un caràcter polític, s’encarrega de reprimir tota dissidència interna per tal que els mossos siguin una arma de repressió obedient.

Els mitjans de comunicació ens intenta-ran dividir amb etiquetes, com a “violents”, “terroristes”, intentaran sembrar l’engany i la confusió i sobre el carrer patirem les carregues policials, les detencions arbitràries, les pallisses per ser d’esquerres o per ser immigrant, ens intentaran cegar amb bales de goma arribant fi ns i tot a l’extrem de la mort, com en el cas del company basc Iñigo Cabacas. Crearan un estat de por amb la seva violència i la consegüent repressió judicial (empresonament, multes...).

No els deixem fer-ho perquè ni volem la poli-cia ni la necessitem per a dirimir els assumptes de la societat.

Desastres com el de Fukushima ens mostren que l’energia nuclear és al-tament contaminant i perillosa. Emili Menasalvas explica com aquest tipus d’energia són intrínsecament antidemocràtiques.

maig 2012 | en lluita 5

E l Colectivo de Unidad de los Trabajadores (popularment conegut com “la CUT”) forma part d’IU a Andalusia

des de la seva fundació al 1986 i està liderat per Juan Manuel Sánchez Gordillo i Diego Caña-mero, referents inqüestiona-bles des de fa més de 30 anys del moviment jornaler andalús. Representa una de les poques organitzacions amb certa base social a tot l’Estat espanyol que encara manté posicions i valors de l’esquerra combativa i anticapitalista, tant en el seu discurs com en la seva pràctica de mobilització a través del Sin-dicato de Obreros del Campo (antic SOC, ara SAT).

Tant Sánchez Gordillo com Cañamero porten almenys dos anys reiterant públicament que un pacte de govern entre IU i PSOE faria impossible la seva permanència dins de la coali-ció. L’argument central és que el PSOE representa un “règim” re-pressiu, corrupte i perjudicial per a la gent treballadora i el conjunt de les classes populars d’Anda-lusia. De fet, el SOC porta anys patint altes cotes de repressió policial i judicial per la seva ac-ció directa en el camp i a l’àmbit sindical. Repressió organitzada durant la major part de la seva existència per polítics del PSOE instal·lats al Govern central, i sobretot des de la Junta d’Anda-lusia.

És necessari dir que la CUT ja ha jugat altres vegades amb la possibilitat de sortir d’IU, sen-se que mai hagi materialitzat la seva amenaça cap als líders de la coalició (l’última vegada du-rant l’acceptació per part d’IU del renovat Estatut d’Andalusia al 2007). Evidentment la CUT ha de moure’s dins de la lluita interna d’IU, on es barallen el PCE/PCA i la gent, més mode-rada, vinculada a l’aparell fe-deral i andalús d’IU, etiquetats com “llamazaristas”. La CUT fa servir l’amenaça i la possibi-

litat de sortir com una arma de negociació en alguns moments. No obstant això, mai abans ha-via estat tan clara la necessi-tat de complir, per coherència, quelcom que s’ha repetit fi ns a la sacietat i que tothom dins del SAT i la CUT donava per fet fi ns fa un parell de mesos.

Tensions IU ja va viure enormes tensions en el procés d’elecció de caps de llista per a les eleccions del 25M. Però ara el pacte de govern acon-seguit amb el PSOE la col·loca davant d’una situació descone-guda respecte a les possibles dis-putes internes, i el lideratge de la CUT és molt conscient d’això. D’una banda, sectors del PCA i les UJCE/JCA (joves comunis-tes) entenen que després d’anys de crítica feroç i enfrontament en

l’àmbit municipal amb el PSOE i el seu clientelisme, encara que també amb algunes experiènci-es de pactes de govern polèmics com el de l’Ajuntament de Sevi-lla, l’actual acord suposa una tra-ïció a la integritat ideològica del comunisme andalús. A aquest descontentament dels sectors més puixants, joves i combatius d’IU, cal afegir el d’una part del sector “llamazarista”, unida a gent del mateix PCA, que no es-taran conformes amb el reparti-ment individual dels centenars de llocs de governabilitat i infl u-ències que emanaran del pacte amb el PSOE. Davant d’això, la direcció de la CUT fl irteja amb l’amenaça de sortir, emportant-se el diputat autonòmic Sánchez Gordillo i arrossegar a alguns dels sectors descontents del PCA i IU. Com comentarem més en-

davant, aquesta sortida podria ser una esperança per al futur de l’esquerra a Andalusia, però la realitat és que el lideratge de la CUT està començant a enviar el missatge als seus propis militants que “caldrà lluitar des de dins”.

El miratge del pacte L’acord de govern IU-PSOE su-posa un fet enormement negatiu per a l’esquerra andalusa. Pri-mer perquè és un miratge que

un govern format per aquests dos partits faci una política ve-ritablement transformadora, i condueix, per tant, a la frus-tració dels votants i militants d’ambdues formacions. El PSOE és un partit amb una trajectòria que ha quedat clara anant des de la socialdemocràcia cap a les po-lítiques neoliberals, i més encara després de les mesures antisoci-als de l’últim govern Zapatero. En segon lloc, no és possible un govern on IU marqui l’agenda des de l’esquerra. Les experièn-cies anteriors han demostrat que el sector d’IU dedicat a la políti-ca institucional sempre ha aca-bat acceptant el nucli de les po-lítiques social liberals del PSOE a canvi de concessions menors, gestionant així el sistema amb totes les seves misèries i corrup-teles i sense establir condicions per transformar-lo.

Encara que la majoria de l’electorat andalús d’esquerres vegi amb il·lusió aquest pacte, una situació hipotètica en la qual IU marqués l’agenda s’enfron-taria a unes enormes pressions per part dels poders econòmics, que acabarien forçant al PSOE a desfer la coalició i convocar elec-cions. Això ha passat amb tots els governs europeus que des-prés de la II Guerra Mundial van provar de desenvolupar progra-mes de govern veritablement reformistes des de l’esquerra (el cas del govern Mitterrand a França al 1981 és paradigmàtic en aquest sentit). A això cal su-mar-hi que el text del pacte en si és bastant pobre i no implica cap acord seriós del programa d’IU que vingui acompanyat de concrecions sobre fi nançament i maneres d’execució. Per exem-ple, el pla de xoc per a l’ocupació o l’ICO andalús que han airejat amb tant rebombori, i que supo-sa una reculada inadmissible en el punt programàtic d’una banca pública andalusa.

Segueix a Miguel Sanz Alcántara @msa980

El pacte IU-PSOE: una cruïlla inevitable

Miguel Sanz Alcántara explica la situació política a Andalusia després del pacte entre IU i el PSOE per formar govern i com aquest pot afectar a l’esquerra combativa.

José Antonio Griñán (PSOE) i Diego Valderas (IU) han arribat a un acord per formar govern.

L’alternativa per a l’esquerra andalusa ha de ser prioritzar el moviment ciutadà al carrer contra les retallades i la lluita per protegir les conquestes socials i aconseguir-ne altres de noves, una cosa que difí-cilment cap govern andalús ens portarà, sobretot en les actuals circumstàncies de crisi econòmica i ofensiva de l’empresariat i el capi-tal fi nancer. Dins d’aquesta proposició de prioritzar la construcció de moviments socials enfront del treball institucional, la sortida de la CUT d’IU podria representar una esperança i un tomb en la situació. Actualment, i més

encara després del que ha suposat el 15M a Andalusia, milers de persones estan a l’espera del sorgiment d’un referent polític que pugui canalitzar les aspiracions de resistència i canvi social a favor de la majoria de la gent.

IU podria haver continuat enfortint-se fi ns a cert punt amb el suport de part d’aquest sector de l’esquerra, però el seu descrèdit previ i poste-rior al pacte la inhabilita per a això. La CUT i, sobretot, el SAT/SOC han estat forjades en anys de lluites des de baix i són organitzacions amb una base i infl uència social molt més gran que la de qualsevol grup de l’esquerra antica-pitalista o revolucionària a Andalusia i la resta de l’Estat. Malgrat la desorganització interna palpable a la CUT i el conservadorisme d’alguns dels seus alcaldes, regidors i alliberats, gran part de l’es-

querra social andalusa podria sumar-se a aquest projecte si materialitzessin la sortida. La creació d’un partit a l’esquerra d’IU, que a més comptaria amb un diputat de certa rellevància social com Sánchez Gordillo, podria conduir a una unitat sense precedents entre els sectors més combatius de l’esquerra andalusa. Com con-duir aquest procés i l’èxit que tindria només és comprovable si existeix una voluntat clara per part de les direccions de la CUT —la majoria de la seva afi liació ja està pensant en això— de sortir i començar a dialogar amb les organitzaci-ons, candidatures municipals i

entorns que potencialment po-drien sumar-s’hi. És una gran responsabilitat històrica la que pesa sobre aquests militants, la coherència i validesa dels quals en general ha quedat contrastada durant més de tres dècades de mobilització.

Des d’En lluita animem a les persones que militen a la CUT i als seus dirigents a que donin aquest pas, perquè és molt el que podem guanyar reconstruint una esquerra andalusa conseqüent i combativa, i perquè el descrèdit d’aquesta formació creix cada dia que passa i continuen dins d’una IU que ja ha apostat per la gestió del sistema amb totes les seves maldats. M.S.

Més enllà de les institucions: per una esquerra conseqüent

La CUT ja ha jugataltres vegades amb lapossibilitat de sortird’IU, sense que maihagi materialitzat la seva amenaça

Sánchez Gordillo.

@Irene_Grau Desallotjament de Somontes, primera víctima de l’anunciat pacte IU-PSOE a #Andalusia. Crida de suport urgent #somontes

maig 2012 | en lluita66

Un any d’indignació

@Eduardlleida A les portes del 1er aniversari del #15m tornarem a prendre els carrers! #12M15M

Va ser un diumenge d’ara farà un any, el 15 de maig del 2011. Algunes persones després de la manifestació con-

vocada per Democracia Real Ya acampaven a la Puerta del Sol de Madrid, inspirades per l’acampa-da a la Plaça Tahrir, símbol de la Revolució egípcia. Ràpidament el moviment es va estendre per arreu de l’Estat espanyol, però sobretot a Madrid amb l’ocupació de la Puerta del Sol i a Barcelona amb l’ocupació de la Plaça Catalunya. Però, què ha canviat durant aquest any de 15M? Segons Pere Duran, ocupant de plaça Catalunya i activista destacat del 15M, “moltes coses i moltes més estant canviant sense que siguem capaços de captar-les encara”. Per a Duran la més evident és la crisi d’he-gemonia que està patint el sistema: “La potència inclusiva del 15M ha generat una amplia radicalització en gran part de la població”, una desafecció enorme amb el sistema, “una crisi molt profunda d’hege-monia ideològica on es comença a reconèixer àmpliament que el 99% no pot seguir vivint amb les normes imposades per l’1%”.

Per a Òscar Simón, una de les milers de persones que va participar a l’acampada de Plaça Catalunya i que després ha seguit activa als barris, el que ha canviat han estat les persones que van participar a les assemblees i que durant més d’un mes “van desafi ar al Govern i a la Junta Electoral”. Per a Simón aquestes persones “ja no són les mateixes, són més conscients” i a més han patit un “procés d’apre-nentatge” amb experiències tan importants com “certa autogestió i una dimensió col·lectiva de la vida”.

Sobre la desafecció política de la qual s’ha parlat molt al 15M, Pere Duran creu que ha estat per això que molta gent “ha participat per pri-mer cop en els moviments socials”. Segons Duran aquesta massivitat ha generat un pou d’experiència i intel·ligència col·lectiva “que no teníem anteriorment”, i ha legitimat i generalitzat postures i arguments que abans només defensava una petita minoria de la societat. Per la seva banda, Óscar Simón apunta a que això està portant a una radica-lització social cada vegada més gran, la qual “es va veure refl ectida el dia de la vaga general”. Està viu el 15M?Malgrat tot això més d’un cop s’ha declarat la mort del 15M. Què hi ha de cert en això? Per a Òscar Simón

el 15M no va aconseguir articular-se com un moviment en torn a unes demandes concretes i això “ha por-tat a una certa dispersió”. “Podem constatar que les formes organitza-tives i els nodes del moviment han perdut la seva massivitat”, afegeix Pere Duran, alhora que puntualitza que malgrat això “no cal convertir en un fetitxe el que hem creat”, el que és important del 15M no era la seva forma concreta, sinó “la capacitat de protestar, pensar, organitzar alternatives i d’incloure i fer protagonista del procés a gran part de la població”. Segons Duran i Simón aquestes característiques i continguts no han desaparegut, senzillament han canviat de formes, acumulant experiències, evolucio-nant i adaptant-se. “El 15M no ha mort, ha evolucionant” sentència Pere Duran. “Les manifestacions, vagues, bloquejos contra els des-nonaments o les ocupacions”, més que desaparèixer han augmentat i “s’han radicalitzat i han millorat les seves eines organitzatives”, afegeix. Óscar Simón va més enllà i repta a les persones que diuen que el 15M està mort a justifi car la gran quanti-tat de piquets a la vaga general o les massives mobilitzacions que s’han donat durant tot l’any. “Crec que molta gent s’endurà una sorpresa el proper 12 i 15 de maig”, pronostica Simón.

El que ha quedat clar durant tot aquest any és que es van fer moltes coses bé, però probable-ment també algunes malament, i sens dubte les necessitats de la situació actual demanen un debat entorn les fortaleses i les febleses del moviment. “La veritat és que aquest llenguatge de fortaleses i debilitats no m’agrada gaire” diu Óscar Simón, ja que recorda massa al “llenguatge empresarial que va ser adaptat per la cooperació al desenvolupament”. Però per a ell probablement el més important que ha aconseguit el moviment ha estat fer prevaldre allò col·lectiu per sobre d’allò individual “posant la possibilitat de lluitar en primer pla”. És per això que segons Simón el PP i CiU estan “tant nerviosos”, saben que “el seu projecte de classe i les retallades només serveixen per enriquir a l’1%”, i tenen molta por “que l’optimisme de les places s’estengui als llocs de feina”.

Però per sobre d’altres conside-racions Òscar Simón i Pere Duran en destaquen dues molt importants. Simón destaca “la recuperació del llenguatge de la lluita de classes al segle XXI”, encara que no es va aca-bar de resoldre bé el debat estratègic

de “com construir un moviment social capaç de desafi ar els plans d’ajust estructural”. Per a Duran el 15M va evidenciar que l’esquerra necessita adaptar-se a un món can-viant “en que es combinen múltiples crisi” i on les xarxes socials estan “canviant certs paradigmes de la sociabilitat”. Per a ell la supervivèn-cia de l’esquerra anticapitalista i la capacitat de canviar el món depen-dran “de la capacitat de saber llegir adequadament tots aquests canvis, un exercici que podrem resseguir a través de l’estudi de les noves praxis del moviment”.

Reptes pel futurPerò probablement la pregunta que es fa molta gent dins el moviment és què li espera en el futur i quins reptes cal afrontar. Per entendre la situació actual del moviment i com pot avançar, Pere Duran creu que cal reconèixer que el 15M és un moviment molt jove i, per tant, “no el podem acusar de no haver arribat a transformar el món, ni podem exigir-li la capacitat de guanyar alguna batalla”, ja que segons la seva opinió l’esquerra ha estat incapaç de fer-ho durant molt anys. Dit això per a Duran el principal repte és “reconèixer i saber resoldre el pro-blema de la impotència, afrontar-lo explícitament; preguntar-nos què ens dóna poder” i per tant “què ens dóna una posició de força davant del nostre enemic”. Òscar Simón

reconeix que sobre els propers passos del moviment hi ha un gran debat entre diferents sectors, però que la qüestió clau és com es deixen de convocar mobilitzacions aïllades i es passa a “un calendari de lluites sostingudes i creixents”. La qüestió de com organitzar el 99% per derrotar a l’1% es posa sobre la taula, i aclareix que “aquí és clau articular un moviment en-torn a unes demandes concretes”. A Barcelona el 15M està treballant entorn a sis punts concrets: serveis públics, repartiment del treball i la riquesa, habitatge, el no al rescat de la banca, la renda bàsica i en defensa de les llibertats.

“Al meu entendre el més adequat seria recuperar la unitat de totes les lluites” diu Pere Duran, per així atacar directament la circulació del capital, aturar el mercat i el benefi ci privat “allà on aquest es genera”, aturar l’economia “des de la base i posar-la al servei de les persones” aprofi tant la nostre condició de persones treballadores. Óscar Si-món també recalca la unitat de les lluites per fer avançar el moviment, desenvolupant una estratègia que permeti les confluències. Això vol dir segons ell “coordinació i calendari de mobilitzacions” amb especial atenció en tractar de portar “l’energia del 15M als centres de treball”. “Necessitem un tsunami de vagues per tombar al PP i el ne-oliberalisme”. Per a Simón haurem

“El 15M no ha mort, ha evolucionat”El 15 de maig es compleix el primer aniversari del 15M. Parlem amb Pere Duran i Óscar Simón, autors del fulletó De la Indignació a la Revolució. La lluita per canviar el món, sobre la importància del 15M i els reptes que te per endavant. Per Manel Ros.

El moviment del 15M ha qüestionat profudament el sistema polític i econòmic actual.

Pere Duran (a dalt) i Òscar Simón (a baix) participen activament en el moviment 15M.

Mira el vídeo de presentació del fullet sobre el 15M

Segueix aPere Duran @en_pere

Òscar Simón @simongorjeosManel Ros @manelrosalvador

maig 2012 | en lluita 7

“La revolució serà feminista o no serà”, vam dir el maig de 2011. Mentre afi rmàvem que no som mercaderia de polítics i banquers, a les acampades emergien comissions feministes que proposaven un altre model socioeconòmic amb perspectiva de gènere, classe i ètnia. Els feminismes van fer-se visibles a una desena de ciutats de l’Estat espanyol amb estratègies diver-ses i un objectiu comú: visualit-zar el vincle entre capitalisme i patriarcat, explicar un cop més que l’economia productiva i fi nancera es sosté amb l’explota-ció invisible de milions de dones arreu del planeta a través del treball domèstic, reproductiu i de cura, el qual també viu una crisi profunda per la manca de corresponsabilitat i solucions col·lectives, i dels recursos i els ecosistemes d’un planeta proper al col·lapse de sostenibilitat.

No n’hi havia prou amb que les dones fóssim visibles i cab-dals tot dinamitzant assemblees de milers de persones; facilitant la presa de decisions; partici-pant i fent de pont entre les di-ferents comissions, sostenint les places des de les comissions de cuina i salut, des de les llars que possibilitaven la participació de milions de persones. Tot i que, com diuen algunes companyes de Feminismos Sol al llibre R-evolucionando: Feminismos en el 15M (Icària Ed. 2012), el 15M “és feminista, conscient o in-conscientment, perquè en el seu nucli de propostes està el posar les persones al centre, i compar-teix plantejaments del feminis-me radical: horitzontalitat, des-jerarquització, assamblearisme, decisió per consens, restitució de la sobirania popular, exigèn-cia de transparència i canvis al sistema de representació”.

Es tractava, com afi rmen al mateix llibre @SetasFeministas, de “seguir donant la matra-ca com ho van fer les nostres mares i les mares de les nostres mares, però aquest cop sense regalar la nostra energia als qui després s’oblidin de l’equitat”. I de fer visible un subjecte polític no androcèntric que superi el paradigma obrerista del segle XIX (“els treballadors”): dones, nenes, transsexuals, mares, transgènere, lesbianes, iaies, treballadores domèstiques, precàries, migrades, aturades, marikas, homes que construei-xen una masculinitat allibera-dora i no dominant, prostitutes, persones amb cossos diversos no prototípics, fent una revolta des de i per a totes les persones.

Aportant feminismes al 15M i viceversaL’aposta de crear comissions amb propostes i subjectes feministes fou un èxit, tot i les resistències que Feminismes de l’Acampada Obradoiro a Santiago i Feministes Bastardes a Saragossa van viure de forma

extrema. Amb el bagatge de paciència i perspectiva de segles de lluita, els feminismes hem contaminat el 15M, tot explicant com les dones esmorteixen les retallades a la sanitat i educació públiques i als ajuts familiars amb més càrrega de treball no assalariat, com les refor-mes ens assenyalen el camí de tornada a la llar per sostenir una vida depredada pel capital. Articulant-nos amb barris i comissions temàtiques a totes les mobilitzacions; a l’aturada de desnonaments; a la vaga del 29M; a la campanya contra la retallada neofeixista de drets i llibertats. I alhora, portant el 15M als feminismes: a les places confl uirem dones, lesbianes i trans amb propostes feminis-tes radicals, de la diferència, transfeministes, queer, de la igualtat, etc., des de diferents moviments, orígens, espais, edats i classes vam ser capaces de construir una agenda comu-na i mantenir-la.

Ara cal pensar com mante-nim la diversitat, la confl uència, l’energia i el compromís; com ens relacionem amb feministes d’estructures partidistes i sin-dicals que tornen al carrer a fer oposició en una fase de refl ux de la multitud sense sigles, i com afrontem la ofensiva misògina del PP de forma articulada i unitària.

Reptes, sostenibilitat, alternatives i futurTot i multiplicar-nos, no sempre hem aconseguit que les propos-tes feministes fossin transver-sals i de primer ordre al 15M: hi ha grans difi cultats per vincu-lar la demanda d’avortament lliure i gratuït a la lluita per la sanitat pública, quan fa més de 20 anys que hem de pagar per decidir sobre el propi cos. Som el 51% del 99%, però costa que el moviment es mobilitzi contra l’ofensiva misògina. Per exemple, contra una reforma de la Llei d’avortament i drets sexuals i reproductius que no és només “cosa de dones”. I si mirem el 15M amb visió de gè-nere, tenim els reptes de fer un activisme sostenible per a totes les persones i compatible amb la vida, superar la lluita d’egos i la competència i assumir que som interdepenents. Més encara quan tenim a sobre un autèntic tsunami contra els drets i les llibertats amb enormes costos econòmics i humans.

Apostar de debò per sumar i confl uir en la defensa dels drets, crear i consolidar alternatives al capitalisme salvatge en el treball assalariat, reproductiu i de cura; l’habitatge; la salut; la criança i l’envelliment dignes; la resolu-ció de precarietats econòmiques i afectives i el suport mutu. Per garantir la nostra supervivència i la de les generacions futures, o ho fem totes juntes, o no ho farem.

7

Gènere i classe15M: un any de feminismes

Joana Grenzner - @JoanaGGrenzner membre de Feministes Indignades i periodista especialitzada en gènere

El 27 de maig farà un any de l’in-tent de desallotjament de plaça Catalunya per part del Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. A primera hora del matí arriba-va la policia que, sota l’excusa falsa de la salubritat, pretenia no només fer fora a les persones físicament, sinó tractar, a través de la repressió més feroç, acabar políticament amb un moviment que començava a preocupar a les classes dirigents. La idea era clara: si acabem amb la plaça, acabem amb el moviment. Però no s’esperaven la resposta de la gent.

Durant tot el matí la batalla va ser constant. Milers de persones es van començar a aplegar al voltant de la plaça per impedir el desallotjament. Ràpidament es van dur a terme accions de desobediència civil, bloquejant la plaça per impedir l’entrada dels camions d’escombraries i fent impossible l’acció de la policia.

Quan semblava que la policia havia aconseguit el seu objectiu, va ser quan desbordats per la massivitat de la protesta i amb milers de persones tractant d’en-trar a la plaça, es va aconseguir fer fora a la policia. La victòria del moviment i la derrota de la policia eren un fet.

És necessari recordar el dia que vam derrotar a la policia, per mostrar que malgrat la repressió, quan ens organitzem i aconseguim ser un moviment de masses, tot és possible. Fins hi tot derrotar la policia.

La plaça es va ocupar de nou en poques hores i a l’endemà, davant la possibilitat de que la policia ataqués de nou amb l’excusa de la celebració de la victòria del Barça a la Champions, es van crear barreres humanes formades per milers de persones que van neu-tralitzar de nou el desallotjament, demostrant la capacitat d’autoor-ganització del moviment. M.R.

El dia que vam derrotar la policia

de treballar i sortir al carrer colze a colze amb els sindicats “i això inclou a CCOO i UGT” puntualit-za. “Això no vol dir deixar de ser independents i anticapitalistes”, sinó reconèixer una realitat i és que “en aquest moments ens juguem el nostre destí com a classe social”.

En aquest sentit el proper dia d’acció i mobilització serà el 12M i el 15M. Per als autors del fullet el 12M pot representar l’inici d’un nou ci-cle. Si el 15M ha canviat tant al llarg d’un sol any per a Pere Duran s’ha d’entendre que “la protesta social seguirà evolucionant mentre exis-teixi” i, per tant, el més important és que “som nosaltres els que podem canviar-lo i modifi car-lo”. El 12M serà una passa més dins del “nostre llarg camí”. Òscar Simón no té cap dubte que el 12M serà tot un èxit, ja que hi haurà mobilitzacions per tot el món: “realment la lluita s’ha estès de Tunísia a Egipte, Síria, Grècia, l’Estat espanyol o els EUA”. El 12M representarà “l’internacionalisme i la solidaritat contra el capitalisme global”. Segons Simón és el moment d’arriscar per construir un “movi-ment social de masses”. I és que per a ell en un dia de vaga o ocupant les places “s’aprèn més ràpid” que de qualsevol altre manera. A més es produeix una radicalització el límit de la qual només la marca “la incidència de les idees revolu-cionaries”.

De la indignació a la revolució. La lluita per canviar el mónPere Duran i Óscar Simón2’5 euros

Demana’l a info@enlluita.org

Vivim en l’excusa per afermar més les classes socials, empobrir la població, robar drets que havien estat

conquerits mitjançant la lluita. Vivim en crisi. A més, vivim en un context social on la gent treballadora ha perdut, en la seva majoria, la consci-ència del que són. Els van vendre un futur millor, un incessant creixement en la seva qualitat de vida, però passats els anys tot es difumina i els excessos del neoliberalisme surten a fl otació. D’aquí es deriven les mo-bilitzacions que s’estan produint en aquests últims temps; les acampa-des, les assemblees de barri, etc.

Aquestes alternatives no són ni molt menys noves, però si és cert que moltes de les generacions que les encapçalen no han viscut aquests processos de veritable decisió sobre el seu futur en tro-bar-se submergits en la bombolla democràtica de donar el seu vot cada quatre anys.

Per aquesta raó és normal que aquestes mobilitzacions de moment, sense menysprear els ob-jectius assolits, són massa abstrac-

tes, no tenen unes clares directrius d’actuació i no han aconseguit una mobilització obrera real. Espero que ningú es prengui les meves paraules com un atac, si no com una autocrí-tica necessària pels que ens trobem als carrers, als barris i a les empreses lluitant. És justament en aquest punt on resideix la importància de la meva exposició. Els barris i la seva gent han de recolzar el teixit obrer que és el que vertebra les possibi-litats de lluitar contra el que passa i paralitzar els excessos de la classe dirigent. Podria esmentar infi nitat de fets històrics que demostren la importància que un poble pari la producció, però entenc que és una cosa de sobres coneguda. Per això vaig a relatar el viscut en primera persona en aquests últims temps.

Ens trobem en un sector on les pràctiques que la nova Reforma Laboral legalitza ja eren la praxi ha-bitual. Un conveni pendent de sig-nar que comporta endarreriments econòmics, i amb uns sindicats apoltronats. Els acomiadaments i la política de la por són habiatuals a l’empresa. Tota aquesta hostilitat fa

que les vagues siguin secundades per una part ínfi ma de l’empresa. Arribats aquests temps més convul-sos i amb una vaga general propera es comença a rumorejar la possi-bilitat de fer piquets combinats amb altres empreses que estiguin en la mateixa situació precària, que són totes en aquest sector. Per a la nostra sorpresa, veiem una convocatòria d’assemblea per part de la comissió laboral del barri de Sants de Barcelona per poder organitzar-nos i informar-nos sobre el que ve amb la Reforma Laboral i en conseqüència la importància de secundar la vaga. Assemblea no gaire reeixida, però que sí posa en comú a gent que comparteix hores de feina i que pot començar a parlar en termes organitzatius i de lluita interna. Encara que la repressió després d’aquesta jornada no es va fer esperar i el camí que ens queda és dur, demostra que la mobilització ha d’anar dels barris a les empreses que, en la solitud del neoliberalisme i la precarietat, estan mancades de suport per fer front a les mesures que imposa el sistema actual.

OpinióDe l’assemblea a la feina i de la feina a l’assemblea Daniel Sánchez - @Katedehcbtreballador de telemarketing

acabem amb el moviment. Però no s’esperaven la resposta de la gent.

ser constant. Milers de persones es van començar a aplegar al voltant de la plaça per impedir el desallotjament. Ràpidament es van dur a terme accions de desobediència civil, bloquejant la plaça per impedir l’entrada dels camions d’escombraries i fent impossible l’acció de la policia. Demana’l a info@enlluita.org

maig 2012 | en lluita8

La batalla contra aquest nou atac neoliberal va durar gairebé tres me-sos i va desembocar en un centenar d’universi-

tats paralitzades per bloquejos votats en assemblees generals massives, així com en dues jor-nades de vaga general que van paralitzar tot el país i van treure al carrer a tres milions persones a cada manifestació.

El CPE va ser un atac directe contra els drets bàsics de la classe treballadora, permetent, entre al-tres coses, l’acomiadament d’una persona treballadora sense neces-sitat d’una justifi cació legal durant un període de dos anys. Posant sota el punt de mira als menors de 26 anys, aquesta reforma te-nia com a objectiu l’obtenció de mà d’obra jove, dòcil i totalment “disponible” per les necessitats de les empreses. Les dimensions d’aquest atac, que també ame-naçava directament a les futures bases dels sindicats als centres de treball, així com la negativa del govern a la negociació, van com-portar que els sindicats s’oposes-sin al CPE des del començament i que l’única demanda acceptable fos la retirada de la reforma.

El moviment contra el CPE, caracteritzat per la seva radi-calitat, vitalitat i massivitat, així com per haver obtingut la primera victòria en molts anys —recordem que en un context pre crisi on el neoliberalisme avançava sense fre ni pietat— no va sorgir del no-res .

Més aviat al contrari, aquest moviment va ser la culminació d’un cicle de lluites polítiques o socials obert a França el 1995 contra la reforma de la segure-tat social. Aquesta primera gran explosió va ser seguida per les mobilitzacions dels sans papi-ers (“sense papers”) el 1996, les vagues contra la reforma de les pensions i contra la descentra-lització de l’educació de 2003, el “No” a la Constitució Europea de 2005 o la insurrecció de les ban-lieus a la tardor del mateix any.

El moviment anti-CPE de la primavera de 2006 va tenir la peculiaritat que els i les estu-diants van jugar un rol crucial, arrossegant al conjunt de la jo-ventut i de la classe treballadora a una confrontació de masses contra el govern, a més a més va aconseguir fer la ‘síntesi’ dels moviment precedents, portant les característiques d’aquests al seu extrem.

Unitat i massivitat La força del moviment estudiantil al costat de la intransigència de la classe dirigent va permetre gua-nyar la unitat sindical i política, un factor clau a la mobilització. La implicació de la gent treballa-dora va ser massiva a les manifes-tacions, i més que considerable a les vagues generals. Així mateix, el moviment va aconseguir cons-

truir una veritable unitat en el si de la joventut: dins el medi estu-diantil, entre universitàries i estu-diants d’institut; entre sindicades i no sindicades: entre militants polítics de totes les tendències i els sectors no organitzats… Sobre-tot, els i les estudiants van acon-seguir vèncer les temptatives del Govern que intentava enfrontar a “joves de banlieu”, especialment negres i àrabs, amb estudiants universitaris, considerats com “petit-burgesos” privilegiats i ma-joritàriament blancs.

El cor del moviment, les as-semblees generals (AG), van ar-ribar a reunir entre 400 i 6.000 persones. Van respondre a la ne-cessitat d’anar “totes juntes”, de fer política, de mobilitzar-se i de debatre, així es va formar a tota una nova capa de joves activis-tes. A més, la coordinació esta-tal d’aquestes AG va aconseguir imposar-se com la veu legítima del moviment enfront de les di-reccions sindicals, constituint un moviment autoorganitzat i alhora efectiu.

Politització i radicalitzacióEl moviment va prendre rà-pidament un caràcter radical i molt polític. La radicalitat —amb vagues, bloquejos, etc.— es va aprendre dels moviments precedents, que havien demos-trat la necessitat de colpejar molt fort, molt ràpid i el més àmpliament possible per acon-seguir victòries. A les AG, a les manifestacions, a les reunions, es vivia una veritable ebullició

d’idees i debats sobre temes que anaven des de les noves refor-mes neoliberals a la qüestió de les alternatives al sistema.

Davant les crítiques ultraes-querranes que veien la demanda central —la supressió del CPE— com a poc radical, cal destacar que la veritable radicalitat del moviment residia precisament en la seva obstinació a focalit-zar-se en aquest punt.

El moviment va aconseguir fer del CPE el punt de confl uèn-cia de les lluites contra les políti-ques neoliberals, enfrontant-se a l’ofensiva del capital per reforçar el seu poder en tots els sectors de la vida social, i començant evidentment pels centres de tre-ball. És sobretot en aquest sentit que el moviment de març-abril de 2006 va ser un moviment de classe, una lluita antiliberal i an-ticapitalista en estat pràctic.

Estudiants i sindicatsCal temps, molts anys, per ac-ceptar el món tal com és. Cal també molt de temps per ac-ceptar el fet d’acceptar. Això és el que explica el paper prepon-derant de la joventut a tots els

moviments socials.Als centres de treball, la gent

jove conviu amb la més vetera-na, les derrotes acumulades per l’experiència d’aquesta i la seva resignació —especialment en un context de retrocés de les con-questes socials com hem viscut durant les últimes dècades, i estem vivint ara en la seva més ferotge expressió— pesen sobre les espatlles d’aquella.

No obstant això, als centres d’estudi el capitalisme concen-tra a centenars de milers d’estu-diants per saciar les seves prò-pies necessitats com a sistema. Joves que no han viscut les der-rotes del passat, que encara no han tingut temps de resignar-se, disposats a aprendre, a discutir de política… Això és el que fa del moviment estudiantil una bom-ba social que pot explotar al mo-ment menys esperat i amb una força no prevista.

Tanmateix, només cal mirar al passat per veure que el mo-viment estudiantil també és molt fàcil d’ignorar, reprimir o desactivar. Un mes de vaga a les universitats és fàcilment as-sumible per al sistema, mentre que deu dies de vaga general als centres de treball el posaria de facto contra les cordes. El punt feble del sistema és allà on es forgen les pròpies cadenes, als centres de treball, d’on la classe dirigent extreu a cop de plus-vàlua els seus benefi cis econò-mics.

És essencial recuperar l’expe-riència del CPE per dues raons.

Primer, perquè deixa veure que la naturalesa del moviment es-tudiantil és molt diferent a la del maig del 68. El jovent que estudia avui a les universitats no és una minoria privilegiada, en la seva gran majoria procedeix de les classes populars, gran part d’ells són —fi ns i tot abans d’entrar a la universitat— treba-lladors i treballadores precàries. Les diferències entre estudiant i treballador han estat des dels 70 cada vegada més difuses, i amb això és cada cop més difícil sepa-rar les unes de les altres.

La segona raó és que demos-tra com el moviment estudiantil pot fer de ‘palanca’ del movi-ment sindical, arrossegant a tota la classe treballadora a una llui-ta sobre el terreny social —tot i les pors d’aquesta, tot i les direc-cions sindicals— mostrant a les bases treballadores que sí es pot lluitar, que sí es pot anar més enllà d’un dia de vaga general, que els bloquejos i les ocupaci-ons no són cosa del passat.

La generació CPE, lliçons per al 2012En graus diferents, la revolta de les banlieus i el moviment con-tra el CPE van portar a escena a una nova generació no marca-da per les derrotes del passat, enfrontant-se al sistema domi-nant, tenint l’experiència de la lluita, que va donar durant set-manes una direcció a tot el mo-viment i va aconseguir la victò-ria. Demostrant clarament que la lluita serveix, aquesta victòria va marcar un precedent, creant una nova consciència.

No obstant això, i contràri-ament al que es podria pensar, la radicalització i politització del moviment així com la mala intervenció de les direccions dels partits socialista i comu-nista —aquest últim va cridar a respectar els ritmes institucio-nals— no van portar tota la “ge-neració CPE” a abandonar les idees reformistes. A les eleccions següents l’esquerra revolucionà-ria, presentant-se en solitari, va retrocedir en nombre de vots. Es va veure que el camí de la lluita al vot no és ni curt ni directe, una dura lliçó que el Nou Partit Anti-capitalista, sorgit després d’aque-lla lluita, ha hagut d’aprendre.

Les lliçons del moviment anti-CPE són d’una vital actualitat. Ara, en la crisi més profunda del sistema que recordin les genera-cions actuals, ara que centenars de milers de persones —especi-alment joves— surten al carrer, lluiten i es plantegen la necessi-tat d’un altre món, la capacitat de la joventut per impulsar a tota la classe treballadora —el 99% que té el poder de construir una nova societat— i portar les lluites un pas més enllà és una lliçó clau.

@elerischmuller #Sarkozy va endurir el seu discurs, va dir q a França “hi ha massa immigrants” cercant suport de la ultradreta. El dg serà la 2a volta

La unió d’estudiants i classe treballadora va donar al moviment la força per guanyar.

El 10 d’abril de 2006, el govern conservador de Jacques Chirac, a França, es va veure obligat a cedir davant la pre-sió de les lluites i va anunciar la retirada del projecte del Contracte de la Primera Ocupació (CPE a les seves sigles franceses). Albert García analitza aquesta lluita i les lliçons per al present.

FRANÇA 2006

DE LA LLUITA ESTUDIANTIL A LA CONFRONTACIÓ DE MASSES

El movimentestudiantil pot ferde palanca delsindical i arrossegara tota la classetraballadora Segueix a

Albert Garcia @algoliver

maig 2012 | en lluita 9

Ens pots explicar una mica el teu nou llibre?Pretén apropar-se a l’experièn-cia vital de les revolucions àrabs a través d’algunes persones que han participat en elles. A la ve-gada, intento emmarcar les re-voltes en un context històric més ampli.

Em centro en sis països: Egip-te, Tunísia, Líbia, Síria, Bahrain i Iemen, on els moviments han tingut més força i clares reper-cussions. El que es desprèn del mateix és que les revoltes no van sorgir per generació espontània. Darrere d’elles hi ha en molts casos una llarga lluita de l’acti-visme clandestí, dels moviments obrers i de les agrupacions que fa anys que treballen per la lli-bertat i la justícia social.

La constància d’uns pocs va establir les bases i va crear les vies per canalitzar la ràbia de la majoria.

Has passat molt de temps a Egipte. Com veus la situació actual de la Revolució Egíp-cia?La fl ama de la revolució segueix viva. Aquest maig serà molt ac-tiu. Ja hi ha més de 150 sindicats independents, quan fa poc més d’un any només hi havia tres. Hi ha diverses sentències judi-cials fermes que han ordenat la renacionalització d’empreses privatitzades. S’han creat xarxes socials sòlides.

Egipte és clau a la regió, és la pedra angular de l’Orient Mitjà.Un Egipte veritablement lliure modifi caria els equilibris de po-der a la zona i sentaria les bases per a una Palestina lliure. Per això hi ha massa actors regio-nals i internacionals que prete-nen segrestar la Revolució Egíp-cia, reconduint-la a favor dels seus propis interessos. L’Exèrcit egipci —que rep 1.300 milions de dòlars anuals de Washing-ton des de la signatura de la pau amb Israel— ha reprimit brutal-ment algunes protestes.

Ningú va dir que seria fàcil. La llibertat no cau del cel, es conquereix, i en això estan els i les activistes egipcies.

Com a dona que ha exercit de periodista als països àrabs, com has viscut el problema del sexisme allà, en compara-ció amb l’Estat espanyol?El sexisme no és un problema lligat a una cultura o raça deter-minada, tot i que certes lectures paternalistes i colonialistes occi-dentals així ho expressin, en una posició que fomenta clarament estigmes i prejudicis. No acos-tumo a tenir problemes als pa-ïsos àrabs perquè sóc una dona estrangera, i per tant no depenc d’aquelles estructures, però evi-dentment el sexisme allà és un problema molt greu.

Alguna gent de l’esquerra eu-ropea acusa l’oposició siriana

d’estar al servei d’interessos occidentals. Com ho veus tu?Tots sabem que la CIA i els pa-ïsos occidentals conspiren, però no hauríem d’oblidar que els pobles de vegades també cons-piren. Negar el caràcter genuí de les revoltes sirianes —o de les àrabs en general— és, des del meu punt de vista, donar l’es-quena a tota aquella gent que s’està jugant fi ns i tot la vida.

Al marge dels imperialismes i de les disputes entre les grans potències, a Síria hi ha perso-nes lluitant per la seva lliber-tat. Els qui consideren que tota la població està manipulada per actors estrangers occiden-tals, menyspreen al poble si-rià i accepten un esquema de pensament basat en la màxima “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. Crec que l’existèn-cia d’interessos estrangers a la qüestió siriana no pot passar per alt la brutalitat del règim.

A més, una cosa és la veu de l’oposició a l’exili, amb alguns elements vinculats a interessos occidentals, i una altra és l’opo-sició interna, sobre el terreny, que segueix mostrant-se con-trària a una intervenció militar estrangera.

Estar en contra del règim d’Assad no signifi ca estar a favor de la ingerència estrangera ni de l’imperialisme occidental. Però lamentablement hi ha certs sec-tors de l’esquerra europea que no ho han entès.

Què podem aprendre a Europa de les revolucions àrabs?Les revolucions àrabs ja han ins-pirat a altres societats. Recordo que el 15 de maig de 2011 em va telefonar un dels poc més de trenta indignats que estaven de-cidits a passar la nit a la Puerta del Sol, i em va preguntar: “Com es van organitzar a la plaça Tah-rir de El Caire?”. Evidentment les revolucions àrabs estaven molt presents en ells.

De la mateixa manera, el mo-viment Occupy d’EUA destaca en la seva pròpia pàgina web, com una de les seves principals característiques, la infl uència de “les tàctiques revolucionàries de la primavera àrab”. Podem aprendre que els drets no cauen del cel, cal exigir-los, i per a això cal prendre els carrers i resistir, com van fer els egipcis quan les forces de seguretat van comen-çar a atacar-los: en comptes de fugir, van romandre a la plaça, units.

Podem aprendre sobretot de la segona fase de les seves revo-lucions, menys mediàtica però no obstant això molt més im-portant, a la qual les persones activistes són conscients de la necessitat d’organització i d’es-tructures per impulsar accions menys espontànies, més coordi-nades.

Yo muero hoy. Las revueltas en el mundo árabe

Olga Rodríguez.EditorialDebate.

La ideologia neoliberal parteix del prejudici que els individus actuen només pel seu propi benestar, afi rma que l’ésser humà és egoista per naturalesa. És una idea molt antiga que s’ha anat reformant fi ns arribar als nostres dies a través de la biologia i la teoria del gen egoista. Segons els econo-mistes liberals, el sistema econòmic ha de correspon-dre’s amb aquesta essència de la condició humana.

Donat que ells entenen la societat com un conglomerat de diferents individus que lluiten per la seva pròpia supervivència, desitgen que les regles de l’economia con-templin, respectin i defensin la iniciativa individual i ego-ista intrínseca a la condició humana. Per aquest motiu el concepte “competència” és un dels pilars bàsics de la ideologia neoliberal. De fet, el sistema de mercat que defensen, es defi neix per la capacitat de garantir la lliure competència en l’àmbit eco-nòmic, lliure d’entrebancs polítics, sindicals i ecològics.

Al seu entendre, aques-ta competència entre les persones motiva als indivi-dus a superar-se i a cercar el millor d’ells mateixos. I diuen tot seguit que el mercat no només premia justament a aquells que més s’han esforçat sinó que, pa-radoxalment, aquesta cerca d’autosuperació individual fa progressar tota la societat al seu conjunt.

Asseguren que la com-petència genera un allau de descobriments científi cs i augmenta la productivitat de tal manera que el procés, iniciat com una lluita egoista entre individus i empreses, acaba benefi ciant la majoria de la població a través del creixement econòmic i l’aug-ment del consum.

La millor manera de refutar aquest últim mite és observar la violència i el pa-timent que provoca la crisi del sistema de mercat. La competència és enormement caòtica i destructiva, i la his-tòria ens ho recorda sovint. Posar les nostres vides en mans d’un sistema que no entenem, no preveiem i no controlem és una tria políti-ca profundament irracional per part de la humanitat, una actitud gairebé suïcida.

Mentre els economistes ofi cials i els polítics de torn ens intenten convèncer que el liberalisme és la millor manera de sortir de la crisi, l’evidència del desas-tre descobreix la trampa. L’únic que pretén el neo-liberalisme és mantenir i augmentar els benefi cis de l’1%. I és en aquesta direc-ció on el discurs neoliberal de la suposada condició egoista de l’home juga un

paper tremendament útil per convèncer al 99% que l’economia de mercat és la més natural i desitjable per a tothom. Descobrim així que l’economia no és tant una qüestió científi ca com ideològica. I a la llum dels esdeveniments ens adonem com la cultura mainstream i la mitologia contemporània reforcen aquest engany quan ens conviden a pensar que nosaltres, amb molt d’esforç i treball, també podem ser uns triomfadors.

Per sort o per desgràcia, el somni americà és un mite sense cap fonament esta-dístic. Woody Allen refl exa perfectament aquest fet a la pel·lícula Match Point; no-més pots pertànyer a l’1% si neixes a una família de l’1% o si ets una persona amb moltíssima sort i humana-ment miserable.

Sobre el mite de la condi-ció egoista són moltíssims els casos en que la realitat nega aquest prejudici. Els voluntaris de les ONGs, els i les monitores d’un cau o els propis activistes socials, per posar només tres exemples, demostren que la gent no només s’esforça per treure un profi t econòmic indivi-dual de les seves accions, també ho fa impulsada per l’altruisme i el respecte vers les altres persones.

Si bé és cert que no podem negar l’existència de mul-titud d’actituds egoistes, el que ens hem de preguntar realment és quant hi ha de natural i quant de social als impulsos i motivacions que guien les nostres vides. Si ens decantem pel factor natural conclourem que aquest egois-me és impossible de canviar, i probablement no entendrem res del que està passant.

Però si ens decantem pel factor social, una hipòtesi que s’ajusta molt més a la realitat, entendrem que aquest egoisme és senzi-llament el producte d’una situació material que ens empeny únicament a mirar per nosaltres mateixos.

L’egoisme és conseqüèn-cia i no causa del sistema de mercat; no és natural sinó que es crea.

Idees en acció

Última columna de la sèrie que desmonta els mites del liberalisme.

“Un Egipte lliure modifi caria els equilibris de poder ala zona i fi caria lesbases per a una Palestina lliure”

@olgarodriguezfr Manifestants rodejats x forces d seguretat protesten per la mort d 9 persones a mans d ‘matons’ #Egipte ara mateix

La crisi del discurs liberal.

L’egoïsme és genètic?

En aquesta entrevista concedida a En lluita, Olga Rodríguez, ens parla del seu nou llibre Yo muero hoy. Las revueltas en el mundo árabe i de la situació actual de les revolucions àrabs.

Entrevista

“Els drets no cauen del cel, cal exigir-los”

Olga Rodríguez ha presenciat en primera persona les revoltes àrabs.

Segueix a Olga Rodríguez @olgarodriguezfr

Segueix a Pere Duran @en_pere

maig 2012 | en lluita10

Dins el piquet

AudiovisualLa determinació en la lluita acaba en victòria contra la precarietat

Enric Rodirgo@twittenric

La sèrie “Todo es posible en el bajo” es va estrenar a Telema-drid envoltada de polèmica. La productora Alba Adriática dirigida per José Luis Moreno no havia pagat les dues últimes nòmines a l’equip tècnic, que en molts casos tampoc tenia la seva categoria laboral recone-guda. Els riscos laborals eren evidents després del despreni-ment d’un sostre al plató. Tam-poc es respectaven les jorna-des de treball ni els descansos. “Aquestes pràctiques són molt habituals en el sector audiovi-sual” comenta Manel Barriere, membre del sindicat de Tècnics Audiovisuals i Cinematogràfi cs (TACEE). “Els tècnics ens en-frontem a situacions molt difí-cils que converteixen una feina que vivim com una autèntica vocació, en una condemna”.

En aquesta ocasió els tècnics

van aconseguir una victòria im-portant regularitzant la seva si-tuació a través de la lluita. Les seves reivindicacions no eren unes altres que el compliment de la legalitat i després de con-vocar una vaga de quatre hores diàries durant la setmana del 16 al 20 d’abril, Alba Adriática es va veure forçada a atendre les demandes. La victòria es va ba-sar, segons Barriere, en “la uni-tat, l’organització en assemble-es democràtiques per prendre les decisions, la transparència dels representants dels treba-lladors a l’hora de negociar i la determinació”. Quan l’empresa va pagar la meitat dels salaris que es devien es va decidir des-convocar “parcialment” la vaga passant de quatre hores diàri-es a dues, donant un missatge clar que no es cediria fi ns gua-nyar. Amb les retallades i la Reforma Laboral picant dur, la victòria de l’equip de “Todo es posible en el bajo” és important per a un sector amb escassa tra-dició sindical.

Des de TACEE “intentem sempre que els tècnics s’orga-nitzin i busquin solucions col-lectives”. La Coordinadora de Treballadors i Treballadores de l’Espectacle de Madrid, que agrupa a sindicats i organitza-cions professionals del sector podria articular un moviment contra les retallades. “L’orga-nització i la mobilització són les úniques opcions vàlides per defensar els nostres drets”, afirmen.

@CCOOPVFerran #VAGAepúblicPV Resultat de la consulta: SI a una VAGA per l’ensenyament públic al País Valencià

Redacció Després de la vaga general i l’im-portant seguiment que hi va ha-ver al call center de Qualytel al barri de les Corts de Barcelona s’ha destapat el confl icte labo-ral. L’endemà de la vaga general l’empresa va acomiadar a una de les persones que havia estat al piquet. Una persona amb con-tracte temporal per ETT molt fà-cil de trencar, vulnerant el dret constitucional a fer vaga. Pocs dies després tampoc es va reno-var el contracte d’una altra de les persones que havien promo-gut la vaga i que havia mostrat solidaritat amb el primer acomi-adament. Tot això passa mentre es fan formacions i es contrac-ten noves persones. La recepta de l’empresa contra qualsevol indici d’organització i solidaritat a la feina està sent clara segons una de les persones despatxa-des: “Perseguir i reprimir siste-màticament per crear la por a la plantilla, inseguretat congènita amb el lloc de feina.”

Per combatre-ho, algunes de les persones que treballen a Qualytel, arran de la vaga gene-ral, van plantejar la necessitat d’organitzar-se sindicalment a

la feina, tant per trencar la por i el silenci davant les irregulari-tats que comet l’empresa, com per defensar-se de la repressió. El debat que es va donar va ser amb quin sindicat organitzar-se, deixant clar segons aquesta per-sona “una clara vocació d’unitat en contra de qualsevol tipus de sectarisme, sabent que aquí rau la força de las persones precàri-es”.

Els contactes amb el comitè d’empresa existent format per CCOO i UGT per part de les per-sones amb intenció d’organitzar-se van ser decebedors. Segons aquestes no es va facilitar en cap moment la creació de la secció sindical, fent palesa una greu despreocupació per la lluita sin-dical.

Finalment es va optar per la Federació d’Altres Activitats (FAA) de la IAC de Catalunya, que està naixent amb la idea d’aglutinar i organitzar a la gent precària de diversos sectors. El funcionament de la FAA, total-ment assembleari, permetrà la feina de base al centre de treball i que siguin les persones que treba-llen allà les que marquin l’agenda de lluita de la secció sindical.

Telemarketing

Qualytel s’organitza arran de la repressió el 29M

Educació País Valencià

Vot massiu a favor de la vaga intermitent

MAE Sevilla

Dos anys en defensa de la universitat

Jose I. García Sánchez@WinstonSmith87

La necessitat de transmetre l’ex-periència i no tornar a cometre errors ni construir des de zero es una cosa imprescindible. Jus-tament per aquesta raó un grup d’activistes després de la lluita contra Bolonya van començar un procés de confl uència i refl e-xió durant mesos, que va culmi-nar en la creació del Moviment d’Acció Estudiantil (MAE) al març de 2010, com a col·lectiu permanent per a la defensa de la universitat pública i els drets de les persones estudiants. Això va comportar fortes crítiques, però el MAE va tenir clar que lluny de voler acaparar el moviment, es tractava d’aportar i construir.

Dos anys després, el MAE està format per més de 50 activistes, implantat a les dues universitats de Sevilla i en la majoria dels

campus, participant activament en el moviment estudiantil i en el moviment 15-M, convertint-se en una referència en els moviments socials de la ciutat, compaginant la lluita diària als passadissos i aules amb la representació insti-tucional, fent servir aquesta com a altaveu, i posicionant-se com a ferm defensor d’una coordinació estatal. Compaginar el dina-misme del moviment estudiantil espontani amb la necessària es-tructura d’una organització per-manent sense perdre radicalitat ni democràcia interna, alhora que es manté la unitat, és un dels reptes més importants després de dos anys, segons el MAE. Si les noves persones activistes que estan entrant al MAE aconse-gueixen mantenir aquesta duali-tat i seguir reforçant l’organitza-ció serà un pas important per al moviment estudiantil.

Jesús M. Castillo Delegat sindical del SAT

Centenars de professors i pro-fessores associades de la Uni-versitat de Sevilla es troben actualment amenaçades d’aco-miadament. L’aprovació del Re-ial decret 14/2012 que augmenta la docència de part del professo-rat, la retallada de grups docents que està preparant el rectorat per al proper curs, les retallades en educació i la precarietat la-boral que pateixen en forma de salaris escombraries i tempora-litat (contractes que es renoven anualment) deixen al professo-rat associat en una posició molt delicada d’amenaça real d’aco-miadament. De fet, centenars de professors i professores associa-des han estat acomiadades a les universitats catalanes i a Extre-madura, per exemple.

Davant aquesta situació, el professorat associat LRU (Llei

Orgànica de Reforma Universi-tària), els contractes adminis-tratius dels quals fi nalitzaven a inicis de maig han estat les pri-meres persones a moure’s. S’han constituït en assemblea i en elles han debatut i acordat les seves reivindicacions. Exigeixen al rec-torat que els transformi en pro-fessorat ajudant, la qual cosa els donaria quatre anys per realitzar la tesi doctoral i continuar la car-rera docent i investigadora.

El rectorat s’ha negat a la rei-vindicació del col·lectiu, deixant entreveure que rere les parau-les del rector de la Universitat de Sevilla d’oposició a les polí-tiques privatitzadores del mi-nistre Wert s’amaga una gestió encaminada a la reducció de personal.

Al setembre moltes professo-res i professors associats poden trobar-se que no se li renoven els seus contractes.

Universitat de Sevilla

El professorat associat amenaçat d’acomiadament

Per què protesten els i les estudiants? Mira el vídeo

Redacció El sector educatiu del País Valen-cià està en peu de guerra. El 27 d’abril la Mesa Sectorial d’Edu-cació, formada pels sindicats STEPV, FE CCOO PV, CSI·F, ANPE i FETE-UGT PV, va anun-ciar després d’una consulta, la convocatòria de vaga intermi-tent: dues jornades de vaga a la setmana, durant tres setmanes: 16, 17, 23, 24, 30, 31 de maig, va-lorant al fi nal de cada setmana de quina forma es seguiran les mo-bilitzacions. En la consulta han participat uns 600 centres dels 1.200 existents entre infantil, primària i secundària, sumant un total de més de 18.000 persones consultades. La consulta incloïa quatre possibilitats: vaga d’un dia, vaga indefi nida, vaga inter-mitent i altres opcions. L’opció de la vaga intermitent va guanyar amb gairebé el 40% dels vots, però potser el que mostra més el nivell de combativitat del sector educatiu valencià, és que la vaga indefi nida va rebre un suport del 30%.

Per Vicent Mauri, portaveu de la Intersindical Valenciana aquest ha estat el resultat “d’una mobi-lització continua i creixent al País Valencià des del passat 4 de ge-ner”. Va ser llavors quan el Conse-ller d’Hisenda i Administració Pú-blica, José Manuel Vela, anunciava el conegut com “Decret Vela” que suposava una important retallada

en els salaris de les persones que treballen en el sector educatiu. “La intensitat de les lluites està sent in-creïble”, afi rma Mauri, després de diverses manifestacions i “en un ambient de contestació social cada cop més gran”. Ha estat en aquest context on centenars d’assemblees de molts pobles ja havien votat a favor d’anar a la vaga abans de la consulta gràcies “a l’organització des de la base que s’està donant”. Mauri posa l’exemple de pobles amb manifestacions històriques, com Requena amb 1.500 persones o Xàtiva amb 3.000 persones. Les raons darrera d’aquesta comba-tivitat són dues segons Mauri. La primera l’atac directe “contra l’en-senyament públic en tot els seus aspectes” i la segona, el deteriora-ment de “les condicions laborals de totes les persones que treballen en el sector educatiu”.

Al tancament aquesta edició s’està debatent també la idea d’una convocatòria de vaga a nivell estatal per al proper 22 de maig, recolzada pels principals sindicats i la Confederació Es-panyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes. Si fos així el sector educatiu del País Valencià s’hi sumaria modifi cant una de les seves jornades de vaga. Per altra banda sectors de les uni-versitats valencianes, així com el sector de la sanitat, estan plan-tejant també sumar-se a un dels dies de vaga ja convocats.

maig 2012 | en lluita 11

Sergio Loris Bassecourt “Els jocs de la gana” és una pel·lícula basada en el pri-mer llibre d’una trilogia amb el mateix nom i escri-ta per Suzanne Collins. La sinopsi de la pel·lícula són aquests jocs de la gana, una “tradició” popular que té el seu origen 74 anys enrere en un aixecament popular, dels 13 distric-tes que envolten al Capi-toli. Aquesta “tradició”, instaurada pel Capitoli, consisteix que es trien per sorteig a dos membres de cada districte (un noi i una noia d’entre 12 i 18 anys) perquè competeixin en un joc a vida o mort, en el qual només pot quedar un, similar als jocs de circ de l’imperi romà.

Però no vull explicar més sobre la pel·lícula, no us vull fastiguejar la fantàstica història que amaga. Jo crec que qui la vegui, d’una manera o un altre li passarà el ma-teix que a mi: és inevita-ble estar veient aquesta pel·lícula i començar a fer paral·lelismes, sobretot si es té consciència de classe, i si et sents anticapitalista i revolucionari.

Em sembla un retrat del món actual, del siste-ma capitalista en general,

de la doctrina del shock –les guerres de prevenció, el terrorisme–, del sistema d’explotació a la classe tre-balladora i l’imperialisme basat en els recursos. És una explicació del món capitalista de manera re-sumida en aquesta genial història futurista de cièn-cia fi cció distópica.

Un “primer món” ric i avariciós, basat en la imatge i l’espectacle. Un “tercer món” pobre, de gent treballadora, on hi ha gana i misèria i l’única fi de la qual és treballar

per a el “primer món”, però on no hi falta qui es conforma amb aquesta societat de l’espectacle i la imatge. Però passa una cosa: hi ha confl ictes. Un confl icte de valors entre dues societats diferents, entre dues classes. Soli-daritat i cooperació en-front d’egoisme i compe-titivitat, allò individual enfront d’allò col·lectiu. La ignorància i indiferèn-cia d’una societat que ho té tot enfront de l’altra que viu sumida en la misèria i l’esclavisme. Us

sona tot això? Realment, en moltes de les escenes i mirant els personat-ges de la pel·lícula po-dries treure conclusions, paral·lelismes, moltes semblances amb el nostre món real.

En fi , no vull seguir des-cobrint aquesta història. Prefereixo deixar-vos amb l’ai al cor de conèixer-la, tant al cinema, com en el llibre. En defi nitiva, una bona pel·lícula per veure amb les amistats i després anar a la plaça a debatre sobre els temes que tracta.

APUNTS I COMENTARIS

Contracrítica

@cupvdm avui desde les 18h Inauguració del Casal Popular Atzari a Vilassar de Mar. Un nou espai popular al municipi

Somriures. Consignes. Balls. Cultura. Poble. Compromís. Faixes i picarols. Treball. Cons-tància. Revolta. Senti-ment. Il•lusió. Viatges. Solidaritat. Intercanvi. Suport.

Els orígens del ball de bastons estan difosos a la historia. Hi ha fol-kloristes que diuen que prové de ritus agraris ja a la prehistòria; altres tesis sostenen que el seu origen són les danses pírriques gregues, i la tesi més estesa remun-ta el seu origen a una evolució dels antics balls d’espases.

Les primeres refe-rències escrites daten del 1151, quan durant el banquet de les noces del comte Ramon Beren-guer IV amb Peronella d’Aragó es va fer un ball de bastons.

Tot i que es difícil concretar quan comença aquest ball, el que està clar es que avui en dia es una dansa que s’ha arre-lat a la Cultura Popular Catalana de manera molt clara.

Una colla bastonera no es, només, un projec-te lúdic. És promoure la Cultura Popular, respec-tar-la, cuidar-la, difon-dre-la. És una forma més de compromís amb el teu territori.

A Catalunya hi ha més de 100 colles bastone-res. Moltes d’elles van néixer en un marc his-tòric diferent a l’actual i gaudeixen d’una llarga trajectòria generacional en la qual no s’inclou una militància política directe, sinó l’actitud de preservar una dansa molt antiga entesa des de la seva puresa més tradicional.

Val a dir que en els darrers anys han sorgit moltes colles noves im-pulsades per a persones amb certa, o total, vincu-lació a diferents movi-ments socials alternatius al model actual.

Així doncs, s’integren conceptes com preser-var, mantenir i recu-perar de les colles més antigues amb créixer, lluitar i avançar, derivats de les colles de nova construcció.

S’uneix, així, dins del mateix panorama cultu-ral, diferents generaci-ons amb unes mateixes inquietuds i un objectiu comú: utilitzar el ball de bastons una eina de llui-ta per la Cultura Popular del nostre país.

Desde les colles bastoneres no només es

fa feina pel territori sinó que som exportadors de la cultura a altres indrets del món, fent arribar tant la dansa en si, com el missatge de lluita que se’n deriva.

Un bastoner no camina sol. Castellers, diables, falcons, tra-bucaires, sardanistes, grallers, tabalers.. Una llarga llista de persones amb la mateixa actitud de cuidar i difondre la Cultura Popular i els di-ferents valors i missatges que avancen amb ella.

Unint l’experiència de la tradició amb una militància activa de base aconseguim una bona mescla per obtenir un símbol d’identitat complet a través del qual es possible seguir preservant i a la vegada

seguir avançant amb els valors derivats d’una cultura que cal cuidar i lluitar per ella; per ella, i per un model social que la cuidi, i no per que segueixi una tendència a desaparèixer.

Perquè mantenir la Cultura Popular? Per que lluitant per mante-nir-la viva, mantenim viva la nostra identitat. Moltes vegades no som conscients de la sort que tenim de viure en una societat arrelada a un territori. Hi ha milers de persones refugiades, expulsades de tot el seu món, sense identitat, sense poder sentir la cultura a través de la seva terra. Picant bas-tons, cremant pólvora, arribant gairebé a tocar el cel fent un castell humà, són formes dife-rents de manifestar i fer valer el que som, llui-tant per un Govern que realment ens representi. Llençar un missatge, fer arribar a la gent el que som, evitant caure en l’oblit i lluitar per que cap sistema ens hi faci caure.

Lluita i bastons, una lluita de moltes. Una elecció de constància i compromís incondici-onal.

Alba Godall

El shock dels jocs de la gana

Cartes

Lluita i Bastons

Des d’una perspectiva futurista, la pel·lícula obre debats del present.

Comentaris, crítques, opinió? Envia la teva a redaccio@enlluita.org

Seguretat social, vols dir?Fa uns dies vaig anar a treure’m sang a l’Hospi-tal del Mar, Barcelona, sobre les 11:20h, el primer ensurt va ser veure la sala plena a vessar.

Quan em vaig adreçar al mostrador on et donen el número per esperar el teu torn li vaig comentar a qui era al darrera: això és normal ara? La resposta va ser demolidora: això es deu a tots el CAP’s que han tancat últimament i la cosa anirà a pitjor.

Entre la gent que s’esperava podies trobar a avis, avies, nens i nenes petites… a aquella hora i en dejú, el més probable és que a algú pogués trobar-se malament.

A l’entrar, això sí, mitja hora més tard —la qual cosa fi ns ara no era habitual— la tècnica que m’havia d’extreure sang en punxar-me em va travessar la vena. Imme-diatament em va demanar disculpes, em va dir que la culpa era d’ella, però que el dia havia batut el rècord d’assistència, que estava cansada, que un temps

abans segur que no hauria passat.

Evidentment no podia fer res més que dir-li que no es preocupés que la culpa no era del tot d’ella, sinó més aviat que dels cinc espais que hi ha per treure sang només dos funcionaven i la gent con-tinuava esperant.

Després de sentir això i d’aguantar una nova punxada, no deixava que voletejar una pregunta pel meu cap: és aquesta la sa-nitat que ens mereixem?

Iolanda SalinasBarcelona

Educació: no decaure en la lluitaActualment la situació econòmica i política ofereix un panorama poc encoratjador per als joves que, com jo, estem estudiant per poder de-senvolupar una professió d’acord amb els nostres estudis. L’actitud dels meus companys d’estudi i de la joventut estudiantil en general és bastant passiva. Molts d’ells es mostren contraris a les reformes, però continuen amb una actitud passiva

i releguen la defensa dels seus drets en altres persones.

Penso que preferei-xen ser ramat i sentir-se guiats per un líder i, donat el sistema pseudodemo-cràtic en el que vivim, aquests líders són total-ment aliens als nostres problemes. Una raó més per no confi ar en un siste-ma polític basat en votar un cop cada quatre anys.

Però el que realment em preocupa és que tot i les dures retallades en educació, que direc-tament ens afecten als joves, continuen paralit-zats i molts d’ells es con-sideren apolítics. Això em sembla totalment erroni, ja que la vida mateixa és política i totes les nostres decisions i accions es basen en uns valors que hem adquirit o après a través de diverses causes o persones.

La meva intenció no és donar una imatge basta de la joventut sinó que espero remoure algunes consciències. Perquè per aconseguir alguna cosa cal somiar i no decaure en la lluita, la lluita de les

persones que volem un món més just, dels estudi-ants contra les retallades.

Maria José Stonem Sevilla

La “comunitat internacional”?Escric per donar suport al que diu Albert Portillo (Cartes, abril de 2012). Ex-plica que quan es diu que “els mercats volen…” és un eufemisme; s’encobreix la realitat que els que exigei-xen són els capitalistes.

En el mateix sentit, hauríem d’estar atents davant el terme “la comu-nitat internacional”; no existeix tal cosa. El que hi ha són diferents estats i classes dirigents que de vegades es barallen i de vegades s’alien. Quan EUA i els principals països eu-ropeus es posen d’acord, se’n diuen “la comunitat internacional”, presentant els seus propis interessos com un bé general.

Sonaria més lleig dir “Les potències imperia-listes occidentals exigei-xen…”, però això és el que signifi ca realment.

José LópezMadrid

anticapitalisme i revolució www.enlluita.org

@UnitatvsRacisme El 18% de Le Pen és una advertència del que pot ocórrer a Catalunya si no ens unim contra el racisme i la ultradreta.

David KarvalaLa campanya contra el centre nazi al Clot s’emmarca en la lluita més àmplia contra l’extrema dreta. El gairebé 18% del vot aconseguit per Marine Le Pen, candidata a les presidencials franceses del Front Nacional, és una mostra més que el feixisme continua sent una amenaça a Europa.

A l’Estat espanyol els feixistes només poden somiar amb un re-sultat així. El dirigent feixista amb més possibilitats electorals, Josep Anglada, amb la seva Plataforma per Catalunya (PxC), ha patit dues importants ensopegades: el 2010 es va quedar fora del Parlament català, i el 2011 no va aconseguir el seu anhelat escó a Madrid, baixant en vots després d’una forta cam-panya d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).

Ara aquest cicle electoral ha acabat, però no així l’amenaça feixista.

Potser com a reacció davant els seus fracassos, potser perquè ara els preocupa encara menys la seva imatge pública, els grups feixistes estan protagonitzant cada vegada més actes agressius. Durant els últims mesos, hi ha hagut arreu de l’Estat espanyol atacs nazis seriosos, que han deixat diverses persones inconscients i altres greus. Per exemple: Toledo, el 18 de febrer; la Complutense de Ma-drid, el 9 de març; Barcelona, el 20 de març; Manresa, el 23 de març; Toledo una altra vegada a principis d’abril; Granada, el 3 d’abril…

Aquestes agressions formen part d’una trama feixista, que inclou candidatures electorals —la majoria d’elles amb poc èxit—, ‘centres socials’ feixistes, blogs nazis… El ventall és molt heterogeni.

Alguns sectors es confessen nazis, o ‘nacional revolucionaris’; altres fi ngeixen ser demòcrates. Alguns són obertament racistes; altres diuen que són ‘identitaris’ (no oblidem que Anders Breivik també nega ser racista i es pre-senta com ‘identitari’ ni més ni menys que 150 vegades al seu manifest; la distinció va servir de poc als més de 70 joves que va assassinar). Alguns promouen la islamofòbia i diuen ser amics de l’Estat israelià; altres són fi dels a l’antisemitisme de Hitler i fi ns i tot es declaren defensors del poble palestí. I fi nalment, alguns es de-diquen més a la política electoral, buscant créixer mitjançant els

vots; altres intenten estendre’s a través de l’acció al carrer.

El creixement actual d’aquesta última tendència és molt preo-cupant, però és essencial veure que —malgrat les seves aparents contradiccions ideològiques, o les seves freqüents negacions d’estar relacionats— aquests corrents es barregen i es reforcen mútuament.

Josep Anglada, per exemple —regidor a Vic i líder d’un partit que diu ser demòcrata— mentre tornava a casa, borratxo, després de la festa de PxC el passat 22 d’abril, va atacar a cops de puny a un jove d’origen magribí, tren-cant-li el nas, i va ferir un altre. Aquesta se suma a la llarga llista d’agressions racistes i feixistes que han protagonitzat dirigents de PxC, especialment el propi Anglada.

Han aparegut diversos “cen-tres socials” que intenten imitar Casa Pound d’Itàlia, amb una petita diferència. Mentre Casa Pound confessa obertament el seu feixisme, les còpies peninsulars —com Proyecto Impulso a Cas-

telló, o Casal Tramuntana, més conegut com el Centre Social Nazi, al carrer Independència, 333 del Clot, Barcelona— diuen que són innocents projectes socials. No obstant això, les negacions de la seva relació amb l’extrema dreta les difonen… en pàgines web que llueixen, sense complexos, simbologia nazi.

El local del Clot, a més, està impulsat per un regidor de PxC a l’Hospitalet, Alberto Sánchez. El responsable de relacions internacionals de PxC, Enrique Ravello —titllat de “filonazi” fi ns i tot per un col·laborador d’Intereconomía—havia de parlar al costat de dos feixistes italians de Casa Pound a l’acte inaugural del local barceloní.

El fet que no ho tindrien fàcil a Barcelona es va veure quan aquest acte es va haver d’anul·lar, davant la gran oposició que va aixecar, abans fi ns i tot de saber la seva localització.

Quan va transcendir que el centre nazi era al barri obrer del Clot, el nucli local d’UCFR es va

convertir en un gran i ampli mo-viment, per exigir el tancament del centre nazi.

La seva campanya #ClotSense-Nazis, inclou associacions veïnals i grups d’escoltes, l’esquerra institucional i activistes de 15M… Ha superat amb escreix el model de l’antifeixisme que s’autolimita a l’esquerra radical, i que sovint se centra en el combat físic amb els feixistes.

En el passat, potser, no hi va haver cap altra alternativa. Ara, el veinat del Clot demostra que és possible aixecar un barri sencer contra els nazis, en un rebuig tan ampli que tard o d’hora no tindran cap altra opció que anar-se’n. Llavors, els seus somnis de captar joves per al feixisme mitjançant llaunes de cervesa i “innocents” jocs de futbolí no es compliran.

La campanya en aquest barri barceloní ha d’inspirar a altres activistes a impulsar, allà on cal-gui, una oposició àmplia i unitària contra l’extrema dreta, ja vingui amb americana i corbata o amb barres de ferro.

Llibertat d’expressió pels nazis?Anna Royo

El feixisme viu temps de disfresses democràtiques i el seu discurs també. PXC és un partit polític feixista. Es nodreix de fomentar els tòpics racistes i alimenta el seu discurs electoral de por i populisme de mas-ses. La màscara de polí-tiques socials en defensa dels serveis públics, per exemple, no deixa de ser pura fal·làcia, un discurs enganyós que els permet obtenir rèdit electoral. “Jo no tinc res contra els negres, però està clar que jo sóc blanc”, “prohibirem construir mesquites allà on governem”o “aquí ja no hi cap ningú més. No volem musulmans ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa, ni Occident! Visca l’Espa-nya cristiana!” són alguns exemples de l’exaltació racista, feixista i xenòfoba que els caracteritza.

Sens dubte la ciutadania no podem restar impas-sius davant el creixement de forces polítiques com aquesta, que mentre gua-nyen representació muni-cipal, atempten contra la llibertat de certs col·lectius i els mostren com boc expiatori de la crisi o de la manca de feina.

La resposta al seu discurs xenòfob ha de ser, sens dubte, una resposta social, unitària i contun-dent. No podem restar silenciats ni paralitzats davant les seves constants agressions a la llibertat individual i col·lectiva. No podem “deixar-los fer” mentre es disfressen de demòcrates i obren centres nazis als nostres barris. No podem deixar-los alçar la veu quan el seu missatge trepitja la dignitat de les persones i alimenta l’odi al diferent exaltant la violèn-cia entre els nostres joves. No podem permetre’ls expressar-se lliurament, cap llibertat d’expressió perquè els feixistes exten-guin les seves idees d’odi a les persones.

PXC no busca el diàleg ni la convivència, el seu joc polític no és transpa-rent, el seu rumb polític és volàtil, els seus militants camaleònics. Però manté una constant en tot el seu missatge: “Primer els de casa”, diu Josep Anglada allà on va. “No hi ha espai per a feixistes”, els hi hem de respondre.

UCFR va ser clau per impedir que PxC obtingués representació a les eleccions del 20-N.

#CLOTSENSENAZIS

TANQUEM EL CENTRE FEIXISTA

No volem feixistes enlloc. Descobreix per què.

Nou número de la revista

LA HIEDRA· Un año de indignación y revolución: análisis de la nueva revuelta global. Amb Tamara Ruiz, Ana Rincón, Panos Garganas i Oscar Simón· Debate: El futuro de la izquierda anticapitalista. Amb Manel Márquez, Josep Lluís Alcazar i Joel Sans · El reformismo en crisis. Jesús Castillo

3 euros | 12 euros subscripció anual | info@enlluita.org | http://enlucha.wordpress.com