D esprés de les elecci-ons generals del 20N, on el PP va acon-seguir una majoria absoluta d’escons al

congrés molt àmplia, cal deixar clar que aquesta majoria de cap manera es correspon amb la realitat social de l’Estat. No hi ha hagut una dretanització de l’electorat estatal, ja que el PP només ha obtingut al voltant de mig milió de vots més que qua-tre anys enrere, tan sols el 32% sobre el total del cens electoral. Per contra ha estat el daltabaix del PSOE, que havent retallat drets socials que afecten el seu electorat, ho ha pagat perdent quatre milions de vots que expliquen la victòria electoral de la dreta.

D’altra banda són molt posi-tius els més de dos milions de vots que han rebut els partits a l’esquerra del PSOE com IU, Equo o Compromís al País Valencià, que una vegada més mostren la polarització d’idees que a èpoques de crisi donen respostes, i molta gent les busca d’esquerres. La derrota elec-toral de la candidatura feixis-ta disfressada de demòcrata Plataforma per Catalunya ha estat el fruit de la mobilització de la plataforma unitària UCRF (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme). Els resultats a Euskal Herria són extraordinaris, on Amaiur, la coalició abertzale amb l’esquerra nacionalista basca ha estat la més votada, i situa la qüestió nacional basca al centre de la política de l’Estat espanyol, tot un problema per a la dreta espanyolista i els seus intents d’hegemonitzar la políti-ca estatal.

Continua a la pàgina 2

ATUREM LES RETALLADES DE LA DRETA

desembre 2011 | nº9 | 1€ Preu ajut 1’50€

www.enlluita.org

anticapitalisme i revolucióen lluita

La democràcia s’enfonsa en la Borsa. Mites sobre l’austeritatPàgina 6

Anticapitalistes: una campanya per impulsar les lluites pels drets socials Pàgina 3

Slutwalk: polèmiques i potencialitats d’una lluita feministaPàgina 6

2011: L’any que van esclatar les revolucionsPàginas centrals

desembre 2011 | en lluita2

Diego MendozaLa Vaga universitària del 17 de novembre ha estat la primera im-pulsada pel sector des de la lluita contra Bolonya. A nivell general la vaga ha estat un éxit, amb una aturada generalitzada de les clas-ses i una massiva afl uència a la manifestació.

La UAB va ser potser el millor exemple de l’èxit de la vaga, amb un 80% de seguiment segons dades ofi cials. A les 7 del matí un piquet de prop de 150 persones entre estudiants i professores es van reunir a la Plaça Cívica. Es van dur a terme diverses accions durant tot el dia: tall de l’auto-pista AP-7, tall dels ferrocarrils, barricades als accessos i piquets informatius a les carreteres i les aules.

Al campus UB central la jor-nada de lluita va ser altament se-cundada, amb piquets coordinats que van dur a terme talls de car-reteres i accions contra el Banc de Santander, la Borsa de Barcelona, la conselleria d’Educació i el Banc d’Espanya durant el matí.

Al campus de UB Diagonal, la vaga es va iniciar la nit anterior amb una ocupació generalitzada de facultats. A les 8 del matí es va tallar l’avinguda Diagonal i a con-tinuació es formaren piquets per anar a les aules. La immensa ma-joria de les classes estaven buides, demostrant-se la efectivitat que va tenir la mobilització i conscienci-ació de les setmanes prèvies.

A la UPF les mobilitzacions s’iniciaren el dilluns amb l’ocu-pació de l’edifi ci Roger de Llúria. Desprès d’una setmana intensa de xerrades informatives i mo-bilització, la jornada de vaga va tenir un seguiment desigual i no va comptar amb el suport de gran part de la plantilla docent.

Cal destacar que aquesta vaga ha estat fruit de un procés de mobilització, ocupacions de facultats i accions prèvies co-ordinades des de espais unita-ris com la PUDUP. La vaga del 17N tan sols marca el comença-ment d’una lluita estudiantil que aquest curs jugarà un paper clau en el panorama polític.

Ana VillaverdeMés enllà de la mala notícia que suposa la victòria del PP, els resul-tats de les eleccions generals del 20N evidencien dues qüestions fonamentals que, per a aquells que lluitem per una sortida al-ternativa a la crisi, llancen una mica de llum en un mapa tenyit de blau. En primer lloc, els resul-tats indiquen el rebuig de bona part de la població a les polítiques econòmiques neoliberals que, a l’última legislatura, s’han traduït en retallades socials i als serveis públics i en la pèrdua de drets laborals. Aquest desencantament troba la seva expressió més evi-dent en el desastre del PSOE, que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història, perdent més de 4.200.000 vots respecte a les eleccions de 2008. Malgrat els es-forços d’última hora de Rubalcaba per donar una imatge de candidat compromès amb els i les treba-lladores, la veritat és que el clar alineament del govern del PSOE amb els interessos dels mercats, és a dir, dels magnats del sector fi nancer i els empresaris, els ha passat factura.

Evidentment, el PP, lluny de suposar cap canvi respecte al model econòmic imperant fi ns ara, no farà una altra cosa que aprofundir en les retallades. Per aquest motiu, tan sol una part molt minoritària de l’electorat desencantat amb les polítiques del PSOE ha donat el seu vot a l’opció que, encara que certament més dura i retrògrada, no deixa de ser l’altra cara de la mateixa mo-neda. En realitat, malgrat haver obtingut la majoria absoluta, més

que haver guanyat les eleccions el PP (que tan sols ha pujat en uns 500.000 vots respecte a 2008), el que ha passat és que el PSOE les ha perdut.

En segon lloc, els resultats de les eleccions mostren un gir cap a l’esquerra de bona part dels vo-tants tradicionals del PSOE. El més signifi catiu sobre aquest tema ha estat el considerable ascens d’Esquerra Unida, que ha passat de 2 a 11 diputats i diputades. Si a aquests resultats, li sumem els vots a altres candidatures d’es-querres més minoritàries, el re-sultat és de gairebé 3 milions de votants que se situen a l’esquerra del PSOE. Esment especial merei-

xen els resultats de la coalició de l’esquerra abertzale, Amaiur, que amb 7 escons es situa per davant del PNB a Euskal Herria.

D’altra banda, la candidatura Anticapitalistes, que es presenta-va amb un programa de ruptura clara amb el sistema, ha obtingut 24.456 vots (presentant-se només en 13 províncies). Es tracta d’uns resultats molt modests, però més enllà de la representació parla-mentària, l’objectiu fonamental de la candidatura consistia a do-nar visibilitat a idees clarament anticapitalistes i alternatives per sortir de la crisi durant la campa-nya electoral, i en aquest sentit el resultat ha estat bastant positiu.

Com deia el titular de portada d’aquest diari el mes passat, hagi guanyat qui hagi guanyat, la lluita està als carrers. A més del movi-ment 15M, que segueix gaudint de gran vitalitat, amb el PP al Govern és molt probable que als propers mesos apareguin noves lluites, com les que ja existeixen al sec-tor de l’educació a Madrid o a la sanitat a Catalunya. Els sindicats majoritaris es veuran cada vegada amb menys excuses per no con-vocar una vaga general. En aquest context, la majoria absoluta del PP no pot fer-nos caure en la resigna-ció. Al contrari, la nostra capacitat de resposta ha d’estar a l’altura de les retallades que vindran.

Èxit de la vaga general universitària

Combatem els masclismes

Luis Zhu Aquest any 55 dones han mort per la violència masclista a l’Estat espanyol. No obstant això, mili-ons de dones pateixen diàriament diverses formes de violència mas-clista. No són tant mediàtiques, però els maltractaments psicolò-gics de tota mena, la invisibilitza-ció de la dona o la hipersexualitza-ció i mercantilització de la imatge de la dona són elements estructu-rals de l’opressió capitalista.

La doble jornada laboral, a la feina i a casa, salaris més reduïts, alts índex d’atur i la precarietat són factors que afecten especialment a les dones i constitueixen la base material de les violències masclis-tes. S’ha de lluitar contra la discri-minació de la dona en l’economia, però també és imprescindible que combatem dia a dia totes les for-mes de violència vers les dones.

En aquest sentit, el passat dia 25 de novembre milers de per-sones van manifestar-se a l’Estat espanyol en el Dia Internacional contra la Violència de Gènere.

A Barcelona, el mateix dia un grup ultracatòlic va convocar una manifestació antiavortista. Els antiavortistes van reunir només una vintena de persones, mentre que aquelles que defensem el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos vam aplegar a més de 200 persones. Els antiavortistes van estar durant tot el recorregut assetjats i el crit de “Avortament lliure i gratuït” va ser el que més es va escoltar als carrers.

Primera Línia

20N: Ara com abans la batalla pels nostres drets està al carrer

Amb el PP al govern hi haurà encara més retallades i també mesures retrògades.

2

Leo MenaDesenes de milers de persones van tornar a ocupar durant l’úl-tim cap de setmana de novembre la Plaça del Tahrir per exigir la fi del règim militar per part del Consell Superior de les Forces Ar-mades (CSFA) i una transmissió immediata del seu poder a un go-vern civil. Però una vegada més la policia va tractar de dispersar als i les activistes. Després d’un llarg cap de setmana de lluita on va haver-hi avanços i reculades en la presa de la plaça, fi nalment va ser guanyada per milers de persones expulsant així a la policia.

Una vegada més la revolució ha demostrat que no s’acontenta amb un canvi de govern, exigint la fi del poder per part del CSFA, el qual manté la mateixa política repressiva de Mubarak, aprovant lleis que prohibeix les vagues i les protestes. Encara que superfi ci-alment pugui semblar que tot ha canviat, l’aparell estatal i l’econo-mia segueix estant dominada pels mateixos governants que suposa-dament van ser derrotats.

Les eleccions que s’estan cele-brant sota el règim militar en el moment de tancar aquesta edició només són una forma de desactivar la lluita popular. El poble treballa-dor egipci aspira a una democràcia real sense la coacció militar i una economia al servei de les persones i no del mercat capitalista.

Les lluites dels i les treballado-res egípcies no han fet més que co-mençar. Organitzar i coordinar els comitès de lluita i les fàbriques per estendre les vagues a tot el país és l’objectiu de les i els revolucionàri-es egípcies. Només així podrem en-derrocar la junta militar i construir un poder al servei del poble egipci.

Egipte: nova fase de la revolució

Massiva Vaga General a la GB

Irene Grau Dos milions de treballadors i tre-balladores del sector públic van ser convocades a la vaga el passat 30 de novembre a Gran Bretanya per defensar les seves pensions. I la resposta ha estat excel·lent. Per molt que Cameron s’obstini a qua-lifi car-la de fracàs, la veritat és que ha estat la major vaga a Gran Bre-tanya des dels anys 80, com han assenyalat la majoria dels mitjans. Un exemple il·lustratiu de l’abast de la vaga és que a Escòcia sola-ment van obrir 33 dels 2.700 col-legis públics.

La vaga va ser convocada fa més de dos mesos per prop de 30 sindicats de la funció pública. Les manifestacions s’han succeït en gairebé mil localitats britàniques i en alguns llocs, com Londres, els i les activistes del 15M s’han sumat a la mobilització ocupant alguns edifi cis.

L’èxit d’aquesta jornada de vaga ens ha de servir com a horitzó a totes les treballadores de l’Estat es-panyol, especialment als i les pro-fessores de Madrid i a les sanitàries de Catalunya que estan patint les retallades més fortes. No obstant això, la unitat de totes les treballa-dores, siguin del sector que siguin, és imprescindible per aturar els atacs socials que estem patint.

Com deia un activista a les xar-xes socials, “els funcionaris no són els nostres enemics, el nostre ene-mic són els rics”.

desembre 2011 | en lluita 3

Darrerament gairebé tota la gent, quan sent el nom de Grècia, pensa en dues coses. La primera és la gravetat de la

crisi econòmica. I és veritat, la economia de Grècia —encara que no només la d’ella— no funciona. Tenim un deute ex-tern gegant, l’atur està pels núvols i els mercats no ens tenen cap confiança. La segona és la lluita contra l’austeritat, les vagues i les ocupacions que han tingut lloc al llarg dels últims dos anys.

El govern grec, per ‘resoldre’ la crisi i per salvar els banquers i els empresaris, només ha pensat en una solució: retalla-des i augment d’impostos. Retallades de salaris, pensions, dels diners que dóna a la salut, l’educació i per tot allò que la gent necessita. D’altra banda, dóna milers de milions d’euros cada setmana als bancs i destina milions cada any a l’exèrcit, la guerra i la policia.

La resposta dels treballadors i les treballadores va ser la lluita contra aquestes mesures. El seu enuig es veu als carrers de gairebé totes les ciutats del país. Més de quinze dies de vaga

general i moltes vagues més llargues en alguns sectors: com les i els escombri-aires, les i els conductors dels mitjans de transport; ocupacions estudiantils de les universitats i escoles, contra la privatització de l’educació. I aquesta tardor, ocupacions de llocs de treball (ajuntaments i ministeris) contra l’FMI i les noves retallades.

A més, la gent ha lluitat molt contra els feixistes i contra el racisme, orga-nitzant grans manifestacions contra un govern que vol que la gent cregui que la situació actual és culpa de les persones immigrades i no de la seva política. I encara que la policia respon davant les manifestacions, cada vegada, amb més violència (durant l’última vaga general de 48 hores, un home va morir pels ga-sos lacrimògens que van utilitzar) la llui-ta contínua. La gent ja no té por d’ells i ja no vol ser governada com abans.

L’esquerra anticapitalista (ANTARSYA i SEK) ha fet un gran esforç per organit-zar aquesta lluita per tot arreu i la seva contribució ha estat molt important. Ja hi ha més gent al carrer i nosaltres som

més forts que abans, atès que hi ha més i més gent que cerca una alternativa cap a l’esquerra.

Durant el mes passat, el nostre ex primer ministre va anunciar un referèn-dum. El va cancel•lar, va demanar el vot de confiança del Parlament i va dimitir. Ara, “al país on la democràcia va néixer”, tenim un govern que no ha estat elegit pel poble. Tenim un banquer com a primer ministre (Lucas Papademos, antic vicepresident del Banc Central Europeu) qui ens governa conjuntament amb el partit de la dreta, “Nova Democràcia”, el partit socialdemòcrata PASOK, i el partit de l’extrema dreta Laos; ja tenim 3 fei-xistes com a ministres i subsecretaris.

El que hem de fer ara és continuar la lluita contra l’austeritat i lluitar amb més determinació. Volem que els sindicats organitzin vagues generals indefinides per desfer-nos d’aquest govern, l’FMI i també del sistema que està clar que no funciona, el capitalisme.

*Militant del Partit Socialista dels Treballadors (SEK), a Grècia

Jesus CastilloLes idees anticapitalistes han estat molt presents a la campanya electoral de les passades eleccions generals del 20N. En plena crisi del sistema, quan es fa més evident que mai que el capitalisme no pot satisfer les necessitats dels i les estudiants, treballadores i pensionistes, molta gent ha debatut sobre idees anticapitalistes quan s’ha plantejat una sortida social a la crisi. Enfront dels grans partits polítics, els ban-quers i els grans empresaris que afi rmaven que “no hi ha Pla B”, que no queda més remei que retallar serveis socials per sortir de la crisi, la coalició ‘Anticapitalistes’ (en la qual s’integra En lluita) ha portat a la campanya electoral alternatives perquè la crisi la paguin els qui l’han provocat, els capitalistes.

La campanya electoral conjunta entre Esquerra Anticapitalista, Lluita Internaci-onalista i En lluita empeny en pro del re-agrupament de l’esquerra revolucionària. Un reagrupament més necessari que mai. Aquestes organitzacions, i aquelles que es puguin sumar a aquest projecte de confl u-ència, hem de seguir treballant conjunta-ment als moviments socials (al moviment 15M, especialment) i sindicats on coinci-dim per fer que les idees revolucionàries siguin compartides cada dia per més gent. De fet, els millors resultats s’han obtingut allà on aquestes organitzacions han tre-ballat conjuntament, il·lusionant a molta gent en la creació d’un pol anticapitalista que representi una alternativa real, com a les ciutats de Sevilla i Barcelona. Els re-sultats més alts s’han obtingut a Catalunya (13.829 vots, un 0,40%) on les organitza-cions integrants de la candidatura tenien ja una experiència prèvia de treball con-junt a la coalició Des de Baix.

Anticapitalistes ha recollit gairebé 24.500 vots a les 13 províncies on es pre-sentava, un resultat molt positiu. Vots militants, vots anticapitalistes de gent que aposta decididament per la construc-ció d’una alternativa revolucionària des d’abaix. Vots de suport als i les candidates

d’Anticapitalistes que ara, igual que abans de les eleccions, segueixen treballant di-àriament a espais de resistència a les in-justícies del sistema. Els resultats superen amb escreix als aconseguits per Esquerra Anticapitalista a les últimes eleccions eu-ropees en una sola circumscripció estatal.

L’esperit combatiu d’Anticapitalistes s’ha refl ectit als actes de campanya, molts d’ells petites mobilitzacions de denúncia a entitats bancàries o seus de partits polítics pro retallades. Per exemple, la campanya a Madrid va començar penjant cartells a la porta d’Esperanza Aguirre.

Sens dubte tot és millorable i hem d’anar optimitzant la coordinació entre organitzacions en el treball conjunt, la qual cosa hem de fer en el camí de les llui-tes que compartim. Lluites que esperem

vagin a més als propers mesos a mesura que el govern de dretes resultant de les eleccions vagi imposant les seves retalla-des socials.

El Partit Popular ha guanyat les elec-cions perquè el PSOE s’ha enfonsat, per-dent més de 4 milions de vots. Milions de votants han girat a l’esquerra mostrant la seva oposició frontal a retallades socials dirigides a salvar als mateixos banquers responsables de la crisi. Ara és el moment que aquesta rebel·lió contra el social libe-ralisme mostrada a les urnes es plasmi en una actitud activa de lluita contra el capi-talisme responsable de la crisi. Ja abans de les eleccions sabíem que, guanyara qui guanyara, guanyaria la Banca. Mirem a Egipte o a Grècia: El que fa el Parlament poden desfer-ho els carrers.

Contra la dreta, anticapitalisme

Ve de la portadaAmb la pujada del PP al poder s’ha d’es-perar un aprofundiment en les retallades de drets socials que ja va començar el PSOE, alineades amb els interessos dels poders econòmics i fi nancers de la Unió Europea. Fixant-nos en els arguments i les mesures d’austeritat aplicades per les dretes autonòmiques o europees ens fem una idea del que s’ens ve a sobre. A Catalunya CiU ha atacat frontalment el sistema públic sanitari català, posant en perill la salut, fi ns i tot la vida de la gent que no pot pagar-se una assegurança mèdica. Diu que ha rebut una Generali-tat en números vermells i que l’austeritat immediata és l’única solució. David Cameron argumentava el mateix quan després de guanyar les eleccions al parla-ment del Regne Unit el 2010 es disposa-va a retallar serveis socials, o Esperanza Aguirre directament difamava dient que els i les professores de la Comunitat de Madrid treballen poc i per això calia retallar en educació.

Les retallades als serveis públics afec-taran més directament a les dones que en aquesta societat capitalista i sexista carreguen amb el treball de cures de nens, nenes i gent gran, a més de cobrar menys que els homes. Al sector públic treballen una gran majoria de dones que es veuran doblement atacades per la pèr-dua del seu treball i la tornada a la llar familiar per suplir les retallades en edu-cació i sanitat, serveis públics que abans socialitzaven les tasques i ara recauran sobre les dones. Com deia Marx, no és la consciència dels éssers humans el que determina al seu ésser, sinó l’ésser social el que determina la seva consciència, i aquest retrocés en els drets de les dones pot agreujar el sexisme en la societat que aculli previsibles mesures antiavortistes de la dreta, per exemple.

Els arguments i les resistències contra l’austeritat estan als carrers i en les lluites. Les vagues del professorat de la Comunitat de Madrid, les lluites del sector sanitari a Catalunya o les vagues universitàries mostren el camí per poder fer front a les retallades. El paper del moviment del 15M serà clau si és capaç de connectar amb els treballadors i treballadores, teixir xarxes de resistència als atacs que puguin respondre amb més combativitat que la mostrada fi ns ara. Les mobilitzacions entren ara en una fase decisiva en la qual ens juguem els nostres drets, de la seva amplitud i radi-calitat en dependran les victòries.

Per això cada vegada és més urgent la construcció d’un pol que articuli a tots i totes les activistes anticapitalistes on coordinar-se per aportar al moviment perspectives i estratègies de lluita contra les retallades. La campanya electoral de Anticapitalistes impulsada en diferents nuclis formats per diversos col·lectius i els resultats electorals encara que limi-tats (24.456 vots), però consistents amb les autonòmiques, mostren la possibili-tat i necessitat de consolidar els nuclis creats en campanya i planteja el repte de convertir els vots en activistes i d’aglu-tinar tota aquesta gent que ha recolzat el projecte. El camp està adobat per a la crisi, sembrat d’activistes i només falta regar perquè germinin les i els anticapi-talistes i creixin les seves arrels sanes i fortes en les lluites.

Què pensa En lluita

L’altra opinióCrisi i resistència a GrèciaPer Marianna Chronopoulou*

En lluita | redaccio@enlluita.org | www.enlluita.orgTelf. 93 176 68 56 | 646 788 180Imprès a IMPRINTSA, Sant Fruitós de BagesDiposit legal B121732011

Anticapitalistes ha fet una campanya de denúncia dels responsables de la crisi.

Anticapitalistes, una campanya per impulsar les lluites socials

desembre 2011 | en lluita4

Si una cosa ha quedat clara durant aquest any que s’acaba és que les revolucions –quelcom que molts

“opinòlegs” han volgut negar i amargar sota l’estora– és possible. I no només va ser possible durant el segle XIX o el segle XX —una altre de les grana mentides, que les revolucions només tenien sentit al passat— sinó que s’han donat ben entrat el segle XXI. Fins al punt que podríem anomenar l’any 2011 com l’any de les revolucions.

Sens dubte durant tot aquest any —i cap a fi nals de l’anterior— el nivell de les lluites ha anat creixent a mesura que els efectes de la crisi sobre la vida quotidiana de les per-sones anava augmentant. I això, al igual que es va donar durant els anys 60 —la dècada on tot va semblar que era possible— s’ha donat no només dins les fronteres de certs estats, sinó que s’ha anat desenvolupant a nivell internacio-nal, creuant fronteres i connectant les lluites, des de El Caire fi ns a Wisconsin, des de Santiago de Xile fi ns Atenes i des dels carrers de Barcelona o Madrid fi ns als carrers de Londres.

Quan tens la sort de formar part de moments que passaran a la història, moltes vegades no t’ado-nes de la importància d’aquell moment. És per això que hem de posar en context l’any que hem viscut i donar-li la importància política que es mereix. Que les lluites es donin en un mateix moment i que es generalitzin no es gens fàcil que passi, ja que el nivell de lluites acostuma a ser força diferent entre els diferents moviments, alhora que prenen diferents formes. El que queda clar és que la trajectòria de les

diferents lluites ha estat ascen-dent i la situació econòmica internacional no sembla ajudar a que disminueixi.

A fi nals de l’any 2010 Portugal, Grècia i l’Estat espanyol van viure les seves respectives vagues gene-rals. França per la seva banda va viure vagues massives, on cada dia es votava per la seva continuació. A Gran Bretanya els estudiants en protesta contra la pujada de taxes van irrompre a la seu del partit conservador, aixecant barricades i fogueres al seu voltant. A nivell de l’Estat espanyol és important recalcar que la vaga general del 29 de setembre de 2010 —malgrat el que diuen algunes persones d’esquerres— no només va ser un èxit i una demostració de força per part de la classe treballadora, sinó que va servir també de catalitzador de les lluites que vindrien l’any següent.

Va ser enmig d’aquesta situació explosiva on va prendre la guspira que va fer trontollar règims que semblaven indestructibles al pas del temps. El 17 de desembre i avançant-se a les estacions va ser quan va arribar la Primavera Àrab a Tunísia, que va dur les lluites a un nivell superior no vist en dècades. La Revolució de Tunísia va fer caure una dictadura de dècades en menys de un mes. Aquesta revolució va conduir directament a la Revolució Egípcia del 25 de gener, que davant la mirada atenta de tot el món, va enderrocar a uns dels dictadors més sanguinaris i opressius de l’Orient Mitjà. Hosni Mubarak, que semblava indestructible, va caure fi nalment amb només 17 dies de revolució. El que durant dècades semblava impossible es tornava possible en qüestió de dies.

No hi ha dubte que la Revolució Egípcia ha estat l’esdeveniment po-lític més important de l’any. Però, per què?, què va tenir d’important? Les raons són bàsicament tres: 1)

La escala de les mobilitzacions de masses, gairebé més de 15 milions de persones es van manifestar de forma constant i diària pels carrers d’Egipte; 2) la grandària i combativitat de la classe treba-lladora egípcia, la més gran de l’Orient Mitjà i el seu paper clau en la caiguda de Mubarak; 3) la importància d’Egipte per a l’im-perialisme nord-americà a l’Orient Mitjà, especialment pel que fa al confl icte entre Israel i Palestina.

Com a resultat d’això la Re-volució Egípcia va servir com a inspiració a nivell internacional,

portant revoltes i revolucions arreu de la regió: Líbia, Bahrain, Yemen i Síria. Malgrat alguns contratemps, la immensa repressió i la interven-ció imperialista a Líbia i Bahrain, les revolucions als països àrabs continuen —com han demostrat les manifestants de la Plaça Tah-rir aquest darrers dies— i encara ningú sap com poden acabar i fi ns a on arribaran.

La Plaça Tahrir i la Revolució Egípcia van ser una inspiració per milions de persones, però no només al món àrab. La onada re-volucionària va arribar molt més

4

Revolució

Manel Ros ens parla sobre l’any ple de lluites i revolucions que deixem enrere, la seva importància i com podem aprendre de la història per afrontar un nou any de lluites.Manel Ros ens parla sobre l’any ple de lluites i revolucions que deixem enrere, la seva importància i com podem aprendre de la història per afrontar un nou any de lluites.

2011: PRIMER ANY DE REVOLUCIONS

El que durantdècades semblavaimpossible estornava possible enqüestió de dies

1. Assemblea a Plaça Catalunya del Moviment 15M 2. Plaça Tahrir a El Caire 3. Vaga general a Atenes 4. Bloqueig del Parlament de Catalunya el passat 15 de juny 5. Protesta a Nova York de Occupy Wall Street.

1

2

desembre 2011 | en lluita 5

enllà, connectant amb les treballa-dores americanes de Wisconsin i Okland, les indignades a l’Estat espanyol o les estudiants xilenes. A l’Estat espanyol la influència de la Revolució Egípcia ha estat més que evident amb l’ocupació de places arreu de l’Estat durant els mesos de maig i juny. Moviment que a la vegada ha inspirat a les indignades nordamericanes ocupant desenes de ciutats arreu dels EUA. Grècia per la seva banda ha viscut l’onada de vagues generals més gran de la seva història, amb una que es va allargar 48 hores i Gran Bretanya va tenir la vaga general del sector públic més massiva de les últimes dècades.

Algunes perspectives històriquesA curt plaç totes les persones estan generalitzant aquesta mena d’ex-periències. La situació ho permet ja que la majoria de les persones estan tenint que enfrontar-se amb atacs als seus nivell de vida des de l’esclat de la crisi la tardor del 2008. Però perquè aquesta generalització es mantingui a llarg plaç cal donar un cop d’ull a les experiències ante-riors i posar el que està passant en una perspectiva històrica.

Des de l’aparició de la classe treballadora moderna la lluita revolucionària ha vist tres grans onades. La primera va ser a l’any 1848. Va ser llavors que va aparèi-xer el primer moviment organitzat de treballadors amb el moviment Cartista a Gran Bretanya i la pu-blicació del Manifest Comunista de Karl Marx i Fredric Engels. Aquest cop l’espurna de la revolta va tenir lloc a Palerm, Sicília, i es va escampar per tota Europa a través de França, Alemanya, Hongria, Àustria, Itàlia i Suïssa. Per desgracia desenes de milers de persones van morir, la reacció va triomfar a tot arreu i el moviment es va apagar amb l’entrada del capi-talisme en una expansió econòmica que semblava que resoldria els problemes més immediats de les persones. En aquells moments la classe treballadora era massa petita i el capitalisme massa fort perquè pogués haver una possibilitat real de victòria.

La següent onada revolucionària va començar abans que esclatés la Primera Guerra Mundial amb la Revolució Russa de 1905, que va incloure els anys anomenats “Great Unrest” (el Gran Malestar) a Gran Bretanya entre 1910 i 1914, la formació del sindicat internacional Industrial Workers of the World als EUA o la revolta irlandesa del 1916. El punt culminant va ser la Revolució Russa de 1917, la primera revolució victoriosa de la història. A 1917 li van seguir sis anys on el sistema capitalista es va veure se-riosament amenaçat. Revolucions o situacions pre revolucionàries es van donar a Finlàndia, Hongria, Àustria, Alemanya i Itàlia, acompa-nyats de situacions gairebé revolu-cionàries a Gran Bretanya, França, Irlanda o l’Estat espanyol.

Per desgracia de nou els proces-sos revolucionaris no van culminar del tot. La Revolució Russa no es va aconseguir estendre i la reacció va triomfar a Itàlia amb la pujada al poder de Mussolini, Hitler a Alemanya i la contrarevolució estalinista a Rússia.

La tercera onada revolucionà-ria, i la més recent, va començar a finals dels anys 60. Durant l’any

1968 va esclatar la lluita dels drets civils dels afroamericans als EUA, les revoltes estudiantils i el massiu moviment contra la guerra del Vietnam. Tot això es va unir amb la lluita de la classe treballadora a nivell mundial que va tenir el seu màxim exponent durant el maig de 1968 a França, on va tenir lloc la vaga més important de la història

amb deu milions de treballadores aturant-ho tot. Però també va haver-hi revoltes als carrers dels EUA, la Primavera de Praga a Txecoslovàquia o el moviment dels drets civils a Irlanda.

Aquestes lluites més endavant van transformar-se en la “Tardor Calenta” italiana al 1969, la Unitat Popular a Xile, l’enderrocament de

la dictadura grega o la Revolució Portuguesa de 1974. Novament la reacció a través de la terrible derrota a Xile a mans de Pinochet l’any 1973, la neutralització de la Revolució Portuguesa i les traïcions de les burocràcies sindicals i els seus pactes amb els governs de torn —com els Pactes de la Moncloa durant la Transició a l’Estat espa-nyol— van fer retrocedir l’onada revolucionària.

La història mai es repeteix, però sí que és cert que la situació actual està més aprop de la tercera onada revolucionària que de les dues primeres. La classe treballadora és molt més forta i molt més in-ternacional que a finals del segle XIX i la perspectiva d’un nou cicle d’expansió del capitalisme sembla actualment impossible. No ha ar-

ribat encara al nivell de la lluita de classes del 1917 però estem vivint lluites explosives i revolucions que hem de tenir clar que són només la punta de l’iceberg d’un nou i més radical cicle de lluites.

La situació econòmica és cada cop pitjor i ni la classe dirigent sap com posar-li solució. La ex-plosió del 1968 va venir arran de la primera gran crisi després del boom econòmic de la postguerra, amb un sistema en plena recessió, com l’actual. Aquest cop el movi-ment està creixent per fer front als efectes de la crisi, que fins hi tot els comentaristes neoliberals adverteixen que durarà anys.

Per altra banda hi ha un nou aspecte que cal tenir en compte: el canvi climàtic. De fet el canvi climàtic ja està tenint conseqüèn-cies devastadores a molts llocs del planeta i de ben segur que farà augmentar els conflictes socials i la lluita de classes. Juntament amb la inflació, el canvi climàtic és un factor molt important en l’augment dels preus dels aliments bàsics, preus que han tingut un paper clau a les revoltes àrabs.

Perspectives per a un nou any ple de lluites Hem de ser conscients que mal-grat que aconseguirem victòries ens enfrontem a un enemic molt poderós —la classe dirigent inter-nacional— que contraatacarà. Però la derrota en alguna de les batalles no vol dir prendre la guerra. Per tant és important encarar aquest nou any, que de ben segur estarà ple de lluites, amb optimisme, con-fiança i esperar l’inesperable. No només hi haurà noves irrupcions de lluites, sinó que apareixeran noves formes de dur-les a terme, com a passat amb el moviment 15M. Les vagues de masses, els consells de treballadores, les sen-tades, etc., eren quelcom nou en el seu moment.

Per altra banda, precisament a causa de la novetat i l’espon-taneïtat de la lluita que es duu a terme, aquesta es caracteritzarà per consignes antipolítiques i an-tiorganitzacions, com de fet passa al 15M. Moltes persones que es converteixen en subjectes actius políticament sovint pensen que només cal que la gent s’uneixi, més enllà de la política. Es necessari respondre amb bons arguments a aquestes idees, fent veure la necessitat d’organitzar-nos bé en cada moment. Al cap i a la fi serà la lluita de la gran majoria de la classe treballadora, especialment la lluita als llocs de producció del sistema, que serà clau per aconseguir la victòria. Com deia la revolucionà-ria Rosa Luxemburg “serà on les cadenes del capitalisme es forgen on aquestes seran trencades”.

La revolució no és res més que una vaga “a lo gran”. Durant les revolucions, com hem vist, milions de persones s’alcen per primer cop i s’adonen del poder que tenen per canviar elles mateixes la societat en la que viuen. Només a través de la lluita la gent canvia de consciència i es capaç d’alliberar-se a sí mateixa. Com deia Marx: “La revolució no només és necessària perquè és la única manera de enderrocar a la classe dirigent, sinó també perquè només així la classe enderrocadora podrà desfer-se de la brutícia dels segles i a posar-se a l’alçada de la nova tasca: la de crear una nova societat”.

És important encararaquest nou anyple de lluites amb optimisme,confiança i esperarl’inesperable

3

4

5

desembre 2011 | en lluita6

La democràcia del sistema s’enfonsa a les borses

La història comença així: els bancs nord-americans embogei-xen amb la bombolla immobili-ària concedint préstecs hipoteca-ris a persones que no els poden assumir. Quan aquestes persones ja no poden afrontar les despeses es procedeix al desnonament, els bancs acaben amb milions de ca-ses buides i amb les seves arques també. Els governs comencen a injectar a la banca cada vegada més diners públics, fi ns que tam-bé es queden sense res. Demanen ajuda a l’FMI, BCE i UE que els prestaran milers de milions a canvi de rebre enormes interes-sos. Aquests diners surten d’es-prémer a la població i d’imposar durs plans d’ajust: privatització de la sanitat i l’educació, pujada de l’IVA, retallades dels serveis socials, reformes laborals, aug-ment de l’edat de jubilació, tan-cament d’empreses, ERO’s, etc.

Paral·lelament a això, es buida de contingut la paraula democrà-cia. Irrompen a escena, sense ser elegits, personatges com Lucas Papademos i Mario Monti (pri-mer ministres de Grècia i Itàlia,

respectivament), que no són ni tan sols polítics electes sinó grans tecnòcrates del capitalisme.

A Grècia, a partir de 2010 (quan la crisi del deute arriba a la UE) l’augment dels tipus d’in-terès produeix l’efecte conegut com bola de neu: el país s’en-deuta més per fer front al deute acumulat. Des de llavors hem presenciat l’enfonsament del país ‘malgrat’ els plans d’auste-ritat.

Les successives i contundents lluites del poble hel·lè (entre elles, més de 20 vagues gene-rals en dos anys) van pressionar a Papandreu per convocar un referèndum sobre el pagament o no del deute. A la passada ci-mera del G-20, els mercats van amenaçar el primer ministre amb no concedir el sisè tram del rescat, consistent en 8.000 milions d’euros, si es portava a terme aquesta consulta (segons les enquestes, un 60% hauria re-butjat pagar el deute).

Després de cancel·lar la pro-posta de consulta, Papandreu es va batre en retirada com a pri-

mer ministre i es va formar un govern ‘tècnic’ de coalició, que inclou partits com Laos, d’extre-ma dreta. Els partits d’esquer-res es van negar a participar. El primer ministre, Lucas Papa-demos, és ex vicepresident del BCE i antic governador del Banc de Grècia.

De la mateixa manera, Berlus-coni, pressionat per no aplicar els plans d’ajustament requerits, va acabar el seu mandat just des-prés d’aprovar la Llei de Pressu-postos de 2012. El nou líder és Mario Monti, director europeu de la Comissió Trilateral, antic assessor de Coca-Cola i de Gold-man Sachs, banc nord-americà amb una gran responsabilitat a la crisi fi nancera mundial.

Teníem clar que darrere dels nostres suposats representants polítics es trobaven les cares dels grans magnats capitalistes. Ara el missatge és encara més clar, estan ocupant de manera no electa les direccions de països sencers.

És a dir, estem davant d’au-tèntics cops d’Estat.

“Els nous governs de Grècia i Itàlia són neutres” Aquests nous dirigents no són tecnòcrates que estan per sobre de la política sinó ex banquers i defensors de l’austeritat, repre-sentants directes del capitalis-me europeu. Van ser imposats d’aquesta manera tan antide-mocràtica per obligar a la gent d’aquests països a acceptar una altra ofensiva de retallades que a Grècia amenaça 60.000 llocs de feina.

“Tothom és responsable de la crisi”. La crisi de l’eurozona va es-clatar a partir dels rescats públics bilionaris als bancs… els que havien creat els pro-blemes en primer lloc! Així, el deute privat dels bancs es va convertir en el deute “pú-

blic” o “sobirà” dels estats, que ara pressionen les seves poblacions per poder fer-hi front.

“L’austeritat és l’única sorti-da de la crisi”. L’austeritat imposada amb els rescats de Grècia, Irlanda i Portugal està empitjorant la crisi, mentre els diners prestats van directes als bancs france-sos i alemanys. Després de dos rescats, el deute grec segueix augmentant (fi ns el 147% del PIB).

Les retallades no cerquen solucionar la crisi sinó preser-var els benefi cis de les grans empreses. Les economies se-gueixen estancades i els pro-blemes s’estenen. Ara fi ns i tot la classifi cació creditícia de França està amenaçada.

“La fl exibilitat laboral serveix per crear ocupació”. Les reformes laborals només han suposat més precarietat i han fa-cilitat l’acomiadament. L’atur a la UE segueix augmentant.

“No hi ha diners per a despe-ses socials”. Però sí que hi ha molts diners per continuar pagant als bancs i per fi nançar la guerra, la policia i els sous dels polítics. Mentre la gent treballadora s’ha de “es-trènyer el cinturó”, els bancs i les corporacions obtenen bene-fi cis rècord. Com va proclamar Emilio Botín, ells són els “gua-nyadors” de la crisi.

No hauríem d’acceptar la seva austeritat. Cal lluitar per una alternativa justa, basada als interessos de la majoria i no als d’una minoria rica.

Mites sobre l’austeritatMentre la crisi de l’eurozona segueix aguditzant-se, els seus responsables segueixen recorrent a mites per justifi car l’atac frontal als nostres drets. Daisy Farnham els desmonta mitjançant arguments anticapitaistes.

Gènere i classe

Jaskiran Chohan

Des d’abril de 2011 el moviment feminista ha experimentat una ampliació per mitjà d’unes marxes anomenades ‘SlutWalk’ —quelcom com “Marxa de les putes”. Es van iniciar a Toronto davant un comentari masclista d’un policia, el qual va culpar a les dones de provocar les seves pròpies violacions per portar roba “de puteta” segons ell. El moviment va reaccionar contra la corrent de pensament de la socie-tat nord-americana i mundial que culpa de les violacions a les dones per comportar-se d’una manera provocativa. Les primeres ma-nifestacions canadenques s’han ampliant i s’han estès des d’EUA fi ns a Nova Delhi a l’Índia.

Les dones que han participat a les ‘SlutWalk’ s’han manifestat contra la idea que les dones en mostrar la seva sexualitat pro-voquen d’alguna forma les seves violacions. En elles es reclama el fet de poder vestir com es vulgui, incloent el fet de portar peces etiquetades moltes vegades com a “provocatives”. Algunes de les do-nes assistien a les manifestacions amb la mateixa roba amb la qual havien estat violades, incloent des de pijames a minifaldilles, demostrant d’aquesta forma que el violador no té en compte les aparences. Però sobretot no ens ha d’importar com ens vestim perquè per sobre de tot “No signifi ca No”. Les marxes i les seves reivindicacions han guanyat cada vegada més suport global però a la vegada algunes crítiques feministes.

Un lema polèmicLes “SlutWalk” han estat molt exitoses i han tingut un segui-ment massiu, però a la vegada ho ha fet sota un lema polèmic. De fet el signifi cat de “slut” (puta en anglès) històricament no estava relacionat amb la promiscuïtat, sinó més aviat amb la brutícia. Al segle XVIII es deien així a les dones de classe baixa que treba-llaven en cuines i altres llocs amb molt de fum i sutge, i que no es podien rentar ni cuidar bé el cos. Avui dia s’ha convertit en un ter-me despectiu sobre les pràctiques sexuals de les dones en general. És interessant que aquest terme segueixi tenint aquest matís d’opressió de classe perquè enca-ra és una paraula utilitzada més per a dones de classe baixa —una part del debat que una part del feminisme tendeix a ignorar. En-cara que les organitzadores han tractat de reclamar o redefi nir el signifi cat de slut, un sector del moviment feminista argumenta que només ha reforçat la divisió que imposa el sistema entre do-nes “puritanes” i “guarres”, i per tant està promovent aquest lèxic i les idees sexistes.

Durant dècades una part del moviment feminista ha lluitat contra la utilització d’aquestes mateixes paraules pejoratives adoptades per la marxa “Slut-Walk” i per això les segueixen rebutjant. Una part infl uïda per

la nova onada de feminisme argumenta que l’assimilació d’aquestes paraules contribueix a una celebració de la sexualitat i la llibertat sexual de les dones. Mal-grat això, la imatge pública de les dones està tan controlada per un mercat tan extremadament sexis-ta, que aquests arguments poden posar-se en entredit, posant en dubte el missatge de la pròpia marxa. Fins i tot l’ús irònic de la paraula slut no es contraposa a la imatge cosifi cada i sexualitzada que el mercat i la publicitat global dóna de les dones.

Les feministes afroamerica-nes també fan les seves pròpi-es crítiques. Una plataforma formada per aquestes dones, principalment a EUA, han acusat a ‘SlutWalk’ de no incloure ni representar les preocupacions de les dones de minories ètniques. Per a la gent d’origen africà, slut té connotacions vinculades a l’esclavitud. Formava part d’un lèxic promogut pels negrers que venien una imatge sexualitzada de les seves esclaves per millorar les seves vendes i justifi car les se-ves violacions. Des de llavors les dones negres han hagut de lluitar contra aquesta estigmatització i desafortunadament les marxes “SlutWalk” no tenen en compte aquests matisos. La reproducció de la paraula slut sobre samar-retes, adhesius i xapes tracta de normalitzar una paraula que no van inventar les dones i que mai les ha representat d’una forma justa.

D’altra banda, encara que es marxa sota un mateix lema, cada nucli funciona de forma inde-pendentment i falta una millor organització que segueixi amb la campanya contra les crítiques a les víctimes de les violacions. ‘SlutWalk’ és més una sèrie de marxes que un moviment en sí mateix, quelcom que potser dóna lloc a no tenir un anàlisi més ampli respecte a les minories ètniques.

Malgrat això, és important remarcar que ‘SlutWalk’ és una iniciativa valenta i amb reptes molt importants que s’han de guanyar. El sensacionalisme i la controvèrsia del lema sens dubte ha contribuït a la disseminació dels seus missatges en els mitjans de comunicació a nivell internaci-onal. Ara que ha atret l’atenció de molta gent —sobretot de moltes dones disposades a sortir al carrer i lluitar— és imprescindi-ble que es tinguin en compte les critiques i les corrents feministes que demanen més anàlisi i debat sobre la imatge externa.

‘Slutwalk’: un terme progresista?

La UE no només imposa retalles, ara també col·loca banquers per dirigir els governs.

Faem fa un repàs a la situació econòmica i política que viu ara mateix la UE i com hem arribat fi ns aquí.

desembre 2011 | en lluita 7

Regina Martínez Pascual*Tempesta de retallades, atac als serveis públics, atur desorbitat, increment de la pobresa. Aques-ta és la situació que vivim milions de treballadores, amb la desespe-ració de no trobar absolutament res o de l’amenaça d’acomiada-ment. I per moltes tot és context. Però arriba i el tens al davant, ve al teu cap, reps una carta o et tru-quen de recursos humans i ja ets una més a les cues de l’atur.

És el que fa un mes ens va passar a la meva companya i a mí, treballadores de l’Escola de Postgrau de la UAB, amb el contracte més feble que existeix, Capítol VI. Com moltes altres, portem una mitjana de cinc anys sumides en la inestabilitat amb contractes d’obra i servei en un programa que en porta onze anys (i on totes estem a obra i servei). Caracteritzar de tempo-rals programes estructurals és una estratègia que treballadores i sindicats porten temps denun-ciant, i que prolifera a la UAB.

Anem als fets. Tal i com està passant a molts departaments i administracions de la UAB, da-vant l’ansietat i el desconcert de les precàries, ens diuen que tot i les retallades anunciades esti-guem tranquil·les. És el que ens deien a nosaltres fi ns que ens comuniquen de manera infor-mal que una de les dues anirà al carrer al desembre, tot i que el programa continua. El motiu: una retallada de 25.000 euros, de manera que la que resulti més barata té més possibilitats de quedar-se. D’una banda, cre-en potencialment una situació de rivalitat entre les companyes (que afortunadament no han aconseguit). D’altra, es premia que una de les treballadores esti-gui més explotada i cobri menys (en aquest cas jo), tot i que enca-ra no sabem qui serà l’escollida. Finalment ens comenten que, en qualsevol cas, la treballadora que

es quedi no durarà gaire, ja que la UAB vol extingir els Capítol VI. Així, extingir, com si fóssim un incendi, i al fi nal tindran raó.

Tenim molt clar des del pri-mer dia que no volem gestionar el nostre acomiadament com si fos un xantatge. És el que volen, agafa els diners i no facis soroll. Per això vam anar a parlar amb els sindicats i amb el comitè d’empresa i emprendrem totes les mesures legals que calguin. D’altra banda, gràcies a l’exis-tència de la Plataforma Capítol VI, un grup de treballadores que porta temps mobilitzant-se per lluitar contra els acomiadaments i la precarietat des de la solida-ritat i la mobilització, estem co-mençant a visibilitzar-nos i mou-re’ns. Una de les claus es vincular a treballadores i estudiants en la lluita contra les retallades. La pujada de taxes i els acomiada-ments no són fets aïllats. Hi ha moltes coses que es poden fer i estem començant: recollir signa-tures de professors, PAS i estudi-ants contra els acomiadaments, mobilitzacions davant de l’Esco-la de Postgrau, denúncia pública. Davant del silenci amb que aco-

miaden a la UAB, crec molt im-portant que el nostre cas serveixi perquè altres treballadores s’ani-min a lluitar. Per la nostra digni-tat i perquè estant aprofi tant la crisi per exprimir als estudiants i treballadores i fer “neteja” de precàries.

Abans de l’estiu, la lluita ge-nerada a partir de la Plataforma Capítol VI va aconseguir aturar dos acomiadaments a la UAB i les treballadores han estat reco-locades. Fora de la UAB, gràcies a la feina legal del Col·lectiu Ron-da i la lluita de les treballadores, han declarat improcedents vuit acomiadaments a empreses pú-bliques (Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut Cartogrà-fi c i Forestal Catalana). Aquests exemples generen confi ança i la lliçó de que si tenim por i no fem res, al fi nal estarem soles amb la por. Si us diuen que teniu con-tinuïtat, moveu-vos. Si us diuen que aneu al carrer, moveu-vos. Si ja esteu al carrer, moveu-vos. No ens queda més que la nostra for-ça i la solidaritat davant d’aques-ta guerra que el capitalisme ens ha declarat.

*Treballadora de la UAB

Protesta a la UAB contra la precarietat laboral.

Aturem els acomiadaments a la UAB amb unitat i solidaritat

Dins el piquet

Molta gent del 15M veu l’Estat com a necessari per a regular certs aspectes de la vida, i com quelcom legi-timat pels vots. Se’l percep com separat del capitalisme en sí, així que es critica que els mercats han segrestat l’Estat i s’exigeix un retorn a la sobirania.

No obstant això, l’Estat existent està creat per i per a la burgesia. Si bé és veritat que mitjançant la lluita s’ha aconseguit que l’Estat proporcioni certs serveis socials, els governs intenten retallar-los quan els interessa. La limitada democràcia política —per la qual s’ha hagut de lluitar—permet a la burgesia ocupar el poder legitimada pels vots, al mateix temps que santifica la propietat pri-vada.

La policia, l’exèrcit, les institucions, els tribunals no són més que instru-ments mitjançant els quals es manté la dominació de la classe capitalista. De fet el 15M està patint el caràcter real de l’Estat i enfrontant-se a la qüestió del poder.

Fa un any John Ho-lloway plantejava al seu llibre “Crack capitalism” la possibilitat d’acabar amb el sistema mitjançant la con-fluència d’espais alliberats, “esquerdes al sistema”. Les revolucions d’Egipte i Tuní-sia, així com la lluita per les places, mostren que això és impossible. No existeixen espais alliberats de capi-

talisme, sinó espais on es resisteix davant aquest, on es nega la seva lògica.

L’Estat burgès és incom-patible amb una societat lliure d’explotació i opres-sió. Per això cal prendre el poder per exercir-lo col-lectivament.

Aquí sorgeixen dues preguntes: qui pot ender-rocar el sistema? i com ens organitzem després?

La classe treballadora és la clau, en part perquè és la classe més nombrosa —no es limita a uns homes amb granotes blaves— però sobretot per la posició que ocupa al sistema.

L’organització socialitza-da de la producció empeny

a la classe treballadora a actuar col·lectivament si vol millorar les seves condicions de la vida. Així mateix, el que mou el siste-ma no són els diners en sí, la riquesa del capitalisme el produeix l’esforç de milions de treballadors i treballa-dores.

La classe treballadora té el poder, no només per curtcircuitar el sistema, sinó per fer-lo funcionar de forma diferent. Hem de donar suport activament a les vagues a tots els centres de treball: hospitals, McDo-nalds, fàbriques de cotxes, escoles, etc.

Qualsevol plantejament seriós d’un sistema al-ternatiu ha de reconèixer el caràcter central de les relacions de producció dins del sistema actual. De fet avui aquesta qüestió està en primer pla, ja que els mercats i els governs aliats han establert una batalla a mort per acabar amb la limitada redistribució de la riquesa que significaven els serveis públics de sanitat, educació i pensions, així com per tornar a la despro-tecció social de la classe treballadora a les relacions laborals.

Si la classe treballado-ra és la que té la força per acabar amb el capitalisme, també ha de ser el principal puntal al que es recolzi el nou sistema.

Defugiré aquí de des-criure una societat sen-se classes (socialisme) atès que ningú pot saber exactament com seria. No obstant això experiències històriques com la Revolu-ció Russa de 1917 o la Re-volució Espanyola de 1936 van mostrar clarament que l’organització social de la producció —dirigida no a l’acumulació, sinó a satisfer les necessitats hu-manes— només és possible mitjançant l’organització, des de la base, dels proces-sos productius.

Oscar Simón

Idees en accióEl seu Estat i el nostreQuarta i última columna de la sèrie “Lenin per Twitter@s” que explica la rellevància de les idees de Lenin per al moviment 15M.

La classe treballadora té el poder, no només per curtcircuitar el sistema, sinó per fer-lo funcionar de forma diferent

Bloqueig del Parlament.

Assemblea Estatal d’En lluita: construint l’organització per a la revolució

Helios AlonsoA fi nals de novembre es va cele-brar a Barcelona la dissetena As-semblea Estatal d’En lluita. Sota la infl uència del 15M, la situació econòmica actual i un curs ple de nous reptes vam debatre les rea-litat i les línies a seguir el proper any. Temes com la situació eco-nòmica mundial, europea i esta-tal; la lluita quotidiana contra el sexisme i la nostra inserció en el moviment 15M i el món sindical van ser objectes de debat.

Moltes vam tenir l’oportu-nitat de conèixer a les noves companyes d’En lluita, que van destacar per la seva participació activa, la seva claredat d’idees i el seu compromís amb les ide-es revolucionàries. No només participant a les agrupacions

més longeves com les de Sevilla, Madrid o Barcelona, sinó aque-lles que estan construint —i amb molta embranzida— noves agru-pacions a Còrdova, Granada, Jaén, Jeréz, Mallorca i Vallès.

Un element que van desta-car elles mateixes a la clausura va ser la seva identifi cació amb En lluita. Amb les seves idees, la seva manera de fer les coses i la seva gent. Alguna cosa que ens va omplir de molt orgull a les que militem fa bastants anys. Aquesta identifi cació crec que és un element fonamental per encarar amb confi ança la cons-trucció i el creixement de l’orga-nització.

No és casualitat que posi l’ac-cent en la construcció de l’orga-nització revolucionària. Aquests

últims anys de crisi econòmica, política i ecològica es presenten imprevisibles. El desastre dels partits anomenats socialdemò-crates, la ingerència sense em-buts de les entitats econòmiques sobre els destins dels països i la previsió d’una crisi comparable a la dels anys 30 pinten un fu-tur molt dur. Però també són imprevisibles les respostes que sorgiran des de la classe treba-lladora en contra de l’explotació creixent. Així va sorgir la prima-vera àrab, el moviment 15M i els nostres companys d’Ocuppy Wall Street. Segurament el futur ens oferirà moltes i grates sor-preses en forma de resistència i canvis des de baix. Però perquè siguin fructíferes han de tenir tot el suport i les millors idees.

Aleix BombilàLa nit de la jornada electoral del 28 de novembre del 2010 pel Parlament de Catalunya vam poder constatar la estupefacció i neguit que va provocar en els mitjans i gran part dels con-tertulians convidats a valorar el recompte de vots la possible entrada d’Anglada amb dos diputats. A mesura que l’escru-tini avançava vam començar a respirar alleujats del retrocés de representació de PxC a la càmera parlamentaria fins a desaparèixer. Quedaven però, 75.287 vots (2,42%) que dona-ven ales per a la candidatura per a seguir creixent i impul-sant la seva campanya d’odi racial i islamòfob. Molta gent que fins aquell moment havien ignorat l’amenaça feixista van quedar esgarrifats i el debat sobre la legitimitat dels partits d’extrema dreta i com comba-tre’ls va incorporar un públic molt més ampli que l’àmbit de la esquerra radical.

És en aquest context que Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha jugat un paper clau per aglutinar una amplia aliança antifeixista per afron-tar el repte d’aturar Anglada com a principal perill feixista als Països Catalans i la resta de l’Estat. Cal tenir en compte que aquesta campanya s’havia iniciat dos mesos abans, des-prés d’intensos debats i teixint xarxa amb el món sindical, as-sociatiu, veïnal, cultural, etc., però amb poc marge de temps i maniobra per tal d’incidir en els resultats de PxC ni de suposar un fort bloqueig als carrers.

Després d’un any de feina d’UCFR, amb unes eleccions municipals on PxC va obtenir un total de 67.000 vots que van suposar passar de 17 a 67 regidories, Anglada semblava imparable i capaç de constituir un pol ultradretà significa-tiu a semblança del que està succeint a quasi tota Europa. Tot i aquesta perspectiva gens encoratjadora la activitat de UCFR s’ha anat estenent terri-torialment i consolidant nuclis existents, sobretot a Garraf i Hospitalet. Això ha fet possible repartir en tres setmanes unes

80.000 octavetes explicant la naturalesa feixista de PxC i la presencia de terroristes, esta-fadors i nazis a les seves llistes. També s’ha pogut involucrar més gent a les mobilitzacions arreu del territori a l’hora de blocar actes de campanya d’An-glada i els seus seguidors, fins al punt de superar àmpliament als assistents als seus actes, sempre “protegits” per potents dispositius dels Mossos d’Es-quadra.

Tenint en compte tot això podem entendre la fallida electoral del 20N on PxC va obtenir 59.000 vots, molt per sota dels 130.000 que neces-sitava perquè l’Anglada entrés al Congrés dels Diputats. La davallada de vots, molt gran a barris de l’Hospitalet on l’activitat de UCFR va ser molt intensa com el Gornal, on va passar del 15% al 4% de vots, o bé a d’altres municipis com Vic (de 4000 a 400 vots) on hi ha hagut un increment de la mobilització antifeixista amb manifestacions d’un miler de persones, suposa recollir els primers fruits d’un treball de llarg recorregut. Aquests resultats suposen una gran der-rota per al projecte d’Anglada

d’aconseguir representar una candidatura creïble que agluti-ni el feixisme estatal i impedirà ser un altaveu del feixisme amb màscara de demòcrata respec-table. Així, la doble estratègia de denúncia i pedagogia amb la mobilització cada cop que s’ha intentat realitzar un acte feixista ens demostra que és una eina vàlida.

Continuar la lluita antifeixistaEls reptes ara són múltiples: tot i la davallada a Osona, Garraf, Vendrell, Sta. Coloma de Gramenet o l’Hospitalet, estem constatant una forta implantació al cinturó indus-trial de Barcelona, zona que UCFR vam diagnosticar com a potencialment clau per l’accés de representació feixista al Parlament. Ens trobem que a municipis com Mataró, St. Boi de Llobregat, Sabadell on la base d’activistes no és prou forta o inexistent, l’electorat de PxC ha estat més gran. Cal doncs continuar la tasca d’am-pliar i consolidar les xarxes d’activistes antifeixistes en aquests municipis, i és la ciutat de Barcelona la que més pateix de manca d’efectius humans a

l’hora de mobilitzar una oposi-ció contundent al feixisme.

Per altra banda, després de la pujada de PP i CIU, s’acosten temps de retallades i més pre-carietat on el discurs xenòfob estarà a l’agenda política. Cal-drà denunciar i combatre-ho, però tampoc hem d’oblidar que per homòfobes i racistes que siguin les declaracions dels seus dirigents, aquests no són partits feixistes. I cal distingir quin és el nostre principal ob-jectiu: mentre Duran i Rajoy fan discursos antiimmigració, els seguidors i dirigents de PxC ens han agredit amb barres de ferro, ens han amenaçat de mort o ens han assetjat als car-rers quan repartíem octavetes. L’amenaça real del feixisme ja la coneixem: la destrucció de les institucions de la demo-cràcia burgesa, dels sindicats, la persecució i eliminació de minories ètniques, religioses i de tota oposició, l’holocaust. Un perill pel qual paga la pena combatre’l més enllà de les nostres ideologies, creences i organitzacions i que suposa la urgent necessitat de crear un front unit, un moviment ampli, plural i actiu que aglutini a una gran part de la societat.

en lluitaanticapitalisme i revolució www.enlluita.org

Connecta’t a les resistències! Subscriu-te a en lluita (15€/any) Envia les teves dades a subscripcions@enlluita.org

Com podem aturar els feixistesRegina Martínez

És important evitar que Plataforma per Catalunya (PxC) i altres grups feixis-tes obtinguin vots en les eleccions generals, però l’acció ha d’anar molt més enllà de l’àmbit electoral.

Cal una dinàmica de lluita basada en les mobilit-zacions massives, en l’acció al carrer i en la denúncia. Però sobretot cal trencar amb els límits que imposa la radicalitat quan es tracta de la lluita antifeixista. Tal com ha mostrat la història, la manca d’unitat possibi-lita l’èxit de la ultradreta. Poc abans d’arribar al poder, Hitler reconeixia que “només una cosa hagués pogut parar-nos: si els nostres adversaris hagues-sin entès els principis del nostre moviment i, des del primer dia, l’ haguessin fet miques amb la màxima brutalitat”.

El sectarisme i les acusa-cions creuades de feixistes o socialfeixistes entre so-cialdemòcrates i l’esquerra radical va minar una lluita efectiva i conjunta contra el feixisme a Alemanya, Itàlia o l’Estat espanyol durant els anys 20 i 30. En aquest moment cada vegada és més òbvia per a més gent la naturalesa antidemocràtica de l’Estat, la connivència de les forces repressives amb la ultradreta, la persecu-ció de les que lluiten. Però no podem caure en l’error d’equiparar la democràcia burgesa al feixisme. La aniquilació física de l’es-querra i la devastació de l’ésser humà estan garanti-des a una dictadura, i sense escletxes per lluitar.

Els partits burgesos, les institucions fi nanceres i l’Estat són profundament antidemocràtics, i cal una lluita anticapitalista i re-volucionària. Però la lluita antifeixista requereix la unitat de tots aquells que podem ser atacats per la ultradreta, i com bé s’ha vist al llarg de la història (o a Oslo recentment), també la socialdemocràcia està en el seu punt de mira. Les diferències polítiques sobre altres qüestions no han de menyscabar l’acció conjunta contra el feixisme. Ara bé, al mateix temps, cal defensar la independència dels sectors anticapitalista per batallar contra el siste-ma en conjunt, possibilita-dor d’aquest monstre de la història que és el feixisme.

20N: ELS FRUITS DE LA LLUITAANTIFEIXISTA