www.enlluita.org | setembre 2014 núm. 36 | 1,20€ Preu ajuda 2€

anticapitalisme i revolucióenlluita Ada Colau:

“Juntem forces“ pàg. 5

Municipalisme al segle XXI:reforma o ruptura democràtica?pàg. 4

Patinar, empoderar i alliberar pàg. 8

El fi l violeta de les revolucions socials pàg. 10

Victòria per la resistència a Gaza pàg. 2

DESOBEIR PER VOTAR IDECIDIR-HO

TOT

2 setembre 2014 | en lluita

Isaac Salinas@saccosalavi

Qui diria que, després de 50 dies de bombardejos que han deixat rere seu més de 2.000 morts, 10.000 persones ferides, mig milió expulsades de les se-ves llars i innombrables edifi cis redu-ïts a enderrocs, la resistència palestina ha guanyat el pols a l’Estat d’Israel. No físicament, és obvi; però sí simbòlica i estratègicament. Malgrat el tràgic ba-lanç, Netanyahu no ha aconseguit el seu objectiu principal: doblegar la re-sistència palestina, encarnada en Ha-màs. Al contrari: Hamàs i altres facci-ons armades surten reforçades de cara al poble palestí en detriment de l’Au-toritat Palestina de Mahmud Abbas, vista com un titella d’Israel i Occident.

Per la seva banda, cau la popularitat de Netanyahu del 80% al 37%, en con-vertir el que es va concebre com una ofensiva militar en una guerra de des-gast que recorda molt a la humiliació israeliana al Líban contra Hizbullah el 2006.

L’anomenada “Operació Marge Protector” –la major ofensiva israeli-ana contra Palestina des de la Intifada d’Al-Aqsa, que va provocar una xifra similar de morts– també ha servit per trencar el silenci sobre la lluita pales-tina i exposar davant els ulls del món sencer les brutalitats sionistes, acti-vant un ampli moviment internacional de solidaritat i reforçant la campa-nya de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) a Israel.

Aquesta conjunció de factors ex-plica la treva aconseguida a fi nals d’agost. Malgrat l’enorme desequili-bri de forces, la resistència va obligar a Netanyahu a declarar l’alto el foc, aixecar parcialment el bloqueig sobre Gaza i estendre els drets de pesca de tres a sis milles.

Però no ens enganyem; no hi ha gens de magnanimitat en aquestes concessions. No suposen sucumbir a les grans demandes del poble palestí; només permeten el compliment dels

drets humans més bàsics. I, igual que amb anteriors treves i els fallits pro-cessos de pau, sempre amb traves. De fet, després d’anunciar la fi dels bom-bardejos sobre Gaza, Israel es disposa a prendre 400 hectàrees a Cisjordà-nia—el major robatori de terres en 30 anys.

Occident L’ocupació israeliana no seria possi-ble sense el suport dels EUA i la UE, que justifi quen els bombardejos i pro-veeixen d’armament i fi nançament. Després de l’elecció de Hamàs a Gaza el 2006, es van sumar a Ehud Olmert en la seva demonització i congelar una ajuda econòmica vital per al fun-cionament de l’economia palestina, el que va provocar l’impagament de sa-laris a funcionaris. Van donar suport el bloqueig de Gaza, que es va conver-tir en una presó a l’aire lliure per als dos milions de persones que l’habiten, donat el control de les seves fronteres per Israel. La crisi humanitària s’acar-nissa amb la franja a conseqüència del desproveïment de productes de pri-mera necessitat i la intensifi cació dels càstigs israelians. Com a resultat, el 80% de la població de Gaza viu sota el llindar de la pobresa i l’atur supera el 50%.

Cisjordània, per la seva banda, s’ha convertit en un trencaclosques de ciu-tats palestines aïllades per carreteres israelianes. L’expropiació de noves terres s’ha multiplicat a conseqüència de la construcció del “Mur de la Ver-gonya”, la colonització israeliana s’ha accelerat i avança la fractura de la con-tinuïtat territorial palestina, fent invi-able la solució d’un Estat palestí sobre els Territoris Ocupats el 1967 (Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est), horitzó dels processos de pau. Es tracta, en defi nitiva, d’una política sionista de fets consumats amb el suport econò-mic, regular i incondicional dels Estats Units.

Què guanya amb tot això els EUA? O més ben dit, qui en treu profi t? Doncs

els tres grans grups de pressió que es van imposar després dels atemptats de l’11-S i el gir en política exterior cap a més unilateralisme, militarisme i im-perialisme: el lobby pro israelià, el sec-tor energètic (control directe i colonial del petroli) i el complex militar-indus-trial (exportació d’armament).

La UE, com a sòcia d’EUA en po-lítica exterior, no pot ocultar la seva complicitat emparant-se en el liderat-ge nord-americà. Els països membres haurien de prendre exemple de les Illes Maldives, que acaben de suspendre les seves relacions econòmiques amb Is-rael, i fi ns i tot de Bolívia, on Evo Mo-rales ha declarat “terrorista” a l’estat sionista. Això només serà possible si la campanya BDS segueix prenent força i aconseguim exercir prou pressió des de baix als nostres respectius governs. A Sud-àfrica, la combinació d’aquesta

La diana

Una revolució al món àrab i l’alliberament de Palestina estan orgànicament connectades

Malgrat la maquinària propagandística sionista, la solidaritat amb Palestina ha crescut arreu del món.

Victòria per a la resistència a Gaza

Orient Mitjà | Després de la retirada d’Israel, la situació a la regió será clau per desbloquear el futur de Palestina.

en lluita | setembre 2014 3

campanya i la d ‘”una persona un vot” va aconseguir acabar amb el règim d’apartheid.

Alliberament Més enllà de la pressió econòmica internacional, l’alliberament palesti-na només vindrà de la mà del poble palestí, que mereix tota la nostra soli-daritat. Això, ens agradi o no, suposa un suport crític, però incondicional a Hamàs com el seu major representant en la lluita contra el sionisme, que al seu torn reforça la lluita antiimperi-alista en els altres països àrabs. Això no vol dir aprovar la corrupció d’al-guns dirigents de Hamàs ni la seva estratègia d’associar-se amb governs reaccionaris com els de Turquia, Qa-tar i, fins fa poc, Egipte i Síria. Aques-ta estratègia reprodueix la de Fatah i l’esquerra palestina des dels anys 60, i no alliberarà Palestina. Hamàs hauria de buscar aliats no en règims que cooperen amb l’imperialisme i el sionisme, sinó en les masses àrabs en lluita pel seu alliberament.

Una transformació revolucionària en el món àrab i l’alliberament pales-tina no són lluites diferents; al contra-ri, estan orgànicament connectades. Com diu l’activista egipci Hossam El-Hamalawy, “el camí a Jerusalem pas-sa per les capitals àrabs, i és una via d’anada i tornada”. “Imagina que el règim d’Al-Sisi no estigués al poder, i que en el seu lloc hi hagués un govern revolucionari dedicat a la causa pa-lestina. Rebria refugiats en temps de guerra i oferiria lliure trànsit de béns i persones. Proporcionaria ajuda diplo-màtica i militar a la resistència”, pro-posa El-Hamalawy. Per desgràcia, la contrarevolució a Egipte ha impedit a les forces revolucionàries evitar la col-laboració d’Al Sisi amb Israel en l’atac a Gaza.

Amb tot, el poble palestí no es ren-deix. La recent onada d’alçaments a Cisjordània i Jerusalem és només com-parable, en nombre de manifestants, a la primera Intifada de 1987. Aquí re-sideix el potencial revolucionari que podria desencadenar una nova Intifa-da, que actuï amb independència dels règims àrabs i es recolzi en les revoltes al món àrab (especialment Egipte), amb l’objectiu de finalitzar l’ocupació militar de Cisjordània, el desmante-llament del mur de l’apartheid, acon-seguir la convivència a Jerusalem, el desbloqueig total de Gaza i el retorn dels refugiats palestins a conseqüèn-cia del Nakba (“catàstrofe” en àrab, en referència a l’exclusió palestina amb la fundació de l’Estat d’Israel el 1948). Donada la naturalesa excloent del sio-nisme, això només és possible mitjan-çant la creació d’un sol Estat palestí amb igualtat de drets, amb indepen-dència d’ètnia i religió.

Judith Orr@juditheo

Estat Islàmic, el grup islamista sunnita abans conegut com ISIS, ha seguit gua-nyant terreny a l’Iraq després de la dramà-tica presa de la ciutat de Mossul, al mes de juny.

Les seves tàctiques són brutals i sectàri-es. Han massacrat els presos, mentre mi-lers de refugiats fugen del seu avanç.

Ara ha pres la major ciutat cristiana de l’Iraq Qaraqosh. I desenes de milers de persones de la minoria religiosa yazi-dí estan condemnades a la clandestinitat a la muntanya Sinjar. Però les bombes dels avions de combat dels EUA no els ajudaran.

Bassem Chit, socialista libanès, diu: “El bombardeig dels Estats Units no farà més que contribuir a una major desestabilitza-ció de l’Iraq”.

“Es crearà més motius per a l’escalada i el desenvolupament de l’extremisme. També reforçarà les polítiques sectàries de l’Estat iraquià, que és un component im-portant del problema”.

L’auge de l’Estat Islàmic és un producte de la llarga ocupació de l’Iraq que va seguir a la invasió liderada pels EUA el 2003. Washington va buscar dividir l’oposició enfrontant als diferents grups ètnics i re-ligiosos entre si.

L’actual règim iraquià dominat pels xiï-tes –liderat per Nuri al-Maliki– ha aplicat

sistemàticament una agenda sectària. Ara els EUA tracta de defensar el go-

vern, al mateix temps que se’n renta les mans.

El socialista iraquià Sami Ramada-ni afirma: “Els mitjans de comunicació nord-americans i occidentals estan ves-sant llàgrimes de cocodril i utilitzant una altra vegada una catàstrofe humanitària a

l’Iraq per assolir els objectius imperialistes i abocar gasolina sobre el foc”.

“És essèncial l’ajuda humanitària d’emergència a les comunitats yezidíes, cristians i xiïtes. Però aquesta ha de prove-nir de veritables organitzacions humanità-ries. La intervenció nord-americana està dissenyada per reforçar la presència dels EUA i utilitzar el Kurdistan iraquià com a base d’operacions”, sosté Ramadani.

Com Bassem assenyala: “Va ser la guer-ra dels EUA a l’Iraq el 2003 el principal impulsor de l’augment del sectarisme a la regió. Fer-ho de nou només impulsarà el problema existent, no el resoldrà”.

Malgrat la maquinària propagandística sionista, la solidaritat amb Palestina ha crescut arreu del món.

Les tensions sectàries i l’imperialisme nodreixen les files d’Estat Islàmic.

Claus sobre l’avançament d’Estat Islàmic

Iraq | Els bombardejos d’EUA empitjoren la crisi

“La guerra d’EUA a Iraq el 2003 va ser el principal impulsor de l’augment del sectarisme a la regió”

400héctarees acaba d’annexionar Israel a Cisjordania

80%de la població de Gaza viu sota el llindar de la pobresa

4 setembre 2014 | en lluita

Altraveus

Pepe Castelltort*@_pepe84

Un fantasma recorre l’Estat espanyol; el fantasma del mu-nicipalisme. Totes les forces del vell bipartidisme s’han unit contra aquest fantasma. Refor-mes com la de l’Administració local (en vigor) o l’electoral (en camí) i campanyes constants de suposada regeneració polí-tica i de descrèdit de les noves alternatives als mitjans, en són bons exemples.

Els resultats de les europe-es del 25M han estat un símp-toma clar i visible d’allò que “la por canviarà de bàndol” i això s’està evidenciant, cada

dia més, en el nerviosisme la-tent que es respira en el si de les forces del règim del 78. Per això, és normal que hi hagi tanta pressa per engegar refor-mes que “canviïn tot perquè no canvii res” i més ara, quan les municipals de 2015 estan a to-car i els sondejos electorals són cada cop menys favorables a l’status quo.

Això sí, no ens enganyem. La via municipalista cap a la ruptura no és un camí nou i segurament l’exemple històric més recent i notori que s’ha viscut mai en aquest sentit ha sigut el triomf del moviment republicà a les eleccions de 1931. Però com tot, aquesta

via també té els seus riscs i la cooptació institucional que va patir el moviment veïnal al 79 n’és un clar exemple.

D’aquestes experiències del passat hem d’aprendre

que les institucions no poden buidar els carrers fi ns que aquestes no esdevinguin ve-

ritablement les “nostres ins-titucions” i això, a nivell elec-toral, passa necessàriament per una opció rupturista que faciliti aquesta transició mit-jançant l’activació d’un poder destituent-constituent des d’abaix.

Actualment, a Catalunya, ja tenim diverses experiències transformadores en aquesta línia com les CUP, les CAV, l’UM9 o la CAF —on fi ns i tot la canalla participa en els pressu-postos locals. Iniciatives pre-sents que s’han anat guanyant el reconeixement, governant o fent oposició, i de les quals també podem aprendre dels seus encerts i errors.

Lluites i candidaturaRealment, la complexitat d’aquest tipus de projectes polítics rau en la relació i co-ordinació entre la base social (moviments) i la lògica insti-tucional (candidatura / partit). Si bé és cert que la formació d’aquest tipus de candidatu-res unitàries ha demostrat ser una eina de confl uència entre diferents moviments i lluites, també ho és el fet que, amb el temps, la lògica institucional pot arribar a generar discre-pàncies que dinamitin aques-ta confl uència. Els Verds ale-manys, per exemple, malgrat establir uns criteris de trans-parència i control als seus ini-cis (rotativitat, mandat impe-ratiu, política de programa i no de fi gures, incompatibilitats, etc), van acabar patint una tensió interna molt important (entre rupturistes-radicals i reformistes-pactistes) i no van poder evitar passar del pla crí-tic a formar part del sistema de partits.

Per tant, el potencial rup-turista d’una candidatura no s’hauria de mesurar en funció del número d’escons que as-soleixi a la institució corres-ponent, sinó en proporció a la capacitat d’acció dels mo-viments que li donen suport i, conseqüentment, en la seva capacitat transformadora. En aquest sentit, a vegades, el suport al carrer no es tradu-eix en un suport a les urnes i viceversa.

En conclusió, ens trobem en un moment en el qual po-dem plantejar-nos els reptes del municipalisme des d’una perspectiva àmplia basada en l’experiència del passat i del present. Uns reptes que van des de la desobediència institucional a l’estructura-ció d’una radicalitat demo-cràtica que, a partir d’una visió conjunta del model local (al propi municipi) i interterritorial (més enllà del municipi), garanteixi un equilibri entre els principis de subsidiaritat i de solidari-tat en un marc d’autonomia i descentralització plena. Ha arribat el moment, doncs, d’afrontar aquests reptes i engegar el canvi que tant anhelem perquè “portem un món nou als nostres cors”.

*Portaveu de la Trobada Popular Municipalista a Barcelona.

La complexitat rau en la relació i coordinació entre la base social i la lògica institucional

Municipalisme al segle XXI: reforma o ruptura?

Crisi de règim | Les eleccions de maig poden desencadenar un procés constituent.

Moltes candidatures rupturistes es presentaran per ocupar a més de les places, els ajuntaments.

en lluita | setemble 2014 5

“Cal canviar les pràctiques i sumar gent a través de la política concreta”

Oriol Alfambra@oriocosmic

Ada Colau ha sigut portaveu de la PAH, responsabilitat a la que va renunciar el passat mes de maig. Amb altres figures mediàtiques i un ampli ventall de gent vinculada a la ciutat, ha llançat la propos-ta de Guanyem Barcelona. Parlem amb ella sobre aquest projecte rupturista.

Ara que la ciutadania ha validat Guanyem Barcelona, com es com-binen la radicalitat democràtica i els lideratges colectius amb el pes que teniu les figures mediàtiques? Vivim en una societat molt mediatitzada on calen portaveus que si són cares co-negudes fan més fàcil arribar a la gran opinió pública.

Aquesta focalització no ens agrada. És impossible que poques persones puguin democratitzar la societat, és una con-tradicció en els termes. Però no podem obviar aquesta fet i hem de convertir les cares mediàtiques en eines d’un procés col·lectiu. Jo sóc merament portaveu, no prenc cap decisió.

Es tracta de fer un procés obert amb diferents espais que permetin diferents nivells de participació que no excloguin a ningú. A partir de l’acte del dia setze pre-sentarem una proposta de forma organit-zativa i, a través de comissions de treball, de sectorials o d’estructures vinculades

als barris, aquests espais decideixin com avança el procés de forma col·lectiva.

Ara imagina’t que arribes a alcal-dessa de Barcelona, que és el pri-mer que faries? [rialles] El primer que faria no ho deci-diria jo. Gent diversa m’ha demanat que sigui candidata perquè sóc una figura de consens i estic disposada a fer-ho si hi ha un projecte col·lectiu fort i una corres-ponsabilització. A títol individual podria

proposar aturar desnonaments o interve-nir els pisos buits, però també poder fer consultes ciutadanes vinculants, o des-centralitzar l’ajuntament en els districtes.

És molt positiu que les bases i l’en-torn d’ICV s’orientin cap a la rup-tura. D’altra banda, com es pot evitar que els polítics professio-nals de l’aparell d’ICV convertei-xin Guanyem en una eina de rege-neració de la política institucional

i no de ruptura democràtica? Hem de canviar les pràctiques i a par-tir d’aquesta política concreta sumar el màxim de gent. Qui vulgui canviar que ho demostri a la pràctica i davant estruc-tures amb inèrcies que no ens agraden hem de canviar les regles del joc.

La confluencia no la volem en els despatxos ni entre sigles, sinó sobretot amb la ciutadania. Hem plantejat unes jornades a l’octubre per concretar limi-tació de mandats, de sou, mecanismes de rendició de comptes, etc. Tothom que opti per aquesta candidatura estarà sub-jecte a aquestes noves regles del joc que haguem decidit entre tots i totes.

Creus que seria un error si final-ment la CUP de Barcelona no for-ma part d’aquesta candidatura unitària? A mi em sabria greu. Jo crec que hi comptarem. La proposta que hem fet parteix d’una vivència del carrer de gent molt diversa, i la majoria diu que o unim forces o anem a l’abisme perquè ens han declarat la guerra. El que no en-tén la gent en general és que, tot i tenir diferències alhora que compartim uns objectius claríssims comuns, no siguem capaços d’unir-nos, que no vol dir que ens diluim o que ningú es supediti a al-tres. Es tracta de que juntem forces per conquerir drets i fer un procés d’empo-derament col·lectiu.

El primer acte del curs de Guanyem Barcelona va omplir de gom a gom la Plaça de la Virreina. / Sandro Gordo.

“El primer que faria si fos alcaldessa no ho decidiria jo, però proposaria fer consultes ciutadanes vinculants”

Ada Colau | Guanyem Barcelona parteix de les vivències del carrer.

Podem guanyar els ajuntaments

Jesús M. CastilloCandidat del Círculo de Podemos Sevilla

La forma en què Podem, a nivell de l’Estat espanyol, encari la continua-ció del cicle electoral obert amb les passades eleccions europees depen-drà, en gran mesura, dels resultats de l’Assemblea Ciutadana “Sí se puede” que, concloent a mitjans de novembre, decidirà els objectius de fons, la forma d’organització i els equips coordina-dors d’aquesta nova formació política.

Les eleccions municipals a la primavera de 2015 són una oportuni-tat d’or per posar en pràctica el que s’acordarà a l’assemblea fundacional. A més, són una ocasió ideal per de-senvolupar la necessària autonomia coordinada dels cercles i perquè la gent prengui a les seves pròpies mans la política, gestionant molts dels aspectes de la seva vida quotidiana inclosos en l’agenda municipal.

Uns bons resultats en les munici-pals serien un trampolí magnífic de cara a les eleccions generals, diversi-ficarien la imatge pública i repartirien responsabilitats dins de Podem. Si Podem no aprofita aquesta oportu-nitat ho faran altres iniciatives que no defensen els interessos de la gent treballadora.

En aquest escenari municipal, estan sorgint en molts municipis pe-ninsulars noves candidatures d’unitat ciutadana, més àmplies que podem i inspirades en Guanyem Barcelona. Aquestes candidatures poden ser una bona notícia sempre que ampliïn les bases socials a les quals ha arribat Podem i no s’articulin en el marc de negociacions entre les direccions d’or-ganitzacions polítiques preexistents. Els diferents “Guanyem” s’han d’obrir totalment des del seu inici, i de forma sincera, a la ciutadania. Guanyem ha de seguir el camí obert per Podem de primàries obertes, programa electoral participatiu i rupturista amb el neoli-beralisme, funcionament assembleari, càrrecs amb mandat limitat, amb salaris mitjans i revocables en qualse-vol moment, etc. Les bases de Podem estan obrint un nou camí perquè la crisi l’acabin pagant els que l’han provocat, els capitalistes. Per això, tenen la responsabilitat de vigilar que s’avanci democràticament, sense ma-nipulacions oportunistes, a la vegada que fugen de sectarismes que limitin les possibilitats d’avanç social.

6 setembre 2014 | en lluita

Fil a l’agulla

Guillem Boix@guillemics

A mesura que s’acosta el 9N el temps polític s’accelera i alguns discursos comencen a caducar. Quan davant totes les incerteses sobre la celebració de la consulta, sembrades per la constant negativa de l’Estat a permetre-la, el govern d’Ar-tur Mas i també dirigents de l’ANC s’afanyen a insistir que la consulta es farà i per vies legals (la de la llei catalana de consultes) sembla que volen esquivar el debat sobre què fer quan el govern espanyol im-pugni la llei davant el Tribunal Constitucional. Han estat di-verses les veus que des de CiU han insistit en aclarir que no hi ha marge de maniobra fora de la llei (espanyola).

Davant d’un possible esce-nari en el que CiU faci marxa enrere i intenti fer caure de l’agenda la convocatòria del 9N presentant plans B, com la possible convocatòria d’elec-cions anticipades (que CiU voldrà plebiscitàries), des de l’esquerra haurem de plante-jar que no hi ha alternativa a la democràcia i que el 9N vo-lem votar i votarem. L’escena-ri d’eleccions només suposarà allargar el procés per mirar de desgastar la capacitat de mobilització i, un cop més, se-grestar-lo a les taules de nego-ciació, on s’intentarà convertir la ruptura democràtica en un nou pacte entre elits, deixant els interessos de les classes populars en un segon terme.

Per poder exercir el dret a votar el proper 9 de novembre caldrà desobeir la legalitat espa-nyola. Potser Carme Forcadell pensa que obrir el debat ara pot debilitar la mobilització de l’11S (que, per anar bé, ha de ser im-mensa). Si és així oblida que al

cor de l’actual crisi política ca-talana s’hi situa la capacitat de mobilització popular, veritable motor del procés. Quan més tri-guem a posar el debat a la pri-mera plana de l’agenda política, més difícil serà votar. Perquè la desobediència, que s’haurà de fer a tots els nivells, incloent la institucional, només es farà si des dels carrers hi ha una majo-ria que pressioni a favor de fer-la. I cal preparar-la ràpidament: a finals de setembre ja podria haver-hi una suspensió del TC de la convocatòria de consulta i poc després una retirada de CiU i un possible seguidisme d’ERC “per responsabilitat”. Cal preparar-se des d’abans per evitar aquesta possibilitat i pel moment clau de la suspensió, amb l’exigència de mantenir la convocatòria de la consulta. CiU pot estar en un atzucac però el moviment no té perquè ser-hi si recorda la seva força fonamen-tal: la mobilització. En aquest

sentit són bones iniciatives com la de la Xarxa Referèndum 9N. Es tracta d’un espai ampli que sense posicionar-se pel “Sí, Sí” intenta agrupar tots aquells sectors que aposten per la cele-bració, tant sí com no, del refe-rèndum i la desobediència ins-titucional davant la negativa de l’Estat. O la proposta que el mo-viment estudiantil està debatent a les universitats: organitzar una jornada de lluita el dia que el TC deixi sense validesa jurídica el decret de la consulta. Es parla

El repte és la formació d’un bloc rupturista que aposti per un “Sí, Sí” social i democràtic

SÚMATE: independentisme per construir un país millorFranco Casanga@diarienlluita

SÚMATE és un col·lectiu apartidista de persones de parla castellana que defensen el dret a decidir de Catalunya i també la seva independència. En el seu manifest denuncien la destrucció de l’estat de ben-estar, les retallades i el dese-

quilibri fiscal que pateix Ca-talunya per “part d’unes elits centralistes que empobreixen i castiguen la població de Ca-talunya”.

Entre moltes de les perso-nes que hi participen desta-ca la seva “doble identitat”, sentint-se tan murcianes com catalanes, tan manxegues com catalanes, etc. Reivin-

diquen aquesta convivència en la diversitat i denunci-en als dirigents polítics que han manipulat aquests sen-timents per afavorir els seus propis interessos. Molt del sentiment independentista de SÚMATE és en gran part producte del menyspreu que els governs centrals han tin-gut cap als i les catalanes, ja

que com assenyala una de les seves membres, “els que fins ara consideràvem que amb una reforma fiscal seria sufi-cient, han fet que ens tornem independentistes”. SÚMATE reivindica la coexistència del castellà i el català a més de sentir-se independentistes, visibilitzant un sector impor-tant de la població catalana

fins ara ocultada pels mitjans d’comunicació.

Un dels aspectes més polè-mics de SÚMATE és la defen-sa que amb la independència Catalunya tindrà més recur-sos per invertir en serveis pú-blics. Això no és de cap ma-nera evident per dos motius: a) el govern d’Artur Mas, com el PP, defensa un projecte

9N | La mobilització popular i la desobediència són les eines per garantir la celebració de la consulta.

desobeir per decidir sobre tot

en lluita | setembre 2014 7

fins i tot d’una vaga estudiantil a finals de setembre. Aquesta és la línia desobedient i de lluita mas-siva que hem d’impulsar.

Durant tot el procés CiU ha intentat, no sempre de forma reeixida, posar-s’hi al capda-vant per treure’n el màxim rèdit polític i electoral, amb un doble objectiu: d’una banda minimit-zar els efectes de les retalla-des sobre la formació; d’altra banda, minimitzar la capacitat d’incidència de la mobilització popular a l’avenir del procés, segrestant la iniciativa política als despatxos del Parlament. Això a més d’assegurar que “la direcció” del procés queda en mans d’unes institucions do-minades per CiU amb el suport d’ERC, també dificulta que les tensions socials latents emer-geixin en l’altre debat clau: in-dependència per construir quin país? En un moviment massiu com el que estem vivint, les tensions socials i de classe hi són presents. I per tant també hi és present l’oportunitat per construir moviments i alterna-tives polítiques de ruptura que desbordin per l’esquerra l’hege-monia dels sectors liberals. El repte és la formació d’un bloc rupturista que aposti per un “Sí, Sí” social i democràtic que planti cara a l’hegemonia de CiU i els seus aliats. Cal valorar molt positivament la recent ini-ciativa d’impulsar la plataforma “Esquerres pel Sí Sí: Democrà-cia, llibertat i justícia social” que va en la línia de construir un discurs que relacioni les re-ivindicacions socials amb les nacionals amb l’objectiu que la independència no sigui no-més una reforma política més o menys “cosmètica”, sinó un canvi polític, social i econòmic que trenqui amb el règim de la transició, la constitució del 78 i el projecte neoliberal.

neoliberal, que tinguin més recursos no significarà pas una major i millor redistri-bució dels mateixos, per tant; b) dependrà de la ciutadania organitzada i la seva capaci-tat d’incidència en el procés sobiranista si realment els recursos seran utilitzats per crear més i millors serveis públics. D’aquí l’oportunitat històrica que tenim les perso-nes que creiem en una Cata-lunya per a la gent.

La separació d’Escòcia debilitaria l’imperialisme del Regne Unit.

Per què votarem “Sí” al referèndum escocès Edimburg | Motius radicals per a la independència.

Pat Smith*

A Escòcia la gent s’està involu-crant en política d’una forma que feia molt que no es veia.

La majoria d’activistes re-volucionaris i revolucionàries a Escòcia que estan fora del partit laborista estan invo-lucrades en la campanya pel “Sí” i estan tornant a agafar energia en l’ambient d’espe-rança i l’optimisme.

Per descomptat, la inde-pendència no ens durà au-tomàticament a un escenari d’igualtat i justícia social, però penso que ens oferirà una mi-llor oportunitat per lluitar per aconseguir aquests objectius.

Els governs de Westmins-ter, tant laboristes com con-servadors, s’han dedicat sis-temàticament a redistribuir la riquesa des de la gent po-bra a la gent rica durant les últimes quatre dècades de-mostrant un menyspreu ab-solut per a la gent més pobra i vulnerable de la nostra soci-etat. Ara tenim l’oportunitat de revertir la situació, però dependrà de la capacitat dels

revolucionaris i revolucio-naries d’impulsar el debat sobre quina Escòcia volem després de la independència.

El Partit Nacional Escocès s’ha compromès a treure del riu Clyde els míssils nuclears Trident, a convertir Escòcia en una àrea lliure d’armes nu-clear (estalviant molts diners en el procés). Els i les revolu-

cionàries argumentem que a més això ha d’anar acompa-nyat de la sortida de la OTAN.

Podríem deixar de sub-vencionar la indústria arma-mentística, que generalitza la misèria al llarg del planeta. I encara més important, la in-dependència d’Escòcia seria el començament de la ruptura del Regne Unit, que veuria re-duït el seu paper de potència

mundial i de suport de l’im-perialisme dels EUA.

Escòcia pot ser autosufici-ent energèticament a partir d’un combinat de diverses fonts d’energies renovables, amb prou producció d’ener-gia com per exportar-ne. Al mateix temps Escòcia es dis-tanciaria de la dependència de combustibles fòssils im-portants, reduint així la seva petjada de carboni.

L’autodeterminació i el control d’impostos, beneficis i despeses del govern és una condició essencial per a la cre-ació d’una societat més justa i compassiva, més pròspera, més sana i més verda que les persones que viuen a Escòcia volen per a si mateixes.

No ens estem descuidant de la resta del Regne Unit en tot això, ni pensem que l’Es-còcia que volem s’aconsegui-rà sense lluita.

Sigui quin sigui el resultat del referèndum la lluita per una millor Escòcia i un món millor continuarà.

*Activista de la campanya “Radical Independence”.

La independència és una oportunitat de lluitar per la justícia i l’equitat

9N: l’hora de les places

El 9N s’acosta, entre bambalines tant el PP com CiU manegen un calendari que és confús per a la societat: 19S aprovació de la llei de consultes al Parlament de Catalunya i hores més tard el decret de consul-ta. El govern de Rajoy té ja preparat el recurs i la convocatòria del consell de ministres que demanarà la im-pugnació al Tribunal Constitucional, que pel que sembla ja té preparada la sentència sense conèixer el text. Així la consulta del 9N quedaria sus-pesa per la legalitat espanyola fins que el constitucional resolgués el recurs. Sembla clar que CiU aposta-rà per unes eleccions autonòmiques entre mitjans de novembre de 2014 i febrer de 2015.

Aquest escenari és propici al con-junt de l’estat per trencar el règim de 78. Basat en la falsa alternança PP i PSOE, un Tribunal Constitucional controlat per aquests dos partits i un pacte entre les burgesies per repar-tir-se el pastís.

Des de l’esquerra anticapitalista serà necessari argumentar contra la idea d’un front nacional interclassis-ta on les ideologies quedin dissoltes ja que aquests processos històrica-ment han donat l’hegemonia a les dretes. També serà clau a Catalunya omplir els carrers, plantejar-se la ocupació d’edificis governamentals i si fos possible vagues generals per desobeir la legalitat i defensar la con-sulta del 9N. D’aquesta manera om-plir els carrers i les places amb tres demandes clares: referèndum, procés constituent i justícia social poden trencar amb el control institucional del procés i impedir la renúncia. La construcció d’una estratègia comuna dels diferents sectors anticapitalistes és imprescindible si no volem que el possible país nou aquest regit pel vell capitalisme.

A la resta de l’estat hem d’apro-fitar l’oportunitat que suposaria la lliure determinació de Catalunya per emprendre una estratègia de ruptura amb la constitució del 78 avui conver-tida en la justificació del pagament del deute que asfixia els serveis públics i del manteniment d’una monarquia obsoleta inútil i il·legítima. Hem de mobilitzar-solidàriament, en aquest sentit el compromís de les marxes de la dignitat i Podem amb l’autodeter-minació de Catalunya estan ja en el camí correcte.

Editorial

8 setembre 2014 | en lluita

El núvol

Itziar Cedar@Itzy_Cs

Skateistan és una organitza-ció sense ànim de lucre que utilitza la pràctica de l’ska-teboard com a eina d’empo-derament del jovent i més concretament de la secció femenina de les alumnes per crear noves oportunitats ¡ po-tencial per al canvi. Es treba-lla amb nois i noies d’entre 5 i 18 anys dels quals un 50% treballen al carrer.

La organització té com a objectiu crear projectes d’in-serció social utilitzant mit-jans com l’skate, la fotografia i l’art. Es treballa facilitant l’ac-cés a l’educació, centrant-se especialment en els nens i nenes que treballen al carrer, desenvolupant oportunitats de lideratge, creant espais d’empoderament per les no-ies, construint relacions basa-des en l’amistat, la solidaritat, el respecte, la igualtat i creant una comunitat de joves crítica

i autosuficient. Els mateixos estudiants decideixen el que volen aprendre i connecten amb un espai segur en el qual tenen la oportunitat de desen-volupar les habilitats que con-sideren importants.

Skateboarding a l’AfganistanQuan l’australià Oliver Per-covich va començar a patinar pels carrers de Kabul al 2007, va veure com tot de rostres ansiosos de nens i nenes de totes les edats mostraven un gran interès. Al veure la reac-ció d’aquests nens, ell i la seva companya van començar a de-dicar part del seu temps a en-senya’ls-hi a patinar i així van començar a construir una pe-tita escola sense ànim de lucre que va anar creixent cada cop més, augmentant el nombre de monitors i alumnes.

Un dels factors que con-verteix aquesta organització en un projecte innovador és el fet que es tracta de la pri-

mera escola de skate de tot Afganistan i es dedica a l’en-senyament de l’esport tant a nois com a noies en una soci-etat profundament conserva-dora i masclista. A més a més l’organització (sense ànim de lucre i subvencionada per donacions) ha construït els dos poliesportius interiors més grans del país i alberga la major organització espor-tiva femenina (composta de patinadores professionals). Skateistan creu que quan els joves es reuneixen per pati-nar i jugar, forgen llaços que transcendeixen les barreres socials. D’altra banda, a tra-vés de les classes d’educació creatives, els joves es formen per ser capaços de canviar coses que són importants per a ells tant a nivell personal com a nivell social.

Més enllà de l’skateboardingSi fem un anàlisi des d’un punt de vista occidental,

Art i esport | Skateistan té com a objectiu crear projectes d’integració social mitjançant l’skate o la fotografia.

Patinar, empoderar i alliberar

Nenes que viuen en situacions difícils consegueixen l’oportunitat de tenir una motivació i viure unes hores del dia en un espai alliberat.

Nois i noies entrenen l’skate en una societat profundament masclista

aquestes activitats esportives i d’oci són totalment quotidia-nes, en el sentit de que podem veure nois (i cada cop més no-ies) fent skate pel carrer sense que tinguin una repercussió social.

En canvi, cal analitzar la situació en que es troba la jo-ventut d’Afganistan. Per a ells i elles el fet de patinar esde-vé un desafiament a tota una forma e veure el món: noies practicant skate lliurement com a acte de desobediència, quan tenen prohibit conduir

Forjant un metal sense prejudicisItziar Cedar@Itzy_Cs

Homofòbia, sexisme i racisme són termes que tot sovint es veuen ostentats dins l’escena de la cultura underground del

metal. Aquest gènere musical es veu predominat per homes blancs heterosexuals presen-tats amb una imatge anglosa-xona i de masculinitat hete-ronormativa que donen peu a una sèrie de prejudicis dins la comunitat del metal, els quals no deixen de ser un reflex de la resta de la societat influïda per les ideologies dominants del capitalisme.

No obstant això, actual-ment la dinàmica política i

social del metal està comen-çant a fer un gir. Això s’ha demostrat en aquests últims anys quan figures importants de l’escena s’han mostrat pú-blicament com a feministes, gays, trans, etc. Un exemple influent és Rob Halford, vo-calista de Judas Priest que va anunciar públicament la seva homosexualitat al 1998. Halford afirma que “El He-avy Metal actual és un món completament diferent en

comparació al dels 80, igual que el de la comunitat LGTB. Tots hem crescut fins a un cert punt, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i un munt de qüestions per abordar, però crec que a poc a poc les nostres vides són cada vegada millors”.

Un altre exemple d’empo-derament femení dins l’abun-dant sexisme de la cultura el trobem en algunes vocalistes i membres de grups que han

en lluita | setembre 2014 9

Català o Valencià?

Nenes que viuen en situacions difícils consegueixen l’oportunitat de tenir una motivació i viure unes hores del dia en un espai alliberat.

Lletra ferida

Mireia Chavarria@miretxebarria

D’ entrada, es tracta d’un plan-tejament erroni. Tanmateix, sovint

algunes sobretaules enceten aquesta mena de debats. La resposta? Català i valencià, mai la disjuntiva.

I no només això: català i valencià, però també mallor-quí, rossellonès, alguerès, i una diversitat ben rica de dialectes d’una llengua. Per-què la definició de “llengua” correspon a “un sistema de signes que permet comuni-car-se”.

El que resulta problemà-tic, finalment, no és més que

la denominació d’aquesta llengua. Històricament, al conjunt de tots aquests dialectes mencionats ante-riorment se l’ha anomenat “català”.

I, per sort o per desgràcia, l’arrel de la mateixa paraula “català” associa la llengua directament al territori de Catalunya.

No perquè el català no-més es parli a Catalunya, o perquè es vulgui imposar aquesta varietat territorial a la resta de territoris de la parla.

Sinó, simplement, per-què és originari d’aquesta regió. Probablement, si el mateix nom de la llengua no fes referència directa a un

territori específic de tot el domini lingüístic, tot plegat seria més senzill.

De fet, des del punt de vista lingüístic, no se sol distingir entre els dialectes “català” i “valencià”, sinó, més aviat, entre el dialecte occidental (parlat a gairebé tot el País Valencià, però també a la província cata-lana de Lleida, a la Franja i a Andorra) i l’oriental (Catalunya Nord, a les Illes Balears i a l’Alguer).

Això sí, aquestes varietats no estan tan allunyades com per ser considerades llen-gües diferents. Es tracta de la mateixa llengua, tingui el nom que tingui i es parli allà on sigui que es parla.

un cotxe o fins i tot anar amb bicicleta. I nens i nenes que viuen amb situacions difícils aconsegueixen l’oportunitat de tenir una motivació i viure unes hores del dia en un espai alliberat. Tot això és el que fa que el fet de patinar passi a ser un acte de rebel·lia i cons-cienciació, i esperant que, quan siguin grans, tinguin la confiança i l’organització de qüestionar tots els problemes en les seves societats i optin per buscar una alternativa de canvi social.

Patinar és un acte de desobediència quan les noies tenen prohibit conduir o anar amb bici

La Vinyeta

tingut molta influencia en el gènere del metal. Tasha Hoffman, cantant del grup de death metal Identity Crisis diu: “Crec que les dones avui en dia tot just s’estan adonant que poden fer les mateixes coses que fan els homes, si no igual, millor que ells. I cridar a la cara de la gent no està considerat com a algo atrac-tiu per una dona, però això és precisament el que és l’empo-derament”.

Encara que avui dia seguei-xen havent-hi casos extrems de racisme dins la comunitat del black metal (subgènere del metal) cal recordar que la resta del món del metal ha crescut i s’ha desenvolupat al llarg dels anys a partir de la fusió de gèneres que són predominantment escoltats per altres grups ètnics, com el hip-hop i el reggae. Un exem-ple d’això seria el famós grup de thrash metal anomenat

Sepultura, originari de Brasil que fusiona música brasilera tradicional amb l’agressivitat del metal. O bé el grup bri-tànic Skindred, que barreja metal, reggae i música elec-trònica. Aquestes combinaci-ons d’estils ajuden a crear una comunitat més multicultural que reivindica l’antiracisme, elimina els prejudicis i per-met un desenvolupament més internacional de la música metal.

“Cridar a la gent no es considera femení, però això és precisamente l’empoderament”

10 setembre 2014 | en lluita

Teló de fons

Ángela Solano Caballero@Angela_Freebird

Resulta complex “disseccionar” una cosa tan plural com el fe-

minisme. Es tracta d’un conjunt de tendències, de teories, eines i estratègies enfocades a l’alliberament de la dona, que es desen-volupen dins d’un context socioeconòmic i cultural determinat. A mesura que el context històric can-via, també ho fa la nos-tra manera d’analitzar la posició de la dona en tots els ordres: social, polític, personal, laboral, sexual... Aquest és precisament el seu eix vertebrador: la re-cerca d’un canvi transver-sal a totes les relacions hu-manes que condueixi a la igualtat real entre sexes i transformi així la societat.

A l’hora d’ubicar els inicis del feminisme, hi ha qui parla de fi nals del s.XIII, altres es remunten a l’època de les bruixes i remeieres; però la versió més acceptada és a mit-jans del s.XIX, quan es conforma la primera lluita organitzada i col·lectiva per part de les dones. Moltes d’elles ja havien participat en els grans esdeveniments històrics dels últims temps –el Re-naixement, la Revolució Francesa, les revolucions socialistes–, però és ar-ran del sufragisme quan adquireixen la seva major autonomia, constituint-se com moviment i donant lloc a l’anomenada prime-ra onada del feminisme.

Dret a votarLes principals reivindica-cions de la primera onada van ser el sufragi i l’accés a l’educació, calant espe-cialment a Anglaterra i els EUA, amb un lideratge fonamentalment burgès. Aquesta lluita incloïa actes de sabotatge i manifesta-cions que no sempre con-cloïen pacífi cament. Els principis igualitaris i raci-onalistes de la Revolució Francesa havien deixat de banda els drets de les do-nes, que ni tan sols van ser reconegudes com a ciuta-

danes (encara que diver-ses van alçar les seves veus llavors, com Olimpia de Gouges o Mary Wollsto-necraft). Aquest fet, unit a les noves condicions la-borals sorgides a partir de la Revolució Industrial, va infl uir en que moltes do-nes van vincular les seves reivindicacions a les llui-tes obreres, com l’activista peruana Flora Tristán o la revolucionària russa Ale-xandra Kollontai.

Gènere i classeVan conviure, per tant, di-verses tendències: la radi-cal, centrada en reprendre el control sexual i repro-ductiu de les dones, així com en l’apoderament mit-jançant organitzacions in-dependents de partits i sin-dicats; la liberal, guiada pel seu èmfasi en l’educació; i la socialista, que reconeix la necessitat d’una lluita per l’alliberament de la dona connectada a una altra lluita més global contra el sistema capitalista, relacio-nant ambdós tipus d’opres-sió. Va ser el 1848 –coinci-dint amb la publicació del Manifest Comunista– quan es realitzaria el primer congrés per reclamar els drets civils de les dones, la Convenció de Seneca Falls; però només se’ns “va con-cedir” el dret a vot a partir de la IGM, després del re-clutament per substituir la mà d’obra masculina en la producció industrial, de

manera que a l’acabar la IIGM gairebé tots els països europeus havien reconegut aquest dret.

La segona onada del feminisme s’acostuma a situar a fi nals dels ‘70, i les seves prioritats són l’accés a l’espai públic i la igualtat, qüestionant els orígens de l’opressió de la dona, el paper de la fa-mília, la divisió sexual del treball, el treball domèstic i la sexualitat. Dos eslò-gans podrien sintetitzar les seves inquietuds: “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” i “allò personal és polític”.

La segona onada del feminisme ens va brindar importants activistes com Emma Goldmann, Simo-ne de Beauvoir o Betty Friedan, i va aconseguir destacar la qüestió de l’emancipació de les dones en l’agenda pública; però es va anar desarticulant i perdent combativitat en favor d’una instituciona-lització del moviment, tal com va passar a l’Estat es-panyol amb la desaparició del Moviment d’Allibera-ment de la Dona.

La tercera onada es sol situar a mitjans dels ‘80, i es basa en la defensa de la diversitat expressada segons la classe, raça, èt-nia, cultura i preferència sexual de les dones. És una ona molt infl uenciada pel pensament postmo-dernista, postestructura-lista i queer, que tracta de superar el concepte de gènere com una identitat única. Aquesta identitat havia estat fi ns llavors heterosexual, blanca i de classe mitjana, generant greus contradiccions com, per exemple, el fet que la dona de classe mitjana i blanca s’hagi alliberat del treball domèstic contrac-tant dones immigrants amb menys poder adqui-sitiu. La tercera onada visibilitza aquestes con-tradiccions, aprofundint en les diferents identitats i sexualitats com espais fl uids, per recordar-nos que la desigualtat no és un problema individual, sinó que s’estén de forma estructural.

Feminisme | La lluita per l’alliberament de les dones està històricament connectada a les lluites socials

EL FIL VIOLETA DE LES

REVOLUCIONS SOCIALS

La qüestió de gènere és un eix transversal de la lluita de classes.

La desigualtat no és un problema individual, sinó estructural

en lluita | setembre 2014 11

La guerra no declarada a les donesAgost ha deixat a 9 dones mortes víctimes de la violència masclista, el mes més negre des de l’any 2008. L’any 2013 van morir 54 dones a mans de les seues parelles o ex parelles i en el que portem de 2014 ja han sigut assassinades 41 dones. És a dir, la violència masclista va en augment.

Simplement analitzant per damunt la política de gènere que el govern està duent a terme és fà-cil deixar de banda la estupefacció i adonar-se’n que les dades comencen a ser conseqüència directa d’aquesta gestió neoliberal de la crisi econòmica.

L’ofensiva del govern contra les dones es re-flexa des de diferents àmbits. Per començar, des

de 2011 les polítiques d’igualtat han patit una retallada del 38,79%. Des d’aquest mateix any, el pressupost destinat a combatre la violència de gènere ha baixat en un 28% i l’Institut de la Dona acumula una retallada del 34,2%.

Per altra banda, ens trobem amb el ja clàssic desarborament dels serveis públics com l’Edu-cació, la Sanitat o l’atenció a la Dependència que obliguen a les famílies i, especialment a les do-nes, a fer-se càrrec de les necessitats essencials.

Si es sumen les retallades a totes les reducci-ons de la despesa pública, sembla que s’estiga proposant a les dones que treballen unes mí-nimes hores a temps parcial per donar un cop de mà en l’economia familiar i després la major

part del seu temps s’encarreguen de cuidar les seues cases per suplir les carències d’escoles in-fantils, la supressió dels serveis en els menjadors escolars, la falta d’ajudes a la dependència, etc.

Aquest panorama dificulta la independència de la dona cada cop més, però no hem de ti-rar-nos les mans al cap atònits quan ens diuen que la violència de gènere augmenta. Moltes d’elles si volen no poden fugir del maltractador per falta de mitjans. Moltes d’elles, a més, han perdut la confiança en la justícia i en les possi-bles ajudes que pogueren rebre i en la capacitat resolutiva d’aquesta. Ens trobem davant una guerra no declarada a les dones i, com tota guer-ra, va acompanyada de la mort.

Aràdia Ruiz Advocada mediadora

Quarta onada?Hi ha qui sosté que ens trobem davant una quar-ta onada del feminisme, una ona marcada per la crisi econòmica i política que va esclatar el 2008, i definida per la tecnologia. Disposem de noves eines de comunicació que ens permeten unir-nos entre nosaltres i que treu mas-sivament a la llum el mas-clisme quotidià. Les matei-xes dones que vam créixer escoltant que la discrimi-nació era cosa del passat i que el feminisme ja no era necessari, veiem com som infravalorades i sexualit-zades en l’esfera pública, o com el nostre govern conti-nua legislant sobre els nos-tres cossos i condicionant la nostra sexualitat.

Les activistes d’avui, influïdes per altres mo-viments com el 15M o el moviment estudiantil, i en sintonia amb altres llui-tes més àmplies contra les retallades i la precarietat laboral, ens hem polititzat. Estem a tot arreu, creant un moviment transversal que abasta més que mai problemes sistèmics, ge-nerant interseccionalitat i teixint xarxes contra un enemic comú: aquest sis-tema explotador, heterose-xista i racista que ja a nin-gú enganya. Hem recollit el testimoni de les nostres predecessores, comptem amb nous mitjans, amb noves experiències; ho vo-lem tot i hem vingut per quedar-nos.

L’alliberament de les dones al cor de les idees revolucionàries

Mika Etchebehère (segona per la dreta) va lluitar per la revolució i la dona comandant una columna del POUM.

A.S.C.@Angela_Freebird

La tradició marxista ex-plica com la classe domi-nant oprimeix les dones, relegant-les a “ciutadanes de segona classe”. Trotski va escriure que “per can-viar les nostres condici-ons de vida, hem d’apren-dre a mirar a través dels ulls de les dones” i que “si no hi ha veritable igualtat entre marit i dona en la família, tant en la quoti-

dianitat com en les seves condicions de vida , no podrem parlar seriosa-ment de la seva igualtat en el treball, en la societat o fins i tot en la política”. També Lenin parlava d ‘”esclavitud domèstica”, i Inessa Armand, primera dirigent del Departament de la Dona a la Revolució Russa de 1917, insistia que “si l’alliberament de la dona és impensable sense el comunisme, el comunisme és també im-

pensable sense l’allibera-ment de la dona”.

Encara que és cert que Marx no va dedicar gaire espai a El Capital a aques-ta qüestió, Engels sí apro-fitaria moltes de les seves notes per analitzar les arrels de l’opressió de les dones, definint-les com el producte de l’aparició de la societat de classes i de la família nuclear.

Si bé han estat necessà-ries diverses revisions per actualitzar les seves tesis,

La família nuclear es la base material de l’opressió de les dones

destaca l’atenció que re-ben els aspectes personals de l’opressió de les dones dins de la família nuclear, vinculant la violació i la violència contra les dones a aquesta institució, que, segons Engels, va conver-tir a la dona “en una mera eina per a la producció de fills”.

Com escriu la femi-nista marxista Sharon Smith, “hem de defensar el feminisme per prin-cipi, com a defensa de l’alliberament de la dona i en oposició al sexisme. Quina és la definició de feminisme?: la defen-sa dels drets de la dona en el terreny de la seva igualtat política, social i econòmica respecte dels homes“. No obstant això, el feminisme socialista no queda exempt de de-bats i qüestionaments interns -sobretot en la dècada dels ‘80 - en què han participat marxistes com Chris Harman, John Molyneux, Lindsey Ger-man o Sheila McGregor.

Alexandra Kollontai explicava que tot i que al-guns aspectes de la nostra opressió són compartits, no pot donar-se una ali-ança entre la classe obre-ra i les dones de la classe dominant. També descar-ta el segregacionisme, que sosté que tots els homes, independentment de la seva classe social, extre-uen el mateix benefici en relació a l’opressió de les dones.

Marxisme | L’opressió de la dona és un debat central per a les marxistes

LES AULES COMENCEN EL CURS A L’OFENSIVADiego Garrido@DiariEnlluita

L’educació pública es mou. No hi ha millor frase per resumir una mobilització tan àmplia com la Marxa per l’Educació Pú-blica impulsada per l’Assemblea Groga, que ha tingut lloc aquest agost per segon any consecutiu. Des de les escoles bressol a les universitats, des del professo-rat i l’alumnat a les famílies, es pot dir que tots els sectors de l’ensenyament públic hi estan representats aportant les seves reivindicacions i la seva lluita, amb el suport de sindicats i or-ganitzacions socials i polítiques. Malgrat les particularitats dels atacs a cadascuna de les etapes educatives, hi ha quatre factors generalitzables: la retallada del fi nançament públic, la privatit-zació, la reducció i precaritza-ció de les plantilles, i la menor capacitat de decisió per part de la comunitat. A això cal sumar l’atac a la llengua que suposen la LOMCE i el TIL de Balears.

La segona Marxa Educativa ha tingut dos objectius clars: mos-trar el rebuig de tota la comu-nitat educativa a aquests atacs i passar a l’ofensiva llançant la Iniciativa Legislativa Popular per una Llei Catalana d’Educació en la qual totes les etapes siguin públiques i accessibles per a tot-hom. La Marxa ja ha estat un èxit amb una afl uència de fi ns a 400 persones (en el moment d’escriu-re aquest article, a les primeres etapes), i al llarg d’aquestes vuit etapes s’hauran pogut compartir les lluites locals dels centres de cada població, així com debatre en múltiples xerrades sobre el caràcter ideològic neoliberal de les reformes o de les alternatives de model que s’ofereixen des de la comunitat. De la mateixa ma-nera que la ILP marcarà l’articu-lació del moviment al Principat, a Balears l’Assemblea de Docents planteja un curs calent amb una vaga pel segon dia de classe, i una vaga indefi nida abans de les elec-

cions municipals i autonòmiques de l’any vinent, com va poder ex-plicar Jaume Sastre a l’inici de la Marxa a Girona.

Vaga pel dret a decidirLes universitats han participat en aquesta iniciativa, però a més des del moviment estudian-til, sempre especialment actiu, ja s’està plantejant un full de ruta mobilitzador als campus. Aquest nou curs comença amb la proposta d’una vaga per la realització de la consulta sobre la independència el 9 de novem-bre. Davant d’un molt probable escenari d’il·legalització per part de l’Estat espanyol i de reorien-

tació del procés per part de les elits catalanes cap a unes elec-cions, les mobilitzacions deso-bedients seran necessàries per aconseguir votar directament en un referèndum, i la capacitat d’impacte de les universitats pot ser un revulsiu. El SEPC llança aquesta proposta que serà de-batuda i segurament impulsada amb d’altres organitzacions es-tudiantils, però que només serà efectiva si és assumida com una campanya central des del movi-ment assembleari estudiantil.

Tant aquesta vaga pel dret a decidir com la ILP mostren com el procés sobiranista de Catalu-nya genera un escenari obert de democratització de la política catalana i de reapropiament per part de la societat de les decisi-ons que afecten la seva vida, no només en l’aspecte purament nacional sinó també social. En aquest sentit, un cop més, la co-munitat educativa mobilitzada dóna exemple.

Educació | L’Assemblea Groga marxa contra les reformes neoliberals de CiU i PP

ILP: Una eina per capgirar el model educatiu actualÒscar Simón@simongorjeos

El 25 de Juny, a la seu de Rosa Sensat, vam constituir la co-missió promotora de la ILP per a un nou model educatiu a Ca-talunya. El text, fruit de mesos de debats entre parts molts di-verses de la comunitat educati-va, ha passat el primer tràmit. És a dir la mesa del parlament permetrà que recollim les sig-natures.

Ara cal, per una banda, començar a difondre els con-tinguts de la ILP i, sobretot, estendre al màxim la xarxa de persones disposades a ser

fedatàries. És necessari esta-blir una xarxa de fedatàries que arribi a totes les pobla-cions de Catalunya o, si més no, quedar-nos el més a prop possible.

D’aquesta manera esta-rem millor preparades per a la següent fase: la recollida de signatures. Aquesta fase és la principal, cal utilitzar el contingut transformador de la ILP per engrescar i motivar a la comunitat educativa i a la societat en general. L’educa-ció no és cosa dels bancs i les multinacionals, com defensen el BM el FMI, el ministre Wert i la consellera Rigau. Caldrà

fer xerrades a cada centre, a tots els barris i poblacions possibles i organitzar accions i manifestacions que trenquin amb la idea neoliberal de que l’educació ha de ser per a tot-hom que la pugui pagar.

Per a capgirar la situació actual de fragmentació de les etapes i de retallades al sis-tema públic d’educació i de precarització de les condici-ons professionals és neces-sari pensar la ILP dins d’una estratègia d’insubmissió a la LOMCE i a la LEC.

Per a fer-te fedatari o fe-datària entra a www.ilpedu-cacio.cat

Les lluites des de les universitats poden ser un revulsiu pel procés sobiranista

/Diari En lluita @DiariEnlluita

Les mobilitzacions de la comunitat educativa són claus per recuperar drets socials.