Els cursos naturalistes de la ICHN

CONSERVANT TOT CONREUANT

BASES PER A LA CUSTÒDIA DEL TERRITORI EN FINQUES AGRÀRIES PRODUCTIVES

(II Edició)

Santi Mañosa i Rifé

David Giralt i Jonama

Jordi Pietx i Colom

Col·laboració a l’edició revisada:

Andreu Salvat i Saladrigas

Vic, 24 i 25 de març de 2007

Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Curs reconegut al Programa Anual de Transferència Tecnològica del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural

2

3

Conservant tot conreuant. Bases per a la custòdia del territori en

finques agràries productives (II edició)

David Giralt i Jonama, biòleg, Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, david.giralt@ctfc.es Jordi Pietx i Colom, biòleg, Xarxa de Custòdia del Territori, jpietx@custodiaterritori.org

Amb la col·laboració de:

Ricard Estrada, Director del Parc Agrari de Sabadell Lluís Muntal, Masia del Tei; coordinador comarcal d’Unió de Pagesos

Francesc Solà, Masia Era d’en Solà

Coordinadora del Curs: Maria Josep Broncano, biòloga, Xarxa de Custòdia del Territori mjbroncano@custodiaterritori.org

PROGRAMA DEL CURS

Dissabte 24 de març

10.00 h. Trobada dels participants davant del Seminari de Vic.

10:15 – 11 h. Presentació i introducció del curs.

11 – 12.00 h. Marc conceptual per a l’aplicació de la custòdia del territori en finques agràries. Condicionants i oportunitats ambientals, socials, econòmiques i administratives.

12:15 - 13:45 h. Conceptes bàsics per a una gestió del medi agrari tenint en compte la conservació dels hàbitats, espècies i del paisatge.

13:45 – 15:30 h. Dinar ( lliure).

15:30 – 20:00 h. Visites a finques agràries d’Osona: oportunitats i reptes de conservació i custòdia agrària a la pràctica. Debat amb pagesos sobre el terreny.

20:15 – 21:15 h. Sopar ( lliure).

21:30 h. (opcional)- Productes i serveis de finques i entitats amb acords de custòdia del territori. Fira-debat d’exemples pràctics al Laboratori de Custòdia del Territori (seu de la XCT a la Universitat de Vic)

Diumenge 25 de març

9.30 – 11 h. Criteris pràctics per a la conservació dels paisatges agraris / I.

11.30 – 13:00 h. Criteris pràctics per a la conservació dels paisatges agraris / II.

13.00 – 15:30 h. Sortida al Parc Agrari de Sabadell. Dinar de camp a la Masia de Can Deu.

15:30 - 17:00 h. Visita de camp: un paisatge agrari per al desenvolupament i la conservació de la vida rural (amb la col·laboració del Parc Agrari de Sabadell).

17 – 18 h. L’agent de conservació agrària: una nova professió per a la custòdia i la conservació de la natura i el paisatge agrari a Catalunya?

18 – 19 h. Conclusions i avaluació del curs.

4

Conservant tot conreant. Bases per a la custòdia del territori en finques agràries productives

Índex del dossier

Presentació a la segona edició ________________________________________________ 5

Presentació a l’edició revisada ________________________________________________ 5

Presentació al dossier original ________________________________________________ 6

1. Perquè custòdia del territori en finques agràries productives? ____________________ 8 1.1. Estadístiques bàsiques de la superfície agrària catalana. ___________________ 8 1.2. La Política Agrària Comuna de la UE: un marc sociopolític per a la custòdia del medi agrari ____________________________________________________________ 10 1.3. La situació a Catalunya i a l’Estat Espanyol ____________________________ 14 1.4. Quins resultats podem esperar a llarg termini de la custòdia del medi agrari? _ 17

2. Opinió, actitud i comportament dels titulars i gestors de finques agràries productives

davant la custòdia del territori._______________________________________________ 19 2.1. L’efecte dels incentius econòmics a la conservació_______________________ 22 2.2. Tipologia de finques agràries i dels seus titulars i gestors _________________ 23 2.3. Actitud del món rural davant del canvi________________________________ 24 2.4. Situació socioeconòmica del món rural________________________________ 26

3. Conceptes bàsics per a una gestió del medi agrari considerant la conservació dels

hàbitats, espècies i del paisatge. _____________________________________________ 29 3.1. Definició i estructura dels paisatges agraris ____________________________ 29 3.2. Funcionament de la matriu agrícola __________________________________ 31 3.3. La composició de les comunitats dels mosaics agrícoles __________________ 33 3.4. La valoració de la diversitat biològica als paisatges agraris ________________ 37 3.5. El declivi de la diversitat biològica en els paisatges agrícoles_______________ 39 3.6. Avaluació de l’estat de conservació dels hàbitats agrícoles: els indicadors ____ 43

4. Criteris pràctics per a la conservació dels paisatges agraris _____________________ 48 4.1. Tècniques generals de conservació als paisatges agraris de Catalunya _______ 48 4.2. Criteris especials de conservació als principals paisatges agraris de Catalunya_ 53 4.3. Un exemple a Catalunya d’aplicació de mesures agroambientals: Pla Pilot de Gestió dels secans de Bellmunt-Almenara (Urgell) ______________________________ 59

5. Propostes bàsiques per a sistemes, entitats i agents d’orientació per a la conservació

agrària a Catalunya. _______________________________________________________ 62 5.1. Perquè un SACA? Quina demanda pot tenir? Qui pot posar en marxa un SACA? 62 5.2. Els agents d’orientació per a la conservació agrària: una nova professió a Catalunya _____________________________________________________________ 66 5.3. Estratègies de treball per als SACA: participació i confiança mútua__________ 67

6. Annexos_____________________________________________________________ 73 6.1. A1. Referències citades al text ______________________________________ 73 6.2. A2. Bibliografia recomanada________________________________________ 75 6.3. Taules-resum d’estratègies de motivació de la participació de pagesos en iniciatives de conservació a Europa. _________________________________________ 79 6.4. A4. El mercat de custòdia del territori: una proposta de la Xarxa de Custòdia del Territori 85 6.5. A5. El grup de treball de custòdia agrària de la XCT i el seu informe de 2002__ 87 6.6. A.6 Visites de camp ______________________________________________ 87

5

Presentació a la segona edició Dos anys després repetim el curs Conservant tot Conreant i el dossier que l’acompanya, al qual hem fet una actualització important de continguts, sense modificar l’estructura formal. En l’àmbit normatiu és on hi ha hagut més canvis en aquests dos anys, donat que ens trobem ara en l’inici del període 2007-2013 de la PAC. Als apartats de gestió i conservació d’hàbitats agraris trobareu nous apartats d'indicadors i d'un cas pràctic de mesures agroambientals, a més de diversos continguts revisats i ampliats. També hem actualitzat algunes dades estadístiques i diverses referències bibiliogràfiques. Pel què fa als apartats de relació amb la pagesia els canvis són menors. En Santi Mañosa, profesor del curs en la primera edició, dóna pas a en David Giralt en aquesta segona edició. Tanmateix els continguts elaborats per part d’en Santi a la primera edició es mantenen en la major part. Aquest curs forma part ara ja del Programa Anual de Transferència Tecnològica del Departament d’Agricultura. Això és fruit del conveni de col·laboració per a la conservació i el desenvolupament del medi rural signat entre el DAR i la xct el novembre de 2006. El fet de trobar-nos en una segona edició del curs i del dossier, de disposar d’un conveni i de participar del desplegament del nou PDR a Catalunya ens dóna esperances que les entitats de conservació i custòdia del medi agrari puguin tenir un paper més significatiu en el futur del món rural català. Esperem que així sigui. Agraïm a Carlos Javier Durá i a Josep Germain les seves aportacions a aquesta segona edició del dossier. I a les nostres famílies l’estar sempre al nostre costat quan la feina ens pren hores a la vida en comú. David Giralt i Jordi Pietx, març de 2007 Presentació a l’edició revisada Una vegada finalitzat el curs ICHN Conservant tot conreant, per al qual es va redactar aquest dossier, hem cregut interessant fer-ne la màxima difusió possible. Els participants al curs van valorar molt positivament el contingut d’aquest dossier, amb un 2’65 sobre 3, i diferents persones n’han destacat el valor com a document de síntesi. La Institució Catalana d’Història Natural ha facilitat la lliure distribució del document en format digital. Els autors han revisat alguns aspectes puntuals dels continguts del dossier una vegada finalitzat el curs. Andreu Salvat1, ha revisat els continguts dels capítols 3 i 4 amb ulls de botànic, fent diverses aportacions inèdites en relació a la conservacio de la flora i la vegetació dels hàbitats agraris, i de manera especial ha ampliat els continguts de l’apartat 3.3 en relació a la flora arvense; A partir de la seva proposta també s’han modificat al llarg de tot el dossier la denominació de “males herbes” per la de “plantes arvenses” (vegeu-ne una justificació a l’apartat 3.3. Tanmateix Salvat puntualitza que és molt clar que caldria una reflexió més aprofundida sobre aquest tema atès que és difícil realitzar definicions que siguin fàcilment comprensibles i científicament correctes. Ricard Estrada ha fet noves suggerències puntuals. Les indicacions afegides al capítol 4 són puntuals però nombroses, i no les esmentarem totes. Les altres dues modificacions

1 andreu@apren-cooperativa.com

6

fan referència únicament a l’apartat 1.2 (Reforma de la PAC) i a la Taula 16 (darrer mecanisme). Com a resultat oferim al lector aquest document, que sense tenir la qualitat d’una publicació formal, representa el primer recull documental sobre conservació i custòdia del medi agrari que s’ha elaborat a Catalunya en temps recents. Xarxa de Custòdia del Territori, info@custodiaterritori.org, maig de 2005 Presentació al dossier original Aquest dossier sobre custòdia i conservació del medi agrari a Catalunya és fruit del curs Conservant tot conreant: bases per a la custòdia del territori en finques agràries productives, celebrat a Vic els dies 12 i 13 de març de 2005. Com a continuació del curs naturalista de 2004, d’introducció a la custòdia del territori, tractarem les oportunitats i els reptes d’aplicar la custòdia del territori a la conservació dels hàbitats naturals, el paisatge i el patrimoni en finques agràries catalanes. Com aconseguir la complicitat i l’interès dels pagesos i propietaris? Quines directrius fixa la política agrària europea? Què podem conservar i com ho fem a la pràctica? Quines relacions podem cercar entre producció agrària i conservació? Cal una nova professió d’agent de conservació agrària? El curs parteix de marcs conceptuals molt innovadors, i per tant gens definitius, molt oberts a la discussió entre els participants, tant durant les sessions teòriques com a les pràctiques. Els curs, i aquest dossier que l’acompanya, pretén oferir coneixements avançats per actuar d’agents de conservació agrària, com a base per poder assessorar a agricultors i ramaders catalans interessats que vulguin fer compatible la seva explotació amb la conservació del medi a través d’estratègies emmarcades en la custòdia del territori. El caràcter innovador i experimental d’aquest curs, fan que els continguts d’aquest dossier es puguin qualificar com a ”arriscats” en el sentit que en molts aspectes no es basen en l’experiència pràctica perquè, senzillament, encara no existeix a Catalunya i, com a molt, s’exposa en base a experiències d’altres països, i reflexionant sobre la seva aplicació al nostre país. Tanmateix cal dir que moltes qüestions només s’apunten de manera superficial, donant referències per a un estudi més aprofundit. Amb tot, els autors volem fer constar l’esperança que aquest dossier incentivi a la recerca i l’experimentació pràctica en disciplines tant variades com la geografia o l’economia rural, l’enginyeria agronòmica, la biologia de la conservació, el dret, per anomenar-ne algunes. Tard o d’hora esperem que el dossier sigui substituït per un veritable manual per a agents d’orientació per a la custòdia i la conservació agrària a Catalunya. Si això succeeix serà un senyal que estem avançant en l’objectiu de promoure la participació de la pagesia i la propietat agrària catalanes en la conservació del medi rural. Finalment, una qüestió formal, en el dossier utilitzem alguns conceptes de manera indistinta entre ells, com per exemple: acord de custòdia / contracte de conservació, custòdia del territori / conservació del medi rural, gestors / titulars de finques agràries. Som conscients que en un sentit estricte tots aquests termes no són sinònims, si no que responen a realitats diferents, però que a efectes de les estratègies i mecanismes proposats en aquest dossier poden ser aplicables en

7

qualsevol de les diferents situacions. Bàsicament la diferència rau en si es planteja la conservació del medi agrari des d’una òptica de custòdia del territori (des de la societat civil o les entitats locals i en base a acords i contractes de dret privat) o del contracte administratiu (des de l’administració ambiental i/o agrària i en base a contractes de dret administratiu). Bona lectura i bon curs. Per acabar amb aquesta presentació volem agrair les persones amb qui hem conversat, ens han orientat, ens han facilitat informació i han valorat esborranys previs d’aquest dossier. Gràcies a tots ells hem pogut fer aquests continguts que trobareu a continuació: Xavier Carbonell i Mar Fàbregas (ARC Mediación Ambiental), Oriol Costa i Neus Montllor (Saba 21 / Algrà), Glòria Domínguez (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya), Carlos Javier Durá (Amigos de Sierra Escalona), Ricard Estrada (Comissionat per la gestió del medi natural de l’Ajuntament de Sabadell), Josep Germain (Institució Catalana d’Història Natural), Salvador Grau i Vera Mestre (DMAH), Núria Prat (UB), Rebecca Moreno i l’equip tècnic de la xct. I, com sempre, en Jordi agraeix a la Núria, la paciència i el suport incondicional durant totes les hores de família invertides en la preparació d’aquest dossier. Santi Mañosa (Universitat de Barcelona, srife@bio.ub.es) i Jordi Pietx (Xarxa de Custòdia del Territori, jpietx@custodiaterritori.org), març de 2005

8

1. Perquè custòdia del territori en finques agràries productives?

Un informe de 2004 de l’Agència Europea del Medi Ambient sobre medi agrari i biodiversitat començava amb la Figura 1. És una dada empírica i concreta, que sintetitza molt bé la resposta a la pregunta que dóna títol a aquest primer capítol del dossier que teniu a les mans. Podríem estendre’ns molt més, però la responem d’aquesta manera tant simple. El lector també podria preguntar-se si és necessari invertir aquesta tendència, però entraríem en qüestions ètiques i filosòfiques que no són el nostre objecte. Tot el què llegireu al llarg d’aquest dossier pretén donar eines i elements de reflexió per estabilitzar i invertir aquesta tendència, com a resum de la necessitat de millorar la tendència negativa de la biodiversitat del medi agrari d’arreu dels Països Catalans. Figura 1. Tendència poblacional dels ocells comuns a Europa, 1980-2004 Font: AAE (2004) Els capítols 3 i 4 d’aquest dossier tracten a fons la conservació de la biodiversitat del medi agrari. Per ara en tenim prou dient que la biodiversitat és major en els sistemes agraris amb menys inputs externs, generalment zones d’agricultura extensiva i de pastures semi-naturals. Baixa densitat ramadera, baix input de productes químics i pràctiques de gestió intensives en ma d’obra (menor mecanització, pastors, manteniment d’elements del paisatge agrari...), són altres indicadors d’elevada biodiversitat al medi agrari.

1.1. Estadístiques bàsiques de la superfície agrària catalana.

Les taules que presentem a continuació, sense comentar, aporten les dades més significatives sobre els terrenys agraris i rurals de Catalunya. Les dades provenen del Llibre Blanc del Sector Agrari (Peix 2001) i de l’IDESCAT. Les dades de la Taula 1 són una mica antigues però les hem utilitzat per la seva concreció en les classes d’usos del sòl. La seva lectura i anàlisi és molt recomanable per fixar un seguit d’idees i estadístiques bàsiques, i l’antiguitat no en condiciona la seva validesa en quant que grans xifres orientatives.

Ocells forestals

Ocells del medi agrari

Índex de població (1980 = 100)

9

Taula 1. Superfície i utilització del territori a Catalunya (1996) Forestal Arbrat No

arbrat Total

Agrícola Urbanitzat Rius i llacs

Total

Ha 1.332.101 623.832 1.955.933 1.034.209 174.187 25.187 3.189.516 % 41’8 19’6 61’3 32,4 5,5 0,8 100

Font: Peix (2001). Taula 2. Tipus de conreus a Catalunya (1999) Conreu % superf. agrària Cereals 43’0

Olivera 12’6

Farratge 12’2

Fruita Seca 9’0

Vinya 7’3

Guarets 3’5

Fruita dolça 5’9

Industrial 2’5

Hortalisses 1’3 Altres (tubercles, cítrics, lleguminoses, flors...)

2’7

Font: web IDESCAT. Del total de superfície agrària a Catalunya el 30% és de regadiu i el 70% és de secà. Taula 3. Extensió (superfície total) de les explotacions agràries amb terres a Catalunya (1999-2003)

Nombre d’explotacions

1999 2003 % del total 2003 % Variació

99-03

Explotacions agràries amb terres (mínim 0,2 Ha SAU)

66164 59681 -9,8

0,2 – 5 Ha 32027 22808 38,2 -28,8 5 – 20 Ha 23589 21172 35,5 -10,2 20-50 Ha 9929 9266 15,5 -6,7 50-100 Ha 3572 3344 5,6 -6,4 > 100 Ha 3047 3082 5,2 1,1 Font: web IDESCAT. Taula 4. Règim de tinença de la terra agrària a Catalunya (2003) % de la SAU Propietat 64,6 Arrendament 30,1 Parceria2 3,6 Altres 1,6 Font: web IDESCAT. 2 La parceria és un contracte similar a l’arrendament, amb la particularitat que el pagament al propietari per part de l’agricultor parcer és en forma dels productes o fruits que obté de la terra.

10

1.2. La Política Agrària Comuna de la UE: un marc sociopolític per a la custòdia del medi agrari

L’article 22 del Reglament 1257/99 de Desenvolupament Rural de la Unió Europea declara que cal donar suport a la conservació dels ambients agraris d’alt valor natural (AAVN) que es troben en perill. Per això el 2003 en una conferència de Ministres de Medi Ambient de la UE es va acordar que el 2006 estarien definits aquests territoris AAVN, i que el 2008 una part important d’ells tindrien una gestió sensible amb la seva biodiversitat mitjançant mecanismes com instruments de desenvolupament rural, programes agroambientals i agricultura ecològica, contemplats en la PAC. Si bé es segueix treballant en els AAVN sembla que avui encara no s’ha concretat aquesta definició. Els territoris agraris d’AAVN representen entre el 15-25 % de la SAU a Europa (AAE 2004). Això i l’orientació futura dels ajuts PAC cap a la conservació dels ecosistemes i els paisatges agraris fan que sigui bàsic dedicar una part d’aquest dossier a explicar el sistema de la PAC i la seva evolució. Però com s’ha arribat fins aquí, què planteja actualment la PAC i quines oportunitats suposa per a la custòdia del medi agrari? • Evolució de la Política Agrària Comuna i conservació agrària A principis dels anys 90 el context mundial del mercat agrari i les qüestions ambientals emergents van motivar un canvi de rumb de la PAC, que modificaven el sistema de primes existent llavors, i establien mesures d’acompanyament tendents a facilitar les millores ambientals i per la conservació de la natura (Reglaments 2078/92, 2079/92 i 2080/92). Allò fou l’inici d’una reforma que ha de culminar en l’actual període 2007-2013 (Figura 2), que establia per primera vegada els programes de mesures agroambientals. Figura 2. Distribució dels ajuts de la PAC: 1990-2008 (2007-2013).

Font: Peix (2001).

Pagaments

Estabilització de mercats

Mesures agroambientals

Desenvolupament Rural

11

El Reglament 1257/99 de Desenvolupament rural, que hem esmentat al principi, va agrupar les polítiques dels tres reglaments de 1992, i va establir un component agroambiental obligatori i diferents directives ambientals. Més recentment el Reglament 1782/2003 ha modificat el reglament de 1999. • Reforma 2003 de la PAC La reforma de la Política Agrària Comuna, del 26 de juny de 2003, i publicada al Reglament 1782/2003 de 29 de setembre (l’anomenat Reglament horitzontal de la PAC) és una reforma significativa. Té per objectiu contribuir a millorar la relació de l’agricultura europea amb l’entorn, potenciar el caràcter essencial del camp europeu, i fer-la més competitiva. La reforma aplica el concepte de desacoblament que el 2006 va fixar una ajuda única per explotació, en la qual la majoria de pagaments directes deixen d’estar vinculats a la producció3, de manera que es deixaria d’incentivar la intensificació. L’agricultor queda lliure per produir la quantitat i el tipus de conreu que vulgui i vendre-la al mercat obert. La llibertat en el tipus de conreus també podrà permetre planificar conreus de major valor ambiental, i que generin una major diversitat d’hàbitats i paisatges agraris en un determinat territori. No obstant, també hi ha el perill que d’aquesta manera es contribueixi a l’abandonament de terres d’escassa rendibilitat; per això els Estats poden optar per mantenir algunes primes en situacions concretes. Tanmateix al desacoblament (també anomenat desconexió) es preveu que l’agricultor pugui optar per un desacoblament del 75% de la seva superfície agrària útil, mantenint el 25% acoblat segons el sistema actual de pagaments, si bé en aquest cas s’afectarà al 100% de la superfície en quant al conreu acoblat. Consulteu les webs indicades a 6.2 per a més informació. Un aspecte més rellevant per a la custòdia del medi agrari és el concepte de condicionalitat, pel qual l’ajuda única està condicionada a respectar unes bones condicions ambientals i agronòmiques de l’explotació i al compliment d’una sèrie de normes ambientals (Taula 5), de salut alimentària i de benestar animal, incloent de manera explícita les disposicions de les Directives Ocells i Hàbitats4. Només rebran els ajuts les explotacions que compleixin aquests requisits, i en cas d’incompliment rebran ajuts més reduïts. El Ministeri d’Agricultura ha editat una guia de condicionalitat agrària (SGAA 2005) i el Manual de Conservació d’Hàbitats Agraris que prepara el DMAH (en premsa) també hi incideix. La reforma també preveu l’establiment d’un nou sistema d’assessorament agrari per ajudar als pagesos a complir amb aquests requisits5. Tot això fomenta les iniciatives i mesures que incentivin als pagesos per tal que puguin complir amb aquestes obligacions, i és un motiu important per al Sistema d’Assessorament per a la Conservació Agrària (vegeu capítol 5).

3 Per conèixer el sistema d’aplicació a Catalunya: http://www.gencat.net/darp/c/serveis/pac/cpac20.htm. 4 DECRET 221/2005, d’11 d’octubre, sobre l’aplicació de la condicionalitat en relació amb els ajuts directes de la política agrícola comuna. 5 El DECRET 392/2006, de 17 d'octubre, regula el Sistema d'assessorament de Catalunya, i en el moment de tancar aquest dossier s’estan acreditant les entitats d’assessorament agrari d’acord amb aquest decret. La XCT ha instistit reiteradament i sense èxit al DAAR perquè aquest sistema incorporés les entitats d’assessorament en conservació agrària (EACA, veure capítol 5). El sistema a Catalunya inclou tres tipus d’assessorament: Assessorament en producció agrícola, en producció ramadera i assessorament integral agrari i rural. Només aquest darrer, i de manera subsidiària, inclou aspectes de conservació agrària.

12

Taula 5. Bones condicions ambientals i agronòmiques de la condicionalitat (Article 5 del Decret 221/2005) - Condicions exigibles per evitar l'erosió - Condicions exigibles per conservar la matèria orgànica del

sòl. Gestió de rostolls i restes de poda - Condicions exigibles per evitar la compactació i mantenir

l’estructura dels sòls - Condicions exigibles per garantir un manteniment mínim

de les superfícies agrícoles - Condicions exigibles per evitar el deteriorament dels

hàbitats A més de l’ajut únic es preveu que els estats membres puguin efectuar pagaments addicionals de fins al 10% de l’ajut únic, a través de l’anomenada Reserva Estatal per fomentar tipus d’explotació específics per al medi ambient i per a la producció de productes de qualitat. L’Ajut únic per explotació forma part de l’anomenat 1er Pilar de la PAC, i la reforma preveu la seva modulació, és a dir una reducció progressiva en el seu import (fins a un 5%), per proporcionar més fons al 2on Pilar PAC, de Mesures de Desenvolupament Rural6 (Figura 2). Aquest 2on Pilar és el que a Catalunya es coneix com a Programa de Desenvolupament Rural (veure apartat següent), i inclou les anomenades mesures agroambientals, un paquet que en diversos països europeus ha sigut molt important per promoure accions molt significatives de conservació de la biodiversitat i el paisatge agrari a través de la participació directa i activa dels pagesos (per a més informació consulteu Buller i altres 2000). No obstant, aquestes mesures agroambientals s’han aplicat de maneres molt diferents arreu de la UE, i els resultats en quant a conservació de la biodiversitat es considera que han sigut molt irregulars. A Catalunya ara per ara s’apliquen unes mesures agroambientals molt poc ambicioses, fins i tot en comparació a altres indrets de l’Estat Espanyol (veure 1.3). A partir del 2007, a més, les mesures agroambientals passen a estar integrades en el contracte global d’explotació que expliquem a l’apartat següent. Caldrà veure l’evolució i la valoració que es fa d’aquesta reforma en els propers anys. BirdLife Internacional, una organització influent entre les ONGs de conservació de la natura, considera que la reforma contempla moltes de les característiques que ha defensat, i les propostes tenen més aspectes positius que negatius (Armstrong 2003). De totes maneres encara s’hauran de debatre moltes qüestions, i algunes opcions potencials podrien disminuir la transferència de fons des de la gestió agrària tradicional cap als aspectes ambientals. El principal repte és que la legislació facilita el canvi de mentalitat i d’orientació en l’aplicació dels fons de desenvolupament rural, però el pas més difícil és que les administracions el facin. Com acostuma a donar-se en la normativa europea els estats tenen un marge important per escollir entre diferents opcions que es permeten. Tradicionalment l’Estat Espanyol i Catalunya sempre han optat per les opcions més conservadores i menys ambicioses, de manera que l’optimisme global de BirdLife no té perquè ser aplicable a casa nostra. En tot cas les oportunitats que puguin sorgir a Catalunya

6 Per això el Reglament 1698/2005 crea el nou Fons europeu agrícola de desenvolupament rural (FEADER), que integrarà els recursos que abans procedien del FEOGA-Garantia, FEOGA-Orientació i de la modulació.

13

resten sempre sotmeses al marge d’autonomia que doni la normativa estatal en aquestes qüestions. A finals d’abril de 2005 el DARP ha estrenat noves pàgines del seu web dedicades a la reforma de la PAC, que es segueixen actualitzant el 2007: http://www.gencat.net/darp/c/serveis/pac/cpac01.htm. Allí trobareu tota la normativa i presentacions sobre la majoria de conceptes exposats en aquest apartat. A més es tracta d’un web actualitzable, on l’administració agrària anirà exposant les novetats concretes d’aplicació de la PAC a mesura que es vagin fent públiques i s’implementin. • Reforma 2005 de la PAC, el nou PDR El 2005 es va aprovar el nou Reglament de Desenvolupament Rural (Reglament 1698/2005), del qual posteriorment s’ha aprovat un reglament per a la seva aplicació (Reglament 1974/2006), molt atractiu per a la conservació agrària, i que té com a principals característiques7:

1) un únic instrument de finançament i programació, que serà el Fons europeu agrícola de desenvolupament rural (FEADER), que integrarà els recursos que abans procedien del FEOGA-Garantia, FEOGA-Orientació i de la modulació;

2) una genuïna estratègia comunitària de desenvolupament rural que posi més èmfasi en les prioritats de la UE;

3) la millora del control, l'avaluació i l'elaboració d'informes, juntament amb l'ampliació del sistema d'auditoria de la liquidació de comptes a tots els sectors del desenvolupament rural; i

4) un enfocament ascendent "bottom-up" consolidat on els estats, les regions i els grups d'acció local tindran més pes a l'hora d'adaptar els programes a les necessitats locals.

Els nous programes de desenvolupament rural (FEADER) es centraran en tres objectius, cadascun dels quals agrupa diverses mesures:

Eix 1: La millora de la competitivitat de l'agricultura i la silvicultura.

Són les mesures adreçades a millorar i desenvolupar infrastructures relacionades amb el desenvolupament i l'adaptació de l'agricultura i la silvicultura. També es finançaran les iniciatives de suport als agricultors que participin en els programes de qualitat dels aliments i la instal·lació de joves agricultors.

Eix 2: Medi ambient i gestió del sòl.

Són els ajuts adreçats a compensar els desavantatges naturals per als agricultors de les zones de muntanya, les zones de Natura 2000, les mesures agroambientals i les mesures en favor del benestar dels animals. Les mesures agroambientals continuaran sent obligatòries i tots els beneficiaris hauran de complir els requisits obligatoris comunitaris i nacionals per a l'agricultura i la silvicultura.

7 Extret del Butlletí electrònic del Servei d’Informació Europea del Patronat Català Pro-Europa (vegeu 6.2).

14

Això vol dir que els fons PAC han de finançar la nova Xarxa Natura 2000, juntament amb els fons estructurals, tal com estableix l’esmentat Reglament 1698/2005. García (2004) aprofundeix sobre aquesta i altres qüestions i és una lectura molt recomanada. El problema rau en què no hi ha un augment dels recursos si no que el reglament en fixa una redistribució, que les administracions agràries han de repartir dins d’uns marges i criteris fixats per la Comissió Europea.

Eix 3: Millora de la qualitat de vida i diversificació.

Són els ajuts a la diversificació vers activitats no agrícoles, els ajuts a la creació de microempreses, la promoció del turisme o la renovació de nuclis de poblacions rurals.

Eix 4: Nou element LEADER

Finalment, el Reglament 1698/2005 preveu que cada programa de desenvolupament rural tindrà un element LEADER per a l'aplicació de les estratègies de desenvolupament local dels grups d'acció local. En aquest sentit, el programa Leader deixa de ser una iniciativa comunitària per passar a ser un “enfoc” mitjançant el qual les regions podran gestionar determinades mesures dels programes de desenvolupament rural.

A Catalunya aquest nou reglament es relaciona especialment amb el nou Contracte global d’explotació (CGE), iniciat el 2005 en prova pilot i que aquest any 2007 es començarà a aplicar a tot el país. En la pròpia definició del DAR el CGE és un acord de col·laboració entre l’Administració i el titular d’una explotació agrària, amb l’objectiu d’incentivar les funcions productives, econòmiques, mediambientals i socials de l’explotació per fomentar la viabilitat i el desenvolupament sostenible. El contracte es va plantejar a partir del model aplicat a França però la seva forma i concreció són molt diferents. Per aplicar el contracte els agricultors han d’elaborar una diagnosi i un pla d’explotació, amb l’adjuda d’una entitat assessora. En la prova pilot 2005-06 el CGE es basava en tres àrees d’acord: 1) Millora de la competitivitat de l’explotació, 2) Gestió sostenible de l’activitat agrària, 3) Diversificació de l’economia i qualitat de vida a les zones rurals. De cara a l’aplicació del CGE de cara al 2007 es diu que s’optarà per un menú d’opcions en diferents àmbits territorials del país8.

Finalment és important destacar que el Ministeri d’Agricultura de l’estat espanyol està preparant una nova llei estatal de desenvolupament rural prevista per als propers mesos però de la qual no s’ha fet cap tipus de difusió pública encara.

1.3. La situació a Catalunya i a l’Estat Espanyol

Com en tot aquest dossier, optem per dades exemplificadores de situacions que podríem explicar en molt més detall, però són exemples demostratius de tendències i situacions molt generals, en aquest cas en relació a les mesures de foment de la biodiversitat en l’aplicació de la PAC a Catalunya i la resta de l’Estat.

8 El DECRET 50/2007, de 27 de febrer, pel qual es regula el contracte global d'explotació s’acaba de publicar i encara no s’ha publicat la convocatòria del contracte per al 2007. Us aconsellem d’estar a l’aguait de novetats al web: http://www.gencat.net/darp/c/serveis/contract/cge00.htm.

15

Catalunya, com a part de l’Estat Espanyol és el tercer territori de la UE amb un percentatge més alt de terrenys agraris d’AVN (34%) després de Grècia i Portugal. Però també té el trist rècord de ser l’estat europeu amb menor despesa en mesures agroambientals per SAU (6’8 €/ ha SAU a Espanya, per sota els 18’5 €/ha de mitjana, i lluny dels 32 de Portugal, 43 d’Itàlia, 65 d’Irlanda, o 167 d’Àustria, que són els més alts). A Catalunya el DARP dedica 16’2 €/ha SAU en mesures agroambientals segons un informe intern molt recent, si bé la distribució territorial és molt variable, i destaquen els Pallars i Alta Ribagorça, el Delta de l’Ebre, el camp de Tarragona i l’Empordà (DARP 2004). Figura 3. Percentatge de SAU inclosa en programes de mesures agroambientals a la UE (1998) Font: AAE (2004). La Figura 3 mostra les grans diferències en aquests programes, fruit de les decisions dels governs estatals de la UE. Les diferències esdevenen impressionants a la vista de les xifres (AAE 2004). Així hi ha tres països (Àustria, Finlàndia i Luxemburg) amb més del 80% de la SAU inclosa en programes de mesures agroambientals, mentre que els països amb més agricultura intensiva, com Dinamarca, els Països Baixos, Espanya, Bèlgica i Grècia són a l’altre extrem, amb un 3’5% o menys en programes agroambientals (Knierim i altres 2003). De manera similar, si mirem els fons globals dedicats a mesures de desenvolupament rural, hi ha un bloc de països que hi dediquen menys del 7’5% del total dels seus fons agraris (Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos, Gran Bretanya, França, Grècia i Espanya), i un grup que hi dedica del 20-40 % (Portugal, Irlanda, Suècia, Luxemburg, Àustria i Finlàndia).

16

Per altra banda, el contingut de les mesures agroambientals és molt divers arreu d’Europa, amb uns 160 programes i 2500 mesures agroambientals concretes aprovades des de 1992. En alguns països les mesures agroambientals han adreçat tècniques molt concretes de suport a la biodiversitat agrària (marges, tanques, franges de protecció...). A Catalunya, en canvi, les mesures agroambientals han sigut fins ara un complement de renda agrària i poca cosa més, i han contemplat 8 mesures diferents en el darrer període iniciat el 1999. El propòsit ambiental real d’aquestes mesures a Catalunya no és clar, i fins ara sovint ha sigut de mers complements a les rendes agràries, amb pocs efectes ambientals. La proposta del PDR 2007-2013 millora una mica les mesures actuals però segueixen lluny d’altres països europeus amb una aposta més important per la conservació del medi agrari:

- Gestió de zones de humides incloses al conveni RAMSAR - Agricultura ecològica - Producció integrada - Millora del paisatge i lluita contra l’erosió en conreus arboris situats en marges

de pedra seca - Millora i foment de prats naturals en zones de muntanya - Sistemes d’extensificació per a la protecció de la flora i la fauna amb

determinades espècies dins zones ZEPAS - Manteniment i pastures de conreus alternatius en perímetres de protecció

prioritaria - Conservació i millora de varietats vegetals autòctones - Conservació i millora de races autòctones - Gestió sostenible de la fertilització - Introducció de conreus captadors de nitrògen

Les raons d’aquestes grans diferències són difícils d’explicar (Toogood 2004), però poden incloure aspectes com:

• la novetat de les mesures, • la seva complexitat, • els problemes que representen per a les administracions dels estats

membres de la UE, • les relacions que es donen entre l’administració estatal i les regionals en

alguns estats membres, • les dificultats econòmiques que tenen alguns estats membres per finançar la

part estatal de les mesures (30-40% del total), • el desinterès dels agricultors cap a aquestes mesures, i • la rendibilitat de l’agricultura intensiva.

I a l’Estat Espanyol, a més, hom argumenta altres motius més específics (Paniagua 2000 i 2001):

• El desajustament i possibles efectes negatius d’aquestes mesures en l’àmbit demogràfic, social i productiu en zones rurals despoblades.

• La tendència cap a la intensificació agrària iniciada als anys 60, i que avui les administracions encara impulsen per superar les deficiències estructurals.

• Una relativa manca d’acord dels sectors implicats en relació a l’efectivitat i l’escala temporal per aplicar les mesures.

• Desconfiança del govern estatal en unes mesures que es veuen pensades per al centre i el nord d’Europa però no per a les àrees mediterrànies.

• Inflexibilitat en els períodes i terminis per a realitzar les operacions i pràctiques agràries.

• Durada massa llarga, 5 anys, dels contractes. • Competència de les mesures agroambientals amb altres ajuts de la PAC o

socials. Dotació inadequada per unitat de superfície (veure paràgrafs següents)

• Excés de burocràcia

17

• Caràcter voluntari inadequat a la baixa sensibilitat ambiental del món agrari. A més de les diferències entre països és interessant què representen les mesures agroambientals en comparació als ajuts de la PAC a la producció, ja que les decisions dels pagesos segur que estan influïdes per això. Sense disposar de dades molt precises, per exemple, els ajuts actuals a cereals9 són de 46 €/ha, mentre que les mesures agroambientals en conreus herbacis a Catalunya són de 100 €/ha, però només afecten al 0’36% dels terrenys amb aquest tipus de cultiu10 (DARP 2004). Segons les dades del Departament de Ramaderia, Agricultura i Pesca de la Generalitat (DARP), a Catalunya els ajuts europeus signifiquen el 20% de la renda agrària dels agricultors, molt lluny dels percentatges d'altres comunitats autònomes, com per exemple l'Aragó (59%). A 2.4 aportem algunes dades més en relació a la significació dels ajuts de la PAC i les rendes agràries.

1.4. Quins resultats podem esperar a llarg termini de la custòdia del medi agrari?

La finalitat última de la custòdia del territori en medi agrari és la millora de la qualitat ambiental en les finques agràries, en termes d’espècies i hàbitats naturals, de paisatge i de processos ecològics. Cal ressaltar que aquesta finalitat té altres conseqüències positives molt important, com la qualitat dels productes agraris, el prestigi social de les explotacions, o en determinats casos fins i tot la viabilitat econòmica de l’explotació. Es tracta de posar en valor real el territori rural, periurbà o més rural, amb un projecte econòmic que sigui sostenible econòmicament i ambientalment també. En un estudi de demanda social per a la multifuncionalitat agrària a Catalunya, basat en una enquesta telefònica a 845 ciutadans, hom constata que el 59% de la població catalana acceptaria pagar més impostos perquè els agricultors practiquin una agricultura tradicional menys competitiva en el 20% del territori agrari (Peix 2001, p.147). En la mateixa enquesta el 64% manifesta conèixer que els agricultors ja reben ajuts. La quantitat anual extra que aquestes persones estarien disposades a pagar és de 12.738 Pts. Aquesta xifra suposaria uns 38.200 milions de Pts., aplicant-la als 3 M de contribuents catalans, i representaria un augment del 50% dels ajuts actuals als agricultors. El gener de 2006, en motiu del Congrés del Món Rural, es va portar a terme una enquesta similar11. En aquesta enquesta el 84% de les persones consideren que el medi rural és un patrimoni de tots, no només dels seus propietaris, i que ens ha de preocupar a tothom la seva conservació. Aquesta predisposició social a pagar als propietaris pel manteniment del paisatge, més que per l’explotació, o per a gestionar i protegir el medi, també s’ha identificat en relació als boscos (Plana i altres 2004). Així mateix els enquestats consideren que una nova política rural ha d’orientar-se a produir aliments més naturals (37%) i a protegir la natura i el paisatge rural (15%), entre altres objectius. En una altra enquesta, a membres del sector agrari català, el 14% considera prioritari el foment de mesures agroambientals (Peix 2001, p. 252).

9 http://www.gencat.net/darp/c/serveis/dun/cdun0201.htm 10 En contraposició al 96% de l’arròs o el 53% de l’avellana. 11 http://www.congresmonrural.com/secc6.html

18

A Anglaterra els pagesos mateixos utilitzen la denominació de custodis (stewards12) (Beedell i altres 2000) o de guardians de la natura (Builler i Wright 1990, citat a García i altres 1995 p. 62), i a Catalunya diferents persones utilitzen una, potser menys apropiada, denominació de jardiners. Paniagua (2001 p.89) explica que a Castella als pagesos no els agrada aquesta concepció del seu treball. Lluny d’associar aquests conceptes amb una visió urbana del camp, els hem de veure com una funció productiva (producció de natura) de gran valor social, a la qual cal correspondre. Tant la finalitat de la custòdia del territori com aquestes conseqüències paral·leles són molt importants pels agricultors i la societat. La Xarxa de Custòdia del Territori està començant a fomentar els productes i serveis en finques amb acords de custòdia, a través del Mercat de la Custòdia (vegeu 6.4), per afavorir aquesta valorització econòmica, social i comercial de les finques amb acords de custòdia del territori. El secret està en posar en concordança la demanda social de productes amb valor afegit (natura), frescos, si pot ser ecològics, la xarxa de comercialització, les bones pràctiques agrícoles, i garantir la traçabilitat dels productes

12 L’steward és el majordom de les grans mansions victorianes de l’Anglaterra del segle XIX, i land stewardship és la denominació en anglès pel que nosaltres anomenem custòdia del territori.

19

2. Opinió, actitud i comportament dels titulars i gestors de finques agràries productives davant la custòdia del territori.

La custòdia del territori té com a objectiu generar la responsabilitat de propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i recursos naturals, culturals i paisatgístics. Per això cal aconseguir opinions, actituds, coneixements i comportaments favorables a la gestió per a la conservació del medi natural. En aquest capítol analitzem els factors que condicionen la predisposició a la conservació. Si parlem de predisposició a conservar és important diferenciar entre la voluntat de conservar, associada a les opinions, les actituds, i l’ètica, de la capacitat de conservar, associada a les condicions socio-econòmiques, familiars i ambientals de l’explotació que fan possible que la voluntat es porti a la pràctica.

Taula 6. Factors condicionants de la predisposició a conservar el medi natural per part de pagesos i titulars de finques agràries

Voluntat de conservar (opinió i actitud) • Necessitats • Interessos • Percepció dels problemes i del context rural • Valors i creences • Expectatives • Interacció social (opinió familiar i comunitària13), normes socials, fonts

d’assessorament i influència Capacitat de conservar (condicions sòcio-econòmiques que ho fan possible) • Característiques personals i familiars: edat, sexe, educació i coneixements,

context de successió familiar a la finca • Situació financera (préstecs, endeutament), econòmica (patrimoni) i rendiment • Característiques de la finca: mida, tipus, organització de l’explotació, personal

laboral, dedicació complerta / parcial, tinença de la terra, antiguitat de la tinença, maquinària disponible

• Condicions biofísiques de la finca (qualitat dels sòls, flora, fauna)

Font: Elaboració pròpia a partir de fonts diverses Les dades de diferents països europeus mostren que el nivell de cooperació dels pagesos en les polítiques de millora de la biodiversitat pot variar molt d’un cas a un altre i no es poden donar per assumides. La seva voluntat i capacitat de participar en la conservació de la biodiversitat no es pot reduir simplement a la seva actitud davant la natura d’una banda, i a consideracions econòmiques de l’altra. És una qüestió molt més complexa. Hi ha una gran varietat de factors agronòmics, sòcio-culturals, econòmics, i psicològics que tenen un paper en la resposta dels agricultors a les polítiques públiques i les iniciatives privades de biodiversitat. L’observació d’aquests factors és un pre-requisit necessari a l’hora de fer una valoració realista de les probabilitats que els agricultors donin suport a determinades polítiques i iniciatives. Aquesta observació també és essencial pels planificadors de les polítiques i iniciatives en qüestió, per tal de seleccionar els instruments d’incentiu

13 En quant a la interacció social comunitària Wilson (1997) introdueix dues variables de voluntat de participació molt interessants que anomena “context informacional del pagès” i “dinàmiques en el districte agrari”. També esmenta els mètodes de “xarxes d’actors” com a via per conèixer aquests factors d’interacció social comunitària, que pot ser molt interessant d’analitzar abans d’iniciar un programa o iniciativa que afecti un districte agrari concret. Si aquestes xarxes són potents, la possibilitat d’aconseguir l’entusiasme per la conservació en l’àmbit social on s’aplica el programa o iniciativa facilita molt el procés.

20

adequats. Els incentius econòmics, les facilitats pràctiques, i els programes de comunicació poden ser efectius per incrementar la voluntat i la capacitat dels pagesos per participar en la conservació de la biodiversitat, però abans d’escollir un instrument cal tenir clar quin és l’obstacle per poder prendre una decisió informada (Toogood 2004). En aquest context també es normal que l’experiència mostri una distribució geogràfica o per municipis molt irregular dels pagesos que participen en incentius per a la conservació (Paniagua 2001, p.92). Aquest mateix autor identifica com a elements que incentiven l’adopció de mesures agroambientals (vegeu 1.3) que els pagesos siguin joves, les finques més grans i hi hagi una major concentració de finques grans. És lògic pensar que els acords de custòdia interessaran més a pagesos més progressistes, en sintonia amb el discurs ambiental actual, i que serà molt més difícil implicar als menys predisposats a la conservació. Però és ben possible que els valors naturals i del paisatge que vulguem conservar amb la nostra iniciativa predominin en finques de pagesos menys disposats a acceptar acords, i per això cal conèixer i utilitzar estratègies i aptituds adequades a l’objectiu d’implicar a aquest col·lectiu. Aquesta dicotomia en l’actitud també permet caracteritzar als pagesos o titulars de finques agràries que s’acullin a un acord en adoptants actius i passius, en funció de la seva predisposició inicial (Taula 7). Taula 7. Característiques dels adoptants passius i actius d’acords de custòdia del territori Característica Adoptant passiu Adoptant actiu Motiu d’acceptació de l’acord

Incentiu rebut1 Ambiental. Altruista.

Historial de conservació

Poc propens a haver realitzat accions importants de conservació a la finca, a haver reduït la intensitat productiva, a haver cercat ajuts o assessorament

Més propens a les característiques indicades a l’esquerra.

Canvi en l’actitud personal com a resultat de la participació

Canvi mínim / poca reorientació en l’opinió i l’actitud

Canvi i reorientació significativa en l’opinió / actitud.

Percepció de la importància dels acords de custòdia

Mínima. Motius per participar-hi poc relacionats amb qüestions ambientals.

Significativa. Motius per participar-hi basats en el reconeixement dels beneficis ambientals de la custòdia.

Impacte de l’acord en l’actitud respecte la conservació

Cap canvi en l’actitud sobre la conservació o els usos del sòl

Replantejament de les actituds sobre conservació i ús del sòl, en la finca de l’acord i en general.

Font: Morris i Potter (1995) 1 Per tant més habitual en programes amb incentiu econòmic Tanmateix no cal pensar en l’actitud en termes de classes tancades i inamovibles. La Figura 4 planteja un continum d’actituds davant la conservació del medi rural, que permet pensar en clau de procés d’evolució, que per tant aconsella treballar i establir contactes a llarg termini amb diferents agricultors, pensant que la seva actitud pot evolucionar. Tanmateix la categoria dels no-adoptants resistents, inclou a aquells titulars i gestors de finques agràries amb una actitud absolutament oposada a participar en qualsevol tipus d’acord de custòdia a llarg termini. És important identificar aquests casos amb poques visites o contactes inicials, per evitar dedicar-hi esforços en va. Amb els no-adoptants condicionals cal mantenir contactes regulars – o informar-se – de canvis en la situació familiar o empresarial, i amb els adoptants passius és bo incrementar la freqüència de visites i lligar-les

21

amb tallers i cursets de formació bàsica, i amb visites a finques model, per tal de facilitar el pas cap a adoptants actius, per assegurar el manteniment i la renovació dels acords i per a conservar els valors a llarg termini. Figura 4. El continum d’actituds i estratègies de motivació davant dels acords de custòdia del medi rural

NO-ADOPCIÓ ADOPCIÓ PASSIVA ADOPCIÓ ACTIVA

No adoptants resistents No hi participaran en cap cas

No adoptants condicionals No hi participaran en les condicions actuals però s’ho pensarien si l’incentiu és més equilibrat amb les condicions de l’acord, o bé si es donen canvis en les condicions familars o de l’explotació

Adoptants passius (complidors) Els “nous conservacionistes”- atrets pels incentius i disposats a complir les condicions de l’acord al mínim cost i esforç

Adoptants actius (custodis) Els més compromesos, sovint amb explotacions amb historial previ de gestió per a la conservació del medi natural – innovadors ambientals i potencials models de bones pràctiques

ACTITUDS

Informació dirigida / campanyes de promoció “Primer contacte” Visites d’assessorament

Plans de conservació Visites de seguiment i assessorament, recolzament personalitzat Aprenentatge de finques model Formació

Funció de “casos model”

Formació especialitzada

ESTRATÈGIES DE

MOTIVACIÓ

22

Algunes opinions pròpies de pagesos anglesos participants en diferents programes i contractes de conservació del medi rural Battershill i Gilg (1997):

- Un desig de viure l’agricultura i el paisatge rural. - Preferència pels paisatges agraris de valor estètic, més que per paisatges

agraris de valor productiu. - Desinterès per estratègies financeres de préstecs especulatius. - Una noció de “benefici, però no a qualsevol cost”

De manera similar els primers propietaris i pagesos catalans que participen des de fa poc temps en acords de custòdia del territori opinen que:

- Jo vaig entendre molt bé el concepte de custòdia del territori, perquè sóc conscient que la meva finca (agrària i de vinya) és un tresor que cal cuidar.

- Els meus fills no continuaran menant el tros, per tant ja m'agrada que us en podeu fer càrrec i, si és en benefici dels mixons, encara més! (propietari dels secans de Lleida)

- No entenc què veniu a fer aquí des de Barcelona però ja em sembla bé que es faci alguna cosa!

- Si ens ajudeu a lluitar contra els caçadors desaprensius col·laborarem en el que sigui.

2.1. L’efecte dels incentius econòmics a la conservació

L’incentiu econòmic per a la conservació és un element molt important a tenir en compte. Generalment no trobarem incentius econòmics en el marc d’iniciatives individuals de custòdia del territori, és a dir promogudes per una entitat de custòdia, sigui pública o privada. Les iniciatives públiques, sobretot les basades en els fons europeus de la Política Agrària Comuna, gairebé sempre portaran associada un incentiu econòmic, en forma de pagament directe (vegeu 1.2). L’existència d’un incentiu econòmic condicionarà totalment el procés d’acceptació d’un acord de custòdia del territori, o d’un contracte de conservació. Però en ambdós casos és molt important que l’estratègia utilitzada tingui com a objectiu aconseguir l’interès i l’actitud de participació i aprenentatge, per evitar que els destinataris entenguin l’acord només com unes condicions que cal complir per aconseguir l’incentiu, sigui o no econòmic. El concepte de provisió de serveis a la societat, o de producció de natura a la finca poden ajudar a trencar aquesta visió de subsidi. Una recent revisió sobre l’aplicació de mesures agroambientals a l’Estat Espanyol (Urbano i altres 2003) fa èmfasi en el poc interès per la conservació dels agricultors. Tanmateix els autors destaquen que hi ha molt poca recerca sobre la matèria, i que les dades disponibles provenen d’estudis molt locals a partir dels quals és difícil generalitzar. L’anàlisi sobre la percepció dels problemes del món rural mostra que els problemes ambientals generen molt poca conscienciació i destaca especialment que els pagesos no entenen que els serveis ambientals que se’ls demana que proporcionin siguin interessants i necessaris per a societat. Així la predisposició en participar en programes de mesures agroambientals està lligada de manera principal a l’incentiu econòmic14. Tampoc cal estranyar-se per una observació com aquesta; en una enquesta a 183 experts només el 25% considera que els agricultors europeus estarien disposats a participar en iniciatives de conservació sense compensació econòmica, i un 65% creu que és necessari l’incentiu econòmic

14 Per exemple, Muñoz i Estruch (1993), en una mostra de 559 llauradors valencians només troben un 14% interessat en la conservació de la natura i un 20 % acceptaria modificar les pràctiques agràries si hi ha realment una compensació econòmica.

23

(Toogood 2004). De fet els agricultors de l’Estat es veuen com a “jardiners” quan coneixen aquests tipus d’iniciatives, i això no s’ajusta a la seva percepció tradicional de “productors agraris”. En canvi els sindicats agraris utilitzen més la denominació de custodis o guardians (vegeu també 1.4), en un sentit molt més positiu davant el mateix tipus d’accions. No obstant, les recents experiències del GOB-Menorca amb el seu acord de pràctiques agràries sostenibles vegeu Taula 15 i Taula 16), posen de manifest que els programes de suport per a la conservació del paisatge i els hàbitats agraris no han de comportar necessàriament incentius econòmics perquè els agricultors els adoptin.

2.2. Tipologia de finques agràries i dels seus titulars i gestors

Per preveure actituds i motivacions dels titulars i gestors de finques agràries davant la conservació és interessant conèixer alguna classificació per tipus de finques i de propietaris - gestors. A Catalunya s’han fet classificacions per al medi rural forestal, i no per a l’àmbit agrari, però aquestes ens poden donar algunes orientacions a manca d’altres classificacions. Plana i altres (2004) classifiquen les propietats i el territori rural en aquestes cinc classes, amb característiques intrínseques pròpies:

• Àrees rurals remotes (p.e. zones de muntanya aïllades). • Àrees rurals dominades pel sector primari (p.e. paisatges de l’olivera i

l’avellaner). • Àrees rurals amb turisme de masses (p.e. planes de l’Empordà, o pastures

de les Valls d’Aran o Andorra) • Àrees rurals amb estructura econòmica forta i diversificada (p.e. paisatges

de la fruita dolça, la ramaderia intensiva del porc, o de l’arròs i els cítrics). • Àrees rurals adjacents a centres urbans (p.e. horta del Baix Llobregat,

camps del Vallès, o conreus intensius del Maresme). La Taula 8 presenta una proposta de classificació dels propietaris forestals catalans, amb referències puntuals al medi agrari, que és molt interessant d’analitzar de cara a les oportunitats d’iniciatives de custòdia i conservació a les seves finques. Plana (2004) argumenta que els propietaris hedonistes i absentistes són els més susceptibles d’interessar-se per la custòdia del territori, però en el context d’aquest dossier on la gestió és inherent al propi concepte de medi agrari, clarament és el propietari ruralista el més important d’implicar. Tanmateix no existeix una bona classificació expressa per a propietats agràries, i aquest intent és molt simple i requereix d’una major elaboració. La Taula 4, també dóna algunes orientacions en fer referència a la tinença de la terra. Una altra tipologia interessant a destacar és la dels treballadors-pagesos (García i altres p. 63), que treballen a la indústria o en altres sectors productius però segueixen realitzant tasques agràries a l’explotació familiar. Són perfils vinculats a l’aparició de la indústria a Europa, però que persisteixen en l’actualitat (33% dels pagesos titulars de finques a Catalunya l’any 2003). Aquests treballadors-pagesos eventualment poden arribar a la situació en què l’agricultura a temps parcial sigui merament una afició sense valor econòmic de mercat. Quan arribem a aquesta “agricultura lúdica, o d’afició”, pensem ja en persones retirades, o altres que encara no estan jubilats però que treballen la terra al seu temps lliure o en cap de setmana, i per això alguns tenen els seu hort (més o menys marginal), o una vinya (pràctica força comú al Vallès entre els treballadors industrials fins no fa massa) o un camp de cereal (com encara es dóna també al Vallès). Aquestes situacions són especialment significatives en l’agricultura

24

perirubana de les grans ciutats, i en elles possiblement les qüestions econòmiques no siguin més que secundàries, però el valor paisatgístic i ambiental és vital per la societat. Taula 8. Proposta de caracterització de les principals tipologies de propietat forestal (i agrària) a Catalunya Perfil de propietat

Principal objectiu de la gestió

Característiques habituals

Ruralista (silvicultor / pagès)

Font de renta econòmica

Residència rural predominant. Predomini de l’activitat forestal vinculada a altres activitats agràries, sovint complementades amb rendes d’altres sectors no primaris. Finques mitjanes o grans. Paniagua (2001) identifica un tipus similar, d’edat avançada (50 anys o més), sense fills, i practicant una agricultura extensiva i sense previsió canvis de gestió fins a jubilar-se.

Hedonista, per plaer (pot tenir masover)

Protecció del patrimoni

Residència urbana predominant. Activitat forestal o agrària deslligada de l’economia familiar (dedicació parcial). L’activitat econòmica principal depèn del sector secundari o terciari. Finques mitjanes i petites. Paniagua (2001) identifica un pagès jove, a dedicació parcial, amb rendes elevades i finques grans.

Absentista (amb masover o sense)

No gestió Residència urbana. Desvinculat de l’activitat agrària o forestal.

Font: adaptat de Plana (2004), i complementat de Paniagua (2001). Quan l’agricultura acaba desapareixent ens trobem amb els anomenats guarets socials, de parcel·les abandonades per emigració, envelliment, canvi d’activitat professional, diversificació d’activitats, o motivacions urbanístiques. Tanmateix si són terrenys viables per a l’agricultura hi ha una tendència a que altres agricultors arrendin aquests terrenys de guaret social, readaptant l’activitat agrària (García i altres p. 65). En els casos on no es doni aquest arrendament pot ser oportú incentivar-lo, com a via per mantenir activitat agrària i paisatge; es aquest sentit és interessant la Llei estatal 34/1979, sobre qualificació de finques rústiques com a manifestament millorables preveu l’expropiació forçosa de l’ús agrícola en determinats tipus de finques agràries abandonades. En aquests casos pot ser oportú aprofitar aquestes situacions de canvi a les finques per introduir elements de conservació en la nova planificació. Hi ha altres aspectes a tenir en compte en relació a la titularitat de les finques agràries, com la singularitat de la figura catalana de l’hereu en els processos de successió (vegeu l’interessant estudi de Barrera 1990 al respecte), les finques agràries propietat de societats i empreses, etc. Però no les tractarem aquí.

2.3. Actitud del món rural davant del canvi

Un aspecte clau en la predisposició a conservar és l’actitud general davant del canvi que manté el món rural català. La implicació en la filosofia i les iniciatives de la custòdia del territori per part dels pagesos i titulars de finques agràries a Catalunya suposa un gran canvi. Tot i que no existeixen dades quantitatives sobre aquesta qüestió Aldomà (1999) ho analitza des d’un punt de vista qualitatiu o gairebé d’opinió. Així constata com a les comarques meridionals interiors i les pirinenques la

25

població local es troba atrapada en uns esquemes culturals que la fan particularment inhàbil per a protagonitzar les accions de canvi (...). La població local (...) es troba, en tot cas, condicionada per la pròpia obertura personal a la cultura exterior, que acostuma a arribar a través dels estudis o de les migracions temporal. I més endavant encara es reafirma: La paràlisi de la població autòctona pel què fa a les iniciatives de desenvolupament apareix com un fet particularment persistent i dramàtic en la configuració social de les comarques desafavorides (Aldomà, 1999, p. 335). Un panorama gens afalagador per al canvi cap a la custòdia del territori. De manera ben contraposada amb el panorama anterior una detallada enquesta a propietaris agraris de la comarca extremenya de Monfragüe (Mariscal i Campos 2002) demostra que una majoria de propietaris de deveses extremenyes tenen una actitud favorable a la gestió directa de polítiques actives de conservació dels hàbitats i de les espècies salvatges que els habiten. Una mostra de 30 propietaris responen afirmativament en percentatges des del 20 al 90% a fer-se càrrec d’accions com l’adequació de caus per conills, sembra de cereals, manteniment d’arbres, manteniment de races autòctones, manteniment d’arbres morts, accés per al lleure (...). Que els propietaris acceptin ser els gestors de l'oferta de bens públics de les seves deveses mitjançant una compensació incentivada és un repte que requereix abandonar idees ancorades en el passat, i que encara abunden entre propietaris privats i administradors públics. L'administració ha de deixar de legislar sobre la base de la desconfiança en la gestió que fan els propietaris dels recursos naturals de les seves deveses, per aconseguir que els propietaris deixin de veure com una "intromissió" als seus drets de propietat la presència de funcionaris ambientals que tenen l'encàrrec polític de la gestió d'aquest recursos. En un altre exemple, a l’illa de Menorca, el GOB ha aconseguit acords voluntaris sense incentiu econòmic directe amb 9 agricultors només durant l’any 2004 (GOB 2004). Com dèiem al principi no és pot generalitzar sobre la predisposició i les oportunitats existents d’implicar als pagesos en la conservació. En un darrer exemple la Taula 9 mostra un exemple de canvi d’actitud i manteniment a llarg termini en diferents llocs de Gran Bretanya. Per altra banda, també es evident que sovint la conservació del medi rural passa per mantenir pràctiques tradicionals preexistents i evitar el canvi. Per això alguns programes de mesures agroambientals a Anglaterra fins i tot paguen per fer allò que el pagès ja havia estat fent. Per Battershill i Gilg (1997) no cal veure una contradicció en això, si no un reconeixement al manteniment de les bones pràctiques existents, o fins i tot una compensació per l’historial de producció extensiva i/o compatible amb la conservació de la natura. Taula 9. Exemple de canvis d’actitud i de comportament en pagesos implicats en dos programes públics de conservació agrària a Devon i a les Cambrian Mountains (GB).

% resposta positiva Devon Cambrian Mts.

Nombre d’explotacions participants 200 explot. 309 explot. Participants respecte el total d’explotacions a la regió

38 31

El programa ha canviat la vostra actitud en les pràctiques agràries?

31 23

Heu après pràctiques noves? 31 10 Participaríeu en un nou programa en acabar? 77 61 Continuaríeu amb les noves pràctiques si el programa finalitza?

57 45

Font: Wilson i Hart, 2001.

26

2.4. Situació socioeconòmica del món rural

En aquest punt no ens aturarem a fer una anàlisi detallada, que podeu trobar en alguna de les publicacions indicades als annexos. Si que incloem no obstant algunes reflexions de diferents autors. Els problemes actuals del sector agrari a les comarques desafavorides no són gaire diferents dels de la resta de comarques; en totes molts pagesos s’han fet vells i les explotacions no tenen continuïtat. A més a més, el volum productiu de la majoria d’explotacions és baix i la rendibilitat és cada cop més reduïda i no dóna per a millorar o ampliar els mitjans de producció. Dins el deteriorament general del sector agrari, tot just es podria subratllar l’envelliment superior de les comarques desafavorides, que faria preveure una evolució més negativa. (...) Sigui com sigui, la crisi del sector agrari seria poca cosa si no s’emparentés amb una variable sociològica decisiva de la crisi de les comarques rurals, el despoblament. (Aldomà, 1999, p. 338). El procés de despoblació es un símptoma ben manifest, especialment en àrees de muntanya on l’estructura demogràfica presenta signes clars d’envelliment, sense recanvi generacional i, alhora, es masculinitza per les pautes dominants de transmissió del patrimoni agrícola (García i altres 1995, p. 140). En relació a la qüestió de les rendes agràries és important tenir una visió clara del què signifiquen els costos, els guanys, i els ajuts PAC dins l’economia familiar dels pagesos. Què li representa a un pagès d’Osona, per exemple, la subvenció pel cultiu de cereals? Quin % del seu sou és resultat de la PAC? Actualment aquest pagès podria viure sense aquesta subvenció? Això suposa baixar de les magnituds comunitàries a les necessitats d’un pagès concret i donar alguns exemples del que representen les subvencions, ja que en funció de la seva importància per a un pagès concret coneixerem la seva ‘voluntat’ per acceptar certs canvis (vegeu 2.3). Per exemple hom indica que l’agricultura valenciana és una de les menys subvencionades d’Europa, tant si es té en compte el pes de les subvencions en relació a la renda agrària (vora el 6%, front al 25-30% de la mitjana espanyola), com si es pren el volum per ocupat (a la Comunitat Valenciana menys de 550 € a l’any, front als més de 4.200 d’Espanya). Això es deu al fet que els productes agrícoles mediterranis de l’horta (taronja, llimona, carxofa...), més freqüents al País Valencià, no gaudeixen d’un volum apreciable d’ajudes. A Osona, per exemple, el cultiu de cereals tampoc rep uns ajuts massa destacables, i al Vallès, el cultiu de diversos conreus herbacis (Taula 10) genera uns marges de a l’entorn dels 300 €/ha, un 65% dels quals provenen dels ajuts de la PAC. Taula 10. Despeses i ingressos per a quatre conreus herbacis al Vallès (€/ha, 2001)

Despeses del cultiu Ingressos Cultiu Operacions

de conreu Productes Total Producció Ajuts

PAC Total Ajuts s/

ingressos

Marge brut

Ajuts s/

marge Ordi 269,4 170,4 439,8 507,2 187,7 694,9 27% 255,1 74%

Blat 269,4 169,2 438,6 578,7 187,7 766,4 24% 327,8 57%

Colza 236,4 85,9 322,4 420,7 187,7 608,4 30% 286 66%

Gira-sol 204,0 35,9 239,9 81,7 187,7 269,4 69% 29,5 636% Font: elaboració pròpia a partir de dades inèdites (preus de 2001). Respecte al despoblament rural, les estadístiques d’habitants a Catalunya mostren una tendència positiva d’augment de població i de relació immigració-emigració. Ambdós indicadors són positius d’uns 50000 habitants totals entre 1996-

27

2001 (dades globals de població dels municipis catalans amb menys de 10.000 habitants, MAPA 2003). A Catalunya l’any 2004 existeixen 353 municipis amb menys de 500 habitants (37% dels municipis de Catalunya), amb un total de 88.236 habitants de 2004 (1’3% dels habitants de Catalunya) i que ocupen un territori d’11.645 km2 (36’5% de la superfície del país). Els 844 municipis rurals catalans (<10.000 habitants), tenen una població total d’1.321.951 habitants de 1996, el 19’7% de població del país. Als estudis de base dels PDR la Comissió Europea aplica el criteri de la densitat de població comarcal inferior a 100 hab/Km2 que l’any 2005 complien 21 de les 41 comarques catalanes. Les dades per als municipis rurals fins a 10.000 habitants, sobre un total de 846 municipis, indiquen que un 61% han augmentat de població els darrers anys, un 37% han disminuït de població, i la resta es mantenen estables (MAPA 2003). MAPA (2003) també indica que el mon rural català no està excessivament envellit, ja que el 67% de població té entre 16 i 64 anys. El descens d’ocupació agrària i l’augment del sector serveis, lligat a la diversificació de l’activitat, ha fet que molta població hagi evitat l’èxode a les grans ciutats. El manteniment d’aquesta població activa ha generat un menor estrenyiment de la base de la piràmide poblacional. Figura 5. Comarques catalanes segons índex de ruralitat Font: DAR 2007.

28

Figura 6. Estructura d’edats entre les persones ocupades al sector agrari a Catalunya

Font: Peix 2001. Malgrat la millora de l’estructura d’edats dels darrers anys, la població ocupada en el sector agrari pateix un fort envelliment (Figura 6). El 1997, el 53% dels titulars d’explotacions són més grans de 54 anys, i el 76% més grans de 46 anys. Només un 7’9% dels titulars d’explotacions tenen menys de 35 anys (Peix 2001). Resulta destacable l’augment que s’ha produit en el grup dels assalariats fixes ja que des de 1993 fins el 2003 (taula 5) s’ha registrat un creixement del 64,29% en nombre relatiu i un creixement de 6.543 persones en termes absoluts. Aquest creixement espectacular ha anat acompanyat d’un descens important del nombre de titulars d’explotació que s’ha vist reduït drásticament des de 1989, i ha pasta dels 86.538 (1989) als 55.675 (2003), és a dir, una reducció del 36%. En relació a la qüestió de l’edat alguns estudis anglesos constaten que els pagesos de més edat, tot i utilitzar pràctiques tradicionals molt apropiades per a la conservació, no s’interessen pel concepte en sí. Altres (Potter i Lobey 1992) veuen com els pagesos més grans s’apunten a les mesures agroambientals perquè redueixen la quantitat de treball a la finca. Els pagesos de mitjana edat tenen una millor predisposició, mentre que els pagesos joves ho veuen com una qüestió de marqueting, però els interessen més conceptes com la producció integrada o la certificació ecològica que veuen més ràpidament aplicables al mercat, que no les iniciatives de custòdia o de conservació. També s’observa que els pagesos joves amb fills petits no participen en iniciatives que els suposin un canvi significatiu de les seves pràctiques. Aquesta constatació de pagesos joves i marqueting de conservació també podria ser vàlida per a Catalunya. Efectivament, el nivell de formació de la població ocupada en l’agricultura continua essent baix en comparació a la indústria o als serveis. El 1996 un 66% només tenien estudis primaris, com al sector de la construcció. Però al segment dels agricultors de 25 a 30 anys el 1996 un 42% tenia estudis secundaris o superiors, en comparació al 37% de 1991 (Peix 2001).

29

3. Conceptes bàsics per a una gestió del medi agrari considerant la conservació dels hàbitats, espècies i del paisatge.

L’interès per la conservació dels paisatges agrícoles no neix fins ben bé el darrer quart del segle XX, tardanament en comparació a la preocupació per la conservació del patrimoni natural en general. Aquesta triga obeeix, en primer lloc, a la falsa impressió que aquests paisatges, més o menys humanitzats, no posseïen valors naturals tan necessitats de conservació com els que es poden trobar en paisatges més naturals o feréstecs, que són els que primer van rebre l’atenció conservacionista. En segon lloc, a la sensació generalitzada que l’activitat agropecuària no constituïa una activitat agressiva pel medi ambient. Totes dues impressions han anat canviant ràpidament. El paper dels paisatges agrícoles com a matriu on es troben immersos els hàbitats naturals, el seu paper de connector biològic entre espais, la gran superfície que ocupen (dos terços de Catalunya), o la gran quantitat d’espècies que acullen, algunes d’elles emblemàtiques, han posat de manifest el gran valor d’aquest paisatges per la preservació de la biodiversitat. Per altra banda, la constatació d’un procés de degradació ràpid i accelerat al llarg del darrer terç del segle passat ha deixat ben clar que aquest ambients, actualment, són tant o més necessitats d’actuacions per preservar-los com els que més. Per tal de posar de manifest el valor dels paisatges agraris des del punt de vista de la biodiversitat, cal analitzar la seva composició, origen i característiques peculiars. Per comprendre per què aquesta diversitat es troba en perill, cal conèixer i comprendre els processos que l’han originat i que en permeten el seu manteniment.

3.1. Definició i estructura dels paisatges agraris

La major part del territori Europeu és actualment ocupat per paisatges agraris, en que les cobertes vegetals i els hàbitats originals han estat reemplaçats per usos del sòl de tipus agrícola o ramader. La major part d’aquest paisatges són molt antics i al llarg de la seva existència han experimentat canvis més o menys acusats que han anat alterant les seves característiques biològiques. A grans trets, podem concebre un sistema agrícola com un paisatge format per una matriu d’ambients naturals, residu dels hàbitats originals, més o menys fragmentada per espais ocupats per conreus o pastures no naturals. De fet, però, en la major part de paisatges agrícoles, la matriu original d’hàbitats naturals pot arribar a desaparèixer per complet, o bé queda tan reduïda que intercanvia el seu paper amb els hàbitats conreats, els quals esdevenen la veritable nova matriu del paisatge, solcada, aquí i allà, per retalls d’ambients més o menys naturals. Per tant, els paisatges agrícoles estan constituïts per un mosaic format de parcel·les de forma i mida molt variable que es poden agrupar, des d’un punt de vista funcional, en dos compartiments bàsics:

1) Retalls d’hàbitats naturals de dimensions variables.

2) L’espai agrícola, és a dir, el conjunt d’habitats no naturals, conreats o no, que formen part del paisatge agrícola. Està format per:

30

2.1) Les parcel·les de conreus pròpiament dites, que estan ocupades més o menys permanentment per vegetació plantada per l’home i subjecte a una collita. Aquí s’hi inclouen també els guarets, que són parcel·les de conreu en repòs. 2.2) Hàbitats no conreats associats als conreus, que no eren presents en els hàbitats naturals, sinó que apareixen amb la transformació cap a un paisatge agrícola i que són més o menys necessaris per tal que el conreu sigui viable: marges, sèquies, canals.... 2.3) Altres elements no naturals d’origen antròpic: camins, edificis, infrastructures diverses.

Els ambients naturals estan constituïts per comunitats vegetals més o menys complexes i amb un important grau d’heterogeneïtat espacial, ja sigui en la dimensió vertical (cas d’un bosc) o horitzontal (cas d’una brolla) o bé totes dues. Aquesta heterogeneïtat ofereix recursos a una gran quantitat d’organismes vius que es troben específicament adaptats als diferents medis. Normalment, en els mosaics agrícoles, aquests medis es troben més o menys fragmentats, però a escales grans podem trobar grans taques d’hàbitats naturals immerses en una matriu agrícola amb les quals hi estableixen diverses menes de relacions. Per contra, els conreus acullen comunitats vegetals molt simplificades, poc diverses i amb escassa heterogeneïtat espacial, però, en canvi, una extraordinària inestabilitat al llarg del temps, ja que es troben sotmesos als calendaris de les tasques agrícoles i, per tant, a alts nivells de pertorbació. Sovint, es produeixen canvis ràpids i dramàtics que transformen o alteren bruscament la coberta vegetal o el sòl, que són els recursos principals per als elements vius que podem trobar en un conreu. Per tant, si excloem tot un reguitzell d’organismes patògens o paràsits dels conreus, hi ha pocs organismes vius capaços de viure exclusivament en aquest medis. Això no vol dir, però, que no n’hi hagi, ni tampoc que els conreus no siguin importants pels éssers vius. Són medis amb una elevada productivitat, que s’obté mercès al control extern al que es troben sotmesos i a un elevat nivell d’inputs d’energia i nutrients. Els hàbitats no naturals associats als conreus poden ser de diversa mena. Els marges entre camps tenen la funció de separar parcel·les o evitar l’erosió. Els canals i sèquies permeten dur aigua als camps. Són medis que, sense ser naturals, presenten moltes similituds amb els medis naturals (encara que no necessàriament amb els medis naturals originals), ja que poden arribar a tenir una important heterogeneïtat i estabilitat en el temps, fet que implica que sovint són el principal refugi per la flora i la fauna en sistemes agrícoles en que els conreus són l’element majoritari. El seu valor, però depèn molt de la gestió que se’n faci. Finalment, en el paisatge agrari hi trobarem elements no naturals d’origen antròpic que també poden jugar un paper important com a font de recursos per determinats elements de la flora o de la fauna que trobem en un agrosistema. Les cabanes són sovint utilitzades per moltes espècies d’ocells per fer-hi niu. També, però, determinades infrastructures presents en els paisatges agrícoles poden tenir efectes negatius per a la diversitat biològica, com és el cas de les carreteres, de les línies elèctriques o dels dipòsits d’aigua mal dissenyats. Cada un d’aquests compartiments està constituït per parcel·les distribuïdes pel mosaic agrícola. La mida i la ubicació relativa d’aquestes parcel·les, així com la seva composició i diversitat, són elements claus per comprendre el valor –i també les debilitats- dels paisatges agrícoles des del punt de vista del manteniment de la seva diversitat biològica.

31

3.2. Funcionament de la matriu agrícola

Podríem pensar que els diferents elements que constitueixen un mosaic d’hàbitats funcionen de forma independent. Fins a cert punt això pot ser més o menys cert quan parlem de taques molt grans, en que les interaccions es limitaran a les vores i tindran un pes relativament poc important en l’estabilitat i permanència dels elements biològics de cada taca. Però en els mosaics agrícoles, les interaccions són molt més importants i van molt més enllà de les zones de contacte entre medis. El conjunt dels compartiments i hàbitats que constitueixen un paisatge agrícola formen, doncs, una unitat funcional en que tots ells es troben més o menys relacionats. Les interaccions entre els diferents hàbitat dels mosaics agrícoles poden analitzar-se o interpretar-se des de diferents òptiques:

1) Analitzant els fluxos de matèria i energia entre hàbitats. 2) Analitzant l’ús que en fan els diferents organismes que habiten la matriu.

1) Fluxos de matèria i energia entre hàbitats o compartiments L’intercanvi de matèria i l’energia entre els diferents elements de la matriu agrícola pot tenir lloc de forma purament física (el vent, l’escolament, la gravetat) o bé pot estar mediatitzada per processos biològics com la depredació, la competència entre organismes, les migracions o els desplaçaments de qualsevol mena entre hàbitats. El resultat d’aquestes interaccions pot ser positiu o negatiu per l’hàbitat receptor, és a dir, pot contribuir al manteniment dels elements vius que conté o, per contra, dificultar-ne o impedir-ne totalment la persistència. Els arrossars del delta de l’Ebre i, de fet, tot l’ecosistema deltaic en sí, depenen pel seu manteniment de les aportacions d’aigua i sediments que porta el riu, i constitueixen un clar exemple de com aquestes interaccions poden tenir efectes molt positius sobre el compartiment conreat. Però, sense sortir del mateix sistema deltaic, podem veure també com l’emissió d’aigües des dels arrossars cap a les llacunes litorals ha causat problemes importants en la riquesa biològica d’aquest espais naturals. Per tant, la gestió dels mosaic agrícola ha de considerar en tot moment l’existència d’aquest fluxos i el seu possible control. Però no tots els fluxos tenen lloc en forma de matèria o d’energia. Des del punt de vista poblacional, s’estableixen fluxos d’individus o propàguls des d’uns hàbitats a uns altres, de manera que, des d’un punt de vista demogràfic, determinats hàbitats agraris (compartiments) actuen de font i altres actuen com a llocs de captació (embornals). En molts casos, sobretot al parlar de fauna, les poblacions que trobem en els mosaics agrícoles són embornals que només es poden mantenir mercès a l’aport constant d’efectius des dels hàbitats naturals propers, que actuen com a fonts. És el cas d’organismes que poden desenvolupar perfectament el seu cicle vital en el mosaic agrícola, però la persistència de les seves poblacions en aquest medis només és possible quan es troben propers a hàbitats naturals. I això no és perquè aquests hàbitats siguin utilitzats, sinó perquè proporcionen un flux més o menys permanent d’individus o propàguls que permeten mantenir la població en l’ambient més fluctuant. En casos extrems, les poblacions dels hàbitats naturals poden veure’s afectades negativament per l’efecte demogràfic engolidor dels mosaics agrícoles. Per acabar, a nivell de cada una de les parcel·les conreades, és important remarcar que les comunitats de flora i fauna dels conreus són resultat d’un procés periòdic de destrucció i recolonització des dels ambients naturals o associats, que actuen de reservoris. Només alguns organismes, molt pocs, disposen dels mecanismes

32

reproductius o etològics adequats que els permeten tancar el seu cicle vital sense haver d’abandonar el compartiment conreat. Aquest fenomen de destrucció i recolonització permanent és el que explica que un conreu no sigui un medi homogeni, sinó que la distribució de la flora i la fauna dins de les parcel·les estigui molt condicionat per la situació dels hàbitats font. És per aquest motiu que, en general, el màxim interès biològic de les parcel·les conreades es troba a les vores, tocant als marges dels camps. No sempre és així, però, ja que alguns ocells prefereixen el centre dels camps, especialment si són grans, ja que això els proporciona més camp de visió i protecció contra els depredadors. 2) L’ús dels hàbitats de la matriu Quan es troben en una matriu d’hàbitats diferents, els organismes poden utilitzar els diferents ambients alternatius de forma més o menys COMPENSATÒRIA, de forma SUPLEMENTÀRIA o de forma COMPLEMENTÀRIA. Els organismes que utilitzen dos o més ambients de forma compensatòria són capaços d’utilitzar els diferents ambients de forma indiferent, encara que no tots ells tinguin la mateixa qualitat. En aquest cas, si un tipus de medi desapareix i és substituït per un altre, es produeix un fenomen de compensació que fa que la pèrdua poblacional sigui menor del que podríem esperar. Els organismes que utilitzen diversos ambients de forma suplementària obtenen els seus recursos d’un hàbitat principal, però poden obtenir alguns altres recursos d’altres hàbitats secundaris, sempre i quan l’hàbitat principal sigui present. En aquests casos, a mesura que l’hàbitat principal és substituït per altres hàbitats dins de la matriu, no es produeix una disminució aparent en l’abundància de les poblacions, almenys fins que l’hàbitat primari no disminueix de forma substancials. En algunes ocasions, la suplementació pot donar lloc a increments poblacionals locals. En el cas de l’ús complementari, l’organisme precisa de la presència de més d’un ambient de la matriu per tal de poder aconseguir tots els seus recursos i poder sobreviure en el paisatge. Si un falta, l’organisme desapareix encara que l’altre medi sigui molt abundant. En els sistemes agrícoles, és interessant analitzar quina mena de relacions s’estableixen entre els diferents compartiments o entre els diferents elements o parcel·les dins d’un mateix compartiment. Encara que sembli un contrasentit, l’espai agrari funciona generalment com un compartiment suplementari dels hàbitats naturals. En canvi, els compartiment naturals rarament suplementen els espais agraris. En el cas dels sistemes agraris la compensació es dóna en aquells casos en que els conreus imiten l’hàbitat natural que els envolta. No és gaire freqüent, ja que els conreus constitueixen un hàbitat que difícilment pot imitar de forma completa la oferta de recursos dels hàbitats naturals. Tant mateix, s’han descrit alguns casos en ambients esteparis naturals que són substituïts per ambients conreats. S’ha esmentat també en repetides ocasions que els arrossars actuen com a ambients substitutoris de les zones humides naturals per determinats organismes, concretament les aus aquàtiques. Aquesta afirmació no és del tot exacte, ja que la major part d’ocells aquàtics no poden viure exclusivament en els arrossars. Molt més adequat en aquest cas seria parlar de suplementació que, per altra banda, també és un fenomen molt més freqüent en els paisatges agrícoles. En general implica espècies de la matriu natural que complementen l’obtenció de recursos, principalment aliment, en els ambients conreats. En el cas dels arrossars, el paper suplementador per molts ocells aquàtics pot ser crucial. La complementarietat entre els diferents elements del mosaic agrícola és relativament freqüent, i implica, sobretot organismes propis dels medis conreats. En general es tracta de complementarietat temporal, és a dir, l’ús seqüencial de diversos hàbitats al llarg del temps. És rar que impliqui organismes propis dels ecosistemes naturals. Aquests, en general, poden satisfer totes les seves necessitats sense abandonar el seu hàbitat. Encara que, com ja hem vist, poden utilitzar de forma suplementària

33

els espais conreats, poden subsistir sense. El tipus de complementarietat més freqüent que trobarem entre els diferents compartiments dels paisatges agraris serà entre els conreus i els elements associats als conreus o, també entre diferents tipus de conreus. Donat que els paisatges agraris estan constituïts per un mosaic d’hàbitats, el seu funcionament i el manteniment de la biodiversitat que contenen és, en bona mesura depenent del manteniment d’aquests processos que acabem d’esmentar. Per tant, una de les característiques fonamentals que garanteix la funcionalitat dels paisatges agrícoles és la seva heterogeneïtat espacial. Però cal remarcar que l’heterogeneïtat no solament ve donada per la presència de diversos compartiments, sinó també pel fet que els elements que formen part de cada compartiment siguin diversos i qualitativament adequats. En un paisatge agrari el compartiment natural pot estar constituït per un o per més d’un hàbitat diferent. El mateix es pot dir dels altres compartiments. Dins de cada compartiment hi podem definir taques o parcel·les, les quals poden ser totes iguals o ser de diverses tipologies. Inclòs dins d’una mateixa parcel·la, el medi que hi trobem pot ser més o menys ric i estructuralment complex. L’heterogeneïtat del paisatge agrari és important que es doni a tots aquests nivells o escales. L’heterogeneïtat entre compartiments o entre hàbitats és important per assegurar els processos de complementarietat i suplementació a que ens hem referit. Però l’heterogeneïtat i complexitat a escala més fina, dins de cada un dels hàbitats, és el que dóna qualitat a cada un d’ells.

3.3. La composició de les comunitats dels mosaics agrícoles

La diversitat biològica d’un paisatge agrícola és resultat del procés de generació del propi paisatge. En les primeres etapes, la substitució progressiva dels hàbitats naturals per ambients conreats fa que desapareguin alguns elements característics dels hàbitats originals, sobretot si el medi original i el medi conreat són de característiques molt diferents. Aquest seria el cas de la substitució de boscos per conreus de vinya, per exemple. Tanmateix, aquesta etapa pot no ser tant traumàtica en el cas que els conreus constitueixin un medi similar al que substitueixen. En aquest cas, els elements biològics dels hàbitats originals poden subsistir en el medi conreat, que es converteix en un hàbitat de substitució. Aquest podria ser el cas, en part, dels arrossars del delta de l’Ebre. Però finalment, dins del paisatge agrícola hi trobarem un conjunt heterogeni d’espècies de procedència molt diversa i que utilitzen diverses estratègies per a subsistir en un medi tant canviant. La composició i riquesa d’espècies serà en últim terme determinada per la història del mosaic, per la seva gestió i per la composició i proporció dels diferents hàbitats. L’heterogeneïtat del medi explica en bona mesura la capacitat de moltes espècies de sobreviure en aquest medis i, més que una virtut, cal considerar-la com una condició indispensable per a la supervivència. Dins del paisatge agrícola, hi podem trobar organismes que només poden viure en els ambients naturals. Seran tant més abundants dins del paisatge com més extensió ocupin aquests medis i més ben conservats estiguin. Són organismes pels quals la transformació dels ambients naturals en medis conreats significa una pèrdua d’hàbitat i de recursos. Hi ha altres organismes que poden tolerar certs nivells d’alteració i que poden viure en els retalls d’hàbitats seminaturals que trobem en els ambients associats als conreus, com ara els marges. En general seran plantes o invertebrats que podem trobar tant als ambients naturals com en els elements associats. Altres organismes no solament toleren aquestes transformacions, sinó que justament apareixen com a resultat de la fragmentació dels hàbitats. Son organismes típics de mosaic, entre els quals cal destacar moltes espècies d’ocells. Per últim, hi ha organismes típics dels conreus, que no apareixen en els medis més tancats. En general són organismes que han desenvolupat estratègies de dispersió o migració, o formes de resistència (per

34

exemple, algunes llavors), que els permeten superar l’heterogeneïtat temporal dels conreus i tancar-hi el seu cicle vital. Aquests organismes exclusius dels conreus són, fora dels patògens i paràsits, algunes plantes adventícies i alguns ocells. La flora adventícia dels conreus (entre les que figuren les plantes arvenses i altres que no ho són) troba en el conreu un medi adequat on créixer i prosperar, sovint ric en nutrients i sense la competència de les espècies típiques de les comunitats naturals. Són espècies que sovint no trobem en els ambients naturals annexos, sinó que acompanyen els conreus. En el compartiment conreat també hi podem trobar algunes espècies animals exclusives. En determinades zones cerealistes, els ambient esteparis, apareixen ocells exclusius, o gairebé, com ara el sisó (Tetrax tetrax), la ganga (Pterocles alchata) o la xurra (Pterocles orientalis). Ara bé, fins i tot la presència d’aquest organismes al conreu no seria possible si no fos perquè la presència de medis associats o naturals fa possible que el conreu contingui els recursos necessaris per viure. • La flora del medi agrari Per poder gestionar correctament qualsevol zona agrícola és imprescindible tenir uns bons coneixements de les característiques de la flora associada als conreus. En primer lloc, perquè la proliferació d’espècies competidores de les plantes cultivades condiciona de forma important la rendibilitat agrícola però també, i de forma contraposada, perquè aquest tipus de vegetació pot oferir notables avantatges agronòmics com ara un important control de l’erosió, millorar les característiques dels sòls, facilitar refugi per a les espècies animals depredadores de plagues, etc. Altrament, és molt important tenir en compte que la conservació de la biodiversitat associada a les zones agrícoles depèn en bona mesura del manteniment d’una certa cobertura vegetal d’espècies diferents a la cultivada. Així doncs, si es vol compatibilitzar l’activitat agrícola amb el manteniment de la qualitat ambiental del territori cal arribar a una situació de compromís entre la productivitat i la biodiversitat. Aquesta situació de compromís pot aportar, a més, alguns avantatges econòmics relacionats amb la reducció dels costos dels tractaments fitosanitaris. Un primer concepte bàsic que cal tenir en compte és la diferència entre les plantes arvenses (les anomenades popularment males herbes), i les plantes de marges i vorades. Plantes arvenses. Són aquelles plantes que viuen dins els conreus i competeixen amb les plantes cultivades per la llum, l’aigua, els nutrients, etc. Majoritàriament són espècies anuals i de cicle curt. En són exemples les roselles o gallerets (Papaver rhoeas), els blets (Chenopodium sp.), les ravenisses (Diplotaxis sp.), el xereig (Setaria sp.), etc. Plantes de marges i vorades. Són espècies pròpies de llocs oberts que es veuen afavorides per les activitats agrícoles, però que no colonitzen els terrenys llaurats. La principal diferència amb la majoria de plantes arvenses és que són espècies perennes. Per aquest motiu sovint són fàcilment controlables amb mitjans mecànics (existeix alguna excepció com la de la trencanua o cua de cavall, Equisetum sp.). Altrament, el seu establiment limita el desenvolupament de les plantes arvenses en marges i vorades. En són exemples el fenàs o fenal (Brachypodium phoenicoides), la jonça (Aphyllantes monspelliensis), la farigola (Thymus vulgaris), els arços (Crataegus monogyna), etc.

35

• Caracterització de les plantes arvenses La denominació de males herbes ha estat la més utilitzada de forma popular per a definir les plantes no cultivades que es fan dins els conreus. A la pràctica, però, resulta molt poc precisa perquè dins aquest grup de vegetals hi ha espècies amb característiques ecològiques molt diferents. Altrament, amb les tècniques agronòmiques modernes hi ha moltes espècies que tenen una incidència sobre la productivitat molt baixa. Per tot plegat sembla raonable substituir la definició de males herbes per la de plantes arvenses, com fem en aquest dossier. A Catalunya, i de forma similar a la resta d’Europa, les poblacions de moltes plantes arvenses han experimentat una forta regressió en els darrers trenta anys, fins al punt que algunes d’elles es poden considerar amenaçades a nivell local o regional. És el cas dels botons d’or (Ranunculus arvensis), els blauets (Centaurea cyanus), l’espasa o gladiol de camp (Gladiolus italicus), els esperons (Delphinium sp.), la niella (Agrostemma githago) i moltes altres. A continuació es fa un repàs dels diferents tipus de plantes arvenses i d’alguns conceptes bàsics relacionats. En aquest sentit, per a poder caracteritzar la vegetació de qualsevol zona agrícola les obres de referència han de ser la Flora manual dels Països Catalans (Bolòs, Vigo, Masalles i Ninot, 1990), la Flora dels Països Catalans (Bolòs i Vigo, 1984-2001) i la web de Biocat del DMAH15. També pot resultar molt útil la consulta de la Vegetació dels Països Catalans (Folch, 1986). Plantes arvenses messícoles o dels camps de cereals. Correspon a la flora associada als camps de cereals, ambients que es caracteritzen per l’existència d’un cicle anual molt marcat. Des del punt de vista de la conservació de la biodiversitat aquest grup és important perquè en formen part la majoria de plantes arvenses en regressió i/o amenaçades. Altrament, quan en un camp existeix una certa presència d’espècies arvenses messícoles normalment es pot afirmar que la presència de productes fitosanitaris en el medi no és excessiva. Garanteix, doncs, la qualitat ambiental del territori. La conservació d’aquest grup de vegetals requereix de certes mesures, com ara minimitzar l’ús d’herbicides en algunes parcel·les poc productives o en els marges dels conreus. Segons la base de dades de biodiversitat de Catalunya (Biocat) del DMAH la llista d’espècies característiques dels camps de cereals a Catalunya és la que presenta la Taula 11. Plantes arvenses dels conreus llenyosos de secà (Diplotaxion). Correspon a la flora pròpia de les vinyes, oliverars, garroferars i altres cultius llenyosos no irrigats de contrades poc humides. El seu desenvolupament màxim és primaveral i és un tipus de vegetació que té un paper molt destacat en el control de l’erosió. Algunes de les espècies arvenses més característiques d’aquests ambients són les ravenisses (Diplotaxis sp.), els caps blancs (Alyssum maritimum), la canyota (Sorgum halepense), l’ull de bou o bolitx (Chrysanthemum segetum), els pebrots de ruc (Reseda phyteuma), la lleterassa de camp (Euphorbia segetalis), entre d’altres. El valor de conservació d’aquest tipus de vegetació és moderat.

15 http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html

36

Taula 11. Espècies vegetals característiques dels camps de cereals a Catalunya (plantes arvenses messícoles) Secalietalia Agrostemma githago Alopecurus myosuroides Asperula arvensis Avena fatua Bifora radians Bupleurum rotundifolium Camelina sativa Caucalis platycarpos Cerastium perfoliatum Conringia orientalis Delphinium orientale subsp. orientale Fumaria reuteri Gagea villosa Gladiolus italicus Lathyrus aphaca Legousia hybrida Legousia speculum-veneris Lithospermum arvense subsp. arvense

Lolium temulentum Nigella gallica Orlaya daucoides Papaver argemone Papaver dubium Papaver rhoeas Polycnemum arvense Polygonum convolvulus Ranunculus arvensis Raphanus raphanistrum subsp. raphanistrum Satureja rotundifolia Scandix pecten-veneris Turgenia latifolia Vaccaria hispanica Valerianella coronata Viola tricolor subsp. arvensis

Secalion cerealis Adonis annua Ammi majus Anchusa italica Bifora testiculata Biscutella auriculata subsp. auriculata Bupleurum lancifolium Coronilla scorpioides Delphinium peregrinum Delphinium pubescens Euphorbia falcata Galium tricornutum Galium verrucosum Glaucium corniculatum Hypecoum pendulum Hypecoum procumbens Iberis pinnata Lathyrus ochrus

Linaria hirta Linaria lanigera Linaria triphylla Papaver pinnatifidum Polygonum aviculare subsp. bellardii Raphanus raphanistrum subsp. landra Rapistrum rugosum subsp. linnaeanum Rapistrum rugosum subsp. orientale Ridolfia segetum Roemeria hybrida Silene conoidea Silene muscipula Sisymbrium assoanum Valerianella echinata Valerianella pumila Vicia benghalensis Vicia peregrina

Scleranthion annui Arnoseris minima Centaurea cyanus Filago arvensis

Scleranthus annuus subsp. annuus Spergula arvensis Veronica triphyllos

Caucalidion platycarpae Adonis aestivalis Adonis flammea

Fumaria vaillantii Iberis amara

Font: elaboració pròpia a partir de Biocat (biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html)

37

Plantes arvenses dels conreus de regadiu i dels horts (Panico-Setarion i Polygono-Chenopodion). Vegetació que es fa als horts, camps de blat de moro i conreus de regadiu en general, inclosos els fruiterars. Es caracteritza per la presència de gramínies i ciperàcies de gran port que aprofiten l’abundància d’aigua i nutrients, com ara les panissoles (Echinochloa sp.), la castanyola (Cyperus rotundus), el cerreig (Setaria sp.) i altres espècies com la verdolaga (Portulaca oleracea), els amarants (Amaranthus sp.), els blets (Chenopodium sp.), etc. La diversitat d’aquest tipus de vegetació arvense sovint és força baixa i, a més, el seu valor de conservació naturalístic és reduït. Plantes ruderals i/o nitròfiles (Chenopodietalia, Salsolo-Peganetalia, Thero-Brometalia). Vegetació pròpia de sòls rics en nitrògen i d’indrets alterats per les activitats humanes com ara vores de camins, femers, solars abandonats, sestadors de bestiar, etc. Segons Folch (1986), el terme ruderal ha esdevingut pràcticament un sinònim de nitròfil en qualsevol dels seus sentits i es pot parlar de ruderalització per a qualificar processos de nitrificació, siguin espontanis o artificials. Aquest procés, a més, sol donar la mesura de la deterioració d’un indret sotmès a freqüentació. Per això el valor de conservació d’aquest tipus de vegetació és molt baix, si bé puntualment pot resultar interessant per a la fauna. La vegetació ruderal no és, doncs, vegetació pròpiament arvense o dels camps, però és ben present a les zones agrícoles. De fet, moltes de les espècies arvenses pròpies dels camps de regadiu també es fan en ambients ruderals i altrament, les espècies ruderals poden ser presents i, fins i tot, molt abundants, en els camps que presenten un excés de purins i de compostos nitrogenats en general. És el cas d’alguns guarets que són colonitzats per grans cards i altres herbes de gran port. A causa del gran nombre d’hàbitats ruderals existents la diversitat de formacions vegetals pròpies d’aquesta ambients és elevada. En són característics els cardassars, els ortigars, els bleterars, etc. Florísticament, a més, també es caracteritzen per l’abundància d’espècies adventícies i/o exòtiques, que aprofiten les condicions ambientals que ofereixen aquests indrets pertorbats. Aquestes espècies poden arribar a naturalitzar-se, es a dir, establir poblacions viables, i en alguns casos des d’aquests medis poden colonitzar i envaïr la vegetació natural.

3.4. La valoració de la diversitat biològica als paisatges agraris

Es poden utilitzar diferents indicadors per mesurar el valor d’un paisatge en relació a la biodiversitat. Un dels indicadors més habituals és el nombre d’espècies que hi trobem, o dit en termes tècnics, la riquesa d’espècies. En els paisatges en mosaic, la riquesa total és resultat de la suma de la riquesa parcial del conjunt dels seus hàbitats més els possibles elements addicionals que poden aparèixer com a resultat de la presència simultània dels diferents elements, que no hi serien si trobéssim cada un dels elements del mosaic per separat. La riquesa pròpia d’un hàbitat ve determinada per la qualitat i quantitat de recursos que ofereix, que a la vegada depèn en bona mesura de la seva complexitat estructural. Els medis conreats són, com ja hem vist medis, estructuralment molt simples i relativament efímers, per la qual cosa la seva riquesa d’espècies és molt inferior a la dels compartiments naturals. Per tant, la major part de la riquesa d’espècies d’un mosaic agrícola és resultat de la riquesa dels hàbitats naturals o seminaturals que incorpora més aquells elements nous que apareixen com a resultat de la interacció entre hàbitats. Si bé és probable que la riquesa d’un d’aquest mosaics sigui superior a la de cada hàbitat per separat, també ho és que no podem incrementar de forma indefinida el nombre d’hàbitats en un paisatge, ja que això fa disminuir la seva qualitat. Per tant hi ha un compromís entre les dues fonts principals de riquesa, la

38

de cada un dels hàbitats (diversitat α) i la dels conjunt d’hàbitats (diversitat β). Si bé en els paisatges agrícoles aquest component de la riquesa associat a l’heterogeneïtat és molt important, no pot créixer indefinidament sense comprometre la qualitat i riquesa de cada un dels hàbitats per separat. Per tant, la diversitat α és la que millor ens indica la qualitat dels hàbitats individuals, i és la que més ens ha de preocupar. Tant mateix la riquesa d’espècies no és l’únic paràmetre a tenir en compte. La raresa d’un organisme és inversament proporcional a la mida de la seva població total i de la seva àrea de distribució, i directament proporcional al seu caràcter més especialitzat. Els medis conreats, malgrat ser relativament pobres en comparació als medis naturals, sovint contenen una elevada proporció d’organismes relativament rars, almenys a nivell continental. Organismes adaptats a unes condicions molt peculiars que fan que únicament es trobin en aquests medis. A vegades és més adequat conreuar i conservar prioritzant la raresa o la singularitat d’una/es espècie/es o hàbitats i deixar en segon terme el fet de voler maximitzar la diversitat. I és que, diversitat i raresa no tenen perquè anar del bracet. Per exemple, si tenim unes quantes parcel·les en una zona, la manera de maximitzar la biodiversitat a aquesta escala de treball, seria plantar cultius diferents a cada parcel.la. Però imaginem, per exemple, que a la nostra finca hi viu alguna espècie amenaçada que depèn de forma important de l’ordi; en aquest cas, caldria valorar la possibilitat de plantar només ordi i potenciar l’espècie rara del medi agrícola concret on es troba la nostra finca. En aquets casos, però, on estem simplificant a nivell espacial el compartiment cultivable, sovint és important mantenir els petits retalls de vegetació natural per tal de no arribar a simplificar excessivament el conjunt del paisatge agrari. La raresa o singularitat pot derivar de diverses situacions: Raresa per causes naturals

o Endemismes: Una espècie o hàbitat pot ser singular perquè es localitza en zones molts concretes del planeta, com per exemple solen ser els endemismes insulars.

o Especialistes: La raresa pot venir també pel fet de ser un especialista. Les

espècies especialistes estan adaptades a condicions de l’hàbitat molt concretes, que habitualment es restringeixen a determinades zones no gaire extenses.

Raresa per causes antròpiques

o Espècies o hàbitats amb poblacions o extensions petites i/o en fort retrocés, per causes directes o indirectes de l‘activitat de l’home (agrícola, industrial, cinegètica, forestal, etc..).

Lògicament, els endemismes i els especialistes, són més susceptibles a patir l’impacte negatiu de l’activitat de l’home i a esdevenir encara més rars, pel fet de tenir poblacions de partida més petites (o menor extensió inicial en el cas dels hàbitats). Per tant, a la pràctica, el fet que una espècie sigui rara, sovint és el resultat d’un cúmul de factors d’orígen natural i antròpic. La raresa és un component de la biodiversitat més associat segurament a la diversitat α que a la diversitat β. Un altre aspecte a considerar a l’hora de valorar els espais agrícoles és l’elevada productivitat dels conreus, el que permet que en el mosaic agrícola determinades espècies assoleixin elevades densitats poblacionals, superior a les que podríem trobar en sistemes més naturals.

39

Igualment pot passar amb els paràmetres reproductius de certes espècies capaces d’aprofitar l’elevada disponibilitat de recursos. Però, també pot passar que la supervivència o la condició física dels individus en aquests medis sigui inferior a la que trobaríem en un ambient més natural. Això és degut a efectes molt diversos relacionats amb la fragmentació dels hàbitats o la inestabilitat temporal d’aquest medis, així com els múltiples impactes antròpics (contaminació, destrucció intencionada o accidental, etc..) a que es troben sotmeses les poblacions en els medis agrícoles. Finalment, cal tenir present que, a nivell de conservació, un dels paràmetres més importants a tenir en compte és l’estabilitat de les poblacions a llarg termini. Aquest paràmetre no és fàcil de mesurar, però sembla que en els mosaics agrícoles les poblacions es troben sotmeses a una estocasticitat molt elevada i que la seva inestabilitat demogràfica, o fins i tot el risc de desaparèixer, és més gran que en poblacions més naturals a causa, segurament de la major inestabilitat del medi. Per tant, cal insistir en que la valoració de l’estat de conservació d’un mosaic agrícola ha d’anar molt més enllà de la simple enumeració de les espècies que s’hi troben. Cal la valoració conjunta de diversos paràmetres que, a més de la riquesa d’espècies en cada un dels hàbitats, consideri la seva raresa, les densitats poblacionals i els seus paràmetres demogràfics (fecunditat, supervivència), així com l’estabilitat de les poblacions a llarg termini i els impactes a que es troben sotmeses.

3.5. El declivi de la diversitat biològica en els paisatges agrícoles

Actualment, les proves científiques acumulades que recolzen la pèrdua de diversitat biològica alarmant que s’està produint en els ambients agrícoles a diferents escales espacials, des del nivell de finca fins a nivell continental, són incontestables. Els millors exemples els trobem en aquells grups d’organismes que, pel motiu que sigui, han cridat més l‘atenció dels científics des de fa més temps i han sigut objecte de programes de seguiment des de fa anys. Destaquen els casos de les aus, dels lepidòpters, o de la flora adventícia dels conreus. La simultaneïtat en el temps amb que han tingut lloc aquests declivis ens indica que molt probablement no són conseqüència de factors independents, sinó que es troben tots ells associats a una causa comuna. La correlació temporal entre aquests canvis i la revolució agrícola posa de manifest que, molt probablement, hagin estat els canvis en les pràctiques agrícoles esdevingudes al llarg de tota la segona meitat del segle XX el factor causant de la pèrdua de biodiversitat dels espais agraris. Finalment, els estudis que relacionen les característiques dels sistemes de conreu amb les densitats i riquesa d’organismes presents confirmen d’una manera força clara aquesta sospita. Hi ha dos fenòmens principals que expliquen com els canvis en les pràctiques agrícoles, a diferents escales, poden explicar els canvis en la riquesa i característiques de la diversitat biològica en els paisatges agrícoles al llarg de les darreres dècades:

� L’abandonament de terres. � La intensificació agrària.

Si bé es tracta de dos processos diferents, la veritat és que no solen donar-se de forma independent i, per tant, no sempre és fàcil diferenciar-ne els efectes ni els mecanismes d’actuació.

40

L’abandonament de terres comporta la pèrdua d’heterogeneïtat a escala del paisatge i afecta principalment les espècies que depenen d’alguna manera o altra dels espais conreats, ja que aquests espais són substituïts progressivament per hàbitats més naturals. Però, en canvi, aquest procés afavoreix altres espècies pròpies d’aquests nous medis. És, de fet, un procés quantitatiu de substitució d’espècies d’ambients conreats per espècies d’ambients arbustius i forestals. Afecta tant espècies que tenen com a hàbitat principal l’espai agrari així com aquelles que, tot i tenir com a hàbitat principal els ambients naturals, utilitzen de forma suplementària els ambients oberts de l’espai agrari per obtenir aliment. L’abandonament de terres també fa augmentar de forma significativa l’impacte i extensió dels incendis forestals, un fet que a un país mediterrani com el nostre resulta de gran importància. La intensificació és un procés més dramàtic ja que, a diferència del que passa amb l’abandonament, afecta totes les espècies en major o menor mesura i no n’afavoreix cap. En aquest sentit, la intensificació agrícola és un procés més perniciós per la biodiversitat en general. Malgrat els seus efectes negatius per la biodiversitat, des de les administracions es continuen promovent projectes d’intensificació agrícola a gran escala que tenen, com a resultat més aparent, la homogeneització del paisatge agrari. La implantació de grans projectes de regadius, tant controvertits en el moment present, són un clar exemple d’aquest fenomen, que no sembla tenir aturador. La intensificació agrícola comporta tres efectes principals, que disminueixen de forma notable la capacitat dels paisatges agrícoles de donar suport a les comunitats biològiques. Algunes pràctiques agrícoles poden actuar a diversos nivells i comportar efectes en tots tres sentits:

1) Efectes directes letals o subletals sobre la flora o la fauna. 2) Reducció de la qualitat dels hàbitats. 3) Pèrdua d’heterogeneïtat espacial i temporal.

Concretament en relació a la vegetació arvense, Masalles (2004) i Chamorro i altres (2004) han documentat amb dades la pèrdua de diversitat florística als ambients agrícoles.

1) Efectes directes letals o subletals sobre les espècies. Hi ha pràctiques agrícoles associades a la intensificació que poden causar la mort als organismes que habiten o que utilitzen els recursos dels conreus, o bé que en redueix la seva eficàcia biològica de forma directa (per exemple, disminució de la fecunditat). En un primer moment es va pensar que aquest era el principal mecanisme que podia explicar la pèrdua de biodiversitat en els paisatges agrícoles.

1.- Ús de pesticides: insecticides, nematicides, moluscicides, fungicides, rodenticides. Aquests productes obviament estan pensats per eliminar directament determinades espècies diana. Però no solen ser gaire específics, de manera que també eliminen altres espècies semblants. Igualment, es poden donar intoxicacions secundàries sobre espècies depredadores. La perillositat d’un producte depèn de la seva toxicitat, de la forma d’aplicació (fumigació, granulat, blindatge de llavor), de la seva especificitat, o de la seva capacitat de bioacumular-se.

41

2.- Ús d’herbicides. La desaparició de la flora adventícia des conreus pot atribuir-se molt directament a l’ús d’herbicides. 3.- Residus d’adobs i purins. S’han descrit casos de proliferació de malalties que poden ser escampades per gèrmens presents en adobs orgànics com ara la gallinassa. També se sap que l’acumulació al sòl dels antibiòtics presents als purins pot alterar la flora bacteriana del sòl i els processos en que aquesta intervé. Per la seva banda, la concentració a l’aigua dels rius de determinats compostos hormonals continguts en els purins pot causar alteracions en la determinació del sexe i els cicles reproductors de determinades espècies de peixos. Es coneix l’extinció local de moltes espècies d’orquídies a causa dels abocaments de purins en zones de pastura. 4.- Granulats d’adobs químics. Poden ser ingerits accidentalment per la fauna i causar intoxicacions greus. 5.- Mecanització. L’ús de màquines especials per a segar o empacar causa força morts entre els ocells i mamífers que fan niu o s’ajoquen a determinats conreus herbacis. Igualment, permet un conreu més profund i freqüent de la terra, amb la destrucció consegüent de les plantes i animals de les comunitats edàfiques, que s’acaben empobrint. 6.- Infrastructures perilloses per la fauna: línies elèctriques, basses, canals, carreteres, filats i tanques, envasos abandonats. L’electrocució és una causa important de mort d’ocells al món rural, que afecta de forma notable els ocells rapinyaires, els còrvids i les cigonyes. També ho és la col·lisió amb cables elèctrics, que afecta sobretot ocells aquàtics i ocells estèpics. Els filats i les tanques causen la mort de molts ocells i mamífers, que hi topen o hi queden atrapats. L’ofegament en basses o canals mal dissenyats causa també nombroses morts d’ocells, mamífers, amfibis i rèptils. Als vials hi moren atropellats sobretot ocells nocturns i amfibis, però també molts altres grups d’ocells, els rèptils i els mamífers, per no esmentar la multitud d’insectes voladors. Els envasos abandonats al camp són paranys mortals per petits mamífers rosegadors i insectívors. 7.- Gestió inadequada de marges i altres elements associats als conreus. Pràctiques com la crema de marges comporten la destrucció directa de gran quantitat d’organismes associats als conreus. Entre els animals, es destrueixen principalment tota mena d’invertebrats, però també petits vertebrats, especialment rèptils.

2) Reducció de la qualitat dels hàbitats.

Hi ha pràctiques agrícoles que si bé no causen forçosament la mort dels organismes dels conreus ni els ocasionen efectes subletals, en simplifiquen o deterioren els hàbitats, de manera que molts d’aquest organismes acaben desapareixent. Actualment es pensa que aquest mecanisme d’actuació ha estat molt més greu que els efectes directes sobre la fauna. Aquests efectes són molt aparents en els propis conreus, però també en els hàbitats associats i, eventualment, també en els hàbitats naturals propers.

1.- Ús d’herbicides. A més del seu impacte directe sobre la flora, l’ús dels herbicides comporta la simplificació extrema de la flora dels conreus, de manera que desapareixen els microhàbitats per una gran quantitat d’invertebrats i, a l’hora, tota la fauna d’ocells que s’alimentava d’aquestes plantes, així com de les seves llavors i de la entomofauna que té associada.

42

2.- Introducció de noves varietats. Les varietats seleccionades per a ser utilitzades en agricultura intensiva poden ser sembrades a densitats més elevades, que les fan poc aptes per ser ocupades per altres organismes (plantes o animal) o posseeixen cicles de conreu que no s’acoblen bé als de les plantes i animals que hi podrien habitar, ja sigui perquè ofereixen cobertura massa tard o es recullen massa d’hora. 3.- Residus d’adobs i purins. Residus d’aquestes substàncies poden acumular-se al sòl i a l’aigua. L’efecte més conegut és l’eutrofització de les aigües, que ocasiona la desaparició i simplificació de la flora i la fauna de rius i basses. Altrament, poden alterar completament la composició florística dels conreus i de les àrees amb vegetació natural o seminatural adjacents, i afavorir la proliferació d’espècies nitròfiles i ruderals. Els boscos de ribera són especialment sensibles en aquest sentit, fins al punt que en comarques com Osona, el Pla de l’Estany o el Gironès es troben majoritàriament alterats per la contaminació del sòl. 4.- Gestió inadequada de marges i altres elements associats als conreus. Determinades pràctiques de gestió dels marges entre camps (crema, ús reiterat d’herbicides, llaurada) disminueixen la seva capacitat d’acollir els elements de biodiversitat que els serien propis, a més de limitar molt el seu paper positiu pel pagès i maximitzar els seus inconvenients des del punt de vista de les plagues i les plantes arvenses. El mateix es pot dir dels canals i les sèquies de rec i desguàs, que si s’encimenten perden la capacitat d’acollir flora i fauna aquàtica. 5.- Introducció d’espècies exòtiques (al·loctones) a l’entorn rural. Les espècies i varietats al·lòctones de flora que s’utilitzen tan en la jardineria de l’entorn de les cases de pagès com en plantacions de ribera pot provocar efectes greus en els hàbitats agrícoles. Una masia no és un jardí en el medi urbà, i en molts casos això ocasiona la propagació d’espècies invasores (Cortaderia selloana, Lonicera japonica, Acer negundo, Robinia pseudoacacia, Populus alba var. pyramidalis, etc.).

3) Pèrdua d’heterogeneïtat espacial i temporal Hi ha pràctiques agrícoles que no ocasionen la mort ni tenen efectes subletals sobre la fauna, i tampoc redueixen de manera directa la capacitat dels hàbitats concrets per acollir els organismes que els són propis. Afecten, en canvi, la capacitat dels mosaics agrícoles per mantenir la seva funcionalitat que, com hem vist, es basa en bona mesura en l’heterogeneïtat espacial i temporal que caracteritza els paisatges rurals tradicionals. Alguns autors pensen que, per davant dels factors que ocasionen la mort directa dels organismes que utilitzen els paisatges agraris, o la pèrdua de qualitat dels seus hàbitats, la pèrdua d’heterogeneïtat espacial i temporal és el procés més important a considerar per comprendre els canvis en la biodiversitat dels espais agrícoles i que la restauració de l’heterogeneïtat ha de ser l’objectiu bàsic de les polítiques a seguir. Efectivament, a pèrdua d’heterogeneïtat altera els processos que hem vist que permeten la vida dels organismes en un paisatge en mosaic. Es produeix a diverses escales, de parcel·les i dins de les parcel·les. Comporta la desaparició d’elements naturals i associats als conreus, així com la simplificació de cada un dels hàbitats que conformen el medi. a) Pèrdua d’heterogeneïtat espacial:

1.- Realització de noves rompudes. Impliquen la desaparició d’hàbitats naturals, que allotgen organismes propis o que actuen d’hàbitats complementaris pels

43

organismes dels conreus, o que són hàbitats font per la fauna o flora dels conreus. És especialment greu quan afecta hàbitats que tenen poca extensió, com ara retalls de prat, jonqueres, etc 2.- Concentracions parcel·làries. Comporten la desaparició de marges i altres elements naturals associats als conreus. S’eliminen aquests hàbitats complementaris per a molts organismes dels conreus, i que serveixen de refugi, reservori i de corredors biològics en la matriu agrícola. Aquest procés sovint comporta un augment significatiu de l’erosió que en alguns casos, com el de la colmatació de les llacunes de Villafàfila (Palència), pot resultar espectacular. 3.- Proliferació dels monocultius. La proliferació del monocultiu, en detriment de paisatges agraris amb conreus més diversificats, impedeix que els diferents conreus puguin actuar com a hàbitats complementaris en el temps i el l’espai. Un cas particular és la desaparició dels sistemes de policultiu i conreus mixtes a les àrees de secà. 4.- Desaparició dels guarets. La disponibilitat d’adobs químics fa possible un ús ininterromput de la terra. Han desaparegut els guarets, camps en repòs d’un o més anys que constituïen un ambient bàsics en els sistemes agrícoles tradicionals. Els guarets proporcionen hàbitats estables per a gran quantitat d’organismes, tant vegetals com animals, dins una matriu molt variable. Tenen, doncs, un paper tamponador molt important.

b) Pèrdua d’heterogeneïtat temporal: sincronització dels conreus: 1.- Introducció de noves varietats. Les varietats seleccionades per a ser utilitzades en agricultura intensiva tenen una fructificació molt sincrònica, de manera que les collites (i l’alteració del medi que duen associades) tenen lloc de forma molt brusca i de gran abast espacial. 2- Mecanització. La introducció de maquinària fa que les pertorbacions (eliminació de les cobertes vegetals, poda, conreu) pugui tenir lloc de forma molt dràstica i ràpida sobre grans extensions de territori. Els organismes no són capaços d’enfrontar-se a aquests canvis tant sobtats. 3.- Monocultius. Els efectes anteriors es veuen agreujat per la proliferació del monocultiu que, a més de causar una homogenització dels hàbitats a nivell espacial, incrementa la sincronia de les pertorbacions sobre els hàbitats, eliminant l’efecte tamponador que exerceix l’heterogeneïtat temporal en la gestió dels diferents conreus.

3.6. Avaluació de l’estat de conservació dels hàbitats agrícoles: els indicadors

Actualment, s’estan desenvolupant índexs o indicadors a nivell europeu de diversa tipologia (organístics, paisatgístics, funcionals, etc..) que puguin servir d’instruments per tal d’avaluar l’estat de conservació dels hàbitats, regions, etc. En el nostre cas ens interessen índexs de biodiversitat que puguin informar sobre l’estat dels medis agrícoles i veure si les millores que introduïm a les nostres pràctiques agrícoles tenen realment uns efectes positius sobre el medi o viceversa. Per tant, els indicadors són instruments molt útils i necessaris per tal de veure si sabem integrar correctament l’activitat agrícola amb la conservació de la biodiversitat.

44

Uns dels primers índexs que s’han elaborat a nivell continental, s’ha construït a partir del grup dels ocells com a indicadors (Pan-European Common Bird Indicador). Tot i que no són els únics, els ocells són bons indicadors pels motius següents:

• Tenen una distribució àmplia, són fàcils de detectar i són ben coneguts i populars per molta gent, fet que facilita el seu seguiment ,estudi i cens.

• Ocupen tots els hàbitats i ocupen una posició força elevada a la cadena

tròfica i, per tant, integren correctament els possibles canvis de qualsevol medi que vulguem estudiar.

• Es coneix força bé la seva biologia i són sensibles a moltes de les pràctiques

agrícoles que tenen lloc en els medis agraris i, per tant, són útils per detectar els factors que potencialment poden provocar una pèrdua de diversitat.

El Pan-European Common Bird Indicador pels medis agraris s’ha construït tenint en compte les abundàncies anuals de 19 espècies d’ocells comunes a Europa, fàcils de detectar i de censar a gran escala. El resultat és que tenim un valor anual per aquest índex que ens està indicant l’estat de conservació dels medis agraris. Per exemple, aquest indicador detecta perfectament la diferent evolució de la producció agrària esdevinguda entre 1980 i el 2000, entre els països de la UE i els que pertanyien al bloc comunista. La baixada de la producció i de la intensificació agrícola després de la caiguda del règim comunista en aquells països, es reflecteix en un increment de les poblacions d’ocells agrícoles des de principis dels noranta. Figura 8: Evolució de l’índex de producció agrària i de l’indicador ornític de medis agraris als països de la UE i als països de recent accés a la UE. Font: http://www.birdlife.org/action/science/indicators A Catalunya encara no s’ha aplicat cap bioindicador de manera extensiva pels medis agraris, però s’han fet les primeres proves a partir de l’abundància de determinats ocells (Herrando, com. pers.) i papallones (Stefanescu, com. pers.)

Països d’accés recent

Països UE Països d’accés recent

Països UE

45

Taula 12: Espècies d’ocells incloses a l’indicador de medis agraris per Catalunya (provisional). Es mostren els habitats agrícoles i el rang altitudinal on aquestes espècies són més abundants a nivell català (període reproductor)

Nom català Nom llatí Hàbitat Altitud preferent (m)

Picot verd Picus viridis HS i HR 0-1600 Griva Turdus viscivorus FR i V 400-2800 Aligot comú Buteo buteo HS 400-1600 Xoriguer comú Falco tinnunculus HR i FR 0-2800 Perdiu roja Alectoris rufa HS, FS i V 0-1800 Guatlla Coturnix coturnix HS i HR 400-800 Tórtora vulgar Streptopelia turtur HS i V 0-800 Mussol comú Athene noctua FS, FR i V 0-600 Puput Upupa epops FS i FR 0-800 Colltort Jynx torquilla FS i V 0-1600 Calàndria Melanocorypha

calandra HS 0-400

Terrerola vulgar Calandrella brachydactyla

HS 0-400

Cogullada vulgar Galerida cristata HS, HR, FS i V 0-800 Cotoliu Lullula arborea FS, HS 400-2000 Alosa Alauda arvensis HS (prats i pastures) 600-2800 Rossinyol Luscinia megarhynchos FR i V 0-1400 Bitxac comú Saxicola torquata V i HS 0-2000 Còlit ros Oenanthe hispanica FS i V 0-600 Rossinyol bord Cettia cetti HR, FR i V 0-600 Trist Cisticola juncidis HR i FR 0-400 Bosqueta vulgar Hippolais polyglotta HR i V 0-800 Tallarol emmascarat Sylvia hortensis FS 0-1400 Teixidor Remiz pendulinus FR i HR 0-400 Escorxador Lanius collurio HS 1000-2000 Capsigrany Lanius senator FS i V 0-800 Botxí Lanius meridionalis HS 0-800 Gralla Corvus monedula HR i HS 0-400 Cornella Corvus corone HS 600-2800 Pardal comú Passer domesticus HR i FR 0-1600 Pardal xarrec Passer montanus HR i FR 0-400 Pardal roquer Petronia petronia FS i V 0-1000 Gafarró Serinus serinus V, FS i FR 0-1600 Verdum Carduelis chloris FS, FR, HR i V 0-1000 Cadernera Carduelis carduelis V, FR i FS 0-1600 Passerell Carduelis cannabina FS i V 0-2800 Verderola Emberiza citrinella HS (prats i pastures) 1000-2400 Gratapalles Emberiza cirlus FS, HS i V 0-1600 Cruixidell Miliaria calandra HS i HR 0-1000 Torlit Burhinus oedicnemus HR, FR i HS 0-600 Gaig blau Coracias garrulus HS i FS 0-400 Sisó Tetrax tetrax HS 200-400 HS: Herbacis de secà; HR:Herbacis de regadiu; FS: Fruiters de secà; FR: Fruiters de regadiu; V: Vinya (Font: ICO (Institut Català d’Ornitologia i Estrada et al., 2004)

46

Figura 9: Evolució 2002-2006 de l’indicador d’ocells de medis agraris a Catalunya

0.80

0.90

1.00

1.10

1.20

2002 2003 2004 2005 2006

Indicador agrícola

Font: ICO, Institut Català d’Ornitologia El valor de l’indicador pren el valor de 1 (100%) el primer any d’estudi. A partir d’aleshores, els valors que pren l’índex en els següents anys s’interpreten com l’increment o decrement respecte el primer any. Per tant, de la figura es desprèn que el 2004 va ser l’any amb major abundància d’ocells agrícoles (increment superior al 10% respecte el 2002), mentre que el 2006 ha estat el pitjor any del període d’estudi. Per un període de temps de només 5 anys és gairebé impossible observar tendències rellevants o relacionar aquestes oscil·lacions de l’indicador amb els canvis agraris esdevinguts. Malgrat això, amb una sèrie de 10 anys es podrà començar a obtenir molta més informació i és per això que és necessari continuar el monitoratge anual de les espècies indicadores, a nivell de Catalunya. Pel que fa a les papallones, s’han diferenciat les espècies que són indicadores d’hàbitats agrícoles més intensificats i les que ho són dels prats i erms (Taula 13). La presència de les primeres està lligada a l’existència de cultius i assoleixen les màximes densitats en els ambients agrícoles més intensificats i antropitzats; són espècies generalistes que, de fet, també es troben als prats i erms, però en menor abundància. Pel que fa a les espècies indicadores de prats i erms, la majoria d’elles són rares a nivell català i europeu i tenen un alt valor de conservació. Es tracta de papallones especialistes que només trobarem a prats, pastures i erms, és a dir als hàbitats més estables i menys pertorbats dels paisatges agrícoles: els hàbitats naturals i semi-naturals. De fet, els prats són, en el cas de les papallones, els hàbitats amb una major diversitat i amb un major valor de conservació a nivell català, ja que s’hi troben les espècies més rares (Stefanescu et al., 2005). Taula 13: Espècies de papallones indicadores d’ambients agrícoles i de prats i erms, a Catalunya Ambients agrícoles Prats i erms Papilio machaon Zerynthia rumin Pieris brassicae Colias alfacariensis Pieris rapae Glaucopsyche alexis Pieris napi Polyommatus bellargus Pontia daplidice Euphydryas aurinia Euchloe crameri Coenonympha dorus Colias crocea Glaucopsyche melanops Lycaena phlaeas Pseudophilotes panoptes Lampides boeticus Melitaea cinxia Leptotes prithous Melitaea didyma Cacyreus marshalli Melitaea dieone

47

Aricia cramera Hipparchia statilinus Polyommatus icarus Melanargia lachesis Libythea celtis Coenonympha pamphilus Inachis io Cynthia cardui Pyronia cecilia Carcharodus alceae Thymelicus acteon Font: Constantí Stefanescu. Per a més informació http://www.catlanbms.org/ Figura 10: Evolució 1994-2005 dels indicadors de papallones per ambients agrícoles i ambients de prats i erms, a Catalunya

0.0

0.3

0.5

0.8

1.0

1.3

1.5

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

ambients agrícoles

prats i erms

El valor de l’indicador de prats i erms, com s’aprecia a la figura anterior, ha disminuït de manera significativa en els darrers anys (Stefanescu, com.pers.), fet que, a priori, podem interpretar com que hi ha hagut una pèrdua de qualitat i/o extensió d’aquest hàbitat a Catalunya en els darrers 10 anys. Per contra, l’indicador d’ambients agrícoles més intensificats s’ha mantingut estable, tot i que amb algunes oscil·lacions. Per tant, a nivell general de Catalunya i durant la darrera dècada, podem dir que hi ha hagut una pèrdua de biodiversitat de papallones relacionada amb els hàbitats naturals de la matriu agrícola i, en conseqüència una pèrdua general de biodiversitat dels paisatges agrícoles. En conclusió, els indicadors són eines importants i pràctiques per a saber en tot moment com evoluciona la biodiversitat en el temps i en l’espai, així com per quantificar l’impacte de l’activitat de l’home sobre el territori. Es poden generar índexs més o menys concrets, segons el nostre objectiu i escala de treball, i hi podem integrar tot tipus d’informació que creguem rellevant, com per exemple l’estat de conservació de les espècies considerades per l’índex. En un futur proper, és previsible que es vagin desenvolupant gran quantitat d’indicadors a nivell europeu i català, ja que seran requerits per a gestionar el territori de manera correcta, tant per part d’investigadors com agricultors, polítics i tècnics en general.

48

4. Criteris pràctics per a la conservació dels paisatges agraris Per a garantir la conservació de la biodiversitat als paisatges agrícoles cal actuar a diverses escales espacials:

� Escala regional. � Escala de finca. � Escala de parcel·la.

Les actuacions a nivell regional hauran de tendir, sobretot, a reduir l’abandonament i pèrdua d’heterogeneïtat paisatgística. A nivell de finca, es podrà treballar sobretot pel manteniment de la diversitat del mosaic i de la qualitat dels hàbitats naturals o associats als conreus, mentre que a nivell de parcel·la caldrà treballar, sobretot, en aconseguir fer compatibles la gestió del conreu amb la vida de la flora i la fauna que els pot habitar. Les possibilitats d’actuació a aquestes escales, i també a diverses escales temporals, depenen de diferents agents, que van des de l’administració, les ONGs o els propietaris. La seva capacitat d’actuació depèn de molts factors, entre els que es poden destacar l’estructura de la propietat o dels interessos a curt o llarg termini. És important, doncs, que les actuacions dels diversos agents implicats es complementin per tal de poder abastar el conjunt d’escales a les que cal actuar. Les administracions han de jugar un paper important en tot aquest procés, ja que són elles les que han de promoure la recerca i el disseny de les mesures de gestió més adequades, han d’impulsar els mecanismes legals i administratius que permetin dur-les a la pràctica i, finalment, han de donar-les a conèixer i promoure’n la implantació. Al llarg de les darreres dècades, la política agrària comuna de la Unió Europea no solament no ha aconseguit aturar l’empobriment biològic dels paisatges conreats, sinó que, en el seu suposat intent d’invertir-la tendència, ha posat en pràctica programes de retirada de terres (set-aside) que han afavorit l’abandonament de moltes parcel·les de conreu i la intensificació de la resta. És a dir, s’han promogut els dos motors bàsics de l’empobriment de la biodiversitat al medi rural: l’abandonament i la intensificació.

4.1. Tècniques generals de conservació als paisatges agraris de Catalunya

Al contrari del que podria pensar-se, la gestió correcte dels conreus i el respecte envers els ambients naturals o seminaturals que s’hi intercalen es pot assegurar amb molt poc esforç i amb una pèrdua mínima o nul·la de rendibilitat. Cal, simplement, la voluntat d’assajar noves maneres de treballar. • Conservació del paisatge Ja s’ha dit que l’amenaça principal que recau sobre molts dels nostres paisatges rurals és, senzillament, la desaparició de les activitats agropecuàries. A nivell regional és molt important mirar de mantenir aquests usos i la diversitat i heterogeneïtat dels paisatges en mosaic. Les administracions haurien de promoure mesures en aquest sentit, que evitin l’abandonament de l’activitat agrícola en moltes zones del país.

49

Hi ha diverses característiques d’un paisatge que són valorades positivament i que, a més, estan sovint associades a la biodiversitat i amb el seu valor per a la conservació. Algunes d’aquestes característiques són:

� Naturalitat. � Diversitat. � Absència d’elements discordants. � Intimitat i familiaritat. � Presència de punts o línies focal. � Raresa i singularitat. � Els sons les olors i altres percepcions no visuals.

Les activitats agropecuàries han estat des de sempre les modeladores dels paisatges rurals al nostre país i, en general, ho han fet potenciant tots aquest factors o elements que s’acaben de mencionar. A nivell individual podem contribuir a la cura del paisatge de diverses maneres. Cal tenir especial cura al moment de fer noves rompudes per implantar conreus, a fi efecte de no alterar la naturalitat del paisatge ni eliminar elements naturals o arquitectònics singulars. Cal respectar el relleu i evitar l’aparició de fenòmens erosius, evitant conrear en forts pendents. També cal tenir especial cura amb la construcció de noves infrastructures (magatzems, sitges, vials, etc.). Millor aprofitar i rehabilitat les construccions tradicionals i, si no és possible, mirar d’integrar les noves construccions al paisatge i fer que puguin ser utilitzades per la fauna. Les línies elèctriques o les basses de rec mal dissenyades, a més de ser elements capaços de fer malbé un paisatge poden causar moltes baixes a la fauna. La gestió i correcta eliminació dels residus sòlids generats per l’activitat agropecuària és també un criteri important. En aquest context de paisatge agrari, també cal destacar un aspecte que no tractem en aquest dossier però que també es clau en la conservació del medi agrari: el patrimoni cultural i arqueològic rurals. Recentment comencen a prendre força els moviments de protecció d’aquest patrimoni, sobretot pel què fa a la pedra seca (Declaració de Torroella, 2004), però també a les activitats rurals tradicions i la conservació d’edificacions rurals de valor històric i arquitectònic. • Ubicació, mida, tipologia i diversitat dels conreus La ubicació dels conreus determina en quina mesura podran ser utilitzats pels organismes vius. Les parcel·les de conreu, millor que siguin de petites dimensions i es trobin separades per taques o franges de vegetació natural. Cal evitar les zones de forts pendents, com a mesura de protecció del sòl. És important deixar una faixa ben ampla (20 m) sense conrear al voltant dels rius i les basses, per evitar la contaminació o eutrofització d’aquestes masses d’aigua. També cal tenir en compte que aquestes zones presenten una biodiversitat elevada, especialment significativa en un entorn mediterrani. La diversitat de conreus dins d’una finca, o fins i tot dins d’una mateixa parcel·la, afavoreix l’estabilitat de les poblacions de fauna i flora, a part que pot tenir interès des del punt de vista de la gestió de les plagues. Si volem que els conreus siguin ocupats per plantes i animals determinats, cal seleccionar varietats que ofereixin les condicions de cobertura i fenologia adequades. • Fenologia dels conreus Determinades tasques al camp (sega, llaurada, empacament, podes), a més de destruir gran quantitat de flora i fauna, alteren profundament el paisatge, sobretot si es produeixen de forma simultània sobre un territori extens. Per tant, la fenologia dels conreus i de les feines del camp incideixen de forma dràstica sobre la dinàmica i l’estabilitat de les poblacions vegetals i animals que s’hi poden trobar. Cal, doncs, prendre algunes mesures per mirar d’evitar els danys que la realització d’aquestes

50

feines poden crear sobre la flora i la fauna. En tots els casos, el millor és comprovar si la parcel·la conté elements que mereixin ser preservats, i mirar d’evitar-ne la destrucció. Retardar la collita fins que els ocells han volat del niu, no segar ni empacar de nit, treballar a velocitats moderades, són algunes de les precaucions que es poden prendre per mirar de reduir la mortalitat associada a la sega del cereal o dels farratges quan aquestes coincideixen en períodes crítics del cicle vital de les aus. Deixar que es desenvolupi una coberta vegetal al conreu després de la collita és també una forma de permetre que s’hi pugui desenvolupar una flora interessant i que puguin ser aprofitats com a refugi o llocs d’alimentació per la fauna. En aquest sentit és molt útil deixar els rostolls intactes com més temps millor o, fins i tot, emprendre mesures més actives, com és la sembra de llavors per la fauna. En aquest cas això també pot potenciar l’activitat ramadera. Quan per motius de prevenció d’incendis sigui necessari llaurar els camps cal evitar que aquesta llaurada sigui completa i així compatibilitzar-ho amb la conservació de la biodiversitat. • Pesticides La utilització de pesticides pot ser inevitable des del punt de vista agronòmic, però cal mirar de racionalitzar-ne l’ús. Cal fer-los servir únicament quan els llindars d’atac ho aconsellin i quan no existeixin altres mètodes de lluita possibles. La seva utilització en combinació amb altres mètodes de lluita (mecànica o biològica) ens permetrà minimitzar-ne l’ús i ens beneficiarà a nosaltres i al medi ambient. No s’han de fer servir productes no autoritzats, i procurarem evitar aquells que no siguin de categoria toxicològica AAA. Quan es facin tractaments, cal procurar no fumigar elements que no siguin el propi conreu, com marges o sèquies. Evitar dies de vent ens ajudarà a aconseguir-ho. Seguir sempre les indicacions dels fabricants pel que fa a les concentracions, dosis, moment i manera d’aplicació i assegurar-se que els dispositius dispensadors es trobin en perfecte estat i no tenen pèrdues. Si deixem les bandes més externes dels camps sense tractar, beneficiem la flora i la fauna. • Eliminació de plantes arvenses als conreus El control de les plantes arvenses és un dels mal de caps principals del pagès. Els mètodes tradicionals de lluita contra les plantes arvenses inclouen l’ús d’herbicides, o la destrucció per mètodes mecànics. També la destrucció sistemàtica dels possibles focus d’infecció, com poden ser els marges dels camps. En aquest cas, però, com més alterats resultin els marges més facilitats estem donant a les plantes arvenses, atès que en lloc estables són desplaçades per espècies més competitives a mig termini. Ja hem vist que l’eliminació de les plantes arvenses té un efecte directe sobre la flora i un efecte sobretot indirecte sobre la fauna dels conreus. Si ens interessa promoure la flora i la fauna dels conreus, es tracta de mirar de mantenir aquesta vegetació, procurant fer tractaments selectius i, si és possible, limitar els tractaments generalitzats a les zones més problemàtiques. En les zones menys problemàtiques, és possible deixar franges de conreu amb tractaments menys agressius, només adreçats a les monocotiledònees, però no a les herbes de fulla ampla, que permetin el manteniment de la flora adventícia. Si aquestes zones es situen en les parts dels camps més utilitzades per la fauna, obtindrem un beneficis superiors. Dins dels conreus, la limitació en l’ús d’adobs limita la proliferació de plantes arvenses i, per tant, la necessitat de fer tractaments tant agressius. Tal i com s’ha comentat anteriorment, el control de les plantes arvenses és necessari per garantir els rendiments agrícoles. No obstant, cal diferenciar clarament els requeriments dels conreus herbacis respecte dels conreus llenyosos. En oliverars, vinyes o camps d’ametllers l’existència d’una coberta

51

verda sota els arbres conreats pot presentar, en molts moments de l’any, més avantatges que inconvenients, per exemple en la conservació i millora del sòl. • Fertilització L’excés de fertilització crea un medi inadequat pel desenvolupament de la flora dels conreus i afavoreix l’aparició de plantes arvenses. Cal assegurar que proporcionem als conreus només l’adob que necessiten i en el moment adequat, i que aquest serà retingut per les plantes i no serà rentat camp als medis envoltants. L’adob s’ha d’enterrar de seguida i s’ha d’evitar adobar si hi ha previsions de pluja s’ha d’evitar adobar prop de cursos o masses d’aigua. Els sistemes de producció menys intensius, basats en rotacions de conreu, poden contribuir a una reducció important en la necessitat de fertilització. També es de suposar que el compost ha de tenir un efecte beneficiós per la biodiversitat, però no disposem de dades quantificades en aquest sentit. • Marges entre camps Els marges entre camps poden ser una font de plantes arvenses, fan ombra als conreus, els prenen l’aigua i els nutrients i poden dificultar el pas de la maquinària però, si volem uns camps plens de vida, els hem de respectar i promoure. Tant mateix, un marge ben gestionat no serà font de grans problemes i, en canvi, pot ser de gran ajuda en la lluita integrada contra les plagues. Si deixem que un marge assoleixi una estructura i riquesa suficients, no serà font de plantes arvenses ja que hi dominaran les plantes de marges i vorades (vegeu 3.3). Per contra les plantes arvenses sobretot proliferen en marges excessivament simplificats per causa de la seva eliminació repetida amb herbicides, foc o arada. Altrament, en algunes zones com ara l’Empordà o les terres de l’Ebre és habitual la plantació de tanques vegetals per minimitzar l’impacte del vent sobre els conreus. En aquests casos cal potenciar l’ús d’espècies arbòries autòctones. En qualsevol cas, a partir de la definició de l’apartat 3.3 resulta evident que per motius agronòmics cal evitar la proliferació de plantes arvenses als camps mentre que, en general, les plantes de marges i vorades presenten molts més avantatges que inconvenients per a l’agricultor. La seva conservació i millora hauria de ser, doncs, un objectiu de gestió de les finques agrícoles. Això significa que cal abandonar algunes pràctiques nocives com ara el tractament amb herbicides o la crema de marges i vorades. • Basses, sèquies, canals i rius Les masses i cursos d’aigua naturals o artificials que trobem en els mosaics agrícoles tenen un valor molt elevat per la flora i la vegetació aquàtica. En moltes finques, els antics abeuradors o petits aiguamolls s’han anat abandonant o dessecant. La seva recuperació és una tasca relativament senzilla i que oferirà, sempre, resultats excepcionals. A més, sovint aquestes zones presenten problemes agronòmics que n’afecten el rendiment. Podem millorar l’atractiu de les basses i cursos d’aigua vetllant pel manteniment de la qualitat de l’aigua. En aquest sentit, cal mirar d’evitar l’arribada de productes fertilitzants, pesticides o herbicides a l’aigua. Ajuda a aconseguir-ho deixar una franja de seguretat entre aquests hàbitats i els conreus. És molt important que el perfil de les lleres i de les vores permeti el desenvolupament d’una flora variada i que no representi cap risc per la fauna. Cal també mantenir l’heterogeneïtat en l’aspecte i vegetació de les vores, dels perfils i de les fondàries. S’ha de respectar, i potenciar en la mesura del possible, la vegetació de ribera, que en molts indrets del nostre país constitueix el darrer reducte de vegetació salvatge i un veritable corredor biològic. Quan la presència d’arbres de gran port representi un problema agronòmic pot resultar adequat

52

afavorir espècies arbustives altes com ara els avellaners o gatells, les quals permeten mantenir un ambient forestal al seu interior però tenen un efecte mínim sobre els conreus circumdants. Cal evitar la plantació d’espècies arbòries exòtiques o varietats de cultiu, com és el cas dels pollancres híbrids, els plàtans, les robínies, etc. Sovint pot ser necessari el control de la vegetació aquàtica o l’eliminació del sediment en basses i sèquies. Cal fer-ho respectant l’ecosistema en el seu conjunt, evitant la canalització i simplificació del medi, i procurant no actuar en els moments que es pot interferir amb el cicle vital de les espècies. Una bona opció és la de només actuar sobre un dels marges. Altrament, els mitjans manuals seran preferibles a l’ús de maquinària pesant o a l’ús del foc. També cal regular l’accés del bestiar a les basses o cursos d’aigua, per evitar un trepig excessiu de les vores o l’excés de deposicions i purins. Tan per motius ecològics com sanitaris és recomanable la instal·lació d’abeuradors i evitar el trepig de les basses. • Guarets Els guarets constitueixen hàbitats essencials per la flora i la fauna. El foment dels guarets ha de ser una de les línies d’actuació més importants en la recuperació de la diversitat biològica al medi rural. Guaret, però, no és sinònim d’abandonament. Les mesures de retirada de terres de conreus impulsades per la Unió Europea al llarg de les darreres dècades han inclòs programes d’instauració de guarets de curta durada (1 a 5 anys) que, tant mateix, no han donat en la major part de casos els resultats esperats. La nul·la o inadequada planificació de les normes relatives a la ubicació, característiques i forma de gestionar els guarets ha fet que els pagesos que s’han acollit a aquestes mesures hagin implantat i gestionat els guarets seguint únicament criteris d’índole agronòmica, de manera que sovint han ocasionat més perjudicis que beneficis a la flora i a la fauna. El problema principal ha estat que molts guarets són llaurats a la primavera, per evitar que hi proliferin les plantes arvenses, de manera que s’elimina tota la flora i fauna que les pot haver ocupat. El valor botànic i faunístic d’un guaret depèn, en bona mesura, de la història agronòmica de la parcel·la on s’ubica. L’excés d’adobat condueix a guarets on es desenvolupa una vegetació integrada per plantes nitròfil·les i invasores, que donen lloc a una cobertura massa densa i alta, d’escàs valor botànic i per la fauna. En aquest casos cal gestionar el guaret mirant d’eliminar, mitjançant llaurades o amb segues successives, la vegetació indesitjada just després de la germinació o abans que grani, enduent-se les restes. Si volem deixar guarets, cal triar la ubicació i mida de les parcel·les de manera que tinguin les màximes possibilitats de ser colonitzats o utilitzats per la flora i la fauna. En general, és millor deixar petites parcel·les ben escampades, però hi ha alguns ocells esteparis que prefereixen les parcel·les més grans. En aquest mateix sentit també és important mantenir la pastura ovina, ja que dona sentit productiu a l’existència de guarets i evita el creixement excessiu de la vegetació, a més és un element molt important per al manteniment de la diversitat d’hàbitats i espècies, com ara les zones de pastura marginals, entre d’altres. Quan la pastura ovina és només tardoral i hivernal l’efecte beneficiós per a la biodiversitat es maximitza. • Enjardinaments a l’entorn de les cases de pagès i a les riberes Cal anar amb molta cura a l’hora de seleccionar les plantes, arbres i arbustos de jardineria que es planten als voltants de les cases de pagès i a les plantacions de ribera (vegeu 3.5). Determinades espècies de jardineria poden tenir un comportament invasor i estendre’s al medi agrari i natural des dels jardins de les cases. Cal valorar bé amb un jardiner o expert quines espècies són més adequades i

53

on es poden plantar. Altrament hi ha espècies autòctones que poden ser excel·lents i de gran bellesa estètica i paisatgística als enjardinaments de les cases de pagès.

4.2. Criteris especials de conservació als principals paisatges agraris de Catalunya

Sense ànim de ser exhaustius, pot ser útil fer un petit repàs de les peculiaritats, problemàtiques i criteris pràctics per a la conservació de la biodiversitat en alguns dels principals paisatges agrícoles de Catalunya. El llistat ofereix una visió global sobre bona part del territori i pretén mostrar com, malgrat la diversitat de problemàtiques, els criteris a seguir sempre obeeixen als mateixos propòsits generals. A la taula 14 es mostren alguns exemples d’estudis elaborats a nivell europeu, on es demostra i es quantifica l’impacte positiu que té l’aplicació de determinades bones pràctiques agrícoles i/o el manteniment de certes característiques dels paisatges agrícoles, sobre la fauna i la flora. Cal destacar que actualment encara manca informació d’aquest tipus pel medis agrícoles mediterranis, amb unes característiques i problemàtiques lleugerament diferents de les dels medis agrícoles centreeuropeus. Malgrat això, les grans línies o criteris de gestió que a continuació es llisten, continuen tenint la mateixa validesa per a les nostres latituds i en general seran beneficioses en qualsevol medi agrícola o ramader on s’apliquin. • Els conreus herbacis de secà Els cereals de secà (blat i ordi principalment) ocupen bona part de les terres conreades de Catalunya. En algunes zones el país, constitueixen un ecosistema singular designat com a pseudoestepa, que acull comunitats de flora i fauna, particularment ornítica, rellevants i seriosament amenaçats a nivell Europeu. En els conreus de cereal s’hi pot arribar a desenvolupar una interessant flora (plantes arvenses messícoles, vegeu Taula 11), que és la base per una rica entomofauna. quan en un camp existeix una certa presència d’espècies arvenses messícoles normalment es pot afirmar que la presència de productes fitosanitaris en el medi no és excessiva. Garanteix, doncs, la qualitat ambiental del territori. Associats als marges també hi trobarem rèptils i micromamífers abundants. Els ocells aprofiten també la gran oferta de gra i d’invertebrats que ofereixen els camps i els fruits dels marges. Les principals línies d’actuació per a la preservació i potenciació de la biodiversitat en aquest tipus de paisatge agrari han de ser:

i. Racionalitzar l’ús d’herbicides, i minimitzar-ne l’ús en algunes parcel·les poc productives o en els marges dels conreus.

ii. Utilitzar adobats orgànics i racionalitzar el seu ús en funció de la càrrega de

N i P acumulada als cultius.

iii. Respectar i potenciar els marges entre camps (marges de conservació, en anglès conservation headlands).

iv. Deixar franges de conservació a les vores dels camps.

v. Instaurar bancals herbacis (en anglès beattle banks).

54

vi. Segar deixant canya >20-30 cm.

vii. Deixar el rostoll i la palla durant la tardor i l’hivern. No llaurar abans de

setembre i, a ser possible, durant tot l’hivern. La sembra directa pot ser una alternativa a considerar.

viii. Promoure i gestionar els guarets adequadament, segons els objectius de

conservació desitjats.

ix. Respectar els hàbitats naturals o seminaturals.

x. Respectar i rehabilitar les construccions agrícoles tradicionals.

xi. Diversificar els conreus, alternant varietats de cereal.

xii. Si es cull en verd per ensitjar, prendre totes les precaucions possibles per evitar danys a ocells i mamífers.

xiii. Sembrar conreus que proporcionin cobertura per la fauna durant l’hivern.

Les lleguminoses com la trepadella poden ser una bona elecció.

xiv. Potenciar la pastura ovina de baixa càrrega ramadera en rostolls i guarets.

• Conreus arboris de secà i vinya L’olivera, l’ametller i la vinya constitueixen tres conreus llenyosos tradicionalment de secà al nostre país. En el cas de les oliveres l’espècie cultivada pot esdevenir el principal element del patrimoni biològic de la finca, a causa de la seva longevitat. Tant els arbres com els ceps ofereixen lloc de nidificació a multitud d’ocells, particularment fringil·lids, i les seves flors i fruits proporcionen aliment i aigua a moltes espècies de vertebrats o invertebrats. Als sòls de les vinyes i dels camps d’oliveres o ametllers hi pot prosperar una rica flora arvense i també hi poden nidificar algunes espècies d’ocells terranejants interessants. Alguns camps d’oliveres del nostre país podrien recordar les deveses típiques del sud-oest peninsular, tant pel port i per l’espaiament dels arbres com per la riquesa del seu estrat herbaci. Encara es poden veure, en alguns indrets, sistemes de policultiu en bandes de llenyoses, cereals i guaret, que ofereixen una excel·lent complementarietat d’hàbitats a la flora i a la fauna. Els problemes principals en aquest paisatges des del punt de vista de la biodiversitat, i especialment a la vinya, és la freqüència de llaurada, ja que aquest és el sistema principal de lluita contra les plantes arvenses. El nombre de llaurades en els conreus arboris de secà pot arribar a ser de 3-5 l’any i pot impedir l’ocupació del conreu per la flora i la fauna. En el cas dels conreus arboris, l’ús poc adequat de pesticides pot també donar lloc a problemes. Recentment, la mecanització d’aquest conreus està fent aparèixer conreus emparrats i amb alts requeriments de pesticides i d’aigua. També són molt problemàtiques, especialment en el cas de la vinya, les alteracions paisatgístiques i de relleu que està comportant a molts indrets la implantació de nous conreus. Actualment es promouen sistemes de conreu amb menys llaurades, però més ben planificades, de manera que s’eliminen les plantes arvenses als moments en que poden competir amb l’arbre o el cep i es manté la coberta verda a fi i efecte d’incrementar la capacitat de retenció d’aigua del sòl. La retenció de les cobertes verdes (naturals o plantades, amb veça i civada per exemple) és , sens dubte, de gran utilitat per la fauna. El desenvolupament d’aquestes cobertes no solament no

55

fa cap competència als conreus, sinó que pot fins i tot contribuir a la seva millora i pot evitar la proliferació d’espècies nocives. Les principals línies d’actuació per a la preservació i potenciació de la biodiversitat en aquest tipus de paisatge agrari han de ser:

i. Reduir al mínim el nombre de llaurades, especialment d’abril a juny. ii. Racionalitzar l’ús d’herbicides, pesticides i adobs. iii. Respectar i restaurar les construccions agrícoles tradicionals. iv. Promoure l’establiment de cobertes verdes. En oliverars, vinyes o camps d’ametllers l’existència d’una coberta verda sota els arbres conreats pot presentar, en molts moments de l’any, més avantatges que inconvenients, per exemple en la conservació i millora del sòl. v. Respectar els elements naturals entre camps. vi. Evitar fer noves rompudes o conreuar en zones de fort pendent. Respectar el relleu. Al Priorat es poden veure lamentables exemples de com l’expansió del conreu de la vinya està conduint a veritables aberracions paisatgístiques, sense que això impedeixi que aquestes vinyes sovint rebin l’apel·latiu d’ecològiques. vii. Evitar la venda d’oliveres centenàries. A Ulldecona s’ha optat per adquirir el dret de tala d’aquestes oliveres, bo i mantenint-les al seu indret original.

• Conreus herbacis de regadiu L’aufals i el panís o blat de moro són els conreus herbacis de regadiu més estesos al nostre país. El seu valor per la flora i la fauna és molt variable, essent infinitament més alt en el cas dels aufalsars. Des del punt de vista botànic, els conreus herbacis de regadiu en sí -a diferència dels de secà- tenen un interès pràcticament nul. En canvi, des del punt de vista faunístic poden ser hàbitats clau. Efectivament, els aufalsars del Segrià són l’hàbitat actualment més important per l’hivernada del sisó (Tetrax tetrax) a Catalunya i, per tant, el manteniment i gestió correcta d’aquest tipus de conreu és tant important per la conservació d’aquesta espècie amenaçada com la preservació dels ecosistemes pseudoestèpics on nidifica. En aquests conreus hi poden proliferar els talpons i, per aquest motiu, són un hàbitat de cacera molt utilitzat per arpelles (Circus aeruginosus), esparvers cendrosos (Circus pygargus), aligots (Buteo buteo), xoriguers (Falco tinnunculus), òlibes (Tyto alba) i mussols banyuts (Asio otus). Les principals línies d’actuació per a la preservació i potenciació de la biodiversitat en aquest tipus de paisatge agrari han de ser:

i. En la fase d’implantació, limitar les concentracions parcel·làries, respectar el relleu i els hàbitats naturals.

ii. No hi ha dades, però cal considerar els possibles riscs pel medi ambient

associats a la implantació massiva de varietats de panís modificades genèticament.

iii. Sempre que sigui possible, diversificar al màxim els tipus de conreu,

afavorint els farratges sobre el panís.

56

iv. Utilitzar adobats orgànics i racionalitzar el seu ús en funció de la càrrega de N i P acumulada als cultius.

v. Racionalitzar l’ús de pesticides.

vi. Evitar l’ús de rodenticides i avicides.

vii. Mantenir tanques arbrades i arbustives entre camps.

viii. Les basses de rec ofereixen extraordinàries oportunitats pel foment de la biodiversitat.

ix. Mirar de mantenir diversitat de fases en el conreu.

x. No segar ni empacar de nit

xi. Recuperar prats de dall a les zones on tradicionalment es trobaven (comarques gironines, Pirineu i Prepirineu). Aquest tipus de conreu seminatural manté una biodiversitat molt elevada i està considerat com a Hàbitat d’Interès Comunitari per la UE. Per aquest motiu, la seva millora i conservació pot comportar ajuts econòmics en el marc de la Xarxa Natura 2000.

• Conreus arboris de regadiu Probablement el sistema agrícola més artificialitzat de tots els que hem anat descrivint. Els conreus de pereres, pomeres, prunes, cireres, préssecs i altres fruites dolces requereixen una intensitat d’intervenció molt gran sense les quals el conreu no és viable. Això fa que aparegui com un paisatge extremadament alterat, amb absència gairebé total d’elements naturals i amb gran quantitat d’infrastructures (vials, canalitzacions i tuberies, magatzems…) on, tanmateix, encara és possible potenciar la biodiversitat. En aquests conreus hi abunden els ocells com els fringil·lids, les merles, les grives, els tudons o els estornells. També hi poden ser abundants els rosegadors. El seu valor es pot potenciar si es respecten i promouen els marges entre camps i les tanques arbrades. El principal problema d’aquests sistemes agrícoles és l’elevat nivell de transformació del paisatge (amb la introducció de nombrosos elements artificials) i els elevats nivells d’usos de pesticides i adobs. Les principals línies d’actuació per a la preservació i potenciació de la biodiversitat en aquest tipus de paisatge agrari han de ser:

i. En la fase d’implantació, limitar les concentracions parcel·làries, respectar el relleu i els hàbitats naturals.

ii. Mantenir cobertes herbàcies.

iii. Racionalitzar l’ús d’adobs, herbicides i pesticides.

iv. Mantenir tanques arbrades i arbustives entre camps.

v. Les basses de rec ofereixen extraordinàries oportunitats pel foment de la biodiversitat.

vi. Reduir el nombre de llaurades.

57

vii. Sincronitzar les podes evitant els períodes de nidificació de les aus. • Els Arrossars Els arrossars constitueixen un cas peculiar pel fet de tractar-se d’un conreu anegat d’aigua. Les comunitats biòtiques que s’hi poden desenvolupar són, per tant, radicalment diferents a les que trobem a resta de conreus. Al sí dels arrossars s’hi poden desenvolupar interessants comunitats d’algues, plantes aquàtiques, crustacis, insectes, amfibis i peixos, que seran la base de la dieta de molts ocells aquàtics. Des del punt de vista de les aus, s’ha repetit que els arrossars són equivalents funcionalment a les zones humides, a les quals sovint substitueixen. En realitat, però, ofereixen unes possibilitats pràcticament nul·les com a lloc de nidificació i el seu màxim interès es troba a l’hivern, com a refugi d’anàtides. Tant mateix, per altres grups de plantes aquàtiques, crustacis, insectes, amfibis, serps d’aigua o peixos, els arrossars han constituït un medi molt adequat on proliferar fins fa pocs anys. El màxim potencial biològic dels arrossars el trobem en la xarxa de canals i cordons que separen els camps que, per altra banda, actuen com a reservori i renovada font de vida any rera any. Els problemes principals que redueixen la capacitat dels arrossars per acollir flora i fauna aquàtica ha estat un ús creixent d’herbicides i pesticides i un control cada vegada més precís del procés d’inundació i nivell de l’aigua, que fa que s’hagi reduït el temps que els camps resten inundats i que els canvis en els nivells d’aigua durant el cicle del conreu siguin molt bruscs i homogenis en l’espai. També ha estat un problema la mala gestió de cordons, sèquies i canals. Actualment, al delta de l’Ebre, s’estan assajant tècniques de conreu que redueixen o eliminen la necessitat d’adobs i herbicides, així com de pesticides, amb resultats esperançadors, tant per la biodiversitat com per la producció agrícola. Malauradament un tema clau, la recuperació del sistema de sèquies i canals cap a una tipologia més natural no sembla factible en absolut. Les principals línies d’actuació per a la preservació i potenciació de la biodiversitat en aquest tipus de paisatge agrari han de ser:

i. Manteniment, preservació o recuperació de la xarxa de canals d’inundació i drenatge, evitant que siguin encimentats.

ii. Disposar sistemes de sortida per amfibis, rèptils, aus i mamífers als canals

ja encimentats.

iii. Promoure un ús racional dels insecticides i altres pesticides en la lluita contra la papallona de l’arròs (Chilo supresalis), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) o altres artròpodes.

iv. Mantenir els cordons entre camps amples i amb vegetació natural en la

mesura del possible.

v. Racionalitzar l’ús d’herbicides i evitar-ne l’ús fora dels camps. Promoure mètodes de desherbatge mecànic.

vi. Mirar de sincronitzar els controls de nivell de l’aigua amb els cicles de la

fauna.

vii. Afavorir la transformació d’algunes parcel·les cap a zones humides naturals dins la matriu d’arrossars.

viii. Mantenir el rostoll després de la sega i els camps inundats durant la tardor i

l’hivern.

58

• Les zones de pastura i prats de dall

Les pastures prenen una especial importància a moltes zones del Pirineu i del Prepirineu, on en anys recents s’han incentivat també mitjançant mesures agroambientals i iniciatives de ramaderia ecològica. Com a mesures bàsiques de conservació de les pastures, i que cal aprofundir, hi hauria:

i. Utilitzar adobats orgànics i racionalitzar el seu ús en funció de la càrrega de N i P acumulada.

ii. Minimitzar l’ús d’herbicides i altres pesticides als prats, prioritzant els de

menor toxicitat (AAA).

iii. Fer una rotació de les pastures de forma que entre els mesos de març i juny (juliol) es deixin períodes d’un mínim de dos mesos sense pasturar. Alternativament, es poden deixar franges perimetrals sense pasturar durant aquests mesos.

iv. Diversificar els prats des del punt de vista fenològic, per tal que la sega i

les altres pràctiques (adobats, herbicides, etc.) no s’apliquin de manera sincronitzada a tot el paisatge o a tota la finca. A ser possible, evitar la sega entre maig i juny.

v. Evitar el trepig de les basses i rius amb la creació d’abeuradors.

vi. Regular el nombre de caps de bestiar per evitar una pressió ramadera excessiva.

vii. Mantenir els marges i les tanques arbustives o arbrades en bones

condicions, evitant l’erosió de la vegetació i del sòl, produida per la freqüentació del bestiar. D’Abril a Juliol és recomanable limitar l’accés del bestiar en alguns trams dels marges o tanques perimetrals, per tal d’afavorir la nidificació dels ocells i alterar el mínim possible els cicles biològics de la flora i fauna dels marges .

viii. Establir estratègies que promoguin el manteniment de l’activitat dels

pastors a la muntanya, mitjançant escoles de pastors i programes de dinamització i manteniment del pastor com a activitat productiva a la muntanya.

59

Taula 14: Treballs publicats a nivell europeu on s’avalua l’impacte sobre la fauna i flora de determinades pràctiques agrícoles o característiques dels paisatges agrícoles

Font Grup taxonòmic

Pràctica agrícola o mesura agroambiental

Efectes positius (Indicador) País

Henderson i alt.2000

Ocells Deixar guarets entre cultius de cereal d’hivern

+ aliment i + ocells als guarets

Anglaterra

Menys nº de segues i llaurades (prats i pastures) Britschgi i

alt. 2006

Ocells, artròpodes i plantes arvenses

Gens o molt poc fertilitzant (prats i pastures)

+ diversitat + abundància i + èxit reproductor (ocells)

Suïssa

Atkinson i alt. 2004 Ocells

Potenciar els mosaics de pastures i cultius

+ diversitat d’ocells, sobretot a l’hivern

Regne Unit

Presència de marges arbustius

+ llocs per nidificar i refugiar-se de depredadors

Bradbury i alt. 2000

Ocell (Verderola)

Presència de franges en guaret al voltant del cultiu + aliment

Regne Unit

Presència de guarets entre cultius herbacis Chamberlai

n i alt. 1999

Ocell (Alosa vulgar) Fenologia del cultiu

adequada a l’espècie (cereal de primavera)

+ llocs per nidificar i + aliment i + abundància d’aloses

Regne Unit

Peach i alt. 2004 Ocell (Tord)

Presència de marges i hàbitats naturals en la matriu agrícola

+ llocs per nidificar i + aliment

Regne Unit

Whittingham i Evans 2004

Ocells Potenciar la heterogeneïtat vertical del cultiu a nivell de parcel·la

+ aliment i + fàcil accés al mateix

Europa

Boatman i alt. 2004 Ocells Gens o molt poc pesticida + èxit reproductor

Regne Unit

Riechert i Bishop 1990

Artròpodes predadors de plagues

Deixar restes vegetals sobre el terra dins els horts

+ abundància d’artròpodes beneficiosos i – insectes plaga

Regne Unit

Menys o cap llaurada Menys segues Thorbeck i

Bilde 2004

Artòpodes predadors de plagues Presència de marges

arbustius o arbrats

+ abundància d’artròpodes beneficiosos i – insectes plaga

Dinamarca

4.3. Un exemple a Catalunya d’aplicació de mesures agroambientals: Pla Pilot de Gestió dels secans de Bellmunt-Almenara (Urgell)

Finalment, posarem un exemple a Catalunya on s’estan intentant aplicar una sèrie de mesures agroambientals, algunes de les quals s’han esmentat en l’apartat anterior, que han de servir per a compatibilitzar i beneficiar tant l’agricultura com la biodiversitat. Aquest Pla Pilot, desenvolupat des del 2005 per REGSEGA i amb la participació de la Universitat de Lleida i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, té els següents objectius:

60

• Introduir noves pràctiques agrícoles per a la conservació de les aus estèpiques i, més concretament, del sisó (Tetrax tetrax), motiu pel qual els secans de Bellmunt-Almenara (Noguera) han estat inclosos dins la Xarxa Natura 2000, com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus.

• L’optimització agronòmica de les pràctiques tradicionals de la zona. Per a això s’han dissenyat una sèrie de mesures agronòmiques de conservació (MAC), equivalents a les mesures agroambientals, dirigides a un dels màxims exponents de l’ornitofauna estèpica dels secans de Bellmunt-Almenara, el sisó. Aquest ocell, de dimensions considerables, es troba amenaçat a nivell català i europeu i viu en ambients on dominen els cultius herbacis de secà. Les MAC s’han aplicat de moment durant només una temporada agrícola completa (2005-2006) i ha afectat 64 parcel·les, equivalents al 10% aproximadament de la superfície del secà. Han estat les següents:

• Manteniment del rostoll i implantació de sembra directa • Sega del cereal a 20 cm del terra • Sembra de veça en una franja lateral dels cultius de cereal • Utilització de varietats de cereal de cicle mig-llarg • Dosificació i reducció de fertilitzants (N, P i K)

Els principals efectes positius esperables de la posada en marxa d’aquestes mesures a una major escala temporal i espacial, es llisten a continuació. S’indiquen (a) quins d‘aquests efectes ja han estat avaluats i corroborats durant el primer any del Pla Pilot.

• Rendiments obtinguts de gra i farratge similars o lleugerament superiors als d’abans de l’aplicació de les MAC (a)

• Equilibri i reducció de nutrients en el sòl (N, P, K) a mig termini (2-3 anys) • Disminució de l’eutrofització i contaminació de les aigües de drenatge i

escolament a mig termini • Major disponibilitat de “cantadors” o “leks” pels mascles de sisó, ja que

prefereixen tenir-los a la veça que al cereal (a) • Major supervivència de nius i polls de sisó i d’altres ocells que nidifiquen a

terra • Beneficis pels ocells i la fauna en general, derivats de la disponibilitat de

rostolls on alimentar-se, en el període que va de la sega a la sembra • Estalvi econòmic del pagès al reduir la dosis de fertilitzants (a) • Estalvi econòmic del pagès per reduir hores de maquinària, mà d’obra i

combustible, gràcies a la implantació de la sembra directa (a) Seria desitjable que, en un futur proper, aquestes experiències fossin cada cop més habituals al conjunt dels medis agrícoles de Catalunya, ja sigui a partir d’iniciatives individuals com col.lectives. • Conclusió La comprensió de l’origen de la riquesa biològica dels paisatges agraris, així com dels mecanismes que en permeten la subsistència, ens mostra quins són els valors més importants que cal conservar en els paisatges agraris, i el camí per dissenyar les eines de gestió que facin possible el seu manteniment. Determinades pràctiques agrícoles associades amb la intensificació han alterat els processos bàsics que fan possible el manteniment de la biodiversitat en aquest medis, i la reinstauració d’aquest processos ha de ser la línia bàsica de les polítiques a seguir. Per

61

compatibilitzar aquest objectiu amb el manteniment de la productivitat agrícola cal millorar el coneixement de la seva interacció i, sobretot, experimentar la posada en pràctica de les diverses mesures que es comenten en aquest dossier. Si en coneixeu experiències, o en preveieu de portar a terme, us agrairem d’informar-nos-en a info@custodiaterritori.org.

62

5. Propostes bàsiques per a sistemes, entitats i agents d’orientació per a la conservació agrària a Catalunya16.

Aquest darrer capítol del dossier tracta algunes qüestions que cal entendre més com a reflexions obertes, que no pas continguts i aprenentatges constatats. Recomanem al lector una lectura reflexiva d’aquest capítol, i valorarem les opinions que pugui aportar als autors respecte als seus continguts. La primera d’aquestes reflexions és el concepte de Sistema d’Assessorament per a la Conservació Agrària (SACA) i d’agent de conservació agrària, que formulem aquí per primera vegada. Per això definim el SACA com a: un servei d’informació, formació personalitzada, i assessorament directe a agricultors, ramaders i altres propietaris i gestors de finques agràries que faciliti la seva participació en accions i mesures de conservació i millora de la biodiversitat (paisatges, hàbitats, ecosistemes, espècies, i patrimoni geològic) i el patrimoni cultural rural.

L’entitat d’assessorament de conservació agrària és: L’entitat que treballa sota els principis del SACA.

L’agent de conservació agrària és: el professional especialitzat que treballa en una EACA.

5.1. Perquè un SACA? Quina demanda pot tenir? Qui pot posar en marxa un SACA?

La conservació dels hàbitats i del paisatge agrari, en la línia plantejada als capítols 3 i 4 d’aquest dossier, requereix d’uns coneixements especialitzats i de l’accés a una informació, mitjans i recursos als que l’agricultor difícilment accedirà per si mateix. Per altra banda, el mateix Reglament de Desenvolupament Rural europeu (vegeu 1.2) fa referència a l’oportunitat d’establir un servei d’assessorament agrari que inclouria aspectes de conservació agrària. També tenim experiències d’entitats de custòdia que han portat a terme iniciatives de custòdia del territori on la participació de pagesos en la conservació d’hàbitats, espècies i paisatge és clau per a l’èxit de les iniciatives, i l’assessorament hi ha tingut un paper clau. Pensem en exemples com els de Fundació Natura al Clot de la Unilla (Segrià), del GOB-Menorca amb pagesos de l’illa, del Consorci de l’Espai Rural de Gallecs amb els plans d’agricultura sostenible, de Fundación Global-Nature amb

16 En la primera edició d’aquest dossier parlàvem del Servei d’Orientació per la Conservació Agrària (SOCA). Ara optem per la denominació de SACA en congruència amb les noves denominacions dels sistemes d’assessorament agrari promoguts pel DAR.

63

pagesos de les planes cerealistes de Castella. Les ONGs britàniques de conservació també destaquen la importància dels serveis d’assessorament per a la conservació adreçat als pagesos (Ausden i Hirons 2002, en relació a RSPB; Wilson i Hart 2001, en relació al Devon Wildlife Trust). En definitiva el perquè d’un SACA pensem que queda plenament justificat amb les consideracions anteriors, i amb molts dels plantejaments presentats al llarg d’aquest dossier. Valorar la demanda d’un servei com aquest és més difícil. En el moment de redactar aquest dossier, el SACA és una proposta que fa la societat civil, i més concretament la Xarxa de Custòdia del Territori, per poder recolzar als pagesos que vulguin conservar els hàbitats i el paisatge de les seves finques. Una proposta que s’emmarca en el context de voluntarietat de la custòdia del territori, però que podria tenir una demanda molt més àmplia si l’administració agrària ho contemplés com una peça bàsica de les noves línies de desenvolupament rural i mesures agroambientals i del contracte territorial d’explotació. En aquest context més ambiciós la demanda, i els recursos per cobrir-la, es farien molt més evidents. Si bé això no es fa evident al primer decret d’assessorament agrari aprovats pel DAR (vegeu 1.2) la XCT proposa seguir treballant en aquest sentit De totes maneres les experiències puntuals de les entitats de custòdia que hem esmentat abans, deixen clar que hi ha pagesos que de forma voluntària, com a demandants, o com a conseqüència d’una oferta per part de l’entitat, s’impliquen en iniciatives de custòdia que inclouen un assessorament a l’estil del que aquí plantegem. Les entitats de custòdia tenen oportunitats molt imaginatives per generar els recursos17 que facin possible facilitar EACAs, i aquest ja és un motiu suficient per impulsar la demanda. Finalment, cal destacar també les opinions que té la societat sobre la conservació del paisatge agrari (veure 1.4), que són un motiu més per pensar que la demanda d’EACAs ha de créixer en un futur proper. Els SACA poden prendre formes diferents, i per tant poden crear EACAs d’organitzacions de diferent tipologia i condició jurídica. La Taula 12 presenta alguns exemples de SACA, i d’altres organismes similars, en diferents països. Les EACA que pugui iniciar l’administració pública general, probablement disposaran d’uns recursos i una estabilitat que n’asseguri la seva viabilitat a llarg termini, però estaran sotmesos a les limitacions que fixi la gestió i les polítiques públiques. Les EACA des del sector privat i del sector públic local, tant si és no lucratiu com si té afany de lucre, poden ser més difícils d’iniciar i de mantenir a llarg termini, per la dificultat que poden trobar en ser viables econòmicament, però disposaran d’una autonomia de treball, i d’una capacitat de generar propostes innovadores, que els poden donar moltes oportunitats d’aconseguir aquesta viabilitat. A més, des de l’òptica de la societat civil que planteja la Xarxa de Custòdia del Territori, les EACA privades poden posar-se en marxa sense necessitat d’implicar a l’administració agrària en un primer moment. Més endavant aquesta administració ja veurà l’interès i l’oportunitat que suposa tenir un sector privat capaç de proveir un servei que la reglamentació agrària europea fomenta de manera clara, i ja s’hi implicarà per tal que aquests serveis es puguin oferir, des d’entitats privades, amb càrrec als fons de l’acció pública que li correspon, tal com es dona ja avui en la relació entre el sector públic i privat en relació a la provisió d’altres serveis públics, de tipus social, sanitari, educatiu, cultural, etc.

17 Un llistat de mecanismes tradicionals i innovadors per al finançament d’iniciatives de custòdia i conservació del territori es pot trobar a: www.custodiaterritori.org/com_financ.php

64

Taula 12. Exemples de Sistemes i Entitats d’Assessorament per a la Conservació Agrària, i organismes similars, en diferents països Denominació Proveïdor

del servei Finançament País Altres característiques Referències

Sistemes i Entitats d’Assessorament per a la Conservació Agrària (en sentit estricte)

Farming and Wildlife Advisory Group

ONG DEFRA, SNH, contractes i suports diversos.

Gran Bretanya

FWAG assessora a pagesos, propietaris i altres clients en la gestió de finques agràries en favor de la natura, el paisatge, el patrimoni cultural, l’accés i altres qüestions de conservació.

www.fwag.org.uk

Devon Wildlife Trust (DWT)

ONG Propi, i programa públic de conservació que finança l’assessorament

Gran Bretanya

DWT prepara el pla de gestió per als pagesos que sol·liciten entrar en programa de conservació públic. La preparació comporta contacte directe i assessorament al pagès. Noticiari trimestral als pagesos. 51% dels pagesos implicats es fan socis de DWT.

Wilson i Hart 2001

The Land Conservancy Conservation Partners

ONG Propi Colúmbia Britànica (Canadà)

Certificació i segell de qualitat de conservació del medi natural mitjançant acords de custòdia amb finques agràries productives (19 acords a març de 2005)

http://www.conservancy.bc.ca/content.asp?sectionid=161

Acord de pràctiques agràries sostenibles GOB-Menorca

ONG propi (institucions, leader+, ...)

Menorca Acords privats de pràctiques agràries sostenibles es formulen sobre 38 mesures de conservació possibles

GOB (2004)

Liga para a Protecçao da Natureza (LPN),

ONG LIFE Natura / ajuts agroambientals

Portugal Recuperació de zones agrícoles abandonades, a protegir per la seva biodiversitat. Adquisició i acords de bones pràctiques.

http://www.lpn.pt/

Plans de Conservació d’Explotació / Acords de gestió en programes de mesures agroambientals

Administració – ONGs – sect. privat lucratiu

Fons PAC Àustria Coordinació des de l’administració pública. Participació de sectors diversos en la planificació de mesures. ONGs, un institut de formació rural i serveis privats fan formació, assessorament, inspeccions i seguiments de finques.

Penker (2003); WWF (2005).

Altres Sistemes i Entitats d’Assessorament per la conservació agrària assimilables

Natural Resources Conservation Service – USDA

Administració Federal

Fons públics propis

EUA Suport a propietaris privats I administracions en la conservació dels sols, l’aigua i altres recursos naturals. Assistència tècnica basada en coneixements científics i

http://www.nrcs.usda.gov/feature/espanol/index.html

65

adaptada a les necessitats del client. Incentius i ajuts en alguns programes. Col·laboració amb agents locals. Participació voluntària als programes.

Agricultural Knowledge Network

Administra-ció agrària

Públic Gran Bretanya

Programa d’educació formal inicial, formació continuada, informació, assessorament i extensió

Curry 1997 i Winter 1995

Pla anual de transferèn-cia tecnològica - Progra-ma de formació agraria

Administra-ció agrària

Públic Catalunya Formació contínua, escoles de capacitació agrària, jornades tècniques i de camp, grups experts...

www.gencat.net/darp/formacio.htm

Agents rurals municipals municipi s.d. Finlàndia Portaveus-assessors dels pagesos: difusió de les seves opinions i interessos, transmissió de pràctiques i procedimens. Suport en preparació de sol·licutuds d’ajuts de mesures agroamb. Relació estreta amb els pagesos, elements de dependència i de confiança mútua.

Kaljonen 2002

Serveis de control dels mosquits

administracions locals i comarcals

Públic Catalunya (àmbit local o comarcal)

Actuació i assessorament per al control mitjançant tècniques de protecció integrada i biològica dels mosquits en zones humides extenses

http://www.castellodempuries.net/catala/empuria/establim/mosquits.htm (Empordà) http://www.elbaixllobregat.net/mosquits/presentacio.htm (Delta Llobregat)

Agrupació de Defensa Vegetal

associacions Públic (DARP) Catalunya (àmbit local o comarcal)

Associacions d’agricultors que col·laboren amb l'Administració en sanitat vegetal i temes tècnics que intervenen en la producció agrícola. ADV i els seus serveis tècnics conformen la principal xarxa d’assessorament tècnic a les empreses agrícoles de Catalunya.

http://www.ruralcat.net/ruralcatApp/dossier.ruralcat?sectorid=2&tipoIdName=DOSSIER&contentId=908

Font: elaboració pròpia, amb aportacions d’Oriol Costa i Neus Montllor (Algrà / Saba 21, ara Dinamis).

66

Per tant, apostem perquè a Catalunya les entitats de custòdia de la societat civil (associacions i fundacions) i de, ara l’administració local (ajuntaments, consorcis, mancomunitats), posin en marxa projectes pilot d’EACAs, si escau en col·laboració amb empreses, sense deixar de banda la possibilitat que l’administració agrària o ambiental els puguin proveir en aquells indrets del país on no s’hagin iniciat des de la societat civil. La participació d’empreses en SACA pot tenir especial sentit quan es puguin generar oportunitats de negoci (cinegètic, de productes agraris, educatius, turístics...) a l’entorn dels assessoraments que s’estiguin oferint18. En altres condicions pot ser més realista i viable que els SACA siguin gestionats per entitats sense finalitat de lucre. Cal fer una consideració final en referència a les Agrupacions de Defensa en l’àmbit agrari i forestal van ser creades pel DARP a rel dels traspassos de competències (Peix 2001). Es crearen tres figures d’Agrupacions de Defensa Vegetal (157 agrupacions el 1999, atenent 36.000 explotacions), Sanitària (297, atenent 15.000 explotacions) i Forestal (263, no lligades a l’explotació si no al territori). És d’esperar que l’administració agrària catalana vulgui vincular a les ADVs i les ADFs les funcions d’orientació per a la conservació agrària que aquí plantegem, tanmateix aquesta qüestió avui encara s’ha de posar sobre la taula.

5.2. Els agents d’orientació per a la conservació agrària: una nova professió a Catalunya

L’agent per a la conservació agrària l’imaginem com el professional de base a les EACA. Un professional que no existeix avui a Catalunya, i per al qual és necessari definir un perfil d’aptituds i competències (funcions) professionals. Aptituds i competències que no és fàcil de definir – estem parlant d’una professió que encara no existeix! -, però que les disciplines tractades en aquest dossier ens poden ajudar a imaginar. També hem analitzat perfils professionals d’altres disciplines que són allunyades d’aquesta, però que s’enfronten a tasques professionals que tenen similituds metodològiques. Concretament caldria analitzar en detall el perfil dels animadors sòcio-culturals, dels treballadors socials especialitzats en l’àmbit comunitari i dels agents d’ocupació i desenvolupament local. Amb la idea d’aquests perfils professionals, però sense haver-ho pogut aprofundir prou, hem formulat la proposta de perfil professional que presentem a la Taula 13. És evident que aquest perfil avui no el compleixen gaires professionals a Catalunya, i que com a mínim seria oportú que les persones que vulguin actuar de d’agents de conservació agrària puguin accedir a cursos especialitzats, probablement intensius, de mitja durada i inicialment no reglats, en els quals adquireixin les aptituds més importants de cadascuna de les disciplines que indiquem. Però més enllà de la formació formal, els agents de conservació agrària han d’assolir un aprenentatge essencial: assolir que altres persones facin allò que nosaltres els proposem, en aquest cas conservar els hàbitats i els paisatges de les zones rurals. Per això cal saber guanyar-se aquestes persones, influir positivament en les seves decisions, i motivar-los a conservar. Aquesta és una capacitat segurament lligada al caràcter de les persones però que també es pot aprendre. És en aquests aspectes també on probablement altres disciplines aplicades han avançat més i ens ofereixen molts aprenentatges. El treball

18 Quan hi hagi oportunitats de negoci a l’entorn de la conservació, pot ser interessant vincular aquestes EACA o les empreses que hi participin a iniciatives empresarials finançades pels programes LEADER i PRODER de desenvolupament rural. Vargas i Duarte (2001) en donen exemples a Andalusia a l’entorn de la conservació cinegètica.

67

comunitari és un àmbit professional del món social, que es dedica al procés de donar suport a les persones per millorar las seva pròpia comunitat (veïnat) a través de l’acció col·lectiva. Twelvetrees (2002) és un excel·lent llibret amb moltes idees pràctiques per al treball comunitari on els agents per a la conservació agrària trobaran idees pràctiques. I és sorprenent que aquesta publicació recomana dos llibres que són clàssics en el seu àmbit i que potser mai pensaríem que han de ser útils per a la conservació del medi rural, però que Twelvetrees recomana als treballadors comunitaris, i nosaltres recomanem també als agents de la conservació agrària: Com guanyar amics i influir sobre les persones (Carneige 1996), i Els set hàbits de les persones altament efectives (Covey 1998). Taula 13. Perfil professional dels agents de conservació agrària Aptituds - Formació universitària en matèries relacionades amb el medi rural i natural: biologia,

ambientals, enginyeria agronòmica o forestal, geografia... - Formació especialitzada o interès professional en tècniques de negociació i resolució de

conflictes, treball comunitari, desenvolupament rural, gestió i conservació d’espècies, hàbitats, paisatges i patrimoni rural.

- Coneixements de legislació i procediments administratius del medi agrari, el medi natural i el territori

- Coneixement pràctic de vies públiques i privades de finançament de la conservació agrària

- Habilitats de conservació - Capacitat de persuasió - Actitud oberta, saber escoltar, parlar i negociar - Capacitat de comprendre la perspectiva dels pagesos - Imaginació i capacitat per vincular la conservació a d’altres necessitats de l’agricultor Funcions - Assessorament per a la conservació - Formació a pagesos en habilitats bàsiques de conservació, en base a objectius

d’aprenentatge prèviament establerts. - Suport i orientació en la definició de línies innovadores de gestió de finques agràries - Suport en la recerca i tramitació de línies de finançament per a la conservació - Creació de xarxes locals de relació i sinèrgia entre els agricultors i altres agents locals i

de major abast per a la conservació i el desenvolupament econòmic local. - Estratègia global de treball orientada a promoure un pensament pagès orientat a la

conservació, i no només per assessorar i vetllar pel compliment dels programes i iniciatives (veure Wilson i Hart 2001 en relació a això).

- Monitoratge, seguiment i avaluació dels resultats de les iniciatives de conservació agrària: canvis en l’actitud dels pagesos, i millora i conservació de la biodiversitat.

Font: elaboració pròpia, a partir de converses prèvies amb Salvador Grau i Núria Prat.

5.3. Estratègies de treball per als SACA: participació i confiança mútua

Al capítol 3 d’aquest dossier hem identificat les problemàtiques de gestió i conservació de les espècies, els hàbitats, i el paisatge agrari, i el capítol 4 ha donat possibles pautes i pràctiques per solucionar-les. De manera similar el capítol 2 ha identificat aspectes sòcioculturals que influeixen en la participació dels pagesos i propietaris rurals en iniciatives de custòdia i conservació agrària, i als paràgrafs següents donem finalment algunes pautes i pràctiques de solució. Clima de relació entre els agents implicats en la conservació agrària

68

Toogood (2004) identifica alguns elements qüestions que afavoreixen un clima de confiança per part de les institucions i entitats que impulsen iniciatives de conservació agrària: • Actitud honesta davant dels errors previs • Explicar com es té en compte la incertesa en la presa de decisions sobre la

gestió i conservació de la biodiversitat. • Utilitzar les contribucions i les opinions de tots els agents rellevants, no només

dels experts científics • Transparència sobre el procés de presa de decisions • Demostrar que els punts de vista dels pagesos es reconeixen, es respecten i es

tenen en consideració dins del procés de decisió, fins i tot quan no es poden tenir tots en compte.

Taula 14. Qüestions clau a evitar en la de comunicació amb pagesos i propietaris rurals per part d’organitzacions de conservació • Objectius mal plantejats i necessitats mal identificades

Condueixen a la confrontació o al diàleg de sords. • Manca de creativitat en la negociació. Guanyadors i vençuts.

La creativitat és imprescindible per satisfer de manera adequada les necessitats de tothom, evitant que el resultat sigui una sensació de guanyadors i vençuts per qualsevol de les dues parts. Els problemes nous no encaixen amb les solucions antigues.

• Emotivitat i racionalitat Risc de portar les discussions al terreny personal, on l’emotivitat domina respecte la racionalitat. Evitar el donar consells personals, que es puguin interpretar com una voluntat de canviar a la persona a qui et dirigeixes.

• Personalisme del comunicador Comunicació basada només en les necessitats del comunicador, i sense respectar l’opinió, els valors, l’experiència, el coneixement i les necessitats personals de l’agricultor o propietari rural. Cal fer una escolta activa del propietari, sense caure en judicis de valor, positius o negatius, sobre les seves opinions.

• Pensament instrumental i dogmàtic El propòsit de la comunicació per part de l’entitat impulsora és implicar al pagès en un sol sentit. No es tenen en compte els coneixements, o les opinions sobre el terreny, per part de l’agricultor. Només es vol que el pagès porti a terme un seguit de tasques, i els mecanismes i pràctiques a aplicar se li transmeten simplement esperant que participi de la manera que l’entitat impulsora ja ha establert prèviament.

• Mètodes equivocats (l’absència de mètode encara és pitjor!) En els models dominants el pagès és contactat per carta, amb fulletons, i potser amb una visita ràpida, perquè són més fàcils d’utilitzar en marcs formals de funcionament. La comunicació interactiva, trobades cara a cara, taules rodones, debats i presa de decisions en grup, sovint són més efectives, però més difícils de posar en pràctica amb pagesos que tingui les seves pròpies idees i concepcions.

Font: Elaboració pròpia a partir de Toogood (2004), Gutiérrez i Ortiz (2003) i Hilts i altres (1991).

Els pagesos responen molt bé al contacte cara a cara amb els “tècnics”, especialment quan els tècnics parlen en el seu llenguatge i eviten els errors

69

habituals de comunicació de les organitzacions dedicades a la conservació de la biodiversitat. D’aquesta manera es pot reduir la barrera entre l’argot tècnic del món de la biodiversitat i el propi coneixement del pagès respecte les seves terres. La Taula 14 presenta reflexions i estratègies de cara a aquesta relació directa entre pagesos i agents de conservació; dues de les publicacions en què es basa aquesta taula (Gutiérrez i Ortiz 2003 i Hilts i altres 1991) estan íntegrament dedicades a les estratègies de contacte amb propietaris de finques rurals i naturals, i són una lectura obligatòria per a tot agent de conservació agrària. La Taula 15 mostra alguns exemples de participació directa dels pagesos en la definició de mesures de desenvolupament rural i conservació agrària.

• Estratègies d’assessorament i gestió de programes de participació en la

conservació agrària Un bon assessorament i gestió de la participació dels pagesos en la conservació agrària és clau. Aquests són alguns elements de bones pràctiques en els assessoraments de conservació (Toogood 2004): • Una estratègia de comunicació que permeti als agents de conservació agrària

d’adequar l’assessorament al context local. • Èmfasi en els aspectes positius. La normativa i els programes de les

administracions acostumen a centrar-se en allò que no es pot fer. L’assessorament i la gestió dels programes han de promoure una imatge positiva i de valor social a la conservació de la biodiversitat per aconseguir una resposta positiva per part dels agricultors19. Les iniciatives i les polítiques de conservació s’han de relacionar amb aspectes més amplis de les polítiques rurals de manera pràctica (p.e. el cas del trencalòs, l’ovella i la producció de peluixs a la regió de Picos de Europa, Gerardo Báguena, Fundación Quebrantahuesos, com.pers.)

• Actuar de manera proactiva, amb estratègies de treballadors comunitaris

(vegeu 5.2) i agents de desenvolupament local. En administracions públiques els agents de conservació no poden actuar de manera proactiva, si no que el marc administratiu els obliga a esperar que els pagesos interessats se’ls hi adrecin. Una col·laboració planificada entre agents públics i privats de conservació, i una major acció pública de difusió (jornades, sessions de presentació oberta de les convocatòries d’ajuts, etc.) pot ser una via de millora en aquest aspecte.

• Trencar el cercle de la incomprensió. La relació entre pagesos i

conservacionistes sovint és d’incomprensió mútua. Una incomprensió que no és culpa de ningú, si no de diferències culturals (vegeu Knierim i altres 2003, p. 61 i ss. en relació a això). Cal utilitzar estratègies que trenquin el cercle de recel cap als conservacionistes que hi ha a la cultura de pagès, la que es transmet als cafès del poble; i del cercle de recel als pagesos que es debat a les jornades tècniques i trobades d’entitats de conservació. L’apropament

19 Wilson i Hart (2001) mostren un exemple concret d’això, amb un pagès que diu el programa ha fet créixer el meu coneixement sobre la conservació, i com l’agricultura s’integra amb el medi. He guanyat premis locals i nacionals de conservació i ara miro tot el què faig per veure com afecta als animals i al medi.

70

entre l’observació diària del pagès al camp, i del coneixement científic i l’aprenentatge universitari dels agents de conservació ha de ser una de les vies de solució, que de ben segur passa per les tertúlies de cafè i les converses a la sortida de l’església dels pobles rurals de Catalunya, i no es pot limitar als espais formals d’assessorament i intercanvi.

• La bona comunicació i la confiança mútua entre els actors implicats en la conservació agrària és fonamental. El procés d’interacció entre els actors (pagesos, funcionaris agraris, agents de conservació, assessors...) és vital, i no és un procés simple. Wilson i Hart (2001) suggereixen que els agents de conservació agrària han de treballar per promoure un pensament pagès orientat a la conservació, i no només per assessorar i vetllar pel compliment dels programes i iniciatives de conservació agrària.

• El concepte d’ “Us i costum del bon pagès”, forma part de la tradició rural a

Catalunya20, i pot ser un element clau a recuperar en les generacions actuals i futures de pagesos (Peix 2001, p. 105), un element que puguin entendre, els sigui proper i els ajudi a recuperar bones pràctiques avui oblidades a pagès. Per això serà imprescindible que les escoles i les institucions agràries recullin en publicacions actualitzades aquests usos i costums, adaptant-los a la realitat del món rural del segle XXI.

Per completar aquest apartat, i com a resum d’aquest apartat i del capítol 2, vegeu l’annex 6.3. • Estratègies de participació i acord per a la conservació agrària La idea d’aquest darrer apartat del dossier és fer un repàs de tècniques de debat i participació (Taula 15) i de possibles mecanismes que facilitin l’acord en les iniciatives de custòdia i conservació en l’àmbit agrari (Taula 16). Ho fem en forma de taules, amb referències bibliogràfiques precises, que permetin al lector accedir a informació més precisa de les diferents tècniques de participació i mecanismes d’acord, ja que aquí no ens hi estenem en detall. Destaquem però en la Taula 16 la referència a la seguretat urbanística de l’activitat agrària periurbana, com un element clau per a l’èxit del manteniment del paisatge i l’activitat agrària en entorns periurbans sotmesos a especial pressió. Com a complement dels mecanismes voluntaris d’acord, és important que els programes bàsics de conservació agrària incloguin condicions obligatòries que vagin més enllà de les pràctiques actuals (per exemple, incloure pràctiques concretes de conservació i gestió de marges). Això seria realment un canvi, que sumat amb aprenentatges concrets que hagin d’assolir els pagesos, és una via real d’incentiu per a canviar actituds i pràctiques de gestió d’hàbitats a pagès (Wilson i Hart 2001). La nova línia de la condicionalitat agrària (vegeu 1.2) hauria de ser un pas en aquest sentit. El tipus i la qualitat de la informació sobre els propietaris agraris que disposi l'administració pública és determinant en l'elecció dels instruments basats en incentius a aplicar, així com per a fixar la quantia de les compensacions (Weaver

20 A pagès el contracte d'arrendament se signava entre el propietari útil i el masover, el qual es comprometia a treballar la terra "a us i costum de bon pagès" amb la seva família i el bestiar necessari.

71

1998 i Latacz-Lohmann 1998). En general, amb una informació fiable i amb poques asimetries en la mateixa es poden obtenir solucions més eficients. Les entitats de conservació i custòdia del territori exerceixen poca influència sobre els agricultors. La pressió social que puguin rebre prové del seu entorn agrari, familiar, veïnal, sindical, o de mitjans de comunicació del món agrari (Beedell i altres 2000). Wilson (1997) fa especial èmfasi en el paper clau que poden tenir les xarxes-socials locals en el poble o la zona on s’està treballant per implicar els pagesos en acords de custòdia. Taula 15. Exemples d’estratègies de participació dels agricultors en la definició d’iniciatives de custòdia i conservació agrària Estratègia /Mecanisme Exemple d’aplicació Referència / Més

informació Propietaris de deveses a Monfragüe (Extremadura)

Mariscal i Campos 2002 Sistema Delphi d’enquesta de valoració de demandes de compensació / interès de participació

Disseny del nou Programa de Mesures agroambientals a l’Aragó, en elaboració a febrer de 2005

ARC Mediación Ambiental, comunicació personal

Tallers de diagnosi del sector agrari i recerca d’alternatives sostenibles a Menorca (eines de treball de grup)

Taller organitzat pel GOB-Menorca a Mongofre Nou amb 20 pagesos menorquins, juny 2003.

ARC Mediación Ambiental, comunicació personal

Las Estepas: punto de encuentro, SEO-Birdlife Aragó, a Belchite i municipis del’entorn tardor 2003-primavera 2004

ARC Mediación Ambiental, comunicació personal

Tallers de debat per a la definició d’estratègies de conservació compatibles amb l’activitat econòmica rural: agricultura, ramaderia, caça, i Natura 2000

Seminari Xarxa Natura 2000 a Extremadura, SEO-Birdlife Extremadura, en elaboració a febrer de 2005

ARC Mediación Ambiental, comunicació personal

Taller quantitatiu d’analisi d’escenaris rurals futurs (Mètode CARBOMONT de quantificació de múltiples atributs)

Agents rurals a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) i escenaris futurs de la PAC, juny 2003

Bayfield, Sebastià, Domínguez i altres (2003)

Tallers de formació i orientació per a la conservació a propietaris

Projecte CIPMA, Xile, 2002-03. www.cipma.cl/ gef/fase2.asp

Projectes pilot d’agricultura ecològica

Suïssa, projecte pilot en 200 explotacions, amb tallers paral·lels de consulta als pagesos. El 1992 el 50% dels pagesos suïssos ja s’hi havia incorporat

Curry 1996

72

Taula 16. Repàs d’estratègies i mecanismes d’acord custòdia i conservació del medi agrari Estratègia /Mecanisme

Exemple d’aplicació Referència / Més informació

Pla de conservació de finques agràries

Programa austríac de mesures agroambientals; Programa canadenc de plans ambientals de finques agràries

Penker (2003, Àustria) http://www.gov.on.ca/ OMAFRA/english/environment/ efp/efp.htm (Canadà)

Elements naturals com a producte agrari (eco-serveis)

“Producció” d’ocells reproductors en prats de dall. Western Peat (Països Baixos)

Musters i altres 2001.

Acord de Pràctiques agràries sostenibles

Menorca, convenis privats entre GOB-Menorca i agricultors amb 38 mesures a escollir

GOB 2004

Pla de Gestió agrària sostenible

Espai Rural de Gallecs, acord d’assessorament i compromís entre el consorci i els pagesos de Gallecs

http://www.espairuralgallecs.net/catala1.htm

Entitats de custòdia agrària

Colorado Cattlemen’s Agricultural Land Trust

http://www.ccalt.org/

Mesures agroambientals aplicades a la conservació d’hàbitats en espais Natura 2000

Recuperació d’hàbitat de salzes nans (alvar) a Stora Alvaret (Öland, Suècia) Gestió d’ambients cerealistes per a pioc i xoriguer petit a Castro Verde (Portugal)

DGENV 2004; Comissió Europea 2003

Gestió de finques en comunitats de bens

França s.d.

Manteniment de conreus per instruments normatius

Llei estatal 34/1979, sobre qualificació de finques rústiques com a manifestament millorables

BOE núm. 287, 23.11.1979

Seguretat urbanística per a l’agricultura periurbana

L’article 61.1.a de la Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme preveu els plans especials urbanístics per a la millora d’àmbits rurals, com a via per consolidar l’activitat agrària en terrenys rústics sotmesos a pressions de qualsevol tipus

DOGC núm. 3600, de 21 de març de 2002

73

6. Annexos

6.1. A1. Referències citades al text

Noteu que aquí només s’inclou la referència bibliogràfica de les publicacions citades al text. La bibliografia recomanada per ampliar informació i formació en la temàtica d’aquest dossier es presenta a l’annex A2. AAE. 2004. High nature value farmland. Characteristics, trends and policy changes. Agència

Ambiental Europea. EEA Report, No 1/2004. 32 pp. Disponible a: www.eea.eu.int Aldomà, I. 1999. La crisi de la Catalunya Rural. Una geografia dels desequilibris comarcals.

(1960-1991). Col·lecció Seminari. Pagès Editors. Lleida. 383 pp. Armstrong, S. 2003. Common Agricultural Policy Reform: RSPB staff briefing. Royal Society

for the Protection of Birds. Inèdit. Gran Bretanya. 2 pp. Ausden, M. y Hirons, G.J.M. 2002. Grassland nature reserves for breeding wading birds in

England and the implications for the ESA agri-environment scheme. Biological Conservation, 106: 279-291.

Batershill, M.R.J. i A.W. Gilg. 1997. Socio-economic constraints and environmentally friendly farming in the Southwest of England. J.Rural Studies, 13(2): 213-228.

Beedell, J. i T.Rehman. 2000. Using social-psychology models to understand farmers’ conservation behaviour. J.Rural Studies, 16: 117-127.

Bayfield, N., T.Sebastià, G.Domínguez, M.Casamiquela, J.Sanz. 2003. Stakeholder perception of impacts of EU policy change and mountain landscapes: workshop at Alinyà Valley 11 june 2003. Carbomont Project. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo. Informe inèdit. 20 pp.

Bolòs, O. i J.Vigo. 1984-2001. Flora dels Països Catalans. 4 volums. Editorial Barcino. Bolòs, O., J.Vigo, JMª Masalles i JMª Ninot. 1990. Flora manual dels Països Catalans.

Editorial Pòrtic. Buller, H., G.A.Wilson i A. Höll (eds.). 2000. Agri-environmental policy in the European

Union. Aldershot. Ashgate, GB. Carneige, D. 1996. Com guanyar amics i influir sobre les persones. Edhasa. 256 pp. Chamorro, L., Romero, A. & Sans, F.X. (2004). Impacto de la actividad agrícola sobre la

diversidad de especies arvenses en cereales de secano. Ponencias del VI Congreso de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica. pp: 1393-1403.

Comissió Europea. 2003. LIFE and agri-environment supporting Natura 2000 – Experience from the LIFE programme. LIFE Focus, 3. 72 pp. (consultable a: http://europa.eu.int/comm/environment/life/infoproducts/lifenaturepublications.htm)

Covey, S. 1998. Els 7 hàbits de la gent altament efectiva. Edicions 62. Curry, N. 1996. Swiss agricultural policy, the Swiss AKN and the Environment.

Schriftenreihe Publications, Institut für Agarawirtschaft, ETH, Zentrum, 8092, Zürich.

Curry, N. 1997. Providing new environmental skills for british farmers. J.Env. Management, 50: 211-222.

DARP. 2004. Ajuts agroambientals. Període 1996-2003. DG de Desenvolupament Rural. Versió 2. DARP. Informe inèdit.

DAR. 2007. Versió preliminar del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya 2007-2013. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. (consultat el 18.3.07 a: http://www.gencat.net/darp/c/serveis/pdr/cpdr08.htm)

DGENV. 2004. Gestión de Natura 2000 a través de los planes agroambientales. Butlletí Natura 2000, 17: 5-7. DG de Medi Ambient. Comissió Europea.

DMAH. En premsa. Manual de conservació d’hàbitats agraris. (publicació prevista dins 2007).

Folch, R. 1986. Vegetació dels Països Catalans. KETRES Editora. García, MªD. A.F.Tullas i N.Valdovinos. 1995. Geografía rural. Colección espacios y

sociedades, 10. Editorial Síntesis. Madrid. 235 pp. García, S. Fondos europeos para la financiación de Natura 2000. Boletín Europarc, 18: 46-

50.

74

GOB. 2004. Custòdia del territori. L’acord de pràctiques agràries sostenibles a Menorca. GOB-Menorca / Leader + Illa de Menorca. 28 pp.

Gutiérrez, M. I C.Ortiz. 2003. Ganar-Ganar. Conservación de tierras privadas, guia de negociación con propietarios privados. Pronatura, A.C. Mèxic. 60 pp. (www.pronatura.org.mx).

Hilts, S., Moull, T., Van Patter, M., & Rzadki, J. 1990. Landowner contact training manual. Natural Heritage League. Guelph (Canadà). (en format digital podeu consultar una publicació molt similar a: http://www.stewardshipcentre.bc.ca/sc_bc/stew_series/bc_stewseries.asp).

Kaljonen, M. 2002. Maatalouden ympäristötuen paikallisia sovellutuksia (Local Dynamics of Agri-Environmental Policy). The West Finland Regional Environment Centre. Vaasa. (vegeu també informes finlandesos en anglès a: www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/).

Knierim, A. R. Siebert. F. Brouwer. 2003. An assessment of factors affecting farmers’ willingness and ability to co-operate with biodiversity policies. Informe WP2 Projecte BIOfACT. 121 pp. Disponible a: www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/.

Latacz-Lohmann, U. 1998. Mechanisms for the provision of public goods in the countryside. A: S.Dabbert, A.Dubgaard i altres. The economics of landscape and wildlife conservation. CAB International. Wallingford. 173-186.

Mariscal, P.J. i P.Campos. 2002. Realización de mejoras ambientales: el punto de vista de los propietarios (resultados de la encuesta). Jornada Temática "Aspectos Medioambientales de la Agricultura". 18 juliol 2002. MAPA. Madrid. 29 pp.

Masalles, R.M. (2004). Respuestas de la vegetación arvense a los tratamientos agrícolas. Lazaroa, 25: 35-41.

Morris, C. i C.Potter. 1995. Recruiting the new conservationists: farmers adoption of Agri-environmental Schemes in the U.K. J.Rural Studies, 11(1): 51-63.

Musters, C.J.M., M.Kurk i altres. 2001. Breeding birds as a farm product. Conservation Biology, 15(2): 363-369.

Paniagua, A. 2000. Naturaleza, agricultura y política agroambiental en España. CSIC. Madrid. 244 pp.

Paniagua, A. 2001. Agri-environmental policy in Spain. The agenda of socio-political developments at the national, regional and local levels. Journal of Rural Studies, 17: 81-97.

Peix, J. 2001. Llibre blanc del sector agrari. Un debat al territori. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya. 278 pp.

Penker, M. 2003. Determinats of cost-effective management agreements – an Austrian implementation analysis. Ponència al BIOECON workshop on Economic Analysis of Policies for Biodiversity Conservation, Venice, Italy, August 28-29, 2003. Consultable a: http://www.bioecon.ucl.ac.uk/

Plana, E. 2004. Sinopsis del sector forestal i la propietat forestal. Discursives i demandes. Ponència a la Jornada Gestió forestal i custòdia del territori. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i Xarxa de Custòdia del Territori. Solsona, 14.12.04. 5 pp. (consultable a www.custodiaterritori.org/centre_recursos.php)

Plana, E., S. de Miguel i G. Domínguez. 2004. Gestió forestal i percepció social sobre el paper dels boscos com a eina per al desenvolupament rural. Silvicultura, 44: 7-8. Centre de la Propietat Forestal.

Secretaria General de Agricultura y Alimentación. 2005. Guia de la condicionalidad de la política agraria común. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. 224 pp.

Siebert, R. Toogood, M. Knierim, A. 2006. Factors Affecting European Farmers' Participation in Biodiversity Policies. Sociologia Ruralis 46 (4), 318–340.

Stefanescu, C., Peñuelas, J. i Fileall, I.2005. Butterflies highlight the conservation value of hay meadows highly threatened by land-uses changes ina a protected Mediterranean area. Biological Conservation, 126: 234-246.

Toogood, M. 2004. Farmers’ participation in biodiversity policy. Informe final del projecte BIOfACT. European Centre for Nature Conservation. Esborrany inèdit novembre 2004. 67 pp. Disponible a: www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/.

Twelvetrees, A. 2002. Community work. 3a edició. Palgrave. Gran Bretanya. 210 pp.21

21 Existeix una versió en català de la primera edició d’aquest llibre, però aquesta tercera edició de 2002 és molt actualitzada i molt més recomanable. L’edició en català és: Twelvetrees, A. 1988. Treball de comunitat. Editorial Pòrtic. 153 pp.

75

Urbano, J., C. de Lucas, C. Pascual i altres. 2003. BIOfACT - Spanish report Final. Informe WP2 Projecte BIOfACT. 31 pp. Disponible a: www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/

Vargas, J.M. i J.Duarte. 2001. La gestión de la caza como herramienta de conservación. Quercus, 187: 13-17.

Weaver, R. 1998. Private provision of public environmental goods: policy mechanisms for agriculture. A: S.Dabbert, A.Dubgaard i altres. The economics of landscape and wildlife conservation. CAB International. Wallingford. 159-172.

Wilson, G.A. 1997. Factors influencing farmer participation in the Environmentally Sensitive Areas Scheme. J Env. Management, 50: 67–93.

Wilson. G.A. i K.Hart. 2001. Farmer participation in agri-environmental schemes: towards conservation oriented thinking? Sociologia Ruralis, 41(2): 254-273.

Winter, M. 1995. Networks of knowledge: research, advice, training and education for environmentally friendly farming in the UK. Worldwide Fund for Nature.

WWF. 2005. EU Funding for Environment A handbook for the 2007–2013 programming period. Disponible en format digital a: http://www.panda.org/downloads/europe/eufundingforenvironmentweb.pdf

6.2. A2. Bibliografia recomanada

Donat el gran ventall conceptual que ha plantejat aquest dossier la bibliografia recomanada es presenta indicant els àmbits temàtics per a la qual és especialment rellevant. No hem volgut fer un llistat extens, si no presentar algunes referències bàsiques, útils per a cada temàtica, i preferentment en català o castellà. La majoria de referències es presenten amb una breu descripció entre parèntesi al final de la mateixa. En el moment de finalitzar aquest dossier considerem aquest llistat com a poc exhaustiu i pendent d’una millor definició en futures edicions del dossier. • Legislació agrària de la Unió Europea i la Generalitat de Catalunya

rellevant en qüestions de conservació agrària (actualitzat març 2007) Noteu que només s’indiquen les principals referències de la normativa europea en relació a la PAC i al desenvolupament rural. Per a la recerca de normativa agrària i rural podeu utilitzar: http://www.ruralcat.net/ruralcatApp/normativa.ruralcat?sectorid=5&jsp=1 Reglamento (CE) n° 1783/2003 del Consejo, de 29 de septiembre de 2003, que modifica el

Reglamento (CE) n° 1257/1999 sobre la ayuda al desarrollo rural a cargo del Fondo Europeo de Orientación y de Garantía Agrícola (FEOGA) DOUE L 270 de 21.10.2003

(Reglament horitzontal de desenvolupament rural i modificació posterior. Inclou la definició de les mesures agroambientals vigents) Reglamento (CE) n° 1782/2003 del Consejo, de 29 de septiembre de 2003, por el que se

establecen disposiciones comunes aplicables a los regímenes de ayuda directa en el marco de la política agrícola común y se instauran determinados regímenes de ayuda a los agricultores y por el que se modifican los Reglamentos (CEE) n° 2019/93, (CE) n° 1452/2001, (CE) n° 1453/2001, (CE) n° 1454/2001, (CE) n° 1868/94, (CE) n° 1251/1999, (CE) n° 1254/1999, (CE) n° 1673/2000, (CEE) n° 2358/71 y (CE) n° 2529/2001. DOUE, L 270/8 de 21.10.2003.

(Reglament horitzontal de la darrera reforma de la PAC, vigent a març de 2005).

76

REGLAMENTO (CE) no 1698/2005 DEL CONSEJO de 20 de septiembre de 2005 relativo a la ayuda al desarrollo rural a través del Fondo Europeo Agrícola de Desarrollo Rural (FEADER). DO L 277 de 21.10.2005

(Reglament que estableix el PDR 2007-2013) DECRET 392/2006, de 17 d'octubre, pel qual es regula el Sistema d'assessorament agrari

de Catalunya. DOGC núm. 4743 - 19/10/2006. DECRET 50/2007, de 27 de febrer, pel qual es regula el contracte global d'explotació.

DOGC núm. 4832 - 01/03/2007 • Alguns llocs web interessants en relacio a PAC i conservació agrària (no és un recull exhaustiu, simplement algunes pàgines que completen el dossier. Noteu que al llarg de les taules del capítol 5 s’indiquen altres webs de gran interès). www.panda.org/europe/agriculture, la visió de WWF (Fons Mundial per la Natura) de la PAC. http://www.birdlifecapcampaign.org/, campanya “Conreant per la vida” de Birdlife Internacional sobre la Política Agrària Comuna. http://www.infoeuropa.org/base%2Dconeixement/ficha.asp?cont=1&page=1&id=6, pàgina web del Patronat Català Pro-Europa amb informació actualitzada sobre la política agrària comuna. Permet subscriure’s a un butlletí electrònic d’informació sobre la matèria. http://www.gencat.net/darp/c/serveis/pac/cpac01.htm, nous apartats del web del DARP de la Generalitat de Catalunya, donant a conèixer les novetats sobre l’aplicació de la Reforma de la PAC a Catalunya. Nou abril de 2005. • Coneixements bàsics sobre el medi i el món rural a Catalunya Aldomà, I. 1999. Amb el permís de Barcelona. L’altra societat urbana. Col·lecció Argent Viu. Pagès Editors. 282 pp. (un assaig de bon llegir sobre el món rural català dels anys 90. Útil per a analitzar i contrastar les opinions personals. La seva lectura pot ser molt recomanada per a agents de conservació que hagin d’iniciar una tanda llarga de contactes i assessoraments a pagesos i titulars de finques agràries). MAPA. 2003. Libro blanco de la Agricultura y el Desarrollo rural. 3 Volums. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. (extensíssim treball estadístic, d’anàlisi i propositiu sobre agricultura i medi rural a l’Estat Espanyol). • Participació de la pagesia en la conservació de la biodiversitat Gutiérrez, M. I C.Ortiz. 2003. Ganar-Ganar. Conservación de tierras privadas, guia de negociación con propietarios privados. Pronatura, A.C. Mèxic. 60 pp. (www.pronatura.org.mx) (Petit llibret, molt accessible, i amb conceptes bàsics i generals de negociació cara a cara, aplicats a les negocacions per a la conservació de la natura). Toogood, M. 2004. Farmers’ participation in biodiversity policy. Informe final del

projecte BIOfACT. European Centre for Nature Conservation. Esborrany

77

inèdit novembre 2004. 67 pp. Disponible a: www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/.

(Un repàs exhaustiu als estudis europeus sobre motivació i participació de la pagesia en la conservació de la biodiversitat. Tanmateix s’orienta més a la definició de polítiques que no a orientacions finca a finca). Siebert, R. Toogood, M. Knierim, A. 2006. Factors Affecting European Farmers'

Participation in Biodiversity Policies. Sociologia Ruralis 46 (4), 318–340. (Resum de l’informe anterior). • Sistemes d’Assessorament per a la conservació agrària, SACA Red de Autoridades Ambientales. 2003. Módulo ambiental para el sector agrario. MAPA, MMA i UE. Inèdit. 57 pp. Disponible a: http://www.mapa.es/es/desarrollo/pags/Sensibilizacion/sensibilizacion.htm (La única publicació elaborada a l’Estat Espanyol que aborda la conservació del medi agrari de cara a pagesos i titulars de finques agràries. A més dels aspectes de biodiversitat i paisatge tracta altres qüestions ambientals rellevants per la finca agrària. Obligatori a la biblioteca d’una EACA). DMAH. En premsa. Manual de conservació d’hàbitats agraris. (publicació prevista dins

2007). Secretaria General de Agricultura y Alimentación. 2005. Guia de la condicionalidad de la

política agraria común. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. 224 pp. • Conceptes bàsics i criteris pràctics per a la conservació de paisatges

agraris Andrews, J. & Rebane, M. 1994. Farming and Wildlife: A Practical Management Handbook .

RSPB. UK. Atkinson, P., Buckingham, D. i Morris, A., 2004. What factors determine where

invertebrate-feeding birds forage in dry agricultural grasslands?. Ibis 146: 99-107.

Benton, T., Vickery, J.A. & Wilson, J.D. 2003. Farmland biodiversity: is habitat heterogeneity the key? Trends in Ecology and Evolution 18(4): 182-188.

Boatman, N., Brickle, N., Hart, J., Milsom, T., Morris, A., Murria, A., Murria, K. i Robertson, P., 2004. Evidence for the indirect effects of pesticidas on farmland birds. Ibis 146: 131-143.

Bratbury, R., Kyrkos, A., Morris, J., Clark, S., Perkins, A. i Wilson, J., 2000. Habitat associations and breeding success of yellowhammers on lowand farmland. Journal of Applied Ecology 37: 789-805.

Britschgi A., Spaar, R. i Arlettaz, R., 2006. Impact of grassland farming intensification on the breeding ecology o fan indicador insectivorous passerine, the Winchat Saxicola rubetra: Lessons for overall Alpine meadowland management. Biological Conservation 130: 193-205.

Brotons, L., Mañosa, S. & Estrada, J. 2004. Modelling the effects of irrigation schemes on the distribution of steppe birds in Mediterranean farmland. Biodiversity and Conservation 13:1039-1058.

Brotons, L., Wolff, A., Paulus, G. & Martin, J.L. 2005. Effect of adjacent agricultural habitat on the distribution of passerines in natural grassland. Biological Conservation (en premsa).

Chamberlain, D., Wilson A., Brownie, S i Vickery, J., 1999. Effects of habitat type and management on the abundante of skylarks in the breeding season. Journal of Applied Ecology 36: 856-870.

78

Estrada, J., Mañosa, S., Bota, G. & Moncasí, F. 2003. Present i futur de l’avifauna dels secans de caire estèpic de la plana de Lleida. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 71:155-168.

Estrada, J. Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.) 2004. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO) / Lynx Edicions, Barcelona.

Donald, P.F., Green, R.E. & Heath, M.F. 2001. Agricultural intensification and the collapse of Europes’s farmland bird population. Proceedings of the Royal Society London B 268: 25-29.

González, L.M. & San Miguel, A. 2004. Manual de buenas prácticas de gestión en fincas de monte mediterráneo de la Red Natura 2000. Dirección General para la Biodiversidad. MIMAM. Madrid.

Henderson, I. i Cooper, J., i Fuller, R. i Vickery, J., 2000. The relative abundante of birds on set-aside and neighbouring felds in summer. Journal of Applied Ecology, 37: 335-347

Klejin, D., Berendse, F., Smit, R. & Gilissen, N. 2001. Agri-environment schemes do not effectively protect biodiversity in Dutch agricultural landscapes. Nature 413:723-725.

Ma, Z., Li, B., Zhao, B., Jing, K., Tang, S. & Chen, J. 2004. Are artificial wetlands good alternatives to natural wetlands for waterbirds? – A case study on Chongming Island, China. Biodiversity and Conservation 13: 333-350.

Mañosa, S. 1996. Conservació de fauna i flora silvestres al medi rural: Manual per a l’agricultor. Departament de Media Ambient. Generalitat de Catalunya. (Inèdit).

Mateo, J.M. 1996. Manual de prácticas y actuaciones agroambientales. Ediciones Mundi-Prensa.

Meek, B., Loxton, D., Sparks, T, Pywell, R., Pickett, H. & Nowakowski, M. 2002. The effect of arable field margin composition on invertebrate biodiversity. Biological Conservation 106:259-271.

Peach, W., Denny, M., Cotton, P., Hill, I., Gruar, D., Barrit, D., Impey A. i Mallord, J., 2004. Habitat selection by song thrushes in stable and declining farmland populations. Journal of Applied Ecology 41: 275-293.

Pino, J., Rodà, F., Ribas, J. & Pons, X. 2000. Landscape structure and bird species richness: implications for conservation in rural areas between natural parks. Landscape and Urban Planning 49:35-48.

Riechert, S. i Bishop, L:, 1990. Prey control by an assemblage of generalist predators-spiders in garden test systems. Ecology 71 (4): 1441-1450

Riera, X., Curcó, A. & Ibàñez, C. 1997-98. L’efecte de tres mètodes de gestió agrícola sobre l’estructura de la comunitat d’ocells en arrossars del delta de l’Ebre. Butlletí del Parc Natural del delta de l’Ebre 10:4-9.

Rodgers, R.D. 2002. Effects of wheat-stubble heigt and weed control on wnter pheasant abundance. Wildlife Society Bulletin 30:1099-1112.

Shering Agriculture (sense data). Farm Conservation Guide. Farming and Wildlife Trust. UK. Stoate, C. 2002. Multifunctional use of a natural resource on farmland: wild pheasant

(Phasianus colchicus) management and the conservation of farmland passerines. Biodiversity and Conservation 11:561-573.

Suárez-Seoane, S., Osborne, P.E. & Baudry, J. 2002. Response of birds of different biogeographic origins and habitat requirements to agricultural land abandonment in northern Spain. Biological Conservation 105: 333-344.

Thorbek, P. i Bilde, T., 2004. Reduced numbers of generalist predators after crop management. Journal of Applied Ecology 41: 526-538

Tourenq, C., Bennets, R.E., Kowalski, H., Vialet, E., Lucchesi, J.L., Kayser, Y. & Isenmann, P. 2001. Are ricefields a good alternative to natural marshes for waterbird communities in the Camargue, southern France? Biological Conservation 100: 335-343.

Winspear R i Davies, G. 2005. A management guide to birds of lowland farmland. The RSPB, Sandy.

Whittingham, M. i Evans, K., 2004. The effects of hbitat structure on predation risk of birds in agricultural landscapes. Ibis, 146: 210-220.

79

Pàgines web: http://www.fwag.org.uk http://www.oursouthwest.com/farming/farming1.htm http://www.rspb.org.uk/countryside/farming/farmingwildlife/index.asp http://attra.ncat.org/espanol/index.html (organització sense ànim de lucre que dóna servei d’informació per agricultura sostenible als EUA) http://www.gardenorganic.org.uk/ (associació dedicada a la recerca i promoció de l’agricultura orgànica al Regne Unit)

6.3. Taules-resum d’estratègies de motivació de la participació de pagesos en iniciatives de conservació a Europa.

Toogood (2004) presenta dues taules que són molt interessants per Per completar l’apartat 5.3, i com a resum d’aquest apartat i del capítol 2. El plantejament de les taules següents és molt interessant, i és una bona base. No obstant considerem que caldria treballar-les de manera més aprofundida per fer-les més efectives i aplicades a la realitat catalana. Com utilitzar les dues taules? Les taules són un resum dels factors que condicionen la participació dels pagesos en iniciatives de conservació arreu d’Europa, i les implicacions pràctiques que suposen. La primera taula resumeix els factors rellevants per entendre la voluntat i la capacitat dels pagesos per participar en iniciatives de conservació i custòdia. La segona taula és una continuació de la primera, per indicar els efectes positius i negatius que té cada factor. Els autors indiquen que les taules no s´han de prendre com a dades definitives, si no com una orientació que cal adaptar a cada context nacional, regional o local. A més les taules s’han extret d’un document molt recent en versió esborrany22 i que pot ser oportú de revisar en l’edició definitiva.

Qüestions per als dissenyadors d’iniciatives i programes de custòdia i conservació agrària que utilitzin les taules

• Identifiqueu els factors aplicables a la vostra situació particular • Analitzeu cada factor:

o És aplicable al meu país, programa o iniciativa?

o S’ajusta als processos, xarxes i cicles de planificació vigents al meu país

o context?

o Els pagesos del nostre programa o iniciativa s’ajusten a la percepció

identificada per a aquest factor?

• Analitzeu la viabilitat de les recomanacions associades a cada factor en en la vostra situació particular

22 www.ecnc.nl/doc/projects/biofact/.

80

Els instruments i incentius potser només funcionen en un context particular, i no seran aplicables a un país o context diferent. Per exemple, els acords voluntaris sense incentiu econòmic potser només funcionaran si existeix voluntat dels pagesos per participar-hi. El moment concret també es molt important perquè un instrument o incentiu funcioni. Per exemple, es pot pensar en l’educació com un instrument important per implicar els pagesos en la conservació, però si en aquell moment els pagesos no s’interessen per la formació l’estratègia fracassarà. A Catalunya, on hem de començar des de zero, aquesta anàlisi i temporització seran especialment importants.

Taula 1 Resum dels factors que influeixen en la participació dels pagesos en iniciatives de custòdia i conservació de la biodiversitat en el medi rural (Toogood 2004) Factors econòmics que afecten la voluntat de participar

Factor Raonament

Els pagesos necessiten un incentiu econòmic per implicar-se en la custòdia i la conservacio

El pagès no s’implicarà si això suposa una despesa o reducció d’ingressos. L’atractiu d’un incentiu per a la conservació també pot augmentar si els altres ajuts que pugui rebre disminueixen el seu valor.

Els incentius econòmics són una qüestió complexa.

La recerca efectuada demostra que no hi ha una relacio simple entre pagament als pagesos i obtenció de la protecció i conservació desitjada.

Factors de comunicació que afecten la voluntat de participar La comunicació és un factor important, i les bones estratègies de comunicació de les iniciatives de conservació agrària poden incrementar la participació

La comunicació té un paper important a l’hora de proporcionar informació i assessorament en iniciatives de conservació. La predisposició i la motivació a llarg termini depèn de la confiança i la comprensió entre els assessors i els agricultors. La comunicació interactiva i d’intercanvi probablement tindrà un impacte més positiu que la simple transmissió d’informació.

Els funcionaris ambientals / tècnics d’entitats ambientals poden tenir un impacte negatiu

Els pagesos tenen una “imatge de l’enemic” quan es tracta de funcionaris de l’administració ambiental, o tècnics de determinades entitats ambientals. Els funcionaris veuen l’educació com un procés unidireccional, la ciència com a forma dominant de judici o valoració. Els procediments tècnics i les avaluacions, per exemple, poden alienar als pagesos que les perceben com una manera d’infravalorar el coneixement local de la terra, i plantejant la seva gestió com a tabula rasa respecte els seus coneixements tradicionals.

La cooperació en el disseny de polítiques i programes pot millorar la seva aceptació i participació

La comunicació interactiva i la formació de xarxes de cooperació entre institucions públiques, agricultors i ongs pot portar a polítiques exitoses. Hi ha bons exemples als Països Baixos, però cal seguir-hi recercant23.

23 Vegeu també altres exemples a la Taula 15d’aquest dossier.

81

La cultura pagesa i altres raons socials més àmplies que afecten la voluntat de participar

Els pagesos es veuen a si mateixos com a custodis de la terra, particularment per la seva família i les seves generacions futures

Això pot representar una influència positiva o negativa. Els pagesos poden tenir poc interès en la natura i el paisatge si consideren que els seus valors de custòdia són uns altres i són més adequats.

La visió tradicional dels drets de la propietat del pagès

Creença en la independència per decidir sobre la biodiversitat, i per avaluar-la, en una propietat privada.

Incomprensió i conflcite entre gestors i assessors del medi agrari

Les polítiques agràries sovint veuen el pagès com a instrument i devaluen el coneixement local en favor de polítiques basades en el coneixement científic

La interacció social pot influir les actituds dels agricultors cap a les iniciatives de conservació, de manera positiva o contrària a les mateixes.

La interacció social pot ser una influencia positiva o negativa. Veïns i parents que ja hi participin poden suposar un impacte positiu, com a models positius. Els grups de pressió local, poden tenir un gran impacte que pot ser positiu o negatiu.

Factors que afecten l’habilitat (capacitat) dels pagesos

Situació de la finca agrària, granja i el seu entorn ade-quadament contemplats en la iniciativa de conservació

Un factor clau per influir en la participació per part dels pagesos

Edat L’edat del pagès pot tenir una influència parcial, però no és un factor decisiu. Els pagesos més joves poden veure les iniciatives de conservació com un element d’innovació. Els pagesos més grans, o vells, (especialment en zones de muntanya més aïllades) les poden veure com una alternativa que fa disminuir el seu esforç de treball als camps.

Gènere (dones i homes a pagès)

Hi ha la percepció entre els planificadors de polítiques agràries que és un factor que pot influir, i caldria considerar-ho en major detall.

Experiència prèvia amb iniciatives de biodiversitat

Un factor que juga en positiu, i de manera important en la participació posterior. Qui ho ha provat, repeteix.

Educació Els pagesos interessats en participar en conservació generalment tenen una major formació que els no-participants. No osbtant, també hi ha un efecte de pràctiques més modernes, intensives i de major impacte sobre la biodiversitat en pagesos amb major formació.

82

La taula anterior ha fet un resum dels factors clau de participació dels pagesos en la conservació, d’acord amb els coneixements actuals (2004). La taula següent indica la dimensió positiva i negativa de cadascun dels factors, amb l’objectiu de facilitar la tasca a les persones que planifiquen iniciatives de conservació agrària, públiques i privades. La taula permet preguntar-se quines millores es poden fer per facilitar i millorar la participació, en el context de cada iniciativa concreta i dels seus factors locals.

83

Taula 17 Resum de punts forts i febles dels factors que afecten la participació dels pagesos en iniciatives de custòdia i conservació de la biodiversitat en el medi rural (Toogood 2004) Recomanació: L’objectiu i el repte per a les persones que dissenyen iniciatives de conservació agrària és de reforçar el paper dels factors

de la columna de l’esquerra de la taula, i de disminuir el pes de la columna de la dreta.

Voluntat de participar

Pagaments Un factor potent quan aquest incentiu: • És adaptable a nivell geogràfic • S’estableix a un nivell equivalent al cost actual i als costos

ocults • El nivell de pagament es revisa regularment • La continuïtat del pagament es garanteix per un període

contractual o d’acord llarg en el temps

Pagaments

Les debilitats dels incentius econòmics són complexes: • Nivells baixos, o un marge estret d’incentius fan que molts

instruments no siguin competitius (a la PAC, especialment en comparació al pagament directe (1er pilar), i a les zones de muntanya o menys afavorides, en comparació als ajuts per abandonament d’activitat o de terres)

• Èmfasi en la biodiversitat com a producte, fent que no sigui vist com un element d’alt valor en si mateix.

• Els pagaments es poden dedicar a intensificar la producció en altres indrets (especialment en els incentius que atrauen a pagesos oportunistes)

• Poden donar la impressió que els pagesos són entesos com un “instrument” de les polítiques agràries i de la conservació.

Disseny dels programes i iniciatives d’incentiu • Participació en el procés de disseny • Coordinació amb altres mesures i polítiques d’incentiu, i entre

els mecanismes en si mateixos • Continuitat dels programes • Procediments simples de sol·licitud • Pràctiques a aplicar rellevants i objectius assolibles • Èmfasi en la gestió positiva (si més no en alguns elements) • Xarxes de suport i cooperació entre polítiques i entre pagesos

que les apliquen

Disseny dels programes i iniciatives d’incentiu • Burocràcia (pública i privada) • Costos amagats d’administració, gestió i control • Contradicció amb altres polítiques

Comunicació • Contacte directe: trobades i assessoraments “cara a cara”

Comunicació • Nivell baix d’assessorament i informació

Pot augmentar

Pot disminuir

84

• Assessors amb capacitat de comprendre la perspectiva dels pagesos

• Disponibilitat dels assessors i persones concretes de referència • Oportunitats de retornar l’opinió (feedback)

• Personalisme dels assessors (jo assessoro, jo haig de demostrar i assegurar el bon resultat)

Cultura de pagès i entorn social rural • Bona predisposició i opinió favorable al veïnat i la comunitat

rural de l’entorn més immediat (poble, cafè, església, cambra agrària...)

• Respecte perls coneixements agraris locals (usos i costums de bon pagès)

• Confiança mútua • Incorporació en el mecanisme d’incentiu d’una imatge positiva

de les pròpies nocions del pagès sobre custòdia i costums de bon pagès

Cultura de pagès i entorn social rural • Pressupòsits instrumentals sobre els pagesos • Manca de confiança en la institució o entitat promotora dels incentius (pública o privada)

• Ús de la ciència com a llenguatge superior

85

6.4. A4. El mercat de custòdia del territori: una proposta de la Xarxa de Custòdia del Territori

El mercat de custòdia és una iniciativa que es va portar a terme per primer cop, i amb força èxit, en el marc de la III Reunió que la Xarxa de Custòdia del Territori va celebrar a Tremp (Pallars Jussà). Continuant en aquesta línia, des de la Xarxa volem potenciar aquells productes (alimentaris, forestals, artesanals, artístics...) elaborats amb matèries primeres procedents de finques amb acords de custòdia del territori i els serveis (lleure, turisme, aprenentatge, relació amb l’entorn...) que aquestes finques ofereixen en consonància amb la iniciativa de custòdia Actualment, el mercat de custòdia és una iniciativa incipient. Des de la Xarxa de Custòdia del Territori estem estudiant la manera d’impulsar i potenciar els productes i serveis en les finques amb acords de custòdia, per tal de que el mercat de custòdia arribi a ser una iniciativa consolidada, reconeguda i que la ciutadania en general en pugui gaudir. Un primer pas realitzat en aquest sentit és la realització del primer catàleg de productes i serveis del mercat de custòdia del territori, en format de fitxes i a on es troba la informació bàsica de cadascun dels 34 productes i serveis exposats d’arreu de Catalunya, Illes Balears i Andorra (Més informació a : http://www.custodiaterritori.org/mercat.php ). A continuació us presentem una petita mostra representativa del que pretén ser el mercat. Podeu visitar la petita exposició permanent a la seu de la xct.

Productes en finques amb acords de custòdia:

� Productes alimentaris “RIETVELL” d'agricultura ecològica que col·laboren en la conservació d'espais de gran interès natural per a les aus. Iniciativa impulsada per SEO /Birdlife www.seo.org

- Pasta ecològica: macarrons, espaguetis i sopa de lletres. - Arròs ecològic: blanc i integral

Més informació> www.rietvell.com � Del suport del GOB Menorca a finques amb pràctiques agràries sostenibles

surten productes de cultiu ecològic com: - Mel s’Eixam - Vi blanc de Sa Cudia - Formatge Son Gall - Melmelades Es rebost

Més informació a l’Agrobotiga del Centre de Natura de Menorca: 971 350762

� Productes i serveis de La Terreta (Tremp), espai d’alt valor ecològic i paisatgístic que promociona el manteniment de les activitats econòmiques I el desenvolupament de l’espai a través de projectes com la Ruta de la Vall dels Voltors.

- Mel de la Terreta - Cistelleria - Bijuteria - Visites guiades

86

Més informació al Casal dels Voltors: 973 65 00 05

� Agrobotiga amb productes d'alimentació produïts a l'Espai Rural de Gallecs, espai on es conserva gràcies a les actuacions dels pagesos de la zona amb el suport del Consorci de l’Espai Rural de Gallecs.

- Pa de gallecs - Coca de Sant Galderic - Mongeta de Gallecs - Verdures i hortalises de Gallecs

Més informació> www.espairuralgallecs.net

� Vi de les Torres de Selma és un vi de producció ecològica. Cultiven amb cura i harmonia la vinya a fi de poder oferir un vi equilibrat pel plaer de tothom. Finca amb acord de custòdia amb la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.

Més informació > www.lestorresdeselma.com

Serveis en finques amb acords de custòdia:

� Reserves de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya amb itineraris i serveis oberts al públic Més informació > www.caixacatalunya.es/territoriipaisatge

� Les Planes de Son, Servei d'Hosteleria en una finca en propietat de la Fundació.

Més informació > obrasocial.caixacatalunya.es/osocial/planes_son/default.htm

� Terrenys d’acampada per a grups organitzats en finques privades amb conveni de gestió.

Més informació > www.acampada.org

� Masia Les Torres. Agroturisme. Casa de pagès del s. XII a la Serra de Montmell (Alt Camp). Finca amb acord de custòdia amb la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.

Més informació > www.lestorresdeselma.com,

� Masia La Manlleva. Agroturisme. Casa de pagès del s.XII a la Serra de Montmell (Alt Camp). Finca amb acord de custòdia amb la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.

Més informació > www.manlleva.com

Promoció de les entitats de custòdia:

� Hi ha molts productes que les entitats de custòdia elaboren per tal de promocionar-se i poder financiar les seves iniciatives: samarretes, gorres, CD, DVD, contes, llibres, catàlegs d’espais, etc.

87

6.5. A5. El grup de treball de custòdia agrària de la XCT i el seu informe de 2002

1. Primera època del Grup de treball de custòdia agrària La primavera de 2002 , la Xarxa de Custòdia del Territori constitueix el Grup de treball d’acords en finques agràries amb l’objectiu d’abordar de manera específica qüestions d’interès per a la custòdia del territori en finques agràries. Aquest grup de treball el formen 7 integrants i 8 observadors, representants de diferents organitzacions vinculades a la Xarxa. Els desenvolupament dels contractes territorials d’explotació, previstos per la Llei 18/2001, d’Orientació Agrària, són la principal motivació per haver constituït aquest grup de treball en aquest moment. Concretament existeix una proposta pel que fa als objectius mediambientals dels contractes que el grup de treball pren com a punt de partida per elaborar el document Proposta de criteris tècnics, mesures i objectius per als contractes territorials d'explotació. Els continguts d’aquest documents consta de dues parts principals:

• 56 mesures específiques com a propostes en quant als objectius mediambientals dels contractes territorials d’explotació, les seves mesures i els seus criteris tècnics.

• 7 accions concretes com a possibles aportacions de la Xarxa de Custòdia del

Territori i les seves organitzacions membres en el desenvolupament dels contractes territorials d’explotació.

El document definitiu es va fer disponible al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, responsable del desenvolupament reglamentari dels contractes territorials; Departament de Medi Ambient; Unió de Pagesos; Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya; i qualsevol altra persona o organització que hi estigui interessada.

2. Segona època del Grup de treball de custòdia agrària El març de 2007 hem iniciat una nova fase del grup de treball en la qual participen 25 persones en total. El conveni 2007-2013 signat entre el DAR i la XCT obre perspectives noves al grup de treball, en diversos aspectes, que esperem poder portar a la pràctica. Si esteu interessats a participar en aquest grup de treball envieu un missatge a edelvalle@custodiaterritori.org exposant el vostre interès, inquietuds i experiència en el món agrari i la custòdia del territori.

6.6. A.6 Visites de camp

Curs ICHN. Conservant tot conreant II edició. Març de 2007 1. Finca privada La Masia Era d’en Solà (Malla) Visita i debat amb el pagès i propietari de la finca. 2. Finca privada La Masia del Tei (Malla)

88

Visita i debat amb el pagès i masover de la finca. 3. Parc Agrari de Sabadell (Sabadell) Visita amb Ricard Estrada, Director del Parc Agrari.

89