1

2

EL CATALÀ A EUROPA

Eva Pons Parera Professora titular de Dret Constitucional

Universitat de Barcelona

3

© OBSERVATORI DE LA LLENGUA CATALANA, Gener 2007 Observatori de la Llengua Catalana

C. de Rocafort, 242 bis 3r

08029 Barcelona. Països Catalans

E-mail: info@observatoridelallengua.cat

Web: www.observatoridelallengua.cat

ISBN-13: 978-84-6098-141-1

ISBN-10: 84-609-8141-8

Diposit Legal: B.16354-2006

4

ÍNDEX

Introducció............................................................................................................8 1. Les llengües en el procés d’integració europea ........................................16

1.1. El plurilingüisme europeu........................................................................16

1.2. Els diferents nivells politicoinstitucionals i les llengües ...........................19

1.2.1. Nivell estatal.................................................................................19

1.2.2. Nivell regional...............................................................................22

1.2.3. Nivell comunitari o de la Unió.......................................................26

2. Llengües del Tractat i llengües oficials i de treball: l’exclusió de la llengua catalana ..................................................................................34

2.1. L’estatus de llengua del Tractat ..............................................................34

2.1.1. El significat originari de la noció llengua del Tractat.....................34

2.1.2. El paral·lelisme imperfecte entre les llengües del Tractat i les

llengües oficials i de treball: el cas del gaèlic irlandès ............................35

2.1.3. Les llengües del Tractat i els drets lingüístics dels

ciutadans europeus.................................................................................38

2.2. L’estatus de llengua oficial i llengua de treball ........................................42

2.2.1. L’habilitació al Consell per a fixar el règim lingüístic ...................42

2.2.2. El Reglament 1/1958 del Consell ..................................................44

2.2.3. La regulació i l’ús de les llengües oficials i de treball per les

institucions i òrgans ................................................................................47

2.3. Les llengües oficials i les llengües de la Comunitat (o de la Unió) en la

pràctica comunitària........................................................................................55

5

3. El principi de respecte de la diversitat lingüística europea: efectes per a la llengua catalana .................................................................58 3.1. El discurs politicojurídic sobre la diversitat lingüística ............................58

3.1.1. La recepció de la diversitat lingüística per

l’ordenament europeu .............................................................................58

3.1.2. Contingut i efectes del principi de respecte

de la diversitat lingüística........................................................................62

3.2. La posició de les institucions europees respecte de la diversitat

lingüística ................................................................................................65

3.3. Les accions comunitàries en relació amb les llengües

regionals o minoritàries...........................................................................71

4. Els programes i accions amb un contingut lingüístic: inclusió o exclusió de la llengua catalana ..................................................76 4.1. La base jurídica dels programes i accions amb rellevància lingüística ...76

4.2. La posició de les diferents llengües europees en els programes i accions:

especial referència a les llengües regionals o minoritàries .............................79

4.3. Tipus de programes i accions amb rellevància lingüística:

la posició del català.................................................................................81

4.4. Perspectives per al català en els programes vigents

a partir de l’any 2007 ..............................................................................89

5. Les regles de funcionament del mercat únic i les llengües: implicacions per a la llengua catalana........................................................92 5.1. L’impacte del dret comunitari sobre l’ordenació i ús de

les llengües en el pla intern.....................................................................92

5.2. El principi de lliure circulació i d’establiment de les persones

i les llengües ..........................................................................................94

5.3. El principi de lliure circulació de mercaderies i les llengües....................97

6

6. Els fets de 2005-2006: un nou estatus europeu per al català? ..............100 6.1. Antecedents: la Resolució 1235/1990 i iniciatives posteriors

en favor de l’oficialitat del català ...........................................................100

6.2. El debat sobre el català en el marc de l’elaboració del Tractat

constitucional ........................................................................................104

6.2.1. La Convenció Europea...............................................................104

6.2.2. La fase final de negociació del Tractat.......................................106

6.3. La traducció al català del Tractat constitucional i la Declaració

núm. 29 a l’Acta Final ..........................................................................111

6.4. El Memoràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004 ...112

6.5. Les Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg

de 13 de juny de 2005 .........................................................................115

6.6. Els acords administratius de l’Estat espanyol amb les institucions

i òrgans de la Unió ................................................................................122

6.6.1 Les comunicacions escrites dels ciutadans ................................123

6.6.2 L’ús del català en les sessions dels òrgans i institucions.............124

6.6.3 La publicitat dels actes adoptats pel procediment de codecisió...125

6. Conclusions..................................................................................................126 7. Bibliografia....................................................................................................134

7

8

Introducció

Les raons de l’estudi

El començament del debat sobre la situació del català a les Comunitats Europees

es retrotrau a la fi dels anys vuitanta, coincidint pràcticament amb l’adhesió de

l’Estat espanyol a les Comunitats Europees. L’impuls inicial va partir d’una

campanya cívica encapçalada per la Crida a la solidaritat en defensa de la

llengua, la cultura i la nació catalanes, amb el lema “El català, llengua oficial

europea”. Poc temps després, les institucions polítiques pròpies d’alguns territoris

catalanòfons assumien aquesta reivindicació i la traslladaven a les institucions

europees. El resultat principal obtingut llavors fou la Resolució del Parlament

Europeu 1235/1990, d’11 de desembre de 1990, sobre la situació de les llengües

a la Comunitat i la llengua catalana en particular. Aquesta Resolució reconeixia

formalment la rellevància de la llengua catalana en el context plurilingüe europeu i

recollia un compromís polític de les institucions europees d’impulsar algunes

mesures concretes, si bé no donava una resposta a la demanda d’oficialització.

Durant els anys posteriors se succeïren nombroses iniciatives polítiques i socials

dels territoris catalanòfons adreçades a obtenir un estatus jurídic i un major

recolzament polític i econòmic per a la llengua catalana en l’àmbit comunitari. Els

avenços de la integració econòmica i política en el marc europeu han comportat

una evolució del sentit i contingut d’aquesta reivindicació de reconeixement. De

manera que la demanda d’un estatus europeu per al català respon avui a unes

raons més complexes, d’acord amb la percepció de les múltiples implicacions

directes i indirectes del procés d’integració europeu sobre la posició i l’ús de les

distintes llengües. A més, cal notar que aquestes conseqüències lingüístiques es

projecten no solament en l’estricte àmbit comunitari o de la Unió, sinó també en

el pla intern dels estats, la qual cosa accentua la importància de ser present en

l’arena europea per tal de no veure minvat l’estatus jurídic d’oficialitat que té la

llengua catalana en bona part del seu àmbit lingüístic.

9

Fins als darrers dos anys, les iniciatives en favor del reconeixement del català a

Europa havien tingut uns resultats poc tangibles, si bé cal reconèixer-los certs

efectes. D’una banda, les demandes provinents dels territoris catalanòfons han

contribuït a sensibilitzar les institucions comunitàries respecte de la situació de les

llengües europees menys difoses o minoritzades i, més en general, respecte de

la diversitat lingüística. Així, s’han afavorit pronunciaments de les institucions

europees sobre el valor d’aquesta diversitat i l’adopció de mesures de suport de

les llengües europees anomenades regionals o minoritàries, per bé que continuïi

mancant un compromís més clar i estable de la Unió respecte d’aquestes

llengües. D’altra banda, les accions en favor del català han tingut com a efecte

palesar la situació singular de la llengua catalana en el context europeu, que s’ha

convertit ja en un lloc comú generalment acceptat. Efectivament, pel que fa al seu

estatus jurídic, demografia, vitalitat cultural i ús social, el català no és comparable

a la majoria de la resta de les llengües europees qualificades com a regionals,

minoritàries o menys difoses, sinó que s’equipara més a d’altres llengües que

avui gaudeixen d’un reconeixement jurídic i polític en l’àmbit comunitari.

Dos fets recents, tant en el marc europeu com en l’àmbit intern, han contribuït a

reactivar el debat sobre el català a Europa. En primer lloc, l’ampliació més gran

fins avui de la Unió, ratificada el maig de l’any 2004, implicava la incorporació de

deu nous països, la majoria dels quals amb una demografia bastant reduïda

(l’eslovac, el lituà, el letó, l’eslovè i l’estonià són idiomes propis de països que

tenen menys de sis milions de parlants). Entre les noves llengües oficials que

s’incorporaven llavors a la Unió solament el polonès supera el català en nombre

de parlants. Pel que fa a la darrera ampliació, efectiva a partir del 2007, que

comporta l’adhesió de Romania i Bulgària, només el romanès seria superior. Des

manera que el català és avui la novena llengua europea, per davant de bona part

de les vint-i-una llengües oficials de la Unió.

Un segon esdeveniment rellevant fou l’elaboració del Tractat pel qual s’estableix

una Constitució per a Europa, signat a Roma el 29 d’octubre de 2004 (que no ha

entrat en vigor atesa la paralització del procés de ratificació). La coincidència del

procés amb una sèrie de canvis en la conjuntura política interna -a Catalunya i a

10

l’Estat espanyol- van afavorir que la qüestió de la posició del català a Europa

adquirís un nou protagonisme en el debat polític i social intern. El moment obria

possibilitats noves per a l’obtenció d’un estatus europeu per a la llengua catalana,

en aconseguir-se per primer cop una implicació positiva del Govern espanyol.

Finalment, però, el català no s’incloïa entre les llengües reconegudes de forma

expressa com a llengües del Tractat (o de la Constitució), tot i preveure’s una

traducció oficiosa del Tractat constitucional a altres llengües oficials dins dels

estat. Durant els mesos posteriors, se succeïren les accions polítiques adreçades

a obtenir de la Unió el reconeixement d’una oficialitat limitada per a les llengües

catalana, basca i gallega. Finalment, el Consell de Ministres d’Afers Generals i

Relacions Exteriors de la Unió Europea, reunit a Luxemburg el 13 de juny de

2005, acordava l’admissió de certs usos en les institucions europees de llengües

distintes de les oficials de la Unió, tot remetent les condicions precises a uns

acords administratius entre l’Estat espanyol i les institucions comunitàries, que

s’han signat durant els anys 2005 i 2006.

Un darrer fet que cal destacar, ja en l’àmbit intern, és l’aprovació de la reforma de

l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, que en l’article 6.3 ratifica

normativament el compromís de la Generalitat i l’Estat espanyol per a emprendre

les accions necessàries per tal que el català sigui reconegut com a llengua oficial

per la Unió Europea. Per consegüent, avui existeix un mandat normatiu -plasmat

en la norma institucional bàsica de Catalunya, que és alhora llei estatal- per tal de

continuar treballant per a avançar en el reconeixement jurídic, polític i simbòlic,

enfront de les dificultats i resistències amb què encara topa aquesta demanda

justa i democràtica.

La breu síntesi del passos donats en el procés de reconeixement del català per

part la Unió Europea permet, així, constatar que les expectatives inicials d’un

estatus oficial encara no han reeixit. En aquest sentit, si bé els darrers

esdeveniments mostren una certa flexibilització dels usos lingüístics en el pla de

les institucions, continua mancant una assumpció més clara i directa per la Unió

de la rellevància de la llengua catalana en el context europeu. A més, la

naturalesa evolutiva de la Unió Europea implica el sorgiment constant de nous

reptes lingüístics, que poden significar oportunitats noves o, contràriament,

11

debilitar la situació ja precària del català en el context comunitari. Per tot això,

l’Observatori de la Llengua Catalana va estimar la necessitat de realitzar un

estudi sobre la posició de la llengua catalana en el marc de la Unió Europea.

Objectius i abast de l’estudi

La finalitat principal del present estudi és obtenir una descripció actualitzada de la

situació del català en el marc de la Unió Europea i analitzar les repercussions que se’n

desprenen per a l’estatus i l’ús de la llengua i els drets lingüístics dels seus parlants.

En la delimitació de l’estudi s’han tingut en compte les diferents facetes del fenòmen

econòmic i politicojurídic complex que és avui la Unió Europea. En aquest sentit, el

“règim lingüístic” de la Unió Europea -que disciplina els usos lingüístics de les

institucions europees- s’ha de completar amb l’anàlisi d’altres accions polítiques i

normatives que afecten la posició de les llengües en el context europeu. Aquest

enfocament més ampli planteja diverses dificultats, atès que els principis

fonamentadors i l’abast de la política lingüística comunitària no apareixen avui

clarament definits. En efecte, l’actuació de la Unió en aquest terreny continua essent

fragmentària i sense una orientació unívoca o coherent dels diferents òrgans i

institucions europeus. Amb tot, s’han seleccionat com a àmbits més rellevants els

següents: els usos de les institucions -i els drets lingüístics dels ciutadans davant

d’aquestes-; les accions de foment relacionades amb les llengües; la normativa

comunitària sectorial que preveu l’ús de determinades llengües, amb les

conseqüències derivades per als estats; i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de

les Comunitats Europees que precisa els efectes lingüístics dels principis del dret

comunitari. Aquesta tria necessària no implica negar l’existència possibles d’altres

accions de la Unió -de vegades amb un contingut lingüístic no explícit-, que poden

incidir sobre la situació de les llengües europees.

L’anàlisi de les qüestions apuntades es realitza des de l’òptica de la llengua

catalana, amb l’objectiu de descriure’n situació actual en el marc europeu i les

conseqüències que se’n desprenen en distints plans, entre d’altres: la dimensió

12

simbòlica de reconeixement, les possibilitats d’ús efectiu, les mesures de suport i

promoció i l’exercici dels drets lingüístics dels ciutadans. En relació amb tots

aquests aspectes s’exploren també les vies d’avenç de la llengua catalana, tenint

en compte els darrers esdeveniments que semblen obrir possibilitats més

favorables per al reconeixement i suport de la diversitat lingüística europea.

Estructura

L’estudi s’ha estructurat en sis capítols. El primer, de caràcter introductori, serveix

per examinar el fonament i els límits de la intervenció de la Unió Europea en la

matèria lingüística. Aquesta intervenció s’ha d’emmarcar en la interacció dels

distints nivells polítics: l’estatal, el regional i el comunitari, que es condicionen

mútuament en aquest terreny.

El segon capítol es dedica a l’examen dels dos conceptes jurídicolingüístics

bàsics dins l’ordenament comunitari: el de llengua oficial i el de llengua del tractat.

S’hi repassen les conseqüències derivades de l’exclusió del català d’aquestes

dues categories, alhora que es destaquen certs elements de flexibilitat que

permetrien reduir l’abast d’aquestes conseqüències negatives.

El concepte analitzat en el tercer capítol és el de diversitat lingüística, que de forma

progressiva ha penetrat en l’ordenament comunitari, on manté però cert grau

d’indefinició. El compromís de les institucions comunitàries amb la diversitat

lingüística s’avalua a través de l’anàlisi dels pronunciaments de les institucions i de

les accions concretes que s’hi refereixen, sigui per respectar, protegir o promoure

aquesta diversitat.

En el capítol quart, s’examinen els programes i les accions de foment de la Unió

Europea dotats d’un contingut lingüístic. S’examinen les possibilitats d’incloure la

llengua catalana en diferents tipus de programes i accions, per tal de comprovar

en quina mesura les polítiques comunitàries en aquest terreny afavoreixen també

les llengües declarades oficials dins la Unió Europea.

13

En el cinquè capítol es repassen algunes normes del dret comunitari europeu, de

caràcter sectorial, que poden afectar la posició i l’ús de les distintes llengües. Així

mateix, es recullen les principals sentències del Tribunal de Justicia de les

Comunitats Europees, que s’ha pronunciat sobre la compatibilitat de determinades

regulacions lingüístiques dels estats amb els principis del dret comunitari i ha

precisat el contingut lingüístic d’aquests darrers.

El sisè capítol es dedica a analitzar les darreres iniciatives polítiques i socials

adreçades a assolir un estatus europeu per al català. S’hi recull el debat i les

negociacions que van tenir lloc en les fases prèvia i posterior a la signatura del

Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa pel que fa al

reconeixement de la llengua catalana. Per últim, s’analitzen les Conclusions del

Consell de Ministres de 13 de juny del 2005 i els posteriors acords entre l’Estat

espanyol i les institucions i òrgans europeus, que permeten certs usos del català

en el marc dels darrers.

Finalment, s’inclouen unes conclusions de l’estudi, on es valora quina és avui la

situació de la llengua catalana en el si de la Unió Europa i s’apunten algunes

perspectives de futur.

Fonts utilitzades

En l’elaboració d’aquest estudi s’ha hagut de recórrer a una pluralitat de fonts

normatives, doctrinals o de tipus divers, en atenció al caràcter de les qüestions

analitzades. Pel que fa a la normativa, jurisprudència i documentació emanada de

les institucions europees, tot i que s’ha consultat en alguna de les versions

oficials, s’ha tractat de garantir l’homogeneïtat del text i facilitar-ne la lectura

traduint-les normalment al català (per fer-ho s’han aprofitat traduccions pre-

existents, com les del Patronat català pro Europa o, si no existien, s’ha fet una

traducció pròpia). En tots els casos s’esmenta a peu de pàgina l’enllaç amb el text

oficial (en castellà, o bé en anglès o francès), i en alguns textos rellevants es

reprodueix també el text literal.

14

En segon lloc, s’han tingut en compte múltiples treballs i estudis previs sobre les

qüestions analitzades, que s’inclouen bàsicament en tres tipus d’aportacions: en

primer lloc, els treballs apareguts a partir dels anys vuitanta explícitament referits

a la posició del català en el context europeu; segonament, els estudis teòrics més

generals sobre la política lingüística europea o sobre el paper de les llengües en

el procés d’integració; i, finalment, les reflexions i propostes sobre la matèria

lingüística que ha generat el procés recent de discussió del Tractat pel qual

s’estableix una Constitució per a Europa.

Finalment, també han estat útils altres materials heterogenis, com opuscles,

articles de premsa, documents preparatoris o comentaris personals que s’han

recollit al llarg de l’elaboració del treball. En la bibliografia final es recullen les

obres bibliogràfiques consultades per a l’elaboració del text.

Agraïments

L’elaboració d’aquest estudi ha travessat les distintes etapes del debat recent

sobre el reconeixement del català a Europa. Tot i que inicialment havia de

centrar-se en les novetats que introduiria el nou Tractat constitucional, l’endar-

reriment de la seva finalització i publicació ha coincidit amb la successió

d’esdeveniments i novetats que afectaven la situació del català en el marc

europeu. Durant tot aquest temps, s’han rebut aportacions de diverses persones,

en el marc de debats en el si de l’Observatori de la Llengua i d’altres institucions,

que han contribuït a una millor comprensió de la realitat lingüística complexa de la

Unió Europea i les seves implicacions per al català. Un agraïment l’he de

personalitzar en Josep Romeu, qui ha seguit tot el procés d’elaboració i m’ha

ajudat en diversos moments fins a la finalització. Especialment, he d’agrair les

observacions i les informacions proporcionades per Miquel Strubell, Antoni Milian,

Bartomeu Colom, Joan Ramon Solé i Albert Royo.

15

16

1. Les llengües en el procés d’integració europea

1.1. El plurilingüisme europeu

En l’àmbit territorial de la Unió Europea (en endavant, UE), s’hi desplega un ric mapa

lingüístic que comprèn aproximadament 59 llengües europees autòctones,1 les quals

són parlades per diverses comunitats lingüístiques.2 Pel que fa a la tipologia lingüística, es

tracta fonamentalment de llengües indoeuropees, llevat de les de la familia finoúgrica –

finés, estonià i hongarès-, del basc -de filiació desconeguda- i del maltès -llengua semítica

amb grafia llatina. Quantitativament, les tres grans famílies són la germànica, l’eslava i la

romànica; i també hi trobem llengües cèltiques, llengües bàltiques, el grec i l’albanès.

Quant al pes demogràfic de les distintes llengües europees, la primera és l’alemany

(més de 90 milions); en un segon nivell, i amb nombre proper als 60 milions de

parlants, hi ha l’italià, el francès i l’anglès (tot i el darrer ocupa una posició diferenciada

com a segona llengua d’un 40 per cent dels europeus, mentre que sols un deu per

cent tenen l’alemany i un altre deu per cent el francès).3 Dins les següents deu

primeres posicions, hi trobem, per aquest ordre: el castellà i el polonès (amb uns 40

milions); el neerlandès (a l’entorn dels 20 milions); i el grec, l’hongarès, el txec, el

portuguès, el suec i el català (entre 8-10 milions). Per tant, dins l’àmbit actual Unió

Europea el català, amb més de set milions de persones que el parlen, ocupa la desena posició entre el conjunt de les llengües europees, per davant de llengües

com el finès, el danès, l’eslova, el letó, el lituà o l’eslovè, entre d’altres.

A partir de l’existència d’un grau variable de pluralitat lingüística i cultural a l’interior

dels distints estats membres de la UE, des d’una perspectiva juridicopolítica les

llengües es distingeixen pel fet de tenir o no atribuït un estatus d’oficialitat o

equivalent. En el marc de la Unió Europea hi ha 23 llengües oficials, les quals ho són

1 Mapa sobre la diversitat lingüística a la Unió Europea, Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/mapa/index.htm. 2 Vegeu l’estudi Euromosaic, http://www.uoc.es/euromosaic/ 3 Segons dades dels anys 2001 i 2002, que també indiquen que el 40 % dels estudiants de primària i gairebé el 90 % dels de secundària no anglòfons estudien l’anglès.

17

alhora en el conjunt d’un o més estats, entre les quals s’observen diferències

notables quant al nombre de parlants (així, la situació de l’alemany contrasta, en

l’altre extrem, amb els poc més de 300.000 parlants del maltès) i a la vitalitat

etnolingüística (per exemple, l’irlandès, tot i ser llengua oficial i nacional d’Irlanda, té

un nombre molt limitat de parlants i uns usos molt migrats en els àmbits oficials i

econòmics).

Les llengües no incloses en el grup anterior, acostumen a anomenar-se en l’àmbit

europeu llengües regionals, minoritàries o menys difoses. Hom calcula que, d’entre

els aproximadament 450 milions de ciutadans europeus, hi ha més de 46 milions de

parlants d’aquestes llengües.4 Si excloem aquelles llengües que són oficials en el

conjunt d’un estat europeu, però que alhora són considerades minoritàries en un

altre (com, per exemple, l’alemany en estats distints d’Alemanya o Àustria, amb un

total d’uns 3 milions de parlants; o l’hongarès a Àustria), només quatre de les

anomenades llengües minoritàries o menys difoses superen el mig milió de parlants:

el català, el gallec, el basc i el gal·lès.5 A més, s’observen diferències importants pel

que fa a l’estatus juridicopolític d’aquestes llengües, ja que només en alguns casos

els grups lingüístics que les parlen gaudeixen d’autonomia lingüística o d’un

reconeixement jurídic d’oficialitat o de protecció de minories lingüístiques dins de

l’estat corresponent. També és força variable l’índex de vitalitat etnolingüística

d’aquestes llengües, si atenem a les realitats sociolingüístiques definides pel nombre

de parlants, la concentració/dispersió o els àmbits d’ús. La llengua catalana se situa, d’acord amb tots els índexs, en la primera posició entre les llengües europees qualificades de regionals, minoritàries o menys difoses.

La situació descrita explica la rellevància que la gestió del fet plurilingüe ha tingut

des de l’inici del procés d’integració europea, primer en el marc de les Comunitats

Europees, i posteriorment dins la Unió Europea. La construcció de l’Europa

econòmica i política s’ha fonamentat bàsicament en el concepte de llengua

d’Estat. D’aquesta manera, la Unió Europea estableix i reforça les jerarquies politicojurídiques entre les diverses llengües europees. La classificació més

important en l’àmbit europeu és la que distingeix les llengües oficials –llengües 4 Informe del Parlament Europeu amb recomanacions destinades a la Comissió, sobre les llengües europees regionals i menys difoses –les llengües de les minories de la UE a la llum de l’ampliació i la diversitat cultural, de 14 de juliol de 2003 (2003/2057/INI). 5 Estudi Euromosaic, http://www.uoc.es/euromosaic/

18

oficials o nacionals d’algun dels 25 estats membres- i les dites llengües regionals,

minoritàries o menys utilitzades o difoses (que en alguns documents comunitaris

es qualifiquen també com a llengües minoritzades, peties, amenaçades o en

perill). Això contribueix a la creació d’un ambient lingüístic distorsionat, dins del

qual s’altera la posició relativa de les distintes llengües europees.6

Per la seva banda, les llengües regionals, minoritàries o menys utilitzades són

definides en l’àmbit europeu com aquelles llengües (i) utilitzades tradicionalment en

un territori determinat de un Estat o en una regió de la Unió Europea per nacionals

de l’Estat de què es tracti que formen un grup numèricament menor que la resta de

la població d’aquest Estat, exclosos (ii) els dialectes i (iii) les llengües dels

immigrants“.7 Des de la perspectiva comunitària, s’ha tendit a tractar indistintament

les dites llengües regionals o minoritàries, sense tenir en compte les diferents

realitats d’aquestes.8 Això introdueix una altra distorsió significativa, ja que les llengües regionals o minoritàries que gaudeixen d’un estatus jurídic intern d’oficialitat no tenen garantit un trasllat adequat d’aquest reconeixement juridicopolític en el pla de la UE (com s’ha reconegut implícitament pels darrers

esdeveniments analitzats en el capítol sisè).

En termes generals, la UE no mostra avui una actuació política coherent per a

abordar els efectes lingüístics del seu funcionament. Es pot afirmar que la gestió del

multililingüisme europeu per part de les institucions de la UE no obeeix a un model

clar. Això fa difícil valorar els beneficis potencials i les possibles amenaces que el

procés d’integració pot comportar per a les distintes llengües europees. Amb tot, es

pot observar que els efectes més negatius de la indefinició, les contradiccions i les mancances de la política lingüística comunitària recauen sobre les dites llengües regionals o minoritàries. En la mesura que no són directament asumides

com a llengües de la Unió, l’impacte que reben aquestes llengües del procés

d’integració és inicialment de signe negatiu, especialment si no és compensat per

6 En efecte, la pràctica política de les institucions europees identifica sovint les llengües comunitàries (o de la Unió) amb les llengües dels estats. A més, tot i que dins la UE preval formalment un principi d’igualtat política de les llengües estatals, la seva utilitat relativa varia en funció d’uns criteris de tria lingüística que condueixen a identificar un subconjunt reduït de llengües que funcionen com a lingua franca o interllengua (amb l’anglès i el francès al capdavant). 7 Dictamen del Comitè de les Regions sobre la promoció i protecció de les llengües regionals i minoritàries, de 13 de juny de 2001 (COM-7/030). 8 Resolució del Parlament Europeu sobre les minories lingüístiques i culturals a la Comunitat Europea, de 9 de febrer de 1994 (DO C 61 de 28 de febrer de 1994).

19

d’altres possibles avantatges derivats de pertinença de les comunitats lingüístiques a

la UE, com serien les mesures de foment i suport específic a aquestes llengües.

1.2. Els diferents nivells politicoinstitucionals i les llengües

L’estructuració política de les societats contemporàncies comporta la presència

de diversos nivells o estrats polítics interrelacionats. En l’àmbit analitzat, això es

tradueix en la incidència de diferents nivells de govern en la regulació i la gestió

del fet multilingüe i en la protecció dels drets lingüístics individuals i col·lectius.

Des d’aquesta perspectiva, la UE no intervé en la matèria lingüística com una entitat completament autònoma, sinó que la seva actuació s’ha d’emmarcar per la interacció de diferents nivells politicoinstitucionals: així, la UE ocupa

una posició intermèdia entre la globalització i els estats membres; els darrers

assumeixen una funció d’enllaç –i, sovint, també d’obstacle- entre la UE i els ens

subestatals o regions; mentre que la configuració d’aquests darrers com a entitats

immediatament europees és encara avui un desideratum incomplert.

1.2.1. Nivell estatal

En l’actualitat, la UE està constituïda bàsicament com una associació formada pels

estats membres. Si la vinculació dels estats amb les seves llengües té múltiples

manifestacions en el pla intern9, aquests mateixos estats han tractat de traslladar la

importància real i simbòlica atribuïda a les seves llengües oficials al pla comunitari.

En aquest sentit, l’actual multilingüisme europeu és essencialment el resultat d’una voluntat ferma dels estats per tal de garantir la presència i l’ús de les seves llengües oficials o nacionals en el pla comunitari. En aquest respecte,

s’ha notat que “l’actitud relativament amable de la Comunitat per la pluralitat

lingüística i cultural és una conseqüència de l’hostilitat general dels estats membres

pel multilingüisme o de la tendència dels estats nació a afavorir l’homogeneïtat

cultural i lingüística. És precisament el fort lligam dels estats europeus amb les seves

respectives llengües el que motiva el seu suport pel pluralisme lingüístic en el context 9 Des de la declaració d’una o més llengües com a nacionals o oficials, fins a les regulacions legals més o menys detallades que disposen l’ús de llengües determinades en l’esfera pública, o les mesures per fomentar-ne l’ús. de l’ús o de la identificació simbòlica de la població amb una llengua.

20

comunitari (encara que sigui només com a mitjà de protecció de les seves llengües

nacionals). Un compromís real pel monolingüisme, si es multiplica, comporta

necessàriament suport pel multilingüisme“.10

Els estats consideren la llengua com un element indestriable de la seva identitat

nacional, que no volen que es dilueixi dins l’espai comunitari. En aquest sentit,

l’actitud dels estats membres s’ha caracteritzat per una clara reticència a cedir el control de les qüestions lingüístiques a les institucions d’àmbit comunitari europeu. De fet, la majoria dels estats han recolzat les mesures

legals que permeten evitar que la política multilingüe de les institucions de la UE

es tradueixi directament en obligacions multilingües d’àmbit estatal11: entre

d’altres, la limitació de les competències en la matèria de la UE (infra 1.2.3),

l’atribució de la capacitat decisòria al Consell i els requisits d’unanimitat pel que fa

al règim lingüístic (infra capítol 2, epígraf 2.2.1).

Malgrat això, la pertinença a la UE implica la subjecció dels estats a directrius i

recomanacions que afavoreixen i reclamen un cert reconeixement de la pluralitat

lingüística en el pla intern. Així, el Comitè de les Regions12 i la Comissió Europea han fet recomanacions als estats membres perquè s’adhereixin als instruments internacionals existents en matèria de protecció dels drets i la diversitat lingüística, els quals han estat adoptats bàsicament en el marc de les

organitzacions següents:

• Nacions Unides (ONU): Pacte Internacional sobre els drets civils i polítics de

1966 (PIDCP, article 27); Declaració sobre els drets de les minories de 199213;

Convenció sobre els drets dels infants de 1989 (articles 17, 29 i 30).

• Consell d’Europa (CE): Carta europea de les llengües regionals o minoritàries

de 1992 (CELRM) i Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals

de 1994 (CMPMN).

10 Coulmas, Florian (1991): A language policy for the European Community: prospects and quandaries, Berlin, Mouton de Gruyter. En un sentit similar, Labrie, Norman (1993): La construction linguistique de la Communauté européenne, Paris, Champion, qüestiona els “fonaments mateixos del principi del plurilingüisme [europeu], que es basa en la suma de polítiques lingüístiques dels Estats membres amb l’objectiu de restringir el pluralisme lingüístic. Es tracta d’una contradicció fonamental.” 11 En la mesura que la pertinença a la UE no comporta obligacions directes de respecte d’uns estàndars mínims pel que fa a la protecció dels drets lingüístics, alguns estats membres (com, per exemple, Grècia o França) continuen amb pràctiques opressives o assimiladores cap a les minories lingüístiques. 12 Així, per exemple, en el seu Dictamen de 13 de juny del 2001 (citat supra, nota 6) el Comitè de les Regions instava els estats membres –exceptuant Irlanda i Luxemburg- per tal que firmessin i ratifiquessin la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, per tal de recolzar els principis i objectius que estableix i estendre el nivell de protecció de les llengües regionals i minoritàries, sense fer-hi reserves i assumint aquelles disposicions de la Carta que inclouen obligacions concretes per als estats. 13 Resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992, de l’Assemblea General de l’ONU.

21

• Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE):

Recomanacions d’Oslo relatives als drets lingüístics de les minories nacionals

de 1998, entre d’altres documents.

Igualment, el Parlament Europeu ha formulat recomanacions no vinculants als estats perquè adeqüin el seu marc legal per tal de reconèixer adequadament les minories lingüístiques:

• La Resolució del Parlament Europeu 30 d’octubre de 1987 sobre les llengües i

cultures de les minories culturals i ètniques de la Comunitat Europea

(Kuijpers),14 “subratlla una altra vegada la necessitat que els Estats membres

reconeguin llurs minories lingüístiques en les lleis que elaboren i, així, creïn la

condició bàsica per a la conservació i el desenvolupament de les cultures i les

llengües minoritàries i regionals” (apartat 2).

• La Resolució del Parlament Europeu 9 de febrer de 1994 sobre les minories

lingüístiques i culturals a la Comunitat Europea,15 on el Parlament “creu que totes

les llengües i cultures minoritàries s'haurien de trobar protegides als Estats

membres mitjançant un estatut legal adequat” (apartat 3) i “pensa que aquest

estatut legal hauria de cobrir, si més no, l'ús i el foment d'aquestes llengües i

cultures en els àmbits de l'ensenyament, la cultura, la justícia i l'administració

pública, els mitjans de comunicació, la toponímia i altres sectors de la vida

pública i cultural, sens perjudici de la utilització de les llengües més esteses en

cas que així ho requereixi la fluïdesa de la comunicació en cadascun dels Estats

membres i a la Unió en el seu conjunt.”

Amb tot, les excepcions més clares al criteri de no ingerència de la UE en les polítiques lingüístiques internes han afectat els països candidats, exigint-los el

respecte d’uns estàndards mínims de protecció de les seves minories culturals i de

respecte dels drets culturals i lingüístics: concretament, mitjançant els anomenats

“criteris de Copenhague”, aplicables al conjunt d’estats que van formalitzat l’adhesió

14 DO C 318 de 30 de novembre de 1987. 15 Citada supra nota 7.

22

el mes de maig de 2004,16 i en les diverses resolucions de seguiment de la sol·licitud

l’ingrés de Turquia.17

Amb tot, s’observa una tendència creixent de la UE a fer remissió als estàndards de protecció de les llengües regionals o minoritàries elaborats en el marc del Consell d’Europa (Conveni europeu de drets humans –i els seus protocols-, Carta

europea de les llengües regionals o comunitàries i Conveni-marc per a la protecció de

les minories nacionals), que pot fer cada cop més difícil als estats membres desplegar

una política contrària al drets lingüístics mínims que conformen aquell estàndard.

En definitiva, tot i l’important protagonisme que encara correspon als estats en la

regulació de les qüestions lingüístiques (tant en el pla intern, com dins la UE pel

protagonisme atribuït al Consell), la dinàmica de la integració europea modula la

capacitat d’influència i de decisió estatal, en inscriure-la en un sistema de govern

multinivell en el qual resulten inevitables els compromisos i l’articulació de les

responsabilitats entre actors diversos.

1.2.2. El nivell regional

El paper de les regions en la política lingüística europea es planteja avui subjecte a

múltiples limitacions. Això és degut a que, en termes generals, l’estructura actual de govern de la UE no permet una acomodació de les regions com a actors del procés d’integració. La ceguesa regional que sovint s’ha recriminat a la UE

implica que l’articulació dels nivells de decisió immediatament rellevants en l’esfera

comunitària s’atura en els estats. En efecte, la presència formal de les regions en el

pla europeu és molt dèbil: el Comitè de les Regions, que n’és l’expressió institucional

més directa, es configura com un òrgan consultiu, de funcions bastant reduïdes i

format simultàniament per representants dels governs regionals i locals dels països

de la Unió.18 Per aquest motiu, les regions europees dotades de poders legislatius i

16 Criteris adoptats pel Consell Europeu de Copenhague del mes de juny de 1993. Posteriorment, la Resolució del Parlament Europeu sobre el... “Reitera que vigilará atentamente el trato dado a las poblaciones minoritarias y los idiomas minoritarios, incluidos los idiomas autóctonos, en el marco de la Europa ampliada.” 17 Vegeu la Decisió del Consell, de 19 de maig de 2003, relativa als principis, prioritats, objectius intermedis i condicions continguts en l’Associació per a l’adhesió de Turquia (2003/398/CE), on es parla de garantir la no-discriminació per motius de llengua i l’accés efectiu a programes de ràdio i televisió i a l’educació en llengua distinta del turc. Vegeu també els Informes periòdics de la Comissió sobre els progressos realitzats per Turquia en la via de l’adhesió (http://europa.eu.int) 18 El Comitè de les Regions es composa de 317 membres, dels quals 21 són d’origen espanyol: 17 representants de les comunitats autònomes i els 4 restants dels municipis.

23

d’autonomia política han cercat d’altres mecanismes de relació i participació informal

en les instàncies europes, emmarcats en l’anomenada paradiplomàcia. Més enllà

d’això, les possibilitats actuals de participació de les regions en el pla europeu depenen, fonamentalment, de l’articulació dels mecanismes interns que els

permetin concórrer a la formació de la voluntat estatal en els assumptes relacionats

amb la UE. 19

Durant el procés recent de discussió del el Tractat pel qual s’estableix una Constitució

per a Europa (en endavant, Tractat constitucional o TC) no s’ha produït cap canvi

significatiu quant als criteris que orienten el tractament jurídic de les regions

europees.20 En efecte, malgrat que la Declaració de Laeken de l’any 2001 semblava

obrir possibilitats d’un major reconeixement per part de la Unió de la pluralitat regional i

cultural europea, el TC no acollia finalment les demandes regionals de presència i

participació en la Unió garantida des del dret i les instàncies d’aquesta. Contràriament,

s’imposà la posició sostinguda pels representants dels estats en la Convenció Europea que propugna el manteniment de la qüestió regional com un afer domèstic dels estats, de manera que la concreció i intensitat d’aquesta participació

continua depenent bàsicament d’una decisió estatal. Les mencions introduïdes en el

Preàmbul del TC a la “unitat en la diversitat” i en el Títol I al respecte de la “diversitat

cultural i lingüística” no comporten, doncs, la garantia d’una posició específica de les

regions en el sistema comunitari.21

Relacionat amb això, en el Tractat constitucional tampoc no es constata cap avenç pel que fa a les demandes de reconeixement dels distints pobles europeus, ja que les mencions inicials a una Europa “federal” i “dels pobles”

s’eliminaren del text definitiu. En un sentit oposat –i a instàncies de representats dels

representants espanyols a la Convenció- es va incloure una previsió en l’article I-5.1, 19 Es preveu que els estats puguin estar representats en determinades reunions del Consell per un membre del govern regional (com suceeix, per exemple, en el cas de Bèlgica), si bé la decisió es remet íntegrament a la voluntat dels estats (art. 263 TCE). Pel que fa a l’Estat espanyol cal fer referència a la Llei 2/1997, de 13 de març, per la qual es regula la Conferència per a assumptes relacionats amb la Unió Europea (BOE núm. 64, de 15 de març de 1997); l’Acord de 30 de novembre 1994 sobre el procediment marc per a la participació autonòmica en el pla intern (BOE de 22 de març de 1995); i l’Acord de la Conferència esmentada de 9 de desembre de 2004 sobre el sistema de representació autonòmica en les formacions del Consell de la Unió Europea (BOE núm. 64, de 16 de març de 2005). 20 Cal esmentar que els representants dels ens regionals o del Comitè de les regions no participaren en l’elaboració del text en el si de la Convenció, on van quedar reduïts a la posició d’observadors. Tampoc no es va crear cap cap grup de treball específic sobre la qüestió regional. 21 Aquest nivell baix i indirecte de reconeixement de les regions es palesa en diferents parts del text. En primer lloc, el Comitè de les Regions, via principal de participació institucionalitzada de les regions en la vida de la Unió, manté una configuració molt limitada, on es barregen entitats regionals i locals (art. I-32.2), i amb funcions únicament consultives (art. III-388). Aquesta configuració destaca la incapacitat del Comitè per assumir la representació dels interessos de les regions legislatives. Segonament, pel que fa al control de la subsidiarietat, es fa dependre dels parlaments estatals la decisió de consultar els “parlaments regionals” quan l’exercici d’una competència de Unió amenaci una competència regional o local. Només en certs casos el Comitè de Regions pot interposar un recurs davant del Tribunal de Justicia per vulneració del principi de subsidiarietat (article 8 del Protocol sobre l’aplicació del principi de proporcionalitat i subsidiarietat).

24

d’acord amb la qual: “La Unió (...) respectarà les funcions essencials de l’Estat,

especialment les que tenen com a objecte garantir-ne la integritat territorial,

mantindre l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional“. Sembla clar que

l’objectiu d’aquesta previsió, que destaca les funcions estatals relacionades amb l’ús

de la força, és obstaculitzar en l’àmbit de la UE qualsevol possibilitat d’exercici

democràtic del dret d’autodeterminació dels pobles, que és reconegut a la Carta

fundacional de l’ONU i en l’article primer del Pacte internacional de drets civils i

polítics de 1966.

En la mesura que la UE no intervé directament en el règim lingüístic intern dels estats,

tampoc no es pronuncia sobre la necessària atribució als ens subestatals de capacitats

reguladores en l’esfera lingüística. D’altres organitzacions internacionals que intervenen

en aquest terreny fixen també obligacions molt ambigües per als estats, que responen a

la prevenció d’aquests davant la possible vinculació de les reivindicacions lingüístiques

amb d’altres relatives a l’autogovern o l’autodeterminació d’aquests grups.22 Malgrat

això, el Parlament Europeu i el Comitè de les Regions han destacat la importància d’aquesta dimensió regional o subestatal de la política lingüística europea, entre

d’altres:

• La Resolució del Parlament Europeu de 30 d’octubre de 1987 sobre les llengües i

cultures de les minories culturals i ètniques de la Comunitat Europea (citada

supra) on es constata que ”la consolidació de l'autonomia de les regions a la

Comunitat i la creació d'una Comunitat Europea políticament més unida

representen dos aspectes complementaris i convergents del desenvolupament

polític”, subratllant alhora el ple respecte de la integritat territorial dels estats.

• La Resolució del Parlament Europeu de 9 de febrer de 1994 sobre les minories

lingüístiques i culturals a la Comunitat Europea (citada supra), on s’esmenta “el

dret que tenen tots els pobles al respecte de llur llengua i cultura i que, per tant,

han de disposar dels mitjans legals per tal d'afavorir-les i protegir-les”, i s’insta els

governs dels estats i els dels ens regionals.

22 Tant l’article 27 del PIDCP (1966) com la Declaració de l’ONU relativa als drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètiniques, religioes o lingüístiques (1992) fan referència a l’exercici dels drets lingüístics per les persones “en conjunt amb els altres membres del seu grup”. En el marc de la UNESCO, la Declaració universal sobre la diversitat cultural (2001) atribueix a cada estat, dins del respecte de les seves obligacions internacionals, definir la seva política cultural i aplicar-la a través dels mitjans d'actuació que consideri més adequats (art. 9) i només consta una referència a la col·laboració de la societat civil en la formulació de polítiques públiques orientades a salvaguardar i promoure la diversitat cultural (art. 11). En la mateixa línia, cal recordar que continua pendent d’un pronunciament de la UNESCO, necessari per a la incorporació al dret internacional, la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996), document que recull la capacitat d’autoregulació de les comunitats lingüístiques. També la la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (1992) –i l’informe explicatiu del Consell d’Europa- posa l’èmfasi en la protecció de les llengües per evitar referir-se a les comunitats lingüístiques, i inclou una prohibició explícita d’interpretar-la en contra del principi de sobirania o de la integritat territorial dels estats (art. 5).

25

• El Dictamen del Comitè de les Regions de 13 de juny de 2001 sobre la protecció i

la promoció de les llengües regionals i minoritàries (citat supra), on s’afirma que “la

identitat regional es veu reforçada per la protecció i la promoció de les llengües

minoritàries (menys utilitzades) i regionals” (apartat 3); i, com a recomanació més

concretes, es “considera necessari que la Comissió Europea (...) recolzi la

presència d’una organització representativa de les comunitats lingüístiques a

escala de la Unió Europea“ (apartat 6) i es “proposa que la Comissió Europea

consulti amb els organismes encarregats de les polítiques lingüístiques, amb

associacions representatives de les comunitats lingüístiques o amb ambdós sobre

estatègies a llarg termini relatives a les llengües regionals i minoritàries”(apartat 7).

• La Resolució del Parlament Europeu de 14 de gener de 2003 sobre el paper dels

poders regionals i locals en la construcció europea23 assenyala que per aproximar-

se als ciutadans, “la Unió Europea ha de formular nous mètodes participatius que

reconeguin el paper fonamental de les col·lectivitats locals i regionals (…) en el

procés de preparació de les decisions comunitàries i en l’aplicació de les polítiques

de la Unió”; i en concret, la modificació del TCE per incloure-hi unl reconeixement

explícit de les llengües regionals i minoritàries.

En relació amb el sistema de distribució de poders i competències vigent a la UE,

cal fer referència al principi de subsidiarietat, que pretén assegurar que les decisions

i accions són adoptades, sempre que sigui possible, en el nivell més proper als

ciutadans.24 L’aplicació d’aquest principi a la matèria lingüística hauria de permetre

l’establiment de mecanismes de reconeixement i relació estables entre la UE i les

regions amb llengües pròpies, complementaris de les relacions a través dels governs

estatals respectius.25 Tanmateix, en l’estadi actual de la política lingüística

comunitària no hi ha una aplicació conseqüent del principi de subsidiarietat respecte de les regions dotades d’autonomia lingüística. Tot i que en la pràctica

es poden tenir en compte els interessos regionals, formalment el principi de

subdiarietat reconeix només dos nivells (la UE i els estats) i no se n’han explorat les

23 Vegeu: http://europa.eu.int/eur-lex/pri/es/oj/dat/2004/ce038/ce03820040212es01670171.pdf 24 Aquest principi comporta el compromís d’assegurar que, en les matèries no atribuïdes exclusivament per l’ordenament comunitari a un nivell de govern determinat, la capacitat d’actuar s’atribuirà al nivell inferior que pugui assumir-les amb efectivitat. En aquest sentit, els ens subestatals són normalment els que coneixen millor les necessitats de les comunitats lingüístiques comunitàries i la direcció que ha d’adoptar la política lingüística. Amb tot, no es pot obviar l’elasticitat d’aquest principi, que pot servir també per justificar o requerir una intervenció del nivell de govern més alt, en virtut de consideracions relatives a l’eficàcia. 25 En aquest sentit, el Dictamen del Comitè de les Regions de 13 de juny de 2001, citat supra, destaca que “el programa marc que dimani dels acords assolits hauria d’aplicar-se respectant el principi de subsidiarietat, de manera que la Unió Europea, els Estats membres, les entitats regionals i locals, els interlocutors socials i la societat en general desenvolupin un paper actiu a través de diferents formes de col·laboració i coordinació” (apartat 10).

26

potencialitats per al reconeixement a les comunitats lingüístiques de capacitats

d’autoregulació rellevants en l’esfera comunitària.

En definitiva, l’absència actual de mecanismes eficaços de participació de les

regions en el pla comunitari dificulta que els ens subestatals puguin fer valer els seus interessos lingüístics de reconeixement i protecció de les llengües regionals, minoritàries o menys difoses, atès que l’adopció de les mesures de

recolzament o promoció d’aquestes depèn quasi exclusivament de la voluntat dels

estats. Tanmateix, per al reforçament gradual de la legitimitat de la UE és fonamental

millorar la vinculació de les seves institucions amb els nivells subestatals de govern,

la qual cosa hauria de permetre en el futur explorar formes noves de col·laboració i

coordinació en la matèria lingüística.

1.2.3. El nivell comunitari i de la Unió

Com a procés evolutiu i obert, la integració europea no compta fins avui amb una política lingüística integral, comprensiva de les distintes facetes que abasta la intervenció comunitària sobre les llengües europees. Diversament, les actuacions

de les institucions europees en el terreny lingüístic han estat fragmentàries, sectorials i

fins i tot contradictòries. Això es vincula amb la impossibilitat d’equiparar la UE amb

cap de les fórmules de cooperació internacional o d’organització estatal preexistents: a

diferència de les primeres -que funcionen amb un nombre molt reduït de llengües-, les

Comunitats Europees varen assumir des d’un principi com a llengües oficials de les

institucions les llengües de tots els seus components estatals; i, en contra de les

pautes seguides en la construcció dels estats-nació, que tendiren en la majoria de

casos a la imposició d’una homogeneïtat lingüística i cultural de la seva població, la

Unió Europea inclou expressament entre els seus objectius el de respectar la diversitat

cultural i el pluralisme lingüístic constitutius.

La qüestió del grau amb què la UE s’implica, es podria implicar o hauria d’implicar-se en

les qüestions lingüístiques té una resposta difícil, en la mesura que el contingut real de la

unificació europea i el paper dels diferents actors que hi intervenen no es troben

27

definitivament fixats.26 El principals elements que cal tenir en compte són: el principi

d’atribució de competències a la UE pels estats -a través dels Tractats- i el manteniment

de la competència lingüística primària en mans dels estats (supra 1.2.1). Malgrat això, des dels anys noranta s’ha tendit a ampliar la base competencial de la UE per a intervenir en la matèria lingüística, amb la incorporació expressa de l’ensenyament (art. 149 TCE) i de la cultura (art. 151 TCE), si bé amb uns condicionaments importats:

especialment, la prohibició d’harmonització de les disposicions legals i reglamentàries dels

estats membres inclosa en els dos preceptes citats, a més de l’exigència d’unanimitat del

Consell pel que fa a les accions emmarcades en l’àmbit de la cultura.

En qualsevol cas, dins del marc de les habilitacions incloses en el TCE, les institucions comunitàries gaudeixen d’un important marge de decisió respecte del seu grau d’implicació en les qüestions lingüístiques. Aquesta indeterminació

de l’ordenament comunitari pot funcionar com una arma de doble tall: en un primer

sentit, ha servit perquè les institucions europees de vegades justifiquin la seva manca

d’actuació (especialment enfront les demandes de les llengües regionals o

minoritàries) adduint l’absència d’una base competencial suficient per actuar en aquest

terrreny; però, en un sentit oposat, l’obertura del Tractat i la definició finalista de les

competències respecte dels objectius propis de la Unió27 permet també una

interpretació extensiva de les atribucions comunitàries en la matèria lingüística, que es

tradueixi en un paper més actiu en aquest terreny.28

En el tombant del segle XX al XXI la construcció europea inicia una fase nova,

caracteritzada com a procés de constitucionalització. Un primer pas fou la decisió del

Consell Europeu de Colònia de 199929 d’elaborar una carta de drets fonamentals dels

ciutadans europeus, per tal de reforçar la legitimitat democràtica de la integració

26 L’expressió institucional d’aquesta convergència d’interessos és un conjunt complex i canviant d’institucions europees, que inclouen principalment: el Consell, la presidència rotatòria i les cimeres de presidents com a òrgans de presa de decisions controlats pels governs dels estats; la Comissió, que assumeix la gestió dels afers europeus comuns a través d’una eurotecnocràcia designada d’acord amb criteris polítics; el Parlament Europeu, com a expressió d’una legitimitat democràtica encara limitada; el Tribunal de Justícia, que actua com a intèrpret suprem dels tractats constitutius i garanteix la coherència de l’ordenament comunitari i els ordenaments estatals; i tota una sèrie d’òrgans consultius i agències especialitzades en alguns dels àmbits sectorials de competència de la UE . 27 L'article 3 del TCE esmenta indirectament les competències de la Comunitat en forma d'actuacions que cal dur a terme per assolir els objectius generals descrits a l'article 2. 28 Per exemple, el citat Dictamen del Comitè de les Regions de 13 de juny de 2001, on s’afirma que “la Unió Europea es troba en una situació privilegiada per a contribuir, dins del seu àmbit de competències i tot respectant el principi de subsidiarietat, a la supervivència i el desenvolupament de les més de quaranta llengües històriques que formen una part fonamental del patrimoni cultural d’Europa”, i s’estableix un ampli catàleg de mesures que poden dur a terme les institucions comunitàries en aquest sentit. 29 Sobre l’origen i naturalesa de la Carta, vegeu http://infoeuropa.org/catala/Abc/carta.htm i http://www.europarl.eu.int/charter/default_es.htm.

28

europea.30 Així, coincidint amb el Consell Europeu de Niça (que va debatre la revisió

del TCE aprovada el 26 de febrer de 2001), el 7 de desembre de l’any 2000 el

Parlament Europeu, el Consell i la Comissió van signar la Carta dels drets fonamentals

de la Unió Europea,31 que és expressió del cabal europeu en matèria de drets

fonamentals.32 Pel que fa als aspectes lingüístics s’esmenten: el dret d’opció

lingüística dels ciutadans en les relacions amb les institucions, com a part del dret a

una bona administració (art. 41); el principi de no-discriminació per raó de llengua (art.

21); i el respecte de la diversitat lingüística (art. 22). La introducció a la Carta de drets fonamentals del principi de respecte de la diversitat lingüítica no atribueix competències noves a la UE, però modula les competències presents i empara les accions europees específiques en aquest terreny (vegeu el capítol III).

En un segon moment, la idea de la constitucionalització dels Tractats constitutius va

sorgir en el si de la Convenció Europea que havia rebut l’encàrrec del Consell de

Laeken de 2001 d’elaborar una proposta de modificació dels tractats.33 Atès el seu

contingut i la funció que el Tractat constitucional (no vigent) pretenia desenvolupar en

l’ordenament europeu -la invocació d’una Constitució Europea implicava un salt

qualitatiu en l’evolució del procés d’integració-, té interès observar quina és

l’aproximació als aspectes directament o indirectament relacionats amb les llengües.

Així, el text defintiu del Tractat constitucional recull diverses referències lingüístiques,

en les quals es combinen -en proporció força diversa- els elements de continuïtat, les

novetats i algunes absències remarcables. En línies generals, el Tractat constitucional

no altera significativament les bases del règim lingüístic vigent a la UE, establertes pel

dret comunitari derivat i la Carta de drets fonamentals. Alhora, però, el Tractat Constitucional conté algunes previsions que obren perspectives noves pel que fa al tractament de les llengües europees, en la línia d’afavorir un major compromís

de la UE que abastaria també les llengües regionals o minoritàries: el reconeixement

30 La redacció de la Carta va encomanar-se a una Convenció, organisme ad hoc format per representants estatals i de la Comissió de la UE (quinze representants dels governs estatals i trenta dels respectius parlaments, setze del Parlament Europeu i un de la Comissió). El procediment d’elaboració va seguir una via inèdita –posteriorment seguida per a redacció del Tractat constitucional- que consistí en la formació d’una Convenció integrada per representants de les institucions i dels estats (les regions europees en van ser expressament excloses). 31 Text oficial publicat en el DO C-364, de 18 de desembre de 2000, pàg. 1 i ss. 32 La Carta és un document europeu sense efectes jurídics vinculants, atès que no adopta cap de les formes normatives pròpies del dret comunitari, si bé gaudeix d’efectes interpretatius i conformadors de l’actuació de les institucions comunitàries i dels estats quan apliquen el dret comunitari. 33 L’origen del procés de reforma de la Unió (Declaració de Laeken de 2001) es troba en les demandes de revisió de la distribució competencial entre la Comunitat Europea i els estats membres. A banda d’això, a l’anterior Cimera de Niça va palesar-se la necessitat de mesures per reforçar la legitimitat del procés d’integració, entre les quals s’apuntava la mancança del valor no vinculant de la Carta dels drets fonamentals. La Convenció va iniciar la seva tasca el 28 de febrer de 2002.

29

explícit del respecte de la diversitat lingüística com un objectiu de la Unió (art. I-3.3);

l’atribució de força normativa a les previsions lingüístiques de la Carta de drets

fonamentals de la Unió Europea (art. II-81, II-82 i II-101.4); i la possibilitat de traduir el

Tractat a altres llengües oficials en la totalitat o en part del territori d’un estat membre,

distintes de les llengües del tractat (art. IV-448.2). D’altra banda, la voluntat afirmada

d’incorporar els ciutadans al procés d’integració europea -tot i tractar-se d’una

incorporació limitada que no afecta substancialment les bases de funcionament

interestatal de la UE34- es manifesta en les referències al dret públic subjectiu d’opció

lingüística davant les institucions i òrgans de la UE: articles I-10 (“Ciutadania de la

Unió”), i III-128 (dins del Títol II “No discriminació i ciutadania”, que inclou les

remissions que permeten precisar les llengües utilitzables i els òrgans obligats).

Les crítiques generals que, des de la posició de les anomenades llengües regionals o

minoritàries, poden fer-se al Tractat constitucional es resumeixen en l’absència d’una base legal sòlida per a protegir els drets lingüístics dels ciutadans i de les comunitats lingüístiques minoritàries. Això es concreta en: el manteniment del

criteri de llengua estatal per al reconeixement de drets lingüístics; la no inclusió de la

prohibició de qualsevol tipus de discriminació per motius lingüístics en la Part I (on es

regulen “les llibertats fonamentals i la no-discriminació” i “els drets fonamentals i la

ciutadania de la Unió”); la manca de recepció expressa del principi de respecte i

protecció dels drets de les minories, incloses les minories lingüístiques; la fórmula

massa genèrica amb què es recull la diversitat lingüística, que no implica el

reconeixement de drets lingüístics ni imposa cap obligació jurídica concreta per als

estats membres; la manca d’un reforçament de la base competencial de la UE en la

matèria lingüística, que ofereixi una millor cobertura a les accions relatives a les

llengües minoritàries; i l’exclusió de qualsevol esment a la llengua en altres parts del

Tractat on es regulen els diferents aspectes del funcionament de la UE.35

En una anàlisi general dels elements principals que conformen la intervenció de la UE

en la matèria lingüística és possible distingir dos vessants: a) l’exterior, que comprèn

34 L’atribució d’aquesta ciutadania –com a estatut jurídic propi de l’ordenament comunitari- es vincula a la nacionalitat d’un dels estats membres, és complementària respecte de la nacionalitat i el seu contingut es configura pels drets i deures recollits pel Tractat (Art. 17 a 22 TCE). 35 Més enllà d’aquestes crítiques específiques, les possibilitats que el Tractat Constitucional plantejava per a garantir adequadament els drets civils, polítics i socials dels ciutadans d’Europa, amb l’establiment dels límits i controls corresponents sobre els poders públics i privats, resta avui com una qüestió subjecta a múltiples incògnites.

30

l’actuació de la UE com a membre de la comunitat internacional; i b) l’intern, que

abasta mesures enquadrables en una política lingüística explícita o indirecta.

a) L’acció exterior de la UE reflecteix un interès pel respecte i la promoció de la diversitat cultural i lingüística. Aquesta posició s’observa en diverses actuacions en

els àmbits de la cooperació cultural (amb el Consell d’Europa i amb tercers països) i el

comerç internacional.36 Poden citar-se: l’Acord de Cotonou, signat l’any 2000, que

regula les relacions de cooperació de la UE i els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic;37

els acords culturals amb els països del centre i l’est d’Europa abans d’incorporar-se a

la UE;38 les diverses accions de cooperació cultural amb països tercers enquadrades

en el Programa Cultura 200039; o la promoció de l’intercavi cultural que té lloc a través

de la Fundació Àsia-Europa.40

Quant al comerç internacional, la UE participa com a actor específic en l’Acord

general sobre aranzels duaners i comerç (GATT)41, i des de l’any 1994 per

l’Organització mundial del comerç (OMC).42 L’Acord GATT i els acords de l'OMC

sobre béns, serveis i propietat intel·lectual constitueixen les regles jurídiques

fonamentals del comerç internacional, que responen als propòsits bàsics d’afavorir

la lliure circulació dels intercanvis comercials i assolir gradualment una major

liberalització del comerç internacional. En aquest context, la UE ha rebutjat l’aplicació indiscriminada dels principis liberalitzadors dels intercanvis comercials als béns i serveis culturals a favor d’una defensa de la diversitat cultural. Les implicacions bàsiques es localitzen en el sector de l’audiovisual, on

està en joc el manteniment de les polítiques de quotes de difusió nacional o europea

(en televisió i ràdio) i d’ajuts econòmics a la producció i difusió dels productes

36 Tot i que no es pretén valorar l’èxit o els resultats concrets d’aquestes actuacions desplegades per la UE com a subjecte internacional, és interesant recollir algunes manifestacions d’aquesta posició ideològia favorable al respecte de la diversitat cultural i lingüística, si més no com a referent comparatiu a l’hora d’avaluar l’actuació de les institucions comunitàries en el pla intern. 37 L’article 27 d’aquest Acord, relatiu al “Desenvolupament cultural” fa referència a la necessitat d’integrar la dimensió cultural en tots els nivells de la col·laboració i al reconeixement i promoció de les identitats i valors culturals. Vegeu el text a: http://europa.eu.int/comm/development/body/cotonou/index_en.htm 38 En les convocatòries del Programa Cultura 2000 per a l’any 2004 es privilegiaven les relacions amb aquests països, la majoria dels quals (amb l’excepció de Rumania i Bulgària) s’incorporaven poc després com a membres de la UE (DOUE núm. C-195, de 19/8/2003, pàg. 20). 39 Així, les “Accions de cooperació cultural en el marc de l’any de l’intercanvi entre persones de la UE- Japó 2005”, que s’han desplegat en el marc del Programa Cultura 2000: http://www.europa.eu.int/comm/external_relations/japan/eu2005/info.htm. 40 La Fundació (ASEF) fou fundada l’any 1997 i aplega els estats membres de la UE i tretze estats asiàtics membres de la Asia-Europe Meeting (ASEM): http://www.culture-asef.org/espanol/about.html 41 De l’anglès, General Agreement on Tariffs and Trade. 42 L’OMC (http://www.wto.org), organització internacional que s’ocupa de regir el comerç entre els estats, té com a funcions principals: administrar els acords comercials, ser un fòrum de negociació i de resolució de diferències comercials, supervisar les polítiques comercials estatals i cooperar amb altres organitzacions internacionals. Sobre la “Política comercial de la UE: acords multilaterals, OMC” vegeu també: http://www.infoeuropa.org:8000/notesinf.nsf/

31

culturals propis.43 Sobre aquesta matèria cal citar dos importants pronunciaments del

Parlament Europeu: la Resolució de 14 de gener de 2003 sobre la preservació i el

foment de la diversitat cultural: la tasca de les regions europees i organitzacions

internacionals com la UNESCO i el Consell d’Europa, on valora positivament sobre

la iniciativa d’elaborar una Convenció internacional sobre la diversitat cultural;44 i la

Resolució del Parlament de 14 d’abril de 2004 Cap a una Convenció sobre la

protecció de la diversitat dels continguts culturals i de les expressions artístiques”.45

Aquesta orientació favorable a la diversitat cultural és recolzada per la UNESCO en la Convenció sobre la protecció i promoció de la diversitat de les

expressions culturals, de 20 d’octubre de 200546. En el Preàmbul d’aquest

instrument internacional s’afirma que “la diversitat cultural constitueix un patrimoni

comú de la humanitat i que com a tal ha de ser apreciada i preservada en benefici de

tots”. Entre els principis fonamentals de la Convenció destaquen: l’afirmació de la

complementarietat dels aspectes econòmics i culturals del desenvolupament i el

reconeixement del dret dels estats d’adoptar mesures i polítiques per protegir i

promoure la diversitat de les expressions culturals dins del seu territori (Article 2). Entre

aquestes mesures, l’article 6 de la Convenció legitima de forma explícita les mesures

de foment o de suport públic de les activitats, serveis i productes culturals nacionals en

atenció a la llengua utilitzada per aquests.47 També són rellevants les definicions de

conceptes bàsics com la diversitat cultural, que es refereix a “la multiplicitat de formes

a través de les quals s’expressen els grups i les societats”, o d’altres com els de

contingut cultural, activitats, béns i serveis culturals i indústries culturals (Article 4). Un

darrer tret general és la promoció de la cooperació bilateral, regional i internacional en

43 En les negociacions de la Ronda d’Uruguay de 1986-1994 (la darrera del GATT) la negativa de la CE a acceptar l’obertura del mercat pretesa pels Estats Units conduí, finalment, a la no inclusió de previsions relatives a l’audiovisual en l’Acord sobre el comerç de serveis de 1993. La qüestió va tornar a plantejar-se en el marc de les negociacions de la OMC celebrades a Seattle, el novembre de 1999, on els Estats Units perseguiren la liberalització dels nous serveis audiovisuals (especialment, els relacionats amb Internet). 44 El Parlament afirma en el punt 14 que “la mencionada Convención sobre la diversidad cultural debería reconocer plenamente la necesidad de preservar la diversidad lingüística como dato básico en la cooperación al desarrollo y en las relaciones internacionales en general, y pide que, con vistas a ello, se desarrollen estrategias efectivas de conservación y protección de la diversidad, junto con estrategias de fomento del plurilingüismo, mediante una ayuda activa y concreta a la enseñanza en la lengua materna y el aprendizaje de lenguas extranjeras, la formación y la sensibilización sin discriminación .”(vegeu també l’Informe previ de la Comissió de cultura, de 15 de desembre de 2003, a http://ciemen.org/mercator/bulletins/57-10.htm). 45 El Parlament hi declara que “el proyecto de Convención constituye un importante intento de abordar los retos de la diversidad cultural que plantean la globalización y la política de comercio internacional, y acoge con satisfacción el proceso de establecer un instrumento normativo de carácter vinculante sobre la protección de la diversidad cultural”. (http://www.europarl.eu.int/meetdocs/2004_2009/documents/re/556/556517/556517es.pdf). 46 La Convenció (text en anglès: http://www.unesco.org/culture/culturaldiversity/convention_en.pdf) va rebre 148 vots a favor, dos en contra (Estats Units i Israel) i quatre abstencions (Austràlia, Nicaragua, Honduras i Libèria). Un cop aprovada entrarà en vigor després de la ratificació per un nombre mínim de 30 països. Anteriorment, l’any 2001, la 31ª Conferència General de la UNESCO havia aprovat per unanimitat la Declaració sobre la diversitat cultural, que a diferència de la convenció no té efectes jurídics vinculants per als estats (http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=2450&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html) 47 El text oficial en francès de l’article 6 disposa: “les mesures qui, d’une manière appropriée, ofrent des opportunités aux activités, biens et services culturels nationaux, de trouver leur place parmi l’ensemble d’activités, biens et services culturels disponibles sur son territoire, pour ce qui est de leur création, diffusion, distribution et jouissance, y compris les mesures relatives à la langue utilisée par lesdits activités, biens et services”.

32

ordre a promoure les condicions adients per a la preservació i la promoció de la

diversitat de les expressions culturals (Articles 8, 12, 14 i 17).

b) En el pla intern s’observa una major indefinició dels principis i objectius orientadors de la política lingüística europea. Això permet la coexistència

d’ideologies i opcions polítiques diferenciades pel que fa al tractament de la diversitat

lingüística, depenent tant de les institucions europees concernides (vegeu infra capítol

3), com dels àmbits concrets on es desplega una política lingüística explícita o d’una

manera més indirecta.

La política lingüística explícita de la UE comprèn bàsicament els àmbits següents:

• Les regles sobre la publicació de les normes de l’ordenament comunitari

(Tractats constitutius i dret derivat), que es fonamenten en l’acord polític entre

els estats i en una interpretació determinada del principi de seguretat jurídica

(vegeu infra capítol 2).

• El règim lingüístic de les institucions i òrgans de la UE, on les solucions

adoptades responen inicialment al carácter de “regles lingüístiques” -

identificació de les llengües oficials i de treball-, amb l’afegit posterior de la

persperctiva dels “drets lingüístics”, i on s’observa una distància important entre

els principis teòrics i l’aplicació pràctica per les institucions (infra capítol 2).

• L’establiment de programes i accions relatius a l’aprenentatge i la difusió o

promoció de les llengües europees, el disseny dels quals depèn del resultat de

complexes negociacions periòdiques (infra capítol 4).

D’altra banda, els components integrants d’una política lingüística implícita de la

UE evidenciarien encara més aquesta ambigüitat i manca de cohèrencia dels criteris

d’actuació de les institucions comunitàries en els assumptes lingüístics. En aquest

respecte cal distingir també tres àmbits:

• La incidència lingüística del dret comunitari derivat relatiu a sectors diversos

sobre els interessos culturals i lingüístics dels estats membres –que és

condicionada per la capacitat de pressió d’aquests sobre les institucions

comunitàries- o de les regions europees (vegeu infra capítol 5).

33

• La jurisprudència del Tribunal de Justícia, òrgan que vetlla fonamentalment pel

funcionament del mercat interior, si bé en ocasions admet certes restriccions

basades en els interessos lingüístics del estats (infra capítol 5).

• L’omissió de les llengües europees no estatals en l’actuació de les institucions

comunitaries, que en la pràctica no gaudeixen d’un accés directe a les

institucions europees, són obviades en molts textos relatius a les “llengües de

la Comunitat”, i no són objecte de polítiques estables de suport i foment (infra

capítol 3). La consideració d’aquestes llengües ha sofert alguns canvis

recentment, l’abast dels quals es valora en la darrera part de l’estudi (capítol 6).

34

2. Llengües del tractat i llengües oficials i de treball: l’exclusió de la llengua catalana

2.1. L’estatus de llengua del tractat

2.1.1. El significat originari de la noció de llengua del tractat

El règim lingüístic de la Unió Europea es crea a partir dels règims juridicolingüístics

propis de les tres Comunitats Europees: la Comunitat del Carbó i l’Acer (CECA), la

Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA) i la Comunitat Econòmica Europea

(Comunitat Europea des de l’any 1986, en endavant CE). Els tractats fundacionals

d’aquestes entitats supranacionals no regulaven directament la seva ordenació

lingüística, però incloïen una referència a la llengua de redacció del mateix tractat.48

Així, el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica i el Tractat

constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea, ambdós de l’any 1957, assenyalaven

l’autenticitat del tractat en les quatre llengües dels estats fundadors: francès, alemany,

italià i neerlandès, llistat que s’ha ampliat amb les adhesions posteriors de nous estats.

La versió consolidada de l’article 314 TCE disposa que:

“El present Tractat, redactat en exemplar únic, en llengua alemanya, llengua

francesa, llengua italiana i llengua neerlandesa, els quatre textos dels quals són

igualment autèntics, serà dipositat als arxius del Govern de la República

Italiana, que n’ha de trametre una còpia certificada i conformada a cada un dels

Governs dels altres estats signataris.

En virtut dels Tractats d’adhesió, són igualment autèntiques les versions del

present Tractat en llengües danesa, espanyola, finesa, grega, anglesa,

irlandesa, portuguesa i sueca.”

Per tant, la noció de llengua del tractat fa referència inicialment a les llengües en què s’ha publicat una redacció fefaent dels tractats fundacionals. La seva 48 El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, de l’any 1951, es va aprovar en una única versió autèntica en llengua francesa, si bé l’article 100 preveia la remissió pel Govern de França d’una còpia als altres Estats signataris (actualment la CECA està en curs de dissolució, cosa que comportarà l’expiració de la vigència del Tractat).

35

projecció primària és determinar quines versions lingüístiques són autèntiques, als

efectes de la interpretació del text normatiu on aquesta declaració s’inclou. Per tant, no

té com a finalitat declarar quines llengües són oficials en el pla comunitari, ni tampoc

regular el règim lingüístic institucional, que es reenvia al dret derivat (vegeu infra 2.2).

Aquesta significació s’observa també en els tractats que modifiquen els tractats

constitutius49 i en els tractats d’adhesió de cadascun dels nous països membres.50 A

partir de la darrera ampliació de l’any 2007, -amb l’adhesió de Romania i Bulgària-les

vint-i-tres llengües del Tractat són: alemanya, anglesa, danesa, eslovaca, eslovena,

espanyola, estoniana, francesa, grega, hongaresa, irlandesa, italiana, letona, lituana,

maltesa, neerlandesa, polonesa, portuguesa, sueca i txeca.

La llengua catalana resta exclosa de les que tenen la consideració de llengua del

Tractat i, per consegüent, les possibles traduccions dels Tractats al català no poden considerar-se autèntiques (infra capítol 6), ni poden adduir-se jurídicament

com a text fefaent davant les institucions europees o internes, atès que prevaldran en

tot cas les versions redactades en llengües esmentades més amunt.

L’anterior definició de la noció llengua del tractat no recull, però, la seva operativitat

real d’aquest concepte dins l’ordenament comunitari, que s’amplia per l’establiment

per la pràctica comunitària d’un paral·lelisme –fins fa poc imperfecte- entre les llengües

de tractat i les llengües oficials i de treball (infra 2.1.2); i per la vinculació dels drets

lingüístics a les llengües del tractat (infra 2.1.3).

2.1.2. El paral·lelisme imperfecte entre les llengües de tractat i les llengües oficials i de

treball: el cas del gaèlic irlandès

Tot i l’existència d’una distinció conceptual entre les llengües del tractat i les llengües

oficials i de treball de les Comunitats Europees, la pràctica comunitària ha tendit cap a

la convergencia d’ambdós conceptes. És a dir: les llengües oficials són igualment

49 Tractat de la Unió Europea de 1992 (Tractat de Maastricht): article 53 (http://europa.eu.int/eur-lex/lex/es/treaties/dat/12002M/htm/C_2002325ES.000501.html); Tractat de Niça, de 26 de febrer de 2001, pel qual es modifiquen el Tractat de la Unió Europea, els Tractats constitius de les Comunitats Europees i determinats actes connexos: article 13 (http://europa.eu.int/eur-lex/lex/es/treaties/dat/12001C/htm/12001C.htm); Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, de 13 de novembre de 2004: article 448.1 50 Pel que fa a les darreres, vegeu: Tractat d’adhesió a la UE de la República Txeca, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovènia i Eslovaquia: article 3; Acta relativa a les condicions d’adhesió de la Repúbliques Txeca, de Xipre, de Letònia, de Lituània, d’Hungria, de Malta, de Polònia, d’Eslovènia, d’Eslovàquia, i a les adaptacions dels Tractats en què es fonamenta la Unió: article 61 (http://europa.eu.int/eur-lex/lex/es/treaties/dat/12003T/htm/L2003236ES.003301.htm)

36

llengües del tractat. Aquest paral·lelisme s’origina en un principi polític d’igualtat de l’estatus jurídic bàsic de les llengües estatals en el si de les Comunitats Europees (o de la Unió), l’origen del qual remet a un acord signat l’any 1952 pels

Ministres d’Afers Estrangers dels països fundadors de la CECA pel s’assumien com a

llengües de l’organització les llengües de tots els estats membres.51 Més tard, en

crear-se la CEEA i la CEE, les llengües oficials dels estats membres s’assumien com

a llengües oficials de les institucions comunitàries52 (tot i que s’excloïa d’ambdues

categories el luxemburguès, que no gaudia d’un estatut d’oficialitat al seu país).53

Amb tot, el paral·lelisme entre les dues nocions es trencava en el cas de la llengua

irlandesa: llengua del Tractat no reconeguda com a llengua oficial. Aquesta asimetria

responia a la renúncia de la República d’Irlanda, en el moment de l’adhesió, respecte

de l’equiparació d’aquesta llengua -cooficial amb l’anglès, amb un nombre reduït de

parlants habituals (uns 20.000) i una presència molt migrada en els usos oficials

interns- amb les “llengües oficials i de treball” de les Comunitats Europees. L’estatus lingüístic singular del gaèlic irlandès, com a llengua del tractat, es va anar omplint posteriorment amb una sèrie de prerrogatives i usos oficials d’aquesta llengua en l’esfera comunitària. Amb això s’atenuava l’exclusió inicial del gaèlic

irlandès de les llengües oficials i de treball, especialment quan l’any 1992 el TUE el

reconeixia com a llengua de relació dels ciutadans amb les institucions. Aquest estatus

de semi-oficialitat incloïa:54

• Publicació d’una versió autèntica dels Tractats fundacionals i de les reformes

successives d’aquests (l'Acta Única Europea i el Tractat de la Unió Europea, el

Tractat d’Amsterdam i el Tractat de Niça).

• Edició especial del Diari de les Comunitats per a la publicació de textos oficials,

decisions, directives i reglaments dotats d’un interès particular per a Irlanda

(entre els quals, per exemple, el Reglament de procediment del TJE).

• Qualificació com a llengua de procediment, en posició d’igualtat amb les

llengües oficials i de treball, pels reglaments de procediment dels Tribunal de

Justícia i del Tribunal de primera instància. 51 Protocol de 24 de juliol de 1952, no publicat oficialment, en el qual es varen establir com a llengües de la Comunitat el francès, l’alemany, l’italià i el neerlandès. 52 El Preàmbul del Reglament 1/1958 del Consell pel qual es fixa el règim lingüístic de les institucions diu: “Considerando que las cuatro lenguas en las que ha sido redactado el Tratado son reconocidas como lenguas oficiales cada una de ellas en uno o varios Estados miembros de la Comunidad” (http://europa.eu.int/eur-lex/es/consleg/pdf/1958/es_1958R0001_do_001.pdf). 53 Fins la Llei luxemburguesa de 24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües, l’estatut d’aquesta llengua no fou precisat jurídicament. 54 El projecte de Tractat pel qual s’institueix una Constitució per Europa recull també l’irlandès com a llengua de tractat (art. IV-448) i, per consegüent, és considerada llengua de relació dels ciutadans amb les institucions.

37

• Inserció en els passaports i permisos de conduir comunitaris.

• Oferta com a assignatura optativa a les Escoles Europees dependents de la

CE.

• Inclusió en els programes lingüístics de la UE (Lingua i altres relacionats).

• Programació dins l’oferta de cursos que s’organitzen a les seus de les

institucions europees per als funcionaris traductors.

• Reconeixement com a llengua de relació dels ciutadans europeus amb les

institucions i organismes esmentats en els articles 7 i 21 del TCE, introduïts pel

TUE de 1992.

Recentment, i a partir d’una nova petició de la República d’Irlanda –precedida per una

campanya desplegada per entitats cíviques irlandeses55- l’irlandès s’ha equiparat amb

la resta de llengües estatals a la UE. En el context de l’ampliació de la UE a 25 estats i

del debat del nou Tractat constitucional, el Govern irlandès formalitzava el dia 24 de

novembre de 2004 la seva sol·licitud d’inclusió plena d’aquesta llengua en la futura

revisió del Reglament 1/1958 que recull les llengües oficials. Aquest canvi de posició

pretenia beneficiar-se del pes recentment assolit per la Irlanda dins la UE –durant el

primer semestre del mateix any n’havia ocupat la Presidència rotatòria- i de la

comparació amb les dimensions reduïdes d’algunes de les llengües dels nous països

membres.56 El dia 13 de desembre de 2005 el Consell de Ministres d’Afers Generals a UE va admetre l’adopció del gaèlic irlandès com a llengua oficial i de treball de les institucions europees. Aquesta decisió posa fi a l’asimetria més

notòria dins del règim lingüístic comunitari pel que fa a les llengües estatals, tot i que

l’oficialitat de l’irlandès s’implantarà de forma progressiva.57

Les lliçons que poden extreure’s del procés relatiu a l’irlandès en relació amb el català

són múltiples i ambivalents. En un sentit positiu, el cas irlandès és demostratiu de la flexibilitat del règim lingüístic de la UE, que permet el reconeixement d’estatus

55 Els arguments de la campanya destacaven els perjudicis de la situació precedent, entre d’altres: el no reconeixement com a llengua d’ús oral en el Parlament europeu, la impossibilitat d’aportar el gaèlic irlandès com a segona llengua en la capacitació lingüística exigida als funcionaris comunitaris, les vulneracions més freqüents dels drets lingüístics dels ciutadans (per exemple, el retorn d’escrits per les institucions als emissaris amb l’argument que la llengua no tenia caràcter oficial) i certes dificultats addicionals per entrar en els programes comunitaris, entre d’altres. 56 Vegeu més informació sobre aquest procés a: http://www.eurolang.net 57 En el Preàmbul del Reglament del Consell 920/2005, de 13 de juny, pel qual es modifica el Reglament 1/1958 (DO L 156 de 18 de juny 2005) estableix, per raons pràctiques, i amb caràcter transitori, que les institucions de la UE no estaran subjectes a l’obligació de redactar i traduir tots els actes, incloent-hi les sentències del Tribunal de Justícia, a la llengua irlandesa. Aquesta desvinculació no és total, ja que es preveu la traducció a l’irlandès dels reglaments adoptats conjuntament pel Parlament Europeu i el Consell i es faculta el Consell perquè per unanimitat determini, en un període màxim de quatre anys (a comptar des de 18 de juny de 2005, data d’entrada en vigor de la norma), i posteriorment a intervals de cinc anys, si es posa fi a l’excepció prevista.

38

lingüístics intermedis, integrats per prerrogatives creixents al llarg del temps.

També indica que la inclusió prèvia d’una llengua oficial d’un Estat en el catàleg de

llengües oficials de la UE –en el cas d’Irlanda, l’anglès- no impedeix l’assumpció

posterior d’una segona llengua (o més llengües) del mateix Estat.

En un sentit potser menys favorable, a partir del cas irlandès, el Consell de la UE ha interpretat que l’estatus de llengua del tractat es configura com un estadi previ per a l’assumpció de l’oficialitat dins la Unió. En concret, s’indica que l’exercici de

la facultat atribuïda al Consell per l’article 290 TCE de fixar el règim lingüístic

institucional només pot exercir-se respecte de les llengües mencionades per l’article

314 TCE.58 Aquest argument no troba un fonament explícit en el dret comunitari i, per

consegüent, té un evident contingut polític, que es vincula amb l’argument de

l’estatalitat. Així, només l’oficialitat de l’irlandès en el conjunt del territori de la

República d’Irlanda i l’assumpció clara i incondicionada de la reivindicació de l’oficialitat

part del seu Govern poden explicar que una llengua amb la realitat sociolingüística

apuntada hagi pogut elevar-se al primer nivell de reconeixement dins la UE. Per últim,

el cas irlandès palesa la rellevància de la inclusió entre les llengües del Tractat –no

assolida en el marc del Tractat constitucional- del català.

2.1.3. Les llengües de tractat i els drets lingüístics dels ciutadans europeus

a) Els drets lingüístics fonamentats en la noció de llengua de tractat

El Tractat de la Unió Europea de 1992 (TUE) introduïa en el dret primari una

regulació substantiva del règim lingüístic, que es traslladaria al TCE per la reforma

introduïda pel Tractat d’Amsterdam de 1999. La novetat es vinculava amb l’objectiu

de reforçar la protecció dels drets i interessos dels nacionals dels Estats

membres, mitjançant la creació d’una “ciutadania de la Unió” (art. 2 TUE). Aquest

estatus personal comprèn el conjunt de drets i llibertats reconeguts als ciutadans

europeus per l’ordenament comunitari, entre els quals s’inclou el dret d’utilitzar 58 En el document preparatori de les Conclusions del 13 de juny de 2005, s’afirma, en relació amb la demanda del Govern espanyol d’incloure el català/valencià, el basc i el gallec en el Reglament 1/1958: “D’un point de vue juridique, il n’est pas possible de procéder par une modification du réglement nº 1/1958 ou par toute autre acte juridique fondé sur l’article 290 TCE. En effet, lorsque le Conseil fait usage de la compétence qui lui est conférée par l’article 290, il doit respecter l’article 314, qui fixe la liste des langues dans lesquelles le traité rédigé fait foi. C’est ainsi que, dans l’exercice des attributions qui lui sont conférées par l’article 290, le Conseil peut choisir tout ou partie des langues mentionnées à l’article 314, mais ne peut sortir de cette liste pour choisir des langues qui n’y sont pas mentionnées. Pour ce faire, une modification su traité serait nécessaire. (“Note introductive” de la Presidència del Consell als membres del Comitè de representants permanents, document 9506/1/05 REV1-REV2, CAB 19 JUR 221).

39

qualsevol de les llengües del tractat en les seves relacions amb les institucions

europees (art. 8 D TUE i 17 a 22 TCE).

D’aquesta manera, la noció de llengua del tractat assumeix un contingut adicional com a llengua de relació dels ciutadans amb les institucions i òrgans comunitaris.59 D’acord amb l’article 21.3 TCE:

“Qualsevol ciutadà de la Unió pot dirigir-se per escrit a qualsevol de les

institucions o organismes contemplats en el present article o en l’article 7 en

una de les llengües mencionades en l’article 314 i rebre una resposta en

aquesta mateixa llengua”.

Els elements conformadors d’aquest dret lingüístic reconegut als ciutadans en el

marc de l’ordenament comunitari són els següents:

• Les institucions i òrgans concernits són: el Parlament Europeu, el Consell, la

Comissió, el Tribunal de Justícia, el Tribunal de Comptes, el Comitè Econòmic i

Social, el Comitè de les Regions i el Defensor del Poble60.

• L’objecte del dret és l’ús escrit de les llengües del Tractat davant les

institucions europees, amb la producció d’efectes jurídics, i el dret a rebre una

resposta la llengua escollida (vessant actiu i passiu del dret d’opció

lingüística).61

• L’àmbit subjectiu del dret d’opció lingüística no es delimita ni a partir d’un

criteri subjectiu (que implicaria la necessitat d’emprar la llengua de l’Estat del

qual el ciutadà és nacional) ni d’un criteri territorial (que suposaria haver

d’utilitzar la llengua oficial de l’Estat des del qual es realitza la petició).

El reconeixement dels drets lingüístics es fa a través del filtre de les llengües estatals,

que són les úniques assumides com a llengua de tractat. En no gaudir de la

consideració de llengua del tractat, el català no pot utilitzar-se com a llengua de relació

59Aquest contingut se superposa -com s’observa infra 2.2-, a les previsions del dret derivat sobre les llengües que es poden utilitzar en les comunicacions dels ciutadans amb les institucions. 60 Els apartats primer i segon de l’article 21 (antic article 8 D) recullen el dret de petició dels ciutadans davant el Parlament Europeu i el dret dels ciutadans d’adreçar-se al Defensor del poble. 61 Pel que fa a l’accés a la informació, el Regalment CE núm. 1049/2001 del Parlament Europeu i del Consell, de 30 de maig de 2001, relatiu a l’accés del públic als documents del Parlament Europeu, el Consell i la Comissió, estableix que les sol·licituds s’han de fer per escrit en una de les llengües esmentades en l’article 314 del TCE (art. 6). En la mateixa Resolució s’afirma “Considerando que el acceso a la información sobre la Unión Europea resulta crucial para que las personas puedan ejercer una auténtica ciudadanía europea; opina que los ciudadanos, en su calidad de beneficiarios de la política de la Unión Europea y de participantes activos en la democracia europea, tienen el derecho a una información completa e imparcial sobre la Unión en su propia lengua, en un lenguaje sencillo y a través de cauces fácilmente accesibles”.

40

dels ciutadans amb les institucions, en el marc del que disposa l’article 21.3 TCE. Per

tant, els criteris democràtics de participació i d’aproximació de les institucions als ciutadans i de foment de la identificació d’aquests amb la construcció europea no tenen una aplicació equivalent respecte de la llengua catalana. Els

parlants d’aquesta llengua, que normalment poden relacionar-s’hi amb les

administracions del propi territori, no tenen reconegut un dret d’opció lingüística per

comunicar-se directament en aquesta llengua amb les institucions europees (vegeu,

nogensmenys, les possibilitats que s’han obert recentment en aquest sentit, infra

capítol 6).

b) Els drets lingüístics en el text del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a

Europa

La situació de la llengua catalana en aquest punt no varia en el text del Tractat

constitucional. La pretensió expressada durant l’elaboració del Tractat de situar el

ciutadà de la Unió62 en el centre de gravetat del règim lingüístic europeu comporta un

reconeixement més ampli i detallat del dret públic subjectiu d’opció de llengua, que és

objecte de referències diverses des de perspectives complementàries. En

conseqüència, els efectes de l’exclusió del català esdevenen més evidents en el marc del Tractat constitucional, en la mesura que la noció de llengües del Tractat (o de la Constitució) s’adopta com a eix del règim lingüístic establert.

En primer lloc, l’article I-10, relatiu a la “Ciutadania de la Unió” dins del Títol II “Dels

drets fonamentals i de la ciutadania de la Unió”, en la Part primera relativa als

“Principis i objectius de la Unió”, es refereix als drets lingüístics dels ciutadans en

relació amb les institucions i òrgans:

“2. Els ciutadans de la Unió són titulars de drets i estan subjectes als deures que

establix la Constitució. Tenen el dret:

(...) d) de formular peticions al Parlament Europeu, de recórrer al Defensor del

Poble Europeu, així com de dirigir-se a les institucions i als òrgans consultius de

la Unió en una de les llengües de la Constitució i de rebre una resposta en

eixa mateixa llengua.”

62 Vegeu supra capítol 1, epígraf 2.3.

41

L’anterior previsió es complementa per l’article II-101, relatiu al “Dret a una bona

administració”, dins del Títol V “Ciutadania de la Unió” de la Part segona, que recull la

“Carta de drets fonamentals”:

“(...) 4. Tota persona podrà dirigir-se a les institucions de la Unió en una de les

llengües de la Constitució i haurà de rebre una resposta en eixa mateixa llengua.”

Finalment, l’article III-128, dins del Títol II “No discriminació i ciutadania” de la Part tercera,

“De les polítiques i el funcionament de la Unió”, recull un conjunt de remissions que

permeten precisar les llengües de relació i les institucions concernides.63

Els drets vinculats a les llengües de la Constitució es caracteritzen, doncs, pels

següents elements conformadors:

• Els subjectes passius, és a dir les institucions i òrgans concernits, són els

mateixos inclosos en l’actual TCE (és a dir: el Parlament Europeu, el Consell

de Ministres, la Comissió Europea, el Tribunal de Justícia, el Tribunal de

Comptes, el Comitè de Regions, el Comitè Econòmic i Social i del Defensor del

Poble), als quals s’afegeixen ara el Consell Europeu (que adquireix

substantivitat pròpia en l’art. I-21 del TC) i el Banc Central Europeu.64

• L’objecte del dret s’amplia en la mesura que desapareix la limitació anterior de

l’ús escrit, per estendre’s també a l’ús oral de les llengües esmentades en les

relacions dels ciutadans amb les institucions i òrgans de la Unió.

• Es manté la no delimitació subjectiva del dret, que implica que els ciutadans

poden escollir com a possible llengua de relació qualsevol de les enumerades

en l’article IV-448, amb independència de la seva nacionalitat o país de

residència. Tanmateix, cal atribuir un significat específic, des d’una perspectiva

democràtica, al fet que el ciutadà pugui utilitzar la llengua pròpia del seu estat o

territori en les relacions amb la UE.65

63 Les llengües en què tot ciutadà de la Unió tindrà dret a dirigir-se a les institucions o òrgans en virtut de la lletra d) de l’apartat 2 de l’article I-10 i a rebre una resposta són les que s’enumeren en l’apartat 1 de l’article IV-448. Les institucions i els òrgans que preveu la lletra d) de l’apartat 2 de l’article I-10 són els que s’enumeren en el segon paràgraf de l’apartat 1 de l’article I-19 i en els articles I-30, I-31 i I-32, així com el Síndic de Greuges Europeu. 64 Aquesta delimitació de l’àmbit d’aplicació es defineix de forma precisa i excloent, en el sentit que no és possible l’exercici del dret d’ús respecte d’altres institucions o agències comunitàries no citades. Malgrat això, les diferències de dicció amb l’article II-101, que parla genèricament de les “institucions de la Unió”, sembla deixar-ho més obert, per bé que el concepte d’institucions comunitàries és més reduït que el d’òrgans emprat en l’article III-128. 65 En realitat, tot i la literalitat del Tractat, les persones residents que no són ciutadans de la Unió –en no tenir la nacionalitat de cap dels seus estats membres- també poden beneficiar-se dels drets derivats del règim lingüístic que s’hi estableix.

42

2.2. L’estatus de llengua oficial i llengua de treball

2.2.1. L’habilitació al Consell per a fixar el règim lingüístic

Atès el silenci del Tractat CECA sobre quines serien les llengües de l’organització –

que va suplir-se amb l’acord citat de l’any 1952 pel qual els ministres d’afers

estrangers acollien les llengües oficials dels països membres- els Tractats CEE i

CEEA ja varen incloure una habilitació al Consell per regular aquesta matèria, que

recull l’actual article 290 TCE:

“El règim lingüístic de les institucions de la Comunitat serà fixat pel Consell, per

unanimitat, sens perjudici de les disposicions previstes en l’Estatut del Tribunal

de Justícia”.66

Des de l’inici s’optà per no incloure en el dret primari (tractats constitutius) la regulació

del règim lingüístic de les institucions. La decisió sobre les línies bàsiques d’aquesta

matèria es reserva a la institució formada pels representants dels estats membres de

les Comunitats, a través d’un procediment caracteritzat per dos elements: l’atribució exclusiva al Consell –sense cap tipus d’intervenció del Parlament Europeu o la Comissió-, i la regla de decisió per unanimitat dels estats.67 Aquest procediment

de decisió revela el caràcter delicat de la qüestió lingüística, atès l’elevat significat

simbòlic i polític que els estats atribueixen al reconeixement i l’ús de les seves llengües

en l’àmbit comunitari. L’exigència d’unanimitat també palesa que la cessió de sobirania

en aquest àmbit és limitada.

Les bases del règim juridicolingüístic comunitari es van fixar inicialment en dos

reglaments: el Reglament CEE 1/1958, de 15 d’abril de 1958, pel qual es fixa el règim

lingüístic de la Comunitat Econòmica Europea i el Reglament CEEA 1/1958, de la

mateixa data, pel qual es fixa el règim lingüístic de la Comunitat Europea de l’Energia

Atòmica68, que ha restat com a referent normatiu després de la unificació de les

66 Aquesta redacció es reprodueix substancialment pel Tractat constitucional en l’article III-433, tot i certs canvis terminològics: “El Consell adoptarà per unanimitat un reglament europeu pel qual es fixe el règim lingüístic de les institucions de la Unió, sens perjuí del que disposa l’Estatut del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.” 67 Cal destacar el manteniment del requisit d’unanimitat en el Tractat constitucional, a pesar de que en aquest es consagra de manera explícita com a regla general de decisió la majoria qualificada (art. I-23.3 TC). 68 DOCE núm. 17 de 6 d’octubre de 1958, p. 385-6 i 401-2.

43

institucions comunitàries l’any 1965. 69 La llarga vigència del Reglament 1/1958 respon a la voluntat dels estats d’eludir un replantejament global d’un règim lingüístic que estableix –si més no en la seva norma general-, la igualtat de totes les llengües estatals. Tot i tractar-se d’una normativa establerta per a unes entitats

molt distintes quantitativament i qualitativament de la Unió actual, els estats -com a

senyors del règim lingüístic- han preferit no tocar el Reglament núm. 1, per tal d’evitar

posar al descobert certes asimetries normatives o pràctiques d’ús diferenciadores que

així passen més desapercebudes.70

Amb tot, el fet d’extreure aquesta matèria del dret primari i remetre-la al dret derivat

introdueix un important component de flexibilitat normativa del règim lingüístic, que es pot

traduir en diferències significatives en l’ordenació idiomàtica de les distintes institucions i

òrgans comunitaris. Aquesta regulació diversificada s’introdueix per una doble via: l’article

290 del TCE ja preveu explícitament un important grau d’autonomia lingüística del

Tribunal de Justícia de la CE i, d’altra banda, la reserva en favor del Consell no és

exclusiva en la mesura que es garanteix certa capacitat d’autoorganització de les

institucions i òrgans en l’aspecte lingüístic (infra 2.2.2).

En la Sentència de 12 de juliol de 2001 (cas Cristina Kik contra l’Oficina d’Harmonització

del Mercat Interior) el Tribunal de Justícia ha palesat el caràcter contingent i revisable del règim lingüístic institucional vigent i ha negat l’existència d’un principi jurídic d’igualtat de les llengües oficials, en afirmar: “El Reglament nº 1 del Consell (...)

es un mer acte de Dret derivat (...). Sostenir que aquest Reglament consagra un principi

de Dret comunitari d’igualtat de les llengües, que no pot ser objecte d’excepcions, ni tan

sols en virtut d’un Reglament posterior del Consell, equivaldria a ignorar el seu caràcter

de Dret derivat. A més [...] l’article 217 del Tractat [actual article 290] faculta el Consell per

fixar i modificar, per unanimitat, el règim lingüístic de les institucions i establir règims

lingüístics divergents. Aquest article no estableix que una vegada aprovat pel Consell

aquest règim ja no pugui modificar-se amb posterioritat. De l’anterior es desprèn que el

règim lingüístic establecido pel Reglament nº 1 no pot asimilar-se a un principi de Dret

comunitari.”

69 El text consolidat a 1 de maig de 2004 del Reglament 1/1958 es pot consultar a: http://europa.eu.int/eur-lex/es/consleg/main/1958/es_1958R0001_index.html. 70 Sobre la inexistència d’una real igualtat jurídica i de facto entre les llengües oficials, vegeu els treballs de Antoni Milian Massana (2002 i 2003), citats a la bibliografia final.

44

Per tant, l’articulació jurídica del règim lingüístic és prou flexible per a permetre la inclusió de la llengua catalana, tot permetent una modulació dels seus usos oficials. El principal límit que fins avui impedeix l’esmentada inclusió del català és

formalment procedimental i materialment polític: la necessitat establerta per l’article

290 del TCE d’obtenir la unanimitat del representants dels estats de la UE presents en

el Consell. No obstant això, el mateix Consell ho ha negat recentment adduint que

només es poden incloure en el règim lingüístic previst en l’article 290 TCE les llengües

que figuren prèviament reconegudes com a llengua del Tractat (vegeu supra 2.1.2).

Amb això s’introdueix una rigidesa no especificada pel dret comunitari, que sembla

orientada a blindar el règim lingüístiques enfront les llengües sense estat.

2.2.2. El Reglament 1/1958 del Consell

a) La identificació de les llengües oficials i de treball

El règim lingüístic establert pel Reglament 1/1958 es funda en dues nocions bàsiques,

la de llengua oficial i la de llengua de treball, si bé no s’ofereix una definició precisa del

contingut propi d’aquestes. L’article 1 es limita a enumerar quines són aquestes

llengües: l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès,

el francès, el grec, l’hongarès, l’irlandès, l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès,

el polonès, el portuguès, el suec, el txec, el búlgar i el romanès.71

Aquesta enumeració és el resultat de successives modificacions per tal d’incloure-hi

les llengües aportades pels nous estats que s’adhereixen a les Comunitats Europees,

a partir d’una sol·licitud dels darrers. El Preàmbul del Reglament 1/1958 només diu:

“Considerant que les quatre llengües en les quals s’ha redactat el Tractat són

reconegudes com llengües oficials cada una d’elles en un o diversos Estats miembres

de la Comunitat” i l’article 8 al·ludeix a la situació dels “Estats membres on hi hagi

diverses llengües oficials”. En la pràctica, el criteri polític que ha prevalgut és l’assumpció com a llengües oficials i de treball de la Unió de les llengües que són oficials en la totalitat del territori dels estats membres. Amb tot, les peculiaritat

del règims lingüístics interns, la presència d’estats dotats de més d’una llengua oficial

71 Segons la versió consolidada de l’article 1 del Reglament 1/1958, aprovada pel Reglament núm. 1791/2006 del Consell, de 20 de novembre de 2006 (DO L núm. 363, de 20 de desembre de 2006): “Las lenguas oficiales y las lenguas de trabajo de las instituciones de la Unión serán el alemán, el búlgaro, el castellano, el checo, el danés, el eslovaco, el esloveno, el estonio, el finés, el francés, el griego, el húngaro, el inglés, el italiano, el letón, el lituano, el maltés, el neerlandés, el polaco, el portugués, el romano y el sueco”.

45

o l’existència de llengües compartides per més d’un estat introdueix una casuística en

la qual es trenca el criteri d’un estat-una llengua atesa:

• La inclusió inicial de llengües oficials compartides per més d’un estat: així, el

neerlandès a Bèlgica i Països Baixos, o també el francès a França i Bélgica.

• La renúncia de Luxemburg al reconeixement oficial del luxemburguès,

vinculada a la manca d’estatus jurídic intern en el moment de l’adhesió.

• L’adhesió d’estats membres sense que això suposi l’addició de cap nova

llengua oficial al règim lingüístic de la UE: per exemple, Àustria o Xipre.

• La decisió recent d’incorporar l’irlandès –amb efectes a partir del 2007-,

després que Irlanda hagués renunciat inicialment a la inclusió d’aquesta

llengua a favor de l’anglès.

• La inclusió del maltès, llengua cooficial a Malta juntament amb l’anglès, que ja

era oficial abans d’entrar aquest país. 72

Per tant, en la lletra del Reglament núm. 1 no hi ha cap obstacle juridicoformal per a

l’atribució d’un estatus oficial a la UE a les llengües que són oficials en una part del

territori estatal. Dels principis de seguretat jurídica i d’igualtat dels ciutadans, que

fonamenten el reconeixement de l’oficialitat de les llengües de tots els estats, no se’n desprèn un criteri restrictiu o excloent d’altres llengües oficials en part del territori d’un estat. Aquests principis només obliguen a garantir que els textos jurídics

comunitaris i les comunicacions que les institucions adrecen als ciutadans estiguin

redactats en una llengua comprensible per a aquests (per tant imposen un mínim però

no un obstacle a l’entrada de noves llengües). Tanmateix, en la pràctica s’hi oposa

una mena de tabú, 73 que comporta reenviar les darreres a la categoria de llengües

regionals, minoritàries o menys usades, les quals resten al marge del règim

lingüístic.74

72 El Reglament (CE) núm. 930/2004, d’1 de maig de 2004, ha previst mesures d’excepció temporals en relació amb el maltès, consistents a desvincular les institucions de la UE de l’obligació de redacció i traducció de tots els actes en aquesta llengua. 73 Per justificar l’exclusió d’aquestes llengües del Reglament 1/58 s’han adduït raons diverses: el reconeixement d’un nombre ja excessiu de llengües en el marc de la Unió, la manca d’una posició juridicopolítica sòlida d’algunes d’aquestes llengües en el seu àmbit regional, la diversitat interna pel que fa a nombre de parlants i vitalitat cultural, etcètera. 74 En l’Informe de la Comissió de cultura del Parlament Europeu de 14 de juliol de 2003 relatiu a la proposta de Resolució amb recomanacions destinades a la Comissió sobre les llengües europees regionals i menys difoses (ponent: Ebner) es demanava la incorporació al règim lingüístic de la Unió Europea d’aquelles llengües oficials en els Estats membres d’ús majoritari en el seu territori no van aconseguir la majoria necessària (literalment que la Comissió: “18. establezca una forma de incorporación en el régimen lingüístico de la Unión Europea para aquellas lenguas oficiales en los Estados miembros que son de uso mayoritario en su territorio, en todos los niveles sociales, en los medios de comunicación y también en la enseñanza, incluyendo la universitaria”), si bé la votació pel Ple del Parlament d’aquest punt (260 vots a favor, 190 en contra i 15 abstencions) no va obtenir la majoria reforçada necessària per a la seva aprovació.

46

b) La regulació dels usos lingüístics institucionals

La resta de l’articulat del Reglament 1/58 recull una sèrie de principis generals relatius

a l’ús oficial de les llengües citades en l’article primer en l’àmbit comunitari amb la

distinció de dos àmbits. El contingut relacional de l’oficialitat fa referència a les

relacions dels ciutadans (àmbit que de vegades coincideix amb el dret lingüístic de

l’article 21.3 TCE) i dels estats membres amb les institucions comunitàries, tot

garantint la validesa les comunicacions fetes en qualsevol de les llengües oficials i la

vinculació de les institucions comunitàries a la llengua triada pels primers:

• Els textos que cada Estat membre o els seus ciutadans enviïn a les institucions

de la UE es redactaran, a elecció del remitent, en una de les llengües oficials i

la resposta de les institucions es redactarà en la mateixa llengua (art. 2).

• Els textos que les institucions enviïn a un Estat membre (o als seus ciutadans,

en el seu cas) es redactaran en la llengua d’aquest Estat (art. 3).

• En els estats membres en els que existeixin diverses llengües oficials, l’ús

d’una llengua s’ha de regir, a petició de l’estat interessat, per les normes

generals de la legislació d’aquest estat (art. 8).

En segon lloc, l’oficialitat es projecta sobre el règim de producció i de publicació oficial dels actes jurídics, tot imposant l’ús simultani de les llengües oficials en l’elaboració de

determinats actes jurídics i en la publicació del diari oficial de les Comunitats, en concret:

• Els reglaments i altres textos d’abast general d’han de redactar en les llengües

oficials (art. 4).

• El Diari Oficial de les Comunitats Europees es publicarà en les llengües oficials

(art. 5)75.

A banda d’aquests aspectes, cal notar l’amplitud dels aspectes lingüístics que el Reglament 1/58 reenvia a decisions ulteriors de les institucions comunitàries o dels estats:

• S’estableix que “les institucions poden determinar les modalitats d’aplicació

d’aquest règim lingüístic en els seus reglaments interns” (art. 6). L’abast jurídic de

75 Per garantir el compliment d’aquesta exigència, en l’Acta d’adhesió dels deu països incorporats el maig de 2004 es preveu la traducció a les noves llengües oficials del dret preexistent: “Els textos dels actes de les institucions i del Banc Central Europeu adoptats abans de l’adhesió i establerts pel Consell, la Comissió o el Banc Central Europeu, en llengua txeca, estoniana, húngara, letona, lituana, maltesa, polaca, eslovaca i eslovena seran autèntics, des del moment de l’adhesió, en les mateixes condicions que els textos redactats en les onze llengües actuals. Es publicaran en el Diari Oficial de la Unió Europea en els casos en què també ho haguessin estat els textos respectius en les llengües actuals“ (Article 58). Vegeu: http://europa.eu.int/eur-lex/lex/es/treaties/dat/12003T/htm/L2003236ES.003301.htm

47

l’expressió modalitats d’aplicació resulta difícil de delimitar apriorísticament76, si bé

permet un marge d’actuació important respectant les previsions del Reglament

1/1958 (vegeu infra 2.2.3).

• L’única referència que fa el Reglament 1/1958 a la “llengua de procediment” d’una

institució és en relació amb l’autonomia lingüística del Tribunal de Justícia (art. 7).

• La literalitat dels articles 2 a 5 només al·ludeix a les “llengües oficials” i no

predetermina la utilització d’aquestes com a “llengües de treball”, d’on es despèn

que l’oficialitat no comporta una obligació general de comportament multilingüe

per part de les institucions.

• L’article 8 permet que els estats escullin la llengua de comunicació amb les

institucions quan a l’interior d’aquests estats existeixin diverses llengües oficials. 77

Per consegüent, torna a posar-se de manifest en els aspectes esmentats la flexibilitat del

règim lingüístic, per bé que aquesta flexibilitat s’aplica en el marc de les llengües oficials,

sense que se’n beneficïin les altres llengües europees que se’n puguin beneficiar d’altres

llengües que, com la catalana, continuen excloses del règim lingüístic.

2.2.3. La regulació i l’ús de les llengües oficials i de treball per les institucions i òrgans

A partir de la referència de l’article 6 del Reglament 1/58 a les modalitats d’aplicació

del règim lingüístic, les institucions comunitàries han regulat amb criteris no

coincidents els seus usos lingüístics interns, pel que fa a les llengües de treball i de

procediment. Aquestes modulacions poden produir-se en tres sentits distints:

• L’ús d’un nombre limitat de llengües oficials en l’actuació interna, que pot

ser regulada de manera expressa o bé derivar-se de la pràctica de les

institucions o òrgans. Aquesta tendència ha augmentat amb la creació d’òrgans

o agències europeus amb una especialització funcional, els quals funcionen

amb un nombre limitat de llengües de treball (vegeu infra lletres h, i, j).

76 El Consell, per respondre a una pregunta sobre aquest punt, va assenyalar que corresponia a cada institució “apreciar, sota la seva pròpia responsabilitat, el tipus de mesures que, tot respectant el Reglament núm. 1 del Consell, pot adoptar en el pla intern...” (Vegeu la pregunta escrita núm. 1576/79 del Sr. Patterson, DOCE C 150, de 18 de juny de 1980, p. 17). Sobre aquesta qüestió es pronuncia l’advocat general Poiares Maduro en les seves conclusions en el cas Espanya c/Eurojust, on sosté la subordinació de les decisions de les institucions a la competència bàsica del Consell en la matèria lingüística (assumpte C-160/03, resolt per la Sentència de 15 de març de 2005). 77 El Servei jurídic del Parlament Europeu va rebutjar, però, que a través d’aquesta via es pugui “restituir als estats membres el poder de fixar per si mateixos les llengües oficials d’expressió comunitària”, ja que d’acceptar-se aquesta interpretació “el règim lingüístic comunitari, tal com l’han establert les disposicions esmentades del Reglament 1 i dels tractats, quedaria completament buit de sentit.” (Vegeu la “Nota informativa del Servei jurídic del Parlament Europeu”, reproduïda a Generalitat de Catalunya, El català reconegut pel Parlament Europeu, Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991, p. 73-74).

48

• L’habilitació normativa per a utilitzar llengües no incloses en el Reglament 1/1958.78 L’exemple més significatiu és la inclusió de la llengua irlandesa com a

llengua del procediment del Tribunal de Justícia abans d’incloure’s en el citat

Reglament (vegeu infra d), tot i que també es preveuen altres supòsits d’ús

eventual d’altres llengües sense un estatus jurídic definit (vegeu els exemples

destacats infra a, b, d).

• La utilització, per raons pràctiques i sense fonament normatiu exprés, d’altres llengües no oficials i de treball en certes activitats específiques,

especialment en l’àmbit de la informació79.

• Una quarta via, que s’ha afegit recentment a les anteriors, és la signatura de convenis entre les institucions i els estats interessats per permetre la

utilització d’altres llengües oficials d’aquest estat (vegeu el capítol 6).

a) Parlament Europeu

És la institució on el principi de multilingüisme té una plasmació més estricta. Enfront

de certes crítiques relatives a l’excessiva complexitat i l’increment de costos derivats

del treball sistemàtic en tantes llengües, el Parlament Europeu ha assenyalat l’objectiu

simbòlic del multilingüisme, com a reconeixement de la igual dignitat de les llengües, al

costat d’un objectiu més pràctic, d’apropament als ciutadans a les institucions

europees80. El Reglament del Parlament Europeu81 regula l’ús de les llengües oficials

en les diverses activitats parlamentàries, i també preveu l’ús ocasional de les llengües

no oficials. L’aprovació recent per la Mesa del Parlament del Codi de conducta del

multilingüisme, de 19 d’abril de 2004, fonamenta en el principi de “multilingüisme

integral controlat” diverses mesures de planificació i gestió dels recursos lingüístics

disponibles, amb l’objectiu de garantir l’aplicació duradora dels principis esmentats.82

• En els debats de la cambra i de les comissions, “Tots els diputats tenen dret a

expressar-se en el Parlament en la llengua oficial que escullin. Les intervencions en

una de les llengües oficials seran objecte d’interpretació simultània en cadascuna de 78 Sobre els límits d’aquesta interpretació, vegeu la “Nota informativa del Servei jurídic del Parlament Europeu”, citada supra, on s’afirmava ”en l’estat actual del dret comunitari, el terme modalitat d’aplicació mai no es pot interpretar de manera que posi en dubte la ratio de l’article 217 del Tractat CEE (i del 190 del Tractat CEEA), en connexió amb l’article 1 del Reglament núm. 1, i que es pugui resumir de la manera següent: el Consell ha fixat les nou llengües oficials de la Comunitat en l’exercici d’un poder que li ha estat reconegut expressament per part dels estats membres”(p. 73). 79 Ibidem, p. 75-76. 80 A la Resolució de 19 de gener de 1995, sobre l’ús de les llengües oficials en les institucions de la Unió Europea, el Parlament va explicitar el seu compromís favorable a garantir un estatut d’igualtat de les llengües oficials i de treball de la Unió Europea, i va proclamar que el plurilingüisme, com a tret característic de la cultura i civilització europees i element important de la riquesa cultural d’Europa, ha de ser protegit per les institucions comunitàries. 81 Reglament del Parlament Europeu, 17ª edició, de 15 de febrer de 2005. 82 Aquest document, que deroga el Codi de conducta anterior de 1999, es pot consultar a: http://europarl.eu.int/meetdocs/2004_2009/documents/dv/budg20040727/code%20es.pdf

49

las demés lengües oficials i en qualsevol altra llengua que la Mesa estimi necessària”

(art. 138.2). Aquesta possibilitat de traduir vers llengües no oficials –que inclouria el

català- s’ha aplicat en molt poques ocasions. Pel que fa a les reunions de comissió i

de delegació, es disposa que “comptaran amb servei d’interpretació a partir de les

llengües oficials utilitzades i sol·licitades pels membres titulars i suplents de la comissió

o delegació i vers aquestes llengües“, si bé podrà acordar-se un nombre més reduït

de llengües d’ús en les reunions de les comissions fora del lloc habitual de treball (art. 138.4) o en les comissions d’investigació (art. 176).83

• Tots els documents del Parlament “han d’estar redactats en les llengües

oficials” (art. 138.1). Aquesta directriu general es concreta reglamentàriament

en la necessitat de traduir a totes les llengües oficials: les actes de la Mesa i de

la Conferència de Presidents (art. 28); la comunicació de la posició comuna del

Consell i dels documents relacionats, en el marc del procediment dels articles

151 i 152 TCE (art. 157); les declaracions per escrit que poden presentar els

parlamentaris (art. 116); la sol·liciutd de debat d’urgència (art. 134); les

esmenes (art. 151); o l’acta literal dels debats (art. 173). Per raons d’eficàcia i

rapidesa, les comissions d’investigació poden decidir sobre la necessitat o no

de traduir els documents rebuts (art. 176.7). El Codi de conducta del

multilingüisme distingeix, en aquest respecte, entre la traducció interna de

determinades categories de documents i la traducció en l’exterior de la resta,

excepte si es disposa de capacitat suficient.84

• Sobre l’exercici del dret de petició, es disposa que "Les peticions han de

redactar-se en una de les llengües oficials de la Unió. Les peticions redactades

en una altra llengua es tramitaran únicament si el peticionari ha adjuntat una

traducció o un resum en una de les llengües oficials de la Unió Europea. La

traducció o el resum constitueixen la base de treball del Parlament. La

correspondència del Parlament amb el peticionari es durà a terme en la llengua

oficial en què s’hagi redactat la traducció o el resum" (art. 191.3). Per tant no es

83 El Codi de conducta del multilingüisme estableix les prioritats que regeixen quan els recursos lingüístics disponibles no permeten proporcionar tots els serveis d’interpretació requerits (art. 2), els sistemes utilitzables (art. 3) i el règim lingüístic de les reunions en els llocs de treball (art. 4) i fora d’aquests (art. 5), així com els criteris de programació de les reunions (art. 6) i de coordinació de les sol·licituds de reunions (art. 7) . 84 L’article 9 del Codi determina la traducció interna dels documents destinats a votació en el Ple (informes –sense l’exposició de motius-, esmenes i propostes de resolució); els textos destinats al President, als òrgans del Parlament, al Comitè de Conciliació o al Secretari General; i els documents per a examen en Comissió destinats al Ple (projectes d’informe –sense l’exposició de motius-, esmenes, projectes d’opinió, opinions definitives i propostes de resolució). A més, es regula el circuit administratiu que han de seguir les sol·licituds de traducció (art.10) i s’estableixen límits màxims de la longitud dels textos traduïbles, en funció del tipus de document (art. 11).

50

permet l’ús independent de la llengua catalana, sinó sempre acompanyada

d’una llengua oficial.

Excepcionalment, pel que fa a les llengües oficials dels nous estats membres de la UE (que s’incoporaren l’1 de juliol 2004), es preveu que s’utilitzaran oralment i per

escrit en funció de la “disponibilitat efectiva i en nombre suficient dels intèrprets i

traductors corresponents” (art. 139.1). Es tracta d’una disposició transitòria que regirà

fins el 31 de desembre de 2006, tot i que pot derogar-se abans d’aquesta data o bé

perllongar-se si el Parlament ho considera raonable (art. 139.3). El Secretari General

del Parlament ha de presentar “a la Mesa un informe trimestral circumstanciat sobre

els progressos realitzats de cara a la plena aplicació de l’article 138“ (art. 139.2).85

b) Consell de la Unió

En aquesta institució el principi de “multilingüisme integral” hi regeix molt més atenuat.

En el Reglament intern del Consell86 només l’article 14 conté algunes precisions sobre

les llengües d’ús intern, amb remissió al règim lingüístic establert pel Reglament 1/58:

• Pel que fa als textos i documents de treball, “exceptuant una decisió en sentit

contrari adoptada pel Consell per unanimitat i motivada per la urgència, el

Consell deliberarà i decidirà únicament sobre la base de documents i de

projectes establerts en les llengües previstes pel règim lingüístic en vigor.” (art. 14.1).87 Aquesta regulació permet una considerable flexibilitat en la tria de les

llengües de treball, ja que obre la possibilitat d’acords polítics per decidir

quines llengües oficials s’empraran i renunciar a l’ús d’altres. La referència als

casos d’urgència permetria també la presència eventual de llengües no oficials,

sempre que s’accepti per unanimitat.

• Igualment, en relació amb les esmenes, s’estableix que “qualsevol membre del

Consell podrà oposar-se a la deliberació si el text de les eventuals esmenes no

s’ha establert en aquelles de les llenguas indicades en l’apartat 1 que ell

designi.” (art. 14.2).

85 També fa referència a aquestes mesures transitòries l’article 14 del Codi de conducta. 86 Aprovat per Decisió del Consell de 22 de març de 2004 (2004/338/CE, Euratom). http://europa.eu.int/eur-lex/pri/es/oj/dat/2004/l_106/l_10620040415es00220045.pdf 87 La Guia del Consell conté certes precisions: els projectes inclouen les propostes que la Comissió, que s’han de remetre al Consell en totes les llengües oficials. Es permet a una delegació estatal oposar-se a tractar una qüestió quan la documentació rellevant no es troba disponible en la llengua oficial triada. Les excepcions previstes s’aplicaran especialment als nous països membres, durant els primers mesos des de l’adhesió, i als procediments escrits simplificats en el marc de la CFSP, tot i que es poden aplicar també a d’altres procediments decisioris sempre que l’acte final no hagi de publicarse en el DOCE. Vegeu General Secretariat, Council Guide, september 2000, http://www.msa.lt/doc/council_guides_vol_2.pdf. Vegeu la Part “ II. Comments on the Council’s Rules of Procedure”, apartat “5. Language Rules”, p. 16-19.

51

• Pel que fa l’adopció actes amb efectes externs, la Guia del Consell impedeix

l’adopció d’un text si aquest no es troba disponible en condiciones òptimes i

adequades (això és, revistat pels experts jurídics/lingüístics). Els reglaments, directives o decisions adreçades a tots els estats membres no poden entrar

en vigor mentre no existeixin els textos en totes les llengües oficials (art. 4 del Reglament 1/58). El mateix succeeix en les posicions comunes del Consell

adreçades al Parlament en el marc del procediment dels articles 151 i 152

TCE. En canvi, els destinataris d’una directiva o decisió particular poden rebre’n

notificació sense esperar la traducció a totes les llengües oficials (art. 3 del

Reglament 1/58) i les decisions sui generis sense efectes per a tercers parts

poden entrar en vigor sense publicar-se en totes les llengües oficials.

c) La Comissió

El Reglament Intern de la Comissió Europea88conté poques referències a les llengües

internes de treball. L’àmplia discrecionalitat pel que fa als usos lingüístics interns es

desprèn de les remissions que dos dels tres preceptes que s’hi refereixen fan a

l’article 25, que atribueix a la mateixa Comissió l’adopció de les disposicions

d’aplicació del Reglament i d’altres mesures relatives al seu funcionament:

• Quant a l’ordre del dia i els documents de treball necessaris “s’hauran de

comunicar als membres de la Comissió dins dels terminis i en les llengües de

treball fixats per aquesta, de conformitat amb allò previst en l’article 25”. (art. 6). En la pràctica, els informes, els discursos, les actes de les reunions,

etcètera, es fan habitualment en la llengua de la persona que assumeix la

tasca, amb la traducció a una, dues (normalment anglès i francès) o tres (la

tercera sol ser l’alemany) llengües.

• Pel que fa al text de la proposta provinent d’un o diversos membres de la

Comissió susceptible d’assumir-se per aquesta “serà comunicat per escrit a

tots els membres de la Comissió, en les llengües que aquesta determini, de

conformitat amb l’article 25” (art. 12)

• Els actes amb efectes externs adoptats per la Comissió, mitjançant els

diferents tipus de procediments previstos, s’han d’adjuntar a la nota o acta en la

88 Reglament de la Comissió Europea, aprovat el 29 de novembre de 2000 (C(2000)3614) (OJ L 308, 8.12.2000, p. 26.

52

llengua o llengües en què siguin autèntics (art. 18).89 D’acord amb el

Reglament 1/58, als efectes apuntats “s’entendrà per ‘llengües autèntiques’

totes les llengües oficials de les Comunitats, quan es tracti d’actes d’abast

general, i, en els demés casos, les dels seus destinataris”.

d) El Tribunal de Justícia i el Tribunal de Primera Instància

Les determinacions lingüístiques incloses en els reglaments dels dos tribunals són

pràcticament coincidents, de manera que citarem només el refereixen Reglament

intern del Tribunal de Justícia90, quant als aspectes següents:

• Les llengües de procediment són: l’alemany, l’anglès, el danès, l’eslovac,

l’eslovè, l’espanyol, l’estonià, el finès, el francès, el grec, l’hongarès, l’irlandès,

l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el suec

i el txec (art. 29.1). Per determinar la llengua de procediment preval la del

demandat, amb algunes excepcions.

• S’estableix la possibilitat d’ús de llengües distintes de la llengua de procediment “quan els testimonis o perits declarin que no poden expressar-se

convenientment en una de les llengües mencionades a l’apartat 1 del present

article“ (art. 29.4). En aquest supòsit, la traducció o interpretació simultània

només es farà cap a les llengües de procediment. Aquesta previsió admet l’ús

de llengües no oficials a la UE.

• Pel que fa a els usos escrits, “Els textos redactats en la llengua de

procediment o, en el seu cas, en una altra llengua autoritzada en virtut de

l’article 29 del present Reglament seran autèntics" (art. 31).

• Les publicacions del Tribunal “es realitzen en les llengües indicades en

l’article primer del Reglament número 1 del Consell", remissió que fins fa poc

excloïa la llengua irlandesa.

89 Els actes són els esmentats en l’article 249 TCE: reglaments, directives, decisions, recomanacions i dictàmens. 90 Reglament de procediment del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, de 19 de juny de 1991, Font: http://curia.eu.int/es/instit/txtdocfr/txtsenvigueur/txt5.pdf

53

e) El Defensor del Poble

El règim lingüístic d’aquest òrgan s’estableix en un annex del Reglament Intern del

Parlament Europeu (Anex X, part B). Aquesta regulació es refereix a l’ús de les llengües

del Tractat o bé de les llengües oficials, en funció dels aspectes de què es tracti en:

• La presentació de queixes davant del Defensor del Poble Europeu, de

manera que el Defensor no està “obligat a examinar les reclamacions que se li

presentin en altres llengües” (art. 15.1).

• La llengua de procediment “serà una de les llengües del Tractat. La llengua

aplicable a cada reclamació serà aquella en què s’hagi redactat” (art. 15.2). El

Defensor del Poble “decidirà els documents que hauran d’estar redactats en la

llengua de procediment” (art. 15.3).

• Les comunicacions amb els estats membres, en establir que “La corres-

pondència amb les autoritats dels Estats membres es mantindrà en la llengua

oficial de l’Estat de què es tracti” (art. 15.4).

• Els informes i documents: “L’informe anual, els informes especials i, en la

mesura del possible, la resta de documents publicats pel Defensor del Poble

s’elaboraran en totes les llengües oficials” (art. 15.5).

f) El Comitè Econòmic i Social

El Reglament intern91 d’aquest organisme no regula les llengües de treball i

únicament esmenta les llengües de relació amb els ciutadans: “Qualsevol ciutadà

de la Unió Europea podra adreçar-se per escrit al Comitè en una de les llengües

oficials i rebre resposta en aquesta mateixa llengua, conforme al que disposa el

paràgraf tercer de l’article 21 del Tractat CE” (art. 64.3).

g) El Comitè de les Regions

En el Reglament intern92 d’aquest organisme només hi ha dues mencions als

aspectes lingüístics del seu funcionament, que no fan referència ni a les llengües de

relació ni als usos orals:

• Suport lingüístic a les delegacions: El Secretari General establirà, dins

l’Administració del Comitè, un dispositiu d’assistència a les delegacions

91 Reglament intern del Consell Econòmic i Social, versió de 24 d’octubre de 2004. Font: http://www.esc.eu.int/publications/pdf/booklets/CESE-2004-006-ES.PDF 92 Reglament intern aprovat per Decisió de 18 de novembre de 1999, en la versió d’ 11 de febrer de 2004. Font: http://www.cor.eu.int/es/documents/rules.htm

54

nacionals que inclogui la possibilitat de que cadascun dels membres rebi

informació i suport en la seva pròpia llengua oficial” (art. 8.2).

• En relació amb el projecte d’ordre del dia i els documents preparatoris de la decisió es preveu que “s’enviaran als membres i suplents en les seves

llengües oficials respectives” amb quatre setmanes d’antelació, que es poden

reduir a una en casos excepcionals (art. 15.2 i 4).

h) Oficina Europea de Patents

El Conveni de 1989 estableix que les llengües d'inscripció en el Registre són solament

l’alemany, l’anglès i el francès; les mateixes en què es publica el Butlletí de patents

comunitàries. D’acord amb l’article 30: "el sol⋅licitant haurà de presentar a l'Oficina

Europea de Patents (...) una traducció del text de la sol⋅licitud que constitueixi la base

per a la concessió de la patent comunitària, en una de les llengües oficials de

cadascun dels estats contractants que no tinguin com a llengua oficial una de les

utilitzades en el procediment". Tanmateix, els sol·licitants poden presentar la

documentació en altres llengües oficials dels Estats contractants (menció que

s’interpreta com a llengües oficials a tot l’Estat).

i) Oficina de l'Harmonització en el Mercat Interior (o Agència de Marques)

El Reglament estableix el francès, l’anglès, l’alemany, l’italià i el castellà com a

llengües de l’Agència93, tot i que els sol·licitants també poden presentar la demanda de

marca en totes les llengües oficials de la Unió. La raó d’aquesta reducció -molt

polèmica entre els estats i interpretada restrictivament pel Tribunal de Justícia en la

Sentència de 9 de setembre de 2003 94- fou que en els procediments d'oposició, de

caducitat i d’anul·lació es multiplicarien desorbitadament els costos de tramitació.

j) Banc Central Europeu

D’acord amb el Reglament Intern del Banc Central Europeu:

93 Art. 115 del Reglament núm. 40/94 del Consell, de 20 de desembre de 1993. 94 En un principi havien de ser llengües de treball únicament el francès i l'anglès, si bé Alemanya s'hi oposà dient que la majoria de patents aprovades són alemanyes i que l'alemany és la llengua bàsica de la majoria de textos legals sobre aquesta qüestió. Els països exclosos (Holanda, Grècia, Portugal i Dinamarca) bloquejaren fins l'últim moment l'aprovació del Reglament de l'Agència en considerar discriminatòria l'exclusió de llurs llengües, atès que això obliga els operadors a finançar el cost de les traduccions necessàries durant la tramitació de la sol⋅licitud.

55

• Les orientacions i instruccions emanades seran adoptades i notificades en

una de les llengües oficials de les Comunitats, i només caldrà traduir-les a totes

les llengües oficials si són objecte de publicació oficial (art. 17).

• La mateixa regla de publicació multilingüe s’aplica als reglaments, decisions, recomanacions i altres actes jurídics (art. 17.8).

• En la resta d’àmbits, la llengua de treball del Banc Central és l’anglès, fins i tot

en el marc de procediments que impliquen els ciutadans95. Per tant, no es

garanteix un tracte jurídicament igual a totes les llengües oficials en l’actuació

interna de l’òrgan.

k) Síntesi dels usos institucionals

No és fàcil analitzar la traducció pràctica de les regulacions citades, atès que no

existeixen estudis actualitzats sobre l’ús de les llengües en el si de les institucions

comunitàries. Amb tot, un estudi elaborat l’any 199496 dóna una idea bastant

representativa d’una situació caracteritzada per la presència massiva de tres llengües

(dues clarament majoritàries i la tercera en un lloc inferior).97

Institucions UE Estats membres UE Oral Escrit Oral Escrit Francès 69 75 54 56

Anglès 30 25 42 41

Alemany 1 <0.5 3 2

Altres <0.5 <0.5 1 1

2.3. Les llengües oficials i les llengües de la Comunitat (o de la UE) en la pràctica comunitària

L’examen del contingut de l’oficialitat en el marc de l’ordenament comunitari, d’acord amb

el Reglament 1/1958 i els reglaments interns de les institucions posa de manifest

95 Així, el Tribunal de Primera Instància, en la sentència de 18 d’octubre de 2001, admet com a llengua emprada en un procediment disciplinari s’imposi l’anglès, en ser la llengua de treball del Banc, cosa que no implica desestimar els escrits presentats per l’afectat en una altra llengua. 96 Font: Gerhard-Mercator Universität of Duisburg, publicat a New Language Planning Newsletter, vol. 9, nº 4 (juny 2005). 97 Els canvis d’usos lingüístics associats a l’ampliació a 25 poden haver alterat aquests equilibris, però no introdueixen cap llengua en competició amb aquestes tres.

56

l’amplitud dels usos reservats a les llengües oficials. Aquestes prerrogatives ja comporten

unes clares jerarquies jurídiques, en la mesura que només les llengües assenyalades –

amb certes diferències entre elles- són presents en la producció del dret comunitari, les

relacions amb les institucions i el treball intern d’aquestes. Però, més enllà d’això, la

pràctica comunitària ha afegit d’altres continguts simbòlics i materials a l’estatus jurídic

d’oficialitat. En efecte, en diversos textos i documents es privilegien les llengües oficials o

del tractat en àmbits on no existeix cap mandat jurídic en aquest sentit. D’aquesta

manera, es constata el perill que l’oficialitat es desdibuixi com a estatus jurídicament definit per identificar les llengües que són considerades genuïnament “llengües de la Comunitat o de la Unió”. Aquesta denominació s’empra al costat d’altres igualment

sospitoses, com ara:

- “llengües oficials de la Comunitat” (official languages of the Community)98

- “llengües comunitàries” (Community languages)99

- “llengües de la Unió” (Languages of the Union)100

- “llengües de la Unió Europea” (European Union Languages)101

La interpretació i l’ús que es fa d’aquests conceptes per part de les institucions

comunitàries contribueix a aprofundir la distinció entre les llengües europees oficials i les

llengües europees que no tenen reconegut aquest estatus. Amb això s’agreuja la situació ja inicialment desavantatjosa de les llengües que, com el català, no són reconegudes com a oficials per la UE. Aquestes llengües no solament no tenen un

estatus fixat normativament en el marc de les institucions, sinó que indirectament resten al

marge del capital simbòlic que monopolitzen les esmentades “llengües de la Unió”. D’aquí

se’n desprenen d’altres conseqüències negatives de caràcter pràctic, en l’àmbit dels

programes i accions comunitaris i de certes previsions del dret derivat que contemplen

només les llengües oficials (vegeu infra el capítol 4).

98 Per exemple, l’article 1 de la Decisió sobre l’Any Europeu de les Llengües estableix que les mesures “will cover the official languages of the Community, together with Irish, Letzeburgesch, and other languages in line with those identified by Member States fort he purposes of implementing this Decision”. 99 Aixó, el Llibre blanc de la Comissió “Education, training, research: Teaching and learning: towards a learning society”, fixa com a quart objectiu: “proficiency for all in three Community languages”. 100 En una Resolució del Consell de 31 de març de 1995 s’inclou aquesta expressió: “While reaffirming the principle of equal status for each of the languages of the Union...”. 101 La Resolució del Consell de 16 de desembre de 1997 sobre l’aprenentatge primerenc de les “llengües de la Unió Europea” parla també de “Union languages”.

57

58

3. El principi de respecte de la diversitat lingüística europea: efectes per a la llengua catalana

3.1. El discurs politicojurídic sobre la diversitat lingüística

3.1.1. La recepció de la diversitat lingüística per l’ordenament europeu

La noció de diversitat lingüística té una presència bastant recent en el marc comunitari.

En les etapes inicials de les Comunitats Europees, aquest concepte era estrany als

objectius essencialment econòmics de construcció d’un mercat comú. Més tard,

conforme s’avança en el procés d’integració política, la presa en consideració de la diversitat lingüística europea s’expressa en el rang jurídic i simbòlic creixent dels documents on es recull: a) Des del principi dels anys 80 la qüestió de la salvaguarda de la diversitat lingüística

se suscita per diverses resolucions del Parlament Europeu relatives a llengües regionals o minoritàries. Tot i la importància d’aquests pronunciaments per a

sensibilitzar les instàncies europees sobre la qüestió, el cert és que van tenir un

seguiment limitat per part de les demés institucions (vegeu infra 3.1.3.a).

b) L’any 1992 ja s’introdueixen pel TUE diverses mencions a la “diversitat lingüística i

cultural”, “la diversitat nacional i regional” i a “la diversitat de les seves [dels estats]

cultures”, que s’incorporen al TCE pel Tractat d’Amsterdam de 1999: en l’article 149.1 TCE, en matèria d’educació;102 i en els apartats primer i quart de l’article 151 TCE, relatiu a la cultura. 103

c) L’any 2000 l’article 22 de la Carta europea dels drets fonamentals ratifica –tot i que

sense carácter normatiu vinculant- la incorporació del principi de respecte de la

diversitat lingüística al cabal comunitari,104 en establir: “La Unió respecta la diversitat

cultural, religiosa i lingüística”. Aquest reconeixement s’inscriu en el capítol III, relatiu al 102 Segons el precepte: “La Comunitat ha de contribuir al desenvolupament d’una educació de qualitat fomentant la col·laboració dels estats membres i, si cal, donant suport i complementant la seva acció tot respectant plenament la responsabilitat dels estats membres pel que fa al contingut de l’ensenyament i l’organització del sistema educatiu, com també de la seva diversitat cultural i lingüística.” 103 D’acord amb l’apartat primer: “La Comunitat ha de contribuir al floriment de les cultures dels estats membres, dins el respecte a la seva diversitat nacional i regional, tot respectant el patrimoni cultural comú”; i l’apartat quart estableix que:”La Comunitat ha de tenir en compte els aspectes culturals en la seva actuació en virtud d’altres disposicions del present Tractat, en particular a fi de respectar i fomentar la diversitat de les seves cultures”. 104 En el Preàmbul de la Carta s’afirma que “La Unió contribueix a la preservació i al foment d’aquests valors comuns dins del respecte de la diversitat de cultures i tradicions dels pobles d’Europa, així com de la identitat nacional dels Estats membres”; i més endavant, la Carta es declara hereva d’altres instruments de drets humans, constitucionals i internacionals, així com de la jurisprudència de les instàncies europees.

59

valor de la “Igualtat”, on l’article 21 conté una altra referència lingüística:“Es prohibeix

tota discriminació, i en particular l’exercida per raó de (...) llengua (...)”

Tot i el contingut mínim de l’article 22, la Carta aporta un element dinàmic i d’acció positiva, enfront del carácter més abstencionista de la prohibició de discriminació i de la interpretació prèviament efectuada de l’article 149.1 TCE.

Amb tot, cal tenir en compte que el precepte, que conté fins avui la formulació més

general del principi, està mancat d’efectes jurídics vinculants. A més, tot i incloure’s en

un document relatiu als drets fonamentals, la configuració de la diversitat lingüística és

la d’un principi rector referit a l’actuació de les institucions de la UE i dels estats quan

apliquen el dret comunitari. El context immediat del seu reconeixement dins l’article 22,

al costat de la diversitat religiosa i cultural, no facilita d’entrada la individualització del

paper positiu que han de dur a terme les institucions de la UE respecte d’aquesta

diversitat lingüística.105

Certament, les previsions lingüístiques de la Carta no recullen les aspiracions manifestades en el moment de l’elaboració pels organismes més vinculats amb les llengües menys difoses. En concret, l’Oficina per a les llengües menys difoses

(EBLUL) proposava un article més explícit, d’acord amb el qual: “Els ciutadans

europeus tenen el dret de conservar i desenvolupar la seva pròpia llengua i cultura, en

comú amb els altres membres del seu grup, com una expressió de la diversitat cultural

i lingüística, patrimoni comú d’Europa”.106 Per la seva banda, el Comitè de les

Regions, tot i aceptar globalment el document, també assenyalava l’absència d’una

clàusula referida als drets de les minories, així com la manca d’especificacions sobre

l’activitat de les autoritats regionals i locals en l’aplicació de la Carta.107 La Convenció,

dominada pels estats, rebutjà un tractament de la qüestió lingüística en termes de

drets lingüístics i, especialment, la menció al seu caràcter de drets col·lectius o de les

minories.108 La idea de respecte de la diversitat sembla centrar l’interès jurídic protegit

105 En aquest respecte és necessari distingir, dins l’article 22, la menció de la diversitat lingüística respecte de les referències a la “diversitat religiosa” (que comporta bàsicament la no-discriminació i una actitud neutral de les institucions comunitàries), i a la “diversitat cultural” (que també admetria una comprensió com a exigència de tractament igual, amb independència dels trets culturals o identitaris, a banda de poder fomentar mesures de protecció). 106 UE, Doc. Charte 4237/00, Veuillez trouver ci-joint une déclaration du Bureau européen pour les langues moins répandues (BELMR/EBLUL) en vue de l’audition publique du 27 avril 2000, Brussel·les, 18 d’abril de 2000. 107 UE, Comité de las Regiones, Doc. UPC/09443en, Charter of Fundamental Rights: some shortcomings remain in the draft version, Bruselas, 21 de setembre de 2000. Vid. També http://www.cor.eu.int/Pressint/PressReleases99-2000/9443/en.html 108 Així, es rebutjaren pels estats, presents en la Convenció, les demandes perquè s’incorporessin a la Carta els estàndars internacionals de protecció dels drets lingüístics de les minories, que pretenien dues finalitat relacionades: d’una banda, la superació de l’actual principi de no ingerència de la UE en la gestió de la diversitat lingüística interna pels estats; i, d’una altra, l’establiment d’un fonament normatiu més clar de les accions de promoció i salvaguarda de les llengües europees.

60

més en el valor intrínsec de la pluralitat i dels models socials pluriculturals que en el

dret a la pròpia existencia dels grups minoritaris.

Malgrat tot, la recepció explícita per la Carta com a part del cabal comunitari de la diversitat lingüística i de la prohibició de discriminació per raó de llengua permeten desplegaments posteriors favorables per a les llengües europees, incloses les regionals o minoritàries. Tot i que la clau d’aquests avenços resta, en

bona mesura, en mans de les institucions comunitàries i dels mateixos estats que,

inicialment, s’oposaren a la formalització d’un compromís o vinculació major.

d) L’any 2004 l’article I-3.3 text del Tractat constitucional acull dins del dret primari el

respecte de la “diversitat cultural i lingüística” com a objectiu de la Unió: “La Unió

respectarà la riquesa de la seva diversitat cultural i lingüística i vetllarà per la

conservació o el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.”

En el text del Tractat constitucional el principi de respecte de la diversitat lingüística s’eleva a la posició d’objectiu general de la Unió. A més, cal notar que

la redacció del precepte implica l’assumpció directa d’aquesta diversitat per la Unió

Europea (la seva) i no el mer respecte de la diversitat interna dels estats. D’altra

banda, el TC dota d’eficàcia normativa a les previsions lingüístiques de la Carta

europea dels drets fonamentals citades (que articles I-3 i II-81 i 82 TC).

Tot i l’evolució positiva ressenyada, l’eficàcia jurídica limitada dela Carta de drets

fonamenals i el fracàs del procés de ratificació del Tractat comporta que siguin encara

febles les bases jurídiques de reconeixement del principi de respecte de la diversitat

lingüística dins l’ordenament comunitari. A més, la UE no ha assumit formalment els estàndards mínims de protecció de les llengües regionals o minoritàries formulats pel Consell d’Europa, tot i que s’hi refereix sovint en les seves actuacions. Cal citar, especialment, la Carta europea de les llengües regionals o

minoritàries i en el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals.109

109 Especialment el primer conveni, aprovat el 5 de novembre de 1992, constitueix un instrument flexible i útil per a la protecció i la promoció de la diversitat lingüística europea, més enllà del plurilingüisme estatalista. Vegeu http://conventions.coe.int (la traducció de la Carta al català es pot consultar a http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/carta/). En el TC es preveu la ratificació per la UE del Conveni europeu de drets humans de 1950, que inclou alguns drets (llibertat d’expressió, intimitat o no-discriminació) dotats de contingut lingüístic predicables dels membres de les minories.

61

L’actual fórmula de recepció de la diversitat lingüística, com a principi jurídic indeterminat,

no comporta una alteració directa dels eixos bàsics de la política lingüística preexistent de

la UE. Aquesta constatació és certa tant pel que fa a les institucions de la mateixa UE,

com pel que fa a les estàndars o directrius de respecte d’aquesta diversitat que puguin

imposar-se als estats.110 En aquest sentit, la UE no ha desenvolupat un paper actiu per

vetllar per l’extensió i la salvaguarda d’aquests principis dins dels estats membres, tot i

formular-los recomanacions en aquest sentit.111 El principi de diversitat lingüística podria omplir-se de contingut com a estàndard mínim europeu pel que fa als drets lingüístics i les obligacions correlatives que tant la UE com els estats han de respectar –més enllà de si han assumit convencionalment aquestes obligacions en el

marc del Consell d’Europa. D’aquesta manera, s’obtindrien unes majors garanties per a

les llengües regionals i minoritàries, i serien més previsibles els efectes derivats del principi

de diversitat lingüística.

Malgrat les limitacions presents, l’evolució ressenyada ha permès que avui el principi

de respecte de la diversitat lingüística tingui una recepció clara dins l’ordenament

comunitari. Com ha aformat l’advocat general de la UE, Sr. Poiares Maduro, en les

conclusions presentades davant el Tribunal de Justícia:

“En una Unió concebuda com a espai de llibertat, seguretat i justicia, dirigida a

l’establiment d’una societat caracteritzada pel pluralismo, el respecte de la

diversitat lingüística adquireix una importancia fonamental. Això es deriva del

respecte que la Unió, d’acord amb l’article 6 UE, apartat 3, deu a la identitat

nacional dels Estats membres. A més, aquest principi de respecte de la

diversitat lingüística va recollir-se expressament en la Carta de drets

fonamentals de la Unií Europea i en el Tractat pel qual s’estableix una

Constitució per a Europa. Aquest principi és expressió específica de la pluralitat

constitutiva de la Unió Europea.”112

110 Segons el Text explicatiu de la Convenció, pel que fa als aspectes cultural i lingüístic: “Este artículo se basa en el artículo 6 del Tratado de la Unión Europea y en los apartados 1 y 4 del artículo 151 del tratado CE relativos a la cultura” (vegeu Texto de las explicaciones relativas al texto completo de la Carta, en la versión que figura en el doc. CHARTE 4487/00 CONVENT 50, a http://www.europarl.eu.int/charter/pfd/o4473_es.pdf). 111 En el pla internacional també cal recordar l’aprovació recent per la UNESCO de la Convenció sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals, de 20 d’octubre de 2005, que contribueix a concebre la diversitat lingüística com un valor a preservar mitjançant polítiques actives (vegeu supra 1.2.3). 112 Conclusions presentades el 16 de desembre de 2004, en l’assumpte C-160/03, Espanya c/ Eurojust.

62

3.1.2. Contingut i efectes del principi de respecte de la diversitat lingüística

Malgrat els avenços ressenyats, en l’actualitat tant el contingut de la noció de diversitat

lingüística com els efectes juridicopolítics que en deriven resten oberts i indeterminats dins l’ordenament comunitari. En efecte, l’aproximació de la UE a

aquesta qüestió es caracteritza per una gran dosi d’ambigüitat i és clarament insuficient el

desplegament del contingut garantista de la diversitat lingüística en el pla comunitari. Per

tant, en l’estat actual del dret comunitari, la precisió dels efectes del principi de diversitat

lingüística no pot fonamentar-se exclusivament en una anàlisi normativa, sinó que cal

recórrer a la pràctica plasmada en diversos documents i textos que s’hi refereixen, per tal

de perfilar una idea general el copromís assumit per la UE en aquest àmbit.

Una primera qüestió que se suscita és la relativa al contingut de la noció. En efecte, tot i

que pot semblar una obvietat, la pregunta sobre quines llengües inclou la diversitat

lingüística no admet una resposta unívoca. El concepte de diversitat lingüística

invocat per la UE té uns referents variables, tant de caràcter genèric com vinculats a un grup de llengües més o menys determinades. A partir de les normes i d’altres

textos o documents de les institucions (vegeu infra 3.1.3) i de les diverses interpretacions

que ha suscitat el terme, poden distingir-se els continguts següents:

• Les llengües europees no reconegudes pel règim juridicolingüístic com a

llengües oficials o del tractat, habitualment denominades llengües regionals o

minoritàries, les quals són objecte d’algunes mesures de protecció per les

institucions comunitàries (infra 3.2).

• Les llengües estatals que són també oficials en les institucions de la UE, de

manera que el concepte equivaldria a les mencions relatives a “llengües de la

Comunitat” o “llengües de la Unió” (supra capítol 2).

• El conjunt de llengües autòctones de l’espai cobert per la UE, de manera que

inclouria indistintament tant les llengües que hi són oficials com les

anomenades llengües regionals o minoritàries.113

• Les llengües de països tercers amb els quals la UE estableix relacions de

cooperació cultural en el marc de les relacions internacionals.114

113 Per exemple, l’article 22 de la Carta de drets fonamentals o l’article I-3.3 del Tractat constitucional. 114 Per exemple, la Resolució del Consell sobre la promoció de la diversitat lingüística i l’aprenentatge de llengües, adoptada el 14 de febrer de 2002, en el marc de la implementació de l’Any Europeu de les Llengües invita la Comissió: “...a prendre en consideració, en aquest

63

Una accepció tan oberta d’aquesta noció comporta certa inseguretat per als grups

lingüístics destinataris de les actuacions europees, al mateix temps que dificulta una

planificació lingüística adequada ajustada a les necessitats de la realitat sociolingüística

i, sovint, exclou les llengües regionals o minoritàries. Així, tot i que el reconeixement de

la llengua catalana en l’àmbit comunitari depèn avui, en bona mesura, de l’extensió i els

efectes que s’atribueixin al concepte diversitat lingüística, hi ha el perill que quedi al

marge d’algunes interpretacions d’aquest concepte pels estats o les institucions

comunitàries. En conseqüència, caldria asegurar la presència de la llengua catalana en els diferents contextos on es té en compte el valor que representa aquesta diversitat lingüística, tot rebutjant les interpretacions que la circumscriuen a les llengües estatals.

La diversitat lingüística no implica tant la garantia d’un estatus per a la llengua, sinó un

principi general que pot emparar part de les reivindicacions legítimes de reconeixement i

protecció. Pel que fa als efectes que aquest principi desenvolupa en el marc de l’ordenament europeu, es reitera la situació de certa indefinició. D’entrada, la

pluralitat de verbs utilitzats per definir el compromís de la UE respecte de la diversitat

lingüística és indicativa de l’absència d’una línia clara d’actuació en aquesta matèria. En

efecte, els textos i documents empren com a mínim sis verbs distints, dotats sovint d’unes

connotacions diferenciades, en relació amb el valor atribuït a aquesta diversitat i al tipus

d’actuació que reclama (la traducció dels mateixos documents en diverses llengües pot

comportar també certes alteracions del sentit del verv utilitzat).

• Mantenir: S’empra tant en textos relatius a l’aprenentatge de llengües com en

textos sobre matèries no lingüístiques115. Juntament amb els dos verbs

següents, s’interpreta per les institucions bàsicament en un sentit no

intervencionista, però podria referir-se també al manteniment d’un estat de

coses actualment amenaçat que exigeix l’adopció de certes mesures

específiques. El cert és, però, que l’ordenament comunitari no contempla

context [el de suport als Estats membres en la implementació de determinades recomanacions], el principi de diversitat lingüística en les seves relacions amb tercers països i països candidats”. 115 Així, en les Conclusions de la Presidència de la cimera del Consell Europeu de Cannes (26 i 27 de juny de 1995), en relació amb el marc regulador de la promoció de l’ocupació relacionada amb el desenvolupament de la societat de la informació, s’estableix la salvaguarda: “while taking care to maintain cultural diversity and bearing in mind the objective of equal access to these new services”. També la Resolució del Consell de 16 de desembre de 1997 sobre l’aprenentage primerenc de les llengües de la Unió Europea, esmentre entre els objectius: “...to promote European multilingualism by promoting the early teaching of European Union languages, while mantaining Europe’s cultural and linguistic diversity ”.

64

aquestes amenaces, tot i que en els textos no es veda l’adopció de mesures

positives per garantir l’objectiu de manteniment.

• Preservar: S’inclou tant en textos sobre temes lingüístics com en relatius a

d’altres matèries, amb una significació similar a la comentada del verb

anterior116.

• Salvaguardar: Té un sentit parcialment equiparable als dos verbs anteriors, tot i

ser objecte d’un ús més reduït en els documents comunitaris.

• Respectar: És el terme emprat en la Carta europea de drets fonamentals i en el

Tractat CE, la qual cosa li confereix una rellevància especial117. El terme admet

un significat passiu o actiu, segons els diferents contextos, tot i que algunes

interpretacions molt restrictives l’equiparen a un mandat merament negatiu o

restrictiu118.

• Promoure: S’ha emprat fonamentalment en relació amb la diversitat cultural119.

Al·ludeix a una intervenció activa per mantenir o canviar l’estat de coses

existent. En l’aplicació a l’àmbit lingüístic el Consell ha establert una distinció en

el sentit de que: “la diversitat lingüística ha de ser preservada i el multilingüisme

ha de promoure’s en el si de la Unió”.120 Malgrat que no sembla possible

afirmar que l’increment de la diversitat lingüística sigui un objectiu de la UE,

això no exclou les accions de foment de l’ús de determinades llengües,

especialment en àmbits determinats.

• Fomentar: Amb un significat similar a l’anterior, s’empra en algun document

dedicat al tema lingüístic121

La indefinició i les interpretacions restrictives dels efectes del principi de diversitat lingüística vénen condicionades per la dèbil base competencial de la UE per actuar en la matèria lingüística. La Carta de drets fonamentals assenyala que dels principis i

drets fonamentals reconeguts no en deriven competències noves per a la UE (art. 49.1).

Així, en molts textos i documents comunitaris la diversitat lingüística hi apareix com un 116 Conclusions del Consell de 12 de juny de 1995, sobre afers generals, reunit a Luxemburg (apartat tretzè): “5. The Council emphasizes that linguistic diversity must be preserved and multilingualism promoted in the Union, with equal respect for the languages of the Union and with due regard to the principle of subsidiarity”. 117 Article 149.1 i 151.1 del TCE i article 22 de la Carta de drets fonamentals de la UE. 118 Segons els serveis legals de la Comissió, la referència al respecte de la diversitat lingüística en aquest precepte “is a negative, qualifying, restrictive mandate”. Aquesta opinió va frustar una iniciativa de la Direcció General d’Educació i Cultura d’impulsar un programa multianual (Archipel) per recolzar les llengües regionals o minoritàries. 119 Vegeu el Programa MLIS, de 21 de novembre de 1996, aprovat pel Consell com a “programa multianual per promoure la diversitat lingüística de la Comunitat en la societat de la informació”. 120 Conclusions del Consell de 12 de juny de 1995, citades infra 3.1.2.b). 121 La Decisió per la qual es declara l’any 2001 Any Europeu de les Llengües (infra 3.1.2.b) diu: “La qüestió lingüística és un repte que s’ha d’afrontar com a part del procés d’integració europeu i l’Any Europeu de les Llengües pot resultar altament instructiu en ordre a la formulació de mesures per fomentar la diversitat cultural i lingüística.”

65

objectiu secundari o complementari respecte dels objectius principals de l’acció

comunitària;122 mentre que és també freqüent atribuir al principi de diversitat lingüística un

significat com a límit negatiu, i no tant com a principi habilitador en el qual puguin

fonamentar-se demandes d’intervenció de la UE o dels estats.

3.2. La posició de les institucions europees respecte de la diversitat lingüística Una darrera forma d’aproximació al significat de la diversitat lingüística dins

l’ordenament comunitari consisteix en repassar les declaracions de les distintes

institucions de la UE que s’hi refereixen. Les posicions del Parlament, la Comissió, el

Consell i el Comitè de les Regions en aquest respecte no són del tot coincidents, la

qual cosa pot ser un obstacle a l’hora de concretar el discurs sobre la diversitat

lingüística en accions polítiques (vegeu infra 3.3).

a) El Parlament Europeu

La institució parlamentària ha mantingut un interès constant, al llarg de més de vint

anys, per la diversitat lingüística europea. El Parlament ha enfocat la diversitat des de la perspectiva de les llengües regionals o minoritàries, tot reivindicant l’adopció de mesures de promoció i suport a aquestes llengües. Aquest interès

s’ha plasmat en nombroses resolucions, on el Parlament requereix políticament les

autoritats nacionals, regionals i locals dels estats membres i la resta d’institucions de la

UE (especialment la Comissió i el Consell) per tal que adoptin mesures legals i

administratives per a promoure les llengües regionals en diversos àmbits d’ús123:

• Resolució de 16 d’octubre de 1981 sobre una Carta comunitària de les llengües i

cultures minoritàries i sobre una Carta de les minories ètniques (ponent: Arfé):

Primera iniciativa destacable d’una institució europea que declarava públicament el

suport a les llengües menys difoses, amb mandats adreçats als governs dels

estats per promoure i protegir les llengües menys utilitzades (especialment en

l’educació, els mitjans de comunicació, la vida pública i els afers socials) i a la

122 Vegeu l’article 151.4 TCE, sobre les competencies de la UE en matèria de cultura. També a la Decisió per la qual s’estableix el programa Lingua de 28 de juliol de 1989: “Whereas greater foreign language competence will enable the Community’s citizens to reap the benefits of completion of the internal market and will enhance understanding and solidarity between the peoples wicho go to make up the Community, while preserving the linguistic diversity and cultural wealth of Europe... ” 123 En l’Informe coordinat per Miquel Strubell, The European Union and Lesser-Used Languages, Europea Parliament, Education and Culture Series; EDUC 108 EN, 2002, es recull la posició mantinguda per l’òrgan parlamentari a l’entorn d’aquesta qüestió.

66

Comissió, per impulsar estudis i projectes pilot en relació amb aquestes

llengües.124

• Resolució d’11 de febrer de 1983 sobre mesures en favor de les llengües i cultures

minoritàries (ponent: Arfé): Pretén alertar davant la manca d’una actuació decidida

de la Comissió, a la qual es demana “continuar i intensificar els seus esforços” i

informar-ne al Parlament abans de la fi del mateix 1983. També s’adreça al

Consell “per assegurar que els principis de la resolució del Parlament són

respectats en la pràctica”.125

• Resolució de 30 d’octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories

regionals i ètniques a la Comunitat Europea (ponent: Kuijpers): Especifica les

demandes relatives a diversos àmbits (educació, mesures legislatives, mitjans de

comunicació, mesures socials i econòmiques i cooperació transfronterera) i també

demana al Consell i la Comissió que es prevegin els “recursos pressupostaris

adequats per a l’EBLUL [Oficia Europea per a les Llengües menys difoses, creada

l’any 1983]”.126

• Resolució d’11 de desembre de 1990 sobre la situació de les llengües de la

Comunitat i sobre la llengua catalana (ponent: Reding): Reconeix la “igualtat de

totes les llengües dels països comunitaris”, com a “reflex i expressió de les cultures

de cada un dels pobles”, per bé que considera inevitable que algunes siguin

privilegiades en l’àmbit d’ús oficial.127

• Resolució de 9 de febrer de 1994 sobre les minories lingüístiques a la Unió

Europea (ponent: Killilea): Urgeix, d’una banda, els governs dels estats per tal que

assumeixin la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries –adoptada

dos anys abans pel Consell d’Europa. D’altra banda, reclama que les necessitats

de les persones que utilitzen aquestes llengües rebin una consideració adequada

en el marc de la política comunitària i, especialment, dels programes i accions de

la UE (Lingua, Youth for Europe, Erasmus, Tempus i ESF & Media) i a través d’un

recolzament major de les institucions europees a l’EBLUL.128

• Resolució de 12 de desembre 2001 sobre les llengües regionals i menys

utilitzades: Dóna suport a la reintroducció d’un suport financer, a la implementació

124 DO C 287 de 9 de novembre de 1981, p. 106. En la preparació de la moció ja es va debatre sobre la millor forma d’aproximació a les necessitats d’aquestes llengües: mitjançant el reconeixement de drets a les minories per se o bé solament a través d’una aproximació cultural i lingüística. 125 DO C 68, de 14 de febrer de 1983, p. 103. 126 DO C 318, de 30 de novembre de 1987, p. 160 127 DO C 19, de 28 de gener de 1991, p. 42. 128 DO C 61, de 28 de febrer de 1994, p. 110.

67

de l’article 22 de la Carta de drets fonamentals de la UE i a la signatura de la Carta

Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, del Consell d’Europa, pels

governs dels estats membres.129

• Resolució de 23 de novembre de 2001 sobre la promoció de la diversitat

lingüística i l’aprenentatge de llengües en el marc de la implementació dels

objectius de l’Any Europeu de les Llengües de 2001: Emfasitza “que totes les

llengües europees són iguals en valor i dignitat des del punt de vista cultural i

constitueixen un element integrant de la cultura i civilització europea.”

• Resolució del Parlament de 14 de gener de 2003 sobre el paper dels poders

regionals i locals en la construcció europea: reclama la introducció en el TCE d’un

precepte específic que reculli el mandat de respecte i promoció de la diversitat

lingüística, incloses les llengües regionals i minoritàries.130

• L’Informe de la Comissió de cultura del Parlament Europeu de 14 de juliol de 2003,

amb recomanacions destinades a la Comissió sobre les llengües europees

regionals i menys difoses- les llengües de les minories a la UE a la llum de

l’ampliació i la diversitat cultural (Ponent: Ebner): Destaca la dimensió europea de

les llengües regionals i minoritàries d’Europa, que fa que siguin “d’interès general

europeu”. Palesa la inexistencia de normes jurídiques en l’àmbit de la UE sobre les

llengües menys difoses, tot sol·licitant a la Comissió que presenti iniciatives

legislatives sobre la diversitat lingüística i l’aprenentatge de les llengües, incloent-hi

les regionals i minoritàries.131 També sol·licita la creació d’un programa plurianual

relacionat amb la diversitat lingüística, en el marc del qual es garanteixi la igualtat

d’oportunitats per a les darreres llengües. Finalment, reivindica la creació d’una

Agència europea per a la diversitat lingüística i l’aprenentatge de llengües:

acompanyar l’execució del pla d’acció en aquests context, iniciar accions per

promoure una Europa de les llengües i un entorn favorable a les llengües i crear

una xarxa d’estímul de la diversitat lingüística, incloses les llengües regionals i

minoritàries.

129 DO C 177 E de 25 de juliol de 2002, p. 334. 130 Doc. 2002/2141 (INI). En l’apartat 13.f el Parlament proposava un nou article 151 bis TCE amb aquesta redacció: “La Comunidad, dentro de sus esferas de competencia, respetará y promoverá la diversidad lingüística en Europa, incluidas las lenguas regionales o minoritarias como expresión de esa diversidad, alentando la cooperación entre los Estados miembros y recurriendo a otros instrumentos adecuados para alcanzar este objetivo”. (Vegeu: http://europa.eu.int/eur-lex/pri/es/oj/dat/2004/ce038/ce03820040212es01670171.pdf) 131 El Parlament: “Pide a la Comisión que, sobre la base de los artículos 149, 150, 151 y 308 del Tratado CE, y antes de 31 de diciembre de 2003, le presente propuestas legislativas sobre la diversidad lingüística y el aprendizaje de lenguas –incluidas las lenguas regionales y menos difundidas-, siguiendo las recomendaciones y los proyectos de propuestas que se detallan en el anexo”. (Vegeu: htttp://europa.eu.int/comm/education/policies/lang/doc/hebner_es.pdf)

68

• Resolució del Parlament de 14 de gener de 2004 sobre la preservació i el foment

de la diversitat cultural: la tasca de les regions europees i organitzacions

internacionals com la UNESCO i el Consell d’Europa: on es “Considera que la

diversitat cultural suposa el reconeixement, foment i desenvolupament de les

cultures locals, de les indústries culturals, i la protecció de les institucions i activitats

nacionals i indígenes, inclosa la rica varietat de llengües”.

b) El Consell

L’aproximació del Consell al tema de la diversitat lingüística ha estat més recent i

dotada d’una ambigüitat major pel que fa al contingut d’aquesta noció. En el si del

Consell no s’ha discutit mai obertament la qüestió de les llengües regionals i

minoritàries. Aquest fet pot explicar-se per les posicions obertament oposades

d’alguns estats membres a reconèixer un estatus legal a les respectives minories

lingüístiques. Malgrat això, són diversos els pronunciaments del Consell que recullen el valor del patrimoni lingüístic europeu, que abastaria les llengües

europees que no són oficials en el marc de la UE.

• Conclusions del Consell d’afers generals, reunit a Luxemburg el 12 de junio de

1995: S’hi destaca que “convé preservar la diversitat lingüística i fomentar el

plurilingüisme a la Unió, tot respectant igualment totes les llengües de la Unió i

tenint present el principi de subsidiarietat".

• Resolució del Consell de 20 de gener de 1997, sobre la integració de aspectes

culturals en les accions comunitàries: Reconeix que l’afirmació i expressió de la

identitat cultural són condicions essencials per a la plena participació dels

ciutadans en la societat i que la realització per la UE d’activitats de tipus cultural

hauria de contribuir al floriment de les cultures dels Estats membres, dins del

respecte de les diversitats nacionals i regionals, tot potenciant alhora el patrimoni

cultural común.132

• Decisió del Parlament i el Consell 1934/2000/CE sobre l’Any Europeu de les

llengües 2001, de 17 de juliol 2000: S’hi afirma que “La qüestió lingüística és una

oportunitat que s’ha de concebre com a part del procés d’integració europea i l’Any

132 DO C 36 de 5 de febrer de 1997. Assenyala també que en el marc d’altres disposicions del Tractat, la Comunitat ha de para atenció als efectes d’altres polítiques sobre les polítiques de cultura, especialment pel que fa a: el mercat únic, incloses les qëustions relatives a la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals; polítiques comunitàries internes; polítiques audiovisual i de telecomunicacions (inclosa la societat de la informació i la indústria proveïdora de continguts); les relacions exteriors de la Comunitat.

69

Europeu de les Llengües pot demostrar-se molt útil en relació amb la formulació de

mesures per fomentar la diversitat lingüística”.133

• Decisió núm. 508/2000/CE del Parlament Europeu i el Consell que estableix el

programa “Cultura 2000”, de 14 de febrer de 2000: En relació amb els

esdeveniments culturals de projecció europea i internacional assenyala que

“haurien de sintonitzar amb la sensibilitat dels ciutadans europeus, contribuint a

incrementar el seu sentiment de pertinença a una mateixa comunitat i la seva

percepció de la diversitat cultural dels estats membres, com també a fomentar el

diàleg intercultural i internacional”.134

• Conclusions de la 2391ª reunió del Consell, realitzada a Brussel·les el 29 de

novembre de 2001: En el text de les Conclusions s’afirma que “totes les llengües

són iguals en valor i dignitat des d’un punt de vista cultural i formen part integral de

la cultura i civilització europees.”135

• Declaració de Laeken sobre el futur de la UE, de desembre de 2001: Europa hi és

definida com “el continent dels valors humanistes, la Carta Magna, el Bill of Rights,

la Revolució francesa, la caiguda del Mur de Berlín; el continent de la llibertat, de

la solidaritat i, sobretot, de la diversitat, la qual cosa implica el respecte de les

llengües, les cultures i les tradicions dels altres”.136

• Resolució del Consell de 14 de febrer de 2002 sobre la promoció de la diversitat

lingüística i l’aprenentatge de llengües en el marc de la realització dels objectius de

l’Any Europeu de les Llengües 2001: s’hi reitera que “totes les llengües europees

són iguals en vàlua i dignitat des del punt de vista cultural i formen part integral de

la cultura i la civilització europea”.137

• Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005 sobre l’ús oficial d’altres llengües

dins del Consell i eventualment en altres institucions o òrgans de la UE: S’hi afirma

que “El Consell considera que, en el marc dels esforços que s’estan duent a terme

per acostar la Unió a tots els seus ciutadans, cal prendre més en consideració la

riquesa de la seva diversitat lingüística” (vegeu infra capítol 6.4).

133 DO L 232 de 14 de setembre de 2000. 134 DO L 63 de 10 de març de 2000. 135 http://db.consilium.eu.int/newsroom/LoadDoc.asp?MAX=1&BID=92&DID=69170&LANG=1. 136http://www.constitucioneuropea.es/servlet/noxmlf7cc.pdf?id=mae20031218Contenido%20M22015366611096039229933~LKNES.pdf&mime=application/pdf 137 DO C 50 de 23 de febrer de 2002. El Consell també hi emfasitza que: “el coneixement de les llengües és una de les capacitats bàsiques que cada ciutadà necessita adquirir per tal de prendre part efectiva en la societat europea del coneixement i, per tant, facilita no solament la integració en la societat sinó també la cohesió social; un bon coneixement de la pròpia llengua materna pot facilitar l’aprenentatge d’altres llengües”.

70

c) Comissió

La Comissió ha manifestat la seva sensibilitat pel tema de la diversitat lingüística en diversos documents o declaracions, en els quals hi inclou també les

llengües regionals o minoritàries:

• Informe Euromosaic, publicat l’any 1996 per la Comissió: En la presentació

s’explica que el suport de la Comissió a les comunitats lingüístiques

minoritàries “ha estat i continua essent coherent amb els objectius generals

d’una Europa integrada, on cada ciutadà pot veure complertes les pròpies

aspiracions en un context social adequat i amb el suport de les institucions

europees a través de programes per a poder-ho fer realitat.”138

• Pla d’acció per a promoure l’aprenentatge de llengües i la diversitat lingüística,

de 27 de juliol de 2003, per als anys 2004-2006: la Comissió afirma que el pla

d’acció representa una oportunitat per a les llengües regionals i minoritàries, ja

que un dels objectius principals és que el ventall de llengües que s’ensenyen i

s’aprenen ha d’incloure les regionals i minoritàries, des de la prespectiva de la

promoció de la diversitat.139

• Comunicació de la Comissió sobre el multilingüisme, de 22 de novembre de

2005: s’hi concep el multilingüisme com un nou àmbit polític d’actuació de la

Comissió (amb l’atribució de les competències específiques a un comissari,

inicialment l’eslovac Jan Figel i des de l’1 de gener de 2007 el romanès

Leonard Orban), per promoure un clima propici a la plena expressió de totes

les llengües i al desenvolupament de l’ensenyament i l’aprenentatge de

nombroses llengües.140

d) Comitè de les regions

També el Comitè de les Regions ha adoptat una posició favorable a les llengües regionals, minoritàries o menys utilitzades des de la seva creació, que es reflecteix

en diversos dictàmens, resolucions i pronunciaments. Malgrat les limitades facultats

138 http://www.uoc.edu/euromosaic/ 139 Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions- Promoure l’aprenentatge d’idiomes i la diversitat lingüística- Pla d’acció 2004-06 [COM (2003) 449]. http://eur-lex.europa.eu/smartapi/cgi/sga_doc?smartapi!celexplus!prod!DocNumber&lg=es&type_doc=COMfinal&an_doc=2003&nu_doc=449 140 Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions- Una nova estratègia marc per al multilingüisme [COM (2205) 596]. El multilingüisme s’hi defineix com la capacitat d’una persona d’utilitzar diversos idiomes (en la introducció s’afirma “Com més llengües coneguis, més persona ets”) i la convivència de diferents comunitats lingüístiques en una mateixa zona geogràfica. Segons la introducció, la UE s’erigeix sobre el concepte de la unitat en la diversitat: diversitat de cultures, de costums, de creences i de llengües. Malgrat aquestes declaracions, es continua mantenint una certa indefinició respecte a les llengües que seran objecte de foment, protecció i aprenentatge. http://eur-lex.europa.eu/smartapi/cgi/sga_doc?smartapi!celexplus!prod!DocNumber&lg=es&type_doc=COMfinal&an_doc=2005&nu_doc=596

71

d’aquests òrgan -que normalment actua prèvia consulta de les institucions-, en

diverses ocasions ha pogut pronunciar-se sobre la diversitat lingüística, que s’entén

bàsicament referida a les llengües regionals.

• Dictamen Comitè Regions sobre la promoció i la protecció de les llengües

regionals i minoritàries, de 13 de juny de 2001: S’hi afirma que “les llengües

minoritàries (menys utilitzades) i regionals son una part fonamental de la

diversitat lingüística i cultural de la Unió Europea i un element vital del nostre

patrimoni europeu comú, el respecte del qual propicia una millor comprensió

entre els pobles i promou la integració.” Proposa diverses mesures que pot

adoptar la UE per a contribuir a la supervivència i el desenvolupament de les

més de quaranta llengües històriques que formen una part fonamental del

patrimoni cultural d’Europa.141 Conté recomancions concretes a la Comissió

sobre la inclusió de disposicions específiques sobre la promoció de la diversitat

lingüística i el foment de la integració de les dites llengües en totes les polítiques i

programes de la Unió (tecnologies de la informació, la política audiovisual,

l’educació, la cultura, l’aprenentatge de llengües, la cooperació transfronterera, el

turisme cultural, la tecnologia lingüística, el desenvolupament regional i

l’ordenació territorial, etc.).

• Contribució dels representants del Comitè de les Regions a la Convenció

Europea, de 5 de setembre de 2002, que conté una referència implícita:

“S’espera que el procés de reforma iniciat per la UE garanteixi als europeus

una compatibilitat total entre la seva pertinença a la Unió i la conservació de les

identitats nacionals i les diversitats regionals i locals, d’acord amb el que es

desprèn del Preàmbul de la Carta de Drets Fonamentals”.

3.3. Les accions comunitàries en relació amb les llengües regionals o minoritàries

El discurs de les institucions europees favorable a la salvaguarda i la promoció de la

diversitat lingüística sovint no troba una correspondència adequada en les mesures

efectives de suport a les llengües regionals i minoritàries. La implicació insuficient de la UE 141 Entre d’altres: mesures de sensibilització respecte del patrimoni cultural; la promoció de plantejaments innovadors en el foment de l’intercanvi de coneixements i pràctiques especialitzats; la creació de xarxes integrades per persones que treballin en aquest àmbit i l’aplicació de les pràctiques més idònies (DO C 357, de 14 de desembre de 2001).

72

en aquest àmbit i el menysteniment en la seva actuació d’una part molt important de la

diversitat lingüística europa ha estat denunciada reiteradament, tant per algunes de les

institucions de la Unió com pels representants de les comunitats lingüístiques

minoritàries. Els ciutadans comparteixen la percepció sobre la manca d’una actuació

coherent de la UE amb els pronunciaments de les seves institucions respecte del

reconeixement i suport de les llengües regionals o minoritàries142. Aquestes crítiques

palesen que l’acció de les institucions europees en relació amb les llengües regionals o minoritàries ha estat irregular, insuficient i discontínua. 143

A partir d’una pregunta sobre quines polítiques estava duent a terme la UE respecte

d’aquestes llengües, la comissària Viviane Reding assenyalava dues formes bàsiques de

suport144: la creació d’organismes de suport i la subvenció de projectes per promoure i

salvaguardar aquestes llengües. A les anteriors es podria afegir un genèric suport polític,

financer o psicològic a les comunitats lingüístiques minoritàries –especialment important

per a les més marginades o minoritzades-, la implicació personal en aquesta causa de

diferents membres del Parlament i la Comissió i l’assistència tangible en termes

econòmics.

a) Programes d’acció (remissió)

Des dels anys vuitanta, la Comunitat Europea ha subvencionat a través dels seus

programes projectes en àmbits rellevants per a la revitalització lingüística, amb una

especial atenció a l’educació, la cultura, els mitjans de comunicació, la promoció lingüística

directa i recursos lingüístics com diccionaris o gramàtiques. Més endavant s’analitzen els

programes comunitaris en relació amb el suport financer de les iniciatives vinculades a les

llengües regionals, minoritàries o menys difoses (infra capítol 4).

b) La creació d’organismes i xarxes

142 Així es constatava a partir d’una enquesta sobre l’actitud de la UE envers el gallec: la majoria dels enquestats ressaltaven la contradicció entre les paraules i els fets, com també l’ambigüitat d’una actitud que “aparentment es mostra interessada per la situació del gallec i de les altres llengües minoritàries, però a l’hora de la veritat aquest interès no es tradueix en mesures concretes ni pressiona els estats membres que duen a terme pràctiques discriminatòries, que són la gran majoria”. També molts enquestats es queixaven del fet que “la UE no intenta reconduir ni modificar l’hostilitat general de l’Estat espanyol a partir d’accions en defensa dels parlants de llengües minoritàries, i d’altres es mostraven decebuts pel fet que la Unió no permet que l’estatus lingüístic i polític autonòmic de Galícia es pugui traduir en una personalitat diferent dins l’àmbit europeu.” (Kronental, Melissa (2003): “From Rethoric to Reality? A Critical Assessment of EU Minority Language Policy and Practice”, Working Papers núm. 13, p.17-19, http://www.ciemen.org/mercator/pdf/cup13-def-ang.pdf).. 143 En aquest sentit, es constata un augment del recolzament anys ’80 i ’90, que va fer que augmentessin les esperances i expectatives d’aquestes comunitats en relació amb el paper de la UE, les quals s’han vist decebudes per un retraïment més recent de les institucions europees pel que fa a les llengües regionals o minoritàries. 144 Document d’11 d’octubre de 2002,The future of regional and minority languages in the European Union.

73

Després de la primera Resolució del Parlament Europeu de 16 d’octubre de 1981, l’any

1982 es va crear l’Oficina europea per a les llengües menys difoses (European

Bureau for Less Used Lanaguages o EBLUL), com una instància de suport a aquestes

llengües. L’EBLUL no s’integra en l’organigrama de les institucions i òrgans comunitaris,

però amb una vinculació financera amb la Comissió Europea. Posteriorment, l’any 1988

naixien els centres Mercator, també finançats majoritàriament per la UE, i dedicats a

l’anàlisi i la divulgació de la situació de les llengües regionals o minoritàries en tres àmbits:

legislació i drets lingüístics, educació i mitjans de comunicació.

Les actuacions d’aquests organismes s’han desplegat fonamentalment en els terrenys de

la difusió de la situació de les llengües, el foment de l’intercanvi d’informació i la capacitat de pressió o influència sobre l’actuació de les institucions comunitàries.

En aquesta línia, l’activitat desplegada fins avui inclou: el finançament de projectes; la

realització d’un seminari anual per revisar els avenços en aquest camp, a banda d’altres

conferències o seminaris monogràfics; les iniciatives de l’EBLUL per facilitar i fomentar el

treball en xarxa i l’intercanvi d’informacions (Study Visit Programme, el full informatiu

Contact-Bulletin i d’altres publicacions, l’agència de notícies Eurolang); les aportacions de

l’EBLUL al debat europeu sobre la diversitat lingüística (per exemple, la Declaració de

Ljouwert sobre la Diversitat lingüística i el futur de la UE, adptada el 15 de juny de 2002).

D’aquesta manera, la implicació de la UE ha tingut un efecte multiplicador de les iniciatives

i de creació de xarxes de treball en l’àrea de les llengües menys esteses (networking

effect). També ha produït un cert efecte catalitzador, en reunir i fomentar l’intercanvi

d’informació i d’experiències entre les persones que treballen per a la promoció de les

llengües utilitzades. L’acció instrumental de la UE ha contribuït així a facilitar que els

parlants les llengües minoritàries puguin dialogar i actuar conjuntament en el pla europeu

per tal d’assolir resultats que individualment no haguessin estat capaços de plantejar-se.

Tot i la rellevància de la tasca desenvolupada, la configuració actual dels organismes competents sobre les llengües regionals o minoritàries limita la seva capacitat operativa en el context comunitari.145

145 El risc que pot existir és que les trobades i les conclusións derivades del treball dels activistes lingüístics tingui una incidència escassa sobre el vigent statu quo lingüístic a la UE. En aquest sentit cal recordar la proposta del Parlament –rebutjada per la Comissió- de creació d’una Agència especialitzada per a tractar les qüestions lingüístiques en el marc de la Unió (Informe de 14 de juliol de 2003, citat supra 3.1.a).

74

Tanmateix, l’any 2005 s’ha fet un pas significatiu, amb la inclusió expressa del multilingüisme entre els àmbits propis de competència de la Comissió,146 sota la

responsabilitat del nou Comissari d’educació, formació, cultura i multilingüisme. En aquest

marc, el 20 de setembre de 2006 la Comissió creava el High Level Group on

Multilingualism amb funcions assessores i d’estudi. Per tant, s’obren possibilitats d’avenç

en aquest àmbit, tot i que continua essent necessari un reforçament de la base

competencial de la Unió Europea en la matèria lingüística, que contemplés expressament

les llengües regionals o minoritàries.

c) Finançament d’estudis

En un pla distint es pot citar també com a forma de recolzament el finançament d’estudis orientats a obtenir una descripció més precisa de la situació i les necessitats de les comunitats lingüístiques minoritàries. L’estudi més rellevant en

aquest sentit és l’Euromosaic147, elaborat a partir d’un encàrrec que va fer la Comissió

Europea l’any 1992 per identificar les diferents llengües regionals i minoritàries utilitzades,

establir el potencial de producció i reproducció de les comunitats lingüístiques minoritàries

i conèixer-ne les principals dificultats. També es pot citar l’informe Support for minority

languages in Europe (2003), encarregat per la Unitat de Política Lingüística de la Direcció

General d’Educació i Cultura.

d) L’ús de llengües no oficials en les institucions de la UE (remissió al capítol 6).

146 Vegeu la Comunicacio de la Comissió de l’any 2005 sobre el multilingüisme (supra 3.1.3.c).

147 En l’Euromosaic I, publicat l’any 1993, s’identificaven cinc grups lingüístics principals i s’incloïen més de cinquanta informes individuals, relatius a cadascuna de les comunitats lingüístiques regionals o minoritàries identificades. Amb l'ampliació de la UE de l’any 1995, l'estudi Euromosaic II va completar amb informes individuals sobre els grups lingüístics regionals i minoritaris d'Àustria, Finlàndia i Suecia. El setembre de 2004 es ampliar l'estudi als deu nous Estats membres de la Unió Europea, després de la darrera ampliació.EuromosaicIII:http://europa.eu.int/comm/education/policies/lang/languages/langmin/euromosaic/index_en.html )

75

76

4. Els programes i accions amb un contingut lingüístic: inclusió o exclusió de la llengua catalana

4.1. La base jurídica dels programes i accions amb rellevància lingüística

Com s’ha vist anteriorment148, el TCE no conté gaire referències normatives directes a l’acció

comunitària en la matèria lingüística. La intervenció de les institucions comunitàries en aquest

terreny s’ha de basar en una habilitació recollida en els tractats, a banda de respectar el

principi de subsidiarietat, que implica que els objectius de l’acció proposada puguin assolir-se

millor des d’aquest nivell. Tot i l’encara dèbil base competencial en relació amb la protecció i

promoció de les llengües europees, el caràcter eminentment transversal de la matèria

lingüística –que permet connectar-la amb múltiples sectors materials on la Unió té

competències- ha permès que les institucions s’hi impliquin progressivament.

Així, des dels anys setenta la Comunitat Europea duu a terme un conjunt d’accions i

programes per tal de fomentar l’aprenentatge lingüístic i promoure i difondre les llengües

europees en àrees com l’ensenyament, 149 la cultura, l’audiovisual o les tecnologies de la

informació o la comunicació. Aquests programes constitueixen avui l’acció de foment de

Unió Europea dotada de contingut lingüístic, per mitjà de la qual se subvencionen

diferents tipus de projectes i iniciatives, tant d’origen públic com privat.

Els principals títols competencials en què es basa aquesta acció són els relatius a

l’ensenyament i la cultura, que foren introduïts en el TCE l’any 1992. L’article 149.1 TCE, relatiu a l’ensenyament150, disposa que:

“La Comunitat ha de contribuir al desenvolupament d’una educació de qualitat

fomentant la col·laboració dels estats membres i, si cal, donant suport i

148 Vegeu capítol I, epígraf 1.2.3. 149 La pràctica comunitària s’ha concretat en diversos programes d'acció (com Sòcrates, Leonardo da Vinci o Joventut), resolucions, comunicacions, documents de treball, projectes pilot, etc. Mitjançant tots aquests instruments, la Comunitat fomenta l'aprenentatge de llengües, la cooperació entre centres educatius i, en el seu cas, entre aquests i les empreses, els intercanvis de joves i personal docent i l'educació a distància gràcies a l'ús de noves tecnologies, entre moltes altres accions (una síntesi de la política d’educació, formació i joventut de la UE a: http://www.infoeuropa.org). 150 Aquesta previsió s’incloïa en el Tractat de la UE, que va entrar en vigor l'any 1993, i comportava una base jurídica específica per a les polítiques d'educació, formació i joventut comunitàries, amb independència de la lliure circulació de treballadors. No obstant això, en aquest primer moment, l'actuació comunitària es va limitar a la coordinació de les polítiques dels estats membres.

77

complementant la seva acció tot respectant plenament la responsabilitat dels

estats membres pel que fa al contingut de l’ensenyament i l’organització del

sistema educatiu, com també la seva diversitat cultural i lingüística”. 151

L’acció de la UE s’adreça, d’una banda, a complementar i recolzar l’acció dels estats i,

d’una altra, a promoure la cooperació intracomunitària (entre els estats membres) i amb

d’altres països i organitzacions internacionals152. L’instrument bàsic de què disposen les

institucions de la Unió en el marc de l’article 149 són els programes d’acció, adoptats pel

Consell d’acord amb el procediment de codecisió amb el Parlament i prèvia consulta del

Consell Econòmic i Social i del Comitè de les Regions. Per tant, l’aprovació dels

programes i accions emmarcats en aquest precepte parteix d’una iniciativa de la Comissió

i han d’aprovar-se pel Parlament Eurpeu i el Consell, amb la garantia d’una intervenció

prèvia dels organismes consultius (art. 251 TCE). El procediment de codecisió

(aplicable també, en les condicions esmentades, a l’article 151 TCE) permet la integració de sensibilitats diferenciades respecte de la diversitat lingüística europea, per bé el protagonisme del Consell reforça la capacitat d’influència dels estats,

alguns dels quals s’oposen a reconèixer les minories lingüístiques existents. A més, la

Unió pot fer recomanacions, que són actes jurídicament no vinculants adoptats per

majoria qualificada del Consell, a proposta de la Comissió. També actua en aquest àmbit

elaborant resolucions, comunicacions, documents de treball, projectes pilot, etc. S’exclou

expressament tota harmonització per la UE de les disposicions legislatives o

reglamentàries dels estats membres en l’àmbit educatiu.

L’article 149.2 TCE esmenta com a objectius concrets de la tasca de la Unió

“desenvolupar la dimensió europea en l’ensenyament especialment mitjançant l’aprenentatge i la difusió de les llengües dels estats membres”. Tot i que seria

desitjable la substitució de la menció als “estats membres” per una referència més

inclusiva de les llengües regionals i minoritàries,153 cal notar que el precepte no ho

151 La formulació del precepte relativa al respecte de la diversitat lingüística i cultural no es molt afortunada, ja permet dues lectures: segons la primera, el mandat de respecte per part de la Unió ha d’implicar mesures positives de suport; en canvi, segons una interpretació més restrictiva, la Unió hauria de respectar una suposada responsabilitat dels estats membres en aquest tema. Com a exemples de la interpretació restrictivaes poden citar les Conclusions del Consell d’Educació i Afers de Joventut de Brussel·les, de 29 de novembre de 2001, on es parla de la “responsabilitat dels Estats membres per al contingut de l’ensenyament i l’organització de llurs sistemes educatius i llur diversitat lingüística i cultural”, sense començar amb el verb “respectar” . En un sentit similar, la Resolució del Consell de 14 de febrer de 2002 relativa a la promoció de la diversitat lingüística i l’aprenentatge de llengües en el marc de la realització dels objectius de l’Any europeu de les llengües (DO núm. 50 ed 23 de febrer de 2002). 152 D’acord amb l’article 151.3: “La Comunitat i els estats membres han d’afavorir la cooperació amb tercers països i amb les organitzacions internacionals competents en l’àmbit de la cultura, i especialment amb el Consell d’Europa“. 153 Vegeu, en aquest sentit, les propostes de reforma del TCE del Parlament Europeu en nota 129.

78

circumscriu a les llengües oficials a la UE o del Tractat, de manera que abasta totes

les llengües dels estats - amb independència del seu estatus dins la Unió.

En segon lloc, l’article 151.1 TCE, sobre la matèria de cultura154, estableix que:

“La Comunitat ha de contribuir al floriment de les cultures dels estats membres,

dins el respecte a la seva diversitat nacional i regional, tot respectant el

patrimoni cultural comú.”

El precepte també disposa que la Comunitat ha d’afavorir la cooperació interestatal i, si

cal, donar suport i completar l’acció dels estats en els àmbits del coneixement i la difusió

de la cultura, els intercanvis culturals no comercials i la creació artística i literària, inclòs el

sector audiovisual. L’apartat quart de l’article 151 reforça el vessant actiu de l’actuació

comunitària en el camp cultural en considerar-la una dimensió de les altres polítiques

comunitàries.155 Els instruments de què disposen les institucions comunitàries són els

mateixos que en el supòsit anterior: les mesures de foment i les recomanacions. Pel que

fa a les accions de foment, el procediment de codecisió (art. 251 TCE) pateix aquí un

agreujament dels requisits procedimentals en exigir-se l’aprovació pel Consell per

unanimitat de tots els estats156. L’exigència d’unanimitat dels estats per a adoptar accions de foment cultural condiciona negativament la implicació de la UE respecte de les llengües regionals o minoritàries, atès que l’oposició d’un únic Estat

en el Consell pot paralitzar les decisions en aquest terreny. Aquesta greu limitació se

supera parcialment amb la possibilitat de la UE d’incidir en aspectes culturals en el marc

d’actuacions fonamentades en títols competencials diversos157.

Així, d’altres competències més indirectament relacionades amb les llengües són,

entre d’altres: les relatives a l’ocupació (art. 125), la indústria (art. 157), la cohesió

econòmica i social (art. 158) o la recerca i el desenvolupament tecnològic (art. 163).

En tots els àmbits citats la competència de la UE es limita a completar, donar suport i

adoptar mesures de foment o coordinació de l’acció dels estats membres.

154 Font: http://europa.eu.int/eur-lex/es/treaties/selected/livre257.html (versió en castellà) 155 Article 151.4: “La Comunitat tindrà en compte els aspectes culturals en la seva actuació en virtut d’altres disposicions del mateix Tractat , en particular amb el fi de respectar i fomentar la diversitat de les seves cultures“. 156 En concret l’article 151.5 TCE remet el procediment previst en l’article 251 (codecisió amb el Parlament), amb la consulta prèvia del Comitè de les Regions, amb la precisió que el Consell s’ha de pronunciar per unanimitat durant tot el procediment previst a l’article 151. Les recomanacions s’aproven pel Consell, també per unanimitat, a a proposta de la Comissió. 157 L’article 151.4 TCE estableix que “La Comunidad tendrá en cuenta los aspectos culturales en su actuación en virtud de otras disposiciones del presente Tratado, en particular a fin de respetar y fomentar la diversidad de sus culturas.”

79

4.2. La posició de les diferents llengües europees en els programes i accions: especial referència a les llengües regionals o minoritàries

A partir de l’anàlisi anterior del TCE es constata que no hi ha cap al·lusió a les llengües oficials o del tractat en els articles en què poden fonamentar-se les accions comunitàries de foment de contingut lingüístic. Això significa que, d’entrada, no

existeix un obstacle juridicoformal perquè la llengua catalana es pugui beneficiar de les

subvencions i ajuts que s’instrumenten a través d’aquests accions i programes.

Malgrat tot, en la pràctica, molt sovint es traslladen al pla de les actuacions de foment les jerarquies que estructuren el règim lingüístic de les institucions i òrgans de la UE. Així, en molts casos s’ha tendit a beneficiar únicament o preferentment les llengües

del tractat o oficials de la UE en l’ordenació de les mesures de foment, amb la qual cosa

es reforcen les jerarquies lingüístiques derivades del règim lingüístic. Aquesta –tot i ser

fonamental- no és però l’única distinció lingüística present en les accions de foment, on

n’apareixen d’altres, la qual cosa permet distingir diferents categories de llengües segons

la seva posició en aquest àmbit:

• Llengües incloses en el Reglament 1/58: Es beneficien automàticament de les

diverses accions de foment de contingut lingüístic impulsades per les institucions

comunitàries (amb l’excepció dels programes adreçats específicament a les

llengues regionals)158.

• Llengües incloses en el Reglament 1/58 qualificades com a “menys àmplia-ment difoses”: Els parlants d’aquestes llengües gaudeixen dels avantatges de

l’apartat a) i, a més, reben un suport especial en el marc dels programes lingüístics

(s’ha reconegut aquesta qualificació al suec, al grec o al danès).

• Gaèlic irlandès: La inclusió d’aquesta llengua en els diversos programes i accions

no és automàtica, per bé que té garantida la presència en el Programa Lingua i les

demés accions educatives emmarcades en el Programa Sócrates II159.

158 En la pràctica, comprèn les llengües oficials d’un o més estats, però també se’n poden beneficiar les llengües regionals o minoritàries dins d’un estat que coincideixen amb les anteriors (les anomenades llengües transfrontereres, com l’alemany a l’est de Bèlgica, el grec a les les regiones italianes de Puglia o Calàbria o el suec a Finlàndia). 159 Resposta de 14 de novembre de 1986 del President de la Comissió Jacques Delors a la qüestió nº 96/86, presentada pel parlamentari europeu Thomas Raftery.

80

• Luxemburguès: Aquesta llengua s’inclou en el programa Lingua, i en les accions

però en la resta de casos no té garantida una presència específica en els

programes i accions.

• Llengües europees no oficials a la UE que gaudeixen d’un cert reconeixement estatal: El reconeixement de facto d’aquesta categoria deriva del Programa de l’Any

Europeu de les llengües, que cobria les llengües oficials i “qualsevol altra llengua –

incloent-hi les llengües regionals i minoritàries- que els estats membres assenyalin

com a elegibles” (entre d’altres, el català, el gallec –tot i que la connexió amb el

portuguès-, el basc, el gal·lès, el gaèlic escocès, l’irlandès o el frisó).

• Llengües europees que no gaudeixen de cap tipus de reconeixement estatal: Els parlants d’aquestes llengües (per exemple, l’arameu o valac, l’albanès

o el macedoni a Grècia) poden acollir-se únicament als programes específics de

suport a les llengües regionals o minoritàries o, en certs casos, aprofitar

l’ambigüitat d’altres programes per entrar-hi.

• Llengües d’altres estats (no membres UE): En concret, les llengües nacionals

dels països EFTA (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) com també llengües dels

països candidats (Bulgaria, Romania i Turquia).

Aquesta classificació permet constatar l’absència d’un criteri unívoc pel que fa al

tractament de les llengües en el marc dels diferents programes i accions de la UE.

Tanmateix, la distinció més rellevant continua separant les llengües estatals (sovint

identificades amb les “llengües de la Comunitat”) i les llengües regionals i minoritàries, que

són preterides o directament excloses d’alguns dels programes d’acció. És a dir, les llengües regionals o minoritàries pateixen una doble exclusió: a banda de restar privades dels efectes pràctics i simbòlics derivats de l’estatus de llengua oficial o del tractat, tampoc no poden beneficiar-se de moltes de les accions de foment de la UE. En aquest sentit, caldria propugnar que els programes i accions que tinguin a veure

amb les llengües restin oberts a totes les llengües europees. A més, s’haurien d’incloure,

quan calgués, accions i/o projectes que satisfessin les necessitats de les llengües menys

difoses quan les disposicions més generals no les atenguessin de manera idònia.160 Fins i

tot seria legítim un criteri de tracte compensatori (o de discriminació positiva) en el marc de

160 Vegeu Bos, Alexia (2006), “La política lingüística de la UE”, Llengua, Societat i Comunicació, núm. 4, <www.ub.es/cusc/LSC_set.htm>

81

les accions de foment pel que fa a les llengües que no gaudeixen d’un estatus europeu

equivalent a les llengües oficials. Tanmateix, la UE no ha apostat per aquesta via.

En efecte, les institucions comunitàries han dut a terme algunes actuacions de suport

de les llengües regionals o minoritàries, però s’ha tractat sempre d’una actuació

discontínua i obstaculitzada per arguments jurídics formalistes (vegeu infla 4.3.e i

supra capítol 3.2). Tanmateix, sembla que la necessitat de tenir en compte les llengües regionals en el marc de les accions de foment de contingut lingüístic s’està obrint pas en les institucions comunitàries. El Parlament Europeu ha

reiterat la necessitat d’establir un programa plurianual relatiu a les llengües regionals o

minoritàries161 i, més recentment, ha reclamant l’establiment d’un programa específic

per a la diversitat lingüística162. Darrerament, la Comissió ha instat també els estats a

tenir en compte les llengües menys esteses o amenaçades en el marc de l’acció de

foment sufragada per les instàncies comunitàries.163 La inclusió explícita del

multilingüisme entre les tasques de la Comissió obre també expectatives noves pel

que fa a la promoció d’aquestes llengües, la situació de les quals en el context

europeu està essent analitzada per l’òrgan específic d’assessorament creat a aquest fi

(High Level Group on Multilingualism).

4.3. Tipus de programes i accions amb rellevància lingüística

A continuació s’examinen els programes i accions de la UE des de la perspectiva de la

inclusió o exclusió de les distintes llengües europees, amb una especial atenció a la

situació de les llengües regionals, minoritàries o menys difoses –entre les quals

s’inclou normalment el català. En aquesta anàlisi els programes s’agrupen en funció

del seu contingut: a) aprenentatge i difusió de les llengües; b) ensenyament, cultura i

mitjans de comunicació, en el marc de la societat de la informació); c) específics sobre

llengües regionals o minoritàries; i d) amb rellevància lingüística indirecta. Finalment,

161 La necessitat d’una atenció particular a aquestes llengües es destacava en la Resolució de de 13 de desembre de 2001 del Parlament Europeu sobre les llengües europees regionals o menys difoses (citada supra nota 129) que s’adreçava a la Comissió per sol·licitar l’establiment d’un programa plurianual sobre llengües. 162 Vegeu l’Informe de la Comissió de cultura del Parlament Europeu de 14 de juliol de 2003 (Ponent: Ebner) citat a la nota 131. 163 Així, per exemple, en la Comunicació de la Comissió sobre la promoció d’un Pla d’acció sobre l’aprenentatge lingüístic i la diversitat lingüística, es llegeix: “S’insta els Estats membres a parar especial atenció a les mesures destinades a ajudar les comunitats lingüístiques el nombre de parlants nadius de les quals disminueix de generació en generació, conforme als principis de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries”.

82

s’inclou un comentari sobre les expectatives obertes per la configuració dels nous

programes aplicables a partir de l’any 2007.

a) Aprenentage i difusió de les llengües europees

Des del principi dels anys noranta164, la Comunitat Europea ha destacat la importància

de l’aprenentatge de llengües estrangeres i ha dut a terme diverses accions per

fomentar-lo165. La primera acció global, des de l’any 1990, és Lingua, que s’estableix

com a complementària per facilitar l’aplicació dels programes educatius i d’intercanvi

de treballadors joves de la Comunitat. En l’exposició de motius es destaquen els

beneficis potencials de l’acció per al mercat interior, per als ciutadans (superació de les

barreres lingüístiques, majors possibilitats per d’aprofitar les llibertats de circulació dins

del mercat interior) i per a les llengües (conservació de la riquesa cultural i la diversitat

lingüística d’Europa i “consideració al paper de les diferents llengües europees en el

món en general en termes del seu significat económic, comercial i cultural”).

Tanmateix, tots aquests beneficis es limiten –al·legant sense més una “necessitat

específica”- a les llengües oficials de la Comunitat, l’irlandès (fins fa poc llengua del

tractat) i el luxemburguès, a certes llengües dels països EFTA (Islàndia, Liechtenstein i

Noruega) com també llengües dels països candidats (Bulgaria, Romania i Turquia).166

L’any 2001 la Unió Europea va dur a terme la iniciativa sobre l’Any Europeu de les

Llengües (2001)167, que preveia un seguit de mesures orientades a objectius de

sensibilització i informació sobre la diversitat lingüística i cultural europea, l’aprenentatge

de llengües i el multilingüisme. Les mesures previstes estaven “adreçades als idiomes

oficials de la Comunitat, juntament amb l’irlandès i el luxemburguès i altres idiomes

determinats pels Estats membres a efectes d’aplicació de la present Decisió” (art. 1.2).

Aquesta referència final obria la participació, a través dels estats, a d’altres llengües

164 La presa de consciència sobre la importància de l’ensenyament de llengües estrangeres per a l’assoliment dels objectius de la Comunitat es retrotrau a la Resolució del Consell i dels ministres d’educació de 1976 i, posteriorment, als Consells Europeus de 1983, 1984 i 1985, on s’aprovà l’Informe Adonnino per assolir l’”Europa dels ciutadans”. (http://europa.eu.int/eur-lex/lex/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:31989D0489:ES:HTML) 165 Decisión del Consejo de 28 de julio de 1989 por la que se establece un programa de acción para promover el conocimiento de lenguas extranjeras en la Comunidad Europea (Lingua) (89/489/CEE) Diario Oficial n° L 239 de 16/08/1989 p. 0024 - 0032 166 Textualment, en l’exposició de motius de la Decisió es diu: “Considerando que existe una necesidad específica de fomentar la enseñanza, en tanto que lenguas extranjeras, de todas las lenguas oficiales de la Comunidad, así como del irlandés, lengua de redacción de los Tratados constitutivos de la Comunidades Europeas, y del luxemburgués, lengua hablada en todo el territorio luxemburgués”. 167 Decisió núm. 1934/200/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 17 de juliol de 2000. Com a fonaments teòrics d’aquestes mesures s’indiquen el Llibre blanc de la Comissió “Educació i formació: ensenyar i aprendre –cap a la societat del coneixement”, de 1995, que propugna la via de la societat congitiva, fundada en l’adquisició de coneixements i l’ensenyament i l’aprenentatge permanents (http://europa.eu.int/scadplus/leg/es/cha/c11028.htm) i el Llibre verd de la Comissió “Educació, formació, investigació: els obstacles per a la mobilitat transnacional”, de 1996, que concloïa la necessitat que els ciutadans aprenguin com mínim dues llengües europees per reduir els obstacles lingüístics i culturals a la mobilitat i la necessitat de preparació lingüística de qualsevol acció de mobilitat (http://europa.eu.int/scadplus/leg/es/cha/c11033.htm)

83

europees, però aquestes no s’incloïen en el web de l’Any elaborat per la Comissió, fet que

va generar una contestació des de Catalunya, que va vehicular-se a través de l’enquesta

ciutadana promoguda per la Comissió.168

Una intervenció més recent de caràcter general és el Pla d’acció de la Comissió per

promoure l’aprenentatge de llengües i la diversitat lingüística 2004-2006169, aprovat

amb l’objectiu de promoure una utilització més eficaç dels programes educatius existents

(especialment Sócrates i Leonardo da Vinci), per tal de donar suport a una sèrie de

mesures específiques. El Pla estableix un marc per a l’acció comunitària170, que

complementa les mesures de les autoritats estatals, regionals i locals en els àmbits de

l’extensió de l’aprenentatge de llengües, la millora de la qualitat dels ensenyaments

lingüístics i la creació d’un entorn favorable a les llengües d’Europa. Per primer cop, un dels

objectius que proposa el pla és que entre el ventall de llengües que s’ensenyen i s’aprenen

s’incloguin les llengües regionals i minoritàries des de la perspectiva de la promoció de la

diversitat, en relació amb objectiu de crear ambient favorable a aquestes llengües.

Quadre resum de les accions: NOM ÀMBIT ACCIONS

LLENGÜES

Lingua Promoció de l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües (Sócrates)

Formació de professors de llengües, serveis per a l’àrea d’ensenyament de llengües estangeres, projectes conjunts sobre aprenentatge de llengües171

Llengües oficials UE, irlandès, luxemburguès, islandès, noruec. D’entre aquestes, afavoreix les “llengües menys difoses i estudiades”

Any Europeu de les Llengües (2001)

Promoció de la diversitat lingüística i de l’aprenentatge de llengües

Campanya informativa, organització de reunions, competicions, premis i altres activitats

Idiomes oficials de la UE, irlandès, luxemburguès i “altres idiomes designar pels estats”

Pla d’acció per promoure l’aprenentatge de llengües i la diversitat lingüística (2004-2006)

Promoció de l’aprenentatge de llengües i de la diversitat lingüística

Marc d’actuació: comprèn 45 accions

Llengües europees. Especió atencial a les llengües regionals i minoritàries

168 El fòrum de la web va rebre en pocs dies nombroses aportacions i protestes de ciutadans per l’exclusió del català, protesta que es recollia en l’informe final de la Comissió de balanç de l’Any. 169 Vegeu http://europa.eu.int/comm/education/policies/lang/policy/index_es.html 170 Les mesures proposades per a posar en pràctica el pla engloben totes les activitats de la Unió en matèria de llengües, de les quals n’és el responsable principal la Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea. 171 Els projectes subvencionats provenen normalment de les universitats, escoles d’idiomes i de formació professional i de les autoritats educatives estatals, regionals o locals.

84

b) Ensenyament, cultura, mitjans de comunicació i societat de la informació

A banda de les intervencions directament adreçades a fomentar l’aprenentatge

lingüístic, la UE exerceix les seves competències en molts d’altres sectors dotats

d’una clara rellevància lingüística. En la formulació de bona part d’aquests

programes i accions també s’estableixen exclusions i preferències en benefici de

determinades llengües (que inclouen sempre les oficials de la UE), tot i que de

vegades la manca de referències lingüístiques expresses permet incloure-hi les

llengües regionals i minoritàries.

La promoció de l’aprenentatge i l’ensenyament de llengües està present en les

diferents accions dels programes Sócrates II172 i Leonardo da Vinci173 i les

accions vinculades a aquests174. El primer dels programes d’acció té com a un

dels objectius bàsics millorar el coneixement de les llengües de la UE: conté les

accions Erasmus, Comenius, Lingua, Minerva, Arion i Grundvig. La vinculació del

primer amb l’acció Lingua (actua de manera transversal, centrant-se en qüestions

bàsiques per fomentar el domini de llengües estrangeres) estableix una prioritat

clara de les llengües oficials de la UE, l’irlandès i luxemburguès, amb un suport

especial a les llengües menys difoses o ensenyades entre les anteriors (per

exemple, el suec o el danès). NOM

ÀMBIT

ACCIONS

LLENGÜES

Comenius175

Educació preescolar, primària i secundària (Sócrates)

Associacions entre escoles, projectes educatius transnacionals, formació del professorat, aprenentatge de llengües

Llengües oficials de la UE, irlandès, luxemburguès (prioritat de les oficials “menys difoses i ensenyades”), nacionals dels països EFTA (Islandia, Liechtenstein i Noruega) i les dels països candidatats abans del 2004 incloss en Sócrates

172 Programa d’acció comunitari en matèria d’educació 2000-2006: http://europa.eu.int/comm/education/programmes/socrates/socrates_es.html: entre els objectius s’inclou el foment de l’aprenentatge de llengües 173 La Decisió del Consell de la Unió Europea de 26 d’abril de 1999, estableix la segona fase del programa d’acció comunitari en matèria de formació profesional Leonardo da Vinci (1999/382/CE, DOCE del 11-6-99). 174 Amb base als resultats del programa Lingua, el programa Leonardo da Vinci, establert per la Decisió 94/819/CE(10), va donar supor a activitats destinades a desenvolupar les competències lingüístiques como a part de les mesures de formació professional; en la segona fase del programa Leonardo da Vinci, establert per la Decisió 1999/382/CE del Consell, continua aquest suport. 175 http://europa.eu.int/comm/education/programmes/socrates/comenius/index_es.html

85

Erasmus176

Educació superior (Sócrates)

Cooperació transnacional d’universitats, foment de la mobilitat i l’intercanvi, xarxes temàtiques, reconeixement d’estudis, ensenyament de llengües

Cursos de llengües oficials “mes difoses i ensenyades” en les universitats d’acollida. No exclou directament les universitats o centres que empren o es dediquen a l’estudi de llengües no incloses en l’acció Lengua

Leonardo da Vinci

Educació

Formació i intercanvis entre centres de formació professional, universitats i indústria, promoció reconeixement estudis

Promou la millora de les habilitats lingüístiques dels participants en les llengües incloses en l’Acció Lingua

Youth for Europe

Joventut

Participació dels joves en la construcció europea (àmbits social, cultural, educatiu). Priorització projectes amb una dimensió lingüística o intercultural

En els intercanvis referents a la formació lingüística s’aplica el mateix criteri del programa Lingua, que exclou el català

Minerva

Educació a distància o “oberta” (Sócrates)

Associacions o xarxes entre universitats i altres centres d’educació a distància, sector de multimedia i tecnologies de la informació, editorials, governs, associacions i experts

No és un programa lingüístic i el català no hi és expressament exclòs

Arion

Educació (gestió)

Visites d’especialistes en educació i responsables polítics. Pretén promoure l’intercanvi d’informació i experiències a través de visites multilaterals

No és un programa lingüístic i, d’entrada, no exclou les institucions que empren el català

Grundtvig

Educació d’adults

Projectes de cooperació, associacions, mobilitat, formació i contactes entre les persones i institucions dedicades a l’educació d’adults. Pretén promoure la dimensió europea en aquest àmbit

Es vincula a les llengües de SócratesNo es tracta d’un programa lingüístic i, per tant, el català no n’és expressament exclòs

Pel que fa a l’àmbit de la cultura, el programa Cultura 2000177 vol contribuir a

millorar el coneixement mutu de les obres culturals dels pobles europeus,

especialment mitjançant l’aprofitament de la diversitat cultural i el multilingüisme.

Les accions incloses són projectes de cooperació cultural amb utitlització de 176 http://europa.eu.int/comm/education/programmes/socrates/erasmus/erasmus_es.html 177 Decisió nº 580/2000/CE (12).

86

tecnología digital i un enfocament multilingüe pel que fa al patrimoni cultural

comú, la creació artística i literària o la promoció de la difusió de la història i la

cultura dels pobles d’Europa. No s’estableixen llistes tancades de llengües i es

preveu la necessitat d’un recolzament específic de les llengües menys difoses.

Pel que fa als mitjans de comunicació i la societat de la informació, fins fa poc els

programes Media (dedicat a la formació de professionals, el desenvolupament de

companyies i de producció de projectes i la distribució i promoció de treballs

cinematogràfics i programes audiovisuals) i Media Plus, que pertanyien a la Direcció

General de Cultura i Ensenyament de la Comissió, i amb efectes sobre la competitivitat

del sector audiovisual europeu, estaven bastant tancats a les llengües regionals o

minoritàries. En general, però, no hi ha una exclusió explícita d’aquestes llengües:

NOM

ÀMBIT

ACCIONS

LLENGÜES

eContent

Informació i tecnologia

Estímuls a la producció, ús i distribunció de continguts digitals en xarxes globals i promoció de la diversitat lingüística

No exclou les llengües regionals o minoritàries

IST_HTL

Societat de la informació

Tecnologies de la societat de la informació i tecnologies lingüístiques

Admet els projectes relatius a llengües no oficials a la UE

Media II

Ràdio, TV i cinema

Promoció de la creació i distribució de productes audiovisuals europeus i formació de professionals. Inclou entre els objectius principals la promoció de la diversitat lingüística

No s’esmenten les llengües, tot i que prima la referència als estats

c) Amb rellevància lingüística indirecta

Cal citar també d’altres programes en d’altres àmbits, teòricament més allunyats de la matèria

lingüística, que en ocasions s’han emprat per les comunitats lingüístiques minoritàries per

enquadrar-hi projectes amb una dimensió lingüística. Es tracta de programes que poden

servir indirectament per recolzar culturalment, socialment o econòmicament les llengües

menys esteses. En la gran majoria de casos, en no focalitzar expressament la llengua, no hi

87

ha requeriments lingüístics específics, però sí que han de concòrrer certes condicions

socioeconòmiques en els territoris. Els Fons Socials Europeu, en l’àmbit sociolabora, per

fomentar les polítiques del mercat laboral i els recursos humans; el Fons Europeu per al

Desenvolupament Regional, dins dels fons estructurals; Leader +, per al desenvolupament

rural; i Interreg III, per al desenvolupament i la cooperació interterritorial.

d) Exemples dels àmbits anteriors

A partir de la configuració dels programes esmentats en els apartats a), b) i c),

alguns projectes relatius a les llengües regionals o minoritàries s’hi ha pogut

acollir. La possibilitat d’entrar en els programes generals és important atesa la notable quantitat de recursos comunitaris que s’hi destinen i els efectes polítics i simbòlics de l’equiparació amb les llengües estatals. A títol

exemplificatiu poden recollir-se els casos següents178:

Àrea temàtica

Programa de la UE

Estudi de casos

Soci responsable del projecte

Audiovisual

Media

Les Tres Bessones

UOC, Barcelona

Ensenyament (primari)

Sòcrates (Comenius 1)

Citizenship in the Cyber Age

UOC, Barcelona

Societat de la informació, recerca i innovació

Programa Marc V

Cultural Objects in Networked Environments (COINE)

UOC, Barcelona

Desenvolupament de la comunitat

Programa Marc V

Curs de formació de desenvolupament de la comunitat Sòrab

Centre de Recerca sobre Multilingüisme, Bèlgica

Política regional

Interreg

Intraceltic

Dónall O’Riagáin, EIRE

Societat i cultura

Leader

Seanscoil an Chrompáin

Dónall O’Riagáin, EIRE

Cultura

Programa Marc V

Euroschool

Institut d’Estudis Ètnics, Eslovènia

Política regional

Interreg III

Poti Miru / Sentieri di Pace

Centre Internacional per a l’Estudi del Plurilingüisme, Friuli

178 Quadre elaborat per Alexia Bos, extret de l’article “La política lingüística de la UE”, citat anteriorment.

88

e) De suport a les llengües regionals o minoritàries

L’any 1983, i a instàncies del Parlament Europeu, s’inaugurava una línia de

suport financer per a les llengües menys esteses. El suport d’aquesta institució a

les esmentades llengües es va posar de manifest pel creixement sostingut dels

recursos financers durant quinze anys: dels 100.000 euros del 1983, l’any 1998

s’hi dedicaven 4 milions.

Any 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 M e 0.1 0.2 0.34 0.68 0.86 1 1 1.1 2 2.5 3.5 3.5 4 4 3.7 4

Aquests recursos s’utilitzaren per subvencionar una àmplia línia de projectes i a

recolzar la tasca de l’EBLUL.179 També va crèixer la consciència lingüística en d’altres

programes europeus, especialment relatius a educació i cultura, o fins i tot d’altres no

directament relacionats amb la llengua dels quals es podien beneficiar les comunitats

lingüístiques minoritàries.

L’obertura d’una línia pressupostària (B3-1006) es requeria la intervenció de la

Comissió. Una sentència de 1998 del TJ suspenia aquesta línia adduint problemes de

base legal. L’any 2002 el Parlament votava una assignació d’ un milió d’euros per

reobrir-la, però la decisió fou bloquejada per la Comissió adduint motius legals. Més

tard es va preveure una assignació en la línia A del pressupost de la UE que permet a

l’EBLUL i a la xarxa Mercator continuar el seu treball. Per al període 2004-2006 el

sosteniment financer d’aquests organismos s’ha instrumentat per la Decisió 792/2004

del Parlament Europeu i el Consell, de 21 d’abril de 2004,180 que estableix un

programa d’acció comunitària per promoure organismes actius en l’àmbit europeu en

el camp de la cultura.181

S’ha afirmat, pel que fa a l’impacte que això té per a les comunitats lingüístiques implicades,

que “es podria caure fàcilment en una exageració de la importancia intrínseca de la

179 Durant els primers anys l’educació fou l’àrea més beneficiada pels ajuts, si bé cal esmentar d’altres terrenys com els mitjans de comunicació; esdeveniments culturals; l’elaboració de diccionaris, gramàtiques i obres de referència; administracions públiques; i activitats per a joves. 180 http://europa.eu.int/eur-lex/pri/es/oj/dat/2004/l_138/l_13820040430es00400049.pdf. 181 La Decisió va preveure una dotació econòmica de 19 milions d’euros per al desenvolupament d’activitats de conscienciació i recerca sobre les minories lingüístiques.

89

contribució financera de la UE a les llengües menys utitlitzades”,182 que acostuma a ser

molt inferior als recursos que hi destinen les administracions estatals o regionals. Les

implicacions d’aquest suport financer per a les llengües subvencionades poden ser més

àmplies, ja que els fons comunitaris permeten impulsar projectes i consolidar xarxes de

suport a les llengües regionals o minoritàries que altrament difícilment podrien dur-se a

terme (en ocasions una subvenció petita de la UE serveix per a atreure fons addicionals

d’origen estatal o regional per a certs projectes). Amb tot, l’opció millor consistiria en desenvolupar una línia de promoció per la UE de la diversitat lingüística, que garantís una major estabilitat en l’acció de foment de les llengües que la conformen, atenent

paràmetres objectius que tinguin en compte la realitat i necessitats de les diverses

comunitats lingüístiques.

4.4. Les perspectives per al català en els programes comunitaris a partir de l’any 2007

La posició de la llengua catalana en els programes i accions de foment de la UE

s’equipara, substancialment, a les llengües regionals o minoritàries. Per tant, com s’ha

vist en examinar els diferents programes, la seva situació pot variar: des dels casos on

es contemplen de forma explícita les dites llengües regionals, minoritàries o menys

difoses; als casos de programes que permeten acollir les diverses llengües europees,

en no establir una llista tancada o la referència a un estatus lingüístic determinat; i,

finalment, els casos en què la llengua catalana queda exclosa per la limitació de les

llengües incloses en un programa o acció.

Certament, des d’una situació en què la marginació era la regla general en les accions

de foment de la UE, en el camp cultural hi ha hagut una evolució cap a un enfocament

més inclusiu, tot i que amb limitacions (Any Europeu de les Llengües i Programa Cultura

2000). Diversament, els programes educatius –que són els que tenen una major

dotació econòmica i estabilitat al llarg del temps- han continuat marginant la llengua

catalana. A més, cal destacar que aquests programes no se circumscriuen estrictament

182 Ó RIAGÁIN, Dónall (2002) “The lesser used languages of Europe & their participation in the programmes of the European Union”, Seminari “Propostes lingüístiques per al futur d’Europa”, Barcelona 30 maig a 1 de juny de 2002 <http://www.europadiversa.org/cat/grup_activitats.html>

90

a les llengües oficials de la UE, per la qual cosa tampoc el requeriment d’un estatus

determinat (d’oficialitat a la UE o de llengua del tractat) no pot adduir-se per a justificar

aquesta exclusió. L’exemple més rellevant és el Programa Lingua, que abasta llengües

com l’irlandès o el luxemburguès –aquesta darrera sense un estatus definit en

l’ordenament europeu- a banda de llengües d’estats que no són membres de la UE.

Recentment, aquesta situació desavantatjosa clarament injustificada de la llengua

catalana s’ha denunciat en els fòrums europeus. En el debat del Parlament Europeu

del dia 24 d’octubre de 2005, relatiu al “Programa Cultura 2007” (2007-2013) el

diputat Bernat Joan manifestava, en relació amb els aspectes financers del programa,

la seva preocupació la manca d’un enfocament adequat per la UE del tema de la

promoció de les llengües marginades i de les llengües minoritàries dins la UE183.

També en el Memorandum adreçat a la UE pel Govern espanyol el 13 de desembre

de 2004 (vegeu infra 6.4) s’incloïa una reivindicació explícita d’incloure el català, el

basc i el gallec en l’acció Lingua184. En les Conclusions aprovades pel Consell de

Luxemburg el 13 de juny de 2005 no hi ha cap menció a aquesta qüestió, si bé la Nota

introductòria que les precedeix reenvia expressament al procediment de codecisió del

Consell i el Parlament Europeu, a partir d’una proposta de la Comissió (infra 6.5). Per

consegüent, la qüestió resta de moment oberta i depèn, en bona part, de l’esforç

negociador dels representants polítics en el curs de d’elaboració dels programes i

accions que han d’entrarr en vigor l’any 2007.

El desembre de l’any 2006 finalitzarà la vigència dels programes d’acció actualment

aplicables.185 El 14 de juliol de 2004, la Comissió adoptà una proposta relativa a la

pròxima generació de programes de la UE en l’àmbit de l’aprenentatge permanent.

El nou programa integrat d’acció en aquest l’àmbit permanent es compon de

programes sectorials dedicats a l’educació escolar (Comenius), l’ensenyament

superior (Erasmus), la formació professional (Leonardo da Vinci) i l’educació

d’adults (Grundtvig). La proposta es completa amb mesures transversals i un

183 El parlamentari també recordava els problemes pressupostaris que arrossega l’EBLUL, organisme que té com a finalitat la preservació de la diversitat idiomàtica. Text de la intervenció (en anglès): http://www.europarl.eu.int/omk/sipade3?L=ES&PUBREF=-//EP//TEXT+CRE+20051024+ITEMS+DOC+XML+V0//ES&NAV=S&MODE=XML&LSTDOC=N&LEVEL=4&SAME_LEVEL=1#creitem16 184 La referència del Memorandum era: “A més, el Goven espanyol entén que les llengües citades han d’incorporar-se plenament al Programa Lingua de la Unió, en peu d’igualtat amb les altres llengües europees l’ús i ensenyament de les quals promou actualment aquest Programa, no totes les quals, per altra banda, són reconegudes avui amb l’estatut de llengua oficial en el si de la Unió Europea.” 185 Aquesta informació és recollida per Alèxia Bos en “La política lingüística de la UE”, citat anteriorment.

91

programa addicional, el Jean Monnet, sobre la integració europea. L’objectiu del

nou programa es contribuir a l’aprenentatge permanent, la cooperació i la

mobilitat entre els sistemes d’ensenyament i formació de la UE. 186 A més, i tenint

en compte la Comunicació sobre el multilingüisme de la Comissió de desembre

de 2005, les llengües regionals o minoritàries podrien optar a finançament en el

marc del Programa d’Aprenentatge Permanent 2007-2013. Una altra de les

novetats seria l’eliminació de l’Acció Lingua (fins ara recollida a Sòcrates). Pel

que fa als programes sectorials (Comenius, Erasmus, Leonardo da Vinci i

Grundtvig) es podran presentar projectes que incloguin les llengües regionals o

minoritàries (òbviament sempre i quan el projecte estigui totalment vinculat amb

el sector concret del programa). Tot i que, en un principi, aquestes llengües

podrien rebre finançament, caldrà estar amatents a la pràctica, durant el període

2007-2013, per observar quins projectes relatius a llengües minoritàries són

finalment finançats.

A través dels programes transversals, destinats també a promoure l’aprenentatge

de llengües, les TIC, i la difusió d’informació sobre les llengües europees i sobre

la diversitat lingüística es podran presentar projectes o fins i tot finançar xarxes

que fomentin el coneixement sobre la diversitat lingüística a Europa.

Per tant, sembla que la tendència dels nous programes d’acció consisteix en considerar elegibles totes les llengües europees. És evident que si això no es

complementa amb certes mesures de discriminació positiva pot comportar certa

inferioritat als projectes encaminats a difondre i defensar una veritable diversitat

lingüística a Europa, atès que llengües com el català o el gal·lès hauran de

competir amb l’anglès o l’alemany, per exemple.

186 A la Conferencia sobre ensenyament i les llengües regionals o minoritàries, la Comissió va presentar la nova generació de programes i accions, conjuntament amb el seu finançament global (2007-2013): http://ec.europa.eu/education/policies/lang/languages/langmin/conference_en.html

92

5. Les regles de funcionament del mercat únic i les llengües: implicacions per al català

5.1. L’impacte del dret comunitari sobre l’ordenació i ús de les llengües en el pla intern

El dret comunitari també pot incidir d’altres formes, diverses de les vistes fins

aquí, sobre la posició de les llengües en el marc de la UE o en els territoris on

són parlades. Els principis i regles que inclouen el Tractats constitutius, i

especialment les orientades a garantir l’existència i el funcionament del mercat

interior (llibertats comunitàries de circulació de persones, béns i serveis), i el seu

desplegament pel dret comunitari derivat, poden tenir d’altres repercussions

lingüístiques. Així, tot i que en principi la UE respecta la competència dels estats

(i ens subestatals, quan aquests tenen competències sobre la llengua pròpia) per

a establir la seva ordenació lingüística interna, les normes comunitàries, i la seva interpretació pel Tribunal de Justicia, poden condicionar l’exercici de les competències dels estats per a regular l’ús de les seves llengües en el pla intern en aquells àmbits on intervé la Unió.

Aquesta aproximació més indirecta de la UE als assumptes lingüístics no respon a una orientació unívoca pel que fa als seus objectius i prioritats.

D’una banda, la normativa comunitària conté determinacions lingüístiques

diferents en funció de la matèria regulada: és a dir, no sempre s’especifiquen els

aspectes lingüístics vinculats i, quan es fa, el sentit de la regulació pot ser divers.

D’altra banda, fins i tot en sectors on no hi ha una regulació lingüística explícita, el

Tribunal de Justícia (en endavant TJ)187, a partir dels casos concrets que se li

plantegen, pot decidir sobre la compatibilitat entre les normes o decisions dels

estats relatives a les matèries lingüístiques i els principis i normes del dret

comunitari. 187 Aquest òrgan jurisdiccional –en la seva doble condició de guardià de la legalitat comunitària i garant de la interpretació uniforme dels Tractats- ha resolt diversos conflictes lingüístics, a partir dels quals es pot extreure una doctrina general.

93

En la mesura que el dret comunitari s’imposa sobre el dret estatal (en virtut dels

principis d’efecte directe i primacia de les normes de la Unió sobre les normes

internes dels estats) l’impacte del dret comunitari sobre el dret intern és

inevitable. Per consegüent, es planteja com una qüestió cada cop més rellevant

la compatibilitat entre les determinacions del dret comunitari i les polítiques

lingüístiques pròpies dels estats o regions, plasmats en les normes que

despleguen l’oficialitat de les llengües o estableixen mesures específiques de

foment del seu ús. Un problema bàsic sorgeix del fet que en molts casos el dret derivat només contempla les llengües dels estats, que són alhora llengües oficials o del Tractat de la UE, en ordenar els aspectes lingüístics de la seva intervenció. Així, certes disposicions del dret derivat privilegien l’ús de les

llengües oficials a la UE en sectors com l’etiquetatge o el control metrològic, en

detriment de l’ús en aquests àmbits d’altres llengües europees que són també

oficials en els territoris respectius, com succeeix amb el català. Per tant, es

produeix un efecte de buidament o laminació de la seva oficialitat (que comporta

la possibilitat d’ús amb efectes jurídics) en certs àmbits.

Aquesta posició ambigua de la Unió introdueix una nova distorsió en l’estatus jurídic de la llengua catalana, que pot restar exclosa de determinats sectors materials per efecte del dret comunitari. Fins avui els arguments culturals i

polítics que les institucions europees proclamen amb relació al respecte de la

diversitat lingüística (capítol 3) no impregnen el conjunt de la seva actuació. Així,

són molt escasses les sentències del Tribunal de Justícia (TJ) en les quals es

tenen en compte els interessos de preservació i promoció de les llengües, en el

marc del test de proporcionalitat que s’aplica per determinar la legitimitat de les

restriccions al mercat enfront les regles de funcionament del mercat interior.

Aquesta jurisprudència es mostra també poc sensible al fet lingüístic regional i, a

més, les autoritats regionals veuen limitada la seva capacitat per defensar els

interessos lingüístics en l’àmbit comunitari, atès que no se’ls reconeix l’accés

directe al TJ188. Cal concloure que el principi de respecte de la diversitat lingüística no s’ha consolidat com a principi general del dret comunitari que es projecti sobre tots els àmbits d’actuació de la UE. Només així es podria

188 La legitimació per plantejar recursos davant del TJ es reserva als ciutadans, als estats membres i a determinades institucions de la UE.

94

evitar un impacte negatiu del dret comunitari sobre la salvaguarda de l’ús i la

promoció de les llengües pròpies dels estats i les regions europees. Aquest

objectiu s’afavoreix també pels estudis i arguments que contribueixen a demostar

que la diversitat lingüística és també beneficiosa també des d’un punt de vista

econòmic, atesos els objectius originaris -i encara avui nuclears- de la Unió.

Atès que no és possible fer una descripció exhaustiva d’aquesta incidència

lingüística del dret comunitari -que comportaria una revisió exhaustiva de les

normes integrants del ordenament comunitari- en els apartats següents s’exami-

nen a partir de diversos supòsits la vinculació existent entre els principis de lliure

circulació en el marc de la Unió i les llengües pròpies dels diferents territoris que

la conformen.

5.2. El principi de lliure circulació i d’establiment de les persones i les llengües

La mobilitat de les persones dins la UE comporta traspassar tant fronteres

geogràfiques com lingüístiques. Aquest desplaçament suposa la subjecció a

regulacions lingüístiques fixades pels estats, que retenen la competència

lingüística primària. Amb tot, la jurisprudència del TJ ha precisat la forma de fer

compatibles el respecte del règim lingüístic dels estats i els principis de llibertat

de circulació i d’establiment i de no discriminació.

a) En primer lloc, el TJ ha confirmat que la llibertat de desplaçament o circulació dels treballadors dins la UE és compatible amb l’exigència del coneixement d’una determinada llengua oficial:

• En el cas Groener189 el TJ va prendre en consideració la política de la

República d’Irlanda que persegueix l’objectiu de garantir un coneixement

lingüístic adequat del gaèlic irlandès a les persones que ocupin un lloc públic,

atès el seu caràcter de primera llengua oficial, fins i tot quan la llengua no és

imprescindible per desenvolupar les tasques de professora d’art assignades.

El TJ afirma que els Tractats comunitaris no s’oposen a una política enfocada

a la defensa i promoció de la llengua nacional i oficial d’un Estat membre.

189 Sentència TJ de 28 de novembre de 1989 (C-379/87), on el conflicte el suscita una candidata de nacionalitat neerlandesa a un lloc permanent de professora d’art en una escola d’Irlanda, en negar-li el Ministeri la dispensa de l’exigència de coneixement lingüística prevista per al cas d’absència de candidats capacitats en irlandès.

95

Tanmateix, les mesures d’aplicació d’aquesta política no poden ser

desproporcionades en relació amb el fi perseguit, ni comportar cap

discriminació per als nacionals d’altres estats membres per tal de respectar

les previsions de l’article 3.1 del Reglament 1612/68 del Consell, relatiu a la

llibertat de ciruculació dels treballadors.

• En el cas Angonese190, suscitat pel candidat a un lloc de treball en una

entitat bancària de Bolzano, el TJ ratifica que els treballadors poden

veure’s legítimament afectats pels requeriments de la política lingüística de

la regió on resideixen, sempre que es respectin els principis de no

discriminació i proporcionalitat que regeixen la llibertat de moviment. Amb

tot, el requisit d’acreditar un determinat nivell de coneixement per mitjà

d’un únic certificat emès per la regió d’acollida, amb l’exclusió d’altres

equivalents expedits en d’altres estats, vulnera la citada llibertat.

• En el cas Haim191 el TJ aplica els mateixos principis en relació amb les llibertats

d’establiment i de prestació de serveis, en legitimar que l’Estat alemany

imposin condicions de competència lingüística per a l’exercici de la professió

d’odontòleg, sempre que aquests s’apliquin sense discriminació per raó de

nacionalitat i respectin la proporcionalitat en relació amb les necessitats de

comunicació amb els pacients, el compliment de les normes jurídiques i

deontològiques i les tasques administratives complementàries. En un obiter

dictum es recull també l’interès dels pacients la llengua materna dels quals és

distinta de la llengua nacional perquè existeixi un cert nombre d’odontòlegs

capaços de comunicar-s’hi en la seva llengua192.

• En el casos Wilson193 i Comissió c/Luxemburg194 s’analitza la Directiva

98/5/CE orientada a facilitar l’exercici permanent de la professió d’advocat en

Estat membre distint d’aquell en el qual s’ha obtingut el títol. Concretament, la

qüestió suscitada és la compatibilitat amb la directiva de la previsió legal pel

190 Sentència TJ de 6 de juny de 2000 (C-281/98), dictada en el litigi promogut per un ciutadà italià de llengua materna alemanya, domiciliat a Bolzano, que havia estudiat a Àustria, i al qual se li exigí en un procés selectiu per treballar en una entitat bancària privada a Bolzano la certificació de bilingüisme –exigible per a l’ingrés a la funció pública – que expedeix exclusivament l’Administració de la província autònoma. 191 Sentència de 4 de juliol de 2000 (C-424/97), que té com a protagonista un odontòleg, de nacionalitat italiana i amb els estudis realitzats a Istambul, que venia exercint a Alemanya privadament des de 1981 i al qual s’exigeix el coneixement de la llengua alemanya per exercir a la “Caixa d’Assegurança de Malalties”. 192 La incongruència d’aquesta declaració amb la doctrina precedent és doble: d’una banda, semblaria indicar un deure positiu dels estats de prendre en consideració, en el context comunitari guiat per la llibertat de moviment, les necessitats lingüístiques d’aquells que no parlen la llengua nacional de l’estat en el qual es troben. D’altra banda, encara és més sorprenent que l’observació es faci en relació amb la llengua turca, que no és ni llengua oficial de la UE ni una llengua minoritària autòctona, respecte de les quals es fan en la Sentència comentada unes demandes que superen les que la UE fa als estats membres (o a ella mateixa) en relació amb les “UE llengües minoritàries 193 Sentència de 12 de setembre de 2006 (C-506/04). 194 Sentència de 12 de setembre de 2006 (C-193/05). L’argumentació sobre les qüestions lingüístiques s’inclou en aquest pronuciament, al qual remet la sentència dictada en l’assumpte C-506/04.

96

Ducat de Luxemburg d’un examen lingüístic relatiu a les llengües alemanya,

francesa i luxemburguesa. El TJ destaca la peculiaritat de la situació regulada

per la Directiva, que no pretén equiparar aquests advocats amb els que

exerceixen amb el títol del país, i estableix tota una sèrie de garanties per a

assegurar el dret de defensa i la bona Administració de justicia.195 Per

consegüent, la sentència no qüestiona la legitimitat dels requisits lingüístics

previstos per les legislacions estatals per a l’exercici de la professió d’advocat

–i, per extensió d’altres professions- però admet que el dret comunitari,

basant-se en la llibertat d’establiment, pugui contribuir a configurar uns

professionals específics per a atendre a les necessitats derivades del flux

creixent de negocis en el si del mercat interior (els afers de què tracten aquest

advocats seran normalment transaccions on s’imbrinquen el dret

internacional, comunitari i dels estats i la seva clientela natural serien els

connacionals que gestionen afers en un altre país).

b) Segonament, el TJ ha declarat que els drets lingüístics garantits per un Estat membre (o una regió) als seus ciutadans s’han d’estendre als ciutadans que no són nacionals d’altres estats membres que hi resideixen o hi són de pas, quan això es derivi dels principis del dret comunitari. Aquesta

doctrina s’estableix a partir de tres casos materialment idèntics, en què els

ciutadans d’un Estat la llengua oficial del qual coincideix amb la del territori on

se’ls ha de sotmetre a un procés penal, sol·liciten que se’ls apliqui el mateix

tractament que als membres de la minoria lingüística protegida en aquest territori:

• En el cas Mutsh196 és un ciutadà luxemburguès, domiciliat en la regió

germanòfona de Bèlgica, qui reclama el dret a ser jutjat en alemany.

• En el cas Bickel i Franz197 es tractava dels processos penals seguits contra

un camioner de nacionalitat austríaca processat per conduir embriac i un

turista alemany a qui s’interceptà un ganivet de tipus prohibit al Sudtirol

Italia, regió on l’alemany té un estatus de cooficialitat amb l’italià.

195 Entre d’altres, l’obligació d’aquests advocats d’exercir amb el títol del país d’origen; la possibilitat dels estats d’obligar-los a exercir conjuntament amb un advocat del país del tribunal; i les regles deontològiques que obliguen els advocats a no acceptar assumptes que queden fora de la seva competència (per exemple, per motius lingüístics); i la necessitat d’acreditar una activitat regular durant tres anys en l’estat. 196 Sentència del TJ d’11 de juliol de 1985 (C-137/84). 197 Sentència de 24 de novembre de 1998 (C-274/96).

97

En tots tres casos el TJ estableix que el dret lingüístic al desenvolupament del

procés en una determinada llengua, distinta de l’habitual dels tribunals, ha de

reconèixer-se en igualtat de ciutadans de l’Estat on té lloc el judici i als provinents

d’un altre estat membre. En els dos darrers supòsits, relatius a la província

autònoma de Bolzano, es posa de manifest que la doctrina del TJ té efectes

directes sobre la competència dels ens subsestatals per regular l’estatus de les

llengües pròpies i els drets lingüístics inherents, tot i que aquest no poden actuar

com a subjectes directes del procés menat davant el TJ.

5.3. El principi de lliure circulació de mercaderies i les llengües

En aquest àmbit, la jurisprudència parteix de la constatació que les regulacions

lingüístiques introduïdes pels estats (o per les regions amb competències legislatives)

poden afectar el comerç intracomunitari i estableix la necessitat que aquestes estiguin

justificades per tal no afectar el principi de lliure circulació. El tema estrella han estat

els requisits lingüístics relatius a l’etiquetatge dels productes alimentaris, que ha patit

una evolució en la qual s’han vist implicats els estats i les institucions europees, amb repercussions negatives per a les llengües que no tenen garantit un estatus d’oficialitat en el marc de la UE. Tanmateix, al tenir en compte que d’altres

directives sobre etiquetatge, en sector diversos de l’alimentari, no són igualment

excloents respecte de les altres llengües reconegudes pels estats que no són oficials a

la UE. Així, es pot diferenciar el cas citat dels supòsits en què la normativa comunitària

faculta les autoritats dels estats per a imposar-hi l’ús de la llengua o de les llengües

oficials de l’Estat membre (per exemple, la Directiva 2001/37/CE del Parlament

Europeu i del Consell, de 5 de juny de 2001, relativa a la fabricació, presentació i

venda dels productes del tabac o la Directiva 88/378/CEE del Consell, en el sector de

les joguines) o d’altres en què no hi ha regulació comunitària o aquesta és incompleta. Iniciament, aquesta qüestió va enfocar-se a partir de la recerca de l’equilibri

necessari entre el dret a la informació dels consumidors (pel que fa a les funcions

i propietats dels productes distribuïts en el mercat comunitari) i el desig d’evitar

crear barreres comercials en el mercat interior. Aquesta orientació es plasmava

en la Directiva 79/112, i es ratificava en la modficació per l’anterior per la Directiva

98

2000/13.198 Tanmateix, si la primera es referia únicament a la possibilitat dels

estats de prohibir la distribució de productes en el seu territori que no estiguessin

etiquetats en una “llengua fàcilment comprensible”, la pressió dels estats va

forçar una modificació d’aquesta normativa per incloure una habilitació als estats

per a imposar que determinades mencions de l’etiquetatge “figurin almenys en

una o diverses llengües que l’Estat determinarà entre les llengües oficials de la

Comunitat.”199 Per consegüent, el dret comunitari permet en aquest àmbit als estats imposar la seva llengua oficial, però no té en compte altres llengües oficials dins els estats que no ho són a la UE. Amb això s’introdueix un nou

criteri d’exclusió de la llengua catalana en l’espai comunitari.

La jurisprudència del TJ sobre aquesta qüestió, elaborada en els casos Piageme,

Colim i Goerres considera que per a la salvaguarda del mercat interior

aconsellaria limitar les restriccions a l’obligació d’etiquetar en “una llengua

fàcilment comprensible” per al consumidor, cosa que no equivalia necessàriament

a la llengua oficial dels estats. Amb tot, s’identifica coma interès protegit per la regulació de l’etiquetage els drets dels consumidor, sense tenir en compte altres interessos fonamentat en arguments de tipus cultural o lingüístic. El

TJ apuntava que un acceptació més generosa de la promoció de la diversitat

lingüística podria anar en contra del reconeixement mutu de productes i

l’harmonització de les normes comercials.

Un segon sector on es pot constatar la incidència del dret comunitari sobre les

possiblilitats d’ús de les llengües és el de la metrologia. En aquest camp s’han dictat

també diverses directives que permeten als estats exigir que la informació sobre les

característiques dels intruments de mesura es faciliti en “la llengua o llengües oficials dels 198 Directiva 2000/13/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de març de 2000, relativa a l’aproximació de les legislacions dels estats en matèria d’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris: hhtp://europa.eu.int/eur-lex/pri/es/oj/dat/2000/l_109/l_10920000506es 00290042.pdf

199 Art. 16 Directiva 2000/13: “1. Los Estados miembros procurarán prohibir en su territorio el comercio de productos alimenticios para los cuales no figuren las menciones previstas en el artículo 3 y en el apartado 2 del artículo 4 en una lengua que el consumidor comprenda fácilmente, salvo si la información al consumidor estuviera efectivamente garantizada por medio de otras medidas, que se establecerán de conformidad con el procedimiento previsto en el apartado 2 del artículo 20, para una o varias menciones de etiquetado.

2. El Estado miembro de comercialización del producto podrá, respetando siempre las normas del Tratado, disponer en su territorio que estas menciones de etiquetado figuren al menos en una o varias lenguas que el Estado determinará entre las lenguas oficiales de la Comunidad.

3. Los apartados 1 y 2 no excluyen la posibilidad de que las menciones de etiquetado figuren en varias lenguas.”

99

Estats membres en què es comercialitzi”; i que els documents i la correspondencia

relatius a l’avaluació de conformitat dels instruments de mesura amb les disposicions

comunitàries “s’han de redactar en la llengua o llengües oficials de l’Estat membre on està

establert l’organisme notificat competent per a aplicar els procediments d’avaluació, o en

la llengua acceptada per aquest organisme.”200 Per consegüent, la llengua catalana només s’inclou en les previsions normatives si s’interpreta que es tracta d’una “llengua oficial de l’Estat”. Per tant, per evitar l’exclusió del català com a llengua d’ús en

aquest àmbit és necessari forçar la interpretació de la normativa comunitària, que en cas

contrari obvia l’oficialitat del català fins i tot en la seva aplicació en els territoris on aquesta

llengua és oficial.

200 Vegeu, per exemple, la Directiva 2004/22/CE del Parlament Europeu i el Consell, de 31 de març de 2004, relativa als intruments de mesura: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:32004L0022:ES_HTML

100

6. Els fets de 2005-2006: un nou estatus europeu per al català?

6.1. Antecedents: la Resolució 1235/1990 i altres iniciatives en favor de l’oficialitat del català

Fins recentment, la Resolució 1235/1990 del Parlament Europeu sobre la situació de

les llengües a la Comunitat i de la llengua catalana, d’11 de desembre de 1990

(ponent: Vivianne Reding), constituïa el principal pronunciament de les institucions

comunitàries en relació amb el català.201 Per bé que en certs aspectes la citada

Resolució s’ha vist superada per pronunciaments posteriors sobre la diversitat

lingüística europea (supra 3.1.3), el debat previ a la seva aprovació per l’òrgan

parlamentari europeu incidia en punts bàsics per a l’atribució d’un estatus europeu de

la llengua catalana. Per això, convé recordar-los breument, abans d’examinar l’abast

de les novetats recents pel que fa les possibilitats d’ús de la llengua catalana. 202

Pel que fa a les demandes dels territoris catalanòfons, se sol·licitava la declaració

del català com a llengua oficial i la seva incorporació al règim lingüístic de les

Comunitats Europees: així, en la Resolució de 27 de novembre de 1987 del Parlament

de les Illes Balears, a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la CEE, i la Resolució

155/II de 10 de febrer de 1988 del Parlament de Catalunya, 203 que es traduiren en

sengles peticions al Parlament Europeu (peticions 113/88 i 161/89 del Parlament de

Catalunya i del Parlament de les Illes Balears, respectivament).204 El document previ

que inicia el procés, impulsat per la Crida a la solidaritat en defensa la llengua, la

cultura i la nació catalanes (Carta entregada pels peticionaris al President del

Parlament Europeu el 13 d’octubre de 1987) destacava la voluntat que el català

201 DO C 19, de 28 de gener de 1991, p. 42. 202 Els documents citats en el text es recullen a l’obra El català reconegut pel Parlament Europeu, Generalitat de Catalunya, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1991. 203 En la Resolució del Parlament balear s’instava el Govern autonòmic i el Govern estatal per traslladar al Parlament Europeu la demanda relativa a “el reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial a tots els efectes i a admetre el seu ús com a tal idioma oficial a les institucions europees”. Diversament, en la Resolució del Parlament de Catalunya es distingia la sol·licitud adreçada directament al Parlament Europeu “demanant que declari el català llengua oficial de les institucions comunitàries”, d’una segona previsió adreçada als governs estatal i autonòmic “als efectes de vehicular i defensar en la Comissió i en el Consell Europeu la Proposta de Resolució d’incorporació del català al règim lingüístic de les Comunitats Europees.” (Ibidem p. 39 i 41). 204 Peticions al Parlament Europeu El Parlament també va rebre nombroses cartes de suport d’ajuntaments i entitats cíviques dels territoris de parla catalana.

101

pogués emprar-se com a llengua de relació dels ciutadans amb les institucions

europees.205

En la resposta del Parlament Europeu cal distingir les diferents instàncies i òrgans

que hi van intervenir. El Servei Jurídic opinava que “el règim lingüístic comunitari –que

es basa en l’existència de llengües oficials i de llengües de treball, enumerades amb

caràcter limitatiu- ofereix, malgrat tot, una certa flexibilitat que permet l’ús, en

circumstàncies determinades, d’algunes llengües que no són oficials o de treball”.206

La Comissió d’afers jurídics i drets dels ciutadans ho reenviava a una intervenció del

Consell, com a instància competent per fixar el règim lingüístic.207 Una resposta més

matisada sorgia de la Comissió de Joventut, Cultura, Educació, Informació i Esport, en

el sentit d’aprofitar l’ocasió per a precisar les “les condicions i les modalitats de

l’oficialitat”, tot destacant la singularitat del català en el context europeu.208 Finalment,

en l’Informe de la Comissió de peticions sobre la situació de les llengües en les

Comunitats Europees i de la llengua catalana (ponent: la Sra. Reding; coponents: Srs.

Gasòliba i Böhm; Gutiérrez Díaz; Miranda de Lage) es destacava, en general, la

importància d’utilitzar per les institucions europees, com a llengua de relació, la pròpia

del ciutadà; i s’apuntaven les possibilitats d’ús del català en les reunions de les

institucions europees en els territoris catalanófons.209

El principal resultat d’aquest procés fou l’aprovació d’una resolució parlamentària, mancada d’efectes jurídics vinculants per a la resta d’institucions comunitàries.

Aquesta forma jurídica comportava una evident limitació, que es justificava per la reserva

de la competència lingüística primària al Consell210. En el debat final en el Ple del

205 La proposta es fonamentava en el caràcter flexible del règim lingüístic de la Unió Europea, en el qual “ha prevalgut el respecte envers la personalitat lingüística de cada estat membre. Les llengües de treball i/o dels Tractats s’han adoptat per decisió política. Un dels criteris fonamentals que l’han determinada és l’oficialitat i l’ús de què gaudeixen cada una de les llengües en els estats membres de les Comunitats Europees”. Això es pretenia assolir a través de la pressió exercida pel Parlament Europeu en un doble sentit: sobre el Consell “que aplicaria la seva facultat d’una manera més favorable, almenys en el cas del català (...) en el sentit que posés a la pràctica el [el que preveu l’article 8 del] Reglament del Consell de Ministres aprovat el 15 d’abril de 1958; i sobre el “Govern de l’Estat espanyol que ha d’intervenir d’una manera ineludible perquè el català sigui admès entre les llengües oficials europees.” (Vegeu el text íntegre de la cartta entregada el dia 13 d’octubre de 1987 al president del Parlament Europeu, Sr. Henry Plumb, en l’obra citada El català reconegut..., p. 27-34.). 206 “Nota informativa del Servei Jurídic del Parlament Europeu” , on s’adduia la tendència cap a cert multilingüisme i la pràctica consistent en”permetre la utilització, almenys oral, de les llengües no oficials en les organitzacions internacionals (El català reconegut..., p. 67-78). 207 ”Opinió de la Comissió d’Afers jurídics i de Drets dels ciutadans”, de 28 de juny de 1989 (Ibidem p. 59-62). 208 En aquest sentit, s’esmenta un acord previ assolit en una reunió a Estrasburg, el mes de gener de 1989, en la qual participaren els diputats catalans al Parlament Europeu, el president del Parlament de Catalunya i la Comissió de Política Cultural, on ja s’identificaren els principals àmbits recollits per la Resolució. Vegeu l’”Opinió de la Comissió de Joventut, Cultura, Educació, Informació i Esport”, 19 d’abril de 1989, ponent: Sr. Rubert de Ventós. (Ibidem, p. 63-75). 209 S’hi llegia:“Aquesta imatge de la Comunitat com un organisme exterior i estrany seria encara més difícil d’eradicar si les Comunitats no concedissin una gran importància a les llengües que es fan servir en tot el territori de la Cmunitat i no intentessin adreçar-se a cada ciutadà en la llengua que li és pròpia“. Pel que fa als usos interns assenyala que: “quan es disposi dels mitjans pressupostaris i tècnics necessaris, es podria considerar la possibilitat d’emprar la llengua catalana en tota reunió i en tot acte del Parlament Europeu i d’altres organismes comunitaris en el territori en qüestió”. 210 La Resolució indica que: “ (...) per tal que l'objecte d'aquestes peticions es pugui fer realitat, cal tenir en compte que la fixació del règim lingüístic de les institucions de les Comunitats Europees -en virtut de les disposicions de l'article 217 del Tractat CEE, de l'article 190 del Tractat Euratom i del Reglament núm. 1 del Consell de 15 d'abril de 1958 -és competència del Consell, que decideix per unanimitat i que,

102

Parlament211, tot i valorar-se positivament el pas vers el reconeixement del català, certes

veus crítiques ja palesaven el desconeixement per la Resolució votada de reivindicacions

centrals en les peticions tramitades i la pràctica absència de garanties d’ús del català en el

pla europeu.212

El reconeixement del català en la Resolució Reding s’emmarcava per tres

consideracions: en primer lloc, es recull la importància històrica, cultural, social i juridicopolitica del català, com a “llengua europea mil·lenària utilitzada en tots els

nivells de l'ensenyament i en tots els mitjans de comunicació, en la qual existeix una

producció cultural i literària molt important i de la qual fa un ús efectiu i continuat la

majoria de la població d'un territori de més de 10 milions d'habitants, i atès també el

seu caràcter oficial”; segonament, es posterga la concessió de qualsevol atribut d’oficialitat a aquesta llengua, a partir de l’afirmació que “no és possible accedir a

una aplicació completa del principi de la igualtat de totes les llengües dels països

comunitaris però que, pel que fa a la llengua catalana, hi ha possibilitats d'utilització

que es poden posar en pràctica en el moment actual”; i, en tercer lloc, es vincula amb l’objectiu d’acostament dels ciutadans a les institucions “la importància que s'ha

de concedir a l'ús de les llengües per part de les Comunitats Europees, que han

d'intentar que els pobles d'Europa no considerin aquesta institució com un cos exterior

i estrany sinó com un element que forma part de la vida quotidiana dels ciutadans”.

En la part dispositiva de la mateixa Resolució es demana al Consell i a la Comissió –sense una vinculació jurídica- que adoptin mesures en favor del català, en ordre

als objectius següents:

a) la publicació en català dels tractats i dels textos fonamentals de les

Comunitats;

b) la difusió en català de la informació pública relativa a les institucions

europees per tots els mitjans de comunicació;

c) la inclusió del català en els programes elaborats per la Comissió per a

l'aprenentatge i el perfeccionament de les llengües europees;

pel que fa als estats membres en què existeixen diverses llengües oficials, l'ús de la llengua s'ha de determinar, a sol·licitud de l'estat interessat, segons les regles generals de la legislació d'aquest estat (...)” (Ibidem p.121) 211 En la votació de la Resolució en el Ple del Parlament, es van comptabilitzar 188 vots a favor, 0 en contra i 3 abstencions. 212 En el darrer sentit, per exemple, el parlamentari socialista Sr. Rubert de Ventós (Ibidem p. 81-114).

103

d) la utilització del català en les relacions orals i escrites amb el públic a les

oficines de la Comissió de les Comunitats Europees a les Comunitats

Autònomes en qüestió.

El grau d’aplicació de la Resolució 1235/1990 ha estat significatiu pel que fa als punts

a), b) i d) ,213 tenint en compte que la indeterminació dels objectius formulats fa difícil

una avaluació precisa del seu compliment. En canvi, resta majoritàriament incomplert

el punt c), com s’ha vist en analitzar els programes comunitaris. En la pràctica, el

paper principal en l’aplicació de la Resolució ha correspost a la Delegació de la

Comissió Europea situada a Barcelona, que té competències sobre el Principat i les

Illes Balears (la Resolució no contempla en la lletra d d’altres territoris on el català és

també reconegut jurídicament, en especial el País Valencià). Per tant, l’aplicació de la Resolució Reding no ha comportat una implicació directa o indirecta de les autoritats de l’Estat espanyol ni de les institucions centrals de la UE.214

D’altres iniciatives polítiques posteriors de les institucions pròpies dels territoris de

parla catalana han insistit sobre la necessitat d’obtenir un estatus europeu per al

català. Pel que fa a Catalunya, la Resolució del Parlament 774/VI sobre l’Any Europeu

de les Llengües i el reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea, per la

qual s’insta el Govern de l’Estat espanyol a treballar per l’oficialització del català a la

UE215; o també la Resolució 1244/VI sobre el foment de l’ús del català a Europa, on el

Parlament català sol·licita l’adopció de diverses mesures mentre la llengua catalana no

assoleixi l’esmentat estatus d’oficialitat216. La qüestió s’ha recollit recentment en

l’article 6.3 de l’ Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (Llei orgànica 6/2006, de

19 de juliol), que estableix: 213 En la pregunta escrita formulada per Pere Esteve al Consell s’assenyalava “Según indican a este diputado desde las oficinas del Parlamento y de la Comisión Europea en Barcelona (...) la lengua catalana se utiliza normalmente en el trabajo cotidiano, en las comunicaciones e informaciones con el público, actividades organizadas por propia iniciativa, etc. Sin embargo, sólo una parte del material de divulgación e informativo que edita el Parlamento Europeo en su oficina en Madrid se ha hecho en catalán. Además, desde las instituciones antes citadas se ha intentado que más publicaciones del Parlamento y la Comisión estén en catalán, pero la falta de presupuesto y la ausencia de una normativa clara lo ha dificultado. La mayoría del material de promoción e informativo sólo se ha hecho y se hace en lengua castellana.” En la resposta el Consell admetia que “no ha debatido la cuestión relativa a las condiciones, en particular financieras, de la utilización de la lengua catalana en las instituciones europeas.” (Pregunta E-3492/01, de 8 de gener de 2002, publicada en el DOCE de 20 de juny de 2002, 2002/C 147 E196). 214 En el seu discurs crític dins del debat d’explicació de vot en el Ple del Parlament Europeu, el diputat Landa Mendibe (grup de diputats no inscrits) ja assenyalava aquesta limitació: “Senyor president, vist el debat de l’informe Reding, ratifiquem la qualificació d’informe limitat que fèiem ahir; una qualificació basada en el fet que les seves propostes no van més enllà, a la pràctica, del que ja es fa per iniciativa catalana.” (Ibidem, p. 107 ) 215 El Parlament “insta al Govern a demanar al Govern de l’Estat que sol·licit al Consell Europeu l’estatut de llengua oficial de la Unió per a la llengua catalana, amb independència de que aquesta tingui o no tingui la condició de llengua de treball, i a vetllar d’una manera especial perquè, en el procés d’ampliació europea cap als països de l’Est, el català no tingui un tractament oficial menys favorable que les llengües dels estats candidats que tenen un nombre menor de parlants.” (B.O.P.C. núm. 202 de 25 de juny de 2001). 216 El Parlament insta el Govern a adreçar-se als organismes pertinents de la UE per a obtenir, d’una banda, “que el català pugui tenir accés a tots els programes de la Unió Europea referents a aspectes lingüístics en peu d’igualtat amb les altres llengües que hi són oficials”; i d’una altra “que tots els documents que facin referència a actuaciones de la Unió Europea que aquesta distribueixi directament a Catalunya estiguin redactats també en català.” (B.O.P.C. núm. 227 de 25 de març de 2002, p. 21).

104

“La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al

reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea”.

Per últim, cal fer esment de les múltiples iniciatives de parlamentaris o polítics catalans

en el si de les institucions europees (especialment, en el Parlament Europeu) per

palesar la situació singular de la llengua catalana i reclamar un major compromís

polític, jurídic i econòmic per part de la Unió Europea.

6.2. El debat sobre el català en el marc de l’elaboració del Tractat constitucional

El procés recent adreçat a obtenir un estatus jurídic per a llengua catalana a la UE es

vincula a les expectatives que obria l’elaboració del nou Tractat pel qual s’estableix

una Constitució per Europa (vegeu supra capítol 1, epígraf 2.3). En un principi, la

qüestió lingüística va suscitar-se en el debat social i polític intern paral·lel al procés

d’elaboració del Tractat constitucional per la Convenció constituïda a aquest efecte. En

una segona fase, que coincideix amb la finalització dels treballs de la Convenció

Europea, el debat hi entrà de la mà del nou Govern espanyol, que s’havia compromès

en el procés d’investidura del president José Luís Rodríguez Zapatero a defensar

aquesta demanda de reconeixement.

6.2.1. La Convenció Europea

La qüestió lingüística no s’incloïa inicialment en l’agenda de la Convenció sobre el futur

d’Europa, que va rebre l’encàrrec de revisió dels Tractats constitutius. L’exclusió obeïa

a la voluntat dels representants dels estats i comunitaris de mantenir substancialment

inalterat l’statu quo lingüístic existent. Com ja va succeir en el moment de l’elaboració

de la Carta, diverses entitats i organismes sol·licitaren una regulació de drets i

obligacions lingüístics que permetés assegurar una major protecció de les llengües

europees i dels seus parlants en el marc de la Unió,217 però el President de la

Convenció (Valéry Giscard d’Estaing) admeté de forma explícita que el tema no s’hi

havia discutit.

217 Com a exemple d’aquestes crítiques, vegeu l’opinió del President EBLUL, Sr. Bojan Brezigar, a: http://217.136.252.147/webpub/eurolang/pagenn.asp?ID=4277).

105

Des dels territoris de parla catalana van elevar-se a la Convenció diverses propostes

de contingut lingüístic, que no consta que rebessin cap mena de suport per part dels

membres designats per l’Estat espanyol (Srs. Josep Borell i Gabriel Cisneros):

• La Convenció Catalana per al debat sobre el futur de la Unió Europea,

impulsada pel Patronat català pro Europa, proposava la regulació pel

Tractat de dos aspectes bàsics: a) el reconeixement directe de l’oficialitat

de les llengües oficials dels estats i de les llengües oficials d’una o més

regions que comptessin amb més parlants que alguna de les llengües

estatals; i b) la inserció d’un compromís actiu de les institucions europees

amb les llengües regionals.218

• El grup de reflexió Europa Diversa, format per diverses entitats socials i

acadèmiques219, plantejava: a) la necessitat d’una reformulació global del

règim lingüístic amb l’assumpció d’un nombre major de llengües oficials i la

reducció de les llengües de treball de les institucions i la inserció de les

seves previsions bàsiques en el Tractat;220 b) la inclusió d’un article sobre

la salvaguarda i la promoció de la diversitat lingüística i cultural a Europa,

que fes més explícit el compromís de la UE i la necessitat d’una política

activa en aquest camp; c) esmenar l’actual article 13 del TCE per tal

d’incloure-hi la discriminació basada en la llengua.

• La plataforma Europa futura, creada per l’Institut d’Estudis Autonòmics i la

Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, va recollir la

preocupació per la situació precària del català en el context comunitari,

que no s’acompanyava però de cap proposta concreta de millora

normativa.221

218 En precepte que es proposava incloure en el Tractat constitucional establia: “Totes les llengües oficials dels Estats de la Unió tenen la consideració de llengües oficials de la Unió. També tenen aquesta consideració, sense cap discriminació, les llengües declarades oficials per l’Estat membre respectiu en una o més regions europees, i que siguin parlades per un nombre de persones igual o superior a l’idioma oficial de l’Estat de la Unió amb menys parlants. Les institucions de la Unió també reconeixen les altres llengües regionals com una aportació al conjunt de la cultura europea que ha de ser objecte de respecte i de protecció activa. La normativa de la Unió no es podrà interpretar mai en perjudici d’aquestes llengües i les institucions de la Unió les tindran en compte en les reunions que celebrin i en les oficines que instal·lin en els territoris on s’han parlat històricament, amb independència del seu grau d’arrelament social” (apartat 60 de les Conclusions, vegeu www.gencat.es/pcpe/; vegeu també el document preparat per Montserrat Guibernau “Democràcia i pluralisme cultural i lingüístic”). 219 Fundació Jaume Bofill, el Departament d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, l’Institut Europeu de la Mediterrància, Intercultura-Centre pel Diàleg Intercultural a Catalunya i l’Institut Linguapax de la Unesco a Catalunya. 220 Vegeu el contingut concret de les propostes a: http://cv.uoc.edu/~grc0_003710_web/ED_Proposals3.doc 221 Especialment en la Sessió X del Fòrum de Debat, sobre “La posició del Govern espanyol i dels partits politics sobre el futur de la Constitució Europea”, de 23 de febrer de 2003 (http://europafutura.org)

106

El dia el 18 de juliol de 2003 la Convenció aprovava el “Projecte de Tractat pel qual

s’estableix una Constitució per a Europa”222, sense incloure cap de les propostes

anteriors.

6.2.2. La fase final de negociació del Tractat

El dia 14 de març de 2004 se celebraren eleccions generals a l’Estat espanyol, que

guanyava contra els pronòstics inicials el PSOE, sense tenir però garantida la majoria

parlamentària. El moment coincidia amb la fase final de negociació intergovernamental

del Tractat constitucional, en què el nou Govern espanyol podia desbloquejar alguns

punts plantejats per l’anterior Govern del PP. En aquest context, se succeeixen una

sèrie de fets que situen en el debat polític espanyol la qüestió del reconeixement clar

del català en el marc del nou Tractat:

• 15 i 16 d’abril de 2004: Debat d’investidura de José Luís Rodríguez

Zapatero com a president del Govern. El diputat Sr. Puigcercós,

d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), vincula el vot favorable del

seu grup a un compromís del presidenciable per vetllar per l’oficialitat del

català a la UE, en el marc de la discussió de la futura Constitució Europea.

El diputat Sr. Duran Lleida, de Convergència i Unió (CiU), també reivindica

la implicació del nou Govern en aquesta qüestió. En la resposta al primer,

el Sr. Rodríguez Zapatero expressa la seva ferma decisió de treballar per

al reconeixement del català a la Unió Europea.223

• 20 d’abril de 2004: entrevista del President del Parlament de Catalunya,

Sr. Ernest Benach, amb el Sr. Cox, president de torn irlandès de la UE, on

el darrer es compromet a vetllar per la qüestió del català en el marc del

nou Tractat.

• 26 d’abril de 2004: El Grup parlamentari d’ERC presenta al Congrés dels

Diputats una Proposició no de llei sobre “medidas para que las cuatro

222 Doc. CONV 850/03. Els treballs de la Convenció i el text del projecte es poden consultar a: http://europa.eu.int/scadplus/european_convention/index_es.htm 223 El Sr. Rodríguez Zapatero manifestava, literalment “desde aquí le quiero decir, señor Puigcercós, que tengo un decidido compromiso de respeto y de apoyo a las lenguas del Estado español. Usted ha hecho una petición que me parece que tiene su importancia política para lo que representan algunas de las lenguas y en especial el català y que tiene que ver con la Constitución de la Unión Europea. Yo le puedo decir desde aquí que el Gobierno, si mañana obtengo la confianza, lógicamente, va a trabajar desde mañana mismo para que podamos tener ese reconocimiento y la publicación de lo que significaría la Constitución por la Unión Europea en las distintas lenguas y por supuesto en catalán. Me parece razonable. No sé si llegaremos a tiempo pero sepa que lo voy a intentar, por convencimiento y porque me parece positivo. En todo caso le puedo decir de una manera clara que, si no pudiera ser, el Gobierno de la nación hará todo lo que esté en su mano para que la Constitución europea tenga una edición en catalán y en las distintas lenguas de nuestro país” (Vegeu Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados –en endavant D.S.C.D-, núm. 2, VIII Legislatura, de 15 d’abril de 2004, p. 65).

107

lenguas oficiales del Estado español pasen a ser también lenguas oficiales

de la Unión Europea“.224 S’expliciten per primer cop les mesures concretes

sol·licitades: la inclusió en el llistat de llengües de l’article IV-10 del Tractat

constitucional i l’atribució d’un estatus que permeti l’ús del català, el gallec i

el basc en les sessions plenàries del Parlament Europeu, en les relacions

dels ciutadans amb les institucions europees i en la publicació dels textos

legals i de difusió més importants.

• 3 de maig de 2004: Trobada informal de diplomàtics dels vint-i-cinc estats

membres per preparar la Cimera intergovernamental que hauria d’aprovar

el text definitiu del Tractat. El Govern espanyol hi presenta la primera

“Proposta per a un estatut oficial en la Unió de les llengües espanyoles

distintes del castellà”. El text introduïa en el Tractat la referència a “les

llengües, distintes de les llengües de la Constitució que, de conformitat

amb l’ordenament constitucional dels estats, tenen un estatut oficial en la

totalitat o part del seu territori” i sol·licitava respecte d’aquestes: el

reconeixement com a llengües de relació amb les institucions en l’article I-

8 d (“Ciutadania de la Unió”);225 la previsió d’una traducció certificada del

Tractat en un paràgraf diferenciat de l’article IV-10 (“Textos autèntics i

traduccions oficials”); l’adopció d’un Protocol on els estats membres es

comprometien a prestar un recolzament tècnic i suport financer; i la

inclusió d’una Declaració amb els terminis per fer les traducions del

tractat.

• 11 de maig de 2004: En el marc del “Fòrum de les cultures”, celebrat a

Barcelona, té lloc un diàleg sobre Europa amb l’assistència del Sr. Prodi

(encara President de la Comissió) i el Sr. Cox (President de torn de la UE).

En el seu discurs el President de la Generalitat, Pasqual Maragall, reitera

la demanda d’oficialitat del català a la UE.

224 Literalment es fa referència a: “1. Inclusión de las lenguas catalana, gallega y vasca en el listado de lenguas recogidas en el artículo IV-10 del "Proyecto de Tratado por el que se instituye una Constitución para Europa”. 2. Fijación de un estatus para las lenguas catalana, gallega y vasca en Europa que permita, como mínimo, la presencia de dichas lenguas en las sesiones plenarias del Parlamento Europeo, en la relación de ciudadanía e instituciones con el tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas, en la relación de ciudadanía e instituciones con la Comisión Europea, y en la publicación de los principales textos legales y de divulgación de la UE." (D.S.C.D., Sèrie D. Núm. 6 de 26 d’abril de 2004, p. 28-29).

225 L’article I-8 d recollia literalment el dret dels ciutadans “de formular peticiones al Parlamento Europeo, de recurrir al Defensor del Pueblo Europeo, así como de dirigirse a las instituciones y organismos consultivos de la Unión en una de las lenguas de la Constitución o en cualquier otra lengua que en su caso designe un Estado miembro entre las que tienen, de conformidad con su ordenamiento constitucional, estatuto oficial en todo o parte de su territorio, y de recibir una contestación es esa misma lengua”.

108

• 17 de maig de 2004: Inici de la Conferència intergovernamental de la UE.

La Presidència irlandesa presenta una primera proposta que només acull –

respecte de la proposta prèvia del Govern espanyol- l’addició d’un segon

paràgraf a l’article IV-10 per permetre altres traduccions del Tractat i la

Declaració sobre els terminis per fer-la (document intitulat Authentic texts

and translations, Annex 39).

• 19 de maig de 2004: En una sessió parlamentària de control al Congrés

dels Diputats, els representants dels grups parlamentaris de CiU, el Partit

Nacionalista Basc, ERC i una diputada del Grup Mixt,226 tornen a reclamar

la implicació del Govern espanyol per garantir l’oficialitat dels idiomes

català, basc i gallec a la UE. El Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, Sr.

Moratinos, contesta que el Govern espanyol està tractant de trencar el

tabú de la falta de reconeixement d’aquestes llengües a la UE i assumeix

el compromís futur de millorar-ne la posició en ocasió de la revisió del

règim lingüístic de la Unió227.

• 25 de maig de 2004: Els grups parlamentaris català, senadors

nacionalistes bascos i mixt en el Senat presenten una moció per la qual

s’insta el Govern perquè fomenti el plurilingüisme a l’Administració General

de l’Estat i davant la Unió Europea228.

• 27 de maig de 2004: Inici de la campanya per a les eleccions del

Parlament Europeu, que van celebrar-se el dia 13 de juny.

• 10 de juny de 2004. En una compareixença davant la Comissió Mixta per

la Unió Europea el Ministre Sr. Moratinos exposa les propostes formulades

pel Govern espanyol i la recepció ambivalent pels socis europeus en el

marc de la Conferència Intergovernamental.229

226 Vegeu D.S.C.D, Comissions, VIII Legislatura, núm. 24, 19 de maig de 2004, que recull les intervencions dels diputats Sr. Xuclà Costa (p. 10), Sr. Erkoreka Gervasio (p. 24), Sr. Puigcercós Boixassa (p. 27) i Sra. Lasagabaster Olozábal (p. 18). 227 Concretament, el Sr. Miguel Ángel Moratinos explicava que “lo que está haciendo el Gobierno en estos momentos es iniciar una nueva situación, romper el tabú de la falta de reconocimiento de las lenguas oficiales españolas y la diversidad cultural de nuestro país, y tratar de alcanzar el máximo posicionamiento de las lenguas españolas en el conjunto de la Unión Europea” (...) “tomo el compromiso de que a la hora de revisar el régimen lingüístico de la Unión podamos utilizar dicha revisión para mejorar y potenciar la presencia de las lenguas oficiales españolas en la Unión Europea.” (D.S.C.D, Comissions, VIII Legislatura, núm. 24, 19 de maig de 2004, p. 33). 228 Diari de Sessions del Senat de 25 de maig de 2004 i Butlletí Oficial de les Corts Generals, Senat, Serie I, núm. 24 de 24 de maig de 2004. 229 Les paraules del Sr. Moratinos eren: “en el marco de la Conferencia Intergubernamental hay otro asunto que me gustaría subrayar: el reconocimiento y respeto de la pluralidad lingüística de nuestro país. De acuerdo con el compromiso asumido por el presidente del Gobierno, estamos trabajando para obtener en la Unión un reconocimiento jurídico adecuado para las lenguas que son cooficiales con el castellano en el territorio de algunas comunidades autónomas. No les oculto que está siendo una tarea difícil. Por ello, en un ejercicio de ambición razonable, el Gobierno ha actuado con realismo y ha formulado dos propuestas: una, sobre la posibilidad de que se realicen traducciones oficiales del tratado constitucional a las lenguas que sean oficiales en parte del territorio de los Estados miembros que lo soliciten; y otra, sobre la posibilidad de que los ciudadanos puedan dirigirse a las instituciones y órganos comunitarios en dichas lenguas, así como recibir una respuesta en la lengua empleada. La primera está ya prácticamente aceptada; la segunda, por el contrario, se ha encontrado con serias dificultades, y seguimos trabajando en ella. ” (D.S.C.D núm. 6, de 10 de juny de 2004, p. 4).

109

• 17 de juny de 2004: El Ministeri d’assumptes exteriors i de cooperació del

Govern espanyol presenta un tercer esborrany230 de Declaració de la

Conferència intergovernamental relatiu a l’”Estatus a la Unió d’altres

llengües oficials dels estats membres”. A banda d’explicitar la connexió del

segon paràgraf de l’article IV-10 amb l’objectiu de l’article I-3 de respectar

la diversitat lingüística de la Unió, s’hi assenyala que la Unió ha de parar

especial atenció a la situació d’aquestes llengües, especialment les

utilitzades per un nombre significatiu de ciutadans, i es recull el compromís

d’adoptar mesures per a incrementar el degut reconeixement d’aquestes

llengües, especialment pel que fa a la possibilitat dels ciutadans de

relacionar-s’hi amb les institucions (vegeu a l’annex II el document Draft

Integovernmental Conference Statement, “Statuts in the Union of the

different official languages of member states”).

• 18 de juny de 2004: Es fa pública la proposta definitiva de la Presidència

irlandesa. El text, que manté la redacció del segon paràgraf de l’article IV-

10 del Tractat, altera substancialment la redacció de la Declaració de la

Conferència intergovernamental: eliminació de la menció expressa al

reconeixement de les altres llengües oficials dins d’un estat membre que

és substituïda per una referència genèrica a l’atenció de la Unió vers la

“diversitat lingüística d’Europa” (vegeu-ne el text a l’annex II el document

intitulat Authentic texts and translations, Annex 52). En el Consell Europeu

de fi de la presidència irlandesa es produeix l’acord sobre el Tractat

constitucional de la UE, amb el text assenyalat.

• 23 de juny de 2004: En resposta a una pregunta escrita del Grup

parlamentari socialista, el Ministre Sr. Moratinos resumeix les principals

fases de les negociacions dutes a terme per al reconeixement de les altres

llengües espanyoles oficials per la UE. El titular ministerial destaca

l’oposició que ha trobat la proposta relativa al reconeixement de les

llengües espanyoles cooficials en la Secretaria del Consell, la Presidència

irlandesa i en altres estats membres.231

230 El text s’imputa concretament a la Subdirecció general d’assumptes institucionals de la Unió Europea, dins la Secretaria general d’assumptes europeus, depenent de Secretaria d’Estat d’assumptes europeus. El titular de l’organisme era Carles Casajuana. 231 En la resposta al diputat Sr. Àlex Sáez Jubero Segons, el Ministre explicava: “(...)En primer lugar, nos encontramos con un rechazo incluso del servicio jurídico de la Secretaría del Consejo, que creía que al iniciar esta nueva negociación se podría reabrir un tema de enorme calado político e histórico en los distintos Estados miembros. No obstante, después de una ardua negociación con la Presidencia y con distintos países miembros que eran reacios a aceptar esta negociación se consiguió que en una primera etapa la Presidencia aceptase la traducción del Tratado constitucional a las lenguas oficiales del Estado español. Como en el Gobierno español no nos dimos por

110

• 13 de setembre de 2004: El Ministre d’afers exteriors i cooperació, Sr.

Miguel Ángel Moratinos, qui asisteix a Brussel·les al Consell de ministres

d’afers generals de la UE, anuncia que ha entregat una carta a la

Presidència de torn de la UE –ocupada per Holanda- i a la Comissió per la

qual se sol·licita la reforma del règim lingüístic per a reconèixer un “estatut

de llengües oficials en la UE per al català, el valencià, el basc i el gallec” a

la UE. En la carta es vinculava directament aquesta demanda a la

introducció de canvis en el projecte de Tractat.232

• 29 d’octubre de 2004: Signatura a Roma pels caps d’estat i de govern dels

estats membres del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa.

Les conclusions principals que s’extreuen del procés negociador reproduït són dues. En

primer lloc, el Govern espanyol no va formalitzar en cap moment la petició d’incloure la llengua catalana entre les llengües del Tractat, ja que la seva proposta

de màxims (de 3 de maig de 2004) plantejava el reconeixement del català com a llengua

de relació amb les institucions, però sense atribuir-li caràcter de llengua del tractat.

Aquesta demanda és ràpidament abandonada i, a partir de llavors, les aspiracions

espanyoles se centren en la possibilitat de traducció del Tractat a d’altres llengües i a la

inclusió de certs compromisos en protocols i declaracions adjunts al Tractat.

En segon lloc, l’oposició de la Presidència irlandesa i d’altres estats a l’establiment d’oligacions directes de la UE respecte de llengües distintes de les llengües del Tractat (és a dir, de llengües sense estat) comporta l’aigualiment

progressiu dels plantejaments inicials del Govern espanyol, sobretot en el sentit de

remetre a la voluntat de cada estat l’aplicació de les mesures previstes de

reconeixement d’aquelles llengües.

satisfechos, decidimos iniciar un nuevo esfuerzo para obtener un mayor reconocimiento, de ahí que surgiese la disyuntiva entre una declaración de todos los Estados miembros o una declaración unilateral del Gobierno español. Optamos por alcanzar un mayor apoyo de los Estados miembros y por eso se propuso la declaración que ha sido finalmente adoptada en el último Consejo Europeo. Incluso durante esas dos largas jornadas de negociación estuvimos luchando hasta el último momento y conseguimos incluir una referencia específica a las lenguas para que se abra el camino, un camino que deseamos que se inicie con la ayuda de los grupos parlamentarios y próximamente podamos darles una mayor satisfacción en cuanto al reconocimiento de las lenguas oficiales del Estado español.“(D.S.C.D núm. 20 de 23 de juny de 2004, p. 841). 232 La qüestió ja va suscitar-se per la carta inicial del Minister d’afers exteriors i cooperació, on se sol·licitava un reconeixement oficial per la UE de “el eusquera, el catalán, el gallego y el valenciano”. Vegeu Vernet, Jaume i Pons, Eva “Català o valencià a la Unió Europea”, El temps, 2005.

111

6.3. La traducció al català del Tractat constitucional i la Declaració núm. 29 de l’Acta Final

El text final del Tractat constitucional inclou una única referència indirecta a la llengua

catalana en el paràgraf segon de l’art. IV-448, que introdueix la possibilitat de traduir el text del Tractat a llengües distintes de les recollides en el paràgraf primer com a llengües del tracat:

“El present Tractat podrà així mateix traduir-se a qualsevol altra llengua que

determinen els Estats membres entre aquelles que, de conformitat amb els

seus ordenaments constitucionals, tinguen estatut de llengua oficial en la

totalitat o en part del seu territori. L’Estat membre de què es tracte facilitarà una

còpia certificada d’estes traduccions, que es dipositarà en el arxius del Consell.”

De la interpretació d’aquest precepte –que s’ha de vincular amb la Declaració número 29,

adjunta a l’Acta final de la Conferència Intergovernamental- destaquen els aspectes

següents:

• Quant a les llengües que s’hi poden acollir, ha de tractar-se de llengües que gaudeixen d’un estatus jurídic d’oficialitat intern, en el conjunt d’un estat o en

alguna part del territori estatal.

• L’efecte directe del reconeixement no comporta que les traduccions del Tractat a les llengües esmentades siguin autèntiques o fefaents (vegeu

supra 2.1.1), sinó que es tracta de versions oficioses amb un element addicional:

el dipòsit formal de la versió certificada del text en els arxius del Consell.233

• L’objectiu d’aquest paràgraf és, segons la Declaració núm. 29, contribuir a

respectar la rica diversitat cultural i lingüística de la Unió, recollida en el

paràgraf tercer de l’article I-3 del Tractat constitucional. Per tant, no es fa explícit

un compromís més ampli de la UE derivat d’aquesta previsió.

• L’exercici de la facultat de traducció correspon als estats i s’ha de realitzar dins del termini previst en la Declaració adjunta, on es recomana als estats

que pretenguin utilitzar-la que ho comuniquin al Consell dins dels sis mesos

233 Això es reflecteix en un fet, només aparentment anecdòtic, dins la traducció catalana: l’ordre alfabètic d’enumeració de les llengües de l’apartat primer de l’article IV-448 (”alemanya, txeca, danesa, eslovaca, eslovena, espanyola, estoniana, finesa, francesa, grega, hongaresa, anglesa, irlandesa, italiana, letona, lituana, maltesa, neerlandesa, polonesa, portuguesa i sueca”) és el de la versió autèntica castellana, i no l’ordre alfabètic propi de la llengua catalana, com succeeix en les distintes versions autèntiques del Tractat.

112

següents a la firma del Tractat (amb la qual cosa s’evitaria deixar oberta la porta

a futures reivindicacions de reconeixement).

Fent ús d’aquesta previsió, el dia el 4 de novembre de 2004 el Govern espanyol va

entregar les traduccions del Tractat a les tres versions lingüístiques que van trametre

les comunitats autònomes, si bé aquestes figuren en quatre exemplars. Amb això el

Tractat constitucional –sense haver estat ratificat- ja hauria produït certs efectes per a la

llengua catalana.234

Malgrat totes les limitacions apuntades, el Tractat pel qual s’estableix una Constitució

per a Europa obre una escletxa per al reconeixement de la llengua catalana en l’espai

comunitari. En efecte, a pesar de les conseqüències immediates limitades de la

traducció prevista, l’article IV-448.2 té la virtualitat d’inscriure en el Tractat un segon nivell de reconeixement d’altres llengües no oficials a la UE, que es vincula amb el seu estatus d’oficialitat dins del corresponent estat. En la Declaració adjunta

s’afegeix que la Unió continuarà parant “especial atenció” a les diverses llengües

parlades en el seu si, en particular, a les que tenen un estatut d’oficialitat en tot o en part

del territori d’un Estat membre de conformitat amb el seu ordenament constitucional.

Tanmateix, el reconeixement d’aquestes llengües i el desplegament efectiu d’aquest

estatus europeu es remet a la voluntad dels respectius estats. El Tractat no duu a terme

la incorporació directa d’aquestes llengües al règim lingüístic de la Unió Europea. Per

consegüent, constitueix una base jurídica dèbil per a les prerrogatives d’ús de la llengua

catalana que s’han reconegut posteriorment.

6.4. El Memoràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004

Després de la signatura del Tractat constitucional, la continuïtat de la pressió política

sobre el Govern espanyol per part de diverses formacions polítiques i la perspectiva

immiment de la celebració del referèndum sobre el Tractat constitucional (celebrat el

20 de febrer de 2005) va fer que continuessin les accions polítiques per a concretar el

reconeixement incipient assolit. El Govern espanyol, amb col·laboració de les les sis

234 Amb tot, aquest efecte positiu va veure’s enterbolit de nou per la polèmica sobre la unitat i la denominació de la llengua en el pla europeu. Les traduccions presentades pels governs de les comunitats autònomes de Catalunya i el País Valencià eren idèntiques, si bé l’Estat espanyol entregà quatre volums distints a la Secretaria del Consell de la UE, dos dels quals amb les designacions “Cat” i “Val”. La traducció del Tractat ha estat impugnada davant el Tribunal Suprem per un partit polític anomenat Coalició Valenciana, .

113

comunitats autònomes amb un règim de doble oficialitat, va elaborar un Memorandum

que contenia la Solicitud de reconocimiento en la Unión Europea de todas las lenguas

oficiales en España, que elevava al Consell el dia 13 de desembre de 2004. El

document, aprovat com a acord governamental, concretava les prerrogatives

reivindicades en l’àmbit de la UE que -segons declaracions dels responsables

govenamentals- es formulaven com a possible pacte polític de mínims, ateses les

dificultats evidenciades perquè el Consell de Ministres acceptés un estatus d’oficialitat

plena d’aquestes llengües.235

Del contingut general de la proposta elevada pel Govern espanyol al Consell de la UE

en destaquen tres aspectes bàsics:

• La reforma del Reglament 1/1958, sobre el règim lingüístic de les institucions és la via proposada per a plasmar el reconeixement d’aquestes

llengües. Concretament, les modificacions previstes del Reglament 1/1958

afectaven el Preàmbul236; els articles 1, 2, 3, 4, 5 i 8; i la inclusió d’un nou article 9

que estenia la força vinculant del Reglament al nou Annex on es concretaria

l’estatus d’aquestes llengües.

• La identificació de les llengües espanyoles oficials com a “euskera, gallec i

la llengua denominada català en la Comunitat Autònoma de Catalunya i en la de

les Illes Balears i denominada valencià en la Comunitat Valenciana”, amb el

reconeixement implícit de la unitat lingüística del català, tot recollint les seves

dues denominacions estatutàries237.

235 El Secretari d’Estat per la UE, Sr. Navarro González explicava en una compareixença davant el Congrés dels Diputats: “Con las seis [comunidades autónomas] estamos trabajando en la Secretaría de Estado para preparar un memorándum en el cual identifiquemos algunas cuestiones concretas, muy prácticas, de interés para los ciudadanos y sin coste para el presupuesto comunitario, que nos permitan hacer realidad esto que es enormemente difícil. En una Unión Europea que casi ha duplicado el número de lenguas, que un Estado miembro tenga varias lenguas oficiales es algo prácticamente imposible. Creo que si vamos a pedir el todo no obtendremos nada. Me parece que ese es un poco el convencimiento de todos aquellos que han abordado esta cuestión, y por ello nuestro interés en tratar de identificar tres, cuatro, cinco cuestiones concretas, y que asumamos su coste nosotros, como Estado miembro.” (D.S.C.D. núm. 16 de 2 de novembre de 1004, p. 21). 236 La proposta del text de la reforma s’adjunta en l’Annex I del Memoràndum. En un segon Annex del Memorandum s’especificaven les mesures pràctiques de l’aplicació a Espanya. Pel que fa al Preàmbul s’afegiria: “Considerant endemés que cal acostar la Unió Europea i les seves institucions al conjunt dels ciutadans i que per fer-ho cal tenir en compte que hi ha Estats membres l’ordenament constitucionals dels quals reconeix el caràcter de llengües oficials amb plens efectes també a altres llengües”. 237 La redacció proposada de l’article 1de l’Annex I es deia: “(...) Serán también lenguas oficiales y de trabajo de las instituciones de la Unión, en las condiciones y a los solos efectos establecidos en el Anexo de este Reglamento, en tanto que lenguas que de conformidad con el ordenamiento constitucional de un Estado miembro tienen el carácter de lenguas oficiales en su territorio, el euskera, el gallego y la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Catalunya y en la de las Islas Baleares y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana.” En l’Annex II, es parla de “tres” llengües. La identificació de les llengües en el Memoràndum ha estat objecte de dos recusos davant del Tribunal Suprem, interposats per la Generalitat Valenciana i per un partit polític anomenat Coalició Valenciana, adduint que no es diferencia adequadament el valencià del català.

114

• La incorporació d’aquestes llengües al Programa Lingua: aquesta aspecte

només és objecte d’una menció aïllada en la qual hi ha al·lusió implícita a la

situació del gaèlic irlandès i el luxemburguès (vegeu supra capítol 4).238

El Memorandum identifica tres àmbits de projecció de l’oficialitat reclamada:

• Comunicacions escrites dels ciutadans amb les institucions i òrgans de la UE, de manera que es garantís: “L’ús indistint pels ciutadans de qualsevol de les

llengües que tenen caràcter oficial a Espanya, en les seves comunicacions

escrites amb les institucions (Parlament Europeu, Consell, Comissió, Tribunal de

Justícia, amb l’excepció de les comunicacions relacionades amb l’exercici de la

funció jurisdiccional, i Tribunal de Comptes) i òrgans consultius de la Unió

(Comitè de les Regions i Consell Econòmic i Social), com també amb el

Defensor del Poble.” Per fer-ho possible es preveia la modificació dels articles 2 i

3 del Reglament 1/58239. A més, el Govern es comprometia en l’Annex II a:

proporcionar a les institucions i organismes de la Unió que ho precisin traductors,

designats a proposta de les institucions acadèmiques de les Comunitats

autònomes, assumint-ne el Govern les despeses; facilitar, per via telemàtica i

amb recursos estatals, les traduccions de textos necessàries; acompanyar, en el

seu cas, les comunicacions adreçades a les institucions i organismes de la Unió

concernits d’una traducció de cortesia en castellà.

• Publicació oficial dels textos comunitaris, concretament: “La publicació oficial

en aquestes llengües dels textos legals finals adoptats pel procediment de

codecisió entre el Parlament Europeu i el Consell.” Aquesta demanda requeria

una reforma de l’article 4 del Reglament 1/58240. En aquest punt, el Govern es

mostrava disposat en l’Annex II a: facilitar als serveis corresponents de les

Secretaries Generals del Consell i del Parlament Europeu les traduccions

necessàries dels textos finals (LEX) de les diposicions legals en qüestió; i

proporcionar a ambdues Secretaries Generals, en cas necessari, els traductors 238 Textualment, es demana la inclusió “en pie de igualdad con las otras lenguas europeas cuyo uso y enseñanza promueve actualmente el Programa, no todas ellas, por lo demás, reconocidas hoy con estatuto de lengua oficial en el seno de la Unión Europea.” 239 En la redacció prevista en l’Annex I, apartat a, aquests admetrien l’ús del català en “Les comunicacions de textos previstes en els articles 2 i 3 del present Reglament, en allò que concerneix a les institucions definides en el primer paràgraf de l’article 7 del Tractat de la Comunitat Europea, així com les comunicacions amb els òrgans consultius als quals es refereix el paràgraf segon del citat article 7, i amb el Defensor del Poble. En el supòsit que les institucions i els organismes de la Comunitat Europea anteriorment citats restin legalment obligats a respondre en determinats terminis a un escrit, aquests terminis començaran a córrer a partir del moment que la institució o organisme concernit rebi de les autoritats espanyoles competents, si així ho hagués sol·licitat, una traducció al castellà de l’esmenta escrit; en la resta de casos, el termini començarà a córrer d’acord amb les normes generals aplicables. El termini cessarà de córrer bé en el moment en què la institució o organisme concernit enviï al remitent original la resposta en la llengua utilitzada per aquest, o bé en el moment en què la institució o organisme concernit enviï a les autoritats espanyoles competents la resposta en castellà, essent responsabilitat d’aquestes autoritats, en el darrer cas, l’enviament posterior al remitent original d’aquesta resposta acompanyada d’una traducció a la llengua utilitzada pel primer.” 240 “La publicació en el Diari Oficial de la Unió Europea de la versió final (LEX) dels textos legals adoptats de conformitat amb les disposicions de l’article 251 del Tractat de la Comunitat Europea. En cas de discrepàncies sobre la interpretació d’un text legal publicat en una de les vint llengües oficials citades en el primer paràgraf de l’article 1 del Reglament, prevaldrà aquest últim”.

115

precisos per a què, en qualitat d’Experts Nacionals Destacats, realitzin la tasca

de “juristes-lingüistes” i revisin els textos prèviament a la seva publicació en el

Diari Oficial de la Unió Europea.

• Ús oral dins les institucions de la UE, on el Govern espanyol precisava les

condicions i l’abast de l’ús oral d’aquestes llengües en els termes següents: “La

facultat d’utilitzar aquestes llengües, prèvia petició formulada amb una antelació

raonable, en les intervencions orals (interpretació passiva) en les sessions

plenàries del Parlament Europeu i del Comitè de les Regions i, en el seu cas, en

les sessions ministerials formals del Consell (en particular quan formi part de la

delegació espanyola un representant de les Comunitats Autònomes).” En

l’Annex II s’assumien els compromisos de: comunicar amb l’antelació deguda

(set dies hàbils) la intenció d’utilitzar alguna de les tres llengües a les quals fa

referència el Memorando; i proporcionar intèrprets sobre una base ad hoc a les

institucions o organismes concernits que ho necessitin, amb l’assumpció pel

Govern de les despeses addicionals.

6.5. Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg de 13 de juny de 2005

Durant la campanya prèvia al referèndum de 20 de febrer de 2005 sobre el Tractat pel

qual s’estableix una Constitució per a Europa, l’absència de reconeixement de la llengua

catalana esdevé un dels arguments de les formacions polítiques i els actors socials241

que promouen el vot negatiu en el referèndum. Tot i que el referèndum obté uns

resultats favorables en el conjunt de l’Estat espanyol, el percentatge de recolzament és

significativament menor a Catalunya242.

Amb posterioritat, se succeeixen les iniciatives polítiques, tant a nivell autonòmic (per

exemple, la Resolució del Parlament de Catalunya 196/VII sobre el reconeixement

jurídic de la llengua catalana en el conjunt de l’Estat espanyol i de la Unió Europea, de

14 de març de 2005)243 com en les institucions estatals,244 per comprometre l’acció del

241 Es pot destacar l’argumentari elaborat per Òmnium Cultural per explicar el vot negatiu al Tractat. 242 Amb un 55 per cent favorables, propi d’un 30 per cent de vots en contra i un alt percentantge de vots en blanc. 243 En la Resolució citada es demana que el català sigui reconegut jurídicament “com a llengua oficial en l’àmbit de la Unió Europea, de manera que els documents oficials siguin traduïts al català amb validesa jurídica, que els ciutadans es puguin adreçar a les institucions comunitàries i ésser-hi atesos en català i que el català pugui ésser emprat en el Parlament Europeu”. També se sol·licita al Govern estatal que el reconeixement del català en l’àmbit europeu es porti a terme tot preservant la unitat de la llengua amb independència de les seves variants lingüístiques i denominacions estatutàries o legals. Aquest objectiu es vincula amb el d’assolir que “el català sigui reconegut

116

Govern espanyol respecte de l’aplicació del Memoràndum. El resultat final d’aquestes

gestions és l’aprovació pel Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors,

reunit a Luxemburg el dia 13 de juny de 2005, d’unes Conclusions que es presenten

com a resposta a la sol·licitud formulada pel Govern espanyol.245

a) Aspectes generals

Per a precisar l’abast general de l’acord del Consell plasmat en les Conclusions, cal tenir

en compte els aspectes següents:

• Quant a la forma jurídica, la Presidència del Consell no considerà possible

modificar el Reglament 1/1958 ni dictar un acte jurídic fundat en l’article 290 TCE.

La raó adduïda és que en l’exercici de la competència que té atribuïda el Consell

ha de respectar l’article 314 TCE que fixa les llengües en les quals el Tractat és

autèntic.246 És a dir, es vincula el reconeixement com a llengua oficial al

reconeixement previ com a llengua del tractat. L’alternativa és l’adopció d’unes

Conclusions que, en l’aspecte jurídic formal, no són part integrant del dret

comunitari, tot i publicar-se en el Diari Oficial247.

• Pel que fa als criteris de determinació de les llengües, es recull una identificació

genèrica i indirecta de les llengües que atén a l’estatus constitucional o legal en el

pla intern.248 Així, les Conclusions concerneixen genèricament les llengües,

diferents de les llengües referides en el Reglament nº 1/1958 del Consell, que

gaudeixen d’un estatus reconegut per la Constitució d’un estat membres sobre la

totalitat o una part del territori d’aquest o l’ús de les quals com a llengua nacional

és autoritzat per llei. Per consegüent, ni la llengua catalana ni d’altres susceptibles

d’entrar-hi hi figuren pel seu nom, i la identificació concreta se subjecta a una

voluntad ulterior manifestada pels estats.

• Pel que fa als valors i objectius subjacents, en primer lloc, les Conclusions

s’emmarquen en l’esforç d’aproximació de la UE als ciutadans, que comporta la

jurídicament com a llengua oficial en el conjunt de l’Estat i que, en conseqüència, sigui possible el seu ús en el si de les institucions polítiques, com les Corts Generals”. En relació amb la unitat lingüística es propugna també que el Govern de l’Estat “assumeixi el compromís de no impulsar en cap àmbit mesures executives o reglamentàries que, directament o indirecta, siguin contràries a la unitat lingüística del català.” (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 161 de 14 de març de 2005, p. 5-6). 244En resposta a la pregunta formulada pel Sr. Xuclà i Costa, del Grup parlamentari de Convergència i Unió, el Secretari d’Estat de relacions amb les Corts esmenta diferents contactes informals i un primer debat en la reunió del Comitè de Representants Permanents dels Estats Membres del 10 de març, així com el compromís de la presidència de Luxemburg de continuar debatent la qüestió (B.O.C.D, VII Legislatura, Sèrie D, núm. 193 de 28 d’abril de 2005, p. 375). 245 Per a precisar el sentit i abast del reconeixement indirecte de què és objecte la llengua catalana cal tenir en compte la Nota Introductòria de la Presidència del Consell al Comitè de Representants Permanents, Doc. 9506/1/05 REV 1 –REV 2 (no publicada oficialment). 246 Vegeu Nota introductòria citada a nota 245. 247 DO C 148, de 18 de juny de 2005 248 Només la Nota introductòria (citada a nota 245) recull la sol·licitud inclosa en el Memoràndum respecte de les llengües distintes del castellà que gaudeixen d’un estat d’oficialitat a Espanya i esmenta –amb un reconeixement de la unitat lingüística de la llengua catalana- “el català/valencià, el basc i el gallec”.

117

necesitat de tenir més en compte la riquesa de la seva diversitat lingüística. Per

conseqüent (i de forma coherent amb la Declaració núm. 29) el fonament del

reconeixement efectutat és el principi de respecte de la diversitat lingüística.

En segon lloc, i pel que fa a les relacions dels ciutadans amb les institucions, el

Consell considera que la possibilitat d’emprar “altres llengües” és un factor

important per a reforçar la identificació dels ciutadans amb el projecte polític europeu249.

• S’estableix un compromís del Consell, que es podrà estendre eventualment a la resta d’institucions i òrgans de la UE. En un i altre cas la possibilitat d’utilitzar

aquestes llengües ha de regular-se mitjançant un conveni acordat entre la

institució comunitària corresponent i l’estat membre que ho sol·liciti. S’estableix que

aquests acords han de respectar, a banda de les Conclusions, les previsions del

TCE i de les normes que el despleguen. La darrera referència sembla orientada a

impedir que per la via dels acords es pogués reconèixer un estatus equivalent o

assimilable al de les llengües oficials o del tractat.

• Es fixa una primera delimitació de l”ús oficial” d’aquestes llengües. L’expressió

no implica que el contingut de les prerrogatives reconegudes s’equipari a les

pròpies de les llengües oficials i de treball de la UE.250 Pel que fa als àmbits d’ús recollits hi ha una coincidència formal amb els esmentats en el Memoràndum del

Govern espanyol, tot i que el contingut de les prerrogatives d’ús és

substancialment reduït (vegeu infra).

• Les despeses directes i indirectes que es derivin de la utilització d’aquestes

llengües són assumides per l’Estat membre sol·licitant. També en aquest es posa

de manifiest la dependència del reconeixement respecte dels estats, atès que

només el sosteniment econòmic per part d’aquests permet l’aplicació de les

previsions de les Conclusions251.

249 Segons les Conclusions: “(...)2. El Consejo considera que, en el marco de los esfuerzos desplegados para acercar la Unión al conjunto de sus ciudadanos, tiene que hacerse más hincapié en la riqueza de su diversidad lingüística”. 3. El Consejo estima que la posibilidad de que los ciudadanos utilicen otras lenguas en sus relaciones con las instituciones es un factor importante para reforzar su identificación con el proyecto político de la Unión Europea.” 250 Cal advertir que, tot i que l’oficialitat és un concepte graduable, la referència a un “ús oficial” implica, teòricament, el reconeixement d’efectes jurídics a l’ús de certes llengües. Malgrat això en dos punts –les comunicacions dels ciutadans amb les institucions i les publicacions de textos- aquest “ús oficial” en el pla europeu no comporta que la UE resti directament obligada a reconèixer efectes jurídics als documents escrits en aquestes llengües, com analitzarem seguidament. 251 En aquest punt es pot notar la diferència amb la Resolució de 1990, per la qual la Comunitat Europea s’obligava a sufragar la traducció al català de diversos documents. Òbviament, les Conclusions no predeterminen la imputació final de les despeses en el pla intern: és a dir, si serà efectivament l’Estat qui assumirà les despeses ocasionades pel compromís obtingut a nivell europeu amb diversitat lingüística interna, o bé aquestes poden recaure d’alguna manera en les institucions de les entitats territorials on el català és oficial.

118

• No hi ha un pronunciament explícit sobre la demanda d’incloure aquestes llengües

en el Programa Lingua.252

Aquesta primera aproximació al contingut de les Conclusions permet fer-ne una valoració

matisada. És indubtablement un fet positiu que el català, com a llengua que gaudeix del

corresponent estatus jurídic intern, rebi per primer cop un reconeixement per part del

Consell de la UE, per permetre’n certs usos en el pla de la Unió. D’altra banda, no

s’escapen les limitacions inherents a aquest reconeixement253, sobretot perquè l’aplicació

efectiva d’aquestes prerrogatives depèn sempre de la mediació els estats, amb la qual

cosa no s’acompleix el reconeixement del català com a llengua immediatament comunitària ni la incorporació reclamada al règim lingüístic de la UE.

Pel que fa als àmbits concrets d’ús del català recollits en l’acord, cal recollir les

condicions precises d’ús que s’estableixen en els termes següents:

a) Comunicacions escrites amb les institucions de la UE

Les Conclusions disposen que els ciutadans podran adreçar-se per escrit en aquestes

llengües a les institucions i als òrgans de la UE, sempre amb la mediació de l’Estat

membre corresponent, que haurà de responsabilitzar-se de la traducció tant de les

demandes dels ciutadans com de les respostes de la institució o l’òrgan interpel·lat254.

Per tant, tot i reconèixer-se un dret d’opció lingüística (dret d’ús i dret a ser atès en la

llengua triada), el subjecte passiu directament obligat no són les institucions de la UE, sinó l’Estat corresponent. En aquest sentit, es preveu que per mitjà d’un acte

jurídic intern de l’Estat es reguli l’exercici d’aquesta facultat i es determini l’organisme 252 La Nota introductòria (citada supra nota 245) recorda que l’aprovació se subjecta al procediment de codecisió del Parlament i el Consell, a partir d’una proposta de la Comissió. Actualment les úniques llengües incloses són les oficials i el luxemburguès. Tanmateix, els articles 149 i 150 TCE no s’oposen a la inclusió de llengües distintes de les esmentades en l’article 314 TCE. 253 En aquest sentit, el Conseller en cap de la Generalitat, Sr. Josep Bargalló, assenyalava que s’ha “aconseguit obrir una bretxa en el règim lingüístic de la vigent Europa dels Estats. El català podrà ser usat oficialment pels nostres representants polítics al Consell i al Parlament europeus, i els ciutadans es podran adreçar en català als òrgans de la UE. És veritat que tant els uns com els altres ho hauran de fer per mediació de l’Estat espanyol, i a partir d’una consideració jurídica inadequada de la nostra llengua, que contrasta amb el seu pes cultural i demogràfic, que la situa per davant de com a mínim deu de les vint-i-una llengües oficials de la UE. Encara som lluny, doncs, d’atènyer el nostre objectiu, però hem fet una passa endavant, que hauria de tenir efectes positius tant a Catalunya com a l’Estat espanyol.” (“L’ús oficial del català a la UE: una escletxa”, AVUI, 23 juny 2005, p. 18). 254 “5. [...]c) Comunicaciones escritas con las instituciones y órganos de la Unión. Los Estados miembros podrán adoptar un acto jurídico en el que se establezca que, cuando un ciudadano desee dirigir una comunicación a una institución u órgano de la Unión en una de las lenguas indicadas en el punto 1, remitirá esa comunicación a un órgano designado por el Gobierno de ese Estado miembro. Este órgano remitirá a la Institución u órgano de que se trate el texto de la comunicación con una traducción de la misma en la lengua del Estado miembro indicada en el Reglamento nº 1 del Consejo. El mismo procedimiento se aplicará, mutatis mutandis, a la respuesta que dé la institución u órgano de que se trate. Cuando las instituciones u órganos de la Unión tengan que respetar un plazo de respuesta, dicho plazo empezará a contar a partir de la fecha en la que la institución u órgano haya recibido del Estado miembro la traducción en una de las lenguas indicadas en el Reglamento nº 1/1958 del Consejo. El plazo dejará de correr en la fecha en la que la institución u órgano de la Unión haya enviado su respuesta al órgano competente del Estado miembro en la última lengua. El Consejo invita a las demás instituciones a que celebren acuerdos administrativos sobre esta base.”

119

estatal encarregat de rebre els escrits dels ciutadans en aquestes llengües i enviar-los a

la UE després de traduir-los a alguna de les llengües del Reglament 1/1958 (i a la

inversa pel que fa a les comunicacions emanades de les institucions comunitàries).

S’evidencia amb això que la facultat d’ús reconeguda no és assimilable als drets

derivats de l’estatus de llengua del tractat (supra 2.1.3) ni al contingut relacional propi de

l’estatus de llengua oficial (supra 2.2.2).

En aquest sentit, es pot palesar la incoherència amb la política interna de l’Estat espanyol, que en la seva legislació no admet que els ciutadans adrecin comunicacions als òrgans centrals i rebin resposta escrita en les llengües oficials distintes del castellà. A pesar de la presència d’alguna previsió aïllada en aquest

sentit, pel que fa a la disponibilitat passiva, en el Reglament del Senat,255 la legislació

espanyola no recull un dels principis bàsics dels estats plurilingües, com és permetre als

ciutadans relacionar-se amb les òrgans generals en totes les llengües oficials256. El nou

Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 imposa la introducció de canvis en aquest

respecte que: “Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en

català amb els òrgans constitucionals i els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal, d’acord

amb el procediment establert per la legislació corresponent. Aquestes institucions han

d’atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tenen, en tot cas, plena

eficàcia jurídica”.

b) Ús oral dins les institucions de la UE

Les Conclusions estableixen que el Govern d’un Estat membre podrà sol·licitar, amb

antel·lació suficient, l’ús d’aquestes llengües en les intervencions orals al si del Consell,

del Parlament o d’altres òrgans de la UE, que disposaran d’un servei de traducció

passiva257. Es tracta, per tant, d’una facultat reconeguda als membres de les institucions

i òrgans europeus de què es tracti.

255 La disposició addicional quarta del Reglament del Senat de 1994, preveu que els ciutadans i les institucions poden adreçar-s’hi en qualsevol de les llengües oficials i que la Cambra proveirà la traducció per a la tramitació. 256 El 23 de setembre de 2005, el Grup parlamentari d’ERC va presentar al Congrés dels Diputats una Proposició de llei sobre “Protección y promoción de lenguas españolas distintas del castellano”, que persegueix que el català, el basc i el gallec tinguin un estatut d’oficialitat a tot el territori estatal. En l’exposició de motius s’afirma que “este desarrollo legislativo no sólo es coherente con los referidos mandatos constitucionales sino que cobra más sentido y parece más necesario, si cabe, a la vista de la solicitud presentada por España para el reconocimiento de las lenguas oficiales españolas distintas del castellano en el seno de la Unión Europea”. 257 “5. b) Intervenciones orales en las sesiones del Consejo y, en su caso, de otras instituciones u órgans de la Unión. El Gobierno de un Estado miembro podrá, si ha lugar, solicitar al Consejo, y en su caso a otras instituciones u órganos (Parlamento Europeo o Comité de las Regiones) la posibilidad de utilizar una de las lenguas indicadas en el punto 1 en las intervenciones orales (interpretación pasiva) que realice en una sesión uno de los miembros de la institución u órgano de que se trate. En el caso del Consejo, en principio de dará curso a dicha solicitud, siempre que se haya formulado con una antelación razonable con respecto a la sesión y que se cuente con los medios necesarios, por lo que se refiere a personal y equipo.”

120

La possibilitat d’ús oral de la llengua catalana en les sessions de les institucions implica

potser el pas més important per a garantir-ne certa presència en l’àmbit comunitari. Tot i

el caràcter marcadament simbòlic, es tracta d’una prerrogativa rellevant que no es

reconeixia fins ara a l’irlandès, tot i gaudir d’un estatus de semi-oficialitat. Per

consegüent, es palesa aquí la flexibilitat del règim lingüístic de les institucions, en

admetre “modalitats d’ús” de llengües distintes de les incloses en el llistat de llengües

oficials. Demostra, també, que la determinació dels usos lingüístics respon bàsicament a

la voluntad política dels estats membres i les institucions de la Unió, més enllà de

pretesos principis immutables del dret comunitari.

Amb tot, les condicions d’ús previstes no s’equiparen amb les de les llengües oficials i de treball, malgrat que també entre aquestes es permeten diferències

importants (supra 2.2.3). D’una banda, es preveu únicament la interpretació passiva del

català a les llengües oficials. D’altra banda, s’estableixen dues condicions addicionals: la

comunicació per l’Estat interessat dins un termini raonable abans de la sessió

corresponent i la disponibilitat pels òrgans i institucions dels mitjans necessaris de

caràcter personal i material.

Finalment, també el reconeixement d’aquesta facultat –l’única que es formula en termes

molt similars al Memorandum-, palesa una contradicció interna de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol, que no reconeix la possibilitat d’ús de la llengua catalana en el marc de les institucions centrals. Així, en les sessions plenàries de les

Corts Generals no es permet l’ús del català; mentre que el Reglament del Senat, en

vigor des de l’1 de setembre de 2005, admet la possibilitat d’emprar el basc, el català i

el gallec dins la Comissió General de les Comunitats Autònomes258. Aquesta absència

de les llengües distintes del castellà de les institucions centrals s’ha qüestionat pel

Consell d’Europa en l’Informe sobre l’aplicació a Espanya de la Carta Europea de les

llengües regionals o minoritàries, de 21 de setembre de 2005.259 El Govern espanyol ha

contestat “en relación con los comentarios efectuados sobre las dificultades existentes

para la utilización de las lenguas regionales por parte de las instituciones políticas del

Estado, se ha de insistir en la gradualidad de este proceso, que se ha de considerar

como de incorporación progresiva”. 258 També es permet la publicació d’iniciatives de caràcter no legislatiu en aquestes llengües en la secció del Senat del Butlletí Oficial de les Corts Generals (BOE núm. 159, de 5 de juliol de 2005, p. 23774). 259 www.coe.int

121

c) Publicitat dels textos adoptats en codecisió

D’acord amb les Conclusions, el Govern d’un estat membre podrà promoure traduccions

certificades, sense valor jurídic, en aquestes llengües dels actes adoptats pel procediment

de codecisió pel Parlament i el Consell de la UE, les quals passaran a formar part dels

seus arxius i seran donades a conèixer públicament per mitjà dels webs oficials.260

En les Conclusions, la iniciativa de la traducció es fa recaure en l’Estat corresponent, que també n’assumeix el cost econòmic. Per la seva banda, les

institucions comunitàries només adquireixen el compromís d’arxivar els textos traduïts i

fer-ne publicitat a través dels seus llocs web. La novetat d’aquest punt en el marc

comunitari és, doncs, relativa. Cal recordar que la Resolució Reding ja contenia un

mandat al Consell i a la Comissió de traduir a la llengua catalana els textos comunitaris

més importants, de manera que les institucions comunitàries n’assumien en principi el

cost. També d’altres pronunciaments posteriors del Parlament Europeu instaven la

Comissió a estendre a d’altres llengües oficials dins dels estats la informació

proporcionada per via telemàtica.261

D’altra banda, cal precisar que es tracta d’una publicació no oficial, atès que s’estableix de forma taxativa la manca de validesa legal dels textos en aquestes llengües. Fins i tot és qüestionable que es prevegi aquí un “ús oficial”, ja que en realitat

es tracta d’una traducció merament “oficiosa” o a efectes informatius. Per això, no

s’explica fàcilment perquè les Conclusions circumscriuen inicialment aquesta possibilitat

als textos adoptats pel procediment de codecisió pel Parlament Europeu i el Consell (la

limitació prové del Memorandum, però en aquest es preveia un cert caràcter oficial a la

publicació en les llengües referides, si bé es deia que en cas de conflicte prevaldria la

versió en les llengües oficials). Les implicacions que poden derivar-se d’aquesta previsió

tenen, doncs, un contingut més simbòlic que jurídic. En aquest respecte es fomenta

l’aproximació de la tasca de la UE als ciutadans i l’acostament d’aquests a les

260 Conclusions: “5. a) Publicación de los actos adoptados por codecisión por el Parlamento Europeo y el Consejo. El Gobierno de un Estado miembro podrá enviar al Parlamento Europeo y al Consejo una traducción certificada de los actos adoptados mediante codecisión en una de las lenguas indicadas en el punto 1. El Consejo conservará esta traducción en sus archivos y emitirá copia de ella a petición de un interesado. El Consejo se encargará de la publicación de estas traducciones en su sitio Internet. En ambos casos, se señalará que esas traduciones carecen de valor.” 261 Resolució del Parlament Europeu sobre l’aplicació de l’estratègia de informació i comunicació de la Unió Europea, Doc. 2004/2238 (INI), on aquesta institució “Insta a la Comisión a mejorar el sitio web Europa, poniendo sus contenidos a disposición en todas las lenguas oficiales de la Unión Europea y en aquellas que tengan carácter oficial en los Estados miembros, siempre que éstos lo decidan y asumiendo el coste presupuestario que ello implica, para evitar la discriminación de unas lenguas frente a otras y hacer posible que una gran mayoría de ciudadanos acceda a la información que se facilita”.

122

institucions europees. Igualment, també pot servir per impulsar l’actualització i la

normalització de la terminologia comunitària en català.

6.6. Els acords administratius de l’Estat espanyol amb les institucions europees

Després de l’aprovació de les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005, varen

continuar les negociacions per a subscriure els convenis entre l’Estat espanyol i les diferents institucions i les institucions i òrgans comunitaris següents: el 7 de

novembre de 2005 amb el Consell; el 16 de novembre de 2005 amb el Comitè de les

Regions; el 21 de desembre de 2005 amb la Comissió; i el 7 de juny amb el Comitè

Econòmic i Social Europeu i el 30 de novembre de 2006 amb el Defensor del Poble

Europeu. Després d’una primera resolució desfavorable, el dia 3 de juliol de 2006 la Mesa

del Parlament acordava reconèixer el dret dels ciutadans d’emprar les altres llengües

espanyoles oficials en les comunicacions adreçades a l’Eurocambra.262

Deixant al marge la institució parlamentària, la resta d’acords presenten un contingut

similar, atès que han d’ajustar-se a les pautes establertes per l’Acord del Consell de 13 de

juny de 2005. En tots els acords s’al·ludeix al fi de “permetre l’ús oficial” [en la institució o

òrgan corresponent] de les llengües distintes del castellà/espanyol que tenen estatut d’oficialitat reconegut per la Constitució Espanyola, sense anomenar-les de forma individualitzada.263 Nogensmenys, és precís acotar el sentit de l’adjectiu oficial utilitzat, ja

que no sempre es correspon amb l’exigència teòrica de reconeixement d’efectes jurídics a

l’ús de la llengua per part dels organismes comunitaris.

Així mateix, un segon element comú en tots els acords és l’assumpció expressa per l’Estat espanyol de totes les despeses directes i indirectes derivades de l’aplicació de

les previsions que inclouen els acords.264

262 Después d’una primera decisió dilatòria al principi de l’any 2006, basada en un informe negatiu de la Secretaria General, on tot i adduir dificultats tècniques es destacava la importància simbòlica que tindria el reconeixement respecte de la diversitat lingüística de la UE, el 26 d’abril de 2006 la Mesa rebutjava (per un sol vot de diferència) la proposta d’ús d’aquestes llengües en les comunicacions dels ciutadans a l’Eurocambra. Finalment, el mes de juliol es provocava una nova votació on s’acceptava la proposta. 263 Per exemple, en l’acord del Consell es parla de “lenguas distintas del castellano que tienen estatuto de lenguas oficiales según la Constitución española”. En el Comitè de les Regions es parla de l’ús oficial de “lenguas adicionales” en les institucions i òrgans de la UE i també de facilitar als ciutadans les comunicacions amb les institucions “en su lengua materna”, les quals s’identifiquen com a “lenguas distintas del español/castellano”. En l’acord de la Comissió es diu que a la Unió existeixen ja llengües distintes de les contemplades pel Reglament nº 1/1958 del Consell que tenen reconegut un estatus en el pla estatal (preàmbul) i s’inclou la referència expressa a “lenguas que, conforme al orden constitucional español, son oficiales dentro del territorio español” (cláusula primera). 264 Per exemple, en l’acord del Consell es diu que la Secretaria General presentarà semestralment a la Representació Permanent de l’Estat espanyol una nota amb els despeses derivades de l’aplicació de l’acord, que el darrer ha de satisfer en el termini d’un mes. Segons els

123

Quant al vigència dels acords, en el cas del comunicacions dels ciutadans es

condiciona a la comunicació per l’Estat espanyol de l’organisme encarregat de fer les

traduccions (infra 6.6.1), mentre que es condiciona a l’adopció pels organismes

europeus de les mesures necessàries per a la seva aplicació pel que a fa a l’ús oral en

les sessions (infra 6.6.2). En la majoria dels acords es preveu expressament la revisió o

denúncia per mutu acord,265 com també el seguiment periòdic de les condicions

d’aplicació.266 Aquesta regulació palesa la manca d’establitat de les prerrogatives reconegudes d’ús del català en les institucions i òrgans de la UE.

6.6.1. Les comunicacions escrites dels ciutadans

Els acords garanteixen als ciutadans espanyols (i en l’acord de la Comissió també a

qualsevol altra persona física o jurídica que resideixi o tingui la seva seu a Espanya), la

facultat d’adreçar comunicacions escrites en català, basc i gallec a les institucions i

òrgans esmentats. Quant al procediment, s’estableix que la comunicació s’ha de dirigir

a l’organisme competent designat pel Govern (Consell) o pel dret espanyol (Comissió),

qui s’encarregarà de trametre-la a la institució o òrgan comunitari juntament amb una

traducció certificada en llengua castellana.267 La data de recepció de la comunicació,

especialment quan els destinataris tinguin un termini per respondre al ciutadà, es fa

correspondre amb la data de recepció de la traducció castellana. Els ens comunitaris

emeten la seva resposta en castellà, que es remet a l’òrgan estatal corresponent per fer

la traducció al basc, el català o gallec. Ara bé, quan és el ciutadà qui ha d’actuar dins

d’un termini, els ens comunitaris també notificaran directament la seva resposta al

ciutadà, informant-lo que el termini per respondre comença a computar-se des de la

data d’aquesta notificació, sens perjudici del dret a rebre-la traduïda a la llengua cooficial

emprada pel ciutadà.

acords de la Comissió i del Comitè Econòmic i Social, els serveis competents demanaran a les autoritats espanyoles el reemborsament de les despeses, calculades a partir del nombre de pàgines traduïdes, un cop l’any. 265 Així en les disposicions finals de l’acord del Consell i del Comitè de les Regions. L’acord del Comitè Econòmic i Social regula la possible denúncia per una de les parts mitjançant carta certificada amb un preavís de tres mesos, fins a la resolució dels assumptes pendents. 266 En els acords del Consell i del Comitè de les Regions es preveu que aquestes condicions s’examinaran transcorregut un any de l’entrada en vigor. 267 Es remet així a una decisió futura la determinació de l’òrgan adequat per assumir les tasques de traducció previstes, en atenció a criteris d’eficàcia, proximitat, seguretat jurídica o d’altres. En aquest segon moment caldrà establir les garanties per tal que la traducció al castellà per l’organisme estatal designat sigui fidel a l’original. Els problemes hipotètics no són menors: el ciutadà pot quedar desprotegit si no coneix el text efectivament enviat a la UE i no es concreten les responsabilitats en el cas que de la traducció incorrecta se’n derivi un perjudici per al primer.

124

Per consegüent, en principi les institucions i òrgans de la UE no reconeixen cap efecte jurídic als escrits en català,268 ja que recau sobre l’organisme designat per

l’Estat espanyol la responsabilitat de traduir-les al castellà. Tampoc no es preveuen

garanties de certificació de la traducció catalana;269 per bé que sí existeix una clàusula

expressa de salvaguarda de la confidencialitat de les comunicacions i les traduccions.

L’Acord del Parlament Europeu únicament inclou aquesta prerrogativa, que té però un

contingut diferent, atès que és l’única institució a la qual els ciutadans poden adreçar-s’hi directament en català i els serveis lingüístics del mateix Parlament

s’ocuparan de realitzar les traduccions dels escrits.

6.6.2. L’ús del català en les sessions de les institucions o òrgans

Aquesta prerrogativa es pot exercir solament davant del Consell i del Comitè de les Regions. En el Parlament Europeu (tercera institució esmentada en les Conclusions)

no s’admet aquesta possibilitat, tot i que tindria una especial justificació d’acord amb la

seva naturalesa d’òrgan representatiu i de participació.

Pel que fa a les condicions específiques d’ús d’aquestes llengües, en l’acord del Consell

s’estableix que la Representació Permanent d’Espanya presentarà a l’inici de cada

semestre una llista orientativa de les sessions on és prevista la seva utilització i caldrà

sol·licitar-ho com a mínim amb set setmanes d’antel·lació i confirmar-ho no més tard de

catorze dies abans de la sessió. Malgrat que el Govern espanyol es compromet a

asumir els costos directes i indirectes de la interpretació passiva (única admesa), es

preveu que excepcionalment la Secretaria del Consell pugui denegar la sol·licitud per

manca dels mitjans personals i materials.270

268 Tanmateix, en l’acord amb la Comissió s’estableix com a excepció voluntària que “Si los organismos competentes de la Comisión decidieran responder en la lengua del documento original, podrán hacerlo y enviar directamente su respuesta al interesado”; en la resta de casos però “la Comisión devolverá al remitente las comunicaciones que reciba en lenguas diferentes del castellano/español”. Una clàusula similar s’inclou en l’acord del Comitè Econòmic i Social. 269 Diversament, en tots els acords s’inclouen clàusules en virtut de les quals les institucions o òrgans de la UE resten eximits de qualsevol responsabilitat pel que fa al contingut i eventuals errors de les traduccions, com també d’una possible interpretació errònia de la resposta com a conseqüència d’aquests errors. 270 L’acord del Comitè de les Regions ho regula amb els mateixos termes, sense preveure però la necessitat d’una previsió semestral.

125

6.6.3. La publicitat dels actes adoptats pel procediment de codecisió

La regulació d’aquest aspecte se circumscriu a l’Acord d’Espanya amb el Consell. Es

preveu que el Govern espanyol -o l’òrgan que aquest designi- pugui realitzar traduccions

jurades, a les llengües esmentades, dels actes de la Unió Europea adoptats per

codecisió, a partir de la seva publicació en el Diari Oficial, i trametre-les per via

electrònica a la Secretaria General del Consell. En cadascuna d’aquestes traduccions

s’haurà d’especificar –en l’encapçalament de totes les pàgines i en la pàgina inicial del

lloc d’Internet del Govern espanyol on es publiquin- la manca de valor jurídic i el fet que

les institucions de la Unió no són responsables del contingut de la traducció. El Consell

únicament es compromet a establir un vincle entre el seu lloc d’Internet i el del Govern

espanyol.

126

7. CONCLUSIONS

I. La situació actual de la llengua catalana a la Unió Europea 1. La situació de la llengua catalana palesa la seva singularitat en el marc de la Unió

Europea. Es tracta de la desena llengua europea en nombre de parlants, gaudeix d’un

estatus jurídic d’oficialitat en la major part del seu àmbit lingüístic, té un ampli ús social

en gairebé tots els sectors i vehicula una important producció cultural. Amb tot, no és

llengua oficial de cap dels tres estats membres on és parlada i, fins avui, tampoc no ha

assolit un estatus jurídic clarament definit dins la Unió.

2. La Unió Europea s’autodefineix com un espai econòmic i polític caracteritzat pel

respecte dels drets humans, la garantia del pluralisme i la democràcia i el respecte de la

diversitat cultural i el pluralisme lingüístic constitutius d’Europa. Malgrat això, la política

lingüística més clara de la Unió és la que es basa en l’assumpció de les llengües

estatals com a llengües oficials i del Tractat (sovint qualificades políticament de llengües

de la Unió o de la Comunitat). Per tant, el català, que té la consideració de llengua

regional, minoritària o menys difosa, rep un impacte inicialment negatiu d’una política

lingüística que l’exclou o el margina d’importants àmbits d’actuació de la Unió. A més,

aquestes efectes negatius poden tendir a incrementar-se conforme creixen les

competències i la capacitat d’influència de la Unió en àmbits molt diversos.

3. La llengua catalana no s’inclou en el règim lingüístic de la Unió Europea. El català no

és avui llengua oficial ni llengua del tractat, nocions jurídiques que comporten uns

efectes similars: dret dels ciutadans a relacionar-s’hi amb les institucions de la UE,

publicació oficial dels tractats i del dret derivat, ús -amb asimetries importants- dins les

institucions i inclusió en els programes comunitaris amb rellevància lingüística. Per tant,

reclamar la incorporació de la llengua catalana a les llengües oficials o del tractat és la

manera més directa i eficaç d’obtenir un reconeixement polític, jurídic i simbòlic en el pla

europeu. Tanmateix, les reivindicacions en aquest sentit han topat fins avui amb una

127

resposta negativa per part de la Unió i dels estats -que han d’aprovar-ho per unanimitat-,

els quals ho justifiquen amb arguments diversos que tenen com a raó de fons el seu

caràcter de llengua sense estat. La hipotètica entrada d’Andorra a la Unió sembla que

seria doncs, la via més directa per a accedir al reconeixement oficial pretès del català.

4. El principi de respecte de la diversitat lingüística s’ha reconegut per l’ordenament

comunitari i ha estat ratificat reiteradament per les institucions i òrgans de la Unió.

L’afirmació del respecte de la identitat plurilingüe europea i del compromís de la Unió

amb les diverses llengües del continent abasta la llengua catalana, tot i que en certes

interpretacions es limiti a les llengües estatals. Per tant, pot servir per a fonamentar tota

una sèrie d’accions de reconeixement i foment de la llengua catalana per part la Unió.

Amb tot, aquest principi no atribueix directament noves competències a la Unió per a

intervenir en la matèria lingüística. I l’ambigüitat i el caràcter obert de la noció de

diversitat lingüística no garanteix de forma directa un estatut europeu per al català, ni ha

demostrat prou força per a alterar les bases d’un règim lingüístic que afavoreix

obertament les llengües estatals.

5. L’elaboració del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, signat el 29

d’octubre de 2004, constituïa una ocasió important per a inserir en el dret originari un

reconeixement jurídic del català per part de la Unió. La implicació, sense precedents, del

Govern espanyol no es va traduir però en una demanda directa d’inclusió d’aquesta

llengua –i del basc i el gallec- entre les llengües del Tractat. El resultat assolit finalment

es concretava en el reconeixement explícit pel Tractat de l’existència de normes oficials

a l’interior d’un Estat que no són oficials en la Unió. La prerrogativa directament

associada a la menció del Tractat consistia en la traducció del Tractat constitucional al

català, sense que aquesta versió es consideri autèntica als efectes de la interpretació

del text. La negativa prèvia del Consell i d’altres estats membres d’incloure el català

entre les llengües del Tractat s’ha adduït posteriorment pel Consell per tal de rebutjar la

possibilitat d’incloure el català en el règim lingüístic institucional (sol·licitud inclosa en el

Memoràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004).

6. A partir de les Conclusions aprovades pel Consell de Luxemburg de 13 de juny de

2005, s’han reconegut certes possibilitats d’utilització de la llengua catalana en el marc de

les institucions i òrgans de la Unió, que s’han fonamentat explícitament en el principi de

128

respecte de la diversitat lingüística. Tot i la referències a uns usos oficials, en cap cas hi ha

una equiparació amb les llengües oficials. Les condicions concretes d’exercici d’aquestes

prerrogatives i la fórmula jurídica de reconeixement (a través d’un acord administratiu

entre l’Estat espanyol i cadascuna de les institucions o òrgans europeus implicats) limiten

molt l’assumpció directa o immediata d’aquestes llengües per part de la Unió i manquen

les garanties d’estabilitat que proporcionaria la inserció del català en el règim lingüístic.

L’efecte més positiu és el de permetre certa presència en l’àmbit institucional de la llengua

catalana, que podrà usar-se en les sessions del Comitè de les Regions i del Consell (no

en el Parlament Europeu), en les condicions fixades pels acords.

7. Pel que fa als programes i accions de foment dotats d’un contingut lingüístic, el català

resta essencialment equiparat a les llengües regionals, minoritàries o menys difoses.

Fins avui, aquestes llengües han estat excloses dels programes europeus de foment de

l’aprenentatge lingüístic i, explícitament o implícita, d’altres programes o accions en els

àmbits educatiu, cultural o dels mitjans de comunicació. Aquest fet agreuja la situació de

desavantatge i marginació de la llengua catalana en el context de la Unió, atès que la

priva de certs beneficis polítics, econòmics i simbòlics derivats de la inserció en l’espai

polític i econòmic europeu. Els programes específics de suport a les llengües regionals o

minoritàries no compensen aquests efectes negatius, atesa la manca d’estabilitat i

l’impacte més reduït. En la nova generació de programes per al període que s’inicia l’any

2007 es tendeix vers una major indistinció pel que fa a les llengües europees

susceptibles d’ésser incloses, si bé que tampoc sembla una solució adient per a tenir en

compte les necessitats específiques de les distintes comunitats lingüístiques presents.

8. Una altra via d’exclusió de la llengua catalana prové de les normes del dret derivat que

preveuen l’ús de les llengües dels estats en certs àmbits on la Unió exerceix competències

normatives. Això suposa una altra extensió, més enllà de l’àmbit propi del règim lingüístic

institucional, de les jerarquies lingüístiques instaurades per l’ordenament comunitari.

Aquesta extensió és facilitada per l’absència d’una identificació explícita de les bases

jurídiques d’aquesta intervenció lingüística de la Unió. L’efecte directe i la primacia del dret

comunitari sobre el dret intern comporta que, per aquesta via, es lamini i es posi en qüestió

l’oficialitat reconeguda en el pla intern a la llengua catalana. La importància i quantitat de les

matèries regulades per la Unió Europea -que ordinàriament han d’aplicar-se per les

administracions estatals o regionals-, contribueixen a destacar la importància d’aquesta

129

incidència negativa del dret comunitari sobre l’estatus intern de la llengua, que pot

condicionar les polítiques de promoció del català (per exemple, en l’etiquetatge).

9. La jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió, qui interpreta en darrera

instància el dret comunitari, ha introduït una certa delimitació lingüística dels principis

comunitaris de llibertat de circulació i d’establiment en relació amb les mesures

normatives protectores de les llengües. Aquesta jurisprudència no qüestiona

directament la capacitat dels estats i les regions d’establir la seva pròpia legislació

lingüística, però en certs casos pot limitar el seu marge de decisió en virtut dels principis

propis de l’ordenament comunitari. Certament, aquestes conseqüències lingüístiques de

les llibertats comunitàries afecten potencialment totes les llengües europees, però el seu

impacte pot agreujar-se en el cas de llengües sense estat i subjectes a processos de

normalització, que tenen també més limitades les possibilitats de defensa jurisdiccional

per la manca d’accés directe de les regions al Tribunal de Justícia.

II. Vies per a avançar en el reconeixement de la llengua catalana per la Unió Europea 1. De la descripció de la situació del català a la Unió Europea es desprèn que a la fi del

2006 romanen pendents la majoria de les demandes vinculades a l’oficialització

europea del català: un reconeixement jurídic inequívoc, l’atribució d’unes prerrogatives

inscrites en el règim lingüístic institucional, un tractament adequat i proporcional en el

marc de les accions de foment dotades d’un contingut lingüístic i l’eliminació d’aquelles

mesures que exclouen directament o indirectament el català d’entre les anomenades

llengües de la Unió o de la Comunitat. Nogensmenys, després de la Resolució

1235/1990 del Parlament Europeu -que contenia un reconeixement amb efectes polítics

i simbòlics bastant limitats- durant els anys 2005-2006 s’han succeït diversos fets la

transcendència dels quals cal valorar en ordre a fer avançar la demanda legítima de

reconeixement d’aquesta llengua en el context de la Unió.

2. La inserció en l’article IV-448.2 del Tractat constitucional d’una menció a les altres

llengües europees no oficials a la UE però que gaudeixen d’un estatus d’oficialitat en el

si dels estats comporta un reconeixement inèdit, en el més alt nivell normatiu, de

130

l’estatus jurídic de la llengua catalana. Amb això es crea una categoria específica de

llengües europees o a un estatus incipient, distint de la qualificació genèrica com a

llengües regionals o minoritàries. Malgrat que el Tractat constitucional no ha pogut entrar

en vigor, ja ha produït certs efectes (traducció del text al català) i opera com un referent

interpretatiu privilegiat en l’actuació de les institucions i òrgans de la Unió. Per tant, el

Tractat constitucional obre una via per a reduir les distorsions juridicopolítiques que

comporta la manca de reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana en el pla de la

Unió. Tanmateix, en la consolidació i el desplegament d’aquest estatus incipient és

imprescindible la continuïtat de la implicació de l’Estat espanyol, atès el caràcter

indirecte del reconeixement i la no assumpció dels costos ocasionats per part de la Unió.

3. A partir del reconeixement de certs usos oficials de la llengua catalana en les

institucions i òrgans de la Unió, i sens perjudici de les restriccions comentades, caldria

impulsar l’exercici d’aquestes prerrogatives per tal de contribuir a normalitzar la

presència de la llengua catalana en l’àmbit europeu. D’aquesta manera es pot ampliar

l’encara petita esquerda en el multilingüisme de base estatal que recull el règim lingüístic

europeu. Al mateix temps, es prepara així el terreny per a tornar a intentar la reforma del

Reglament 1/1958, sobre el règim institucional, per tal d’assolir una oficialització del

català. La resistència dels estats a modificar aquesta norma s’explica perquè expressa

un principi polític d’igualtat de les llengües dels estats membres (tot i que aquesta

igualtat es desmenteixi en les regulacions particulars de les institucions i les seves

pràctiques lingüístiques). Per tant, tot i que sembla difícil que es produeixi properament

un replantejament global del règim lingüístic (amb l’establiment d’una distinció més clara

entre les llengües oficials i les llengües de treball), cal insistir en la via de encetada de

reformes ad hoc per a obtenir l’oficialització del català –si fos necessari, amb una

modulació dels seus usos-, com a demanda que no hauria de ser denegada en una

Unió que assumeix el respecte de la diversitat lingüística i dels drets lingüístics dels seus

ciutadans. L’article 6.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix avui un mandat

normatiu adreçat a l’Estat i la Generalitat per tal d’emprendre les accions necessàries

per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea.

4. Pel que fa a l’acció de foment de les llengües desenvolupada per la Unió, el nou

estatus incipient de la llengua catalana com a llengua europea que té reconegut un

estatus d’oficialitat en el si d’un Estat membre hauria de contribuir a eliminar tota

131

exclusió directa o indirecta d’aquesta llengua en la formulació dels programes i accions

de la Unió. Atès el procediment de codecisió aplicat per a l’aprovació dels programes

europeus, que permet la integració de sensibilitats diverses presents en les diferents

institucions (Consell, Parlament Europeu i Comissió), caldria fer més explícit en aquest

àmbit el compromís de la Unió respecte de les diverses llengües europees i l’atenció a

les necessitats i realitats específiques d’aquestes. L’atribució recent a la Comissió de

competències explícites en relació amb el multilingüisme obre unes expectatives noves

en aquest terreny. En l’actualitat, el català pot adduir la manca d’incorporació plena al

règim lingüístic i el seu caràcter de llengua regional o minoritària no coincident amb cap

de les llengües oficials dels estats, per a reivindicar un tractament específic i

compensatori en el marc de les accions de foment.

5. Les disposicions normatives incloses en el dret derivat que imposen o limiten en els

àmbits regulats la utilització de les llengües estatals oficials a la Unió haurien de

reformar-se per tal d’incloure una remissió a l’estatus d’oficialitat interna d’altres llengües.

D’aquesta manera s’evitaria el buidament o laminació de l’oficialitat de la llengua

catalana en els territoris on té se li atribueix aquest estatus pel dret intern com a

conseqüència de l’aplicació del dret comunitari, que té efecte directe i preval sobre les

normes estatals i autonòmiques en els àmbits que regula. La solució hauria de

comportar una major formulació de les línies i els principis generals que orienten la

política lingüística de la Unió en l’exercici de les seves competències sectorials. El

reforçament del principi de respecte de la diversitat lingüística, que abasta el conjunt de

llengües europees, hauria de contribuir a una actitud més respectuosa de la Unió amb el

pluralisme lingüístic en l’exercici d’aquestes competències connexes 6. La consolidació del respecte de la diversitat lingüística com a principi general de

l’ordenament europeu hauria de reflectir-se també en la jurisprudència del Tribunal de

Justícia que interpreta l’abast de les llibertats comunitàries de circulació de persones i

béns i d’establiment. Sens perjudici dels objectius econòmics de la integració europea,

això introduiria una perspectiva nova en la ponderació necessària entre aquestes

llibertats i les normes i actes dels estats que tenen per objecte la protecció i el foment de

les llengües pròpies. La inclusió de la diversitat lingüística en la Carta dels drets

fonamentals de la Unió Europea i en el Tractat constitucional reforcen la posició

d’aquest principi com a criteri interpretatiu de projecció general sobre el conjunt de

132

l’ordenament comunitari (en aquest sentit ja s’expressen les Conclusions de l’advocat

general en el cas Espanya c/Eurojust). El català es podria beneficiar d’aquest canvi en

l’orientació jurisprudencial basat en una major consideració de la diversitat lingüística.

7. Les diverses mesures proposades per a aprofundir i avançar en el reconeixement del

català per part de la Unió Europea no poden desvincular-se de l’estatus intern de la

llengua catalana. La continuïtat o introducció - on no existeixen o són molt febles- de

polítiques de reconeixement normatiu i promoció de l’ús de la llengua en els àmbits de

competència de les comunitats autònomes contribueix al sosteniment de la demanda

d’un estatus europeu per al català. Així mateix, i atesa la importància que té l’argument

de l’estatalitat en el si de l’ordenament europeu, és molt convenient a aquest fi impulsar

un major reconeixement per part de l’Estat espanyol del seu plurilingüisme constitutiu,

que es reflecteixi en la introducció de les llengües oficials distintes del castellà en les

seves institucions generals. Per últim, cal constatar el perjudici objectiu que el debat

suscitat a l’entorn de la unitat de la llengua causa a l’hora d’elevar a la Unió Europea

aquesta demanda de reconeixement.

8. Els passos recents del català dins la Unió Europea no signifiquen un punt d’arribada

en la reivindicació llargament sostinguda d’un estatus europeu d’oficialitat per a aquesta

llengua. Nogensmenys, les prerrogatives reconegudes recentment a la llengua catalana

i l’evolució general del principi de respecte de diversitat lingüística obren perspectives

noves per a la llengua i els seus parlants en el context de la Unió. En aquest sentit, avui

es fa més evident que el model d’integració política i econòmica europea, basat en

l’articulació de diferents nivells de govern i en el respecte del pluralisme cultural i

lingüístic constitutius, s’ha d’obrir progressivament a la llengua catalana.

133

134

BIBLIOGRAFIA

AGIRREAZKUENAGA, Iñaki (2003) Diversidad y convivencia lingüística. Dimensión europea, nacional y claves jurídicas para la normalización del euskera. San Sebastián: Diputación General de Guipúzcoa. ALCARAZ, Manuel (2001) Llengües i institucions a la Unió Europea, Documents de treball 5, Barcelona: CIEMEN-Mercator. ANXUSTEGUI, Begoña i AGIRRE, Amaia (2004) “¿De qué hablamos cuando hablamos de diversidad lingüística en Europa? La importancia de su definición para determinar el papel de los poderes públicos en su defensa y promoción”. Tarragona: II Simposi Internacional Mercator: Europa 2004: Un marc per a totes les llengües? <www.ciemen.org> ARGEMÍ, Aureli (2002) “Anotacions/Reflexions al voltant de l’article 22 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals”, dins DA, El dret a la diversitat lingüística. Reflexions al voltant de l’article 22 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Barcelona: Mediterrània, p. 21-45. ARRÓNIZ, M. Àngels (2006) “Diversitat i llengües menys difoses a la Unió Europea: estat de la qüestió”, Revista de Llengua i Dret, núm. 45, p. 123-146. BARBOUR S. i CARMICHEL, C. (2001) Language and nationalism in Europe. Oxford: Oxford University Press. BARGALLÓ, Josep (2005) “L’ús oficial del català a la UE: una escletxa”, AVUI, 23 juny 2005, p. 18. BAUER-BERNET, H. (1989) “La production de textes juridiques en diverses langues officielles par les institutions des Communautés Européennes”, Revista de Llengua i Dret, núm. 13. BERNIER, I. (2001) “La preservation de la diversité linguistique à l’heure de la mondialisation”, Les Cahiers de Droit, vol. 42, núm. 4. BOIX, Emili (2006) “El pluringüisme a Europa: una introducció”, Llengua, Societat i Comunicació, núm. 4 “La Unió Europea i l’articulació de la diversitat lingüísica”, <www.ub.es/cusc/LSC_set.htm> BOS, Alexia (2006) “La política lingüística de la UE”, Llengua, Societat i Comunicació, núm. 4 “La Unió Europea i l’articulació de la diversitat lingüísica”, <www.ub.es/cusc/LSC_set.htm> BRANCHADELL, Albert (2004) “La cuestión lingüística en la Unión Europea”, La Vanguardia, 6 de juny de 2004. CAMPINS, Mar “El reconeixement de la diversitat lingüística a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, Revista de Llengua i Dret, núm. 38. CASTELLÀ, Santiago (2002) “La Carta europea de de les llengües regionals o minoritàries com a criteri d’interpretació diversitat lingüística de l’article 22 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea”, Llengua, Societat i Comunicació, núm. 4 “La Unió Europea i l’articulació de la diversitat lingüísica”, <www.ub.es/cusc/LSC_set.htm> CASTELLS, Manuel (2003) L’ era de la informació. Vol. III Canvi de mile·leni. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CENTRE DE DOCUMENTACIÓ EN SOCIOLINGÜÍSTICA (2004) El català a Europa (1824-2004): bibliografies selectives. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria de Política Lingüística <http://cultura.gencat.net/llengcat/cds/select.htm> CONTRASTANT “La presència del català a la Unió Europea” (http://contrastant.net/llengua/valencia2.htm) COULMAS, Florian (ed.) (1991) A language policy for the european community: prospects and quandaries. Berlín: Mouton de Gruyter.

135

CRUZ VILLALÓN, Pedro (2004) La Constitucion inédita. Estudios sobre la constitucionalización de Europa. Madrid: Trotta. DE WITTE, Bruno (1991) “Minorités nationales: reconnaissance et protection”, Pouvoirs, núm. 57. DOMÍNGUEZ GARCÍA, Fernando (2005) Las regiones con competencias legislativas. València: Tirant lo Blanch-Institut d’Estudis Autonòmics. FABEIRO HIDALGO, Patricia (2005) “Un estudio jurídico sobre el régimen lingüístico de las instituciones de la Unión Europea”, Revista de Llengua i Dret, núm. 44. FERNÁNDEZ LIESA, C.R. (1999) Derechos lingüísticos y derecho internacional. Madrid: Dykinson. FORREST, A. (1998) “The politics of language in the European Union”, European Review, Cambridge University Press, núm. 6. GILES, Howard i COUPLAND, Nikolas (1991) Language: Context and Consequences. Buckingham: Open University Press. GRIMM, Dieter “Integración por medio de la Constitución-Propósitos y perspectivas en el proceso europeo de constitucionalización”, Teoría y realidad constitucional, núm. 15, 2005, p. 53-70. [no interessa gaire] GRIN, François (2001) “English as economic value: facts and fallacies”. World Englishes, 20/1, p, 65-78. GUIBERNAU, Montserrat (2003) “Diversitat cultural i lingüística a la Unió Europea: reflexions i propostes des de Catalunya”, Revista de Llengua i Dret, núm. 39, p. 35-51. HIZKUNTZ ESKUBIDEEN BEHATOKIA-OBSERVATORY OF LINGUISTIC RIGHTS (2005) Assesment of the European Constitutional Treaty form the perspective of language rights, Iruñea. JOAN i MARÍ, Bernat (2004) “Sobre el català a Europa”, L’Escletxa, núm. 4, Primavera del 2004. KRONENTHAL, Melissa (2003) “De la retòrica a la realitat? La política lingüística de la UE i la seva aplicació respecte a les llengües minoritàries. Una avaluació crítica“. CIEMEN, Working papers/ Documents de treball núm. 13, http://ciemen/org/mercator KYMLICKA, Will i PATTEN, Alan (2003) Language rights and political theory. Oxford: Oxford University Press. LABRIE, Norman (1993) La construction linguistique de la Communauté européenne. París: Honoré Champion éditeur. LOPES SABINO, A. (1999) “Les langues dans l’Union européenne. Enjeux, pratiques et perspectives”, Revue Trimestrale de Droit Européen, núm. 35. MARÍ, Isidor i STRUBELL, Miquel “El règim lingüístic de la UE: perspectives davant de l’ampliació” (ponència presentada en el Seminari europeu “Propostes lingüístiques per al futur d’Europa”, celebrat a Barcelona, del 30 maig a l’1 de juny de 2002, http://www.europadiversa.org/cat/grup_activitats.html) MARÍ, Isidor (1996) Plurilingüisme europeu i llengua catalana. València, Universitatat de València. - (2002) “La lengua catalana: pedra de toc de la diversidad lingüística europea”, Revista digital d’humanitats. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, http://www.uoc.edu/humfil/articles/cat/mari0303/mari0303.html MAY, Stephen (2001) Language and Minority Rights. Harlow: Pearson Education. MILIAN i MASSANA, Antoni (2001) Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios de derechos lingüísticos. Barcelona: Atelier-Generalitat de Catalunya. - (2002) “Le principe d’égalité des langues au sein des institutions de l’Union Européenne et dans le droit communautaire, mythe ou réalité?”, Revista de Llengua i Dret, núm. 38. Barcelona: Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya. - (2003) La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona: Servei de Publicacions. - “Quatre reflexions sobre el català i la Unió Europea”, Revista de Llengua i Dret, núm. 41. Barcelona: Escols d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya.

136

NELDE, Peter (2000) “Prerequisites for a new European language policy”, Journal of Multilingual and Multicultural Development 21/5, p. 442 ss. NIC SHUIBHNE, Niamh (2001) “The European Union and Minority Language Rights”, MOST Journal on Multicultural Societies, vol. 3, núm. 2. - (2002) EC Law and minority language policy: culture, citizenship and Fundamental Rights. Londres: Kluwer Law International. - (2002) “The EC, the distribution of powers and the determination of language policy: unwrapping a multi-layered paradigm”, Seminari “Propostes lingüístiques per al futur d’Europa”, Barcelona 30 de maig a 1 de juny de 2002 <http://www.europadiversa.org/cat/grup_activitats.html> Ó RIAGÁIN, Dónall (2002) “The lesser used languages of Europe & their participation in the programmes of the European Union”, Seminari “Propostes lingüístiques per al futur d’Europa”, Barcelona 30 maig a 1 de juny de 2002 <http://www.europadiversa.org/cat/grup_activitats.html> PARÉS, M. Josep, PLA, Anna M., PONS, Eva (2004) Els drets lingüístics com a drets humans. El cas del català, Observatori de la Llengua Catalana, Barcelona. PEDROL, Xavier i PISARELLO, Gerardo (2005) La ‘Constitución’ europea y sus mitos. Una crítica al Tratado constitucional y argumentos para otra Europa. Barcelona: Icària. PEREIRA MENAUT, Antonio-Carlos (2005) “Tres críticas al proyecto de Constitución europea”, Teoría y realidad constitucional, núm. 15, p. 297-314. PHILLIPSON, Robert (1998) “Globalising English: are linguistic human rights an alternative to linguistic imperialism?”, Language Sciences, vol. 20, núm. 1, p. 101-12. PIZZORUSSO, Alessandro (1993) “Lingua i Diritto”, dins Minoranze e Maggioranze. Torí: Einaudi. PLA BOIX, Anna M. (2005) “L’ús de les llengües autonòmiques cooficials a la Unió Europea”, El Clip, núm. 33. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics. PONS PARERA, Eva (2006) “Los derechos lingüísticos en el marco internacional y comunitario europeo”, a José Manuel Pérez Fernández (coord.), Estudios sobre el Estatuto Jurídico de las Lenguas en España. Barcelona: Atelier. PUJADAS, Bernat (2004) El règim lingüístic de la Unió Europea: quines llengües i amb quin abast? Una guia pràctica, Dossiers del Centre Mercator Drets i Legislació Lingüístics, núm. 17, IV trimestre <http://ciemen.org/mercator/butlletins/dosier17.htm> RAMON i MIMÓ, Oriol (2005) La declaració universal de drets lingüístics, tesi de doctorat inèdita, Universitat de Barcelona. RODRIGUEZ FERNANDEZ LIESA, Carlos Derechos lingüísticos y derecho internacional. Madrid: Dickynson, 1999. RODRIGUEZ-AGUILERA DE PRAT, Cesáreo “¿Exise un “demos” europeo?: una propuesta normativa”, Revista de Estudios Políticos, núm. 125, 2004, p. 157-179. SANMARTÍ ROSET, J.M. Las políticas lingüísticas y las lenguas minoritarias en el proceso de construcción europea. Oñate: Instituto Vasco de Administración Pública, 1984. SIGUAN, Miquel (1996) La Europa de las lenguas. Madrid: Alianza. SKUTNABB-KANGAS, Tove i PHILLIPSON, Robert (1995) Linguistic Human Rights. Overcoming Linguistic Discrimination. Berlin-New York: Mouton de Gruyter. STRUBELL, Miquel (2002) “L’establiment d’una política lingüística europea”, a Mollà, Toni, Llengües globals, llengües locals. Alzira: Bromera, p. 155-182 - (2003) “Building a Multilingual Europe: Discourse or Rhetoric?”, Estudios Catalanes. Revista Internacional de lengua, literatura y cultura catalanas. Vol. 1, Nº 1: 9-28, Santa Fe, República Argentina, 2003. - (2006) “El compromís de la UE amb la diversitat lingüística: estat de la qüestió”, Llengua, Societat i Comunicació, núm. 4 “La Unió Europea i l’articulació de la diversitat lingüísica”, <www.ub.es/cusc/LSC_set.htm> - (març 2007) “The political discourse on multilingualism in the European Union”, in Castiglione, Dario & Longman, Chris (eds.), The Language Question in Europe and Diverse Societies: Political, Legal and Social Perspectives, Hart Publishers, Oñati Series, p. 147-182

137

TONIATTI, Roberto (2000) “Los derechos del pluralismo cultural en la nueva Europa”, Revista Vasca de Administración Pública, núm. 58 (II). TULLY, James (1995) Strange multiplicity. Constitutionalism in an Age of Diversity, Cambridge University Press. URRUTIA LIBARONA, Iñigo (2004) “Régimen jurídico de las lenguas y reconocimiento de la diversidad lingüística en el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa”, Revista de Llengua i Dret, núm. 42, p. 231-273. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. VAN PARIJS, Philippe “L’Europe, république multiculturelle? Trois défis”, dins P. Savidan (ed.) La République et l’Europe, Paris: Le Livre de Poche, 2002. VERNET, Jaume (coord.) (2003) Dret lingüístic. Valls: Cossetània. VERNET, Jaume i PONS, Eva (2004) “Català o valencià en la Unió Europea”, El Temps, del 9 al 15 novembre 2004. WRIGHT, Sue (2001) “Reconciling Respect for Diversity and the Development of a European Public Sphere”, a Nelde, Peter H. i Rindler, Rosita, Minorities and Language Policy, Asgard Verlag, Bruxelles, p. 77-94. WRIGHT, Sue (2000) Community and Communication. The role of language in nation state building and European integration, Multilingual Matters, Clevedon.

138

INFORMES REALITZATS PER L’OBSERVATORI

Dossiers 1.- Informe sobre la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries, presentat al Consell

d’Europa a Estrasburg. Coordinat pel Dr.Santiago Castellà i Surribas, (URV).

2.- Informe sobre la discriminació de la llengua catalana presentat davant el Comitè contra la discriminació racial, de les NNUU, a Ginebra. Coordinat per Maria Josep Parés (Advocada). 3.- El règim lingüístic de Catalunya al nou estatut d’autonomia. Coordinat per Jordi Argelaguet (UAB). 4.- Els drets lingüístics com a drets humans. Eva pons (UB), Anna Mª Pla (UdG), Maria Josep Parés (Advocada). 5.- Compareixença de l’Observatori de la llengua catalana davant la comissió de cultura del Senat. Intervencions de Jordi Porta (President d’Òmnium Cultural), Eliseu Climent (Secretari general d’Acció Cultural del País Valencià) i Sebastià Frau (President d’Obra Cultural Balear). 6.- Informe sobre la situació de la llengua catalana 2003-2004. Eva Pons Parera (UB), F. Xavier Vila i Moreno (UB). 7.- Estudi de viabilitat d’un marc de difusió de la llengua catalana a la Catalunya Nord: de

l’intermunicipal al transfronterer. Joan Francesc Castex-Ey (Llicenciat en Ordenació territorial)

8.- La percepció de la llengua catalana per part de turistes i visitants a Catalunya Nord. Olivier Gandou Saquer (Màster Relacions Transfrontereres, Perpinyà) 9.- El català a Europa. Eva Pons (UB). 10.- El tractament de la llengua catalana en els llibres de text de secundària. Ester Pascual i Rubio (Professora de secundària) i Toni Jaimez i Zamora (Periodista). 11.-Cap a un estat plurilingües. Dr.Santiago Castellà i Surribas, (URV). Llibres 1.- El nom, la unitat i la normalitat. Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià. Alfons Esteve (UV), Fransesc Esteve (UV), Mercè Teodoro (ACPV).

Aquests textos podeu consultar-los al web de l’Observatori: www.observatoridelallengua.cat