Un passeig per l'evolució de la ciutat comtal a través de la històriadels seus edificis més viatgers. (Itinerari basat en el llibre

de Jordi Peñarroja Edificis viatgers de Barcelona. Llibres de l’Índex, Barcelona, 2007.)

N. de l’E.: Alguns textos d’aquest itinerari són prenormatius i hem optat per reproduir-los tal com van ser escrits.

1

VIATGERSEDIFICIS

BARCINO Museu Marès Jacint Verdaguer

BARRI GÒTIC Museu d’Història Ramon Rucabado

EIXAMPLE Hospital de Sant Pau Apel·les Mestres

Comencem el nostre itinerari sobre edificis viatgers de Barcelona al carrer Paradís número10, davant la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Ens trobem ben bé al cim delMons Taber, un punt assenyalat per la roda de molí fixada al paviment sota els nostrespeus. Aquest fou l’indret escollit pels romans per construir, a les darreries del segle I abans deCrist, el Temple d’August. Dedicat al culte de l’emperador romà, aquest edifici presidia elfòrum, la plaça central de Barcino. La planta del temple mesurava quaranta metres dellargada per divuit d’amplada i les seves columnes superaven els setze metres d’alçada,una rotunda manifestació del poder de l’imperi en l’aleshores petita colònia Iulia AugustaFavencia Paterna Barcino.

Quan a mitjan 1877 l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, germen de l’actualCentre Excursionista de Catalunya, s’instal·là al carrer Paradís, del temple nomésquedaven tres columnes amagades entre els pisos i els envans d’aquest casalot gòtic. La sala destinada a albergar el museu de l’entitat —format a partir de les troballesarqueològiques dels seus membres— esdevindria un escenari fantàstic on tres enormescapitells romans d’estil corinti brollaven del paviment i sostenien el sostre.L’any 1903, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner iniciaria els treballs que permeterendeixar nues les tres columnes del temple romà mitjançant l’obertura del pati interior on ara

2

BARCINO

«Dretes; enmig de la grandiosa plaça, en el mateix lloc que mils anys fa ocupen, comtrofeus de nostra remotíssima grandesa, s’aixequen les gegantines columnes de l’antictemple romà. Ja ho hem dit, és un somni. Mes és tan bonic per nosaltres!»

[Fragment de «Reforma de Barcelona», article de Lluís Domènech i Montaner publicat aLa Renaixensa l’any 1879]

ens trobem. Aquesta reforma però, no aconseguiria tancar la discussió que, a les darreriesdel segle XIX i fins a la tercera dècada del XX, es va plantejar reiteradament. S’enfrontavendues opcions: la possibilitat que les columnes quedessin lliures presidint una gran plaça o l’opció de mantenir-les dins l’edifici d’origen medieval que les contenia. Actualment, i deixant de banda les tres columnes, els museògrafs del Temple d’August han afegit al conjunt un pedestal honorífic dedicat a Quint Calpurni Flavi, personatge que pertanyia a una nissaga de magistrats municipals.

Però si durant tota l’estona hem parlat de tres columnes, d’on surt la quarta que tenim al davant? L’any 1840 s’enderroquen algunes cases al carrer de la Llibreteria, tocant a la plaça de Sant Jaume, i queden a la vista dues columnes del temple romà forçamalmeses. Sorgeix aleshores la idea de conformar una de nova, síntesi de les restesd’ambdues, que es destinarà a la col·lecció del Museo Provincial de Arqueología y BellasArtes, ubicat a la capella de Santa Àgata. Però aviat es comprova que la columna és massagran per ser col·locada dins la capella, així que es deixa a fora, a la plaça del Rei. Als anystrenta, les excavacions arqueològiques que es realitzen a la plaça plantejaren la conveniència de traslladar-la al costat de les altres tres. L’esclat de la guerra, el 1936,paralitzà les excavacions i n’ajornà el trasllat. Les restes romanes es colgaren amb terra i la plaça es pavimentà per protegir-la dels bombardeigs. La columna, si més no, restàexposada però tingué sort i les bombes no la tocaren.El 1956 torna a destapar-se la plaça per recuperar les troballes. És llavors quandefinitivament es trasllada la quarta columna a l’emplaçament on la veiem ara. Així, de forma artificial, deixà el seu lloc original al carrer de la Llibreteria i es situà al costat deles altres tres columnes de la part posterior del temple. L’edifici monumental més antic de Barcelona incorporà d’aquesta manera una columna sintètica i viatgera.

MUSEU MARÈSEnfilarem ara el carrer Paradís fins a trobar la paret posterior de la Catedral. La resseguirem, cap a la dreta, encaminant les nostres passes cap a la plaça de Sant Iu.Aquí trobem l’entrada del Museu Frederic Marès, un veritable refugi de pedres viatgeresque ocupa diverses dependències de l’antic Palau Reial Major, la seu dels comtes de Barcelona i reis de la corona de Catalunya i Aragó a l’època medieval.La porta setcentista que ens hi dóna accés des de la plaça de Sant Iu, però, prové d’unaaltra banda... Sabeu d’on? De l’església del convent de Santa Clara. Aquest convent haviaestat a tocar d’on ens trobem, però la seva història es remunta molt més enrere...La comunitat de Santa Clara a Barcelona es funda l’any 1236 gràcies a Maria Pisana, quen’obté el permís del bisbe Berenguer de Palou. Tot i que la primera advocació del conventés Sant Antoni de Pàdua, ben aviat canvia el seu nom pel de Sant Daniel i Santa Clara.Així, esdevé el primer convent del seu ordre a Catalunya i d’ell sortiran les monges quefunden la resta de convents i monestirs catalans de clarisses, com el de Santa Maria de Pedralbes. El convent de Santa Clara s’aixeca, originalment, a les afores de la ciutat, a l’extrem delbarri de la Ribera i a voramar; queda tan enfora que quan al segle XIV se substitueix lafortificació provisional de Pere el Gran i es construeix la muralla de pedra, aquesta passaran de les parets conventuals. Probablement aquesta muralla és de 1358, quan tambés’aixeca la torre de Sant Joan que protegeix el convent i li fa de campanar. El lloc, avui, ha quedat dins del predi del parc de la Ciutadella. El convent de Santa Clara queda pràcticament enderrocat durant els combats de l’onze de

3

setembre de 1714, ja que l’assalt principal és pel baluard que porta el seu nom. Totseguit, els ocupants castellans replantegen el sistema de fortificacions per a quecompleixin una doble funció: defensa i, sobretot, vigilància i submissió de la ciutat.S’encarrega del projecte l’enginyer militar Pròsper de Verboom, que preveu el reforç i ampliació del castell de Montjuïc (obra realitzada el 1751 per Juan Martín Cermeño) i la construcció de dues ciutadelles, una a les drassanes (mai realitzada per qüestions de pressupost) i l’altra a la banda del convent i baluard de Santa Clara. Per construir-las’han d’enderrocar un miler llarg de cases del barri més populós de la ciutat. La destruccióinclou els convents de Santa Clara i de Sant Agustí Vell. Felip V denega a les monges l’autorització per a la reconstrucció però els ofereix part de l’antic Palau Reial Major en compensació pel convent gòtic destruït. Les mongess’emporten els fragments del claustre gòtic que han sobreviscut a l’atac, però, en no tenirespai per reconstruir-lo, resten arraconats fins l’any 1936. Mentrestant les clarisses converteixen la Sala Major del palau en un espai compartimentatcapaç d’allotjar a tota la comunitat i l’antic Saló del Tinell en una església d’estil barroc,amb accés per la plaça del Rei, on es construeixen unes escales i una porta. El 1936, l’esclat de la guerra provoca la marxa de les monges. Finalment, l’Ajuntamentcompra el convent i el fa desmuntar. Anys més tard, Adolf Florensa, l’arquitecte encarregatde la reforma, explicaria com, darrera els envans de fusta i els motlles de guix del’església, va aparèixer, gairebé intacta, la sala de cerimònies del palau dels reis de lacorona catalanoaragonesa. Avui, el Saló del Tinell, adscrit al Museu d’Història deBarcelona, s’utilitza sobretot com a sala d’exposicions.

Abans de marxar farem esment d’un altre element del convent que també ha tingut undestí viatger. Es tracta del retaule de Santa Clara, una obra barroca realitzada per AndreuSala, entre el 1686 i el 1689, que ja es trobava en el primer convent. Després de passarpel Palau Reial, el retaule s’instal·là a l’església de Sant Jaume, al carrer de Ferran, finsque, desplaçat pel retaule gòtic de l’altar major de la catedral de Barcelona, el 1970 tornàa traslladar-se i muntar-se, amb alguns errors, al creuer de l’església de Sant Vicenç deSarrià, on es troba actualment. Per acabar cal comentar que a la cripta del museu Marès hi ha les restes de sis columnesdel claustre destruït el 1714. Malgrat ser-ne tan sols un retall, és l’única mostra delclaustre del convent de Santa Clara, una joia desapareguda de l’arquitectura gòticacatalana.

JACINT VERDAGUERSi l’any 1897 l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia presentat una visió onírica delseu projecte de transformació del centre de Barcelona, l’aportació lírica a la defensa de lesmateixes tesis provingué del gran poeta Jacint Verdaguer. La seva oda A Barcelona,publicada per l’Ajuntament de la ciutat l’any 1883 en una edició de cent mil exemplars,contribuiria notablement a difondre l’opció de crear una gran plaça al voltant de lacatedral on les columnes romanes podrien jugar un paper protagonista. En ella MossènCinto hi deia: «Enmig d’aqueixa plaça, que no tindrà segona, les tres Columnesd’Hèrcules* quan mire el viatger, creurà veure les Gràcies per fer-te de corona, de braçosenllaçades, dansant en ton verger».Aquesta voluntat de Verdaguer de recuperar els temps gloriosos era compartida amb elsseus companys de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Tots ells tenien unobjectiu, la renaixença cultural de la pàtria catalana, i confiaven en la seva capacitat per

4

aturar la degradació del patrimoni disseminat pel territori català. Com el mateix Verdaguerdeia al seu poema «Als excursionistas»: «Excursionistas, que pel pla y la serra / en locamp de la patria espigolau, / ajudáuli á cullir lo que es á terra, / ajudáuli á servar lo que li cau. / Puix vostre cor en son passat s’abeura / aconhortaula de tant be perdut, / per ellasou vosaltres un brot d’eura / que s’enfila amorós á son escut».

I és que, com es recordava al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya corresponental mes d’abril de l’any 1915, la relació del poeta de Folgueroles amb La Catalanista foumolt estreta: «En aquell local primitiu, avuy inexistent, arrimat als capitells de lescolumnes d’Hercules, que avuy contemplem esbeltas y desembrassades y aon hi estavam,com he dit, arrapats, com una eura amorosa, no pera escanyarles y oprimirles sino peraamorosirles y salvaguardarles, s’hi llegiren treballs molt apreciables, venint allil’inolvidable Mossèn Cinto Verdaguer a donarnos llegida de les primicies de les sevesmagistrals publicacions, essent de notar que adepte fervent de l’escursionisme, era enaquell lloch solsament, en lo que ell en deya’l nostre casal, aon llegia personalment en veu alta les seves composicions».

*A la seva oda, Verdaguer parla de les columnes d’Hèrcules perquè en aquell temps s’acceptava com a bonala teoria de que el temple romà era dedicat a aquest heroi, a qui també s’atribuïa la fundació de la ciutat.

OBRA: A la web de l’Associació d’escriptors en llengua catalana trobareu una completa relació del’extensa obra de Verdaguer.http://www.escriptors.com/autors/verdaguerj/obra.php

TEXT 1Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí,que per guardar sa filla del seu costat nascudaen serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

[…]

I creixes i t’escampes: quan la planícia et manca,t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;en totes les que et volten un barri teu s’embranca,que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

[…]

Mes ai! Com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,i, en hores de misteri, d’amats records s’hi abeura,sentint-los com conversen i conversant amb ells.

De Sant Miquel, oh temple, que els Àngels construïren,anys ha que jaus en terra dels homes oblidat,

5

i encara apar que et cerquen i de dolor sospirenlos gòtics sants de pedra de Casa la Ciutat!

Ja que han perdut per sempre tan dolça companyia,vegessen cara a cara Sant Just i Sant Pastor;Santa Àgata en sa hermosa capella somriuria;en cel i en terra els àngels se tenen tant amor!

Sant Jordi de l’Audiència vol veure Santa Clara;l’antic Palau dels Comtes enyora el del Consell.Oh! aterra eixa cortina de cases que separal’estàtua de Don Jaume del seu reial Tinell.

Enmig d’aqueixa plaça, que no tindrà segona,les tres Columnes d’Hèrcules quan mire el viatger,creurà veure les Gràcies per fer-te de corona,de braços enllaçades, dansant en ton verger.

[…]

—Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent:t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.

[…]

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;tot somiant fulleja lo llibre del passat;treballa, pensa, lluita, mes creu, espera i ora.Qui enfonsa o alça els pobles és Déu, que els ha creat.

[Fragments de l’oda A Barcelona de Jacint Verdaguer]

TEXT 2El primer esclat va estremir les parets, els quadres i els mobles de la casa. Eren dos quartsde cinc, el sol despuntava amb timidesa i totes les bateries de Berwick havien descarregatalhora. Es va fer una pausa, i una segona descàrrega. Al cap de poc, la tercera i definitiva.Vam sentir, de la banda de llevant, uns brams que arribaven de lluny. A continuació,timbals i trompetes barrejats entre la cridòria. Les campanes de la ciutat, les que encarano havien caigut, van respondre amb un repic d’alarma. L’assalt general havia començat.A mi em van donar un paper signat que em nomenava ambaixador de la ciutat; me’l vaigficar a la butxaca. […] Em vaig afegir a l’escorta del mariscal i vam partir a galop cap a lamuralla. Als balcons, la gent treia domassos de santa Eulàlia i imatges de la patrona, permostrar la seva determinació i per animar les autoritats a fer el mateix. […] El militar va esbufegar, més fort que el seu corser, i va desembeinar l’espasa. Vaesperonar la montura i ens va estirar cap a la punta de llevant. A mesura que ens hiacostàvem, el soroll creixia, i sentíem l’enrenou de crits, explosions i trets, amanits amb el

6

repicar de les campanes, que no afluixava, i el redoblar de tambors. Vam desmuntar i ens vam enfilar a les restes de Santa Clara, des d’on s’albirava la batalla d’aquell sectoren tota la seva amplitud.[…] L’envestida feia por. Les trinxeres bullien de gris i de blau, i vessaven riuadeshumanes cap a la ciutat. […] Les tropes superaven els glacis i omplien el fossat, trepitjanti cobrint el pastat de cadàvers que l’encatifava. […] La situació no era gens encoratjadora.A la dreta, l’enemic ja s’havia escolat per una bretxa a la cortina del mur, havia virat i eraa punt d’encerclar el baluard de llevant. A sota, provava de fer el mateix al baluard deSanta Clara, però la guarnició els rebutjava sense descans i mantenia el contacte amb la segona línia de defensa. Més enllà, el tram central de la muralla, la boira i el fuminsinuaven un paisatge similar.

[Fragment de Toc de vespres d’Alfred Bosch]

TEXT 3Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla… sempre la mateixa història, que si el cardus, que si el decumanus, que si pot ser un temple dedicat a August… I ells què saben? Que potserhi eren? Doncs, jo sí!! I el que m’ha costat que em veieu aquí, dreta i ben dreta, amb lesmeves companyes.

Si us penseu que el més feixuc era aguantar tot el pes del sostre del temple, aneu benequivocats! És el pes dels segles el que més costa d’aguantar!! Si sabéssiu tot el quem’han fet patir tots aquests anys!Quan la ciutat va anar creixent, les columnes que aguantàvem el temple ens vam acabarperdent entre les parets de les cases. I com en vivia d’apretada aquella gent de l’edatmitjana!! Poc a poc, ens van acabar d’amagar del tot... Qui s’ho podia imaginar després d’haverestat tant netes i cuidades pels sacerdots i adorades per tanta gent!!Com que una sempre té sort, vaig ser la més malmesa. Cop, cap aquí! Cop, cap allà! I va ser així com em van trobar!!Però el pitjor encara havia d’arribar... tant nyaufada com estava, van decidir unir-me a unacompanya i aprofitar només les millors parts de cadascuna. Dues pel preu d’una! Sort queem van conservar el cervell!!Un cop em van haver adobat, em van traslladar a la capella de Santa Àgata, separant-mede les meves companyes, perquè tothom em veiés en el nou Museo Provincial deArqueología y de Bellas Artes. Però ningú va pensar que potser era molt alta per encabir-me allà dins!! Així que em vandeixar a mig camí, palplantada i morta de fred a la Plaça del Rei.De fred i de por! Si sabéssiu el que és sentir com cauen les bombes i tot trontolla al teuvoltant! Us ben asseguro que vaig encomanar-me a tots els déus haguts i per haver! I com que una ja tenia una edat, i la plaça tornava a estar en obres, em van traslladar de nou al temple... i aquí estic!!

[Text de l’itinerari «Edificis viatgers de Barcelona»]

7

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:

Biblioteca Francesca BonnemaisonSant Pere Més Baix, 7www.bcn.cat/bibfbonnemaison

Biblioteca Barceloneta - La FraternitatComte de Santa Clara, 8-10www.bcn.cat/bibbarceloneta

Biblioteca de la Santa Creu i Sant PauHospital, 56www.bcn.cat/bibsantpau

Biblioteca Gòtic - Andreu NinLa Rambla, 30-32 www.bcn.cat/bibgotic

8

Entre els anys 1908 i 1965 es produirà al barri de l’entorn de la Catedral barcelonina un decisiu procés de monumentalització que té com a resultat la creació de l’actual barriGòtic. L’acabament de la façana neogòtica de la Seu i les obres d’obertura de la ViaLaietana revifaren la idea de concentrar al casc antic el patrimoni gòtic afectat pels plansde la Reforma. El fet és que, durant anys, s’havien presentat diverses propostes de monumentalitzaciód’espais emblemàtics del casc antic com ara les de Domènech i Montaner, Antoni Gaudí,Jeroni Martorell o Francesc de Paula Nebot. Finalment, al juliol de 1922, la ponènciaimpulsada des de l’Ajuntament per tenir cura de les obres de Via Laietana serà la queencetarà un conjunt d’intervencions sistemàtiques sobre el patrimoni històric i artístic delcentre de la ciutat.Parlem, doncs, d’una veritable reinvenció del centre històric de Barcelona que trobarà enl’Exposició Internacional de 1929 el catalitzador definitiu. Aquest esdeveniment impulsaràla restauració de la façana gòtica de l’Ajuntament, la construcció del pont neogòtic delcarrer del Bisbe i l’obertura de les places de Garriga i Bachs i de Sant Felip Neri.Precisament aquesta darrera plaça és la següent parada del nostre itinerari sobre edificisviatgers. Fixem-nos en les marques de la façana de l’església de Sant Felip Neri. Sónimpactes de les bombes i la metralla que, el gener de 1938, l’Aviazione Legionaria italiana

9

BARRI GÒTIC

«Todas las calles incluidas en el perímetro de la Catedral deberían ser devueltas al estilo gótico catalán, intervenido por la mano experta y sabia de los mejores arquitectos modernosde Catalunya.»

[Fragment de «Un barrio gótico en Barcelona», article de Ramon Rucabado publicat Ça La Cataluña l’any 1911]

feia caure sobre el barri amb l’objectiu de destruir el Palau de la Generalitat. No ussembla estrany no trobar-les també en les façanes de la resta de la plaça? Doncs no lestrobem perquè diverses cases que conformen l’actual plaça no hi eren durant elsbombardeigs de la Guerra Civil.La primera és la casa del Gremi dels Calderers i estava originalment situada al carrer de la Bòria fent un arc sobre el carrer Filateres. L’edifici va sobreviure a l’assetjament de laciutat del 1714 però caigué davant l’obertura de la Via Laietana. El 1911 la seva façanaés salvada en el darrer moment i reconstruïda en un edifici públic de la plaça de Lesseps.A principis dels anys cinquanta del segle XX, es trasllada a la plaça de Sant Felip Neri onara la podem contemplar exercint de façana de l’escola del mateix nom. En aquelles mateixes dates arriba a Sant Felip Neri l’altre edifici viatger. Parlem del’actual Museu del Calçat que abans havia estat la Casa de la Confraria de Sant Marc i Gremi dels Mestres Sabaters, tal i com ens recorden els relleus de la façana amb el lleóde Sant Marc i les sabates orlades que conformen l’heràldica del gremi. Construït vers el1565, l’edifici renaixentista dels sabaters estava ubicat originalment al carrer Corríbia.L’any 1943, però, l’obertura de l’avinguda de la Catedral esborrarà del mapa el carrersencer i, del nostre edifici viatger, només en restarà la façana. Poc temps després AdolfFlorensa, l’arquitecte encarregat de la reforma del nou barri Gòtic, en farà la reconstruccióque ara podem contemplar.

MUSEU D’HISTÒRIAEns dirigim ara cap a la plaça del Rei on trobarem un nou edifici viatger. Es tracta de laCasa Clariana Padellàs, un palauet renaixentista construït a principis del segle XVI i situat,des de 1930, al número 2 del carrer del Veguer. Tot i que el seu nom prové dels Clariana i els Padellàs, mercaders acabalats que en forenpropietaris, l’edifici fou encarregat per Joan Hostalrich de Sabastida. La seva ubicacióoriginal era al número 25 del carrer dels Mercaders, on ara hi ha els darreres de l’edificidel Fomento del Trabajo Nacional. L’obertura de la Via Laietana comportà l’esbudellament de tot un barri i a la casa ClarianaPadellàs també li va tocar rebre. L’origen d’aquesta nova avinguda el trobem en el PlaCerdà de 1859, que la dissenya com una de les tres vies que han de comunicar el nouEixample amb l’activitat mercantil del port. La Via Laietana, però, no s’obrirà fins el 1910en el marc del projecte de reforma de la Ciutat Vella d’Àngel Josep Baixeras, retocat el1907 per Pere Falqués. L’obertura de la Gran Via A, com se la coneixia aleshores, pretenia sanejar la Ciutat Vella i crear un nou centre de negocis modern on s’havien d’aixecar edificis d’oficines. El seutraçat és rectilini i en la seva obertura es tirà pel dret sense contemplacions, escapçantcarrers i condemnant molts edificis a la desaparició. Un resultat immediat, a banda deldesplaçament de milers de persones, serà un allau de restes arquitectòniques i troballesd’interès. Les demandes de la Unió d’Artistes de Barcelona propicien que al desembre de 1908 ja s’exposin al públic alguns elements recuperats. Entre els edificis queprotagonitzen els primers debats sobre la necessitat de protegir el patrimoni amenaçat per la Reforma hi ha la casa Clariana-Padellàs. Un dels seus defensors fou JeroniMartorell, director del Servei de Conservació de Monuments de la Mancomunitat, que dedicarà un complet estudi a la «casa del carrer dels Mercaders».Finalment, el mes de maig de 1924, la societat anònima Inmobiliaria Catalana,constituïda per Francesc Cambó, que n’és el president i principal accionista, fa donació

10

de la casa Clariana-Padellàs a l’Ajuntament de Barcelona per «ésser reconstruït en llocoportú».Amb aquesta operació, la immobiliària aconsegueix unir dues parcel·les i aixeca, al número 20 de l’actual Via Laietana, un edifici noucentista d’Adolf Florensa, que esdevéla construcció més alta de la Barcelona d’aquell moment. Mentrestant, la casa Clariana-Padellàs espera nova ubicació.L’Ajuntament trobarà finalment una solució: enderrocar una casa d’habitatges que tanca la plaça del Rei i substituir-la per la casa Clariana-Padellàs. Les obres de reconstrucciósón dirigides per Florensa i s’inicien el 1930. Duren més de deu anys, perquè es troben,en fer l’excavació dels fonaments, les restes de la ciutat romana: part de la muralla, untros del carrer de circumval·lació i una illa de cases del segle I. L’esclat de la guerra al 1936 atura les excavacions que s’han anat estenent al subsòl de la plaça del Rei. Finalment, la casa esdevé la seu del Museu d’Història de Barcelona,inaugurat el 1943.

RAMON RUCABADOCom comentàvem fa una estona, l’obertura de la Via Laietana generaria un intens debaton, entre d’altres, participà activament l’escriptor i periodista Ramon Rucabado (1884-1966). En un dels seus articles, publicat a La Cataluña l’any 1911, plantejava el debat enels següents termes: «¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto,formando entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de laciudad de Barcelona, y las construcciones modernas, rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero barrio gótico?».Rucabado, que visqué tota la vida al carrer de Sant Pere Més Alt, criticava l’estat del barride la Catedral, massa ple de botigues i «de vulgares escaleras burguesas, estrepitosamentedecoradas», i confiava plenament en el resultat del projecte de monumentalització: «Unaunidad maravillosa florecería por todo aquel paisaje, que vendría a ser como el corazón dela ciudad de Barcelona, conservado cuidadosamente en un relicario».En aquells temps, Rucabado formava part del moviment noucentista impulsat per Eugenid’Ors amb qui mantingué una sòlida amistat. Hi representava, tal i com explica JoanBastardas a la seva Miscel·lània, una postura extrema, la màxima expressió possible d’unacaracterística d’altra banda comuna a tot el noucentisme i al regionalisme polític, això és,la seva ideologia burgesa, tradicionalista i conservadora.A la llarga Rucabado es convertiria en un company de viatge molest pels noucentistes. Enparaules de Bastardas, era «com si la seva radicalització cap a postures ultraconservadoresi dretanes posés en evidencia la seva militància en el sí del noucentisme. I és que, en elfons, aquelles essències ideològiques que Rucabado palesa durant la dècada dels vint jaeren presents —no solament latents— en la seva obra primerenca, i aleshores erenplenament acceptades per la plana major de l’ortodòxia noucentista, i fins fomentades pel seu màxim representant».Certament en Rucabado no s’amagava gens del seu tarannà ultraconservador i mantingué,durant la seva dilatada carrera periodística, llargues campanyes contra el cinema, el nu enl’art o la teoria de l’evolució, per posar només tres exemples.A banda de les seves activitats literàries i periodístiques, Rucabado va treballar durantdècades a la fàbrica de l’Espanya Industrial on arribà a exercir el càrrec d’apoderat. Membre d’entitats com el CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la

11

Indústria, o la Societat d’Estudis Econòmics, Rucabado defensava la necessitat del’intervencionisme econòmic, tot ampliant les formulacions intervencionistes que Orsaplicava al món de la cultura.En la seva qualitat de secretari de la Societat d’Estudis Econòmics, Rucabado va proposarl’erecció d’una Facultat d’Economia per a la preparació dels càrrecs de l’administraciópública i també per a la formació dels homes de negocis i polítics.Gran admirador de Jacint Verdaguer, a qui va dedicar diferents estudis, Rucabado acabariacasant-se amb la filla d’un cosí germà de Mossèn Cinto. Es tractava de la Clara Verdaguer i Puigdollers, «la noble dona catalana, de cella forta i mirar suau» en paraules del poetaJosep Carner, un altre gran noucentista amic de Ramon Rucabado.

OBRA: La enseñanza comercial y económica. Societat d’Estudis Ecònomics, 1911. Apuntes sobre Geografía económica en Bélgica. Junta de Ampliación de Estudios, 1913.Socialisme espiritual. Editorial Catalana, 1919. El cinematògraf en la cultura i en els costums. Editorial Catalana, 1920. Compendi d’educació civil. Ajuntament de Sabadell, 1920. Contra el joc i el pacte amb el joc. Editorial Políglota, 1922. Angoixes socials. Editorial Políglota, 1923.Bandera d’escàndol. Editorial Políglota, 1934.La custodia de fuego. Editorial Balmes, 1940.Iglesias en el cielo. Editorial Balmes, 1940.

TEXT 4Podem resumir el secret de la Ciencia Econòmica moderna en la següent fòrmula-principi:Fer produhir a la natura y al home son màxim esplet; intervenir aquesta producció y sadistribució, segons la norma de la Justicia social; afirmarla y defensarla per la Força socialeixida d’ella mateixa.A n’aquest triple principi: RIQUESA-JUSTICIA-POTENCIA, no pot sostreureshi rès de laNació ni del individuu que pugui devenir energía productiva. Si la economía de la Nacióno consent ni un cèntim de capital mort, ni un pam de terra incult, ni una gota d’aiguaociosa, aquesta extensió d’ella que podríem anomenar «Economía del esperit», no consenta n’aquest ni un recó dormit en l’inteligencia, ni un pensament indiferent, ni la mésmínima decissió de la voluntat, que no sigui endreçada a un fí humà y social.Economía es, abans que tot, integritat productiva. Entre nosaltres, hòmens civilisables, nohi ha dret a la improductivitat. Respòn a la acció de «produhir» el pensar, treballar,estudiar, construir, associarse, governar y, sobre tot, governarse.Home de nostre temps: la paraula «platxeri» no es escrita per tú. Fins en les mésenlairades y abstretes expansions de l’ànima, no pots sostreure ta pensa ni tos sentimentsa una trascendencia d’utilitat social. Un pensament pur en el fons de ta ment, aixeca elnivell de la colectivitat. Un pensament impur el deprimeix fatalment. Tota imatge, secretdesigni, o oculta meditació, es, donchs, «un producte», es «ponderable». Veiem, donchs,com es trascendent «mellorar nostra producció» començant pel fons de nostre esperit.La plenitut de l’activitat productora del individuu es ja una meitat de la plenitut Moral. Laperversió es la broça expontània del ermot, del camp inconegut de l’arada.

12

L’altra meitat de la Moral se fonamenta en la Justicia social. Es, si voleu, la Caritat, la Pietat, sentiment que encara que sembla de moda menyspreuar, es la font afectiva de la qual, «biològicament» la Justicia se nodreix. La Caritat es la tendencia innata,humanisme, vers l’equilibri vital, que fa inclinar els «forts-bons» per elevar els febles; lo qual no vol dir en cap manera mantenirlos febles.Y aixís Economía es Riquesa, com a integritat de l’activitat «productiva» del home; es Moral, com a integritat de l’activitat «afectiva» segons la norma de Justicia.Economía es, per lo tant, «Força». Car, pot concebirse major potencia que la del treball de l’home (de «tot» l’home), dirigit, guiat, inspirat pel cor (per «tot» el cor) de l’home?

[«De la economia», text de Ramon Rucabado publicat el 1991 dins L’Almanach delsNoucentistes]

TEXT 5Aquesta obra de la reforma interior, que, malgrat els seus antichs projectes y antecedentses moderna, es actual, Barcelona la deurà al impuls que a la gestió municipal hi handonat els nostres regidors regionalistes, secundats, a dir tota la veritat, pels regidorsrepublicans.Els catalanistes que, per primera vegada, anaren al Municipi, assentaren les bases delcrèdit municipal que permetè més tard en succesius bienis realisar la ventajosa operaciódel Contracte de Tresorería y els emprèstits y demés disposicions que ab tanta inteligenciacom patriotisme formularen els senyors Abadal y Bastardas y els representants del BancHispà-Colonial.La reforma és un fet ja. Una darrera l’altra se van enrunant aquelles cases velles yesborrant aquells carrers estrets i foscos, aquelles vies tan típiques i pintoresques de laBarcelona vella que servien de redós a la menestralería barcelonina. Una darrera l’altrahan caigut aquelles rengleres de cases y el sol s’ha pogut ficar ja per aquells indrets ahontfeya segles que no hi havia entrat. A no trigar gaire, una ampla via anirà, através d’aquellintrincat teixit de carrerons desde la Plaça de l’Àngel fins a la d’Antoni López.Aquesta tasca del enderroch se realisa d’una manera molt regular pels facultatius del BancHispà-Colonial. Dirigeix les brigades el nostre bon amic l’arquitecte don BonaventuraBassegoda.

[Fragment de l’article «De Re Urbana», publicat a La Veu de Catalunya el 10 de juny de1909]

TEXT 6- Dispensi, no tindria pas deu cèntims per caritat? Va, va... no em digui que duu la butxaca foradada... És per un cafè, no es pensi, que jo el licor no el tasto pas! Lamestressa del forn, la Pepita, sempre em dóna carquinyolis i bé que els he de remullar,no???

- I vostè qui és?? Què fa???

- Sóc el pobre d’en Girona, per servir-los... De fet ara em trobo amb aquesta situació tanpenosa però he treballat molts anys a la impremta Ramírez, no es pensin que em dedico a vagarejar, no!!! Tot i que hi ha qui em titlla de gandul quan em veu caminant entre laBoqueria i la Plaça del Teatre, encara tinc les mans ben plenes de callos!!! Toqui, toqui...

13

Que me n’he fet un fart de treballar jo a la vida...

Però la sort m’ha girat l’esquena i no sóc pas l’únic que viu de la generositat dels altres...Si sabessin quantes sopabobas es serveixen a Barcelona cada dia... Els joves rai quepoden treballar a les fàbriques però jo ja no puc... encara que vulgui!!!

Sort que hi ha gent com el senyor Girona que té cura de mi i del que he de menester. Ell fa que les minyones em guardin el pa cada dia perquè sempre tingui un crostó perposar-me a la boca i, fins i tot, puc dir que més d’una vegada m’he assegut a la sevataula... i quina taula!!! I quines viandes!!!

Quan la gent em veu diuen aquest és el pobre d’en Girona, jo m’incorporo per a que em vegin bé... És un dels senyors amb més possibles de la ciutat... i m’ha triat a mi!!

Tot i així ara se li ha ficat al cap a ell i a molts d’altres senyors d’anar-se’n a viure a l’Eixample, la Ciutat Nova. Diuen que és plena de grans avingudes i de jardins i que lescases tenen uns balcons plens de vidres de colors!! Es veu que troben que aquests carrersson massa estrets i bruts per passejar els seus vestits de París...

I ara què faré??? Qui tindrà cura de mi???

[El pobre d’en Girona. Text de l’itinerari «Edificis viatgers de Barcelona»]

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:

Biblioteca Francesca BonnemaisonSant Pere Més Baix, 7www.bcn.cat/bibfbonnemaison

Biblioteca Barceloneta - La FraternitatComte de Santa Clara, 8-10www.bcn.cat/bibbarceloneta

Biblioteca de la Santa Creu i Sant PauHospital, 56www.bcn.cat/bibsantpau

Biblioteca Gòtic - Andreu NinLa Rambla, 30-32 www.bcn.cat/bibgotic

14

Al segle XIX les transformacions dels sistemes de producció i el gran increment de lapoblació posen sobre la taula la necessitat de fer créixer la superfície urbana deBarcelona. L’Ajuntament decideix convocar un concurs per a la redacció del pla d’eixamplede la ciutat on hi seran presentats tretze projectes, esdevenint-ne guanyador el d’AntoniRovira i Trias. Prescindint del veredicte del jurat, un Real Decreto del 31 de maig de1860, aprova el Plan de Reforma Interior y Ensanche d’Ildefons Cerdà.Passem ara, nosaltres també, els límits de Ciutat Vella i desplacem-nos fins a l’Eixamplebarceloní. Ens dirigim cap a la parròquia de la Concepció (Aragó, 299), una esglésiad’estil historicista feta però amb pedra veritablement antiga: la del convent de Santa Mariade Jonqueres i la de l’església de Sant Miquel. La fundació del convent de Jonqueres es remunta a principis dels segle XIII i el seu nomfa referència al jonc i, per tant, a l’aiguamoll. Certament les rodalies de l’antiga Barcelonaeren zones d’aiguamolls, però no pas en aquest indret. El carrer i antiga plaça prenen elnom del convent i no de la vegetació de la zona. El nom del convent és importat: ve deSant Vicenç de Jonqueres (actualment barri de la Creu Alta de Sabadell), que és on es vanestablir les monges quan es fundà el convent el 1214. El 1269 les monges benetesmarxen de Sant Vicenç perquè els resulta un lloc aïllat i poc saludable i es traslladen a Barcelona. El nou convent pren el nom de Santa Maria de Jonqueres i es troba inicialment fora

15

EIXAMPLE

«Aplica a tos nous barris aqueix immens escaire, / que al restaurar-te Amílcar-Barcino tedeixà; / per eix gran pòrtic deixa passar la llum i l’aire; / la Creu res ha de témer d’untrípode pagà.»

[Jacint Verdaguer. Fragment de l’oda A Barcelona publicada l’any 1883]

muralles a l’indret on avui hi ha l’edifici de La Caixa de la Via Laietana. Però les mongesja no són benetes, sinó Señoras nobles del hábito de Santiago. Santa Maria de Jonqueresés l’únic convent femení pertanyent a aquest ordre castellà que hi ha a Catalunya. Lesmonges o futures monges entren al convent conduïdes pels pares quan sovint són encaranenes. Totes són filles de famílies nobles, del braç militar, i podran penjar els hàbits i sortir del convent per casar-se. A causa d’aquesta funció de «guarderia de damisel·lescasadores» se’ls permet no fer els vots d’obediència, ni el de pobresa, ni el de virginitat.Aquest convent és abandonat per les monges el 1810, durant l’ocupació napoleònica i lacomunitat ja no s’hi torna a instal·lar. Santa Maria de Jonqueres esdevé caserna i asil demilitars pobres el 1835, però el temple es manté obert al culte i el 1867 passa a tenircategoria de parròquia dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu.Al 1869 l’Ajuntament decideix donar una empenta al Pla Cerdà i enderrocar el convent perurbanitzar l’actual plaça Urquinaona. El rector de la parròquia aconsegueix el recolzamentde la Comissió de Monuments i de l’Acadèmia de Belles Arts per traslladar l’edifici.L’Ajuntament i el Bisbat ho aproven perquè a l’Eixample, encara desolat, cal preveure-hiesglésies. Es decideix que la nova parròquia de la Concepció anirà en un solar entre elsnous carrers d’Aragó i Llúria.Així, es desmunten el claustre i l’església. El mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet,dirigeix el trasllat. La primera pedra es posa el 29 de juny de 1869 i cal tenir present quela reconstrucció és creativa. La nova consagració de l’edifici se celebrarà el 14 d’agost de1871.Pel que fa al claustre del convent de Santa Maria de Jonqueres, també es trasllada i s’adapta a l’espai disponible el 1888. El projecte inicial de Jeroni Granell preveudisposar del xamfrà Aragó-Llúria, però a l’hora de la veritat aquest terreny no és adisposició de la nova parròquia. Per això el claustre quedarà trencat i desvirtuat.Una darrera conseqüència del trasllat és la mort de la palmera del convent. Tenia famad’ésser la més alta i vella de la ciutat. Quan s’enderroca l’edifici, poc temps després mor.Verdaguer l’elevarà a la categoria de símbol a «La palmera de Jonqueres», poema publicatel 1888 al recull Pàtria.Abans d’acabar el nostre recorregut cal explicar, també, que el campanar de l’actualparròquia de la Concepció pertany a una altra església enderrocada, la de Sant Miquel,que estava ubicada rere la Casa de la Ciutat. Sant Miquel era una església molt antiga,probablement d’orígens paleocristians o visigots, ja que les seves parets s’aixequen percobrir una piscina de les termes romanes de Barcino. El primitiu temple s’esfondrà el1147 i es reconstruí al mateix lloc en estil romànic. L’església de Sant Miquel, durant lesobres d’ampliació de la Casa de la Ciutat, resta enganxada a l’edifici i s’aprofita perdestinar-la oficialment, des del 1836, a les funcions de nova capella municipal. Peròfinalment s’enderroca el 1869. El cert és que molts dels elements que la componienviatgen: la façana renaixentista es trasllada el 1870 a la paret lateral de la basílica de laMercè i el campanar romànic serà reconstruït per Jeroni Granell el 1879, com a campanarde la parròquia de la Concepció, tot i que patint una discreta transformació ogival de lesseves obertures i l’afegit d’una fina torreta gòtica al cim.

HOSPITAL DE SANT PAUEns dirigim ara cap a l’Hospital de Sant Pau (Sant Antoni Maria Claret, 167), la darreraparada del nostre itinerari sobre edificis viatgers. Aquesta institució té origen en elbanquer Pau Gil i Serrat, mort a París el 1897, el qual fa una deixa de 4 milions de

16

pessetes per a construir l’hospital. A instàncies del doctor Bartomeu Robert, el 1901,s’adjudica a Lluís Domènech i Montaner l’encàrrec de projectar i construir el centre. Lesobres s’inicien el 1902 però el projecte quedarà a mig fer, puix que l’arquitecte haviaprevist aixecar 46 edificis.Domènech i Montaner planteja un hospital que sembla una ciutat-jardí (partint de la sevaexperiència a l’Institut Pere Mata de Reus), amb els pavellons escampats entre arbres i jardins de plantes aromàtiques i units, alhora, per una connexió subterrània. Domènech i Montaner organitza l’hospital segons un eix orientat en direcció Nord-Sud, que permet una insolació màxima. Sobre aquest eix s’articula també la xarxa de túnels de comunicació, que permet un trànsit còmode de lliteres amb rodes i fins i totd’ambulàncies. Durant el dia els túnels s’il·luminen a través de claraboies (avuieliminades) i petits celoberts o patis anglesos, que a vegades incorporen escales d’accés.El nou hospital entra en dificultats econòmiques en esgotar-se la deixa de Pau Gil, l’any1911. Llavors es fusiona amb l’antic Hospital de la Santa Creu, i pren el nom oficiald’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, encara que la veu popular el segueix anomenantHospital de Sant Pau.Lluís Domènech i Montaner hi treballa fins el 1912. Aquell mateix any l’arquitecte rebrà el Premi al millor edifici de l’any per l’edifici administratiu de l’hospital.A partir d’aquell moment serà Pere Domènech i Roura, el seu fill, qui seguirà com aarquitecte de l’obra i, progressivament, se separarà del projecte anterior sense que hi hagi,però, cap trencament.El 1921 s’iniciarà la construcció del pavelló destinat a la farmàcia que, des dels anysseixanta del segle XX, és ocupat per la cafeteria de l’hospital. Aquest és l’edifici que mésens interessa pel nostre itinerari perquè integra la façana barroca de Santa Marta.L’origen de l’església de Santa Marta el trobem en Pere Desvilar, que, gràcies a l’oficid’espaser, aconsegueix obtenir força diners i fer carrera política. El 1290 Desvilar esconverteix en conseller de la ciutat; el 1296 ja és conseller segon i el 1303 i 1309,conseller en cap de Barcelona. Probablement arriba a certa edat sense fills i opta perassegurar-se la seva memòria fundant un hospital el 1308, dit d’en Pere Desvilar o deSanta Marta. L’emplaçament és al barri de la Ribera, al carrer de Santa Marta, actualmentdins del parc de la Ciutadella. Malgrat que el 1401 l’hospital passa a integrar-se en lafusió d’hospitals barcelonins que conformen el gran Hospital de la Santa Creu, segueixexistint com a institució independent que manté la funció de donar menjar i hostatjarviatgers i pelegrins.Vint anys després de la demolició dels edificis del carrer de Santa Marta per part de les tropes borbòniques el 1714, es reconstrueixen l’església i l’hospital en un nouemplaçament. El 1735 es posa la primera pedra de la nova església de Santa Marta al’extrem del carrer de la Riera de Sant Joan. L’edificació és costejada per l’Ajuntament,ocupant i tancant el carrer dit de les Cabres. Aquesta església continua pertanyent al’hospital de pelegrins que es reconstrueix a la vora i que manté la funció original. Aquesta nova església barroca de Santa Marta és d’una sola nau i de dimensions discretes.Abans d’enderrocar-la, amb motiu de l’obertura de la Via Laietana, l’Ajuntament ja tédecidit que cal salvar la seva portalada i remuntar-la a un altre indret, ja que es considerauna obra notable del barroc. Així, la façana es desmunta acuradament, es numeren lespedres i la portalada viatja cap al nou Hospital de Sant Pau on encara podem contemplar-la a dia d’avui.

17

APEL·LES MESTRESApel·les Mestres (1854-1936) va néixer al carrer de Sant Felip Neri i passà la sevainfantesa a redós de la Catedral barcelonina. Apel·les era fill de Josep Oriol Mestres(1815-1895), l’arquitecte encarregat de realitzar la façana neogòtica de la Catedralpatrocinada per l’empresari Manuel Girona. Com el mateix Apel·les explicava: «LaCatedral! Hèusel aquí el complement del meu món! [...] vaig arribar a familiarisarme tant amb aquella grandiositat misteriosa, aquella quietut solemnial, aquells dracs que em guaitaven des de capitells i gàrgoles que [...] més d’una de les balades que vint anysmés tard vaig escriure me les havien contades aquells monstres, aquells diables, aquellescampanes».Ben aviat, Apel·les es converteix en un reconegut il·lustrador i col·labora en llibres, diaris i revistes satíriques com ara La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa. Consideratcom un precursor dels modernistes, el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes,Avant!, seguit de molts altres. Al llarg dels anys, Apel·les va escriure també teatre, poemesnarratius, biografies, contes i reculls de llegendes populars sense oblidar la composiciómusical.La seva llarga vida se centrà, com ens explica Maria Àngela Cerdà, en l’art total, «una novareligió oposada a la religió del comerç», on es confonen el dibuixant, el poeta i el músic. I al cim de tota la seva obra, Apel·les hi situa el llibre. Un llibre concebut «com a objected’art global, que li permetia escriure poemes, il·lustrar-los, posar-hi música, tenir cura de la qualitat del paper, del color de la coberta, de la distribució de la massa impresa dinsel blanc de la plana, de les filigranes de les orles, de les lletres, i del disseny del relligatdel llibre». Apel·les Mestres va morir la matinada del 19 de juliol de 1936 durant els primerscompassos de la Guerra Civil. L’any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blancal parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, amb la dedicàtoria: «A Apel·les Mestres,l’amic dels infants, de les flors i dels ocells».

OBRA: A la web de l’Associació d’escriptors en llengua catalana podeu consultar una relació del’extensa obra d’Apel·les Mestres:http://www.escriptors.cat/autors/mestresa/obra.php

TEXT 7Lo que avuy son carrers y cases y empedrats,altre temps era un mar d’espigues i roselles;l’iglésia, en solitut, s’aixecava entre els blats,y’s fonien, volant per damunt dels sembrats,la veu del campanar y el xisclar d’oronelles.

Aquesta campana de la Concepció que a l’hora de posta toca l’oració,com me fa avinença d’un bon temps, ja lluny,d’uns inoblidables capvespres de juny!L’església era sola, voltada de blat;a dreta i esquerra camps assolellats.Un pou…, una sínia…, i enllà, més enllà,

18

la caseta blanca d’algun hortalà.

Nosaltres anàvem a través dels camps;de flors camperoles, aplegàvem rams.Estols d’orenetes, passaven xisclant,els blats s’adormien suaument onejant.I en tant, la campana de la Concepció—com ara que canta bressant l’infantó—semblava bressar-los al toc d’oració.[Fragments de «La campana de la Concepció», poema d’Apel·les Mestres]

TEXT 8A la Junta reconstructora del Temple de Junquerás.

Un dia á punta d’alba, sortint de les matines,les monges me plantaren al peu del campanar,son cor dels salms encara vessaba olors divines,y á doll ses mans me duyan regor de perles finesy flayre del altar.

Los arbres tots me deyan sa reyna y soberana,dels temples de fullatge veyentme campanar,los campanars me deyan sa colossal germana,y albades cada aurora veus d’orga y de campana solíanme cantar.

[…]

Mes ¡ay! Que ja m’enyoro! No veig aucells en l’ayre,florits rosers, ni monges, ni serafins enlloch.Y ventme cor-gelada, sens fruyta, flor ni flayre,á cops ahí tallava mon tronch lo llenyataire,y avuy me tira al foch.

[…]

A fora, enamorades del bon Jesús á fora,lo mon vol altres dones, los homes altre amor;los temples que sonriuen á l’anima que plora,les celdes y ’l sagrari, cel de qui ’l anyora,fan nosa al badell d’or.

Fan nosa á eixes que viuen del fanch de l’impuresa,dones que ’l cor y l’honra y á Deu tenen venut,mes ¡ay! Dins tu ab lo vici s’escampa la pobresa,y viu mitx-corsecada pel dupte y la tristesal’hermosa joventut.

19

Com palma tu floreixes, superba Barcelona,te rega ha divuyt segles la santa religió;si de ta soca allunyas la font que saba ’t dona,cayguda de tes branques l’esplendida corona,t’assecarás com jo.

[Fragments de «La palmera de Jonqueres», poema de Jacint Verdaguer]

TEXT 9El ràpid creixement de la Barcelona moderna —l’any 1900 tenia mig milió d’habitants—realitzat, en general, sobre textos legals contraris i iniciat amb un criteri provincial (elshomes de l’Exposició del 88 tingueren un esperit provincial), ha impressionat de maneravisible propis i estranys. La seva causa no ha estat mai ni el caprici ni l’atzar. Barcelonaha estat considerada un negoci, camp d’inversió de capital durant molts anys. Aquesta ésl’arrel de les dimensions de la ciutat i la causa de gairebé tots els seus defectes.Les ciutats han d’ésser un al·licient de negocis i de guanys. En els seus períodesd’ascensió, totes ho han estat. Ara, el que no poden ser exclusivament les ciutats és unpretext d’especulació econòmica. Han d’ésser una mica més, si no han de convertir-se ensimples aglomeracions gregàries.[…]L’Ampliació de Barcelona s’inicià en el moment àlgid del triomf a Europa de la burgesia —havent potser la burgesia iniciat la declinació—, és a dir, en el moment en què lasensibilitat artística i urbanística en el continent ha estat més baixa. Per altra part, no espot negar que Cerdà fou un urbanista l’obra del qual hauria pogut ésser més valorada si nohagués estat desvirtuada i pràcticament traïda. L’ampliació fou concebuda sobre un ordrede base, perquè Cerdà fou un home mentalment ordenat —fins i tot potser massa. Ara,sobre aquest ordre bàsic, s’hi projectaren tots els capricis i exabruptes d’una classe quehavia perdut ja la coherència interna, que havia iniciat la decadència, que creia que ésserburgès era equivalent a tenir una patent de fatxenderia. Compareu el gust de la burgesiade l’època de Lluís Felip amb el dels últims decennis del segle. En el nostre país, on lapersonalitat de la gent és tan forta, la concepció burgesa de les coses imposà la idea quela plenitud vol dir ser individualment diferenciat, aberrant, diferent.[…]De totes les concepcions que en el curs dels segles han passat per la mentalitat del país,la concepció burgesa de la vida és la que ha arrelat més profundament, la que ens hadescobert i satisfet més. En aquest sentit som uns purs europeus occidentals. Creiemespontàniament que el sistema burgès és tan natural com les fases de la lluna o elsmoviments de la terra. Qualsevol dubte sobre la matèria és considerat irrisori i ridícul.L’última cosa que morirà en el país serà l’individualisme. O individualisme o decadència.No hi ha altra alternativa. La Barcelona moderna és la confirmació del dilema. Però ésclar: donat que urbanitzar és integrar, ordenar, compondre, la projecció sobre una ciutatd’un individualisme practicant, que es complau a traduir-se en pedra, podrà crear unaaglomeració molt gran, molt rica i molt aparatosa, però faltada, com a ciutat, del «quiddivinum».[Fragments de Barcelona. Papers d’un estudiant de Josep Pla]

20

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:

Biblioteca Sofia BaratGirona, 64-68 (interior d’illa)www.bcn.cat/bibsofiabarat

Biblioteca Fort PiencRibes, 12-14www.bcn.cat/bibfortpienc

Biblioteca Francesca BonnemaisonSant Pere Més Baix, 7www.bcn.cat/bibfbonnemaison

21