Economia, banca i mercats financers · de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat...

Economia, banca i

mercats financers

Tema 2 L’empresa i l’empresari

2019

ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari

© Tea Cegos, S.A. 2019 2

ÍNDEX

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EMPRESARI I CAPITALISTA ............................... 3

PER QUÈ UN EMPRESARI CREA UNA EMPRESA? .................................................. 8

L’EMPRESA PRIVADA I ELS COSTOS DE TRANSACCIÓ .......................................... 8

LA TEORIA DELS CONTRACTES .............................................................................. 10

CONCLUSIONS ........................................................................................................... 20



QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EMPRESARI I CAPITALISTA

El terme empresari té moltes accepcions, María Moliner en el seu Diccionario de

uso del español li assigna paraules com: abordar, escometre, afrontar, arriscar-se,

obrir bretxa, decidir, embarcar-se en, obstinar-se, trencar gel, llançar-se,

organitzar, començar a… La literatura sobre el tema és, així mateix, amplíssima i

s’hi pot veure l’empresari com a factor de producció, com a coordinador i

creador de l’equilibri, com a gerent i líder carismàtic, com a innovador, com a

factor de creixement econòmic… Curiosament, els llibres d’economia del segle XX

han tractat poc del tema o ho han fet només parcialment i, en qualsevol cas,

quan ho han fet no li han donat la importància fonamental que té aquesta figura

en el procés d’assignació i optimització de recursos en contextos d’informació

dispersa. És veritat que, durant el segle XX, fins i tot premis Nobel d’Economia van

elaborar una “teoria de l’empresa”, però no una “teoria de l’empresari”.

Afortunadament, avui ja està reconegut comunament que el paper de

l’empresari no pot estar al marge de la teoria de l’empresa. No obstant això, la

figura de l’empresari sí que va estar present en el pensament dels autors clàssics

d’economia durant gran part dels segles XVIII i XIX. Van tractar el concepte

d’empresari, l’abast de les seves funcions i la seva importància en la vida

econòmica. És veritat que van posar l’èmfasi més aviat en “els capitalistes”, que,

per a ells, eren els que acumulaven, assignaven i controlaven el capital. Així,

Anne-Robert-Jacques Turgot considerava el capitalista com a emprenedor

perquè “és el que avança fons als factors i perquè afronta el risc”. Richard

Cantillon va introduir la paraula entrepreneur per referir-se a qui “afronta riscos

pagant a preus coneguts el que no sap si podrà vendre a preus amb benefici”.

Així mateix, en el pensament de Cantillon hi havia present la diferència entre els

que “aporten els fons per a un negoci i els que descobreixen l’oportunitat per

obtenir-ne guanys” i, encara que no va fer una referència explícita al risc, sí que

va dir que l’activitat dels comerciants, agricultors i industrials “està associada amb

esdeveniments futurs sobre els quals no hi ha certeses”.

Dos segles més tard, Ludwig von Mises definiria l’arrel de la funció empresarial de

qualsevol ésser humà com “l’acte d’assumir la incertesa”. El mateix Mises en el seu

llibre clau L’acció humana, va dir que aquesta “acció” s’ha de mirar des de

l’aspecte de la incertesa, inherent a la mateixa labor d’empresari, al qual va

qualificar com: “persona que actua d’acord amb els canvis que tenen lloc en les

dades del mercat”. Un deixeble de Mises i Premi Nobel d’Economia, Frederick

Hayeck, va parlar del coneixement dispers i la necessitat, per tant, d’establir

formes organitzatives que l’aprofitin al màxim i que, precisament, “els primers

dilemes als quals s’enfronta un empresari es relacionen amb el descobriment, la

mobilització i la integració d’aquest coneixement dispers”.



Abans que Mises i Hayeck, un altre “economista clàssic”, Jean-Baptiste Say, que

era, ell mateix, un empresari, va posar aquesta figura en el nucli de l’activitat

econòmica. És a J-B. Say a qui devem la distinció entre els integrants d’un procés

de producció: l’esforç laboral, el coneixement tècnic i l’aplicació d’aquests

coneixements, mitjançant un processos de coordinació i direcció, duta a terme

per l’empresari. En la visió de Say, l’empresari és un “intermediari entre propietaris

de recursos i consumidors” i assenyalarà que en seguir la demanda dels

consumidors, indicada pels preus, els empresaris porten el capital i els recursos cap

als sectors més rendibles. Igual que Cantillon, parlava de la separació entre les

funcions de l’empresari i l’oferent de capital en el procés econòmic. Al segle XX,

Frank Knight va distingir entre risc i incertesa; ambdues coses són clau en la labor

d’un empresari. El risc fa referència a un esdeveniment en el qual la probabilitat

d’un resultat pot ser establerta, raó per la qual podria tenir lloc la possibilitat

d’establir un contracte de segur sobre aquest resultat. En el cas de la incertesa, no

és possible establir una probabilitat de cap resultat. En aquest cas l’entrepreneur

podria buidar part del risc comptant amb informació sobre l’experiència anterior

de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat de disminuir la incertesa, ja

que és, per definició, només una estimació subjectiva.

No obstant això, com hem dit, la literatura econòmica del segle XX, en concret la

de tipus neoclàssic, va marcar un gir sobre aquest tema i l’empresari va quedar

absent del pensament econòmic gairebé del tot. En els llibres de la

“microeconomia neoclàssica”, com després veurem, es recorre al terme

impersonal d’empresa, però parlant-ne com una organització que compra béns

de producció, els transforma tècnicament i ven els béns finals que obté en el

procés. Per a “el seu tipus d’empresa” sempre se suposen donats els valors de les

variables clau, com: preus dels recursos i dels béns, la tecnologia i les relacions

entre els elements del model. Per això, la tasca econòmica en aquesta “empresa

neoclàssica” es redueix a triar la combinació òptima de producció i ocupació de

factors que maximitza els beneficis però sense que la figura de l’empresari

aparegui per enlloc, la qual cosa no pot deixar de sorprendre, ja que és

l’empresari que, amb la seva iniciativa i esperit emprenedor, es destaca d’entre

els altres, anticipa les demandes futures, determina l’ús dels recursos i assumeix

riscos i incerteses, fent-ho en base a les seves expectatives, que sempre pondera

amb els costos d’oportunitat de les rendibilitats alternatives existents i obtenint

unes estimacions de les quals no té cap certesa. Per això, els beneficis

empresarials provenen de l’encert en les previsions de les demandes futures i les

pèrdues deriven de les estimacions errades. Totalment el contrari del que ens diu

la teoria econòmica neoclàssica!

La conducta optimitzadora de l’agent econòmic de la teoria microeconòmica

neoclàssica no considera la tasca d’identificació dels millors cursos d’acció i dels

mitjans idonis per aconseguir-los. Per a això hauria d’integrar dues qüestions:

identificar finalitats i mitjans, d’una banda, i perseguir la màxima eficàcia, de

l’altra. L’empresari és clau per a ambdues coses i per això no es pot obviar,

perquè és el que té una capacitat especial per estar alerta davant de diverses

alternatives. Aquest és el seu business acumen (la seva “perspicàcia per als



negocis”), que resideix en el seu “saber on buscar”, la qual cosa li ve d’una

especial sensibilitat per captar dades de l’entorn que no diuen res a la majoria

però sí a ell i que són informacions disperses i atomitzades entre els diversos agents

econòmics.

Com els processos de mercat tenen lloc al llarg del temps l’activitat empresarial

és inseparable de la incertesa, però l’empresari no només assumeix incerteses,

sinó que també cal definir-lo com ho va fer Israel M. Kirzner, com la “persona prou

alerta per detectar oportunitats no descobertes i disposat a aprofitar-les per

obtenir-ne una recompensa”.

Per la seva banda, Joseph Allois Schumpeter considerava la innovació com un

factor a clau en l’actuació empresarial. Va arribar a dir que l’empresari es

prestava sempre a una labor de “destrucció creadora” perquè no està mai parat i

sempre en canvi continu, buscant noves oportunitats i aplicacions per als seus

productes o serveis. Kirzner, en certa manera, va corregir Schumpeter dient que

“l’empresari no és un provocador de destrucció al mercat per se” sinó que també

“es dedica a identificar ja tenia dins seu i s’havia d’implementar, ja es tracti

d’aplicacions tècniques dels avanços de la ciència o noves i millors assignacions

de recursos”. Kirzner el veu com un “corrector nat de descoordinacions prèvies” i

un “redireccionador de recursos cap a uns objectius més apropiats de

rendibilitat”. És a l’empresari, que ha vist necessitats i oposat sistemes de solució, a

qui devem que en obrir una aixeta surti aigua o que puguem tenir la possibilitat

d’un cafè calent cada matí… (És aquesta visió de l’actuació de l’empresari,

dinàmica i creadora, la que haurem de confrontar després amb el tractament

que va fer la teoria econòmica neoclàssica de l’empresa, que la veu d’una

manera “estàtica i sempre en equilibri”.)

Anys més tard, també Kirzner, classificarà l’activitat empresarial en tres tipus:

Arbitratge,

Especulació i

Innovació

L’arbitratge es refereix a compres i vendes instantànies (es podria pensar, per

exemple, en un mercat de derivats entre operacions spot i de futurs).

L’especulació s’entenia com un arbitratge però a través del temps, i la innovació

com la creació d’un nou producte, un mètode productiu o una organització

diferent.

Per a Kirzner, l’acció empresarial és sempre especulativa i arbitradora i l’empresari

“en estat d’alerta”, que busca descobrir i explotar desajustos, és un “empresari

pur”. L’“empresarialitat pura” és independent d’aspectes externs com la propietat

dels béns de capital. El “descobriment empresarial” té les característiques pròpies

d’una idea que ve a la ment de sobte a persones atentes i perspicaces i que

busquen engegar-la encara que no siguin capitalistes. Kirzner no nega que un

capitalista pugui ser un empresari, ni que un empresari pugui tenir recursos per a la



inversió. Però si a algú li ve una idea al cap i busca posar-la en pràctica, és senyal

que estem davant d’un “empresari pur”, independent que tingui o no possibilitats

o recursos financers per fer-ho.

Si un “empresari pur” (algú amb una idea brillant) no disposa de capital, se li

presenten dos escenaris: aconseguir un “capitalista de risc”, un simple aportador

de fons, o finançar-se amb un préstec. (Tinguem en compte que un business angel

que té milions no necessàriament descobreix per si mateix un projecte per als seus

fons, i representa el complement ideal per a qui té la facultat d’estar alerta i

descobrir una oportunitat). En el primer cas, el capitalista aporta la totalitat dels

fons i se suposa que hi haurà un repartiment de les participacions. Aquí, el

capitalista que arrisca els fons es converteix en empresari i continua sent, al mateix

temps, un capitalista. A més, segons el contracte establert, l’emprenedor ara

també és un capitalista per la seva participació accionarial. L’altre cas suposa un

préstec pel 100 % o combinacions mixtes de capital de l’emprenedor, del

prestador (sense participació accionarial) i fins i tot pot ser que hi hagi tercers

capitalistes. En tots els casos, la nova emprenedoria es cristal·litza en l’adquisició

de diferents actius que conformen l’empresa. Més tard, l’emprenedor també serà

propietari, d’acord amb la seva participació, dels productes elaborats per

l’empresa i dels resultats en cas que es materialitzin. En el primer cas, si el projecte

fracassa, les pèrdues recauen proporcionalment sobre el capitalista i

l’emprenedor que ha esdevingut capitalista. Però centrem-nos en el segon cas; és

possible parlar de pèrdues de l’emprenedor quan tot el capital prové d’un

préstec? L’emprenedor ara no és menys pobre que abans de tenir la idea, però sí

que és més pobre en comparació amb el moment d’adquirir els actius i fer-se

propietari… Diguem d’una vegada per totes, que “l’empresarialitat” és la força

motriu dels mercats, independentment de la propietat i el capital. També és cert

que les idees que al final es duen a terme depenen de l’accés al capital. El que

permet el procés d’aprenentatge, propi del mercat, és que els millors

descobriments tendeixin a aconseguir capital i els pitjors no.

Cal admetre la idea de l’empresari pur per dos motius: primer, perquè posa la

“categoria” d’empresarialitat en el descobriment, sense discriminar-la per la seva

vinculació amb la propietat i, segon, perquè representa una explicació de la

realitat empresarial on tants emprenedors expliquen “només” amb una idea

creadora de valor. Un “empresari pur”, tal com remarca Kirzner, no pot vendre

normalment la seva visió, ni el seu judici empresarial, en un mercat organitzat a

causa dels alts costos de transmissió del coneixement. Per aquest motiu, haurà

d’aconseguir el capital necessari per donar espai al naixement de l’empresa. A

més de poder estar separat, en tot o part, de la propietat del capital, l’empresari

pur es distingeix perquè assumeix la incertesa de les seves accions, la qual cosa és

una característica universal de l’acció humana. És a dir, l’aparició de les

signatures s’explica per un acte empresarial pur en primera instància. Poden

materialitzar-lo persones que ja disposen d’un capital o que el busquen amb

persones de fora, amb les quals després comparteixen la sort del projecte.

L’empresari pur de vegades està dins d’una mateixa empresa, ja que disposen de

departaments de R+D potents, en què es duen a terme activitats creatives per



descobrir noves oportunitats per engegar dins de la mateixa empresa o fent una

acció d’intraemprenedoria en societat amb el treballador creatiu i innovador.

Com que la capacitat empresarial està present, en major o menor mesura, en

cada individu, l’empresa ha d’aprofitar les habilitats dels seus membres per

descobrir com “crear valor”. (En l’empresa moderna, gran quantitat de

“descobriments empresarials” són producte dels gerents i els mateixos

professionals contractats i no tant dels tradicionals agents de la “teoria l’empresa”

de Coase.)

El creixement de les grans empreses seria inexplicable sense la figura del gerent o

del treballador que actua com a “empresari pur”. Com que la innovació és

necessària per al creixement d’una empresa, el seu propietari té com a missió

afegida mobilitzar les capacitats empresarials dels recursos humans de l’empresa

cap a aquesta finalitat. Però aquí, “la seva labor educadora” ha de ser la de fer-

los veure que tota innovació s’ha de plasmar en un “pla de negoci” que ha

d’aportar un “valor actual net” positiu o una rendibilitat superior a la taxa

d’ocupació del capital en una alternativa actual de similar risc. (Com incentiva

gerents i treballadors és una qüestió que tractarem després i que veurem que té

conseqüències importants.)

Aquest empresari també ha de transmetre als seus col·laboradors que

l’aprenentatge empresarial mai no para ni queda en un estat de repòs, ja que la

solució a qualsevol problema plantejat fa sorgir nous problemes. Els intents de

resoldre’ls, tinguin èxit o no, faran aparèixer nous problemes i, en conseqüència,

nou coneixement. L’empresari constitueix explícitament la força que mou

l’economia perquè és el que decideix l’ús dels factors productius. Per a Mises, no

són els gerents, sinó els empresaris purs i els capitalistes emprenedors els que tenen

la decisió més important des del punt de vista econòmic: definir cap a quins

sectors dirigir-se i com assignar els recursos escassos.

En resum, l’empresari és el que descobreix les oportunitats de benefici (participi o

no en el capital), pren les decisions per implementar la idees i les lidera. Hi pot

haver empresaris no capitalistes, però tots detecten oportunitats. La seva labor en

aquest descobriment d’oportunitats suposa un coneixement subjectiu, de tipus

pràctic, no articulable ni formalitzable com sí que ho és per a les ciències naturals.

Aquest coneixement és alhora quelcom molt fragmentat en la ment d’individus

aïllats i no coordinats, i que es dóna en condicions difícilment repetibles de temps i

espai. És evident que qui està alerta està en millors condicions de “caçar la idea”,

de la mateixa manera que qui passa molt de temps mirant el cel en nits amb

poca lluna té més possibilitats de veure un estel fugaç. (L’acte de tenir una idea

empresarial és semblat a estar “en el lloc i el moment adequat”.) És clar que

perquè aquesta “vigília” tingui èxit també cal una mica més que “adquirir patent

d’empresari” ja sigui per haver-se llicenciat en ADE o tenir un MBA. A més, tampoc

no és que “aquests diplomes” facin a un líder, com bé assenyala Henry Mitzberg

en el seu conegut llibre: Managers. Not MBAs.



PER QUÈ UN EMPRESARI CREA UNA EMPRESA?

L’EMPRESA PRIVADA I ELS COSTOS DE TRANSACCIÓ

Sabem que hi ha dos “ordres espontanis” fonamentals en el nostre sistema

econòmic: la propietat privada i els contractes voluntaris. La primera ens assegura

que disposem dels nostres béns i drets i, la segona, que podem habilitar entre

nosaltres i tercers relacions cooperatives i mútuament beneficioses de les

propietats de cadascú. (D’altra manera, no hi hauria possibilitat d’establir i

coordinar descentralitzadament una infinita quantitat d’accions per causa del

sistema de divisió del treball.) La propietat privada és una institució que no ha

inventat per ningú: va ser el producte secular d’una evolució social en la qual les

persones, en la seva lluita contra l’escassetat, van orientar les accions humanes

per satisfer les seves necessitats en col·laboració i no en lluita fratricida. En fer-ho,

van anar descobrint els instruments culturals, jurídics i econòmics més eficaços per

resoldre els seus problemes de vida i supervivència. Per això, la propietat privada

no és una altra cosa que un règim jurídic particular en el qual els drets de

propietat són drets subjectius de caràcter individual, exclusius i de lliure transmissió.

L’empresa privada no és res més que una forma específica d’organització i

control de la feina d’altres per part del propietari, que té dret al benefici final

obtingut.

El mercat coordina les decisions entre empreses, però sembla que poc o gens dins

de cadascuna. Fora de l’empresa, mercat i preus són la norma; dins de l’empresa,

només hi ha l’autoritat de l’empresari…?! Aquest és un tema que sembla molt

contradictori, perquè, si tan bons són el mercat i la informació dels preus… per

què acceptar la submissió i “la dictadura” d’un empresari? I, per la seva banda,

els empresaris, per què accepten “costos fixos” de treballadors que “integren” a

les seves empreses (els “enquadren”, com se sol dir amb un llenguatge “més

militar”) si podrien contractar-los lliurement al mercat com a professionals lliures

quan els necessitessin? Quina és la causa que un conjunt de persones es posin

d’acord per delegar en una altra la responsabilitat d’administrar i coordinar la

feina de tots, acceptant cadascun el que se li digui el que ha de fer, a canvi de

rebre un salari fix regular, no aleatori o no sotmès a variacions estacionals o

d’obtenció de treballs de tercers? En fer-ho esperen que, qui està al capdavant i

corre els riscos que ells no prenen i assumeix, a més, la incertesa no cognoscible,

compleixi la seva “promesa” de fer aquests pagaments. Per a això, el patrimoni

amb què inicialment compta aquesta persona és una garantia d’aquesta

esperança. És clar que, per al seu propi interès, l’empresari dirigirà l’empresa de tal

manera que no es perdi aquest patrimoni. Sense la garantia del patrimoni

compromès no hi hauria col·laboració voluntària del personal ni dels creditors

externs, ja siguin proveïdors o banquers.



La història ens aclareix suficientment aquest punt, la complexitat va ser, i és,

també avui, la causa, de l’associació empresarial. A l’edat mitjana van ser les

empreses navilieres les que primer es van constituir com a tals, per causa de les

dificultats i regs inherents a la seva actuació. Al segle XIX la complexitat de les

tècniques de fabricació i d’utilització de recursos i d’aplicació de la ciència no

haurien estat possibles sense aquesta actuació conjunta unificada que va

significar l’aparició de la corporació. Més a prop dels nostres dies, Ronald Coase,

que va ser Premi Nobel d’Economia, ens ho va explicar en un article molt simple

escrit en 1937. El va titular: The nature of the firm (‘La naturalesa de l’empresa’)

dient-nos que l’empresa (“la firma”, traduït literalment de l’anglès) es funda per ser

una estructura organitzativa afavoridora de la transmissió del coneixement i per

aportar una reducció dels costos de transacció. (Si unifico la presa de decisions no

hi ha necessitat de negociar al mercat cada servei que es requereix.) Però això

ens porta a preguntar-nos: per què no hi ha una sola empresa que ho faci tot en

una completa integració vertical…? La resposta ens la dóna, altre cop, Ronald

Coase: això és a causa que, diu Coase, conforme avança la centralització i la

grandària, els costos de control, gestió, administració i relació (i també hi

afegiríem els costos de desmotivació de les persones) s’eleven molt i anul·len els

avantatges de la centralització. El cost de produir internament no només inclou el

cost específic de fabricar, sinó que afegeix els d’organitzar la producció i de

trobar els proveïdors i negociar-hi. No tindria sentit negociar al mercat, per

exemple, cada servei laboral que una persona presta a l’empresa, i això fa que es

prefereixi un contracte general que estableixi relacions de jerarquia entre les parts.

Pot ser factible subcontractar la logística dins d’un contracte marc anual o fer-ho

cas per cas, però no té sentit fer res similar amb la feina d’un gerent o un director

comercial o un country manager i altres treballadors pels quals negociar i

contractar el seu treball diari seria altament costós. D’altra banda, entre els costos

de transacció més importants de passar pel mercat hi ha els de negociar,

informar-se, buscar i seleccionar preus i qualitats de productes. En general els

costos de transacció de fer servir el mercat disminueixen a mesura que augmenta

la integració de processos dins de la mateixa empresa. Per aquesta raó només

convindrà créixer en integració fins que els costos superin els avantatges o fins

quan hi hagi una empresa auxiliar a la qual subcontractar el treball i que sigui

capaç d’oferir la mateixa qualitat amb millors preus i serveis.

La inestabilitat monetària, un dels reflexos de la qual és la incertesa sobre la

inflació futura, dificulta l’establiment d’expectatives i, amb això, els costos

d’establir contractes amb proveïdors externs a l’empresa, la qual cosa significa

més costos de transacció de passar pel mercat i augmenta els incentius per a la

integració d’activitats dins d’una empresa. El sistema impositiu vigent en alguns

països pot facilitar la integració de processos dins d’una empresa i indueix a

“saltar-se transaccions” de mercat, cosa que incrementa que es vegi millor

agrupar-se dins d’una empresa.

D’altra banda, la no existència d’un complet estat de dret o una justícia deficient

augmenta els costos de transacció de passar pel mercat, en ser els contractes



menys confiables i la solució de demandes i arbitratge més onerosa, això també

augmenta els incentius a integrar activitats dins d’una empresa. Així mateix, un

sistema jurídic i regulador més feble pot minimitzar la importància dels drets de

propietat (per exemple, per temor a expropiacions), cosa que afectaria el desig

d’integració dins d’una empresa.

Una altra paradoxa que influeix a agrupar-se empresarialment és que els costos

de transacció impliquen altes dificultats per als accionistes minoritaris, en no poder

conèixer les decisions que es prenen o influir-hi, ja que el seu vot queda atomitzat

en la “massa social”. No obstant això, sabem que la seva existència és important

en totes les grans corporacions. La causa de la seva permanència és que, a

ambdues parts, els beneficia l’acord: als inversors els dóna “diversificació” en la

col·locació del seu capital, a més, poden entrar i sortir segons les seves

expectatives. Als “empresaris purs” els ofereix la possibilitat de comptar amb un

finançament en condicions de cost, eficàcia i seguretat superiors que si recorren a

grans inversors que imposarien les seves condicions. A més, en els moments

actuals, les necessitats dels grans projectes industrials superen qualsevol “fortuna”

personal i es fa necessari el concurs d’una multiplicitat d’aportadors de

finançament. Ens podríem preguntar per què no es recorre més a l’endeutament,

ja que aquest ofereix avantatges indubtables, des de menors costos fiscals a “no

esgotar” els recursos propis, passant per les possibilitats (això sí, passatgeres)

d’oferir rendibilitats altes als amos a igual xifra de beneficis quan s’està endeutat,

etc., però, per la seva mateixa especificitat, aquest recurs al deute queda limitat,

perquè, quant més deute, més risc d’entrar en una situació financera delicada. En

efecte, el deute s’ha de retornar i si els tipus d’interès van a l’alça i les taxes de

rendibilitat del negoci a la baixa, es pot donar “un palanquejament invers”.

LA TEORIA DELS CONTRACTES

L’activitat empresarial es pot entendre com una successió de contractes de

diversa naturalesa. Els costos de coordinar, vigilar i negociar els acords establerts

en els contractes són importants, igual que vigilar i obligar que es compleixin

aquests acords. Aquests “costos” tenen molt a veure per decidir utilitzar el mercat

o substituir-lo per una estructura de comandament vertical. Quan els propietaris,

per la complexitat i dimensions de l’empresa, es converteixen en principals, passen

a contractar gerents (agents) que condueixen l’empresa en el seu lloc. Es passa

així a un nou estadi en el qual es considera l’empresa com una manera especial

d’aplicació de la institució social dels “contractes”, que s’acaben per establir

d’una manera o una altra, explícitament o implícitament, com “una constant” en

la “cadena de treball” de qualsevol empresa.

Decidir qui és principal i qui agent és preguntar-se, en realitat, qui té més

competències o informació per acomplir l’activitat per a la qual se’l “contracta”.

Es pot contractar un metge com a gerent d’un centre sanitari, però ell mateix pot

assumir el paper de principal quan delegui en els seus metges assistents i en els

serveis d’infermeria. L’empresa acaba per ser un “ordre espontani” que les



persones ens hem donat en la societat per dur a terme millor un conjunt de

tasques, que han acabat per tenir un substrat jurídic més o menys ferm. Per a un

altre economista, també Premi Nobel d’Economia, Eugene Fama, la separació

entre propietaris i directius no tan sols no és dolenta sinó altament eficaç, perquè

actualment no és possible mantenir sempre unides les funcions d’assumpció de

riscos i de gerència. Hi ha mercats diferenciats per a cadascuna. El d’aportació

de fons amb risc es regeix pels mercats de valors, en què aquests riscos es poden

“diversificar” i també serveixen per exercir un control de si “agrada” o no el rumb

que imposen a l’empresa els seus directius en vendre i provocar la baixa de les

cotitzacions. Per la seva banda, els gerents estan interessats en el seu “propi

mercat”, que valora les seves carreres pels èxits aconseguits.

No obstant això, aquesta relació entre principal i agent no està exempta de

disfuncions. Per al principal, l’avantatge consisteix a poder aprofitar-se de les

competències i del “saber fer”, així com del domini d’informació de gestió, que té

l’agent. Però, al mateix temps, aquesta delegació origina un problema

d’asimetria: el principal acaba per disposar d’una informació imperfecta sobre

l’empresa de la qual és propietari i s’ha d’assegurar que l’agent orienta la seva

activitat al compliment dels objectius que li ha marcat i que no actua en profit

propi o, fins i tot, en clar perjudici dels seus interessos. Per tant, el principal es veu

confrontat amb el problema d’assegurar contractualment que el seu agent

aporta els rendiments que millor responen als seus interessos. Si fos possible que

totes les parts tinguessin informació perfecta i sense costos, llavors no caldria

recórrer a la funció de l’agent. Per això, l’objecte central de la Theory of Agency,

va a ser estudiar aquesta “configuració contractual” entre principal i agent, i es

va determinar aquesta relació per les condicions de “repartiment asimètric

d’informació i d’incertesa”, així com per l’assignació de riscos diferents. A més,

aquesta teoria planteja quins mecanismes (d’incentius, de control, o de sistemes

d’informació) poden ajudar a gestionar més eficientment aquests problemes.

La “teoria dels contractes” es recolza en unes idees bàsiques:

Es consideren les organitzacions i les seves relacions amb l’entorn com a

xarxes de contractes (nexus of contracts). S’hi estableix una organització

basada en l’ordre espontani dels contractes lliurement contrets per les

parts.

Hi ha un model de “comportaments” que se centra en la maximització de

la utilitat, atenció a les diferències d’interessos entre les parts i d’actituds

davant el risc, així com en una “racionalitat econòmica” de l’actuació de

l’empresa.

S’adopta una concepció sobre la influència que comporta l’asimetria en el

repartiment d’informació en les parts contractants.



S’entén que els contractes vinculen jurídicament o tàcitament drets,

competències i obligacions de les parts, així com el repartiment dels

beneficis obtinguts.

D’altra banda, aquesta teoria també pressuposa que la configuració òptima dels

“contractes d’agència” inclou tenir en compte i, en certa manera, efectuar “el

càlcul” (i la forma de combatre) els costos implícits en delegar en una altra

persona aquesta tasca d’agent. Cal saber:

Costos d’assumir que l’agent actuï més en benefici propi que de l’empresa.

És el risc que l’altra part pugui aprofitar el seu avantatge en informació o

coneixements de forma estratègica en profit propi i no de forma òptima en

favor dels interessos del principal.

Costos de les mesures de supervisió. Que d’emprendre el principal per

establir i controlar el compliment del contracte d’agència. Sobretot davant

un possible “oportunisme de l’agent” al qual abans ens referíem. Inclou el

cost de l’incentivament a l’agent pels resultats aconseguits i els riscos

assumits, així com clàusules de supervisió i avaluació de les activitats que

durà a terme.

Costos de la relació de l’agent amb el principal: Són els costos de vigilar

que l’agent no actua en contra de l’interès del principal. Per exemple:

auditories que caldrà passar, controls interns que s’hauran de disposar,

reporting periòdic, obtenció i procés d’informacions de vigilància, cost de

les clàusules de rescissió i no competència, o els costos per les obligacions

d’indemnitzar per possibles danys al principal. (Donat el marge de llibertat

en la seva activitat pròpia, l’agent pot triar entre diversos mitjans per a la

consecució dels objectius, mitjans que el principal no pot observar sempre

o exactament, o només mitjançant costos molt elevats.)

Costos residuals. Atribuïbles a la pèrdua de rendibilitat alternativa a

conseqüència d’una decisió o acció de l’agent que no n’aconsegueix el

màxim possible per al principal en termes comparatius.(Hipotèticament.)

Costos o inconvenients pels riscos implícits en l’elecció d’una persona

inadequada (adverse selection). És el problema que es planteja quan es

contracta una persona per a un lloc. Risc que s’intensifica amb l’àmbit

major o menor de les tasques delegades. Encara que el principal pugui

constatar, ex post, el resultat final (balanç, compte de resultats i altres

informes) no podrà, evidentment, aconseguir informació fiable sobre la

situació ex ante de les decisions que ha pres el seu agent o sobre els

esforços reals que ha fet. Així mateix, li pot resultar difícil el saber si els

resultats positius finals es deuen als esforços de l’agent o a les

circumstàncies externes. Es pot donar el cas que l’agent compleixi els seus

objectius sense realment fer altra cosa que “deixar-se portar” per un corrent

afavoridor de la marxa de l’economia (o la inversa: trobar-se l’agent sense



cobrar els seus incentius, malgrat els seus esforços, per haver entrat l’entorn

en un cicle de recessió).

Costos del “risc moral”. Per la possibilitat de conductes oportunistes per part

de l’agent, cosa que es coneix com a risc de hold up o cost de la “no

possibilitat d’observació” o d’“opacitat de l’acció de l’agent”.

L’“especificitat” de les transaccions i el seu grau de complexitat implícit és

el motiu bàsic perquè sorgeixi aquesta situació de risc moral. Aquesta

“opacitat” (hidden action) és “la que tempta l’agent” a reduir els seus

rendiments o a desatendre les seves obligacions o a aprofitar-se de la seva

posició en interès propi. De vegades, la indemnització de sortida pactada

en els contractes per part de l’agent és tal que aquest “se sent sempre

segur”, ja que, en cas de fer-ho malament o obtenir resultats deficients, si

l’acomiaden, li queda una “indemnització suculenta”, pla de pensions i

altres privilegis… Veiem que aquest problema sorgeix quan, a causa de

l’especificitat d’algunes inversions i a la impossibilitat d’establir contractes

tan summament complets, es dóna el cas que, un cop feta la inversió, es

produeix un comportament oportunista per part de la contrapart.

El problema del hold up ens planteja dues qüestions fonamentals:

o La primera és que els contractes són sempre incomplets i que

difícilment ho poden abastar tot.

o La segona és que, a causa d’aquesta limitació anterior, l’assignació

del poder, o “control ex post” que el principal tingui sobre els actius

és molt important. És per això que els auditors sempre acaben per

dir, davant de negligències greus o fracassos de la gestió per part

dels directius, constatades a posteriori i prèviament no comunicades

en els seus informes, que no és fàcil fer responsables ex ante a

aquests directius de possibles malversacions, actuacions il·lícites o del

mal ús dels recursos emprats. (Ja que no es pot emetre judici en

contra de les decisions d’un directiu, si en els estatuts de la societat

no figura limitació al seu poder pel que fa a despesa i inversió sobre

certs recursos o béns i drets, o si resulten excessivament ambigus.)

Com es pot lluitar contra aquests “costos” o en quina mesura pal·liar-los? Aquesta

qüestió ha ocupat molt els economistes, les contribucions d’alguns dels quals han

estat reconegudes amb el Premi Nobel d’Economia, com el de 2016 que va

recaure en els economistes Oliver Hart, catedràtic a Harvard i Bengt Holström

professor al MIT. Els treballs més importants del darrer s’han centrat en la

preocupació de per què l’agent (no estrictament propietari, o tan sols en un grau

mínim per tenir algun paquet accionarial) en dirigir l’empresa no busca o no se

sent compel·lit de manera total amb els objectius del principal. Per la seva banda,

Oliver Hart en el seu llibre Firms, Contracts and Financial Structure, publicat al 1995,

es va ocupar dels denominats contractes incomplets, que diu que són els que

tenen “llacunes”, acords poc clars o ambigüitats que s’han de resoldre, bé



mitjançant una renegociació entre les parts, bé amb la intervenció de la justícia.

En un món ideal de contractes complets, no caldria que hi hagués empreses, però

com que la vida real no és així, s’entén la importància que tenen els “contractes

incomplets” estudiats per Hart per a l’economia. Com va assenyalar el Comitè

Nobel en el seu escrit de justificació: “no estem parlant de qüestions merament

teòriques, sinó de temes amb nombroses aplicacions pràctiques, com el

finançament, les crisis empresarials, les fusions i adquisicions o el control corporatiu,

entre moltes d’altres…”

S’han posat més o menys en joc tres tipus bàsics de mesures d’ajust, i

complementàriament més que alternativament, per “disciplinar” la conducta de

l’agent:

1. Els incentius. És la fórmula més usada i la més present en totes les

empreses i en tots els nivells de delegació. Els éssers humans cooperem

però ens movem molt pel conegut aforisme “digues-me com em mesuraràs

i em recompensarà i et diré com actuaré en conseqüència”. Per això

resulta molt rellevant analitzar com els contractes d’agència plantegen els

incentius de les persones a fi i efecte que “cooperin” en la generació

conjunta de riquesa. Una forma de fer-ho és la “contribució als resultats”.

Per exemple, es fa que una part del sou del venedor depengui del seu

volum de vendes (comissió sobre el total venut). Això planteja almenys dues

“ineficiències majors” i algun altre problema pràctic de disseny del sistema.

Les ineficiències són que el venedor no domina el sistema de preus finals, a

causa que els descomptes possibles que es puguin fer li poden estar més o

menys vetats i que no sempre la seva actuació, bona o dolenta, és deguda

a la seva acció sinó a la conjuntura favorable o desfavorable del mercat.

D’altra banda si l’agent té una actitud adversa al risc, és clar que

sol·licitarà més incentius per donar el que se li demana, la qual cosa

empitjora les condicions per al principal. Una altra és que el sistema es

planteja només sobre un dels eixos que importen al principal i no sobre els

dos clau i “suficients”: la rendibilitat i el cost d’oportunitat. En efecte, el tenir

vendes amb benefici o marge positiu (ja sigui en el EBITDA, acrònim de

Earnings Before Interest, Tax, Depreciation and Amortization, o en el EBIT,

acrònim de Earning Before Interest and Taxes, que és igual al nostre

acrònim BAII, o Beneficis Abans de Interessos e Impostos) és una “condició

necessària” però no diu res de la implicació dels capitals que el venedor

(l’agent o gerent en el cas general) ha necessitat per donar aquests

marges. És a dir, aquesta fixació equivocada de l’incentiu sembla

desconèixer i no tenir en compte que, al principal, li importa, abans que res,

el % ROCE (Return on capital employed) i la seva comparació, en el mitjà-

llarg termini, amb el % de “cost d’oportunitat” d’ocupació alternativa

d’aquests capitals emprats. Si només estimulem la venda, o un marge sobre

vendes, incentivem el “reg moral” de fer-ho implicant capitals en

existències i en comptes per cobrar o utilitzar instal·lacions no estrictament

necessàries des d’un punt de vista d’“economia de capital”.



D’acord amb el Premi Nobel Holmström, hauríem de fer dependre la

remuneració variable de magnituds que “continguin poc soroll”, és a dir, de

variables que només depenguin del comportament dels agents i no de

circumstàncies externes. En el cas dels venedors, per exemple, la seva

remuneració es podria ponderar o establir en funció d’un “filtre” com el

creixement del PIB, per veure si “realment l’esforç és seu o de la

conjuntura”. En el cas dels gerents, el seu “bonus” no hauria de dependre

de com evoluciona el preu de les accions de la seva empresa sinó, per

exemple, de com evoluciona aquest valor respecte a la resta d’empreses

del seu sector. El que Holmström demana és, en definitiva, que els incentius

s’estableixin de manera que permetin estar relacionats amb l’esforç

particular de cada treballador. És veritat que sistemes com el de “direcció

per objectius” (DpO) van suposar, ja fa més de seixanta anys, un avanç

clau en aquest camp, però quan els objectius intermedis o parcials (els KPI)

no estan “convenientment alineats” amb el de “rendibilitat dels capitals

emprats sobre el cost d’oportunitat a mitjà termini” poden col·lidir greument

amb l’interès del principal.

Cal reconèixer, així mateix, que una simultània optimització en el

repartiment de riscos implica una certa conflictivitat entre aquests objectius

parcials. L’assignació òptima suposaria que el principal assumís tot el risc i

per això percebés els “beneficis del capital” i que l’agent rebés, “a canvi

del seu menor benefici en relació al seu esforç real”, un salari estable. Però

aquesta solució és insuficient com a estímul per a l’agent ja que el seu

rendiment no influiria en la seva remuneració. Això significa que els

contractes orientats a incentivar per resultats sempre s’han de fer en forma

de compromís per repartir resultats i riscos. També cal tenir en compte que

en l’eficàcia dels incentius influeix molt la cultura. Als països asiàtics, per

exemple, és difícil donar incentius individuals i destacar una persona per

davant dels seus companys, perquè se n’avergonyeix. Els models de

gerència, moltes vegades, estan desenvolupats per aplicar-los fronteres

endins d’alguns països i costa portar-los a la realitat d’altres.

2. Control directe del comportament de l’agent. Això implica acordar un

gran nombre de normes de conducta i d’accions de plena observança, i

sancionar l’agent en cas d’incompliment. La “teoria de l’agència” diu que

aquesta possibilitat només es pot dur a terme amb limitacions, ja que hi ha

un gran cabal d’informació que el principal hauria de rebre i no seria

possible fer-ho en condicions de complexitat mitjana o alta de les tasques

per fer. A més, la implementació d’aquests controls directes, quan són

exhaustius i “dictatorials”, afecten psicològicament l’actuació de les

persones. Henry Fayol va dir que “l’objectiu de l’organització consisteix a

aconseguir que la feina surti”. És a dir, que el seu objectiu ha de ser que “les

persones siguin eficaces i, les seves febleses, irrellevants”. La resposta a això

ha variat en el temps i constitueix tota l’armadura de la gerència moderna i

dels sistemes de lideratge de les empreses. En un primer moment hi van

donar resposta les idees tayloristes aplicades a inicis del segle XX. Frederick



Taylor creia que “l’organització de la feina havia de ser científica, no

discrecional”. Per això advocava per implantar qüestions com:

Màquines instal·lades amb criteris funcionals o juntes a igual

operació.

Operaris agrupats d’acord amb aquesta mateixa lògica (a causa

del seu nivell tècnic i cultural diferent i minvat).

Anàlisi de tasques, operacions i “gestos elementals” per treure’n un

“temps científic” de producció i del conjunt de les tasques.

L’operari no posa el mètode ni el varia, només és objecte de treball

dels “enginyers de mètodes i moviments”.

Un cap especialista per cada taller o secció o grup reduït de

treballadors.

Muntatge final i fabricació prèvia de les peces, separades en lloc i

temps.

Concepció de la motivació de les persones sota una òptica que

després recolliria la “teoria X” de McGregor:

o A ningú no li agrada treballar…

o Tots necessitem una supervisió propera…

o Tenim tendència a la desídia i a la mandra…

Per tant, només si ens estimulen i ens posen en tensió sota una òptica de

“pal i pastanaga” s’aconsegueixen, segons Taylor, bons resultats…

Lògicament, les citades idees de Taylor han resultat inaplicables a llarg

termini. S’ha de veure el seu èxit inicial dins d’un context de tècniques de

fabricació que eren complexes, comparades amb les del segle XIX, però

encara abastables dins d’una enginyeria de producció bastant simple i que

van tenir la seva lògica en l’ocupació d’uns treballadors, molts emigrants

nouvinguts als Estats Units, sense formació industrial, amb molt baix nivell

educatiu i amb bastant desconeixement de l’anglès, per la qual cosa, cal

reconèixer a aquesta “organització” que, en aquestes condicions

“infraestructurals”, sí que va tenir la seva raó de ser, però sota aquest únic

prisma d’eficàcia temporal i fora de tota consideració d’alienacions de la

persona humana o d’anul·lació de la seva creativitat i esperit col·laboratiu.

És precisament en aquesta marginació de les capacitats de la persona en

què va florir germen del que havia de ser la seva fi, excepte en el cas de

règims dictatorials extrems. (Utilització de treballadors gairebé esclavitzats a

l’Alemanya nazi i en el cas de l’extinta URSS, en la qual no es veure com



una simple curiositat o anècdota el fet que Lenin busqués que el llibre de

Taylor es traduís al rus i es difongués àmpliament.)

Com diem, les idees de Taylor van significar grans èxits de producció en els

anys vint del segle passat per la seva utilització en les cadenes de treball, com

en el cas de l’empresa Ford, però van perdre influx quan els consumidors,

exercint la seva llibertat i comptant amb més poder adquisitiu, van buscar no

tant un producte unificat i igualitari (el FORD “model T” sempre negre i

quadrat), produïble a cost mínim, això sí, però no amb atributs de diferenciació

i representació. (L’exemple contrari van ser els automòbils “segmentats” en

preu, aparença, atributs i dissenys diferents que van llançar les diverses

empreses i marques de General Motors). El fet que Alfred Sloan, el gran gerent

de General Motors, fos el campió de l’aplicació de les idees de Peter Drucker,

un economista austríac, no va ser pura coincidència, i aquestes contrasten

totalment amb les idees taylorianes. Heus aquí els supòsits incorporats per la

DpO de Drucker des del final dels anys quaranta i inici dels cinquanta del segle

XX:

Dirigir és delegar donant autonomia d’acció però sent responsable que

s’aconsegueixi l’objectiu de conjunt.

Dirigir és aclarir les missions dels responsables, fixar objectius amb ells

(coherents amb els de l’empresa en el seu conjunt) i avaluar-ne els

resultats i identificar possibilitats de millora.

La quantitat, la qualitat, el termini i el cost de les seves aportacions

(inclòs el “cost del capital emprat”) és el que importa quan s’avalua un

directiu.

Dirigir per objectius és apostar per una concepció de la motivació de les

persones en el treball que accepta que prefereixen que les jutgin pels

seus assoliments i resultats i que necessiten una direcció continuada en

els detalls.

3. Millora del sistema d’informació del principal sobre el seu agent. Alguns han

vist a aquests plantejaments de la DpO del punt anterior com a “naif” per jutjar

massa ingènuament la naturalesa col·laborativa dels directius. Però, advocant

a favor dels plantejaments més en línia amb la DpO, Eugene Fama, a qui ja

hem citat abans, diu que delegar no vol dir no “tenir sota control” i que no

s’han de menysprear aquests mecanismes de control que s’han de crear. En

qualsevol cas, per a Eugene Fama, l’important és que directius i aportadors de

finançament no es trobin en una situació de “risc moral”: si la sanció del mercat

no s’acaba per donar o no hi ha en l’horitzó (per exemple, si la fallida no és la

“pena suprema” per a uns i no es dóna el descrèdit de la seva actuació

gerencial per als altres) perquè els poders públics se sap que hi aniran al

darrere per no deixar caure l’empresa, tot acabarà anant malament pels més

febles i per al conjunt de la societat en què l’empresa està immersa.



En fer més transparent el que d’una altra manera continuaria sent “opac”, en el

que concerneix l’activitat de l’agent, es redueixen certament les temptacions

de comportaments oportunistes per part seva. Però ja hem vist que aquests

sistemes d’informació i control suposen “costos d’agència”. La solució pràctica

més usual a les empreses per implantar un mecanisme de control és el recurs a

la Board of Directors (EUA), a l’Ausichtsrat (Consell de Supervisió a Alemanya) o

el Conseil de Surveillance a França, que, només fins a cert punt, equival al

conegut Consell d’Administració del nostre ordenament mercantil a Espanya.

Aquests “comitès” tenen la funció de supervisar, en interès dels propietaris o

accionistes, el comportament de la gerència o reservar-se certes decisions

sobre iniciatives d’alt risc, o aprovar explícitament mesures d’aquest tipus, així

com nomenar els alts directius. Però cal tenir en compte, com també assenyala

l’economista Eugene Fama, que qualsevol decisió d’inversió implica un procés

en el qual es poden distingir quatre etapes:

Iniciativa. Presentació de projectes o de business case definint “els

contractes especials” al fet que aquesta assignació donarà lloc.

Elecció i ratificació. Decisió sobre a quins projectes s’assignen unes

disponibilitats limitades fent-ho en funció del judici sobre riscos i

expectatives de rendibilitat.

Implementació dels projectes aprovats. Presa de decisions i realització

de les activitats de cada projecte.

Vigilància. Control final dels resultats obtinguts amb una contínua i

prèvia “posada sota control” de l’evolució al llarg de l’execució.

A l’empresa capitalista tradicional, aquestes quatre etapes estaven

concentrades en un sol role. A les empreses actuals s’observa que la primera i

la tercera etapes s’agrupen en la gerència i l’staff de directius i la segona i

quarta en un altre tipus de persones. La raó d’això és que és molt més eficaç

fer-ho així. Per a les funcions d’iniciativa i implementació de la inversió, la

delegació, descentralització de decisions i la presa de mesures correctores

ràpides per part dels directius és el més adequat. Actualment, a més, l’empresa

característica de l’inici o mitjans del segle XX és massa onerosa pel que fa als

costos administratius i excessivament lenta i inflexible per adaptar-se als canvis

del mercat. Ni tan sols els administradors de primer nivell tenen el monopoli de

la saviesa i els treballadors que han de posar en pràctica l’estratègia o els

projectes d’inversió tenen prou contacte directe amb consumidors i mercats.

Per això és tan important el que el propietari cedeixi aquest role, ja que una

organització d’èxit necessita un flux constant de senyals de mercat que arribi a

tot arreu, i no només de dalt cap a baix. Si es nega aquest tipus d’informació als

treballadors, treballadors mitjans i caps, l’empresa deixa d’aprendre.



Una altra cosa és el tema del control, especialment perquè sempre es planteja

l’eterna pregunta: “qui controla els controladors?” Si els que exerceixen aquests

poders tenen la majoria de la propietat, en part el problema queda resolt, però

aquests consells muntats amb presències diverses, com en el cas de la

“cogestió”, especialment en el model alemany, cal dir que no han estat tan

eficaços com es va pensar que serien. (En realitat van ser una de les mesures

annexes a l’esperit ordoliberal o neoliberal de la fi de la segona guerra mundial

per donar entrada a la part social en el control de l’empresa i que es va

celebrar per pensar que tindrien la seva influència en la “pau social”.) El

problema es complica quan treballadors i directius són alhora agent i principal

en una cadena jeràrquica arborescent i ramificada, on es retroben el

“clientelisme” i l’obediència. Pensem, per exemple, en les empreses adquirides

pels seus directius i treballadors mitjançant una operació de “management by

out, normalment amb àmplia quantitat de deute. El gerent que esdevé

president té un poder absolut i els seus subordinats tenen difícil el rebatre les

seves opinions o oposar-se a les seves decisions, fins i tot dins d’un consell

d’administració o de vigilància, ja que els membres d’aquest consell sempre

acaben per ser nomenats (o manipulats) per cooptació pel president i el seu

grup de consellers afins.



CONCLUSIONS

1. La lliure transferència d’accions o participacions i la llibertat contractual

constitueixen la característica del dret de propietat dins d’una empresa. Els seus

mecanismes complexos són el fruit espontani d’una sèrie d’iniciatives i experiències

individuals decantades en una infinitat de repeticions d’actes de prova i error que

han donat lloc a unes organitzacions cada vegada més eficaces i en

perfeccionament continu. Per això, els mètodes de gestió i de control no són únics

i varien constantment. Només partint de la propietat privada arribem al fet que

pels interessos individuals el control dels recursos torna als que estan més

capacitats per treure’ls el rendiment adequat. És aquí on es retroben el que té una

idea (empresari pur) i qui té capacitat de finançar-la. El primer pot donar

arguments al segon d’una major rendibilitat que la que li dóna la seva col·locació

actual d’aquests fons, i el segon pot veure i jutjar riscos i rendibilitats.

2. L’empresa no és una societat política en la qual cap el recurs a la democràcia.

S’entra a l’empresa per contracte o adhesió i no hi pertoquen comportaments

assemblearis. Un ha de poder ser lliure de deixar-la, és clar, encara que això

sempre comportarà un cost per a ambdues parts. Actualment, molt pocs podríem

subsistir sense pertànyer a una empresa. Cal veure l’empresa com una emanació

de la societat civil, una creació temporal d’una associació de dret privat amb un

objectiu limitat, que només ha de seguir viva si aporta valor afegit en competència

amb moltes altres empreses. És veritat que l’empresa també es pot caracteritzar

com un lloc de trobada, ja que, fins a cert punt, és una relació dialèctica entre

molts interessos, com mostra la figura del quadre 1, en què uns aporten tesis i reben

contrapropostes antitètiques, però en què la negociació en l’àmbit intern i el

mecanisme dels preus en l’extern acaben per donar una síntesi.

3. Els que s’associen en empreses ho fan per estar convençuts que així poden

resoldre millor els problemes de rendibilitat i abordatge de riscos. L’avantatge

d’utilitzar l’empresa no és només que per mitjà d’aquesta produir surt menys car,

sinó també que es pot aconseguir més quantitat de producte més eficientment. A

més, també és un mecanisme de selecció de competències econòmiques.

4. La funció dels contractes és fer possible la col·laboració de principal i agent

reduint les incerteses que apareixen quan diversos éssers humans decideixen

col·laborar amb una finalitat econòmica. Els avantatges indubtables són que un

contracte s’accepta o es rebutja, es pot negociar i tornar a renegociar si escau.

5. Respecte al control que pot exercir el principal sobre l’agent. Hem vist com la

regla d’or acabarà sent la de la responsabilitat de cadascú. El propietari delegarà

en un agent que aconsegueixi “fer negocis” i afegeix aquest risc de delegació,

amb els seus costos inherents, als altres riscos. Ho fa perquè l’alternativa no li és

sempre factible, perquè no té coneixements, no pot abastar les complexitats

d’una gran corporació o busca, simplement, diversificar la seva inversió. Mentre el



seu “vot” al mercat de valors pot suposar una possibilitat de sanció, el seu agent

estarà atent a buscar l’objectiu de rendibilitat compatible amb la rendibilitat

alternativa del mercat. El capitalista perd poder en termes purs però ho accepta

perquè és la millor manera d’aconseguir els seus objectius. Això ho fa deixant-li

palès a l’agent quins són els mecanismes de control, reservant-se per a això, si

escau, certes facultats d’aprovació i decisió i deixant clarament establertes “les

palanques” que marquen la creació de valor.(Tal com mostren els quadres 2 i 3).

En la relació amb l’agent busca que ell mateix les conegui i les exigeixi a tots els

integrants de l’empresa, ja que, per al propietari que delega aquest poder, és clau

que el procés de presa de decisions estigui dissenyat perquè els treballadors pensin

i actuïn com a empresaris.

6. És absolutament necessari abandonar la creença que hi pot haver una forma

ideal d’empresa. La realitat és que n’hi ha moltes i cadascuna s’adapta a les

circumstàncies d’espai i temps, i estan dotades d’organitzacions variades. Només

la sanció de l’èxit a posteriori pot dir-nos fins a quin punt una forma empresarial ha

contribuït en major o menor mesura a aquest èxit.

7. Paper clau del mercat de valors. És on es pot entrar i sortir de l’accionariat d’una

empresa. Amb la seva tasca de correcció a la baixa de les cotitzacions, resol el

problema de control o sanció dels directius alhora que és un instrument de

limitació dels riscos, per les possibilitats d’inversió diversificada que representa. El

mercat de valors porta a terme aquestes tasques sense posar en dubte el principi

fonamental de la propietat i la lliure empresa. Si no hi ha aquest mercat, o no

resulta ser suficientment “fluït” per requisits governamentals, més protegits se

sentiran els directius perquè no hi ha sanció clara i relativament ràpida a la seva

falta de rendibilitat (FREC > WACC o CAPM)1, per les dificultats que tenen els

propietaris per “marxar de l’empresa”. Per això en les PYMES com més puguin els

accionistes accedir a un mercat secundari, en el qual puguin intercanviar les seves

participacions, més fàcilment desenvoluparan les seves empreses i les faran créixer.

1 Vegeu l’apèndix al final d’aquest tema



Quadre 1. L’empresa. constel·lació d’interessos?



Quadre 2. Una manera de resumir les diverses fonts de creació de valor



Quadre 3. Cadascú ha de saber trobar el seu lloc en la creació de valor



Qüestions per facilitar el seguiment, l’aprenentatge i el “repàs” del text.

1) L’activitat empresarial segons Kirzner es classifica en tres tipus:

Arbitratge,

Especulació i

Innovació

S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.

2) El mercat coordina les decisions entre empreses, però sembla que poc o gens

dins de cadascuna. Fora de l’empresa, mercat i preus són la norma; dins de

l’empresa, només hi ha l’autoritat de l’empresari…?! És un tema que sembla molt

contradictori… S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.

3) Cal admetre la idea de l’empresari pur per dos motius. S’ha d’explicar en no

més de dos paràgrafs, en 10 línies.

4) Per al principal, l’avantatge consisteix a poder aprofitar-se de les competències i

del “saber fer”, així com del domini d’informació de gestió, que té l’agent. Però, al

mateix temps, aquesta delegació origina un problema d’asimetria. S’ha d’explicar

en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.

5) D’acord amb el Premi Nobel Holmström, hauríem de fer dependre la

remuneració variable de magnituds que “continguin poc soroll”… S’ha d’explicar

en no més de dos paràgrafs, en 10 línies

6) La funció dels contractes és fer possible la col·laboració de principal i agent

reduint les incerteses. S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.

7) La conducta optimitzadora de l’agent econòmic de la teoria microeconòmica

neoclàssica no considera la tasca d’identificació dels millors cursos d’acció i dels

mitjans idonis per aconseguir-los. Per això… S’ha d’explicar en no més de dos

paràgrafs, en 10 línies.

Paraules i frases clau a tenir en compte especialment i a entendre’n bé el

significat.



Empresa

Empresari

Principal

Agent

“teoria de l’empresa”

Contractes i “teoria dels contractes”

Asimetria d’informació entre principal i agent

Estímuls i remuneració variable de l’agent

“Costos d’agència”

Postulats del taylorisme

Principis d’una DpO

FREC contra WACC

Mesures d’ajust per disciplinar la conducta de l’agent

Apèndix explicatiu. Els conceptes: Capitals emprats, FREC, WACC, CAPM

Capitals emprats: Estan constituïts pels actius no corrents més les NOF (Necesidades

Operativas defondos o “working capital requeriments”)).És “la inversió” que

direccions operatives han utilitzat de mitjana en un exercici per crear, produir,

gastar i vendre, aconseguint amb això un determinat EBITDA (Earnings Before

Interest, Tax, Depreciation and Amortization).

CAPM (Capital Assets Pricing Model). En la terminologia francesa es coneix com a

MEDAF (Modèle d’equilibre des actif financiers). Representa el percentatge de

taxa de cost d’oportunitat dels fons propis o patrimoni net (equity). És la taxa

percentual a la qual els accionistes tendeixen a comparar-se quan coneixen el %

de “rendibilitat financera” que han obtingut en una empresa. S’obté per mitjà

d’una fórmula en la qual es té en compte el rendiment de la renda fixa més el

diferencial en renda variable (o expressió “risc d’un mercat” = “prima de risc” sobre

la inversió “segura”), però aquest diferencial es multiplica per un valor, conegut

com a factor beta, que informa de quant representa el diferencial de rendiment

del mateix valor i el del mercat, és a dir, la “volatilitat” del rendiment del mateix

valor sobre el % mitjà de rendibilitat del mercat. Tècnicament és el quocient entre,

(1) la covariància de les rendibilitats històriques de l’actiu que es tracti i les del

mercat de referència (IBEX35, EUROSTOXX50, etc.) i, (2) la variància de les diverses

taxes de rendibilitat obtingudes pel valor de referència en igual període. (Si és un



títol no cotitzat es prenen les mitjanes dels valors del seu sector.) La fórmula de

càlcul és:

CAPM = %Rf + [(%diferencial entre Rf i Rv) * %Beta]

Exemple: Si suposéssim que la renda fixa “sense risc” ha donat una rendibilitat

mitjana anual del 4 % i que la renda variable ha obtingut un rendiment superior al

deute públic del 5% (és a dir que ha obtingut un 9 %) i que som una empresa d’un

sector les reaccions en borsa del qual suposen variabilitat pel que fa a la mitjana

dels valors de l’IBEX o EUROSTOXX50, de manera que la seva Beta valgués 1,2. El

CAPM seria: 4 % + (5 % * 1,2) = 10 %.

WACC” (‘Weighted average cost of capital’). Taxa en % per saber del cost mitjà

ponderat de tots els recursos del passiu i del patrimoni net. És la taxa mitjana

ponderada que representa sintèticament el cost de les partides diferents del

“passiu total” (deute financer més patrimoni net). És la taxa que s’utilitzarà per

avaluar la rendibilitat dels actius (d’aquí el seu nom) o per jutjar la rendibilitat d’un

nou projecte d’inversió. Això és així per l’adopció del criteri que considera els

finançaments de l’empresa (propis i aliens) com un tot inseparable. (“Capital”

s’entén aquí en sentit anglosaxó: l’actiu existent en el balanç o bé aquest actiu un

cop deduïts els saldos de proveïdors i creditors no financers.)

Per calcular-lo, per als fons propis (patrimoni net) s’utilitza una taxa d’oportunitat

normalment sota la fórmula del CAPM (capital assets pricing model) i, per als

deutes, la taxa mitjana d’interès que correspongui. Aquestes taxes d’interès, abans

d’aplicar-les al càlcul del WACC, es corregeixen amb el tipus impositiu de l’impost

de societats perquè estiguin en el mateix plànol d’igualtat amb la taxa de

rendiment esperat pels accionistes. En puritat, els fons propis i els deutes sempre

s’entenen a valor de mercat (igual que les accions en borsa i els bons de deute),

els préstecs es valoren en funció de la correcció per l’estat de les taxes variables o

fixes i els terminis d’amortització.

Vegem, a continuació, un exemple només a l’efecte de comprensió per fer-ho

fàcil de seguir. (Suposem que els fons propis, capital i reserves, tenen un cost

d’oportunitat mesurat per una taxa de CAPM, del 10 % i que els préstecs a llarg

termini i els crèdits a curt termini tenen una taxa mitjana del 6 % ja després

d’impostos i que menyspreem el cost del finançament de proveïdors per passar

aquestes partides a l’actiu amb signe negatiu a l’efecte que els capitals emprats

siguin nets, només els actius no corrents i les NOF.)



ACTIU PASSIU % de cost COST POND.

IMMOBILITZAT 500,00 € CAPITAL 500,00 € 10 % 50,00 €

ESTOCS 600,00 € RESERVES 150,00 € 10 % 15,00 €

CLIENTS 300,00 € DLP 250,00 € 6 % 15,00 €

ALTRES DEUT. 90,00 € PROVEÏDORS 580,00 € 0 % - €

DISPONIBLE 10,00 €

COMPTES

CRDT. 20,00 € 5 % 1,00 €

1.500,00 € 1.500,00 €

“WACC” =

5,40%

81 €/1.500 €

= 5,40%

És a dir, qualsevol quantitat que tinguem en l’actiu del balanç “costa”, a

l’exemple, un 5,4% o s’ha de considerar com “obligada” a (capaç de) produir una

taxa de rendibilitat superior a aquesta taxa mitjana de cost financer del passiu. (O

bé que la rendibilitat ha de ser superior a aquesta taxa si el que es vol és invertir ex

novo ja sigui en immobilitzat o en circulant). Per aquesta raó, en un deute amb un

client que decidim ajornar per facilitar-ne el cobrament, hem de considerar que el

% d’interès per mora que caldrà aplicar hauria de ser superior a aquest 5,4%. (No

obstant això, per llei es fixa cada any el % d’interès aplicable en aquests casos i cal

afegir que moltes vegades és preferible un acord per sota d’aquest % WACC o, fins

i tot, del % legal per tal de “tancar” o “assegurar” un cobrament morós.)

Rendibilitat econòmica o ROCE: És la ràtio entre (1) l’EBIT (Earnings Before Interest

and Taxes, o BAII, Beneficis Abans de Interessos e Impostos) al qui li restem els

impostos sense impostos (NOPAT en la terminologia anglosaxona; Net Operating

Profit After Taxes) i (2) els capitals empleats. Se la compara amb el WACC per

saber de la creació de valor.

Economia, banca i mercats financers · de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat...

Documents

Transcript of Economia, banca i mercats financers · de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat...