Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

1

Tema 2. El context cultural i social de les democràcies contemporànies. La cultura política i la cultura cívica.

• La cultura política La cultura política és el conjunt de valors i creences polítiques compartides per una determinada comunitat que incideix en el funcionament i l’evolució d’un sistema polític. La cultura política fa referència a l’àmbit subjectiu de la política. És la part subjectiva de la política, intentem de sistematitzar-ho però és molt subjectiu ja que hem de comprendre el que som i les arrels del pensaments. La cultura política no tracta del que efectivament succeeix en el món de la política, sinó del que la gent pensa, creu o sent en relació al que succeeix o hauria de succeir en aquest àmbit (Verba, 1965). La cultura política és la “trama invisible” que és subjacent al comportament dels individus.

• Les actituds i els comportaments La cultura política s’operacionalitza a través del concepte d’actitud. Els individus no responen de forma directa i mecànica als estímuls, sinó que ho fan a través de determinats esquemes mentals, predisposicions o orientacions (posteriorment anomenats “frames” o “marcs de referència”). Hi ha diversos aspectes que condicionen la nostra visió política: la família, l’escola i els mitjans de comunicació. Tot i així, hem de distingir el pensament de la societat amb com es tradueix aquest pensament en els vots i escons. Les orientacions de cultura política no són immutables, però tenen una accentuada persistència temporal i les seves modificacions són molt graduals. Els canvis fan uns girs polítics de gran durada. A diferència de les variables d’opinió pública, relatives a contextos conjunturals, les orientacions de cultura política manifesten una persistència continuada en llargues sèries temporals (en relació a la democràcia, la monarquia, l’eix esquerra-dreta, el sentiment nacional, etc.).

• La dimensió col·lectiva de les orientacions Una cultura política es defineix per una particular distribució de les orientacions de la població cap als diferents objectes del sistema polític. És a dir, és una mescla particular d’orientacions. A l’interior d’una cultura política poden existir subcultures. És a dir, diferents conjunts d’actituds i comportaments associats als subjectes (tendències ideològiques, sectors catòlics i lais, la burgesia i la classe obrera, comunitats territorials o idiomàtiques, etc).

- La cultura política connecta allò micro amb allò macro, allò individual amb allò col·lectiu.

- La cultura política és la internacionalització del sistema per part dels individus de la comunitat i alhora és el que dota de sentit al comportaments individual i agregat. Influeix el sentiment de pertinença en la comunitat (sentit bidireccional entre l’individu i la societat que també inculca valors però es crea amb els mateixos que li proporciona l’individu).

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

2

- La cultura política de la comunitat és el resultat tant de la història col·lectiva de les institucions com de la petita història de cada un dels seus membres.

L’exemple paradigmàtic és Itàlia, on hi ha dues grans subcultures (la Itàlia Rossa i la Itàlia Catòlica). L’església tenia en seu propi sindicat i partit, igual que el partit comunista i els moviments d’esquerres. Actualment han canviat els actors queles estructures però les dues subcultures són molt fortes. A Catalunya, des del segle XIX, s’ha forjat una cultura política pròpia amb els seus propis debats.

• La socialització política La socialització és el conjunt de processos d’interiorització de la realitat, d’identificació amb els rols atribuïts a cada persona en l’estructura social i de transmissió de la cultura d’una generació a una altra. La socialització política engloba tant els mecanismes a través dels quals la societat transmet les orientacions específicament polítiques –coneixements, actituds, normes, valor- de generació en generació, com la formalització d’una personalitat política per part dels individus. La socialització se suporta en dos processos fonamentals: la transmissió i de l’adquisició. I aquest se suporten en dos mecanismes: la familiarització i inculcació. Els principals agents de la socialització són: la família, l’escola i els mitjans de comunicació. Per això, l’escola és un element de construcció nacional molt important. Abans també ho van ser les esglésies, els sindicats i els partits polítics. Pel que fa a la cultura política catalana, l’escola catalana ha estat un element per construir la societat catalana (1983). El següent element és també els mitjans de comunicació catalans sorgits en el període de la primera legislatura autonòmica (1980-1984). A Espanya també es va utilitzar els mitjans de comunicació per democratitzar la cultura política espanyola després de la mort de Franco.

• La cultura cívica o democràtica Gabriel Almond i Sidney Verba a The Civic Culture (1963) van definir la cultura cívica com una forma de cultura política vinculada a al democràcia. A finals dels anys 1950 i principis dels 60, en un context de Guerra Freda, s’està produint una descolonització. Això fa entrar en joc molts països segons el seu posicionament polític. Es requereix saber, doncs, quina cultura política és predominant a cada país per veure quin règim s’hi imposarà. Almond i Verba parteixen de la tesi que per desenvolupar un sistema democràtic “es requereix quelcom més requereix una cultura política coordinada amb ella”, és a dir, una cultura democràtica prèvia. Sinó, la democràcia serà fallida. És el que ells anomenen cultura cívica o cultura democràtica. Aquesta cultura cívica està vinculada amb elements culturals de cada país. I per això “no és una cultura moderna, sinó una mescla de la modernització amb la tradició”. L’important és que posi la democràcia com a elements essencial.

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

3

• Tipologia de cultures polítiques

Almond i Verba van establir una tipologia prèvia de cultures polítiques per tal de definir la cultura cívica o democràtica com una cultura pelítica mixta. La tipologia es basa en les orientacions en relació a 4 grans dimensions i les relacions entre aquestes dimensions: el sistema com objecte general, els objectes polítics (inputs, capacitat que tenim per influir), els objectes administratius (outputs, percepció dels resultats sobre la nostra vida), i un mateix com objecte.

- Van construir la tipologia segons la percepció dels individus del sistema com objecte general els seus inputs i els seus outputs, així com el seu rol dins el sistema com a participant.

- Van definir tres grans tipus: la cultura polític parroquial, la cultura polític de súbdit i la cultura política de participació.

- Els tipus purs de cultura política La cultura política parroquial, pròpia de societat tribals en les quals no hi ha rols polítics especialitzats, sinó rols difusos de tipus polític-econòmic-religiós. La gent no té la percepció que puguin influir ni participar però sí que el sistema influeix sobre ells. El rol de l’individu no està clar. Era present a Àfrica als anys 1950 i 60, mentre Almond i Verba redacten aquesta tesi. Pot er parroquial de súbdit o parroquial participant. La cultura política de súbdit, pròpia de sistemes feudals i monàrquics, en els quals el súbdits té consciència de l’existència d’una autoritat governativa i dels seus outputs, però la seva relació amb ella és passiva. L’individu té consciència de l’existència d’un sistema polític i de les seves conseqüències però no té la percepció de poder influir en ell. Al segle XIX, Europa també vivia encara sota aquesta cultura política. Pot ser també de súbdit participant. La cultura política de participació, pròpia dels sistemes contemporanis –siguin democràtics o no- en els quals els individus tenen un rol actiu i tenen consciència no només dels outputs del sistema, sinó dels inputs. És a dir, de com poden influir en ell. Exemple: el nazisme promovia la participació ciutadana en les seves afiliacions. Pot ser feixista, comunista, etc o cívica o democràtica.

- Les cultures polítiques mixtes La cultura parroquial de súbdit, pròpia del naixement dels regnes, quan es desenvolupa una lleialtat cap a un sistema més complex mantenint sistemes de base feudal a nivell local. És pròpia de la transició, avança cap a la complexitat de la societat ja que accepta l’existència del sistema però muta cap a un altre model. La cultura de parroquial participant, pròpia del naixement de noves nacions després del procés de descolonització quan es produeix una tensió entre les cultures tribals i la creació d’una nova cultura nacional. No existia la consciència nacional, com a un sol país. La cultura de súbdit participant, pròpia del naixement dels sistemes liberals (Segle XVII-XIX), en els quals es desenvolupa una cultura participant a nivell local o gremial, sota el paraigua de la monarquia. En aquests sistemes, una part de la població actua com a participant però la majoria segueix actuant com a súbdit. El cas més clar és la Índia, on hi conviuen diverses cultures polítiques que dificulten l’estabilitat de la democràcia.

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

4

• La cultura cívica com a cultura política mixta

La cultura cívica és un cultura de participació. Una cultura lleial de participació en la qual els individus positivament cap a les estructures i processos input. És a dir, valoren positivament el sistema polític. La cultura cívica és una cultura política de participació en la qual cultura i estructures són congruents I aquest serà la base de l’estabilitat del sistema democràtic. La cultura cívica és un tipus ideal que combina i superposa orientacions parroquials –de vinculació afectiva amb comunitats locals i religioses-; orientacions de subjecció –acceptació de l’autoritat-; i orientacions participants –de predisposició a participar activament i exercir el control dels governants.

• Orientacions cap al sistema polític general - Orientacions cap al règim

Valors polítics fonamentals, suport a les regles de joc, legitimitat del poder polític i les seves decisions. El “suport difús” (grau de satisfacció sobre el funcionament o indirecte) al sistema polític i als seus valors fonamentals afavoreixen la seva continuïtat a llarg termini. Per exemple, el “suport a la democràcia” durant la transició. A Espanya, els suport a la democràcia s’ha mostrat molt estable.

- Orientacions cap a la comunitat política Una orientació positiva cap al conjunt de la comunitat integra als individus i disposa d’una base de solidaritat i cooperació en sentit vertical per acceptar les decisions. Seria per exemple quin sentiment té la població. Una comunitat política es basa en què els ciutadans se sentin integrats i formin part d’aquesta comunitat política. A Espanya l’indicador d’identificació nacional subjectiva (INS) ens indica que la comunitat política no està plenament integrada.

- La confiança interpersonal Si tenim la consciència que tots seguim les normes. Denota el nivell de cohesió i la convicció de que, en general, tothom segueix les normes. Aquesta confiança promou no només la participació i la cooperació, sinó l’acceptació del govern dels oponents polítics, en la mesura que es considera que no fa perillar els valors fonamentals. Exemple: pagar impostos o sistema govern-oposició basat en governs legítims.

• Suport de la democràcia a Espanya

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

5

• Grau de satisfacció amb la democràcia a Espanya

• Suport a la monarquia espanyola

• Identificació nacional subjectiva a Catalunya (CEO, 2006-2014).

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

6

• Orientacions relatives al propi paper en la política - L’interès polític subjectiu

Indicador en què l’entrevistat autovalora el seu interès per la política. S’ha comprovat que correlaciona amb el nivell educatiu i amb un comportament polític més participatiu. L’interès per la política també està relacionat amb la consistència i l’estabilitat de les actituds polítiques. (ex. Itàlia).

- L’eficàcia política subjectiva Percepció de l’individu de les seves capacitats per entendre la política i incidir-hi. Influeix en la seva predisposició a participar en política. L’eficàcia interna capta la creença de l’individu de tenir a la seva disposició mitjans per influir en política (participar i comprendre realment el joc de la política). L’eficàcia externa valora la percepció que té l’individu de si les autoritats són sensibles a les seves demandes.

- La mobilització cognitiva L’índex de mobilització cognitiva de Inglehart pretén copsar la creixent capacitat dels ciutadans per influir en política i l’increment del potencial participatiu de la població gràcies a l’elevació dels nivells educatius i d’informació. Inglehart creu que la societat evolucionarà cap a una major participació ja que la gent té més informació a l’abast.

• Interès per la política dels espanyols (European Social Survey)

• L’eficàcia política subjectiva dels espanyols

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

7

• Participació política dels espanyols (ESS 2014)

• Orientacions cap al procés d’entrada (input) Són les dimensions o orientacions que s’usen per posicionar-nos en l’àmbit polític i identificar-se amb un partit o corrent.

- La dimensió esquerra-dreta El seu significat principal “consisteix en si un dóna suport o s’oposa al canvi social en una direcció igualitària” (Inglehart). És una conceptualització vaga i genèrica però pràctica, que permet que els ciutadans s’auto-ubiquin i ubiquin a la resta d’actors polítics, la majoria de persones són capaces de posicionar-se. La dimensió manté la seva vigència ja que els nous valors (feminisme, ecologisme, etc.) s’ha integrat en ella.

- La dimensió nacionalista La divisió sorgeix com a reacció de les societat perifèriques sotmeses a l’estructura dels Estats-nació. Els resultats és una divisió estable en la vida política nacional, en la qual el criteri de decisió d’alineament polític és al lleialtat a la comunitat de pertinença subjectiva primordial. A Espanya i Catalunya és una dimensió molt marcada en l’actualitat.

- La dimensió materialisme/post-materialisme Nou eix de conflicte que oposa els valors materialistes –seguretat econòmica i física- als valors post-materialistes- qualitat de vida, realització personal-. Un canvi de valors que s’explica pel relleu generacional entre les generacions socialitzades en època d’escassetat i les generacions socialitzades en època de prosperitat. Actualment, no se sap quin són els valors de les generació actual (influència de la crisi econòmica de 2008.

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

8

• Auto-ubicació dels espanyols en l’eix esquerra-dreta

La majoria d’espanyols se situen en puntuacions entre el 3 i el 5 (4,5 de mitjana), és a dir, el centre-esquerre. La crisi seria un factor que faria que la gent s’auto-ubiques una mica més cap a posicions d’esquerra. En canvi, des del 2014, arran de l’estabilitat política i econòmica, les posicions han tornat a recular cap al centre.

• La crisi econòmica i l’auto-ubicació ideològica

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

9

• Evolució del suport a la independència dels catalans (CEO, 2006-2014)

La tendència independentista s’ha estabilitzat després d’un canvi molt important; actualment es troba entre el 45 i 50% de suport entre els ciutadans. Els resultats de les eleccions del 27S i de participació al 9N demostren que prop d’un 50% dels votants catalans (1.800.000 i 1.900.000 de persones) estan a favor de la independència.

• Evolució de las preferències en la forma de relació entre Catalunya i Espanya

Pel que fa al model ideal, l’independentisme baixa ja que molta gent prefereix moltes opcions com un model federal o més autonomia dins d’Espanya. Al no haver-hi sortida dins d’aquesta via, molts votants es decanten per l’opció independentista. Cal tenir en compte el lloc de naixement i l’origen de cada elector a l’hora de veure la seva tria política i ideologia.

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

10

• Orientacions cap al procés de sortida (output) - La confiança en el govern

Indicador predominant afectiu que mesura la valoració que es fa de la capacitat, l’honestedat i l’orientació cap al bé comú del poder executiu. El suport específic al govern depèn del grau en què els individus perceben que es satisfan les seves demandes. El descontentament amb el govern de torn, per forta que sigui la seva manifestació, no ha de conduir a un canvi en els sistemes bàsics del sistema polític si aquest arrelat en la cultura política dels seus membres. Tanmateix, si el descontentament es mostra tant amb la gestió del govern com amb la tasca de l’oposició, es produeix una desconfiança amb el sistema govern-oposició que pot donar lloc a una crisi de legitimitat el sistema. La confiança en el govern o en l’oposició (la suma d’ambdós es troba entorn al 100%) denota la possibilitat de canvi en el govern o de convocatòria d’eleccions. En cas que el suport sigui baix, es produeix una desafecció política més que una desconfiança. Aquest fet, fa que partits com Ciutadans o Podemos recullen aquesta desafecció (tant en l’esquerra com la dreta) i troben cabuda dins del panorama polític. Entorn l’any 2013, hi havia una demanda de noves ofertes polítiques. En les enquestes d’aquell moment, l’abstenció era més alta. El punt més crític es va patir a la tardor de 2014 i, al gener de 2015, la força amb més poder era Podemos a causa de masses fenòmens que esquitxen l’actualitat política: targetes Black, abdicació del rei... Des de fa uns dos anys, però, hi ha hagut un repunt en la confiança sobre el govern.

• Confiança en el sistema de govern/oposició (CIS, 1997-2015)

Universitat Pompeu Fabra Actors i Institucions Polítiques

11

• Confiança en la gestió i en la tasca de l’oposició