Documentos de Arqueología y Patrimonio Histórico · comparativa serveix per a reconèixer...

Documentos de Arqueología y Patrimonio Histórico

Revista del Máster Universitario en Arqueología Profesional y Gestión integral del Patrimonio

3

Universidad de Alicante Año 2018

DAMA 3

2018DOCUMENTOS DE ARQUEOLOGÍA Y PATRIMONIO HISTÓRICO

DEL MÁSTER UNIVERSITARIO EN ARQUEOLOGÍA PROFESIONAL Y GESTIÓN INTEGRAL DEL PATRIMONIO DE LA UNIVERSIDAD DE ALICANTE

La revista electrónica DAMA. Documentos de Arqueología y Patrimonio Histórico surge como servicio para todos aquellos alumnos del Máster en Arqueología Profesional y Gestión Integral del Patrimonio de la Universidad de Alicante que se están iniciando en la investigación y cuya primera aportación a nuestra disciplina suele ser su Trabajo de Fin de Máster (TFM). Estos proyectos en muchos casos representan casi todo un curso de trabajo y esfuerzo, y con frecuencia quedan inéditos.El objetivo de esta revista es ofrecer un medio que facilite la publicación de los resultados de sus TFM. La edición se presenta en versión digital y cuenta con su correspondiente ISSN. Se publica de forma anual en el sitio web de la Universidad de Alicante (http://web.ua.es/es/dama/) y en su repositorio (RUA). Los artículos publicados son descargables en formato PDF.

Consejo de Redacción

DirectoresCarolina Doménech BeldaFernando Prados MartínezJulia Sarabia BautistaGabriel García Atiénzar

EdiciónJulia Sarabia Bautista

Vocales Los miembros de la Comisión Académica del Máster Universitario en Arqueología Profesional y Gestión del Patrimonio (http://dprha.ua.es/es/magip/comision-academica.html)

EditaMáster Universitario en Arqueología Profesional y Gestión Integral del PatrimonioDepartamento de Prehistoria, Arqueología, Historia Antigua, Filología Griega y Filología LatinaFacultad de Filosofía y Letras IIUniversidad de AlicanteCtra San Vicente del Raspeig s/nE-03690 San Vicente del Raspeig (Alicante)Web:http://dprha.ua.es

Teléfono: (+34) 96590 3663Fax: (+34) 96590 3823E-mail: [email protected]

ISSN2530-2345

Portada Sesión de trabajo en la domus 5F de La Alcudia. Imagen recogida en la figura 4 del artículo de L. Abad

ÍNDICE

EDITORIALGabriel García Atiénzar y Fernando Prados Martínez (Coordinadores del máster) .............

DIEZ AÑOS DE MÁSTER

LA ASIGNATURA TÉCNICAS ARQUEOLÓGICAS APLICADASLorenzo Abad Casal ...........................................................................................................

ARQUEOLOGÍA Y MÉTODO

LES PRÀCTIQUES RITUALS A EMPÚRIES EN EL MARC DEL CONTEXT EMPORDANÈS (ss.VI-II a.C.)Elisabet Moner i Coll .........................................................................................................

EL PAISAJE ROMANO DE LA ACTUAL PROVINCIA DE ALICANTE: CARACTERIZACIÓN DEL POBLAMIENTO A TRAVÉS DE UN SISTEMA DE INFORMACIÓN GEOGRÁFICANoemí Daniel Asensio ....................................................................................................... PERSIGUIENDO SOMBRAS. DIFICULTADES EN LA PRAXIS ARQUEOLÓGICA Y PATRIMONIAL DE LA SOCIEDAD JUDÍA MEDIEVAL HISPÁNICAJosé Daniel Busquier López ..............................................................................................

GESTIÓN Y PUESTA EN VALOR DEL PATRIMONIO

PROPUESTA PARA LA PUESTA EN VALOR DE LA VILLA ROMANA DEL CAMINO VIEJO DE LAS SEPULTURAS, BALAZOTE (ALBACETE)María de los Ángeles Muñoz Espinosa ..............................................................................

DEL PASADO AL PRESENTE: UNA VISIÓN PATRIMONIAL DE ALICANTE A TRAVÉS DE LAS POSTALES DE LA PRIMERA MITAD DEL S. XXElena Sánchez Alonso .......................................................................................................

EL CONGRESO DEL MÁSTER EN ARQUEOLOGÍA DE LA UNIVERSIDAD DE ALICANTE: CRÓNICA DE LA XI EDICIÓN

Carolina Doménech Belda, Ignasi Grau Mira ....................................................................

GALERÍA DE IMÁGENES DEL VIAJE DE ESTUDIOS A GRANADA (febrero de 2018)............

7

13

33

53

73

95

115

133

141

ARQUEOLOGÍA Y MÉTODO

DAMA 3, 2018, 33-51

33

LES PRÀCTIQUES RITUALS A EMPÚRIES EN EL MARC DEL CONTEXT EMPORDANÈS (ss.VI-II a.C.)

Elisabet Moner i Coll

RESUM

En el treball en el qual s’emmarca aquest article es realitza un estudi de les pràctiques rituals que es documenten a partir del registre arqueològic entre els segles VI i II a.C. a la zona de l’Empordà, al nord-est d’Ibèria. S’analitzen els jaciments d’Empúries, Ullastret, Mas Castellar de Pontós i Roses, estudiant per a cada un d’ells els materials arqueològics que es vinculen amb el món ritual, els temples o estructures relatives a l’esfera sagrada o cultual i les pràctiques rituals en si. Una anàlisi comparativa serveix per a reconèixer influències i disparitats entre el món grec i el món ibèric de la zona relatiu a l’àmbit cultual, a més de tenir el propòsit de permetre conèixer quin paper exerceix Empúries sobre el seu hinterland.

Paraules clau: pràctica ritual, culte, nord-est d’Ibèria, món grec, món ibèric.

ABSTRACT

In the project in which this article is framed We study the ritual practices that are documented from the archaeological record between the sixth and second centuries BC in the area of l’Empordà, in north-eastern Iberia. The archaeological sites of Empúries, Ullastret, Mas Castellar de Pontós and Roses are analyzed, studying for each one of them the archaeological materials that are linked to the ritual world, the temples or structures related to the sacred sphere and the ritual practices themselves. A comparative analysis is used to recognize influences and disparities between the Greek world and the Iberian world of the area related to the cultic sphere, in addition to having the purpose of knowing what role Empúries exerts over its hinterland.

Keywords: ritual practice, cult, north-eastern Iberia, Greek world, Iberian world.

DAMA 3, 2018, 33-51 Elisabet Moner i Coll

34

1. L’ESTUDI DE LES PRÀCTIQUES RITUALS I EL MÓN CULTUAL EMPORDANÈS

El present article resumeix el Treball Final de Màster titulat Les pràctiques rituals a Empúries en el marc del context empordanès (ss.VI-II a.C.), essent el Dr. Ignasi Grau el seu tutor. L’objectiu del treball és fer una aproximació a l’estudi de les pràctiques rituals d’Empúries (concretament les que pertanyen al món grec) i dels jaciments mencionats al resum que pertanyen al seu hinterland (Fig. 1). Aquest plantejament respon a la necessitat d’entendre cada establiment en un context més ampli, sobretot posant en relació aquells tractats tenint en compte la proximitat geogràfica entre ells (i, per tant, les possibles influències i comunicacions entre les comunitats que els habitaven a l’antiguitat).

2. ELS JACIMENTS DE LA ZONA EMPORDANESA I LES SEVES EVIDÈNCIES DE CARÀCTER RITUAL

2.1. Empúries

El jaciment se situa al municipi de l’Escala (Alt Empordà). Cap a l’any 580 a.C. aproximadament, grecs provinents de Focea haurien arribat a Empúries. El primer lloc on s’estableixen és l’anomenada Palaià Polis (‘ciutat vella’), a l’actual Sant Martí d’Empúries. Més tard, cap a mitjan segle VI a.C., haurien fundat una ciutat a terra ferma, que els arqueòlegs del segle XX van anomenar Neàpolis o ‘ciutat nova’ (Fig. 2). La directriu del viatge d’aquesta població grega és el comerç i practiquen l’emporía,

Fig. 1. Mapa de localització dels jaciments tractats. Font: elaboració pròpia

Les pràctiques rituals a Empúries en el marc del context empordanès (ss.VI-II AC)

35

Fig. 2. Planta de la ciutat grega o Neàpolis. Font: Arxiu MAC-Empúries.

que es basa en la redistribució de mercaderies de procedències diverses. Això explica la fundació d’Empòrion: la raó de ser de l’establiment és el port, que determina la seva condició com a mercat (Marcet i Sanmartí, 1989). La ciutat es converteix en un dels principals vectors del comerç marítim grec envers la Península Ibèrica (donant així sortida als productes del territori), sobretot a la seva façana mediterrània, en què el comerç amb el món ibèric tindrà molta rellevància. A més, a través de Marsella, la ciutat estableix connexions amb els grans centres o punts de comerç grec de la Mediterrània.

Quant als elements rituals documentats se n’han distingit de diferents tipus, entre els quals es troben terracotes (grup dins del qual hi ha oferents –figures en posició alçada i portant coses a les mans, vestides amb llargs quitons o pèplums–, caps femenins i pròtomes, altres figures antropomorfes – un Hermes itifàl·lic, un simposiasta, un silè, un forner, etc.– , nines articulades, figures zoomorfes –tortugues, senglars i un colom– i exvots anatòmics), askoi, thymiateria, kernoi, dipòsits rituals de vasets ceràmics (provinents d’espais cultuals i de contextos domèstics –Fig. 3–), vasos en miniatura provinents de context funerari i petxines, astràgals i monedes que es documenten en aquest mateix tipus d’àmbit.

Fig. 3. Gerreta encaixada en un mur de context domèstic. Font: Arxiu MAC-Empúries.


36

Al jaciment es distingeixen principalment dues zones cultuals a partir de les estructures arqueològiques: la del sector sud de la Neàpolis i la del sector del port1. Cal matisar que aquesta primera va patir remodelacions i canvis al segle II a.C., i les restes que avui són visibles (com són l’Asklepieion –a partir d’un moment determinat segurament dedicat a Asclepi, hipòtesi basada sobretot en la troballa d’una estàtua a la zona– i el Serapeion –dedicat a Zeus-Serapis, divinitat d’origen egipci vinculada amb la medicina i la salut–) corresponen bàsicament a aquesta fase i posteriors (s. I a.C.). En canvi, existeixen evidències en aquest mateix sector sud que informen d’un espai cultual anterior; aquest sí, pertinent a la recerca quant a cronologia. En un primer moment l’extrem meridional quedava fora del recinte de la ciutat arcaica. Al segle V a.C. s’edifiquen algunes construccions que s’han relacionat amb l’existència d’un santuari suburbà (Santos, 2008; Dupré, 2005), el qual, situat a les portes de la ciutat, es podria entendre com un espai integrador respecte la població indígena que hauria habitat en zones properes, esdevenint un punt neutral de contacte (cultural, econòmic i religiós) entre aquests i la població grega (Sanmartí et al., 1991; Santos, 2008). Tot i aquestes evidències, a quina o quines divinitats estarien consagrats aquests primers llocs de culte és una qüestió desconeguda. Aquest espai cultual situat a ponent s’hauria integrat dins dels límits de la ciutat a la primera meitat del s. IV a.C. (Castanyer et al., 2012), moment en el qual es duen a terme reformes a la ciutat i es construeixen unes noves muralles. Al llarg dels segles IV i III a.C. la zona també s’hauria reestructurat, essent reformada finalment al segle II a.C., en el context de la construcció d’unes noves muralles de la ciutat que van deixar obsoletes les del segle IV a.C., fent-se necessari el seu desmantellament (Santos, 2008).

L’altra zona cultual és la que es troba al sector on antigament se situava el port, a l’accés, doncs, a la platja portuària. L’excavació del lloc va permetre identificar una terrassa sobreelevada de planta rectangular sostinguda per dos murs perpendiculars (datables de finals del s.VI a.C.-inicis del s.V a.C.). Sobre aquesta terrassa s’hi van trobar diferents materials que es vincularien amb el culte, com ara un conjunt d’olpai, kernoi i diverses figures de terracota. Sembla clar que es tractaria d’un espai cobert amb una porxada senzilla, davant del qual s’estenia una zona a l’aire lliure (Castanyer et al., 2012), un espai obert on s’haurien desenvolupat activitats rituals –però no d’un temple pròpiament–. Una possibilitat és que aquest estigués situat en una àrea propera, potser a l’altra banda de l’accés del port. Una altra evidència trobada en aquest sector va ser una estructura de combustió que semblaria haver tingut la funció d’altar-llar, vinculant-se així a les activitats o pràctiques que haurien tingut lloc en aquest espai cultual (Santos et al., 2013; Castanyer et al., 2009-2011).

2.2 Ullastret

El jaciment que es coneix amb el nom d’Ullastret (Ullastret, Baix Empordà) està format per dos assentaments diferenciats separats per uns 400 m, encara que a l’època constituïen una sola entitat, conformant el nucli de població més important de la cultura ibèrica al nord-est de la Península

1 Caldria tenir en compte també la possible existència d’un temple consagrat al culte joni d’Àrtemis d’Efes, segurament ubicat a l’anomenada Palaià Polis (Sant Martí d’Empúries) –al que es refereix Estrabó (Geog. III.4,8)–.


37

Ibèrica. Per una banda hi ha el Puig de Sant Andreu (on s’emplaça l’oppidum) i per l’altra l’Illa d’en Reixac (Fig. 4). Aquests dos hàbitats es van assentar a l’entorn de l’estany d’Ullastret, on desembocaven el riu Daró i la riera de Salsà, i van conformar la capital del poble iber dels indiketes ja a inicis del s. IV a.C. (Codina et al., 2014). La periodització del jaciment va des del final del s. VII a.C. fins als inicis de la romanització (concretament al primer quart del s. II a.C.).

Pel que fa a l’Illa d’en Reixac, almenys des de mitjans del s. V a.C. es constata l’existència de defenses i d’un urbanisme perfectament desenvolupat. Dins del poblat destaca l’anomenada zona 15, essent un edifici situat a l’extrem meridional del poblat de grans dimensions (gairebé uns 1000m²) i planta complexa gairebé rectangular, organitzat al voltant d’un pati. Aquest edifici, datat del s. III a.C., s’ha interpretat com d’ús ritual, tenint en compte que en sectors concrets es van documentar diversos elements que es vinculen amb les pràctiques rituals (com són els dipòsits d’ovicaprins i les restes cranials, sovint associades a armament amortitzat). També s’ha suggerit que el lloc podria haver estat una gran vivenda d’elit en la qual les habitacions 1 i 2 (amb concentració d’evidències rituals) podrien haver estat espais destinats a cultes domèstics gentilicis (Moneo, 2003).

En referència al Puig de Sant Andreu, a la segona meitat del s.VI a.C. es construeix una primera fortificació. A la primera meitat del s. IV a.C. té lloc una important reforma que suposa l’ampliació del recinte emmurallat (traduïda en un augment de superfície de l’assentament), i des d’aquest moment fins al final de la vida d’aquest, a inicis del s. II a.C., es realitzen diverses reformes i modificacions puntuals però que no comporten canvis significatius a l’oppidum (Prado, 2010), el qual hauria ocupat unes 11 hectàrees. Destaquen la muralla (essent una de les més complexes i de majors dimensions dels poblats ibèrics catalans, amb torres de defensa disposades periòdicament al llarg del seu recorregut) i el fossat excavat a la roca, recentment descobert, de gran magnitud i monumentalitat, construït a la banda oest de la muralla. Al Puig de Sant Andreu destaca l’anomenada zona 14, situada més o menys paral·lelament al tram de muralla occidental que va de la torre 3 a la 4. És un gran edifici compartimentat i amb una organització interna complexa, les unitats del qual s’estructuren entorn de patis i espais de circulació oberts. Essent un dels espais més destacats del poblat, s’ha interpretat com un edifici de

Fig. 4. Reconstrucció del poblat d’Ullastret, amb el Puig de Sant Andreu en primer terme i l’Illa d’en Reixac al fons. Font: Arxiu MAC-Ullastret


38

caràcter aristocràtic, corresponent a un grup familiar pertanyent a l’elit de la societat local que ostentava el poder (Codina et al., 2010-2011). Al lloc es van documentar diversos elements que es vinculen amb les pràctiques rituals, com són el dipòsit d’ovicaprins (Fig. 5)(en un nombre molt elevat, sumant-ne uns 100 aproximadament) i els cranis enclavats i l’exhibició d’armes, amortitzades.

Altres elements rituals del jaciment són les màscares de terracota documentades al sector dels temples, thymiateria, una figura de terracota que representa el déu Bes, una figura d’os representant una esfinx i enterraments infantils, estant aquests últims documentats tant a l’Illa d’en Reixac com al Puig de Sant Andreu.

Pel que fa als espais que es vinculen amb el culte, a Ullastret se’n poden distingir dos tipus: els temples pròpiament dits per una banda i els espais cultuals domèstics per l’altra. Quant als primers, a la part alta del poblat hi ha evidències de 2 temples: l’anomenat A i el C. Del primer se’n conserva pràcticament la planta sencera, encara que construccions posteriors d’altres èpoques el van afectar parcialment. Es tracta d’un temple in antis, comptant, doncs, amb pronaos i cella. És de petites dimensions i amb la porta orientada a llevant. Tot i que aquest temple s’ha estat datant des d’antic del s. III a.C., les evidències del carboni-14 situen la seva cronologia al s. IV a.C. (Prado, comunicació verbal). Pel que fa al segon, aquest es troba just al costat del temple A (encara que actualment la major part de les seves restes no són visibles, en tant que es troba sota el museu del jaciment). En ell també es distingeixen pronaos i cella, tenint la mateixa estructura que l’anterior i amb la porta orientada al mateix punt. L’edifici hauria estat afectat per diverses construccions que s’han succeït en el temps. La seva construcció seria més tardana que la del temple A –essent, aquest sí, potser del s. III a.C.–encara que els dos haurien funcionat alhora. Les formes de les edificacions són típicament gregues, i les divinitats a qui haurien estat consagrats es desconeixen. Tradicionalment al jaciment

Fig. 5. Ofrena d’ovicaprí documentada a la capa de preparació del paviment. Font: Arxiu MAC-Ullastret.


39

s’ha identificat un altre temple (anomenat B), encara que l’adscripció de l’edifici com a temple resulta dubtosa per diversos motius, com la cronologia, la forma de construcció i sobretot les diferències que presentaria respecte l’A i el C.

A part dels temples descrits, com s’ha dit hi hauria altres espais que podrien haver estat dedicats al culte. És el cas, per exemple, de la zona sud-oest del poblat adjacent a la muralla meridional (anomenat Tall LL-1). Es tracta d’una àrea enllosada on es va trobar un basament de columna i on es podien documentar diverses fases. En vàries d’elles es van documentar llars –interpretant-se carbons i cereals carbonitzats com les restes d’un ritual de fundació del murs d’una segona ocupació– i en una altra, entorn el basament mencionat, cinc fosses (dos d’elles contenint inhumacions infantils i les tres restants restes d’ovicaprins (Moneo, 2003). A més d’aquest espai, la zona 15 de l’Illa d’en Reixac i la zona 14 del Puig de Sant Andreu segurament també serien espais de culte domèstics, tenint en compte el tipus de troballes documentades en ells. Alhora que probablement residències de famílies pertinents a l’elit, haurien tingut uns espais dedicats al culte, en aquest cas familiar o domèstic.

2.3. Mas Castellar de Pontós

El jaciment de Mas Castellar se situa al municipi de Pontós (Alt Empordà), en una zona interfluvial entre el Fluvià (al sud) i la Muga (al nord). Tenint en compte això i que es troba al mig de la depressió empordanesa, el fet que l’establiment s’ubica en un enclavament estratègic és clar, dominant la plana costanera des de Roses a Empúries. Al jaciment es distingeixen dues parts o terrasses diferenciades: la superior (coneguda amb el nom de Camp de Dalt) i la inferior (anomenada Camp de Baix). Cada un d’ells compta, a la banda sud, amb un fossat, que hauria servit de protecció a l’establiment.

A Pontós es localitzen tres assentaments diacrònics i dos camps de sitges. A part d’una primera ocupació mal coneguda per la manca de documentació que se situaria als segles VII-VI a.C., les primeres evidències clares serien del s.V a.C., com mostra un edifici (que bé podria vincular-se al culte o ser una construcció eminentment residencial que caldria relacionar amb personatges d’un estatus social i econòmic preeminent) que acaba amb un episodi de destrucció violenta a finals del segle mencionat i dóna pas a la construcció d’un poblat fortificat. Aquest té una vida curta, essent a mitjans del s. IV a.C. amortitzat i desmantellat. L’oppidum dóna pas a un altre establiment, que s’ha anomenat rural –Fig. 6– (comptant aquest amb dues cases senzilles i dues de complexes, anomenades 1 i 2), que perdurarà fins el primer quart del s. II a.C., moment del final de l’ocupació del jaciment.

Cal dir que la majoria de les pràctiques que es relacionen amb el culte al jaciment tenen lloc en la seva última fase (ss. III-II a.C.), que es caracteritza per ser l’època d’esplendor de l’establiment: així, es documenten sacrificis i banquets rituals i dipòsits votius dins de les fosses subterrànies. El jaciment destaca per la gran quantitat de sitges que s’hi documenten. A part dels anomenats camps de sitges, a les vivendes o zones habitades també se’n documenten. És habitual que aquest tipus d’estructures un cop buides de gra s’utilitzin com a dipòsits, sovint d’escombraries o d’allò que ja no serveix. En el


40

cas de Pontós, però, el que es documenta en moltes d’elles són ofrenes votives, que poden ser animals, vegetals, materials, etc. Així, allò que havia servit per a guardar aliment es transforma, deixant enrere la funció que tenia per a convertir-se en un lloc sagrat de caràcter subterrani (Pons i Colominas, 2015). Dins del grup d’ofrenes animals es distingeixen per una banda animals sacrificats que s’haurien consumit en banquets rituals (destacant en aquest cas el sacrifici de gossos, documentat vers el 200 a.C.), i per l’altra, ofrenes d’animals sense que necessàriament impliquin rituals de comensalitat, esdevenint ofrenes de fundació o d’altres tipus (Fig. 7). Al jaciment també es documenten dipòsits d’ovicaprins, enterraments infantils i objectes com thymiateria, vasets en miniatura (varis d’ells documentats juntament a les ofrenes faunístiques), un crater àtic de figures roges

Fig. 6. Vista aèria del jaciment de Pontós. Font: E. Pons.

Fig. 7. Gos documentat al fons de la sitja 137. Font: E. Pons.


41

amb escenes pintades que representen una processó ritual, un altar de marbre pentèlic en forma de columna i objectes varis de terracota i bronze de petit tamany (reaprofitats d’altres peces).

En referència als espais cultuals, al jaciment es documenta el que s’ha anomenat capella domèstica, a la casa 1. Aquesta estança destaca per la seva bona construcció i per la bona comunicació amb la resta de la casa, estant precedida per un pati rebedor de l’entrada principal (al nord) i un altre pati al sud. A la cambra es van documentar cinc llars (una d’elles centrada) i enfront d’aquesta última una fossa per retenir l’aigua. Entre la llar central i l’impluvium es va localitzar l’altar de marbre, i a prop de la sortida al vestíbul que protegeix la cambra es va documentar un fogar lenticular amb restes de fauna pertinents a gossos sacrificats, cremats i amb traces d’esquarterament sobretot a les potes i el cap. A més, cal destacar també en aquest espai la troballa d’un fragment de mandíbula humana d’individu masculí adult amb restes d’un fong de cereal (clavíceps de sègol banyut) amb efectes al·lucinògens, les quals també es troben en un vaset en miniatura localitzat al mateix espai (Buxó et al., 1998).

2.4. Roses

Malgrat que al lloc gairebé no es documentin elements rituals o estructures que es vinculin amb aquest àmbit s’ha cregut oportú incloure’l al treball, tenint en compte la proximitat amb Empúries i la filiació grega de l’establiment originari.

La colònia de Rhode (Roses, Alt Empordà) es va establir a l’extrem nord de la badia de Roses, i es funda a principis del s. IV a.C. Tant la cronologia com la filiació cultural relatives a la fundació han estat molt controvertides. Malgrat això, cal entendre la fundació de la ciutat com la voluntat per part de Massalia de recuperar el mercat indígena del nord de l’actual Empordà establint un límit a l’expansió emporitana (Martín i Puig, 2006).

Al llarg del temps la ciutat experimenta una sèrie de canvis que la porten al desenvolupament econòmic del s.III a.C., moment en què s’iniciaria el procés d’independència respecte Massalia: Rhode comercialitza amb l’altra banda dels Pirineus, busca orígens rodis per a donar prestigi a la ciutat, encunya moneda pròpia (amb la llegenda RHODETON) i amplia l’establiment colonial amb la creació del barri hel·lenístic: és el seu moment d’esplendor. La ciutat hauria disposat d’un moll situat davant del barri (Fig. 8). Cap al 240-230 a.C., però, l’establiment iniciaria un procés de davallada, que es traduiria en un canvi econòmic lent i progressiu que es farà efectiu a la Segona Guerra Púnica. Malgrat la filiació grega de la població (convertida generalment en aliada dels romans), Rhode hauria adoptat una postura rebel contra ells, essent finalment desallotjada i abandonada al segle II a.C.

Quant als elements rituals de l’establiment, cal dir que aquests són molt escassos. L’únic que presenta un caràcter d’aquest tipus explícit és un motlle (del qual s’han conservat les dues parts) de pasta massaliota per a fabricar terracotes votives (Fig. 9), que data del s. IV a.C. No es té constància de cap espai cultual.


42

Fig. 8. Planta de l’estat actual de la Ciutadella de Roses damunt la qual s’han dibuixat les línies de la topografia original del lloc. Font: Martín i Puig, 2006.

Fig. 9. Motlle per a fabricar terracotes. Font: Arxiu MAC-Girona.


43

3. MÉS ENLLÀ D’ALLÒ MATERIAL: LES PRÀCTIQUES RITUALS A PARTIR DE LES EVIDÈNCIES DOCUMENTADES

Identificades les pràctiques rituals a partir dels objectes o materials i dels espais de culte vistos en l’apartat anterior, a continuació es detallen breument les característiques i significació de cada una i es concreta en quins jaciments dels tractats es documenten.

Abans de veure les diferents pràctiques caldria mencionar què s’entén per ritual, i que al treball és la pràctica formalitzada de caràcter repetitiu l’objectiu de la qual és atendre les necessitats i preceptes religiosos, però també cohesionar i controlar la societat per a la seva reproducció a través de mecanismes ideològics. En aquest sentit social, els rituals tenen com a finalitat el domini social, i representen la manifestació de les ideologies dominants. Els interessos particulars de les classes dominants es transformen en interessos generals de la societat. Així, els rituals serveixen com a amortidor del conflicte, ocultant la desigualtat o presentant els interessos de l’elit com els generals. També poden ser utilitzats com a marcadors socials per a diferenciar o integrar grups de persones (Colominas, 2008).

3.1. Rituals de comensalitat i ofrenes animals

Començant pels rituals de comensalitat, s’entén que aquests són els que impliquen un banquet, generalment col·lectiu, de caràcter ritual. El primer que cal tenir en compte és que l’acció de menjar no és un fet homogeni o uniforme: la consumició pot dependre de factors com l’edat, el gènere, la posició social, el lloc de treball, creences religioses, etc. A part de la consumició de menjar diària, hi ha esdeveniments extraordinaris on es consumeixen altres tipus d’aliments. Alguns d’ells, així, són reservats per a ocasions específiques i especials (Garcia i Pons, 2011), i és en aquest context que s’han d’entendre els rituals de comensalitat. Els banquets que s’haurien celebrat en aquests contextos són àpats importants, que tenen una finalitat que va més enllà del consum d’aliment, com s’ha mencionat. La realització d’un banquet podria haver tingut diferents implicacions en funció del tipus de celebració duta a terme: per una banda s’haurien pogut establir relacions de cohesió social, i per l’altra, s’hauria pogut crear i mantenir l’asimetria social, marcant diferències entre dos o més grups. Servint per a una o altra situació, el banquet hauria estat un mitjà fonamental per a la implementació de relacions socials (Colominas et al., 2013). En relació als jaciments tractats, aquesta pràctica es documenta a Pontós, en diverses sitges i a la capella domèstica.

3.2. Rituals de fundació domèstics

Els rituals de fundació es documenten a tres dels jaciments tractats, encara que de diferent manera. Mentre que a Empúries aquests estan representats amb vasos en miniatura associats a construccions d’espais domèstics, a Ullastret i a Pontós aquests estan representats majoritàriament amb l’ofrena d’animals (generalment ovicaprins).


44

Quant al significat d’aquesta pràctica, s’ha interpretat com un ritual de fundació d’un edifici destacat (també podent estar lligat a la refacció de l’habitatge), segurament amb la finalitat de proporcionar protecció i bon auguri. La pràctica hauria implicat el sacrifici d’un animal i possiblement la seva consumició (completa o parcial) (Belarte et al., 2016). També s’ha suggerit que els dipòsits podrien estar en relació amb les elits ibèriques i la celebració de festivitats com ara un banquet, les quals haurien implicat un nombre important d’ovicaprins. Si això fos així, la pràctica es relacionaria també, en part, amb el ritual de comensalitat. En aquest, el fet de menjar es ‘ritualitzaria’ com a manera de reforçar la cohesió social, relacionant-se, doncs, el sacrifici i el banquet (Belarte i Valenzuela, 2013).

3.3. Rituals agrícoles i de fertilitat

A tots els jaciments tractats es documenten objectes i elements que es vinculen amb les pràctiques rituals relacionades amb el cicle agrícola i amb la funció de propiciar la fertilitat dels camps i la protecció de les collites, que també es podrien estendre a la fertilitat del món natural en un sentit ampli, com bestiar i també les persones.

Aquestes s’exemplificarien, en el cas d’Empúries, amb les oferents, els caps femenins i pròtomes, els thymiateria, els kernoi i els olpai; les màscares de terracota i el thymiaterion en forma de cap femení a Ullastret; una sitja i els thymiateria de Pontós i el motlle per a fer terracotes de Roses.

3.4. Rituals funeraris

Pel que fa a les pràctiques rituals funeràries, és a dir, aquelles relacionades amb el trànsit funerari per protegir el difunt en aquest difícil traspàs i en el seu sentit més ampli, guarir-lo i acompanyar-lo en l’altre món, cal dir que en referència als jaciments tractats la majoria es documenten a Empúries. En aquest sentit cal tenir en compte que molts dels objectes o materials han estat localitzats formant part d’aixovars en tombes de les diferents necròpolis existents. Molts d’ells són figures de terracota, les quals adquiririen un especial valor simbòlic en context funerari. A Pontós i a Ullastret també es documentarien rituals funeraris, encara que en aquest cas s’exemplificarien amb els enterraments infantils.

3.5. Rituals guaridors

S’ha volgut separar aquesta categoria fent referència a unes pràctiques específiques que busquen sanar el devot a través d’elements simbòlics. Evidències d’aquest tipus de pràctiques es troben només al jaciment d’Empúries. Entre elles hi hauria els exvots en forma de peu, cama i genoll i els vasets en miniatura que es van documentar juntament amb els primers, agrupats com a ofrenes.

3.6. Rituals de simbologia guerrera i reafirmació de poder

Una altra pràctica ritual la constitueixen els cranis enclavats associats a l’exhibició d’armes, que com s’ha vist es documenta a Ullastret. Es tracta d’un ritual característic de la cultura ibèrica més


45

septentrional de l’Edat del Ferro, especialment durant els segles III i II a.C., encara que a Ullastret es documenten ja al IV a.C. (o potser finals del V a.C.), constituint així les evidències més antigues del context iber del nord-est peninsular (Codina i Prado, 2015). Les restes cranials solen aparèixer en llocs públics, transitats i en posició elevada (carrers, pòrtics, accessos a edificis públics, muralles, etc.), tant a l’exterior com a l’interior dels edificis.

En la pràctica ritual dels cranis enclavats hi ha un ús simbòlic dels caps, el qual tindria finalitats intimidadores o religioses. En el cas que tinguessin una simbologia positiva els cranis correspondrien segurament a personatges importants de la família (avantpassats, evidenciant, si fos així, cultes domèstics gentilicis –Niveau De Villedary, 2001–) o la comunitat (líders), conservant les restes en funció de certs valors socials. Si per contra la simbologia fos negativa serien cap d’enemics (Agustí i Martín, 2006), que haurien estat executats o morts en combat i exposats al públic, esdevenint trofeus de guerra que reafirmarien la superioritat guerrera del grup. En el cas d’Ullastret, tenint en compte que la majoria de restes de cranis presenten signes de violència, segurament s’hauria de pensar en individus hostils –guerrers enemics, etc.– (Agustí i Martín, 2006).

És habitual que entre les restes de cranis es documentin armes que es troben inutilitzades per a la seva funció original: fulles d’espasa doblegades, amb un o més claus que les travessen, etc. En referència a la significació d’aquesta pràctica, aquesta podria tenir la lectura més bàsica, que indicaria que la vida de l’arma i la del seu propietari haurien acabat, o una de més sofisticada, per la qual s’identificaria el personatge propietari de l’arma amb un guerrer, indicant així estatus social determinat (Agustí i Martín, 2006). En definitiva, es podria dir que la pràctica, amb una finalitat commemorativa, hauria contribuït a cohesionar el grup.

3.7. Altres

Dins d’aquest grup s’inclourien una sèrie d’objectes o materials que, sense pertànyer a cap de les pràctiques rituals tipificades aquí, semblen tenir un caràcter ritual o vincular-se amb el culte. Seria el cas, pel que fa al jaciment d’Ullastret, de les figures de Bes i d’esfinx, i en referència a Pontós, dels diferents objectes de terracota i bronze de petites dimensions. Tots ells podrien haver adquirit la funció d’amulet o talismà.

4. JACIMENTS NO GRECS SOTA LA INFLUÈNCIA D’EMPÚRIES? UNA ANÀLISI COMPARATIVA ENTRE ELS OBJECTES, ESTRUCTURES I PRÀCTIQUES RITUALS DELS LLOCS TRACTATS

Un aspecte d’interès en el repàs realitzat és poder relacionar les evidències amb la possible identitat dels seus practicants, degut al fet que és en l’esfera simbòlica i el món de les religions on les poblacions adquireixen els seus trets culturals d’associació grupal. A continuació es posen en relació els jaciments tractats i les evidències vinculades amb el món ritual que s’han documentat en ells.


46

Duent a terme una anàlisi comparativa entre els jaciments tractats, hi ha objectes, materials i evidències que són comunes a dos o més d’ells. A continuació es fa una relació dels materials que s’han tractat al llarg del treball. En el cas de les figures oferents d’Empúries, aquestes no apareixen ni a Ullastret ni a Pontós, encara que el motlle per a fabricar terracotes de Roses s’hi podria associar per similitud. Els caps femenins de terracota són presents a Empúries i a Pontós, encara que en aquest últim cas ho són en un nombre reduït. Les pròtomes, per altra banda, no tenen paral·lels a cap dels jaciments, encara que materials similars podrien ser les màscares de terracota dels temples d’Ullastret. Les diverses figures antropomorfes de terracota documentades a Empúries no apareixen a la resta d’establiments, podent exceptuar per similitud la terracota amb Eros representat trobada a Pontós. Mentre que els askoi són comuns a Empúries i a Pontós en algun cas, els thymiateria apareixen a Empúries, a Ullastret i a Pontós, essent l’únic element comú als tres jaciments. Pel que fa als vasets rituals ceràmics, aquests es troben a Empúries majoritàriament, encara que algun exemplar també es documenta a Pontós. Els dipòsits d’ovicaprins són presents només a Ullastret i a Pontós, com és el cas també dels enterraments infantils. Així doncs, es veu com alguns elements o objectes són presents tant en el món grec com en el món ibèric, mentre que d’altres són propis de només un d’ells. Seria el cas, en referència al món grec, de les nines articulades, les figures de terracota zoomorfes, els exvots anatòmics, els kernoi, les petxines i les monedes (d’àmbit funerari) d’Empúries, per exemple. Pel que fa a l’àmbit ibèric, serien objectes exclusius d’aquest les figures de Bes i d’esfinx i els cranis enclavats i les espases amortitzades d’Ullastret, així com els sacrificis d’animals i els rituals de comensalitat, petits objectes de bronze en forma d’amulet i l’altar de Pontós.

En referència als espais cultuals, mentre que a Empúries i a Ullastret es documenten santuaris (en el cas del primer jaciment al sector sud –amb el santuari suburbà i l’Asklepieion– i segurament al port, i en el cas del segon a la zona sacra –amb els temples A i C–), a Pontós les activitats relacionades amb el culte es documenten en espais domèstics, com s’ha vist a l’anomenada capella domèstica dins de la casa 1. En el cas d’Ullastret el culte també hauria tingut lloc en espais domèstics, de manera que seria l’únic jaciment dels tractats que comptaria amb els dos tipus d’espais de culte.

Després de veure els objectes o elements i els espais de culte documentats a cada jaciment, en referència a les pràctiques rituals es podria resumir que els rituals de comensalitat i les ofrenes animals es documenten a Pontós; els rituals de fundació domèstics es troben a Empúries, Ullastret i Pontós; els agrícoles i de fertilitat tindrien presència als quatre jaciments tractats; els rituals funeraris es documentarien a Empúries, Ullastret i Pontós; els guaridors només a Empúries i els rituals de simbologia guerrera i reafirmació de poder, a Ullastret (Fig. 10). Tot i que alguna pràctica es documenta en diversos jaciments, cal tenir en compte les particularitats de cada cas concret: mentre que a Empúries els rituals de fundació domèstics estan representats per vasets ceràmics de petites dimensions, a Ullastret ho estan per dipòsits d’ovicaprins i a Pontós per les dues coses. Un altre cas és el dels rituals funeraris, els quals a Empúries estan representats sobretot per figures de terracota, a més d’askoi, petxines o monedes i en canvi a Ullastret i a Pontós ho estan per enterraments infantils.


47

Fig. 10. Quadre-resum de les pràctiques rituals documentades a cada jaciment. Font: elaboració pròpia

A partir d’aquestes observacions, s’evidencia que als jaciments hi hauria tant influències com pràctiques pròpies de cada cultura.

5. CONSIDERACIONS FINALS

Una de les raons per la qual l’estudi s’ha centrat en les pràctiques rituals és que aquestes poden ser específiques d’un grup cultural i ser diferents entre regions i territoris, de manera que el seu anàlisi és útil per a definir identitats socials o grups culturals, així com per veure els processos d’aculturació entre aquests (Belarte i Valenzuela, 2013). En aquest sentit, estudiar-les ha servit per veure quines es documenten al món grec i quines al món iber, i si hi ha similituds o no entre elles.

Tal com s’ha pogut veure, és evident que l’establiment emporità té similituds en diversos aspectes amb els jaciments ibers d’Ullastret i Pontós, com ara determinats objectes i materials votius, certes edificacions com cases o santuaris, etc. i la ceràmica, evidentment, l’existència de les quals s’explicaria sobretot per la proximitat entre els poblats. Per tots els exemples i casos concrets que s’han vist al tractar els jaciments en concret, semblaria clar que la receptivitat de les comunitats locals com les d’Ullastret i Pontós seria evident en alguns aspectes, encara que alhora aquestes haurien continuat mantenint la seva identitat i el que podríem anomenar costums o tradicions iberes, com mostren per exemple els enterraments infantils, el sacrifici de gossos de Pontós o els caps enclavats d’Ullastret. En aquest sentit, la zona estudiada, on es podria pensar que hi hauria hagut una cultura més o menys homogènia, presenta, com s’ha vist, contrastos i diferències, per la qual cosa es podria concloure que la influència d’Empúries en el seu hinterland no hauria estat del tot notable, en tant que els jaciments propers no mostren, segons vàries evidències i pràctiques rituals, el que es podria anomenar


48

hel·lenització2. Mentre que en aquests últims els rituals semblen tenir un caràcter més aviat social, a Empúries semblen tenir un caire més privat o identitari (com mostrarien els aixovars, per exemple). Per tant, malgrat que hi hauria hagut una circulació de béns materials i d’idees (com exemplifiquen, pel que fa a aquest últim element, certs casos relatius a l’arquitectura, per exemple), sembla que cada grup cultural, en aquest cas grec i iber, hauria practicat i mantingut unes pràctiques rituals particulars i específiques, que haurien contribuït a definir la seva identitat com a grup social.

6. BIBLIOGRAFIA

2 És cert que en algunes pràctiques (com mostren els dipòsits d’ofrenes de Pontós, per exemple) es podrien veure influències del món mediterrani, però en tot cas no la d’Empúries, en tant que aquest tipus de rituals no han estat documentats al jaciment, almenys tenint en compte les evidències arqueològiques conegudes a dia d’avui.

Agustí, B.; Martín, A. (2006). “Actes de violència en el període iber. El cas d’Ullastret i altres poblats catalans”. Cypsela, 16: 51-64.

Agustí, B. et al. (2008). “Dipòsits infantils als poblats ibers empordanesos (Catalunya)”, dins Gusi, F. et al. (coords.): Nasciturus, infans, puerulus. Vobis mater terra. La muerte en la infancia. Quaderns d’Arqueologia i Prehistòria de Castelló, SIAP. Diputació de Castelló: 117-141.

Agustí, B. et al. (2016). “La pratique des têtes coupées attestée à Ullastret (Catalogne). Nouvelles données, nouvelles lectures”, dins Chazelles, C. et al. (eds.): Vie quotidienne, tombes et symboles des sociétés protohistòriques de Méditerranée nord-occidentale. Mélanges oferts à Bernard Dedet, vol. 2. Lattes: Monographies d’Archéologie Méditerranée. Hors série nº7.

Almagro, M. (1953). Las necrópolis de Ampurias, vol.I, Introducción y necrópolis griegas. Barcelona: Seix Barral.

Almagro-Gorbea, M.; Lorrio, A.J. (2011). Teutates. El héroe fundador, Bibliotheca Archaeologica Hispana 36, Madrid.

Belarte, MªC. (2008). “Domestic architecture and social differences in north-eastern Iberia during the Iron Age (c.525-200 BC)”. Oxford Journal of Archaeology, 27 (2): 175-199.

Belarte, MªC. (2013). “El espacio doméstico y su lectura social en la protohistoria de Cataluña (s.VII-II/I aC)”, dins Gutiérrez, S.; Grau, I. (eds.): De la estructura doméstica al espacio social. Lecturas arqueológicas del uso social del espacio. Publicaciones de la Universidad de Alicante. Serie Arqueologia.

Belarte, MªC.; Sanmartí, J. (1997). “Espais de culte i pràctiques rituals a la Catalunya protohistòrica”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 18: 7-32.

Belarte, MªC.; Valenzuela, S. (2013). “Zooarchaeological evidence for domestic rituals in the Iron Age communities of north-eastern Iberia (present-day Catalonia) (6th–2th century BC)”. Oxford Journal of Archaeology, 32 (2): 163-186.

Belarte, MªC. et al. (2016). “Chronique d’archéologie ibérique: l’âge du Fer sur le litoral catalan, bilan de la recherche récente”.


49

Documents d’Archéologie Méridionale, 37: 225-250.

Blech, M. (1996). “Terracotas arcaicas de la Península Ibérica”, dins Olmos, R.; Rouillard, P. (eds.): Formes archaïques et arts ibériques. Formas arcaicas y arte ibérico. Madrid: Casa de Velázquez: 111-128.

Buxó, R. et al. (1998). El graner de l’Empordà. Mas Castellar de Pontós a l’edat del ferro. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Casas, S. et al. (2005). “Els temples de l’oppidum d’Ullastret. Aportacions al seu coneixement”, dins Mercadal, O. (coord.): Món ibèric als Països Catalans: XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà: homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà, 14 i 15 de novembre de 2003. Vol.II: 1-13.

Castanyer, P. et al. (2009-2011). “Darreres recerques sobre la gènesi de l’enclavament grec d’Empòrion”. Empúries, 56: 55-73.

Castanyer, P. et al. (2012). “El paisatge periurbà d’Empòrion”, dins Belarte, MªC.; Plana Mallart, R. (eds.): El paisatge periurbà a la Mediterrània occidental durant la protohistòria i l’antiguitat. Actes del Col·loqui Internacional. Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Tarragona, 6-8 maig del 2009. Documenta 26. Tarragona: ICAC: 99-121.

Codina, F. et al. (2010-2011). “La recerca arqueològica al conjunt ibèric d’Ullastret en els darrers anys (1995-2010)”. Tribuna d’Arqueologia: 63-99.

Codina, F. et al. (2014). “Intervencions arqueològiques al conjunt ibèric d’Ullastret (Baix Empordà) durant el bienni 2012-

2013”. Dotzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Besalú: 115-125.

Codina, F.; Prado, G. de (2015). “Les restes cranials del vessant oriental del Puig de Sant Andreu”, dins Prado, G. de; Rovira MªC. de (coords.): Els caps tallats d’Ullastret. Violència i ritual al món iber. Ullastret: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Ullastret.

Colominas, L. (2008). “Els animals en el conjunt de les practiques socials desenvolupades a l’establiment rural de Mas Castellar (Pontós, Girona). Cypsela, 17: 219-232.

Colominas, L. et al. (2013). “Ritual practices and collective consumption of animal products at the Iron Age rural settlement of Mas Castellar de Pontós (Girona, Spain) (5th-4th centuries BC)”. Journal of Environmental Archaeology. vol. 18, nº2: 154-164.

Dupré, X. (2005). “Terracotas arquitectónicas prerromanas en Emporion”. Empúries, 54: 103-123.

Garcia, LL.; Pons, E. (2011). “The archaeological identification of feasts and banquets: theoretical notes ans the case of Mas Castellar”, dins Aranda Jiménez, G. et al. (eds.): Guess who’s coming to dinner. Feasting rituals in the Prehistoric societies of Europe and the Near East. Oxford: Oxbow Books: 224-245.

Grau, I. et al. (2015). “Fundar la casa: prácticas rituales y espacio doméstico en el oppidum ibérico de El Puig d’Alcoi (Alacant)”. Archivo Español de Arqueología, 88: 67-84.

Horn, F. (2011). Ibères, grecs et puniques en extrême-Occident. Les terres cuites de l’espace


50

ibérique du VIIIe au IIe siècle av. J.-C. Madrid: Casa de Velázquez.

Huysecom-Haxhi, S.; Muller, A. (2015). “Figurines en contexte, de l’identification à la fonction”, dins Huysecom-Haxhi, S.; Muller, A. (dirs.): Figures grecques en contexte. Présence muette dans le sanctuaire, la tombe et la maison. Villeneuve d’Ascq: Presses Universitaires du Septentrion: 421-438.

Marcet, R.; Sanmartí, E. (1989). Empúries. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Marín Ceballos, MªC.; Jiménez Flores, A.Mª (coords.) (2014). Imagen y culto en la Iberia prerromana II: nuevas lecturas sobre los pebeteros en forma de cabeza femenina. SPAL Monografías, nºXVIII Sevilla: Universidad de Sevilla. Secretariado de Publicaciones.

Martín, A. (1997). “Un edifici cultual de la segona meitat del segle IIIa.C.a l’Illa d’en Reixac (Ullastret, Girona)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 18: 43-70.

Martín, A. et al. (1999). Excavacions arqueològiques a l’Illa d’en Reixac (1987-1992). Monografies d’Ullastret, 1. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Ullastret.

Martín, A. et al. (2004). “La zona 14 de l’oppidum del Puig de Sant Andreu d’Ullastret. Un conjunt arquitectònic dels segles IV i III aC”. Cypsela, 15: 265-284.

Martín, A.; Puig. A.Mª (coords.) (2006). La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Empordà). Sèrie Monogràfica 23. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Miró, M.; Santos, M. (2014). “La presència grega al litoral oriental de la península Ibèrica: els establiments colonials i els ritmes del comerç amb les societats ibèriques”. Catalan Historical Review, 7: 109-125.

Miró, MªT. (1990). “Les màscares del temple d’Ullastret”. Zephyrus, 43: 305-309.

Moneo, T. (2003). Religio Iberica. Santuarios, ritus y divinidades (siglos VII-I aC). Biblioteca Archaeologica Hispana, 20. Madrid: Real Academia de la Historia.

Niveau de Villedary, A.Mª (2001). “Pozos púnicos en la necrópolis de Cádiz: evidencias de prácticas rituales funerarias”. Rivista di Studi Fenici, XXIX, 2: 183-231.

Pons, E. (dir.) (2002). Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Sèrie Monogràfica 21. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Pons, E.; Rovira, MªC. (dir.) (1997). El dipòsit d’ofrenes de la fossa 101 de Mas Castellar de Pontós: un estudi interdisciplinari. Estudis Arqueològics, 4. Girona: Universitat de Girona.

Pons, E. et al. (2011). “Les manifestations de pratiques rituelles en contexte domestique en Ibérie et en Gaule méditerranéenne” «Mas Castellar, Pontós», dins Roure, R.; Pernet, L. (dirs.): Des rites et des Hommes. Les pratiques symboliques des Celtes, des Ibères et des Grecs en Provence, en Languedoc et en Catalogne. Paris: Éditons Errance: 205-210.


5151

Pons, E.; Colominas, L. (2015). “Des silos et des rites dans le monde ibérique”. Dossiers d’Archéologie, 367: 38-43.

Pons, E. et al. (2016). “Un edifici singular del segle Va.C.trobat sota la torre de defensa de l’oppidum ibèric (Mas Castellar-Pontós, Alt Empordà)”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 47: 13-46.

Prado, G. de (2010). “La fortificación ibérica del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Cataluña): aspectos técnicos, formales y funcionales”, dins Tréziny, H. (ed.): Grecs et indigènes de la Catalogne à la Mer Noire. Actes des rencontres du programme européen Ramses² (2006-2008). Bibliothèque d’Archéologie Méditerranéenne et Africaine, 3: 567-580.

Rovira, MªC. (1998). “L’exhibició d’armes i cranis enclavats en els hàbitats ibers septentrionals”. Cypsela, 12: 167-182.

Rovira, MªC.; Codina, F. (2015). “Caps tallats al sud d’Europa durant l’edat del ferro: antigues troballes i noves recerques”, dins Prado, G. de; Rovira, MªC. de (coords.): Els caps tallats d’Ullastret. Violència i ritual al món iber. Ullastret: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Ullastret: 49-56.

Rueda, C.; Grau, I. (2017). “Edad, ritos de paso y memoria: símbolos de iniciación en la cerámica ática del espacio religioso ibero”, dins Aquilué, X. et al. (eds.): Homenatge a Glòria Trias Rubiés. Cerámicas griegas de la Península Ibérica: cinquanta anys després (1967-2017). Barcelona: Centre Iberia Graeca: 318-327.

Sanmartí, E. et al. (1991). “Nuevos datos sobre la historia y la topografía de las murallas de Emporion”. Madrider Mitteilungen, 33. Madrid: 102-112.

Santos, M. (2008). “L’arqueologia grega a Empúries. Un discurs en construcció”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 39: 49-79.

Santos, M.; Sourisseau, J.C. (2011). “Cultes et pratiques rituelles dans les communautés grecques de Gaule méditerranéenne et de Catalogne”, dins Roure, R.; Pernet, L. (dirs.): Des rites et des Hommes. Les pratiques symboliques des Celtes, des Ibères et des Grecs en Provence, en Languedoc et en Catalogne. Paris: Éditons Errance: 223-255.

Santos, M. et al. (2013). “Emporion arcaica: los ritmos y las fisonomías de los dos establecimientos originarios, a partir de los últimos datos arqueológicos”, dins Bouffier, S.; Hermary, A. (dirs.): L’Occident grec. De Marseille à Mégara Hyblaea. Bibliothèque d’Archéologie Méditerranéenne et Africaine, 13: 103-113.

Documentos de Arqueología y Patrimonio Histórico · comparativa serveix per a reconèixer...

Documents

Transcript of Documentos de Arqueología y Patrimonio Histórico · comparativa serveix per a reconèixer...