Diumenge 2 d’agost de 2009 Dominical · pràctica perfectament equipats per accedir a qualsevol...

Reportatge Explorar l’abandó Un club s’ha especialitzat a descobrir espais abandonats PÀ GINES 4 i 5. ReportatgeFolklore nostrat Joan Amades al Museu del Joguet PÀGINA 6. Entrevista Francesc Grau Un banyolí a la NASA PÀGINA 7

MisterSofà

REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES

REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES

RE

BA

IXE

S -

RE

BA

IXE

SR

EB

AIX

ES

- RE

BA

IXE

S

MMister SofàCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

Dom

inic

al

Diumenge 2d’agost de 2009

Diari de Girona

ReportatgeInspiració del segle XXIOnze artistes contemporanis

plasmen la seva visió de laCosta Brava actual

PÀGINES 2 i 3

L‘efecte d’un paisatge evocador, de postesde sol bucòliques i d’onades esclafadesa les roques ha motivat infinites creacions

artístiques, en totes i cadascuna de les sevesdisciplines, al llarg de la història. És a dir, quela Costa Brava s’ha plasmat incomptables ve-gades en quadres, composicions musicals,pel·lícules, fotografies, escultures i obres lite-ràries. L’originalitat, doncs, sembla difícil. Peròaquesta particularitat, aquesta visió subjectivai personal, és la que s’ha perseguit a l’hora deplantejar l’exposició La Costa Brava. Segle XXI,l’última proposta que engreixa l’any del cen-tenari de la denominació oficialitzada des queFerran Agulló la va utilitzar a La Veu de Cata-lunya el 12 de setembre de 1809.

L’encàrrec era complicat tenint en compteque les commemoracions públiques, les mos-tres retrospectives, l’edició de llibres i totamena d’actes programats per celebrar els centanys del nom es vénen organitzant des de famesos. Per aquest motiu, el centre cultural La

Fontana d’Or, de la Fundació Caixa Girona, vadecidir assumir el repte del Patronat de Turis-me Costa Brava-Pirineu de Girona i buscar mi-rades allunyades dels cànons artístics tradi-cionals: volien que creadors del segle XXI en-foquessin el litoral gironí des d’una perspecti-va actual, mostrant llenguatges artístics i ge-neracionals diferents –això últim s’ha aconse-guit perquè el projecte ha implicat artistes nas-cuts entre 1943 i 1972. El vincle amb la CostaBrava o amb la naturalesa, en general, com apunt de partida del seu treball són el denomi-nador comú d’aquests creadors, als quals s’hademanat que «mirin i repensin aquests parat-ges amb els ulls del segle XXI».

ARTISTES CONSOLIDATSLa iniciativa ha implicat onze noms consoli-dats en el món de l’art que, entre altres coses,es caracteritzen per treballar «amb les idees iles eines del món contemporani». La nòminaartística del muntatge instal·lat a La Fontana

2 DominicalDiumenge 2d’agost de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTOGRAFIA DE PORTADA: MARC MARTÍ(UNA DE LES OBRES INCLOSES EN L’EXPOSICIÓ«LA COSTA BRAVA. SEGLE XXI»)

2 d’agost de 2009

4 i 5 ReportatgeExplorar l’abandóEl Club d’Exploradors de LlocsAbandonats és un col·lectiuespecialitzat a fer incursions enespais tancats com el Club Medde Cadaqués o l’antiga basemilitar Loran de l’Estartit

6 ReportatgeFolklore nostratEl Museu del Joguet deCatalunya, a Figueres, recordael 50è aniversari de la mortde l’etnòleg Joan Amades

7 EntrevistaFrancesc Grau«Descobrim les possibilitatsde l’Internet social ara»

8 i 9 ReportatgeGastronomiaOccitània, de laMediterrània a l’Atlàntic

15 Col·leccionismeFesteigs a la platja

18 MúsicaEl llegendari Camarón

SUMARI

Inspiraciódel segle XXIOnze creadors contemporanis han plasmat la seva visió de la

Costa Brava actual utilitzant diferents llenguatges artístics,incidint en la seva transformació i sense oblidar la crítica

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

1

Reportatge


Fotos:1 a 5Una seleccióde les creacionsartístiques queformen l’exposició«La Costa Brava.Segle XXI»,organitzada perla Fundació CaixaGirona i visitableal Centre CulturalLa Fontana d’Or.

d’Or inclou creadors gironins com Pere No-guera (la Bisbal d’Empordà, 1941), Tere Reca-rens (Arbúcies, 1967), Mayte Vieta (Blanes,1971), però també de fora de la demarcaciócom Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), Mire-ya Masó (Barcelona, 1963), Eugènia Balcells(Barcelona, 1943), Jordi Bernadó (Lleida, 1966),Ester Partegàs (La Garriga, 1972), Mireia Sentís(Barcelona, 1947), Montserrat Soto (Barcelona,1961) i Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Pe-nedès, 1963).

Als punts en comú referits abans, els pro-motors de l’exposició hi afegeixen que tots ellssón creadors «moguts per un esperit de recer-ca» que els fa capaços de descobrir aspectes in-èdits de la Costa Brava, a més d’ensenyar «aveure altres dimensions» d’aquest paisatge mos-trat i interpretat tantes vegades. L’objectiu eradesmarcar-se dels nombrosos recorreguts alllarg de l’últim segle de la costa gironina, queabunden darrerament, i centrar-se en l’actuali-tat i en la seva transformació –perquè el pai-

satge, com la percepció que els artistes tenendel món, ha anat canviant amb el pas deltemps–, tot deixant espai per a mirades críti-ques d’aquesta realitat. Art i crítica, lligats.

QÜESTIÓ DE SENSIBILITATSobre aquesta intenció, durant la presentacióde La Costa Brava. Segle XXI, el comissari dela mostra de La Fontana d’Or, Daniel Giralt-Miracle, va remarcar que de cap manera s’ha-via pretès oferir «una visió retrospectiva» sinó«prospectiva». Una afirmació que va completarafegint que el resultat del treball «potser no ésuna visió tan romàntica i idíl·lica» com la queens resulta més habitual; sinó que es tracta d’u-na percepció «més real», que respon a una qües-tió de «sensibilitat més que de plasticitat». Iaquest precepte és el que va marcar l’elecciódels artistes en aquesta iniciativa: contempora-nis i amb una solidesa suficient com per sumarel seu llegat a les interpretacions anteriors delmateix paratge.

Entre les instal·lacions presents a la mostrahi ha, per exemple, una obra d’Ester Partegàsque contraposa espais naturals de la Costa Bra-va, com els penya-segats, amb efectes d’il·lu-minació propis de les discoteques. Per la sevabanda, Mireya Masó utilitza el vídeo per posaren evidència els danys que causa la interven-ció humana en l’entorn natural –fonamental-ment a través de la construcció. Mentre que Jor-di Bernadó, per exemple, ha reflectit el litoralamb fotografies des de l’interior d’una resi-dència típica de la burgesia de principis de se-gle XX, quan començava a formar-se el con-cepte de turisme. L’ús de recursos multimèdia,el reciclatge que converteix envasos buits o mi-ralls en peces d’art, diferents tipus de pinturesi fotografies o les típiques postals que pro-mouen la Costa Brava entre el turisme són al-gunes de les propostes presents en el muntat-ge –que estarà obert al públic fins al proper 4d’octubre.

2

3

4

5

Objectiu: espai tancat i barrat per aban-dó. Repte: entrar-hi sense ser vist i pas-sejar-s’hi com a casa. Finalitat: fotogra-

fiar-ho tot i compartir l’experiència. Amb qui?El Club d’Exploradors de Llocs Abandonats(CELA), una organització que fins ara s’ha co-lat a l’antiga ciutat de vacances Club Medite-rranée de Cadaqués, a un vell restaurant de carretera a Sant Julià de Ramis i a les instal·la-cions de la base militar Loran de l’Estartit.Aquestes han estat les seves incursions gironi-nes, però el grup també ha fet accions similarsen diferents espais de Barcelona, Terrassa, Ta-rragona, Almeria, Màlaga, Ciutat de Mèxic o dequalsevol lloc on hagi arribat algun integrantdel club.

La «curiositat» és la seva motivació principal,segons explica un dels seus promotors, crea-dor i administrador del web del col·lectiu, l’ex-plorador gironí Damián Martínez que a la xar-xa s’indentifica amb el «nick» DeLFiniTo. Ell ma-teix qualifica d’«increïble» el fet de poder ex-plicar «la sensació que tens en entrar en un llocdesconegut que, en la majoria de casos, sem-bla tret d’una pel·lícula de ciència ficció o deterror»; una impressió que, segons remarca, esmultiplica quan «no només trobes parets vellessinó maquinària, lavabos –realment, les sevesfotografies demostren certa predilecció peraquests serveis–, restes de coses de la gent quevivia allà... és com un viatge al passat i un in-tent de descobrir com i per què es vivia enaquell lloc o com allò va acabar en abandó».L’adrenalina de l’explorador, però no de capparatge natural inhòspit ni de vestigis d’altresperíodes històrics sinó d’escenaris urbans endesús. Les possibilitats són moltes, a vegadesevidents per a la vista de qualsevol però altrescops estan ocultes i es localitzen després d’u-na recerca prèvia. Una investigació a la qual esrefereix DeLFiniTo quan explica el procés queel va portar a situar una vintena de búnquersa la ciutat de Girona, alguns amb entrades ex-ternes però d’altres amb l’accés a través de ca-ses del Barri Vell. De moment, però, aquestsracons continuen pendents d’explorar pel club.

CELA es va formar l’any 2005 quan un grupd’usuaris d’un fòrum d’Internet aparentmentaliè a aquesta afició per descobrir llocs aban-donats –el tema eren els cotxes – es van trobarper entrar a una antiga fàbrica tèxtil de Saba-dell. Després d’aquesta primera incursió vandecidir organitzar-se i crear un club que re-produeix una idea importada dels Estats Units,estesa a nombrosos països del món. Segonsafirmen a la seva web (www.clubcela.com),l’èxit de visites dels seus reportatges fotogrà-fics, amb centenars d’entrades els dos primersanys, els van convertir en «el referent a Espa -nya sobre l’exploració urbana, sobre llocs aban-donats». En la presentació del projecte, Martí-nez especifica els quatre principis bàsics de lanormativa que regeix el funcionament del club:

Explorarl’abandó

Els espais tancats són l’objectiu del Club d’Exploradors de LlocsAbandonats, una organització virtual que a les comarques deGirona ha entrat al Club Mediterranée de Cadaqués, la base

militar Loran de l’Estartit i un antic restaurant a tocar de la N-II

TEXT: PILI TURON


1

3

Reportatge


no fer soroll, no ser vistos, no trencar ni des-truir res i preservar el lloc de gent amb inten-cions dubtoses. Uns preceptes que duen a lapràctica perfectament equipats per accedir aqualsevol racó del lloc a explorar, a diferènciad’aquella primera sortida en la qual nomésduien «una càmera fotogràfica i un parell dellinternes amb escassa bateria» –tal com es re-corda al web.

LES EXPEDICIONS GIRONINESEl detallisme dels reportatges fotogràfics delclub CELA deixa clara la meticulositat dels seusexploradors, que complementen les imatgesamb descripcions i comentaris sobre les sevestroballes. Per exemple, entre d’altres coses, alrestaurant de carretera –on expliquen que nova costar gens entrar– els va cridar l’atenció unantic sistema de portes i de petits departamentsque servien per distribuir els productes de lanevera i facilitar la tasca als cambrers. A la basemilitar nord-americana Loran –construïda el1961 i desmantellada el 1994–, a més de les di-ferents instal·lacions abandonades, van foto-grafiar commutadors, vells dipòsits de gasoil oun rètol en el qual s’alertava de «perill de ma-lalties i càncer de pulmó». I, finalment, el ClubMed –que s’ha començat a enderrocar aquestestiu– és l’espai gironí abandonat explorat demanera més exhaustiva, ja que cap racó sem-bla haver-se escapat a les seves càmeres foto-gràfiques en una expedició que es va realitzarfa menys de dos anys.

2

Fotos:1L’antiga ciutat devacances ClubMediterranée deCadaqués. 2El restaurant tancata tocar de l’antigaN-II, al terme munici-pal de Sant Julià deRamis. 3La base militarLoran, oberta pelsnord-americans al’Estartit.Fotografia:DeLFiniTo

El folklorista català per excel·lència, JoanAmades, defensava que «les produccionspopulars tenen un segell propi, inconfu-

sible i molt difícil de definir, els replecs de l’à-nima humana són immensament múltiples i di-versos, com ho són també els replecs de l’àni-ma col·lectiva, o sia del poble», tal com repro-dueix el llibre Folklore de Catalunya que Edi-torial Selecta va publicar el 1968. Llavors feiadeu anys de la mort de l’autor del CostumariCatalà i aquest 2009 l’associació cultural queporta el seu nom commemora mig segle de laseva defunció. En terres gironines, el Museudel Joguet de Catalunya, a Figueres, ha volgutadherir-se a l’homenatge i en recorda la figurai l’obra amb l’exposició temporal «Joan Ama-des Gelats».

El muntatge recull una col·lecció d’auques,goigs, plecs, estampes, fulls solts, llibres i imat-ges pertanyents al Centre de Documentació ide Recerca dels Jocs i dels Joguets, tots ells sig-nificatius del folklore català. Joan Amades, queva viure a Barcelona entre el 23 de juliol de1890 i el 17 de gener de 1959, es va distingircom l’etnòleg i el folklorista –autodidacta– mésprolífic del país.

A partir de 1915, Amades va realitzar un in-tens treball de recerca que no va aturar fins almoment de la seva mort. A part de la seva bi-bliografia, en el seu currículum també desta-quen fets com haver fundat la Federació Espe-rantista Catalana; l’elaboració d’un corpus delfolklore català, complint un encàrrec de laUnesco; així com la seva tasca de conservadoral Museu d’Indústries i Arts Populars del PobleEspanyol, de Montjuïc, càrrec per al qual va sernomenat el 1940; o responsable de la Secció deGravats Populars, a l’Arxiu Històric Municipalde Barcelona. En opinió de l’Associació CulturalJoan Amades, aquest barceloní va ser «una figuracabdal en la cultura catalana i el seu treball ha es-tat essencial per a tots els àmbits de la cultura po-pular». Per aquest motiu –segons afirmen– consi-deren necessari recordar la feina d’Amades en elcinquantenari de la seva mort, proposta a la quals’ha adherit el museu figuerenc.

JOIES DE LA LITERATURA POPULARLes auques, que tenen el seu origen en un jocd’atzar del segle XVII molt semblant al Joc del’Oca, són una de les manifestacions més po-pulars del folklore català i una de les més re-presentades a l’exposició del Museu del Joguetde Catalunya –que es pot visitar de manera gra-tuïta tot l’estiu, fins al proper 27 de setembre.Es tracta d’una combinació de dibuixos i gra-vats –normalment quaranta-vuit– consideradespetites obres de la literatura popular, en lesquals s’expliquen episodis d’una biografia, es

narren esdeveniments, es detallen costums oes recorden fets determinats. El vessant didàc-tic és un dels aspectes més destacats de les au-ques –que s’emmarquen en la literatura ano-menada «de fil de canya» o de «canya i cordill»–,que inclouen estampes, goigs, fulls, plecs i lli-brets sobre personatges o esdeveniments di-versos.

Una selecció musical de Frederic Mompou(Barcelona, 1893-1987) complementa el mun-tatge, que es va il·lustrant amb les notes de pe-ces com Impressions íntimes –la seva primerasuit per a piano–, Encanteris, Pessebres, Can-çó de bressol, Diàlegs i una interpretació deMompou a Barcelona enregistrada el 1974.

4

3

2

1

Folklore nostratEl Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, commemora amb una exposició el cinquantè

aniversari de la mort de l’etnòleg i folklorista català Joan Amades

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

Reportatge


Fotos:1Una sèrie de dibui-xos que formen unade les auques expo-sades al museufiguerenc. 2Un panell –en primerterme– recorda lafigura d’Amades. 3Alguns dels llibresinclosos a l’exposi-ció. 4Reproducció d’unade les figures méspopulars de la tradi-ció catalana.

El banyolí Francesc Grau, collita del 1976,viu a Girona, i treballa a Barcelona, ondesenvolupa la tasca de gestor i consul-

tor de comunicació a l’empresa Conzentra. Enel currículum té una recent visita a la NASA coma convidat, per a les celebracions del quaran-tè aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna.Ell i el grupet escollit d’usuaris de Twitter hanexplicat a la xarxa les celebracions. Això de-mostra el poder de la xarxa.

Com s’aconsegueix que la NASA el triï pervisitar les instal·lacions, els ha fet molt lapilota, segueix les investigacions? No séexactament els criteris del llistat final de con-vidats, el cas és que els que ens vam trobar aWashington, érem usuaris de Twitter prouavançats per acomplir els objectius: experi-mentar amb la força de la visibilitat de les xar-xes socials i sistemes de comunicació 2.0, comla mateixa plataforma Twitter.

S’ha parlat de troballes d’aigua a Mart, qui-na seria la cosa, per vostè, més espectacu-lar de les investigacions de la NASA? A ban-da dels reptes i les investigacions de l’agència,com bé diu, la millora de «vida» humana forade la terra, amb l’horitzó de colònies espacials,el que més m’interessa és la visió de l’agènciaquant a la seva obertura, transparència i apro-pament als usuaris. Des de la publicació de fo-tografies i vídeos, a temps real, des de la Terrai l’Espai, als seus comptes de Flickr i Youtube,fins a la recerca de la interacció amb els blocsi canals de Twitter.

Entre els bloggers hi ha gent més bona queels articulistes o els periodistes de la prem-sa tradicional? No em faci ser dolent! Entreels blocaires hi ha tanta gent bona com entreels articulistes i periodistes. El que fa tremolarels fonaments del periodisme no és la catego-ria de «blocaire», sinó la cultura que comporta:la inquietud d’escriure, les ganes de buscar te-mes nous, la frescor de publicar allò que real-ment es creu, fer-ho amb la freqüència que esvol, la interacció amb l’escriptor...

Segueix passejant per les comarques giro-nines: què hi troba? Les comarques gironi-nes són la combinació de mar i muntanya quehom pot desitjar. Tenen l’equilibri necessari percomplaure cada moment allò que necessites:zones de costa per descansar la vista en l’o-natge, zones de muntanya per deixar-se seduirper l’alçada i mirada a l’horitzó, i tranquils pa-ratges d’interior. Tot a menys d’una hora de cot-xe.

Va cursar Publicitat i Relacions Públiquesa la UdG, quina és la situació de la xarxa acasa nostra en empreses i particulars: hisom, o passem de la xarxa? Cada vegadamés, empreses i particulars, integrem Interneta les nostres vides i feines. És veritat que hi haqui encara no veu en la xarxa una oportunitat.Qualsevol persona i empresa parteix de les ma-teixes oportunitats per assolir els objectius devenda, diferenciació, lideratge... però cal jugarbé les seves cartes.

Què hem d’aprendre a Girona per fer-noscréixer, en els negocis en xarxa? Primer ifonamental: estar convençuts que si fem les co-ses ben fetes, aconseguirem el que ens propo-

sem. Com a negoci: primer, un posicionamentdiferenciador amb els competidors: allò en quèrealment som únics, per petit que sembli. Dos:comunicar-ho amb els canals de què disposem,des d’un web simple, als cercadors, fins als mit-jans socials. I tres: establir relacions amb elsusuaris que contactin amb la nostra marca.

Les xarxes d’Internet 2.0 tenen èxit, peròsón una revolució de la comunicació o unaforma de passar el temps? Crec fermamentque les plataformes amb tecnologia web 2.0:blocs, xarxes socials personals i professionals,han arribat per quedar-se. Pensar que són flord’estiu, seria com si quan va aparèixer el telè-fon mòbil algú pensés que era una moda pas-satgera. Quant a plataformes «socials», quasi non’hi ha hagut cap que des de l’inici –fa més de15 anys– s’hagi esgotat: continuen les pàginesweb, els fòrums, les versions de blocs perso-nals... en els últims 3 anys, s’hi han sumat mil-i-una xarxes socials.

Facebook no publica resultats econòmics,vol dir això que no tot és or en aquest món?Si ens fixem en les plataformes socials tan cap-davanteres com Twitter, Youtube o Facebooksón projectes nascuts d’idees de gent molt joveamb necessitats concretes. La complexitat elsha vingut quan han crescut i han buscat fór-mules per créixer com requeria la demanda.Degut a això, molts d’ells encara no tenen clarel model de negoci.

Com a consultor de comunicació 2.0, comcanvien les coses espais com Twitter, Tuen-ti o Facebook? L’èxit d’aquests espais rau enquè canalitzen els fluxos naturals de les per-sones a través de les noves tecnologies. Si fun-ciona tant facebook és perquè a tots ens agra-da saber dels altres. Tuenti facilita la relació en-tre els joves i Twitter... què li diré de Twitter?per a mi és el millor sistema de comunicaciópersonal després de la telefonia mòbil.

Què atreu tant de programes com Twitter?El micro-blogging, la tècnica de comunicacióque utilitza Twitter, permet la publicació de text(notícies, idees, opinions, enllaços d’interès, re-ferències, links a fotografies o vídeos...) des dequalsevol lloc i dispositiu connectat (ordina-dor, PDA, blackberry, iPhone...) de manera im-mediata, senzilla i gratuïta. Es pot demanar més?

Internet és un oceà d’informació: com dis-tingim quan perdem el temps, vagarejant,i quan ens formem o relacionem? Tot elque fa referència a la vida on-line és extrapo-lable a la vida quotidiana. Quan parlem, tele-fonem, visitem o viatgem, a partir de quan per-dem el temps? D’una manera personal, li diriaque just en el moment en què hom pensa queestà perdent el temps, és el moment de canviarde tasca.

Expliqui’ns algun dels seus projectes ac-tuals. Des de l’empresa Conzentra, a Barcelo-na, ajudem a persones, organitzacions i em-preses a fer créixer el negoci on-line, des de laseva presència a la xarxa fins a potenciar lesrelacions amb clients actuals i potencials. D’al-tra banda, i des de l’associació STIC.CAT, aju-dem a minvar l’escletxa tecnològica a la nostrasocietat, i l’ús del català en les noves tecnolo-gies. Entre els projectes que impulsem, s’hi tro-ba el certamen nacional dels Premis Blocs Ca-talunya, en període de votació. El recent acordamb Càritas, o la donació de maquinària aONG.

Un consell per a un petit empresari per po-sicionar-se a la xarxa? Intento transmetre elvalor d’oportunitat actual, ara tot just es des-cobreixen les grans possibilitats de la nova In-ternet social. L’humil consell és que no tinguinpor del què diran; que provin d’obrir-se al pú-blic, als clients potencials, als usuaris. Que uti-litzin els canals que considerin adequats i queels mantinguin.

Entrevista


FRANCESC Grau Consultor de comunicació 2.0, convidat per la NASA

L’usuari de la xarxa social Twitter @Fgrau ha viatjat fins a la NASA per conèixer lesinstal·lacions de l’Agència espacial més prestigiosa del món. Aquest especialista en màrqueting inoves tecnologies ens explica els canvis socials de la xarxa

“Descobrim les possibilitatsde l’Internet social ara”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: GEMMA GEIS

“Cada vegada

més,empreses iparticulars,integrem

Internet a lesnostres vides

i feines. Ésveritat que hiha qui encarano veu en laxarxa una

oportunitat.Qualsevolpersona iempresa

parteix deles mateixesoportunitatsper assolir

els objectiusde venda,

diferenciació,lideratge...

però cal jugarbé les seves

cartes“

Oc, en occità –i en català medieval (commostra la cançó del diner cantada per Rai-mon) vol dir sí; mentre que en francès, a

l’Edat Mitjana l’afirmació era oil (en català en-cara diem «oi que m’entens?»). Els dos mots, percert, vénen del llatí hoc, que és l’afirmatiu això.Els occitans han fet afirmacions –«volem viureal país», deien a l’època de les mobilitzacionsper Larzac (on s’hi instal·lava un camp militarfrancès), a l’entorn del 68. Però també caldriaque diguessin no: no a França, no a la colonit-zació, no a l’espoli econòmic, no a la prohibi-ció i enviliment de la llengua, no a la colonit-zació del Nord: diguem-ho amb els mots es-caients: no a l’etnocidi –no al genocidi, si par-lem de la Croada francesa contra els albigesos,de fet contra tota la nació occitana.

A l'hora europea de les nacions sense estat ide la França que nega els seus drets més ele-mentals a catalans, bascos, bretons, alsacians ocorsos, segurament el pitjor paper correspon aOccitània, la nació prohibida. Una de les mésantigues i geogràficament més ben estructura-des d’Europa, i també per mor del colonialismefrancès, una de les més desconegudes d’Euro-pa: va dels Pirineus al Massís Septentrional(«Central», per als francesos); de l’assolellada me-diterrània provençal a l’atlàntica Gascunya. DeNiça (Nissa) a Bordeus (Bordèu), de Narbona aLlemotges (Lemotges) i de Tolosa del Llengua-doc (Lengadoc) a Clarmont d’Alvèrnia. Limita,al sud, amb els Països Catalans, Espanya i Eus-kadi; al nord, amb França; i a l’est amb Itàlia. Elseu territori ocupa mitja França i petites porcionsd’Espanya i Itàlia (valls apenines).

UN PAÍS SECRET Aquest país situat entre Catalunya i França hasofert i sofreix la pitjor i més cruel sort possible.De primer, l'extermini i colonització –de la ba-talla de Muret, passant per la Revolució France-sa i Mitterrand fins a Sarkozy, els reis i bisbes ila República– de les seves bases nacionals –llen-gua, territori, cultura, consciència. Segonament,fins i tot el segrest del seu nom. Internacional-ment, a partir del nom imposat per França,

aquesta antiga nació és anomenada amb unapèndix colonial i geogràfic, el «Midi» (de París,està clar), i d'altres de similars, com «Sud», «GranSud», «Sud-oest», etc. I els seus habitants i la sevacultura són, naturalment, «meridionals». Qüestióde noms i d'ocultacions: els més informats, si totjust arriben a assimilar-la amb Provença, o ambel Llenguadoc: però això és un abús de la partpel tot. Un abús, ai las!, comès per força lletra-ferits catalans que anomenen Provença el paísi «provençal» la llengua.

Una altra trampa folklòrica, estimada tant pelscolonitzadors com pels colonitzats alienats, ésel de l'assimilació, sense matisos, Occitània/Ca-tarisme o albigesos. Però aquest fet religiós pun-tual és un element més del conjunt cultural dela nació occitana medieval; el qual, certament,fou utilitzat pel rei de França i el seu parent elpapa de Roma del moment per conquistar i prac-ticar una persecució religiosa que no aconse-gueix amagar el que fou un autèntic genocidi(primer físic, després cultural i lingüístic) ambl'excusa de la «Croada», des de 1213 (Muret), iamb la derrota de la qual per part del rei de Ca-talunya-Aragó es va frustar el gran projecte dela gran nació occitanocatalana, que hagués po-gut resistir amb èxit, sens dubte, les bestials ocu-pacions de França i d’Espanya, els enemics his-tòrics naturals de Catalunya i Occitània –abansi avui. Els malfactors sempre s’entenen entre ells.

UNA LLENGUA PERSEGUIDA El resultat de la colonització del nord i la pro-gressiva annexió a França dels territoris occitanssobirans (un procés que arriba pràcticament finsals segle XVII) és que la major part dels més de14 milions (o més) d'occitans no tenen, en ge-neral, consciència nacional ni lingüística; se'lscontinua dient que parlen un patois (patuès odialecte de les bèsties) i ells mateixos ho diuenaixí –i, finalment, l’únic que en queda, l’«accent»,des del punt de vista parisenc-francès que, ésclar, «sent à l'ail» i de què, finalment, són, permés irrisió, «meridionals». Ser «del sud», en molts,casos, és l’única consciència «nacional» que elsqueda als habitants dels països occitans: Llen-

guadoc, Provença (on regnava Tartarí de Taras-có, i Mistral invitava a la «copa santa» portadapels catalans –himne nacional occità–, Llemosíque donà nom a la llengua dels Països Catalans),Delfinat, Alvèrnia (recordeu l’emotiva cançó del’occità Brassens sobre l’«auvergnat»?), Gascun-ya (el país dels Tres Mosqueters). I també el Fe-nollet i la Vall d' Aran, a Catalunya i un territoria Itàlia, al Piemont (valls valdeses). Es calculaque, malgrat tot, un milió de persones continuenparlant occità (a través dels dialectes: llengua-docià, provençal, gascó...). Amb tot, no sempreés fàcil trobar documentació en occità: els to-pònims propis, per exemple, han estat substi-tuïts per bàrbares formes franceses, o grafiesaberrants; el mateix passa amb els cognoms.Així, per exemple, com un cas entre milers, Su-birós –el cognom de la nena que parlava occi-tà amb la mare de Déu– és «Soubirous». Així ma-teix Las Caus –que en occità, i en català a la Ga-rrotxa, vol dir un fet tan expressiu com «les co-ves», sota la forma afrancesada de «Lascaus» novol dir res; com no vol dir res «Le Puy», però sí«Lo Puei» (el puig), i el bell Clarmont esdevé unabsurd Clermont-Ferrand. I la gent que es diuSubirós esdevé «Soubirous» (malgrat la interces-sió de la Verge!) i la que diu Fàbrega, «Fabrè-gue», o la que es diu Tibau és «Thibaut», i la quees diu Colom (jo em dic Fàbrega Colom), «Cou-lomb», la que es diu Bastida és «Bastide». El graude degradació formal (i moral: què et quedaquan no tens ni el nom?) dels noms i topònimsoccitans –sovint similars o exactes que els cata-lans– perpetrat per la «culta» i «dolça» França. Lor-da és «Lourdes», Canas, «Cannes», Vilanova o Vi-lanuèva és «Villeneuve», Tarbas és «Tarbes», Li-mós és «Limoux», Nissa és «Nice» i així fins a latotalitat. França ha matat qualsevol signe d’i-dentitat nacional i lingüística, i sovint ho haaconseguit: es va escaure que em trobava aMontpelhièr –en ocasió d’unes recerques sobrecuina i cultura occitana– i recordo com la bonagent de la ciutat que va veure néixer Jaume I elConqueridor va protestar contra la decisió del’alcalde de retolar els carrers també en una llen-gua estrangera com l’italià (en realitat occità: Ca-

Occitània, dela Mediterrània a l’AtlànticL’autor dedica el reportatge a la memòria del mestre i amic Robèrt Lafont, mort el juny passat

TEXT: JAUME FÀBREGA


AN

IOL R

ESCLO

SA

1

rrièra de la Font). Alguna cosa ha canviat, noobstant: els avisos del metro de Tolosa del Llen-guadoc són també en occità i la música occita-na no es limita solament a l’excel·lent reapro-piació folklòrica i de música d’arrel, sinó quecompta amb potents grups rock –com alguns deMarselha– que canten en la llengua del país.

No hi ha una clara capitalitat, tot i que les mésgrans ciutats són Tolosa del Llenguadoc, Mar-sella, Bordeus, Llemotges, Niça i Montpeller.Simplement dir-se occitans, o dir que els seusparlars no són un patuès, és l'únic que quedaper fer sovint. Amb tot, queden manifestacionscom la «Felibrada», festa anual de l'occitanismemés folklòric que resistent, i d’altres de més se-rioses, com la Universitat Occitana d’Estiu i lesdiverses escoles d’estiu (en les quals he partici-pat) maternals (com La Calandreta gascona),l’I.E.O. (Institut d’Estudis Occitans), emissoresper internet (sovint no autoritzades), la cançótradicional i d’autor i, fora de la llengua, la dan-sa, l’esport o la cuina, la més brillant de Françai la que ha donat i dóna alguns dels seus mésgrans cuiners, com Escoffièr –mestre del granIgnasi Domènech– o Michel Bras –de Laguiòla,famosa pels seus ganivets– en l’actualitat. I, enel passat, sabíeu que era occità Miquèl de Nos-tradama (és a dir, Nostradamus?).

També s’observa un clar ús oportunista i co-mercial del catarisme i del mot «occità», referit aconstruccions o a la cuina: més val això que res.Igualment, la bandera vermella amb la creu oc-citana en groc, ja no és una raresa. Per la ma-teixa raó, el «provençalime» (secesssionista o fol-klòric, o no sempre lligat a l’occitanisme), és unaclara i inequívoca explotació comercial france-sa. Això sí, amb al «rebel» i italianitzant Niça i elseu comtat, que conserven força bé l’ús de lallengua. Tenim el «moble provençal», la «modaprovençal», els masos provençals, el mobiliarid’estil provençal, les herbes de Provença, la ga-rriga, la lavanda, la cigala (símbol regional), elsabó de Marsella. En queden a part, és clar, la«Côte d’Azur» o la turistificada Riviera, Canes i elseu festival de cinema, Sant Pau de Vença i elMuseu Picasso, els paisatges que va estimar VanGogh i la cuina, reduïda sovint a una caricatura(«aïoli» –alhòli–, «boullabaisse» –bolhabessa–,«aïgo bouïdo» –aiga bolhida).

«VOLEM VIURE A PAÍS» Per als catalans, els occitans tenen un gran in-terès: formem part d'un gran i similar contextcultural, lingüístic i històric. Les dues llengües–i sobretot el llenguadocià, que és el «referen-cial»– són similars: «Volem viure al païs» –mot decombat dels activistes occitans emergents a par-tir del 68– sona sensiblement igual en les duesllengües. De fet, l'occità modern, massacrat i per-seguit, parlat «en secret» per a prop d’1 milió depersones i potser «entès» per uns 3 milions depersones, en no tenir presència pública –i, pertant, ja sense a penes cap possibilitat– es resolen el català, llengua germana. O bé en l'aranès–parlar occità del tronc gascó–, l'única resta ve-nerable –però, sortosament, ja salvada–, de l'an-tiga, culta i refinada llengua dels Trobadors, jaque és, com a mínim, llengua cooficial (espe-rant la seva definitiva oficialitat territorial). A horaeuropea, altrament, ben poca cosa aporta alsdrets lingüístics i nacionals dels occitans. Fran-ça, més que mai, manté una actitud glotofòbi-ca. Les recents lleis i disposicions de defensa dela llengua francesa o, ras i curt, de la prohibicióde les llengües no franceses (i fins dels noms i

cognoms) és, una vegada, més, un duríssim copcontra l'occità i les altres llengües minoritzades,que no minoritàries (català, bretó, cors, alemany,neerlandès, arpità, basc).

BONES INTENCIONS I MERIDIONALISMEFora bo que la Sra. Mitterrand i els seus com-panys, els progressistes de Le Monde o de Libé-ration, o els socialistes catalans, solidaris ambtothom excepte amb Catalunya, banderers dellloable «Passaport Europeu contra el Racisme» ide les causes dels drets humans, prenguessinnota d'aquest veritable racisme francès-parisencen què encara són contemplats la gent del «sud»,als quals se’ls nega els drets nacionals i lingüís-tics (que tan bé queda defensar a casa dels al-tres). En això, espanyols i francesos són iguals:mentre parlen dels «drets de l’home» o de «l’a-liança de civilitzacions», massacren, esclafen ipersegueixen –de forma grollera o subtil, segonsconvingui, les nacions que tenen a prop –tant aprop com el propi territori. Que, per postres,són denigrades pels ocupants. Uns són «pola-cos» repugnants, els altres «meridionals» ganduls.

Heus aquí què va escriure sobre els occitans(i de retruc els catalans) un escriptor tan il·lus-tre i tan francès com Céline, ara autor de culteentre la progressia: «Zona sud, zona poblada debastards mediterranis degenerats,de pòtols, defelibres caducs, paràsits aràbics que França hau-ria de tenir tot l'interès a llençar per la borda.Sota la Loira, només hi ha podridura, gandule-ria, infectes mestissatges negrejants». A l’altrabanda, trobem textos similars de Quevedo o,amb intenció contra els drets lingüístic, AntonioMachado. Això no és tan diferent del que diuennegres i blancs: «Vull que el francès es mantin-gui, en el món, com la llengua de la gent cultai lletrada», va afirmar Claude Allegret, ministred’Educació socialista (2001). El socialista senyorFreche (francesització de Freixe), arbre podritque presideix la regió de «Languedoc-Roussi-llon», des de la Catalunya Nord brama insultscontra occitans, catalans i la seva llengua, sen-se que li passi res (ni que sigui per vergonya in-tel·lectual). Hagués pogut signar, perfectament,aquest ridícul i xovinista (no debades és un motinventat per França) text del Ministeri de De-fensa (1962): «França és la guardiana dels valorsoccidentals eterns, de la dignitat de l’Home i delsseus drets». A condició, és clar, que no siguin elsdrets dels occitans, dels catalans, dels bascos,dels corsos, dels bretons, dels alsacians, dels ar-pitans o dels flamencs, o catalans.

CUINES GERMANES Amb els occitans, els catalans compartim un ma-teix espai gastronòmic, com ho afirmen nom-brosos testimonis. Igual que ocorre amb la llen-gua catalana –classificada com a gal·lo-ibèrica,com l'occità–, la cuina tradicional d'ambdues na-cions és més similar que no pas la cuina occita-na amb la francesa pròpiament dita o la catala-na amb l'espanyola estricta. El Pirineu i la mar,la història i la cultura ens uneixen: a banda i ban-da hi ha l'oli d'oliva, el vi i el blat; l'apreci perles mongetes (enfront dels cigrons espanyols),el bacallà, el peix, les oques i els ànecs i els seusderivats, el porc i els seus embotits i un conjuntde salses, preparacions, maneres de cuinar i platssimilars o comuns.

La colonització francesa i la criminalització o«pintoresquització» de tot allò «méridional» –quebateja amb aquest adjectiu de ressons colonialsi infamants des d'una llauna de brandada fins la

salsa allioli –són ben detectables i, per des-comptat, també ens afecta als catalans. Ells –elNord– són la norma. Tota la resta, l'excepció, elpintoresc, l'erroni. D’Alexandre Dumas a VictorHugo, de George Sand al Larousse Gastrono-mique, la literatura sobre Occitània-Catalunya –ila seva cuina– és, per dir-ho amb paraules suaus,inexacta, amb ben escasses excepcions (comGrimod de la Reynière, al segle XVIII).

I, no obstant, l'aportació occitanocatalana ala cuina dita «francesa» és bàsica, fonamental. Percomprovar-ho, citem, a continuació, diversosplats o productes d'aquest espai que, en la cui-na internacional passen com a «francesos» (hiposem el nom francès, l'occità i el català):

– Boullabaisse/Bolhabaissa/Bullabessa.Un plat ben allunyat del «geni» francès i de laseva forma de cuinar el peix. De l'occità «bullirbaix», segons sembla.

– Brandade/Brandada/Brandada. A Fran-ça, el bacallà no és tradicional. De l'occità-cata-là «brandar», remenar.

– Garbure/Garbura/Garbura.– Cassoulet/Cassolet/Cassolet. Diminutiu

del català-occità cassola, paraula inexistent enfrancès.

– Magret/Magret/Magret. Si la paraula fosfrancesa, fóra «maigret»! El diminutiu català-oc-cità de magre (d'ànec) dóna, en efecte, «magret».

– Ratatouille/Ratatolha/Samfaina. Una tí-pica combinació mediterrània d'hortalisses.

– Aïgo-bouïdo/Aiga bulhida/Sopa escal-dada. O, com diu literalment el nom, «aigua bu-llida».

– Mesclun/Mesclum/Mesclum. Amanidad’herbes.

– Aïoli/Alhòli/Allioli. Una combinació bennostra; «alh» («all» i «oli»). Nom d'un plat proven-çal i de la salsa.

– Sang frit,sanguette/Sangueta/Sangueta.– Caragaulade, cargolade/ Cagarolada/

Cargolada. «Cagaròl» o cargol, tan se val: méssemblants que no pas «escargot»!

– Mouclade/Musclada/Musclada. «Muscle»i «musclo», per descomptat, s'assemblen més queno pas «moule» o «mejillón».

– Bourride/Borrida/Borrida. Es fa a Sèta ia les Balears.

– Boeuf à la daube/Buòu a la dauba/Boua l’adoba.

– Oreilletes/Aurelhetas/Orelletes.– Crêpes/Crespèths/Crespells.– Foie gras/Fetge gras/Fetge gras.– Flaoune/Flazona/Flaona.– Rousquille/Rosquilha/Rosquilla. Fins i

tot els dolços ens uneixen, baldament el torrósigui nogat a occitània.

Per si no fos poc, recordem que són occitansels grans vins i crus de Bordeus (Bordèu), l’Ar-manyac (Armanhac), la Blanquette de Li-moux/Blanqueta de Limós/Blanqueta de Llimós(anterior al xampany!) o el Rocafort (i no «Ro-quefort»), al costat del mató provençal o Brous-se/Brosssa/Brossat, del Cantal o del chèbra oformatge de cabra, o el pernil (cambajon) debaiona, ja a frec a frec dels bascos. I més enca-ra. Malgrat tot, la nació que diu «oc» comença adir «non». No a França, no al colonialisme, no al’espoli, no a la persecució de la llengua, no ala folklorització del país... Nous escriptors, nouscantaires, nova gent de teatre, nous grups derock o de rap, ja gosen alçar la veu cada copmés forta. Fins que tothom digui «no».

De moment, ja hi ha passos que així ho in-diquen.

Reportatge


AN

IOL R

ESCLO

SA

MA

RC

MA

RTÍ

Fotos:1Allioli. 2Brandadade bacallà.1Broixetesde musclos.

Per saber-ne més:Jaume Fàbrega, La cui-na del país dels càtars.Cultura i plats d’ Occi-tània, de Gascunya aProvença (CossetàniaEdicions; només en bi-blioteques, edició liqui-dada).Jaume Fàbrega: espec-tacle El cor menjat, so-bre la vida del trobadorGuillem de Cabestany.Teatralització i musica-lització de textos me-dievals occitans. S’ha re-presentat en diversosindrets d’Occitània i elsPaïsos Catalans.

2 3

Javier Zuloaga (Bilbao, 1952) ha dirigit tresdiaris –La Voz de Castilla de Burgos, Uni-dad de San Sebastián y El Día de Balea-

res; a més d’haver estat el delegat de l’agènciad’informació Efe a Portugal, Argentina i el Ma-rroc, entre d’altres tasques periodístiques. Ambmotiu de la publicació de la seva segona no-vel·la, en aquesta entrevista valora algunesqüestions relacionades amb la condició políti-ca.

Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevis-ta: Honduras ha vingut a donar la raó a laseva novel·la caribenya? Amèrica Llatina haabusat de les sortides militars, que el món ja noaccepta. Ara interessa el populisme. Jo he si-tuat la història l'illa de San Gregorio, que és elmeu Macondo.

Vostè se centra en les eleccions en una illacaribenya, però les presidencials nord-americanes del 2000 també van ser arre-glades a Florida. Va ser un cas puntual, Es-tats Units ofereix plenes garanties democràti-ques. És el país on un grup de periodistes po-sen en solfa el president i l’aboquen a dimitir.

Mallorca és una illa caribenya? En absolut,és una illa espanyola que no s'assembla a SanGregorio excepte en els personatges orna-mentals. M'interessava l'evolució del populis-me i la seva manipulació de la història, visiblesobretot a Veneçuela.

Chávez guanya eleccions. Però va perdre unreferèndum i anuncia que en convocarà un al-tre, alguna vegada guanyarà. No em sembla unexemple de governant democràtic, controla latelevisió, presumeix de alliberador i admiraCastro.

Té mèrit que Castro hagi sobreviscut a unadotzena de presidents nord-americans? Itant. No va tenir mèrit mentre va durar la UnióSoviètica, però alguna cosa deu tenir quan elsha sobreviscut a tots. L'arma de la repressió etpermet ser més intel·ligent.

Són més perillosos els populistes de dre-tes o d'esquerres? Els populistes han de ves-tir-se d'esquerres per triomfar. Del contrari, elpoble no els segueix.

Espanya els va fer així? Vargas Llosa explicaque els Estats Units van unir esforços per eman-cipar-se. Al sud de Panamà, els «reietons» llui-taven entre ells per una quota de poder. Pot-ser el caràcter llatí és més individualista.

Aznar és la cosa més semblant al populis-me que hem tingut a Espanya? No ho va ser,defensava una ideologia i un programa. Popu-lista era Girón de Velasco, i el populisme el te-nim en el futbol, els toros i la Setmana Santa.

Vostè estava en el món financer mentre esgestava el gran cop. No sóc profeta, però lesalarmes dels serveis d'estudis anaven avisant.

Les caixes paguen fitxatges de Ronaldos.Pot entrar en la lògica mercantil i generar in-gressos, però en els temps que corren em cos-ta molt d’acceptar-ho. Em sembla escandalós,tant en l'aspecte esportiu com per la seva re-percussió social.

Un Obama es fabrica? No, però els candidatspassen un càsting, i els debats preelectorals notenen autenticitat perquè els equips dels aspi-rants pacten massa condicions. Kennedy no vapactar amb Nixon, i el votant actual es quedaamb les ganes de veure un enfrontament i con-cloure «que bé que m'ho he passat».

Es vostè un basc PP-PSOE? Sóc basc per edu-cació i per orígens, força exigent en allò polí-tic, encara que mai he militat, ni a l'Athletic. Leseleccions del març van ser un dels momentsmés alegres que he viscut. Després de trentaanys, s'obren les finestres i s'aireja la història,ho reconeixen fins i tot els votants del PNB.

Sosté que els bascos van de cara, els ma-llorquins ataquen per l'esquena? El meupare va morir al gener. Era carlista i es va aliaramb Mola per guanyar la guerra. Els carlistesportaven al pit el «Atura’t, bala», la qual cosa noés millor ni pitjor, però potser convé ser unamica gallec i mallorquí en els moments difícils.

Es pot ser periodista sense fumar ni beu-re? Quan exercia el periodisme, fumava els

meus paquets de Ducados i prenia gintònicsde Bombay al Joe’s de Gomila. Alcohol i tabaceren habituals perquè acabava a les quatre dela matinada, però fa vuit anys del meu últimgintònic.

Els periodistes s'han aproximat en excésals polítics? Han d'estar a prop per vigilar-los.

Facebook i twitter és periodisme? No, sóncanals d'intercomunicació social. Produeixeninformacions d'alt impacte que arriben méslluny. El carter és una peça de museu.

Un diari diferent per a cada persona. M'in-quieta que una persona pugui fabricar la por-tada del seu diari. Si es generalitza aquesta si-tuació, arribarà el «catetisme» intel·lectual. Eldiari interpreta l'actualitat, la concentració entu mateix t'empobreix.

Quants telediaris li queden al telediari? Noel veurem al sofà, sinó al telèfon. El periodis-me no corre perill, ni tampoc la premsa escri-ta. Guanyarà el més llest.

JAVIER Zuloaga Periodista. Autor de «La isla de los rebeldes»

El periodista Javier Zuloaga ha publicat la seva segona novel·la –quatre anys després de «El hom-bre que pudo ser libre»–, una sàtira ubicada en una illa del Carib sense identificar que posa aldescobert les dependències de la política, sigui quin sigui el color dels que l’exerceixen

«Els populistes s’han de vestird’esquerres per triomfar»

TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTO: EL ALEPH

Entrevista


“Un Obama

no es fabrica,però els

candidatspassen uncàsting,

i els debatspreelectorals

no tenenautenticitat

perquèels equips

dels aspirantspacten massa

condicions(...)

Els periodisteshan d’estar

a la voradels polítics,per vigilar-los“

El temps i la gent són les bases sobre lesquals es va construir una exposició pen-sada per celebrar el cent aniversari de la

concessió del títol de ciutat a Olot, un projec-te que va quedar seleccionat entre les obres fi-nalistes de la darrera edició dels Premis d’Ar-quitectura de les comarques de Girona, en lamodalitat d’espais efímers. El centenari es vacomplir el 22 de gener de 2007, quan el rei Al-fons XIII va atogar la consideració de ciutat ala fins llavors vila d’Olot.

Per commemorar aquesta efemèride, el Mu-seu Comarcal de la Garrotxa va promoure l’or-ganització d’un muntatge que recordava el crei-xement demogràfic que va determinar la con-cessió del títol de ciutat a Olot; per això, elsseus responsables van destacar que «l’elementmés important i generador de tota aquesta ex-posició va ser sens dubte la gent».

La mostra es va realitzar a la Sala Oberta delmuseu, que es va subdividir per les línies deltemps; «una mica com si es tractés d’una cintamètrica gegant», ja que cada línia que travessa-va la sala marcava una dècada concreta. Aixího explicaven els autors de l’obra, que va anara càrrec de l’Espai Androna i de Sílvia Armen-gol i Xavier Moliner.

A la paret de l’esquerra de l’estança es vancol·locar deu monitors en els quals s’anavenpassant vídeos que recollien els testimonis dedeu persones escollides pel Museu Comarcalde la Garrotxa, cadascuna de les quals expo-sava la seva visió de les diferents dècades d’a-quests cent anys.

Al costat oposat, a la paret de la dreta, entreles línies de les dècades es va crear la subdivi-sió dels anys. En aquesta part del muntatge, s’hivan col·locar fotografies polaroids dels ciuta-dans que van anar a veure l’exposició. Aques-tes fotos representen els ciutadans que fan pos-sible la ciutat. La instantània de cadascuna d’a-questes persones que visitava la mostra es po-sava a la franja corresponent al seu any de nai-xement, una acció que va contribuir a dotar elmuntatge de dinamisme i de popularitat. Al ma-teix temps, aquesta iniciativa va servir per di-buixar una corba demogràfica decreixent; és adir, que el resultat va evidenciar el descens depoblació.

Arquitecturagironina


Un segle com a ciutatUna exposició va servir per commemorar el centenari de la designació del rei Alfons XIII

100 anys de la ciutat (Olot)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,Plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: ESPAI ANDRONA S.L.

Fitxatècnica

Projecte100 anys deciutat d’OlotMunicipiOlotAutor Espai AndronaS.L. / SílviaArmengol iXavier MolinerPromotorsMuseu Comarcalde la GarrotxaCol·laboradorsNifava DissenyGràfic

– Premisd’Arquitecturade les comar-ques deGirona 2008.Obra seleccio-nada. Espaisefímers.

Els nens, ja se sap, tenen fama de capritxosos a lataula, i segurament es tracta d'una fama justifi-

cada; però el que ningú pot dubtar és que el que elsagrada, admetem-ho, està molt bo. Seran capritxo-sos, difícils i el que es vulgui, però no tenen un pèlde tontos. Així, hi ha plats que la seva simple men-ció, i no diguem contemplació o degustació, ensobren la font de records de la infància. Poden seruns macarrons amb xoriço, o un pit Villeroy –pom-pós nom per a un senzillíssim plat–... o, evidentment,uns calamars fregits. A qui no li agraden els calamarsfregits? Qui no té un bon record de quan, de nen,anava un diumenge a prendre el vermut –ell no, clar–amb els seus pares i aquests demanaven una racióde calamars fregits?

Perquè els calamars fregits són coses que es men-gen molt més fora de casa que a la taula familiar. Pera mi, tan lluny ja dels meus anys infantils, segueixensent una imatge d'alegria, de plaer més enllà d'allòmerament gastronòmic. La veritat és que em se-gueixen agradant molt... com a gairebé tothom. Al’hora d'un aperitiu, la ració de calamars fregits emsegueix semblant una cimera de la gastronomia del'anar de tapes. És curiós, però els autors clàssics dereceptaris ni esmenten els calamars fregits. No ho faÀngel Muro a El Practicón, encara que sí en el seuDiccionario de Cocina de 1892. La senyora EmiliaPardo Bazán tampoc s'ocupa d'ells. Tampoc la Mar-quesa de Parabere els contempla a La Cocina Com-pleta. Ni tan sols aquest magnífic receptari per alsanys de la fam que és el Manual de Cocina de laSección Femenina... Sí que dóna una recepta, moltsui generis, «Picadillo», que es limita a tallar-los a ti-res, salar-los i fregir-los tal qual, sense «camisa» decap mena. Naturalment, els calamars fregits, i en duesversions –embolicats i senzills– vénen en el 1.080receptes de cuina, de Simone Ortega. Ocorre quecada terra fa la seva guerra, en això també.

Hi ha aquells que submergeixen els calamars, ta-llats en anelles o en tires, en una pasta de fregir fetaamb farina, aigua i ou, obtenint generalment un pro-

ducte una mica «abunyolat». Una variant seria arre-bossar-los en una pasta de tempura, més aèria. Des-prés estan els qui usen farina, ou i pa ratllat, els queprescindeixen d'aquest i, per fi, els que senzillamentels passen per farina. M'agraden de totes maneres,però potser és l'última, la més senzilla, la que emconvenç més. És important usar un bon gènere; ca-lamars, per descomptat; perquè aquest animalet té,en la seva família, parents i imitadors molt diferents.Normalment, les anelles o tires les fem amb el cos,rebutjant els tentacles. Aquests, enfarinats lleumenti fregits fins al punt cruixent, són un mos deliciós.

En la meva ciutat natal hi ha un popular quiosc ones brodava aquest fregit. El responsable de la cuinadisposava un recipient ampli amb farina, i anavatraient un generós grapat de tires de calamar, ja ambla sal necessària, que removia en la farina fins quequedaven ben enfarinades. Després les passava perun tamís, sobre el qual les agitava per, d'una banda,eliminar l'excés de farina i, de l’altra, aconseguir queles tires quedessin ben soltes i separades. D'aquí,sense més afegits, a la paella o la fregidora, amb oliben calent. Quan creia que ja estaven, els anavatraient amb escumadora i els dipositava sobre paperabsorbent per evitar que sortissin oliosos. D'aquí, ala safateta de la ració. Amb quarts de llimona al cos-tat, per si el client n’era partidari. Una delícia.

EL MILLOR APERITIU Per a adults, els calamars solen anar acompanyatsper una canya –o dos– de cervesa ben freda i bentirada. Un blanc jove i fresc també queda fantàstic.Begudes a part, demanar en una terrassa una racióde calamars fregits a l'hora de l'aperitiu és com obriruna finestra al passat i recordar aquell temps feliç.Per això, segurament, demanem aquesta ració ambla il·lusió d'un nen... que, no ens enganyem, és nimés ni menys que el que som davant d'una de ca-lamars, quan la boca comença a fer-se aigua, els sucsgàstrics a revolucionar-se i estem decidits a gaudir...doncs, què volen que els digui: com nens.

Tornada a la infànciaCAIUS APICIUS GASTRòNOM


El jove celler Martín Berdugo,d’Aranda del Duero, ha posat

en marxa un concurs de microcò-mics, el guanyador del qual il·lus-trarà la contraetiqueta d’una edicióde les seves ampolles. Aquesta ini-ciativa s’afegeix a un certamen demicrorelats que difonen a travésdels seus vins i que es convoca pertercera vegada. La seva última pro-ducció és un vi rosat de 2008.

El celler elaborador: BodegaMartín Berdugo, situada en plenaDenominació d’Origen Ribera delDuero. Per a més informació:www.martinberdugo.com.

MartínBerdugo

El vi

Ribera del Duero 2008

Em declaro un incondicional i un viciós debegudes o aliments que, a més, tenen elvalor afegit d’una substància estimulant.

No pas com Voltaire, del que es diu que en be-via moltes tasses al dia: el «príncep dels gas-trònoms» –encara que sembli mentida, era unadistinció honorífica que s’atorgava a França–Brillat-Savarin atribuïa a aquesta afició com-pulsiva la «claredat admirable que es pot ob-servar en les seves obres».

Però el problema del cafè, el te i altres be-gudes estimulants, és el seu contingut «tòxic»:per això crec que en bevem, i no pas solamentpel plaer gastronòmic que ens proporcionen.Aquest component estimulant, que ens animai ens desperta els sentits, s’anomena «cafeïna».Abel Mariné, que per a mi és el «nutròleg» méssavi d’aquest país –i, a més, catedràtic de Nu-trició i Bromatologia de la Universitat de Bar-celona– em diu que la cafeïna és una «base xàn-tica» que l’inclou, juntament amb la teobromi-na –de la xocolata– i la teofil·lina. Observemque aquí hi apareix la paraula «teo» (déu): pertant, no han pas de ser begudes dolentes. Lateofilina, amiga de Déu, és present també al te,juntament amb la cafeïna (tot i que vulgarmentha estat anomenada «teïna»). Els déus i profe-tes –fins i tot Al·là!– ens han donat altres pro-ductes i begudes santes amb la miraculosa ca-feïna que estimula el sistema nerviós central iens sol fer més àgils i desperts: a part del cafèi el te, també el mate, el guaranà i la nou dekola (sabíeu, doncs, que la coca-cola que do-nem als nens «col·loca»?).

Diuen que el te reposat perd cafeïna (peròaixò sembla una llegenda urbana). El que noho és, i pot sorprendre a més d’un, és que elcafè expresso, ristretto o molt «fort», té menyscafeïna que el cafè llarg, americà, alemany o«melitta». Tot i que això també depèn de la va-rietat de cafè i de la manera de fer-lo. En líniesgenerals, una tassa de cafè «percolat» o ameri-cà sembla que té 82 mil·ligrams de cafeïna,mentre que la concentrada tassa del més orto-dox ristretto és difícil que passi dels 62 mg. Percert que la cafeïna, aïllada, té l’aparença d’unapols blanca! Un consell: els amants de la neu,passeu-vos al negre del cafè.

IL·LUSTRE I LITERÀRIATornem al cafè: una beguda il·lustre i literàriaque ha provocat molta literatura –en el sentitliteral, ja que ha ajudat a escriure, i no solamenta Voltaire–, sinó també a compondre música, afer poesia o narració, a adoptar decisions. Granspersonatges de la història eren addictes al cafè:Lluís XIV i Napoleó, entre els estadistes, Eins-tein entre els científics, filòsofs com Kant –queen servia als seus amics, en uns convits regu-lars que feia a casa seva– i escriptors com Bal-zac, Mario Benedetti o Pablo Neruda. Els mú-sics i cantaires també hi han tingut força tirada:de Bach a Beethoven, fins a Rossini –el grangurmet al qual se li atribueix la invenció de di-versos plats. L’amor al cafè per part de JohannSebastian Bach es va traduir en el fet que li vadedicar una cantata! El fet s’explica perquè elmúsic alemany va treballar al cafè Zimmer-mann, de 1732 a 1749: aquí, ell mateix hi in-terpretava la seva aromàtica cantata.

Es diu que Voltaire bevia 30 tasses de cafè aldia, cosa que em sembla poc creïble! De fet,per a una ingestió saludable, es recomana unes

3 tasses al dia, tot i que això, és clar, depèn decada persona, de cada constitució física o delmoment de la vida que vivim.

El cafè té de bo –com el mate o el te– queno és solament una beguda individual sinó tam-bé social: convidar a fer un cafè al bar o a casaés un signe d’amistat.

Dit tot això, penso, particularment, que elsrecels d’alguns col·lectius contra el cafè –comvegetarians massa «religiosos» i «fonamentalis-tes»– no té cap justificació. A més, el te que lagent més «angelical» i aparentment tranquil·lasol recomanar, també té cafeïna! –encara quel’amaguin sota el nom més piadós de teïna.

Voltaire, Bach

i el cafèGastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

L’amaretto és un licor italià de gust amarg,el nom és un diminutiu d’amarg (amaro).Combinat amb cafè, és una beguda de-

liciosa i estimulant. I alhora sorprenent. L’ori-gen d’aquest licor, segons el seu principal fa-bricant (Amaretto di Saronno) fa referència aaquesta ciutat llombarda, on l’any 1525 Luinihi va anar a pintar uns frescos, i per a una Ma-donna la model li va regalar un licor casolà degust amarg, fet amb drupes de préssec; noobstant, l’amarg es relaciona també amb unamena d’ametlla, licors drupes d’albercoc, et-cètera. Si «no è vero è ben trobato», com diemaquí, jo diria més que a Itàlia! Els amaretti són,altrament, les galetes d’ametlla o de licor ita-

lianes potser més famoses arreu del món, co-mençant per les de Saronno i acabant ambles de Sasello, a la Ligúria. Els amaretti di Sa-ronno, envasades en les seves característi-ques llaunes, eren una de les coses méspreuades que els emigrats italians se’n duiena Amèrica. Jo en tinc una –amb galetes in-

closes– que decora i reconforta.

ElaboracióBarregeu tots els ingredients en una coctele-ra amb gel. Serviu-ho en gots llargs.

Notes– Aquest deliciós còctel també es pot fer enuna batedora de got.– Es pot decorar amb un gra de cafè fet dexocolata.– Amb aquest licor es fan altres còctels, enquè s’hi combina també cafè, brandy, anís,nata muntada i, si es vol, ensucrada, etcète-ra.

Ingredients

� 2 tasses decafè espresso� 8 culleradesd’amaretto

� 2 cullerades degelat de vainilla� 4 cullerades decrema de cacau(licor)� gel

Cafè amb amarettoLa recepta

Com el mate o el te, és una beguda social a més d’individual

AN

IOL R

ESCLO

SA

Establiments

antics


El 31 de març de 1903 va néixer el primer fillde Joan Tauleria i Rossell i, l’endemà ma-teix, el primer d’abril, va començar a treba-

llar com a fuster pel seu compte a Caldes de Ma-lavella. Va canviar tres vegades d’emplaçament,d’acord amb el volum del negoci que anava pu-jant. Primer va estar al carrer de Santa Maria, des-prés a la plaça de l’Església i darrerament es vaestablir al carrer Major número 20.

Joan Tauleria feia de fuster i ebenista. En aquellsanys, els fusters i ebenistes fabricaven bressolsper als recent nascuts, que eren tots de fusta; ar-maris per a habitacions de matrimoni o vitrinesper a menjadors; taules de cuina o de menjador;llits, fustes per rentar la roba a mà i molts estrisper a la casa. Els fusters de llavors també fabrica-ven taüts per als enterraments i, quan no tenienfeina, es dedicaven a cuidar l’hort, que sempretenien al costat de la casa o del taller, per podersubsistir.

Joan Tauleria i Rossell va tenir dos fills, Fran-cesc i Joaquim Tauleria Salip, que van seguir l’o-fici també a la població de Caldes de Malavella ivan comprar la primera màquina elèctrica; men-tre que, abans, es feien tots els treballs a mà, ar-tesanalment. Amb aquesta màquina, que era unaUniversal, es podien fer diverses coses a la vega-da i així les feines encarregades anaven més depressa. Curiosament, el pare dels dos germans –Joan Tauleria–, havia començat a treballar nomésamb una garlopa i un trepant. Francesc Tauleriacomprava la fusta a Can Sibils i arribava a Caldesde Malavella amb el tren. Des de l’estació fins ala fusteria, la traslladaven amb carros.

Durant la Guerra Civil, la casa Sibils no li va co-brar mai la fusta a Francesc Tauleria, però des-prés de la guerra li va reclamar tot el que li deviai Francesc va quedar molt endeutat. Aquest eraun fet molt corrent en moltes empreses de les co-marques de Girona entre els anys 1936 i 1939.Francesc Tauleria i el seu germà, Joaquim, porta-ven junts el taller, però un bon dia de l’any 1940Joaquim se’n va anar a treballar al balneari VichyCatalán, deixant sol a Francesc.

Francesc va tenir dos fills, Josep i Joaquim Tau-leria Solans, que el van començar a ajudar en pe-tites tasques i a aprendre l’ofici. Va comencar ales-hores un relleu generacional. Els dos germans vanseguir treballant amb les tècniques que manaven

els temps. Malauradament, Joaquim Tauleria vamorir electrocutat l’any 1970, tocant un cable d’al-ta tensió mentre feia tasques del camp. Josep Tau-leria es va quedar sol i, poc temps després, es vacasar amb Càndida Visa i Mestres, de Cassà de laSelva.

UBICACIÓ DEFINITIVAJosep Tauleria ja tenia ganes de canviar de llocperquè tenia problemes a l’hora de carregar i des-carregar els camions de fusta, ja que el carrer deCaldes on estava l’ebenisteria era estret. A l’any1974 van decidir establir-se definitivament aCampllong. Josep Tauleria i Càndida Visa van te-

nir dos fills, Joan i Francesc.Aquests dos joves han modernitzat l’establi-

ment i el negoci. Ara, l’empresa es dedica a la de-coració artística de mobiliari amb la fabricació demobles que porten obres d’artistes reconeguts.

El fundador de l’empresa, Joan Tauleria Ros-sell, va crear la firma amb el desig d’elevar el mo-ble a la categoria d’art, assolint fructífers resultats.La tradició segueix generació rere generació, con-densant els anys d’estudi, selecció de materials imètodes de construcció. L’empresa fabrica pecesen exclusiva i moltes vegades les exposa en lesdiferentes fires d’arreu del país amb un èxit for-ça notable.

TauleriaCampllongL’empresa va començar a Caldes de Malavella, fent petits

treballs de fusteria i ebenisteria. Ara està ubicada a Campllong iés un dels establiments de mobles amb més solera de Girona

Història

L’empresa vatenir el seus orí-gens a Caldesde Malavellal’any 1903. JoanTauleria i Rossellla va crear ambl’ànim de dignifi-car i elevar elmoble a la cate-goria d’art. Debon principi totes feia a mà,però més tardes va adquiriruna màquinaelèctrica marcaUniversal perpoder treballaramb més efecti-vitat. L’any1974, l’empresaes trasllada defi-nitivament a lapoblació deCampllong desd’on es continuatreballant

Origen1903FundadorJoan Tauleriai RossellPropietarisactuals Joan i FrancescTauleria VisaTreballadorsRègim familiari 3ActivitatEbenisteriai fabricació demobles artesa-nals decorats

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Ara és el moment, n’estic convençut.

- Doncs si a vostè li sembla, ho haurem deplantejar al claustre.- Jo crec que tothom serà molt receptiu.- Té raó, a més els alumnes també ho diuen.

Ignasi-Enric Jordà Caballé va néixer en unalocalitat del Vallespir anomenada Cervera dela Marenda el 1886. De jove va ser ordenatsacerdot i va estudiar filosofia i lletres. Aques-ta formació el va portar fins a Girona, on, apartir de 1917, va donar classes de llenguacastellana a l’Escola Normal de Mestres. Fruitde la seva experiència docent va publicar una«Gramática Castellana» de la que se’n va ferdues edicions. Amb poc temps, Jordà va es-devenir un element actiu de l’engranatge cul-tural del catolicisme gironí. Bona prova d’ai-xò és la creació, l’any 1920, de la revista Ge-runda, un setmanari que actuava com a por-taveu de l’Associació Catòlica del Magisteri,i que va dirigir fins el 1934. Quan Catalunya,en el marc de la Segona República, va acon-seguir aprovar el seu Estatut d’Autonomia,mossèn Jordà fou un dels professors que mésva insistir perquè la Normal ensenyés cata-là. A més, va fer extensiva la seva activitatdocent a altres entitats gironines ansioses depromoure la llengua pròpia del país, com aral’Ateneu i la Biblioteca Popular de la Dona.

Quan a causa de l’aixecament militar li-derat per Franco va esclatar la guerra civil,en els desordres produïts pel conflicte, elsreligiosos van patir la persecució dels quedefensaven la revolució antifeixista. Enaquest sentit, Jordà fou apartat de la docèn-cia a la Normal. Afortunadament, però, i adiferència de molts altres, va poder salvar lavida. Val a dir que un cop acabada la guerraamb la victòria franquista, va poder tornar adonar classes de llengua castellana –el cata-là estava prohibit– i a més, com ha recollitl’historiador Josep Clara, també visitava al-guns coneguts que els franquistes havien tan-cat a la presó i que acabarien executats.

El 1946, Ignasi-EnricJordà Caballé es va tras-lladar a Barcelona, onva morir el 3 de desem-bre de 1977, quan tenia91 anys. Tres dies méstard, es constituïa el pri-mer consell executiu dela Generalitat de Cata-lunya després del fran-quisme. I a Girona, eldissabte 17 de desem-bre, un grup d’anticsalumnes de magisteri vacelebrar una missa enmemòria del seu pro-fessor a l’Església delMercadal.

Col.leccionismeHistòria


Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Ignasi-EnricJordà Caballé

XAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Tal com les millors de les actes notarials,les fotografies i les targetes postals ensdonen fe de tota aquella activitat que,

com ara és el cas, es desenvolupava al nostrelitoral, i més concretament a la sorra, a tocarl’aigua de les encisadores platges de la CostaBrava, que enguany precisament està celebrantel seu primer centenari com a tal denomina-ció.

Tot repassant aquelles instantànies, algunesde les quals es poden remuntar igualment auns cents anys enrere, podem apreciar com ales viles i les ciutats costaneres bona part del’activitat lúdica i esportiva per a l’estiu tenialloc a la platja; o fins i tot es tocaven sardanes,com podem veure a unes postals del barcelo-ní Zerkowitz, situades a S’Agaró a primers delsanys 30, amb una cobla perfectament unifor-mada i diverses anelles de balladors, aquestssí, amb vestit de bany i amb els peus a l’aigua,mentre al fons s’aprecia com continuen gau-dint de la mar banyistes i passatgers de dife-rents velers.

Exemplars editats pel fotògraf guixolencMur, pels barcelonins Roisin i A.T.V. (Àngel Tol-dra Viazo) i per tants altres retratistes locals iforanis, ens n’informen amb tot detall d’aque-lla activitat que emplenava ja aleshores les plat-ges gironines, amb una indumentària inver-semblant ara per ara, amb una continuada des-filada de models a la vora mateixa de l’aigua,però amb aquella dèria que duia a gaudir delsbanys de sol i de mar. A diferents poblacions,i continuem sense sortir de Sant Feliu de Guí-xols –els de Sant Elm– i de S’Agaró, eren tra-dicionals i molt coneguts els Banys correspo-nents, amb les seves casetes i un calendari d’ac-

tes de vegades molt semblant al de tota unafesta major. Regates d’«aut-boarts», el «patt-golf»,partits de waterpolo o les mateixes audicionsde sardanes abans esmentades, aportaven aaquells indrets una aurèola atractiva i de granprojecció exterior, el principal reclam a la bes-treta per a un incipient turisme, que unes dè-cades més tard arribaria a convertir-se en el fe-nòmen de masses que coneixem a hores d’a-ra.

IMATGES D’UN ALTRE TEMPSA través dels documents recollits i conservatspels col·leccionistes podem veure tanta activi-tat a la platja que, com us podeu imaginar, norestava reduïda als típics castells de sorra ai-xecats per la mainada, al joc de la pilota ambpala o raqueta, o a les mateixes braçades a càrrec de tota mena de nedadors. Les fotogra-fies, les postals, els folletons, les primeres pel·lí-cules, els dibuixos i les pintures, ens aportenunes imatges de transpuen vida, lleure, esport,i un costumisme en els vestits i en els actes quetant ens poden sobtar en aquests dies, desprésd’haver transcorregut en alguns casos ni mésni menys que un segle.

Gent completament vestida, amb barrets ipara-sols pel mig de la platja; flotadors de suroconfeccionats de mil formes i que sense capvergonya se’ls cenyien fins i tot la gent gran, laqual cosa donava peu a motius en clau d’hu-mor que il·lustraven les targetes; casetes degrans dimensions que havien de ser arrosse-gades per cavalls o bous; i, entre mig, tota aque-lla programació d’actes lúdics i esportius queaportaven una vitalitat al costum immemorialde prendre banys durant la temporada estival.

Festeigsa la platja

XavierRomero

Proves esportives, festivals i sardanes se celebren a tocar l’aigua


9

3

8

1

6

2

7

Tendencies


Fotos:1Jersei de punt,FrenchConnection.2Samarreta, Vans.3Ulleres estilaviador, Next.4Barrets borsalino,Mango HE, iProtest.5Texans, MangoHE.6Camisa dequadres, FrenchConnection.7Armilla de punt,Chevignon.8Cinturó ambtatxes, Vans.9Sabates de roba,Circa.10Sabates,www.laredoute.es.11Sabates ambrepunt blanc,Fly London.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Bad boy, bad boyANA RODRÍGUEZ

5

11

10

4

A «Rebel sense causa» James Dean va imposar una moda i Marlon Brando el va seguir a «La llei del silenci»»; l’estil de vestir dels «nois dolents» sempre ha creat escola: complements

molt acurats i roba aparentment escollida a l’atzar (però res més lluny de la realitat)

Música


Bandes sonores

Novetats

Body HeatJohn BarryB Soundtracks

Edició pirata,amb més mú-sica que l’ori-ginal, de labanda sonoraque JohnBarry va com-pondreaquest filmdel 1982 en elqual el direc-tor LawrenceKasdan feia elseu particular

homenatge al cinema negre clàssic. El músic va sa-ber entendre que l’alt contingut eròtic de la cinta for-mava part de la trama argumental i va defugir delseu habitual lirisme per crear un score on el sexe ila mort són presents de forma constant. El tema cen-tral, una sinuosa melodia interpretada al saxo, re-flecteix el desig i la passió dels dos protagonistes–William Hurt i Kathleen Turner. Barry, però, crea so-noritats més fosques per recrear l’atmosfera malal-tissa de crims, ambicions i calor que envolta el film.Ll. Poch

Tokio Hotel: «Humanoid»

Humanoid serà el títol del nou treball de Tokio Ho-tel, que sortirà a la venda en l’àmbit mundial el prò-xim 5 d'octubre –segons va informar Universal Mu-sic. Encara que són molt joves, la música ha estatpart molt important dels Tokio Hotel des de molt pe-tits. Bill Kaulitz, el cantant de la banda, escriu i com-posa des que tenia 9 anys; el seu germà bessó Tomtoca la guitarra des dels 6 anys, com el seu ger-manastre que també forma part de la banda. La dis-cografia d’aquest grup alemany inclou Schrei(2006), Zimmer 483 i Scream (2007).

Nick Cave i Warren EllisWhite Lunar es publicarà el 21 de setembre i in-clourà dos CD, en els quals es recopilen les can-çons escrites per l'australià Nick Cave i Warren Ellis(Bad Seeds i Grinderman) en els treballs fets per ala pantalla. El pimer disc compilarà les bandes so-nores escrites per al cinema, concretament per ales pel·lícules The Road, The Proposition i The As-sassination of Jesse James; mentre que el segoncompacte reuneix les bandes sonores dels docu-mentals The English Surgeon i The Girls of PhnomPenh. La proposta també inclourà material inèdit.

Javier Urquijo torna Després de quinze anys sense publicar, Javier Ur-quijo, fundador al costat dels seus germans Enri-que i Álvaro de Los Secretos –grup que va aban-donar el 1986–, torna al mercat amb el seu nou tre-ball, UR&GENTE, que inclou temes propis, versionsde quatre de les cançons més conegudes del seugermà Enrique, ja mort; i altres d'amics músics.Aquest disc és el tribut de Javier Urquijo al pop es-panyol.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � TheCollectionMichael Jackson 2 � King of PopMichael Jackson 3 = OperaciónTriunfo 2009Operación Triunfo2009 4 � Y. Bebe 5 � Lines, vinesand trying timeJonas Brothers

REGNE UNIT

1 = TheEssentialMichael Jackson2 = Florence &The MachineLungs 3 � The FameLady Gaga 4 � Sunny SideUp Paolo Nutini 5 � La Roux LaRoux

ESTATSUNITS

1 � Leave thistown Daughtry 2 � Black sum-mers’nightMaxwell 3 � HannahMontana 3Soundtrack 4 � Now 31Various artistsLow 5 = The E.N.D.The Black EyedPeas

Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONAFes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.

DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.

Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Un artista llegendari havia d’immortalit-zar la seva condició de manera explíci-ta en alguna obra –encara que estigui

en moltes–, evidenciant-la en el títol d’almenysuna: La leyenda del tiempo, el treball amb quèCamarón de la Isla va revolucionar la músicaflamenca i popular ara fa trenta anys. L’ani-versari d’aquest disc dedicat al poeta Federi-co García Lorca bé mereix un recordatori que,casualment, ha coincidit amb l’actuació a Gi-rona de dues persones relacionades amb elgadità: divendres, al Festival Castell de Pera-lada, van compartir escenari el guitarrista quellavors debutava al seu costat, Tomatito, i el«cantaor» Diego El Cigala, que es considera undels hereus musicals de Camarón.

José Monge Cruz, Camarón de la Isla (SanFernando, 1950-Badalona, 1992), va enregis-trar dinou discos però, entre tots ells, La le-yenda del tiempo s’erigeix com una obra clauper comprendre el seu univers artístic. Aquestva ser el primer disc que va gravar sense Pacode Lucía –amb ell va enregistar el primer i elsset següents– i el punt de partida d’una llargacol·laboració amb el seu amic Tomatito.

TRENCANT MOTLLESEl resultat va provocar reaccions oposades:admiració pel que es convertiria en una fitamusical, tot i que quan el seu autor va morirno s’havien venut ni 6.000 còpies, i la críticamés ferotge per part del sector flamenc hor-todox. Una mica com el que li passaria a En-rique Morente el 1996 amb Omega, un altredisc amb García Lorca de fons –en aquest cas

entrellaçat amb versions de Leonard Cohen–que va enregistrar amb el grup de rock anda-lús Lagartija Nick i, una altra casualitat, ambTomatito col·laborant a la guitarra. Molt mésrecent és un altre treball discogràfic menys re-volucionari però sí sorprenent per als segui-dors dels granadins Los Planetas, que el 2007van fer el seu particular homenatge a Cama-rón titulant el seu darrer disc La leyenda delespacio –seguint amb l’espiral de relacions, laveu de Morente tanca aquesta producció. Pocabans, la revista musical Rock de Lux publi-cava un llistat amb els seus cent millors dis-cos espanyols del segle XX i col·locava l’àl-bum de Camarón de la Isla en la segona po-sició; després de Veneno (1977), el disc ho-mònim del grup format per Kiko Veneno i Rai-mundo Amador. Això passava vint-i-cinc anysdesprés de la publicació de La leyenda deltiempo, deixant clara la modernitat i la vigèn-cia d’aquella proposta que, en el seu moment,va alterar el món del «cante».

Una de les raons tenia a veure amb la in-clusió d’instruments fins llavors allunyats d’a-quella escena, com la guitarra elèctrica, el baix,la bateria o els teclats. A més de Tomatito, eldisc produït per Ricardo Pachón també vacomptar amb la intervenció de Kiko Veneno–autor d’una de les peces més populars, Vo-lando voy–, Raimundo Amador, Diego Ca-rrasco, Alameda o los Marinelli, entre d’altres.Pel que fa al reconeixement a García Lorca, lameitat de les composicions es basen en tex-tos del poeta; una d’elles es titula Homenajea Federico.

CamarónEl llegendari

El disc «La leyenda del tiempo» compleix trenta anys

TEXT: PILI TURON

Internados

Director: David R. Ellis.Intèrprets: Sarah Roemer,Aaron Blomberg.Distribuïdora: Manga.Durada: 93 minuts.L’autor de Cellular i Destinofinal 2 constata el seu bonpols per al suspens enaquest relat de terror que, tot

i no ser massa original (és la típica història de psi-quiàtric amb passat obscur i espectres venjatius),resulta la mar d’entretingut. Té ensurts divertits i laseva protagonista es revalida com a musa del gè-nere després de Disturbia. P. P.

Traidor

Director: Jeffrey Nachma-noff.Intèrprets: Don Cheadle,Guy Pearce, Jeff Daniels.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 114 minuts.Davant l’aparença de thrillerpolític amb tints de denúncias’hi amaga una cinta d’accióforça convencional que inten-

ta dissimular la seva previsibilitat darrere el talentdels seus intèrprets. I la veritat és que des delpunt de vista ideològic tampoc no és una apostamassa transparent: per moments, fins i tot, sembladerivar cap a posicions d’un determinat cinemad’acció dels 80. Per passar l’estona i prou. P. P.

Nunca es tardepara enamorarse

Director: Joel Hopkins.Intèrprets: Dustin Hoffman,Emma Thompson.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 92 minuts.Hi ha pel·lícules que, senseser res de l’altre món, acon-

segueixen caure simpàtiques pel carisma del seurepartiment. Aquest és el cas d’aquesta crepus-cular comèdia romàntica; resulta tòpica fins a l’e-xasperació, però la parella protagonista aconse-gueix dignificar el material fins a extrems insospi-tats. També s’agraeix la manca de pretensions ide metratge, i més en els temps que corren. P. P.

Rob Zombie va aconseguir a Halloweentota una fita en la tipologia actual delsremakes: que les pitjors parts de la seva

versió fossin les més semblants a l’original. Ésa dir, que quan millor funcionava la pel·lícu-la era quan s’oblidava del seu (il·lustre) refe-rent i el director es dedicava a fer aportacionspersonals a una història sobradament cone-guda per l’espectador. Així, la primera horade metratge, realment esplèndida, centradaen els motius que porten el jove MichaelMyers a assassinar violentament la seva fa-mília, es pot considerar una de les millors ques’han vist en el gènere en els darrers anys. Elproblema venia després, quan Zombie es li-mitava a fotocopiar les situacions imaginadesper John Carpenter, però la veritat és que lapersonalitat pròpia de l’autor de Los renega-dos de diablo ja estava fora de tot dubte. Toti les seves reticències inicials, Zombie ha aca-

bat dirigint la se-qüela del seu re-make, que al seutorn serà una adap-tació de la pròpiasegona part delfilm de Carpenter.

La veritat és quela cosa fa millorpinta en el que a lainnovació es refe-reix. I no és es-trany, ja que la se-qüela del Hallowe-en original era ti-rant a mediocre idifícilment Zombieli deu trobar virtuts.L’acció de Hallowe-en II començaexactament on s’a-cabava la seva pre-decessora, ambLaurie Strode in-gressada en unhospital per recu-perar-se de les feri-des que li va fer elseu germà Michael.Aquest és mort aulls de la noia, peròaviat la veritat li ésrevelada: Michael,ésser que ratlla elfenomen sobrena-tural, és ben viu, iaviat fa acte de pre-sència per acabar lafeina. No cal dirque el doctor Loo-mis tornarà a serclau en l’enfronta-ment i, també, en el

descobriment de nous i obscurs secrets delpassat d’ambdós germans.

ACTORS QUE REPETEIXEN Al film repeteix bona part del repartiment ori-ginal, encapçalat per Tyler Mane, MalcolmMcDowell, Scout Taylor-Compton –la revela-ció de la primera pel·lícula: sorprèn, sobre-tot, pel seu voluntariós distanciament de laLaurie interpretada per Jamie Lee Curtis–, Da-nielle Harris i la dona de Zombie a la vidareal, Sheri Moon Zombie, que apareix en flas-hbacks i també reconvertida en espectre.

Pel que fa als fitxatges, destaquen els deBrad Dourif –una autèntica icona del cinemade terror dels anys 80 i 90–, Daniel Roebuck,Howard Hesseman i Margot Kidder, la in-oblidable Lois Lane de les aventures de Su-perman protagonitzades per Christopher Re-eve.

Un altreHalloween

Rob Zombie ha dirigit una altra seqüel·la d’un clàssic delcinema de terror, que tornen a protagonitzar Tyler Mane,

Malcolm McDowell o Scout Taylor-Compton

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonoresControlDiversosWarner Bros

Banda sonoradel biopic queel reputat An-ton Corbjin harodat sobre elque va ser lí-der de Joy Di-vision, l’ex-cèntric IanCurtis, un mú-sic carismàticafectat perdepressió,

esquizofrènia i epilèpsia que es va acabar suïcidantquan el grup començava a assaborir l’èxit. Per con-feccionar la seva banda sonora ha recuperat algunstemes de Joy Division, però també ha inclòs tres can-çons noves de New Order, la formació que van im-pulsar els companys d’Ian Curtis quan aquest vamorir, així com la música d’alguns dels ídols del des-aparegut, com David Bowie i Iggy Pop. El sound-track d’aquesta pel·lícula també inclou temes deRoxy Music, Kraftwerk, The Killers i Buzzcocks. Llu-ís Poch.


Diumenge 2 d’agost de 2009 Dominical · pràctica perfectament equipats per accedir a qualsevol...

Documents

Transcript of Diumenge 2 d’agost de 2009 Dominical · pràctica perfectament equipats per accedir a qualsevol...