SAN2 I ALCALA, C. (1 991): Diglhssia a Catalunya?: Teoria i realitat als anys seixanta i actualment, Sintagma 3(1991), pp. 49-61

DIGLOSSIA A CATALUNYA?: TEORIA I REALITAT ALS ANYS SEIXANTA I ACTUALMENT

CRISTINA SANZ I ALCALA University of Illinois ut Urbana - Champaign

1 . Les teories

El concepte de diglbssia ha estat emprat des de dues perspectives diferents: una purament sociolingiiistica i una altra que resulta d'una interacció entre les aproximacions sociolingüistica i psicolingiiistica. Aquesta divergkncia en les perspectives explica la diferkncia entre les definicions de diglbssia de Fishman i de Ferguson.

La finalitat de Ferguson era estudiar un cas especial d'estandardització, en el qual coexisteixen dues varietats de la mateixa llengua. Podem trobar aquesta situació sociolingüistica alla on trobem les caracteristiques següents: 1) funcions diferents; 2) diferkncies en el prestigi de les dues varietats; 3) la varietat estAndard té una herkncia literhia; 4) aquesta varietat s'adquireix sempre tard, a l'escola; 5) la varietat eshdard ha estat estudiada per gramhtics, lingüistes i estilistes. Pel fet que ambdues són dialectes de la mateixa llengua, les varietats constitueixen una única estructura fonolbgica. Les diferkncies gramaticals són més importants. La situació diglbssica és bastant estable i s'estableix quan només una élite té accés al medi escrit. Les situacions diglbssiques no són conflictives: els valors que s'associen amb les varietats són acceptats pels parlants. Ferguson mai no intent2 examinar situacions anhlogues en les quals es trobessin involucrades més d'una llengua.

Fishman defineix diglbssia com la situació que resulta d'una societat que reconeix dues o més llengües o varietats d'una llengua com a valides per a la comunicació entre els seus membres. Fishman menciona Gumperz com el primer a estendre el terme diglbssia a qualsevol mena de varietat: registres, dialectes, llengües. Allb que la definició de Fishman subratlla és que cada codi acompleix funcions diferents. També és important remarcar a la seva definició que la situació diglbssica no és una situació conflictiva, ja que el conjunt d'actituds, comportaments i valors associats amb cada llengua són culturalment legítims.

Fishman diferencia quatre situacions sociolingiiístiques definides per la combinació de diglbssia (D) i bilingüisme (B). De fet, Dittmar, entre altres, va considerar la definició de Fishman massa ampla per ser Útil, i la seva classificació massa superficial. En els seus exemples no sembla que hi hagi cap diferenciació entre llengües, dialectes regionals i registres socials per una banda, i estats i élites ktniques i lingüístiques per l'altra. En el transcurs de l'entrevista publicada a la revista Límits

50 CRISTINA SANZ I ALCALA

(Límits 5(1988):63-101) Ferguson expressi la decepció que suposa l'acollida favorable del terme a la Fishman entre els lingüistes.

2. El terme 'digldssia' a la sociolingüística catalana1

De les dues definicions de diglbssia presentades a la primera part, la de Fishman va esdevenir la més coneguda i emprada a la sociolingüística catalana. TamM va ésser la primera en ésser introdu'ida per Vallverdú el 1968. Dos anys més tard, el mateix lingüista presenta la definició de Ferguson. Hi ha nombrosos estudis que fan referkncia explícita a una de les dues definicions: Ninyoles (1969, 1972a, 1972b, 1977); Vallverdú (1970,1972, 1973); Bernadó i Rieu (1973, 1977); Siguan (1976% 1976b); Badia (1977a, 1977b). De fet, és un dels termes sociolingüistics millor coneguts per la lingüística catalana i pel públic catala en general2.

El concepte va ésser acceptat sense critica i aplicat a la situació catalana en diferents sentits3:

1) Vallverdú (1972:71) el fa servir per comparar el passat amb el present, abans del ressorgiment nacionalista iniciat per la burgesia:

"la situació actual, [...I no és necesslriament determinant d'una vertadera diglbssia"

2) El concepte de diglbssia és modificat per tal d'explicar la situació present. La relaci6 diglbssica entre catala i castella no neix de la voluntat del poble, és el resultat de pressions polítiques exteriors a la comunitat. Ninyoles (1972b: 170) anomena el mateix concepte digldssia estructural o digldssia política.

3) El terme diglbssia és aplicat a la relació entre el catala escrit i el catala oral. Ninyoles introduí el concepte de doble digldssia, popular des d'aleshores entre els lingüistes balears i els de la Catalunya Nord4.

4) Badia, junt amb Siguan, parteix d'un enfoc més psicolingüístic que sociolingüístic.

5) Els lingüistes catalans també varen emprar el terme per tal de caracteritzar l'extensió del catala a les diferents bees geogrhfiques on es parla aquesta llengua.

&'&xit del concepte de diglbssia a Catalunya queda explicat per la seva utilitat política. Es un concepte atractiu i no una discussió formal per a aquell a qui cal mostrar la

Aquesta revisió de la bibliografia sobre el tema no té pas la intenció de ser exhaustiva. Per exemple, el temari del Curs d'Orientaci6 Universitiria el recull. Vaiiverdú (1984) ofereix un resum de la literatura sobre el tema altament informatiu. Bernadó i Rieu (1977a59): "es podria evolucionar en direcció &una nova situació digldssica, amb una doble superposició: llengua A (francts) i llengua B (catal2 sota qualsevol forma, sobretot dins les seues varietats septentrionals), més llengua Ba (catall normatiu) i llengua Bb (dialectes nord-catalans)".

DIGL~SSIA A CATALUNYA?: TEORLA I REALITAT 5 1

necessitat d'un canvi en la situació, en definitiva, per a aquell que necessita actuar. El terme digldssia va esdevenir popular perquk és un concepte simple, en el sentit que al lector, per tal d'entendre'l, no li cai un coneixement profund del fenomen lingüístic o sociolingüístic. Serveix per mostrar que el catala és una llengua B i el seu futur és la seva substitució. L'ús mateix del terme B o baix subratlla la injustícia que representa la degradació d'una llengua rica. El concepte de diglbssia va ésser emprat amb la finalitat de despertar la conscikncia d'aquells catalans (o castellans preparats per assimilar-se) confusos pels intents per part del rkgim dictatorial d'establir una situació diglbssica que desemboqués en la substitució definitiva del catalb per part del castellh. L'evolució de la política lingüistica del govern franquista ha estat descrita amb exactitud per 0. Lottini (1981).

Només hi ha un estudi centrat en diglbssia basat en dades (Turell 1979). Encara que simple (la mostra esth formada per 39 subjectes, entre metges i advocats), l'estudi és interessant perquk és únic en I'aplicació de la mateixa metodologia que Gumperz aplica a Finlindia. Es a dir, estudia l'ús de la llengua en relació amb el tema, el lloc i l'interlocutor. Una atenta interpretació dels resultats no pot provar Sexistkncia d'una situació diglbssica. Turell només es pot referir a tendkncies prodiglbssiques entre advocats i metges.

3 . Les enquestes

Durant l'any acadkmic 1964-1965, Antoni M. Badia i Margarit (1967) dugué a terme una enquesta sociolingüística per tal d'estudiar la situació del catalh a Barcelona. Badia diu que es proposi: 1) conbixer la posició dels catalans envers la seva llengua i comparar els resultats dels dos grups de població, per una banda el que s'educh en temps de la República i per l'altra el que estava essent educat sota el rkgirn franquista; 2) la influkncia de la immigració en el catala 3) sobretot, Badia volia sensibilitzar la població, fer que els catalans i els no catalans de Barcelona reflexionessin sobre la situació lingüística. Per aixb Badia envia 21.772 qüestionaris. Quan Badia va dur a terme el seu estudi, el concepte de diglbssia no havia estat introdui't a la lingüística catalana, per aixb l'enquesta no conté preguntes dirigides directament a aquest problema. El seu qüestionari inclou preguntes relacionades amb el domini de la llengua, Ús de la llengua, contacte amb el cataih, actituds envers el catalh i el castellh i envers alguns elements culturals que en aquell moment adquirien forqa, com ara la Nova Canqó.

Badia recollí les dades mitjan~ant qüestionaris enviats per correu i també mitjanqant entrevistes personals. 3.450 individus1 respongueren el qüestionari. Els resultats

Badia explica aquesta xifra tan baixa per diferents raons. La indifesncia i la por en són un parell. Cal considerar que als anys seixanta defensar el catal2 era considerat un atac contra la integritat nacional. La situació política explica les dificultats per les quals va passar Badia. La seva famíiia, estudiants i amics varen mecanografiar el questionari, varen fer les cbpies, el varen enviar per correu, varen dur a terme les entrevistes ... Strubell i Romaní varen realitzar el seu treball en condicions molt diferents. La sociolingiiistica ha avan~at molt en vint anys. Hi ha exemples d'estudis semblants que poden ajudar, inclbs el de Badia. Així que, encara que cal reconhixer la manca de rigor científic del treball del professor Badia, haig &admetre amb tots els

d'aquests qüestionaris i 1'1% de la resta de la mostra que va ésser entrevistada forma el total de les dades de l'estudi. Els resultats són sorprenentment positius per a qualsevol que conegui la situació del catala a l'bpoca. De fet, com admet Badia, la seva mostra no és representativa de la població de la ciutat perqub no va dur a terme una selecci6 dels qüestionaris omplerts. .Aquests són els problemes: 1) la majoria dels que respongueren eren catalanoparlants d'origen catala que residien a les zones elegants de la ciutat i pertanyien a les classes mitja i alta: 2) el 1964, més de la meitat dels immigrants acabaven d'arribar a Barcelona o estaven a punt de fer-ho1, per tant els seus noms no es podien trobar al cens; 3) Badia va recollir la seva mostra al centre de l'kea metropolitana i exclogué d'aquesta manera els nuclis d'immigrants més importants2. Aquest fet fa impossible d'emprar els resultats de I'enquesta de Badia per a la nostra anhlisi, perqub no ens és possible de generalitzar els resultats del seu treball.

Una altra raó que explica els resultats extremadament positius (confrontats amb la realitat) de l'estudi de Badia és el temps. Avui, una gran part dels catalans que havien estat educats a les escoles bilingües (o catalanes) sota el rbgim republica han desaparegut. El 1964, perd, formaven encara un grup important, i aixb explica la diferbncia en I'us del catala en relació a I'edat als resultats de l'estudi (Badia 1967:212,213).

El 1983, Strubell i Romaní (1986) portaren a terme una segona enquesta sociolingüística a Barcelona. Aquesta vegada, perd, s'inclogué tota l'kea metropolitana. Els lingüistes treballaven per al Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, amb tots els avantatges materials que aixa suposa (anhlisi, recollida de la mostra, etc.). La mostra consistia de 1.005 individus representatius de la comunitat lingüística a 1'kea metropolitana. El qüestionari va ésser preparat per 1'Institut de Sociolingüística Catalana, i les entrevistes varen ésser realitzades per individus p&viament preparats3.

4. La situació sociolingüística a Barcelona

El que segueix és la descripció d'una situació sociolingüística típica4, tal i com es pot trobar a Egpte, i la nostra finalitat és de comparar-la amb la situaci6 a Barcelona. A Egipte, com a d'altres pai'sos kabs, coexisteixen dues variants de l'hrab. L'hrab

sociolingüistes catalans que, donades les circumst?incies, el professor Badia va anar més enlli de les possibilitats humanes. Ha11 (1983:73): "la taxa de creixement de la zona metropolitana, sense Barcelona, és del 38,34% entre 1951 i 1960, i del 59,74% entre 1961 i 1970, contra el 19,6396 i 1'11,359'0 per a la ciutat prbpiament dita". Badia (1%7:135): "els barcelonins d'abans de la guerra semblen ésser, si més no des d'un punt de vista idiomitic, més catalans que no pas els més joves, car, malgrat el temps recorregut, i malgrat les circumstincies esdevingudes, no han perdut la marca de l'ambient públic catal;, predominant fins a 1939". El terme digldssia no apareix mai a cap dels petits comentaris que segueixen les grzques. L'exemple es troba a Ferguson (1959).

classis s'aprkn a l'escola. Els nens s'alfabetitzen només en aquesta varietat, perquk la varietat d'arab que tenen pes llengua materna és exclusivament oral. Una conseqü¿?ncia lbgica de l'anterior és que hom aprbn una varietat (l'oral) abans que l'altra (l'escrita), que hom aprkn al voltant dels sis anys. Només la varietat escrita. l'bab clhssic, gaudeix de prestigi entre els seus parlants, perquk és la llengua de la política i, molt especialment, la llengua de la religió. Aquest últim punt és molt important. L'hrab classic també és la llengua de l'élite en aquells palsos hrabs on l'educació no es troba a l'abast de tothom. Una altra causa del prestigi de quk gaudeix és purament lingüística: I'hrab classic té un estindard i ha estat motiu d'estudi de lingüistes durant segles. També és una varietat internacional, perqub l'kab clksic és conegut arreu dels paisos &abs. La relació entre la varietat oral i 1'&ab clbsic no és conflictiva, en el sentit que tots els seus usuaris estan d'acord en el seu ús diferenciat. Ningú no discuteix la superioritat d'una varietat sobre l'altra. L'Brab classic és la varietat formal i hom l'empra quan tracta temes seriosos i importants en públic. La varietat oral, en canvi, ocupa l'ambit familiar per tractar temes d'interks personal. L'elecció depkn també del grau de familiaritat entre els interlocutors en una conversa. Les diferkncies en l'ús d'ambdues varietats són adquirides pel parlant i convertides en part de la seva grarn5tica.

La part que segueix és una descripció de la situació sociolingüistica a la Barcelona dels 60 i dels 80. Els criteris provenen de les pautes que ofereix Fergusonl, encara que ltmfasi cau a la distribució de funcions, ja que aquest punt és el més important a l'argumentació de Fishman i dels lingüistes catalans. Em baso en els resultats de l'enquesta feta per Sírubell i Romaní (S&R), juntament amb la recerca de Katherine Woolard (1989) per elaborar la descripció de la situació d'avui dia. Per descriure els anys seixanta només he emprat una petita part dels resultats de l'enquesta de Badia. La resta prové d'estudis no basats en dades que tracten de la situació lingüística de l'$oca, escrits per Badia, Lottini i Vallverdú, que ja han estat mencionats.

La descripció que segueix es diferencia de les que s'han fet abans pel fet de comparar la situació sociolingüística sota el rkgim franquista i l'actual. El que és més important, tinc en compte la situació d'ambdues llengües, catala i castella, a Barcelona. Els estudis anteriors s'havien centrat només en el catala i per tant donaven una visió parcial del problema. Weinreich assenyala que cal fer l'estudi de les funcions segons els grups per llengua materna i l'ús característic de les llengües dins dels grups en comptes de fer-ho per a la comunitat bilingüe com un tot. De fet, la proposta de Weinreich em serveix per mostrar que la situació sociolingüística a Barcelona és molt més complicada que la purament diglbssica en la qual dues varietats tenen funcions clarament determinades.

1. En relació amb l'adquisició, hi ha quatre punts principals que cal considerar:

Ja he esmentat el fet que la definició de diglbssia de Ferguson no és aplicable als casos de societats bilingües. Faig servir els seus criteris perqub han estat emprats en situacions bilingües a la bibliografia. Aquests criteris, d'altra banda, són molt clars i ben definits. De fet, si la definició de diglbssia de Fishman va esdevenir tan popular a Catalunya i arreu és perqub la seva definició és aplicable a situacions bilingües.

54 CRISTINA SANZ I ALCALA

a) l'ambient d'aprenentatge. Mentre que només una llengua, el castella, podia Csser apresa a l'escola sota el r&gim del general Franco, avui ambdues llengües són part del pla d'estudis de totes les etapes escolars, la qual cosa significa que els nens són alfabetitzats en ambdues llengües.

b) l'edat d'adquisició varia segons les llengües. Tots els catalans de naixen~a havien d'aprendre el castellh als sis anys, quan anaven a escola. El catala, en canvi, era adquirit pels immigrants o els seus fills en qualsevol punt de llurs vides. En aquest aspecte, la comparaci6 entre la situaci6 a Barcelona i als pai'sos kabs sí que d6na resultats positius, en el sentit que els nens &abs també aprenen la varietat formal a l'escola. Cal assenyalar que la varietat oral (en aquest cas paral.le1 al catala), per;), és la varietat materna de tothom als pdisos kabs, la qual cosa no és certa en el cas dels habitants de Barcelona. Avui, perb, la major part de l'educació pre-escolar Cs bilingüe, així com I'escola primiwia; el que fa que ambdues llengües siguin apreses a un medi formal a la mateixa edat (segons l'origen lingüístic del nen).

c) l'ordre d'adquisició és important perqub, junt amb la duració de I'estada, determina l'ús lingüístic, tal i com mostra I'enquesta de S&R. El paragraf anterior ofereix una explicaci6 d'aquest punt.

2. Les diferbncies en el prestigi de qu& gaudeix cada una de les llengües és una altra característica de les situacions diglbssiques. Podem fer la distinció entre tres classes de prestigi:

a) polític: del 39 als anys 60, el castellh era l'única llengua oficial a l'estat espanyol. D'acord amb el r&gim, la resta de les llengües de 1'Estat quedaren classificades amb el rbtol de dialectes i el seu Ús es consideri un atemptat contra la unitat política. Als anys seixanta el catala va ésser reconegut com a llengua, encara que el seu Ús es ~str ingi a l'ambit familiar. Sense conbixer el concepte, el govern estava practicant una política lingüística que establis un Ús diglhssic del castelli i el catali. Per suposat, podem afirmar que en aquella kpoca el catala mancava de qualsevol prestigi polític, perb la font d'aquest poder era qüestionat per un percentatge molt elevat de la població pel seu origen il.lega1. La situació actual és diferent pel fet que ambdues llengües són oficials, encara que molts sectors de l'administració central i els jutjats es mostren reacis a Saplicació de la llei;

b) els sociolingüistes consideren que el prestigi social de qub gaudeix el catala 6s una de les raons més importants que expliquen el seu manteniment. La llengua catalana s'associa amb les classes mitges altes que controlen el poder econbmic a l'kea més rica de l'estat. Podríem pensar que el castella comparteix part d'aquest prestigi també, com a conseqübncia del seu poder polític (especialment, és clar, durant la dictadura). Potser si, perb la realitat sociolingiiistica de la ciutat fa que el castela sigui la llengua dels immigrants que pertanyen en la seva majoria a la classe treballadora. Aqueta situació s'inicia abans de la Guerra Civil i no ha canviat;

DIGL~SSIA A CATALUNYA?: TEORIA I REALITAT 55

c) les llengües que tenen una varietat estimdard', una he&ncia literkia important, una gramatica i que són considerades llengües en oposició a dialecte gaudeixen d'un prestigi purament lingüístic. El catala és una llengua prestigiosa en aquest sentit.

3. Tant Ferguson com Fishman subratllen el fet que la situació diglbssica mai no és conflictiva. Els valors i usos de cada varietat són legítims culturalment. Als Palsos Catalans, perb, la situació era parcialment digldssica o de digldssia estructural perqu2: la causa de la posició d'inferioritat del catal2 era purament política, imposada des de fora de la comunitat.

4. A les situacions diglbssiques descrites per Fishman i suggerides per Ferguson, sempre era la varietat A la que s'associava amb una significació sacra. En el cas de Barcelona i de tots els Palsos Catalans era el catala, la llengua que els lingüistes consideraven ocupant la posició B, la varietat que s'associava amb un valor simbdlic. Parlar catalh era desafiar el rkgim. Defensar el catalh era lluitar per la llibertat i la demochcia. Quinze anys després de la mort de Franco, el catala no ha perdut aquesta aura.

5. El punt més important a l'hora de discutir l'aplicació del concepte de diglbssia a una realitat sociolingüística és la distribució defincions entre les varietats.

a) la llengua irztergrupal2 és el castellh. Dbl$~ que el catalh va esdevenir llengua cooficial amb el castellh hi ha hagut intents de modificar els habits lingüístics dels catalanoparlants, que tenen el seu origen en la política lingüística franquista i les onades d'immigrants. Encara que els resultats de l'enquesta feta per S&R (posterior a la campanya esmentida) mostren que un 75% de la població considera normal respondre (o obtenir una resposta) en catalh a una pregunta en castella, un 13,5% considera aquest comportament lingüístic inacceptable. Aquestes xifres expliquen només el que els parlants consideren l'ideal i no justifiquen el comportament lingüístic real de la població. Aquesta característica és constant a tots els esluds d'actituds. De tota manera, si tenim en compte que del total de la mostra només el 57,9% parla catala, és acil notar la urgkncia d'un canvi envers l'ús del catala com a llengua intergrupal. De fet, el 24,2% dels castellanoparlants ja ho han fet. Aquests resultats de S&R són paral.lels als de Turell: els metges i els advocats es dirigeixen en catalh i en castella a desconeguts pel carrer. Turell no explica el motiu de l'elecció. Woolard3, perb, si que ho fa. Algunes de les raons, moltes vegades subtils, són la barriada on té lloc la trobada o l'aspecte físic de l'interlocutor.

No entro aquí en problemes de normativització. Aquí només ens cal saber que el catal: té una grarnAiica i un diccionari des de principis de segle. 6 s el codi que empren els membres de diferents grups per tal d'entendre's. Com ja vaig comentar en un treball anterior, Woolard recull dades d'estudiants bilingües que fan se~vir una extensa gamma de pistes externes que els poden ajudar a identificar l'origen cultural de la persona amb qui volen parlar. El treball que vaig presentar a l'íiltima conferhncia de la NACS a Vancouver és una continuació del treball de Woolard sobre actituds lingüístiques a l'irea barcelonina.

56 CRISTINA SANZ I ALCALA

El que hem vist ens permet de dir que l'ús d'una llengua (l'oficial) com a llengua intergrupal era una característica de comportament diglbssic que estava present a la Barcelona dels 60. La situaci6 present e sb representada per una tendbncia bidirecciond, amb catalans que es passen al castellh i vtceversa. Resulta interessant observar l'evolució de la direcci6 del castellh al catalh. Es la bidireccionalitat el que deixa clar que la situació lingüística a Barcelona no pot ser considerada diglbssica.

b) les llengües entregrupalsl són el castella i el catala. Depbn de l'origen cultural del grup. En oposició al que succeeix als Estats Units entre els hispans. els nens no porten la llengua de i'escola a casa (castella o catala), cosa que vol dir que els fiens fills de monolingües castellans que formen part d'un programa d'immersió lingüistica en catalh no parlen catalh amb els seus germans ni amb els seus pares. Aquesta situació si que es produ'ia a la Barcelona de la dictadura, amb pares catalans que parlaven castella amb els fills per tal que aquests no tinguessin problemes escolars;

c) la diferbncia més important entre el catalh i el castellh esta en relació amb l'alfabetització. Com a conseqübncia de la prohibició de mantenir el catalh com a llengua de l'ensenyament, nomts el 26% dels catalanoparlants escriuen en la seva llengua materna, i el 56,7% no llegeixen mai en catalh, segons mostren els resultats de S&R. Strubell i Romaní ofereixen una explicació d'aquestes xifres. Primer, l'index tan baix d'escriptura en catalh no ens sorprendria tant si el comparéssim amb l'index castellh. D'dtra banda, el percentatge de lectura en catalh és massa alt: l'enquesta inclou un gran nombre d'estudiants que obligatbriament han de llegir en catalh;

d) No hi ha dades sobre l'elecció de llengües i el tema de la conversa a la bibliografia catalana a part del treball de Turell. En general, hom pot trobar als estudis una o dues frases de queixa sobre la persistkncia d'actituds diglbssiques (Vallverdú 1984:22):

"la majoria encara est: acostumada a emprar el castell: en certs gmbits formals [...I en els seus negocis ..."

No s6n les actituds les que expliquen aquest comportament. És a dir, el comportament no s'explica pel fet que els catalans considerin que la seva llengua no sigui prou rica o prestigiosa, sinó pel fet que han estat educats en castellh i els manca el vocabulari necessari per donar una conferkncia, per exemple, en catalh. D'altra banda, els catalans es dirigeixen als empleats de l'administració central en castellh perqub aquests són castellans i no perqub es tracti d'un domini formal. De fet, trobem dos tipus de comportament lingüístic entre els bilingües, depenent de llur origen. El que fan els catalans ja ha estat esmentat. Els bilingües del grup cultural castellh empren la seva llengua en el marc de la comunicació intragrupal, per6 una part parlen catalh en situacions formals i en relacions intergrupals. Aquest grup es comporta d'aquesta manera perqub considera que el catala és la llengua més adient en aquestes situacions i amb la intenció inconscient o no de guanyar les simpaties dels

6 s el codi que fan sewir els membres de cada grup per tal d'entendre's amb membres del propi

grup.

DIGLOSSIA A CATALUNYA?: TEORIA I REALITAT 57

interlocutors. Caldria dur a terme un estudi seriós basat en dades per tal de confirmar aquestes observacions;

e) ja he mencionat la importhncia del paper del coneixement lingüístic de l'itlterlocutor. De fet, és l'única raó de l'existi?ncia de code switch a Barcelona, tal i com assenyalen Woolard i S&R. La mancanqa més important del treball de Turell, i la que explica les contradiccions dels resultats, és el fet que la investigadora mai no considera el domini lingüístic de l'interlocutor, només la seva relació amb l'advocat o el metge (de parentiu, d'amistat o com a client). El paper de l'interlocutor en aquesta situació és important perquk és diferent del que es troba en situacions diglbssiques. En aquestes situacions és la proximitat entre els interlocutors el que decideix el codi que empren. En el nostre cas és el fet d'ésser bilingüe o monolingüe. McCulloughl també prova que la llengua materna és un factor en l'elecció de llengua;

f) sobre la manera com el lloc determina l'elecció de llengua, ens manquen dades sobre els anys 60. Hi ha estudis, perd, com els de Lottini, que descriuen la situació. Com que l'ús del catalh estava prohibit, el seu Ús públic era gairebé nul. Avui dia, el 18% de la població no té cap mena de contacte amb el catala escrit o oral (S&R). Aquest percentatge es correlaciona amb un nivell baix d'educació i estar atura@. Les diferkncies en la freqükncia de contacte amb el catala entre subjectes de la mostra de parla catalana i els seus veihs monolingües són petites en els espais públics com els mitjans de comunicació, el transport i l'administració (tots ambits públics i formals). Les diferkncies no són significatives als hmbits informals com el barri i actuacions culturals (probablement perquk la major part de les últimes són promocionades per la Generalitat o l'ajuntament), pero allh on les diferkncies són més importants és al domini privat: amics i família. Es en aquests dominis on cada grup empra només la seva llengua materna.

5 . Conclusions

Hem vist aquí com la sociolingüística catalana ha emprat les definicions de diglbssia per tal de descriure la situació a l'irea barcelonina. He fet servir aquestes definicions i les dades de dues enquestes sociolingüístiques per mostrar que el concepte de diglbssia no s'escau a la manera com el catala i el castellh es relacionen a Barcelona. Com a pauta metodolbgica he emprat l'an8lisi per a la llengua materna proposada per Weinreich i les definicions de diglbssia de Fishman i de Ferguson.

Puc resumir el capítol anterior dient que la situació sociolingüística a Barcelona no és de diglbssia perqui?: 1) ambdues llengües són llengües de l'ensenyament i, com a conseqükncia, els nens són alfabetitzats en catalh i en castellh. En una situació diglbssica la llengua A és l'única llengua de l'ensenyament. Els catalanoparlants adults que no accedeixen a cursos per a adults continuen sense poder escriure en la seva llengua materna; 2) depenent de l'origen lingüístic del nen, aquest adquireix o el

Jim McCullough, estudiant graduat a la University of Illinois, va dur a terme un estudi entre els catalans del campus centrat en code-switching. Aquest treball va ser presentat a i'última conferhcia de la NACS a Vancouver, Cana&, el maig de 1990. El 24% de la població a 1'Area metropolitana estava a l'atur en aquella tpoca

58 CRISTINA SANZ I ALCALA

cataih o el castellh com a primera llengua. En una situació diglbssica en qub el catalh fos la llengua B el catala seria adquirit primer com a llengua oral i el castellh a l'edat de 6 anys com a segona llengua. Aquesta era la situació als anys seixanta; 3) el catalh gaudeix de prestigi social, polític i lingüístic. Aquesta avaluació tan positiva contrasta amb els resultats de l'enquesta de S&R, resultats que mostren el fet que el castella és més necessari i Útil per a la població que el catalh a l'hora de buscar feina, per exemple. Aquesta actitud es veu refor~ada pel fet que el castellh és una llengua internacional amb més de 300 milions de parlants; 4) la relació entre catalh i castellh 6s conflictiva en el sentit que la població no accepta la prevalkncia d'una llengua per sobre de l'altra de la mateixa manera que hom accepta la superioritat de l'hrab clhssic sobre la varietat oral a Egipte. Una de les explicacions és que el castellh no és una llengua sagrada, mentre que l'kab classic sí que ho és. Al contrari, l'ús del catalh esth carregat de valor simbblic positiu; 5) escollim una llengua o una altra segons l'habilitat lingüística de l'interlocutor i de la nostra mateixa. No és possible establir un sistema de regles per a 1'6s del castellh o el catalh basat en la formalitat del tema o I 'hbit on té lloc la conversa.

El fet que no puguem parlar de diglbssia no significa que l'horitzó del futur del catalh sigui clar i sense núvols. Hi ha encara un nombre elevat de monolingües castellans que a més mantenen molt poc o cap contacte amb el catalh, mentre que no hi ha una comunitat monolingiie catalana (i per l'avenc; de les comunicacions sembla impossible que mai n'hi hagi cap). Dins del grup dels bilingües encara hi trobem analfabets en la seva llengua materna. Aquest funcionament diglossic el pot resoldre l'escola bilingüe. El codi intergrupal és el castell&, fet que justifica l'alt nombre de monolingües castellans: aixb serh així mentre el catalh no es presenti com a una necessitat i la motivació instrumental actui' d'acord amb la motivació integradora. Un pes mes important de la presbncia del catalh als mitjans de comunicació és imprescindible per tal d'aconseguir el punt anterior. I per fi, cal impedir que la cooficialitat continui' beneficiant I'ús del castellh als jutjats i a l'administració del govern central. Tots aquests punts són conseqükncia de la situació de substitució lingüística del catalh pel castellh promoguda pel govern de la dictadura. Cal una política de normalitzaci6 lingüística efectiva.

El catalh és la llengua nacional de Catalunya i la política lingüística hauria d'aspirar a fer del catalh la llengua de la comunitat, coneguda i sobretot emprada per tots. El castellh hauria de romandre d'ús exclusiu en les relacions polítiques amb el govern de Madrid i com a llengua de relació intergrupal a fora de Catalunya mentre aquesta formi part de l'estat espanyol.

Per tal d'aconseguir la normalització els planificadors poden valdre's dels següents elements al seu favor: el catala és una llengua amb prestigi polític perquk és una llengua oficial i gaudeix de més alt prestigi social que el castellh. Aquest prestigi i una certa aura de simbologia de lluita de classes i democritica motiva els monolingües a aprendre el cataih i motiva aquells que el tenen com a segona llengua a fer-10 servir en situacions formals i de codi intergrupal, perqub consideren que el catalh és la llengua prbpia de la comunitat on viuen. No hi ha divisió de funcions per al catalh i el castellh. Entre els monolingües castellans, el catalh és considerat una llengua Útil per accedir a un lloc de treball i a una bona educació (S&R). La majoria dels castellanoparlants volen que l'escola dels seus fills sigui bilingüe per raons econbmiques i psicopedagbgiques (per exemple, perqub saber dues llengües facilita

DIGLOSSIA A CATALUNYA?: TEORiA I REALITAT 59

l'aprenentatge d'altres) (S&R). El catalh és obligatori a l'escola. L'escola vol donar als seus alumnes el mateix nivell de cornpetkncia en ambdues llengües. També hi ha aspectes socioecon6mics que juguen a favor del catala. La taxa d'irnmigració va disminuir durant la crisi dels 70 i més tard ha arribat a extrems inapreciables.

Cal tenir més estudis basats en anhlisis quantitatives si volem discutir la situació sociolingiiistica a Barcelona. Gairebé tots els estudis publicats fins ara -basats en dades o no- tracten de la situació a Barcelona i fan una extrapolació dels resultats a tot Catalunya (amb I'excepció d'alguns estudis, com el de Bastardas). La configuració sociolingiiistica a les Brees rurals és completament diferent si no del tot divergent de la que trobem a 1'Brea metropolitana. Cal fer estudis que es centrin en I'ds de la llengua: quan els individus escullen una llengua o una altra, com reaccionen davant d'una llengua o una altra en una situació concreta (del tipus d'estudis fets per Woolard, Tuson i Casalmiglia). He mencionat aquí que els castellans empren el catal2 en certes situacions formals per la inferior competkncia en la seva llengua com a conseqiikncia de I'escol~ritzaciÓ en castellh. Com canvia aquest model amb l'escolarització bilingüe? Es cert que encara té una influkncia en la resta de la societat l'actitud de la classe alta monolingüe? Si volem canviar les actituds respecte a la llengua i els hibits d'ús d'aquesta llengua, cal conkixer primer quina és la realitat sociolingiiistica a Catalunya i parlar amb una bona base de dades que sigui fiable. Encara que la nostra intu'ició ens digui que la situació és de regressió, cal analitzar-ho i, llavors si, actuar.

Cristina Sanz i Alcala University of Illinois at Urbana-Champaign Department of Spanish, Italian and Portuguese 4080 FLB 707, S . Mathews Ave. Urbana (L) 61 801 USA

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M. (1967): La llengua dels barcelonins. 1: L'enquesta. La llengua i els seus condicionaments, Barce1ona:Edicions 62.

----- (1977a): Lenguas en contacto: bilingüism, diglosia, lenguas en convivencia, a: Comunicacion y Lenguaje, Madrid:Karpos, pp. 107-134.

----- (1977b): Entorn de la sociolingüística catalana: precedents, d@cultats, contingut, objectius,, a: Treballs de Sociolingiiistica Catalana 1(1977), pp. 15-35.

BERNARDO, D.; RIEU, B. (1977a): Digldssia a Catalunya Nord, a: Treballs de Sociolingiiistica Catalana 1(1977), pp. 55-62.

----- (1977b): Conflit linguistique et révendications culturelles en Catulogne Nord, a: Les temps modernes 324-326(1977), pp. 302-332.

CASALMIGLIA, H.; TUSON, A. (1984): Use of Z.,anguages and Code-Switching in groups of Youths in a Barri of Barcelona: Communicative Norms in Spontaneous S p e e c h , a: International Journal of the Sociology of Language 47(1984), pp. 105-121.

FERGUSON, C. A. (1959): Diglossia, a: Word 15(1959), pp. 325-340.

60 CRISTiNA SANZ I ALCALA

FISHMAN, J. A. (1972): Societal Bilingualism, a: J . FISHMAN, ed., The Sociology of Language, Rowley, New York:Newbury House, pp. 91-106.

HALL, J. (1983): La bena i la mordassa: els catalans davant la immigració de lf2poca franquista, a: Treballs de Sociolingüistica Catalana 5(1983), pp. 71-93.

LOTTINI, 0. (1981): Sulla "Questione Linguistica" durante i1 Franchismo: dal monolinguismo imperiale al bilinguisnzo diglossico, a: CoUana di testi e studi ispanici

NINYOLES, R. L. (1969): Conflicte lingüístic valencia, Va1bncia:Tres i Quatre.

----- (1972a): Estructura social y política lingüística, Valbncia: F. Torres. ----- (1972b): Idioma y poder social, Madrid:Tecnos. ----- (1977): Cuatro idiomas para un Estado, Madrid:Cambio 16. SIGUAN, M. (1976a): Bilingüisme i educació, Barce1ona:Teide. ----- (1976b): Bilingiiismo y Sociologia, a: Revista Española de Lingüística

1(1976), pp. 27-88. STRUBELL, M.; ROMAN^, J. M. (1986): Perspectives de la llengua catalana

a I'area barcelonina, Barce1ona:Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

TURELL, T. (1979): Estudi sobre la diglbssia entre els grups professionals a Barcelona, a: Treballs de Sociolingüistica Catalana 2(1979), pp. 135-157.

VALLVERDU, F. (1970): Dues llengües, dues funcions?, Barce1ona:Edicions 62.

----- (1972): Ensayos sobre el bilingüisme, Esplugues de L1obregat:Ariel. ----- (1975): L'escriptor catala i el problema de la llengua,

Barce1ona:Edicions 62. ----- (1984): Hi ha o no una diglbssia a Catalunya? Analisi d'un problema conceptual,

a: Treballs de Sociolingüística Catalana 5(1984), pp. 17-24. WEINREICH, U. (1953): Languages in Contact, The Hague:Mouton. WOOLARD, K. A. (1989): Double Talk: Bilingualism and the politics of

ethnicity in Catalonia, Stanford, Ca1ifornia:Stanford University Press.

RESUM

L'estudi esta dividit en cinc parts: 1) les definicions de diglbssia tal com van formular Ferguson i Fishman; 2) una revisió de l'ús del concepte diglbssia a la sociolingüística catalana; 3) una comparació entre les enquestes i la metodologia que s'hi aplica; 4) una discussi6 dels resultats d'aquestes enquestes; i 5) una nova proposta d'anhlisi. Aquest treball nega l'existkncia d'una situació diglbssica a Barcelona i defensa la necessitat de considerar la situació sociolingüística des d'una perspectiva molt mes amplia que pugui copsar la complexitat de la realitat sociolingüística a l'hrea barcelonina. Aquesta conclusió deriva de l'anhlisi i comparaci6 dels resultats de les enquestes que elaboraren Badia i Margarit als anys seixanta i Strubell i Romaní als anys vuitanta. El marc tebric esth format per la definició de diglbssia que elabora Ferguson i la metodologia proposada per Weinreich per al tractament de la relació entre les llengües dins de contextos bilingües.

DIGL~SSIA A CATALUNYA?: TEORIA I REALITAT 6 1

Diglossia in Catalonia? Theory and reality in the 60s and today

This paper is divided into five main parts: 1) Ferguson and Fishman's definitions of diglossia; 2) a review of the use of the tem diglossia in the Catalan literature on sociolinguistics; 3) a descriptive comparison between the sociolinguistic surveys in terms of the methodology applied; 4) a discussion of the results; and 5) a new proposal. The paper concludes that the situation of Catalan in Barcelona cannot be explained in terms of diglossia and proposes a new perspective, based on an analysis by Weinreich. Although it is true that the position of Catalan is weaker and has to be reinforced and protected, it should be done from a different theoretical platfom.